Al cap de poca estona, en Ciro, criat dels Leonard i marit de la Nina, va conduir l'Edgar a la terrassa. Alt i eixut, amb un vestit de sarja blau a mida i un barret Homburg negre, l'Edgar era un home atlètic i dis­tingit a la vegada. Encara que no ho hagués sabut. la Mary hauria endevinat que era un bon jugador de tennis, un genet elegant i un excel·lent tirador. En treure's el barret, l'Edgar va desplegar una abundant cabellera negra arrissada, a penes clape­jada de gris. Tenia el cutis bronzejat pel sol de l 'fn­dia, un rostre prim amb el mentó poderós i un nas aquilí; els ulls, marrons, eren profunds i vigilants sota les celles espesses. ¿Cinquanta-quatre anys? No n'aparentava més de quaranta-cinc. Un home ben plantat, en la flor de la vida. La seva dignitat no era pas arrogant. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 14.].

La Mary no sabia a quina hora aterrava l'avió de l'Edgar i l'esperava des de l'hora de dinar. Li .va fer arribar el missatge que estaria encantada de veure'l quan li convingués. El cor se li va accelerar una mica. Va treure el mirallet de la bossa. Estava pàl·li­da, però no es va posar coloret perquè sabia que a l'Edgar no li agradava gaire; es va empolvorar la cara i es va pintar els llavis. Portava un vestidet d'es­tiu de lli groc, estampat com el paper pintat; sembla­va una roba tan senzilla que hauria pogut portar-la una criada, però l'havia confeccionat la millor mo­dista de París. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 143.].

En su dormitorio de 80 Front Street, mi madre tenía un maniquí de nudista en posición de firmes junto a su cama, como un sirviente a punto de despertarla, como un centinela que la custodiaba mientras dormía... como un amante poco antes de acostarse a su lado. Mi madre tenía mano para la costura; en otra vida podría haber sido costurera. Su gusto no era nada complicado y se hacía toda la ropa. Mediaba un abismo entre su máquina de coser, que también estaba en el dormitorio, y la antigualla que los niños maltratábamos en el desván; la máquina de madre era sorprendentemente moderna y de mucha utilidad. 

Durante los años anteriores a su casamiento con Dan Needham, mi madre no desempeñó un trabajo de verdad ni siguió cursos de enseñanza superior; aunque nunca le faltó dinero porque mi abuela era generosa un ella-, sabía reducir al mínimo sus gastos personales. Traía a casa unas vestimentas encantadoras, de Boston, pero no las compraba; se las ponía al maniquí y las copiaba. Luego devolvía los originales a las diversas tiendas de Boston; nos contaba que siempre les explicaba lo mismo y que nunca se enfadaban con ella... más bien se compadecían y aceptaban la devolución sin ponerle pegas. 

“A mi marido no le gusta”, les decía. Se reía de ello con mi abuela y conmigo.

-¡Deben de creer que estoy casada con un auténtico tirano! ¡Nada le gusta! -Mi abuela, plenamente consciente de que mi madre no tenía ningún marido, reía incómoda, pero la travesura era tan aislada e inocente que estoy seguro de que Harriet Wheelwright no ponía objeciones a que su hija se divirtiera un poco. 

La ropa que hacía mi madre era preciosa: sencilla, como ya he dicho... casi todo en blanco o negro, aunque con los mejores paños, y le sentaba de maravilla. Los vestidos, blusas y faldas que llevaba a casa eran multicolores y de estampados diversos, pero ella imitaba expertamente el corte en blanco y negro. Como en tantas cosas, en la costura sabía ser muy competente sin tener la menor originalidad o siquiera inventiva. El juego que realizaba sobre el cuerpo perfecto del maniquí debía de complacer su faceta frugal y yanqui... el lado Wheelwright que había en ella. 

Mi madre detestaba la oscuridad. Nunca había luz suficiente para su gusto. Yo veía al maniquí como un cómplice en su guerra contra la noche. Mi madre sólo cerraba las cortinas cuando se estaba desnudando para acostarse; en cuanto tenía puesto el camisón y la bata, las descorría. 

John Irving. Oración por Owen (A prayer for Owen Meany. Trad. I. Menéndez). Ed. Tusquets, 2ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788483106808. 518 p. P. 89.

Igualtat de butxaques

Mònica Planas Callol / Ara Diumenge 06/02/2021

Entres en una botiga i en un penjador veus els pantalons que buscaves. Te’ls emproves i et van perfectes. I quan fas l’última postureta de satisfacció davant del mirall per confirmar que te’ls quedes, et poses les mans a les butxaques i... són de mentida. Són unes falses butxaques. El que en anglès es coneix col·loquialment com a focket, la suma de les paraules fake i pocket. L’obertura a cada costat dels pantalons està secretament cosida i si mires de posar-hi la mà no hi pots enfonsar més que la primera falange dels dits. I aquella peça que et semblava la gran troballa deixa de ser-ho. Si no hi ha butxaques no me’ls quedo. 

L’agost del 2018 el diari digital The Pudding va fer un estudi molt exhaustiu sobre la mida de les butxaques en els pantalons per a dones comparant-los amb les butxaques dels pantalons per a homes. The Pudding utilitza essencialment els infogràfics, així que la manera de plasmar la comparativa de butxaques estudiades a la web era molt visual i reveladora. Van analitzar més de vuitanta texans de les vint marques més populars als Estats Units. Tots els pantalons, tant de dones com d’homes, tenien la mateixa amplada de cintura, per tant servien per a persones amb una constitució similar. I van demostrar que les butxaques de les dones eren un 48% més curtes i un 7% més estretes. A més, van comprovar quina capacitat tenien a l’hora de posar-hi els mòbils de les marques més populars que es comercialitzaven en aquell moment, i s’evidenciava que les dones perdien la possibilitat de posar-se el telèfon a la butxaca. 

Amb la sexualització del rol de la dona, les butxaques van desaparèixer. 

Aquesta desigualtat tèxtil no existia a l’inici. A l’Edat Mitjana tant homes com dones feien servir un sistema de cordill lligat a la cintura amb bosses penjades. A partir del segle XVII aquestes bossetes es van començar a cosir directament a la roba de vestir. Eren les primeres butxaques tal com les coneixem ara, però mentre que les butxaques dels homes es van ubicar en llocs fàcilment accessibles, per a les dones les van cosir dins dels enagos. Amb totes les capes de roba que duien, elles no podien accedir al contingut de les butxaques si no era de manera privada i havent-se pràcticament de despullar. Durant la Revolució Francesca el vestuari de les dones es va desproveir de butxaques perquè no tinguessin la possibilitat d’amagar artefactes perillosos. I van començar a aparèixer una mena de butxaquetes reticulades decoratives en els vestits de les dones, on hi cabia una sola moneda o alguna petita joia. A principis del segle XX, amb les primeres revolucions feministes, les dones intenten recuperar les butxaques. És més, va arribar a existir l’anomenat vestit de sufragista, amb sis pràctiques butxaques de fàcil accés. En els cartells i vinyetes dels diaris sovint dibuixaven les sufragistes amb les mans a les butxaques. El dret a tenir butxaques era el dret a tenir les teves possessions i els teus diners. La manera de reivindicar que no necessitaves un home que gestionés la teva vida. Durant la Segona Guerra Mundial es van consolidar els pantalons per a dones i la necessitat de dur butxaques, però amb pocs anys, a mesura que es va anar sexualitzant el rol de la dona i se la va vestir amb roba més cenyida, les butxaques van desaparèixer. Christian Dior va arribar a dir: “Els homes tenen butxaques per guardar-hi coses. Les dones, per decorar-les”. Però Coco Chanel va recuperar els pantalons i l’obsessió per les butxaques. És a partir del 1970 que els texans popularitzen les butxaques, tot i que amb el vici de reduir-ne la mida per a les dones. Si exigiu igualtat, reclameu-la també en les butxaques. Una peça de vestir que tingui butxaques és molt més que una simple qüestió pràctica. 

Gwyn se ha puesto carmín y maquillaje para la cena, y viene a la mesa con unos aretes de oro y un vestido recto de verano de color pálido, lo que hace aún más vivo el gris verdoso de sus ojos. Tú llevas una camisa blanca de manga corta con botones en el cuello, y la única corbata que tienes, la misma por la que Born se burló de ti la primavera pasada. Gwyn se ríe al verte con esa vestimenta y te dice que pareces un mormón: uno de esos jóvenes serios que van de puerta en puerta en santa misión repartiendo folletos y haciendo prosélitos. Tonterías, contestas. No llevas el pelo al cepillo, y no eres rubio, de manera que nadie podría tomarte por un mormón. A pesar de todo, insiste Gwyn, tienes una pinta muy rara. Si no de mormón, continúa, puede que de contable en ciernes. O estudiante de matemáticas. O aspirante a astronauta. No, no, le replicas: un defensor sureño de los derechos civiles. Vale, concluye ella, tú ganas, y un momento después te quitas la corbata y la camisa, sales de la cocina y te pones otra cosa. Cuando vuelves, Gwyn sonríe pero no dice una palabra más sobre tu ropa. (129)

Ya no lleva el traje blanco, lo ha sustituido por una chaqueta color crema y un foulard de seda azul y verde en torno al cuello, sin duda elegido para resaltar el azul claro de la camisa: el dandy desarreglado de siempre, piensa Walker, con su característica sonrisa burlona. (170) 

Paul Auster. Invisible (Invisible. Trad. B. Gómez Ibáñez). Ed. Anagrama, 4ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788433975225. 284 p. 

→ Potser el tema de l'adopció provocà una desgraciada reacció química dins el cap d'en Dwayne. El cas és que, de sobte, espetegà això a en Harry:

 -Harry, ¿per què no agafes un tros de cotó sobrant del Vern Garr, el xopes amb Blue Sunoco i cales foc al teu fotut guarda-roba? Em fas sentir com si fos a la Watson Brothers. -La Watson Brothers era el nom d'una funerària per a gent blanca que, com a mínim, havia de ser moderadament rica. Blue Sunoco era una marca de gasolina.

En Harry es quedà parat, i de seguida, dolgut. En tots els anys que es coneixien Dwayne mai no havia dit res de la seva roba. Per a en Harry, eren robes conservadores i netes. Les camises eren blanques. Les corbates, negres o blau de mar. Els vestits, grisos o blau fosc. Les sabates i els mitjons, negres.

-Escolta, Harry -digué en Dwayne, i tenia una expressió maligna-: Està a punt d'arribar la Setmana Hawaiana, i parlo molt seriosament: crema't la roba i compra'n de nova, o demana feina a Watson Brothers. I de passada que hi ets, fes-te embalsamar.

→ Quan vam començar a vendre Pontiacs, Harry -deia en Dwayne-, aquest cotxe era un transport pràctic per a mestres, àvies i tietes. -Això era cert-. Potser no te n'has adonat, Harry, però ara el Pontiac s'ha convertit en una aventura encisadora, juvenil, iper als qui volen trobar-li la gràcia a la vida! I tu vesteixes i actues com si això fos un mortuori. Mira't al mirall, Harry, i fes-te aquesta pregunta: «¿Qui podria mai associar un home així amb un Pontiac?»

A en Harry Le Sabre no li sortia prou veu per indicar a en Dwayne que, deixant de banda el seu aspecte, quasi tothom el considerava com un dels directors de vendes de Pontiacs més eficients no sols de l'estat, sinó de tot l'Oest Mitjà. Pontiac era l'automòbil que millor es venia a la zona de Midland City, tot i que no era un cotxe barat. Era un cotxe de preu moderat. 

→ Harry Le Sabre hauria superat tot allò amb lesions sense importància si no hagués estat un transvestit secret.  

Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 48-49.

REPORTATGES

Qui va matar el barret?

Sigui per estalviar-nos el fred o per protegir-nos del sol, els humans ens hem cobert el cap amb barrets des de la prehistòria. Hi ha qui encara ho fa (sobretot en condicions climàtiques adverses), però només cal treure un peu al carrer per comprovar que les persones que es passegen amb barret són l’excepció que confirma la regla. I això que fins ben entrat el segle XX ningú amb una mica de seny gosava deixar-se el capell a casa. Per què van desaparèixer els barrets?

Anna-Priscila Magriñà. Revista Sàpiens, abril 2020.

Fuimos a dar un paseo por la playa. Los turistas eran de dos pos: o muy jóvenes o muy viejos. Los viejos andaban por pares, hombre y mujer, con sus sandalias y Fuimos a dar un paseo por la playa. Los turistas eran de dos pos: o muy jóvenes o muy viejos. Los viejos andaban por pares, hombre y mujer, con sus sandalias y gafas de sol y sombreros de poja y pantalones cortos y camisas de colores salvajes. Eran gordos y pálidos con venas azules en las piernas y sus caras estaban hinchadas y blancas bajo el sol. Se derretían por todas partes, plie pues y bolsas de piel colgaban de sus mejillas y barbillas.

Los jóvenes eran esbeltos y parecían estar hechos de goma. Las chicas no tenían tetas y sus traseros eran pequeñitos, y los chicos tenían caras tiernas y blandas y sonreían y se ruboriza ban y se reían. Y todos ellos parecían contentos, los chavalines y los viejos. No tenían mucho que hacer, pero deambulaban bajo el sol y parecían satisfechosde sol y sombreros de poja y pantalones cortos y camisas de colores salvajes. Eran gordos y pálidos con venas azules en las piernas y sus caras estaban hinchadas y blancas bajo el sol. Se derretían por todas partes, plie pues y bolsas de piel colgaban de sus mejillas y barbillas.

Los jóvenes eran esbeltos y parecían estar hechos de goma. Las chicas no tenían tetas y sus traseros eran pequeñitos, y los chicos tenían caras tiernas y blandas y sonreían y se ruboriza ban y se reían. Y todos ellos parecían contentos, los chavalines y los viejos. No tenían mucho que hacer, pero deambulaban bajo el sol y parecían satisfechos (63)

Llevaba el abrigo de mi difunto padre, que era demasiado grande. Mis pantalones eran demasiado largos, los bajos caían sobre los zapatos y eso estaba bien porque llevaba los calcetines rotos y los tacones desgastados. Odiaba a los peluqueros, así que me cortaba el pelo yo solo cuando no tenía una mujer que me lo hiciera. No me gustaba afeitarme y tampoco me gustaban las barbas largas, así que me cortaba la mía con tijeras cada dos o tres semanas. Tenía mal la vista pero no me gustaban las gafas, así que sólo me las ponía para leer. Tenía mis propios dientes pero no los tenía todos. Mi cara y mi nariz eran rojas de beber y la luz me hería los ojos, así que miraba a través de pequeñas rendijas entre mis párpados. Podría haber encajado en cualquier barrio de chabolas. (183)

Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. 

A la mañana siguiente sonó el teléfono. Lydia había vuelto a su casa. Era Bobby, el chico que vivía en la casa de al lado y que trabajaba en una tienda de material porno.

-Mindy está aquí. Quiere que vengas y hablar contigo. 

-Bueno. Me acerqué con tres botellas de cerveza. Mindy estaba con tacones altos y un traje negro transparente de Frederick's. Parecía un vestido de muñeca, y podías ver sus pantys negros. No llevaba sujetador. Valerie no estaba. Me senté y quité las chapas a las botellas, las pasé. 

-¿Vas a volver con Lydia, Hank? —me preguntó Mindy. 

-Lo siento, pero sí. 

-Fue algo asqueroso, lo que ocurrió. Yo creía que tú y. Lydia habíais terminado. 

-Yo también lo creía. Estas cosas son extrañas. -Toda mi ropa está en tu casa. Tengo que pasar a recogerla. 

-Claro -¿Estás seguro de que se ha ido? -Sí. -Se porta como un toro esta mujer, es como un dique. -No creo que lo sea. Mindy se levantó y fue al baño. Bobby me miró. 

-Me la tiré -dijo . No la culpes. No tenía otro sitio donde ir. 

-No la culpo. 

-Valerie la llevó a Frederick's para que se alegrara un poco. Le compró un vestido nuevo. 

Mindy salió del baño. Había estado llorando. --Mindy —dije-, tengo que irme. -Pasaré más tarde a por mi ropa. 

Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. P. 87.

La noche siguiente vinieron Bobby i Valerie. Se habían mudado recientemente a mi bloque de apartamentos y ahora vivían cruzado el patio. Bobby llevaba un niki ajustado. Siempre le quedaba la ropa perfectamente ajustada, los pantalones  cómodos y con la largura exacta, los zapatos a juego y el pelo bien peinado. Valerie también vestía bien pero no tan conscientemente. La gente los llamaba “Los muñequitos Barbie”.

Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. P. 114.

Finalmente estaba consiguiendo aquello que todos los chicos de la universidad menos yo habían conseguido. Los chicos bonitos, ricos, dorados y bien vestidos con sus automóviles nuevos y yo con mis trajes de pelagatos y mi bicicleta rota. 

Debra salió. Se sentó y encendió un cigarrillo. 

-Vamos a joder -le dije. 

Debra entró en el dormitorio. Quedaba media botella de vino en la mesita. Me serví una copa y encendí uno de sus cigarrillos Ella quitó la música de rock. Eso estuvo bien. 

Todo estaba tranquilo. Me serví otra copa. ¿Debería quizás mudarme a este sitio? ¿Dónde pondría la máquina de escribir 

-¿Henry?

-¿Qué?

-¿Dónde estás?

-Espera. Sólo quiero acabar esta copa. -Muy bien. 

Acabé la copa y luego me bebí lo que quedaba de la botella Estaba en Playa del Rey. Me desnudé, dejando mi ropa en un montón descuidado sobre el sofá. Nunca había sido un elegante Mis camisas estaban todas gastadas y deshilachadas, viejas de cinco o seis años, pasadas de moda. Lo mismo ocurría con mis pantalones. Odiaba las tiendas de ropa, odiaba a los empleados, actuaban como seres superiores, parecía que conocieran el secreto de la vida, tenían confidencias que yo desconocía. Mis zapatos estaban siempre viejos y rotos, también me disgustaban las zapaterías. Nunca compraba nada hasta que no tenía más remedio que sustituirlo, y eso incluía los automóviles. No era una cuestión de ahorro, simplemente no podía aguantar la idea de ser un comprador necesitando un vendedor, un vendedor siempre tan guapo, sabio y superior. Aparte, te robaba tiempo, tiempo que podías utilizar haraganeando o bebiendo. 

Entré en el dormitorio sólo con los calzoncillos. Era consciente de mi blanca barriga escapando de ellos. Pero no hice el menor esfuerzo por encogerla. Me puse al borde de la cama, me bajé los calzones y me los quité.

Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. P. 230.

Entonces llegó el avión de Iris. Fui a la ventana y la vi bajar. Tenía buena pinta. Se había recorrido todo el camino desde Canadá para verme. Llevaba una maleta. La saludé con la mano mientras entraba con los otros. Pasó la aduana y luego vino hacia mí. Nos besamos y se me empalmó un poco. Llevaba un vestido azul, práctico y ajustado, tacones altos y un pequeño sombrero coronando su cabeza. Era raro ver a una mujer con faldas. Todas las mujeres de Los Angeles llevaban continuamente pantalones... 

Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. P. 265.

Abans que m’enamorés, jo anava com un rodamon amb sabates foradades sense cap cura de le meua persona. El pare va tenir vergonya i me’n va donar un parell de seues. Jo portava vestits que ni haurien volgut els drapaires de mosèn Pierre. La primera visió que ella tingué de mi fou aquella: un xarxó pedant... Depsrés era massa tard.

 Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 388.

Quan miri les velles fotos de classe d'aquells anys, les promocions d'estudiants semblen sortir del mateix sastre. Un sastre barat i dolent. Tret d'en Richard Royo i de l'Alain Bottaro, els minyons no mostra­ven cap interés pel vestir. Uns jerseis feixucs, foscos. Les minyones tampoc se cuidaven, amb calces que haurien fet saques de trufes perfectes. Poques excepcions. La Florence Di Cesaris havia optat per un estil porno punk. Morena, amb un collar de gossa entorn del coll, faldilles curtíssimes als límits de la decència i mitges negres amb la costura aparent. No disposi de prou vocabulari per descriure els seus es­carpins insensats. La meravellosa Nathalie Barnay havia adoptat els vestits de les secretàries que envelleixen o embelleixen alhora les noies.

L'estudiant més preocupat per la seua aparenta era naturalment en Tagliafico amb les seues corbates d'arlots i els seus anells dignes del mariscal Góring. On aime ou on n'aime pas...

Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 221-222.

En aquell moment, el capità MacWhirr, tornant de terra, travessa la coberta, amb el paraigua a la ma, escortat per un xinés malenconiós i seré, que caminava darrera seu, amb sabates de seda amb sola de cartó, i que també portava paraigua.

Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 17.

Mr. Rout s'havia llançat a aquella lluita desigual calcat amb sabatilles de pelfa i vestit amb una ja­queta brillant, molt curta, que amb prou feines li cobria els ronyons; els canells llargs i ossosos li sobresortien marcadament de les mànigues, com si aquella situació desesperada 1'hagués fet créixer més encara, li hagués allargat els membres, augmentat la seva pal·lidesa i enfonsat més els ulls a la cara.

Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 80.

-¿Un consejo sobre qué? 

-Sobre el vestido de novia. Por favor, no me digas que no porque si no vienes acabaré matando a mi cuñada y a mi suegra.

Fui. Muy incómoda, me reuní con ella, Pinuccia y Maria. La tienda estaba en el Rettifilo y recuerdo que había metido unos cuantos libros en el bolso con la esperanza de encontrar algún hueco para estudiar. Fue imposible. Desde las cuatro hasta las siete de la tarde miramos figurines, palpamos telas, Lila se probó vestidos de novia expuestos en los maniquíes de la tienda. Se probara lo que se probara, su belleza realzaba la prenda, la prenda realzaba su belleza. Le sentaban bien la organza rígida, el raso suave, el tul vaporoso. Le sentaban bien los cuerpos de encaje, las mangas abullonadas. Le sentaban bien las faldas anchas y las es trechas, las colas larguísimas y las cortas, el velo suelto y el sujeto la corona de strass, la de perlitas o la de flores de azahar. La mayoría de las veces ella examinaba obediente los figurines o trataba de enfundarse los trajes que lucían bien en los maniquíes. Pero a veces, cuando ya no aguantaba el descontento de sus futuras parientes, le salía la Lila de antes, me miraba fijamente a los ojos y decía irónica, alarmando a la suegra y a la cuñada: «¿Y si nos inclináramos por un bonito raso verde, o una organza roja, o un elegante tul negro, o, mejor todavía, amarillo?». Bastaba con mi risita que indicaba que la novia bromeaba, para que nos pusiéramos otra vez a ponderar con envenenada seriedad las telas y los modelos. La modista no hacía más que repetir entusiasmada: «Elijan lo que elijan, por favor, tráiganme las fotos de la boda, que quiero exponerlas en el escaparate, así podré decir: a esta muchacha la he vestido yo».

El problema era elegir. Cada vez que Lila se inclinaba por un modelo, una tela, Pinuccia y Maria se decantaban por otro modelo, otra tela. Yo no abría la boca, estaba un poco atontada por todas aquellas discusiones y por el olor de los tejidos nuevos. Y entonces Lila me preguntó ceñuda: 

-¿Tú qué opinas, Lenù? 

Se hizo un silencio. De inmediato percibí con cierto estupor que las dos mujeres esperaban ese momento y lo temían. Puse en práctica una técnica aprendida en el colegio que consistía en lo siguiente: cada vez que no sabía contestar a una pregunta, abundaba en las premisas con la voz segura de quien sabe claramente a dónde quiere llegar. Dejé constancia --en italiano-- de que me gustaban muchísimo los modelos elegidos por Pinuccia y su madre. No me lancé a elogiarlos sino a demostrar con argumentos que eran muy adecuados a la formas de Lila.

Elena Ferrante. La amiga estupenda (L'amica geniale, trad. C. Filipetto) Ed. Lumen, 3ª ed. Barcelon, 2018. ISBN: 9788426420787. 388 pàgs. Pàgs. 340-341.

En el seu aspecte i el seu comportament se situava habilment entre la fina elegància i l'efeminament. Aquesta nit, per exemple, porta un vestit ver­mell intens de color vi amb un mocador groc que li envolta el coll esvelt, quasi amagat sota una camisa rosa de seda natural i de coll ample, que li cau sobre el pit de la jaqueta. És elegant, de cos distingit i trets francesos refinats. Semblaria una fulgurant estrella de cinema si no fos per les arrugues que li han deixat a la cara la vida agitada i aquell malestar misteriós, repugnant i miserable, que sempre envolta el rostre dels homosexuals.

Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 42.

D'altra banda, la vida dels homosexuals, plena d'experiències humanes variades i gens comunes, els permet d'entendre millor la natu­ralesa de les persones i els fa capacos de poder-hi influir. Tam­bé es destaquen en els oficis que demanen bon gust i imagina­ció, com ara la decoració i el disseny de la moda. Es sabut que els dissenyadors de moda més famosos són homosexuals: pro­bablement la seva doble sexualitat els permet dissenyar roba fe­menina excitant per als homes i al revés.

Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 127.

Estirava el llum cap a ella i deixava els altres a les fosques; sospirava amb una expressió de tedi i cansament i s'en roscava els cabells al voltant dels dits. Era alta, ben feta, amb «posat de reina», tenia una tendència a engreixar-se que combatia fent servir aquelles cotilles amb forma de cui rassa que les dones es posaven en aquell temps i que tenien dues bosses de setí en les quals els pits reposaven com fruites en una panera. Tenia els braços blancs i els duia empolvorats. Hélène experimentava una sensació estranya, pròxima a la repulsió, quan veia al seu costat aquella carn de neu, aquells mans blanques i desvagades amb les ungles tallades com urpes. Finalment, l'avi d'Hélène tancava el cercle de la família. (11)

Les dones, a cinquanta anys, duien un vestit que re bia el nom de «fill de ric», que els cenyia els malucs i marca va fins a les cuixes les cames fortes. Era l'època dels primers cabells curts, dels colls aspres i pelats, encorbatats, envoltats de perles. (215) 

Irène Némirovsky. Vull de soluitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. 

El sou eren quaranta dòlars a la setmana—la suma exacta del que pagaya a la Norah i a l'Ito--, però sabia perfectament que pujaria més amunt. Encarregá un munt d'elegants vestits de dona de negocis i alguns capells nous que pogués dur a les oficines de la revista. A mi em van tornar a enviar a l'acadèmia Sant Bonifaci mentre la tieta Mame s'embarcava en la seva carrera de dona de negocis. 

Durant la tardor de l'any 1930, per fer-me una idea de les diverses conjuntures professionals de la tieta Mame, només vaig disposar de les seves cartes commovedores—i un pèl esbiaixades—. La feina per a Vanity Fair va durar un mes. Després el senyor Crowninshield i el senyor Nast la van convidar un altre cop a dinar i li van dir que la seva mane­ra d'escriure era poc acurada, tot i que força inspirada, i que, en qualsevol cas, volien reduir la plantilla. Com a pre­mi de consolació li van dedicar una foto de pàgina sence­ra on apareixia amb un vestit de nit de Jeanne Lanvin que costava tres-cents dòlars, que la tieta compra amb els di­ners de l'acomiadament i uns calerons que havia guanyat en una carrera de cavalls. El senyor Crowninshield va dir-li que era una dona massa atractiva perquè hagués d'anar desbocada d'una banda a una altra, i que el que realment havia de fer era casar-se i posar seny. (58) 

Després de la costosa extinció de la Maison Moderne, la tieta Mame va decidir que, comptat i debatut, era millor tre­ballar per compte aliè. En aquella època la seva passió pels teixits exòtics li feia comprar la majoria dels seus vestits a Jessie Franklin Turner. Es tractava d'una botiga de propor­cions mitjanes orientada a una clientela d'ingressos elevats. «Tan agradable i intime—em deia la tieta en una de les se­ves cartes—, que és com si els clients fossin amics de tota la vida o convidats, cosa que evidentment són». Atesos els re­buts de la tieta Mame, la senyora Turner la va agafar com a venedora—«una vendeuse de debò, xato», em va escriure. 

A la tieta Mame li encantava treballar enmig dels vestits bellíssims i cars i gairebé cada vespre tornava a casa amb alguna nova creació de Jessie Franklin Turner. Tot lque, a l'hivern del 1931, els negocis anaven molt malament, la tieta Mame tenia moltíssima confiança en si mateixa. 

Per desgràcia, la meva tieta posseïa una franquesa desa­fortunada que feia les delícies de moltes persones però que n'ofenia moltes altres. I l'honradesa desarmant de la tieta Mame li va jugar una mala passada quan la senyora Turner li va sentir que deia a una matrona volàtil de proporcions colossals: «Però, estimada, no tenim absolutament res que li pugui caure bé. Dels vestits que tenim no n'hi servirà cap, tots són massa esvelts. Miri, faci'm cas i vagi a can Lane Bryant a la secció de talles grans». Hi va haver un intercan­vi de paraules enceses i la clienta se'n va anar amb un cop de porta, per no tornar mai més. Quinze minuts més tard, la tieta Mame va haver de fer el mateix, després d'haver tin­gut una conversa amb la senyora Turner, que la va advertir que més valia que es busqués un marit ric, i amb una certa rapidesa, per poder pagar els deutes que havia anat carre­gant a compte. 

L'última parada de la tieta Mame en el sector de la con­fecció va ser a Henry Bendel, on, gràcies a una figura esplèndida i a la seva llarga amistat amb la senyora Bendel, va fer de  model de bates i roba d'estar per casa durant una mi­queta més d'una setmana. Fins al dia en què el seu elegant darrere va ser pessigat per un vell fastigós amb diners que li sortien per les orelles, i aleshores es va produir un con­tratemps lleig i van haver de prescindir dels seus serveis. El senyor Bendel va escriure una carta realment emotiva a la tieta Mame, dient que lamentava moltíssim tot aquell afer però que, al capdavall, ella era una veritable dama i una dona massa elegant per fer només de penja-robes. També hi afegia que la millor carrera per a la tieta Mame era el matrimoni. (64-66) 

—Un home del sud—va afegir mig ofegant-se—. Sem­blava tan agradable, i amable, i tan ben plantat. I me n'ha demanat vint parells. I llavors—i aquí tornà a esfondrar-se—, i llavors he provat d'enviar-li els patins contra reem­borsament i ell que de cap de les maneres. Volia pagar-los trinco-trinco i endur-se'ls. I aleshores jo li he dit que no­més sabia fer els albarans contra reemborsament. 1 ell que va i... Oh, Patrick, i a més era molt ric..., duia un abric de pèl de camell i un barret Cavanaugh i s'está al Saint Regis i segur que podria haver pagat contra reemborsament, perquè, a més, només eren cinquanta-un dòlars... (78)

Mentre es posava un dels vestits de Turner que enca­ra no havia pagat, Ii vaig posar al canell el braçalet de dia­mants falsos.

—Bon Nadal, tieta Mame—vaig dir-li. I a continuació vaig afegir—: No són de debò). 

—Oh, estimat Patrick—s'exclamà—, és el braçalet més bonic que he vist en ma vida. —Amb l'abric de visó de debò, l'autèntic somriure de la felicitat, semblava que havia de ser el braçalet de diamants més autèntic del món. 

L'endemà era el dia de Nadal i la tieta Mame estava res­plendent, tot i que una mica ressacosa, i em va donar una gran capsa de Brooks Brothers. Contenia el meu primer vestit de pantalons llargs. (82) 

Allò era el triomf de la Feminitat del Sud en els seus exer­cicis inicials. La tieta Mame duia un vestit blanc i vaporós de tarda—semblava que estigués fet de núvols de sucre: guants de puntes, còfia de puntes, un para-sol de puntes que feia girar amb coqueteria i un fichu de puntes que deixava caure cada dos per tres perquè els galantejadors amb acne de Sant Bonifaci l'hi recollissin. Jo vaig guanyar el premi de redacció de primària i la tieta va dir al professor d'anglès: 

—Oh, ostres, em sento tan orgullosa d'aquest noi que es­tic a punt d'explotar! El cert és que el seu pare era un dels nois més llegits de la nostra ciutat. (87) 

Jo estava massa astorat pel que acabava de sentir per pa­rar gaire atenció a la senyoreta Gooch i, si he de dir la ve­ritat, no hi havia gran cosa per parar atenció. La senyoreta Gooch era una d'aquelles dones que poden tenir qualsevol edat entre quinze i cinquanta anys i en les quals no es fixa ningú. Tenia un cabell incolor, una pell descolorida i uns ulls incolors. Duia ulleres sense muntura i una gorra d'an­gora blanca que li anava gran. La resta del seu vestit con­sistia en un jersei de punt llarg, blau, una brusa de raió de color salmó amb mànigues bombades, mitges de niló i unes sabates ortopèdiques òxford. (128) 

Els meus serveis a la tieta Mame van esdevenir una cosa semblant a una rutina. Solia esfumar-me totes les tardes a les tres, després d'aconseguir que algun altre alumne res­pongués per mi en el moment de passar llista al camp d'es­ports. Llavors anava fins a l'hotel, m'enfilava corda amunt fins a la suite de la tieta Mame i anava a fer-li els encàrrecs que havia de menester. Dos cops per setmana agafava el cotxe i anava a Boston per fer-li les compres més feixugues. El cotxe atreia tantes mirades com un orgue de vapor, però jo havia pres la precaució de buscar-me una disfressa: una americana de tweed, un barretet de feltre i una corbata de llacet comprada a les rebaixes del Filene, de manera que, com a mínim, la gent no em reconeixia a un quilòmetre de distància per culpa de la gorra, l'americana i la corbata de Sant Bonifaci. També hi vaig afegir unes ulleres fosques. La tieta Mame deia que no tenia paraules per descriure el meu aspecte esparracat i volia saber per què no anava a comprar alguna cosa una mica més elegant a una botiga de J. Press. El cert és que vaig aconseguir passar pel costat de l'esposa del director de l'escola sense que em reconegués. (176-177) 

—Upson--la vaig corregir.

 —Upson. Sí. ¿Quina mena de vestits porta?

—Jo què sé, vestits—vaig dir.

—No pensava pas que es presentés amb un faldílleta tota de fulles de plataner. Estimat, ja saps el que vull dir. ¿És una dona chic? Ho és força—vaig dir—. Però una mica passada. té una figura tan esvelta com la teva. —Ostres, rei meu!—va parrupejar de bon grat la tieta Mame—. Havia pensat posar-me aquest estampat d'ElsaSchiaparelli, però és de la temporada passada, de manera més val que no el porti. També tú-1c una voile lleugera, però em sembla que em faria massa joveneta per al meu paper matriarcal. Clar que també podria posar-me aquella crepé blanca, però és més calenta que una bragueta. (176-177) 

—Em sap greu, però és que els Upson no són com nos­altres.

Era impossible sentir-se avergonyit per la tieta Mame. Tot i sempre queda bé. De fet, aquest és el problema. També tinc el de seda blau marí... A les nou del vespre, la tieta Mame, vestida amb un con junt de color torrat, amb un capell elegant per() senzill i un meravellós collaret de perles, es va acomodar amb cura al meu cotxe i vam anar al pis dels Upson. (247)

Patrick Dennis. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs.

En Silvio havia estat músic i literat. Havia musicat alguns poemes de Verlaine; Les feuilles mortes i alguns altres. Sabia tocar poc i malament, i xiuxiuejava els seus cants acompanyant-se al piano amb un sol dit. I, mentrestant, deia a la mare: «Escolta, estúpida, es­colta que bonic que és això. «Encara que toqués tan malament i cantés amb un fil de veu, era molt bo­nic escoltar-lo» explicava la mare. En Silvio era molt elegant i es vestia amb molta cura. Ai, si no tenia els pantalons ben planxats i la ratlla ben recta! Tenia un bastó preciós amb el mànec d'ivori, i voltava per Milà amb el seu bastó i un canotier: anava a veure els seus amics i a discutir de música als cares. En Silvio, en aquelles històries de la mare, era sempre un personatge alegre, i el seu final, quan en vaig saber els detalls, em va semblar incomprensible. A sobre de la calaixera de la mare hi havia una fotografia seva amb un canotier i el bigotet aixecat. Era al costat d'una altra fotografia de la mare amb l'Arma Kuliscioff, totes dues sota la pluja, amb un petit vel i amples barrets amb plomes. (56-57) 

La mare, ara que hi havia més diners a casa, es feia vestits. A més del piano i del rus, aquesta era la seva ocupació constant. En el fons era una manerade no avorrir-se, perquè després no sabia quan po‑sar-se'ls, ja que mai no tenia ganes d'anar a veure ningú, tret de la Frances o la Paola Carrara, a qui podia visitar amb el vestit que portava per casa. La mare es feia els vestits o bé a «casa del senyor Belom» (un vell sastre que, de jove, havia estat pretendent de la meya àvia a Pisa, durant l'època en què ella busca­va marit però no volia «les sobres de la Virginia»), o bé se'ls feia a casa d'una modisteta que es deia Tersi­lla. La Rina no venia a casa, feia molt temps que no en sabíem res; però el pare, quan veia la Tersilla pel passadís, s'enfurismava de la mateixa manera que ho havia fet quan veia la Rina. Tanmateix, la Tersilla era més valenta que la Rina i, quan passava pel cos­tat del pare amb les tisores a la cintura, el saludava amb un somriure educat dibuixat a la seva cara pi­emontesa, diminuta i rosada. El pare responia amb un fred moviment de cap. 

«Hi ha la Tersilla! Però, com és, avui la Tersilla també hi és!», retreia després a la mare. 

«Ha vingut —explicava la mare— a arreglar-me un abric vell. Un abric del senyor Belom». El pare, en sentir aquest nom callava tranquillitzat. Estimava el senyor Belom perquè havia estat pretendent de la seva mare, però no sabia que era un dels sastres més cars de Torí.

La mare no es decidia ni pel senyor Belom ni per la Tersilla, unes vegades feia servir l'un, d'altres, l'altra. Quan encarregava un vestit a la sastreria del senyor Belom, després li semblava que no estava ben tallat i que «li quedava malament de les espatlles». Llavors trucava a la Tersilla i l'hi feia desfer tot i tor­nar-lo a fer. «Ja no tornaré mai més a la sastreria delsenyor Belom! M'ho faré tot amb la Tersilla!», deia emprovant-se davant del mirall el vestit desfet i tor­nat a cosir. Però hi havia vestits que mai no li esque­ien, que «sempre u feien algun defecte», i llavors els regalava a la Natalina. La Natalina ara també tenia molts vestits, i els diumenges sortia amb un abric del senyor Belom, negre, llarg i tot embotonat, amb el qual semblava un capellà. 

La Paola també es feia confeccionar molts vestits, però sempre estava discutint per això amb la mare. Deia que la mare es feia vestits equivocats, que se'n feia molts però tots iguals, i que quan u agradava un vestit del senyor Belom el feia copiar a la Tersilla fins a l'avorriment. Però a la mare Ji agradava així. Deia que quan els seus fills eren petits, els feia sempre moltes bates, totes idèntiques, i que ara volia tenir com ells moltes bates per a l'estiu i per a l'hivern. A la Paola la idea dels vestits com bates no la convencia gens. 

Si la Paola venia de Milà amb un vestit nou, la mare l'abraçava i deia: «Jo, els meus fills, me'ls estimo més quan tenen un vestit nou». I a ella també li aga­faven ganes de fer-se'n un però no com el de la Pao­la, perquè els seus vestits li semblaven sempre massa complicats. La mare se'ls encarregava «més a l'estil bata». I el mateix li passava amb mi. Quan m'encar­regava un vestit, tot seguit li venia de gust fer-se'n un per a ella. Però no ens ho confessava ni a mi ni a la Paola, perquè les dues Ji dèiem que se'n feia massa, de vestits. Guardava la tela ben plegada a la calaixera, i un matí la vèiem entre les mans de la Tersilla. (116-118)

«Per sort, tinc els meus nens! —afegia, referint-se als meus fills—. Que bufons! I com m'agraden! M'agraden tots tres! No sabria quin triar!». 

Per sort, tinc els nens, així no m'avorreixo! Si fos per la Natalia, els portaria sempre amb el cul a l'aire, pere, jo no, jo els porto endreçats. Jo faig venir la Te rsilla! 

El vell sastre Belom s'havia mort ja feia temps. Ara la mare es feia fer els vestits en una botiga de la porxada que es deia Maria Cristina. Per comprar els jerseis i les bruses anava a la Parisini. 

«És de la Parisini! —deia a la Paola, ensenyant-li una brusa que s'hi havia comprat; de la mateixa ma­nera que deia de les pomes que se servien a taula—: Són carpandue!». 

«Vine —deja a la Paola—. Anem a la Maria Cris­tina! M'agradaria que em fessin un vestit jaqueta ben bonic!». 

«Però no et facis un vestit jaqueta  –li deia la Paola—. Ja en tens molts! No et vesteixis massa com una suïssa! En comptes d'això, fes-te un bonic abric negre, elegant, una pega important per posar-te-la quan vagis a casa de la Frances a la nit!». 

I la mare s'encarregava un abric negre. Però des­prés u semblava que no li queia bé a les espatlles i feia que la Tersilla l'hi arreglés a casa. I després tampoc no se'l posava. 

«És massa de senyora! —deia—. Potser el regalaré a la Natalina!». 

Tan bon punt se n'anava la Paola, s'encarregava un vestit jaqueta i l'endemà al matí apareixia a casa de la Miranda amb el vestit posat. 

«Però, com és, això! —deia la Miranda—. T'has fet un altre vestit jaqueta!». 

I la mare u deia: «Com més vestits, més honor!». (226-227) 

Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. (Lessico famigliare, trad. E. Rodríguez). Ed. Âtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp.

Físicament, l’Anna-Maria és com totes les agents literàries que coneix: prima, baixa i amb pit. També va vestida com totes: amb vestits jaqueta de color cru. — Me la portes?—pregunta encuriosida. I s’abracen.

Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp.

LA XIRUCA

https://drive.google.com/file/d/1ocVStQj32K0TM7rXn0XmAzAr1Q5fcbcA/view?usp=shar

Enllaç Revista Sàpiens, nov. 2017

REPORTATGE

Fortuny, el petit Leonardo

París dedica una gran exposició a l’obra de Mariano Fortuny Madrazo, un dels personatges més fascinants de la Belle Époque que es va interessar per totes les arts i va triomfar en la moda

MIHAIL MOLDOVEANU | ARA 19/11/2017

Fortuny, el petit Leonardo / © STÉPHANE PIERA_ GALLIERA_ROGER-VIOLLET 

L’obra polifacètica de Mariano Fortuny Madrazo -el Fortuny venecià- és l’expressió d’una visió universalista que sorprèn per la seva ambició. En la seva pluralitat exuberant, aquest artista va defensar amb delit un vast territori creatiu. Difícil de definir en tota la seva complexitat, la seva personalitat pertany a laBelle Époque europea, a cavall entre els segles XIX i XX, influïda per la música de Wagner, pels ideals estètics de William Morris i del moviment Arts and Crafts; allà es troben el simbolisme i la gran tradició romàntica amb la passió pels descobriments científics i els últims avenços tecnològics. Una primera retrospectiva a París, oberta aquesta tardor al Palais Galliera, Museu de la Moda - Fortuny, un espagnol à Venise - , es proposa donar a conèixer la seva prodigiosa versatilitat creativa, cridant l’atenció sobre alguns dels seus assoliments enlluernadors en el camp de la moda i el disseny tèxtil. 

Una influència central en el desenvolupament de la seva particular visió creativa va ser sens dubte la figura del seu pare, el gran pintor català Marià Fortuny i Marsal. Talent precoç, amb 21 anys el pare -nascut a Reus el 1838- va ser enviat al Marroc per la Diputació de Barcelona, amb l’objectiu de retratar la guerra que Espanya hi conduïa. A part de la documentació per les grans composicions bèl·liques que el van fer cèlebre després, el Fortuny pare va tornar amb una gran passió per l’encant del món oriental, una passió que es va manifestar en la seva pintura -que recorda de vegades l’exuberància de Delacroix- i també en la seva particular febre de col·leccionista: va començar a atresorar amb molt de criteri objectes i teixits orientals de què s’acompanyava als seus tallers, cada vegada més grans. 

La dècada del 1860 la seva reputació es va consolidar molt ràpidament i després d’un temps a París es va instal·lar a Madrid, on es va casar amb Cecilia de Madrazo Garreta, filla d’un altre pintor cèlebre del segle XIX espanyol. De fet, uns quants dels Madrazo eren grans artistes, una veritable dinastia de pintors. Sempre a la recerca del “perfum àrab” que l’havia encantat al Marroc, Marià es va traslladar amb la seva esposa a Granada, a l’ombra de l’Alhambra i de l’Albaicín: és allí on va néixer el seu fill Mariano, el 1871. Ja convertit en un dels pintor més cotitzats de l’Europa d’aquell temps, va decidir tornar-se a mudar -essencialment per l’ambient inestable generat per la Tercera Guerra Carlina-, aquest cop a Roma, on va obrir un taller de grans dimensions a l’elegant Via Flamínia. Decorat amb una profusió sorprenent d’objectes d’art insòlits, armes i teixits de la seva col·lecció, el taller va adquirir ràpidament fama pel seu refinament exòtic: un lloc predilecte de trobada entre la gent que gravitava llavors al voltant de l’art. Infortunadament, Fortuny pare va morir pocs anys després, el 1874, després d’emmalaltir de malària. Tenia 36 anys, i el seu fill Mariano només 3. La seva dona, Cecilia, va ser qui es va encarregar de mantenir molt present l’esperit i la personalitat del pare en la imaginació del benjamí. I ho va aconseguir d’una manera admirable.  

L’empremta del pare

Després d’haver hagut de vendre -en subhastes memorables a Roma i a París- una part significativa dels béns del taller de Roma, Cecilia de Madrazo es va traslladar el 1888 de París a Venècia, al Palazzo Martinengo, amb els seus dos fills, María Luisa i Mariano. Els Madrazo s’ocupaven de l’educació artística clàssica del jove Fortuny perquè el seu avi era llavors el director del Museu del Prado a Madrid. El noi va mostrar aptituds i va sobresortir en gairebé tots els camps de les belles arts que es practicaven al final del segle XIX. El seu aprenentatge es va desenvolupar a Madrid i després a París, on va ser alumne de Benjamin Constant. Al mateix temps, va aprendre moltes de les maneres de fer que eren pròpies del seu pare, que Cecilia li transmetia amb gran entusiasme. Amb la perspectiva que podem tenir avui, les afinitats entre pare i fill resulten molt sorprenents, sobretot tenint present que es tractava d’un fill que havia quedat orfe de pare als 3 anys. 

Tots dos apreciaven molt el treball artesanal, les eines antigues i el savoir faire que els corresponia; i tots dos tenien una destresa particular a l’hora de confeccionar ells mateixos mecanismes bastant elaborats -Fortuny pare va confeccionar diverses armes de foc-. Sense parlar de la passió compartida per la infinitat de ritmes, colors i textures de l’Orient, o bé de l’ horror vacui que els va conduir a tots dos a crear interiors d’exuberant densitat visual -encara que aquests trets són, més que herències del pare, una part de l’ambient en el qual havia crescut el fill. 

Cecilia havia guardat una part de la col·lecció de teixits del seu marit i, com que es tractava d’una afició compartida, va seguir enriquint-la. De tant en tant organitzava vetllades al Palazzo Martinengo en què presentava seleccions d’aquesta col·lecció, ajudada per la seva filla. Entre els convidats hi havia, per exemple, Paul Morand, Isaac Albéniz, Ignacio Zuloaga i Josep Maria Sert, futur amic de Mariano. 

El 1891 Fortuny va viatjar a Bayreuth i va assistir per primera vegada a una representació d’una obra de Richard Wagner, un encontre que va marcar tota la seva existència. La seva concepció estètica va cristal·litzar com a wagneriana, polifònica, a partir d’una extensa profusió de matisos, implicant la reunió de disciplines artístiques diferents en una forma d’art total, la Gesamtkunstwerk. És un esperit present en diverses de les formes de l’Art 1900 europeu, però en el cas de Fortuny assumir el concepte va suposar donar curs lliure als seus múltiples talents i interessos, explorar les seves intuïcions i anar al màxim de les seves pròpies possibilitats en cadascuna d’aquestes direccions. Va ser la seva “religió” durant gairebé mig segle, una idea generosa d’harmonia que li va permetre aprendre, explorar, experimentar i crear en àmbits diversos. 

Un dandi esquiu i enginyós

L’obertura de la primera Biennal de Venècia el 1895 va ser un dels múltiples senyals de l’efervescència cultural que tornava a viure la Sereníssima a partir del final del segle XIX. Fortuny va començar a exposar la seva pintura a les Biennals, així com en altres grans mostres a Florència, Munic, París, Londres… En aquells anys va conèixer el poeta Gabriele D’Annunzio, amb qui va començar una amistat duradora. I va ser un primer encàrrec d’escenografia de D’Annunzio, el 1897, el punt de partida del gran viatge de Fortuny en el teatre. Fortuny era molt present en la vida social de les elits del seu temps, però alhora era elusiu, esmunyedís i amant de la discreció i del treball solitari. La seva imatge era la d’un esnob, un dandi, un connaisseur : semblava mundà sense ser-ho. Entre les seves amistats hi havia la marquesa Casati, Hugo von Hofmannsthal, Marcel Proust, la comtessa de Bearn, Henri de Régnier, Eleonora Duse…

Assajos d’impressió per als xals Knossos, de seda, que va realitzar per a un espectacle teatral  i que després, gràcies al seu èxit, va començar a comercialitzar

El 1898 va comprar les golfes del Palazzo Pesaro degli Orfei i va instal·lar el seu taller en aquestes grans sales. Es tractava d’un venerable palau gòtic venecià, en certa manera aïllat però molt a prop del Gran Canal que, després que la família patrícia que hi vivia l’hagués d’abandonar, en el Seicento, va ser durant un temps seu de l’Accademia degli Orfei, una institució musical prestigiosa. A la segona meitat del XIX, l’edifici es va fraccionar en tres parts i hi vivien més de vint famílies, cosa que va generar alteracions importants en l’estructura original. Fortuny va començar una restauració sistemàtica de la construcció i els anys següents va aconseguir comprar-ne la planta noble, va restituir-ne l’estructura anterior, hi va traslladar la seva residència i la va decorar de manera que en ressaltava la bellesa original. El Palazzo Orfei es va convertir en la seva torre d’ivori, on va agrupar totes les seves activitats, un lloc encantat que va fascinar tothom que el va conèixer. 

L’any 1900 Fortuny va presentar Tristan i Isolda, de Richard Wagner, a la Scala de Milà, assumint-ne la direcció escènica, l’escenografia, la il·luminació i el vestuari. Aquell mateix any havia patentat un primer sistema d’il·luminació indirecta. Les experiències en el teatre l’havien conduït a la necessitat de trobar una manera de tenir llum indirecta a tot l’escenari i, després d’assajos experimentals en uns quants tallers a París, el 1902 va patentar la primera Cúpula Fortuny, un sistema en el qual els focus no il·luminaven directament l’escenari, sinó una semiesfera blanca situada damunt -fora del camp de vista- que reflectia la llum i permetia, d’aquesta manera, moviments molt matisats d’intensitat lumínica i canvis subtils de cromàtica. A poc a poc, la Scala, la Fenice, l’Òpera de París i molts teatres més van anar adoptant el dispositiu. Fortuny va perfeccionar durant molts anys els seus sistemes d’il·luminació, i va firmar contractes amb l’empresa alemanya AEG i amb altres fabricants. Al final dels anys 1920 va crear fins i tot una Cúpula Fortuny plegable i transportable.

Realment inclinat per les ciències i l’enginyeria, Fortuny no dubtava a envoltar-se de la més avançada documentació sobre qualsevol tema tècnic que li interessava, l’assimilava i buscava solucions pràctiques per obtenir la millora que buscava. Gent pròxima l’anomenava el petit Leonardo. 

L’èxit del Delphos

De les seves experiències teatrals en va sorgir un interès creixent pel vestuari. El 1906 va crear un xal de seda imprès amb motius acolorits -anomenat Knossos- per a un grup de ballarines que actuaven en un espectacle que va idear a París, en un teatre privat que ell mateix acabava de restaurar i decorar. Amb motiu de l’admiració unànime que va aixecar, Fortuny va pensar a fabricar-lo i comercialitzar-lo. Va ser el punt de partida d’una nova i brillant carrera en el món de la moda i la creació tèxtil, sens dubte la que el va fer realment cèlebre internacionalment més enllà dels cercles dels amants de l’art. Hi havia en aquell temps un cert gust “hel·lenitzant” en voga: el xal -d’uns 4 metres- al·ludia al món de l’antiguitat minoica i grega, igual que la creació següent, el victorejat vestit Delphos, inspirat en una estàtua de Samos, una kore que Fortuny havia vist al Louvre. 

Les golfes del Palazzo Orfei es van transformar primer en laboratori tèxtil i després en una veritable manufactura amb la complicitat d’Henrietta Negrin, companya i futura esposa de Fortuny, que va assumir amb molta sensibilitat la feina de supervisar el procés de producció. A mesura que es definien les operacions necessàries per obtenir l’efecte desitjat, Fortuny buscava la maquinària idònia i, si no la trobava, la dissenyava ell mateix. Aquest nou rumb va posar en evidència un talent seu encara no prou valorat, el d’empresari. La comercialització es feia exclusivament a les seves boutiques, ja fos a Venècia, a París o a Nova York. Tots els detalls -des de la decoració dels showrooms fins a l’embalatge- es van dissenyar acuradament. Fortuny també va voler fabricar els seus propis teixits, i es va inventar maneres d’obtenir relleus, textures i matisos màgics. Així, la producció va començar a envair altres espais del seu palazzo. A causa de l’èxit espectacular de l’empresa, la fabricació es va traslladar el 1919 a una nau aïllada sobre el canal de la Giudecca: una oficina d’impressió tèxtil que va funcionar més de 25 anys. 

El seu model Delphos -una fita en la història de l’alta costura- aparenta una gran simplicitat. De fet, és el resultat d’una depuració extrema: el reflex de la llum en contacte amb la seda, conduïda pels plecs verticals. Els plecs, planxats amb un rotllo de ceràmica, indeformables, eren una mica irregulars els primers anys. Els estampats s’obtenien utilitzant procediments sofisticats de xilografia i altres tècniques de gravat. El Delphos es va fabricar en moltes variants de composicions cromàtiques -cadascuna documentada- durant més de 20 anys. La mostra del Palais Galliera compta amb un homenatge contemporani molt particular, una creació d’Issey Miyake, de la seva gamma Pleats Please[Plecs per favor].

Detall d’un model Delphos de la mostra que aquests dies es pot veure sobre el treball de Fortuny al Museu de la Moda de París

La contínua relació amb el teatre també el va posar en contacte amb els Ballets Russos de Serguei Diàguilev. Va tenir una relació de col·laboració i mútua admiració amb Léon Bakst, el seu escenògraf, i un aire dels Ballets Russos va entrar en les seves composicions d’aquells temps. Al llarg d’una extensa vida creativa, hi ha moltes influències que es poden distingir circulant entre les seves variades activitats, com si fossin vasos comunicants. Molt més tard, el 1949, l’any de la mort de Fortuny, Orson Welles li va encarregar el vestuari per al seu Othello, que no va poder lliurar…

 De la pintura a la fotografia

Fortuny va ser un gran coneixedor de la pintura, en general, i de la pintura veneciana, en particular. El seu “somni tèxtil” -que es reflecteix en les seves creacions d’alta costura- té molt a veure amb aquesta intimitat: Bellini, Carpaccio -que va ser una de les seves afinitats electives-, Tiziano, Veronese, Tintoretto i Tiepolo van representar amb molta sensualitat els teixits i els vestits que es podien veure en el Cinquecento a les ribes d’un Gran Canal on encara ressonava l’esplendor tardana de Bizanci i la Ruta de la Seda. L’encàrrec que va rebre de restaurar tot el conjunt de pintures de Tintoretto a la Scuola Gran di San Rocco no va fer sinó aprofundir encara més la seva intimitat amb aquesta tradició, i els seus coneixements tècnics dels pigments hi van contribuir. Una de les conseqüències sorprenents d’aquesta etapa va ser la producció i comercialització d’una caixa de colors al seu gust, les Tèmperes Fortuny. Durant molt de temps li van consultar en temes de pigments i suports tot de pintors tan reconeguts com Klimt, Singer Sargent, Bonnard i Maurice Denis.

La fotografia va ser un altre camp d’activitat predilecte de Fortuny. D’una banda, va seguir una ona en sintonia amb la seva pintura “wagneriana”, una fotografia més afí al pictorialisme: els seus bellíssims nus tenen afinitats amb les obres de Drtikol, el gran pictorialista txec. D’una altra banda, va desenvolupar una manera directament documental, mes afí a l’obra d’Eugène Atget, incloent-hi també magnífics moments de moviment i espontaneïtat, a la manera de Jacques Henri Lartigue. El seu gust per l’experimentació li va fer retratar Venècia amb un objectiu que permetia un angle de 180 graus, i així va realitzar un conjunt de gran força visual, molt avantguardista. També va experimentar amb molt d’èxit la fotografia en color, amb els primers autocroms de Lumière. Fi coneixedor de l’òptica i de la química, va crear algunes càmeres per al seu propi ús, i, més sorprenent encara, un paper fotogràfic -evolucionat en aquell moment- que va comercialitzar amb èxit. 

Avui en dia el Palazzo Orfei és el Museu Fortuny, integrat en els Musei Civici de Venècia, que participa en l’organització de la mostra parisenca, oberta fins al 7 de gener. A Venècia se’n conserva el taller, l’extensa biblioteca, els arxius i una bona selecció de la seva obra. La planta noble conserva aquella profusió esplèndida de la Venècia medieval que Fortuny va saber ressuscitar apel·lant també als seus dots d’alquimista. Mirant la tradició sense prejudicis i aventurant-se en territoris desconeguts -com la reproducció mecànica i la creació seriada-, el Fortuny que es percep a través de la seva prolífica activitat artística és un gran precursor de la modernitat. 

Hitler

La característica de Hitler és l’impermeable. És un imperimeable amb cinturó i solapes grans, però sembla el patró del qual han sortit els impermeables vulgars amb solapes grans i cinturó. A la mànega de l’impermeable, Hitler hi porta una gran creu teutònica. Aquesta creu, avui a Aleman signe antijueu. Els jueus usen els dos triangles superposats i invertis jueus usen una creu amb unes prolongacions a tots quatre braços que la impressió d’ésser una creu amb catúfols.

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Barcelona, Quaderns Crema. Art. Revista El món d'ahir núm. 1, 2017. P. 174.

Rússia Soviètica

Encara sota aquest mateix prisma materialista, és curiós bservar com entre els testimonis més situats a la dreta política (Josep Pla, Xammar, Blasi i Vallespinosa i Valls i Taberner) hi ha un remarcable interès pel que fa a la forma de vestir dels russos, que valoren negativament. En canvi, la indumentària només és tinguda en compte per un testimoni diguem-ne proletari, l'artista Helios Gómez; ara bé, per raons molt diferents. Aquest només valora la forma de vestir dels russos quan tracta d’explicar (com també ho fa l’industrial Blasi i Vallespinosa a l’Òpera de Moscou) el fenomen de les persones d’origen burgès que es « disfressen» de proletari; o quan, assistint a la celebració del XVè aniversari d’Art Soviètic, detecta unes persones vestides d’una manera que fins aquell moment no havia vist a l’URSS i que identifica com els « déclassés » de la Unió, «abillats amb vestits d’abans de la Revolució, conservats con relíquies i que exhalaven un fort tuf de naftalina. » (p. 148) 

L'Avenç 438, octubre 2017 pàg 45 Visions catalanes de la Rússia Soviètica

MÀRIUS CAROL SORTINT DEL QUARTER DE LA GUARDIA CIVIL

És increïble, increïble.... aquest home ho té tot, TOT. És el personatge literari perfecte; mesquinesa infinita, agent del conde de Godó, censurador de qualsevol ànima lliure. Per sobre de tot: mediocre, deplorablement mediocre, infinitament mediocre, i al mateix temps amb ínfules d’artista (!!!) i delint-se, morint-se per ascendir a l’escala social. (Quan és la RIOTA de tots els rics i poderosos que estan per sobre d’ell, que el menyspreen i es riuen de les seves absurdíssimes pretensions, del seu mal gust per les corbates, del seu mal gust per tot, i del seu servilisme limfàtic). Màrius Carol és la representació ideal de la pedanteria venuda al Poder, de la misèria moral tal i com s’exercirà al Segle XXI. Quin gran personatge! És tot això i ara, justament ara, quan està a punt de caure el 155, al director de La Vanguardia va i l’enxampen sortint... d’on? Del quarter de la Guàrdia Civil de la travessera de Gràcia. I com surt del pisset de Mordor? AMB CAMISA AZUL i corbata més verda que l’uniforme de la GC. Tants còctels, tantes reunions de Ferrero Rocher i ningú li ha dit que el verd i el blau no lliguen... 

Ho sento, però no puc evitar-ho: abans o després en farem una novel·la. I tant que la farem.

CARA (SUBSTANTIU)

 El dissenyador de vestits mallorquí Miguel Adrover ha presentat en el museu d'Art Contemporani de Palma els uniformes que vestiran els treballadors d'aquest museu. Durant la presentació, Adrover ha parlat amb la premsa i ha explicat que es considera «un dissenyador social». El ti­tular que concentra les seves consideracions ho deixa ben dar: «La meva moda és cara pera té consciència social». 

Ai, caram. «La meva moda és cara però té consciència so­cial». ¿De debò? ¿Com ha de tenir consciència social una moda, sigui cara o barata? Una moda no té consciència so­cial, de la mateixa manera que no té consciència política, consciència literària, consciència a seques, visions maria­nes o apartaments en multipropietat. Una moda és una ten­dència que un grup de persones marca en un moment de­terminat i que, després, d'altres persones segueixen amb el mateix fervor amb què l'abandonaran més tard, quan con­siderin que al ramat ja hi ha massa gent. Això és una moda. Pot ser que Miguel Adrover contribueixi a impulsar les mo­des en el vestir: dissenyant col·leccions que segueixen una tendència ja establerta o que, si són trencadores, la provo­quen. I ja està. 

Però, llegint-ne la biografia, s'aconsegueix intuir què deu haver volgut dir amb això de «la meva moda és cara pera té consciència social». Deu fer tres o quatre anys, per exemple, s'inspirava en els vestits del talibà. ¿És aquí la seva «cons­ciéncia social»? Potser aquest ús de l'imaginari informatiu és el que Adrover considera moda amb consciencia social. Hl ha d'altres dissenyadors que van per camins paral·lels. 

Uns quants s'inspiren en elements sadomasoquistesamb el deslibidinitzador reduccionisme light de Nou setmanes i mitja. Hi ha un altre que—«per denunciar la violència con­tra les dones»—fa que les models desfilin amb els caps co­berts per una bossa. Que atrevit! Quina denúncia tan audaç! Quants titulars de diaris! Qualsevol dia, el matí que em faci mandra dutxar-me i a casa m'ho recriminin, els diré que ho faig perquè la meva higiene «té consciència social»: social i solidaria amb tots els vagabunds que van pels car­rers sense un quarto de bany on rentar-se. 

Això de la consciència social aplicat a la moda em recor­da aquells anys setanta en què els cantants compromesos van arribar a ser tan abundants—i estaven tan de moda!— que, quan els entrevistaven, els locutors de radio i de tele­visió s'interessaven inevitablement per la seva postura polí­tica. De manera que arribaven a entrevistar Karina i li pre­guntaven: «I, aleshores, Karina, ¿qué n'opines, de la guerra del Vietnam?». I la pobra Karina s'escurava la gola, posava cara seriosa i deia: «Ui, si, el que està succeint al Vietnam és terrible, ¿oi que sí?». 

No hi ha modes amb consciència social, sinó dissenyadors amb do de l'oportunitat i fins i tot de l'oportunisme. Res a recriminar-los. Ben al contrari. Fan ben fet, si la gent és incapaç de diferenciar les causes suposadament nobles o solidàries de la bandera que, inspirada en aquestes causes, enarboren els baliga-balagues que, després, passen a ven­dre-la a tant el metre. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 195-196.

LA JAQUETA

Es fascinant l'evolució que, en set dies, ha experimentat l'afer de la jaqueta de la candidata del Psoe a l'alcaldia de Madrid, Trinidad Jiménez. Primer ens va arribar la notícia de la substitució de la de cuiro que duia en un cartell electoral per una altra de roba texana. D'entrada, la cosa no tenia gaire importància, ja que no es tractava més que d'un simple descart. De tots els cartells publicitaris se'n fan diverses proves i se'n tria la que es considera més adient. Però els motius adduïts pels assessors van fer que, a poc a poc, la cosa es compliqués. Van dir que descartaven la de cuiro perquè la imatge de Jiménez resultava massa agressi­va i val més no arriscar-se. La mateixa Jiménez va augmen­tar la mida de l'embolic quan va reconèixer que ella es veia «millor» amb cuiro i que, tot i això, acceptava la decisió. Aleshores, dijous, veient la dimensió que adquiria l'afer, la candidata va recórrer a l'especier i va destapar el pot dels tòpics sobre el masclisme, recurs fàcil i vistós quan no se sap per quina tangent anar-se'n. Va dir Trinidad Jiménez: «Aquesta mena de debat no s'hauria produït si hagués si­gut un candidat masculí qui s'hagués posat una jaqueta di­ferent de l'americana i la corbata habituals». 

Això va acabar d'embolicar la troca. Perquè, planteja­da la situació en aquests termes d'igualtat o desigualtat de sexes, podríem preguntar-nos per què Jiménez va cedir. ¿Per què no va imposar la seva decisió femenina í va expli­car tot això als seus assessors, per comptes d'acotar el cap i dir amén a les seves masculines voluntats? L'afer va arri­bar al punt culminant dissabte, quan Jiménez va aparèixer en un míting a Vallecas amb la controvertida jaqueta, pot­ser perquè, ara, després del debat públic, la jaqueta ja no deu ser tan «agressiva» i fins i tot deu vendre, convertida per sempre en símbol de la rebel·lia domesticada. No hi ha cap dubte que, quan Jiménez se'n cansí, a la jaqueta li espe­ra un lloc d'honor al futur museu de la Indumentària Polí­tica, al costat del jersei de Marcelino Camacho, els elàstics de Fraga Iribarne i la boina del Che.

Cal començar a recelar per sistema de l'opinió dels asses­sors d'imatge, que es mouen per patrons tronats. Ja fa una pila d'anys, assessors americans contractats per Tv3 van desaconsellar fitxar Àngels Barceló, perquè la seva bellesa resultava «massa agressiva» i «podia desagradar a les tele-espectadores». Una opinió idèntica a la dels actuals asses­sors del Psoe, cosa que convida a preguntar-se si són els ma­teixos d'aleshores o si el que passa és que tots s'estudien fil per randa el mateix manual. Però ja s'ho faran, els assessors amb els seus manuals, perquè la pitjor part d'aquesta comè­dia grotesca se l'emporten els polítics. Tant li fa que siguin del Psoe com de qualsevol altre partit, perquè tots funcio­nen igual. ¿Quina confiança poden despertar en l'electo­rat polítics que, amb mansuetud, desen a l'armari la jaqueta preferida per cenyir-se al patró que els indiquen? Incons­cientment, demostren que, amb la mateixa mansuetud, es­tan disposats a guardar a l'armari els seus projectes, les se­ves idees, les seves il·lusions, si això els permet arribar al poder. ¿I quan hi arribin? Si pel camí ja canvien de jaqueta, ¿què no faran quan s'hagin assegut a la poltrona? 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 69-70.

 EL XÀNDAL I LA IMMOBILIÁRIA 

La notícia va sortir fa uns quants dies a la premsa, en un racó discret, en allò que els professionals anomenen un breu. Es tracta d'una resolució judicial contra l'ús del xàndal al lloc  de feina. Només amb el titular ja veus de què va l'assumpte: algú va a treballar en xàndal, l'empresa li diu que en xàndal no hi pot anar, el treballador insisteix a anar-hi amb aques­ta indumentària í la cosa acaba als tribunals. 

Fins aquí, tot correcte. D'aquesta mena de disputes n'hi ha a palades. El que sorprèn és el país en qué passa aques­ta. A França. «El Tribunal Suprem de França ha validar la rescissió del contracte d'una treballadora d'una immobiliària de Niça perquè el xàndal no és una peça de roba indica­da per atendre els clients». Observeu la delicadesa de l'eu­femisme que fan servir per parlar d'acomiadament: rescis­sió de contracte. 

Fos com fos, la resolució del Tribunal Suprem s'ha esde­vingut a França, que durant molts anys va ser per nosaltres a meca del xàndal. Recordem les bromes, fa un paren de dècades, quan travessàvem la frontera, visitàvem un poblet francès i vèiem que francesos i franceses sortien al carrer, a comprar la baguet, vestits amb xàndals de coloraines. Ho trobàvem exòtic, fins que el xàndal també va arribar massivament a les nostres botigues i ara el costum de portar-lo tot el sant dia, es faci esport o no, s'ha estés entre nosaltres amb la mateixa intensitat. El xàndal s'ha convertit en element indumentari bàsic. Fins a tal punt ha arribat la identificació del xàndal amb la normalitat que, quan Vera i Barrionuevo sortien de la presó, s'exhibien davant els fotògrafs en xàndal perquè l'home del carrer, el lector de dia­ris o el teleespectador, s'identifiqués amb ells i veiés que no són mala gent. ¿Com han de ser mala gent si van en xàndal, com el comú dels mortals? 

El xàndal arriba al punt culminant d'ús durant els caps de setmana, a càrrec sobretot d'habitants de les metròpo­lis i les seves conurbacions. Tant és així que, en molts po­bles, els caps de setmana és costum—per matar l'avorri­ment—anar a la plaça, asseure's en un banc i dedicar-se a contemplar les onades d'urbanites en xàndal que hi van ar­ribant. En monovolum o en quatre per quatre, però tots en xàndal: la mamà amb un xàndal blau cel, el papà amb un xàndal rosa, la nena amb un de color verd lloro i el nen amb un de lila i amb ratlles d'un groc fosforescent tot al llarg dels camals. Són ciutadans que, si no es posen xàndal el cap de setmana, els sembla que no fan festa. 

Doncs sembla que ara França fa un pas endavant i el seu Tribunal Suprem considera vàlid l'acomiadament de la treballadora que es negava a anar a l'agència immobiliària amb res que no fos un xàndal. La noia no ho deu entendre, perquè molta gent han passat de portar xàndal els dies de descans a portar-lo cada dia, feiners inclosos. ¿Quants nois van en xàndal, de dilluns a diumenge, fins i tot a l'escola? ¿Quants n'hi ha que acaben els anys d'estudi sense haver-se posat mai uns pantalons convencionals, un polo o una ca­misa i unes sabates no esportives? Arribats en aquest punt, quan finalment troben feina en una agència immobiliària (de Niça o d'allà on sigui), és lògic que a aquests nois els cos­ti d'entendre que no hi poden anar, en xàndal. ¿Per què no, si és el que han fet tota la vida? 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 13-14.

Skinflick llevaba un esmoquin con la camisa abierta, Denise, un vestido de cóctel. El de la rubia era más increible: tafetán verde. 

-Coño-dije, inclinándome para dar un beso a Denise cuando el coche se ponía en marcha-. No sabía que íbamos a un baile de fin de curso. 

-Vas bastante bien, cariño -me dijo Denise-. Ésta Lisa.

 -Hola, Lisa. Lisa me besó en la mejilla, echándome un aliento cálido, impregnado de alcohol y diciéndome que había hablar mucho de mí. (134) 

Lo que significaba que habíamos superado lo más peligroso de la operación. Ahora empezaba la parte aburrida: las doce horas de espera antes de introducirnos por el agujero en la pared y liarnos a tiros. Fui a sentarme junto al grifo, sobre los faldones de mi abrigo nuevo de cachemira. (1) 

(1) Regla número uno del Manual del sicario: No pensar en cuidar la ropa. (201) 

Josh Bazell. Burlando a la parca. (Beat the Reaper, trad. B. Gómez Ibáñez). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788433975126. 316 pp.

La tradició afganesa de vestir les nenes com nens 

Les famílies que només tenen filles canvien a vegades la identitat d’una d’elles

M.B. SÖDERHAMN (SUÈCIA) | ARA EL 17/09/2017

2012 L’Azita a Kabul amb les seves filles Beheshta, Benafsha, Mehranguiz i Mahnush, i el seu marit i la primera dona i filla d’aquest. / GERVASIO SÁNCHEZ

L’exdiputada afganesa Azita Rafaat va tallar molt curts els cabells a la seva filla petita, de 4 anys, la va vestir de nen i li va canviar el nom. Es deia Mahnush, però a partir d’aquell dia va passar a dir-se Mehram, un nom masculí. “El meu marit volia tenir un fill mascle i d’aquesta manera ja el va tenir”, resumeix. 

A l’Afganistan és tradició que les famílies que no tenen fills mascles vesteixin una de les filles com un nen. “Creuen que així Déu es compadirà d’elles i la pròxima criatura que tindran serà un nen”, explica per telèfon des de Kabul Soraya Sobrang, que és responsable dels temes sobre dones a la Comissió Independent de Drets Humans a l’Afganistan (AIHRC, en la sigla en anglès). “Altres famílies ho fan perquè la nena ha de treballar al carrer i estan més segures si vesteixen com un nen”, afegeix. Aquesta pràctica es coneix a l’Afganistan com a batxa poix, que en persa significa “vestit com un nen”. 

Les raons

L’Azita, però, no volia tenir més criatures, ni cap de les seves filles havia de treballar al carrer. Ho va fer simplement perquè el seu marit callés, perquè insistia que s’havia de tornar a quedar embarassada per tenir el desitjat fill mascle, malgrat que ja havia sigut mare de quatre filles. “¿Quina garantia tenia que el pròxim nadó fos un nen? Era absurd!”, recorda l’exdiputada afganesa, que aleshores, el 2009, era membre del Parlament a Kabul. “M’hauria obligat a abandonar la meva carrera política i, encara més greu, m’hauria quedat sense sou”, declara. 

L’Azita va ser obligada a casar-se contra la seva voluntat quan tenia 22 anys. “El meu pare ho va decidir. Era l’època dels talibans, la seguretat a l’Afganistan no era bona i va creure que era millor per a mi estar casada que continuar soltera”, relata. Així la va esposar amb el seu cosí germà Ezatullah, que ja tenia una primera dona i una filla. Però aquella primera dona no es tornava a quedar embarassada, i l’Azita era l’única esperança per engendrar l’anhelat fill mascle a la família. Però va donar a llum ni més ni menys que quatre filles. 

“Em vaig adonar que l’única manera de tenir la paella pel mànec a casa era que jo guanyés un bon sou i mantingués tota la família”, diu l’Azita. “Potser vaig sacrificar la meva filla petita durant alguns anys vestint-la com un nen, però almenys m’he assegurat que a les meves quatre filles no els hagi passat com a mi: ningú els ha obligat a casar-se a la força”.

Canvi d’identitat

L’exparlamentària i les seves filles es van exiliar a Suècia a començaments del 2015. La petita va arribar-hi amb els cabells curts i vestida de nen, i va continuar així durant les primeres setmanes. Després va dir a la seva mare: “Aquí, a Suècia, els nens i les nenes tenen els mateixos drets. ¿Puc vestir-me jo també com una nena?” Des de llavors Mehram va recuperar el nom femení i va tornar a dir-se Mahnush. 

La Mahnush, que actualment té 12 anys, explica ara que no va entendre bé què volia dir la seva mare quan li va comunicar de petita que a partir d’aleshores es convertiria en un nen. “Recordo que em va portar a una perruqueria i em van tallar els cabells. La meva mare em va dir: «Que guapo, ara ets un nen!» Gairebé em vaig posar a plorar, però després em vaig distreure amb una altra cosa”, rememora. A partir d’aleshores el seu pare va començar a comprar-li cotxes elèctrics, pilotes, helicòpters de joguina i fins i tot una bicicleta, i també la portava amb ell a totes bandes. “També m’enviaven a fer encàrrecs, mentre les meves germanes s’havien de quedar tancades a casa”, afegeix la Mahnush, que admet que realment tenia molts avantatges ser nen a l’Afganistan.

Aparences

La Mahnush manté el contacte amb el pare, que continua a l’Afganistan. “Quan parlem per Skype, em diu que em talli els cabells i que no em posi vestits, perquè jo continuo sent el seu fill”, declara la nena. L’Azita reconeix que la seva filla petita té ara certs “comportaments masculins”. “S’ofereix a portar les coses més pesants malgrat que és la més petita, o vol ser responsable de la resta de les germanes”, posa d’exemples. Sobre el seu marit, l’exdiputada diu: “La societat afganesa és una societat d’aparences. Ell va quedar satisfet fent creure a la gent que teníem un fill, malgrat que no n’hem tingut cap”.

Sempre m’havia imaginat que les professores universitàries d’una certa edat tenien tendència a no anar gaire arreglades, però si això era cert, la senyora Torrent —que devia tenir uns cinquanta anys i un cos petit i prim— no s’ajustava al patró. Duia un vestit jaqueta d’ant, uns talons molt alts com a tot complement, un collaret de perles que feia joc amb les arracades i una polsera ampla de plata. No li vaig veure cap rellotge. Ara, això sí, devia anar tots els dies a prendre rajos ultraviolats, perquè morena, el que sen diu morena, ho estava, i molt, fins al punt que no necessitava maquillatge. (121)

Manco Capac apareixia amb una indumentària elegant. Duia un gran mantell sobre el vestit, un cíngol al voltant del cap subjectat per un ornament sobre el front, sandàlies obertes, llaços sota els genolls i, a les mans, un curiosa ombrella i una llança, Però el que més em va ciri dar l’atenció foren els ornaments del vestit: una banda de tres línies de petits rectangles, com els de les fotocòpies de teixits d’en Daniel, que creuaven horitzontalment la tela per la cintura. Aquesta vegada m'hi vaig fixar més bé i vaig descobrir en el seu interior unes diminutes estrelles, petits rectangles, accents allargats, rombes amb punts al centre... Els motius es repetien tres vegades cadascun, en diagonal, i em vaig preguntar què devien tenir d’insòlit aquells dissenys tèxtils perquè el meu germà s'hagués entossudit a col·leccionar-los. (150-151)

Les venedores aimares, amb les seves voluminoses faldilles multicolors, les mantes amb serrell i les llargues trenes negres que sortien de sota els barrets forts, vagarejaven pels carrers venent bitxos secs, llimones i papas morades. Pel que ens va explicar en Yonson Ricardo, si les dones aimares duien el barret fort de costat volia dir que eren solteres, i si el duien ben posat sobre el cap era per eren casades. (296)

Matilde Asensi. L'origen perdut.(El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 610.

MÒNICA PLANAS

El biquini

UNA BOMBA PER A LA HISTÒRIA 

Al llarg de la història, la progressiva eliminació dels centímetres quadrats de roba del vestit de bany de les dones ha estat directament proporcional a l’adquisició dels seus drets i el seu alliberament. El 1946, el biquini va suposar un punt d’inflexió en aquesta batalla estètica i moral. 

«QUE LES NOIES APAREGUIN COM UN SCOTCH TERRIER MULLAT HA CONVERTIT EL BANY MIXT EN LA PRINCIPAL CAUSA DE DESCENS DE MATRIMONIS, alhora que gran part del malestar que regna al país és per la bàrbara permissivitat de la vestimenta femenina.) Era l’escrit de Donald Clark, un exgeneral de la Guàrdia Escocesa i regidor de la localitat de Tonbridge que el Daily Mail havia contractat expressament el 1920 perquè critiqués els banys a les platges. Tot va començar amb un incident a la piscina del seu mateix poble. Una puritana de l’alta burgesia, veient com homes i dones es remullaven junts, va començar a escridassar-los brandant enèrgicament el paraigua. Un banyista indignat la va empènyer i la dona va haver de ser rescatada de l’aigua. El Daily Mail va detectar que era un tema popular que tindria repercussió. Efectivament, pocs dies després arribaven a la redacció cartes de dones banyistes que contestaven a Clark: «Quan nadem o seiem al trencant de les ones ho fem només per al nostre gaudi personal i en benefici de la nostra salut, no pas per complaure els espectadors, puritans o no. » 

El banyador és un bon baròmetre per mesurar la misogínia i les restriccions a què s’han vist sotmeses les dones en els últims dos-cents anys en els països occidentals. Al llarg de la història, a mesura que s’incrementaven els seus drets, menys teixit tenia el seu vestit de bany. Però això no va ser sempre així. Els mosaics romans de fa mil set-cents anys demostren que homes i dones gaudien aleshores de la pràctica d’activitats a l’aire lliure sense necessitat de tapar el seu cos més del que ho fem avui dia a la platja. Però la caiguda de l’Imperi romà va abocar Europa a tretze segles de prejudicis i privacions, sobretot de l’aigua. Va allunyar homes i dones de la relació amb la natura i la higiene, que era entesa com una pràctica impura. No va ser fins al segle XVIII que alguns metges d’un Regne Unit devastat per les epidèmies i amb una taxa de mortalitat infanti molt elevada van començar, tímidament, a promoure la pràctica dels banys de mar com una activitat d’higiene saludable que l’aristocràcia de seguida va voler provar i va popularitzar. A la platja de Weymouth, el rei Jordi III va ser introduït a l’aigua per un carruatge, del qual va baixar nu i ajudat per tres serventes vestides que lluïen un barret amb la llegenda «Déu salvi el rei». 

El nou costum va creuar el canal de la Mànega i va arrelar fortament França. La reina d’Holanda, Hortènsia de Beauharnais, cunyada de Napoleó n’és considerada la pionera. I va ser Maria Carolina de Borbó de les Dues Sicílies, neboda de la reina Maria Antonieta, qui va promoure la creació ciutats balneàries gràcies a la seva afició a les remullades. Cap de les dues, però es banyava nua com Jordi III. Feien els seus bains de mer amb cotilla, camisa i pantaló a sota d’un vestit de llana que anava del coll fins als turmells. 

Va ser l’activista nord-americana Amelia Jenks Bloomer qui va mar punt d’inflexió. Bloomer era una feminista que va reivindicar una vestimenta per a la dona còmoda i saludable. Des de la seva revista, The Lily, va impulsar un moviment conegut com a rational clothing («vestuari racional»). Allà va promocionar l’ús d’un vestit inspirat en els que es feien servir en alguns sanatoris suïssos per a pacients amb lesions greus provocades per les cotilles. Era més curt i a sota s’hi posaven uns pantalons d’inspiració turca, amples i lligats al turmell. La premsa va ridiculitzar l’estil, però els pantalons bombatxos han quedat batejats en anglès per a l’eternitat com a bloomers. El 1860 la primera demostració de consens en un  model pensat específicament per banyar-se incloïa els bloomers i unes mitges. Era el model Princess, que sobre els bombatxos incorporava un vestit de llana de maniga llarga, amb faldilla fins als genolls i ploms a les vores per evitar que surés. Dues dones van aconseguir proeses natatòries amb una vestimenta semblant. El 1875 Agnes Beckwith, de catorze anys, va nedar gairebé deu quilòmetres al riu Tàmesiesi, des del pont de Londres fins a Greenwich. El 1877 Eliza Bennet va creuar el riu Hudson de Nova York nedant. 

Les botigues de l’època no gosaven comercialitzar els Princess per indecorosos, però els fabricaven les modistes a petició de les clientes. L’escàndol eren els pantalons perquè delataven la irreverent existència d’extremitats inferiors en les dones. 

El procés de minimització va començar a les platges franceses, molt més missives. Primer es van escurçar les mànigues, després la llargada del camal dels bombatxos, deixant al descobert el turmell i la cama. A Europa la passió pel bany es va anar estenent, sobretot entre les classes adinerades, que reclamaven més estacions balneàries. A Espanya, Sant Sebastià era la localitat per excel·lència per practicar-hi el bany. El 17 d’agost de 1892 La Vanguardia recollia a la primera plana una crònica titulada «Cosas de playa» que el corresponsal escrivia prop de l’aigua: 

Sentado desde la arena, contemplo a la colonia veraniega en traje de pez. (...). A las doce del día tengo precisión de estar en determinado punto de la playa, donde se baña una hermosísima señorita. Parte de la playa está destinada a señoras solas, pero no debe ser del todo elegante bañarse en este sitio, cuando la señorita a la que me refiero viene a donde se bañan los hombres.

Gracias, en nombre de todos.

El baño de esta hermosa Nereida es el gran acontecimiento de San Sebastián. 1. Lleva un traje de baño de los que hemos convenido en llamar decorosos. Elegante sí lo es. No puede negarse. Mientras se baña, cerca de la orilla se hacen mil comentarios. No pondré ninguno hecho por señoras. Son terribles. En voz alta se oyen dicharachos y pullas de todo género. ...

En la salida se repite la ovación: aplausos, bravos, hurras y también silbidos. Los silbidos son de alguna señora, probablemente. I. Ahora suplico a mis lectores que no hagan malos juicios, pues se trata de una señorita decente y de distinguida familia de Palencia. Lo que acabo de referir solo es consecuencia de seguir la moda en todos sus detalles y... en fin son mujeres. El primer día nos cogió por sorpresa. Ahora la gente baja preparada con lentes, anteojos, telescopios y cañones rayados; de todo. 

La revista Life va influir en el vestit de bany de les dones a través dels dibuixos que hi va publicar, durant trenta anys, Charles Dana Gibson. És considerat l’autor del primer arquetipus de bellesa americana. Inspirat per les germanes Langhorne (Irene, la seva dona, i Nancy, la seva cunyada), dibuixava les Gibson Girls. Anaven amb vestits de bany revolucionaris, criticats per la seva extravagància: pantalons curts i cenyits o vestits lleugers amb els braços al descobert que de seguida van guanyar adeptes. Ezequiel Boixet, col·laborador i codirector de La Vanguardia, escrivia cada dia amb el pseudònim de Juan Buscón una crònica que tenia molta repercussió. El 26 d’agost del 1900 es feia ressó de la nova moda: 

El calor que reina en algunos puntos de Estados Unidos ha tomado este año -los demás, también- proporciones tan exorbitantes que las señoras más distinguidas han adoptado una precaución en extremo ingeniosa: la de andar vestidas, desde que Se levantan hasta que se acuestan, en traje de baño. ...) Una blusita más o menos ajustada, unos calzones hasta la rodilla, unas sandalias, y ahí tienen ustedes a las más opulentas mistress y a las más elegantes misses ataviadas y en disposición de pasear, de recibir, de comery hasta de bailar. El traje de baño para todo estar es le dernier cri' de la moda semenina americana (...). 

Annette Kellermann va provocar un salt en l’evolució del banyador femení que és clau, sobretot perquè s’assembla al dels homes. Kellermann era una nedadora professional australiana que després va ser actriu i que lluitava pels drets de les dones. Feia pel·lícules als Estats Units i exhibicions ales grans ciutats d’Europa Ella mateixa es confeccionava els vestits de bany, assegurant-se la comoditat que necessitava. Vestits d’una sola peça, sense mànigues i amb pantalons curts, van causar sensació. La seva popularitat anava creixent, sobretot arran de les de cions que va patir en platges dels Estats Units per escàndol públic. 

Les revistes humorístiques angleses, com Punch, representaven les sufragistes com dones lletges vestides amb el banyador de la Kellermann. Una mica més endavant, en el període entre guerres, les feministes eren representades també banyador<i amb guants de boxa. A França, la premsa satírica —com Le Rire i Caricature—enaltia en els seus dibuixos les banyistes com a dones alliberades i boniques. En canvi, els homes eren representats com a voyeurs pervertits. 

A Barcelona, el 31 d’agost de 1894 L’Esquella de la Torratxa feia broma amb la massificació de les platges i enaltia les banyistes:  

Noies fresques i serazilles,

sense trampa ni ficció,

res d’anyadits ni postissos,

ni pintura ni cotó.

La revista Barcelona Cómica destacava el 20 de juliol de 1895:  

Las jóvenes surgiendo de entre las olas son una seducción, y es indudable que por este medio las chicas casaderas tienen mayores probabilidades de impresionar a la juventud masculina y rendirles a sus hechizos. 

La verdades que hay bañistas hermosísimas que hacen pensar con envidia en los besugos que las ven de tan cerca, pero también es cierto que hay otras que más que mujeres en el agua parecen piardas grandes que salen a la superficie. 

La Primera Guerra Mundial va empènyer moltes dones a ocupar llocs de treball tradicionalment masculins i per fi el Parlament britànic va reconèixer el seu dret a vot. La manca de matèries primeres impedia la fabricació de cotilles, així que el Govern va imposar l’ús dels sostenidors gairebé com un deure patriòtic. El banyador estil Kellermann es va veure millorat per la tecnologia de la marca Jantzen, que feia un teixit més elàstic que s’adaptava al cos. La Jantzen s’anunciava arreu del món: 

Señorita, en la playa no hay espejos. ¡No se preocupe, unjantzen conserva la elegancia de su forma! Muchos trajes de baño, al probarlos en casa, nos parecen bien, pero a las dos o tres veces de usarlos -después de unas horas bajo el sol -¡qué diferencia! En los ojos de los hombres leerá usted un juicio distinto al emitido por el espejo. Un traje de baño deformado o descolorido puede destruir su apariencia. El Jantzen le evitará este bochorno.  

La popularització del vestit de bany va portar a les platges occidentals la figura dels controladors locals, que mesuraven amb un centímetre el compliment de la quantitat de cama exhibida. Però les noves generacions de noies que no arrossegaven els prejudicis del passat s’entusiasmaven amb els dissenys i els exhibien Sense complexos. Tot de productes depilatoris van sortir al mercat i s’anunciaven, per exemple, sota l'eslògan «¡Nada que esconder!». 

Ya en traje de soirée, ya en traje de baño, hoy día la mujer debe poder mostrar su cuerpo sin defectos. Por eso debe librarse de los feos pelos superfluos. ¿Cómo? Por un procedimiento moderno eficaz y más agradable: el agua Taky. 

El 1925 l’arquebisbe de Nàpols va atribuir el terratrèmol que s’havia produït a la vila d’Amalfi a la resposta d’un Déu colèric ofès per l’exhibició de carn de les dones. I a la Barcelona, el 1930, davant el costum de la ciutadania de banyar-se, el bisbat alertava dels perills: 

Mujeres cristianas: sed modestas en el vestir. ¿Hasta cuándolos haréis sordas a la voz del Papa y de los Prelados, que no cesan de clamar contra el libertinaje de la moda? La homestidad del vestido es un deber, y, al mismo tiempo que decora castamente a la mujer, la amuralla contra los atrevimientos insolentes del vicio.

El mallot Jantzeni els similars es van propagar al cinema, que va incrementar les produccions on apareixien banyistes. S’organitzaven gires de noies en banyador per promocionar les pel·lícules. D’aquí va derivar una allau de concursos de bellesa que buscaven miss Amèrica. El banyador era, per una banda, sinònim de l’alliberament de la dona, però, per l’altra, també va implicar la comercialització d’un cos ideal i la imposició d’uns cànons estètics molt estrictes. 

A Barcelona també se celebraven concursos de bellesa. O s’intentava. El 1930 el nou setmanari Imatges, dirigit pel periodista Josep Maria Planes, va voler promocionar la revista convocantun concurs de bellesa per escollir la Reina dels Banys de Barcelona i les sis senyoretes que havien de formar la cort d’honor. S’havia de desfilar en mallot de bany davant d’un jurat que estava format, entre altres homes, per Santiago Rusiñol, Josep Maria de Sagarra, Josep Llimona i el mateix Josep Maria Planes. Pretenien «retre homenatge a la joventut femenina que aporta la seva gràcia i la seva bellesa a les nostres platges». Però el capità general de Catalunya, Ignasi Maria Despujol, va prohibir l’acte en nom dels catòlics barcelonins després de les protestes de les dones de la congregació mariana. Josep Maria Planes recordava indignaten un article a Imatges que l’ABC també havia organitzat «a bombo y platillo) un concurs de bellesa a Madrid. però allà sense cap problema. 

A Europa, les dissenyadores Coco Chanel i Elsa Schiaparelli anaven reduint centímetres de roba a la peça de bany i posant de moda la pell bronzejada. Els teixits van anar evolucionant i els banyadors cada cop eren més adaptables al cos, més acolorits i brillants, amb formes més sinuoses. A Espanya, el 1931 es proclama la República, les Corts Espanyoles reconeixen el dreta Vot femení i el 1932 s’aprova la Llei del divorci. Però el bisbe de Barcelona continuava alertant de la “ola de pornografía que va inundando nuestras hermosas playas”. El moviment nudista incipient a Europa als anys trenta, tot i que era molt minoritari, Va captar l’atenció exagerada dels mitjans. Coincidia amb les primeres pel·lícules sonores de Tarzan. Johnny Weissmüller anava vestit únicament amb un tapall als genitals i Maureen O’Sullivan, que feia de Jane, lluïa dues peces de pell esparracada. Per tant, el banyador de les platges i revistes era vist com un mal menor. 

La Guerra Civil no va canviar els costums natatoris, si hem de jutjar per algunes portades de La Vanguardia. Ni tan sols tenint en compte els terribles bombardejos navals que es van acarnissar amb la Barceloneta. El 28 de juliol de 1938, tres dies després de l’inici de la batalla de l’Ebre, el diari publicava a portada fotografies d’escenes de platja amb dues noies en banyador a primer terme. Ho titulaven «La fisonomía insospechada de la ciudad que lucha»: 

Se ha hablado mucho de la moral de la retaguardia republicana. Tal vez nada como esta risueña estampa la pone en evidencia. En el marco luminoso de la playa, las risas altogan el eco del galope de los cuatro jinetes apocalípticos. Despreocupación? No. Serenidad. 

La Segona Guerra Mundial provoca la reducció radical del vestit de bany fins i tot per qüestions d’interès nacional. Com que el teixit per als banyadors s’utilitzava també per a material bèl·lic com impermeables o tendes de campanya, les autoritats dels Estats Units van racionar-ne la despesa. Els banya s'haurien de fabricar, per decret, amb un deu per cent menys de teixit. Tot per la pàtria. Els banyadors de les dones van quedar reduïts a dues peces: sama llarga i pantalonet alt. Les actrius i models, amb banyadors Jantzen, posaven seus encants al servei del país per animar les tropes. 

Acabada la guerra, la cursa per reduir encara més el banyador es va ac rar. L’estiu de 1946 Jacques Heim anunciava amb una avioneta sobre les platges que crearia el model àtom: «L’àtom. El banyador més petit del món.» Però Louis Réard, un enginyer que treballava a la merceria de la seva mare prop del Folies Bergère, estava disposat a superar-lo. Durant les seves vacances a Saint-Tropez havia observat que les noies s’abaixaven els tirants dels sostenidors i cargolaven la cintura del pantalonet per aconseguir més pell bronzejada. Réard va prometre que faria un banyador «més minúscul que el banyador més petit del món. Es limitaria a quatre triangles de roba subjectats per cordills: dos que taparien els pits, i dos per a la part inferior. 

Réard va organitzar la presentació davant la premsa el 5 de juliol de 1946 piscina Molitor, a prop del Bois de Boulogne. Però l’empresari no trobava model professional que es volgués posar aquella peça tan atrevida. Réard optar, aleshores, per recórrer a Micheline Bernardini, una noia de dinou anys que feia striptease a l’escenari del Casino de París. Ella va ser la primera dona que que va lluir, oficialment, el primer biquini de la història. Però la vestimenta encara tenia aquell nom. El que sí que tenia era un estampat ben singular: simulava retalls de paper de diari, anticipant-se a l’impacte mediàtic que generaria aquella diminuta vestimenta. 

El 30 de juny, només cinc dies abans de la presentació de la nova peça, un B-29 de la força aèria dels Estats Units va llançar una bomba nuclear sobre una flota fantasma de noranta-cinc vaixells de guerra obsolets a l’atol de Bikini, a la Micronèsia. Els diaris n’anaven plens, perquè era tot just la quarta explosió atòmica de la història. Diu la llegenda que Bernardini, amb la peça posada, va exclamar: «Senyor Réard! El seu banyador serà més explosiu que la bomba de Bikini!» Altres fonts esmenten un redactor de France-Soir que va escriure que la model semblava una supervivent de l’explosió nuclear, amb la roba esparracada. Però el més factible és que fos el mateix Réard qui, convençut de l’ona expansiva del seu disseny, el bategés amb el nom de bikini, que, per cert, en la llengua indígena significa ‘superficie’ (biki) de ‘cocos’ (ni). Durant molts anys, l’enginyer va publicitar el model a la nova botiga de l’avinguda de l’Òpera de París, advertint: «No és un bikini autèntic si les dues peces no passen per dins d’una aliança de noces. »

Jamie Samet, redactora de moda de Le Figaro, defensava la proposta: «La gent desitja els senzills plaers del mar i el sol. Per a les dones, anar amb biquini significa un segon alliberament. No hi ha res realment sexual en això, al contrari, és una celebració de la llibertat i del retorn a la joia de viure.» Però internacionalment el biquini es va titllar de vulgar i poc decorós, sobretot als Estats Units. El delicte: ensenyar el melic. Els americans se sentien els precursors de les dues peces, dissenyades per Claire McCardell, però havien comès la ingenuïtat de no batejar-lo i la prudència de no anar més avall del melic. 

El 1951 el biquini de Réard ja es promocionava com a vestimenta obligada en certàmens de bellesa en balnearis. D’aquests festivals, se’n va derivar la recerca de miss Món i miss Univers, que després van tenir tanta popularitat. De fet, la guanyadora del primer certamen va ser la sueca Kiki Hakansson. La model continua sent avui dia l’única miss Món coronada en biquini. El papa Pius XII va titllar l’acte de pecaminós i arran de la controvèrsia els biquinis van desaparèixer dels concursos. A més, es va considerar que una perfecta Kreina de la bellesa» necessitava mantenir una imatge virginal. 

El masclisme de l’època tolerava el biquini sempre que fos agraït a la mirada del voyeur. El turisme estranger va popularitzar-ne encara més l’ús en una Espanya que el prohibia. La multa per lluir-lo era de quaranta mil pessetes. Però un alcalde visionari, el de la petita localitat pesquera de Benidorm, no estava disposat que el delicte d’escàndol públic li aixafés les perspectives de negoci que intuïa amb els visitants estrangers. El 1952 Pedro Zaragoza Orts, que tolerava l’ús del biquini a les seves platges, va ser amenaçat per l’arquebisbe de València amb l’excomunió. Zaragoza se’n va anar a Madrid amb Vespa per exposar el cas davant del general Franco. El dictador el va rebre i l’alcalde el va convèncer dels rèdits econòmics del turisme i de la bona imatge de cara a Europa si cedia en qüestions d’indumentària. El dictador va autoritzar l’ordenança a favor del biquini, que incloïa sancions a tothom que insultés les dones que en duien. 

El 1953, Brigitte Bardot es va convertir en l’ambaixadora del biquini. Esther Williams, la famosa sirena de les pel·lícules de Hollywood, en va ser una de les principals detractores perquè treia cada any una col·lecció de banyadors sencers dissenyats per ella mateixa. Considerava excessives les calces i que el nou model reduïa molt el volum del pit. Però això ho arreglà, el milionari excèntric Howard Hughes. El polifacètic productor, pensant en el taquillatge de les seves pel·lícules, va fer dissenyar uns sostenidors de tensors que realçaven el pit de les actrius. I la tècnica es va aplicar a la moda de bany. 

Als anys seixanta l’ús del biquini es va estendre per les platges, tot i vulnerar algunes restriccions locals. La Dirección General de Seguridad de l’època advertia de la prohibició «del uso de prendas de baño que resulten indecorosas. como las llamadas “dos piezas” para las mujeres y “slips” para los hombres, para evitar cualquier manifestación que pugne con la honestidad y el buen gusto tradicionales entre los españoles». El setembre del 1960 un articulista de l’ABC parlava del que havia vist en una platja de Biarritz: 

Casi todas lucen bikini, si es que el bikini puede lucirse, porque, la verdad, apenas se ven las dos piezas de que consta. (...) Señoras de edad, que se endosan, intrépidas, un bikini como si tuvieran 20 años. Ellas no se ven, pero nosotros si. Con todos mis respetos, preferible sería no verlas. ¡Pobrecillas, cómo gozan exhibiendo sus varices! 

El 10 de juliol de 1960 María Pilar Comín, comentarista de moda, alertava a La Vanguardia sobre «La explosión “Bikini”» demanant un retorn al sentit comú. 

Mientras la mujer española dudaba todavía si podría incorporarse o no al saludable y estilizante deporte de la natación sin faltar al «bien pensar» traducido en «bien vestir», en las playas extranjeras, al filo de nuevas conflagraciones, estallaba la bomba del «bikini» pasándose de rosca en el otro extremo.

A parte las consideraciones de orden moral, el bikini ha implicado siempre el peligro de descubrir demasiadas imperfecciones. La mayoría de mujeres no son Venus de Milo, precisamente, para poderse permitiresas licencias. En España, desde luego, hubiera sido bastante demoledor que esos pegotes negroides cuajaran y hay que congratularse de que a buen número de los hombres españoles les parezca prenda no apta para las mujeres de su familia. 

La batalla entre el banyador sencer i el biquini s’esdevenia de manera global a Europa i als Estats Units. Però el context social inclinava la balança cap a la peça diminuta. Les adolescents americanes es van sentir seduïdes pel bikini gràcies gràcies a la cançó Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellozo Polka Dot Bikini, de Briann Hyland, que narra l’experiència d’una noia el primer dia que s’emprova un biquini. L’agost del 1960 la cançó es col·locà al número 1 de les llistes. A això s’hi han de sumar les suggeridores fotos de Marilyn Monroe i, sobretot, la imatge potentíssima d’Ursula Andress emergint de l’aigua amb un biquini i un ganivet a la cintura a la pel·lícula Dr. No, de James Bond. Les pel·lícules d’esperit californià amb joves gaudint a la platja, la popularització del fals Estats Units, la banda sonora dels Beach Boys i les pel·lícules d’Elvis Presley ambientades a Hawaii van crear el caldo de cultiu idoni per a la proliferació del biquini. El 1964 ja es trobava totalment implementat com a nova peça de bany. 

La minimització no tenia aturador. A les platges de Saint-Tropez es practicava el topless. Als Estats Units, el Flower Power, la moda hippy i la revolució sexual dels anys setanta van minimitzar encara més els triangles del biquini. S’imposava el cordill com a fràgil lligam que sostenia la vaporosa moralitat de l’època. Les fotografies de Farrah Fawcett amb un banyador escotat com a conseqüència de l’èxit de la sèrie Charlie’s Angels (Los Angeles de Charlie) van erotitzar més la indumentària de bany. Amb els vuitanta va arribar l’explosió dels tangues. El triangle posterior del biquini era substituït per un cordill que desapareixia entre les natges. I tanta pell a la vista va provocar la insistència publicitària per vendre cremes i olis solars per rostir-se al sol. 

Les portades de la revista Sports Illustrated van catapultar a la fama mundial les primeres top-models, com Cindy Crawford o Elle McPherson, exhibint ibiquinis que marcaven tendència. Als noranta, Baywatch (Los vigilantes de la playa) convertia Pamela Anderson en la sex-symbol del moment i aconseguia que el banyador recuperés presència. Però arribàvem al punt més àlgid de la sexualització de la platja i a la moda de bany femenina més provocativa. 

La història del banyador delata que la lluita de la dona pel seu progrés ha estat fiscalitzada per la mirada masculina. Al llarg dels últims dos-cents anys, una peça de roba tan irrellevant ha posat de manifest com les inquietuds de les dones, els seus desitjos de millorar, la necessitat de gaudir de la vida i del propi Cos, no han estat mai entesos com un dret individual i com una expressió de la seva llibertat, sinó com una negociació constant sotmesa a la tirania masculina. És curiós com les petites dimensions d’una peça de roba han fet trontollar amb tanta radicalitat l’enorme pes de la moral.  

Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pp. 158-169. 

KNOCKOUT 

Un món de color rosa

Tant de bo les nenes s'adonin que són en un món que els distorsiona la realitat amb colors, idees, consignes i imposicions només perquè han nascut nenes. I així, potser, els vindrà de gust canviar-lo

MÒNICA PLANAS | ARA 03/09/2017

 Il·lustració: Mari Fouz

A questa última setmana ha corregut per les xarxes la fotografia d’uns globus terraqüis que es deuen vendre en alguns grans magatzems de ves a saber on. La particularitat que tenen i que va fer que algú els retratés és que hi ha la versió per a nen i la versió per a nena. El de nen és el globus terraqüi convencional, el que més o menys hem vist tota la vida, amb el mar de color blau i els continents de tons marronosos. En canvi, la versió per a nenes té els oceans de color rosa suau i les zones de terra són de diferents intensitats rosàcies, des del fúcsia al color carn.

Per descomptat, els colors d’un globus terraqüi no deixen de ser una convenció social i suposo que, a l’hora de fer la seva funció, tots dos mantenen la seva eficàcia. Però crida l’atenció que, fins i tot a l’hora d’aprendre geografia alguna empresa consideri que és millor estipular la diferència de gènere.

Quan vaig parir la meva filla el 2006, abans que em portessin al quiròfan la llevadora em va demanar la robeta que li posarien a la criatura quan nasqués. El jersei que li vaig donar era de color blau cel amb una estrella blanca al mig. Quan més tard em van tornar la nena vestida, la llevadora es va voler assegurar que aquella era la roba que jo li havia donat: “Com que el jersei era de color blau, hem pensat que ens havíem fet un embolic, i que era d’algun nen”, i va fer una ganyota en confirmar la meva excentricitat.

El rosa i el blau com a simbòlics del que és femení i masculí no ha existit sempre. Segons les investigacions que s’han fet sobre la psicologia del color, abans de la Primera Guerra Mundial, els bebès es vestien de blanc sempre. No va ser fins després de la guerra que es van començar a assignar tonalitats en funció del sexe de la criatura, però el més curiós és que el criteri era totalment oposat. La revista Earnshaw’s Infants’ Department va publicar el 1918: “En general, la norma acceptada és que el rosa és per als nens i el blau per a les nenes. El rosa és un color més decidit i fort, més propi dels nens; mentre que el blau és millor per a les nenes perquè és més delicat i refinat”. La revista Time, el 1927, va aprofundir en aquest criteri i va descobrir que l’assignació del rosa o el blau en funció del gènere depenia del criteri dels grans magatzems que venien la roba. Al Filene’s de Boston, el rosa per als nens. Al Bullock’s de Los Angeles, en canvi, el rosa era per a les nenes. A Nova York, Macy’s assignava el blau per als nens, però Best’s el reservava per a les nenes.

És després de la Segona Guerra Mundial que el rosa i el blau es converteixen en l’estereotip de gènere bàsicament perquè s’unifica el criteri dels comerciants en aquest sentit. Es considera que, sobretot als Estats Units, hi va haver un element d’influència clar perquè el rosa s’assignés a la feminitat, i és que tot sovint les dones dels presidents escollien aquest color per als seus vestits.

Tot i que als anys seixanta l’explosió del feminisme va combatre els estereotips assignats al gènere i va afeblir la imposició d’uns colors determinats a nens i nenes, als anys vuitanta la tirania del rosa i el blau en funció de si naixies amb vulva o penis va quedar plenament imposada. I fins ara, que fins i tot quan que els nens vulguin descobrir on és Austràlia o la curiosa forma que té Itàlia, algunes nenes hauran de fer navegar el dit per oceans de color rosa. I quan a la platja mirin el mar amb els seus ulls, pensaran que hi ha alguna cosa que no lliga. Tant de bo això els faci adonar-se que són en un món que els distorsiona la realitat amb colors, idees, consignes i imposicions només perquè han nascut nenes. I així, potser, els vindrà de gust canviar-lo. 

Segurament n'hi havia prou amb haver pronunciat aquestes paraules perquè jo fos exclòs de la comunitat txeca; si la gent parlava alemany era per obligació; tan aviat vaig sentir la primera paraula en alemany hauria hagut d'anar-me'n, d'acomiadar-me del saxo baix; però hi ha coses que poden més. Das ist ein Bassaxophon, bitte?, vaig dir, doncs, i l'ull, no el blavenc sinó el bo, es va quedar parat sobre la meva llibreta; després, a poc a poc, de manera inquisitiva i amb un cert menyspreu, va tornar a enfilar-se per la meva americana de quadres, va examinar lleugerament el cordó megre que em cenyia el coll, es va fixar en l'ala ampla del meu canotier (jo era un dandi, un presumptuós, un fatxenda; ho era, sí; però aquella manera de vestir tenia també un significat polític; el dandisme és un signe d'oposició, i no sols això: també té relació amb el mite, amb el mite de la joventut, el mite dels mites) i després em va mirar a la cara. Sem va quedar examinant. Ja, va dir el vellet. Das ist es. Du spielst auch Saxophon? (Noem va resultar gens estrany que em tractés de tu en preguntar-me si sabia tocar el saxo.)

Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 96.

El samurai de Bowie

El dissenyador japonès va tenir un paper cabdal en la imatge de David Bowie als anys 70, i part dels seus estilismes es poden veure ara a l’exposició que hi ha al Museu del Disseny

LAURA SANGRÀ | ARA DIUMENGE 22/07/2017 

Etimològicament samurai significa “el que serveix”. I això és el que va fer el dissenyador japonès Kansai Yamamoto als anys 70: posar el seu art tèxtil al servei de David Bowie perquè es convertís en un extraterrestre extravagant anomenat Ziggy Stardust i, més tard, en un ésser de cara llampegant que es feia dir Aladdin Sane. Bowie i Yamamoto van ser un dels tàndems creatius més avantguardistes i singulars, i pot corroborar-ho qualsevol que ja hagi vist l’exposició David Bowie is que hi ha al Museu del Disseny de Barcelona fins al 25 de setembre.

Yamamoto s’ha estat uns dies a la capital catalana per fer una conferència i per veure la mostra. En té la seva opinió: “Queda lleig que ho digui jo però veient els altres dissenyadors que hi ha a l’exposició soc el millor que va tenir Bowie. I per a mi ell era el model ideal”. Ho confessa sense vanaglòria, ni vanitat, ni rivalitat; ho diu amb la seguretat i il·lusió dels que es miren als ulls i saben que són la parella ideal.

Pioner i visionari

Té 73 anys, la pell llustrosa del Japó i morena per no haver de cosir de vuit del matí a onze de la nit com quan era jovenet. És una d’aquelles persones que encara no han obert la boca i ja cauen bé a tothom perquè té carisma... i un vestit brutal, d’estampat de jardí impressionista confeccionat per ell, esclar. Impecable fins a l’últim detall, clenxinat i engominat, amb la camisa cordada fins a dalt i punys de bessons, amb un bon rellotge a l’esquerra. Llàstima que la bragueta estigui oberta. És com allò dels arbres i el bosc, però no seré jo qui li ho digui just abans de començar l’entrevista.

Yamamoto va entrar en el món de la moda per estar a prop de les dones. Va estudiar enginyeria civil, però aviat va copsar tres aspectes que l’impedirien arribar a ser un bon enginyer: les matemàtiques no són el seu fort, té vertigen i tots els seus companys de treball serien homes, cosa que no li semblava interessant. Va detectar que a Tòquio hi havia dones guapes. Va detectar que a les dones els interessava la moda. I què va fer? Va deixar la carrera i se’n va anar a Tòquio a fer moda. Tenia 21 anys i treballava de sol a sol d’ajudant de modista. La meitat del seu minso sou era per pagar una habitació diminuta, però era feliç i sortia amb noies que sempre, això sí, l’havien de convidar. I torna a riure, ara com si tingués 21 anys i una cita d’aquí deu minuts.

Yamamoto va ser el primer dissenyador de moda del Japó que va presentar una col·lecció a Londres, el 1971. “Era la primera vegada que sortia del meu país i volia demostrar de què era capaç i que la meva cultura estava al nivell de l’occidental”. La premsa especialitzada va catalogar la seva desfilada de debut com l’espectacle de l’any i Bowie s’hi va fixar.

La còpia i l’original

Curiosament, la primera peça de Yamamoto que va comprar-se el cantant era falsa i s’exposa a la mostra: són les botes de vinil roig que acompanyen la granota negra. “No fa gaire que em vaig assabentar que són una rèplica... estan molt ben copiades!”, diu amb una rialla tan àmplia que els ulls es converteixen en una unglada a la pell. El mèrit és d’un sabater londinenc a qui Bowie li va encarregar el calc perquè encara no tenia prou diners per comprar-se les originals.

La segona peça de Yamamoto que Bowie es va comprar sí que tenia la seva etiqueta: era una granota curta, de pell, amb estampat de conills pintats a mà. Massa estranya per agradar als britànics i massa rebaixada perquè Bowie no se l’endugués. Yamamoto torna a riure, ara amb picardia: “Era una peça per a dona i molt curta. El meu gran dubte era on encabia els seus atributs!”, em diu a través d’una intèrpret japonesa que es cargola de riure mentre ell segueix dibuixant a sobre de la seva cama dreta un cilindre imaginari.

Yamamoto té un ajudant de bigoti dalinià a qui no se li escapa res. Però el cilindre no el fa riure perquè ha vist la bragueta oberta. Va vestit amb roba encara més llampant que la del dissenyador, més estrafolària, més urbana. D’esquena és com una carta d’ajust ambulant; de cara, una pancarta en què un samurai dona ànim al mestre: Ikuzo, Kansai!(“Vinga, Kansai!”). Deu tenir 30 anys menys que l’altre. Malgrat tot, no l’eclipsa, sap estar al seu lloc. És el seu director creatiu. Ell provoca que Yamamoto faci un mutis, que surti del meu camp de visió i en tornar la bragueta ja està tancada.

Conferència a Barcelona

Kansai Yamamoto ha estat a Barcelona per fer una xerrada al Museu del Disseny. Ell volia una posada en escena divertida i ho va aconseguir. Les 300 persones que van omplir l’auditori del Museu del Disseny de Barcelona per veure’l van acabar dretes aplaudint-lo a ell i a Bowie i demanant-li selfies. L’acte estava organitzat per la UPF Barcelona School of Management i conduït per Pepa Bueno, directora de l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya. A l’escenari els acompanyaven dues intèrprets vestides per Yamamoto que fins a l’últim moment no van saber que formarien part del xou.

De Barcelona li ha cridat molt l’atenció veure tanta gent tan tatuada, perquè al Japó s’associa a les màfies. Va ensenyar una foto seva de fa mig segle, tot tatuat, per deixar clar que ell és un pioner... i un bromista, perquè estava pintat.

El dissenyador xouman va riure i va fer riure la major part del temps, tret d’un moment tendre en què va recordar quan va agafar un avió per veure un concert de Bowie i allò va superar les seves expectatives: “Al debut de Bowie a Nova York vaig plorar d’emoció perquè la gent es va posar dreta amb Bowie i el seu estilisme”. Duia la granota Tokyo Pop i va baixar a l’escenari penjat a la bola de discoteca. Mai s’havia vist res igual.

Bowie mai demana

Yamamoto i Bowie van col·laborar i es van fer amics. El cantant mai va demanar-li res concret, més aviat era Yamamoto -segons diu ell- qui creava peces pensant en Bowie i després Bowie triava quines es posaria i quines no. La granota Tokyo Pop i la capa blanca amb el conjunt de ganxet a sota van ser un sí i van ser un hit, història de la moda.

“Aaaah... és una bona pregunta. Aaaah...”, s’acomoda a la cadira, es relaxa, pensa, es pren el seu temps. Beu aigua i diu que de tots els conjunts que va dissenyar per a Bowie, el seu preferit és Tokyo Pop, la granota negra xarolada de camals extragrans que va dur a la gira Aladdin Sane. Per a ell la gràcia és que pels costats i de dalt a baix està plena de gafets, de manera que en escena i en qüestió d’un segon li treien la granota i es quedava amb un conjunt de punt que duia a sota. Era un cop amagat efectista i teatral que s’havia de fer amb decisió, i escenifica com: el samurai Yamamoto salta de la cadira, aixeca els braços rectes fins a arribar a l’alçada de les espatlles d’un Bowie imaginari, agafa aire i el treu de cop, tan ràpid com cauen els braços.

Un altre conjunt sorprenent que Yamamoto va fer per a Bowie i que també s’exposa a la mostra David Bowie is és una capa blanca de setí que s’obria com una flor per deixar al descobert una granota molt arrapada feta amb punt. La part frontal de la capa està adornada amb caràcters kanji que sonen com el nom de l’artista. Per Yamamoto això era l’aspecte important, que anés personalitzada; el significat dels caràcters era anecdòtic: “El que escup paraules amb temperament”. El mateix recurs ha fet servir per a una col·laboració amb Louis Vuitton per a la tardor vinent. Els caràcters en aquest cas sonen com la marca francesa però signifiquen “segueix sent amb força una bellesa d’orient”.

La vida després de Bowie

El 1975 van deixar-ho estar: “Jo no podia seguir-hi col·laborant perquè vaig començar a fer passarel·la a París, ja no em quedava temps per dissenyar-li roba. I el que presentava ja no era tan extravagant, havia de ser per a tots els públics”, diu Yamamoto. Els matisos del com i el perquè no els sabrem mai perquè l’altra part ja no pot dir-hi la seva.

Malgrat el divorci, les carreres de tots dos van seguir anant amunt. Yamamoto va seguir fent passarel·la amb un estil rotundament oriental i facilitant que altres dissenyadors japonesos, com Issey Miyake i Kenzo Takada, arribessin a Occident. Va obrir botigues en molts països fins que als anys 90 es va preguntar: “És això tot el que volia fer?” I va veure que no, que el que li rondava era produir un xou total, fer una sèrie d’espectacles multitudinaris en què moda, dansa, música, teatre i globus aerostàtics fossin un tot. Globus, per cert, made in Igualada, on hi ha una empresa que és capaç de fer en versió aerostàtica tot el que Yamamoto pot imaginar. El primer d’aquests xous va ser el 1993 a la plaça Roja de Moscou i va tenir 120.000 assistents. N’ha fet un grapat més (un d’ells a Saragossa) i els que vindran. També va dissenyar el tren bala que uneix l’aeroport de Tòquio amb la ciutat i ara s’està interessant per la pastisseria. Té 73 anys i una curiositat infinita per la vida.

Quan toca fer la sessió de fotos per il·lustrar aquestes paraules, és ell qui proposa i disposa. “Vols que actuï?”, li pregunta al fotògraf, i sense esperar-ne la resposta es posa a fer un voguing lent, uns moviments i sons propis del que és, un samurai feliç.

L’impacte de la publicitat degué reforçar el pes de Madama Butterfly en tornar a posar de moda l’exotisme japonès a Barcelona, tal com demostrava la introducció de la maniga kiminorio i altres ornaments en els dissenys de roba femenina derivats dels vestuaris operístics.

Opera al jardí. Joaquim Rabaseda. Art. revista L'Avenç 436, p. 77.

La moda es virtualitza (i es fa didàctica)

Darrere de la iniciativa ‘We wear culture’ hi ha 180 institucions culturals de tot el món que han obert el seus fons per vestir històries fascinants

LAIA BELTRAN Barcelona | Ara el 24/06/2017 

El rei de Tailàndia i la seva esposa emprenien el 1960 un viatge oficial de sis mesos per 15 països occidentals. La reina Sirikit, conscient de la importància que tindria el seu aspecte, li va encarregar a Pierre Balmain tot el vestuari d’aquesta missió reial: conjunts de dia i vestits de còctel i de nit, a més dels accessoris. Les elegants propostes del modista francès van ser un èxit. Tant, que la relació amb la monarca tailandesa es va estendre durant 22 anys més. De retruc, van treballar per a ella els millors artesans de París: des del pelleter Claude Wittelson fins a l’especialista en brodats François Lesage. Amb el temps, Balmain no només va dissenyar a la reina Sirikit el seu armari occidental, també va introduir la seda tradicional tailandesa a l’alta costura.

Aquesta història hauria pogut quedar com una col·laboració privada entre un creador de renom i un membre de la reialesa, però el 2003 la reina va inaugurar el Queen Sirikit Museum of Textiles en un edifici annex al Gran Palau de Bangkok. A més de conservar i promocionar la rica tradició tèxtil de Tailàndia, també s’hi mostren els vestits que Balmain va crear-li sota el paraigua de l’exposició permanent Fit for a Queen. Fins ara, només qui tenia planejat viatjar a aquest país del sud-est asiàtic podia gaudir-ne. I diem fins ara perquè, amb el projecte We wear culture [Vestim Cultura], aquesta trentena de looks estan a l’abast de qualsevol que tingui un ordinador i una bona connexió a internet.

La moda és cultura

La història de Balmain i la reina Sirikit només és una gota dins l’oceà de We wear culture, un projecte virtual mastodòntic impulsat per Google Arts & Culture al qual han donat suport més de 180 institucions culturals de tot el món i que mostra com és de polièdrica la moda (i com enganxa si està ben explicada). Especialistes i comissaris parlen de grans dissenyadors (de Coco Chanel i Salvatore Ferragamo a Alexander McQueen), d’icones del cinema (com Audrey Hepburn i Marilyn Monroe), de tribus urbanes (com els punks britànics), de tendències (com l’street style de Tòquio), de la influència de l’art en la moda (des de l’armari ètnic de Frida Khalo fins a les peces surrealistes d’Elsa Schiaparelli) i també del minuciós treball dels artesans (de com es confeccionen els saris tradicionals de l’Índia o els quimonos del Japó). Tot això és possible gràcies a una tecnologia d’avantguarda que inclou realitat virtual, vídeos en 360°, street view i imatges gigapíxel d’altíssima resolució. Tanta, que amb el zoom fins i tot es poden apreciar les costures dels magnífics vestits de la reina Sirikit.

We wear culture també vol donar a conèixer les històries que s’amaguen darrere les peces que vestim en el dia a dia amb vídeos molt dinàmics que les contextualitzen des dels punts de vista històric, social i cultural. Píndoles virtuals que ens recorden que les hoodies (dessuadores amb caputxa) tenen l’origen en la indumentària esportiva dels anys 20 i que quasi un segle després són tan populars i eclèctiques que es veuen en concerts, en manifestacions, a les universitats, a les passarel·les i també a la feina (fins i tot Mark Zuckerberg - capo de Facebook- en porta quan parla en públic). Les mateixes dissertacions es fan sobre els ripped jeans (texans estripats), els chokers (collarets ajustats a la gola), el biquini i altres peces com les jaquetes Sukajan, fruit d’un diàleg entre dues cultures tan diferents com la nord-americana i la nipona.

En un projecte de la dimensió de We wear culture s’hi han involucrat museus tan prestigiosos com el Victoria&Albert Museum de Londres, el Met de Nova York, The Kyoto Costume Institute, el museu Les Arts Décoratifs de París, el Museu Salvatore Ferragamo de Florència, el Museo del Traje de Madrid, el Museu Frida Kahlo de Ciutat de Mèxic... I en aquesta llista Barcelona està representada pel Museu del Disseny. La seva col·laboració amb Google Arts & Culture permet visitar la versió digital de l’exposició permanent El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015) a través de 30 imatges, sis vídeos i textos explicatius (en català, castellà i anglès) sobre com el vestit ha modificat la imatge del cos al llarg de cinc segles. A més a més, amb street view el visitant virtual pot moure’s entre els més de 170 vestits i complements que conformen aquesta exposició. I, de propina, també pot visitar a través de la pantalla les altres tres col·leccions permanents del museu (la de disseny de producte, la d’arts decoratives i la de disseny gràfic).

Tot un món a l’abast

A partir d’ara viatjar físicament ja no és necessari per amarar-se de cultura de moda. We wear culture ofereix un menú molt complet. Clic rere clic, es poden contemplar les magnífiques imatges d’Irving Penn, l’home que a través de les pàgines de Vogue va revolucionar la fotografia de moda. I tot gràcies a la generositat de l’arxiu de Condé Nast, editor de la prestigiosa revista. També es pot viatjar virtualment al Palazzo Fortuny de Venècia i meravellar-se amb el naixement del vestit Delphos, la creació més icònica d’un artista tan eclèctic com el català Marià Fortuny.

Una altra opció és anar fins al Centre Nacional d’Art de Tòquio i gaudir d’una gran retrospectiva d’Issey Miyake i el seu fabulós treball amb els prisats (i de passada descobrir curiositats com Virtual olympic, la seva col·lecció de jaquetes masculines inspirades en l’uniforme oficial que l’equip de Lituània va lluir durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92). O deixar-se caure pel museu del Fashion Institute of Tecnology de Nova York i resseguir el paper de les dones influents en la història de la moda durant el segle XX. Les opcions de We wear culture són tantes i tan variades com ho és la història de la moda (i les seves històries particulars).

Balenciaga: cent anys i el misteri perviu

Tres exposicions pràcticament simultànies, a París, Londres i Getaria, celebren el centenari de l’obertura del primer ‘atelier’ a Sant Sebastià del dissenyador, el més influent del segle XX

QUIM ARANDA | DIARI ARA 04/06/2017 

Aquest és el repte, doncs. Explicar-lo, donar-lo a conèixer de forma molt més massiva més de quaranta-cinc anys després de la seva mort, el 23 de març del 1972, a Xàbia (Marina Alta), lluny del París que havia contribuït a il·luminar després de la Segona Guerra Mundial i del País Basc on havia après la tècnica de tots i cadascun dels passos de la confecció: patronatge, disseny, cosit, tall, comportament dels teixits. Un mestratge adquirit primer de la mare cosidora -una de les seves clientes era la marquesa de Casa Torres- i a la sastreria Casa Gómez, de Sant Sebastià, on va entrar a treballar el 1907. Aquesta tècnica el duria a elevar l’ofici a la categoria d’art; a fer arquitectura amb la roba, com demostren les formes revolucionàries que va crear.

El 2017 és moment de doble -o fins i tot triple- motiu de celebració de Cristóbal Balenciaga. Fa cent deu anys que va entrar a treballar com a aprenent a la ja dita Casa Gómez; un segle exacte que va inaugurar el seu primer taller de costura a Sant Sebastià, aleshores lloc habitual de la reialesa espanyola, que anava i venia entre la Concha i la Grande Plage del molt proper Biarritz, el gran epicentre de l’aristocràcia i l’alta burgesia europea, i vuitanta des que el modista es va instal·lar al número 10 de l’Avenue George V, a la Ciutat de la Llum.

Amb aquest pretext, Londres acull des de la setmana passada una exposició al Victoria and Albert Museum (V&A), amb més d’un centenar de vestits i una vintena de barrets del dissenyador. La mostra estarà oberta fins al febrer de l’any vinent. París va obrir-ne una altra el 8 de març al Palais Galliera, el Musée Bourdelle, el de la moda a la capital francesa ( Balenciaga, l’oeuvre au noir, fins al 16 de juliol). Finalment, el Cristóbal Balenciaga Museoa, a Getaria, va inaugurar el 27 de maig una monogràfica sobre les creacions que Balenciaga va fer per a la nord-americana Rachel Lambert Mellon (1910-2014). La filantròpica Bunny Mellon, com es coneixia popularment la dona que va dissenyar els jardins de la Casa Blanca, va ser un dels seus millors clients. Era l’arquetip de l’adinerada sensible que tenia en el maître couturier el millor vehicle per relacionar-se amb el món, sempre amb una pàtina d’elegància per protegir-se, però.

Període d’esplendor

L’exposició del Victoria and Albert Museum, Balenciaga: shaping fashion, se centra en el seu període d’esplendor, els anys 50 i 60 del segle passat. Hi fa una doble aproximació.

D’una banda, mostra les arrels i els motius d’inspiració dels seus dissenys: figures i colors de Goya i Zurbarán, per exemple. Però també art popular o religiós espanyol, o els toros, esclar. Fins i tot art tradicional japonès o formes d’alguns dels vestits més representatius de l’Índia: el sari. Ofereix alhora detalls del vessant més comercial del creador, aportant documents dels vincles amb Harrods -els magatzems londinencs van comprar llicències de dissenys de Balenciaga des del 1938 fins al 1968- o amb altres grans firmes del luxe internacional. O encara presenta testimonis materials -cartes, factures, mostraris- de la relació amb el fabricant de teixits Gustav Zumsteg, de la firma Abraham, de Zuric, considerat com el més gran de la segona meitat del segle XX. Balenciaga, però també Yves Saint Laurent i Hubert de Givenchy, s’hi abastien preferentment.

Un breu espai dedicat a la clientela dona al xou el glamur que se suposa que ha de tenir. En aquest capítol, destaquen algunes de les peces de la col·lecció que Ava Gardner -va morir a Londres el 1990- va donar a un museu del qual va ser veïna els últims anys de la seva vida. S’hi veuen imatges de l’actriu vestida amb diferents peces que es va fer a Eisa -la marca espanyola de Balenciaga- durant els anys en què va viure a Madrid, al costat dels originals, en alguns casos modificats específicament per a ella, amb incorporació de perles i altra orfebreria. Una altra de les grans clientes de Balenciaga a Espanya va ser Anne Bullitt, de l’exclusiu club de la jet set internacional, multimilionària, que hi va viure al llarg dels anys cinquanta. I no hi falten, esclar, les creacions per a Mona von Bismarck, una de les dones més riques del seu temps, que s’ho feia fer tot per Balenciaga: també els pantalons curts que duia per treballar als jardins de les seves mansions. De Mona von Bismark, Diana Vreeland va assegurar que es va passar tres setmanes tancada a casa quan Balenciaga va anunciar que es retirava.

Elise Daniels amb artistes de carrer, amb un vestit de tons grisos, en una imatge feta al barri de Le Marais, el 1948 / RICHARD AVEDON/ THE RICHARD AVEDON FOUNDATION

Mestre de les formes

L’altra forma amb què el V&A s’acosta al mestre basc és presentant un seguit de vestits de dissenyadors posteriors o molt posteriors, que han recollit part de la seva empremta: des de Paco Rabanne fins a Oscar de la Renta, passant per Issey Miyake, Corrie Nielsen, Roksanda Ilincic o Molly Goddard.

Durant la presentació de l’exposició a la premsa internacional, aquesta creadora confessava haver passat “molt de temps mirant els dissenys de Balenciaga i, si no, fotos”. I afegia: “Va ser un revolucionari, un rebel que va repensar com havia de vestir la dona”. Un revolucionari “no gens conegut més enllà del món de la moda”, assegurava també la comissària, Cassie Davies-Strodder, durant el mateix acte, que incidia en “la seva exquisida artesania i l’ús pioner dels teixits i talls innovadors, que van marcar el to de la modernitat en la moda de finals del segle XX”. Tanmateix, en aquesta secció destaca també el testimoni exclusiu de Josep Font, director creatiu de DelPozo, que qualifica Balenciaga de “mestre de l’estructura i les formes” en un dels vídeos que l’espectador pot veure-hi. La separació en les dues plantes en què es divideix el xou, però -a baix Balenciaga, a dalt els seus deixebles, seguidors o imitadors avantatjats-, potser dificulta la comparació entre els uns i els altres, i trenca el relat -Balenciaga com a forjador de la moda del futur- que es pretén difondre com a tesi.

La del V&A és la primera exposició que es presenta al Regne Unit sobre el dissenyador. I també la primera en què per descobrir què amaga el seu art, alguns dels vestits s’exhibeixen o bé del revés -per veure-hi l’arquitectura interior- o bé al costat de fotografies fetes amb raigs X per Nick Veasey: una aportació que permet adonar-se dels sovint complexos artificis interns, incloent-hi pesos, amb què Balenciaga controlava les formes. Espectacular i, tot plegat, també paradoxal: a Londres es pot descobrir l’interior del que va fer però bona part del seu misteri continua amagat.

La Naturaleza no pasada por el arte o la literatura, la Naturaleza al natural, llena de moscas, zancudos, barro, ratas y cucarachas, es incompatible con placeres refinados, como la higiene corporal y la elegancia indumentaria.

Mario Vargas Llosa. Los cuadernos de don Rigoberto. Ed. Alfaguara, Madrid, 1997. ISBN: 84-204-8263-3. 386 pp. P. 44.

NOVETATS MULTIMEDIA

Datatèxtil digital / Revista en línia

La revista Datotèxtil és una publicació semestral que va néixer amb l'objectiu de divulgar la història i la cultura del tèxtili la seva importància a Catalunya iarreu del món. Podeu descarregarla gratuitament des del número 28, en format digitali en anglès, des del web www.cdimit.es/datatextil Es tracta d'una proposta del Centre de Documentació i Museu del Tėxtil de Terrassa,

Article Revista Sàpiens, núm. 179, febrer 2017, pàg. 72.

La seda artificial

FA UNS CINC MIL ANYS, els xinesos van crear granges de cucs per criar larves i, un cop mortes i bullides, estirar el fill de seda que les recobria, Molts mil·lennis després, l'enginyer, industriali noble francès Hilaire de Chardonnet Va trobar un mètode de producció que requeria menys paciènciai, sobretot, evitava haver de criar cucs. Quan se li va vessar una solució de col·lodiodiÖ, utilitzat com a suport per a les plaques fotogràfiques, va veure que es transformava en una massa enganxosa de la qual podia estirar uns fils. Va estudiari perfeccionar la reacció, i el 1884 va patentar el que es va anomenar seda artificial.

CURIOSAMENT, Chardonnet havia investigat amb Pasteur un remei contra una malaltia dels cucs de seda que estava enfonsant la indústria francesa del ram. A final, no va curar els ducs però va trobar la forma de suplir-los. El negoci li va anar bé, però la seda artificial era molt inflamable, Fins i tot algun vestit de seda s'havia encès, amb la senyora a dins, quan el company de treball hi havia deixat caure accidentalment cendra del seu cigar,

EL 1893, els britànics Charles Cross i Edward Bevan Van patentarun producte molt més segur, també basat en la cel·lulosa, que van anomenar viscosa i que es va vendre molt bé. Des del 1924, es va anomenar també raió—potser pels reflexos Iluminosos que irradiava. Era precisamentany que Chardonnet va morir, pobre i sol, a París.

XAVIERDURAN. Article Revista Sàpiens, núm. 179, febrer 2017, pàg. 16.

—He rescatat les teves coses i les he portat aquí. Alguns jerseis, les samarretes, les dessuadores. I mira aquí... —M'ensenya un quadre penjat a la paret.

—Va quedar una il·lustració d'Andrea Pazienza. Aquesta no la vas cremar.

Em recorda, sense voler-ho, aquell Nadal de fa dos anys i mig. Potser ho endevina i u sap una mica de greu.

—Bé, jo me'n vaig a la meva habitació. Posa't còmode.

Deixo la bossa damunt del llit, obro la cremallera i començo a treure'n les coses. Jerseis, caçadores. Una track jacket Abercrombie. Texans descolorits, de la marca Junya. Una dessuadora de color sorra Vintage 55. Camises ben plegades Brooks Brothers. Les fico dins d'un armari blanc. Té diversos calaixos. Obro també l'altra maleta i els omplo tots. Al fons de la bossa hi ha un paquet embolicat. L'agafo i surto. El Paolo és a la seva habitació, estirat al Hit amb els peus que u surten.

—Té —li tiro el paquet a la panxa. L'agafa com si li hagués clavat un cop de puny i es plega en dos per rebre el paquet al llit.

—Gràcies, per què? —Sempre busca explicacions. —És l'última moda americana.

El desembolica i ho estén al davant deis seus ulls. Es que da una mica perplex.-És una caçadora Fire. La porten els que han triomfat.

-Ara que l’hi he dit li agrada més.

—Me l'emprovo! —Se la posa a sobre de la jaqueta i es mira al mirall. Procuro no riure.

—Cony, que guapa! —Aquesta expressió no és seva. Li ha agradat de debò.

—També has encertat la talla. (Pàgs. 44-45)

S'asseu tranquil·la i encreua les cames. Les té llargues, molt boniques, però porta unes sabates lleugerament gastades, una mica massa. Vaig llegir que en les sabates es reconeix la veritable elegància d'una persona. Llegeixo un munt de coses però mai recordo on. Ah, sí, va ser a Class, a l'avió. Era una entrevista a un porter de discoteca. Deia que sempre decideix si deixa entrar algú al seu local o no segons les sabates. Ella no hi entraria. (Pàg. 100)

El Gepy baixa ràpidament de l'SH 50 per clavar-li una puntada de peu, però la gitana se n'allunya. Alguns han presenciat l'escena, però  ara fan com si res i es posen a parlar entre ells un altre cop. Això ha estat només una anècdota divertida per explicar en algun sopar o per fer servir amb alguna altra finalitat. Però una cosa és segura. El Gepy no és l'home que busco. Aleshores el veig. És allà. Sembla gairebé aliè al que passa allà al voltant. Assegut tot sol a una taula, beu alguna cosa clara, amb una oliva flotant. Porta uns cabells llargs com d'anunci, un vestit de lli blau marí, una camisa blanca, impecablement planxada. Una cor bata lleugera de ratlles blaves i negres li baixa amb suavitat pel pit fins a perdre's més avall del cinturó, entre les cames encreuades. Poc més avall de la vora dels pantalons des punten unes Top-Sider, ni massa noves ni massa velles, gastades l'imprescindible per fer joc amb el cinturó dels pantalons. Per si encara tenia una ombra de dubte, aquell coll de camisa, només descordat d'una punta, la dissipava del tot. És ell. (Pàg. 127)

—Molt bé, sóc una noia, i què? No tens per què riure. Busques brega? No em fa gens de por. —És massa, la tia. La miro millor: té les cames obertes, porta uns texans de cintura baixa i unes Sneakers Hi-tech. A sota de la caçadora texana fosca porta una samarreta negra. Té estil, la paia. Recull el barret i se'l fica a la butxaca dels pantalons.— I ara què? (Pàg. 144)

Noies arrenglerades al mig de l’escenari. Altes, morenes, lleugerament pèl-roges, tenyides amb un punt de henna. Més o menys elegants,amb roba d'esport o pseudokitsch, en l'intent desesperat de combinar dues peces de roba que no fan conjunt ni de conya. Vambes amb vestits jaqueta impecables, la moda del moment, velles sabates de plataforma massa altes per a una -moda ara més esmussada. Nassos rectes o mal refets, o en-:cara no retocats per falta de diners. N'hi ha de tranqui-les : també de nervioses, d'altres que perseveren amb el seu -pírcing insolent, i encara algunes, més tímides, amb el forat visible d'un pírcing que s'acaben de treure. I tatuatges més o menys a la vista, i vés a saber quants altres d'amagats. Les noies dels càstings. La Gin i l'Ele es colen d'amagat entre les últimes. (Pàg. 221)

—Te n'adones que ets un idiota? I a més no estàs gens al dia. És tot roba que no pago.

—Sí, vet aquí la noia imatge d'alguna gran marca.

—No, faig servir el Yoox. Ho encarrego tot per Internet en aquesta pàgina web que és un outlet. Hi tenen totes les marques més importants. Trio el que em ve de gust i faig que m'ho enviïn a casa. Ho porto uns dies mirant de no fer-ho malbé i sense treure'n l'etiqueta. Llavors els ho torno, no més tard del dia que fa deu, dient-los que no m'acaba de convèncer, que la talla era una mica massa gran, el que sigui.

Continuo passant revista als vestits. Hi ha de tot: tops de Cavalli i de Costume National, una faldilla llarga de Jil Sander, faldilles d'Haute, dues bosses de D&G, una samarreta clara de caixmir d'Alexander McQueen, un abric de roba texana de Moschino, una alegre jaqueta de quadres de Vivienne Westwood, una brusa de Miu Miu, texans de Miss Sixty Luxury...

—Això és gairebé de passarel·la de luxe.

-Doncs sí.

És massa, aquesta noia. Bonica, divertida i sense prejudicis. Sap com fer-s'ho per viure sense estar-se de res. Fixa't tu quina una se n'ha empescat. Això sí que és navegar amb intel·ligència. Yoox per vestir-se sempre diferent, sempre a la moda, sense gastar-se ni un cèntim. M'agrada. (Pàgs. 240-241)

—Ei, que no em reconeixes?

Pòquer. Repòquer. És la Gin. Porta un vestit jaqueta blau. En una de les solapes s'hi poden llegir ducs petites inicials, D&G. Somric. El Yoox. També du sabates de tacó del mateix color. Molt elegants. René Caovilla. Unes vetes fines se li enfilen pels turmells. Als dits dels peus, les ungles pintades d'un blau pàFlid, com petits somriures divertits, destaquen en un bronzejat discret. Ulleres Chanel, també blaves, recolzades al cap. És com si s'hagués deixat escampar un tel de mel perfectament modelat pels braços, les seves cames destapades, el rostre somrient. (Pàgs. 289-290)

Còmode i tranquil, elegant com mai, almenys m’ho sembla. Em miro al mirallet i no aconsegueixo reconeixe’m. Els cabells encara humits de la dutxa recent, jaqueta blava, camisa blanca i pantalons de lli beix amb unes sabates americanes de color marró fosc amb costures de cordill però sense que destaqui gaire, que queden molt modernes. Cinturó alt amb sivella grossa, d’un marró fosc igual que les sabates. Ah, me n’oblidava, camisa cordada fins el últim botó, i el mòbil a la butxaca. (Pàg. 318)

Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs.

Mi querido amigo, 

paso dos horas con Alexandra Kolontái, en su casa. La ministra de Pública está vestida con un elegante corsé de terciopelo oscuro, lado a la antigua, que moldea agradablemente las formas armoniosas de un cuerpo largo y ágil visiblemente libre de trabas. Rostro el rasgos finos, cabellos ligeros y sueltos, ojos azules, profundos y dulces. Kolontái es una mujer muy hermosa de apenas cuarenta años. Pensar de un ministro que es hermosa es extraño, y noto esta sensación que nunca hasta ahora me había hecho sentir ninguna audiencia ministerial. Nuestros ministros tienen evidentemente otros encantos. Habría que componer un ensayo sobre las consecuencias políticas del acceso de mujeres hermosas al poder. 

Inteligente, culta, muy elocuente, acostumbrada a los éxitos embriagadores de la tribuna popular, la virgen roja, por otra parte madre de familia, sigue siendo muy sencilla, muy mujer de mundo, quizá. Ya es para mí una buena camarada. Pero instalada en su casa, en un modesto gabinete de trabajo, decorado con gusto, esta bolchevique que milita en la extrema izquierda del bolchevismo me parece dispuesta a todas las concesiones. Volveré a verla luego en Smolny, en el cuartel general de la insurrección, en su traje ajado, clásico de militante, más viril y menos seductora. 

Jacques Sadoul. Cartas desde la revolución bolchevique. (Notes sur la révolution bolchevique, trad. Inés i Constantino Bértolo). Ed. Turner, Madrid 2016. ISBN: 978-84-106714-04-9. 500 pàgs. Pàg. 127.

Jo, com sempre, anava amb trajo i corbata. El trajo, de Luciano Soprani; la corbata i la camisa, d'Armani, i les sabates, de Rossetti. De fet, no m’hi miro gaire, en la roba que porto. La meva regla bàsica és que no cal gastar-s’hi més diners del compte. Quan no sóc a la feina, amb texans i un jersei n’hi ha prou. Però tinc la meva petita filosofia per als negocis: l’amo d’un local hauria d'anar vestit tal com voldria que hi anessin els seus clients. Vaig descobrir que si jo anava mudat, tant el personal com els clients no baixaven la guàrdia. Per això, sempre que anava a un dels dos bars portava un trajo elegant i corbata. 

Haruki Murakami. L’amant perillosa (Kokky ô minami, tayô no mishi, trad. C. Iribarren; A. Nolla). Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-9787-228-7. 238 pàgs. Pàg. 94.

Por lo común mi padre no me daba la lata con sermones ni con fastidiosas regañinas. Sus directrices paternas eran de lo más general: hay que estudiar bien, pasar más tiempo al aire libre; nada de lujos, nada de mimos. A veces tenía conmigo exigencias caprichosas y despóticas. Un día, en Sochi, cuando tenía yo unos diez años, me miró (yo era una niña bastante «desarrollada») y dijo de pronto: «¿qué es eso de andar medio desnuda?» Yo no comprendía de qué se trataba. «¡Mira, miral», e indicaba el largo de mi vestido, que me llegaba por encima de las rodillas, como correspondía a mi edad. «Apañados estamos!», se enfadó mi padre, «¿cómo vas así?» Mis pantaloncitos de deporte también le irritaron. «¡Qué desvergüenza ¡Vaya deportistas!», su irritación iba en aumento. «Todas van medio desnudas!». Luego entró en su habitación y volvió con dos camisas suyas de batista. «Vamos!», me dijo. «Tome», dijo a mi aya, en cuyo rostro no se reflejó la menor sorpresa, «tome, hágale usted misma unos zaragüelles que le tapen las rodillas, y el vestido que le llegue por debajo de las rodillas!» «¡Sí, sí!», contestó, diligente, mi aya, que jamás llevó la contraria a sus dueños. «¡Papál», supliqué yo, «pero si nadie va así ahora!» 

Mas esto para él no era argumento... Y me hicieron unos ridículos zaragüelles y un largo vestido que me tapaba las rodillas, y que sólo me ponía cuando iba a ver a mi padre. Luego, poco a poco, fui acortando el vestido; mi padre no se daba cuenta porque no estaba para pensar en estas cosas. Y pronto volvía ponerme mi ropa habitual... 

Pero en más de una ocasión hasta me hizo llorar con sus quisquillosas apreciaciones sobre mi atuendo: ora me reñía, de pronto, porque en verano llevaba calcetines y no medias —«¡Otra vez vas con las piernas al aire!»—. Ora exigía que el vestido no fuera entallado, sino holgado y liso. Ora me arrancaba la boina de la cabeza: «¿qué buñuelo es ése?», «¿no puedes comprarte un sombrero más decente?» Y por más que yo le asegurara que todas las jóvenes llevaban boina, se mostraba inflexible, hasta que le pasaba la racha y se olvidaba de ello. 

Más tarde supe por Alexandra Nikoláievna Nakashidze que en Georgia ningún viejo soporta los vestidos cortos, las mangas cortas ni los calcetines. Incluso siendo mayor, cuando iba a ver a mi padre siempre debía pensar si no iba demasiado llamativa, pues en este caso habría recibido sin falta alguna observación suya. «¿Pero tú sabes lo que pareces?», exclamaba a veces, sin importarle que hubiera nadie delante. ¿Le irritaba tal vez que yo no me asemejara exteriormente a mamá y que durante largo tiempo fuera una desgarbada adolescente de «tipo deportivo»? Algo echaba él de menos en mi aspecto. Y pronto también mi mundo interior empezó a irritarle. 

Svetlana Stalin. Rusia, mi padre y yo. (Dvadtsat pisen k drugn, trad. A. Vidal). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 1967. 328 pàgs. Pags. 222-224.

Aquell dia estava de pega: es va despertar amb mal de cap, el carter li va portar dues cartes desagradables i en una trucada a una oficina va haver de suportar la veu impacient d'una dona que es negava a comprendre què volia. En comparèixer l'estudiant a la porta, els seus mals pressentiments es van confirmar: per què s'havia vestit d'una manera completament diferent del dia anterior? Calçava unes bambes enormes de les quals sortien uns mitjons gruixuts que estaven ficats en un pantalon gris de lli; i per acabar-ho d'adobar portava la caçadora pengim-penjam; només alçant la mirada cap als seus llavis de granota va sentir una certa satisfacció: la seva boca es mantenia tan bonica com el dia abans, però normés amb la condició d'ignorar la resta. El fet que la manera com anava vestida no l'afavorís no era tan greu (això no podia canviar en res el fet que es tractava d'una dona de bon veure); el que l'intranquil·litzava era més aviat el fet de no entendre-la en absolut: per què una noia que té una cita amb un home amb qui vol fer l'amor no es vesteix per agradar-li? Potser vol dir-li que la roba és una cosa exterior, sense cap importància? O considera la seva caçadora elegant i aquelles enormes bambes seductores? O és que no té gens ni mica de miraments per l'home amb qui està citada?

Potser per fer-se perdonar en el cas que el seu encontre no satisfés totes les promeses Rubens Ii va comunicar que el dia se li presentava fatal: esforçant-se per adoptar un to de veu bromista li enumerà tots els inconvenients. Ella va somriure amb els seus bonics llavis allargats: "L'amor és el millor remei contra els mals presagis." La paraula amor el va sorprendre, se n'havia desacostumat. No sabia a què es referia la noia. A l'amor físic? O al sentiment amorós? Mentre Rubens s'abandonava a aquestes reflexions, ella es despullà de pressa en un racó de l'habitació i tot seguit es ficà al llit, deixant el pantalon de lli sobre la cadira i a sota les enormes bambes amb els mitjons gruixuts, aquelles bambes que s'havien aturat al pis de Rubens, de pas en el seu llarg pelegrinatge entre les universitats australianes i les ciutats europees.

Va ser un acte d'amor extremament plàcid i silenciós. Diria que de cop i volta Rubens havia tornat a l'etapa del silenci atlètic, però la paraula atlètic no corresponia del tot a la realitat perquè ja feia temps que havia perdut la seva antiga ambició juvenil d'exhibir la seva força física i sexual; l'activitat a la qual es van lliurar semblava tenir un caràcter més aviat simbòlic que no pas atlètic. Però Rubens no tenia ni la més mínima idea d'allò que simbolitzaven els moviments que executaven. Tendresa?, amor?, salut?, alegria de viure?, vici?, amistat?, fe en Déu?, potser una pregària per una llarga vida? (La noia estudiava semiologia de la pintura. No havia d'ensenyar-li més aviat semiologia de l'amor físic?) I Rubens vinga fer moviments buits tot adonant-se per primera vegada que no sabia per què els feia.

Durant el descans (a Rubens li passà pel cap que enmig del seu seminari el professor de la noia tam­bé feia un descans de &u minuts) la noia va pronunciar (amb la veu tranquil·la i serena de sempre) una frase en la qual va aparèixer de nou la paraula amor"; a Rubens se li acudí aquesta imatge: uns preciosos exemplars de dona baixen a la Terra del fons de l'espai. Els seus cossos s'assemblen als de les dones terrestres, però són absolutament perfectes perquè el planeta d'on provenen no coneix malalties ni imperfeccions. Però els bornes terrestres que se les troben no les entenen gens; mai no saben quin efecte pot tenir el que fan o diuen sobre aquelles dones; mai no saben quines sensacions amaguen les seves cares perfectes. És impossible fer l'amor amb unes dones fins a tal punt desconegudes, es deia Rubens. Tot seguit es va corregir: potser la nostra sexualitat és automàtica fins al punt de fer possible l'amor físic amb dones extraterrestres, però es tractaria de fer l'amor sense cap excitació, no seria res mes que un exercici físic desproveït de sentiment i de perversió.

Milan Kundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàgs. 403-404.

Les sabates d'un poble 

Els policies es van endur l'escultura de la sabata gegant. La peça era marró, amb cordons i reposava sobre un llençol blanc. El forat de la sabata acollia un arbre acabat de plantar. Amb tot; l'obra mesurava tres metres d'alt i dos metres cinquanta de llarg. La Fundació de la Infancia va instal·lar l'escultura al jardí un dimarts i el governador de la província va ordenar-ne la retirada dissabte. Com una sabata pot ser objecte de censura? Uns anys abans de tot això, el president dels Estats Units d'Amèrica va al·legar l’existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq. L'ocupació del territori va començar el 20 de març del 2003, amb el pretext d'alliberar el poble iraquià del govern de 5addann Hussein. Els assassinats que va provocar la invasió van ser denunciats internacionalrnent, i també de manera directa:.l'obra censurada de Laith al-Ameri, instal·lada a Tikrit, representava el 2009 les sabates que el periodista MuntaZer al-Zaidi havia llançat a l’expresident George. Bush en una roda de premsa l'any anterior.. Una sabata com a "petó d’acomiadament" i l’altra "per les viudes i orfes, i tots els morts".

Laura Guarda, revista Sàpiens, núm. 169, juny 2016, pàg. 19.

El cert era que, malgrat el masclisme que encara imperava en aquella societat, les dones podien tenir un paper més rellevant del que havien tingut fins aleshores. Una de les grans periodistes del moment era una dona jove, Irene Polo, que, a més, era una noia moderna i agosarada. Es diu que va ser la primera dona que es va posar pantalons a Barcelona a finals dels anys vint i, si nova ser la primera, segur que va ser per poc. Polo era una gran escriptora, molt valenta, que no va dubtar a traslladar-se a l'Alt Llobregat el 1932 a seguir una vaga de miners, farts del maltractament i de l’incompliment de les lleis laborals per part dels seus patrons. Però també va investigar el puixant feixisme i va dedicar molt de temps als àmbits de la cultura. Precisament aquí esdevindria un fet que li canviaria la vida. 

Enric Calpena. Barcelona una biografia. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7460-3. 832 pàgs. Pàgs. 796-797.

XAVIER GOSÉ, ARTISTA FRANCÈS.La filiació francesa, o més ben dita parisenca de Gosé es tot el contrari de l’adopció lleidatana. Gosé va viure catrorza anys s París, des de l’estiu de 1900 a la tardors de 1914, on es va integrar perfectament al món, primer de la premsa satírica parisenxca de l’any 1900 a l’any 1906 i després de 1907 a 1914 d’ençà la seva col·laboració a la revista de Paul Iribe, Le Témoin, emn el món de les revistes de luxe, de moda i de decoració: Femina, Journal des Dames et des Modes i La Gazette du Bon Ton. El trobem al costat dels millors il·lustradors de moda del temps: Bakst, Barbier, Boutet de Monvel, Brunelleschi, Iribe, Lepape, etc. En paraules de Mariàngels Fondevila: «Gosé esdevé un dels actors de l’engranatge de la moda i de la seva projecció internacional». En vida, Gosé fou tractat com un membre distingit d’aquest ambient artístic elitista i preciosista de la moda, i així fou percebut a Catalunya on la crítica insistí sempre a qualificar-lo d’afrancesat, el que era cert. Fins i tot els seus nom i cognom poden semblar francesos, i m’he trobat amb marxants i aficionats parisencs que es pensaven que Gosé era francès. Ara bé, una vegada desaparegut i enterrat a Lleida, es perd el rastre de Gosé a París, on avui dia és un perfecte desconegut. Un exemple d’això és que no figuri al Dictionnaire des illustrateurs 1800–1914, de Hubschmid & Bouret, publicat l’any 1983. 

Xavier Gosé i la nacionalitat artística. Eliseu Trenc. Art. L’Avenç, 420, febrer 2016, pàg. 41.

Francesc Xavier Gosé, Les dues germanes. c. 1910, Museu Nacional d'Art de Catalunya (procedència de la imatge: enllaç)

Va empènyer la porta de vidre i va buscar una taula lliure. En va veure una i s'hi va instal·lar. Ninú no la mirava i es va sentir alleujada. Potser és que s'estava convertint en una autèntica parisenca? Es va posar la mà al barret de punt d'un verd ametla que s'havia comprat la setmana anterior, va rumiar un moment si se'l treia i llavors va decidir que se'l deixava posat. Si se'l treia, quedaria despentinada i no gosaria retocar-se el pentinat. Això de pentinar-se en públic no es feia. Era un principi de la seva mare. Va somriure. Per més que ja no es veiés amb la seva mare, la duia sempre amb ella. El barret verd ametlla amb plecs de llana tricotada semblava un conjunt de tres pneumàtics embotits i s'acabava amb un sostre pla de vellut acanalat, puntuat per una petita tija de franel·la aspra com la que corona la típica boina. Havia vist aquell barret a la vitrina d'una botiga, al carrer Francs-Bourgeois, al Marais. Hi havia entrat, havia preguntat quant valia i se l'havia emprovat. Li donava un aire murri de dona desimbolta amb el nas arromangat. Li ombrejava els ulls marrons amb una resplendor daurada, esborrava les galtes rodones i alleugeria la silueta. Amb aquell barret es creava una personalitat. El dia abans havia anat a veure la tutora de la Zoé, la senyora Berthier, per parlar de com anava l'escola a la seva filla petita, del seu canvi de centre, de la seva capacitat d'adaptació. Al final de la conversa, la senyora Berthier s'havia posat l'abric i el barret verd ametlla de tres plecs embotits. 

—Tinc el mateix barret —havia dit la Joséphine—. No me l'he posat perquè no gosava. 

—Doncs ho hauria de fer! A més, abriga i no s'assembla a res del que se sol portar. Es veu de lluny! 

—Que se'l va comprar al carrer Francs-Bourgeois? 

—Sí, en una botigueta. 

—Jo també, quina coincidència! 

El fet de compartir el mateix barret les havia fet connectar més que tota la conversa sobre la Zoé. Havien sortit juntes de l'escota tot xerrant, havien pres la mateixa direcció. (Pàgs. 16-17) 

—Comencem pel misteriós assassí. En Luca té raó, has d'anar a la policia. És cert que hi pot tornar! Irnagina't que es carrega una dona davant de casa teva. 

La Joséphine va assentir. 

—Intenta recordar-ho tot quan facis la denúncia. De vegades és un detall el que els dóna la pista.—

Tenia les soles llises. 

—Les soles de les sabates? Les vas veure? 

—Sí. Unes soles llises i netes, com si les sabates acabessin de sortir de la capsa. Unes sabates elegants, estil Weston o Church. 

—Ui... —va fer la Shirley—. No és un brètol de la perifèria si calça unes Church. De tota manera, no ajuda gaire a la investigació. 

—Per què? 

—Perquè les soles llises no aporten cap informació. Ni del pes ni de la talla de la persona. Ni dels seus últims desplaçaments. En canvi, una bona sola gastada aporta dades molt valuoses. Tens una idea de quina edat podia tenir? (Pàg. 74) 

Es va mirar al mirall: també perfecta. 

Va estirar les seves llargues cames, se les va contemplar, satisfeta, va agafar l'exemplar de Harper's Bazgaar “100 trucs de bellesa per imitar de les estrelles, de les professionals, de les companyes”. El va llegir en diagonal, va arribar a la conclusió que no n'aprendria res, va passar a l'article següent: els texans, sí, però quins? Va badallar. Era l’enèsima vegada que llegia el mateix tema. Se’ls hauria de fer un rentat de cervell a les redactores moda. Un dia la vindrien a entrevistar a ella. Un dia crearé la meva pròpia marca. El diumenge abans, als encants de Camden Market, havia comprat uns texans Karl Lagerfeld. Uns pantalons d'ocasió que el venedor havia certificat que eren autèntics. Gairebé nous, havia fanfarronejat, és el model preferit de la Linda Evangelista. A partir d'ara serà el meu!, havia pregonat ella dividint el preu entre dos. Reserva't aquesta xerrameca per als

limidatets que es deixen impressionar, amb mi, això no funciona! Caldria personalitzar-los, transformar-los en una cosa especial: hi afegiria canyelleres, una jaqueta cenyida, una bufanda gran amb serrells. (Pàg. 88) 

-Coneixia la senyora Berthier? 

—Era la tutora de la meva filia. Un vespre vam tornar des de l'escola. L'havia anat a veure per parlar de la Zoé.

—No van parlar de res que li cridés l'atenció? 

La Joséphine va somriure. Es disposava a explicar un detall.— 

—Sí. Teníem el mateix barret. Un barret estrany de tres capes, una mica extravagant, que jo no m'atrevia a portar i que ella em va animar a posar-me'l... Em feia por fer-me notar. 

La dona s'havia inclinat endavant per agafar una foto. 

—Aquest? 

—Sí. Jo el duia el vespre que em van agredir —va murmurar la Joséphine mirant la foto del barretet pretensiós—. El vaig perdre al pare. No em vaig veure amb cor d'anar-lo a buscar. 

—No hi ha res més que la intrigués? 

—La Joséphine va dubtar, un altre detall estrafolari.... llavors va afegir: 

—No li agradava la Serenata nocturna de Mozart, trobava que era una musiqueta pesada i repetitiva. No hi ha gaire gent que gosi dir-ho. El cert és que és una n-ielodia bastant reiterativa. 

La lloctinenta de policia li va deixar anar una mirada mig irritada mig desdenyosa.

 —Bé —va concloure—. Continuï estant a la nostra disposició, li trucarem si l'hem de menester.

 Tragar línies, dissenyar hipòtesis, establir fronteres entre el possible i l'impossible, començava la feina de l'investigador. La Joséphine no els podia ajudar en res més. Els pertocava als homes i a les dones de la brigada criminal. Un detall: un barret verd de tres capes, denominador comú de les dues agressions. L'assassí no --havia deixat cap rastre, cap empremta. 

Traçar línies, fixar un límit i no traspassar-lo, no pensar més en la senyora Berthier, en l'assassí. Potser vivia al barri? em volia apunyalar en el moment d'acarnissar-se amb la senyora Berthier? Havia errat el cop, va voler tornar-ho a intentar i es va -equivocar de presa. Va veure el barret, va creure que era jo, la mateixa talla, el mateix caminar... Prou!, va cridar la Joséphine. Prou! Espatllaràs la nit. La Shirley, en Gary i l'Hortense havien arribat el dia abans de Londres i aquell vespre en Philippe i l’Alexandre també havien de venir a sopar. (Pàgs. 114-115) 

Després de la mort d'en Lucien Plissonnier, hi havia hagut Nadals tristos en què el lloc del cap de família quedava buit endavant, havia arribat en Marcel amb els seus vestits escocesos i les seves corbates de lurex. Els regals s'amuntegaven als plats. Iris els rebia amb condescendència, com si es dignés a perdonar-se el fet de seure al lloc del seu' pare, la Joséphine vacil·lava a l'hora d’abraçar-lo davant les mirades de reprovació de la mare i la germana. (Pàg. 124) 

Tot i així, aquella noia tenia talent. Era una dissenyadora molt inspirada, una estilista que no dibuixava, sinó que trobava instintivament la línia del vestit, per on retallar. Hi afegia el detallet que afinava la cintura, allargava la silueta. Sabia treballar una roba. No coneixia el gust de l'esforç i del treball. Les havien seleccionat a totes dues, entre cent cinquanta candidates, per a unes pràctiques al taller de Vivienne Westwood. Només se'n quedarien una. L'Hortense confiava que seria ella. Encara havien de fer una entrevista. S'havia documentat sobre la història de la marca, per tal de farcir l'entrevista amb petits detalls que li havien de donar avantatge. A l'Agathe segurament no se li havia acudit. Estava massa ocupada ballant, bevent, fumant, remenant el cul. I vomitant. 

Story of her lifé, va pensar l'Hortense dibuixant l’últim botó de la camisa blanca de l'esmòquing d'en Gary a la recepció de Buckingham Palace (Pàg. 210) 

—Demá al vespre hi ha una festa al Cuckoo's. Una festa on haurà tota l'escola dels francesos, ja saps,  Esmod... 

No tan sols hi havia Saint Martins o la Parsons School a NovaYork, també hi havia Esmod, a París. Si l'Hortense no havia triat d'anar-hi era perquè. volia allunyar-se de París i de la seva mare. Vanina Vesperini, Fifi Chachnil, Franck Sorbier o també Catheriue Malandrino havien sortit d'aquella escola. Si feia cinc anys només es parlava de Londres, ara París havia tomat al centre del planeta moda. Amb una especialitat francesa: el modelisme de moda. A Esrnod ensenyaven a dominar les tècniques d'emmotllament de tela, el treball de tallament, de patró. Una destresa valuosíssima que l'Hortense tenia moltes ganes d'aprendre. Va dubtar. (Pàg. 230) 

Estesa a terra, va veure les sabates de l'home que s'acarnissava amb ella, unes boniques sabates d'home ric, unes sabates angleses, de punta arrodonida, unes sabates noves, de sola llisa, que llampegaven en la nit. S'havia ajupit l'apunyalava seguint una cadència, ella poldia comptar les ganivetades, com si fos una dansa, les comptava mentre anaven caient, se li barrejaven a la ment amb la sang a la boca, la sang als dits, la sang als braços, la sang pertot arreu. Una venjança? Podria ser que l'hagués encertat de ple: tots embolicats en secrets massa feixucs? 

S'estirava lentament per terra, amb els ulls cines, dient-se sí, sí, ho sabia, tothom té alguna cosa per amagar, fins i tot aquell home tan ben plantat que posa en eslip als cartells publicitaris. Un home ben plantat i morè amb un floc de cabells romàntic. Li agradava molt! Fort i fràgil, proper i distant, magnífic i absent. Amb un punt feble que el deixava a la seva mercè. (Pàg. 327) 

La Iris va treure la polvorera de la bossa Birkin. Estava a pum .arribar a l'estació de Saint Pancras, volia ser la més bonica a l’ora de baixar a l'andana. 

S'havia lligat els llargs cabells negres, s'havia posat un coloret gris violat a les parpelles, una capa de rímel a les pestanyes, oh!, els ulls!, no es cansava de contemplar-se'ls, és increïble com pot ':':canviar el color, tendeixen a enfosquir-se com la tinta quart estic trista, s’il·luminen amb una lluïssor daurada quan estic alegre, qui podria  descriure els meus ulls? Es va aixecar el coll de la brusa Jean‑Paul Gaultier, es va felicitar per haver triat aquell vestit pantaló amb jersei malva que realçava la seva silueta. L’objectiu del seu viatge era reconquerir en Philippe, recuperar el seu lloc a la família. (Pàg. 333) 

L'Hervé Lefloc-Pignel es va inclinar per besar-li la mà amb cortesia. La Iris va remarcar el vestit d'home d'alpaca antracita, la camisa de ratlles blanques i blaves, la corbata de nus gruixut tornassolat, el mocadoret discret, el bust atlètic, l’elegància subtil, la desimboltura de l'home ben plantat acostumat als salons. Va ensumar la colònia Armani, una lleugera olor d'«Aramis» als cabells negres aplanats. I quan ell li va alçar la mirada, es va sentir arrossegada per una onada de felicitat. (Pàg. 364) 

Aquell mateix diumenge, l'Hortense prenia el brunch a Fortnum & Mason en companyia d'en Nicholas Bergson, director artístic de Liberty. A ella li agradava Liberty, aquells grans magatzems d’un estil alhora passat de moda i avantguardista, que ocupaven un edifici al carrer Regent Street amb una entrada que semblava una antiga casa alsaciana. Ella s'hi passejava sovint. I tot vagarejant pels expositors, prenent apunts i fent fotos de detalls pertinents, havia trobat en Nicholas Bergson. L'home era atractiu, si no se li tenia en compte la poca algada. No li havien agrada mai els nans, però, assegut, no es notava. Era un personatge curiós, tenia una idea a cada minut  i aquella deliciosa actitud anglesa que consisteix a posar distància en tot moment entre un mateix i els altres.  Parlaven del seu dossier de fi d'any. De la carpeta que ella havia de presentar i que decidiria el seu pas al curs següent D'un total de mil estudiants, només en podien passar setanta. Havia escollit com a tema Sex is about to be slow. Era original, però no evident. Estava segura que ningú no tindria la mateixa idea, no sabia si seria capaç d’il·lustrar-lo. A més de presentar el quadern de  dibuix, havia d'organitzar una desfilada amb sis models que havia de dissenyar i elaborar, i un quart d'hora per convèncer. Per tant, ella anava a la recerca del detall. El detall que infiltrés la seducció en la meticulositat, la posada en escena de la lenta efusió del desig sexual. Un vestit negre, completament negre, tancat amb un nus elaborat, un dors nu obert en trompe-l’oeil, una ombra dibuixada en una galta, un petit vel que amagués un ull carbonós, una sivella de sabata sobre un turmell arquejat...  En Nicholas podia donar un cop de mà. I, ben mirat, no era pas tan baixet, va decidir, només tenia un tors llarg. Un tors molt llarg.  

Ell l'havia convidat al quart pis de Fortnum & Mason, al seu saló de te preferit. En tres ocasions seguides, en Gary li havia refusat la seva proposta dominical de brunch. No la preocupava tant el fet que ell hagués refusat la invitació, com el to educat que havia emprat. Qui diu «educació» diu reserva, incomoditat, secret emboscat Era un ritual entre ells dos, el brunch del diumenge. Havia de tenir alguna cosa estranyament important per faltar a la cita. Alguna cosa o algú. I era aquesta segona possibilitat el que no li feia gens de gracia. 

Va arrufar el nas en Nicholas es va pensar que no estava acord amb ell. 

—Sí, t'ho asseguro, el negre i el desig s'adiuen tant que has de fer un model completament negre de cap a peus. I també parlo de la model. La noia haurà de ser més negra que el carbó només amb el somriure de dents blanques per suggerir l'escletxa oberta del desig, l'abisme del temps en l'escletxa del desig, l'abisme del desig masculí en l'escletxa del desig femení... 

—Segurament tens raó —va dir l'Hortense agafant un scone i bevent un glopet de lapsang-souchong deliciosament pregnat de l'olor de fusta de cedre sobre la qual s'havia Sí, era realment cedre, tot i que hi havia un regust de xiprer es descobria al final de la degustació. 

—I és clar que tinc raó d'altra banda... 

I, d'altra banda, des de quan no s’havien vist tots dos cara? Des d'aquell famós sopar, quan ella l'havia convidat al restaurant, des d'aquella passejada per la nit de Londres, des que vivia amb la Li May. Ella havia estat molt enfeinada amb el trasllat, les classes, el final de curs que s'acostava, la desfilada que havia d'organitzar, s'havia saltat un diumenge, dos, tres, quatre, quan ella li havia truca; fent una boca de rínxol, disposada a recuperar el temps perdut, ell havia tingut aquell to Aquell horrible to educat. Des de quan eren educats, l'un l'altre? És el que agradava quan estava amb ell: dir en veu alta el que pensava en veu baixa sense vergonya, sense posar-se  vermella, i ara resultava que s'havia tornat educat! Vague, fugisser. Sinuós. Sí, sinuós. Cada nou adjectiu era una ganivetada al s'apunyalava alegrement. Va mossegar la vora de la tassa de te. En Nicholas, llançat en el seu discurs, no va notar res. Hi ha una nota pel mig, es va dir ella deixant la tassa de lapsang-souchong„ regust de xiprer, n'estic segura. N'estic segura. D'acord, el que m'agrada d'en Gary-, entre moltes altres coses, és la seva indepedència i el fet que camina tranquil cap al seu destí, però m'agrada que se m'escapi. No m'agrada quan els homes se m’escapen. I no m'agrada quan m'etziben un Uf! Massa com complicat! Massa complicat!— 

—I pel que fa a les models, no t'hi amoïnis, te'n trobaré sis de deliciosament lentes i torbadores. Ja tinc tres noms en ment. 

—No tinc pressupost per pagar-les —va replicar l'Hortense, alleujada en veure que interrompia les seves fantasies estèrils per aquella oferta generosa.

—I qui ha dit res de pagar-les? Ho faran gratuïtament. Saint Martin’s és una escola prestigiosa, aquell dia hi haurà el que més compta en la moda, els mitjans de comunicació s'hi abocaran, estimada, i elles no s'ho voldran perdre... 

—Era previsible. És guapo com un príncep de les Mil i una nits, intel·ligent, graciós, ric, cultivat. Té aspecte de pura sang, qualsevol dona somiaria atrapar-lo... I se m'ha escapat! I no gosa dir-m’ho. Com deu ser estar enamorat?, es va preguntar. Que em podria enamorar d'en Nicholas si m'hi esforcés una mica? No estava malament, en Nicholas. I li podria ser útil. Va arrufar el No lligaven «estar enamorat» i «servir' NO VULL QUE EN S'ENAMORI D'UNA ALTRA. Sí, però... potser l'enamorament li havia vingut de cop volta. Per això estava tan cortès i esmunye-dís. No sabia com dir-l'hi. 

—Ella va sentir com tota la infelicitat del món —o el que imaginava que era tota la infelicitat del món— li cobria les espatlles. No va reaccionar, en Gary no. Devia seguir la pista d'una truja robava tot el temps o bé havia decidit rellegir d'una tirada Guerra i pau. Se'l llegia un cop a l'any i es retirava a les seves estances. “Sex is about to be slow but nobody is slow today because if you to survive you have to be quick”. Era el seu argument final. Podria acabar la desfilada amb una noia que es desplomés, simulant la mort, i que les altres cinc es posessin a caminar a correcuita, convertint el lent desig en un accessori de novel·la dolenta. No era mala idea. 

—Seria com una pel·lícula que s'accelerés per acabar en un remolí enlluernador —li va explicar a en Nicholas, que va semblar encantat. 

-Estimada, tens tantes idees que, amb molt de gust, et contrataria a Liberty... 

—De debò? —va preguntar l'Hortense, atreta per la idea. 

—Quan hagis acabat els tres anys d'estudis... 

—Ah! —va fer, decebuda. (Pàgs. 380-383) 

L’Hortense va obrir els ulls i va reconèixer la seva habitació: era a París. De vacances. Va alliberar sospir i es va estirar sota el llençol.  S'havia acabat el curs. Un final gloriós! ja formava part dels setanta candidats seleccionats per entrar al prestigiós Saint Martin’s College! Ella! L’Hortense Cortés. Criada a Courbevoie una mare que es vestia a Monoprix i creia que Repetto era marca d'espaguetis. Sóc la millor! Sóc excepcional! Sóc l'essència mateixa de l’elegància francesa! La seva desfilada havia sigut la més refinada, la més creativa, la més impecable de totes. Res de  faramalla, ni estructures de plàstic, mirinyacs de cartró, ni màscares enquitranades, només línies i un traç! No cultivava la rebel·lió nyap, sinó que s'inscrivia en la tradició d'una senyoreta Chanel o d'un senyor Yves Saint Laurent. Va tancar els ulls i va -veure el seu «Sex is about to be slow», el balanceig de les models,  la fluïdesa deis teixits, els caients perfectes, la banda sonora, preparada per en Nicholas, els fotògrafs al peu de la passare1·1a i el vals lent de les sis models que arrencaven sospirs d’èxtasi entre aquell públic tan saturat, tan cansat d'omplir-se els ulls de bellesa. Formaré part de l'escola que va veure néixer John Galliano, Alexander McQueen, Stella McCartney, Luella Bardey, que va fer furor a Nova York. Jo, Hortense Cortès! Però, d'on he tret de geni?, es preguntava acaronant la vora del llençol. 

Se n’havia sortit. Nits en blanc i dies grisos, compres esverades per obtenir el brodat, el galó, el prisat que volia i cap altre. refer, aplanar, recomençar. Els ulls envermellits, la tremolosa, no ho aconseguiré mai, no estaré mai a punt, no era una idea fer aquell model, i aquell altre? No s'aguanta dret! I on el poso, en segon lloc, en tercer lloc? I llavors tot s'havia s'havia convertit en somni. En Nicholas havia obtingut que Kate Moss, la Kate Moss, desfilés portant l'últim model en una boira de llums blanques i negres, amagada sota una perruca estil noces rere un antifaç de setí  que s'havia arrencat, a l'extrem de la   passarel·la, posant l'esquena dreta i murmurant Sexxx izz about to be slooow. Tot s'havia desfermat! Sex about to be slow, convertit en una frase de culte. Havia rebut una proposta d’un fabricant de samarretes per produir-ne en l'espai d'una hora mil exemplars amb la frase estampada, que s'havien distribuït del vespre a l'escola i els les havien tret de les mans. 

I ara a mi, Gucci, Yves Saint Laurent, Chanel, Dior, Ungaro. Havien enviat representants a Saint Martin's, em van felicitar i em van prometre de contractar-me quan sortís de l'escala,. Havia escoltat les propostes amb un posat avorrit havia declarat “això ho parlen amb el meu agent...”, assenyalant en Nicholas amb la barbeta. I demà... demà a la tarda, tinc una cita amb Jean-Paul Gaultier en persona, va cridar picant de peus sota el llençol. Segurament em proposarà unes pràctiques aquest estiu... I jo remugaré potser sí, m'ho haig de rumiar. Dos dies més tard, acceptaré i aniré a amarar-me de totes les meravelles que inventa aquest home, que té espumes de geni llaminer als ulls. 

Sóc feliç, sóc feliç, sóc feliç! 

És clar que hi havia una nota que desafinava, una única nota: aquella mala puga de la Charlotte Bradsburry al peu de la passarel·la, que prenia apunts per a la seva revisteta feia una ganyota quan tots els altres aplaudien. Irritada davant el fervor d'en Gary a l'hora d'aplaudir i d'aixecar-se, mogut per l’entusiasme. Ella havia rebut un cop de puny al ventre en veure'l assegut a la primera fila, al costat de la Bradsburry. Ell havia deixat al contestador. Ella no havia contestat. L'havia d'ignorar. Somriure educat damunt de la passarel·la en el moment de fer reverencia davant del públic, però cap picada d'ullet a en Gary. Al contrari! Havia fet pujar en Nicholas, l'havia abraçat, havia murmurat: «Fes-me un petó, fes-me un petó»., «Aquí? Davant de; tothom?». «Aquí. Ara mateix. Un petó d'enamorats». «I tu. em dónes a canvi?». «El que vulguis». I així és com ella li havia promès  acompanyar-lo a un creuer per les costes de Croàcia. Després de les practiques amb en Gauitier, si les hi oferien. 

Ell li havia fet un petó. En Gary havia abaixat la mirada. Touché, havia remugat ella, disfressant els llavis d'un somriure artificial. Ella s'havia arraulit als braços d'en Nicholas, imitant l’abandó de la núvia feliç. No podia perdre ni un minut en conjetures doloroses: què fa?, està enamorat?, i per què no n’està de mi? Ximpleries estèrils! Visca jo! Setanta de mil!  I am the best. La de la crème de la crème. I només divuit anys! Mentre que la Bradsburry lluitava contra els estralls del temps. Estic segura que s'injecta Botox, no té ni una arruga! És sospitós, fa tuf de lent deteriora ment.

Es va tombar de bocaterrosa esclafant el coixí i no va sentir la Zoè que entrava a l'habitació. La meva propera desfilada es dirá  La glòria és el dol esplendorós de la felicitat i retré homenatge a Madame de Staël. Dissenyaré vestits de reines altives amb el cor ensangonat. Jugaré amb vermell, el negre, el violeta, amb plecs llargs caient com llàgrimes seques, serà violent, majestuós, ferit. Fins i tot podré... (Pàgs. 461-463) 

La Iris va treure les seves compres i les va deixar sobre el llit. A peça de roba, es recordava de la mirada de l'Hervé. Va riure per sota el nas acaronant el cuir flonjo i suau d'una bossa de má Bottega Veneta. Un gran cabàs embuatat de cuir argentat. Era un somni! D'altra banda, havia triat un vestit de cotó de color marfil i unes sandàlies que hi feien joc. El vestit tenia un coll de xal escotat, la cintura estreta, uns plecs que s'eixamplaven en corol·la fluïda. Li anava a la perfecció. Podria ser un vestit de núvia... (Pàg. 479) 

Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. 

Los mestizos dormían sobre un colchón y los africanos en esteras de paja; aquellos se abrigaban con tres frazadas; estos, con dos. Mandela aceptó sin protestar estas diferencias en lo que concernía a la alimentación y a la cama, pero, en cambio, con la manera respetuosa que siempre lució y que nunca dejó de aconsejar a sus compañeros que emplearan con las autoridades del penal, anunció a estas que no se pondría los calzones cortos que el régimen prescribía para los presos de raza negra (con propósitos humillantes, pues era el uniforme de los domésticos de color en las casas de los blancos). De nada valieron amenazas, sevicias, el aislamiento total y ootros castigos feroces, como el del “cuadrado”, que consta en permanecer inmóvil, horas de horas, dentro de un pequeño rectángulo, hasta perder el ido, una de las torturas que más suicidios provocó entre la población carcelaria. Al final, los presos políticos de Robben Island recibieron los pantalones largos que hasta entonces sólo correspondían a blancos y mestizos. 

Mario Vargas Llosa. El lenguaje de la pasión. Ed. Punto de Lectura, Madrid, 2002. ISBN: 84-665-0539-4. 442 pgs. Pg. 275.

... Abans de Gorbatxov, el poble només veia els dirigents drets a la tribuna del mausoleu: xapkes de rata mesquera i pedra. Coneix l'acudit? «Per què les xapkes de rata mesquera han desaparegut? Perquè la nomenklatura es multiplica més ràpid que les rates mesqueres.» (Riu.)

Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 157.

Jeff Koons acababa de levantarse de su asiento con los brazos hacia delante en un impulso de entusiasmo. Sentado enfrente de él, en un canapé de cuero blanco parcialmente recubierto de seda, un poco encogido sobre sí mismo, Damien Hirst parecía a punto de emitir una objeción; tenía la cara colorada, sombría. Los dos vestían traje negro —el de Koons, de rayas finas—, camisa blanca y corbata negra. Entre los dos hombres, en una mesa baja, descansaba un cesto de frutas confitadas al que ni uno ni otro prestaba la menor atención; Hirst bebía una Budweiser Light.

(Pàg. 9)Anthony, en la cocina, era bear sin exceso; seguramente debía andarse con tiento, pero su carta delataba una verdadera obsesión por el foie-gras. Jed les catalogó como maricas semimodernos, afanosos de evitar los excesos y las faltas de gusto clásicamente asociados con su comunidad, pero que, de todos modos, se soltaban un poco de cuando en cuando; al llegar Olga, Georges le preguntó: «¿Te cojo el abrigo, querida?», insistiendo en «querida» con un tono muy Michou. Ella llevaba un abrigo de piel, un detalle curioso para la estación, pero por debajo Jed descubrió una minifalda muy corta y un top sin tirantes de raso blanco, adornados de cristales Swarovski; estaba realmente magnífica.

—¿Qué tal estás, cielo? —Anthony, con un delantal atado a la altura de los riñones, se contoneaba delante de su mesa—. ¿Te gusta el pollo con cangrejo? Nos han traído cangrejos de Limousin, sublimes, absolutamente sublimes. (Pàg. 59)

Es un poco... desalentador.

Houellebecq sacudió la cabeza y separó los brazos como si entrara en un trance tántrico; lo más probable era que estuviera ebrio e intentara conservar el equilibrio en el taburete de cocina donde se había acuclillado. Cuando volvió a hablar su voz era suave, profunda, embargada de una emoción ingenua.

—En mi vida de consumidor —dijo—, habré conocido tres productos perfectos: los zapatos Paraboot Marche, el combinado ordenador portátil-impresora Canon Libris y la parka Camel Legend. He amado apasionadamente estos productos, me habría pasado la vida en su compañía, comprando periódicamente, a medida que se fueran gastando, productos idénticos. Se había establecido una relación perfecta y fiel que me hacía ser un consumidor feliz. Mi ida no lo era en absoluto, desde todos los puntos de vista, pero al menos tenía esto: a intervalos regulares podía comprarme un par de mis zapatos favoritos. Es poco pero es nucho, sobre todo cuando se tiene una vida interior bastante pobre. Pues bien, me han privado de esta alegría, esta alegría sencilla. Al cabo de unos años, mis productos favoritos han desaparecido de las estanterías, lisa y llanamente han dejado de fabricarlos; y en el caso de mi pobre parka Camel Legend, sin duda la más hermosa jamás fabricada, sólo sobrevivió una temporada...—Empezó a llorar, lentamente, con grandes lagrimones, se sirvió otro vaso de vino—. Es brutal, ¿sabe usted?, terriblemente brutal. Mientras que las especies animales más insignificantes tardan miles, a veces millones de años en desaparecer, los productos manufacturados son desterrados de la superficie del planeta en unos días, nunca se les concede una segunda oportunidad, no les queda más remedio que sufrir, impotentes, el diktat irresponsable y fascista de los responsables de las líneas de producción, que naturalmente saben mejor que nadie lo que quiere el consumidor, que pretenden captar en él una espera de novedades, que lo único que hacen en realidad es transformar su vida en una búsqueda agotadora y desesperada, un vagabundeo sin fin entre lineales eternamente modificados. (Pàgs. 148-149)

Después de haber depositado una pila de catálogos cerca de la entrada y verificado que estaba bien colgado el conjunto de los lienzos, no quedaba nada más que hacer hasta la apertura, prevista para las siete de la tarde, y el galerista empezó a dar muestras palpables de nerviosismo; se había puesto un curioso blusón bordado de campesino eslovaco por encima de sus vaqueros negros Diesel. Marylin, muy cool, comprobaba algunos detalles con su móvil, deambulaba de un cuadro a otro, con Franz pisändole los talones. (Pàg. 170)

Campesinos vendeanos armados de bieldos montaban guardia a cada lado del pórtico que conducía al palacete de Jean-Pierre Pernaut. Jed entregó a uno de ellos el e-mail de invitación que había impreso, antes de acceder a un gran patio cuadrado, de suelo empedrado, totalmente iluminado con antorchas. Una decena de invitados se dirigía hacia las dos grandes puertas, abiertas de par en par, que llevaban a los salones de recepción. Con su pantalón de terciopelo y su chaquetón C&amp;A de Sympatex, se sentía espantosamente underdressed, las mujeres llevaban vestidos largos, la mayoría de los hombres smoking. Dos metros por delante de él reconoció a Julien Lepers, acompañado de una negra espléndida que le sacaba la cabeza; llevaba un vestido largo de un blanco centelleante, con ornamentos dorados, escotado por la espalda hasta el nacimiento de las nalgas; la luz de las antorchas formaba reflejos móviles sobre su espalda desnuda. El animador, vestido con un Smoking corriente, el que utilizaba con ocasión de las veladas «especiales grandes escuelas», su ropa de trabajo en cierto modo, parecía enfrascado en una conversación difícil con un hombre bajo y sanguíneo, de mal aspecto, que Pierre Bellemare, vestido con un pantalón de tergal azul petróleo y una camisa blanca con chorreras cubierta de manchas de grasa, le sostenían el pantalón unos tirantes anchos con los colores de la bandera norteamericana. Jed tendió la mano calurosamente al rey francés de la teletienda, que, sorprendido, se la estrechó, y continuó su recorrido, un poco reconfortado.

Necesitó más de veinte minutos para encontrar a Olga. De pie en un hueco, oculta a medias por una cortina, estaba enfrascada con Jean-Pierre Pernaut en una conversación visiblemente profesional. El que hablaba era sobre todo él, acompasando sus frases con movimientos resueltos de la mano derecha; ella movía la cabeza de vez en cuando, concentrada y atenta, formulaba muy pocas objeciones o comentarios. Jed se inmovilizó a unos metros de ella. Dos bandas de tela color crema atadas alrededor del cuello, incrustadas de pequeños cristales, cubrían sus pechos y se juntaban a la altura del ombligo, sujetas por un broche que representaba un sol de metal plateado, para unirse más abajo con una falda corta y ceñida, también sembrada de cristales, que dejaba entrever el corchete de un liguero blanco. Sus medias, también blancas, eran de una finura extrema. El envejecimiento, en especial el aparente, no es de ningún modo un proceso continuo, se puede más bien caracterizar la vida como una sucesión de escalones separados por caídas bruscas. Cuando nos encontramos con alguien a quien hemos perdido de vista desde hace años, a veces tenemos la impresión de que ha envejecido de repente; a veces, por el contrario, la de que no ha cambiado. Impresión falaz: la degradación, secreta, primero se abre camino a través del interior del organismo, antes de aparecer a plena luz del día. (Pàgs. 210-211)

Messier llegó unos minutos más tarde, depositó encima de la mesa la mochila que llevaba colgada del hombro derecho. Sólo tenía veintitrés años; incorporado a la brigada criminal seis meses antes, era el benjamín del equipo. Ferber le apreciaba, toleraba su ropa informal, que solía ser un pantalón de chándal, una camiseta y un chaquetón de tela, que además casaban bastante mal con su rostro anguloso, austero, casi nunca surcado por una sonrisa; y aunque le aconsejaba a veces que revisara la concepción general de su atuendo, lo hacía más bien de una forma amistosa. Fue a buscar una Coca-Cola Light a la máquina de bebidas antes de comunicarles el resultado de sus investigaciones. Sus rasgos estaban más tensos que de costumbre, daba la impresión de que se había pasado la noche en blanco. (Pàg. 270)

Michel Houellebecq. El mapa y el territorio. (La carte et le territorire, trad. J. Zulaika). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-339-7568-3. 382 pàgs.

Los días que salía yo con los Swann iba a su casa a almorzar, a tomar el lunch, como decía madame Swann; como la invitación era para las doce y media y mis padres almorzaban en aquellos tiempos a las once y cuarto, resultaba que ellos ya se habían levantado de la mesa cuando yo salía en dirección a aquel barrio lujoso, casi siempre solitario, y más que nunca a esa hora en que todo el mundo estaba comiendo. Yo, aunque fuese invierno estuviésemos bajo cero, si hacía sol me estaba paseando por aquellas avenidas, apretándome de vez en cuando el nudo de una magnífica corbata comprada en casa de Chavert, y mirando a ver se me habían ensuciado mis botas de charol, hasta que eran las once y veintisiete. De lejos veía el jardincillo de los Swann, donde el sol abrillantaba los desnudos árboles como si fueran de escarcha. (Pàg. 821) 

Pero si no había salido de casa aquella mañana, llegaba a la salita vestida con un peinador de crespón de China color claro, que me parecía más elegante que ningún otro traje. (Pàg. 823) 

Habían desaparecido las almohadillas, la “armadura” de terrible tontillo y aquellos cuerpos con aldetas sostenidas en ballenas que sobresalían por encima de la falda; todo aquel atavío que adicionó a la persona de Odette durante mucho tiempo un vientre postizo, prestándole apariencia de cosa compuesta por distintas y dispares piezas sin individualidad alguna que las enlazara. 

Las líneas verticales de los flecos y las curvas de los rizados volantes cedieron el puesto a las inflexiones de un cuerpo que hacía palpitar la seda como la sirena hace palpitar las ondas, pero que infundía a la percalina una expresión humana ahora que ya se había liberado, como una forma organizada y viva, del largo caos y del nebuloso cerco de las modas destronadas. Pero madame Swann quiso y supo guardar vestigios de algunas de modas entre las nuevas que vinieron a sustituirlas. Aquellas tardes en que yo, al ver que no podía trabajar, y seguro de que Gilberte estaba en el teatro con algunas amigas, me iba de repente a visitar a sus padres, solía encontrarme a madame Swann en elegante traje de casa: la falda, de hermoso tono sombrío, rojo oscuro o anaranjado, esos colores que parecían tener particular significación porque ya no estaban de moda, iba atravesada oblicuamente por una ancha tira de calados de encaje negro, que traía a la memoria los volantes de antaño, Aquella fría tarde de primavera en que fuimos al Jardín de Aclimatación, antes de mi regaño con su hija, madame Swan iba entreabriendo más o menos, cuando el paseo la hacía entrar en calor, el cuello de su chaqueta, de modo que asomaba el dentado borde de la blusa como entrevista solapa de un chaleco que no existía, igual que aquellos que llevaba años antes y que le gustaba que tuviesen los bordes picoteados; y la corbata escocesa — porque había seguido fiel - lo escocés, pero suavizando tanto los tonos (el rojo convertido en rosa y el azul en lila) que casi se confundía con aquellos tafetanes tornasolados, última novedad — la lleva atada de tal manera por debajo de la barbilla, sin que se pudiera ver de dónde arrancaba, que en seguida se acordaba uno de aquellas cintas de sombreros ya desusadas. Por poco que supiese arreglárselas para “durar así algún tiempo más, los jóvenes se dirían, al querer explicarse sus toilettes: “Madame Swann es toda una época, ¿verdad?” Lo mismo que en un buen estilo que superpone formas distintas y que arraiga en una oculta tradición, en el modo de vestir de madame Swann esos inciertos recuerdos de chalecos o de lazos, y a veces una tendencia, refrenada en seguida, al saute en barque, y hasta una ilusión vaga y lejana del suiveg-moi, jeune homme, cían palpitar bajo las formas concretas el parecido vago a otras as más antiguas que no podía decirse que estuvieran realmente realizadas por la modista o la sombrerera, pero que se apoderaban de la memoria y rodeaban a madame Swann de una cierta nobleza, ya porque esos atavíos, por su misma inutilidad, pareciesen responder a finalidades superiores a lo utilitario, ya por el vestigio conservado de los años huidos, o quizá por una especie individualidad indumentaria característica de esta mujer, y que prestaba a sus más distintos vestidos un aire de familia. Veíase perfectamente que no se vestía tan sólo para comodidad o adorno de su cuerpo; iba envuelta en sus atavíos como en el aparato fino y espiritual de una civilización. 

Gilberte solía invitar a merendar los mismos días que recibía su madre; pero cuando no era así, y por no estar Gilberte podía ir al choufleury de madame Swann, me la encontraba vestida hermoso traje de tafetán, de faya, de terciopelo, de crespón de China, de satén o de seda; pero no trajes sueltos, como los que a llevar en casa, sino combinados como si fuesen de calle, de suerte que infundía a su casera ociosidad de aquella tarde un no activo y alegre. E indudablemente la atrevida sencillez de corte de aquellos trajes casaba muy bien con su estatura y sus sus ademanes, que parecían cambiar de color de un día para otro, según fuese el color de las mangas; dijérase como que en el terciopelo azul se pintaba la decisión, y un ánimo bien humorado en el blanco tafetán; y una cierta reserva suprema y llena de distinción en la manera de adelantar el brazo revestíase, para hacerse visible, de la apariencia del crespón de China, que brillaba con la sonrisa de los grandes sacrificios. Pero al mismo tiempo la aplicación de adornos sin utilidad práctica y sin aparente razón - ser añadía a aquellos trajes tan despiertos un matiz desinteresado, pensativo, secreto, muy de acuerdo con la melancolía que tenía conservando madame Swann, por lo menos en las ojeras las manos. Además de la copia de dijerillos de buen agüero s en zafiro, de los tréboles de cuatro hojas en esmalte, de medalla y medallones de oro y plata, de los amuletos de turquesa, de las cadenetas de rubíes y las bolitas de topacios, en el mismo traje asomaban un dibujo de colores que aún proseguía en un canesú aplicado su existencia anterior, una fila de botoncito de satén que no abrochaban nada y que no podían desabrocharse, una trencilla que quería agradar con la minucia y la discreción de una delicada remembranza; y todo ello, joyas y adorno, parecía que revelaban —porque de otro modo no tenían justificación posible — alguna intención: la de ser una prenda de cariño, la de retener una confidencia, la de responder a alguna superstición, la de conservar el recuerdo de una enfermedad, de una promesa, de un amor o de un juego de sociedad. Muchas veces, en el terciopelo azul de un corpiño había un asomo de crevé a lo Enrique II, o el traje de satén negro se ahuecaba ligeramente en las mangas o en los hombros, y entonces recordaba a los gigots de 1830, o en la falda, y en ese caso traía a la memoria los faldellines o tontillos Luis XV; y con eso el traje tomaba cierto imperceptible aspecto de disfraz, e insinuando en la vida presente una reminiscencia apenas discernible del pasado infundía a madame Swann el encanto de una heroína de historia o de novela. Cuando yo se lo decía me contestaba ella: “Yo no juego al golf, como algunas amigas mías. Por consiguiente, sería imperdonable vestirme como ellas, con szweaters”. (Pàgs. 908-910)

Y la sobriedad de su porte más parecía olmo obediencia a un régimen que falta de apetito. En el dibujo del pantalón, una rayita de color verde oscuro armonizaba con el dibujo de los calcetines, refinamiento que delataba un buen gusto de despierto, pero al que no dejaba alzar la cabeza más que en el detalle, por pura tolerancia; en la corbata, una pinta rosa casi imperceptible, como una libertad que casi no se atreve uno tomarse.  (Pàg. 1032) 

Y es porque mis amigas y yo habíamos ido algunas tardes a ver a Elstir, y cuando las muchachas estaban allí, a Elstir lo que más le gustaba enseñarnos eran apuntes de lindas yachtwomen o dibujos hechos en un hipódromo de cerca de Balbec, Yo al principio confesé tímidamente a Elstir que no quise ir a las carreras que allí se habían celebrado. “Ha hecho usted mal — me dijo —, es muy curioso y muy bonito. En primer lugar, hay ese ser raro, el jockey, en el que se posan tantas miradas, y que está allí delante del paddock, serio, gris, con su casaca brillante, formando un todo con el caballo que retiene. ¡Ya ve usted si tendría interés sorprender sus movimientos profesionales, la mancha que ponen él y las cubiertas de los caballos en el campo de carreras, con tantas sombras y reflejos que sólo allí se ven! ¡Y qué bonitas suelen estar allí las mujeres! Sobre todo el primer día de carreras fue delicioso: había mujeres elegantísimas, en medio de una luz húmeda, holandesa, en la que se sentía subir, hasta en los mismos sitios del sol, el frío penetrante del agua. Nunca había visto ese tipo de mujer que llega en coche o la que está mirando con los gemelos, en una luz tan bonita, sin duda debida a la humedad del mar. ¡Cuánto me hubiera gustado pintarla! Volví de las carreras loco, con un deseo enorme de trabajar” Se extasió aún más hablando de las regatas, y comprendí que tanto las carreras como las reuniones de yachting, todos los meetings deportivos donde hay mujeres elegantemente vestidas bañándose en la glauca luz de un hipódromo marino, pueden ser para un artista moderno temas tan interesantes como las fiestas aquellas que tanto gustaban de describirnos un Veronés o un Carpaccio, “Su comparación de usted es muy exacta — me dijo Elstir —, porque la ciudad donde ellos pintaban esas fiestas es en parte ciudad náutica. Ahora, que la belleza de las embarcaciones de aquella época consistía, por lo general, en su pesadez, en su complicación. Había torneos marítimos, como aquí, dados, por lo general, en honor de alguna embajada como la que Carpaccio representó en “La leyenda de Santa Úrsula”. Los barcos eran macizos, construidos al modo de edificios, y casi parecían anfibios, como Venecias chicas dentro de la Venecia grande, cuando, unidos por puentes volantes y cubiertos de raso carmesí y de tapices persas, llevaban su carga le mujeres con trajes de brocado color cereza o de verde damasco junto a los grandes balcones incrustados de mármoles multicolores en donde estaban asomadas, mirando, otras damas, con sus trajes de negras mangas con vueltas blancas, bordadas de perlas o exornadas con encajes. No se sabía dónde acababa la tierra у dónde empezaba el agua, y ni si se estaba aún en un palacio o se había pasado ya al navío, a la carabela, a la galeaza, a la carabela, a la galeaza, al Bucentauro.” Albertine escuchaba con ardorosa atención todos esos detalles de trajes e imágenes de lujo que nos describía Elstir. “¡Cuánto me gustaría ver esas blondas que dice usted! ¡ Es tan bonito el punto de Venecia…!. —exclamó —. ¿De qué buena gana iría a Venecia”  “Quizá pueda usted ver pronto —le dijo Elstir一 esas telas maravillosas que allí se llevaban. Hasta ahora sólo se veían en los cuadros de los pintores venecianos o en los tesoros de algunas iglesias; alguna salía a la venta de tarde en tarde. Pero dicen que un artista veneciano, Fortuny, ha dado con el secreto de su fabricación y que dentro de algunos años las mujeres podrán lucir en sus paseos, y sobre todo en su casa brocados tan espléndidos como aquellos que Venecia con dibujos de Oriente para dedicárselos a sus damas patricias.  Pero yo no sé si eso llegaría a gustarme del todo, si no resultará un poco anacrónico para mujeres de hoy, aun luciéndose en unas regatas; porque, volviendo a nuestros barcos modernos de recreo son todo lo contrario de los tiempos de Venecia, “reina del Adriático”. El encanto supremo de un yate, del modo de amueblar un yate, de las toilettes del yachting, en su sencillez de cosa marina y como a mí me gusta tanto el mar... Confieso a ustedes que prefiero las modas de hoy a las modas de la época del Veronés y hasta de Carpaccio. Lo que tienen de bonito nuestros yates — sobre todo los medianos; a mí no me gustan los barcos enormes, grandotes; pasa como con los sombreros; hay que respetar un cierto límite de proporción — es esa cosa lisa, sencilla, clara gris, que cuando el tiempo está velado toma una suavidad de ere ma. Es menester que la cámara donde esté uno parezca un café menudito. Y con los trajes femeninos en un yate pasa lo mismo; lo gracioso son esos trajes ligeros, blancos, lisos, de hilo, de linón, de seda de China, de cutí, que con el sol y el azul del mar toman una blancura tan deslumbrante como una vela blanca. Claro que hay pocas mujeres que sepan vestir, pero, sin embargo, se ven algunas maravillosas. En las carreras estaba la señorita Lea con un sombrerito blanco y una sombrillita blanca también, que iba deliciosa. Daría cualquier cosa por esa sombrillita”. A mí me habría gustado saber en qué se distinguía esa sombrilla de las demás, y lo mismo le pasaba a Albertine, aunque por otras razones de coquetería femenina. Pero, lo mismo que decía Françoise refiriéndose a los soufiés, que era cosa de “coger el punto”, lo distintivo de esa sombrilla era el arte con que estaba cortada, “Era redondita, muy chica, como un quitasol chino”, dijo Elstir. Cité yo las sombrillas de algunas damas conocidas, pero no se parecían, según el pintor; Elstir consideraba todas esas sombrillas muy feas. Hombre de gusto muy exigente y exquisito, se fijaba en una nadería en la que estribaba toda la diferencia entre una cosa que llevaban las tres cuartas partes de las mujeres y a él le horrorizaba, y una cosa bonita; y, al contrario de lo que me pasaba a mí, para quien todo lujo era cosa esterilizada, a él el lujo le exaltaba el deseo de pintar, “para hacer cosas tan bonitas”. 

—Ahí tiene usted, esta pequeña ha comprendido, cómo eran el sombrero y la sombrilla que digo — me indicó Elstir, señalando a Albertine, en cuyos ojos brillaba la codicia. 

-¡Lo que me gustaría ser rica y tener un yate! — dijo ella al pintor—. Usted me daría consejos para amueblar el barco. Y qué bonitos viajes haría ¡Qué gusto poder ir a las regatas de Cowes ¿Y un automóvil? ¿No le gustan a usted las modas de mujer para el automóvil? 

—No — respondió Elstir—, pero ya vendrá eso. Lo que pasa es que hay pocos modistas buenos... Callot, aunque abusa un poco del encaje; Doucet, Cheruit, y a ratos Paquin. Los demás son horribles.

 — De modo que entonces hay una diferencia enorme entre un e de Callot y el de otro modista cualquiera? — pregunté yo 1bertine. — Pues claro, criatura, enorme Ay, usted dispense Lo malo es que lo que en otra parte cuesta trescientos francos en St. casa vale dos mil. Pero no se parecen nada; sólo resultan parecidos para la gente que no entiende. 

—Exactamente —dijo Elstir —, aunque no basta el punto de que la diferencia sea tan honda como entre una estatua de la catedral de Reims y una de Saint-Agustin. (Pàgs. 1165-1167)

Marcel Proust. A la sombra de las muchachas en flor (À l’ombre des jeunes filles en fleurs, Trad. P. Salinas). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. Barcelona, 1964. 484 pàgs. 

1. Ell també havia tingut un retrat extremadament bell i ben fet exposat a l'admiració del públic a la vitrina de la casa Foto Lumen de València, u sembla recordar que a la mateixa placa de l'Ajunta­ment que durant pocs anys optimistes es va dir placa del País Valencià però que tanta gent encara en diu del Caudillo com si fóra el seu nom natural, en aquella placa, doncs, al costat de l'Ate­neu Mercantil i molt a prop del cine Suizo i del cine Rialto i del café Bracafé on son pare solia fer l'aperitiu quan anava al centre de la ciutat, hi hagué exhibit a la contemplació pública un retrat seu d'estudi, vestit de torrentí, com en deien, perquè vestir-se de llau­rador volia dir amb saragüells, camisa i jopetí obert, i de torrentí era com de festa o de gala, portava calçó curt de seda groga ajus­tat sota el genoll, jaqueteta de la mateixa seda, faixa blava, calce­tins blancs i espardenyes ben lligades, més una espècie de solideu o casquet al cap amb un cordó de borles de colors, i una manta estreta com deixada caure negligentment damunt del muscle; Sal­vador es va veure en la foto com si ara la tingués davant deis ulls, recolzat amb un braç en el brocal blanc d'un pou clarament de cartó, una cama doblegada amb el peu cap arrere i l'altra una mica tirada endavant, un posat molt segur d'ell mateix, però recorda que no se sentia orgullós ni pagat sinó ple de vergonya si alguna vegada sa mare, quan anaven a visitar les ties, el feia passar per davant del fotògraf i es quedava allà davant embadalida mirant-se el seu xiquet exposat en la foto perfecta, pareix que l'exhibició va durar molts mesos. Ell devia tindre llavors a penes cinc anys, no més, (...) (Pàg. 135) 

Era divendres 26 d'abril i Salvador Donat es va posar la mà esquerra a manera de visera davant dels ulls, els homes d'ulls clars i de pell massa blanca com ell resisteixen malament la resplendor del sol, i pensà que hauria de comprar unes ulleres fosques noves o portar les velles que tenia a Vallalta, hauria de recordar-ho en la pròxima visita: ja havien passat més de cinc setmanes des que el xofer de Josep l'havia anat a buscar a Portaceli, més d'un mes des que ell havia decidit acompanyar el germà en el probable final o en la improbable curació, i mentrestant havia viatjat setmanalment amb la Harley a la cartoixa i a Sant Miguel de Llíria, no hi havia cap monjo ni cap monja malalts, i havia fet alguna visita fugaç a Vallalta, a sa casa si és que després de tants anys aquella casa de metge de poble era ja realment sa casa, només uns minuts per re­collir el correu, interessar-se pels seus pacients habituals, dones i vells, i comprovar que tot estava en ordre, l'última vegada Encarna el va rebre amb malhumor, fi preguntà quan tornaria i ell digué que no ho podia saber. Portava una bossa amb una camisa acaba­da de comprar, una camisa de ralles blaves pàl·lides, i tres calço­tets blancs i tres parells de calcetins de cotó fi, i Teodor Llorens l'a­companyava transportant una bossa més gran amb una jaqueta de primavera o entretemps, de color gris dar verdós, curosament doblegada pel dependent de la planta de roba masculina; ell com­prava poca roba, per falta de gust pel vestit i perquè a Vallalta no li'n calia més, i en un establiment tan gran com El Corte Inglés no hi hauria entrat mai sense la companyia experta d'algú com el xofer conductor que l'havia guiat directament a la secció que con­venia, li havia dit ací trobarà la jaqueta que busca, aquesta em sembla que és la seua talla, i el dependent només havia hagut de mirar com se l'emprovava, afirmar que li anava perfecta de mus­cles i de mànigues, fer el rebut i acompanyar-los a la caixa; Salva­dor sabia bé que ell tot sol no hauria estat capaç de moure's entre milers de jaquetes penjades en llargs corredors, milers de panta­lons, milers de vestits, de caçadores, d'anoracs, de gavardines, un laberint infinit fet de parets de roba, i encara havien hagut de pujar o baixar més escales mecàniques per arribar al departament de camiseria i al de roba interior masculina, tan fácil com era com­prar en botiguetes antigues, dir done'm una camisa, uns calçotets, emportar-s'ho, però la gent que deambulava per aquells espais sense límits visibles o que es creuava a les escales mecàniques, homes, dones i criatures, feien invariablement, això pogué cons­tatar, una cara de beatitud satisfeta o de beatitud expectant, i en aquell paradís de set nivells o pisos ningú no podia ja tindre enve­ja de ningú, ni pecar desitjant els béns del seu proïsme, perquè els béns hi eren inexhauribles i estaven a la vista i a l'abast de tothom. (Pàgs. 160-161)

I mitja hora després, en efecte, el tema de la conversa eren els diners i els negocis, i una hora després, i una hora i mitja després; els convidats portaven tots corbata, cosa que va sorprendre molt agradablement Salvador, que s'havia posat al corrent dels hàbits indumentaris del país mirant els noticiaris a la televisió, i els hà­bits eren que havien de dur corbata els polítics, els empresaris i la major part dels venedors, funcionaris i empleats importants, però només els dies de faena, perquè diumenges i dies festius els matei­xos polítics apareixien saludant els seus seguidors i fent discursos amb caçadora o en cos de camisa, i a casa pareixia que tothom ha d'anar amb xandall, com els jubilats de l’autobús d'ànimes per­dudes que trobà eixint de Portaceli; això volia dir que aquests se­nyors venien ara mateix de treballar, l'home alt de cabells blancs ondulats que parlava molt poc però quan parlava l'escoltava tot­hom en silenci, el calb esprimatxat amb ulleres de muntura dau­rada que menjava i bevia com si tot fóra amarg o insípid, el del bigot tan negre que semblava tenyit, l'altre calb però gros i amb uns cabells com fils travessats de part a part del crani, el més jove però amb barba grisejant retallada, un mostrari, una mica de tot, venien de treballar i treballaven encara mentre sopaven sense saber qué era el que els servien al plat, menges que devien ser caríssimes, va pensar Salvador, atés que no entenia quasi res de l'explicació complexa que en donaven les cambreres recitant encanteris amb paraules franceses; si alguna cosa era clara era que tot el temps que aquests homes havien dedicat a fer-se rics ell el va dedicar a no passar de pobre. (Pàg. 214) 

Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. 

Los cazadores alpinos, apodados "diablos azules” por sus hazañas y su uniforme azul, proceden de los departamentos franceses más montañosos. (Pàg. 291) 

Se callaron. Empezaba a lloviznar. Su único refugio era un ciruelo nada frondoso. Se habían acurrucado junto al árbol, en-vueltos en sus largas pelerinas. (Pàg. 300) 

Este continuó. Ahora eran tantos las peatones como los coches. Pasaban cañones con hombres hasta en el afuste; fuerzas de infantería de linea, cazadores a pie, artilleros. No se distinguían ya los uniformes, tan manchados estaban de polvo y de fango. A algunos heridos los habían .desnudado para buscarles el sitio de la herida, y marchaban casi en cueros bajo la lluvia. La mañana era glacial. La mayoría de los soldados no tenían mochila ni fusil. Otros, que la víspera, en la retirada, bajo un sol ardiente, hablan abandonado hasta el capote; huían sin llevar encima más que el pantalón rojo, la camisa y el quepis. La continua lluvia los calaba. (Pàg. 303) 

Luego fue peor. Entre los soldados pasaban paisanos, que huían también en sus desvencijados carricoches, arrastrados por rocines que había desdeñado la requisa. Una familia entera iba en un solo carro, tendida sobre un jergón. Otras iban a pie. Un hombre tiraba de una ternera a la que llevaba sujeta por el cuello con un cordel. Una mujer empujaba un volquete en el que chilla­ba un hijo suyo. Las viejas iban endomingadas: se habían puesto, para huir, sus mejores trapos, y se remangaban lamentablemente las faldas para no ensuciárselas. Pasó también al trote un hombre de clase acomodada llevando de la mano a sus tres hijas, y no cesaba de gesticular con el paraguas. Vestía de levita, sin gabán, con una gran cartera bajo el brazo y sombrero de copa a- la ca­beza. Era el colmo de lo grotesco, pero nadie sentía tentaciones de reír. Era piedad lo que sentían todos. (Pàg. 304) 

Adrien Bertrand.  La llamada de la tierra. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1964. 144 pàgs.

Era él un hombrecillo de más de cincuenta años, constituyendo un verdadero tipo de caballero rural, sin mostrar, sin embargo, nada de aquel aplomo y seguridad experimentada (propios de de los temperamentos sanguíneos y de una salud exuberante, inclinada a la obesidad), que con frecuencia caracterizan a los hidalgüelos en todo país donde abunda la caza. Al contrario, era estrecho de hombros y delgado de cuerpo, mas se adivinaba que éste era recio y que tenía nervios de acero. Su frente soñadora se elevaba dominando el rostro, flaco y nervioso, y los ojos, muy azules y con ojeras bastante marcadas y carnosas, conservaban aún algo de la frescura infantil bajo la piel marchita de los párpados. En aquella cara, surcada de arrugas, había algo de tristeza, algo de resignación, y, por  singular anomalía, también una expresión como de felicidad que se reflejaba en ella con ciertas intermitencias, que parecía ondular como la llama de una luz bajo la acción de un soplo repentino.

Vestía el caballero chaqueta de pana a la que  el uso prolongado había ido dando tonos verdosos matizados de otros dorados, como los de los árboles en los sotos vecinos que él  poseía, cubría su cabeza un sombrero viejo de fieltro, y calzaba zuecos para que le resguardaran los pies de la humedad. (Pàgs. 160-161) 

Bastaba ver cómo iba vestido para comprender que no se proponía ir a visitar a ninguno de sus vecinos: llevaba botas altas de obrero, un levitón de color verde de botella bastante usado, un morral terciado a la espalda, y, bajo el brazo, el gran palo de horqueta. Pegado casi a sus piernas iba el perro, Lirot, un robusto mastín de puntiagudo hocico, de pelaje de hiena, 1negruzco y erizado como cerdas desde el lomo a la cola. (Pàg. 166)

Adulado, acicalado como si fuera un Adonis — a los diez años se le disfrazaba con un sombrero de copa, una chaqueta con brandeburgos y unas botas a lo Suvarof, para que tuviera ya el aire de un hombre —, anticipándose a todos sus caprichos, ni una sola vez se le dio ocasión para manifestar la altivez y la dureza que denuncian tan frecuentemente al niño mimado. Aunque bueno de por sí, servicial y de humor alegre, ocurrió que bajo el manto de la deferente indulgencia del presbítero y los estímulos inconscientes de la madre, empezó a desarrollarse en su débil y alocada cabeza un desenfrenado amor al placer. (Pàg. 174) 

La mujer de Suire, tocada con una capucha negra, y envuelta en un droguete grueso, pareciendo en tal traje un monje labrador, iba desembridando el caballejo, mientras hablaba de su marido; después retuvo a la bestia por las crines, y reía, con la mirada vaga, extraña; reía sin que se la oyera. (Pàg. 177) 

Y apoyándose en las dos manos para levantarse del sillón, hizo retroceder la mesa de un poderoso empujón de la cadera.  Adelantóse. Crujió el pavimento bajo la masa oscilante de aquel cuerpo tan alto y voluminoso. Avanzaba penosamente, crispándosele las manos, satinadas, cuyos dedos no podían ya cerrarse. 

De un armario sacó un corsé de seda negra. 

— Mire...! Trá usted también a casa de la señorita Godeau y le devolverá este corsé... ¡No me está nada bien...! Que le escote las sisas, o que me haga otro, me es igual...!, pero que, al menos, me mande uno que me deje levantar los brazos... ¡No puedo hacer ni esto...! 

Federico adelantó la mano. 

—Espere... ¿Tiene usted las manos limpias...? Vale más envolverlo... ¿ Dónde hay un periódico...? Mire, encima de la chimenea... Ah No, es tu “Constitucional”, Timoteo, el que ha llegado esta noche... (Pàg. 183) 

Entre los contados rostros cuyo recuerdo guardaba fielmente su memoria, sobresalía el del señor Crouillebois, un buen Señor grandote que le esperaba en el patio de recreo, a la salida del refectorio, dos veces a la semana. Le recordaba siempre claramente, a él y a su levita color de hoja seca, de cuyos faldones sobresalía generalmente el ángulo amarillento de un pañuelo de hierbas. Se instalaban en una clase, siempre la misma: una sala de estudio blanca, negra y de color de greda, “la menos malsonante de todas”, según decía riendo el viejo profesor de música. (Pàg. 186) 

Vistióse, ante la humeante luz, febril, sin hacer ruido, conteniendo la respiración. Sus movimientos harto precipitados le retrasaban aún más; y no sin gran dificultad pudo ponerse los borceguíes, cuyo cuero se había endurecido, estrechándolos, por el mucho tiempo que pasara sin usarlos. (Pàg. 191) 

Envuelto en su ancha lemosina, se dirigió hacia el umbral de la cuadra en la que se veía ir y venir la linterna sorda de Federico. Despertadas a deshora las gallinas, abandonaban cacareando inquietas el caliente estercolero. En la sombra, y enjaezada ya con su arnés de adornos de cobre, trituraba la avena, con ruido semejante al de una muela, la vieja yegua blanca. (Pàg. 192) 

Antes de contestar, quitóse el señor de Lourdines la lemosina. 

— ¡Qué calor hace aquí! 

 Después colocó la prenda sobre una silla, delante del fuego, arreglando los pliegues para que se secara. (Pàg. 208) 

La señora de Lourdines le dirigió una mirada que 1a contrariedad convertía en hosca y le mandó acercarse con un signo. 

—¿Y por qué has puesto tu lemosina a secar delante del fuego, Timoteo? ¡Qué olor! 

Aprovechando el que Federico se engolfaba en explicaciones, el señor de Lourdines recogió su abrigo y desapareció. (Pàg. 211) 

Abrióse la portezuela, saltando un lebrel blanco... Aparecieron después una cabeza, unos hombros... Era él... él... de pie... alto... envuelto en un carrique... Le veía, como veía también chorrear las telas enceradas y distinguía el temblor de fatiga que agitaba las patas de uno de los caballos. Le parecía que todo bailaba, todo se confundía en su cabeza... Aquel hijo que había esperado tan ansiosamente, cuya presencia debía reanimar la mirada de su madre, era ahora, ante todo, el hijo que les había arruinado. Olvidaba que acababa de llamarle con todas las fuerzas de su alma, y permanecía quieto, anonadado, sofocado por los latidos de su corazón. (Pàg. 226) 

Quitóse el traje y se lavó la cara con agua fría. 

Ya habrían las mujeres terminado, sin duda, de vestir a su madre. Apresuróse a terminar el tocado, pasando rápidamente el peine por sus encrespados cabellos, y púsose una levita oscura, que dibujaba su talle esbelto y sus anchos hombros. Después se secó los ojos, pequeños y brillantes, muy parecidos a los de su madre, de quien había heredado, también, la blancura de la mano, larga y suave. 

Encontró a aquélla tendida sobre la cama. Le habían puesto un vestido de satén, y, sobre el pelo, la toca de encaje negro que usaba siempre. En las manos, cruzadas sobre el pecho, se enroscaban las gruesas cuentas de un rosario. Su cara hinchada y de color de plomo, no le daba, ciertamente, el aspecto de que durmiera. Pero, no obstante la turbación que a la vista de aquellos restos mortales le hizo doblar la rodilla, el rostro de su padre le impresionó vivamente: la luz del día ponía de manifiesto cuánto había perdido aquella cara, desfigurada por el sufrimiento, toda huesos solamente. Estaba el desdichado cerca del lecho, con los ojos bajos. (Pàg. 228) 

Poco rato estuvo contemplando aquel cuadro melancólico, tras de lo cual empezó sus abluciones. Mientras el perfume de un agua de tocador se esparcía por el cuarto, Antimo pensaba, entre otras cosas, que le convendría cambiar de preparador para sus caballos de carreras. 

“¡ Si yo pudiera contratar a Ansen — se decía —; ¡vaya un hombre listo, expeditivo... a la moda inglesa ” 

Después, delante del espejo, con el cuerpo cubierto por una fina y cómoda camisa de batista, se rizó las patillas y el pelo crespo y algo rojizo, dejándose un tupé “a lo Felipe”. La altísima corbata de vueltas que le rodeaba el cuello hacía resaltar su tez descolorida, en que era visible el cansancio y que salpicaban numerosas pecas, Tosía con frecuencia. 

Después de haberse vestido el traje negro, que adelgazaba su alto talle, algo encorvado, y de contar el número de cigarros que tenía en la petaca, apareció Antimo en toda su elegancia de petimetre; sin embargo, algo indefinible acusaba que su aspecto exterior no era exactamente el de un hombre de mundo de pura cepa. Sin que Antimo se diera cuenta de ello, el rústico cazador no había muerto en él por entero: le quedaba algo, lo suficiente para que aquella silueta de buen mozo, calavera hasta la demencia y entregado por completo a sus apetitos, fuera bien pronto separado, por ojos conocedores, de aquella falange más o menos gastada del alto mundo parisiense. (Pàg. 234) 

Al acercarse Antimo, Estela se secó los ojos con el brazo, que el agua hirviente había enrojecido. 

—¿Qué es eso, Estela? ¿qué te pasa? La joven trató de hablar, pero no pudo aguantarse y rompió a sollozar, tapāndose la cara. 

Antimo la miraba. El corpiño, un poco desabrochado por el cuello, descubría la carne delicada de la garganta. Miraba con placer aquella carne satinada y blanca, “ En verdad — pensaba — que, si no fuera por las manos, sería bonita esta muchacha ” . (Pàg. 235) 

— Hola!, ¿qué te ha dicho, Estela? — preguntó Petrilla. 

— Qué contenta estoy — respondió Estela, muy emocionada —. Me ha dicho que le gustaba mucho que me casara con José; que José era un buen muchacho, y que será menester que encaminemos bien a nuestros hijos. 

- ¡Ya lo creo! ¡Pobre amo! 

—Sí, pero esto no es todo: ha añadido: “Estela, tú has sido siempre muy buena chica, has cuidado muy bien a la señora, y puesto que te casas, voy a darte un recuerdo de ella.” Entonces me ha llevado al cuarto de la señora y me ha hecho coger estos dos vestidos. “Son para ti, para arreglarte trajes.” Y mirad — decía Estela con los ojos radiantes de alegría—, es todo seda ! 

Petrilla palpó la ropa y exclamó: 

-¡Virgen Santa! ¡Sí... es todo seda...! ¡Ya te podrás así adornar bien...! ¡Pero yo no me atrevería a ponerme eso!  

Y mientras iban pasándose de unos a otros aquellos trajes de seda, detúvose en el patio una calesa, pegadas las ruedas a la ventana de la cocina. (Pàgs. 258-259) 

En el interior del bosque, el eco repitió sus palabras. Se alejó de aquel lugar siguiendo el muro, y habiendo notado un ruido seco, al otro lado del cercado, semejante al chasquido de una rama al romperse, se detuvo. Asomándose pudo ver a una vieja que, encorvada, hacía su provisión de coles. A1 moverse separaba las hojas con las caderas, cubiertas con amplias faldas de droguete. Dijérase que era una bestia en actitud de pacer. Por un instante, levantó el rostro, un rostro maciento que parecía contraído por una mueca, y miró al cielo como si no le anunciara su aspecto nada bueno. (Pàg. 264) 

Alphonse de Chateubriand. El Señor de Lourdines. (Monsieur des Lourdines, trad. M. Fenech Muñoz). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964, Barcelona. “Los Premios Goncourt de Novela” vol. 1. 132 pàgs.

Me puse un frac de sirviente y un collar de perro: me los saqué rapidito, ¿no es cierto? ¡Guasca en el ojo! (Pàg. 25) 

El ex Galewski vestía un traje de franela la última vez que lo vi. Yo disimulaba una faja de oro, ortopédica, bajo la rastra inverosímil. (Pàg. 38) 

Ramón va a la fábrica. Ramón entiende de modas. Ramón come. Éste es Ramón. A ver, enfréntalo, Bueno: — Éste es Pepe. 

Como esto es urgente habría que seguir teniéndolo entre manos. Un hombre tiene que pasar sus días, escabullirse lo más que pueda en la tardanza. El mate es verde y con bombilla de plata. Los corazones planchados en oro.

 Los arreos estrangulamientos, cinturones, elásticos, rastras, guascas. La incisión está clavada. (Pàgs. 39-40) 

Homosexual activo, cocainómano («paciencia, culo y terror nunca me faltaron», dice), el marqués de Sebregondi, huyente de sus ruinas recaló en estas cosas: ancló en Buenos Aires. Yo lo veo venir. Aparece y sus pasos Son breves, medidos. Vuelve, retrocede, llega. Tiene el marqués raída la ropa y una flor ficticia en la Solapa. Humean, humean Sus restos de creencias.

(…)

En otro tono, en otra órbita (casi manera de decir) con su mano ortopédica plástica y delgada, la mano enfundada en cueroguante, Sosteníase el marqués ampliamente la barbilla. Crujiente, sumiso señor de solapas raídas —Su énclave el Plata, su anclaje, y su clave: barrosa y agua— la flor ficticia decaía exhausta, en la enredada sobremesa: así como los anillos de piedras deslucidas ya no enjoyaban en Sus dedos, el resplandor, el ópalo, el tabaco, Detrás de ese humo, de ese cigarro, culto y cultor Sebregondi confesaba: «Ya no hay poesía que me espante. Empero, empero, empero. No he venido aquí —o aquí no he venido— a ocupar el lugar de nadie. Miretórica se adormece y brilia, y es el fulgor de un fragmento, y es, el rumor de un recuerdo, ronroneo de otra época.» (Pàg. 53) 

La estrangulé. La estrangulé con una corbata roja a pintas blancas. Después la poseyí. Lo costosas que han sido estas nupcias Oh madre, oh madre, oh madre. No se puede responder, 2) No se puede responder. No se puede responder. No se puede responder. Papá mirame a los ojos. Cuando tenga una casita blanca, completa-blanca, juro que no la mancharé de sangre. Me cuidaré bien de hacerlo. Será una casita blanca perfecta sobre una loma verde y yo. Yo no asesinaré a nadie ahí. Salvo algún descuido o desliz. Esteliz. (Pàg. 73)

Pero he de decidirme al fin o indeciso tembloroso Será mifin. Una remera de horror se ha puesto Roxano Sobre su torso de oro. Y un short. Juega con la Sevillana. (Pàg. 78) 

Yo la llevo. Quiero el dinero, quiero a mi madre, ella tiene un latido de más. Mi padre era un pobre loco loco de frac en el burdel, haciendo brindis por la revo, revolución del 43. (Pàg. 79) 

Cuando me penetré fue como comprarme una estola de visión. 

¿Cuándo? Cuando me penetré fue como comprarme un estola de visión. Ahora se mesa los cabellos el loco de frac en el burdel. (Pàg. 95) 

Enredado al dormirse en los pliegues del chiripá, hoy ropa de antaño, amaneció atravesado por su cuchillo, amaneció muriéndose como el que al despertarse mira el cielo, toca su sangre, muere. Una manera de morir; tal vez el horizonte se le volvió pálido. (Pàg. 111) 

(…) la no  armonía, el pathos de la contracción y –y el frac. Cada vez más ajustado. (Pàg. 132)  

Pongamos por caso al hombre erguido de espaldas a ella, con los tiradores ya perfectamente enganchados. Entonces la hetaira, no conforme, le apoyaba los pies desnudos sobre las corvas, se prendía de los tiradores, los tensaba y luego, varias veces, los hacía restallar sobre las espaldas del hombre, mientras se reía con risa infernal. Y gozaba. Gozaba así, con los ojos entrecerrados y el cuerpo recorrido, todo el cuerpo, por un cálido temblor... (Pàgs. 138-139)                                       

Silencio. Silencio en la oscuridad, Oscuridad en el silencio, una mano indiferente a la diferen escala un(ala) bragueta. Las orugas de los tanques y la cremallera del pantalón luchan con similares obstáculos, imprevisibles montículos, zanjas. Pero igual: igual. Aquí el pen erecto, allá la svástica cabalgando sobre el Arco de Triunfo (de alquitrán). El mismo chillido de maricas recorre todo el planeta. Estamos transplantando órganos. Las Malvinas en el corazón de Buenos Aires. En el kilómetro Cero. (Pàgs. 158-159)       

Y las uñas Son por el estilo: con el corpiño caído pero los senos firmes; como si fuera posible entender que estilo no alude a estilo. (Pàg. 169)       

El otro boludo, también incansable: —Claro, vos tenés tetas: ¿Qué marca de Corpiño usás? Volaban las trompadas, pero poquito: la nula resistencia para el alcohol y el exceso de público ayudaban a evitar desgracias. Pero: (Pàg. 204) 

Le arranqué a tirones la blusa, el corpiño, las bragas canela... Alguna vez, hasta yo he sido feliz. (Pàg. 236)  

Osvaldo Lamborghini. Novelas y cuentos. Ed.Del Serbal, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7628-046-7. 320 pàgs.

-¿Te gusta como voy vestido? -dice, cerrando su ventanilla con el botón. 

-No mucho -digo, tomando una curva hacia otra calle con árboles, donde hay un cartel azul de HOSPITAL, y una mujer vestida de enfermera y unos hombres con bata de médico y estetoscopios colgando del cuello caminan por la acera, camino de casa-. ¿Te gusta cómo voy vestido yo? 

Paul me mira muy serio: pantalones con pinzas, mocasines, calcetines amarillos, camisa a cuadros de confecciones Mountain Eyrie, de Leech Lake, Minnesota; una ropa que llevo puesta desde que me conoce, la misma que llevaba el día de 1963 en que me apeé en la estación Central de Nueva York y con la que todavía me siento cómodo. La que llevo siempre.  (372)

Henry Burris es un médicol atildado, de pelo blanco, manos pequeñas, mejillas rojas, bajo, con pantalón blanco, unos zapatos náuticos más caros que los míos y un polo rosa liso -con toda probabilidad, de Thomas Pink. (497)

Richard Ford. El Día de la Independència (Independence Day, trad. M. A. Rato). Ed. Anagrama, Barcelona, 1996. ISBN: 8433903308. 564 pàgs.

Eso fue en 1924, aunque cueste creerlo, hace mucho, mucho tiempo. Por último, quiero que te quedes con el traje de tweed que compré en Loop hace unos cuantos inviernos. A mí no me hará falta en los sitios a donde voy, y está hecho de la mejor lana escocesa. Sólo me lo he puesto dos veces y si se lo doy al Ejército de Salvación, acabará en las espaldas de algún desgraciado alcohólico de Skid Row. Es mucho mejor que lo uses tú. Te dará cierta distinción, y no es ningún crimen tener el mejor aspecto posible, ¿verdad? Mañana temprano iremos al sastre para que te lo arregle.

"Bien, creo que eso es todo. Los libros, el ajedrez, la miscelánea, el traje...  (24)

Como Victor no se quedaba mucho tiempo en ninguna parte, me era difícil contestarle. A finales de octubre le escribí una carta de nueve páginas contándole el apagón de Nueva York (me había quedado atrapado en un ascensor con dos amigos), pero no la eché al correo hasta enero, cuando los Hombres de la Luna comenzaban un contrato de tres semanas en Tahoe. Aunque no podía escribirle con frecuencia, conseguía mantenerme en contacto espiritual con él llevando su traje. No se puede decir que los trajes estuvieran precisamente de moda entre los estudiantes por entonces, pero me sentía como en casa dentro de él y puesto que a todos los efectos prácticos no tenía otra casa, continué poniéndomelo diariamente desde el principio del curso hasta el final. En momentos de tensión y tristeza, constituía para mí un consuelo sentirme arropado en el calor de la ropa de mi tío, y hubo veces en que imaginé que el traje me mantenía entero, que si no lo llevara puesto, mi cuerpo volarla en pedazos. Cumplía la función de una membrana protectora, una segunda piel que me escudaba de los golpes de la vida. Recordándolo ahora, me doy cuenta de la pinta tan curiosa que debía de tener: un muchacho flaco, despeinado, serio, claramente en desacuerdo con el resto del mundo.  (24-25)

En lugar de gastar excesivas cantidades en el almacén a pesar de todo, ya me había costado cerca de dos mil dólares-, salimos de compras para adquirir ropa nueva para los dos. Yo encontré todo lo que necesitaba en menos de una hora y luego pasamos el resto del día yendo De tienda en tienda en busca de un vestido perfecto para Kitty. No lo encontramos hasta que no volvimos al barrio chino: un chipao de seda de un lustroso indigo, adornado con bordados en rojo y negro. Era el vestido ideal para la mujer dragón, con una raja en un lado de la falda y maravillosamente ceñido a las caderas y el pecho. Como el precio era desorbitado, recuerdo que tuve que insistirle mucho a Kitty para que me permitiera prárcomprarselo, pero en mi opinión era dinero bien gastado y nunca me cansé de vérselo puesto. Cuando llevaba demasiado tiempo colgado en el armario me inventaba una excusa para que fuésemos a un restaurante decente sólo por el placer de vérselo puesto. Kitty fue siempre sensible a mis malos pensamientos, y cuando comprendió la profundidad de mi pasión por ese vestido, se lo ponía incluso ciertas noches en que nos quedábamos en casa, deslizándolo sobre su cuerpo desnudo como preludio a la seducción.  (234)

No era posible que el escuálido y diminuto Effing hubie se engendrado a aquel hijo: era un error genético, una simiente renegada que se había desmandado, desarrollándose más allá de toda medida. Por un momento, casi conseguí convencerme de que era una alucinación, pero luego nuestros ojos se encontraron y una sonrisa iluminó su rostro. Llevaba un traje de mezclilla verde y unos zapatos Hush Puppy de color tostado. El puro a medio consumir que sostenía con la mano izquierda no parecía mayor que un alfiler. (240)

Paul Auster. El Palacio de la Luna. (Moon Palace, trad. Maribel De Juan). Ed. Anagrama, Bercelona, 2009. ISBN: 97884447360864. 310 p.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 10.3 EL SEGLE XX: DOCUMENTS 3 >>>>