4. ROMA

Els etruscos

L’arqueologia també ha modificat l’opinió general sobre la vida en el primer mil·leni aC en la península italiana. Es coneixia tant de la civilització romana que a penes se reflexionava en la gran quantitat de temps passat abans que Roma es convertís en alguna cosa més que una petita ciutat-estat en lluita contra els seus veïns per la supervivència i finalment pel domini. Se sabia que Roma havia tingut un rei anomenat Tarquini, però no s’arribava a deduir les implicacions que això comportava el fet de que els romans en un primer moment de desenvolupament estigueren regits per una dinastia estrangera, la de etruscos.

¿Qui van ser els etruscos? Existeixen diverses opinions entre els especialistes. Segons uns, emigraren d’Àsia, potser en successives onades, entre els segles XIII i VIII aC. Altres autors pensen que es tracta d’un grup ètnic d’orígens inclús anteriors. Establiren relacions amb els grecs i amb Àsia Menor; i la indumentària reflecteix ambdues influències. Es disposa de molta documentació sobre el vestit etrusc, sobretot gràcies a escultures i baix relleus. Més encara, si bé se sap poc de la seva literatura i llengua, recents descobriments d’escultures i pintores murals pertanyents a la seva cultura permeten reconstruir de forma bastant completa la seva forma de vida.

La indumentària dels etruscos mostrava poques senyals de la influència grega fins que la seva expansió cap el sud d’Itàlia els va posar en contacte amb les colònies gregues de la Magna Grècia. Més bé mostrava una inicial influència de la civilització cretenca; modificada per elements orientals: els seus vestits eren tant cosits com drapejats. Es pot seguir una certa evolució des del que els especialistes anomenen el “vestit-túnica”, característic del període comprés entre el 700 i el 575 aC., fins una mena de toga feta a partir d’un semicercle de tela ) (com la toga romana, que tenia en l’etrusca el seu antecedent). A vegades era rectangular i venia a ser una espècie de mantell. Aquesta era una peça masculina; les dones duien un vestit llarg i ajustat, sense cinturó, de màniga curta i a vegades amb una obertura a l’espatlla, que es tancava amb unes cintes, una vegada posat el vestit pel cap. Sobre el vestit duien el mantell llarg i rectangular, amb el que cobrien el cap en les ocasions que així ho requerien.

La diferència més cridanera entre la indumentària grega i l’etrusca residia en el calçat. Fins el segle V. aC.- en que per influència grega començaren a usar sandàlies- els etruscos duien un tipus de botes altes amb cordons, amb les puntes aixecades, amb origen evident a l’Àsia Menor. Però tota la qüestió de influències recíproques constitueix un camp d’estudi que ha estat parcialment estudiat. En el moment en que els romans establiren l’hegemonia a tota Itàlia, imposaren llur forma vida i llur indumentària; i el record de l’antiga civilització etrusca s’esvaí.

Els romans

No obstant, com m s’ha vist, els romans prengueren dels etruscos: la toga , que es convertí en una de llur més característiques. Una vagada a Roma, la toga adquirí dimensions mols més grans; enrotllar-la al voltant del cos requeria considerable destresa, i en la pràctica feia impossible qualsevol tipus d’activitat física. Per tant, era la peça fonamental de les classes altes; sobretot dels senadors, els quals sempre la duien blanca. Els nois patricis duien una toga amb la vora púrpura que es coneixia amb el nom de toga praetexta. A l’arribar a la pubertat aquesta se substituïa en tot un ritus cerimonial una de color blanc, la toga virilis. La toga de dol era de color obscur i es duia a vegades sobre el cap, com a certes cerimònies religioses. A partir de l’any 100 dC. la toga començà a fer-se més petita, encongint-se fins a convertir-se en el pallium, i després en una simple banda de tela, l’estola. En els primers temps de la República els homes duien un simple tapall de lli, que a l’Imperi se substituí per una túnica cosida, l’equivalent del chiton grec. Consistia en dues teles cosides, que es posaven pel cap i la subjectaven amb un cinturó. Arribava fins els genolls, llevat en ocasions especials, com a les noces, en les que arribava fins els peus. Els patricis la duien sota de la toga, els soldats i els treballadors com a peça única. Quan duia mànigues fins el colze, rebia el nom de dalmàtica, que seguia en ús quan, en una forma lleugerament modificada, s’introduí com una de las vestidures de l’Església cristiana.

Quan tenia brodats se l’anomenava túnica palmata. En temps pagans els romans elegants la dugueren per sota del genoll. En ocasions duien dues túniques superposades: una interior, subucula, i una altra exterior, la tunica exteriodum. La última es va fer cada vegada més llarga arribant fins el turmell al voltant de l’any 100 dC. Se l’anomenà caracalla ; i vers l’any 200 dC. la usava pràcticament tothom.

A1 principi, els romans amb llurs estrictes tradicions, desaprovaren l’ús de calçons, com els pantalons llargs que duien les tribus bàrbares. Però poc a poc els van anar incorporant a llur vestuari; essent els soldats els primer en usar-los.

En els primers temps els romans duien barba, però des del segle II aC. Començaren a afaitar-se; convertint-se en un hàbit general tot l’Imperi fins l’època de l’emperador Adrià, el qual de nou imposà la barba. Duien el cabell curt, cosa que no excloïa un luxe considerable. Els elegants s’arrissaven el cabell curt amb pinces escalfades. Generalment no es cobrien el cap, però a vegades duien barrets de feltre de distintes formes: una gorra sense ala que es coneixia amb el nom pileus, un barret amb una ala molt desenvolupada copiat dels grecs, i la gorra blanca frígia. El cuculus era un tipus de caputxa, que a vegades anava unit al mantell i en altres ocasions constituïa una peça independent.

El vestit femení era al principi molt semblant al masculí, excepte en una peça, l’strophium, una espècie de cotilla tova. La túnica, no obstant, era molt més llarga que la masculina i era com un vestit que arribava fins als peus. En un principi el teixit era de llana, després de lli i cotó, i més tard, per a les dones riques, de seda. Els colors preferits eren el roig, el groc i el blau, i aquesta túnica es guarnia a vegades amb un voraviu d’or i amb rics brodats.

L’stola, que es duia a sobre de la túnica, era una peça de forma similar però amb mànigues. Per a sortir de casa les romanes usaven, a sobre de l’stola, un gran mantell enrotllat, bastant semblants a la toga però de forma rectangular, la pella .

En públic acostumaven a cobrir-se el cap amb un vel. Els pentinats es varen anar aplicant amb el transcurs del temps. I des de temps de Messalina en endavant qualsevulla patrícia que fos a la oda necessitava els serveis d’una ornatrix que es passava hores fent pentinats de con, coneguts amb el nom de tutulus, o envoltant la cara amb un marc de rissos. El cabell ros estava de moda i, se sap gràcies a Ovidi que les dones morenes s’aclarien el pelo. Era freqüent utilitzar postissos, així com perruques. La gran quantitat de bustos del Baix Imperi conservats fins ara, mostren estils de pentinats variats. Constitueixen a més un testimoni de canvis de moda tan ràpids, que algunes patrícies feien esculpir llurs caps en dues peces, de tal manera que la part superior -que correspon al cabell- podia substituir-se, si així es volia per una altra peça amb un pentinat més a la moda.

Tot això formava part d’un luxe creixent que escriptors satírics com Juvenal interpretaven com símptoma de la decadència de l’Imperi. Les joies, de tota mena, tingueren un ús cada vegada més gran. Les senzilles diademes deixaren pas a tiares de plata amb incrustacions de pedres precioses i camafeus. Homes i dones es guarnien a més amb braçalets, canalleres, collarets i arracades. El poeta Ovidi parla d’arracades de tres fileres de perles. El vori i els camafeus eren d’ús comú, així com les tècniques d’esmalt i damasquinatge. Alguns d’aquests productes arribaven a Roma a través de les seves conquestes. Antioquia i Alexandria eren els centres principals de manufactura, però en temps d’August molts articles es fabricaven a Roma.

L’ornamentació s’estengué inclús al calçat, a pesar de que aquest en principi, havia estat d’extrema senzillesa: unes sandàlies fetes simplement amb una peça de pell sense tenir, encobrint la vora del peu i subjectes per medi de corretges de cuiro. Aquestes sandàlies rebien el nom de carbatina, i llur versió una mica més sofisticada: calceus, utilitzats per la major part dels ciutadans. Els esclaus tenien prohibit el seu ús. A l’interior de las cases les dones anaven amb una mena de sabatilles, soccus, que podien ser de distints colors i que a vegades es pintaven amb motius variats i inclús anaven guarnides amb pedres precioses, seguint la línia dels calceus patricius de l’emperador Neró. Quan feia mal temps usaven a vegades borseguís o botes tancades. Se les coneixia amb el nom de gallicae, terme que fa evident llur procedència gal·la.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 4. ROMA: PRESENTACIONS