Per la sang que es veia en el respatller de la butaca hom podia deduir que havia acomplert el fet bo i assegut davant la seva taula d'escriure, i que d'allí estant havia caigut a terra, on s'havia rebolcat a l'entorn de la cadira, convulsivament. Era estès vora la finestra, d'esquena a terra, sense moviment. Anava completament vestit i calçat. Frac blau amb armilla groga.

La casa, el veïnat, la vila entera va trasbalsar-se. Albert arribà. Hom havia posat Werther sobre el llit, el front embenat. El seu rostre duia ja l'empremta de la mort; no bellugava cap membre.

Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàgs. 171-172.

Semblava que presumia per la filla, i potser gaudia més que no ella dels cops d'ull que els curiosos llançaven als seus peuets calçats amb borseguins de color d'aranyó, a una cintura deliciosa dibuixada per un vestit amb pitet, i al coll fresc que una gorgera brodada no tapava del tot. De tant en tant, els moviments de la marxa aixecaven el vestit de la noia i permetien de veure, per sobre dels borseguins, la plenitud d'una cama cenyida delicadament per una mitja calada de seda. Així, més d'un passejant va avançar la parella per admirar o per tornar a veure la cara jove al voltant de la qual es divertien uns quants tirabuixons de cabells castanys, i la blancor i l'encarnat de la qual quedaven ressaltats tant pels reflexos del setí rosa que folrava un capell elegant, com pel desig i la impaciència que espurnejaven en tots els trets d'aquella noieta bonica. Una malícia suau li animava els preciosos ulls negres, tallats en ametlla, coronats per celles ben arquejades, vorejats per pestanyes llargues, i que nedaven en un fluid pur. La vida i la joventut escampaven els seus tresors sobre aquella cara entremaliada i sobre un bust graciós encara, malgrat que la cintura en aquella època es portava sota el pit. In sensible als compliments, la noia mirava amb una mena d'ansietat el castell de les Tulleries, sens dubte la meta de la seva passejada impetuosa. 

Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 10.

EL REGRESO DE LOS BÁRBAROS

El único modo de escribir una historia popular sería, como ya dijimos, escribirla retrospectivamente. Consistiría en tomar los objetos cotidianos de nuestro barrio y en contar la historia de cómo llegó hasta allí cada uno de ellos. Y resulta muy conveniente para mi propósito más inmediato que estudiemos dos objetos que hemos asociado toda la vida con la respetabilidad y el buen gusto. Uno, que se ve más raramente en estos últimos tiempos, es el sombrero de copa; el otro, que sigue siendo una formalidad acostumbrada, son los pantalones. La historia de estos dos simpáticos objetos nos proporciona sin duda una clave de lo que ha ocurrido en Inglaterra en los últimos cien años. No es necesario ser un esteta para ver en ambos objetos el reverso de la belleza, si se los considera desde lo que podríamos llamar el lado racional de la misma. El contorno de las piernas humanas puede ser hermoso, igual que los pliegues de una tela, pero unos cilindros demasiado anchos para ser lo primero y demasiado estrechos para ser lo segundo no lo son. No hace falta tener un sutil sentido de la armonía para percatarse de que, aunque haya cientos de sombreros de diferentes proporciones, uno que se ensancha por arriba resulta algo «sobrecargado». Pero lo que se olvida por completo es que estos dos fantásticos objetos, que hoy saltan a la vista como si fuesen dos caprichos inconscientes, fueron en su origen caprichos conscientes. Es justo admitir que nuestros antepasados no los consideraban usuales y naturales, sino ridículos o al menos rococó. El sombrero de copa marcó el punto álgido de los excesos del dandismo durante la Regencia, y los lechuguinos empezaron a llevar pantalones cuando los hombres de negocios seguían vistiendo calzones. No es nada descabellado detectar cierta influencia asiática en los pantalones, y los últimos romanos los tenían también por un afeminamiento oriental; influjo que se hace patente en otras muchas florituras de la época, desde los poemas de Byron hasta el Pabellón de Brighton. Pues bien, lo interesante es que estas fantasías instantáneas se hayan conservado como fósiles durante todo un siglo caracterizado por su seriedad. Durante el carnaval de la Regencia a algunos locos les dio por disfrazarse y desde entonces todos seguimos disfrazados. O al menos hemos conservado el disfraz aunque hayamos perdido la fantasía. 

Lo que quiero decir es que esto es característico de la Era Victoriana, pues lo más importante que sucedió entonces fue que no ocurrió nada. El escándalo que se organizaba debido a pequeñas modificaciones pone de relieve la rigidez con la que quedaron establecidas las líneas maestras de la arquitectura social tras la Revolución Francesa. Suele decirse que la Revolución Francesa cambió el mundo; pero en Inglaterra no cambió nada. Cual quiera que estudie nuestra historia tendrá que centrarse más en los efectos que no produjo que en los que produjo. Si sobrevivir al Diluvio fue un espléndido destino, habrá que atribuirle ese esplendor añadido a la oligarquía inglesa. Pero incluso en los países en los que la Revolución supuso una convulsión, fue la última en producirse antes de la que hoy conmueve al mundo. Imprimió su carácter a todas las repúblicas, que empezaron a hablar de progreso y a vivir de acuerdo con los tiempos. Los franceses, pese a todas las reacciones superficiales, siguieron siendo tan republicanos de espíritu como lo habían sido cuando empezaron a llevar sombreros de copa. Los ingleses, pese a todas las reacciones superficiales, siguieron siendo tan oligárquicos de espíritu como lo habían sido cuando empezaron a vestir pantalones. Sólo de una potencia puede decirse que siguió creciendo de un modo gris y prosaico, una potencia en el noreste llamada Prusia. Pero los ingleses cada vez estaban más convencidos de que no había motivo para alarmarse, puesto que los alemanes del norte eran sus primos de sangre y sus hermanos del alma. 

Lo más destacable, pues, del siglo XIX es que Europa permaneció tal como estaba, si se la compara con la Europa de la Gran Guerra, y que Inglaterra continuó tal como estaba, incluso comparada con el resto de Europa. Una vez admitido esto, podemos conceder cierta importancia a los cautelosos cambios internos que se produjeron en el país: los pequeños cambios conscientes y los grandes cambios inconscientes. La mayor parte de los conscientes se inspiraban en un modelo anterior, la gran Ley de Reforma de 1832, y pueden considerarse una derivación suya. En primer lugar, desde el punto de vista de la mayoría de los reformadores, lo principal de la Ley de Reforma es que no reformaba nada. Contó con el apoyo de una enorme oleada de entusiasmo popular, que se desvaneció por completo cuando la gente se vio enfrentada a ella. Concedió derechos a las masas de clase media y se los arrebató a cuerpos muy concretos de la clase trabajadora… 

(G. K. Chesterton. Breve historia de Inglaterra (A Short history of England. Trad. M. Temprano) (data: 1929). Ed. El Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2005. ISBN: 8496136930. 252 p. Pp. 232-234).

En aquell moment precís, mentre ell s'estava assegut còmodament al cafè i Albertine dormia tranquil·la amb els braços encreuats sota la nuca i el conseller ja havia superat tot sofriment humà, Marie B., del número 28 de la Schönbrunner Hauptstrasse, es cargolava de dolor.

Va aixecar la vista del diari. Llavors va veure que algú que seia en una taula del davant el mirava fixament. Impossible! ¿Que era Nachtigall...? Ell ja l'havia reconegut, va aixecar els braços grata ment sorprès i va acostar-se a Fridolin; era un home gros, més aviat ample, gairebé pesat, i encara se'l veia jove, amb els cabells llargs, una mica arrissats, rossos i lleugerament grisencs, i un bigoti ros i caigut, a la manera polonesa. Duia un abric gris descordat; a sota, un frac una mica llardós, una camisa arrugada amb tres botons de brillants falsos, un coll rebregat i una corbata de seda blanca amb el nus fluix. Tenia les parpelles vermelles, com si s'hagués passat moltes nits en blanc, però els ulls li brillaven blaus i clars. 

Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 43.

Lo vestit del secretari adequat a la moda dels elegants de vileta, que volen i no gosen adoptar del tot lo vestit de ciutat.

En lloc de la calça curta que tant escau, sobretot al qui té cames ben fetes, l'horrible pantalon inventat per algú que les tenia tortes..., armilla de vellut amb grans rams. (72-73)

Tot respira l'alegria: lo davant de les cases escombrat i regat que podria llepar-se, la gent vestida amb los trajos més rebons, los senyors amb guants i barret de copa, les senyores, faldilles de seda, mocador de crespó, mantellina amb puntes i fins n'hi ha que per a fer-se més hermoses (segons elles) porten gorro de ca la Tejero o palto, amb agramants i tot, de la Toneta Opisso.

Los menestrals, tan ben vestits com los senyors, sinó que en lloc del sombrero porten bolet, i en lloc de levita gec. (103) 

Los balladors, vestits poc més o menos pel mateix es til: calçotet ample, faldilleta de seda, camisa blanca, mocador al coll tot nuat d'anells i altre passant pels polsos tot guarnit de floretes.

Als tormells, a les espardenyes, a les faldilletes, casca vells cosits i llanticueles formant dibuixos.

Uns, tot caminant, amb grans bots i giravolts fan i desfan trenes llaçades amb una cinta que cada u porta a la mà i de la quina l'extrem oposat se troba al cim d'alta.

Altres, armastada pel Cap-de-bail se troba al cim.

Altres, armats d'un bastonet d'alsina llarg d'un pam i mig salten i giren, buscant-se per encreuar los bastonets, per damunt del cap, per sota la cama, per davant, per darrera, a dreta, a esquerra, en l'aire, ras de terra.  (107)

Lo jipi-japa li esqueia més, se l'enfonsà fins a les ce les i començà a seguir flaires.

Per lla carrer de l'Alba o de Sant Pau conegué un bon mosso que li deien Picadura.

Era gran, gros, morenot; portava una cadena de re llotge gruixuda com llibant de barco, un garrot d'espasí, calces justes, armilla escotada, camisa sense coll, faixa de seda, botines amb repunts blancs i un barret de picador.

Tenia la veu fosca, tot ho volia matar, i si li responien sec sortia amb un ciri trencat que feia riure. Semblava un tigre i era un be. (203-204)

Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. 

El general Lee duia tot l’uniforme nou de trinca i una espasa de gran valor, possiblement la que l’estat de Virgínia li havia atorgat. En qualsevol cas, era una espasa molt diferent de la que hom portaria al camp de batalla. La meva indumentària, atrotinada pel viatge, era l'uniforme d'un soldat amb les insignies d’un tinent general. Devia contrastar molt amb la d’un home tan elegantment vestit, que feia dos metres d’alçada i tenia un posat impecable. Però no vaig pensar en tot això fins molt més tard.

Ulysses S. Grant. Rendició de Lee. Art. El món d'ahir, pp. 20-21. 2017.

MANIES

Els escriptors, que solen ser neuròtics segons les teories de Freud, palesen les seves rareses i manies de maneres diverses: en el menjar, en la manera de vestir, en els costums horaris, en l’estri que fan servir per escriure i de moltes altres maneres.

Una de les manies més característiques dels escriptors és la vestimenta que fan servir quan es posen a escriure. Buffon, el gran naturalista francès i home de lletres, per exemple, només podia escriure si es vestia d’etiqueta, com qui va a un banquet de nivell, i, damunt, amb una espasa a la cintura. Alexandre Dumas pare es posava una sotana de color vermell, amb mànigues molt amples, calçat amb sandàlies. John Milton, el gran clàssic anglès, escrivia embolicat en una capa de llana tirant al parrac. Chateaubriand, l’autor de Geni del cristianisme i de les Memòries d’ultratomba, no escrivia sinó que dictava -com els nostres reis de la corona d’Aragó, que potser no sabien ni llegir ni escriure, ocupacions delegades als curials- i ho feia amb els peus nus, caminant per l’habitació. Es refredava molt sovint, perquè és sabut que els refredats s’agafen pels peus i per la calba.

Victor Hugo no escrivia mai un vers ni una línia de prosa sense haver-la dit abans en alta veu: quan veia que sonava bé, ho passava al paper. És una pràctica que sempre va dur a terme Flaubert, l’autor de Madame Bovary, que va arribar a ser conegut pels comerciants que navegaven pel Sena camí de París, atès que Flaubert recitava des del balcó, a la casa de Croisset, a tocar de la riba del riu, tot el que prèviament havia escrit: era la prova de l’oralitat. Hugo, a més a més, lliurava a un criat seu el que havia escrit cada dia, i li ordenava que no li tornés el manuscrit fins al cap d’un temps: és el temps que Horaci aconsella que es deixin descansar els llibres abans de donar-los per bons i fer-los públics.

Montaigne, això és famós, es tancava en una torre de defensa del seu castell, prop de Bordeus, per escriure els Assaigs. Tenia, a les bigues i els cairats del sostre tot de màximes en llengua grega i llatina, per moderar els seus costums i la seva existència. Rousseau, el més progressista dels homes de lletres de la França del segle XVIII, només podia escriure a l’aire lliure i sota la llum intensa del sol. Això vol dir que quan plovia no escrivia. A la Segarra hauria escrit molt més. Schiller només era capaç d’escriure alguna cosa si tenia els peus ficats dins d’una galleda amb aigua gelada: també es refredava sovint.

Vet aquí unes quantes de les manies dels escriptors, aquests éssers particulars del gènere humà.

Jordi Llovet, article Diari Ara, 11/03/2017

DE LA COTILLA AL TANGA

LES REVOLUCIONS SOCIALS QUE HAN ALLIBERAT EL NOSTRE COS

No us enrojoleu: en aquest article aixequem faldilles, afluixem cotilles i ens arranquem les mitges. Tot plegat per despullar les motivacions socials que hi ha darrere l'alliberament del cos i de l’empetitiment de les peces de roba amb què vestim les nostres parts més reservades.

Aquesta és una història de tocador, que no sabem si acaba bé o no. Per ELENA CUESTA, amb l’assessorament de NÚRIA SADURNÍ, revista Sàpiens, núm. 169, juny 2016, pàgs. 50-53.

De mirinyacs cenyits i cotilles que oprimien les costelles per aconseguir una cintura de vespa -quin flac favor!-, hem passat als sostenidors i elstangues gairebé eteris, que ens compliquen l'existència cada cop que els hem depenjar amb les agulles d'estendre. L’evolució de la roba interior és més elàstica que la fibra sintètica que la va revolucionar als anys setanta. I no és casual: la història de la nostra segona pell va a remolc de la relació que els humans hem mantingut amb el cos al llarg dels segles, del pes de la religió, dels canvis en el sistema de valors, de la diferència entre classes socials i de l'esclavitud estètica que encara arrosseguem.

LES INTERIORITATS MÉS ANTIGUES

La primera peça de roba interior coneguda és el shenti, uns enagos vaporosos i brodats  amb fil d’or que usaven les reines i les nobles egípcies, ja que les esclaves, fossin núbies o àrabs, sempre anaven despullades. Una altra peça important eren els cercles de metall amb què les dones gregues —que ja usaven cotilla— estufaven les faldilles de volants. La zona era una mena de faixa que modelava els malucs de les romanes, i el subligaculum, també romà, era una espècie de calça i faixa tancada que, més endavant, derivaria en els primers calçons masculins. Després va venir el cosset de lli o cotó que les súbdites de Carlemany no es treien ni per banyar-se, i és que, efectivament, amb l'Església havien topat. Fins aleshores, espot dir que el cos de la dona havia gaudit d'una certa llibertat, tot i que la força de l'estètica ja les empaitava. Però l'expansió i la consolidació del cristianisme, que com sabem s'ha caracteritzat per condemnar i perseguir els plaers de la carn, va capgirar aquesta situació deforma dramàtica: va ser en aquest moment quan es van introduir els cinturons de castedat o les primeres mitges femenines de la història, que no deixaven ni un mil·límetre de pella disposició de les mirades pernicioses. També és llavors quan van aparèixer les mítiques camises interiors i de dormir amb un forat tàctic especialment col·locat per poder practicar la còpula sense necessitat de despullar-se i que sovint anava brodat amb les poc sensuals lletanies "Ave Maria” o "Déu ho vol”.

BRAGUETES I CALÇONS

El Renaixement va donar un respir a les dones: l'escot va sortir del seu amagatall i la vestimenta es va convertir en tota una oda a la maternitat, amb vestits que simulaven panxes amb petits sacs farcits i ajustats a la cintura. En aquesta època, els homes duien un gipó interior i unes calces cenyides, amb cordons que travessaven els forats estratègics i que es consideraven l'avantpassat de la bragueta. Al segle XV, algunes dones van començar aportar calces masculines com a peça de roba íntima, però això a l'Església la va posar molt nerviosa i qui més ho va pagar va ser Joana d'Arc, que va fer la guerra contra els anglesos vestida amb robes masculines. Quin atreviment! L’heroïna francesa va acabar a la foguera, culpable de ser massa avançada al seu temps. 

Un segle més tard, la noble italiana i reima consort de França Caterina de Mèdici es va tornar a apoderar dels calçons masculins i els va batejar amb el nom de brides per a les natges. L'invent va representar un nou escàndol i no es van popularitzar. Així veiem com els calçons van anarapareixent i desapareixent de la roba interior femenina en funció de les lleis que els prohibien perquè donaven massa llibertat de moviment a les dones o que els feien obligatoris en determinats casos. És el cas de les ballarines, que si no duien calçons corrien el risc d'ensenyar-ho "tot" amb les seves cabrioles. 

ARRIBA L’EXUBERÀNCIA 

No va ser fins a l'imperi napoleònic que, abanderades per Josefina, les dones van importar d'Anglaterra l'ús dels pantalons, que solien portar sota els vestits. A les dones angleses aquesta peça els agradava perquè resultava molt còmoda per a la pràctica d'esports com la caça o el criquet. Durant tot aquest temps, però, les cotilles mai no van deixar d'usar-se. L'ideal de bellesa de dones amb cintura estreta que havia impregnat l'alta societat europea des de l'edat mitjana pervivia, malgrat el parèntesi alliberador que va representar en aquest sentit el barroc, quan es van posar de moda els cossos voluptuosos, com els que pintava Rubens. 

A partir dels segles XIX i XX, les transformacions es van precipitaries van fermés visibles –mai millor dit– en el món de la roba interior: en un sospir, les cotilles, els mirinyacs i elsenagos deixen lloc a faldilles curtes, mitges transparents i sostenidors que realçaven els pits. Un canvi vertiginós que acomiadav a les dones d'uns quants segles d'aixafar pitreres, amagar colls i peus, deformar estómacs i matrius, provocaravortaments i afavorir malalties com la tuberculosi perquè dificultaven la respiració. 

A mesura que van anar guanyant fortunes i posició social, els burgesos van imposar un nou estil de roba per anar a treballar, còmode però elegant. Els homes duien pantalons llargs com a indumentària exterior, mentre que a l'interior usaven calçotets, mitges curtes i samarretes de cotó. Amb tot, la dona continuava sent vista com un objecte decoratiu que reflectia la prosperitat del pare o de l'espòs. En aquest - període, denou, la cintura va ser la part a del cos més erotitzada, buscant potenciar la figura del rellotge de sorra, per sobre de la comoditat i la funcionalitat, Era, doncs, la perpetuació de l'imperi dels mirinyacs, les crinolines, els polissons, els enagos i les cotilles. Tot sona molt carregós, oi? És que ho era. Els mirinyacs, per exemple, eren unes estructures i cèrcols metàl·lics que proporcionaven amplitud a les faldilles; les crinolines eren unes teles espesses i resistents fetes amb una trama de crin de cavall que tenien la funció de donar forma i volum al vestit; els polissons eren unes pròtesis o coixins que, per sota de la faldilles ajustaven sobre les natges per augmentar-ne el volum, els enagos eren una mena de faldilles interiors amb vol que donaven volum als vestits per estrènyer-ne la cintura i destacar els pits i els malucs. Anar a la moda era, així, una veritable tortura física... - i mental, ja que totes aquestes imposicions impedien fins i tot que les dones poguessin vestir-se i desvestir-se soles. 

VÍCTIMES DE LA MODA

L’accés, amb comptagotes, d'algunes dones a la universitat els va permetre conèixer millor una realitat molt dolorosa i patida en silenci: les cotilles eren clarament perjudicials per a la salut. Els higienistes del segle XVIII ja ho havien alertat, però va ser a les acaballes del segle XIX quan van publicar-se nous  estudis mèdics –en molts casos realitzats per dones– que evidenciaven els perills de l'ús diari d'aquesta peça, des de desmais i malalties fins a avortaments. No és estrany. Els òrgans intern s’hi quedaven comprimits, aixafats i desplaçats, impedint el seu funcionament normal. 

Al final va ser una decisió d'homes la que va provocar el canvi de mentalitat definitiu: la I Guerra Mundial va posar les dones a treballar en fàbriques i sectors que abans els havien estat vetats. Les noves empleades conduïen, feien tasques d'atenció al públic i feien anar maquinària pesant, i no podien de cap manera fer tot això amb les cotilles. Per força, es va haver de buscar una roba més còmoda i que afavorís al màxim la productivitat. Així les faldilles es van escurçar es van implementar els pantalons i es van desterrar les cotilles. En el lloc d'aquestes últimes va triomfar el sostenidor, sobretot en el període d'entreguerres. Lartefacte permetia que la silueta pogués ser igualment voluptuosa sense sofriment físic. Per fi! 

Amb la dictadura de Franco, a l'Estat espanyoles va viure en una realitat paral·lela. Mentre aquí les dones es van tornar a tapar i combregaven amb el que es deia a missa, als Estats Units es popularitzaven les pin-up, models femenins amb postures suggeridores i una roba interior i de bany d'allò més sensual. També aquí darrere, però, hi havia una necessitat social interessada: després de la II Guerra Mundial. calia recuperar-se demogràficament. 

ELS ANYS DE L'AERÒBIC

Als anys seixanta, però, la revolució cultural. Social i sexual va ser imparable. I com que la roba interior s'associava a la manca de llibertat de les dones, les formes i els teixits es van simplificar i algunes dones, per rebel·lia. fins i tot la van deixar d'usar. Amb tot, ales acaballes dels anys vuitanta i la primeria dels noranta aquest mercat es va revifar gràcies al culte al cos i a la importància que va prendre l'aparença personal —són els anys estel·lars de l'aeròbic i de les primeres top models. 

En tota aquesta evolució, l'aparició dels Wonderbra a la primeria dels noranta s’assimila com un fet natural, tot i que també proporcionen, en desafiar la llei de la gravetat una imatge que no és la real, compassava amb les cotilles i els mirinyacs. El mateix podríem dir de la llenceria correctiva actual És més considerada que els artefactes de fa segles, perquè ens dóna permís per seure i respirar amb una certa dignitat, però darrere la seva promesa d'amagar ventres i perfilar malucs treu el cap l'ideal de bellesa de l'edat mitjana. 

La roba interior ja no és torturadora. Ara és natural i sajusta al nostre cos sense maltractar-lo. Però, ep no enganyem: l’estètica i el consumisme són avui una cotilla invisible que s’amaga, com bonament pot, darrere un tanga. 

HO SABIES?

Les primeres calces i altres històries

1.- DEL PANTALÓ A LA CALÇA

Les primeres calces femenines eren una evolució dels pantalons i dels calçons que algunes dones van usar sota les faldilles a partir del segle XV de manera intermitent. No podem parlar de calces tal com les entenem avui fins a la darreria del segle XIX, quan el seu ús es consolida i ja no s'abandona. Aquestes primeres calces arribaven als genolls i tenien un tall entre els dos camals, per permetre a les dones fer les seves necessitats sense haver-se-les de  baixar (amb tot el que duien a damunt hauria estat una missió impossible). 

2.- LES REVISTES I EL CONSUMISME

Les primeres revistes de moda apareixen a les acaballes del segle XX i afavoreixen a democratització dels gustos. Fins aleshores, a més, la roba interior havia estat un objecte de luxe i d'elit, però la industrialització permet posar al mercat una àmplia gamma de productes deforma massiva i a millor preu. Acabava de néixer un fenomen que encara avui perdura: el binomi moda i consumisme 

3.- MALUCS DESTRUCTIUS

A llarg dels segles XVIII XVIII, els llindars de les portes de molts palaus es van haver d'engrandir perquè hi poguessin passar les dames embotides en unes estructures que eixamplaven els malucs a banda i banda d'una manera tan artificial com poc pràctica. 

4.- MÉS BOMBES I MENYS COTILLES

Les cotilles es confeccionaven amb materials, com l'acer, que en plena Guerra Mundial s'havien convertit en imprescindibles per fabricar armament. Davant d'aquest fet, el 1917, el Govern americà va demanar a les dones que no usessin còtiles per millorar les reserves d'acer del país. 

5.- EL NILÓ CAUSA FUROR

El 1940, la multinacional nord-americana Du Pont comença a comercialitzar les mitges de niló amb una campanya de màrqueting sense precedents, que va generar tanta expectació que el primer dia de venda hi havia llargues cues davant de les botiguesi els grans magatzems. Es calcula que se'n van vendre més de quatre milions de parells en quatre dies, Seixanta-quatre milions en només un any. 

Cotó i  Primera Revolució Industrial (segle XVIII) Nota: es col·loca en el segle XIX perquè és l'època més extensa i  estudiada de l a Revolució Industrial

Y así lo hicieron, aunque quizá sorprendidos por algunos de los clientes que llamaron a su puerta. Los primeros en comprender el po­tencial del motor de vapor fueron los fabricantes de tejidos de algodón. El algodón no crecía en Europa Occidental y hasta el siglo XVII los bri­tánicos vestían habitualmente ropa de irritante y calurosa lana durante todo el año, por lo general prescindiendo además por completo de ropa interior. Como era previsible, cuando los comerciantes empezaron a importar de la India suaves prendas de algodón teñidas de bellos colo­res, se convirtieron en un éxito. «Se metió en nuestras casas, en nuestros armarios y en nuestros dormitorios», recordaba Defoe en 1708. «Cor­tinas, cojines, sillas y al final hasta las propias camas no se vestían con otra cosa que no fuera calicó y tejidos indios»!

Los importadores amasaron auténticas fortunas, pero el dinero que se gastaba en algodón indio era, por supuesto, dinero que no se gastaba en lana inglesa. Los magnates de la lana, en consecuencia, presionaron al Parlamento para que prohibiera la importación de tejidos de algodón, con lo que otros británicos se dedicaron a importar algodón en bruto (que todavía era legal) y elaborar el tejido en Gran Bretaña. Por desgracia, no lo hacían tan bien como los indios, y todavía en la década de 1760 la cuota de mercado del algodón británico era solamente una vigésima parte de la que tenía la lana británica.

 Pero el algodón tenía una ventaja: la laboriosa tarea de hilarlo se prestaba la mecanización. Durante diez mil años la producción textil había dependido de que los ágiles dedos de mujeres (rara vez de hombres) fueran capaces de hilar los trozos de lana o los fragmentos de algodón en husos. Vimos en el capitulo 7 que hacia 1300 los hilanderos chinos utilizaban máquinas impulsadas por el agua y por animales para aumentar la productividad. Estas máquinas se hicieron comunes durante los siglos siguientes, lo que hizo que la producción aumentara de forma constante, pero la mecanización dejó obsoletas todas las habilidades y métodos antiguos. En 1700 una hilandera con una rueca a pedales necesitaba doscientas horas para producir una libra (450 gramos) de hilo; hacia 1800, extraordinarias máquinas con nombres todavía más extraordinarios —Jenny de Hargreave, la zorzal de Arkwright, la mula de Crompton— hacían el mismo trabajo en solo tres horas … (Pàg. 569) 

Ian Morris. ¿Por qué manda Occidente… por ahora? (Why the West rules… for now?, trad. Joan Eloi Roca). Ed. Ático de los Libros, Barcelona, 1ª ed., 2014. ISBN: 978-84-938595-5-8. 864 pàgs.

Havia trobat en un prestatge una edició antiga de La cousine Bette de Balzac, l'havia obert l'havia ensumat El llibre feia olor de sagristia, de roba pietosa i de paper florit. Va decidir llegir La cousine Bette a la llum d'una espelma, a la nit. En veu alta. Es va embolicar amb la flassada, es va col·locar una espelma a la vora, una preciosa espelma vermella que es consumia sense fondre’s i va començar: 

—«On niarà la passió? Cap a mitjan juliol de l'any 1838, un d'aquells carruatges que s'havien posat en circulació recentment a les places de París i que anomenaven milords s'encaminava pel carrer de l'Université, portant un home gros de talla mitjana amb l'uniforme de la guàrdia nacional. Entre els nombrosos parisencs  acusats de ser massa espirituals, n'hi ha que es veuen a ells mateixos infinitament millor amb uniforme que no pas amb roba ordinària i que atribueixen a les dones uns gustos prou corromputs per imaginar que se sentiran favorablement impressionades davant d'una gorra napoleònica i d'un arnès militar...». Veus Guesclin, aquest és l'art de Balzac, ens descriu com vesteix un home i entrem en la seva ànima! Detalls i més detalls! Però, per recollir detalls, cal dedicar-hi temps, saber perdre'n, deixar-lo vagarejar perquè descobreixi una paraula, una imatge, una idea.  Avui dia ja ningú no escriu com Balzac perquè ja no es perd el temps. Diem «fa bona olor», «fa bon dia», «fa fred», «vesteix bé» sense buscar certes paraules que hi anirien com anell al dit i mostrarien indirectament que fa bon temps, que fa bona olor, que un home és eixerit. 

Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 548. 

A la tornada del passeig Victòria i els comensals es preparen per sopar, àpat que se serveix a les vuit en punt. Tots vestits de gala, esperen l'arribada de la reina per entrar al menjador. Les normes protocol·làries de la cort anglesa són molt rígides. Els homes per exemple, han de lluir sempre l'uniforme Windsor, vigent fins al 1936. Es tracta d'una aqueta blau fosc amb botons daurats combinada amb pantalons vermells o negres i camisa blanca. 

Maria Coll i Agustí Alcoberro. La reina Victòria al Palau de Buckingham. Article revista Sàpiens, núm.161, octubre 2015. Pàg. 47.

Com ens vestíem els catalans?

Un llibre documenta per primera vegada com era la indumentària de les classes populars catalanes i per què les festes tradicionals no li fan justícia

LAURA SANGRÀ Barcelona DIARI ARA 03/10/2015

És impossible saber quants hereus i pubilles hi ha a Catalunya cada any perquè molts dels municipis que celebren festa major en tenen, com a mínim, una parella. Però tots, absolutament tots, van guarnits igual. Ells, amb faixa i barretina; elles, amb ret al cap i mitenes als braços. Es considera la manera de vestir tradicional dels catalans però no ho és: la confusió ve dels esbarts dansaires, que a partir del 1910 i a petició dels ajuntaments, que els volien vestits de pagès, confeccionen nous vestits seguint les recomanacions dels estudiosos. “Els folkloristes, amb Aureli Capmany al capdavant, van estereotipar el que era el vestit popular, que ja s’havia perdut feia molts anys. Van fer-ne una versió inspiracional que no responia a la realitat fidelment”, comenta a l’altra banda del telèfon Silvia Ventosa, una de les dues autores del llibre Els vestits populars a Catalunya (Brau), que documenta per primer cop com es vestien realment les classes populars catalanes tant urbanes com rurals entre finals del segle XVIII i principis del XX. Llavors, com era aquesta vestimenta popular tradicional i com l’han pogut documentar?

L’han documentat amb moltes dificultats, perquè si bé hi ha exemples ben conservats de vestits de l’aristocràcia de fa 150 anys, de les classes populars no n’hi ha perquè es feien servir fins que s’esparracaven, i fins i tot llavors s’apedaçaven o se’n feien draps, i no es valoraven perquè no estaven fets amb teixits nobles. Ventosa i la seva companya de viatge en el temps, Montserrat Garrich, s’hi han capbussat prenent referències documentals com gravats, escrits, pintures, exvots, terrisses… Tota una feina d’arqueologia tèxtil per esbrinar com eren els vestits de cada dia de la Catalunya preindustrial.

Calces i camises sense coll

Els bàsics masculins eren unes calces, els pares dels actuals pantalons, que cobrien fins al panxell de la cama o el turmell des de la cintura, on s’ajustaven per una peça de tela quadrada anomenada davantal (les braguetes no existien encara) que tenia botons o cordills. A sobre duien una camisa sense coll perquè el coll és on s’acumula la brutícia i la suor. Quan a partir de la Revolució Francesa es posen de moda les camises amb coll -que després han perdurat a l’armari de tots-, els que feinejaven la duien amb un reforç al coll per evitar que es taqués. Les dues peces s’unien per la faixa, una banda de sarja d’estam o cotó sense costures que subjecta les altres peces de roba a la cintura, escalfa el tors i protegeix la zona lumbar dels grans esforços, evitant que la musculatura es carregui en excés.

Les dones es tapaven amb una brusa i una faldilla de vol feta de manera molt simple (el patró era un gran rectangle) i que s’ajustava a la cintura amb un cordill. A sobre s’acostumava a dur un davantal per evitar que es desgastés la faldilla i molts mocadors per tapar-se tant del sol com del fred, ja que no existien els abrics: duien un mocador al cap, de vegades a sobre del ret que els cobria els cabells, i un altre de gros a sobre de les espatlles i creuat al pit. 

Tot i que les dones treballaven, la seva indumentària no era la més pràctica per feinejar, però era impensable que anessin amb pantalons o faldilles més lleugeres, perquè era “i mmoral ensenyar les cames”, explica Ventosa, que a més indica que també “duien cotilles, tot i que més lleugeres i flexibles que les de les nobles per poder treballar”. En realitat, els vestits populars catalans, que sorgeixen a finals del segle XVIII, eren “una simplificació dels vestits de l’aristocràcia i la burgesia”. 

Del Pirineu a l’Ebre

Fins a l’arribada de la industrialització tot estava confeccionat amb teixits de lli o cànem o llana de les mateixes ovelles dels ramats. Se solia filar i confeccionar a casa i la uniformitat amb què es vestia la gent treballadora catalana, de nord a sud, d’est a oest, només es veia alterada amb detalls per aconseguir feinejar més còmodament: els pastors combatien el fred amb tricots (jerseis que es teixien a mà), capes i caputxes, mitjons i mitges fetes a casa i esclops de fusta. 

En canvi, les birbadores del delta de l’Ebre no tenien quimera a dursaragüells, uns pantalons estrets i de tela lleugera fàcil d’eixugar, a sota de les faldilles arremangades per evitar que se’ls xopessin als arrossars. Al nostre país les tendències actuals no conserven res de tot allò, però al Perú i Guatemala encara “hi ha presència de vestits populars perquè vénen dels nobles espanyols”. Bé, la barretina i les espardenyes sí que s’han conservat...  

Català de cap a peus 

El calçat i el tocat era el que més caracteritzava el vestit popular català i que encara es conserva com a distintiu; sobretot les espardenyes, que s’han sabut mantenir a la moda amb noves reformulacions com la de Castañer i la dissenyadora Miriam Ponsa. 

Originalment, però, d’ espardenyes n’hi havia tantes com llocs on se’n feien i usos que se’ls donaven: les de cinc vetes per a traginers de Castelló de la Plana; les de pinxo de Lleida; les de l’hòstia es feien servir a l’ Ebre per evitar la humitat; l’empordanesa no se subjectava amb corretges ni amb cap altre estri, i fins i tot hi havia la russa, que damunt el peu té dues peces que partint una de cada banda clouen al mig, on traven amb capets. 

 Les barretines també varien de mida i forma de lluir-les segons la zona geogràfica: per exemple aquest segador empordanès la du plana amb gira al davant amb una inclinació a la dreta, en forma de teula i fosca, per la qual cosa s’anomenava musca. 

 Altres empordanesos, en concret els pescadors, no gastaven barretina sinóbarrets impermeables de tela encerada per no mullar-se el cap ni amb el mar ni amb la pluja. Potser per la calor, les barretines tampoc eren gaire buscades a les Terres de l’Ebre, on es preferia un simple mocador ben lligat al cap per protegir-lo de la solana.

 L’estètica de les classes populars durant 150 anys “evoluciona poc, no estaven al corrent dels corrents internacionals” i a sobre havien de fer durar molt els vestits. A finals del segle XIX apareixen els abrics i la roba interior per a la gent treballadora i en tombar el segle esclata la modernitat: la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) facilita l’educació i el transport; per tant, el contacte amb realitats i modes alienes, i els corrents noucentistes promulguen una estètica simple. Les cintures baixen, els teixits s’alleugereixen, els cabells s’escurcen.

La guerra dels boers

Els grangers neerlandesos de seguida van demostrar als superbiosos britànics com s’havien equivocat amb els seus càlculs. Ells coneixien perfectament el territori, les fonts d’aigua, els amagatalls... i tenien una punteria excel·lent. No debades durant segle i mig diverses generacions de bòers havien ocupat un terreny ple de feres i tribus hostils i havien hagut de caçar per obtenir carn. Vestien tradicionalment amb robes senzilles de color caqui –paraula persa que vol dir ‘pols’- i, per tant, eren indetectables, de vegades ni tan sols d’aprop. En canvi, els elegants britànics cavalcaven per les planúries sud-africanes amb les casaques vermelles i els salacots blancs característics. Per als frantiradors bòers era com disparar contra anegets de fira. 

(Article de Sergi Ramis i Agustí Alcoberro, Pagesos contra l’imperi. Revista Sàpiens, núm. 159, setembre de 2015, pàg. 36)

Moda boer (procedència de la imatge: enllaç)

Barcelona

BOTIGUES DE ROBES

A bell ull hauríem assegurat que a Barcelona, en tots temps, el nombre d'establiments dedicats a la venda d'articles per a vestir s'equilibrava en quantitat amb les botigues que exponien queviures i altres productes per a menjar i beure. Ens ho feia creure el nombre considerable de comerços de la classe primerament susdita, que omplien d'antic la ciutat i que agabellaven carrers sencers, no pas escassos ni els menys importants. Teníem la temença, però, que es tractés d'un miratge, perquè ens semblava lògic que fossin més les botigues que proveïssin d'alimentar el cos, necessitat de cada dia, que no pas les que tinguessin cura de vestir-lo, cas que es presentava de tant en tant —per curts que fossin els intervals— i que admetia espera. Per sortir de dubtes, curiosos com som, havem format una estadística a base de les dades que hem pogut extreure de les poques guies comercials publicades en el segle XVIII, puix si bé l'Almanak Mercantil ó Guía de Comerciantes de D. D. M. G., publicat a Madrid del 1796 al 1807, dóna algunes notícies interessants sobre el comerç i la indústria a Catalunya, no es refereix, naturalment, als establiments de venda directa al públic. Es probable que si es poguessin consultar els registres gremials es podria establir un cens; però, en veritat, aquesta feina ímproba no pagaria el tret, perquè estem segurs que la proporció seria, si fa no fa, la mateixa. El resultat de la nostra recerca ha estat sorprenent, puix que ve a confirmar el que sospitàvem i si bé el nombre de botigues de venda de queviures és superior, com no podia ésser menys, a les de l'art del vestir, la diferència no és gaire considerable si hom té en compte les consideracions que farem després. Heus aquí, en nombres rodons, la quantitat d'establiments de cada índole en els anys que s’esmenten:

Hom estranyarà que la xifra d'establiments no correspongui en el curs dels anys a la creixença de la població, però, a més d'una possible falla d'informació en els dos darrers períodes, hi ha el fet que moltes botigues de queviures existents l'any 1849 varen traslladar-se als mercats de la Boqueria i de Santa Caterina, els quals havem exclòs, com també les parades de peix i de verdures, i quant als comerços de l’art del vestir, minvaven les petites tendetes mentre augmentaven els grans establiments i les fàbriques, de poca o molta quantia, que n'havien substituït bastants d'aquelles. Convé declarar tanmateix que havem suprimit de la relació les indústries, les manufactures i els magatzems a l'engròs, així com els sastres i les modistes, en el rengló del vestir, i, en justa reciprocitat, els cafès i les fondes, en el que pertoca als establiments de menjar i beure, i si ens havem decidit a sumar-hi les tavernes que, en nombre imposant, engrosseixen el volum d'aquells comerços, ho fem perquè, a més de servir begudes al taulell o als entaulats, venien comunament vi i oli per a l'ús domèstic.

Les botigues de robes, en tots llurs aspectes i especialitats, van a la davantera seguides de prop pels sabaters. L'abundor i el tragí d'aquells establiments s'expliquen, en primer lloc, per ésser Barcelona centre industrial de gran magnitud i, després, pel costum que hi havia, fins a la segona meitat del segle XIX, que els sastres i les modistes confeccionessin les robes que els duien llurs clients, amb l'excepció dels sastres de Santa Maria, que venien vestits fets, i els dels Encants, que arranjaven i posaven a la mida les peces ventureres que adquirien. Tenim a mà unes relacions de nuviatges en les quals consta la compra de robes i guarniments que després es lliuraven a les modistes per fer els vestits, sense que aquestes hi posessin els folres ni els botons i amb prou feines el fil.

Encara que les velles botigues no es concretessin, en general, a uns articles limitats, ja que algunes, a més dels gèneres propis, venien productes heterogenis i àdhuc discordants, la parròquia, formada per l’al·licient i el crèdit d’unes mercaderies determinades, i, sovint, el fet de l’existència de telers i obradors que pertanyien als mateixos amos de l'establiment i dels quals s'assortia impel·lien a l'especialització, particularitat que temps a venir s'anà accentuant i diversificant en múltiples ramificacions.

Tenim els velers o teixidors de vels i de sedes, indústria pròcer, amb botigues filials o annexes a l'obrador, en les quals venien directament llurs productes com vels de fantasia, de tul, d'escumilla i de punt de blonda o filoja, mussolines, tafetans, mantellines, velluts i damassos, mocadors d'abric i adornament i, com a concomitants, encara que es tractés d'articles que no eren de fabricació pròpia, blondes i mitges de seda. La industrialització en gran d'aquest ram, l’agremiació del qual culmina en el Collegi de l'Art Major de la Seda, va fer minvar el nombre d'establiments oberts al públic, amb profit per a les botigues de blondes i brodats i les de gèneres superfins que tenien la seu al barri del Call. Aquestes tendes venien, a més dels articles dels velers, brocats, tissús, llames d'or i d'argent (propis també de l'art de la seda), guipurs, draps de Lió, teles d'Holanda i Cambrai, corbates de gasa, mussolina, crespó i linon brodades i guarnides amb puntes, camises i camisons d’un luxe extremat i tota mena de peces adients a una societat refinada a la qual plaïa de vestir bé. També s'hi trobaven gèneres estrangers legítims, lliurement, si llur introducció era autoritzada, o bé d'amagat, els prohibits, i que es rebien de contraban; però no era rar que, de tant en tant, hom donés gat per llebre als enamorats més llepafils dels productes exòtics i els servís articles del país però de tan bona qualitat com els de fora, com ha succeït molt sovint amb molts que han pres a mans besades i pagat a bon preu robes angleses... procedents de Sabadell i de Terrassa.

Els mantegaires, en estabilitzar-se a la ciutat i obrir-hi botiga, hi aportaven els gèneres de llana de l'alta muntanya -treballs casolans efectuats vora la llar en la rigor de l'hivern — i els teixits tan estimats del Pallars i les comarques de Vic, Berga i Olot. En engrandir i estendre el negoci, hi ajuntaren els gèneres de punt, de llana i cotó, del Maresme, i alguns d'aquests botiguers muntaren també llurs telers a Barcelona o pobles del voltant.

Les indianes i les robes estampades, que tingueren el seu esclat en la segona meitat del segle XVIII i bona part del XIX, comptaven així mateix amb un nombre considerable de tendes especialitzades en el comerç d'aquest gè– nere, que tenia una varietat d'aplicacions, sobretot entre la gent menestral, tant en el vestir com en el parament d'habitacions i mobles, i el guarniment de carrers en diades de festa grossa. Els qui s'hi dedicaren es varen guanyar molt bé la vida, puix que, a més de la diversitat de dibuixos i colors per a satisfer tots els gustos, i de la qualitat, que anava des de la indiana transparent i fina com si fos una mussolina a la basta, però vistosa, es mantingué per molts anys la moda dels mocadors que en deien de Laval, per ésser aquesta població francesa el seu lloc d'origen, els quals es distingien per figurar-hi, estampats, paisatges, vistes de ciutats i edificis, episodis històrics i poemàtics, escenes populars, etc.

El rengló de roba blanca comprenia també un nombre important d'establiments en els quals s'expenien teles per a peces d'ús interior, com batistes, mussolines de cotó, linons, percales, Cambrai, etc., i llenceria, de lli, damàs i ginesta, per a jocs de llit i de taula. Malgrat la denominació comuna, no totes les robes eren blanques, perquè n'hi havia de colors rosa, verd, blau, groc i d'altres. Per afinitat s'hi venien pierrots, una mena de matinés per a senyores, enagos brodats o senzills, amb farbalans, de gasa blanca amb sanefa de colors i camises per a dona i home. En camises hi havia peces d'una sumptuositat extremada, tant si eren per a un sexe com per a l'altre; a darreries del segle XVIII n'hi ha, per exemple, de mussolina brocada, guarnida amb randes, de lli, brodades amb fil d’or i serrell també d’or, o amb brodats amb seda de matisos i filet d’argent, amb punta ampla, i de tela d'Holanda, cosides, guarnides amb blondes de Flandes i punys brodats. Amb els anys, les botigues dedicades exclusivament al ram de camiseria i similars formaren un sector a part. També hom podia adquirir en aquestes botigues mocadors de mocar; els uns, blancs o amb mostreta, de lli, cotó o seda, pertanyien pròpiament a la llenceria i els altres, els més ordinaris, coneguts vulgarment per mocadors d’”herbes”, podien entrar en el ram dels estampats. Aquests mocadors, regularment de bastant grandària, eren anomenats també de ”frare” i es caracteritzaven per unes ratlles de diversos colors que formaven rectangles, quadradets i altres figures sobre fons blanc o de color. El nom d’”herbes”, d’enigmàtica comprensió, es refereix al punt d'origen, el poble de Herve, dels Països Baixos. Posteriorment, aquestes peces no s'usaren ja per a mocar-se, llevat d'alguns pagesos i religiosos, i s'empraren, per llur grandària, per a fer farcells.

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats.

Com havem dit, no era costum que en les botigues es venguessin peces confeccionades —els basars de robes fetes, dels quals parlarem més endavant, aparegueren a mitjan segle XIX-, però, excepcionalment, hom podia comprar-hi alguns abrics com cabrioles, capes, citoyens, rups i d'altres; però, en canvi, les peces que havien d'anar ajustades al cos, segons la moda, i que exigien un treball acurat, com els redingots (de l'anglès riding-coat), surtouts i pardessus, eren obra exclusiva dels sastres.

Les fonts de proveïment, a part les botigues que tenien indústria prò– pia, eren les fàbriques escampades per la ciutat i per tot Catalunya, essent rars els articles forasters. A Barcelona existien, des dels últims del segle XVIII fins als primers anys del XIX, uns magatzems o factoria de l'entitat Los Cinco Gremios de Madrid, que tenien un bon dipòsit de teixits de llana de les fàbriques reials de Brihuega i Guadalajara, però, malgrat comptar amb la protecció de l'Estat, llur negoci ací era nul, no pas per cap animositat local, encara que no podien descomptar-se l'hegemonia i la protecció dels gremis del país. Cal tenir present que les dites fàbriques foren creades per Felip V amb l'intent d’industrialitzar comarques que es dedicaven primordialment a la ramaderia i a l'agricultura. El pla era ambiciós, puix que es tractava d'agabellar en aquell flamant nucli industrial tota la llana d'Espanya, i per tal de donar una fàcil sortida a les peces elaborades es concedien primes que permeteren que, durant algun temps, els teixits de Guadalajara i Brihuega poguessin tenir col·locació en diversos països es– trangers. El lloc d'emplaçament dels magatzems a Barcelona, als Escudellers, al carrer d'En Carabassa i a la Barceloneta, demostra que llur finalitat era la de l'exportació, no pas la de competir amb la nostra indústria fabril. Aquella indústria tingué una fi desastrada, com moltes altres implantades pel mateix estil, per "ignorancia, pereza y mala administración”, segons judici d'un economista de primeries del segle XIX.

”Les bones paraules fan menjar els malalts”, dita que pot aplicar-se, sense reserves, als establiments que es deuen al públic. Encara que la qualitat i el preu ajustat dels gèneres eren essencials, perquè el qui enganyaven una vegada no era fàcil que l'enganyessin dues, tenien molt de guanyat els venedors que oferien bona cara i tracte excellent. Paciència i amabilitat eren les beceroles del perfecte comerciant; virtuts, podríem dir-ne, que no podien anar isolades sinó juntes, perquè un home pacient pot mostrar-se malhumorat i l'amable, impacient i, llavors, tota l'estratègia per a fer-se agradable al pseudo-comprador amenaçava d'anar en orris. Les senyores, especialment, posaven a prova aquests dots per llur indecisió i tendència al regateig, pecats venials si hom els compara amb el costum tan arrelat abans de moltes dames -gosaríem dir de totes— que, amb l'excusa d’anar a fer compres”, visitaven les tendes com si anessin a seguir monuments i es feien ensenyar les existències de la botiga, no planyent-hi hores, per acabar amb

la frase sacramental: ”Moltes gràcies; ara ja ho he vist, si de cas ja tornaré.” Amb aquest pretext, satisfeien la curiositat, reposaven assegudes i passaven el temps sense despendre ni un xavo. Una rebufada o un gest d'enuig, per justificats que fossin, haurien resultat contraproduents perquè l'estona i el treball perduts avui hi hauria dia que trobarien llur recompensa.

Generalment, les dones, quan anaven a comprar en una botiga de robes, preferien tractar amb homes que no pas amb les de llur sexe i, per això, era rar que un establiment d'aquesta mena fos servit per dependència femenina. Solament en les petites tendes de base familiar, la muller, la filla, la germana o la nora ajudaven a la venda, però les compradores reclamaven sempre la presència de l’amo per fer-li consultes, demanar-li consell i proposar-li rebaixes. Eren excepció d'aquesta regla les botigues de cotillaire i d'altres peces d'ús íntim, en les quals la discreció aconsellava que fossin dones les que servissin.

Un bon dependent que sentís amor per l'ofici i volgués fer anys a la casa amb el desig de prosperar havia de comportar-se com un comediant i esmerçar totes les seves facultats, per estudi o naturalesa, a guanyar-se la confiança i la simpatia de les compradores d'una manera que semblés espontània i servicial. Si la bona presència de la seva persona l'acompanyava, millor, i si mancava aquesta qualitat, el mèrit consistia a suplir-la amb gràcia atraient i vèrbola persuasiva, el que en diríem, en termes moderns, sex appeal. La qüestió era de fer passar llisos els gèneres corrents i donar sortida, la part més difícil, als articles passats de moda o d'escassa acceptació. El primer pas era el d'afalagar la vanitat de la compradora, tant si era vella com jove, lletja o formosa, elegant com desgairada, sense arribar a les magarrufes grasses pròpies dels adroguers, uns altres caps d'ala en l'art d’engalipar pel seu tracte amb minyones de servei.

Hi havia un seguit de frases fetes, estereotipades, que el venedor aplicava segons els casos: ”Benvinguda! Precisament feia poc que parlàvem de vostè”; ”Que ha estat malalta? Doncs com s'ho faran els sans, per fer la seva bona cara?”; ”Per a vostè no passen els anys, senyora, no ho digui. O m’enganya o ha de tenir un secret per a mantenir-se sempre jove”: ”Que no té promès? Que en deu ésser, de dolenta, i no ho sembla!”. Amb persones més serioses o de respecte, calia variar el registre però aprofitant la més lleu avinentesa per a mostrar-se afable i obsequiós.

Després dels mots d’entrada venia la part més dificultosa i compromesa: la d'assegurar la venda. "Què li ensenyaré si al seu tipus tot li va bé?”; ”Aquesta és la darrera novetat; va entrar ahir i sembla feta expressa per a vostè. Estaré molt content que l'estreni”, i qui sap si es tractava d'un gènere cansat de jaure en el prestatge; ”Perquè és vostè, l'hi donaré a tal preu, però no ho digui a ningú, puix que hi perdem diners”. No parlem ja dels elogis de la qualitat, del dibuix o del color, perquè això era elemental. Si la compradora era amiga de regatejar i el dependent ho sabia, en donar el preu el fixava molt alt, fins a anar-lo abaixant a un punt que potser era el corrent. En tractar-se d'una desconeguda, la tàctica consistia a ensenyar-li altres classes inferiors, però a un preu apujat que permetés una rebaixa remuneradora.

Hi havia els recursos, no gaire nets, de la trapelleria que, si no eren comuns a tots els establiments, sovintejaven bastant. Llavors, la comèdia es convertia en prestidigitació. Si la botiga tenia certa fondària i poca llum a l'interior, era com feta a posta per a reeixir, amb probabilitats d'èxit, en el procediment que podríem qualificar de mirallets per a caçar aloses. El dependent havia amuntegat peces i més peces, en el taulell, sense que la compradora es decidís per cap, atabalada per la munió de gèneres i les diferències de preus. Quan se n'anava sense comprar, el dependent la cridava i li deia: ”Vostè no s'ho ha mirat prou bé; a la claror ho veurem millor.” Agafava la peça i acompanyava la compradora fins a la porta perquè examinés la qualitat, i després de repetir aquesta operació diverses vegades, venia la qüestió del preu. ”Hauré de comprovar els llibres; vingui, faci el favor.” Després d'una simulació de càlculs, fixava una quantitat i si a la compradora no li convenia, quan era quasi al carrer, la cridaven de nou i li deien: ”No volem que se'n vagi sense comprar. Ja ha sortit amb la seva. Quantes canes en vol?” I quasi sense adonar-se'n, per poc tímida que fos la compradora, una mica marejada per tant d'anar i venir, de veure robes i d'escoltar preus, es trobava amb el paquet fet, sense saber del cert si allò que li servien era el que havia triat, si la mida era justa i si el preu corresponia a la qualitat escollida.

De canes i mitjes canes curtes com de balances que no feien el pes se n'ha parlat abundosament, amb raó o sense, encara que no eren pocs els qui abusaven d'aquests procediments no gens correctes, llavors i ara. Era ja més difícil que la cana o la mitja cana no fossin de llei perquè hauria calgut que aquests instruments hom els hagués fet construir amb intencions malèvoles, exposant-se el botiguer de poca importància a greus compromisos i responsabilitats que en res afavorien la casa. Hom admetia, creiem que abusivament, que en lloc de l'instrument d'amidar es clavessin al taulell uns claus de llautó amb distàncies que corresponguessin als pams i migs pams, la qual cosa sembla que havia de facilitar de prendre la mida però que es prestava a certes manipulacions.

El que no ha dit ningú, que sapiguem, és que en les botigues de l'avior es fes escamoteig en la percepció de les compres i en el canvi. Com a cas significatiu, que fa honor a l'honestedat comercial dels nostres avantpassats, copiem del ”Diario de Barcelona” del 27 de gener del 1818 aquest avís exemplar.

El día 8 del corriente mes comparecieron en la tienda Narciso Verdaguer, sita en la calle de los Cambios, dos sugetos desconocidos y compraron diverses robes que sespecifiquenl, y como á la ocasión de satisfacer su importe padecieron un error, se les suplica vuelvan á dicha tienda que se les devolverá el exceso que pagaron.

Com ja és sabut, els aprenents feien vida i estada a la botiga, sense conèixer festes ni gaires esplais. La feina llur, mentre durava l'aprenentatge, era pesada i monòtona. Traginaven paquets, a coll o en carretó, plegaven i posaven al seu lloc les peces o bé embolicaven amb paper d’embalatge les robes, si es tractava de gèneres de punt, per tal que les arnes no les perjudiquessin; clavaven etiquetes, netejaven la botiga i feien, a més, els treballs propis d'un assistent o d'una minyona de servei i tots els altres encàrrecs que els donaven l'amo i els dependents. Menjaven i dormien a la casa, algú deia que sobre el taulell, i el menjar anava segons la consciència i el despreniment de llur principal. El pare d’un d'aquests noiets va queixar-se de la insuficiència del nodriment, com era de comprovar per la cara pàl·lida i esllanguida que feia, i va contestar-li l’amo que no hi havia motiu de plany perquè menjava el mateix que ell. El que no va dir fou que, per estar a règim, es servien únicament una sopa clareta d'herbes i bacallà perbullit tres vegades per treure-li la salabror. Els diumenges i dies de precepte sortien per anar a missa, però la resta de la festa la passaven a la botiga tot enllestint feina endarrerida o lliurant-se a jocs escaients a l'edat. Si hi havia comunicació fàcil amb el carrer —una finestra, una reixa o un badall de porta-, s’entretenien en entremaliadures senzilles a costelles dels qui passaven com, per exemple, fer córrer una rata afaiçonada amb retalls de roba cendrosa, lligada en un cordill, amb esglai de les dones, o bé fer saltar per sota la porta unes monedes foradades enganxades en uns fils que feien parar els transeünts, creguts que els havien caigut de la butxaca.

El règim d'internat va durar fins a darreries de la centúria passada i, quan va anar extingint-se fins a desaparèixer del tot, Pere Aldavert va escriure aquest comentari justíssim:

Quan en Baltà deixà sortir cada nit els dependents, pel carrer de la Boqueria semblava que hagués arribat la fi del món. Doncs el món no va finir, i encara volta que volta com un ximple. I l'exemple tingué seguidors. I la ”botiga fonda” anà endavant i anaren endavant els qui seguiren l'exemple d’en Baltà. I no hi anaren tant els qui, en compte d’amos d'establiment, semblava que fossin escarcellers del carrer d'Amàlia.

Diguem-ho tot: el règim a què estaven subjectes els aprenents, tant els de les botigues com els dels oficis i potser més els d'aquelles que els d'aquests, era dur, a vegades inhumà, i resulta incomprensible per a la nostra generació. Tenia, a més, el gran defecte de no permetre coneixements superiors a les escoles, ni practicar els exercicis físics de l’esport. En canvi, tenien més facilitat per a ascendir en la vida comercial que no pas la majoria dels dependents dels grans establiments d'ara. Molts s'establien, es casaven amb la filla de l’amo i d'aquesta forma o una altra arribaven a ésser successors de la casa. De tota manera, el sacrifici per a aconseguir situar-se no era gaire abellidor.

Establiments complementaris

Entenem com a complementaris o auxiliars de les botigues de robes aquells comerços que proveïen els accessoris que es necessitaven per a acabar un vestit. Es clar que molts dels articles que s'hi expenien tenien d'altres aplicacions, però a nosaltres no ens té interès de tractar-los en aquell aspecte. Figuren en aquest ram les merceries, els passamaners, els cordoners, els galoners i les brodadores.

Les merceries són la superació de les primàries tendes de vetes i fils, petites com una capsa, que no tenien, en principi, més camp d'acció que el que indica el seu nom. Les merceries, tal com les coneixem des de la segona meitat del segle XIX, comprenen una infinitat d'útils i foteses com els que es troben, en una altra especialitat, en les quincalleries i ferreteries. Encara que el nom ens evoqui, per ressonància, l'antiquíssim Gremi de Mercers o Julians, no hi ha cap relació que els uneixi si no és l'ajuntament d'elements dissemblants i heterogenis. El Gremi de Mercers havia anat aplegant en el seu si, en el curs dels segles, bossers, corretgers, tireters, naipers, capellers, corders, botoners, pinters, ferreters, rosariers, ulleraires, botigues de robes i alguna altra activitat, conjunt no sempre ben avingut que acabava en raons i dissidències.

Les botigues dels mercers moderns contenen, com hem dit, un gran nombre d'objectes que, per la impossibilitat de determinar-los, se'n deien ”articles varis” i amb aquest nom eren qualificades, després d'haver deixat el de ”vetes i fils” i abans de prendre el nom genèric de ”merceries”; però en comptes de barallar-se, com succeïa amb els oficis reunits sota el patrocini de sant Julià, els adminicles s'entenen bé i es completen i com més n'hi ha millor, a utilitat de les mestresses de casa i dels qui es dediquen a l'art de l'agulla. Des del fil d’’’infern” per a embastar fins a les sedes més bones per a les brodadores, demaneu didals, sivelles, gafets, botons de pasta, mareperla, fusta, vidre, metall i filigrana, agulles de cap, de ganxo, de picar, de cosir, per a fer mitja, i de vidre per al monyo, vetes de totes amplàries, classes i colors, senzilles o encordillades, cotó de blens, trenyelles, cordó per a lligar els cabells, ganxets, diversitat de fils en troques, cabdells i rodets, ullets, barnilles d'acer i de balena per a cotilles... Tot repartit en calaixos i calaixets, capses i capsetes, que requereix un instint ordenador per a posar cada cosa en el seu lloc i dur les altes i baixes de les existències. Hi ha comerços que s'aturen o disminueixen, però el de la merceria ha anat engrandint-se amb l'aportació de nous articles i de molts altres que abans eren privatius d'altres establiments.

Els passamaners, cordoners, galoners i brodadors que no han desaparegut han hagut de transformar-se i evolucionar tot seguint el compàs dels nous usos i les noves modes. Abans eren del tot necessaris, perquè llurs productes formaven una de les parts principals de la indumentària, tant femenina com masculina. Quan amb el segle XVIII va desaparèixer l’indument fastuós dels homes —aquelles magnífiques casaques i els capells engalonats—, varen trobar recer en els vestits femenins i en els brillants uniformes de la milícia; però, amb el temps, la moda va anar simplificant-se i els militars prescindiren de galons, xarreteres i brodadures, canvi que va afectar també els tiradors d'or. Els passamaners trobaren certa compensació en l'adornament de la tapisseria de mobles i cortinatges, quan s'estilà la profusió de borles, serrells i galonatge, i quant als galoners i brodadors d'or i argent, hagueren de limitar-se als ornaments religiosos.

Els qui es dedicaven a la confecció i a la venda de blondes i randes tingueren una vida més llarga, perquè llur ús fou constant en el guarniment de vestits femenins, i els homes no en prescindiren, fins molt entrat el segle XIX, per a l'adornament de camises i corbates. En veritat, eren una joia i un honor per a la nostra indústria aquella formosor i aquella varietat de puntes fetes a mà per les puntaires, o teixides al teler, que rivalitzaven amb les labors d'Itàlia, Flandes i França. De tota manera, cada dia eren menys les cases especialitzades en aquest comerç, a excepció de les que venien mantellines, i, a l'últim, varen trobar un esplèndid refugi en els grans establiments de novetats, on, en companyia d'altres gèneres de luxe, foren un dels darrers atractius de la Barcelona vuitcentista i de començos del segle actual.

Relació d'alguns botiguers del Set-cents i del Vuit-cents

Els menestrals i els artesans no acostumen a tenir història, fora del clos de llur professió, però, en conjunt, contribueixen a formar la petita història de la ciutat encara que, individualment, no facin sonar les trompetes de la Fama. Si cada casa és un món, qualsevulla botiga, per modesta que fos, tenia una personalitat i el seu anecdotari, més o menys pintoresc, però que no passava del barri. Això no obstant, els escriptors que han volgut enfondir en l'ànima barcelonina i traçar la fisonomia moral i física dels nostres con ciutadans de l'avior han trobat matèria abundosa en la menestralia, especialment en els botiguers; els uns, com Emili Vilanova, Joan Pons i Massaveu i Antoni Careta i Vidal, en descriure la gent de llur temps, i d'altres, com Josep Coroleu en Memorias de un menestral de Barcelona i Santiago Rusiñol en L'auca del senyor Esteve, ens han deixat, a través de la ficció literària, el retrat fidelíssim i viu, ric de matisos, d'uns botiguers que poden considerar-se com el prototip del petit comerç barceloní del Vuit-cents.

Públicament, la immensa majoria dels establiments resta en l'anonimat, encara que llur acció s'ha fos en l'obra col·lectiva d'engrandiment de Barcelona; però ens sembla escaient d'estampar alguns noms representatius, sense la pretensió de fer una llista completa que, a més d'ésser àrida, no afegiria res de particular a la nostra narració.

En el segle XVIII es feren popularíssimes les botigues de robes, en totes llurs especialitats, de Francesc Fraginals, a la placeta del Call; de Laforja, a l'Argenteria; de Narcís Verdaguer, al carrer dels Canvis -aquestes, les més acreditades-; de Joan Rovira i Martorell, del carrer dels Vigatans; de Pau Imbert, de Josep Reixach, a la Tapineria; la casa Alzina, al carrer de Montcada; les tendes d'indianes de Miquel Mas, a la Llibreteria; de Joan Saforcada, a l'Argenteria; de Pere Freginals, al carrer del Bisbe; de Miquel Mas de Xaxars, al carrer de la Llibreteria; de Pere Dordan, al carrer de la Boqueria; i de Josep Garriga Burgà, a la Tapineria. Els quincallaires francesos Pallier i Magnin, del carrer de la Tapineria, cantonada al carrer del Sant Crist, venien també vels, linons i cambrais. Havem parlat en un altre lloc de les robes de llana de les fàbriques de Guadalajara i Brihuega que tenien dipòsit a Barcelona: el botiguer Josep Moragues, del carrer d'En Lledó, va encarregar-se de la venda al detall dels gèneres de la dita procedència; però, com dèiem, el resultat fou d'escassa importància. Resten encara alguns establiments, relíquia del segle XVIII, que han continuat sense interrupcions el negoci en el mateix lloc i, encara que pocs, podem anotar les botigues de feltres del carrer d'Abaixadors i de gèneres de punt de la Freneria, darrera de la catedral, que giren, respectivament, a nom de Serra i Graupera i Filla de Pau Fàbregas.

Si ens endinsem en el segle XIX, la tria es fa més difícil per la gran quantitat de botigues dignes d'esment, circumstància que ens obliga a una extremada limitació, a risc d'incórrer en algun oblit. En la primera meitat del segle, trobem el passamaner Pau Llampallas i Guix, del Carrer Ample, fundació de l'any 175o; la llenceria de Pere Alcover, al Call; les botigues de robes de Joan Dotti, casa titulada La Mosca, al carrer de la Boqueria; de Salvador Cutxet, al mateix carrer; de Miquel Balet, al carrer del Carme; de Virginie Garcerie, a la Rambla; de Jaume Rusiñol, al carrer dels Assaonadors; de Josep Taberner, al carrer de la Boqueria; de Miquel Balet, al carrer del Carme; de Baltasar i Esteve Boniquet, a l'Argenteria; la dinastia dels Reventós, a Santa Maria; Pau Coix, al carrer de l'Avellana; i les tendes de blondes de Josep Fiter, a la Riera del Pi; de Josep Antoni Cavañeras, al carrer dels Banys; i de Francesc Thos, a la plaça de Sant Jaume. Artur Masriera, en el seu interessantíssim llibre Los buenos barceloneses, en el qual evoca tants de records de la Barcelona vuitcentista, ens parla de la famosa botiga de llenceria de Francesc Coll i Campos, coneguda vulgarment per ”tenda del Sant Crist”, per trobar-se instal·lada, a la Tapineria, al costat del carreró d'aquell nom. Masriera fa una sentida semblança del ”senyor Francisquet”, com l'anomenaven familiarment els veïns i la parròquia, en el qual es sintetitzaven totes les virtuts d'empresa, de laboriositat, d'intel·ligència i de bonhomia que donaven caràcter als autèntics barcelonins del Vuit-cents. Aquesta botiga, fundada l'any 1842, tenia altres motius, a més del de ”tenda del senyor Francisquet del Sant Crist”. En deien la casa d’”el Noi de la Mare” perquè contínuament s'oïen ”noi” i “mare”, en cridar-se el senyor Francisquet i la seva mare; també ”Cal Comptafils” perquè el senyor Coll anava proveït sempre d'aquest aparell per a comprovar l’ordit de les robes que li demanaven; i ”Cal Malendreçat” pel motiu que el taulell era sempre ple de peces esteses, per no tenir temps els dependents de plegar-les i endreçar-les a causa de la gentada que omplia constantment la botiga.

A mesura que avança el segle, van augmentant les botigues de robes, s'amplien moltes de les existents, sobretot des de l'any 186o, i s'obren els establiments luxosos que donaren to d'elegància al comerç barceloní. Moltes d'aquestes botigues ja no hi són i d'altres, per bé que reformades, subsisteixen encara i, per tant, l’enumeració que en fem serà restringida i ens limitarem als establiments que marcaren una categoria i atragueren el favor de la high life de la nostra ciutat, com les cases de Bartomeu Baltà, al carrer de la Boqueria; de Dionís Blanco, a la Davallada de la Presó; de Miquel Camps, d'Antolí Suñol, a la Plaça Reial; de Mitjans i Vilageliu, al Carrer Ample; de Boada i Prats, amb quatre portes a l'Argenteria i nou al carrer de la Princesa; de Mitjans i Palà, de Tort Germanes, de Josep Pascual i de Joan Escuder, al carrer de Ferran; i de Joan Capmany, als Escudellers. Dels basars de robes confeccionades i d'altres articles, que llavors començaren a establir-se, per llur importància i la novetat de l'organització que iniciaren a Barcelona, en tractarem en capítol a part.

Mentre el sastre cobrés o fiés, els més agosarats vestien sense manies ni escrúpols com els plata, ja que no en va el món es transformava i les prerrogatives de classes començaven a anar de corcoll. La Moda era una deessa esbojarrada que enlluernava, atreia i girava l'enteniment dels qui no podien sostreure's al seu encís fetiller.

Diguem quelcom de les modes en el vestir, perquè no tot han d'ésser crítiques ni blasmes dels qui les seguien a mesura de llurs desigs i possibilitats, ben entès que anotarem solament algunes idees generals en relació a Barcelona perquè no és pas el nostre intent d'explanar un tractat d'indumentària.

Havem de tenir en compte que les modes, com els estils, no vénen sobtadament ni trenquen el ritme de continuïtat dels uns als altres. Quan neix un estil, podem assegurar que és el resultat de l'aportació de modalitats anteriors. Les modes vénen, decauen i reapareixen, més o menys acceleradament, lligades d'una època a l'altra. Si hi ha alguna excepció, quasi sempre és imposada, com va succeir amb la transformació radical de l'indument exigida per la Revolució Francesa i que aquí tingué una ràpida repercussió. Per exemple, les faldilles amples de la primera meitat del segle XVIII són una continuació de la moda de la centúria anterior, moda que demanava, per a lluïment dels rics brocatells, les faldilles de gran amplària. A comptar d'aquesta època, les faldilles s'eixamplen encara més, i n'és el temps florent vers el 175o, però decauen i es redueixen fins que, l'any 1780, les faldilles amples, amb el seu mirinyac, ja estan completament en desús. La moda senzilla, amb el vestit tirat a la grega, s'imposa fins a l'any 1814; però les primeres faldilles acampanades apareixen i van eixamplant-se, a un ritme viu, fins a tornar de nou al mirinyac, pels volts del 186o, època en què la moda del segle XVIII es repeteix en tots els estils. Les faldilles de gran amplada tornen, doncs, a regnar amb tota l'esplendor i, així com les hem vistes eixamplar-se, es redueixen una altra vegada i empren, després del mirinyac, el mig mirinyac i, més tard, el polisson, fins que aquests farciments desapareixen del tot.

La moda masculina de tots temps té una gran afinitat amb la moda femenina de l’època corresponent. Per exemple, les casaques són molt volades a començos del XVIII, quan les dames porten faldilles amples, i perden llur volada a mesura que les faldilles es redueixen. En cap període no manca mai un motiu o altre en la indumentària femenina que no sigui emprat en l'abillament masculí del mateix temps. Quant a la cintura, advertim que en el moment en què es situa, en el vestit femení, en el seu lloc natural, com veiem en les èpoques Lluís XV i Lluís XVI, el vestit masculí l'adopta en el mateix lloc. Quan s'introdueix a França el redingot, de procedència anglesa, les dames també el vesteixen i imiten els homes en l'ús de la corbata i del capell de castor. Quan l'Imperi transforma la moda i hom porta les túniques cenyides sota el pit, la indumentària masculina redueix així mateix el cos i aquesta part de les jupes i de les armilles s'escurça. Anant seguint la moda femenina, ens trobem en el període anomenat isabelí, l'any 1860, que els cossos d'ambdues indumentàries tornen a allargar-se i es cenyeixen a llur lloc natural. Un altre motiu que acusa una gran afinitat és en les mànegues. Sovint, com en l'època isabelina, les mànegues de les peces de l'abillament masculí semblen tallades amb el mateix patró que les de les dames.

La nova indumentària creada per la Revolució Francesa, que va inspirar-se en els estils anglès i polonès, capgirà de dalt a baix el vestit masculí, des del capell fins al calçat. El redingot i les seves variants el frac i la levita, de roba de drap, varen substituir la fastuosa casaca brodada, de seda, vellut i damàs, que havia regnat fins llavors. Desapareixen la calça curta, encara que no del tot, que feia lluir la mitja de seda i les lligacames adornades de blondes i la sivella incrustada de pedres rutilants, i vénen els pantalons, estrets o amples, segons el giravolt de la moda, el qual conjunt, ajudat pel desús de la perruca i el foment de la crescuda del pèl en el rostre, dóna un caràcter singular, completament nou, al tipus masculí.

El redingot, el frac i la levita són, doncs, les peces fonamentals, característiques, de la indumentària masculina que, des de les acaballes del segle XVIII, es mantingueren durant els tres primers terços, almenys, del segle XIX amb modificacions que no alteraren llur essència. Els artesans i els petits menestrals s'acolliren al gec curt, i quant al jaqué i la jaqueta -coneguda

més cap ençà per ”americana” -, són peces que poden considerar-se modernes.

El redingot formava pel darrera grans plecs, tenia mànegues estretes i havia de tancar el cos molt just, i a aquest efecte es posava a la cintura una veta per a subjectar-lo, de manera que pincés la talla i fes sortir el pit. La levita era semblant al redingot, però sense plecs, i el frac, més simplificat encara, admetia variants: n'hi havia sense costures a l'espatlla, amb botons o no, i es singularitzaven els més per no tenir butxaques ni ribets. Els colors més acostumats en els redingots i les levites eren el blau, el verd bronze, el verd botella, el gris, el carmelita i l'esca. Els tons dominants en els fracs eren el verd, el blau clar i el groc amb ratlles amples. El coll, alt o rebaixat, solia ésser de vellut o moaré de seda i els botons, coberts de cuir, d'acer o de metall; en els fracs, quan tenien botons, eren quasi sempre de metall daurat.

Com a abrics, s'usaven la capa, que ja tenia precedents en segles anteriors, tirada o de gran amplària, i l'espanyola, amb valona, que es mantingué fins a darreries del segle XIX amb el nom de capa ”madrilenya”; el carric, amb esclavines escalonades, generalment en nombre de quatre; el paltó, el pardessús i el surtú, antecedents del sobretot. Les capes eren comunament de color blau, fulla seca, cafè torrat, i n'hi havia també, les més antigues, de to grana o escarlata, el coll i les gires guarnits de galons i vellut. Les peces esmentades, tant les de vestir com els abrics, eren de drap i, com a cas singular, tenim notícia que l'any 18o4 hi havia a Barcelona levites d'indianes matisades... i això no era en temps de Carnestoltes! Segurament es tractava de levites d'estiu.

Molt més rara i extravagant, francament lletja, fou la moda introduïda l'any 18o7 dels vestits per a homes i nois anomenats ”papistes”, que consistien en una capeta com de frare caputxí i pantalons fins als peus, de color negre de corb, folrats de tafetà morat. També hi havia qui duia un abillament compost de pelerina de drap verd fosc, levita verd dragó, gec de franella, pantalons blancs de baieta i barret de tres becs. Una veritable disfressa!

No cal dir que les noves modes eren motiu de crítiques i comentaris en pro i en contra, per a tots els gustos. Els pantalons, principalment, movien més que res, i tant com els barrets d'orinal, les plomes i les llengües per tractar-se d'una peça del tot nova en la nostra indumentària, ja que abans només en duien els mariners. L'any 1794, el "Diario de Barcelona” publica un escrit de col·laboració en el qual es defensa l'estil adoptat pels petimetres, del qual extraiem el que es refereix als pantalons:

Yo resuelvo que los pantalones son más cómodos que los calzones, porque no hay necesidad de hebilla en la rodilla, y además está el hombre vestido con más prontitud, lo que importa particularmente á los militares, (...) Ahora bien; los pantalones y los calzones de los petimetres son muy estrechos. (...) Yo pregunto: ¿y por qué llevamos las medias ajustadas a la pierna ? ¿Por qué la casaca y el chaleco se hacen ajustados al cuerpo?

Josep Robrenyo no podia deixar de prendre part, amb el seu humorisme gras, en la polèmica entre vells i joves, més ben dit, entre antiquats i renovadors, i en el Sermó de les modes posa aquests versos:

¡Aquell temps, diu un poeta,

de les calces amb bragueta,

que hi duien per moda estranya

uns grossos botons de banya!

On són, ens diu en Vinyoles,

casaques amb corrioles,

que dels faldons solament

pot vestir-se un regiment?

...     ...     ...

On és el barret de llum,

que mirat bé de ple a ple,

no hi faltava sinó un ble

per semblar més clar que el sol

un estupendo gresol?

...     ...     ...

Allò eren vestidures

sens vanitat ni postures,

allò feia honestament

un home d'enteniment;

allò era amb claredat,

vestir-se sens vanitat,

allò era amb repostència

vestir amb tota prudència.

...     ...     ...

Amb l'elàstic i el barret

tan alt, tan ample i estret

sembla segons d'on ve el vent

la vela d'un bastiment;

el cap pelat com porteu

i el xurripampi us deixeu

sembla sens ponderació

el gall de la Passió;

amb el coll tan extremat,

a botifarra imitat, que em sembla que tots quants sou

porteu al clatell un jou;

amb estes curtes casaques

amples que fan mil butxaques;

és cert, que no dic mentides,

que sembleu mones vestides;

les camises xarolades

i de tants colors pintades

que sembleu, m'apar a mi,

cadascun un arlequí;

amb les calces, gent novella,

que porteu sota l'aixella,

us fan de cuixes gran tros

i sembla no tingueu cos.

I digau-me, gent bufona,

què diré d'esta valona

que porteu en el papista"?

Se me figura a la vista

que és un home petitó

i que sota hi té un minyó

perquè l'alci i sembli gran

com verbigràcia un gegant.

En el període romàntic —el començ i el límit del qual són imprecisos, però que nosaltres situem del 183 o al 184o- la moda es perfila i accentua amb certa tendència a estabilitzar-se. Els petimetres i els currutacos han canviat de nom i els elegants són coneguts per lions i fashionables, inici, enllà del Pirineu, de la Belle Époque, que havia de culminar, a mitjan segle XIX, en el Segon Imperi, transformació sumptuària que ací tingué una immediata repercussió.

Els fracs són de color verd o venturina amb carteres, faldó dret al davant, que s'anava eixamplant al mig i acabava rodó; coll en forma de U i tira estreta de dalt a baix; botons cisellats, armilla amb volta rodona, ben oberta de pit per tal de deixar veure bé la camisa. Les levites, blau, verd o carmelita, sense tires, amb botons en un costat, coll ample caigut damunt les espatlles per davant, mànegues estretes amb tres botons. Els més extremats duien els punys de la camisa de blonda o d'Holanda brodada, tombats fins a cobrir la part baixa de les mànegues del frac o de la levita. Pantalon obert, de mig botí, de colors clars. Completaven la figura un barret d'ala ampla roscada pels costats i botes de taló alt amb punta estreta. El pentinat i el curós afaiçonament de la barba i de les patilles feien la resta.

Es de remarcar que, oblidada ja la indumentària que va finar amb el segle XVIII i que com a record històric només relluïa de tant en tant en els saraus de disfresses, va conservar-se, amb escreix, la supremacia de l'armilla fastuosa i de la camisa profusament guarnida, com a supervivència d'aquell estil rutilant. Armilles de llama de plata, de vellut, de seda i mussolina, de tots colors, d’un sol to o ratllades, amb brodats de seda, vidre, canonet o lluentines. Ací teniu com a exemple uns tipus d'armilles estrets d'una llista de peces d'ús a Barcelona: de seda, fons blanc, que fa granet, amb ratlles setinades, negres i color rosa; de mussolina brodada, folrada de tela color de rosa amb guarniment de puntes de fil; de seda negra amb flors blaves; de seda verd fosc, brodada amb flors, figures i allegories; de seda marró, teixida amb fulles de vellut negre. No totes les armilles eren privilegi dels elegants i les persones acabalades; els menestrals també es donaven el goig de vestir aquestes peces de fantasia. Així veiem armilles de bombosí amb guarniment de serrells; de vellut ratllat; de drap palla amb vius vermells; a la ”gitana”, de baieta groga amb dibuixos negres; de daus vermells i blaus. Les armilles decorades van subsistir quasi fins a les darreries del segle passat, encara que no tan sumptuoses com les d'abans. Podíem veure, però, armilles de peluix groc amb fons de vellut i dibuixos de setí blanc; de piqué estampat amb floretes de color damunt fons blanc; de vellut vermell i negre i de vellut morat i gris.

Quant a la resta de l'abillament, en contrast amb la indumentària que havia passat a la història, s'havien suprimit els aplics i les brodadures, que eren ja només feu del vestit femení. De tant en tant hom va intentar d'adornar els pantalons i així, en el primer quart del segle XIX, varen aparèixer algunes d'aquestes peces amb brodats negres i marró, però l'èxit fou escàs i de poca durada. Unicament, per allà l'any 185o, alguns artesans que volien fer el fatxenda varen seguir una moda xaparra que caigué en el ridícul, per falta d'ambient. Ens referim a uns pantalons molt amples, de tela estampada amb colors vius i varietat de figures, que meresqueren dels autors de la Guía satírica de Barcelona (1854) el comentari següent:

Los trajes de los obreros son enteramente al revés. El cuerpo que los dandys de salón traen con holgura, los dandys de entoldado traen esclavizado, dando espantosa tortura al indómito cinto. Por el contrario las piernas que aquéllos traen oprimidas como espadín en caja de bastón, traen éstos tan holgadas, que más que pantalones son zaragüelles, más que zaragüelles son faldas. Las muestras de la tela son una verdadera galería de pintura, como v.g. en el vientre traen estudios de flores, la mayor parte desconocidas en botánica; á continuación distintas vistas y suertes de la lidia de toros; más abajo belicosos cuadros del ejercicio de artillería y otras armas, y en el cuarto bajo, los retratos del papá y de la mamá, con otras chulerías análogas.

Mutatus mutandi, ens vénen ara dels Estats Units d'Amèrica unes pescadores, que fan la delícia dels esnobs actuals, en les quals uns estampats vius evoquen paisatges, fauna i flora tropicals i una infinitat de fantasies que ens transporten, no sabem per quant de temps, a aquella moda dels pantalons amb rodolins i jeroglífics de cent anys enrera.

Els sastres

El refranyer no ha estat pas generós amb els sastres, si bé val a dir que no és pas més amable quan es tracta de criticar altres oficis i professions, puix que la malícia popular veu sempre enganyifes, embolics, trapelleries i tota mena de sinònims de les males arts de fer tornar el blanc negre i de donar gat per llebre. Es clar que, aplicant termes similars, podríem argüir que "Quan els gossos lladren alguna cosa senten”, però es indubtable que molts adagis, per intenció que tinguin, s'inclinen a generalitzar casos particulars, per abundosos i reiterats que siguin.

La dita ”Cent sastres, cent moliners i cent teixidors, tres-cents lladregots és prou expressiva, i advertim que, en aquest refrany, els sastres van acompanyats dels moliners i dels teixidors per creure's que els qui beneficien o transformen matèries, que a aital objecte els subministra el client, tenen el costum de sostreure'n fraudulentament una part, o sigui, clar i català, robar-la. Per demostrar-nos que aquest abús no tenia esmena, hi ha també aquest adagi cruel: ”De sastre mudaràs, però de lladre no escaparàs.”

Es significatiu que no s'incloguin en el mateix blasme les modistes, que són del mateix ofici i que sembla lògic que haurien d'apropiar-se retalls més o menys grossos pel mateix motiu pel qual ho feien els sastres. La raó consistia potser que les dames, en general, vigilaven més que els homes i estaven sempre a l'aguait dels trossos de roba que sobressin per afegir-los a la capsa dels retalls, que els eren útils per a confeccionar catifes i cobrellits i altres curiositats de treball domèstic.

Els sastres, per la seva part, haurien pogut plànyer-se amb justícia, si la temença de perdre la parròquia no els fes ésser circumspectes en llurs expansions, que les exigències de molts clients de voler que el vestit tingués un bon tall i fos lliurat a l'hora, quasi sempre uns minuts abans d'estrenar-lo -els sastres eren uns dels artesans que feien més vetlles-, no es veiessin sovint correspostes quan hom presentava la factura. Perquè s'ha de dir tot: hi havia subjectes tan primmirats per als quals satisfer puntualment un deute de joc era una qüestió d'honor, però que no tenien mai pressa a pagar el sastre. En aquest cas, semblaria equitatiu que el sastre s'apropiés uns retalls, si li duien la roba, en concepte de mòdic interès en les falles del cobrament. Que el nombre dels mals pagadors era extraordinari -en proporció els qui vestien més bé eren els qui acostumaven a pagar més malament- ho demostra que l'any 1876 els sastres varen constituir la societat La Confianza —hauria estat més escaient anomenar-la La Desconfiançaque tenia per objecte de procurar collectivament el cobrament dels comptes i les factures dels qui pagaven malament o no pagaven. De fet, l'intent va reduir-se, i ja era molt, a establir un registre confidencial en el qual figuressin els noms dels deutors contumaços.

Es deia que, molts anys abans, alguns sastres ben avinguts havien ideat un sistema enginyós per a donar-se a conèixer mútuament els mals pagadors que pretenien canviar de víctima, és a dir, que, després d'abusar del creditor, sigui perquè li devien massa o bé perquè aquest no els volia fiar més, el deixaven per fer foc nou en un altre obrador. El procediment consistia, sembla, que el sastre cosia unes embastes convencionals en un lloc recòndit de la roba, com els senyals que posen els tintorers a les peces que hom els confia, i així, quan es presentava un nou parroquià, es podia conèixer amb facilitat la seva solvència examinant amb discreció la levita, el paltó o la jaqueta que hom es treia, com a primera providencia, per prendre la mida del nou vestit en projecte.

Antigament, quan no hi havia màquines i tots els treballs es feien a mà, els sastres solien confeccionar les robes asseguts damunt una estora o una tarima baixa per tal que les grans peces que obraven poguessin girar-se amb més comoditat, esteses a terra. Els qui, en enllestir un vestit, executaven un treball menor, que no hagués de menester tant d'espai, seien en cadires, i així podem veure obradors de sastre en què mestres i fadrins operen de les dues maneres. Aquest sistema, a tall de moro, era universal. Rafael d'Amat, en parlar del campanar de la catedral de Girona, deia:

Té set o vuit finestrals iguals, ab campanes en cada un y algunes prou grossas y sonoras, majorment la campana de las horas, que ho és en gran manera, y tant que se sol dir que caben set sastres sentats dintre de la boca de la campana...

Paul de Kock, en la seva novel·la La pucelle de Belleville, descriu així l'actitud d'un personatge: “... ses deux jambes croisées comme celles d'un tailleur.”

Hom ha escrit amb lleugeresa, en tractar dels sastres barcelonins, que aquests, al contrari d'altres artesans, no treballaven en botigues, sinó que tots tenien llurs obradors en pisos. Es el defecte, massa general, de les afirmacions rotundes, absolutes. La gran majoria dels sastres tenien llur tenda a peu pla del carrer i solament uns pocs habitaven en pisos, quan aquests eren prou folgats i decents per a atendre la clientela distingida que hi acudia. Precisament els sastres, com els sabaters, tenien fama d'ésser xafarders i d'escorniflar tot el que passava al veïnat, del carrer estant, tafaneria disculpable si hom té en compte que així la feina se'ls feia menys pesada. Per estalvi de llum, els fadrins que cosien asseguts davant les tauletes ho feien al costat mateix de la porta de la botiga, protegits per una mampara de vidre a l'hivern, i per una gelosia al fort del sol a l'estiu.

Botiga de còfies i brodats (any 1798)

L'ofici de sastre era un dels que es prestaven més a l'intrusisme, com també el de les modistes, perquè n'hi havia molts que, sense haver arribat a mestre ni figurar en el gremi, treballaven a la casa llur i àdhuc obrien botiga. Per evitar-ho, el Gremi de Mestres Sastres va obtenir l'any 1814 una confirmació de les seves ordinacions en les quals constava que únicament als agremiats els era permès de tenir tenda de llur ofici i treballar-hi amb la corresponent llicència de les autoritats competents.

Quan va procedir-se a l'obertura dels nous carrers de Ferran, Jaume I, Princesa i la Unió, i el d'Avinyó va guanyar importància amb l'allargament de les susdites vies fins a la plaça de Sant Jaume, els sastres que, amb altres professions, s'hi establiren ja no s’instal·len en botigues, a excepció dels moderns basars de robes fetes, sinó en pisos, perquè aquelles resultaven massa grans per a llur ofici i, a més, el lloguer dels pisos sortia més avantatjós, com va succeir també a la Rambla, on es posaren amb preferència per ésser més fàcil de trobar un pis que una botiga.

Els sastres barcelonins eren destres i enginyosos i s'adaptaven tot seguit a les modes que arribaven, com ho demostren l'elegància i el bon to en el vestir proverbials en les classes distingides i àdhuc en els estaments mitjans. Es aquesta una qualitat en la qual no caben enganys, ja que un vestit ben tallat i fet a la moda és el millor títol de propaganda que pot exhibir el sastre que l'ha confeccionat.

L’esperit d’inventiva, lloable en altres professions, tenia límits racionals en l'ofici de sastre, perquè aquell estava reservat als dictadors de la moda de París o de Londres, i als nostres sastres els pertocava d'acomodar els nous figurins al tarannà i als costums dels parroquians. Es remarcable Tafany de superació i de perfeccionament en l'ofici de què donaven mostres els sastres barcelonins. En posarem uns quants exemples. A primeries de Tany 18o5, s'obria a la casa gremial dels sastres, situada a la plaça de l’Àngel, cantonada a la Tapineria, una càtedra de l’art del vestir on es donaven lliçons de dibuix, de tall i de confecció. Aquesta, diguem-ne, escola, que funcionava amb regularitat i tenia els seus exàmens a fi de curs, fou obra d'un mestre sastre intelligent, eixerit i bellugadís, anomenat Roig, al qual, per les seves múltiples activitats, deien ”En Fresseta” ja que es deixava veure pertot i, a més de l'actuació en el gremi, era prohom de la Confraria de Santa Marta dels Hostalers i els Taverners i figurava en l'Arxiconfraria de la Sang, la Confraria de Santa Agata i d'altres entitats similars.

Ultra els ensenyaments orals i pràctics, l'any 1836 Magí Pers i Ramona publica el llibre Arte de Sastrería ó Método práctico para aprender á cortar con facilidad, un volum en octau major amb vuit làmines, augmentat destres amb un suplement “que contiene lo mejor de cuanto ha esplicado su aur en sas cursos prácticos, la qual cosa demostra que Pers i Ramona va seguir els cursos prácticos”,  la qual cosa demostra que Pers i Ramona va seguir els cursos iniciats per Roig.

El 1846 surt ”El Agente de los Sastres”, periòdic teòric de l’art de la sastreria que publica excellents litografies a tot color i la redacció del qual va instal·lar-se al carrer de Ferran. Aquest periòdic el varen seguir, l'any 1849, "El Elegante” i molt després, vers el 1875, "La Moda Española Ilustrada”.

Es just que dediquem uns mots a la personalitat interessant de Magí Pers i Ramona, la qual, a més de la mestria en l'ofici, va destacar-se en diverses disciplines del saber. Pers i Ramona va néixer a Vilanova i la Geltrú el 17 d'agost del 18o3 i un cop acabats els estudis va ensinistrar-se, per vocació o per herència, en l'art de la sastreria. Tenia divuit anys quan, com molts vilanovins, va traslladar-se a l'illa de Cuba i establí el seu obrador de sastre a Matanzas, i fou tanta l'anomenada que va adquirir, que àdhuc des de l'Havana li encarregaven vestits. No en tenia prou amb l’exercici de la seva professió; en el seu cervell bullien altres idees i, sense distreure's ni un moment de la pràctica del seu ofici, va instal·lar a casa seva un gabinet de lectura, nodrit de les obres més famoses en tots els aspectes, al qual concorria un nombre selecte de persones que llegien i discutien i que arribaren a formar una tertúlia constant i animada. Pers va publicar en la premsa cubana articles crítics que signava primerament amb el pseudònim de Nuevo Fígaro” i després amb el seu nom. Assolida una regular fortuna, va tornar a la pàtria i es va establir a Barcelona, on, si bé no tenim notícia que es dediqués a la confecció, va donar classes de l'art de la sastreria, com es desprèn del llibre més amunt esmentat.

En la nostra ciutat Pers i Ramona va poder donar esplai a les seves inquietuds extraprofessionals, que tenien un vast camp d'acció, puix que eren matèria dels seus estudis la filologia, la història de la literatura catalana, les ciències polítiques i socials, la filosofia i la frenologia, a la qual va dedicarse amb fervor en l'avinentesa de l'estada a Cuba del cèlebre frenòleg Marian Cubí i Soler.

Una llista de la copiosa producció de Magí Pers i Ramona ens donarà idea de la seva variada activitat en els susdits aspectes. Heus-la aquí: Gramática catalana castellana, Emancipación poética ó nuevo tratado de Versificación..., El templo de la gloria (fragment del poema català de Josep Puigblanch acompanyat de la traducció castellana), Roudor del Llobregat ó sea los Catalanes de Grecia (poema èpic en tres cants, de Joaquim Rubió i Ors, traduït al castellà i anotat), Manual práctico de magnetismo animal, d'Alfons Teste (traduït i reformat per Marian Cubí i Soler i per Magí Pers i Ramona), "Revista Frenológica”, publicada sota la direcció de Magí Pers i Ramona, la qual forma tres volums en quart major; Cartilla de la ciencia política, al alcance de todos, Manual de Frenología, al alcance de todos, con grande acopio de ejemplos é ilustraciones, Ensayo filosófico ó sea Filosofía positiva sobre la naturaleza moral é intelectual del hombre, Historia de la lengua y de la literatura catalana, desde su origen hasta nuestros días, El instructor de las clases jornaleras, ó principios de moral, política, economía e higiene, Lo robo de Filis o sia Amor, firmesa y porfia (Tragicomedia pastoral en tres actes y en vers de Fontaner i Martell o de Fontanella. Publica-la por lo amor que sempre ha tingut y té a la literatura de sa patria, D. Magi Pers y Ramona). D'aquesta obra, Pers i Ramona va publicar-ne una traducció en llengua castellana amb el títol d'El robo de Filis.

Fou individu de l'Acadèmia de Bones Lletres, mantenidor dels Jocs Florals i collaborador, entre altres publicacions, de la "Revista de Cata= luña” que havien fundat l'any 1862 Manuel Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull i d'altres literats. Magí Pers i Ramona va finar l'any 1888, si no anem equivocats, i el silenci més profund s'ha abatut sobre la memòria d'aquest home exemplar, digne d'estima i de consideració. Nosaltres ens donem per satisfets d'haver aportat un modest record a qui, com a bon menestral, excel·lí en el seu ofici de mestre sastre i es va lliurar a les més nobles especulacions de l'esperit.

*  * *

Si per a fer-nos càrrec de la indumentària masculina de la segona meitat del segle XVIII i les primeres dècades del XIX tenim dades i documentació a bastament, l’enumeració dels sastres més destacats en aquell període, a més de difícil, ha de resultar incompleta, perquè els de l'ofici de l'art del vestir acomplien llur feina sense deixar el nom a la posteritat, i tampoc hi havia en aquell temps els ressorts de la publicitat i la propaganda impreses.

De tota manera, podem donar notícia dels sastres següents, de qui havem trobat indicis des del 1786 al 183 o, sense assegurar que fossin els millors: Josep Ginestar, del carrer del Pi; Macari Giralt, carrer d'En Ripoll; Bernat de les Cases, del Carrer Ample; Josep Antoni Bultó, prop de Santa Caterina; Alañó, carrer de Sant Antoni del Call; Manuel Portellas, carrer del Pi; Ignasi Rubira, Martí Vilaseca, carrer d'En Roca; Josep Roca, carrer de l'Hospital; Planas, a la Rambla, cantonada al Carrer Nou; Dionisi Vallaserra, carrer de les Sitges; Francesc Pusalgas, carrer d'En Rauric; Joan Bahí, a la Rambla; Josep Lladó, carrer de Sant Felip Neri; Nicolau Puntí, carrer dels Mirallers; Joan Prat, carrer dels Capellans; Manuel Sabaté, carrer del Pi; Salvador Culell, Davallada de Sant Miquel; Ramon Sampera, carrer de l'Arai; Francesc Dalmau, carrer dels Escudellers; Josep Feliu, carrer de Basea; Josep Miró, carrer de la Canuda; Josep Nicolau, carrer de la Lleona; Ignasi Balart, carrer de Sant Pere Mitjà; Mateu Regàs, Riera de Sant Joan; Antoni Camacho, placeta de Sant Francesc; Cristòfol Albert, al Regomir; Joan Isart, carrer de Lancaster; Serapi Sangerman, plaça de Santa Anna; Ignasi Gurri, Riera del Pi; Pau Barbosa, carrer de la Palla; i Riojas i Pernau, als Escudellers. Hi havia també alguns estrangers, no tant, en aquest ram, com modistes, i consignem, com els més coneguts, monsieur Faus, francès, establert al Carrer Nou de la Rambla, el qual tenia mostra al balcó; Jacint Franzi i Pasqual Bevilaqua, italians, establerts, respectivament, al carrer de la Bòria i a la plaça del Palau.

Podríem afegir-hi el pare de l'acabalat Baltasar de Bacardí, que fou sastre, humil origen que el seu fill no amagava, però estem mancats d'antecedents per a dir més del que deixem anotat.

Creiem inútil d'advertir que els sastres relacionats no tenen història i, si en tenen, no la sabem, a excepció de dos que es distingiren en diferent caire i amb caràcter merament anecdòtic. Ens referim a Josep Ginestar i a Bernat de les Cases.

De Josep Ginestar, conegut pel motiu d’en Po”, sastre, en devem notícia al baró de Maldà, que tenia raó de conèixer-lo prou per haver estat estadant de la botiga de la seva casa-palau del carrer del Pi, fins que va traslladar-se, l'any 1798, al carrer de l'Hospital.

El sastre Josep Ginestar era un exemplar típic d'aquells menestrals de bon humor que abundaven tant a Barcelona, els quals tenien la virtut de compaginar l’amor al treball amb la platxèria, de manera que, posades ambdues vocacions al fil de la balança, no pesava més l'afecció que l'obligació, ans bé els plats es mantenien al mateix nivell. Quan es tractava de trescar, en Po no mirava hores i molt sovint, en feines de compromís, s’ajocava quan els galls cantaven o es llevava a punta de dia. Fora d'això, Ginestar era un "bútxara”, la xera del barri, amatent sempre a prendre part activa en totes les expansions populars per iniciativa pròpia o bé sollicitat pels amics de borina perquè, com deia Rafael d'Amat, era `home de tarumba”, ”pare de la broma”, ”un dels valents que hi ha en Barcelona, més conegut que la sarna”. En xeflis, fontades, festes de carrer, esquellots, comèdies i saraus de Carnestoltes, era el número u, i com aquells actors que convençuts de la seva vàlua no rebutgen cap paper, per insignificant que sigui, perquè saben que en tots han de lluir-se, a Po Ginestar tant se li'n donava dur un ciri com el penó de la processó de la gresca i així tan aviat el veiem fer cadeneta per al guarniment del carrer com emparaular els músics i en les funcions d'aficionats, quan no representava, arranjava l'escena, posava en rengle les cadires, encenia i apagava els llums, recollia les entrades i tenia cura, sobretot, del vestuari.

En veritat, no anava sol ja que era el cap de colla d'uns tranquils com ell, inseparables, com en Jeroni, fuster, Manuel, sastre, Francesc, cotxer, i un sabater del carrer del Pi, ajudats, sempre que s'esqueia, pels fadrins i aprenents de la botiga.

Malgrat aquest aspecte xiroi de la personalitat de Ginestar, no era pas un sastrinyoli, com podria sospitar-se. El carrer i la casa que habitava fan creure que havia de tenir bona parròquia i que els seus guanys no devien ésser menyspreables; l'any 1793, quan hi havia encesa la guerra entre Espanya i la França de la Convenció, va construir una tenda de campanya per al comte de Darnius i molts anys després, el 18o7, fou l'encarregat de guarnir el bou que va precedir la processó que va celebrar-se amb motiu de les solemnes festes de la beatificació del doctor Josep Oriol.

El treball de sastre i les facècies sens fi ni compte de Josep Ginestar eren amenitzats, si així pot dir-se, amb les continuades i sorolloses baralles amb la seva muller, que devia plànyer-se que, entre una cosa i l'altra, descurava el manteniment del caliu familiar mentre no creixia gens el bossot dels estalvis. Així, quan el sastre va mudar-se al carrer de l'Hospital, al costat de la placeta de Sant Agustí, el baró de Maldà escriu, a manera de comiat: ”Anantsen ell de la botiga, acabats los pastorets y broma en lo carrer del Pi. Déu li doni quietut y pau amb la familia.”

En Bernat de les Cases feia una altra sonada. La política l'atreia i es va fer veure — malveure – pel seu enfervoriment vers els principis de la Revolució Francesa, llavors en ple esclat. Ja era estrany que un home que practicava un ofici sedentari i que per les seves relacions amb persones benestants hom havia de suposar imbuït d'idees conservadores es deixés guanyar per la fúria devastadora dels jacobins, ja que, en aquest punt, Bernat de les Cases era dels qui hom titllava d’endimoniats”. Tenia el seu obrador al Carrer Ample, tocant a la placeta de la Mercè, i és de creure que el contacte amb els emigrats francesos, entre els quals hi havia agents emboscats dels revolucionaris, els quals vestia, el féu simpatitzar amb la nova ideologia. Suposem que la seva actuació no devia ésser purament platònica, sinó que, en allò que li permetien les circumstàncies, feia circular fulls clandestins i papers prohibits, com ve a demostrar-ho que, a darreries del febrer del 1793, fos empresonat, per creure'l compromès en un complot revolucionari que deien que s'havia forjat a Barcelona per unir la ciutat i tot Catalunya a la França convencional. Es per aquest motiu que sona públicament, per primera vegada, el nom de Bernat de les Cases.

Barcelona, en aquell temps, estava envaïda per una munió d'emigrants francesos, i encara que la majoria eren nobles, religiosos, hisendats i comerciants que havien fugit dels horrors de la Revolució, la gent temorenca no veia amb bons ulls aquesta invasió pacífica, puix que cada francès se'l representava com un enemic en potència, disposat qualsevol dia a ensenyar les urpes contra les nostres institucions tradicionals. Els cafès, els passeigs i els centres de reunió eren vigilats com a possibles caus de conspiració i més d'una vegada, abans que esclatés la guerra amb França, hom havia pensat d’ordenar l’expulsió o l'internament de tots els francesos a Barcelona, tant els domiciliats com els emigrants, a excepció dels eclesiàstics i d'alguns altres notòriament no suspectes.

Fos realitat o una alarma creada en la imaginació febrosa dels espantadissos, el cert és que en la nit i la matinada del 25 i el 26 de febrer del 1793 els mossos de l'esquadra van fer una agafada de francesos i de catalans acusats de formar un complot revolucionari. Entre els catalans, hi figuraven un sastre del carrer de la Mercè, un fadrí courer de la Bòria, un armer, un fonedor de les Drassanes, un lacai d'una casa de senyors i en Bernat de les Cases, que amb l'altre sastre agafat en feien dos del mateix gremi. Es deia que se'ls havien trobat papers sediciosos, però cap arma ni explosiu. El resultat final d'aquest procés no el sabem, però ben segur que no va passar res de particular, puix que Bernat de les Cases torna tranquil·lament a la seva botiga que, pocs anys després, trasllada al Dormitori de Sant Francesc, per instal·lar-se més tard al seu obrador d'abans, del Carrer Ample.

La invasió napoleònica no va fer canviar les idees de Bernat de les Cases, ans bé es comportà com un afrancesat acèrrim, no pas teòric sinó al servei del govern intrús. El seu veïnatge amb la modista francesa madame Cardansel havia d'ésser propici a les seves relacions amb els invasors, ja que el veiem nomenat comissari de policia del barri —aquest és el punt més lleig de la seva conducta -, càrrec que va ocupar fins al 1814, data en què els francesos abandonaren la ciutat. Bernat de les Cases, com molts d'altres, fou objecte d'empresonament i procés amb l'agreujant d'haver obtingut i exercit un càrrec de confiança atorgat per les autoritats franceses. Ací acaba la història de Bernat de les Cases, almenys per a nosaltres, ja que no sabem si fou condemnat o no, encara que, en aquest cas, no consta que sofrís una pena important, com tampoc si va tornar a obrir la botiga.

Del cens, prou nodrit, que podríem formar de sastres vuitcentistes, ens interessa fixar més aviat els llocs d'emplaçament i desplaçament de llurs obradors en la ciutat que no pas una relació de noms que ens diria poca cosa, encara que farem esment dels que assoliren més fama en el temps dels nostres avis.

Deixant de banda les botigues establertes d'antic a la plaça de Santa Maria i als carrers d'En Gignàs i dels Canvis, ens trobem l'any 185 o amb I jo sastres, 48 dels quals estan situats a la Rambla i als carrers afluents, i la resta en altres llocs de la ciutat. La mateixa proporció es guarda deu anys després, en què comptem 187 sastres, i arribem al 1885, en què els 220 obradors que tenim a la llista, exceptuant-ne els basars, es reparteixen per tot Barcelona, però els més importants continuen addictes al centre de la ciutat: 23 a la Rambla, 8 al carrer de la Unió, 7 als Escudellers, 12 al carrer de Ferran, 10 al Carrer Nou de la Rambla i 19 al carrer de l'Hospital. Aquest carrer veu augmentat el nombre de sastres, ja que d’I I que n'hi havia l'any 1860 puja a 19. En la resta, es remarca un desplaçament de les botigues dels carrers dels Escudellers i d'En Gignàs; aquestes, als carrers de l'Hospital i Nou de la Rambla, i les altres a la Plaça Reial i als carrers de la Princesa i Avinyó.

Anomenar els sastres de més crit en la segona meitat del segle XIX és un xic compromès, perquè ens exposem a omissions sensibles, però les sastreries que esmentem eren cases ben acreditades i prou conegudes dels elegants barcelonins. Tals eren: Ermengol Bonis, del carrer de Cervantes; Manuel Galve, Ignasi Morell, del carrer dels Escudellers; Baldiri Puigvert, de la rambla de les Flors; Josep Bracons, de l'Arc de Sant Agustí; Josep Llausàs, carrer de la Unió; i Josep Serra, Pere Pastells i Josep Monràs, carrer de Ferran.

D'aquests sastres, Ignasi Morell i Josep Monràs eren els preferits per la creme barcelonina, ja que, a més d'un gust personal i de comptar amb excel·lents talladors, deux et machina del bon sastre, estaven sempre al corrent de les darreres novetats de Londres, ciutat que, en indumentària masculina, exercia una indiscutible hegemonia.

També tenia molt nom Josep Maspere, ”sastre gras d'aquí al darrera”, com li digué Serafí Pitarra en una de les seves gatades, el qual fou honorat, l'any 1872, amb el títol de comanador de l'orde de Carles III, però el seu estil era extremat en excés i només s'hi avenia el jovent que presumia d'una elegància desorbitada.

Les modistes

Es curiosa l'evolució del significat de certs mots a través del temps i de les habituds. Abans, "modista” volia dir el qui seguia les modes o les creava, però ara, i fa molt temps, es dóna aquest nom al qui confecciona vestits per a senyores. Escauria millor anomenar ”costurera” la modista -couturière, en francès–, equivalent etimològicament a ”sastre”, amb la diferència admesa de l'abillament femení o masculí, deixant per als modistes, mascle o femella, l'invent dels models, pel mateix motiu que en música, per exemple, es distingeix el compositor de l'executant. La vanitat, camuflada en el prestigi, hi juga un paper important i no hi deu haver cap modista, admetem definitivament aquesta qualificació, que vulgui sotmetre's a gratcient a una inferioritat professional, si així se la considera. Si els francesos, singularment els parisencs, àrbitres de la moda femenina, adopten el nom de couture aplicat a l'art del vestir, a nosaltres ens ve una mica a repèl, perquè "costura” era, antigament, l'escola rudimentària on les noies aprenien a cosir, sargir i aparracar i, a més a més, algunes nocions elementals, molt primes, de lectura i escriptura. ”Costura”, doncs, aplicada a un obrador de modisteria semblava més aviat depriment, i ho diem en pretèrit perquè ara de costures no n'hi ha i, en canvi, les millors cases de modes es fan un goig d'afegir al seu nom el d’’’alta costura”.

Com seguien les modes i les aplicaven les modistes o costureres barcelonines -tant se val!- quan les comunicacions eren escasses i difícils i no hi havia figurins estampats? Si es tractava dels vestits clàssics de la pagesia o dels menestrals, rai, perquè cada contrada tenia el seu estil, que tampoc no era immutable perquè a ciutat, sobretot, els abillaments típics es contaminaven de la indumentària que s'importava per a ús dels senyors. Hi havia dos camins: anar personalment als centres d'origen a copiar o estergir models -cosa, si no impossible, difícil — o fer-los venir ací. La segona fórmula era la més pràctica i preferida, i no és pas que arribessin, salvant comptades excepcions, vestits complets, com si diguéssim, a punt de posar, sinó en miniatura, però sense mancar-hi cap detall. Venien nines, perfectament abillades, que les modistes exposaven per tal de presentar les novetats dels vestits femenins. Així, doncs, moltes de les nines del segle XVIII que figuren en les col·leccions no eren pas sempre una joguina, encara que després, quan havien acomplert el seu objectiu, es destinessin a esplai de la mainada. Un llibre francès, del qual no havem retingut el títol però conservem la referència, parla, l'any 1783, de “l'expédition mensuelle de la fameuse poupée de la rue Saint-Honoré, qui allait répandre les grâces françaises dans toute l'Europe". No sabem si aquesta nina famosa va arribar a Barcelona, però les altres sí. Pel novembre del 1786, surt a París el "Cabinet des Modes ou les Modes Nouvelles”, que hom suposa que fou el primer periòdic dedicat, en definitiu, a expandir les modes parisenques, ja que es creu que, abans, s'havien fet provatures no reeixides de publicacions similars. Des del moment que aquestes revistes es consoliden i s'escampen per tot el món, i motiven que a cada país en surtin de pròpies, la tramesa de nines-models ja no tenia objecte. De totes maneres, durant molts anys, les nostres modistes abillaven nines a la darrera moda com després les substituïren per petits maniquins sense cap, amb vestits de paper.

Advertim que amb el nom de ”modes” s’entén tant la confecció de vestits com de capells per a senyora, i es dóna sovint el cas que amb aquesta denominació es determina exclusivament l'especialitat de les cofadures femenines, mentre que el que es refereix a abillament, pròpiament dit, s'anomena confecció". Tinguem present que, al principi, les modistes feien indistintament vestits i capells i, a més, venien o confeccionaven flors artificials per a l'adornament de la indumentària, tant del cap com del cos.

Si fem una relació de les modistes que treballaven a Barcelona des del darrer quart del segle XVIII fins a temps molt propers, observarem la gran preponderància de les d'origen francès, seguides, a força distància, però, de les italianes, sobretot aquestes en època més llunyana. No ens estranyi. Tot el que venia de França, especialment de París, tenia un cachet de distinció, i si ací es rebien a mans besades les modistes que duien les pràctiques i la gràcia de l'ofici de llur país, també eren moltes les que s'acollien a la nostra ciutat, per diverses circumstàncies, per creure amb raó que havien de trobar-hi un lloc propici per a treure profit de llurs habilitats, encara que no totes fossin parisenques, malgrat que la majoria ho volgués fer creure.

El punt culminant de saturació s'escaigué arran de la Revolució Francesa, quan acudien a Barcelona en corrua els fugitius de l'abrandament del país veí. Amb els emigrants vingueren les émigrettes en nombre impressionant, o sigui les modistes que es feien el càlcul de vestir llurs compatriotes i, a més a més, les nostres conciutadanes.

Ben segurs molts dels emigrats que la contrarevolució seria joc de poques taules i que la flamarada convencionalista s'apagaria aviat com un foc d'encenalls, bastants modistes, que no havien llogat un pis o una botiga, s'establiren interinament a casa de perruquers i de perfumistes, també fugitius, o bé posaren a les fondes de més anomenada, com les d'El Falcó, La Fontana de Oro, El Escudo de Francia i El Grífol de Plata, en les quals s'estatjava també el bo i millor dels emigrats.

La truita no es gira, com vulgarment es diu, tan de pressa com hom espera i mentre els nobles i els potentats anaven esgotant llurs reserves pecuniàries, fins al punt que el ”Diario de Barcelona” publicava anuncis de venda de carruatges, joiells i altres objectes de valor, les modistes, com altres professions afins en el ram sumptuari, hagueren de pensar a anar-se'n a d'altres llocs més avinents o bé situar-se definitivament a Barcelona, on, després de tot, havien aconseguit imposar unes modes que capgiraren els vells costums en l’art del vestir.

Segurament en algun arxiu oficial hi deu haver una relació dels emigrats francesos que s’instal·laren a Barcelona, puix que llur entrada i llur estada eren rigorosament registrades, la qual ens facilitaria una informació exacta de les modistes franceses que passaren per la ciutat. De totes maneres, podem deduir la importància de la integració d'aquest element foraster en la professió costurera per les dades que havem recollit al vol i que consignem per èpoques seguides, la qual llista, incompleta però indiciària, ens demostrarà com s'anava renovant la importació de modistes franceses ja que, naturalment, les que hi havia a mitjan segle XIX i anys posteriors, per exemple, no eren pas la successió directa de les que vingueren en el segle XVIII.

Del 1797 al 1809: a més dels modistes, homes i dones, l'existència dels quals consta però de qui no sabem el nom, podem anotar els següents: Mònica Duto, a la Rambla; Suzanne Ponti, al pla de la Boqueria; Parodi, monsieur Piffard, al Carrer Nou de la Rambla; madame Roca, carrer de la Boqueria; madame Cordansel, Carrer Ample; Antònia Fosembas i Veuve Roussel, al carrer dels Escudellers. Aquesta darrera, que després va formar societat amb d'altres compatriotes, tenia un negoci complex, puix que, a la botiga, va posar-hi venda de perfums, dolços, confits, vins i xarops i l'obrador de modista va instal·lar-lo al primer pis.

Havem al·ludit, en altre lloc, a la presència de modistes italianes a Barcelona. En realitat, el seu nombre és remarcablement inferior al de les franceses i insignificant en relació als italians que es dedicaven a d'altres activitats, especialment a l'hostalatge, la qual indústria arribaren a agabellar.

Cap novetat a assenyalar durant els sis anys d'ocupació de la nostra capital per les forces napoleòniques. En aquest temps varen arribar molts cuiners i cafeters francesos, però poques modistes. Es comprèn: els invasors necessitaven fondes i cafès, però, quant a les modes femenines, amb els obradors llavors existents ja n'hi havia prou i massa perquè el temps no era pas propici al lluïment.

Del 1850 al 1875: Francesc Chavani, Marie Petitjean, Eugènia Mallart, Raimonda Marciale, Melaine Abadie, Rosa Arto Osten, Pere M. Aygel, Francesc Buchon, Evarist Bergasse, M. Curel, Chavany, Joan Lesbaix, M. Marrasse, Adela Tamisier de Guizy, Teresa Tore, Antoni Fournol, Maria Freilon, Antònia Fremont, Clemència Merle, Esther Noël, Maria Pinal, Manuel Sangés, Paulina Spencer, Maria Verrier, Maria Montagne, madame Augusta, madame Vignaux i mademoiselle Delaporte, els obradors de les quals radicaven principalment a la Rambla, al Call i als carrers de Ferran i Avinyó.

Com a modistes del país, tenien molta anomenada la Marieta, del carrer del Call; la cèlebre Dotti i, més ençà, Laura Giralt i la Maria de Mataró. La Dotti era una firma que va vestir quasi tres generacions barcelonines, al carrer del Call, primer, i després al carrer de Ferran, i si bé pel nom sembla italiana, la podem considerar com a nostra perquè la primera que es va dedicar a les modes era filla de Joan Dotti, el botiguer de robes establert d'antic al carrer de la Boqueria.

El règim de treball de les modistes era distint del dels sastres ja que no estaven constituïdes en gremi, com aquests, i mancaven d'ordinacions reguladores, la qual cosa explica l'afluència incontrolada i no subjecta a cap restricció de modistes estrangeres. Hi havia aprenentes, oficiales —equivalents als fadrins dels gremis- i encarregades, però aquesta gradació era motivada pel mèrit o per determini de la mestressa, que tampoc no havia de menester passar per cap prova ni examen puix que es fiava de la destresa i del bon gust per a guanyar-se la parròquia.

La labor de les noies dedicades a l'art de l'agulla era penosa i no gaire ben pagada, a excepció de les que tenien el privilegi o la sort de figurar com a caps d'ala en obradors d'anomenada. Sobretot no coneixien límit en les hores de treball, que depenien quasi sempre de les vicissituds de les emproves, i, al fort de les temporades, les vetlles eren contínues. El bon humor i l'alegria de les modistetes, dots de la joventut, amorosien la tasca i trobar-se en companyia feia que les unes animessin les altres. S'ha dit que la tafaneria és innata en les dones i no era estrany que a les noies no els passés res per alt del que podien contemplar des del mirador de la taula de cosir, i si es donava el cas que a la casa del davant, balcó per balcó, hi hagués unes dispeses d'estudiants o un obrador de sastre o de qualsevol altre ofici, el flirteig i la correspondència mímica feien passar alegrement les hores, sobretot al bon temps de la primavera i de començos d'estiu. Altrament, sempre hi havia motiu de conversa i de distracció: confidències de penes, de goigs i d'esperances, el comentari de la darrera novella llegida -eren preferides les que causaven angúnia o feien plorar-, els balls, les festes de barri, les mateixes modes, la contalla d'un acudit picant que feia enrojolar les més tímides, tot era motiu de platxèria, i quan no tenien res més a dir, esclataven en cantúries que convertien obrador en una gàbia de calàndries. Ja era menester que la mestressa o, en el seu lloc, l'encarregada posessin ordre de tant en tant perquè, contràriament, allò hauria semblat Xauxa. Si les que dirigien l'obrador tenien mal geni o eren excessivament serioses, les noies havien de limitar llurs expansions a l'hora de berenar i en la resta de la jornada solament podien parlar en veu baixa i amb la vista fita a la feina.

Les aprenentes eren regularment l'escarràs i l'ase dels cops, tant de la mestressa com de l'encarregada i les oficiales. Elles havien d'anar a buscar aigua a la font, netejar l'obrador, posar les coses en ordre, recollir els fils, les agulles i les andròmines en doina, i si tenien la dissort d'ésser un poc betzoles o aturades, eren objecte de mil bromes o vituperis, sobretot el dia dels Innocents.

Les modistetes eren i seran sempre la joia de la ciutat, les flors fresques i enciseres que donen una nota d'alegria i lluminositat als nostres carrers. Gracioses i gentils, cofades, segons les èpoques, amb l'airosa cofieta o el mocador de pita o amb el cap descobert, tot lluint llur vestit, que, per modest i senzill que fos, ja es veia que s'havia encomanat de la moda del dia, les contemplem amb la gran capsa o la panera sota el braç i fan girar la testa a més de quatre, vells, madurs i joves. Quan sortien a colles del treball, garlaires i rialleres, semblaven vols d’orenetes que amb llur xiscladissa feien la competència als pardals de la Rambla. En acomiadar-se les unes de les altres els dissabtes a la vetlla i donar-se cita sovint per anar juntes a passeig, al ball o la comèdia, es deien la frase ritual: ”Veniu, que riurem!”

Això si no tenien promès, perquè s'hauria considerat molt desgraciada la modisteta a qui no fes l'aleta un jovencell ben plantat. Les minyones de servei tenien preferència, ja és sabut, pels soldats i els minyons adroguers; els companys habituals de les modistes eren, regularment, fadrins velers, estudiants i dependents de merceria. Les relacions amb els estudiants acostumaven a ésser efímeres, sobretot quan aquests acabaven la carrera i ells o llurs pares tenien unes altres intencions; sigui com sigui, tenien l'encís ingenu i tremolós del primer amor, recordat després amb enyorança.

Direm quelcom de l'evolució de les modes femenines? Déu ens en guard! Ni poc ni molt. Hi ha en aquest respecte una profusa i variada bibliografia que, esguardada en conjunt, fa feredat. A més, que el que poguéssim explicar ja ho havem fet amb la limitació obligada i dins del que havem cregut necessari.

Una modista com cal no havia de reduir la seva missió a confeccionar admirablement un vestit a la darrera moda, sinó que completava la seva obra tot afavorint el tipus de la parroquiana i posant-lo a la "línia”, prima o revinguda, segons s'estilés, gràcia que era molt estimada i agraïda per les senyores. No era cosa fàcil ”aprimar” un cos que per naturalesa era més aviat gras; a més de la cotilla, hi feien molt l’elecció del color de la roba i la combinació de ratlles i plecs. Engruixir ja no oferia tantes dificultats, si bé era motiu de sàtires i bromades. El romanço Les modes del dia deia, per exemple:

Es magra com un panillo,

ni té davants ni detràs,

i quan va pel carrer sembla

el mateix que un bot inflat.

Els mirinyacs i els polissons, additaments que ara ens fan escruixir i que abans les senyores lluïen amb molèstia evident, però de gust per tractar-se de fer acatament a la moda imperiosa, van donar força matèria als qui escrivien romanços i sainets. Des de l’entremès El verbal del cul postís fins al romanço Lo conill y l'indiot o sia el contrabando atrapat a sota del mirinyach, els humoristes més o menys xarons tingueren prou corda per a satiritzar aquestes peces bombades i incòmodes que, l’una després de l'altra, primer el mirinyac i després el polisson, varen dominar durant més de mig segle.

Basars de robes fetes

Abans, el qui volia un vestit havia d'encarregar-lo al sastre, portar-hi o triar la roba i, després de preses les mides, li calia passar pel neguit de les emproves fins al dia de poder-lo estrenar, que no era sempre el desitjat, sobretot quan la temporada estava al ple del tràngol de la feina. Quant al preu, variava segons la importància del sastre i, consegüentment, les possibilitats econòmiques de l'interessat. Només els sastres de la plaça de Santa Maria i del carrer de les Caputxes i alguns, no gaires, dels carrers d'En Gignàs i dels Canvis venien robes fetes, però quasi exclusivament per a l'ús de mariners, pagesos, petits menestrals i altra gent que portés pressa.

Es deu a Ramon Bosch, sastre de la Rambla, la implantació, l'any I 8o7, en la nostra ciutat de la venda, en gran, de les robes confeccionades, novetat que va anar estenent-se i prenent grosses proporcions fins a revolucionar l'art del vestir.

El mateix Bosch ens explica el motiu i l'abast de la seva empresa:

Habiendo corrido varias ciudades, la villa y corte de Madrid y parte de Francia, y visto que para servir al Público había establecidas en muchos lugares algunas tiendas en las que, á más de hacerse los vestidos que se manden, se halla una completa provisión de toda clase de vestidos para hombre, y al último gusto; y viendo por otra parte que carece de tal útil comodidad la capital de este Principado, por cuyo motivo ni pueden los estrangeros viajadores quedar repentinamente servidos, como puede convenirles muchas veces, ni aun los moradores de ella pueden satisfacer con la celeridad que en varias ocasiones se desea, el antojo ó gusto de un vestido de esta ó la otra moda, tela, & C., he resuelto para comodidad del Público establecer una tienda á semejanza de las referidas. En ella, no solamente se trabajarán todas las piezas de vestidos que se pidan, según el gusto ó moda que cada uno deseare, sí que también se hallarán ya trabajados con las mismas condiciones de varias modas y gustos del día, y de diversos tamaños proporcionados á estatura de cada uno, á fin de que quantos quieran valerse de esta comodidad, puedan hallar en un momento la satisfacción de su deseo.

Es segur que, si el sastre Ramon Bosch no hagués iniciat aquesta innovació, uns altres l'haurien establerta, ja que s'avenia a les correnties dominants en les principals ciutats europees, però no se li pot treure el mèrit d'haver-la instaurada a Barcelona.

En realitat, la venda de robes confeccionades tenia molts avantatges, tant per al comprador com per al sastre, com procurarem demostrar. Un hom podia tenir el vestit de seguida i comprovar si li esqueia, sense esperar l'emprova ni interpretar-lo a través del figurí estampat, com també si la roba que havia vist en peça, o segons mostra, oferia, un cop confeccionada, l'efecte desitjat. Altrament, hom podia triar i escollir, entre molts vestits, el que li convingués. Quant a qualitat, no hi havia diferència perquè depenia també del preu, si bé en els vestits fets acostumava a ésser més econòmic perquè no era el mateix encarregar unes peces que trobar-les confeccionades. Això sí, havia de pagar al comptat perquè en aquest negoci generalment no es fiava, però el comprador podia fer amb facilitat els seus càlculs perquè cada vestit tenia el preu fixat i, si no el volia demanar, prou que l'exhibien els figurins corporis que hi havia a fora i a dins l'establiment, a més dels catàlegs que era costum de repartir amb profusió. Els sastres, per la seva part, podien anar fent i amuntegant vestits, sense mirar gaire prim, alliberats de l'angúnia de servir i complaure els gustos, els capricis i les exigències del client; però apressem-nos a dir que, per posar en marxa aquest negoci, es necessitaven una organització acurada i un capital bastant considerable.

El secret de l'èxit consistia a girar molt amb un benefici petit, i per a aconseguir el màxim de vendes calia limitar les despeses al mínim possible. Els vestits es feien, naturalment, en sèrie i en grans quantitats -això darrer era una base fonamental - i s'havia d'estalviar la roba bé no deixant gaire marge als costats de les costures o aprofitant les peces, en tallar els vestits, de manera que no sobressin retalls. Si es disposava de capital suficient -element també essencialíssim -, hom podia comprar a les fàbriques i als magatzems grans partides de robes i beneficiar-se del descompte i, pel mateix sistema, quantitats importants de botons, sivelles i altres adminicles. També es procurava l'economia en el cost de la mà d'obra, que era la part més llastimosa per als qui treballaven per a establiments d'aquesta mena. Una sastreria de robes fetes que anés endavant i assolís un bon volum de vendes podia permetre's el luxe de pagar uns talladors experts, potser millor que un sastre de nota, però s'escatimava generalment el preu de la feina dels confeccionadors, tant per mantenir l'import en venda dels vestits com per plantar cara a la competència, que, en aquest article, va anar adquirint proporcions extraordinàries, prova que el negoci reeixia. Es veritat que la indústria de robes fetes donava feina a una infinitat d'obreres especialitzades, com les sastresses pròpiament dites, les pantaloneres, les armilleres i les que obrien traus, les quals efectuaven la labor al mateix establiment o bé en llur domicili. Tenien, quasi sempre, feina assegurada tot l'any, però a costa de quantes privacions! El qui es vanava de lluir un vestit que li costava pocs diners no pensava que aquella barator era amargada pels sofriments, la misèria, la fadiga i la pèrdua de la salut de les que deixaven, si més no, la vista darrera l'agulla.

Ens interessa de fer avinent que aquest mal no era pas exclusiu de Barcelona, ni de bon tros, ja que es manifestava potser amb més duresa i crueltat en altres grans capitals, com París, per exemple, i en una de les èpoques de més esplendor, precisament. Com que no ens plau de llançar al vol certes afirmacions sense fer-les seguir de la comprovació corresponent, copiem aquest paràgraf extret de l'obra Paris en miniature. Guide pittoresque du voyageur, de F. Lemaistre, publicada l'any 1855, a les envistes de la gran Exposició Universal que anava a celebrar-se a la ”Ville Lumière”:

Les confectionneurs, (...) il faut dire qu'ils n'ont pas les meilleurs ouvriers, ou que du moins les ouvriers qu'ils emploient sont faiblement retribues. La n'est pas le beau côté de l'affaire, au point de vue philanthropique. Le salaire des ouvriers employés a la confection est tombé pour quelques uns, par suite d'une concurrence efrénée, a un minim um affligeant, et l'on assure que de malheureuses femmes travaillent pendant douze heures pour gagner quarante ou cinquante centimes.

Els establiments de robes confeccionades feien, per altra part, un bon servei als menestrals, empleats de poc sou, petits rendistes, forasters que volien sortir vestits de la ciutat i a tots aquells qui no tenien manies quant a la pulcritud en l'execució ni en la mida perfectament ajustada a llur cos, ja que referent a anar a la moda no hi havia res a objectar, puix que aquestes botigues, si no es tractava de desfer-se d'algunes rampoines arraconades, que algú o altre arreplegava a un preu més baix, acostumaven a seguir els darrers figurins. Cap elegant, però, no s'hauria rebaixat a vestir-se en una sastreria de robes fetes i si alguna vegada, per qualsevulla circumstància, com un dol, un viatge d’improvís o un altre cas d'urgència, adquiria un d'aquests vestits, s'apressava a treuren l'etiqueta, que era costum de cosir sota el coll de la peça principal -levita, jaqué, americana, sobretot, etc. - per tal que no es descobrís que vestia robes de basar, perquè "basars” era el nom genèric que havien adoptat els establiments d'aquesta mena.

”Basar” és un mot d'origen àrab equivalent a fira o mercat destinats a la venda, l'exposició i el canvi de mercaderies. Aplicat al comerç de l'Occident, s’entenia com a basar la reunió d'un cert nombre de botiguers en un mateix edifici o en un carrer cobert amb vidres. Tenim, com a exemples típics, el Palais Royal i el Véro-Dodat, a París, i, a Barcelona, l'avinguda de la Llum i les Galeries Maldà; els magatzems El Siglo de la nostra ciutat, als quals, per llur importància, dedicarem un capítol a part, tenen la característica d'un autèntic basar pel gran nombre de seccions de diversa índole, com si fossin tendes, que contenen. Abusivament, va començar a donar-se el nom de basar a les botigues de robes confeccionades i, després, es va estendre als establiments de mobles, de quincalleria, d'efectes d'escriptori i d'altres modalitats comercials, fins que ara s'admet com a basar la botiga gran en què es venen moltes menes d'articles.

L’exemple del sastre Ramon Bosch en obrir a Barcelona el primer ”basar”-diguem-ho així — de robes fetes fou seguit per d'altres establiments que es transformaren o es muntaren de nou, ja que aquest sistema de confeccions corresponia a una evolució general en la professió del vestit, però fins a mitjan segle XIX no es funden els grans obradors i els magatzems o les botigues que donaren to i importància al comerç barceloní dels quals resten, precisament, en plena activitat, alguns dels primers que s'establiren, amb la particularitat que aquests, com alguns altres que ja no existeixen, no foren obra de barcelonins, encara que els fundadors s'aclimataren tot seguit als nostres ambients i costums, perquè ací dominava més, com havem dit en començar aquest llibre, l’instint de la petita tenda familiar, en contrast amb altres empreses de gran volada dutes a terme per conciutadans de naixença o trasplantats d'altres comarques catalanes.

L'any 1857 es distingeix per l'obertura de nombroses i luxoses botigues de robes, entre les quals figuren, en primer terme, els basars La Ciudad de Barcelona i El Aguila, establert el primer al carrer de Ferran i el segon a la Plaça Reial, cantonada al carrer del Vidre. El Aguila sembla que existia ja uns anys abans, i fou una de les primeres grans botigues que es varen installar a la nounada Plaça Reial. Tot seguit aquest basar va atreure l'atenció general i la seva fama va anar creixent ací i a fora, tant per la seva grandària i bona presentació, com per l'extens assortiment de vestits confeccionats que posseïa i les ramificacions que havia establert a la península i a Mallorca. Hom admirava

la espaciosa tienda, con su despejada galería y sus vastos talleres, donde se cosen las prendas con máquina con la mayor celeridad y perfección. Son sorprendentes el buen gusto y el lujo con que todo se halla dispuesto. Más de ciento cuarenta luces, repartidas con simétrico esmero, iluminan todas las dependencias, de modo que presenta de noche la perspectiva de un elegante salón.

Al cap de poc temps, els germans italians Michele i Giovanni Pantaleoni, de Lucca, munten un altre gran basar de robes fetes al carrer dels Escudellers i, com a marca o senyal, hi posen una pantera i un lleó, derivats gràfics del nom Pantaleoni. Es dedicaren particularment a l'especialitat, no explotada llavors encara, de vestits per a nois i, més tard, als uniformes per a collegis i empleats de corporacions oficials i privades.

El foc estava romput i ben aviat apareixen nous basars per l'estil, com Al Profeta, carrer dels Escudellers; El Cid, carrer d'Avinyó; Al León Español, a la rambla de Santa Mònica; Bazar de Cervantes, plaça de la Verònica, cantonada al carrer de Cervantes; La Novedad Europea, Escudellers; El Louvre, carrer de l'Argenteria, i molts d'altres.

Alguns d'aquests basars es dedicaren també a la confecció de robes a mida, però, convençuts que la barreja de les dues especialitats, la de peces fetes i les confeccions expressament per encàrrec, era un inconvenient, hi hagué algunes cases que obriren, en un altre lloc, botigues dedicades exclusivament a servir vestits a la mida, procurant donar a aquestes una denominació distinta de la de basar per tal de no desvetllar els escrúpols de la concurrència elegant que hi acudia.

La nostra relació seria incompleta si no parléssim del Feo Malagueño, un nom i una figura popularíssima en la Barcelona del Vuit-cents. Ningú no sap com es deia, quan va venir ni la data exacta en què va deixar la ciutat, on, per espai de vint anys llargs, es va fer conèixer de tothom. A les primeries se'l veia Rambla amunt i avall abillat a l'estil del seu país -gec curt, armilla groga amb gires i barret d'ales amples - lluint "pan i toros” i unes ufanoses patilles i amb uns quants pantalons a coll que oferia a preus baratíssims. No va desmentir mai la raça, ni el tipus, ni el ceceo de la seva vèrbola ambulant i pintoresca, però sí que contradeia, amb els fets i la conducta, la indolència que hom atribueix generalment als andalusos per qüestió de temperament o de clima. El Feo Malagueño era un treballador infatigable i acomplia amb religiositat els seus tractes. Havia vingut a Barcelona a obrir-se pas i a fer fortuna per mitjans honestos, i va aconseguir-ho, ja que podia seguir-se, podríem dir dia per dia, com anava progressant i estenent el seu negoci, primer com a ambulant i, finalment, posant un dels basars més grans de Barcelona dins del seu gènere. Un altre, com molts feien, se n'hauria anat a Amèrica; ell va aturar-se a Barcelona i en va tenir prou.

Qui li feia les peces de roba que venia bo i passejant? Misteri. Al mig de la Rambla, on solia situar-se, com hem dit, quasi sempre, o dins una escala o en un racó de cafè, prenia la mida al qui interessava comprar-li pantalons. Si els que duia no convenien, l’emparaulava per a demà, i a l'hora exacta compareixia amb els pantalons posats a la mida. Mai no tenia un no, tractant- se de feina, i deia: “En mi país hay muchos que cuando han comido no quieren trabajar; pero yo, aun que esté harto, me hago cargo de que no he comido todavía y pienso además en la comida de mañana y la del día siguiente." Tot això, expressat en un andalús que no sabríem com posar en solfa, equival a una màxima moral de primer ordre.

Al cap de poc temps, el Feo Malagueño anava acompanyat d'un ruc en les alforges del qual duia els pantalons que venia; després, posseïa un carro on no hi havia solament pantalons, sinó vestits sencers. Com a propaganda, a darrera del carro va penjar-hi el seu retrat i, en ambdós costats, uns rètols amb aquests versos:

Se ha formao una guerra

la cual no se acabará;

mientras pueda vivir en el mundo

la he de tener declará.

El que vea mi retrato

muy presente le ha de quedar,

que lo vendo muy barato

pero nada de fiar.

El retrat i les transcrites quartetes foren els signes constants de la seva campanya propagandística: Feo Malagueño, quant al nom, i com a divises: "Invencible hasta la muerte" i “Nada de fiar”. Aquest propòsit de no vendre si no era al comptat rabiós el repeteix constantment en tots els anuncis que va anar publicant: “No fio ni á mi padre”, deia en un.

Quan es va decidir a obrir botiga, ho féu a la placeta de Sant Agustí, tocant al carrer de l'Hospital, i llavors ja no se'l veia gaire per la Rambla i menys a vendre perquè tenia ja prou feina en la seva casa, que anava pujant de pressa fins a permetre-li, pels volts de l'any 1882, el que era potser el somni ideal de la seva vida: muntar un gran magatzem, propi d'una capital de la importància de Barcelona. En efecte, amb sorpresa de tothom, s'instal·là a la rambla de Santa Mònica al costat de can March de Reus i cantonada al Passatge Comercial, en un vastíssim local on hi havia onze portes. Llavors posa un nom a l'establiment; se'n diria La Principal, però sense deixar d'ostentar els emblemes consagrats d'"El Feo Malagueño" i “Invencible hasta la muerte". Aquest basar, on es servien robes fetes i a la mida, a més de vendre-hi teles en peça, estava obert des de les set del matí fins a les onze de la nit, i a l'objecte de distreure la concurrència que hi anés, tant a fer encàrrecs com per prendre vistes, ja que l'entrada era lliure, va installar-hi un piano per a tocar-lo les senyores o els senyors que hi tinguessin gust.

Llavors va intensificar la propaganda, en la qual ponderava que el seu basar no tenia rival “por sus espaciosos locales, buenas luces, elegante decoración y vender más barato que todos los de España, compitiendo hasta con su propia sombra ". I afegia: “Tomo medida desde el más pobre al más rico, á todos se les cumple, á nadie se engaña. Respondo á todas las faltas con mis bienes habidos y por haber."

Per tal de bombejar més la casa, va llogar un rippert en els vidres del qual féu pintar figurins de temporada, sense oblidar les divises ja esmentades. Aquest carruatge, que continuava fent, buit, l'acostumat trajecte, fou segurament el primer anunci d'aquesta mena que va instaurar-se a Barcelona. El Feo Malagueño acostumava a passejar-s'hi tot dret a la plataforma posterior, en el lloc reservat al cobrador, i, probablement, deixava pujar-hi de franc els qui volien visitar la seva botiga.

Al cap de pocs anys, va plegar el ram i ningú no sabé on haviat anat el Feo Malagueño; eren molts els qui li atribuïen una respectable fortuna, fruit del treball i de l'estalvi. Com que havia muntat una casa a Màlaga, és de suposar que l’enyorament de la terra nadiua el va decidir a escolar els seus darrers dies en la ciutat a la qual havia aportat un testimoniatge evident de l'èxit dels seus negocis a Barcelona.

No tothom creia, però, que el Feo Malagueño hagués pogut establir el grandiós basar de la rambla de Santa Mònica comptant amb les seves pròpies forces. Es rumorejava que darrera d'ell hi havia un fort comanditari, millor dit, un capitalista, que estimava que era un bon negoci obrir el nou establiment sota els auspicis de la popularitat i els reconeguts dots d'intel·ligència i d'iniciativa del Feo Malagueño. Després de consolidada la casa, aquest es retiraria a Sevilla, on el suposat comanditari o capitalista li hauria muntat uns esplèndids magatzems dels mateixos articles al carrer de Murillo amb el nom de La Fuente. Si això era cert o no, ho ignorem.

CAPELLS I COFADURES

Соm tantes altres coses, l’ús del capell masculí està en manifesta decadència, i si no fos la tímida reacció que s'observa d'uns quants anys ençà a tornar-se a cobrir la testa, els barrets haurien constituït un record arqueològic, com les perruques que, a la seva manera, feien també de couvre-chef, com diuen els francesos. Els nostres avis, al contrari, com explicàvem en el primer volum de les Visions barcelonines, consideraven el capell com una peça principal imprescindible de l'agençament de la persona i anaven sempre cofats a casa i a fora, puix que, fins per a dormir, no hi havia ningú que no deixés de posar-se estrenyecaps o gorra de punt. Les modes, en el present segle, tendeixen a alleugerir la roba i a suprimir tot el que és tingut com a superflu, i el capell, per economia, comoditat o esnobisme, fou un dels objectes sacrificats, tot prescindint de la seva utilitat per a decorar i, ensems, resguardar la part més alta de la nostra persona, encara que no sigui sempre, en molts, la més ben moblada.

El retorn lent, però progressiu, del capell -si bé sospitem que no serà absolut i, per això, parlàvem al principi de la seva decadència- no ha arribat a una massa imposant de ciutadans que continuen impertèrrits el que podríem qualificar de ”nudisme capil·lar”, a contracor dels barretaires la divisa dels quals és, evidentment, aquesta: ”Tants caps tants barrets”; és a dir, a cada cap correspon un barret.

Mentre els savis, els filòsofs i els moralistes creien que el cap era per a pensar, els barretaires no podien considerar-lo més que com un pom de forma més o menys arrodonida o amelonada la missió del qual era de fer de sustentacle a un capell, com a mínim un a cada temporada i un altre de cerimònia per a enterraments, noces, recepcions i altres festes.

Les senyores, per la seva part, no s'havien desinteressat tant com els homes de l'ús dels capells, i si bé s'hi han experimentat diversos eclipsis motivats més per les circumstàncies que no pas per la moda, s'han mantingut fidels a aquesta cofadura, encara que en forma menys parençosa que abans. En duen en actes en què anteriorment no s'estilava i, en canvi, n'han prescindit en el teatre i altres espectacles, novetat rebuda amb goig pels qui, situats en els seients del darrera, no podien gaudir visualment de la representació per privar-los-ho aquelles enormes baluernes que lluïen les dames elegants.

Durant el segle XVIII -no parlem de temps més allunyats per no es– caure al nostre pla- les senyores usaven indistintament capells i còfies, i a Catalunya s'hi afegia, amb caràcter predominant, la mantellina. La còfia era una mena de gorra de diverses formes, plana o que cobria part de les orelles i el clatell segons el pentinat que s'adoptava, feta de tela de diverses qualitats i enriquida, segons el gust i els possibles de cadascú, amb cintes, randes i flors artificials; encara que sembli, pel seu aspecte, que aquesta peça havia d'usar-se exclusivament a casa, era acceptada per a lluir-la al carrer.

Quant als capells femenins, abans de la Revolució Francesa, s'adeien als grans i complicats pentinats que s'estilaven. Eren uns capells enormes, d'ales amples, confeccionats amb setí, vellut, palla i blondes i adornats amb garlandes i plomalls.

En fer-se de moda, l'any 1786, el capell de copa, en forma alta, abacinada, per als senyors-moda de procedència anglesa-, les dames el varen emprar, amb ales més estretes i ornamentat, a vegades, amb penjolls de randes.

A partir del 1794, el capell de les dames fou més petit, perquè en aquella època ja no es portaven las grans pentinadures, sinó que la moda consistia a lluir el cap amb els cabells dintre de rets o amb rissos al front, imitant les estàtues antigues. El capell, llavors, s'enxiqueix, i després es transforma en casc, que hom anomenava ”minerva”, i en turbants. Més tard es feren de moda les còfies petites fins que va aparèixer la pamela, o sigui la capota, en el ple de l'època Imperi, que amb una gran varietat anà engandrint-se fins que el 183 o prengué unes proporcions extraordinàries. Es a dir, a mesura que les faldilles i les mànegues prenien volada, els capells femenins augmentaven llurs dimensions i veiem, des de l'any 1824 fins al 1835, com són d'ales amples i amb grans plomalls.

L'elegància barcelonina no estava al marge d'aquestes innovacions, puix que les modistes franceses la tenien al corrent de la moda. L'any 18o6, per exemple, M. Robert Chercau, fabricant de capells de palla per a senyora, posa a la fonda d'El Falcó i ofereix els darrers models Andromaque, Titus, Lisette, Enricatre (Enric IV) i Mameluque.

El 1840, que el pentinat és més senzill, s'imposa la capota amb menys amplària, de forma ovalada i més o menys alta de front. En aquesta data tornen a ésser de moda les còfies de mussolina i cintes, ben ajustades al cap. Les capotes van conservar-se fins ben entrat l'any 186o, en la qual època s'usaven els capells dits Emperadriu, d'ales petites, i vers el 187o apareixen els capells petits com un platet, posats damunt del front i decantats a causa dels pentinats i dels corns.

En totes les èpoques en què la moda del capell femení s'ha imposat, les nostres dames, com havem dit, no han deixat pas d'adoptar-lo encara que el seu ús no ha estat tan corrent com en altres països, sobretot a França, i el portaven quasi exclusivament les senyores riques i benestants, i no pas cada dia, sinó en diades assenyalades i de lluïment.

La mantellina ha estat preferida sempre per tots els estaments i podem dir que és el complement més característic de la nostra indumentària, de segles ençà. Confeccionada en mussolina, tafetà, espart de seda, sarja, franel·la i baieta, amb adornament de puntes i cintes de vellut o brodada, llarga o rodona, ha estat una peça imprescindible tant per al vestit popular com per a la noblesa i la menestralia. Les millors mantellines, però, eren les fetes totalment de blonda, amb varietat de dibuixos, orgull de les nostres dames i tresor de les caixes de núvia i dels armaris ben proveïts.

El color de les mantellines acostumava a ésser blanc per a les classes menestrals i negre per a les riques i acomodades, amb excepció de les de randa, sense aplics de roba, que eren blanques i constituïen una peça de distinció i de categoria.

Durant el segle XVIII i la primera dècada del XIX, foren moda, especialment entre els menestrals, les mantellines dites de ”cristall” per ésser confeccionades amb una roba de llana molt fina i llustrosa.

També hi havia les mantellines de ”tovallola”, més llargues que amples, de mussolina brodada, que hom portava indistintament al cap, a les espatlles o a la cintura.

La mantellina ha tingut tota l'esplendor fins a la segona meitat del segle XIX. Des d'aquest període, si bé és d'ús entre les senyores benestants i menestrals, decau entre les obreres, menestrales joves i minyones de servei, que comencen a acceptar el mocador de cap. L'època florent del mocador de cap a Barcelona ha estat en la segona cinquantena del segle darrer, en què el portava la menestralia, i les modistetes àdhuc l'usaven com una peça de luxe, de fulard o de pita, quan anaven, en plegar de l'obrador, a fer un tomb per la Rambla.

No ens seria lícit de negligir dues lligadures, popularíssimes a Catalunya i arraulides, en els darrers temps, a pagès: el ret i la caputxa.

El ret o la gandalla era una mena de bossa tirada cap enrera per a retenir els cabells, llarga que penjava almenys un pam i mig a les espatlles. L’usaven tant les dones com els homes, quan aquests portaven cabells llargs i cues, i eren fets de punt de mitja, de malla de fil o de cintes de seda combinades en reixats i acanalats, roba de seda i estam, amb adornament de borles i una llaçada al front. En algunes comarques la gandalla es subjectava, per davant, no pas en el front, sinó al mig del cap, tot deixant al descobert part del pentinat llis. En lloc del gran llaç frontaler, hi havia qui el substituïa per una ampla cinta de vellut retallat o trepat. En el segle XVIII eren de diversos colors -rosa, morat, blau, carmesí... -, però en el segle XIX el negre hi dominava. El ret era una peça airosa que donava molta gràcia a l'abillament de les noies pageses. Algunes portaven damunt la gandalla un mocador blanc de puntes o brodat, ben planxat, de manera que es mantingués rígid.

La caputxa era un cobertor d'abric, de llana, franel·la, vellut o baieta de color blanc, enribetada o no, de gran ús en les dones humils, tant de ciutat com de poble. Últimament, va refugiar-se a la muntanya per anar a missa i caminar a l'aire lliure, durant l'hivern, i s'emprava també, com a peça tradicional, en festes i balls camperols.

En els capells masculins varen alternar, en el darrer quart del segle XVIII i començament del XIX, el barret de tres puntes o de gresol, el de forma de ventall amb dues puntes allargades, posats de pla o de través, com els dels estudiants, i el de copa, en forma d'orinal. Aquest darrer barret era de feltre, castor, palla o de cartó cobert per xarol o encerat i tenia les ales molt amples, i lluïen molts d'ells una cinta amb sivella o dues cintes que penjaven al darrera. Els més elegants l'usaven sobretot portant els cabells deixats anar. Els capells varen anar canviant de forma i de grandària i, com totes les modes quan arriben a un punt d'exageració, eren motiu de crítiques i de sàtires. L'any 1839 ”Aben Abulema”, pseudònim de Joan Cortada, escriu al Diario de Barcelona”:

Los sombreros de moda son de lo más feo que se ha visto llevar hasta ahora en las cabezas. Sin ningún lustre, rapados como por mano de barbero, y teñidos de negro rojizo, parecen el alma de otro sombrero.

El mateix diari publica, el 8 de desembre del 1853, el comentari següent:

Des de que se cortaron las coletas, y se proscribieron las chupas y los calzones, dando entrada franca á los figurines parisienses, se apoderaron de nuestros cuerpos, sastres, sombrereros, zapateros y perfumistas franceses, que nos han dejado desconocidos. Entre los infinitos sombreros que siguieron á los de tres picos, merecen particular recuerdo los bajos de copa, anchos de ala y adornados con bolitas pendientes. Estos ridículos apéndices, muy semejantes á los moldes de hacer flan, dieron de repente un estirón, perdieron las borlas y asimilaron su forma a la de un cañón de estufa. Después vinieron los de hule y los de piel de conejo rabán, estrechos de abajo y anchos de arriba, como los célebres morriones de otro tiempo, y a guisa de cubo de artillería. De cuatro años á esta parte reina una completa anarquía en las cabezas de los hombres. Los sombreros de sorbete, los de “matiné musical", los abollados de fieltro, patrimonio de los calaveras y conspiradores de café, los de ala imperceptible que usan los usureros y los blancos de seda reluciente, parecidos á metal bruñido, prestan infinitos aspectos á los hombres que los llevan, atrayendo sobre ellos los sarcasmos más crueles de las mujeres burlonas y maldicientes.

El barret de copa alta, mat o brillant, però amb les ales molt petites, fou d'ús corrent fins molt prop de la passada centúria. Hi havia també els anomenats de mitja copa, de color negre, torrat, clar o mat. En l'any 186o apareix el barret rodó, fort i flexible, i és negre o de color. A l'estiu s'usaven els barrets de palla, de copa plana i ales amples, i els flexibles, anomenats jipijapes o panamàs. Els primers eren de color negre o groguenc.

La barretina, de pura nissaga mediterrània, és el cofament clàssic català, encara que no ha ciutadanejat gaire. El seu reialme natural és la pagesia i el mar. Vermella o musca, allargassada o ampla, tirada enrera, plegada, de gairell, alta com una cresta o bollada endins, segons la contrada, els costums i l'edat, la barretina és una de les expressions més accentuades del nostre tipisme. A ciutat, però, la usaven només els oficis humils, com arriers, carreters, camàlics, aiguaders, robavellers, hortolans, etc., i àdhuc a pagès no esqueia en funcions de cerimònia, en les quals s'emprava el barret de gresol o el de copa.

Durant bona part del segle XIX —concretament, del 1820 al 1840 – van ésser usats per la menestralia i alguns mestres d'estudi uns capells que podríem dir d’estar per casa”, de forma singular, de reminiscència medieval, anomenats ”pa-i-peix”. Eren de feltre o de pasta de llana i pèl de conill, de colors blanquinós tirant a cendra, castanya o negre, i afectaven la forma d'una copa, tesa o aixafada pel mig i de través com una mitra. Tenien al davant una gran visera com una pala, folrada de pelfa verda o negra, i al darrera una ala semicircular d'uns tres dits d'amplada que s’unia en els seus extrems amb els de la visera davantera. Aquesta ala es portava comunament alçada i adossada a la copa del capell i rematava en dues puntes, en cada una de les quals hi havia un cordó amb una borleta, que servien perquè l'ala no caigués i també per a subjectar la visera si és que hom la volia portar dreta.

L’adagi diu: ”Quan fa fred, val més una gorra que un barret.” Encara que la gorra ordinariegi i sembli pròpia només de les classes populars, molts senyors la duien a casa, els dies d'hivern, de seda, amb visera de la mateixa roba, generalment negra, de drap blau fosc amb un ample galó daurat a l’entorn, o bé en forma de casquet llis o brodat del cim, del qual sortia sovint, com a adornament, una cueta o una borla llarga.

El poble, a Barcelona, es cofava en tot el segle XIX amb gorres de diverses formes o mides, amb visera de la mateixa roba o de xarol, o sense. Es feren cèlebres, en el primer terç de la centúria passada, les gorres anomenades "catxutxes”, de forma plana amb visera molt ampla i que entraven molt al cap. Aquestes gorres, molt comunes en l'estament obrer, varen passar a ésser distintiu dels milicians constitucionalistes, com els carlins usaren després la boina, i per ésser el senyal característic del partit liberal foren severament prohibides durant el règim absolutista de Ferran VII pels anys de 1824 i 1827.

Com a document històric, copiem l'edicte publicat l'any 1824 a Barcelona en el qual es fonamenten els motius de la prohibició d'una peça considerada com a terriblement nefanda. Heus-el aquí:

Don Manuel Bretón, Teniente coronel de Caballería, condecorado con varias cruces de distinción, Benemérito á la patria en grado heroico y eminente, teniente del Rey y Gobernador interino de esta plaza, etc. -Por cuanto por el Escmo. Sr. Capitán general de este ejército y principado en fecha de 2 y de este mes se me ha pasado el oficio cuyo tenor es como sigue: Escmo. Sr. - "El Rey nuestro Señor se ha servido mandar que cese el uso de las llamadas cachuchas." Cuando no se hubiesen escitado reuniones y desórdenes, como con frecuencia ha acontecido por personas que hacen todavía alarde de aquella divisa, acompañándola con ademanes soeces y provocativos, bastaría para hacer repugnante y abominable su vista el recuerdo de haberse generalizado su uso entre los secuaces más desenfrenados del llamado sistema constitucional, que ridiculizando la Religión y sus ministros, corrompieron las costumbres y llevaron el robo y el incendio a las moradas de los pacíficos y leales habitantes de este principado. En su consecuencia prevengo a V. dicte las disposiciones necesarias para que cese absolutamente el uso de las cachuchas en todo el distrito de su mando, á cuyo fin dará V. E. la debida notoriedad á esta determinación, castigando á los contraventores según las circunstancias de su inobediencia; en el concepto de que esta medida de buen gobierno sea eficazmente secundada por los agentes de policía, para el cual me dirijo también al Intendente de este ramo. Y para que tenga el debido cumplimiento al que S. M. manda y se menciona en el traslado de oficio: ORDENO, que desde luego cese absolutamente en esa ciudad y su corregimiento el uso de las cachuchas por todas personas sin distinción de clases ni condiciones, con la prevención que á la que se hallare con ella, será detenida y conducida a mi presencia, si fuese dentro de esta ciudad y su territorio, y fuera de ella ante la justicia del respectivo distrito. Y según las circunstancias y malicia del infractor de este bando se le castigará con la pena arbitraria que se estime condigna a su inobediencia, previniendo á las justicias de este corregimiento, que de las que hallaren en su distrito me dén inmediatamente parte bien detallado del caso para determinar la pena pecuniaria y otra que ecsigiere la condición del sujeto y sus procedimientos. Creo de este vecindario y del de todo mi corregimiento que la sola insinuación de la voluntad del Soberano bastará para que desaparezcan tales cachuchas, como un recuerdo de la pasada revolución; pero tenga entendido el de contrario concepto que seré inecorable sin miramiento a la clase, destino, ni empleo del que cometiere tal desacato. Y para que llegue a noticia de todos y nadie pueda alegar ignorancia, se publicará el presente por los parages públicos y acostumbrados de esta ciudad, fijándose en ellos un competente número de ejemplares según estilo, y circulandose á todas las justicias de los pueblos de mi mando para la propia diligencia y efectos consecuentes. Dado en Barcelona a los veinte y dos días del mes de Julio del año mil ochocientos veinte y cuatro. - Manuel Bretón.- Por su mandado José Ignacio Lluch, Escribano mayor. — Se ha publicado el presente edicto por los lugares públicos y acostumbrados de esta ciudad con las formalidades de estilo á son del trompeta Miguel Serra, y leído por mí como corredor público y jurado en veinte y tres de Julio de mil ochocientos veinte y cuatro. - Pablo Leijós.

Per l'ús d'una mísera catxutxa tant soroll? Es de sentit comú que els qui exhibien aquesta gorra amb intenció política se n’abstinguessin, perquè un hom pot prendre part en un complot o engrapar una arma per defensar una idea, però no era pràctic, ni racional, que s'exposés a sofrir penes severes solament per donar-se el pler de manifestar d'una manera inofensiva, però interdita, la seva opinió. No devien pensar el mateix els qui es cofaven amb la catxutxa com si fos una gorra qualsevol, sense gota de malícia, i com que els qui es trobaven en aquest cas devien ésser molts, el 23 de desembre del 1827 es reitera la prohibició en la qual es prevé que tots els qui es trobin duent catxutxa seran detinguts i lliurats a la guàrdia més propera.

Desaparegut el règim absolutista, varen tornar pacíficament les catxutxes, però limitades a l'estament obrer, l'ús de les quals alternava amb d'altres cofadures més a la moda.

*  *  *

Les referències nominals que tenim de barretaires establerts a Barcelona en el segle XVIII -en la seva segona meitat- són escasses, com en tot el que fa referència a oficis i a botigues. Podem anotar, de tota manera, els noms de Rafael Melich, Francesc Tusell, el seu fill Josep, Jacint Andreu, Ignasi Bausells, Cornet, i a començos del XIX, Agustí Abrial, Faustí Cabanyes, Legrand, Lardon & Cia., M. Lacostre, Mota, Joan Chardon i Antoni Blajot. Els francesos ocupen també en aquesta professió un bon lloc i quant als Tusell, dels quals haurem de parlar amb amplitud, és indubtable el seu origen estranger, com sembla desprendres del nom, que podia ésser una derivació de Tosselli, italià, o de Toussel, francès.

En la resta del XIX, la relació és abundosa i ens manca només fer una tria dels barretaires de més nom tot exposant-nos al risc de possibles omissions. Esmentarem els següents: Josep Ybran Baucis, carrer de la Llibreteria, després al carrer de Ferran; Miquel Fontcuberta, a la Riera del Pi, posteriorment a la rambla dels Caputxins; Marian Prats, casa fundada l'any 1845, al carrer de Ferran; Francesc Tanganelli, cap d'una dinastia de barretaires, establert al principi al carrer d'En Gignàs i traslladat més tard a la rambla de les Flors; Maties Monlau, carrer de Ferran; Francesc Pardo, rambla dels Caputxins; Josep Saureda, plaça de Santa Caterina; Jaume Antonès, carrer de l'Hospital; Josep Granell, rambla dels Caputxins; i més tard, a les darreries del segle XIX, Coutier, al carrer de Ferran; Arnau, als Escudellers; Venanci Gassol, carrer de l’Hospital; Ignasi Brichs, carrer dels Arcs; Magrinyà, carrer de l'Hospital, als baixos de la casa on hi hagué installat el Teatre Odeon; i Trinchet, al carrer de Santa Anna.

Els fabricants de barrets de palla, que en el Vuit-cents tingueren tanta acceptació, són també nombrosos com es desprèn de la llista dels més assenyalats, com són: Joan Baiges, carrer dels Banys Nous; Josep Curell, carrer del Vidre; Ernest Devaux, carrer de les Heures; Cristòfol Llussà, carrer de l'Hospital; Ciriac Novi, al Call; Miquel Martí, a la Portaferrissa; Paolo del Fante, carrer dels Banys Nous; Valera e Ricci, amb fàbrica a la Sagrera; i Querubí Lonchini, al carrer del Call.

Alguns d'aquests barretaires eren ensems cistellers i, quant als italians, establiren a Barcelona el sistema mecànic en la fabricació a gran escala de capells de palla.

Les botigues de confecció i venda de gorres eren nombroses, com és de suposar, i la majoria estaven situades als carrers dels Escudellers i d'En Gignàs, seguides a distància per les establertes al Raval.

Algunes capelleries del Vuit-cents subsisteixen encara amb el mateix nom, com els Prats, els Tanganelli, els Arnau i els Magrinyà, però la més antiga és la casa Tusell, existent en el segle XVIII, la qual del Carrer Ample passa al de Ferran i que trobem ara al passeig de Gràcia formant part de la raó social Tusell & Camprodon. Per aquest motiu i per les singulars circumstàncies anecdòtiques de la seva llarga vida, creiem convenient i curiós de dir-ne quelcom amb certa extensió.

La primera notícia que tenim d'aquest llinatge és la de les noces celebrades el 1o d'abril de 1763 a Santa Maria de la Mar entre Francesc Tosell i Ricart, natural de Vic, jove barretaire, amb Esperança Tresserras i Pujades. Remarquem que tant en la fe de casament com en altres documents posteriors consta el cognom Tosell i no pas Tusell, i encara que es pogués tractar d'un error de grafia, pensem, com havem indicat més amunt, que la seva ascendència, per part masculina, era estrangera.

No sabem si Francesc Tusell va arribar a establir-se a Barcelona o bé treballava com a fadrí en l'obrador d'algun barretaire, que podria ésser el de Rafael Melich o el de Jacint Andreu, testimoni que fou el primer de les noces i padrí el segon del fill primogènit Josep; però per motius que ignorem, probablement per provar fortuna, va traslladar-se el I 78o a Guadalajara amb tota la seva família. L'estada en la dita població fou curta i dolorosa ja que al cap de poques setmanes de residir-hi va traspassar, mancat de recursos, i va deixar els seus en la més gran aflicció. Un testimoniatge punyent d'aquest trist desenllaç és la partida d'òbit següent:

En la ciudad de Guadalaxara a veinte y cinco de Abril de mil setts, ochenta años: Haviendo recivido los Stos. Sacramentos, de Penitencia, Eucharistia pr, Viatico y el de la Extremaunción, falleció Franco, Tusell, Natural de Vique, abecindado en Barcelona, casado con Esperanza Tressierras sicl, de donde hacía tres semanas havia venido á esta Ciudad a trabajar en la fábrica de Sombreros y a casa de me o mi Parroqo de S. Nicolás al Rl, donde se enterró dho, dia a expensas de algunas limosnas conqe, contribuieron sus Compañeros por no tener Vienes algunos, por cuya razón no hizo testamto, quedaron ps. Sus hijos legítimos y de la dha. su muger: Magdalena, Rosa, Jacinto, Josef Agustin, Salbador y el posthumo, o pósthuma qe, dé aluz la referida su muger que quedó en dias de parir. Se enterró en sepultura que bale a la fabrica onzers. — Y p“ que conste lo firmo Yo el Cura propio de dha. Rl, Iglesia fha. ut supra - Liza, Dn. Bartolomé Casado Ripando.

De tornada a Barcelona la dissortada família, el noi Josep Tusell, que comptava tot just deu anys, degué posar-se d'aprenent capeller i alternar l'ofici amb els estudis, puix que sabia llegir i escriure amb regularitat, i és a les acaballes del segle XVIII que el trobem establert al Carrer Ample, amb una fabriqueta, a més del seu article, al carrer d'En Trentaclaus. Fou llavors quan va contreure matrimoni amb Gertrudis Amat, del qual tingué dos fills: Domènec i Joan.

El negoci posat en marxa per Josep Tusell anava vent en popa i cada dia s'anava engrandint amb el concurs de la nombrosa i escollida parròquia que la perfecció del seu treball havia atret. Estava encarregat, a més, del subministrament de capells al Reial Cos d'Artilleria, feina que, si bé li donava un escàs marge de benefici i la qual, com és regular, no cobrava amb gaire puntualitat, li assegurava el funcionamient de la seva fàbrica del carrer d'En Trentaclaus, on tenia també el seu domicili.

Bromes i facècies a part, el Gremi de Sabaters era un dels més antics i respectables de la ciutat, ja que consta que existia corporativament a començos del segle XIII. La seva magnífica casa gremial, al carrer de la Corríbia, era un joiell arquitectònic que feia honor a la ciutat, i conserva encara capella pròpia a la seu, dedicada al seu patró sant Marc, per a la qual, en el segle XV, el famós Bernat Martorell va pintar un retaule. El Gremi gaudia de molts privilegis, dels quals és mostra la concessió de quaranta dies d'indulgència, feta l'any 1 346 pel bisbe de Barcelona, als confrares sabaters que assistissin a l'enterrament de llurs companys o visitessin la capella de Sant Marc, a la catedral, en les diades assenyalades. Els sabaters havien demostrat sempre una bona companyonia i un gran efecte al Gremi, de què són testimoniatge els nombrosos llegats amb què molts, després de morts, afavorien la confraria i l'altar de sant Marc.

En realitat, l'ofici de sabater és un dels que exigeixen una excel·lent destresa, tant en la presa de mides com en la confecció, perquè deixant de banda el factor elegància, que no és pas menyspreable, hi havia la qüestió fonamental, el quid de la professió, que consisteix que les sabates que calcem no ens adoloreixin, sobretot quan es tracta de peus delicats. Suportarem, amb més o menys resignació, que el vestit no ens escaigui bé, però és materialment insofrible de dur un calçat que ens faci mal, puix que no s'ha dit pas en va que el dolor de peus és pitjor que el mal de cap i, en privar-nos de fer un pas, ens fa tornar frenètics i ens treu el bon humor. La feina del sabater és, per consegüent, difícil i compromesa; en prendre la mida -abans ho feien per mitjà d'una tira de paper blau on indicaven, amb uns esquinços a distància, la llargada del peu i les mides del turmell, l’entrada de l’empenya i els dits — ha de marcar bé, amb precisió, la figura i les protuberàncies del peu, perquè la falla més insignificant, en aquesta operació preparatòria, esguerra tot el treball. L'ideal d'un calçat reeixit és que s'ajusti bé com un guant, que no engavanyi ni balderegi i que ofereixi una bona presentació; sobretot les senyores volen que faci el peu petit” i no els fa res de mortificar-se si els va massa estret.

Un conegut sabater barceloní deia que no era estrany que molts de l’ofici es tornessin calbs o neurastènics, ja que acontentar un client els feia rumiar molt. No afirmarem que aquesta preocupació arribi a tant, però el cert és que, per costum o obsessió, els sabaters que treballen a mida, no els venedors exclusivament, tenen sempre la vista fita en els peus de llurs interlocutors o de les persones que se'ls presenten al pas. Recordem que fa anys va debutar al Liceu una cantatriu alemanya precedida de molt renom. Els uns feien l'elogi de la seva veu i els altres de la seva figura esvelta i arrogant, com la d'una valquíria, perquè aquesta artista era alta i massissa; però a un sabater, habitual concurrent al nostre gran teatre líric i que, altrament, era un bon filharmònic, no se li va ocórrer cap altre comentari que aquest: "Almenys calça un quaranta-dos!”

Abans, tothom, pobres i rics, es feia el calçat a mida; però des que les sabates es fan a màquina, només els potentats poden permetre’s aquell gust, que també és comoditat. Segons la nostra informació, Ramon d'Alabern fou el primer, l'any 1848, que va introduir a Barcelona la maquinària per a teixir i fabricar sabates. Després, la producció per aquest sistema s'estengué a Sitges i a Mallorca, i el calçat fet a màquina d'aquestes procedències proveeix una immensa part del consum. No hi fa rés que, per casualitat, encertem la mida justa i que els peus ens facin mal, a part que les sabates s'estropellin més aviat que abans; els pedicurs i els fabricants de callicides també s'han de guanyar la vida, com també els venedors de plantilles i de talons i soles de goma, que corregeixen les imperfeccions del calçat aplicat a la contextura dels nostres peus.

Abans, els sabaters els coneixíem personalment, i vèiem els fadrins com feien anar el tirapeu, el nyinyol i l'alena, així com podíem triar la pell i la sola. Ara, els sabaters són uns éssers invisibles, com certs monarques asiàtics  i la nostra relació amb la gent de ”forma” es contreu a les simpàtiques i gentils venedores abillades de negre que, carregades de paciència, ens van emprovant calçats i més calçats fins que, per no amoïnar-les més, ens quedem el que, de segur, ens anirà més malament i a l'encarregada de la caixa. Molt sovint, dins la capsa de cartó que conté les sabates hi trobem un calçador o un joc de cordons, obsequi de l'inconegut sabater.

El calçat, tant en la forma com en la classe de les pells i les robes que entren en la seva confecció, segueix les modes com les altres peces de la indumentària. Antigament —en el segle XVIII — les sabates eren baixes, tant les de dona com les d'home, sense distinció d'estaments, i es subjectaven al peu per unes sivelles de més o menys valor i fantasia, segons la qualitat i el gust de les persones que les lluïen. N'hi havia d'argent, acer, llautó o un altre metall, decorades algunes amb pedres i esmalts. Aquestes sivelles tenien diverses formes: acanalades, d'esquena d'ase, amb llaços cisellats, rodones, reixades, amb dibuixos com roses, margarides, petxines, etc., i n'hi havia també de metall blanc amb xarnera d'argent i guarniment de mareperla. Més tard, a les acaballes del segle XVIII i entrat el XIX, hom va començar a substituir les sivelles per vetes, cintes i després cordons; aquest canvi, però, va ésser lent.

Les sabates d'home, en el darrer quart del segle XVIII, tenien el taló molt baix, i els elegants les preferien sense; les classes populars les usaven de cordovà i vedell, tintades de negre o en el seu color natural, mentre que el calçat dels nobles i els menestrals benestants era de pell fina, de colors variats, de feltre, de vellut i de seda. Aquestes eren les sabates que es duien comunament per ciutat; en el camp, en la cacera i per muntar a cavall, es portaven botes altes fins al genoll o polaines. Les botes, a ciutat, començaren a aparèixer l'any 1792 i tingueren, en un principi, una aplicació limitada. Servien per als qui, no tenint cotxe, volguessin fer visites de compliment en dies de pluja i de fang. Aquestes botes es feien d'una pell fina, folrades de tela blanca, i eren amples per tal que el peu, calçat amb la sabata regular, entrés sense dificultat dins la bota. A la part superior es col·locava una cinta, amb un o dos ullets per banda, que es passava en els botons de la xarretera dels calçons a l'objecte que les botes no caiguessin. A fi que la pols que podien agafar les sabates, en la casa on es feia la visita, no embrutés el folre de la bota, es posava damunt la sabata un peu de punt de mitja que es treia, junt amb la bota, en entrar a la visita i es tornava a posar en sortir. En les cases ben parades, hi havia, al vestuari, uns prestatges destinats a aquest objecte.

Pels volts del 1797, es comencen a portar sabates amb botons, inici de les polacres que vingueren molt més tard, encara que en aquella època s'estén l'ús dels botins de color negre, de pell encerada o de xarol. El canvi radical de modes imposat per la Revolució Francesa va arribar també a les sabates; la novetat del calçat, dit a la "jacobina”, consistia que la puntera s'adreçava enlaire i acabava en punxa, en ”punta de punyal”, com les anomenaven. Simultàniament, abans o després, es feren de moda les sabates de forma quadrada, que desmilloraven completament la figura del peu. Més endavant, per l'any 1839, s'usen les botes de taló alt amb puntera estreta, triangular, arrodonida o roma. La sabata baixa està reservada a les recepcions i a les festes de societat i és, generalment, de xarol, lligada amb una cinta, i exigeix l'ús de la calça curta fins als genolls.

El calçat de les dones és, naturalment, més variat i ostenta una major riquesa en els materials, com una extremada fantasia en l'ornamentació i en el guarniment. Hi predominen les sabates baixes i els tipus clàssics del tapí i de la xinella, però amb talons alts de color quasi sempre distint del de la roba o la pell del calçat. N'hi ha de tissú, de setí, de teixit de seda, de vellut i de tapisseria en una infinitat de colors i estampats, brodades en or i argent i amb adornaments de cintes i aromes. També s'usaven unes sabates molt delicades, fetes d'un entrellaçament de cintes de seda o de setí de diversos colors. En les festes senyorials o de cerimònia, el color de fons de les sabates acostumava a ésser el mateix que el del vestit.

Les dones del poble portaven el calçat de matèria més ordinària; el millor era de tapineta, roba de cotó i seda ensetinada i venien després les de cordovà -morat, negre o granat-, columbina —cotó ensetinat-, ”pell de diable”, de color verd fosc o d'ametlló, i alanquins groguencs o tenyits. Les sabates de les joves acostumaven a ésser escotades i, així com les senyores hi duien un llaç, les noies de les classes humils les lluïen amb les cintes lligades sobre el turmell.

Seguint el sistema que havem adoptat, farem una enumeració sumària dels sabaters barcelonins més famosos que han arribat al nostre coneixement. Advertim que, en el segle XVIII, molts sabaters són més coneguts per la marca que ostentaven a la porta de llur establiment que no pas pel seu nom, com, per exemple, el Sabater del Sol, darrera el Palau; Sabater de la Carassa, al carrer del Carme; Sabater de la Bota, al Carrer Ample; i Sabater dels Coloms, prop de Santa Caterina.

El nombre de sabaters, per altra banda, era extraordinari, cosa que no ha d'estranyar perquè eren ben pocs els qui podien prescindir de llur concurs, i per això els trobem establerts arreu de la ciutat, si bé els llocs tradicionals de concentració eren els carrers de la Tapineria i de l'Espaseria (abans anomenat Sabateries Velles), per a formar després les aglomeracions més importants als carrers Ample, del Pi i, sobretot, al Raval.

A part els sabaters esmentats més amunt, anotarem fins a l'any 184o els següents: Blai, a la plaça de l'Angel; Teresa Rafoy, en la mateixa plaça; Joan Oferil, al carrer del Pi; Josep Parats, plaça de Santa Anna; Antoni Tap, placeta del Pi; Francesc Serra, carrer del Bisbe; Lluís Llor, carrer de Montsió; Joan Llagostera, carrer dels Agullers; Antoni Pausas, Carrer Nou de la Rambla; i Ramon Mercader, establert no sabem on. Alguns d'aquests sabaters es dedicaven a d'altres afers aliens a llur professió, com, per exemple, un del carrer del Bou de la Plaça Nova, que venia neu, i un altre del carrer del Carme, cantonada al d'En Roig, que va tenir molta requesta en la venda de parres amb raïms, en testos. Encara que es tracti d'un ofici que, segons la dita popular, d'evident ironia, ”va molt per terra”, molts sabaters feren una bona fortuna i l'any 1785 va parlar-se molt del Sabater del Sol, que va treure cotxe propi, amb indignació dels privilegiats que es creien ésser els únics que tenien dret a una tal magnificència.

En la segona meitat del segle XIX, triem d'una llista ben llarga els sabaters de més nom: Josep Says, al carrer de la Fusteria; Josep Cleries, carrer de l'Hospital; Andreu Daunas, Carrer Comtal; Salvi Pardas, Carrer Nou de Sant Francesc, traslladat més tard a la plaça del Teatre; Joan Figuerola, carrer de l'Hospital; Andreu Serra, carrer dels Escudellers; Josep Alonso i Mora, carrer de la Unió; Josep Freixa, Zapatería del Oriente, a la rambla del Mig; i Benet Freixa, al carrer de Ferran.

Mereix paràgraf a part el mestre sabater Mateu Crespi, que tenia la seva botiga al Carrer Ample. No direm que fos el primer de decorar els pàmpols de paper dels llums, en què treballava de nit, amb siluetes retallades a l'estil de les figures de les ombres xineses, però sí que cridava l'atenció

dels qui passaven pel carrer per la varietat i la gràcia dels ninots que hi posava. Era, a més, un col·leccionista de foteses: guardava els embolcalls dels caramels que es va menjar des de l'edat de vuit anys i en visqué molts, puix que va traspassar quan tenia prop de noranta anys, com també cromos de diverses menes i els de les capses de llumins, tan variats i divertits. A l'Arxiu Històric de la Ciutat es conserven uns quaderns manuscrits que duen el títol de Diario de Memorias de Barcelona y hotras partes en els quals Mateu Crespi anotava puntualment els esdeveniments de Barcelona i d'altres poblacions catalanes durant els anys 1820 al 1849. En realitat, aquest dietari conté poques coses noves, puix que la majoria de dades són còpia del que deia el ”Diario de Barcelona”, costum que seguien molts barcelonins. Hi ha, però, notícies i detalls, d’ordre menor, que no figuren en el diari d'en Brusi.

Les sabates, al cap de pocs dies de dur-se, necessiten una cura extremada en llur conservació, si hom vol que apareguin, si no rutilants com quan van sortir de la sabateria, netes i condicionades.

En les sabates de roba, després d'un ús massa prolongat, no hi havia res a fer: el luxe té sovint aquestes falles. Quant al calçat de pell, la primera providència era la de mantenir-lo flonjós, que no s'encarcarés, i, per a lubricar-lo, s'empraven olis i matèries grasses, com greix de cavall i esperma de balena. Calia conservar després el color i el llustre i, per aconseguir-ho, es venien unes tintes especials que s'aplicaven amb un pinzell, es fregava el calçat amb uns raspalls per tal que tragués brillantor i s'hi posava al damunt una lleugera capa de parafina transparent. D'això se'n deia encirar o encerar. Per l'any 1797 es venien a la casa de Josep Pagès, als Escudellers, unes "pastillas inglesas para ilustrar los zapatos".

Aquesta feina, que, per a fer-se bé, havia d'efectuar-se cada dia, era una de les obligacions elementals dels assistents respecte als militars i dels criats quant als senyors, si bé molts d'aquests, per entreteniment, preferien netejar-se ells mateixos les sabates, i alguns continuen fent-ho encara.

L'abundància del calçat de pell i el predomini del de color negre va es– timular la creació dels ”pintabotes”, ”cirabotes” i ”enllustradors de botes”; amb aquests noms es coneixien els qui, en la humilitat de llur ofici, feien honor a la divisa academica de "Limpia, fija y da esplendor".

A la primeria, els enllustradors de botes eren ambulants, com els qui corren ara per cafès, bars, estacions i d'altres establiments públics, proveïts de la caixa i del coixí, i es situaven a la plaça de Palau, al pla de les Comèdies, al pla de la Boqueria i en altres llocs semblants. Després, s’instal·len en botigues muntades algunes amb cert luxe i elegància -les precursores dels salons de netejar botes-, com la de Josep Bernabé, de la Rambla, davant del Carrer Nou, oberta abans del 1833.

El més popular dels cirabotes fou indiscutiblement Fructuós Canonge, el famós prestidigitador i animador del Carnestoltes del Born, que es va establir primerament a la plaça del Teatre i després en els porxos de la Plaça Reial. Abans d'instal·lar-se en lloc fix, feia acte de presència a les fires i als encants i, després d'embadalir la gent amb l'execució d'alguns dels seus jocs de mans, ponderava les virtuts d'un llustre de la seva invenció, deia, que no perjudicava el calcat i que era inofensiu si hom el tastava, ja que fins una criatura pot menjar-se'l sense que li faci mal’. I per demostrar-ho, s’empastifava la llengua amb una passada del seu llustre que "brillava com el sol”, segons frase pròpia. Serafí Pitarra, en la paròdia L'esquella de la torratxa (1864), fa al·lusió a aquesta substància en els versos següents:

No he vist cap mató de monja

més blanc que ella i ressaltava

això, amb un ull, que brillava

més que el llustre del Canonge.

Ataconadors

Els sabaters de vell, coneguts vulgarment per ataconadors, formaven d'antic un gremi a part, i així com els sabaters donaven la primacia en llur patronat a sant Marc, aquells modestos menestrals treballaven sota el patrocini dels sants Annià, Crispí, Crispinià i, a vegades, del beat Salvador d'Horta, els mateixos que tenia el Gremi de Fadrins Sabaters.

L'antiguitat dels sabaters de vell és ben palesa sense necessitat de demostrar-la, puix que degueren formar-se el primer dia que unes sabates noves tingueren necessitat d'ésser adobades. La utilitat llur és també manifesta, perquè els ataconadors vénen a ésser com uns cirurgians del sabatam estropellat i, gràcies a ells, es perllonga l'existència del calçat vell fins que en resta una partícula. En efecte, després de canviar i apedaçar soles, talons, tapes, punteres i contraforts, pot dir-se que de les sabates primitives, talment com varen sortir de la botiga del sabater, se'n conserva només l'esperit dels peus que les han calçades.

Pocs ataconadors tenien botiga; la immensa majoria els trobem a les portes de les escales, convertits ensems en porters, i, per això, eren anomenats també ”sabaters d'escaleta” o de ”portal”. No és fàcil que gaires es fessin rics en l'ofici, però l'any 18o5 un sabater de vell del carrer de l'Hos– pital, que es deia Francesc Subirana, va treure vuit-centes lliures a la rifa i tingué la generositat de fer pintar de nou la capelleta de la Mare de Déu de la Pietat que hi havia damunt la font de l'Hospital, davant d'on treballava, i l'adornà, a més, amb gerros de flors i lluminària. Això sí, féu constar, en un rètol col·locat sota la capelleta, aquesta inscripció: “Con el título de Nuestra Sra. de la Pietat, Francisco Subirana, que sacó la primera Suerte de la rifa, hizo pintar para su devoción, esta Capilla."

Rètol molt distint, però pintoresc dins de cada gènere, del que va emmarcar un ataconador del carrer del Carme, que havíem pogut llegir no fa pas molts anys i que deia, en vers, el que segueix:

Sóc sabater escarmentat

que compleixo mon dever,

i com que del jornal re em sobra,

no entregaré cap més obra

que no sem pagui al comptat.

Un barret vell, posem per cas, un cop ha servit prou o massa, anava a cal drapaire, es convertia en espantall d'ocells damunt un paller o, lligat en un cordill, hom hi feia volar coloms, a menys d'anar a la mà d'un pobre per a demanar caritat, o bé la xicalla hi jugava a puntades de peu al carrer, com un estri precursor de la pilota del futbol. De les sabates s'aprofitava tot, com del porc, i siguins perdonada la comparació. Quan l'ataconador deia que ja no hi havia res a fer, les sabates desnonades anaven a parar a mans d'uns fabricants que les venien per adobar les vinyes. Els oferiments d'aquestes romanalles sovintegen molt, i solien adinerar-se al preu de tres pessetes el quintar. El ’’Diario de Barcelona” del 18 de novembre del 18o6 anuncia que el paperaire Ribas, del carrer de l'Hospital, té a la venda cent cinquanta quintars de sabates velles per a adobs. Que ja són sabates!

Espardenyers

Les espardenyes són un calçat essencialment rural, però d'antiquíssima ascendència, usat amb preferència en la pagesia i en els pobles que formaven el suburbi de Barcelona. A ciutat, el duien els treballadors ocupats en les feines de la terra, els carreters i els escombriaires, i molts obrers que, al carrer, portaven sabates es calçaven les espardenyes dins de l'obrador. De totes maneres, encara que aquest calçat no ciutadanegés gaire, la seva confecció era prou important perquè els espardenyers constituïssin gremi junt amb els corders de cànem, que eren llurs immediats naturals.

En introduir-se les espardenyes a la ciutat, varen sofrir certes modificacions que les allunyaven bastant del tipus clàssic emprat en la nostra ruralia. Els pagesos usaven espardenyes de cànem, amb dues o més tires de veta ampla, negra o blava, a cada banda del peu, i lligades sobre el turmell. Aquestes vetes sortien d'un entrallaçament al capdavall, on hi havia una peça de roba gruixuda que resguardava la punta dels peus. Una altra mena d'espardenyes, no tan característiques, que també es duien a pagès, estava formada per un encreuament de vetes que tapava fins a mig peu. El calçat d'aquesta mena de les pageses o dones humils era distint. Tenia només una veta negra o d'un altre color a cada costat, lligada amb una llaçadeta sota el turmell.

A Barcelona, s'usaven molt, a més de les susdites, les espardenyes amb sola de cànem i tapades en la puntera, els costats i al darrera per roba basta de cotó o de lli. Podien ésser escotades, com les sabates, o en forma de botes, altes fins a la gola del turmell, i hom les lligava amb vetes o cordons en uns rengles d’ullets que hi havia a cada banda de les tapes, si eren obertes. La varietat no era gaire, encara que moltes noies adornaven el peu de les espardenyes amb alguns brodats senzills de llana de colors.

Les botigues d'espardenyer eren nombroses, les unes dedicades exclusivament a aquest calçat i les altres assimilades als corders, ja que tots aquests, a més dels articles propis, confeccionaven i venien espardenyes.

El gros d'aquests establiments es trobava al Raval, a les vores dels mercats i en les barriades extremes, i es comprèn, tenint en compte l'índole de la gent que es servia de les espardenyes.

Creiem inútil de fer una enumeració de les botigues d'espardenyer, les quals anaren creixent quan, després de l'extinció dels gremis, entraren a la ciutat els productes elaborats a la costa i al País Valencià, llocs especialitzats en la confecció d'aquest article. Com a tipus exemplar, que val per tots, farem esment del corder i espardenyer Feliu Llimona, que, des del 1783 i per molts anys, tingué el seu establiment al carrer de l'Hospital. Es veu que era un home trempat, enginyós i dotat d'un gran esperit d'inventiva. En el seu temps, havia previst ja l'eficàcia de la propaganda i tant en el ”Diario de Barcelona”, l’únic periòdic que llavors sortia, com en la installació de la seva tenda procurava d'atreure l'atenció, àdhuc dels qui no tenien necessitat dels seus productes, per l'originalitat del reclam. En els anuncis, desafiava els competidors del país i estrangers que presentessin obres més ben fetes que les que ell executava, ben entès que lliuraria a l’hospital i als pobres de la presó el producte de la juguesca, que estava segur de guanyar. No sabem que ningú es presentés a acceptar el seu repte. Cada any, per Sant Antoni Abat, i alguna vegada per Santa Eulàlia, diades de festa del barri, feia parada a la seva botiga de productes del seu ofici, com cordes, espardenyes i altres menes de calçat de cànem, guarniments per a cavall i diverses labors treballades amb corda, tot ben combinat amb varietat de dibuixos, amb l'afegitó de fanals i d'altres lluminàries. L'adornament de l'espardenyeria d'en Llimona era ja una cosa tradicional que feia desfilar una gran gentada a admirar la parada que havia muntat, cada any diferent. Amb motiu de la vinguda, l’any 18o2, de Carles IV, va fer un vaitot en el guarniment i com que, a més d'aquesta demostració espectacular, féu present a Sa Majestat i a altres persones de la cort de diverses mostres del seu ofici, treballades amb cànem tenyit de diversos colors, el rei li concedí l'ús de les armes reials per a ostentar-les al frontis de l'establiment i el dret de portar uniforme, que consistia en casaca blava, botes encarnades amb dos galons amples d'or, collet vermell, també amb galó d'or, i espasa al costat. Aquesta distinció fou molt mal vista per la noblesa, pel fet d'ésser l'afavorit un menestral, i corder a més a més, professió que alguns, carregats de vells prejudicis, consideraven vil.

CAMISERS, MITGERS I GUANTERS

Has passat anys, diríem segles, i aquestes peces que fan d'abric o cobertor, que, si no són essencials, la moda i el bon to imposen, no han perdut l'ús i donen vida a un gran nombre d'indústries i de botigues. Quan hom parla de ”descamisats”, en sentit quasi sempre demagògic, es fa referència a la gent mísera o espellifada, no pas perquè no duguin camisa, perquè l'únic que no en tenia, segons la llegenda, era l'home feliç, i aquest no el trobaríem ni buscant-lo amb un fanalet.

Les modes i els costums -costum, en molts casos, ve a ésser una moda estabilitzada — han modificat la part externa d'aquesta indumentària accessòria, ja que, per dins, resta immutable, per tractar-se d'uns abrigalls que s'ajusten al cos i als membres que cobreixen. Actualment -aquesta actualitat ve d'alguns anys - les camises, les mitges i els guants s'han simplificat i es prefereix la utilitat a la parenceria, i les peces de luxe ho són més per la qualitat dels materials que s'empren en llur confecció que no pas per la fastuositat en el guarniment, com succeïa abans. L'ús de les mitges ha sofert també eclipsis i transformacions. Abans, aquest calçament era comú a homes i dones; ara, els homes n'han prescindit en absolut i l'han substituït pels mitjons, i quant a les dones, s'han desprès a temporades del seu ús i s'han estimat més exhibir les cames nues. Diuen que amb aquesta moda la moral hi perd quan, al nostre entendre, es tracta d'una qüestió d'estètica. Una cama nerviüda, de pell aspra i pilosa, reclama la disfressa de la mitja i, en canvi, la presentació de la nuesa exigeix una extremada netedat que no era sempre atesa per algunes, tant, que eren molts els qui deien que les mitges i els guants feien de tapabruts.

La camisa, antigament, era una peça valuosa que posava a prova l'elegància i el bon gust del qui la lluïa, com a complement de l'ostentosa vestidura. Les camises més bones, en el segle XVIII, eren de mussolina o de lli, guarnides amb puntes fines i brodades amb seda de matisos i filets d'or i argent. Els punys eren de blonda i sortien de la mànega de les casaques i, per l'any 184o, els elegants cobrien les mànegues del frac o de la levita amb els punys de la camisa tombats, els quals eren de blonda o de tela d'Holanda brodada.

A pagès i en les classes populars de la ciutat, les camises eren, naturalment, més senzilles; però s'adornaven en els traus i en els punys amb botons de plata o de nacre.

Les camises de les dones es diferenciaven poc de les dels homes i anaven guarnides amb puntes de Flandes o del país i els punys brodats. Les classes més humils —parlem de les dones— feien sortir les mànegues del gipó amb botons grossets d'argent, rodons o quadrats, gravats o llisos, que es cordaven una mica més amunt del colze.

La corbata era el suplement obligat de la camisa; en el segle XVIII es portava entorn del coll i les seves puntes, adornades amb blondes amples, solien arribar fins al pit. Pel temps del Directori (1795–1799), la corbata va convertir-se en mocador o écharpe de batista, pita o punt de seda que

enrotllava en diversos tombs el coll i pujava quasi fins damunt la barba. Hi havia també corbates de glassa, blanca o negra, brodades amb sedes de diversos colors i guarnides amb puntes; de linon i de crespó de diversos tons. Les senyores lluïen corbates per l'estil, amb brodats i puntes.

Des de mitjan segle XIX, les camises han sofert una transformació radical. Es varen proscriure els brodats i les puntes i els únics ornaments admesos eren les tires, les canals, els bollats i els rissos en la pitrera, la qual havia d'ésser ben emmidonada i llustrosa, el mateix que els colls i els punys, que eren l'especialitat de les planxadores, les quals no es descuidaven d'anunciar en els rètols de llur botiga: “Se plancha con lustre.” Colls de diverses formes i alçària, drets o tombats, amb les puntes closes com un dogal o bé separades per a deixar respirar la nou del coll o girades; els punys varen adoptar la forma tubular. Finalment, no fa molts anys, haguérem de presenciar l’aparició dels horribles colls i punys de celluloide que no s'havien de planxar mai, però que hom cuitava a llençar quan la brutícia i l'ús els havien convertit en uns objectes repellents d'un groc de vori.

S'han succeït les camises de color, que abans només duien a pagès, flonges i amb colls i punys tous, i encara hom va començar a tapar-les, a l'hivern, amb la garibaldina i, modernament, amb els suèters i pullòvers que han substituït les armilles.

Les corbates es conserven més per inèrcia o per adornament que no pas per utilitat, com abans. Algú ha dit que en la indumentària moderna són tan supèrflues com l'apèndix al cos; però el cert és que un home sense corbata ens fa l'efecte de mal vestit i d'ordinari. En la forma i la confecció de les corbates, la fantasia no ha tingut límit: de plastró, que cobreixen quasi tot el pit, corbatins i de nus simulat amb boata o encoixinat que es corden al darrera per mitjà d'una sivella o d'un gafet; xalines, de llaç, ample o estret, topetes, lavaliers, etc., nuades o per nuar, de seda, setí, sarja, fai, batista, otomà, punt de seda o de cotó... amb una immensa varietat de dibuixos i de colors. Després de tot, en l'elecció de la corbata és on es demostra el bon gust de la persona que la llueix.

Encara, no tant com abans, hom decora la corbata amb una agulla o tanca d'or, argent o un altre metall, enriquida amb una o diverses perles i pedres o bé amb figures cisellades. L’ús d'aquests joiells és una romanalla de quan antigament servien per a cordar el pit de la camisa o les puntes de la corbata. N'hi havia en forma de ramets de diamants i pedres precioses, gerros, flors, camafeus, esmalts amb figures o retrats i medallons en els quals es conservaven, sota cristall, dibuixos fets de cabell.

La ”mitja” -el nom ho diu ben bé prou - significa la meitat d'una cosa i aquesta porció l'havem de buscar en la "calça” o les calces”, mot que té diversa aplicació segons els temps i les comarques on s'empra però que, en les seves diverses particularitats, prové de "calçar”, equivalent a cobrir o guarnir.

Les calces poden ésser amples o estretes; antigament s’ajustaven al cos, de cintura en avall, com els colans o mallots que duen certs gimnastes i la peça que portaven en temps remots els cavallers i els patges, i més cap ençà, els oficials i els soldats de l'exèrcit. Últimament podíem veure encara aquestes calces ajustades en els uniformes de gala de la guàrdia civil i dels alabarders.

Les mitges eren, doncs, mitja calça i quan s'introduïren els calçons, que arribaven des de la cintura fins a sota genoll, arribà el moment de l'ús de les mitges en la indumentària masculina. Els calçons i les mitges s'ajustaven damunt la garreta per mitjà de les xarreteres, una mena de lligacames proveïdes d'una sivella o d'un llaç. Aquestes sivelles, en la noblesa i les classes benestants, solien ésser d'or o argent amb adornaments de pedreria o d'esmalts.

Les mitges per a home eren de seda o de cotó, i encara que els petimetres es complaïen a dur-les de colors, hi predominava el blanc, que es substituïa pel morat i el negre en les diades de Setmana Santa, i eren sempre negres en dols familiars i oficials, aquests darrers observats rigorosament per la noblesa. Durant la Revolució Francesa varen aparèixer mitges ratllades, de diversos colors, però tenien la preferència les d'un sol to, negres o blanques, amb alternatives.

Les mitges de les dones presenten una gran varietat; són de seda, de fil, de cotó, de punt, llises o reixades, de malla anglesa o de ”punt de punyal” o amb quadret anomenat de ’’cordó de frare”. En el segle XVIII, en trobem de blaves i d'or, amb ratlles de colors sobre un fons d'un to diferent, i, a començos del XIX, abunden les mitges brodades. Les menestrales portaven mitges de cotó de color blau, verd, cendra o canyella.

Les lligacames són el complement obligat de les mitges femenines; en el segle XVIII consisteixen en cintes elàstiques o no, lligades amb un llaç o amb una sivella. En el XIX, s'usen les lligacames de granets i de seda brodades amb floretes, el nom de la usuària, inscripcions i versos d'amor.

L'any 1792 apareixen els elàstics per als homes. Abans, hom subjectava els calçons o les calces a la cintura, peces prou estretes per a no haver de menester res que les aguantés. Els elàstics eren de seda, de punt, de canemàs o teixits brodats a mà i ostentaven paisatges, figures, flors, inscripcions i altres motius decoratius.

Els guants eren indispensables en una persona correctament abillada i, sobretot, no se'n podia prescindir en cerimònies i festes d'etiqueta. A més de constituir un ornament, dissimulaven la lletjor d'unes mans usades o peludes en excés. Les dones que tenien unes belles mans podien eximir-se de llur ús, però no deixaven de lluir-los al carrer i en les visites.

Era gran la varietat de classes, colors i adornaments i, si no s'especificava bé, era molt difícil de saber els guants que corresponien als homes o a les dones. Per tal de donar una idea del tipus de guants que eren de moda, n’anotem alguns com a curiositat:

Segle XVIII. De seda, ratllats de negre damunt fons blau clar; item, ratllats groc i verd; it., color canya amb ratlles morades; it., ratlles vermelles i negres i brodat blanc; it., blaus, ratlles negres i floretes brodades damunt els dits; it., verd llangardaix amb brodats blancs en les costures dels dits; it., color verd amb ratlles morades i brodat blanc; de punt de mitja i teixit amb granets; de punt, ratllat negre i rosa; de pell de daina, brodada amb seda blava; de cabritilla adornada amb serrells; de castor, color de carn.

Segle XIX. Les senyores usen guants llargs de pell, alguns amb colzes, de diversos colors; de percala blanca; de punt de mitja, brodats; de pell blanca, amb puntes i brodats; de malla i de blonda.

En l'època romàntica (182o al 184o) es fan de moda uns guants, molt decoratius, de cabritilla o d'altra pell blanca, estampats amb figures, flors, vinyetes, escenes de caça o pastorals, assumptes mitològics o atributs amorosos, amb combinació de colors.

Després del 1839, els guants d'home són més austers; de pell quasi sempre, amb preferència de color groc, sense adornaments ni aplics de cap mena.

*  *  *

La indústria de confecció de mitges ha tingut sempre una gran importància a Barcelona i es repartia entre el que podríem qualificar de treball domèstic i els obradors. Eren comptades les cases on les minyones de servei, especialment les velles, no ocupessin les hores d'oci a ’’fer mitja”. Hi havia moltes dones que es dedicaven a confeccionar mitges a punta d'agulla i se les veia treballant al peu de les botigues, a l'entrada de les escales o en ple carrer. Eren les populars calceteres i la seva labor no era pas la de menys durada. Les mitges de teler donaven ocupació a un gran nombre d'obrers i es conta que l'any 18o5 hi havia a Barcelona 285 obradors d'aquest article. Els trobem situats la majoria en els barris vells de la ciutat, fins que en la segona meitat del segle XIX es confonen amb els fabricants de gèneres de punt. Creiem inútil d'establir un cens de mitgers, sobretot en el segle XIX, donat el seu nombre extraordinari, i ens limitarem a assenyalar els següents, els més destacats en la divuitena centúria: Joan Moragas, Josep Lacau, Josep Mertigrifollet, Antoni Ribó, F. Vilardaga, Esteve Camarassa, Vicenç Jovany i Salvador Parés.

Els guanters, entre els quals figuraven alguns anglesos i bastants francesos, acreditaven bé la confecció barcelonina, i la majoria estaven establerts al carrer dels Escudellers i alguns, pocs, tenien la botiga a la Rambla. La perfecció aconseguida pels nostres guanters va arribar a passar la frontera i eren molt estimats, especialment, els guants de pell estampada que es troben, en lloc distingit, en les millors col·leccions d'indumentària. Entre els guanters més anomenats del segle XVIII, farem esment de Miquel Coll, Claudi Vaugoud, M. Piot, M. Rousseaux, Julien Peillot i Josep Surmaní i Viadé (aquest darrer tenia també botiga de quincalleria). Quasi tots els guanters, tant els del segle XVIII com els del XIX, venien també articles de perfumeria.

En el segle XIX anotem els noms de Sebastià Cuspinera i Figueras, al carrer de Ferran; Esteve Comella (abans Ramon Comella), al carrer d'Avinyó; Pantaleó Bronchal, carrer de Jaume I; Teresa Giroud, carrer de Ferran; Francesc Romeu i Alexandre Varet, al mateix carrer; Torrent, passatge d'En Bacardí; i Enric Tramullas, als Banys Nous.

Després del 1860, les botigues de llenceria es confonen amb les camiseries i els venedors de mitges, i són molts els establiments que venen, sense distinció, a més dels articles susdits, gèneres de punt, guants, corbates, elàstics i lligacames. L’enumeració que farem serà, doncs, molt succinta. Ultra La Corbatinera, del carrer dels Escudellers, i La Moderna Corbatinera, del mateix carrer, cantonada al de Zurbano, especialitzades en corbates, anotarem les cases següents que gaudien de la preferència de la gent de bon to: Pere Garcerie, carrer de Ferran; Solanas i Pons, carrer de la Boqueria; Lluís Verderau, carrer dels Escudellers; Francesc Aurigemma, carrer de Ferran; Josep Bartralot, carrer de la Boqueria; i Francesc Cutchet, carrer de l'Hospital. No esmentem la raó social Conde, Puerto i Cia., que es va iniciar en el comerç de camiseria i guants, perquè, com tenim dit, dedicarem a El Siglo un capítol separat.

La casa Aurigemma, a més de la seva importància, va popularitzar-se per l’organització dels balls de disfresses infantils, el dia del Dijous Gras, i els saraus Paré et Travesti que es celebraven per Carnestoltes al Teatre Novetats.

Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-149.

Al fin la madre cedió cuando iba a comenzar la temporada de la pesca del bðu, y Pascualet se enganchó con el tío Borrasca como grumete o «gato» de barca, teniendo por salario la comida y la propiedad de todos los cabets, o sea el pescado menudo que saliese en las redes: camarones, caballitos de mar, etc. 

El aprendizaje empezó bien. Hasta entonces le habían vestido con la ropa vieja de su padre; pero la siñá Tona quiso que entrase con cierta dignidad en su nuevo oficio, y una tarde, cerrando la taberna, fueron al Grao, a un bazar del puerto, donde vendían ropas hechas para los marineros. Pascualet recordó durante muchos años la tal tienda, como un santuario del lujo. Los ojos se le fueron tras los chaquetones azules, los impermeables de hule amarillo, las enormes botas de aguas, prendas todas que sólo usan los patrones. Salió orgulloso de aquel lugar encantador con su hatillo de grumete, compuesto de dos camisas mallorquinas, tiesas, ásperas y burdas, como si fuesen de papel de lija; una faja de lana negra, un traje completo de bayeta de un amarillo rabioso, una barretina roja para calársela hasta el cuello en el mal tiempo y una gorra de seda negra para bajar a tierra. Al fin le vestían a su medida; ya no tendría que luchar con las chaquetas de su padre, que en los días de viento se hinchaban como velas, haciéndole correr por la playa más aprisa que su deseo. De zapatos no había que hablar. Él no recordaba haber metido jamás en tal tormento sus ágiles pies. (Pàgs. 54-55) 

Pero su vagancia y sus malas costumbres encontraban excusa a los ojos de la siñá Tona cuando ésta le contemplaba en los días de fiesta —que eran los más para aquel bigardo—, con la gorra de seda de hinchado plato sobre su rostro moreno, en el que comenzaba a apuntar el bigote, la chaqueta de lienzo azul ajustada al esbelto tronco y la faja de seda oscura ceñida sobre la camiseta de franela a cuadros negros y verdes. 

Daba gloria ser madre de un mozo así. Iba a ser otro pillo como aquel Martínez de infausta memoria, pero más salao, más audaz y travieso; y de ello daban fe las chicas del Cabañal, que se lo disputaban por novio. (Pàg. 66) 

Vicente Blasco Ibáñez. Flor de mayo. Ed. Laza ¬ Janés, 1ª ed. Barcelona, 1978. ISBN: 84-01-80588-0. 240 pàgs.

Vivía en un enorme caserón cercano a las Escuelas Pías; figuraba entre los primeros fabricantes de seda, y más de doscientos telares trabajaban para él, elaborando piezas de seda rayada, vistosa y sólida, y pañuelos de brillantes colores, que eran enviados a las más apartadas provincias de España y hasta la misma América, cosa que asombraba y producía cierto temor respetuoso entre el comercio a la antigua. De joven había sido novicio en una orden religiosa, pero ahorcó los hábitos el año 8 para batirse contra el francés, sacrificio que no le libró de ser conocido con el apodo de el Fraile entre los comerciantes y las gentes de su industria. 

Le suponían poseedor de millones, y era el banquero de todos los mercaderes menesterosos. Bastábale entrar en su alcoba para presentar en cartuchos de onzas cuanto dinero se le pedía, y a pesar de esto, fuera de los días de Corpus, en que sacaba del fondo del arca el frac de color castaña y el sombrero de seda, nadie le había visto con otro traje que un eterno pantalón de cuadros, chaqueta de fustán, chaleco de terciopelo rameado y gorra de ancho plato. (Pàg. 36) 

Y el sobrino contestaba a todo con afirmativas cabezadas, muy preocupado en su interior por el modo como expondría la pretensión que le llevaba allí. La aprobación de Juanito templó las iras del viejo. 

—No creas por eso que me forjo ilusiones. Esto está muerto y bien muerto. No es culpa de los de allá, sino de la gente de aquí. Se acabó el buen gusto. Hoy se tiene horror a lo que es rico y vistoso; los señores visten como los criados; todos van de obscuro, como sacristanes; el chaleco, que es la prenda que da majestad a la persona y pregona su clase, es de la misma tela que los pantalones; ya no se ostenta sobre el vientre el terciopelo floreado, aquellas rayas de cien colores que tanto golpe daban en mi juventud, y hasta los labradores se encajan la blusa y el hongo, como asistentes, y se ríen cuando sacan del fondo del arca el chupetín de raso de sus abuelos, la faja de seda y el pañuelo de flores, que tanto lucían en los bailes de la huerta... ¿Y las mujeres? No me hables de ellas... Valientes imbéciles. Ni en las aleluyas del mundo al revés... Se visten como los hombres, con lanilla inglesa; van feas como demonios con esos colores de enterrador, apagados, sombríos; y en el verano gastan, cuando más, percal de tres reales, con lo que creen ir tan elegantes. Oh, aquellos tiempos míos. Se estrenaba menos, era menor la variedad, pero se lucían cosas buenas y sólidas, que pasaban docenas de años en los roperos sin que hubiera polilla con valor para hincarlas el diente. Todo se ha perdido! ¡Adiós, cortinajes de damasco l Abur, seda chinescal Ahora adornan los salones con unas telas ásperas, de tejido burdo y borroso; y cuando no, para que la cosa tenga «carácter» (¡vaya una palabra), echan mano de las mantas jerezanas y arman una decoración de taberna. (Pàgs. 135-136) 

Los domingos, a las siete de la mañana, salía Juanito de Su casa con el alegre desembarazo del colegial que en día de fiesta todo lo ve de color de rosa. 

Iba estirado, satisfecho dentro de su traje de lanilla inglesa, algo incómodo por el cuello de la camisa almidonado y de bordes punzantes; pero le bastaba lanzar una mirada a sus botas de charol y a la corbata, siempre de colores vivos, para darse por satisfecho de todas las molestias que le causaba su transformación. La mamá y las hermanitas le contemplaban con asombro. ¿Qué creían ellas? El Juanito de ahora estaba muy lejos del de tres meses antes. Ya era hora de dedicar a rodillas de cocina las levitas viejas de su padrastro el doctor Pajares, prendas que la mamá le había hecho usar para mayor economía. (Pàg. 163) 

Las niñas tenían preparados sus trajes de «manola», y un sinnúmero de veces se habían ensayado ante el espejo para aprender a colocarse con naturalidad y buen gusto la blanca mantilla de blonda. En cuanto a las dos mamás, pensaban lucir obscuros trajes de seda, con costosas mantillas negras, regaladas a las dos por el señor Cuadros.  

Llegó el día de la primera corrida. La atmósfera parecía cargada de un ambiente extraño de locura y brutalidad. Por la mañana arremolinábase la gente, con empujones y codazos, en torno de los revendedores que en la plaza de San Francisco voceaban las de «sol» y de «sombra»; y como si la ciudad acabase de sufrir una invasión, tropezábase en todas partes con gentes de la huerta y de los pueblos: unos con pantalones de pana y manta multicolor; y otros, los tipos socarrones de la Ribera, vestidos de paño negro y fino, la chaqueta al hombro, dejando al descubierto la blanca manga de la camisa, los botines de goma entorpeciéndoles el paso, y en la mano un bastoncillo delgado, casi infantil, movido siempre con insolencia agresiva. 

El gentío presentaba igual aspecto en todas las calles, como si la ciudad entera se hubiese vestido con arreglo al mismo patrón. Sombreros cordobeses de blanco fieltro o marineras de paja, cazadoras de color claro, corbatas rojas, y en todas las bocas un cigarro de a palmo. 

La Bajada de San Francisco era un torrente por el que rodaban sin cesar las oleadas de gentío. Las jacas pamplonesas, cubiertas con inquietos borlajes y repiqueteantes cascabeles, pasaban como rayos por entre el gentío tirando de las tartanillas de colores claros, de los coches señoriales y de los carruajes ingleses, en cuyos bancos erguíanse como cimbreantes flores las muchachas vestidas de rosa o azul, con el rostro realzado por el marco de blanca blonda. La gente menuda, los del tendido de sol, pasaban en grupos, con la enorme bota al hombro y un garrote de Liria en la mano, oliendo a vino y vociferando, como si comenzasen a sentir la borrachera de insolación que les aguardaba en la plaza. (Pàg. 216) 

Vicente Blasco Ibáñez. Arroz y tartana. Ed. Plaza % Janés, 1ª ed. Esplugues de Llobregat, 1976. ISBN: 84-01-80535-X. 264 pàgs. 

Venia després la feina del vestir, obra mestra de presumpció dels currutacos, petimetres, pisaverdes, lechuguinos, flamantes i altres noms, amb què eren motejats. La gràcia principal consistia a estrènyer bé el cos i que les peces de roba anessin tan justes, que hom no pogués bellugar-se amb desembaràs, encara que semblés un ninot.  

La primera providència era posar-se una cotilla ben estreta, per tal que aprimés la cintura, i a més: 

El calzón ha de ajustarse

hasta un extremo que aflixa,

y que no pueda en su caso

ni aun doblarse la rodilla.

Las medias tan estiradas

han de estar, que bien aprisa

den muestra con sus carreras

van á perderse de vista.

No n'hi havia prou de vestir en forma impecable a l'última moda; era forçós, per a l'elegant perfecte —en deien hombre fino-, de saber escollir les robes i les peces de l'abillament, segons els casos i les circumstàncies de la relació social. Quan imperaven la casaca brodada, les calces i la perruca -en ple segle XVIII—, no hi havia quasi més diferències que l’encert en els colors de la tela i la profusió i la riquesa dels brodats; però, amb la introducció dels pantalons i la varietat de vestimenta que estimulava la fantasia, l'etiqueta exigia certes normes que les persones de to havien d'obeir rigorosament com un codi, si no volien ésser titllades de cracs. 

S’admetia, per exemple, en totes les societats, pantalon negre a la tarda, en lloc del de color, però no havia de passar sota el genoll per tal que es pogués veure la mitja de seda. L’armilla blanca, en canvi, era d'obligació quan s'anava de cerimònia. La corbata era la part més important del vestit d'un home que es volgués fer veure. En un principi, les corbates eren tan amples que, a més de cobrir el coll, arribaven fins al mentó. Es consideraven tan difícils la tria i la col·locació de la corbata, que es publicaren tractats que demanaven un estudi a fons. Hi havia moltes menes de corbates -de seda, cotó o fil, engomades, emmidonades o fluixes- i es posaven diferentment segons els casos. Hom nuava expressament la corbata per al carrer, per al ball, per a la taula, per a la cacera i per a visites de compliment. La corbata blanca i llisa era l'única admesa en el vestit de cerimònia; la de color o amb ratlles o mostres només es portava en negligé. 

El mateix succeïa amb els guants, que havien d'usar-se segons l'estació; a l'hivern, de castor o de daina; a l'estiu, de batista o percala. En el ball havien d'ésser de color clar. Els guants blancs es portaven només en les noces.

 Els elegants consideraven els lentes i les ulleres com a ornament indispensable, encara que no els haguessin de necessitar per a llur vista. "Se usan para bailar, cortejar, comer...; en una palabra, para todo menos para leer ó escribir", comentava, amb humor, el Diccionario de los flamantes, publicat l'any 1829.

La moda i la comoditat van donar la preferència a la lente, precursor del monocle, que es portava penjat al coll amb una cinta de seda o posat entre dos traus de l'armilla. Molts el consideraven impertinent, perquè assenyalava directament, com si fos amb el dit, la persona a la qual s'adreçava. 

Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàgs. 112-114.

Tot va començar el 1847, durant la guerra entre Mèxic i els estats Units. Aprofitant la debilitat del Govern central, es va produir una nova revolta política a Yucatán, i de nou els maies van ser reclutats. Al mes de gener, dos batallons d'uns 3.000 maies van entrar a l'asslat de la ciutat de Valladolid contra les tropes del Govern. Però aviat es van descontrolar: al crit de "mori qui dugui camisa!", van saquejar la ciutat durant sis dies, amb un balanç d'un centenar de víctimes civils. a guerra de races havia vist el seu primer episodi macabre.

Quan els maies van dir prou. Àlex Novials i Javier Laviña. Revista Sàpies, núm. 153, març 2015, pàg. 54.

(1875)

Joséphine Tessier era el tipo de mujer a la que los jefes de camareros solían colocar en el centro del comedor, a menos que la dama murmurase que prefería un lugar más discreto. Llevaba un lujoso y elegante vestido de seda de color gris claro, un collarín de encaje en la garganta y un desenfadado sombrerito con una pluma. 

Lo recibió un roce de seda y un perfume embriagador. Después de ofrecerle un liviano beso en la mano, tomó asiento y pidió al camarero que les trajera champán. (Pàg. 20) 

Al hablar de la nueva París, Jules Blanchard no se refería solo a los amplios bulevares proyectados por el barón Haussmann: Ya desde los tiempos en que Francia erigió sus grandes catedrales góticas, París había tendido a considerarse -cuando menos en el norte de Europa- la abanderada de la moda. A los parisinos no les había hecho ninguna gracia cuando, durante un cuarto de siglo, Londres acaparó la atención internacional con el espectacular palacio de vidrio construido para la Gran Exposición, un escaparate de todas las novedades del mundo. Nueva York había cogido el relevo; pero, en 1855, París estaba lista para tomarse la revancha, y su nuevo emperador, Napoleón IIL había inaugurado su Exposición Universal de la Industria y las Artes en un magnífico edificio de hierro, vidrio y piedra construido en los Campos Elíseos. Una docena de años después, París volvió a suscitar la admiración, esa vez en el marco del vasto espacio de la Rive Gauche conocido como el Campo de Marte. Esa exposición, la mayor que se había visto nunca, presentó muchas maravillas, como la primera dinamo eléctrica de Siemens. 

-Quiero abrir unos grandes almacenes -anunció Jules. (Pàg. 23) 

Jules Blanchard había aguardado hasta que murió su padre para hacer realidad su sueño. Tres años atrás, había abierto unos grandes almacenes de lo más elegante. Había tenido el descaro de elegir un edificio del bulevar Haussmann, situado detrás de la ópera de París, a unos metros tan solo de los grandes almacenes Printemps. Al igual que en Printemps, vendían ropa de alta calidad a unos precios fijos que resultaban asequibles para la clase media; contaban con algunas colecciones de las que tenía la exclusiva. Había puesto al establecimiento el nombre de Joséphine. (Pàg. 52) 

(1885)

Los espectadores vestían todos de negro. Los hombres de buena posición llevaban sombreros de copa. Thomas, por su parte, se había puesto una chaqueta corta de un color bastante oscuro, aunque llevaba una gorra azul. De todas maneras, no creía que a Victor Hugo le hubiera importado. (Pàg. 84) 

El señor Frédéric Ney era un abogado de poca monta, de esta algo inferior a la media, pero dorado de una notable presencia cias a su extrema delgadez y a su pálida cara, demasiado larga p su cuerpo, y que a Thomas le recordó la de un pez. Los pantalones iban tan ajustados que casi parecían las medias que se solían Bel antaño. Ese día vestía una chaqueta de color chocolate oscuro. 

Los examinó a todos. ¿Sería posible que un sexto sentido le hubiera indicado la presencia de un forastero en sus dominios? En todo caso, detuvo la mirada en Thomas.  (Pàg. 188) 

Ese día, se había puesto una camisa blanca sin chaqueta y sombrero canotier. 

Cuando llegaron, había una gran multitud caminando por explanada de la obra. Las partes inferiores de la torre estaban líen. de banderines de color rojo, blanco y azul, los de la bandera francesa Había una tienda con refrigerios y una banda vestida con elegantes uniformes. 

Por más que los periódicos hubieran criticado la fealdad de la torre, resultaba ya patente que aquel inmenso arco de dos pisos iba a constituir una magnífica entrada para el recinto de la exposición del año siguiente. Con sus ciento quince metros, la plataforma red acabada superaba con creces la altura de las torres de Notre Dame, igualaba la de las más encumbradas agujas de las catedrales europeas. 

Allí había toda clase de público, incluidas personas distinguida. 

-Te presentaré al señor Eiffel si viene por aquí -le prometió con orgullo Thomas a Luc, cerca de la tienda de refrigerios. 

Llevaban cinco minutos allí cuando Luc dijo de improviso: 

-Mira quién está allí. -Cuando Thomas miró, no distinguió nadie entre el gentío-. Por allí. 

Luc señaló un grupo de personas muy bien vestidas y entone la vio. 

Era Edith. Llevaba un vestido blanco que debía de haberle dado alguien, porque ella nunca podría haberse costeado aquella prenda, y un sombrerito. Estaba muy guapa. A su lado se encontraba el señor Ney y una mujer pálida cercana ala treintena que, según infiri Thomas, debía de ser su hija. 

-Iré a decirle bonjour -anunció Luc. 

-No puedes hacer eso. Está con el señor Ney -exclamó Thomas. Pero Luc ya se había puesto en marcha. 

Thomas observó, sin saber qué hacer, como Luc se quitaba educadamente el canotier y dirigía una reverencia a Édith. Vio que esta le decía algo a Ney y como después Luc inclinaba la cabeza ante el abogado y su hija. A continuación, el chico dijo algo más, tras lo cual todos se volvieron a mirarlo. Luc sonreía, indicándole que se acercara. (Pàg. 198) 

El lugar estaba muy concurrido. Había familias, con hijos endomingados con traje de marinero y vestidos de muselina, que provenían de las clases medias altas; otros eran pequeños empleados o tenderos, y también había obreros como él mismo y Édith. Ella llevaba un vestido azul y blanco complementado con un sombrerito provisto de una cinta y una sombrilla. Thomas sospechaba que aquellas cosas debían de haber pertenecido a la señorita Hortense. Tal como iba engalanada, podía pensarse que Édith pertenecía a una clase superior a la suya. De todos modos, él había observado a menudo que las mujeres solían ir mucho mejor arregladas que sus parejas. La chaqueta corta que llevaba él estaba bastante limpia, pero las botas nunca habían estado relucientes, ni siquiera antes de quedar impregnadas para siempre de polvo. De repente se le ocurrió pensar qué se habría puesto su hermano para una ocasión .a aquella. (Pàg. 203) 

(1889)

Thomas advirtió con sorpresa que entre ellos se hallaban el señor Ney y su hija, Hortense, muy elegante con un vestido de seda azul de última moda. (…) 

Thomas había visitado el taller de un sastre de Montmartre que confeccioaba ropa para hombre a un precio asequible, para artistas i  artesanos. Allí había adquirido un traje con chaqueta corta que le sentaba muy bien y que llevaba ese día. (Pàg. 239) 

A mediodía pasó a recogerla. Al poco, caminaban por la avenida Grande-Armée en dirección a Neuilly. Thomas llevaba, muy su traje nuevo; ella, un vestido de verano con un chal de seda había conseguido la tía Adeline. Thomas le ofreció el brazo y ella enlazó la mano. (Pàg. 243) 

(1897)

La Belle Héléne lucía un largo vestido de seda ligera, provisto un generoso escote que dejaba admirar sus hermosos pechos. La prenda, algo más simple de lo que habría llevado de haber salído a cenar fuera, iba ceñida a la cintura y se ataba, o desataba; por detrás. (Pàg. 292) 

Lo primero en que reparó Marie fue en su ropa. Pese a que el día era bastante cálido, Monet llevaba un traje de tres piezas, con 1a larga chaqueta abrochada con un solo botón a la altura del pecho, lo cual le dejaba una buena holgura de movimientos. En el bolsillo lucía un pañuelo blanco plegado. Ella sabía lo bastante de ropa para identificar la primera calidad del paño de la chaqueta y su imperacable corte. 

Llevaba el pelo corto, peinado hacia atrás, y lucía una poblada barba. La cara de anchas facciones estaba impregnada de fuerza los ojos, aunque luminosos, irradiaban autoridad. Si lo hubiera el encontrado en el jardín de la casa de Fontainebleau, lo habría toma por un industrial, o tal vez por un general. 

Su esposa, una majestuosa y robusta mujer, parecía. tener el mismo fuste. (Pàg. 420) 

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs. 

EXPOSICIÓ

MARTA MEMBRIVES

Intimitats al descobert

El Museu de Badalona mostra l'evolució de la roba interior

De les cotilles que marcaven la tan eròtica cintura de vespa i deixaven les dones sense alè, a les calces comestibles. El Museu de Badalona proposa una passejada per l'evolució de la roba interior des de l'època de la revolució industrial fins a l'actualitat i la seva relació amb cada moment històric. A més de les raons higièniques i de protecció contra el fred, aquestes peces han estat un retrat fidel de la moralitat de cada moment i dels rols socials d'homes i dones. Les peces de roba, complements, imatges i vídeos que es poden veure a l'exposició Intimitats. Història de la roba interior del segle XIX al XXI volen reflectir el que les diferents classes socials s'han posat al llarg dels darrers 200 anys. Els seus comissaris, els historiadors Joan Mayné i Núria Sadurní, volen deixar clar que no es tracta només d'un recull de llenceria sinó que aquestes peces “serveixen per parlar de l'evolució de mentalitats, prejudicis i tabús”. 

La mostra, que s'inaugura dijous vinent, ha estat produïda pel Museu de Badalona amb el suport de la Diputació de Barcelona. Està organitzada en sis àmbits independents que s'ordenen de forma cronològica. El disseny respon a la voluntat que tenen els seus impulsors de convertir-la en itinerant. De fet, diversos museus de la xarxa de la Diputació de Barcelona ja s'han interessat per acollir-la un cop tanqui portes a Badalona, el pròxim 24 de juny. 

Cada àmbit inclou maniquins amb peces de roba del període, una vitrina que mostra més elements, informació impresa que serveix d'introducció al període i una pantalla on es mostraran imatges i fragments de vídeos amb roba interior de cada moment. Les peces que s'hi poden veure procedeixen de fons del mateix museu i també hi ha préstecs d'altres museus i de col·leccionistes particulars. 

La mostra està dedicada a les peces tant femenines com masculines, si bé és cert que on més es nota l'evolució és a la roba interior femenina, que experimenta una transformació total entre el segle XIX i el XXI. De mirinyacs, polissons i enagos, s'ha passat al tanga, una evolució que, segons Joan Mayné, és el reflex dels canvis en el paper social de la dona, que passa de ser l'aparador de l'estatus social del marit durant l'eclosió de la burgesia industrial fins als anys de l'alliberament sexual i el culte al cos. 

Intimitats també aborda fets històrics essencials per a l'evolució de la llenceria com ara l'inici de la societat de consum, la incorporació massiva al mercat laboral durant la Primera Guerra Mundial; el retorn als valors més tradicionals de la postguerra franquista, en contraposició als models estètics de les pin-ups, que en aquell moment arribaven des de Hollywood; la crema de sostenidors com a símbol d'alliberament de l'opressió masclista; l'ús de la roba interior de forma explícita, mostrant tires de sostenidors o bé la part superior dels calçotets. El repàs no oblida l'evolució tecnològica amb avenços com ara l'aparició de les primeres compreses d'un sol ús, la invenció del niló i, posteriorment, la licra, o l'arribada de la roba interior intel·ligent, que pot mesurar el ritme cardíac o alliberar productes anticel·lulítics. 

La mostra, que es complementarà amb una sèrie de visites guiades i xerrades monogràfiques, es clou amb una peça que vol reflectir la transgressió del moment. Es tracta d'un model de llenceria fina adaptada al cos masculí que segur que no deixarà indiferent cap visitant.

Intimitats

Història de la roba interior del segle XIX al XXI

Lloc: Museu de Badalona

Dates: Del 26 de febrer al 24 de juny

El Punt Avui  25 de febrer del 2015

La noia jeia damunt del llit, amb les seves millors gales de vestal, amb els ulls tancats. Duia els cabells, pentinats amb elaborades trenes, recollits amb un passador de malaquita. Potser era per l'alcofoll, però els contorns dels seus ulls semblaven molt foscos, mentre que la pell de la cara gairebé semblava que brillés a la llum del sol que es filtrava per entre els llistons dels porticons. El mocador de gasa que li embolcallava els pits s'acabava en un serrell de borles de fil d'or ben atapeïdes; les cames llargues de la noia estaven enfundades dins uns pantalons estrets d'una mussolina setinada tan fina que era com si estigués nua. Una petita xinel·la daurada li penjava del dit gros del peu esquerre. (Pàgs. 35-36) 

Era, com ell mateix hauria estat el primer d'admetre, un home extraordinàriament ben plantat. A les darreries dels cinquanta anys, amb més d'un metre vuitanta d’alçada, les amples espatlles exagerades pel jaqué entallat i pel coll alt, la bata emmidonada i les mànigues amb encaixos, tenia un aspecte elegant i formidable. Duia tallats ben curts els cabells, com l'acer, i llargues les patilles. Tenia una magnífica testa, els ulls d'un blau fred i una boca més aviat menuda. (Pàg.120) 

Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. 

La seva miopia els impedia entendre el que significava realment el procés industrialitzador. Els ho havia de recordar, uns anys més endavant, Joan Cortada, contrastant el nivell de vida dels treballadors i els pagesos catalans amb els d’altres zones: “El catalán viste bien, y la clase popular quizás viste con demasiado lujo; el catalán no guisa su comida en una sartén, ni duerme sobre un montón de paja: come todos los días su puchero, menos suculento, pero cubre su mesa con blanquísima servilleta, cada persona come en su plato, y con su cubierto, y a familia duerme en cama con su sábana, y su frazada en el invierno. Si no nos hubiéramos propuesto evitar toda comparación, podríamos decir lindezas acerca de lo que hemos visto en nuestros viajes. 

Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 281.

Sorprèn l'entusiasme amb què la van rebre els catalans. Acostumats a resistir-se al servei militar, van sentir-se ara identificats amb aquella nova croada, en la qual podrien abocar les energies col·lectives. El 24 de desembre de 1859 s’organitzava un cos de “voluntarios de Cataluña” que havia d'estar integrat per companyies, amb un total de 462 homes. El formarien voluntaris de vint a trenta-cinc anys, als quals es fixava un uniforme amb “gorro de lana, de los llamados de marinero, encarnado la y morado los cornetas” -és a dir, barretina, que ara comença a ser reivindicada com una peça de vestir específicament catalana- pantalons de pana, “faja del país” i espardenyes. Prim els va a l’Africà en desembarcar, parlant-los “en el idioma de los recién llegados” i evocant les glòries històriques de les armes catalanes. Al mateix temps que els soldats, arribava el material mèdic des de Catalunya, gràcies a una subscripció popular que permetria muntar un hospital de campanya. 

Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 286.

Que bé que s'adeia la roba de cambra d'Oblómov amb els trets tranquils del seu rostre i amb el seu cos efeminat! Portava una bata persa, una autèntica bata oriental, sense cap mena de detall europeu, sense borles, ni velluts ni cintura, i era tan ampla que Oblómov s’hi hauria pogut embolicar dues vegades. Les mànegues, que seguien la invariable moda asiàtica, s’eixamplaven des dels dits a les espatlles. Tot i que havia perdut la seva primitiva condició de nova, i en alguns llocs havia canviat la lluïssor original per un altre to, conservava tanmateix la vivesa dels colors orientals i la solidesa de la tela. 

Als ulls d’Oblómov, la bata tenia moltes qualitats inapreciables: era tova, flexible; el cos no se la sentia al damunt; obedient com una esclava, se sotmetia al més mínim moviment del cos. Per casa, Oblómov sempre anava sense corbata ni armilla, perquè li agradava trobar-se còmode i lliure. Les sabatilles eren llargues, toves i amples; quan baixava del llit, posava els peus a terra sense mirar i sempre les encertava el primer cop. (Pàg.12)

-I d'on veniu tan aviat? -preguntà Oblómov. 

–De cal sastre. Mireu, és un bon frac, oi? digué donant la volta davant Oblómov. 

-Magnífic! Tallat amb molt de gust -digué Ilià Ilitx-. Només que, per què és tan ample del darrere? 

-Es un ride-frac, per muntar a cavall. 

-Ah! Vet aquí! I vós munteu a cavall? 

-Com, si no? I avui dia cal encarregar un frac especial. Avui és el primer de maig, anirem amb Goriunov a Ekaterinhof. Ah! No ho sabíeu? A Mixa Goriunov l’han ascendit i avui ho celebrem afegí entusiasmat Volkov. (Pàgs. 22-23)

I se n’anà, però tornà. 

-Ho veieu? -preguntà mostrant la mà, que semblava fosa amb el guant. 

-Què és? preguntà Oblómov, desconcertat. 

-Els nous lacets! Fixeu-vos que meravellosament que s’emmotllen: no has de patir dues hores amb el botó. Estires la cinteta i ja està. Acaben d'arribar de París. Voleu que us en porti un parell a prova? 

-Molt bé, porteu-los! digué Oblómov. (Pàg. 25)

Ivan A. Gontxarov. Oblómov. (Oblomov, trad. Josep M. Güell) Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. 

Segle XIX, Londres

Quizá la fiesta particular más elegante y chocante de aquella época fuese el baile de disfraces que dio el Duque de Devonshire, en Devonshire House, Picadilly, durante los festejos de las bodas de diamante de la reina Victoria, en 1897. Todos los miembros de la familia real, con excepción de la reina, que no estuvo presente, asistieron ataviados con trajes isabelinos, y la brillantez general del espectáculo se mostraba por el gozo y entusiasmo de la enorme multitud que se había congregado en la calle para verlo. La aristocracia inglesa y este famoso baile lo confirma -nunca estuvo formada por una casta exclusiva; uno de los invitados de Devonshire House, que se presentó vestido, no impropiamente, de puritano, era hijo de un industrial de la lana de Yorkshire. (Posteriormente había de llegar a Primer Ministro.) 

Arnold J Toynbee. Ciudades de destino (Cites of Destiny, trad. G. Castro). Ed. Sarpe, 1985, Madrid. ISBN: 84-7291-925-0. 440 pàgs. Pàg. 365.

A Patrick se le había acelerado alocadamente el corazón, y miraba a Araceli, que iba muy abrigada contra el frío, con mal disimulado embeleso. Cuando salió radiante de la guardarropía diez minutos después se dio por perdido. A tono con el gusto por los nuevos tintes sintéticos que hacían furor en París y Londres, la marquesa vestía un traje de seda malva subido con falda abullonada, escote generoso y un sombrero también malva, aunque más claro que el del traje, adornado con cintas de distintos colores. La visión superaba todo lo que se había imaginado durante mes y medio. (Pàg. 282) 

Estaba guapísima. Llevaba un pequeño sombrero azul marino coronando su masa de cabello negro, recogido en un lustroso moño con profusión de rizos, una falda verde, bajo la capa, una apretada chaqueta de terciopelo negro sobre un corpiño blanco. Le costó un esfuerzo ocultar su aturdimiento al darle la mano. (Pàg. 337) 

Ian Gibson. La berlina de Prim. Ed. Planeta, 1ª ed., Barcelona,2012. ISBN: 978-84-08-00766-1. 376 Pàgs. Pàgs. 192-193.

A la dreta hi havia els pagesos. Els vells amb capots fets a casa, els peus embolcallats amb tires de tela blanca i calçats de lapti; els joves, amb capots d’estofes noves, la cintura cenyida amb una xarpa clara, calçats amb grans botes. A l’esquerra hi havia les dones amb mocadors de seda al cap, amb gipons de vellut i mànigues d'un roig viu, faldilles blaves, verdes, vermelles i calçades amb sabates ferrades. Les més velles, modestes, amb llurs mocadors blancs, els capots grisos, s’havien col·locat al fons. Entre aquestes i les dones més ben vestides s’havien arrenglerat les criatures, guarnides, els cabells xops d’oli. Els pagesos feien amples senyals de la creu i grans acataments que, en redreçar la testa, els tiraven els cabells enrera; les dones, principalment les velles, fitaven obstinadament la icona envoltada de ciris i apesantien vigorosament llurs dits replegats adés sobre el front, adés sobre les dues espatlles, sobre el ventre, i tot mormolant pregàries s’inclinaven i queien de genolls. (Pàg. 77)  

Igual com l'altre, aquest locutori estava dividit, per dos reixats, en tres compartiments; encara que fos bastant més petit, i els visitants menys nombrosos, els crits i el brogit hi eren igualment forts. Allí també l'autoritat es passejava entre els dos reixats, però la persona era una guardiana igualment vestida d’uniforme: galons a les mànigues, vorejats de blau i cinturó del mateix color. I, com a la divisió dels homes, els visitants, vestits de les maneres més diverses, s’aferraven al reixat; a l’altre costat hi havia les presoneres, la majoria amb vestit de presó, les altres amb els vestits corrents. No hi havia un sol lloc disponible en tota la llargada del reixat. I era tanta l’afluència de visitants, que molts es veien obligats a alçar-se de puntetes i cridar per damunt del cap dels altres que es trobaven al seu davant; d’altres, a més, s’havien assegut a terra. 

A Nekhliúdov li va cridar l'atenció la figura alta i magra d'una gitana, amb uns cabells crespats que li sortien de les vores del mocador; prop de la columna del reixat, del costat dels presoners, explicava alguna cosa amb veu cridanera, amb gestos vius, a un visitant amb gec blau i cenyit per un cinturó, un gitano com ella, dret a l’altre costat. Prop del gitano, un soldat, assegut a terra, conversava amb una persona. Després, tot aplanat contra la reixa, un pageset ros, calçat de lapti, amb barba, que feia visibles esforços per aguantar-se les llàgrimes. Escoltava el que li deia, al seu davant, una presonera rossa i bonica que, tot parlant-li, se’l mirava tendrament amb els seus ulls blaus. Eren Fedòsia i el seu marit. A la vora d'ells hi havia un esparracat, parlant amb una dona de pòmuls sortints i cabellera estesa; després, dues dones, un home; una altra dona; i, davant de cada visitant, una presonera. (Pàg. 182) 

-Mai, mai no m’ho fareu creure! Ella no se l'estimava, vet-ho aquí tot! -va dir una veu de dona. 

-El que estimava eren els dolços! 

-Plasenteries de beneit, com sempre! -va dir rient una altra senyora que portava un gran capell i brillava tota de seda, d’or i de pedreria. 

-C’est excellent, aquests pastissets, i tan lleuger! -va dir una altra veu-. Doneu-me’n un altre. 

-I marxeu molt aviat? 

-Avui és el darrer dia. És per això que hem vingut. 

-Una primavera tan bonica! Es deu estar bé al camp! 

En capell i en vestit de ratlles fosques, que dibuixava meravellosament el seu cos fi, Missy semblava haver nascut amb el vestit. Estava bellíssima. 

Es va tornar vermella en veure Nekhliúdov. (Pàg. 239) 

Els pagesos s’havien reunit al pati de l’estaroste i parlaven remorosament; quan Nekhliúdov s’hi apropà, però, varen callar i, com els pagesos de Kuzmínskoie, es varen treure l'un darrera l'altre el barret o la gorra. Aquests rústecs ho eren molt més que els de Kuzmínskoie, i així com les noies i les dones duien puixki a les orelles, gairebé tots els homes anaven calçats amb lapti i vestits amb caftans. Fins n’hi havia que anaven descalços i altres en mànigues de camisa, tal com havien tornat del camp. (Pag. 278) 

Al davant de la porta, al carrer, s’estacionaven magnífics carruatges. A la sala, esplèndidament decorada, hi havia dames vestides de seda, de vellut, de randes, amb pentinats postissos, amb cossos estrangulats per la cotilla i amb pits amplificats amb buata. Enmig d’elles, uns quants cavallers, civils i militars, i cinc homes del poble: dos conserges, un botiguer, un criat i un cotxer. Kieseweter era un homenet corpulent i de cabell gris. Parlava en anglès, i una senyoreta magra, que duia ulleres, anava traduint ràpidament i correctament el que deia. (Pàg. 325) 

En tombar una cantonada el comboi va barrar el pas a un magnífic landó, al pescant del qual hi havia un cotxer d’amples anques, amb unes rengleres de botons a l'esquerra i una cara lluent. Dins el cotxe hi havia un home i una dona; ella, magra i pàl·lida, amb un capell clar i una ombrel·la oberta, de colors virolats; ell duia un copalta i un elegant vestit de sarja; al davant d’ells hi havia els fills: una nena de llargs rínxols daurats, bellament arreada, fresca com una flor i amb una ombrel·la igual a la de la seva mare, i un nen d'uns vuit anys, tot escanyolit, amb les clavícules que li sortien i amb un capell de llargues cintes. El pare s’enfadava amb el cotxer perquè no havia passat al davant del comboi mentre la mare feia una ganyota de repulsió i es tapava la cara amb l'ombrel·la per garantir-se contra el sol i la pols. (Pàg. 407) 

Poseu-lo ajagut! va ordenar l'oficial. No tingueu por, Vostra Senyoria, ja el duré així va declarar l'agent de policia. Es va asseure al cotxe i va agafar el pres pel braç, mentre el soldat li aixecava els peus calçats amb koti i els hi posava rera el seient. 

L'oficial va veure, per terra, el casquet del deportat; el va collir i el col·locà damunt del cap xop i gairebé exànime. 

-Amunt va manar. El cotxer es va girar de mal humor, va arronsar les espatlles, va deslligar la brida i dirigí l'animal vers on li digueren. (Pàg. 412) 

El vagó on havia pujat Nekhliúdov era mig ple. Hi havia servents, obrers de fàbrica, carnissers, jueus, empleats, dones del poble; hi havia un soldat i dues dames: una jove,

l'altra d’edat, amb uns braçalets; i un home d'aspecte sever, amb una escarapel·la a la seva gorra negra* (*Fins i tot quandueien vestist civils, tots els funcionaris russos duien una gorra d’uniforme amb una escarapel·la al davant). 

Després d'haver-se remogut molt, a la partença, per instal·lar-se, tota aquesta gent estava ara tranquil·lament asseguda. Els uns mastegaven grans de gira-sol, altres fumaven; entre veïns s’havien establerts animades converses. 

Taràs, que aparentava estar content, s’havia assegut a la dreta del corredor central, on havia guardat un seient per a Nekhliúdov, i garlava abundosament amb un home cepat, que duia un ample caftà i que tenia al seu davant; era un jardiner que se n’anava a una nova col·locació, com va saber més tard Nekhliúdov. Abans d’arribar allà on era Taràs, Nekhliúdov es va aturar al passadís, davant d'un venerable vell de barba blanca, amb caftà nanquín, que conversava amb una pagesa jove. Prop d'aquesta hi havia una nena de set anys, asseguda, amb les cames que no li arribaven al terra; vestida amb un sarafà nou, tenia una cua de cabells gairebé blancs, i no parava de rosegar grans de gira-sol. En girar el cap cap a Nekhliúdov, el vell va aixecar els faldons del seu caftà, que s’arrossegaven damunt el banc lluent on s'asseia, i va dir amb amabilitat... (Pàg. 433) 

El general estava indisposat i no rebia. Tanmateix, Nekhliúdov va insistir prop del cambrer perquè li fes passar la seva targeta. El cambrer va tornar amb una resposta favorable. 

-M’han manat que us pregui si voleu entrar. L'imposant vestíbul, el cambrer, l'ordenança de servei, l'escala, la gran sala amb el terra encerat i brillant, tot això recordava Peterburg, però era una mica més brut i més majestuós. Feren entrar Nekhliúdov al despatx. 

El general, home de temperament sanguini, s’estava assegut, vestit amb una bata tàrtara, de seda, i amb una cigarreta als dits, bevia te en un vas que tenia un suport d'argent. En mig del rostre inflat se li veia un nas com una patata, i sota el front bonyegut, que emergia del seu crani pelat, els ulls nedaven com dintre d'unes bosses. (Pàg. 518) 

Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs.

Barcelona 1830

La Barcelona dels finals dels anys trenta que descriu Quétin tenia, segons aquest autor, 214 manufactures d'indianes, 524 telers de teixits de seda i 2.700 de cintes i galons de seda. La confecció de puntes, blondes i cintes de ocupava 12.000 persones. També hi havia, a la ciutat, indústries de brodats de seda, ďor i de plata, de teixits de llana, de capells, de papers pintats i de filatura de cotó. D'aquestes darreres n'hi havia més de 100. La fabricació de mussolines,  alanquins i velluts ocupava més de 4.000 telers i donava feina a no menys 1.000 treballadors. Les xifres d'ocupació de Quétin no estan gaire allunyades de les que proporciona Jordi Maluquer de Motes, per al 1863: 17.251 persones per al tèxtil i 5.085 per a la confecció.

Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 98.

Els pantalons texans

LA PECA DE ROBA més típicament americana va néixer gràcies a dos emigrants europeus i Jueus: Levi Strauss, nascut a Baviera, i Jacob Youphes, nascut a Letònia, que més tard es va canviar el cognom pel de Davis, Strauss tenia un potent negoci de venda de teixits, i Davis era un sastre molt destre de Nevada que Ii comprava una gruixuda roba de cota blau anomenada denim, utilitzada també per fer veles de vaixell i tendes de campanya,

LA ROBA ERA RESISTENT, però sembla que les butxaques i la bragueta no tant. Davis, enginyós, els va reforçar amb uns reblons de coure, i en va començar a vendre centenars. Volia patentar-ho per precaució, però com que no tenia els diners necessaris, va proposar a Strauss d’associar-se. El 20 de maig del 1873 els hi van concedir la patent i aquella data es considera el dia del naixement dels blue jeans o texans,

PER FABRICAR-LOS Strauss va encarregar una roba de cotó encara més resistent a una empresa de Manchester. La seva robustesa de seguida els va fer ben adients per a miners, pagesos, mecànics o exploradors. I aviat fabricaren també jaquetes i camises. L'empresa també es va tornar ben robusta, però el gran saltel va fer després de la Segona Guerra Mundial. Els joves buscaven vestir de manera informal i els texans van popularitzar-se. Els anomenats levi’s deixaren de ser patrimoni d'una marca, i aviat deixaren de ser sempre blue, perquè la moda n'ha fet sorgir de tots colors,

MAXIMILIEN ROBESPIERRE

Cuando Robespierre tuvo noticia en abril de 1778 de que el obispo de Arrás se encontraba en París, escribió una nota escueta a Proyart afirmando que le gustaría ver al obispo, pero “no tengo gabán y me faltan muchas cosas sin las que no puedo salir de casa. Confio que será usted tan bueno como para molestarse en referirle en persona cuál es mi situación, para así obtener de él lo que necesito con el fin de acudir en su presencia”

(Pàg. 52)

La directora de Affiches d’Artois, Barbe-Thérèse Marchand, afirmaría posteriormente que ayudó a Robespierre a trasladar su modesto guardarropa a la reunión de los Estados Generales:

una chaqueta de paño negro, un chaleco de satén en bastante buen estado, otro de raso de Saint-Maul en bastante peor uso, tres pares de pantalones, uno de terciopelo negro, otro de paño negro y otro de sarga. Tenía seis camisas, seis cuellos, seis pañuelos, tres pares de calcetines (uno, casi nuevo), un par de zapatos muy gastados y otro par nuevo. Su toga de abogado, meticulosamente doblada, estaba embalada en este pequeño arcón. Si sumamos a la lista dos cepillos para ropa, dos cepillos para zapatos, una caja con seda, algodón, lana y agujas (pues no desdeñaba coserse el mismo los botones) y una bolsa de polvos y un aplicador, ahí tenemos todo el armario del joven. (Pág. 115) 

Al día siguiente, el general Dumouriez, nuevo ministro de Asuntos Exteriores y estrechamente vinculado a los partidarios de Brissot que ahora ocupaban el ministerio del rey, pronunció un discurso belicoso en el Club Jacobino llevando un gorro frigio. Cuando Robespierre se puso en pie para responder, un miembro del club colocó otro en la cabeza de Robespierre; desconcertado y afrentado, Robespierre lo arrojó al suelo. (Pàg. 191) 

Robespierre era enormemente popular en París pero, a diferencia de otros jacobinos que se identificaban con los sans-coulottes, mantuvo sus viejos ritos de aseo matutino negándose a adoptar formas de vestir revolucionarias o a prescindir de la peluca. ¿Era eso una señal de las costumbres profundamente arraigadas de un hombre reservado y serio o, como habría dicho el biógrafo Max Gallo, su forma de “negar su cuerpo cubriéndolo, [...] un modo inconsciente de manifestar su amor por sí mismo y de negar el aspecto animal y carnal del hombre?”. (Pàg. 250) 

Al otro Bourdon, Léonard, se le despreciaba en la Convención tanto por su vulgaridad como por su indecencia, pues “habla sin quitarse el sombrero y lleva un atuendo ridículo”. (Pàg. 314) 

Una semana después de la aprobación de la ley de 22 Pradial, unas sesenta personas a las que se consideraba vinculadas a Cécile Renault en la supuesta tentativa de asesinato del 24 de mayo fueron ejecutadas colectivamente, todas con la camisa roja de los parricidas: ¿habían intentado asesinar al “padre” de la república? (Pàg. 315)

Mc Phee, Peter. Robespierre. Vida de un revolucionario. Robespierre. Trad. Ricardo García Pérez. Ed. Península, Barcelona, 2012, 1ª ed. 462 pàgs. ISBN: 9788499421551.

(...) dintre els calaixos treballats amb bella marqueteria romanen encara uns quantes vestits antics, de vellut i seda grisa i negra, testimonis d'un dol molt llarg, alleujat amb algunes randes i amb roses de seda i llaçades de tafetà. El vent dels temps els havia apilat, com fulles seques d'una tardor llunyana; (...) P. 12

Encara me'n recordo com m'explicava el vestit que duia donya Dolors: una faldilla llarga de seda lila, un giponet curt de vellut, acolorit i fi com la pell dels préssecs  un capell i una mantellina de randes finíssima, blanca. P. 22

Maria Àngels Anglada. Les closes. Ed. Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 978-84-9760-098-4. 176 pp.

El reverendo Robert Stephen Hawker (1803-1875), de Cornwall, escri­bió buena poesía y fue muy admirado por Longfellow y Tennyson, aunque alarmaba un poco a sus parroquianos por ir toca­do siempre con un fez de color rosa y pasar la mayor parte de su vida bajo la influencia poderosamente serena del opio. 

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 33.

Dicho sea de paso, la imagen habitual que tenemos de las criadas con uniformes negros y cofia con volantitos, delantales almidonados y cosas de ese estilo refleja una realidad más reciente. Los uniformes de los criados no fueron habituales hasta que a partir de 1850 se iniciaron las importaciones en masa de algodón. Antes de ese momento, la calidad de las prendas que vestían las clases altas era tan visiblemente superior a la de la ropa de las clases trabajadoras, que no había necesidad de diferenciar a los criados mediante uniformes. 

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 136-137, nota 2. 

Y con igual precisión y meticulosidad quedaba exactamente estipulado el tiempo y la manera de llevar el luto. Las viudas, envueltas ya en kilos de sofocante paño, tenían que vestirse además con crepé negro, un tejido de seda de aspecto rugoso. El crepé rascaba, crujía y resultaba espantosamente complica­do de mantener. Si el crepé se mojaba con gotas de lluvia, apa­recían manchas blanquecinas que traspasaban y manchaban el tejido o la piel de debajo. Una mancha sobre el crepé destroza­ba cualquier tejido que tocara y era casi imposible de borrar de la piel. Las cantidades de crepé del vestido venían estrictamente dictadas por el paso del tiempo. Con un simple vistazo a la cantidad de crepé que llevaba una mujer en cada manga, era posible adivinar cuánto tiempo hacía que había enviudado. Transcurridos dos años, la viuda pasaba a una fase conocida como «medio luto», en la que podía empezar a vestirse de gris o de color lavanda claro, siempre y cuando esos colores no se introdujeran con excesiva brusquedad.

Los criados también tenían que llevar luto por la desapari­ción de sus señores, y después de la muerte de un monarca se decretaba un periodo de luto nacional. El fallecimiento de la reina Victoria en 1901 fue seguido por un periodo de conster­nación, pues habían transcurrido casi sesenta años desde la úl­tima muerte real y nadie se ponía de acuerdo con relación al nivel de duelo apropiado para una reina de tan larga vida en una era moderna como aquella. 

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 454.

Hubo hombres que se aficio­naron incluso a llevar tacones -no zapatos con plataforma maciza, sino tacones finos de aguja de hasta quince centímetros de altura- y manguitos de piel para mantener las manos ca­lientes. Algunos llevaban parasol en verano. Y casi todos se echaban perfume a mansalva. Se los conocía como macaronis, en honor al plato que descubrían cuando viajaban a Italia. 

Resulta, por lo tanto, curioso que la conciencia popular haya asociado con el vestir excesivo a quienes acabarán aportando cierta moderación al tema, a saber, la elegante tribu rival de los dandis. Nada, con respecto al atuendo masculino, puede estar más lejos de la verdad, y la quintaesencia de ese apagado esplendor fue George «el Bello» Brummell, que vivió entre 1778 y 1840. Brummell no era rico, ni era tampoco un personaje de gran talento, ni dotado de un espléndido cerebro. Pero vestía mejor que nadie. Ni de forma más colorista ni con extravagan­cia, sino sencillamente con más cuidado y atención al detalle.

Brummell nació en circunstancias razonablemente privile­giadas, en Downing Street; su padre era asesor de confianza del primer ministro, lord North. Estudió en Eton y, por un breve tiempo, en Oxford, antes de pasar a ocupar un puesto militar en el regimiento del príncipe de Gales, el 10º de Húsares. Si tuvo alguna aptitud de mando en el campo de batalla, nunca llegó a demostrarlo, pues su función se limitó, básicamente, a lucir el uniforme y actuar como compañero y asistente del príncipe en reuniones formales. Como consecuencia de ello, acabó entablando amistad con el príncipe de Gales.

Brummell vivía en Mayfair y su casa fue durante varios años el epicentro de uno de los rituales más inesperados de la histo­ria de Londres, el de una procesión de hombres hechos y dere­chos de gran eminencia que se presentaban cada tarde en el domicilio para ver cómo se vestía. Entre los que acudían a su casa con regularidad estaba el príncipe de Gales, tres duques, un marqués, dos condes y el dramaturgo Richard Brinsley She­ridan. Se sentaban y observaban en respetuoso silencio el pro­ceso diario de acicalamiento de Brummell, que se iniciaba con un baño. En general, resultaba sorprendente que se bañara a diario, «y todas y cada una de las partes de su cuerpo», según añadió un testigo con especial asombro. Además, lo hacía en agua caliente. A veces le incorporaba leche, un detalle, no nece­sariamente afortunado, que se puso enseguida de moda. Pero cuando corrió la voz de que el marchito y tacaño marqués de Queensberry, que vivía en las proximidades, tenía también la costumbre de regalarse baños de leche, las ventas de dicho pro­ducto cayeron en picado en el barrio, pues empezó a rumorear­se que el marqués devolvía la leche para revenderla después de haber inmerso en ella su ajada y decrépita piel.

El atuendo de los dandis era estudiadamente contenido. La vestimenta de Brummell estaba limitada casi por completo a tres sencillos colores: blanco, beige y negro azulado. Lo que distinguía a los dandis no era la riqueza de su plumaje sino el cuidado con que se acicalaban. Se trataba de conseguir una imagen magistral. Podían pasar horas para asegurarse de que todo pliegue y doblez fuera perfecto, inmejorable. En una oca­sión, un visitante que llegó a casa de Brummell y se encontró el suelo lleno de corbatas, le preguntó qué sucedía a Robinson, su sufrido mayordomo. «Esto -respondió Robinson con un sus­piro- no son más que nuestros fracasos.» Los dandis se ves­tían y volvían a vestir sin cesar. En un solo día solían utilizar tres camisas, dos pares de pantalones, cuatro o cinco corbatas, varios pares de calcetines y un pequeño surtido de pañuelos. 

Parte de la moda venía dictada también por la corpulencia cada vez mayor del príncipe de Gales (o el “príncipe de las ballenas” [La gracia estaba en la similitud de la palabra Wales, «Gales» y Whales, «ballenas». (N. de la T.)] como se le apodaba de forma burlona a sus espal­das). Cuando llegó a los treinta, el príncipe estaba tan entrado en carnes que tenían que meterlo a la fuerza en un corsé -una «Bastilla de barbas de ballena», según palabras de alguien que tuvo el privilegio de verlo- al que sus criados se referían con gran diplomacia como su «cinturón». El corsé empujaba hacia arriba la grasa de la parte superior del cuerpo del príncipe, que acababa emergiendo por el cuello de la camisa, como cuando el dentífrico se sale del tubo, de tal modo que los cuellos altos que estaban de moda en su época hacían las veces de pequeño corsé adicional, diseñado para esconder su más que doble mentón y el blandengue entramado de su cuello.

En el aspecto de la sastrería que más destacaron los dandis fue en el pantalón. Los pantalones solían llevarse tan ceñidos que quedaban como pintados sobre las piernas y resultaban reveladores al máximo, sobre todo teniendo en cuenta que se lucían sin ropa interior. La noche después de ver al conde d'Orsay, anotó Jane Carlyle en su diario, tal vez algo sofocada, que los pantalones del conde eran de «color piel y le sentaban como un guante». El estilo se basaba en los pantalones de mon­tar del regimiento de Brummell. Las chaquetas llevaban faldo­nes en la parte trasera y eran cortas por delante, enmarcando la entrepierna a la perfección. Era la primera vez en la historia que el vestuario de los hombres se diseñaba de forma conscien­te para que resultara más sexy que el de las damas. 

Por lo que parece Brummell pudo tener a cualquier dama que deseara, y también a muchos hombres, pero si se aprovechó o no de tal circunstancia es. misteriosamente incierto. Las prue­bas apuntan a que Brummell era asexual; se le desconoce cual­quier relación, masculina o femenina, que implicara más trato que el meramente aural. Y resulta curioso que, siendo un hom­bre tan famoso por su aspecto, desconozcamos cómo era en realidad. Existen cuatro supuestos retratos de Brummell, pero difieren entre ellos de forma notable y es imposible saber cuál de ellos, si es que alguno lo hace, lo representa con fidelidad.

La caída en desgracia de Brummell fue repentina e irreversi­ble. Tuvo una disputa con el príncipe de Gales y dejaron de hablarse como consecuencia de ello. En un acto social, el prín­cipe ignoró con mordacidad a Brummell y se dirigió, en cam­bio, a la persona que lo acompañaba. Cuando el príncipe se retiró, Brummell se dirigió a su acompañante y realizó uno de los comentarios más desacertados de toda la historia social.. «¿Quién es ese gordo amigo tuyo?», le preguntó.

Un insulto de ese calibre equivalía a un suicidio social. Poco después, se vio abrumado por las deudas y tuvo que huir a Fran­cia. Pasó los últimos veinticinco años de su vida inmerso en la pobreza, viviendo la mayor parte de ese tiempo en Calais, per­diendo la cabeza poco a poco pero sin perder jamás, dentro de su forma de vestir comedida y detallada, su sensacional porte.

Justo en la misma época en la que el Bello Brummell dominaba la escena de la elegancia de Londres y el país entero, otro tejido empezaba a transformar el mundo, y en especial el mundo de la fabricación. Me refiero al algodón. Su importancia en la histo­ria jamás será exagerada. 

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 512-523.

Mirinyac i corsé 

En comparación con cualquier cosa conocida, el algodón era un material sorprendentemente ligero y fresco, pero no sirvió casi para nada en cuanto a sofocar el impulso de vestir de manera ridícula, sobre todo por. lo que a las mujeres se refiere. A medida que avanzaba el siglo XIX, las mujeres fueron quedando cada vez más embutidas en el interior de su atuendo. Hacia la década de 1840, una mujer podía llevar debajo de su vestido una cami­sa hasta la rodilla, una camisola, hasta media docena de ena­guas, un corsé y bragas. La idea, tal y como un historiador apunta, era «eliminar, en la medida de lo posible, cualquier im­presión de forma». Toda esta infraestructura de prendas podía resultar aterradoramente pesada. Una mujer podía llegar a de­sarrollar sus tareas diarias bajo dieciocho kilos de ropa. Cómo hacían para satisfacer sus necesidades de micción es un tema que, por lo que se ve, ha escapado a la investigación histórica. Las crinolinas, o miriñaques, hechas con barba de ballena o acero, se introdujeron para dar forma sin necesidad de tanta ropa interior, pero aunque el peso se aligeró mínimamente, la torpeza de movimientos se incrementó de manera considerable. Tal y como lo expresa Liza Picard: «Uno se pregunta cómo, o si, las damas victorianas conseguían cruzar con su miriñaque un salón debidamente amueblado sin llevarse por el camino varias mesillas». Subir a un carruaje era para pensárselo dos veces y exigía mucha astucia, tal y como relata un fascinado remitente en una carta a casa: «La señorita Clara empezó a dar vueltas y más vueltas sobre sí misma como un pavo real, indecisa respec­to hacia dónde dirigir su intento. Al final se decidió por una osada carrerilla en sentido lateral, y entró estrujando sus ena­guas, que de pronto se ensancharon para recuperar su tamaño original, pero cuando la siguieron sus hermanas ya no quedó espacio para el mayor» (ni, de hecho, para nadie más).

Los miriñaques se levantaban además ligeramente cuando su portadora se agachaba -cuando, por ejemplo, se inclinaba para golpear una bola de croquet-, ofreciendo con ello una electrizante visión de polainas con volantitos a cualquier hom­bre lo bastante listo como para decir: «Usted primero». Cuan­do se tensaban en exceso, los miriñaques presentaban la desa­lentadora tendencia a invertirse y volar hacia arriba, como un paraguas forzado por el viento. Abundan relatos sobre mujeres atrapadas y tambaleándose en el interior de aros mal coloca­dos. Lady Eleanor Stanley anotó en su diario que la duquesa de Manchester tropezó intentando subir un par de peldaños para superar una cerca -por qué intentó saltar una cerca con miri­ñaque es un imponderable aparte- y acabó exponiendo sus calzas bombachas de cuadros escoceses «a la vista de todo el mundo en general y del duque de Malakoff en particular». Los vientos fuertes resultaban especialmente perturbadores y las es­caleras una clara señal de peligro. Pero el riesgo más relevante era el fuego. «Muchas mujeres vestidas con miriñaque murieron como resultado de graves quemaduras por haberse acercado al fuego sin advertirlo», apuntan C. Willett y Phillis Cunnington en su inesperadamente solemne History o f Un­derclothes. Un fabricante anunciaba con orgullo, aunque de forma inquietante, que sus miriñaques «no provocan acciden­tes, no aparecen mencionados en las investigaciones judiciales».

La edad de oro del miriñaque fue el periodo comprendido entre 1857 y 1866, momento en el cual empezó a quedar deste­rrado, no porque fuera peligroso y absurdo, sino porque cada vez se imponía más entre las clases inferiores, destruyendo con ello su exclusividad. «Incluso la criada de la dama debe tener ahora su miriñaque -expresaba con desaprobación una revis­ta-, y hasta se ha vuelto esencial para las chicas que trabajan en las fábricas.» El peligro de los miriñaques entre los amena­zadores engranajes y el ronroneo de las correas de la maquina­ria de las fábricas es muy fácil de imaginar.

El abandono de los miriñaques no significó, sin embargo, el fin de la incomodidad en el vestir. Ni mucho menos, pues los miriñaques dieron paso a los corsés, y los corsés se convirtieron en la mayor tortura del vestuario en muchos siglos. Algunas au­toridades lo encontraban extrañamente alentador, basándose en la idea de que daba a entender sacrificio y castidad. Englishwo­mnan's Domestic Magazine, la popular revista de los Beeton, des­tacaba con aprobación en 1866 que las alumnas de un internado de señoritas se ataban las cintas de sus corsés el lunes por la ma­ñana y no se libraban de su constreñimiento hasta el sábado, momento en el cual se les permitía aflojar las ballenas durante una hora «con el fin de poder lavarse». Un régimen así, apuntaba la revista, permitía a las chicas reducir su contorno de cintura de cincuenta y ocho centímetros a treinta y tres en solo dos años.

La cruzada por reducir el perímetro a casi cualquier precio era real, pero la persistente creencia de que había mujeres que se sometían a la extirpación quirúrgica de algunas costillas para que su diafragma fuese todavía más comprimible no deja de ser, por suerte, un mito. Valerie Steele, en su encantadoramente precisa y académica obra, The Corset: A Cultural History, ex­plica que no pudo encontrar evidencias de que se hubiera lleva­do a cabo ni una sola operación de este tipo. Para empezar, las técnicas quirúrgicas del siglo xrx no estaban a la altura reque­rida para poder conseguirlo. 

El corsé se convirtió en una obsesión para los expertos mé­dicos de la segunda mitad del siglo xax. Al parecer, no existía en el cuerpo ni un solo sistema orgánico gravemente susceptible de sufrir y funcionar de forma indebida como consecuencia del efecto de estrangulación provocado por el encaje y las barbas de ballena. Los corsés impedían el libre latido del corazón, lo que hacía que la sangre se congestionara. A su vez, la lentitud de la circulación de la sangre provocaba casi un centenar de males distintos: incontinencia, dispepsia, paro hepático, «hi­pertrofia congestiva del útero» y pérdida de facultades menta­les, para nombrar solo algunos de los más destacados. La revis­ta Lancet investigaba con regularidad los peligros de los corsés y en un caso llegó a la conclusión de que el latido del corazón de una víctima estaba tan limitado por el corsé, que la tensión excesiva acabó provocando su fallecimiento. Algunos médicos creían además que llevar la ropa interior excesivamente apreta­da hacía a las mujeres más susceptibles a la tuberculosis.

Es inevitable que el uso del corsé tuviera también connota­ciones sexuales. El tono de la literatura femenina contraria al corsé era curiosamente similar al tono de la literatura masculina contraria a la masturbación. Con la restricción del flujo sanguí­neo y la compresión de los órganos de las proximidades de la zona reproductiva, se temía que los corsés pudieran provocar un trágico incremento de los «deseos amatorios» e inducir incluso «espasmos voluptuosos». Poco a poco, los miedos relacionados con la vestimenta se extendieron a cualquier parte del, cuerpo que pudiera cubrirse con prendas calentitas y cómodas. Se su­gería que incluso los zapatos apretados podían generar un cos­quilleo peligroso, si no un tremendo espasmo capaz de hacer temblar cielos y tierra. En los peores casos, las mujeres podían acabar desquiciadas por culpa de su vestimenta. Orson Fowler, autor de un tentador ataque titulado Tight-Lacing, Founded on Physiology and Phrenology; or, the Evils Inflicted on the Mind and Body by Compressing the Organs of Animal Life, Thereby Retarding and Enfeebling the Vital Functions [La práctica ex­trema del corsé, basada en la fisiología y la frenología; o los males infligidos a la mente y el cuerpo por la compresión de los órganos de la vida animal, retardando y debilitando, en con­secuencia, las funciones vitales], propugnaba la teoría de que la distorsión contra natura de la circulación impulsaba una canti­dad excesiva de sangre hacia el cerebro de la mujer capaz de provocar un cambio de personalidad permanente y turbador. 

Lo único que realmente ponía en peligro la costumbre de lle­var el corsé excesivamente apretado era el desarrollo del bebé en el vientre materno. Muchas mujeres seguían llevando corsé hasta momentos peligrosamente avanzados del embarazo, y los tensa­ban incluso más con el objetivo de esconder durante el máximo tiempo posible la indiscreta evidencia de que habían sido cómpli­ces de una indecorosa explosión de espasmos voluptuosos.

Las rigideces victorianas llegaban a tales extremos que las da­mas ni siquiera tenían permiso para apagar una vela soplando en presencia de hombres, ya que la acción les exigía fruncir los la­bios en una mueca sugerente. No podían decir que se iban «a la cama» -despertaba una imagen estimulante en exceso-, sino simplemente decir que se «retiraban». Resultaba de hecho imposible comentar cualquier tema relacionado con el vestido, ni siquiera en un sentido aséptico, sin tener que recurrir a eufemis­mos. Los pantalones se convirtieron en «tegumentos inferiores» o simplemente en «inexpresables», mientras que la ropa interior era «lino». En conversaciones entre mujeres podían hablar de enaguas o, en voz baja, incluso de medias, pero apenas podían mencionar ninguna otra cosa que rozara directamente la piel.

En secreto, sin embargo, las cosas eran un poquitín más pi­cantes de lo que a veces se nos ha hecho creer. Los tintes de origen químico -algunos de ellos decididamente intensos y vistosos- empezaron a estar disponibles a mediados de siglo y , uno de los primeros lugares donde estuvieron presentes fue en la ropa interior, un tema que escandalizó a muchos, pues suscitaba la evidente pregunta de para el placer de quién estaba destinado aquel color. La ropa interior bordada se hizo también popular e igualmente escandalosa. Justo el mismo año que elogiaba a un internado femenino por mantener a las damiselas criminalmente sujetas a corsés durante una semana seguida, el Englishwoman's Domestic Magazine despotricaba también declarando que «la cantidad de bordados que se aplica hoy en día a la ropa interior resulta pecaminosa; una joven dama consagró un mes a coser el ribete y bordar una prenda que apenas es posible que cualquier ser humano, excepto su lavandera, llegue jamás a ver». 

Lo que no tenían era sujetadores. Los corsés ejercían presión desde abajo, ayudando con ello a mantener el pecho en su debido lugar, pero, por lo que me cuentan, lo más cómodo es su­jetar el pecho desde arriba mediante tirantes. La primera perso­na que se dio cuenta de este detalle fue un fabricante de lencería llamado Luman Chapman, de Camden, Nueva Jersey, que en 1863 patentó lo que denominó «inflador de pechos», un primi­tivo sujetador atado al cuello. Entre 1863 y 1969 se registraron en Estados Unidos 1.230 patentes de sujetadores. El término brassiere, que sirve para denominar en inglés al sujetador y cuyo origen se encuentra en la palabra francesa que hace referencia al antebrazo, lo utilizó por vez primera en 1904 la em­presa Charles R. DeBevoise Company. 

Y aquí destruiremos un pequeño aunque tenaz mito. Se ha escrito a veces que el sujetador lo inventó un tal Otto Titzling. De hecho, si esa persona existió alguna vez, no desempeñó nin­gún papel en la invención de las prendas básicas. Y con esa nota, quizás un punto decepcionante, pasaremos a la habita­ción de los niños.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 533-538.

Antoni Gaudí

D'aquesta etapa de joventut se'n saben poques coses. Sembla que es lliurava a la vida mundana, que sovintejava locals i espectacles als quals acudia l'alta burgesia i que anava fet tot un dandi vestit impecablement, amb roba cara, barret de copa i guants.

Si aquest segle és el de Marx, també és el del «superjò», el del «jo», el de 1'autobiografia, el de 1'escriptura en primera persona, el dels intents per copsar el món d'una manera pre­cisa, escorcollant els detalls més ínfims de la vida quotidiana. He escrit individualisme, egoisme, egotisme, però també dan­disme, una proposta ètica i estàtica que il·lustra perfectament la línia de forra egotista del segle XIX. Per tant, aquest segle també és el de Brummell, príncep dels dandis, però també, i sobretot, el del Baudelaire autor d'un breu text titulat «Le Dandy», inclòs en El pintor de la vida moderna, que teoritza sobre el dandisme considerant-lo una variant del tema individualista. 

VIURE DAVANT UN MIRALL. Adorno, Kojéve, Sartre associen el dandi a un espectacle que no és el seu perquè rebutgen la in­vitació a viure contínuament davant un mirall. Les ximpleries de Brummell, que mobilitza tres sastres de pells per als seus parells de guants de color mantega (un per a les ungles, un per als dits, un altre per a la resta...), i que envia a la bugaderia al­menys una vintena de corbates perquè no troba ben fet el nus d'aquell dia en el moment del cerimonial de l'abillament, classifiquen el dandisme com una mena d'extravagància exhibida, quan proposa tanmateix una veritable ascesi interior. Deixem de banda els acudits punyents del dandi britànic, les seves pallassades tan esnobs, les seves paraules cruels arrelades en un humus amb la ferum del ressentiment del plebeu que dóna lliçons als mamífers de sang blava, i entretinguem-nos amb el Baudelaire que teoritza sobre una manera anhistórica de ser i de fer.

En efecte, Baudelaire no té pas el personatge de Brummell com a únic pol. Dibuixa una línia que comenta a l'antiguitat amb Alcibíades, Cèsar í Catilina i arriba fins a la seva època. Històries de sempre, geografies també de sempre, ja que Cha­teaubriand afirma que ha trobat dandisme als boscos i vora els llacs del Nou Món... L'opció d'un dandisme que s'esca­pa de 1'únic moment dandi concentrat en la figura del cònsol d'Anglaterra a Caen significa moltes més coses, més enllà, més llunyanes, i sobretot més profundes que aquesta única etapa històrica; permet pensar el segle segons la Revolució Francesa, però també tots els altres segles que 1'han precedit o que el segueixen.

Segons Baudelaire, el dandi arriba en el tombant d'una època que ha deixat d'existir i d'un període que encara no existeix. Per a Brummell, la cosa sembla clara: arriba després de la feudalitat ensorrada la nit del 4 d'agost del 1789 i abans del món mai vist de la societat industrial caracteritzada per la velocitat, el progrés, el vapor, la tècnica, la democràcia, els di­ners, el treball... Uns quants ídols que rebutja el dandi, apun­talat en els valors aristocràtics de la lentitud, del lleure, de 1'otium, de la distinció, de la tensió. No és pas en va que Bau­delaire pretén que deu la seva educació al contrarevolucionarí De Maistre...

¿Què és l'ideal dandi? Una mena de sobreestoïcisme. Una reescriptura de l'aventura espartana. Tothom coneix la histo­ria d'aquell nen de Lacedemònia abandonat enmig de la natu­ra, com els seus còmplices de la mateixa edat, per viure el ritu iniciàtic del pas a la vida adulta, i que ha de sobreviure sigui com sigui. Quan el noi s'amaga sota la roba una guilla que té la intenció de menjar-se, s'enfronta a un adult i es deixa menjar el fetge abans que confessar el furt. És la celebració de la im­passibilitat! El dandi, per descomptat que sent, pateix, viu la llei de les seves emocions, però no ho demostra gens ni mica.

La referència a 1'antiguitat es concreta amb el manlleu de 1'otium als romans, altrament dit, del lleure acompanyat d'un menyspreu dels valors burgesos, entre els quals hi ha els diners, és dar. El dandi és un cavaller del ser, rebutja qualsevol preocu­pació pel tenir. Quan l'home nou busca l'or, el rebel brummel·­lià vol el temps, el domini del temps, el control del temps. En una nova configuració social capitalista, on el temps equival a diners, el dandi es malgasta el tresor valuós que ha amuntegat: la plena, lleure i total disposició d'un mateix.

¿Acumular quantitats de diners considerables? ¿Per a què? El qui vol llevar-se i anar-se'n a dormir a l'hora que li pla­gui, viure segons els seus capricis, no haver de donar explica­cions a ningú i construir la seva vida com una obra d'art, o una obra mestra única, en té prou de viure perpètuament amb un crèdit. En un breu text cèlebre titulat L'obra d'art en l'època de la reproductibilitat tècnica, Walter Benjamin elabora una teoria de la modernitat definida per la possibilitat de reproduir en un gran nombre d'exemplars una mateixa obra, que, mul­tiplicada així fins a 1'infinit, veu empetitida 1'aura que la seva unicitat irreductible li conferia. El dandi proposa construir-se com una subjectivitat única en una època d'homes unidimen­sionals. Allà on tots s'assemblen, el dandi exhibeix la seva diferència reivindicada com una conquesta. 

Michel Onfray. Les radicalitats existencials. Ed. 1984, Barcelona, 2012, ISBN: 978-84-92440-78-8. 318 p. Pàgs. 22-24.

UNS QUANTS FILÒSOFS DANDIS En virtut d'aquesta definició, podem treure la conclusió que hi ha una constel·lació de filòsofs dandis o de filòsofs amb un tarannà existencial que no és pas aliè al de Baudelaire o al del Barbey d'Aurevilly al qual devem Du dandysme ou de George Brummell (1845). Aquests elements irreductibles, aquestes forces, aquestes subjectivitats radiants viuen constantment davant un mirall, no pas per mi­rar-se, per agradar-se, per un sentiment narcisista i un gust des­enfrenat del seu ego, sinó perquè és un accessori que permet una ètica diferent: al davant de la superfície reflectora, el dan­di es considera jutge i part, creador i criatura, arbitre de les seves elegàncies.

Als antípodes d'una lectura esdevinguda banal, el dandi no és víctima d'una astúcia de la raó que el fa presoner de 1'opinió o de la mirada dels altres. Brummell no és pas la cosa del seu públic; és la seva pròpia cosa -allò que li ensenya el mirall. En el cas hipotètic d'un món que de sobte es desem­pallegués de l'homo sapiens, exceptuant un únic exemplar de dandi, el supervivent continuaria estenografiant la seva pròpia existència, elegant i impassible enmig de la runa. Encara que no hi hagués públic, interpretaria el seu paper a consciència davant una sala buida.

El dandi s'atribueix el dret a jutjar ell sol el seu èxit. Més enllà de les instàncies ètiques o estètiques legitimadores, ell decideix el que, segons ell, és el Bé i el Mal, allò que és Just i allò que és Injust, el que és Bonic i el que és Lleig, el que és Bo i el que és Dolent. De fet, Brummell i els seus descendents viuen en un món desempallegat de Déu -si més no, un món en què és una ficció que no compta per a res...-, ja que es compon totalment d'immanència. A aquest efecte, el segle XIX aporta un terreny de joc ontològic desconegut fins ara: anuncia dues noticies que enterren les referències judeocristianes i s'obren a les perspectives d'un món nou, el nostre, encara imprecís.

Como yo he tenido siempre un fondo instintivo de moral, esta reunión de sargentos y de perdidos de capital de provincia me producía, al mismo tiempo que interés, cierta impresión de repugnancia. A pesar de ello, me dejaba llevar por la influencia de Pepe Plaza, cuando apareció en el pueblo un dandy venido de Inglaterra.

Era en época de fiestas. Había en el paseo una feria con barracas llenas de baratijas, y en el extrema del paseo, tíovivos, monstruos, figuras de cera, la mujer cañón, etc.

Le vi al dandy por primera vez en la feria.

Aquel dandy era sobrino de mi tío. Estuvo de visita en nuestra casa, y le hablé. El dandy vestía de una manera exageradísima; llevaba monóculo, cosa que pareció el colmo de la audacia a los villazarenses; el cuello almidonado, muy alto, los pantalones estrechísimos y el bastón agarrado por la contera, lo que entonces era muy elegante. (Pp. 87-88)

En mi tiempo todavía se usaba la capa como prenda usual.

De pronto desapareció, y luego volvió a aparecer con un aire de esnobisme artístico.

Yo encuentro que el uso de la capa fomenta en el hombre ideas distintas que el empleo del gabán. El embozo parece ocultar y defender y ser propicio al enredo y a la aventura. Quizá, en realidad, no lo sea, pero da esta impresión. En España se nota que mientras se ha usado capa ha habido aventuras, lances de amor y revoluciones. Al desaparecer la capa ha desaparecido todo el aparato romántico de la vida.

Yo recuerdo que me dediqué, durante algún tiempo, a seguir a una muchacha a la antigua española. Probablemente: fue la sugestión de la capa. (P. 168) 

Pío Baroja. La sensualidad pervertida. Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1997. ISBN: 84-226-5510-1. 344 pp. 

Sobre K. Marx / F.Engels

 Friedrich Lessner [1902] Junio/julio de 1848

Mi amistad directa con Engels y Marx data de Colonia, a donde me trasladé a finales de junio de 1848, procedente de Londres. En Colonia entré en contacto con los redactores de la Neue Rheinische Zeitung bajo el nombre de «Friedrich Carstens», que era el que en­tonces utilizaba. El primero al que conocí fue a Engels, que sabía que yo era sastre y que me nombró su sastre particular. Sin embargo, mis trabajos para él se reducían al remiendo y la restauración de su ves­tuario. Ni Engels ni Marx daban excesiva importancia al vestido, y la situación económica de aquellos tiempos no era nada brillante. Yo todavía era muy joven, y nunca había deseado darme importancia. Así pues, nos encontrábamos por regla general en manifestaciones públicas o en otro tipo de reuniones y nos saludábamos mutuamente como compañeros de lucha. Ya por entonces, y a pesar de que nuestras relaciones fueron breves, llegué a apreciar mucho a aquellos sin­gulares hombres y les auguraba un gran futuro.

 Hans Magnus Enzensberger (ed.). Conversaciones con Marx y Engels. Ed. Anagrama, 1ª ed. 1999. ISBN: 84-339-2541-5. 586 pgs. Pg. 87. 

SASTRES I MODISTES

Tant si es tracta de vestir el despullat com de fer lluir el presumit, els oficis de sastre i de modista, que poden concretar-se en un, puix que la finalitat és la mateixa, són dels més útils a la societat, i quan aquesta s'aureola amb els refinaments que la civilització comporta, l'ofici es converteix en art. Habilitat i mestria que estimulen i serveixen la ficció i la vanitat, amb tendència a l'exageració i a excitar algun pecat capital, però que, ben dosificades, contribueixen a fer goig i a donar, a cadascú en particular i al conjunt de la població, un aire gentil i atractívol.

Simbòlicament hom representa la Veritat nua, com volent significar que l'abillament, com a cosa postissa, aparenta fer veure allò que no és, i Stachetti, el poeta italià, deia en un sonet epigramàtic a una amiga seva: ”Per què vols que t'adorni amb vestits luxosos si per plaurem t'has de despullar?” El nostre Joaquim M. Bartrina preguntava, amb sentit irònic: "¿Qué escándalo ha precedido a la invención del vestido?"

L'enginy pot dir el que vulgui, però si el vestit és necessari, com a abrigall i per decència, és preferible que l'abillament ens escaigui bé, faci de bon veure i afavoreixi les nostres gràcies naturals o dissimuli les imperfeccions del cos. Es en aquest punt importantíssim, fonamental, que es posa a prova l'art del sastre i de la modista, quan no es limiten a la feina matussera d'engiponar sense gust ni distinció.

Nosaltres tenim l’adagi: ”Vesteix un bastó i semblarà un senyor”, al qual els castellans oposen aquest altre: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda." El terme mitjà, diríem millor, l'ideal de l'art del vestir, és l'elegància que consisteix, com afirma Brummel, l'àrbitre del refinament, a ”abillar-se bé sense cridar l'atenció”. Aquesta qualitat d'elegància és comuna a tots els estaments i encara que els pràctics sentenciïn que ”Primer és la camisa que el gipó”, és cert també que ”La roba fa l'home”, no pas per l'exhibició d'un luxe extremat, que tampoc escau a les classes modestes, sinó per l'exigència de presentar-nos abillats com cal i d'una manera agradable, cosa que es pot tenir tant amb un vestit senzill, de poc cost, com amb la magnificència d'unes robes de preu.

Els sastres i les modistes, si tenen gust i influència sobre el client, poden fer molt, quasi tot, per imposar i reglamentar una moda, com a creadors -nombre d'escollits que projecten i pontifiquen des de les poques grans capitals que exerceixen l'hegemonia en el dictat de regles i models que irradien per tot el món— o experts intèrprets i divulgadors. Seria de bon to que apliquessin la vestimenta que s'escau segons la figura, el caràcter i l'edat de cadascú, perquè tots els individus tenen llur personalitat que s'accentua amb l'abillament, però els sastres i les modistes no són sempre responsables de la indumentària sovint ridícula, grotesca, improcedent i xarona que ens colpeix i ens mou a la rialla o a la compassió, puix que moltes vegades obeeix al caprici autoritari del client —qui paga mana- i, en alguns casos, a una follia col·lectiva d'extravagància. Com va succeir a França, en el temps del Directori, amb els incroyables, per als quals el súmmum de l'elegància consistia a aparèixer com miops i esguerrats. Aquesta ridiculesa, que vorejava la caricatura, no va tenir ací seguidors, però modernament va estendre's una altra malaltia de l’indument, la de les trinxeres, brutes, espellifades i amb els botons descosits, que es complaïen a lluir (?) els joves de l'anomenada "bona societat”.

Molt s'ha escrit sobre el luxe extremat-més abans que ara, perquè actualment es remarca certa moderació— i l'abús que molts s'abillessin amb vestits que no corresponien al seu braç o rang social, distinció que la democratització de costums ha esborrat quasi del tot.

Copiarem sobre això uns comentaris que es varen publicar l'any 1793 al ’’Diario de Barcelona” amb certa intenció polèmica:

Para los rigoristas, una escofieta qualquiera, una tela de primorosa muestra, una hevilla delicadamente labrada, es un riguroso Luxo; pero para mí, solo lo será, quando esta escofieta la lleve una Menestrala; quando de aquella primorosa tela vea vestido á un Sastre; y quando mire en los pies de un Criado inferior aquella hevilla, Si una Señora, ó un Caballero llevan estas cosas, nunca lo tendré por Luxo. Esto es hacer distinción de personas.

Solo el que goza distinciones en la República, puede, sin incurrir en la nota de profuso, usar de telas, adornos y muebles preciosos; con tal que guarde cierta proporción con la calidad de su distinción; pues en ella hay también sus grados. Igualmente concluyo, que a los sujetos no distinguidos (por acaudalados que '' no les está decente el uso de tales cosas. Aquí está la piedra del escándalo.

En Barcelona se ve, de 2 o años acá, un incremento del Luxo, que pasma. Este universal deseo de aparentar por el trage otro estado y condición del que Dios nos dió, es el principio que alimenta el Luxo. Quiere el Mancebo Sastre parecer Comerciante; y éste se presenta al público con la pompa de Marqués. Sábese de Juan que es Zurrador, y sin apice de verguenza parece en las calles con hábito de Señor; de manera, que cada uno quiere aparentar lo que no es, y mas de lo que Dios le hizo.

Con el uso de vestidos había también sus excesos tiempos pasados; pero no llegaban como ahora al extremo de confudir totalmente las clases, condiciones y calidades de los sugetos. Entonces, aunque el Menestral acaudalado usase un fino carro de oro, y acaso tafetanes, nunca se propasaba á adornar sus vestidos con botones de metal; pues se miraba este adorno anexo á los que podían usar espada. Los bordados y los galones de oro y plata, eran en la consideración de todos, privativamente propios de la Nobleza. Una botonadura de talco, ó de metal, ó bordada, eran regularmente las galas de Causídicos y Empleados distinguidos; pero no se excedían estos á llevar bordaduras y galoneados en sus vestidos, ni á usar rizos, rasos y otras costosas telas. Con un vestido de paño (por lo común negro) ó de duroy liso, se contentaban los artesanos y gente de oficio; pero ahora, ¿adonde no llega ya la confusión de estados ? Llévese á un Extrangero recién llegado al espectáculo de la Rambla pregúntesele quien es aquel que viste casacón de grana, con su viso blanco, botón de acero calado, chupetín bordado, calzón de raso celeste, costosa hevilla, fino sombrero y medias de seda. ¿Quién os parece creerá que es? ¿Algún Barón, y lo menos un Caballero de los medianamente hacendados. Y en realidad quién será Un Peluquero, un Carpintero, y quiera Dios no sea un... ¿Qué dirá quando vea que el tal Petimetre arranca (en el Teatro) de su llave de Luneta, saca su pañuelo de batista; se recoda, como si fuese un Amo de sesenta criados, y acabada la Jornada, se encaxa al Café, sorbiéndose dos o tres pesetas de helados?... Aquella figura es una ilusión, un fantasma de Luxo, y un fanfarrón, que se comió los dedos toda la semana, para representar en el Domingo esta Farsa...

No es cregui que aquesta crítica sigui solament la veu dels nobles i els privilegiats que contemplaven amb escàndol i consternació la confusió de classes exterioritzada en el vestir. La sàtira popular, que tenia el seu oracle en Josep Robrenyo, se les emprèn també amb els qui pretenien aparentar allò que no eren:

Allí passa un sabater;

que va com un cavaller;

allí un ataconador,

que va com un gran Senyor;

aquell que es passeja allí era teixidor de lli;

i d'ençà que s'és casat,

com un marquès s'ha posat.

Allí un barber està afaitant,

que sembla el duc de Milan;

aquell sembla un general,

i escombrava l'Hospital;

aquell sembla un Berenguer,

i és un fadrí rajoler;

aquell sembla un hisendat,

i demana caritat;

aquell que sembla un usia,

cartes al Born escrivia;

aquell va tan opulent,

i en substància és escrivent;

de modo queja vos dic no es coneix pobre ni ric,

ja no es distingeix amb res el plebeio del marquès.

Quan la sort semblava somriure-li i havia aconseguit muntar la casa a l'alçària del seu desig, ve, l'any 18o8, l'ocupació de Barcelona pels francesos, amb la circumstància, fatal per a ell, que tenia enllestits I 4 Io morrions per al Cos d'Artilleria, els quals no pogué lliurar. Com molts dels qui pogueren i volgueren fer-ho, Josep Tusell va fugir de Barcelona, endut pel seu patriotisme i, sens dubte també, perquè degué creure que, posant-se al servei del govern legítim, podia continuar proveint de capells l'exèrcit, ja que a qualsevol lloc on anés no era d'esperar que la confecció i la venda de barrets per a particulars fossin una cosa gaire ufanosa, perquè hi aniria a competir amb els establiments que ja existien i la situació creada per la guerra, de durada i final incerts, no era pas gens falaguera.

Qui sap si no movent-se de Barcelona s'hauria estalviat les penes i els maldecaps que hagué de sofrir durant el seu èxode perquè, si hom parla de patriotisme, no es pot acusar d'antipatriotes i afectes a l'enemic els milers de ciutadans que restaren a la capital. Fos el que fos, i tement potser que els francesos no l’obliguessin a fabricar capells per als soldats, s'adreçà a Vilanova i la Geltrú, on romangué durant tota la campanya, i fou allí on passà el seu calvari.

Durant la seva expatriació, Josep Tusell va viure al carrer de la Mercè, a Vilanova, prop de la tenda on havia instal·lat la venda de capells. Mentre maldava per assegurar el negoci, va fer gestions per al cobrament dels 1.410 morrions que tenia confeccionats per al Cos d'Artilleria, més 1.500 que havia contractat per a les Reials Guàrdies Espanyoles i que deixà a Barcelona a mig fer; la contesta immediata fou l'encàrrec de 400 morrions per al regiment d'artilleria destacat a Vilafranca del Penedès. L'home, desesperat, anava cursant instància darrera instància, concebudes en els termes més humils i commovedors, però era correspost sempre amb evasives i esperances que mai no s'acomplien. Demanava, almenys, que li paguessin els 4oo morrions, ja que els altres capells havien restat a Barcelona, però la resposta fou decebedora, i això que fou una de les primeres que rebé:

Por la de Vind. de r del actual me he enterado de su situación en cuanto á intereses, y en contestación a ello debo decir á Vmd que la de este Regimto es de tal naturaleza que no ay con que pueda subsistir la Tropa ni Oficialidad, por cuya razón conocerá Vmd. la imposibilidad de poder satisfacerle la más pequeña parte de lo que se le adeuda quedando muy mortificada de ella mi efectiba voluntad. — Dios guarde á Vmd. m. a. - Tarragona 1 4 de Octubre de I &o 9. – Ant“ de Elqueta.

Josep Tusell havia d'atendre, a empentes i rodolons, el seu petit negoci, evidentment precari, i mantenir la família i, com a sobrepuig, li queien contínuament al damunt impostos extraordinaris i contribucions de guerra, i encara li reclamaven la prestació personal que pogué eludir pel delicat estat de la seva salut, afectada pel dolor reumàtic. Foren tants els arbitris i les exaccions de què era objecte, que es veié obligat a reclamar i exposar, una vegada més, el crèdit dels morrions i els capells per a l'exèrcit, el qual no podia fer efectiu, i afegir-hi les circumstàncies difícils en què es trobava:

Después de tantos infortunios y po poder sustentarse con su familia, se ha ocupado y vive miseramente en esta Villa de Villanueva con la sola industria de apuntar y revender sombreros que en qto. le han permitido sus facultades ha comprado en fábricas de otras villas, haviendo llegado al extremo de tener alguna vez revendería de naranjas po ayudar con su limitado lucro al necesario sustento de su familia, (...) Sin embargo de ese mísero estado por cuya causa no puede acudir al pago de lo qe, con extraordinaria actividad le instan varios acrehedores, de ha ver perdido y agotado completamente qto. tenia en Barna, de no tener bienes, renta, comercio, fábrica, giro, ni otro negocio ni medio po su subsistto que el arriba indicado, ha satisfecho con gusto y como a buen español las contribuciones que hasta ahora se le han exhigido en esta Villa: Pero su repetición y la clase en qe. en varias ocasiones se le ha considerado, han apurado sus posibilidades y recursos en tal grado que no puede absolutamente, continuar en su pago ni cercenarse mas p“ verificarlos.

La resposta que va rebre fou la següent:

Tarragona y de Febrero de & . — En quanto al crédito de que hace mérito este recurso, acuda al Sor. Comandante Genl, de Artillería; y por lo que hace á las Contribuciones continue en el pago de las qe, se le han señalado pues las actuales circunstancias no permiten gracia alguna, antes bien todo Español debe contribuir aunque sea á costa de Sacrificios a la causa que defendemos. - Así lo acordó S. E. la Junta Supr, del Principado. — Pedro Nolasco de Salcedo, Secrtº.

Molts d'altres contratemps hagué d'afrontar Josep Tusell, com el de l'intent de puja de lloguer de la casa i tenda que habitava a Vilanova, però dels quals fem gràcia als lectors perquè la narració seria interminable.

No en tenia prou Tusell d'haver d'atendre les pròpies necessitats i les de la seva família, sinó que, endut pel seu bon cor, va acollir durant la seva estada a Vilanova una noia òrfena el parent més proper de la qual, un oncle, feia el servei en el regiment d'Ultonia, a Girona. Quan Josep Tusell va retornar, l'any 1814, a Barcelona, féu lliurament de la noia a una persona de confiança i li donà, com a present, tres camises, tres parells de mitges, un gipó, unes faldilles de baieta, dues de percala, un vestit, dos parells de manegots, tres mocadors, dos parells de sabates, dues mantellines i un parell d’arracades. Aquesta generositat commogué el rector de Vilanova, que va afegir-hi set duros de plata com a almoina.

En arribar a Barcelona, després de sis anys d'absència, amb l'alegria de la pau aconseguida, després de tantes lluites i sacrificis, i l'esperança de refer la seva vida, es veié colpit per dues contrarietats, l’una material i l'altra d’ordre moral. La botiga del Carrer Ample no contenia res del qui hi havia i sembla que l'ocupava un altre barretaire; suposem que no devia ésser difícil de tornar-la a posseir. En canvi, la casa del carrer d'En Trentaclaus amb sortida als horts de Santa Mònica, on tenia el domicili i la fàbrica, va sofrir greus estralls; els francesos l'havien saquejada i s'havien emportat tot el que hi havien trobat i havien destruït, a més, envans, portes i bastiments. Per acabar-ho d’empitjorar, un dia que el castell de Montjuïc feia foc a uns vaixells anglesos que assetjaven el port, va caure una bala damunt de la casa i la deixà mig enrunada.

Quant al dany moral, va afectar-lo profundament que el Cos d'Artilleria, després de no pagar-lo, encarregués els capells que necessitava a un altre barretaire, sense considerar que Josep Tusell n'havia estat el proveïdor. En la nova instància que formula amb data Io de desembre de 1814, reclama una vegada més que li paguin els 4oo morrions lliurats a Vilafranca del Penedès, però referent als altres capells, que tenia fabricats i que no pogué lliurar per haver-se'n apoderat els francesos, es conhortava de rebre alguna quantitat, com a gratificació, "para suplir alguna parte de los desembolsos que el suplicante buvo que sufrir para fabricarlos”. S’hi plany també amargament que li hagin tret la feina.

El crédito del suplicante es refereix als 4oo morrions) no puede ser más justo, en tanto que decretó su cobro el Excmo. Sor. Montes Salazar; y si bien le ha sido muy gravoso el no haverlo podido cobrar todavía, no obstante nada ha sentido tanto, como el que este Real Cuerpo en los sombreros que acababan de entregarse, se haya valido para su fabricación, de otro Maestro, siendo así que según se persuade el recurrente, no puede el Real Cuerpo quexarse de que no le hubiese servido siempre escrupulosamente la contrata. Este Real Cuerpo es bien libre de valerse del artífice que mas bien le acomode, y por lo mismo está muy lexos el suplicante de intentar hacerle la menor reconvención, antes bien le tributa y le ha tributado siempre la veneración más profunda; pero es siempre doloroso al operario perder al Sugeto, ó Cuerpo por quien travaja, pues que al paso que se resiente de ello su ganancia, se resiente mucho más su pundonor.

No tenim cap notícia que Josep Tusell obtingués cap satisfacció en res del que demanava amb evident justícia; però no era home que es desanimés. D'antuvi, puja i engrandeix la casa del carrer d'En Trentaclaus, que, des de llavors, comprèn botiga, entresol i tres pisos, amb davants i darreres els pisos segon i tercer, i, a més d'instal·lar-hi la fabricació de capells, posa una indústria de preparació de feltres. Mentre duraven les obres, lloga una casa al Carrer Nou del Sant Esperit (Nou de Sant Francesc), on recobra la parròquia antiga i en guanya de nova. El negoci torna a anar-li bé, tant que, pocs anys després, compra una torre a Sarrià, on definitivament estableix el seu domicili particular després de restaurar-la. Que aquesta torre havia de tenir certa importància ho demostra que les obres de millora pujaren a 1.586 lliures, quantitat bastant respectable en aquell temps.

Un dels seus esplais era el de la caça; també era afeccionat a pescar, com ho comprova aquesta demanda de permís datada el 1o de març del 1819:

Excmo. Señor (Capitán general de Cataluña). — Josef Tusell, Maestro Sombrerero de esta Ciudad, con la maior veneración á V, E. expone: – Que para desvanecerse de las Tareas de su travajo de toda la semana, su afición es con otros dos compañeros de ir á divertirse los Domingos á la Pesca de caña, junto al embarcadero de Piedra fuera la Puerta de Santa Madrona; En esta atención: — A V. E. suplica se digne conceder al Supte, su Licencia para la expresada diverción con sus dos acompañantes de los días de Domingo al paraje indicado; Gracia que espera conseguir de la innata rectitud de V. E.

Al peu d'aquesta instància figura la següent resolució escrita de puny i lletra del general Castaños:

Barcelona 11 de Marzo 1819.- Permítaseles pescar con caña en los parages que solicitan.- Signat Castaños.

Potser ens havem estès un xic massa en la semblança que havem traçat de Josep Tusell; però ho havem fet amb gust per donar testimoniatge del tremp i la fermesa d’un honest i laboriós menestral barceloní.

SABATERS

Els encarregats de protegir i d'embellir externament els peus de la persona no gaudien de gaire bona fama entre la gent vulgar i la que, sense ésser-ho, dóna més importància a allò anecdòtic i superficial que no pas a la qualitat intrínseca dels qui practiquen un ofici. Hom titllava d'una manera massa general els sabaters d'ésser un bon xic baliga-balagues i d'estimar el mam, del qual deien que feien un consum immoderat els dilluns, dia de festa per a ells.

El lèxic popular abunda en al·lusions i ironies a costelles dels soferts sabaters: ”Esser més beneit que una sabata”, terme incongruent; ”sabatasses”, equivalent a toix: ”sabatera”, dit de quelcom que s'ha preparat o adobat i s'ha fet malbé, com olives ”sabateres”, o, en el joc, no haver guanyat cap punt: restar ”sabater”, ”sabaterada”, sinònim d'una acció extravagant o mancada d'enginy o de gràcia; ’’calba de sabater”, frase que s'aplica a la superfície estepària d'un cap desproveït de cabells, defecte molt estès, segons veu pública, en savis i sabaters, paritat que a aquests no ha de semblar-los pas desagradable del tot. En l'argot de les fondes de "quatres” i de ”sisos”, s'anomenaven ”llàgrimes de sabater” les mongetes seques bullides. I, tocant a la condícia, hi havia la dita: ”El sabater és el més mal calçat.”

Com a exemple típic de ”sabaterada” -com a tal se la qualifica-, explicarem que a València, en les festes celebrades l'any 1802 amb motiu de l'anada de Carles IV i de la seva cort a aquella ciutat, el Gremi de Sabaters va fer una sumptuosa instal·lació monumental, on s'exhibien eines i mostres de l'ofici. En el sòcol, hi havia una làpida en la qual figurava un gran cor format d'altres cors dels quals sortien flames, i, al mig del cor central, hi havia una bota de muntar i, al peu, un lema escrit en lletres d’or, que deia:

En honor del Monarca, fiel se exhala

quien de adornar sus plantas forma gala.

La part més selecta del gremi ha pretès desprendre's amb eufemismes del mot vulgar ”sabater”, i així veiem com molts es titulaven fadrins o mestres de ”forma” i fins n'hi hagué algun, el vuitcentista S. Pardas, que s'anomenava “artista en calzado”.

La imatgeria popular i el teatre còmic s'han inspirat en les particularitats típiques dels sabaters, en especial dels aprenents, els quals tenien fama d'entremaliats. Hi ha rajoles d'oficis, diverses auques de rodolins, i, en el teatre primitiu, anotarem l'Entremès de les travessures d'un aprenent sabater, d'autor anònim, i L'alcalde sabater, de Josep Robrenyo. D'aquesta darrera obra reproduïm el fragment següent, en el qual es fa referència a alguns dels tòpics que s'han aplicat alegrement als sabaters:

APRENENT

Lo dilluns, mestre, ja és vell:

lo donar una puntada costa

molt als sabaters.

JERONIM

Com lo dilluns?, cap de tronxo,

això era en altre temps;

però ja ha mudat l'estil,

ja hem pujat alguns graus més.

Antes eren gent de vi

i bromistes amb excés;

ara ja som gent de forma,

com nostre estat requereix.

Antes, sols lo nostre ofici

feia rics els taverners;

ara sols anem en fondes,

en teatros i cafes.

Antes, una mala capa

i un xafadíssim barret,

ab les mitges molt sorgides,

alguns gorra i altres ret,

era tot lo nostre adorno.

Ara es veuen fadrinets,

que es presenten a la Rambla,

com lo millor cavaller:

bona levita de panyo,

la bota de corte inglès,

un gran sombrero a la moda

i el capell corresponent...

Causem un poc de respecte;

no diu com antes la gent:

”Bah! Això és sabaterada!”

Passem entre els més decents.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: EL SEGLE XX >>>>