8. EL ROCOCÓ: DOCUMENTS

El vell i apagat italià amb una jaqueta color de gerd i un whisky a la mà: antic collaborateur secret. L'atractiu espanyol del racó, camisa blanca emmidonada, que els extorsiona a tots. L'amfitriona amb el seu pentinat rococó i la barbeta cubista: s'ha gastat fins a l'últim cèntim en la mousse.

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 171.).

XALINA f.

Corbata llarga i ampla usada per a abrigar-se el coll; cast. chalina. L'arribada... d'aquell nombrós grup de barrets amples greixosos, de puros i pipes i xalines, Pla Rus. 190.

Fon.: ʃəɫínə (or., bal); ʧaɫína (occ., val.).

Etim.: derivat de xal.

La semblança amb l'autentic romanticistne s'evidenciava també en aspectes externs: macabres alguns, com els suïcidis escandalosos (Soler i Miguel, Raimon Casellas, Hortensi Güell, Antoni Isern, el pintor Casagemas) i la tuberculosi dràstica (començant per Yxart i per Sarda); pintorescos d'altres, com la bohèmia tronada, i l'«uniforme» artístic —cabells llargs, xalines, pipes, xambergs, que satiritzaria Ramon Raventós—, i l'estridència verbal.(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 36.).

De matinada, cruixit per un son molt més aclaparador que l'insomni més aclapara­dor, ha cridat la Lepage, ha demanat pel metge, ha constatat —no sense una punta de decepció— que el grup d'íntims que la vigília se li agombolaven al capçal semblaven haver-se'n can­sat. Amb prou feines s'ha aixecat, s'ha nuat mecànicament el nus de la xalina, s'ha humitejat el front amb una mica d'aigua del gibrell esmaltat. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 165.].


Xalina

En un d'ells, que era una mena de xalina de gala amb serrell, vaig veure que hi tenia brodat un escut nobiliari i la inicial E. » Això ho vaig advertir quan encara no feia ni un minut que observa va la malalta, car, en els seus incansables forcejaments, s'havia posat bocaterrosa, al caire del llit; així mateix s'havia ficat a la boca la punta d'aquella xalina i corria el perill de morir per asfíxia. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 359-360.].

Gecs negres

Sense fixar-se a penes en els llums fumejants; en els homes que, amb la pipa a la boca, jugaven amb cartes suades o fitxes de dòmino grogoses; en l'obrer espitregat, arromangat i ensutjat, que llegia en veu alta un diari, i en aquells qui l'escoltaven; en les armes que uns i altres du ien a sobre o deixaven de banda per prendre-les després; en el parell de parroquians condormits i que, amb els bastos gecs negres i peluts, molt populars en aquella època, semblaven ossos o gossos abaltits; sense prestar massa atenció a totes aquestes coses els dos clients d'aspecte foraster es van apropar al taulell i indicaren el que volien. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 330.].


Sí. Calien quatre homes, tots quatre amb una indumentària fastuosa i ben vistosa —així com el cap d'ells era incapaç de viure amb no menys de dos rellotges d'or a la butxaca, amb l'afany d'emular la no ble i virtuosa modalitat instituïda per Monsenyor-, per dur la beneïda xocolata fins als llavis de Monsenyor.

[Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 122.].


Era un consol, però, que tots els qui freqüentaven el sumptuós palau de Monsenyor anaven correctament vestits.

[Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 125.].


Redingot

El manefla intempestiu era en Sydney Carton. Tenia les mans plega des al darrere sota els faldons del seu redingot, i s'havia situat al cos tat d'en Cruncher amb el mateix aire desmenjat que hauria pogut adoptar a l'Old Bailey. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 333.].


redingot

Vestia un redingot blanc i calçava botes altes també de color blanc, a la moda de l'època, i la resplendor de les flames, en reflectir-se en aquelles superfícies clares, accentuava per contrast la pal·lidesa del seu rostre, emmarcat pels llargs cabells castanys, que li queien solts i embullats.


Plastró

Eren les set del vespre quan es despertà, ja ben descansat, i va sortir de nou al carrer. Mentre s'encaminava cap a Saint Antoine, es va parar davant un aparador on hi havia un mirall i es va arreglar el plastró mig balder, es va posar bé el coll del gec i s'allisà els cabells esbullats. Fet això, se'n va anar de dret cap a la taverna d'en Defarge. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 378-379.].



Aquell matí no hi havia ningú més que el cavaller del vestit marró. Li havien parat la taula davant la llar de foc, i quan s'hi assegué, il·luminat per la resplendor de les flames, esperant que li servissin l'esmorzar, es va quedar tan immòbil i callat com si adoptés una posa perquè el retratés un pintor.

Amb les mans sobre els genolls, l'aspecte que oferia era el d'un home metòdic i ordenat, mentre a la butxaca de l'armilla un estrepitós rellotge feia sentir un sonor tic-tac, com si proclamés la seva gravetat i longevitat en contrast amb la levitat i l'evanescència del foc que crepitava alegrement a la llar. El cavaller tenia bones cames, i n'estava orgullós, a jutjar per les mitges marrons, fines, llustroses i cenyides; també les sabates i les sivelles eren, bé que senzilles, elegants. Duia una curiosa perruca, petita, suau, arrissada i rossa com el lli, ben arrapada al cap; calia suposar que era feta de cabell natural, però més aviat semblava que l'haguessin teixida amb filaments de seda o de vidre. Quant a la camisa, si bé no era tan fina com les mitges, la seva blancor es podia comparar amb la de les crestes de les ones que anaven a rompre a la platja veïna o amb la de les veles que mar endins resplendien a la llum del sol. Sota la singular perruca, animaven aquell rostre, habitualment serè i impàvid, uns ulls brillants i aquosos, que prou feina de vien haver donat antany al seu amo per adaptar-los a l'expressió reservada i assossegada característica del Banc Tellson.

Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 28.

L'esparracada camisa groga, amb el coll descordat, deixava veure unes carns flàccides i decrèpites. Tant ell com el vell gec de dril, les mitges caigudes i tots els espellifats cassigalls amb què es vestia s'havien descolorit arran de la llarga reclusió sense contacte directe amb l'aire i la llum, fins a l'extrem d'adquirir un uniforme tot grogós de pergamí, que hauria estat difícil de destriar unes peces de les altres.

Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 53.



El missatger cavalcava de retorn a un trot curt, aturant-se sovint per beure a les tavernes del camí, però mostrant una marcada tendència a no fer conversa amb ningú i a dur el barret calat fins als ulls. Ulls que s'adeien d'allò més bé amb la situació, car eren negres, sense profunditat ni en el color ni en la forma, i extremadament junts, com si temessin ser descoberts en alguna cosa inconfessable, si es mantenien massa separats. Tenien una expressió sinistra, sota un vell barret de tres puntes que semblava una escopidora, i sobre una gruixuda bufanda enroscada al coll, que li queia gairebé fins als genolls. Cada vegada que parava per beure, apartava aquella bufandota amb la mà esquerra, però tan sols mentre es tirava dins el cos el licor amb la dreta; ni bé se l'acabava, tornava a emboçar-se.

Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 41.


EL CORSÉ: VEURE PDF A PEU DE PÀGINA, HISTORIA NATIONAL GEOGRAPHIC, NÚM. 182

AUSTRIA.- LA GUERRA DE LOS SIETE AÑOS -1756-1763.

ENLLAÇ http://miniaturasmilitaresalfonscanovas.blogspot.com.es/2011/10/austria-la-guerra-de-los-siete-anos.html?m=1

... i més

En Melchor estava a punt de contestar quan la porta es va tancar i es van trobar davant del majestuós edifici —dues plantes i golfes i tres grans torres coronades amb capitells— destinat a presó de Cort i Sala d'Alcaldes, el lloc on s'administrava justícia. L'havien evitat fent marrada quan havien arribat carregats amb la gerra i en aquell moment van veure que l'escrivà tenia raó: pels voltants anaven i venien els agutzils amb unes vares grosses a la mà, amb vestits de coll fort, com els que es duien en èpoques an­teriors, amb el coll tot dret, immobilitzat entre les tires de cartró folrat, un detall que el rei havia prohibit que portés la gent nor­mal i corrent. (425-426)

En­tre riallades van travessar la placeta d'Antón Martín, per on sovint passava algun dels alcaldes de quarter, i van continuar baixant com aquell qui res per Atocha sense fer cap cas dels homes i dones borratxos amb qui es topaven, empassegant aquí i allà amb pido­laires estirats per terra, i fins i tot van arribar a desafiar els que s'ocultaven amb els emboços de capes llargues, amagant-se sota els barrets xambergs, a l'aguait d'algun incaut a qui poguessin atracar. (426)

Els gitanos, amb les seves vestimentes plenes de color, es barrejaven amb manolos i manolas, ells amb torera i armilla de coloraines, faixa de seda, cal­ces ajustades, mitges blanques, sabates amb una gran sivella a la punta, capa de franges i gorra, sempre armats amb una bona navalla i que no els faltés mai un cigar als llavis; les dones amb gipó, brial i faldilles, amb molts volants, còfia o mantellina i sabates de seda. (427)

Sevilla, 1752

La Milagros no havia tornat al palau dels comtes de Fuentevieja des del dia que hi havia anat a demanar ajuda per alliberar els seus pares. Havien passat gairebé tres anys i aquella noia a qui el malcarat secretari de sa excel·lència no havia permès de passar del lúgubre corredor que portava a les cuines es captenia amb desimboltura en un dels seus luxosos salons. Entre aquelles dones nobles i riques que se sagnaven amb assiduïtat amb l'Unic objectiu de donar pal·lidesa a les galtes, que portaven faldilles estufades amb mirinyac; dones de cintura i tors encotillats, pentinats elevats, complicats i ornats amb profusió, que amenaçaven de vèncer l'armadura de filferro sobre la qual descansaven i d'enfonsar-se damunt d'aquells caps tan enjoiats i plens de cintes, la gitana se sabia observada i desitjada pels homes convidats a la festa que celebrava el comte. (481)

La gitana va observar aquell home: vell, amb perruca blanca, empolvorada, rostre seriós, casaca negra, oberta, cenyida i brodada a les mànigues, jupa, corbata de puntes, calces, mitges blanques i sabates baixes amb sivella de plata. La Milagros no s'hi havia fixat, no havia estat de la colla dels assetjadors.

—El senyor Antonio és el corregidor de Madrid —va afegir el comte després de concedir un instant a la gitana. (484)

"La Descalça" Aquest va ser el sobrenom amb què els espectadors de peu dret del Coliseo del Príncipe van acabar batejant la Mila­gros. La gitana es va negar a portar la mateixa roba que lluïen la Celeste i les altres dames de la companyia.

—Com voleu que balli amb això? —va protestar, assenyalant toquejant cotilles i mirinyacs—. Fins i tot et costa respirar —va dir a una—, i no pots ni moure't amb aquestes faldilles... estufades.

Va acceptar, però, de substituir la seva roba senzilla per la ves­timenta de les manolas madrilenyes: gipó groc cenyit a la cintura, sense barnilles, amb les mànigues estretes, les faldilles blanques amb volants verds, llargues fins als turmells, davantal, mocador verd nuat al coll i còfia que li recollia els cabells. Ara bé, ningú no va aconseguir convèncer-la que es calcés. «Vaig néixer descalça moriré descalça», afirmava una vegada i una altra.

—Quina importància pot tenir? —va intentar posar fi a la discussió el senyor José adreçant-se a l'alcalde—. Que no hi ha un llistó a l'extrem de l'empostissat perquè el públic no pugui veure els turmells de les còmiques? Doncs si no els veu, tant hi fa que vagi calçada com descalça! (513)

Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp.


Ningún rey, ningún varón hubiera podido representar a este siglo de las damas en el libro de imágenes de la Historia; sólo en la figura de una mujer, de un reina, podía representarse visiblemente, y esta reina del rococó lo ha sido, en forma simbólica, María Antonieta. La más de preocupada de las despreocupadas, la más derrochadora entre las derrochadoras, y entre las mujeres elegantes y coquetas más lindamente elegante y la más consciente coqueta, vino expresar en su propia persona, de un modo inolvidable y con una precisión verdaderamente documentaria, las costumbre y la artística forma de vivir del dix-huitième. «Es imposible - dice de ella madame de Staél- poner más gracia y bondad en la cortesía. Posee una especie de sociabilidad que nunca le permite olvidar que es reina, y siempre hace como si lo olvidar María Antonieta jugaba con su vida como con un instrumento muy delicado y frágil. En lugar de ser humanamente grande para todos, se hizo de este modo la expresión característica de su época, y mientras descuidaba insensatamente su fuerza interior, dio, sin embargo, una significación a su vida; en ella culmina y termina el siglo XVIII.

¿Cuál es el primer cuidado de la reina del rococó cuando despierta por las mañanas en su palacio de Versalles? ¿Las noticias de la ciudad y del Estado? ¿Las cartas de los embajadores, el saber si han vencido los ejércitos o si se le ha declarado guerra a Inglaterra? En modo alguno; María Antonieta, de costumbre, no ha regresado a casa hasta las cuatro cinco de la madrugada; ha dormido pocas horas; su inquietud no necesita de mucha quietud. El día comienza ahora con importante ceremonia. La camarera principal, que tiene cargo el guardarropa de la reina, penetra en la cámara con algunas camisas, pañuelos y toallas para la toilette matinal, llevando a su lado a la primera doncella. Ésta se inclina y tiende a la reina un libro en folio, en el cual están colocadas, sujetas con alfileres, una muestrecilla de cada uno de los trajes existentes en el guardarropa. María Antonieta tiene que decidir que desea ponerse aquel día, elección dificultosa y rica en responsabilidades, porque para cada estación están prescritos doce nuevos trajes de gala, doce vestidos de fantasía, doce trajes de ceremonia, sin contar los otros cientos que son adquiridos todos los años (¡piénsese en la deshonra que sería para una reina de la moda el llevar varias veces el mismo vestido!). Además, las batas de casa, los corsés, las pañoletas de encaje y los fichúes, las cofias, abrigos, cinturones, guantes, medias y enaguas procedentes del invisible arsenal del cual se ocupa todo un ejército de costureras y doncellas. Habitualmente, la elección dura largo tiempo; por último son señaladas, por medio de alfileres, las muestras de las toiletes que María Antonieta desea ponerse aquel día: el traje de corte para la recepción, el deshabilé para la tarde, el traje de sociedad para la noche. La primera preocupación está ya despachada, y llevan fuera el libro con nuestras de tela y traen, en su original, los trajes elegidos.

No es milagro, con toda la importancia de la toilette, que la modista principal, la divina mademoiselle Bertin, alcance mayor influjo sobre María Antonieta que todos los ministros; a los se les puede sustituir por docenas; aquélla es incomparable y única. Cierto que por su origen no es más que una vulgar costurera, procedente de la más baja clase del pueblo, ruda, orgullosa de su valer, sabiendo usar los codos para subir y más ordinaria que de maneras finas, esta maestra de la haute couture tiene a la reina completamente en su poder. A causa de ella, dieciocho años antes de la verdadera Revolución, se fragua en Versalles un revolución palaciega; mademoiselle Bertin salta por encima de las prescripciones de la etiqueta que prohíbe a una persona burguesa la entrada en los petits cabinets de la reina; esta artista, en su género, alcanza lo que Voltaire y los poetas y pintores del tiempo no lograron jamás: ser recibida a solas por la reina. Cuando aparece, dos veces por semana con sus dibujos. María Antonieta abandona a sus damas de honor y se encierra, para un consejo secreto, con la venerada artista en lo más recogido de sus habitaciones privadas, para lanzar con ella una nueva moda, aún más disparatada que la anterior. Ya se comprende que la modista, como buena mujer de negocios, convierte valientemente en ingresos para su caja cada uno de tales triunfos. Después de haber impelido a María Antonieta hacia el más dispendioso gasto, pone a contribución a toda la corte y la nobleza; con letras gigantescas hace poner sobre su tienda de la Rue Saint-Honoré su título de proveedora de la reina, y, altiva, y negligente, les explica a las parroquianas a quienes ha hecho esperar: «Precisamente vengo ahora de trabajar con Su Majestad». Pronto tiene a sus órdenes todo un regimiento de costureras y bordadoras, porque cuanto más elegante se viste la reina, tanto más impetuosamente se esfuerzan las otras damas por no quedar atrás. Algunas sobornan a la infiel hechicera, con muy buenas monedas de oro, para que les haga un modelo que la reina no ha llevado todavía: el lujo en la toilette se contagia como una enfermedad en torno A ella, La inquietud en el país, las cuestiones con el Parlamento, la guerra con Inglaterra, no agitan, ni con mucho, tanto a aquella sociedad cortesana como el nuevo color pulga que mademoiselle Bertin pone a la moda, que un corte atrevidamente sesgado de la falda a à paniers o un nuevo matiz de seda por primera vez producido en Lyon.

Toda dama que se considere en algo se siente obligada seguir paso a paso estas monerías de la extravagancia, y un marido se queja, suspirando: «Jamás las mujeres de Francia han gastado tanto dinero para ponerse en ridículo».

Pero ser reina en esta esfera lo considera María Antonieta. como el primero de sus deberes. Al cabo de un trimestre de reinado, la princesita ha ascendido ya a la categoría de muñeca la moda del mundo elegante, como modelo de todos los trajo y peinados; por todos los salones, por todas las cortes, resuena sus triunfos. A la verdad, llegan también hasta Viena, donde producen un eco poco alegre. María Teresa, que querría para su hija más dignas tareas, le devuelve con enojo al embajador un retrato que muestra a su hija adornada a la moda y con exagerado lujo, diciendo que será el retrato de una cómica y no el de una reina de Francia. Enojada amonesta a su hija, aunque, a la verdad, siempre en vano: «Ya sabes que siempre fui de opinión que se deben seguir moderadamente las modas, pero sin exagerarlas jamás. Una mujer joven y bonita, una reina llena de gracia, no necesita de esas locuras; al contrario, la sencillez del vestido le sienta mejor y es más digna de la categoría de una reina. Como es ella la que da el tono, todo el mundo se esforzará por seguirla hasta en estos pequeños malos pasos. Pero yo, que quiero a mi reinecita y observo cada una de sus acciones, no debo vacilar en llamar su atención sobre esta pequeña frivolidad.

Stefan Zweig. Maria Antonieta (Marie Antoinette, trad. R Mª Tenreiro). Ed. Juventud, 8ª ed. Barcelona, 1999. ISBN 8426110525. 524 pp. Pp. 108-111.

Resultat d'imatges de maria antonieta

Maria Antonieta d'Austria (viquipèdia)


Documents història de la moda, segles XVII/XVIII, domina Rococó

Passant del símil a la recerca sobre un període de la història de Catalunya: si creus que analitzes una societat en decadència econòmica, la dels segles XVI a XVIII, i trobes un teixidor de li que tocava el violí, un carnisser que dirigia les danses davant del virrei i un pescador que tenia a casa seva una raqueta de jugar al joc de la pilota, o si descobreixes diverses cuines on s’utilitzava un mecanisme de rellotgeria per fer girar el pollastre mentre es rostia, és que no estàs analitzant una societat en decadència econòmica. En comptes de no voler saber res dels detalls, cal buscar-los i explicar, sobretot, aquells que resulten «incòmodes ».

[...]

En aquella Societat prevalien uns graus elevats de participació de « l’home comú» en el govern municipal i una defensa digna de la res pública. Una de les coses més interessants i boniques que he pogut explicar a La ciutat del Born és l’actitud d’un personatge en la idea tar principi anònim, en Mateu Hereu, que era cirurgià-barber i va ser conseller els arbores cinquè de la ciutat, i que es va deixar empresonar pel Virrei perquè no va voler desvelar les deliberacions del Consell de Cent. És ben significatiu respecte de la dignitat cívica esmentada. Un home que té un càrrec triat a sort i que exercirà només durant un any, que ha de pagar de la seva butxaca la gramalla representativa, i que seria multat si la comprés de segona mà, perquè aniria en contra de la dignitat del càrrec... I que tot i així defensa el bé comú fins a les darreres conseqüències.

Mateu Hereu és un personatge emblemàtic d’aquella Societat. Exemple de dignitat política, de la manera de portar la vida pública, de com complir amb les lleis i el costum, entre d’altres coses per allò que es diu sempre a la introducció dels inventaris post-mortem: «perquè ningú pugui pensar que hi ha hagut frau, dol o engany ».

Albert Garcia Espuche. De la Ciutadella al Born. Entrevista de Josep M. Muñoz. Revista L’Avenç, octubre 2016, núm. 427. ISSN 0210.0150. Pàgs. 29 i 30.


La reina camperola

Maria Antonieta va ser possiblement la dona més influent en l'àmbit de la moda a l'Europa del darrer terç del XVIII. La reinade França va portar a la màxima exageració els vestits tan recarregats i ostentosos del rococó, i aquells grans pentinats que avui ens semblen tan extravagants però que aleshores eren el súmmum de l'elegància. Per aquest motiu, que Vigée-Lebrun pintés aquestretrat de la reina amb barret de palla, una senzilla brusa de mussolina blanca i els cabells esbullats i sense empolvorar, va causar escàndol. Com gosava exhibir la reina com una simple camperola! Cal dir que Vigée-Lebrun rebia per totes bandes. Com a pintora de la cort, havia reeixit en un àmbit eminentment masculí, cosa que despertava moltes enveges, i havia estat acceptada a la prestigiosa Acadèmia Reial de Pintura i Escultura, a pesar de la desaprovació de molts dels seus membres, tots homes. Que presentés al Saló de Tardor de París el retrat de la reina amb unes vestidures i una aparença tan senzilles va ser vist com una provocació. El cas és que Maria Antonieta apreciava l'honestedat i la mestria de la pintora, i hi dipositava tota la confiança perquè la pintés de totes les maneres. Gràcies al caràcter decidit i desimbolt de la reina, sortir-se del protocol es va convertir en una norma, i ben aviat l'aristocràcia va copiar aquesta manera de vestir lleugera i còmoda que es convertiria n el vestit per excel·lència de la Revolució Francesa.

MONTSE ARMENGOL. Revista Sapiens, núm. 170, juliol 2016. Pàg. 18.

Élisabeth Vigée-Lebrun,"Retrat de Maria Antonieta (1783)


Això no obstant, un dels efectes secundaris importants de l’emancipació real dels treballadors fou que tot un nou segment de població va passar a ser més o menys admès a l’espai públic, és a dir, va aparèixer en públic,” i això sense que alhora fossin admesos en societat; sense representar, per tant, un paper dirigent en les activitats econòmiques importants de la societat, i també sense que fossin absorbits per l’esfera social i, per dir-ho així, desproveïts d’espai públic. El paper decisiu de la mera aparició, de distingir-se un mateix i sobresortir en el regne dels assumptes humans, està molt ben il·lustrat en el fet que els treballadors, quan van integrar-se en la regió de la història, van sentir que era necessari adoptar un vestuari propi, el sans-culotte, del qual, durant la Revolució Francesa, derivaren el seu nom. Amb aquest vestuari van guanyar una distinció, i aquesta distinció estava dirigida contra tots els altres.

Hanna Arendt. La condició humana (The Human Condition, trad. O. Farrés). Ed. Empúries, Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9930-903-63. 366 pàgs. Pàg. 244.


Barcelona

La gent rica de Barcelona, de gust refinat en el vestir, no havia d'envejar res als elegants estrangers. Tampoc no desmereixien, al costat de les dames de ciutat, les pageses acomodades que s’empolainaven els dies de festa grossa, amb llurs fastuosos vestits de domàs i de tapisseria, airosos rets de seda i magnífics joiells.

Des del segle XVII, els nostres nobles i benestants copiaven la moda francesa, la qual, en aquella època, exercia una influència decisiva en la indumentària de pertot. Els barcelonins han estat dotats sempre, però, d'un esperit personalíssim i, encara que els aristòcrates i els menestrals acabalats estiguessin atents a les modes de fora, els abillaments que els nostres sastres i modistes confeccionaven d'acord amb les regles dominants en els centres àrbitres de l'elegància europea no eren absents d'un gust pròpiament català; els nostres vestits, dins els mateixos luxe i riquesa que el vestit francès del XVIII, són, tanmateix, menys exagerats, més sobris d'adornaments, la qual cosa s’adeia millor al nostre caràcter seriós i auster, que ens acostava més al gust anglès.

Quan una moda floria a França, trigava encara alguns anys abans no fos acceptada a Barcelona, encara que els més agosarats i amatents a acollir tota novetat -els currutacos, petimetres i pirraques - s'apressaven a seguir la darrera moda tan bon punt arribava un model o un figurí. Com explicarem en el sisè volum La Rambla, passeigs i jardins, generalment, fora dels casos esmentats, les modes entraven amb certa parsimònia a l'ús corrent, no sols perquè les comunicacions no eren molt ràpides, sinó per la circumstància que un vestit confeccionat amb roba cara no s'estrenava sovint, i que sembla que a les nostres àvies no els plaïa tampoc de reformar-los. Per aquest motiu, era cosa corrent de veure un vestit que comptava dos cossos: l'un, fet expressament per al carrer, i l'altre amb escot i sense mànegues, per a lluir-lo en societat.

Per a fer aquells vestits mirífics, els nostres avis i besavis no havien de recórrer a manufactures estrangeres que els proveïssin de riques teles; els nostres artesans - experts i de gust acurat- teixien valuosos brocatells i estampaven florejades indianes; els obradors brodaven casaques i vestits, feien galons d'or i argent, i les puntaires, les cèlebres puntaires de la costa de Llevant, del Vallès i el pla del Llobregat, feien córrer els boixets i produïen aquelles belles puntes al coixí, de fil i de seda.

El vestit popular, el dels nostres treballadors i menestrals, té, fins ben entrada la divuitena centúria, una personalitat molt acusada. Encara que el corrent de la moda s'hi imposés una mica, no ha deixat mai, però, el seu estil propi fins avançat el segle següent. Decau a mesura que Barcelona creix fins a ésser la gran ciutat d'avui, oberta a tots els aires, en la qual la indumentària de tots els estaments es confon en una mateixa moda.

Els nobles i els cavallers empraven en llurs vestits de riques teles - sedes, setins, velluts, tissús, brodats... - tota mena de colors, des del blanc, rosa, or vell i blau cel esblaimat fins al morat i el marró, tot adornat amb galons, brodats, alamares i passamaneries d'or i d'argent.

La gent menestral i plebea portava un indument més senzill i menys valuós, naturalment, i desproveït de tots els flocs que ornamentaven els vestits dels senyors. Els colors eren també diversos, però no tan delicats, i abundaven els tons grisos i apagats, no pas per un instint de diferenciació, sinó perquè la feina i el contacte de gent de tota mena pel carrer ho exigien. Hi hagué, però, un moment en el segle XVIII que circumstàncies alienes a la moda varen imposar un canvi de la indumentària en el qual res no tingueren a veure els sastres i les modistes. Els menestrals benestants i els aristòcrates que volien conservar llur rang emprenien una cursa folla per veure qui vestia amb més luxe, riquesa i ostentació. Aquesta rauxa, general a totes les grans capitals europees, va determinar a França, i també a Espanya, unes pragmàtiques que posaven un límit al luxe, emparaven la producció nacional i privaven, de retop, a les classes menestrals i populars de vestir com els senyors.

El caràcter dels catalans no es sotmet graciosament a cap disposició humiliant i arbitrària. Els menestrals acabalats deixaren, mentre pogueren, els abillaments de riques teles i els brodats, i la gent del poble, a la qual es prevenia que havia de vestir només robes de llana, baieta o de burell, de tons opacs, s'ajuntaren en un moviment expressiu, però sense paraules, contra una llei que interpretaven com si fos de castes, i el vestit popular s'enjoià circumstancialment, amb colors vius i alegres.

El lloc més adient per a exterioritzar aquella protesta popular eren les bullicioses festes de carrer, a les quals anava la gent amb vestits de colors: els homes, amb gecs grocs, esca, verds, ratllats...; rets de seda o capells, verds, blaus o carmesí; les fadrines, amb robes de domàs mostrejades de flors, si imitaven les pageses, o bé amb faldilles d'estampats, davantals de puntes i mocadors de pit, pintats o brodats. L'harmonia de tons d'aquests vestits casava molt bé amb els carrers engarlandats de flors i bandelores, fanalets pintats i estrelles de paper i les indianes bigarrades amb les quals els veïns empal·liaven entrades, balcons i finestres.

Aquesta bona gent del nostre poble, vestida de les festes amb colors alegres, que es bellugava animadament en els carrers i places de cases decorades amb esgrafiats verd poma, rosa, vermell, ocre..., era una cosa massa bella per a poder tenir durada.

La Revolució Francesa, que va trabucar tants de valors i en creà d'altres, imposà una nova moda, ben acollida pels elegants d'ambdós sexes, la qual trencava en absolut amb els estils del passat, a excepció de les classes populars, que tornaren a llurs vestits de carrer i de treball, austers i senzills, i els aferrats a la tradició, que no estaven per modes, velles ni noves, i moriren fidels, tant en el vestir com en altres coses, als costums antics.

Un establiment dedicat a la venda d'articles clàssics, com són els de vestir, no s'obre ni es tanca perquè canviïn els estils ni les modes; els més s'hi adapten, a títol de bon comerciant, i sempre hi havia alguns rerassagats que complaïen els qui no estaven per innovacions.

Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 47-49.


El vestit popular quan Zara no existia

Un llibre amb afany didàctic documenta com era la indumentària tradicional catalana preindustrial més enllà deis tòpics i les idealitzacions

Malgrat l'interès creixent de la minoria milionària occidental de diferenciar-se ca­da cop més de la resta d'humans com­prant peces de roba altament sofisticades, avui en dia les grans cadenes de moda, els outlets i els petits mercats originals perme­ten que la gran mansa de població pugui anar vestida a la moda global per pocs di­ners. Res comparable a la situació que vivien les classes populars des del segle XVIII fins a principis del XX (150 anys en què en tenim constància documental) i que han retratat l’antropòloga Silvia Ven­tosa i la historiadora Montserrat Garrich a Els vestits populars a Catalunya (Brau).

En aquells temes els rics eren rics i els pobres, pobres. I si bé s'han conservat i ens han arribat fors a vestits de les classes benestants, gairebé res ens queda del que duien pagesos, obrers i pescadors. Tenim algunes col·leccions de barretines, mitges, mocadors brodats... La seva indumentària, senzilla, funcional i força similar (tret d'algunes diferències per ofici o clima), no suscitava interès d'estudi.

Però la història s'escriu amb majúscules i també amb lletra menuda. "Els teixits i vestits són objectes culturals que transme­ten missatges: signes d'identitat individual i col·lectiva com la llengua i l'alimentació, i mereixen ser observats, comparats i estu­diats", diu Silvia Ventosa (conservadora del Museu del Disseny de Barcelona), que constata un buit en la investigació des que als anys 40 Joan Amades i Ramon Violant i Simorra es van interessar a recuperar indumentària antiga. «Violant fins i tot va fer reproduir peces que de petit havia vist al Pirineu, una zona que conservava millor la tradició artesanal per haver estat aliada de la modernitat urbana.”

Perquè si alguna cosa fa que desapare­gui el vestit popular és l’arribada de la re­volució industrial i la gran emigració deis pobles cap a la ciutat. A Catalunya les fa­briques s'omplen de treballadors que uti­litzaran vestimenta confeccionada, indus­trialment i, per tant, deixaran de cosir a mà la seva pròpia roba. «A finals del segle XIX es va imposar el vestit sastre amb bru­sa i faldilles fins als peus i una jaqueta masculina per a les dones treballadores", diu Ventosa. Fins llavors el vestit tradicio­nal femení no havia canviat gaire en dos segles: faldilla ampla, cotilla, cos ajustat; amb versions per mudar i per al dia a dia amb. els colon naturals de la llana i el lli. Les dones riques seguien molt més la mo­da i tenien un armari més ampli, amb teixits més cars i diferents tants que fins a 1850 són naturals i molt costosos.

Pel que fa als homes, que curiosament ocupen més espai en el llibre perquè s’hi expliquen les peces de la seva indumentà­ria amb molt detall, vestien amb jaqueta curta i calçons curts. "La barretina és un ­element important malgrat que s'utilitza a tota la Mediterrània; també l’espardenya i la faixa." Entre tants elements rústics “sorprèn trobar imatges en què es veu una intenció d’anar a la moda dins de les possibilitats, com unes teixidores d’espar­denyes que es pentinen amb monyos modernistes, un noi pescador dels anys 30 amb un tall de cabell molt rasurat, o unes nenes dels anys 20 amb el vestit de cintura baixa, que era molt senzill de fer però molt modern”, apunta Ventosa, i destaca de qui­na manera la roba ens parla: "Les esparde­nyes ferrades ens indiquen que feia fred perquè estaven pensades per anar per la neu, els pastors duien capes impermeables per protegir-se de la pluja."

Les autores distingeixen entre les imat­ges que copsen com vestia la gent real i la visió idealitzada de la indumentària euro­pea que es plasma en els gravats del ro­manticisme, més de caire folklòric: "És una època en què la reivindicació nacio­nalista valora el vestit tradicional, que es reprendrà en el noucentisme. Les xarxes de cabell a la Goyesca de les pubilles es duien en el segle XVIII però ja no en el XIX i la roba dels clan escocesos estava més morta que viva quan es va reinventar en època romàntica" Ventosa reconeix ha­ver-se sentit captivada per "l'autenticitat" que transmeten les imatges de la gent senzilla captada pels fotògrafs de 1'época. Una emoció que també han sentit Miriam Ponsa i Josep Abril, dos dissenyadors que acostumen a inspirar-se en oficis i ele­ments del nostre passat. Abril ha moder­nitzat la bata de pastisser del seu besavi i Ponsa ha recreat espardenyes femenines amb sola de fusta i cintes brillants.

La casa Castañer també ha fet connec­tar l’espardenya tradicional amb les tendències actuals fent-la comercial i alhora objecte de desig de dissenyadors com Yves Saint-Laurent i Jean Paul Gaultier.

A banda de reinterpretacions, seria possible que algun dia a Catalunya passés com a Baviera, on no és estrany veure no­ies vestint amb orgull indumentària tradi­cional? "No crec que passi perquè la socie­tat de consum ha imposat una manera de vestir i el vestit popular es veu molt arcaic. Al Tirol resulta més natural perquè hi ha zones en què la industrialització va trigar a arribar. Aquí la identitat es vehicula més per la llengua i l'alimentació", comenta Sil­via Ventosa, que, en canvi, sí que veu connexió entre el passat i el corrent del Do it yoursef, un retorn al gust per fer-se la roba un mateix però des del punt de vista del segle XXI.

Robespierre

Belloc,Hilaire. Robespierre. (Robespierre, trad. Ed. Juventud). Ed. Planeta-De Agostini, Barcelona, 1996, ISBN: 84-395-4943-1. 320 pàgs.

Belloc side.jpg

Joseph Hilaire Pierre René Belloc (imatge, viquipèdia)

En estatura, Robespierre no sobresalía; estaba un poco por debajo de la media, pero este distintivo, que no implica por sí una impresión de insignificancia, se acompañaba de una levedad de constitución que le hacía pasar inadvertido a menos que se destacase de la multitud por su aparición en la tribuna. Su aspecto físico era delicado; sus pies y sus manos eran pequeños y bien formados; el pecho, ni ancho ni hundido. No gozaba de aquella vitalidad de acción que proporcionan unos pulmones vigorosos. Su voz, su gesto y su humor estaban exentos de la súbita energía que el ardor y el entusiasmo confieren a los hombres. Su rostro, aunque diáfano, acusaba esa palidez que solemos atribuir a un estado morboso, que no dejó de manifestarse en Robespierre a lo largo de su juventud y de su vida pública, aunque no con la persistencia que implica una mala salud. El recuerdo de esta palidez ha suscitado (cuando él ha dejado ya de estar presente y no es posible, por tanto, corregir errores) una impresión de desabrimiento y enojo, que ha viciado la mayoría de las descripciones. Como se verá en el estudio que sigue, Robespierre poseía una disposición de ánimo que lo distinguió del común de la gente; su sonrisa, aunque fría, era frecuente, y su paciencia, firme.

Tenía de común con el conjunto de aquella clase profesional francesa, de la que él procedía, una pronunciada tendencia al orden, a la regularidad en el comportamiento, y una manifiesta capacidad para el trabajo mental prolongado; pero esta laboriosa actividad solía aniquilarse de tal modo, a fuerza de deducciones delirantes y obstinadas, que llegaba a perder esa efectividad que lograron en otros innumerables casos los espíritus más prácticos de la Revolución; tampoco consiguió su laboriosidad hacerle reaccionar hacia las menudas actividades corrientes que tanto inspiraron a Carnot y que al fin empezaron a apasionar a Saint-Just. Este apetito por la norma y por la metódica providencia le movió a manifestar una singular actitud, que hay que mencionar a continuación: su presencia se caracterizaba por la distinción con que vestía, rasgo significativo en el que han insistido justamente los historiadores de la Revolución. Llevaba a cierto exceso la amable debilidad por el atuendo de su persona, que era un deber social en el antiguo régimen y que hoy conserva aún con exagerada reverencia la clase social a la que él pertenecía. Moderado en sus gastos durante toda su vida, halló los medios de agenciarse un nutrido guardarropa, a cuya conservación dedicó buena parte de su tiempo. De la variedad de colores que imponía la moda de la época, él escogía los más adecuados a su tipo y su presencia, y, en parte por evitar exageraciones, en parte por exigencias del buen gusto, prefería los colores sobrios que acostumbraban lucir las gentes de su rango: el pardo oscuro y el verde oliva solían ser los tonos de su casaca. Posteriormente se aventuró a usar colores más llamativos, que se pusieron de moda en 1793, especialmente el azul claro, que llegó a ser su favorito y que hicieron famoso las circunstancias de dos fechas relevantes. En la cuidada elegancia de sus medias de seda, en las hebillas que – aun después del cambio de la moda en 1792 – siguió usando en los zapatos, en la pañoleta blanca del cuello y en los leves puños escarolados hacía ostentación del gusto general de la clase social a que pertenecía, pero realzándolo con una atención más escrupulosa, una elección más acabada que la que podían mostrar sus congéneres. Es evidente que, dotado de tal gusto, observaría al detalle las exigencias de su época respecto al arreglo de los cabellos. Robespierre los llevaba siempre cuidadosamente cepillados, peinados hacia atrás y ahuecados en los aladares; se los empolvaba todos los días, con exacta regularidad, y se ha hecho observar que incluso en las vigilias y alarmas de los últimos años de la Revolución, cuando las batallas callejeras hacían que las gentes se olvidasen de dormir y de pasear, jamás se le vio aparecer sino cuidadosamente afeitado y peripuesto, y así hasta la dramática hora en que perdió la vida.

Tales hábitos iban necesariamente acompañados de una figura erguida, un paso rápido, aunque no resuelto, y cierta flexible vivacidad en el movimiento de la cabeza. Como cualquier persona de la comarca norteña donde había nacido, Robespierre era comedido de gestos y ademanes, y en toda su actitud manifestaba la preocupación de guardar un inalterable reposo.


(Pàgs. 11-12, Història de la Moda / Història del Pentinat)

1789

El 4 de mayo, en un escenario que una docena de cronistas han hecho memorable, los Estados Generales se reunieron en la iglesia de Notre-Dame para entonar el Veni Creator y desfilaron ordenadamente entre la silenciosa multitud para oír en San Luis la misa del Espíritu Santo. Vestido de negro riguroso que tal era la uniformidad que correspondía a los seiscientos miembros del estado llano, con su espada y su capa de seda, Robespierre, entregado a una pompa y un ceremonial que convenían a su inclinación, entraba en el mundo del debate y a la controversia, con el que llegaría a identificarse. Su espíritu, a lo teatral y apenas preocupado de lo dramático, tenía, embargo, de común con lo místico y emblemático el sentido simbolismo y la inclinación por las formas externas. El escenario de San Luis, el sermón liberal y hasta atrevido del obispo Nancy, la impresión del aplauso popular, confirmaban sin los sueños que él se forjó en Arras sobre el papel de los Estados Generales.

(Pàgs. 66-67, Història de la Moda)

Maillard, 1789

El lunes 5 de octubre descargó sobre París una tormenta impetuosa. (…)

Cuando aquella riada halló un estuario, cuando aquella incalculable energía expandióse en la convergencia de las avenidas, en el gran espacio abierto frente al palacio, Maillard organizador y voz directora, escogió a doce mujeres y en con ellas en el salón de la Asamblea. En el exterior de la casa parlamentaria se adensaba un ruido monótono, como el de mar en los días serenos; la lluvia batía en las ventanas; la multitud se movía y circulaba con inacabable arrastrar de suelas : con eco general de conversaciones. Hasta ahí no había más que en acostumbrado; y al entrar Maillard y sus doce madres, el silencio.

Stanislas Maillard(dibuix de Gabriel, musée Carnavalet, Paris), viquipèdia >>>> enllaç

Muy alto, largo de rostro, pálido, vestido totalmente de negro, sin el menor adorno blanco en el cuello ni en los puños, hado del lodo de los veinte fatigosos kilómetros, empapado del aguacero de la tormenta, este caudillo fijó su brillante mientras la tribuna, de donde se esperaban el pan y la libertad los hombres, y allí vio, menudo de cuerpo, dueño de sí, erguido, frío el gesto cuajado en un rostro pequeño, limpio y cuidado el traje, al hombre de la nueva esperanza, a Robespierre, que atendía la queja de los hambrientos, solicitaba información, confirmaba las sospechas de las masas sobre tas conspiraciones que se urdían contra la ciudad, y en aquél momento supremo hablaba por los hombres supremos de propia clase.

(Pàgs. 80-81, Història de la Moda)


Dumoriez / Robespierre

Dumouriez, ansioso de aceptar por completo un movimiento del que no había entendido nada, cayó en lo que de haber sido para él la más ridícula de las humillaciones y a apareció en la tribuna tocado con el gorro frigio. El golfo que abría entre las ideas de Robespierre, sencillas, consecuente rectas, y la mezcla de intrigas políticas que rodeaba a la ronda se hizo evidente en las circunstancias que siguieron: cuando Dumouriez hubo levantado la mano, como para jurar una nueva alianza con la nación en extrema necesidad de auxilio, y se produjo la salva de aplausos que él había calculado antemano al planear el gesto, Robespierre, preciso y austero, subió a la tribuna. Con el habitual manejo de las gafas, des blando morosamente su manuscrito, con el débil tono de costumbre y entre el silencio que solía producirse, empezó a sus agravios y reclamaciones.

Charles François Dumouriez

Charles François du Périer du Mouriez (viquipèdia, enllaç)

(…)

El conjunto fue un tejido de generalidades, de triviales consideraciones; la interlínea, el trasfondo del texto, que no aparecía en la superficie, era una sostenida sospecha de todos parlamentarios, de la Corte, de los nuevos ministros, de los salones, de Brissot, de los generales, de los fuldenses; una sospecha que se adensaba y multiplicaba sin orden ni congruente disposición en el espíritu del orador. Pero no fue el discurso en sí lo que caracterizó principalmente la actitud de Robespierre, sino un pequeño incidente que se produjo cuando éste llegó a la tribuna. Al poner el pie en el último escalón de aquella plataforma, alguien le puso el gorro rojo sobre el cabello, cuidadosamente empolvado. Robespierre hizo un gesto de desagrado; todo lo que aquello significaba le resultaba odioso: aquello desorden, delirio, manía bélica, pérdida – que temía principalmente – de su papel de dirigente y de los métodos y del credo que él adoraba más aún que al éxito. Robespierre arrojó gorro al suelo y allí lo dejó, y así inició su discurso con contenida pasión.

(Pàg. 144, Història de la Moda / Història del Pentinat)

Después, bajo el calor creciente de la mañana, se dirigió a la estatua de madera, pintada de llamativos colores, que presentaba el Ateísmo y le prendió fuego. Entre aplausos de la multitud, músicas, alabanzas a la nueva, simple y per religión que estaba otorgando al mundo, marchó procesionalmente, presidiendo a los miembros del Parlamento, hacia el Campo de Marte. Durante todo el tiempo que duró el festejo, la leve figura de Robespierre, enfundada en blanco calzón de nanquín y casaca azul y ceñida de una banda tricolor, es sumergida en un amplio manto y un penacho tricolor de plumas: fue la única vez que aquel hombre – que jamás convivió con los ejércitos en el frente de combate – se asemejó a los diputados en misión. Alguien que hubiese conocido nuestra mejor que David habría escondido entre esos símbolos una burlesca figura, de puntillas, con patas de fauno y orejas puntiagudas.

(Pàg. 256, Història de la Moda)

Una larga e inútil agonía señaló aquel tránsito hacia guillotina. Tan lentamente avanzaban las carretas y con tan frecuentes sacudimientos y detenciones entre la densa multitud, que en los cuatro kilómetros escasos de camino se invirtieron horas. En el Quai des Lunettes, donde su afable costumbre de hacer personalmente sus compras le había granjeado afecto de los comerciantes de las tiendas portátiles, los ópticos y sus operarios contemplaron su paso; y no expresaron ni sentimiento. En la rue Saint-Denis, en la rue de la Ferron pasados los mercados, las ventanas llenas de gente y la reaparición de un mundo bien vestido proclamaban a las claras reacción; pero especialmente en la rue SaintHonoré, aquella sociedad que, desde las victorias, estaba reconquistando a Francia, hacía una demostración de entusiasmo, que encontraba sonoro eco en el pueblo.

Se ha dicho que, en el límite oeste, los soldados que cubrían la línea no podían contener el flujo de la multitud; los portal de las casas estaban llenos; la gente agitaba ramos de flores entre aclamaciones incesantes. Para unos, lo que las carretas transportaban era el Terror; para otros, la sucia igualdad; para otros, la locura; para otros, la República; para otros, el temor al castigo. Pero, en realidad, era sólo a Robespierre.

Se zarandeaba, débil y exangüe, atormentado por las cuerdas que le ataban al carro; había perdido el sombrero; la casaca tono azul claro estaba manchada de sangre, de suciedad de las prisiones; la blanca calzona de nanquín también tenía manchas de sangre y de lodo; la cabeza se le caía sobre un hombro; parecía un hombre víctima de un síncope.

No es justo contemplarle de esta suerte. El hombre había pasado ya. No describiré su fin. Quizá Carrier gritaba detrás de la carreta, quizá se representó una escena de bacanal ante la desalojada casa de Duplay, quizás en la rue Royal una mujer le golpeó. En la gran plaza, adonde había vuelto la guillotina para este último sacrificio, los veintidós fueron trasegados en expiación. Cuando le arrancaron la venda dio un gran grito de dolor. La cuchilla cayó, y el cabello de la víctima lanzó de sí el polvo de su tocado.

(Pàgs. 302-303, Història de la Moda / Història del Pentinat)

Luisa Dupin lo evocaba también en 1815. Vencido en Waterloo y destronado en París, el gran hombre huía en dirección a Rochefort, donde creía poder embarcar para América. En Niort no descendió ya en la Prefectura sino en el Auberge de la Boule d'Or. Claudio Dupin, nombrado por él oficial de la Legión de Honor de 1808 y barón en 1809, fue a inclinarse ante su infortunio. Luisa acompañó a su marido. El Emperador llevaba un frac azul, sin ningún distintivo. Asomado a la ventana con el barón, recibió las aclamaciones de la muchedumbre. Luego reanudó su camino, encuadrado por los húsares que escoltaban su destino... (Pàg. 8)

Propietario del Café de la Escuela desde 1773, el señor Charpentier vio entrar en él, una tarde de 1784, a un cliente al que no conocía. Una especie de gigante, bastante feo de rostro, y con la piel mostrando las señales de una antigua viruela. Era Danton. De veinticinco años de edad, aparentaba treinta o treinta y cinco. Vestido correctamente, sin más, lucía el traje azul de la burguesía, levita de largos faldones y botonadura cruzada, un chaleco de rayas verticales rojas, un calzón gris, medias blancas y zapatos de hebilla. Sobre la cabeza una peluca, pero sin polvo; con una corta cadeneta, detrás del cráneo, sostenida con una cinta. Su corbata, de sencilla batista blanca, parecía pobre en contraste con la de muselina guarnecida de encajes que lucía el amo del lugar. (Pàg. 13)

Morena, como su madre italiana, sana y fresca, pero un poco regordeta, Gabriela se movía entre los clientes con una gracia que le valía todas las sonrisas. Su decencia y su reserva imponían respeto. Se bromeaba con ella, no se divertían. El papá Charpentier, por otra parte, no lo hubiera consentido. Cuando se ausentaba para controlar a sus arrendatarios, su esposa y su hijo le remplazaban en el palenque. La virtud de Gabriela estaba bien guardada.

En un retrato atribuido a David, la heredera del Parnaso muestra unos ojos severos, una boca bien dibujada, unas mejillas llenas y una barbilla ligerísimamente doblada. Sobre la cabeza, el gorro de los burgueses que no imitan los nobles. Alrededor del cuello, y apretado por una cinta de seda negra, un echarpe de muselina deja aparecer un minúsculo triángulo de piel. No, realmente, i la señorita Charpentier no intentaba atraer a los hombres! (Pàg. 25)

A principios de agosto, la municipalidad entrega uniformes a la milicia. No sin orgullo, el abogado (Danton) se viste el traje azul de bocamangas blancas y cuello rojo, el calzón de piel blanca y las botas negras con vueltas amarillas. Sobre la cabeza, el bicornio de fieltro negro y escarapela tricolor. En el talle se abrocha el cinturón del que pende el sable, sobre el pomo del cual apoya la mano con orgullo. Se mira al espejo en presencia de Gabriela. Más enamorada que nunca, la joven lo encuentra atractivo, a pesar de su fealdad. (Pàg. 65)

Tres días más tarde, el 10 de octubre, Gabriela se tranquilizó. Detrás de sus proclamas endiabladas, su chillón esposo seguía siendo tradicionalista. Al entrar en la Asamblea del distrito anunció que, al día siguiente, iría a inclinarse delante de Luis XVI en las Tullerías. Los electores habían encargado a su presidente que fuera a agradecer al rey su regreso. Como si el pobre, sitiado en Versalles por una jauría aullante, hubiese podido hacer otra cosa.. Pero esto no se tenía en cuenta. Danton pedía a su mujer que le preparara su traje de ceremonia: vestido y calzones de raso negro, chaleco con rayas blancas y azules, medias de seda blanca y zapatos de hebillas de oropel. (Pàg. 82)

Tan poco deseoso como él de provocar una guerra civil, La Fayette ha capitulado. Ha ordenado a su subalterno que vuelva atrás. El mismo Marat se ha eclipsado. (Danton) Renunciando a su tocado de madrás, a su cuello escotado sobre su velludo pecho, a su traje deslucido, el doctor ha salido de su casa con sombrero redondo y levita. Recién afeitado, irreconocible y sonriente, ha atravesado de incógnito las filas del pueblo y del ejército. Danton, puesto al corriente por los vecinos, deja de nuevo oír sus grandes carcajadas a Gabriela, feliz al acogerle y dejar por fin de temblar. (Pàg. 95)

Asistió el 14 de julio a la Fiesta de la Federación? Ninguna crónica señala su presencia en el Campo de Marte. Decididamente, al orador no le gustan las masas populares, excepto cuando puede disertar. No se le vio ni en la toma de la Bastilla, ni en el asalto al palacio de Versalles. Por qué tendría que vérsele en el aniversario del primero de estos sucesos? Sin embargo, con su alcalde a la cabeza, la Municipalidad acudió a la grandiosa conmemoración vestida de negro y sin espada. La muchedumbre era tan densa, las delegaciones tan numerosas, que la Comuna tardó cuatro horas en alcanzar el Campo de Marte. En medio de cuatrocientos mil espectadores, monseñor de Talleyrand celebró la misa sobre el Altar de la Patria. Luis XVI juró mantener la Constitución decretada por la Asamblea Nacional. La Fayette cabalgó entre esta multitud, empapada por un gran aguacero. Pero Mirabeau se lamentó al abate Sièyes por las manifestaciones de idolatría de que había sido objeto el jefe de la Guardia Nacional. “Figuraos, le dijo, que he visto a los federales caer de rodillas ante el dictador, ¡y besar su traje, sus manos, sus botas y la silla de su montura!” Y el tribuno concluyó en un tono de amargura: “Con semejante pueblo, si yo fuera llamado a ser ministro, apuñaladme: porque un año después, todos vosotros seríais esclavos.” (Pàg. 104)

Mientras que era preciso mostrar pata blanca (alusión al cuento infantil: “El lobo y los cabritillos”.- N. del T.) para entrar en los Jacobinos, parroquia casi parlamentaria donde la prudencia y la casuística presidían los debates, todo el mundo podía introducirse en los Franciscanos, ocupar la tribuna y perorar delante de un auditorio heteróclito, encrespado o divertido. Una sola condición se imponía a los oradores: ponerse el gorro rojo antes de subir por la escala que servía de escalera. Clavada en el muro, una larga tela de algodón ostentaba la inscripción: LIBERTAD, IGUALDAD, FRATERNIDAD. Tríptico nacido en el Club, imaginado por Danton y destinado a convertirse en la divisa de las cambiantes repúblicas francesas... (Pàgs. 110-111)

Sin embargo, Marat iba subiendo los escalones de la jerarquía franciscana. En el Club fundado por Danton, Marat adquiría una importancia inquietante. Su pobreza voluntaria, sus úlceras, sus andrajos, sus salidas arrabaleras acabaron por hacer de él el verdadero presidente, aunque el oficial lo fuera Legendre. Era el alma del Club, pero Danton seguía siendo el orador. Uno y otro agradaban al auditorio. El pueblo se identificaba con Marat. En Danton se admiraba al abogado repulido, al retórico de los cabellos sujetos por la cinta, con el vestido, el chaleco y los calzones impecables, al consejero del Rey que combatía a su príncipe por amor a la plebe. Singular espectáculo el de esta muchedumbre con falda o pantalón a rayas, gorro rojo y carmañola, feliz de oir y aclamar a un orador vestido en plan de gran burgués y que sabía, por la simplicidad de sus palabras, dscender a su nivel. (Pàgs. 129-130)

La historia se remonta a agosto de 1790. Los guardias suizos del regimiento de Châteauvieux de guarnición en Nancy se habían sublevado. Desde Metz, donde se hallaba el cuartel general, el marqués de Bouillé envió nueve batallones para reducir a los amotinados. Aquéllos restablecieron el orden con tal rigor que los comisarios enviados por la Constituyente escribieron al presidente: No hemos llegado a una ciudad, sino a un cementerio. El Consejo de guerra condenó a treinta y dos rebeldes a muerte, y a otros cuarenta a treinta años de galeras.

Dieciocho meses más tarde, la Legislativa perdonaba a los cuarenta galeotes. Se les llamó de Brest y París los recibió como héroes. El carro que los transportaba desaparecía bajo ramos de flores. Más asombrados que divertidos, los cuarenta presidiarios llevaban todavía el traje y el tocado rojo de los galeotes. Esta especie de birrete no era otro que el gorro frigio, sombrero que, en la Roma antigua, designaba a los esclavos libertos. El Club de los Jacobinos preparó un banquete en honor de los cuarenta desgraciados. Y el Club conservador de los Bernardinos, deseoso de obtener los favores populares, organizó una colecta en su beneficio en la sección de las Tullerías. (Pàgs. 178-179)

No pudiendo detener este torrente, Santerre resolvió ponerse al frente y canalizarlo, con el fin de evitar lo peor. En su sector predicó la revuelta. Pétion se unió a él y así fue como El Padre del Arrabaly el alcalde de París dirigieron la memorable manifestación en la que Danton no tomó parte alguna. El cervecero mantuvo una vaga disciplina entre los profanadores del trono y si bien no pudo impedir que la muchedumbre injuriara a María Antonieta ni que ridiculizara a Luis XVI con el bonete rojo, por lo menos les salvó la vida. (Pàg. 190)

A pesar de esta llamada al tumulto, la nueva Federación transcurrió en calma. Sobre el Altar de la Patria el rey juró, una vez más, fidelidad a la Constitución. Toda la asistencia repitió el juramento. Pero al regocijo de 1790 sucedía, en 1792, una atmósfera pesada. El pueblo y la Corte sentían que se preparaban graves incidentes. En su tribuna, María Antonieta no conseguía evitar las lágrimas. Restablecidos por la Legislativa en sus cargos de alcalde y de procurador, Pétion y Manuel asistían a la ceremonia con Danton, el sustituto. Los tres de negro, con el pecho cruzado por la escarapela tricolor. Y los tres tan emocionados como la familia real, los diputados, los federados y el inmenso gentío que se aglomeraba en el Campo de Marte. (Pàgs. 194-195)

“Roederer, sin duda de acuerdo con los conjurados; si esta frase, subrayada a propósito, no prueba la colusión Danton-Roederer, muestra al menos que un Cléry juzgaba que podían defenderse, que Luis perdía la monarquía huyendo al Picadero, y que hubiera hecho mejor en animar a sus tropas. El mismo Roederer escribirá más tarde: El rey, a pesar de todo lo que la reina intentó, no pudo tomar la decisión de defenderse: habría debido mostrarse en uniforme militar, con el penacho blanco de Enrique IV, con botas altas y espuelas y montado a caballo. En cambio apareció vestido con un traje violeta, color de duelo y de desagradable augurio, con calzones cortos, medias de seda, zapatos con hebillas de diamantes... (...) recorrió, para salir del paso, las filas de la Guardia Nacional. Algunos le insultaron de nes si se hubiera atrevido a darlas; el mismo Barbaroux me dijo que, si el rey se hubiera mostrado, la burguesía se habría alineado a su lado y se hubiese realizado la contrarrevolución”. (Pàgs. 209-210)

El Consejo, reunido a toda prisa, delibera hasta una hora avanzada. De regreso a su casa, Danton dice a su mujer: “Prepárame mi traje escarlata. Para hacerse oír mejor es necesario presentar un punto de mira. Mañana por la mañana hablaré a los legisladores. Tú me acompañarás, Gabriela.”

-Yo ir al Picadero! replicó la esposa- ¡Tú sabes muy bien que me horroriza la muchedumbre!

-¡Ven de todos modos! Asistirás a los debates en compañía de la “reina Coco”, la Mesalina de la calle de Petits-Champs. Y verás como todos tendrán miedo. Ah, les voy a hacer sudar de pánico! ¡Hasta que rebosen, los muy...!

Gabriela accedió. Al día siguiente, 2 de setiembre, entraba en la Asamblea con un vestido de glasé y toca de encaje...

En el banco de los ministros, el traje rojo de Danton atrae todas las miradas. Después de Vergniaud que pide que París despliegue una gran energía, el Guardasellos sube a la tribuna. Con un aplomo imperturbable anuncia:… (Pàg. 229)

Los salteadores han aprovechado las matanzas para desvalijar a sus conciudadanos. Provistos de falsos uniformes, los bandidos se han presentado en muchas casas. “¡Entregadnos vuestro oro, vuestras cadenas de reloj, vuestras hebillas de zapatos para la defensa de la patria! ¡Es una orden de la Comuna!” Muchos de estos rufianes llegaban con balanzas para pesar las joyas antes de dar un recibo en nombre de la nación. Los verdaderos municipales les dieron caza. Los parisienses confundieron a unos y otros. El general Santerre envió patrullas que arrestaron a los auténticos con los falsos. Entonces las prisiones, vacías por las matanzas, se llenaron de nuevo. ¡Ya había trabajo para los tribunales! (Pàg. 238)

Danton apareció en la Convención del 21 de setiembre, día de su apertura, con el orgullo de esta victoria.

¡Cuánto aplomo en su mirada! ¡Qué seguridad en su paso! Seguro de su fuerza acoge con una sonrisa la ovación que le saluda en las puertas del Picadero. Vestido de azul y con corbata blanca, entra en el hemiciclo estrechando las manos. Los tribunos le esperan: nuevos aplausos. Y eso que todavía no se conocía la victoria de Valmy, conseguida dieciocho horas antes. (Pàg. 261)

De repente fijó la vista en la puerta con aire sorprendido. Los otros se volvieron siguiendo su mirada. Un hombre joven aparecía en el umbral. El recién llegado era introducido sin que el ujier lo anunciara. Llevaba el uniforme de coronel, reconocible por los galones dorados, muy estrechos, que se extendían a lo largo de los bordes de su chaqueta, y que eran diferentes en el uniforme de los generales, donde estos galones alcanzaban cuatro veces la anchura de aquéllos. El fajín azul de los generales de brigada rodeaba sin embargo el talle del importuno. Esta amalgama probaba que el oficial, recién ascendido de graduación, no había tenido tiempo para hacer remplazar los galones estrechos por las anchas bandas.

Al verlo, los ministros de la República no pudieron frenar esta exclamación: “¡Monseñor!” Reconocían al duque de Chartres, el hijo mayor del duque de Orleans. (Pàg. 263)

A pesar del alboroto consigue pronunciar el elogio de esta Montaña. Finalmente se impone y puede hacerse oir. Entonces expone el estado de Bélgica y el papel, tan necesario, de los enviados de la Convención. Sin embargo, objeta: “Vuestros comisarios en vuestros ejércitos, aunque investidos de vuestra confianza y de grandes poderes, no poseen nada que pueda asegurar su ejecución. Al ver nuestros trajes creen que somos simples secretarios de comisiones. Nada habla a los ojos”. Los soldados le han tomado a él, a Danton, ¡por el secretario de un general! Para dominar a los jefes e imponerse a las tropas, haría falta una vestimenta marcial, mitad civil, mitad militar. No poseyéndola, los comisarios malamente pueden representar a la República. Si él no pudo tener éxito, fue por culpa de Dumouriez, de los que le adularon después de sus victorias, de los que le invitaron a comer cuando vino a París. Se encontraban montañeses entre estos aduladores? No. Todos pertenecían a la Gironda. (Pàg. 320)

Sus lances oratorios en la Convención pueden hacer creer que trabaja todavía en el Comité. En realidad, sigue desatendiéndolo. Sobre todo no asiste a sus sesiones vespertinas. ¿Va a dejar que Luisa pase sola sus veladas? El tribuno navega en el perfecto amor. Jamás conoció tanta felicidad. Los beneficios de Arcis son altos. El dinero corre a manos llenas en la calle de los Franciscanos. El amo llama a Boilly, el pintor de moda, para hacer el retrato de la encantadora señora Danton. Ésta posa en su salón, en compañía de Antonio, el mayor de sus hijastros. En la tela aparece de pie, mostrando al muchacho las imágenes aumentadas por un conjunto de lupas. “Óptica” será el título dado al cuadro. Luisa parece en él una chiquilla. Su pequeño rostro de ojos inocentes emerge de un corpiño oscuro que se ajusta a su busto. Pero su larga falda clara, de anchos pliegues que se arrastran hasta el suelo, disimula completamente las caderas y las piernas. (Pàg. 335)

Como un solicitante más, el marido de Luisa llega a casa de Robespierre, que termina de arreglarse. Sobre su traje de rayas verdes se ha puesto una blusa y se polvorea sus cabellos. Menos cuidadoso, su visitante deja ver su garganta por el escote del cuello puesto de moda por él, el famoso cuello Danton. (Pàg. 370)

Christophe, Robert. Danton (Danton, trad. J. Regat). Ed. Picazo, 1ª ed. Barcelona 1973. ISBN: 84-361-0087-5. 400 pàgs.


DICCIONARIO DE LA MODA. Tipos de cuellos

Además de términos específicos, un diccionario de moda debe incluir mucho más, por ello y con la intención más adelante de enseñaros cómo se confeccionan, os iré pasando dibujos de los distintos tipos de cuellos, mangas, escotes,… En definitiva, lo necesario para que podamos entendernos al diseñar o hacer los patrones.

Hoy tocan los distintos tipos de cuellos. Estos son sólo una muestra lógicamente de los más significativos:

1. Cuello Claudina (doble)

2. Cuello Danton.

3. Cuello bufanda.

4. Tirilla con el borde partido.

5. Cuello vuelto.

6. Cuello barco.

7. Una variación del cuello bufanda.

8. Cuello cremallera (mas sport).

9. Escote sin tirilla con solapa estrecha.

10. Cuello marinero.

11. Cuello camisero con solapa.

12. Otro escote sin tirilla.

(http://confidenciasdemoda.blogspot.com.es/2013/12/diccionario-de-la-moda-tipos-de-cuellos.html)

Marc había oído hablar del pueblo artificial en el que a la María Antonieta le gustaba vestirse con un sencillo vestido de muselina y un sombrero de paja, y jugar a ser una campesina. Con su molino, su vaquería y su palomar, la aldea era su dominio privado, un.lugar donde nadie podía entrar sin su permiso.

(Pàg. 390)

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs.

Al día siguiente llegaron a un sendero de tierra con multitud de huellas de pies desnudos. Los hombres se sentaron para calzarse botas altas y ponerse unas túnicas de cuero que llegaban hasta el suelo, armaduras acolchadas de algodón y sombreros de amplias alas.

-Para las flechas -explicó Gazpacho. (Pàgs. 29-30)

Mendoza salió con la cabeza hecha un torbellino. Esto representaba cerca del centenar de dineros, doscientos por año. Veía la manera de elevar esta suma a trescientos, incluso cuatrocientos dineros. Felipe quedaba bien asegurado y nada más importaba. ¿En qué otro lugar podía depositar él su carga de afecto?

Fue a encargar un traje al sastre más caro de Asunción. Sus oficiales le miraron de soslayo con sonrisas disimuladas, pero él les devolvió una mirada que les hizo estremecerse. El traje sería negro, como los había visto llevar a menudo a los hombres de las clases altas. Pidió que estuviera listo al cabo de cinco meses. (Pàg. 55)

Pasados los tres meses, fue a Montevideo a buscar a su hermano. Felipe, que esperaba en el patio del colegio, vio acercarse a un hombre. Aparentaba más de treinta años. Sin embargo, su hermano sólo contaba veintitrés... El hombre tenía un semblante enjuto, los ojos hundidos y una cicatriz. Vestía un traje de lino, negro, y llevaba espada y daga. Felipe, impresionado, adoptó en seguida una actitud respetuosa. El hombre le dirigió una larga y penetrante mirada. (Pàg. 63)

Mendoza, que se había situado un poco al margen de aquel gentío entregado a la charla, vestía un traje de lino negro. Les dirigió un saludo formal y después, entregando sus lanzas a su lacayo, desmontó para comprobar los arneses de los caballos de las dos damas, primero el de Bernarda y después el de Carlota, con manos nerviosas. (Pàg. 129)

Mendoza llevó a Felipe, ataviado con un traje de color marrón, a conocer a la condesa. Felipe fue con él no sin suspicacias, y descubrió que su intranquilidad era correspondida. Carlota le miró inquisitivamente a los ojos y después frunció levemente el ceño. (Pàgs. 135-136)

Bolt, Robert. La misión. (The Mission, trad. E. Riambau Saurí). Ed. Versal, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 84-86311-43-8. 312 pàgs.


El motí d’Esquilache

El motín de la Semana Santa madrileña no fue inducido por una elite descontenta con la política reformista de Esquilache, dispuesta a utilizar el malestar popular en interés propio Qué elites podían ser esas? La aristocracia nobiliaria ocupaba los empleos militares de más alta graduación y estaba al frente del ejército que se enfrentó al motín. El gobernador del Consejo de Castilla, la segunda autoridad después del monarca, solía ser por tradición una alta jerarquía eclesiástica. Desde 1751 ocupaba el cargo Diego de Rojas y Contreras, segundón de una influyente familia andaluza con tierras, títulos y cargos municipales en Jaén, Granada y Sevilla, señoríos en el norte de España y una casa ancestral en Guipúzcoa. La relación de Diego de Rojas, obispo de Calahorra y luego de Cartagena, con el estallido del tumulto en calidad de presidente del Consejo de Castilla no fue de complicidad con los amotinados, como algunos historiadores han señalado, sino por algo distinto y que la investigación más reciente pone de relieve. En su función de policía urbana, la Sala de Alcaldes de Casa y Cortes (dentro del Consejo de Castilla) era la máxima responsable de la seguridad en la Villa y corte. Controlaba, tanto el cumplimiento de las ordenanzas de los gremios contra los comerciantes sin licencia, como el abastecimiento de alimentos de la capital, fijaba el precio de los artículos básicos y vigilaba a la población. El gobernador de la Sala era nombrado por el gobernador del Consejo de Castilla y ambos, así como otros importantes cargos, constituían un sólido núcleo de burócratas de familia noble formados en los Colegios Mayores de Salamanca, Valladolid o Alcalá, con estrechos lazos personales y una larga carrera al servicio de la monarquía. La Sala, desde el edicto de Ensenada de 1745, ejercía una jurisdicción exclusiva sobre la vestimenta pública de la capital. Por tanto fue ella la responsable de la orden del 10 de marzo que prohibió las capas largas y los sombreros redondos con el beneplácito del gobernador del Consejo de Castilla. El edicto que precipitó el motín tomó forma en esa alta institución y a ese respecto modificó su antecedente inmediato, una orden de enero firmada por Esquilache que se limitaba a imponer un uniforme militar (tabardo corto y tricornio) a las fuerzas armadas y a los empleados as del gobierno, para que vistieran con dignidad y no se confundieran con la plebe. La orden de Esquilache experimentó una transformación en el Consejo de Castilla en sentido muy amplio y dio paso al edicto de marzo de 1766, que incorporaba otro de dos décadas antes promulgado por Ensenada y ratificado en 1760. De esa manera llegó la prohibición de que “ninguna persona de cualquier estado, calidad, fuero o distinción vistiera un sombrero de ala ancha o una capa hasta los tobillos en determinados lugares o actos públicos. Peor todavía, a diferencia de los numerosos bandos anteriores con parecidos objetivos y que se remontaban a 1716, cuya insistencia mostraba que no habían sido tomados muy en serio, el edicto impreso el 10 de marzo de 1766 se puso en ejecución de manera inmediata, dura y sin contemplaciones. Los alguaciles de la Sala hicieron detenciones, impusieron multas y, como castigo, recortaron las capas y los sombreros en el mismo lugar en que eran retenidos los infractores, lo que provocó un gran malestar y los primeros choques.

Así pues, la causa inmediata que encendió la chispa del motín de la Semana Santa en Madrid fue el decreto sobre la vestimenta popular y la dura ejecución del mismo por las máximas autoridades del Consejo de Castilla y de la Sala de Alcaldes de Casa y corte. Esa elite de poder no era precisamente reformista, al contrario, se mostraba celosa de sus privilegios y de las relaciones tradicionales que les garantizaban un destacado estatus político y social. Diego de Rojas y Contreras, en calidad de gobernador del Consejo de Castilla, ejercía una autoridad sólo inferior a la del propio rey. Poco creíble resultaba que él y otros miembros de la antigua y poderosa elite aristocrática, eclesiástica y burocrática fueran los instigadores de la escandalosa revolución» que tuvo en vilo durante cuatro días a la capital del imperio. El descontento popular se dirigió también hacia esas autoridades y no sólo contra Esquilache, aun cuando este último llevó la peor parte. Los amotinados se enfrentaron a alguaciles y soldados, retuvieron al gobernador del Consejo de Castilla, en quien no confiaban, y le obligaron a entregar una fuerte suma de dinero para poder festejar el regreso de su majestad. Algunos trataron al obispo con respeto, pero otros le hablaron con reprensible impropiedad (Rojas y Contreras era conocido con el apodo de “Roñas y Conteras”) y le zarandearon “de un modo irreverente con amenazas de que, si no volvía pronto el soberano, “prenderían fuego a Palazio, y no quedarían satisfechos hasta que viesen combertida en Zenizas, la Casa y la persona de d(ic)ho Yll (ustrísimo) Governador”. Por tanto, el gobernador y demás miembros de la elite aristocrática y burocrática tradicional no fueron cómplices ni negligentes con los amotinados, pero a cambio demostraron una gran incompetencia y una falta de tacto. En especial por la manera excesiva e imprudente de extender y aplicar una medida que, en un principio, estaba pensada sólo para un determinado grupo de empleados de la administración y de oficiales de las reales tropas, y se extendió de manera abusiva a toda persona “de cualquier estado, grado o distinción que fuese”. Quienes sí se adelantaron a los acontecimientos, y con ello demostraron ser capaces de entender el “gran malestar que podía provocar la medida y llevara la perturbación de todo el reino”, fueron los dos fiscales del Consejo de Castilla, en especial Pedro Rodríguez Campomanes. Resulta explicable que este último saliera reforzado tras el motín. Con bastante anterioridad al inicio del mismo, el 4 de marzo, los dos fiscales habían firmado un segundo informe para el Consejo de Castilla, que no fue no tomado en consideración. En él se mostraban contrarios a la generalización del “traje militar” y a e se le quitara el suyo a la gente común y plebeya, en aras de una igualación con más inconvenientes que ventajas. En su opinión, no era posible distinguir a la “gente civil de alguna clase y distinció” de la que no lo era, “y es una fortuna de la república que cualquiera se halla bien con su condición, y la tenga por distinguida”. Si la mayor parte de los hombres, como ocurría, aspiraba a sobresalir, la adopción del traje militar crearía “el lujo con daño irreparable del Estado y del erario mismo, porque exigirán sueldos, salarios y rentas mayores con ese motivo, “con abandono de la educación de sus hijos, y el vestuario y ornado del vestuario militar (“el paño fino, las telillas, mucha parte de las sedas, los espadines, las hebillas, las medias, las camisolas, los encajes de las vueltas, los sombreros finos, los relojes”) deberán introducirse de fuera del reino. Toda una concepción de la economía muy en consonancia con las ideas del fiscal Campomanes. “El multiplicar el número de los que vistan el traje militar es lo mismo que dar consumo a los géneros extranjeros, y acabar con el País, y sus fábricas”, y aun cuando bien se hacían cargo los dos fiscales que no era esa la intención de la real orden, sino evitar el disfraz, las consecuencias iban a ser muy negativas. En cuanto al disfraz, pensaban ambos, una cosa era el embozo para ocultar el rostro y otra el hábito o costumbre de resguardarse del frío y ceñirse la ropa al cuerpo por medio de una capa larga y un sombrero calado. Si no se distinguen estas particularidades, “se incidirá en el inconveniente de acusar al Pueblo sin fruto” y “castigar el abrigo”. Los dos fiscales del Consejo de Castilla compartían la preocupación de las demás autoridades por el problema de la delincuencia en la capital, pero en lo relativo a la vestimenta eran partidarios de una medida menos drástica y de ponerla poco a poco en práctica y con moderación.

Peedro Ruiz Torres. Reformismo e Ilustració, vol. 5 Historia de España. Ed. Crítica-Marcial Pons, 2008. ISBN: 978-84-8432-297-9. 768 pàgs. Pàgs. 358-361.


El control de la moral va ser extens i va afectar fins i tot els vestits de les dones. A Succinta memòria s'ens diu: "En las tardas partint des de Santa Àgata, [les senyores damas] anàven en professó a la seu, tenint abans una plàtiga, y en esta se'ls reprengué lo enar massa escotadas, com també lo portar grans ròsechs [part del vestit que s'arrossega]". En general, les barcelonines es vestien utilitzant teles de colors alegres, i se les va forçar a canviar-les per les de color negre, i a portar vestits sense cap ornament ni res d'ostentació. I es va abolir definitivament el costum de portar els pits a l'aire, cosa que fins llavors era ben normal.

Vestit per l'ocasió. El milicià Gaspar Ferran, el 1707, dibuixat al llibre de passanties del Gremi d'Argenter de Barcelona. Vesteix l'uniforme de La Coronela i va armat amb un fusell

Agnès Rotger - Albert Garcia Espuche. Dins les muralles. La vida quotidiana de la societat barcelonina sota setge. Article revista Sapiens, núm. 147, setembre 2014, pàg. 24.


La vesprada de la Revolució Francesa

El Palais-Royal

Todo en él eran plumas, diamantes, ves­tidos bordados y tacones rojos; una chenille, es decir un frac y un bombín, no hubieran osado dejarse ver. Los cafés de Foy y del Ca­veau, únicos sobrevivientes de las revoluciones, hicieron allí fortunas colosales. Resumiendo, el Palais-Royal era el corazón y el alma, el centro y el núcleo de la aristocracia parisiense. (…)

Las mujeres mundanas, las elegantes y las muchachas frívolas acudieron a las galerías, extasiándose ante los escaparates de las tiendas. Allí, todas las mujeres iban a exhibir el vestido o el peinado «a la moda», allí vivían también la aventura de una noche o de al­gunos meses, y a veces la de toda la vida. (Pàgs. 84-85)

La legislación relativa a la posesión de armas era antigua y compleja. Estaba prohibido y castigado con la penas más severas “ir por la ciudad, tanto de día como de noche, con armas prohibidas tales como pistolas, puñales, bayonetas y otras de igual naturaleza”, es decir, armas cortas y fáciles de esconder. En cambio, la espada estaba considerada como parte integrante de determinados trajes, y por lo tanto estaba autorizada. (Pàg. 101)

Veamos cuáles eran las atribuciones de estas diversas fuerzas.

Los comisarios de Chátelet, o comisarios de policía, eran oficia­les, titulares de los oficios que habían adquirido. Eran nombrados de forma vitalicia y sólo abandonaban su función si vendían su oficio. No existía en su carrera ningún ascenso. Los comisarios del Chátelet eran oficiales de traje largo y se distinguían de los oficiales de traje corto. Los que vestían traje largo permanecían en las oficinas y se des­plazaban raras veces y en forma solemne. Por el contrario, los oficia­les de traje corto, los exentos, permanecían siempre en acción. Los cuarenta y ocho comisarios estaban diseminados por todos los barrios de París, a razón de dos o tres por barrio. (Pàg. 106)

La guardia estaba mandada asimismo por el caballero de ronda y, en el escalafón superior, por el jefe de policía. (…)

A estas fuerzas hay que añadir los exentos. Estos formaban una compañía llamada «compañía de traje corto» (en con­traste con los comisarios, que llevaban traje largo). Los exentos se en­cargaban de asegurar la ejecución de la policía criminal, es decir, dé la detención de los criminales perseguidos por la justicia, no sólo en París, sino por toda Francia e incluso en el extranjero. (…)

Se trataba en cierto modo de tropas compuestas por aficionados que eran reclutados entre la población parisiense y que servían fun­damentalmente para los desfiles. Los miembros de las compañías de alabarderos, arqueros, arcabuceros y fusileros de la Villa de París estaban dotados con un hermoso uniforme, se ejercitaban de vez en cuando en el tiro y constituían la guardia de honor del rey cuando éste venía a París, cuando un príncipe extranjero visitaba la capital, o cuando el Parlamento se desplazaba, para una ceremonia solemne, como, por ejemplo, un Te Deum en Notre Dame, etc. (Pàgs. 110-111)

Los Estados Generales del 4 de mayo al 27 de junio de 1789

A pesar de los retrasos de última hora, los Estados Generales se abrieron el 4 de mayo de 1789 en Versalles'. Empezaron con una procesión descrita en numerosas ocasiones, que humilló al tercer estado, porque sus diputados se presentaron modestamente vestidos por pro­pia voluntad, lo que pondría de manifiesto, a ojos de todos, la inmen­sa distancia que les separaba de los representantes de las órdenes privilegiadas. Fue el conde de la Galissonniére, diputado de la nobleza de Anjou, quien, a petición del gran maestro de ceremonias Dreux­Brézé, determinó este atuendo. Los eclesiásticos vestían su hábito de ceremonia, deslumbrante para el alto clero, los diputados de la no­bleza traje de seda, sombrero de plumas, espada al cinto, los diputa­dos del tercer estado vestido negro lo más sencillo posible. Delandi­ne, un diputado del estado llano, de Montbrison, había protestado por esta discriminación, pero no fue escuchado. Por supuesto, los di­putados del estado llano cerraban la marcha de la inmensa procesión que se desplegaba desde la iglesia de Notre-Dame hasta la de Saint­Louis. Los 1.200 diputados y la Corte, una vez reunidos, escucharon un sermón pronunciado por monseñor de La Fare, obispo de Nancy. Este, sin dejar de mostrar que la religión era la fuerza de los Estados, la fuente inagotable de su prosperidad, y de hacer hincapié en la his­toria de Clovis y de San Luis, dio a entender, no obstante, que había ciertas reformas que hacer en el gobierno de Francia y que las dos pri­meras órdenes podrían, graciosamente, y a condición de no ser obli­gados a ello, renunciar a algunos de sus privilegios. Finalmente hizo elogio de la sencillez de vida .y menoscabó, velada y prudentemente, el lujo de la Corte, en oposición a la miseria del campo. A pesar de la humillación que sufrieron por su atuendo, este sermón llenó de es­peranza a los diputados del tercer estado y esperaron con impacien­cia los discursos oficiales previstos para la solemne sesión de apertu­ra del día siguiente. (Pàgs. 175-176)

Jacques Godechot. Los orígenes de la revolución francesa (La prise de La Bastille. 14 juillet 1789, trad. Maria L. i Rosa M. Feliu). Ed Sarpe, Madrid, 1985. ISBN: 84-7291-904-8. 332 pàgs.


Vestia d'un rigorós negre carbó, amb capa llarga, jupa ampla i una golilla hispànica que li escanyava el coll. (Pàg. 18)

Era la Marta de sempre. Potser un punt més agra, i l’esguard més fatigós. Però no havia estalviat detalls en el vestir: el cabell recollit i cenyit per una peineta altiva, el collar de perles al coll, l’escot generós, el gipó cordat amb llaços de mussolina rosa i les mànigues rematades per un devessall de puntes i brocats. Era encara la dama presumida, ben plantada i calculadora que jo havia conegut. Duia una faldilla de mirinyac on cabien, pel cap baix, tres amants. Amb una mà va batre un ventall plegat contra els dits de l’altra mà. Duia uns guants ajustat, que li cobrien l’avantbraç i deixaven els nusos dels dits al descobert. (Pàgs. 307-308)

Vaig observar aquell home amb deteniment. Devia haver interromput la seva feina per fer una escapada al convent. Vestia la gramalla morada de gala, i per tant no portava perruca. Una tovalla enroscada, que li cobria la closca, deixava lliures les pun­tes d'uns bons cabells grisos. Devia haver passat la cinquante­na, tot i que era d'aquells homes que ja semblaven haver nascut vells. No m'inspirava cap afecte, malgrat les recomanacions d'en Ribera. La gent que no reia, per norma general, m'entrava forçada.

Bosch, Alfred. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs.

L'Ermengol va notar com si el destí li volgués fer jus­tícia i allò que li havia robat a Bonestarre ara li arribés de Malmercat. La va agafar novament, amb forca, li va posar les dues mans per sota de la capa i la va enllacar per la cintura fins a alçar-la per tornar-la a besar. Van jeure en­tre dues barques i ell 1'anava despullant mentre repassava cada centímetre del seu cos. Després de retirar-li les tres faldilles de moda, la modesta, la fripona i la secreta, la va enfilar embat rere embat. La passió era tal que una de les escues d'una barca gairebé va cedir. A la platja ja no hi quedava ningú, i sortosament el terral que bufava s'em­portava els gemecs de la Marianna mar endins.

Després, ella va reposar el cap sobre el pit de 1'Ennengol. Encara no es creia el que acabava de passar. El mique­let va observar-li la pitrera i va deduir que tenia un punt de fred, i de seguida la va abrigar amb el seu gambeto. Quan desava la xarpa carregada de pistoles, coltell i baio­neta, fins i tot ell podia tenir un punt tendre. La Marianna va incorporar-se mentre s'acabava de cobrir amb la capa. (Pàg. 266)

Els cinc miquelets, vestits amb camisola i calces ver­melles i el gambeto blau amb la gira groga, es dirigien a Talamanca, on el marqués del Poal havia convocat tots els caps militars per intentar trencar definitivament el cordó de Barcelona. (Pàg. 302)

Jaume Clotet – David de Montserrat. Lliueres o morts. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 2012. ISBN: 978-84-664-1528-6. 458 pàgs.


Per als granaders francesos vint metres no significaven res. Es tracta­va d'homes selectes, triats pel fet de ser els més forts i, sobretot, els més alts del regne. En alguns exèrcits, en comptes d'un tricorni normal portaven el típic barret acabat en punta. L'uniforme era d'un blanc impol·lut. La guerra de trinxeres converteix els soldats en un exèrcit d'esparracats, però ells no es pemetien mal ni una taca en aquell uniforme de color blanc borbònic. (Pàg. 103)

Ja de petit m'adonava que Catalunya era un derelicte polític que surava entre les aigües de la historia quan hauria hagut d'enfonsar-se segles enrere. El problema era que ningú volia reconèixer aquesta debilitat congeniat, i menys encara posar-hi remei. Les desfilades públiques dels nostres consellers, els ministres del govern català de la Generalitat, eren ben penoses. Uns titelles astracanats que es creien molt importants perquè no havien de descobrir-se davant del rei í vestien gorra i roba de ve­llut vermell. Per al poble, eren els «pendons vermells». Ens agradava massa la pantomima. (Pàg. 129)

Aquí haig d'aclarir que botifler és el pitjor insult que es pot dedicar a un català. Un botifler és un partidari de Felip V, Castella i la dinastia borbònica. Es a dir, un traïdor a la batria. M'imagino que es deu al fet que la immensa majoria dels partidaris del rei dels Àustries, en Karlan­gues, pertanyien a les classes populars, mentre que els pocs catalans que van seguir el partit del Felipó acostumaven a ser els aristòcrates i 1'alt clergat. Els rics tendeixen a convertir-se en uns toixons, o sigui, uns individus que semblen «embotits» en la seva rica vestimenta. I ben mirat, en el fons, ¿què importa d'on vingui aquest nom? La qüestió era que aquell tal Ballester m'havia insultat, i com a home ofès em vaig comportar. (Pàg. 150)

Les celebracions, tan abundants al calendari, obligaven a una despesa monumental. Les fires i el carnaval de Barcelona eren universalment co­neguts. El carnaval! Els aristòcrates castellans, sempre tan castos, torna­ven de les seves visites a la ciutat escandalitzats. Rics i pobres al carrer, homes i dones barrejats en una turba i ballant fins a altes hores de la nit. Intolerable. Per al noble de Castella la roba només podia ser d'un color: el negre rigorós. Quan vaig ser a Madrid, al 1710, em va sorprendre la negror dels seus patricis. A Barcelona era al revés. S'importaven més de tres-cents tipus de teles; com més diners tenies, més colors lluïes en la indumentària, i a ballar. (Pàg. 201)

Albert Sánchez Piñol. Victus (Victus, trad. X. Pàmies). Ed. La Campana, Barcelona, 2013, 1ª ed. ISBN: 978-84-96735-84-2. 606 pàgs.


El refrany afegeix del barret :

Cap sense barret, tothom hi té dret; cap desbarretat, tothom hi té part.

En temps de fred val més una gorra que un barret. El mateix és barret blanc que blanc barret. Si l'enveja fos tinya tothom duria barret. Tanta capa, tanta barreta.

On hi ha barreta, no hi campen caputxes. Gent de poblet, gent de barret.

Petit home, gros barret.

Qui no té més que un barret, no en pot portar d'altre. (Pàg. 14)

Per les. contrades meridionals el gec s'allarga una mica, pren forma femenina i es converteix en jaca i en jaqueta.

De les ales d'un mosquit, - em tinc de fer una capa i, de les retalladures, - saragüells, jupeti i jaca.

Quant al color dels gecs i les jaquetes la cançó d'En Pau Gibert ens diu :

Les calcetes de vions - i la jaqueta encarnada,

el barret engalonat - com els mossos de 1'esquadra.

Encara que sembli inversemblant, havia estat molt estès el costum de no posar-se el gec o jaqueta. El portaven penjat damunt de 1'espatlla dreta els fadrins i a 1'esquerra els casats o bé ben plegat curosament i posat sota l’aixella penjat al braç. Només es posava per a entrar a l'església i en casos de gran cerimònia i etiqueta; no fer-ho tal com diem era mal vist. Hem conegut persones velles que s'havien posat el gec comptadíssimes vegades en llur vida.

Labbernia suposa el mot gec i jaqueta d'origen francès i diu que era el vestit que distingia els revolueio­naris del segle XIVè anomenats Jacques, dels quals pren­gué nom la peca que ens ocupa. Si així és, el quali­ficatiu de jaques que hom aplica a les peces de roba generalment d'home i de cobrir el cos que es distingei­xen per ésser molt folgades i també a les persones mal­forjades, a les quals no escau bé la roba i que vesteixen folgadament, tindria el mateix origen. (Pàg. 20)

Un deis vestits més usats durant els tres darrers segles fou la casaca. Arribava del coll fins vora dels ge­nolls per la part del darrera, i pel davant era escotada per la seva part inferior; anava bordada i generalment era feta de robes molt bones: seda, drap, etc. Havia estat adornada de brocats i puntes al coll i a les bocamànigues i àdhuc enriquida amb aplicacions d'argent i d'or. Es distingia generalment per ésser molt folgada. La literatura de canya i cordill es fa ressò de llur fol­gadura.

On són, ens diu en Vinyoles, - casaques amb currioles,

que dels faldons solament - se'n vestia un regiment,

hi havia més roba en ella - que arrugues no té una vena.

Les següents cites ens parlen de la casaca com a vestit senyorívol.

Nobles es volen passar - í no tenen casaques;

les hauran de manllevar - i fer-se'n jupes llargues.

Amunt í avall de la Rambla -- a molts veuràs passejant;

molta casaca i levita - i es moren, pobreta, de fam.

Barret de tricuspis, - casaca llarga fins baix,

calça curta i mitja negra - cenyint espasa al costat.

(Pàg. 21)

Els pantalons, això és, el vestit que va des dels turmells fina a la cintura, són moderníssims i hom dóna diverses versions quant a llur introducció. L'opinió més general és que són d'arrel veneciana, i en llur origen, com les calces, tapaven des dels peus a la cintura i eren anomenats pantaloni, equivalent de plantofes o xinelles, ja que servien alhora de calcat. Hom també diu que eren les calces pròpies dels mariners venecians, que tenen com a patró sant Pantaleó, del qual els deriva el nom. I hom diu encara que va idear-los un actor còmic italià anomenat Pantaloni. La revolució francesa va adop­tar-los i a ella es degué a ben segur llur ràpida intro­ducció. Els anglesos els van adoptar tot seguit i hom féu una forta campanya en contra, sobretot l'església anglicana; tant és així, que l’any 1820 el bisbe de Sheffield dictà una enèrgica pastoral privant els sacerdots sermonegessin vestits amb calces llargues. Hom creu que a casa nostra foren introduïts per l’exèrcit del general anglès Wellington, que ajuda els portu­guesos contra els francesos. La tradició diou que els pantalons a Catalunya foren importats l'any 1806, que llur introducció féu sensació i que hom oferí gran resistència a llur adopció. Per qualificar una. cosa de passada d'actualitat diem que és de l’any sis, amb referència a la introducció dels pantalons. Napoleó i les seves tropes portaven calces llargues, i en la gran campanya que se li féu, a més de combatre els corrents de renovació espiritual que ell i la sena gent portaven, també hi havia quelcom d'oposició i resistència als corrents renovadora de la indumentària i sobretot de les calces llargues. Les cançons del Ball dels Ocellets propi de la Cerdanya i del Rosselló anomenen a Napoleó el de les calces llargues. (Pàgs. 32-33)

El refrany ens diu de la capa :

La capa tot ho tapa.

La capa no sempre tapa.

Qui té capa es tapa, i qui té capot, si pot.

Qui té capa de tot s'escapa.

Amb sa capa d'en Perdigot, s'hi tapa qui pot.

En temps de fred val més una capa que un barret.

Per calor no deixis ta capa ni per fred ta carbassa.

Per Sant Andreu, qui no tingui capa que en manlleu.

Capa esquinçada no guarda fredorada.

Amb la capa d'En Pan en Pere s'escalfa.

Arramba’t a capa que té pèl.

Tant hi va el rei com el papa, com aquell que no té capa, i de la mort ningú s’escapa.

Capa ruana (del carrer), més polls que llana.

Mala capa, bon borratxo.

Decanta la capa d'on vingui el vent.

Quan aigua caigui jo capa porti.

Al qui no duo capa per Nadal, no li preguntis com li va.

Entre lladres, la capa al coll.

A on vas perdre la capa, allà la trobaràs.

Qui vol la capa del seu amic no és bon amic.

Tres capes té en Joan : dues que n'hi han de fer i una que n'hi faran.

Si tens fred, abriga't amb la capa, de sant Josep ; i si tens calor, abriga't amb la capa de Nostre Senyor. (Pàg. 42)

El refranyer ens diu de la camisa :

No fiar-se ni de la camisa que porta.

No portar ni camisa.

No sentir-se ni del collde la camisa.

Qui té camisa es tapa i quan no en té esgarrapa.

Més llarga és la camisa que el facetet.

No arribar la camisa al c...

Més a la vora de la pell està la camisa que el gipó.

Qui està en camisa frisa.

Posar-se en camisa d’onze vares.

No tenir ni camisa per mudar-se.

Primer és la camisa que el gipó.

Qui fila prim porta camisa, qui fila gros no en porta sinó un tros.

Bona camisa la que un hom mateix es fila.

Com la camisa d'en Cotna: pitrella bona i els faldars a Liorna.

Camisa que molt es renta i coa que sovint s'usa poc temps dura.

Pel nu, totes les camises 1i son bones.

El que no canta diu que no menja ni la camisa es muda el diumenge.

Camisa nova, c.. calent.

No fer una cosa més que quan es porta camisa neta (el diu­menge o dia de festa).

Qui no té més que una camisa cada dissabte té mal dia. Com la camisa de la núvia : cos de lli, faldars d'estopa. (Pàg. 72)

REFRANYER

Qui per tot dia va ben vestit o és molt pobre o és molt ric.

Qui per dintre casa va bonic o és molt pobre o és molt ric.

Digue'm com vesteixes i et diré qui ets.

Vesteix com te dius i digue't com vesteixis.

Amb el vestit et coneixeré el seny.

Quan un vestit és fet i dut no es coneix que 1'hagi fet un geperut.

La dona que no té més que un vestit molts dies no es pot llevar del llit.

Qui de roba d’altre es vesteix enmig del carrer el despullen.

Un vestit en tinc a Franca i aquí em moro de fred.

Vesteix un bastó i semblarà un baró.

El vestit del criat diu qui és el seu amo.

Moda que se'n va ja tornarà.

Les modes fan els rics pobres.

Seny i moda no poden viure en una mateixa casa.

De moda, encara que mofegui i no m'escalfi.

Casar a gust i vestir a la moda.

Si vols fer arrelar una bestiesa, fes que es faci de moda.

Modes i ases, perdició de cases.

Moda, la que acomoda.

Qui vol anar bonic té de patir un xic.

Les taques sempre es fan en el millor vestit.

A tothom li és permès defensar la roba de 1'esquena.

El vestit fa l'home.

La roba bona, fina per pedaços.

Qui apedaça sosté la casa.

L'apedacar fa durar.

Val més anar apedaçat que foradat.

Agulla i fil són mig vestit.

La vestidura fa la figura.

Val més foraster (pedaç) que forat.

Com millor és el drap pitjor l’apedaçat.

Raspalla la roba dura i tracta la seda amb finura,

El pedacet manté el pobret.

Val més mal pedaçot que bon foradot.

Val més el pedaçot que el foradot.

Qui apedaça amb pedaços vells perd el fil i el temps.

Un vestit apedaçat n'estalvia un de non.

Qui bé apedaça el temps passa.

En el vestit es duu el sentit : digue'm com vesteixes i et diré com penses.

Roba rompuda no dura i l'apedaçar la fa durar.

Vestit de llana, la pell sana.

Mal vestit no serveix per a abric. (Pàgs. 76-77)

Joan Amades. Notes d’indumentària. Ed. El Mèdol, Tarragona, 1 ed. 2003. ISBN: 84-95559-91-9. 88 pàgs.


Documents en la novel·la d’Alfred Bosch, Les set aromes del món

(novel·la ambientada de finals del segle XVII fins a finals del XVIII)

Vaig pessigar la meva capa ginebrina, més negra que la negra beguda (cafè). Jo era del tot franc quan no li descarregava les culpes dels meus propis actes. A més, ell m'havia ajudat a trobar refugi, quan escapava dels gossos del Rei Sol. M'havia acollit a Londres amb el seu pa, el seu sostre i la seva bondat. Potser no era el més rigorós dels devots, abillat a la moda, amb el collar brodat fins a les espatlles, unes grans botes de coll doblegat i un barret ample coronar per una ploma d'es­truç. Potser aquell bigoti cargolat, la barbeta de boc i una ca­bellera un pèl massa presumida, no eren la millor carta de presentació d’un home de fe. Però ell i la seva família ens ha­vien salvat de les urpes del monstre catòlic, ens havien em­bolcallat amb la seva calidesa i el seu afecte.

(hugonots francesos refugiats a Londres) (Pàg. 24)

El regidor es va retocar el mocador de seda blanca, ben nuat al coll. Aviat portaria una perruca voluminosa i un tern groc llampant, vaig sospitar, com ja estaven fent tots els patricis de cerca posició. Però la seva vivor no s'acabava amb les aparences. Tenia una llengua esmolada, i no renunciava a usar-la. (Pàg. 26)

Em vaig posar a treballar. D'entrada vaig escollir una confident, una jove grega que havia arribat al serrall després dels fets en estudi, i que era molt ambiciosa. Li vaig prome­tre que, quan engendrés un fill del Gran Senyor, jo intercedi­ria al seu favor. Va assentir, i vaig instruir-la en la seva funció. Va sortir amb l'expedició de les Tres-centes als Txemberlites, i jo em vaig equipar per a l'ocasió. Aquell gener era dels freds: la ciutat era emblanquinada i el Corn d'Or era pres de grans llenques de glaç. Així que em vaig enfonsar la copa blanca fins al clatell, vaig enfundar-me en la túnica rosada i la vaig cenyir amb la faixa d'or brodat. Em vaig embolcallar en la capa de seda roja i encara vaig protegir-me amb les pells de gibelina. Vaig tenir la precaució de recórrer als peücs de llana abans de calcar-me les babutxes i, per descomptat, em vaig endur la daga argentada. Vaig sortir amb la meva es­corta.

Els minarets de Santa Sofia i de Sultanahmed es retalla­ven en un cel prim i irisat. A l'avinguda del basar encara hi havia prou trànsit: bastaixos, mules i geníssers s'apressaven a retirar-se, abans de l’ocàs. Tot era en ordre. Si bé el fregadís era intens i abundós, no se sentia ni el vol d'una mosca, com de costum. Istanbul, la ben guardada, ho sabeu prou, és molt gelosa de la seva quietud. Doncs bé, vaig arribar als Txemberlites quan fosquejava, i alguns subalterns em van ajudar a enfilar la meva massa corpòria fins al terrat. Ara que recordo l’escena, crec que un dels mossos va riure per sota el nas, i vaig pensar que a l'endemá el faria escanyar i el penja­ria dels peus en alguna reixa. Sí, potser hauria d'enxampar el desgraciat aquell...

Bé, tant és. L'Altíssim sempre acaba castigant els necis. El cas és que em van acomodar a la intempèrie, amb un mi­serable coixí sota les natges i una gelosia davant del nas que em permetia observar 1'interior dels banys. Darrere meu, a una distància prudent, hi vaig fer seure els meus ajudants, que havien d'espantar intrusos i rates i gossos i gats, és a dir, tots els amants dels fems i de la nit. Em vaig ajustar les pells de l'abric i vaig clavar els ulls a la reixeta, tot escampant, els vapors que pujaven de baix. Les Tres-centes ja s'estaven alli­berant dels seus ropatges, i l'espectacle era tan sensacional que la resta del món deixava d'existir.

Van comentar a caure pells d'ermini, vels i llaços de tafetà. Les esposes del bondadós Ahmed (llarga vida...), les Su­premes de l'imperi, reien i feien broma i es deslligaven els cinyells incrustats de joies. Llavors van comentar els co­mentaris, no sempre elogiosos, sobre els caftans massa ajus­tats, les faixes de damasc tacades i els calçons massa badats. Les serventes es van afanyar a collir les gases amb rivets, i so­bretot els robís, diamants i astres botons que subjectaven les peces més íntimes. Que el Misericordiós em perdoni, però confesso que els pits altius que vaig veure, les cuixes blan­ques o morenes, els pubis afaitats, els turmells elegants que se'm van descobrir allà baix, un a un, em van portar a èpoques molt remotes. Des dels anys de la meva infantesa, des d'abans que em deslliuressin dels meus atributs, no sentia una coïssor com aquella al ventre.

Aleshores va arribar l'hora més excelsa de totes, perquè les Supremes es van anar deslligant els tocats. Les seves do­mestiques es van endur plomes de garla, rams de flors i dia­demes de perles. A mesura que marxaven les gorres de bro­cat i les borles, els clavells de topazi i les roses de robí, una legió de cabelleres es va despenjar en una tempesta salvatge: rínxols vermells, crineres àuries, trenes untades d’oli... Em vaig comentar a repetir «Déu és gran, Déu és gran», i vaig provar de combatre l’alarma dels ulls amb l’enteniment de les orelles. Les femelles em van fer el favor de calçar-se les sandàlies de nacre i van anar desfilant cap a l’estança calda. Em vaig canviar a un altre observatori, molt semblant al pri­mer, i vaig veure arrencar la representació que jo havia or­questrat amb tanta cura.

Les dames van jeure als coixins, contentes de ser fora dels passadissos foscos i de les cambretes de l’harem. Algunes odalisques van prendre el bany. Les esclaves van seure als graons de marbre, rere les seves mestresses, i es van entretenir a pen­tinar cabells. Les mosses de l’establiment van treure sorbets de magrana i pipes de tabac, perfumades amb aigua de roses, que van distribuir entre les clames del Topcapi. Va ser llavors que la meva confidenta es va alçar, es va aclarir la veu i va demanar l’atenció de les Tres-centes. Va explicar que s'havia vist en privat amb mi, el Quislar Agassi -això les altres ja ho sa­bien, perquè hi ha coses de palau que no es poden amagar-, i va confiar que jo li havia fet una revelació fabulosa.

(Istanbul, Imperi Otomà, relat d’un eunuc al Palau Topcapi) (Pàgs. 66-68)

Vaig deixar la tassa a terra. Hanna, l’Hebrea, havia in­terromput la seva confessió i s'havia assegut. La tovallola li havia caigut als peus i li cobria les sandàlies de nacre. Una esclava robusta li premia les espatlles, a la manera de l’escul­tor que modela una figura. Els pits, erectes i ferms com dues magranes bessones, li tremien a cada embat. La favorita va reclamar més oli; va ser untada de dalt a baix, amb especial dedicació entre els dits dels peus i de les mans, i a les engo­nals. Ja sabeu, magnífic visir, que els plecs d'una dona s'han de fregar i amorosir, perquè són les formes més buscades de la seva figura.

(Istanbul, Imperi Otomà, relat d’un eunuc al Palau Topcapi) (Pàg. 75)

Al darrere, desfilareu vós i el gran muftí, custodiant els bàculs i els coixins amb la cafetera dor i la ca­fetera d'argent. I a la cua, caminarà la meva humil figura de túnica groga, bandes d'argent i folre de marta. Els meus eu­nucs portadors exhibiran la testa de Hanna l'Hebrea. Penja­ran el cap al punxó de la reixa de palau, i allà restarà fins al dia que els mateixos corbs ja no el vulguin.

(Istanbul, Imperi Otomà, relat d’un eunuc al Palau Topcapi) (Pàg. 87)

Em vaig deixar créixer una barba grisa i espessa, i així vaig adquirir un aire respectable que no havia tingut mai; em vaig vestir un turbant nou, voluminós i atrevit, una daga de gemmes incrustades, una faixa de seda i un gec brodat, i em vaig calcar unes babutxes amb motius de filigrana. No­més em faltava 1'espasa del cap de clan, que em va semblar excessiva. El dia que em va veure al-Filis, abillat d'aquella manera, no va poder-se contenir.

-Amo -va exclamar-, ¿què us han fet paixà?

(Aràbia, relat d’un mercader) (Pàg. 103)

Li vaig relatar la història d'aquell nuvi, d'un poble veí, que havia preparat amb gran cura la seva nit de noces. Al convit hi havia tota mena d'arrossos, sorbets, fruits secs, pis­tatxos de Pèrsia i anyell i camell rostit. Abu Hassan havia contemplar la núvia, segons el costum, amb set vestits dife­rents. Quan eren a punt de contraure matrimoni, envoltats dels familiars, els patricis i els jutges del poble, al nuvi se li va escapar una flatulència ben sonora. Tothom va fer-se l’orni però ell, vermell de vergonya, va fugir. I no va gosar tornar fins molt després. I vet aquí que al cap de disset anys, quan remuntava els penya-segats que porten al poble, va trobar una donzella i li va demanar què en sabia del passat de la seva gent. La noia li va dir ben poca cosa, perquè ella era massa jove: tot just havia nascut l’any del gran pet d’Abu Hassan. L’home es va ofuscar tant, que mai més no va posar peus a la contrada.

(Aràbia, relat d’un mercader) (Pàgs. 105-106)

Abans de la posta de sol, ens vam presentar tots dos al pati central. Els devots s'estaven acabant de vestir i ens van deixar la indumentària, que ens vam posar a sobre la roba mentre ens n'explicaven el significat. Faldilla, brusa i armi­lla blanques com la mortalla.-l’única vestimenta digna per presentar-se davant el creador-; barrets de pell, cilíndrica i alts, a la manera de les columnes fúnebres dels cementiris; i una capa de llana bruna, gruixuda i pesada, com la terra que un dia haurà de cobrir la nostra fossa. Et vam besar a la gaita, xeic Abdul, un a un, i vam seure a terra en un gran cercle, que deixava una clariana al mig. Ja era fosca nit, així que vas fer callar tothom.

(Aràbia, relat d’un mercader) (Pàg. 118)

Vet aquí que jo, Magdala la Vella, em vaig convertir en àvia de rei: la corona passava al jove Dauid, i una pau fràgil es restituïa al país.(...)

El meu nét desfilava en aquell cavall que havia estat meu, perquè no s'havia dig­nat a tornar-me’l. Avançava cap a la catedral, precedit d'una colla de trompes, oboès i flabiols, i sota un pal·li de tafetà púrpura. L'havien enfundat en un hàbit de brocat, emmido­nat fans als genolls, empresonat per una armilla carmesí i un cadenat gruixut amb l’espasa: del coll li penjava una creu de dos pams. Semblava mentida, jo havia portat en braços aquell ninet que ara suava com un garrí: aquell noi ja no era altra cosa que una pila de greixos disfressats, allà muntat al meu pobre cavall.

(Abissínia, relat de l’àvia del Negus, itegue –princesa- de l’imperi) (Pàg. 152)

I sense més ni més, va ordenar un dels frares que ens acompanyés fins a la caseta dels convidats. Vam passar pel centre del recinte, on hi havia l'únic edifici de pedra, que era l'església. Tenia una planta circular, amb un deambulatori cobert de palla: com de costum, el mur que ocultava l’inte­rior, i que protegia les relíquies de sants i de reis, era cobert de frescos vius amb imatges de la història sagrada. Sota els porxos, un grup de monjos es vestien el cinyell, el caperó i l'escapulari de dotze creus, l’uniforme habitual per a les cerimònies: i recollien timbals i triangles musicals, ombrel·les i altres guarniments necessaris. Més endavant, ens vam perdre per camins de pols, entre les barraques de fang i els hortets privatius dels religiosos. I a un extrem, a poques passes del penya-segat, vam trobar la cabana on ens havíem d'allotjar. Era més amplia que els altres habitacles, però igual de pobra. L'únic que trencava 1'austeritat era la riquesa d'olors del bes­tiar que ocupava el cobert. Allà ens vam haver d'instal·lar tots dos, 1'aspirant a duc d'Abissínia i la Itegue de l'imperi.

(Abissínia, relat de l’àvia del Negus, itegue –princesa- de l’imperi) (Pàg. 160)

Encara que ras Filas no en begués ni una gota, volia oferir-li el més refi­nat dels rituals. Vaig inundar l’estanca de perfum de mesc, amargós i penetrant. I ell va arribar envoltat de llum, amb la capa de vellut morat, la túnica immaculada de viuet negre, i fins i tot unes trenes molt menudes al cabell escàs. Ningú no hauria dit que, temes enrere, aquell noble havia estat un ra­tolí engabiat.

(Abissínia, relat de l’àvia del Negus, itegue –princesa- de l’imperi) (Pàg. 170)

A qui vaig tornar a veure va ser Félicien. Va fer acte de presència, com li havia indicat, a la consergeria del Louvre. Ell m'esperava allà al final de l’escala, plantat, tot sol, i s’ha­via procurat una indumentària ben humil. Amb l’estipendi que li havia passat, hauria pogut fer-se amb una terna de seda groga, o carmesina, i un tricorn emplomat, i punys de brocat, i una corbata de mussolina. Però no. S'amagava sota una gamma de grisos que, si bé eren nets i endreçats, el confonien entre el comú dels burgesos. La perruca li tapava les orelles, i quedava rematada en una cua modesta que li moria al clatell. Era palès que l'home complia el seu progra­ma de mínims, i ho feia tant en el vestir com en el parlar. Mai no em podria fer cap mal, un individu com aquell, man­cat de vanitat i d'ambició terrenal.

(París) (Pàg. 226)

Laristocràcia, vaig continuar, combatia la brutor amb aigua de pètals i essència de fruites. Després l’empresonava sota camusses de Flandes, damasquins i teles venecianes, ben relligades de cintes i cordoneries. Sobretot les dames de Franca, vaig subratllar. Perquè les dones angleses eren febles, blanques com la neu, i corrien perill de fondre's si s'acosta­ven massa al foc; ¡però les franceses! Les de París, en especial, degeneraven en monstres. Vestits absurds i inflats, cabell rin­xolat i enfarinat com la llana, les galtes amb coloret lluent, i alguna piga artificial. Mal m'estava dir-ho, però les dames de casa nostra cada cop s'assemblaven més a ovelles acaba­des de marcar. Allò era l’aristocràcia, l'estament que batalla­va per fugir de la ferum del poble -i en el qual tots hi vo­líem ingressar.

(París) (Pàg. 239)

(novel·la ambientada de finals del segle XVII fins a finals del XVIII)

Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs.

Las numerosas epidemias (fiebre con transpiración, fiebre purpúrea...) no ocasionan ya las misma hecatombes que antaño. Se puede señalar en Occidente el uso más común de la ropa interior, las bebidas fermentadas, que permiten reducir la ingestión de aguas a menudo corrompidas al final del verano y la disminución de las hambres, que se reducen a escaceses.

André Corvisier. Historia Moderna. El mundo extraeuropeo (siglos XVI y XVII). Europa (siglo XVIII). Ed. Labor, Barcelona, 1ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1809-7. 208 p. P. 348.


Dufort de Cheverny: Un atentado contra la vida de Luis XV (5 de enero de 1757)

El rey, que la conocía en particular porque iba a menudo a casa de la marquesa de Pompadour, se acerca a ella cuando ya se despedía y le dice:

-Quedaos un momento.

El delfín mira, y el rey dice a Mme. de Brancas:

-Dadme vuestra manteleta.

Ella se la quita y se la da. El rey se la echa por encima de los hombros, da un paseo en derredor del gabinete sin decir palabra, y después de saludarla, se va. Se dirige. al instante hacia el interior. El delfín, acostumbrado a seguirle, va tras él, (…)

Martín de Riquer & Borja de Riquer. Reportajes de la Historia. Relatos de testigos directos sobre hechos ocurridos en 26 siglos. Vol. I. Ed. Acantilado, Barcelona, 2010, 1ª ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg. 1.045.


Conde Luis-Philippe de Ségur: La emperatriz Catalina II de Rusia (1786-1796)

Para disimular la gordura que la edad, que borra todos los atractivos, traía consigo, llevaba unos vestidos amplios con anchas mangas, atuendo semejante al antiguo vestido moscovita. La blancura y brillantez de su cutis fueron los atractivos que conservó más tiempo.

Martín de Riquer & Borja de Riquer. Reportajes de la Historia. Relatos de testigos directos sobre hechos ocurridos en 26 siglos. Vol. I. Ed. Acantilado, Barcelona, 2010, 1ª ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg. 1.054.


Lo que le gustaba sobre toda [príncipe Potemkin] era la teología, pues aun­que era mundano, ambicioso y sensual, era creyente y hasta supersticioso. Le he visto pasar una mañana entera examinando modelos de cascos para los dragones, gorros y vestidos para sus sobrinas, mitras y trajes talares para los popes. Se le podía distraer, lo más cierto, de cualquier otra ocupación, hablándole de las querellas de la iglesia griega y de la iglesia latina, de los concilios de Nicea, de Calcedonia y de Florencia.

Martín de Riquer & Borja de Riquer. Reportajes de la Historia. Relatos de testigos directos sobre hechos ocurridos en 26 siglos. Vol. I. Ed. Acantilado, Barcelona, 2010, 1ª ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pgs 1.066-1.067.


El cuerpo y la inteligencia del hombre -dicho sea con el mayor respeto hacia ambos- son justamente como la ropilla y su forro: si se arruga uno se arruga también el otro. Hay una excepción, sin embargo: Cuando se tiene la suerte de tener una ropilla hecha de tafetán grueso con forros de fina seda de. Florencia o de cachemir.

Zenón, Cleantes, Diógenes, Babilonius, Dionisios, Heraclito, Antipater, Panecio y Posidonio entre los griegos; Catón, Va rrón y Séneca entre los romanos, Panteno, Clemente Alejandrino y Montaigne entre los cristianos, así como un montón más de los irreflexivos, honrados y buenos Shandianos que en el mundo han sido y de cuyos nombres no puedo acordarme, todos pretenden que sus ropillas se confeccionaron de esta suerte pudiendo así arrugarlas, ajarlas, doblarlas, plegarlas, retorcerlas y manosearlas por fuera hasta hacerlas trizas, es decir: dárselas al mismo diablo para que juegue con ellas, sin que ninguna de sus fornituras interiores se estropeara en lo más mínimo. (pàg. 202)

El hijo de mi amo ha muerto en Londres!, dijo Obadiah. Un vestido de noche de raso verde de mi madre, que había sido limpiado dos veces, fue la primera idea que la excla mación de Obadiah suscitó en la cabeza de Susana. Con razón cscribió Locke un capítulo sobre la imperfección de las pala bras. Entonces, dijo Susana, nos pondremos todos de luto. Pero dense cuenta de que la palabra luto, aunque la usara Susa na, no lo hizo en su sentido propio, ya que sólo suscitó en ella una idea que no tenía que ver nada ni con el gris ni con el ne gro, que era lo natural, sino solo con el verde. Con el traje de noche de raso verde que estaba colgado en el armario.

-¡Oh! Eso va a ser la muerte para la pobre senora, exclamó Susana. Y detrás vino todo el guardarropa de mi madre. ¡Qué procesión! Su damasco rojo, el de color naranja mate, sus lustri nas de seda blanca y cruda, su tafetán marrón, sus gorros de piel de conejo y sus delicadas enaguas. No se olvidó ni de un pingo. “No, ya no levantará cabeza”, dijo Susana. (pàg. 381)

Por consiguiente, ruego que me dispensen de escribirlo y que acepten a cambio el anterior, que no es mas que un capítulo sobre criadas, pieles de conejo y cosas verdes 1.

1. Sterne vuelve a reírse de los críticos que le tachaban de obsceno. En el original, la ambigüedad se logra con las expresiones «green gowm, (vestido verde) y «old hat» (sombrero viejo) ya que, en el inglés coloquial del siglo XVIII, «tener un vestido verde» era hacer el amor y, sobre todo, desflorar a una virgen; y «sombrero viejo» aludía a los genitales femeninos.

(pàg. 384)

Laurence Sterne. Vida y opiniones del caballero Tristram Shandy. Ed. Cátedra, Madrid, 2007. 644 pàgs.

El uniforme era lo más hermoso que Adam había visto jamás: guerrera larga escarlata, forrada de verde y adornada con encaje; y calzones escarlatas, polainas blancas, corbata blanca y cinturón de ante.

Adam nunca olvidaría aquel primer momento de alegría, ni el escalofrío de emoción que sintió al contemplarse en el espejo del sastre londinense al que su padre le había llevado muy ufano.

Se había convertido en un hombre. Una docena de botones, dos relucían sobre su pecho. Iba peinado a la moda, con el pelo trenzado y recogido con una cinta.

(1753)

Rutherfurd, Edward. Sarum. Ediciones B, Barcelona. 1ª ed. 2000, 1192 pgs. Pg. 978.

Hudson se alegró de poder salir. Pese a que hacía un viento húmedo, el sol resplandecía cuando llegaron a Broadway. Él había su­puesto que irían al Bowling Green para que jugara Abigail, pero ese día la niña dijo que quería caminar. Hudson se mantenía un poco rezagado. Le agradaba observar al alto y apuesto señor que llevaba de la mano a la pequeña y a la gente que sonreía al saludarlos. Abigail vestía una capita gris y un sombrero puntiagudo que le habían regalado a la antigua usanza holandesa, del que estaba muy orgullosa. Master llevaba una chaqueta marrón de punto, de buen corte pero sencilla.

John Master se vestía con austeridad en los últimos tiempos, y Hudson sabía que lo hacía a propósito. Unos meses atrás les habían llegado noticias de la existencia de un nuevo grupo de petimetres londinenses que se llamaban a sí mismos macaroni. Habían tornado la costumbre de exhibirse por la zona del West End, y sus extrava­gantes sombreros de plumas y enjoyados sables habían causado escándalo.

-Puesto que todas las modas de Londres llegan a Nueva York con el siguiente barco, más vale que obremos con cuidado -avisó John a sus amigos. Dada la situación de apuro de la mayoría de neoyorquinos, aquella ridícula ostentación sólo podía interpretarse como una ofensa-. No permitáis que nadie de vuestra familia se vista macaroni -los urgió-. No es el momento apropiado.

Master formaba parte de un grup o que había tornado la iniciativa de promover la manufactura de ropa y telas en la ciudad. Ha­cía meses que, en lugar de las lujosas prendas y brillantes chalecos de seda que tanto le gustaban, siempre se ponía ropa de buena fabrica­. artesanal americana cuando salía.

(any 1765)

Edward Rutherfurd. Nueva York. New York. Ed. Roca, Barcelona, 1ª ed., 2010. 942 pgs. ISBN: 978-84-9918-185-1. Pg. 227.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 9. EL SEGLE XIX >>>>