3. GRÈCIA
Els especialistes reconeixen que l’antiga imatge «clàssica» de Grècia havia estat excessivament simplificada. I de fet hagués continuat així de no ser pel descobriment de la civilització cretenca. És cert, no obstant, que des de l’època de les invasions dòriques, al voltant del 1200 aC., es desenvolupà una nova cultura, que tant en costums com en indumentària es mostrava molt estable. De fet, no van haver canvis substancials en el vestit mas culí o femení fins l’època d’Alexandre el Gran.
El vestit grec, en tot aquest llarg període, se caracteritzà per no tenir una forma pròpia. Els vestits consistien en rectangles de tela de grandària variable que s’enrotllaven o penjaven del cos sense tallar la tela per això. Havia, per descomptat una gran varietat en la forma de posar-se las peces, però les característiques bàsiques romangueren inalterables.
Des del segle XII fins l’ I aC. homes i dones dugueren una túnica anomenada chiton; la dels homes arribava fins els genolls i de les dones fins els turmells . No obstant, els homes també utilitzaven a vegades un ces un chiton llarg, com pot veure’s en la famosa escultura de «L’auriga de Delfos» . El chiton se subjectava a l’espatlla per medi d’agulles o fermalls i generalment se cenyia a la cintura amb un cinturó o cordó. Els especialistes distingeixen dos tipus de chiton: el chiton dòric i el jònic, essent el primer generalment de llana i el segon de lli. El lli, donada la seva flexibilitat més gran, permetia una varietat més rica de plecs; i a vegades els rectangles de tela utilitzats tenien una longitud major a la distància que havia de les espatlles als peus, fet que permetia bufar la tela per sobre del cinturó.
Durant algun temps es cregué que el vestit grec era blanc del color natural de la llana o el lli; un error que tenia el seu origen en el fet de que les escultures antigues descobertes en el Renaixement havien perdut llur color inicial. Investigacions posteriors han demostrat que la indumentària grega era de teles de colors amb motius decoratius llevat possiblement la de la gent pobre.
A vegades les classes baixes tenyien llurs vestits d’un color marró rogenc; una pràctica que sembla ser fou observada amb desaprovació per les autoritats, ja que l’historiador Herodot esmenta un decret atenenc pel que se’ls prohibia l’assistència al teatre i a altres llocs públics amb vestits tenyits. A les classes altes se’ls hi permetia una major llibertat; i s’explica que el pintor Polignot fou el primer en incorporar colors viu com el roig, el groc o el morat. Una escultura policromada descoberta recentment mostra restes de pigment verd. La decoració de las peces es restringia generalment al les vores i acostumava a ser brodada; quasi mai com a part del teixit. Els motius més habituals eren dissenys estandaritzats com la «greca griega», flors i animals.
La peça bàsica, el chiton, si bé era un simple rectangle de tela que penjava sobre el cos, oferia múltiples possibilitats alhora de posar-se’l. Els homes podien subjectar-se’l a l’espatlla esquerra amb un fermall o una agulla, deixant la dreta sense cobrir. Podia ajustar-se a la cintura amb un o dos cinturons o cordons, que es posaven a sobre d’un pectoral. Una versió més o menys tardana del chiton es va fer amb dues teles i amb mànigues.
Els joves, i sobretot els genets, duien una mena de mantell curt sobre el chiton que es cordava sobre una part de l’espatlla i es coneixia amb el nom de clàmide. Tampoc era estrany dur la clàmide sola, sense chiton da sota; i en el gimnasium homes i dones feien exercicis totalment nus -precisament aquest és el significat del terme «gimnasium»-. Per als grecs, a diferència dels pobles semítics coetanis seus, el despullat no era quelcom vergonyós. Quan feia fred duien un mantell molt més llar, l’himation. Podia arribar a mesurar fins a 8 per 6 peus. La versió femenina de la clàmide es coneixia amb el nom de peplos, y com en el caso masculí anava a sobre del chiton, que en la dona arribava als peus. Conforme augmentà el luxe, aquesta peça fou fent-se de teixits més refinats, inclus de seda, malgrat les continues lleis sumptuàries que intentaven frenar el de les vestits femenins. Potser caldria fer èmfasi en el fet de que el luxe no implicava «moda». La dona atenenca respectable a penes sortia de i s sentia poc temtada a competir amb altres dones per medi de vestits cridaners.
Pentinats
En els estils de pentinats es poden establir canvis apreciables al llarg dels segles. Abans de la victòria grega sobre els perses, homes i dones duien el cabell llarg. Més endavant el cabell llarg es considerà adequat només per a nens i dones joves, a l’arribar a la pubertat, tallaven llurs cabells i els oferien als déus.
Las dones, abans inclús del segle V aC., se subjectaven a vegades al cabell amb una cinta. Mes endavant això es convertí en costum habitual i el cabell es recollia per darrera en una mena de trossa baixa, a la alçada de la nuca . Més tard el cabell es recollia per darrera en un pentinat amb cintes, en forma de con que s’inclinava ca enrera. Les dones riques duien tiares d’or i pedres precioses; i després de la conquesta romana els pentinats es van fer molt més variats i complicats, amb rínxols, ones i cabells postissos. Els barrets s’usaven només per anar de viatge, inclús en aquestes ocasions es duien amb més freqüència sobre les espatlles que sobre el cap. Eren de feltre i tenien un ala molt ample. No obstant, las figuretes de Tanagra mostren com moltes dones, després de la conquesta macedònica, duien petits barrets de forma cònica; cosa semblant a una versió en miniatura dels barrets xinesos, amb un aspecte sobre el cap de bastant inestabilitat .
Fins el segle V aC. els grecs duien generalment barba i inclús després els filòsofs i altres personatges distingits mantingueren aquest antic costum. Els homes més joves s’afaitaven tota la cara. Així es representava als déus joves com Apol·lo i Mercuri; els déus ancians com Júpiter i Vulcà apareixen sempre amb barba.
El calçat
Els grecs quasi mai duien calçat en el interior de les cases i els homes de les classes baixes anaven descalços també pels carrers. Les sandàlies constituïen el calçat habitual. Eren inclús l’únic calçat de les classes adinerades. I les de les cortesanes a vegades guarnides amb les soles tatxonades amb claus disposats de tal manera que al caminar deixaven petjades amb paraules com “segueix-me” (és el caso d’una sandàlia que s’ha conservat trobada al Baix Egipte; però que els especialistes creuen que ha de ser similar a las que dugueren les cortesanes gregues). Les sandàlies es lligaven al peu i al turmell amb corretges de moltes distintes maneres com ho testimonien gran quantitat d’estàtues.
Els artistes del Neoclassicisme de finals del segle XVIII i principis del XIX estaven convençuts –per les nombroses estàtues nues dels museus- de que els antics grecs anaven nus al camp de batalla, armats només amb la seva espasa, escut i casco. En realitat, els guerrers grecs es protegien amb túniques de cuiro reforçades amb plaques metàl·liques i duien proteccions també metàl·liques a les cames. La infanteria pesant -els hoplites- i la cavalleria duien a més el característic casc grec que cobria pràcticament tot el cap. A vegades tenia galteres laterals però no tenia visera, por la qual cosa, quan no resultava necessari es tirava senzillament cap enrera. La cimera tenia forma de cola de cavall, i es feia generalment amb crineres de cavall. L’efecte era molt cridaner. La infanteria lleugera duia canyelleres de pell i túniques d’una doble tela de feltre o de cuiro amb un cinturó de metall. També usaven la clàmide cordada en una part de l’espatlla o enrotllada en el braç esquerre, en el camp de batalla, per a protegir-se contra els cops.
