10.1 EL SEGLE XX: DOCUMENTS 1

Però l'ànima va esclarir la paraula: era el vestit de Pompadour, amb puntes de Valenciennes, sabates platejades i borles! Uns dies enrere s'havia discutit molt amb la modista; madame Farnois no volia cedir pel que feia a les blondes: «¿l per què aquestes blondes?». Però ¿com havia d'anar sense blondes? Primer madame Farnois va dir-li: «Del meu gust i el seu, ¿com no n'havia de resultar l'estil de madante Pompadour?». a Maison Tricotons: allà sí que no li duran la contrària, madame ... ». Però portar-la a Tricotons: buf!, buf!, buf! I van deixar córrer les blondes, de la mateixa manera que van deixar córrer el cbapeau Bergère; però el mirinyac sí que no hi podia faltar. . [Andrei Beli. Petersburg. (Peterburg, trad. M. Cabla) Edicions de 1984, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788416987405. 446 p. P. 159-160.].

arreglat > mudat

Un dels significats de arreglar-se, segons el diccionari, és 'com­pondre's', que vol dir 'arranjar amb especial artifici l'aspecte físic propi'. Per tant, si ho agafem al peu de la lletra, també podríem entendre que anar arreglat és anar ben vestit. Però el cas és que fa molt de temps que d'això, en català, en diem anar mudat: «Gregori, Joseph, Joan, convidats, y Roch, per l'ordre que vagin indicant los versos; tots mudats per anar al casa­ment», escrivia Frederic Soler Pitarra fa gairebé cent cinquanta anys. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d'aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall: «A la setmana següent, Maria va acudir a missa, mudada com un margalló, i es va posar en els primers bancs de l'església» (Jordi Raül Verdú). Aquest mudat prové, és clar, del verb mudar, que vol dir 'canviar'. D'ací es va derivar l'ús pronominal, mudar-se, que va rebre el significat de 'canviar-se de roba'. Quan un mot com el castellà arreglarse entra amb tanta força en el català, no desplaça tan sols una solució genuïna, sinó, molt sovint, unes quantes. Heus ací alguns mots o expressions que també han restat marginats, ca­dascun amb un significat ben determinat: empolainar-se o em­polistrar-se ('dur vestits elegants, que facin goig'), endiumen­jar-se Canar vestit amb la roba de les festes') i anar polit ('dur un vestit endreçat, net, pulcre'). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat -ni tampoc a posar-se guapo, com veurem més endavant- tenint com tenim opcions per a tots els gustos. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 35-36.).

673 La moda es una variante tangencial de la lucha con­tra la muerte. En la vejez, esta lucha es más problemáti­ca , Por eso en el viejo la moda es más ridícula. [Vergílio Ferreira. Pensar (Pensar, trad. I. Soler) Acantilado, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788496136700. 336 p. P. 325.].

Abans que el fessin tornar a Lake Geneva, tenia un aire tímid, però il·luminat per un foc interior: portava els primers pantalons llargs, una corbata d'acordió de co­lor púrpura al voltant d'un coll dur «Belmont» les pun­tes del qual es toquen, mitjons púrpura i un mocador ribetejat de púrpura que treia el nas per la butxaca su­perior de l'americana. Però, per damunt de tot, havia formulat la seva primera filosofia, és a dir, unes pautes de conducta que, a falta d'un altre nom, constituïen una mena d'aristocràtic egotisme. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 37.].

-No -va dir Tom, amb èmfasi, un nou Tom que es vestia a Brooks i es calçava a Franks-, aquest partit l'he guanyat, però no en penso jugar cap més. A tu ja t'està bé; ets com una pilota de goma que es troba cò­mode a tot arreu, però jo ja n'estic tip d'haver-me d'adap­tar a les bestieses d'aquest racó de món. Tinc ganes d'anar on no s'exclogui la gent pel color de la corbata o pel tall del vestit. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 121.].

En las viejas estampas de Mani, las mujeres que no están de luto visten con magnificencia. Una ligera toca de seda o de muselina blanca era dispuesta en torno a sus cabezas sobre un sombrerito y sus trenzas encintadas caían sobre sus fren­tes. Una dalmática de mangas largas, muy bordada y con flecos, se extendía hasta las rodillas y cubría la parte superior de un extenso vestido, que llegaba hasta los pies; debajo, un par de largos shalvaria-pantalones orientales-, zapatillas adornadas con hilos de oro, o, entre las pobres, mocasines de piel sin curtir. El traje de los hombres no difería del de los isleños y los cretenses: pantalones bombachos con numero­sos plisados, que terminaban justo debajo de las rodillas, las piernas desnudas o cubiertas con polainas bordadas, las za­patillas orientales a veces dobladas hacia arriba en la pun­ta. Sobre sus camisas usaban un corto bolero, tan adornado con pasamanos de metales preciosos como una chaquetilla de torero. (Cuando Leake visitó Mani, Petra Mavromicha­lis llevaba una chaqueta de terciopelo verde cargada de adornos dorados). Sus enormes bigotes llegaban a medir, de un extremo al otro, unos veinte centímetros, y sus cabellos caían sobre sus hombros en tupidas ondas negras. Sobre las cabezas, garbosamente ladeados, los blandos feces de casco achatado, con sus largas borlas negras de seda pesada. Sobre la faja, los talles iban ceñidos por cinturones que en la par­te de delante presentaban un acanalada marsupio de cuero que contenía el arsenal de armas: las pistolas prácticamente rectas cuyas culatas se ahusaban y luego, en el extremo, se hinchaban en pomos que parecían manzanas silvestres de plata trabajada; los janyares, esos largos cuchillos con bifurcadas empuñaduras de hueso o de marfil, que se abren como dos cuernos curvados hacia fuera; y su arma principal para los combates cercanos, el yatagán , de empuñadura de mar­fil, escindida como la del janyar, de larga y sutil hoja que se curva y vuelve a enderezarse tan fluidamente como una lla­ma. A menuda, estos hombres llevaban también cimitarras de empuñaduras con forma de cruz, cuyas hojas describían un semicírculo. Muchas de estas armas tenían el acero bella­merite damasquinada y adornado con arabescos, y las vainas eran de plata, plata dorada y terciopelo de color ciruela. Con d equipo completo, los maniotas llevaban también chifles es­pléndidamente engastados y elaboradas bolsas para las mu­niciones hechas de plata martillada de Ioanina. Sus fusiles de cañón largo, semejantes aljezail afgano, eran tan pesados que con ellos sólo se podía apuntar si se los apoyaba sobre una roca o una rama. Esto los hacía inservibles para los com­bates cuerpo a cuerpo, pero valiosos a distancia y en las em­boscadas. Su nombre es eufónico y hace pensar más en una flor que en un fusil; de hecho, se parece mucho a la palabra griega para clavel y clavo de olor: karyo/ylia. Este extraño y musical término es una burda helenización del nombre de una armería italiana cuyas mercancías fueron muy preciadas por todo el Levante: Cario e figli.

Todo este aplomo guerrero, favorecido por su porte mar­cial y constatada por los ceños fruncidos y las miradas fulmi­nantes, era espléndido. En la gran casa ateniense del actual M. Petra Mavromichalis-quien, medio en broma, medio en serio, aún es llamado el Bey-, hay varios retratos de estos paladines maniotas magníficamente vestidos. Me sorprendió descubrir cuán rubios eran esos guerreros del clan Mavromi­chalis; sus pobladas melenas y bigotes les daban un aire de vikingos. Hasta donde alcanzo a recordar, sólo Juan el Perro llevaba los pantalones bombachos maniotas; los demás ves­tían níveas fustanellas, probablemente porque fueron pintados en Atenas después de la guerra de la Independencia, cuando ese bonito atuendo epirota-ilirio se había convertida prácticamente en el distintiva universal de los patriotas grie­gos. En efecto, bajo el rey Otón y la reina Amalia, la fustanella y todas sus galas accesorias, con los atavíos insulares esplén­didamente byronianos para las damas de honor, constituían el traje de corte oficial. Cuando el gran Kolettis (que provenía de una familia valaca de Sirako, en el Epiro) fue minis­tro griego en París, usó a menudo esta prenda, y el periódico de los Goncourt habló con admiración de cómo presidía él los deliciosos banquetes de agneau à la pallikare vestido con una falda. Actualmente, aparte de los evzonos y de esas re­giones montañosas en las que los ancianos aún las usan, las fustanellas han desaparecido. La excentricidad de los Wit­telsbach y una conmovedora lealtad hacia el país que había adoptado iniciaron al rey Otón a lucirla en Baviera después de su abdicación. Podemos invaginárnoslo así vestido, entre los abetos y los pináculos neogóticos de Neuschwanstein y Hohenschwangau, reflejándose en los brillantes espejos de Nymphenburg. [Patrick Leig Fermor. Mani. Viajes por el sur del Peloponeso (Mani. Travels in the Southern Peloponese, tra. A. Luengo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884492649679. 408 p. P. 194-196.].

En lo alto se alzaban los grandiosos tocados, que sur­gían y se expandían desde las hundidas sienes.

Los había de dos tipos diferentes. Uno de ellos, de un blan­co uniforme que en el lienzo se había apagado hasta alcan­zar el color de un hongo, ascendía por varios centímetros en un cilindro de igual diámetro que la cabeza del boyardo al que adornaba, y luego comenzaba gradualmente a hinchar­se como una pelota, para al final expandirse en un inmenso y pálido globo de medio metro de diámetro, o más, quedando el extremo de la copa casi a un metro de la frente de su usua­rio. El otro era un enorme edificio de piel gruesa, más o me­nos cilíndrica, si bien con una perpendicular cresta hacia el frente, que, precisamente, salía de arriba de esas arqueadas cejas (repetidas en la visera de piel que presentaba el borde del sombrero); dicho edificio se elevaba casi hasta la altura de los gorros de piel de oso de los oficiales de la Guardia Real, espesándose ligeramente en su ascenso para terminar en una superficie chata en lo alto de la cresta. Una protuberancia de tela colorida -era difícil discernir si la tela, el gorro que se hallaba en el interior del cilindro de piel, era de terciopelo o de seda-sobrepasaba el borde de esta sorprendente estruc­tura, que a veces era realzada todavía más por un extenso ai­rón que asentía desde un pesado broche de diamante. Estos elaborados tocados deben de haber aumentado a unos dos metros la altura de un hombre de estatura mediana, y habrán hecho de una persona alta un titán.

¿Cuál es el origen de esos fenómenos sartoriales? Cier­tamente, no son turcos, puesto que no hay nada que se les semeje entre los turbantes con forma de calabaza y maravi­llosamente envueltos de los turcos -como el tocado del re­trato de Mehmed II realizado por Gentile Bellini y el todavía más extraño atuendo de los jenízaros (es casi segura que muchos fueron heredados de los bizantinos, tras la caída de Constantinopla)-en el museo del Serrallo. El enorme som­brero fanariota de piel, el gudjaman , probablemente proven­ga, en partes iguales, de Persia, de Bizancio y de Moscovia: piel eslava para cubrir esos amplios cilindros usados por los dignatarios bizantinos en los paneles de bronce de Filarete, donde aparece representada el séquito de Juan VIII Paleó­logo, en las puertas de San Pedro, en Roma, y por los guerre­ros bizantinos en la batalla entre Heraclio y Cosroes, de Piero della Francesca, en los muros de Arezzo. La pasión bizanti­na por los sombreros extraños, que también aparecen en las puertas de Filarete, queda puesta de manifiesto en el célebre medallón de Pisanello, en el que se ve a Juan VIII: una cosa que se parece a un cap of maintenance, cuya parte superior, acanalada en segmentos, se dispara hacia arriba como medio melón cantalupo. Pero el otro sombrero fanariota, esa mara­villosa esfera blanca llamada ishlik, es de la más pura prove­niencia bizantina. Hay un magnífico ejemplo en los mosaicos de Kariye Camii, en Constantinopla, sobre la cabeza de Teo­doro Metoquito, gran logoteta de Andrónico II Paleólogo, que falleció en 1332. Grabados de veladas rumanas de la pri­mera época victoriana muestran, entre los gabanes ribetea­dos, las levitas y las charreteras de los hombres jóvenes y las crinolinas y los peinados Luis Felipe de las damas, al prínci­pe reinante y a los grandes boyardos aún ataviados con esas antiguas vestiduras sacerdotales bizantinas. Pilares de piel, brocada y joyas, sus tocados ascienden hacia los elaborados cielos rasos de yeso y las colgantes arañas como si fuesen mo­numentos con penachos y pálidos globos flotantes. [Patrick Leig Fermor. Mani. Viajes por el sur del Peloponeso (Mani. Travels in the Southern Peloponese, tra. A. Luengo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884492649679. 408 p. P. 207-208.].

Más extraordinaria aún era la visión ocasional,

en nuestros gran des faubourgs, en nuestros boulevards y en el tea­tro, de jóvenes cuya apariencia nos sorprende [...]. Llevan chis­tera o pequeños, redondeados sombreros de fieltro sobre un es­pléndido pelo negro, lustroso y peinado hacia atrás, la levita co­rrectamente a botonada, pantalones gris claro, calzado excelente y corbata de algún color oscuro flotando sobre el elegante lino. Si la gema que sujeta la corbata no fuera tan visible, los pantalones no se abrieran tanta sobre el empeine, las botas no brillaran tan­to y el bastón no fuese tan ligero -matices todos estos delatores del hombre que se somete al gusto del sastre en vez de imponerle el suyo-, los tomaríamos por parisinos. Uno se cruza con ellos en la acera; los mira: tienen la piel levemente bronceada, la bar­ba escasa; algunos han adoptada un bigote [...], la boca es gran­de, conformada para abrirse en pleno, al modo de las máscaras griegas de comedia; los pómulos se vuelven redondos y la frente protuberante en el óvalo de la cara; los ángulos externos de los ojos embridados, pequeños pero negros y vivos, de mirada pe­netrante, se alzan hacia las sienes. Son los japoneses. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 60-61.].

Charles ya no es el joven apresurado. Se ha transformada en el dandi benedictina de la rue de Monceau, un estudio­so de hábito negro y, a la vez, flâneur de chistera inclinada; un hombre que lleva el bastón bajo el brazo con sentido de la corrección y amour propre, que tiene un valer para asegu­rarse de que el sombrero esté cepillado, que, estoy segura, nunca lleva nada en los bolsillos de la chaqueta para no es­tropear la caída de la tela. Aquí lo vemos a los treinta años, con su amante y el nuevo papel de editor de la Gazette, para el que acaban de elegirlo, y nos parece que se ha realizado. Es un historiador del arte mondain con secretaria. Y un coleccionista no sólo de netsuke sino también de pinturas. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 81.].

Su Alteza Imperial llegó acompañada del barón de Galbois a los espléndidos salones de la avenue d'Iéna, donde se habían reu­nido más de doscientas personas de los estratos más altos de Pa­ris y el extranjero.

Mencionemos algunas al azar:

La condesa de Haussonville, de satén negro; la condesa Von Moltke-Hvitfeldt, también de negro; la princesa de Léon, de ter­ciopelo azul oscuro; la duquesa de Morny, de terciopelo negro; la condesa de Louis de Talleyrand-Périgord, de satén negro; la señora de Jean de Ganay, condesa, de rojo y negro; la señora de Gus­tave de RothschiJd, baronesa, de terciopelo negro ... , la condesa Louise Cahen d'Anvers, de terciopelo malva; la señora de Edgard Stern, de gris verde; la señora de Manuel de Yturbe, nacida Díaz, de terciopelo lila; la señora de J ames de Rothschild, baronesa, de negro; la condesa de Camondo, nacida Cahen, de satén gris; la baronesa Benoist-Méchin, de terciopelo y piel negros, etcétera.

Entre los hombres notables se contaban:

El ministro de Suecia, el príncipe de Orŀov, el príncipe de Sa­gan, el príncipe Jean Borghèse, el marqués de Módena, los seño­res Forain, Borinar, Roll, Blanche, Charles Yriarte Schlumber­ger, etcétera.

La señora de Léon Fould y la señora de Jules Ephrussi hicie­ron los honores de recibir a los huéspedes, una con un vestido gris profundo y la otra gris claro.

Los elegantes apartamentos fueron muy apreciados, en espe­cial el gran salón Luis XVI, donde se admiraba la cabeza del rey Midas, una maravilla de Luca della Robbia, y las habitaciones de Charles Ephrussi, del más puro estilo Imperio.

La recepción fue muy animada y hubo un bello programa mu­sical ejecutado por gitanos.

La princesa Mathilde no se marchó de la avenue d'Iéna hasta las siete. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 113-114.].

Para la nueva vida en Viena necesita aprender a vestirse.

Su madre Evelina, que apenas le lleva dieciocho años, tam­bién viste impecablemente, sólo de blanca. De blanca todo el año: de los sombreros a las botas, que en el polvoriento verano se cambia tres veces al día. A Emmy los padres le han consentida la pasión por la ropa, en parte porque ella tiene una aptitud. Y tal vez la palabra aptitud se quede cor­ta. Esa manera que tiene de cambiar una prenda de lo que lleva para distinguirse de otras muchachas nace de algo más impulsiva, más vocacional.

En su juventud, Emmy se disfrazaba mucho. He encon­trado un álbum de una fiesta de fin de semana con fotos de las chicas disfrazadas como personajes de cuadros de viejos maestros. Emmy es la Isabel de Este de Tiziano, en terciope­lo y pieles, y otras primas son criadas de Chardin y Pieter de Hooch. Tomo nota del dominio social de Emmy. Otra foto muestra a un apuesto y joven Hofmannsthal y a una Emmy adolescente vestidos de venecianos en una mascarada nup­cial. También hubo una fiesta en la que todos se disfraza­ron de personajes de un cuadro de Hans Makart, oportuni­dad perfecta para los sombreros emplumados de ala ancha. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 155.].

Dentro, en doce tarjetas, hay otros tantos dibujos a pluma de miembros de la familia, cada uno con su festón de plata, su marco de cuidadoso diseño secesionista y su críp­tico cuarteto en alemán, latín o inglés, parte de un poema o el fragmento de una canción. Deducimos que debió de ser un regalo de Emmy y su hermano Pips para las bodas de plata del barón Paul y Evelina. Ante blanca para una ma­dre tan estricta con ese color: sombreros, vestidos, perlas y botas de gamuza.

Una de las tarjetas muestra a Pips de uniforme, tocando Schubert en el piano; ha recibido la educación que Emmy nunca tuvo, con tutores de verdad. Cuenta con un amplio círculo de amigos en las artes y el teatro, es una figura en varias capitales y, como su hermana, viste de manera inta­chable. Mi tío Iggie recordaba que, en su infancia, había es­piada el cuarto de vestir de Pips en el hotel de Biarritz don­de pasaban todas las vacaciones. Se había dejado abierta la puerta del armario y, colgados del travesaño, había ocho trajes idénticos. Todos eran blancos: una epifanía, una vi­sión celestial. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 157.].

Ésta es su habitación. Pasaba mucho tiempo aquí. Se cambiaba tres veces al día; en ocasiones, mas. Ponerse un sombrero para ir a las carreras, sujetando uno a uno mon­tones de rizos al interior de la ancha ala, requería cuarenta minutos. Embutirse en un largo vestida de baile con cha­queta de húsar e intrincados alamares, una eternidad. Ha­bía que vestirse para las fiestas, las compras, la cena, las vi­sitas, para ir al Prater y a los bailes. Cada hora en el toca­dor era un calibrada del corsé, del vestido, de los guantes y del sombrero con la particularidad del día, el resignado abandono de una persona y la investidura en otra. Ciertos trajes había que coserlos una vez puestos: con Anna de ro­dillas sacando hilo, dedal y aguja del bolsillo del delantal. Emmy usa pieles: en una foto aparece con marta cebellina en el dobladillo y con un zorro polar al cuello; en otra con una estola de oso de metro ochenta envolviendo el vestido de noche. La búsqueda de diferentes guantes podía llevar­le a Anna una hora.

Emmy se ha vestido para salir. Es el invierno de 1906 en una calle vienesa y está hablando con un archiduque. Los dos sonríen mientras él le da un ramito de prímulas. Ella lleva un traje de raya diplomática: conjunto de falda acam­panada con un oscuro paño en el dobladillo, donde se in­vierte el sentido de las rayas y con una ceñida casaca suaba. Es un atuendo de paseo, Arreglarse para esa caminata por la Herrengasse tuvo que demandar una hora y media: cal­zones, camisa de batista fina o crepé de China, corsé para entallar la cintura, medias, liguero, botas abotonadas, falda enganchada a la faja y luego una blusa o una camiseta -para que los brazos no abulten-con cuello alto y chorre­ra de encaje; por fin la chaqueta de falsa delantera, el mo­nedero de retícula colgando de una cadenilla, joyas, pie­les, sombrero de piel con ribete de tafetán a rayas a tono con el traje, guantes blancos y flores. Y nada de perfume: Emmy no lo usa.

La vitrina del vestidor era centinela de un rito que se lle­vaba a cabo dos veces al año, en primavera y en otoño: ele­gir el guardarropa para la próxima estación. Las señoras no iban al modista para inspeccionar los nuevos modeles; sino que se los llevaban. El director de una casa de modas solfa ira París a seleccionar trajes que luego llegaban al palacio, cuidadosamente guardados en diversas cajas, con un ancia­no de pelo blanco y traje negro, Herr Schuster. El hombre apilaba las cajas en el pasillo y se sentaba a esperar; Anna las transportaba una por una al vestidor de Emmy. Una vez que Emmy se había vestida, se hacía pasar a Herr Schuster para que evaluase. «Por supuesto que lo aprobaba todo; pero si veía que mama tendía a favorecer uno de los conjuri­tos tanto como para probárselo de nuevo, entraba en éxta­sis y decía que aquel vestida "clamaba por la baronesa"». Los niños esperaban el momento para echarse a correr por el pasillo en despavoridos ataques de histeria.

Hay una foto de Emmy tomada en el salón poco después de que se casara con Viktor. Debe de estar ya embarazada de Elisabeth, pero no se le nota. Esta vestida como María An­tonieta: corta chaqueta de terciopelo sobre una larga falda blanca, un juego entre severidad y despreocupación. Los ti­rabuzones conforman lo que esta à la mode en la primavera de 1900: «el peinado es menos rígido que antes; se prohí­ben los flequillos. Primero se modela el pelo en ondas lar­gas; luego se lo peina hacia atrás y se lo enrolla en un moño de altura moderada ... Esta permitido que caigan sobre la frente unos bucles, que se habrán librado a su natural forma espiralada», escribe un periodista. Emmy lleva un sombrero negro con plumas. Una mano descansa en una cajonera con tapa de mármol y la otra sujeta un bastón. Parece que acaba de bajar del vestidor lista para ir a un baile más. Me mira con seguridad, consciente de lo deslumbrante que está.

Emmy tiene admiradores-muchos, según mi tío abuelo lggie-, y vestirse para otros es un placer tan grande como desvestirse. Desde los comienzos del matrimonio también tiene amantes. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 173-175.].

Emmy se cambiaba la ropa de día, con la que había reci­bido o visitado amigos, por la de cenar en casa o ir a la ópe­ra, a una fiesta o, mejor que mejor, a un baile. La experta Anna y ella desplegaban los vestidos sobre una cbaise lon­gue y discutían largamente cual era el indicado. A mi tío abuelo lggie se le encendían los ojos cuando describía la animación de su madre. Si en un extremo del pasillo Viktor tiene su Ovidio y su Tàcito -y su Leda-, en el otro Emmy puede describir vestidos que su madre llevó en distintas temporadas, cómo cambian los largos, cómo el peso y la caída de una tela modifica la manera de moverse, cuán di­ferente es echarse sobre los hombros un pañuelo de muse­lina, de gasa o de tul. Sabe a la perfección qué es elegante en París, qué está de moda en Viena y cómo representar las dos tendencias. Es especialmente buena para los sombre­ros: uno de terciopelo con un gran lazo para un encuentro con el emperador; una toca de piel con pluma de avestruz para acompañar un traje negro orlado de piel; el mejor som­brero en una fila de damas judías de caridad bien puede ser­vir para una sala de baile pequeña. Sin duda algo muy an­cho con una hortensia en el borde. Desde Kovecses, Emmy le envía a su madre una foto suya donde luce un sombrero Makart oscuro. «Hoy Tascha ha cazado un ciervo. ¿Cómo va tu resfriado? ¿Te gustan mis últimas fotos cursis?».

Mientras Emmy se viste, Anna le cepilla el cabello y le ata el corsé, sujeta los innumerables ganchos a los ojales y busca variantes de guantes, chales y sombreros, y la misma Emmy elije las joyas y se estudia en los tres grandes pane­les del espejo.

Y es entonces cuando se permite a los niños jugar con los netsuke. Gira la llave en el armario de laca negra y se abre la puerta. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 183.].

Emmy sigue vistiéndose todas las noches porque es im­portante impedir que decaiga el nivel. Si bien Herr Schus­ter no puede hacer la anual visita a París para comprar ves­tidos para la baronesa, Anna, que tan bien la conoce, se las ingenia para administrar el guardarropa y remodelar pren­das gracias a un asiduo estudio de las revistas más recientes. Hay una foto de Emmy esa primavera. Lleva un vestido ne­gro muy largo y una especie de sombrero sin ala -un gorro colbac-de piel de oso, con pluma de garza, una sarta de perlas a la cintura y, si no hubiera una fecha al dorso, uno no creería que el país está en guerra. Me pregunto si será un modelo de la última temporada y cómo podría averiguarlo.

Como siempre, Gisela e Iggie vienen al vestidor a hablar con su madre. Se les permite que abran ellos mismos la vi­trina. Una niña de diez años o un niño de ocho ya no [juegan con los netsuke sobre la alfombra, lo que sería muy in­fantil, pero lggie aún puede hundir la mano en la vitrina, si ha sido un mal día y el hermano Georg le ha gritado, para encontrar el atado de leña o los cachorros. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 202.].

Fue junto a lggie, en aquel junio caluroso y húmedo, cuando, vehemente, empapado y algo mugrien­to de viajar, comprendí, no que la ropa importaba, sino de qué modo importaba. lggie y Jiro, su amigo del apartamen­to contigua, me llevaran a unas grandes tiendas del centro de Ginza a comprarme rapa decente, chaquetas veranie­gas de lino y camisas con cuello. EI ama de llaves, la seño­ra Nakano, se llevó los tejanos y las camisas sin cuello y me los devolvió remendados, doblados, con todos los botones repuestos y los puños sujetos con alfileres. Algunas pren­das no volvieron a aparecer. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 243.].

Para Dorothy Couteaur Inc. -un nombre cuta arrastrada, chusca versión de couture parece salido de un Na­bokov-, lggie diseñó «El abrigo de balanceo suelto», que se lucía «elegantemente sobre un vestido depuro crepé bei­ge con pliegues diagonales, con beige también como color de fondo del novedoso abrigo de crepé de seda con dibu­jo de golondrinas marrones». Es muy marrón, por cierto. Iggie diseñaba sobre todo «Trajes sofisticados para la ame­ricana exquisita», aunque también encontré una referen­cia a «Accesorios elegantes nunca exhibidos en California. Cinturones, carteras, joyas y polveras de cerámica», prueba bien de astucia, bien de apuros financieros. En el Women'J Wear Daily del 11 de marzo de 1937 hay «un importante tipo de conjunto de noche que propone una interesante alian­za de telas: mientras el vestida refleja una influencia griega en el tejido de satén nacarado, el abrigo es de un exultante chiffon rajo adornada con frunces superficiales. El pañue­lo puede usarse como faja del abrigo, dándole así un aire de redingote».

«Interesante alianza de telas» es una frase espléndida. Miro largamente la ilustración buscando «el aire de redin­gote».

Sólo cuando encontré el boceto de rapa náutica que hizo lggie, basada en las banderas de señales de la Marina de Estados Unidos, caí en la cuenta de lo bien que lo estaba pasando. Muestra unas chicas con sborts y falditas subidas por los cordajes por unos marineros de músculos magnífi­cos; cl útil código nos informa de que las señales que lucen dicen «Tenga que comunicarme personalmente contigo», «Estás fuera de peligro», «Estoy ardiendo» y «No puedo resistir más». [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 243-244.].

En Tresko va prémer PLAY i en Harry es va veure a ell mateix al plató de televisió. Portava una americana de ratlla diplomàti­ca, una marca sueca, lleugerament massa estreta. Una samarreta negra que li havia regalat la Rakel. Texans Diesel i botes Dr. Martens. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 318-319.].

Al principi em vaig pensar que el mestre Yehudi només era un borratxo, un d'aquells rics que anava ben pitof i que trontollava amunt i avall vestit amb un esmòquing i un copalta de seda. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 8.].

El mestre li havia fet fer a Boston dos conjunts de jaqueta i pantalons, de xeviot marró, i quan va tomar va agafar el costum de passejar­-se per la casa vestit d'aquesta manera, en comptes de posar-se la seva roba de pagès de tota la vida; duia camisa blanca, coll emmi­donat, corbata, i un parell de sabates lluents de color de merda de cavall. Era impressionant, veure'l transitar amb aquella roba ... Era com si li fessin dreçar l'esquena, com si el fessin més digne, més conscient de la seva pròpia importància. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 77-78.].

Yo buscaba a una amiga y paseaba con ella bajo los soportales. De vez en cuando me cruzaba con Azalea, cuya nariz roja se intuía tras la redecilla de su sombrero, y ella no me saludaba porque yo no llevaba sombrero. [Natalia Ginzburg. El camino que va a la ciudad y otros relatos. (La strada che va in città e altri racconti, trad. A. Barba). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 9788417346607. 126 p. P. 14.].

Es un hombre elegante: botines ne­gros de cordones, pantalón de franela gris, una cazadora de cuero, camisa rosa, corbata de punto oscura, y tiene algo de estrella de rock. Los ojos azul claco y los cabellos planchados, de una caoba sabio. [Frank Maubert. El olor a sangre no se me quita de los ojos. (L’odeur du sang humain ne me quitte pas des yeux., trad.F.G.F. Corucedo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277842. 120 p. P. 12.].

F.M.: ¿Ropa? Pero si casi siempre lleva las mis­mas camisas y la misma cazadora.

F.B.: ¿De verdad? (Risas). Cuando uno envejece se vuelve tan espantosa que hay que compen­sarlo con la ropa. La ropa ayuda. El dinero sirve para tener una vida menos imposible. [Frank Maubert. El olor a sangre no se me quita de los ojos. (L’odeur du sang humain ne me quitte pas des yeux., trad.F.G.F. Corucedo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277842. 120 p. P. 59.].

-Descurat. Senyor Farreli, només hi ha dues maneres de distingir un senyor per la manera en què vesteix. El seu feltre i el seu cuiro. El feltre i el cuiro -va repetir, i el seu ros­tre rosat de porquet brillava amb la calor creixent del sol.

-El feltre i el cuiro?

-Oblidi's del vestit i la camisa. Actualment ja no signifiquen gran cosa, ja que hi ha vestits de confecció perquè qualsevol Tom, Dick i Harry tinguin el mateix aspecte. Un es pot posar els seus vestits rebregats, i per molt que se'ls posi, és el delicat feltre del barret i el cuiro d'importació de les sabates el que distingeix un senyor. Ell fracassa en tots dos aspectes. Sembla més aviat un subhastador en una fira comarcal que no pas un senyor, i encara menys un presi­dent. Fins i tot un comunista com l'FDR mai no enganya ningú amb el seu feltre i el seu cuiro. Va ser educat ade­quadament per lluir-los, ja ho veu. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 137.].

-Els punys de les mànigues de la camisa arriben sis mil·límetres més enllà de les mànigues. Només un canalla pot ensenyar tant de puny. Un cavaller mai no exhibeix més de tres mil·límetres de puny. Màxim.

-Utilitza-ho!

Caroline s'anava introduint en l'esperit del vestuari: l'element de disfressa de les pel·lícules que sempre l'havia atreta tant.

-Interpreta'l com un canalla!

-En Cole? El pobre Cole, un canalla? Oh, no podria.

Però Grant somreia maliciosament. -Naturalment, sóc un canalla ...

-Mai.

-Era un acròbata, quan vaig començar, als tretze

anys ...

-Inspirat per la Rapsòdia Hongaresa, a Bristol.

-Com ho saps? [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 366.].

Per primera vegada en seixanta anys de recordar aquella ocasió, Peter es va adonar que Joe duia un barret blanc de palla? Un salacot? Un canotier? Com en deien? En aquells estius que feia tant de temps que havien desaparegut tots els homes portaven un barret blanc de pa­lla. Però després de la guerra ja no hi va haver cap més bar­ret blanc de palla. Tots van desaparèixer, juntament amb l'olor dels carrers del Washington d'abans de la guerra, d'asfalt coent-se sota el sol ardent. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 640.].

Llevaba un impermeable gris cruzado, con grandes botones de color de de madera de balsa, amarrado con un cinturón grueso, botines negros, opacos, bien lustrados, y el ancho cuello del impermeable dejaba notar que llevaba una impecable camisa blanca y corbata oscura.

(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 151.).

A las siete en punto, la Brunilda entró al dormitorio, donde ella terminaba de maquillarse, a decirle, sofocada, en voz baja, que el personaje había llegado en un gran automóvil negro, en compañía de un chofer de uniforme y de un ayudante también uniformado. Él, en cambio, venía impecablemente vestido de civil, de terno gris oscuro cruzado, camisa blanca, botines negros, corbata negra de seda con puntos blancos. Ella comprobó después que la camisa de seda blanca era de puño doble, y que cerraba los puños mediante colleras plateadas y adornadas con motivos navales. No era, pues, el que había entrado al salón de su departamento, el chileno Reed Rosas, ni Juan Guillermo el comerciante argentino, sino el almirante mismo, que efectuaba una visita de cortesía, de exquisita cortesía, podríamos añadir, y a la vez de exploración, de contacto, ¿de espionaje del más alto nivel? Ella no sintió que hubiera peligro, verdadero peligro, aun cuando le habían advertido de muchas maneras, y en las más diferentes ocasiones, que el hombre era eminentemente peligroso, que había que tener un cuidado extremo.

(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 209-210.).

04/05/2023 Ara Diumenge

Història de la minifaldilla: la peça de roba més polèmica i incendiària

Sílvia Rosés Castellsaguer

La roba mai és simplement roba. Cada element que integra la modes sempre representa un imaginari social complex. La minifaldilla, unapeça que exemplifica perfectament aquest fet, va patir moltes reticències en el moment del seu naixement. Davant d’això, cal preguntar-se: per què hauria d’originar infinitat de manifestacions, cròniques periodístiques, sermons incendiats, polèmiques acalorades i baralles familiars una faldilla, si simplement fos una peça de roba? Anem, doncs, a endinsar-nos en la seva història i, el que és més important, a comprendre el que representa.

Una visió simplista dels fets encara segueix enredada en el debat sobre si la seva autoria pertany a Mary Quant, morta recentment, o a André Courrèges. Tret que estiguem parlant de qüestions tècniques, les modes no són fenòmens fàcilment inventables, tal com va passar ambla impremta o la penicil·lina, ni pertanyen solament a una persona. De fet, la mateixa Mary Quant ja va manifestar que la minifaldilla, lluny de ser-ne ella l’autora, va sorgir de les noies joves dels Swinging Sixties.

Les dones al llarg de la història sempre han lluït unes faldilles que les cobrien fins a la sola de les sabates. Fou a principis del segle XIX quan aquestes van ascendir i van deixar a la vista els turmells, que es van convertir en símbols eròtics. La causa de deixar-los al descobert va ser que els metges van alertar que uns vestits fins a terra podrien arrossegar cap a dins de les cases el bacteri que

causava la tuberculosi i que estava arrasant amb una part important de la població. A partir d’aquí, va començar un ball d’allargades en la moda femenina, motivades per qüestions ben diverses, i que serà especialment intens a mitjan segle XX.

La minifaldilla va encapçalar el trencament respecte a la roba de l’època anterior i, amb ella, de l’estereotip de feminitat imperant. Si bé la moda del New Look dels 50 limitava la mobilitat de la dona, per tal d’engarjolar-la en entorns domèstics i apartar-la de l'espai de representació, la minifaldilla va suposar un clar qüestionament d’aquesta versió de la feminitat. Per això, aquesta peça d’indumentària va acabar convertida en un símbol de l’alliberació de la dona, emmarada del context de la segona onada feminista en el qual va néixer. A més, va representar el despertar d’una joventut rebel contra el món que els havien llegat els seus progenitors i que, a través de la roba, van visibilitzar el xoc generacional entre pares i fills, que encara avui dia està per resoldre. El fet de mostrar més superfície del cos, especialment de les cames, significava transgredir les normes de decència amb les quals s’havia educat les noies i, a més, reivindicava una nova concepció dels cossos i de la sexualitat. I finalment una peça senzilla i elaborada amb poca tela que la feia més econòmica i assequible per a un públic més ampli, molt d’acord amb les lluites anticapitalistes i contra les desigualtats de classe encapçalades per la joventut.

En definitiva, un disseny rodó que va quallar ben ràpidament entre la població més jove, però que no va convèncer la més madura, ja que suposava fer trontollar l’estructura sobre la qual s’havia construït la societat des d’antuvi. Com bé apuntarà Simon de Beauvoir, “tan bon punt es toca solament un mite, tots els mites estan en perill”, i això és el que el món no estava preparat per a acceptar.

En Calea Victorei me di de bruces con Manuela, su ex mujer. Traje gris verdoso de Ann Taylor, blusa de seda natural con florecitas a tono, rostro estirado como tras un lifting. [Adameșteanu, Gabriela. Fontana di Trevi (Fontana di Trevi, trad. M. Ochoa de Eribe). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788419036957. 432 p. P. 48.].

Cuando su hija se marchó, Aurelian rebuscó en su mon­tón de fotos y diapositivas antiguas, las amplió, las enmar­có Y las colocó en su habitación. No me gustaba la mezcla de blanca y negra y color, pero esto es lo que habían decidido la técnica y la historia: la infancia de Claudia es bicolor fotografiada con una maquina rusa Laika, la adolescencia y la juventud _tienen el brillo y la policromía de las posta­les, bajo el objetivo de unas máquinas digitales: Canon, Mi­nolta, Olympus. Las fotos a color son las que me llamaron la atención al principio: nuestra Claudia en el extremo del puente de las Cadenas de Budapest, Claudia ante el pórtico de la iglesia Santa Maria degli Angeli, Claudia en el vestí­bulo de la Universidad de la Sapienza, con un corte de pelo bob y un jersey Fendi, Claudia en la sala de conferencias del Albergo Verdi, leyendo, en el atril, su trabajo delante del mi­crófono, Claudia en los jardines de la Villa Borghese, «¡Ahí hay una zona de mala muerte, llena de travestis, Letitia!». Muchos italianos llevan una doble vida: en casa, esposa, hijos; a escondidas, amantes o prostitutos vestidos de mujer, los homosexuales no se atreven a mostrarse en Italia como hacen en Francia o en Alemania, me explicó doctamente Sultana. Su rostro se iluminaba cuando me describía Roma. [Adameșteanu, Gabriela. Fontana di Trevi (Fontana di Trevi, trad. M. Ochoa de Eribe). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788419036957. 432 p. P. 55.].

 Y en cada una de las direcciones ha vivido una Letitia distinta: los moños cardados, el corte juvenil, la per­manente afro o el corte bob, las minifaldas o las maxifal­das, los pantalones flojos o ajustados, las gabardinas am­plias o las cazadoras militares, las miradas lánguidas o fe­briles pertenecen a u unas mujeres que no guardan parecido entre sí. [Adameșteanu, Gabriela. Fontana di Trevi (Fontana di Trevi, trad. M. Ochoa de Eribe). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788419036957. 432 p. P. 106.].

Una nit inquieta seguida d'un mati inquiet. A les onze (quan ja fa molta estona que no l'espero i sense cap trucada de l'exterior) la Julia pitja el timbre de la porta. Segur que la meva alegria és evident. També ho ha de ser la meva sorpresa. En primer lloc, va increïblement ben vestida: abric llarg i negre de caixmir, vestit gris de seda, penjolls d'òpal. Porta el cabell recollit en una mena de monyo. Em dóna la mà, suposo que per impedir qualsevol intent de petó. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 144.].

-És un dia bastant vienès -diu la Julia-. M'agrada.

-¿On anem'

-A Harvey Nichols.

-No és cl tipus de lloc que m'agrada.

-A mi tampoc, però és on anem.

-¿Per què?                                           .  .

-L’altre dia el marit d'una amiga meva portava un jersei. Em va encantar i en vull un per a tu. El va comprar aquí.

Al cap de mitja hora som al soterrani, a la_ secció d'home, i no sola­ment mirem jerseis sinó també corbates I camises. Una noia de la botiga ens fa un somriure: una parella que ha sortit a comprar. Sento una alegria momentània i, cot seguit, ansietat.

-Toparem amb algun company del teu marit -dic a la Julia.

-Que no, Michael. Estan tots asseguts al Canary Wharf posant el món al corrent de les fusions farmacèutiques. ¿Què en penses, d'aquest?

-És molt maco.

Sosté un jersei marró vermellós davant meu i fa una cara seriosa. -No, no ho és. No, tu vols una cosa més verda o blava. Els rogencs, els vermells, els roses i tots aquests mai no t'han escaigut.

Treu una cosa de coll alt d'un verd fosc.

-No ho sé -dic jo-. Em recorda la catifa dels camerinos de la Wigmore Hali.

La Julia riu                                                             ,

-És veritat. I tampoc no és gaire d'estiu. Però m'agrada el tacte. Es xenilla. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 192.].

-Pot ser -diu la  Julia, somrient-, però hauràs de vestir més bé si vols que tornem a sortir junts. Tu ets guapo, Michael... ¿Com t'ho fas per vestir tan malament? ¿No tens un vestit decent?

-Jo crec que vesteixo bé -protesto-. I porto els teus botons de puny.

-És aquesta camisa.

-És que no hi eres per assessorar-me. A més a més, no val la pena que em vesteixi bé. Quan celebrem algun acte estant de gira, normal­ment és just abans o després de l'actuació, i ja tenim els nostres fracs ha­bituals.

-Michael -diu la Julia, de cop seriosa-, parla'm dels altres del quartet. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 199-200.].

-¿Que no sabíeu, companys -va afegir girant-se cap a ells-, que aquest visionari, que com jo havíeu pres per una per­sona amb sentit comú i intel·ligència, s'ha encaterinat d'una dona fins al punt de donar-li el que li quedava dels diners que l'oncle André li havia deixat, i que ella, boja com és, gasta de mala manera en cremes perfumades, en guants setinats de Ve­nècia, en farbalans ben prisadets i en altres foteses inútils? El que us sorprendrà molt més és que aquesta astuta esboja­rrada, que ell manté secretament amb les resquícies dels seus béns i que ens arrabassa el nostre dissortat amic ... és la Fada de les Engrunes! [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 74.]. 

Em vaig afaitar i em vaig posar la roba més clàssica que tenia a l'armari: una camisa de ratlles taronges i una jaqueta de tweed Calvin Klein, una corbata de punt Armani (regal d'aniversari d'una antiga nòvia), uns texans gastats i unes flamants vambes Yamaha. Segura­ment ell no ho consideraria elegant. Però jo no havia anat a sopar mai amb una estrella de cine. Què se suposava que m'havia de posar?

Al cap de vint minuts justos va sonar el timbre. Era el xofer d'en Gotanda, que em va informar educadament que en Gotanda m'es­perava a baix. En un Mercedes gris metal·litzat de la mida i la forma d'una llanxa motora. Els vidres també eren platejats, de manera que no es veia a dintre. El xofer va obrir la porta amb un cop de canell àgil i professional i vaig entrar-hi. I a dins hi havia en Gotanda.

-Ostres, quant de temps, eh? --em va mostrar el seu somriure.

No em va donar la mà, i suposo que me'n vaig alegrar. -Sí, i tant, oi? -vaig dir.

Duia una caçadora blau marí sobre un jersei amb coll de pic i uns pantalons de pana de color crema. Unes vambes Asics velles. Impeca­ble. Roba perfectament normal, però de la manera que la duia queda­va perfecta. Em va repassar la indumentària de dalt a baix i va dir:

-Très chic.

-Gràcies -vaig dir,

-Com una estrella de cine. -Gens d'ironia, només una mica de broma. Vam riure tots dos. Això ens va relaxar.

Llavors vaig fer una ullada a l'interior del cotxe. [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 135.).

El senyor Albee és baixet, té els cabells blancs i el bigo­ti murri. Va amb una camisa cara i uns pantalons de pin­ces, duria un impecable uniforme de milionari si no fos per unes Reebok blanques que canten com una folclòrica. Però ell avança caminant distingit, com si en lloc d'unes vambes de raper portés unes Church's. Llavors s'arrepenja damunt una escultura de bronze, la Venus de Willendorf fent contorsionisme. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 47.).

De tant en tant, el jutge Samos es referia a Afonso Sulfe com un dels homes amb més talent del país. Una llàstima que es reclogués tant en el seu cau. Es veia que gaudia de les seves expedicions etimo­lògiques. Expliqui'ns, Sulfe, l'origen de la paraula jaqueta. Oferia, aleshores, la saviesa de l'amic com una atracció entre el cercle de la Cripta. Afonso Sulfe s'enrojolava primer, però en acabat es deixava anar als minuts de glòria.

Podríem dir que la paraula jaqueta ve del camí de Santiago. A França, Saint-Jacques. Vet aquí l'ou de la paraula. Jacques. N'hi havia tants, de camperols, que es deien així, que es va convertir en genèric de paisà i també va denominar el vestit que duien. Doncs bé... [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 281.].

Quan li va ensenyar Alfar tenia els exemplars embolicats amb cinta de color negre animal. L'artista i sastre tenia una increïble precisió per als colors. Aquesta jaqueta de color de cua de guineu. Aquest gavany de color de pa de mill de Car­ra!. Aquesta cara que tens de nit en blanc. I aquesta cinta va dir que era de color negre animal. Cada cop que li venia al cap el nom de Huici, veia els dits que deslligaven la cinta. A més a més de permetre-li de guanyar-se la vida, la sastreria era per a Huici un mitjà pràctic d'inter­venir en la ciutat. La gent era la més activa creadora de paisatge. Té la condició d'arbre ambulant, de peça arquitectònica en mutació. Un home o una dona representaven, en si, una nació nòmada. En cami­nar, escrivien, dibuixaven, pintaven en la ciutat.

Cada poc temps passava alguna cosa en aquesta composició. De sobte, la idea de cultura nòmada deixava de tenir un sentit figurat. Moltes persones, amb el signe del nòmada ben visible, el de les ma­letes, confluïen en el port i desapareixien fora del paisatge. Aquesta era una pregunta de Huici: ¿Quan deixarem d'exportar tristesa?

Tot i que l'acusaven d'esnob, ell solia parlar d'una elegància po­pular. L'elegància estava en la qualitat de la persona, en el seu estil, i no necessàriament en el cost de la peça. La Corunya era una ciutat de cosidores. Els vaixells que exportaven tristesa, duien també novetats. Aquestes cosidores feien fotos amb la imaginació, copiaven o arre­glaven dissenys que veien en les passarel·les de primera dels trans­atlàntics. Feien alta costura, amb teixits humils. Huici recorria encisat els mercats populars i les festes. Admirava les cosidores. Una vegada en va veure passar un grup pel Cantón, cadascuna amb la seva Singer portàtil al cap. Hi havia molta gent en el passeig més concorregut de la ciutat, però per un moment va semblar que es feia un passadís per­què hi passessin les dones de les màquines de cosir. Va fer molts es­bossos amb aquesta imatge de la que parlava en un to de divertit epi­sodi bíblic. Aquest obrir pas de les cosidores!

Lliga a la cinta de color negre pur, negre animal. Adéu, Huici.

Mira a Sílvia, la cosidora. Tenim la bellesa del rostre. Ara s'ha de fer una sessió on surti fora tota la bellesa. Allò que existeix però està amagat.

Aquest retrat és una meravella, Sílvia. Ara hem de fer una sessió completa. De cos sencer. ¿Que et sembla? [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 364.]. 

En Russell porta el vestit gris nou, el que li vaig comprar perquè els seus dos uniformes de gala els hi van demanar per al museu del comtat. Ara pengen d'un maniquí en una vitrina on també hi ha una llista de les medalles d'en Russell i una fotografia. La foto el mostra tal com era quan va venir d'Alemanya, abans de Corea, quan les seves cicatrius eren més atractives que no pas ara. La Mary s'ha recollit els cabells sal-i-pebre en una trossa a la francesa, i porta un vestit blau­marí elèctric. El conjunt és de tafetà brillant, cordat a l'espatlla amb fermalls imitació diamant. No és gens de l'estil ni del color de la Mary, el vestit, amb aquest cosset ajustat i aquesta enorme faldilla plegada. És la mena d'equivocació que les botigues de dones venen a les rebaixes de fi de temporada, i és molt probable que la Mary l'hagi comprada allí. Per la meva banda, sempre m'han aconsellat, amb l'alçada i els ossos que tinc, dur vestits senzills i tanmateix fets a mida. M'he posat una brusa rosa amb volants i un vestit jaqueta marró amb una faldilla prisada de llana molt lleugera. Deixant a part la Mary, em sembla que estem presentables. Ara s'ajup i es neteja les puntes de les sabates amb un tros de paper de diari, i després li xiuxiueja alguna cosa a la guantera. No li agrada com condueix en Russell, però l'he convençuda que el deixi fer, no sé ben bé per què, si no és que em preocupen les apariències i és costum que sigui l'home qui agafi el volant. Em continua sabent greu que hàgim d'anar amb la furgoneta. No vull pas cridar l'atenció en un lloc elegant. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 127.].

VESTITS

SOVINT, quan veig vestits amb molts de plecs, farbalans i guarnitures, que escauen d’allò més bé a un cos formós, penso que no po­dran conservar-se gaire temps així, que se'ls faran arrugues inallisa­bles, que s'empolsaran de tal manera, sobretot en l'enribetat, que ja tant hi farà que se'ls raspalli com no, i que ningú no voldrà tenir un aspecte ton penós i ridícul com per a posar-se cada dia de matí el mateix costos vestit i no treure-se'l fins al vespre.

Tanmateix, veig noies que bé prou són maques i que tenen la corn tibant i la pell fresca i la cabellera sedosa i fina, les quals apa­reixen quotidianament amb aquesta disfressa i posen sempre la ma­teixa caro sobre les mateixes mans en el reflex de llur mirall.

Només de vegades, al vespre, quan tornen tard d'una festa, els sembla aquest vestit, després d'haver-se mirat al mirall, gastat, em­botit, empolsat, vist de sobres per tothom i pràcticament importable. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 20.].

Després hi havia un passadís amb dues finestres il·luminades a la dreta, i finalment un tercer local sense porta: a cada sala hi havia un presoner que repartia roba. Jo -com tota la resta-vaig rebre una camisa de ratlles blanques sense coll ni botons que devia haver estat blava, de l'època del meu avi, uns mitjons de la mateixa època amb xaps als turmells, dues autèntiques baldragues amb cordills per ajustar-les als turmells i un vestit de tela visiblement usat, còpia exacta del dels presoners, de ratlles blanques i blaves-de fet, m'ho mirés com m'ho mirés, aquelles vestimentes eren veritables uniformes de presoner. Tot seguit, al tercer local, jo mateix vaig poder triar, entre una pila de sabates estranyes amb la sola de fusta, folrades amb tela i que en comptes de cordons tenien tres botons al costat, les que em va semblar que més o menys se m'adaptaven als peus. I no havíem d'oblidar els dos draps grisos, que creia que servien de mocador, o això em va semblar, i després un altre complement inevitable: la gorra tova, rodona, gastada, i de ratlles, dels presoners. Vaig dubtar una mica, però no em podia entretenir mentre de tot arreu les veus m'obligaven a afanyar-me i al meu voltant la gent es vestia amb una pressa febril, si no em volia quedar enrere, és clar. Els pantalons -que m'anaven balders, i als quals mancava el cinturó o alguna cosa per sostenir-los-me'ls vaig haver de lligar a corre-cuita fent-hi un nus, mentre que les sabates mostraven una característica que no havia descobert fins aleshores: la sola no es doblegava. Mentrestant, em vaig posar la gorra al cap per tal que les mans em quedessin lliures. ...

(98)

...triangle groc i una tira llarga d'estofa, totes dues de la mateixa tela. Al mig del triangle, per assenyalar que al capdavall ets hongarès, hi ha impresa una gran lletra U, i sobre la tira d'estofa hi ha estampat un número, en la meva, per exemple, hi ha el 64.921. És recomanable me'n vaig assabentar-aprendre a pronunciar-lo en alemany clar i comprensible al més aviat possible, així: “Vier-und-sechzig, neun, ein-und-zwanzig”, perquè en endavant ha de ser la resposta cada vegada que algú pregunti qui ets. Allà, però, no escriuen el número a la pell i si això t'amoïna i, per exemple, a l'hora de la dutxa hi fas alguna referència, un presoner antic protestarà amb les mans i els ulls alçats cap al sostre: “Aber Mensch, um Gotteswillen! Wir sind doch hier nicht in Auschwitz!”, dirà. Sigui com sigui, al vespre, tant el número com el triangle han d'estar cosits a la roba, això, és clar, amb l'ajut dels que tenen l'exclusiva del fil i l'agulla: els sastres; si no et vingués de gust estar tot el dia fent cua, sempre pots temptar-los amb una part de la teva ració de pa, o bé de margarina, però sense aquest incentiu també ho fan perquè, al capdavall, és la seva obligació -com deien. A Buchenwald fa més fresca que a Auschwitz, els dies són grisos, i sovint plovisqueja. En canvi a Buchenwald, al matí et sorprenen amb un brou calent...

(21)

Allà vaig aprendre que la ració normal era un terç de pa, i alguns dies fins i tot podia ser la meitat-no com a Auschwitz, on normalment era un quart de pa, o a vegades una cinquena part-, que la sopa del migdia era espessa i a dins hi havia filaments vermells de carn, o si estaves

21

Tinc ben clavada a la ment la cerimònia d'obertura del curs -jo també hi vaig anar amb el vestit blau fosc hongarès amb moratilla, anomenat Bocskai. I també recordo les paraules del director -un home respectable, tot i que, ben mirat, ell també tenia aspecte de comandant, amb les seves ulleres severes i els seus bonics bigotis blancs.

(112)

La mateixa pell que ara penjava com una pelleringa, s'havia tornat groga i eixuta, s'havia cobert de tota mena de carboncles, anelles marrons, clivelles, badadures, grans i fúrfurs que, sobretot entre els dits, produïen una picor empipadora. «Sarna», va assegurar en Bandi Citrom amb un cop de cap d'entès, quan li vaig ensenyar. Em vaig quedar astorat de la velocitat, el ritme desenfrenat amb què dia rere dia la pell, l'elasticitat i la carn minvaven, es descomponien, es fonien i desapareixien dels meus ossos. Cada dia em sorprenia alguna cosa nova, algun defecte nou i repugnant en aquell objecte cada vegada més estrany i més estranger que tanmateix havia estat un bon amic: el meu cos. No podia mirar-lo sense tenir un sentiment de desavinença, una esgarrifança d'horror; per aquest motiu, al cap d'un temps vaig deixar de desvestir-me i de rentar-me, per- què em resultava un esforç massa llarg i incòmode, i pel fred que feia, i bé, és clar, també per les sabates.

Les sabates, almenys a mi, em provocaven molts disgustos. En general, no estava satisfet amb la indumentària que m'havien assignat al camp de concentració: era poc funcional, i tenia molts defectes que eren una font de molèsties. Puc assegurar que no em donava resultat, gens ni mica. Per exemple, a l'època dels plugims grisos -que durant el canvi d'estació eren permanents -el vestit de tela es tornava rígid com una mena de tub d'estufa, i la nostra pell de gallina mirava d'evitar com fos el contacte amb l'aigua, inútilment, és clar. Fins i tot el capot de presoner -era innegable que ens l'havien distribuït correctament va tornar-se una nosa, una altra humida. Al meu parer tampoc no era una solució satisfactòria embolicar-se amb el paper aspre dels sacs de ciment que en Bandi Citrom havia pispat imitant els altres, i que duia sota la roba, desafiant tots els riscos, perquè aquesta mena de delictes de seguida es descobrien: un cop de bastó a l'esquena, un altre al pit, i el cruixient delatava el culpable. I si no cruixia, em pregunta -va quin sentit tenia aquella nova tortura, aquell nou emplastre moll del qual només es podia alliberar d'amagat.

Però, com he dit, el més horrible eren les sabates de fusta. En realitat, tot plegat va començar amb el fang. A més a més, he de confessar que la idea que en tenia fins aleshores era del tot insuficient. A casa també havia vist el fang, fins i tot l'havia trepitjat, naturalment, però no sabia que un dia pogués convertir-se en el nostre principal maldecap, en l'escenari de la nostra vida. No sabia què suposava enfonsar-s'hi fins al tou de la cama, arreplegar totes les forces per només alliberar-ne una cama d'una estrebada seca i espetegant, i tot plegat per tornar-s'hi a submergir vint o trenta centímetres més endavant: no hi estava preparat, i hi hauria estat en va. Amb el temps passava que els talons de les sabates es trencaven. Aleshores caminàvem així, amb una sola gruixuda que en un punt determinat del darrere s'aprimava de sobte i prenia la forma d'una góndola, i nosaltres ens balancejàvem sobre la sola arrodonida, com un saltamartí. A més a més, en el punt on el taló s'havia desprès, entre el retaló i la sola ben prima, s'obria una escletxa que cada dia s'eixamplava més i més, i a cada passa hi deixava penetrar el fang fred juntament amb pedretes i tota mena de detritus punxeguts. Al mateix temps, l'escorça de les sabates de fusta ja feia dies que m'encetava la pell del turmell i les innombrables ferides de més avall, a les zones més toves del peu. Les ferides-per la seva natura-supuraven i el líquid era enganxós. Per això al cap d'un temps ja no ens vam poder alliberar de les sabates: no ens les podíem descalçar, estaven encolades, com una nova part del cos, com un veritable apèndix de la cama. Les portava de dia i de nit i no perdia temps a l'hora de llevar-me. I és clar, també les duia calçades quan tres o quatre cops durant la nit m'havia d'aixecar del jaç, vull dir saltar-ne. A la nit encara rai: amb dificultats, ensopegant i relliscant pel fang de fora, s'arribava a la meta amb l'ajut de la claror dels focus. ¿Però què havíem de fer de dia, a l'hora que la diarrea ens premia el ventre just quan estàvem en un destacament, la qual cosa era inevitable? En aquestes ocasions, la gent arreplegava tot el coratge, es llevava la gorra i demanava permís al guàrdia: “Gehorsamst, zum Abort”, si s'esqueia, és clar, que hi hagués una barraqueta als voltants, concretament una barraqueta que poguéssim utilitzar els presoners. Però imaginem que n'hi hagués una, que el nostre guàrdia fos benèvol i ens donés permís una vegada i encara una altra vegada: ¿qui seria prou temerari -permeteu-me la pregunta, prou decidit a enfrontar-se al que calgués, de posar a prova la paciència del guàrdia per tercera vegada? Aleshores només ens quedava la lluita silenciosa amb les dents serrades i el ventre buit que no parava de tremolar, fins que la prova es decidia i el guanyador era el nostre cos o la nostra voluntat.

I a la fi sempre queden les estomacades: esperades o  «Demano permís per anar al lavabo.”

(164-166)

L'endemà, més o menys entre l'hora del cafè i de la sopa, va aparèixer un home del món exterior; de seguida vaig constatar que es tractava d'un dignatari d'alt rang. Portava un barret de feltre, una bata blanca immaculada, uns pantalons amb el camal esmolat com una fulla d'afaitar i unes sabates baixes enllustrades i lluents: tenia una cara rude, amb uns trets exageradament masculins, com si haguessin estat esculpits amb un cisell, i la seva pell morada i espellifada em va espantar perquè gairebé se li podia veure la carn viva. Era alt i cepat, amb els cabells negres que es barrejaven amb els grisos de les temples. Com que duia les mans a l'esquena, no vaig poder desxifrar la lletra del braçal, però, això sí, duia un triangle vermell: senyal sinistre i inequívoc que era alemany de sang pura.

(194)

Els residents de Buchenwald eren força eixerits: tenien la cara plena, els moviments i la manera de caminar eren àgils, n'hi havia molts que tenien permís per dur cabells, i el vestit de ratlles de presoner només el portaven de dia, durant la feina. Com ara en Pietka, que, al vespre, un cop havia repartit les nostres racions de pa (normalment d'un terç o d'un quart, a vegades amb l'habitual Zulage i a vegades sense), es preparava per sortir de visita, es posava una camisa o un jersei i encara que mirava de dissimular davant els malalts, se li veia a la cara i en els gestos que hi trobava un cert plaer triava un vestit beix de ratlles gairebé invisibles, a la moda, l'únic defecte del qual era que al mig de l'esquena tenia un estrip que via estat tapat amb un pedaç quadrat de teixit de presoner i que a cada costat dels pantalons hi havia un llarga pinzellada indeleble de pintura vermella a l'oli, a banda del triangle roig amb el número de presoner al pit i a la cama esquerra.

(210)

[Imre Kertész 1929-2016. Sense destí (Sortalanság, trad. E. Castelló). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2003, època 1975. 260 p.].

En tota la plaça només hi havia una persona. Era una vella que malvivia pels racons, carregava una bossa de su­permercat i anava vestida amb tot de parracs, costava dife­renciar què era una peça de roba i què era afegit. Del cos li penjava alguna cosa semblant a un davantal, un munt de cosits i recosits de llana i plàstics als peus, com unes impro­visades polaines i, als braços i a l'esquena, un capot fet amb una gran bossa d'escombraries esparracada que es subjec­tava al cap per un dels cantons, un impermeable tètric. Xer­rava sola, mentre, de tant en tant, treia una ampolla de sota els parracs. Anava beguda. Cridava, cantava alguna can­çó totalment inintel·ligible, s'aturava i movia el braç com si estigués dirigint una orquestra. De vegades, relliscava, i aleshores reia, un riure esquerdat que acabava amb una tos de gos terrible que l'ofegava. Aleshores, la vella buscava el terra i es posava de quatre grapes, fins que recuperava l'alè.

(...)

La vella cantava i de tant en tant reia sola, reia tant que s'ennuegava. Aleshores tornava a estossegar i a estossegar fins que gairebé semblava que es quedava sense respira­ció, fins que tornava a riure. Només se li veia la cara. S'ha­via assegut damunt de la bossa d'escombraries, que li cobria gairebé tota l'esquena i que li feia una caputxa dalt del cap. Reia, reia i reia, i quan li faltava l'aire es tornava a ennuegar. Aleshores tornava a xerrar a poc a poc i bevia una mica més, i es girava cap a l'espectre i li oferia vodka. Jo ja no el podia veure, la neu queia flonja però tan abundant que costava de distingir on era, potser només el veia ella. De tant en tant, la vella s'espolsava la neu, les volves que semblaven voler cobrir-la. De fet, en un tres i no res, la neu nova va amagar fins i tot les petjades i el rastre que arribava fins als graons i va deixar a la plaça un mantell verge, tothom se n'havia anat cap a casa i en tota la plaça només quedava ella. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 58-59.].

Bombín

Con sus ropas de burgués, el bombín en la cabeza, en el vacío de la habitación desnuda, Benito Mussolini esboza una posición de sable, el puño en tercera, con la hoja en línea. La violencia está cada vez más al orden del día. (152)

Redingote

A las diez y cinco llega el diputado Vittorio Emanuele Orlando, el presidente de la victoria sobre los austriacos, y va a sentarse al cuarto sector tras estrecharle la mano a Giolitti. Poco después entra el diputado Bissolati con redingote. El expresidente de la cámara cruza el hemiciclo con un paso algo inseguro y se dirige al banco de las Comisiones, inmediatamente aclamado por parlamentarios más ancianos de Montecitorio. Los sectores de la izquierda ya están abarrotados, los de la derecha tardan más en llenarse, en la tribuna del cuerpo diplomático destacan la duquesa di Laurenzana, la marquesa Salvago Raggi, el ministro de Rumanía, el embajador de España, el de Polonia, el de Bélgica y muchos otros. (274-275)

Esmoquin

Benito Mussolini Milán, 25 de febrero de 1922

En los primeros meses del año, el diputado Mussolini se dedica más de lo acostumbrado a la vida social y mundana. Acu de a menudo a la Scala y al teatro Manzoni, dándose aires de espectador à la page -para escándalo del público habitual, horrorizado por su esmoquin combinado con zapatos color amarillo canario, hace de testigo en las bodas de algunos camaradas y hasta puede vérsele en el hipódromo de San Siro con los anteojos y el traje oscuro de rigor y sus inevitables polainas blancas, que desde su regreso de Francia han pasado a formar parte permanente de su guardarropa. (453)

Antonio Scurati. M El hijo del siglo. (M. Il figlio del secolo. Trad. C. Gumpert) Ed. Alfaguara, Barcelona 1ª ed. 2021. ISBN: 9788420437941. 824 p.

Aquí, en el Y.M.C.A., lo tengo escondido debajo de mi catre, está oculto en uno de los viejos calcetines amarillos de esquiar de Kate McCloud, el cual a su vez está guardado en el único equipaje que tengo, un bolso de viaje de Air France (cuando me escapé de Southampton, me largué pitando, y dudo que vuelva a ver las maletas Vuitton, las camisas Battistoni, los trajes Lanvin, los zapatos Peal, aunque no me importa, ya que sólo verlos haría que me ahogase en mi propio vómito). (55-56)

»A diferencia de cualquier otra mujer del salón, llevaba

puesto un sombrero. Era un sombrero negro elegantísimo de ala blanda, grande, y con la forma de un Borsalino de hom bre. En el cuello llevaba un pañuelo de seda gris con un nudo muy flojo. El sombrero, el pañuelo, todo eso era el drama, el resto era el más sencillo, pero mejor cortado, de los trajes de chaqueta cuadrados de Balenciaga en bombasí negro. (93-94)

Truman Capote. Plegarias atendidads (Answered Prayers, trad. A. L. Hernández). Ed. Anagrama, Barcelona, 1987. ISBN: 8433931156. 174 p. 

Por entonces ya habían llegado muchos invitados, y la fiesta estaba en pleno apogeo. En el gran salón, con el gran piano de cola y la gran araña de luces, docenas de invitados se arremolinaban con sus mejores galas veraniegas, las mujeres se agitaban y se adulaban y se repasaban de arriba abajo, y los hombres abordaban cualquier tema donde pudiera brillar su vanidad. Ingleses e indios, bengalíes y no bengalíes, jóvenes, ancianos y hombres de mediana edad, rielar de saris y brillos de collares, rígidos dhotis de Shantipuri recorridos de una fina línea de oro y con una raya impecable, kurtas de pura seda color hueso con botones dorados, saris de muselina con un ribeteado rojo, saris de Dhakai de fondo blanco y estampado geométrico, o (más elegantes aún) de fondo gris y motivos blancos, esmoquins blancos con pantalones negros y corbatas de lazo negras y zapatos de charol Derby u Oxford (en cada uno el destello de las luces de la araña al reflejarse), vestidos largos y floreados de fino popelín y organdíes de fondo blanco con lunares, e incluso uno o dos vestidos, de la más ligera y veraniega de las sedas, que dejaban los hombros al descubierto: refulgían las ropas y la gente que las vestía. 

Arun, que consideraba que hacía demasiado calor para ponerse chaqueta, llevaba una elegante faja -un fondo castaño sobre el cual se tejían unas formas tornasoladas, y una corbata de lazo a juego. Hablaba bastante gravemente con Jock Mackay, un jovial solterón de unos cuarenta y pocos años que era uno de los directivos de la agencia comercial McKibbin & Ross. 

Meenakshi iba vestida con un llamativo sari naranja de muselina francesa y un choli azul eléctrico que dejaba la espalda al aire, ceñido en el cuello y la cintura con estrechas franjas de tela. Exhibía su magnífico diafragma, y alrededor de su largo y perfumado cuello se veía una gargantilla azul y naranja de esmalte de Jaipur, con brazaletes a juego, y su ya considerable altura quedaba acentuada por unos tacones de aguja y el moño que se elevaba sobre su cabeza; unos largos pendientes se balanceaban graciosamente bajo su barbilla; la tika naranja de su frente era tan enorme como sus ojos, y lo más deslumbrante y decorativo de todo era su devastadora sonrisa. (396) 

La cena tuvo lugar en el restaurante de la estación, y consistió en un excelente ágape de cinco platos. Lata vestía un sari verde claro, adornado con unas cuantas flores blancas y un ribeteado también blanco. Le remarcaban las orejas las mismas perlas que la vez anterior; no poseía muchas más joyas, y puesto que su madre no le había advertido que iba a exhibirla, no se había molestado en pedirle nada prestado a Meenakshi. El señor Kakkar cogió una flores de champa que había en un jarrón y se las puso a Lata en el pelo. Era una noche calurosa, y con aquellos colores verde y blanco, Lata tenía un aspecto lozano y lleno de vida. 

Haresh llevaba un traje de lino irlandés color hueso y una corbata color crema con lunares. A Lata le disgustaba su manera de vestir, cara y en exceso ostentosa, y se preguntaba qué le habría parecido a Arun. En Calcuta se vestía con más discreción. Y en cuanto a la camisa de seda, bueno, pues también estaba ahí, Haresh, incluso, sacaba a colación el tema de sus camisas: estaban hechas de la mejor seda, la única que le gustaba; no esa seda de popelín que tanto se llevaba, sino aquella que llevaba la marca de fábrica, consistente en dos caballos, bordada en el extremo inferior del faldón. Por suerte, los zapatos blancos y marrones de Haresh estaba escondidos bajo la mesa. (581-582)

Ningún poeta trabajó con más ahínco ni inspiración para elaborar poema que Haresh en sus zapatos durante los tres días siguientes. Le proporcionaron los materiales y le dijeron dónde estaban las distintas máquinas, y él se puso a trabajar entre el calor y el estrépito de la fábrica. 

Haresh examinó y seleccionó primorosas piezas de piel para el forro y la empella, las midió para obtener el grosor deseado, las cortó, las chifló pegó y dobló los componentes, marcó el forro para darle el tamaño forma adecuadas, encajó los componentes de la empella y el forro cosió con mucho cuidado. 

Insertó y dio forma al contrafuerte y a la puntera en la empella, y a continuación pegó la plantilla. 

Más tarde montó la empella en la horma de madera, y la aplicó a la plantilla para dar forma a la puntera, el talón y los laterales, y comprobó con satisfacción que la empella se había adaptado completamente horma sin una arruga, encajando como un guante. 

Cosió la vira en todo el contorno. Cortó el material sobrante y llenó el hueco de la parte inferior con una mezcla de corcho y adhesivo. 

Apenas comió. De regreso a Calcuta, cada noche soñaba con el par de zapatos acabados y en cómo cambiarían su vida. 

Cortó la piel de la suela y le dio el grosor adecuado. La alisó, la cosió y la unió con el tacón. A continuación retajó el tacón y la suela. Hizo una pausa de unos minutos antes de comenzar esa difícil y delicada operación; retajar era como cortar el pelo: un error sería crítico e imposible de enmendar. Un par de zapatos tenían que ser completamente idénticos, absolutamente proporcionados entre sí. Posteriormente también hizo una pausa de unos minutos. Sabía por experiencia que tras realizar correcta mente una labor difícil era propenso a esa especie de alivio y exceso de seguridad en sí mismo que pueden dar al traste con la operación más simple. 

Tras retajar, restregó el tacón hasta dejarlo liso, e hizo una incisión en la vira para que tuviera buen aspecto. Cuando acabó, se permitió decirse que las cosas iban bien. Tiñó los bordes, les puso cera caliente y los planchó para que fueran impermeables. 

El señor Novak, frío zorro, apareció en una de las fases de fabricación para ver como progresaba. Asintió con la cabeza al ver a Haresh, pero no le saludó; Haresh asintió y tampoco le saludó, y el señor Novak se marchó sin haber dicho palabra. 

Los zapatos estaban prácticamente acabados, a excepción de las suelas, que, donde estaban cosidas, parecían un poco bastas. De manera que Haresh las pulió hasta dejarlas lisas, les puso cera y las abrillantó. Y final mente insertó los bordes inferiores en una rueda giratoria caliente que ocultaba las feas puntadas bajo un bonito y decorativo dibujo. 

Esto, pensó Haresh, me enseña una lección. Si la James Hawley no hubiera retirado su oferta todavía estaría en la misma ciudad. Ahora quizá obtenga un empleo en Calcuta. Y en términos de calidad, el calzado Praha es el mejor de la India. 

Como era de rigor, lo siguiente que hizo fue estampar en la suela el nombre de Praha. Quitó la horma de madera. Afianzó el tacón (que hasta entonces sólo estaba asegurado provisionalmente) con clavos. Con pan de oro estampó en la plantilla el nombre de Praha y la pegó con engrudo en el interior del zapato. ¡Ya estaba hecho!

Ya estaba a mitad de camino de la oficina de Havel cuando dio media vuelta y regresó, negando con la cabeza y sonriéndose. 

-¿Qué pasa ahora? -dijo el hombre que le habían asignado para que le supervisara mientras trabajaba. 

El director general, el jefe de la Sección de Calzados de Piel y el jefe de personal se reunieron para contemplar el par de zapatos de Haresh, para retorcerlos y contemplarlos desde todos los ángulos, para darles golpecitos y escrutarlos. 

Hablaban en checo. 

-Bueno -dijo Kurilla-, son mejores que los que tú y yo podríamos hacer. (914-915)

A su alrededor, aproximándose al Idgah desde distintas direcciones, se veían hombres, mujeres y niños, todos con atuendo festivo: ropas nuevas o, para aquellos que no podían permitírselas, ropas inmaculadamente limpias y recién planchadas. Convergían en la escuela procedentes de todas las aldeas vecinas, no sólo de Debaria y Sagal. Los hombres, en su mayoría, llevaban kurta y calzones; pero algunos vestían lungis, y otros se permitían kurtas de colores, aunque en tonos bastante sobrios. Maan observó que los tocados variaban desde gorros blancos, ajustados y con filigranas, a otros negros y de tela brillante. Las mujeres y los niños llevaban ropas de vivos colores: rojo, verde, amarillo, rosa, marrón, azul, añil, púrpura. Incluso bajo los burqas negros o azul oscuro que vestían casi todas las mujeres, Maan podía ver el dobladillo de sus saris o salwaars de colores, y las atractivas ajorcas y chappals en sus pies decorados con henna de color rojo brillante y salpicados por el ineludible barro del monzón. (1003)

Los hombres de la familia permanecían de pie junto a la verja para hacer de anfitriones. Varun iba vestido con una kurta y unos calzones muy elegantes, almidonados y blancos, y adornados con chikan. Pran lucía la sherwani blanca de zapa que había llevado en su propia boda... a pesar de que entonces era invierno.

El hermano de la señora Rupa Mehra había venido de Madrás, como siempre, pero había llegado tarde a la ceremonia de los brazaletes, de la que debía encargarse. Le saludó mucha gente, pero él no conocía a casi nadie, y sólo unas pocas caras le resultaron familiares, quizá de la boda de Savita. Saludo cumplidamente a todo el mundo mientras entraban en el jardín. El doctor Kishen Chand Seth, por otro lado, acalorado en la camisa de fuerza de un achkan negro demasiado estrecho, no tardó en impacientarse con ese interminable ceremonial de recepción y saludo, le pegó un par de gritos a su hijo, a quien no había visto en más de un año, se aflojó un par de botones y se fue a supervisar algo. Se había negado a ocupar el lugar de su difunto yerno durante las ceremonias, con la excusa de que permanecer inmóvil y escuchando a los sacerdotes sería fatal para su circulación y para sus nervios. 

La señora Rupa Mehra llevaba un sari de muselina beige con unos primorosos bordados color oro, un regalo de su nuera que le había hecho olvidar completamente el incidente de la caja lacada. Sabía que él no hubiera deseado que pareciera una viuda el día de la boda de su hija menor. 

(1328-1329)

Vikram Seth. Un buen partido (A Suitable Boy, trad. D. Alou). Ed. Anagrama, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 9788433906762. 1350 p.

NOCKOUT

L’any de les sabatilles

Ara. 08/11/2020 MÒNICA PLANAS

L’any de les sabatilles

A les revistes de moda més selectes d’arreu del món hi ha una nova pandèmia: reportatges sobre les millors sabatilles d’estar per casa. L’obligat confinament global ha modificat les prioritats de l’estilisme i els editors de moda han optat per estimular l’elegància domèstica. The New York Magazine ha fet un rànquing de les millors sabatilles que es poden trobar a Amazon, tant per a home com per a dona. En aquest cas, el model més car són unes de pell falsa de visó rosa per 23 dòlars. La selecció és més que decebedora, perquè sembla un reportatge fotogràfic de l’armari sabater de l’àvia de  Cuéntame. La revista masculina GQ ha fet una selecció de gustos virils, amb models que van des dels 15 dòlars fins als 500. Inclouen les Adidas Adillette, les famoses xancles de plàstic de ratlles blaves i blanques que ara es porten amb mitjons gruixuts d’esport. Tot torna. La revista de l’Oprah Winfrey és la més directa en el titular a l’hora de temptar-te: “No necessites la padrina per trobar les sabatilles perfectes”. Són totes tan lletges que segur que l’Oprah no se’n posaria mai cap de les que ha triat la seva revista. Cosmopolitan és la revista que més ha intentat marcar les diferències pel que fa a moda casolana femenina. Ha buscat uns models amb molta ploma, molta borla peluda i la carona d’algun conillet somrient a la punta dels dits perquè quan les deixis al costat del llit serveixin de mascota obedient. Marie Claire no s’hi ha esforçat gaire, amb una selecció a l’abast de qualsevol mercat dels dijous. Tornant al calçat domèstic per a mascles alfa, la revista Men’s Health ha aconseguit fer una tria de sabatilles de pelfa que servirien per disfressar el típic psicòpata que camina de nit amb una serra elèctrica. També ha triat alguns mocassins sense taló de pell de fava de cotxer només aptes per a un multimilionari llefiscós. Hi han inclòs també alguns peücs de llana capaços d’anul·lar la libido de la parella durant tot el confinament. Qui s’emporta el premi a l’originalitat és l’edició francesa de Vogue, amb un reportatge de les millors sabatilles per a home “ pour rester chic à la maison ”. Les pàgines les encapçala un model amb cara de ressaca que et mira fixament mentre es recolza a la pica d’un lavabo, porta la camisa descordada, la bragueta dels pantalons oberta deixant entreveure uns calçotets blancs i una llarga parca marinera amb botons daurats. En l’últim que et fixes és en les sabatilles de vellut blau marí que té al costat dels peus nus. El primer model de l’aparador de Vogue són unes sabatilles Gucci de pell marró i sivella daurada, sense taló, amb un munt de pèl de xai que sobresurt de la sola. Només costen 850 euros. També hi han inclòs un model de Balenciaga de 550 euros de pell negra molt suau amb les inicials de la marca gravades. El premi a l’originalitat se l’emporta la marca Vetements: unes sabatilles que són dos ossets de peluix on les carones peludetes del parell d’animalons et miren des de terra. Només costen 1.590 euros. Pel preu diries que han sacrificat dos cadells d’ós grizzly i els han buidat perquè hi posis els peus a dins. Bottega Veneta fa la seva aportació amb unes babutxes de 590 euros que si les trobessis en un mercat de Marràqueix regatejaries el preu per no pagar-ne més de 30 dírhams. Amb aquests preus, per amortitzar-les caldria fer com Derek Fan, també conegut com The Slipper Man, l’home que el 2007 va entrar a formar part del Llibre Guinness dels Rècords per haver portat les sabatilles vint-i-tres anys seguits sense treure-se-les mai. Esperem que aquest confinament no ens obligui a disputar-li el títol. 

Però el cas és que, al cap d'una estona, va notar que estava fent una bona imitació d'un home que es prepara per sortir. Retirava la taula els plats de l'esmorzar, llençava el diari damunt del sofà, entrava al bany, es dutxava, s'afaitava, entrava al dormitori embolicat amb dues tovalloles, obria l'armari i agafava la roba per aquell dia. Va veure que es decidia per americana i corbata. No havia posat corbata des de l'enterrament de la dona i el fill, i no recordava ni si encara en conservava cap. Però allà la va trobar, penjada enmig d'aquell femer d'armari. Va descartar, en canvi, una camisa blanca per excessivament formal, i es va decidir per una cosa de quadros grisos i vermells que combinaria amb la corrbata grisa. S'ho va posar com en un estat de trànsit.

Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 21.

Peter Stillman era tot blancor, Camisa blanca, amb el coll obert; pantalons blancs, sabates blanques, mitjons blancs. Contra la pal·lidesa de la pell i la rossa fragilitat dels cabells, l'efecte era gairebé transparent, com si se li traslluïssin les venes blaves de sota la pell de la cara. Aquest blau era gairebé el mateix que el blau dels ulls: un blau lletós que semblava que es dissolgués en una barreja de cel i de núvols. Quinn no s'imaginava dirigint cap paraula a aquella persona. Era com si la presència de Stillman el comminés a guardar silenci.Peter Stillman era tot blancor, Camisa blanca, amb el coll obert; pantalons blancs, sabates blanques, mitjons blancs. Contra la pal·lidesa de la pell i la rossa fragilitat dels cabells, l'efecte era gairebé transparent, com si se li traslluïssin les venes blaves de sota la pell de la cara. Aquest blau era gairebé el mateix que el blau dels ulls: un blau lletós que semblava que es dissolgués en una barreja de cel i de núvols. Quinn no s'imaginava dirigint cap paraula a aquella persona. Era com si la presència de Stillman el comminés a guardar silenci. 

Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 24.

Justa, vaig dir jo; i llavors li vaig explicar la història. Stuart era un tipus bastant tocat i posat, el típic llicenciat de Harvard amb llacet i americana de xeviot, i, si bé en el fons era poca cosa més que un executiu, en el món editorial passava per un intel·lectual. 

Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 212-213.

La pista de tenis*, passarel·la de moda

Amb motiu de l’Open dels Estats Units, que es juga fins al 13 de setembre, repassem l’estètica (i antiestètica) del tenis al llarg dels temps

LAURA SANGRÀ Barcelona, diari Ara, 05/09/2015

A la línia de fons que han pintat sobre la terra batuda hi ha un noi fent un servei. Porta samarreta sense mànigues, canelleres elàstiques i mocador Nike lligat al front. Qui és? Rafa Nadal, no hi ha dubte. Una altra oportunitat: ulleres metàl·liques de policia dels Estats Units subjectades per una cinta elàstica que no arriba a contenir el serrell ros en cascada. Qui és? Martina Navratilova, no pot ser una altra. 

El tenis és un dels pocs esports de masses que permeten autodefinir-se, expressar-se amb la imatge. Els d’equip, com el futbol, no brinden aquest individualisme, per això els futbolistes fora del camp fan tants esforços per tenir un estil cridaner i particularment únic. Mentre juguen, els tenistes es van forjant una marca, tant per l’estil de joc com per l’estètica, i això és així des que el tenis és tenis. A l’Anglaterra victoriana les dones jugaven amb la mateixa roba que feien servir durant el dia: camises de màniga llarga molt bufades per poder moure els braços però no el cos, sempre encotillat sota vestits llargs. La primera a fer un revés als cànons va ser la francesa Suzanne Lenglen (fotografia única de GETTY), tota una revolució perquè fumava i bevia conyac entre sets i es vestia de manera poc adequada per a l’època. Ella volia ser una esportista de debò, no una mare de família bona que s’esbargeix, així que va arraconar l’estètica victoriana a favor de la flapper : faldilles prisades i camises sense mànigues. I un detall que les dones més estiloses d’Europa i els Estats Units li van copiar: el mocador que sempre duia embolicat al cap per evitar que els cabells li tapessin els ulls. Lenglen, que va guanyar el campionat nacional francès i Wimbledon sis cops dominava la pista als anys 20 i el seu homòleg masculí era René Lacoste (fotografia única de GETTY), a qui deien Cocodril per la seva tenacitat, gràcies a la qual va guanyar set tornejos de Grand Slam i va fundar la companyia tèxtil Lacoste sota el símbol del seu malnom. Encara ara, la marca conté nombroses referències al tenis. Lacoste i la resta de tenistes de l’època vestien de cotó blanc de cap a peus perquè era una bona manera de dissimular la suor, o això pensaven. Ell tenia dos looks característics i igual d’elegants, un per a les pistes, format per pantaló ample de pinces per moure’s còmodament, cinturó i polo de punt amb tres botons i coll de camisa -que de vegades canviava per la camisa blanca que feia servir fora de les pistes- i per sobre un jersei gruixut de coll de pic i jaqueta americana. Gairebé mai prescindia de la seva gorra plana, símbol de la classe treballadora.

Singuralitat dins la norma

Si aconsegueixes que un detall et determini, que sigui el teu símbol, ja ho tens tot fet quant a imatge de marca. El bigoti de Dalí, la piga a la galta esquerra de Marilyn Monroe, les ulleres de Martina Navratilova. És la seva carta de presentació, tot i que aquesta imatge és de Martina Navratilova abans de Martina Navratilova, irreconeixiblement femenina i elegant, una raresa trobada a les millors hemeroteques perquè la Navratilova que tots coneixem és la de les ullerotes de pam i el pentinat mullet tipus David Bowie a Labyrinth. O tipus André Agassi, que encara presumia de melena mullet quan ja havia tirat les pintes -era un postís- i hi afegia un estilisme eclèctic que ara faria les delícies dels hipsters : malles de ciclista a sota de shorts texans, samarreta de ionqui dels 80 i visera a conjunt. Premi al mésoutsider amb el permís d’Anne White, que tenia clar que trobar un símbol la faria singular i eterna, però el seu ho va ser tant que va eclipsar-la: el 1985 a Wimbledon va sortir a la pista amb aquest bodi blanc de licra, massa Jane Fonda meets Tony Manero perquè ens la prenguem seriosament. “No pensava que causaria polèmica”, va dir ella innocentment. Venus Williams i la seva germana Serena sempre diuen que si vesteixes bé jugaràs bé. White va perdre aquell partit. Ja està tot dit. 

Monetitzar l’estil

Lacoste no ha sigut l’únic tenista a fer rendir la seva bona imatge: el suec Björn Borg (04), l’home de gel que mai perdia les maneres a la pista i que a finals dels 70 i principis dels 80 va guanyar 11 títols de Grand Slam -el primer que va guanyar 5 cops consecutius a Wimbledon- fa 25 anys que té una marca de roba per a home, dona i nen amb el seu nom. “Els nostres productes duren tant com el record de la llegenda del tenis Björn Borg, són tan impressionants com el seu joc i tan atractius com les seves fites”, diu la marca a la seva web. 

El seu estilisme era molt dels 70, la llargada dels pantalons inversament proporcional a la dels cabells. No gaire diferent de la del gran rival, John McEnroe (03), però Borg va saber-la explotar amb una actitud calmada. McEnroe, molt més fogós dins i fora la pista, agradava perquè era irreverent i tenia uns cabells indomables, i a principis dels 80 el que es portava era el punk. Però amb el pas del temps el que triomfa és la calma del viking, i tots en volen tenir un bocí. Encara que siguin uns calçotets per 23 euros amb el seu nom a la cintura. 

Qui no té marca de roba pròpia però no pot trigar gaire és Roger Federer (09), amic íntim de la pope mundial de la moda, Anna Wintour. FedEx és un paio sobri, de colors tranquils, patrons senzills i amant de l’alta moda continguda, sense rareses. A la pista poques vegada s’ha atrevit a vestir-se amb colors fluor o color block, i en aquests casos els crítics de moda han assegurat que eren les seves bessones de sis anys que li havien triat la roba. Federer s’ha erigit com un home d’estil incriticable, de front row.

L’agost i la mort

L’agost no és un bon mes per morir-se. La mort no lliga amb les vacances. Ningú vol rebre una notícia funesta mentre està ajagut a la gandula, a prop de la piscina, amb un Martini a la mà. 

És incòmode interrompre el relax dels amics que estan de creuer per comunicar-los un decés. I que ells s’hagin de justificar, compungits, perquè no podran fer-nos companyia el dia de l’enterrament. 

L’enterrament. Amb la xafogor d’agost, la tristesa perd elegància. Les dones no saben com vestir-se: tenen l’armari ple de roba de colors llampants i busquen i remenen per trobar una peça adequada, fresca però formal, que sigui de tons discrets. Els homes reneguen entre dents mentre deixen per unes hores les bermudes i tornen a posar-se pantalons llargs i camisa. A l’església hi fa molta calor. Les dones es venten, els homes suen. Al tanatori, en canvi, hi fa un fred que pela.

 I després, quan passen els anys, del dia de l’aniversari d’aquella mort d’agost ningú no se’n recorda. 

És lògic: quan ets fora de casa, lluny de la rutina diària, sense agenda a prop, costa més de recordar-se de les dates. És difícil pensar en els morts de l’agost si estàs pensant a reservar taula al xiringuito. De fet, és una cosa semblant al que passa amb les criatures nascudes a l’agost, que no solen tenir festa d’aniversari, perquè no tenen gairebé cap amic a la ciutat. L’agost no vol compromisos ni formalitats. L’agost vol xancletes i mojitos. Com deia, la mort no lliga amb les vacances. 

Se m’han mort persones estimades a l’agost. Potser per això m’arriben sense avisar pensaments tràgics mentre la gent xarrupa granissats de llimona i s’espolsa la sorra dels peus. 

Fa només uns dies vaig anar a un funeral singular. Era en un petit poble de la Catalunya Nord, a quarts de tres de la tarda. Feia una calor de boig i la petita esglesiola de poble era plena a vessar d’homes amb la camisa enganxada a l’esquena i de dones que feien servir el mocador ara per assecar-se les llàgrimes, ara per eixugar la suor. 

En honor a la difunta, els familiars i amics duien barrets i pameles -ella n’era una enamorada i en portava sovint- i sonava la veu de Frank Sinatra cantantUnforgettable. L’endemà va ser molt estrany tornar-se a posar el biquini i fer veure que les vacances -la vida- continuaven com si res.

Sílvia Soler, diari Ara, 22/08/2015

Les camises

XAVIER CORTADELLAS, DIARI AVUI, 2015

Fa setmanes que els mitjans de comunicació no paren de publicar fotos dels candidats al 27-S. La desfilada anirà creixent com més ens anem acostant a les urnes. Hem trigat prou. Urnes: una paraula que durant mesos ha semblat anticonstitucional. El cas és que molts dels candidats que podrem triar porten la camisa per fora, damunt dels pantalons. La hi duen Raül Romeva, Lluís Llach i Antonio Baños, les poques vegades que deixa de banda jerseis o samarretes. I la hi duen Oriol Junqueras i Lluís Rabell, malgrat que, perquè els pugui penjar ni que sigui un xic, deuen haver-la comprada unes talles més grossa. Qüestió de proporcionalitat: com més estómac, menys camisa sobra. No la hi porta Artur Mas. Potser és també per això que no l'hem vist gaire. S'hi han fixat? El candidat amagat d'Artur Mas és també l'únic dels partidaris de la independència que duu la part final de camisa amagada. L'amaga sempre el llargarut de García Albiol. I, tot i no ser candidat oficial, també l'amaga Joan Herrera. Ell i Miquel Iceta. Però a Iceta no li quedaria gens bé, mentre que Herrera té prou cos perquè li escaigui dur la part del final per sobre. I també escauria a Espadaler, que encara és un tros més llarg. Res a fer. Ni l'un ni l'altre volen seguir la moda de dur les camises enfora. Tant parlar del perill de fracturar en dues meitats Catalunya i ningú no deu haver dit encara que una meitat porta el final de camisa per dins i l'altra el duu per sobre. Conseqüències de voler anar per lliure. Descomptant-hi, doncs, Artur Mas, a Catalunya, avui, com més independentista s'és, més tros de camisa s'ensenya. Ja saben que en català diem que ens han aixecat la camisa quan ens enganyen. ¿Qui ha gosat mai aixecar-la a Iceta, Herrera, García Albiol o Espadaler, que, a més de cinturons i americanes, tenen al seu favor l'escut protector del govern d'Espanya? Amb Artur Mas van gosar. Fa uns anys, Zapatero, aquell caracàndid de nivell justet, va aixecar-li molt amunt la camisa. Li va dir que respectaria l'Estatut de Catalunya. I no ho va fer. Aquell dia va començar tot, que una cosa és fer de sastre, company Zapatero, i una altra, fer un desastre.

Època, principis segle XX, moltes influències del segle XIX, històries de la moda, del pentinat i del maquillatge

—Eugenia — le dijo —, voy a salir; tengo necesidad de aire libre y también de los servicios de un peluquero. Cuidará usted de que no falte nada, a fin de que esté yo dispuesto en algunos minutos si, por casualidad, volviera con retraso. Extenderá usted mi frac sobre mi cama, cepillará mi sombrero, untará de manteca mis escarpines y colocará en mi plastrón el alfiler de perlas para que no me estropee yo los dedos en el último momento. Pondrá a mi alcance mi corbata y mis guantes, los cuales le he rogado que los cuelgue de un bramante en una corriente de aire para librarlos de ese insoportable humo a bencina con el que un verdadero gentleman no debe jamás incomodar a sus semejantes. De paso dará usted una hoja de lechuga a la tortuga, que no ha comido nada desde hace cuatro meses, y procure no hacerle abandonar mi cuarto, porque, como me es imposible obtener de usted que tenga al buitre en la cocina, se la encontraría en el corredor y la atacaría con violencia. Hasta la vista. Deme cincuenta céntimos. A su regreso de Constantinopla, mi padre la indemnizará a usted.

En la calle, Santiago de Meillán observó que hacía muy buen tiempo, y como no habitaba lejos de la Cannebière, bajó hasta allí. La muchedumbre era la misma que los demás días del año: vendedores de naipes transparentes, floristas, hombres mantenidos por las mujeres, mujeres mantenidas por otros hombres, periodistas, agentes de cambio, comisionistas, bebedores de ajenjo — ya —, levantinos cargados de tapices con hilillos de oro representando todos el Angelus, de Millet...

“Está muy buen día — pensó —. La temperatura justifica el atrevido aserto de mi compañero Alfonso Caquet, quien afirma que la vida es hermosa. Todo va bien en la más alejandrina de las ciudades de Francia. Pero ¿adónde van todos esos Angelus de Millet? ¿De dónde vienen? ¿Qué se hace con ellos? Aquí no hay más que cuatrocientos setenta mil habitantes, una buena parte de los cuales no tiene con qué ofrecerse un tapetillo para lámpara. Aun suponiendo que todos tengan uno, ¿qué es de los demás tapetillos de tapiz...? Y eso no se gasta. Pronto hará tres años que mi amiga Paulita Azouley tiene en su mesa... ¡Ah! Ahora que pienso en Paulita... Pues era para hoy para cuando prometí llevarle el frasco de agua oxigenada que por consejo mío debe ensayar en sustitución del henné con que desde hace tanto tiempo ensucia su cabellera... Verdad es que no tengo dinero... ¡Bah! Si me apuran un poco, diré que envíen a cobrar a su casa. Esto sería un pretexto honrado para entrar en casa de Palanquin y Panka, el perfumista... ¡Cuán bien se está en casa de un perfumista! ¡Cuán blancas son las paredes Cuán cómodas son las sillas Cuán afables son las señoritas dependientas! ¡Qué lástima que se vea uno forzado a comprar algo y a marcharse! A Dios gracias, la Providencia, que decididamente se ocupa de mí, ha desparramado por el establecimiento algunas señoras clientes, que van a permitirme permanecer acá dedicado a la buena dicha de respirar.”

Por secretas y mentales que fueran estas palabras, fueron fatales para Santiago, como todas las frases en que se ha cometido la imprudencia de nombrar a la dicha, igual que a una persona presente. Muy pequeña era la dicha de estar sentado en un establecimiento de perfumería. Pues bien; si nuestro héroe hubiera tenido la menor experiencia de la vida, no habría convenido en ello. Porque de aquel instante dataron la turbación y el trastorno en su existencia: el Amor, al que no esperaba sino a partir de medianoche, a las cuatro menos cuarto entró en su existencia y se hizo su dueño.

Cuando estaba sentado, ebrio de perfumes diversos y aguardando tranquilo, he aquí que se volvió hacia él una señora rubia, con el rubio ideal y principesco de los tintes, la cara radiosa y mate alumbrada por dos ojos azul cambiante, fina, alta, vaporosa, divina, y sin embargo, viviente, humana; una señora a la que él ya no podría describir, una aparición tangible, y no obstante, a dos mil leguas de toda aproximación. Y esta dama hablaba, se dignaba emplear la lengua vulgar y cotidiana que comprenden los mercaderes, consentía en discutir con aquellos seres inferiores, tan estúpidos, que ni siquiera tenían aspecto de sospechar que era Ella, ¿Lo harían adrede...?

Ella decía:

 —Va usted a darme un tarro de Crema Simon. Su último carmín no estaba fresco. Haga el favor de enseñarme uno más tenue.

Ciertamente, habría que ser el último de los hombres para no advertir que, al decir estas banalidades... (34-35)

Aquella señora compraba afeites. Bueno, ¿y qué...? ¿Acaso el encanto de su sonrisa no desmentía lo que esta gestión tenía de terrestre? ¿Acaso no establecía un límite indubitable entre la mujer de mundo que ella quería parecer y el silfo, ligero, nacido para el único Amor, que era aun en contra de mi prejuicios en que quizá creía? Y el mismo Santiago, al paso de este instante revelador, comprendió que los cincuenta céntimos que tenía en el bolsillo, el frac de su tío Adolfo que iba a ponerse, los bailoteos de la señora Morille, la existencia y los viajes de su padre, la inquietud a causa de su barba descuidada y lo distraído de la ropa que llevaba no eran nada más que los accidentes y los pretextos de un ser insospechado y que acababa de surgir, aéreo, ardiente, tremante de deseo, maravillosamente atraído y poseído por aquella transeunte

Durante un segundo, la dama rubia vio a Santiago de Meillán y vio que la miraba. Pero era demasiado dama rubia para escuchar al hada, Pagó la crema y el carmín, sopló sobre la nube blanca del boa, en el cual quedó envuelta de repente, y partió. (…)

 (…) Pensando ir arrimado a los muros hasta la peluquería más próxima, no se había quedado sino con su pantalón viejo de mañana y su camisa de noche, sobre la cual una larga levita abrochada ponía una máscara de respetabilidad impenetrable, pero inquietante. A falta de cuello postizo, se había contentado con un pañuelo de seda malva perdido con un alfiler de ópalo. Y llevaba un bastón en la mano. Así acondicionado, no se asemejaba a nadie, pues si la levita larga le hacía parecerse a un conspirador bonapartista de 1820, su aire de juventud cándida daba un formal mentís a esta suposición. Tenía el aspecto de lo que se quiera, de un vendedor callejero, de un obrero desocupado, de un loco — aunque un no sé qué de irónico y de y de afable en sus modales revelara una educación mundana—; pero seguramente no recordaba de ningún modo al “señor que sigue a las mujeres”, y aquella tarde seguía a una por primera vez en su vida. (36-37)

—Señora, la verdad es que voy de lo más desaliñado, tengo la barba crecida y mi levita estaba de moda hace setenta y cinco años; pero yo no podía prever que sería hoy precisamente, una de las escasas veces en que me ha ocurrido salir sin hacerme el tocado, cuando la encontraría a usted en casa de Palanquin y Panka, el perfumista. No repare en estos detalles, señora. La he amado en seguida (no se manda en el Destino), y en adelante me sería tan imposible dejarla como a usted huirme, si, después de haberme visto mirarla, fuera usted tan cruel...

—Pero —dijo la dama rubia — yo soy una mujer honrada, caballero.

— Me tomaría usted por un sinvergüenza, señora? Gracias a Dios, somos personas honradas ambos. Pero, si usted lo permite, desde este atrio surcado de corrientes de aire vamos a subir al primer piso. Allí regatearemos faldas; hay un rico saldo de indianas cuyos precios y méritos diversos podremos discutir muy bien. Yo pasaré por pariente de usted... por pariente pobre, tranqui1ícese... El ascensor está a la izquierda... Me llamo Santiago de Meillán, señora, soy joven todavía y de una familia excelente: puede usted conocerme sin rebajarse.

Estaban en el ascensor. Despectivo y lejano, no los miraba el mozo. Santiago repuso :

—Por otra parte, ¿qué importan su nombre y el mío? Yo la amo... la amo de un modo extraordinario, revelador, ardiente, loco, extraño. Usted se cree, sin duda, una señora rubia que compra cosas en los almacenes; pero se equivoca... Usted es un hada, la más deliciosa, la más paradójica, la más amada de las hadas... ( 38-39)

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.

De repente se acordó de que tenía que regresar a vestirse, de que su rostro no estaba afeitado todavía, y encontró la vida muy hermosa.

A las seis y media estaba en su casa ocupado de su tocado. Todo le parecía encantador, lleno de humor, de gracia, de comicidad delicada y de buen gusto. Ignorando la brevedad de ese instante incomparable que sigue al primer encuentro, lo desperdiciaba en mil 1ocuras,

Divisando a la tortuga que, contenta de una buena comida, se paseaba con una lentitud febril, la posó en su velador y la hizo su confidente.

—Mírame, Juanita, contempla a un joven dichoso... Y no es por ir a casa de la señora Morille por lo que me ves acorazado de este blanco plastrón y con los pies enfundados en estos hermosos escarpines engrasados por la dulce Eugenia, tu proveedora. No, Juanita, me pongo en traje de ceremonia para celebrar una fiesta, Honro, adorándola así, a la víctima de un destino nuevo y que me es grato. Estoy enamorado, enamorado como se está a los veinte años (tengo diecinueve). Mi amiga se llama Ana. Es tan rubia y tan hermosa, que no te puedes formar una idea... Pero un día has de verla, estaremos juntos y te pasearás   por nuestro cuarto. Juanita, quiero que también tú estés guapa esta noche. Voy a hacerte el tocado…

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 41.

—Pero ¿qué tienes, hijo mío? Se diría que tu jaquette bosteza sobre tu plastrón... ¡Ah, Dios me perdone Estás de etiqueta... ¿ Dónde diablo te has proporcionado un frac? 

—Es del tío Adolfo... 

— Cómo ¿El tío Adolfo te dio su fracolín? Te sienta muy bien, excepto las mangas, que te están demasiado largas, y los faldones, que me parecen insuficientes, y una arruga horrenda en las sisas. Pero no se puede tenerlo todo, máxime cuando el retoque de la ropa adquirida por don gracioso o por cambio, no vale nunca nada. Cuando se tiene, como en nuestra familia, el busto largo sobre unas piernas cortas, sólo a la medida puede ir uno bien vestido. Acuérdate de estas palabras de un hombre que... ha pasado todas las penas del mundo por encontrar un sastre a crédito... 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 43.

Conque no eres mayor de edad? ¿Conque no eres mayor de edad, y vas al baile con un frac del tío Adolfo que me ha salido por mis buenos diez francos de retoques, y que te sienta como un guante de Suecia a la pata de un ganso? ¿Conque no eres mayor de edad, y te aprovechas de ello para contraer deudas?... Pues bien, amigo mío; ¡allá tú!... Eugenia será rembolsаdа,  puesto que me pones el puñal al pecho; pero te lo cargaré todo en tu cuenta. Porque guardo un estado exacto de cuanto gastas aparte de la sopa bicotidiana a la cual tienes derecho estrictamente. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 47.

Una última ojeada al espejo para darse cuenta de que el frac del tío Adolfo le sentaba decididamente bien, su gabán, un pañuelo, sus guantes blancos, un bastón de ébano y un ocho reflejos... y en la calle silenciosa, respiró con amplitud el aire puro de febrero que caía del cielo, filtrado por las estrellas sin número.

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 47.

Porque todas aquellas personas que de día se diferenciaban violentamente en la calle por el porte de su sombrero, la manera de inflar su jaquette y la exuberancia desigual de sus opiniones po1íticas, tomaban por la noche, debajo del frac y del traje descotado, el aspecto uniforme de individuos que, habiendo comido bien, se han vuelto conservadores oportunistas y sonrientes defensores de la propiedad y de la familia... Jamás se adivinaría, al verle tan galantemente inclinado sobre los hombros de la señora Bombard, los cuales parecía respirar como el perfume de un jardín de carne, que el señor Agustín Paillon, el médico ginecólogo y sin enfermas, no había comido poco antes sino el recuerdo de su almuerzo de por la mañana y que llevaría al día siguiente y largo tiempo después, con su americana, la corbata blanca tan delicadamente estrangulada que le envidiaban muchos jóvenes elegantes. (…)  

Como nunca había escrito un verso, al menos que ella conociese, Santiago farfulló algunas palabras graciosas y tranquilizadoras, y procuró perderse entre los grupos. Pero había sido reconocido por amigos, y no pudo evitar su conversación. 

— Ah — le dijo el joven Lanturlut, abriendo unos ojos asombrados—, te has puesto frac! 

—Primero me han dado ideas de venir con bata; pero en el último momento he temido hacerme notar un poco. 

—No comprendo — dijo Lanturlut. 

-No se comprende nunca lo que cuenta Meillán —repuso el pequeño Juigné de Chamaré, que era una especie de representante de la elegancia marsellesa—. Pero eso no importa; el caso es que está muy apuesto... A propósito, Meillán, encuentro este frac de un corte completamente original.

¿Cuál es el sastre que te lo ha hecho? 

–Dusautoy. 

 –¿Dusautoy ? —Sí, el sastre de Napoleón III. Trabajaba muy bien. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàgs. 50-51.

Tuvo un minuto de admiración sincera. Su amiga Julieta estaba muy bonita en su traje sencillo, alta y fina, con sus hermosos ojos negros brillando en su cara mate y blanca bajo la abundan, cia pesada de sus cabellos sombríos. Sonrió otra vez y le tocó el cuello postizo. 

—Me hará usted avergonzarme — le dijo. 

Santiago se tentó la nuca. 

Después de doce valses, su cuello postizo era un pingajo de lienzo más blando todavía que su corbata blanca. Se excusó: 

(…) 

Cogió un cuello postizo y se encorbató de nuevo. Ante el  espejo, rehízo su raya, el pliegue de su bigote, el doblez de sus puños, y al volverse para salir, vio... 

...A la propia Ana, que entraba. Lanzó un grito, un grito de triunfo, de alegría, de locura, y sin tratar ni por asomo de explicarle cómo se encontraba ella allá, creyó comprender que acababa de producirse un milagro y que se le había aparecido Ana maravillosamente... Se precipitó a ella, la levantó en vilo como si fuera un soplo con faldas y corpiño; luego, posándola otra vez en el suelo cual un objeto precioso, le cogió la cabeza entre las manos y la besó desatinadamente en los cabellos, en las mejillas, en la nuca, los ojos y después la boca, que, completamente desamparada, por lo imprevisto de tal aventura, se la abandonó Ana, primero pasiva y al fin con cierto placer. Esta dama, invitada de la señora Morille, que había subido al piso primero sencillamente para prenderse allí con ayuda de un alfiler el volante desgarrado de su traje, no se había asombrado poco de reconocer en aquel joven rubio y esbelto con su ropa de etiqueta al loco extraño de la casa de Palanquin y Panka, Como había pensado en él durante el interregno, se sintió satisfecha al ver que su loco era un hombre de mundo; cuando se precipitó sobre ella, Ana apreció la ingenuidad violenta y sin disfraz de la pasión verdadera, y cuando la besó, ya estaba ella preguntándose por qué, puesto que no había allí nadie, se resistiría a aquel singular amante que surgía así por doquiera, exaltado, vibrante, diabólico, y que concluía por salir de una jofaina, según ella pensaba al menos, para acabar de conquistarla. 

Deslumbrando por lo repentino de su dicha y muy lejos de sospechar los pensamientos que barajaba la joven, Santiago gustaba con frenesí una boca sabia y dulce. Luego comprendió que convenía apresurarse menos, y en algunos segundos, de un movimiento de pasión hizo un arte. Por fin pensó en tocar con sus manos, para asegurarse bien de su realidad, el cuerpo de aquella visión encantadora. La obligó a sentarse, se puso de rodillas ante ella y con sus dos palmas la envolvió en una larga caricia que, como una vestidura, cayó desde los hombros a las rodillas, y remontándose a las caderas, la ciñó como un cinturón. 

—Es usted verdadera — murmuraba -, ¡Ana, amor mío...! Muy divertida, la dama rubia soñaba. A su vez, le cogió la cabeza y miró con intensidad aquella cara de jovencito que no sabía nada de nada... 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàgs. 55-56.

Aguardaba a que todo estuviera maduro, completo, presto al incienso universal, y cuando iba a decidirse... he aquí que una necesidad urgente le arrebataba a las dulzuras de la meditación: había prometido ver a Lanturlut en casa de 1a señora Bombard a las cinco en punto, o bien su guantero le esperaba desde las tres de la tarde, y ni el guantero ni Lanturlut admitían retrasos.

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 70.

A las once se agitaba en el oscuro reducto que le servía de gabinete de aseo; luego pasaba a la elaboración de una vestimenta sabiamente relacionada con la gravedad precoz que se complace uno en suponer en un joven que va a tomar parte en una comida de personas serias. Se puso un terno sombrío y una corbata severa con tonos amortiguados de mineral no extraído por completo de una cantera nueva; dividió sus cabellos con una raya correcta, pero discreta; se calzó los zapatos cómodos de quien con ellos lo mismo podría entrar en un salón que inspeccionar terrenos en California, si hiciera falta; por último, en una disposición de espíritu benévola y dúctil, se dispuso a agradar a los recientes amigos del señor Meillán. Luego fue al comedor para echar la ojeada suprema. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 73.

El señor Meillán arrastró al señor Tintouin a su gabinete de trabajo, y Santiago, al quedarse solo, volvió a su cuarto para cambiar allí su corbata sombría por un raso muy tierno, más femenino, mejor adaptado al papel de amigo de solteras que iba a desempeñar. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 84.

Pero mira, tontín..., tengo lástima de ti. Cien francos... Espera sólo quince días para que haya yo firmado mi contrato con Mazarakis y el príncipe Popototoff, propietario de la mina de alcohol del Cáucaso, y no serán cien francos los que te daré, sino un lindo libro de cheques con un crédito de tres mil francos. Eso sí que está bien, chiquillo. En vez de tener los bolsillos cargados de calderilla, entras en un almacén, compras lo que quieras, y en el momento de pagar, arrancas un cheque. Supongo que no te quejarás. ¡Tres mil francos...! Y me harás el favor de dar esa levita a un pobre y de encargarte en casa de un cortador de la Cannebière un terno a la última moda. No quiero que mi hijo tenga el aspecto de un colillero, ni siquiera en casa... Por lo demás, en general, todo va a cambiar aquí: debes comprender que ya estoy harto de tener siempre delante de los ojos, cuando los alzo, ese viejo sable bávaro sobre ese papel pintado que ni Eugenia querría para su cuarto... Pagaré también los meses atrasados a Eugenia y la cuenta de ese sombrío bruto de sastre, a quien debo un chaleco blanco desde el año de la Exposición, la del 89; ya sabes quién, Barboto. Esta misma mañana ha vuelto. La obstinación de ese hombre me asusta... 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 114.

Època, principis segle XX, moltes influències del segle XIX, històries de la moda, del pentinat i del maquillatge  

—Harías mal— dijo el señor Cabillaud—. Mira, es asombroso lo que puede uno reducir su presupuesto a medida que se va adquiriendo el sentido de la realidad. Así, ya ves a Paillon. Es un mozo bastante mediocre de inteligencia y de ingenio, y de una instrucción más bien sumaria. Como médico, yo no le confiaría ni un callo, por miedo a que me lo transformara en un absceso incurable. Pues bien; considera cómo vive. Ha sabido arreglarse para dormir y tomar sus comidas en casa de su prima, pagándola en consultas menudas; hace durar tres años sus vestidos, gracias a los cepillos y a los extensores y evitando salir cuando llueve. Con cuatro sueldos de bencina para limpiar su corbata blanca, creo que sale del paso. Se afeita solo y no hay memoria que recuerde haberle visto dar una propina a un mozo de café. En cuanto a las mujeres no solamente no le cuestan nada, sino que siempre ha evitado el desilusionador y dispendioso cuarto amueblado, recibiéndolas en su casa cuando su prima está ausente o en casa de ellas cuando las ha escogido esposas de laboriosos empleados asiduos o de viajantes. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 117.

 Firmó el billete y recibió de la señora Verrière la seguridad tan formal como verbal de que no sería molestado en el caso improbable de que, el veintiuno de abril, experimentara dificultades para redimirse, pues ella tenía dispuestos, para ayudar a su joven cliente, mil recursos, el más anodino de los cuales era una renovación por tres meses duplicando el valor del billete, y el más seguro un chantaje organizado contra el señor Gripenberg, de quien ella sabía muchas cosas. Luego le dio él las gracias, le juró un agradecimiento duradero y se retiró, apretando con su codo replegado contra su jaquette la cartera donde el recorte de cincuenta francos, comprado tan caro, dormía, aguardando la continuación de su destino errante de billete de banco.

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 129.

ARTICLES

26 agost 2015 Diari El Punt Avui

DE SET EN SET

Indumentàries

MANUEL CASTAÑO

La web del ministeri espanyol d'afers exteriors conté recomanacions de viatge que són de consulta inexcusable, sobretot pel que fa a aspectes legals i sanitaris. És important saber que la vulneració de certes normes pot tenir conseqüències. Les dones, a l'Aràbia Saudita, per exemple, han de dur vel i abaia (una mena de túnica negra), i a l'Iran, des dels nou anys, han de tapar-se el cap, els braços i les cames, i evitar la roba cenyida només d'arribar a l'aeroport. Ens hem acostumat a veure dones occidentals que, en missió diplomàtica o feines periodístiques, apareixen amb els accessoris tèxtils que els costums dels països islàmics imposen. El protocol s'accepta, de grat o per força, perquè tothom entén que quan es va a casa d'un altre no és el moment d'iniciar una discussió. (Excepte Oriana Fallaci, és clar, que quan va entrevistar Khomeini va tenir el valor de deixar caure el vel, tot provocant en aquell vell, que moments abans havia suportat impertèrrit les acusacions de dictadura, despotisme i feixisme que li feia la periodista, una resposta considerablement irada que el retrata per la història.) El protocol, però, no té a casa nostra la reciprocitat que fóra d'esperar. A les dones islàmiques que estan en països occidentals de visita o hi resideixen temporalment, per què ningú no els recomana que descobreixin el rostre perquè puguem distingir-les les unes de les altres, i que no portin indumentàries que escamotegin la figura, i que no evitin la comunicació amb els ciutadans d'aquí? L'embolcallament que és de rigor en països islàmics, i que la dona occidental acata quan hi va, reflecteix la separació radical de l'espai femení i de l'espai masculí, i la subordinació de la dona a l'home, la qual és reduïda a objecte sexual que cal vigilar perquè la seva mera presència engendra desordre. Això no té sentit en la nostra visió del món, i és àdhuc contrari a la llei. Convindria recordar, a tots els efectes, que els hàbits allà imposats a propis i estranys, essent aquí innecessaris i mal vistos, són de mal exportar.

 Abaies femenines (VIQUIPÈDIA, ENLLAÇ)

LES AGOSTADES

‘Shorts'

MELCIOR COMES

Aquest estiu hi ha dos temes que fan bullir els maldecaps del país, i com que tots sabem de què es tracta –la independència, com és obvi, en primer lloc–, podem per fi abordar l'altre assumpte, que no és altre que els pantalonets minvants de les jovenetes. Fa uns quants anys que això només ha fet que escurçar-se. Surtin vostès al carrer, passegin per qualsevol rambla ombrejada, facin cua per un cucurutxo de gelat de taronja i mirin-ho bé: aquí ha passat alguna cosa digna d'estudi. Cada cop hi ha menys tela amb què treballar, i cada any la porció de cama és més visible, fins al punt de poder parlar ja d'unes anques a l'aire. ¿Què ha passat? ¿Per què de sobte a tothom li ha vingut de gust mostrar les galtes del cul, aquella rebava inferior i tendríssima? Hi ha qui té sort i va ensenyant una carn tibant i daurada i un punt inquietant, però també hi ha qui té menys fortuna, i l'exhibició d'epidermis demanaria una mica de control, perquè hi ha pells, pelleringues i sacs de patates amb grell inaguantables. Senyoretes, hi ha coses que faríem bé de reservar per a la tardor o per a la sensualitat amb més confiança. No tothom pot mostrar el cul, encara que tampoc no ho hauria de fer ningú en públic, almenys si es fa per un motiu tan espuri com ho és la moda o la provocació més arrossegada. Jo sóc partidari de no anar amb el cul a l'aire. Sóc (m'heu d'entendre) fervent admirador d'aquest corrent absurd, ho dic amb un instint de fera als ulls, però el moralista que porto a dins us demana que no feu el ridícul, encara que sigui un ridícul perfectament rodó, suau i formós i amb algunes traces de tendra immortalitat. La Ben Plantada amb shorts s'ha fet la madona de l'agost, aquest agost tan ple d'esperes, d'esperances polítiques i de nits amb una basca que ofega els més valents, agost de postes de sol amb aquell coloret de galta de cul quan hom no s'ha sabut posar la crema adequada. Hem d'anar aprenent a no mostrar la contraportada.

No tothom pot mostrar el cul, encara que tampoc no ho hauria de fer ningú en públic

El Punt Avui, 07/08/15

Foto: enllaç

Dècada 1930

El farmacéutico era muy joven. Acababa de salir de la universidad y no tendría más de veinticuatro años. No se parecía a su padre. Era de cara flaca, larga nariz, color blanco lechoso, ojos hundidos, miope (gafas gruesas) y belfo un poco colgante. Como se ve, no era un Apolo. Su fealdad –con labios de camello- resultaba realzada por la manera extremadamente cuidadosa de vestir-se. Los chalecos de fantasía era su debilidad. En la puerta de la farmacia, con la chaqueta abierta, la mano en el bolsillo del pantalón, recostado ligeramente en el quicio y mostrando el chaleco de gamuza que era, como todos sus chalecos, diferente de los que usaban los demás mortales –recto y horizontal por el remate inferior, es decir, sin los dos picos acostumbrados- causaba sensación en las muchachas casaderas. (23-24)

Era pequeña, con muchas faldas todas estampadas y acampanadas sobre medias blancas limpísimas y zapato con hebilla. Tenía su jubón oscuro los días de fiesta y su camisa escarolada, y era regordeta pero ágil y movediza. (27)

-Vous, les espagnols, no inventaron nada en la historia. 

Mi abuelo, que podía ser muy directo y duro en sus ironías, respondió gravemente. 

-Es verdad. En cambio, ustedes los gabachos han inventado la bragueta. 

Era verdad también. El pantalón con la abertura delante es de invención francesa. Mi abuelo vestía de calzón y aquellos calzones no tenían bragueta, sino que toto el lienzo frontal se extendía hasta un costado y se abrochaba en la cintura con un prendedor o una “garrucha” –así decía él. De marfil, bastante grande. 

Era verdad que los franceses habían inventado la bragueta. El francés que discutía con mi abuelo se quedaba un momento perplejo sin saber qué decir, y por fin respondía: 

-No me negará, señor, que la braguette es une chose assez practique. (284)

“En aquel barrio de Cabreizas vivían también algunos moros vestidos a la española, aunque con pantalón de tropas mixtas llamadas regulares; es decir, con su enorme bragueta musulmana en las rodillas. (296)

Ramon J. Sender. Crónica del alba, 2. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0814-6. 704 pàgs. 

LA GALERIA Art Ricard Silvestre, revista El Temps núm. 1.617, 09/06/2015

Art capat

Trobar una definició per a l'expressió art públic... Que entretingut! És curiós endinsar-se en aquestes nocions que intenten fitar formulacions estètiques. Tal vegada siga l’art que hi ha en el carrer. Tot i que també ho és el de l'avinguda, la carretera, o el de l'autovia. Quant hem defenestrat les rotondes i ironitzat respecte a aquests objectes escultòrics deixats caure al centre. No obstant això, com de meravellós és efectuar girs descentrats durant la conducció, en incorporar-se a un d’aquells anells circulatoris mentre vas experimentant el goig estètic en connectar la teua mirada amb l'objecte artísticourbanístic, al mateix temps que l'automòbil contigu al teu et tanca el pas aliè a tot trànsit concèntric. És espectacular. Podríem titular-ho: De la seguretat vial al gust estètic. Un mareig al volant des de l'art. És art públic viscut sobre rodes, producte d'un concurs sempre transparent, com tots els que s’han fet al País Valencià. Hi ha també un art públic menys accelerat, però que ve rodat, i igualment pot aparèixer en ovals, redolins com diuen a Equador, o en les també denominades glorietes. Enfront del Palau de Justícia a València tenim els Jardins de la Glorieta. Potser és casual, però el diminutiu ja no reflecteix que es tracta de la seu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. El que té de gloriós el cas és convertir-se en vianant expectant de l'art públic situat en l'entorn enjardinat. No un vianant, per dir-ho així, de iure, sinó un excursionista entre el fullam. I és que entre la vegetació hi ha de tot sobre un pedestal, perquè l'escultura expandida no ha arribat a la glorieta. No obstant això, molt propera a una tanca de xiprer i sota un llorer poc nobilis, el caminant pot sentir una terrorífica esgarrifança en observar una figura humana decapitada fosa en – aquest , noble bronze, i sobre dos pedestals perquè l'homenatge siga discret i càpiga el lema. El llorer sol agafar cotxinilla i pugó, insectes que excreten un fluid dolçàs sobre el qual s’assenta la negreta, un fong que posa les fulles perdudes de ronya. No crec que per això el monument siga un homenatge a la capa espanyola. Va ser una donació, fa un parell d'anys, a l'Ajuntament de València de l'Asociación Valenciana de Caballeros de la Capa Española, el president de la qual és l'autor de l'obra, un advocat-artista que va encapçalar la llista valenciana d’Alianza Nacional 18 de JulioFuerza Nueva (FN) a les Corts espanyoles. Potser a l'espectador li vindran tremolors, un sotrac com el de Johny Depp en Sleepy Hollow, on apareixia aquell genet sense cap, menys estàtic que la rígida mola escapçada. La placa commemorativa aclareix que la donació es va produir sent alcaldessa Rita Barberà, insigne política de l'orde de Louis Vuitton, el cunyat de la qual, també advocat com l’artista capant, va ser Neòfit abans de ser nomenat, la mateixa vesprada de la jornada donant, Caballero de la Capa Española en solemne eucaristia. Quina excitació saber que entre els Nuevos Cruzados hi ha familiars de l'ex-alcaldessa. És comparable a la percepció dels plecs d'aquesta peça, tan dinàmica en la seua representació volumètrica i estilització formal típicament espanyola. Elegantíssim... Ni Rodin o Benlliure van poder tractar el fang amb una tal expressivitat. Aquesta icona de la vestimenta de la pell de brau, com apreciarà l'espectador, és inigualable. No fa massa l'advocat-artista va perpetrar una altra gran obra per regalar-la al Museu Taurí de València, que va denominar: Dos picadores descansando. El títol ho diu tot, perquè és obvi que després de picar és necessari descansar, més encara si la figureta homenatja el subaltern. En fi, descansem tots de tanta manoletina cultural i esbiaixem la imatge rodona pròpia de l'escultura exempta i no dels atributs del torero. Deixem de costat altres obres mestres d'aquest creador de capes i capons, com la del beat Joan Pau II erigida a l'ermita d’Alfinach-Los Monasterios, una urbanització del terme municipal de Puçol l’Ajuntament del qual governat pel partit popular i Pavalur, del qual és president l’advocat artista li va dedicar un passeig al susdit modelador curricularment arrelat a l'antic règim. Són detalls sense rellevància. En realitat és la trama urbana de València en les últimes dues dècades: costumisme de caspa, casta i capa. Art públic a la glorieta on els valencians ballaven sardanes durant el franquisme emparats per la discreció cultural, folklòricament tamisada com a estratègia, de la Casa Catalunya, situada al veí carrer de la Pau. Però això és història d'una ciutat a la qual s’ha intentat trencar la crisma, escalabrar o obrir el cap des de la transició. En definitiva, escapçar capa a capa. Ara la tasca és encapçalar, i també creativament.

Moda vers 1914

En una de esas casitas vivía una mujer que se llamaba (como la plaza y el convento) Clara. Era hermana del obispo -mi padre decía que era «prima» para aminorar la ofensa de aquel paren­tesco-, tenía sus cuarenta y ocho años y recibía de su hermano una pensión mensual que le pagaba mi madre. Toda la familia del obispo dedicó los mejores esfuerzos de su vida a convencer a Clara de que debía entrar en el convento, pero ella se reía de todos y repetía con mucha picardía: «Sí, monja, monja. De las de dos en celda». Se gastaba su pensión en trapos. Sobre todo ropa interior, y estaba siempre con una flor en el pelo. Cuando salía era para comprarse dulces en la confitería y vino en la taberna. Sus ropas exteriores eran muy feas, casi harapientas, y si alguna vecina le decía algo se alzaba la falda y le mostraba sus enaguas almidonadas y llenas de encajes, con orgullo. Cuando venía a casa a cobrar su pensión no pasaba de la puerta, pero los niños acudíamos a mirarla. 

Todos los días, al pasar yo ante su casa, si era invierno, rezongaba ella desde el balcón: 

-Pobrecito, con las piernas moradas de frío. Con lo que me roban a mí ya podrían hacerle pantalones largos. (21) 

El ropero estaba abierto y dentro colgaban mis ropas. Estaba mi traje de panilla verde, que parecía terciopelo. Era mi traje prefe­rido. Una chaqueta «cazadora» con cuatro bolsillos y cinturón, me llegaba casi a las rodillas dejando ver apenas dos dedos del pantalón. En la sombra parecía negra y asomaba entre las cortas solapas una cadenita de plata que correspondía al reloj. Aunque no me pusiera el traje iba todas las noches a darle cuerda al reloj y a mirar la hora. Descolgué la chaqueta y la puse sobre la cama. El reloj era muy plano y los números de la esfera eran amarillos. Mi hermana mayor dijo que eran de ámbar. La marca la formaban tres iniciales, M. Z. A. (Madrid, Zaragoza, Alicante), y alguien me había convencido de que el horario de los trenes se guiaba por mi reloj. Me gustaba mucho aquel traje, pero tenía una apariencia de fiesta y no había más remedio, si me lo ponía, que frotarse las rodillas con agua y jabón, y a veces con un cepillo de hierbas y quizá con piedra pómez. Hice mi aseo lo mejor que pude, me puse calcetines blancos y zapatos de charol, me peiné, poniendo jabón en gran cantidad para aplastar las greñas, consulté la hora y fui bajando. (26-27) 

Yo bajé dos veces en falso. La primera encontré, sentado en la calle, junto al portal, a un mendigo de aire satisfecho, con meji­llas sonrosadas y barbas y cejas hirsutas y blanquecinas. Sacaba de debajo de su capisayo latas de conservas vacías en las cuales metía cuidadosamente, restos de comida. Reconocí en una de las latas algo que yo había dejado en el plato, y sentí una impre­sión de angustia ligada a un sentimiento de seguridad. Pero aquel mendigo, que no estudiaba latín ni geometría y cuyo padre había muerto ya hacía años, debía ser feliz. (27-28) 

Mi abuelo era un viejo grande, huesudo, de manos rugosas. Reía poco o nunca. (Creo que no lo he visto nunca sonreír.) Tenía alguna hacienda y en la aldea se le consideraba rico, pero vestía el calzón corto con medias de estambre azul de los campesinos y nunca había querido vestirse como en las ciudades. Por aquel simple detalle, mi padre lo consideraba en alguna forma inferior y merecedor de alguna clase de desdén aunque no lo habría dicho nunca en voz alta, primero por respeto a mi madre y luego por miedo a mí abuelo. (72) 

Lo único que me parecía mal era que vistiera de corto como los campesinos ignorantes, porque vestido de aquella manera, si iba a la ciudad, llamaría la atención y todo el mundo diría al verlo: un baturro. Es decir, un campesino de la tierra baja y demasiado atrasado de costumbres para vestirse a la moderna. 

Sin embargo, para mí, el hecho de que mi abuelo se vistiera de aquel modo no era un signo de inferioridad sino sólo de pecu­liaridad, y aunque yo lo admiraba con un traje o con otro, no quería mostrar a mis amigos la foto que tenía de él para no reve­larles aquel detalle de sus costumbres. (174) 

Desde su estrado, el superior se puso a contar el origen de aquella frase - «a Zaragoza o al charco» - que todos han dicho alguna vez cuando hablan de los aragoneses. Viene de un cuento muy antiguo: 

«Un campesino iba a píe a buen paso por una carretera cuando otro le dijo: 

- »De prisa va usted, buen hombre. ¿Adónde? 

-»A Zaragoza. Mañana a las siete entraré en la ciudad por el puente de piedra. 

- »Si Dios quiere - dijo el desconocido, que era un ángel. 

- »Quiera o no quiera Dios, mañana a las siete estaré en Za­ragoza. 

-»Mire-dijo el ángel, amistosamente - que no es razonable hablar así, y que Dios podría castigarle.

- »Me castigue o no me castigue, a las siete de la mañana estaré en la posada de San Pablo. 

»Entonces el ángel le tocó el pie con un bastoncillo de junco que llevaba y lo convirtió en rana. Esto de la rana no es capricho. Los campesinos aragoneses iban entonces y van ahora aún, en muchos sitios, vestidos de calzón corto y sus piernas sugieren a veces las de aquel animalito. 

El padre superior continuó: «El pobre baturro, porque aquel sí que era un baturro, estuvo setenta y dos años en un charco cerca de la carretera croando las noches de verano y pasando como podía los fríos del invierno. Al cumplirse el plazo, recobró la figu­ra humana y volvió al camino. Echó a andar hacia Zaragoza como si no hubiera pasado nada y a poco volvió a parecer el mismo caminante: 

- »¿Adónde va usted, buen hombre? 

- »A Zaragoza. Mañana a las siete cruzaré el río por el puente de piedra. 

-»Si Dios quiere, hermano. 

-»Quiera Dios o no quiera. 

»El ángel volvió a tocarlo con el junquillo y el pobre hombre se convirtió otra vez en rana y se quedó en el charco durante otros setenta y dos años. Al final volvió al camino, echó a andar con la misma prisa y apareció el mismo caminante: 

-»¿Adónde va usted, buen hombre? 

»El campesino lo miró despacio, lo reconoció y dijo de mal temple: -A Zaragoza… o al charco”. (181-182) 

Pero la mayor parte de aquellos espacios estaba destinada a des­pensa. Latas de víveres, docenas de jamones, toneladas de patatas, cientos de sacos de alubias y garbanzos, cajas de frutas secas, chocolate, huevos, tocino. Olía aquello de un modo denso y sucu­lento. Los techos estaban abovedados y las cajas apiladas formaban pasillos extensos. En uno de ellos, al pie de un muro hecho con barriles y sacos, había una mesita de madera y allí estaba el despensero, hombre ya viejo y de una gordura desorganizada y floja. Vestía pantalones de franela y camisa de cuello romano. Encima llevaba un guardapolvo de dril. En los sótanos no había polvo y en cambio abundaba la humedad. El guardapolvo parecía adaptado al cuerpo como las camisas húmedas del verano. El despensero, al que Ervigio llamaba «don Genitivo», estaba muy atareado en la mesa, rodeado de tinteros de diferentes colores y de plumas. (Pàg. 208) 

-En la tienda sólo me encuentro a gusto cuando vienen campe­sinos. Sobre todo si visten de corto, a la antigua. Vienen muchos porque mi casa tiene telas especiales de pana y terciopelo y milla­rete y trencillas, todas esas cosas que sólo emplean los campe­sinos de calzón corto. Mi padre no los quiere porque son molestos y cicateros, pero yo me entiendo bien con ellos. Viene una paleta de sayas anchas y medias blancas y le digo: ¿Qué desea usted? Una tela. ¿Qué tela? Una tela que esté bien pa basquiñas. ¿Qué clase de basquiñas? Así como de rocera pero de buen ver. ¿Como cuánto quiere gastar? Pues lo que sea razón así, entre probes. ¿De dónde es usted? De Zuera para servirle. ¿Es usted la tía de Benita? No señor, que la tía de Benita es más vieja que yo, dicho sea sin faltar. Yo soy la señora Vicenta la del Cojo. En tonces yo me quedo pensando y digo: Ya sé que quiere usted. Y digo a mi empleado: Trae una tela que esté bien para basquiñas tal como como las gasta la señora Vicenta la del Cojo, de Zuera, de rocera pero de buen ver. Y el mozo trae una tela cualquiera de percal y la campesina la compra sin chistar. La doblez. Hay que tener doblez en el comercio. Yo con ellos me entiendo muy bien porque casi todos los domingos me voy de excursión a un pueblo u otro y sé cómo las gastan. (298-299) 

Salimos. Desde entonces Felipe, para burlarse de los recelos de los campesinos en la ciudad, solía decir: Dan mucho. 

Como no podía menos de suceder, mi hermana Concha descubrió que desde el balcón de mi cuarto, en el lugar donde el callejón de la Audiencia se hacía más estrecho, se veía al otro lado el interior de una oficina con los muros llenos de archivos y legajos atados con cinta roja. Cerca del balcón había una gran mesa y a veces, un hombre ya entrado en años trabajando. Pero con fre­cuencia acudía a aquella mesa un joven bastante apuesto. Llevaba gabán de verano --- si el cielo estaba nublado - con solapas de seda. Parecía un figurín de sastrería, lo que no le disgustaba a mi hermana. Tenía aquel hombre una cara larga y enjuta con nariz aguileña y un pequeño bigote. Era como los maniquíes de las sastrerías de lujo. Y usaba sombrero hongo. (337) 

- Cállate, mujer del demonio. Pim-pam. La dejó seca. Y llega­ron los guardias y prendieron al hijo de Perico. Era en una casa que hay detrás del arco de San Ildefonso, a mano izquierda. Bueno, por lo que dicen, que lo que es yo... de referencias. A la cárcel. Y en el juicio le salió pena de la vida. No lo fui a ver, ni ganas, parque un criminal es un criminal y Dios nos libre, pero escribí a su padre diciendo como que sentía el percance. Y el padre me respondió como el que la hace la paga, y diciendo que quería venir aquí a la ejecución de su hijo y que le avisara. Que­ría verlo, al menos, el día antes de la función en la cárcel de Pre­dicadores, donde estaba. También me pedía que le mandara por el recadero seis varas de panilla y dos de minarete para hacerse un traje nuevo, con objeto de estar decente el día de la ejecu­ción. Los Pericos siempre han sido gente de bien vestir, y en ese caso se comprende, porque los periódicos habían hablado mucho del asunto y el padre era el padre y sabía que la gente Ira a echarle los ojos encima. (381)

Ella se puso colorada. Yo también. Nos quedamos un momento sin saber qué decir. En aquel silencio se oyeron los pasos de don Arturo que se acercaba. Por las mañanas vestía pantalón con polainas y zapatos duros. Pero llevaba un batín de seda azul claro que le parecía el colmo de la distinción, con sus anchas solapas y su cordón franciscano en la cintura. Así recibía a sus clientes. Los empleados, en cambio, iban rigurosamente vestidos de negro. (429-430) 

Vacilaba el sacristán y preguntó nuestros nombres. Felipe dijo el suyo. 

–¿El de la tienda de tejidos? 

 –Al por mayor y menor – explicó Felipe, mirando con ojos expertos la sotana raída del sacristán. Yo tengo mis ideas sobre el negocio, que son muy distintas de las ideas de mi padre. Quiero decir que mis amigos tienen allí trato especial. 

 –¿Cómo? – preguntó el sacristán, percibiendo alguna clase de promesa- . ¿Qué trato especial? 

–Hombre, usted lleva una sotana raída. Es decir, zurcida, porque a simple vista estoy contando los hilos del enrame del remiendo. 

–¿Y qué? 

–Pues que en mi tienda hay de todo. Estambres, alpaca, seda, lana, algodón, vicuña, paño de Béjar, orillo, cordoncillo, piezas enteras y retales con rebaja. Tenemos todo, desde el brocado hasta la estracilla y la pana. Desde el raso chorreado hasta la cretona estampada. Desde el piqué hasta el madapolán. Yo hago precios especiales para mis amigos, naturalmente, cuando no está mi padre en la tienda. (517)

Se burlaba siempre en público de su marido, pero lo hacía para disimular los privilegios que el hecho de ser esposa de aquel hombre – el más guapo del pueblo – le daba. Le dije también que acababa de llegar alguien a verlo. Debía ser Escanilla. Ella se asomó y vio las huellas en la nieve. “No es Escanilla – dijo-, que él no calza abarcas. Debe ser el mediero de las corralizas de Gratal.” Y añadió que cuando se reunían su marido y él, se “enzorraban como puercos”. Por la huella en la nieve sabía la tía Ignacia quién era el que llegaba a su casa. La abarca era un calzado de cuero hecho especialmente para los caminos mojados y para la nieve. Un calzado que sólo se hacía en los Pirineos. Si el castillo de Sancho Abarca se llamaba así, era porque aquel rey (Sancho Garcés, emparentado por matrimonio con los árabes y gran guerrero) había hecho calzar a sus tropas las clásicas abarcas para cruzar los Pirineos en invierno. Y le quedó el sobrenombre – Abarca – para siempre. Era, pues, Sancho Garcés Abarca. Y Escanilla no las usaba. (545)

Mientra me acercaba al puente sobre el río, iba pensando en mi abuelo, que debía tener ya cerca de los noventa años, pero caminaba todavía sin apoyarse en el bastón, que llevaba cogido por la mitad. Vestía de calzón corto con trencillas negras en las rodillas y en las mangas. Nunca corbata, pero sí camisa almidonada los domingos con la abertura escarolada. Era mi abuelo alto, huesudo y cenceño. No reía. Parece que no lo había visto nunca reír nadie en su casa ni fuera de ella. Tampoco hacía reír a los otros. Nunca decía nada ingenioso. Mi abuelo no era ingenioso, sino violento y veraz. (557)

Benito comprendió que no lo querían ni como cargador de la peana y ni siquiera como uno de los fieles que iban en fila con el cirio en la mano. Sospechaban que su presencia sería contraproducente. Se quedó vestido de fiesta con el chaleco rameado en el atrio de la iglesia. Más valdría – se decía, amargo – que yo hubiera sido cuando nací un lobo peludo y que mi hermano me hubiera pegado un tiro, como quería. (620) 

Ramon J. Sender. Crónica del alba, 1. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0813-8. 658 pàgs. 

La dona que havia anomenat la joveneta Bridget s'havia posat ben bé al meu davant i em mirava de dalt a baix amb una ungla pintada davant dels llavis. Portava arracades de perla i texans de disseny molt per sobre del que li permetia el sou, i gronxava els malucs seguint el ritme dels pensaments.

-¿Quina cintura fas, Salvo? Hem pensat que quaranta-dos. -En realitat, quaranta --Hannah m'havia dit que estava massa prim.

-¿Saps la mida de la cama?

-Vuitanta-dos, l'últim cop que vaig mirar-ho -vaig contestar, assumint el seu aire divertir.

Després vaig vestir-me amb roba d’home lliure: texans, sabatilles d’esport i una jaqueta de cuir prePenelope que m’havia comprat en aprovar l’últim curs de l’institut. Com a corona de la glòria, vaig afegir-hi una boina de llana blau marí amb borla que Penelope havia censurat per massa afro. (249)

Sense edat definida, com és propi de les senyores de l'alta so­cietat, duia una faldilla curta, un cinturó Gucci i cabells llisos d'un ros cendrós. Entre les files de joies de primeríssima qualitat que lima als canells, vaig identificar un petit rellotge Cartier en dos tons d'or diferents. Al capdavall de les carnes, de seda blanca, dues sabates italianes d'una elegáncia indiscutible. Semblava que tingués els ulis permanentment esbalaits, com davant d'una visió terrorífica. (272)

Porta un barret rodó sense ales i un vestit blau amb faldilla llarga i jaqueta curta de seda salvatge. En conec la història sense que me l'hagi explicat. Per celebrar un dia especial com Nadal o el seu aniversari, després de pagar el lloguer i enviar a la tieta 1'as­signació mensual del Noah, es va regalar a si mateix a un conjunt nou. L'ha rentat i planxat cent vegades, i ara està a les acaballes. (289)

Un cotxe silenciós aparcava a baix al carrer. Vam sentir el so­roll d'una portella de cotxe de preu obrint-se i tancant-se, i uns passos pujant les escales. Baptiste era un Haj sense gràcia. Era prim, de faccions enfonsades i extremitats llargues. Duia una in dumentária de disseny: ulleres Ray-Ban, jaqueta d'ant, collarets d'or i botes texanes amb barrets de cowboy brodats. Tenia un aire irreal, com si a més de la roba també haguessin comprat recent­ment el cos que la duia. Lluïa un Rolex d'or al canell dret. Just veure'l, Hannah es va aixecar d'un salt felic i va cridar-lo pel nom. Sense respondre, ell es va treure la jaqueta, va tirar-la sobre una cadira i va murmurar «Esfuma't» al nostre guia, que va desaparèixer escales avall. (300)

Duia americana i pantalons grisos i una corbata de preu vermella amb aigües que vaig intentar, sense èxit, utilitzar-lo per escanyar-lo. (346-347)

John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. 

L'Institut d'Estudis Polítics no era, ni és, qualsevol lloc...

L'Institut d'Estudis Polítics va ser un gran canvi respecte a la universitat. Jo havia acabat la carrera 1'any 1979, si no recordo malament, i entrar 1'any 1982 a Sciences Po[el nom amb què es coneix l’Institut d'Estudis Polítics] va ser com un terrabastall. D'entrada, pel simbolisme mateix de Sciences Po, que era una cosa més aviar d'elit: tots els nois, els estudiants, semblaven inspectors de finances, amb una gavardina beix i una maleta, i tots es donaven religiosament la ma; les noies anaven essencialment amb niqui i collaret de parles, i és ciar, per a mi, sortint de la vaga de penenes i d'aquella facultat de Ciències de la Informació a Bellaterra, era un contrast bastant increïble.

Ara, ha sigut la millor cosa que he fet mai... Vaig apren­dre-hi molt, vaig saber el que era pencar, quedar-me nits en blanc estudiant, preparant exàmens i treballs, tot i que era en aquesta mena d'ambient sofisticat: no es podia es­criure amb bolígraf, calia fer-ho amb una ploma. Però allà vaig aprendre a aprendre, a sistematitzar, a fer exàmens orals que et quedaves amb l'esquena enganxada a la cadira de tant que et feien suar...

Montserra Besses. El dret a la informació. Entrevista Josep M. Muñoz. Revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg.16. 

L'Annabel no hi feia gaire fila, ja que l'havien sorpresa en el moment just que es repenjava damunt el chocolat glacé i, pel que recordo, les seves espatlles nues i primes i la clenxa eren els únics detalls que permetien destriar-la de la taca de sol en què el seu encís es marfonia;però jo, assegut a una certa distància del grup, m'hi destacava amb una mena de singularitat teatral: un noi de posat esquerp, de front. sortit, amb una samarreta fosca i uns pantalons curts blancs, desastre bo, amb les cames encreuades i mirant cap a una altra banda. (16-17)

...el camp on van a petar tants poetes frustrats, convertits en professors vestits de xeviot i amb pipa a la boca. (19)

¡Ves, quina nineta de somnis! Va avançar cap a la maleta oberta, com si sotgés una presa, amb una mena de marxa lenta, fitant de lluny el cofre del tresor damunt el portaequipatge. (¿Hi havia alguna cosa estranya en aquells seus ullassos grisos o potser estàvem embolcallats tots dos amb la mateixa boira encantada?). S'hi atansà aixecant bastant les sabates de taló més aviat alt i vinclant els graciosos genolls de xicot, mentre travessava amb passes més i més lentes 1'espai que es feia cada cap més dilatat, amb la parsimònia d'un que camina pel fons del mar o que fuig silenciosament en somnis. En acabat va alçar pels bracals un gipó de color d'aram, preciós i molt car, i el va estendre amb circumspecció entre les seves mans, com un caçador esbalaït que aguantés la respiració davant 1'ocell prodigiós que té estès per les puntes de les ales flamejants. En acabat (mentre jo no deixava d'observar-la) va treure un cinyell rutilant, que era com una serp llangorosa, i se'l va emprovar. (120)

Del passadís van arribar les veus manyagues de les cambreres negres que s'atrafegaven i, al cap de poc, algú va intentar prudentment d'obrir la porta de l'habitació. Vaig dir a la Lo que tornés a la cambra de bany i prengués una bona dutxa amb sabó, que li feia bona falta. El llit era una barrija-barreja de patates chips. La Lo va tornar, es va emprovar un conjunt de dues peces blau marí, després una brusa sense mànigues amb una faldilla de molta volada, de quadres, però aquell li anava massa ajustat i aquesta massa ampla i, quan li vaig pregar que es donés ansia (aquella situació comentava a alarmar-me), la Lo va llençar perversament aquells bonics regals en un racó i es va posar el vestit del dia abans. Quan va a ser punt, li vaig donar un portamonedes non de trinca i ben bonic, d'imitació de pell de vedell (dins el qual havia fet caure unes quantes monedes menudes i dues de grosses) i li vaig dir que es comprés una revista al rebedor. (136-137)

Vam arribar a conèixer. els curiosos espècimens de les carreteres; com 1'autostopista, 1'Homo pollex de la ciència, amb totes les seves formes i subespècies: el modest soldat net i polit que espera tranquil·lament, amb la tranquil·la consciència del reclam viàtic del color caqui; el col·legial que desitja que el transportin a dues cantonades més enllà; 1'assassí que vol que el transportin fins més enllà de tres mil quilòmetres; el cavaller misteriós, nerviós, madur, de maleta llampant i bigotet retallat; el trio de mexicans optimistes; 1'estudiant que exhibeix la brutícia d'un estiu de treball als camps amb el mateix orgull que el nom de la seva universitat brodat al seu xandall; la dama desesperada que se li acaba de descarregar la bateria, els joves cadells elegants, de cabells lluents, d'ulls evasius, de cares blanques, amb camises i -americanes de colors cridaners, que branden amb una energia gairebé priàpica els polzes rígids per temptar les dones solitàries, o els corredors de comerç melangiosos de gustos estranys. (156) 

La Dolly portava texans i unes botines blanques, com la majoria de les noies. Jo comptava les revolucions de la cola de patinadors i, de sobte, ella desapareixia. Quan tornava a passar pel meu davant, anava acompanyada de tres bordegassos que, un moment abans, havia sentit com comparaven les joves patinadores des de fora, i com es burlaven d'una joveneta encisadora que s'havia presentat amb shorts vermells i no amb aquells pantalons amples o amb texans. (157)

Aquest costum ben aviat va irritar la irritable Lolita i, sentint ella com sentia una antipatia infantil envers els capritxos d'altri, m'insultava i em retreia el desig de fer-me acariciar per ella mentre passaven davant nostre, sota -el sol de migdia, tot de noies morenetes i d'ulls blaus amb pantalons curts blaus o pèl-roges amb jaquetetes verdes, i rosses amb texans destenyits que semblaven cavallots. (158)

Al darrere hi havia aparcat un llampant vehicle de tipus «familiar» i una mena d'assiri tot ben plantat, amb barba negra i blavenca, un monsieur trés bien amb camisa de seda i pantalons magenta, que devia ser el marit de la botànica cepada i que fotografiava amb posat seriós el rètol indicador de l'altitud de la collada. Érem a més de tres mil metres i m'esbufegava. Amb un cruixit i una patinada, vam arrencar. La Lo bregava amb la roba i em maleïa amb un llenguatge que no hauria imaginat mai que fos a I'abast de la canalla, i encara menys als seus llavis. (166-167)

Però, fins i tot durant els nostres millors moments, quan llegíem asseguts en un dia de pluja (els ulls de la Lo volaven de la finestra al seu rellotge de polsera i tornaven a mirar enfora) o quan ens entaulàvem per fer un àpat tranquil i animat en alguna fonda plena de gom a gom o jugàvem una partida de caries infantil o anàvem de compres o miràvem en silenci, en companyia d'altres automobilistes i els seus fills, algun vehicle estavellat i esquitxat de sang, amb una sabata de dona a la cuneta (la Lo deia, quan tornàvem a engegar: «Es exactament la mateixa mena de mocassí que tractava de descriure a aquella imbècil de la dependenta»); en totes aquelles ocasions fortuïtes, el meu personatge de pare, el veia tan inversemblant com el paper de filla de la Lolita. (171)

Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs.

(1914)

Los jóvenes se veían sumamente apuestos con sus quepis, sus chaquetas azules y pantalones rojos, casi iguales que en los gloriosos días de Napoleón. Con gallardía, agitaban las manos y saludaban e sus taxis. Aquel fue un acto lleno de colorido, de estilo, genuinamente francés. (531) 

(1917)

Lo malo era que no solo la caballería estaba mal preparada. No la más que ver a los soldados de infantería, con sus chaquetas azules y sus vistosos pantalones rojos, un uniforme que prácticamente no había cambiado en los últimos cien años, un uniforme que hacía de ellos blancos perfectos para un enemigo cuya vestimenta de combate, de apagados colores, se confundía con el paisaje. Aquello a un puro desatino. Doscientos cincuenta mil soldados vestidos de azul y rojo cayeron muertos o heridos en una sola semana en la ba­talla del Mame. Tuvieron que pasar meses antes de que el Ejército franncés aplicara el sencillo arte del camuflaje. (541)

En un rincón del bar, Marc reparó en dos zuavos que hablaban en voz baja. Era una lástima, pensó, igual que todo el mundo, que las elegantes tropas del ejército francés de África se hubieran visto obligadas a renunciar a sus uniformes de vivo colorido, con sus pantalones abombachados, para llevar aquel apagado color caqui que se ha­reralizado. Aun así, conservaban cierta aureola romántica eras fumaban sus largas pipas. (547)

(1918)

La señorita había llegado hacía un rato, sin cita previa, y había solicitado ver al director de la agencia. Él no tenía ninguna reunión momento. Así pues, cuando oyó su apellido y cayó en la cuenta de quién debía de ser, le indicó a su ayudante que la hiciera pasar. 

Iba vestida de manera discreta, severa casi, con una camisa blanca, un ­sencillo collar de perlas, una chaqueta y una falda de color gris Llevaba el cabello, también oscuro, recogido bajo un práctico sombrero. La indumentaria era adecuada para un país que aún estaba en guerra, pero la tela era cara. Se notaba que pertenecía a la era clase media alta. (561)

(1924)

París había sido la sede en 1900, seguida de Saint Louis en Estados Unidos, Londres, Estocolmo y Amberes. Y ahora los juegos volvían a París. Los franceses lo interpretaban como una prueba más de que la capital de capital de Francia era la mejor ciudad del mundo.

Marc ya había proyectado decorar los escaparates con temas re­lacionados con las carreras, las competiciones de natación y de boxeo pruebas de ciclismo. Ese verano en los almacenes se haría hin­capié en las prendas de sport, como los confortables trajes de tweed y los desenfadados sombreros de campana previstos para los meses septiembre y octubre. (581)

Chanel. Tenía que presentarse en el número 31 de la calle Carnbon,  justo detrás del hotel Ritz, donde se encontraba la sublime sede de la maison de couture. Chanel, una de las reinas de París, de Deauville, ­Normandía, donde se congregaba la flor y nata de la sociedad, de Biarritz, en la parte sur de la costa Atlántica, adonde acudían a veranear muchos ricos españoles. Chanel, que prestó su casa de París a Stravinsky y financió la producción de La consagración de la pri­mavera. Louise no se lo podía creer

La señora Chanel en persona estaba allí, recién llegada del sur de Francia. A Louise le pareció que aquella mujer de pelo moreno y vestida con gran sencillez irradiaba una elegante sensualidad tenía una mirada vigilante, como la de una pantera.

-Así que eres la chica que ha descubierto Luc Gascon date la vuelta. Camina hacia delante. Gira y vuelve hacia aquí. Háblame de tu educación y de tus orígenes. (595-596) 

(1940)

Sin embargo, Louise tenía que admitir que, al menos hasta momento, el Gobierno alemán se había comportado educadamente: Habían ocupado determinados, edificios, claro. La Luftwaffe se hizo cargo del encantador Palacio de Luxemburgo: Al propio Göring le gustaba vivir en el Ritz, donde, según oyó decir, disfrutaba llevarte joyas y vistiéndose con ropas de seda y raso... De todos modos pronto se confirmó que no le gustaban los hombres, sino las mujeres, que se hacía suministrar regularmente. (744) 

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 p.

Entonces Villeneuve deshizo con extremo cuidado el envoltorio que contenía mi cuerpo hasta dejar la funda arrugada debajo de mis piernas y luego (tras dos o tres minutos interminables) retiró del todo la funda y dejó mi cadáver desnudo sobre el diván tapizado en cuero verde. Acto seguido se levantó, pues todo lo anterior lo había hecho de rodillas, y se sacó la camiseta e hizo una pausa sin dejar de mirarme, y fue entonces cuando yo me levanté y me acerqué un poco y vi mi cuerpo desnudo, más gordito de lo que hubiera deseado, pero no mucho, los ojos cerrados y una expresión ausente, y vi el torso de Villeneuve, algo que pocos han visto, pues nuestro modisto es famoso entre tantas otras cosas por su discreción y nunca se habían publicado fotos de él en la playa, por ejemplo, y luego busqué la expresión de Villeneuve, para adivinar qué iba a suceder a continuación, pero lo único que vi fue su rostro tímido, más tímido que en las fotos, de hecho infinitamente más tímido que en las fotos que aparecían en las revistas de moda o del corazón. 

Villeneuve se despojó de los pantalones y de los calzoncillos y se tumbó junto a mi cuerpo. Ahí sí que lo entendí todo y me quedé mudo de asombro. Lo que sucedió a continuación cualquiera puede imaginárselo pero tampoco fue una bacanal. Villeneuve me abrazó, me acarició, me besó castamente en los labios. Me masajeó el pene y los testículos con una delicadeza similar a la que alguna vez empleó Cecile Lamballe, la mujer de mis sueños, y al cabo de un cuarto de hora de arrumacos en la penumbra comprobé que estaba empalmado. Dios mío, pensé, ahora me va a sodomizar. Pero no fue así. El modisto, para mi sorpresa, se corrió frotándose contra uno de mis muslos. En ese momento hubiera querido cerrar los ojos, pero no pude. Experimenté sensaciones encontradas: disgusto por lo que veía, agradecimiento por no ser sodomizado, sorpresa por ser Villeneuve quien era, rencor contra los camilleros por haber vendido o alquilado mi cuerpo, incluso vanidad por ser involuntariamente el objeto de deseo de uno de los hombres más famosos de Francia. 

Después de correrse Villeneuve cerró los ojos y suspiró En ese suspiro creí percibir una ligera señal de hastío. Acto seguido se incorporó y durante unos segundos permanecía sentado en el diván, dándole la espalda a mi cuerpo, mientras se limpiaba con la mano el miembro que aún goteaba Debería darle vergüenza, dije. 

Desde que había muerto era la primera vez que hablaba Villeneuve levantó la cabeza, en modo alguno sorprendido a en cualquier caso con una sorpresa mucho menor de la que hubiera experimentado yo en su lugar, mientras con una mano buscaba las gafas que estaban sobre la moqueta. 

En el acto comprendí que me había oído. Me pareció un milagro. De pronto me sentí tan feliz que le perdoné su anterior lascivia. Sin embargo, como un idiota, repetí: debería darle vergüenza. Quién está ahí, dijo Villeneuve. Soy yo, dije, el fantasma del cuerpo al que usted acaba de violar. Villeneuve empalideció y luego sus mejillas se colorearon, todo de forma casi simultánea. Temí que fuera a sufrir un ataque al corazón o que muriera del susto, aunque la verdad es que muy asustado no se le veía. 

No hay problema, dije conciliador, está perdonado. Villeneuve encendió la luz y buscó por todos los rincones de la habitación. Creí que se había vuelto loco, pues era evidente que allí sólo estaba él y que de ocultarse otra persona ésta tenía que ser un pigmeo o aún más pequeño que un pigmeo, un gnomo. Luego comprendí que el modisto, contra lo que yo pensaba, no estaba loco sino que más bien hacía gala de unos nervios de acero: no buscaba a una persona sino un micrófono. Mientras me tranquilizaba sentí una oleada de simpatía por él. Su forma metódica de desplazarse por la habitación me pareció admirable. Yo en su lugar hubiera escapado como alma que lleva el diablo. 

No soy ningún micrófono, dije. Tampoco soy una cámara de televisión. Por favor, procure calmarse, siéntese y charlemos. Sobre todo, no tenga miedo de mí. No voy a hacerle nada. Eso le dije y cuando terminé de hablar me callé y vi que Villeneuve, tras vacilar imperceptiblemente, seguía buscando. Lo dejé hacer. Mientras él desordenaba la habitación yo permanecí sentado en uno de los confortables sillones. Luego se me ocurrió algo. Le sugerí que nos encerráramos en una habitación pequeña (pequeña como un ataúd, fue el término exacto que empleé), una habitación en donde fuera impensable la instalación de micrófonos o cámaras y en donde yo le seguiría hablando hasta que pudiera convencerlo de cuál era mi naturaleza o mejor dicho mi nueva naturaleza. Después, mientras él reflexionaba sobre mi proposición, yo pensé a mi vez que me había expresado mal, pues en modo alguno podía llamar naturaleza a mi estado de fantasma. Mi naturaleza seguía siendo, a todas luces, la de un ser vivo. Sin embargo era evidente que yo no estaba vivo. Por un instante se me ocurrió la posibilidad de que todo fuera un sueño. Con el valor de los fantasmas me dije que si era un sueño lo mejor (y lo único) que podía hacer era seguir soñando. Por experiencia sé que intentar despertarse de golpe de una pesadilla es inútil y además añade dolor al dolor o terror al terror. 

Así que repetí mi oferta y esta vez Villeneuve dejó de buscar y se quedó quieto (contemplé con detenimiento su rostro tantas veces visto en las revistas de papel satinado, y la expresión que vi fue la misma, es decir una expresión de soledad y de elegancia, aunque ahora por su frente y por sus mejillas se deslizaban unas pocas pero significativas gotas de sudor). Salió de la habitación. Lo seguí. En medio de un largo pasillo se detuvo y dijo ¿sigue usted conmigo? Su voz me sonó extrañamente simpática, llena de matices que se acerca ban, por distintos caminos, a una calidez no sé si real o quimérica. 

Aquí estoy, dije. Villeneuve hizo un gesto con la cabeza que no comprendí y siguió recorriendo su mansión, deteniéndose en cada habitación y sala de estar o rellano y preguntándome si aún estaba con él, pregunta que yo ineluctablemente respondía en cada ocasión, procurando darle a mi voz un tono distendido, o al menos intentando singularizar mi voz (que en vida fue siempre una voz más bien vulgar, del montón, influido, qué duda cabe, por la voz delgada (en ocasiones casi un pito) y sin embargo extremadamente distinguida del modisto. Es más, a cada respuesta añadía, con miras a conseguir una mayor credibilidad, detalles del lugar en el que nos encontrábamos, por ejemplo, si había una lámpara con una pantalla de color tabaco y pie de hierro labrado, se lo decía. Sigo aquí, junto a usted, y ahora estamos en una habitación cuya única luz proviene de una lámpara con una pantalla de color tabaco claro y pie de hierro labrado, y Villeneuve asentía o me corregía, el pie de la lámpara es de hierro forjado o de hierro colado, podía decirme, con los ojos, eso sí, fijos en el suelo, como si temiera que de improviso yo me materializara o como si no quisiera avergonzarme, y entonces yo le decía: perdone, no me he fijado bien, o: eso quise decir, Y Villeneuve movía la cabeza de forma ambigua, como si efectivamente aceptara mis excusas o como si se estuviera haciendo una idea más cabal del fantasma que le había tocado en suerte. 

Y así recorrimos toda la casa, y mientras Íbamos de un sitio a otro Villeneuve cada vez estaba o se le veía más tranquilo y yo estaba cada vez más nervioso, pues la descripción de objetos nunca ha sido mi fuerte, máxime si esos objetos no eran objetos de uso común, o si esos objetos eran cuadros de pintores contemporáneos que seguramente valían una fortuna pero cuyos autores para mí eran unos perfectos desonocidos, o si esos objetos eran figuras que Villeneuve había ido reuniendo después de sus viajes (de incógnito) por el mundo. 

Hasta que llegamos a una pequeña habitación en donde no había nada, ni un solo mueble, ni una sola luz, una habitación revestida de una capa de cemento, en donde nos encerramos y quedamos a oscuras. La situación, a primera vista, parecía embarazosa, pero para mí fue como un segundo o un tercer nacimiento, es decir, para mí fue el inicio de la esperanza y al mismo tiempo la conciencia desesperada de la esperanza. Allí Villeneuve dijo: descríbame el sitio en donde estamos ahora. Y yo le dije que aquel lugar era como la muerte, pero no como la muerte real sino como imaginamos la muerte cuando estamos vivos. Y Villeneuve dijo: descríbalo. Todo está oscuro, dije yo. Es como un refugio atómico. Y añadí que el alma se encogía en un sitio así e iba a seguir enumerando lo que sentía, el vacío que se había instalado en mi alma mucho antes de morir y del que sólo ahora tenía conciencia, pero Villeneuve me interrumpió, dijo que con eso bastaba, que me creía, y abrió de golpe la puerta. 

Lo seguí hasta la sala principal de la casa, en donde se sirvió un whisky y procedió a pedirme perdón, con pocas y medidas frases, por lo que había hecho con mi cuerpo. Está usted perdonado, le dije. Soy una persona de mente abierta. En realidad ni siquiera estoy seguro de lo que significa tener una mente abierta, pero sentí que era mi deber hacer tabla rasa y despejar nuestra futura relación de culpabilidades y rencores. 

Se preguntará usted por qué hago lo que hago, dijo Villeneuve. 

Le aseguré que no tenía intención de pedirle explicaciones. Sin embargo Villeneuve insistió en dármelas. Con cualquier otra persona aquello se hubiera convertido en una velada de lo más desagradable, pero quien hablaba era Claude Villeneuve, el más grande modisto de Francia, es decir del mundo, y el tiempo se me fue volando mientras una historia sucinta de su infancia y adolescencia, de su juventud, de sus reservas en materia sexual, de sus experiencia con algunos hombres y con algunas mujeres, de su inveterada soledad, de su mórbido deseo de no causar daño a nadie que tal vez encubría el oculto deseo de que nadie le hiciese daño a él, de sus gustos artísticos que admiré y envidié con toda mi alma, de su inseguridad crónica, de sus disputas con algunos modistos famosos, de sus primeros trabajos para una casa de alta costura, de sus viajes iniciáticos sobre los que no quiso profundizar, de su amistad con tres de las mejores actrices del cine europeo, de su relación con el par de seudoartistas de la morgue que le conseguían de tanto en tanto cadá veres con los que pasaba sólo una noche, de su fragilidad, de su fragilidad que se asemejaba a una demolición en cámara lenta e infinita, hasta que por las cortinas de la sala principa se deslizaron las primeras luces de la mañana y Villeneuve dio por concluida su larga exposición. 

Permanecimos en silencio durante un largo rato. Supe que ambos estábamos si no exultantes de alegría sí razonablemente felices. 

Poco después llegaron los camilleros. Villeneuve miró al suelo y me preguntó qué debía hacer. Después de todo, el cuerpo que venían a buscar era el mío. Le di las gracias por la delicadeza de preguntármelo pero al mismo tiempo le aseguré que me encontraba más allá de esas preocupaciones. Haga lo que suele hacer, le dije. Se marchará usted, dijo . Mi decisión hacía rato que estaba tomada, sin embargo fingí reflexionar durante unos segundos antes de decirle que no, que no me iba a marchar. Si a él no le importaba, claro. Villeneuve pareció aliviado. No me importa, al contrario, dijo. Entonces sonó un timbre y Villeneuve encendió los monitores y franqueó el paso a los alquiladores de cadáveres, que entraron sin decir una palabra. 

Agotado por los sucesos de la noche, Villeneuve no se levantó del sofá. Los seudoartistas lo saludaron, me pareció que uno de ellos tenía ganas de charla, pero el otro le dio un empujón y ambos bajaron sin más a buscar mi cadáver. Villeneuve tenía los ojos cerrados y parecía dormido. Yo seguí a los camilleros al sótano. Mi cadáver yacía semicubierto por la funda de la morgue. Vi cómo lo metían en ella y lo cargaban hasta depositarlo otra vez en el maletero del coche. Lo imaginé allí, en el frío, hasta que un pariente o mi ex mujer acudiera a reclamarlo. Pero no hay que dejarle espacio al sentimentalismo, pensé, y cuando el coche de los camilleros dejó el jardín y se perdió en aquella calle arbolada y elegante no sentí ni el más leve asomo de nostalgia o de tristeza o de melancolía. 

Al volver a la sala Villeneuve seguía en el sillón y hablaba solo (aunque no tardé en descubrir que él creía que hablaba conmigo) mientras con los brazos entrecruzados temblaba de frío. Me senté en una silla junto a él, una silla de madera labrada y respaldo de terciopelo, de cara a la ventana y al jardín y a la hermosa luz de la mañana, y lo dejé seguir hablando todo lo que quisiera. 

Roberto Bolaño. Putas asesinas (Prefiguración de Lalo Cura). Ed. Anagrama, 11ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-339-6808-1. 228 p. P. 139-145.

Embriagats els ulls per la nova esplendor i per la festivitat litúrgica de la darrera missa, plenes les orelles dels discursos de comiat del coronel, amb la casaca blava solcada de botons daurats, les cartutxeres de plata amb l'àguila doble en relleu daurat al con, el morrió amb corretges d'escates i la cua de cabells a l'esquerra, pantalons de muntar d'un roig esclatant, botes per emmirallar-s'hi, esperons cantaires, el sabre d'ampla empunyadura fregant la cuixa... heus aquí com es va presentar Carl Joseph al seu pare, un calorós dia d'estiu. Aquella vegada no era cap diumenge. Un lloctinent podia presentar-se ni que fos dimecres! El Cap de Districte seia al saló de treball. (47)

De sobte, s'interrompé. Un personatge estrany s'havia quedat, dret, davant de la taula; era un home que portava xamberg i una corbata voladissa, jaqué gris i molt vell de cues penjants, amb un clatell ple de cabells llargs i espessos, les galtes amples i grisenques mal afaitades... a primera vista es veia que era un pintor, per aquella claredat exagerada de les fesomies d'artista que sembla irreal i que es diria extreta d'un gravat antic. El foraster va posar la carpeta sobre la taula i va començar a prendre disposicions per oferir les seves obres, amb una gran flema que li donaven, a parts iguals, la pobresa i el seu fer. (53)

-Aleshores encara era caporal! -va dir amb un cert to de lamentació, com si volgués dir que, ja aleshores, li corresponia una graduació més elevada. La senyora Slama que, a la foto, seia al costat seu, portava un vestit d'estiu clar, estret, de cintura de vespa, com si fos una cuirassa vaporosa, un gran barret blanc d'ala plana portat de biaix.  (68)

Malgrat que duia una vida civil tan desordenada, exigia un ordre, que gairebé feia riure, sobre els més petits detalls i, això, ho devia, segurament, al temps passat al servei militar. L'uniforme, un uniforme de suboficial de comptes que havia prestat servei forra temps, el guardava a l'armari. Conservava els galons d'angles daurats a les manigues, els pantalons negres, el morrió d'infanteria i els botons brillants netejats de nou cada setmana, tot plegat com si fos una personalitat, encara viva, dividida en tres trossos. El sabre corbat, amb l'empunyadura igualment netejada cada setmana, era penjat de través en dos claus que l'aguantaven a la paret sobre un petit escriptori que mai no es feia servir; les borles d'un groc daurat, abandonadament balancejants, recordaven els brots tancats, lleugerament plens de pols, d'un gira-sol. (95)

Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs.

La seva dona va entrar al vestíbul, els talons repicant sobre la pedra, perfectament mudada amb un vestit turquesa clar d'Armani, un collaret doble de perles cultivades que descansaven damunt d’un escot mínim i unes arracades de perles que hi feien joc, apareixent i desapareixent sota el seu pentinat de perruqueria. Una dona bonica; tothom hi estaria d'acord. (12) 

En Peter havia rumiat quina roba es posaria. No havia assistit mai a una reunió com aquella i li havia fet vergonya preguntar quin era el codi de vestuari. Els agents encara duien vestit avui dia? I els escriptors? Valia més un aspecte conservador o cridaner? Empolainat o informal? Va optar per un terme mitjà per assegurar-ho: pantalons grisos, camisa Oxford blanca, blazer blau i mocassins negres. Quan es va acostar al disc de la façana, es va veure reflectit sense distorsió en un únic vidre i va apartar-ne la mirada de seguida, acomplexat pel seu físic esprimatxat i unes entrades cada cop més pronunciades que acostumava a dissimular amb una gorra de beisbol. (86-87) 

Tenia les galtes flàccides, l’aspecte demacrat i un alè pudent. Les úniques coses teses i fresques que exhibia eren la camisa i la corbata ben tibada, que semblaven acabades de desembolicar d’un paper de seda de Brooks Brothers. [Coneguda marca de roba masculina, fundada l’any 1818, la més antiga dels Estat Units. (N. del T.)] (442)

Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs.

El viento podría llevarse esos huesos esbeltos de Ricardo, arropados por un anchísimo abrigo color rata gris, según selo describes cuando quieres excitarle el amor propio de yuppie vestido en las tiendas prêt a porter de Adolfo Domínguez.

-A los yanquis os entusiasman los trajes de cuadros príncipe de Gales de color amarillo, combinados con los zapatos de color naranja. (10)

El dictador aún es una sombra presente, una sombra que a su vez pisa la sombra de la memoria de los dominicanos cultos que haban de él como el orihen de una era en la que aun viven. Sus crueldades son ahora anécdotas, como este uniforme de tiano, oficialmente decretado en 1947, con una casaca frac con realces de oro de doce quilos e peso y el bicornio con entorchados de oro  y plumajes, diríase ue de guacamayo, guantes de cabritilla, banda tricolor con colgantes de oro, zapatos de charol con hebilla de oro, ¿cómo podía soportar tanto peso y tanto brillo bajo el sol tropical? (248)

Manuel Vázquez Montalbán. Galíndez. Ed. Seix Barral, 1ª ed. Barcelona, 1990. ISBN: 84-322-0623-7. 358 p.

Celia llegó en taxi y Martin la hizo pasar a un saloncito. Como otras veces, Celia no pudo evitar fijarse en las miradas admirativas que le había dedicado él al verla. Aunque para aquél viaje apenas había llevado nada de ropa, aquella noche se había puesto un vestido de Diane von Furstenberg, drapeado y de color marrón y blanco que la fgavorecía mucho. llevaba el pelo corto, a la moda.

Arthur Hailey. Medicina peligrosa. (Strong medecine, trad. Helena Valentí). Ed. Círculos de Lectores, Barcelona, 1985. ISBN: 84-226-1901-6. 400 pàgs. P. 212.

Perú, anys 1950

Cuando el mayordomo le trajo su jugo de papaya, su café negro y su tostada con miel de abeja, Alberto de Quinteros se había afeitado y vestía un pantalón gris de corduroy, unos mocasines sin taco y una chompa verde de cuello alto. (34) 

Don Federico Téllez Unzátegui consultó su reloj, comprobó que eran las doce, dijo a la media docena de empleados de Antirroedores S. A. que podían partir a almorzar, y no les recordó que estuvieran de vuelta a las tres en punto, ni un minuto más tarde, porque todos ellos sabían de sobra que, en esa empresa, la impuntualidad era sacrílega: se pagaba con multa e incluso despido. Una vez partidos, don Federico, según su costumbre, cerró él mismo la oficina con doble llave, enfundó su sombrero gris pericote, y se dirigió, por las atestadas aceras del jirón Huancavelica, hacia la playa de estacionamiento donde guardaba su automóvil (un sedán marca Dodge). (175) 

De otro lado, lo angustiaba la posibilidad de que su nombre rodara por el barro. No repetían las estadísticas hasta la náusea que el noventa y cinco por ciento de las mujeres han sido, son o serán meretrices? Para lograr que sus hijas lograran domiciliarse en el cinco por ciento de virtuosas, don Federico les había organizado la vida mediante un sistema puntilloso: nunca escotes, invierno y verano medias oscuras y blusas y chompas de manga larga, jamás pintarse las uñas, los labios, los ojos ni las mejillas o peinarse con cerquillo, trenzas, cola de caballo y todo ese gremio de anzuelos para pescar al macho; no practicar deportes ni diversiones que implicaran cercanía de hombre, como ir a la playa o asistir a fiestas de cumpleaños. Las contravenciones eran castigadas siempre corporalmente. (186) 

Mario Vargas Llosa. La tía Julia y el escribidor. Ed. Alfaguara, 3ª ed. Madrid, 2010. ISBN: 978-84-204-4353-9. 468 p. 

Els guerrers del papa. La història de la Guàrdia suïssa del Vaticà, l'exèrcit més petit del món.

A l'inici del segle XX, la guàrdia va adoptar l'uniforme amb què la coneixem avui. El comandant Jules Repond va dissenyar l'uniforme de gala després d'investigar com vestien el seus predecessors. L'uniforme actual, que alguns atribueixen erròniament a Miquel Àngel, mostra els colors característics de la casa Mèdici, i el casc està basat en el que llueixen els protectors del papa en els frescos de Rafael.

La guàrdia, avui. Alts, solters i catòlics

Per molt que el seu uniforme llampant de franges grogues, vermelles i blaves cridi l'atenció, no s'ha de subestimar els soldats que avui en dia protegeixen el Vaticà (...) Habitualment, els guàrdis llueixen una vestimenta més sòbria, de color blau marí amb un coll blanc, i només es poden l'uniforme cerimonial, que inclou un casc de crina vermella, en ocassions assenyalades. Una de elles és el 6 de maig, quan commemoren l'aniversari del saqueig de Roma i se celebra la cerimònia d'accés als nous guàrdies. Entre les petites curiositats de la Guàrdia cal destacar que posseeixen un equip de futbol amateur, el Guàrdia F.C.

Víctor Farradellas i Jaume Fernàndez. Art. revista Sapiens, núm. 149, novembre 2014, pàg. 51.

Guàrdia suïsa. Procedència de la imatge ENLLAÇ

Per què el porpra és el símbol del poder? 

Al llarg de tota l’antiguitat el porpra ha estat considerat símbol del poder, per l’impacte del seu color i per les dificultats de la seva obtenció, que es feia a partir de mol·luscs gasteròpodes, especialment diverses espècies de cargols marins. L’ús del porpra arrenca a mitjan segle II mil·lenni aC a la Mediterrània oriental (en diversos jaciments de Creta), però van ser els fenicis els qui van engrandir la producció i la comercialització dels teixits, sempre cars i per aquesta raó sovint destinats a vestir la reialesa i les capes més altes de la societat. Potser per això els poemes homèrics fan reiterades referències als vestits tenyits de porpra duts per divinitats i personatges heroics o llegendaris. A la Ilíada, per exemple, es destaca que el rei micènic Agamenó duia un gran mantell de color porpra. 

A Roma, l’ús d’aquest color va arribar a ser tan important que la legislació romana el va reglamentar en diverses ocasions. El seu color vermell, d’intensitats diferents segons els tipus de molusc i els processos de tintatge, el treballaven els purpuraii, antics esclaus alliberats (lliberts), un negoci del qual l’emperador Neró va instaurar-ne un monopoli imperial. Igual que el pòrfir egipci (pòrfir i porpra tenen la amteixa arrel grega), el porpra va acabar sent exclusiu del cercle de l’emperador. Actualment, és el color que identifica els cardenals, prínceps de l’Església. 

Isabel Roda, catedràtica d’arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Article revista Sapiens, núm. 145, agost 2014, pàg. 4.

Gossos

LE MAHARAJA INDI de Junagah entre el 1911 i el 1947, Mahabet Khanji Rasul Khanji, tenia més de tres-cents gossos, i cadascun d’ells disposava d’habitació privada amb telèfon i un majordom al seu servei. Sovint els vestia amb jaquetes confeccionades a mida i els feia passejar en rickshaww pel palau.

Revista Sapiens, núm. 145, agost 2014, pàg. 4.

De debò, cal?

12/08/14 - ANNA CARRERAS – EL PUNT AVUI

Més enllà del poder adquisitiu i de les modes en sèrie, cal pensar en el poder ètic i estètic

La meva amiga Sònia H. és d'aquelles persones que, com ara jo, es va perdre la classe en què s'ensenyava a ser impostor, a mentir i a ser hipòcrita. Anar de cara és, per nosaltres, una virtut. Parlàvem fa poc sobre la imbecil·litat de les modes en general i sobre la relativitat del mal gust a l'hora de vestir: qui ho diu, que quadres i ratlles no lliguen? En un moment divertit de la conversa, la Sònia H. va referir-se a una moda que, certament, fa mal d'ulls: cal anar amb uns pantalons fins a sota de l'aixella i un top tres talles més petit? Cal? No, no cal. No aneu al gimnàs ni a la platja: sou en una ciutat. S'entén perfectament que la butxaca d'una adolescent no està plena de bitllets de cent i que l'oferta de botigues a les quals pot accedir és limitada. Però, més enllà del poder adquisitiu i de les modes en sèrie, cal pensar en el poder ètic i estètic i, sobretot, en la generositat envers els conciutadans. No tothom està performat per lluir les mateixes peces de roba que a la veïna li queden com un guant. No a tothom li escau un mateix abillament. No tothom té les corbes de l'Scarlett Johanson. És evident que cadascú pot vestir com li surti del magí, però un parell de consells poden evitar que els ulls d'un pobre vianant surtin de les òrbites quan passegi tranquil·lament pel carrer. Primer, si els pantalons són estrets i de tall alt, el més bonic i elegant és completar la vestimenta amb una camisa sedosa sense mànigues o una samarreta llarga –sense que arribi als genolls. Segon, si us assetja la necessitat imperiosa de posar-vos un top perquè us fa il·lusió ensenyar la panxa, no fa falta que compreu una miniatura que tapi –amb sort– els mugrons. Damunt del top, sempre hi pot anar una samarreta transparent més llarga que eviti que la carn es deixati pels costats de la cintura. El top se us veurà igualment. Passa el mateix amb els pantalons baixos dels nois, que deixen entreveure la marca de la roba interior per sobre del cinturó. Però a mi aquesta moda no em desagrada.

En veure'ns arribar, un dels cardenals, que vaig reconèixer immediatament com el secretari d'Estat, Angelo Sodano, es va posar dret i va venir al nostre encontre. Era un home de talla mitjana i aparentava uns setanta anys i escaig, amb un front ample producte d'una calvície discreta i amb els cabells blancs pentinats amb fixador sota el solideu de seda porpra. Feia servir unes ulleres antiquades, de pasta terrosa i grans vidres de forma quadrangular, i vestia  sotana negra amb rivets i botons porprats, faixa tornassolada i mitjons del mateix color. Una discreta creu pectoral d'or ressaltava damunt el seu pit. Sa Eminència lluïa un gran somriure amistós quan es va apropar al prefecte per intercanviar els petons de salutació. (20)

Les germanes Ferma, Margherita i Valeria, que treballaven juntes en una escola pública propera, acabaven d'arribar a casa. Eren a la cuina, preparant el sopar i xerrant alegrement de menudeses. Ferma, que era la més gran de totes amb els seus cinquanta cinc anys ďedat, continuava aferrant-se obstinadament a la vestimenta uniformada -camisa blanca, jaqueta blau marí, faldilla del mateix color per sota del genoll i mitges negres gruixudes- que va adoptar després de la retirada dels hàbits. (26)

Un dels assumptes que més havia despertat la meva curiositat al llarg dels anys era l'origen dels cridaners uniformes multicolors de la Guàrdia Suïssa. Malauradament, en els documents catalogats de l'Arxiu Secret no hi havia cap prova que confirmés o desmentís la realització del disseny per part de Miquel Àngel, tal com es deia, però jo confiava que aquesta prova aparegués el dia menys pensat entre la quantitat ingent de documentació encara per estudiar. En qualsevol cas, Glauser-Röist, al contrari que els seus companys, semblava no utilitzar mai l'uniforme, ja que en les dues ocasions en què l'havia vist vestia de paisà í, per cert, amb una roba indubtablement molt cara, massa per al sou escarransit d'un pobre guàrdia suís. (30)

Monsenyor Tournier i Glauser-Röist es van posar drets per rebre'ns. Em vaig fixar en les fotografies arrenglerades que penjaven sobre les parets color crema: tots els pontífexs d'aquest segle, amb les seves sotanes i els seus solideus blancs, exhibint somriures afables i paternals. (71)

Déu meu, una roca en moviment! El tros de pa que estava mastegant se'm va tornar amarg a la boca. Encara bo que havia comprat aquells pantalons preciosos de color gris perla! Estava contenta perquè m'havien costat molt barats i em quedaven molt bé. Amagada a l'emprovador de la botiga, jo sola davant el mirall, vaig descobrir que em donaven un aspecte juvenil que no havia tingut mai. Vaig desitjar amb tota la meva ànima que no hi hagués cap norma ridícula que em prohibís dur aquells pantalons, però, si n'hi havia, l'hauria ignorat totalment i sense remordiments. Em va venir al cap el record de la cèlebre germana nordamericana Mary Dominic Ramacciotti, fundadora de la residència romana Girls' Village, que va obtenir un permís especial del papa Pius XII per poder portar abrics de pells, i fer-se la permanent, fer servir cosmètics d'Elizabeth Arden, freqüentar l'òpera i vestir amb una elegància exquisida. Jo no aspirava a tant; em conformava amb el fet de dur uns simples pantalons -que, per cert, no m'havia tret en sortir de la botiga. (186)

Els retrats dels seus avantpassats ja eren una altra història. La cara de Glauser-Röist, amb modificacions lleugeres al llarg dels segles, es repetia en els seus rebesavis o els seus oncles besavis. Tots es deien o Kaspar o Linus o Kaspar Linus Glauser-Röist i tots tenien el mateix gest adust que feia tan sovint el capità. Cares serioses, severes, cares de soldats, oficials o comandants de la Guàrdia Suïssa Vaticana des del segle XVI. No va deixar de cridar-me l'atenció el fet que només el seu avi i el seu pare -Kaspar Glauser-Röist i Linus Kaspar Glauser-Röist- apareguessin amb l'uniforme de gala dissenyat per Miquel Àngel. Els altres duien cuirassa -pitral i esquena- de metall, tal com era costum en els exèrcits del passat. Seria possible que el famós vestit de colors fos un disseny modern? (224)

S'hi trobaven també, al pòrtic, les monges ortodoxes amb les quals ens havíem creuat al camí, donant l'esquena a altres monges -aquestes catòliques- vestides amb hàbits clars de faldilla curta. Moltes dones duien penjant del coll, a tall de collarets, bonics rosaris, i algunes altres els resaven posades de genolls sobre el terra dur empedrat. Hi havia també molts sacerdots catòlics i religiosos dels ordes més diversos, i abundaven les barbes llargues poblades, típiques dels monjos ortodoxos, que anaven, a més, coberts amb barrets negres tubulars de diversos models: llisos, adornats amb vores i randes, amb una teuladeta en forma de xemeneia o, fins i tot, amb una toca llarga que penjava al llarg de l'esquena fins a la cintura. Per damunt de tot aquest caos humà, volava una multitud de coloms blancs que semblaven ignorar la gentada, planejant d'una cornisa a l'altra, ďuna finestra a l'altra, buscant la millor vista de l'espectacle. (289)

Una. roba esportiva estrafolària m'esperava a la meva habitació. No és que fos ni més ni menys estranya que qualsevol xandall corrent, però, en posar-me-la, em vaig veure tan ridícula que em van venir ganes d'enterrar-me sota terra. De tota manera, haig de reconèixer que, quan em vaig treure les sabates i em vaig posar les sabatilles blanques d'esport, les coses van millorar. I encara van millorar més quan hi vaig afegir un mocador discret de seda que vaig introduir pel coll de la dessuadora. Al final, el conjunt no era massa patètic i, sense cap dubte, resultava còmode. Com que durant els últims mesos no havia pogut anar a la perruqueria, els cabells m'havien crescut prou per subjectar-los amb un recollidor que, encara que quedava una mica extravagant, almenys em permetia treure,m les grenyes de la cara. Em vaig posar l'abric llarg de llana per sobre (més per tapar que per fred) i vaig baixar fins al rebedor de l'hotel, on els meus companys, el porter amb lliurea verda i un xofer de l'arquebisbat m'estaven esperant. (323-324)

Sa Santedat Diviníssima era un home d'estatura considerable i d'uns seixanta anys que s'amagava amb timidesa darrere d'una barba llarguíssima del color de la neu. Vestia com un simple pope -amb i el barretet negre dels Mèdici italians- i feia servir unes ulleres enormes per a la presbícia que semblaven haver-li caigut damunt del nas per casualitat. Tanmateix, del seu port emanava tanta dignitat que vaig tenir la impressió de trobar-me davant d'un d'aquells emperadors bizantins desapareguts per sempre.

Alr saludar-nos i iniciar les presentacions. Monsenyor Lewis tenia una retirada sorprenent amb el marit de la reina Isabel d'Ang1aterra, el duc d'Edimburg: era igual d'alt i prim, igual de cerimoniós i, per damunt de tot, igual de calb i orellut. L'estava mirant fascinada, provant de reprimir la. rialla, quan una veu femenina em va arrencar del meu miratge:

-Ottavia, estimada, no et recordes de mi? ( 347)

De cop i volta, en parlar de records, em va venir al cap una cosa que li havia de preguntar. No podia marxar d'allà abans d'haver-la esbrinat.

-Kaspar, per cert -vaig començar, feta un feix de nervis-, els vestits de la Guàrdia Suïssa, els va dissenyar Miquel Àngel? Què en saps?

Era important. Es tractava d'una curiositat vella i insatisfeta que ja no tindria oportunitat de resoldre per mi mateixa. La Roca va deixar anar una rialla.

-No els va dissenyar Miquel Àngel, doctora, ni tampoc Rafael, tal com algú ha dit. Però, com que aquest és un dels secrets més ben guardats del Vaticà, no has d'anar explicant a ningú el que ara et diré.

Per fi! Tants anys esperant!

-Aquells vestits cridaners de cerimònia els va dissenyar, en realitat, una sastressa desconeguda del Vaticà a començaments d'aquest segle, l'any 1914. El Papa de llavors, Benet XV, volia que els seus soldats duguessin una indumentària original. Així doncs, li va demanar a la sastressa que imagines un nou uniforme de gala. La dona, pel que es veu, es va inspirar en uns quadres de Rafael on apareixen vestidures de colors cridaners i mànigues acoltellades, molt a la moda a 1a França del segle XVI.

Em vaig quedar callada durant uns segons, impactada perla desil·lusió, mirant el capità com si acabés de donar-me una punyalada.

-Aleshores... -vaig vacil-lar-, segur que no els va dissenyar Miquel Àngel?

Glauser-Röist va tornar a riure.

-No, doctora, no els va dissenyar Miquel Àngel. Va dissenyar-los una dona l'any 1914.

Potser havia begut massa í dormit poc, però em va fer ràbia i vaig arrufar les celles.

-Doncs valia més que no m'ho haguessis dit! -Vaig exclamar, irritada. (502-503)

Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.

N’hi ha que es dediquen a parar l’orella. Seuen a dinar amb el bloc de notes a la dreta, i el bolígraf a punt.Tenen 1’orella de pam i mig, i ofereixen una novetat petita a veure si en poden treure una de ben grossa. Hi ha un tal Hermann, d’El País, que brama de tal manera a l'aurícular que les telefonistes li han de cridar l’alto. I, després, hi ha la periodista txeca. Venia al mateix avió que jo: espectacular, rossa, d’ulls verds i uns texans que és com si no hi fossin. Quan entra al centre de premsa no diré que tothom calli, però sí que hi ha un instant que tots els periodistes deixen de respirar. (12-13)

GRANS IDEES DE LA HISTÒRIA DELS PARBALANS

Hi eren totes. La reina Noor de Jordània, la reina Sofia d’Espanya, 1a princesa Carolina de Mònaco, Melina Mercouri, François Mitterrand, xeics, senadors italians, ex primers ministres noruecs, acadèmics russos, presidents àrabs, ministres a seques, experts, passavolants, relacions públiques, assessors d’imatge í caps de protocol. Només hi faltaven el Rei d'Oros, la Cantant Calba i la Mona de Pasqua. (43)

EMBOLIC DE PALDILLES 

L’arríbada inapel·lable de la fresca fa que desaparegui una de les ximpleries més enervants que hem hagut de patir aquest estiu. Aquesta mena de faldilla opaca que algunes dones s'han posat sota les faldilles llargues semitransparents que els modistes van concebre per enguany. Han estat l’expressió viva del sí però no, del vol i dol, del m'agradaria però no veig amb cor, de la indecisió de la cursíleria. 

Des de la prehistòria, la dona ha anat modifıcant la manera de vestir-se de cintura cap avall. Les representacions que ens han arribat de l'antic Egipte mostren les dones o bé nues o bé amb faldilles de lli blanc, llargues els genolls. Les assíries duien túnica. Les dames cretenques, faldilles acampanades. Les gregues, una camisa llarga, de lli o de llana, subjectada amb fermalls o amb agulles. Les etrusques, una cosa semblant. I les romanes. Al principi de l’edat mitjana la cosa no va canviar gaire. Al segle XV les faldilles es van fer molt llargues, i sovint amb cua. Al XVI es van fer cada cop més amples, i es mantenien amb una mena de mirínyac avant-la-lettre. Al XVII la faldilla es recollia una mica, per mostrar els enagos. Al XVIII les faldilles eren tan amples que els balustres de les escales es van començar a fer corbats: per permetre el pas de faldilles tan voluminoses. A França, després que Napoleó abdiqués, la faldilla es va fer més ampla a la vora, i la vora la van començar a decorar de manera recarregada. Després del 1830 van començar a escurçar les faldilles. El 1850 a fer-les més amples, i va aparèixer el mirinyac, fet de lli i de pèl de cavall. El 1860 el mirinyac va arribar a la dimensió màxima. El 1880 les faldilles es van fer estretes per sota. Durant l’última dècada d'aquell segle, per tal ďanar en bicicleta les dones van començar a posar-se pantalons de golf. A principis del XX, les faldilles escombraven el terra. El 1908 es van fer més estretes, tot i que encara arribaven a terra. El 1911 la faldilla era tan estreta i s’arrapava tant a les cames que les dones gairebé no podien caminar. Un any després, sobre aquesta faldilla estretíssima van començar a posar-n’hi una altra, més curta i més ampla. El 1915, aquella faldilla llarga i estreta va desaparèixer i va quedar tan sols la faldilla exterior. El 1925 les faldilles es van fer curtíssimes. Els pantalons amples van aparèixer el 1924 í van continuar amples al 1930. El 1927 les faldilles encara es van fer més curtes: arribaven ja als genolls. El 1930 van tornar a baixar: fins al tou de la cama. L’estiu del 1939 van tornar a ser tan curtes com els últims anys vint, i moltes mestresses de casa i treballadores es van passar als pantalons. Passada la postguerra, els seixantes van ser el súmmum. Hi havia faldilles de totes les llargades; mini o midi. I els pantalons eren amples, estrets, llargs, curts, shorts...

Al llarg dels segles, les dones s’han tapat i destapat les cames de cent mil maneres diferents. Però cap tan repudiable com la faldilleta opaca sota la faldilla semitransparent. Hi ha una contradicció profundament xarona. Perquè ningú no obliga ningú a seguir aquesta moda fugissera. Una dona pot ser seductora, atractiva, tant si va amb semitransparències, pantalons de pana o vestida de submarinista. Però si decídeix jugar a les semitransparències ¿per què arronsar-se a l’últim moment? O juguem al pòquer o juguem a la brisca. ¿Per què aquest penediment vergonyós d’última hora? Fa unes setmanes, Kim Bassinger sortia a la portada de France Dimanche amb una faldilla semitransparent. Que, com que era semitransparent, deixava veure a mitges la roba interior. Que, amb molt d’encert, la Bassinger havia triat del mateix color que la faldilla: negra. 

Les faldilles opaques sota les faldilles semitransparents són com aquests acudits dolents, que acaben amb trampa i no fan riure ningú. Són com aquests contes de què parlava Txèkhov, on el narrador explica que el protagonista té una pistola a la tauleta de nit, í acaba el conte i el protagonista no ha fet servir la pistola per res. Si no l’havia de fer servir per res, ¿per què el narrador ens ho va fer saber, donant-nos així una pista frustrant? Sí, com diuen els savis, la manera de vestir reflecteix la manera de ser de les persones, no costa gaire imaginar la manera de ser de les persones que aquest estiu vestien faldilletes opaques sota les faldilles semitransparents. (121-123) 

Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs.

Sofia se había comprado un traje de chaqueta negro de seda. No se había llevado nada adecuado para ir a recepción, así que buscó en los alrededores de la calle Roma una tienda de Armani, y además del traje compró una corbata para Marco.

Le gustaba Armani por su sencillez, por ese toque informal que tenían sus trajes.

-Serás la más guapa -aseguró Giuseppe.

-Desde luego -corroboró Marco.

-Voy a montar un club de fans con los dos –dijo Sofía riendo.

El padre Yves les recibió en la puerta. No iba vstido de sacerdote, ni siquiera llevaba alzacuellos, sino un traje de un azul casi negro y una corbata de Armani exactamente igual que la que Sofía había regalado a Marco.

-Doctora... señor Valoni... Pasen, Su Eminencia estará encantado de verles.

Marco miró de reojo 1a corbata del padre Yves; éste esbozó una sonrisa.

-Tiene usted buen gusto para las corbatas, señor Valoni.

-En realidad el buen gusto lo tiene la doctora, es quien me la ha regalado.

-¡Ya decía yo! -exclamó riéndose el padre Yves.

Se acercaron al cardenal y éste les presentó a monseñor Aubry, un francés alto y enjuto, elegante y, gesto bondadoso. (252) 

“Tú eres una princesa buena, de cuento, pero ellos son tiburones que destrozan todo lo que encuentran a su paso. No lo olvides mañana cuando vayas a la ópera y a la cena de Bonomi. Sus modales exquisitos, sus versaciones cultas, el lujo del que se rodean es fachada nada más que fachada. Me fío menos de ellos que de los rateros del Trastevere, hazme caso.

-Tendré que comprarme otro traje...

-Cuando Volvamos propondré que te den gratificación por todos los gastos que te está ocasionando esta investigación. Pero, princesa, procura no Armani o te terminarás de gastar el sueldo de este mes.

-Lo procuraré, pero no te lo prometo. (260)

Sintió que los hombres la miraban de reojo, todos menos el cardenal, Bolard y D’A1aqua, y ella que estaba especialmente atractiva esa noche porque se había esmerado arreglándose.

Por la tarde había ido a la peluquería y había vuelto a Armani, esta vez para comprar un elegante conjunto de casaca y pantalón color rojo, un color poco utilizado por el diseñador. Estaba llamativa, espectacular, le habían asegurado Marco y Giuseppe.

La casaca tenía un escote sugerente y el alcalde no podía evitar desviar la mirada del señalado lugar. (269-270)

Con chaqueta y pantalón vaquero, sin maquillaje, y con el pelo recogido en una cola de caballo, Sofia empezó a arrepentirse de haberse puesto de esa guisa para el almuerzo con D’Alaqua.

No estaba fea porque no lo era, y la chaqueta y el vaquero los había comprado en Versace, pero pretendía mostrarle a D’Alaqua que estaba trabajando y que la cita era parte del trabajo, nada más. (288)

Navarro, Julia. La hermandad de la sábana santa. Ed. Plaza & Janés, 26º ed. Barcelona, 2005. ISBN: 84-01-33513-2. 528 p.

El dia que el destí va tornar per reclamar-lo, en Ted Mundy duia un barret i es balancejava damunt d’una caixa de sabó en un dels castells que el rei Ludwig el Boig tenia a Baviera. No era pas el clàssic bolet, era més de l’estil Laurel i Hardy que no pas ďalguna de les botigues de Savile Row. No era un barret anglès, encara que a la butxaca d'un atrotinat abric de xevíot dugués una bandera anglesa brodacla amb seda oriental. A l’etiqueta greixosa que hi havia a la part interior del barret s’hi podia llegir que aquella peça era obra de Meser Steinmatzky & Sons, de Vıena. 

I com que aquell barret no li pertanyia -tal com solia explicar a qualsevol desconegut, posats a triar millor una dona, que tingués la desgràcia de convertir-se en víctima de la seva efusivitat sense límits-, tampoc no tenía necessitat de retreure’s res. 

-Forma part de l’uniforme, senyora -insístia ell, i es disculpava amb una xerrameca que havia assajat una pila de vegades-: És una perla de la història, que m’ha estat confiada temporalment de mans dels que han ocupat aquest lloc abans que jo: erudits errants, poetes, somiadors, religiosos... Del primer a l'últim, servents lleials del difunt rei Ludwig... Ha! 

Potser aquella expressió era una mena de retorn involuntari a la seva infantesa entre militars. 

-Bé, el que vull dir és: ¿quina alternativa ens queda? No podem pas exigir a un britànic de pura sang que dugui un paraigua com els dels guies japonesos, ¿no li sembla? No pas aquí, a Baviera, per l’amor de Déu, aquí no. No pas a poc menys de vuitanta quilòmetres del lloc on el nostre estimat Neville Chamberlain va signar el seu pacte amb el diable. Bé, ¿què hi diu, senyora? 

John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 5.

Feia un fred que pelava. Duia uns vells texans gastats, estripats a la part del cul per sota la butxaca, que li deixaven entreveure les calces blaves. S’havia posat una samarreta í un jersei de coll alt calorós, la costura del qual començava a afluixar-se pel coll. Havia tret la seva vella caçadora de cuiro esmolat, amb reblons a les espatlles. Va comprovar que seria millor que la deixés a un modista perquè li arreglés el folre esquinçat i quasi inexistent de les butxaques. Duia mitjons gruixuts i sabates grosses. Globalment, tenia calor. (104-105)

A la tarda, seın va anar a H&M i a Dressman per renovar el seu vestuari. Va procurar-se un veritable aixovar de vestimenta bàsica, en forma de pantalons, texans, samarretes i mitjons. Els vestits cars de marca no li interessaven, però de tota manera va sentir una certa fruïció de poder-se comprar mitja dotzena de texans d’un sol cop sense veure’s obligada a comptar els seus estalvis.

Va comprar un bon parell de sabates ďhivern a Skoman í un altre parell de més lleugeres per anar per casa. A continuació va cedir a l’impuls d’emportar-se també un parell de botines negres de taló alt que la feien créixer uns quants centímetres. A més, es va quedar un vestit d’hivern càlid de camussa marró í amb coll de pell.

La compra més extravagant va ser a Twilfit, on va firar-se amb una autèntica col·lecció de calcetes i sostenidors. També era roba bàsica, però al cap de mitja hora d’una incòmoda vacil·lacíó, es va emportar també un conjunt que considerava “sexy”, fins i tot “pícant”, i que abans mai no hauria ni intentat comprar. Al vespre, quan va emprovar-se el conjunt, va sentir-se espantosarnent ridícula. El que veia al mirall era una noia de cos magre í tatuat guarnida amb una disfressa grotesca. Va desfer-se ďaquelles peces i les va llençar a les escombraries. (122-123)

La Mimmi estava a punt de marxa per a una cita per al cinema, una ocupació tan excitant per a la Lisbeth com un debat pressupostari al Parlament. A més, sortia amb una amiga de qui la Lisbeth mai no havia sentit a parlar. Com que la Mímmi es va maquillar amb excés, es va vestir amb un conjunt de roba trash i es va guarnir amb una espècie de collar de gos al voltant del coll, la Lisbeth va suposar que es tractava d’un dels seus embolics i, per tant, encara que la Mimmi li va proposar d'acompanyar-la, va dir-li que no. No tenia cap ganes de tornar-se a trobar en un drama triangular amb una de les amigues de la Mimmi que devia tenir les cames llargues, que probablement era supersexy i que la faria sentir com una idiota. Se’n van anar plegades fins al metro de Hötorget, on es van separar. (217)

En Faste va obrir armaris i calaixos de la calaixera del dormitori. Va xiular en descobrir-hi unes manilles i una colla de joguines sexuals. En un armari hi va trobar tota una panoplia de vestits de làtex d’aquella mena que hauria avergonyit 1a seva mare si hi hagués hagut de fer encara que només fos un cop ďull.

-No sembla pas que avorreixin, aquestes mosses! -va dir tot ensenyant un vestit de vinil que, segons l’etiqueta, havia estat dissenyat per Domino Fashion, que vés a saber que era. (339) 

Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs.

Em planto davant del mirall i em dono l’aprovació. Tratge Giacomo Mazzalli de lli color vori; camisa Max Hard molt lleugera de color tabac, i mocassins de pell volta Taillissíme. Amb les ulleres fosques Giorgio Armani, em miro als ulls i no em reconec. (124)

Vestit Giacomo MAZZALLI (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

La Melba s’ha posat mona, a gust de la senyoraTrini, juvenil però elegant, amb un vestit camiser de color taronja pastel, a joc amb els cabells, les ungles i els llavis, botonat de dalt a baix, des del discret escot amb solapes fins a la faldilla prisada. Butxaques enganxades sobre els pits. Cenyit amb cinturó de cuir blanc a joc amb la bossa de mà i les sandàlies de taló. Un discreta cadeneta daurada al coll, una altra al canell i arrcades molt llampants de Swarovski.  (226) 

Ve la amre acompanyada d’una noia molt bonica que, a primer cop d’ull, li sembla coneguda. Se la veu decidida, espontània, extravertida, amb una samarreta de Tommy Hilfiger blanca amb rivets negres, pantalons texans, sabatilles esportives i macuto militar. (320) 

Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs.

Mentrestant, part dedins de la casa, se sent un cant familiar i encoratjador: "Era el vídeo de Raimon, en tinc dos, perquè el primer el vaig gravar a mit­ges", comenta, quan torna, ja vestit de Fuster. Endiumenjat i paradoctor, però Fuster. L'americana, seriada i italiana, amb trenat de ratlles, com si fos de rei­xeta, oculta els elàstics subjectadors dels pantalons de tergal d'un blau desmarxat. La camisa, del mateix to opac general, una aleta de coll enlaire, l'altra, semada. Posat el coll de camisa al seu lloc, conti­nua descorbatat. Ensabatat? D'allò més. "Agarraràs la pallola", pronostica Josep, impressor, escriptor i amic. 

Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 29.

Com que aleshores en Fredrik Reinfeldt ja estava gairebé convençut que el que estava passant no podia estar passant en realitat, se’n va anar cap al camp de patates amb aixada, sabates de xarol i un frac italià de la casa Corneliani. De tota manera, s’estimava més allò que no pas embrutar-se la camisa amb sang de pollastre i vés a saber què més.

 Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. L. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs. Pàg. 317.

En opinió de la tieta, la Joana anava feta un adefessio. -Joana, filla, quins cabellots!

Se'ls fixava amb laca i sortia del lavabo amb el cap com un niu d'erugues. També s'estripava la roba, les mitges, els texans, i es feia polseres amb cinturons de pell, i cinturons amb rosaris de xinxetes. Per la treta alió tot eren «ots»: ca­bellots, sabatots, jarseiots. Quan es pintava els llavis com l'Alaska de La bola de cristal jo sempre li deia que anava molt guapa. De vegades, si algun dissabte baixava amb la colla a La Parròquia d'Amposta, l'endemà tot just tenia temps de fer les vuit hores de son per tornar a enganxar amb 1'institut. Les notes, però, mai no se'n ressentien. El talent el tenia de fàbrica.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 181.

L'Oriol remena el seu mòbil, el Max es posa les ulleres -que du penjades al coll amb una cadeneta daurada, com sempre des de fa tres o quatre anys- i es fa un silenci de veneració mentre els dos homes observen la fotografia, ver­tical i en pla mitjà, d'una noia de pell molt blanca, cabells molt negres i ulls ametllats, vestida amb uns pantalonets curts de color rosa. 

-És preciosa, Oriol. Ets un paio amb sort. 

-Ho és més al natural. Aquesta és del dia del casament. 

-N'ensenya una altra.

-Ostres, aquest ets tu? Fas patxoca amb el quimono. 

-És la indumentària tradicional dels comerciants, la que per codi em tocava (no et fas una idea de com és de complicat, tot, al Japó). Ella porta el quimono que li perto­ca en honor a la seva familia, que és de samurais. 

-Samurais? Hosti, nen! 

-Sí, noi, sí. Mira, aquí ja s'havia tret el shiromuku, que és totalment blanc i només serveix per a la cerimania. Veus? Aixó -que du és un hanayome, un quimono de festa per a dones acabades de casar. Ja t'ho dic, que és complicat. 

Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 105.

-¿El coll?

-Quaranta. (54)

De les sabates, les menys lletges eren les més incòmodes. Per admetent una victòria errònia de la vanitat sobre el sentit comú, no obstant això, vaig escollir aquestes. La jaqueta era Harris Tweed, de resistència industrial, i tenia reforços de ferro a les espatlles: si tirava les espatlles endavant, em tallava el coll. Per 1'esquena, m'aferrava com una camisa de forra.. Una corbata verda de niló completava el poti-poti.

I llavors, encara que fos un instant, els ànims em van caure a plom, ja que de la passió per l’elegància de la roba de sastreria em den venir directament el gust per l'impacte, els colors i la vistositat, que sens dubte em prové directament dels gens congolesos de la mare. Feu un cop d'ull al meu maletí un dia feiner qualsevol: ¿què trobareu entre les deposicions escrites, els resums, els documents de consulta i les ordres de deportació? Revistes gratuïtes setinades de la moda masculina més cara del món, objectes que no em podria permetre encara que visqués mitja dotzena de vegades. I miren-me ara.

De tornada a la saleta, vaig trobar-me Bridget fent un inventari escrit de les meves pertinences sobre paper oficial: un telèfon mòbil d'últim model -línia esvelta, acer brunyit i càmera digital--, un manat de claus, un permís de conduir, un passaport britànic que per motius d'orgull o inseguretat sempre porto a sobre, i una cartera prima de pell de vedell autèntica amb quaranta-cinc lliures en bitllets i diverses targetes de crèdit. Obeint el sentit, del deure, vaig lliurar-li els darrers vestigis de la glòria anterior: els pantalons de 1'esmóquing encara no gaire tronats, el corbatí Turnbull & Asser a joc, la camisa prisada de mudar del millor cotó insular, els botons de la jaqueta i els bessons d’ònix, rnitjons de seda i sabates de cuir de marca. Encara prosseguia aquesta experiència dolorosa quan el senyor Anderson va ressuscitar. (56-57)

Es va aturar. Enfrontat a la seva mirada fixa, vaig adonar-me que no estava supervisant Salvo, l’home sofisticat que assistia a festes d'etiqueta, sinó un xicot color cafè amb llet d'una missió amb una jaqueta d'esport de l'exèrcit de salvació, pantalons de franel·la folgats i unes sabates cada cap més estretes. La imatge evidentment el va afectar. (60)

Per la veu vaig suposar que era un blanc de Rodhèsia. El dels cabells marcials, a 1'esquerra, era la meitat de gros que Benny, i cockney de soca-rel, tot i que es feia dir Anton. Portava una jaqueta d'esport més bona que la meva, pantalons de gavardina molt ben planxats i sabates marrons amb punteres de plàstic rígid. Ja he comentar el respecte que sento per unes sabates ben enllustrades. (80)

Vaig confegir un pla instantàniament. Amb l’excusa d’una passejada abans d'esmorzar, travaria una conversa casual amb Spider i després examinaria les inscripcions de les lapides del cementiri amb la intenció de concretar el llenguatge d'aquell lloc i consegüentment on era. Vaig posar-me els pantalons grisos de presoner i la jaqueta Harris Tweed, i amb aquelles sabates incòmodes a les mans vaig esmunyir-me per 1'escala principal fins al porxo del davant. En provar d'obrir la porta, emperò, la vaig trobar tancada, igual com totes les altres. portes i finestres que vaig comprovar. Però això no era tot. Per les finestres vaig clissar un mínim de tres anoracs fent guàrdia al voltant de la casa.  (103)

El que estava contemplant era definitivament 1'última creació de la col·lecció d'estiu de Zegna: un conjunt de tres peces de moher color xampinyó per a l’home que ho té tot o bé ho vol tenir tot, acabat amb un parell de sabates italianes de pell de cocodril verd clar que, si eren legitimes, valoraria en dos-cents dòlars cada una com a mínim. (136)

¿Estan asseguts o drets? Si escoltes amb atenció, t'arriba el gemec irregular de les sabates grosses de Franco el ferit, mentre Haj es passeja pel parquet amb les sabates de pell de cocodril de color verd llim. Si confirmes escoltant, sents un gemec de dolor i el sospir d'un coixí d'escuma quan Dieudonné s'instal·la en una butaca. Així de bons arribem a ser els lladres de sons sota la tutela del senyor Anderson. (166)

La propera tasca era amagar-me les cintes al cos. Per segona vegada des que m’havien obligat a posar-me-la, vaig agrair la jaqueta Harris Tweed. Tenia unes butxaques interiors enormes que semblaven fetes expressament per a l’ocasió. El cinturó dels pantalons grisos de franel·la era igualment adequat, però els blocs de notes no es doblegaven i tenien una espiral. (240).

I ho sembla. Finalment, a la seva edat avançada, ha encertat la tecla. Li escau, sembla ell mateix. Quan no el porta, no és ell. Sense el vestit, no hi ha Arthur Less.

Però aparentment amb el vestit no n'hi ha prou. Ara, amb una agenda farcida de dinars i sopars, haurà de trobar..., ¿què? ¿Un uniforme de Star Trek?

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 37.

El jove turista japonès que s'asseu al costat del Less, increïblement vestit a la moda, amb un xandall groc fosforescent i unes vambes de plataforma, sua i respira per la boca; arriba un moment en què es gira i pregunta al Less si allò és normal, i el Less li diu:

-No, no, no ho és gens, de normal. —Més turbulències, i el noi li agafa la mà amb força. Junts capegen el temporal. Potser són els únics passatgers que no tenen, literalment, cap pregària. I quan finalment l'avió aterra (les finestres mostren l'enorme placa de circuit imprès de la Ciutat de Mèxic), el Less es troba aplaudint, tot sol, per la seva pròpia supervivència.

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 37.

Després d’haver dilapidat una part del premi de Torí (una camisa de cambrai blau cel amb una ampla franja horitzontal, com la vora inferior d’una polaroide).

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 162.

Ho ha fet tot correctament i, una vegada més, l'han estafat. No és una qüestió de diners. I llavors, després de passar per davant de Vuitton, Prada i marques de roba relacionades amb cases de beguda i cigarrets, finalment s'ho reconeix: sí que és una qüestió de diners. Esclar que és una qüestió de diners. I el seu cervell decideix de sobte que, ben mirat, no està preparat per fer-ne cinquanta.

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 164.

Una de les fal·làcies del viatger és que quan es va a l'estranger cal comprar-se roba. Aquelles túniques de lli blanques, tan elegants a Grècia, surten de la maleta convertides en simples parracs hippies; les precioses camises de ratlles de Roma queden confinades a l'armari, i els artesanals i delicats bàtiks de Bali primer són el vestuari que fas servir al creuer, després unes cortines, després senyals d'una bogeria incipient.

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 170-171.

El Less porta unes sabates de cuir natural amb cor dons, amb una pinzellada de verd a la punta, uns pantalons ajustats de lli negre amb una costura en espiral, una samarreta grisa reversible i una jaqueta amb caputxa, dotada d'una pell que té la suavitat d'una vella goma d'esborrar. El Less sembla un pèrfid raper de Fire Island. Prop dels cinquanta. Prop dels cinquanta. Però en aquest país, en aquesta ciutat, en aquest barri, en aquesta habitació —plena d'escàndols exquisits de pell i cuir, subtileses de costures i botons amagats, colors que només prenen matisos dels clàssics del cinema negre, amb la lluerna esquitxada de pluja del sostre i l'empostissat d'avet natural del terra, unes quantes bombetes càlides penjades com àngels de les bigues, i l'Enrico que, clarament, s'ha ena morat una mica d'aquest americà encantador-, el Less sembla transformat. Més guapo, més segur. Com si d'alguna manera haguessin agafat la bellesa de la seva joventut desada a l'armari d'hivern i l'hi haguessin tornat en plena maduresa. «¿Realment tinc aquest aspecte?»

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 170-171.

El vell i apagat italià amb una jaqueta color de gerd i un whisky a la mà: antic collaborateur secret. L'atractiu espanyol del racó, camisa blanca emmidonada, que els extorsiona a tots. L'amfitriona amb el seu pentinat rococó i la barbeta cubista: s'ha gastat fins a l'últim cèntim en la mousse.

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 171.)

“Però mira'm ara: comèdia! Gras! Ric! Ridícul! Mira com vaig vestit: amb un caftà! Vaig ser un jove irascible: tenia moltes coses per demostrar; ara hi ha diners i riures És meravellós. Obrim l'altra ampolla. Però tu..., tu de jove vas tenir comèdia.

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 272.

I amb un sol i àgil moviment, es converteix en l'Arthur Less: alt, malforjat, ulls sortints, garrell i amb un gran somriure de pànic; fins i tot sembla que porti els cabells pentinats cap amunt, amb l'estil d'esbirro de còmic que sempre ha lluït el Less. Parla amb una veu forta, lleugerament histèrica:

–Aquest vestit me'l vaig comprar al Vietnam! És de llana d'estiu. Jo volia lli, però la senyora em va dir: no, que s'arruga, el que necessites és llana d'estiu, i į saps què? Tenia raó!

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 273.

Ella parpelleja amb educació un moment i després el porta cap a una altra ala, i el Less segueix el balanceig del quimono verd i daurat. A l'entrada la dona es treu els es clops i ell es descorda les sabates i es descalça. A les saba tes hi té restes de sorra: ¿del Sàhara o de Kerala?

Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 305.

«Em penso que ahir vas tenir la impertinència de dir alguna cosa del meu vestit.» K. no ho recordava. «No te'n recordes? Llavors a més d'impertinent ets un covard.» K. es volgué justificar adduint la fatiga del dia abans, era possible que ahir hagués estat una mica indiscret, però en tot cas ja no se'n recordava. ¿Què hauria pogut dir dels vestits de la senyora hostalera? Que eren bells com no n'havia vist mai. Almenys no havia vist mai encara que una hostalera portés un vestit com aquell per a treballar. «Deixa't d'aquestes observacions!», digué l'hostalera ràpidament. «No vull sentir cap més paraula teva sobre els meus vestits. Dels meus vestits no n'has de fer res. D'ara endavant et prohibeixo parlar-ne.» K. s'inclinà una vegada més i es dirigí cap a la porta. «¿Què significa, doncs», exclamà l'hostalera al seu darrera, «que no hagis vist mai encara una hostalera amb un vestit com aquell per a treballar? ¿Què signifiquen aquestes observacions sense sentit?» K. es girà i demanà a l'hostalera que no s'excités. Naturalment les seves paraules no tenien sentit. Altrament no entenia res en vestits. En la seva situació qualsevol vestit net i sense apedaçar ja li semblava preciós. Únicament l'havia sorprès veure de nit en el corredor i entre tants homes mig despullats l'aparició de l'hostalera amb aquell elegant vestit de nit, res més. «Així, doncs», digué l'hostalera, «sembla que finalment t'has recordat de la teva observació d'ahir. I la completes amb més absurditats encara. Que no entens res en vestits és ben cert. Però llavors t'ho demano seriosament abstén-te de jutjar si són preciosos o fora de lloc... Sobre- tot» i en aquest punt semblà que la recorria un calfred «no t'ocupis dels meus vestits, m'has sentit? I mentre K. es disposava a sortir en silenci, l'hostalera demanà: «I d'on has tret la teva ciència sobre els vestits?» K. arronsà les espatlles, ell no tenia cap ciència. «No en tens cap», digué l'hostalera. «I no has de tenir la pretensió de posseir-ne cap. Vine al despatx, t'ensenyaré una cosa que espero que et farà abandonar les teves impertinències per sempre.» Sortí primera per la porta; Pepi es precipità cap a K. amb l'excusa de cobrar, i es van posar ràpidament d'acord; era molt fàcil perquè K. coneixia el pati la gran porta del qual duia al carrer lateral; al costat d'aquesta porta hi havia una porteta, Pepi estaria allí al darrera al cap d'una hora més o menys i obriria quan sentís trucar tres vegades.

El despatx privat era davant per davant del cafè, només calia travessar el vestíbul; l'hostalera ja havia encès el llum i esperava K. amb impaciència. Però encara sobrevingué un altre destorb. Gerstäcker s'esperava allí i volia parlar amb K. No era fàcil desfer-se'n, fins hagué d'intervenir l'hostalera, que reprotxà a Gerstäcker la seva inoportunitat. «A on, doncs?» A on, doncs?», se sentia exclamar a Gerstäcker encara quan la porta ja era tan- cada, i les paraules es barrejaven de forma desagradable amb els seus gemecs i accessos de tos.

Era una petita cambra escalfada amb excés. A les parets curtes hi havia un pupitre per a escriure dret i una caixa de ferro, a les altres dues un armari i una otomana. L'armari ocupava la major part del lloc; no solament cobria tota la paret de llarg, com que també era molt fondo reduïa molt la cambra, i calien tres por- tes corredisses per a obrir-lo del tot. L'hostalera indicà a K. que podia seure a l'otomana, ella s'assegué a la cadira giratòria que hi havia davant el pupitre. «¿No has estudiat mai la sastreria?», demanà l'hostalera. «No, mai», digué K. «En realitat, què ets, doncs?» «Agrimensor.»> «Què és això?» K. ho explicà; l'explicació la va fer badallar. «No dius la veritat. ¿Per què no dius la veritat” “Tampoc no la dius tu.» «Jo?» ¿Ja tornes a començar amb les teves impertinències? I si no la dic, te n'he de donar comptes, a tu? ¿I en què no dic la veritat?» «No ets únicament hostalera, com pretens.» «Mira- t'hi una mica. Tot són descobertes, per a tu! ¿Què sóc, doncs? Veritablement les teves impertinències ja passen de mida.” “No sé què més ets. Només veig que ets una hostalera i que portes uns vestits que no s'adiuen amb una hostalera i com, que jo sàpiga, no porta ningú aquí al poble.»> «Ara hem arribat al punt dolç. No saps callar, potser no ets impertinent, ets només com el nen que sap alguna ximpleria i no hi ha manera d'obligar-lo a callar- la. Parla, doncs! Què tenen d'especial aquests vestits?>> «Si ho dic t'enfadaràs.» «No, em farà riure, serà una xerrameca infantil. Com són aquests vestits, doncs?» «Ho vols saber? Bé, són de bona classe, costosos, però antiquats, enfarfegats, sovint tornats a muntar, gastats i que no s'adiuen ni amb la teva edat ni amb la teva figura, ni tampoc amb la teva posició. Em van cridar l'atenció des de la primera vegada que et vaig veure, ara deurà fer una setmana, aquí al vestíbul.» «Mira que bé! ¿Així són antiquats, enfarfegats i què més? ¿I com ho saps tot això?» «Ho veig, no és necessari entendre-hi.» «Ho veus sense més ni més. No t'has d'informar enlloc, ja saps què exigeix la moda. Doncs en aquest cas em seràs molt indispensable, perquè la meva flaca són els vestits bonics.

I què diràs en veure aquest armari ple de vestits?» Va empènyer cap a cada banda les portes corredisses, i aparegué un vestit contra l'altre, atapeïts en tota la llargària i la profunditat de l'armari; la majoria eren vestits foscos, grisos, marrons, negres, tots penjats curosament i ben estesos. «Vet aquí els meus vestits, tots antiquats i enfarfegats, com dius. Però només són els que no em caben a dalt a la meva cambra, allí tinc dos armaris més, plens, dos armaris, cadascun gairebé tan gran com aquest. Que et sorprèn?»

«No, esperava una cosa semblant; ja t'he dit que no ets únicament una hostalera, pretens alguna cosa molt diferent.”

«No pretenc res més que vestir-me amb elegància, i tu ets un babau o un infant, o un home dolent i perillós. Vés-te'n, ara vés-te'n ja!»

K. ja era al vestíbul i Gerstäcker l'havia tornat a agafar pel braç, quan l'hostalera exclamà a les seves espatlles: «Demà em portaran un vestit nou, potser et faré cridar».

Franz Kafka. El Castell. (Das Schloss, trad. L. Solà). Ed. Proa, Barcelona 1989, 2ª ed. ISBN: 8482567896. 316 p.  P. 296-299.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 10.2 EL SEGLE XX DOCUMENTS 2 >>>>