10.3 EL SEGLE XX: DOCUMENTS 3

En Tresko va prémer PLAY i en Harry es va veure a ell mateix al plató de televisió. Portava una americana de ratlla diplomàti­ca, una marca sueca, lleugerament massa estreta. Una samarreta negra que li havia regalat la Rakel. Texans Diesel i botes Dr. Martens. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 318-319.].

 

Al principi em vaig pensar que el mestre Yehudi només era un borratxo, un d'aquells rics que anava ben pitof i que trontollava amunt i avall vestit amb un esmòquing i un copalta de seda. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 8.].

 

El mestre li havia fet fer a Boston dos conjunts de jaqueta i pantalons, de xeviot marró, i quan va tomar va agafar el costum de passejar­-se per la casa vestit d'aquesta manera, en comptes de posar-se la seva roba de pagès de tota la vida; duia camisa blanca, coll emmi­donat, corbata, i un parell de sabates lluents de color de merda de cavall. Era impressionant, veure'l transitar amb aquella roba ... Era com si li fessin dreçar l'esquena, com si el fessin més digne, més conscient de la seva pròpia importància. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 77-78.].


Yo buscaba a una amiga y paseaba con ella bajo los soportales. De vez en cuando me cruzaba con Azalea, cuya nariz roja se intuía tras la redecilla de su sombrero, y ella no me saludaba porque yo no llevaba sombrero. [Natalia Ginzburg. El camino que va a la ciudad y otros relatos. (La strada che va in città e altri racconti, trad. A. Barba). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 9788417346607. 126 p. P. 14.].


Es un hombre elegante: botines ne­gros de cordones, pantalón de franela gris, una cazadora de cuero, camisa rosa, corbata de punto oscura, y tiene algo de estrella de rock. Los ojos azul claco y los cabellos planchados, de una caoba sabio. [Frank Maubert. El olor a sangre no se me quita de los ojos. (L’odeur du sang humain ne me quitte pas des yeux., trad.F.G.F. Corucedo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277842. 120 p. P. 12.].

 

 

F.M.: ¿Ropa? Pero si casi siempre lleva las mis­mas camisas y la misma cazadora.

F.B.: ¿De verdad? (Risas). Cuando uno envejece se vuelve tan espantosa que hay que compen­sarlo con la ropa. La ropa ayuda. El dinero sirve para tener una vida menos imposible. [Frank Maubert. El olor a sangre no se me quita de los ojos. (L’odeur du sang humain ne me quitte pas des yeux., trad.F.G.F. Corucedo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277842. 120 p. P. 59.].



-Descurat. Senyor Farreli, només hi ha dues maneres de distingir un senyor per la manera en què vesteix. El seu feltre i el seu cuiro. El feltre i el cuiro -va repetir, i el seu ros­tre rosat de porquet brillava amb la calor creixent del sol.

-El feltre i el cuiro?

-Oblidi's del vestit i la camisa. Actualment ja no signifiquen gran cosa, ja que hi ha vestits de confecció perquè qualsevol Tom, Dick i Harry tinguin el mateix aspecte. Un es pot posar els seus vestits rebregats, i per molt que se'ls posi, és el delicat feltre del barret i el cuiro d'importació de les sabates el que distingeix un senyor. Ell fracassa en tots dos aspectes. Sembla més aviat un subhastador en una fira comarcal que no pas un senyor, i encara menys un presi­dent. Fins i tot un comunista com l'FDR mai no enganya ningú amb el seu feltre i el seu cuiro. Va ser educat ade­quadament per lluir-los, ja ho veu. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 137.].

 

 

 

-Els punys de les mànigues de la camisa arriben sis mil·límetres més enllà de les mànigues. Només un canalla pot ensenyar tant de puny. Un cavaller mai no exhibeix més de tres mil·límetres de puny. Màxim.

-Utilitza-ho!

Caroline s'anava introduint en l'esperit del vestuari: l'element de disfressa de les pel·lícules que sempre l'havia atreta tant.

-Interpreta'l com un canalla!

-En Cole? El pobre Cole, un canalla? Oh, no podria.

Però Grant somreia maliciosament. -Naturalment, sóc un canalla ...

-Mai.

-Era un acròbata, quan vaig començar, als tretze

anys ...

-Inspirat per la Rapsòdia Hongaresa, a Bristol.

-Com ho saps? [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 366.].

 

Per primera vegada en seixanta anys de recordar aquella ocasió, Peter es va adonar que Joe duia un barret blanc de palla? Un salacot? Un canotier? Com en deien? En aquells estius que feia tant de temps que havien desaparegut tots els homes portaven un barret blanc de pa­lla. Però després de la guerra ja no hi va haver cap més bar­ret blanc de palla. Tots van desaparèixer, juntament amb l'olor dels carrers del Washington d'abans de la guerra, d'asfalt coent-se sota el sol ardent. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 640.].



Llevaba un impermeable gris cruzado, con grandes botones de color de de madera de balsa, amarrado con un cinturón grueso, botines negros, opacos, bien lustrados, y el ancho cuello del impermeable dejaba notar que llevaba una impecable camisa blanca y corbata oscura.

(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 151.).

 

A las siete en punto, la Brunilda entró al dormitorio, donde ella terminaba de maquillarse, a decirle, sofocada, en voz baja, que el personaje había llegado en un gran automóvil negro, en compañía de un chofer de uniforme y de un ayudante también uniformado. Él, en cambio, venía impecablemente vestido de civil, de terno gris oscuro cruzado, camisa blanca, botines negros, corbata negra de seda con puntos blancos. Ella comprobó después que la camisa de seda blanca era de puño doble, y que cerraba los puños mediante colleras plateadas y adornadas con motivos navales. No era, pues, el que había entrado al salón de su departamento, el chileno Reed Rosas, ni Juan Guillermo el comerciante argentino, sino el almirante mismo, que efectuaba una visita de cortesía, de exquisita cortesía, podríamos añadir, y a la vez de exploración, de contacto, ¿de espionaje del más alto nivel? Ella no sintió que hubiera peligro, verdadero peligro, aun cuando le habían advertido de muchas maneras, y en las más diferentes ocasiones, que el hombre era eminentemente peligroso, que había que tener un cuidado extremo.

(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 209-210.).

 


 

04/05/2023 Ara Diumenge

Història de la minifaldilla: la peça de roba més polèmica i incendiària

 

Sílvia Rosés Castellsaguer

 

 

La roba mai és simplement roba. Cada element que integra la modes sempre representa un imaginari social complex. La minifaldilla, unapeça que exemplifica perfectament aquest fet, va patir moltes reticències en el moment del seu naixement. Davant d’això, cal preguntar-se: per què hauria d’originar infinitat de manifestacions, cròniques periodístiques, sermons incendiats, polèmiques acalorades i baralles familiars una faldilla, si simplement fos una peça de roba? Anem, doncs, a endinsar-nos en la seva història i, el que és més important, a comprendre el que representa.

 

Una visió simplista dels fets encara segueix enredada en el debat sobre si la seva autoria pertany a Mary Quant, morta recentment, o a André Courrèges. Tret que estiguem parlant de qüestions tècniques, les modes no són fenòmens fàcilment inventables, tal com va passar ambla impremta o la penicil·lina, ni pertanyen solament a una persona. De fet, la mateixa Mary Quant ja va manifestar que la minifaldilla, lluny de ser-ne ella l’autora, va sorgir de les noies joves dels Swinging Sixties.

 

Les dones al llarg de la història sempre han lluït unes faldilles que les cobrien fins a la sola de les sabates. Fou a principis del segle XIX quan aquestes van ascendir i van deixar a la vista els turmells, que es van convertir en símbols eròtics. La causa de deixar-los al descobert va ser que els metges van alertar que uns vestits fins a terra podrien arrossegar cap a dins de les cases el bacteri que

causava la tuberculosi i que estava arrasant amb una part important de la població. A partir d’aquí, va començar un ball d’allargades en la moda femenina, motivades per qüestions ben diverses, i que serà especialment intens a mitjan segle XX.

 

La minifaldilla va encapçalar el trencament respecte a la roba de l’època anterior i, amb ella, de l’estereotip de feminitat imperant. Si bé la moda del New Look dels 50 limitava la mobilitat de la dona, per tal d’engarjolar-la en entorns domèstics i apartar-la de l'espai de representació, la minifaldilla va suposar un clar qüestionament d’aquesta versió de la feminitat. Per això, aquesta peça d’indumentària va acabar convertida en un símbol de l’alliberació de la dona, emmarada del context de la segona onada feminista en el qual va néixer. A més, va representar el despertar d’una joventut rebel contra el món que els havien llegat els seus progenitors i que, a través de la roba, van visibilitzar el xoc generacional entre pares i fills, que encara avui dia està per resoldre. El fet de mostrar més superfície del cos, especialment de les cames, significava transgredir les normes de decència amb les quals s’havia educat les noies i, a més, reivindicava una nova concepció dels cossos i de la sexualitat. I finalment una peça senzilla i elaborada amb poca tela que la feia més econòmica i assequible per a un públic més ampli, molt d’acord amb les lluites anticapitalistes i contra les desigualtats de classe encapçalades per la joventut.

 

En definitiva, un disseny rodó que va quallar ben ràpidament entre la població més jove, però que no va convèncer la més madura, ja que suposava fer trontollar l’estructura sobre la qual s’havia construït la societat des d’antuvi. Com bé apuntarà Simon de Beauvoir, “tan bon punt es toca solament un mite, tots els mites estan en perill”, i això és el que el món no estava preparat per a acceptar.



La lluita de les dones pel dret a portar pantalons.pdf

ABANS D'ARA

18/07/2023 Diari Ara

L'armilla (1913)

Peces històriques

Eugeni d'Ors

Tria del catedràtic emèrit de la UPF i membre de l'IEC 

Josep Maria Casasús

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article d’Eugeni d’Ors, 'Xènius' (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954), publicat a 'La Veu de Catalunya' (18-VII-1913) tal dia com avui de fa poc més d’un segle. Imatge publicada en el setmanari '¡Cu-Cut!' (21-VII-1910) de tres estius abans: figures d’home d’aquell temps dibuixades per Ismael Smith (Barcelona 1886-Nova York, 1972), artista afí a la sensibilitat noucentista decadentista, irònicament afectada, de 'Xènius'. 

 

[...] L’armilla és la prenda característica, essencial, dins la civilitat contemporània. Hi ha una escala en això. Representem-nos un salvatge qui s’europeïtza, recorrent-ne tots els graus. El primer és el de les calces, que volen dir l’entrada en la decència. Ve, immediatament, el barret, que representa l’autoritat, l’ordre, la jerarquia. L’armilla, a l’últim, correspon a la plena, normal, útil –i, afegiríem, “resignada” europeïtat–. Dins una butxaca de l’armilla va el rellotge; va amb ell tota la dolça esclavitud del viure civil. El rellotge, és a dir, la regularitat, l’hàbit col·lectiu, la cita, el tracte i contracte... A l’altra butxaca són els diners: compravenda, comerç, vida econòmica general –(¿no és l’armilla una manera d’evolució de la bossa –com és una evolució de la faixa, com és una evolució de la camisa– que es desdobla així, en “camisa pública” i “camisa privada”...?) També en la cara interior de l’armilla, i continuant sa funció econòmica, mant estudiantet, que, com Gil Blas, es llança al món, mant previngut burgès, mant llest viatjant, porten una nova, oculta, fermable butxaca, per a celar-hi i protegir-hi els bitllets de banc, en les atzaroses peregrinacions... ¿I no és aquesta prenda, com òrgan de la vida econòmica, òrgan de la vida intel·lectual? ¿No fan sentinella alerta, en una altra de ses garites, el llapis agut, l’estilo generós? ¿O, potser, en un altre, el carnet minúscul, on tant d’escriptura s’apreta i és ordenada a voltes, sinòpticament, metòdicament, segons seriació alfabètica marginal? Afegim, encara, la cadena de rellotge, obra d’art i artifici si és decorada, i més encara, quan es mostra i es presenta com a model de simplicitat... I així es veurà clar que dins la indumentària masculina és l’armilla això que dins les ciutats són les “Plazas de la Constitución”, “Grand Places” –els “agorà”, en fi– : centre polític amb sa Casa de la Vila, son Banc, ses cases de canvi, son mercat, ses oficines civils, son Arxiu, sa Escola i Biblioteca, i la blanca esfera que compta el pas de les hores, regint-ho i regulant-ho tot. Quan arriben les rigors de l’estiu, molts ciutadans es senten inclinats a prescindir de l’armilla. Això pot ésser tal volta una comoditat, però és un retrocés. Suprimir l’armilla és com entrar en un camí, al terme del qual hi ha la supressió de les calces. És a dir, el salvatgisme altre cop. I ja se sap que, en tot camí descendent per l’estil, és el primer pas el que costa. 







MODA

Parlar de biquinis és parlar de llibertats, del paper de la dona a la societat, de posar límits o no a la vivència sexual o de decidir la moralitat d’un país. També és parlar de model econòmic i de política exterior.

LI AGRADAVEN ELS BIQUINIS, A FRANCO?

TEXT: Sílvia Rosés Castellsaguer  Ara Diumenge 16/07/2023

 

Parlar de biquinis és parlar de qüestions més profundes que una simple peça de bany femenina. Parlar de biquinis és parlar de llibertats, del paper de la dona a la societat, de posar límits o no a la vivència sexual o de decidir la moralitat d’un país. També és parlar de model econòmic i de política exterior. Perquè qui segueixi pensant que la moda és un tema superflu és que encara no s’ha assabentat de què va tot això. A través de la moda estem configurant com és el món que ens envolta i com ens hi relacionem. Per això, Franco va comprendre el que s’hi jugava amb aquesta peça de roba i, en conseqüència, el cos de la dona i el biquini van esdevenir un tema central.

 

L’Església catòlica va ser l’encarregada de configurar la moral franquista, fidel a tants segles de demonització del cos i la sexualitat per part del cristianisme. Exigien pudor i prudència en el comportament de la dona, per aconseguir la seva repressió sexual i la subjugació a l’home, com a mare i esposa. Mentre Espanya, en plena autarquia, va estar envasada al buit, sense contacte amb l’exterior, aquest plantejament amb prou feines va presentar fissures. El problema va venir quan l’Estat va obrir-se a l’exterior, mogut per imperatius econòmics. L’entrada de turistes va ser la base del desarrollismo, que donà ales econòmiques a l’Estat però també fou un element fonamental per erosionar la moral del règim. En previsió, es va crear la Comisión Episcopal de Moralidad y Ortodoxia, amb la voluntat de preservar els valors cristians davant la depravació dels turistes. Aquesta comissió va celebrar el 1951 el I Congreso Nacional de Moralidad en Playas, Piscinas y Márgenes de Ríos, on més de 100 eclesiàstics van debatre sobre què era moralment acceptable i què no. Val a dir que el biquini va ser un tema cabdal, i va quedar terminantment prohibit si no volies arriscar-te que la policia de platges et multés o que el capellà de la parròquia t’excomuniqués.

 

Però com es pot nedar i guardar la roba? ¿Com podia el règim oferir una visió idíl·lica de les costes espanyoles als estrangers amb unes normes tan restrictives? Certament, la conjugació d’ambdós factors no va ser fàcil, i després de temps d’intentar segregar els autòctons dels forans, Pedro Zaragoza, alcalde de Benidorm, va veure clar que Franco havia de transigir en la qüestió biquini. Dit i fet, va agafar el seu ciclomotor fins a arribar a El Pardo, d’on no es va moure fins que va aconseguir que el dictador claudiqués. Un episodi que s’ha elevat a categoria de gesta quixotesca de Zaragoza, com a abanderat de la modernitat. El que no es té en compte és que aquell viatge sempre va estar motivat per interessos econòmics i mai per qüestions vinculades a drets i llibertats de la dona.

 

El biquini femení amb el temps va passar d’estar terminantment prohibit a ser emprat com a reclam turístic i com a blanquejador, de cara a l’exterior, de la realitat que es vivia a l’Estat. Va convertir-se en habitual el fet de col·locar en postals, publicitats o reportatges periodístics dones en biquini, com a símbol de modernitat i com a esquer que prometia unes vacances de somni. Quan Espanya ja va encarar la Transició, el biquini i el cos de la dona van seguir funcionant com a símbol de llibertat i progressisme. Una cosificació de l’anatomia femenina que va seguir present en l’anomenat destape, amb la figura hipersexualitzada de “la sueca” com a gran protagonista. Més que modernitat, va ser una prova fefaent de l’endarreriment cultural d’un estat que no havia viscut quan i com tocava les revolucions juvenils, els moviments de contracultura, la revolució sexual i la tercera onada feminista, i que llavors havia de fer una adaptació matussera a correcuita. Amb tot plegat, el cos de la dona va acabar cosificat i manipulat amb la mateixa intensitat per ideologies contràries, sense que cap d’elles, ni franquistes ni progressistes, donessin l’oportunitat a les dones de decidir sobre els usos i la semàntica dels seus cossos.




Aquí la gent encara es recordava del diumenge; de tant en tant celebraven també alguna festa; aquí ell es podia posar encara la brusa d'in­diana i el calçó de merino; es podia posar la mitja d'es­tam blanc fins al turmell amb el mitjó de llana negra al damunt i l'espardenya de cànem. i. mudat així. podia anar a passar una estona a la taverna i beure un got de vi amb els amics i a fer petar la xerrada. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 25.).

 

 

Alcover ha estat descrit com un home de tracte i de gust exquisit. Costa i Llobera, per exemple, li consultava el seu parer sobre les obres que escrivia, ja que considerava que el seu bon sentit era infal·lible. Pla l'ha retratat d'aquesta manera: "Un home d'estatura més aviat petita (...) era parsimoniós, atent i lent, anava admirablement ben vestit -invisiblement ben vestit, era un senyor correcte, polit, fi. (...) No vestia pas, certament, a l'última moda: s'havia aturat en el moment que sembla dominat per la figura del seu gran amic el senyor Antoni Maura: coll d'aletes, corbata d'una qualitat densa, punys rodons els punys rodons de 1909- i sabates de xarol (...). Aquell senyor diminut, ponderat, exacte, correctíssim, que hauria pogut ésser confós amb un símbol de la propietat urbana o de la renda del diner, es transformava quan la conversació s'entaulava sobre la poesia, la música o un qualsevol problema d'ordre general de l'esperit."

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 8.).



QUÈ VAL MÉS, UNA VIDA HUMANA O UNES NIKE?

Sílvia Rosés Ara Diumenge 11/06/2023

 

A la història de la moda hi ha sabates d’esport emblemàtiques, però si hi ha un disseny que va canviar el decurs del sector va ser el model Air Jordan 1 de Nike. D e fa uns anys, estem vivint una autèntica passió per les vambes. La bogeria per adquirir el darrer model o l’exclusiu exemplar fruit d’una famosa col·laboració ha donat peu a una autèntica especulació de preus en el mercat de segona mà. És habitual trobar a les portes de les botigues d’esport grups de joves que, assabentats de quan arriba un disseny, esperen per comprar-ne totes les existències i revendre-les per imports molt més elevats. Uns preus que acaben inflant-se al seu torn pel sector cada vegada més important del col·leccionisme de vambes. Però quan es va iniciar aquesta bogeria? A la història hi hagut moltes sabates d’esport emblemàtiques, però si hi ha un disseny que va canviar el decurs del sector va ser el model Air Jordan 1 de Nike. A principis dels 80 la marca, orientada sobretot a un públic masculí, blanc, de classe mitjana alta i aficionat al jòguing, es trobava en clar desavantatge respecte d’Adidas i Converse. Calia fer un gir de timó empresarial, que va consistir en guanyar protagonisme en el sector del bàsquet. Per això van iniciar una col·laboració amb un jove Michael Jordan, que malgrat que encara no havia jugat a la NBA, ja apuntava maneres per la qualitat del seu joc. Per primera vegada es van personalitzar unes vambes dissenyades específicament per al jugador, es va signar un contracte milionari en el qual es va deixar participar econòmicament en les vendes a Jordan de per vida i es van desafiar les normes fixades per la NBA en relació amb el color del calçat. Una jugada mestra que va anar acompanyada d’una campanya de màrqueting totalment innovadora de Spike Lee, que hi va aportar el toc de gràcia per obrir la marca al públic jove i a tota la comunitat afroamericana. No cal dir que les Air Jordan 1 –i totes les que les van succeir– i les seves vendes milionàries van treure Nike de l’atzucac financer en el qual es trobava, però també van marcar una nova era per al calçat d’esport i la seva apropiació des de la moda urbana. I, de retruc, van contribuir també a donar forma al mite de Michael Jordan, un dels millors jugadors de bàsquet de tots els temps, que va erigir-se en referent fonamental per als joves racialitzats i per a les lluites antiracistes. Aquesta història és la que Ben Affleck ens explica a la recentment estrenada pel·lícula Air (2023), que se centra especialment en les negociacions entre Nike i la família Jordan per aconseguir el contracte que els convertiria a ambdós en multimilionaris. Però el que obvia el film és la cara B de la història. Les Air Jordan 1 també representen l’esperit neoliberal dels 80, definit per la voracitat capitalista i l’hiperconMODA sum i per fer-nos creure la fal·làcia que a través seu podem superar les desigualtats de classe. Un fet radicalment sensible si tenim en compte que aquestes vambes i el mite Jordan van afectar especialment els joves afroamericans d’entorns humils. Nike es caracteritza per utilitzar una estratègia comercial molt agressiva que busca alimentar publicitàriament el desig envers les vambes fins a cotes obsessives. Posteriorment, llança un nombre limitat d’exemplars, que no cobreixen ni de bon tros tota la demanda, i que, per tant, incrementen la idea d’exclusivitat i intensifiquen encara més el desig. Aquesta estratègia ha resultat especialment perillosa entre un jovent d’entorns desafavorits, que necessiten desesperadament elements de significació social per obtenir el reconeixement i el respecte entre els seus iguals i han trobat en les vambes el vehicle a través del qual aconseguir-ho. Una situació que ha portat al fet que, des de la dècada dels 80 i fins a l’actualitat, no han deixat de succeir-se assassinats de joves a mans d’altres per quedar-se amb les seves vambes. Davant d’això, és imprescindible i d’urgència que el sector de la roba d’esport i la societat en general reflexionem amb profunditat i sinceritat sobre els valors que estructuren el nostre món i sobre com les persones acabem traspassant les fronteres de ser únicament consumidores per ser consumides




LA CORBATA DE XAVIER GRASET

TEXT_ Sílvia Rosés Castellsaguer Ara Diumenge 04/06/2023

 

El vestit d’home, encara als nostres dies, és un símbol de privilegi de classe i visibilitza l’adhesió al sistema i als valors més conservadors E l 28-M va ser una nit mogudeta a can TV3. Com sabem, perquè se n’han fet ressò molts mitjans, l’artista i escriptora Juana Dolores va ser entrevistada al programa Més 3/24 per Xavier Graset. La publicació del seu llibre va passar ràpidament a un segon terme quan, des de bon començament, l’autora va mostrar la seva gran indignació pel triomf a les urnes de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona. Un fet que la va portar a denunciar el pes que exerceix la burgesia catalana sobre les institucions i a acusar la televisió pública de Catalunya de no mostrar-se prou crítica i independent respecte als poders fàctics. Davant de l’emprenyada de la convidada –i possiblement al no trobar cap taula de salvament més eloqüent–, Graset va deixar anar: “Clar, si tot ho fem malament, si tot està cagat i pixat, què fem?” “Pues venir aquí i cagarse en todo como hago yo. Vosaltres no podeu fer res, perquè porteu corbata”, va dir ella. I tot seguit li responia el presentador: “Ja… bueno, jo porto corbata perquè estic gras i així no se’m veu la panxa, però soc igual amb corbata que sense corbata”. Deixant de banda els estirabots dialèctics i sense entrar a analitzar el conflicte polític, el què és cert és que aquest fragment de la conversa és or pur en matèria de semiòtica de la moda. Per què Dolores creu que un home amb corbata no pot canviar el sistema? ¿És tan significatiu l’ús d’aquesta peça o bé, per contra, lluir-la és un acte del tot innocent i l’única funció que té per a Graset és tapar una panxa? Contenció i uniformitat El vestit masculí, integrat per pantalons, americana, armilla, camisa i corbata, es va anar configurant a foc lent durant un llarg període de temps: des de finals del segle XVII fins a les darreries del segle XIX, quan es va consolidar. Es va inventar arran de la caiguda de les monarquies absolutistes i de l’adveniment dels estats parlamentaris moderns. El nous estats necessitaven deixar enrere la improductivitat de la noblesa, moguda per l’ociositat com a ostentació pecuniària, el llibertinatge i un modus vivendi malbaratador que era insostenible econòmicament. El pal de paller del canvi va ser una nova concepció de la masculinitat que, lluny de les sedes, els talons, els maquillatges i les perruques, s’havia de basar en la contenció, l’austeritat, la atemporalitat, la uniformitat i la capacitat de renúncia, com a ficció d’igualtat social i com a eina de control de la població. I així va néixer el vestit d’home, que, encara en els nostres dies, actua com a símbol de privilegi de classe i visibilitza l’adhesió al sistema i als valors més conservadors en matèria econòmica, política i moral. I si encara en teniu dubtes, pregunteu-vos: per què les formacions polítiques més de dretes fan un ús massiu d’aquesta indumentària, mentre que les més a l’esquerra no? O, dit d’una altra manera, per què en les professions creatives rarament veiem vestits d’home que sí que trobem sense excepció entre els treballadors d’entitats bancàries? La manera de vestir de Xavier Graset no dona cap mostra de transgressió ni rebel·lia. Ben al contrari: és previsible i obedient amb el que està establert, incloent-hi la ja famosa corbata, d’un discret color vi amb unes esperades ratlles d’estil europeu. Amb això no estic jutjant ideològicament Xavier Graset, i segur que hi ha homes que els agrada anar amb americana i corbata alhora que són crítics amb el sistema, però estareu d’acord amb mi que no és el més habitual. El que és ben cert és que la roba que portem sempre està carregada de significat i seria bo que en fóssim més conscients, ja que, com diu el principi del dret, “el desconeixement no eximeix de responsabilitat” i no estar assabentat dels significats de la teva estètica no significa que deixis d’emetre’ls.



  Música ballable i moda austera: així arriba la crisi a la cultura pop, Paula Solanas Alfaro. Diari Ara, 26/03/2023, pàgs. 34-35.         https://drive.google.com/file/d/1mxbiDW5c5iYCaVcVhwSIesaVSJFctbIV/view?usp=sharing


Sostenidors: el llarg camí de la cotilla al Wonderbra, Sílvia Rosé Castellsaquer, diari Ara , 26/03/2023.

https://drive.google.com/file/d/1T8FWhqPxixZx0p58qjCjicfz5jnsETGk/view?usp=share_link


Va fer que l'Eilis obrís la maleta i li ensenyés la roba que duia per triar-li la indumentària més adient per quan desembarquessin i per assegurar-se que no duia res massa arrugat.

-No ha de ser res gaire cridaner -va dir-. No és qüestió que semblis una ramera.

Va triar un vestit blanc amb un motiu floral que la Rose li havia regalat i un càrdigan ben discret, i un mocador d'un color també discret. Es va mirar els tres parells de sabates que l'Eilis havia agafat, va escollir les més discretes i li va dir que les hauria d'enllustrar.

-Porta l'abric al braç i fes cara de saber on vas, i no et tornis a rentar el cap, que l'aigua d'aquest vaixell fa que se t'aixequi com un manyoc de fils d'alumini.

Al matí, mentre feia els preparatius perquè li pugessin el bagul a la coberta, la Georgina es va començar a maquillar i va fer que l'Eilis, que s'havia raspallat ben bé els cabells, els dugués encara més llisos que de costum per poder-se'ls recollir al darrere en un monyo.

-No has de semblar massa innocent-va dir-. Quan et maquilli una mica els ulls i et posi coloret a les galtes i una mica de rímel, no s'atreviran a aturar-te. La maleta és un desastre, però amb això sí que no hi podem fer res.

-Què li passa?

És massa irlandesa, i sempre els aturen, els irlandesos.

-De debò?

-Intenta no semblar massa espantada.

-Tinc gana.

-Tots en tenim. Però, preciosa, no et convé gens que es noti. Fes veure que estàs ben tipa.

-I a casa gairebé mai no porto maquillatge.

-Molt bé, doncs ets a punt d'entrar a la terra dels lliures i els valents. I no sé com has aconseguit aquest segell al passaport. El capellà aquest deu conèixer algú. L'única cosa per la qual et podrien aturar és si els semblés que tens tuberculosi, o sigui que facis el que facis, no tussis, o si pensessin que tens una malaltia estranya dels ulls, que ara no recordo com es diu. O sigui que obre'ls ben bé. De vegades no et paren, només miren els papers.

La Georgina va fer seure l'Eilis a la llitera de baix, li va fer tombar la cara cap a la llum i li va dir que tanqués els ulls. Va estar vint minuts treballant lentament, va posar-li una capa fina de maquillatge i en acabat una mica de vermell, i li va pintar els ulls i li va posar rímel, Li va crepar els cabells. Quan va haver acabat, va enviar l'Eilis al bany amb una mica de pintallavis i li va dir que se'l posés amb molta suavitat i que vigilés de no escampar-se'l per tota la cara. Quan l'Eilis es va mirar al mirall es va quedar parada. Semblava més gran i gairebé li va semblar que feia goig. Va pensar que li encantaria saber maquillar-se bé, com la Rose i la Georgina. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 49-50.].

 

Al final, l'Eilis es va esperar a casa amb la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan i no van sortir cap a la parròquia fins a les deu tocades. Es va fixar que totes dues duien un parell de sabates de taló a la bossa que pensaven posar un cop fossin al ball. Totes dues s'havien cardat els cabells, s'havien maquillat i s'havien pintat els llavis. Quan les va veure, en un primer moment va tenir la sensació que al seu costat tindria un aire poc atractiu; es va sentir incòmoda pensant que havia de passar la resta de la nit, per curta que fos, en la seva companyia. Semblava que s'hi haguessin escarrassat molt, i ella s'havia limitat a arreglar-se una mica, posar-se l'únic vestit bo que tenia i un parell de mitges de niló noves de trinca. Mentre anaven a la parròquia enmig d'aquella nit gelada, va decidir que estaria molt atenta al que duien la resta de dones del ball i que la propera vegada s'asseguraria de no anar-hi poc mudada.

A mesura que s'hi acostaven, l'únic que sentia era una mena de temor, i hauria estat encantada de tenir una bona excusa per quedar-se a casa. Abans de marxar, la Patty i la Diana havien rigut molt, havien corregut escales amunt i escales avall i havien obligat tothom a ad- mirar-les mentre anaven d'un pis a l'altre, i fins i tot havien picat a la porta de la senyora Kehoe perquè les pogués veure. L'Eilis s'alegrava de no haver anat amb elles, però ara, enmig del silenci tens i estrany que s'havia desenvolupat entre la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan des del mateix moment que havien entrat a la casa parroquial, percebia clarament el seu nerviosisme i li sabia greu per elles, de la mateixa manera que li sabia greu pensar que les hauria d'acompanyar tot el vespre i que marxaria quan elles ho decidissin.

La sala era pràcticament buida; quan van haver pagat, es van acostar al guarda-roba de dones, on la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan es van fer una ullada al mirall, es van maquillar una mica més, es van repassar els llavis i, en acabat, van oferir el pintallavis i una mica de rímel a l'Eilis. Quan totes tres es van mirar al mirall, l'Eilis es va adonar que duia un pentinat terrible. Encara que no tornés a anar a cap més ball, va pensar, bé hi havia de fer alguna cosa, als seus cabells. El vestit que duia, que havia comprat amb l'ajuda de la Rose, també feia una fila lamentable. Com que havia estalviat uns quants diners, va pensar que es compraria una mica de roba, però sabia que fer-ho tota sola no li seria mai fàcil i que les seves dues companyes li farien tan poc servei com la Diana i la Patty. Les primeres eren massa encarcarades i es vestien amb un excés de formalitat, i les altres dues eren massa modernes i cridaneres. Va decidir que un cop hagués acabat els exàmens, el mes de maig, dedicaria una mica de temps a anar a veure botigues, comparar preus i descobrir quina mena de roba americana li esqueia més. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 101-102.].

 

 

Quan, a les deu en punt, l'Eilis va pujar les escales per anar a buscar la Dolores Grace, es va quedar parada de veure la fila que feia. Duia una jaqueta barata que semblava d'home, una brusa blanca de volants, una faldilla blanca i unes mitges gairebé negres. El contrast entre el vermell dels llavis, la cara pigallada i els cabells brillants resultava estrident. L'Eilis va pensar que semblava la dona d'un tractant de cavalls d'Enniscorthy en un dia de fira. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 105.].

 

Quan, a les deu en punt, l'Eilis va pujar les escales per anar a buscar la Dolores Grace, es va quedar parada de veure la fila que feia. Duia una jaqueta barata que semblava d'home, una brusa blanca de volants, una faldilla blanca i unes mitges gairebé negres. El contrast entre el vermell dels llavis, la cara pigallada i els cabells brillants resultava estrident. L'Eilis va pensar que semblava la dona d'un tractant de cavalls d'Enniscorthy en un dia de fira. En veure-la, l'Eilis va estar a punt de fugir escales avall. En comptes de fer-ho, però, li va haver de fer un somriure quan la Dolores li va dir que havia de pujar un moment a agafar l'abric gruixut i el barret. L'Eilis no sabia com s'ho faria per quedar-se asseguda al seu costat mentre la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan l'esquivaven per una banda i la Patty i la Diana arribaven amb tots els seus amics. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 118.].

 

Es va decidir que, un cop s'hagués acabat la cerimònia a la catedral d'Enniscorthy, en Jim duria l'Eilis i la seva mare, l'Anette O'Brien i la seva germana petita Carmel amb cotxe al banquet de Wexford. Aquell matí, la casa de Friary Street va arrencar d'hora; la seva mare va entrar a l'habitació de l'Eilis amb una tassa de te, i li va dir que feia un dia rúfol i que esperava que no plogués. Havien hagut d'adobar el vestit que l'Eilis havia comprat a Arnotts, a Dublín, perquè la faldilla i les mànigues eren massa llargues. Era d'un vermell intens, i l’Eilis el combinava amb una brusa blanca de cotó i amb els accessoris que havia dut d'Amèrica mitges amb un deix vermell, sabates vermelles, un barret vermell i una bossa de mà de color blanc-. La seva mare duria una jaqueta grisa de tweed que s'havia comprat a Switzers. El fet d'haver de dur sabates planes l'entristia, però els peus se li inflaven i li feien mal només que fes una mica de calor o que hagués de caminar una estona. Duria una brusa grisa de seda que havia estat de la Rose, no només perquè li agradava, va dir, sinó perquè a la Rose li hauria encantat i perquè seria bonic dur alguna cosa que la Rose s'hagués estimat al casament de la Nancy. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 220.].

 

 


Sabates de taló_ moda o tortura_ Un invent del segle XVII que causa greus problemes de salut.pdf
150 anys dels texans, la peça més democràtica del nostre armari.pdf

“Dec fer el ridícul» va pensar tot d'una Rosine en descobrir al mirall la seva figura emporprada, els ulls esverats, els llavis tremolosos. Però, com una criatura esgotada, tenia la sensació que no aconseguiria calmar-se tot i els esforços que feia. Estava extenuada i a punt de vessar llàgrimes. 

Va tornar a la seva cambra. 

La donzella de cambra li arranjava damunt del llit el vestit per al ball, de llama d'argent, adornat amb unes espesses flocadures de perles, les sabates que brillaven com joies, les mitges de mussolina. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 51.].

 

Madame Kampf, ara radiant, parlava sense parar; havia recuperat el seu semblant arrogant i feliç; picava l'ullet amb malícia al seu marit per fer-li veure furtivament el vestit de Mademoiselle Isabelle, de tul groc amb un boà de plomes al voltant del coll escardalenc, el qual turmentava amb les mans com si fos el ventall de Célimène; de l'extrem de la cinta de color taronja que li envoltava el canell, en penjaven uns impertinents de mànec de plata. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 59.].

 

-Sí, senyora. 

Va tornar al cap de poc amb la safata i la garrafeta de Baccarat. Tots tres van beure en silenci. Després Madame Kampf i Mademoiselle Isabelle van asseure's al canapè darrere el qual s'amagava Antoinette. Si hagués allargat el braç li hauria estat fàcil tocar les sabates d'argent de la seva mare i els escarpins de setí groc de la seva professora. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 60.].




El lloctinent Fitzgerald té vint-i-un anys i moltes aptituds, ja. Balla a la perfecció tots els balls de moda, m'ensenya el turkey trot, el maxie i l'avió; escriu relats que la premsa no trigarà a publicar, n'està segur; és net i elegant, sap francès -és gràcies al francès que el van fer lloctinent d'infanteria després de les classes de Princeton, perquè els francòfons tenen un privilegi que els propulsa al grau d'oficials i sobretot és net i curós, va arreglat amb una coqueteria gairebé de dandi. Porta un uniforme fet a mida a cals germans Brooks de Nova York. Sobre els pantalons de muntar verd oliva, en comptes de les polaines de drap usuals, porta botes altes, groc palla, amb uns esperons que li donen l'aire no gaire real d'un heroi de revista il·lustrada.

És una mica baix, sí, però aquest defecte d'uns quants centímetres queda compensat per una cintureta que la jaqueta entallada de l'uniforme subratlla, per un front ample i un no sé què (la seguretat de ser algú, la confiança en ell mateix, la sensació que l'espera un destí inigualable), per un port excepcional que, de fet, el fa créixer un cap més. Les dones queden embadalides i els homes també.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 16-17.].

 

No, no es tracta únicament de la cara bonica i de la bogeria de cul del futbolista de la temporada: Minnie no es pot estar de fer saber a tothom (mitjançant mirades equivoques per les quals sovint passen núvols, rialles que s'ofeguen a la gola i amb totes les llangors del seu cos), li reca haver-se casat amb el meu pare. Per a cap de nosaltres, les seves filles, no és un secret: Minnie somiava ser actriu i poeta. I a falta d'això munta espectacles de beneficència amb tres trossos de cordill i vestits de paper crepat. Fa temps, la Montgomery Christian Review publicava les seves odes bucòliques. I nosaltres, les bones filles, ens en rèiem darrere les mans enguantades de blanc.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 25.].

 

Un tornado

Ahir vaig llegir a l'Smart Set la seva primera narració publicada. Deu estar orgullós, Fitz, Goofo meu. 1919, agost Llàstima que a la foto fa cara de verdura.

La seva cara bonica sotmesa a una permanent, engominada i exagerada com una actriu de cinema, amb prou feines el vaig reconèixer. Les ulleres corregides, massa maquillatge gris a les parpelles i massa llapis negre sota les celles. Els seus ullassos verds tan clars, per què posar-hi carbó? Què volen dir aquestes fantasies? Deixi'm a mi el rímel i totes aquestes coses de dona.

Hauria de demostrar més dignitat, Fitz, amic meu. No deixar-se manipular així, fora que trobi divertit, potser, fer de nina muda. Què significava, l'any passat, quan no tenia ni un cèntim a la butxaca, la coqueteria d'anar a veure el sastre més car de Nova York per fer- se fer l'uniforme?

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 37.].

 

Jo no m'hi havia fixat mai, però recordo un vespre, a la nostra suite de l'Algonquin Hotel, que em vaig pintar, em vaig pentinar els cabells endarrere amb la clenxa al mig i tot un tub de brillantina, abans de posar-me un vestit de l'Scott (era el seu vestit de gala, em sembla, un esmòquing blau fosc amb fils de plata a les solapes, baguetes de setí a la costura dels pantalons i els botons gra- vats amb l'àguila imperialista), després em vaig posar una corbata negra directament sobre la pell. El vestit m'anava perfecte, com fet a mida per als meus malucs estrets i el meu pit pla de noi: notava que aquell escot, al meu coll, esdevenia vertiginós. Per primera vegada a Manhattan era una dona sexy, una bomba, que diuen ells, una dona amb qui surts boig d'orgull i amb qui tornes boig de desig, res a veure amb la bleda provinciana excèntrica. Tota l'assistència havia aplaudit, bocabadada, alguns fins i tot incòmodes perquè jo també sabia imitar i havia «agafat», com diuen els actors, moltes expressions de Scott.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 43.].

 

Però ara, amb el meu vestit llarg de color de vori, sota el vel blanc i molsós que em vaig arrencar com vaig poder, lluitant amb l'embolic d'agulles que el perruquer francès de moda m'havia clavat al cuir cabellut prèviament cremat amb ferros, ara, finalment, vaig entendre que a Scott se li'n fotia si jo era verge. Mirava com mamava el bourbon, amb els ulls mig aclucats i el perfil somrient entre glop i glop. No serà un camí de roses. Així que em vaig acabar de dir això, el cotxe va frenar, la portella es va obrir, però no vaig aterrar sobre l'asfalt: una llarga catifa vermella s'oferia a les meves sabatetes blanques. Vaig esperar que Scott fes la volta a la limusina, rialler i tentinejant. Vaig passar la meva mà de puntes pel seu braç, i junts vam atacar el passadís de recepció. Més flaixos, més mans que piquen. M'estremeixo. Un vel negre. Les cames em fan figa, perdo els sentits, caic. I les boques, obertes, sense veus. Boques de soroll.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 46.].

 

Party

Porto un vestit de pell d'àngel i és un vestit molt bonic. Me'l va regalar Minnie abans que marxéssim en una falsa botiga francesa d'Atlanta (un vell texà portava la caixa i jurava que el vestit era «d'època», i segur que volia dir que era de marca), i em sento incòmoda. Totes aquestes mentides. Se'm sent l'olor de sexe? S'endevina que últimament els banys de mar han substituït els banys d'oli perfumat?... Scott em mira de reüll, amb aire dolorós, torbat. Ja va borratxo abans que arribin els primers convidats. No sembla que la gent s'adoni de res, al contrari, em diuen que estic magnífica, faig cara de felicitat. Em sento tranquil·la, molt plena i tranquil·la. Baixo a la platja de la Villa Marie i espero sense motiu que aparegui l'aviador. Sento un xiulet. Em penso que són gamberros que vénen a rentar-se els ulls amb els meus banyadors de color carn, aquells banyadors que van ser el meu primer gran escàndol al país. (És clar, durant un segon o dos, fins que els ulls s'acostumen, pot semblar que no porto res.) Es torna a sentir el xiulet, seguit d'un murmuri. Del temps d'anar a trobar-lo rere la duna, Joz ja està despullat, ajagut sobre un sac de dormir de l'exèrcit.

-Aquest vespre t'he fet un fill.

Ric, però ell em tanca la boca amb un petó autoritari

-No riguis: n'estic segur. Un home això ho pot saber. Estem units, Zelda. Ja no et podràs separar de mi. I jo sóc teu. (1924, estiu)

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 66-67.].

 

En aquesta foto veig el llarg abric d'esquirol que em vas comprar en un pelleter de la Cinquena avinguda, l'única peça de roba de la qual m'he encapritxat a la vida, i vas ser tu qui em va pregar que la llencés quan ja estava massa arnada. Contràriament al que s'ha dit i escrit, la moda no m'ha interessat mai, m'avorria hores i hores que no s'acabaven mai als sopars amb tota aquella gent de la costura, a Manhattan igual que a París. Els seus vestits complicats em molestaven. Encara trobo a faltar els pantalons curts de quan era petita, les camises de cotó i les sandàlies ràpides.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 163.].

 


Un mes després. La mateixa habitació. Dia feiner a la nit, a la fi del sopar. La taula amb les tovalles, una ampolla de vi, got i un plat amb un formatge encetat. Els plats estan ja retirats. El quinqué encès al mig. Al voltant de la taula Lluïsa, Victor, Abel i Berta, asseguts. Teó dret, d'esquena a la llar del foc en caliu, amb un got de vi a la mà. Més amunt d'ell l'estufa està encesa. Vesteixen quasi tots diferentment del primer acte. La Berta calça unes botes grolleres, molt altes, amb cordons de cuiro i una faldilla blavosa i curta, quasi arran de bota. No porta davantal. El mateix cos. Victor porta una mena de caçadora cordada fins al coll, d'un gris clar, d'un teixit espès, fort, quasi impermeable. Pantalons amples, ratllats i grosses botes, brutes de fang, amb calçons de cuiro. Teó va amb una brusa descolorida, gorra i esclops. Abel porta un ves- tit de llana usat, i el cap descobert. Té les botes, iguals que les del Víctor, fangoses i amb els calçons de cuiro al costat, a la vora del foc eixugant-se-li. Calça sabates lleugeres de cuiro fi. Lluïsa vesteix un cos de llana folgat i airós, i una faldilla clara de ratlleta fina.

Se sent tocar la mitja hora al rellotge del pis de dalt. Un xic llunyans, a intermitències, se senten els acords poc harmònics d'un violí mal tocat.

 

Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 42.



Nashe deseaba saber quién era aquella persona, pero sin alguna pista en la que basarse, era imposible sacar conclusiones. Las pruebas eran contradictorias, llenas de elementos que no encajaban. La ropa, por ejemplo, parecía un contrasentido: un traje deportivo azul grisáceo, una camisa hawaiana con el cuello desabrochado, zapatillas de deporte blancas y calcetines finos también blancos. Eran prendas sintéticas y chillonas, y ni siquiera cuando semejante atuendo estaba de moda (i diez, veinte años antes?), lo llevaba nadie excepto los hombres de mediana edad. La idea era parecer joven y deportista, pero en un chico joven el efecto era bastante ridículo: como si tratara de representar a un hombre maduro que se viste para parecer más joven de lo que es. Dado el tipo de ropa barata, no parecía extraño que el muchacho llevase también un anillo, pero por lo que Nashe podía apreciar, el zafiro era auténtico, lo cual sí parecía extraño. En algún momento el chico debía de haber tenido el dinero para comprárselo. A menos que no lo hubiera comprado; lo cual querría decir que alguien se lo había regalado, o que lo había robado. Pozzi no mediría más de un metro sesenta y cinco o sesenta y siete, y Nashe dudaba que pesara sesenta kilos. Era un nervudo enanito de manos delicadas y cara delgada y puntiaguda y lo mismo podría haber sido un viajante de comercio que un estafador de poca monta.

Paul Auster. La música del azar (The Music of Chance, trad. M. de Juan). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 9788433966117. 252 p. P. 30-31.


Pozzi empezó a criticar en el mismo momento que entraron en la tienda. El departamento de caballeros estaba lleno de ropa pija, dijo, y prefería ir por la calle envuelto en las toallas de baño a que le vieran con aquellas mariconadas repugnantes. Tal vez estaban bien si uno se llamaba Dudley L. Dipshit III y vivía en Park Avenue, pero él era Jack Pozzi de Irvington, Nueva Jersey, y antes se dejaba matar que ponerse una de aquellas camisas rosas. En su pueblo te daban una patada en el culo si te presentabas con una cosa así. Te destrozarían y echarían los pedazos al retrete. Mientras lanzaba sus insultos, Pozzi no cesaba de mirar a las mujeres que pasaban, y si alguna de ellas era joven o atractiva, se callaba y hacía un intento de cruzar su mirada con la de ella o volvía por completo la cabeza para observar el contoneo de sus nalgas mientras se alejaba por el pasillo. Les guiñó el ojo a un par de ellas, y a otra que le rozó el brazo inconscientemente se atrevió a dirigirle la palabra.

-Oye, guapa, ¿tienes planes para esta noche?

-Cálmate, Jack -le advirtió Nashe una o dos veces Cálmate. Te van a echar de aquí si sigues así.

- Estoy calmado -dijo Pozzi- ¿Es que no puede uno tantear el terreno?

En el fondo, era casi como si Pozzi estuviera montando el número porque sabía que Nashe lo esperaba de él. Era una representación consciente, un torbellino de pre visibles payasadas que ofrecía como expresión de agradecimiento a su nuevo amigo y benefactor, y si hubiera notado que Nashe quería que parase, hubiese parado sin decir una palabra más. Por lo menos ésa fue la conclusión a la que llegó Nashe más tarde, porque una vez que empezaron a examinar la ropa en serio, el chico mostró una sorprendente falta de resistencia a sus argumentos. La deducción era que Pozzi comprendía que se le daba la oportunidad de aprender algo y de ahí se deducía a su vez que Nashe ya se había ganado su respeto.

- Escucha, Jack -le dijo Nashe-. Dentro de dos días vas a enfrentarte a un par de millonarios. Y no vas a jugar en un garito de mala muerte, estarás en su casa como invitado. Probablemente piensan darte de comer e invitarte a pasar la noche. No querrás causar mala impresión, ¿verdad? No querrás entrar allí con pinta de chorizo ignorante. He visto la clase de ropa que te gusta llevar. Dan el cante, Jack, te delatan como un pardillo. Ves a un tío vestido así y te dices: Ahí va un anuncio viviente de Perdedores Anónimos. Esa ropa no tiene estilo ni clase. Cuando íbamos en el coche me dijiste que en tu trabajo hay que ser actor. Pues un actor necesita un disfraz. Puede que no te guste esta ropa, pero los ricos la llevan y tú quieres demostrar al mundo que tienes buen gusto, que eres un hombre con criterio. Ya es hora de que madures, Jack. Es hora de que empieces a tomarte en serio.

Poco a poco, Nashe le convenció, y al final salieron de la tienda con quinientos dólares de sobriedad y discreción burguesa, un conjunto tan convencional que hacía que su portador se volviera invisible en cualquier ambiente: chaqueta cruzada azul marino, pantalones gris claro, mocasines y una camisa blanca de algodón. Como aún hacía calor, dijo Nashe, podían prescindir de la corbata, y Pozzi aceptó esa omisión diciendo que ya estaba bien.

-Ya me siento como un gusano - dijo-. No hace falta que además trates de estrangularme.

Paul Auster. La música del azar (The Music of Chance, trad. M. de Juan). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 9788433966117. 252 p. P. 63-65.



Ya sabéis, yo no soy un hombre de vestidos. Los vestidos me aburren, son cosas terribles, agobiantes, como las vitaminas, la astrología, las pizzas, las pistas de patinaje, la música pop, los combates por el título de los pesos pesados, etc. Yo me sentaba allí pretendiendo contar los pantalones recibidos cuando de repente, al coger unos, me ocurrió algo especial. La fábrica estaba llena de electricidad, electricidad que se adhería a mis dedos repleta de fuerza y no desaparecía. Alguien había hecho por fin algo interesante. Examiné la fábrica. Parecía tan mágica como físicamente la sentía yo.

Me levanté y me llevé los pantalones conmigo al retrete. Entré y cerré la puerta. Antes nunca había robado nada.

Me quité los pantalones, tiré de la cadena. Entonces me puse los pantalones mágicos. Me subí las perneras mágicas enrollándolas hasta justo debajo de mis rodillas. Luego me puse mis pantalones encima.

Volví a tirar de la cadena.

Salí. En mi nerviosismo parecía como si todo el mundo me estuviese mirando, Caminé hacia la puerta. Falta ba una hora u hora y media para que saliéramos del trabajo. El jefe estaba junto a un mostrador cercano a la puerta. Me miró.

-Tengo un asunto urgente que solucionar, señor Sil verstein. Me lo puede descontar de la paga...

Llegué a mi habitación y me quité los pantalones viejos. Me bajé las perneras de los pantalones mágicos, me puse una camisa nueva, di lustre a mis zapatos y salí a la calle luciendo mis pantalones nuevos. Eran de un suntuoso color marrón, con rayas de fantasía verticales.

Me paré en una esquina y encendí un cigarrillo. Un taxi se detuvo a mi lado. El conductor sacó la cabeza por la ventana:

-¿Taxi, señor?

-No, gracias -dije, arrojando la cerilla y cruzando la calle.

Anduve por ahí unos quince o veinte minutos. Tres o cuatro taxistas me preguntaron si quería ir a alguna parte. Luego compré una botella de oporto y volví a mi habitación. Me quité la ropa, la dejé colgada, me fui a la cama, me bebí el vino y escribí un relato acerca de un empleado que trabajaba en una factoría de ropa en Miami. Este pobre empleado conoció en la playa a una chica de la alta sociedad, un día durante la hora del almuerzo. El se aprovechaba de su dinero y ella hacía todo lo posible para demostrar que se aprovechaba de él.

Cuando llegué al trabajo la mañana siguiente, el señor Silverstein estaba plantado delante del mostrador junto a la puerta. Tenía un cheque en su mano*. Me llamó con un movimiento de su mano. Me acerqué con paso tranquilo y cogí el cheque. Luego salí a la calle.

*(l’acomiaden de la feina)

Charles Bukowski. Factotum (Factotum, trad. J. Berlanga) Ed. Anagrama, 5ª ed. Barcelona, 1996. ISBN: 978843390058. 192 p. P. 122-123.


-Devia repapiejar. Vull dir, ¿per què dimonis t'ho va donar? Un aixafapapers Clichy d'aquesta qualitat deu valer... oh, ben fàcil ment cinc mil dòlars.

No m'hauria calgut saber el seu valor, ja que no volia mirar m'ho com una reserva per temps magres. Encara que mai no m'ho vendria, sobretot ara, que estic entrampat en la misèria més negra - perquè, bé, el conservo com un talismà beneït per una mena de santa, i almenys hi ha dues ocasions en què un no sacrifica un talismà: quan no tens res i quan ho tens tot; cada una és un abisme. Al llarg dels meus viatges, al llarg de fams i desesperacions suïcides, un any d'hepatitis en un hospital de Calcuta esclafat per la calor, brunzent de mosques, he preservat la Rosa Blanca. Aquí, a l'Ymca, la tinc amagada sota el catre; està embotida dins d'un dels vells mitjons d'esquí de llana de Kate McCloud, amagat al seu torn al meu únic equipatge, una bossa de viatge d'Air France (quan vaig fugir de Sou thampton, vaig marxar corrents, i dubto que mai torni a veure aquelles maletes Vuitton, aquelles camises Battistoni, els vestits Lanvin, les sabates Peal; no és que m'importi, perquè la seva visió em faria ofegar en el meu propi vòmit).

Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 52.

 

»A l'inrevés de les altres dones de la sala, duia barret. Era un encisador barret tou negre, gran, amb la mateixa forma que un Borsalino d'home. Portava lligat suaument al coll un mocador gris de chiffon. El barret, el mocador, això era el drama; la resta era el vestit de bombosí negre amb jaqueta quadrada més senzill però més ben tallat de Balenciaga.

Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 86.

 


30/07/2022 Diari Ara

Pedro Sánchez i el truc de la corbata

Àlex Gutiérrez 

El president espanyol, Pedro Sánchez, abans de començar la compareixença de balanç del curs polític  Quaranta-dos anys després que Antoni Gutiérrez fos notícia per no dur corbata sent conseller, dinou anys després que ho fos també Josep Bargalló (amb queixa del gremi inclosa) pel mateix motiu i onze anys després que José Bono li recriminés a Miguel Sebastián assistir sense aquest complement al Congrés, Pedro Sánchez se suma a la lògia dels sensecorbatistes. I els diaris que li fan oposició ferrenya mosseguen l'ham. El president espanyol passava balanç del seu mandat amb el botó de dalt de la camisa descordada i mancat del penjoll de tela. Era un gest simbòlic per anunciar que limitaria la temperatura dels aires condicionats a institucions i empreses, per allò de complir la rebaixa del 7% exigida per Brussel·les en la factura de compra de gas. (Amb poques hores de diferència, Sánchez tirava d'helicòpter presidencial per recórrer un trajecte de 25 quilòmetres: paradoxes de l'exercici del poder).

 

Els diaris de la dreta el renyen aquest dissabte per haver carregat contra bancs i energètiques, o per la inflació... però són titulars genèrics farcits de paraules com atac, ansietat, arremet, dispara, assenyala o desbocada. Han renunciat a la fiscalització factual en favor d'una sopa emocional. I intenten absurdament penjar-li el mort d'un fenomen global com els preus disparats, que és el cost de començar un pols amb Rússia sense voler posar-hi –comprensiblement– una pila de morts propis. En aquest context, la qüestió de la corbata apareix en alguns subtítols, escrits sempre amb el morro arrufat. El lideratge de Sánchez té més forats que un colador, però aquí cal admetre que la seva maniobra de distracció comunicativa ha funcionat a la perfecció, perquè l'últim dels problemes econòmics d'Espanya és si un rombe irregular de roba, llisa o estampada, li penja de dalt de la camisa al seu president.




A les fotos hi surt amb un vestit i un barret de palla amb flors, o amb una samarreta de tirants de cotó, blanca, uns pantalons amb motius verds i malva, les sabates a joc. La roba que porta és de tons pastel, però de vegades s'atreveix amb un color de gerd pujat o un banyador groc daurat. La mare és la més elegant del grup, la més bonica de les tres mares.

Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 104.


Faith piensa ahora en Jack y en lo miserable que es. Jack Matthews aún lleva los zapatos Lobb a medida que encargó cuando estaba en la universidad. Unos zapatos ingleses feos y pretenciosos-.

Richard Ford. Pecados sin cuento (A multitude of Sins, trad. D. Alou). Ed. Anagrama, 2ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8433970046. 360 p. P. 149.

 

El joven no apartó sus ojos de Henry, que empezó a no tar un olor a cuero barato procedente de la cazadora, como si la hubiese comprado ese mismo día. Recordó que jamás había tenido una cazadora de cuero negra. En Roanoke no era la prenda más adecuada para el hijo de un médico acomodado. Su estilo eran las americanas deportivas de madrás y los zapatos blancos. Estilo club de campo judío. Richard Ford. Pecados sin cuento (A multitude of Sins, trad. D. Alou). Ed. Anagrama, 2ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8433970046. 360 p. P. 212.

 

Se había cambiado de ropa y se había recogido completamente el húmedo cabello hacia atrás, lo cual resaltaba su boca carnosa y sus ojos oscuros. Se había vestido de manera desenfadada con unos pantalones ajustados de tweed marrón que le sentaban muy bien, una chaqueta de pata de gallo y unos zapatos con cordones que daban la impresión de ser caros. Todo parecía resaltar su esbeltez y juventud. Llevaba una mochila de cuero, y a Henry se le ocurrió la idea de que tal vez se había vestido así para viajar. Una vez más, estaba guapísima.

Richard Ford. Pecados sin cuento (A multitude of Sins, trad. D. Alou). Ed. Anagrama, 2ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8433970046. 360 p. P. 218.

 

-Ojalá hubiera pensado en ello entonces -dijo Tom. Llevaba unos pantalones cortos color tabaco, calcetines de lana, una camisa de loneta roja de Bean's y zapatillas de deporte. Los dos vestían casi igual, sólo que ella llevaba un anorak azul y pantalones color caqui. Tom parecía un turista, no un ex policía, y eso, supuso Nancy, era lo que pretendía. A Tom le gustaba la idea de transformarse.

Richard Ford. Pecados sin cuento (A multitude of Sins, trad. D. Alou). Ed. Anagrama, 2ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8433970046. 360 p. P. 239-240.


El «pobre home» de baix, va dir l'advocada de família, havia de veure cada dia com «gaudíem de la nostra riquesa», havia de sentir com “repicàvem” damunt del parquet «amb sabates de Gucci» i saber que teníem uns nens que no podrien evitar fer carrera. Això segura ment era difícil de suportar per a un «pobre home» com ell, per a qui «la societat» no tenia cap altre lloc que un «soterrani fosc i humit».

Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 153.

Després vam desaparèixer als nostres lavabos i ens vam canviar. La Rebecca es va posar per sopar un ves tit negre, sabates amb talons i unes joies enormes; jo un vestit, una camisa blanca i una corbata de Tom Ford.

Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 162.


-Vicki lleva unos pantalones negros que le quedan ceñidos pero no demasiado, un elegante y sofisticado conjunto de blusa y chal blancos, una chaqueta azul Ultrasuede comprada en Dallas y zapatos con tacones de plástico transparente. Es su mejor conjunto de viaje, junto con su maletín fin de semana de nylon Le Sac, que ha dejado cuidadosamente en el asiento de atrás, y el bolsito negro donde guarda su diafragma.

Richard Ford. El periodista deportivo (The Sportwriter, trad. I. Ayuso – J. Aguirre). Ed. Anagrama, Barcelona 1990. ISBN: 9433931946. 396 p. P. 64.

 

Es el perfecto sureño en el exilio, un provinciano que anda con los pies para fuera y que hace tintinear las monedas en los bolsillos de sus horribles pantalones, un engendro que sólo se da fuera del Sur. En Vandy, era el típico producto de Memphis, alto, pedante, y con aires de quedarle pequeño el mundo: corte de pelo a cepillo, lánguido bronceado, zapatos blancos de piel de gamo, cinturón ancho y holgada camisa Oxford de manga larga, manos en los bolsillos, arrogantemente aburrido, supersatisfecho, y acostumbrado a mirar desde las alturas.

Richard Ford. El periodista deportivo (The Sportwriter, trad. I. Ayuso – J. Aguirre). Ed. Anagrama, Barcelona 1990. ISBN: 9433931946. 396 p. P. 78.

La gente va «muy vestida», signo de orgullo tradicional entre los ciudadanos de Michigan.

Richard Ford. El periodista deportivo (The Sportwriter, trad. I. Ayuso – J. Aguirre). Ed. Anagrama, Barcelona 1990. ISBN: 9433931946. 396 p. P. 161.

 

Dejo la bolsa para trajes en el suelo, una bolsa que compré con ese mismo catálogo que él estaba hojeando. Me encanta esta habitación, su resplandor cobrizo y dulce, la pintura descascarillándose levemente en las molduras, los canapés, las butacas de cuero y la mesa con su tapete, todo arreglado de una forma des cuidada y nada pretenciosa que resulta muy sugerente. Me en cantaría ovillarme en cualquier rincón y dormir siete u ocho horitas sin que nadie me molestara.

Walter lleva la misma camisa azul de tenis y los pantalones cortos sport de hace dos noches en el Manasquan, un par de mocasines sin suela y una chaqueta Barracuda con forro escocés (lo que en la fraternidad hubiéramos calificado de traje de cretino). Tiene toda la pinta de ser el mismo conjunto de ropa informal que Walter ha llevado desde los días de Grinnell.

Richard Ford. El periodista deportivo (The Sportwriter, trad. I. Ayuso – J. Aguirre). Ed. Anagrama, Barcelona 1990. ISBN: 9433931946. 396 p. P. 161.

 

Wade está nervioso y nos dedica a Vicki y a mí una sonrisa forzada, levantándose de la cabecera de la mesa. Parece pequeño e incómodo con su chaqueta deportiva demasiado grande y una corbata muy fea, seguramente un regalo de la familia o de sus compañeros del peaje para tomarle el pelo. Se la ha puesto como un signo de buen humor, pero el buen humor le ha abandonado temporalmente.

Richard Ford. El periodista deportivo (The Sportwriter, trad. I. Ayuso – J. Aguirre). Ed. Anagrama, Barcelona 1990. ISBN: 9433931946. 396 p. P. 301.

 

A veces, un aspecto informal te ayuda a mantenerte a distancia de los acontecimientos.

Richard Ford. El periodista deportivo (The Sportwriter, trad. I. Ayuso – J. Aguirre). Ed. Anagrama, Barcelona 1990. ISBN: 9433931946. 396 p. P. 333.


Un altre tall, aquest cop a l'estació de tren d'una ciutat anomenada Lynndale, pel que es veu un petit punt en el mapa, un lloc indefinit dels Estats Units, i plantades a la plataforma hi ha quatre persones: una dona de mitjana edat vestida amb una roba fosca i conservadora; una rossa jove i atractiva; un capellà amb alçacoll, ulleres de muntura metàl·lica i barret negre, i un home més gran amb vestit i corbata i un canotier al cap. La dona de mitjana edat pregunta a la noia rossa si creu que portarà la medalla (l'espectador suposa que es refereix al seu fill), i la noia respon: Oh, és clar que la portarà, però al cap d'un moment el tren s'atura i en baixa el sergent Allen, amb un vestit de civil normal i corrent –sense medalla, sense unifor me, sense res que faci pensar que acaba d'arribar de la guerra.

Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 120.

 

La meva habitació és al capdamunt d'unes escales vertigi noses, tan dretes que els sorolls del carrer són murmuris...

Les noies porten vestits curts, la mini-jupe, que, sorprenentment, topa amb el disgust dels homes grans. «Elles ont passé toutes les bornes», ha dit el vell polonès. Però, ¿per què s'ha d'amagar la nuesa de la joventut?

Sovint, quan plou, la llum del sol balla un vals al cordill d'un io-io heraclitià.

Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 172.

 

Mentre m'acosto al tràiler de comandament de la policia, amb el Copland apagat, un policia surt a la calçada sorrosa per una porta lateral. No es permet passar a ningú excepte contractistes, propietaris i funcionaris locals (a més del president Obama i el gran moniato ensucrat que tenim per governador). Però estic de sort. El poli que s'apuja el pesant cinturó de poli i es posa la gorra blava sobre el seu gran cap de poli és un home que conec. És el caporal Alyss del Cos de Policia de Sea Clift. Anys enrere, li vaig vendre la casa que tenia a Sea side Park, quan ell era un principiant i de sobte la mida de la seva família es va doblar i va necessitar un lloc més espaiós i barat —a Silverton. 

Amb el palmell estès, l'agent Alyss es transforma ara en una barrera de formigó humana que fa girar cua als saquejadors, els badocs no autoritzats i els intrusos com jo. Quan abaixo la finestreta, voreja el cotxe per pronunciar les seves paraules dissuasives, amb l'enorme mà sobre l'enorme Glock negra. L'Alyss és molt més gros que l'última vegada que el vaig veure. Sembla que li hagin farcit l'uniforme amb ciment pòrtland. No es mou amb gaire naturalitat —vestit de dalt a baix amb Kevlar, un calçat de combat pesant, com unes botes per caminar sobre la lluna, i un arnès de cuir negre amb tot el material del poli: l'esprai de gas pebre que irrita els ulls, unes manilles platejades, un walkie-talkie gros com un llibre de text, una porra estabornidora fixada amb una anella metàl·lica, munició de recanvi, una filera de compartiments amb tancament automàtic, on hi podria haver gairebé qualsevol cosa, i uns sinistres guants negres. És l'home Michelin de les emergències la gorra amb la insígnia d'or calada fins a les celles. M'agafen ganes de riure, perquè en el fons és un tros de pa. Però se sent massa incòmode per no simpatitzar-hi. En tot cas, riure’s de la policia és un error suprem a Nova Jersey. 

Richard Ford. Francament, Frank. (Le Me Be Frank With You, trad. M. Rubió). Ed. Empúries, 1ª ed. 2015. ISBN: 9788416367290. 248 p. P. 35-36.


Aixeca els ulls cap al que el vent i l'aigua han escorxat: habitacions inhòspites amb mobles, canonades, electrodomèstics, llums de sostre, cablatges blancs que ballen... Tot plegat dóna a les restes un aspecte de decorat inacabat i estranyament esperançador, com si encara s'hi pogués fer alguna cosa. No s'hi pot fer res. El penell en forma de burro demòcrata que vaig instal·lar al carener el 1999 amb gran perill per a la meva integritat física ha quedat doblegat, destrossat i penjant -irreconeixible, si jo no sabés què va ser i què va significar: l'oposició a George W. Bush. 

L'Arnie porta un elegant tres quarts de cuir marró, uns mocassins italians plans i lluents, uns pantalons de tweed sense gira que probablement valen mil dòlars a Paul Stuart i un jersei de caixmir de coll alt, color granat fosc, que en conjunt li dóna l'aspecte d'un capo de la màfia i no d'un apreciat peixater. 

He sortit pesadament del cotxe, he llençat el xiclet i de seguida tinc fred —especialment a les costelles-, com si no portés camisa sota la jaqueta. Tot això dels efectes suavitzadors del corrent del Golf són collonades, evidentment. Només porto una vella jaqueta Bean's Newburyport, uns pantalons de cotó amb pinces i unes nàutiques —un vestuari d'anar per casa per al jubilat benestant-que-encara-no-ha-acabat-d'acceptar-la-realitat. També em preocupa trepitjar un clau. I, arran d'una cosa que em va dir la Sally, quan camino sento la necessitat d'aixecar els peus a consciència —«el caminarar rossegat dels avis » és l'inequívoc senyal que s'acosta l'últim viatge. Així també evitaré caure i trencar-me coll i barres. 

Richard Ford. Francament, Frank. (Le Me Be Frank With You, trad. M. Rubió). Ed. Empúries, 1ª ed. 2015. ISBN: 9788416367290. 248 p. P. 56.


Un acto de política simbólica de escasa significación en sí mismo po­dría ilustrar la complejidad del levantamiento. Cuando unos rebeldes -predominantemente de origen rural- conquistaron varias ciudades palestinas en 1938-1939 (entre ellas la ciudad vieja de Jerusalén que, a excepción del barrio judío, estuvo en su poder por poco tiempo en septiembre de 1938), hicieron patente de forma visible su dominio de una manera muy clásica, mediante unas normas sobre el vestido; más exactamente, al imponer tanto a los hombres como a las mujeres unas prendas de cabeza especialmente llamativas. En agosto de 1938 se ordenó a los varones árabes de las clases media y alta cambiar el fez o tarbush urbano por la kufia (llamada también en árabe hatta), portada por la mayoría de las tribus beduinas y también por los campesinos de varias comarcas de Palestina. La kufia era un pañuelo de algodón, nor­malmente de color blanco, sujeto a la cabeza por un cordón oscuro (igal). El dibujo de cuadros grises y blancos no fue característico del «pañuelo palestino» hasta la década de 1950. Los beduinos de Cisjor­dania, en especial los soldados de la Legión Árabe, eran reconocibles por el ajedrezado rojo y blanco que llevaba también Emir Abdalá. Uno de los motivos para obligar a las residentes urbanos a portar la ku­fia fue, seguramente, el deseo de los rebeldes de no llamar demasiado la atención en las ciudades y poderse mover, por decirlo así, como peces en el agua. Además, en nombre de la unidad nacional, se quiso imponer a los efendis urbanos una prenda de cabeza identificada históricamente con las clases rurales inferiores; una variante propia del lema de la reu­nificación alemana «Somos un pueblo». 

Sin embargo, la «política de la prenda de cabeza» no era tan inequí­voca como parecía. Lo único que no se prestaba a equívocos era el som­brero, portado por la gente de Europa y, por tanto, por muchos judíos de origen europeo, incluidos los rabinos, mientras que los pioneros y trabajadores sionistas preferían la gorra de visera proletaria. A diferencia de lo ocurrido en Turquía, donde Kemal Attatürk había impuesto el som­brero en la década de 1920 como signo de modernidad occidental, la clase alta y media de Palestina, incluso la que comenzaba a occidentalizarse y en ocasiones era incluso pro británica, continuó llevando el fez turco, cuando no iba con la cabeza descubierta -como era bastante habitual en el periodo de entreguerras-. En cualquier caso, nadie se ponía som­brero. El fez fue impuesto por el sultán Mahmud II a sus súbditos en 1829, es decir, antes de las reformas del Tanzimat, como signo de lealtad y filiación otomana. Y aunque tardó algo en generalizarse, sustituyó a va­rias prendas de cabeza diferenciadas por el color, forma y material y que permitían identificar a primera vista no sólo a los grupos profesio­nales y de rango, sino también a los musulmanes de quienes no lo eran. Aquellas medidas dictadas por la autoridad sirvieron también para uni­ficar a la población, aunque no bajo un signo nacional, sino dinástico. En el siglo xx, el fez era el distintivo de las clases media y alta. 

La kufia, por su parte, no era en absoluto la prenda de cabeza tradi­cional de los campesinos y beduinos árabes palestinos en que acabó convirtiéndose bajo el signo del nacionalismo. La normalización no se produjo hasta la década de 1930 en la coyuntura de la resistencia na­cional. Los dibujos y fotografías históricas muestran la multiplicidad de prendas de cabeza portadas por los diferentes grupos de la población en las distintas regiones incluso tras las reformas del Tanzimat: sencillos go­rros de fieltro, turbantes amplios y sueltos o comprimidos (como, por ejemplo, el que llevaba el muftí) o el fez o tarbush. Además, la kufia no se puede identificar con el sentimiento árabe nacional tan sencillamente como se ha hecho a menudo. Es cierto que el ejército de Faisal llevaba el pañuelo beduino propio del Hiyaz (con un cordón diferente del habitual en Palestina), pero también se tocaban con él los jinetes de camellos del ejército otomano (mientras que los británicos llevaban sombreros de ala ancha, como los de la policía montada del Canadá) y los miembros de la Liga de vigilantes Shomer, que en los años del paso del siglo XIX al XX vestían de manera peculiar con kufia, jersey y botas, lo que les daba un aire de beduinos audaces y proletarios rusos al cincuenta por ciento. En la década de 1930 llevaban también kufia los boy scouts palestinos (combinada con una camisa de uniforme, corbata, pantalones hasta la ro­dilla, calcetines altos, a veces con dibujo escocés, y un calzado sólido), pero también la llevó Edwin Samuel, hijo del Alto Comisario, que, con motivo de su boda con Hadassa Garsovsky, se hizo fotografiar en 1920 con una kufia al estilo del Hiyaz. La kufia representó, por tanto, cosas completamente distintas hasta entrada la década de 1930: rango social, profesión, convicciones o algún sentimiento romántico. 

Algo parecido ocurría, en principio, con el velo (híyab), que los rebeldes procuraron imponer al mismo tiempo a las mujeres -incluso, y en particular, a las cristianas árabes-. También aquí se mezclaba el símbolo de rango social con el de pertenencia nacional, en este caso fuertemente teñida de moralidad, aunque la mezcla era aún más com­plicada que para el fez y la kufia. La tradición era, una vez más, menos uniforme de lo que se podría pensar: hasta la Primera Guerra Mundial, el velo estaba más extendido entre las mujeres de las clases urbanas me­dia y alta que entre las campesinas y las beduinas. Las mujeres de las zonas rurales lo llevaban en raras ocasiones, pues les estorbaba en el trabajo del hogar y el campo, mientras que las beduinas no iban con velo (precisamente por tradición). En cambio, era usual un pañuelo amplio (en árabe, mandil), parecido a la kufia al menos por su función, que cubría la cabeza, los hombros y, en algunos casos, también el tron­co, pero dejaba libre la cara. El velo para el rostro era, pues, ante todo un símbolo de rango social que distinguía a las clases altas de las bajas, signo de moralidad femenina y honor familiar. Por lo regular, sólo lo llevaban las mujeres que no estaban obligadas a realizar trabajos físicos y tenía poco que ver con la libertado la falta de libertad en sentido le­gal o político. En todo caso, guardaba relación con la libertad de mo­vimientos. Sin embargo, en el periodo de entreguerras, algunas mujeres de la clase ciudadana alta y media, al menos en el ambiente más abier­to de Jaffa y Haifa, habían optado por abandonar el velo no sólo en las manifestaciones contra la Declaración Balfour y el mandato. La socie­dad urbana de Nablús, Gaza o Jerusalén siguió siendo en general más conservadora; las mujeres sólo podían participar en manifestaciones lle­vando velo. A las mujeres de la aristocracia jerosolimitana les agradaba, no obstante, mostrarse en determinadas circunstancias como damas de la buena sociedad; entonces vestían a la europea y llevaban el rostro descubierto. Los eruditos y activistas islámicos, desde el muftí y la So­ciedad para el Fomento del Bien ya Prevención de lo Reprochable hasta Izz al-Din al-Qassam, se pronunciaron contra ese signo de occi­dentalización (según el sentir conservador, las pioneras judías se mos­traban en público medio desnudas), contra la decadencia de las cos­tumbres y a favor de la moral y la decencia y, en este sentido, también a favor del velo. Los campesinos rebeldes compartían sus convicciones conservadoras y aprovecharon el poder recién conseguido para impo­ner sus ideas de la moralidad y la decencia en los espacios públicos. En octubre de 1938, por ejemplo, uno de los líderes más influyentes de la guerrilla, Abd al-Rahim al-Hayy Muhammad, declaraba: 

Ha llegado a oídos del Consejo del Mando Central que algunos afeminados [mujannath puede significar afeminado, impotente y también hermafrodita, y en cualquier caso es lo contrario de viril; G. K.] con apariencia de hombres se mueven por las calles sin cubrir su cabeza, olvidando nuestras disposiciones sobre la kufia y el iqal. También ha llegado a nuestros oídos que algunas mujeres empeñadas en imitar la manera de vestir occidental (afranyz) pasan por alto la orden de llevar el velo. Dirigimos nuestra advertencia a todas esas personas y les recordamos los castigos que les aguardan si se obstinan en su conducta irreflexiva. 

Las prescripciones de los rebeldes sobre el vestido no lograron impo­nerse en un primer momento: los miembros del gobierno de toda Pales­tina formado en 1947 se cubrían sin excepción con el fez (sólo el muftí siguió llevando turbante), mientras que el número de mujeres que aban­donaban el velo fue cada vez mayor. Esta fue la tendencia a largo plazo en el caso de las mujeres. El fez sobrevivió a la Segunda Guerra Mundial, pero sólo por poco tiempo, mientras que, en la posguerra, la kufia se convirtió, efectivamente, en el signo de la resistencia palestina.  

Gudrun Krämer. Historia de Palestina. Ed. Siglo XXI, 1ª ed. ;adrid, 2006. ISBN: 978-84-323-1274-8. 386 pàgs. Pàgs. 281-282.


CINEMATOGRAFIA DE LA SAMARRETA

"Tires" és el nom amb qué els alumnes d'en Pau es refereixen a la peca anteriorment anomenada "samarreta imperi", que va formar part de la roba interior masculina fins al 1951. Aquell any -ja ho hem dit abans- es va estrenar Un tramvia anomenat desig, on Marlon Brando mostrava per primera ve­gada en una pel·licula els atractius d'aquesta peça de roba. Des de llavors, la samarreta, amb mànigues o sense (o sigui: amb tires), s'ha lluït fora de casa i també en actes públics, inicialment a tall de provocació.

ELMUNDO.ES | SUPLEMENTOS | MAGAZINE 463 | Marlon Brando, el sátiro infatigable

Marlon Brando a Un tramvia anomenat desig

A les pagines anteriors hem vist unes quantes samarretes:

-les vermelles que porten els nens del casal d'estiu en el vagó on viatgen la Teresa i en Cosme, i les Citroén, Escania i del Barca que han sorgit en un moment o altre, un model de T-shirt que recorda la samarreta cándida que fa servir Jean Seberg per vendre diaris als Champs Elysées a A bout de souffle. 

-les samarretes d'en Dani i de la Vero (I fuck on the first date), arrapades com les que duia Freddy Mercury; 

-la samarreta minimal de l'Ariadna, que ve a ser una citació de la peca de color lila que porta Winona Ryder a Reality bites; 

-la samarreta cenyida de la substituta, que fa pensar en la gamma de tops i samarretes de tires que llueix Keira Knight­ley a Domino. 

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 160.


Postguerra IIª Guerra Mundial

Los europeos aparecían mejor vestidos en el período de la posguerra pese al hecho de gastar, relativamente, menor propor­ción de su presupuesto familiar en ropa. Efectivamente, la cuota de este apartado en su presupuesto bajó, en el caso de Francia, desde un 14,5 por 100 en los últimos años veinte, al 11 por 100 a mediados de la década 1960-1970. Para Bélgica, ese apartado pasó, en el mismo tiempo, del 14 por 100 al 12 por 100. En la Gran Bretaña lo hizo del 13 por 100 al 11 por 100. El rasgo más importante en este proceso era el uso cada día mayor de las fibras sintéticas, la producción de las cuales, en Europa, fue cuadrupli­cada entre 1960 y 1966. 

Walter Laqueur. Europa después de Hitler (Europe after Hitler, trad. P. Uriarte), vol. I. Ed. Sarpe, Madrid, 1985. ISBN: 84-7291-771-1. 334 pàgs. Pàg. 314.


Unió Soviètica anys 1930

Cuando Iván, empapado, subió saltando los peldaños hacia el lugar donde había dejado su ropa bajo la custodia del barbudo, resultó que no sólo había desaparecido lo primero sino también lo segundo, es decir, el barbudo. En el sitio donde había dejado amontonadas sus prendas quedaban unos calzoncillos de rayas, la tolstowka (camisa tradicional campesina, larga y con cuello de tirilla a un lado, que debe su nombre a Lev Tolstoi, quien solía utilizarlas) rota, la vela, el pequeño icono y una caja de cerillas. Blandiendo en el aire el puño amenazante en un arrebato de furia impotente, Iván se vistió con lo que habían dejado.

Fue entonces cuando dos cuestiones empezaron a preocuparlo: la primera tenía que ver con la pérdida de la credencial de MASSOLIT, de la que nunca se separaba, y la segunda atañía a si podría moverse sin dificultades por Moscú de aquella guisa. Después de todo, iba en calzoncillos... A decir verdad, no era asunto de nadie cómo fuera vestido, pero, aun así, podían surgir broncas o contratiempos.

Iván arrancó los botones de los calzoncillos, que se abrochaban cerca del tobillo, considerando que tal vez así pasaran por pantalones de verano; recogió el pequeño icono, la vela y las cerillas, y emprendió la marcha, diciéndose a sí mismo:

-¡A Griboiédov! No cabe duda, está allí. (Pàgs. 80-81)

-Muy bien, ahora que nos hemos quitado a ese plomo de encima, ¡abramos finalmente la tienda de ropa para mujeres! De repente el suelo del escenario se cubrió de alfombras persas, aparecieron unos espejos enormes, iluminados por los lados con unos tubos verdosos, y, entre los espejos, unos escaparates, en que los espectadores, alegremente sorprendidos, Vieron diferentes vestidos parisinos de colores y cortes variados. Eso en algunos escaparates. En otros, aparecieron cientos de sombreros de mujer, con plumas y sin plumas, con broches y sin ellos, cientos de zapatos, negros, blancos, amarillos, de piel, de raso, con trabillas y pedrería. Entre los zapatos aparecieron estuches de perfume, montañas de bolsos de piel de antílope, de gamuza, de seda, y, entre ellos, montones de pequeños y alargados estuchitos de oro cincelado de los que suelen contenerbarras de labios.

Surgida del demonio sabe dónde, una joven pelirroja ataviada con un vestido de noche negro -hermosa en todos los aspectos, si no 1a desfigurara una extraña cicatriz en el cuello- sonreía junto a los escaparates como si fuera la dueña de todo aquello.

Fagot, sonriendo dulcemente, declaró que la casa de moda ofrecía intercambiar completamente gratis los viejos vestidos y zapatos de las mujeres por modelos y calzado parisinos. Lo mismo dijo de los bolsos y de todo lo demás.

El gato se puso a arrastrar la pata trasera, mientras que, con la delantera, hacía los característicos gestos de los porteros cuando abren una puerta.

La joven se puso a cantar con dulzura, aunque con la voz un poco ronca y con sonidos guturales, algo apenas comprensible, si bien a juzgar por las caras de las señoras en la platea, muy tentador:

-Guerlain, Chanel nº 5, Mitsuko, Narcisse Noir, vestidos de noche, vestidos de coctel...

I Fagot se retorcía, el gato hacía reverencias, la joven abría los escaparates de cristal.

-¡Por favor! gritaba Fagot- ¡Sin vergüenza ni remilgos!

El público estaba entusiasmado, pero de momento nadie atrevía a salir al escenario. Al final, una morena. salió de la décima fila de platea y, sonriendo como para decir que a ella le daba igual y; en general, todo le importaba un bledo, subió al escenario por escalera lateral.

-¡Bravo –gitó Fagotd. ¡Doy la bienvenida a nuestra primera clíenta! ¡Behemot, un sillón! Empecemos por los zapatos, madame.

La morena se sentó en el sillón, y Fagot enseguida volcó sobre la alfombra, delante de ella, toda una montaña de zapatos.

La morena se quitó el zapato derecho, se probó uno de color lila, pisó sobre la alfombra, examinó el tacón.

-¿No me apretarán? -preguntó pensativa. A lo que Fagot exclamó con aire ofendido: -Pero ¿qué dice? ¿Qué dice? -y el gato maulló ante el agravio.

-Me llevo este par, monsieur -dijo la morena, muy digna, poniéndose también el segundo zapato.

Arrojaron el viejo calzado de la morena detrás de una cortina, adonde también se dirigió ella, acompañada de la joven pelirroja y de Fagot, cargado con varios vestidos de moda en perchas. El gato iba de aquí para allá, ayudaba y, para darse más importancia, se colgó una cinta métrica alrededor del pescuezo.

Un minuto después, de detrás de la cortina salió la morena con un vestido tal que hizo suspirar a todo el patio de butacas. La valiente mujer, embellecida hasta lo inverosímil, se detuvo junto a un espejo, movió los hombros desnudos, se tocó el cabello en la nuca y torció el busto para intentar verse de espaldas.

-La casa de modas le ruega que acepte esto como recuerdo -dijo Fagot y le entregó a la morena un estuche abierto con un frasco en si interior.

-Merci -contestó la mujer con altivez y bajó por la escalera al patio de butacas. Mientras caminaba, los espectadores se levantaban de un salto salto para tocar el estuche.

En ese momento se desató una avalancha y de todos los lados se dirigieron mujeres al escenario. En medio de 1a algarabía general, y de los suspiros, se oyó una voz masculina: «¡No te lo permito!, y otra de mujer: «Déspota y filisteo, no me rompas el brazo”. Las mujeres desaparecían detrás de la cortina, abandonaban allí sus vestidos y salían con otros nuevos. Sobre taburetes de patas doradas se veía una fila entera de damas sentadas que daban pisadas enérgicas sobre la alfombra con los pies enfundados en sus flamantes zapatos. Fagot, hincado de rodillas, manipulaba un calzador metálico; el gato, desmayado debajo de la montaña de bolsos y zapatos, iba de aquí para allá entre el escaparate y los taburetes; la chica de la cicatriz en el cuello, ahora aparecía, ahora se esfumaba, y en un momento dado se puso a parlotear en francés y lo asombroso es que todas las mujeres la entendían con medías palabras, aunque no tenían ni idea de francés.

Al escenario subió un hombre que suscitó la admiración general. Declaró que su mujer tenía gripe y que, por eso, pedía que le dieran algo para ella. Como prueba de que estaba realmente casado, el ciudadano estaba dispuesto a enseñar el pasaporte. La petición del solícito esposo fue acogida con una carcajada. Fagot gritó que le creía como a sí mismo, incluso sin el pasaporte, y entregó al ciudadano dos pares de medias de seda, y el gato, por su parte, añadió una barra de labios.

Las mujeres rezagadas corrían al escenario y las afortunadas bajaban de las tablas en vestidas de baile, con pijamas de dragones, con trajes sobrios y formales, con pequeños sombreros ladeados sobre una ceja.

Entonces Fagot anunció que, en vista de lo tarde que era, la tienda cerraría exactamente al cabo de un minuto hasta la tarde siguiente y un increíble revuelo se levantó en el escenario. Las mujeres apresuradamente y sin siquiera probárselos, se apoderaban de los zapatos. Como un vendaval, una irrumpió detrás de la cortina, se deshizo allí de su vestido y se apropió del primero que encontró a mano: una bata de seda con enormes ramos de flores y, además, tuvo tiempo de coger dos estuches de perfume.

Pasada un minuto exacto, resonó un disparo de pistola, desaparecieron los espejos, se esfumaron los escaparates y taburetes, la alfombra se desvaneció en el aire, al igual que la cortina. Lo último en desaparecer fue la alta montaña de viejos vestid y zapatos, y el escenario otra vez quedó sobrio, vacío y desnudo. (Pàgs. 179-182)

Un hombrecito minúsculo y anciano, con un rostro insólitamente, triste, vestido con un traje de tusor (tela de algodón con ligamento tafetán, teñida y mercerizada) pasado de moda y un sombrero rígido de paja con una cinta verde, que subía por la escalera, se junto a Poplavski.

-¿Le importaría decirme, ciudadano -preguntó con tristeza el hombrecito del traje de tusor- dónde está el piso nº 50? (Pàg. 270)

Llámelo, que pase - ordenó el procurador tosiendo ligeramente para aclararse la voz y, con los pies descalzos, se puso a buscar las sandalias. La llama reverberó en las columnas, retumbaron las cáligas del centurión sobre el mosaico. El centurión salió al jardín-. Ni con la luna hay reposo para mí -se dijo el procurador, rechinando los dientes. (Pàg. 415)

Cientos de prendas de algodón en una riquísima gama colores estaban a la vista en los casilleros de los estantes. Detrás se amontonaban muselinas, calicós y retales de frac. Se perdían en el infinito pilas enteras de cajas de zapatos y algunas ciudadanas se sentaban en unas sillitas, con el pie derecho enfundado en un zapato viejo y gastado, y el otro pie izquierdo calzado con un zapato de salón nuevo y reluciente, con el que golpeteaban la alfombrita con aire pensativo. En el fondo de la tienda, se oían canciones y música que provenían de los gramófonos. (Pàgs. 446-447).

Bulgákov, Mijail. El maestro y Margarita. (Macmep u Mapkapuma, trad. Marta Rebón). Ed. Nevsky, 1ª ed. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-941637-4-6. 524 pàgs.


Andalusia, anys 1950

Bien, yo fui a la catedral con mi novio, que se divierte viendo mis errores de protestante y que todavía se ríe cuando se acuerda de que hice una genuflexión y me santigüé al pasar delante de un hombre alto con capisayo (vestidura corta a manera de capotillo abierto, que sirve de capa y sayo) verde de seda y peluca blanca y una pértiga de plata en la mano. «Ese es el pertiguero», decía riendo. No era el cardenal como yo había creído, sino un (así dijo mi novio) que vigila para que no roben la cera y para echar a los perros cuando entran por descuido.

Ramon J. Sender. La tesis de Nancy. Ed. Bambú, 60ª ed., Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-8343-178-8. 320 pàgs. Pàg. 69.

1925-1929

Precisamente aquella mañana había decidido Adela romper con los viejos moldes. Con los años se había convencido de que la señora Rubes venía obligada a ser la primera a abordar las nuevas corrientes en la ciudad. Los últimos figurines de París y los modelos de primavera de Pedro Rodríguez se hacían lenguas sobre la nueva moda femenina rabiosamente revolucionaria. La mujer, venía a decir, debe convertirse en una pura y estilizada llnea recta. Era sugestiva 1a innovación Adela se propuso sorprender a su marido. A Cecilia le halagaba ver a su mujer a la vanguardia de 1a moda, le halagaba que fuese Adela -y no Gloria- quien fijara la pauta. Mas Cecilio Rubes desconocía en absoluto las nuevas tendencias. Adela, en cambio, llevaba semanas rumiándolas. Suprimir su moño, guillotinarle sin más, se le hacia un poco cuesta arriba. Anhelaba, en cambio, verse embutida en uno de aquellos informes vestidos "palo de rosa" y poder olvidarse de sus senos y sus caderas superabundantes. Mas una cosa implicaba la otra y hasta esta mañana no se decidió del todo. 

Llevaba un mes sometiéndose a un régimen de comidas que a Cecilia exasperaba. En realidad, Adela reconocía que con tanta privación no consiguió otra cosa que dos profundas ojeras y un desmadejamíento general que no la permitía estar de pie más de un cuarto de hora seguido. 

Se miró al espejo del tocador con una intención analítica, como si se viese por primera vez, y se encontró extraña, un poco más llena de cara y un poco más dura, y con  un cierto y remoto parecido con Sisí. “Lo del pelo podría ser una equivocación”, se dijo. Oyó llamar a Cecilio y se apresuró. Se coloreó levemente las mejillas y se cepilló las cejas. Su cerebro estaba un poco obnubilado. 

Notó que le saltaba el corazón al abrir la puerta. Notó también el gesto de estupor de Cecilia Rubes, su vano intento por pronunciar una palabra que se le enredaba enojosamente en 1a lengua. Cecilia la miró de arriba abajo. Estaba a punto de desmayarse. Vio 1a extraña cabeza de Adela, peinada como un muchacho, las presuntuosas medias ondas de las patillas, aquella especie de saco informe, color de rosa, eclipsando deliberadamente todas sus redondeces, y con un cinturón, sin ceñir, colocado una cuarta más abajo de las caderas. Constató Cecilio, tras la primera impresión, que le volvía el uso de 1a palabra. 

-Bien –dijo- ¿Qué especie de barbaridad es ésta? 

Adela prendía azorada el inmenso collar de gruesas bolas que le caía hasta más abajo del pecho; se encontraba vendida, a 1a intemperie, casi tanto como 1a primera vez que Cecílío, su marido, apartó el biombo de un manotazo cuando ella se desnucaba. 

-¡Oh! -dijo Adela, chillando-; ¡siempre te ha gustado, Cecil, verme seguir el ritmo de la moda! 

-¡La moda! ¿Puede saberse que broma es ésta?

Ella Se aproximó a él. La impulsaba un oscuro afán, casi una necesidad, de esconderse. Ni los años, ni su hijo, lograron establecer entre ellos un puente de confianza. 

Añadió Adela: 

-La línea recta y el pelo a lo “garçon”, ¿es que no te gusta, Cecil? En París y Madrid las damas no visten ya de otra manera. 

-¿Es posíble? Bien. ¡No me gusta! -grító Cecílio, a quien la mención de París y Madrid enervó momentáneamente. 

-Es cuestión de acostumbrarse -añadió Adela con una puntita de voz. 

-¿Qué es lo que se trata de ocultar aquí? ¿Es que es una monja quien ha dictada esta moda? -díjo Cecilio. 

-¿Ocu1tar? 

-Bíen  -dijo Rubes-. No irás a decirme que estos sacos son favorecedores, ¿verdad? 

-Vaya, Cecilio -dijo Adela-. A los hombres siempre os ocurre lo mismo cuando se trata de romper con las viejas costumbres. PedroRodríguez dice: “Hay que substituir 1a forma por 1a línea”. ¿Vas a decirme, Cecil, que Pedro Rodríguez no sabe lo que se dice? 

Cecilio Rubes se irritó: 

-Bíen -dijo-. ¡Al diablo Pedro Rodríguez y París y la moda! Yo también sé lo que me digo y... bien, digo que la forma es fundamental en una mujer y que es un absurdo hablar de sustituir la forma en 1a mujer, porque 1a. forma es su esencia, ¿te enteras? Y la línea recta es una equivocación inventada seguramente por una mujer más seca que un palo, y va. contra la realidad de la mujer es, por definición... bien, es por definición, una línea curva. Bueno. Dime, bien, ¿qué es lo que queda de una mujer si prescindimos de... de... bueno, de eso? ¿Quieres decirme qué deseos van a despertar en los hombres... bien, unas escobas vestidas? ¿Quieres decirme qué cosa monstruosa va a ocurrir en el mundo si los hombres m pueden enamorarse en lo sucesivo de las mujeres? 

Adela tenía ganas de llorar. Hubiera llorado allí mismo si no le pareciera grotesco llorar con aquel vestido, y aquel pelo y aquella traza. La opinión de Cecilia la había deprimido. Se encontraba espantosamente ridícula y, por un momento, odió a Pedro Rodríguez. 

-Dijo Cecilio Rubes: 

-Los modistos no saben ya qué inventar y se ríen de vosotras colocándoos esas visiones estrafalarias. Bien, Cecilio Rubes no está de acuerdo con los modistos y ningún modista se ríe impunemente de Cecilio Rubes. Bien, eso tiene remedio, ¿pero ese peinado? ¡Ah, es horrible!¿Es que no lo comprendes? Una mujer que se precia de algo no puede asomarse así a la calle. Bien. Provocaría una revolución; eso es lo que quiero decir. Lo mejor que puedes hacer, querida, es olvidarte de ese horrible vestido y disimular ese horrible peinado y... y, en fin, tratar de olvidar este horrible momento de debilidad. 

A la semana siguiente Gloria les invitó a su casa y apareció ataviada con un vestidito "palo de rosa", de cincuenta centímetros de falda, el cuerpo largo, la línea recta, y la cabeza tan ligera de pelo como la de un muchacho de diez años. 

-Bien -dijo Cecilio Rubes-. ¿Quién sería capaz de adivinar que es usted la madre de cinco criaturas? ¡Si parece usted otra! 

A Adela le sacudió interiormente como un viento de tempestad. 

-Dime, Adela –dijo Gloria-, ¿cómo me encuentras? Es un poco extravagante 1a nueva moda, ¿no es así? 

-La moda siempre sido una cosa caprichosa -dijo Luís Sendín. 

Los niños armaban una estrepitosa algarabía en el cuarto de los trastos. 

Dijo Adela, despechada: 

-¡Oh! ¿Cómo puedes vivir, Gloria, con este ruido infernal a todas horas? 

Un mes más tarde, ojeando en el Club una revsta de Madrid, el coronel López se detuvo ante la página de modas. 

-Rubes -dijo-. Por amor de Dios, Bubes, ¿se ha detenido a considerar con atención a esta muñeca? 

-Odio la nueva moda –dijo Cecilio Rube-. De esta manera todas las mujeres son iguales. 

-Todas extraordinariamente atractivas –dijo el coronel López-. Son tentadoras, ¿no es cierto? Parece como si las hubiesen colocado un saco sobre la piel, sin otra impedimenta. Luego, al andar, bueno, al andar, los pliegues indican... Vamos, ustedes ya saben lo que yo quiero decir, ¿no es cierto? 

León Valdés exclamó: -Exacto Sobre este punto, opino lo mismo que tú. La exhibición plena sugiere menos que una. levísima insinuación. 

Miguel Delibes. Mi idolatrado hijo Sisí. Ed. Destino, 8ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-233-0449-3. 336 Pàgs. Pàgs. 130-134. 

Guerra Civil Espanyola

En les eleccions del 19 de novembre de 1931 Jaume Compte fou el número u d'un Partit Català Proletari que només obtingué 600 vots. Compte era un home de baixa estatura, fort com un roure, de veu fosca í mirada penetrant. El prototipus de l'energia continguda i de la capacitat d’acció. No tenia cap formació teòrica sobre el catalanisme i menys sobre el marxisme. El seu radicalisme, tant català com social, venia del fons de les seves entranyes, i això el feia impermeable a qualsevol argument racional. González Alba -miracle d'aquells temps- era fill de pare i mare andalusos, més aviat intel-lectual; portava la corbata “catalanista”, que havien popularitzat Nicolau d'Olwer i Ventura Gassol. (Avui, ďaquella generació, només n’hi ha pocs que la portin, encara que de tant en tant veig algun “vellet” per Barcelona, amb aquella corbata, un nus de cinta negra estreta, i el saludo amb un somriure còmplice, moltes vegades comprès.) (Pàg. 77) 

El govern ja és a València. Ja ha sortit de Madrid davant la possibilitat teòrica que les forces franquistes envaeixin la capital. S’ha establert a València, port de mar. Davant la ciutat hi ha un vaixell de guerra anglès, que després es féu cèlebre perquè fou enfonsat en unes circumstàncies tràgiques per un submarí alemany durant la Segona Guerra Mundial. Se’n deia “Hood”·. El capità del vaixell, segurament per indicacions de Londres, féu una invitació al govern de la República perquè anessin a bord d’aquell vaixell de guerra a un dinar d’honor. S’assenyalà que l'etiqueta era exigida. I també deixaven suposar que voldrien que tots els partits representats en el govern enviessin un convidat. El problema que es plantejava era de si els companys ministres representants de la CNT-FAI voldrien assistir en aquell sopar ďhonor. Per altra banda, hi havia un impediment. Es demanava que l'etiqueta fos rigorosa. És a dir, que hi havien d'anar vestits de smoking. El problema era, doncs, més complicat encara: 1r.) ¿Acceptarien els anarquistes d*anar-hi?; 2n.) ¿Estarien disposats a anar-hi vestits d'etiqueta?; 3r.) ¿Hi hauria temps perquè s’equipessin uns quants dies abans del dia previst: l'endemă mateix o un o dos dies després? 

Ja he dit abans que l'aspecte humà de García Oliver era el intel·lectual, perfectament civilitzat, que tant podia ésser de dreta com ďesquerra, perquè era l’home típic de la seva edat i de la seva condició. La seva manera de parlar, de gesticular, de conduir-se, era no pas rebuscada, perfectament normal; físicament era més aviat un home d'aquells que en diuen guapo i tenia una presentació agradable. Per tant, el cap del govern va creure que era el més adequat per a ésser convidat. I va demanar, dubtant una mica, utilitzant circumlocucions per no espantar-lo:

-Assistirà en aquest sopar, vostè? 

Garcia Oíivcr va dir: 

-Naturalment, jo sóc el representant ďuna organització política al govern i, per tant, estic perfectament disposat a assistir-hi. 

-Bé -va dir-li el cap del govern-: hi ha un inconvenient. 

I és que s'hi ha d'anar de smoking. ¿Està disposat a posar-se aquell vestit tan representatiu de la burgesia contra la qual vostès lluiten? 

-Sí, efectivament, hi estic disposat. 

-I ja en té un, vostè, de smoking? -insistí el cap del govern. 

-Sí -replícà García Oliver-, encara conservo el que tenia quan era cambrer... 

L’anècdota s’acaba manera encara més graciosa: GarciaOliver devia tenir, aleshores, trenta-cinc anys i estava en la flor de la seva joventut d’home; tenia un caminar harmoníós, segur d'ell mateix. Era perfectament proporcionat en el sentit es presentà portant l’smoking amb molta més gràcia i, sobretot, amb molta més desimboltura que els altres ministres, la majoria burgesos perfectament definits. Ara bé, Garcia Oliver tenia sentit de l’humor, i això era, també, un aspecte que el separava dels altres companys de filosofia. En seure, i en veu alta, va dir: 

-Senyors, és la primera vegada a la meva vida que, portant smokingg, m'assec a taula. (Pàgs. 95-96)

 

Jaume Miratvilles. Gent que he conegut. Ed. Destino, 2ª ed., Barcelona, 1980. ISBN: 84-233-1036-1. 236 pàgs.


Aquell dia la Salander anava vestida amb una samarreta negra que duia estampat un dibuix d'E.T. amb ullals i la frase: "Jo també sóc extraterrestre." Duia una faldilla engra amb la vora esfilagarsada, una jupa de cuir negra, curta i desgastada, un cinturó ple de tatxes, unes botes Doc Martens de les grosses i uns mitjons amb ratlles horitzontals verdes i vermelles que li arribaven fins els genolls. S'havia maquillar amb uns colors que indicaven que potser patia de daltonisme. Dit d'una altra manera, anava feta un cromo.

Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàgs. 55-56.


1914

Toda clase de zapatos, zapatos para hombres, señoras y nuños, botas, botines y botinas, derbys y richelieus, sandalias y mocasines, escarpines, zapatillas, chinelas, modelos ortopédicos y de protección, hasta botas de nieve, recientemente inventadas, sin olvidar los godillos (Bota militar de caña corta. De su inventor Alexis Godillor, suministrador del ejército, N. del T.), cuyo nombre procede de su creador, descubridor, entre otras maravillas, de la diferencia entre pie izquierdo y derecho. Todo por la extremidad de la casa Borne-Sèze, de la galocha al escarpín, de los borceguíes a los tacones de aguja.

Jean Echenoz, 14 (14, trad. J. Albiñana). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2013. ISBN: 97884-3397873-8. 102 pàgs. Pàg. 31.

Salacot

Hi ha dues maneres de llegir el seu emblemàtic salacot. Per a Carbonell mateix, el seu capell és en realitat un doble homenatge: a Pere Bosch i Gimpera (1891-1974), un eminent arqueòleg català que va estar actiu durant la Segona República i va morir a l'exili a Mèxic, i als soldats vietnamites liderats pel general Vo Nguyên Giáp (1911-2013) en el seu combat victoriós contra l'exèrcit dels Estats Units.

Ciutadà Carbonell, Oliver Hochadel, art. Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 31.


Sabates

Li ha fet il·lusió, sí. Tot i que mai no acaba de trobar bé res del que faig, ni dic, ni penso, aquesta vegada no ha pogut dissimular que estava una mica emocionada, tot i que ha derivat de seguida el mèrit perquè no fos només meu. El teu pare -m'ha dit- n'hauria estat molt satis­fet, ell que et va inculcar 1'amor per les sabates. S'equivoca: ella no pot saber què és el que de veritat em va fer estimar el calcat i interessar-me per la botiga. De fet el meu pare potser més aviat me n’hauria feta avorrir; a més, tenia una manera d'entendre el negoci tan diferent de la meva que no crec que cap de les idees que he tingut en aquests quasi vint anys de portar el negoci li haguessin agradar gens: el premi és meu i no he d'a­grair res a ningú. Estic francament molt content, molt orgullós i molt sorprès, i per molt que digui que no, per més importància que hi vulgui treure i encara que faci veure que més aviat em fa una mica de nosa que m'hagin atorgat aquesta distinció, la veritat és que ahir quan m'ho van notificar se'm va fer un nus a la gola i em vaig quedar mut d'alegria. Sóc, diuen, el millor petit comerciant de l'any de tot Europa; jo, que només tinc tres sabateries en una petita ciutat del sud del continent; sabateries modernes, sí, però que no han deixat mai de tenir l'empremta d'un negoci familiar. M'agafo el premi com un reconeixement a la constància i a la innovació, a l'esforc que vaig fer de convertir la botiga que vaig heretar del pare, Calcats Besora, en Besora Sabaters, un nom que avui dia, sense menystenir els altres botiguers del ram, és un referent obligat més enllà de Girona. Si Brussel·les em premia és també perquè des del primer moment he arriscar apostant en aquesta ciutat petita per una qualitat excel·lent i uns productes especials, mentre que els altres botiguers com­petidors es limitaven a oferir els models i les marques que tenien, pel seu preu, una sortida molt més còmoda i menys arriscada. Qui importava, fa quinze o vint anys, Gucci, Fratelli Rosetti, Derby o Tod's? He venut menys, és dar, moltíssim menys, però he estat perseverant i amb el temps el client ha sabut que si volia trobar -ni que fos només per mirar-les a 1'aparador o per emprovar-se-les si s'atrevia, encara que sabés perfecta­ment que no podia comprar-se-les- unes Gravati o unes Manolo Blah­nik havia de venir a Besora. De plataformes i merceditas tothom en sap vendre; el que jo em vaig proposar en fer-me càrrec del negoci era culti­var el gust del client, aconseguir que no trobés cares les sabates per molts diners que costessin. Quant val, sentir-se com una reina?, li vaig pregun­tar un dia a una noia que s'emprovava unes sabates del mestre Philippe Model, de seda blava amb un llar del mateix color i taló d'agulla, unes sabates de línia molt simple però amb la petita sofisticació de la cinta i la sivella; la punta era lleugerament quadrada i suavitzava l'agressivitat de l'arc, i el taló, en trepitjar, feia un soroll molt sensual. Amb aquelles sabates -i ella n'era conscient, com ho són totes les dones que ho han provat-, tot el seu cos es dreçava en una postura no natural sinó forçadament sexual, les cames i l’esquena se li allargaven, el ventre de la cama es realçava i les natges guanyaven en protuberància. De veritat les trobes cares?, li vaig dir. Sense treure els ulls del mirall on es veia tota sencera em va reconèixer que no les hi trobava pas. i amb aquella noia, perquè pensava que se les mereixia, vaig fer una cosa que no havia fet mai i que el meu pare no m'hauria permès de cap manera: 1i vaig dir que se les endugués, que en pagués una part i que cada mes anés pagant la quantitat que pogués. Els dependents es van pensar que m'havia tornat boig, perquè no la coneixia de res ni era clienta de casa -només la Marta, com sempre, tot i que feia poc que treballava amb nosaltres, va entendre per què ho feia-, però en canvi, tal com jo suposava, ella va anar venint religiosament cada mes, capada sempre amb els seus talons, trepitjant fort, fans que les va tenir pagades, i em va confessar que no s'havia penedit ni un sol moment d'a­quella despesa de quasi un sou sencer. Al cap de poc li vaig servir les saba­tes de núvia-i ara ve sovint amb els seus fills a Junior. (Pàgs. 13-14)

E1 senyor Fábregas, secretari de Comerç Exterior, que m’ha felicitat efusivament i m’ha explicat en què consisteix lacte de lliurament dels guardons que es farà a Brussel·les el dia 20 d'aquest mes, portava uns mocassins imitació de Sebago no gens adequats amb el vestit que duia, que era de Gal·les, d'aquests indestructibles en què les taques no es veuen mai. Mentre ell m’explicava que en l'acte de lliurament tots els guardonats -o sigui, el millor industrial, el millor artesà, el millor agri­cultor-ramader i el millor petit comerciant europeus- acostumen cada any a dir unes paraules de gratitud, cadascú en la seva llengua, de mane­ra que la seu de la Comunitat es converteix per uns moments en una mena de torre de Babel, jo li mirava, primer, l'americana, que li tibava de la màniga perquè es deu haver engreixat; segon, l'horrible fragment blanc del tou de la cama que se li veia entre el mitjó fosc, que duia garró, i el pantaló, potser una mica massa curt i, tercer, les sabates, d’imitació, ja ho he dit, i pensava que, realment, no vestir de manera apropiada ho esguerra tot i et pot arribar a fer perdre la credibilitat, per molt important que sigui el càrrec que ostentis. El problema de les seves sabates no és pas que fossin velles, que ho eren; el problema és que eren d'imitació. Hi ha molta gent que es desprèn de les sabates quan comencen a veure's usades, i s'equivoquen. Unes sabates de qualitat envelleixen tan bé que m'atrevi­ria a dir que són millors que noves.. Ja no parlo d'unes Church's, per exemple,,que tenen garantia de per vida; qualssevol sabates fetes honesta­ment, amb una pell noble, cosides evidentment a mà, poden ser quasi eternes, i no solament aguanten amb dignitat la suor, la pols, les frega­des, una mica de pluja, en fi, les peripècies de qualsevol calcat, sinó que van adquirint una pàtina de confort i personalitat que a parer meu les fa molt més interessants. (Pàg. 19)

Però ara hi farà massa fred. També podia haver dit que hi faria massa calor, o que era massa perillós, massa lluny, o que era estrany que deixés les botigues en plena temporada, o que, de tota manera, és malaguanyat de viatjar sol. Com les flors, malaguanyades. Tot és malaguanyat. També va dir que eren malaguanyades les sabates que Raymond Massaro va fer per a Chanel, de dos tons, i que li vaig regalar quan va fer seixanta anys., Va dir que sí que eren molt boniques -boniques no és realment un adjec­tiu apropiat per a unes sabates meravelloses, inimitables, fetes completa­ment a ma, una obra d'art, que voltaven les cent mil pessetes-, però que eren malaguanyades per a ella, que ja era massa gran. (Pàg. 31)

Ara que en Roura m'ha dit, confidencialment, que li sembla que en Ventura té tractes amb. una cadena de sabateries de Barcelona que té una política comercial molt agressiva i uns preus extremament popu­lars -o sigui que si em descuido hi haurà una sabateria al costar de la meva, com en aquell carrer de Lisboa on hi havia una sabateria a cada porta, un malson que se'm va repetir durant molt de temes tornant de Portugal-; ara, doncs, que ho sé, em preocupa molt marxar sense acabar de tenir, per culpa seva, que no acaba de calcular-me el crèdit que li vaig demanar, els papers a punt. El fet que amb en Roura ens coneguem des de 1'institut, que jo li hagi fet de padrí de casament i que de tant en tant sopem junts és més un inconvenient que un avantatge a 1'hora de nego­ciar amb el seu banc: si jo fos un altre client a qui tingués menys confiança segur que ja m'ho tindria fet. Estava enfadat, amb raó, i com que li he vist per sota la taula les sabates no m’he pogut estar de dir-li que on anava calcat d'aquella manera; m'ha dit sense ni mirar-me que a ell no li semblaven pas malament i, a més, que eren unes sabates molt còmodes. La comoditat, és clar. La comoditat és l'únic argument que sentim avui dia a la botiga. El client no vol unes sabates de qualitat, no exigeix un tipus determinar de pell o un cosit concret. El client estàndard, per desgracia, no sap que a més de les de pell de vaca també hi ha sabates fetes amb pell de cavall o pell d’estruç, ni sap la diferència que hi ha entre una costura prussiana i una d'anglesa. No sap res. L'única cosa que vol és unes sabates còmodes. Quan em demanen unes sabates cómodes els pre­gunto quin número fan i els porto unes sabatilles. Es queden parats i es pensen que m'he equivocat, però no: no volen anar còmodes?, doncs unes Nordika's són "ideals. Després, però, surt el millor de mi mateix, el venedor seductor que el meu pare no va ser mai, i els venc unes bones sabates, és clar. He vist que el company d'en Roura, en sentir-me, ama­gava els peus al darrere de la cadira: senyal que les seves sabates tampoc no haurien superat cap examen. Abans, els empleats de banca i, en general, tothom qui treballava de cara al públic, vestien i calçaven d'una manera acceptable; ara, he arribat a veure que el director d'una sucursal portava vambes. I encara que no portin vambes, en general, homes i dones por­ten les sabates brutes, amb fang enganxat de dies enrere, els talons gas­tats... ¿Com es pot confiar els diners, tant que costen de guanyar, tan sagrats que són, a una persona que no té la pruïja de vestir i calcar ade­quadament? Sé que molta gent no hi dóna importància i que la societat troba aquest discurs retrògrad. Així va el món. Mal calçat, en Roura, amb l'excusa que té molta feina, no ha acabat de calcular-me les condicions del crèdit, a mi que m'agradaria marxar havent començat a estudiar-me-­les. El local del costat de la botiga de Santa Clara, que ha passat per mans de molts llogaters -hi ha hagut, que jo recordi, un frankfurt que omplia de pudor de fregit la sabateria, una botiga de llums i una papereria, i ha estat tancada moltes temporades-, es una vella aspiració dels Besora. Ja en vida de l'avi Ventura recordo que el meu pare hi va negociar i no se'n va sortir. De fet no hi va haver manera que li arribés a dir el que en dema­nava ni que Ii digués si realment li interessava vendre o no. És ciar que l’avi Ventura era un home que duia cinturó i tirants. ¿Com et pots enten­dre amb algú que porta a la vegada cinturó i tirants? Quan el vell va morir el meu pare ho va tornar a provar amb el seu fill- que només duia cinturó però portava sempre un escuradents a la boca i era molt hàbil parlant i passant-se'l d'un costat a 1'altre sense que 1i caigués- amb el mateix resultat. No em fotreu pas, deia, abans de comentar a parlar de res. Estranys, aquests Ventura. Ara jo ho intento amb el fill del fill i de moment la cosa va més bé, ni que sigui perquè als últims llogaters el negoci no els va funcionar gens -venien flors seques- i els van quedar a deure molts diners. També és veritat que el nét Ventura és un xicot de trenta anys que porta una empresa d’informàtica i calça unes Brogue negres comprades a casa, impecables. Quan li vaig veure les sabates vaig pensar que 1'assumpte del local o s'arreglava amb ell o amb ningú. Cal dir que, per entrar-hi bé, quan 1'Ester se'n va anar amb els nens i vaig decidir connectar-me a Internet, vaig tenir la precaució d'anar a la seva empresa, tot i que és de les més tares de Girona, i agafar-los de proveï­dors. (Pàgs. 39-40)

A més, si Déu vol i les negociacions amb el fabricant de les sandàlies tailandeses van per bon camí, a partir d'ara podré dir on vaig, ja no caldrà que m'a­magui més, i de tornada podré comprar les tasses dels monjos, les carotes, aquells estels per als nens, més seda per a la Francina i tantes altres coses que trobaré, perquè podré dir d’on vinc. Tindré un motiu per anar-hi que no serà cap excusa: les sandàlies que importaré, que vaig tenir la sort de veure passejant pels elegants comerços de Silom, en una sabateria de molta categoria amb les peces molt ben col·locades en diferents nivells i fondos i sobretot amb una il·luminació molt atractiva. Sempre que viat­jo a lo’estranger tinc el costum de comprar-me un bon parell de sabates; em serveix per tenir un record del viatge i també per entrar a les millors sabateries de la ciutat i fixar-me com són, com atenen els clients, com tenen disposat el gènere. Ho he fet a la Church's de Nova York, a la John Lobb de Londres, a la Ralph Lauren de París, a la Della Valle de Milà i ara a la Crockett de Bangkok. Però en entrar em vaig aturar a l'aparador de la dreta perquè em van cridar 1'atenció unes magnífiques sandàlies de dona. No tenien pas una forma gaire especial; això sí, eren de seda, llisa o estampada, d'uns colors magnífica, i les tires també anaven folrades de la mateixa roba. Mirant-les vaig tenir la clarividència que allà al meu davant tenia el que podria ser la meva salvació, el meu carnet, el meu permís per anar a la ciutat dels àngels una, dues vegades l'any, les que vulgui. L'eti­queta deia Made in Thailand, o sigui que per força havia d'anar-hi a negociar comandes, decidir dissenys i proveïdors. No caldria amagar-me més. (Pàg. 167)

Maria Mercè Roca. Delictes d’amor. Ed. Planeta, Barcelona, 2000. ISBN: 84-08-03470-7. 198 pàgs.


Franquisme

Hasta los mismos anuncios publicitarios aparecían rematados con frases de saludo a Franco y su gesta militar. Brave, de Montera, 6, recordaba día tras día que «los rojos no usaban sombrero». La Casa Omnium, de Castelló, 37, ofrecía sus «correajes para falangistas: los mejores y más baratos». (Pàg. 29, vol. I)

 

 (Franco) Las crónicas que lo situaban en su hogar daban una imagen estereotipada de recogimiento y austeridad. «No bebe alcohol, no fuma, es sobrio y austero en su habitación y en su vestido», testimonió Millón Astray. «No bebe ni fuma -repitió Navarro de la Fuente-; en la comida es sobrio, igual que en el vestir.» «No fuma -insistió Arrarás-. Es abstemio. Nada extravagante, ni amigo de poses, ni cultivador del histrionismo en ninguno de sus géneros.»  (Pàg. 49, vol. I) 

Lo que el jesuita proponía en Las playas en su aspecto moral, era la vuelta a «los trajes con los que nuestras generaciones se bañaron, y con los que ni se ahogaron ni perdieron la salud». 

Lo mismo, más o menos, que trataron de imponer las diversas autoridades con sus célebres bandos de moralidad pública en playas y piscinas recordados todos los años con la máxima energía: 

1.   Queda prohibido el uso de prendas de baño indecorosas, exigiendo que cubran el pecho y espaldas debidamente, además de que lleven faldas para las mujeres y pantalón de deporte para los hombres.

2.    Queda prohibida la permanencia en playas, clubs, bares, etc., bailes o ex­cursiones, y en general, fuera del agua, en traje de baño, ya que éste tiene su empleo adecuado, y no puede consentirse más allá de su verdadero destino.

3.    Queda prohibido que hombres y mujeres se desnuden o vistan en la pla­ya, fuera de la caseta cerrada.

4.  Queda prohibida cualquier manifestación de desnudismo o de incorrec­ción en el mismo aspecto, que pugne con la honestidad y el buen gusto tradi­cionales entre los españoles.

5.    Quedan prohibidos los baños de sol sin albornoz, con excepción de los tomados en solarios tapados al exterior. 

Todavía en 1957, el Primado de España cardenal Pla y Deniel prohibía, en el Boletín, diocesano, «el baño mixto en las playas, piscinas y ríos, pues cons­tituye un estado muy cercano al pecado y al escándalo». 

Los guardias civiles de los tricornios y los municipales del zapato blanco hu­bieron de contribuir también a la salvación de las almas, con métodos que al menos cabrá calificar de desabridos o incluso brutales; en todo caso, inadecuados. Hasta que el mismo sol bajo el que acudían a calentar su piel los pecadores nativos, empezó a sacar brillo a las doradas monedas de las divisas turísticas, en cuyo caso y momento pareció oportuno empezar a ser más tolerantes. Todo tenía un límite incluso la moral. 

Con todo, siguen vigentes las normas hechas circular por el Ministerio de la Gobernación, en 6 de julio de 1957, prohibitivas del uso del bañador de dos piezas por parte de las mujeres, y del slip por la de los hombres. Y, según la jurisprudencia referente al tema, el desnudo en las playas está asimilado al de­lito de escándalo público -ofensas al pudor o a las buenas costumbres- que el Código penal castigaba. (Pàg. 296, vol. I) 

El meritorio pero mal enfocado empeño que la Sección Femenina puso en la Educación Física femenina, encontró por otra parte serias resistencias en los conocidos  sectores integristas. El cardenal Segura, por ejemplo, consideraba la gimnasia escandalosa y lasciva. La «vigilancia constante sobre la indumenta­ria» a que aquí se refería  Pilar, se concretó en el uso de los inefables «polo­los» bajo las amplias faldas. (Pàg. 311, vol. I) 

 Daniel Sueiro – Bernardo Diaz Nosty. Historia del franquismo. Ed. Sarpe, Madrid, 1978, 2 vols. ISBN: 84-7291-972-2 – 84-7291-974-9. 652 pàgs.

1914

 El rey Jorge III engrandeció aún más su título en tiempos del abuelo de Salisbury, con una sola condición: "Ahora, milord, confío en que seréis un marqués inglés y no un marqués francés". El hijo del primer marqués se casó con una joven y muy rica heredera, ga­rantizando así la continuidad de la fortuna familiar. Aunque no le interesaba el lujo y era notoriamente desaliñado (cierta vez se le im­pidió la entrada al casino de Montecarlo), Salisbury, con una renta anual de entre cincuenta mil y sesenta mil libras, era un hombre muy rico. Y Hatfield, si bien no estaba en la misma escala del palacio de Blenheim o Chatsworth, era una casa magnífica, con su larga galena, su salón de mármol, su biblioteca, sus salas y sus docenas de dormi­torios. Salisbury poseía además una casa en Londres, con su propio salón de baile, y un chalet Cecil en las afueras de Dieppe. 

Por poco convencional que fuese lord Salisbury, tanto a ojos de sus compatriotas como de los extranjeros, era un genuino representante de una de las clases más admiradas y envidiadas del mundo. En toda Europa, la clase alta importaba niñeras y palafreneros ingleses, vestía de tartán y tomaba mermelada en el desayuno. (Pàg. 72) 

Y a pesar de los esfuerzos de Guillermo (kàiser d’Alemanya) por volverla más elegante, escogiéndole sus ropas y cubriéndola de joyas caras y ostentosas, ella misma parecía siempre la esposa de un hacendado prusiano. Según comentara cruelmente un observador, cuando ella se ponía un vestido dorado con una faja roja para asistir a un baile de la corte, "parecía un petardo de feria". Dona adoraba a Guillermo y le dio siete hijos, pero no conseguía entretenerlo. (Pàg. 111) 

Guillermo adoraba a "Mi Ejército", y prefería con mucho a los sol­dados antes que a los civiles. Cada vez que podía, les asignaba pues­tos gubernamentales y diplomáticos. Le encantaba cabalgar a la ca­beza en los desfiles y recibir el saludo. Le encantaba participar en las competiciones militares, lo que implicaba que su valor como ejercicio de entrenamiento era mínimo, pues él siempre tenía que ganar. Algu­nas veces mandaba pararlo todo para transferir fuerzas de un bando al otro (por lo general el suyo). Se ocupaba mucho del uniforme (efectuó treinta y siete cambios en los uniformes militares entre 1888 y 1904), y él mismo se dejaba ver casi siempre con atuendo militar. (Pàg. 121) 

Antes hubo un pequeño contratiempo, cuando el rey (Eduard VII del Regne Unit) decla­ró que esperaba que los funcionarios franceses vistieran el traje oficial de la corte, que incluía pantalones bombachos, en francés cullottes En una nación como Francia, que conmemoraba a los sans-cullottes, los re­publicanos de las clases bajas que encabezaron la revolución de 1789, esto habría causado un alboroto; pero Eduardo VII cedió y la visita se desarrolló sin contratiempos. Ese otoño, los parlamentos de Francia y Gran Bretaña intercambiaron visitas, algo sin precedente, señal de que la entente iba más allá de los máximos niveles del gobierno. (Pàg. 223) 

Prácticamente todos coincidían en que Izvolski era agradable, am­bicioso e inteligente, además de superficial, vanidoso y muy sensible a las criticas. Se asemejaba a Lamsdorff en su capacidad de trabajo y en la atención a los detalles; pero, a diferencia de su predecesor, era liberal y contaba con mucha más experiencia del mundo exterior. En palabras del diplomático alemán y futuro ministro de Asuntos Exte­riores Leopold von Berchtold, Izvolski era "un hombre de mediana estatura, cabello rubio separado por una raya y rostro rubicundo; frente amplia, ojos oscuros, nariz pequeña y cejas protuberantes; vis­te un traje impecable y lleva monóculo". Aunque en general se le consideraba feo, Izvolski se enorgullecía de su aspecto, vestía trajes de buen corte de Savile Row, en Londres, y embutía los pies en unos zapatos demasiado pequeños, debido a lo cual, según un observador, caminaba como una paloma. (Pàg. 267) 

Ellos, así como sus gene­rales, debían aceptar grandes pérdidas sin desalentarse. Así, por ejem­plo, los ejercicios con bayoneta se consideraban importantes porque insuflaban en los soldados el deseo de atacar. Y lo mismo sucedía con los uniformes vistosos: "Le pantalon rouge, c'est la France!" exclamó un exministro de la Guerra cuando su sucesor propuso deshacerse de los tradicionales pantalones rojos y vestir de camuflaje a los soldados franceses. (Pàg. 409) 

Al igual que otros espías, por ejemplo el extravagante Guy Burgess en Gran Bretaña en la década de 1950, sorprendentemente Redl (Alfred, espia austrohongarès a favor de Rússia) tardó en ser descubierto. Pese a su humilde origen de clase me­dia, y a que ostensiblemente tenía que vivir de su salario del ejército, siempre disponía de un montón de dinero, que derrochaba en autos, apartamentos y ropas de lujo (tras su desenmascaramiento, se descu­brió que poseía ciento noventa y cinco camisas de etiqueta), así como en sus jóvenes amantes. (Pàg. 442) 

La política también afectaba a las decisiones sobre temas tales como la duración del servicio y la instrucción. Los izquierdistas, pensan­do en la guardia nacional revolucionaria, querían un ejército de ciu­dadanos, donde los hombres recibieran cierto entrenamiento, pero conservando su perfil de civiles. La derecha quería un ejército profe­sional, en el que los hombres llegaran a ser buenos soldados, leales a sus oficiales y a su unidad. La izquierda quería un mayor uso de reservistas, sobre la base de que esto involucraba a toda la sociedad en las tareas de su propia defensa; la derecha, y esto incluía a la ma­yoría de los altos oficiales del ejército, despreciaba a los reservistas, ya que, en su opinión, estaban contaminados por su participación en la sociedad civil, hasta el punto de ser inútiles como soldados. Has­ta los uniformes se vieron envueltos en las luchas políticas sobre el tipo de ejército que debía tener Francia. Messimy pretendía seguir el ejemplo de los demás ejércitos europeos, y dar a los soldados unos uniformes que los camuflaran en el campo de batalla. La derecha vio en esto una afrenta a las gloriosas tradiciones militares de Francia: esos nuevos uniformes, decía la prensa derechista, eran un escándalo y una contravención del buen gusto francés. Las gorras se parecían a las que usaban los jockeys, y los oficiales tenían que vestirse como mozos de cuadra. El conservador L’Écho de Paris declaró que aquello trataba de destruir la autoridad de los oficiales sobre sus hombres, y que las logias masónicas que lo habían planeado estarían sin duda muy complacidas. (Fue entonces cuando un exministro de la Guerra exclamó que los pantalones rojos eran Francia). En cualquier caso, dijo un miembro del parlamento, el ejército debería usar todos sus viejos uniformes antes de gastar dinero en comprar otros nuevos. Los fondos para estos fueron aprobados poco antes de que comenzara la guerra; demasiado tarde para los soldados franceses, que debieron partir al combate con sus uniformes coloridos. (Pàgs. 452-453)

Al káiser, que todavía estaba recuperándose del co­lapso provocado por aquel incidente, no le entusiasmaba en exceso la idea de la guerra, pero al parecer tampoco se opuso activamente a ella. Andaba demasiado ocupado, dijo un cortesano, "en asuntos urgentes tales como los nuevos tipos de correas y pasadores para las cadenas de los yelmos, las costuras dobles para los pantalones de los soldados y sus frecuentes inspecciones del guardarropa".'' En Viena, Aehrenthal hablaba de la guerra con toda naturalidad: "El pillo serbio quena robar las manzanas de nuestro jardín: lo hemos atrapado, y solo lo dejaremos ir si promete enmendarse para siempre". (Pàg. 520) 

El monarca que presidía esta Gran Bretaña súbitamente turbulenta era Jorge V, que había sucedido a Eduardo VII en 1910. En muchos sentidos, Jorge era el polo opuesto de su padre. Tenía gustos sencillos, le desagradaban los países extranjeros y le aburría la sociedad moder­na. Su corte, como él mismo dijera con orgullo, era monótona pero respetable. Con este rey, no habría escándalos por amantes ni por amigos inconvenientes. Por su aspecto se parecía mucho a su primo el zar de Rusia (a los dos los confundían a veces con el otro) y en cierto modo seguía siendo el oficial naval de antes. Gobernaba su corte casi como quien capitanea un barco, velando escrupulosamente por los uniformes, la rutina y la puntualidad. Era fiel a su esposa, pero espe­raba que esta le obedeciese; como a él le gustaba la moda que ella seguía cuando se conocieron en la década de 1890, tuvo que usar vestidos largos hasta su muerte en 1953. "La turba de Paris se volvió loca por ella —contó un miembro de la corte tras una visita de la pareja real a principios de 1914—, y se rumoreó que sus sombreros anticuados y sus vestidos victorianos ¡serían la moda del próximo año!". (Pàgs. 617-618) 

Margaret MacMillan. 1914 De la paz a la guerra (The War that Ended Peace. How Europe Abandoned Peace for the Forst World Wat, trad. José Adrián Vitier). Ed. Turner, 1ª ed. 2013, Madrid. ISBN: 978-84-15832-08-9. 848 pàgs. 


Ella respon amb un somriure, tira el cap enrere, un somriu­re més entremaliat que tímid. És baixa i prima, té els cabells negres ben curts, els ossos de la cara amples, gairebé xinesos, els ulls grans i foscos. Porta sempre una roba sorprenent. Avui duu una minifaldilla marró amb un jersei de color mostassa i mitges negres; els adornaments daurats del cinturó fan joc amb les boles daurades de les arracades.

J.M. Coetzee, Desgràcia. (Desgrace, trad. D. Udina) Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 17.


Volvió a la superficie y observó a la gente a su alrededor. Las mujeres eran elegantes, y sus maridos, ausentes: ocupados en trabajar, en ganar dinero para que sus mujeres resplandecientes puedan relajarse al borde de la pis­cina dentro del último bañador diseñado por Eres, tumbadas so­bre una toalla de Hermès. Su sueño era tener a una de esas muje­res por madre. Escogería a cualquiera de las que hay aquí, pensó. Cualquiera salvo a mi madre. (Pàg. 150)

Una mano con garras rojas y aceradas se plantó en la de Iris, que soltó un grito y envió, sin volverse, un furioso codazo en las costillas de su contrincante que se retorció de dolor. ¡Pero bueno! Soltó Iris apretando los dientes, ¡no te fastidia! Yo estaba antes. Y este conjuntito de seda color crema orneado de cordoncillo marrón, que parece que se le ha antojado, es para mí. En realidad, no lo necesito, pero como a usted parece interesarle tanto, lo cojo. Y también cojo el mismo en rosa y en verde almendra, ya que insiste.

No podía ver a su contrincante: le daba la espalda en el furioso tumulto del que emanaban y se mezclaban mil brazos y mil pier­nas, pero ella no iba a darse por vencida y prosiguió su búsqueda, inclinada hacia adelante, con un brazo extendido y otro agarrado a su bolso para que no se lo arrancaran.

Se amparó de los codiciados artículos, cerró sus dedos firme­mente sobre sus presas y emprendió la tarea de salir de la masa enloquecida que intentaba atrapar artículos rebajados en el primer piso de Givenchy. Se arqueó, empujó, forcejeó, dio puñetazos, golpes de cadera, golpes de rodilla, para salir de la horda que amenazaba con aplastarla. La mano roja andaba aún por allí, in­tentando agarrar lo que el azar de los empujones dejaba a su mer­ced. Iris la vio volver como un cangrejo obstinado. Entonces, con negligencia, calculando cuidadosamente su efecto, Iris se apoyó con todas sus fuerzas con el cierre de su pulsera y le arañó la piel. La odiosa soltó un grito de animal herido y retiró su mano precipitadamente.

-No, pero ¿qué hace? ¡Está usted completamente loca!

-gimió la propietaria de la mano roja intentando identificar a su atacante.

Iris sonrió sin volverse. ¡Muy bien! La marca le durará bastante y tendrá que ponerse guantes, la Scarface de salón.

Se estiró, se separó del tumulto de grupas anónimas y, blan­diendo su presa, se precipitó hacia la sección de zapatos donde, afor­tunadamente, estaban ordenados por número, lo que hacía la búsqueda algo menos peligrosa.

Atrapó, al vuelo, tres pares de escarpines de noche, un par de zapatos planos para la jornada, para caminar cómoda, y un par de botas de piel de cocodrilo negras. Un poco rock and roll pero no estaban nada mal... piel de buena calidad, se dijo introduciendo la mano en el interior de la bota. ¿Debería quizás ver si queda algún esmoquin a juego con estos botines? Se volvió y, percibiendo la horda rugiente de furias en acción, decidió que no. No merecía la pena el esfuerzo. Y, además, ¡ tenía un armario lleno de ellos! ¡De Saint Laurent, además! Así que no valía la pena que la destriparan. Qué temibles son estas mujeres sueltas en la jungla de las rebajas. Ha­bían esperado una hora y media bajo la fuerte lluvia, cada una de ellas apretando entre sus manos la preciosa tarjeta que les permitía el acceso al santuario de los santuarios, una semana antes de Navi­dad, en rebajas extremadamente privadas. Happy few, cantidad li­mitada, grandes ocasiones, precios por los suelos. Un pequeño aperitivo antes de las auténticas rebajas de enero. Algo para abrirles el apetito, para hacerles la boca agua, para pasar las fiestas de Navidad pensando en las compras a efectuar durante el próximo encierro.

Además, no eran unas cualquiera, había pensado Iris viéndolas alineadas en la calle. Mujeres de empresarios, de banqueros, de políticos, periodistas, agregadas de prensa, modelos, una actriz. Todas tensas por la espera, plantadas sobre su recuadro de fino pavimento para que no le cogiesen su turno en la entrada. Parecía una procesión de comulgantes fervorosas: en sus ojos brillaba la voracidad, la avidez, el miedo a la pérdida, la angustia de dejar pasar el artículo que les cam­biaría la vida. Iris conocía a la directora de la tienda y había subido directamente a la primera planta sin tener que esperar, lanzando una mirada piadosa a esas pobres fieles amontonadas bajo la lluvia.

Sonó su móvil pero no respondió. Ir de rebajas exigía una con­centración extrema. Su mirada examinó con rayo láser los estantes, los bastidores y las cestas colocadas en el suelo. Creo que ya lo he visto todo, se dijo mordisqueándose el interior de sus mejillas. No me queda más que cosechar algunas bagatelas para mis regalos de Navidad y la cosa estará hecha.

Cogió, al paso, unos pendientes, brazaletes, gafas de sol, fulares, un peine de concha para el pelo, un monedero de terciopelo negro, un puñado de cinturones, guantes -aCarmen le vuelven loca los guantes-, y se presentó en la caja desmelenada y sin aliento.

-Haría falta un domador aquí. -dijo a la vendedora riéndose-. ¡Con un látigo enorme! Y que soltara los leones de vez en cuando para hacer sitio.

La vendedora le devolvió una sonrisa educada. Iris depositó su pesca milagrosa sobre el mostrador y sacó su tarjeta de crédito con la que se abanicó colocando algunos de sus mechones en su sitio.

-¡Dios mío, qué aventura! ¡Creí que me mataban!

-Ocho mil cuatrocientos cuarenta euros -dijo la vendedora mientras empezaba a doblar los artículos dentro de grandes bolsas de papel blanco con las siglas de Givenchy.

Iris tendió su tarjeta.

El teléfono sonó de nuevo; Iris dudó pero lo dejó sonar.

Contó el número de bolsas que debería llevar y se sintió agotada. Por suerte había reservado un taxi para todo el día. Estaba esperándola en doble fila. Metería las bolsas en el maletero e iría a tomar un café en el café-restaurante de l'Alma para reponerse de sus emociones. (Pàgs. 193-196)

-Muchas gracias.

-Le gustan los vestidos bonitos, las bonitas joyas, los coches bonitos, su hombre ideal es Marlon Brando en Un tranvía llamado deseo... Siempre puede empezar por hacer musculación y llevar una camiseta rota, no cuesta caro y quizás la impresione.

-Querida Joséphine, te encuentro deliciosamente sarcástica hoy. ¿Es tu nuevo secreto el que te da esa petulancia? (Pàg. 246)

Se apoyó sobre los codos y declaró:

-A partir de ahora, soy una escritora. Voy a tener que pensar como una escritora, comer como una escritora, dormir como una escritora, peinarme como una escritora, vestirme como una escri­tora.

-¡Hacer pis como una escritora!

Iris no lo escuchó. Perdida en sus pensamientos, esbozaba pla­nes de carrera. Se detuvo bruscamente y pensó.

-¿Cómo voy a hacer todo eso?

-Ni idea. Dijimos que nos repartíamos los papeles. ¡Es tu turno!

Intentaba hablar de forma desenvuelta, pero el corazón no le seguía.

Esa misma noche, Philippe, Iris y Jo fueron a cenar al Cirro's. Philippe aparcó su enorme berlina entre dos coches frente al mar. Iris y Joséphine tuvieron que retorcerse para salir. Iris rozó con la mano la carrocería de un coche rojo descapotable. Un hombre mo­reno, con chaqueta de ante beige y bigotito fino rugió: «¡Tenga cuidado! ¡Es mi coche!».

Iris le miró con altivez y no respondió.

-¡Menudo imbécil! -murmuró alejándose-. Por poco nos exige hacer un parte. Qué quisquillosos son los hombres con su coche. Te apuesto a que va a cenar sobre el capó para que nadie se le acerque.

Se alejó haciendo palmear sus sandalias Prada y Joséphine la siguió encorvada. Luca cogía el autobús. Luca llevaba una vieja parka. Luca se afeitaba cada tres días. Luca no rugía. Había vuelto a la biblioteca a finales de junio y habían retomado sus largas pausas en la cafetería. (Pàg. 382)

-De hecho, mamá, tengo que suscribirme a algunas revistas para estar al corriente de las últimas tendencias. Ayer, fui con un amigo a Colette y es fantástico.

-No hay problema, cariño. Yo te haré la suscripción... ¿Qué es eso de «Colette»?

-Una tienda súper de moda. He visto una chaquetita de Pra­da preciosa. Un poco cara pero muy bonita... Evidentemente, aquí sería demasiado vistosa, pero cuando vivamos en París, será per­fecta. (Pàg. 396)

Cogió el gran bolso blanco marca Colette del asiento trasero y salió. Avanzaba paseándose como una modelo sobre la pasarela y la vio alejarse soltando un insulto. ¡La muy puta! ¡Le estaba volvien­do loco! Sólo con sentir sus labios suaves y elásticos sobre los su­yos le hervía la sangre. Y su lengüecita bailoteando entre sus la­bios... Cerró los ojos y echó la cabeza hacia atrás. Se la ponía dura como un asno y le toreaba como a una vaquilla. Ya no puedo más, ¡a esa me la tengo que pasar por la piedra!

La historia duraba desde el mes de junio. Y desde el mes de junio, ella seguía dándole esperanzas: pasar una noche entera con ella, dejar que la desnudase suavemente, acariciarla... Había pasado todos los fines de semana de julio en Deauville por ella. Le había pagado todos sus caprichos, invitado a todos sus amigos, y el juego del ratón y el gato había continuado en París. Cuando creía tenerla, se escapaba con un corte de manga. Se amonestó: gilipollas, el rey de los gilipollas, se está quedando contigo, eso es. Tocándote la mandolina cuando se trata de pasar por caja. ¿Qué has obtenido de ella? ¡Nada! Aparte de besitos en la boca y dos o tres magreos. En cuanto mi mano baja demasiado, empieza a protestar en plan tali­bán. Le gusta mostrarse conmigo en los restaurantes de moda, desvalijar tiendas, comer helados, tumbarse en la butaca del cine, pero lo demás, ¡puerta blindada! Un poco escaso como recompensa. Si a eso le añado la ropa que me hace comprar, los móviles que le gusta dejarse por ahí, los aparatos de los que se cansa y tira a la papelera porque no tiene ganas de leerse las instrucciones, ¡estoy invirtiendo a fondo perdido! Ninguna chica me ha tratado antes así. ¡Nin­guna! Normalmente me lamen la suela de las botas. Ella, ella se limpia los zapatos con el bajo de mis pantalones, me mancha los asientos del coche de carmín, deja su chicle pegado en la guantera y da golpes sobre el capó con su bolso Dior cuando no está contenta. (Pàg. 405)

Iba a subir a su casa cuando se dio cuenta de que llevaba el saco blanco de Colette en la mano. ¡Y la chaqueta de Prada!

Se lo pensó un momento, decidió arrancar la etiqueta y contar que se la había comprado en el mercadillo de Colombes el fin de semana pasado. (Pàg- 407)

Joséphine miró a su hija por el rabillo del ojo. Detallaba cada

modelo, anotaba los detalles, esbozaba los forros de chaqueta, las mangas, los cuellos de camisa, una corbata. No sabía que le interesara la moda masculina. Se había atado el pelo y sacaba la punta de la lengua retorcida, señal de que estaba concentrada. La capacidad de trabajo de su hija la extrañaba. Su atención volvió al podio. Iris tiene razón: observar y tomar notas. Siempre. Incluso sobre los temas que no nos apasionan, como esos hombres magníficos avan­zando a grandes pasos. Algunos caminaban completamente ergui­dos, los ojos fijos en el vacío, otros sonreían y hacían señas a sus amigos entre los asistentes. (Pàgs- 450-451)

-Adónde vamos de compras?

-No sé: ¿a Prada? ¿A Miu Miu? ¿A Colette?

-¿Qué es lo que quieres, exactamente?

-Tengo que hacerme unas fotos para Gala el martes que vie­ne y me gustaría estar a la vez rompedora, elegantísima y muy clásica.

Hortense reflexionó y declaró:

-Vamos a Galeries Lafayette. Tienen toda una planta dedica­da a los nuevos creadores. Yo voy a menudo. Es interesante. ¿Puedo asistir a la sesión de fotos el martes? Nunca se sabe, podría conocer a periodistas de moda...

-No hay problema. (Pàg. 496)

-Y esa idea de llevar esa chaqueta Armani sobre unos vaque­ros rotos y botas de goma altas ¡es genial!

-Fue mi sobrina la que tuvo la idea. Preséntate, Hortense. Hortense salió de la sombra y vino a hablar con la redactora de moda.

-¿Te interesa la moda?

-Mucho...

-¿Quieres venir a ver otras sesiones de fotos?

-¡Me encantaría!

-Pues bien, déjame tu móvil y te llamaré...

-¿Puede darme usted también el suyo por si acaso pierde el mío? La mujer la miró, sorprendida por su arrojo, y dijo «¿por qué no? ¡Vas a llegar lejos!». (Pàgs. 506-507)

Katherine Pancol. Los ojos amarillos de los cocodrilos (Les yeux jaunes des crocodriles, trad. Juan Carlos Durán). Ed. La Esfera de los Libros, Madrid, 3º ed. 2010. ISBN: 978-84-9734-923-9. 552 pàgs.


1937

El muchacho lo había soportado todo de manera ejemplar, según el juicio de Wyfold. El único reproche que podía hacer al joven Reginaldo, que cada mañana iba al bufete vestido con las prendas reglamentarias de los abogados –pantalón rayado, chaqueta negra, sombrero de fieltro negro, paraguas de la casa Brig y corbata de Hawes y  Curnas-, era su extremada docilidad.

Cecil Roberts. Estación Victoria a las 4’30. (Victoria four-thirty, trad. J.L.B.). Ed. Vergara, 1962, 286 pàgs. Pàg. 157.


II Guerra Mundial

 Una vez en el aire, con los motores rugiendo mientras iban ganando altitud, los pilotos novatos debían recordar que no podían dejar de mirar a su alrededor. No tardaban en darse  cuenta de que los más veteranos no llevaban bufandas de seda simplemente por afectación. Girando constantemente la cabeza hacia uno y otro lado, la piel del cuello se irritaba  debido al roce continuo con la camisa que, siguiendo las ordenanzas, debía permanecer abrochada hasta arriba con la corbata puesta. (Pág. 193)

 

A pesar de todas las afirmaciones de la propaganda soviética ensalzando sus éxitos industriales, lo ucranianos y muchos otros soviéticos quedaron boquiabiertos ante la calidad  variedad de los equipamientos alemanes. Vasily Grossman describe cómo los aldeanos se amontonaban alrededor de un motociclista austríaco que había sido capturado.

“Todos admiran su abrigo de cuero largo, suave, de color de acero. Todos lo tocan y mueven la cabeza en señal de apreciación. Con ello queiren decir: ‘¿Quién diablos puede combatir con una gente que lleva abrigos semejantes? Sus aviones deigos de cuero’”. (Pág. 295) 

Al día siguiente, sin embargo, la dura condena que hizo el dictador soviético de la perfidia de los aliados y la terca repetición de todas esas acusaciones por parte de Molotov, irritaron y deprimieron tanto a Churchill que Harriman tuvo que pasar varias horas intentando animarlo. El 14 de agosto, el primer ministro inglés se mostró dispuesto a romper las negociaciones y a no asistir al banquete preparado en su honor aquella misma noche. El embajador de Su Majestad, Sir Archibald Clark Kerr, hombre simpático y excéntrico, logró hacerle cambiar de idea. Per Churchill insistió en ir a la cena con su “traje de sirena”, una especie de mono de trabajo que Clark Kerr comparaba con el eplele de un niño pequeño, mientras que todos los funcionarios y generales soviéticos llevarían sus uniformes de gala. (Pág. 477)

 

Para mayor consternación de los generales británicos, Madame Chiang Kai-shek, vestida con un vistoso cheongsam de seda negra abierto hasta la cadera, intervenía a menudo para corregir la versión que hacía el traductor de lo que había dicho su marido, y luego procedía a dar su interpretación de lo que debería haber dicho. (Pág. 718) 


Antony Beevor. La Segunda Guerra Mundial (The Secons World War, trad. T. De Lozoya y J. Rabasseda). Ed. Pasado & Presente, Barcelona, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-939863-3-9. 1214 págs.


Així que els convidats a l’enterrament arriben a casa per picar uns entremesos freds i emborratxar-se una mica amb samohonka ucraïnès, la meva germana í jo ens retirem per enfrontar-nos a la cuina. Ella duu un vestit negre de seda de dues peces que deu haver comprat en alguna discreta botigueta de roba de disseny de segona mà a Kensington. Les sabates tenen unes sivelletes daurades, porta una bossa Gucci amb una diminuta tanca d'or i, penjada al coll, una cadeneta d’or molt fina. Jo porto unes quantes peces de roba negra que vaig trobar a la botiga ďlntermón Oxfam. La Vera m’observa amb ull crític.

-Sembles una pagesa. Sí.

Tinc quaranta-set anys í sóc professora d’universitat, però la veu de la meva germana em rebaixa immediatament a una mocosa de quatre anys.

-Quin mal hi ha, a semblar una pagesa. La mama era una pagesa -replica la nena de quatre anys. (Pàg. 18)

La Vera, el pare, la senyora Carter i jo seiem a la petita sala d,espera que hi ha al costat de la sala que ens han assignat a nosaltres. La Vera porta un vestit jaqueta de crepè de llana, color préssec clar, amb botons de carei, una indumentària que pot semblar terrible, que li dóna una imatge sensacional.

Jo porto el mateix abric i els mateixos pantalons que portava en l’audiència anterior. La senyora Carter duu un vestit negre i una brusa blanca. El pare s’ha posat el vestit de casament i la mateixa camisa blanca, amb el segon botó començant per dalt cosit amb fil negre. El botó de dalt ha desaparegut i el coll,s,aguanta gràcies a una corbata molt estranya de color mostassa. (Pàg. 332)

Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. 


IIª Guerra Mundial

El dia era brillant, però la primavera arribava amb retard. Normalment el març els narcisos i les forsíties ja estaven florits. Però aquell any l'hivern havia durat més del normal. Els prats i els jardins del Capitol tenien un to terrós i estaven pelats. Amb Clay al seu costat, Burden s'adreça a l'edifici de les oficines del Senat. Els piquets antinazis i pro-britànics se n'havien anat cap a casa, i solament les pancartes de la Primera Comissió Nordamericana encara eren barroerament desplegades pels joves irats i les matrones ben vestides amb abrics de feltre.

Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 153.


Ens el vam quedar mirant com si haguéssim vist un fantasma. El que em va xocar, i el que va xocar probablement a tots els altres, més que el seu port segur de si mateix, més que els seus aires aristocràtics í el somriure suau, lleugerament desdenyós, va ser la seva elegància. Pel que es refereix a l’estil de vestir, tots nosaltres fèiem una fila ben monòtona. La major part de les nostres mares pensaven que, per anar a l’escola, no calia res més que una roba dura i resistent. Encara no ens interessaven massa les dones i, per tant, no ens molestava anar vestits amb jaquetes funcionals i de batalla i amb els pantalons que ens comptaven amb Púnica esperança que duressin fins a fer-se petits.

Però aquest noi era diferent. Portava pantalons llargs, amb un tall i uns plecs perfectes que, òbviament, no penjaven com els nostres. El vestit que duia semblava molt car: era d’un gris clar amb una mostra d”espiga i, quasi segur, tenia «garantia anglesa». La camisa era blau cel i, la corbata, blau fosc amb piquets blancs; al seu costat, els nostres colls es veien bruts, greixosos i amb aspecte de cordes. Tot i que consideràvem efeminat qualsevol intent d'anar elegant, no podíem deixar de mirar amb enveja aquell retrat del confort í 1a distinció.

Fred Uhlman. L’amic retrobat. Ed. Columna, Barcelona. 34ª ed. 2012. ISBN: 84-8300-946-3. 96 pàgs.Pàgs. 9-10.


Havia estat a principi de setembre. Ella era a la zona d”emergència de l'Autopista Metropolitana 3, enmig d'un embús, sota el sol enlluernador del matí, amb el canó negre de la Heckler & Koch a la boca. Duia un vestit de Junko Shimada i ıınes sabates de taló alt de Charles Jourdan. (Pàg. 29)

Va parlar amb la professora Toshíe Ôta a l’aula, després de les classes. Devia rondar els cinquanta-cinc anys. La seva aparença no podria haver estat més diferent de la sofisticació de la sotsdirectora de l’escola d’Ichikawa. Era baixa i grassa, i, vista pel darrere, caminava manera estranya, com un cranc. Portava unes petites ulleres de muntura metàl·lica, però entra cella i cella tenia una zona àmplia i llisa coberta d”un borrissol L'Ushikawa no hauria sabut dir quants anys  tenia el vestit de llana de dues peces que portava, del qual emanava una lleu olor de naftalina, però el que era evident era que ja devia estar passat de moda. Era de color rosa, però d’un rosa estrany, com s’hi hagués barrejat algun altre color per error. Segurament havia volgut donar un to elegant i reposat, però aquest objectiu no s”havia aconseguit, i el resultat es debatia entre la recança, la modèstia i la resignació. Com a conseqüència, el coll de la brusa nova de trinca semblava una visita malcarada que es presentés en moment més inoportú. Com per sortir del pas, s’havia recollit la cabellera, resseca i amb força cabells blancs, amb un passador de plàstic. Tenia els braços i les cames grassos, i els dits curts no lluïen cap anell. Al coll, tres petites arrugues semblaven marques gravades assenyalaven els anys que havia viscut. O bé tres desitjos acomplerts; però l’Ushikawa va pensar que no devia ser el cas. (Pàgs. 151-152)

A les set i vint-i-cinc va arribar en Komatsu. Portava una jaqueta de pota de gall amb un jersei prim de caixmir i, naturalment, una bufanda també de caixmir, així com pantalons de llana i sabates ďant. Tot igual que sempre. Eren peces de qualitat, escollides amb bon gust i força atrotinades. Així que en Komatsu se les posava, totes passaven a semblar una part del seu cos. En Tengo no li havia vist portar mai posada cap peça que sembles nova. Quan es posava roba nova, potser es ficava al llit o s’arrossegava per terra. Potser la rentava a mà unes quantes vegades i l’estenia a dins de casa. I després de fer això, quan les peces ja havien perdut força el color, se les posava i es deixava veure en públic, fent cara que mai, en tota la vida no havia tingut el mínim interès per la roba. Fos com fos, vestit d'aquella manera semblava realment un editor veterà amb molts anys d’experiència. O, com a mínim, no semblava cap altra cosa. En Komatsu es va asseure davant d’en Tengo i, com era ďesperar, també manar una cervesa. (Pàg. 220) 

En Tengo i la Kumi Adachi van pasar l’hora que es trigava a acabar el procés de cremació en una zona de descans que hi havia dins mateix de l’edifici. (...) La  Kumi Adachi portava un vestit d’una sola peça curt i negre sota una trenca de color crema. En Tengo portava un jersei negre de coll rodó amb una jaqueta de punt de creu de color gris fosc al damunt. Calçava uns mocassins marrons foscos. Aquelles eren les peces de roba més formals que tenia. (Pàg. 357)

En tot cas, que ara podia fer era esperar. Va preparar la bossa per poder sortir corrents així que el veiés. Va entaforar tot el que va trobar necessari a la gran bandolera negra de pell de manera que no hagués de tornar al pis un cop en sortís. No eren tantes coses: els feixos de bitllets, alguna muda de roba, la Heckler & Koch totalment carregada, i prou. Va deixar la bossa a mà. Va treure l’armari el penjador amb el vestit de Junko Shimada, va comprovar que no hi hagués cap arruga i el va penjar a la paret de la sala. També va preparar la brusa blanca, les mitges, les sabates Charles Jourdan de taló alt i l’abric d’entretemps beix. Era la mateixa roba portava al principi, quan havia baixat per l’escala ďemergència de l’Autopista Metropolitana 3. L'abric era una mica massa prim una nit de desembre, però no tenia elecció. (Pàg. 390)

Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yon) A novel Book 3, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 1ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-588-2. 446 pàgs.


 L'Aomame va serrar les dents, va clavar la vista al davant, va po­sar l'esquena recta i va comentar a caminar amb pas ferm mentre sentia les mirades de la gent a la pell. Els talons de les sabates mar­rons Charles Jourdan produïen un soroll sec sobre l'asfalt, i el vent li movia els baixos de l'abric. Tot i que ja havia començat fabril, el vent encara era fred i tenia un deix punyent. Damunt del vestir de dues peces de Junko Shimada, de llana verda no gaire gruixuda, por­tava un abric d'entretemps de color beix i una bandolera de pell negra. Duia els cabells, que li arribaven fins a l'espatlla, ben tallats i molt cuidats. No portava ni un sol accessori. Feia un metre i seixan­ta-vuit centímetres d’alçada, i gairebé en cap part del cos li sobrava gens de carn: tots els músculs estaven treballats a consciència, per bé que això no se li notava, amb l'abric posat. (Pàg. 21)

Era alt i molí prim, tenia la boca exageradament grossa i el nas exageradament petit, les cames i els braços molt llargs, i taques de nicotina a la punta dels dits: re­cordava una mica els antics revolucionaris reconvertits en intel·lectuals que surten a les obres de la literatura russa del regle XIX. No somreia gaire, però quan ho feia, el somriure li omplia tota la cara, sense que, tanmateix, se'l veiés especialment divertit: semblava no­més un bruixot molt experimentat que somreia sardònicament men­tre es preparava per fer una profecia ominosa. Anava net i ben vestit, però sempre portava roba semblant, potser per mostrar al món que la roba no li interessava. Una americana de pota de gall, una camisa blanca de cotó d'Oxford o bé un polo gris clar sense corbata, uns pantalons grisos i unes sabates de vellut integraven una mena d'uni­forme que duia sempre, i que feia venir a la ment la imatge de l'ar­mari que devia tenir a casa seva, amb mitja dotzena d'americanes de pota de gall de tres botons, només lleugerament diferents pel que fa al color, el teixit i la mida, meticulosament raspallades i penjades; potser fins i tot posava un número a cada jaqueta, per no confondre-les.

Tenia els cabells durs com filferros, i els de la part del davant li començaven a venir una mica blancs. Els duia tan esbullats que li tapaven les orelles, sempre d'una llargada que demostrava que ja feia una setmana que hauria d'haver anat al barber: en Tengo no ho entenia, com s'ho feia. De vegades, la seva mirada es tornava pene­trant com la llum dels estels d'una nit d'hivern. Quan, per alguna raó, quedava callat, el seu silenci era tan inescrutable com la cara fosca de la llana: perdia tota l’expressió, i fins i tot semblava que li baixés la temperatura del cos. (Pàgs. 34-35)

A l'Aomame se li va acudir que a una dona jove, vestida amb roba de negocis, bevent sola a la barra d'un bar amb una gran bandolera al seient del costat i llegint un llibre sobre els Ferrocarrils de Man­xúria amb enquadernació en rústica, la podien prendre per una pros­tituta de luxe que buscava clients. De fet, però, ni tan sols sabia quina pinta solien tenir, les prostitutes de luxe de debò. Suposant que ella fos una prostituta que busqués algun home de negocis ric, potser intentaria no semblar una prostituta, tant per no posar nerviós el client com perquè no la fessin fora del bar. Per exemple, es posaria un vestit formal de la Junko Shimada i una brusa blanca, es maquillaria poc, portaria una gran bandolera d'aspecte professional i tin­dria un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria obert al davant. Pensant-hi bé, a la pràctica no hi havia cap diferència entre el que ella feia ara i el que faria una prostituta que esperés algun client. (Pàg. 82)

 L'Aomame es va girar i va alçar el cap per mirar qui parlava. Al tamboret del costat hi havia asseguda una dona jove amb una cua de cavall a l'estil dels anys cinquanta. Duia un vestir d'una sola peça amb un estampat de flors petites i, a l'espatlla, una petita bossa de mà de Gucci. Tenia les singles pintades de color rosa pàl·lid. No és que fos grassa, però tenia la cara més aviat rodona, i se la veia molt agradable. Tenia els pits grossos. (Pàg. 191) 

L'Aomame portava un vestir d'una sola peça de mitja màniga d'un color blau grisenc, un petit càrdigan blanc a les espatlles i unes saba­tes de taló de Ferragamo. S'havia posar arracades i un braçalet prim d'or. Havia deixat a casa la bandolera i, evidentment, el picador de gel- que duia normalment i portava un petit moneder de La Bagagerie. L'Ayumi dura una jaqueta negra de disseny simple de Comme des Gargons, una samarreta beix amb un gran escot, una faldilla évasée amb estampat de flors, la bossa de Gucci de l'altra vegada, unes petites,arracades de perles i sabates de taló baix de color beix. Estava molt més bonica i elegant que el dia que s'havien conegut. I, sobretot, no semblava pas que fos policia. (Pàg. 258) 

El vestit gris que portava era ple d'una infinitat de petites arrugues, i evocava el paisatge d'una glacera erosionada. Un extrem del coll de la camisa blanca li havia sortit del de l'americana, i tenia el nus de la corbata tort, com si es debatés per la incomoditat de trobar-se en un lloc com aquell; l'estampat podria haver estat executat ben bé per un mal estudiant de pintura que s'hagués inspirar en uns fideus massa bullits. Totes les peces semblaven comprades en una botiga de saldos per sortir del pas. Igualment, però, al cap d'una estona de mirar-les, feia 1'efecte que eren més dignes de compassió les peces de roba que no pas l'home que les portava. En Tengo era la mena de gent que pràcticament no para gens d'atenció a la roba que es posa, però que en canvi es fixa molt en la que porten els altres; i si .hagués hagut de fer una llista de les persones més mal vestides que havia conegut durant els últims deu anys, sense dubte, per curta que fos la llista, aquell home hi hauria estat inclòs. No era només que la seva vestimenta fos espantosa: feia tota la impressió que era un atemptat deliberat contra el bon gust a l'hora de vestir. (Pàg. 444) 

A les vuit es va dutxar, es va pentinar curosament davant del mirall del lavabo i es va fer un toc de pintallavis d'un to suau, que gairebé no es notava. Es va posar mitges. Va agafar la brusa blanca de seda que havia deixat penjada a l’armari i el vestit de Junko Shi­mada, tan elegant. Mentre retorçava i relaxava el cos alternativa­ment perquè els sostenidors amb barnilles i copes folrades se li ajus­tessin bé va pensar que era una llàstima que no tingués els pits una mica més grossos. Ho devia haver pensat setanta mil vegades, da­vant del mirall, però tant li feia. Era cosa seva, què pensés i quantes vegades ho pensés. ¿Què passava, si aquella era la vegada que feia setanta mil u? Com a mínim mentre fos viva, pensaria el que volgués, quan volgués i les vegades que volgués. I si a algú no li agradava, que s'aguantés. Per acabar, es va posar les sabates de taló alt Charles Jourdan. Es va situar davant del mirall de cos sencer que hi havia penjat a l’entrada i va comprovar que anés vestida de manera impecable. Va alçar una mica una espatlla i es va preguntar si no s'assemblava una mica a Faye Dunaway tal com sortia a El cas de Thomas Crown. (Pàg. 749) 

Per a ella, el món havia canviat a partir del moment que havia baixat per aquella escala d’emergència fins a la Nacional 246, que passava per sota. Per tant, tornaria a baixar per aquella escala. L'altra vegada que hi havia baixat eren a principi d'abril i portava un abric beix. Ara, encara eren a principi de setembre i feia massa calor per posar-se 1'abric. Tanmateix, a banda de l'abric, portava exactament la mateixa roba que el dia que havia assassinat, a 1'hotel de Shibuya, aquell miserable que treballava en una empresa relacionada amb el petroli: el vestit de Junko Shimada, les sabates de taló alt de Charles Jourdan, la brusa blanca, les mitges, els sostenidors blancs amb barnilles. Havia saltar la tanca metàl·lica amb les faldilles arregussades i després havia baixat per 1'escala d’emergència. 

Miraria de tornar a fer el mateix. Ho intentaria per pura curiosi­tat: volia saber què passaria si feia el mateix que l'altra vegada, al mateix lloc, portant la mateixa roba. No és que volgués salvar-se: morir no li feia gens de por. Si arribés el moment, no vacil·laria. Estava preparada per morir amb un somriure als llavis. Però no volia morir de manera anònima, sense entendre què estava passant. Volia intentar fer el que estigués a les seves mans. Ja es rendiria, si no ho aconseguia, però volia fer tot el que pogués, fins que li fos possible. Era així, com ella vivia la vida. (Pàg.756) 

Haruki Murakami. 1Q84. Llibres 1 i 2. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yo)n, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 3ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-488-5. 782 pàgs.


Anys 1910-1920

 Billy se puso la camisa, la misma que había llevado a la escuela la jornada anterior. Ese día era jueves, y solo se cambiaba de camisa los domingos. Sin embargo, sí tenía un par nuevo de pantalones, sus primeros pantalones largos, hechos de un recio algodón impermeable al que llamaban piel de topo. Eran el símbolo del ingreso en el mundo de los hombres, y se los puso con orgullo, disfrutando de la sensación fuertemente masculina de la tela. Se ciñó un grueso cinturón de cuero y las botas que había heredado de Wesley y, a continuación, bajo las escaleras. (Pàg. 21)

Él era incapaz de comprar el Mail, un periodicucho de derechas, pero a veces se llevaba a casa el ejemplar de otra persona y les leía el periódico en voz alta, con tono desdeñoso y mofándose de la estupidez y la falta de honradez de la clase dirigente.

 -«Lady Diana Manners ha sido objeto de severas críticas por acudir con el mismo vestido a dos bailes distintos. La hija menor del duque de Rutland recibió el galardón del “mejor vestido de señora” en el baile del Savoy por el cuerpo ceñido de escote barco y falda de miriñaque, y obtuvo un premio de doscientas cincuenta guineas.» -Bajó el periódico y dijo-: Eso es, al menos, tu salario de cinco años, hijo mío. -Reanudó la lectura- «Sin embargo, suscitó la reprobación de los connoisseurs al lucir el mismo vestido en la fiesta que lord Winterton y F. E. Smith celebraren en el hotel Claridge. En contra de lo que afirma el dicho popular, lo que abunda, y en este caso repite, en ocasiones sí daña, fue el comentario de los asistentes». -Levantó la mirada del periódico y dijo-': Así que ya lo sabes, mamá, será mejor que te cambies de vestido si no quieres suscitar la reprobación de los connoisseurs. (Pàgs. 22-23)

Ethel tenía dieciocho años y, a diferencia de lo que le ocurría con su madre, a Billy no le costaba ningún esfuerzo ver lo guapa que era. Tenía el pelo de color rojo caoba, ensortijado, y los ojos negros centelleaban con un brillo pícaro. Tal vez su madre hubiese tenido aquel aspecto alguna vez, hacía mucho tiempo. Ethel llevaba el sencillo vestido negro y la cofia blanca de algodón que caracterizaba las doncellas, un uniforme que le sentaba francamente bien. (Pàg. 25)

A medida que iban aproximándose a la mina, las calles empezaron a llenarse de mineros, todos con su caja de hojalata y una botella de té. Iban vestidos igual, con trajes viejos de los que: se despojarían en cuanto llegasen a su lugar de trabajo. Algunas minas eran muy frías,pero en la de Aberowen hacía mucho calor, y los hombres trabajaban en ropa interior y con botas, o con los pantaloncillos de hilo basto a los que llamaban bannickers. Todos llevaban una gorra acolchada siempre, Porque los techos de los túneles eran muy bajos y era fácil golpearse la cabeza. (Pàgs. 28-29)

Rhys Price apareció al cabo de un minuto. Como todos los ayudantes del capataz, llevaba un sombrero de ala pequeña y abarquillada al que llamaban sombrero hongo, más caro que una gorra de minero más barato que un bombín. En los bolsillos del chaleco guardaba una libreta y un lápiz, y sostenía una regla de medir. (Pàg. 31)

Contradiciendo la fama de anticuadas en la forma de vestir de las feministas, la joven iba ataviada según los cánones de la última moda, y llevaba una falda larga de tubo encima de unos botines abotonados, un abrigo de color azul marino con cinturón ancho y puños de varios botones, y un sombrero con una pluma clavada en la parte delantera como si fuera una bandera de regimiento. (Pàgs. 61-62)

La iglesia de St. James,en Piccadilly con la congregación más elegante del mundo. Era el lugar de culto predilecto de la élite de Londres. En teoría la ostentación no estaba bien vista, pero una mujer tenía que llevar sombrero, y en aquellos días era prácticamente imposible compra ninguno que no tuviera plumas de avestruz, cintas, lazos y flores de seda. Walter von Ulrich, desde el fondo de la nave, contemplaba aquella selva de colores y formas extravagantes. Los hombres, por el contrario, iban todos vestidos igual, con sus abrigos negros y cuellos altos y blancos; todos sujetaban sus sombreros de copa en el regazo. (Pàg. 215)

Salieron del edificio y se separaron al llegar a Piccadilly. Walter siguió en dirección a casa de Fitz, donde iba a cenar. Se había quedado sin aliento, como si acabasen de derribarlo al suelo de un puñetazo. La guerra que tanto temía estaba cada vez más peligrosamente cerca.

Llegó justo a tiempo para saludar con una reverencia a la princesa Bea -que lucía un vestido color malva festoneado con lazos de seda-, y para estrechar la mano de Fitz -extremadamente apuesto con un cuello de camisa de frac y una pajarita blanca-, en el momento preciso en que anunciaban la cena. Se alegró al ver que le asignaban acompañar a Maud al interior del comedor. La joven llevaba un vestido rojo oscuro de alguna tela muy suave que se ceñía a su cuerpo de un modo que a Walter le resultaba irresistible. Cuando le retiraba la silla para que se sentase, le dijo:

-Qué vestido tan bonito...

-Paul Poíret -dijo ella, nombrando a un couturier tan famoso que hasta Walter había oído hablar de él. Bajó un poco más la voz-. Pensé que te gustaría. (Pàg. 280)

A pesar de que era un día festivo, la cámara se había reunido y el lugar estaba abarrotado de parlamentarios y pares, la mayoría de ellos con el uniforme de rigor: chaqué negro y sombrero de copa de seda también negro. Solo los parlamentarios laboristas desafiaban la etiqueta luciendo trajes de tweed o de paseo. (Pàgs. 321-322)

No estaba acostumbrada a sacar de allí su propia ropa; normalmente lo hacía Sanderson. Su vestido de paseo de color negro tenía un sombrero con velo a juego, pero no podía ir de negro en su boda.

Miró la hora en el reloj que había encima de la chimenea: las tres y veinte. No tenía tiempo para titubeos.

Escogió un elegante conjunto francés. Se puso una blusa ceñida con encajes blancos y cuello alto para realzar su cuello estilizado y, encima de la blusa, un vestido de un azul cielo tan pálido que era casi blanco. Siguiendo la última moda más atrevida, llegaba solo hasta cuatro o cinco centímetros por encima de los tobillos. Lo combinó con un sombrero de paja de ala ancha azul oscuro que llevaba un velo del mismo color, y un alegre parasol azul con forro blanco. También tenía un bolso de terciopelo con cierre de cordón que hacía juego con el conjunto. En él metió un peine, un frasquito de perfume y un par de calzones limpios. (Pàg. 336)

Su padre era un inmigrante ruso cuyo primer empleo había consistido en echar a los borrachos de un bar de Canal Street. En ese momento era ya propietario de toda la calle. Era concejal del ayuntamiento y un pilar de la Iglesia ortodoxa rusa. Gus había visto a Olga en varias ocasiones, aunque no recordaba que fuera tan atractiva, tal vez había crecido de golpe. .. Tenía unos veinte años, supuso él, la tez pálida y los ojos azules, y llevaba una chaqueta rosa con cuello vuelto y un sombrero cloché con flores de seda rosa. (Pàg. 456)

Además, siempre vestía con elegancia, como en una actitud desafiante. Ese día llevaba un canotier de paja extrañamente ladeado, pese a lo cual seguía estando guapa. (Pàg. 458)

Rosa también estaba a la última. Llevaba el pelo a lo garçon. Su sombrerito le cubría las orejas, igual que el casco de acero de un soldado alemán. Las curvas y los corsés habían quedado anticuados, y el vestido drapeado de Rosa caía recto desde los hombros hasta una cintura asombrosamente baja. Al ocultar sus formas, paradójicamente, el vestido hacía pensar a Gus en lo que había debajo. Rosa llevaba carmín en los labios y polvos de maquillaje, algo que las europeas aún consideraban atrevido. (Pàg. 921)

Maud lo esperaba en el estudio del fotógrafo, maravillosa, con un vaporoso vestido veraniego que, según le dijo, era de Paul Poiret su modisto favorito. (Pàg. 952)

Ken Follet. La caída de los dioses (Fall of Giants, trad. Anuvela). Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 5ª ed. 2010.ISBN: 978-84-01-33763-5. 1022 pàgs.


Les faldilles tenen un límit

Una mini pot ser vulgar en lloc de sexi si la situació no és l'adient. Un estilista, una 'personal shopper' i un historiador de la moda ens diuen com podem marcar estil i mostrar la nostra millor versió amb les llargades i formes més adequades. 

Ningú pot censurar el vostre estil. Ja fa massa anys de l'alliberament de la dona i de l'invent de la minifaldilla a mans de Courrèges i Mary Quant perquè, en ple segle XXI, algú determini que ensenyeu massa cuixa. Però potser sí que hi ha poca tela a la vostra faldilla, i no és qüestió de posar-nos puritans: tot depèn del moment i, per lògica, no es pot portar una faldilla igual de curta a la platja que en una entrevista de feina. Conèixer els límits per a cada situació és sinònim de triomfar.

Hi ha unes "normes no escrites del que és correcte i el que no ho és", revela l'estilista Gerard Solé, que fa anys que escriu editorials de moda per a diverses revistes espanyoles. Els experts en estilisme de moda coincideixen a assenyalar una zona del cos femení com el límit entre la sensualitat i la vulgaritat, i no és la que us penseu: és la mitja cuixa, una llargada perfecta per veure's juvenil i no patir per quedar-se despullada en asseure's. A més, aquesta mida és tendència per a aquesta temporada de tardor-hivern 2013-2014, tal com assenyala Solé, que demana, a més, tenir en compte en cada cas el tipus de cos i estatura: "Les faldilles més curtes resten alçada i eixamplen la figura. Tot el que sobrepassi la mitja cuixa és massa curt", subratlla.

Andrea Vilallonga, personal shopper i experta en imatge corporativa, està d'acord que el mínim recomanable és portar una faldilla que tapi fins a la meitat de la cuixa perquè és "adequada per a qualsevol situació", ja sigui "informal o de festa". I com que amb aquesta mida de faldilla la cama pot semblar més curta del que és, Vilallonga aconsella portar "una mica de taló, d'uns quatre centímetres". 

La 'a' màgica de les faldilles

Els vectors cos i situació fan impossible erigir un únic estil de faldilla com l'ideal, però entre els prescriptors de la moda sí que hi ha algun comodíque afavoreix a tothom en més o menys mesura. En el cas de les faldilles, és la que té forma de lletra a per sobre dels genolls, és a dir, cenyida a la cintura i que s'eixampla progressivament fins al voraviu. "És un model que va bé tant per a les noies baixes com per a les altes i les amples de maluc, encara que no tant per a les que tenen les cames primes", diu Solé. 

No és qüestió d'edat

En general, amb l'edat, la gent acostuma a no mostrar tanta pell i optar per models més còmodes i menys sensuals, però, segons expliquen els experts, els anys no influeixen en la mida de faldilla. "Hi ha noies de 20 anys que tenen les cames pitjor que alguna senyora de 60 anys", etziba Vilallonga, de manera que, en realitat, "tot dependrà de la proporció de les cames de la persona". I segueix: "El que sí que hi ha són mides que afavoreixen més, com la que arriba fins a dos o tres centímetres per sobre del genoll. Aquesta mida afavoreix molt a tothom, independentment de l'edat i del tipus de cames que tingui". 

Igual que s'ha d'anar amb compte per no cridar l'atenció fora límits per portar una faldilla massa curta, s'ha de vigilar per no semblar una iaionaamb una faldilla massa llarga: "Si no és per un estil retro molt concret, una faldilla per sota del genoll pot accentuar l'edat", avisa la personal shopper . Tant és així que afirma: "Una de les pitjors faldilles és la que arriba fins a mig panxell: escurça la cama i no estilitza gens la figura. Tant per tant, ja és millor anar amb una faldilla llarga. Fins i tot si la persona és baixa serà millor una faldilla llarga que a mig panxell. I sempre amb una mica de taló!", aconsella Vilallonga. 

El 'dictador' que fixa la llargària

Daniel Louzao, expert en història de la indumentària i sociologia de la moda i professor d'aquesta matèria a l'escola de moda Felicidad Duce, de Barcelona, considera que actualment els dissenyadors no s'arrisquen, ja que "treballen la moda des de l'espectacularitat", i cita, per exemple, els dissenyadors Alexander McQueen, John Galliano, Tom Ford i Versace. Per ell, el "veritable risc" en aquest terreny, però, el van assumir Courrèges i Mary Quant. El primer va presentar per primer cop a la passarel·la, el 1964, una minifaldilla. Mary Quant, per la seva banda, la va massificar i popularitzar l'any següent. L'estilista també apunta a Courrèges i Quant com els revolucionaris de les faldilles per haver-les escurçat més que ningú, i a Dior com el dictador de la cinta mètrica, perquè les seves col·leccions marquen la llargada de les faldilles que es duran cada temporada. 

D'altra banda, Solé assenyala Georges Taylor com a peça clau per haver ideat, com a economista, la teoria de la llargada de les faldilles en relació a la situació financera del moment: com més bonança econòmica, més curtes són les faldilles. Com apunta Louzao, parafrasejant el pensador Ortega y Gasset, "jo sóc jo i la meva circumstància, i la moda sempre ha estat mirall d'aquesta circumstància".Evidentment, amb Courrèges i Quant, l'expansió del pop art , la inclusió de l'estridència del color i l'aparició de nous materials sintètics, els gustos de la gent als anys 60 van fer "un gir de 180 graus". "S'acaba la moda per deixar pas a la diversitat de les modes. L'alta costura ja no serà l'únic referent del que es portarà", recorda Louzao. 

Les més revolucionàries

Però malgrat les infartants minifaldilles dels anys 60, les faldilles més revolucionàries de tota la història van veure's entre el 1914 i el 1918, període d'entreguerres, "quan la dona va començar a involucrar-se en tasques que fins llavors eren exclusives d'homes". "Per anar còmodes -explica Daniel Louzao- feien servir una faldilla molt més curta de l'habitual i una estètica minimalista i senzilla, que serà el primer esglaó per a la seva alliberació. Aquesta nova manera de vestir, a més, venia motivada per l'aparició a l'univers de l'alta costura de Chanel i Patou", conclou l'historiador. 

LAURA SANGRÀ Article diari Ara 03/09/2013 

Después es cuestión de pasear las maravillas así obtenidas. Para apreciar los placeres que proporciona el bulevar, conviene asistir a los juveniles bailes de máscaras que se realizan todas las noches en las grandes arterias de la ciudad Entre los dieciséis y los veinte años, efecto, los jóvenes oraneses de la «sociedad” copian sus modelos de elegancia del cinematógrafo norteamericano y se disfrazan antes de la cena. Con el pelo lleno ondas y fijador, desbordando de un fieltro inclinado sobre la oreja izquierda y requintado sobre el ojo derecho, el pescuezo apretado en un cuello bastante grande ocupar el espacio que deja libre el pelo, el nudo de corbata microscópico sostenido por el alfiler de rigor, la chaqueta a medio muslo y el talle muy cerca de las caderas, el pantalón claro y corto, los zapatos resplandecientes con su triple suela, esa juventud, todas las tardes hace sonar en las aceras su imperturbable aplomo y la punta herrada de su calzado. Se esmera en imitar en andar, la soltura y la superioridad de Clark Gable. En este sentido, los espíritus críticos de la ciudad llaman comúnmente a esos jóvenes, por gracia de una pronunciación descuidada, los «Clarques». 

Albert Camus. Bodas (Noces). Ed. Plaza & Janés, Esplugues de Ll., 1987, pàgs. 1060-1061.


Un home de quaranta-dos anys -escriu l'assagista nordamericana-, atractiu, de cabell llarg i que ho sap "tot"; és bevedor i tota la roba que vesteix "ha estat comprada per dones". Sontag...

La meva camisa -una camisa groga, de cotó brasiler- li sembla horrible i m'ho diu. Jo la justifico dient que es tracta d'una de les famoses camises grogues del doctor Mangemanche.

Gairebé no conserva llibres -llegeix volums manllevats que de vegades no torna a la persona correcta- però conserva les seves lectures a la memòria, amb un prodigiós grau de detall. L'ús d'un determinat adverbi en una frase de Flaubert; una expressió argòtica de Céline; els costums indumentaris de Gombrowicz; una escena en aparença banal del Quixot...

Emili Manzano. Les aranyes de França, 5. Claude Breuer arriba a Port. Art. revista L'Avenç 392, juliol/agost 2013, pàgs. 8-10, ISSN: 0210.0150.


A la que no lleva bragas, las puntillas le hacen llagas.

Aforisme popular segle XX, província de Sòria. Facilitat pel meu col·lega, professor de Matemàtiques, David Alonso.

L'últim volum, Coda (2008), recorria un plus de vida, quan els metges ja li havien posat data de caducitat i Gray comptava el temps que li quedava. Les visites a l'hospital, les últimes vacances a Grècia o els pensaments sobre la mort omplen unes pàgines emotives però contingudes, on la quietud d'ell escri­vint a mitja nit, en silenci, a la fresca, tot recordant els poetes que li agraden, o fent llista de totes les sabates que té a casa i ja no es posarà mai més, són d'una sen­zillesa implacable, destinades a perdurar en la memòria del lector.

Jordi Puntí. La prosa espitragada de Simon Gray. Article revista L’Avenç, núm. 389, abril. 2013. P. 80.


LA SELECCIÓ 

Encara que després del parèntesi nadalenc semblí que fa molt de temps, de fet només fa una setmana que les se­leccions de Catalunya i Bulgària van jugar a futbol a Montjuic. El partit va ser més interessant del que molts s'esperaven, cosa que va provocar nombroses valoracions, incloses algunes glosses èpiques que desprenien el típic tuf de ranci que es desferma a tot arreu quan les selec­cions nacionals juguen un partit. 

No s'ha parlat, en canvi, de 1'uníforme. La selecció catalana va saltar al camp amb un uniforme que era un autèntic atemptat visual. Per qui no va veure el partit -o les fotografies que en van publicar els diaris 1'en­dema- explicaré que els jugadors catalans vestien, de baix a dalt: mitges negres amb franja central vermella ri­vetejada amb la bandera catalana; pantalons negres amb franges laterals verticals vermelles rivetejades de groc í franges horitzontals vermelles, paral·leles í a prop de la vora dels camals; í, finalment, samarreta blanca amb coll negre i vermell, í fins a mig pit quatre enormes bar­res vermelles sobre un fons groc, com pintades a cop de brotxa, i, a cada màniga, una pinzellada vermella rivete­jada de groc. 

És 1'uniforme de selecció nacional més xaró que s'ha vist els últims temps, í mereix que Xavier Sarda l'arxiví en aquest prestatge d'atemptats estètics que té a Mart. Si de debò la Federació Catalana vol aprofitar 1'empenta popular i jugar ni que sigui un parell de partits 1'any, el primer que hauria de fer, per dignitat, és suprimir de 1'uniforme aquests excessos folklòrics, tan horribles com contraproduents. Si consisteix en samarreta blanca i pan­talons í mitges negres, doncs que sigui així í prou. La se­lecció anglesa fa servir una combinació semblant i no permetrien que ningú hi estampés a cops de brotxa la creu de sant Jordi de la bandera. També la selecció ale­manya utilitza la mateixa combinació i, encara que en aquests últims anys incorpora a la samarreta una sanefa irregular amb els colors de la bandera alemanya, ho fa de manera discreta. La selecció catalana, de discreció, res. Quatre barres, enormes, a 1'estil de les pintades d'ara fa cinquanta anys, quan encara no es feien servir esprais i la gent sortia de nit amb un pot de pintura en una ma i una brotxa a 1'altra. 

Però els anys cinquanta i seixanta, i fins i tot els setanta, han quedat enrere. Ara, si de debò volen con­vertir la selecció en un equip que no sigui només testi­monial, haurien d'arraconar tota aquesta semiòtica ca­duca. Podrien aprendre, per exemple, de la selecció de rugbi, que llueix un dels uniformes més elegants i nor­mals de totes les seleccions esportives catalanes. Està format per pantalons grocs, samarreta grisa amb coll i punys grocs i mitges grises amb volta groga. En aquest uniforme no hi ha ni una sola concessió al folklorisme barat, i just per això fa molt més per la normalització in­ternacional de 1'esport català que la barroeria del de la selecció de futbol. A menys que precisament sigui això el que es busca. En aquest holograma de país, la grandiloqüència de les proclames oficials serveix per amagar-hi al mateix temps adornar amb llacets -les veritables in­tencions, que sovint no van més enllà de la cosa pintoresca o testimonial.  (Pp. 100-102)

 

BARRIONUEVO EN XÀNDAL 

A José Barrionuevo lí agrada passejar en xàndal. Ha quedat claríssim aquests quatre dies de permís nadalenc. Durant tot el cap de setmana, tant a la premsa com per la televisió, a totes les fotos i a tots els vídeos, Barrionuevo llueix xàndal. Només se'l veu en camisa, corbata i tabard quan entra i surt de la presó. ¿Es casual? Gens ni mica. A les fotos del passeig de divendres-«per un parc a prop de casa seva amb la dona, Esperanza Huélamo»­- el veiem amb un xàndal de tres colors. Els pantalons són brillants i foscos. El jersei, també brillant í fosc, porta una gran v blanca fins a 1'estènum i el voraviu del coll d'un tercer color que apareix també en dues franges de les mànigues, que per cert són blanques. A l’alçada del mugronet esquerre, la marca: Boomerang. Potser no és de les més conegudes, pera patrocina un equip de futbol sala de primera divisió: el Boomerang Interviú. 

Al passeig de diumenge, Barríonuevo va tornar a vestir xàndal, també de la marca Boomerang. Aquest segon xàndal consta de jersei de dos colors, separats no pas en v sinó horitzontalment. La part superior, blau cel; la inferior, blau marí. En aquesta ocasió, els pantalons eren de color beix, del tipus conegut com a chinos. Tant di­vendres com diumenge les vambes que completaven la vestimenta eren blanques i -vistes de lluny en una fo­to- semblen Níke. ¿Pot ser que Boomerang no fabriqui vambes? 

Hi va haver una època en què la gent, els diumenges, no sentia la necessitat imperiosa de posar-se el xàndal. Els rics es vestien com la resta de la setmana -impeca­bles- i els obrers deixaven de banda la granota per po­sar-se el trajo de menjar macarrons. Aquí, aíxò del xàn­dal del diumenge va arribar de Franca. Era precisament un costum que sorprenia els que, viatjant-hi, veien que molta gent anava en xàndal, amb la baguette o el diari sota el brac. Pera, tal com passa sovint, allò que més es denigra avui, és el que més ràpid arrela 1'endemá. Avui, això del xàndal dels diumenges s’ha fet tan habitual en­tre els nostres conciutadans que un diumenge no sembla diumenge si no treuen a pixar el gos vestits amb uns xàn­dals que clamen a Déu. El mateix vassallatge que de dilluns a divendres els fa vestir americana i corbata els fa uniformar-se amb xàndal els caps de setmana. I tan con­tents, perquè els sembla que amb el xàndal anuncien que aquell dia s'han deslliurat del jou. Precisament per això, perquè tothom ho sàpiga, busquen xàndals estridents. Si fossin de colors discrets, no pregonarien tant la seva adscripció a la felicitat de la massa. 

No és gens casual que, quan surt de la presó, Barrio­nuevo s'exhibeixí en xàndal. Vestit d'aquesta manera, el ciutadà mitjà el reconeix com un dels seus, un home més, igual que els milers que, en xàndal i arrepapats al sofà, el veuen per la tele, passejant amb els seus Boomerang. La pega els iguala. Vestit amb un xàndal mediocrement cri­daner no hi ha segrestador que no sembli digne d'un in­dult. Un deu pels assessors d’imatge. (Pp. 185-186) 

Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp.


NO HI HA GUST SENSE DISGUST 

Escric això encara a Sóller, on passo els dies panxa enlaire i cultivant erítemes solars. Al migdia, abandono el sol i dino: sobretot a Es Canyís i Cas Pentinador, dos restaurants esplèndids. A la tarda, m'assec en un dels bars de la ciutat; o a tots, consecutivament: al Turisme, al Menfis És..., al del Cercle Solleric, al Replà... Bec, lle­geixo i em miro la façana de l'església, un pastitx bas­tant boig, obra d'un deixeble de Gaudí. 

Es impossible no observar, de passada, la forma de vestir dels turistes. Ara mateix, pel mig de Sa Plaça en passa un que parla fiancès i va acompanyat d'una se­nyora a la qual se li marquen les calces sota els xorts, massa shorts per un cul tan rotund. Ell va vestit, només, amb un banyador negre esquitxat de cercles roses. Té la pell pàl·lida i la panxa fofa, i duu una mariconera penja­da del canell. 

No cal esperar-se gaire per veure'n passar un altre. Aquest duu una camisa de tergal blanca amb ratlletes verdes. La duu nuada a l’alçada del melic. Porta panta­lons curts i sandàlies. I un barret de cowboy, de plàstic lluent! Va amb un amic (segur que individus així han de ser amics, per força) que, al seu torn, duu un barretet de roba, a franges gris pàl·lid i blau cel, amb una ala curtíssima, com una faldilla de nina. Els pantalonets d'aquest altre - també curts, és clar- són d'esport, lluents, com si - en lloc d'amagar-se'n - volgués pro­clamar al món sencer que és amant d'aquella nefasta i poc saludable activitat, tan estesa últimament, que s'anomena jogging... I a conseqüència de practicar la qual, per cert, ha mort fa poc el seu apòstol o inventor.

Tots vivim feliços i contents, pensant que no n'hem de fer res, de com vesteixin els altres... ¿N'esteu segurs, però? En l'article «Els gran problemes de la indumentària moderna», Francesc Pujols explicava el seu punt de vista, aquell agost de 1930, sobre el vestir i la canícula. Aquests dies, llegia la traducció que els edi­tors Tusquets han publicat del llibre Vida metropolita­na. En aquesta tothora recomanable bíblia de l'escepti­cisme, Fran Lebowitz proposa arraconar aquell vell principi de la llibertat individual que diu: «El dret de cadascú a moure els braços s'acaba allà on comença el nas del veí». I proposa de substituir-lo per un altre que fa, més o menys, així: «El dret de cadascú a portar un trajo esport de tergal color verd lloro s'acaba allà on ar­riba la meva vista».

¿Per ventura he de quedar-me a casa si no vull que se'm talli la digestió quan contemplo inesperadament, a la taula del costat d'aquest bar del carrer des Born,1a cel·lulitis flàccida d'aquest alemany escamarlat, que 1i penja per fora dels calçotets infectes que vol fer-nos passar per banyador? 

Quan la moral - la seva moral - s'hi entrelliga, no ho dubten ni un moment. Bé prou s'hi llençarien, com gossos, tots els guàrdies del planeta, si la italiana esplèndida que seu dues taules més enllà es tragués la samarreta i es quedés - aquí al mig del carrer - amb els pits enlaire. (En canvi, ara, a la platja ja ho toleren.) ¿Per què, doncs, consenteixen aquesta ostentació cel­·lulítica, aquestes xancletes ridícules, i no permeten aquells pits italians, la contemplació dels quals faria que em caigués encara millor aquest whisky? (Pp. 48-50) 

L’ARNA 

Hi ha excepcions honorables, però en general els pan­ties tenen mala fama. Se'ls considera una peca poc eròtica, ben al contrari de les mitges amb lligues o amb lliga­cames, tradicionalment reputades com una cosa per parar boig. A aquest desprestigi dels panties hi ha contribuït, segur, el fet que, en ocasions ben concretes, són una peca que no facilita gens la feina. La veu del poble, però, no parla tant d'això com de 1'estètica. Diuen que són antiestètics, els panties, mentre atorguen a les mit­ges amb lligues o amb lligacames la categoria d'estètica­ment belles. 

En aquesta disjuntiva, però, el futur, és dels pan­ties. Per un motiu ben senzill: les mitges amb lligues o amb lligacames són, cada cop més, peces de museu. Pocs senyors i senyores de menys de trenta anys les han vistes fer servir els dies de cada dia, com a cosa normal i sense segones intencions. Totes les temptatives que úl­timament s'han fet per tornar-les a posar en circulació han acabat, fins ara, en un fracàs inapel·lable. Afortunadament, els bodies i les french knickers han tingut més sort. Les lligues i les lligacames, en canvi i en general, només s'han tornat a fer servir ocasionalment, mig per divertiment, mig per brometa. Per tota una generació de senyors i senyores nascuts després del Congrés Eucarístic, les mitges amb lligues o amb lligacames són ja una cosa tan exòtica com els cossets o les cotilles. Pe­ces totes elles d'un interès considerable, però tan mu­seístic que només es fa innegable (l'interès) si la senyo­ra que se'ls posa (els cossets, les mitges amb lligues o amb lligacames, o les cotilles) hi aporta personalrnent la diferència entre considerable i innegable. 

El futur esplendorós dels panties ve d'un fet del qual no poden ufanar-se les mitges amb lligues o amb lligacames (ni els cossets, ni les cotilles). A 1'hivern, la tardor i bona part de la primavera, quan un senyor ob­serva una senyora (sigui nòvia, amiga, coneguda o desconeguda, hi estigui sopant, parlant de negocis, fent sa­fareig o una copa dues taules més enllà), té el noranta-nou per cent de probabilitats que aquella superfície de tacte fibrós que veu entre les sabates i la vora de la faldilla, amotllada als turmells i a la cama, correspongui a uns panties. Per tant quan imagina tot el tros de senyo­ra que no veu, la manera més segura de no equivocar-se (i quan s'imagina el tros de senyora que no es veu és importantíssim equivocar-se el mínim possible) és imaginar-la amb panties, panties d'una textura, d'un dibuix i d'uns colors iguals, fins dalt, als del tros que pot observar. Lamentablement (o no) qui apostés que aquell tros de superfície (de tacte fibrós, que veu entre les sabates i la vora de la faldilla) correspon a unes mitges amb lli­gues o amb lligacames, tindria moltes possibilitats d'equivocar-se, i a ningú no li agrada imaginar en va si pot imaginar en cert. Anar contra els panties és anar contra el curs de la història. 

El cas és semblant al dels dirty comics americans dels anys trenta. Mig segle després que fossin material pro­hibit, tothom els troba tan simpàtics i tan monos. En canvi, ben pocs gosen confessar el mateix interès pels vídeos de Bridgette Monet, Little Oral Annie o Veronica Hart, sense adonar-se que, d'aquí a mig segle, molts trobaran en aquests vídeos la mateixa simpatia i les mateixes monades que ara troben en aquelles historietes. I és que una de les variants més esteses de 1'ésser humà és la que no veu la gràcia de res fins que aquest res és ja distant, vernissat i esterilitzat pel temps i convertible fàcilment en objecte d'adoració. El mateix que passa amb els panties i els vídeos de la Monet, passa amb els bole­ros de Moncho, amb el programa de televisió Sesamo Street, amb les novel·les de Sergei Jefimovic i amb les salsitxes del frankfurt de Pedralbes, aquell que hi ha al carrer Jordi Girona, a tocar del Triton. (Pp. 108-110) 

Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp.

Quim Monzó

CATALOGO DE INSTANTES MÀRIUS CAROL

 Carrie se bajó de sus manolos

SARAH JESSICA PARKER se parecía a Carrie Bradshaw (Sexo en Nueva York) en su obsesión por los zapatos de tacón, pues la actriz tiene en su apartamento casi un centenar de zapatos de Manolo Blahnik, conocidos como manolos. Los ha comprado incluso de segunda mano, por la pasión fetichista que siente por ellos. Sin embargo, su podólogo le ha prohibido que los use regularmente porque se le están deformando los pies, según ha explicado en la revista Net a Porter Magazine. Así que a partir de ahora sólo lucirá los stiletti en ocasiones especiales. Sarah Jessica Parker no es un caso único entre las damas del papel couché: Jennifer López atesora doscientos zapatos de tacón en su closet, especialmente de Jimmy Choo; Paris Hilton se las apaña como puede para incrementar su centenaria colección a pesar de calzar un 43; e incluso la delgadísima Keira Knightley los acumula compulsivamente en su armario, aunque muchos no se los puede poner a causa de sus anoréxícos pies. La campeona sigue siendo Imelda Marcos, que acumuló tres mil pares en la palacio de Malacañán en Manila; la ex primera dama aseguró que la cifra era falsa, “que únicamente reunió 1.060”, lo que le permitió abrir un museo en su exilio hawaiano. 

¿Qué tienen los zapatos de aguja para que se hayan convertido en un objeto con tanta carga eròtica? El podólogo William Rossi escribió en una ocasión que el mejor amigo de las mujeres no eran los diamantes, sino los tacones. Él sabía que destrozaban los pies de sus encantadoras clientas, pero también tenía claro que, por mucho que les aconsejara lo contrario, no iban a renunciar a ellos. Seguramente había leído el informe Kinsey, donde sus autores advertían que el pie expresa el orgasmo: “En el súmmum del placer, el pie se estira y prolonga la pierna, con una posición imposible de conseguir fuera de las situaciones eróticas, excepto por las bailarinas de ballet”. Más recientemente, el sexólogo Havelock Ellis ha explicado que en el momento actual de nuestra civilización, el símbolo sexual está conformado por el zapato más que por el propio pie.

 

Però la lletja no. Ella perseverava amb obcecació de vaca. Mai no havia parlat gaire i ara menys. No li calia. No tenia res a dir, només feia. Anava als espadats i allà s’hi estava com una roca, cada dia, tots els dies,s empre. Anava de casa a l’espadat, de l’espadat a missa i de missa a casa, tothom coneixia el seu trajecte, que no variava ni per causa dels elements atmosfèrics ni per las dates més assenyalades ni per l’amenaça reumàtica. I quan la veien passar de matinada, camí dels espadats, sempre amb els seus esclops negres, les mitges negres, les sis faldilles negres –les solteres duien quatre faldilles sobreposades, les casades tres, les vídues sis-, el xal negre, el mocador negre que li envoltava el cap, quan la veien passar amb el cap cot, dos dits al rosari, els funcionaris que entraven als edificis públics es treien el barret un moment, els botiguers d’ultramarins i els policies locals la saludaven amb una mà, els primers alçant-la amb afecte i els agents amb rigor militar.

Albert Sánchez Piñol. Les edats d’or. Ed.Proa, Barcelona, 2001, 1ª ed. ISBN: 84-8437-260-X. 164 pp. Pp. 10-11.


Ara, una confessió. No sóc una persona que es pugui intimidar fàcilment, ben al contrari, però els meus primers contactes amb Carlos Fuentes, en tot cas sempre cordials, com era lògic esperar de dues persones ben educades, no van ser fàcils, no per culpa seva, sinó per una espècie de resistència meva a acceptar amb naturalitat el que en Carlos Fuentes era naturalíssim, és a dir, la seva manera de vestir. Tots sabem que Fuentes vesteix bé, amb elegància i bon gust, la camisa sense cap arruga, els pantalons amb la ratlla perfecta, però, per ignotes raons, jo pensava que un escriptor, especialment si pertanyia a aquella part del món, no havia de vestir així. Un error meu. Finalment, Carlos Fuentes va fer compatible la màxima exigència crítica, el rigor ètic més gran, que són els seus, amb una corbata ben triada. No és poca cosa, creieu-me. 

José Saramago. El quadern. O caderno. Trad. N. Prats i C. Sans. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6324-9. 174 pp. P. 56.

Carlos Fuentes

Anys 1950

Tothom se la rnirava a ella. No se’n podien estar. Aquell dia a Orient Point, Marion Cole tenia trenta-nou anys. Semblava que en tingués vint-i-nou; 0 potser encara menys. Asseguda al para-xocs del seu cotxe, mentre provava de mantenir obertes les pàgines del PEAN del 58 contra les ràfegues incontrolades del nord-est, les seves boniques cames, que també eren llargues, estaven en gran part amagades a la vista, embolcallades en una faldilla d’un color beix indefinit. Malgrat això, no hi havia res d’indefinit en el caient de la faldilla de Marion: li quedava perfecta. Duia una samarreta blanca de talla massa gran ficada per dins de la faldilla, i al damunt de la samarreta un jersei de caixmir descordat que era del color de rosa gastat de l’interior de determinades petxines: un rosa més típic d’una costa tropical que de les costes menys exòtiques de Long Island.

La brisa va fer que Marion s’abrigués un xic més amb el jersei descordat. La samarreta li anava baldera, però li cenyia un braç ques s’havia passat per sota dels pits. Que tenia la cintura llarga, era aparent; que els seus pits eren plens i basculants, però ben dibuixats i  amb un aspecte natural, també era evident. I els cabells ondulats, que li arribaven fins a les espatlles, canviaven de color amb el sol intermitent, del color de l’arnbre al color de la mel; í la seva pell lleugerament morena era lluminosa. Gairebé no tenia cap tara. (p. 40)

La senyora Havelock era l’esposa d’un professor nou de l’acadèmia, i era una dona jove; per tant, si més no per a Eddie i per a la majoria d’alumnes d’Exeter, resultava més interessant que la immensa majoria de les seves col·legues. I la manca de sostenidors de la senyora Havelock era, per als noís, un regal del cel. Tot i que no era un dona bonica, sinó més aviat rodanxona i molt normal, el balandreig dels seus pits juvení1s i considerables 1’havia fet arribar al cor dels estudiants, í de nombrosos homes de la faculltat que mai no haurien confessat l’atracció que sentien. En aquella època prehippie, el 1958, la manca de sostenidors de la senyora Havelock era alhora inusual i notòria. Entre ells, els nois li deien la Bellugona. A 1’afortunat senyor Havelock, que els nois envejaven profundament, li demostraven un respecte sense paral·lel. Eddie, que sentia tanta estima pels pits bellugadissos de la senyora Havelock com qualsevol altre, va neguitejar-se davant de la cruel desaprovació de la seva mare.

Ara tocava criticar-li les aixelles peludes; Eddie havia de reconèixer que això havia causat una considerable consternació entre els estudiants menys sofisticats. En aquella època, hi havia nois a Exeter que semblaven ignorar que a les aixelles de les dones també hi creixia o potser aquests nois estaven terriblement afectats pel fet que hi hagués dones que no ho impedissin. Eddie, però, trobava que les aixelles peludes de la senyora Havelock evidenciaven encara més la seva capacitar com a font de plaer. Amb un vestit d’estiu sense mànigues, la senyora Havelock no tan sols no bellugava, sinó que també exhibia els pèls. Des de 1’arribada del bon temps, força nois, a més de la Bellugona, havien començat a dir-1i  la Pèls. Amb un nom o altre, tan sols pensar en ella ja feia trempar Eddie O’Hare. (pp. 47-48)

La samarreta negra de Ruth era molt cara. Li quedava bé. Era d’una roba sedosa, més fina que el cotó, va imaginar-se Eddie. Els seus texans també eren alguna cosa millor que texans. També eren negres; també li quedaven molt bé. I Eddie havia vist que passava la seva jaqueta a l’editor; era una jaqueta negra de caixmir feta a mida, que mudava la samarreta Í els texans. Per fer la lectura, Ruth no havia volgut la jaqueta; els seus fans esperaven veure-la amb la samarreta, va suposar Eddie. I ella era sens cap mena de dubte una escriptora que no tenia lectors. Cole tenia fans. La veritat és que Eddie estava molt espantat, pel fet d’haver de parlar davant seu. (p. 246)

John Irving. Una dona difícil (A Widow For One Year), trad. Ernest Riera. Ed. 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-4769-9. 646 pp.

 

Una corbata em resta solament

         d'aquells crepuscles que recorde tant.

        Dels crepuscles m'he fet una corbata

                      que em creua el pit com altre ocell llarguíssim.

              Tendra corbata a ratlles verdes, grogues,

     retall d'aquestes èglogues, Bel·lisa.

Vicent Andrés Estellés, Ègloga III, a J.M. Castellet; Joaquim Molas. Antologia General de la PoesiaCatalana. Ed. 62, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6996-8. 520 pp. P. 499.


LA DIGNITAT DE LA INSTITUCIÓ

Personalment, a Núria de Gispert no li molesta aquesta manera de vestir

A la presidenta Núria de Gispert no li agrada com vesteixen els diputats de la CUP quan van al Parlament. "La dignitat de la institució requereix una formalitat diferent", va declarar a Catalunya Ràdio l'altre dia, després de deixar clar que, personalment, no li molesta aquesta manera de vestir, però que en el Parlament s'han de guardar les formes. Cal suposar que, a més dels tres diputats de la CUP, Gispert incloïa en el seu retret David Companyon, diputat d'ICV-EUiA i secretari quart de la mesa, que hi va anar vestit de lampista, com si diguéssim.

¿Un diputat ha d'anar obligatòriament amb americana i corbata? No hi veig la raó. A finals dels anys setanta, al president Josep Tarradellas li molestava molt que Antoni Gutiérrez Díaz no dugués corbata. Gutiérrez Díaz, el Guti, secretari general del PSUC, va ser conseller sense cartera del seu govern i, per no baixar del burro, va passar a portar camises de coll alt, d'aquestes tancades que no admeten corbata. Tarradellas va haver d'acabar acceptant-ho, tot i la ràbia que li feia. Tarradellas era molt amant del formulisme. A falta d'un poder rotund, s'aferrava a la semificció de poder que suposen el protocol i la simbologia i s'hi aplicava amb fermesa. Molts anys després va ser Josep Bargalló, conseller d'Educació i conseller primer del Govern, qui no es posava mai corbata en cap acte, fos oficial o no, però el president d'aleshores ja no l'hi retreia; només el gremi de corbaters, que fins i tot van protestar formalment.

Els anys passen i, a còpia d'anys, els lustres. Als votants de la CUP els agrada que els seus diputats vagin com van perquè consideren que és un gest provocatiu, una bufetada a aquest establishment on sovint els grans delinqüents van amb vestit fet a mida, camisa de lli-cotó i corbata Hermès. En altres segles els diputats vestien camises amb punyetes i grans perrucots. I, quan noves generacions de diputats van començar a anar sense tots aquests ornaments, també hi devia haver gent que ho considerava un afront. Ara ens trobem que hi van amb texans, dessuadores i samarretes reivindicatives, a l'estil de les que porta (o portava) Mònica Oltra a les Corts valencianes. ¿Hi ha cap manera raonable d'impedir-ho? Em sembla que no, perquè un codi de vestimenta parlamentari no faria sinó augmentar la càrrega simbòlica d'aquesta manera de vestir, coherent amb el que la CUP ven. Per això té lògica que vagin així, de la mateixa forma que la manera de vestir dels de CiU, el PP, ERC, C's i el PSC és coherent amb el que cada un d'ells ven. Més o menys tothom fa el que pot i creu convenient de fer, senyora Gispert. Hi ha qui, per exemple, considera que el fet que tota una presidenta del Parlament parli un nivell de llengua penós és un atemptat a "la dignitat de la institució" que no es permetria en cap altre país. Ja veu com és la gent.

Quim Monzó. La Vanguardia, 20/12/2012.

Guerra Civil Espanyola

En Albacete los brigadistas recibieron su primer adoctrinamiento y sus "uniformes": habitualmente gorros alpinos de lana o gorras caqui, jerseys gruesos, pantalones bombacho, largos y gruesos calcetines y botas que normalmente no eran del número adecuado. Algunos encontraron uniformes antiguos y los norteamericanos acabaon equipándose como los soldados de infantería de la primera guerra mundial, aunque no les fue fácil encontrar prendas militares de la talla adecuada. Los jefes del Partido Comunista y los comisarios iban vestidos de forma completamente distinta. Solían usar chaquetas de cuero negras, gorros azul oscuro y un cinturón "Sam Browne" con una enorme pistola automámica de 9 mm, gran símbolo de estatus de los funcionarios del partido. (p. 253)

El partido se llamaría Falange Española Tradiconalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (el "tradicionalista" era la única concesión al carlismo), su programa era el de los 26 puntos de JoséAntonio (se suprimía el 27 que comprometía la Falange a seguir siendo autónoma), el nuevo uniforme consistía en la camisa zul mahón de los falangistas y la boina roja de los requetés, (...) (p. 392)

Antony Beevor. La Guerra Civil Española. Ed. Crítica, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-08-10385-1. 990 pp.

Supe que mi mundo se derrumbaba cuando me di cuenta de que no hacía falta combinar el bolso y los zapatos con la ropa.

Jordi Labanda / Magazine La Vanguardia 21/10/2012

Anys 1960 (novel·la escrita el 1987)

-¿Que et puc ajudar? -li vaig oferir. 

-No pateixis estic acostumada a fer-ho sola -va dir ella girant-se un moment i fent-me un somriure. Portava uns texans arrapats i un polo de color blau marí, amb una gran poma ďApple Records a l’esquena. Des de darrere se li veien uns malucs molt estrets. Era com si en el procés de fer-se gran el seu cos s’hagués oblidat dels malucs, la qual cosa li donava un aire molt més androgin del que tenien la majoria de noies amb texans atrapats. La claror que entrava per la finestra de damunt l’aigüera li feia ressaltar la figura.  (p. 78) 

-Després et faré una classe de franc dir. Va deixar la guitarra, es va treure l’americana de tweed i, recolzada a la columna del porxo, va fumar una cigarreta. Portava una camisa de quadres de màniga curta. 

-Està bé aquesta camisa, ¿oi? -va dir. 

-Sí. 

Era molt maca, amb uns quadres molt elegants. 

-Era de la Naoko -em va dir-. ¿No ho sabies? Fèiem la mateixa talla. Sobretot quan va arribar. Després es va engreixar una mica i' ja no era ben bé la talla exacta, però ens ho podíem deixar tot: les camises, els pantalons, les sabates, els barrets... Potser l’únic que no ens podíem canviar eren els sostenidors. Jo tinc gens de pit. Però ens ho deixàvem pràcticament tot. De fet, era com si la roba fos de totes dues. 

La vaig mirar bé i em vaig adonar que, efectivament, tenia la mateixa complexió que la Naoko. A causa de la forma de la cara i la finor dels braços, sempre m’havia fet l’efecte que la Reiko era més prima i més menuda que la Naoko, però de fet era sorprenentment robusta. 

-Aquests pantalons i l’americana també són seus. ¿Que et molesta que porti coses seves? 

-No. Segur que a ella li agradaria que algú les portés. Sobretot tu. 

-Es curiós -va dir fent petar els dits suaument-. L’únic que va deixar dit va ser respecte a la roba. Va escriure una nota i la va deixar damunt el seu escriptori: «Doneu tota la meva roba a la Reiko». Mira que era estranya, ¿no trobes? ¿Com podia pensar en la roba si estava a punt de suïcidar-se? ¿A qui li importa la roba? Segur que tenia moltes més coses per dir. 

-O no -vaig dir. 

Haruki Murakami. Tòquio blues. Trad. Jordi Nolla. Ed. Empúries, Barcelona 2005, 1º ed. ISBN: 84-9787-112-X. 302 pp.


Sóc davant la noia que fa el torn de matí, exposant-li breument la meva situació i intentant fer la millor rialla que puc, de noi ben educat que es troba en un destret. No porto els cabells tenyits ni cap pírcing. Vaig amb un polo Ralph Lauren, net i de color blanc, uns pantalons chinos de la mateixa marca, de color crema, i unes Topsider noves. Tinc les dents blanques i faig olor de xampú i de sabó. Parlo bé. Si proposo, puc causar una bona impressió a la gent més gran que jo.  (P. 58) 

Con em podia esperar, trobo l’Oshima a recepció. Porta una camisa de color blau botonada a dalt, uns texans blancs i unes vambes blanques. Està assegut a l’escriptorí llegint un llibre molt gruixut, i al costat hi té (potser) el mateix llapis de color groc que ahir. El serrell li tapa la cara. Quan entro, ell aixeca la vista, Somriu i m’agafa la motxilla. (P. 60) 

Com que era seriós i educat, i sempre tenia una rialla a la boca i gaudia ďuna bona reputació entre les mestresses de casa del barri. També hi ajudava que sempre anés net i polit. Era pobre però li agradava banyar-se i fer la bugada i, a banda dels diners, la gent que li encarregava que els busques el gat sovint li donava roba que se’ls havia quedat nova. No es pot dir que un polo de color salmó de la marca de Jack Nicklaus li quedés gaire bé, però a ell tant li feia. (P. 124) 

En Nakata va veure que l’home que tenia al davant era alt i duia un barret de seda de color negre. Estava assegut en una cadira giratòria de pell, amb les cames creuades. Duia una mena d’esmòquing vermell força ajustat, una armilla negra i unes botes fins el genoll, també de color negre. Els pantalons, blancs com la neu, tan arrapats que semblaven uns calçotets llargs. Va aixecar una mà i se la va posar a l’ala del barret de seda, com sí saludés a una senyora. A la mà esquerra hi tenia un bastó de color negre amb un pom esfèric i daurat. Per la forma del barret, semblava el caçador de gats del qual li havia parlat en Kawarnura. (P. 131) 

Així, no sap com em dic. 

-No. Em sap greu, però no ho sé. 

L’home va tòrcer una mica els llavis. Durant un instant el seu somriure fred es va deformar com una ondulació a 1a superfície de l’aigua, va desaparèixer i va tornar a emergir. 

-Qualsevol a qui li agradi el Whisky em reconeixeria a primer cop ďull, però no s’hi Em dic Johnnie Walker. Johnnie Walker. Tothom em coneix. No ho dic per presumir, però sóc mundialment famós. Sóc una icona. Ara, no es pensi que sóc el Johnnie Walker de veritat. No tinc res a veure amb la destil·leria anglesaL’únic és que he agafat el nom i l’aspecte de l’home de l’etiqueta.  (P. 132) 

Al cap de poc va trobar un camioner disposat a portar-lo a Kobe. Era un noi ďentre vint i trenta anys que feia cara de son. No era gaire alt, i portava els cabells recollits en una cua de cavall,  una arracada a l’orella, una gorra dels Chunichi Dragons, una camisa hawaiana molt llampant i unes Nike que li anaven grans. Estava assegut tot sol al restaurant, fumant i llegint un còmic. Va llençar la cendra al bol dels ramen que no s’havia acabat, es va mirar en Nakata de fit a fit, com si li fes molta mandra, va fer que sí amb el cap. (P. 202) 

En Hoshino, que coneixia el barri, es va posar a caminar a grans gambades, i en Nakata va haver de seguir-lo mig corrinyant. Van en un bar petit que hi havia en un carreró i que era ple de camioners i d’estibadors. No hi havia ningú amb corbata. Tots menjaven seriosos i en silenci, com qui omple el dipòsit de carburant. (P. 215) 

Haruki Murakami. Kafka a la platja. Traducció Albert Nolla. Ed. Empúries, Barcelona, 3ª ed. 2007. ISBN: 978-84-9787-209-6. 478 pp. 


Vistiéndome, me pregunté por qué todas las chaquetas de mis trajes tienen una hilera de botones inútiles en cada manga.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 17.

Dècada 1930

I de sobte, sona el timbre, la minyona obre la porta i apareix T. Pimko, doctor i professor, i millor dit mestre, filòleg ben educat de Cracòvia, un home menut, escardalenc, calb amb pinçanàs i pantalons ratllats, amb levita, amb les ungles prominents i grogues amb sabates de camussa gorgues.

Witold Gombrowicz. Ferd

Anys 1950 

Eran casi las cuatro y media cuando acabó de arreglarse. Estaba bonita. Tenía gusto para vestirse, sin exageraciones. Se puso un tailleur gris, entallado, que le daba al cuerpo un contorno sinuoso de una plasticidad perfecta. Un cuerpo que obligaba a los hombres, en la calle, a volverse hacia atrás. Milagros de modista. Instinto de mujer cuyo cuerpo es su modo de ganarse el pan. 

José Saramago. Claraboya. Ed. Algaguara, Mardri, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-204-1109-5. 420 p. P. 93. 

 

-¡Uf! Estoy rendida. Isaura, qué cosa tan fea estás haciendo... 

La hermana levantó la cabeza y sonrió: 

-El hombre que vista esta camisa debe de ser el estúpido más acabado. Ya lo estoy viendo, en la tienda, con los ojos embelesados en esta camisa, capaz de arrancarse la piel para pagarla. 

Rieron las dos. Càndida observó: 

-Vosotras habláis mal de todo el mundo. 

Amelia apoyó a las sobrinas: 

-Entonces ¿tú crees que es prueba de buen gusto vestir esa camisa? 

-Cada uno se viste como quiere -se atrevió Càndida. 

-Vaya salida. Eso no es una opinión. 

José Saramago. Claraboya. Ed. Algaguara, Mardri, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-204-1109-5. 420 p. P. 95-96.

 

En casa de Anselmo se cenó más temprano esa noche. María Claudia tenía que arreglarse para ser presentada a Paulino Morais y no era conveniente hacer esperar a una persona cuya buena merced se pretendía captar. Madre e hija comieron deprisa y se encerraron en el dormitorio. Tenían varios problemas que resolver en cuanto a la presentación de Claudiña y el más difícil era la elección del vestido. Ningún otro realzaría mejor su belleza y juventud que el vestido amarillo, sin mangas, de tejido leve. La falda amplia, de pliegues, que en el repulgo parecía el cáliz invertido de una flor, le caía desde la cintura con un movimiento de ola perezosa. Para ese vestido fueron los votos de Rosalía, pero el buen sentido y el gusto de Claudiña hicieron notar la incongruencia: ese vestido estaba bien para los meses de verano, no para la primavera todavía lluviosa. Además, la ausencia de mangas podría desagradar al señor Morais. Rosalía estuvo de acuerdo, pero no hizo más sugerencias. Había elegido aquel vestido, y sólo aquél, y no tenía ojos para otras opciones.

Difícil parecía la elección, pero Claudiña se decidió: se pondría el vestido gris verdoso, que era discreto y apropiado a la estación. Era un vestido de lana, de mangas largas que se cerraban en las muñecas con botones del mismo color. El escote, pequeño, apenas mostraba el cuello. Para una futura empleada no podía desearse nada mejor. A Rosalía no le gustó la idea, pero cuando la hija se vistió le dio la razón. 

María Claudia tenía siempre razón. Se vio en el espejo alto del armario y se encontró bonita. El vestido amarillo la haría más joven y ella ahora quería parecer mayor. Nada de volantes, ni de brazos desnudos. El vestido que se había puesto le sentaba al cuerpo como un guante, parecía pegarse a la carne y obedecerla en los mínimos movimientos. No tenía correa, pero el corte le marcaba la cintura naturalmente, y la cintura de María Claudia era tan fina y esbelta que una correa sólo la perjudicaría. Mirándose en el espejo, Claudiña descubrió el sentido con el que debería orientar en el futuro la elección de su vestuario. Evitar lo superfluo que escondiera sus contornos. Y, en ese momento, volviéndose ante el espejo, pensaba que le quedaría bien un vestido de lamé, de esos que parecen de piel, tan flexible y elástica como la natural. 

-¿Qué tal, mamaíta? -preguntó 

Rosalía no tenía palabras. Andaba alrededor de la hija como una asistenta que prepara a la artista

para la apoteosis. María Claudia se sentó, sacó del bolso un lápiz de labios y colorete y comenzó a pintarse. El pelo quedaba para luego, tan fácil era peinarlo. No abusó del maquillaje, incluso fue más discreta de lo que era habitual en ella. Confiaba en que el nerviosismo le sacaría buenos colores, y el nerviosismo no le quedaba mal. Cuando acabó, se puso delante de la madre y repitió: 

-¿Qué tal? 

-Estás linda, hija. 

Claudiña le envió una sonrisa al espejo, una última mirada de repaso, y se declaró a punto. Rosalía llamó al marido. Anselmo apareció. Compuso una noble figura de padre que ve cómo se decide el futuro de la hija y debe parecer conmovido. 

-¿Te gusta, papaíto? 

-Estás encantadora, hija mía. 

Anselmo descubrió que, en los grandes momentos, «hija mía» quedaba mejor que cualquier otra locución. Daba seriedad, sugería afecto paternal, el orgullo de la paternidad, apenas dominado por el respeto. 

-Estoy tan nerviosa -dijo Claudiña. 

-Es necesario estar tranquila -aconsejó el padre, atusándose el bigotillo con la mano firme. Nada podía alterar la firmeza de aquella mano.

Cuando la hija pasó ante él, Anselmo le enderezó el collar de perlas que le ceñía el cuello. Era el último retoque en la toilette y lo daba quien debía: la mano firme y amorosa del padre. 

José Saramago. Claraboya. Ed. Algaguara, Mardri, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-204-1109-5. 420 p. P. 201-203.


Hasta hace poco el hombre de estas regiones fabricaba en casa todo lo que necesítala. Se cubría con un tejido grueso que las mujeres extendían sobre la hierba y rociaban con agua que se blanqueara al sol. En la estación de los cuentos y de las canciones, ya bien entrado el otoño, los dedos extraían el hilo de la madeja de lana acompañados por el rítmico golpear del pedal de la rueca. Con este hilo las mujeres tejían paños en sus telares caseros, conservando cada una celosamente el secreto de sus dibujos: cuadritos, espigas, este color para la trama, aquél para urdimbre. Las cucharas, las cubas, los utensilios caseros se labraban también en casa, igual que los zuecos. En verano, solían llevar un calzado trenzaro con líber de tilo. Sólo después de la Primera Guerra Mundial aparecieron las primeras cooperativas lecheras y los centros para la compra de carne y trigo: también las necesidades de los habitantes de las aldeas comenzaron a ser distintas. 

Czeslaw Milosz. El valle del Issa. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1987. ISBN: 84-01-50316-7. 430 pp. Pp. 592-593.


Una de las particularidades del valle del Issa es que en él viven más demonios que en otros lugares. Es posible que los sauces carcomidos, los molinos y la maleza de las orillas sean especialmente acogedores para estos seres que aparecen tan sólo cuando ellos lo desean. Los que lo han visto dicen que el demonio es más bien pequeño, del tamaño de un niño de nueve años, que lleva un frac verde, chorrera, el pelo recogido en forma de cadogán, medias blancas y que, con la ayuda de unos zapatos de tacón alto, procura ocultar las pezuñas, de las que se avergüenza. Hay que aceptar estas explicaciones con cierta reserva. ¿Quién sabe si los demonios, conocedores de la supersticiosa admiración de la gente por los -hombres expertos en comercio, investigación y ciencia-, tratarán de darse importancia vistiéndose como Emmanuel Kant, de Koenigsberg? No en vano, junto al Issa, al que posee una fuerza impura se le llama también el “alemancillo”, dando a entender con ello que el demonio es un aliado del progreso. De todos modos, cuesta creer que pudieran vestirse así cada día. 

Czeslaw Milosz. El valle del Issa. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1987. ISBN: 84-01-50316-7. 430 pp. Pp. 594. 

A nuestras citas diarias yo acudía directamente del trabajo, no lo olvidéis, y a veces no tenía tiempo de quitarme el traje y la corbata. Otras veces, cuando Nuria tardaba en aparecer, sacaba del maletero unos pantalones vaqueros y una camiseta deportiva gruesa y holgada, una Snyder americana, y me cambiaba los zapatos por unos mocasines Di Albi que se llevan sin calcetines, aunque a veces olvidaba quitármelos, todo esto bajo el parral, sudando y escuchando el ruido de los insectos. Nunca quise usar mi chándal delante de ella. Los chándals me hacen ver el doble de gordo de lo que soy, me ensanchan cruelmente la cintura y hasta temo parecer más pequeño. 

Roberto Bolaño. La pista de hielo. Ed. Anagrama, Barcelona, 2009, 1ª ed. ISBN: 978-84-339-7199-9. 204 p. P. 69.

Fueron desde San Pablo, río abajo, hasta Mendota, Kennicott parecía más ágil con gorra y camisa de crepé; Carol tenía un aspecto muy juvenil, con su gorra escocesa de piel de topo, su vestido se sarga azul, con su cuello blanco, enormemente ancho, vuelto hacia abajo, en forma muy atractiva, y sus frívolas pantorrillas, saliendo de unos zapatos atléticos. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1178.


Carol había puesto toda su energía creadora en la empresa de vestirse para el acontecimiento. Su peinado era modesto y bajo, con una raya y un rizo sobre la frente. En aquel momento hubiera deseado haberse hecho un peinado alto. Su vestido era sencillo y liso, de linón, con un ancho cinturón amarillo y un cuello bajo y cuadrado, que contorneaba los hombros y el cuello. Pero al sentir sus miradas tuvo la certidumbre de haberse equivocado. Deseó alternativamente haberse puesto un vestido de soltera de cuello alto, o haberse atrevido a escandalizarlos llevando una chalina de color encarnado subido que había comprado en Chicago. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1204.


Las prendas invernales predominaban en las conversaciones sobre las murmuraciones personales. Era correcto preguntar: “¿Se ha puesto usted ya la ropa interior de abrigo?” Había tantas diferencias de abrigos como de automóviles. Las personas de clase inferior se ponían abrigos de piel de perro, de color amarillo y negro; pero Kennicott estaba señorial con su largo abrigo ruso de piel de racoon y su gorra nueva de piel de foca. Cuando la nieve alcanzó demasiada altura para su automóvil, salía a las visitas a las granjas en un brillante trineo con rebordes de acero, y sólo se le veía entre las pieles la punta rojiza de la nariz y el cigarro en la boca. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1247.


Lo que más la azaraba era lo concerniente a sus vestidos. Cuando se atrevía a ir de compras con su vestido a cuadros, de cuello negro bordado, era lo mismo que si invitase a todo Gopher Prairie (que se interesaba más que nada por los vestidos nuevos y por su coste) a pasarle revista. Era muy elegante y de corte muy distinto del de los vestidos color de rosa o amarillos que usaban allí. Las miradas de la viuda de Bogart, desde su portal, querían decir: “En mi vida he visto nada como eso.” La señora de McGanum se acercó a Carol en la mercería para decirle: 

-¿Qué vestido más elegante! 'Le habrá costado carísimo. 

Una pandilla de muchachos que estaban en la puerta de la droguería comentó, por boca, de uno de ellos: 

-Oye, Pudgie, te juego una partida de damas en ese vestido. 

A Carol le hacía. daño todo aquello. Se abrochó el abrigo de pieles, mientras los muchachos se reían a carcajadas. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1266-1267.


Tuvo cuatro días de preocupaciones deliciosas, suscitadas por el roto que descubrió en sus únicas enaguas de seda, por la pérdida de una sarta de abalorios de su vestido de terciopelo chiffon y por la mancha de salsa. de tomate que había caído en su mejor blusa  de crepe georgette. 

-No tengo una sola cosa presentable que ponerme –gimió Carol, sintiendo un goce indudable al decir esto. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1376.


Era una mujer pequeña, vivaracha y pálida; sus cabellos tenían un color desvaído y parecían secos; sus blusas azules de seda, sus modestos cuellos de encaje, sus botas altas y negras y sus sombreros de marinero eran tan poco atractivos como el pupitre de una escuela. Pero sus ojos revelaban su personalidad y su fuerza y su y su fe en la bondad y en la sutilidad de todas las cosas. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1418.


Vino después una mujer misteriosa con el pelo teñido y las cejas pintadas que usaba vestidos ingleses muy ajustados, parecidos a jubones, que olía a almizcle añejo, que flirteó con varios hombres y les pidió dinero prestado para atender a los gastos de un pleito, que se rió de la manera de leer de Vida en una fiesta de la escuela y que se fue dejando a deber la cuenta del hotel y trescientos dólares que había pedido prestados. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1423.


Rechazó los ofrecimientos de automóviles y echó a anadar tendiendo un brazo sobre los hombros de Nat Hicks, el sastre aficionado a la caza, mientras el elegant Harry Haydock llevaba una de sus enormes maletas de cuero amarillo. Del Snafflin la otra, Jack Elder el abrigo, y Julius Flickerbaugh los avíos de pescar, Carol observó que, aunque llevaba polainas y bastón, ningún muchacho le hacía burla. 

“Tengo que decir a Will que se compre una chaqueta de doble botonadura, un cuello de vuelo y un lazo de pintas como el suyo”, pensó Carol. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1445.


Se dio cuenta de que los trajes de Kennicott se planchaban con escasa frecuencia. Su chaqueta estaba arrugada; sus pantalones formaban bolsas en las rodillas al levantarse. Tenía los zapatos sucios y estaban viejos y deformados. El se negaba a usar sombreros flexibles; persistía en usar sombrero hongo, que le parecía un símbolo de virilidad y prosperidad; y algunas veces se le olvidaba quitárselo en casa. Miró a sus puños alrnidonados, que estaban gastados y deshilachados. Les había dado ya la vuelta una vez; los recortaba todas semanas, pero cuando le había indicado que debía tirar la camisa el domingo por la mañana, durante la crisis del baño semanal, había protestado diciendo: “Todavía puede durar algún tiempo.”  

Se afeitaba (solo o en la barbería de Del Snafflin) solamente tres veces a la semana. Aquella mañana, no le había tocado afeitarse. 

Sin embargo, ponía. cierta vanidad en sus cuellos nuevos y en sus corbatas flamantes; a menudo se burlaba de los “trajes chapuceros” del doctor McGanum y se reía, de los viejos que usaban puños sueltos de pajarita. 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1457.


Está empleado en la sastrería de Nat Hicks. Me apuesto a que no gana dieciocho dólares a la semana, pero es una perfecta señora. Hab1a con un refinamiento y viste de un modo...: Americana de trabilla, cuello de piqué, con alfiler de oro, y calcetines haciendo juego con la corbata. Y otra cosa, que no me la van a creer, pero que la sé de buena tinta: ya saben ustedes que este pollo vive en la mísera casa de huéspedes de la señora Gurrey; pues dicen que peguntó a la patrona si tenía que vestirse de etiqueta para la cena. imagínense ustedes! ¿Han oído cosa semejante? ¡Y no es más que un pobre sastre sueco! Erik Valberg se llama. Pero ha trabajado en una sastrería de Minneápolís (creo que sabe manejar muy bien -la aguja) y quiere hacernos ver que es un verdadero hombre de gran ciudad. Se dice que presume de poeta... 

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1492. 

Pero ninguna podía ser comparada con Jagna, ninguna, Las aventajaba a todas por su belleza, por el buen gusto de sus vestidos, por su andar airoso y la luminosidad de  sus ojos azules. Así como la rosa eclipsa a las capuchinas, a las malvas, a las dalias, así eclipsaba ella y reinaba sobre las mozas reunidas en la taberna. Además, se había compuesto como para una boda. Llevaba falda de lana de un tono amarillo con rayas verdes y blancas, un corpiño de terciopelo azul con pasamanería de hilo de oro y escotado hasta media espalda, y sobre su fina camisa fruncida a bullones alrededor del cuello y de las muñecas, llevaba varias sartas de corales, de granos de ámbar y de perlas. En la cabeza llevaba un pañuelo de seda azul pálido con prendidos de cintas que caían flotantes sobre sus hombros.

Ladislao Reymont. Los campesinos. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1955. 1070 p. P. 790,


Su convencimiento se me comunicó. Estaba persuadido  de que un día vería  a un señor con el aspecto de marino de los libros de mi tía Úrsula, con patillas, botas altas, levitón y sombrero de hule con cintas colgantes.

Pío Baroja. Las inquietudes de Shanti Andía. Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 16 ed. 1983. ISBN: 84-239-0206-4. 270 p. P. 36.


-Pero, hombre, ¿por qué no quieres ser concejal?

-Antes me matan -dijo él- que obligarme a llevar una levita de cola de golondrina.

Esta levita, tan aborrecida por Zelayeta, era el frac que en ciertas solemnidades de Lúzaro hay la costumbre de que lo vistan los concejales.

Pío Baroja. Las inquietudes de Shanti Andía. Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 16 ed. 1983. ISBN: 84-239-0206-4. 270 p. P. 39.

Recuero cómo fuí varias veces al palco de Dolorcitas en el tatro. Dolores parecía una princesa; yo llevaba  mi frac azul entallado, de botones dorados, pantalón collant de color gris, polainas y corbata negra, de varias vueltas.

Pío Baroja. Las inquietudes de Shanti Andía. Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 16 ed. 1983. ISBN: 84-239-0206-4. 270 p. P. 95.


Como cualquier político puro, Suárez era un actor consumado: joven, atlético, extremadamente apuesto y siempre vestido con esmero de galán de provincias que embelesaba a las madres de familia de derechas y provocaba las burlas de los periodistas de izquierdas -chaquetas cruzadas con botones dorados, pantalones  gris marengo, camuisas celestes y corbatas azul marino-, Suárez explotaba a conciencia su porte kenediano, concebía la política como espectáculo y durante sus largos años de trabajo en Televisión Española había aprendido que ya no era la realidad quien creaba las imágenes, sino las imágenes quienes creaban la realidad.

Javier Cercas. Anatomia de un instante. Ed. Rando House Mondadori, Barcelona, 2012. ISBN: 842-55-3600-445-4. 464 p. P. 36.


Suárez y Gutiérrez Mellado eran no obstante, al margen de la tarea política que los unió. dos hombres opuestos en casi todo: ambos, es verdad, compartían una granítica fe católica, ambos cultivaban un cierto dandismo, ambos eran delgados, frugales e hiperactivos, ambos amaban el futbol y el cine, ambos eran buenos jugadores de cartas; pero prácticamente ahí terminaban sus afinidades...

Javier Cercas. Anatomia de un instante. Ed. Rando House Mondadori, Barcelona, 2012. ISBN: 842-55-3600-445-4. 464 p. P. 129.


En la época en que Amalfitano lo conoció, Horacio Guerra era un hombre bien vestido (en esto como en tantos otros aspectos coincidía con el rector al que los años convirtieron en un dandi) entre profesores y alumnos mal vestidos o vestidos de cualquier manera. Era de trato cordial aunque a veces levantaba en exceso la voz.

 

Roberto Bolaño. Los sinsabores del verdadero policía. Ed. Anagrama, Barceona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-339-7221-7. 326 p. P. 49.

 

No sé por qué lo que rnás recuerdo de aquella tarde son las ropas. Primero que nada, la ropa de ellos. El que llevaba la Magnum, el que se iba a asegurar de que la señora de don Gabriel muriera, iba vestido con una guayabera blanca y holgada, con adornos bordados en la pechera. El que llevaba la Uzi iba con una chaqueta de sarga, de color verde. unos dos números por encima de su talla de color verde, unos dos números por encima de su talla. 

-Ay, cómo sabes de trapitos, mi vida -dijo la puta. 

-Yo llevaba una camisa blanca de manga corta y unos pantalones de dril que me compró Cochrane y que ya me había descontado de mi semanada. Los pantalones eran demasiado anchos y tenía que sujetarlos con un cinturón. 

Es que tú siempre has sido más bien flaquito, mi amor -dijo la puta. 

-A mí alrededor se movían las prendas de vestir y no las personas de carne y hueso. Todo estaba claro. ¡La tarde no tenía secretos! Pero al mismo tiempo todo estaba trastocado. Vi faldas, pantalones, zapatos, medias blancas y negras, calcetines, pañuelos, chaquetas, corbatas, todo lo que puedas encontrar en una tienda de ropa, vi sombreros texanos y sombreros de paja, gorras de beisbol y cintas para el pelo, y toda la ropa fluía por la acera, fluía por el pasaje cubierto, absolutamente ajena a la realidad de los paseantes, como si la carne en donde se asentaba la repeliera. Gente feliz, hubiera debido pensar. Hubiera debido envidiarlos. Desear ser ellos. Gente con dinero en los bolsillos o no, pero corriendo alegres rumbo a los cines o a las tiendas de discos o a cualquier parte, gente que iba a comer o a tornarse una cerveza o que volvía a casa después de dar un paseo. Pero yo que pensé fue: cuánta ropa. Cuanta ropa limpia y nueva e inútil. 

-Estarías pensando en la sangre que se iba a derramar, mi vida la puta. 

-No, no pensaba en los agujeros de bala ni en la sangre que todo lo enmierda. Pensaba en la ropa, sin más. En las chingadas piezas que iban y venían. 

-¿Quíercs que te haga un guagüis, mi amor? -dijo la puta. 

-No. Quédate quieta. A la señora de don Gabriel no le vi la ropa. Le vi el collar de perlas. Como un sistema planetario. Y al par de gordos les vi todo: el cruce de miradas, los sacos lustrosos, las corbatas oscuras, las camisas blancas y los zapatos, cómo te lo diría, los rnocasines ni muy viejos ni muy nuevos, unos mocasines de masturbadores y mierdosos, los zapatos que sólo usan los pendejos y que en sus arrugas llevan escritos los reventones indignos y el miedo de los que lo han vendido todo y todavía pretenden ser felices o mantener al menos cierta alegría, cena de vez en cuando, un domingo con la familia y los hijos, los pobres escuincles plantados en el desierto, las fotos arrugadas que fuerzan una o dos lágrimas hediondas a mierda. Sí, vi sus zapatos y luego vi el desfile de ropas el aire y me dije cuanto derroche, cuanta riqueza hay en esta Santa Teresa de los pecados. 

-No exageres, mi vida -dijo la puta. 

-No, no exagero. Tal como pasó te lo cuento. La señora de don Gabriel ni se dio cuenta de que se le venia su muerte encima. Pero los pinches gordos de Tijuana y yo vimos y la reconocimos enseguida. Los asesinos caminaban como estrellas. Una mezcla rara: estrellas y funcionarios. Caminaban sin prisa, sin ocultar demasiado sus armas y sin dejar de rnirarnos en todo momento. Supongo que fue entonces cuando el ánimo de mis compañeros flaqueó. Decidieron que esas miradas eran más fuertes que las miradas que se cruzaban entre ellos y tras un segundo de vacilación dieron media vuelta y echaron a correr, no, a correr no, a trotar como percherones, a caminar rápido por entre la gente que llenaba la acera y la galería. No dijeron ni aguas. Tampoco yo tuve tiempo de gritarles mamones, Cobardes, puñales. 

-Putos de la peor especie, mi amor -dijo la puta. 

-Me quede quiero, al lado de la señora que no sabía qué pasaba, por qué nos habíamos detenido, mirando cómo temblaba mi camisa blanca y mis pantalones de dril, demasiado anchos, que si no llego a tener el cinturón bien apretado se caen al suelo y ahí hubieran seguido con el temblequeo. Pero también tuve tiempo para ver a los asesinos. Uno de ellos, el de la Magnum, caminaba inmutable, el otro sonreía ante la de mis dos compañeros, como diciendo ah qué chistosa es la vida, como diciendo huir no es cobardía sino ligereza de piernas. 

Roberto Bolaño. Los sinsabores del verdadero policía. Ed. Anagrama, Barceona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-339-7221-7. 326 p. P. 244-247.

 

Per això també sembla satisfet de poder insistir en les múltiples varietats del cristianisme actual que s'escapen a l'esforç homogeneïtzador de les jerarquies, com l'Església dels Dotza Apòstols de Ghana, amb un liderartge essencialment femení, que es caracteritza per les curacions que les seves profetisses fan el divendres, habillant-se tota la comunitat amb vestits vermells que honoren la sang de Crist.

Genís Barnosell. Història. Diarmaid MacCulloch publica una síntesi actualitzada i assequible d'una història extraordinàriament complexa. "Tres mil" any d'història del cristianisme". Art. revista Avenç, núm. 379, maig 2012, pàg. 53. ISSN: 0210.0150.

Llibre comentat: Diarmad MacCULLOCH. Historia de la Cristiandat. Barcelona: Debate, 2011, 1296 pp., 49,90€  


Una dona que raneja els quaranta anys està pujant l'escala; porta un llarg impermeable de skai i va cofada amb una mena de gorra de feltre en forma de pa de sucre, com ara la imatge corrent d'una gorra de follet, a quadres grisos i vermells. De 1'espatlla dreta li penja un gran cabàs de tela marronosa, una d'aquestes bosses on s'encabeix de tot. Al voltant d'un dels anells de metall cro­mat que uneixen el cabàs amb la corretja hi ha lligat un mocador de batista. P. 20 

A la primera fotografia, Jane Sutton apareix dempeus vestida de patge, amb un calgó de brocat vermell decorat en or, unes mitges ver­mell ciar, una camisa blanca i un perpunt curt, sense coll, de color vermell, amb mànigues lleugerament estufades i vores de seda groga amb serrells. P. 53 

Dreta davant la porta, una dona llegeix la llista dels ocupants de 1'edifici; va vestida amb un ample abric de lli marró tancat amb un gran fermall pisciforme muntat amb alabandines. Porta una gran bossa de tela crua de través i duu a la mà dreta una fotografia enfosquida que representa un home en redingot negre. Té les patilles poblades i duu un pinçanàs; està dret al costat d'una biblioteca giratòria de caoba i coure estil Napoleó III damunt la qual hi ha un gerro de pasta de vidre ple d'àrums. El copalta, els guants i el bastó són al seu costat damunt un escriptori de ministre amb incrustacions de carei. P. 107

Georges Perec. La vida instruccions de us. La Vie Mode d'Emploi. Ed. Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 84-8256-580-X. 638 pàgs.

Aquest era Georges Perec

Primera Guerra Mundial (1914-1918)

En su Histoire d'une compagnie, Charles Delvert ha comentado estas imágenes:

 “Sábado, 22 de abril de 1916. París está delicioso, los árboles están verdes y el sol alegra el bulevar, animado como de ordinario.

 Pienso, a pesar mío, en esa Champaña que acabo de dejar, con sus casas de paredes rotas, con sus vastas extensiones sin más vegetación que algunos pinos reducidos al estado de piquetes y de vez en cuando algunas manchas de hierba leprosa entre los agujeros de los obuses, que acribillan esa tierra blanca o verdosa como un rostro cuajado de viruelas. 

Aquí las gentes van a sus asuntos como si nada sucediera. La avenida de la Opera, el bulevar de los Capuchinos, el de la Magdalena, la rue Royale y la plaza de la Concordia tienen su as­pecto acostumbrado. 

El césped está cuidado, los macizos de flores brillantes de co­lores frescos, los árboles tienen nuevas hojas que acaban de brotar y nunca han estado más hermosos. Por el ciclo azul corren ligeras nubes de plata. Es bueno vivir. 

Se comprende que las gentes de la retaguardia se resignen a la guerra. 

Esta tarde he tomado el tren de Burdeos, a las 21,50. 

Está lleno de gentes que van a pasar el día al campo. 

Lo que consuela es la certeza de que si se queda uno seco en las alambradas no será una pérdida sensible para el mundo. 

Nunca se creería —testimonia P. Truffrau— que estamos en guerra. Cuanto más se alarga ésta, más se divierten: almacenes iluminados, coches soberbios, mujeres elegantes con sombreritos, botas altas, polvos de arroz, manguitos y perritos, y embosca­dos con bonitas chaquetas de paño fino, pantalones ajustados y esos zapatos amarillos, bastante más relucientes que los que lle­van nuestros oficiales. Son cosas que repiten incansablemente los hombres sucios, con casco, capote gastado y zapatones bastos, que vagabundean por los bulevares”. 

Marc Ferro. La Gran Guerra 1914-1918. Alianza Editorial, 1ª ed. 2002. ISBN: 84-2067927-5, 388 pgs. Pgs. 276-277.

 

(...) la Gail, que per a l’ocasió s’havia empolainat i posat de vint-i-un botó amb el conjunt Vivienne Westwood amb els bombatxos que s’havia comprat el dia que havia guanyat el primer cas (...) (Pàg. 267). 

La Gail portava el conjunt d’una sola peça de seda que sembava que li hagués de caure d’un moment a l’altre. En Perry no l’havia vista mai tan atractiva. Tenia al costat l’impermeable llarg blanc –una excentricitat anterior de Bergdorf Goodman de Nova York. (Pàgs. 272-273) 

Gail, bonica, ens ensenyes el camí? He vist vestits preciosos, però cap, si m’ho permets, de tan ben farcit. (Pàg. 284) 

John Le Carré. Un traïdor entre els nostres. Ediciosn 62, Barcelona, 1ª ed. 2010. ISBN: 978-84-297-6711-7. 382 pàgs. 


Per sort situacions com aquesta encara resulten impensables a la universitat. A Barcelona, quan un estudiant entra a l'edifici històric de la Gran Via -no sé què passa als altres edificis o a les altres facultats- té la sensació que entra en una mena de "temple del saber" -encara que ja no ho sigui-, impressió que reforcen les característiques arquitectòniques de la fàbrica d'Elies Rogent, inspirada en la basílica de Ripoll és a dir, en un lloc de gent molt seriosa, en què no hi tenen cabuda les bretolades, o en què les grolleries poden portar conseqüències desagradables i imprevisibles. No és que hi entrin amb una gran passió intel·lectual; però, agafats a l'engròs -perquè a primer curs pot haver-hi vuitanta o cent estudiants a l'aula-, actuen amb bona fe, es vesteixen amb una certa correcció -darrerament els nois començaven a ensenyar els calçotets, (1) cosa que no em molestava, i les noies el melic, cosa que no molestava als nois que ensenyaven els calçotets-, i tenen una vaga referència, que els deu venir de les pel·lícules angleses ambientades en una escola de pagament, del que són les formes. 

(1). Vegeu Petrarca, De vita solitaria, 1, IX, 15: "Unde enim hec habituum atque incessuum in clics mira simul ac ridenda varietas et nunc pedes contegens, nunc pudenda nudans vestis, nunc terram tergentes, nunc cubitum arctantes manice, nunc mamillas conterens, nunc sub inguina fluens zona?", `¿D'on ve, en efecte, aquesta varietat cada vegada més sorprenent i més ridícula ensems que s'observa en les maneres i els posats? ¿I aquests vestits que adés cobreixen els peus, adés ensenyen les vergonyes, aquestes mànigues que adés s'arrosseguen per terra, adés serren els colzes com unes tenalles, aquest cosset que adés aixafa els pits, adés penja sobre l'engonal?'. 

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats. Ed. Galàxia Gutrenberg, Barcelona, 2ª ed. ISBN: 978-84-8109-920-1. 382 pàgs. Pàg. 121.

 

Era un home (José Manuel Blecua) d'una curiositat extraordinária, limitada per la sordesa, cosa que el portava a centrar la seva atenció en qualsevol substáncia que se li presentés als altres sentits. Com que, a més, era elegant i enormement formal, quan l'anaves a veure al despatx el primer que feia era mirar-te detingudament, de dalt a baix, per veure si la corbata s'adeia amb la camisa, si el cinturó s'adeia amb les sabates i si l'americana s'adeia amb els pantalons. Si tot estava com li semblava que havia d'estar, deia: "Muy bien", i comencava l'entrevista. Si no ho estava, corrugava les celles, pera no deia res: un ja havia entés que havia de passar una altra vegada pel vestidor de casa. 

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats. Ed. Galàxia Gutrenberg, Barcelona, 2ª ed. ISBN: 978-84-8109-920-1. 382 pàgs. Pàgs. 201-202.


Es decir: su calva es radiante, su cráneo es voluminoso, el pelo ne­gra que cubre sus sienes sólo se parece a las hojas de laurel que ceñían las cabezas de los generales romanos vencedores. Su rastro muestra sin recato y sin exhibi­cionismo el gesto de los viajeras nocturnos. Viste una americana de cuero, una camisa y una camiseta. Esta última prenda de vestir (pera aquí debe de haber un errar) es de color blanco ornada con rayas negras ho­rizontales, y con el cuello redondo y marcado por una raya negra aún mas gruesa, como las camisetas de los niños o como las camisetas de los paracaidistas sovié­ticos. Las cejas son delgadas y firmes. De hecho, las cejas constituyen la frontera entre su frente intermi­nable y su cara que oscila entre la concentración y la indiferencia. Los ojos son inquisidores, pera puede que nos engañen. Sus labios están apretados, en un gesto que tal vez sea involuntario.

Roberto Bolaño. El secreto del mal. de. Anagrama, Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-339-7143-2. 190 pg. Pg. 69.


La foto ha sido tomada en invierno o en otoño, puede que al principio de la primavera, en modo alguno en verano. ¿Quiénes son, por tanto, los mas abrigados? Sin duda alguna J.-J. Goux, Sollers y Devade, quienes a sus suéteres de cuello alto añaden unas americanas que, sobre todo en el caso de J.-J. y Deva­de, se adivinan gruesas. El caso de Kristeva es diferen­te: su suéter de cuello alto es más bien delgado, mas elegante que funcional, y ademas ésa es su única pren­da de vestir. Después tenemos a Guyotat. Puede que Guyotat vaya más abrigado que los antes menciona­dos. No lo parece, aunque por lo pronto él es el úni­co que lleva tres prendas de abrigo: la americana de cuero negro, la camisa y la camiseta a rayas. Se podría aducir que iría vestido de la misma manera aunque la foto hubiera sido tomada en verano. No es improba­ble. Lo único cierto es que Guyotat viste como si estuviera de paso. Carla Devade, por el contrario, se co­loca en el justo término medio. La blusa, cuyo cuello sobresale por encima del suéter, se presiente suave y cálida; el suéter mismo es informal, ni muy grueso ni muy delgado, de buena calidad. Finalmente tenemos a Jacques Henric y a Marie-Thérèse Réveillé. Henric, resulta notorio, no es un hombre friolento, aunque su camisa de leñador canadiense parece abrigadora. Ma­rie-Thérèse Réveillé, por lo tanto, es la que va más desabrigada: debajo de su suéter abierto, delgado, de punto, sólo están sus pechos, sujetos por un sostén blanco o negro.

Roberto Bolaño. El secreto del mal. de. Anagrama, Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-339-7143-2. 190 pg. Pgs. 71-72.


LES MANTEAUX DE FOURRURE

LES POlLS, C'EST CHIC

En France, les manteaux de four­rure deviennent «in» dans les années 1920. « La tendance est 

alors au manteau russe revisité : long, en drap de laine, avec le col et le bas des manches en fourrure », explique Doris Hamburg, de la bou­tique Chez Chiffons, à Paris. Toutes sortes de bêtes à poil y passent. «Il y a quarante ans, B.B. a même porté des manteaux en léopard, aujour­d'hui interdits!» Les plus recher­chés datent des années 1970-1980 : 150 euros pour du lapin, de 200 à 800 pour du renard et de 500 à 800 pour un vison.

Revista Ça m'intéresse Histoire. Núm. 10, gener-febrer 2012. ISSN: 2117-9468. Pg. 85.

Hi ha gent a qui em trobo cada matí quan surto a córrer per la vora del riu. Una és una dona menuda, d'origen indi, que passeja tota sola. Deu tenir uns seixanta anys, però té una fesomia elegant i va sempre molt arreglada. I curiosament -o potser no tant- cada dia va vestida de manera diferent. Un dia porta un sari d'allò més refinat i l'endemà una dessuadora folgada amb el nom d'alguna universitat. Si la memòria no em falla, no l'he vist mai dos cops amb la mateixa roba. Veure com va vestida cada dia és un dels petits plaers de sortir a cór­rer cada matí.

Haruki Murakami. De què parlo quan parlo de córrer. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-9930-378-9. 150 pàgs. Pàg. 86.

Parecía imposible imaginar, dos amigos mas dispares. La fi­gura alta y esbelta de Marcel, gallarda bajo sus ropas de viaje, de fina tela oscura, quedaba superada en casi medio palmo por la gigantesca estatura del otro, quien, a pesar de ella, no era des­garbado. Por el contrario, su cuerpo ofrecía las proporciones armoniosas de un atleta griego. Su enorme corpulencia resaltaba bajo la ligera chaquetilla gris, los pantalones cortos hasta las rodillas y las gruesas medias, atavío que había recibido los rigores de! sol y las lluvias del todo un verano; los anchos pies calzaban fuertes zapatones amarillos.

Aquel cuerpo vestido tan al descuido estaba rematado por una cabeza pequeña en la que relucían un par de claros ojos azules que ofrecían una expresión característica, mezcla de audacia y de bondad. Llevaba la rubia cabellera bastante recortada y la barba sedosa le caía en dos bien cuidadas punta sobre el ancho pecho, cubriendo en parte un pañuelo azul anudado al cuello. El joven no llevaba chaleco, y la camisa aparecía ceñida por un cinturón de cuero negro.

Paul Heyse. El nacimiento de Venus. de. Plaza & Janés, Barcelona, 1956. 210 pàgs. Pàgs. 272-273.

Corsé

¿Dónde encontraré entre nuestra generación de mujeres deformadas por el uso del corsé, la que yo necesito para presentar la belleza sin mácula surgida del seno de la Naturaleza?

Paul Heyse. El nacimiento de Venus. de. Plaza & Janés, Barcelona, 1956. 210 pàgs. Pàgs. 286.

"Me costó mucho trabajo acostumbrarme a vivir en la ciudad, y a mi padre lo mismo. Pero a mi hermano y a mí nos tenían, todo el tiempo posible al aire libre; dormíamos con la ventana abierta incluso en invierno y nunca he llevado un corsé, con lo cual mi cuerpo se preservó de la deformación tan usual en las ciudades.

Paul Heyse. El nacimiento de Venus. de. Plaza & Janés, Barcelona, 1956. 210 pàgs. Pàgs. 329.

-Es usted muy amable, señora - interrumpió Marcel, sin que desapareciese de sus labios un ligero rictus de ironía, pero a nuestras bellezas aristocráticas les impide crecer libremente un prejuicio, del que no se pueden deshacer tan fácilmente como de la moral, y es el de la creencia en el corsé. Comprenderá, pues, que no tengo empeño en confrontar a mi diosa recién surgida del mar, con una gran dama cuyo talle ha sido reducido por el uso del corsé a una circunferencia ridícula.

Paul Heyse. El nacimiento de Venus. de. Plaza & Janés, Barcelona, 1956. 210 pàgs. Pàgs. 370.

Disseny en dansa

07/01/12  - M.J. JORDAN Diari El Punt Avui

Sergei Diaghilev, l'home que va revolucionar la dansa ara fa un segle amb els ballets russos, sempre lluïa un aspecte impecable, però les sabates foradades. Pot ser aquesta una metàfora de la roba que llueixen els ballarins a escena? Aparentment són molt macos, però la seva vida és dura: acaben suats, trencats, bruts... Potser per això difícilment arriben a les sales dels museus, i per això encara és més d'agrair que fins al dia 15 puguem gaudir al Caixafòrum de Barcelona d'una àmplia selecció dels vestits (i molts esbossos originals) que van ser part important de les obres d'aquells ballets de Diaghilev que van ser al capdavant de l'avantguarda durant vint anys (del 1909 al 1929). Aquest visionari va saber fusionar la música més innovadora de Ravel, Falla, Satie i Stravinski amb coreografies, escenografies i vestuari sortit de l'enginy dels artistes i dissenyadors com Matisse, Cocteau, Braque i Laurencien.

L'exposició (arribada del Victoria&Albert de Londres) recorre bona part de la seva història, però tan sols l'apartat de la vestimenta ja mereix parar-hi atenció. Si a finals del segle XIX el realisme detallista i avorrit imperava en el món visual de la dansa, a les escenografies faltava imaginació i les ballarines vestien el tutú de sempre, amb Diaghilev tot canvia. El figurinista i el pintor han de pensar de manera dinàmica i expressar emoció en consonància amb la història. León Baskper a Dafnis i Cloe, per exemple, fa que els pirates vesteixin de colors forts, amb decorat d'escaquer, rombes... per simular la tempesta que es viu a escena. Li entusiasmava buscar teixits diferents, rics, innovadors... Si l'obra ho demana es busca l'erotisme, i a partir del 1912 Diaghilev es llançarà a destapar els braços i les cames dels ballarins fins llavors coberts amb mallots. I el glamur no resulta imprescindible: si s'ha de representar una camperola, es renuncia al sofisticat maquillatge teatral. És època de creuar límits i s'estudien els moviments dels ballarins per adaptar-se al seu cos: A Cleopatra E.O. Hoppé accentua la sensualitat i, a La boutique fantàstica, André Derain mostra el vaivé dels vestits de les dames angleses en entrar a l'establiment. D'aquesta última obra s'han conservat poques peces malgrat ser una de les més aconseguides estèticament dels ballets russos.

Però no sempre un artista era capaç de fer-se a la idea de la feina del ballarí. Sarah Woodcock comenta en el catàleg de la mostra els problemes que va tenir el sastre per entendre els esbossos dels vestits dissenyats per Matisse per a El cant del rossinyol (avui molt cotitzats perquè es diu que l'artista els va pintar personalment). Tamara Karsávina, la ballarina, recordava com el seu vestit deixava anar plomes la nit de l'estrena! Igualment els models de Sert per a Les Menines duien enormes faldilles sostingudes per uns ferros que es clavaven als turmells dels dansaires.Fins i tot els lleugers i moderns vestits de bany de punt de la seva col·lecció que Coco Chanel va adaptar per a El tren blau resultaven perillosos perquè la ballarina principal relliscava entre els braços del ballarí que la sostenia. A l'obra Lydia Sokolova lluïa unes arracades de perles falses que es van convertir en l'accessori de la temporada, però que pesaven tant que li impedien escoltar degudament la música. Peces difícils però revolucionàries. El 1913 el modistaPaquin havia escandalitzat el vestir amb jerseis i faldilles modernes les dones per a Jocs. I no podem oblidar els impactants dissenys cubistes de Picassoper a Parade, una obra que va passar pel Liceu de Barcelona en una època en què l'artista estava enamorat de la ballarina Olga Khokhlova. Un segle després els podem contemplar en tot el seu esplendor.

La Setmana Tràgica

Inesperadament, un espectacular automòbil Dion-Bouton, model Torpedo, de deu cavalls, va irrompre en l'escenari tumultuós del port. El conduïa un chauffeur d'uniforme i a bord viatjaven les marqueses de Castellflorite i de Comillas, tan estirades, tan satisfetes d'elles ma­teixes, tan elegants amb aquells vestits de cinquanta duros comprats a can Borràs de la plaça de la Constitució, i amb aquells barrets im­mensos, acompanyades per una dama tan distingida i bonica com Emília Estrada vestida de negre. Van aconseguir encaixar el vehicle entre la soldadesca i la multitud civil i, tan contentes elles, indiferents a la fúria que crispava els punys i escopia insults i consignes contra la guerra, van procedir a repartir estampes de la Mare de Déu, medalle­tes i tabac, això sí, també una mica de tabac.

Andreu Martín. Barcelona tràgica. Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2011. ISBN: 978-84-938095-6-0. 396 pàgs. Pàg. 120.


Quan conduïen Monpart des de la presó al patíbul, l'advocat de­fensor va protestar perquè anava vestit de groc i així no -el podien executar, perquè el groc era el color dels parricides i ell no n'era de parricida. El van tornar a la presó i van enviar un funcionari de pre­sons perquè trobés roba adient.

Andreu Martín. Barcelona tràgica. Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2011. ISBN: 978-84-938095-6-0. 396 pàgs. Pàg. 300.

LA RÉVOLUTION DIOR Février 1947, pour sa première collection, Christian Dior frappe un grand coup. Au placard l’uniforme ennuyeux d’après-guerre: jupe courte, chemissier et veste à épaules carrées. Avec Dior, le corps de la femme retrouve ses formes. La preuve en trois points grâce au talleur Bar (sur la photo): (1) la taille cintrée, (2) la jupe allongée qui descendend exactement à 30 cm du sol, (3) les épaules étroites. La ligne Corolle est ausitôt rebatisée Nex Look. 

LU dans “Christian Dior & moi”, par Christian Dior, à paraître le 11 octobre 2011, editions La Librairie Vuibert. 

Article revista Ça m’íntéresse. Histoire, núm. 8, set-oct. 2011. Pàg. 90.

La vida británica le era muy extraña al joven Gandhi. Su autobiografía registra su tentativa y el fracaso del esfuerzo por adaptarse a ella. Se compró un sombrero de copa, polainas, pantalones de fantasía, un saco para la mañana, un bastón con puño de plata, camisas de seda y guantes de cuero. Gastó diez libras en un traje de noche en Bond Street y tres en un curso para aprender a bailar. (…)

Gandhi ansió siempre estar en armonía con su medio. Por eso, años después, adoptó como indumentaria el taparrabos. Decenas de millones de campesinos hindúes no usaban otra cosa.

Luis Fischer. Gandhi. De. Javier Vergara, Barcelona, 1984. ISBN: 950-15-0186-8. 312 p. Pg. 23-24.

Mohammed Alí Jinnah era una figura notable. Hombre de casi dos metros de estatura, pesaba 60 kilos y era muy flaco. Un cabello largo y tupido, de un gris plateado, lacio y peinado hacia atrás, cubría su bien modelada cabeza. Su afeitado rostro era ma­gro, su nariz larga y aguileña. Sus sienes y sus mejillas eran unos hoyos profundos, a causa de los cuales los pómulos sobresalían como altos cerros horizontales. Cuando no hablaba, contraía la mandíbula, apretaba los labios y arrugaba su entrecejo con un aire de seriedad que mantenía a distancia. Casi nunca reía. A menudo, usaba ropa europea, pero, en sus apariciones en público y también en algunas privadas, lucía una indumentaria musulmana: una túnica de un color pajizo que le llegaba hasta la rodilla, unos apretados pantalones blancos hindúes que ceñían sus piernas huesudas, unas sandalias negras de charol... y un mo­nóculo que pendía de una cuerdecilla negra. Era "sin duda", escribía George E. Jones en el New York Times el 5 de mayo de 1946, "uno de los hombres mejor vestidos del imperio británico".

Luis Fischer. Gandhi. De. Javier Vergara, Barcelona, 1984. ISBN: 950-15-0186-8. 312 p. Pg. 241.

Moda postguerra IIª Guerra Mundial

Mohammed Alí Jinnad

Gandhi, Londres, 1906

El tono didáctico no era representativo -al menos no de una for­ma evidente-y desaparecería al cabo de algunos años. Pero el matiz ingenuo, anticuado, capta perfectamente el ambiente del momento. Los pasatiempos populares de la clase trabajadora, como la cría de palomas, las carreras de motocicletas y las de galgos, alcan­zaron durante estos años su apogeo, antes de iniciar un constante declive que se aceleró a partir de finales de los años cincuenta. Sus raí­ces de la época victoriana quedan patentes en el tipo de tocado de por los espectadores: la boina (en Francia) y la gorra de plato ­característica de los trabajadores (en Inglaterra), ambas popula­res en torno a la década de 1890, aún seguían siendo la norma. Los niños todavía se vestían como lo habían hecho sus abuelos salvo por los omnipresentes pantalones cortos.

El baile era también muy popular, gracias en gran parte a los soldados: norteamericanos, que introdujeron el swingy el be-bop, tan po­en las salas de baile y los night-clubs, y difundidos por la radio hasta mediados de la década de 1950, eran pocos los que podían permitirs­e el tocadiscos, y el juke-box todavía no había reemplazado a las orquestas de baile). Apenas se evidenciaba aún el salto generacional que se produciría en la siguiente década. La “nueva imagen” de Christian Dior de febrero de 1947 -un estilo agresivamente indulgente que pretendía contrastar con la escasez de material­ sufrida durante la guerra mediante las faldas hasta el tobillo, las abultadas hombreras y mangas de farol, y una plétora de lazos y pliegues- gozó de gran popularidad entre el público femenino de todas las edades con capacidad adquisitiva suficiente; la apariencia externa dependía mas de la clase social (y el nivel económico) que de la edad.

Existían, por supuesto, tensiones generacionales. Durante la guerra, los zoot suits (trajes enormes y holgados) de inspiración nortemericana eran utilizados tanta por los spivs londinenses como los zazous parisinos, generalmente frente a la oposición de sus horrorizados mayores; y, a finales de los cincuenta, el entusiasmo entre bohemios e intelectuales por la trenca, una adaptación de lo que hasta entonces había sido la prenda de abrigo típica de los pescadores ­belgas, presagiaba la incipiente tendencia de los jóvenes a vestirse un modo más humilde que elegante. En el ultramoderno club casino Le Tabou, inaugurado en abril de 1947, la permisividad en el vestir adquirió una gran importancia, mientras que una película francesa de 1949, Rendezvous de Juillet, incide en la falta de modales en la comida: retrata el escándalo de un típico padre de una familia burguesa tradicional ante la conducta de su hijo menor, sobre todo por su insistencia en comer sin la corbata puesta.

Tony Judt. Postguerra. Una historia de Europa desde 1945. Ed. Taurus, Madrid, 2010, 5ª edición, 1214 p. ISBN: 978-84-306-0610-8. Pg. 349-350.


París seguía siendo la capital de la moda de alta costura femenina. Pero Italia, con unos costes laborales mas bajos y libre de cualquier tipo de racionamiento textil (a diferencia de Francia o Gran Bretaña), se ­había convertido ya en un serio competidor en 1952, cuando se celebró el primer Festival de Moda Masculina en San Remo. Por muy innovador que fuera su estilo, la alta costura francesa -desde Dior a Yves Saint Laurent- era bastante convencional desde el punto de vista social: todavía en 1960 los editores y columnistas de revistas francesas y de otros países, no sólo llevaban sombreros y guantes cuando asistían a los festivales de moda anuales, sino también en sus propias oficinas. En tanto que las mujeres de clase media continuaran atentas a las tendencias de un puñado de diseñadores y casas de moda parisienses, el estatus (y los beneficios) de éstos estaría garantizado. Pero, a principios de la década de 1960, las muje­res -y los hombres- europeos ya no llevaban sombreros formales ni prendas exteriores o ropa de noche de forma habitual. El amplio mercado de la ropa empezaba a seguir unas pautas inspiradas por igual en lo más alto y lo mas bajo. La reputación de Europa como meca del estilo y de lo chic seguía firme, pero el futuro apuntaba a tendencias más eclécticas, muchas de ellas adaptaciones europeas de prototipos americanos e incluso asiáticos, algo en lo que los italianos demostraron ser especialmente expertos. Tanto en ropa como en ideas, dominaba el panorama europeo y seguiría haciéndolo durante algún- tiempo más. Pero el futuro estaba en otra parte.

Tony Judt. Postguerra. Una historia de Europa desde 1945. Ed. Taurus, Madrid, 2010, 5ª edición, 1214 p. ISBN: 978-84-306-0610-8. Pg. 561.


La música de las películas norteamericanas sonaba también en la radio, en los cafés, en los bares y en las salas de baile. El lenguaje de la juventud rebelde norteamericana-como se mostraba en las películas- estaba cada vez de moda entre sus coetáneos europeos. Los jóvenes europeos empezaron a vestirse «a la americana» (cuando los vaqueros «Levi's genuinos" se pusieron a la venta por primera París, en el Marché aux Puces, en mayo de 1963, la demanda superó a la oferta) . El uniforme juvenil norteamericano de los vaqueros y las camisetas apenas conllevaba connotaciones clasistas (al menos hasta que cayeron en manos de exclusivos y caros diseñadores de moda, e, incluso entonces, la distinción a la que dio lugar no rango social sino de recursos materiales); utilizados tanto por la clase media como por la clase obrera, los pantalones vaqueros supusieron una sintomática inversión de los términos de la trayectoria “descendente" del estilo en el vestir, al «ascender" a partir de una auténtica prenda de trabajo. Además, los vaqueros eran característicamen­te jóvenes: al igual que muchas otras modas de ropa ajustada imitadas partir de las películas de finales de los años cincuenta, no favorecían la figura de las personas mayores.

Tony Judt. Postguerra. Una historia de Europa desde 1945. Ed. Taurus, Madrid, 2010, 5ª edición, 1214 p. ISBN: 978-84-306-0610-8. Pg. 516.


El énfasis en el estilo hizo que la generación de los año: ­preocupara con inusual insistencia en parecer diferente el peinado, el maquillaje y todo lo que entonces seguía de denominándose «accesorios de moda”, se convirtió en un importante marchamo de identificación generacional y política. Londres fue la cuna de todas estas tendencias: el gusto europeo en el vestir, la música, la fotografía, las modelos, la publicidad e incluso las revistas de moda encontraron allí su inspiración. Si se tiene en cuenta la consolidada reputación británica en el diseño monótono y la construcción de mala calidad, esta constituyó un cambio inverosímil, una juvenil inversión de la tradición en este orden de cosas, que no duraría mucho. Pero el falso amanecer del “Swinging London" -como lo bautizaría la revista Time en abril de 1966- proyectó una luz claramente distinta sobre aquel periodo.

En 1967, en la capital británica había más de 2.000 tiendas que se autodenominaban «boutiques”. La mayoría de ellas no eran más que burdas imitaciones de las tiendas de ropa que habían por toda Carnaby Street, antiguo lugar de encuentro de homosexuales masculinos ahora reciclado en epicentro de la moda tanto para homosexuales como heterosexuales. En París la boutique de ropa New Man, la primera imitación francesa de la revolución indumentaria, se inauguró el 13 de abril de 1965 en la rue de 1'Ancienne Comédie. Un año después habían seguido su ejemplo otras muchas

tiendas, todas ellas con nombres británicos -Dean, Twenty, Cardiff, etcétera.

El estilo Carnaby Street, clonado en toda Europa occidental (si bien menos en Italia que en los demás países), se caracteriza los conjuntos coloridos y ajustados, de inspiración andrógina. deliberadamente mal adaptados a las personas mayores de treinta ­Los pantalones estrechos de pana roja y las camisas negras ajustadas de« Jew Man» se convirtieron en el uniforme básico de los manifestantes callejeros de París durante los siguientes tres año, y fue ­copiado con profusión en todas partes. Al igual que todo lo que rodeaba a los años sesenta, esta moda estaba hecha por y para hombres; pero las mujeres jóvenes también podían usarla y así lo hacían, vez más. Incluso las principales casas de modas de París se vieron afectadas a partir de 1965, los modistos de la ciudad fabricaron mas pantalones que faldas.

También redujeron su producción de sombreros. Resulta sin­tomático de la primacía del mercado juvenil que el pelo sustituye­ra los sombreros como máxima expresión de la propia personali­dad y se dejara los sombreros tradicionales para ocasiones formales - «ancianos». Sin embargo no desaparecieron. En una segunda fase de la transición indumentaria, los alegres colores primarios del do de estilo «mod» (heredado de finales de los cincuenta) fue­ron desplazados por unas prendas exteriores mas «serias», que reflejaban un giro similar en la música. La ropa joven ahora se diseñaba y se comercializaba sin perder de vista sus fuentes de inspiración “proletarias” y «radicales»: no sólo para los vaqueros y las «camisas de trabajo», sino también para las botas, chaquetas oscuras y gorras de piel tipo «Lenin» (u otras variantes forradas de fieltro, que recordaban a las «gorras Kossuth» de los insurgentes húngaros del siglo XIX). Esta moda de índole deliberadamente política nunca lle­gó a calar en Gran Bretaña, pero a finales de la década era prácticamente el uniforme oficial de los radicales alemanes e italianos y de sus seguidores estudiantiles.

A caballo entre ambas modas, llegaron las prendas de inspiración de los hippies. En contraste con el estilo «Carnaby Street» y el macarra», de origen europeo, el look hippie -confusamente utópico en su ética no occidental, «contracultural» y asexual, ostentosamente no consumista-, era de importación norteamericana. Su utilidad comercial era evidente, y muchos de los puntos de venta que habían brotado por doquier para satisfacer la demanda de ropa ajus­tada y de corte rectilíneo de mediados de los años sesenta pronto se pu­siero a trabajar de firme para adaptar sus stocks a la nueva tendencia. Incluso durante algún breve tiempo trataron de comercializar el “look Mao”. Consistente en chaquetas sin hechuras, de cuello recortado, sin solapas, combinadas con la omnipresente gorra «proletaria», el look Mao combinaba perfectamente distintos aspectos de los tres estilos, especialmente si se le complementaba con el «accesorio” del Pequeño Libro Rojo con las revolucionarias reflexiones del dictador chi­no. Pero, a pesar de La Chinoise, la película dirigida por en 1967 en la que un grupo de estudiantes franceses estudian diligentemente a Mao y tratan de seguir su ejemplo, el «look Mao” tuvo un seguimiento minoritario, incluso entre los «maoístas».

Tony Judt. Postguerra. Una historia de Europa desde 1945. Ed. Taurus, Madrid, 2010, 5ª edición, 1214 p. ISBN: 978-84-306-0610-8. Pg. 579-580.


En Santiago no se comprendió nunca, por ejemplo, la atención que Allende prestaba a su indumentaria. Se explotó la contradicción entre sus trajes (al final, el expolio de su casa demostró que nunca fueron tantos) y sus ideas. La sátira lo acompañó en este punto hasta la presidencia de la República. Se le llegó a reprochar que cambiara de camisa dos veces al día, precaución muy de agradecer en este hombre infatigable cuya jornada de trabajo podía llegar a vein­te horas, solo interrumpidas por sus 10 minutos de siesta.

El suyo era en el fondo un comportamiento clásico de todas las burguesías de provincias, acentuado hasta el extremo en Valparaí­so, donde los códigos indumentarios fueron durante generaciones los de la Inglaterra victoriana. Y con tales excesos, por cierto, que su noticia llegó hasta la polvorienta Salamanca de principios del si­glo XX, donde el porteño Luis Ross confidenció a don Miguel de Unamuno que el terremoto de 1906 podía ser benéfico para la ciu­dad "si con él se lograba atajar el escándalo de la ostentación del lujo" (La envidia hispanica, 1909).

Con el tiempo, el Pije Allende dejaría de vestirse para no ser "mirado en menos" y usaría las variaciones de su atuendo como medio de seducción, de provocación o de burla. En algún rincón de su conciencia debía pensar que, provincia o no, su Valparaíso en declive aún tenía más mundo que Santiago. Pera puede decir­se que, de nuevo como tantos hombres de provincias, vistió siempre por encima de sus posibilidades, aunque nunca por encima de su cargo.

Jesús Manuel Martínez. Salvador Allende. de. Nobel, Oviedo, 1ª de. 2099, 402 p. ISBN: 978-84-8459-605-9, p. 100-101.


Pero basta contemplar una fotografía de la época en que se exhibe hablando por teléfono con aire satisfecho, cabello claro, lentes de oro, traje de tres piezas como de anuncio de sastre­ría inglesa, para entender el desconcierto de una militancia proletaria, universitaria y de clase media. No podían saber que este decha­do de elegancia, que como todos los parlamentarios de la brigada socialista entregaba al partido una parte de su sueldo, gastaba en vestuario lo que ahorraba en vivienda, pues en Valparaíso vivía con su madre y en Santiago seguía compartiendo domicilio con Carlos Briones.

Jesús Manuel Martínez. Salvador Allende. de. Nobel, Oviedo, 1ª de. 2099, 402 p. ISBN: 978-84-8459-605-9, p. 144-145.


Con los hombres tenía un juego que convirtió en rito y que era otra forma de apoderarse de su intimidad: entraba en sus casas, a ve­s sin invitación, y se apoderaba de sus objetos. Podían ser adornos pequeñas obras de arte que luego exhibía en su salón como trofeos y mencionando siempre el nombre de su propietario legítimo, pues de eso se trataba; o una botella de whisky escocés, bebida míti­ca en el Chile "pobretón y amigable", que corría a compartir con Jorquera y Olivares a las dos de la mañana. Pero el botín predilecta de sus "expropiaciones", como las llamaba, eran las prendas de vestir, haciendo alarde de la condición de pije que se le atribuía: chaque­tas, sombreros, corbatas. Siendo presidente era capaz de organizar un operativo con sus escoltas para robar una chaqueta a un periodis­ta extranjero o para llevarse una alfombra de la casa de un millonario con el que tenía una relación de simpatía superficial y de odio sorda. En una ocasión recibió en La Moneda al embajador británico, que traía un asunto importante (las Malvinas) y al que, por tanto, sentó a conversar en el camastro de la "salita del Doctor", donde creía estar a salvo de micrófonos y escuchas. Patricia Espejo todavía recuerda el pasmo de las secretarias cuando vieron salir al señor embajador con el empaque propio de su nación y de su rango, pera sin corbata. De todas las sátiras que le valieron estas aficiones, la genial es la de Nicanor Parra en este artefacto cruel y divertido de 1971 :

-¡Presidente! El país está que naufraga y usted poniéndose chaquetitas.

-¿Chaquetitas? ¡Toca! Son de gamusa legítima.

Jesús Manuel Martínez. Salvador Allende. de. Nobel, Oviedo, 1ª de. 2099, 402 p. ISBN: 978-84-8459-605-9, p. 229-230.

En una de esas reuniones Allende pre­guntó a Tomic si de verdad quería ser presidente de la República, y ante su desconcierto le explicó que un presidente tenía que ir siem­pre muy elegante, muy bien vestido. Tomic siguió sin comprender hasta que Allende le hizo reparar en su atuendo:

Jesús Manuel Martínez. Salvador Allende. de. Nobel, Oviedo, 1ª de. 2099, 402 p. ISBN: 978-84-8459-605-9, p. 311.

Salvador Allende

-Un hombre solo esta bien vestido si no usa cinturón café con zapatos negros, o al revés.

M. TERESA PEYRÍ MACIÀ. (ENTREVISTA)

I descobrir un nou món.

Completament, sobretot quan de Mèxic em van becar per anar a estudiar a una universitat a un parell d'hores de Mova York. Quin impacte em van fer els vestit de les noies, tan acolorides, acostumada com estava a la roba negra i grisa. Quan hi havia festa, es pintaven una línia a les cames, com si duguessin mitges!

L'entrevista. M. Teresa Peyrí Macià (neta del president Francesc Macià). Sònia Casas, revitsa Sapiens, núm. 106, pàg. 23, agost 2011, ISSN: 1695-2014.

Cronologia seleccionada de l'article: 1946 A Mèxic, es casa amb el polític Pere Pi i Sunyer. Després van anar a viure als Estats Units.

TRUMAN CAPOTE EN BATA, "Gairebé no es relacionava amb la gent i vivia amb discrecció, tot i passejar-se per Palamós en bata quan anava a comprar els queviures i la ginebra que bevia sense parar, i cridar l'atenció amb els seus gestos amanerats, que van fer que els veïns diguessin d'ell que era; per referir-se eufemísticament a la seva homosexualitat. En aquell refugi gironí, Capote s'afeccionaria al suquet de peix, s'assebentaria de la mort de la seva amiga Marilyn Monroe i enlestiria una de les obres cabdals de les lletres del segle XX, A sang freda, la crònica d'aquell crim succeït a Kansas.

Hostes vingueren. Truman Capote. Article revista Sapiens, núm. 106, agost 2011, ISSN: 1695-2014, pàg. 16. Jordi Mata.

No tot són vampirs M.J. JORDAN

Una noia preadolescent rep una invitació per anar a una botiga regentada per dues estranyes dones que venen roba vintage i s'enamora d'un elegant vestit rosat que fa olor de mar ... De sobte, apareix el 1912 a bord d'un luxós transatlàntic dins la personalitat de la seva pro­pietària, una jove actriu del cinema mut de camí a Nova York. Aquesta és la trama de Louise Lambert, fas­hionista, un llibre delicat i intel·li­gent pensat per educar en la sensi­bilitat en un món massa enlluernat per la sang i les queixalades de vampirs que, a l'hora de la veritat, no acaben mai de satisfer la seva estimada. La novel·la juvenil que ha escrit Bianca Turetsky (nou anys assistent de direcció de Julian Schnabel, l'home a qui no li fa res anar a gales amb els pijames que dissenya la seva ex, Olatz) és un re­lat que parteix de la seva fascinació per la roba usada, i que va voler es­criure el dia en què es va emprovar un model de nit que pertanyia a una tal senyora Baxter de Rhode Island que la va fer fantasiejar sobre l'ànima dels vestits i els records d'altres vides que hi guarden ...

La protagonista del llibre, Loui­se, aprendrà molt sobre tot això en el seu viatge a un passat gloriós pel que fa a la moda, l'època eduardia­na. Quan s'assabenti que el vaixell és el Titanic haurà de buscar la manera de sortir amb vida abans que es produeixi el naufragi, però abans tindrà temps de descobrir els interessants passatgers que l'envolten, tots reals, amb cognoms com Astor, Guggenheim ... Espe­cialment curiosa és l'aparició de la dissenyadora britànica Lady Dutf Gordon (Lucile), molt coneguda a l'època per les seves creacions dià­fanes i elegants, pel fet de ser la primera a fer desfilades i també per­què quan es va enfonsar el vaixell va exclamar mirant la seva secretà­ria: "El teu vestit està tan destros­sat que no el podrem salvar!".

Atenció als dibuixos de la barce­lonina Sandra Suy, una experta en il·lustració de moda que s'ha adap­tat a l'esperit del llibre fent siluetes d'aparença dolça i fràgil però amb molta personalitat. Turetsky ja pre­para una nova aventura per a Loui­se, on tampoc hi haurà vampirs, però sí molta màgia.

(Article Diari Avui, suplement Cultura, 09/06/2011)                                                                                        

Peaches llevaba un vestido corto y un elegante abrigo con cuello de piel que se había desabotonado antes de sentarse. Lucía un moderno corte de pelo estilo paje bajo un sombrero de campana y unos labios pintados de rojo oscuro. Mientras el camarero iba a buscarles las bebidas, había sacado una boquilla en la que encajó un cigarrillo y después de aspirar una larga calada tuvo el detalle de exhalar el humo encima de la cabeza de Rose. El anillo era una elegante pieza art decó, con un par de granates engastados en una filigrana de oro blan­co. De hecho, los granates tenían el mismo tono que el pintalabios.-Me lo hizo un amigo -explicó-. Es buenísimo.

A Rose no le gustaban aquellas chicas modernas, que parecían varones con aquellos cortes de pelo y llevaban las faldas demasiado cortas. Antes de la guerra, el atuendo al estilo Gibson Girl, con las blusas y faldas ribeteadas que producían las fabricas como la Triangle Factory, evocaba una nueva libertad de la mujer. El fin de la gue­rra había procurado, en toda caso, una libertad real: el derecho al voto. Para Rose, no obstante, la libertad iba emparejada con la res­ponsabilidad, y esas flappers pensaban, por lo vista, que podían ser libres en también en las cuestiones de moralidad. Fumaban y bailaban el charlestón; muchas hasta practicaban el amor libre, y parecía que las había por todas partes.

(any 1925)

Edward Rutherfurd. Nueva York. New York. Ed. Roca, Barcelona, 1ª ed., 2010. 942 pgs. ISBN: 978-84-9918-185-1. Pg. 709.

Llevo unos pantalones color magenta, zapatos de cuero de tono cereza, y una prenda deportiva que parece un fino pijama azul. No voy muy elegante, porque soy americano y porque, sinceramente, hace hoy mucho calor y no estoy para vestir de etiqueta.

Enrique Vila-Matas. Exploradores del abismo. Ed. Anagrama, Barcelona, 2ª ed. 2007, ISBN: 978-84-339-7155-5. 294 pgs. Pgs. 134-135.


Apareció en plena terraza una señora despampanante y muy sonriente, los labios muy pintados, un pañuelo rosa en la cabeza. El cuerpo y el rostro bellísimos, a medio camino entre Ava Gardner y Silvana Pampanini. Párpados maquillados de gris sobre unos ojos muy verdes. Bonitas rodillas y elegantes medias. Zapatos negros planos, una falda plisada muy alegre y una atractiva torerita color naranja. Era de una modernidad deslumbrante, rarísima para el barrio y para la ciudad misma. Por si fuera poco, llevaba, echada con descuido sobre los hombros, una gabardina rojiza. Guapa a morir.

Enrique Vila-Matas. Exploradores del abismo. Ed. Anagrama, Barcelona, 2ª ed. 2007, ISBN: 978-84-339-7155-5. 294 pgs. Pgs. 195-196.


Lluís Companys a la moda

Último dato. Era elegante. Ele­gante de veras, porque su elegancia no dependía de la ropa. Frecuentemente la usaba mala. Y en ocasiones iba inequívo­camente derrotado. No importaba. Había de llevar el traje con jirones y él era un dandy. A mí me recordaba el buen gusto de otro gran prohombre, don Francisco Silvela que, aun descuidado en el vestir, era el hombre mas perfecto en cualquier lado en que se presentara.

No es posible trazar la figura de Companys sin hablar de su pañuelo. Un pañuelo blanco, de seda (y si no era de seda lo parecía) desbordando exageradamente del bolsillo del pe­cho, no asomando las puntas, sino dejando caer los pliegues. Podrían faltarle a Companys la comida y el sueño; el pañuelo, no. Había llegado a ser un complemento de su personalidad. Era Companys mismo.

Paulino Masip, en un notable artículo que publicó cuando el fusilamiento, refiere la llegada apoteósica de Companys a Barcelona cuando, victorioso en las elecciones de 1936, volvió a su patria desde el penal del Puerto de Santa María. Y dice:

“Companys se asomó a uno de los balcones del Palacio de la Generalidad, abierto sobre la Plaza de San Jaime. Pronunció unas palabras con la voz quebrada. En la mano derecha soste­nía un pañuelo. No recuerda exactamente lo que dijo, pera su voz, el gesta, su rostro demacrada, el aire de la mañana barce­lonesa, las claras vocales de la lengua vernácula y el pañuelo blanco, en perfecta suma y congruencia, formaban un acorde de rara armonía histórica.”

Y poco mas adelante, refiriéndose al momento en que llegó a la Presidencia de Cataluña, vitoreado, ensalzado, idolatrado, dice con frase grafica y graciosa que «aventó con su húmedo pañuelo blanco las nubes de incienso que intentaban esfumarlo a la vista de los hombres ... » La per­cepción del periodista es perfecta. El pañuelo era un acorde con la persona. El pañuelo era un antídoto contra la adula­ción. El pañuelo era blanco como su alma, sencillo como sus costumbres, flexible como su carácter, limpísimo como sus intenciones. Sin embargo -y perdóneme su memo­ria- yo creo que el pañuelo era la única nota insincera de su vida. Empezó llevándole con espontaneidad, mas luego se dio cuenta de que le caracterizaba, le complementaba y dio en colocárselo con habito ininterrumpido y con es­tudiado esmero. Bien puede perdonarse esta coquetería a un hombre que no tenía ninguna afectación. ¡Ay! ¡Qué diferente sería la humanidad si los hombres no tuviésemos otra vanidad cultivada sino la disposición de un pañuelo en el bolsillo!

Ángel Osorio y Gallardo. Vida y sacrificio de Companys. Diari Público, 2010, 336 p. Pàgs. 24-26.


Mc Queen al Met

08/05/11 - M. JOSEP JORDAN, Diari Avui

Sex & Scotland. Va ser el 2006 quan Sarah Jessica Parker, de bracet amb Alexander McQueen, va aconseguir ser el centre d'atenció de la gala amb què el museu metropolità de Nova York inaugura la seva flamant exposició anual dedicada al vestit. La imatge s'ho valia perquè tots dos van aparèixer lluint el kilt escocès de la terra del dissenyador. Qui havia de dir a la protagonista de Sex & the city que cinc anys després trepitjaria la mateixa catifa vermella vestida de McQueen perquè el que es presentava a dins era una mostra homenatge al geni del creador, que va morir de manera inesperada l'any passat. “Aquella va ser una nit magnífica, jo l'adorava, tenia una imaginació poderosa i era un gran tímid”, recordava l'actriu.

McCartney guanya la partida. Segurament s'hauria sentit intimidat en veure el gran nombre d'estrelles que es van reunir per donar el tret de sortida a Savage beauty. Totes anaven de gala però curiosament molt poques (les fotos que hem triat) van arriscar-se amb la gosadia de McQueen. Penélope Cruz va optar per un negre Oscar de la Renta (que marcava les seves corbes sense l'estridència del que duia als Oscar) i moltes, com Renée Zellweger (Carolina Herrera), Diane Kruger (Jason Wu) o Gwyneth Paltrow van deixar clar que es porten els dissenys elegants amb gran tall per lluir a gust una cama. Aquesta última vestia un model de la creadora més triada de la nit, Stella McCartney. Va confiar en ella fins i tot l'embarassada Kate Hudson i una Rihanna de puntes negres mig despullada amb ganes de destacar. Espectacular la granota daurada que va col·locar a Iman, el vestit grec en blau intens d'Eva Mendes i el refinat disseny oriental que va idear per a Madonna. Beyoncé va tornar a disfressar-se de gerro xinès (no podia ni caminar) i Demi Moore es va col·locar el barret Philip Treacy que li hauria agradat dur si hagués anat a la boda principesca de Guillem i Caterina, que recordem que va ser vestida per la successora de McQueen, Sarah Burton.

100 peces i 70 accessoris. La mostra permet viatjar pels 19 anys de carrera d'un creador hipnòtic, original i exuberant. Fascinat pel costat fosc de l'estètica romàntica, McQueen ideava vestits fantasmagòrics, amb formes orgàniques i aires victorians. Barrejava amor i horror, deliris i atavisme i el resultat era pura avantguarda. En una declaració de principis molt british, aquest antimonàrquic deia que s'havien de trencar les regles per mantenir la tradició. Haurà somrigut allà on sigui en veure la futura successora d'Elisabet II dur la seva etiqueta a l'altar.

(Avui 08-05-2011 Pàgina 56)


Tan insignificante como su carácter era su pálido ros­tro, Una barba negra y cerrada lo enmarcaba por com­pleto. La barba le cubría la boca. Los ojos eran grandes, de color negro, perezosos y estaban semiocultos por unos pesados párpados. En la cabeza llevaba una gorra de reps de seda negra, ese tejido con el que a veces se fabrican corbatas baratas, pasadas de moda. El cuerpo, embutido en un caftán judío a media pierna típico del país, cuyos faldones revoloteaban cada vez que Mendel Singer se apresuraba por la callejuela, golpeando con un aleteo fuerte y regular la caña de sus altas botas de cuero.

Joseph Roth. Job. Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, 1ª ed. 220 p. ISBN: 978-84-96489-81-3. Pàg. 9.


Kérensky se sentí a encantado con este papel. Siempre se había visto como el diri­gente de la nación, por encima de los intereses de partido o de clase. La adulación se le subió a la cabeza. Se obsesionó con la idea de conducir al Ejército a la gloria y cubrirse de honores. Empezó a imitar a Napoleón. Había un busto del empera­dor francés en su mesa de despacho en el Ministerio de la Guerra. Aunque nunca había estado en el Ejército, Kérensky se vistió con una guerrera caqui de hechura fina, pantalones de oficial y botas que le llegaban hasta las rodillas cuando se con­virtió en el ministro de la Guerra (un estilo paramilitar de vestir que muchos futu­ros dirigentes, incluido Stalin, imitarían). El ministro de la Guerra cuidaba mucho su apariencia personal, una gran fuente de orgullo para él. Incluso en los momen­tos mas críticos del combate en octubre, cuando hizo acto de presencia ante los cosa­cos durante la batalla por Gatchina contra la Guardia roja, se empeñó en vestirse con su «mejor guerrera, a la que el pueblo y las tropas se habían acostumbrado», y en «saludar, como siempre hacía, con un ligero aire de informalidad y una leve son­risa». Durante sus famosos viajes a los frentes, Kérensky incluso llevaba el brazo en cabrestillo, aunque no había ninguna constancia de que se hubiera herido nunca en el brazo (algunas personas bromeaban diciendo que se le había desgastado de estre­char tantas manos). Sin duda, fue un intento deliberado de sugerir que él, al igual que los soldados ordinarios, también había sido herido. Quizá también era un inten­to de imitar la imagen de Napoleón, con su brazo metido en la parte delantera de la guerrera.

Orlando Figes. La Revolución Rusa (1891-1924). Ed. Edhasa, Barcelona, 1ª ed. 2000. 1002 p. ISBN: 84-350-2614-0. Pàg. 460.


Abundia Espinalt, en un dels seus habituals viat­ges a París, va anar a visi­tar l'escultor Apel·les Fenosa que era amic del seu pare, el pintor noucentista Marian Espinalt. Només d'entrar a l'estudi bohe­mi de Montparnasse la noia va notar com Nicole, l'enamorada companya d'Apel·les, donava una llambregada luxuriosa a l'abric que duia, de llana bona, ben fet per l'Hermínia, la seva modista de capçalera. No en va, Marian, a més d'artista i gran col·leccionista, era per tradició familiar fabricant de sederia, lla­neria i novetat de senyora, amb negocis a Sabadell i Terrassa. De fet, era ell qui s'encarregava de suggerir la renovació del guarda­roba de la dona i les filles, començant per l'acurada tria del teixit. No cal dir que en el proper viatge parisenc, l'encisadora Abundia va dur a Nicole un bon "corte" de Corbera i Espinalt. Tant Abundia com la seva germa­na Adelaida sabien que a aquella noia joveneta, prima i atractiva -mig Jean Seberg, mig Juliete Greco-, tenia l'armari pràcticament buit i que, no obstant això, s'havia casat amb un vestit fet exprés per Coco Cha­nel. I no pas perquè Nicole fos de casa bona, sinó perquè la mítica Coco havia estat amant del seu marit abans de conèixer-lo i en­cara se l'estimava, i a ella també. De fet, Apel·les i Coco havien es­tat amants entre 1939 i 1940. El republicà Fenosa va ser llavors el beau sauvage de la famosa mo­dista milionària, però es va esca­par de la gàbia daurada que li havia posat ella al Ritz perquè no suportava ni la pressió del luxe aclaparador ni l'addicció a . la morfina de l'inventora del perfum núm. 5. D'aquest afer, ple de glamur i turbulències, l'escultor català mai no en va: fer bandera, ni tan sols el va afegir com un trofeu al currículum. Tampoc des de París se'n va fer gaire ressò després i Apel·les -a qui Cocteau i el seu xicot Jean Ma­rais anomenaven l'estimat esqui­ròlet i li tiraven els trastos- no va passar a engruixir la llista d'homes i dones que havien ro­bat el cor a la mítica Gabrielle.

Aquest any, però, arran de la retrospectiva Culture Chanel ce­lebrada al Museum of Contempo­rary Art de Shanghai, amb Jean Louis Froment de comissari estrella, l'idil·li entre Fenosa i Cha­nel ha tret el cap de nou. I ben oportunament, per aprofitar l'avinentesa, la Fundació Fenosa del Vendrell ha muntat una peti­ta exposició que aireja el ro­manç, amb obres de l'escultor, i fotografies, cartes i documents de Chanel, Cocteau o Dalí, entre d'altres. Ben mirat, l'obra de Fe­nosa és molt Chanel, i un fet del cor i de la premsa rosa com aquest acaba per ser un valor afe­git que l'ajuda a emplaçar mi­llor. Està bé que la fundació del Vendrell regiri els armaris i obri camins d'investigació i línies d'exposicions que revisin l'inte­ressant i sovint poc estudiada presència dels catalans a París. Atenció amb l'horari perquè els diumenges és tancat.

A la senyora Maria Brillas d'Ensesa, Coco Chanel no li va fer el vestit de núvia, en realitat no se sap qui li va fer. Però poc després de casada amb l'amo de Sagaró, cap al 1932, Brillas va contactar amb Pedro Rodríguez, un dels modistes espanyols més importants del segle XX, després de Balenciaga, i el va fer mestre de cerimònia en permanència del seu atapeït armari. La senyo­ra Ensesa no era pas l'única gran clienta de Rodríguez, però va saber apreciar el gran valor estètic de les creacions del mes­tre i les va guardar amb ,cura, pràcticament totes, les va passar a la seva néta, Hilda Bencomo, i aquesta, per la seva banda, les va donar al museu barceloní fundat per Manuel Rocamora. Ara el DHUB presenta una part de l'im­portant donació de Bencomo, precisament a l'antiga seu del ca­rrer Montcada, sota el títol poc afortunat de "Què em poso". Però més enllà del disèurs de l'exposició i dels pretesos dubtes existencials de Maria Btíllas da­vant del mirall, hi ha una tria excel·lent de vestits que val la pena anar a veure més d'un cop, aprofitant que aquesta vegada l'entrada és gratuïta. Una exposició es gaudeix i desapa­reix. Es farà un catàleg de tota la donació Brillas? Això sí que se­ria un merescut homenatge a la mestressa, a la donant i, sobre­tot, al gran geni de la costura que va ser Rodríguez.

APEL·LES FENOSA I COCO CHANEL (1939-1940) Fundació Apel·les Fenosa Major, 25, el Vendrell fins al 30 de setembre .


QUÈ EM POSO? Disseny Hub Barcelona Montcada, 12, Barcelona Fins al 28 d'agost.

(Qüestió d’armaris, Joep Casamartina i Parassols, El País, Quadern, 24/03/2011)

Però certament una de les coses que em sorprenen ara com a professor és que moltes de les actituds dels estudiants són les mateixes dels anys 1960. Hi ha una pel·lícula que es diu Berkeley in the sixties que és apassionant: en aquest documental, en el moment de la primera revolta estudiantil, el 1964, els estudiants tenen el mateix aspecte que tenien els estudiants dels anys 1930: són molt pulcres, els nois duen els cabells curts i les noies vesteixen amb faldilles i mitjonets blancs; només dos o tres anys després, el 1966 o 1967, ja tenen l'aspecte de hippies: duen motxilles, penjolls, samarretes tenyides, insígnies de la pau ... Molts d'aquests elements, els estudiants d'ara encara els tenen, a vegades com una broma, com un look dels anys 60 -tot i que ara són molt més atlètics i saludables. És clar que això també era així a Califòrnia. Una de les coses més colpidores era que el fenotip, l'aspecte físic, de la gent era diferent a Califòrnia: vestien diferent, i tenien una manera diferent de mirar-te, comparada amb la qualla gent de la Costa Est semblava que fos d'Anglaterra: llòbrega, seriosa, introvertida. Quan vaig anar a la universitat a Santa Cruz, i em vaig adonar que gairebé tothom era de Califòrnia, ser de la costa est allà era com seria ara ser del Nepal i anar a Yale. 

Paul H. Freedman. Un medievalista excèntric. L'ENTREVISTA. Josep M. Muñoz. Article L'Avenç, 364, pàg. 20, Barcelona, ISNN: 0210.0150.


Ahora sí que empieza a llover. El señor viento, mi amigo, se ha casado con la señora nube. Estuve en la boda. Fue muy divertido. Ahora la señora nube pare hijos a diario: lluvias grandes y menudas. Es una historia fatal. Tengo que pedirle al viento que lo deje, porque sus hijos cada día me echan a perder la raya del pantalón recién planchado. Como sabes, es sagrada para mí.

Joseph Roth. Cartas (1911-1939). Ed. Acantilado, Barcelona, 1ª ed. 2009. 686 p. ISBN: 978-84-96834-85-9. Pàg. 31.


No tenía la menor idea de cómo demonios sería un conjunto para semejante actividad, pero no estaba dispuesta a reconocer mi ignoran­cia así tuviera delante un pelotón de fusilamiento. Consultamos las re­vistas y examinamos hechuras. Para los trajes de noche eligió sendos modelos de dos de los grandes creadores de aquellos años, Marcel Rochas y Nina Ricci, seleccionados de entre las paginas de una revista francesa con toda la alta costura de la temporada otoño-invierno de 1936. Las ideas para los trajes de día las extrajo del Harper's Bazaar americano: dos modelos de la casa Harry Angelo, un nombre que yo no había oído mencionar jamás aunque me cuidé muy mucho de decla­rarlo abiertamente. Encantada por el despliegue de revistas en mi pose­sión, la alemana se esforzó por preguntarme en su rudimentario espa­ñol dónde las había conseguido. Simulé no entenderla: si llegara ­enterarse de las artimañas de mi socia la matutera para hacerse con ­ellas, mi primera clienta habría salido por piernas en aquel mismo mo­mento y no habría vuelto a verla más. Pasamos después a la selección de las telas. Con las muestras que diversas tiendas me habían facilitada expuse ante sus ojos todo un catalogo cuyos colores y calidades fui des­cribiendo uno a uno.

La toma de decisiones fue relativamente rápida. Chifón, terciope­los y organzas para la noche; franela y cachemir para el día. Del modelo y tejido para el equipo de tenis no hablamos: ya me las ingeniaría en su momento. La visita duró una hora larga. En medio de la misma, vestida con un kaftan color turquesa y con sus ojazos negros pintados con khol, hizo su aparición silenciosa con una bandeja bruñida que contenía pastas morunas y té dulce con hierbabuena. La germana aceptó encantada y con un guiño cómplice apenas perceptible, transmití a mi nueva sirvienta mi gratitud. La última tarea consistió en de medidas. Apunté los datos en un cuaderno de tapas de piel con facilidad: la versión cosmopolita de doña Manuela en la que me había transmutado me estaba resultando de lo mas útil. Concertamos era prueba para cinco días después y nos despedimos con la quisita educación. (...) Mucho había - o la moda desde que yo había empezado a moverme en aquel e hilos y telas. Cuando entré en el taller de doña Manuela mediados los años veinte, predominaban las líneas sueltas, las cinturas bajas y los· largos cortos para el día, y las túnicas lánguidas de cortes limpios y exquisita simplicidad para la noche. La década de los treinta trajo consigo largos mas largos, cinturas ajustadas, cortes al bies, hombre marcadas y siluetas voluptuosas. Cambiaba la moda como cambiaban los tiempos, y con ellos las exigencias de la clientela y las artes de las modistas. Pero supe adaptarme: ya me habría gustado haber conseguido para mi propia vida la facilidad con la que era capaz de acoplarme a. los caprichos de las tendencias dictadas desde París. (166-168)

-El creador del modelo, querida ignorante mía, es Mariano Fortuny y Madrazo, hijo del gran Mariano Fortuny, quien probablemente sea el mejor pintor del siglo XIX tras Goya. Fue un artista fan muy vinculado con Marruecos, por cierto. Vino durante la guerra de África, quedó deslumbrado por la luz y el exotismo de esta tierra y se encargó de plasmarlo en muchos de sus cuadros; una de sus pinturas más conocidas es, de hecho, La batalla de Tetuán. Pero si Fortuny fue un pintor magistral, el hijo es un auténtico genio. Pinta también, pero en su taller veneciano diseña además escenografías para obras de teatro, y es fotógrafo, inventor, estudioso de técnicas clásicas y diseña­dor de telas y vestidos, como el mítico Delphos que tú, peque­ña farsante, acabas de fusilarle en una reinterpretación doméstica intuuyo que de lo mas lograda. (218)

-Vamos a intentar hacer un Delphos de emergencia, ¿sabe de qué le hablo?

-¿ Un Delphos de Fortuny? -inquirió incrédula.

-Un falso Delphos.

-¿Piensa que va a ser posible?

Nos sostuvimos un instante la mirada. La suya reflejaba un golpe de ilusión de pronto recuperada. La mía, no lo supe. Tal vez determinación y arrojo, ganas de triunfar, de salir con éxito de aquel trance. Probablemente también hubiera en el fondo de mis ojos cierto terror al fracaso intenté que se intuyera lo menos posible.

-Ya lo he probado antes; creo que podremos conseguirlo

Le mostré la tela que tenía prevista, una gran pieza de raso de seda grisáceo que Candelaria había conseguido en una de sus últimas piruetas con el caprichoso arte del cambalache. Obviamente, me guardé de mencionar su origen.    

-¿A qué hora es el compromiso al que debe asistir?

-A las ocho.

Consulté la hora.

-Bien, esto es lo que vamos a hacer. Ahora mismo es casi la una. En cuanto acabe con la prueba que tengo en apenas diez minutas, voy a mojar la tela y la voy a secar. Necesitaré entre cuatro y cinco horas, lo cual nos pone en las seis de la tarde. Y al menos tendré que disponer de hora y media para la confección: es muy simple, tan sólo unas cos­turas lineales y además, ya tengo todas sus medidas, no precisara probarse. Aun así, necesitaré un tiempo para ello y para los remates. Eso nos lleva hasta casi la hora límite. ¿Dónde vive usted? Disculpe la pre­gunta, no es curiosidad ... (218-219)

Me miró interrogativa.

-Tendrá que venir aquí a vestirse -aclaré-. Llegue sobre las siete y media, maquillada, peinada, lista para salir, con los zapatos y las joyas que vaya a ponerse. Le aconsejo que no sean muchas ni excesivamente vistosas: el vestido no las demanda, quedara mucho más elegante con complementos sobrios, ¿me entiende?

Entendió a la perfección. Entendió, agradeció mi esfuerzo aliviada y ­se marchó de nuevo. Media hora mas tarde y ayudada por Jamila, abordé la tarea mas imprevista y temeraria de mi breve carrera de modista en solitario. Sabía lo que hacía, no obstante, porque en mis tiempos en casa de doña Manuela había ayudado a aquella misma labor en otra ocasión. Lo hicimos para una clienta con tanto estilo como dispares recursos económicos, Elena Barea se llamaba. En sus épocas prósperas cosíamos para ella modelos suntuosos en las telas mas nobles. A diferencia, sin embargo, de otras señoras de su entorno y condición, quienes en tiempos de mermada opulencia monetaria inventaban viajes, compromisos o enfermedades para excusar su imposibilidad de hacer frente a nuevos pedidos, ella nunca se ocultaba. Cuando las vacas flacas ­hacían su entrada en el irregular negocio de su marido, Elena Barea jamás dejaba de visitar nuestro taller. Volvía, se reía sin pudor de la volatilidad de su fortuna y, mano a mano con la dueña, ingeniaba la reconstrucción de viejos modelos para hacerlos pasar por nuevos alte­rando cortes, añadiendo adornos y recomponiendo las partes mas sospechadas. O, con gran tino, elegía telas poco costosas y hechuras que requirieran una mas simple elaboración: conseguía así adelgazar hasta el extremo el montante de las facturas sin mermar en demasía su elegancia. El hambre agudiza el ingenio, concluía siempre con una carcajada. Ni mi madre ni doña Manuela ni yo dimos crédito a lo nuestros ojos vieron el día en que llegó con el más peculiar de sus en­cargos

-Quiero una copia de esta -dijo sacando de una pequeña caja lo que parecía un tubo reliado de tela color sangre. Rió ante nuestras de asombro-. Esto, señoras, es un Delphos, un vestido único. Es creación del artista Fortuny: se hacen en Venecia y se venden sólo en algunos establecimientos selectísimos en las grandes ciudades europeas. qué maravilla de color, miren qué plisado. Las técnicas para conseguirl­o son secreto absoluto del creador. Sienta como un guante. Y yo, mi querida doña Manuela, quiero uno. Falso, por supuesto.

Tomó entre los dedos la tela por uno de sus extremos y como por arte de magia apareció un vestido de raso de seda roja, suntuosa y deslumbrante, que se prolongaba hasta el suelo con caída impecable y terminaba en forma redonda y abierta en la base; a toda rueda, solíamos denominar a aquel tipo de remate. Era una especie de túnica llena de miles de pliegues verticales diminutos. Clásica, simple, exquisita. (220-221)

María Dueñas. El tiempo entre costuras. Ed. Planeta, Madrid, 2009. 638 pp.


No existe poder sin ropas. Es el poder el que gobierna a la raza humana. Si desnudamos a sus jefes, ningún Estado po­dría ser gobernado. Los funcionarios, desnudos, no ejercerían ninguna autoridad; lucirían (y serían) como cualquier otro: un lugar común, algo inconsecuente. Un policía vestido de parti­cular es un hombre, con su uniforme es diez hombres. La ropa y los títulos son la cosa más potente, la influencia más formidable sobre la tierra. Son las que llevan a la gente a respetar voluntaria y espontáneamente al juez, el general, el almirante, el obispo, el embajador, el frívolo conde, el duque idiota, el sul­tán, el rey, el emperador. Ningún gran título es eficiente sin un vestuario que lo apoye. En las tribus de salvajes desnudos, los reyes usan alguna tela o decoración que ellos mismos definen como sagradas y no permiten que nadie más las use. El rey de la gran tribu Fan usa un trazo de piel de leopardo sobre su hombros es algo exclusivo de la realeza; aparte de eso, va totalmente desnudo. Sin su trozo de piel de leopardo para impresionar e imponer respeto, no conservaría su empleo.

(Soliloquio del zar. North American Review, marzo de 1905)

Mark Twain. Antiimperialismo. Patriotas y traidores. Ed. Sol90, 2010. 270pp. Pgs. 111-112.


No me gustaría que nadie viniera a Dandi llevando ropa fabricada en el extranjero. Si es nuestro deseo convertir a Dandi en un lugar de peregrinación o en un baluarte del swa­raj, cada persona que venga aquí debería estar vestida exclu­sivamente con khadi*. Sé que las reservas de khadi en las tien­das están a punto de agotarse, y, por lo tanto, si no lográis conseguir un sari o un dhoti de cuerpo entera y venís lle­vando sólo un khadi langoti**, seréis bienvenidos aquí como personas civilizadas. Si no hacéis caso a mi sugerencia, y al­guno de vosotros viniera a Dandi llevando ropa extranjera, tendré que colocar en las cercanías de Dandi a voluntarios que se arrodillarán ante vosotros y os solicitarán que os vistáis con khadi. Si os sentís ofendidos por su acción y les pegáis con la mano en la cara, estos satyagrahis se dejaran abofetear.

[* Khadi es la ropa hilada y tejida a mano siguiendo los métodos tradicionales de la India rural, anteriores a la producción industrial. El khadi era un símbolo eco­nómico muy importante para Gandhi en el marco de la lucha por la indepen­dencia y de la recuperación económica y moral de la India rural.

** Sari, dhoti y langoti son términos en hindi para tres de los vestidos tradicio­nales indios. El sari es el vestido clásico de las mujeres formado por una amplia tela que se enrolla sobre el cuerpo; el dhoti es un pantalón para los hombres y el langoti, una especie de calzoncillo muy utilizado en el sur de la India. ]

(Discurso en la localidad india de Dandi el 5 de abril de 1930)

Mahatma Gandhi. Política de la no violencia. Ed. Sol90, 2010. 270 pp. Pg. 80.


Karl Flugel inventarió en su obra “Psicología de los trajes” todas las actitudes posibles que puede manifestar un hombre ante el traje: el tipo rebelde, para quien esta prenda es un incordio o una prisión; el tipo resignado, que es mayoría si observamos el ambiente de las calles de cualquier ciudad; el tipo indiferente, que apenas si se da cuenta de lo que viste; el tipo pudibundo, que se siente así protegido de las miradas ajenas; el tipo que se viste por obligación y no por satisfacer un gusto personal; el tipo a quien íntimamente complacen sus ropas; o el tipo a quien el traje, por simbolizar su función o rango social, otorga seguridad para acometer ciertas acciones. 

Camilo López. El libro del saber estar. Ed. Nobel, Oviedo, 1993. 220 ps. Ps. 49-50.


El atuendo que vistió la ministra de Defensa, Carme Chacón, durante la celebración de la última Pascua Militar ha sido el tema de la semana, pero, como en casi todo lo referente a asuntos banales, lo peor ha sido lo serio que se lo han tornado quienes han elevado la polémica a un asunto de alta política. Carme Chacón cumplió como ministra, que es lo que cuenta, pero, como casi todas las veces que aparece en actos oficiales, iba poco vestida. A la ministra de Defensa, será por hacer honor a la bravura de los soldados que comanda, le gusta ir a cuerpo, expresión en desuso que significa ir vestida con una sola capa, sin prenda de abrigo, básicamente. La titular de Defensa sigue su estilo, y del mismo modo que pasa revista a los soldados con una camisola o luce chaquetas cortas y abiertas cuando va al Congreso, el pasado martes se presentó en el Palacio Real con esmoquin, una prenda de toque festivo que, además de irle pequeña y ser escasa, es más apropiada para acudir a la entrega de los Ondas o los TP de Oro que a un acto militar. 

Es evidente que Carme Chacón ha sido victima del sexismo (practicado por todos y todas) que hace que a las mujeres que ejercen un alto cargo se las juzgue también por su atuendo o aspecto físico, escrutinio al que no se somete a los caballeros. Pero así es la vida, no se puede ganar puntos por ser la primera mujer embarazada en pasar revista a las tropas y pretender pasar desapercibida al ser la: primera ministra de Defensa que participa en una Pascua Militar. A un ministro no se le critica por el chaqué o el maquillaje, pero, obviamente, tampoco se le alaba por pasar del despacho al paritorio. 

En realidad, Carme Chacón podría haber evitado la polémica si hubiera consultado con alguna persona entendida en la materia; no en la de protocolo, sino en la asuntos indumentarios. La ropa militar , ha inspirado modas y tendencias, de modo que Carme Chacón podría haber elegido para su primera Pascua Militar un conjunto que evitara la falda larga y, al mismo tiempo, recordara los atuendos castrenses. Una levita o casaca por encima de la rodilla con un pantalón pitillo y una blusa blanca con lazada o chorreras, para darle luz a la cara, hubiera sido lo más conveniente. El moño que lució- Chacón. no le sentaba bien, pero es aceptable como guiño, ya que es el peinado reglamentario para las mujeres militares. El maquillaje era excesivo pero obligado pues, al parecer, una revista femenina estaba haciendo el seguimiento de la ministra para un reportaje y las fotos requerían esas pinturas de guerra. Algunas mujeres políticas, incluida la siempre coloreada vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega, no quieren ser juzgadas por su atuendo pero olvidan que no darle importancia es una forma de destacar. Consideran una frivolidad consultar con un estilista y así les va. 

No disparen al estilista, art. La Vanguardia, 11/01/09.

Si un home té un vestit, tant de bo pugui tenir-ne dos, i després tres...

Discurs de Nikita Kruixev, citat a Leffler, Melvyn P. La guerra después de la guerra. Ed. Crítica, Barcelona, 2008. 780 pàgs. Pàg. 247.

A la ciutat natal de Saddam Hussein, Tikrit, ahir s'inaugurava una estàtua amb una sabata de dos metres d'alt que ret homenatge al periodista que va llançar el calçat a l’expresident nord-americà, George W. Bush, en una roda de premsa. 

A la base del monument, titulat Estàtua de glòria i generositat, hi ha una inscripció en honor del periodista, Muntazer al-Zaidi, que va titllar de "gos" l'aleshores mandatari nord-americà en una conferència de premsa que va efectuar Bush en la seva última visita a l'Iraq. EI seu gest va despertar la simpatia a tot el país, on llançar una sabata es considera un dels pitjors insults; i que ha quedat plasmat en aquest monument de mitja tona de pes. "L' estàtua expressa . el nostre afecte per Al-Zaidi", va indicar la directora d'un orfenat de Tikrit, en relació amb l'obra de l'artista Laith al-Amiri. 

Des de l'incident, Zaidi és en una presó de Bagdad, a l'espera de judici pel càrrec d'assalt contra un cap d'Estat.

(Estàtua de la sabata que va llançar a Bush un periodista iraquià, redacció, Tikrit, diari Avui, 31/01/2009)


LOS MARINOS CREAN LA MODA / Musée National de la Marine. Palais de Chaillot, 17, Pl. Du Trocadero, París (Francia) / tel.: 00 33 153 65 69 69 / Fechas: hasta el 26 de julio. << Esta curiosa exposición rinde homenaje a las clásicas rayas azules que resucitan en los armarios un verano tras otro. La moda marinera, inspirada en vestimenta militar, no solo no muere, sino que tiene un largo pasado que rastrear. Uniformes autènticos de la marina, trajecitos de comunión, bañadores victorianos con pololos y otras reliquias comparten recorrido con carísimos modelos de alta costura de todos los tiempos.>>

Revista Historia y Vida, núm. 493, abril 2009, pàg. 99.


Me he acostumbrado a juzgar a la gente no por su sombrero de fieltro raído, sino por sus movimientos, que dicen más sobre su modo de ser que la ropa buena o mala, y con el tiempo me doy dando cuenta de que he elegido el buen camino.

Robert Walser. Los hermanos Tanner. (1905-1913). Ed. Siruela, Madrid, 2008, 3ª ed. 270 pàgs. Pàg. 270.


Poc desprès va arribar la segona, també des d'Eastbourne, acompanyada d'aquella fotografia petita de vores dentades on Pauline es veia de cos sencer, amb el vestit massa florit de cintes i passamans i amb aquell capell desmesurat. Un detall havia atret vivament l'atenció d'Amédée: per primer cop ella apareixia als seus ulls amb una cintura finíssima, estreta fins a la inversemblança per obra i gràcia del corset. (pàg. 31)

Jo també, és cert, em sentia impacient. I alhora una mica intimidada. Al llarg d' aquell any li havia enviat dues fotografies meves. Una on anava vestida a la turca, amb el rostre mil celat rere un vel de mussolina. Després, mes agosarada, una que m'havia fet amb un vestit de seda color d'ivori, de Doucet, amb meravelloses joies de Lalique i on se'm veia amb el rostre descobert, a l'europea. De fet, la major part del meu vestuari venia de les millors cases de Paris del carrer de la Paix. Però, ben al contrari del que jo m'esperava, va ser la primera la que li va agradar més. S'hi va entusiasmar. Fins al punt que em va demanar que, per a la nostra primera entrevista, sobretot em vestís a l’oriental i amb el rostre velat. (pàg. 232)

Maria-Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Edicions B / Proa. Barcelona, 1999. 356 pàgs.


Su base principal para la belleza era su apariencia de salud; su cutis, claro y fresco, en el que el blanco y el rojo estaban distribuidos por igual, resultaban, desde luego, una visión excelente. Sus ojos eran pequeños y tranquilos, sus facciones bastante gruesas, sus cabellos morenos y suaves. Críticos rigurosos la calificaban de muchacha poco inteligente y fea ... , y los de mayor imaginación la llamaban tranquila, de aspecto de señora; pero lo cierto es que ninguna de las dos clases la discutía muy complicadamente. Cuando se la convenció, como es debido, de que era una señorita-y eso ocurrió mucho antes que ella pudiese creerlo desarrolló de pronto una afición vivaz por el vestir: una afición vivaz es la frase que le corresponde. Tengo la sensación de que debería escribir un gusto muy escaso, porque su juicio en la materia no era en modo alguno infalible; estaba sujeto a confusiones ya engorros. Era verdaderamente el deseo de manifestarse de una naturaleza bastante confusa lo que le daba una gran indulgencia; procuraba ser elocuente en su atuendo y compensar su desconfianza en su manera de expresarse con una franqueza magnífica de vestidos. Pero, si ella se expresaba en estos, no había por qué censurar a la gente que no la tenía por persona ingeniosa.

Henry James. Washington Square. Ed. Aguilar. Madrid, 1973. 382 p. Pgs. 28-29.


Anava vestida de negre i cofada amb un deliciós barreter a la moda de la temporada, guarnit amb tres flors i una borla de seda que penjava sobre el front. A sota, tenia la cara pàl·lida i neguitosa; acusava amb més força l’edat i el cansament. Tenia quaranta-set anys i cinc criatures. Era una dona que Déu havia destinat clarament a ser pèl-roja. Tenia la pell exageradament fina, arrugada pels anys. El nas, fort i majestuós, estava clapat de pigues. Els seus ulls verds llançaven una mirada esmolada com la dels gats. Però, a 1'últim moment, sens dubte la Providencia havia vacil·lat o havia considerat que una cabellera llampant no s'adiria ni amb la moral irreprotxable de la senyora Péricand ni amb el seu estatus, i li havia donat uns cabells castanys i apagats que la dona perdia a grapats des que havia nascut el seu últim fill. (Pàg. 29)

Aquesta qüestió de ta gorra era, entre elles dues, un motiu de discòrdia, perquè la mainadera odiava les còfies que li imposaven, «tan escaients per als criats! », opinava la senyora Péricand, perquè considerava que cada categoria social havia de portar a sobre algun signe distintiu de la seva condició per evitar que es produís cap error d'avaluació, de la mateixa manera que a les botigues marquen els preus «Com es nota que no es ella qui renta i planxa, aquesta bruixa!»,deia la mainadera a la cuina. Amb mà tremolosa va posar-se aquella papallona de puntes a1 cap, ja cobert amb una amplia gorra de nit. La senyora Péricand la va mirar, va trobar-li alguna cosa estranya però sense entendre d'on provenia. Tot semblava inaudit. El món era un somni espantós. asseguda, en espera d'un miracle.<(Pàg. 126)

Charlie xerrava i escoltava i de mica en mica recuperava la moral i el bon humor que se li havia enterbolit una mica per culpa de l'espectacle dels carrers parisencs. El barret d'una dona que acabava d'entrar va refer-lo del tot; totes anaven ben vestides però volent demostrar una certa senzillesa, com si diguessin: «No ens vestim pas, només faltaria! Primer perquè no hi ha diners, i després perquè no és moment, acabo d'aprofitar els vestits vells...», però aquesta enarborava sense cap vergonya, amb valentia, amb una felicitat insolent, un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet de dues pells de marta, amb un petit vel rogenc sobre els cabells daurats. (Pàg. 193) Estic perdut. M'esclafa! Haver passat tants perills per acabar així, és... és massa estúpid... És una burla... Algú, en algun lloc, em fa una broma de mal gust, grollera...». Igual que un ocell espantat per un tret, que vola fora del niu i desapareix, aquest últim pensament conscient va aparèixer al cap de Charlie i el va abandonar al mateix temps que la vida. Va rebre un cop terrible. El parafang del cotxe li va fer volar la capsa craniana en mil bocins. La sang i el cervell van brollar amb tanta força que alguna gota va anar a caure sobre la dona que conduïa, una dona bonica, cofada amb un barretet no pas més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats. Arlette Corail, que havia tornat de Bordeus feia una setmana, ara mirava, aterrida, el cadàver i murmurava:

-Quina mala sort, carai, quina mala sort!

Era una dona previsora; portava la lot. Va examinar la cara, o si més no el que en quedava, i va reconèixer Charlie Langelet: «Ai!, pobre home!... Anava massa de pressa, és veritat, però aquest vell imbècil no podia anar més amb compte. ¿Què faig ara? ».Tanmateix va recordar que ho tenia tot en regla, l’assegurança i el carnet, i coneixia una persona influent que ho podia arreglar tot. (Pàg. 197)

Aquesta vella tenia la cara tan blanca i transparent que semblava que no li quedés sang sota la pell, els cabells nevats, la boca com la fulla d'un ganivet, d'un to rosa pansit, gairebé lila. Un coll alt, a 1'antiga, de mussolina malva, aguantat per barnilles, li velava, sense dissimular-lo, el coll ossut que li palpitava d'emoció, com la gola d'una sargantana. Quan, a prop de la finestra, se sentia el pas o la veu d'un soldat alemany, s'esgarrifava de dalt a baix, des de la punta del peu calçat en una botina punxeguda fins al front coronat noblement. (Pàg. 217)

L’àpat es va acabar sense que la senyora Angellier tornes a obrir la boca. Havent sopat es van instal·lar a la sala, i allà la cuinera va anunciar la visita de la vescomtessa de Montmort. Aquesta senyora, naturalment, no freqüentava els burgesos de la vila; no els convidava a casa seva com tampoc no hi convidava els pagesos, peró, quan necessitava algun servei, l'anava a demanar a domicili amb una simplicitat, una ingenuïtat i una insolència càndida que demostraven que realment era senyora «de naixement». Es presentava igual que una veïna que passa, vestida com una cambrera, cofada amb un barretet de feltre vermell amb una ploma de faisà que havia conegut temps millors; els burgesos no s'adonaven que aquesta manca d'etiqueta demostrava que els menyspreava profundament, molt millor que no ho haurien fet l’altivesa o unes maneres cerimonioses: per a ells no calia arreglar-se pas més que per entrar de passada en una casa de pagès i demanar un got de llet. Desarmats, els burgesos es deien: «No és una dona orgullosa», cosa que d'altra banda no impedia que la rebessin amb una arrogància extraordinària, tan inconscient com la pretesa simplicitat de la vescomtessa. (Pàg. 261)

Irène Némirovsky. Suite francesa. Suite française. Ed. RBA-La Magrana, Barcelona, 2006. 410 pàgs.


Al centre de la multitud, en un gran cercle lliure, fatxendejaven alguns homes disfressats amb roba extravagant treta d'un teatre o un museu: una perruca del temps de la Regència amb una casaca d'hússar del 1812, una toga de magistrat brodada d'ermini, armadures mongoles i tartans escocesos, un vestit d'opereta mig romà mig renaixentista amb gorgera; un home duia un uniforme de la cavalleria roja de Budienny, però amb un copalta i un coll de pell, i agitava una llarga pistola Mauser; tots anaven armats amb garrots o amb fusells. Als seus peus, diversos homes posats de genolls llepaven l'empedrat. De tant en tant un dels tip us disfressats els clavava un cop de peu o de culata; la majoria sagnava abundantment; la multitud cridava més amb cada cop.

Jonathan Littell. Les benignes. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2007. 1168 Pàgs. Pàg. 55.


Tato se presentó pocos días después en mi internado. Vestía un pantalón verde y una camisa morada. Un desastre, sobre todo, para alguien como yo, tan mirada para, esas cosas. Cuenta mami que, cuando de pequeña me vestía de promesa, pasaba el día sin sentarme siquiera por no arrugar la ropa. Yo no lo recuerdo, pero sí los vestidos que me ponía: blanco los sábados, cuando había hecho la promesa a la Virgen, y los domingos de cuadritos morados -de tela de promesa, se llamaba-, cuando mi madre andaba en deuda con Nuestro Señor Jesucristo. Y también se que las gracias que solicitaba en mi nombre, a cambio de trajearme de aquella guisa, siempre estaban relacionadas con mi salud, porque siempre fui débil y enfermiza hasta que dejé atrás la infancia. Y que a mí me gustaban esos vestidos obligados, no en sí mismos, sino por comparación, porque tía Euduvigis echó promesa por un primo mío, de apenas siete años, y tuvo hasta los ocho caminándose la comarca, vestido de diablo cojuelo, algo de lo que yo habría renegado por exótico y cansado. 

Dejando a un lado su predisposición a la indumentaria abigarrada, Tato era,...

Carmen Jiménez. Madre mía, que estás en los cielos. Ed. Siruela, Madrid, 2008, 2ª ed.


Y luego esta la tricofobia, que es el miedo al pelo. Un poco mas complicado, ¿verdad? Complicadísimo. Hay casos de tricofobia que acaban en suicidio. Y también esta la verbofobia, que es miedo a las palabras. En ese caso lo mejor es quedarse callado, dijo Juan de Dios Martínez. Es un poco mas complicado que eso, porque las palabras están en todas partes, incluso en el silencio, que nunca es un silencio total, ¿verdad? Y luego tenemos la vestiofobia, que es el miedo a la ropa. Parece raro pero esta mucho mas extendido de lo que parece. Roberto Bolaño. 2666. Barcelona, 2005. 1128 p. Pàg. 478.

L'alta costura per a gossos, al saló Mascota de Fira de Barcelona fins a avui

L'alta costura i el luxe fa temps que han arribat a les botigues d'animals i subsisteixen fins i tot en època de crisi. En el saló Mascota, que se celebra fins avui al recinte de Montjuïc de Fira de Barcelona, s'hi poden veure joies per a gossos, vestits de nit i fins i tot una jaqueta valorada en 2.000 euros. A més, existeixen, i s'hi poden veure, banyeres d'hidromassatge, sabons amb olor de fruites i cintes automàtiques per córrer a casa.

Mascota neix de la transformació del saló Sizoo i el Festival de la Mascota i reuneix fabricants, veterinaris, distribuïdors, comerciants i consumidors per donar resposta a les necessitats del sector.

El Punt Barcelona 04-10-2009 Pàgina 9.


Y también utilizaba la prensa, la radio y reclamos publicitarios como el sombrero, para promover su imagen y que lo conociera todo el mundo, cosa que consiguió, y de paso lo aceptaron todos. Puede que el truco del sombrero datara de cuando fue a visitar a la división de Nueva&lt; Zelanda y hacía mucho calor. Le prestaron un sombrero de ala ancha y se dio cuenta que a los neozelandeses les gustaba verlo con uno de sus sombreros, así que antes de dirigirse a los australianos, pidió prestado un sombrero australiano, y con los tanques se puso una boina. Creo que legó a la conclusión de que la boina era el tocado más distintivo y uno de los más fáciles de llevar, y fue por la boina or lo que le conocieron fundamentalmente.

(Sobre Montgomery, tinent coronel Belchem)

Richard Holmes. Un mundo en guerra. Ed. Crígica, Barcelona, 2008. 600 pp. Pg. 245.


De seguida que vaig entrar, em va saber greu haver-hi anat. El vell Spencer llegia l'Atlantic Monthly, hi havia pastilles i medecines pertot arreu, i tot feia olor d'esprai nasal Vicks. Era força depriment. Els malalts, no es pot dir que m'agradin gaire, però el que ho feia tot encara més depriment era que el vell Spencer duia una bata ben trista i arnada, que semblava que ja devia dur posada quan va néixer. Tampoc no m'agrada gaire veure tios vells en pijama o en bata. Sempre se'ls veu el pit bonye­gut, i les cames. Les cames dels vells, a la platja i a llocs així, sempre són blanques i pelades.

J.D. Salinger. El vigilant en el camp de sègol. Ed. Empúries, Barcelona, 2010. 4ª ed. 282 pp. Pàg. 14.


La prehistòria revisada

Imaginar la vida humana en temps prehistòrics ha de ser difícil. Tot i així, en alguns films de temàtica troglodítica hi ha detalls excessivament imaginatius. Fa un milió d'anys (1966), tí­tol que ja conté un anacronisme en ubi­car aleshores l'home modern al planeta, presenta dues de les fallades habituals en aquestes cintes: fer conviure dinosaures i éssers humans, tot obviant els 65.000.000 d'anys que els separen, i vestir les dones, aquí Raquel Welch i d'altres, amb robes com ara sostenidors i banyadors de pell, sense tenir en compte que la patent del primer model de sostenidor, obra de Mary Phelps, data del 1914.

Jordi Mata. Art. “Errors de pel·lícula”. Revista Sapiens, núm. 91, maig 2010. Pàg. 16.


Quan ell baixà a l'estació Facultats, línia 3 del metro de València, de totes les portes del tren eixien també estudiants vestits amb anoracs de color malva o blau o roig, amb jerseis grossos, amb ca­çadores de colors fosforescents, peces de roba molt curtes sobre el cos de gran part de les xiques que les duien damunt de camisetes més curtes encara deixant a l'aire per davant mig pam de ventre i el melic amb una boleta o anelleta metàl-lica i per darrere la corba suau de l'anca i algunes entre la cintura del pantaló i la camiseta o el suèter una ratlleta negra o blan­ca o roja de la peça de roba més íntima, i la major part dels xics caminaven calçats amb sabatilles que a ell li semblaven massa grans i massa complicades, com si anaren no a seure en una aula o al bar o a la biblioteca sinó al gimnàs o a practicar algun esport que necessita aquest calcer tan excessiu, uns altres amb botes cordades d'aire clarament militar, per què han d'anar calçats així, d'una manera tan incongruent. Es va mirar les sabates negres i el pantaló gris, els faldons de la gavardina pen­jant fluixos, la cartera deforme de pell molt gastada i de color ja indefinible, el paraigua clàssic llarg i ben enrotllat, i ell també, si volguera, podria vestir-se amb bluejeans i caçadora groga, amb sabatilles de colors o amb botes, així el professor aniria vestit com els alumnes de la mateixa manera que quan ellestudiava els alumnes anaven amb jaqueta i corbata com els professors, podria portar una motxilla verda d'excursionista en comptes de cartera de pell, redreçar bé el cos i el cap en comptes d'anar una mica encorbat, i caminar amb pas elàstic rient i parlant i corrent com aquells estudiants, que avançaven per l'andana i pel túnel i escales amunt com si hagueren de fer tard a unes classes a les quals en realitat pocs pensaven entrar, qui sap si algun d'ells sí que entraria en la seua que comença­va a les deu, hi faltaven poc més de vint minuts.

Joan F. Mira. El professor d’història. Ed. Proa, 2ª  ed. Barcelona, 2009, 310 pp. Pgs. 9-10.


Com estàs, ja sé que has tingut un accident, supose que no deu ser res, sempre pre­gunten, sempre pareixen interessats, però confiava no trobar cap col·lega d'història o de lletres en aquell acte dedicat a la física pura, a ells què els importa aquesta ciència, què els im­porten els fonaments de l'univers; arribaven ja professors coberts amb les togues ridícules negres totes iguals excepte pel color de l'esclavina que són l'uniforme invariable acadèmic d'Espanya, aquelles bates negres que pareixen d'advocat mo­dest o de canonge pobre sempre massa curtes sempre amb l'esclavina clerical, mai amb la varietat de plecs i de colors i de mànigues amples de les togues de tantes universitats d'Europa o de l'Amèrica del Nord, mai amb la varietat de birrets boines i gorres, sempre amb l'únic bonet capellanesc; potser per això feia tants anys que ell no se'ls posava, la toga i el birret docto­rals, i a Princeton, a Heidelberg o a Cambridge mai no haurien investit un doctor amb una toga com aquelles, que no sembla un vestit acadèmic sinó un vestit clerical, tal com correspon a la història espanyola com a mínim des del rei Felip II, o pot­ser des de la fugida de Lluís Vives: aquelles togues d'uniforme invariable, pensà, eren la prova que ací no va arribar mai la lli­bertat generosa de colors i d'idees del món modern, la bigar­rada llibertat crescuda tumultuosament a Europa, o que l'ha­vien assassinada quan a penes començava a expressar-se, i a finals del XVIII, quan els capellans del seu col·legi ensenyaven...

Joan F. Mira. El professor d’història. Ed. Proa, 2ª  ed. Barcelona, 2009, 310 pp. Pgs. 39.


Sóc al bar consumint, i llegeixo aquesta notícia al diari: «Tres anys de presó per dos urbans que van de­tenir il·legalment un homosexual». Es veu que els guàrdies van dir-li «marieta» a un senyor i quan ell el va fer un gest despectiu amb la mà, van aprofitar per trincar-lo. Però, encara que us sembli mentida, la veritable notícia no és aquesta, sinó el que diu una mica més avall, per explicar com va anar la cosa: «Els agents es van aturar davant d'un semàfor. En aquell moment va travessar el carrer un jove vestit amb ro­ba que feia evident la seva homosexualitat». Sí, sí, ho llegit bé: roba que feia evident la seva homose­xualitat.

Quina alegria. Quin gran avenç. Fins ara, la roba evidenciava si eres modern, o clàssic, o brut, però no si eres gai. Que la roba que ens posem també faci evidents les nostres tendències sexuals és tan revolucionari com les calces americanes que sonen quan ovules.

Per descomptat, si la roba que duus fa evident la teva homosexualitat, fa evident també (encara que si­gui per defecte) la teva heterosexualitat. Si ets, en vi, bisexual, o asexuat, la cosa es complica i suposo que deus haver de treballar més tota la qüestió dels complements. També es complica si ets pobre i duus roba de Càrites, perquè no l'has triada tu, o ets a la presó (als uniformes ja no s'hi posa el triangle rosa dels nazis). Però per tots els altres, aquest descobriment és un gran avantatge. ¿I el temps que estalviarem a l'hora de saber amb qui podem lligar? ¿I els cèntims que estalviarem amb mercromina? Sense anar més lluny, els gais i les lesbianes podran posar-se roba falsa que faci evident la seva heterosexualita ­quan tinguin una reunió de tuperwares amb l'esposa del pastor William Simmons (fundador del Ku Klux Klan), a Carolina del Nord. Ja no caldrà, tampoc, que les parelles gais que vulguin ser amoroses al Camp Nou (zona Boixos Nois) dissimulin. Només hauran de vestir-se amb roba que faci evident la seva hetero­sexualitat i tothom confondrà les abraçades que es facin amb efusions de mascles culers. O sigui que ara només ens fa falta saber com és exactament aquest ti­pus de roba, perquè tots estem desitjant posar-nos-la.

Me'n vaig a una botiga de roba gai. Es diu «M­69» (Muntaner 69). M'atén l'Albert. Diu que la mei­tat dels seus clients són heterosexuals. Per si algú ho dubtava, em confirma que no ven lluentons, ni cami­ses roses. La roba que té se la podria posar el noble gai Elton John però també el noble hetero Jaime de Marichalar. Després, me'n vaig al lloc que, segons el meu criteri dubtós, és l'antítesi d'un comerç de roba gai. o sigui «La tienda de Lolín». M'emprovo jerseiets i faldilletes de punt, així en diminutiu, però res sembla fer evident cap mena d'heterosexualitat.

Quan acabo, truco a un número de telèfon eròtic per gais. M'atén l'amable Israel, molt dotat. Li pregu­nto el que se sol preguntar sempre però amb la doble lectura. «¿Com vas vestit?» Va despullat (diu). “Doncs que s'hi posi algú que estigui vestit!”, ordeno. S'hi posa un altre noi (en realitat és el mateix Israel, que sap fer veus). Em descriu com va vestit. Texans ajustats i samarreta (dedueixo que) d'estil Marlon Brando a Un tramvia anomenat Desig. Un cop sé això, truco a un altre senyor eròtic, aquesta vegada especialista en femelles: Ivan, m.d. (deu ser germà de l’altre). També va amb texans i amb samarreta ajustada. De manera que, encara sense respostes, compro el número 20 de la revista «Zero» i observo la portada, on hi ha la foto d'un senyor que acaba de sortir de l’armari. M'encanto amb el vestit que porta. És marró. Duu una gorra de conjunt. Al costat dret hi duu penjades dues medalles. ¿Deu ser aquesta la manera de vestir que fa evident que ets gai? No. Més aviat és una manera de vestir que fa evident que ets tinent coronel de l'exèrcit.

Quina confusió. Hi ha polítics gais que duen, ja fa la mateixa corbata que en Josep Piqué. Això - no parlar dels del grup «Village People». ¿La seva ­roba fa evident que són gais? Com que diria que no, suggereixo noves idees a les forces de l'ordre per ­ajudar-los en la seva feina de detecció de tendències sexuals. ¿Què els semblaria, per exemple, oferir un ampolla buida a un detingut i esperar a veure si diu «jo, amb això et faig un llum per la tauleta de nit». cosa que evidenciaria que és gai? O encara millor. Podrien posar-li un vídeo de Xanadú i esperar a veu­re si plora. Si plora és gai perquè tothom sap que el gais són molt més sensibles.

Empar Moliner. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi. (crònica “El teorema de Village People”). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2005, 1ª ed. 174 pàgs. Pàgs. 81-84.

Llarga vida al ‘look' Marcelino

30/10/10 02:00 - M.J. JORDAN

Camacho amb un dels jerseis que va popularitzar i que ahir, a l'hora del comiat, la seva viuda (a l'esquerra) també va vestir. Foto: AVUI .

Aquesta és una història sentimental. La història d'una peça de vestir lligada indissolublement a la imatge d'un home coherent i senzill, que simbolitzarà per sempre la lluita contra el règim de Franco i pels drets de la classe obrera. El jersei de llana gruixuda, amb volta al coll i cremallera que la seva dona dels últims 56 anys, Josefina Samper, li va fer a mà i li va dur quan era a la presó de Carabanchel (des del 1967 fins a la mort del dictador) perquè el seu home tenia sensible la gola i no volia que agafés faringitis. En els temps en què el felipisme es vestia de pana, el líder sindical amb fama de tenir una cuirassa d'acer inoxidable al pit s'embolcallava amb la llana rústica casolana com si fos una segona pell.

Tan famós va ser el seu look que els jerseis van passar a dir-se com el seu propietari, i d'ells en parlava fins i tot la premsa més reaccionària. El 31 de novembre de 1975 Pedro Rodríguez deia a Arriba: “Un Marcelino és l'obsequi més preuat d'aquesta Merry Christmas of Democracia. Neodemòcrates, progres, nois de Serrano, universitaris i fins i tot algun antic membre del Bunker s'han passat al Marcelino”. És clar que era tot un símbol de llibertat, que també duia Héctor Alterio fent de Camacho (defensat per l'advocat José Sacristán) en un film que exemplifica el canvi social i polític d'aquells anys: l' Asignatura pendiente d'un José Luis Garci que encara no filmava històries antiquades.

Vagi des d'aquí un homenatge a Josefina, l'autora del símbol de llana, que va compartir vida, guerra, repressió i exili amb el seu company inseparable durant 56 anys, i que ahir a l'hora del comiat va vestir un d'aquests jerseis emblemàtics. Encara avui en dia la parella residia al mateix piset de sempre, amb 1.500 euros de jubilació i barallant-se pel lavabo (a ell li agradava arreglar-se a fons). “Marcelino es manté jove pel suc de pastanaga que li preparo cada matí”, confessava fa dos anys aquesta filla de miner a qui ara semblaria que els dissenyadors més prestigiosos també li reconeixen el seu mèrit. La casualitat ha volgut que aquest hivern el jersei rústic i gruixut torni a la moda femenina. Gucci, Chanel, Loewe, Dolce &amp; Gabbana i Marc Jacobs n'han fet de tota mena. Feliç coincidència: l'austeritat revisitada en clau chic.

Diari Avui (versió digital)


La parella que ha arribat fa una estona potser gaudeix d'un estatus superior a la majoria de clients. Els deu agradar aquest restaurant per un punt d'esnobisme. Tal vegada viuen en un dú­plex cap a Parioli, més amunt de Villa Borghese, i disposen d'un BMW i viatgen sovint a Lon­dres. Entre ells, però, que ara se serveixen una amanida d'un bufet situat al centre del menja­dor, no costa descobrir-hi una tensió, un recel, una agitació profunda, que no es manifesta a  crits i plors, com és habitual per aquestes terres, sinó amb un càlcul malèvol, afinat i contingut en els gestos i les mirades, com una partida d'es­cacs decisiva entre dos jugadors que es coneixen molt bé.

És curiós, sorprenent. No es tracta de la indi­ferència d'una relació matrimonial avorrida i ex­hausta sinó de dues forces que, des de camps oposats, es concentren per a una batalla, pot­ser demorada de temps, però que ara, per aneu a saber quina raó, resulta imminent. Cadascú co­neix de l'altre les qualitats i les febleses i prenen posicions.

Ella és d'una bellesa mòrbida i de molta sen­sualitat. És jove, deu tenir cap a vint-i-set o vint-­i-vuit anys. Du un vestit de color crem, de roba fina, que contribueix a posar de relleu un cos carnós, que no estalvia les formes però que tam­poc en fa excés. És més aviat alta i té una bella figura. El cabell, llarg, li cau sobre l'esquena, i és bru com els ulls, tendres, d'una gran expressi­vitat. És una dona molt atractiva. Ara, però, té por. La reflecteixen aquells ulls, on aflora tam­bé, segons com, un sentiment de culpa. Diríeu que algun fet, privat o secret, li ha estat desco­bert. O ella sap que ell ha arribat a aquest descobriment i està pendent de veure com i quan ell esbotzarà. La tensió, en lloc de disminuir-li la bellesa, l'adorna amb un punt d'angoixa que li lleva qualsevol possible trivialitat i li perfila un matís d'aquella intel·ligència femenina hàbil i pràctica, afuada.

Tot i ser diumenge, ell no renuncia a vestir formalment. Porta un conjunt blau fosc, una ca­misa blanca, cordada fins al coll, sense corbata, i unes sabates marrons, de pell girada. Tot és de primera qualitat i ben tallat. Les ulleres fines i la brillantina sobre el cabell clenxinat contribuei­xen a ressaltar la pinzellada d'intransigència que, de natural, ja desprèn aquest rostre de fac­cions anguloses i fermes. L’home és alt i espor­tiu, jove com la seva esposa. En tots els gestos - cap de superflu -, en la lentitud amb què es mou, en tot ell s'observa que està habituat a ma­nar i a ser obeït, que no es permet de denotar cap inseguretat, un home en qui l'eficàcia no es deu pas aturar per causa dels sentiments.

Aquest home, que ha demanat un vi de marca i que es prepara una amanida, conscient de la importància d'una dieta equilibrada per a una persona com ell, ha tingut un disgust. Important, profund. Però avesat a contenir les emocions i a dictar amb paraules ben ajustades allò que vol i que, sens dubte, serà complert, ara parla a la seva dona sense immutar-se, probablement de futileses, del sabor de l'oli, per exemple. El mo­ment encara no és arribat. Tot vindrà. Ho sap ell i ella ho sap. Per això als ulls d'ella hi ha temor i una confusió d'estratègies de defensa, mentre ell reprimeix i mesura la indignació que sent. Es­pera. I mentrestant alça la copa i brinda ruti­nàriament amb la seva víctima, sense, a penes, ni un somriure.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 142-145.


A primera línia de mar, va córrer a instal·lar-s'hi una família d'una gran xaroneria. Van arribar amb un Mercedes de gamma alta, fent-se veure, amb molt soroll, crits i remenament. Es veia que era gent que havia guanyat diners de forma ràpida i deshonesta, polls ressuscitats d'una vulgaritat extrema. A tot arreu aquesta mena de gent té un mal gust infinit, però a Itàlia encara més. Són cridaners, masclistes, insupor­tables. El cap de casa era tot un poema. Devia tenir pels volts de quaranta anys i presentava aquella mena de constitució física que .deixa l'excessiva abundància de dinars de negocis i de nits perdudes prenent whisky amb els. amics als clubs de top less. Vestia amb una ridiculesa indescriptible. Camisa, corbata i americana tot de coloraines, amb uns estampats agressius, brutals. No es podia mirar. El cap, amb un sotabarba abundós i unes patilles temeràries, era coronat per uns cabells de rínxol petit, pentinats amb permanent. Aquest ésser duia a la mà un telèfon i no parava de trucar.

L’acompanyaven l'esposa i el fill. En apa­rença. El nen, d'uns cinc o sis anys, era un pro­ducte digne del seu pare. Es veia una criatura consentida, insuportable i possiblement neuròti­ca. No es podia estar quiet ni un moment ni seu­re a taula com Déu mana. Corria d'una banda a l'altra per entre les taules, ara al darrere d'un gat, ara al darrere d'un altre marrec. Va acabar bramant, és clar.

La mare tenia certament més interès que aquesta dinastia de brètols. Era a aquella edat en què les dones solen arribar a la màxima mor­bidesa i s 'ho feia valer. Era alta, més que el seu marit, duia els cabells llargs, tenia un cos ple, però no pas gras, les formes incitants. Por­tava un vestit de color blau cel, ajustat a la cintu­ra, senzill i elegant. Com és que aquella dona, d'una bellesa apreciable i que coneixia el valor de la discreció, suportava aquell parell de cana­lles? Pels diners, segurament. O potser per amor. O per aquest teixit de compromisos i hàbits que trena la vida, que no gosem trencar i que acaba sotmetent-nos a la claudicació i la resignació.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 161-163.


 L'anima, della carne ancor vestita ...

MICHELANGELO BUONAROTTI

MORIR, TREURE’S EL VESTIT. - C. ha dut avui un bell vestit vermell que deu haver es­tat molt admirat sobre el seu cos jove i atractiu. Li escau molt bé. És una peça estival, d'un teixit prim i de tacte suau, que remarca les turgències i les ondulacions del cos. Des dels muscles fins a frec dels genolls, el vestit té una caiguda elegant i fidel al volum interior que el perfila i li dóna forma. És una peça de qualitat i bon gust, ben tallada, que compleix sense falles la funció de realçar la figura de qui la du i de convocar-hi les mirades.

Acabada la festa, de retorn al seu apartament, C. ha corregut a dutxar-se i ha deixat sobre el llit, de qualsevol manera, el vestit. Arrugat, fet un feix, ara el vestit té la materialitat vulgar, sense gràcia ni elegància, d'un drap. Totes les coses, si els ulls que les miren són savis i generosos, posseeixen interès i virtuts, fins un es­quinçall. Però el bell vestit, buidat del cos de C. i llençat sobre el llit, ha experimentat una degra­dació indiscutible. Ha passat de presentar una forma coherent, precisa i ben delimitada, a tenir la confusió, la incertesa del caòtic; ha davallat del sentit a l'atzar, de la voluntat a la casualitat.

Un cos mort és com ara aquest vestit. Mentre la vida l'omple i li dóna moviment, gràcia, malaptesa, somriure, enuig, tendresa o ira, el cos té un llenguatge i transmet amb el gest o la paraula les emocions i els pensaments, les qualitats o les febleses de l'esperit que conté, de la ment de qui el vesteix. Però quan arriba la mort, el cos resta com ara aquest vestit vermell de C. inert, buit, exànime, susceptible de prendre qualsevol forma absurda i de restar-hi fins a la descomposició.

Allò que li atorgava sentit i bellesa - la vida humana superior, no aquesta química menuda, diversa i fascinant que s'inicia amb la putrefac­ció i que la motiva- s'ha esvaït. El cos mort ja no pot convocar la gràcia d'un gest, la calidesa d'una paraula, l'expressivitat d'un moviment perquè allò que li proporcionava aquestes qualitats ja no habita la despulla.

Arribats a aquest punt s'estableix la diver­gència entre materialistes i espiritualistes. Els materialistes diran que la metàfora que sosté tot aquest apunt és una bona camàndula, que tot és u i matèria: el cos, amb la múltiple varietat de cèl·lules i funcions; el cos, primer viu i després mort. O, més ben dit, matèria que ha entrat en un procés concret de transformació perquè res no neix ni mort sinó que es transforma. I certament no és menyspreable la posició materialista. Pen­sem en l'angoixa del malalt que sap que pateix una malaltia incurable, que veu que el cos que sosté la individualitat, el jo, la vida està fatal­ment condemnat, que j a no es podrà guarir. Aquest malalt, encara més que una persona sana, té una consciència molt lúcida que allò que anomenem l'esperit depèn totalment del cos i sap que quan aquest cos s'extingeixi s'obre un gran interrogant, una incògnita que sovint con­templem amb por, exactament així, amb por. Aleshores es pregunta, quan la malaltia conclo­gui la destrucció i el cos mori, s'extingirà també la meva individualitat, el jo, és a dir, la memòria, els afectes, els coneixements? Es transformarà? En què? Sota quina forma i sota quines condicions? Res no ens permet de sospitar, si ens valem dels sentits, de la raó, de l'experiència i del coneixement empíric que aquella extinció no si­gui completa i definitiva. Però en el fons de la ment humana, en la majoria de pobles i cultures, sempre hi ha hagut encesa una petita flama: la misteriosa sospita o la il·lusió de la perdurabili­tat. És només això, un engany, un miratge del que voldríem que fos? O és la intuïció d'una rea­litat que per ara no hem sabut racionalitzar ni formular? Fa de mal dir ...

Si s'observa amb atenció el trànsit de la vida a la mort tot són dubtes. Entre els ulls d'un cos viu i els ulls d'un cos mort hi ha un abisme que sembla molt més profund que la interrupció d'uns determinats processos bioquímics i l'inici d'uns altres. L’alè de vida que deixa el cos a l'instant de la mort és inefable. Què és aquesta energia? D'on prové? Què se'n fa, a la mort? És un enigma. El més gran. Res no sabem de cert dels seus orígens, del seu destí, de la seva forma o essència. Ara, és evident que sense aquest alè de vida el cos resta com ara aquest vestit abandonat, llavors sí, pura matèria orgànica, despulles.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 179-182.


III Fantasmas en Moscú

En los escaparates de las pocas tiendas de moda feme­nina cuelgan vestidos de corte antiguo, largas y anchas formas de campana. En los talleres de las modistas pueden con­templarse las más rancias formas de sombreros. Y también sobre las cabezas de las ciudadanas. Portan sombreros de anchas alas con airones, tricornios napoleónicos y casque­tes con velos; lucen largas melenas y vestidos largos hasta los tobillos. Esta indumentaria no es solo consecuencia de la necesidad, sino también, en parte, una manifestación de conservadurismo. Se han quedado, justamente, en la época de las sombrillas.

Entré a ver El maharajá, para comprobar quién iba a vedo: viejos casquetes, velos, corsés y sombrillas.

Llegaba la antigua burguesía golpeada. Se le nota que no ha sobrevivido, sino que solo se ha sobrepuesto a la Revolución. En estos últimos años, su gusto no ha experi­mentado cambio alguno. No ha seguido el camino de las ca­pas altas y medias de la sociedad europea y americana, el camino que lleva de El sueño de una noche de verano a la re­vista musical con artistas negros, de las condecoraciones de guerra a las fiestas conmemorativas, de la veneración por los héroes a la veneración por los boxeadores, del cuerpo de ballet al batallón de cabaretistas, y de los empréstitos béli­cos al monumento al Soldado Desconocido. La vieja burgue­sía rusa se ha quedado en el año 1917.

(Frankfurter Zeitung, 21/09/1926)

Joseph Roth. Viaje a Rusia. Ed. Mnúscula, 1ª ed. Barcelona, 2008. 236 pàgs. ISBN: 978-84-95587-37-4. Págs. 17-18.


Por lo demás, las personas se orientan según mi in­dumentaria: si calzo botas y no llevo corbata, la vida resul­ta, de repente, fantásticamente barata. La fruta cuesta un par de cópecs, un trayecto en un carruaje de alquiler ascien­de a medio rublo, se me considera un refugiado político extranjera que vi ve en Rusia, se me llama «camarada», los camareros tienen conciencia proletaria y no esperan pro­pina alguna, los limpiabotas se contentan con diez cópecs, los comerciantes se muestran satisfechos con la situación, en la oficina de Correos los campesinos me ruegan que les escriba, «con letra clara», una dirección en su carta. ¡Pero qué caro es el mundo si me pongo una corbata! Me llaman grazhdanin (ciudadano) e incluso, tímidamente: gospodin (señor). Los mendigos alemanes me dicen: Herr Lands­mann (señor compatriota). Los comerciantes empiezan a quejarse de los impuestos. El acompañante del coche es­pera que le dé un rublo. El camarero del vagón restaurante cuenta que ha estudiado en una escuela de comercio y que, «en el fondo, es una persona inteligente». Lo demuestra sacando veinte cópecs. Un antisemita me confiesa que, con la Revolución, solo han ganado los judíos. ¡Se les ha per­mitido ir a vivir «incluso a Moscú»! Un hombre me quiso impresionar contándome que durante la guerra había sido oficial y estuvo prisionero en Magdeburgo. Un hombre NEP me amenaza: «¡Usted no podra ver todo lo que pasa aquí!»

Entretanto, me parece que puedo ver en Rusia tanto, o tan poco, como en otros países extranjeros. Hasta ahora, en ningún otro país me había invitado gente desconocida con tanta naturalidad y franqueza como aquí. Puedo entrar libremente en oficinas, juzgados, hospitales, escuelas, cuar­teles, calabozos y prisiones, así como entrevistarme con jefes policiales y profesores de universidad. El ciudadano critica con un tono más alto y cáustico de lo que resultaría grato para un extranjero. En cada mesón puedo hablar tanto con el soldada como con el jefe de regimiento del Ejército Rojo sobre la guerra, el pacifismo, la literatura y el armamento. En otros país es más peligroso. Probablemente la policía secreta sea tan hábil que ni la noto.

(Frankfurter Zeitung, 05/10/1926)

Joseph Roth. Viaje a Rusia. Ed. Mnúscula, 1ª ed. Barcelona, 2008. 236 pàgs. ISBN: 978-84-95587-37-4. Págs. 35-36.


VIII. ¿Qué aspecto tiene una calle rusa?

A primera vista, las calles de las ciudades rusas parecen variopintas y animadas. Muchas mujeres llevan pañuelos rojos sobre el cabello, bien alisados y con anchos nudos en la nuca. Es el único detalle de coquetería de la Revolución, una coquetería, por cierto, bastante práctica. A las mujeres de edad el pañuelo rojo las rejuvenece, a las jóvenes les da un atrevido elan erótico. Sobre puertas y letreros luce la estrella roja soviética. Los carteles de las salas de cine son de un alegre colorido, ingenuo y aldeana. La gente se amontona en los escaparates, les gusta deslizarse serpenteando, hay una gran riqueza de movimientos. En un contraste intencionado, con una intención probablemente pedagógica de cara a los peatones, los medios de transporte público hacen gala de un ritmo vertiginosa, «americano». Circulan exce­lentes autobuses de diseño inglés, último modelo, más lige­ros y sólidos que los berlineses y parisinos. Pasan a toda velocidad, escurridizos y ágiles, sobre el empedrado más terrible del mundo, el ruso, que es como una pétrea y apisonada ribera marina. El timbre de los tranvías resuena, como un despertador. Los automóviles dan gañidos estridentes, como cachorrillos. Los caballos de los carros de alquiler traquetean alegremente con sus cascos. Los vendedores ambulantes presumen de sus mercancías gritando y cantando; más que al comprador, se infunden coraje a sí mismos. Sobre los teja­dos resplandecen las cúpulas de cuento de las iglesias rusas, florecen sus cebollas doradas, fruto de un cristianismo poli­cromada, raro, exótico.

No obstante, a mi la calle rusa me parece gris. La masa que la puebla es gris. Esta masa gris se traga toda el rojo de los pañuelos, de las banderas, de los distintivos, y hasta el resplandor de oro de los techados de las iglesias. No son sino gente vestida de una manera pobre y sin criterioa. De ellos emana una gran seriedad, de opresora sobriedad y patética estrechez. La calle rusa recuerda la escenografía de un drama social. Huele a carbón, a cuera, a comida, a tra­baja y a ser humana. Es la atmósfera de las concentraciones populares.

Sigue siendo como si solo hiciera unas horas que se acabaran de abrir los portones de la ciudad y de las fabricas, las angostas puertas de las prisiones y los pomposos porta­les de las estaciones de tren; como si solo hiciera una hora que hubieran alzado las barreras, puesto en marcha las loco­motoras, perforada los túneles, roto las cadenas: como si las masas acabaran de ser liberadas, como si toda Rusia estu­viera de camino. Se echa en falta la serenidad del blanca, que es el color de la civilización, como el roja el de la Re­volución. Falta el claro sentido de júbilo que solo proviene de un mundo antiguo, con sus formas ya definidas, nunca de uno que se está haciendo. A Rusia le falta la ligereza, que es hija de lo superfluo. Aquí no se ve más que miseria o estre­chez. Tengo la sensación de estar atravesando campos donde no crecen más que patatas, amargamente necesitadas, profusamente sembradas.

Mucho esta improvisado: las barracas de madera de los limpiabotas, con cintas de herretes negras y marrones, con pequeñas y maltrechas pirámides de cajas de betún; con grandes y grises tacones de goma, herraduras humanas. Un hombre se detiene, levanta un pie y se deja herrar. Las chispas centellean en el atardecer, cuando el herrero, que aquí es un zapatero, agita el martillo. Mujeres envueltas en gruesos vestidos están en cuclillas sobre el empedrado y venden pipas de girasol. Por dos cópecs ofrecen un vaso a rebosar, con espuma, por así decirlo. Un hombre de cada cinco escu­pe a su alrededor una llovizna de cáscaras grises. Una tropa de niños sin techo, pintorescos, andrajosos, zangolotea, corre, se sienta en las calles. Mendigos de todo tipo y edad acechan con avidez corazones nobles. Entre ellos hay melancóli­cos, con esa conocida mirada muda de acusación; clericales, que amenazan con el más allá y cantan sus propios textos con las melodías de los salmos; mujeres con niños y niños sin mujeres; mutilados y farsantes. Hay pequeñas tiendas provi­sionales con escaparates compartidos. A la izquierda están los relojes; a la derecha, los sombreros de señora, que se balancean sobre sus tallos. A la izquierda, martillos, cuchillas y clavos; a la derecha, corpiños, medias, pañuelos de bolsillo.

Y en medio de todo esto avanza la multitud: hombres con camisetas baratas, muchos con cazadoras de cuero, todos con gorros marrones y grises, camisas grises, marrones, negras; muchos campesinos medio aldeanos, la primera gene­ración que ha aprendido a andar sobre el empedrado de las calles; soldados con largos capotes amarillos, milicianos con gorros oscuros, de un rojo intenso; hombres con sus carta­pacios, reconocibles como funcionarios incluso sin esos úti­les; antiguos burgueses, que permanecen fieles al cuello blan­co y llevan aún sombrero y una pequeña barba negra -la moda de la inteligencia rusa en la década de 1890-, así como el inevitable binóculo colgando de una fina cadenilla dorada, que separa el pabellón auricular del cráneo; gente que debate mientras va al club, que ya han abierto por el camino; un par de muchachas del oficio, angustiadas, muy primitivas, tipo étape; es muy raro ver una mujer bien ves­tida; nunca una persona desocupada, nunca una persona que parezca falta de preocupaciones. Todos ellos tienen el aire de una vida cargada de trabajo o preocupaciones. Quien no es obrero es funcionario u oficinista. Todos trabajan o están a punto de trabajar. Están en el Partido, o se preparan para ingresar en el Partido. (E incluso el «apartidismo» constituye ya una especie de actividad.) Definen continuamente su pos­tura respecto al nuevo mundo. Corrigen su punto de vista. Nunca se es, del todo, una persona privada. Siempre se es un componente, extremadamente agitado, de la sociedad. Se organiza, se ahorra, se abre una campaña, se toma una resolución, se espera a una delegación o se la acompaña, se es excluido, se es admitido, se agrupa, se suministra, se sella -¡se hace, se hace, se hace!-. El mundo entero es un aparato gigantesco. Cada anciano, cada niño, es partícipe y responsa­ble. Es un inmenso construir y terraplenar y acarrear ladrillos, por aquí las ruinas, por allá el nuevo material de construcción; y todos trepan por los andamios, están en lo alto de la esca­lera, suben peldaños, reparan, desmontan o rellenan. Pero no hay nadie libre y soberano con los pies en la tierra.

Por eso, muchas calles de las ciudades rusas más anti­guas (de Kiev y Moscú) me parecen las de un país nuevo. Me recuerdan a las jóvenes ciudades de colonos del Oeste americano, a esa atmósfera de ebriedad y natalidad cons­tante, de cazadores de fortuna y apátridas; de temeridad y espíritu de sacrificio, de desconfianza y temor, de sencillas construcciones de madera al lado de la técnica más complicada, con sus jinetes románticos y sobrios ingenieros. También aquí la gente ha afluido de todas las partes del inmenso territorio (cada año, en cada ciudad, cambia la población), también aquí les espera el hambre, la sed, la lu­cha y la muerte. Esto es lo que da rostro al hoy: planchas de madera, cruces arrancadas, casas destrozadas, alambradas de púas ante los jardines, nuevos andamiajes de construccio­nes medio hechas, antiguos monumentos derribados por la rabia y nuevos edificados por manos demasiado apresura­das, templos convertidos en clubes revolucionarios, sin que exista aún algún club que sustituya al templo, un conven­cionalismo arruinado y formas nuevas que se gestan poco a poco. Muchas cosas son demasiado nuevas, demasiado flamantes, demasiado recientes como para llegar a una edad avanzada, llevan en la frente la señal de América, de aquella América cuya tecnología constituye la meta provisional de los nuevos constructores rusos. La calle pasa precipitada­mente del Oriente somnoliento al Occidente más occiden­tal, del mendigo pedigüeño al reclamo luminoso, de lento jamelgo de los coches de alquiler al veloz autobús, del izvoz­chik al chófer. Un pequeño giro más y esta calle conducirá directamente a Nueva York. Confieso avergonzado que, más de una vez, me asalta, en estas calles, una tristeza muy pecu­liar. En medio de la admiración por un mundo que, con su propia fuerza, recién enterrados sus muertos, con más arro­bo que material, sin dinero y sin amigos, se pone a imprimir periódicos, a escribir libros, a construir maquinas y fabri­cas, a excavar canales, en medio de esa admiración se apo­dera de mí una especie de nostalgia de nuestra frivolidad y bajeza, una nostalgia del aroma de la civilización; una pena dulce por nuestra decadencia, científicamente más que pro­bada, un deseo pueril, tonto, pero visceral, de volver a con­templar, una vez más, un desfile de moda en Moulineux, un gracioso traje de noche en una muchacha estúpida, un número de la revista Sourire y el ocaso total de Occidente: probablemente se trate de un atavismo burgués.

(Frankfurter Zeitung, 31/10/1926)

Joseph Roth. Viaje a Rusia. Ed. Mnúscula, 1ª ed. Barcelona, 2008. 236 pàgs. ISBN: 978-84-95587-37-4. Págs. 65-70.


XV. La mujer rusa de hoy

En el viejo mundo, toda cultura de la mujer guardaba relación con el culto a esta. En la Rusia posrevolucionaria no se tiene tiempo, ni ganas, ni interés por una cultura erótica. La mujer como centro de atención ha pasado a la historia. Ya no es el centro de una casa ni de un círculo social ni del corazón de un hombre. La Revolución, que le ha otorgado todos los derechos, le ha quitado todos los privilegios. La mujer, convertida en un miembro necesario y útil de la sociedad, renuncia a toda clase de lujos. Ya no es objeto de galanterías, si no de igualdad ante la ley. No tiene que temer ya ningún prejuicio moral, pero tampoco tampoco puede esperar ninguna muestra de caballerosidad. Ha deja­do de ser, propiamente, “una dama”. Y cuando aparece, no es sino un resto de la vieja época o de la vieja psicología. La pobreza de bienes de consumo que padece todo el país sustenta esta teoría. La mayoría de las mujeres puede vestirse bien, pero no engalanarse como antes. En el viejo mundo, cada vestido femenino es también un adorno de la mujer. Cada vestido femenina tiene la finalidad de subra­yar, elevar, incrementar o simular la hermosura de su portadora. En la Rusia actual se carece de vestidos así. En consecuencia, se va perdiendo, poco a poco, la afición a tales cosas. No hay revistas de moda, ningún código de lo que es la moda ni lo social. Las pocas mujeres ricas de la Rusia de hoy viajan al extranjero. Siguen la moda parisina. Se traen vestidos de Francia. Si no pueden viajar, se hacen enviar modelos extranjeros. Las que no tienen dinero presentan un aspecto muy provinciano. Ante fenómenos como el pelo corto o el vestido corto, novedades de la moda occidental, en la Rusia actual dominan una serie de prejuicios más fuertes que en los círculos europeos más conservadores. En cambio, las mujeres de los nuevos ricos, los hombres NEP (que, por cierto, presentan los rasgos característicos de nuestros «oportunistas»), tienden, a la ligera, a exagerar, sin gusto Y sin efecto alguna, cualquier moda procedente de Occidente. Vemos, por tanta, mujeres con una espesa capa de pintura en los labios y con un velo de esmalte igual de exagerado en sus uñas. Parece como si los dedos hubieran estado agarrando trozos de carne cruda, como si la boca fuera un fruto sacada de un tarro de naranja en conserva. Por cierto: la exageración es aquí no solo un signo de falta de gusto, sino también de aquel tren de vida que es más fácil de llevar en los hoteles para extranjeros, con ayuda de los probos padres de familia que vienen a Rusia con motivo de las concesiones que les han sido otorgadas. La gran masa de las mujeres rusas trabaja demasiado y dispone de medios, demasiado escasos para prestar atención especial a su aspecto. Dada que la mujer ya no es objeto de cortejo, su vanidad natural no tiene con qué alimentarse.

(Frankfurter Zeitung, 19/12/1926)

Joseph Roth. Viaje a Rusia. Ed. Mnúscula, 1ª ed. Barcelona, 2008. 236 pàgs. ISBN: 978-84-95587-37-4. Págs. 119-120.


Finalmente, se pue­den encontrar,. entre las notas de Roth, algunas palabras-guía sobre sus impresiones, de las que él mismo hace una lista bajo el epígrafe «Imágenes»,

“Kazaki”: sombreros de fieltro redondos, sujetos con cintas  mujer joven con un alto cono en la cabeza, alhajas

 pequeño apéndice bordado en blanco. Abrigo ancho casas planas, anchas ventanas 

cubiertas de paja

muros de piedra

lunáticos

turbantes blancos

hombre con un pesado cinturón, trajes acolchados

habitación con ricas alfombras y cojines

armarios, vajilla

personas en el suelo

fuego en medio

cacharros de cocinar encima

anciana al lado.»

Y bajo el epígrafe Chuvasios: «Mujer, vestido corto,

los pies dentro del fieltro, calceta

enfundada, sobre el pequeño delantal del talle

espalda, omamentos coloreados.»

Mosaicos para sus densos textos impresionistas.

(Postfaci de Klaus Westermann)

Joseph Roth. Viaje a Rusia. Ed. Mnúscula, 1ª ed. Barcelona, 2008. 236 pàgs. ISBN: 978-84-95587-37-4. Págs. 220-221.


Hi va haver un temps que la senyora Dalloway entrava a comprar guants a botigues de dependentes lentíssimes. La compra de guants era un ritual cerimoniós: es duien per damunt del colze i per posar-se’ls calia cordar-ne tots els botons. A les botigues (de guants) se sentia perfectament el tic-tac del rellotge i, distant (les botigues de guants eren com cofres sumptuosos hermèticament protegits de l’exterior), es podia escoltar el bullici de Bond Street. Podem escoltar-lo encara ara, esmorteït per moquetes esponjoses, atenuant per nobles fustes i per piles de capses de guants. Ningú fins ara no ha pogut silenciar els sons que la senyora Dalloway va sentir aquell dia.

Imma Monsó. Poeta de guàrdia. Art. L’Avenç, núm. 363, des. 2010, pàg. 16.


L’estil afable i anecdòtic de Gottieb li escau bé. Com a autor d’A Certain Style: The Art of the Plastic Handbag (1988), té un bon ull per als detalls en aparença trivials que ern elements essencials de la presència de Bernhardt: els barrets impressionantment ridículs (un d’ells estava coronat coronat amb rat-penat dissecat), els cinturons que li penjaven per sota dels malucs, els vestits que semblaven enrevoltar-la en espiral, les pells i els farbalans, les joies i els accessoris que feien d’ella “un museu amb potes”.

Graham Robb. La divina Sarah. Article a l’Avenç, núm. 363, des. 2010, pàg. 46.


En cuanto las hubo estudiado, sometió a examen sus brazos desnudos. Joseph se paró frente al espejo y encontró muy inte­resante girarse de un lado a otro y contemplar su cuerpo. Un buen cuerpo, bien formado, sano y capaz de soportar esfuer­zos y privaciones. Con semejante cuerpo tenía que ser un pe­cado grave quedarse en la cama mas de lo que exigía el reposo. Ni un carretera podía tener miembros mas sanos y robustos. Se vistió.

Muy lentamente, además. Aún tenía tiempo, y unos minu­tos más o menos no importaban. Aunque Tobler no compar­tiera esta opinión, según pudo experimentar Joseph en carne propia, el ingeniero «luneseó» aquel día. Por «lunesear» se en­tendía quedarse en la cama mas rato que de costumbre, rela­jarse y despreocuparse un poquito mas que durante el resto de la semana; y justamente Tobler, que era un experto en proble­mas del lunes, no hiza su aparición antes de las diez y media allí abajo, en el reino de las cuestiones y soluciones técnicas.

Cepillarse y peinarse el cabello le pareció extraordinaria­mente difícil aquella mañana. El cepillo de dientes le recordó tiempos pasados. El jabón con el que iba a lavarse las manos se le resbaló y fue a aterrizar bajo la cama; hubo que agacharse y rescatarlo del rincón mas apartado. El cuello duro era dema­siado alto y estrecho, pese a que ayer le había quedado de ma­ravilla. ¡Qué extraño todo aquello! ¡Y qué aburrido!

En otro tiempo y lugar tal vez le hubiera resultado simpático, instructivo, agradable, fino, divertido y hasta encantador. Joseph recordó ciertas épocas de su vida en que la compra de una corbata nueva o de una chistera inglesa podía entusias­marlo. Seis meses antes había vivido una de esas historias de sombreros. Se trataba de un sombrero normal, muy bueno, de mediana altura, como los que solían usar los caballeros «distinguidos». Pero no le inspiraba confianza. Se lo probó cientos de veces frente al espejo y finalmente lo dejó sobre la mesa. Luego retrocedió tres pasos y observó el precioso mons­truito como un centinela de avanzada observa al enemigo. Era absolutamente irreprochable. Después lo colgó de un clavo donde también lo encontró inofensivo. Volvió a ponérselo: ¡horrible! Parecía dispuesto a romperse de abajo arriba. Tuvo la impresión de que su personalidad se había demediado, cu­briéndose de niebla y sal. Salió a la calle: avanzó zigzagueando como un vulgar borracho y se sintió perdido. Entró en un bar, se quitó el sombrero..., ¡salvado! -sí, aquélla había sido una historia de sombreros. En su vida había también historias de cuellos duros, abrigos y zapatos.

Robert Walser. El ayudante. Der Gebülfe. Ed. Siruela, Madrid, 2001. 216 pàgs. Págs.. 107-108. ISBN: 84-7844-538-2.


PATRIMONI Una col·lecció privada insòlita, feta en poc temps i amb pocs recursos, recull una mostra excepcional de l'alta costura catalana

Alta costura a Barcelona

Fins al dia 1 de maig es pot visi­tar al palau Robert de Barcelo­na un petit tast de la Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, que amb diverses variants ha estat presenta­da amb anterioritat a Sabadell el 2008 (Teixint glamour), a la sala d'exposi­cions del Banco Herrero d'Oviedo (La edad de oro de la alta costura, desem­bre 2009 - febrer de 2010), al Museo de Teruel (març - maig de 2010) i al Museo del Traje de Madrid (juliol - novembre de 2010). L'exposició s'a­companya amb l'edició d'un volum (Triangle Postals, 2009) amb el mateix contingut però amb cobertes especí­fiques adaptades en el títol a cada seu de la mostra. A Oviedo la van veure 10.000 persones, a Terol 11.000, a Madrid 41.000, i a Barcelona rep uns 1.000 visitants diaris de promig. La dada més significativa no és, però, l'èxit d'aquest producte expositiu -que indica la proximitat i curiositat envers el món del teixit i la moda ­sinó el caràcter privat de la iniciati­va col·leccionista que s'amaga sota el nom volgudament literari de «Col·lecció tèxtil Antoni de Montpa­lau», personatge creat per Joan Peru­cho a les Històries naturals. Aquesta col·lecció, que aplega 1.800 peces, amb vuit-cents vestits, dels quals dos ­cents són d'alta costura, complements, teixits i mostraris, i cinc-cents dibui­xos del modista Pedro Rodríguez (València 1891 - Barcelona 1990), és el resultat de l'esforç personal de Josep Casamartina i Parassols (Sabadell 1956), amb el suport d'Anna Maria Casanovas, des d'una data tan escan­dalosament propera com és el 2004.

Casamartina és un home polifacè­tic, pot exercir professionalment com a interiorista i escenògraf, és crític ­d'art a El País, ha estat comissari i dissenyador de nombroses exposicions, destaca com a estudiós de l’art català del segle XX, i ara és també actiu col·leccionista. Entre el 2000 el 2004 va col, laborar molt estreta­ment amb el Centre de Documenta­ció i Museu Tèxtil de Terrassa, amb la voluntat de construir la part moder­na de la col·lecció del museu, la que arrenca del modernisme i vol docu­mentar l'activitat tèxtil a Catalunya al llarg del darrer segle. Fruit d'aquest treball va ser la gran exposició i el catàleg Les fàbriques i els somnis. Modernisme tèxtil a Catalunya, del 2002; el volum i l'exposició signada en solitari, L'interior del I900, Adolf Mas, fotògraf, també del 2002; la mos­tra i el llibre Josep Palau Oller del Mo­dernisme a l'Art Decó, del 2003; i finalment, l'exposició i el catàleg, Miralls d'Orient, del 2004, amb diver­sos col·laboradors. Enllestida aques­ta etapa, i davant el fet que el Museu Tèxtil de Terrassa tenia altres priori­tats, Casamartina va decidir conti­nuar aplegant pel seu compte teixits modernistes i també Art Déco. A par­tir d'aquests materials van venir amb tota naturalitat, els seus derivats, els vestits i els complements de moda, fins a configurar el conjunt patrimo­nial tan destacat que és avui la Col·­lecció Antoni de Montpalau, base de les exposicions sobre l'alta costura ja citades.

¿Com és possible aplegar tantes coses en només sis anys i sense cap inversió monetària excepcional? ¿Com és possible obtenir la confiança de tantes persones que han fet donació de les peces més selectes dels seus fons d'armari a una institució novella i particular com és la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau? La clau d’aquest misteri és doble. Tenim per una banda l'entusiasme i l'expertesa de Josep Casamartina. Comparteix amb els/les donants l'emoció que es des­prèn del valor i la bellesa d'una bona peça, i els mostra la conveniència que aquest material pugui perviure en el temps mitjançant unes bones condi­cions de conservació preventiva i una adequada compostura i restauració, si escau. Ha sabut tramar una bona xarxa de relacions socials a l'entorn del teixit i del vestit, i dinamitzar bona part dels amics i afeccionats a la moda, amb la voluntat de rescatar una his­tòria recent de la indumentària que és a punt de perdre's, atesa la progressiva desaparició dels qui hi van participar amb graus diversos de pro­tagonisme: fabricants, creadors, modistes, clientes, etc. Aquest ha estat una de les habilitats principals del promotor del projecte. Catalunya ja no és un país amb una potent indústria tèxtil, però encara tenim actius a molts destacats en el camp del dis­seny de moda, amb bons professio­nals i amb bones escoles de disseny. Però no es pot encarar bé el futur sense estimar i conservar el patrimo­ni del passat. Les habilitats de Casamartina - tot i ser destacades - no haurien pogut fer realitat una proposta col·leccionista tan ràpida i d' a­quest nivell si les institucions museístiques públiques especialitza­des del país tinguessin una activitat similar de promoció de les donacions i de cura envers els llegats ja rebuts. Aquesta és la segona clau, en nega­tiu, que explica l'èxit del fenomen de la Col·lecció tèxtil Antoni de Mont­palau.

El nostre país gaudeix d'una molt destacada tradició de col·leccionisme tèxtil i d'indumentà­ria que ha donat lloc a la creació en diverses etapes i per procediments variats de quatre museus centrats en aquesta especialitat: el Museu Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona amb gestió municipal, el Centre de Docu­mentació i Museu Tèxtil de Terrassa, depenent de la Diputació de Barcelo­na, el Museu de l'Estampació de Pre­mià de Mar, secció del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica que sustenta la Generalitat, i el Museu Marès de la Punta, integrat dins el Museu d’Arenys e Mar, de caràcter municipal. Son institucions de dimensions, objectius i perfils diversos, i que –llevat del de Barcelona- cal reconèixer que han millorar molt en la seva presentació permanent, en les activitats expositives i en la divulgació cultural. Fóra absurd qüestionar les seves arrels, però és evident que costa d'en­tendre que a dia d'avui no existeixi cap mena de coordinació entre elles més enllà de les relacions personals que estableixen els seus conservadors per a determinades accions. És molt probable que una marca comuna i un projecte únic, tot preservant les seves seus i les seves especialitats i històries diverses, servís per poten­ciar la importància del patrimoni aplegat per cada una d'aquestes ins­titucions. Aquesta és però una deci­sió política valenta i ja sabem que els polítics no acostumen a prendre aquesta mena de decisions comple­xes. No ens queda sinó esperar resig­nats que el Museo del Traje de Madrid, patrocinat pel Ministerio de Cultura del Gobierno de España superi els seus problemes conjunturals i esdevingui en poc temps un referent, gràcies als grans recursos que segurament hi esmerçarà l'Estat.

Les nostres col·leccions tèxtils les han fet particulars, o dit d'una mane­ra més eufemística i més cursi: les ha fet la societat civil. Entre els col·leccionistes més destacats que van reco­llir materials tèxtils de forma més o menys monogràfica podem citar: Benet Malvehy i Piqué (r837-r892), Francesc Miquel i Badia (r840- r899), Pompeu Gener i Rabot (1848-192o), Emili Cabot i Rovira (1854-1924), Josep Pascó i Mensa (1855-1910), Macari Golferichs i Losada (1866-1938), Gaspar Homar i Mezquida (1870-1955), Josep Moragas i Pomar (1873-1945), Oleguer Junyent i Sans (1876-1956), Ramon Soler i Vilabe­lla (¿-?), Carmen Tòrtola Valencia (1882-1955), Maria Regordosa i Jover (1888-192o), Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), Ricard Viñas i Genís (1893-1983), Camil Rodon i Font (1893- 1971), Frederic Marés i Deulo­vol (1893-1991), Josep Biosca i Torres (1902-1983), i Lluís Tolosa i Giralt (¿-1973). Una part d'aquests mate­rials s'han dispersat en vendes i herències, però el gruix més destacat ha passat per donació, o amb menys freqüència per compra, als nostres museus. És per aquesta raó que resul­ta sorprenent que, a dia d'avui, cap museu no hagi fet un gest de record i homenatge als seus benefactors, com ara una bona exposició, més enllà de les ja realitzades en el moment o poc després del lliurament de la dona­ció. En el cas del museu de Barcelo­na, fins i tot s'ha liquidat el subtítol: «col·lecció Rocamora», en la deno­minació del museu, incomplint una de les condicions del llegat. Una excep­ció a l'habitual oblit dels col·leccionis­tes la tenim just ara al Museu d'Arenys amb la petita exposició -sense catà­leg-, Carmen Tòrtola Valencia, passió pel col·leccionisme, feta a partir de les puntes aplegades per la ballarina i que va adquirir el Col·legi de l'Art Major de la Seda i que des de 1992 es troben dipositades en aquest museu.  

Es fa molt difícil continuar la llar­ga tradició de donacions i mantenir viu el sentit col·lectiu de patrimoni si els museus es tanquen en si matei­xos i no resulten agraïts a la memòria dels seus donants. Des de finals dels vuitanta els grans museus públics del país amb patrimoni històric han dei­xat de ser un lloc de trobada dels afec­cionats, i només algunes excepcions confirmen aquesta regla. Quan per un singular atzar reben una donació significativa, molt rarament és publi­citada i gairebé mai no obté una digna catalogació amb edició. El Museu Tèx­til i de la Indumentària de Barcelona té fons més que suficients (Rodríguez, Balenciaga, Pertegaz, etc,) per mun­tar exposicions com la que ara es pre­senta al Palau Robert. El març de 2008 va rebre la donació de 183 vestits i 158 complements dissenyats per Pedro Rodríguez que havien estat el vestua­ri de la senyora Maria Brillas i Olive­ró (1905-1992). Estem encara l'espera de l'exposició i la catalogació que es va prometre en acceptar el llegat, i hem de passar només amb un simple powerpoint penjat a la xarxa que dona notícia del fet. Res no s'ha fet tampoc en favor de la memòria de Manuel Rocamora, 40 anys després de la seva donació i publicació de l'inventari (Museo de indumentaria. Colección Roca­mora, Barcelona, 1970), ni tampoc en record de Josep Biosca, de Ricard Viñas o de Lluís Tolosa, homes clau per a les col·leccions del museu de Terrassa.

A la vista d'aquesta poca sensibi­litat i atenció envers els mecenes per part dels responsables dels nostre museus és perfectament natural que l’espècie del donant particular esti­gui pràcticament extingida. El cas del tèxtil és un més, potser el més acusa per la brutalitat de les maneres de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, però passa el mateix amb altres especialitats artístiques; a dia d'avui qui té un patrimoni artístic-­cultural que vol fer públic opta per fer una fundació privada o per museus més fiables, com ara el Museu de Montserrat. És massa arriscat creu­re en la paraula dels responsables de la política patrimonial que, mas a sovint, ni entenen ni estimen el material que els ha estat confiat, entre altres raons perquè tampoc no escol­ten els suggeriments dels historia­dors, dels professionals dels museus i dels afeccionats.


Barcelona alta costura

Del 13 de desembre de 2010 a l'1 de maig de 2011

Palau Robert, Barcelona .Comissari. Josep Casamartina i Parassols

(Bonaventura Bassegoda. Article revista L’Avenç, 365, feb. 2011, pàgs. 64-66)

Lady Gaga marca la pauta. En l'última gala dels premis MTV va aparèixer amb un esplèndid vestit confeccionat a base de filets (bossa inclòs) i el seu exemple ho segueixen i altres creadors. Dissabte, la secció asalmonada d'aquest diari informava que la dissenyadora extremenya Patricia Gruart acaba de confeccionar un amb pernil ibèric. És un vestit escotat i curtet, perquè les cuixes quedin a l'aire. Està fet amb més de cinc-centes talls de pernil ibèric, tallades per Nico Jiménez, rècord Guinness en l'especialitat de tajadores de pernil. Segons la dissenyadora Gruart, es tracta d'un vestit "trencador".

La idea de fabricar vestits amb productes alimentaris és molt interessant. Si en comptes de cruspir seu filet amb clembuterol, Alberto Contador s'ha fet amb ell uns calçotets, no hagués tingut els problemes que després ha tingut. La gran varietat de carns i pernils existent en el mercat permet a més una àmplia gamma de preus, aptes per a tot tipus de butxaques. Cenyint-nos al pernil, els vestits es poden confeccionar a força de pernil-pernil o de espatlla, i de pernil serrà o ibèric i, dins d'aquesta categoria, d'ibèric d'engreix, de ibèric d'engreix camp, d'ibèric d'enceball i d'ibèric de gla. És un tipus de costura-alta o de prêt-porter, segons l'import del pernil utilitzat-que està destinat a triomfar. Mira que no hagués gaudit Carpanta, amb un vestit d'aquests! Pensem a més que, com del porc s'aprofita tot, més enllà del pernil tenim la canya de llom, el bull, la botifarra ... El xoriço fins i tot. Amb un vestit a base de talls de xoriço finament tallades, Francesc Camps estaria espectacular.

Això sí: caldrà anar amb compte amb les implicacions religioses d'aquest tipus de confecció. És evident quemuchos dels nostres conciutadans no podran lluir vestits confeccionats a base de derivats del porc, per no ser aquest animal res halal ni kosher. Mohammad Jordi, per exemple, no es posarà cap peça d'aquestes, ni que estigui confeccionada a base de llonganissa de Vic Però, bé, precisament per això hi ha els vestits confeccionats amb formatge: de gruyère, de manxec, de parmesà, de serrat , de rocafort ... I, amb els seus insinuants foradets, en les nits romàntiques els vestits a força de emmental resulten sempre tan excitants com les semitransparències. Tindrem també abillaments a base d'espaguetis a la bolonyesa, d'anxoves de l'Escala, de galetes Príncep Beukelaer i d'albergínies a la vinagreta. I, evidentment, ¡per als celíacs vestits sense gluten! Les possibilitats són infinites, com infinita és la capacitat creativa dels nostres dissenyadors. Si la cuina, al transformar-se en tecnoexistencial, ha acabat convertida en pura passarel.la de moda, per què l'alta costura no acabaria transmutada en un circ gastronòmic?

Quim Monzó. I també dos ous durs. El vestit està confeccionat amb més de cinc-centes talls de pernil ibèric. Art. La Vanguardia, 09.03.2011

  

Anava amb roba virolada, sempre molt alegre, gairebé infantil, ella devia ser conscient dels sentiments compassius que despertava i es vestia amb camises de maduixetes o síndries d'aquelles de les cortines de bany modernes o dels tovallons individuals de sota els plats. Li semblava que li donaven un toc informal i juvenil, però aconseguien just l'efecte contrari. Semblava sempre que s'havia vestit amb allò perquè s'estava sobreposant a alguna pena, a una viduïtat prematura o a una orfenesa tardana. El més estrany del conjunt de la Tere eren les sabates; a l'estiu, unes sandàlies marrons de frare, i a l’hivern, uns mocasins amb sola exageradament gruixuda, gairebé ortopèdics. Eren la part que estava més d'acord amb la seva tristesa crònica, com una malaltia. Potser ho era. Potser fins i tot tenia alguna relació amb ser tan peluda.

El Grenyese, en canvi, es preocupava poc pel seu aspecte, era una de les coses que la Tere havia volgut treballar amb ell. Durant els sis mesos va dur una samarreta blanca de Barcelona '92, amb les anelles olímpiques a l'esquerra i la mascota a la banda dreta. Sempre anava amb aquella samarreta, potser en tenia un estoc.

La Tere va buscar per tota la ciutat una samarreta com aquella, encara que fos de nen, era igual, ja la rentaria en calent, perquè es donés. Però ni a les botigues de souvenirs de la Rambla, ni a la seu del COI no en tenien. Samarretes de la Sagrada Família, tantes com en volgués. Del Mundial 82, també. Dels jugadors del F.C. Barcelona te les feien expressament, si ho volies. Però de Barcelona '92 ni una.

Empar Moliner. Feli, estheticienne. Ed,. Destino, Barcelona, 2000, 2ª ed. 278 p. Pàg. 18.