5. L'EDAT MITJANA: DOCUMENTS

Jean-Philippe Postel. El affaire Arnolfini. Investigación sobre un cuadro de Van Eyc. (L'Affaire Arnolfini. Les secrets du tableau de Van Eyck, trad. D. Pennac). Editorial Acantilado, 2023, 1ªed. època 2016.Barcelona. ISBN 9788419036569. 164 p.

La tesi de Postel és una al·lucinació quasi paranoica, començant perquè no sap què és un rosari. No obstant descriu amb una certa objectivitat els vestits del quadre i d'altris obres.

E per haver especialment la carn lluent e clara, no curants que n'envelleixen abans de temps e en perden les dents e puden fortment, sinó que les aigues, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se ab innumerables ungüents e colors. E per tal que mills ne puixen venir a la fi que desigen, aprenen d'estil·lar, de fer untaments, de conèixer herbes e saber llur virtut, e propietat de les figues seques, del vermell de l'ou, del pa fresc de pura farina pastat, de les faves seques e de la llur aiga, de la sang e sagí de diverses animals e de la llet de la somera. Llurs cambres e altres llocs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambrics, d'ampolles, de capses e d'altres vaixells peregrins, plens de les confeccions que ab gran estudi hauran aparellades a llur pintar, ab ajuda de molts. Car no hauran algun especial veí o hortolà que per elles no sia terriblement ocupat: alguns per fer argent sublimat, argentada, pomada Iliriada e mil llavadures e untaments; altres per anar cavant e cercant raels e herbes salvatges que no em pens que jamai hagués oft nomenar.

"E desijants que llurs cabells negres sien semblants a fil d'aur, moltes vegades ab sofre, sovent ab aigues, sabons e lleixius de diverses cendres, e especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de gatlla e ab los raigs del sol, converteixen aquells en la color que desigen. Puis fan-los caure a vegades per lo mig de l'esquena, e sovint escampats per los muscles, e a vegades redortats en lo cap, segons que els és vijares que mills los estiga. E han en gran e cordial privadesa algunes fembretes que els fan escorxaments, e els pelen les celles e lo front, e los raen ab vidre subtil les galtes e lo coll, llevants-ne certs pèls qui a llur parer hi estan mal, e los fan diverses maneres de pelador.

"No res menys, elles meten tot llur estudi en trobar guisa novella e pomposa, així d'arresaments com de comportaments. E no els dóna vijares que sia de bona manera, si doncs los hàbits no són novells, ben deshonests, trobats e portats primerament per fembres vanes, indignes estar entre dones castes; e que sien de fins draps e altament folrats, ab les mànegues molt amples entrò als talons, e ab les gonelles de la vinta avall molt amples e folrades per retre e mostrar llurs anques ben grosses, e de la cinta amunt, embotides de tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatlles e per cobrir molts defalliments que han; e ab les alcandores brodades, ben perfumades e aptes a caber en un clovell de nou; e ab los perfils de les aljubes de vairs purats o erminis, e que els comencen als genolls e en rosseguen dos palms per terra, a denotar que de major honor són dignes que els hòmens de ciència, qui aquells solen portar sobre llurs caps.

"La gran cura e sobirana diligència que han en llur lligar, qui la't poria dir? Si els hi anava gonyar o perdre l'ànima e la fama, no hi porien pus fer. Elles primerament se meten davant un gran e clar espill, e a vegades dos, per tal que en aquells se puixen veure de cascuna part, e conèixer qual d'aquells dos mostra mills la sua figura; e en la una part fan estar la serventa, e en l'altra la cabellera o les polseres, l'alcofoll e les pintures. E ab l'ajuda d'aquella comencen-se a lligar ab mil re- trets, dient: "Aquest vel no és bé ensafranat; e aquest altre no és bé estufat; e aquest penja massa d'aquesta part. Dóna'm aqueix altre pus curt, e fé'l estar pus tirant que aquell que tenc al front. Lleva'm aquell mirall petit que m'has posat detràs l'orella e posa'l pus lluny un poc. Adoba'm l'alfarda, que no em cobre tant los pits. Aqueixa agulla és massa grossa; aqueixa altra me serà caiguda del cap ans que sia acabada de lligar." E adés adés, cridant, blastomen-les dients: "¡Vé a mal guany, vilana traïdora, que no ést bona sinó a escatar peix e llavar les escudelles! Crida'm aqueixa altra, qui ho sap mills fer a cent vegades que tu." La qual venguda, posat que en sàpia tot ço que n'és, a cap de poc és pus vituperada que la primera, car impossible és que algú pogués lligar ne arrear fembres a llur guisa. E si per ventura llurs marits les reptaran d'aquest vici, diran que per més plaure a ells ho fan, e que ab tot açò no poden tant fer que plàcien a ells més que les serventes o catives.

"Quan bé seran arreades e debuixades, si algú les mirava les mamelles, les quals elles desigen per tothom ésser mirades, car per això les traen defora, amaguen-les corrent, volents donar a entendre que no han plaser que hom les veja; e és tot lo contrari, car a penes les hauran cobertes, les tornaran descobrir e mostrar com pus deshonesta- ment poran, per tal que hom les tenga per belles e els vaja bestiejant detràs. Puis, si algú les guardarà qui es prenga a lloar llur bellesa, seran tan alegres que tot quant los pories demanar te donarien tan- tost, si no els faïa fretura. E si algú haurà dit lo contrari o passant no les haurà guardades (car d'ésser ben mirades han gran desig), volrien-lo ha- ver mort de llurs pròpries mans.

"Puis, en noces e convits e solemnes festes, demostren-se bé parades als mesquins qui els van detràs, los quals tantost caen en la ratera, car o les prenen per mullers, o a vegades per amigues. E encontinent elles agúen llur desig en haver senyo- ria; e fenyents-se obedients e humils, demanen als bèsties de marits (qui tantost los ho donen) fer- malls, anells, perles, collars, paternostres, manilles, correges, moltes vestedures e diversos ornaments. E pus són bé arreades e han bé parades llurs cambres, vénen així com a regines davant los dolents e efeminats, e de companyones que eren, ocupen a si mateixes la senyoria; car los desastrucs no es gosen alegrar ni enfellonir, donar, prestar, vendre o alienar, sinó tant com elles ordonen. Puis, ab contínua rumor e brogit, barallen-se ab los escuders e servents e catius, e ab los germans e fills del marit qui aquí estan, volent mostrar que són gordadores d'açò que desigen despendre e fondre e destrouir.

Quantes solemnitats penses que sien servades quan deuen anar o van al bany, lo qual dien elles que continuen per conservar jovent? No les te poria dir, tantes són. Sàpies, però, breument, que untades hi van e pus untades se'n tornen. Puis, si per ta mala ventura les beses, jamai ocell no fou pus envescat per indústria de caçador que tu seràs entre els llambrots. Si aquesta sola persecució te'n seguia, toleradora seria; mas altres enemics hi ha de què no et pots gordar sens gran reguard. Diràs per ventura que no els coneixs: jo els te diré per ton avisament. Los enemics del teu humit radical, los quals acompanyen les fembres del bany al teu llit, són aquests: molts perfums e aigues, calç viva, orpiment, olis, sabons, estopa, banya de cabró, caparrós, sang de voltor, tela de cabrit calda, draps de cànem passat per cera blanca fusa, e al- tres innumerables materials qui et provocarien a vòmit si els oïes. Guarda-te'n, doncs, si viure desiges.

"L'ardor de luxúria que elles han no la't vull dir a present, car massa em costa, segons que da- munt has oït; e tu hi saps prou, si dissimular no ho vols. Solament però te'n diré un poc, car bé em pens que delit hi trobaràs. No és cosa que elles no assagen per poder satisfer a llur apetit. E mos- trant-se paorugues e temoroses, si llur marit mana a elles alguna cosa honesta, diran que no són bé dispostes; e si han a pujar en algun lloc alt, diran que el cervell no els ho pot soferir; si han entrar en mar, diran que l'estómac los fa mal; no iran de nits, car diran que paor han dels espirits e de les ànimes e de les fantasmes; si senten una rata anar per casa, o que el vent moga alguna porta, o que una pedreta caiga d'alt, criden e estremeixen- se, e fuig-los la sang e la força, així com si eren en un gran perill. Mas elles són ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament. No hauran elles paor de passar per les summitats dels terrats e de les torres, ni d'anar de nits e passar per los cementiris e pel mig dels hòmens armats, quan són cridades e esperades per llurs aimadors; e d'amagar aquells, si mester serà, en llocs secrets de llurs cases. Saps aquest foc de qual llenya viu? D'abundància de béns temporals. Mentre les ro- manes visqueren pobrament, observaren ab sobirana diligència castedat; tantost que foren riques. mudaren les de més llurs propòsits. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 96-99.).

Aitant me plaurà dix Tirèsias lo teu parlar com lo callar, ab que no vulles mantenir novelles e pomposes, e de la gran cura e diligència que han en llur lligar. Posat que així sia com tu dius, d'aquest pecat ab aiga beneita ne deuen ésser absoltes, majorment que els hòmens hagen la culpa, que, atesa llur condició, fan pijor que elles. Qui et poria dir que ells, en haver llurs cabells semblants a fil d'aur, crespats e rulls, no usen de totes aquelles coses que dessús has dit que fan les dones; e que per arrear-se bé, a llur juí, dels ca- bells blancs, qui són testimonis de vellesa, no els facen tornar negres com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens? Cert, d'açò les passen: dignes són de gonyar joia. Novell me seria si oïa que jamai dona, en sa vellesa, hagués treba llat en alterar la color dels seus cabells. E los hòmens, qui se'n devien mills que elles abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que el pintar de les dones lo raure que els hòmens han fer de llur barba fort sovent, e la manera que tenen de fer-la raure pèl amunt, per tal que la cara romanga pus llisa; e lo pelar que fan del lloc on llurs celles s'ajusten; e l'algàlia, am- bre, perfums e aigues bé flairants que usen.

"De la superfluïtat de l'arrear e del lligar de les dones no ha culpa altra persona sinó ells, qui cascun jorn troben guises novelles, deshonestes e sumptuoses. Adés van tan llargs que no els veu hom los peus; adés tan curts que mostren les vergonyes. Adés escombren les carreres ab les mànegues; adés les porten trossades a mig braços; adés les fan tan estretes que par que vullen garrotar; adés les fan tan amples que par que porten a cascuna part un manto. Adés porten los cabells plans, adés rulls; adés rossos, adés negres, adés llargs, adés curts. Adés porten caperó en lo cap, adès tovallola; adés xapellet, adés vel; adés paternostros, adés correja; adés capell de vebre, adés barret. Adés porten polaines llargues, adés curtes; adés porten les sabates sobre les calces, adés dejús. Adés van vestits de draps fins, adés de frisó. Adés armats, adés sens armes; adés sols, adés ab companyes. E açò que no els és menor vergonya, van ab alcandores brodades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguessen anar a marit; e fan- les sobrepujar a les altres vestedures, per tal que mills sia vista llur dolentia.

"No sé llei ni secta qui haja lloat hòmens portar arreaments de dona. E finalment, per no tenir temps, tantes són les mutacions dels hàbits e gests llurs ab los quals donen mal eximpli, no solament als altres hòmens qui els veen, mas a les dones, les quals no són res preades per ells si no són bé pin- tades, arreades e complidament ornades, que si ara els veus, adés no els coneixeràs, ans te convendrà demanar qui són e d'on vénen. Moltes vega- des he pensat e creegut que si llurs pares o avis morts ressuscitaven, no els coneixerien ne creurien ells ésser llurs fills o néts, sens testimonis. E em pens que, si tornaven, no plauria molt a aquests, per tal que no els haguessen a proveir o fer part d'açò que aquells llurs havien lleixat en llurs testaments.

"De voler senyorejar a llurs marits les has notades. Decebut és: elles no desigen açò, mas voler raonablement senyorejar a la companya, qui contínuament és inclinada a mal saber, que companyones són dels marits e eguals a ells en lo regi- ment de la casa.

"De l'anar al bany no faces festa, que bé fan que el continuen, per tal com ne són pus netes, mig menjat. Deu o dotze vegades se dreçava la nit per veure jo si dormia o estava descobert. E cer- cava així mos plaers com si en degués aconseguir un regne. Jamai no isquera de casa ni volguera haver res fet, sens llicència mia." (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 130-131.).

Gonella

Havia estotjat en un lloc de la casa desat la gonella aspra, grossa, esquinçada e amada que sa filla solia portar; e, oït lo brogit que la gent feïa acompanyant Griselda, la qual sens dir alguna paraula se'n tomava, eixí-li a carrera en lo llindar de la porta, e cobrí aquella, mig nua, de la vestedura antiga. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 66.).

Cal mostrar que son molts, que el campament esta ple a vessar de soldats disposats a lluitar, i el mestre de la conquesta de Mallor­ca ho fa be: talment sembla que no hi capiga ni una agulla. Si consultem els textos escrits, el Llibre dels felts en par­la d'aquesta manera:

"I nos diguerem que assentariem l'al­bergada. I ens vestirem el gonió i el per­punt, i posarem e1s aragonesos a una part i els catalans a 1'altra, i la sepia al mig; i ferem l'albergada tan estreta, que no semblava que hi albergassern de cent cavaliers endavant raiment que les cor­des se tenien entrellacades Puna amb l'altra, que ben be dura per vuit dies que no podia horn caminar per la host".

Anna --Priscila Magrinyà. Art. Des de quan plantem la tenda? Revista Sàpiens, núm.206, maig 2019. Pàg. 68.

Amarinà una bella nau, que proveí de froment, de vi, de mel i de tot de bones vitualles. Hi féu pujar, a més a més de Gorvenal cent joves cavallers d'alt paratge, triats entre els més ardits, i els engipona amb cotes de burell i capes de xamellot grossolà, de manera que semblaven mercaders; però, sota el pont de la nau, tenien desades les riques vestidures de drap d'or, de sendat i d'escarlata, que convenen als missatgers d'un rei poderós. (14-15)

Isolda llençà la gran espasa i prengué en mans el brial de Tristany. Hi veié el cabell d'or i calla bella estona; després besa el seu baste als llavis, en signe de pau, i el revestí de magnífiques robes.

El dia de l'aplec dels barons, Trístany envià secretament a la seva nau Perinís, el vailet d'Isolda, per dir a la seva gent de fer cap a la con, abillats com pertanyia als missatgers d'un ric rei: perquè espe­rava arribar aquell mateix dia al terme de l'aventura. Gorvenal i els cera cavallers es desolaven feia quatre dies d'haver perdut Tristany; i es gaudiren de la nova.

Un a un, dins la sala on ja s'acopaven sens nombre els barons d'Irlanda, entraren, s'assegueren de fila en un mateix rengle, i les pedreries regalimaven al llarg de llurs riques vestidures d'escarlata, de sendat i de porpra. Els irlandeses dejen entre ells:

—¿Qui són aquests senyors magnífics? ¿Qui els coneix? Vegeu aquests mantells sumptuosos, guarnits de gibelí i d'orfrés! Vegeu en el pom de les espases, en el fermall de les pellisses, com tornassolen els robins, els berilles, les maragdes, i tantes pedres que ni sabem nomenar l ¿Qui ha vist mai una esplendidesa semblant? ¿D'on vé­nen aquests senyors? ¿De qui són?

Però els cent cavallers callaven i no es movien de llurs seients per ningú que entrés. (19)

Isolda s'està dreta davant la flama. La turba, entorn, crida, ma­leeix el rei, maleeix els traïdors. Les llàgrimes se li esmunyen cara avall. Va vestida amb un estret brial gris, on corre un fil d'or me­nut; un fil d'or está trenat amb els cabells, que li corren fins als peus. Qui pogués veure-la tan bella sense apiadar-se'n, tindria un cor de deslleial. Déu! , que estrets porta lligats els braços! (45)

Ara, deixant els enamorats a l'ermitatge, Ogrí 'havia caminat re­calcant-se en la seva crossa fins al Mont; hi comprà vaire, gris, ermi­ni, draps de seda, de porpra i d'escarlata, i un camisell més blanc que una flor de llit, i encara un palafrl arnesat d'or, que amblava suau­ment. La gent se'n reia de veure'l dispersar, per a aquestes compres estranyes i magnifiques, els seus diners agabellats des de feia tant de temps; però el vellard carregà sobre el palafrl les riques estofes, i se'n torra on era Isolda:

—Reina, els vostres vestits cauen a parracs: accepteu aquests pre­sents a fi que sigueu més bella el dia que anirem al Gual Aventurós; temo que no us desplaguin: jo no sóc expert a triar aqueixa mena d'agençaments. (61) 

Joiós, Dinas féu a la reina mant honor i manta cortesia. Li llevà la seva capa d'escarlata sumptuosa, i el seu cos aparegué graciós sota la túnica fina i el gran brial de seda. I la reina somrigué al record del vell ermita, que no havia estalviat els seus diners. La seva túnica és rica, els seus membres delicats, els seus ulls canviants, els seus cabells clars com raigs de sol. (62)

Davant la tenda d'Artur, un ric drap de seda de Nicea estava estés damunt l'herbei verd, i les relíquies dels sants, tretes de les urnes i de les arques, hi eren ja disposades. Monsenyor Galvany, Gir­flet i Ke el senescal, les guardaven.

La reina, havent suplicat Déu, es lleva les joies del coll i de les mans i les donà als pobres mendicants; es desagafà el mantell de porpra i la guimpla fina, i les dona; dona el seu camisell i el seu brial i el seu calçat enriquit de pedreries. Conserva solament sobre el cos una túnica sense mànegues, i, amb els braços i els peus nus, avenyà davant dels dos reis. Entorn, els barons la contemplaven en silenci, i ploraven. Vora les relíquies blandava un braser. (68)

Llavors avenga el seguici de la reina. Les bugaderes i les cambre­res vénen davant, després les dones i les fines dels barons i dels comtes. Passen una a una: un jove cavaller escorta cadascuna d'elles. A la fi s'atansa un palafrè muntat per la més bella que Kaherdí hagi vist mai amb els seus ulls: és ben feta de cos i de cara, les anques una mica baixes, les celles ben traçades, els ulls riallers, les dents me­nudes; una túnica de vermell xamit la cobreix; un minso enfilall d'or i de pedreries guarneix el seu front polit. (92)

Un pescador se'n venia, vestit d'una gonella de burell pilós, amb un gran capero. Tristany el veu, li fa un senyal, el pren de banda:

—Amic, ¿vols baratar els teus draps amb els meus? Dóna'm la teva cota, que em plau molt. (98)

Isolda el sent, no pot dir una paraula. Puja cap al palau. Segueix el carrer, amb la guimpla descordada. Els bretons es meravellaven de mirar-la; no havien vist mai una dona tan bella. ¿Qui és? ¿D'on ve? (110) 

Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. 

(enllaç)

LA MODA A L’EDAT MITJANA

 LES PECES, ELS TEIXITS I ELS ESTILS QUE MARCAVEN TENDÈNCIA ENTRE ELS SEGLES XII i XV Caminem de puntetes, sense fer soroll, perquè ens collem al vestidor d'un palau de l'edat mitjana per estudiar els vestits de nobles i burgesos. I descobrim que l'ostentació de la riquesa i la classe Social definia les peces de seda, brocats i teles teixides amb or i argent amb què s'engalanaven els estaments privilegiats. Així és l'alta costura medieval. PER ELENA CUESTA. AMB L'ASSESSORAMENT DE SÍLVIA VENTOSA 

El sol ha sortit i els comtes ja s'han llevat. Els criats i les serventes estan a punt per ajudar el senyor i la senyora a vestir-se. Ni és tasca fàcil, hi ha molta feina fer. Però comencem amb les presentacions: els senyors en qüestió són Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya i Besalú, i la seva jove esposa, Peronella, reina d'Aragó, units en matrimoni a la Seu de Lleida l'any 1150, una aliança estratègica i decisiva que va comportar el naixement de la Corona catalanoaragonesa. 

Ressuscitem els comtes perquè, en un període en què la diferència en l'abillament d’homes i dones no era significativa, faran de models com si fossin maniquins, engalanem el  matrimoni amb tota la superposició de capes temps que formaven els vestits entre els segle XII, quan s’abandona la influència romana i bizantina i s'imposa arreu el vestit llarg, i XV, quan el gòtic deixa pas al Renaixement. 

La primera peça de roba que es posen sobre la pell és la camisa. Primer incís: el comte, prèviament, s'ha posat unes bragues, que li tapen els malucs i el ventre i que s’aguanten a la cintura amb un cinyell: una cinta, Corda o corretja que cenyia. Segon incís: no tenim manera de saber si les dones també en duien, de bragues, perquè a les escenes eròtiques de la literatura de l'època no sen fa referència, i a les pintures murals, les escultures i els relleus, l'única pell de la dona que es mostra és la del rostre i les mans, com marcava el rigorós pudor cristià. Ni que sigui per omissió, doncs, cal deduir que les bragues, a l'edat mitjana, només eren cosa d'homes. 

Després de la camisa, vindran tres peces més, i per això es podria deduir que aquesta havia de ser senzilla i lleugera. Res més lluny de la realitat. Les camises de les classes privilegiades eren brodades, especialment a les mànigues, i s’elaboraven amb els teixits més cotitzats, com ara el lli o la seda, que podia estar teixida amb or. La seda procedia de la Xina, però també se'n produïa a la Mediterrània, per influència dels àrabs, vertaders artistes del teixit. A les terres catalanes, l’únic lloc on se’n manufacturava era a València. 

GONELLES GENS VETUSTES

Si en aquell temps hagués existit el concepte de fons d'armari, els teixits llavorats (treballats) àrabs hi ocuparien un espai preeminent. D'una fantasia desbordant, es van propagar a partir del segle XI amb les croades, i van trencar els cànons de la indumentària romànica dels segles IX i X, una evolució del vestit romà, drapejat i sense costures. 

Damunt la camisa, Peronella i Ramon Berenguer es posen la gonella, la peça més esmentada en els textos medievals. Era llarga i ajustada al bust, s'eixamplava a partir de la cintura i tenia unes mànigues estretes que es cordaven amb botons. També estaven molt ornamentades, amb or i argent, i es remataven amb unes xapes de perles i pedres precioses. Amb què es teixien les gonelles? N'hi havia de luxoses i exòtiques, de brocat i de setí d'or i de seda, i de senzilles, fetes amb burell, una llana de color natural marró. 

Arribem a la tercera capa, l’aljuba. De mànigues amples, era una peça de sobre, i estava doblement folrada, primer amb pell d'ermini o xai, i després amb tela. Per influència encara bizantina, les pellisses de Peronella i Ramon Berenguer estaven decorades amb bandes i sanefes a l'escot, les boques de les mànigues i el final de les faldilles, que també eren llargues fins als peus: les cues o "vestits que rosseguen” ja eren estèticament i imprescindibles al segle XII. Independentment de la llargada, tant de la gonella com l’aljuba jugaven amb els talls, les obertures dels escots i l’amplada de les mànigues perquè els brodats de les camises poguessin admirar-se. 

Una curiositat sobre les aljubes que ni Peronella ni Ramon Berenguer arribarien a veure: al segle XIV, les mànigues de la camisa eren amples i acampanades, però no les de les aljubes, que eren més aviat estretes. Com s’ho feien, doncs, per embotir-se els vestits amb aquestes condicions? Fàcil: es posaven l’aljuba sense mànigues i les cosien o cordaven posteriorment a l'escotadura. Eren mànigues de posar i treure, que, a més, permetien una combinació extraordinària de colors i contrastos de teixits. L’aljuba era una pe exterior i la proliferació de teixits, colors, brodats i ornamentacions podia ser delirant través del vestit es feia ostentació de la riquesa i de la classe social a la qual es pertanyia. 

UNA EXHIBICIÓ DE RIQUESA

Les transformacions socials dels segles X i XIII van fomentar la rivalitat i l'exhibicionisme: per una banda, va créixer la noblesa cortesana al voltant de la figura del rei i, per l'altra, va néixer a les ciutats una burgesia rica i potent que, davant dels títols nobiliaris dels primers, necessitava mostrar amb més ampul·lositat la seva puixança. Entre els uns i els altres, proliferaven els brocats, el fi i els teixits brodats en or, argenti seda. No s’estaven de res. 

Tornem a les cambres comtals. Quan semblaria que no podien suportar més pes Peronella i Ramon Berenguer encara es posen una quarta capa: el mantell. Al segle XII els mantells de les dones cobrien el cos sencer i el cap —la cara es deixava veure nom per una obertura—, i podien superar fins i tot l'alçada de la persona. En canvi, el mantell dels homes podia ser llarg o curt, generalment semicircular, i anava lligat al coll posat al damunt de l'espatlla dreta. 

VESTIR DE CAP A PEUS

Pel que fa al cap, el més habitual era dur-lo cobert. Els cavallers portaven capells de feltre, de moltes formes. I les dames se'l cobrien en amb tocats cada vegada més fins i ornats. A partir del segle XIII, els vels se subjectaven sota la barba i es coronaven amb una còfia que es mantenia alçada gràcies a l'emmidonat. 

I a les cames, què portaven? Primer, unes calces, que eren com les mitges actuals. Cobrien el peu i arribaven fins a mitja cuixa. Els homes les subjectaven a les bragues; les dones, no se sap. Sí que sabem que el calçat més habitual eren els borseguins de cuir o vellut, una espècies de mitjons ajustats a la forma dels peus. Sobre els borseguins, per protegir-los, es posava un altra calçat, la xinel·la, sense taló ni punta, que es tancava amb una tira cordada amb una sivella, que podia ser  d'un metall preciós. En aquest sabater de casa bona també hi havia les botes altes, que arribaven fins a mig tou de la cama o el genoll. 

Als segle XIV va aparèixer arreu d’Europa una moda curiosa: les puntes de les sabates masculines eren tan llargues que acabaven en puntes impossibles, sovin mirant cap amunt, Com la Cua d'una Serp. Alguns cronistes de l’època se’n mofaven, perquè impedien caminar amb dignitat. Les pintures catalanes es van fer ressò de la tendència, però aquí no va arribar a ser tan desorbitada. 

Ni Peronella ni Ramon Berenguer patirien aquesta moda, perquè van viure al segle XIII. I van estar de sort: és en aquest període quan es va estendre definitivament l’ús de la seda brodada àrab, que va desbancar els teixits bizantins, pesants i feixucs, que imposaven moviments reposats i cerimoniosos. Efectivament, no tenien cap possibilitat de perdurar davant la lleugeresa, la vistositat ornamental i l'esplendor colorista de les sedes àrabs.

La seda va aconseguir que l'elegància residís en la naturalitat i la llibertat de moviments. Durant tot el segle XIII i les primeres dècades del XIV, l'ornamentació i la bellesa no estaven per sobre de la funcionalitat, i es respectaven les formes naturals del cos. Però quan la influència de poetes i pintors com Dant, Giotto, Petrarca o Boccaccio va generalitzar el concepte de bellesa ideal, el paradigma va canviar:el vestit va deixar de banda la comoditat, en favor de la fantasia i el gust. 

I AMB EL GIPÓ, LA REVOLTA

I llavors es va produir un altre fet fonamental: entre els homes va aparèixer el gipó, una peça de vestir exterior i curta que arribava als malucs i que deixava les calces a la vista. Com que això era impensable per a les dones, les modes masculina i femenina es van començar a distanciar. Per això Peronella i Ramon Berenguer es veurien estranys amb els vestits del segle XIII. I encara molt més si avancessin fins al segle XV, quan els canvis en la indumentària es van succeir amb gran rapidesa, amb dècades de diferència. 

La superposició de capes es va mantenir al segle XV, però l'evolució en la moda es va fer visible en els detalls: els colls alts van ser substituïts per escots rodons (després en pic) amb una vora gruixuda de pell que feia joc amb la de les mànigues; i es va imposar la cintura baixa, que l'esborrava, i les obertures laterals de les mànigues exteriors, que permetien veure la camisa. 

Entre els homes, es van posar de moda els capells (sense ales) i els barrets (amb ales, que es podien enrotllar) de mida gran. A les dones els agradava especialment la toca catalana, una peça estriada que baixava en onda sobre el front. La toca de banyes que va proliferar en aquest període, tan representada en els retrats de nobles i reis, era d'origen francès. Aquest tipus de lligadura no devia ser gaire pràctica, però queda clar que la funcionalitat i la comoditat no eren prioritàries. I ho seran menys en el futur... Però això ja és una història que necessitarà uns altres maniquins. Que Peronella d'Aragó i Ramon Berenguer IV tornin al seu repòs etern.   

ELENA CUESTA ÉS PERIODISTA.

SÍLVIA VENTOSA ÉS DOCTORA EN ANTROPOLOGIA| CONSERWADORA DEL MUSEU DEL DISSENY DE BARCELONA.

PER SABER-NE MÉS

·       MARANGES, Isidra, La indumentària Civil Catalana. Segles XIII-XV. Barcelona: IEC, 1991.

·       BERNIS, Carmen, Indumentaria medieval española. Madrid: CSIC, 1956.

·       BOUCHER, François. Historia del tragje en occidente Barcelona: Gustavo Gil, 2009.  

HO SABIES?

CINC CURIOSTATS DE L’ALTA COSTURA MEDIEVAL

1.  NOBLES CONTRA BURGESOS

A mitjan segle XIIl es van començar a aprovar arreu d'Europa els anomenats decrets sumptuaris que tenien per objectiu moderar els excessos en la despesa que es feia en roba. Aquestes mesures aconseguien de retruc que la noblesa mantingués la seva distinció social a través del vestit, ja que els decrets s’adreçaven a la burgesia, a qui se li prohibia vestir amb determinats colors o formes. Les restriccions van tenir repercussió molt escassa, perquè la nova classe social no va coler enunciar mai a l’ostentació.

2.  LA LLANA: EL MATERIAL MÉS USAT

La llana Va ser el teixit més usat durant l'edat mitjana i, a diferència de la   seda, no entenia de classes Socials. La més preuada de les teles catalanes era la de Menorca, que podia competir en qualitat amb les llanes angleses. Tot i així, la major part de la llana del país s'importava d'Anglaterra i del nord d'Europa. Amb aquesta llana, que es tenyia de tots els colors imaginables, es fabricaven els teixits a Barcelona, Lleida, Puigcerdà, València, Valls. Amb la llana es feia el felitre, la borra (que era una roba de llana basta). el blanquet (que s'usava pera les gonelles) o la grana (teixida amb un tint de gran qualitat accessible nomes per als membres de la cort). 

3.  COMPRAR O CONFECCIONAR

La major part de la població es feia els vestits a casa, però també se'n podien comprar de fets per modistes als mercats o fires. Els més importants eren els que es feien a Barcelona, Toledo, Burgos, Sevilla i Pamplona. Al segle XV, però, el tall es va complicar i la confecció de vestit es va convertir en un art difícil i reservat als experts. El primer tractat de sastreria conegut a l'Estat es remunta al segle XVI. 

4. FALDILLES ACAMPANADESUna de les peces més característiques i úniques que es va desenvolupar a la cort castellana al segle XV van ser els verdugados, uns cèrcols folrats i cosits a la faldilla que hi donaven una forma acampanada, Aquestes peces van revolucionar el vestit europeu des del segle XVI i van ser els predecessors dels mirinyacs i altres estructures que bombaven les faldilles i que es van portar fīns al segle XIX. 

5.  SOLTERES DESMELENADES

A l'edat mitjana, tant homes com dones duien el cap cobert. Els homes podien anar sense capell sense que això signifiqués res, però si les dones ensenyaven la cabellera és que eren solteres, Francesc Eiximernis, al segle XIV, va dir-ho ben clar; les dones "maridades" porten "vels grochs amb especials lligadures" per “ensenyar que és subjugada ca son marit, e per tal que no provoch los altres a pecat".

 HO SABIES

ACABAT EN PUNXA

Les característiques sabates acabades amb puntes llarguíssimes, tan sovint representades en pintures d'època, no són cap llicència artística, Van posar-se de moda a mitjan segle XIV i van arribar a tenir uns extrems tan llargs i recargolats cap amunt, que impedien caminar amb comoditat. De fet, hi ha força cròniques que en fan befa subratlant el caminar artificiós de qui les usava. Però la moda, igual que passa avui en dia, passava per davant de tota consideració! 

Article Revista Sàpiens núm. 184, agost 2017, Pp. 46-49.

Pel que fa als seus arreus, portava bons cavalls, però ell no anava gaire guarnit. Duia un gipó de fustany tot tacat de rovell de la cota de malla, perquè acabava d'arribar d'un viatge i se n'anava directe de pelegrí a Canterbury. 

Amb ell anava el seu fill, un jove escuder en el primer grau de la cavalleria, galant i valerós, amb uns rínxols que sembla­ven artificials. Devia tenir uns vint anys. Era de mitjana alçada i extraordinàriament àgil i fort. Havia pres part en algunes expedicions de cavalleria a Flandes, l'Artois i la Picardia i s'havia destacat força en poc temps, amb l'esperança d'obte­nir el favor de la seva enamorada. Anava tot brodat; semblava un prat ple de floretes blanques i vermelles. Es passava el dia cantant i tocant la flauta; era alegre com el mes de maig. Por­tava gipó curt, de màniga llarga i ampla. Sabia seure i muntar

a cavall amb gràcia, compondre cançons, justar, i també ba­llar, dibuixar i escriure. Estimava amb tanta passió que a la nit no dormia pas més que el rossinyol. Era cortès, humil i servi­cial, i trinxava davant del seu pare a taula. (11-12) 

Duia els punys de les mànigues guarnits amb pell d'esquirol grisa de la més bona, i per cordar-se la caputxa sota la barbeta portava una agulla d'or exquisidament treballada, amb un llaç recaragolat al cantó més ample. Tenia el cap pelat i li brillava com el vidre, així com la cara, que semblava untada d'oli. Estava gras, feia ufana. Te­nia els ulls sortits, i quan els girava li llampurnaven com un foc sota un calder. Duia botes flexibles. El seu cavall estava en bo­na forma. Certament era un prelat que feia molt de goig: no estava pas pàl·lid com una ànima en pena! El seu plat preferit era un cigne gras rostit. El seu palafrè era marró com una baia. (13) 

El frare tenia la punta de la caputxa plena de ganivets i agulles per regalar a les dones formoses. (...) 

En els dies assenyalats, ajudava molt a arbitrar en disputes, perquè no anava vestit com un monjo o un estudiant pobre, amb una capa tronada, sinó com un doctor o un papa. Portava un capoten curt de doble estamenya, rodó com una campana sortida del motlle. (…) 

Hi havia un mercader, amb una barba forcada, vestit de coloraines. Muntava en una sella alta. Duia un barret flamenc de pell de castor i unes botes molt pulcrament elegantment cordades. (...) 

També venia un important advocat, molt savi i prudent, que havia estat sovint al pòrtic de Sant Pau. Era un personatge de gran distinció, seny dignitat; o això ho semblava, parlava tan sàviament! Havia fet de jutge en moltes sessions, amb patent i comissió plena. Gràcies als seus coneixements i al seu renom, no li faltaven togues ni honoraris. Era un hàbil comprador de finques, que obtenia sempre la possessió absoluta, i ningú no li podia invalidar els documents. Enlloc no hauríeu vist un home tan enfeinat; i amb tot, semblava més enfeinat que no era. Coneixia bé tots els casos i sentències en els arxius fallats des de l’època del rei William. Sabia tant de redactar documents, que no s'hi podia trobar cap error. I se sabia de memòria tots els estatuts, de dalt a baix. Anava amb senzill abric de colors mesclats, cenyit amb un cinturó de seda ratllat. No us diré res més de com vestia. (13,14,15) 

Hi havia un mariner que vivia lluny, cap a l'oest: em sembla que era de Dartmouth. Muntava un rossí  —tan bé com sabia— i duia un vestit de llana aspra que arribava als genolls. (17) 

Havia estat tres vegades a Jerusalem; havia creuat rius estrangers i visitat Roma, Boulogne, Sant Jaume de Galícia i Colònia. Era molt rondinaire. Per ser francs tenia les dents molt separades. Anava ben instal·lat dalt d’un cavall amblador, al cap una bona toca i un barret ample com un escut, un abrigall dels amples malucs fins els peus, i un parell d’afilats esperons. (19)

Portava espasa i rodella al costat. La seva boca era grossa com un gran forn. (20) 

De jove, havia aprés un bon ofici d'artesà: era un fuster excel·lent. Muntava un esplèndid cavall gris clapejat que es deia Scot. Duia llarg sobretot blau i una espasa rovellada al costat. (22) 

(...) l'excomunió de l'ardiaca, a menys que tingués l'anima al moneder: perquè era al moneder on el castigarien. «El moneder és l'infern de l'ardiaca», deia ell. Peró no se m'escapa que deia gran mentida.

(...) 

Amb di venia un gentil venedor d’indulgències de Roncesvalls, amic company seu, que acabava d'arribar del tribunal de Roma. Anava cantant ben fort «Vine amb mi, amor meu» i l’algutzir l’acompanyava amb un potent baix, fort corn una trompeta. Tenia els cabells rossos com la cera però estirats com una troca de Els manyocs que tenia li penjaven formant llenques amb què es cobria les espatlles, però eren blens prims i separats. Per presumir, prescindia de la caputxa: se l'havia guardada a la bossa. Es pensava que anava a l’última moda, amb els cabells deslligats i el cap cobert només per un caperó. Tenia la mirada fixa com una llebre. S'havia cosit al capell una verònica. Portava una bossa a la falda plena. a vessar d’indulgències fresques, tot just arribades de Roma. (23) 

La jove esposa era molt bonica i tenia la figura gràcil i esvelta com una mostela. Duia un cinyell ratllat de seda un davantal de farbalans sobre les cuixes, blanc com la llet del matí. El seu vestit era blanc, brodat per davant i per darre­re, tot al voltant del coll, amb seda negra com el carbó, de dins i de fora. Les cintes de la blanca còfia Ji feien joc amb el coll del vestit. Portava una banda ampla de seda als cabells col·locada molt amunt. Tenia sens dubte els ulls de coque­ta. Es depilava les celles ben estretes i arquejades, i les tenia negres com un aranyó. Feia més goig de veure que la pere­ra traient fulla nova, i era més suau que la llana d'un mol­tó. Del cinyell li penjava una bossa de pell, amb borles de se­da i ornaments de llautó. En tot l'ample món no hi ha ho­me que es pugui imaginar una mossa així, una minyona tan dolça i alegre! El cutis li resplendia més que una moneda d'or acabada d'encunyar a la Torre. Cantava tan fort i ale­grement corn una oreneta en un graner. A més, sabia saltar guimbar com un cabrit o un veden darrere sa mare. La se­va boca era dolça com aiguamel o cervesa emmelada, o com una pila de pomes en la palla o en el prat. Era joganera com un poltre esbojarrat, alta com el pal d'una nau i dre­ta com una fletxa de ballesta. Portava una agulla a l'escot am­pla com el centre d'una rodella. Els cordons de les sabates li arribaven molt amunt. Era una monada, una preciositat, dig­na del llit d'un senyor o de casar-se amb un respectable fun­cionari.(78) 

Anava abillat molt elegantment, amb unes formoses mitges vermelles i una túnica de color blau cel, amb gran profusió de belles cintes. A sobre, hi portava un magnífic sobrepellís, blanc com una branca florida. (80) 

Era un lladre de blat i farina, molt astut avesat a robar. L'anomenaven el desdenyós Simonet.

Tenia. una esposa de noble casta: el seu pare era el capellà del poble. Li havia donat de dot moltes cassoles de llautó, per que Simonet s'aliés amb la seva família. Havia estat educada en un convent de monges. I és que Simonet havia dit que no volia esposa que no fos donzella i ben criada, per tal de poder continuar sent un propietari lliure. Era altiva, i desvergonyida com una garsa. Tots dos plegats feien molta patxoca. Les festes de precepte, ell anava al davant amb la cinta de la cinta de la caputxa enrollada al cap, i ella seguia al darrere amb un vestit vermell. Simonet portava uns calçons del mateix color. (95) 

¿Com podia saber on i quan m'esperava una gracia del destí? Així me n'anava a vigílies i processons, sermons pelegrinatges, representacions de miracles i casaments, sempre  portava els meus llampants vestits escarlates. Us juro que els cucs, les arnes i els àcars no els rosegaven gens ni mica, i ¿sabeu per què? Perquè els feia servir molt! 

Ara us explicaré què em  va passar. Com anava dient, passejaven pel camp, fins que l'estudiant i jo ens vam posar a flirtejar i jo li vaig parlar de les meves previsions vaig dir si fos viuda, ens casaríem. Perquè certament—no ho dic per presumir—sempre estat molt previsora pel que fa casar-me, i en altres coses també. "No és gaire savi el ratolí només té un forat on fugir", perquè, si aquell li falla, està dut! (151) 

I vet aquí que un dia aquest algutzir, sempre a l'aguait

per una presa, cavalcava per anar a encartar una vella xaruca,

viuda, fingint una causa, perquè se'n volia aprofitar. I resulta que es va trobar amb un funcionari tot alegre que caval­cava per la vora d'un bosc. Duia un arc amb fletxes brillants i esmolades, i vestia un gec verd i un barret amb franges ne­gres. (171-172) 

—Senyor—digué-, no us molesteu, però, si jo volgués, a canvi de roba per fer-me un gipó, podria dir al senyor frare –a condició que no s'enfadi—com dividir equitativament el pet entre tot el convent.

—Digues—contestà el senyor—, tindràs la roba per al gipó per Déu i per sant Joan! (195) 

Portava sabates de cordovà, mitges marrons fetes a Bruges i una capa de brocat que havia costat molts rals. (336) 

Es posà damunt la blanca pell uns pantalons i una camisa de bella i fina tela de lli; sobre la camisa, una armilla; sobre l'armilla, una cota de malla per protegir-li el cor; sobre la cota de malla, una magnífica i forta cuirassa d'artesania jueva; da­munt de tot, una cota d'armes blanca com un lliri. Amb això combatria. (339) 

Neró

Tot i que era tan viciós corn un diable de l'abisme, Neró havia subjugat, segons ens diu Suetoni, tot l'ample món, d'est oest i de nord a sud. Tota la seva roba era brodada, de dalt a baix, amb robins, safirs i blanques perles, perquè li agradaven. molt les gemmes. No hi hagué mai cap emperador més presumit, més amant de la pompa i el luxe, que ell. La túnica que havia dut un dia, després ja no la volia veure més. Tenia xarxes de fil d'or en abundància per pescar al Tíber, quan li venia de cara distreure's. (394-395) 

Juli era tan coratjós, i estimava tant la dignitat i la decència, que, tot i que les mortals ferides li feien molt de mal, es tapà les cuixes amb la toga perquè ningú no li veiés les parts privades. Fins i tot mentre agonitzava, sabent del cert que moriria, va tenir en compte el pudor. (400)

PRÒLEG AL CONTE DEL CRIAT DEL CANONGE

Un cop acabada la vida de santa Cecilia, no havíem cavalcat, ni cinc milles quan, a Broughton-under-Blean, ens atrapà un home vestit de negre, amb un sobrepellís blanc a sota. La seva hacanea, grisa amb clapes negres, estava suadíssima: semblava que hagués galopat tres milles. El cavall del seu criat també suava i ja no podia més, Tenia tot d'escuma al voltant del pitral; estava clapejat com una garsa. Aquest bon senyor po­rtava una bossa doblegada a la gropa; sembla que hi duia equipatge lleuger per a l'estiu.

Em començava a preguntar quin càrrec tenia, quan vaig adonar que portava la caputxa cosida a la capa, i per això, després de molt rumiar, vaig concloure que era una mena canonge. El barret li penjava d'un cordó a l'esquena, però. no havia pas vingut al trot ni caminant; havia cavalcat a tota brida, com un boig! Duia una fulla de bardana sota la caputxa, per protegir-se de la suor i la calor. Suava que era un gust! El front li regalimava com un alambí ple de plantatge i parietària. (432) 

Hi ha dues classes d'orgull: el de dins del cor i el de fora.  Tots els exemples que he mencionat, i més, pertanyen a l'orgull interior. Ara bé, l'orgull exterior és un senyal de l'altre, igual que el frondós arbust en el rètol d'una taverna és el senyal del vi que hi ha al celler. L'orgull exterior es mostra de moltes maneres; per exemple, en el llenguatge, el capteniment i el luxe desmesurat en el vestit. Penseu que, si no es pogués pecar en el vestit, Jesús no hauria observat i parlat tant promptament de la roba d'aquell home ric en l'Evangeli. I, com diu sant Gregori, «la roba sumptuosa és condemnable perquè és cara, suau, extravagant, molt adornada i, o bé supèrflua, o bé massa escassa». Ai las, ¿no podeu veure, avui, dia, el pecat de vestir ricament, especialment amb roba supèrflua, o bé massa escassa? 

Parlem primer de la superfluïtat en el vestit, que encarem tant la roba, en perjudici de la gent. No es tracta només del cost dels brodats, els elaborats fistons, les franges, les ratlles ondulades verticals, els plecs i els rivets, altres manera. semblants de malgastar roba per vanitat; sinó també dels costosos

adorns de pell a les capes, els forats fets amb fulles tallants i les incisions amb les tisores. A més, l'excessiva llargada de les capes fa que arrosseguin pels fems i pel llot, tant a cavall com a peu, tant si són de dona com d'home. La roba que arrossega és malbaratada i desaprofitada; s'estimen més que es gasti i es faci malbé que no pas donar-la als pobres. Així perjudiquen els pobres de més d'una manera, perquè, com més roba es malgasta, més escassa va i més s'encareix. De tota manera, si donessin als pobres aquests vestits foradats i  tallats, no serien gaire apropiats a llur condició, ni suficients per cobrir les seves necessitats i protegir-los de la inclemència del temps. 

Per altra banda, no parlem de la gent que va massa. escassa de roba; per exemple, quan duen aquells espantosos abrics tallats curts, aquells gecs, que són massa curts i no tapen els membres vergonyosos de l'home, amb malvada intenció. Déu meu, n'hi ha que ensenyen el bony, l'horrible protuberància que formen els seus membres a les mitges, que sembla una hernia. I les seves anques semblen el cul d'una mona les nits de l'una plena. A més d'això, porten unes mitges mig blanques mig vermelles, que sembla que tinguin la meitat de les vergonyes en carn viva. Si les duen d'altres colors, com ara blanc i negre, blanc i blau, o negre i vermell, aleshores sembla que la meitat de les seves parts privades estigui infestada amb el foc de sant Antoni, o un càncer, o alguna altra malaltia. Pel que fa a les natges, fa esgarrifar de veure-les. La part fastigosa del cos per on s'evacuen els fètids excrements, ells l'ensenyen amb orgull a la gent, desafiant l'honestedat que Jesucrist i els seus seguidors van preocupar-se de mostrar en la seva vida. 

Pel que fa als excessos en el vestit de les dones, Déu sap que, malgrat els semblants castos i humils d'algunes, el seu abillament indica luxúria i orgull. Jo no dic pas que no s'hagi d’anar vestit decentment, sinó que, en el vestit, es pot pecar tan per defecte com per excés. (488-490) 

La segona classe de dany afecta els teus béns. Jesucrist també suporta això pacientment, quan el van espoliar de tot el que tenia en aquesta vida, que no era sinó la seva roba. (508) 

La dona s'ha de sotmetre al marit, com diu sant Pere. Pri­merament, en obediència. A més, com mana el dret canònic, una casada, mentre és casada, no té cap autoritat per jurar ni per donar testimoni sense permís del seu marit, que és el seu senyor; almenys, ho hauria de ser, segons la raó. També l'hauria de servir amb tota honestedat, i vestir discretament. Ja sé que han de procurar plaure als marits, però no pas em­polainant-se. Sant Jeroni diu que «les esposes vestides de se­da i sumptuosa porpra no poden revestir-se de Jesucrist». ¿I no sabeu què diu sant Joan sobre aquesta qüestió? Sant Gre­gori també opina que «ningú no busca vestits luxosos sinó per vanaglòria, per ser més honorat davant de la gent». És molt estúpid en una dona portar un bell vestit per fora però ser lletja per dins. (531)

La penitencia corporal també consisteix a ensenyar, de paraula, per escrit o amb l'exemple, i en la disciplina de portar cilicis de cerres, camises d'estamenya o cotes de malla damunt la pell, per amor a Crist, i semblants mortificacions. (541) 

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. (The Canterbury tales, trad. V. Gual). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1998. ISBN: 8477272530. 548 pàgs. 

El 1346, per exemple, es va dictar la següent disposició: 

Que cap sastre, ni sastressa, ni altra persona de la condició que sigui, no gosi portar ni metre, ni cosir, ni fer cosir, ni fer metre, ni posar brodadures d'home o de dona de Barcelona de cap estament o condició, ni posar, ni cosir, negunes imatge ni altres sobreposats a cap vestidura. I qui contra farà pagarà cada vegada cent sous. I qui pagar no pot estarà pres cent dies al castell. 

Que cap dona de qualsevol condició o estament, sigui o no de Barcelona, no gosi portar un mantell, ni una capa, ni gonelles, ni brials, ni altres vestidures, així en casa com fora casa, ni dins de la ciutat, ni en els carrers d’aquella, amb perles, ni or, ni argent, ni ermini, ni cap altra fresadura de perles, d’or o d’argent, ni capes, ni vestits drapats d’or o de seda. Poden, emperò, portar mantells lligats amb cadenes d’argent, però no gosin portar perles ni pedres grosses. També poden portar en els mantells cordons de seda sense perles, ni fulls d’or i d’argent. I que no gosin portar agulles d’or, ni d’argent, ni de seda, però d'això no es pensi que les dones no puguin portar els brials o les túniques de seda o amb or, sempre que no hi hagi cap guarniment dels abans dits que són vedats de portar. Poden encara portar en les mànegues de les gonelles o dels brials botons d’argent plans o daurats. I poden encara portar vestidures de camellot de llana. 

I qui contra farà pagarà per cap, cada vegada, dos-cents sous. I si pagar no pot, estarà pres dos-cents dies al castell. 

Pel que sembla, aquesta austeritat en el vestir de les dones no va tenir gaire èxit, perquè aquesta mena de disposicions continuen apareixent de tant en tant al llarg del anys següents, senyal clar que no se’n feia gaire cas. 

Voler que les dones vestissin modestament no s’adiu amb l’ambient que vivia Barcelona en aquells moments. Hem d’imaginar-nos una ciutat molt densa, molt acolorida, molt sorollosa i, seguint els estàndards actuals, molt bruta, toti que justament la gran netedat de la ciutat era un tret que els viatgers estrangers destacaven. Encara que la roba que duien els barcelonesos que van viure a cavall entre els segles xiv i el xv no diferia substancialment de la que havien dut els seus avis –de fet, en més d’un cas i en més de dos, probablement era la mateixa—, el cert és que la varietat en els colors destacava molt més que en la societat del segle XXI, cosa que ens pot sorprendre. Estem en una època terrible, en què la mort, que sovint arriba de manera horrible i dolorosa, hi és molt present, però, alhora, això fa que els barcelonins i tots els seus coetanis europeus visquin molt més intensament la vida. Balls, festes, passions... 

Enric Calpena. Barcelona una biografia. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7460-3. 832 pàgs. Pàgs. 291-292.

Segle V del nord de la Xina a ‘Jianjang’ i Constantinoble, més seda.

Muchas de las viejas y ricas familias aristocráticas del norte de Chi­na y del Imperio romano de Occidente huyeron a Jiankang o a Cons­tantinopla con sus fortunas, pero la mayoría permanecieron entre ruinas de los viejos imperios, quizá tapándose la nariz como Sidonio, llegaron a los pactos que pudieron con sus nuevos señores. Cambiaron sus túnicas de seda por pantalones de lana, su poesía clásica por la caza y se integraron en la nueva realidad. (Pàg. 378) 

Ian Morris. ¿Por qué manda Occidente… por ahora? (Why the West rules… for now?, trad. Joan Eloi Roca). Ed. Ático de los Libros, Barcelona, 1ª ed., 2014. ISBN: 978-84-938595-5-8. 864 pàgs.

La Xina des de l’Edat Mitjana: la tortura dels peus petits de les dones

Los escritos de Zhu no provocaron los cambios en las vidas de las mujeres. Fueron meramente una veta más de una actitud reacciona­ria mucho más amplia que incluyó no solo a funcionarios cultos sino también a gente que es muy improbable que hubiera leído a Zhu. Por ejemplo, las representaciones que los artistas hacían de la belleza femenina cambiaron radicalmente durante estos años. En el siglo VIII, en el apogeo del budismo y el protofeminismo, uno de los estilos de: figuritas de cerámica más populares era lo que los historiadores del arte, han denominado, con poca galantería, «señoras gordas». Supuestamen­te inspirado por Yang Guifei, la cortesana cuyos encantos provocaron la revolución de An Lushan en 755, muestran mujeres lo bastante ro­bustas como para aparecer en un cuadro de Rubens dedicándose a todo tipo de actividades, desde bailar a jugar a polo. Cuando los artistas del siglo XII retrataban a mujeres, en cambio, se trataba por lo general de seres pálidos y demacrados, que sirven a los hombres o están sentadas lánguidamente esperando a que los hombres regresen a casa. 

Puede que estas bellezas más esbeltas estuvieran siempre sentadas porque les dolieran los pies. La célebre práctica de vendarlos —es decir, de deformar los pies de las niñas envolviéndolos en gasas apretadas, doblándoles y torciéndoles los dedos en interés de la supuesta elegan­cia— empezó probablemente alrededor de 1100, treinta años antes de que naciera Zhu. Un par de poemas lo mencionan alrededor de esa época y poco después de 1148 un erudito observó que «vendar los pies a las mujeres empezó en tiempos recientes; no aparece en ningún libró de anteriores épocas». 

La evidencia arqueológica más antigua de vendaje de pies procede de las tumbas de Huang Sheng y Madame Zhou, mujeres que abando­naron este mundo respectivamente en 1243 y 1274. Fueron enterradas con los pies envueltos en vendas de gasas de 180 centímetros y calzadas con zapatos de seda y calcetines con la punta girada abruptamente ha­cia arriba (ver figura). El esqueleto de Madame Zhou estaba lo bastante bien preservado como para mostrar que sus deformes pies encajaban con los calcetines y las sandalias: los cuatro dedos pequeños de cada pie. habían sido doblados bajo la suela del pie y los dedos gordos habían sido doblados hacia arriba, produciendo un pie la bastante pequeña como para caber en sus estrechas y puntiagudas zapatillas.

La China del siglo XII no inventó la modificación de los pies de las mujeres. Alterar la forma de caminar de las mujeres parece una obsesión casi universal (al menos entre los hombres). Los tormentos que se infligieron a Huang y Zhou, sin embargo, fueron de un orden y magnitud superior a los de otras culturas. Llevar tacones altos puede provocar juanetes, pero vendar los pies como hacían los chinos puede llevarte a una silla de ruedas. El dolor que esta práctica provocaba —cada día, desde la cuna hasta la muerte— es difícil de imaginar. En el mismo año en que se enterró a Madame Zhou, un erudito publicó la primera crítica conocida del vendaje de pies: «Niñas pequeñas, que no tienen ni cuatro o cinco años, que no han hecho nada malo, son sin embargo sometidas a la infinita tortura de vendarles los pies para hacerlos pequeños. No sé para qué sirve esto». 

Esa es una excelente pregunta: ¿para qué? Sin embargo, el vendaje de pies se hizo más popular y su práctica más horrenda. Los vendajes del siglo XIII hacían los pies más delgados; los vendajes del siglo XVII los hacían realmente más cortos, forzando a los dedos a doblarse bajo el talón hasta formar una tullida bola de ligamentos rotos y tendones re­torcidos conocida como «loto de oro». Es duro ver las fotografías de pies destrozados de las últimas víctimas de esta práctica en el siglo XX. 

Culpar de todo esto a Zhu Xi sería excesivo. Su filosofía no es la razón de que la cultura de la élite china se volviera cada vez más conservadora; más bien fue el conservadurismo cultural lo que hizo que sus ideas triunfasen. El pensamiento de Zhu Xi fue solo el elemento más visible de una respuesta más amplia a la derrota militar, la caída del desarrollo social. Cuando el mundo se agrió en el sigle XII, la Antigüedad pasó a ser una fuente de renovación a un refugio y para cuando Madame Zhou murió en 1274 el tipo de espíritu del Renacimiento que podría haber impulsado la exploración del mundo había desaparecido por completo. (Pàgs. 490-492) 

Ian Morris. ¿Por qué manda Occidente… por ahora? (Why the West rules… for now?, trad. Joan Eloi Roca). Ed. Ático de los Libros, Barcelona, 1ª ed., 2014. ISBN: 978-84-938595-5-8. 864 pàgs.

Edat Mitjana

Estava asseguda al metro, en el sentit de la marxa, amb el nas tocant el vidre. Reflexionava sobre com organitzar-se la feina, els llibres que havia de tenir presents, les fitxes que calla emplenar, l’entrepà i el cafè que es prendria a la barra. Havia de fer un estudi sobre la manera d'arreglar-se de les joves. La manera de vestir canviava segons les regions i es podia dir d'on venia una dona per com vestia. La noia del poble duia un vestit i una caputxa amb un cinturó i unes bossetes lligades al cinturó, perquè, a l'edat mitjana, no existien les butxaques. Per sobre del vestit, es posaven un faldellí, una mena de capot sovint folrat de ventre d'esquirol que anomenaven el vair. Avui dia t'arrencarien els ulls i les orelles si portessis pell de ventre d'esquirol! (Pàg. 102) 

Al final de l’estiu de 1250, els frares carmelites, de l’orde del Carmel, desembarquen a París portant un vestit marró i, al damunt, un capot ratllat blanc i marró o blanc i negre. Un escàndol! Les ratlles estan molt mal vistes a l’edat mitjana. Estan reservades a les persones malèvoles, Caín, Judes, els fellons, els condemnats, els bastards. Llavors, quan aquells pobres frares es passegen per París, la gent se’n riu. Els anomenen els «frares ratllats», són víctimes d’agressions verbals i físiques. Se'ls identifica amb el diable. La gent els fa banyes, es tapa la cara quan els veu passar S’instal·len prop del convent de les Beguines, busquen refugi entre les monges, però elles es neguen a obrir-los la porta. 

El conflicte durarà trenta-set anys. El 1287, el dia de la festa de Maria Magdalena, renuncien finalment al capot «ratllat» i adopten una capa blanca. 

–Posa’t una samarreta blanca –havia aconsellat la Joséphine amb un peu al segle XIII i un al segle XXI–. Afavoreix el color de la cara i combina amb tot. 

–Ah... –havia respost la Zoé, poc convençuda. Havia anat a emprovar-se un altre conjunt. En Du Guesclin, arraulit als seus peus, dormisquejava. La Joséphine havia tancat els seus llibres, s’havia fregat les ales del nas senyal de molta fatiga, i havia decidit que : aniria bé una mica d’aire fresc. No havia anat a córrer al matí. La Iris havia deixat - queixar-se, de repetir les mateixes preguntes sobre el seu futur incert. 

Es va aixecar, es va posar una jaqueta, va passar pel menjador fent un senyal a la Iris per dir-li que sortia. La Iris va respondre traient-se el telèfon de l’orella i va reprendre la conversa. 

La Joséphine va tancar la porta de cop i va baixar les escales quatre en quatre. 

La ràbia se li dilatava, més negra que el vapor de carbó. al caire de l’asfíxia. Que potser m’hauré de tancar a la meva habitació per tenir una mica de pau? Hauré d’anar-me a fer un lliscant silenciosament pel parquet per no molestar les seves xafarderies? La ràbia li feia bullir la sang i el vapor negre li embolicava el cervell. La Iris no havia mogut ni un dit per parar o parar la taula de l’esmorzar. Havia demanat que li fessin to dauradetes, no pas calcinades, si us plau, i havia afegit, no deveu pas tenir mel d’aquella tan bona d’Hédiard? 

Va travessar el bulevard i va arribar al parc. Ostres!, va remarcar, no he vist el cartell d’en Luca. Se li feia estrany dir «Luca» i no «Vittorio». Dec haver passat per davant sense fixar-m’hi... Va accelerar el pas, va clavar un cop de peu a una pilota vella de tenis. En Du Guesclin li va llançar una mirada sorprès. Per calmar-se, es va posar a pensar en el seu treball sobre els colors. En el simbolisme dels colors. Seria el seu primer capítol, una exposició abans d’aprofundir en els seus arguments. Seduir el professor rondinaire per atraure el seu interès. Fer-li engolir les cinc mil pàgines que seguiran... El blau era, a l’edat mitjana, l’expressió de la malenconia. Podia ser un color de dol. Les mares que havien perdut un fill portaven la cerula vestis, un vestit blau, durant divuit mesos. En la iconografia, la Mare de Déu, vestida de blau, porta el dol del seu fill. El groc era el color de la malaltia i del pecat. El mot llatí galbinus havia donat el francès jaune ‘groc’, una paraula construïda a partir d’una arrel germànica que evoca el fetge i la bilis. Es va aturar i es va posar la mà al maluc: sentia una fiblada en un costat. Se li regirava la bilis, fabricava groc! El groc, el color dels envejosos, dels avars, dels hipòcrites, dels mentiders i dels traïdors. Aquell color reunia la malaltia del cos i la malaltia de l'ànima. Judes sempre va vestit de groc. Va transmetre el seu color simbòlic al conjunt de les comunitats jueves en la societat medieval. Els jueus van ser perseguits, relegats en barris aïllats, «el gueto» a Roma. Els concilis es van pronunciar contra el matrimoni entre cristians i jueus i van demanar que els jueus portessin un signe distintiu, una estrella, que es convertiria en la sinistra estrella groga imposada pels nazis, els quals van extreure aquesta idea dels símbols medievals. (Pags. 389-391) 

Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs.

Diego entró en la ciudad de Sidón a entrevistarse con los principales ciudadanos y comerciantes, y llevó a Beltrán consigo. La asamblea tuvo lugar en la pequeña fortaleza construida hacía cuarenta años por el rey Luis, el cruzado, que estaba en la ribera opuesta al Castillo del Mar. Mientras cruzaban en la pinaza, Diego se quedó mirando las galeras de los mercaderes italianos que atiborraban el puerto y se echó a reír. —Ahora veremos una cosa —dijo. La sala de la reunión refulgía. Estaba cubierta de alfombras color carmesí, herrumbre y escarlata; había frutas en cuencos de oro y dulces en porcelanas adornadas con flores; el vino corría de los jarros de plata a las copas de plata; los hombres que había en la sala vestían de jamete, sedas de todos los colores, cendal púrpura de Tiro y puro lino de Nablus. En la chimenea ardía a fuego lento madera de sándalo y de áloe hecha astillas, destilando un perfume embriagador, bajo la vigilancia de un esclavo kipchak que iba echando de un cuenco de marfil escamas de juncia y canela. La única nota de sencillez presente en toda la sala la daba un caballero del Hospital que permanecía solitario junto a una ventana. (Pàg. 41) 

Un hombre se acercó a la puerta, recortada por un momento contra la luminosidad del día, y pasó de la luz a la oscuridad sin detenerse. Enrique apartó la mano del rostro. El hombre se acercó al trono e inclinó la cabeza, con algo más que un asentimiento y algo menos que una reverencia. 

—Rey y señor —dijo. —Gran maestre —dijo el rey—. Mi querido Thibaud. Pidió una luz y cuando la trajeron mandó salir a su gente de la sala. Tomó un cirio y fue de lámpara en lámpara encendiéndolas; y se sentaron sobre cojines al suave resplandor de la lumbre. Enrique, majestuoso, se arrellanó ocupando más de seis pies. Sus dedos bronceados jugaban con una daga india, de mango de gemas hecho en Damasco, y vestía cendal púrpura sobre la jameta. Enrique se quedó mirando el delicado cuerpo, severamente erguido dentro de su manto blanco, observando la mitad quemada del rostro y los dedos que pellizcaban la ceja incólume, con mirada divertida y amable. Luego los ojos claros se elevaron al encuentro de los suyos y se veían frenéticos. La expresión del rey se demudó. (Pàg. 60) 

Beltrán se trasladó a un banco de piedra que había junto a la ventana y dejó caer la vista sobre el patio donde había tres catalanes sentados al sol. 

—Parecen buenos soldados —dijo. Zazzara se aproximó y miró, dando saltitos de uno a otro pie mientras se subía las calzas, de color azul pálido con suelas de cuero. 

—Buenos soldados —dijo—. Arrebataron Sicilia al Anjou y la retuvieron frente al papa. Se llaman a sí mismos almogávares. Cuando uno los compra son tan leales como parientes. —Regresó a la cama y recogió dos jubones, rechazó el bermellón y se puso el de puro lino—. No habéis contestado a mis preguntas —dijo y tomó una capa negra forrada de verde—. La isla está de luto —dijo—. ¿Estará esto bien? —Beltrán miraba como si no hubiese prenda y Zazzara se encogió de hombros y se la ciñó. (Pàg. 77) 

William Watson. Beltran un templario en el exilio. (Beltran in Exile, trad. A. Desmonts), Ed,. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-0527-5. 312 pàgs.

Des de la perspectiva de la cort imperial franca sí que es notaven diferències de costums o de caràcter respecte a algunes parts del territori de l'Imperi, sobretot les de la perifèria. Per exemple, l'Astrònom, en la seva Vita Hludovici imperatoris, explica que, un cop el jove Lluís havia estat creat rei d'Aquitània, l'emperador Carlemany temia «aut filius in tenerioribus annis peregrinorum aliquid disceret morum»; i de fet, convocat per una de les consuetes reunions de Nadal, Lluís, «oboedienter parens occurrit ad Patrisbrunam, habitu Wasconum cum coevis sibi pueris indutus, amiculo scilicet rotundo, manicis camise difusis, cruralibus distentis, calcaribus caligulis insertis, missile manu ferens». Al mateix temps, com veurem més endavant, l'autor dels Annales regni Francorum feia apreciacions respecte a la poca fiabilitat dels hispans i dels bascos, o gascons i a la perfídia dels britons com a característiques d'aquelles gents. 

«que el fill molt jove aprengués costums estrangers [...] obedient, es presentà a Paderborn, al seu pare, vestit amb roba gascona, així com els altres joves, és a dir, amb un mantellet arrodonit, les mànigues de la camisa llargues, pantalons bombats, sabates amb esperons i una llança a la mà».  (Pàg. 20) 

També podem trobar altres elements a través dels quals, sense cap judici, es reconeix la peculiaritat catalana; per exemple, l'Anonimo Romano recorda com, cap a 1340, hi va haver un canvi en la moda masculina: «Comenzaro a fare li pizzi delli cappucci luonghi [...] comenzaro a portare pannistretti alla catalana e collati, portare scarselle alle correie e in capo portare capelletti soprelo cappuccio»; el que resulta interessantés que l'Anonimo distingeix entre els catalans i els «Spagnuoli» que, per la seva part, havien introduït la moda de la barba llarga." (447) 

447. ANONIMO ROMANO, Cronica, ed. Giuseppe PORTA, Milà, Adelphi, 1979, p. 58: «Van començar a allargar la punta de les caputxes [...] van començar a dur roba estreta i ajustada a la catalana; així com petites bolses amb corretja i, al cap, uns barrets damunt de la caputxa”.  (Pàg. 270) 

Stefano M. Cingolani. La formació de la identitat nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410). Ed. Generalitat de Catalunya, 2015. ISBN: 978-84-393-9259-0. 314 pàgs.

SEÑORES Y DEPENDIENTES (1068)

Así lo refleja una documentación inusual abundante, en la que son muy comunes los acuerdos de obligaciones feudales recíprocas —las llamadas convenientiae—, los tan extraordinarios como los llamados Usatges de Barcelona, una compilación legal que una tradición considera procamulgada por Ramón Berenguer I y su mujer Almodis en 1068, aunque es probable que fuera recopilada cien años más tarde. Su contenido es impresionante. Por un lado, reserva el ejercicio de justicia al princeps barcelonés y veta la construcción de castillos sin su consentimiento; por el otro, busca poner coto a una violencia que debía de ser endémica, imponiendo penas pecuniarias para quien pegue un tortazo o un mazazo, tire de la barba el pelo con una mano o con dos, pegue puñetazos o escupa, haga sangrar por la boca o por la nariz, arroje al suelo o afeite la cabeza de un contrincante. Sin embargo, en otros apartados los Usatges establecen que cuando un milites es acusado de perjuro, lo puede defender su veracidad por medio de un combate; cuando el administrador —o bayle— de los bienes de un señorío tiene que justificarse ante su señor, sólo puede hacerlo sometiéndose a la ordalía de meter su brazo en un caldero con agua hirviendo, de forma que su testimonio sólo será creído si sale indemne (lo que, evidentemente, tiene como consecuencia que cualquier bayle en su sano juicio se abstenga de engañar o provocar a su señor en algo siempre tan espinoso como las cuentas); cuando un campesino acomodado quiere jurar en un juicio, sólo puede hacerlo en relación a cuestiones de un determinado valor pecuniario, más allá del cual debe someterse a la ordalía del agua hirviendo (lo que, evidentemente, tiene como consecuencia que cualquier campesino en su sano juicio se abstenga de litigar por encima de ciertas cantidades); cuando un dependiente, en fin, asesina a su señor o a su hijo, comete adulterio con su mujer, usurpa su castillo o realiza una ofensa o un agravio…  (Pàg. 375)

Ramon Berenguer I de Barcelona (Viquipèdia)

Uno de esos momentos se produjo otro humillante episodio que el rey tuvo que soportar tras otro intento fallido de sofocar militarmente la revuelta en la primavera de 1348. Derrotado, Pedro IV fue conducido a Valencia y obligado a aceptar todas y cada una de las condiciones de los rebeldes.  En un ambiente de gran tensión, el palacio real fue asaltado una multitud de unas cuatrocientas personas. Nadie se atrevió tocar a la persona del monarca, pero sí que fue obligado a bailar con la reina mientras un barbero, Gonzalbo de Roda, entonaba canciones satíricas. La peste se convirtió entonces en un inesperado aliado del rey ante el aumento de casos en la capital del Turia, los caudillos de la Unión Valenciana le permitieron abandonar la ciudad para evitar que pudiera contagiarse. Fue un error. Animado por la victoria militar sobre la Unión Aragonesa  producida por esas fechas, Pedro IV decidió volver a enfrentarse contra los valencianos consiguiendo esta vez derrotarles  a fines de 1348. Por fin victorioso, Pedro IV volvió a entrar en Valencia, pero esta vez las cosas fueron muy distintas. La represión fue feroz -el barbero Gonzalbo de Roda figuró entre las víctimas que fueron salvajemente torturadas antes de su ejecución-, las disposiciones de la Unión fueron abolidas de forma definitiva y muchos de los que la habían apoyado vieron sus bienes confiscados y entregados a personajes leales al monarca. (Pàg. 590)

Eugenio Manzano Moreno. Épocas medievales, Historia de España vol. 2. Ed. Crítica / Marcial Pons, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9892-808-2. 880 pàgs. 

Pretès retrat del Rei Pere IV de Catalunya a la taula central del Retaule del Conestable, de Jaume Huguet (Viquipèdia)

La primera opción aparece ya reflejada en la ya mencionada expedición del año 781 conducida por el emir Abd al-Rahmán I un tal Galindo Belascótenes, establecido en Sobrarbe, en pleno Pirineo central, fue sometido por el emir y obligado a entregar tributo y rehenes. En cambio la estrategia de alcanzar acuerdos permanentes con éstas se comprueba en la creación por esas fechas del reino de Aquitania, en el que se englobaban las poblaciones vasconas establecidas entre el Garona y los Pirineos, que Carlomagno confió a su hijo Ludovico, quien por entonces apenas tenía tres años de edad. En una asamblea celebrada en Paderborn en 785, alguien tuvo la ocurrencia de vestir al rey a manera vascona, «con traje corto y redondo, enseñando mangas de la camisa, cubiertas las piernas, sujetas las espuelas en el calzado y llevando una jabalina en la mano». El disfraz rey niño era una manera de hacer ver la sinceridad del monarca franco por alcanzar un entendimiento con los jefes locales fueran quienes fueran. Esta política se convirtió en eje de la intervención carolingia en Hispania y pronto dio resultados. En los habitantes de Gerona entregaron la ciudad a los francos poco después siguieron el mismo camino los de Urgell y Cerdanya. Es en este momento cuando los condes que depende monarca carolingio dominan en zonas como Osona, Cardona, Pallars, Ribagorza o Alto Aragón, pero es en este momento también cuando las expediciones enviadas desde al-Andalus el norte comienzan a hacerse más regulares y, posible más dañinas. En Córdoba, Hishám. Iha sucedido a su padre al-Rahmán I en 788, y tras superar el conflicto dinástico con sus hermanos puede permitirse enviar aceifas con periocidad anual, las de los años 791,794 y 795 se dirigen contra Álava y contra el reino de Asturias, siendo probable que el éxito de la primera de ellas fuera la causa del abandono del rey Vermudo para dejar paso a Alfonso II el hijo de Fruela y la vascona…  (Pàg. 160) 

LA HEGEMONÍA DE AL-ANDALUS

Aparte de servir para pagar sueldos a las tropas o a los funcionarios de una administración cada vez más compleja, los recursos extraídos de cada rincón de al-Andalus servían también para satisfacer la voraz demanda que imponía el califato y su clase afecta tanto en Córdoba como en otras ciudades importantes. En su descripción geográfica de al-Andalus Ahmad al-Razi no dejaba nunca de consignar cuáles eran los productos más importantes que se extraían en cada lugar. La seda, por ejemplo, era un producto que nos dice que se producía en lugares como Almería, Málaga o Baeza. El estado califal mantenía un monopolio sobre las producciones de este tejido, de forma similar a hacía con la acuñación de monedas. En Córdoba funcionaba una fábrica de textiles (dar al-tiraz) que era donde se elaboraban estos tejidos preciosos muchas veces adornados con inscripciones grabadas en oro. Como monopolio del califa, éste solía reservar esas ricas vestiduras para hacer regalos a servidores, embajadores o soberanos de otros territorios. Se conservan todavía ejemplares de estas magníficas telas tales el caso del almaizar de Hishám II y de otras telas que acabaron en muchas ocasiones en los tesoros de monasterios o catedrales como forros de cajas de reliquias o cubiertas para los altares. 

La gran capacidad del califato para movilizar recursos se puso de relieve en la ejecución de la que fue su obra más ambiciosa y compleja: la ciudad palatina de Madinat al-Zahrá, que el califa Abd al-Rahmán III ordenó levantar a escasos kilómetros a poniente de Córdoba. Las obras debieron de comenzar entre 936 y 940 y supusieron la urbanización de una superficie de unas ciento doce hectáreas. (Pàgs. 213-214) 

El impetuoso señor de Tost, a quien el mismísimo Papa calificaba de nobilísimo y religioso varón, debió de morir hacia el año 1071. Poco antes había peregrinado a Santiago de Compostela y tanto él como su esposa habían dictado sendos testamentos en los que legaban a distintas personas e instituciones todos sus bienes terrenales. La lista de tales propiedades impresiona. Aparte de la treintena de castillos, Arnau y su esposa dejaban tras sí un extenso guardarropa que incluía vestidos, túnicas, estolas, capas, telas y mantas de brocado, de seda, de lino, de algodón, de púrpura o hilados en oro, pellizas con pieles de las mejores especies y camisas «a la moda de Spania»; también objetos preciosos como anillos de oro con piedras preciosas, cadenas, diademas, fíbulas y botones de oro y plata; objetos personales y de hogar como peines, espejos indios (speculum indium), candelabros de oro, plata o metal, ajuares de cama en seda, marta, lana... servicios de mesa con copas, vasos, platos, cucharas, a los que se añadían utensilios de cocina; también legaban espadas sillas de montar, un pabellón de fieltro así como mesas de plata y dos juegos de ajedrez —uno de marfil y el otro de cristal de roca—. Es posible que estas piezas de ajedrez de cristal de roca del testamento de Arnau sean las mismas que hoy se conservan en el Museo Diocesano de Lérida. Su procedencia debe de ser andalusí, aunque lo más probable es que fueran fabricadas en Egipto, donde existía una larga tradición detallado del cristal de roca -cuarzo en estado puro-. Estas piezas de ajedrez y muchos otros objetos de Arnau Mir de Tost dan fe tanto de la munificiencia de la que podía hacer gala un señor feudal expansivo y triunfal, como del trasiego de riquezas que había originado el fin de califato omeya y la aparición de las taifas. Por esas mismas chas, otro testamento, esta vez el que el señor aragonés Or Iñíguez y su mujer Sancha redactaron en 1059, contenía bién riquezas muy apreciables: noventa monedas de oro… (Pàg. 298) 

Las etapas finales de este viaje de vuelta llevaron en 1120 Ibn Tumart a Marrakesh, donde el choque con las autoridades almorávides fue inmediato. Escandalizado por las formas de vestir en las que los hombres iban velados, mientras las mujeres andaban con el rostro descubierto, y convencido de que los almorávides propugnaban una visión de Dios con ribetes a antropomórficos, Ibn Tumart llamó a la rebelión declarando la licitud de la Guerra Santa para combatirlos. También fue en ese momento cuando decidió proclamarse como el Mahdí, la figura apocalíptica anunciada por la tradición musulmana para limpiar la corrupción del mundo justo antes del fin de los tiempos.  A pesar de su origen bereber, Ibn Tumart declaró ser descendiente del Profeta utilizando para ello un lenguaje deliberadamente hermético: «la injusticia de los emires se ha mostrado y la tierra se ha cubierto de corrupción. Éste es el fin de todos los tiempos: el nombre es el nombre, la genealogía es la genealogía los hechos son los hechos». El apoyo de muchas tribus bereberes al sur del Atlas fue inmediato. Con una organización muy rudimentaria en la que el movimiento era gobernado tanto por los discípulos más allegados como por los principales jefes tribales, Ibn Tumart manejó ese apoyo con una mano de hierro que le llevó incluso a decretar terribles purgas de quienes eran considerados como disidentes, instaurando una jerarquía basada en la obediencia ciega a su doctrina y jefatura. 

(Pàg. 418) 

Eugenio Manzano Moreno. Épocas medievales, Historia de España vol. 2. Ed. Crítica / Marcial Pons, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9892-808-2. 880 pàgs. 

(1261)

En realidad, había sido él quien la había abordado, diez días atrás, en Notre Dame: Tras un siglo de obras, la nueva catedral estaba casi terminada, pero para aportarle mayor esplendor estaban remodelando la nave lateral de acuerdo con los dictados del estilo en boga, transformando sus muros en grandes cortinas de vidrio emplomado, como en la nueva capilla real. Ella estaba contemplando el gran rosetón del sector norte cuando él apareció, vestido con una túnica de estudiante y, como todos los estudiantes, con la coronilla afeitada con una tonsura clerical. (Pàg. 55) 

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs.

Corria l'any 1214 de nostre Senyor Jesús, Déu del Cel. 

Al capdavant, obrint camí, anaven tres escuders a cavall. Vestien el gonió, la túnica de malla de ferro, i es protegien el cap, el pit i la part superior de les espatlles amb el capmall, damunt del qual lluïen el capell de ferro. Duien les llances aixecades, ben dretes, i els escuts preparats. (Pàg. 36) 

El prelat, tot i que no parlaven, també pensava en el ma­teix afer, i va tombar el cap: i es va mirar un cop més el mar­rec que 'viatjava amb ells. Comptava sis anys d'edat i anava vestit amb unes mitges de color verd, unes sabates lleugeres, el vestir fins a mitja cuixa cenyit per un cinturó de cuiro amb ornaments vermells i. un barret amb una ploma, que no s'havia tret en cap moment. (Pàg. 39) 

Era mig matí quan Guillem de Mont-rodon va enfilar l’estret pas que conduïa al castell de Montsó seguit d'aquell pelegrí i dels quatre escuders. El comanador de Loarre li havia ofert dos almogàvers. 

-Aquests mercenaris són àgils i forts i van ben armats amb el coltell, la llança i els dards -li havia dit el comanador-. I els camperols s’aparten amb temor i respecte quan els veuen venir i els reconeixen per la camisa curta, les polai­nes i les avarques de cuir. El presoner sembla molt fort i no sé si el podreu controlar amb només quatre escuders, perquè nosaltres vam haver d'emprar-ne uns quants més per recluir-lo. (Pàg. 66) 

La donzella va prendre la diadema i la va posar damunt del cap de Blanca. L'esposa de Valles d'Antillon es va contem­plar al mirall i va tombar lleugerament el cap per retocar el floc de cabells castanys que li queia pel costat de l'orella en forma de tirabuixó. No acabava de fer-li el pes i allargà el coll prim i elegant, mentre estirava el floc, en corbava la punta i el deixava anar diverses vegades, fins que adopta la po­sició que ella bus cava, simulant un ganxo que li atrapava la gaita i obligava els homes a dirigir la seva mirada cap ala bar­beta, netament tractada i delicadament dibuixada, per aca­bar atrapats als seus llavis carnosos i sensuals. Després ja pujarien cap al nas i als ulls o, tal vegada, deixarien relliscar el seu interès per tot el coll, com si 1'acaronessin, i es bres­solarien en el plec que formaven aquells dos pits altius em­marcats pel brodat d'or que resseguia el seu vestit vermell, que s'estrenyia delicadament a la cintura i queia al llarg de tota la resta del cos, després d'accentuar els malucs. (Pàg. 143) 

Dempeus davant de la finestra, tot contemplant els car­rers d'Osca, que eren plens de gent de tota mena, Anna, l'esposa d'Eixemèn Cornell, cinquanta anys ja complerts, baixa i rodoneta, amb aquella eterna rialla que li empetitia els ulls però que atorgava una gracia especial als seus pòmuls mol­suts, parlava amb la seva cunyada Clara, germana del seu marit, més jove i prima, que duia un vestit blau que li tapa­va fans i tot el coll i el cap cobert amb un capell i una mante­llina que només deixava al descobert la cara. (Pàgs. 143-144) 

Marta de Lliçà estava ajupida davant de Jaume. Ella era l'encarregada del guarda-roba del rei i cada matí escollia el vestit que havia de dur el seu senyor, el deixava damunt la cadira i esperava que el monjo que 1'ajudava a vestir-se la cridés. Naturalment no hi era present mentre el rei estava despullat, tot i que encara no havia entrat en la pubertat. Això sí que no!, havia cridat Ferran d'Aragó quan les nobles 1'havien anat a trobar i li havien explicat que no podien deixar en mans d'un pobre monja la responsabilitat de vestir el rei. Què pensaria tothom si el pobre es presentava al consell o rebia les visites amb aquella fila que feia, deguda al mal gust d'un home que no sabia ni combinar els colors. I Ferran va acceptar que Maria, vídua i proposada per Eixemèn i recol­zada pel seu nebot Pere i per Valles d'Antillon, es fes càrrec de tan delicada empresa. 

-Triarà la roba, però no entrarà fins que el rei estigui vestit -havia sentenciat. (Pàgs. 149-150) 

En l'instant d'entrar al temple, els comentaris d'admira­ció s'enlairaren i l'oficiant, el bisbe Vidal d'Osca, va aixecar les mans enfundades en guants vermells, en consonància  amb la resta de les vestidures, i va pregar silenci. La seva sola presencia omplia tot faltar, però el que més destacava eren les joies que lluïa als dits. Anells d'or amb grans pedres pre­cioses que havia triat especialment per a aquella ocasió, tot afegint-los al símbol de la seva posició en el si de l'església. (Pàgs. 161-162) 

«El millor vestir», havia demanat. I havia ordenat que li arreglessin la barba. Volia estar a 1'altura de les circumstàncies. Lió estava plena de cardenals, d'arquebisbes, de bisbes i de prelats i la ciutat respirava vida sota un sol esplendorós. Els habitants havien guarnit els carrers i els comerciants omplien la bossa amb tota la gent que s'havia desplaçat fins a la seu del nou concili.

El nou Papa ja feia tres anys que havia accedit al ponti­ficat. Deien que era dialogant i la prova n'era aquell concili, el segon que se celebrava a la ciutat de Lió. Amb aquest concili Gregori X, que havia trencat la nefasta influència del nom­bre quatre, mirava d'unificar les Esglésies grega i llatina. 

Guillem Bernat esperava el rei, que semblava una donzella que s'empolaina abans de dirigir-se a l'església per trobar-se amb el seu futur marit. Tots els servents anaven de corcoll. S'havia canviat de roba dues vegades i encara no se'l veia satisfet. 

-Creieu que ara sí? -va fer Jaume sense deixar de con­templar-se al mirall. 

-El primer ja us estava bé -contesta Guillem Bernat, armat de paciència. 

-Sí, però el verd és un color que no queda bé envoltat de vermell -digué Jaume. 

-És una entrevista privada. Només hi sereu vós i 1'Apos­tólic -li recordà el conseller. 

-El blau és més adient i lliga millor amb el blanc de l’Apostòlic -digué Jaume, com si no 1'hagués escoltat-. Aquest vestit és el mateix que duré el dia de la coronació. A més, la corona és daurada i el daurat fará joc amb aquest coll -aixecà el cap ben dret i es contempla al mirall. 

-Teniu raó, senyor -afirma Guillem Bernat. Ja li do­nava la raó en tot-. hauríem de marxar. Ja és l'hora. 

Quan baixaven les escales Jaume es va aturar, es va mirar les mitges i el seu conseller va tremolar. 

-El dia de la seva boda Pere en lluïa unes com aquestes -va fer. 

Guillem Bernat sospirà alleugerit. Per un instant havia pensat que el monarca encara pujaria i se les canviaria. (Pàgs. 662-663) 

Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. 

No m'ho vaig pensar dues vegades. Estirant sense miraments la jaqueta del capità, vaig aconseguir que baixés i que em deixés el lloc i, amb un esforç

esportiu suprem, vaig assolir l'altura necessària per contemplar el quadre increïble que es va oferir davant els meus ulls: igual que aquelles nines russes que

contenen altres nines més petites i aquestes, al seu torn, encara d'altres, el sarcòfag gegantí incloïa diversos taüts fins a arribar al que acollia de debò el cos

de l'emperador. Tots tenien una làmina de vidre per coberta, de manera que es podien contemplar les restes de Constantí amb força facilitat. El fet de dir

que allò era Constantí el Gran era una gran temeritat perquè, a banda de tenir una calavera corn la de qualsevol, només els ornaments imperials delataven

el seu alt llinatge. Ara bé, aquella calavera vulgar portava una stemma* (* Corona imperial) carregada de joies que tallava l'alè i, per a més astorament,

estava adornada amb catatheistae** (** Ornaments que penjaven de la corona imperial.) bellíssims que naixien des de sota de la toufaf.*** (*** Diadema

imperial que podia portar una cresta de plomes de paó.) La resta de l'esquelet era cobert per un skaramangion **** (**** Túnica que formava part dels

atributs imperials bizantins) impressionant que se subjectava amb una fíbula sobre l'espatlla dreta i que estava íntegrament brodat en or i plata, amb sanefes

d'ametistes, robins i maragdes, i vorejat de perles, totes extraordinàries. Al coll duia un loros ***** (***** Estola enjoiada que només podien fer servir els

emperadors i les persones de rang imperial.) i al cint una akakia* (*Bossa de seda plena de pols que formava part dels atributs imperial.) rebregada,

imprescindible per a qualsevol emperador bizantí que es preés de ser-ho.

-És Constantí -va afirmar Farag amb Veu feble.

-Suposo que sí... (Pàgs. 378-379)

Encara que no em vaig treure la dalmàtica blanca per llançar-me a l'aigua, la peça surava al meu voltant i tant m'hauria fet no portar-la. De tota manera, com que Farag i la Roca sí que tret les seves, em vaig estimar més deixar-me-la posada encara que no complís la seva funció. (Pàg. 440) 

La dona va somriure i l'altra, més jove, que s'amagava darrere d'ella, també ho va fer. Totes dues duien unes túniques àmplies i blanques subjectades per fíbules a les espatlles i cenyides per cintes a la cintura. La blancor d'aquestes peces no tenia comparació amb la de les robes dels anuak, que haurien passat per grises i greixoses al seu costat. (Pàg. 462)

-No vol fíbules? -va interrompre'ns Zauditu, molt amoïnada-. Com se subjectarà l'himation* (* Túnica, en grec.) si es pot saber?

-No vols fíbules?-es va sorprendre Haidé-. Però no pot ser, Ottavia!

-No teniu alguna cosa més senzilla? Agulles...? -No tenia ni idea de com es deia “imperdibles”.

Haidé i Zauditu es van mirar entre si, confoses.

-L'himation sols es duu amb fíbules -va dir Haidé-. Se subjecta de manera diferent si t'estimes més només una o les dues, però no és normal subjectar-lo a l'espatlla amb agulles. No aguantarien els teus moviments ni el pes de la roba i l'acabarien esquinçant.

-Però és que aquestes fíbules són massa ostentoses!

-Aquest és el teu problema? -Va preguntar Zauditu, amb cara d'entendre-ho cada cop menys.

-Bé, Ottavia, no et preocupis per això -va tallar Haidé-. Després parlarem. Ara tria les fíbules i les sandàlies, i anem al menjador. (Pàg. 464)

Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.

Insignias de poder

Las insignias del poder en Bizancio se encuentran bien documentadas tanto en numerosos tratados como en las representaciones que de ellas conservan mosaicos, frescos, iluminaciones y monedas. Sus orígenes se asocian con tres ámbitos diferenciados: algunas insignias provienen directamente de las magistraturas romanas, en especial de los cónsules; otras vienen de Oriente debido a que, tras su victoria contra el Imperio Persa, Bizancio recupera algunos de sus usos, en particular el título de basileus (gran rey) que sustituye al deimperator; y otras más son creación original relacionada en parte con la dimensión cristiana que adopta el Imperio.

Uno de los rasgos característicos es el color púrpura. Si bien existe con numerosos matices, el color púrpura más puro es de uso exclusivo del emperador. De hecho, una de las alcobas del palacio denominada Porfira, que se reservaba para cuando las emperatrices reinantes debían dar a luz, posee un pavimento de mármol púrpura. Los niños que nacen en ella se conocen como porfirogénetas, una cualidad que desde principios del siglo x les confiere una presunta legitimidad para reinar. El simbolismo del color púrpura se extiende de la cabeza a los pies, pues incluso las pantuflas deben ser de ese tinte. Sin embargo, no es éste el único color del emperador: según la tradición, Constantino recibió el traje imperial de manos de un ángel, por lo que lógicamente aquél debía ser de color blanco.

En realidad, el vestido imperial era sumamente complicado y dependía de las circunstancias y de un ceremonial tan complejo como aquel: el emperador debía cambiar de vestido en ciertas etapas de las ceremonias y las recepciones. Por lo general, el vestido de debajo era el divitision, una túnica ceñida por medio de un cinturón. La clámide, larga capa sin mangas que se prendía con una fíbula en el hombro derecho, es el legado más evidente de los romanos. En su remplazo, cuando no asiste a una ceremonia, por ejemplo en los banquetes que suelen sucederle o cuando sale de palacio, el emperador puede usar el skaramangion, un manto plisado de origen persa, ceñido a la cintura, que también pueden llevar los oficiales, aunque sólo el del emperador es púrpura. Por encima puede llevar además un sagion, capa de origen romano y militar, bien sea de color azul o más generalmente púrpura, ornado con bordados de oro y perlas. Con todo, el elemento más distintivo que encontramos en casi todas las representaciones es el loros, una estola larga de varios metros, decorada con piedras preciosas y varias veces cruzada en la parte superior del cuerpo, una de cuyas puntas cuelga por delante mientras que la otra viene desde atrás, pasa por encima del hombro derecho, cruza el pecho y cae por delante del hombro izquierdo. Según Constantino Porfirogéneta, el loros simboliza la cruz. Muchas de las representaciones del emperador, lo muestran llevando el loros sobre el divitision.

Naturalmente, la insignia del emperador por excelencia es la corona (o stemma), que con el correr del tiempo deviene cada vez más elaborada. Constantino adopta el diadema, que será el punto de partida de toda la evolución posterior hasta el siglo xii. Constituido por paneles decorados con piedras preciosas y unidos entre sí para formar un círculo, el diadema está rematado por una cruz y adornado por pendilia (tiras de piedras preciosas) que enmarcan el rostro del soberano y caen hasta los hombros. En la época tardía, se ponen en boga las coronas de tipo kamelaukion, con forma de casco de oro, que cubren completamente la cabeza. De hecho, los emperadores poseen varias coronas distintas que alternan según las ceremonias y que un dignatario llamado prepósito, uno de los eunucos de la corte, les proporciona. La emperatrices llevan coronas de iguales características, aunque más sencillas y constituidas por paneles de forma triangular. El coronamiento en Santa Sofía, primera fase de la proclamación imperial, pone en evidencia la cuestión de la humildad que cabe al emperador frente a Dios. En las épocas alta y media, los emperadores se quitan la corona como signo de arrepentimiento y cuando entran en una iglesia. Durante la dinastía de los Paleólogos (1258-1453), sólo se quitan la corona para comulgar.

La corona es además un instrumento diplomático: el emperador la envía para sellar una alianza con un príncipe cercano cristiano, sin contar con que el buen hacer de la orfebrería bizantina es muy apreciado. Esteban I de Hungría fue uno de los soberanos que la recibió.

En la mayor parte de las representaciones y en especial en la más corriente y controlada, la moneda, que los súbditos ven y emplean a diario, aparecen igualmente otras insignias del emperador. En su mano derecha, éste suele sostener un globo rematado por una cruz, símbolo del carácter universal del Imperio y de la naturaleza eminentemente cristiana del ecúmene: el Emperador sostiene la Tierra en su mano. Con la mano izquierda sostiene una cruz de gran tamaño con dos brazos horizontales, que en ocasiones reposa sobre un pie. En algunas representaciones el emperador se muestra sólo con uno de los dos elementos o con ambos, pero en las manos contrarias. Cuando gobiernan dos emperadores, el secundario lleva una corona más baja y decorada con un menor número de pendilia, y a menudo una clámide en vez del loros.

Otras insignias del poder, menos tangibles y más simbólicas, atañen al comportamiento que se debe tener en presencia del emperador y están destinadas a mostrar la distancia que separa al soberano de sus súbditos o de sus invitados. En la sala donde se reciben a los embajadores, un mecanismo levanta el trono varios metros por encima del suelo. En las ceremonias principales y aun en las asambleas donde se comunican las órdenes imperiales, es obligatorio mantener silencio. A esto se debe el nombre de silention con el que se las designa. No sólo todos los asistentes deben permanecer callados, sino que tampoco el emperador dirige la palabra a sus súbditos: murmura al oído de un dignatario que repite sus palabras en voz alta. Por otro lado, como muestra de su humildad y herencia del culto imperial romano, los súbditos se prosternan (proskynesis), recostándose completamente en el suelo a los pies del emperador.

-Señor, acaba de llegar un mensajero de vuestro tío.

Balduino (de Courtenay, Balduino II deConstantinopla, 1217-1273) saltó del lecho y, restregándose los ojos, ordenó a su gentilhombre que hiciera pasar al mensajero.

-Debéis vestiros mi señor, sois el emperador y el mensajero es un noble de la corte del rey de Francia.

-Pascal, si tú no me lo recordaras hasta yo mismo me olvidaría de que soy el emperador. Ayudadme, pues. ¿Tengo algún manto de armiño que no haya empeñado o vendido?

Pascal de Molesmes, un noble francés vasallo da rey de Francia y colocado por éste al lado de su desgracíado sobrino, no respondió a la pregunta del emperador.

En verdad carecía de medios. No hacía tanto que había mandado despojar de plomo los tejados de su palacio para empeñarlos a los venecianos que estaban haciendo grandes negocios a cuenta de los apuros económicos de Balduino.

Navarro, Julia. La hermandad de la sábana santa. Ed. Plaza & Janés, 26º ed. Barcelona, 2005. ISBN: 84-01-33513-2. 528 pàgs. Pàg. 288.

Moda àrab, Múrcia, 1063

-Reconozco -dijo-Ibn Mundhir- que hasta ahora no había concedido demasiado valor a todo eso. Que Dios me perdone si ha sido un error. Pero hoy será diferente -hizo una reverencia ante el príncipe-. En honor de nuestro distinguido invitado, que Dios le conceda todos sus deseos, me permito anunciar una pequeña sorpresa, un pequeño número que, espero, estará a la altura de su alto rango. 

Hizo otra reverencia y dio unas palmadas con cierta afectación. Llevaba encima un capote de seda verde pistacho escandalosamente caro y se había teñido de negro azabache la barba gris; pero Ibn Ammar encontraba que el traje del rico señor no era tan bueno. En el papel de avaro propietario de casas, vestida con una simple zihara de algodón blanco, había estado imponente.  (Pàg. 60) 

Sevilla, 1063

Al-Fasí era vecino de Yunus desde hacía veinticinco años. Era uno de los pocos artesanos del zoco a quien no le habían ido demasiado bien con el cambio de los productos para campesinos a los artículos de lujo. Fabricaba botas de cuero. Antes habían sido botas de campesino, ahora confeccionaba botas de montar, zapatos de los mejores materiales, tan bien trabajados que duraban toda una vida. Sólo que, por desgracia, no seguían ni remotamente la moda, no tenían la elegancia exigida por la nueva clientela del zoco. En el fondo continuaban siendo las mismas viejas botas de campesino sólo que de mucha calidad. Y por eso eran prácticamente invendibles. (Pàg. 78)

Sevilla, 1071

Primer havien assistit a una desfilada militar a les portes de la. havien presenciat la marxa de l'exèrcit del príncep. En primera línia l'estendard verd del príncep; els tabals, a cavall; les trompetes i altres instruments de vent de la banda, després del chinesco de plata. Després, mules i camells carregats de regals i vestits d'honor, que el príncep pensava obsequiar els oficials de les seves tropes. Divisions de cavalleria atapeïda formació, cada unitat vestida d'un color diferent, vermell llit! sí, blau cel, daurat, amb ondulants pendons a les llances, els de les primeres línies amb gualdrapes del mateix color. Després, el príncep en persona, muntat en un cavall blanc i vestit amb un brillant mantó blanc, blanques botes de seda i un mocador blanc al cap. darrere d'ell, en un cavall braó, un gegant negre vestida d'or i porpra, sostenint sobre el príncep el para-sol de seda verd adornada amb pedres resplendents, símbol de la seva dignitat règia. Enganxat al portador de la para-sol, i vestit amb tant luxe com ell, el portador de l'espasa del príncep. Més enrere, quatre guardaespatlles. Després el Hadji obrint el seguici del príncep: els visares i dignataris de la cort, els qadis i funcionaris de la ciutat, tots en riques gales de festa. Finalment, els negres de la guàrdia personal del príncep, seguits per llancers vestits amb levites negres i, entre ells, portadors carregats de baguls tatxonats en coure, que contenien les soldades d'honor que es repartirien aquest dia a la tropa. I més enrere, com a tancament, el gran timbal   de llautó repujat, el so sord i ressonant apagava qualsevol altre soroll. 

Per la. tarda havien presenciat a la gran sala. d'audiències del   Qasr la recepció donada a una ambaixada del príncep d'Almeria. L'havia tret a la llum tota la seva pompa. Soldats havien format un carrer de dues files des de la porta que donava al riu fins a l'entrada al palau. Havien travessat tres salons, cadascun ocupada per tota una tropa criats magníficament vestits, que havien saludat els convidats havien i els havien acompanyant tros per tros, fins arribar al saló en què es trobava el príncep. A l'entrada del saló, porters de  lliurea,  guàrdies ben armats, amb elms de plata, i funcionaris de protocol que només deixaven entrar els privilegiats convidats. 

Patges bruns els havien ruixat amb perfum; un alt funcionari del palau, proveït d'un bastó de plata, havia cridat els seus noms mentre entraven a la sala. Al voltant hi havia els dignataris, disposats segons el seu rang, vestits amb més luxe encara que durant la desfilada.   El príncep era l'únic que estava assegut, l'únic vestit de blanc, més esplèndid encara que els que l'envoltaven. El portador del para-sol, ple d'or i pedres precioses. El patge encarregat del mosquer amb una túnica coberta de cap a. cap per perles. A 1a dreta del príncep, dos dels seus fills; a. l'esquerra, Ibn Ammar, el hadjíb. (Pàg. 512-513) 

Futa Peça que vestia en els banys. 

GHILALA Peça interior. Les dones distingides portaven roba interior del més fi lli transparent. (Pàg. 716)

HULLA Vestit de festa. D'aquest terme prové la nostra paraula "gala". 

Jubba Túnica amb mànigues, per a homes i dones. (Pàg. 717) 

LITHAM Velo per la cara que, en les regions dominades pels musulmans, portaven les dones quan sortien de casa. Els berbers de Sanhadja, entre els quals es trobaven els almoràvits, prescrivien que també els homes es cobrissin la cara amb un vel en públic, com encara és costum entre els tuaregs. 

MALHAFA Espècie de capota o de gran mantó. (Pàg. 718) 

Qamis Penyora, amb mànigues; d'aquest terme procedeix nostra paraula «camisa». (Pàg. 719)

 TAILASÁN Espècie de faixa que els homes portaven al voltant del cap i el coll (no confondre amb el turbant, que al segle XI solien portar els teòlegs). (Pàg. 720) 

ZIHARA Vestit lleuger per a homes. (Pàg. 721) 

Frank Baer. El Pont d'Alcántara. Ed Planeta DeAgostini, Barcelona 1999. ISBN: 84-395-8244-7. 2 vols. 722 pàgs. 

Bizanci, segle VI

Per entendre l'extraordinari d'aquell encàrrec, primer fes rems una ullada a les tradicions artístiques precristianes, que Bizanci preu emprar per crear els seus propis estils peculiars. L'herència més  òbvia de l'Antiguitat era l'art imperial: la representació dels  governants (estàtues, relleus i retrats en mosaics i en monedes)  i els seus diversos atributs (corones adornades amb joies, orbes i ceptres,  cinturons de  casament, així com vestidures de porpra imperial i borceguíes  vermells). Bizanci va adaptar també a l'ús cristià-tècniques decoratives  artístiques per esculpir elements arquitectònics com columnes, capitells i relleus de cara a decorar monuments funeraris i sar cófagos. De la mateixa manera, els artesans bizantins van continuar  les antigues tècniques del treball amb metalls preciosos, esmalt, ivori i  cristall de roca. Eren especialment bons en aquestes tècniques: encunyar  monedes,  tallar  ullals d'elefant, tallar marbres de diferents  colors per formar paviments policromats i recobriments mu rals, i teixir complexos patrons multicolors de seda. 

Abans del segle VI, la roba de seda importada de la Xina i Pèrsia era tan apreciada que fins i tot es la desteixia a fi de disposar de fil  per als telers romans i bizantins. Segons Teodoret de Cir, en  aquesta activitat s'empraven els «àgils dits de les dones i els nens nens ». Quan es va descobrir el secret del cicle vital de la papallona de  la seda, suposadament per part d'uns monjos que van portar clandestinament uns quants cucs de seda de la Xina i se'ls van regalar a Justinià, la plantació de moreres per proporcionar l'aliment essencial va iniciar tota una nova indústria a Bizanci. Després de la conquesta àrab de Pèrsia i Pròxim Orient al segle VII, les sederies de Tir i Sidó es van traslladar després de la frontera de les muntanyes Tauros i, més tard, a la capital. Es va permetre, però, certa producció provincial, alhora que es encoratjava mitjançant exempcions fiscals l'elaboració de tint porpra a base de diminuts mol · luscs del gènere  Murex  que pescaven davant de les costes de Grècia i Àsia Menor. 

El teixit de la seda es concentrava, doncs, en els tallers imperials de Constantinoble, on els processos d'elaboració eren curosament protegits com a monopoli estatal. S'aplicaven estrictes controls a totes i cadascuna de les fases de producció, que s'organitzava per grups de treballadors qualificats. Tradicionalment, les sedes exhibien motius naturals, seculars i imperials: parelles de lleons, àguiles, aixetes, caçadors, amazones o aurigues, en  vívids colors. Els temes cristians, com les escenes de  la vida de Jesucrist, eren molt menys comuns. Als segles  VII  i VIII, la producció en l'imperi es va desenvolupar de manera tan espectacular que els bisbes de Roma acumulaven regals de sedes bizantines, com les que va portar a Roma Lázaro, un pintor d'icones jázaro, en 857-858. Una ambaixada enviada a l'emperador d'Occident. Ludovico Pío en 824 incloïa 10 sedes de diferents colors entre els obsequis diplomàtics. (Pàg. 93-94) 

El retrat de Teodora també és objecte d'una gran polèmica.  Aquí apareix representada amb els seus imperials vestidures, el porpra  que ella afirmava preferir com mortalla abans de fugir. Al dobla entrepà es representa als Reis Mags portant els seus regals al Nen  Jesús, mentre que a sota de la túnica blanca té una sanefa de col lor daurat, vermell i verd. Sobre les espatlles porta un ampli collaret  decorat amb joies i al cap, una alta corona amb llargues tires de  perles que pengen de la vora sobre els pits. A diferència dels seus dames d'honor, que porten esplèndids vestidures de colors vius, decorats amb motius que es troben també en altres trossos de tela que s'han conservat, sabates vermelles, collarets, arracades i tocats, Teodora té un aire més monumental que humà . Alguns historiadors de l'art creuen que està oferint el seu regal, un gran bol ple de monedes, a una font que apareix davant d'un espai fosc, que representa la seva mort. Qualsevol que sigui la raó, aquesta greu figura imperial capta l'autoritat suprema de l'emperadriu Teodora, transformada des del seu origen com a artista de pantomima. Apareix davant del seu marit, a qui es representa vestit amb tots els seus imperials vestidures, acompanyat del bisbe Maximià, diversos membres del clergat i la seva guàrdia personal. (Pàg. 110-111) 

Segle X

L'enfocament bizantí del comerç seguia sent molt tradicional: no podia exportar cap producte essencial per a l'estat. El foc grec, les reserves d'or, de sal i de ferro per fabricar armes, o de fusta per a la construcció de vaixells, en resum, tot el que pogués ajudar a l'enemic, mai havia de sortir de l'imperi.  La llista d'articles prohibits incloïa  totes les sedes tenyides amb el  denominat «porpra real» (elaborat amb mol · luscs del gènere  Murex),  un color que es reservava als membres de la família imperial, encara que en ocasions aquestes sedes podien enviar al estranger ro com regals diplomàtics. (Pàg. 208) 

Per als qui es convertien en l'elit de la societat bizantina contribuint a l'administració de l'imperi, les cerimònies cortesanes per les quals s'atorgaven els títols, les vestidures i les insígnies pròpies de cada càrrec venien a confirmar no només el seu propi pa paper sinó també el de les seves esposes. Quan els funcionaris públics  i els oficials militars rebien un títol honorari, s'atorgava als seus  esposes una versió femenina d'aquest títol. Així, l'esposa d'un  kandidatos  imperial obtenia el títol de  kandidatissa,  que se li atorgava oficialment en el mateix moment en què es concedia el nou càrrec al seu espòs. Uns quants segells trobats amb aquests rètols femenins indiquen que les dones també autentificaban seus actes  de la mateixa manera. Totes les dones havien de presentar a la cor et, correctament vestides i després d'haver assajat apropiada ment tots els passos de la cerimònia. Quan portaven un barret  especial anomenat  propoloma  estaven exemptes de fer la  proskynesis,  presumiblement perquè podia caure'ls. (Pàg. 239) 

El costós tint, derivat d'un diminut mol · lusc del gènere  Murex,  s'utilitzava per reforçar la dignitat imperial. Com ja hem vist, els emperadors bizantins i les seves famílies van monopolitzar l'ús de sedes porpra en la seva vestimenta, a més d'enviar com regals robes del mateix color, que eren especialment apreciades a l'estranger. (Pàg. 252)

Per crear un monestir, els eremites tenien  que  començar per construir una església on poder celebrar la litúrgia. Normalment el fundador exercia un important paper en aquesta activitat. Més tard s'afegien les cel · les per als monjos un refectori on poguessin menjar junts, edificacions annexes per a la cuina, la bugaderia, les medicines (elaborades en gran mesura a partir de la pròpia horta d'herbes medicinals) i els rebosts. El fundador regulava el seu nou monestir per mitjà d'una regla  (typikon),  sovint basada en documents ja existents, com l'elaborada per sant Teodor per al monestir de Studios, a Constantinoble, a finals del segle  VIII,  que després seria àmpliament copiada. També podia trobar inspiració en antics textos cristians, especialment les Re regles Llarga i Curta de sant Basili, recopilacions de cànons eclesiàstica tics i consells d'homes sants. Aquestes regles representen una sistema matisació de la teologia cristiana del monasticismo. Cadascuna d'elles especifica les rutines que cal seguir:  a  quines hores han ce lebrar els monjos la litúrgia, quan han de treballar en els camps i  quan se'ls permet agafar llibres de la biblioteca, a més de què han de menjar i com han de vestir. Atès que les diverses regles presenten característiques molt similars, les rutines monàstiques resulten bastant comuns. (Pàg. 263-264) 

Judit Herrin. Bizanci ( Byzantium,  trad.  Francisco J. Ramos Mena). Ed Debat, 1 ª ed., Barcelona, ​​2009. ISBN: 978-84-8306-814-4. 496 pàgs. 

Aledis No s'hi va poder resistir.

-Et cal un bany - li va dir, Quan va acabar de menjar, una alta de les prostitutes, que havia sortit de la tenda.

Un bany! QUANTS dies FEIA que no és rentava? Li van preparar Dintre de la tenda 1 cossi d'aigua fresca i Aledis s'hi va asseure, con els cames encongides. Les mateixes 3 Noies que s'havien Estat AMB ella mentre menjava la van atendre i rentar. Per què no s'havia de Deixar estimar? No és podia pas presentar Davant d'Arnau a aquells i aquelles estat. L'exèrcit acampava Molt a prop i allà trobaria Arnau. Ho havia aconseguit! Per què no havia de permetre que la rentessin? També és va Deixar vestir. Li van buscar el Vestit Menys cridaner; però AIXÍ i tot ... «Les dones públiques han de durar Vestits de colors», li va dir la Seva mare Quan ella, de petita, havia Confós una prostituta AMB una noble i li Volia cedir les el pas. «Com els distingirem, doncs? », va preguntar Aledis. «El rei els obliga a veus partir-se AIXÍ; però a els prohibeix portar capa o abric, Fins i Tot a 1'hivern. aixi distingiràs els prostitutes: mai no Duen res per sobre de les espatlles. » 

Aledis és va mirar Altre cop. Les dones de la Seva classe, les Esposes dels artesans, mai no és podien vestir de colors; AIXÒ Manava el rei, Tot i AIXÍ, que boniques que eren aquelles petites robis! Però com és podia presentar Davant d'Arnau vestida d'aquella manera? Els soldats la confondrien ... Va aixecar 1 brac per ver s bèl d'costat-. 

-T'agrada? 

Aledis és va girar i va ver la mestressa a l'entrada de la tenda. Seguint 01:00 Indicació d'aquesta, el Antònia, aixi és deia la jove rossa de Cabells arrissats que 1'havia ajudada a vestir-se, va desaparèixer reixerà. 

-Sí ... No .. -Aledis és va tornar a mirar. El vestit era verd clar. Aquelles petites dons no tindrien res per posar-se sobre les espatlles? Si és cobria, NINGÚ no és pensaria que era prostituta. (Pàg. 308-309) 

-Una persona de PRESTIGI com tu -li havia dit-, no és Pot presentar mal vestit a l'llotja o al consolat. El rei ho ordena AIXÍ, Fins i Tot a els vostres sants; Santvicenç, per exemple ...

Arnau el va fermentació callar, pera va cedir les. És va posar 1 gonella blanca sense mànigues, de roba de Malines, folrada de pell, un cota Fins ALS genolls, de seda vermella damasquinada, Mitges ne gres i sabates de seda negres. Amb 1 ample cinyell brodat AMB fil d'or i perles és va cenyir la cota a la cintura. Va completar 1'abilla ment AMB 01:00 fantàstic Mantell blanc que li havia aconseguit Gui llem d'1 expedició de Més enllà de Dàcia, folrat d'Ermini i brodat AMB or i pedres preciosos. 

Guillem va assentir AMB el cap en veure'l travessar la taula. (Pàg. 403) 

Ildefonso Falcones. L'església del mar ( La catedral del mar, trad. C. Urritz). Ed Rosa dels Vents, Barcelona, ​​206, 6a ed. ISBN: 84-01-69-6. 666 pàgs. 

UN POBLE Marcat

L'ESTIGMA DE SER Jueu BEN VISIBLE 

Al segle XIII uns quants clergues van denunciar al papa el FET que la gent saludava uns quants  jueus AMB 1 respecte que, en Seu Parer, aquests no

mereixien. Asseguraven que el que confonia ALS  cristians era l'Aspecte noble i a els Vestits  luxosos que MOLTS d'aquests jueus lluïen. 

UNA rodella GROGA COSIDA A PIT

Davant d'aquestes queixes, el concili IV del Laterà, l'any 1215, va imposar ALS jueus de distingir-se dels cristians mitjançant marques a les vestidures, también Amb la finalitat d'evitar els relacions carnals entre Les dues Comunitats: "Perquè el crim d'AQUESTA Barreja pecadora no és repeteixi Més AMB l'excusa de l'error ". Aquestes marques cosides a la roba i les capes escurçades Servien también  -i  fonamentalment-per ridiculitzar a els  jueus. Ara bèl, el concili no precisava com  havíen de ser els marquis, Decisió que quedava en mans dels poders locals. A la corona catalanoaragonesa, el senyal Més emprat va ser la rodella Groga de feltre cosida al pit, que bèl podia representar l'hòstia (com a símbol del sacrifici de Crist) o bèl una moneda, que estigmatitzava a els jueus com a usurers i  recordat la traïció de Judes, que va delatar  Jesucrist a cambio de trenta monedes. 

PAGANT TOTHOM S'ENTÉN

En a els anys entorn del concili, a els jueus catalans és van lliurar a bona part d'AQUESTA Imposició Tot afluixant la bossa, ja que en aquells i aquelles Moment, sota el regnat de Jaume I, la reialesa catalana necessitava Finançament per a l'activitat expansiva. També va ser gràcies a la influència d'uns quants Membres destacats de la comunitat jueva barcelonina-Especialment del rabí Isaac Benveniste, metge  personal del  rei-  que a els jueus van poder eludir aquest senyal d'oprobi. 

CAPES, Caputxes i barrets

Però al cap de ben Poc a els privilegis  és van acabar, Els jueus és van ver obligats a durar Rodelles, capes AMB caputxa, mantells que cobrien  practicament

Tot el cost de les dones i Fins  i Tot Grans barrets en forma de Cucurull que a els dotaven d "un Aspecte grotesc i indigni, i que no eren sinó formes de

discriminació i Degradació. 

MANUEL FORCANO. Dossier Jueus a Catalunya.  Art Revista Sapiens, 128, abril 2013. ISNN 1695-2014. Pàg. 27.

QUAN L'ANY 0 ÉS EL 3760 AC

El poble jueu  calcula  el temps del món Basant-se en la data de l'Creació, que  a els  rabins situïn a l'any 3760 Abans de Crist. La Bíblia explica que Déu  va  crear

l'món i Totes els  Seves  criatures del no-res,  en sistemes  dies, i  el  setè va  reposar. Per  aixo,  Durant  el  sàbat  (dissabte)  no  és Treballa, i el dia  es  santifica de

manera solemne: el 1495 la Joana Libiana, conversa gironina, declarava  ALS  inquisidors que "és mudava la  camisa els  disaptes  [...] ;  i  els  dies  dels

disaptes  no  filava, i  servava  els disaptes i  no  FEIA feina ".

Montse Armengol i Manuel Forcano. La vida quotidiana al call de Girona. Dossier Jueus a Catalunya.  Art Revista Sapiens, 128, abril 2013. ISNN 1695-2014. Pàg. 33.

El concili IV de Laterà (1215) obligava a els jueus a portar un senyal Físic que a els distingís visiblement dels cristians. A Catalunya, per Sortir al carrer, Jaume I els hi va imposar una capa rodona AMB caputxa negra i la rodella, que era un cercle de roba groc i vermell que a els jueus s'havien de cosir Damunt del pit i els dijous a front.

(Font:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/192519  )

Els xuetes, jueus a Mallorca

A l'any 1391 explota a tota Espanya l'odi contra a els jueus, inflamant la torba per la Predicació de persones malicioses com l'Arcedià d'Ecija, Ferran

Martínez, que dirigir una turba de sevillans i entrar en a foc i sang al Call, Cremant els vint-i-3 sinagogues de Sevilla causin aprop de 4000 morts.

AQUESTA flama s'estengué Durant mes d'02:00 mesos per Tot Espanya (l'any "Qana" que vol dir Zel (gelosia), mataren entre Cinquanta a setantamil

jueus: que deixaren quasi extingida la comunitat jueva. 

A Mallorca forense temps de pobresa, MOLTS d'Impostos i fam, Quan arribin els notícies dels esdeveniments de la península, el dia 2 d'agost de 1391 a els

pagesos i menestrals assalten al Call de ciutat; moriren mes d'300 jueus. 

Això va fermentació que uns quants supervivents decidiren Fugir del país I ALTRES también per per de Perdre la vida és convertiren al cristianisme. 

Una de les Ordres que és dictin Despres de l'assalt, fou la de Què Tots els jueus del Regne de Mallorca havíen de durar 1 rodella de roba, meitat vermella

meitat groga, ben visible sobre el pit. 

(Font:  http://www.llinatgepico.com/xuetes.html  )

El meu abillament inuit em protegia del fred: polaines, camisa de pell suau i kamiks de doble sola fins la cuixa, fets de pell de foca. Quan el sol del matí va

adquirir més força. em vaig obrir l'anorac folrat de pell, amb la seva caputxa de dona. 

Penina Keen Spinka. La nena que sabia dibuixar. Trad. G. Moral; J. Homedes. Ed RBA, Barcelona, ​​2005. ISBN: 84-473-4090-2. 564 pp. P. 381.

En aquest moment van aparèixer els dos fills de Oona i van començar a tocar-me els serrells del vestit. El menor va voler per menjar les pues de porc espí

cosides a les mànigues i les espatlles. 

-Es diuen Han i Kettil. El major és Han Els crida l'atenció el teu vestit. Jo mai havia vist aquesta manera de adobar el cuir. És bonic. 

-Gràcies. El ahumamos amb fusta humitejada perquè sigui forta i impermeable. Després li donem flexibilitat a base de retorçar, estirar i rentar-lo. -La vaig

felicitar pels seus fills i vaig expressar la meva esperança que es convertissin en bons caçadors. 

Penina Keen Spinka. La nena que sabia dibuixar. Trad. G. Moral; J. Homedes. Ed RBA, Barcelona, ​​2005. ISBN: 84-473-4090-2. 564 pp. P. 436.

Tenir cura de l'vestuari

UN BÉ DE LUXE Quan la roba havia de durar unes quantes generacions 

Per parlar AMB d'una perspectiva ben diferent del món de la roba i a els Vestits, calç que ENS traslladem Fins a l'edat mitjana. D'entrada, ENS feme d'imaginar que parlem d'1 producte tan car que no és exagerat afirmar que és tractava d'01:00 bèl de luxe. Una donada Molt explícita per a nosotros: una piga de roba era un Objecte tan preuat que i Tot és podia empenyorar com a garantia d'1 préstec. Això és FEIA, sense anar més lluny, a la Barcelona del segle XV 

DELS GRANS ALS PETITS

També era un bèl que, Mentre és com conservava, passava d'una persona a una Altra. Fins Tot ALS llegats testamentaris és deixava roba de casa, com ara vànoves i estovalles, aparents i coneguts. E1s Vestits del Germà gran Servien Despres al petit i también s'heretaven de parells a Fills i Fins a la tercera Generació. La roba és FEIA durar molts anys, sobretot els peixos Més sofisticades. La lenta Evolució dels corrents estètics ho afavoria. 

Per fortuna, el poble ras no Sempre s'havia de comprar o fermentació tota la roba. Era frequent que a els senyors és fessin Càrrec de vestir els serventes. Hi ha Contractes de Ciutadans barcelonins del segle XV en què s'acorda que l'estimo donarà a la serventa 1 vestuari Mínim a 1'any: quatre parells de sabates, Dues camises i 2 vels, per Exemple. Cal pensar que un Vestit nou era tan car que podia ser fruit de Més d'un any de feina per part d'01:00 serventa. A les cases senzilles no és llençava res: acumulaven a els draps, a els trossos de Vestits, vànoves velles, etc. I no cal dir que la gent Més miserable és vestia AMB parracs. 

APEDACAR I AIREJAR

Però Fins Tot ales cases Riques a els llençols también s'apedaçaven i, Quan Educàlia, és llogava alguna dona perque Ajudes a AQUESTA taverna. Com és desprèn d'uns quants Testimonis escrits, 1es nenes también ajudaven a AQUESTA feina. Francesc Eiximenis va Deixar publicat en el segle XIV que, de FET, también els dons Riques havíen de saber cosir seda, teixir drap d'or i brodar per fermentació roba, per a elles o per a les Esglésies. 

Capítol a part el constituïa la indumentària de les Grans ocasions. Per conservar-la millor, la roba Més fina no és rentava mai, ja que la bugada la FEIA rnalbé, í NOMÉS s'airejava de Tant en Tant. És tenia tancada AMB clau en cofres o armaris i NOMÉS és Treia. a els dies especials. 

XAVIER VALLS. Article revista Sapiens núm. 124, des. 2012, pàg. 24.

Era freqüent que els camperols tinguessin una única indumentària, un vestit llarg solt conegut com cotta (que va acabar evolucionant cap al terme coat, que

en anglès modern significa «abric»). 

Bill Bryson. A casa. Una breu història de la vida privada. de. RBA, Barcelona, ​​2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 77.

Històricament, els dos tipus de fibres més comuns van ser el lli i el cànem. El lli estava fet a partir de la planta del lli i era popular perquè creix fins a

altures considerables-pot arribar fins a un metre vint d' alçada- i amb gran rapidesa. El desavantatge és que la fabricació del teixit de lli és pesadament

exigent. Per separar les fibres del lli de la seva tija llenyosa i estovar prou com per poder ser teixides, cal una vintena de tasques diferents. Aquestes tasques

tenen noms gairebé esotèrics com bregada, enriuat, mazado, desencallat i rastellat, encara que el que comportava era bàsicament bastonejar, arrencar,

amarar i aconseguir separar la fibra interior flexible, o filassa, de la seva tija llenyosa o canemuixa. Resulta xocant pensar que quan avui en dia en anglès

interrompre un orador utilitzem un terme que recorda la preparació del lli tal com es realitzava en els inicis de l'Edat Mitjana. 

El resultat de tot aquest esforç era un teixit resistent i adaptable: el lli. Encara tendim a pensar en el lli com un teixit blanc com la neu, el seu to natural és el

marró. Per tornar blanc, havia de ser blanquejat al sol, un procés lent que podia portar mesos. El material de qualitat inferior es deixava sense blanquejar i

es transformava en lona o tela de sac. El principal desavantatge del lli és que no accepta bé els tints i, en conseqüència, poc es pot fer amb ell perquè resulti

atractiu. 

El cànem era bastant similar al lli, però més bast i no tan còmode per vestir, per la qual cosa solia utilitzar-se per fer objectes com cordes i espelmes. Però

tenia un avantatge que el compensava: es fumava i et posava a to, raó que Barber considera essencial per la seva prevalença i la seva ràpida divulgació

durant l'Antiguitat. Tot s'ha de dir, per molt que no a tothom li agradi sentir-ho: els habitants del món antic eren molt i molt aficionats al cànem i el

conreaven en més quantitat de la que en realitat es necessitava per a la fabricació de cordes i espelmes.

Però la fibra tèxtil principal de l'Edat Mitjana va ser la llana. La llana era molt més calenta i resistent que el lli, però la fibra de llana era escassa i devia ser

difícil de treballar, sobretot tenint en compte que les antigues ovelles eren criatures sorprenentment poc peludes. La seva llana, resulta ser, era en el seu

origen, una subcapa vellutada sota rínxols de cabell embullat. Convertir les ovelles en els cossos llanuts que coneixem i valorem avui en dia va suposar

segles d'acurada criança. Més encara, al principi la llana no esquilaba, sinó que s'arrencava dolorosament. No és d'estranyar que les ovelles siguin animals

tan espantadissos quan veuen a un ésser humà.

I fins i tot en el cas que els homes de l'Edat Mitjana tinguessin davant un munt de llana, saber treballar era una cosa que estava sol en els seus inicis. Per

convertir-la en teixit calia rentar, pentinar, cardarla, separar, torçar, aprestarla i abatanarla, entre molts altres processos. Batanar consistia a colpejar el drap

amb el batà i encongir; el afanyat consistia a aplicar una lluentor al drap. Amb el pentinat, les fibres es aplanaven creant un teixit resistent però en

comparació bastant rígid: un estam. Per aconseguir una llana més suau, el teixit es pentinava amb cardes i les fibres es tornaven més esponjoses. De

vegades s'incorporava pèl de mostela, ermini i altres animals perquè el teixit final resultés més llustrós.

Bill Bryson. A casa. Una breu història de la vida privada. de. RBA, Barcelona, ​​2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 508-510. 

Un text conegut amb el nom de «Pacte de 'Urnar» (possiblement un resum de tractats particulars de fins del segle VIII) posa de manifest que els  Dimmi obtenien una sèrie de garanties al preu d'una desigualtat reconeguda i permanent. Una cita feta per d'una carta rebuda de cristians constitueix el millor resum d'aquest text: «Quan tu ('Umar) vas venir a nosaltres, et demanem la seguretat per a les nostres vides, les nostres famílies, els nostres béns i la gent de la nostra religió sota aquestes condicions: pagar el tribut sense demora i ser humiliats; no impedir a cap musulmà aturar-se en les nostres esglésies tant de dia com de nit, mantenir-hi durant tres dies, donar-li de menjar i obrir-li les portes; sonar el  naqus  (planxa de fusta que substituïa les campanes) suaument, no alçar gaire la veu quan cantem; no construir església, ni convent, ni ermita, ni cel · la, ni reparar les que estiguin deteriorades; no reunir-se en lloc algun que es ha1le en barri en presència de musulmans; no fer ostentació d'idolatria; no exposar creus sobre les esglésies ni en camí o mercat musulmà algun; no aprendre l'Alcorà ni ensenyar als nostres fills; no impedir als nostres parents que simpatitzen amb els musulmans si així ho desitgen; no tenir la mateixa aparença que els musulmans, ni vestir igual que ells; honrar i respectar; aixequem davant d'ells; no construir les nostres cases més altes que les seves; no guardar armes ni espases i no portar-les en una ciutat o en un trajecte en territori musulmà; no pegar un musulmà, ni tenir esclaus que hagin pertangut a un musulmà. Ens imposem aquestes condicions a nosaltres i als nostres correligionaris, aquell que les rebutgi no serà protegit » 

Robert Mantran. L'expansió musulmana (segles VII al XI). Ed Labor, Barcelona, ​​1973. ISBN: 84-335-9329-3. 292 p. P. 186-187.

D'orient també procedia el cèlebre cantant iraquià Ziryab que va portar a Còrdova el refinament oriental tant en música com en la moda indumentària i culinària. 

Robert Mantran. L'expansió musulmana (segles VII al XI). Ed Labor, Barcelona, ​​1973. ISBN: 84-335-9329-3. 292 p. P. 126.

Quan els sirians i els iraquians van arribar a Espanya, van aportar nous elements que aviat van ser adoptats pels andalusins: modes, costums, formes de vida, classes d'aliments van passar d'Est a Oest (més que d'oest a est), donant cert caràcter de unitat a la vida quotidiana dels habitants del món musulmà. 

Robert Mantran. L'expansió musulmana (segles VII al XI). Ed Labor, Barcelona, ​​1973. ISBN: 84-335-9329-3. 292 p. P. 131.

A part dels estrets lligams que l'unien als bisbes, Clodoveo no va refusar completament l'herència política de Roma. L'endemà de Vouillé, va rebre, a Tours, les taules consulars enviades per l'emperador de Constantinoble, Anastasio i, per iniciativa pròpia, segons sembla, va vestir la túnica purpúrea i la diadema dels emperadors. Va instal · lar la capital a París, ciutat en la qual romanien molts i influents caps galorromanos.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 22.

Els bàrbars van conservar de les seves tradicions nòmades i orientals el gust pel luxe, pels metalls preciosos i els colors vius, els vestits sumptuosos i les joies d'or i plata, de bronze daurat amb incrustacions de pedres dures o precioses.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 40-41.

-I, per fi, al pànic que es va apoderar de les poblacions des dels primers assalts. Els invasors (els Pobles del Mar) es van esforçar a crear un clima de terror, a força de abominables matances, atrocitats exemplars, i fins i tot per mitjà de les seves pròpies vestimentes.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 58.

A Roma, la seva capital, es va envoltar del cerimonial romà-bizantí; portava les sabates de cuir vermell, a clàmide de porpra o la capa dels grans sacerdots de Roma representant la volta del cel i la diadema d'or; a la mà sostenia l'esfera d'or.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 94-95.

Aquesta lluita es va situar en els plànols polític i doctrinal, alhora. Teòlegs i juristes es van enfrontar per tractar de definir a qui corresponia la primacia i el dret de regir a la cristiandat. El partit romà convidava sempre la famosa donació de Constantí que, a més dels territoris del centre d'Itàlia, hauria donat al papa un dret de comandament, juntament amb la possibilitat de servir phrygium . Precisament, aquest barret, signe de sobirania, va donar lloc a la mitra dels bisbes ia la tiara del papa, sostinguda en la seva base per les circumstàncies en què els carolingis van arribar al poder (751), i les que van envoltar la coronació de Carlemany (800); de tot això concloïen que el papa podia concedir l'Imperi als seus bons servidors.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 107.

En terra, un cop recuperada Aleppo en 962, l'emperador Nicèfor Focas es va apoderar en 969 d'Antioquia, antiga metròpoli cristiana, i va tornar a Constantinoble la insigne relíquia del mandelion (la capa) rebuda amb desbordants mostres d'entusiasme popular.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 300.

La influència iraniana, de caràcter oriental, explica també la nova definició del poder. És cert que els abassíes es proclamaven descendents directes de Mahoma, la capa, símbol de la seva legitimitat conservaven i com a tals, fustigaven als usurpadors omeyas.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 334.

Els berbers, molt més nombrosos 200.000 potser-, reclutats al Rif per Tarik, es van instal · lar preferentment a les muntanyes done es van dedicar, igual que feien a l'Àfrica, a la cura i explotació dels boscos. Així ho van fer en les serres de Ronda i de Màlaga i més al nord, a la regió de Mèrida o a la Serra de Guadarrama. El resultat va ser l'enfrontament entre dues Espanyes: una, àrab, situada a les planes d'Andalusia i Llevant, on els orientals van revitalitzar els cultius de regadiu dels hispanorromanos; i una altra, berber, establerta a les muntanyes i altiplans. Posiciono accentuada pels diferents tipus de vida i fins i tot de vestimenta: ús del turbant ( Imana ) africà en els països muntanyosos, i de l'alt barret oriental a Còrdova i Llevant.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 366.

Els musulmans eren perfectament conscients d'haver descobert una civilització més brillant i refinada que la seva (L'Índia) (...) Sota l'ocupació musulmana, l'esclavitud va augmentar en proporcions considerables. Aquesta discriminació es va traduir també en mesures vexatòries de tot tipus: prohibició de muntar a cavall i de posseir armes, de vestrir determines peces, etc.

Jacques Heers. Història de l'Edat Mitjana. Ed Labor, Barcelona 1 ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 416.

Una nit per posar-se Molt sexi (la de cap d'any)

L'energia il 'alegria del vermell s'encomana

El 31 de desembre te un color, el vermell, i 1 tacte sedós i delicat, el de les puntes i el setí. Les calcetes, a els sostenidors, els picardies i a els portalligacames és converteixen en Protagonistes dels Aparadors i de les marques de llenceria, que aposten per peixos fins i sexis, Més enllà de la típica roba interior vermella que, Segons la tradició, S'HA de cremar per assegurar la fortuna en les hores, dies i mesos posteriors. "Intentem fermentació peixos especials, mes de fantasia, per somniar ... i per a les festes d'hivern agradin", indica Núria Sardá, directora creativa de la firma Andrés Sardá. L'origen del costum paga de portar roba interior vermella és incert, con Lligams AMB l'Orient i l'època medieval. Aquest color, que s'associa a l'energia, la vida i la força, Llavors és relacionava AMB les bruixes i el món Diabòlic, per això "estava Prohibit vestir de color vermell", com resumeix Mercè Quesada, editora de moda de la revista Introversion . Per celebrar el solstici d'hivern, i Malgrat que no és podien portar peixos exteriors virolades, la gent tenyia els enagües i els peixos interiors AMB pigment i en duia d'amagat. La llegenda urbana més compartida ha arribat fins als nostres dies i ha arrelat tant als pPaïsos

Nòrdics com a la Xina, on el vermell también és color de festa. A mes d'la llenceria también són buscats a els complements eròtics, com el lot burlesc -format per unes manilles, un joc de mugroneres i lliga-, a els antifaços i els pintures per al cost de gustos-. Des de Le Boudoir, Paula Estela defensa que la gent s'atreveix AMB coses Diferents Quan dalt AQUESTA època de l'any: "És una excusa Més per tancar el cicle i Començar l'any jugant, de manera divertida i positiva".    

Diari Ara , 30/12/2011

Rodrigo Ximénez de Rada: les Navas de Tolosa

Com prevalgués aquest consell del rei, Déu omnipotent dirigir aquell negoci mitjançant una gràcia especial. Ens va enviar a un home plebeu, bastant menyspreable en vestit i en persona, que havia apacentado guanyat a les muntanyes, i es dedicava ara a caçar conills i llebres.

Martí de Riquer & Borja de Riquer. Reportatges de la Història. Relats de testimonis directes sobre fets ocorreguts en 26 segles. Vol I. Ed Penya-segat, Barcelona, ​​2010, 1a ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg 310.

Es van trobar en aquell campament moltes coses per als que volien saquejar, per exemple, plata, vestits preciosos, túniques de seda i altres moltíssims ornaments .

Martí de Riquer & Borja de Riquer. Reportatges de la Història. Relats de testimonis directes sobre fets ocorreguts en 26 segles. Vol I. Ed Penya-segat, Barcelona, ​​2010, 1a ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg 317.

Jaume I el Conqueridor: Conquesta de Mallorca

Ens, amb altres cavallers que amb Ens venien, topem amb un cavaller que anava a peu; tenia embarassat seu escut, la llança a la mà i cenyida l'espasa, i la seva elm saragossà al cap, i vestia un perpunt.

Martí de Riquer & Borja de Riquer. Reportatges de la Història. Relats de testimonis directes sobre fets ocorreguts en 26 segles. Vol I. Ed Penya-segat, Barcelona, ​​2010, 1a ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg 331.

- Porteu el coselete?

-No-vam respondre.

-Senyor-va dir ell-preneu doncs aquest.

Descabalgamos i ens vestim el seu i el nostre perpunt, i ens lliguem lo bacinet al capdavant ...

Martí de Riquer & Borja de Riquer. Reportatges de la Història. Relats de testimonis directes sobre fets ocorreguts en 26 segles. Vol I. Ed Penya-segat, Barcelona, ​​2010, 1a ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg 336.

Quan vam estar a prop seu (el rei àrab de Palma) es va aixecar; anava vestit amb la seva capa blanca però portava una cota de malla sota la capa i sota un

gipó blanc.

Martí de Riquer & Borja de Riquer. Reportatges de la Història. Relats de testimonis directes sobre fets ocorreguts en 26 segles. Vol I. Ed Penya-segat, Barcelona, ​​2010, 1a ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pg 359.

L'ORIGEN DEL burca

Les dones assíries, bizantines, Índies i dijous ja és tapaven AMB vels MOLTS mil · lennis Abans de l'islam. Per a les musulmans NOMÉS va ser d'Ús obligat a partir del segle X, però ni tan Sols a l'Alcorà queda clar de quina manera l'han de durar col · locat.

Des que a els talibans van aconseguir el poder a l'Afganistan, entre a els anys 1996 i 2001, associem a les dones Cobertes amb burca a aquest país ia l'ètnia

paixtu, però el cert és que aquesta peça de roba ha estat fins fa poc realitat ben viu força més enllà. Almenys a la primeria del segle XX, encara era la vestimenta habitual de les dones de classe mitjana del Pakistan i de les de totes les capes socials d'ampliïs zones de la Península Aràbiga, i també de les musulmanes Índies i bengalins.

En Realitat, el mot  burca  ja formava part del vocabulari àrab Abans de l'adveniment de l'islam. El terme s'utilitzava per designar dues coses: una piga de roba amb que és protegia a els animals a l'hivern i una mena de xal emprat per els dons de les àrees rurals. Quan i com aquest mot va passar a designar el nivell integral és encara avui una incògnita. I de la mateixa manera que l'mot precedeix l'islam, el nivell, almenys en el seu sentit general, también. I molt. La seva història és Remunta a diversos mil · lennis enllà.

DES D'ASSÍRIA I Pèrsia FINS Grècia

Les elits assíries van ser els primeres, fa mes o Menys uns 4.000 anys, que van practicar Allò que és Coneix com a  purdah,  la reclusió de les dones i l'obligatorietat que és cobrissin amb vels.

Posteriorment la  purdah  és va convertir en una pràctica habitual a Pèrsia, i més enllà del Pròxim Orient, también a la Grècia clàssica, al món cristià de Bizanci, ia l'Índia entre els dons de la casta superior del Rajasthan. No és tan clar, tanmateix, quines parts del cost quedaven ocultes sota el vel en una o Altra regir els del planeta.

Aquesta pPeça era d'ús comú también a tots els pobles semites. En Gènesi 24:64-65 s'explica com Rebeca, la dona d'Isaac, "és va tapar la cara amb el vel" a veure'l. Pel que sembla, entre a els jueus d'aquesta època el nivell de l'esposa no és portava fins a la consumació sexual del matrimoni. En Nou Testament hi ha un episodi més explicit sobre l'obligatorietat de l'ús del vel femení. A la primera epístola als corintis 11,4-10, s'afirma taxativament que "quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap" i "per això la dona  ha de portar al cap el signe de la dignitat que te ".

Més notícies sobre l'àmplia extensió geogràfica i temporal de l'ús del vel ens els aporta el geografia grec Estrabó, qui, en escrits del tombant de la nostra era, fa referència a dons perses amb la cara tapada. Aixi mateix Tertullià, considerat un dels pares l'Església, parla clarament al principi del segle III de "dones paganes d'Aràbia que no solament és cobrien el cap, sinó tota la cara. L'art bizantí preislàmic, en canvi, sol representar les dones amb el cap i a els cabells coberts; però no la cara.

Tot i que durant l'primer segle de l'era islàmica (s. VII-VIII dC) a els ulemes, a els estudiosos de la Llei islàmica, no van fer qüestió de la indumentària femenina, al Pròxim Orient hi havia un corrent molt antic i arrelat que va acabar determinant la concepció i la dona en el si de l'islam. Ens referim al  Namus  ('honor'), una categoria ètica que te en preservació de la castedat de les dones de família i dels Seus Principals preceptes. L'observança d'aquesta norma per part del gruix de la Població va contribuir a convertir precepte religios allò que en realitat no era més que un costum anterior a totes els grans religions monoteistes.

QUÈ EN DIU L'ALCORA?

No fou fins un segle després que es va començar a utilitzar-s'en  a els poderosos i a els rics com a senyal d'estatus. L'obligatorietat del eus ús no comença a generalitzar-se fins pels volts del segle X dC, Tot i que de manera progressiva només en uns quants Països, Fou així a l'Edat mitjana és van anar desenvolupant nombroses lleis que tendeixen a desplaçar les dones de la centralitat social musulmana. Durant el sultanat mameluc d'Egipte (12501517), per exemple, és van emetre diversos decrets que instaven a ser estrictes a l'ús del vel. Tot i aixó, en els primeres èpoques dels estat islàmics amb arrels nòmades l'ús del vel era més aviat excepcional, com passava entre a els turcs, que van penetrar a Anatòlia com a nòmades. El cèlebre cronista del món àrab medieval, Ibn Battuta, fou testimoni al segle XIV d'Allò que ell va anomenar una "cosa remarcable". Les dones turques no és cobreixen, ens diu, i no solament les dones  de la reialesa sinó tampoc les esposes dels mercants i la gent comuna. Una situaciò similar és vivia a la primera època de l'Imperi safàvida, a la Pèrsia d'entre a els segles XVI i XVIII.

En a els darrers anys ha crescut la controvèrsia sobre fins a quin punt l'Alcorà obliga els dons musulmans a cobrir-se el cap o la cara.

Dos versicles del text sagrat dels musulmansi fan referència al comportament i indumentària femenins. Un diu que els dons dels creients musulmansi han de cobrir-se de dalt a baix "amb el seu mantell de la  halava  o gel·laba ", Mentre que en un altre és parla de la decència de les creients i se'ls demana, entre altres coses, "que no mostrin a els seus adorns, i que amaguin l'escot amb una piga del seu vestit". L''adaptació d'aquests manaments; però, varia força segons el temps i el país.

Roger Costa, article revista Sapiens núm. 103, maig 2011, pàgs. 58-59.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 6. EL RENAIXEMENT >>>>