HISTÒRIA GENERAL

La idea de canalitzar l’aigua que brolla a la font de s’Ullet fins a la plaça de la Constitució per assortir la població sorgeix l’any 1809, en vista de la irregularitat del colum i la deficient salubritat de l’antiga fonteta de s’Escala que sorgia a l’interior del torrent Major i que, fins aleshores, havia abastit el veïnatge. Comptant per endavant amb l’adhesió entusiasta del bisbe solleric Bernat Nadal (1745-1818), la corporació municipal es dirigeix a les autoritats provincials a fi de sol·licitar el permís i el finançament necessaris per instal·lar una canonada des de la font fins a la plaça, on planificava construir un brollador amb dos canons que rajassin contínuament.

Un cop començades les obres, intentà aturar-les Francesc Dameto, marquès de Bellpuig, titular de l’antiga baronia del comte d’Empúries, que pretenia fer valer els seus drets senyorials per damunt de l’interès públic de l’empresa. La demanda derivà en un procés que conclogué amb una sentència favorable a l’Ajuntament. Entretant, el bisbe Nadal i altres veïns obriren una subscripció voluntària per impulsar el projecte i destinaren grans quantitats de diners a una empresa que consideraven de vertadera utilitat pública.

L’any 1816 ja arribà l’aigua als canons del brollador de la plaça de la Constitució. Aprofitant la mateixa canonada, quatre anys després s’obre un canó de raig continu en el carrer de la Lluna, 59. L’estiu del 1836 es derivà un ramal de la canonada fins a l’Hospital de Pobres i residència de les germanes de la Caritat, que es féu rajar per una fonteta de marbre instal·lada a l’entrada. El juliol del 1868, l’Ajuntament habilita una aixeta a la placeta de Rullan sobre l’esmentada canonada, per als habitants de la barriada de l’Alqueria del Comte; l’any 1895, mestre Gabriel Magraner va restaurar aqueixa fonteta i la Vila hi afegí una bomba de roda manual per facilitar als veïns l’extracció del líquid.

A petició del veïnatge, la tardor del 1889 s’obrí una nova font sobre el tub que menava l’aigua a la plaça Constitució, en el lloc anomenat es Pontet, en el punt d’unió dels carrers de la Lluna i l’Alqueria del Comte, que també raja encara. El mes d’agost del 1908, els habitants del barri del Celler demanen a l’ajuntament que instal·li “una fuente de vecindad de agua potable en dicho barrio, porque se carece en absoluto de dicha calidad de agua”, i el consistori acorda col·locar-la prop de l’escola del carrer de Santa Teresa. I és l’any 1909 quan la Vila decideix prolongar el ramal que portava l’aigua fins a l’Hospital i situar-hi altres dues fonts: la del carrer de Bàlitx i la del carrer de la Victòria 11 de Maig.

Amb aqueixa ampliació, la xarxa de canalització de la font de s’Ullet arriba el seu màxim, degut al seu cabal reduït però també a la manca de pressió, perquè brolla a un nivell inferior que els carrers situats al sector sud de la població. Vers 1932, la Vila comença a estudiar la possibilitar de canalitzar l’aigua potable que brolla de la font de Na Lledonera fins al nucli urbà de Sóller, per tal d’instal·lar fonts públiques als carrers situats al sector sud de la població que, degut a la seva altitud, no podien ser assortits per mitjà de la xarxa primitiva de la font de s’Ullet. El que fa el consistori és adquirir un seguit de tandes de la síquia dels regants i demanar permís al Sindicat de Recs per traslladar les preses a l’ull de la font per tal d’evitar contaminacions.

Després de moltes negociacions, avinences, discòrdies i indemnització dels regants i moliners, ambdues corporacions arriben a un acord el 10 de setembre del 1934, segons el qual la Vila percebrà un volum de 2,446 litres d’aigua per segon de Na Lledonera mitjançant un canó de bronze de 22 mm de diàmetre col·locat a l’ull de la font.

Molt abans de cloure l’acord amb el Sindicat, el consistori ja encomana la redacció del pla de canalització a l’enginyer Antoni Dicenta de Vera. El projecte, presentat el 27/09/1933, consta de quatre parts: la captació d’aigua de la font, la instal·lació de la canonada fins al dipòsit regulador, la construcció de l’esmentat dipòsit i la xarxa de distribució a deu fonts públiques urbanes. Tot seguit comencen les obres de captació, que originen noves controvèrsies amb el Sindicat de Recs i endarrereixen les obres.

Entre els mesos de gener i febrer del 1935, els operaris de la casa Uralita, S.A. estenen la xarxa pels carrers de la població. Al mateix temps es construeix el dipòsit regulador, situat en el carreró de can Domingo, s’instal·la la canonada fins a l’ull de la font i es conclouen les obres de captació, que romanen llestes el mes de maig. Entretant, la Vila encomana a mestre Pere Magraner el subministrament de les peces de pedra picada que conformen les fonts públiques, totes amb la mateixa estructura, que es van instal·lant al llarg del 1935.

Les previsions del consistori foren desbordades per les peticions dels veïns, que volien disposar del servei d’aigua potable el més prop possible dels seus domicilis. En total, doncs, s’instal·laren dues fonts al carrer d’Isabel II, altres dues al camí del Cementeri, una a les places dels Estiradors, d’Antoni Maura, de n’Eloi i de can Vives, i una també als carrers de Joan Marquès, Capità Angelats, Metge Maiol, Batac, Sant Pere i Sant Jaume. Per acord de la corporació municipal s’instal·len també dotze preses d’aigua contra incendis sobre les aceres dels carrers, tapades amb cobertes de ferro. Anys més tard, sobre la mateixa xarxa s’instal·là la font del carrer d’en Reial, prop de la Defensora.

A Biniaraix:

Als voltants de 1910-20, l’ajuntament de Sóller decideix aprofitar la fonteta que sorgeix dins la finca de Cas Don per abastir d’aigua potable la població de Biniaraix. A tal efecte, ordena construir un petit dipòsit subterrani al costat de les rentadores públiques i, des d’aquí, instal·lar una reduïda xarxa de distribució que menava l’aigua a la font pública de la plaça de la Constitució i al convent de monges franciscanes, a l’escola municipal i a la font del carrer de Sant Guillem. Aquesta és la màxima extensió que assolí la xarxa d’aigua potable de Biniaraix, que la dècada dels anys quaranta fou ampliada amb una tercera font pública que s’instal·la en el carrer de la Trinitat.

L’any 1991, l’aigua potable de la xarxa general que abasteix la població de Sóller va ser prolongada fins a Biniaraix, per tal de proporcionar aigua potable domiciliària als seus habitants. En el mateix moment, la petita xarxa preexistent fou desenganxada de la font de Cas Don i connectada també a la xarxa general.

Al Port:

L'any 1937 es produirà un fet important. L'Ajuntament cedia a la Base Naval el dret de propietat de 100.000 litres diaris d'aigua de la font de s'Ullet per la quantitat de 49.000 pesetes. A més va comprar i cedir a la Base un solar de 700 m2 per construir-hi un dipòsit regulador, per un valor de 450 pesetes. A canvi d'això, la Base permeté instal·lar quatre fonts públiques a l'Horta i al Port, que prenien aigua directament de la seva canonada, i es féu càrrec de la construcció del dipòsit regulador i de la canalització de les agües, excepte el tros que va del carrer Cetre a l'Horta, uns 1000 metres que ja estaven instal·lats i foren cedits també per l'Ajuntament.

A partir de llavors, la font de s'Ullet perdé importància pel que fa l'abastiment de la població, fins al punt que només subministrava aigua fins al carrer Lluna i, en bona part del seu recorregut, només a la part dreta del carrer. La xarxa que abans s'abastia d'aquesta font, fou seccionada i connectada a la font de s'Olla.

Les cinc fonts del Port són: la des Través, la Llonja, plaça Joan Miró, carrer Santa Caterina i carrer Sant Ramón. A la mateixa xarxa estan connectades també sa font de sa rodona del Monument i la de Georges Bernanos.

Als antics navegants varen conèixer aquest indret que no només era un lloc extraordinari per posar-se a raser del mal temps, sinó també per desembarcar i per proveir-se, ja que com és sabut gaudeix de gran quantitat d’aigua procedent de la font des Mul. Des de l’antiguitat, els ports més importants foren aquells que no només presentaven extraordinàries condicions de refugi, sinó també que disposaven d’aigua per abastir les embarcacions. Amb motiu de l’augment dels fluxos comercials i la major activitat portuària es va construir una font pública (1905) just a damunt del moll.

Agraïments: Ajuntament de Sóller, Antoni Quetglas, Miquel Soler i Plàcid Pérez.