Recull
Jo camino
Jo camino.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen el ocells.
Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.
Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que osci·la
dintre l'ombra petita de la fulla.
Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.
El caminant
és la branqueta de terra
que s'esqueixa quan la pitja.
El caminant no travessa l'espai.
És el vent i la pedra,
és l'estona que hi passa.
El caminant és el paissatge.
Laia Noguera
La fadrina vol tornar a la font
Si construïm un gran dipòsit, de molts metres cúbics, a la capçalera
d'aquesta riera, tindrem aigua per abastar els milers de porcs d'aquelles
granges noves o ampliades.
Si agafem tal quantitat d'aigua dels torrents de la muntanya, amb els
canons farem com Déu: neu. I de pas molts calés, perquè vendrem milions de
forfaits.
Si deixem pràcticament eixut el tram final del riu, podrem regar molts
camps de golf i omplir infinitat de piscines per tenir contents els turistes
Els peixos que es queden sense aigua els traslladarem de domicili.
"Au! A fer també turisme".
Si fem centenars de quilòmetres de canonades fent rases arreu, portarem
aigua del riu allà on es vulgui. Negoci rodó per a uns quants, menys per a
la butxaca dels de sempre. En l'operació ens podem oblidar dels pous. Ja no
caldrà preguntar-nos si estan o no malmesos i el problema dels purins serà
més fàcil d'oblidar també. Acabarem d'arrodonir l'assumpte declarant
insuficient el nostre riu, i així tindrem l'excusa per desviar cap a casa
algun riu estranger. I més negoci!
Si instal·lem cert nombre de plantes col·lectives depuradores de purins,
més unes quantes de particulars i aboquem una mica més de suc del que toca
sobre els camps, l'excedent serà igual a zero. Quina fórmula matemàtica!
Allò que no és igual a zero és el benefici que els grangers industrials i
les càrniques tenen.
Malabarismes matemàtics per justificar allò injustificable: la usura i la
desmesura. Maquiavelisme aritmètic per demostrar el de sempre: que els
beneficis són per a uns pocs i els perjudicis per a la gran majoria.
I al mig de tants números, tants càlculs, ningú sap què vol dir reduir?
No passar-se del límit? I entre logaritmes i equacions, ningú s'ha preguntat
el preu d'un pou? Quant val una font?
Entenc que fer números pugui ser un exercici de distracció o una bona
excusa per treure's un bon sou, però les coses que ens estan passant ratllen
la catàstrofe i són d'una claredat meridiana. Persones que fins ara estaven
confiades que l'aigua que bevien era bona, ara malden per saber si l'aigua
de la font -quan aquesta raja- que sempre els ha proveït, ara és o no
consumible, si pot afectar o no la seva salut.
Els nostres administradors no poden escudar-se sota el concepte del
progrés o el de riquesa. No poden dir que ara som més rics quan en realitat
sabem que tots som més pobres. I ells també.
Mals administradors! Quin bon pare engreixaria desmesuradament uns fills
deixant totes les misèries per als altres? D'aquest procedir aconseguireu
èxits aparents i efímers, però sota l'ombra del fracàs. Com més es vol
mostrar el triomf, més interioritzada està la derrota.
"Qui contamina, paga" et diuen. Però no és això. Qui contamina ofèn la
vida. Ofenen la vida també, aquells que podent-t'ho evitar, ho permeten o ho
possibiliten. Qui roba i malmet els recursos públics està robant i
malmetent, no ja el futur, sinó el present, el nostre present que ha de
posar les bases per a un futur millor.
Com podrem ensenyar als nostres fills a estimar la terra si no l'aprenem
a estimar nosaltres? Parlar d'un esdevenidor millor és una fal·làcia si no
edifiquem, ara ja, un millor present. Nosaltres, a l'estil dels antics
filòsofs grecs, suggerim el terme just, l'equilibri, la raó, la
sensibilitat, la bona mesura. En definitiva, la dimensió humana.
De tant en tant vaig a alguna escola per parlar amb els nens sobre
l'aigua, el riu,... Ells, indiferents a totes les dades que us deia al
principi, amb cara esperançada i amb la més pura lògica em demanen si els
rius tornaran mai més a baixar nets i amb aigua, també si podrem tornar a
beure de nou aigua dels pous i de les fonts. Contesto sense rigor científic
ni matemàtic, a l'estil del conte o de la faula, que és el llenguatge que ve
del poble i l'entén:
"Temps era temps hi havia una fadrina que volia tornar a la font..."
Rafa Garrido
President del GDT (Grup de Defensa del Ter)