Zona volcànica de la Garrotxa

Zona Volcànica de la Garrotxa

Faig arribar el meu agraïment a Josep M. Mallarach, per les seves obres de recerca i de divulgació sobre el fenomen dels volcans, pel guiatge i la descoberta que em va oferir als misteris del volcà de Santa Margarida, pels suggeriments i comentaris que m’ha fet arribar sobre aquest capítol i per la saviesa que sap transmetre.

Els volcans, purificadors i renovadors de la Terra

Un fenomen altament ambivalent

Les figures mítiques i els símbols, especialment els més arcaics, tenen un marcat caràcter ambivalent, però també alguns fenòmens naturals; entre ells, i d’una manera molt especial, els volcans. Quan invoquem el concepte mental de volcà el primer que ens ve al cap són imatges de destrucció i violència: la força primigènia de la natura, desbocada i en el seu màxim exponent. És l’arquetip en estat pur de la naturalesa salvatge i brutal, d’una violència primordial que evidentment està al marge de qualsevol tipus de consideració moral i que arrasa amb tot allò que interfereix en el seu camí. Tal vegada, però, un segon pensament més meditat ens fa avinent que els volcans no són ni bons ni dolents, com tampoc ho és cap altre element de la natura. Una dada que ens referma en aquesta paradoxa de partida és que, com és prou conegut, els humans de tots els continents i de totes les èpoques no han defugit pas les zones amb grans falles i volcans; més aviat les han triat de manera preferent per habita-hi i es troben entre les més poblades del Planeta. En són testimonis la gran falla de Califòrnia, que s’estén fins al sud del continent americà, o l’illa del Japó. I és que les terres volcàniques es compten entre les més fèrtils. D’altra banda, des del punt de vista estrictament geològic, el vulcanisme és més un creador que no pas un destructor de relleu i de paisatge. Així ho afirma el vulcanòleg i expert en llocs sagrats Josep M. Mallarach en el seu llibre de divulgació titulat “Els volcans”, el qual en bona part d’aquest capítol seguim de ben a prop.

Al marge de les múltiples valoracions que es puguin fer sobre el fenomen volcànic n’hi ha una que ens sembla especialment pertinent, i és que actua com  una mena de recordatori, com un senyal d’alerta que periòdicament ens fa avinent la fragilitat de la vida aquí a la Terra i la seva contingència. I és que, òbviament, el fluir de la vida no es deixa encapsular en cap forma de seguretat permanent; el risc i la incertesa són factors consubstancials a aquest pla de la nostra existència i això, com no pot ser d’altra manera, condiciona la forma de ser de les persones que habiten aquests indrets on predomina un tipus d’energia que podríem qualificar d’alt voltatge. Dit a la manera d’abans: viure en una zona volcànica com la Garrotxa imprimeix caràcter, a les persones i a tots els éssers vius que habiten aquestes terres tan peculiars.

No és d’estranyar que les zones volcàniques hagin estat considerades tradicionalment com espais numènics, llocs especials més enllà de l’espai ordinari on es poden manifestar un tipus d’energies considerades benèfiques o malèfiques. També és comprensible, mirat des de l’òptica diametralment oposada que caracteritza la mentalitat contemporània predominant (desencantada i dessacralitzada) que el vulcanisme s’hagi adoptat com una marca turística i el principal emblema d’un territori, cosa que en el cas de la Garrotxa ha donat peu a una multiplicitat de productes gastronòmics, músiques i manifestacions artístiques, populars i festives. Tot plegat ens està dient que ens trobem davant d’un d’aquells fenòmens altament suggestius que són la manifestació d’una idea o d’un concepte que ens connecta amb els orígens i amb un arquetip fortament arrelat.

Una regió peculiar, feta de terra vermella i negra

Pel que fa a la zona de la Garrotxa en particular, el primer que cal dir és que els seus habitants han sabut des de fa segles, podríem dir que “des de sempre”, que vivien en un lloc diferent i molt peculiar. I això molt abans que la literatura científica ho certifiqués. Tal com posa de relleu Josep M. Mallarach, hi havia prou elements perquè la població local sabés “que vivien en un país especial, marcat per l’empremta del vulcanisme. Un lloc on la terra sembla cremada i mostra unes estremidores coloracions rogenques i negroses. Unes valls on els rius i torrents s’escolen entre penya-segats amb insòlites i solemnes columnates prismàtiques, on l’aigua de les pluges s’infiltra i desapareix tot seguit per ressorgir més avall en dotzenes de fonts que brollen sota les laves endurides. Una regió on tant la vegetació com la fauna salvatge i també la població tenen, a causa dels fenòmens volcànics, un caràcter força particular” (MALLARACH, 1989: p. 11).

Sobre el mateix topònim d’Olot hi ha diverses teories, però totes acaben relacionant-lo amb el fenomen volcànic. Alguns lingüistes defensen que prové del llatí olla, i faria referència a una terra amb formes d’olla; és a dir, cràters. D’altres estudiosos consideren que “olla” no es refereix a cap cràter volcànic, sinó als llacs que fins aleshores existien a les valls olotines: Ul·lo al gran llac de barratge de la Vall d’en Bas i ul·lotis al llac més reduït que hi havia al pla d’Olot. Sigui com sigui, aquests llacs són també una conseqüència de l’activitat volcànica.

Les primeres referències escrites que indiquen la possibilitat que la regió olotina sigui una zona de volcans són relativament recents: entre el final del segle XVII i el XVIII. Un dels primers que va apuntar aquesta possibilitat fou el viatger i il·lustrat Francisco de Zamora, però aquest sembla transmetre més aviat una opinió popular i generalitzada ja que, de les seves paraules, se’n pot deduir que els habitants de la zona coneixien o intuïen perfectament el caràcter volcànic de la regió on vivien. Uns anys més tard, la descoberta científica del vulcanisme de la Garrotxa cal associar-la al farmacèutic olotí Francesc de Bolòs, tot i que tres geòlegs estrangers (un escocès, un anglès i un nord-americà) se li van anticipar fent públics treballs que estaven basats en els seus estudis. Francesc de Bolòs no va publicar la seva monografia fins l’any 1820.

Un territori trencat per grans falles

La major part dels volcans de Catalunya es troben situats a la Serralada Transversal, que s’estén de nord a sud entre el Pre-pirineu i la depressió pre-litorial, a les comarques de la Garrotxa i la Selva. Geològicament, la zona volcànica queda limitada per dues grans falles de traçat gairebé paral·lel, ambdues en direcció nord-oest/sud-est. Una passa per Banyoles i segueix prop de Girona fins a Palamós. L’altra, més oriental, discorre entre Hostoles i Lloret. Aquestes falles van provocar l’enfonsament del bloc oriental respecte l’occidental; per això marquen un límit entre les depressions de l’Empordà i el Gironès, d’una banda, i l’altiplà de Collsacabra, de l’altre. Entre aquestes grans falles, la regió que va d’Olot cap al sud esdevé una mena de plataforma seccionada, i és en aquesta zona on trobem la principal concentració de volcans. Al seu torn, aquest territori està fracturat en el seu interior per una sèrie falles més petites que segueixen direccions similars a les anteriors. Gairebé tots els volcans es troben situats damunt d’aquestes línies de falla i, sobretot, als punts on es creuen dues o més falles diferents. És per aquests punts de fractura on les roques del substrat ofereixen la mínima resistència, i això permet que el magma pugui rebentar les capes dures per aflorar a la superfície. De fet, en el context de la península ibèrica és precisament a la zona d’Olot on l’escorça terrestre és més prima, entorn d’uns 30 km de gruix.

El Vulcanisme com a agent creador de relleu i de paisatge

Tal com suggeríem anteriorment, des de l’òptica de la Geologia el vulcanisme és un gran agent creador de nou relleu i de paisatge. A més, és l’únic capaç d’activar grans remodelacions en un temps relativament curt. Antigament la zona d’Olot era un territori muntanyós en el context del Pre-pirineu, amb valls en forma de V i molt poques planes. Amb les diverses erupcions volcàniques, els corrents de lava o colades basàltiques van anar reblint les valls fluvials, seguint pendent avall, de manera que en alguns indrets els dipòsits volcànics superen els 150 m de gruix. Aquesta ha estat la causa que més d’una d’aquestes valls hagin quedat taponades i, amb el temps, això ha donat lloc a més d’una dotzena de llacs anomenats de barratge, que es van anar reblint, lentament, amb sediments al·luvials i lacustres donant lloc a aiguamolls, els darrers dels quals foren dessecats al segle XX a la Vall d’en Bas. I és en aquestes terres altament fèrtils on s’agrupen els principals nuclis de poblament de la comarca. Així mateix, l’activitat volcànica ha alterat també el traçat dels cursos fluvials en nombrosos indrets; i això ha comportat l’aparició de ràpids i petits salts d’aigua que van possibilitar la instal·lació de nombrosos molins des de l’edat mitjana.

L’ascensió cap al volcà de Santa Margarida

El volcà de Santa Margarida és sens dubte el més conegut i visitat de la zona, i això es pot atribuir principalment al fet que té un cràter de forma molt regular, de manera que es pot considerar un dels volcans arquetípics; és a dir, molt pròxim a la imatge que tothom té al cap quan s’imagina el concepte de volcà.  

El camí per pujar a Santa Margarida és recomanable fer-lo, sobretot si es tenen ganes de caminar una mica, per la cara oest més que no pas per la cara nord. D’aquesta manera ens estalviem l’accés més massificat que es fa des de l’àrea que es troba al costat de la carretera. La ruta oest (a través del sender GR-2) ens permetrà observar millor el paisatge i experimentar les sensacions a mesura que anem ascendint. Per enllaçar amb aquesta ruta cal sortir de la carretera que va a Santa Pau (C-757) en una zona d’aparcament que hi ha vora el restaurant de can Xel; d’aquí cal prendre una pista asfaltada que condueix fins a l’església de Sant Miquel Sacot, a uns 2 km, on es pot deixar el vehicle.

L’antiga església de Sant Miquel Sacot, ja en terme municipal de Santa Pau, va ser destruïda, com moltes altres, pels terratrèmols del segle XV. Anys més tard, ja a la divuitena centúria, fou reedificada en etil neoclàssic. Vora l’església hi podem veure una creu envoltada de dos teixos; aquest és un dels tipus d’arbre més antics de la vegetació autòctona i un senyal que indica l’existència d’un lloc sagrat. És un bon punt per fer-hi una petita parada introspectiva abans d’iniciar l’ascensió a peu cap al volcà. L’itinerari és senyalitzat i passa per bon camí.

Ben aviat travessem una petita vall plana, el pla de Sacot, des d’on podem observar ben clarament els quatre volcans de l’entorn: a l’esquerra veiem la silueta cònica del Croscat, amb uns 160 m d’alçada; enfront tenim un turó de silueta allargassada que és el volcà de Santa Margarida; a la dreta hi ha el Puig del Torrent i, darrera, ens queda el Puig de la Costa.

Una mica de teoria sobre els volcans

Des del punt de vista més tècnic, els volcans de la Garrotxa corresponen al tipus basàltic monogènic, amb erupcions de curta durada, que van des d’uns dies fins a alguns mesos. La seva activitat es caracteritza per unes explosions d’intensitat baixa que emeten una important quantitat de projeccions (lapil·li) i que propulsen una mena de projectils o “bombes volcàniques”.

Com és sabut, a nivell més genèric els volcans es classifiquen en diferents tipus, bàsicament en funció de com són les erupcions que els han originat: vulcanià, hawaià, peleà, estrombolià... Tot i que alguns dels volcans més coneguts de la Garrotxa van tenir activitat de tipus estrombolià, la majoria no són estrombolians purs, sinó que les explosions solen ser degudes a un tipus d’erupció anomenat hidro-magmàtic, en el qual la lava entra en contacte amb l’aigua, sigui superficial o dels aqüífers subterranis, cosa que sol provocar una vaporització sobtada i una explosió violenta.

Vist des d’un enfocament diferent, això permet fer una lectura del procés en termes simbòlics, ja que en l’erupció de la majoria dels volcans de la zona hi són involucrats els quatre elements primordials. Així, el foc (la passió de l’esperit) escalfa i excita l’aigua (les emocions) cosa que fa esclatar la terra (la matèria) i provoca la intoxicació de l’aire (el pensament). Es tracta, doncs, de la tempesta perfecta que, un cop superada la gran catarsi, permet tornar a la calma havent solidificat una nova situació. 

Les formes dels volcans  que avui dia observem poden variar segons el tipus d’erupció que van tenir i de l’erosió que hagin sofert. Poden ser més cònics o no tant. El con o edifici del volcà de Santa Margarida, d’uns 80 m d’alçària, té un procés de formació que no és precisament dels més clars.  Com la majoria dels grans volcans d’aquesta zona va tenir diferents fases d’activitat i de diferents tipus. Ha tingut fases de tipus estrombolià i d’altres de freatomagmàtiques. En aquestes, la lava va provocar explosions que van destruir part de l’antic substrat natural, de manera que finalment el magma va poder eixir a la superfície sense entrebancs. Més tard, encara hi trobem nivells superficials de lapil·li que probablement són procedents de les erupcions del volcà veí del Puig del Croscat, amb el qual sembla genèticament relacionat, i pràcticament coetani.

Un brunzit d’energia còsmica que ascendeix per la superfície del volcà

Durant el camí d’ascensió cap a dalt del volcà de Santa Margarida travessem un alzinar característic de la zona, i en diferents punts de l’itinerari podem observar en alguns esvorancs bones mostres de les projeccions de materials volcànics, d’un color que en ocasions és més groguenc i en d’altres més negrós.

A mesura que anem guanyant altitud notarem com la sensació energètica es fa més intensa, sobretot a la part del cap, fins arribar al seu màxim en el camí de ronda que recorre el llavi superior del cràter, on podem experimentar una vibrant energia que, en termes de Geobiologia, qualifiquem de tipus còsmic. Quan descendim a la part fonda del cràter, però, ens adonarem que aquest brunzit energètic es torna molt més suau. A través d’aquest recorregut, doncs, podem comprovar ben clarament i de manera empírica com l’energia es mou a través de les formes del relleu. I és que, en efecte, el corrent energètic ascendeix en aquest cas per les parets del con volcànic per, després, descendir de manera més suau cap al fons de la vall del cràter,  que adopta la forma d’un gran recipient de contorns arrodonits.

Una perla dins d’una copa (a l’interior del cràter)

El cràter del volcà, d’una forma lleugerament ovalada, té uns 350 m de diàmetre i uns 70 de fondària, encara que originàriament devia ser més profund. En el vessant sud-est conserva una part del subsòl natural anterior a l’activitat volcànica que no va esclatar a conseqüència de les diverses erupcions. Tot i això, el de Santa Margarida és un magnífic exemple de cràter que adopta la forma arquetípica d’una copa o un bol. De fet, el mot cràter deriva del grec, i en aquesta llengua designava un atuell de gran capacitat, amb dues nanses, que contenia una barreja d’aigua i vi. Així doncs, mentre la muntanya del volcà té clarament un simbolisme yang o masculí, la forma de receptacle del cràter és un símbol ying o femení. No és causalitat, doncs, que la capella de Santa Margarida tingui una advocació femenina. En diverses èpoques de l’any en aquest calze que representa el cràter s’hi pot observar un peculiar fenomen atmosfèric que té lloc quan una boira de matinada, que s’ha acumulat a l’interior durant tota la nit, va sobreeixint pels costats, com si de la copa o calze en vessés un contingut blanquinós, gairebé líquid.

Tal com es pot observar a simple vista, la capella de Santa Margarida es troba emplaçada al punt més profund del cràter, que no és exactament el centre de l’el·líptica. Es tracta, però, de l’eix del volcà; és a dir, el punt central on hi hauria l’eixida de la xemeneia volcànica. No ens l’hem d’imaginar buida, sinó com una comuna circular de basalt solidificat, d’uns 30 km de fondària, que s’endinsa cap al mantell de la Terra. L’orientació de l’església, amb l’absis encarat a l’est, s’emmarca dins el que és més habitual. Podríem dir que la capella és la perla i que aquesta es troba al mig del cràter, que és equiparable a una petxina. De fet, etimològicament margarida significa perla. Per la peculiar forma orogràfica del volcà, aquesta perla central recull tota la força i el magnetisme de la muntanya. Per això, la petita esplanada que envolta la capella és un bon lloc per qui vulgui fer-hi una meditació que li ha de permetre gaudir i nodrir-se amb tota aquesta energia tranquil·la, femenina i alhora revitalitzadora. Situats en aquesta posició és com si ens trobéssim a l’ull de l’huracà, en un punt central de calma, on no hi ha cap pressió i on tot és lleuger, i això malgrat que ens trobem envoltats de forts corrents energètics que conflueixen en aquest punt. Des d’aquí, al seu torn, l’energia s’expandeix en diversos corrents tel·lúrics que adopten la forma d’anells concèntrics. 

Tal com succeeix en moltes esglésies romàniques, les proporcions de la construcció de la capella de Santa Margarida segueixen una pauta d’arquitectura sagrada tot conformant un perfecte rectangle solsticial. La proporció d’aquest rectangle varia segons la latitud del planeta on ens trobem, ja que les seves proporcions estan lligades amb l’azimut; és a dir, amb l’angle que es desprèn de la màxima separació del desplaçament del sol al llarg de l’any, mesurat en els dos punts de solstici d’hivern i d’estiu. Com més al nord, major és la distància entre els dos punts solsticials, de manera que el rectangle és més ample; com més ens aproximem a l’equador aquesta distància disminueix. Així, l’espai creat té la proporció exacta que s’ajusta a les característiques energètiques del punt concret de la Terra on està emplaçat i també en relació amb el Sol. A més, la construcció de la capella està feta amb pedra del mateix cràter del volcà, que inclou tant gresos procedents del relleu preexistent com roques volcàniques i basalts, de colors més foscos. Així mateix, vora el cràter hi ha la casa de can Santa, que havia estat l’antic habitatge dels ermitans.

Santa Margarida i el drac

En el seu origen, la capella de Santa Margarida de Sacot era una construcció romànica, segurament de finals del segle XII. Com la majoria d’esglésies de la zona, els terratrèmols del segle XV la van destruir i al XIX fou pràcticament reconstruïda de nou. Avui a l’interior s’hi pot veure una reproducció de la imatge de la santa. L’obra original, dels segles XIV-XV i feta d’alabastre, es conserva al Museu d’Art de Girona. Una primera pista sobre la vinculació i el significat simbòlic de l’advocació de santa Margarida ens la dóna la llegenda àuria sobre la troballa de la imatge, que s’inscriu en la línia de les marededéus trobades d’arreu del país. Segons la tradició, va ser un toro el que va trobar la imatge en el mateix cràter del volcà. Per tant, segons l’imaginari popular la connexió entre el culte de santa Margarida i la força tel·lúrica del volca és total.

A nivell més general, la connexió d’ordre simbòlic entre santa Margarida i el vulcanisme és també força evident. La vida d’aquesta santa, que en l’edat mitjana fou una de les més populars, es situa en temps de les persecucions de l’emperador Dioclecià, al segle III, tot i que la seva realitat històrica és dubtosa. Havent decidit consagrar la seva virginitat a Déu, fou detinguda i, a la presó, el diable la va temptar sota la forma d’un drac i, en no aconseguir els seu propòsit, la devorà. Però la santa, armada d’una creu, va poder obrir el ventre del monstre i en va sortir. Per aquest motiu se la representa amb un drac als peus i és invocada per les parteres. Així, Margarida s’afegeix a la llista d’altres sants i santes que apareixen amb un drac vençut als peus, un dels símbols més suggerents i amb una àmplia diversitat d’interpretacions. En una lectura superficial el drac es pot referir al mal i al pecat, però igualment a la bèstia salvatge i no domesticada, o fins i tot a la naturalesa femenina primigènia i caòtica, o al desequilibri causat per un excés de foc interior.

En aquest cas, el simbolisme del foc és força clar: és la puresa de la verge allò que aconsegueix vèncer un diable que, en forma de foc, amenaça d’irrompre des de les entranyes de la terra. De fet, la llegenda de santa Margarida podria considerar-se una versió femenina de les de l’arcàngel Sant Miquel o Sant Jordi dominant el drac o el dimoni, però en el seu cas no per l’espasa o la llança sinó mitjançant la pregària i encarnant unes qualitats més femenines i vinculades a la Mare Terra: la virginitat, la puresa o la bellesa. I és que, tal com abans apuntàvem, el mot margarida prové del grec margarites, que significa perla. És a dir, aquella que, com una perla, és bonica però que amaga la seva bellesa per qui no la sap veure. En un àmbit diferent, les mateixes margarides es poden considerar un dels tipus de flor més arquetípica. Tots aquests símbols ens mostren, una vegada més, que l’inconscient (o el supraconscient) col·lectiu dels antics pobladors d’aquesta zona sabien, d’una manera bàsicament intuïtiva, que aquest indret té una relació directa amb el foc i que, a través d’aquest misteri, se’ns pot revelar la bellesa profunda i oculta de la Terra.

Terra de volcans, terra de cràters: les qualitats especials del subsòl volcànic

Els terrenys situats a l’interior dels cràters (és a dir, la quintaessència dels volcans) no són llocs que hagin estat habitats. Més que pel risc de possibles erupcions això es deu probablement al fet que són considerats llocs especials i a la percepció intuïtiva que emanen un tipus d’energia massa intensa que els fa desaconsellables com a lloc d’habitatge permanent. En canvi, molts dels cràters van ser en algun moment o altre conreats, sobretot quan les seves dimensions i accessibilitat ho permetien. I és que les terres amb matèria volcànica abundant es compten entre les més fèrtils. A més, la terra volcànica és un component important i que dóna personalitat a algunes de les varietats de conreu autòctones, com els populars fesols de Santa Pau. D’altra banda, en diversos casos s’han edificat capelles en algun punt dels cràters. Algunes daten ja de l’època del romànic: a més de la de Santa Margarida hi ha les de Sant Joan al Puig de Banya de Boc o la del Puig d’Adri. En aquest últim cas també hi ha un castell i diverses masies al seu redós.

Una altra característica de la terra volcànica és que reté especialment l’aigua de la pluja i, per tant, és més humida. Això explica en part els grans contrastos que ofereixen els boscos de la comarca i el seu atractiu paisatgístic, amb unes excepcionals rouredes i, sobretot, les típiques fagedes que solen acompanyar els volcans a les parts baixes.

Volcans sagrats i volcans maleïts

Com molts altres elements de la natura o del folklore, els volcans s’han interpretat tradicionalment segons una concepció primària i dual que els classifica en beneficiosos i sagrats o, per contra, negatius i malèfics. I això ha estat així de manera gairebé universal. Entre els volcans més coneguts considerats sagrats hi ha, per exemple, el cèlebre Fujy-Yama, al Japó.

A la zona d’Olot els volcans de caràcter benèfic són els més abundosos, i es poden reconèixer perquè han estat associats a un sant i, conseqüentment, convertits en espais sagrats o santificats. Tal com hem dit, en molts casos s’hi ha construït capelles o oratoris en els punts culminants de les muntanyes, com és el cas de la capella de Sant Francesc o de l’oratori de Sant Marc. És interessant remarcar que aquests volcans sacralitzats són precisament els que tenen una morfologia més regular i simètrica i que, per les seves proporcions, s’acosten d’una manera més clara a l’arquetip de volcà.

Antigament eren freqüents les processons i romiatges que es feien en diversos d’aquests volcans considerats benèfics, i molt especialment amb motiu de grans calamitats públiques com ara sequeres o epidèmies. Per la diada de Santa Margarida, el 20 de juliol, cada any es feia un aplec amb ofici i actes festius a la capella situada al centre d’aquest cràter, al qual hi acudien els habitants de tots els pobles i masies de la rodalia.

Pel contrari, els volcans de caràcter malèfic solen associar-se a llegendes o episodis de bruixeria, màgia negra, aparicions diabòliques o gegants. Tradicionalment la gent de pagès ha esquivat aquests llocs i sovint no tenen ni un corriol per accedir-hi. Un fet simptomàtic és que els habitants de les poques masies que es trobaven prop dels volcans olotins considerats com a malignes hagin estat especialment afectats per problemes psíquics de diversos tipus i també per altres malalties, que es feien palpables fins i tot entre els animals. Un altre factor significatiu és que aquests volcans solen presentar una major concentració de roques formades a una profunditat més gran: molts més denses i de colors més foscos que la resta de laves.

L’activitat volcànica i sísmica al llarg de la història: viure en situació de risc

La gran majoria de les erupcions volcàniques de la zona de la Garrotxa poden datar-se en un període força ampli del Quaternari, que és l’últim dels períodes geològics i que es va iniciar fa uns dos milions d’anys. Fins fa poc, es creia que el risc de noves erupcions era nul, però els darrers estudis ja no són tan categòrics. En els darrers 100.000 anys hi ha hagut com a mínim una dotzena d’erupcions; l’última que ha estat datada ho va ser entorn del 9.500 a.C. La mitjana de les pulsacions volcàniques sembla que és entorn dels 15.000 anys. En conseqüència, no es poden descartar nous episodis de vulcanisme, que podrien produir-se a l’entorn del volcà de Santa Margarida, que es compta entre els que tenen una activitat més recent.

Un fenomen indirectament relacionat amb els volcans són els moviments sísmics. Al segle XV, i concretament entre els anys 1427 i 1428, Catalunya va viure els pitjors terratrèmols del passat mil·leni, que a la Garrotxa van causar importants destrosses. Tot i això, sembla que el seu efecte en aquesta vila es va exagerar per motius que tenen a veure amb les pesades càrregues fiscals que gravaven les cases en aquesta època. Però en altres poblacions, com Amer o Puigcerdà, els efectes van ser més devastadors.

El temperament olotí i els efectes geobiològics en les zones volcàniques

Segons la Geobiologia, els indrets amb falles no són gaire aconsellables per habitar-hi. La diferència entre les càrregues elèctriques dels dos tipus de masses en contacte provoca un corrent que és canalitzat al llarg de l’esquerda. Si som sensibles a les percepcions subtils, aquest corrent es pot notar com un lleuger brunzit elèctric, sobretot a la zona del coll i del cap.

Un territori com el de la zona volcànica de la Garrotxa, amb nombroses falles i dipòsits de lava, esquerdes i conductes que, de manera més o menys directa, connecten amb les capes profundes del subsòl, a la força s’ha de veure afectat per aquest fenomen. Tot i que no és gaire el que es coneix sobre aquesta qüestió, està clar que certs territoris amb una geologia especial com són les grans falles alteren notablement el camp electromagnètic del seu entorn. En el cas de la Garrotxa nombrosos estudis científics fets a la dècada de 1980 demostren que hi ha fortes anomalies geomagnètiques vinculades al fenomen volcànic, i que hi ha diferències d’intensitat magnètica de quasi 3.000 gammes associades als materials volcànics. Tot això té una afectació clara que es pot manifestar a nivell biològic a través de diferents símptomes, i també a nivell antropològic. Podríem dir, doncs, que les característiques especials dels territoris volcànics poden tenir una certa influència en el caràcter col·lectiu o, dit en termes més esotèrics, en l’ànima col·lectiva d’aquests indrets.

El saber popular sempre ha sospitat aquesta influència tel·lúrica i el particular magnetisme de les zones volcàniques, i és probable que, en part per això, els olotins tinguin una certa fama de tenir un temperament arrauxat, especialment sensible o imprevisible que ha donat com a resultat un bon nombre d’artistes. Els més destacats, no cal dir-ho, els de la famosa escola d’Olot, que a la segona meitat del segle XIX va proporcionar figures de la talla de Joaquim Vayreda o Josep Berga. És com si cada olotí guardés dintre seu el cor d’un artista arrauxat i que aquesta fos la seva manera de fer front a una energia especialment intensa que emana de les entranyes de la terra. En terminologia astrològica es pot assimilar a l’energia plutoniana, amb un punt d’Urà. Plutó és el planeta que regeix l’inframón i les energies transformadores d’alt voltatge, i les persones amb una forta empremta de Plutó es caracteritzen per ser especialment intenses i dotades amb un poder marcadament ambivalent, que pot ser molt creatiu però també destructor. Urà, per la seva banda, predisposa als canvis sobtats i a les revolucions que sovint adopten formes explosives. Així mateix, sovint s’ha dit que les poblacions situades sobre grans falles, com ara San Francisco, a Califòrnia, han tendit a desenvolupar una visió del món poc convencional, desaferrada i refractària als valors conservadors. Aquests territoris han estat un bon caldo de cultiu que ha propiciat el sorgiment de noves tendències i també el lloc on han sorgit alguns dels principals corrents renovadors dels vells paradigmes.

Essència de volcà, topònims especials

El fet de viure en un territori geològica i energèticament especial es pot veure reflectit en molts altres aspectes de la cultura d’aquesta zona. Per exemple, en alguns topònims atípics que sembla que ens vulguin subratllar el fet que ens trobem davant d’una realitat més elevada, o més pregona, fins el punt que la tradició popular es veu pràcticament obligada a tractar-la en termes espirituals. És el cas del riu Ser, tributari del riu Fluvià, que discorre per una conca que recull les aigües que provenen del nucli dur de la zona volcànica, el que es troba entre Olot i Santa Pau. De fet, tot aquest territori volcànic adopta la forma d’un embut que té com a vèrtex l’eix d’aquest riu, les aigües del qual es dirigeixen cap a orient; i és com si, en el seu recorregut, haguessin pres alguna cosa de l’essència d’aquest territori elevat a una categoria ontològica, per transportar-ho més enllà de la terra dels volcans.

Un altre cas és el nom del poble situat a l’epicentre de la zona volcànica: Santa Pau; no pas Sant Pau, com seria normal si en el poble hi hagués una església dedicada a aquest sant. Una de les explicacions que se solen donar és que el topònim s’hauria originat arrel d’una treva que el cavaller Bernat Tallaferro, comte de Besalú, va pactar amb els sarraïns amb motiu d’una victòria aconseguida en un lloc proper i gràcies a l’espasa que sant Martí li va oferir miraculosament. Tanmateix, aquest episodi va ocórrer a principis del segle XI, mentre que el topònim de Santa Pau és força anterior i ja apareix documentat l’any 878. Es tracta d’un topònim molt antic i certament misteriós, que no trobem a cap altre lloc de Catalunya. Sembla que faci al·lusió i santifiqui el concepte mateix de la pau quan, paradoxalment, es troba en una zona envoltada de volcans. És com si només a través de la pau; és a dir, de l’estat de serenitat que s’aconsegueix en contacte amb l’Esser més profund, es pogués conjurar la fúria dels déus o de les forces de la natura que s’expressen a través de les muntanyes de foc. En definitiva, sembla com si aquests antics topònims, i d’altres de similars que podríem comentar, no només fessin al·lusió a una terra de característiques especials, sinó que ens volguessin induir a una reflexió per copsar de manera més pregona les qualitats i els valors d’un fenomen tan misteriós com és el vulcanisme.

Llocs d’interès a l’entorn

El Jardí del Parc Nou i el Museu dels Volcans:  un laberint a la recerca de centre

El recorregut per l’entorn de la Garrotxa es pot complementar amb una visita al Museu dels Volcans, situat en una elegant torre noucentista que es troba al jardí del Parc Nou, en ple centre d’Olot. A més d’acollir el centre d’informació del Parc Natural i abundant informació didàctica sobre el fenomen del vulcanisme, en una de les sales del museu podrem experimentar mitjançant efectes especials el terratrèmol que va sacsejar la vila al segle XV. Per arribar al Casal dels Volcans, però, cal travessar un jardí botànic conformat amb vegetació natural del pla d’Olot i on haurem de caminar per un laberint de camins. És una bona metàfora del que poden significar els volcans i també del fet que, curiosament, al voltant d’Olot és fàcil desorientar-se i acabar-s’hi perdent. Entre d’altres raons, degut a la forma ramificada que té la ciutat, estesa enmig de quatre cons volcànics.

El laberint sol ser un reflex a l’exterior del propi conflicte a laberint interior. Un recorregut per un laberint és com un pelegrinatge vinculat a la recerca d’un centre. D’entrada, adonar-nos de l’estat de confusió ens pot provocar una sensació de pànic o d’ansietat, que posa en evidència el fet que hem abandonat la zona de confort i ens trobem en un terreny desconegut, sense nord i amb la brúixula interna que dóna voltes sense ordre ni concert, com per efecte de l’electromagnetisme de l’indret. De cop, ja no ens sentim segurs sobre la terra que trepitgem.

Un recorregut per les terres de la Garrotxa, d’un tel·lurisme tan especial, ens pot servir per acabar d’entendre que sovint el millor camí no és la línia recta, sinó que de vegades cal fer marrada. Quan finalment arribem a la destinació fixada, ja sigui al cràter del volcà o el centre del laberint, haurem après a confiar una mica més i haurem entès que tot camí és correcte, encara que per fer-lo ens haguem entretingut una mica més del que inicialment havíem previst.

Epítet final: Volcans i mitologia. El ritual orgàsmic de renovació de la Terra

 Segons la mitologia, el déu romà Vulcà, assimilat al grec Hefest, tenia el domini del foc, era mestre de l’element igni i de les arts dels metalls. Regnava damunt dels volcans, que eren els seus tallers, on treballava amb l’ajuda dels Cíclops, de força prodigiosa. Vulcà o Hefest va néixer amb evidents defectes físics: lleig, contrafet i coix de les dues cames. Seguint les ordres de Zeus, va modelar el cos de Pandora, la primera dona, assimilable a l’Eva de la tradició judeo-cristiana. I és que, gràcies a l’heroïcitat de Prometeu, els homes havien aconseguit el foc sagrat que permetia el progrés de la civilització. Els déus de l’Olimp van voler castigar-los i, per això, van oferir als homes la Caixa de Pandora que, en ser oberta per satisfer la curiositat, va provocar que els mals s’escampessin per tot el món.

Vulcà o Hefest, com Plutó o Hades, són divinitats de l’Inframón: el territori desconegut que s’amaga a les entranyes de la Terra, on hi ha el foc que manté viu el Planeta. Aquest foc interior té un caràcter dual i ambigu. Pot ser l’Infern on cremen les ànimes descarrilades, però també el foc que possibilita la transmutació dels elements i el progrés tècnic de la humanitat. Tard o d’hora, aquest foc ha de fer-se visible a la superfície. En termes arquetípics, una erupció volcànica és com un gran espasme de tot el Planeta que, periòdicament, necessita fer emergir el foc que bull al seu interior. Ve a ser una mena de ritual orgàsmic orquestrat per les forces tel·lúriques que desencadena una enorme excitació, no només de l’escorça terrestre, sinó del ser més profund de la Terra. Finalment, aquest flux viscós que és la lava acaba sent expulsat en una mena d’ejaculació. El magma volcànic, que conté una substància vital d’alt voltatge, crema tot allò que es troba al seu pas, però també purifica. En el fons, és un element que renova la superfície de la Terra i li dóna la fertilitat necessària, mitjançant nous minerals i components que enriqueixen el sòl envellit, per continuar la vida. El foc que prové de les entranyes de la Terra és destructor a curt termini però, des d’un punt de vista més ampli, el de la vida de la Mare Terra, és un element necessari per a l’equilibri de les seves energies internes i per a la seva regeneració.

Per saber-ne més:

MALLARACH, Josep M. (1989). Els volcans. Girona, Quaderns de la Revista de Girona, núm. 21.

MALLARACH, Josep M. (1998). El vulcanisme prehistòric de Catalunya, Diputació de Girona. 322 pàgines.

ARBAT, Sílvia i altres (1991). Carícia de Volcà. Ajuntament de Bescanó i de Vilobí d’Onyar.

MARTI, J., PUJADAS, A., FERRES, D., PLANAGUMÀ, L i MALLARACH, JM (2000). El vulcanisme. Guia de camp de la zona volcànica de la Garrotxa. Generalitat de Catalunya. 102 pàgines

PLANAGUMÀ, L. (2017). Els tossols del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Col·lecció Pedres i Cultura, 1