L'any 1922 Europa està encara fortament commocionada pel trauma de la primera guerra mundial. 8 milions de soldats morts i uns 21 milions de ferits són el tràgic balanç d’una confrontació que no té precedents en la història.
França vol impedir que els alemanys tinguin mai més la temptació d’envair el seu territori. Per això prepara una impressionant línia fortificada al llarg de tota la frontera de l’est: la línia Maginot.
Les trinxeres de la primera guerra mundial s'han demostrat eficaces però insuficients. Per fer front a una artilleria cada vegada més potent, a l’aviació i, ben aviat, als tancs, ara es disposa d’un nou element defensiu: el búnker. Fortificacions fetes de ciment armat amb una gran resistència.
La línia Maginot és un entramat defensiu extremament sofisticat. Està formada per centenars de búnkers, equipats amb la tecnologia militar més moderna i comunicats entre si mitjançant 100 km de galeries subterrànies que fins i tot disposen d’una línia fèrria.
El 1922 Mussolini accedeix al poder a Itàlia. I el 1933, Hitler a Alemanya. A Europa s’intensifica una escalada imparable de tensió política i de rearmament militar.
Seguint l’exemple de França, també Alemanya, Itàlia o la Unió Soviètica construeixen les seves línies fortificades per defensar les fronteres.
Mentrestant, a Espanya ha esclatat una cruenta guerra civil que s’allarga durant gairebé tres anys.
Els països europeus prenen una postura oficial de neutralitat, però a la pràctica les ajudes de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia feixista a l’exèrcit sublevat són evidents. La Guerra Civil espanyola esdevé en una assaig de la guerra que es prepara a Europa.
A Europa l'expansionisme alemany condueix inexorablement a la guerra.
Malgrat la línia Maginot, els alemanys envaeixen Bèlgica i Luxenburg, i en poques setmanes les tropes de Hitler prenen possessió de París. De res ha servit aquesta colossal línia de búnkers considerada inexpugnable. Els nazis l'han evitada tot just fent una lleugera volta i travessant els Països Baixos.
La Guerra que ha començat a Europa s’estén a Amèrica, el Japó, Àfrica... El conflicte pren unes proporcions a escala planetària i sumeix el món en un estat de por i d’incertesa.
A partir de 1943 el curs de la guerra dóna un tomb. Els soviètics resisteixen al front oriental. Les tropes anglo-americanes desembarquen a les platges de Normandia (malgrat el Mur Atlàntic que Hitler havia començat a construir) i avancen per un nou front occidental.
Espanya, devastada per una Guerra Civil encara molt recent que ha acabat amb la victòria del general Franco, es manté en una posició de no bel·ligerància. Però a la pràctica, les simpaties del règim franquista per l'eix italo-germànic són evidents. L'any 1940 Franco està a punt d'entrar a la guerra. Però finalment només hi envia algunes tropes: la División Azul.
A mesura que la guerra es gira a favor dels aliats, el govern de Franco adopta una postura de neutralitat. Però la victòria final dels aliats desemboca en un estat d’opinió generalitzat en contra dels règims feixistes.
L’Espanya de Franco es troba en una situació de total aïllament internacional. El règim, amenaçat per la potències democràtiques, viu una autèntica psicosi d’invasió.
A les acaballes de la guerra els Pirineus esdevenen un focus de tensió política i militar.
L’exèrcit franquista ha fet un fort desplegament al llarg de tota la frontera.
Un cop alliberat el territori francès de l’ocupació alemanya, els maquis també prenen posicions en diversos punts prop de la frontera i esperen el suport dels aliats per entrar a Espanya. Tots els refugiats republicans confien també en una ràpida intervenció dels aliats que suposi la fi del règim franquista.
Els maquis, combatents antifranquistes, molts d’ells anarquistes i comunistes refugiats a França després de la Guerra Civil, han tingut un paper destacat en la lluita de la resistència contra l’ocupació alemanya. El 19 d’octubre de 1944 els maquis fan un intent d’envair la Vall d’Aran. Es proposen ocupar una part del territori espanyol i instal·lar-hi un govern provisional.
Però l’exèrcit de Franco, en clara superioritat de forces, no té gaires problemes per impedir l’operació. A partir d’aquest moment queda clara la dificultat d’una ofensiva per entrar a Espanya si no es compta amb el suport d’un exèrcit regular.
Franco, conscient de la situació d’amenaça en el nou context internacional, ja fa temps que planifica una línia de defensa als Pirineus. Els fets de la Vall d’Aran són el desencadenant. L’Exèrcit comença a construir el que es coneix com la línia P.
La línia P s’estén des del cap de Creus fins al País Basc al llarg de tot el Pirineu. Està formada per uns 10.000 búnkers, organitzats en 169 centres de resistència.
Cada centre de resistència consta aproximadament d’una vintena de búnkers i es preveu que aculli un batalló de 400 o 500 homes.
Catalunya i el País Basc, on hi ha les principals vies de penetració, compten amb la proporció més alta de centres de resistència.
Els centres de resistència estan formats per diferents tipus de búnkers. Els punts d’artilleria són cambres prou àmplies per instal·lar-hi canons anti tancs. Situats en llocs estratègics, els canons són la peça fonamental per fer front a l’avenç de les tropes enemigues. I els carros de combat són al seu punt de mira.
Els punts de combat solen ser excavats sota terra i poden tenir diferents galeries comunicades entre si. Han d’estar equipats amb metralladores pesants i fusells metralladors, que servirien per defensar l’artilleria.
Els punts d’observació i de comunicació han d’allotjar el comandament. Estan situats en llocs alts i amb bones vistes.
Finalment, també es preveuen alguns punts a cel obert, que han d’acollir bateries antiaèries.
La Cerdanya és la vall més ampla que hi ha al Pirineu i, per tant, una via de penetració preferent. Els centres de resistència número 52 i 53 corresponen a la zona de Músser i Martinet. Estan situats al punt on la vall es fa més estreta. En una hipotètica incursió d’un exèrcit hostil han de ser la primera línia de xoc, i tenen la missió de dificultar l’avançament de l’enemic per donar temps a enviar reforços. Es tracta d’impedir que l’exèrcit invasor pugui avançar per la ruta natural de la Cerdanya cap a la Seu d’Urgell i la vall de l’Ebre.
Tot i que la possibilitat d’una invasió és cada vegada menys probable (els aliats han deixat clar que renuncien a intervenir en els afers interns espanyols) les obres de construcció dels búnkers continuen fins el 1948.
Aquest any l’ONU ordena la reobertura de la frontera amb França, tancada des de feia dos anys. La pressió internacional contra el règim de Franco de mica en mica es va suavitzant. En el nou context de la Guerra Freda, ja no ha de témer cap hostilitat dels països occidentals.
Amb els anys, els búnkers del Pirineu s’abandonen. Mai no arriben a ser armats ni reben cap companyia de soldats.
Progressivament, la línia P cau en l’oblit.