Sta. Magdalena de Talamanca
Santa Magdalena de Talamanca
Un territori verge que ha conservat la connexió ancestral amb el seu entorn
El poble de Talamanca es troba enmig d’un territori poc poblat i encara força “verge”, un espai muntanyós entre el pla de Bages i el Vallès que, en bona part, queda englobat dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. És un territori rural, feréstec i històricament marginal. Segons la dita popular: “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort”. Tot això avui ha canviat completament, ja que en els últims decennis tots tres pobles s’han convertit en el que se sol qualificar com a “pobles amb encant”. Continuen sent, però, un bon exemple per recordar com els pobladors primitius d’aquestes terres, i els nostres avantpassats més recents en general, vivien en un contacte molt directe amb la natura i coneixien perfectament les seves emanacions energètiques i tel·lúriques, cosa que en les últimes generacions hem anat perdent. Fins fa pocs anys, a més, a Talamanca continuava ben viva la tradició de les dones sàvies, que de generació en generació van transmetre per via femenina un bon grapat de pràctiques i tradicions lligades als cicles de la natura i a la terra.
En el terme de Talamanca hi trobem dues esglésies que ens permetran aprofundir en la tradició del sagrat femení i, més concretament, en la figura de Maria Magdalena. Una és la parroquial de Santa Maria de Talamanca, situada al nucli del poble; l’altra és la de Santa Magdalena, que es troba uns quilòmetres al nord, al costat mateix de la carretera BV-1221 i del càmping La Tatgera. Aquesta darrera es troba situada en un emplaçament molt especial, un lloc idoni per comprovar la força tel·lúrica que ens arriba de la Mare Terra i la seva connexió amb Maria Magdalena.
Tres fonts per conèixer la figura de Maria Magdalena
Maria Magdalena o Magdala és un dels personatges més controvertits dins la tradició cristiana i, com és sabut, ha donat peu a múltiples interpretacions i teories. Per acostar-nos al personatge històric disposem de tres fonts d’informació. En primer lloc, els evangelis canònics i la tradició catòlica. Segons aquesta, Magdalena apareix com una deixeble distingida de Jesús que, aviat, es va confondre amb tres dones diferents que també apareixen en els evangelis: la dona adultera i després penedida, la dona que ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, i finalment Maria de Betània, germana de Llàtzer. Així, durant l’edat mitjana, a Occident s’acceptà la idea que, abans de conèixer Jesús, Maria Magdalena havia estat una prostituta, i el seu culte va prendre la forma de la pecadora penedida. Ja molt recentment, el 1969, l’Església catòlica va rectificar aquest punt i deixà de considerar Magdalena com una prostituta penedida.
Una segona font d’informació sobre la figura de Magdalena són els evangelis apòcrifs, i especialment els d’orientació gnòstica, dels quals cada vegada se’n té un coneixement més precís. Aquests antics escrits ens donen una imatge de Magdalena encara més propera a Jesús, més fins i tot que els propis apòstols. Alguns la designen directament com la seva “companya”, i també s’afirma que Jesús la solia besar perquè l’estimava més que a tots els deixebles. Fins i tot s’atribueix l’autoria d’un dels evangelis de la tradició gnòstica a la mateixa Maria Magdalena. En l’àmbit més alternatiu, les modernes teories sobre Magdalena i la sacralitat femenina van tenir una fita important els anys 1980, quan Michael Baigent i altres autors van publicar L’enigma sagrat. En aquest llibre es formulava la teoria que després va ser popularitzada per mitjà, sobretot, de la novel·la El Codi da Vinci. Segons aquests corrents, i tal com és prou conegut, es considera que Maria Magdalena era l’esposa de Jesús i que fou la iniciadora d’una dinastia reial que va subsistir a la Provença. Magdalena seria la dipositària d’una tradició cristiana que podríem qualificar de signe alternatiu i que entroncaria amb la tradició hermètica i gnòstica, al mateix temps que es convertia també en hereva del poder de l’antiga Deessa. Tota aquesta tradició fou ocultada per la religió oficial.
Finalment, cal que ens referim també a la informació que, sobretot en els darrers anys, ens ha arribat a través de persones que canalitzen o mèdiums, encara que amb això ens haguem de situar a un extrem de les posicions que convencionalment són acceptades. És clar que es tracta d’una font difícil de valorar, ja que en bona part depèn de la “puresa” i honestedat de la persona que exerceix com a canal. Però en un capítol destinat a un dels grans símbols del principi femení no seria gaire coherent rebutjar, així d’entrada, procediments que tenen a veure precisament amb la intuïció i el misteri. Les dades que ens arriben a través d’aquests canals van en la línia de les teories que abans apuntàvem, i n’aporten detalls més concrets. Magdalena es situa dins de l’òrbita dels essenis (la facció del judaisme més espiritual i pura), com una gran sacerdotessa vinculada a la tradició d’Isis, una dona que gaudia del màxim nivell d’iniciació, que practicava la sexualitat sagrada i que venia a representar una figura complementària a la de Jesús.
Magdalena com a figura arquetípica, descendent de l’antiga Deessa
En una figura del relleu de Maria Magdalena ens sembla que és francament difícil arribar a concretar els detalls de com va ser el personatge històric i concret. Sigui com sigui, l’enfocament que a nosaltres més ens interessa és el de la Magdalena arquetípica, la que representa, en versió cristiana, els principis de la sacralitat femenina primigènia derivada de l’antic culte a la Deessa. La mateixa Deessa que, al llarg de la història i en les diferents cultures, ha adoptat una multiplicitat de noms i de formes: Isis, Àrtemis o Astarté, Diana, Venus o Afrodita, Inanna, Kali, Kuan Ying, Pachamama o Iemanjà.
És prou clar que el Cristianisme no podia fer desaparèixer l’antiga Deessa a cop de decret (un arquetip mai pot ser destruït per complet), així que en va recollir els seus atributs, però aquests van quedar escindits en dos pols oposats: Maria, la Verge, recull els considerats positius: maternitat, puresa, virginitat. A Magdalena o a Eva, les impures i les portadores de l’estigma del pecat, els hi són traspassats els considerats negatius. De fet, Magdalena ve a ser una segona Eva que redimeix el pecat original. Tanmateix, les antigues deesses són altament ambivalents i de cap manera amaguen la seva part fosca, que és molt marcada; sovint són destructores i tenen contacte amb l’Inframón. Estan estretament lligades a la natura i als seus cicles de mort i renaixement: hivern i estiu, dia i nit... Per això Isis viatja a l’Inframón en cerca del seu espòs i germà Osiris, igual que Perséfone. I lluny de ser un inconvenient, això dóna una gran força a aquestes divinitats, ja que proporciona una de les claus en tot procés de transformació personal o espiritual. En els cultes d’iniciació als misteris, per exemple, el descens a l’Inframón és una condició si ne qua non, i l’acció de la Deessa és vista sempre com a model i com a guia que pot ser de gran utilitat per ajudar a integrar la pròpia ombra.
En la versió cristiana, en canvi, la dicotomia que es produeix entre Maria i Magdalena fa que el símbol quedi mutilat i que perdi força. I si un dels veritables propòsits de tot procés personal és precisament el de poder superar aquesta dicotomia, aquesta guerra civil interna entre pols oposats, aleshores és imprescindible reinstaurar dins de cada persona el poder de l’antiga Deessa. Cal reconnectar amb el principi sagrat femení en la seva globalitat, integrant-ne també els aspectes més problemàtics. Així, la reivindicació de la figura de Maria Magdalena ens ofereix una oportunitat per a connectar de nou amb la nostra part més corporal i instintiva, tant li fa si som homes o dones. I ens pot ajudar també a assimilar altres temes vinculats al principi femení, com la sexualitat, la intuïció, el misteri, el procés iniciàtic o la transmutació.
Dues esglésies, dues cares de la sacralitat femenina
Totes aquestes qüestions les veiem exemplificades en les dues esglésies que hem esmentat. Santa Maria de Talamanca (la parròquia, el lloc de culte més oficial) representa la figura de la Verge, associada a la Mare i esporgada dels seus aspectes més conflictius. L’església de Santa Magdalena (l’altre lloc sagrat del terme, en un emplaçament més perifèric i tal vegada de caire més alternatiu) ens permet enllaçar amb les energies de l’antiga Deessa i participar en aquest procés per restituir-li la seva força i la dignitat que li han estat arrabassades.
La parroquial de Santa Maria de Talamanca: el culte oficial
L’església parroquial de Santa Maria de Talamanca està situada entremig de dos turons que dibuixen una forma allargassada. Té l’orientació cap a l’est, amb una lleugera inclinació al sud. La primera església que hi havia en aquest lloc fou substituïda al final del segle XII per la construcció romànica actual, que al XVIII fou ampliada amb naus laterals. Es tracta d’una obra arquitectònica de bona factura, feta amb grossos carreus, regulars i ben treballats. Precisament en un d’aquests carreus, que està situat a la façana dreta, hi podem veure una curiosa marca de picapedrer que consisteix en un triangle amb línies interiors que uneixen els seus vèrtexs en un cercle central. És un senyal curiós i no ens veiem pas en cor de desxifrar-lo; tan sols aventurem la possibilitat que es tracti d’un carreu aprofitat de l’obra romànica.
La decoració exterior de l’església és força simple. Un dels pocs elements destacats el trobem a l’arquivolta del portal, feta amb un sol arc que està decorat amb cintes entrellaçades. És un motiu molt comú en el Romànic, però present ja des del Neolític en diverses tradicions de tot el món. Aquesta sanefa es pot interpretar com un símbol de fertilitat i de regeneració de la vida, o com un trenat sens fi que representa la immortalitat, i que es pot relacionar també amb les aigües primordials. D’aquesta manera, es pot entendre que quan el feligrès travessa el portal rep un bany d’immortalitat pel sol fet de penetrar en lloc sagrat. Tal vegada sigui avinent recordar aquí que en el Romànic els símbols tenen sempre una intenció i mai són gratuïts. Això no obstant, també és probable que aquesta intenció simbòlica inicial anés degenerant fins a convertir-se en quelcom purament decoratiu. Al marge però de quina fos la intencionalitat dels seus autors, cal dir que els símbols poden ser reactivats si aconseguim connectar, a través de la nostra particular intenció conscient, amb l’essència arquetípica del que representen.
Antigament, el paviment de la placeta que hi ha davant de la portalada era més alta. Per això encara avui s’hi pot veure l’arc d’un túnel que comunica església i Rectoria i que es conserva sota les lloses. Quan es van fer les obres de repavimentació en aquest indret van sorgir un gran nombre d’ossos que pertanyien a un antic fossar. Així mateix, com sol ser habitual en indrets d’aquestes característiques corria també un rumor sobre l’existència d’un altre túnel que arribaria fins el castell, però això no ha estat ni molt menys comprovat. La façana de l’església està flanquejada per dues pilastres o contraforts laterals que recorden les dues torres frontals amb què estan dotades moltes esglésies, i que són el reflex de les dues columnes que hi havia al Temple de Salomó, anomenades Jakin i Boaz.
Esgésia parroquial de Santa Maria de Talamanca
Una església rural sotmesa al llinatge dels Talamanca
L’interior del temple parroquial és un bon lloc per experimentar, una vegada més, el funcionament energètic d’una església, en aquest cas dedicada a la Mare de Déu i amb predomini d’una energia en general tel·lúrica i força pesada. Com en altres temples romànics, una de les característiques que és més fàcil de percebre és la diferència entre l’energia tel·lúrica que domina als peus de la nau i la més còsmica que es pot notar a la part de la capçalera. Si volem experimentar els punts energèticament més intensos d’aquest temple ens hem de situar damunt de la primera tomba, en el passadís central, o també davant i darrere l’altar.
A la capella del costat de l’evangeli (esquerra), i situat dins d’un arcosoli de forma ogival, podem contemplar el sarcòfag de Berenguer de Talamanca, rematat amb l’escultura d’aquest cavaller sobre la tapa. Va vestit amb cota de malla i caputxa, i té ben agafada l’espasa (símbol del poder masculí) sobre el pit. Al lateral de la caixa hi ha escuts amb l’emblema del seu llinatge i, al mig, un epitafi en llatí que diu: “Ací jau el senyor Berenguer de Talamanca, que morí a II de les calendes de maig (30 d’abril) de l’any del Senyor 1325. El qual gaudeix sempre. Amén.”
Aquest personatge de la família dels Talamanca (que va viure a les darreries del segle XIII i principis del XIV) es pot considerar un prototipus de cavaller feudal, caracteritzat per les freqüents disputes i per fer ús de la violència amb una extraordinària facilitat. L’episodi més conegut de la seva biografia és el conflicte que va tenir amb Guillem de Calders per un deute que Berenguer havia heretat del seu pare. Tot i els diversos intents de concòrdia, el conflicte es va allargar uns 27 anys, i en un moment donat Berenguer va enviar un escamot dirigit pel seu fill a cometre “roberies i danys” a les possessions del seu enemic. Finalment, perquè la disputa pogués arribar a una resolució va caldre la intervenció del mateix rei, Jaume II; possiblement això li va valdre a Berenguer de Talamanca que, al final dels seus dies, pogués ocupar un lloc distingit a la cort d’aquest monarca.
L’església de Santa Magdalena de Talamanca: un indret perifèric i ying
En un turonet prop del càmping de la Tatgera s’aixeca la capella, alterosa i austera, de Santa Magdalena. El camí d’ascens cap al santuari, que és curt i ha estat recentment acondicionat, és molt recomanable que el fem en silenci, posant atenció a les sensacions subtils que anem experimentant; això farà que ens anem amarant progressivament de l’esperit d’aquest lloc de manera que, a mesura que ens acostem al cim, podrem notar com s’intensifica una agradable energia brillant i molt lluminosa.
En el transcurs d’aquesta caminada ens podem fixar en el paisatge que ens envolta. Ens adonarem que la capella de Santa Magdalena està situada al centre d’un conjunt de serrats que adopten una peculiar forma de cercle, semblant a un cràter. Tal com ja hem comentat en referència a altres casos, aquest tipus de formació orogràfica dóna una gran força al punt central, on sembla gairebé natural que hi trobem una construcció que sol esdevenir una fita en el territori. Atès que les formes arrodonides s’acosten al principi femení (ying), ja podem deduir que aquest és un indret on hi predomina un tipus d’energia tel·lúrica, cosa que ens és confirmada per l’advocació de Santa Magdalena. I també és possible que aquesta forma arrodonida que observem en el paisatge ens evoqui, tal vegada, la idea d’un recipient: un calze, el Graal...? És a dir, el símbol femení per excel·lència.
El retorn de la Tradició perenne i l’expansió del culte a Maria Magdalena
Els segles XII i XIII es caracteritzen per l’efervescència de la poesia trobadoresca i de l’amor cortès; és l’època de les novel·les de cavalleria, del moviment càtar i de l’expansió dels Templers per tot Europa i el Mediterrani. Una interpretació mínimament profunda que vagi a l’arrel d’aquests fenòmens ens dóna peu a pensar que, en determinats períodes històrics de major obertura, certs temes del que s’ha anomenat la Tradició perenne, i que tenen molt a veure amb el principi sagrat femení, retornen de manera cíclica. Una mica després, ja al segle XIV, arribaria la caça de bruixes, la persecució dels Templers, el reforçament de la Inquisició i un notable augment de la misogínia en la literatura i en la societat. La persecució contra els càtars ja s’havia intensificat una mica abans. És en aquest context especialment propici per al reconeixement i la valoració dels temes femenins que es va produir l’expansió del culte a Maria Magdalena, impulsat des de la regió de la Provença, primer pels benedictins i després pels dominics.
De la capella de Santa Magdalena de Talamanca en concret en coneixem poques dades documentals. Era una petita capella rural que donava servei a la part de ponent del terme, i no va arribar a ser mai parròquia. És esmentada per primera vegada al final del segle XIII, però devia construir-se probablement una mica abans, a la primera meitat d’aquesta centúria. Això no impedeix de suposar que es tracti d’un lloc sagrat més antic, però no en coneixem cap evidència documental ni arqueològica.
Es dóna el cas, però, que al poble veí del Pont de Vilomara hi havia també una església dedicada a Santa Magdalena, de la qual en tenim una mica més d’informació. Va adquirir aquesta advocació l’any 1290, ja que abans estava dedicada a Santa Maria. Durant els segles XIII i XIV hi ha constància que en van tenir cura un seguit de dones deodades, una de les quals, Francesca Stayola, era del terme de Talamanca. Les deodades o donades eren dones que oferien els seus béns a una comunitat religiosa per poder ser acollides o mantingudes en cas de malaltia o quan eren velles. Llavors feien el mateix tipus de vida que la comunitat que els acollia. El canvi d’advocació de l’església pel de Magdalena i el fet que fossin dones les que se n’encarreguessin ens dóna peu a pensar que aquest culte tenia un marcat caràcter femení.
Alguna cosa similar podia haver passat a la capella de Santa Magdalena de Talamanca. Tornant a aquesta, hi ha constància que, al segle XVI, un brot de pesta que s’havia començat a propagar no va arribar al poble de Talamanca perquè es va aturar al voltant de Santa Magdalena. Per això, des d’aleshores i fins a principis del segle XX, es feia un aplec per donar gràcies d’aquest fet en compliment d’un “vot de poble”.
Les lectures akhàsiques d’una mèdium i la figura d’Esclarmonda de Foix
L’any 2016 s’inaugurà la restauració de l’església de Santa Magdalena, ja que fins aleshores li faltava la part de la coberta, i s’habilità a prop seu un petit centre d’interpretació a l’aire lliure que tracta diversos aspectes relacionats amb la història de Talamanca i les seves tradicions. Un fet que cal destacar és que, en l’apartat final d’aquest centre d’interpretació, que està dedicat a Santa Magdalena, s’han volgut destacar els aspectes que tenen a veure amb la Geobiolobia i amb la tradició esotèrica. No cal dir que es tracta d’un fet gens habitual, i el mèrit cal atribuir-lo als responsables del càmping la Tatgera així com al propi Ajuntament. De fet, va ser la propietària del càmping qui, no fa gaires anys, va encarregar un estudi de Geobiologia que va servir per constatar les propietats energètiques singulars d’aquesta capella, i dins dels seus plans hi ha la intenció de promocionar l’indret de Santa Magdalena en aquesta línia.
En els plafons del centre d’interpretació s’exposa obertament informació extreta de les “lectures akhàsiques” fetes per la radiestesista i mèdium de Granada, Mar García, la mateixa que va realitzar la prospecció geobiològica. A grans trets, podem dir que les visions de Mar García relacionen aquesta capella amb un personatge destacat en la història del catarisme. Es tracta d’Esclarmonda de Foix, també coneguda com la Gran o la Major. Les fonts documentals ens diuen que aquesta dona va viure entre els segles XII i XIII, just en el moment en què es va produir el dramàtic final del moviment càtar. Esclarmonda va arribar a la categoria de “perfecta” i va participar en l’últim debat entre càtars i catòlics que es va celebrar l’any 1207 i que va comptar, per la part dels catòlics, amb la presència de qui va ser el principal paladí contra els càtars, Domènec de Guzmán.
El final d’Esclarmonda es troba envoltat per la llegenda i la confusió que caracteritzen els últims anys del catarisme. Hi ha qui creu que va ser una de les que aconseguí refugiar-se al castell de Montsegur. Segons les lectures akhàsiques realitzades per Mar García, s’hauria refugiat, com tants altres càtars, en terres catalanes. Primer a Montserrat, on hauria portat part del llegat dels càtars, vinculat a la tradició gnòstica i de la sacralitat femenina, i després a la capella de Santa Magdalena de Talamanca. Cal dir que, modernament, la figura d’Esclarmonda de foix és venerada per una de les branques de l’església gnòstica.
Considerem que és interessant tenir en compte tota aquesta informació, en el benentès que cal ser cauts per tal de no crear confusió i, sobretot, ens sembla important diferenciar bé aquest tipus d’informació de la que prové de les fonts documentals convencionals. La mèdium Mar García també va referir imatges d’aquest lloc relacionades amb els templers, tot i que cal advertir que segons les fonts documentals no coneixem cap informació que relacioni aquesta església, ni el terme de Talamanca, amb l’orde dels monjos guerrers.
Una energia que fa balancejar: les peculiaritats de la capella de Santa Magdalena
A la zona que es troba tot al voltant de la capella de Santa Magdalena és fàcil percebre-hi un tipus de lluminositat especial i molt brillant, que contrasta amb l’energia més densa que hem pogut experimentar a l’església parroquial. Des d’aquest emplaçament al cim del turó s’insinua una vista de Montserrat, i era precisament cap aquesta muntanya que estava encarat el portal primitiu, situat a la façana sud. La capella està orientada amb l’absis cap al sud-est, ja que els constructors van haver d’emmotllar-se a la forma del turó i així van poder canalitzar millor l’energia del lloc.
En el cas de la capella de Santa Magdalena, allò que més condiciona la seva estructura energètica no és tant la forma arquitectònica, que és relativament senzilla, com els diferents punts d’emanació tel·lúrica sobre el terreny. El principal i més potent es troba a l’interior de la capella, concretament a la part dreta on comença l’absis. Un altre punt intens és a la zona on hi havia l’altar i, de manera més difusa, a la resta de l’espai interior de l’absis. Cal advertir, però, que aquesta capella té una estructura energètica força particular, de manera que l’esquema clàssic que hem referit en parlar d’altres esglésies no sembla que aquí estigui gaire vigent. Als dos laterals de l’absis l’energia sembla invertida: a la dreta més tel·lúrica i a l’esquerra més còsmica. Però el punt més intens és indiscutiblement a la dreta de l’absis, i és un fet repetidament comprovat que gairebé tothom amb una mínima sensibilitat sol notar en aquest lloc una energia agradable que de mica en mica es va instal·lant en tot el cos. També és molt habitual experimentar una mena de balanceig força acusat, ja sigui endavant i endarrere o bé de forma circular.
Les estrelles del cel el 22 de juliol: connexions entre Isis i Magdalena
Després de la restauració de la capella, al subsòl de l’altar s’hi van col·locar, sota un vidre, unes pedres de quars que reforcen aquest punt tel·lúric. Així mateix, des de llavors la volta de l’absis llueix una representació peculiar, obra de dos especialistes en pintura al fresc (Julio Garrido i Andrés Garbino) que reprodueix la posició de les estrelles a la cúpula celeste el dia 22 de juliol, que és la festa de Santa Magdalena. La pintura està emmarcada per una orla replena de signes de l’infinit i amb una figura de la flor de la vida a cada costat.
La intenció d’aquesta representació és, entre d’altres, recordar i posar en evidència el fet que Magdalena és la successora d’Isis. I és que, en efecte, el 22 de juliol és una data molt significativa que ens permet enllaçar d’una manera clara amb l’estrella Sírius i amb l’antiga Deessa. Ja d’entrada, és evident que Magdalena i Isis tenen moltes afinitats: una plora la mort de Crist (i d’aquí l’expressió de plorar com una Magdalena); l’altra busca el rastre del seu germà-espòs Osiris per tornar-lo a la vida, i els antics egipcis creien que les llàgrimes d’Isis pel seu amant provocaven les inundacions periòdiques del Nil, que fertilitzaven la terra just en els dies que l’estrella Sírius apareixia al cel durant el solstici d’estiu. Degut a les variacions en la cúpula celeste, quan es va difondre el culte de Magdalena a Europa durant el segle XII l’estrella Sírius es feia present al firmament una mica més tard, justament al voltant del 22 de juliol. Curiosament, l’estrella Sírius ha estat identificada també per altres pobles de la Terra com a portadora de vida i de fertilitat; així, entre els indis Jumanos d’Amèrica del nord s’anomenava literalment “la que amamanta”.
Altres punts energèticament intensos
Altres punts al voltant de l’església on les percepcions energètiques són especialment intenses, en aquest cas a l’exterior, es troben en una franja uns dos metres abans de la façana principal, en el mateix punt de l’entrada i a l’inici de l’absis per la part dreta (al sud). En aquest sentit resulta curiós constatar que sovint hi ha àligues o altres aus que tenen per costum donar voltes sobre aquest punt proper a l’església, on hi ha un pal elèctric.
Durant les obres de restauració de la capella, mentre refeien la trinxera de fonamentació del mur els paletes van poder constatar que el subsòl de l’església és travessat per una petita falla que entra per la dreta de l’absis i segueix en sentit diagonal fins a l’altre angle de la nau. És del tot probable, doncs, que aquesta irregularitat al nivell de la roca reforci la capacitat energètica en alguns dels punts que hem descrit.
La creu processional del Museu de Manresa i la confusió entre sant Joan i Magdalena
Antigament, aquesta capella tenia una casa on vivia un ermità i un cementiri. Ambdós elements van ser enderrocats quan, entorn de 1925, es va construir la carretera. Llavors es van cremar també alguns retaules de l’església. L’indret tenia una altra construcció a la part de ponent, que encara no fa gaires anys es conservava mig dempeus. Possiblement l’església es va acabar d’arruïnar durant la Guerra Civil de 1936, quan l’estructura de l’edifici va sofrir importants danys.
Un fet interessant és que, durant el primer ensorrament de 1925, es va trobar en aquest lloc, possiblement gràcies a l’acció de membres del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, una creu processional que actualment és exposada al Museu Comarcal de Manresa. D’un estil gòtic arcaic que es pot datar als segles XIII o XIV, es tracta d’una de les peces destacades d’aquest museu. Entre la decoració d’aquesta talla de fusta policromada destaquen els medallons que té als braços. Al de l’esquerra hi ha la figura de la Mare de Déu i, a la dreta, una altra figura que podria correspondre a Sant Joan Evangelista, ja que sembla que porti un llibre, o bé a Maria Magdalena, ja que del seu rostre sembla que caiguin unes llàgrimes vermelles (en senyal del plor que identifica la santa). De fet, aquesta confusió entre Sant Joan Evangelista i Magdalena es dóna en moltes altres representacions, fins al punt que sembla com si les dues figures fossin intercanviables. Segons la tradició, els dos van ser presents en la Crucifixió. D’altra banda, hi ha algunes teories que sostenen que l’Evangeli de Sant Joan en realitat va ser escrit per Maria Magdalena.
Creu processional de Santa Maria de Talamanca (Museu de Manresa)
Maria Magdalena i les llegendes sobre tresors
L’existència de la creu així com altres retaules amb què estava dotada aquesta capella ens demostren que Santa Magdalena, tot i ser un emplaçament rural, va tenir els seus moments d’esplendor. Això ens dóna peu a parlar del mite que s’ha anat bastint sobre Maria Magdalena, en part fet de llegendes i en part de misteris sobre els quals és difícil opinar. D’una banda, hi ha un seguit de tradicions que parlen de tresors associats amb les esglésies de Santa Magdalena. El cas més famós es refereix a la localitat de Rennes le Chateau (al Llenguadoc) i al misteri que envolta el capellà Saunière, el qual, fent unes obres s’hauria trobat amb un tresor i uns pergamins que l’haurien fet ric, i que alguns creuen que contenien informació sobre la dinastia merovíngia fundada per Maria Magdalena.
També a l’església de Santa Magdalena de Talamanca hi ha una llegenda relacionada amb un tresor. En el moment que aquesta va quedar abandonada va córrer el rumor que els amos del mas Escaiola, que n’havien estat tradicionalment els custodis, hi havien amagat objectes de valor. Segons es diu, més d’un es va dedicar a buscar-lo, i per això van obrir i malmetre els murs de l’església i aixecat les pedres de l’altar.
Tornant al relat que vincula Magdalena amb les terres del sud de França, cal dir que els historiadors no li donen més crèdit que el d’una llegenda però que, ben al contrari, tots els mèdiums i els seguidors de les branques hermètiques el donen per bo. Segons aquesta tradició sorgida al món cristià d’occident, Maria Magdalena va viatjar fugint de les persecucions i va desembarcar prop d’Arles, on hauria emprès l’evangelització de la Provença. Després s’hauria retirat a fer vida penitent en una cova durant trenta anys. Hi ha diversos llocs en aquesta zona de França en els quals s’afirma que hi ha les seves despulles. També hi ha tradicions que afirmen que la cova on va fer penitència era a Catalunya, i que va passar per Montserrat. Les lectures akhàsiques de Mar García també van en aquesta línia. Gràcies a la popularització de les teories que es van desenvolupar arran d’aquesta llegenda, sobretot a partir de la novel·la El codi da Vinci, des de fa uns anys és força coneguda l’anomenada Ruta de Maria Magdalena, que recorre alguns d’aquests llocs del Llenguadoc i la Provença, com Rennes les Chateau, Bugarach, Rennes les Bains, així com les ciutats de Vezelay, Arles o Ais de Provença.
Magdalena en la tradició popular i l’oportunitat de sanar la ferida sagrada femenina
Des del punt de vista de la devoció popular, Santa Magdalena ha estat tradicionalment la patrona dels apotecaris, herbolaris i barbers. I això li ve de l’episodi segons el qual va untar els peus de Jesús amb ungüents. També era patrona de les prostitutes; és clar que només de les que s’havien convenientment penedit de practicar aquesta professió. Magdalena sol representar-se amb una llarga i espessa cabellera, amb la qual hauria eixugat els peus de Crist. Per això també era advocada dels calbs i afavoria el creixement del cabell. Sovint aquesta cabellera adopta una intensa tonalitat pèl-roja, cosa que n’intensifica la connotació més heterodoxa i fa que sigui fàcil relacionar-la amb la bruixeria o amb les dones de mala vida. Sovint se la representa també amb vestits vermells, en contraposició amb la Verge, que sol portar vestits blaus que suggereixen puresa. En la iconografia l’atribut tradicional de Maria Magdalena és un pot amb perfums o ungüents.
La tradició també diu que Maria Magdalena va ser la primera dona que va maquillar-se la cara, ja que era coneixedora dels secrets d’ungüents i perfums. Finalment, les dones invocaven també aquesta santa per esvair l’olor pròpia del sexe i convertir-la en perfums suaus i delicats, així com per problemes de menstruació. Veiem, doncs, com en la mentalitat popular apareixen perfectament retratats alguns de temes arquetípics associats a la seva figura, que tenen a veure amb la feminitat, la bellesa o la sexualitat femenina. En la nostra mentalitat contemporània, però, la seva figura i el seu relat ens proporcionen un bon nombre d’arguments que ens poden servir per començar a canviar aquest vell patró, que encara té associada una forta càrrega negativa. Per això, l’aproximació al tema de Maria Magdalena s’ha de contemplar com una oportunitat, especialment per a les dones però també per als homes, que ens permet entendre millor i connectar de nou amb aquesta “part femenina”; la figura de Maria Magdalena pot ser una font d’inspiració per iniciar un treball en profunditat que ens permeti sanar alguns dels temes relacionats amb el seu arquetip; a banda dels que hem esmentat anteriorment, d’altres com la intuïció, el misteri, la iniciació, la transmutació... Però també la maternitat, la fertilitat i la fecunditat, els cicles de la natura o la connexió amb la Mare Terra.
Llocs d’interès a l’entorn
Les creus de Terme a la plaça de l’Era i el ritual de beneir la terra
A la plaça de l’Era, que es troba en el punt més alt del poble de Talamanca, hi ha actualment dues creus. La primera és una senzilla creu de ferro que ha estat en aquest lloc probablement des del segle XVIII, i on tradicionalment s’hi feia, i encara s’hi fa, el ritual de beneir el terme. L’altra creu és encara més antiga, però va ser col·locada en aquest indret fa pocs anys. I encara és possible que, fins i tot abans de les creus, en aquest lloc hi hagués una pedra sagrada o un megàlit. Almenys això és el que dóna a entendre el nom del carrer que condueix fins aquí, que es diu “Padró”, un topònim que habitualment es refereix a algun tipus de pedra que ha esdevingut una fita.
Les dues creus esmentades ens remeten de ple a la tradició del sagrat femení. Fins no fa tants anys encara era ben viu, sobretot a les societats més rurals i preindustrials, un tipus de religiositat arcaica que tenia les seves arrels en tradicions iniciades, com a mínim, al neolític; això feia que la gent de pobles com Talamanca mantinguessin encara una lligam molt estret amb la natura i amb la terra. Bona mostra d’això són les nombroses creus de terme que encara avui trobem repartides per tot el territori i, també, l’antiga cerimònia de beneir el terme. A Talamanca es feia per la segona Pasqua o Pasqua granada. És a dir, els mesos de maig o juny, quan la primavera es troba en el seu esplendor. Des de la creu, el capellà beneïa amb el salpàs en les quatre direccions cardinals; i després feia de manera semblant amb cadascuna de les cases del poble i també amb els corrals, de manera que aquesta protecció sagrada es feia extensiva també al bestiar.
El propòsit d’aquesta cerimònia no era altre que auspiciar, en un acte conscient que comptava amb la suma de voluntats de totes les ànimes de la comunitat, la protecció del territori vinculat al poble i del qual en depenia la seva supervivència. Per això l’acte de beneir es dirigia cap a les quatre direccions que defineixen el pla terrestre, i es feia arribar també als diferents límits del terme. En altitud, ja que el lloc on hi ha la creu és el punt més alt del nucli urbà i des d’aquí es domina perfectament el territori; però també en extensió, ja que antigament el capellà es desplaçava per poder beneir cada masia i cadascuna de les creus que hi havia repartides en el terme, i fins i tot pujava a alguns dels cims més alts que marcaven les fronteres simbòliques del poble.
Després d’una interrupció en què aquesta celebració va deixar de fer-se durant uns anys, el 1994 es va recuperar com a Festa del Terme. Des d’aleshores cada any es torna a fer el ritual en aquesta plaça i s’acompanya amb una jornada d’activitats culturals. En una línia similar a la que hem descrit abans, cada poble tenia els seus propis rituals per beneir la terra. Al sud-oest del Bages, per exemple a Sant Salvador de Guardiola o Marganell, estaven molt arrelades les festes anomenades del panellet. El dia d’aquesta celebració, que sempre tenia lloc a l’època de l’any que el blat comença a créixer, es repartia un panet que proporcionava protecció als camps i a les persones, a l’estil d’una mena de talismà.
La segona creu i el despoderament del Sagrat Femení
L’altra creu que es troba a la plaça és un exemplar força rar. Procedeix de Portugal i, després de passar per Galícia, va arribar a Talamanca de manera accidental. És una creu gòtica que està datada al segle XIII. Però el que més ens interessa és que, per una curiosa sincronicitat, en els relleus que té gravats a la pedra de granit hi trobem representats tots els temes que inspiren aquest capítol i que ens permeten endinsar-nos en el seu vessant més enigmàtic. En primer lloc, l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís; un episodi que, simbòlicament, suposa la degradació i una pèrdua de poder de l’antiga Deessa, associada a partir d’aleshores amb la serp i el pecat. Un element significatiu és la forma que, en aquest relleu, adopta l’arbre del Paradís, molt semblant a una pinya. La pinya és un símbol còsmic universal, i alguns el relacionen amb la glàndula pineal, que té una funció destacada en el procés de “despertar” espiritual. També crida l’atenció la posició de la mà d’Adam, a l’alçada del coll, on es situa el txacra relacionat amb la comunicació, com si des d’aleshores en endavant el coneixement i la seva difusió haguessin de quedar en entredit. A partir de l’expulsió dels dominis que li són propis, la sacralitat femenina ha quedat oculta rere un símbol, habitualment identificat amb el Graal (que també identifica Maria Magdalena); i, efectivament, a la part alta de la creu podem veure-hi, tot i que parcialment mutilada, la figura de Josep d’Arimatea que, tal com diu la tradició, recull en un calze la sang de Crist crucificat. Finalment, a l’altra cara de la creu trobem la figura prototípica de la Mare de Déu; és l’antiga Deessa que ha estat ja substituïda per la seva versió cristiana, que és la Verge Maria.
No deixa de ser significatiu que per un seguit de circumstàncies casuals aquesta creu hagi anat a raure a un lloc com Talamanca. La història es remunta a la dècada de 1960, quan un magnat de Barcelona va comprar la finca on hi havia la creu aprofitant un moment que molta gent del poble començava a marxar i les cases quedaven abandonades. En la seva pretensió de quedar-se tota la plaça el magnat va oferir al poble aquesta creu comprada a Barcelona, amb la intenció de guanyar-se el favor dels veïns i pensant que els vilatans s’avindrien a substituir la vella. El poble, però, va rebutjar aquesta possibilitat i la creu va restar durant molt temps tancada en un magatzem. Finalment, es va arribar a un acord segons el qual l’antiga creu quedava dins del jardí de la casa, però amb el compromís de permetre cada any la celebració de la Festa del Terme. Recentment, la segona creu ha estat col·locada a la part més pública de la plaça i ha acabat sent la més vistosa.
El Castell de Talamanca, antic lloc sagrat amb tombes antropomòrfiques
L’altre punt elevat del nucli de Talamanca és el turó on s’aixeca el castell. És un lloc interessant perquè, a més de les restes de la fortalesa medieval, hi podem visitar un centre d’interpretació dedicat a la batalla de Talamanca (que va ser l’última victòria que els catalans van aconseguir, el 1714, ja al final de la Guerra de Successió) i també un conjunt de tombes antropomorfes pertanyents a una necròpolis medieval.
Des d’aquí tenim un bona vista del Montcau i, al darrere, el massís de Sant Llorenç del Munt. Més a ponent, la serra de l’Obac i Montserrat. Fou aquest turó, probablement un lloc sagrat des d’antic, el lloc que els primitius habitants de la zona van triar per enterrar-hi els seus morts. D’aquesta manera els tornaven a la terra en un lloc que, alt i dominant com és, facilitava una connexió també amb el cel. La necròpolis es troba prop de la torre del castell, i està formada per vuit tombes excavades directament sobre la roca. S’han datat al segle X però podrien ser una mica anteriors, ja que es tracta d’un tipus de sepultures que van ser freqüents entre els segles VI i XI. Com és habitual, totes les tombes estan orientades amb el cap a l’oest i, per tant, mirant a llevant. Una posició que denota un simbolisme, que és cristià però també pagà, fet amb el propòsit d’encarar els difunts cap al punt on surt el sol, en senyal de renaixement. I és que durant els primers anys de l’alta edat mitjana el Cristianisme va tenir encara un arrelament superficial i estaven ben vigents molts dels rituals i de les tradicions paganes, especialment a les zones més marginals. De fet, el terme paganisme ve de pagus; és a dir, lloc rural on perviuen les creences ancestrals. Una prova d’això són diversos fragments de sarcòfags procedents de l’església parroquial que conserven símbols pagans; concretament, representacions esquemàtiques del sol que consisteixen en una estrella de raigs múltiples dins d’un cercle. Trobem aquests símbols al costat de la creu cristiana, en un senyal que sembla suggerir-nos que els que s’hi havien d’enterrar no acabaven de tenir prou confiança en un símbol relativament nou, i preferien conservar el que, des dels temps immemorials, havien venerat els seus ancestres.
La necròpolis del castell de Talamanca és un bon testimoni d’aquest moment de transició en què algunes comunitats mantenien encara una forta base de creences paganes. Al segle XI va començar el procés de feudalització, i a partir d’aleshores l’evangelització es va fer més sòlida. Fou en aquest moment, mentre s’anava colonitzant un territori guanyat als sarraïns, que es van construir la majoria de castells i les esglésies romàniques. Fins aleshores Talamanca havia estat terra de frontera. De fet, el nom del poble és d’origen àrab i vol dir “vesant coster d’un camí”.
Pel que fa al castell de Talamanca, és documentat l’any 967, tot i que la construcció actual és bàsicament del segle XVIII. L’església del poble és esmentada per primer cop el 1038. Els senyors del castell eren la família dels Talamanca, de la qual se’n tenen notícies des del final del segle XII. Més tard, aquest llinatge feudal, caracteritzat per una notable bel·licositat, va adquirir el castell de Calders i, a la llarga, va acabar entroncant amb altres famílies de la noblesa local, fins que el 1668 va quedar unificada amb la dels marquesos de Castellbell.
Per saber-ne més:
BAIGENT, Michael; LEIGH, Richard. El Enigma Sagrado.
Autors diversos (1984). “Talamanca”, a La Catalunya Romànica, vol XI “El Bages”, Barcelona, Editorial Enciclopèdia Catalana.
VALDENEBRO, Raquel (1994). El castell i el poble de Talamanca, Manresa, Centre d’Estudis del Bages, col·lecció Quaderns, núm. 8.