El Roser ha estat una de les devocions més esteses a Catalunya, fins al punt que és difícil trobar una església que no tingui una capella dedicada aquest culte, normalment una capella lateral, coberta amb nerviacions que culminen en una clau de volta amb la típica imatge de la Mare de Déu i l’infant envoltats d’un rosari o cercle de roses. Les confraries del Roser, i les festes que s’organitzaven amb motiu d’aquest culte, van tenir una gran acceptació, sobretot a partir del final del segle XVI. Però, a què es deu el gran èxit que va tenir aquesta devoció? En el culte del Roser hi conflueixen diverses tradicions, algunes d’arrel molt antiga i d’altres sobreposades en els diversos moments que la devoció es va anar elaborant, de manera que el resultat és de vegades contradictori i, en certa manera, sorprenent. La pràctica de resar el rosari, la manifestació històrica del Roser com a culte promogut pels frares dominics i posteriorment pel mateix Papa, el fenomen de les confraries, el folklore i les festes populars, així com el simbolisme de la rosa i del roser, són alguns dels elements que ens ha semblat interessant de ressenyar des d’un punt de vista bàsicament històric, amb el propòsit que aportin algunes de les claus per entendre la gran popularitat de què va gaudir aquest culte promogut per l’Església i practicat per un gran nombre de feligresos, especialment dones.
El rosari, que és l’antecedent del culte del Roser, és una pràctica molt antiga. Etimològicament, el terme designa una corona de roses: és una varietat dels enfilalls que servien per comptar; en realitat, un àbac com els que utilitzaven els comerciants però aplicat al compte de pregàries. Aquest tipus de pràctica existeix en moltes tradicions religioses. Entre els budistes el rosari representa la perpetuïtat del temps i la roda de l’existència, i consta de 108 denes. Els rosaris hindús tenen diferent nombre de denes i són un atribut dels déus Brahma, Siva i Ganesa. En la tradició islàmica el rosari té 99 denes, que és el nombre “circular”, i la número 100, que és el Nom de l’Essència, es troba només en el Paradís. El rosari cristià està compost de 165 denes, dividides en tres grups que corresponen als misteris de goig, de dolor i de glòria, cadascun amb cinc grups de deu denes separats per un gra més gros. Antigament les denes estaven representades com a roses blanques o vermelles, i després foren substituïdes per boles de dues classes.
En la tradició catòlica el rosari, també anomenat saltiri de Maria, es fonamenta en les pràctiques aclamatives i repetitives de les Esglésies d’Orient; d’aquesta manera els laics, que desconeixien el llatí, podien acompanyar els ritmes de les salmòdies llatines dels clergues. Es diu que fou un frare català, Romeu de Llívia, el primer a fer servir el rosari, que als segles XIII i XIV es troba ja molt estès, sobretot en els monestirs cistercencs i dominicans del nord de França.
La introducció de la pràctica del Rosari no s’ha d’atribuir a Sant Domingo de Guzman, tal com postulaven els dominics. Segons aquesta tradició, el fundador dels dominics es trobava en terres occitanes pels volts de 1210 per combatre l’heretgia dels càtars quan se li va aparèixer la Verge a la capella de Prouille. Sostenint a la mà un rosari, li va ensenyar a recitar-lo i li va encomanar que propagués aquesta devoció i que la utilitzés com una arma poderosa en contra dels enemics de la fe. Després d’aquest episodi, Guzmán hauria obtingut un gran èxit en la seva campanya per convertir càtars, i Simon de Montfort, el dirigent de l’exèrcit que combatia els heretges i amic de Domingo, com a signe de gratitud hauria construït la primera capella dedicada al Roser.
En realitat, el que sí cal atribuir a sant Domingo és el fet de convidar els fidels a meditar prenent com a exemple els passos de la vida de la Mare de Déu. Però el veritable impulsor del culte al Roser fou un altre membre dels dominics, Alain de la Roche, en una època més tardana: al final del segle XV. Aquest sant d’origen bretó, malgrat que va portar una vida de moralitat dubtosa, tenia una gran devoció per a la Mare de Déu i es proposà ressuscitar la pràctica del rosari, que havia quedat oblidada. Segons les cròniques, dos anys abans de la seva mort se li aparegué la Verge, que li confià la missió de difondre la pràctica del Rosari, per la qual cosa va recórrer les terres del nord de França, Flandes i Saxònia, i va obtenir un gran èxit en la seva empresa. L’any 1475 el prior dels dominics de Colònia, va instituir en aquesta ciutat la primera confraria del Roser.
Les primeres representacions figuratives de la Mare de Déu del Roser no són pas anteriors a l’últim quart del segle XV. Per tant, es tracta d’un culte més tardà del que s’havia fet creure, molt posterior a les Marededéus de la Pietat i de la Misericòrdia, i més o menys contemporani al culte de la Verge dels set Dolors o de les set Espases.
Des d’aquesta època els frares predicadors o dominics van posar en pràctica una política per promocionar el culte del Roser, i l’any 1569 el Papa Pius V els en va reconèixer el monopoli. En aquest període inicial, la devoció es mantingué limitada als convents dominicans. Entre ells el convent de dominics establerts a Manresa a principi del segle XIV. Sarret i Arbós ens informa que, molt abans de fundar-se la Confraria del Roser, els Pares Dominics “honoraven a la Beata Maria de la Rosa”. A la mateixa església del convent es va fundar la confraria del Roser, que estava regida per un prior i diversos administradors quatrers.
La capella acollia el retaule del Roser fet per Joan Grau l’any 1644. Segons Sarret, la confraria del Roser era de les més nombroses de la ciutat[1], i fins abans de la Guerra Civil de 1936 va estar en actiu.
El gran impuls del culte al Roser, però, va tenir lloc a partir del 1571, amb motiu de la batalla de Lepant. El Papa Pius V, instigador de l’enfrontament amb els turcs i gran devot del Roser, havia demanat que es resés el rosari i va atribuir la victòria de les tropes cristianes a la intercessió de la Mare de Déu del Roser. El 7 d’octubre es va declarar el dia del Roser a tot el món o festa universal del Roser. És a partir del final del segle XVI i durant el XVII que es produeix la gran propagació de confraries i capelles del Roser. La majoria de nous retaules amb què es revesteixen les esglésies del Bages, a banda dels majors, són encarregats per confraries del Roser que, segons Joan Bosch, és la devoció més popular i la més activa durant aquests anys[2].
Aquesta expansió s’ha de vincular molt directament al moviment de la Contrareforma. A partir del concili de Trento, l’Església fomenta en totes les seves manifestacions els cultes i rituals més pròxims al poble i, molt especialment, la devoció mariana, que no deixa de ser una manera de mantenir dintre del si de l’Església oficial una manifestació de l’element sagrat femení.
En aquest sentit, el culte al Roser era ideal, ja que a més complia una funció didàctica tot explicant els episodis més rellevants de la vida de Jesús i la Mare de Déu, agrupats en els misteris de goig, de dolor i de glòria. És un culte de característiques molt populars: amb vocació narrativa, basat en aspectes anecdòtics i concrets, amb un simbolisme primari i efectiu que busca l’adhesió en particular de la devoció femenina. Però, al mateix temps, el nou impuls arran de la victòria de Lepant en reforça el component més dogmàtic i anti-herètic que els dominics ja li havien donat des de bon principi. En paraules del beat Alain de la Roche: “el rosari és l’escut contra l’infern, destrueix el vici, neteja els pecats i venç les heretgies”.
Les confraries, molt vinculades en un principi al control de les parròquies, eren el principal instrument encarregat de propagar les devocions del Roser i d’altres que, després de Trento, van proliferar en les àrees més influenciades per la Contrareforma. Els membres d’una confraria establien un lligams especials basats en la fraternitat i la caritat, cosa que implicava el naixement d’uns nous compromisos religiosos, però també socials i econòmics. A grans trets, els objectius de les confraries del Roser eren fomentar la devoció de la Mare de Déu amb la pràctica del rosari (i beneficiar-se així de la corona de pregàries que uneix els confrares a tot el món), tenir cura del manteniment de les capelles del Roser i participar en els actes litúrgics relacionats amb aquesta devoció i, no menys important, donar ajut, espiritual i material, als confrares; per exemple en els enterraments i també en cas de males collites, de penúria econòmica o en cas de malaltia[3]. Per això les confraries solien guardar un contingent de blat que servia per auxiliar les famílies necessitades.
Les confraries constituïen un dels pocs vehicles (en molts casos l’únic) per mitjà del qual els homes i dones d’aquests segles podien tenir un paper actiu en la societat del moment. Eren l’espai de participació i de sociabilitat més directe i pròxim a la comunitat i, tot i la seva vinculació amb les parròquies, van anar guanyant un marge d’autonomia ampli.
Això explica en bona part el gran èxit de les confraries, ja fossin estrictament religioses o bé professionals, fins al punt que s’han considerat la major font de sociabilitat, especialment durant els segles XVII i XVIII. D’una manera o altra, les confraries involucraven una gran part de la població, incloses les dones. I, com és lògic, les confraries del Roser tenien una participació femenina molt més acusada. Les dones eren les que ocupaven la major part dels càrrecs: administradores, majorales, pabordesses... les quals gestionaven els afers quotidians d’aquestes agrupacions.
L’augment del poder de les confraries va arribar a preocupar els governants il·lustrats del segle XVIII, que les veien com a institucions defensores d’interessos particulars (i particularistes), plenes de supersticions i de rituals buits. Alguns sectors de la jerarquia eclesiàstica també preferien un tipus de religiositat més austera, sense tants excessos. I veien amb igual recel el paper que havien adquirit les confraries. Si bé en un principi les directrius del concili de Trento anaven en la línia d’homogeneïtzar i centralitzar la religiositat popular, a la pràctica les confraries havien esdevingut en certa manera focus de resistència de costums i maneres de fer amb un gran arrelament entre el poble i, en definitiva, una forma d’associacionisme bàsicament laica[4].
Després d’una certa crisi durant els anys posteriors a la fi de l’antic règim, a partir de mitjan segle XIX les confraries del Roser i la tradició del rosari van tenir una nova revifalla i es convertiren en una de les pràctiques més característiques de les famílies catòliques. Un exemple d’això és que un dels primers signes anticlericals del període revolucionari de 1868 va ser l’intent d’impedir a Barcelona i altres llocs de Catalunya el rosaris de l’aurora: d’aquí l’expressió popular per significar que una cosa ha acabat malament. Més recentment, durant el segle XX, en els cercles catòlics més conservadors el Roser s’ha utilitzat encara com a arma per a la conversió d’infidels, concretament en relació amb els països comunistes.
El 7 d’octubre se celebra la Mare de Déu del Rosari o Roser d’Octubre (en commemoració de la victòria de Lepant) que, segons Joan Amades, no s’ha de confondre amb la festa del Roser o Roser de Maig, que se celebra normalment el primer diumenge d’aquest mes i que tenia més arrelament popular. Segons Serra i Boldú, el Roser d’Octubre és “precepte de l’Església, se celebra per obligació; la del maig, per devoció”. La festa es celebrava el dia que es commemora l’anunciació o “plantació del Roser a les entranyes de la Verge Maria”. Segons els goigs:
Deu plantà dins vós, Senyora,
el Roser molt excel·lent,
quant vos feu mereixedora
de concebre’l purament[5]
Les confraries del Roser (que no només participaven en les festes de la seva patrona sinó en moltes altres celebracions al llarg de tot l’any) per aquestes dates organitzaven captiris o recaptes entre els seus confrares, els quals anaven acompanyats d’un seguit de pràctiques paralitúrgiques i folklòriques molt arrelades. La celebració començava amb una passada que es feia abans de l’alba tot cantant una cançó, en la qual es despertava el veïnat i es convidava a anar cap a l’església, que solia estar adornada amb roses. Era el rosari de l’aurora, malgrat que el rosari pròpiament es cantava més tard, durant la processó del rosari, que passava pels carrers més importants de cada vila. La major part de la concurrència la formaven dones.
Un costum molt estès era la benedicció de roses, que eren repartides entre els fidels. A Mataró, a Solsona i a molts altres indrets es feia la processó de les roses, en la qual els homes desfilaven en una renglera, amb una rosa vermella a la mà, i les dones en una altra, amb una rosa blanca.
Però el Roser de maig era sobretot una festa de celebració de la primavera, i estava molt vinculada amb altres celebracions de caire primaveral, com la Pasqua. En aquest sentit, la Mare de Déu del Roser és la que millor recull les tradicions de cultes ancestrals a la bellesa, a l’amor, a les flors... Per això les majorales de la confraria del Roser eren les encarregades de lloar les virtuts i la bellesa dels fadrins i les noies, per exemple quan sortien a cantar als casaments i bateigs per obtenir recursos per la confraria[6].
A Salelles la festa del Roser es celebrava el segon diumenge de maig, juntament amb les tradicionals caramelles. El dissabte de Glòria trenta o quaranta homes amb la vestimenta típica cantaven els goigs de la Mare de Déu del Roser, a l’església parroquial, abans de sortir a voltar per les masies del veïnat i cantar cançons d’al·leluia i madrigals a les donzelles[7]. Súria, que tenia l’església parroquial dedicada al Roser, era una altra de les poblacions del Bages on la festa tenia un gran predicament. Fora del Bages, a Sant Julià de Vilatorta, es celebren encara unes de les caramelles més antigues (documentades des de 400 anys enrere) que es coneixen com a caramelles del Roser, en les quals també es canten els goigs dedicats a aquesta Verge.
Per presentar la Mare de Déu del Rosari, en les primeres imatges els dominics van prendre com a model la Mare de Déu de la Misericòrdia, tot introduint-hi els sants dominics (sant Domingo i sant Pere Màrtir) que estiraven el seu mantell, mentre uns àngels sostenien una triple corona de roses sobre el cap de la Verge. Una segona fórmula està basada en la Mare de Déu dels Set Goigs i els Set Dolors i presenta la Verge inscrita en un enfilall en forma de màndorla formada per grans roses intercalades entre cada desena. Finalment, apareix un tercer tipus iconogràfic en el qual la Mare de Déu es representa asseguda amb el Nen Jesús a la falda, i és ella o el nen qui presenta el rosari a sant Domingo[8].
Així doncs, la imatge del Roser té com a atributs un rosari o un cercle de roses, mentre que la rosa era la flor característica dels seus confrares. Símbol floral per excel·lència, la rosa és un element complex i amb significats diversos, de vegades aparentment antagònics, en funció de les diferents cultures, èpoques i del context en què apareix. La rosa és perfecció, plenitud, bellesa, gràcia; però també representa la voluptuositat i les passions associades al vi i a la sensualitat. El seu significat simbòlic té diversos matisos en funció del color i del nombre pètals. La rosa d’or denota la perfecció; la rosa vermella representa el desig i l’alegria; la rosa blanca simbolitza la innocència, la virginitat i l’expansió espiritual. En la tradició cristiana és la flor del Paradís; la rosa mística (rosa sense espines) que equival al simbolisme de perfecció espiritual del lotus oriental. La rosa blanca simbolitza la puresa i la castedat de la Verge Maria, mentre que la rosa vermella s’associa al martiri i a la sang que va brollar de Crist al Calvari: “vostre fill ressuscitat: /ab cinc roses que portava / en les mans, peus i costat[9]”.
Si el culte marià en general constitueix una exaltació del fet de la maternitat, la devoció del Roser té una connotació pròpia derivada del simbolisme de la rosa. De fet, no és gens exagerat considerar el Roser una versió cristiana d’antigues formes de culte a l’amor i a la feminitat, com Venus o la mateixa Afrodita, el naixement de la qual, segons la mitologia, va coincidir amb el primer roser, nascut florit. Les roses, la seva flor sagrada, havien de perfumar l’aire que respirava per primer cop.
La rosa és símbol de l’amor i de la bellesa, especialment femenina, però també de la virginitat. No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme l’associés amb el personatge femení que encarna aquestes màximes virtuts. Ja al segle V el simbolisme de la rosa s’utilitza per al·ludir a Maria, que és anomenada metafòricament “rosa entre espines”.
El culte del Roser recull aquesta rica i complexa tradició. Des del sentit virginal associat a la rosa blanca, present en les manifestacions més ortodoxes:
Puix que sou immaculada,
rosa blanca del Roser,
Ell vos ha intitulada
digna Verge del Roser[10]
fins a les expressions més vitals i festives de la tradició popular. Des d’aquest punt de vista, les dues festes del Roser encarnen sengles tradicions gairebé oposades: el Roser d’octubre, la commemoració universal d’una victòria militar contra l’enemic infidel i l’exaltació del rosari gairebé com una arma de guerra; el Roser de maig, un esclat primaveral de vitalitat popular que rendeix tribut a un concepte ancestral de l’amor, present d’una forma o altra en totes les cultures i en totes les èpoques.
Jordi Piñero i Subirana
Historiador
(Article publicat a: AA.DD. El retaule del Roser de Salelles. Sant Salvador de Guardiola (Bages). Col·lecció Quaderns d'Estudi. Museu Comarcal de Manresa, 2. Associació per al Museu Comarcal de Manresa, Manresa, 2007
[1] Joaquim Sarret i Arbós. Història religiosa de Manresa, pp. 176-177.
[2] Joan Bosch: Els tallers d’escultura al Bages del segle XVII. Caixa d’Estalvis de Manresa. Manresa, 1984. p. 120.
[3] Salvador Palomar i Abadia: Les majorales del Roser d’Ulldemolins. Reus, 1990.
[4] Josep Alavedra Bosch: Les confraries: sociabilitat de laics malgrat Trento. Treball d’investigació. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història Moderna i Contemporània.
[5] Goigs de la Mare de Déu del Roser.
[6] Joan Amades: Costumari català. Vol. VIII: maig, l’esclat de les flors. Barcelona 1990. pp. 332-337. I vol. XIV: octubre, cauen les fulles. Pp. 214-215.
[7] Isidro Vendrell: “Las caramellas y su origen”, a Salellas, núm. 17. Any XIV. Abril de 1949.
[8] Louis Reau: Iconografia del arte cristiano. Tomo 1, vol. 2. Ediciones Serhal. Barcelona, 1996. pp.129-131.
[9] Goigs de la Mare de Déu del Roser.
[10] “Llaors de la Verge Maria del Roser”, a F. Almarche Vázquez: Goigs valencians. Sigles XV al XIX, València, 1917.