Cultes i deïtats de la terra

Manifestacions sagrades, devocions i energies arquetípiques pròpies de l'entorn de Manresa.

Marededéus trobades del pla de Bages: un espai femení de protecció de la terra

Les marededéus com a manifestacions sagrades de l’energia femenina lligada a la terra

Així com els sants solen presentar-se com a models de vida i exemple a seguir (encarnant el principi solar), les marededéus locals solen ser manifestacions d’energies arquetípiques que adquireixen el matís i el color particular de cada lloc concret (encarnant així el principi lunar). Són manifestacions del sagrat amb un fort arrelament a la terra. Així s’entén perquè els llocs sagrats o de culte tenen una gran pervivència al llarg del temps i es van adaptant a les successives tradicions religioses o espirituals de cada moment. Existeix un extens repertori d’éssers fantàstics o sobrenaturals lligats a la terra: des dels déus Lars de l’antiguitat fins a les diverses criatures fantàstiques de les tradicions populars, com els follets o les fades. Cada lloc sagrat seria una síntesi de les característiques tel·lúriques i de les energies que conflueixen en un determinat punt de la terra. Moltes de les esglésies i llocs sagrats es troben en punts significatius on s’encreuen corrents subterranis d’aigua o en els anomenats punts estrella (llocs on conflueixen diverses xarxes tel·lúriques: Hartmann, Peyré, Curry...); és a dir, llocs carregats amb una energia especialment intensa, que pot ser aprofitada i transmutada amb la intervenció del ritual. Al mateix temps, doncs, aquests llocs de culte s’han anat modelant i transformant amb la influència de les diferents creences i rituals que els homes i les dones hi han practicat i que s’han anat repetint i perpetuant al llarg de diferents èpoques. Aquests rituals han adoptat, en la vessant més col·lectiva, a part del cicle litúrgic oficial de l’Església, una forma molt estesa en les peregrinacions, romiatges i aplecs propis de cada santuari, així com en les festes i celebracions del calendari popular. En un àmbit més privat, cada culte oferia un ampli ventall de possibilitats perquè el feligrès s’hi pogués acostar i establir una relació íntima amb la divinitat.

Un pentàgon de protecció sagrada femenina entorn del pla de Bages

En el cas concret del pla de Bages trobem un conjunt de santuaris, la major part amb marededéus trobades que han tingut un gran arrelament en la devoció popular, els quals es troben situats a la perifèria. Configurat per l’espai de confluència entre els rius Llobregat i Cardener, el pla de Bages forma una mena de triangle invertit que adopta la forma d’un pubis femení. Els santuaris, que es troben situats en punts limítrofs però a l’interior d’aquest espai, són els de Joncadella, Santa Anna de Claret i la Salut de Viladordis. Si hi comptem també el monestir de Sant Benet de Bages i la Seu de Manresa ens queda configurat un pentàgon que té tres cares pràcticament de la mateixa llargada i dues de més curtes, també de dimensions pràcticament idèntiques (al sud i sud-est). En la tradició esotèrica la figura del pentàgon simbolitza els quatre elements més l’eter, que és la manifestació de l’energia més espiritual de l’univers. També sol associar-se al planeta Venus i al símbol de la rosa, elements arquetípics del principi sagrat femení. Aquest pentàgon delimita, a grans trets, la superfície del pla de Bages i està inclòs en les conques dels dos rius, que conflueixen una mica més avall del pla i que dibuixen una forma semblant a un úter.

La ciutat de Manresa es troba situada a la base d’aquest úter, com si es tractés d’un embrió en gestació (una mica desplaçat cap a occident). El punt de sortida d’aquest úter està situat a la confluència dels dos rius, el lloc on es troba la Torre del Breny, el gran monument funerari d’època romana, construït probablement en honor d’algun personatge notable d’entre els que habitaven aquest important nucli de poblament que té el seu origen, com a mínim, en època ibèrica. La Torre del Breny ha estat objecte d’algunes llegendes populars i d’altres de caire més esotèric, però amb poc fonament. Això no obstant, és evident que en època antiga era un punt altament estratègic, tant des del punt de vista comercial i econòmic com, probablement, des d’una visió del territori simbòlica i sagrada. El monument sembla una gran fita que marqui i protegeixi l’entrada i la sortida d’un territori definit: el pla de Bages. Sobre una possible connotació simbòlica només podem dir que, segons els dibuixos fets per Alexandre de Laborde, el fris de la torre tenia un relleu amb una figura femenina nua amb els braços estesos i un lleó a cada costat. Tal vegada es tracta d'una representació de l’escena del bany de Diana, la deessa protectora dels boscos, associada també a la lluna i als rituals de la nit. Els pobladors del Bages en època romana eren conscients d’aquest estret lligam amb les deïtats de la terra, i algunes de les inscripcions epigràfiques d’aquesta època que es conserven al Museu Comarcal de Manresa fan referència als déus Manes, que eren els ancestres i protectors de la terra, o a la mateixa Diana.

A l’edat mitjana l’indret de la Torre del Breny deixa de tenir centralitat i perd la importància estratègica que havia tingut. En l’actualitat el significat simbòlic que hagués pogut tenir ha quedat totalment desdibuixat. La torre es troba enmig d’una precària urbanització i és un lloc de pas envoltat d’elements inconnexos: línies de ferrocarril, carreteres, antigues fàbriques i cases de pagès.

La resta de punts d’aquest espai de protecció sagrada del territori estan conformats pels santuaris dedicats a cultes femenins (excepte Sant Benet). Es tracta de les típiques marededéus, revestides amb els atributs clàssics de protecció i de sanació.

Vist en conjunt i a través de les diferents èpoques, des de l’antiguitat ibèrica i romana fins a les acaballes de la societat rural tradicional, s’entreveu una voluntat que ha perdurat al llarg del temps, probablement en bona part inconscient, de protegir un territori que és concebut com una entitat definida: el pla de Bages. D'aquesta manera acaba generant-se un espai de protecció sagrada que conté en el seu interior les terres fèrtils. Els santuaris marquen la frontera amb un espai més feréstec, poblat segurament per un tipus d’energies més desconegudes i que podien ser percebudes com a perilloses. Així, els santuaris són veritables portals, punts liminars entre un pla humanitzat i un entorn més salvatge, situats normalment en llocs elevats i dominants, al costat dels rius (com Joncadella: lloc de joncs). Són indrets amb una energia especial, de caràcter ying o femenina, associats a unes tradicions de culte que remeten a les deesses ancestrals de la terra: Diana?, santa Anna (la mare de la Mare de Déu) i la resta de marededéus trobades.

Seguint a Xavier Melloni, podríem inscriure aquest tipus de cultes dins una religiositat de tipus còsmic, derivada de la tradició més primitiva. Es caracteritzaria per cultivar una relació sagrada amb la terra, que és el lloc de la manifestació i comunicació amb la divinitat. La natura és l’àmbit de la seva revelació. Entre el món visible i l’invisible es despleguen els éssers que són encarnacions de les forces celestes i fosques. És un tipus de religiositat associat al culte a divinitats femenines, i l’element religiós per excel·lència és el ritu, en el qual hi estan incloses la paraula, la dansa i la música. La relació amb l’entorn és d’ordre espacial, per això són els llocs els que són significatius. D’aquí neix la veneració dels paratges sagrats, relacionats amb manifestacions poderoses de la natura i amb les emanacions tel·lúriques de la terra (MELLONI, 2011: 160-161).

Dins d’aquesta religiositat còsmica i tel·lúrica, tan present encara en moltes esferes de les societats rurals preindustrials, ha sobreviscut en un cert nivell una relació sagrada amb la terra. En aquest cas amb una plana en forma d’úter que esdevé en l’inconscient col·lectiu un espai de fertilitat, un lloc de gestació que activa els cicles de mort i renaixement. El territori del pla és la casa comuna que cal protegir i de la qual cal tenir cura per poder continuar el procés de la vida, mantenint una connexió estreta entre home (la comunitat) i la terra que l’acull, una connexió que ja fa temps que està en crisi i en clar desequilibri.

Santuari de Joncadella, reina o guardiana del pla de Bages?

Amb l’epítet de patrona o reina del pla de Bages Joncadella ha estat probablement el santuari amb més devoció popular de l’entorn de Manresa. Aquest apel·latiu, però, és discutible, atès que el lloc es troba situat a la perifèria i d’esquena al pla, de manera que tal vegada seria més escaient referir-s’hi com un dels “portals”del pla de Bages.

L’església ja existia al segle XI (el document més antic és del 1031) i al segle XIV era parròquia. La demarcació de Juncadella incloïa una seguit de masos. Ja hi ha tradició de culte, processons, romeries i súpliques des d’antic, però el segle XVIII, coincidint amb l’ampliació de l’església, que havia quedat petita, és el moment de la gran expansió de la devoció de Joncadella. Seria interessant indagar quin és el motiu, potser a causa dels miracles que s’hi devien atribuir?

Una tradició ancestral vinculada a un tipus d’energia femenina

Sembla que en la devoció de Joncadella s’entrecreuen dues tradicions: una marededéu trobada, expressió de l’energia femenina del lloc. En un dels vèrtexs del pla de Bages, en una petita esplanada on predominen els contorns arrodonits i envoltada per un profund barranc per on baixa la riera de Joncadella. És a dir, el punt on s’acaba la plana i comença una naturalesa més salvatge dominada pel bosc. El santuari es troba en una plataforma de terra envoltada per aigua, sobre la coveta on, segons la tradició, va ser trobada la Marededéu.

L’origen femení del lloc es reforça amb l’etimologia de Joncadella, derivada de jonc, un lloc amb joncs, proper a la riera i al riu. (Hi ha altres santuaris amb noms similars). El simbolisme del jonc ens parlaria d’un tronc flexible, a diferència de la canya.

Segons la llegenda, la imatge gòtica que es venerava (destruïda per la Guerra Civil de 1936) va ser trobada per una pastora de Castellnou de Bages en una cova situada al costat de l’església. Li va indicar un bou que restava aturat davant d’un lloc cobert per mates i joncs (p. 69).

A la Mare de Déu de Joncadella se li atribuïen facultats de protecció: contra les calamitats naturals, en temps de guerra, ajudes per demanar pluges, etc, així com facultats de sanació: especialment per curar nens herniats, trencadures en general i també parts sense dolor.

Hi ha constància d’un ritual que es feia per guarir les trencadures (pag. 84-85). Calia esberlar un gros pi dels voltants del santuari, tasconar-lo bé i passar tres vegades el noi o noia per l’esberla, mentre els pares resaven tres parenostres, tres avemaries i tres glòries en honor a la Santíssima Trinitat. Segons Villegas, aquest costum era una reminiscència pagana que deia que calia fer-ho la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit. Mentre tocaven les dotze campanades dos homes que s’havien de dir Joan i Pere s’havien de passar el noi diverses vegades dient “Joan te’l dono trencat”, i l’altre contestava “Pere, te’l torno curat”, i després havien de faixar l’arbre que havien esberlat.

En aquest sentit, les atribucions a la Mare de Déu de Joncadella no són gaire diferents de la majoria de marededéus, que solen tenir unes propietats molt similars.

Es tracta, doncs, d’una marededéu que és expressió arquetípica de principis i facultats femenines: sanació, protecció, resiliència i resistència contra les adversitats.

Una tradició sobreposada vinculada a un tipus d’energia masculina

A aquest culte, possiblement primigeni i de reminiscències ancestrals, probablement se li ha afegit una tradició posterior, de característiques masculines. Es tracta de la llegenda dels captius: La iconografia de la Marededéu, amb l’atribut de dos homes lligats amb cadenes als seus peus, fa referència a una llegenda amb una possible base històrica. Segons Sarret i Arbós, els dos captius podrien identificar-se amb dos joves de masos de Joncadella allistats el 1309 en l’armada catalana que va lluitar amb el rei Jaume II junt amb les tropes de Castella contra els sarraïns a Granada. És possible que els dos soldats de Joncadella, junt amb altres presoners cristians, fossin alliberats pel cabdill granadí gràcies a un acord amb el rei de Castella. La tradició, però, relata que els dos captius foren portats a l’Alger com a esclaus. Allà van suplicar a la Mare de Déu de Joncadella el seu alliberament i per un miracle foren retornats a les seves cases el dia de la festa de l’Assumpció de la Verge. Aquest és el fonament de la devoció de la “Verge dels captius”, com antigament s’anomenava aquesta imatge (p. 83-84).

El rerefons arquetípic que s’amaga en aquesta llegenda és, a primera vista, més dispers i difícil de copsar. D’una banda hi podríem identificar el fort arrelament a la terra d’origen i l’enyorança per tornar-hi. O el tema dels bessons, de les ànimes paral·leles o dels germans lligats a la terra a través de la mare. En un altre nivell hi trobem un tema molt estès, com és el de la captivitat. Significativament, aquest tema ha quedat actualitzat per la construcció de la presó de les Torres en un emplaçament molt proper.

Santuari de Santa Anna de Claret

A prop de Santpedor, en la vessant nord del pla de Bages, s’aixeca el santuari de Santa Anna de Claret, un altre lloc de culte molt arrelat en el territori. L’església de Santa Anna és adossada a la cara nord de l’església romànica de Santa Maria de Claret, sense que entre les dues hi hagi cap connexió evident.

El lloc de Claret, molt ben situat en una posició central del pla de Bages: un lloc càlid, amb un bosc d’alzines envoltat de camps que denoten una agricultura ancestral i amb el pas proper de la Sèquia que pot haver modificat les energies d’aquest lloc, que és molt probable que hagi estat habitat des de l’antiguitat. La capella de Santa Maria és documentada des del segle XI. A partir de l’any 1507 santa Anna és declarada co-patrona de Santpedor, a causa d’un episodi de pesta en què cap persona del poble va morir aquell any. El culte a Santa Anna deuria ser molt fort durant el barroc, fet que va portar a construir el santuari pròpiament dedicat a Santa Anna al final del segle XVIII, el qual va ser modificat amb un nou porxo el 1960.

Segons la tradició, la descoberta de la imatge de Santa Anna es va produir entre unes runes (tal vegada l’ermita desapareguda de Sant Salvador, a Sant Fruitós, o potser a la mateixa Santa Maria?). La imatge és d’un gòtic molt rústic i primitiu. Representa una figura femenina en una postura de total hieratisme, amb un coll robust i uns trets facials molt amples. El fill o filla seu a la seva falda i ambdues ostenten el mateix atribut: el llibre de la saviesa: la mare tancat i el fill o la filla obert. La devoció popular la venera com una imatge de Santa Anna amb la seva filleta, la Mare de Déu, tot i que és discutible que no es tracti de Maria i Jesús.

La devoció a santa Anna arrela amb força al segles XIII-XIV, però sol representar-se en forma d’un conjunt amb santa Anna, la Mare de Déu i Jesús, tots tres personatges entronitzats. En realitat, en el cas de Santpedor el dubte és si es tracta de santa Anna o bé de la seva filla, Mare de Déu, ja que en el primer cas seria un exemple gens habitual, sobretot tan antic. Hi ha elements que reforcen la hipòtesi de Santa Anna: el fill no beneeix ni té mostres de la seva naturalesa divina. És probable que originariament es tractés d’una imatge de Maria que, en un moment concret, fos reaprofitada i convertida en santa Anna per motius devocionals. Sol esmentar-se com a paral·lel d’aquesta imatge la portalada de la catedral de Chartres, on també apareix santa Anna associada a Maria ensenyant-li a llegir.

El lloc i la tradició de Santa Anna ens susciten qüestions suggerents: el tema de la dualitat d’esglésies: Santa Maria i Santa Anna sense una relació clara. El simbolisme dels dos llibres, que pot interpretar-se com un llibre tancat (la matèria verge de la matrona, assimilable a la deessa mare) i un llibre obert (la matèria fecundada, la Mare de Déu). És evident que el culte a santa Anna pot entendre’s com una reminiscència de l’antic culte de la deessa mare, que en aquest cas podria deixar entreveure una possible tensió o rivalitat en la relació mare-filla.

De manera semblant al cas de Joncadella, a aquest culte de connotacions clarament femenines i amb funcions de protecció s’hi acaba sobreposant una visió més masculina, associada amb els conflictes bèl·lics. Així, segons Joan Amades, a la imatge de santa Anna se la considera per tot el pla de Bages protectora en casos de guerra, d’atacs de gent enemiga i forastera. Va guardar la contrada dels estralls de la Guerra de Successió i de la invasió napoleònica. També, segons Amades, el Timbaler del Bruc era un devot seu i el timbal que tocava era de la confraria de Santa Anna, que hauria inspirat el vailet per inferir-li ardor i valentia. Més tard, era costum que el poble hi anés a dedicar oracions als herois del Bruc, havent adquirit el santuari un cert sentit patriòtic tradicional.

Mare de Déu de l’Alba (Basílica de la Seu)

Aquesta no és una marededéu trobada, però expressa una característica específica de la Verge: de l’Alba o de l’Aurora. La imatge de la Seu era una talla gòtica del segle XV, que fa uns anys va ser destruïda en un acte vandàlic i l’actual n’és una còpia. La Mare de Déu amb el Nen Jesús a la falda sosté un ciri, que és expressió de l’advocació de l’alba i de la idea de Maria-Aurora de Jesús-Sol diví.

Santuari de la Salut (Viladordis)

(*) En procés

Sant Benet de Bages

(*) En procés

Sant Fruitós de Bages: l’origen del culte a tres màrtirs cristians apropiats per la ciutat de Manresa

L’església de Sant Fruitós de Bages també té unes característiques que la fan especial: igual que els altres santuaris, està situada en un lloc estratègic al peu d’un curs fluvial, en aquest cas el Riu d’Or, que recull les aigües del pla de Bages i les aboca al Llobregat. Aquesta església, que protegeix el flanc de llevant del pla de Bages, és de les més antigues que estan documentades en l’antic terme de Manresa. Al segle X l’església donava nom al riu Sancto Frictoso (Riu d’Or), tal com s’esmenta ja l’any

942 o 965. Per això és molt probable que es tracti d’un temple de tradició romano-visigòtica, anterior a la repoblació. Ho fa pensar el fet que, ja en aquesta època tan reculada, el topònim pren el nom d’una església en lloc d’una particularitat geogràfica. Uns anys més tard es documenta l’existència d’una sagrera al voltant de l’església. L’església era una fundació senyorial de la família Calders, i aquests en van fer donació al monestir de Sant Benet de Bages, tot i que en un principi sembla que depenia de la parròquia de Santa Maria de Manresa. En aquesta època l’església tenia tres altars: el de Sant Fruitós, el de sant Maurici i el de santa Agnès. I, segons un document de l’any 1061, sabem que en aquesta època els altars ja conservaven les relíquies dels tres sants.

Els tres sants màrtirs

Per tant, es tracta d’un temple antic, tot sembla indicar que de tradició romano-visigòtica (tot i que fins el moment no se n’han trobat restes arqueològiques que ho confirmin) en el qual es veneraven les relíquies de tres sants màrtirs de l’època primitiva del cristianisme. Qui són?

Sant Fruitós de Tarragona fou bisbe en aquesta ciutat al segle III. És un dels màrtirs més antics, considerat el principal introductor del cristianisme a la península. En temps de l’emperador Valerià I Fruitós fou arrestat, junt amb els seus diaques Eulogi i Auguri, i cremat a l’estaca en l’amfiteatre de Tarragona. Les actes del seu martiri són el primer document cristià històric de la península ibèrica.

El seu patronatge ja tenia predicació a les acaballes del segle IV, i és conegut que Sant Agustí, per exemple, en va celebrar la seva diada el 21 de gener, cosa que reafirma que era un sant amb prestigi. Encara avui el poble de Sant Fruitós de Bages celebra aquesta diada com a festa major d’hivern.

Després de la dominació sarraïna el seu culte va tornar a estendre’s amb força per una àrea que va des de la meitat nord-occidental d’Itàlia fins a la península ibèrica, passant pel Llenguadoc. El focus irradiador va ser el monestir de San Fruttuoso di Capodimonte, prop de la ciutat de Gènova, on suposadament s’havia refugiat el bisbe Pròsper de Tarragona amb les relíquies del sant, fugint de la conquesta musulmana al segle VIII. La zona pròxima als Pirineus, per ambdues vessants, és on es concentren el més gran nombre de manifestacions d’aquest culte des d’època molt reculada (els primers testimonis documentals són del segle IX). La tesi de Serra i Vilaró és que el bisbe Pròsper i alguns deixebles van partir cap a França enduent-se una part de les relíquies amb el desig de tornar-les a Tarragona tant aviat com els fos possible. Per això es van quedar a les faldes del Pirineu, però el fet que amb el temps anessin morint va causar aquesta primera dispersió de les relíquies. A mesura que la conquesta cristiana anava avançant ho feien també les relíquies. Sant Fruitós de Bages es troba precisament en la frontera amb els sarraïns, establerta al riu Llobregat, i Serra Vilaró creu que allí moririen els últims refugiats portadors d’una part de les relíquies, les quals van restar allí. Els que les reberen van continuar venerant-les, i lògicament van deixar de pensar en el seu retorn a Tarragona.

Hi ha també una versió llegendària, divulgada per dos dominics de principis del segle XVII i reproduïda pels historiadors manresans successius, que explica l’arribada d’aquestes relíquies al Bages. Fa referència a un arquebisbe de Toledo, germà d’un rei de Castella, que hauria enviat una ambaixada per cercar les restes sagrades. Aquest relat, però, no té fonament històric i tampoc ens sembla que tingui cap interès des del punt de vista de la tradició, ja que es tracta d’una invenció bàsicament erudita.

Fos quin fos el procés pel qual les relíquies van venir a parar en terres del Bages es planteja un interrogant, que és saber per què un dels principals llocs escollits per guardar les relíquies d’un dels sants més importants de la història dels Cristianisme a la Mediterrània occidental fos una modesta església del Bages. Què hi havia en aquest indret, que als segles VIII i IX era un punt incert de la frontera amb els sarraïns? Algun lloc de culte de tradició romano-visigòtica? Una petita església preromànica, amb prou importància per donar nom a un riu? Què podia tenir un lloc així per atreure unes relíquies tan importants? Serra i Vilaró llença la suposició que tal vegada els fugitius buscarien un llogarret isolat i ocult des del qual poguessin moure’s amb facilitat per poder retornar, en un moment donat, a Tarragona. El que és segur és que el lloc havia de tenir alguna qualitat, encara que discreta, que el fes especial per protagonitzar una historia que en bona part ens és desconeguda.

Sant Maurici d’Aganum (Tebes, Egipte) era un militar de l’exèrcit romà de la segona meitat del segle III convertit al cristianisme, el qual suposadament comandava una legió composta per cristians: la legió tebana. Segons la llegenda, aquesta legió fou cridada pe sotmetre una revolta a la Gàl·lia i, quan era a Agaunum(Saint Maurice, a l’actual Suïssa) els soldats van negar-se a realitzar els sacrificis als déus per la victòria tal com era costum, cosa que va provocar que tota la legió fos sacrificada. La historicitat d’aquest episodi és dubtós, ja que és poc probable que una legió romana estigués formada íntegrament per cristians. Sant Maurici, que celebra la seva festa el 22 de setembre, és patró dels soldats i dels fabricants d’espases.

Santa Agnès de Roma fou una màrtir del segle IV. Les tradicions sobre la seva vida són diverses i probablement reflecteixen casos que devien ser comuns en una època de persecucions als cristians. Sembla que era d’una família patrícia i va ser educada en el cristianisme. Als 12 o 13 anys fou obligada a prostituir-se, segons algunes tradicions perquè va refusar un pretendent poderós. Va ser degollada, com un anyell (agnus), símbol de puresa, i com la mateixa arrel del seu nom indica, derivat de l’adjectiu grec Hagné: casta, pura, sagrada.

Les relíquies d’aquesta màrtir devien ser dutes al Bages pel noble Sal·la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, en tornar del seu viatge a Roma. La seva festivitat es celebra el 21 de gener (el mateix dia que la de sant Fruitós), tot i que té una segona festa el dia 28.

L’apropiació per part de Manresa dels Cossos Sants

A la segona meitat del segle XIV Manresa tenia ja força avançades les obres de la gran basílica gòtica de la Seu, un gran temple que reflectia el poder econòmic i social que havia adquirit la ciutat en aquest moment i que tenia la pretensió, algun dia, d’esdevenir la seu d’un bisbat propi. I el fet és que els manresans van apropiar-se de les relíquies dels tres sants màrtirs, que la tradició popular anomena els Cossos Sants. La intenció era dotar la nova església d’unes relíquies de les que estava mancada. Però cal plantejar-se si no hi havia una intenció més profunda, probablement inconscient, per completar l’apogeu econòmic de la ciutat amb un poder religiós i espiritual equiparable, apropiant-se d’un element simbòlic i amb una forta càrrega religiosa, vestigi d’un antic culte perifèric.

El relat dels fet, tal com més o menys devien succeir, és que l’any 1372 els consellers de la ciutat van sol·licitar al legat pontifici dels estat de la Corona d’Aragó el trasllat de les relíquies, al·legant que al nou temple gaudirien de més reverència. El legat va ordenar la realització d’un inventari de les relíquies. Els monjos de sant Benet de Bages, patrons de l’església de Sant Fruitós, s’hi van oposar i el delegat episcopal va veure’s obligat a forçar les portes de l’església. Finalment, amb l’autorització del Prelat, el trasllat del Cossos Sants va fer-se efectiu el dia 30 d’agost de 1372 en solemne processó des de Sant Fruitós fins a Manresa. L’efemèride va tenir una gran rellevància per la història de la ciutat, tal com reflecteixen tres grans pintures que es conserven al Museu Comarcal de Manresa. Progressivament els Cossos Sants van anar desplaçant l’antiga patrona titular de l’església: santa Maria. Sant Maurici va adquirir la categoria de patró principal de la ciutat, i sant Fruitós i santa Agnès la de patrons secundaris. I el 30 d’agost (dia de la translació) fou instituït com a festa major de Manresa. Com és normal, però, els fets no van estar exempts de polèmica i van ser motiu d’una coneguda rivalitat entre les dues poblacions, exemplificada en la coneguts versets:

Manresans,

Lladres,, pillos i gormands,

Que heu robat els cossos sants;

Santa Ignès, sant Frictós,

Sant Maurici gloriós!

Als quals els manresans replicaven:

Forasters,

Potiners,

Que els teniu en galliners.

Conclusions: un culte oficial, al marge de la religiositat més popular

Al marge de l’autenticitat o no de les relíquies i del procés com han arribat aquest episodi de la història del Bages ens serveix per comparar diferents tipus de manifestacions del fenomen religiós. Des d’una religiositat més primitiva i terrenal, de tipus còsmic i tel·lúric, que hauria donat origen a un lloc sagrat en un punt del territori, sembla que de característiques preeminentment masculines (però en realitat no ho sabem, ja que aparentment no n’ha sobreviscut cap element que ens permeti deduir com era el culte primitivament).

Als segles VIII-IX, en el procés de consolidació de la reconquesta, el culte a Sant Fruitós s’introduí i devia tenir l’efecte de cristianitzar un lloc sagrat anterior. El fet de ser un culte originat en unes relíquies ens situa en un altre tipus de religiositat, molt emparentada encara amb el pensament màgic primitiu. Amb la conservació d’una part de matèria que havia pertangut a un personatge amb un alt poder sagrat es pretén allargar artificialment la vigència de les propietats sobrenaturals que se li atribueixen. L’operació estaria encaminada a augmentar el prestigi (o l’energia) d’un lloc sagrat amb un complement suplementari portat de l’exterior.

Des d’un punt de vista simbòlic, les figures dels tres sants ens parlen de tres històries prototípiques dels màrtirs cristians dels primers temps: l’introductor del cristianisme a la península, un soldat cristià, una jove donzella que simbolitza la puresa i la castedat. Són tres formes probablement complementàries de representar al fenomen sagrat.

Sigui com sigui, a l’edat mitjana va adquirir una gran importància al poder atribuït a les relíquies en general. És evident la pretensió de la ciutat de Manresa per apropiar-se del que representaven aquests símbols, i per fer-ho va comptar amb la complicitat del poder religiós a les més altes instàncies (el legat papal). Tanmateix, el curs posterior dels fets ens indica que es tracta bàsicament d’un intent frustrat, ja que aquest culte fora del seu lloc originari va perdre força i mai va acabar d’arrelar. A Manresa els Cossos Sants han subsistit com un culte bàsicament oficial, al qual se li dedicaven oficis, era invocat en el protocol municipal i comptava amb una Reial Confraria dels Cossos Sants, però mai no ha gaudit d’una autèntica devoció popular. El mateix mossèn Gasol reconeix aquesta mena de fat de sant Fruitós, que és “romandre en una espècie d’àurea mediocritat, desconegut pràcticament dels creients (GASOL, 1960: 68)”. I el mateix passa amb la devoció d’aquest sant a Tarragona. Fins i tot els altres màrtirs de la triada són més populars: a santa Agnès els textos antics li atribueixen miracles invocats pels manresans, i encara són força els manresans (més abans que ara) que porten els noms de Maurici o Agnès.

La veneració dels Cossos Sants no deixa de ser un culte de caràcter oficial i força artificial, que ha estat desplaçat del seu lloc originari i, al seu torn, substitueix en el seu lloc d’acollida (Manresa) el patronatge originari de la principal església de la ciutat (Santa Maria). Aquesta operació pot ser vista també com un intent frustrat de transformar una energia sagrada bàsicament femenina (encarnada en l’advocació de Santa Maria de l’Alba o de l’Aurora) per un poder espiritual de caràcter masculí. En aquesta línia seria interessant valorar fins a quin punt s’ha conservat o s’ha transmutat l’energia originària que irradia un lloc com el Puig Cardener, amb una força tel·lúrica indiscutible, però que ha sofert una evolució contradictòria: inicialment lloc fortificat de defensa, lloc de culte dedicat a la Mare de Déu, centre del poder militar amb la presència d’un castell, creixement final de l’espai religiós com a funció hegemònica... I fins a quin punt la ciutat i els manresans s’han mantingut fidels a l’essència d’aquest lloc, han acceptat o han ignorat aquests canvis.