Algunes reflexions sobre el procés polític que està vivint Catalunya des d'una perspectiva arquetípica i simbòlica
(Desembre de 2017)
El procés actual que viu Catalunya dóna peu a una multiplicitat d’interpretacions pel seu caràcter innovador i per la seva transcendència. Volem oferir aquí unes senzilles pinzellades de com l’entenem des de la nostra visió holística de la història; perquè és evident que el que estem vivint és un tancament de cicle que té el seu origen en un passat remot. Normalment la història s’entén des d’una concepció exotèrica: en base a les manifestacions externes de la política, l’economia, els canvis socials, etc. Entenem, però, que en realitat està moguda per una causa més profunda que, de manera semblant al que succeeix en els processos personals, té el seu rerefons en forces inconscients i supraconscients. Només així es pot entreveure el transfons real dels moments històrics que ens toca viure, no com un caprici de l’atzar o de simples interessos polítics o econòmics, sinó en el seu sentit més profund; és a dir, com la manifestació externa de l’esperit de cada poble que es desplega en un procés global i entrellaçat, i en el qual cada poble aporta el que per ell és essencial a l’evolució del conjunt de la humanitat i de tot el cosmos.
En el moment actual conflueixen els tancaments de diversos cicles: des dels grans cicles còsmics fins als més específics que regeixen cada civilització i cada poble. Això s’està donant d’una manera accelerada, ja que ens trobem a l’avantsala d’una nova era en la què els deutes kàrmics, tant individuals com col·lectius, hauran d’haver estat resolts. En són exemples la polarització dels grans blocs de civilització: món islàmic i països de tradició judeocristiana, orient i occident, colonitzadors i colonitzats... A la península ibèrica la immigració procedent del magreb ens remet a l’època d’Al-Andalus, amb les consegüents guerres i humiliacions mútues que ara ens toca reviure per tal de poder-les sanar.
El conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha gestat al llarg de segles. De manera resumida: després d’un període d’esplendor i molt expansiu (segles XIII-XIV) Catalunya entra en una greu crisi interna, amb una llarga guerra civil que desemboca al segle XV en el Compromís de Casp i la posterior unió amb Castella, representada pels Reis Catòlics. Des d’aleshores Catalunya perd la confiança en el seu poder com a nació i progressivament va perdent també el poder polític, engolida pel centralisme de Castella, que contràriament reforça la seva expansió cap a l’Atlàntic i pren així el relleu de Catalunya al Mediterrani. Amb la pèrdua de les colònies Espanya intensifica l’esperit depredador cap a l’interior, xuclant l’energia vital dels pobles de la perifèria. Això s’ha traduït en nombrosos conflictes i guerres, que tenen un punt culminant el 1714, quan s’inicia aquest últim cicle que ara estem tancant. Evidentment, no és casualitat que el 2014, quan feia pocs anys que s’havia iniciat el gran moviment en resposta a la castració de l’Estatut, commemoréssim els 300 anys d’aquell esdeveniment transcendent. En quests tres-cents anys la dinàmica habitual ha estat la d’una relació de dependència mútua i tòxica. Espanya té el poder polític, militar i financer, però una feble base econòmica. Catalunya té la iniciativa econòmica, sobretot arran de la industrialització, però amb importants dependències del mercat espanyol. Des de la seva posició de poder, Espanya ha exercit l’autoritarisme i el centralisme. Catalunya ha caigut sovint en el victimisme, fruit de la frustració per no poder vehicular de manera positiva les seves aspiracions. Però cap de les dues parts ha estat capaç d’afrontar les arrels (en tota la profunditat) del seu problema i del conjunt.
A nivell arquetípic, Catalunya i Espanya representen temes que s’han vist com a contraposats. Espanya té com a signe astrològic Sagitari, que en una manifestació saludable potencia els grans ideals, la noblesa, l’expansió i les grans gestes heroiques (com des d’una determinada concepció ho pot haver estat la conquesta del continent americà), però en la freqüència d’ombra deriva cap al dogmatisme, la falsa unicitat que no reconeix l’altre i les postures especulatives que menyspreen el món material. Catalunya té el signe d’Escorpí, que l’empeny cap a processos de profunda transformació vinculats amb la mort i el renaixement. Això fa que, de manera periòdica, els catalans deixem de banda tot el que pacientment hem anat acumulant amb el nostre treball tenaç en pro d’una forta pulsió de canvi. Catalunya també té una important incidència del signe Taure, que li confereix un caràcter terrenal, pràctic i laboriós. Això es reflecteix en el patronatge de sant Jordi: l’heroi civilitzador de la terra (etimològicament, el que treballa la terra, Gea, Georgios), i també el que lluita contra tota mena de dracs, siguin exteriors o interiors. En canvi, quan es mou en el nivell d’ombra Catalunya pot actuar moguda per una emotivitat desbordada o, d’altra banda, caure en una excessiva practicitat mancada d’amplitud de mires.
Catalunya és un país ying i té el seu fonament en la terra, una terra que acull i integra els nouvinguts, vinguin d’on vinguin; Espanya és un país yang, que transmet el seu llinatge a través de la sang. És significatiu que la gran majoria dels cognoms catalans derivin d’un element geogràfic: Serra, Pujol, Garriga... mentre que els castellans solen remetre al llinatge patern: Martínez, Fernández, García... Catalunya i Espanya representen com a països dos extrems d’una polaritat, i això obliga a un complex treball per integrar-la i transcendir-la, tant en el propi si com en la relació d’alteritat. Això s’està fent en el marc del gran canvi global entorn del 2012, que ha suposat el despertar d’una nova consciència. Es comencen a deixar enrere les velles estructures que ja no són útils i sorgeixen les que les han de substituir, guiades per una visió completament nova. Aquest nou paradigma es comença a mostrar, de manera encara molt incipient, en successives onades que sacsegen diferents parts del món: primaveres àrabs, moviment del 15 M, revolta de Grècia... i ara el procés català. És com si la Gran Consciència escollís cada poble i li conferís una missió concreta que ha de portar a terme. Es tracta de petites revolucions però que són veritables salts quàntics en el nivell de la consciència col·lectiva. I són indicadores d’una nova manera d’entendre l’acció social i política, que es caracteritza per:
Un augment del nivell de consciència col·lectiva, i l’assumpció progressiva d’una nova visió més global, enfront de la vella dualitat i el partidisme.
L’empoderament del poble, que comença a reconèixer la gran força sorgida d’aquesta convicció interna, lliure i insubornable, mentre queden al descobert la feblesa i les falsedats sobre les quals es sustenta el vell sistema.
Ser moviments populars que s’estenen de baix cap a dalt; els líders són més aviat reflectors d’un clam popular, i són substituïbles.
Ser moviments pacífics i pacifistes; la violència forma part de l’energia del vell món.
La difusió a través de les xarxes socials i internet, uns mitjans difícilment controlables per un poder jeràrquic.
El qüestionament de l’status quo i de les estructures que fins ara semblaven inamovibles: Règim nascut de la Transició Espanyola, els poders fàctics en general...
En definitiva, són moviments que han connectat de manera intuïtiva, més enllà d’anàlisis intel·lectuals, amb aquells corrents supraconscients que mouen el devenir històric i que es troben rere els grans canvis. Només així s’entén que en tan poc temps els catalans haguem assolit, per exemple, fites com el Referendum de l’1 d’octubre. Unes fites que, des de l’antiga visió i el victimisme, eren senzillament inconcebibles.
Però el procés català té unes implicacions que van més enllà del fet nacional i identitari. Tal com diu el fundador de wikilics Julian Assange, pot ser un exemple per Europa i el món de com la reivindicació popular d’una causa justa pot sortir victoriosa enfront de les velles i encarcarades estructures. I és en bona part per això que s’explica el gran ressò que està tenint en els grans mitjans internacionals. És una lluita justa i que ha fet sortir el millor del nostre poble: organització, tenacitat, esperit de sacrifici, creativitat, solidaritat, pacifisme, caràcter festiu... El canvi espectacular que s’ha produït en tan poc temps ha deixat descol·locat l’adversari. Entorn del 2010 el poble català va fer un click, un salt qualitatiu des del qual ha connectat de manera massiva amb bona part dels postulats del nou paradigma. Això ha despertat una por ancestral, sobretot entre els dirigents i els grans poders espanyols, que han reaccionat a la vella manera. Ha quedat ben evident amb la repressió policial i judicial però, ara més que mai, és un boomerang que, més d’hora que tard, es girarà en contra.
Evidentment, la solució no està donada, sinó que cal mantenir i ampliar aquesta obertura de ment. El coneixement profund de la història ens ha d’ajudar a ser conscients de quins són els temes primordials i arquetípics que ens han afectat fins avui, i de quin és el patró viciat que estem repetint. Fins que no tinguem una visió més clara de quina és la causa latent i real no podrem afrontar la solució del problema, amb llibertat i sense el vells condicionaments. Aquesta és la maduresa que ara estem començant a assolir. Només així pren tot el seu sentit la tòpica frase que diu que el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Cal que aquest passat no assumit (inconscient) que ens ha bloquejat sigui integrat; també revivint i sanant les emocions col·lectives que han sofert els nostres ancestres al llarg de generacions: por, vergonya, supèrbia, odi, ira reprimida... Tant o més important que el resultat final és el procés que estem vivint per arribar-hi. Hi haurà hagut moments de tensió i d’agitació, inevitables quan és tan gran la càrrega kàrmica de generacions que han estat silenciades i reprimides. Però tot això completament necessari si el que es vol és una solució al problema d’arrel, i que no ens haguem de conformar una vegada més amb un pedaç.
Finalment, caldrà arribar a un veritable reconeixement mutu entre les dues parts, d’igual a igual. Només així es poden refer els llaços trencats des d’una autèntica fraternitat que ha de ser la llavor d’una nova Unitat (amb majúscules), i que res té a veure amb la falsa unitat imposada des d’una posició de domini i d’amenaça.
Jordi Piñero Subirana
Quan es va construir la presó dels Lledoners, molt a prop del Santuari de Joncadella, alguns ja van advertir la coincidència amb la tradició de la Mare de Déu dels captius. La situació política actual posa encara més de relleu aquesta aparent coincidència. Des d’una perspectiva simbòlica i arquetípica, però, sabem que les casualitats no existeixen. El que hi ha són sincronicitats, i és important entendre què ens poden estar dient.
El santuari de Joncadella ha estat tradicionalment el més popular del pla de Bages. En ell s’hi apleguen dues tradicions diferents. Una ens remet a les marededéus trobades, expressió de l’energia tel·lúrica i femenina del lloc, simbolitzada aquí en la troballa de la imatge en una cova per part d’una pastora a indicacions d’un bou. En aquesta devoció hi trobem els principis i facultats femenines arquetípics: sanació, protecció, resiliència i resistència contra les adversitats.
A aquest culte ancestral sembla que se li afegí una tradició posterior, que en la iconografia tradicional d’aquesta Verge es representa amb dos homes, un a cada costat i lligats amb cadenes als peus. Es diu que dos captius foren portats a l’Alger com a esclaus. Allà van suplicar a la Mare de Déu de Joncadella el seu alliberament i per un miracle foren retornats a les seves cases el dia de la festa de l’Assumpció; és a dir, el 15 d’agost. L’historiador Joaquim Sarret i Arbós creia que la llegenda podia tenir una base històrica. Els dos captius podrien identificar-se amb dos joves de masos de Joncadella allistats el 1309 en l’armada catalana que va lluitar amb el rei Jaume II junt amb les tropes de Castella, en contra dels sarraïns a Granada. És possible que els dos soldats fossin alliberats, junt amb altres presoners cristians, pel cabdill granadí gràcies a un acord amb el rei de Castella.
En el rerefons arquetípic que s’amaga en la llegenda hi trobem temes com: el fort arrelament a la terra d’origen i l’enyorança per tornar-hi; els bessons, les ànimes paral·leles o els germans lligats a la terra a través de la mare i, òbviament, el tema de la captivitat. Quan ho mirem amb els ulls actuals és impossible no veure-hi les semblances i dissemblances: els dos Jordis captius a la presó, amb la resta de presos polítics; en aquell cas un feliç i desitjat alliberament dels captius gràcies a la intervenció del rei de Castella; la lluita comuna contra els “infidels”, una de les poques coses que abans ens unien i que ara sembla retornar com una reverberació amb els atemptats del 17 d’agost, previs a l’1 l’octubre. Les coincidències no són mai casualitat, i estaria bé que aquestes es coneguessin. Perquè, em pregunto: quin és el paper que ha tingut la Mare de Déu de Joncadella com a protectora de la terra i del pla de Bages, al cor de Catalunya? Crec que l’emplaçament dels Lledoners junt al Santuari de Joncadella és un missatge a desxifrar i alhora una esperança, en certa manera és una protecció, i també una oportunitat perquè els “aplecs” reivindicatius i per la llibertat que s’hi fan cada setmana tinguin més força. Les paraules extraordinàries de Jordi Cuixart en una recent entrevista (https://www.eldiario.es/catalunya/politica/Hicimos-debiamos-volveria-hacer-arrepentirse_0_816118536.html) em refermen en aquestes idees: “la condició de pres polític m’ha permès consolidar un estat de felicitat permanent que no tenia al carrer”, “la meditació s’ha convertit en el meu principal aliment”, “em vaig adonar que el temps lineal no existeix”.
Jordi Piñero Subirana, historiador.