Bruixeria

Un resum de la història de la bruixeria

Bruixes, bruixots, mags i fetilleres són tan antics com l’home. Han existit en totes les cultures i en totes les èpoques. Entre els antics grecs i romans la màgia formava part indestriable de la religió. En aquesta època trobem gairebé tots els elements que més tard constituiran la bruixeria clàssica: dones que fan conjurs i amb el poder de volar, reunions al voltant d’una foguera sota l’empara de les deesses protectores de la nit: Hécate i Diana... Són pràctiques admeses amb naturalitat sempre que no tinguin una finalitat malèfica.

Amb l’adveniment del cristianisme aquesta tolerància s’acaba. La nova religió assimila el paganisme amb el mal i proscriu tot tipus de màgia i “idolatria”. Però durant molts anys el cristianisme té encara un arrelament superficial. L’arribada dels pobles anomenats bàrbars significa l’entrada de nous rituals i creences. L’Església es veu forçada a mantenir un cert nivell de permissivitat amb les pràctiques paganes, que en els territoris rurals tenen una llarga pervivència.

A la pràctica, en l’època medieval l’ús de la màgia, l’endevinació o els sortilegis són acceptats i es creia de manera generalitzada en la seva eficàcia. Acudir a un fetiller o fetillera per curar l’esterilitat, trobar objectes perduts o encarregar filtres amorosos era un fet habitual i força estès en totes les capes de la societat; també entre la noblesa i els membres de la casa reial. Durant molts anys no existeix una voluntat expressa de perseguir les bruixes. Tot aquest panorama comença a canviar als segles XIII i XIV, moment en què els teòlegs comencen a preocupar-se molt seriosament per qüestions com la naturalesa del diable. Tomàs d’Aquino admet la presència física del diable a la terra, amb plena capacitat per actuar sobre els éssers humans. El dominic català Nicolau Eimeric és un representant destacat, tot i que no dels més radicals, d’aquest corrent escolàstic que estableix un vincle entre la bruixeria i el diable.

L’any 1233 el Papa Gregori IX fa la butlla Vox in rama, que és considerada la primera condemna oficial de la bruixeria per part de l’Església. I aviat la Inquisició afegeix la bruixeria a la llista de les heretgies. L’inici de la repressió contra les bruixes comença en una àmplia regió del centre d’Europa, entre el nord d’Itàlia, França i Alemanya. I s’estén progressivament a algunes regions properes, com ara el Pirineu català. Les ordinacions de les Valls d’Àneu, de l’any 1424, es fan ressò del delicte de bruixeria i el castiguen. Especialment, les adoracions que, de nit, es feien al diable, el qual és anomenat boc de Biterna.

En aquests segles es crea la imatge estereotipada de la bruixa moderna, que es basa en dues idees: d’una banda, la creença en els sàbats o akelarres (a Catalunya anomenats juntes o aplecs), reunions nocturnes de bruixes en les quals es practica una mena de ritual orgiàstic; de l’altre, la convicció que existeix un pacte amb el dimoni. Així, bruixes i bruixots ja no són vistos com a simples adeptes a unes tradicions paganes residuals, sinó com a servidors del diable que conformen una autèntica secta satànica que conspira contra la cristiandat.

Aquesta primera onada de persecució contra les bruixes és protagonitzada per la Inquisició. Les bruixes són condemnades com a heretges i, per tant, cremades a la foguera. L’any 1486 apareix publicat el Malleus maleficarum (el martell de les bruixes), en el qual dos experimentats inquisidors alemanys, Heinrich Krämer i Jakob Sprenger, exposen de manera pràctica i amb abundants exemples en què consisteix el delicte de bruixeria i estableixen el procediment jurídic per perseguir-lo. Ràpidament, aquesta obra es converteix en el manual dels perseguidors de bruixes. I en els dos segles següents se’n publiquen uns 50.000 exemplars.

Al final del segle XVI i sobretot durant el XVII es produeix una segona onada de persecució contra les bruixes, molt més cruenta que l’anterior. És un moment de gran crisi econòmica i social, que provoca desorientació i crisi de valors. Però també és el segle del naixement de la Ciència moderna i de l’esplendor de la filosofia racionalista. Sigui com sigui, el cert és que un esclat inexplicable d’histèria col·lectiva, que alguns anomenen “bruixomania”, s’apodera de tots els ressorts de la societat. La impremta, la gran novetat del moment, hi contribueix de manera decisiva. El Malleus maleficarum i altres tractats de bruixologia, ara acompanyats amb gravats que il·lustren de manera precisa els principals tòpics sobre la qüestió, es converteixen en un instrument de difusió d’una eficàcia impensable en èpoques anteriors, i especialment entre les classes lletrades. La bruixeria és percebuda com un perill real i una greu amenaça per la societat, i és fàcil atribuir-li tots els mals del moment.

Ara la responsabilitat dels processos judicials ja no recau en la Inquisició, sinó en els tribunals civils. Són les autoritats locals de cada municipi i de cada regió les que, mogudes per un efecte d’imitació, contracten experts caçadors de bruixes i impulsen la majoria dels judicis. L’any 1618, per exemple, un prohom de la ciutat de Vic manifesta que “a molts llocs així circumvehins de la present ciutat com en altres, fan diligències en perseguir bruixes y ne prenen moltes, y tindria per bé que la present ciutat fes les mateixes diligències perquè se netejàs del tot esta terra de tant mala gent y perniciosa a la República christiana”. La psicosi contra el perill de les bruixes s’estén, com una taca d’oli, de poble a poble, de comarca a comarca per tot el territori de l’Europa occidental.

A Catalunya el desencadenant són els processos que, a partir de 1609, tenen lloc a Zugarramurdi i altres localitats del País Basc i Navarra, amb un gran nombre de processats, incloent-hi nens. L’any 1616 un tal Cosme Soler, àlies Tarragó, comença la seva tasca com a expert caçador de bruixes: a l’Urgell, al Solsonès, més tard a les terres la Catalunya central: Igualada, Sallent, Santpedor, Manresa, Sant Feliu Sasserra... Ell mateix és un antic bruixot i herbolari que es presenta com a expert en detectar les bruixes. Els judicis es fan sobre la base d’unes acusacions molt febles. N’hi ha prou amb les enraonies del poble sobre una determinada dona amb fama de bruixa, molt sovint a conseqüència de rancúnies o disputes entre veïns. Les confessions s’obtenen mitjançant l’ús sistemàtic de la tortura i són còpies gairebé calcades dels tòpics sobre bruixeria.

A Sant Feliu Sasserra, capital de la vegueria del Lluçanès, entre els anys 1618 i 1648 són processades 23 dones; de les quals almenys 6 són executades. Les encausades solen ser dones, normalment pobres, vídues o marginals. És possible que unes quantes estiguessin realment involucrades en pràctiques criminals, però per a la gran majoria el seu únic delicte era dedicar-se al curanderisme i haver despertat alguna sospita o recel personal. Per a moltes d’aquestes dones el final és acabar penjades a la forca.

La persecució contra la bruixeria és un fenomen generalitzat a tota l’Europa occidental, tant entre catòlics com entre protestants, però va tenir un impacte més gran a països com Suïssa, Alemanya o Escòcia. Es calcula que a Europa van ser processades per bruixeria unes 110.000 persones i almenys unes 60.000 van ser executades. A Catalunya, amb unes 400 persones executades (el 90 per cent, dones) la caça de bruixes va ser considerable. Va ser en les zones rurals i muntanyoses, com el Lluçanès o el Montseny, on es va donar un nombre més elevat de casos. Però en realitat són poques les poblacions que en van quedar lliures.

Paradoxalment, la Inquisició –en els països on aquesta estava més arrelada, com Espanya o Itàlia- va ser el principal fre a la persecució descontrolada contra les bruixes. Va ser decisiva la intervenció d’alguns personatges amb sensibilitat humanista dins les jerarquies eclesiàstiques, com l’inquisidor Salazar Frías o el jesuïta català Pere Gil. Gràcies a la seva tasca l’any 1622 s’aconseguí aturar els processos per bruixeria. El 8 de gener de 1767, a Sant Feliu Sasserra, s’executa Maria Pujol, la Napa: l’última condemnada per bruixeria a Catalunya.

Al segle XVIII, el segle de la Il·lustració, la bruixeria passa a considerar-se com un simple reducte de la ignorància i la superstició del poble que cal eradicar. Queden enrere els anys de les grans persecucions, un dels episodis més funestos de la història d’Europa que se salda amb un balanç tràgic, no només pel gran nombre de persones ajusticiades, sinó també perquè tal vegada representa l’atac més ferotge que mai s’hagi comès contra les dones, amb la voluntat expressa d’acabar amb un coneixement antiquíssim, el de les dones sàvies, i amb els rituals ancestrals que hi anaven associats. Unes pràctiques que durant molts anys quedaran estigmatitzades i condemnades a sobreviure de manera residual en el món rural.

Jordi P. (Material elaborat amb motiu de la realització del Centre d'Interpretació de la bruixeria de Sant Feliu Sasserra)