Santuari ecològic de Gallifa

El santuari Ecològic de Gallifa

Un antic castell reconvertit en santuari dedicat a l’Ecologia

Al santuari de Gallifa s’hi venera una Mare de Déu que té una advocació absolutament singular, que és la de l’Ecologia. El seu impulsor ha estat mossèn Josep Dalmau, un dels protagonistes en la lluita per les llibertats democràtiques durant el franquisme i defensor d’una nova espiritualitat, de caire integrador i lligada a la Mare Terra. Situat a l’antic castell de Gallifa, el santuari és un lloc sagrat amb una gran energia cosmo-tel·lúrica, principalment degut al seu emplaçament privilegiat, enmig de la serralada Prelitoral. El santuari també és un parc d’oci embellit amb escultures i altres elements artístics al llarg d’un recorregut que transcorre enmig de la natura. Per això la visita fàcilment pot convertir-se en un passeig meditatiu pels diferents indrets del santuari on, tot contemplant unes vistes espectaculars sobre l’entorn, podem entrar en contacte amb l’esperit de lloc i de la Terra. Al mateix temps, experimentarem les particularitats energètiques d’aquest indret altament yang, reconvertit en un lloc sagrat que avui irradia uns valors completament ying: els de la Virginitat i la Fecunditat, encarnats antigament per la deessa Àrtemis, després per la Mare de Déu i ara pel moviment ecologista.

El santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia va obrir les portes l’any 1987 i és, com es pot suposar, el primer i de moment l’únic dedicat a aquesta advocació. Com que és al mateix temps lloc sagrat, espai de lleure i parc de meditació, admet visites de tipus molt divers, en funció de quines són les motivacions de qui s’hi acosta. El lloc té al seu darrere una llarga tradició i ha passat per diferents èpoques: poblat ibèric, castell medieval, església parroquial... Fins arribar a la temàtica actual de l’Ecologia. A banda d’això, es tracta d’un indret amb una energia molt intensa i d’alta vibració que es comença a percebre tot just arribar a la part alta del turó, on trobem les muralles de l’antic castell. Potser per això, en aquest cas més que en altres és recomanable acostar-s’hi, si pot ser, sense expectatives prèvies; és a dir, amb una actitud oberta que ens permeti entrar, gradualment, en contacte amb l’esperit del lloc.

Primer de tot, connectar amb l’esperit del lloc

I és que cada lloc té unes característiques pròpies que el fan singular. Les podem entendre com un esperit que és l’expressió matisada i particular de l’energia de la Terra en aquest indret particular. Per això, quan arribem a un lloc sagrat és del tot pertinent connectar d’alguna manera amb aquest esperit; i la millor manera de fer-ho és a través del silenci. Podem cercar un punt que intuïtivament ens atregui i restar uns instants en actitud d’escolta receptiva; millor així que no pas en un estat excessivament actiu o inquisitiu. És així com podrem captar millor el que ens transmet aquest lloc i adonar-nos de com el sentim. En acabat, podem iniciar un diàleg subtil amb tot allò que ens anem trobant i amb el paisatge sencer que ens envolta, ja sigui un bosc, un edifici, un jardí... Això ens obrirà les portes perquè, a través de les impressions i les pròpies percepcions subjectives, se’ns vagi revelant quin és el sentit i quin és el missatge que té aquest lloc per a nosaltres en aquest moment concret.

Abans d’entrar al recinte ens trobem la muralla de l’antic castell de Gallifa que, com totes les muralles, ofereix també una protecció energètica a tot l’espai interior, a més de la protecció física. En el cas de Gallifa és com si les muralles custodiessin també els “secrets” d’aquest lloc que han quedat atrapats a les pedres. Així doncs, amb el mateix respecte que si entréssim en un lloc sagrat més a l’ús, podem demanar permís perquè, també nosaltres, siguem partícips dels secrets que guarda aquest santuari a l’aire lliure.

Mossèn Dalmau, ideòleg i impulsor del santuari de l’Ecologia

L’impulsor i veritable ideòleg del modern santuari de Gallifa és mossèn Josep Dalmau. Junt amb Lluís M. Xirinacs, ell va ser un dels “capellans progressistes” més coneguts dels últims temps de la lluita antifranquista i del període de la Transició a Catalunya. Va néixer l’any 1926 a Sant Llorenç Savall, un poble molt proper al santuari. Ben aviat, va iniciar un acostament als partits d’esquerres i a les idees independentistes, va col·laborar amb revistes emblemàtiques d’aquell moment, com El Ciervo, i va escriure també diversos llibres sobre política i teologia. Va ser defensor, juntament amb Xirinacs, del moviment d’acció no violenta, inspirat en les figures de Gandhi i Luther King, i amb ell va col·laborar, també molt estretament, en les vagues de fam que Xirinacs va protagonitzar i en la seva candidatura al Senat. Probablement per tot això, la destinació a una petita parròquia marginal de l’estil de Gallifa s’ha d’entendre com una mena de desterrament per apartar-lo de l’esfera pública.

Dalmau va defensar una teologia popular que el conduí a un interessant acostament cap a l’Ecologisme, i això des d’una visió holística i amb força punts de contacte amb el que més tard s’ha anomenat Nou Paradigma. Segons ell, és evident que algunes nocions fonamentals del Cristianisme es poden vincular amb antics cultes de la tradició precristiana, ja que tots sorgeixen d’un mateix substrat comú i tots s’han d’entendre com a manifestacions diverses d’una realitat única que comparteixen tots els pobles de la Terra. En aquesta línia, segons Dalmau l’Ecologisme pot esdevenir un punt de confluència que està sustentat sobre els fonaments de la ciència moderna i que pot servir, al mateix temps, per unificar les diferents creences o visions del món en el moment actual, a la manera d’una nova religió o d’una espiritualitat laica. D’aquest pensament neix el santuari de l’Ecologia.

L’experiència de mossèn Dalmau a Efes i la gènesi del nou santuari

Feia ja uns quants anys (des del 1958) que mossèn Dalmau vivia al poble de Gallifa i n’era el rector, i durant molt de temps l’església de l’antic castell va restar abandonada. A la dècada de 1980 van començar els treballs de restauració i, en aquell moment, el col·leccionista i promotor cultural Jesús Prujà va oferir a mossèn Dalmau una imatge romànica, del segle XI, trobada a les golfes d’una masia prop d’Olot. Es donava el cas que la imatge de la Mare de Déu de Gallifa (una obra del segle XIX) s’havia fet malbé per culpa dels estralls causats per la Guerra Civil. Uns anys abans, el 1979, mossèn Dalmau havia fet un viatge a l’antiga ciutat grega d’Efes (a l’actual Turquia) que li va causar una gran impacte. Allà es conserven les restes del principal temple dedicat a Àrtemis: la deessa de la fecunditat i de la virginitat; una deïtat que tradicionalment s’ha vist com un antecedent de la Mare de Déu. Així doncs, Dalmau va decidir rebatejar la nova imatge de Gallifa amb el nom de Mare de Déu de l’Ecologia, una advocació que enllaça amb els temes arquetípics vinculats a l’antiga deessa. Òbviament, es tracta d’un culte revolucionari i sense cap precedent. Malgrat tot, després d’algunes reticències inicials, el bisbat de Vic va acceptar els plantejaments de mossèn Dalmau i el renovat santuari, dedicat a l’Ecologia, va poder inaugurar-se l’any 1987, amb l’assistència del vicari general del bisbat de Vic (mossèn Fèlix Guàrdia) i de diversos representants de la Generalitat. També se’n va entronitzar la nova imatge. Des d’aleshores, el santuari s’ha anat consolidant i avui compta amb un nombre gens menyspreable de visitants, procedents sobretot de l’àrea del Vallès.

També és interessant ressaltar que des del santuari i el patronat es promouen un seguit d’activitats; per exemple, l’aplec que es celebra cada any el primer diumenge de juny (dia mundial del Medi Ambient) o l’espectacle de llum i so que es programa de manera estable a l’amfiteatre, i que està dedicat a l’Ecologia i a la defensa de les cultures de la terra que estan amenaçades. En la part central d’aquest espectacle es recita una oda dedicada al santuari, escrita pel poeta Joan Argenté.

Un passeig meditatiu entre pins i escultures

Tal com hem dit, el santuari es troba emplaçat dins el recinte del que havia estat el castell de Gallifa, encerclat per una àmplia muralla que defensava els extrems est i oest del turó. Per contra, en els flancs nord i sud, que són els més llargs, eren els mateixos espadats els que formaven una defensa natural tot tancant el recinte. De l’antiga fortalesa en resten alguns trams molts ferms de muralla del segle XIII, així com restes d’algunes construccions en diferents punts, especialment a la part més alta, on també hi ha l’església.

Un cop travessada la muralla, prop de la casella que hi ha a l’entrada, podem veure una bestorre de l’antiga fortalesa que protegia el recinte murallat per aquest flanc, on possiblement hi havia l’entrada principal al castell. La torre segurament comunicava amb un camí de ronda al voltant de la muralla. Just als peus, es conserven les restes d’una muralla anterior, del segle VI a. C. I és que, amb anterioritat al castell medieval, aquest lloc tan estratègicament dominant havia estat ocupat per un oppidum o poblat fortificat d’època ibèrica.

Un cop a dins del recinte ens trobem davant d’un ampli espai, de forma allargassada, on podem passejar tranquil·lament acompanyats per un silenciós bosc de pins. Distribuïts al llarg del recorregut, ens anirem trobant diferents plaques amb fragments de poesies o en record de personatges que s’han distingit per la defensa dels valors cristians, progressistes, catalanistes o mediambientals. Ente d’altres, el poeta Pere Quart, Carrasco i Formiguera, Pi i Sunyer, Xavier Batista i Roca o Josep Pallach. El parc també compta amb una zona de pícnic i un espai audiovisual, situat sobre la mateixa església, on es passa una projecció concebuda amb l’ànim de divulgar els temes que han inspirat aquest santuari; és a dir, l’origen comú de les religions, els lligams entre la deessa Àrtemis i les idees de l’Ecologisme...

Xirinacs i els pensadors catalans pioners del Nou Paradigma

A l’extrem est del turó ens trobem una petita àrea on les excavacions arqueològiques han posat al descobert restes d’unes construccions. Possiblement, complien una funció de vigilància, ja que en aquest sector hi havia un segon accés al castell, probablement secundari, del qual encara se’n poden veure unes escales i un caminet que comunica amb el poble de Gallifa.

Una mica més amunt, emplaçat en la més baixa de dues esplanades, hi ha un petit altar que permet fer-hi celebracions a l’aire lliure i, al costat, un monòlit dedicat a la memòria de Lluís M. Xirinacs. A l’esplanada de dalt, i com una altra de les fites destacades d’aquest santuari, podem llegir en un gran plafó la “pregària còsmica” escrita per mossèn Dalmau. Conté deu sentències, deu paradoxes de l’univers que ens empenyen a reflexionar sobre la nostra posició en el món i sobre la relació amb la natura que ens envolta.

El dia que es va col·locar el monòlit de Xirinacs el filòsof Octavi Piulats s’encarregà de fer-ne la presentació. Doctor en Filosofia i Ciències espirituals, Piulats és un dels pocs pensadors catalans, juntament amb el mateix Xirinacs, que s’enquadra dins d’allò que podem anomenar Nou Paradigma. Piulats i Xirinacs van coincidir a la universitat de Barcelona. Els dos compartien una mateixa visió de l’espiritualitat, molt lligada amb la natura; en una línia molt similar a la professava el gran estudiós de les religions Raimon Pannikar, que va establir el seu refugi a Tavertet i que va estar també força vinculat a aquest santuari.

Lluís Maria Xirinacs és a bastament conegut pel seu activisme polític, com a promotor de l’Assemblea de Catalunya i, en general, com a representant destacat del moviment de cristians progressistes que va tenir el seu apogeu durant els anys seixanta i setanta. En un moment donat, però, va desaparèixer de l’escena pública i la seva trajectòria posterior ja no és tan coneguda. En aquesta segona etapa va estudiar Filosofia i va promoure una línia de pensament o sistema filosòfic que ell qualificava de globalista. S’inspirava en les idees de Ramon Llull i de Leibniz, i propugnava una manera de pensar diferent de la que es deriva de l’epistemologia racionalista i reduccionista actual, que tendeix en primer lloc a dividir i a separar. Ben al contrari, el model globalista es proposa sintetitzar i interrelacionar els coneixements acumulats durant els darrers segles en un sistema que integra totes les parcel·les del coneixement, des de les ciències fins a l’art, l’ètica, l’espiritualitat o les humanitats. I no s’atura aquí, sinó que planteja també un nou paradigma polític i econòmic que té una de les seves principals particularitats en un sistema monetari diferent de l’actual. Aquest sistema es proposa garantir que cada persona pugui desenvolupar lliurement les seves capacitats i, al mateix temps, rebre tot el que necessita per viure dignament. Com es pot suposar, aquesta línia de pensament va topar amb la incomprensió i la ignorància de l’status quo (acadèmic i polític) del moment. És molt probable que, per enèssima vegada en la seva trajectòria vital, Xirinacs s’hagués anticipat al corrent general. Avui, però, quan ja han passat uns anys de la seva mort conscient, que va tenir lloc el 2007 a les muntanyes d’Ogassa, en plena natura, tal vegada resulti pertinent recordar que les seves idees són probablement més vigents que mai.

El castell de Gallifa

El nucli del castell de Gallifa estava situat a la part més alta del turó i ocupava una petita part al costat de l’església. Tenia una torre circular de la qual només en queden els fonaments i una construcció més o menys quadrada que acollia les dependències nobles, on ara hi ha una terrasseta. Tal vegada sigui pertinent recordar aquí que els castells de la primera etapa medieval eren força simples, i no va ser fins els segles XIII i XIV que alguns es van convertir en grans fortaleses. Probablement la part residencial del castell de Gallifa es va refer més tard per bastir-hi una edificació quadrada que servia com a rectoria i que encara es conservava el 1985, quan va ser enderrocada per donar més visibilitat a l’església.

De la història del castell és poca cosa el que se’n sap. Tal com succeeix en molts altres casos, es troba en un emplaçament on prèviament hi havia un poblat ibèric fortificat. El castell, documentat ja al segle X, té una història similar a la d’altres fortaleses medievals. Els primers estadants coneguts són la família Gallifa (al segle XI) que n’eren els castlans i van prendre el nom del castell. Després va passar per altres famílies que en van tenir la senyoria: els Rocafort, els Gassius, els Centelles, els Girbau, els Taiadella i, finalment, els Girbau altra vegada.

Durant la Guerra Civil catalana que va tenir lloc al segle XV es disputava, entre altres qüestions, la llibertat dels pagesos remences; és a dir, dels serfs que estaven lligats a la terra. En la resolució final d’aquesta contesa hi ha una dada que podria ser significativa per al plantejament que estem sostenint, i és que sembla insinuar-se que el senyor del castell de Gallifa (en aquest moment en poder dels Centelles) podria haver donat suport als remences. Es tracta només d’una hipòtesi, però si fos certa seria un indicador que els senyors d’aquest castell van demostrar una certa sensibilitat en favor d’una causa social justa, en una significativa anticipació de la derivada actual que ha pres l’antic castell i santuari.

Centre energètic i de poder

L’emplaçament on ara hi ha el santuari és el típic d’un castell: un turó elevat i amb bones defenses naturals. Segons la Geobiologia, les muntanyes i els turons tenen un tipus d’energia yang o masculina (sobretot si tenen una forma angulosa), mentre que les valls són ying o femenines. En un turó encastellat hi predomina una energia yang; per tant, còsmica, mentre que a les valls l’energia és marcadament tel·lúrica.

El tipus de relleu que envolta l’indret és d’una forma més o menys circular, semblant a la d’un cràter. I és un fet observat empíricament que aquesta forma particular de relleu dóna una gran força al punt central, en aquest cas el turó de 642 metres d’altitud on hi ha la construcció. És habitual que en aquests indrets hi torbem antigues esglésies o castells, que recullen així el flux energètic del territori circumdant.

L’emplaçament d’un castell medieval en un indret com aquest, per tant, és totalment lògic i es troba en consonància amb les seves propietats. I és que, des de la seva posició alterosa, els castells exercien no només un domini físic sobre el seu entorn, sinó també energètic. Aquest domini es renovava cada vegada que un nou senyor prenia possessió del terme a través d’un ritual altament simbòlic. Normalment, a la plaça del poble el nou senyor prenia la vara i seia envoltat dels seus súbdits, que li juraven fidelitat. Després es solia fer un ritual a les portes del castell en el qual el senyor desembeinava l’espasa i feia tres creus a l’aire. Així, les famílies nobles establien uns forts vincles amb els termes dels seus castells (que molt sovint corresponen als actuals municipis) de manera que fins i tot els seus avatars més privats podien influir en la història del poble. Força aviat, però, els senyors van deixar de residir als castells i la majoria de pobles van veure com el nucli que havia estat concebut per exercir el lideratge (militar, polític o simbòlic) quedava a mans d’unes famílies depredadores però absents.

Així doncs, està clar que en el seu origen el lloc de Gallifa, pel seu emplaçament i per la seva història, era un indret predominantment yang i amb un tipus d’energia còsmica. Progressivament, el castell va anar perdent aquest caràcter militar. Ja al segle XVI deixà d’exercir com a fortalesa i va quedar només com a parròquia. Podríem dir que, en certa manera, començà a especialitzar-se com a lloc sagrat. La reconversió, durant els anys més recents, en un santuari dedicat a l’Ecologia ha acabat de donar la volta a aquest procés.

Un lloc altament yang reconvertit en un lloc sagrat de característiques ying

Ens trobem, per tant, amb una aparent contradicció: un indret de característiques fortament yang (masculines i militars) convertit en un lloc sagrat dedicat a la Mare Terra; és a dir, un espai que, en principi, hauria de tenir unes característiques més aviat ying. Aquesta contradicció és difícil de resoldre si no observem el fenomen des d’una perspectiva més àmplia, en el marc del gran procés de transformació que actualment estem vivint.

Podríem expressar-ho dient que hi ha un tipus d’energia masculina, la que té a veure amb l’agressivitat, la violència, el domini i la imposició, que és “vella energia” i que hem començat a deixar enrere per donar pas a una “nova energia”. Encara que per moments no ho sembli, ens encaminem cap a una nova era en la què els valors femenins seran el contrapès necessari per equilibrar la balança i, així, poder fer front a la greu crisi planetària actual. En aquest context, una iniciativa com la del santuari ecològic de Gallifa és una peça més que pot ajudar a recompondre el puzzle. Es tracta, en definitiva, d’aprofitar la força i la capacitat d’irradiar activament d’aquest lloc (yang), però després d’un procés en què s’han reprogramat completament els seus valors. Dit d’una altra manera: aprofitar un lloc yang per irradiar uns valors ying.

L’església de Gallifa i l’espiritualitat panteista de mossèn Dalmau

Com era habitual, al costat del castell hi havia l’església, que té una posició molt preeminent, ja que és aquesta la que ocupa el vèrtex del turó, no pas el castell. Es tracta d’una església romànica del segle XI (amb la característica decoració llombarda a l’absis) que té una nau possiblement del XII. La construcció té la particularitat d’haver estat sobrealçada per tal d’integrar-la en les estructures defensives del castell, de manera que la cambra superior seria l’últim refugi on es podien resguardar els estadants del lloc en cas d’atac.

Un cop penetrem a l’interior de l’església el primer que crida l’atenció són les suggerents pintures murals, fetes per diversos autors durant els anys posteriors a la restauració. Les podem contemplar mentre escoltem en un agradable so ambiental els goigs de la Mare de Déu de l’Ecologia, amb lletra de Jesús Prujà i música del mateix Dalmau. Les pintures il·lustren les tesis del mossèn sobre els vincles existents en les tradicions espirituals de totes les èpoques i el seu origen comú basat en uns principis de caràcter còsmic i pròxims al panteisme: som fills de les estrelles, i tot l’univers és una manifestació viva de Déu, l’únic Déu natural que és present i es troba indissociablement en la seva Creació. Un Déu que es transparenta i transpira en la seva Creació, segons llegim en les sentències que es troben en l’arc triomfal de l’absis.

Un altre dels trets més visibles és un desviament molt marcat de l’eix de l’absis cap a l’esquerre respecte a la nau. Evidentment, es tracta d’un fet intencionat, que és present en moltes altres esglésies, i la desviació és sempre cap al costat esquerre. L’antic temple egipci de Luxor, per exemple, té una desviació similar cap aquesta direcció. Segons una explicació tradicional, la raó és que quan Jesús va morir a la creu el cap li va quedar decantat cap aquest costat. Una altra interpretació, en clau més esotèrica, és la que ja hem exposat en el capítol referent a la Seu de Manresa i que té a veure amb una sentència enigmàtica que va formular Pitàgores: la simetria és mort i la dissimetria és vida. Finalment, alguns geobiòlegs sostenen que algunes d’aquestes desviacions són el reflex de corrents subterranis d’aigua o de xarxes tel·lúriques que es troben al subsòl, i aquest podria ben ser el cas de l’església de Gallifa. Aquí el corrent vindria marcat per una línia imaginària entre la finestra del mur occidental i la seva oposada al cap de l’absis. En aquest eix que recorre l’església per la part central s’hi detecta un punt energètic fort, que xucla intensament cap a terra, situat a uns 50 cms abans d’arribar a la perpendicular amb la capella lateral. Abans de l’altar, l’església té un altre punt de força, que s’estén per la part central de l’absis, on es pot experimentar una intensa energia lluminosa i d’alta vibració.

Després de la restauració, sobre l’altar s’hi ha col·locat un baldaquí o cibori en posició inclinada que recorda els típics que trobem en algunes capelles romàniques. Es tracta d’un element que corona l’altar i, al mateix temps, el protegeix. D’una banda funciona com una protecció energètica, de manera similar a als dosserets de moltes estàtues gòtiques, als baldaquins dels llits antics o als barrets que són prescriptius en moltes tradicions religioses. De l’altra, el baldaquí actua també com una pantalla energètica que amplifica el símbol que té inscrit. En aquest cas és un trèvol de quatre fulles, conformat per dos símbols de l’infinit amb una creu inscrita. Així doncs, aquesta estructura auxiliar fa rebotar l’energia i dóna una gran força a l’altar.

Al costat esquerre descansa la Mare de Déu de l’Ecologia, sota la inscripció Zeotokós (Mare de Déu). Es tracta d’una còpia de la talla romànica del segle XI; una característica figura hieràtica amb l’Infant a la falda que té un llibre obert. És la mateixa postura amb què es representen les Deesses Mare de moltes tradicions, com ara Isis. En el basament de la imatge (que és una peça moderna) hi veiem esculpits diversos animals simbòlics i una pinya: un dels símbols sagrats més universals, que representa la totalitat del Cosmos multiplicat infinitament en els seus fractals, els pinyons.

Escultura gegant d’Àrtemis i l’origen del culte a Maria

A l’esplanada on hi ha la zona de pícnic una gran escultura d’Àrtemis que simbolitza la vida (obra de l’escultor Jaume Rodri) reposa al costat d’un vell tronc originari de Sant Feliu de Codines, que simbolitza la mort. En aquest lloc, que compta també amb un amfiteatre i que respira un aire ben mediterrani, s’hi ha volgut destacar la figura de l’antiga deessa, que va ser l’element detonant de l’experiència que mossèn Dalmau va tenir a Efes i que es troba en la gènesi de la concepció d’aquest santuari.

Àrtemis era la deessa grega de la caça i de la natura (en la versió romana: Diana). Era casta i eternament jove, i en la iconografia clàssica sol anar acompanyada d’un cérvol o de gossos. Però la versió que veiem representada a Gallifa és l’Àrtemis d’Efes, que té com a atribut principal un gran nombre de pits. Són símbol de fertilitat i de fecunditat; però la deessa simbolitzava també la virginitat. En l’escultura de Gallifa aquesta noció es representa mitjançant la flor que la deessa té agafada amb la mà dreta. La imatge també té el símbol de la mitja lluna, igual que altres divinitats com Diana o la mateixa Immaculada. És un altre dels atributs de la Deessa, que normalment es situa sota els peus, ja que les divinitats que l’ostenten són “supra-lunars”, però que en aquest cas l’escultor Rodri ha volgut situar sobre el cap de la deessa.

La ciutat d’Efes té molta relació amb l’origen del cristianisme i en particular amb la devoció a Maria. Era un dels principals llocs sagrats d’aquesta regió, amb una antiga tradició de cultes que els colonitzadors grecs van identificar amb Àrtemis. En realitat, es tractava d’un culte anterior derivat de la Deessa Mare. Més endavant, Efes va esdevenir la capital de l’Orient romà, i el temple d’Àrtemis fou considerat una de les set meravelles del món antic. El culte a la titular del temple tenia un gran arrelament i, en honor seu, s’hi feien grans festes i processons. Seguint la teoria que mossèn Dalmau recull i desenvolupa, hi ha tres fets rellevants que relacionen la ciutat d’Efes i els inicis del cristianisme: el primer és que sant Pau, que sol considerar-se el fundador del cristianisme com a religió organitzada, va viure tres anys en aquesta ciutat i, segons sembla, els botiguers i mercaders que vivien al voltant del temple el van haver de fer fora perquè consideraven que, amb les seves prèdiques, feia la competència a la Deessa. En segon lloc, segons una de les tradicions, Maria va viatjar amb l’apòstol Joan i va morir a la ciutat d’Efes, on encara avui hi ha una ermita que recorda aquest episodi. Finalment, en el concili que es va celebrar l’any 431 a la basílica cristiana d’Efes, molt propera a l’antic temple, Maria va ser proclamada “Mare de Déu” (Zeotokos). Segons mossèn Dalmau, aquest és el primer “significat fort” que va tenir Maria en el pensament teològic cristià.

Per tant, les connexions entre Maria i Àrtemis són més que evidents. Segons el mateix mossèn Dalmau, els primers cristians i els bisbes que van oficialitzar el culte a la Mare de Déu com a Verge Maria estaven totalment imbuïts i saturats de la imatge i el mite d’Àrtemis. Així, la devoció mariana seria una renovació o actualització del culte a l’antiga Deessa.

Fertilitat, Virginitat i Ecologisme

Les connexions entre el simbolisme d’Àrtemis i el missatge ecologista també són força clares, un cop aconseguim imbuir-nos d’algunes nocions que, de fet, són ben acceptades per les tradicions espirituals de tots els temps. Això és: que per als humans la Terra és literalment una mare que ens acull. Som els seus fills, i no pas els seus amos. Si respectem la seva puresa-virginitat, la Terra és generosa i ens dóna en abundància tot allò que necessitem (Fertilitat). Quan la destruïm i la intoxiquem considerant-la com un més dels béns materials a la nostra disposició, acabem per destruir-la; i amb Ella ens destruïm nosaltres mateixos. És per això que cal la més pura de les intencions en cadascun dels actes amb què interactuem amb la Terra (Virginitat), la mateixa puresa que, segons la Tradició, és present ja en el mateix acte de la Creació. És per això que, assimilada a la substància primigènia de la Terra, en la Deessa poden conviure-hi les nocions de fertilitat i virginitat sense caure en contradicció.

Tanmateix, en un atac d’extrema supèrbia els humans hem acabat per creure que som els responsables últims de tot allò que succeeix al nostre planeta. El maltractament i l’explotació als quals s’ha vist sotmesa la Terra, amplificats en els darrers anys per la capacitat de la tecnologia moderna, són la causa d’huracans, inundacions, terratrèmols i canvi climàtic, però això no impedeix que la Terra segueixi els seus cicles de canvi i renovació. Perquè som nosaltres, els estadants i cuidadors d’aquest planeta, els que cal que ens adaptem per tal de servir al seu propòsit; no al revés. Més o menys aquest és també el missatge, tot i que possiblement expressat en altres paraules, que ens fa arribar l’anomenada Hipòtesi Gaia, promoguda pel científic i ecologista James E. Lovelock: la Terra té quelcom semblant al que podem entendre amb el terme esperit, una mena de consciència superior que regula un conjunt de processos aparentment independents des d’un sentit unificat i que, en bona part i amb els coneixements actuals, encara se’ns escapa.

Per acabar, un amfiteatre d’aires molt mediterranis

L’esplanada on ara hi ha l’amfiteatre era probablement el pati d’armes; l’indret on els cavallers destacats en aquesta fortalesa devien fer els seus entrenaments militars. Avui aquesta zona, com tot l’antic castell, s’ha reconvertit en un espai ben diferent. El disseny és novament obra de Jaume Rodri, un artista que s’ha caracteritzat per un simbolisme i una abstracció d’inspiració mediterrànies. Amic íntim i col·laborador de mossèn Dalmau, Rodri és un personatge polifacètic que també ha estat escriptor, cineasta i polític.

En aquest espai final Rodri ha sabut recrear un ambient serè i tranquil que ens recorda la ciutat d’Efes i que fàcilment ens transportarà amb la imaginació a l’altra riba del Mediterrani, a la terra que va ser bressol del culte a la Deessa Mare i també a Maria. És un bon lloc per fer una estona de silenci final i per connectar novament amb l’esperit d’aquest lloc dedicat a la Mare Terra. I, ja de passada, no és sobrer que abans d’emprendre el camí de tornada fem arribar també el nostre agraïment al santuari i donem la benvinguda a les bones vibracions que ens emportem d’aquest lloc.

Llocs d’interès a l’entorn

Els cingles de Sant Sadurní i l’energia de l’entorn

El santuari de Gallifa es situa en el marc de la serralada Prelitoral, que suposa una mena de barrera o muralla entre dos territoris molt poblats: els dos Vallès, d’una banda, i el Bages, el Moianès i l’Osona, de l’altra. Entremig, una zona muntanyosa pràcticament deshabitada i amb una natura encara “verge”, on trobem els massissos de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac i, més a l’est, el Montseny. No gaire lluny hi ha també el santuari de Sant Miquel del Fai: un dels llocs sagrats més populars de Catalunya.

El terme de Gallifa pertany al Vallès occidental, tot i que es situa en un punt de confluència amb el Vallès oriental i el Moianès. És un territori de transició també entre la Catalunya humida i la Catalunya seca. Des del mateix santuari destaca la vista imponent dels cingles de Sant Sadurní, que s’alcen com una gran muralla sobre el petit poble de Gallifa. Per la banda sud, una mica més lluny, hi ha un altre dels cims de renom: el Farell o el Pic del Vent.

El paisatge que envolta Gallifa no és massa conegut, ja que queda en un cul de sac i, en diversos indrets, és salvatge i ens pot produir la sensació d’estar completament fora de la civilització quan, de fet, ens trobem a pocs minuts en cotxe de les grans conurbacions situades a la depressió del Vallès. No gaire lluny trobem un seguit de poblacions com Sant Feliu de Codines, Bigues, La Garriga, Cànoves o Santa Maria de Palautordera, en una zona de mitja muntanya dotada d’una vegetació esponerosa. És un paisatge amable i tranquil, fet a la mida de l’home i amb una energia molt equilibrada; sens dubte, un dels indrets més agradables de Catalunya per viure-hi.

Gallifa: un poble atípic

El poble de Gallifa s’estén als peus del turó de l’antic castell i es distribueix d’una forma certament atípica al llarg d’una vall força estreta. Més que d’un poble es tracta d’una munió de cases agrupades en carrers dispersos, sense que s’acabi d’endevinar quina lògica ha guiat el creixement d’aquesta població difusa, a part de l’acció particular i espontània de cada veí. Enmig dels carrers de Gallifa és fàcil situar-se en èpoques pretèrites quan, lluny de l’autoritat del senyor, que amb prou feines devia recordar el nom d’un de tants castells que posseïa, cada família pagesa s’organitzava la vida a la mesura de les seves necessitats particulars i potser també dels seus capricis. Així es devia anar configurant el petit poble, marginal i apartat de les principals comunicacions. El desgavell urbanístic dels anys més recents s’ha encarregat de la resta.

Tanmateix, no deixa de ser una experiència curiosa passejar per aquest laberint de carrerons, patis i cases antigues on la noció d’espai públic i privat ha quedat totalment difuminada, i que si tingués una mica més d’ordre s’acostaria a la idea de ciutat-jardí. Com que el poble no té un centre definit, sinó diversos, és aconsellable arribar-se almenys a dos dels nuclis més interessants. Un es troba al voltant de l’actual església parroquial, que queda en una posició perifèrica però molt ben emplaçada al cim d’un promontori, sota el qual hi ha el mas el Racó, conegut per ser la casa del famós ceramista Josep Llorenç Artigas. L’església està dedicada a Sant Pere i sant Feliu, i és una construcció romànica petita i lleugerament irregular, però molt equilibrada. Sobta per la seva peculiar planta amb tres absis, el principal i dos de laterals contraposats.

L’altre nucli destacat, també sobre una elevació del terreny al final del poble, és l’ampli caseriu que acull les dependències de la rectoria, on encara resideix mossèn Dalmau; des de l’any 1958, rector de Gallifa.

Per saber-ne més

DALMAU, Josep; GARCÍA, Xavier, MARGENAT, Joan; VILLEMUR, Joana. Castell de Gallifa, 25 anys del santuari de l’Ecologia, ed. Galerada.

DALMAU, Josep (2014). Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat. Barcelona, Icària Editorial.

Autors Diversos (1991): “Gallifa”, a La Catalunya Romànica, vol. XVIII, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana.