Jordi Piñero Subirana
La present recerca es fonamenta en el mètode de l’arqueologia hidràulica, que combina diferents tècniques i aproximacions a l’objecte d’estudi: treball de camp, estudi de la documentació escrita, anàlisi de les representacions gràfiques i planimètriques, anàlisi de les aplicacions tècniques, etc[1]. Fins ara, però, la recerca sobre hidràulica medieval s’ha centrat fonamentalment en els segles alt-medievals, i molt especialment en els territoris andalusins. La recerca duta a terme per al-Andalus des dels anys 1980 (dirigida principalment per Miquel Barceló des de la Universitat Autònoma de Barcelona) ha permès crear un corpus empíric de prop de 200 sistemes hidràulics estudiats, principalment a les Illes Balears. Per aquest grup comptem amb una tipologia de sistemes irrigats ben definida[2] i coneixem amb precisió els marges de les seves grandàries. Res semblant pot fer-se, per ara, amb els sistemes hidràulics de les societats feudals.
En l’anomenada hidràulica feudal, almenys per Catalunya, no s’ha avançat gaire respecte a les propostes formulades el 1988 per M. Barceló[3] i R. Martí[4], els quals arribaven a la conclusió que l’objectiu principal d’aquests primers sistemes era alimentar els molins i es considerava que el protagonisme d’aquestes obres s’havia d’atribuir al senyors, ja fossin laics o eclesiàstics. Malgrat això, en els últims estudis sembla que es posa de relleu l’esforç dels pagesos en la realització d’aquestes infraestructures.
Fins ara a Catalunya tan sols dues zones havien estat estudiades seguint els mètodes de l’arqueologia hidràulica: el riu Aravó i la vil.la de Puigcerdà (Girona)[5] i les posessions del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Barcelona)[6]. En general, el balanç és força modest, sobretot en comparació amb els territoris veïns. Al País Valencià, per exemple, la construcció de nous sistemes hidràulics o l’ampliació de superficies regades a partir dels espais andalusins seran molt més contundents després de la conquesta feudal[7]. I a Aragó el creixement comercial de les ciutats a partir del 1250 conduirà a realitzar ampliacions i construccions de nous canals d’irrigació[8]. A Catalunya i a les Illes Balears, en canvi, la construcció de sistemes hidràulics nous és molt excepcional i les modificacions més significatives consisteixen en introduir algun molí nou, en la substitució de cultius i en la subversió dels sistemes de gestió social de l’aigua[9].
Sembla, però, que a partir del mitjans del segle XIII la capacitat de la societat feudal per promoure grans obres hidràuliques i parcel·lacions a escales considerables està consolidada. Tal com apunta C. Laliena pel cas aragonès[10], l’empenta promotora feudal pot tenir, en part, relació amb el procés urbanitzador que s’inicia a finals del XII. És en aquest moment que es poden datar les primeres iniciatives reials en zones de Catalunya, com les que documenta S. Caucanas[11] o el cas estudiat de la vil.la de Puigcerdà[12]. De fet, J.P. Cuvillier[13] ja va fer notar que en els segles XIII i XIV comença el temps de les grans obres hidràuliques associades a les noves formes d’agricultura comercial que es juxtaposen als models camperols anteriors i que constitueixen el punt de partida del potencial hidràulic que es desenvolupa entre els segles XVI i XVII.
Els casos del Canal Reial de Puigcerdà i de la Sèquia de Manresa, realitzats a finals del segle XII i a mitjans del XIV, respectivament, són bons exemples de sistemes hidràulics construïts per un rei, el primer, i per la Ciutat de Manresa, el segon. Hi ha d’altres exemples d’aquesta hidràulica associada al creixement urbà i a la consolidació dels poders locals que es veuen abocats a vetllar per la millora dels abastaments dels nous nuclis urbans. El cas de la construcció d’hortes urbanes i de la canalització d’aigua als nuclis de població al llarg dels segles XIV i XV es documenta a moltes de les viles catalanes, com ara Sabadell, Granollers, Martorell, etc, però han estat poc estudiats en conjunt.
Cal fer notar, però, que aquesta nova hidràulica, règia, urbana, a vegades senyorial, de gran envergadura per les dimensions de les estructures construïdes, és, de fet, marginal. És el resultat d’iniciatives tardanes en el procés d’ocupació agrària i hidràulica del territori que, en les seves fases més antigues havia privilegiat els fons de vall. Aquests fons de vall es trobaven densament ocupats ja al segle X, quan els senyors laics i eclesiàstics se’ls apropien. A partir de finals del segle XII, quan es volen dur a terme noves obres hidràuliques per instal·lar molins i crear hortes urbanes cal trobar espais fora dels fons de vall. Això força a fer obres de gran envergadura, canals de llarg recorregut que han de treure l’aigua dels fons de vall i conduir-la cap a espais que ja no són de ribera.
En aquest sentit, la Sèquia de Manresa és un cas paradigmàtic d’aquest nou tipus de canalitzacions de gran envergadura, però al mateix temps és un cas poc comú i de característiques excepcionals, almenys a la Catalunya medieval, ja que no es coneixen gaires exemples que puguin ser equiparables, ni pel que fa a les seves dimensions (tant de la gran àrea irrigada com de la distància des del punt de captació fins a l’inici del regadiu: de 26 km) ni per la transcendència econòmica i social en el territori en què s’implanta. Un altre tret molt propi de la Sèquia de Manresa és la seva funció bàsicament de regadiu, ja que en temps medievals i moderns només s’hi establí un o dos molins, tal com exposarem més endavant.
Considerem, doncs, que el treball de recerca dut a terme en relació amb la Sèquia construïda per la ciutat de Manresa al segle XIV constitueix una aportació novedosa per al coneixement de la hidràulica i la història agrària. Tot seguit exposarem les principals conclusions d’aquest estudi d’arqueologia hidràulica i ens centrarem, principalment, en el procés de construcció de l’àrea de regadiu i la seva evoluciuó, així com en els usos de la Sèquia, més que no pas en les vicissituds i els conflictes generats per la construcció del canal, que ja han estat objecte de diversos treballs per part de la historiografia manresana[14].
L’obra de la Sèquia s’ha d’emmarcar en el context del segle XIV manresà, que constitueix un dels moments més dinàmics de la història de la ciutat. Amb un creixement prolongat fins arribar a uns 5.000 habitants, Manresa s’havia convertit en la ciutat més puixant de la Catalunya central gràcies a l’hegemonia exercida per un sector de comerciants i artesans.Tanmateix, aquest és també el segle de la pesta negra i d’altres calamitats considerades naturals. Entorn de l’any 1336 es va agreujar una sequera que va afectar tot Catalunya. Davant d’aquesta mala conjuntura la ciutat va trobar una resposta ambiciosa: el 1339 els consellers de Manresa decidien que s’havia de fer una sèquia que portés aigua a la ciutat per poder regar els camps i assegurar les collites. L’opció escollida va ser la captació de l’aigua del riu Llobregat, que es troba a una distància molt superior que el riu Cardener, el qual discorre als peus de la ciutat. Els motius que van portar a aquesta tria cal suposar que van ser tres: la salinitat de l’aigua del riu que ve de Cardona, l’orografia del pla de Bages, que facilitava la creació d’una xarxa de regadiu a la zona nord i est de Manresa, i el fet que el Llobregat té més cabal d’aigua que el Cardener. L’agost de 1339 el Consell de la Ciutat envià dos síndics a Barcelona per exposar el projecte al rei Pere III i demanar-li permís i ajuda econòmica per poder dur-lo a terme. El rei va concedir el permís i també una rebaixa d’impostos, consistent en diverses exempcions fiscals a la ciutat. En aquest privilegi reial ja s’estableix que l’encarregat de la gestió de l’aigua, anomenat sequier, serà escollit anualment pels consellers i jurats de la ciutat. Les seves principals funcions consistien en el manteniment del canal i el cobrament dels drets d’ús a tots aquells que n’utilitzessin l’aigua per regar.
La direcció de l’obra va anar a càrrec de Guillem Catà, mestre de nivell o liniador de la ciutat de Barcelona que, segons es reflecteix en el contracte, era un dels especialistes de més prestigi en projectes hidràulics. El van ajudar els germans Simó i Pere de Rodener.
Les obres començaren immediatament i el 1339 ja es portaven a terme treballs d’anivellament. En el primer contracte amb els mestres d’obra, per un preu fet de 130.000 sous, es preveia que la sèquia havia d’estar acabada en cinc anys, però en realitat les obres es van allargar molt més. Un circumstància normal, si es té en compte la llargà distància que havia de recórrer el canal des del seu punt d’origen (26 km), el fet que havia de travessar diferents termes, més enllà de la ciutat de Manresa, i que va caldre construir una trentena d’aqüeductes, entre els quals tres de dimensions especialment monumentals. Però aviat l’obra s’havia de veure envoltada de diversos conflictes. El més greu va ser amb el bisbe de Vic quan les obres van entrar en terme de Sallent, del qual el bisbe, Galceran Sacosta, n’era senyor jurisdiccional. El bisbe al·legava que se li prenien unes terres molt més àmplies del que s’havia pactat, però el motiu real era que temia que els molins que posseïa en aquesta zona baixessin el rendiment, sobretot a l’estiu i en èpoques de secada, si es desviava una part d’aigua del Llobregat cap a la Sèquia. Les negociacions que es van portar a terme no van donar fruit i el 1341 el bisbe va dictar dos decrets, d’excomunió i d’entredit. El primer afectava els consellers de la ciutats i tots aquells que treballaven en l’obra de la Sèquia; el segon comportava la suspensió de tots els sagraments en territori de Manresa. Malgrat això, els treballs de la Sèquia van continuar i la solució del conflicte no va arribar fins l’any 1345, un cop mort el bisbe Galceran Sacosta, quan el seu successor Miquel Ricomar va tenir una actitud més dialogant i va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat. La concòrdia entre les dues parts es va signar el dia 19 de novembre i, entre altres aspectes, establia també la jurisdicció sobre la sèquia, les competències i la dependència del sequier, i tancava la porta a tots els pagesos de fora de Manresa que tenien camps a tocar de la Sèquia i que no podrien regar amb la seva aigua. D’altra banda, no és aquest el lloc per aprofundir en el paper que hi va tenir l’anomenat miracle de la Llum, que suposadament hauria obrat un canvi en l’actitud del bisbe i hauria permès desencallar el conflicte.
Un cop superat el conflicte amb el bisbe, les obres van continuar en la segona meitat del segle XIV però amb problemes de tota mena que van provocar constants aturades i noves represes. A causa de desavinences amb els consellers, entre 1349-51 Guillem Catà fou substituït al capdavant de l’obra per Arnau Martor. L’any 1948 la pesta negra havia arribat a Manresa i va reduir a la meitat la població de la ciutat. La pèrdua d’ingressos que això va suposar es compensà amb noves mesures de tipus fiscal concedides per Pere III. L’any 1358 es van desencadenar un seguit de conflictes amb les colles de treballadors que participaven en l’obra, acusats de robar en els camps de l’entorn. Uns anys més tard, per fer front a nous problemes de finançament, els consellers de Manresa es van veure obligats a vendre diverses jurisdiccions de castells en poder de la ciutat[15].
L’anàlisi de la documentació consultada indica que entorn del 1372 el Consell de la Ciutat planteja la represa dels treballs de construcció de la Sèquia. Amb aquest propòsit, el mateix Consell nomena una comissió que faci reconeixement del canal i pressuposti els costos per tal d’acabar l’obra. Aquell mateix any emet l’ordre de construir un aqüeducte (cal entendre el terme en el sentit de rec o canalització) per dur l’aigua a la ciutat[16]. El 1377 hi ha notícies que indiquen que els treballs ja es realitzen dins del terme de Manresa. A començaments d’aquell any els trams de les partides de la Parada i Can Font possiblement ja devien ser fets, i entorn al març es treballa al sector del Coll de Lomar[17]. La divisió dels diferents braçals o ramals que havien de regar el terme de Manresa ja es troba perfectament definida.
L’estructura dels ramals revela, ja de bon principi, un pla de regadiu ambiciós que preveu diverses àrees molt extenses. En entrar al terme de Manresa, al lloc anomenat de l’Agulla, la Sèquia es divideix en dos braçals: un a la dreta, que porta l’aigua fins a la ciutat, i un a l’esquerra, que es dirigeix cap a Viladordis. Aquest últim es dividia en el sub-ramal de Santa Clara. Aquests ramals mantenen un nivell de cota alt que permet derivar l’aigua cap a les esplanades a l’entorn de la ciutat per la banda nord i est. Però no només a les terres de l’entorn més proper, sinó també fins a un sector relativament allunyat de la ciutat com és l’agregat de Viladordis. A més, l’espai potencialment irrigable que es deriva d’aquest esquema inicial abasta una gran extensió i permetrà, de manera progressiva en el temps, completar una extensíssima àrea de regadiu a l’entorn de la ciutat.
La primera referència al pas de la Sèquia pel terme de Manresa prové de l’ordre emesa el 2 de març del 1377. Aquell any són pronunciades tres ordres diferents, però consecutives, destinades a permetre la compra de pedra i calç. Cadascuna d’elles fa referència a un ramal diferent de la sèquia: el del Coll de Lomar, el de Vinyals (que seria la continuació del de Coll de Lomar cap a la zona de Puigberenguer) i el de Santa Clara. Els treballs de construcció dels diversos braçals semblen avançar en paral·lel, i així en la disposició del 8 d’agost del 1377 s’ordena fer una talla per realitzar les obres del braçal i dels aqüeductes del Coll de Lomar i el de Viladordis o Santa Clara. Sobre el braçal del Puigberenguer o de Vinyals es tenen menys dades, però molt possiblement devia avançar al mateix temps que els altres.
Des del partida de l’Agulla el ramal principal de la Sèquia es dirigia vers el mas de Can Font, passant a tocar d’aquesta masia i continuant fins a un indret anomenat el Coll de Lomar. El buidatge del capbreu de Delmes ha permès situar aquesta partida al sector actual entre la Plaça de la Creu i els peus de l’Atalaia; és a dir, al lloc on actualment hi ha els Dipòsits Nous d’Aigües de Manresa. Diversos documents del 1623 aporten notícies de terres en aquesta zona. Una de les terres confrontava a llevant amb el camí que anava de Manresa a la Talaia i al Poal. Altres notícies parlen del Coll de Lomar o la Talaia simultàniament[18]. Algunes declaracions del mateix llibre mostren com aquesta partida començava a ser coneguda també com el Joncar.
El Coll de Lomar és un topònim molt abundant en la documentació relacionada amb la sèquia des del segle XIV. Del Manual del Consell prové la notícia de l’existència d’un pont de la sèquia en aquest sector[19]. Es tracta d’un sector especialment cuidat, on són abundants les reparacions i els escombratges. Això es deu al fet que en aquest punt es separava el braçal que es dirigia cap a Manresa, conegut com l’Ullal de la Ciutat.
L’altre braçal de la Sèquia continuava en direcció oest cap a Puigberenguer i el Tossal dels Cigalons. Aquest ramal és conegut com el braçal dels Vinyals. Les notícies sobre aquesta part de la Sèquia són molt escasses, però almenys l’any 1624 es té notícia de l’existència d’una infraestructura soterrada per regar al Tossal dels Cigalons[20]. Segurament el braçal acabava, com ho fa actualment, a la zona de Miralpeix, on baixava el torrent Isern o de Masdenplà, i desguassaria al Cardener. Aquesta descripció basada en els documents del segle XIV es pot completar amb la que ofereix Magí Canyelles al segle XVII en el seu acanament de la Sèquia. Segons aquest, el braçal de Puigberenguer tenia tres pontarrons (el de M. Casas, vuy den Cantarell, el de Sallés i el de les feixes de Francesc Corrons) i un pont (és a dir, un aqüeducte) el del mas del Plá[21].
Des del Coll de Lomar sortia el braçal principal de la Sèquia que conduïa l’aigua a la ciutat. El Capbreu de Delmes indica que des del Coll de Lomar la Sèquia es dirigia vers una partida de terra anomenada la “Peça d’or”. Aquesta partida apareix sempre amb la referència d’un salt d’aigua i les terres situades en ella confronten, normalment, amb l’antic camí ral de Manresa a Santpedor, per la qual cosa caldria situar-la, igual que el traçat que indiquen els mapes del segle XIX, per l’actual carretera de Santpedor i el carrer de la Sèquia[22]. Dintre d’aquesta partida, la sèquia travessava un sector anomenat el camp del bon jornal, que apareix esmentat ja al segle XIV i que era regat amb aigües de la Sèquia[23]. Des de la Peça d’or el rec de la sèquia es dirigia vers el carrer Puigterrà. Les notícies sobre la construcció d’aquest tram apareixen entorn al 1382-1383, i el pas es realitzava pel sector de llevant del turó, seguint la línia del carrer Sèquia i creuant l’actual Passeig per un aqüeducte: ...aqua qui discurrit per aqueductum infrascriptum irrigare potuerunt honores quos habent apud locum vocatum a puig de rau sumendo ipsam aquam a cequia principalis qui ducit aquam de flumine lupricati ad civitatem minorise...[24] Des d’allà es dirigia cap als actuals carrers Caritat, Puigterrà de Dalt i plaça Infants.
Novament, aquesta descripció es pot comparar amb la de Magí Canyelles al segle XVII, força similar però lògicament amb alguns topònims que han canviat. Segons aquest autor el braçal de la Ciutat venia de l’Agulla i passava pel pontarró de la Vinya d’en Cantarell, el pontarró d’en Font de la Serra, el pontarró de la casa d’en Font de la Serra, l’ullal que va al Puigberenguer, el pont (és a dir, l’aqüeducte que travessava per la zona de l’actual Passeig) de Francisco Cornet (que té quatre arcs i mesura 102 canes i 2 pams; i d’aquí fins a la casa d’Antoni Casanovas, a prop de la “tanca” del portal de Planeta.[25] És interessant fer notar que des de l’Agulla fins a l’entrada a Manresa el canal va resseguint la carena, de manera que pot desviar aigua a ambdós costats del terrer.
Aquest ramal començava a l’Agulla i es dirigia vers la partida del Guix. En un document del 1623 es diu d’una peça de terra al lloc anomenat el guix o l’agulla que confronta a llevant amb el braçal de sèquia de Santa Clara. A circio amb el camí que va de Manresa a Sallent[26]. D’altra banda, s’ha pogut constatar que la partida existent entre el Guix i les Cots era un espai conegut com a partida del Pèlec, i més anteriorment del Gorch. Aquesta partida podria estar localitzada al final del sector actual de la pujada roja i zona de les cases del Guix. En aquest indret apareixen esmentades terres de conreu que són a tocar dels torrents del Guix i de Mirabile (Sant Ignasi). Un document del 1401 dóna a entendre que una part de l’aigua de la Sèquia seria abocada al torrent del Guix, que podria haver estat convertit, almenys un tram, en rec: faciendum aqua discurrente per torrente de guixio et aptari facere regum seu eam regum de novo facere per que dicta aqua possit transire seu discurrere...; és a dir, fent que l’aigua discorri pel torrent del Guix i es pugui fer un nou rec pel qual dita aigua pugui discorrer.[27]
Un cop passat el Guix el ramal es dirigia, igual com fa ara, vers la partida de les Cots, on s’escindia en rec menor vers la zona d’horta de Viladordis. El rec principal travessava les Cots, entre el camí de Manresa a Talamanca o camí de les Cots i la zona de la Creu de Na Guitarda, i des d’allà es dirigia al convent de Santa Clara.
Respecte a l’arribada al Convent de Santa Clara no apareixen notícies documentals concretes, però segons els plànols del segle XIX es pot deduir que el rec desembocava al torrent de la Creu del Tort, a l’oest del convent, el qual regava la zona d’horta de la Font de Fans.
Finalment, hi ha dos sub-ramals més dels quals no tenim notícies documentals, però que és del tot lògic suposar que foren construïts o bé ja en aquest moment inicial o bé una mica posteriorment, però no gaire més tard, ja que completen les principals artèries que estructuraven la irrigació del territori entorn de la ciutat. Es tracta, d’una banda, del braçal que surt de les Cots i connecta amb el torrent de Sant Ignasi. En aquest cas es tracta d’una infraestructura útil per fer augmentar el cabal d’aquest torrent, on hi havia instal·lades les cuirateries de la ciutat. Això també s’aconseguia amb les escorrialles dels camps regats amb el braçal de Coll de Lomar. I, d’altra banda, hi havia el braçal que surt una mica més endavant del Coll de Lomar i connecta amb el torrent de Predicadors al sector de l’actual plaça Espanya, cobrint així el costat de ponent de Puigterrà.
La darrera empenta constructiva (1372-1377) podria fer pensar en una arribada immediata de l’aigua a la ciutat, però la documentació no torna a oferir notícies de l’obra fins el 1382, i tot sembla indicar que no és fins aquest moment que la Sèquia arriba realment a la ciutat. Entre el febrer i el maig, el Consell ordena nombroses obres relacionades amb la construcció d’aqüeductes que distribueixin el curs de l’aigua dins la ciutat, així com la construcció d’un gran abeurador central a la Plana de l’Om, i d’altres de secundaris als portals de Sobrerroca i Santa Llúcia.
La regulació de les tasques de regatge es va portar a terme a partir del maig de 1382. Per tal de facilitar l’administració, el Consell de la ciutat optà per la creació del càrrec de sequier, nomenant a Bernat Morató administrador de les obres i encarregat de concedir llicències de rec i establir tasses[28]. Així mateix, es redactaven unes primeres ordenances sobre l’ús per regar que es podia fer de l’aigua de la Sèquia. Aquestes dates poden ser considerades, doncs, com el moment en el qual el projecte constructiu de la Sèquia es troba totalment acabat. Havien passat 43 anys des de l’inici de les obres.
Venint del carrer Puigterrà, on en una casa encara hi ha una placa commemorativa del final de l’acanament de la Sèquia feta per Magí Canyelles al segle XVII, l’entrada a la ciutat s’efectuava pel sector de l’actual Plaça Infants, on hi havia un dels portals d’accés a la ciutat, conegut com Portal d’en Planeta. Aquest punt (amb 244,2 m sobre el nivell de mar) és el més alt de la trama urbana del segle XIV i des d’aquí l’aigua es podia distribuir per tota la ciutat. Segons la descripció de Magí Canyelles de l’any 1680 prop del punt on hi ha la placa del carrer Puigterrà la Sèquia es dividia en dos ramals d’entrada a la ciutat. Això és: a la casa de Anthoni Casanovas prop la Tanca del portal den Planeta ahont se divideix l’aigua, al qual puesto ses acabat de canar y posada una pedra á la paret per memoria...[29] Aquesta bifurcació, que considerem que ja és originària del segle XIV, correspondria al ramal que s’introduïa pel portal de Planeta, possiblement travessant la muralla per algun punt proper al portal cap al carrer del Carme, i al ramal que entrava a la ciutat per l’interior de la Muralla del carrer del Carme.
El ramal principal que entrava pel carrer del Carme tenia un sub-ramal menor que baixava pels actuals carrers Joc de la Pilota i Baixada dels Drets fins al Torrent de Sant Ignasi. La recerca documental ha confirmat l’existència d’aquest ramal que baixava paral·lel per fora la muralla: Voluerunt que operari extra vilam abtent de (...) o a rec itur publicum quantum est de portale de superrocha ad ponteronium sancte lucie...[30] És a dir: van voler que els operaris de fora de la vila facin el rec del camí públic que va del portal de Sobrerroca fins al pont de Santa Llúcia... Les obres d’aquest tram de rec foren realitzades el 1382, poc abans de l’arribada de l’aigua a la ciutat. El fet de que aquest rec baixés paral·lel per fora de la muralla i per un sector on es coneix la presència d’un vall o fossat fa pensar que aquestes dues infraestructures podrien estar relacionades i que l’aigua del rec devia baixar pel vall.[31]
L’altre ramal d’entrada discorria per una mina a l’interior del tram de muralla de l’actual carrer Muralla del Carme, i continuava pel carrer de la Canaleta i Vallcendrera cap a la Plana. D’aquesta manera el rec podia mantenir el nivell de l’actual Plaça Infants, cosa que permetia regar els horts que els carmelites tenien al peu del turó de Puigmercadal, situats a una cota força alta. Aquest tram de muralla, pertanyent al recinte del segle XIV, es construí entre 1365 i 1370.[32] És a dir, poc abans de l’arribada de la Sèquia, la qual cosa va fer possible dissenyar el pas de la mina canalitzada pel seu interior. La recerca documental ens ha aportat nombroses notícies referents a la construcció d’aquest rec que confirmen que passava molt a prop de la torre de l’àliga, situada molt probablement en algun punt d’aquest sector, que devia ser el més alt de la muralla. Ja al segle XIX, aquest tram de muralla va haver de ser reconstruït, concretament l’any 1859 a causa d’una esllavissada. L'obra va refer totalment el mur (l'antic passava per l'espai que actualment ocupa la vorera). La nova muralla, però, va mantenir com és lògic la solució de fer discórrer la Sèquia pel seu interior mitjançant una mina que encara es conserva. Josep Oliveras referma aquesta idea i ens informa que, al segle XIX, la Sèquia baixava pel costat de la muralla i, ficant-s'hi a dins, passava cap als carrers de la Canal i de la Canaleta.[33]
Una tercera via d’entrada de la Sèquia a la ciutat era pel rec que devia venir del carrer Llussà i que travessava el fossat de la muralla al sector del Joc de la Pilota mitjançant un aqüeducte. Aquest aqüeducte, que comptava amb diversos arcs, va ser exhumat en unes excavacions arqueològiques realitzades en aquest sector de la muralla.[34] Tot i que no es pot considerar del tot concloent, un document del 1395 podria relacionar-se amb el moment de la construcció d’aquesta obra. Concretament, es refereix a la reconstrucció i reconducció d’un aqüeducte nou que havia estat –per raons desconegudes- destruït, i que es troba a tocar del portal de na Seniosa (Sobrerroca). S’ordena la compra de pedres, calç i arcs, sent aquesta la primera vegada que es fa esment d’arcades als aqüeductes.[35] Cal dir que l’existència d’aquest aqüeducte només té sentit en relació amb l’entrada del Cap de Rec, que conduïa l’aigua cap a la Plaça Major.
A dintre la ciutat l’aigua de la Sèquia es distribuïa per una xarxa de recs que transcorrien per alguns dels principals carrers i abastien diversos abeuradors. Aquesta xarxa fou pensada i dissenyada en el moment immediat abans de l’arribada de la Sèquia –entre el 1382 i 1383- i completada amb algunes modificacions i millores durant els anys següents. Cal entendre que, almenys en la seva major part, es tractava de recs al descobert que passaven pel mig dels carrers. De l’anàlisi dels documents se’n deduix que devien ser fets amb lloses de terra. Les notícies sobre el cobriment dels recs comencen a ser freqüents al segle XVIII.
De tot el conjunt d’obres relacionades amb la Sèquia dins la ciutat, només els abeuradors i alguns dels recs poden ser declarats obres de pressupost municipal. En tots els altres casos eren els veïns els que s’organitzaven si volien un rec i el pagaven a les seves expenses. Així, per exemple, en un document datat el 15 de juliol de 1383 s’ofereix l’oportunitat als veïns que ho vulguin de fer recs i fibles per als seus carrers:
Ordenarunt .....que si la ciquia principal del aygua del flum de lobregat aytant com es dins los murs dela ciutat axi per distillació sorriement e discurriment que faça del aygua en los alberchs com per quals se vulla manera o raho e los altres rechs fibles o aviments dela dita aygua dins la dita ciutat e los seus murs per les dites rahons o per altres en quals se vulla carrés faran adobar ara o en sdevenidor que sia adobat a messions dels habitans en los carrés per los quas passarà la dita aygua e sera la ciquia rechs fibles o aviments dela dita aygua qui s·adobarà o adobar farà e de tots altres qui servey o perfet hauran dela dita aygua o dam o dampnatge per raho dela dita sitillació sorriement o discurriment que faes en ço del lur dins la ciutat.[36]
Aquest fenomen es constata des del segle XIV i fins al segle XVIII quan, per exemple, els veïns del carrer Arbonès s’organitzen per fer un rec que passi pel seu carrer i el netegi, pagant ells l’obra. També al segle XVIII als fabricants i tintorers que embruten l’aigua dels recs se’ls obliga a pagar la construcció de nous recs per desguassar les seves aigües[37].
Això no obstant, no cal pas entendre que tots els carrers tinguessin un rec, sinó només els principals. Al segle XVII Magí Canyelles descrivia els efectes beneficiosos de la Sèquia a l’interior del recinte urbà de la següent manera: a quiscun carrer de la ciutat passa un rech de aigua molt util a la salud del cos humà i regalo per totas las cosas dels ciutadans y alegria de quants forasters arriben en la dita ciutat; la qual aigua ve del riu de Llobregat de la Sequia tant abundosa que te comprada la Ciutat, de la cual se rega lo terme y Ciutat.[38]
Així doncs, a partir dels documents estudiats es constata l’existència de quatre artèries o recs principals, considerats com a obra pública i finançats, per tant, amb diner del Comú. Mitjançant aquests conductes l’aigua de la Sèquia entrava a la ciutat per les entrades abans descrites i es distribuïa per les vies principals per ramificar-se després en recs secundaris. Són els següents:
Aquest rec fou projectat i construït el 1382 i entrava pel carrer del Carme, baixava pel carrer de la Sabateria i continuava pel carrer Sant Miquel on hi havia l’abeurador situat a la Plana.
Aquest rec partia, tal com hem descrit anteriorment, del carrer Puigterrà i passava per l’interior de la muralla del Carme. El 22 d’agost de 1382 es nomenen dos responsables de fer l’aqüeducte de la torre del Carme anomenada del Aguila (...) y fer la talla y repartirla èntre’ls que regarán els seus hòrts y tèrres per mèdi de dit aqüeducte.[39] Diverses notícies posteriors fan referència al pas d’aquest rec molt a prop de la torre de l’àliga i els horts dels carmelites[40]. I, novament, durant una reparació al segle XVII: adobat e fetes canals de pedra ab argamassa en dret de la torra del aliga tant com qui diu en dret del hort e fexes dels frares del carmel per hont passa la sèquia[41].
Aquest rec subministrava aigua als horts dels frares carmelites, situats al peu del turó, on actualment s’ubica el mercat del Puigmercadal. Prop d’una portella de la muralla anomenada porta de l’Hortolà (que devia situar-se segurament pel sector del carrer de la Canal), continuava per l’antic carrer de la Canaleta (ocupat actualment pel mercat de Puigmercadal) cap a l’abeurador de Sant Miquel, situat a la Plana de l’Om.
La construcció del tram final d’aquest rec no estigué exempta de polèmica, ja que havia de passar entre diverses cases. Així, el 1384 una ordre del Consell recomana al sequier captar diners per l’obra del rec que passa per casa de Jaume Sarta i altres cases veïnes[42]. Un altre document[43] ens indica que la casa de Jaume Sarta i les dels altres veïns es trobaven situades prop del mur que hi havia al sector entre les terres del monestir del Carme i la plana de Sant Miquel; possiblement, doncs, en algun sector del carrer de la Canaleta.
Els Manuals del Consell de l’any 1382 documenten la construcció d’un tram de rec a càrrec de les arques municipals al sector de les carnisseries: Igualment van triar a Bereguer de Bellsolà, carnisser i a Pere Puig, assahonador de pells de la ciutat per fer per on ells vegin el rec que passa per les carnisseries...[44]. Malgrat que ignorem la ubicació concreta de les carnisseries al segle XIV, Magí Canyelles ens informa que al segle XVII n’hi havia tres, dues de les quals es trobaven a la Plana de l’Om segons un establiment fet l’any 1406[45]. D’altra banda, també sabem que al segle XIX l’escorxador municipal es trobava al final del carrer de les Piques. Ja sigui tenint en compte una ubicació o l’altra, considerem que aquest rec hauria de correspondre al carrer de les Piques. Aquesta ubicació seria del tot lògica, ja que permetia una continuació en direcció sud dels dos recs anteriors, que confluïen a la Plana, de manera que completava la distribició de l’aigua de la Sèquia cap al sector baix de la ciutat i també cap a la “vila nova” a través del carrer Talamanca.
Els documents parlen de l’existència d’un rec que travessava l’actual Plaça Major i desembocava en un abeurador situat a tocar dels Graus de la Plaça. Aquest indret havia de trobar-se en algun punt proper entre la Baixada el Pòpul i el Carrer del Bisbe, i devia consistir en unes escales que permetien el descens de la Plaça Major vers el Puig Cardener: l’aqüeducte del riu Llobregat que passa per la plaça i les escales d’ella.[46]
Tot i que els documents no ho especifiquen, és gairebé segur que aquest rec entraria per l’aqüeducte que travessava el Joc de la Pilota i descendia per la línia del carrer del Cap del Rec, passant per sota del casal dels Peguera (construït l’any 1393). Al final d’aquest carrer el rec es bifurcava en un ramal cap al carrer de Sobrerroca i un altre cap a la Plaça. L’existència d’una illa de cases al centre de la plaça, obligaria a fer passar aquest rec per un dels dos extrems. Així mateix, també està documentada una connexió amb el rec del carrer Sant Miquel, que possiblement es feia pel carrer Amigant (en època medieval anomenat de Rigolfes), el qual encara conserva restes d’un rec enllosat. Per tant, el Cap del Rec funcionaria com una quarta artèria principal, que subministraria aigua al sector sud-est de la ciutat, incloent-hi els carrers de Sobrerroca i la Plaça Major. Es tractaria d’una via d’entrada complementària a les dues principals que hem descrit anteriorment.
· Rec del carrer Sobrerroca
La notícia sobre l’existència d’un pou omplert amb aigua de la Sèquia i la reconstrucció de clavegueres (o recs) al 1696, corrobora el fet que el carrer Sobrerroca comptava amb un rec urbà, el qual vindria derivat, com hem dit, del carrer Cap del Rec.
· Rec del carrer Talamanca
Al segle XVIII apareixen notícies de l’existència d’un rec que transcorria pels carrers Talamanca i les Piques. Això reforçaria l’existència del rec del carrer les Piques al qual abans hem al·ludit (rec de les Carnisseries). Al final del carrer hi hauria els abeuradors o fonts de les piques, i a mig carrer en sortiria derivat en direcció est el rec del carrer Talamanca. Sembla del tot lògic suposar que aquests recs són ja d’origen medieval.
· Recs que connectaven amb el del carrer Sant Miquel
Ja ens hem referit anteriorment al rec que passava pel carrer Sant Miquel i que molt probablement formava part de l’arteria principal que conduïa l’aigua cap a l’abeurador de la Plana. Tot i això, no hem identificat cap referència documental d’un rec en aquest carrer fins el segle XVIII: se ha averiguado que en muchas casas de la calle de San Miguel se han echo aquaductos o clavagueras dentro de las mismas casas que sacan y dan al rech mestre de dicha calle...[47] Una altra notícia del 1735 de la reparació d’una reixa que permetria el pas de l’aigua provinent de la plaça, posa de manifest que aquest rec es trobava connectat amb el de la plaça Major, tal vegada a través del carrer Amigant. Al mateix temps, també rebia les aigües del rec del Carme a través del carrer de la Sabateria (una fotografia de principi del segle XX encara mostra el pas d’un rec per aquest carrer).
· “Clavegueres” del carrer Barreres i placeta de Valldaura
Si bé no ha estat possible recollir informació sobre el pas de recs en aquest sector de la ciutat en el moment de l’arribada de la Sèquia, al segle XVIII apareixen dues notícies de clavegueres: una a la placeta de Valldaura i una altra al carrer Barreres, les quals podrien tenir un origen anterior. Aquests recs o clavegueres s’entenen com una prolongació del rec que ve del carrer Talamanca.
· Altres possibles recs
Finalment, en el projecte de clavegueram de l’any 1866, el qual aprofita l’existència d’antics recs de la Sèquia, es parla d’algunes canalitzacions que també podrien tenir un origen força antic. Concretament, a part dels que ja hem esmentat apareixen els carrers de Santa Llúcia i de Vallfonollosa.[48]
Segons l’historiador manresà Sarret i Arbós, un cop assegurada la utilitat i la conservació del canal amb les ordenances aprovades per la Junta de la Sèquia l’any 1376, els Concellers posaren tot son empènyo en fer construir els recs de dintre la ciutat que devien portar les aygues pel servèy domèstic y per a regar els hòrts dels particulars.[49] Aquesta i altres notícies donen a entendre que la Sèquia a l’interior de la ciutat tenia un ús destinat tant al regatge dels horts urbans com a l’ús d’aigua de boca, i els dos usos eren igualment importants.
El 5 de setembre de 1382 s’ordenava al sequier que mirés quins son els que pòden valguèrse de l’áygua per a regar sos hòrts dintre la ciutat: y que’ls que ja’l reguin dèuen pagar cequiatje.[50] L’ús de la Sèquia per regar horts dins la ciutat apareix clarament en alguns documents on el Consell de la Ciutat concedeix l’aigua dels abeuradors per aquesta finalitat.[51] Cal recordar que dintre muralles hi havia importants espais d’horta: a més dels horts dels Carmelitans, als quals ja ens hem referit, que ocupaven una important superfície formada per diferents feixes aterrassades al peu del turó de Puigmercadal, cal esmentar els horts dels Predicadors (a l’actual carrer de Jaume I) i possiblement també els d’altres convents de la ciutat. També moltes cases particulars tenien els seus horts, més petits, als patis dels darreres.
La xarxa de recs proporcionava aigua a un conjunt d’abeuradors distribuïts en diferents punts de la ciutat, especialment a les principals places. Tot i que en principi el mot abeurador s’entén com una pica destinada a l’abeuratge dels animals, un document del 1497 mostra clarament que aquestes infraestructures s’utilitzaven per al consum domèstic. En concret, el Consell de la ciutat prohibeix treure aigua de l’abeurador de la Font de Santa Llúcia amb portadores: Ordenaren que nagu de qualsevol ley stament o condicio sia qui gos ni presomesca traure nefet traure aygua de la abeurador de la font de Sancta Lucia ne portar seu ab portadora sots bany a cascu qui contra fara de cinc sous per cada portadora...[52] A més a més, si bé fins a finals del segle XV el terme utilitzat havia estat només el d’abeurador, a partir d’aquesta data és força comú el de font, o bé, com en aquest cas, font de l’abeurador. Aquest canvi en la terminologia fa pensar en la possibilitat que aquests abeuradors tinguessin algun tipus de canonada o brollador elevat per poder prendre l’aigua amb galledes o portadores, i que la sobrant s’emmagatzemés en una pica de pedra, que seria pròpiament l’abeurador. Tal com comentarem més endavant, en els segles posteriors, a més dels abeuradors s’aniria imposant un altre tipus d’infraestructures com són els pous-cisterna.
Els abeuradors van ser projectats i construïts tots ells entre 1382 i 1385, i se n’han pogut documentar cinc:
· Abeurador de la Plaça de l’Om
Fou projectat el 1382 i era conegut amb el nom d’abeurador de la Plana de Sant Miquel. Sembla tractar-se d’un gran abeurador central dins de la xarxa urbana, que podria recollir l’aigua de dos dels recs principals: el del carrer del Carme i el del Carrer de la Canaleta. Segons afirma Sarret i Arbós, l’abeurador era situat pròp de l’iglésia de Sant Miquèl i les despeses de la seva construcció havien de compartir-les els habitants del quarto de Sant Miquel y de Santa Maria.[53] Per tant, sembla plausible que estigués situat a la part alta de la plaça, de manera que el rec continués pel ramal del carrer de les Piques. Tot i que no es pot descartar que les escorrialles d’aquesta infraestructura derivessin per algun rec cap al carrer Vilanova.
· Abeurador de les Piques
Tot i que és anterior a l’arribada de la Sèquia, el nom de Piques podria donar a entendre que en aquest indret ja existia alguna infraestructura d’aquest tipus. Si bé no ha estat possible detectar cap abeurador medieval al final d’aquest carrer, si que a partir del 1599 es tenen notícies de la Font de les Piques, que podria tenir relació amb alguna infraestructura de caràcter medieval.
· Abeurador de la Plaça
Projectat el 1383, seria la destinació del rec de la plaça, amb el que sempre apareix relacionat. La documentació el situa als Graus de la Plaça, segurament al sector de la Baixada del Pòpul o Carrer del Bisbe. D’altra banda, una notícia del 1742 ens informa que la captació d’aigua que demana per al seu pou un tal Isidre Ginebreda es fa del rec principal de la Sèquia, que es troba a tocar de la Verge del Pòpul.[54] No ha estat possible saber quin era el destí final d’aquesta aigua un cop passat l’abeurador, però es pot suposar que devia discórrer seguint el pendent del carrer Vallfonollosa. Ja hem esmentat que al segle XIX es fa referència a un rec que passa per aquest carrer. Si el rec es trobava més cap al sector del Pòpul també és possible que seguís el pendent del carrer Galceran Andreu i travessés la muralla fins al torrent de Sant Ignasi. La troballa de documentació relacionada amb la construcció d’una claveguera per part del soldats de la caserna militar de Manresa, que es trobaven aquarterats a l’edifici dels Jutjats Vells, podria ser considerat un indici del pas d’un curs d’aigua pel sector de Galceran Andreu.
· Abeurador de Sobrerroca
Aquest abeurador i el de Santa Llúcia han estat documentats des del 1383, i formaven part del ramal de la sèquia que baixava pels carrers Joc de la Pilota i Baixada dels Drets. La ubicació de l’abeurador del portal de Sobrerroca pot ser precisada de manera més exacta, ja que les excavacions arqueològiques realitzades l’any 2007 revelaren la presència de grans lloses de pedra en l’angle nord de l’actual torre del portal, que coincidirien amb l’abeurador en qüestió.[55]
· Abeurador del portal de Santa Llúcia
La ubicació de l’abeurador del portal de Santa Llúcia es desconeix. El canvi en la topografia d’aquest sector de la ciutat fa molt difícil la seva localització, tot i que potser devia situar-se en algun indret proper al final de la baixada dels drets, a tocar del portal, i abans d’arribar al torrent de Sant Ignasi. Les referències documentals sobre aquests dos abeuradors són abundants en els llibres del Manual de Consell fins al segle XVII ja que, de manera freqüent, foren objecte de reparacions i neteges. La primera en la qual es documenta l’abeurador de Santa Llúcia és de l’any 1496.[56]
El sistema d’abastament d’aigua per al consum domèstic va anar evolucionant i, a l’entorn del segle XVII, s’anirien imposant gradualment els pous-cisterna. El primer cop que hem trobat esmentats aquest tipus de pous nodrits amb aigua de la Sèquia és el 1696, concretament al carrer Sobrerroca. Cal tenir present que es tractaria d’un tipus diferenciat del pou natural amb mina pròpia. En aquest cas es tracta de pous-cisterna amb la finalitat d’emmagatzemar l’aigua, dels quals, malauradament, no se n’ha conservat cap exemplar a la ciutat. El pou del carrer Sobrerroca, concretament, s’omple amb l’aigua provinent d’un rec o claveguera de la sèquia: Item se ha ordenat y deliberat que attes la clavaguera del carrer de Sobraroca es inutil ques fasse la canonada per umplir de aygua lo pou del carrer.[57] Pel que fa als antics abeuradors, alguns potser van transformar-se en pous, al mateix temps que s’habilitaven nous pous públics dels quals tots els habitants de la ciutat se’n podien beneficiar. Aquests pous tindrien una major capacitat per emmagatzemar aigua que els abeuradors. Francesc Comas esmenta l’existència d’alguns d’aquests pous públics: el del carrer Sobrerroca, dos al carrer de Sant Miquel i un a la baixada de la Seu[58].
Igual que els pous, les cisternes són un element comú a partir dels segles XVII i XVIII. I així mateix també es troben documentades algunes basses, localitzades a la muralla del Carme, o al sector del Puig Cardener, a tocar de l’antic quarter militar situat a l’edifici dels Jutjats Vells. Així doncs, l’ús de la Sèquia com a aigua de boca era força important i anà en augment al llarg dels segles XVII i XVIII. Malgrat això, cal no oblidar que moltes cases ja disposaven de pous on hi naixia l’aigua del subsòl, de manera que en molts casos devien utilitzar diferents sistemes d’abastament complementaris. Un exemple que il·lustra això que diem és el convent de Santa Clara, que utilitza l’aigua de la Sèquia per a regar els diferents horts que hi ha a l’interior del recinte, mentre que l’aigua per al consum de boca es recull a partir d’un pou i d’una cisterna alimentats per un aqüífer natural.
Els diferents sistemes d’abastament d’aigua en base a la Sèquia van anar-se ampliant i perfeccionant. En referència al segle XIX, Josep Oliveras afirma que Manresa era una de les poques ciutats del país que comptava amb una bona cobertura de les necessitats d’aigua, gràcies a la Sèquia, que entrava a la ciutat i, dividida en recs i reguerons, es repartia per gairebé tots els seus carrers. Cada casa solia disposar d’un pou per recollir aigua de la sèquia, i a mesura que aquesta perdia potabilitat a causa de la contaminació, s’utilitzaven alguns pous que recollien per filtració aigües del regadiu i també s’instal·laren cisternes per a conduir les aigües de la pluja.[59]
Un dels aspectes referits a la Sèquia que encara resta pendent d’un estudi de major aprofundiment és el de l’abast real que va tenir el regadiu: quina era la superfície que ocupava i com va evolucionar? Quins van ser els sectors de la població manresana que més se’n van beneficiar i en funció de quins factors? Com va fer canviar l’estructrura dels conreus l’arribada de la Sèquia per adaptar-se a una perspectiva més comercial i no tant de subsistència? És a dir, falta saber quin va ser l’impacte que va suposar la Sèquia en l’agricultura i, en general, en l’economia i la societat manresana del segle XIV i la seva posterior evolució.
Considerem que una primera idea a tenir present és que la creació del regadiu va ser un procés molt més gradual del que en un primer moment es podria pensar. Per això és fonamental poder determinar, amb un cert grau de precisió, quina era l’àrea que ocupava el regadiu en el moment inicial de la Sèquia, al segle XIV. Fins ara no es disposava de cap dada al respecte. Sarret i Arbós, en la seva monografia de la Sèquia publicada el 1906 es limita a dir que l’arribada de la Sèquia va permetre regar una important àrea d’horta al voltant de la ciutat, fet que comportava una solució als problemes de sequera, i suggereix que la llarga e important llista de cantitats entregades a l’òbra dels braçals de la Cèquia dona a entendre que aquèstos s’allargarien a una gran estensió de terrèno.[60]
A partir de l’anàlisi documental i cartogràfica que hem realitzat en el present estudi hem establert una primera hipòtesi sobre quina podia ser aquesta àrea de regadiu inicial. Per fer-ho ens hem basat en les notícies que es referien a la construcció dels braçals, que ens donen una idea bastant precisa del seu recorregut, i hem fet una aplicació hipotètica de les àrees de regadiu tenint en compte la morfologia del terreny (desnivells, orografia, estructura de la xarxa de torrents, etc). Això ens dóna una superfície hipotètica de regadiu que, en un futur, caldria mirar de contrastar amb més notícies documentals referides directament a l’existència de camps regats per la Sèquia. Cal reconèixer que en aquests moments pràcticament no coneixem documents en aquest sentit.
Segons el càlcul que hem realitzat, el regadiu de la Sèquia al segle XIV comptaria amb tres grans àrees, coincidint amb els tres braçals principals. Una primera àrea a l’entorn de Viladordis, d’unes 125 ha més unes 15 ha a la zona de l’Agulla i el Guix; una altra àrea que aprofitaria el ramal de Santa Clara, a l’entorn de l’actual barri de la Font dels Capellans, tot regant un bon terrer en pendent fins al torrent de Sant Ignasi. Aquesta àrea arribaria fins a les Escodines, un rabal de la ciutat amb una clara tradició pagesa, i tindria unes 85 ha. Finalment, una tercera àrea, la més important, a redós del braçal principal del coll de Lomar i Vinyals, que discorre transversalment al nord de la ciutat i que possibilitaria el regatge dels terrenys per sota d’aquest nivell fins els torrents de Predicadors i de Sant Ignasi, amb una superfície d’unes 147 ha aproximadament. En conjunt, l’àrea de regadiu del segle XIV abastaria una superfície total d’unes 372 ha. Insistim, però, que es tracta d’unes primeres dades hipotètiques, que caldria validar en una nova fase d’estudi, sobretot amb el suport d’una base documental més àmplia.
Considerem que es tracta d’una àrea de regadiu força extensa. Tanmateix, cal tenir presents alguns factors que devien relativitzar l’impacte inicial de la Sèquia a la ciutat. En primer lloc, l’entrada en funcionament del canal al final del segle XIV va coincidir amb la davallada demogràfica i la crisi agrícola posterior a la pesta negra, que van deixar grans extensions de terres ermes. Per això és molt probable que en un primer moment els beneficis de la Sèquia no fossin tan òptims com devien haver previst els seus impulsors i com hauria estat possible segons el disseny general del sistema. Un altre fet que cal destacar és que no tota la superfície regada es destinava a horta. El cabal d’aigua no hauria estat suficient per regar de manera intensiva aquesta gran extensió. Els documents del segle XIV deixen entreveure que una part molt important de la zona regada es continuava destinant a un conreu habitualment considerat de secà com és la vinya, i també al cereal.
Les primeres dades sobre l’extensió del regadiu extretes en base a la documentació són del segle XVIII. Concretament, l’any 1718 el regadiu ocupava un 27,2 % de la terra conreada del terme de Manresa, mentre que la vinya ocupava un 58,9 %. Segons els recomptes del segle XVIII l’àrea de regadiu abastava 500 ha, a les quals caldria afegir les terres de la parròquia de Viladordis, que en aquest moment es comptabilitzaven a part de les de Manresa. Segons els nostres càlculs, el regadiu de Viladordis en aquest moment abastaria unes 300 ha, de manera que la superfície total del regadiu al principi del segle XVIII seria de 853 ha. Segons això, l’increment hauria estat de més del doble en relació amb l’extensió del regadiu inicial. Cal suposar que l’increment fort de la superfície regada es va donar a partir de la represa econòmica del segle XVI i, sobretot, als segles XVII i XVIII. L’estructura de la Sèquia permetia anar ampliant la xarxa de regadiu en els espais buits que quedaven entre l’anella exterior formada pels braçals principals i el nucli urbà de Manresa.
Aquest procés devia fer-se de manera gradual i és difícil de precisar. Però és probable que aviat sorgís l’interès per parts d’alguns particulars per allargar els recs cap a terrenys més perifèrics i així poder-se beneficiar dels avantatges del regadiu en les seves propietats. Aquest fenomen el podem constatar en dos exemples, malgrat que en aquests moments no poguem estar totalment segurs de la cronologia d’aquestes actuacions. Un és el cas de l’ampliació a la partida de Masdenplà, per la qual es va construir un gran aqüeducte (el Pont Llarg) d’uns 230 m de de llargària. Aquesta infraestructura, promoguda per particulars (ja que es tracta d’un ramal secundari de la Sèquia) va permetre la creació d’una zona de regadiu més enllà del torrent del Poal i al nord del turó del Puigberenguer, que fins aleshores havien consituït una barrera natural al regadiu per la part septentrional. Aquesta zona més tard quedaria integrada dins el regadiu més ampli del Poal. Un segon exemple el trobem a la zona de Sant Pau. En aquest indret hi havia un petit monestir que, amb anterioritat a l’arribada de la Sèquia (concretament, a la primera meitat del segle XIV), ja havia obtingut permís per utilitzar l’aigua del riu Cardener, que hi discorre molt proper, per regar les seves possessions a canvi d’un cens a la Corona. L’any 1700 la Companyia de Jesús va adquirir el monestir i en va ser propietària fins la seva expulsió d’Espanya el 1767. La finca es trobava en força mal estat i els Jesuïtes van fer-hi obres de millora i van merèixer la protecció del bisbe en tot el que redundés en benefici del culte i de la conservació d'aquell monestir.[61] Tot sembla indicar que va ser durant aquest període que els jesuïtes (un orde econòmicament molt potent en aquesta època) van allargar el ramal de la Sèquia des de Santa Clara i van impulsar un pla d’obres encaminat a ampliar el regadiu i millorar així la rendibilitat de les terres vinculades al monestir. Concretament, es van construir dues grans obres d’infraestructura hidràulica: d’una banda, un dipòsit de característiques monumentals (construït segons una tipologia molt pròpia del segle XVIII) que servia per emmagatzemar l’aigua de la Sèquia i, de l’altre, l’aqüeducte de la Font dels Llops: una obra també remarcable que permetia allargar la zona de regadiu a l’est del monestir, a l’altra banda d’un barranc.
Cap a finals del segle XVIII el regadiu a l’entorn de Manresa devia haver assolit ja la seva màxima potencialitat, per això es comença a plantejar la necessitat d’un projecte més ambiciós per ampliar l’àrea irrigada. Aquesta ampliació no es va fer efectiva fins a mitjan segle XIX, amb el projecte del Poal, que va permetre la màxima extensió del regadiu de la Sèquia, amb unes 1.145 ha.
Retornant al segle XVIII, moment en el que disposem de dades concretes referides a l’estructura de la propietat i als tipus de conreus, trobem que una part important de l’àrea de regadiu es destinava a cereal, el qual gairebé tot era conreat en aquesta àrea, mentre que les zones de secà eren ocupades gairebé exclusivament per les vinyes, que abastaven gairebé un 60 % de la terra conreada.
Segons una enquesta de 1803 a l’àrea de regadiu s’hi aplicava una rotació triennal. Dos anys es conreava un cereal i, en el de repòs, llegums. Després de segat el blat es plantaven nabos, patatas y otras rahizes[62]. Pel que fa a la propietat de les terres de regadiu, un dels trets característics era la fragmentació. La distribució d’aquesta propietat, que a principi del segle XVIII era relativament equilibrada, va iniciar un procés de concentració al llarg de tot el segle i durant el posterior que va accentuar les desigualtats en favor dels grans propietaris. Comerciants-manufacturers i grans hisendats estaven interessats en ampliar les seves terres de regadiu, que eren més rendibles.
Un altre conreu que devia ser força important i del qual se’n té poc coneixement era el del cànem. A Manresa ja es conreava en època medieval, i al segle XIV va experimentar un increment per motius especulatius. A part de la necessitat d’un regatge intensiu, aquest conreu requeria de l’existència d’unes “basses d’amarar cànem” en les quals la planta s’hi immergia per tal d’adobar-la. L’existència de la Sèquia va facilitar la instal·lació d’aquestes basses, de manera que el cànem i el lli esdevingueren un sector important a la ciutat. Hi ha constància documental de basses d’amarar lli i cànem a la Sèquia des d’almenys el segle XVII, i probablement ja n’existien amb anterioritat. El 1611 una disposició del Consell de la ciutat prohibeix de rentar cànem als tres braçals de la Sèquia i estipula que els que ja tenien les basses d’amarar cànem construïdes les havien de reconstruir a 10 passos de la sèquia, mentre que els que ja les tenien a 10 passos no podien tornar l’aigua bruta de les basses un altre cop a la Sèquia.[63] Altres basses d’amarar lli o cànem es troben documentades els anys 1732 (construïda per Francisco Balet, teixidor de lli, a la zona de Masdenplà[64]), i el 1743 (al camí que va de Manresa a Sant Fruitós[65].
Un altre aspecte interessant és el canvi en la terminologia que es fa servir per designar els recs de la Sèquia, i com això es pot associar a un progressiu canvi d’usos. Els termes habituals referir-se a la Sèquia al llarg del darrer terç del segle XIV i fins al segle XVIII són els de rec i aqüeducte, tots dos utilitzats indistintament com a sinònims. El mot aqüeducte s’utilitza per designar trams de la Sèquia tant en partides agrícoles com a dintre la ciutat, i no necessàriament indica el tipus de construcció amb arcades al qual avui l’associem. A partir del final del segle XVII es produeix un canvi en la terminologia, i ja es fa servir majoritàriament el terme claveguera.[66] Aquesta evolució suggereix que el canvi de nom respon més aviat a un canvi en l’ús del rec que no pas a la forma que tenia. I l’anàlisi més concret dels usos de l’aigua corrobora que, efectivament, els recs de la Sèquia dins de la ciutat van adquirint, sobretot a partir del segle XVIII, una funció de claveguera per abocar-hi els residus procedents de les fàbriques de tints, de l’elaboració d’aiguardent i la neteja de carrer.
Un altre fet que es dedueix de la documentació és que els recs, originàriament descoberts, tendeixen a cobrir-se. El 1730 apareix l’ordre del Consell de cobrir clavegueres i recs.[67] És així com s’entén la insistència que en totes les obres fetes al segle XVIII es tingui cura del cobriment amb pedra del rec. Un dels documents d’aquest moment descriu perfectament com la nova obra que es projecta al carrer Talamanca és anomenada aqüeducte però és un rec soterrat, i que a més és feta en pedra i coberta: y haviendo dicho Muy Ilustres Señores executado con acystencia de Miquel Sancu mastro albañil ans hizieron relación a don muy Ilustre ayuntamiento de que el referido Maestro Sacu dezia que aziendose un aqueducto ondo un palmo y medio y otro tanto de ancho poniendo bajo ya todos lados piedras y mortero de cal y arena co una buena aberada poniendo unas buenas lossas ensima...[68]
Aquesta transformació progressiva dels recs urbans de la Sèquia en clavegueres és un fenomen cada vegada més greu al segle XIX fins que no es construeix pròpiament una moderna xarxa de clavegueram.
A l’ús d’aigua per al regadiu i per al consum domèstic s’hi afegí progressivament l’ús industrial, però de moment no disposem de dades gaire concretes referides al període medieval. La Sèquia aportava les seves aigües al torrent de Sant Ignasi fent-lo molt més cabalós del que hauria estat de manera natural. Al torrent de Sant Ignasi hi havia instal·lat un molí. Era un molí fariner administrat per la Junta de la Sèquia i va mantenir aquesta funció fins el 1861, quan es decidí vendre’l per reconvertir-lo a un ús tèxtil[69]. D’altra banda, el Molí de les Jorbetes, al final del torrent de Predicadors, també podria ser antic.
Però el fet veritablement significatiu en relació a aquest torrent és que, com a mínim des del segle XIII (i molt probablement amb anterioritat) hi havia instal·lades les cuirateries. Aquestes es distribuïen entre una cuireteria superior i una cuirateria inferior, i constituïen, amb un 25 per cent del total d’artesans (entre cuireters i sabaters) el sector industrial més important de Manresa al segle XIV, clarament per davant del tèxtil. Per tant, és evident que el fet de poder disposar d’aigua abundant al torrent de Sant Ignasi va contribuir de manera decisiva al desenvolupament d’aquest sector, que fins el principi del segle XVIII encara era l’activitat industrial més important de la ciutat. Tanmateix, ens faltaria saber de manera més precisa com s’organitzava i com es regulava l’aprofitament hidràulic del torrent en aquesta època. D’altra banda, també sabem que hi havia cuireters establerts a dintre muralles. Un altre dels interrogants és saber si els seus obradors utilitzaven els recs de dintre la ciutat. Tot i que, tal vegada, aquestes adoberies pertanyien majoritàriament als assaonadors, més que no pas als blanquers. I la feina dels primers, que consistia en el procés d’acabat de les pells, necessitava menys aigua.
Al llarg del segle XVIII el sector tèxtil va anar guanyant pes a la ciutat. La indústria de la seda i, en menor mesura, la de la llana, utilitzava l’aigua del torrent en les tintoreries. Les fàbriques d’indianes també en feien ús en el blanqueig i estampació de les peces. En canvi, l’ús de l’aigua com a força energètica era molt més puntual. S’emprava en el batanat i tissatge dels teixits de llana de la fàbrica Arenys i en el molinatge de la seda (màquina per torsar seda) a l’obrador Fàbregas[70]. Amb la gran empenta de la industrialització tèxtil al segle XIX l’aprofitament hidràulic del torrent de Sant Ignasi, i d’altres torrents i recs nodrits amb l’aigua de la Sèquia, acabaria sent un factor de primera magnitud per a l’economia de la ciutat.
En definitiva, podem concloure que la Sèquia de Manresa ha estat, i encara és, una obra en constant evolució que, com tota obra viva, s’ha anat adaptant a les necessitats de cada moment. Considerem que és un exemple privilegiat, i encara avui dia poc divulgat, que ens permet conèixer l’impacte que va arribar a tenir una obra hidràulica medieval en una ciutat catalana del segle XIV i la seva evolució posterior fins als nostres dies.
Aquesta comunicació podria anar acompanyada amb dos mapes, tot i que si s’han d’editar en un espai reduït potser no seran gaire perceptibles. Si vos avinent col·locar-hi els mapes ja m’ho direu i els enviaria:
· Un mapa petit i esquemàtic del recorregut sencer de la Sèquia (de Balsareny fins a Manresa)
· Un mapa dels braçals i les àrees de regadiu al segle XIV (i evolució als segles XVII-XVIII i XIX)
Notes
Referències i abreviacions dels arxius:
A.M.I (Fons municipal; manuals del Consell). A l’Arxiu històric comarcal del Bages.
A.M.IV (Fons de la Junta de la Sèquia. Llibre de l’obra de la Sèquia). A l’Arxiu històric Comarcal del Bages.
Arxiu de la Seu de Manresa: ASM
[1] KIRCHNER, H.; Navarro, C. (1993): "Objetivos, método y práctica de la arqueología hidráulica". Archeologia Medievale XX: 121-150 (=Arqueología y territorio Medieval 1 (1994): 159-182
[2] GLICK, T.; Kirchner, H. (2000). Hydraulic systems and technologies of islamic Spain: history and archaeology. In Working with water in Medieval Europe. Technology and Resource-Use (Ed. P. Squatriti) Leiden, Boston, Köln: Brill, pp. 267-330.
[3] BARCELÓ, M. (1988): "La arqueología extensiva i el estudio de la creación del espacio rural", M. Barceló et al.: Arqueología Medieval. En las "afueras" del medievalismo. Barcelona, P. 230-243
[4] MARTÍ, R. (1988): “Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal en Cataluña”. En Barceló, M. et al.: arqueología medieval. En las afueras del medievalismo. Barcelona: 165-194.
[5] KIRCHNER, H.; Oliver, J.; Vela, S. (2002): Aigua prohibida. Arqueologia hidràulica del feudalisme a la Cerdanya. El Canal Reial de Puigcerdà. Bellaterra.
[6] KIRCHNER, H. (2006): “Espais agraris en el terme del monestir de Sant Cugat del Vallès (S.X-XIII)” Arqueologia medieval 2 (2006):22-35.
[7] TORRÓ, J. (2009): “Field and canal-building after the Conquest: modifications to the cultivated ecosystem in the kingdom of Valencia, ca. 1250-ca. 1350.” En: B. A. Catlos (ed.) A World of Economics and History: Essays in Honor of Prof. Andrew M. Watson. PUV, València: 77-108.
TORRÓ, J. 2010. “Tierras ganadas. Aterrazamiento de pendientes y desecación de marjales en la colonización cristiana del territorio valenciano.” En Kirchner, H. (ed.): Por una arqueología agraria: perpectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas. BAR International Series, Archeopress, Oxford: 157-172
GUINOT, E. (2005): “L’horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sistema hidràulic andalusí a feudal”. Afers 51: 271-300.
GUINOT, E. (2007): La construcció d’un paisatge medieval irrigat: l’horta de la ciutat de València. En: Sabaté, F. (ed.) Natura i desenvolupament. El medi ambient a l’Edat Mitjana. Pagès Editors, Lleida, pp. 191-220.
ESQUILACHE, F. (2007): Història de l’horta d’Aldaia. Construcció i evolució d’un paisatge social. Aldaia, Ajuntament d’Aldaia, 2007.
[8] LALIENA, C. (1994): “Los regadíos medievales en Huesca. Agua y desarrollo social, siglos XII-XV”. En C. Laliena (coord.): Agua y progreso social. Siete estudios sobre el regadío en Huesca, siglos XII-XX. Huesca: 19-44.
LALIENA, C. (2008): «Agua y progreso social en Aragón”. En J. Ortega (dir.): Agua pasada. Regadíos en el Archivo Histórico Provincial de Zaragoza. Exposición. Zaragoza: 53-84.
ORTEGA, J.M. 2010. “La agricultura de los vencedores y la agricultura de los vencidos: la investigación de las transformaciones feudales de los paisajes agrarios en el valle del Ebro (siglos XII-XIII)”. En Kirchner, H. (ed.): Por una arqueología agraria: perpectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas. BAR International Series, Archeopress, Oxford: 123-146
[9] VIRGILI, A. 1985-86: “La infraestructura hidràulica de la Conca del Gaià a mitjan segle XII segons el <<Llibre Blanch>> de Santes Creus”. Universitat Tarraconensis 8 215-226.
BATET, C. (1996): Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La Marca de Barcelona als segles X-XI. Sant Sadurní d’Anoia.
BATET, C. (2006): L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta. Publicacions de la Universitat de València, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, València.
KIRCHNER, H. (1995): "Colonització d'un regne en la mar: la subversió feudal dels espais agraris andalusins a Mallorca". Ph. Sénac (Ed.): Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Age. Perpignan: 279-316.
KIRCHNER, H. (1997): La construcció de l'espai pagès a Mayûrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró. Universitat de Les Illes Balears, Palma de Mallorca.
[10] LALIENA, C. (1994): “Los regadíos medievales en Huesca. Agua y desarrollo social, siglos XII-XV”. En C. Laliena (coord.): Agua y progreso social. Siete estudios sobre el regadío en Huesca, siglos XII-XX. Huesca: 19-44.
LALIENA, C. (2008): «Agua y progreso social en Aragón”. En J. Ortega (dir.): Agua pasada. Regadíos en el Archivo Histórico Provincial de Zaragoza. Exposición. Zaragoza: 53-84.
[11] CAUCANAS, S. (1995): Moulins et irrigation en Roussillon du IXe au XVe siècle. CNRS Editions, Francia.
[12] KIRTCHNER et al. (2002). Op. cit.
[13] CUVILLIER, J.P. (1984): “L’irrigation dans la Catalogne médievale et moderne”. Mélanges de la Casa de Velázquez 20, p. 153.
[14] ALABERN i VALENTÍ, Josep (2002): “Introducció: la Sèquia de Manresa” i “La Sèquia, infraestructura tècnica” a Al voltant de la construcció de la Sèquia de Manresa. Manresa, Col·legi d’Enginyers Tècnics de Catalunya; Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa.
ALABERN i Valentí, Josep (2004): “La Sèquia de Manresa”, a I Col·loqui Internacional d’irrigació, energia i abastament d’aigua: els canals a Europa a l’Edat Mitjana. Manresa, Parc de la Sèquia (publicació digital), pp. 7-15.
SARRET i ARBÓS, Joaquim (1906): La Cèquia de Manrèsa. Manresa.
TORRAS, Marc (2004). “Els inicis de la Sèquia de Manresa”, a I Col·loqui Internacional d’irrigació, energia i abastament d’aigua: els canals a Europa a l’Edat Mitjana. Manresa, Parc de la Sèquia (publicació digital), pp. 198-207.
[15] TORRAS, Marc (2004). Op. cit.
[16] “videlicet ad recognosciendum totam cequiam (..) que ibi necessario fieri habeat et debebat eorum arbitrio per ducendo celeriter seu dirvando ipsam aquam et ea scriptis (..) quodam idoneo seu sufficientem scriptorum ....” A.M.I-8, fol 298 v. Doc del 19 de maig de 1372 .
[17] Llibre obra de la sèquia. Am.M.I.-IV, 2 fol 3v
[18] ASM. Llibre de delmes. Doc del 5 d’agost del 1623 i del 7 d’agost del 1623.
[19] A.M.I-11. fol.113 v
[20] ASM. Llibre de delmes. Doc del 25 de febrer del 1624.
[21] CANYELLES, Magí (1896). Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Sigle XVII. Manresa, p. 161
[22] ASM. Llibre de delmes. Doc del 25 d’agost de 1623
[23] A.M.I-11. fol.113 v
[24] A.M.I-11. fol.15r. Doc del 8 de març del 1382.
[25] CANYELLES, Magí (1896). Op. Cit., p. 169
[26] ASM. Capbreu de Delmes. Doc del 4 de juliol de 1623.
[27] A.M.I.-15, fol 85r. Doc. De l’11 de juny de 1401.
[28] A.M.I.-11, fol.17v.
[29] CANYELLES, M (1896). Op. Cit., p. 169
[30] A.M.I-11. fol.34 v. Doc del 22 d’agost de 1382
[31] La revisió documental realitzada de les muralles de la ciutat l’any 2007 [VALDENEBRO R. (2007) ] plantejava la idea que el vall d’aquest sector de la ciutat aprofitava una antiga torrentera que baixava des del Puigmercadal fins al torrent de Sant Ignasi. A l’igual que altres torrents del terme de Manresa veieren el seu cabal reforçat amb aigua de la sèquia, caldria pensar que en aquest punt hauria passat el mateix.
[32] A.C.A. Diversos, Comandancia de Igenieros. Núm. 2554.
[33] OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1985): Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa, Caixa d’Estalvis de Manresa, p. 188.
[34] MIQUEL, M. VILA, JM (2000) “Darreres intervencions arqueològiques a les muralles de la ciutat de Manresa”. Ier Congrés d’arqueologia medieval i moderna de Catalunya.(1998) Actes. Pàg.36-46. Barcelona
[35] A.M.I.-14, fol 18v, doc. del 25 de juliol de 1395.
[36] A.M.I-11. fol.77v. doc del 15 d juliol de 1383.
[37] A.M.I.-48. Doc de l’11 de maig de 1733. A.M.I.-48. Doc del 21 de febrer de 1730
[38] CANYELLES, Magí. Op. Cit., p. 133
[39] SARRET i ARBÓS, J (1906). La Cèquia de Manresa. Manresa, p. 112.
[40] A.M.I-11. fol.82 r. Doc del 22 d’agost del 1383
[41] A.M.I.-218. Doc del 10 de febrer de 1612
[42] A.M.I-11. fol.97 r. Doc del 15 de gener de 1384
[43] A.M.I-11. fol.28v. Doc del 10 de març de 1384
[44] A.M.I.-11. Fol. 29v. Doc del 3 de juny del 1383
[45] CANYELLES, Magí. Op. Cit., p. 128
[46] A.M.I-11. fol.77v. Doc del 13 de juliol del 1383
[47] A.M.I.-50. Doc del 11 de març de 1739.
[48] Proyecto de alcantarillado y empedrados de varias calles de Manresa, firmat per l’arquitecte Modest Fossas i Pi, Barcelona, 1866. Arxiu Jaume Pons.
[49] SARRET i ARBÓS, J. Op. Cit., p. 110.
[50] SARRET i ARBÓS, J. Op. Cit., p. 111.
[51] A.M.I.-26. Doc del 23 de maig de 1496
[52] A.M.I.-26. Doc del 22 de gener de 1497.
[53] SARRET i ARBÓS, J. Op. Cit., p. 110-111.
[54] A.M.I.-50. Doc del 13 d’abril de 1742
[55] BELMONTE( 2007)
[56] AM-I.14, fol 44 r. Doc del 9 de juliol de 1394
[57] A.M.I.-38. Doc de l’1 de juliol de 1696
[58] COMAS, Francesc (2005). Manresa, una història per conèixer. Manresa, Parcir, Edicions Selectes / Zenobita, p. 47.
[59] OLIVERAS, Josep (1985): Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa, Caixa d’Estalvis de Manresa, p. 258.
[60] SARRET i ARBÓS, J. Op. Cit., p. 108.
[61] SARRET i ARBÓS, J. Op. Cit., p. 216-217.
[62] FERRER, Llorenç (1987): “Manresa al segle XVIII”, a Història del Bages, vol. 1. Manresa, Parcir, ed,, p. 376.
[63] A.M.I.-218
[64] A.M.I.-48
[65] A.M.I.-50
[66] A.M.I.-38. Doc de l’1 de juny de 1696
[67] A.M.I.-48. Doc del 30 de desembre de 1730
[68] A.M.I.-48. Doc del 21 de febrer 1730
[69] SOLÀ, Àngels (2004): Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Centre d’Estudis del Bages, Manresa, p. 37.
[70] Ibid. p. 38, 39, 51.