Assaig per a una Geografia Sagrada de Manresa i el seu entorn

Llocs sagrats i cultes tradicionals a una i altra banda del riu

Jordi Piñero Subirana (gener, 2021)

Dedicat als meus avantpassats de la branca Subirana, que des del segle XVIII residien a la zona del carrer del Cos, al barri de Valldaura; i en especial al meu avi Enric Subirana Sabrià, que va obrir una petita botiga al barri de la Guia amb la idea que aquesta seria una zona de gran creixement urbà a l’altre costat del riu.

Una mirada nova per re-descobrir un territori que ens és familiar

El propòsit d’aquest treball és oferir una visió nova del territori de Manresa i el seu entorn partint de la noció de Geografia Sagrada, entenent aquest concepte des d’una perspectiva holística que s’acosta més a una Geografia i una Història esotèriques (que dirigeixen la seva mirada cap endins, cercant un sentit o consciència interna en l’objecte d’estudi) que no pas a la Geografia i la Història convencionals o exotèriques (que dirigeixen la mirada cap enfora, cap a les manifestacions externes). I això dins un nou paradigma que ens permet incorporar les aportacions de la Geobiologia, el simbolisme, el coneixement dels arquetips o altres disciplines afins a la tradició hermètica.

A través d’alguns dels exemples que ens semblen significatius volem posar de relleu que rere la disposició dels llocs sagrats de la ciutat, i en tot el seu paisatge circumdant, hi podem descobrir una coherència, una lògica que té les seves arrels en les tradicions ancestrals, emmarcades en una visió del món d’ordre còsmic i tel·lúric que es caracteritza per tenir una relació sagrada amb la terra i la natura. La ciutat forma un tot indestriable amb el territori que l’envolta, i els seus pobladors hi han venerat des de sempre aquells espais més significatius, que han estat sacralitzats o santificats. Els veïns que habiten les seves immediacions han estat els primers en fer-ho, i s’han encarregat de mantenir vives les flames d’aquests llocs. És així com ha quedat plasmada sobre el territori una Geografia Sagrada que és en part conscient i intencionada, per exemple quan els rituals ancestrals segueixen vigents en la concepció, construcció i consagració d’una església. La Seu de Manresa n’és un exemple paradigmàtic, ja que ens mostra de manera nítida com els seus constructors, amb Berenguer de Montagut al capdavant, van voler que fos l’expressió d’un model molt determinat d’arquitectura sagrada[1]. En bona part, però, la Geografia Sagrada és inconscient i està feta d’un seguit d’aparents casualitats que esdevenen sincronicitats altament significatives quan som capaços de percebre-les amb una mirada holística.

És important posar de relleu la presència, en el món en què vivim, d’aquestes manifestacions del sagrat com a reminiscències arcaiques, ben cert; però podem fer un pas més si som capaços de reconèixer que aquest paisatge, ja gairebé oblidat però que lentament torna a la consciència (com si es tractés d’un antic somni) continua plenament vigent i és compatible amb una visió del món contemporània; una visió del món que ha d’afrontar el repte de recuperar la unitat perduda amb la natura de la qual som part i amb tot el Cosmos.

Tres cercles i un pentàgon (esquema de la geografia sagrada de Manresa i el pla de Bages)

Les ciutats parteixen d’un nucli i es desenvolupen en anelles concèntriques que estableixen entre si imbricacions diverses. Això, que és una obvietat des d’un punt de vista urbanístic, també ho és a un nivell simbòlic i energètic. Un exemple clar el trobem en la forma urbana de la ciutat antiga, sintèticament expressat en el model de les ciutats romanes creades ex novo en base a un sistema de carrers ortogonal (cardo i decumanus); un model que en la tradició medieval va adaptar-se prenent com a font d’inspiració la Jerusalem celestial. Des d’aquesta perspectiva, la ciutat és un microcosmos coherent que té la voluntat de plasmar l’harmonia celestial en el pla terrestre, amb un seguit d’implicacions simbòliques i numerològiques associades a cadascuna de les seves parts: el centre, els carrers, la distribució en barris, les muralles i els seus portals... Els llocs preferents dins d’aquesta forma urbana eren reservats a determinats espais sagrats, que en les ciutats cristianes van ser les esglésies, les quals conformaven una xarxa interconnectada entre si a diferents nivells[2].

En el cas de Manresa el nucli o centre és clarament la basílica de la Seu. Tot i que es tracta d’un centre “descentrat”, a causa de les peculiaritats orogràfiques, el fet de ser el punt nuclear queda fora de tot dubte. Al seu entorn hi identifiquem tres anelles concèntriques on hi trobem situats alguns dels principals llocs vinculats a aquesta geografia sagrada. El primer anell és configurat per les muralles, que van assolir la seva forma gairebé definitiva al segle XIV (l’època d’esplendor de la ciutat) i que abasten el que es coneix com el Barri Antic. El segon anell (o més aviat cinturó) ve determinat pel pas del Cardener a ponent i sud de la ciutat, amb els seus dos ponts on des d’antic s’ha travessat el riu. Dels diversos portals de la muralla, distribuïts en els quatre punts cardinals, en sortien els camins que es dirigien a les quatre direccions. Al costat d’aquests camins, i situats a l’altra banda del riu, trobem més llocs sagrats significatius en un tercer anell. Aquests exercien la funció de protecció dels viatgers quan sortien o entraven a la ciutat, i també oferien una protecció sagrada a aquest perímetre més extern.

En base a aquest esquema podem establir un simbolisme més general, que supera el significat particular de cadascun dels llocs, i que és reflex d’un simbolisme primordial. Així, els portals i els camins del sector nord de la muralla es poden vincular a l’estrella polar, al sentit de direcció o a la funció racional ubicada al cap. El sector sud sol vincular-se a la part més social i càlida, a l’estiu... El sector est, orientat cap on surt el sol, es relaciona de manera natural amb l’albada, el cicle inicial de la llum del dia i el concepte de renaixement. Des del punt de vista de la Geobiologia, els corrents de les xarxes tel·lúriques circulen en direcció d’est a oest per raó del moviment de rotació de la terra; i és, per tant, de l’est que rebem l’impacte i la força d’aquests corrents. Finalment, el sector de ponent té a veure amb l’ocàs i la mort (occident ve d’occir: matar), amb el descens a l’inframón i amb la noció de transmutació. Pel fet que Manresa és una ciutat d’origen medieval està en ressonància amb aquest model que descrivim, que volem que sigui més un marc de referència, inspirador i revelador, que no pas quelcom que s’hagi d’entendre de manera literal.

Més enllà d’aquests tres anells trobaríem encara el que en un altre treball hem anomenat un pentàgon de protecció sagrada entorn del Pla de Bages. Es tracta d’un perímetre més extern i ampli que abasta les terres fèrtils d’aquesta plana al voltant de Manresa, i està configurat pels cinc santuaris o llocs sagrats més representatius de la zona: Joncadella, Santa Anna de claret, Sant Benet de Bages, la Salut de Viladordis i la mateixa Seu. És interessant perquè el seus emplaçaments formen de manera aproximada un pentàgon, una figura que sol associar-se al sagrat femení. I totes les advocacions d’aquests santuaris, amb l’excepció de Sant Benet, són femenines; la majoria, marededéus trobades que tenen una forta connexió tel·lúrica, perquè són una expressió de l’energia particular de cada indret. Aquest pentàgon queda inscrit entre les conques del Llobregat i del Cardener, que conflueixen una mica més avall tot dibuixant una forma semblant a un úter. Podríem dir que els tres primers anells tenen sentit fonamentalment com a protectors de la ciutat, mentre que el pentàgon estaria més vinculat a la protecció i la fertilitat de la terra.

Tenint present aquest esquema, no és estrany que al nord de la ciutat hi trobem un territori més “solar” des d’on s’albira un paisatge obert que connecta amb el pla de Bages i deixa enrere l’enclotament o pou simbòlic que caracteritza el nucli antic de Manresa. Per contrast, la presència del riu al sud marca una frontera on, a l’altra banda, trobem un territori més aviat “lunar”, un altiplà rural força desconnectat de la ciutat i que gairebé no ha estat modificat per l’acció antròpica, amb tot de racons amagats on és fàcil deixar-se anar i fer volar la imaginació.

En aquest treball ens centrarem en el territori situat a la franja sud de Manresa, perquè és on trobem els exemples més significatius i perquè té una especial rellevància, subratllada pel pas del riu i també per la presència de Montserrat, que és òbviament un element clau per entendre la significació, simbòlica i energètica, de Manresa. Proposem fer un itinerari per la geografia sagrada de la ciutat en què seguirem un ordre espacial, no cronològic, que ens portarà, de l’interior de la ciutat murallada, a travessar el riu per l’est (espai de naixença), a explorar el paisatge a l’altra banda del riu i, després d’haver assolit una mort simbòlica, a retornar per l’oest, disposats a iniciar de nou el procés de renovació i renaixement.

El nucli: una Verge de les estrelles sobre una acròpolis de pedra (la Seu i la imatge de l’Alba)

El nucli és punt d’origen, l’indret on es va plantar una llavor (en aquest cas al cim del Puig Cardener) que, amb el temps, va fructificar i va esdevenir una ciutat. La Seu i el Puig Cardener són el lloc d’origen de Manresa i la seva “acròpolis” particular, situada en un indret preeminent que, en la forma urbana arquetípica, representa la muntanya sagrada i l’eix del món (Axis mundi), un punt de connexió privilegiat amb la divinitat. Es tracta d’un indret altament energètic, per les característiques físiques del lloc però, sobretot, perquè ha estat reforçat per la voluntat expressa dels constructors de la basílica gòtica[3].

La forma del turó, de superfície plana i contorns arrodonits, ens suggereix un tipus d’energia que en Geobiologia es defineix com a tel·lúrica; és a dir, provinent de la terra, per contraposició a la còsmica, que ve del cel. És de característiques ying i, en aquest cas, està molt connectada amb el rocam sobre el qual s’assenta l’església. L’advocació femenina (Santa Maria) ens confirma aquesta primera impressió. Tanmateix, la basílica acull la Mare de Déu de l’Alba, una advocació de característiques clarament còsmiques. L’antiga imatge gòtica que hi havia va ser malauradament destruïda fa uns anys, de manera que l’actual n’és una reproducció més o menys fidedigna. La Mare de Déu de l’Alba o de l’Aurora sosté un ciri, que simbolitza la llum de l’albada. Aquesta advocació es relaciona amb les antigues divinitats femenines associades amb estrelles, com ara el planeta Venus (també anomenat l’Estrella de l’Alba perquè és el primer que es veu al capvespre i l’últim en desaparèixer a la matinada), o una antiga divinitat anomenada Astrea, que és una versió grega d’Isis, deessa de les estrelles i dels raigs de Zeus. A Astrea se la representava amb una aureola brillant i una torxa, i tenia la seva festivitat el 15 d’agost, igual que la Mare de Déu d’Agost.

La Mare de Déu de l’Alba representa el punt d’inflexió entre el moment de màxima foscor de la nit i el cicle ascendent de la llum del dia. És la llum que venç les tenebres. I, atès que es tracta de la titular del principal temple manresà, ens mostra el que possiblement sigui el principal tema de la ciutat en termes esotèrics: el treball per sortir de la foscor del pou i atènyer la llum. Foscor i llum són motius vinculats a l’inframón (Plutó i Escorpí, en llenguatge astrològic). I no és d’estranyar que apareguin de manera recurrent en els mites i llegendes de Manresa: la Cova de Sant Ignasi, el Pou de la Gallina i, sobretot, la festa de la Llum.

Podem dir, doncs, que al Puig Cardener i a la basílica de la Seu hi predomina una energia més aviat tel·lúrica (ying), molt connectada amb la pedra, però l’advocació principal del temple, en canvi, tot i ser femenina és de caràcter còsmic (yang). En aquest sentit, l’Alba és una versió femenina del principi solar, com el Crist-Sol assegut a la falda de la Verge i que neix per orient. Sustentada per la Mare de Déu de l’Alba, la Seu és el punt nodal principal que alimenta la xarxa de llocs sagrats de Manresa. És el centre simbòlic, energètic i espiritual on es genera el flux que després s’irradia cap al conjunt de la ciutat i el seu entorn. I és també un punt de connexió amb Montserrat, que és la muntanya sagrada per excel·lència, el centre energètic més destacat de la Catalunya central i, per molts, un txacra de la Terra. Tanmateix, degut a les peculiaritats orogràfiques, la Seu i per extensió el nucli antic de Manresa pateixen els inconvenients de la seva posició enclotada (és molt significatiu que des del Puig Cardener Montserrat pràcticament no és visible).

Molts geobiòlegs (com és el cas d’Stéphane Cardinaux ) sostenen que els llocs sagrats estaven connectats entre si per afinitats de cultes i de tradicions espirituals, i que sovint formaven xarxes que absorbien l’energia dels vòrtexs tel·lúrics de nivell superior, que solen trobar-se a les muntanyes. Aquests canals, formats per tubs etèrics, eren creats mitjançant rituals per persones iniciades[4]. Com veurem, aquest podria ser el cas de la Seu de Manresa a través de l’antic monestir de Sant Cristòfol, que podia ser una mena de connector entre Montserrat i la Seu.

Primer anell: tres Verges protectores de la muralla (l’Alba, el Carme i Valldaura)

Les muralles són barreres de protecció física contra les agressions exteriors, però també cinturons de protecció energètica i territoris liminars que marquen una frontera simbòlica entre l’espai civilitzat, ordenat i segur de les ciutats i un entorn feréstec, dominat per les forces de la natura i els esperits salvatges. Tota muralla té els seus elements de protecció simbòlica, que podien ser representacions del poder masculí, com el gran fal·lus esculpit en un dels portals de la ciutat romana d’Empúries, o bé deïtats femenines, com veurem que és el cas de Manresa.

En aquest primer anell format per la pròpia muralla hi trobem l’església i el convent del Carme, sobre els que ara no ens estendrem però que donarien peu a una interpretació molt més acurada. Es tracta novament d’un lloc sagrat ubicat sobre un turó, en aquest cas assimilable al Mont Carmel (lloc fundacional de l’orde dels carmelitans) amb una església que s’assenta sobre les antigues roques del Puig Mercadal i que té una orientació no ortodoxa: en lloc de mirar a llevant està orientada cap al centre de la serralada de Montserrat, des d’on va rebre, segons ha quedat fixat en la tradició, la “Misteriosa Llum”. L’advocació del Carme es coneix també amb el títol de Stella maris (Estrella del mar), un dels atributs més antics associats a la Verge Maria. Malgrat que, a causa de les destruccions i modificacions que ha patit, avui tot el conjunt ha perdut rellevància com a lloc sagrat, tot ens indica que en el seu origen aquesta església (projectada pel mateix Berenguer de Montagut) tenia un paper destacat i era un punt de connexió. D’una banda amb la Seu (formant un tàndem la marededéu de l’Alba i la del Carme, l’estrella del naixement del dia i la del mar); de l’altra, amb Montserrat.

Compartint aquest sector nord però lleugerament a l’est s’aixecava el convent dels Dominics, amb la seva la seva església dedicada a Sant Pere Màrtir: un sant pertanyent a aquest orde que va destacar, juntament amb sant Domingo de Guzmán, per una defensa aferrissada de l’ortodòxia contra els càtars. I més a ponent encara trobaríem la capella de Valldaura, antigament situada en una torre de la muralla. La retrobarem al final del nostre recorregut.

Però també la Seu, per la seva posició “descentrada”, formava part d’aquest primer anell. La Seu és centre però també perifèria, ja que es troba totalment integrada en el perímetre defensiu de la muralla. Cal recordar que Manresa es va originar en un oppidum, un poblat encastellat ibèric i després romà que controlava un pas estratègic del Cardener. És això el que justifica l’emplaçament de la ciutat, fins al punt que ha quedat gravat com una empremta en la seva essència més profunda, en el seu ADN. La mateixa etimologia de “Manresa”, segons una teoria del lingüista Joan Coromines, significaria “turó abrupte” en una llengua indoeuropea emparentada amb el cèltic.

La basílica de la Seu, situada al flanc sud-est de la muralla, és hereva d’un passat que enfonsa les seves arrels en una tradició militar i defensiva, i la titular del temple, la Verge de l’Alba, és la principal insígnia al front d’aquest combat entre el dia i la nit, la llum i les tenebres. L’Alba se’ns presenta, així, com una divinitat de caràcter còsmic; una marededéu amorosa i femenina que, brandant un petit feix de llum, il·lumina els contorns del pou en el qual ens trobem i ens estimula a començar el nostre itinerari.

Segon anell: riu, cruïlla, destí i guiatge (Pont Vell i santuari de la Guia)

Sortint fora muralles per aquest flanc sud-est, més enllà de la colossal balcera sobre la qual s’assenta la Seu, ens apareix una nova barrera: el riu Cardener. El Pont Vell ens convida a travessar-lo, i aquest acte pot assolir una profunda significació simbòlica. Travessem una nova frontera, en aquest cas natural, que ens porta a un nou territori. Tal com hem dit, un territori lunar i connectat amb l’inconscient. I la primera fita és la Guia.

L’indret de la Guia ha estat des de sempre una cruïlla de camins, un lloc de pas per creuar el Cardener, ja fos pel Pont Vell o bé per un gual que hi ha situat 150 metres riu avall. Aquí els manresans podien emprendre un entre diversos itineraris. El principal era el que anava a Montserrat per Castellgalí, un altre s’enfilava a l’est del turó de Santa Caterina i continuava cap al Xup, en direcció a Igualada. A mitjans del segle XIX el ferrocarril va arribar a Manresa per l’indret de la Guia, i a partir d’aquest moment la via fèrria va esdevenir un element més que reforça la connexió d’aquest lloc amb el tema dels viatges i el transport. Alhora, la via del tren, juntament amb el devenir del riu, són imatges arquetípiques que representen el destí.

La Guia era la primera referència que es trobaven els forasters que arribaven a la ciutat. Com el mateix Ignasi de Loiola, que el 25 de març de 1522 venia procedent de Montserrat. Precisament s’esqueia que aquell dia era la festa de l’Anunciació i hi havia un aplec a l’ermita. La tradició diu que, tot just aquí, Ignasi va tenir una primera visió i que la Verge de la Guia li va “anunciar”, en certa manera, l’experiència que havia de viure a Manresa. Justament per la seva posició a l’inici (i al final) del camí de Montserrat, la Guia era la primera fita en aquest camí de romiatge cap al monestir. Segons Josep M. Gasol, els romeus montserratins encomanaven el seu pelegrinatge a la Verge de la Guia, i a ella “remerciarien el bon succés en retornar de la muntanya santa[5]”.

L’origen del santuari es pot situar al segle XVI. En un principi només hi havia una creu, documentada l’any 1501 però ben segur d’origen medieval. Poc després de 1503 s’hi va construir un oratori, que al principi va ser conegut com a capella o oratori de Na Bastardes, pel cognom de la senyora que el va manar construir. No és fins al cap d’un temps que apareix esmentat com a Verge de la Guia (el 1606) o capella de Nostra Senyora de la Guia (1695). Per tant, sembla que el topònim de la Guia prové de la marededéu que es va emplaçar a la capella. Així, la capella adoptava una advocació que trobem també en altres llocs de Catalunya, sempre relacionada amb el pas de camins i amb la seva protecció. L’exemple més conegut és la capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia de Barcelona: una esglesiola romànica situada al barri de la Bòria que formava part d’un alberg i hospital, alhora que acollia la confraria dels “troters de la bústia”, un servei de correus que més endavant fou la primera organització postal d’Europa.

A l’indret de la Guia hi ha hagut tres capelles: l’originària, que es devia ampliar al segle XVIII, i dues capelles més modernes, que van estar motivades per la construcció de la via del tren. L’actual és de l’any 1922, i fou sufragada per la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Pel que fa a la marededéu, el santuari també ha acollit diverses imatges. La més antiga és la que va cedir la fundadora de la capella, Na Bastardes. Possiblement al segle XVIII es va substituir per una nova imatge de les anomenades “vestides”, a mitjans del segle XIX en tornà a canviar per una de nova, que va ser destruïda per la Guerra Civil, i el 1954 va retornar al santuari la segona imatge, que és la que avui es pot veure. D’una qualitat discreta, té el Nen Jesús al braç esquerre i a la mà dreta ostenta un estel amb cua de metall, mentre al cap llueix una corona d’estels i al vestit també té l’atribut de l’estrella.

Segons ens informa Josep M. Gasol, els estudiosos de la iconografia mariana classifiquen la Mare de Déu de la Guia en el grup que hom anomena de “Nostra Senyora de la Llum[6]”, un grup en el que hi trobem també la Mare de Déu de l’Alba. Ambdues tenen com a atributs figures d’estels, i això els hi confereix un caràcter còsmic. En el cas de la Guia el simbolisme de l’estel es pot relacionar amb el cometa que va guiar els Reis Mags, i és un dels atributs més antics associat a la figura de Maria.

Situat a l’altre costat del riu, el santuari de la Guia és una falca de llum solar en un territori lunar. És l’advocació que oferia guiatge als caminants que partien cap a destinacions diverses, igual que l’estrella va guiar els Mags vinguts d’Orient. Col·locada expressament en aquest punt de partida on tots els camins són encara possibles, la Verge de la Guia ens anuncia que, en la travessa d’aquest territori nou que s’obre davant nostre, cal refiar-se de l’orientació. Ens recorda, tot fent parella amb la Verge de l’Alba, la importància d’estar en connexió amb la llum i les estrelles com a guies. Hem dit que Manresa és cova i pou, però és també cruïlla. Cruïlla i destí s’ajunten a l’indret de la Guia, que ens convoca tant a l’elecció personal com a rendir-nos davant del propi destí.

Tercer anell: un viatge per l’altra riba (antic convent de Sant Cristòfol)

A una certa distància de la ciutat, en un tercer anell, trobem diverses capelletes o oratoris situats al costat dels principals camins. Aquí els viatgers deixaven definitivament enrere el paisatge que els era familiar i iniciaven la seva singladura, i a la tornada podien agrair que havien arribat sans i estalvis. Algunes de les capelles d’aquest tercer anell són la del Remei (sortint pel camí que anava a Vic i Berga), la de Sant Bartomeu (després convent dels Caputxins) i el monestir de Santa Clara (sortint pel camí ral de Barcelona), o l’antic hospital i convent de Sant Pau (en el camí que anava cap a Sant Vicenç i continuava per la vall del Llobregat).

Situat uns 200 metres al sud d’on ara hi ha la Torre de Santa Caterina, el monestir de Sant Cristòfol era un d’aquests santuaris. Fins fa poc se’n desconeixia el seu emplaçament precís, però afortunadament ens va correspondre de poder identificar els vestigis arqueològics que apuntaven a la seva localització, i que vam prospectar amb la col·laboració d’en Ramon Serra. L’any 2020 el jaciment ha estat objecte d’una excavació arqueològica que ha permès confirmar que es tracta d’aquest monestir medieval, situat vora el camí que sortia del Pont Vell cap Igualada.

Sota els murs del monestir medieval s’hi amaguen restes d’època romana. En l’estat actual de les excavacions no és possible encara determinar de quin tipus d’establiment es tracta; probablement una vil·la romana, però no es pot descartar que hi hagués també algun temple o santuari pagà que, com sol ser habitual, hauria tingut continuïtat com a lloc sagrat cristià. El monestir de Sant Cristòfol va ser fundat probablement al segle XIII i va estar en actiu fins el XV. Acollia un petit grup de monges o deodades (després canongesses) que depenien del paborde de la Seu. Davant dels perills de la Guerra Civil catalana del segle XV les monges van haver de marxar i el monestir va quedar en ruïnes fins que el 1502 es reedificà, ja només com a capella i coneguda com a Santa Caterina. Tenia tres altars: el principal, dedicat a Santa Caterina, i dos més sota les advocacions de sant Nicolau i sant Cristòfol. En una última etapa la capella es transformà en un petit mas, i tot el conjunt va quedar abandonat a mitjans del segle XIX.

Sant Cristòfol o Cristòfor de Lícia és un sant llegendari que probablement no va existir, tot i que alguns estudis el relacionen amb un màrtir d’Egipte. Segons la tradició catòlica (difosa sobretot a partir de la Llegenda àuria) era un gegant cananeu que ajudava a travessar viatgers en un gual de riu perillós. En una ocasió hauria ajudat a travessar un infant petit sobre les seves espatlles que va resultar ser el Nen Jesús. Sorprès perquè l’infant pesava més a cada passa que feia, finalment aquest li va confessar que era Jesús i que portava amb ell tot el pes del món.

De la devoció a sant Cristòfol en destaquem tres vessants. La primera té a veure amb els accidents, les morts violentes i tot allò que es relaciona amb la seguretat dels viatges. Segons diu Joan Amades, qui veia la figura del sant estava salvat de mort violenta i de ser atacat per lladres o animals ferotges. La seva protecció abastava qualsevol altre perill que comportessin els viatges, com estraviar-se, robatoris, tempestes, etc. Per això, en emprendre un viatge perillós era costum demanar-li protecció i oferir-li en ofrena un gall, que és un dels seus atributs. El dia que es celebrava la seva diada a Catalunya (el 10 de juliol) era propici per a iniciar viatges considerats de risc i també qualsevol altra empresa difícil. Ja els romans tenien aquesta data per un dels “dies fausts” o dies propicis per emprendre una iniciativa. A principis de segle XX, sobre aquesta tradició de protecció als viatgers s’hi va afegir la pràctica de beneir els automòbils.

Un segon vessant té relació amb els rius, l’aigua i les seves virtuts. Pel seu ofici de “passa-rius” en la diada de Sant Cristòfol les aigües adquirien propietats especials: qui es banyava aquell dia no moriria ofegat ni tindria dolor durant tot l’any. En les poblacions on hi passava algun riu aquest dia solia començar la temporada de banys. Per tot això, el 10 de juliol era tradició anar a fer un bany, i la millor hora per fer-lo eren les 12 del migdia. També era costum travessar el riu a peu descalç, i els pares ho feien amb els infants a coll-i-be, cosa que assegurava la protecció tant del pare com del fill.

Un tercer vessant és el que relaciona sant Cristòfol amb la protecció contra la pesta, tal vegada pel fet que la seva presència al perímetre exterior de les poblacions reforçava la protecció envers les influències i els perills de contagi extern. Tot i que segons l’Església la festivitat oficial de Sant Cristòfol és el 25 de juliol, a Catalunya i València es va canviar pel 10 de juliol. El motiu van ser uns episodis relacionats amb la pesta en què la població s’havia encomanat al sant. A Barcelona va ser l’any 1592. A Manresa hi hagué un episodi semblant el 1504. Segons explica Sarret i Arbós[7], amb motiu d’una epidèmia de pesta els consellers de la ciutat van fer vot públic de celebrar solemnement cada any la jornada de sant Cristòfol, fins i tot prenent-lo per patró de la ciutat. Així, cada 10 de juliol un capítol de la “Festa de Sant Cristòfol” organitzava una processó al monestir que comptava amb la participació de totes les autoritats i amb els consellers vestits de gala, i que era considerada un “vot de ciutat”.

Aquesta processó, que es va fer als segles XVI i XVII, tenia en el cas de Manresa un simbolisme molt especial, ja que hi confluïen els tres motius esmentats: protecció, travessar el riu i pesta. Així, la comitiva que representava el conjunt de la ciutat caminava solemnement en processó, travessava de manera simbòlica i també literal el riu, i agraïa a sant Cristòfol la protecció oferta en una de les “portes” de la ciutat.

I encara, la figura de sant Cristòfol té altres lectures simbòliques que ens semblen pertinents de remarcar. D’una banda, s’ha vist com una versió cristiana de les divinitats que encarnen la idea de força, com Hèrcules. En aquesta línia, moltes tradicions populars l’associen amb gegants, objectes de gran tamany o amb les propietats de valentia i braó. Precisament al camí de pujada cap a la torre de Santa Caterina hi havia uns clots a la roca natural que es coneixien popularment com a petjades de Sant Cristòfol.

En la tradició cristiana ortodoxa es representa sant Cristòfol amb cap de gos, i per això se’l pot considerar una adaptació del culte d’Anubis, divinitat egípcia que transportava les ànimes dels difunts cap al regne del morts. D’una altra banda, hi ha una analogia força clara entre el fet de travessar el riu amb Jesús a coll (un Jesús portador de la pesada càrrega del món) i el trànsit que suposa la mort. Travessar el riu és un pas simbòlic de la vida cap a la mort, una imatge clàssica que en la mitologia grega és representada pel riu Estigi que circumdava Hades, el món dels morts. Però l’aigua del riu és també una imatge de naixença, i en aquest sentit la figura de sant Cristòfol té força semblances amb la de sant Joan Baptista. Travessar el riu o banyar-s’hi és un acte de purificació que té una analogia evident amb el baptisme.

Pel que fa a l’emplaçament d’aquest lloc sagrat, hem de dir que no és gens casual. A banda de trobar-se vora l’esmentat camí, l’antic monestir se situa en un dels dos promontoris més alts de l’altiplà. En l’altre, lleugerament més elevat, hi ha l’antic fortí militar conegut com a Torre de Santa Caterina. El monestir es troba una mica més reculat, però gaudeix d’una vista privilegiada tant de la muntanya de Montserrat com de la Seu i de tota la ciutat de Manresa, que s’estén panoràmicament a l’altra banda del congost. Aquest altiplà dominant de la zona de Santa Caterina es caracteritza per un tipus d’energia còsmica, yang. L’advocació primitivament masculina del santuari ens ho confirma. Es tracta d’una falca d’energia masculina i còsmica en un entorn més aviat femení i lunar. Al seu torn, la Verge de l’Alba, a la basílica de la Seu, ve a ser una falca d’energia de llum i còsmica en un entorn predominantment tel·lúric. Ambdós llocs tenen una connexió evident, i pensem que Sant Cristòfol exercia com a node de connexió, visual i energètica, entre Montserrat i Manresa; i especialment amb el lloc sagrat de la Seu. Recordem que l’antic monestir depenia del paborde de la Seu.

Des d’aquest indret, que era i encara és una cruïlla, podem resseguir el camí transversal (que en mapes antics és denominat Camí Vell de Calaf), el qual ens porta cap als barris de la Bellavista i Sol i Aire fins a trobar el camí de Rajadell. En aquest recorregut podrem nodrir-nos d’una vitalitzant energia còsmica, característica dels camins careners o que discorren per indrets dominants, i gaudirem d’esplèndides vistes a ambdós costats.

Segon anell: dissolució, mort i retorn a casa (Pont Nou i Font de Neptú)

De tornada pel camí de Rajadell, que venia de les terres llunyanes de ponent, ens disposem a travessar de nou el riu, ara pel Pont Nou. Al seu costat ens trobem el cementiri, construït a mitjans del segle XIX en aquesta riba de “l’altra banda” (l’antic cementiri era al costat de la Seu). Recordem que crepuscle, foscor i mort són temes associats al signe cardinal de ponent.

A l’altre costat del pont s’aixeca la Font de Neptú, que no és cap lloc sagrat ni de culte, però sí una fita que ens sembla prou significativa en aquesta geografia sagrada manresana que estem traçant. Amb un frontis que adopta la forma d’un templet, és una mena de tribut de caire monumental al passat greco-romà. Fou erigida en un estil plenament neoclàssic el 1802, pocs anys després que s’acabés el segle de les Llums, i fa al·lusió directa a una de les divinitats del panteó pre-cristià com és Neptú, que aquí trobem vinculat a les aigües del riu i també al territori lunar i inconscient del qual retornem en el nostre viatge figurat.

La font es va construir en aquest indret aprofitant les aigües pluvials infiltrades que regalimaven per la roca. Durant molt de temps va ser una fita desitjada sobretot pels viatgers que venien del camí de Lleida. Cal recordar que la carretera de Cardona no es va construir fins a mitjans del segle XIX. Així, traginers i transeünts feien parada en aquesta font on les cavalleries podien abeurar-se i ells mateixos assadollar-se la set.

La construcció fou patrocinada per la família nobiliària dels Torres de Bages Argullol (el seu escut encara hi és visible en la forma de dues torres). Aquesta família tenia el seu casal precisament a la plaça de Valldaura (a l’edifici que actualment ocupa el bar El Sielu). Eren, doncs, “gent del barri” que devien estar familiaritzats amb la geografia d’aquesta part de Manresa. Del portal de la muralla que hi havia a tocar del seu palauet en sortia el camí que, pel carrer del Cos, conduïa cap al Pont Nou.

Amb els anys el monument ha perdut alguns dels elements decoratius que tenia, començant per la figura de Neptú. Segons l’acurada descripció que en fa el 1836 l’erudit Josep M. Mas i Casas, la forma piramidal de la font era rematada al seu vèrtex per la “estatua de Neptuno, del tamaño de un hombre de mayor estatura, y cuya mano derecha ocupa el tridente, y ciñe su cabeza una corona real[8]”. Aquesta escultura es va malmetre. El 1860 estava mig partida, i en les fotografies de principis de segle XX en substitució del déu dels mars ja hi apareix la figura d’un àngel, que en l’actualitat es troba molt erosionada. Sobre el frontó de la font hi havia les escultures de dos genis o nens abraçats, que formaven part de l’escut del governador Ignacio de la Justicia, promotor oficial del monument. I encara, les figures de sengles lleons sobre boles als costats de la font (actualment només en queda un) completaven el simbolisme del monument amb un atribut de poder, però també de protecció.

Tot i ser elements profans, El Pont Nou i la Font de Neptú constitueixen per dret propi un altre dels punts d’aquesta geografia sagrada. Construït sobre un lloc de pas que es remunta a l’època romana (tal com han posat de manifest les excavacions que s’hi van realitzar amb motiu de la seva restauració) el Pont Nou és un dels grans monuments de la Manresa del segle XIV. Des de temps immemorials per aquest indret s’ha travessat el riu, i avui forma part del camí que ens porta al cementiri. Una vegada més, ens trobem amb una falca. Situat a la riba d’ençà, la que ens ha de portar novament cap a l’espai ordenat i segur de la ciutat, el déu Neptú ens recorda la força que en un moment determinat poden assolir les aigües turbulentes i els pantans de l’inconscient, o la necessitat, en certs moments, de dissoldre el nostre petit ego per atènyer una realitat més vasta.

Primer anell: la Verge lluitadora de la Vall dels Llorers (capelles i Mare de Déu de Valldaura)

Pel carrer del Cos arribem a la plaça de Valldaura, on hi havia un dels dos portals de ponent de la muralla, que en aquest sector estava protegida per una vall o fossat exterior. Adossada a una torre del portal hi havia una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Valldaura. S’hi havia construït a finals del segle XV, i custodiava una imatge amb aquesta advocació, successora de l’antiga que es venerava al monestir cistercenc femení de Valldaura, emplaçat al començament del carrer del Cos i que fou enderrocat amb motiu de la Guerra Civil catalana del segle XV, la mateixa contesa que provocà el final del monestir de Sant Cristòfol.

La capella va subsistir fins a finals del segle XIX, i quan aquest sector de la muralla fou enderrocat la imatge es traslladà de manera provisional a l’església de Sant Pere Màrtir, a l’espera que pogués ser dotada d’una capella digna. Entorn de 1877 un grup de veïns del carrer del Bruc, ajudats pel patrocini de propietaris influents de la zona (Magí Gallifa Gomis o Llogari Torrens Serra entre d’altres), van promoure la construcció d’una església amb aquest propòsit, que va beneir-se el 1886 i que es troba al costat del col·legi de les Dominiques. En aquests anys, però, la qüestió de la Mare de Déu de Valldaura es convertí en motiu d’una forta i encesa disputa, ja que una mica més tard (entre 1899 i 1900) els veïns de la plaça de Valldaura van edificar una altra capella que tenia la mateixa pretensió. Atès que la del carrer del Bruc era anterior i més gran, finalment el 1903 l’autoritat eclesiàstica ordenà el trasllat de la imatge a aquesta església, on actualment es venera en el seu cambril, mentre que l’altra va acabar adoptant l’advocació de la Consolació.

Avui la Mare de Déu de Valldaura és molt desconeguda. Tal vegada hi contribueix el fet que, un cop apartada del seu emplaçament tradicional, ha anat perdent força fins a fer-se invisible. En el seu moment, però, va gaudir d’una enorme popularitat i era un culte fortament arrelat; a Manresa en general però sobretot al barri al que dóna nom. Així ho recullen els goigs que es cantaven probablement des del segle XVIII: “com abelles cada dia / venen los de est arrabal / de Valldaura, Verge pia / deslliuraunos de tot mal![9]”. Un episodi miraculós que s’esdevingué l’any 1793, en vigília de pentecosta, va donar una bona empenta al seu culte. Aquell dia va caure un llamp a la capella quan era plena de feligresos, i cap dels presents en va resultar ferit[10]. Des d’aleshores aquesta diada va quedar instituïda com la seva festivitat. Al segle XIX la devoció es va incrementar encara més quan, davant d’un assot de còlera, al barri de Valldaura van ser escasses les persones que se’n van veure afectades[11]. Per aquests i altres fets la capella, que estava regida per quatre administradors entre els veïns del barri, sempre tenia una gran quantitat d’exvots[12].

La influència de la Mare de Déu de Valldaura no es limitava al barri; era també una de les icones representatives de tota la ciutat, i tenia un protagonisme destacat, per exemple, en les tradicionals rogatives que es feien quan hi havia mal temps o sequera. En aquestes circumstàncies el protocol manava que sortissin en processó el Sant Salvador de de l’església del Carme, la imatge de Valldaura i, en darrer lloc, les relíquies dels sants patrons de la ciutat (sant Maurici, santa Agnès i sant Fruitós) custodiades a la Seu.

La Mare de Déu de Valldaura és, de fet, una marededéu trobada. Així ho relata un episodi gairebé oblidat que hauria succeït a finals del segle XV. A la casa número 9 del carrer del Cos, prop de l’antic monestir, hi havia un pou on un dia hi caigué una dona. Quan en va poder sortir va explicar que sota l’aigua havia vist la cara d’una senyora radiant de llum amb un nen als braços. Fou així que s’hauria recuperat la imatge perduda, que segons la tradició s’hauria amagat al pou per protegir-la de possibles profanacions en temps de guerra. El cert és que fou en aquest moment que es construí la capella adossada a la muralla, i van ser els veïns devots del barri els que en van sufragar les despeses.

La imatge actual és una obra de principis de segle XIX, ja que durant la Guerra del Francès l’escultura va ser profanada i cremada. Segons el testimoni d’un dels presents en el moment dels fets (relatat pel seu nét), els francesos van cremar la imatge a la placeta per coure el ranxo, però els veïns van poder salvar la mà de la Verge i l’Infant, els quals després van desaparèixer. Passada la guerra, els administradors van encarregar una imatge nova a Cervera, “idèntica en les formes i la bellesa” a l’antiga[13]. El 1814 fou col·locada a la capella i és la que avui ocupa el cambril de l’església del carrer del Bruc.

Per tot el que hem dit, la Mare de Déu de Valldaura es pot associar a dos temes molt particulars, com són el fort arrelament en el veïnatge i l’atribut de la protecció, especialment en temps de guerra. Això últim ve determinat, òbviament, per la seva col·locació com si fos un escut de defensa a primera línia de muralla. Una vegada més, els goigs ens ho fan avinent: “Iris de pau, que desterra / de tot lo circumveinhat / los plets, mala voluntat, y los horrors de la guerra[14]”. O bé: “en temps de guerra y de pau, / com vigilant centinella: Tota esta Ciutat se fia / de vostre amor maternal[15]”.

En sintonia amb aquest passat de guerra i destruccions (recordem que ens trobem al sector de ponent, vinculat a la mort i l’ocàs) aquesta marededéu se’ns presenta amb una iconografia dura. Cal suposar que l’actual és una reproducció més o menys fidedigna de la imatge gòtica antiga, que al seu torn devia ser còpia de la del monestir originari de Valldaura, al Berguedà. La figura adopta el posat hieràtic propi de la tradició medieval, tot i que amb cert vernís de serenitat (o més aviat fredor) neoclàssica. Abillada amb un vestit rosat-vermellós, majestuosa i sòbria, les seves formes han estat desproveïdes de tota connotació de sensualitat femenina, i el seu pit és completament llis. L’única excepció és al rostre, de trets més suaus, que transmet un sentiment de comprensió i compassió maternals. A la mà dreta la Verge sosté un bastó de poder, i amb l’esquerra un Infant Jesús completament rígid. Al seu torn, l’Infant té a la seva mà dreta una branca de llorer, i a l’esquerra una bola del món. El llorer vindria a corroborar l’etimologia que Joan Coromines apunta per al topònim Valldaura: “Vall del Llor” o “Vall de llorers”. Sota el peu esquerre la Verge aixafa un petit porc. Possiblement com una manera de fer avinent el seu domini sobre els instints primaris o considerats baixos, representats en la figura del porc.

De les tres marededéus ubicades al perímetre de la muralla, la de Valldaura és la que té un caràcter més mundà i terrenal. Amb la Verge de l’Alba forma un tàndem que podria equiparar-se a l’eix equinoccional d’una església (l’eix longitudinal que va d’oest a est). Als peus (oest) hi trobaríem la Verge de Valldaura, en correlació amb el txacra arrel, que té a veure amb l’energia vital i amb els temes d’instint, supervivència i seguretat. A la capçalera (est, corresponent a l’absis) hi tindríem la Verge de l’Alba, en correspondència amb el txacra corona, amb una connotació més espiritual i lligada a les realitats superiors. L’Alba se’ns presenta com a Senyora de la llum i les estrelles, en un emplaçament al cim d’un turó i adoptant un caràcter còsmic; mentre que la Verge de Valldaura apareix com a lluitadora resistent contra l’adversitat, emplaçada junt al fossat de la muralla (Vall de llorers), en contacte amb les realitats inferiors i assumint un caràcter tel·lúric. Com és sabut, el llorer és símbol de la immortalitat aconseguida per la victòria i l’heroisme, i és altament significatiu que, segons la tradició, les seves fulles protegeixen dels llamps!

Si la Mare de Déu de l’Alba representa l’impuls que ens empeny a iniciar el nostre camí de descoberta, la de Valldaura ens ajuda a trobar la força necessària per sobreviure a les mil batalles de les nostres existències quotidianes.

El culte de la Mare de Déu de Valldaura sembla una versió suavitzada (i possiblement castrada en els seus aspectes més instintius) de les deïtats primitives, salvatges i impetuoses que encarnen el principi de lluita per la supervivència. Un exemple de similituds sorprenents el trobem en la figura d’una orixá (o esperit) de les religions afro-brasileres coneguda com Iansã, molt relacionada amb els fenòmens meteorològics. Iansã regeix els vents, les tempestes i els llamps, té un caràcter guerrer i lluitador, sempre a punt per a defensar els seus, viu a la porta dels cementiris i va vestida amb els colors vermell i blanc. El seu nom fa al·lusió al capvespre, i significa mare del cel rosat o de la nit. Habitualment se l’assimila amb santa Bàrbara.

Una mica més sobre la història de Valldaura

Tenint en compte que la Mare de Déu de Valldaura és, de totes les devocions que hem ressenyat, la menys coneguda, ens estendrem una mica més en alguns aspectes històrics que poden ser d’interès. El monestir de Valldaura té el seu origen al poble d’Olvan (Berguedà) cap a l’any 1006. Al segle XIII passà a l’obediència del Císter, depenent de Poblet, i, després d’un període d’estancament en què el lloc havia quedat molt deshabitat, es va dividir en dues comunitats, una es traslladà a Berga i l’altra acabà venint a Manresa el 1398. A l’església del monestir que es va bastir al principi del carrer del Cos, sobre una antiga casa-hospital, s’hi col·locà una imatge de la Verge de Valldaura, segurament igual a la que hi havia al cenobi originari. A Manresa el monestir de Valldaura va tenir una vida curta, ja que el 1565 fou enderrocat davant del perill que suposava la seva situació tan a prop de la muralla.

Després de l’episodi més o menys llegendari que ja hem relatat sobre la troballa de la imatge al pou, es procedí a construir la capella, que el 12 d’abril de 1500 ja existia i és anomenada “Cambra de la Verge Maria”. Al llarg dels seus quatre segles d’existència, i degut a la seva posició de custòdia d’un dels portals de la muralla, va haver de sofrir nombrosos embats provocats per les guerres. Al segle XIX van ser la Guerra del Francès i les diverses carlinades. Degut al fet que la imatge sempre estava amenaçada de sofrir una nova destrucció en diverses ocasions va ser traslladada amb caràcter de provisionalitat. Primer a la veïna església de Sant Francesc (també a tocar de la muralla), i després a la de Sant Miquel. El 1887 es va beneir una nova imatge amb la mateixa advocació però més senzilla, a l’estil de les marededéus vestides que es feien en aquest moment. La nova imatge va quedar-se a la capella de Valldaura, mentre que la de 1814 es podia guardar en lloc més segur.

Uns anys abans que el 1897 s’enderroqués definitivament aquest sector de la muralla l’aleshores arquitecte municipal Ignasi Oms i Ponsa va fer una descripció i un croquis de la capella. Mesurava 77,46 m2 i constava de dos cossos, un de davanter corresponent a la nau i un de posterior on hi havia l’altar, amb volta gòtica, i una petita sagristia. Un cop enderrocada la capella, la imatge es traslladà provisionalment a l’església de Sant Pere Màrtir, a l’espera que se li erigís un nou temple.

Tal com hem dit, davant del fet que havien sorgit dues iniciatives rivals, la construcció de la nova església al final del segle XIX va estar envoltada de gran polèmica. Es van llençar fervoroses diatribes per part dels que pretenien atribuir-se la legitimitat de custodiar la preuada imatge, i en aquest sentit va destacar Josep Portell, mossèn de la parròquia de Sant Pere Màrtir on es guardava la imatge, que en un dels seus escrits proclamava “Manresanos, una piedra a Valldaura”, i en un altre comparava la Mare de Déu de Valldaura amb la del Pilar de Saragossa per la seva heroica defensa davant de les tropes franceses[16]. La controvèrsia fins i tot va ser motiu perquè un erudit, Francisco Gallifa Gomis, publiqués dos espessos volums amb la intenció de deixar clara la legitimitat de l’església del carrer del Bruc, que era la que tenia el recolzament dels rics potentats de la zona. Segons Gallifa, l’erecció de la nova església va despertar l’entusiasme del veïnat en els diversos actes que es van portar a terme durant tot el procés preliminar i al llarg de la seva construcció. Per exemple, en el fastuós acte de col·locació de la primera pedra el 1877, que va comptar amb l’assistència del bisbe, els carrers enramats, els balcons de les cases engalanats i amb una presència massiva dels veïns al carrer. Així mateix, es van organitzar rifes i campanyes populars per recollir donacions. La nova església, projectada per l’arquitecte Josep Torres i Argullol en estil neogòtic, va beneir-se el 1886, i el 1927 se n’acabà la façana.

Travessar el riu, transitar l’altra riba, retornar a casa

Arribem a la fi d’aquest itinerari simbòlic, i ens agradaria que aquest petit assaig servís per fer-nos més conscients de tot allò que hem perdut en deixar de banda els antics llocs sagrats i el que representen. La llum de l’Alba, el guiatge dels estels, la força i el coratge que ens empenyen a travessar el riu, el poder de les aigües de l’inconscient i l’impuls per retornar a casa, després d’haver vençut heroicament a la Vall dels Llorers... Tots aquests temes arquetípics ens recorden que, amb la nostra mirada moderna i desencantada, hem perdut el contacte amb la Geografia Sagrada que ens envolta i ens empara. El cas de Manresa és especialment il·lustratiu, perquè en les darreres dècades la ciutat ha girat l’esquena a la seva “acròpolis”, que és el Puig Cardener i la Seu. A la pràctica, la basílica amb el seu entorn natural i urbanístic han quedat gairebé despresos de la resta de la ciutat, i les conseqüències d’una ciutat deconnectada del seu centre de poder i dels seus llocs sagrats són fàcils d’endevinar.

Hem vist les moltes i riques implicacions que es desprenen del fet de tornar a una mirada més holística, i les sincronicitats que d’això se’n podrien derivar. Començant pel fet que sigui precisament ara, en el moment actual del Gran Canvi, que després d’un grapat d’anys d’haver quedat amagat sota terra estiguem desenterrant l’antic monestir de Sant Cristòfol, a l’altra banda del riu. Tal com hem suggerit, travessar el riu és passar a l’altra banda d’una frontera imaginària, i implica endinsar-nos en un terreny desconegut que ara necessita ser explorat. És passar de les certeses (aparents) a un estat de profunda convicció que ens empeny a confiar en un destí que sembla incert i que en realitat és obert i està per fer. És deixar enrere el vell paradigma per atènyer el nou. I en aquesta nova singladura se’ns ofereixen com a aliades les antigues deïtats, a una i altra banda del riu.

Bibliografia

CARDINAU, Stéphane (2016). Geometrías sagradas. Ed. Terra et Sidera, S.L.

COMAS CLOSAS, Francesc (2009). “La Torre de Santa Caterina”, Històries de Manresa, Zenobita – Edicions Intercomarcals, Manresa, p. 122-136.

COROMINES, Joan (1996). Onomasticon Cataloniae, vol. V Curial Edicions Catalanes, Barcelona, p. 170.

CTESIFONE (2015). “La Font de Neptú”, La Història de Manresa. La història documentada de la ciutat de Manresa. Web: https://historiademanresa.wordpress.com/2015/10/09/la-font-de-neptu/

DE BARCELONA, Antonio Mª (1946). Notas históricas sobre los santuarios y la iglesia de Nuestra Sra. de Valldaura de Manresa, Imprenta Diagonal, Barcelona.

ESPINALT, Jaume. Web “Arquitectura Medieval”: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com/2012/01/construccio-de-la-seu-de-manresa-la.html

GALLIFA GOMIS, Francisco (1897). La iglesia de Valldaura y su venerada Virgen. 2 volums. Imprenta de Antonio Esparbé, Manresa.

GASOL, Josep M. (1985). El santuari de la Mare de Déu de la Guia de Manresa, Manresa.

MAS i CASAS, Josep M (1836). Ensayos históricos sobre Manresa. Imprenta de M. Trullás. Manresa.

OLIVES PUIG, José (2006). La ciudad cautiva. Ensayos de teoria sociopolítica fundamental. Ediciones Siruela, Barcelona.

PIÑERO SUBIRANA, Jordi. “La Seu de Manresa”, Guia de llocs tel·lúrics de Catalunya. Web “Jordi Piñero Subirana”: https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/y-guia-de-llocs-tel-lurics-de-catalunya/la-seu-de-manresa

PIÑERO SUBIRANA, Jordi. “Cultes i deïtats de la terra. Manifestacions sagrades, devocions i energies arquetípiques pròpies de l’entorn de Manresa”, Història holística. Web “Jordi Piñero Subirana”: https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/z-historia-holistica/cultes-i-deietats-de-la-terra

SARRET ARBÓS, Joaquim (1924). Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents (Monumenta Historica Civitatis Minorisae). Manresa.

SARRET ARBÓS, Joaquim (1929). Monestir de Sant Cristòfol. Història de Manresa. (Manuscrit II/79, Arxiu Comarcal del Bages).

Notes

[1] ESPINALT, Jaume. Web “Arquitectura Medieval”: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com/2012/01/construccio-de-la-seu-de-manresa-la.html

PIÑERO SUBIRANA, Jordi. “La Seu de Manresa”, Guia de llocs tel·lúrics de Catalunya. Web “Jordi Piñero Subirana”: https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/y-guia-de-llocs-tel-lurics-de-catalunya/la-seu-de-manresa

[2] OLIVES PUIG, José (2006). La ciudad cautiva. Ensayos de teoria sociopolítica fundamental. Ediciones Siruela, Barcelona.

[3] PIÑERO SUBIRANA, Jordi. “La Seu de Manresa”, Guia de llocs tel·lúrics de Catalunya. Web “Jordi Piñero Subirana”: https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/y-guia-de-llocs-tel-lurics-de-catalunya/la-seu-de-manresa

[4] CARDINAU, Stéphane (2016). Geometrías sagradas. Ed. Terra et Sidera, S.L.

[5] GASOL, Josep M. (1985). El santuari de la Mare de Déu de la Guia de Manresa, Manresa, p. 8.

[6] GASOL, J.M. (1985). El santuari..., p. 29.

[7] SARRET ARBÓS, Joaquim (1929). Monestir de Sant Cristòfol. Història de Manresa. (Manuscrit II/79, Arxiu Comarcal del Bages), p. 13.

[8] MAS i CASAS, Josep M (1836). Ensayos históricos sobre Manresa. Imprenta de M. Trullás. Manresa.

[9] GALLIFA GOMIS, Francisco (1897). La iglesia de Valldaura y su venerada Virgen. Vol. 1 volums. Imprenta de Antonio Esparbé, Manresa, p. 181.

[10] Ibid. P. 217.

[11] Ibid. P. 130.

[12] Ibid. P. 131.

[13] Ibid. P. 172.

[14] Ibid. P. 181.

[15] Ibid. P. 181.

[16] Ibid. P. 29.