Cicles, karma, història

CICLES, KARMA I EVOLUCIÓ EN LA HISTÒRIA

Temps cíclic, temps lineal

Els pobles anomenats primitius solen tenir una concepció del temps (i, per tant, de la història) cíclica. De fet, aquesta es pot considerar la cosmovisió més estesa en les societats no occidentals, i és la que predomina clarament en les civilitzacions orientals. El mateix Plató, probablement influït per algun corrent de pensament oriental o en el marc d’un substrat cultural indoeuropeu, postulava obertament la noció d’un temps cíclic. En aquestes cosmovisions tradicionals l’home és vist com una criatura més que forma part d’un univers regit pels cicles de la natura i dels astres. Pel contrari, la concepció occidental, derivada de la tradició judeocristiana, és la d’un temps lineal, que no és regit per un determinisme còsmic sinó per la conseqüència dels nostres actes.

D’altra banda, la majoria de les societats premodernes conceben el procés de la humanitat com una involució que hauria portat des d’una edat d’or primigènia, en la qual l’home mantenia els lligams amb el seu origen diví, fins a l’època actual, on aquest origen queda molt llunyà i ja només se’n conserva un record difús. La societat moderna, en canvi, inverteix aquest esquema i entén la història com una evolució que s’encamina cap a una fi o propòsit. Una evolució que ens acosta a Déu o, en la versió materialista, ens empeny cap endavant per un camí de progrés. Alguns filòsofs idealistes (Shelling, Fichte, Hegel) entenen el món com una evolució de l’Esperit que es desplega en l’univers en un procés d’ascensió. Més endavant, els corrents de la Nova Era reprenen una idea similar: l’ascensió global de la humanitat orientada a la consecució d’un major grau de consciència i de desenvolupament espiritual, juntament amb l’ascensió del Planeta en el seu conjunt, emmarcada o determinada pels grans cicles còsmics.

Òbviament, el patró fonamental del gran cicle còsmic ve marcat per la precessió dels equinoccis i el consegüent any platònic, amb una durada d’uns 26.000 anys i que va arribar al punt d’inflexió el 2012. Però en una escala més reduïda cal tenir en compte també altres cicles de durada menor, com són les eres astrològiques (que determinen cicles d’uns 2.000 anys) o cicles encara més curts que es manifesten i evolucionen, per exemple, en forma de determinats temes arquetípics que apareixen, es retiren i retornen al llarg de diferents períodes històrics: cicles econòmics, determinats corrents artístics, de pensament o fenòmens socials, els quals podem estudiar a través dels trànsits planetaris. En aquesta escala menor la història (la història que ens és coneguda) pot ser concebuda en termes cíclics, però no com una repetició mecànica, sinó com una evolució que obeeix a un propòsit transcendent o pla diví. D’aquesta manera, els cicles adoptarien en realitat una forma d’espiral que, a cada nou gir, s’eixampla en una obertura més gran; és a dir, en un desplegament de la consciència més elevat. Una visió com aquesta esquiva el perill de caure en un regressionisme ingenu que pretengui retornar d’una manera acrítica a un estadi natural o primitiu idealitzat.

La funció dels continents en el marc d'una Geografia esotèrica

Una altra idea estimulant és la que entén el món com una globalitat orgànica, com un cos viu compost per unes parts (els continents, o les grans unitats geogràfiques) amb unes especificitats i unes funcions diferenciades. Igual com cada part o cada òrgan d’un cos té la seva funció, està relacionada amb uns centres energètics o txacres i té un funcionament integral dintre d’un tot, així mateix cada continent tindria una especificitat que li és pròpia, una ànima col·lectiva, i estaria orientat o destinat a fer un tipus d’aportació al conjunt del Planeta. Si considerem que hi ha set continents o grans unitats geogràfiques (Àfrica, Europa, Proper Orient, Àsia, Oceania, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, o tal vegada l'Antàrtida) es poden establir correspondències amb els set txacres principals del cos humà, de manera que cada continent encarna un esperit o un tipus d’energia pròpia. En aquesta línia són molt interessants les aportacions, des d'un àmbit que podem considerar de la Nova Era, de Matías De Stefano. Seria interessant poder establir amb un cert fonament aquestes correspondències, però aquí no hi ha una coincidència gaire gran entre les diferents propostes. El punt de consens més general és que a Europa hi ha el quart txacra, el del cor. Les emocions que es depuren en el nostre continent han d'impulsar l'acció, igual que la sang és bombejada des del cor fins als punts més perifèrics del nostre cos.

Aquesta concepció holística de la Geografia, vinculada amb la Història, dóna peu a plantejar una “Geografia esotèrica” que entengui els territoris i els elements de la natura des d’una vessant simbòlica, espiritual i sagrada. Cada territori és la matèria (el cos) d’una entitat viva que no és simple escenari, sinó també protagonista viu de la història. Els accidents i les peculiaritats geogràfiques, com ara les grans serralades, els llacs, les planúries o els mars, són les parts d’una anatomia que, de manera anàloga al cos humà, formen una unitat de cos-ment. Una anatomia feta de terra, d’aigua, d’elements vegetals i animals per la qual circulen uns corrents i unes xarxes energètiques (anàlogues als meridians i als aparells de circulació del cos humà); una anatomia juntament amb un esperit que guarda memòria d’un passat remot i es projecta, com a entitat viva i com a subjecte de la història, cap a un futur comú.

La història universal com una contínua successió de cicles de flux i reflux

La història universal pot ser vista com la successió de grans cicles de flux i reflux, d’expansió i de contracció. Partint d’una unitat originària, d’un u substancial que caracteritza una edat mitològica o primitiva, la humanitat comença el seu recorregut en la diferenciació i en la diversificació (la torre de Babel). Cada gran cicle històric crea un nou impuls d’expansió, una potent energia (egregor) que atreu els pobles i les cultures disgregades per situar-los dins l’òrbita d’una re-unificació, tot assajant diferents fórmules per sintetitzar la diversitat, normalment en forma d’imperis o de civilitzacions hegemòniques. Són els grans imperis bressol de la humanitat, la koiné d’Alexandre el Gran, Roma, l’imperi hispànic, les potències colonials europees, Estats Units... Aquests impulsos d’expansió i re-unificació tenen llums i ombres, ja que sovint comporten una imposició militar, política i ideològica, però probablement han estat un procés necessari (el camí que ha triat l’Esperit en el seu desplegament en el món) per arribar a l’actual moment de globalització en el qual la humanitat en el seu conjunt està preparada per un nou pas endavant, havent superat vells conflictes, dicotomies i dualitats. El nou impuls ha de permetre arribar a una síntesi que ens retorni a la unitat originària, però havent assimilat un bagatge que era necessari per poder arribar a aquest major grau de consciència.

L’escenari geopolític mundial actual i el tancament de cicles

Un marc conceptual d’aquestes característiques resulta estimulant perquè permet entendre el moment actual com una època de tancament de cicles. No només dels grans cicles còsmics que ara arriben al seu moment culminant, o de les eres astrològiques (final de l’era de Peixos i inici de l’era d’Aquari) sinó també dels cicles específics que regeixen cada civilització o cada poble, i que s’entrellacen d’una manera que a primera vista pot semblar capriciosa o injusta, determinant el fràgil equilibri del panorama geopolític mundial. Aquest procés s’està donant d’una manera accelerada i comporta una curiosa inversió de tendències que fins fa poc havien estat hegemòniques. És raonable pensar que, abans de passar a una nova era, cal tancar els cicles i resoldre els deutes kàrmics pendents, també a nivell col·lectiu.

Si observem els últims canvis en l’escenari geopolític mundial un fet que crida l’atenció és que han tornat a un primer pla els punts d’origen de les primeres civilitzacions: Iraq i Iran, Egipte i tot el món àrab (primavera àrab), Xina i Mèxic. Alguns papers s’estan invertint: Occident assimila l’herència espiritual d’Orient i genera la cultura del New Age o la Nova Era, en tots els seus matisos i formulacions diverses. Orient assimila la visió materialista i utilitarista d’Occident (sovint en la versió més dura i contraposada a les seves tradicions mil·lenàries), cosa que provoca el despertar dels dragons adormits: primer Japó, després la Xina, Índia i tot el sud-est asiàtic. El Primer Món comença a entrar en col·lapse. Europa és objecte d’una greu crisi de confiança i d’identitat i, ara més que mai, veient-se expulsada de la posició de lideratge, resta totalment desconcertada sobre quin és el seu paper en la nova escena mundial.

Al seu torn, els països que han estat els principals catalitzadors de la crisi a Europa i que es troben en el punt de mira són els que van tenir un protagonisme destacat en les primeres etapes de la història del continent: Grècia, Itàlia, Espanya. Sempre d’Orient cap a Occident. És com si el testimoni anés viatjant en la direcció del sol quan es mou pel firmament: Àsia, Europa, Amèrica... per donar la volta al planeta i tornar cap a l’Extrem Orient.

Un altre fenomen evident són les grans migracions que caracteritzen aquest estadi de globalització (un fenomen característic de l’era d’Aquari, junt amb la ràpida expansió d’internet, les noves tecnologies, la societat de la informació, etc), les quals poden ser vistes com una oportunitat per resoldre grans cicles kàrmics col·lectius: els immigrants de les antigues colònies establerts a les metròpolis occidentals, a Catalunya i Espanya la immigració sudamericana i magrebina, que obliga a afrontar i superar prejudicis i conflictes generats en anteriors moments històrics, i a cercar una nova entesa.

La relació Catalunya/Espanya: cas paradigmàtic d’un tancament de cicle

Un altre gran cicle kàrmic (que avui més que mai està sobre la taula i que, segons tots els indicis, es troba ja en una fase de resolució final) és el de les relacions Catalunya/Espanya. Es pot entendre com una relació tòxica de dependència simbiòtica en la qual cap de les dues parts (tampoc Catalunya) havia, fins ara, acabat d’afrontar les arrels del problema. Hi ha una relació de domini per part d’Espanya i una incapacitat per part de Catalunya d’assumir amb plena convicció la majoria d’edat i reclamar amb fermesa el dret a l’autodeterminació. Darrerament s’han donat moviments forts en les relacions kàrmiques entre els pobles de l’Estat. D’una banda a Euskadi, on clarament s’inicià un procés de revisió i reconciliació (el final d’Eta i el reposicionament de l’esquerra abertzale) que ha fet moure moltes peces del tauler. Fins fa poc, a Catalunya les aigües s’havien anat movent en un nivell bàsicament de profunditat i sovint poc visible, amb iniciatives significatives com ara els referèndums per a l’autodeterminació o la creació de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Espanya ha mostrat una gran inconsciència, i quan reacciona (no de cara als seus interessos interns sinó de cara a afrontar el problema real que hi ha plantejat) és d’una manera totalment defensiva, sota la influència d’una por mai expressada obertament: la por de veure’s desmembrada i obligada reinventar-se; és a dir, la por a afrontar una responsabilitat o un karma que des de sempre s’ha negat.

Els esdeveniments desencadenats a partir de la manifestació multitudinària de l’11 de setembre de 2012 han estat un exemple paradigmàtic de com un d’aquests cicles endèmics de cop, d’un dia a l’altre, fan un canvi qualitatiu, una mena de “salt quàntic” que provoca una presa de consciència col·lectiva sense precedents, una sobtada acceleració dels fets que fa que la boira que teníem instal·lada al damunt quedi esvaïda i que puguem començar a actuar amb una major llibertat, havent fet un pas molt ferm per superar aquests vells bloquejos i dinàmiques kàrmiques i inconscients.