Ànima manresana

El paisatge de Manresa es caracteritza per un entorn rocallós i sec fet de balmes i balceres. La ciutat neix al cim del turó del Puigcardener: un lloc elevat si l'entenem en relació a la funció de control que exercia sobre el riu Cardener, però no és un lloc dominant en termes absoluts. Des del Puigcardener la muntanya de Montserrat gairebé queda tapada rere el turó de la Torre de Santa Caterina. A l’entorn, la ciutat s’assenta al voltant d’altres turons: Puig Mercadal, Puigterrà, Puigberenguer... Els cims d’aquests turons sí que tenen una posició dominant que permet veure l’horitzó, però precisament aquests turons són deshabitats. No només això, en realitat són veritables “forats negres” dins la trama urbana: especialment en el cas de Puigterrà i de Puigberenguer: passen inadvertits, és com si no existissin. Al contrari, la ciutat ha preferit desenvolupar-se en els terrenys més plans però que queden enfonsats tot vorejant el Cardener i el torrent de Sant Ignasi, amb la consegüent influència de la boira i sempre amb un punt d’humitat.

La ciutat queda enfonsada entre els turons i des d’aquesta depressió és difícil tenir una perspectiva clara. La influència de Montserrat és molt important. Montserrat és com una gran pantalla. De fet, és com una immensa antena parabòlica que envia una potent energia cap al Bages sud i cap al pla de Bages: el centre de Catalunya, el cor de Catalunya. Concretament, des de Sant Jeroni, el punt més alt, l’eix lleugerament angulat de la serra es projecta entre Sant Vicenç de Castellet i Castellgalí; és a dir, aproximadament al punt on hi ha la Torre del Breny. Però en la major part dels casos aquesta influència queda tapada i, per tant, no és conscient. Així és en la major part del barri antic. Només des de les parts més altes de Manresa es té una visió clara de Montserrat: Poble nou, Balconada, carretera de Santpedor... Des de la resta del pla de Bages i en la majoria de pobles de l’entorn (Santpedor, Salelles, Sant Salvador de Guardiola... ) la presència de Montserrat també és del tot evident.

Quan se surt de la “depressió manresana” tenim al nord un territori més “solar”, el pla de Bages, que és la via natural per on la ciutat s’expandeix i es connecta amb les terres veïnes, amb el món; és el punt de cruïlla de camins i carreteres. Des d’aquí els manresans, habitualment capficats en mil cobòries, com si no poguessin sortir d’un pou en el qual ells mateixos han triat viure, poden albirar una sortida només aixecant la vista i contemplant un paisatge més ampli. Queda lluny la boira enclotada i es divisen un munt de camins i de direccions a prendre. Al costat oposat, al sud, tenim un territori més “lunar”: enllà de la Torre Santa Caterina, un altiplà rural i pràcticament desconnectat de la ciutat, tot i que queda físicament molt a prop. Però en canvi és "l’altra banda del riu", un riu que marca una frontera. Antigament, per la diada de Sant Cristòfol els manresans sortien en processó per travessar el Cardener, igual com, segons la tradició, el sant va travessar el riu amb el Nen Jesús a coll, per fer un romiatge al monestir de Sant Cristòfol, avui desaparegut però que estava situat prop d'on ara hi ha la Torre de Santa Caterina. Els anys seixanta i novament els noranta, amb els booms econòmics s’havia planificat l’expansió d’una nova Manresa a l’altra banda del riu, però irremissiblement aquests projectes s’han esvaït i han quedat sempre en no-res. És aquest el territori on es pot passejar tot deixant volar la imaginació, a l’espera d’alguna inspiració, com la que va tenir sant Ignasi tot contemplant el Cardener, coneguda com l’Exímia il·lustració (un indret actualment assenyalat amb la presència de l’anomenat Pou de Llum).

Per tant, al nord tenim una plana ondulada, una mica més verda i humida. Al sud, un paisatge rural una mica més sec. Entremig, les balmes i els turons de Manresa i un important corrent energètic que probablement circula al llarg del congost del Cardener, el qual ha deixat un paisatge sec, àrid i rocallós.

Hi ha diversos símbols i llegendes que ens parlen de la influència que exerceix Montserrat sobre Manresa: el més conegut és el misteri de la Llum. Un altre és la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, que també fa referència a una llum, en aquest cas vista per uns pastors de Monistrol, i que es vincula amb la ciutat de Manresa. Ben segur que existeixen altres manifestacions en aquest sentit. També hi ha una llegenda, molt forçada i poc fiable per part d’estudiosos del món esotèric, que parla d’una llum que venia de Montserrat i es reflectia en un mirall que hi havia a la Torre del Breny, situada en el centre geogràfic de Catalunya.

Sant Ignasi de Loiola va retirar-se a la Cova on, segons la tradició, s’inspirà per escriure els Exercicis Espirituals davant la contemplació de Montserrat. Des d’un punt de vista simbòlic, la Cova ens parla d’un procés plutonià de mort i renaixement: retirar-se a l’interior d’una cova, en contacte amb la força tel·lúrica de la Mare Terra per deixar morir una part vella i poder renéixer il·luminat davant la llum de Montserrat. A Manresa (en les profunditats de Manresa, a la Cova, al voltant del Cardener) Ignasi es transforma i a partir d’aquí projecta un missatge que va destinat a renovar l’espiritualitat de l’Església catòlica amb una vocació universal. Aquesta renovació de l’Església té alts i baixos, llums i ombres, però encara és vigent en l’esperit dels jesuïtes que segueixen la teologia de l’alliberament i en els que impulsen el diàleg interreligiós actualment des de la Cova, com el Xavier Melloni.

És probable que, si féssim la carta natal de Manresa, trobéssim que té una energia plutoniana. De fet, la historiografia tradicional posava molt de relleu en el fet que havia estat arrasada moltes vegades: per Al-Mansur, pels almoràvids, durant la Guerra de Successió i per l’exèrcit napoleònic durant la Guerra del Francès. Hi ha una tradició apòcrifa amb una etimologia que feia derivar el nom de Manu-rasa (mà arrasada) i que es va plasmar durant un temps en l'escut oficial de la ciutat, amb una mà dibuixada al centre.

D’alguna manera, Manresa té una energia poderosa que és capaç de propiciar canvis profunds, però normalment els propis manresans no en són conscients, i viuen aquesta força generadora i espiritual habitualment d’una manera reprimida o a l’ombra. En canvi, aquesta força és molt més evident pels que venen de fora: sant Ignasi de Loiola, Joseph Beuys, Xavier Melloni... i molts dels que ens visiten, especialment els que arriben de tots els continents per practicar els Exercicis Espirituals a la Cova.

La ciutat ha quedat desconnectada dels principals punts energètics, tel·lúrics i sagrats. De fet, totes les ciutats i tots els països han quedat desconnecats, per oblit, dels seus centres de poder, i actualment ens trobem un procés de reconnexió global. Però tal vegada el cas de Manresa és una mica més greu, i d'aquí també l'estat de letargia en què ha viscut la ciutat els últims anys. El cim del Puigcardener, malgrat no ser un turó dominant, té una energia considerable, potenciada per la construcció de la gran basílica de la Seu. Però la Seu ha quedat com una “acròpolis” d’esquena a la ciutat. Cada vegada menys freqüentada pels manresans perquè queda “lluny”,amb un entorn agradable com és el Parc de la Seu, però deslligat de la trama urbana i actualment freqüentat només per uns pocs turistes i per molts més dels immigrants que viuen al barri antic, però que no tenen cap coneixement ni cap vincle amb el que representa aquest lloc sagrat. Per ells deu ser poca cosa més que un colossal i monumental edifici de pedra sense vida, completament mort. La Cova de Sant Ignasi és un altre dels punts amb una energia especial, però amb una connexió molt feble amb la ciutat. Per a la majoria de manresans la Cova i la Seu són l’estampa turística de Manresa, i poca cosa més: una façana, una postal. Un altre exemple similar és l'església del Carme, del que podríem dir si fa o no fa el mateix: una gran església, enderrocada i reconstruïda sense ànima, un aparcament de cotxes, un alberg per a turistes, un lloc de trobada de marginals.

En definitiva, és com si Manresa hagués de prendre consciència, en primer lloc, del poder d’aquesta força molt tel·lúrica que emana de les roques del seu subsòl per tal de reconnectar-se amb la seva essència, amb la seva ànima o amb el seu destí, recuperar l’autoestima i després tornar a projectar a Catalunya, al món, aquesta nova espiritualitat que s'està gestant, amb la llum i la força que prové de Montserrat, però finalment captada d’una manera oberta i conscient.

El misteri de la Llum: una visió renovada

Origen i construcció del relat de la Llum

La ciutat de Manresa patia la greu confrontació amb el bisbe provocat per la construcció de la Sèquia. En aquest context, el 21 de febrer de 1345 vuitanta-un manresans van donar testimoni davant notari (en un document conegut com la notula) d’haver vist com, damunt de l’altar de la Santíssima Trinitat de l’església del Carme, una flama o senyal blanc resplendent semblant a una estrella va pujar fins a la volta de l’església i va tornar a baixar fins a la capella tres vegades. Aquesta llum misteriosa va interpretar-se com un senyal diví.

Tres-cents anys després d’aquest fet, en ple segle XVII, els monjos carmelitans construeixen el relat que esdevindrà la versió oficial del miracle de la Llum, tot afegint-hi elements imaginaris o potser escoltats de la tradició popular. Hi incorporen detalls i anècdotes que no consten en l’únic document autèntic del segle XIV i per primera vegada es diu que la Llum venia de Montserrat, que les campanes van repicar soles, que el miracle és el causant que el bisbe aixequés l’entredit i la pena d’excomunió a la ciutat i que el prodigi de la Llum és un símbol del misteri de la Trinitat.

Els autors posteriors prenen per verídica aquesta versió i se la van copiant els uns als altres. El 1675 Magí Canyelles, el primer gran historiador manresà, copia en la seva Descripció de la grandesa y antiguitats de la ciutat de Manresa, la relació del miracle treta del llibre del frare carmelià Estrugós. Posteriorment altres autors, com Roig i Gelpí o el Pare Germes, contribueixen a divulgar el mateix relat. Els Goigs de la Llum s’inspiren en aquestes mateixes fonts. El 1882: el metge i erudit Oleguer Miró, amb un esperit menys crèdul, intenta conciliar els fets històrics amb la llegenda. En una línia similar hi ha els escrits posteriors de l’historiador Ignasi Torradeflot.

No és fins la dècada de 1920 que l’arxiver i historiador Joaquim Sarret i Arbós qüestiona per primera vegada la versió tradicional. El 1931 publica Llum!... a la Llum de Manresa, un fullet en el qual, fruit de les seves recerques i en base a criteris historiogràfics moderns, posa en clar la part històrica dels elements afegits per la imaginació popular. Aquestes observacions aixequen una gran polseguera en els diaris locals, a favor i en contra. Sarret i Arbós, un catòlic convençut, és titllat pels sectors més integristes d’oportunista i gairebé d’heretge. Els anys 1931 i 1933 s’elaboren sengles dictàmens per part d’experts historiadors que avalen les tesis de Sarret i Arbós.

A la dècada de 1970, en un context ja més distès, l’arxiver, historiador i cronista de la ciutat, Mn. Josep M. Gasolcontribueix de manera decisiva a difondre una versió més clara de la història de la Sèquia i de la Llum: en diversos pòrtics als programes de la festa, en els seus llibres i, especialment, en el seu pregó de la Llum de l’any 1976 (del qual hem extret la informació d’aquesta primera part introductòria).

La Llum com a expressió de l’inconscient col·lectiu manresà

Però al marge de la certesa històrica del relat cal entendre que aquest expressa una veritat de fons, almenys en termes arquetípics o simbòlics. Tinguin el seu origen en uns fets reals o no, els mites i les llegendes expressen una veritat profunda que és una creació de l’inconscient col·lectiu i que posa de manifest un missatge que aquesta ànima col·lectivaconsidera important perquè sigui conegut i recordat. Això explica perquè un determinat grup, en aquest cas la ciutat, manté viu el mite en la seva memòria col·lectiva al llarg dels anys. Els elements afegits de la tradició poden no ser reals històricament, però ens ofereixen un relat amb sentit i que, per algun motiu, el col·lectiu considera important de repetir i recordar. Així, el mite queda fossilitzat en una tradició que, un cop forjada, es va repetint de generació en generació de manera inamovible.

Des d’aquesta perspectiva, la Llum pot ser vista com un relat que ens parla en termes mítics. De fet, la Llum és el gran mite de la ciutat de Manresa. Igual que els mites clàssics, que solen remetre a un moment fundacional, la Llum ens parla d’uns fets situats en un passat remot per explicar-nos perquè les coses són tal com són. En aquest cas, quin és l’origen de la prosperitat d’una ciutat. Amb la repetició del mite-ritual, cada any quan es celebra el misteri i es canten els Goigs, s’estableix una connexió entre passat i present, i aquesta veritat essencial torna a revelar-se, sempre amb un fons de misteri. El misteri es renova i el miracle torna a ser una realitat.

Una lectura de la Llum en termes simbòlics

Aquest missatge, aquesta veritat essencial del mite ens aporta uns valors, el testimoni d’un exemple per part dels nostres ancestres: els manresans del segle XIV van ser ambiciosos, innovadors, imaginatius, agosarats, no van dubtar a enfrontar-se al poder fàctic del moment (el bisbe i l’Església), van ser persistents i van treballar en un gran projecte col·lectiu orientant-lo cap al bé comú. Però fonamentalment ens parla en el llenguatge simbòlic dels mites i les llegendes. Una lectura del mite en termes simbòlics podria ser la següent:

Els camps són erms i la terra s’ha assecat. Un desequilibri en els cicles de la natura ha provocat una forta sequera i la manca d’aigua. Primer els manresans creuen que les forces del Cel se’ls han girat en contra, i cerquen novament el seu favor fent processons a Montserrat i pregant a la Verge. Però si no passen a l’acció la solució no els vindrà regalada. Si l’aigua no ve a la ciutat, la ciutat anirà a buscar l’aigua. Construiran una gran sèquia. Amb el permís del rei, tot seguit es posen mans a l’obra. Però qui no està a l’alçada és el bisbe, i en lloc d’ajudar amb el seu coneixement sagrat, fa servir el poder del dogma per atemorir els manresans. Tot i això, els manresans continuen amb la seva comesa, cosa que augmenta la ira del bisbe. Fins que, des de la Muntanya sagrada, la Santíssima Trinitat, que és la unió harmònica de tots els elements, envia un raig de Llum misteriosa. Davant la manifestació del poder superior, el bisbe no té més remei que acceptar el seu error i facilitar la concòrdia, sancionada pel poder del rei: finalment la terra tindrà l’aigua que la fertilitza gràcies a la Llum. I a partir d’aleshores l’aiguade la Sèquia portarà la prosperitat a la ciutat de Manresadurant molts i molts anys.

La Llum com a expressió del conflicte arquetípic i primordial de Manresa?

Des d’aquesta perspectiva, el relat ens parlaria d’un conflicte primordial de la ciutat; potser, en realitat, el gran conflicte?Aquest s’expressaria de manera arquetípica en el relat de la Llum, però el podríem trobar, amb diferents variants, en altres conflictes importants en la historia de la ciutat.

Podem entendre que la ciutat de Manresa representa l’element terra: no només pels pagesos que no poden regar els camps, sinó fonamentalment per l’elit dominant composada per burgesos-artesans que són els qui veritablement impulsen el projecte de la Sèquia. En tot cas, es tracta d’una representació del poble i del seu legítim anhel de millora i de canvi de les condicions materials de vida. L’element aire estaria representat pel bisbe, com a dipositari del coneixement sagrat que, quan s’estanca o es posa al servei de l’interès purament material, es perverteix i cau en el dogma; és a dir, en la instrumentalització del coneixement per justificar unes relacions de domini.

Des d’aquesta perspectiva el gran conflicte es donaria entre la terra (la ciutat) i l’aire (el bisbe, el pensament estancat que només procura per al seu interès particular, sense atendre al bé comú). En el relat el bisbe és un personatge aliè a la ciutat, però des d’un punt de vista psicològic i simbòlic es pot entendre, igual com passa sovint en el llenguatge oníric, com una part oculta, una ombra del mateix subjecte, en aquest cas la ciutat de Manresa. Per tant, el bisbe representaria una part de la ciutat que, amb el seu pensament anquilosat, posa traves al fluir de l’aigua: el fluir de la vida que porta canvis i prosperitat.

Així, La confrontació bàsica es dóna entre la terra i l’aire (la ciutat i el bisbe), i això impedeix que flueixi l’aigua, que és font de vida. La visió de la Llum (entesa com a l’element foc: l’esperit que il·lumina, la Santíssima Trinitat) és un tercer factor necessari per poder desencallar en conflicte.

Aquesta interpretació seria interessant contrastar-la i verificar-la amb una possible lectura astrològica de la historia de Manresa.

Què significa, en definitiva, la Llum de Manresa? A un nivell profund la Llum simbolitza la inspiració, la claredat de pensament o la“il·luminació” que en un moment crític ens dóna el discerniment per emprendre l’acció correcta i poder continuar en el nostre camí. La Llum és també un potent corrent energètic i clarivident que ve de Montserrat. Aquesta Llum, quan és ben percebuda i plenament integrada, fa possible la unió dels tres elements o principis divins (la Santíssima Trinitat). Quan la ciutat és conscient d’aquesta llum i la mira cara a cara és capaç de grans gestes; quan la ignora cau en la rutina, el desànim i la depressió.

Altres llums misterioses

Existeixen altres llums misterioses: llegendes o episodis històrics relacionats amb la percepció de llums que tenen una explicació incerta o atribuïda a fets sobrenaturals. Moltes tenen relació amb la muntanya de Montserrat, que segons algunes tradicions esotèriques té una configuració geològica i tel·lúrica especial. També hi ha qui ha volgut veure en el miracle de la Llum un fenomen meteorològic: un tipus de reacció elèctrica denominada raig globular. Possiblement, però, per moltes explicacions que s’hi vulguin donar, els fets que van succeir el 21 de febrer de 1345 continuaran sent bàsicament un misteri.

• • La troballa de la Moreneta. Segons la llegenda, vers l’any 880 set pastors de Monistrol de Montserrat veuen una misteriosa llum que baixa del cel sobre la muntanya i senten uns càntics celestials durant set dies. Donen la notícia a l’arxiprest de Manresa, i aquest al bisbe de Vic. S’organitza una expedició amb clergues i cavallers de Manresa cap a la Santa Cova, indicada per la llum, on troben la imatge de la Mare de Déu. Decideixen traslladar-la a Manresa en processó, però en arribar a l’indret on ara s’aixeca el monestir la imatge es torna feixuga, donant a entendre que aquest és el lloc on s’ha de quedar.

  • Una estranya llum vista a Olesa de Montserrat. Un episodi molt similar al de la Llum de Manresa va ocórrer en aquesta vila el 1642. Un document notarial d’aquell any dóna fe que diverses persones van veure una gran lluminositat sobre la muntanya de Montserrat, i que després es dividí en forma de globus.

  • El mirall de la Torre del Breny. Sobre aquest monument d’origen romà, situat al terme de Castellgalí, hi ha una llegenda que explica que hi havia un mirall que reflectia els raigs del sol i enlluernava els vianants. Segons algunes interpretacions esotèriques aquest mirall, encarat a Montserrat, recollia la llum emanada des de la muntanya cap a aquest punt, a l’encreuament entre els rius Llobregat i Cardener, que alguns consideren el centre geogràfic de Catalunya.

  • La llum que il·lumina el temple d’Abu Simbel. En aquest impressionant santuari egipci construït pel faraó Ramses II es dóna un fenomen astronòmic singular. L’eix de l’anomenat Gran Temple va ser dissenyat pels arquitectes de manera que el 21 d’octubre i el 21 de febrer (61 dies abans i 61 dies després del solstici d’hivern) els raigs del sol penetren en el santuari i l·luminen les escultures a la paret del fons. Aquestes dates coincidien suposadament amb l’aniversari del faraó.

  • (Manresa, 21 de febrer de 2012. Algunes d’aquestes idees han estat elaborades amb motiu de l’exposició Llum, aigua i festa. Un misteri de més de 600 anys a Manresa).