La Seu de Manresa

La Seu de Manresa

Un exemple paradigmàtic del cànon sagrat gòtic

La basílica de Santa Maria de la Seu és l’església principal de Manresa. No és catedral perquè mai no ha tingut bisbe, tot i que els seus promotors van dissenyar-la amb la clara intenció que fos la seu d’un nou bisbat. Concebuda pel mestre d’obres Berenguer de Montagut, possiblement un ex-templer, autor també de Santa Maria del Mar (a Barcelona) i de la catedral de Mallorca, i construïda entre els segles XIV i XV, és una de les obres més representatives de l’auster gòtic català. Però, sobretot, és un exemple ideal per qui vulgui conèixer el cànon de la millor arquitectura sagrada, que és la gòtic inicial. I és que la Seu de Manresa té nombrosos paral·lelismes amb les primeres esglésies gòtiques, les del nord de França: Saint Dennís, Notre Damme i, molt especialment, Chartres, considerada la catedral esotèrica per excel·lència. Situada majestuosament al cim del Puig Cardener, alguns autors l’han qualificat d’acròpolis manresana, i el seu entorn de ciutat levítica, per la sensació al mateix temps de volatilitat i d’aplom que transmet aquesta façana monumental. Nosaltres, per la nostra part, hi afegiríem l’epítet de ciutat tel·lúrica.

Connectar amb l’esperit del lloc al Parc de la Seu

Abans d’entrar a la basílica és del tot recomanable fer un tomb pel Parc de la Seu, on el visitant trobarà unes magnífiques vistes sobre el congost que forma el riu Cardener. Un primer contacte amb aquest turó rocallós on s’assenta l’església ajudarà a familiaritzar-se amb la potent energia d’aquest indret, que és el nucli originari de la ciutat de Manresa. El Puig Cardener és un turó característic del paisatge que envolta aquesta part sud de la ciutat. Podríem dir que la basílica s’assenta sobre la mateixa roca del turó, de manera que, mirat des de lluny, fa la impressió que el monumental temple de pedra sigui una continuació natural de la roca mare; és a dir, dels grans blocs de gres que conformen el Puig Cardener.

A l’època ibèrica i romana, el turó va ser un oppidum defensiu, que controlava el pas del riu, i a l’edat mitjana s’hi establí el castell de Manresa. Des de ben antic, però, el turó fou considerat també un lloc sagrat, on hi hagué un cementiri de tombes humils tardo-romanes i diverses esglésies preromàniques. Així doncs, l’indret conserva una memòria ancestral de caràcter militar, però amb el temps s’ha anat afermant com a lloc sagrat fins al punt d’esdevenir l’acròpolis que ara és, presidida per un espaiós temple, dominant i ben visible.

La forma del turó, de superfície plana i contorns arrodonits, ens suggereix un tipus d’energia més aviat ying; una impressió que queda reforçada per l’amplitud de la basílica, amb uns aparatosos contraforts que recorden la forma d’una barcassa. L’advocació femenina: Santa Maria, ens confirma aquesta primera impressió. I és que, efectivament, la Seu és una església on predomina un tipus d’energia tel·lúrica, molt connectada amb el rocam que trobem al seu substrat, molt de pedra.

Orientació de l’església vers la festivitat de la seva titular

L’eix equinoccional (d’oest a est) és el que marca l’orientació principal d’una església. Seguint el cànon tradicional, la Seu està orientada amb l’absis cap a l’est, però no ben bé... En realitat es troba lleugerament girada al nord, concretament 16 º. Si ens fixem en els arcbotants de l’absis, veurem que n’hi ha un que destaca perquè té una torre poligonal, talment una fita que ens marqui una direcció. És l’anomenat cargol de Sant Pere, que al seu interior té una escala de cargol per accedir a la coberta superior. Si tracéssim una línia entre el cargol de Sant Pere i el centre geomètric de l’església en resultaria un eix que assenyala el punt exacte on surt el sol el 15 d’agost: dia de l’Assumpció de la Mare de Déu. Aquesta és una característica de moltes esglésies catalanes i franceses dedicades a la Verge, que estan orientades cap al lloc on surt el sol aquest dia. És una manera de connectar el lloc sagrat amb l’energia específica d’aquest dia; en aquest cas, amb l’energia més còsmica del Sagrat Femení. I la tradició ve d’antic, ja que alguns temples pagans també estaven orientats a la sortida del sol en la festivitat del seu titular.

Simbolisme dels portals de sant Antoni i de Santa Maria: l’albada que venç la foscor

L’eix secundari d’una església sol ser el solsticial (de nord a sud), que marca simbòlicament els desplaçaments màxims del sol en els solsticis d’estiu i d’hivern. Aquest eix ve marcat pels dos portals del creuer. El portal nord s’associa amb el solstici d’hivern, amb el fred, la foscor, la nit, l’estrella polar... És el portal ying, corresponent al costat tel·lúric del temple que, en el cas de la Seu, coincideix amb l’advocació femenina de Santa Maria de l’Alba.

Per contra, el portal sud s’associa amb el solstici d’estiu: amb la calor, amb la llum, amb el dia, amb el Sol... Com tots els espais encarats a migdia, té un caràcter més social. És el portal yang, que es correspon amb el costat còsmic del temple i, en aquest cas, coincideix amb una advocació masculina: sant Antoni. La imatge que l’identificava, però, ha desaparegut del seu lloc, sota el dosseret.

En el cas de la Seu, el portal sud tenia antigament un caràcter escassament social, ja que en aquesta part hi havia el cementiri. El portal principal ha estat tradicionalment el de Santa Maria, que és el que connecta amb la trama urbana. No és casual, doncs, que sigui aquest el que millor defineixi la relació de la ciutat amb la seva principal església. El portal nord d’una església, també conegut com el dels iniciats, representa la màxima foscor i, alhora, el punt d’inflexió cap al cicle ascendent del sol: del fred de l’hivern cap a l’estiu, de les tenebres de la nit cap a la llum del dia. L’advocació de la Mare de Déu de l’Alba, documentada a la Seu a partir del segle XVI, ens il·lustra de manera molt precisa aquesta idea. Si ens fixem en la imatge de la Verge situada al timpà (obra de l’escultor establert a Manresa Berenguer Ferrer) veurem que té com a atribut un pom de flors i una joia al pit decorada amb una rosa, tot i que alguns hi veuen també una estrella. I és que, efectivament, l’advocació de l’Alba o de l’Aurora connecta de manera molt directa amb els antics cultes còsmics femenins. Concretament, amb Astrea, deessa grega de les estrelles i dels raigs de Zeus, assimilada amb Isis. Aquesta divinitat tenia com a atributs un aureola brillant i una torxa: pràcticament idèntics als que trobem en la imatge interior de la Mare de Déu de l’Alba. I la seva festivitat era, justament, el 15 d’agost, el mateix dia de l’Assumpció. En termes molt similars ens podríem referir a Venus, anomenada l’estrella de l’Alba perquè és la primera que es veu al capvespre i l’última en desaparèixer a la matinada, anunciant l’albada del nou dia.

Atès que la Mare de Déu de l’Alba és la titular de la principal església de Manresa, en termes esotèrics, i per aquells que ho vulguin veure, ens mostra el que possiblement sigui el principal tema de la ciutat: la necessitat de treballar per sortir de la foscor i atènyer la llum. No és d’estranyar que foscor i la llum (motius totalment escorpinians) apareguin de manera recurrent en els mites i llegendes de la ciutat: la Cova de Sant Ignasi, el Pou de la Gallina i, sobretot, la festa de la Llum, que és la festa major d’hivern.

Quin significat tenen les marques de picapedrer?

Si ens fixem en els murs al costat dret del portal de Sant Antoni (el que dóna al Parc de la Seu) hi veurem tot de marques i dibuixos gravats als carreus: moltes sabates, marques en forma de Tau (T), fletxes... N’hi ha del dret o del revés, cara amunt o cara avall. Són les característiques marques de picapedrer, pràcticament idèntiques a les que trobem a la catedral de Barcelona i a moltes altres esglésies medievals. L’explicació més habitual diu que els picapedrers les feien per poder identificar la feina que després havien de cobrar. Però segons aquesta teoria el 95 per cent de la feina, pel cap baix, l’haurien deixada de cobrar! En realitat, és difícil saber les raons d’aquesta mena de signatures a la pedra, però molt probablement per als picapedrers (avantpassats dels maçons) tenien un significat simbòlic. Alguns geobiòlegs creuen que indicaven la direcció de corrents tel·lúrics o aigües subterrànies. En el cas de la Seu, el fet que trobem tantes sabates al costat d’una porta suggereix una altra interpretació. Es tractaria d’una mena de recordatori del fet que, a un lloc sagrat, s’hi ha d’entrar deixant enrere qualsevol llast, ja que a l’interior d’un temple qualsevol energia, sigui positiva o negativa, queda amplificada. És la mateixa intenció que tenen els musulmans quan es descalcen abans d’entrar en una mesquita. En una línia similar, el gest de ficar i treure la sabata es pot interpretar en termes sexuals.

El lleó, el bou i l’àliga: un recinte de protecció conformat per les gàrgoles

Aquest punt és també un bon lloc per observar les gàrgoles. Tenien un component funcional (servien per desguassar l’aigua de la pluja), ornamental (ja que són dels pocs elements escultòrics exteriors en l’auster gòtic català) però evidentment també amb una càrrega simbòlica i energètica. Animals mitològics i monstres són ja presents a les gàrgoles dels temples egipcis. Són els guerrers o guardians protectors del lloc que foragiten els mals esperits, tot conformant un perímetre de protecció energètica tot al voltant del temple. En el cas de la Seu, s’alternen les figures del Lleó (Marc), el bou (Lluc) i l’àliga (Joan): símbols dels evangelistes menys Mateu que, representat per un àngel, és l’únic que té forma humana. Només en una gàrgola, prop del portal de Santa Maria, hi trobem la figura de l’àngel, però es tracta d’un additament molt recent.

Alguns geobiòlegs sostenen també que les gàrgoles indiquen l’existència de falles en el subsòl, coincidint amb els contraforts i les columnes, les quals ajuden a configurar l’estructura energètica del temple.

El circuit energètic del claustre

L’actual claustre és una construcció neoclàssica del segle XVIII, en substitució d’un anterior claustre gòtic. El claustre és una imatge Paradís. Normalment la part central exhibia una frondosa vegetació i alguna font, en representació dels quatre rius de l’Edèn. En el cas de la Seu, la capella de la Puríssima Concepció (popularment dels Favets), edificada al bell mig del pati, trenca completament l’equilibri natural d’aquest espai de sociabilitat i de meditació. La forma de claustre determina un circuit energètic que, si fem un breu exercici de concentració, podem detectar. En aquest cas el circuit és còsmic; és a dir, en el sentit invers a les agulles del rellotge, equilibrant així el predomini tel·lúric de l’església.

A través del claustre es pot accedir al pòrtic romànic i també a les estances del soterrani, situades a nivell dels fonaments de la basílica. Des d’aquesta part tenim una visió curiosa del monument, com si l’observéssim de dins mateix de les seves entranyes.

La Geometria sagrada subjacent a la nau i l’absis

Quan entrem a la basílica de seguida percebem una energia equilibrada i molt neta, sobretot si ho fem el matí d’un dia clar. Una agradable lluminositat penetra a través dels finestrals de migdia. En termes generals, podríem dir que a la Seu hi predomina una energia tel·lúrica, molt de pedra . Es tracta d’una església gran i energèticament molt ben estructurada, de manera que és fàcil percebre les diferents corrents en els llocs on pertoca.

En el disseny d’una església que segueixi el cànon sagrat res es deixa a l’atzar, tot té el seu sentit. Les proporcions estan més basades en la geometria, en la geometria sagrada, que en les matemàtiques. Tot i que, en definitiva, la geometria és una plasmació en l’espai dels principis matemàtics que governen l’univers. Després que un sacerdot especialitzat havia determinat quin havia de ser l’eix principal del nou temple, el punt d’or, l’arquitecte podia començar a dissenyar la planta aplicant el mòdul que es considerava més apropiat. En el cas de la Seu, els excel·lents i acurats treballs fets per l’enginyer Jaume Espinalt ens permeten deduir quina és la geometria subjacent. Segons aquest estudiós, a la part de l’absis la figura que determina la forma i les proporcions és un pentàcul o estrella de cinc puntes, mentre a la part de la nau s’hi hauria aplicat una estrella de David o de sis puntes.

L’absis és l’espai més sagrat del temple. Representa el cel, on hi predominen les esferes, considerades la forma geomètrica més perfecta. L’estrella de cinc puntes simbolitza els quatre elements tradicionals més el cinquè, i més espiritual de tots, que és l’èter. De tots els polígons, el pentàgon és el que té un ritme més vinculat amb el numero fi. El pentàcul dóna a l’absis una energia dinàmica i molt espiritual. En numerologia el 5 expressa saviesa i expansió continuada.

La nau representa la terra i els qui l’habiten. És l’espai reservat al poble. La forma quadrada o rectangular simbolitza les quatre direccions i, per tant, l’element terra, més dens i estable. L’estrella de sis puntes, com la majoria dels nombres parells, expressa equilibri, estabilitat i arrelament. En numerologia el 6 expressa sociabilitat i comunitat espiritual.

L’acoblament de la nau i de l’absis simbolitza la unió entre el Cel i la Terra. L’interior de l’església predisposa a aquest matrimoni sagrat entre pols oposats: dalt i baix, masculí i femení, sagrat i profà... Però aquesta unió no pot ser exacte. Per això entre l’eix de la nau i l’absis hi ha un lleuger desviament cap al nord. Aquesta desviació deliberada és present també en temples de l’antic Egipte (Luxor) o a les primeres esglésies del gòtic (Saint Dennís, Notre Demme, Chartres). Alguns l’anomenen dissimetria pitagòrica, interpretant-la al fil d’un pensament del savi i matemàtic grec: la simetria és mort; la dissimetria és vida. En termes esotèrics, podríem entendre que la perfecció de les formes rectes acaba resultant estèril, mentre que la asimetria (present, per exemple, en l’eix inclinat de la Terra) és un principi creador, indispensable per a la generació de la vida.

La divina proporció i altres mesures

Un dels aspectes més coneguts en Geometria sagrada és el número d’or o fi, que dóna peu a la divina proporció o proporció àuria, entre els diversos noms amb què és coneguda aquesta mesura. El número fi (1,618...) es troba implícit en moltes formes i pautes de creixement de la naturalesa; per exemple en plantes i flors, o en l’espiral que formen alguns cargols. Podríem dir que forma part de l’estructura subjacent de l’univers. Des de l’antiguitat la proporció àuria s’ha utilitzat en el disseny arquitectònic, ja que se li atribueixen unes qualitats estètiques i una harmonia naturals. En la forma del rectangle auri (que mesura 1,618... unitats en el seu costat llarg) la divina proporció és present en diverses parts de la Seu. Per exemple, en les proporcions de l’alçat de les capelles laterals o de la nau.

Berenguer de Montagut era un arquitecte a qui li agradaven els espais amplis, amb un clar predomini dels volums horitzontals, cosa que, de per si, és ja una característica del gòtic català. En el moment de la seva construcció la nau de la Seu, amb 18 metres, era la més ampla del gòtic a tot Europa. Al segle XV la va superar la catedral de Girona i, força més endavant, la basílica de Sant Pere del Vaticà. Òbviament, Berenguer de Montagut no comptava pas amb metres, sinó amb vares d’Aaró, que era la mesura a l’ús per als grans volums. Mirat amb aquesta vara de mesurar, la nau de la Seu fa 22 vares d’Aaró. És a dir, dues vegades el número 2: la dualitat, l’alternança, l’equilibri... L’alçada és d’uns 28 metres. És a dir, 32 colzes: que simbolitzen la trinitat i la dualitat; la síntesi del 3 i el 2, i sumats fan 5. Cal dir, però, que el colze és una mesura més variable i incerta, ja que la tradició esotèrica sosté que s’havia de calcular en funció de la latitud del lloc, amb l’afegit que no hi ha una única manera de calcular-lo.

Un altre factor que tenien molt en compte els constructors de catedrals medievals eren les mesures del Temple de Salomó. En base a això, l’ampla de tota la basílica és el doble de les mides que, en aquesta època, s’atribuïen (erròniament) al Temple de Jerusalem.

Un enigmàtic escut amb petxines: signatura dels templers?

La planta d’una església és, per analogia, la forma d’un cos humà amb els braços oberts i, simbòlicament, representa el cos de Crist a la creu. En el cas de la Seu, les set claus de volta es corresponen amb els set xacres tradicionals, i també amb els “set planetes”. Segons un model ideal, la temàtica i les imatges dels retaules s’haurien d’emmotllar a aquest esquema. Guerres, saquejos, desastres naturals i altres avatars històrics, però, són els responsables que actualment només quedin dos retaules en el seu emplaçament originari: el de la Trinitat (segona capella començant per l’esquerra) i el de l’Esperit Sant (cinquena capella començant per la dreta).

Iniciant la deambulació des de la base cap a l’absis i del costat tel·lúric al còsmic (és a dir, en el sentit de les agulles del rellotge) arribarem a la capçalera de l’església, el punt d’energia còsmica més elevada. Situat en una columna enfront de la capella on hi ha l’orgue, a la banda dreta de l’absis, hi veiem un escut força enigmàtic. Cap altra columna de la Seu té un apèndix d’aquest estil. Es tracta d’un escut amb cinc petxines (curiosament, el número cinc ens remet al mòdul aplicat a l’absis) semblants a les vieires que representen el Camí de Sant Jaume. Molt probablement, correspon a la família Desbac: un llinatge de l’alta noblesa catalana procedent del comtat d’Empúries que tenia importants vincles amb l’Orde del Temple. Això ens dóna peu a parlar de la influència dels templers a la Seu i de la probable pertinença de Berenguer de Montagut a aquest orde. Són poques les dades que es coneixen de la biografia d’aquest gran arquitecte. Podria ser que hagués nascut al poble de Montagut, molt a prop de Figueres, on hauria entrat en contacte amb els Desbac. L’historiador Josep Bastardes aporta dades força convincents que apunten a la hipòtesi de Montagut com a templer. Un cop suprimida l’orde a principis del segle XIV, per imposició del rei de França i del Papa, i en el cas de Catalunya a desgrat del rei Jaume II i de l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Rocabertí, alguns templers, posseïdors d’uns notables coneixements tècnics, haurien iniciat una carrera com a arquitectes, sota l’empara directa de les màximes autoritats. De fet, entre els administradors de la Seu i dins del gremi de mestres de cases de Manresa, que es va constituir a l’època en què s’iniciaven les obres de la Seu, hi ha documentats alguns ex-templers. Aquesta teoria explicaria perquè la Seu és una església que s’ajusta de manera exemplar a l’arquitectura sagrada més pura. I és que, efectivament, hi ha una llarga tradició que vincula els templers amb l’origen de l’arquitectura gòtica. Des del Proper Orient els cavallers del Temple haurien fet de corretja de transmissió de les antigues tradicions hermètiques i esotèriques. Sigui com sigui, la qüestió dels templers continua arrossegant una vella polèmica que en l’actualitat està lluny de tenir el consens de la historiografia més oficial.

Justament a les columnes de la girola, i especialment les del costat dret, hi trobem novament un gran nombre de marques de picapedrer, en aquest cas molt variades i complexes. Entre d’altres, un triangle amb una creu a la part superior: símbol vinculat als templers. Es tracta del mateix sector on, per la part exterior de la basílica, vèiem les marques de picapedrer al costat del portal de Sant Antoni. Probablement, aquesta concentració de símbols ens està indicant una zona amb una intensa energia tel·lúrica.

El retaule de l’Esperit Sant: una mostra didàctica de com rebre l’influx d’energia còsmica

Fixem-nos amb el retaule de l’Esperit Sant: una de les obres mestres de la pintura gòtica catalana, del barceloní Pere Serra (1394). El retaule i la capella van sufragar-los el gremi de cuireters, el més poderós de la ciutat a l’època medieval. Els dos lleons guardians a banda i banda, mostrant l’escut de l’ofici i destacant la capella per damunt de les altres, en donen testimoni.

Per la seva ubicació prop del creuer, les imatges d’aquest retaule ens haurien de suggerir la zona dels xacres intermedis, a l’alçada del cor. Si parem esment a l’escena central dedicada a la Pentecosta o Baixada de l’Esperit Sant, el que primer més ens crida l’atenció és el punt del xacra corona, sobre el cap de la Mare de Déu, que rep les emanacions de l’Esperit de manera directa i abans que els apòstols. Després, ens fixem en les seves mans, que indiquen clarament la zona del pericardi, en una postura idèntica a la que algunes tradicions espirituals fan servir per meditar. Finalment, parem esment en el ventre inflat de la Verge, en una clara al·lusió al seu embaràs. Per si en teníem algun dubte, els versets extrets del Magnificat que es poden llegir en el llibre obert a la part inferior fan al·lusió a l’embaràs de Maria i de la seva cosina Isabel. De fet, aquesta imatge pot ser vista com un exemple visual i molt pràctic de com meditar (o resar) en un exercici de connexió Cel-Terra. Els xacres superiors (mentals) ens obren la porta a l’influx més espiritual; els xacres inferiors ens donen entrada a l’energia de la Terra i processen les emocions primàries (vitalitat, fecunditat...). La síntesi es produeix en el xacra del cor, indicat per les mans, a través del qual tenim la capacitat de transformar aquest corrent energètic intern en sentiments: l’energia amb la que ens comuniquem i interactuem amb l’univers.

Des d’un punt de vista més convencional, l’embaràs de Maria sol interpretar-se com un símbol de l’Església, que és la principal receptora a la Terra del do de l’Esperit Sant. Tanmateix, no deixa de sorprendre el destacat protagonisme de la Mare de Déu, i de les dones en general, en un retaule dedicat en principi a l’Esperit Sant. Fixem-nos que, barrejades entre els apòstols, hi ha almenys quatre dones més. En un sentit més general, el retaule de l’Esperit Sant és una de les moltes manifestacions del culte marià, que en determinats moments històrics ressorgeix amb força encarnant el principi del Sagrat Femení i fent de contrapès al predomini abassegador d’una teologia masculina i patriarcal, pròpia de les religions monoteistes. Així, la destacada presència de la Mare de Déu pot considerar-se com a part d’un binomi complementari amb l’Esperit Sant: la vessant més femenina de la Trinitat.

Una altra de les escenes més interessants és la que es troba a la part superior esquerre, i que representa el motiu de Déu, arquitecte del món. Constitueix una una demostració del prestigi que, en aquesta època, havien assolit els arquitectes o mestres d’obra, capaços de crear del no-res les grans catedrals: veritables representacions, a una escala micro, de l’univers al complet. Mitjançant el compàs, instrument per antonomàsia d’arquitectes i maçons, Déu crea la circumferència del món, amb una superfície plana al centre que representa la Terra, la cúpula celeste a la part superior i els inferns a la part de sota. I tota la bola del món resta flotant sobre unes aigües primordials, una mena de caos primigeni que existia amb anterioritat, sota la mirada expectant d’una cort d’àngels celestials.

Un pou insòlit que reforça l’eix energètic principal del presbiteri

L’any 1981, quan es feien unes reformes a la cripta, sota les lloses del paviment va quedar al descobert un pou de profunditat considerable, situat al punt exacte de l’eix presbiteral, entre la clau de volta de l’absis i la pedra de l’altar. L’estudiós Jaume Espinalt va netejar el forat, que es trobava ple de runa, el va fotografiar i el va mesurar: feia 23 metres de profunditat. Incomprensiblement, les obres posteriors van tornar a tapar el pou de manera que actualment no en queda cap rastre visible. Si sumem la llargada del pou a l’alçada de la cripta en resulta una profunditat de 27,5 metres, equivalent als 28 metres de l’alçada de la nau.

El pou de la Seu és un testimoni excepcional que fa evident un fet prou conegut però que no sempre es pot demostrar de manera tan fefaent: que els mestres d’obra medievals tenien un perfecte domini de les energies tel·lúriques i còsmiques, i utilitzaven per als seus propòsits aquestes forces de la natura. La catedral de Chartres (a França), l’església més estudiada des del punt de vista esotèric, té un pou similar, d’origen celta. En aquest cas de 37 metres, també igual a l’alçada de la construcció. A les seves aigües se li atribuïen propietats sanadores, i des de les èpoques més reculades ha atret llargues cues de pelegrins. En el cas de la Seu el pou era sec. I el seu propòsit no era altre que canalitzar les energies tel·lúriques (captades a través de la terra) i equilibrar-les amb les còsmiques (captades a través de les voltes del temple). És així com es crea un potent eix vertical d’energies polaritzades i complementàries, un eix de connexió Cel-Terra (de manera anàloga al Kundalilni en el cos humà) a partir del qual l’energia s’irradia en cercles concèntrics per tota l’església. Aquest eix és també una representació de l’axis mundi (l’eix del món). Simbòlicament, el centre des d’on s’irradia el principi creador de l’univers cap a totes les direccions. En termes cristians, es pot definir com el Verb (principi creador) que descendeix a la Terra, i la possibilitat dels seus habitants d’ascendir al Cel.

L’emplaçament invertit del Baptisteri i la Capella del Santíssim

A la façana de ponent de la basílica hi trobem, a l’esquerra mirant a l’altar, la capella del Santíssim i, a la dreta, el baptisteri. Però aquestes ubicacions estan invertides respecte a l’esquema habitual en la majoria d’esglésies. La meitat esquerra del temple és la part ying, associada de manera natural als elements terra i aigua. És aquí on hauria d’haver-hi el baptisteri, que és el lloc d’inici, el pas previ per poder formar part de l’Església mitjançant el ritual de purificació amb aigua, i que sol estar associat a sant Joan Baptista. El relleu d’un cap sobre la mènsula on descansen les nerviacions de la volta podria interpretar-se com una al·lusió a aquest sant, que va morir degollat. La meitat dreta correspon a la part yang, associada als elements aire i foc. Aquest seria l’emplaçament correcte de la capella del Santíssim, on es guarda l’Eucaristia amb la qual es realitza aquest “bateig de foc” que és el ritu culminant de la litúrgia cristiana, i que està associat a la figura de Crist. L’esquema, doncs, està invertit. I és que quan es va construir aquesta part , al final del segle XV, Berenguer de Montagut feia temps que havia mort i van ser altres arquitectes els responsables de finalitzar l’obra. I les dues capelles són encara posteriors: renaixentista de mitjan segle XVII la del Santíssim; neogòtic (1916-1921) el baptisteri, dissenyat per l’arquitecte Alexandre Soler i March amb l’assessorament d’Antoni Gaudí.

Una clau de volta amb els símbols de la maçoneria

De manera sorprenent, a la clau de volta de la primera capella lateral del costat esquerre (de l’evangeli) hi veiem representats els símbols de la maçoneria clàssica: un martell, un compàs, un escaire i un angle. No deixa de ser una coincidència significativa el fet de trobar aquestes imatges que, als nostres ulls, remeten directament a la tradició hermètica, en un temple catòlic. L’explicació és que aquesta peça va ser introduïda quan el gremi de mestres de cases i paletes es va establir a la Seu, poc després del 1621. La seva patrona és santa Llúcia, i el cercle central amb dos punts representa l’atribut dels ulls que van arrancar a la màrtir. Alguns autors hi han volgut veure una al·lusió al ritual d’iniciació a la maçoneria que havien de passar els neòfits, quan en una estança plena de maçons se’ls tapaven els ulls amb una màscara. L’historiador Josep Bastardes considera que el cercle faria al·lusió als molers: artesans que feien moles per molins i que estaven inscrits en el gremi, mentre que els ulls serien unes ulleres, inventades feia poc i que des del gremi es van distribuir.

Sigui com sigui, al marge de quines hagin estat les seves circumstàncies i el seu origen concret, aquests símbols són tan eloqüents que ara semblen parlar per si sols. Venen a ser com una signatura, encara que indirecta, de la filiació d’aquest temple a la Tradició unànime i ancestral, especialment de la mà de qui en va ser el seu principal autor intel·lectual i espiritual: el mestre d’obres Berenguer de Montagut.

Llocs d’interès a l’entorn

El paisatge ignasià vist des del Parc de la Seu

Des del Parc de la Seu podem gaudir de magnífiques vistes del paisatge sobri i rocallós, fet de nombroses cingleres i balmes, que va captivar el visitant més il·lustre de la ciutat: Ignasi de Loiola. Segons la tradició, el sant va triar una d’aquestes balmes per fer-hi els seus retirs meditatius i s’hi inspirà per escriure el famós llibre d’Exercicis Espirituals. Aquella senzilla balma és avui un espectacular monument barroc: la Cova de Sant Ignasi. I, junt amb el Pont Vell i la Seu, configuren l’estampa més típica de Manresa. Des d’aquesta talaia podem contemplar també el curs per on discorria el torrent de Sant Ignasi, avui cobert per una de les principals avingudes que dóna accés a la ciutat, batejada així en honor als molts indrets o llocs ignasians que recorden l’estada a la ciutat que l’any 1522 va fer el que, anys més tard, havia de fundar la Companyia de Jesús. I veurem encara una de les moltes fàbriques tèxtils que antany ocupaven les vores del torrent per aprofitar-ne l’energia hidràulica. Avui és una mesquita. Més amunt, destaca el perfil de la façana modernista del convent de Santa Clara, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March.

Des del Parc de la Seu podem iniciar el descens del turó per unes escales que ens porten fins al camí dels Corrals on, si ho volem, podem enfilar un itinerari que va resseguint el perfil del Puig Cardener sota les balmes. Des d’aquí es fa difícil no copsar la força i el magnetisme d’aquestes roques sobre les quals s’assenta la construcció de la Seu. Si travessen l’avinguda Sant Ignasi, amb un passeig de cinc minuts ens plantem a la Cova.

El 2022 serà el cinc-cents aniversari de l’estada de sant Ignasi a Manresa, i la ciutat s’està preparant per commemorar aquest fet transcendental per la història amb un gran esdeveniment de projecció internacional.

La Cova de Sant Ignasi

La façana de la Cova té un marcat caràcter escenogràfic, molt en sintonia amb la ideologia subjacent al barroc. De fet, més que un edifici és un gran decorat concebut per ser vist des d’una certa distància. El procés de monumentalització de la Cova es va portar a terme de manera progressiva al llarg dels segles XVII i XVIII, i va culminar amb l’edifici de la Casa d’Exercicis, construïda al final del segle XIX en un estil classicista.

La façana de l’església és una mostra representativa de l’arquitectura jesuítica, comparable amb l’altra església de referència dels jesuïtes a Catalunya, la de Betlem a Barcelona. Al centre destaca la figura d’un Ignasi mostrant la ploma i el llibre amb què va escriure els Exercicis Espirituals.

A l’interior del santuari les parts més interessants són l’avantcova i la coveta, ja que l’ornamentació de l’església és força tardana (de la segona meitat del segle XIX) i d’un estil neo-rococó d’escàs valor artístic. L’avantcova funciona com un corredor que té la missió de preparar el feligrès abans de penetrar a la Cova, que és el moment culminant de la visita. Ho fa mitjançant un programa temàtic i iconogràfic que ens informa sobre els Exercicis Espirituals i el seu procés d’elaboració. I, des del punt de vista formal, a través d’una combinació de tècniques decoratives, que es poden enquadrar dintre d’un modernisme eclèctic, amb mosaics, vitralls, relleus de bronze i un elegant teginat fet amb fusta de caoba. Amb tot això, aquest vestíbul crea un fort impacte emocional en el feligrès i és la part més representativa del monument. La direcció de les obres, realitzades entorn del 1915, va anar a càrrec del jesuïta Martí Coronas.

Com a exemple de la intenció simbòlica d’aquest espai ens servirà el mosaic del paviment. En el tram inicial els motius al·ludeixen a l’etapa més mundana de la vida d’Ignasi, per exemple el seu escut d’armes. Els dos àngels de bronze, obra de l’escultor modernista Josep Llimona, marquen un llindar que ens introdueix pròpiament a la cova. Aquí les imatges tenen una connotació més espiritual, en consonància amb la segona part de la vida del sant. Un drac al·ludeix als dimonis interiors, fruit del seu procés de transformació, i un cervató il·lustra el retorn a l’estat de pau al final del seu itinerari. En el seu estat actual, l’estança de la Cova ha quedat despullada dels elements més sumptuosos que fins fa poc encara tenia, retornant així al que va ser en un principi: la balma senzilla i sòbria on Ignasi solia retirar-se per aprofundir en el seu procés d’introspecció, en contacte amb les forces tel·lúriques del lloc i amb la visió inspiradora de Montserrat.

El Pou de Llum

A uns 200 metres des del convent de Santa Clara, seguint el caminet que discorre a tocar de la cinglera, trobarem el Pou de Llum. L’any 2001 l’artista xilè establert a Barcelona, Fernando Prats, va foradar la roca per fer-hi un pou de 15 metres com a part d’un projecte artístic anomenat Del Cardener a l’Antàrtida. El va fer en aquest lloc perquè, segons s’ha pogut deduir hipotèticament, seria on sant Ignasi va experimentar l’episodi conegut com l’Exímia Il·lustració del Cardener, que representa el moment culminant del seu procés a Manresa. Segons ell mateix relata, mentre era assegut de cara al riu se li “comencen a obrir els ulls de l’enteniment (...) i coneixia moltes coses –de la vida espiritual, de la fe i de les lletres”. Fins al punt que, al llarg de la seva vida, “no li semblava haver obtingut tant com en aquella única vegada. Es va quedar amb l’enteniment il·lustrat d’una manera tan extraordinària, que li semblava com si fos un altre home i com si tingués un altre intel·lecte que el d’abans”. Dit en altres paraules, és com si, en aquest lloc, a Ignasi se li hagués “obert el tercer ull” i això li hagués donat una percepció més conscient de la pròpia realitat.

Uns quants segles després, a la dècada de 1960, l’artista alemany d’avantguarda Joseph Beuys, influït per la visió espiritual de l’antroposofia i seguint l’experiència de sant Ignasi, va viatjar a Montserrat i a Manresa, i va quedar fortament impressionat per la contemplació d’aquests paisatges. De tornada al seu país va idear una performance amb el nom d’Acció Manresa (en la correspondència fonètica en alemany Manresa vindria a significar “home que viatja”; és a dir, pelegrí). Beuys hi recreava alguns dels temes associats amb sant Ignasi, entenent Manresa com a punt de força i d’inspiració. La creu metàl·lica que hi ha instal·lada al costat del Pont Vell recorda l’Acció Manresa.

Més recentment (el 2001) Fernando Prats, un artista d’inspiració espiritual com el mateix Beuys, va portar a terme una altra acció-ritual a Manresa: va tapar amb una cinta groga la roca de la Cova i va passar-hi tota una nit, va recollir aigua del Cardener per enterrar-la junt amb altres objectes a l’Antàrtida en un pou bessó del de Manresa... I ara, un espiral metàl·lic recobreix el Pou de Llum amb el nom de 117 místics de tots els temps i de tot el món. D’aquesta manera, Prats ha volgut posar de relleu la idea que de les profunditats de la terra és d’on surt la inspiració d’artistes o la il·luminació dels sants.

No hi ha dubte que la vista panoràmica des del Pou de Llum pot resultar altament inspiradora. Hem deixat enrere les profunditats de la cova-pou i, des de l’elevació de la nostra posició d’observadors, podem copsar perfectament l’enclotament de la ciutat. El distanciament permet una visió més objectiva i una percepció diferent de l’entorn. Ara Manresa sembla adormida als nostres peus. Tenim la visió clara del riu que va desencadenar la visió d’Ignasi, les muntanyes al fons, amb el cim emblemàtic del Collbaix i, a l’esquerra, la silueta imponent de Montserrat. Si, a més, tenim la sort de coincidir amb el moment del capvespre, la contemplació d’aquest paisatge manresà pot arribar a ser veritablement extàtica.

Per saber-ne més

BASTARDAS, Josep (2014). “Propostes d’investigació sobre els orígens del Segle d’Or manresà”, Dovella, núm. 115, Centre d’Estudis del Bages, Manresa.

GASOL ALMENDROS, Josep M. (1978). La Seu de Manresa. Monografia històrica i guia descriptiva. Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa.

MELLONI, Xavier; MENNEKES, Friedhelm; VEGA, Amador (2003). Del Cardener a l’Antàrtida. Ajuntament de Manresa.

PIÑERO SUBIRANA, Jordi (2002). Manresa, ciutat mil·lenària. Guia turística. Angle Editorial, Manresa.

PIULATS, Octavi (2001). Goethe y Montserrat. Solsona Comunicacions, S.L. Solsona.

YARZA LUACES, Joaquín (1993). Retaules gòtics de la Seu de Manresa. Angle Editorial, Manresa.

Web de Jaume Espinalt: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/