Montserrat

Montserrat

Una muntanya diferent, que desprèn un fort magnetisme

Montserrat constitueix un fenomen d’una enorme complexitat, i això fa que no sigui gens fàcil d’abordar. Habitualment es fa des d’uns plantejaments excessivament parcials que no permeten de copsar-ne tota la seva profunditat. I és que, més enllà del símbol nacional i del sentiment religiós (i sens dubte és totes dues coses), Montserrat es presenta com una muntanya absolutament fabulosa i excepcional. Per la majoria de catalans, i sobretot per la gent del Bages, el Penedès, l’Anoia i el Baix Llobregat que són els que la veuen de més a prop, la silueta peculiar de Montserrat s’ha acabat convertint en un element del tot familiar: una raresa de la natura a la que ens hem acabat acostumant sense donar-hi gaire més importància. Tanmateix, viatgers de tots els temps han quedat fascinats davant del prodigi que és Montserrat, i no només per la bellesa i singularitat del paisatge; sobretot, per alguna cosa intangible que, quan es trepitja damunt la roca blavosa de la muntanya, tothom percep clarament.

Montserrat és una muntanya que desprèn un fort magnetisme. Podríem dir que vibra en una freqüència d’ona diferent de la resta de la naturalesa. La tradició popular se n’ha fet àmpliament ressò en multitud de llegendes i creences; la muntanya també ha despertat l’interès de tots aquells que segueixen la tradició esotèrica, que hi han cercat, per exemple, el mític Graal. També les diverses disciplines que s’engloben dins la matriu de les ciències convencionals han volgut explicar les peculiaritats de la muntanya, sobretot la seva geologia realment atípica. El cert, però, és que amb els coneixements actuals sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa; és com si la muntanya amagués quelcom desconegut, un misteri del qual podem entreveure les mil cares però que no es deixa atrapar. Fins al punt que, si som honestos, hem de reconèixer que no és gran cosa el que podem explicar de manera inequívoca sobre Montserrat, i menys encara sobre el seu misteri.

El filòsof Octavi Piulats esquematitza el gran enigma de Montserrat referint-se a tres tipus d’energies que són presents a la muntanya: una energia tel·lúrica, potenciada per les formes de les roques i per la presència d’aigües subterrànies; una energia antropològica, generada a través dels cultes i els rituals que s’hi han practicat al llarg dels anys i que continuen ressonant per tota la muntanya en forma d’ones emocionals o espirituals; i una energia còsmica (o astrofísica), provinent de l’univers, que és més difícil de definir i que té un efecte multiplicador.

Si ens situem en un marc més ampli, Montserrat és un cas paradigmàtic de muntanya sagrada, com ho són moltes altres que trobem repartides per tots els continents: el mont Saint Michel (a França), el mont Fuji (al Japó) o la muntanya Uluru (a Austràlia). Moltes d’aquests muntanyes són considerades també txacres de la Terra.

Les diverses cares de Montserrat: la formació geològica de la muntanya

Per tot això, és del tot comprensible que des de sempre Montserrat hagi despertat un gran interès i suscitat les interpretacions més diverses; i normalment en totes hi podem trobar una part, o molta, de veritat. Malgrat que, ben segur, encara no és possible exposar una “teoria definitiva”, si és que algun dia aquesta pot arribar a existir.

Des del punt de vista de la geologia, el primer que cal dir és que la gènesi de Montserrat no es deu al procés habitual de formació de relleu a partir de les forces en xoc entre plaques tectòniques, sinó que és fruit d’un procediment peculiar. El material de base s’anà acumulant al llarg de molts milions d’anys amb l’aportació de sediments provinents dels rius que desembocaven a l’antic mar de la Catalunya central, que tenia un dels seus deltes a la zona de Montserrat. Així es formà una gran massa de conglomerat, relligat amb el sediment calcari, d’una duresa superior als materials del seu entorn; per això va resistir millor l’erosió i va esdevenir un bloc de roca enorme i aïllat. Posteriorment, els moviments del que es coneix com orogènia alpina van exercir una forta pressió sobre el conglomerat que, per la seva duresa, no es va deformar sinó trencar, tot formant multitud d’esquerdes de formes perpendiculars al mateix temps que es sobrealçava. La posterior erosió de l’aigua s’encarregà d’anar modelant les formes de les agulles que avui podem veure.

Si ens mirem el procés del costat més intuïtiu, és com si Montserrat, tal diu el filòsof Octavi Piulats, fos una obra artesanal de la pròpia natura, com si aquesta hagués utilitzat un torn de ceramista a través dels quatre elements: aigua, terra, foc i aire. El resultat és tot un mostrari de les formes més diverses i capritxoses, un conjunt de grans monòlits que han estimulat la imaginació popular, que ha batejat cada roca un nom significatiu: la Gorra Frígia, l’Elefant, l’Esfinx, la Mòmia, la Panxa del Bisbe, la Prenyada... Des del punt de vista psicològic i antropològic aquest fenomen, que es troba en la gènesi d’una visió màgica i sagrada de la natura, s’anomena pareidolia, i consisteix en veure o relacionar imatges amb determinats elements naturals.

En definitiva, de la mateixa història geològica de la muntanya en podem extreure ja unes primeres conclusions: Montserrat és una enorme massa de roca d’una gran duresa, però aquest rocam ha nascut d’un antic mar i s’ha format amb els sediments d’un riu: els elements terra i aigua, doncs, apareixen com a dominants. D’altra banda, la morfologia peculiar i absolutament fantàstica del relleu de la muntanya és un altre dels seus trets distintius.

Altres visions i interpretacions de la muntanya sagrada: l’existència d’un llac subterrani

Una de les raons que solen donar-se habitualment per explicar les peculiaritats energètiques i el magnetisme de Montserrat és l’existència d’un gran llac subterrani que recolliria les aigües de les pluges filtrades a través de les roques. L’existència d’aquest llac o riu subterrani no està totalment demostrada però es pot sospitar, per exemple a partir d’alguns punts on aquesta aigua aflora a l’exterior. L’estudiós Sebastià d’Arbó identifica quatre d’aquestes sortides: la Mentirosa de Collbató i les dues Mentiroses de Monistrol, ambdues intermitents segons l’època de l’any i les pluges. D’aquí el topònim que expressa el caràcter impermanent i enganyós d’aquestes fonts. Una quarta sortida seria la Font Gran, a la mateixa plaça de Monistrol de Montserrat. A les fonts de Montserrat, igual que amb altres elements naturals de la muntanya, se’ls hi ha atribuït propietats màgiques des de ben d’antic: ja al segle XIII el rei Alfons X “el Savi” cantava les virtuts d’una d’aquestes fonts, la del Miracle. Segons aquesta primera aproximació, doncs, l’existència d’aigües subterrànies a un nivell profund sota les roques produeix un efecte d’ionització en tota la muntanya que és altament beneficiós des del punt de vista geobiològic.

Una muntanya marcadament andrògina, on hi predomina un tipus d’energia ying

Així doncs, sembla que la mateixa estructura geològica de la muntanya, formada per grans masses rocoses de formes peculiars, té un efecte energètic sobre el seu entorn. La combinació de l’efecte d’ionització provocat per les aigües subterrànies i la gran massa de les roques actua a la manera d’una antena gegant o d’una pantalla que amplifica i redistribueix l’energia tot generant una sensació de benestar. D’altra banda, en una muntanya certament accidentada on trobem multitud de monòlits al costat de formes acanalades o valls, la mateixa morfologia del relleu acaba de modular les característiques energètiques de cada lloc.

En termes generals, els elements que configuren el relleu poden tendir a un tipus d’energia més ying o més yang en funció, entre d’altres factors, de la seva forma. Així, una muntanya o qualsevol altre tipus de relleu que s’eleva sobre el terreny es pot considerar masculí o yang, mentre que una vall o una cavitat són femenines o ying. Igualment, si de la falda d’una muntanya en sobresurt una estribació es pot considerar yang, mentre que si el que hi ha és un esvoranc que s’endinsa en el terreny o una forma acanalada serà ying. Així mateix, si la forma de la muntanya és angulosa i punxeguda, això en redobla les seves característiques yang, mentre que si és de formes arrodonides o bé aplanades la seva energia yang es veu matisada amb una circulació energètica de característiques més suaus o ying.

Segons aquest esquema, les agulles o monòlits de Montserrat s’han de considerar elements ostentosament yang. El més gran i conegut de tots, el Carall Bernat, ens confirma aquesta regla. De fet, per motius de pudor aquesta roca va ser rebatejada ja al segle XVIII com a Cavall Bernat. En conseqüència, la muntanya de Montserrat pot ser vista com un conjunt de monòlits fortament yang; tots junts, però, formen una muntanya o serra que és eminentment femenina o ying i que, a més, en la seva part baixa compta amb nombroses coves o avencs. Aquesta noció és avalada per multitud de llegendes i creences populars que ressalten les característiques femenines de la muntanya. Més endavant referirem, per exemple, la que tracta sobre el temple de Venus. Per aquests i altres motius, sembla prou clar el tipus d’energia que predomina a Montserrat és més aviat femenina o ying. I això malgrat que, tornem-ho a dir, Montserrat pot considerar-se una muntanya marcadament andrògina, que compta amb una presència destacada tant d’elements masculins com femenins.

Si examinem la composició de la muntanya en el pla vertical, ens adonarem que a la part inferior hi ha les coves de Collbató, que vénen a ser el revers d’una muntanya sagrada que, amb les seves agulles verticals, apunta cap al cel. A dalt de la muntanya experimentarem l’energia més còsmica i subtil, a l’interior de les coves podem notar una forta emanació tel·lúrica que, en alguns casos, ens absorbeix i ens tiba cap a les profunditats. I és que les coves pertanyen al regne de l’inframón i són, per tant, el domini del déu Plutó, que governa amb mà de ferro però permet a la jove Proserpina que cada any per primavera retorni a la superfície i faci renéixer la vida. Cada força, doncs, té el seu oposat que li fa de contrapès necessari per salvaguardar l’equilibri natural de la vida.

L’emplaçament del santuari en un punt energèticament fort i escorpinià

Òbviament, a Montserrat l’energia no es distribueix de manera uniforme per tot el massís, sinó que en diferents punts la podem experimentar més densa o més subtil. Un dels factors que condiciona la distribució energètica de la muntanya són les nombroses valls estretes i anguloses que formen acanalaments en forma de V, les quals fan circular l’energia tot creant uns potents corrents tel·lúrics. Així, l’altiplà on hi ha el monestir, per exemple, es troba situat al final d’una d’aquestes canalitzacions obertes enmig de la muntanya. El santuari, situat a una cota força alta, rep de manera directa l’energia canalitzada per una confluència de valls que es troba sobre el monestir i que descendeix pel Camí dels Francesos. Passada l’esplanada del monestir, aquesta vall es torna a obrir en forma triangular i baixa per la falda de la muntanya fins arribar al Llobregat.

Des d’aquest punt de vista, és interessant comparar l’emplaçament d’una gran potència i dinamisme que té el monestir de Santa Maria amb el de Santa Cecília, que ens suggereix un tipus d’energia més calmada. Santa Cecília (la primera fundació monàstica coneguda a Montserrat) es troba en una esplanada força àmplia que sobresurt a l’exterior, a una alçada lleugerament inferior però amb un excel·lent domini visual sobre les terres del nord-est. Concretament, en un punt central de la serralada que compta amb la protecció a la seva esquena dels cims més alts, com el de San Jeroni. Es tracta d’una ubicació que podríem qualificar de més tradicional i conservadora, en un lloc energèticament fort però de característiques més aviat ying. En efecte, tot i que l’altiplà surt cap enfora hi predomina una forma arrodonida. Es tracta d’un lloc que transmet tranquil·litat, pau, estabilitat i quietud. En comparació, la ubicació de Santa Maria és una aposta més arriscada des d’un punt de vista energètic. El monestir es troba exposat a una energia que podríem qualificar d’escorpiniana o plutoniana. És a dir, d’alta intensitat i que predisposa a una profunda transformació; unes característiques que, com exposarem més endavant, veiem reflectides en la història turbulenta que ha tingut el monestir.

Montserat, txacra de la Terra

Com és sabut, txacra és un terme provinent de la cultura india que en sànscrit significa roda i que identifica els centres energètics d’un cos viu. L’any 1967, però, Robert Coon va encunyar el concepte de txacra terrestre. Segons aquest artista i místic, hi ha tretze grans portals a la terra, que inclouen set txacres i quatre vòrtexs elementals. Els txacres atreuen una gran concentració energètica que permet mantenir la salut global del planeta i transmetre energia codificada amb informació. Hi ha un txacra a cada continent, enmig del qual trobem un o diversos llocs sagrats que expandeixen l’energia. Aquests centres energètics estan connectats mitjançant grans corrents, també anomenats camins del Dragó. Serien l’equivalent a la terra de dues grans artèries, les quals envolten el planeta formant dos anells de línies sinuoses que creuen les seves trajectòries en forma de 8 o infinit: un d’aquests corrents és ying mentre que l’altre, en sentit invers, és yang.

Montserrat formaria part del quart txacra de la Terra, que és el del cor i està vinculat, per tant, amb les emocions i l’acció; és a dir, amb el principi d’acció que sorgeix del cor, no de la ment. Aquest txacra té el seu nucli a la regió de Glastonbury (Gran Bretanya), que la tradició identifica amb Avalon, el país del mític rei Artur, i està molt vinculat amb el tema del Graal. Segons Coon, la funció de Glastonbury és la de centre inspiracional, i es complementa amb Berlin (centre estructural) i Montserrat (centre creatiu). Els altres txacres terrestres són el Mont Shasta a Califòrnia (txacra primer o arrel), el llac Titicaca a Perú (segon txacra), el Mont Uluru a Austràlia (txacra tercer), la Gran Piràmide a Egipte (cinquè txacra) i el mont Kailash al Tibet (setè txacra). El sisè txacra és mòbil. Cada txacra, quan està completament expandit, forma un sistema que inclou tres centres que actuen de manera complementària.

A un nivell més bàsic, també podem considerar que un txacra de la terra és un node o vòrtex energètic especialment intens, que funciona de manera anàloga a com ho fan els txacres del cos humà; és a dir, com a punts que centralitzen l’intercanvi d’energia entre els cossos subtils i el cos dens o físic. Així, els txacres terrestres vindrien a ser uns grans receptors d’energia còsmica i tel·lúrica que, després, irradien i expandeixen al territori del seu entorn.

De més a més (i això és molt clar en el cas de Montserrat), els txacres de la terra són elements catalitzadors de l’energia més genuïna d’un territori. En termes metafòrics diríem que són el cor d’un territori o d’un país. No és casualitat que la capital del Bages, molt propera a Montserrat, s’hagi identificat popularment com el “cor de Catalunya”. Seguint amb aquesta analogia, Montserrat s’ha de considerar el veritable cor de Catalunya; és a dir, el centre energètic i espiritual que regeix i inspira la resta del país. Així ho van intuir els poetes de la Renaixença, com Verdaguer o Maragall, quan van enaltir la muntanya, identificada com el Sinaí del poble català, i van entendre el Volkgeist o esperit dels catalans com una manera de ser i d’estar en el món que té el seu centre d’irradiació en Montserrat, una muntanya que amaga una força espiritual que no es troba en altres indrets.

Línies Ley i connexions tel·lúriques

Un altre aspecte que sovint s’ha remarcat és l’existència d’una línia Ley (una alineació de llocs energètics i tel·lúrics) que uneix en una trajectòria rectilínia els principals monestirs benedictins. A Catalunya són els de Montserrat, Sant Benet de Bages, Ripoll i Cuixà. I cal fer notar que Montserrat és precisament una fundació monàstica de Ripoll. Més enllà dels Pirineus, i seguint la mateixa línia, trobem encara un bon grapat de llocs sagrats i monestirs. Entre d’altres els de Notre Dame de le Puy (un famós lloc de peregrinatges marians a l’edat mitjana), Monistrol d’Allier, Monistrol-sur-Loire... i així fins arribar, a uns 600 km del punt d’inici, a l’abadia de Cluny, bressol del monaquisme benedictí a l’entorn de l’any 1000 i impulsora d’un moviment que va significar una gran renovació de l’espiritualitat a tot Europa.

Les anomenades línies Ley foren descobertes a principis del segle XX per Alfred Watkins, un viatger anglès que es va sorprendre quan va identificar en diferents parts del país una concentració excepcionalment alta de llocs megalítics i de tradició sagrada, els quals es trobaven disposats seguint unes llargues alineacions, com ara la que connecta el santuari més famós de la prehistòria, Stonhenge, amb altres punts del massís entorn de l’abadia de Glastonbury, al sud d’Anglaterra. Hi ha diverses teories per intentar explicar aquest fenomen: xarxes de connexió visual, connexions de força entre antics llocs sagrats, corrents tel·lúrics que en el Feng Shuí clàssic s’anomenen venes del Dragó (tot i que cal matisar que aquestes adopten una trajectòria sinuosa, no pas rectilínia). Com sempre també hi ha, no cal dir-ho, els que simplement creuen que es tracta de casualitats.

Una vegada més, és difícil resoldre la qüestió amb una explicació unívoca. Més aviat, les grans alineacions energètiques posen de manifest que existeix una Geometria Sagrada latent, i que aquesta té la seva correlació en una Geografia Sagrada. Dit d’una altra manera, els principals llocs sagrats no es troben aïllats, sinó que formen part d’una o diverses xarxes interconnectades que fan circular l’energia a través de tot el planeta, igual que els txacres i els meridians del cos humà ho fan a través d’un sistema integrat i coherent. I per acabar d’obtenir l’esquema complet hauríem d’afegir-hi, ben segur, una diversitat de connexions múltiples i a diferents nivells, dins del que s’ha anomenat la malla planetària (planetary grid).

Les qualitats especials i màgiques de la muntanya segons la visió popular

Com no podria ser d’altra manera, el saber popular ha intuït o ha sabut des de sempre que Montserrat és una muntanya diferent; per això existeixen nombroses tradicions i creences que ens parlen de les qualitats especials i màgiques de molts dels elements naturals que es troben al seu entorn, i també de la muntanya en si. Segons Joan Amades, eren moltes les herbaires que hi venien a fer la collita, i quan venien les herbes no deixaven de subratllar que eren de Montserrat, ja que tenien més virtuts que les altres. La planta per excel·lència de Montserrat era el boix, que sembla ser d’una varietat una mica especial, més petita i més subtil. Hom creia que donava força i valentia. Per això es diu que les tropes catalanes (des dels almogàvers als maulets o als combatents de la Guerra del Francès) en duien sempre un branquilló agafat a la mà esquerra. També era costum que els romeus o pelegrins se’n portessin un ramet. Segons el refrany. “El qui va a Montserrat / i no porta boix / ni romaní / no té amor / ni en vol tenir.” Antigament, els ermitans feien culleres i forquilles de boix que es trobaven en moltes cases catalanes, com a record i també com si fossin un talismà de la sort.

Seguint amb Joan Amades, les bruixes i bruixots acudien a Montserrat per intensificar les seves facultats i dons. I el dia preferit per fer-ho era el 27 de cada mes, ja que es considerava que aquesta data de l’any era la més indicada per assimilar les forces ocultes que prodigava la muntanya: era el dia de l’aplec de Montserrat. Així mateix, hi ha un altre dia considerat especial al voltant del solstici d’hivern. Durant un moment de l’albada, quan el sol transcorre més baix, l’ombra de Montserrat es projecta fins el mar (o gairebé). Aquest efecte depèn d’una combinació entre la claror de la Lluna i el Sol, i només s’esdevé un cop a l’any, que és variable. Segons la creença popular, el dia que es produeix aquest fenomen la muntanya adquireix unes virtuts i una força més intenses, i qui hi puja pot adquirir facultats sobrenaturals.

Les qualitats especials de la muntanya també es traspassaven als seus habitants del regne animal. Per això els escurçonaires acudien al Pla dels Escurçons per treure el verí de les serps que trobaven en aquest indret i fer els seus ungüents, i també hi venien a buscar altres animals remeiers. Es considerava que en aquest lloc les serps tenien un verí més fort. També hi havia la creença que els ocells montserratins són més manyacs, especialment els que viuen entorn del Pla dels ocells, prop de l’ermita de Santa Caterina. Algunes llegendes mostren la relació de familiaritat que hi havia entre els ermitans i els ocells en particular.

Una muntanya que cura i inspira claredat de seny

A un nivell popular, l’acte que tenia més ressò era la Festa de Montserrat, que antigament es celebrava el 8 de setembre, igual que la resta de marededéus trobades. Des d’antic aquest dia ja s’aplegaven grans multituds al santuari, gent vinguda d’arreu del país. Molts dels que hi acudien eren malalts, ja que Montserrat ha estat considerat des d’antic un lloc de sanació, sobretot d’ençà que, ben aviat, la Moreneta es convertí en la Verge més miraclera de Catalunya. Alguns d’aquests fets miraculosos són recollits en el famós Llibre Vermell. D’altra banda, el dia de l’aplec hi havia molts remeiers o sanadors de diferents tipus, i sobretot especialistes en guarir malalties d’infants.

Una altra facultat que se li reconeixia a la muntanya i a la seva patrona era la d’inspirar rectitud i claredat de seny. Segons explica Amades, el dia de l’aplec hi havia un costum molt estès que consistia en una mena de judicis populars. Aquestes pràctiques remeten a interessants costums jurídics tradicionals i consuetudinaris en els quals els propis interessats es feien ells mateixos la justícia, de vegades amb la participació d’aconselladors o homes que es consideraven justos i especialistes en resoldre conflictes, i que es distingien per portar un bastó. En casos de dubte, s’apel·lava al sistema anomenat “judici de Déu”: una mena de pèndol sostingut per un infant que, si girava en el sentit del curs del sol, es considerava que qui parlava deia la veritat. Alguns d’aquests judicis es celebraven entorn de grans arbres al costat d’ermites, fet que remet a antics cultes dendrolàtics; és a dir, relacionats amb els arbres com a símbols sagrats.

També eren moltes les processons i romiatges que es feien al santuari, de les quals se’n té constància sobretot a partir del segle XI. Es feien especialment en casos calamitats públiques com sequera o pesta, i molts d’aquests romiatges col·lectius es van convertir en una fita anual a través dels vots de poble. També eren molt freqüents els romiatges de penitència, en aquest cas individuals. N’hi ha testimonis, ja al segle XIV, que posen de relleu escenes força impressionants de romeus que pujaven la muntanya descalços, de genolls, portant una càrrega feixuga o fins i tot despullats.

Gegants, dimonis, bruixes i encantades: una mirada innocent sobre el misteri de la muntanya

Igual que altres muntanyes emblemàtiques de Catalunya, com el Montseny o el Pedraforca, Montserrat està envoltada per un estol de llegendes que tenen com a protagonistes gegants, bruixes, dimonis o encantades. Uns éssers fantàstics que hi habitaven en un temps mític i dels quals n’haurien quedat nombrosos testimonis en forma de roques peculiars que, segons l’imaginari popular, no tenen un origen natural sinó que són el resultat d’una disputa, generalment amb la intervenció de forces situades en un pla sobrenatural. Així, per exemple, els gegants Regira-rocs tenien atemorits els pagesos de la zona, però foren convertits per intercessió de la Moreneta en grans roques que recorden la forma de pallers. Una altra roca, anomenada Cap de Mort, no és altra cosa que la forma d’una bruixa que es va estimbar en aquest indret, mentre sobrevolava la muntanya, i va quedar-hi petrificada.

Les muntanyes, i més encara les que tenen un caràcter sagrat com Montserrat, són espais de frontera entre dos àmbits, el terrenal i el celestial. En conseqüència, esdevenen escenaris privilegiats on es desencadena una lluita dual molt pròpia d’un tipus de mentalitat popular; en el nostre cas, passada pel sedàs de l’imaginari religiós cristià. En general, són les qualitats benèfiques i positives de la muntanya les que prevalen, i les forces del bé aconsegueixen vèncer les forces del mal i imposar la seva llei, guanyant així l’esperit de la muntanya per a la causa benèfica i protegint-ne els seus habitants humans. Així ho veiem en la llegenda del Cavall Bernat, per exemple, segons la qual el dimoni queda petrificat després d’un intent fallit per guanyar-se l’ànima d’un bosquerol, o en altres casos en què els dimonis han de girar cua i tornar cap als forats o avencs, de manera que tornen a quedar segellats els portals d’on han sortit i que són vies de comunicació amb l’inframón.

La muntanya és també lloc de residència de les encantades, com la mateixa fada Morgana, germana del rei Artús. Entre aquestes fades més aviat benignes però arrauxades, la tradició diu que la més poderosa era Morgana, que tenia un dels seus palaus a Montserrat; concretament a l’indret conegut com la Vall Mal, prop de l’ermita de Santa Anna. El mateix nom ja té associat una càrrega de malestrugança que sembla acompanyar el caràcter ambivalent d’aquests personatges del folklore. Les seves residències eren llocs extremament atractius, poblats de flors, arbres i perfums. I estaven protegits per un filet daurat, ja que no els agradava tenir visites, per això tenien plantades vora els camins unes pomeres encisades, de manera que qui queia en la temptació de menjar una poma es convertia en una de les tantes pedres estranyes que poblen la muntanya.

Una altra fada famosa en l’imaginari medieval, Melusina, té relació amb Montserrat a través de la cèlebre novel·la de Jehan d’Arras Roman de Mélusine (del segle XIV). L’obra es clou amb la peregrinació a Montserrat de Rémondin, el marit de la fada que té forma de dona serpent i que ha trencat la promesa de no mirar-la quan es banya. L’autor és molt precís quan descriu la muntanya, on especifica que hi ha catorze ermites, i situa el lloc just a sota de la de Sant Miquel.

Les bruixes i Montserrat

Montserrat ha estat també terreny adobat per a històries sobre bruixes i bruixots que, en la tradició, certament distorsionada, que ha arribat fins als nostres dies, assumeixen un rol maligne, de manera semblant al dels dimonis. En aquet sentit, les bruixes que apareixen al folklore solen encarnar la cara fosca del poder sagrat femení. Més enllà de les llegendes, però, sembla que la muntanya podria haver estat un dels escenaris on es trobaven les bruixes catalanes; almenys així consta en alguns dels processos judicials als que es van sotmetre les acusades de bruixeria, les quals confessaven (per bé que sota tortura) haver fet trobades o sàbats en algunes de les muntanyes més emblemàtiques, com el Pedraforca, el Montseny o Montserrat.

Alguns topònims al voltant de Montserrat fan referència també a les bruixes. Per exemple, el gran turó en forma d’altiplà que es troba a l’altra banda del Llobregat, enfront de Monistrol, i que s’anomena Serrat de les Bruixes. I a la mateixa muntanya, en un planell vora l’estació superior del funicular de Sant Joan, hi ha el Pla de les Bruixes o de les Taràntules. Segons Antoni Mañé i Joan Amades, al principi aquest lloc era conegut com Pla de les Bruixes i, més endavant, també com Pla de les Taràntules, sense que se’n sàpiga exactament el perquè. L’associació dels dos noms, però, suggereix tal vegada algun tipus de relació amb un ritual màgic molt estès a Nàpols i conegut com a tarantisme, el qual inclou picades d’aquest insecte per induir estats alterats de consciència. Segons afirmen alguns antropòlegs, en un passat no gaire llunyà també s’havien practicat rituals semblants a casa nostra.

Una muntanya sagrada, un culte ancestral

És evident que la muntanya de Montserrat ha estat objecte de cultes ancestrals des dels temps més remots, tot i que els indicis que en coneixem són encara poc concrets. L’entorn proper, i sobretot la zona que es troba on hi ha les coves de Collbató, a peu de muntanya, ha estat habitada des de la prehistòria i se’n coneixen nombrosos testimonis arqueològics que van des del paleolític fins a època ibèrica i romana. Referent al neolític, un dels elements més característics és la ceràmica anomenada cardial, també coneguda com a ceràmica montserratina perquè abunda especialment en aquesta zona al voltant de la serralada. Està decorada amb impressions de petxines en la varietat anomenada cardium (precisament perquè la seva forma recorda la d’un cor) i és la ceràmica que identifica els primers estadis del neolític, estesa per bona part de la conca mediterrània. És significatiu, doncs, que els primers vestigis humans relacionats amb Montserrat ens remetin a un element totalment marítim i femení com és la petxina, cosa que sembla voler-nos transportar en una regressió cap als temps en què aquest territori era mar i que sintonitza perfectament amb el caràcter femení de la muntanya, associada, com veurem, amb la figura de Venus.

Alguns estudiosos han remarcat el fet que algunes de les coves montserratines, i concretament les de Collbató (en les quals s’hi han identificat restes arqueològiques sobretot del neolític) podrien haver estat llocs d’iniciació a cultes mistèrics o indrets on s’hi practicaven rituals de tipus xamànic. D’altres parlen de cultes fàl·lics relacionats amb les pedres erectes o cultes a les roques en general (litolatria), com l’arqueòleg Agustí Duran Sanpere, que assenyala que aquest tipus de culte va perdurar fins ben entrada l’edat mitjana.

Un exemple una mica més concret del que podien haver estat aquests cultes primitius a l’època del neolític o l’edat del bronze el trobem en un indret proper, en territori del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Concretament a l’indret anomenat la Pola (en terme de Mura) on l’estudiós de llocs prehistòrics i astronòmics Amador Rebullida ha identificat un probable observatori i santuari d’orientació lunar i solar que està situat amb vistes frontals a Montserrat. L’observatori consta d’un semi-cercle amb set forats que representarien els set planetes i que serviria per obtenir indicacions dels solsticis i els equinoccis, així com de les llunacions. Al costat hi ha un possible santuari format per una cova (símbol femení i de fecunditat) al costat d’un monòlit (símbol masculí).

Tanmateix, les manifestacions més rellevants de cultes precristians a Montserrat tenen relació amb la cultura megalítica. Tot i que són poc coneguts, existeixen diversos indrets megalítics a Montserrat. El més ben identificat és el megàlit del Torrent de la Diablera, prop de l’església de Sant Pau Vell, que és una mena de fita de caràcter fàl·lic. I n’hi ha uns pocs més de reconeguts, entre d’altres un que es distribueix al voltant d’una gran pedra foguera. Per la seva banda, l’estudiós Octavi Piulats sosté que els indrets megalítics indiquen els principals punts energètics de la muntanya i, en molts d’ells, s’hi haurien emplaçat posteriorment les ermites. Tots aquests indicis ens dibuixen un panorama segons el qual Montserrat va esdevenir, ja des dels temps més remots, un arquetip de muntanya sagrada, un prodigi de la natura objecte de cultes diversos que es podrien inscriure dins un tipus de religiositat primitiva d’ordre còsmic i tel·lúric, caracteritzada per tenir una relació sagrada amb la terra i la natura; una terra i una natura poblades per animals totèmics, genis, follets i per les divinitats de la terra, predominantment femenines.

Megàlit del Torrent de la Diablera

La llegenda del Temple de Venus i la conversió de la muntanya

Per entendre el procés a partir del qual totes aquestes creences ancestrals van començar canviar és molt significativa l’antiga tradició del temple de Venus. Tot i que d’una historicitat més que dubtosa, ja que sembla sorgida d’una història apòcrifa (el Cronicon hispalense) suposadament escrita l’any 546, aquesta llegenda recull en termes arquetípics l’evolució d’aquesta sacralitat primitiva lligada a la muntanya de Montserrat. Conta la llegenda que Montserrat era un indret misteriós i inexplorat quan l’any 197, en plena època imperial romana, s’hi erigí un temple a Venus (Venus Pirene segons alguns). Eren moltes les parelles d’aquell temps que s’hi anaven a casar, i això provocà que la muntanya verge se sentís violada per aquest culte pagà i fes un gran gemec. Sant Miquel fou qui, providencialment, destruí el temple l’any 253 i, damunt de les seves ruïnes, hi aixecà l’ermita que ara té l’advocació de l’arcàngel, esdevingut patró de la muntanya de Montserrat.

No coneixem testimonis arqueològics d’aquest suposat temple, però cal dir que aquesta ermita junt amb el seu patró sant Miquel (cap dels exèrcits celestials i arquetip masculí) constitueix un dels punts destacats en la simbologia de la muntanya. La llegenda es pot interpretar en el sentit que la religió cristiana (masculina i patriarcal) sotmet la muntanya i la deslliura del seu passat vinculat a una tradició de deïtats femenines connectades amb la terra i possiblement també amb al mar (Venus). És evident que en aquest cas la llegenda reflecteix una idea molt determinada sobre quin és el tipus de religiositat autèntica; probablement si el nostre passat espiritual hagués tingut una evolució més equilibrada sant Miquel no hauria destruït el temple pagà, sinó que l’hauria protegit amb la força de la seva energia masculina.

La Verge negra i el misteri del principi sagrat femení

Una altra versió sobre el mateix tema ens el proporciona la mateixa imatge de la Moreneta, que ens situa davant l’enigma que suposa el gran nombre de marededéus negres que existeixen en el món catòlic medieval. Els darrers estudis científics arriben a la conclusió que la imatge, una talla romànica del segle XII, originàriament era blanca. A causa del plom contingut en la pintura, amb el pas dels anys s’anà enfosquint, de manera que a l’època del Renaixement ja tenia una morenor general i posteriorment es repintà de negre.

Sigui quin sigui el procés mitjançant el qual la Verge va acabar esdevenint negra, la presència d’una imatge d’aquestes característiques en un indret especial com Montserrat ens posa en evidència un seguit de connexions força òbvies. En primer lloc, la forma iconogràfica ens remet directament a una imatge arquetípica ben coneguda, expressió d’un principi que ha estat venerat per totes les cultures i que no és altre que el de la maternitat i la fecunditat: un dels grans misteris subjacents a l’origen de la vida i de l’univers. Des de la prehistòria trobem estatuetes i figures que representen aquest principi, encarnat en l’antiga Deessa Mare, que té una de les seves manifestacions més conegudes en la deessa egípcia Isis. En formes molt similars, aquesta deïtat era venerada també entre els pobles europeus primitius, i concretament en la tradició druídica. Per això, moltes marededéus negres, sobretot de l’àrea del Pirineu i el sud de França, són derivades de cultes pagans previs. La Mare de Déu de Núria n’és un dels exemples més coneguts. Una altra teoria sosté que aquestes marededéus fosques foren introduïdes pels croats i els Templers. En la seva estada al Proper Orient haurien arribat fins a Philae (a Egipte) on quedava l’últim temple que continuava venerant Isis en la forma d’una deessa negra.

I és que, inexorablement, el color negre de la Patrona de Catalunya és el seu tret més distintiu. Si originàriament la icona no tenia aquesta tonalitat està clar que l’inconscient col·lectiu va acabar per assimilar-la a la resta de Verges negres. El resultat és que la Moreneta, en la seva forma actual, sintetitza els principals temes que hem anat atribuint a Montserrat; és a dir, una muntanya que expressa fonamentalment el principi femení (ying), on al llarg dels anys s’hi ha desenvolupat un culte i una tradició espiritual que es pot caracteritzar en termes de transformació, misteri i descens a l’inframón (Escorpí). Uns temes, tots ells, que veiem suggerits en el color negre de la Moreneta.

La tradició eremítica de Montserrat i la llegenda de Fra Garí

Durant els primers temps cristians, molt probablement ja en època visigòtica; és a dir, força abans de la fundació dels monestirs de Santa Cecília i Santa Maria, s’instaurà una tradició d’anacoretes o ermitans que es van establir en diferents punts de la muntanya, sembla ser que en aquells indrets on ja hi ha havia hagut un culte megalític o ancestral previ. També s’ha apuntat la idea que van existir alguns centres eremítics de tradició romano-visigòtica (monasteriolos: és a dir, petits monestirs) en un entorn més ampli: a Monistrol de Montserrat, Monistrol de Calders, Monistrol d’Anoia, Monistrol de Rajadell i d’altres. Tot això ens suggereix una transició que aniria d’aquella etapa primitiva de Montserrat com a muntanya sagrada, marcada pel culte a les coves, les pedres i les deïtats de la natura, a una segona etapa en la qual el procés de cristianització ja s’ha completat i on la muntanya manté o fins i tot incrementa el seu caràcter sagrat. En aquest segon moment la muntanya s’anà poblant d’ermitans, que eren en bona mesura continuadors de la tradició ancestral i que duien una vida ascètica i en total comunió amb la natura que els envoltava. Durant el període carolingi el riu Llobregat marcava la frontera sud amb els sarraïns (la marca hispanica), i probablement alguns anacoretes es van mantenir, tal vegada com una mena de custodis de la muntanya i de la tradició sagrada.

Aquesta nova fase queda perfectament il·lustrada per una altra llegenda, que és la més antiga i la més coneguda referida a Montserrat, la de Fra Garí. Aquest relat, que ens mostra l’antiguitat i l’arrelament de la tradició eremítica de la muntanya ja en el moment fundacional del monestir i també de Catalunya, es situa en temps del comte Guifré el Pilós, i tracta d’un ermità altament virtuós (fra Garí) que en aquesta època ja vivia a Montserrat i que fou temptat pel diable. Segons la interpretació en termes esotèrics que en fa el filòsof Octavi Piulats, el relat ens narra els orígens de la nació catalana lligats a la tradició sagrada de Montserrat. La figura de Fra Garí encarna l’arquetip de l’home savi que s’ha apartat del món per iniciar un camí cap a la il·luminació, mentre que Guifré representa el poder polític i terrenal. Però Garí haurà de passar per un procés en el qual s’enfronti a una força desconeguda que l’impedeix progressar, normalment identificada amb la pròpia ombra i exterioritzada en la figura del guardià del llindar, en aquest cas Llucifer. En efecte, sorgit de les coves de Collbató el dimoni vol temptar-lo, però com que no aconsegueix el seu propòsit decideix endimoniar la filla del comte, Riquilda, que reclama l’ajut de fra Garí per la seva fama de virtuós. Aquest aconsegueix foragitar el diable del cos de la noia, però posteriorment cau en la temptació de la carn. Viola i mata la noia i, després, l’enterra. Molt penedit, cerca el perdó del Sant Pare, però aquest li diu que el seu crim no té perdó i l’insta a tornar a Montserrat i a viure de quatre grapes com si fos un animal salvatge. Al cap de set anys uns cavallers el capturen i el porten a Barcelona tancat en una gàbia, com si fos un ós. Quan el fill del comte el veu li diu “aixeca’t fra Garí, que Déu t’ha perdonat”. Aleshores l’ermità confessa el seu crim i aconsegueix el perdó del comte. Finalment, després d’una dura cura d’humilitat, l’única sortida possible és una resurrecció espiritual. Així, quan van per desenterrar la noia descobreixen que aquesta està miraculosament viva ja que, en realitat, Riquilda representa la pròpia ànima de Garí.

La tradició eremítica de Montserrat va continuar ben present fins al segle XVIII, i encara durant alguns anys posteriors, i va ser un dels elements que va meravellar alguns dels visitants més il·lustres, com Ignasi de Loiola, que va voler imitar l’exemple dels anacoretes montserratins fent estades en una cova a Manresa o, sobretot, el viatger alemany Wilhem von Humboldt.

Una síntesi de la història de Montserrat en clau esotèrica

Si ens fixem en quines han estat les línies mestres de la història de Montserrat, veurem que ens donen algunes claus per entendre amb tota la seva profunditat la història més general de Catalunya. Ens referim a una història esotèrica, per contraposició a la història exotèrica habitual; és a dir, una història que mira cap endins, cap a l’interior de l’objecte d’estudi, i que posa l’accent en el propi sentit o consciència interna d’aquest objecte (convertit en realitat en subjecte), més que no pas en les seves manifestacions externes. Des d’aquesta perspectiva, ens interessa demostrar la tesi que en la història de Montserrat hi ha ben presents un seguit de temes que són propis del signe astrològic d’Escorpí, precisament un dels que solen identificar-se amb Catalunya. Aquest signe, regit pel planeta Plutó, predisposa a tots aquells que estan subjectes a la seva influència, ja siguin individus o col·lectius, a experimentar processos de profunda transformació que tenen molt a veure amb els temes de mort i renaixement, de manera similar a la mítica au fènix, que renaixia de les seves pròpies cendres. L’altre signe astrològic que sol associar-se amb Catalunya és el de Taure, que ens informa sobre el temperament col·lectiu dels catalans i la seva part més terrenal: de tarannà pràctic i laboriós. Escorpí, en canvi, és l’oposat i complementari a Taure, i ens mostra uns trets ben diferents: una mena de destí que, de manera periòdica, fa que llencem per la borda tot allò que pacientment hem anat acumulant al llarg dels anys en pro d’una forta pulsió interna de canvi i renovació.

Un breu repàs als principals moments d’apogeu i caiguda en la història del monestir, fruit d’una singladura més aviat agitada, ens donaran algunes pistes al respecte. Santa Maria de Montserrat és una fundació del monestir de Ripoll que, al seu torn, va ser fundat pel comte Guifré el Pilós l’any 880, una data que ens remet de nou al moment fundacional de Catalunya. D’altra banda, l’impulsor d’aquest nou monestir a Montserrat fou l’abat Oliba: el principal difusor del monaquisme benedictí en terres catalanes. Ens trobem, per tant, que ja en la mateixa fundació de Montserrat hi intervenen alguns protagonistes d’allò que s’ha anomenat la construcció de la nació catalana. Des d’un punt de vista geogràfic, l’esdeveniment pot ser vist també com un acte simbòlic de transplantament de la llavor que prové del nucli originari de Catalunya, en una zona muntanyosa i perifèrica, a una nova muntanya que en aquells moments es trobava situada encara a la frontera, però que aviat esdevindria un punt central del territori català, un node entre la Catalunya vella i la Catalunya nova. O, expressat d’una altra manera, el futur cor de Catalunya.

En la primera època després de la seva fundació el nou monestir es troba envoltat per una certa tensió amb Santa Cecília, que ja feia uns anys que s’havia instal·lat a la muntanya. Tal com apuntàvem anteriorment, podríem dir que els dos cenobis encarnen principis oposats. Santa Cecília els de Taure: solidesa, conservadorisme i estabilitat. Ja des de la seva etapa inicial, la prosperitat d’aquest primer monestir es va fonamentar en unes àmplies possessions territorials. En canvi, el nou monestir de Santa Maria apareix en escena com un element de discòrdia i de rivalitat, en una línia plenament escorpiniana. I és que, des dels inicis, Ripoll havia intentat sotmetre Santa Cecília però, en no aconseguir-ho, l’abat Oliba es decidí a potenciar el petit santuari de Santa Maria, on es venerava la imatge de la Mare de Déu.

Durant bona part de l’edat mitjana aquesta política més “agressiva” donà els seus fruits i, gràcies a les múltiples deixes aconseguides, el nou monestir superà amb escreix el seu antic competidor i arriba al seu punt d’esplendor a mitjan segle XIV. En aquest moment Montserrat s’ha consolidat com el principal centre espiritual i de pelegrinatge de Catalunya. N’és un bon testimoni el famós Llibre Vermell. La fama i prestigi del monestir s’expandeixen més enllà de l’antiga corona catalano-aragonesa i arriben fins a Itàlia, el Llenguadoc i el centre d’Europa. Sota la direcció del prior Jaume de Vivers, el monestir augmenta també el seu poder terrenal i es converteix en centre d’una àmplia baronia que inclou la major part dels territoris entorn de la muntanya, des d’Esparreguera fins al Bruc. Aquesta etapa es caracteritza també per les tensions amb el monestir mare de Ripoll, fins que Montserrat no aconsegueix trencar definitivament els lligams i esdevenir una abadia independent el 1431.

Però poc després d’aquesta data les mateixes riqueses i prestigi del monestir van despertar tota mena de cobdícies, agreujades per l’esclat de la Guerra civil catalana del segle XV. Després d’uns intents de reforma i redreçament autòctons, la situació va desembocar en la resolució dels Reis Catòlics de 1493 mitjançant la qual l’abadia passava a dependre d’una congregació de Valladolid. Paradoxalment, aquest lligam de dependència va marcar una nova etapa brillant del monestir, sobretot sota la direcció dels primers abats, com Cisneros o Pedro de Burgos, que van introduir una profunda reforma i van situar el monestir dins del corrent de la nova espiritualitat de caire humanista coneguda com a devotio moderna. Així, durant els segles XVI i XVIII Montserrat es consolida novament com un centre cultural de primer ordre i passa per una nova edat d’or, amb una escola de música, una impremta (de les primers que hi va haver a Catalunya) i una biblioteca de gran prestigi.

A principis del segle XIX sobrevé novament la desfeta, que en aquest cas va suposar la destrucció i saqueig del monestir amb motiu de la invasió napoleònica. Els primers anys de la guerra Montserrat era un dels pocs llocs del Principat que els francesos encara no dominaven, i s’havia transformat en el principal magatzem militar de l’exèrcit resistent. Els monjos havien aconseguit amagar una part dels tresors i relíquies a Mallorca. Però no van poder evitar que el monestir fos saquejat i dues vegades incendiat. Per rematar la feina, abans d’emprendre la retirada les tropes napoleòniques van col·locar explosius en llocs estratègics i van fer volar el conjunt, que gairebé va quedar reduït a un munt de ruïnes. Uns anys més tard, amb el decret d’exclaustració que suprimia tots els convents amb menys de dotze religiosos, el monestir va restar pràcticament abandonat fins a la meitat del segle XIX. Quan ja semblava definitivament tocat de mort, un cop més Montserrat va reviscolar literalment de les seves cendres. Un dels artífexs d’aquest nou renaixement va ser l’escriptor romàntic i liberal Víctor Balaguer, que fou un dels primers a donar un gran impuls a la restauració moderna del monestir. L’altra figura destacada va ser l’abat Miquel Muntades, que va saber-se guanyar el suport de les institucions. A partir d’aquí la reconstrucció arquitectònica del monestir i també de la comunitat monàstica aviat va ser una realitat. L’any 1880 es celebraven les festes del mil·lenari de Montserrat amb l’assistència d’unes 20.000 persones, i en un certamen literari es va premiar el Virolai, amb lletra de Jacint Verdaguer. L’any següent s’organitzava l’acte de coronació de la Moreneta, declarada patrona de Catalunya. Va ser durant aquests anys, quan va tenir lloc també l’efervescència del moviment de la Renaixença, que la imatge de Montserrat com a símbol de Catalunya es va reelaborar. Hi van contribuir poetes de la talla de Verdaguer i Maragall que, influïts pel Romanticisme, van veure en la muntanya una representació que anava més enllà de la geologia, de la natura i del mateix fet patriòtic. En consonància amb els postulats del Romanticisme, el nou Montserrat integrava i transcendia aquests elements per esdevenir el símbol més genuí de l’esperit català. Ja al començament del segle XX, sota l’estela del Noucentisme, es reconstrueix la famosa Biblioteca i s’impulsa la impremta i el Museu, de manera que Montserrat torna a ser també un centre d’alta cultura.

Així doncs, després d’anys en què el monestir havia quedat pràcticament abandonat, un cop més es produí el que semblava un miracle: Montserrat va tornar a la vida no només amb una força renovada, sinó convertida també en un dels principals símbols de Catalunya, com si fos una espècie de mirall on d’una manera intuïtiva els catalans podien veure reflectida la seva història, que ha estat guiada per una necessitat imperiosa de trobar la pròpia identitat i independència, encara que això hagi obligat a una transformació permanent i a una successió dolorosa de morts i renaixements.

Montserrat, símbol del Romanticisme europeu

Curiosament, abans d’aquest redescobriment de Montserrat protagonitzat pels autors locals de la Renaixença, van ser viatgers estrangers els que millor van saber captar la profunditat del que representa la muntanya, probablement perquè la van veure amb els ulls innocents de qui s’acosta per primera vegada a un indret llargament somiat. Entre els viatgers forans que van quedar subjugats per la força de Montserrat cal esmentar el basc Ignasi de Loiola (que hi va tenir una forta experiència mística, sens dubte un dels desencadenants que el van portar anys més tard a fundar la Companyia de Jesús), el dibuixant Alexandre de Laborde i, sobretot, el viatger alemany Wilhem von Humboldt. Aquest va quedar fortament impressionat no només pel paisatge, sinó per tot el que va veure i experimentar a Montserrat i, d’una manera molt particular, pel tipus de vida senzilla i austera que va observar encara entre els molts ermitans que poblaven la muntanya, perfectament integrats i en plena comunió amb la natura. El seu relat apassionat sobre Montserrat va influir tota la generació dels romàntics alemanys. Segons el parer d’Octavi Piulats, van ser autors de la talla de Goethe i Schiller els que millor van captar l’essència de la muntanya, fins al punt que Montserrat va esdevenir un símbol que exemplificava la seva concepció d’una espiritualitat de caràcter natural. Una mena d’Arcàdia o paradís terrenal on la natura és la força subjacent que condueix vers un camí d’autoconeixement i, en última instància, de retrobament amb la unitat essencial. “Montserrat absorveix tot home des del món exterior cap al món interior”, sentenciava Schiller en un dels seus poemes. Aquest missatge també arribà a calar en l’imaginari del compositor Richard Wagner, que en l’òpera de Parsifal situa part de l’acció al castell de Montsalvat, on es custodia el sant Graal.

El Montserrat més esotèric i misteriós: el mite del Graal

Probablement la tradició més coneguda sobre Montserrat des d’una visió esotèrica és la que vincula la muntanya amb el sant Graal. Tot i que es tracta d’un tema literari introduït per autors estrangers i aliè a la tradició catalana, la història de Parsifal no deixa de tenir certes analogies amb la llegenda montserratina per excel·lència, la de fra Garí. En efecte, els protagonistes de les dues històries es caracteritzen per una mateixa puresa d’ànima i han d’assolir la virtut enfrontant-se a dures proves i temptacions. L’origen de la tradició del Graal es remunta a l’escriptor alemany del segle XIII Wolfram von Eschembach, el qual hauria recollit una referència d’un trobador provençal anomenat Kyot que, al seu torn, s’hauria inspirat en un manuscrit àrab de Toledo. La narració d’Eschembach, que és continuadora del tema de Perceval iniciat per Chretien de Troyes, situa el castell on es custodia el Graal en un indret més enllà dels Pirineus, a la frontera amb els àrabs. Un castell habitat per Templers que s’anomena Montsalvatge. Tal com hem dit, al segle XIX Wagner va reprendre el tema a Parsifal, i el castell de Montsalvat o Montsalvatge és identificat amb Montserrat.

És evident que, en cert sentit, el concepte de Graal, entès com a calze (és a dir, recipient o contenidor assimilat amb el cor, que és un dels òrgans on es processen les emocions i que té la funció també de bombejar la sang, “sangreal”) encaixa perfectament amb tot el que representa la muntanya de Montserrat. Entès d’aquesta manera, el Graal és un símbol de la via femenina vers la transcendència o la sacralitat. I és pertinent recordar aquí també la idea de Montserrat com a “cor de Catalunya” i la tradició femenina associada a la muntanya, propiciadora de profunds processos de transformació.

Una altra cosa ben diferent és la identificació excessivament literal de Montserrat com un enclavament misteriós i secret on es guarda el Graal, cosa que ha portat més d’un, entre ells el mateix Napoleó o Himmler, a organitzar expedicions en cerca del calze sagrat. En aquesta línia hi ha també els que s’han entestat en localitzar el castell mític de Montsalvat, identificant-lo amb algun dels castells històrics que hi havia a la muntanya, els quals, per acabar-ho d’adobar, es troben envoltats d’una considerable dosi de confusió.

En el terreny de la llegenda es parla dels set castells de Montserrat (un número evidentment màgic) existents a l’època de la invasió sarraïna. Sobre aquesta qüestió cal dir que, efectivament, Montserrat va ser durant molts anys una terra de marca o de frontera. En realitat, però, només hi ha constància documental de quatres castells. El castell Marro (també conegut com castell de Montserrat) és el més conegut. Antigament es creia, sense gaire fonament, que es trobava en una “marrada” del camí de Manresa, prop de Santa Cecília, però actualment es tendeix a pensar que estava situat on després s’erigí l’ermita de Sant Dimes; és a dir, molt a prop del santuari. El castell de la Guàrdia és l’únic que té una ubicació precisa i del qual se’n conserven restes, damunt del coll de can Maçana. El castell d’Otger s’havia vinculat (també sense gaire fonament) al cavaller Othger Catazlon, un personatge mític fundador de Catalunya. Se’n desconeix la ubicació precisa, però podria ser on hi ha l’ermita de Sant Joan o la de Santa Magdalena. Finalment, hi ha el castell de Collbató, del qual se’n tenen molt poques referències. De manera habitual, Montsalvat s’identifica amb el castell Marro, tot i que les especulacions en aquest sentit són diverses.

Ramon Llull, Leonardo da Vinci i Montserrat com a acadèmia d’alquímia i astrologia

Quan es contemplen algunes pintures de l’enigmàtic Leonardo da Vinci, concretament la Mona Lisa i la Verge de les Roques, és fàcil comprovar que les muntanyes de fons que hi apareixen tenen una retirada més que notable amb la serralada montserratina. Això ha donat peu a una tesi ja antiga, i recentment desenvolupada per l’historiador José Luís Espejo, segons la qual Leonardo da Vinci va fer una estada a Barcelona durant els seus “anys perduts” (1481-1483) quan hauria visitat Montserrat. Segons aquest autor, els monestirs de Sant Cugat i Montserrat eren acadèmies d’alquímia on Da Vinci s’hauria iniciat en aquestes matèries, i posteriorment hauria reflectit un paisatge que l’havia impressionat fortament en algunes de les seves pintures més famoses com un missatge en clau. Alguns autors s’han atrevit a identificar fins i tot el pont que apareix en darrer terme de la Mona Lisa com el de Castellbell, i apunten la possibilitat que la pintura podria haver estat feta des d’un indret pròxim al castell d’aquesta localitat. Cal dir, d’altra banda, que alguns historiadors de línia més acadèmica consideren que Da Vinci s’hauria inspirat en altres paisatges d’Itàlia.

Sobre la qüestió de Montserrat i l’alquímia, ens trobem un cop més en una llacuna de desconeixement; entre d’altres raons a causa de la destrucció o la pèrdua dels fons que constituïen la biblioteca del monestir arran del saqueig provocat per la guerra napoleònica. L’estudiós Antoni Batista afirma que els temes d’Alquímia i Astrologia eren presents a la Biblioteca de Montserrat, i també que en la seva impremta s’hi van estampar obres sobre aquestes matèries. També apunta la possibilitat, tradicionalment intuïda però no demostrada, que Ramon Llull (un dels grans intel·lectuals medievals que va tractar, des de la seva concepció generalista, matèries de la tradició hermètica com l’astrologia al mateix nivell que d’altres del corpus més canònic, com la filosofia o la teologia) visités Montserrat. Anys després de la seva mort, va ser un sacerdot i ermità de Montserrat, Bernat Boil, el principal difusor de la doctrina de Llull i també el responsable que aquesta arrelés a Montserrat i a d’altres monestirs d’Europa. És interessant constatar que el mateix Boil va participar per delegació expressa del Papa en el segon viatge de Cristòfol Colom a Amèrica.

Foto amb orbes en una visita a Montserrat

Montserrat i les llums misterioses

Un altre tema recurrent que acompanya el mite de Montserrat des dels seus inicis es refereix al fenòmens relacionats amb la percepció de llums de característiques extraordinàries. La primera referència la trobem en la mateixa llegenda de la Troballa de la Moreneta, originada ja a l’edat mitjana i que s’emmarca en les tradicions molt esteses sobre marededéus trobades. En un primer episodi el relat explica la procedència de la imatge, que hauria estat tallada pel mateix sant Lluc, traslladada a Barcelona i col·locada en una de les primeres esglésies que s’erigiren a la ciutat, la de Sant Just i Pastor. Posteriorment hauria estat amagada per protegir-la de la invasió sarraïna. La troballa de la imatge es situa vers l’any 880, quan set pastors de Monistrol de Montserrat van veure una estranya i misteriosa llum que baixava del cel sobre la muntanya i van sentir uns càntics celestials durant set dies. Els pastors van donar la notícia a l’arxiprest de Manresa (en altres fonts es citen prelats diferents) i s’organitzà una expedició amb clergues i cavallers cap a la cova que indicava la llum, on haurien trobat la imatge de la Mare de Déu. Quan la traslladaven en processó, la imatge es tornà feixuga en arribar a l’indret on ara s’aixeca el monestir, donant a entendre que aquest era el lloc on s’havia de quedar.

Un altre episodi, ja més històric però barnissat amb connotacions llegendàries, és el que es refereix a la misteriosa Llum de Manresa. Els fets van tenir lloc el 21 de febrer de 1345, en el context d’una greu confrontació d’aquesta ciutat amb el bisbe de Vic que va estar motivada per la construcció d’una sèquia. Aquest dia vuitanta-un manresans van donar testimoni davant notari (en un document conegut com la notula) d’haver vist en una església de la ciutat un senyal blanc resplendent semblant a una estrella que va pujar i baixar tres vegades de l’altar. Aquesta llum va interpretar-se com un senyal diví que hauria ajudat a resoldre l’hostilitat amb el bisbe. Tres-cents anys després, ja al segle XVII, els monjos del convent on havien tingut lloc els fets van construir el relat que esdevindria la versió oficial del miracle de la Llum, convertit amb el temps en un dels signes identitaris de la ciutat. En aquest moment s’hi van afegir alguns elements imaginaris o potser escoltats de la tradició popular; per primera vegada es fa constar que la Llum venia de Montserrat i s’interpreta aquest prodigi com un símbol del misteri de la Trinitat.

Un episodi molt similar, però encara més concret, va tenir lloc a Olesa de Montserrat l’any 1642, quan es va veure una gran lluminària sobre Montserrat que després es transformà en forma de globus i es dividí en tres llums. El fenomen va durar uns quinze minuts i després s’observà un resplendor encara més intens, que va durar prop d’una hora, sobre les ermites. Igual que en el cas de Manresa, un document notarial dóna fe del que van veure diversos testimonis.

Trobem encara un altre exemple, aquest de caire més llegendari, que es situa a la Torre del Breny: un monument romà prop de Sant Vicenç de Castellet que es troba en el punt de convergència de la gran pantalla energètica que és la muntanya de Montserrat. Aquesta torre, que originàriament podria estar dedicada a Diana i que tradicionalment fou coneguda com a Torre dels Dimonis, està associada amb diverses creences fantàstiques sobre bruixes i esperits. Segons sembla, antigament tenia un mirall que estava encarat a Montserrat i que alguns han interpretat, a partir d’una llegenda que diu que el mirall enlluernava els vianants, com un artilugi que recollia la llum o resplendor emanat de la mateixa muntanya.

Siguin quines siguin, però, les interpretacions que es vulguin donar a aquests i altres fenòmens que solen associar-se amb Montserrat, el cert és que reflecteixen una veritat de fons i que, pel cap baix, recullen una creença que està ben arrelada en l’inconscient col·lectiu, que intueix les característiques especials de la muntanya i que percep d’alguna manera les emanacions energètiques que irradia cap al territori del seu entorn.

Montserrat, portal interdimensional

Tant o més nombrosos que els relats sobre llums són els testimonis de persones que afirmen haver vist Ovnis a l’entorn pròxim de la muntanya. Molt a prop de la Roca Foradada, que és un dels portals o punts energètics destacats de la muntanya, es continuen realitzant des de fa temps les conegudes trobades per albirar Ovnis el dia 11 de cada mes, promogudes pel professor mercantil i informàtic Lluís Josep Grífol, el qual va ser convidat fins i tot a la comissió UFO de la cambra dels Lords del Regne Unit, on va poder mostrar la seva important col·lecció fotogràfica sobre el tema. Segons Grífol, no hi ha dubte que moltes de les enigmàtiques llums observades a Montserrat són manifestacions relacionades amb el fenomen OVNI.

Un altre fet prou conegut són les freqüents desaparicions de persones en circumstàncies estranyes que s’han donat en diferents punts de la muntanya. Molts dels casos documentats tenen en comú el fet d’involucrar a persones interessades en temes espirituals o en establir contactes amb entitats extraterrestres. No és aquí el lloc per abundar sobre aquesta temàtica, que ha estat motiu de diversos reportatges i investigacions. Simplement, és interessant fer notar l’acumulació d’episodis que se situen en aquesta línia, etiquetada normalment amb el qualificatiu de “paranormal”, i que ja formen part de la llegenda i del que se sol anomenar el misteri de Montserrat.

També són molts els que sostenen que Montserrat és un portal interdimensional; és a dir, un d’aquells punts amb unes característiques geomagnètiques especials, com l’anomenat Triangle de les Bermudes, que poden facilitar una connexió amb realitats d’altres dimensions, de manera semblant als anomenats “forats de cuc” de l’univers. Aquest tipus de portals serien llocs propicis per comunicar-se amb entitats provinents d’altres regions de l’univers, però també amb éssers intraterrens. En aquesta línia, diverses persones amb capacitats mediúmniques o de canalització, entre elles Xavier Pedro, afirmen haver tingut contactes amb éssers d’una ciutat intraterrena (no pas subterrània) que es trobaria sota la muntanya i que és anomenada Montrat. Òbviament, aquesta ciutat no és perceptible amb els sentits ordinaris i estaria ubicada en una dimensió diferent a la nostra; els seus habitants, éssers de llum, treballarien per elevar la freqüència del planeta.

Sobre aquesta qüestió resulta significatiu, o com a mínim curiós, constatar que una de les llegendes que explica l’origen de la muntanya de Montserrat es refereix als habitants subterranis d’una antiga ciutat anomenada Trencanous. Segons aquest relat, que sembla una transposició del tema de Sodoma i Gomorra, la pròspera ciutat de Trencanous va ser capgirada a causa de la seva orientació pecaminosa el dia que Jesús fou crucificat. Aleshores el món fou sacsejat per un terratrèmol, de manera que els cims de la muntanya no són altra cosa que els fonaments dels antics edificis. Només se’n van salvar set sacerdots i les filles del rei (les úniques persones virtuoses) que van restar encantades i soterrades.

Llocs d’interès a la muntanya

La força de la basílica i els espais adjacents

Les dependències del santuari de Montserrat presenten avui una barreja d’estils i èpoques fruit de la història peculiar del monestir, però això no impedeix que la part arquitectònica produeixi també una forta impressió en el visitant, en consonància amb la monumentalitat del seu entorn natural. L’accés a la basílica està precedit per un seguit d’espais que funcionen com estacions prèvies que preparen el visitant fins que no arriba al punt central, el lloc on hi ha el cambril amb la imatge de la Verge, veritable sancta sanctorum de tot el conjunt. El trajecte fins arribar-hi és com un recorregut iniciàtic que pot començar a l’atri, on és del tot indicat dedicar uns instants d’introspecció per tal d’efectuar una mena d’ajustament intern i preparar-se per entrar a la basílica. En aquest atri és força notori el contrast existent entre l’estil casernari dels edificis i el frontispici de l’església, d’estil barroc salamantí, i el mosaic de forma circular que es troba al terra, amb representacions aquàtiques que fan referència al símbol cristià del peix i, almenys indirectament, a l’era de Piscis inaugurada amb l’adveniment del cristianisme. Es tracta d’un punt on els visitants solen col·locar-se de manera espontània per experimentar l’energia del lloc, i pot ser un bon preàmbul abans d’entrar a la basílica.

Després ja podrem entrar a la basílica. I per moltes vegades que hi haguem estat ens continuem sorprenent quan, en travessar el portal, percebem la intensa concentració energètica que es concentra en aquest santuari, una sensació que es veu reforçada per la bigarrada i eclèctica ornamentació interior, realitzada a finals del segle XIX sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch i que compta amb obres destacades d’artistes del modernisme català. Per exemple l’altar de la Immaculada, de Josep M. Pericas. Des de l’interior de la nau el contrast amb l’aspecte exterior de la basílica, una construcció gòtica del segle XVI amb un absis neoromànic, resulta força xocant.

Un element interessant és el Silló buit de la Immaculada, al qual una tradició dels darrers anys, sobretot fomentada per escaladors, atribueix propietats de sanació a partir de diversos casos de persones que s’han guarit de manera sorprenentment ràpida de ferides o d’altres trastorns. Actualment, però, l’accés a aquesta capella i al seu tro de marbre blanc no és permesa.

El recorregut ascendent fins el cambril i la imatge de la Moreneta

El corredor que condueix al cambril segueix l’estructura característica d’un recorregut iniciàtic, que culmina amb l’ascensió de diverses escales i l’accés al cambril, on trobem la imatge. Aquest tipus d’escales iniciàtiques ja són presents en temples d’Egipte i Mesopotàmia, on els iniciats havien de fer una ascensió abans de penetrar al nucli del lloc sagrat. Així, el visitant que s’encamina cap a la Moreneta ha de travessar l’anomenada porta angèlica, on hi ha representat el tema de l’Anunciació a la part superior i, a banda i banda, dues fileres de santes que constitueixen un corredor preparatori en honor a la maternitat: a l’esquerra les que han estat mares i a la dreta les que eren verges.

Si ho fem amb atenció, en ascendir aquestes primeres escales podem notar una primera elevació energètica, una sensació que es redobla quan ascendim al cambril, on és fàcil que experimentem una energia càlidament amorosa que se’ns expandeix al voltant del cor. Aquí, entorn de la imatge de la Moreneta, és on trobem el punt de màxima concentració energètica; un fenomen que ha estat estudiat i mesurat per alguns geobiòlegs. Aquesta força és fruit de l’emplaçament especial del lloc sagrat però, lògicament, també s’ha anat reforçant amb les impregnacions psíquiques dels nombrosos visitants que diàriament passen per aquest espai en un estat elevat de vibració i de consciència.

La imatge de la Mare de Déu és una talla romànica sobre fusta d’àlber policromada del darrer terç del segle XII. La postura sedent sobre el tron i el gest hieràtic, propi de les imatges romàniques, representa la reialesa i divinitat derivades de l’antiga Deessa. Es tracta d’una postura pràcticament idèntica a la que ja apareix en una de les representacions més conegudes de la Deessa: la imatge sedent de l’egípcia Isis amb el seu fill Horus. Un dels atributs de la Verge és una bola a la mà dreta, que representa el món i és símbol de poder. Al seu torn, el Nen té a la mà una pinya (sembla que anteriorment també tenia una bola). La pinya s’interpreta habitualment com un símbol de fecunditat, però és també, igual que la magrana, una imatge que per la seva composició feta d’una multiplicitat de pinyons, expressa la idea d’unitat en la pluralitat i, per tant, és una representació de la fractalitat de l’univers. Està relacionada també amb la glàndula pineal i amb el procés iniciàtic. Per això és un dels màxims símbols espirituals, que està present en molts llocs sagrats de diferents tradicions del planeta, incloent-hi el Vaticà.

Sobre el significat de la Moreneta s’ha escrit molt i això ha donat peu a les més diverses interpretacions. Totes, però, posen de relleu els trets que acabem d’indicar, que la situen entre les representacions arquetípiques de la maternitat i en la tradició de les antigues deesses anomenades de la fertilitat. Octavi Piulats resumeix en la següent sentència el que, segons ell, és el missatge de la Mare de Déu de Montserrat: la força generatriu del món és femenina i en ella hi ha intrínseca la promesa de la fecunditat de la terra, que és el misteri generador de la vida.

La capella del Cambril, una energia altament refinada basada en el simbolisme del número vuit

La Capella del Cambril, situada a la cambra posterior d’on hi ha la Moreneta, és un altre dels espais més benèfics i de més alta vibració de tot el santuari. Està embellit amb un programa iconogràfic altament refinat i d’una gran força. També hi influeix l’atmosfera dominada per una suau lluminositat generada pels vitralls, sobretot a les hores del matí. En els mateixos vitralls hi trobem alguns símbols sorprenents i de marcat caràcter hermètic, com el sant Graal, l’arca de l’aliança, el temple de Salomó i, possiblement, el Far d’Alexandria. Es tracta d’un espai d’ambient romàntic, dissenyat per l’arquitecte Francesc Villar Lozano i del seu fill Villar Carmona, però que va comptar també amb la intervenció d’un jove Gaudí que començava a treballar com a ajudant.

La composició d’aquesta capella està basada en el número vuit: hi ha vuit serafins situats sobre dobles columnes, el rosetó té vuit astes i també hi ha altres obertures que s’articulen en base a aquest número, que segons la numerologia pitagòrica és el de l’evolució espiritual. Segons Pitàgores, el número vuit representa la música de les esferes i les vuit virtuts dels iniciats que, una vegada aconseguides, fan possible vibrar en una octava superior.

La cúpula, obra del pintor modernista de tendència mística Joan Llimona, es podria qualificar com la “capella sixtina de l’art català”. La representació, d’un alt valor simbòlic, posa de relleu el lligam existent entre Catalunya i la seva muntanya sagrada, Montserrat, donant a entendre que allò que succeeix en l’àmbit profà té la seva correlació directa en l’àmbit sagrat, i viceversa. Diverses fileres de personatges que han estat influents en la història de Montserrat convergeixen formant una mena d’escala cap a la Verge, a la part central, on hi trobem també els arcàngels sant Gabriel, portant una rosa (símbol de la Deessa) i sant Miquel (amb una espasa i un escut en actitud de protecció). Més avall hi ha l’àngel de la pau, amb dues branques d’olivera.

És molt significativa la posició diferent de les mans en cadascun dels vuit àngels serafins, que recorden els “mudras” de la tradició hindú i que fàcilment ens suggereixen una part del cos en la qual centrar-nos. L’estàtua de Sant Jordi representa el caràcter col·lectiu dels catalans; és a dir, el domini de les passions i les emocions simbolitzat en la lluita contra el drac, ja sigui interior o exterior. És per tot això que aquesta capella és un lloc molt indicat per portar-hi a terme algun tipus d’exercici que permeti activar la força energètica d’aquest lloc i la nostra pròpia a través dels vuit serafins, per exemple en forma de vuit raigs que convergeixin en la imatge de la Verge, situada al cambril.

Altres indrets energètics de la muntanya

Montserrat genera un intens camp energètic que qualsevol que visiti la muntanya, i ho faci amb ment oberta i sense prejudicis, pot experimentar fàcilment. Tal com es pot esperar, és a la mateixa muntanya on notarem aquesta energia més intensament, mentre que als peus del massís i al seu entorn immediat es crea una mena de buit energètic que fa que aquests territoris circumdants restin pràcticament deshabitats. Una mica més enllà, la influència de Montserrat arriba als territoris concèntrics a la muntanya. Al mateix temps, com si fos una antena parabòlica les parets de la muntanya enfoquen la seva energia en unes direccions determinades; però aquesta influència és en bona part inconscient, de manera que podríem dir que algunes poblacions, com ara Manresa, viuen “d’esquena a Montserrat”.

Les ermites com a llocs energètics i successores de la tradició megalítica

Les següents parts només estan esbossades, i s’haurien de completar amb un millor treball de camp.

Montserrat té una infinitat de paratges i racons que són veritablement especials, tant per la singularitat del paisatge com per les emanacions energètiques que prodiga la muntanya, i certament cada indret té les seves especificitats. En alguns dels punts energèticament més intensos hi trobem les diferents ermites. Cada ermita tenia, a part de la capella i l’habitacle, que sovint són construccions troglodítiques, el seu lloc de meditació, en algun cas reforçat per la presència de roques o blocs de pedra. Segons Octavi Piulats, cadascuna es pot relacionar amb un tema arquetípic referit al procés iniciàtic de l’ermità. Tot seguit comentem algun aspecte de les que millor han conservat aquests elements derivats de la tradició espiritual ancestral.

Sant Pere: Alguns l’han identificada amb la que hauria habitat Fra Garí (un dels primers ermitans documentats i protagonista de la llegenda). Conserva el lloc de meditació amb restes d’un cercle megalític. L’advocació de Sant Pere (Pedra) i la seva antiguitat fan que es consideri l’origen de la ruta de les ermites.

Santa Caterina: El lloc de meditació era sobre la roca de l’ermita. L’advocació es vincula amb Caterina d’Alexandria, considerada la primera dona ermitana. L’ermita ha estat habitada per ermitanes als segles XIX i XX.

Sant Jaume: Molt arrasada però també considerada d’una alta densitat energètica. El lloc de meditació era en una cova de difícil accés. Per la seva advocació es vincula al Camí de Sant Jaume.

Sant Joan i Sant Onofre. S’hi pot veure la posta de sol, per la qual cosa és adequada per rituals de comiat del sol.

Santa Magdalena: Es troba en ruïnes. El lloc de meditació probablement estava ubicat sobre el monòlit de la “Magdalena Major”. Per la seva advocació es pot vincular a la tradició de la sacralitat femenina. Alguns estudiosos sostenen que la Moreneta representa la figura de Maria Magdalena amb la seva filla Sara.

Santa Anna: El lloc de meditació era probablement en una cova a la part nord. L’advocació suggereix un lloc molt femení. Es troba prop de la Vallmala o Vall de la fada Morgana, vinculada a llegendes d’aquest personatge femení de la tradició artúrica.

Sant Martí: Tot i que és una construcció moderna (de la segona meitat del segle XX) està situada sota les agulles conegudes com els “gorros” i rep l’energia que descendeix d’aquest indret, que és una de les zones tel·lúricament més potents. Actualment és habitada temporalment per una ermitana.

Sant Antoni: Situada en un punt de molt difícil accés , prop del “Cap de Mort” o Calavera i de la “Paret del Diable”. El lloc de meditació és sobre l’ermita i s’hi accedeix per unes escales perilloses que passen vora un penyasegat. L’advocació remet a l’episodi de les “temptacions de Sant Antoni”: un dels motius arquetípics en el procés iniciàtic d’un ermità, en el qual ha d’enfrontar-se a la pròpia ombra o al “guardià del llindar”. Aquest tema és il·lustrat també en la llegenda de fra Garí.

Sant Salvador: Una altra edificació troglodítica i vinculada a la tradició esotèrica ja que, segons alguns estudiosos, des del segle XIII hi havia una “lampareta eterna o perenne” semblant a les que utilitzaven les vestals i que, segons la tradició hermètica, no s’apagaven mai.

Sant Miquel: Tal com hem comentat anteriorment, aquesta advocació té un simbolisme especial per Montserrat i es relaciona amb la llegenda sobre el temple de Venus. En aquest sentit, és interessant assenyalar que l’advocació de Sant Miquel (figura guerrera defensora de la fe) sol situar-se en cims alterosos, com a símbol de domini sobre l’entorn (en aquest cas es troba per sobre del monestir de Santa Maria). L’ermita de Sant Miquel és un dels indrets considerats amb una energia més potent i un dels llocs preferits on s’hi porten a terme cerimònies o rituals emmarcats dins de la Nova Era. El camí que va del monestir a l’ermita és considerat un camí iniciàtic, en el qual es travessen diferents estatges.

La Roca Foradada

Aquesta formació peculiar, que marca el límit entre els termes del Bruc i Marganell, és un altre dels punts simbòlica i energèticament especials. El forat a la roca indica un portal, un llindar a travessar. Des d’una perspectiva més llunyana, mirada des del camí que s’hi acosta per ponent, la roca superior adopta una forma semblant a l’Esfinx, que esdevé així una mena de guardiana d’aquest portal. Tal com hem indicat, això es relaciona amb el procés iniciàtic de l’ermità i el tema del “guardià del llindar”. En el folklore aquest punt s’identifica com un dels portals d’accés a l’Infern; és a dir, a l’Inframón.

Concretament, en una llegenda es relata com el diable, que s’havia ensenyorit de Montserrat, va haver de fugir empaitat per la Mare de Déu i es va foradar la roca del cop que s’hi va donar. Així va poder passar pel forat i va obrir un avenc per on va baixar cap a l’Infern. També es diu que qui travessa la roca amb un cistell ple d’aigua sense vessar-ne es casarà abans d’un any, o que canviarà de sexe.

Per saber-ne més

AMADES, Joan (1959). Llegendes i tradicions de Montserrat, Editorial Selecta, Barcelona

AMADES, Joan (1959). Llegendes i tradicions de Montserrat, Editorial Selecta, Barcelona.

Amics de Montserrat (1971). Folklore montserratí: tradicions, prodigis, llegendària. Amics de Montserrat, Barcelona.

ARACIL, Miguel G. (1987). Montserrat, montaña mágica, Arbor Edit., Barcelona.

ARMENGOU MARSANS, Josep M. (1992). Magia y misterio del Montserrat. Institut d’Estudis Històrics Medievals de Catalunya.

CASTELLAR-GASSOL, Joan (19849: Montserrat. La muntanya dels prodigis, Edicions de 1984, Barcelona.

GUIJAROO, Josep (1999). Guia de la Catalunya mágica. Ediciones Martínez Roca, Barcelona.

LAPLANA, Josep de C. (1998). Montserrat, mil anys d’art i història. Angle Editorial, Manresa.

PLADEVALL, Antoni (2003). Montserrat, natura i esperit. Generalitat de Catalunya; Edicions 62, Barcelona.

PIULATS, Octavi (2001). Goethe i Montserrat, Solsona Comunicacions S.L., Solsona.

PLANES, Josep Albert (2000). Llegendes de Montserrat, El Farell, Sant Vicenç de Castellet.

Web Tot Montserrat: http://totmontserrat.cat/

Octavi Piulats (Iniciación a Montserrat): https://www.youtube.com/watch?v=kZj_f6llWLU

Octavi Piulats (La ruta de las ermitas, 15 vídeos): https://www.youtube.com/watch?v=Xvulg1toZko