La Salpassa

La salpassa

La salpassa —i també el salpás— és la cerimònia d'anar per les cases —dimarts i dimecres de la Setmana Santa— aspergint-hi aigua beneïda. El sacerdot, que fa el recorregut pels carrers del poble, utilitza el salpasser, que és un objecte que consisteix en un manoll de pèls lligats al cap d'un mànec o pot ser també una boleta de llauna, buida i amb forats, que porta a l'interior una esponja. Els dies indicats, la comitiva ix de l'església. La formen el senyor rector, una parella d’acòlits proveïts de campanetes i cistelles, i tota la xicalla del poble, carregada amb qualsevol cosa capaç de fer soroll. Mentre els acòlits llancen les campanetes al vol, els xicons que els segueixen augmenten l'aldarull amb el so de casseroles i pals que empren per donar colps sobre les voreres i algunes portes que romanen tancades. A tot això van cantant la cançoneta que diu: Ous ací, ous allà, bastonades al sagristà, i que s'ha fet famosa pertot arreu de les comarques de parla valenciana.

Les dones han vestit de gala la façana de la casa. A la vorera han espargit la flor de la perpetua, anomenada també sempreviva borda, noms que la major part de la gent desconeix perquè és tanta la identificació de la planta amb la festa que tothom l'anomena salpada. Al vestíbul, les mestresses han preparat una tauleta, coberta d'estovalles brodades, damunt les quals posen un got amb aigua, o qualsevol altre tipus de recipient, i al seu costat un platet amb una mica de sal. Els acòlits són els encarregats d'agafar-ne un pessic i passar-la al got; després, el sacerdot amb el salpasser fa la benedicció. Acabada la cerimònia la mestressa té per costum fer un donatiu —quasi sempre sol donar ous, per allò del simbolisme de la data primaveral que ens parla del naixement de la vida—, que els acòlits posen dins les cistelles amb cura de no esclafar-los. De vegades, les mestresses ofereixen l'òbol per manca d'ous, cosa que veuen amb bous ulls els ajudants del capellà perquè saben que aquest, a la fi de la jornada, farà un bon repartiment i els xicons prefereixen diners que no ous.

La tradició obliga el sacerdot a entrar a totes i cadascuna de les cases, fins i tot ha d'anar a les casetes del camp. Es clar que parlem de pobles menuts, perquè als grans, possiblement, la festa ja no se celebra. Les dones mai no li perdonarien que després de la neteja especial de la casa i de traure els millors brodats, no hi anés. Dos dies, doncs, necessita el capella per fer el recorregut del poble i el terme i, si és ben cert que l'home acaba fatigat, també cal reconéixer que podrà menjar ous fins a avorrir-los.

Bernat Capó, “Costumari valencià 1” Edicions del Bullent.