RESUM DE LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA

Al començament del primer mil·leni abans de Crist arriben a la península les primeres onades de pobles indoeuropeus, els anomenats sorotaptes, i amb aquest la primera aportació cultural i lingüística indoeuropea. En el segle VII a.C. arriba una segona onada de pobles indoeuropeus, els celtes, procedents del nord-est d’Itàlia i del sud de Suïssa, que es van expandir per tota la Península. En el mateix segle els grecs estableixen colònia a Ampúries i els fenicis estableixen una colònia comercial a Eivissa. La presa de contacte dels pobles autòctons que parlaven una llengua ibèrica o una llengua basca segons les zones els va fer coneixedors dels primers alfabets mediterranis i els va convertir en pobles històrics com ho demostren els seus registres escrits; ara bé , així com gràcies al coneixement d’aquells alfabets podem llegir els escrits dels ibers encara no hem pogut desxifrar la seua llengua.

Més endavant, en el segle III a.C., i en el context de les Guerres Púniques entre Romans i Cartaginesos pel domini del Mediterrani occidental, es produeix el triomf dels primers sobre els segons i d’aquesta manera la conquesta dels romans de quasi tota la Península. Esdevé així el procés de romanització, entesa com la assimilació en un procés desigual i lent del sistema político-jurídic, econòmic, cultural i lingüístic de Roma. En l’aspecte lingüístic la romanització comportà un procés de substitució lingüística de les llengües preromanes pel llatí; de les quals només s’ha conservat el basc. Aquestes llengües constitueixen el substrat de la romanització lingüística i deixaren petites diferències fonètiques i lèxiques a les diverses regions de la Península. Val a dir que la major part del lèxic català prové del llatí vulgar (el llatí parlat en oposició al llatí literari) que fou la llengua parlada pel poble de la Tarraconense i divulgat pels militars veterans i colons que usaven una varietat de llatí més popular.

A partir del segle III, l’Imperi Romà comença la seua decadència política i militar que va obligar els emperador a fer pactes de federació amb les tribus estrangeres que habitaven en algunes zones de la frontera de l’imperi per mantenir la sobirania i l’administració romanes en aquestes zones. L’arribada en el segle IV dels Hunos amb Atila va provocar l’expansió en massa dels pobles germànics dintre de l’imperi. El segle V significarà la desaparició definitiva de l’Imperi Romà d’Occident amb l’assassinat del seu darrer emperador Ròmul Augústul el 476 a mans d’Odoacro, cabdill dels ostrogots, que s’havien assentat al nord d’Itàlia i provenien de l’escisió dels gots en dues branques. L’altra, els visigots van crear el regne de Tolosa per un pacte de federació que els concedí l’emperador romà Constanci el 418. La presió dels francs sobre el seu territori obligà els visigots a abandonar Occitània, cosa que permeté afermar el seu domini en terres de la península Ibèrica. La influència lingüística dels visigots fou molt dèbil i com a poble molt romanitzat no comportà un trencament amb el procés de romanització, sinó que, més aviat, el continuà. El llatí anà substituint el gòtic fins el punt que el segle VII havia desaparegut totalment. La Tarraconense continuà formant una entitat perquè els visigots mantingueren les divisions territorials romanes.

El segle VIII significarà l’ocupació musulmana de la Península (711-713) i el desmembrament del regne visigot peninsular en un moment en què les llengües romàniques es troben en plena gestació. L’ofensiva musulmana ultrapassà els Pirineus i fou aturada a Poitiers el 732 per Carles Martell, cabdill dels francs, els quals van aconseguir recuperar el Rosselló, Girona, L’Urgell i Barcelona i hi constituïren els comtats de la Marca Hispànica que és l’origen la Catalunya actual sota el domini de L’Imperi Carolingi fina a la seua independència a finals del segle X. La població cristiana sota el domini àrab continuarà parlant la seua llengua romànica, el mossàrab fins que anirà desapareixent lentament substituïda per l’àrab a tota la Península.

En aquest context del segle IX dintre de la Renovatio Carolingia, el Concili de Tours (813) recomanà traduir les homilies "in rusticam Romanam linguam", la qual cosa vol dir que la població ja no entenia el llatí culte que s’usava en els actes públics i és per això que apareixen els primers textos llatins molt catalanitzats. El paper hegemònic del comte de Barcelona sobre la resta de comtats de la Marca va derivar en pactes de fidelitat que subordinaren la resta de famílies comtals al Casal de Barcelona i en el moment de la seua independència de l’imperi franc (el 986 amb el comte Borrell II), el comtat de Barcelona esdevé el centre aglutinador. El segle XII va esdevenir la unió dinàstica del regne d’Aragó i el Principat, amb el casament de Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella, filla de Ramir el Monjo, creant-se així la Confederació Catalana-aragonesa. S’havia iniciat també un procés d’expansió territorial cap a l’Est i Sud: la Catalunya Nova; i envers l’Occitània cosa que tindrà molta influència en la literatura ja que la poesia trobadoresca s’escriurà en occità i serà conreada en aquesta llengua a la Corona d’Aragó fins el segle XV; val a dir que el català és la llengua més pròxima genèticament i culturalment a l’occità. És en aquest segle quan pareixen els primers textos que es conserven escrits en català; uns fragments d'una traducció del Forum Iudicum (recopilació de lleis visigòtiques) i Les Homilies d’Organyà (conjunt de comentaris als textos bíblics de diversos dies de l’any litúrgic).

El segle XIII significà la pèrdua dels dominis occitans a la Batalla de Muret el 1213. Però alhora va esdevenir el segle de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó amb la conquesta de Mallorca i Eivissa (1229-1235) i Menorca el 1287; la conquesta del Regne de València (1232-1245) fins a la línia Bussot-Biar (definida pel Tractat d’Almizra entre Castella i Aragó) i la conquesta de Sicília el 1282. Això va significar l’extensió de la llengua catalana a les Illes Balears i al Regne de València. El 1232 va nàixer Ramon Llull, fundador de la prosa literària catalana ja que converteix el català en una llengua apta per a escriure sobre qualsevol tema científic o filosòfic, i per la creació literària. Va servir de model lingüístic i per la seua modernització llatinitzadora del llenguatge s’avançà a les tasques dels humanistes posteriors. Cal parlar també d’Arnau de Vilanova que encara que principalment va escriue en llatí, també va escriure en català diverses obres moralitzadores i de to profètic. En aquest segle i en el següent apareixen les Cròniques, dins de l’etapa de formació de la prosa literària de contingut historiogràfic. S’ha de destacar les següents: en el XIII, el Llibre dels feits, de Jaume I; la Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere; en el XIV la Crònica de Ramon Muntaner, considerat el primer apologista de la llengua; la Crònica de Pere el Cerimoniós. Tot això ens parla de la generalització de l’ús del català cultural, social i territorialment.

Tanmateix la màxima expansió territorial de la Corona d’Aragó es produirà el segle XIV i XV amb la incorporació del S. del Regne de València a la Corona d’Aragó el 1304; la conquesta de Sardenya (1323-1327) i el repoblament de L’Alguer (1354); l’episodi èpic dels almogàvers de Roger de Flor i la conquesta i fundació dels ducats d’Atenes i Neopàtria, sotsmesos a la Corona d’Aragó des de 1303 fins al 1388. A començament del segle XV, el 1410, es va produir la fi del Casal de Barcelona amb la mort de Martí I, l’Humà, sense descendència, la qual cosa provocà el Compromís de Casp que va derivar en l’arribada d’una nova dinastia d’origen castellà: els Trastàmara. Així el Trastàmara Alfons V el Magnànim conquistarà el Regne de Nàpols el 1442. Aquest fet afavorirà l’aparició dels papes Borja: Calixt III (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503). El nét del Magnànim, Ferran II (1479-1516) es casarà amb Isabel I de Castella, el seu matrimoni unirà dinàsticament els dos estats territorials més grans de la Península, encara que les diferències socials, jurídiques i econòmiques de les dos corones perdurarien fins al 1707.

En el segles XIV i XV el català esdevé la llengua nacional de la corona catalanoaragonesa amb l’aliatge de la Cancelleria Reial com a factor d’unitat idiomàtica i abastarà la seua esplendor a la València del segle XV; cal destacar entre els poetes Ausiàs Marc (1397-1459), fou el primer poeta que abandona el provençal com a llengua de la poesia i adopta el català (només hi havia el precedent de Ramon Llull); i Joan Roís de Corella (1433/1443-1497). Joan Martorell (1413/1414-1468) autor de la novel·la Tirant lo Blanc que marca l’inici de la novel·lística moderna. També Jaume Roig (1434-1478) autor de l’Espill o Llibre de les dones obra satírica, misògina, anticlerical i crítica social. Una de les poques dones autores fou sor Isabel de Villena (1420-1490), amb la seua gran obra Vita Christi, considerada la millor obra literària femenina fins als nostres dies.

Amb el segles XVI, XVII i XVIII esdevé la decadència de la llengua literària però la llengua pròpia no deixà de ser vehicle únic d’expressió de la immensa majoria de la població. El segle XV comença amb un canvi dinàstic dintre de la monarquia hispànica que passa a mans de la dinàstia dels Austries, encapçalada pel nét dels reis catòlics Carles I i V d’Alemanya. Durant el seu regnat esclatà la Revolta de les Germanies a València (1519-1522); que significà el triomf de la noblesa terratinent cada vegada més castellanitzada front als burgesos menestrals representatius d’un règim burgés a l’estil de les repúbliques italianes. La participació dels moriscos en la contesa com a serfs de la noblesa va esdevenir en atacs violents en contra seua, batejos obligatoris i prohibició de parlar la seua llengua, l’algarabia. El problema morisc s’accentuarà en tota la Península fins que Felip III en decretarà la seua expulsió el 1609. El Regne de València es va veure especialment damnificat amb grans zones despoblades i amb la producció agrícola arruïnada, la qual cosa va provocar la Segona Germania el 1693 on els llauradors de les comarques centrals volien alliberar-se de les oneroses condicions imposades pels senyors després de l’expulsió dels moriscos.

L’intervencionisme castellà en els afers propis del Principat provocà la Guerra dels Segadors (1640-1659), durant el regnat de Felip IV i en el context de la Gerra dels 30 anys. La revolta adquirí un caire indepèndentista i l’auxili interessat de França que envaí el Rosselló significà la pèrdua de la Catalunya Nord a favor de França (Pau dels Pirineus, 1659) sense l’aprovació de les Corts Catalanes.

Tot i que, a les acaballes del segle XV, escriure en castellà era moda entre la noblesa la proporció d’obres publicades en castellà era molt petita. A Barcelona, entre 1501 i 1520, de 302 impressions, 153 eren en català i només 7 en castellà; a València, en el mateix període se’n publicaren 122 en català i 37 en castellà. A mitjan del segle XVI, l’edició de textos en català havia esdevingut molt minoritària. Philip Berger ens dóna la següent proporció per al País Valencà entre 1542 i 1564: 18% en català, 36% en castellà i 44% en llatí. A partir de 1568 en que Felip II imposa la impermeablilització cultural amb la pohibició expressa de cursar estudis en universitats no espanyoles, la producció llibresca en català cessa de manera quasi fulminant. Així i tot, cal destacar Joan Timoneda (1510-1583) amb el darrer cançoner. El conjunt de l’administració no es castellanitzà fins al darrer terç del segle XVII però el seu procés ja començà des de principis del segle. La castellanització de l’església fou especial al País Valencià fins el punt que durant la segona meitat del segle XVII el castellà s’adoptà en la predicació i en els registres eclesiàstics. En canvi a les Balears, la castellanització no afectà apenes la predicació, la catequètica i els registres eclesiàtics. Al darrer terç del segle XVII, l’impacte de l’oratòria sagrada i de les lletres castellanes a Barcelona i la proliferació d’acadèmies científiques i literàries a València promogudes pels nobles preil·lustrats contribuïren, entre altres causes, a la castellanització ambiental, sempre dins la noblesa i la jerarquia eclesiàstica, d’aquestes dues ciutats, en vespres de la guerra de Successió.

La mort sense descendència del darrer rei de la Casa d’Àustria, Carles II, provocà la guerra de Successió (1700-1715) de gran trascendència per a la corona catalanoaragonesa. El seu posicionament vers el pretenent Carles d’Àustria i la pèrdua d’aquest del conflicte a favor del francés Felip d’Anjou, que governarà com a Felip V, va tenir fortes repercussions com l’annexió de les terres de la corona al regne de Castella i l’establiment d’una nova estructura política i administrativa a través dels decrets de Nova Planta que comportava l’abolició del règim jurídic i de les institucions d’autogovern existents als diversos regnes de la confederació. Es perdia l’autonomia monetària i fiscal; s’unificaven els Consells amb el Consell de Castella. Al País Valencià es perdia el dret privat propi, que el Principat, les Illes i Aragó aconseguirien mantenir. Es perderen territoris com Menorca, a mans dels anglesos; l’illa de Sardenya i, per tant, l’Alguer passava a mans de la casa de Savoia... Les repercussions lingüístiques foren força greus: s’iniciava el procés d’uniformització lingüística de la corona espanyola, necessari per a aconseguir la unitat de l’estat, el qual estava marcat per la repressió institucional de les altres llengües: el basc, el gallec i el català. Es suprimia l’ús del català ens els tribunals de justícia i, més tard, en el sistema educatiu. La supressió de les universitats del Principat i la creació de la Universitat de Cervera com a únic centre amb poder per a expedir títols. El castellà serà l’única llengua protegida pel poder i es crearà la Real Academia Española el 1713. Al Rosselló, Lluís XIV prohibirà l’ús del català en els documents jurídics i notarials, sota pena d’invalidesa; i més endavant es prohibiran els llibres eclesiàstics en català. Malgrat això, el català continuarà sent la llengua d’ús habitual als àmbits privats i en determinats àmbits públics com testaments, llibres de comptes, ordinacions municipals, etc., ja que excepte la minoria il·lustrada i els funcionaris castellans, el poble no entenia ni usava el castellà.

El segle XVIII i en el context de la Il·lustració veurà augmentar la producció d’obres apologètiques o de defensa de la llengua catalana; dels estudis gramaticals, diccionaris, edicions d’obres clàssiques, tractats d’ortografia o propostes d’ensenyament de la llengua als infants que prepararan el camí del moviment que al segle XIX s’anomenarà Renaixença. A Catalunya Ignasi Ferreres, Baldiri Reixach, Josep Ullastra; a les Illes, Bonaventura Serra, Antoni Ramon Pasqual i Joan Ramis; al País Valencià, Carles Ros, Lluís Galiana, Joaquim Sanelo; entre d’altres.

El segle XIX va ser molt convuls tant socialment com política. Des de la invasió napoleònica a rebufo de la Revolució Francesa, el retorn del despòtic Ferran VII amb el miratge del trienni lliberal, el conflicte successori carlí que ens deixarà una guerra civil permanent durant quasi tot el segle, el desgovern d’Isabel II, el sexeni revolucionari i la I República Espanyola amb els cantonalismes; la restauració borbònica d’Alfons XII i la pèrdua definitiva de les colònies d’ultramar el 1898 amb el regust de derrota. Amb tot això, la Renaixença va desembocar en un programa de reivindicacions nacionalistes a Catalunya que es varen expressar en tres documents successius que proposaren un model d’autogovern: el Memorial de Greuges (1885), el Missatge a la Reina Regent (1888) i les Bases de Manresa de 1892. Al País Valencià i a les Illes no hi ha cap moviment semblant ja que els interessos de les burgesies respectives coincideixen amb l’oligarquia estatal.

Al llarg del segle XIX i gran part XX, el català continuarà vivin una situació de llengua minoritzada al si dels estats espanyol i francés i s’hi multipliquen els esforços per reduir els seus àmbits d’ús, com per exemple la prohibició i repressió a l’ensenyament, a les Illes en 1837; a tot l’Estat amb la llei Moyano (Ley de Instrucción Pública) en 1857, la llei de censura de textos no castellans al teatre el 1867, en 1870, se l’exclou del reglament del notariat en 1874, i també del registre civil, etc. La lleialtat lingüística es veié, en la pràctica, més amenaçada en el XIX degut a les profundes transformacions socioeconòmiques i culturals que representen un moment ideològicament més favorable a la castellanització. Tanmateix el ressorgiment literari de la Renaixença, (des del 1833, amb la publicació de l'oda "La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau a la revista El Vapor, fins al 1877 en què són premiats als Jocs Florals de Barcelona Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer), li retornà la dignitat literària que el període de la Decadència li havia aigualit. Augmentà quantitativament i qualitativa la producció literària i arribà a gèneres i mitjans d’expressió com la novel·la, el teatre culte o la premsa que havien estat vedats al català. Hi ha preocupació per la normativització i normalització lingüística, cal destacar Valentí Almirall que farà vertaderes propostes de política lingüística i impulsarà el periodisme en català (Diari Català), promourà el Primer congrés Catalanista en que propugnarà la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana; serà redactor del Memorial de Greuges (1885)... La revista L’Avenç de 1881 endegarà una campanya lingüística de cara a establir una ortografia, en aquest marc es publicaran els primers estudis de Pompeu Fabra (1868-1948), primera gramàtica Ensayo para una gramática de catalán moderno. La majoria de reformes que foren adoptades per la revista aleshores seran incorporades el 1913 en les Normes ortogràfiques aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans i més tard, als acords ortogràfics de Castelló de la Plana, el 1932. Com diu Sanchis Guarner “la Renaixença a València, igual que a Mallorca, quedà reduïda a un moviment d’èlite intel·lectual”, a València podem destacar Teodor Llorente i Constantí Llombart que intentà aglutinar la dispersa Renaixença valenciana en la societat Lo Rat Penat, fundada el 1878. A Mallorca del mestratge de Marià Aguiló creixeran noves generacions d’escriptors com Jeroni Rosselló i Antoni Maria Alcover.

El primer terç del segle XX significarà d’una banda la continuació de la repressió sobre l’ús del català al catecisme i l’ensenyament, a l’administració notarial, fins i tot es prohibeixen els Jocs Florals en 1924, etc., i alhora veurà la consolidació d’un moviment polític, social i cultural que no pararà fins aconseguir els seus objectius de recuperació nacional i lingüística. Així la constitució de Solidaritat Catalana (1906) i el seu triomf electoral (1907). També en 1906 se celebrà a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana a iniciativa i sota la direcció d’Antoni Mª Alcover (que ja havia iniciat l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). El mateix 1906 es publicarà La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba que serà el preludi de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya que significà la consolidació del catalanisme polític i de la política de normativització idiomàtica; a més Prat de la Riba fundarà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 1907 i el 1911 es creà la Secció Filològica dirigida per Pompeu Fabra que proposarà l’establiment d’unes normes ortogràfiques i gramaticals, les quals seran aprovades i donades a conèixer el 1913. A continuació en 1917 es publicà el text definitiu de les Normes i el Diccionari ortogràfic.

El període 1923-30, el català va patir persecució sota la Dictadura de Primo de Rivera, però així i tot fou un període de gran activitat editorial amb l’aparició de Fundació Bernat Metge, Editorial Barcino, Revista de Catalnyua, Taula de lletres valencianes, la Nostra Terra, a Mallorca.

Aquest episodi dictatorial va acabar amb el triomf del republicanisme el 14 d’abril de 1931. La II República conforma una nova Espanya federal que crea expectatives a les nacionalitats oprimides pel centralisme de la Nova Planta. Francesc Macià proclamà la República Catalana, dins la Federació Ibèrica, que poc després es transforma en Generalitat de Catalunya. En 1932 s’aprova l’Estatut de Catalunya i en l’any següent, a la mort de Macià, arriba a la presidència de la Generalitat Lluís Companys. En aquest context es publica el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Al País Valencià, la majoria de les institucions culturals i dels intel·lectuals accepten els criteris gramaticals de Fabra i subscriuen les Normes de Castelló. Apareix el primer volúm del DCVB i es palesa la cooficialitat del català i del castellà a Catalunya.

L’any 1934-36, el govern de dretes suspén l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El triomf del Front Popular el 1936 restableix la Generalitat però el 18 de juliol amb l’alçament militar contra la República trenca totes les aspiracions autonomistes i acaba amb la democràcia en Espanya. Només prendre possessió del poder, el franquisme iniciarà la més dura repressió política contra el català abastant totes les esferes socials; per exemple, el 1940 es prohibeix l’ús públic del català (a les presons, al registre civil, a la telegrafia...) i La Nueva Ley de Educación Primaria de 1945 només permet el castellà. Els Jocs Florals se celebraran en l’exili des del 1941. Tanmateix la fundació de l’Editorial Torre a València el 1943 contribueix a la publicació de llibres en la nostra llengua durant el període més obscur del franquisme i se segueixen publicant els volums del DCVB d’Alcover-Moll. Al País Valencià apareixen com a continuadors del fabrisme: Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), Carles Salvador (1897-1955) i Enric Valor (1911-2000).

A partir dels anys 50 augmenta la permissivitat però es barrarà el pas del catala`a la cultura de masses. A la dècada dels 60 apareixen diversos grups i associacions que vetllaran pel revifament de la llengua i la cultura: el Grup Rossellonés d’Estudis Catalans (1960); l’Omnium Cultural (1961), l’Obra Cultural Balear (1962); l’associació per a la renovació pedagògica i l’ensenyament en català, Rosa Sensat (1965) o la fundació a Prada de Conflent de la Universitat Catalana d’Estiu (1969).

Els darrers anys del franquisme foren de reivindicació en tots els sentits; fins i tot Serrat va voler cantar en català a Eurovisió l’any 68. El 1969 comença a publicar-se la Gran Enciclopèdia Catalana i a València R. Ll. Ninyoles publica Conflicte lingüístic valencià. La Ley General de Educación de 1970 permetia l’ensenyament optatiu del català. En el període de transició a la democràcia, des de 1975 fins 1978, apareixerà el primer diari en català, l’Avui, el 1976; se celebrarà entre 1976-77 el congrés de Cultura Catalana, es crearà Acció Cultural del País Valencià el 1978.

La Constitució democràtica de 1978 preveu la cooficialitat de les llengües pròpies de les comunitat no castellonòfones quan així ho reconeguen els respectius estatus d’autonomia. Gràcies a la Constitució es recupera la Generalitat de Catalunya el 1979 i el 1982 s’aprova l’Estatut d’Autonomia al País Valencià, el 1983 s’aconsegueix l’autonomia a les Illes Balears i a Aragó. Així com a les Illes no hi haurà cap problema en la definició de la llengua que recull el seu estatut, al País Valencià, immers en un conflicte de símbols no hi ha la possibilitat d’aclarir la definició de la llengua dels valencians en el seu estatut, la qual cosa seguirà creant problemes fins a l’actualitat.

Els processos de normalització lingüística es desenrotllaran gràcies a tota la normativa desplegada a les diverses comunitats autònomes: primera i segona Llei de normalització lingüística a Catalunya (1983, 1998) i Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983), Llei de normalització lingüística de les Balears (1986), Llei de patrimoni cultural aragonès (1999) i projecte de llei de llengües d’Aragó (2004).

L’aparició del català als mitjans de comunicació s’ha generalitzat des dels primers anys de la democràcia. El primer setmanari en català, El Temps, va aparèixer a València el 1984. Des de les institucions públiques es potencia la creació d’ens audiovisuals, com és TV3 el 1983; el 1987 arriben al País Valencià i a les Illes Balears les emissions de TV3. El 1989 es crea la TVV i el 2005 comencen les emissions l’TB3. Els processos de normalització lingüística comportaran la incorporació de programes d’immersió lingüística per a l’ensenyament en català. El darrer pas fet al País Valencià va suposar la creació d’un ens normatiu oficial, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el 1998 que tot i els entrebancs polítics que ha hagut de patir, el Dictamen publicat el 2005 reconeix explícitament la unitat de la llengua.

Finalment, amb la incorporació d’Andorra a l’ONU el 1993 suposarà donar entitat internacional al català en esdevenir llengua de comunicació al si de l’Assemblea General de les Nacions Unides.