LES NORMES DE CASTELLÓ

De entrada cal deixar ben assentat que a Castelló de la Plana, el 1932, no es va establir cap nova codificació ortogràfica. Per als valencians, com per a la resta dels països que parlen la mateixa llengua, l'aparició d'unes normes ortogràfiques i lingüístiques no començava el 1932, sinó que ja havia quedat establerta 19 anys abans. L'assignatura col·lectiva de les normes a Castelló no ultrapassà el valor simbòlic d'acte protocolari. L'acte constituí la manifestació de la necessària uniformitat del registre escrit de la llengua comuna de valencians, mallorquins i balears.

Tots els qui acudiren a la convocatòria de Castelló eren conscients de l'abast de les Normes proposades, ja que els promotors havien definit en públic, sense ambigüitats, la catalanitat de la llengua dels valencians. Ací unes mostres:

"Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana".

"Partim de la unitat de la llengua catalanesca, no destruïda pels dialectes del Principat de Catalunya, de València, de les Illes Balears, d'Alguer i del Rosselló (...) i trobant-nos modernament, mitjançant els estudis, en una varietat anàrquica de grafies per tot arreu, creiem que res més pràctic i beneficiós pot ser que acceptar les "Normes".

Ningú no pot dubtar que a Castelló, el 1932, no es pretenia inventar cap normativa sinó ratificar un pacte plantejat per cert de forma digna i alhora hàbil -sense que hi hagués "cap vençut"- (ja que s'acceptaven totes les varietats dialectals de la llengua), per tal de resoldre definitivament una qüestió que resultava vidriosa perquè afectava susceptibilitats personals, però que sobretot calia superar, tenint en compte...

"que la llengua pròpia és la més alta manifestació de la personalitat d'un poble i que aquells pobles que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s'entreguen a l'ús del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenomen cultural i com a prova de que volen tornar a ser ells mateixos".

Per als valencians de hui la viabilitat de l'idioma planteja un dilema decisiu: o nomativa o extinció difinitiva. Les Normes de Castelló han demostrat a bastament, durant els darrers cinquanta anys, no sols la seua plena eficàcia perquè la nostra llengua vehicule una cultura en constant progressió, sinó que, a més, s'hi han mostrat com a única alternativa viable. Per això la pretensió d'invalidar-les ha de qualificar-se com a maniobra de genocidi lingüístic. En efecte, fóra ingenu ignorar que els instigadors reals d'una altra "ortografia" -és a dir, el retorn al caos ortogràfic- tenen ja presa la seua opció a favor del castellà.

"NOMS PER A LA LLENGUA" DE JOAN FUSTER

(Text del 1957, extret del llibre "Indagacions i propostes")

Dijous, 11 d'abril.

València.

Ahir, mentre dinaven en un "merendero", prop de l'albufera, vam comentar amb Carles Riba el vell problema "valencià" del nom de la llengua. La gent d'aquest país no nega tant la unitat de l'idioma, com la necessitat de designar-lo "català". Els partidaris del "valencià-llengua-distinta-del-català" van deixar d'existir, a nivell respectable, a mitjan segle XIX, i, avuí, la propensió "diferencialista" ja solament és un residu folklòric, de discussions de barberia. També la resistència a dir-ne "català" es bat en retirada, de mica en mica: als diaris sovinteja l'ús dels termes "vernacle", que és una manera d'evitar "valencià" quan no es gosa escriure "català", i "català-valencià", si la timidesa és menor, i fins i tot -qualsevol d'aquestes solucions- era l'excepció. De tota manera, hi ha com un escrúpol difús i endanyat, que ens cohibeix a l'hora de triar el nom.

-Són tants segles de dir "valencià"! -comenta el doctor Riba. Ja ho comprenc, que siga difícil el canvi, a escala popular.

El fet que, entre els valencians, perdurés llargament la fórmula "llemosí" responia al desig de trobar una solució supraregional: la llengua comuna no podia anomenar-se, en tant que comuna, "català, "valencià" o "mallorquí", perquè això seria parcial i incòmode; si, per contra, l'anomenàvem "llemosí", els amors propis locals no hi tindrien res a objectar, i el recurs contribuiria a afiançar la seguretat unitària. Aquesta era la idea de Constantí Llombart, per exemple. Com tants d'altres intel·lectuals "nostrats" del Vuit-cents -començant per l'Aribau-, Llombart creia que el català era una simple, lleu variant de l'occità, del provençal, que aleshores tothom preferia dir "llemosí". Però, més que no pas aquesta raó històrica, i sense oblidar-la, Constantí Llombart argüia l'altra: la del nopm no particularitzat, no privatiu de ningú, de cap "regió". Les suspicàcies comarcals hi quedarien eludides.

-Encara hi ha una altra possibilitat: la del bacavés. Riba se n'estranyà:

-Com?

-Bacavés.

Li ho explique. Un erudit del meu poble, don Nicolau Primitiu Gómez Serrano, ja feia aquesta proposta allà per l'any 1932 o 1933, potser abans i tot. Partint de la base d'evitar els gentilicis particulars, i reconeguda la inexactitud històrica i filològica del "llemosí", ¿per què no posar en circulació una etiqueta nova?

Amb la primera síl·laba del topònim tradicional de cada una de les zones de l'àrea lingüística, don Nicolau confeccionà un parell d'opcions terminològiques: Bacava, bacavés. "Ba" de Balears, "Ca" de Catalunya, "Va" de València... "Bacavés" o "llengua bacava"...

Vaig afegir-hi un comentari irònic, perquè, tot i el gran afecte personal que sent per don Nicolau-Primitiu, la innovació m'indueix al sarcasme. Carles Riba, tanmateix, va reaccionar amb una curiosa cautela:

-Si ho acordàvem així, per què no?

No hi he insistit. Qui ho havíem d'acordar? Si València pogués argumentar des d'un bloc literari tan important com el del Principat, o almenys com el de les Illes -vull dir, contemporani-, la cosa encara podria ser factible. Si la situació de l'idioma en terres valencianes fos clara i resoluda, també podríem tenir-la en compte. Però... La veritat és que, ara com ara, els valencians que més s'obstinen a proclamar el "fet diferencial" lingüístic -de cara a la resta de l'àmbit del català-, els que s'ofenen si anomenem "català" el "valencià", són, generalment, individus ben poc fidels a la llengua indígena. Hi ha excepcions, com el mateix don Nicolau. Però en la majoria dels casos es tracta de persones que s'han passat al castellà, en l'escriptura, en la família i en les relacions socials. Per una repugnant paradoxa, els més "valencianistes" són els més "castellanistes". La bona fe de don Nicolau no ho ha comprés, això. Ni la de Carles Riba.

Per sorgir del pas, agregue.

-Bé. De moment, continuarem fen per acostumar-nos a dir-ne "català". D'altra banda, el nom fa la cosa, i contra un fet consumat, sempre podem intentar consumar-ne un altre...

Hem acabat la paella parlant de poesia...

(Anècdota suplementària, setembre 1968)

Temps després, ja mort Riba, tocàvem el mateix tema amb Salvador Espriu.

-I perque nomes tres síl.labes, tres regions? I el Rosselló? I l'Alguer? Que no hi tenen dret?

Podia haver invocat més distincions geogràfiques. Els habitants de Menorca, els d'Eivissa, també diuen que ells parlen "menorquí", "eivissenc". Els "fets diferencials" poden multiplicar-se fins a l'infinit. Solem dir "valencià", i realment, les formes de parlar dels veïns de Morella i les dels veïns d'Elx són ben "distintes" de "l'apitxat" de Valéncia i la seua horta: a Sueca mateix, fem sonar la "S" sonora i la "G" pre-palatal sonora, i distingin la "V" de la "B", matisos fonètics que han perdut els valencians de Valéncia. ¿Per què no, doncs, enfront del "valencià" de Valéncia, un "suecà" de Sueca?

-Cal augmentar la paraula amb dues síl.labes més... "Ros", "al" ...

Finalment, Salvador Espriu arribà a les seues conclussions.

-Que us sembla "Rosalba Cavà"? Un nom de cupletista!...

En un dels seus llibres de narracions, l'Espriu prolonga la facècia en lletra impresa: hi al·ludeix al "neulit rosalbacavà", per contraposició a la "sobrealimentada llengua oficial del país". I encara s'oblidava d'Andorra!... Una síl·laba més...

A Mallorca, on les vel·leïtats de "dissidència" han estat sempre més febles que a Valéncia, últimament ha aparegut algú que s'ha fet eco del "bacavés". Amb poc èxit, per fortuna.