Vídeo sobre: L'accent prosòdic. Classificació de mots

L’ACCENTUACIÓ GRÀFICA

Dificultats d’accentuació:

• En les paraules compostes, cada element conserva l’accent si van unides amb guionet: despús-demà...; però si van soldades s’accentua el segon terme només: fisicoquímic...

• Són aguts els mots acabats en –trop, els nom d’esports acabats en –bol, i altres paraules que per interferència del castellà pensem que no ho són: filantrop, misantrop, handbol, futbol, avar, cautxú...

• Són plans els mots acabats en –cit, -esi, -fon, -íac, -til, -ol, -osi, -sfera, i altres: fagòcit, exegesi, telèfon, magnetòfon, alvèol, tèxtil, atmosfera, hipocondríac, etc...

• Són esdrúixols els mots acabats en -clasi, -clisi, -fàgia, -lisi, -ode, -stasi, i altres: oligòclasi, antropofàgia, elèctrode, electròlisi, aurèola, diòptria...

• Cal recordar que la vocal a sempre ha de dur l’accent greu à mentre que la i i la u sempre l’han de dur agut, í ú.

• Cal recordar que en les paraules agudes la e i la o solen dur accent agut: é, ó. Però cal accentuar amb accent greu els demostratius neutres, els compostos de so i bo, i els participis dels verbs derivats de cloure: açò, això, allò, debò, ressò, conclòs, exclòs, reclòs, inclòs... També algunes partícules gramaticals i altres mots: què, perquè, però, arròs, espòs, terròs...

• La resta de paraules planes i esdrúixoles fan prevaler l’obertura vocal de la e i de la o sobre la síl·laba tònica. Això i tot cal remarcar algunes excepcions com les següents:

  • Duen accent agut els infinitius acabats en –éixer, -éncer, -ényer, i les formes verbals acabades en –éiem, -éieu (imperfet), encara que s’admet l’accent greu; també en algunes paraules planes i esdrúixoles: paréixer, véncer, atényer, tréiem, féieu, cérvol, feréstec, llépol, préstec, préssec, Dénia, església, llémena, llépola, térbola, córrer (i tots els seus derivats), estómac, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora, fórem, fóreu...

Vídeo sobre: L'accent gràfic

ELS DIFTONGS I LA DIÈRESI

Un diftong és una successió, dins una mateixa síl·laba, d’una vocal, en posició de nucli sil·làbic, i d’una consonant gradual en posició de marge: [ j ] o [ w ], que són representades respectivament per les grafies vocàliques i i u.

Vídeo: què és un hiat

Els HIATS. La successió de dues vocals que pertanyen necessàriament a síl·labes diferents constitueix un hiat: obeir, client, teatre, idea, etc... Atenció a les formades per un prefix bisil·làbic com antiincendis, microorganisme, ultraambiciós...

En síl·laba tònica no formen diftong la i i la u precedides de vocal en els contextos següents:

1. La i i la u postconsonàntiques es pronuncien tradicionalment com a vocals i no formen, per tant, diftong: València, tio, gràcia, acció, cua,...

2. La i o la u d’un mot derivat és tónica en el mot primitiu: veïnat (veí), païdor (pair), traïció (trair), raïmet (raïm).

3. La primera vocal pertany al radical d’una forma verbal conjugada i la segona, a la desinència: obeirem, trairien, estudie, confie,...

4. La primera vocal pertany al prefix i la segona, al radical: contraindicar, infrautilització, reintegrar...

5. La primera vocal pertany al radical àton i la segona, a un sufix derivatiu: hebraïtzant, heroïcitat, continuïtat....

6. En topònims com ara Cruïlles, Montjuïc, Sanaüja, Talteüll, Taüll, ...

7. Pel que fa a la lletra d/t és interessant remarcar el contrast que es produeix entre pronúncia amb hiat i amb diftong en mots de la mateixa família: circuir/circuit, fluïdesa/fluid, país/paisatge, proteïforme/proteic, heroïcitat/heroi, hebraïtzant/hebraic, trapezoïdal/trapezoide. El primer mot de cada parella presenta radical àton i es pronuncia amb hiat, mentre que el segon presenta radical tònic i es pronuncia amb diftong.

LA DIÈRESI

És un signe de puntuació que col·loquem sobre la i o sobre la u per indicar que cal pronunciar-les. Es poden donar els següents casos:

1. La dièresi indica que la u dels diftongs creixents qüe, qüi, güe, güi s’ha de pronunciar.

2. La dièresi indica que la i o la u no fan diftong en situacions en què n’haurien de fer. Per exemple fan diftong en les paraules següents: fruit, pau, diu, peu, jou, mou, perdiu, aire, remei, almoina, cuina, eslau; però no fan diftong perquè es pronuncien separades en: raïm, veïna, oïda, lluït, saüc, peüc, diürn.

No es posa dièresi, per economitzar, en els casos següents:

• 1. Quan es pot accentuar gràficament. L’accent predomina sobre la dièresi: Lluís, país, conduíem, agraíem, suís, veí, roí, etc...

  2. En els sufixos –isme, -ista, i en les terminacions llatines –us, -um: europeista, egoisme, maniqueista, Pius, Màrius, harmònium, etc.

  3. En els acabaments verbals de l’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs de la 3ª conjugació, ir, però especialment els acabats en -air –eir, -oir, -uir: conduir, agrair, fruir, proveir, coincidir, maleir, deduir, beneir, atribuir, atapeir, distribuir, conduir, esvair... Atenció per tant a la conjugació d’aquests verbs perquè caldrà posar dièresi moltes vegades.

  4. En les paraules compostes d’un prefix, com anti-, co-, contra-, re-, pre- i similars, seguits d’un lexema que comence per i o u: contraindicació, reinstaurar, cointervenció, etc.

vídeo sobre: La dièresi

L’ACCENT DIACRÍTIC, s’utilitza per a distingir alguns mots (no tots) que s’escriuen de la mateixa manera, però que tenen significats distints. Els mots accentuats solen ser verbs o noms substantius. La reducció feta darrerament es pot consultar a peu de pàgina.

Vídeos sobre: Activitats sobre la síl·laba, diftong i hiats

Clica per a veure la presentaciò sobre el tema que tenim enllaçada en el blog de valencià:

ALFABET, VOCALISME, ACCENTS I DIÈRESI