La mestra i el manyà

LA MESTRA I EL MANYÀ, d’Enric Valor

(Rondalla arreplegada a Bèlgida, Vall d’Albaida)

Açò que tot seguit us contaré, diu que va esdevenir-se a la Vila d'Atzeneta, que es troba en una de les parts més altes i boscoses de la vall d'Albaida. Les verdes ramulles dels pins toquen les teulades, i darrere mateix de les cases del poble s'encrespen les alteroses llomes que flanquegen el port i que, amunt amunt, com si anassen a tocar en el blavíssim cel de la contrada, se'n pugen a formar els amples i ferms tossals de la cadena del Benicadell.

En aquesta callada i recòndita població, que té història i nom de segles, transitada per antiquíssimes tribus contestanes i tal vegada per les centúries romanes d'Ontínius i Bucàrius, darrerament, en l'edat mitjana, per les cruelíssimes hosts musulmanes dels zenets, en aquesta bella Atzeneta dic, ja dins la plena dominació cristiana, fa moltíssims anys hi havia una mestra de costura sabudíssima, de molta astúcia i de no gaire bondat, que es deia dona Irene.

Ella feia la vida en el dalt d'una casa solejada de la plaça, la qual casa tenia una peça amplíssima en el baix, on hi havia la costura o escola de xiquetes. Allí, durant tres hores del matí i altres tantes de la vesprada, es sentia una tabola de veuetes que constituien una remor familiar i agradívola, com un abeller casolà. Aquelles "abelletes", sota l'ègida de dona Irene, aprenien a repuntar-se la robeta, a fer vestidets a les nines, punt de calça i també a llegir i escriure. Algunes, molt aplicades, arribaven a ensenyar-se a teixir una complicada i transparent randa en boixos.

Com era aquesta dona Irene? Ai, les xiquetes li tenien una gran admiració! Només pense dir-vos que elles mateixes tendien a fer-se els pentinats majestuosos de la mestra, la qual lluïa una cabellera tan negra i brillant com aquell carbó que baixaven els carboners de la Covalta; unes vegades eren una robusta trena que ella entortolligava destrament pel seu cap ben conformat (i llavors els negres i grans ulls de dona Irene tiraven llums, llums dolçament agressives, tornassolades com ploma d'estornell); d'altres, ella s'arbitrava unes trenetes múltiples com a sogallets de glòria, que feien en els seus polsos dues simètriques i negríssimes carxofes, les quals emprestaven, no sabem ben bé per què, un caire sorneguer i picaresc a la seua boca ben perfilada... Les xiquetes tornaven a ses cases:

-Ai, mare! ¡Que fina que estava avui dona Irene! Mire... duia el cabell així i així.

-Sí -feia alguna mare envejosa-, ja ho sabem!

-Al bo i millor -comentava una altra de més assossegada-, si ets bona xiqueta, quan seràs fadrina estaràs tan bonica com la teua mestra.

A més, dona Irene feia rotle a l'anar a missa, el diumenge, al front d'aquell eixam de valencianetes prometedores; perquè ¡calia veure quina figura més digna, senyorívola i airosa la de la mestra!

I es va esdevenir que, entre altres xiquetes de costura, n'hi havia una, també de moreneta com la mestra, molt boniqueta i graciosa, que li deien Beatriu. Beatriu era companyona, en el banc d'estudi, de la filla de dona Irene, Elvireta... Perquè se m'havia oblidat de dir-vos que, entre les engrescadores qualitats de la bella mestra d'Atzeneta, tenia també la de ser una viuda d'aqueixes que resulten més casadores que les xiques fadrines.

Tornant a Beatriu, era una xiqueta estudiosa i bencreguda, tenia uns sis anys i era filla del manyà del poble, home molt hàbil en el seu ofici, viudo, que li deien Marçal. L'Elvireta era rossa (tal volta semblava al pare mort), poc més o menys d'una edat amb Beatriu, i es manifestava ja orgullosa i malcreguda, potser per ser filla de la qui manava a l'escola. De lletja, Elvireta no ho era: creixia bonica i els seus ulls blaus i grans l'agracíaven prou; ara, que li enterbolia la gràcia el geni que tenia, que a tot el món soltava xarrades desficaciades, no obeïa si no Ii semblava bé i sempre anava a la seua en jocs i treballs escolars.

La mestra, que feia ja uns anys que vivia a Atzeneta (ella hi havia vingut de lluny), va conéixer el pare de Beatriu quan aquest anà a dur-li el regal de Pasqua. Dona Irene el va trobar un home bastant jove encara (ell li portava deu anys), de bona presència i fort i trempat, i tingué la idea, puix com tots dos eren viudos, de casar-se amb ell, idea que se li va reforçar ja com un designi ineludible quan, per converses amb Beatriu, sabé que posseïa un mas devers el terme d'Albaida, en la fèrtil partida del Pansat.

-I què colliu per allà? -li preguntava un dia fent-se la desmenjada.

-De tot, senyora mestra: blat, oli, garrofes, ametla... I tenim fruita d'estiu més dolça!...

Qui us ho treballa? Perquè ton pare, amb l'obrador de manyà, prou deu tenir-ne amb fer panys i claus i estris per a cuina.

-Ben cert, dona Irene. Ens el porta un cosi d'ell, l'oncle Jordi.

"Així, que és un autèntic propietari", reflexionava la mestra.

Beatriu era agradosa, però resultava una criatura tristeta, perquè, havent perdut la mare quan tenia un parell d'anys, no podia recordar aquelles coses que ja no li digué ningú tan amorosament en la vida, i això fa trists els infants. Qui li havia dir ara “sol de la casa", "perla fina de la mare", “àngel bonic" i altres dolceses d'aqueixes que se’n van i ja no tornen mai més? Per tot això, Beatriu semblava una doneta abans d'hora i parlava amb molt de seny.

La mestra prengué molt a pit les serioses confidències de la xicona.

D'aquell dia en avant, dona Irene va extremar les sol·licituds amb què tractava la seua deixebla. Tot li ho trobava bé; l'ensenyava amb una especial atenció, i, de tant en tant, per qualsevol motiu, quan la xiqueta llegia al seu costat, li espolsava alguna que altra besadeta.

Un dia li va dir:

-Beatriu, ara que se n'aniran totes, tu queda't un poquet, que vull dir-te una cosa.

I, al trobar-se totes soles, dona Irene li va parlar d'aquesta manera:

-Beatriu: tu ets ja una doneta, vas a complir els set anys, i ja saps que jo t'estime molt, perquè ets estudiosa i ben manada. I com que ets una doneta, vaig a dir-te una cosa que no he dit encara a ningú i que pot ser molt bona per a tots.

La xiqueta mirava la cara bonica i somrient de dona Irene i estava tota curiosa.

-Quina cosa, senyora mestra?

-Mira, com que jo estic molt sola amb la meua filla i ton pare molt solet amb tu, per què no es casa amb mi?

Va callar i es quedà mirant-se la deixebla, que havia restat tan sorpresa que no li eixia la veu del cos.

-Tots quatre seríem molt feliços; tin-ho per segur! -va recalcar dona Irene amb càlida vehemència.

-Ja ho crec! -va poder articular la xicona.

La mestra li donà un bes, l'acomiadà i li va recomanar:

-No en digues res al pare! Això ha de nàixer d'ell.

A Beatriu, la veritat és que no li va semblar gens malament la idea de la mestra.

Ella arribà a casa, i encara li sonaven en les orelletes les darreres paraules de dona Irene. Però, com que aleshores ja l'entusiasmava el designi de la mestra, es cregué per una volta en l'obligacíó de desobeir un advertiment, li faltà temps per a dir al pare:

-Per què no es casa amb dona Irene?

-Què dius, criatura? -saltà el manyà-. Això d'on ha eixit?

-M'ho ha dit ella.

Ell es posà tot seriot i malhumorat.

-Doncs li dius que, en ser que ploguen pans, em casaré amb ella.

Beatriu va dinar sense quasi obrir els llavis, i a hora se'n tornà a costura. I quan al final de la classe es va quedar sola amb dona Irene, aquesta li preguntà:

-Et veig molt trista. ¿Que ho has dit al pare, a pesar del que et vaig manar?

Ho deia contenta.

-Sí que li ho he dit -va confessar Beatriu.

-Ui, que mala cara que fas! -somrigué la mestra-. I què t'ha respost?

-Ai, senyora mestra!

-Digues-m'ho; no tingues por.

-No s'enfadarà?

-No m'enfadaré.

-Doncs m'ha dit que es casarà amb vosté quan ploguen pans.

Llavors la rialla platejada de dona Irene va ressonar esplendorosament per tota l'escola.

-Ha, haa! Té gràcia, això! Així, que quan ploguen pans...

-Sí senyora.

Beatriu se'n va alegrar. Toca, no s'ho prenia malament dona Irene! «Que bona que és", pensà. "Al bo i millor, és que ara s'estila alguna volta que ploguen pans..."

Era dilluns.

Dimarts, per seguir la taina, la mestra va fer una gran pasterada de pans, i quan va anar a costura a començar la classe de les cries, ja estava més que baldada. En la nit, anà a casa dels pares d'una xiqueta que vivien costat per costat de cal viudo Marçal. Ella tenia prou amistat amb aquella família per a dir-los:

-Amics, necessite que m'ajuden.

-Mane, mane, dona Irene.

-Em cal apujar avui a mitja nit un sac de pans al porxe, i demà a migjorn tornaré a venir ací per acabar certa feina.

Ells es van estranyar molt de tot allò, però van dir que conforme, és clar, puix que per a això eren amics.

-Es tracta d'una innocentada -els va aclarir ella, per tota informació, a fi de tranquil·litzar-los.

A mitjanit, que no hi havia ningú pels carrers, es va presentar dona Irene amb el pa ficat dins un gran sac, se'n pujà al porxe i el va deixar en terra vora una finestra. L'endemà féu costura, com sempre, i, allà devers migjorn, d'esquitllentes que no la veessen ni Marçal ni la Beatriu, es cola dins la casa del costat, se'n puja al capamunt i prepara els pans. Ella ho va calcular ben bé, i en ser que pare i filla estaven dinant en el menjador, que donava per un gran finestral al carrer, senten: pom, pom-pom, pom...

I el manyà i la filla vinga veure caure pans del cel!

-Això què és, pare?

-Mira, mira! -es posa a riure Marçal-. Ja plonen pans... com deja jo ahir!

Els pans, a parelles o solts, queien i es partien o redolaven sencers pel carrer. La xiqueta n'estava espardalitzada.

-És de veres, pare! I què haurà de fer, casar-se amb dona Irene?

Son pare es va entendrir de la ingenuïtat i del candor de la seua boniquíssima filleta.

-No, Beatriu.

-Pare, és que sí que en plouen. I vosté va dir...

El pare es tornà seriós una altra vegada:

-Escolta, filla meua: per més pans que ploguen, i això deuen ser embolics de la teua mestra, el pare no vol donar-te madrastra, perquè el pare en té por per si es porta malament amb tu, puix totes les madrastres (ja ho deus haver llegit en els contes de fades), totes les madrastres es porten malament amb les fillastres.

Beatriu, tan acomboiada tothora per dona Irene, la qual ja veem que havia seguit una astuta estratègia, va dir tota innocentona:

-La mestra, qui més estima de costura és a mi!

-Que no, Beatriu -negà ell amb dolçor però amb fermesa.

En això, ja havien acabat de ploure'n, de pans.

Diumenge, dona Irene, que ja sabé per les mitges paraules de la deixebla la decisió de Marçal, la qual ella jutjà provisional només, mig quart abans d'onze, que tothom era a la placeta de l'església esperant el darrer toc de missa per entrar-se'n a oir-la, va aparéixer amb un vestit atrevidíssim que havia acabat d'estrenar.

Allò era massa! Estava molt bonica, tant, que tots els homes que hi havia s'apartaren al seu pas emocionats i muts d'admiracíó. Darrere d'ella se n'entraren tots a missa; en acabant, n'eixiren fent els comentaris que podeu pensar-vos. A poc a poc, però, en unes hores es deixà de parlar del vestit de dona Irene.

Però la vesprada, el manyà se la va passar tot desficiós. I en la nit, al seu dessaborit llit de viudo, es deia: "És una dona molt refina; i una dona tan bonica de cara, amb aquell somriure tan alegre, i que sembla estimar-me (si no, ¡veges allò dels pans!), no crec que resulte una madrastra com aqueixes de les rondalles".

Neguitós tota la nit, pensant i sospesant les contres i els avantatges de l'assumpte, a la matinada, amb un mal de cap de repica'm el colze, es va poder quedar una mica endormiscat, que no dormint a plom i com calia.

I quan ell i Beatriu estaven esmorzant, ella per anar-se'n a costura i ell per baixar-se'n a la serralleria, va dir a la filleta:

-Mira, Beatriu: el pare s'ha repensat. Si tu dius que t'estima tant dona Irene... potser teniu raó: tu i jo estem massa solets d'ençà que la mare se'n va anar al cel...

La xicona, al sentir tant de preàmbul, va saltar:

-Li dic que sí, pare?

-Digues-li que sí.

Als quinze dies, la mestra i el manyà es van casar.

La mestra es deixà sa casa i se n'anà a viure, amb la seua filla Elvireta, a cal manyà, com és ben natural. I allò era una altra vida! Cànter nou fa l'aigua fresca! (Quina veritat més gran! Tots quatre, en els primers temps, vivien molt alegres... La taula estava animada, els menjars a punt, la roba més ben preparada que mai; tot eren flors i violes i rialles. I de l'amor que es tenien el matrimoni, no cal ni parlar-ne. Visca la felicitat! Dona Irene no cabia dins la seua tersa i avellutada pell, de la satisfacció.

Però el cor humà sempre vol més del que té. Ella, que posseia l'amor sense reserves del marit, que en el fons era un babau, encara volia més. No era prou que Marçal s'esfreixuràs per ella en tota classe de mostres d'estima de la millor llei; la mestra volia que l'amor de pare que Marçal sentia per Beatriu, que també fos per a ella, per a la muller. Cada vegada agafava més forta gelosia contra la xicona. En canvi, bé que acomboiava cada dia més la seua repelosa i esguitosa Elvireta, que, conforme creixia, es feia més despòtica, egoista i destrellatada.

Quan van passar un parell d'anys, la mestra va veure que la fillastra es feia més bonica que la seua filla, puix la bellesa de I'ànima de Beatriu es reflectia en la que prenien a poc a poc la seua careta i el seu cos esvelt i ben format. "Es farà una dona alta i potser tan bonica com jo!», pensava dona Irene, tota plena de despit i incomprensible odi.

En resum: que va avorrir la xiqueta.

A costura, de mica en mica, ja no Ii feia tant de cas com abans; tocant a la fillastra, va relaxar el seu interés pedagògic, i Beatriu no avançava gens darrerament en els estudis; dins casa, Ii havia anat empelegant, tan petita com era encara, totes les feines pesades.

D'aleshores en avant, Beatriu va esdevenir en certa manera la cendrellosa o venta-focs de la casa. Últimament, la madrastra li va prohibir d'anar més a costura, i la pobra xicona ja no fou sinó un ruc de treball.

Anaren passant els anys. Beatriu ja en tenia catorze i Elvireta havia fet els quinze. Elvireta era cada vegada més vanitosa i malcriada, que no tenia esmena, i quan estava alegre ho manifestava d'una manera que mortificava els altres; Beatriu estava sempre trista, per bé que seguia creixent normalment, puix havia tret la forta naturalesa del manyà, i es feia una dona, i dona ben garrida que seria! Dona Irene, que ja començava a decaure una mica en la seua extremada bellesa, ho veia, i sentia que li creixia l'animadversió contra la seua fillastra.

A tot açò, Marçal, embadocat per la seua afalagadora, astuta i bella muller, no s'adonava de res en absolut.

Fins que un dia, en vista que Beatriu no podia posar-se el vestit dels diumenges perquè no en tenia cap que no estigués vell i anat, i que Elvireta no sabia quin posar-se puix sa mare li n'acabava de fer dos de nous i flamants, la filla del manyà va dir a son pare:

-Jo vull anar-me'n d'aquesta casa.

Per a ell, allò va ser una sorpresa tan gran, que es va quedar parat:

-Xiqueta, això a quin cap trau?

Ella li contà, per si ell no ho havia vist amb els seus propis ulls, que era la venta-focs, i això un any rere l'altre, i que ell, son pare, estava orb i no veia més que pels ulls de la muller, i que allò s'havia acabat!

Estaven tots dos sols, dissabte a la vesprada, puix Elvireta i sa mare havien eixit a comprar.

-Al principi, ja t'ho deia jo! -es va defensar el manyà-. El pare, recorda-ho bé, no volia donar-te madrastra. Però ara és impossible... Dona Irene és la meua muller... Jo me l'estime... i... Mira, xiqueta: tu em poses entre l'espasa i la paret.

Beatriu, ara que estava prop dels quinze anys, seguia cada volta més entenimentada, és clar, puix que la vida trista reforca el seny.

-Esperaré que passe l'estiu -va fixar-. I si la madrastra no muda de capteniment... em posaré en amo, me n'aniré de casa... siga on siga.

El manyà, home de poca voluntat, no sabent bé per quin mar navegava, va fer la becada de dir-ho a la dona. Fon en la nit, quan anaven a gitar-se.

-La teua filla és una desagraïda -retrucà dona Irene-. Sóc jo qui fa tota la feina de casa, a més de costura, i si li faig fer algunes coses com escurar, fregar el paviment, netejar el fumeral i altres per un estil, és per avesar-la a ser una dona com cal. A més -afegia-, com que ho fa tot malament perquè no en té gana, ho he de tornar a fer tot jo. Ai... l'única que m'aida de veres és Elvireta!

El bajocot del manyà, com que es passava el dia baix al taller i no veia res, s'ho colava tot gola avall. La bella Irene, si calia, li feia una manyagueria, li posava els braços al coll i. . ja me'l tenia convençut!

-Sí jo estime la Beatriu com si fos filla meua... deia a voltes la molt pèrfida torcant-se alhora una imaginària llàgrima-. Però les xiques d'avui en dia ¡que desagraïdes que solen ser!

Aquell estiu va ser cap de caps. La casa anava a orri: plors de Beatriu, falòrnies de la madrastra, desorientació creixent de Marçal... i satisfacció de la verinoseta d'Elvira. Mare i filla sempre estaven parlant totes dues soles tancades al dormitori, o a la cuina.. Beatriu s'adonava que alguna en tramaven.

I, així, una nit, ja en el llit el matrimoni, diu la mestra:

-He pensat una solució per a Beatriu.

-Quina?

-Tu no has vist com està de groguillona?

-Sí, la veig ullerosa -assentí Marçal sense saber allò on anava a parar.

-Crec que el poble no li prova -prosseguí la mestra-. A més, ella i Elvireta no s'avenen massa bé... I jo tinc molta quimera per la meua fillastra, puix si li esdevingués alguna cosa roïna, què diria de mi tot el poble?

-I què penses que hi cal fer?

-¿Tu no tens una caseta en el bosc, allà en els pinars del port d'Albaida?

-Ah, sí... massa que ho saps. Però allò és molt solitari.

-Té bones reixes?

-Sí.

-I bona porta?

-També.

-I ella ¿no t'ha dit que vol anar-se'n de casa?

-És clar: ja fa mesos que m'ho diu.

-Doncs anem a portar-la allà -proposà dona Irene.

-Com?

-Escolta: allò és un terreny molt sa; tu li hi portaràs bon quemenjar cada setmana, i ja veuràs com aquell silenci, aquells aires, l'aigua pura de la cisterna i la tranquil·litat, li tornen els colors i es fa una reial dona.

“Quant que me la vol!", pensava Marçal. I aprovà la desraonada i cruel proposta. Perquè el punt on tenia la caseta era molt perillós: en aquell bosc hi havia alguns llops, centenars de raboses i uns gats cervals terribles que eren capaços, si s'enfurien, de traure els ulls a un lleó. Aquella caseta millor que no casa, la tenia el manyà per si alguna volta volia anar a fer una caçada per aquells paratges amb els amics.

Quan li hagué tret el sí, aquella garjola de mestra es va adormir amb tota beatitud.

Però l'endemà, quan el manyà se'n va baixar al taller, ella va cridar Elvireta i van tenir la següent tenebrosa conversa:

-Per fi ens en desfarem, d'aquesta feixuga de Beatriu, que no ens deixaria mai l'ànima quieta.

-Com, mare?

-Sí. El teu padrastre -Ii explicà ella- portarà demà la Beatriu a la caseta del port, i la hi deixarà a passar una llarga temporada. Aquell bosc és ple de llops, raboses i cervals; però la casa té porta, finestres i bones reixes. Tanmateix -ací rigué la mestra-, jo, que hi vaig estar unes hores amb ton padrastre, sé que hi ha al dalt un finestró que no en té, de reixa; al darrere, a més a més, hi ha un marge alt. Si ella una nit es deixa obert el finestró, ben fàcilment pot saltar-lo i entrar-li pel forat un animal feroç. I, de cert, que sentint l'oloreta del quemenjar, una nit o altra ho faran. La resta queda en mans... del dimoni -va concloure la pèrfida.

-Que bé que se Ii estaria! -va dir per tot comentari Elvireta.

La mestra es quedà pensarosa. Ella, a la seua filla no s'atrevia a dir-li-ho clarament; però bé que entreveia que el fèrtil mas de la partida del Pansat, a la mort del manyà, si ja no existia tampoc la Beatriu, passaria sencer a ella i a la seua Elvireta. Marçal, altrament, hauria de morir deu anys abans que dona Irene, per llei natural.

A la darreria de novembre, un dia fred que ja els alts del Benicadell tenien una bona ensucrada de neu primerenca, van eixir pare i filla camí de la caseta del port. Era a mitjan vesprada; el poble es trobava solitari, puix que la gent era al camp sembrant o collint oliva, i no els va veure quasi ningú. Anava Marçal al davant, portant al muscle un saquet amb carn tendra, formatge, figues, panses, ametles, patates, una mica d'arrós i sal. Beatriu en duia un altre de més petit, amb cigrons, farina i roba. A la caseta, segons deia el manyà, hi havia algun recapte, com oli, anous, un poc de raïm penjat, i també llits parats, llenya arreplegada i alguns altres elements que ell i els amics gastaven si hi anaven de cacera.

Beatriu marxava contenta de perdre de vista l'odiosa madrastra i l'antipàtica i contraïdora Elvireta; el fardell que portava no li pesava quasi, per la il·lusió que li feia una temporada fora de sa casa; ara ja havia acabat aquella esclavitud, tothora escurant, cosint i fregant rajoles... Així, que va trobar alegre el trist camp de la tardor.

A mà esquerra del camí que duien, s'enfilaven els lloms i tossals reblits de pinedes; a la dreta, s'estenien els bancals de sembradura, que s'adornaven amb velles i corpulentes oliveres i amb els braços descarnats i dramàtics dels ametlers sense fulla. Les darreres pluges havien fet florir les petites mates estepàries amb humilíssimes i retillades inflorescències. ¡Que bonic que ho trobava tot aquella preciosa fadrineta!

-Pare, mire!

-Ah, sí! Això es el timó i el romer, que floreixen quan plou, puix han estat tot l'estiu assedegats.

-I aquestes flors tan amples i blavoses?

-Aqueixes són de l'estepa... Ai, si poguesses veure aquest barranc al maig! -feia el pare abeguinot, content de sentir-la una mica aconhortada. (I és que el remordiment no el deixava viure.)

-Ja ho crec que el veuré! Perquè m'estime més viure sempre ací dalt que estar de cendrellosa amb la meua madrastra.

(¡Doneu-vos compte... una cosa tan contrària al temperament d'una fadrina, allò de recloure's del món en una caseta de muntanya!)

El manyà no va dir res; però va amollar un fondo sospir.

Llavors trencaren a l'esquerra, ja per la senda del port. I entre aquells tossals impressionants quallats de pins mil·lenaris, anaren pujant fins que feren cap a una petita casa situada en un cara-sol i vora dos xops gegantins, un a cada costat.

Allò, aleshores, acostant-se l'hivern, ja podeu pensar-vos com devia ser d'imponent, de tan agrest i solitari. Abans d'entrar a la casa, mentre que Marçal treia la clau de la butxaca, miraren a l'entorn: per un costat revolaven ocells de rapinya, dins el bosc ressonava recòndit algun udol de rabosa o de llop, al davant s'alçava la ingent barrera de la Covalta coronada per la llum d'un sol ja afonant-se en la posta.

Obren i entren a la peça que feia d'entrada i cuina. En un raçò es veia la boca d'una cisterna amb la seua tapadora; més endins, hi havia una cambreta fosca que, per l'entreoberta porta i débilment il·luminada per una finestra, apareixia mal pavimentada amb llambordes; des de la mateixa cuina, una pobra escala de graons de negrós algeps duia al dalt, una cambra que ocupava tota la navada, amb un llit en un dels racons. Cada peça de la casa tenia finestra reixada que donava al camp, naturalment, excepte la cambra de dalt, molt fosca, que no tenia més que un finestró sense reixa, com la mestra bé sabia. Obrint-lo, es podia veure l’alta margenada que hi havia al darrere de la casa, quasi a nivell, puix l'edifici era bastit en l'aiguavessant del tossal.

Marçal i Beatriu van córrer tota la casa.

-De dia -advertí aquell-, tu obre alguna finestra a fi que et passe l'aire. A la nit, ho tanques tot, no siga cosa que t'entre algun animal boscà.

-Bé, pare.

-Ací baix -prosseguí Marçal-, vora la cuina, tens un armari que et farà de rebost. Hi poses la carn, que, ara, com que fa fred, et durarà, i, si no, la friges. I, al costat, veus?, tens les escuradores.

Beatriu va dir a tot que bé, tota modosa.

-Ací tens una tauleta per a menjar-hi, i paleta, estenalles i bufador per al foc.

Anaren deixant el recapte en l’armari.

-I si toca algú a la porta -seguia aconsellant aquell home turmentat de recances-, ¡no li òbrigues, no siga un lladre!

Ella va dir que sí, que ho faria tot al peu de la lletra.

Per fi, ell es va disposar a tonar-se'n al poble.

-Jas la clau i rotlla-la per dins.

-Ho faré, pare.

Marçal la va abraçar repetides vegades, i després se'n va anar amb llàgrimes als ulls. La dona, aquella madrastra, mestra i muller gentil, el tenia com embruixat. Fer-li deixar la Beatriu allà en una caseta en el bosc, sent com era la filla una de les coses que mes s’estimava en el món, és cosa que esbalaeix.

La xiqueta començà així la seua solitària vida.

Només anar-se'n el pare, es va tancar la nit. Ella encén un cresol, li afegeix oli, i, llavors, veu que, vora la foraca, hi havia una bona garbera de llenya. I molt manyosa, agafa uns brotets de ramulla de pi seca, a taIl d'encenall, i fa foc amb branqueta i ascles tedoses.

Quan s'hagueren fet bones brases, amb les estenalles i la paleta de ferro les va escampar, i s'hi rostí una poca de carn.

-Que bona que s'ha quedat! -va dir-se a mitja veu.

Es posà a sopar. De beguda, tenia una canterella de dos brocs plena d'aigua de cisterna. I a l'acabar-se la carn, que acompanyà amb una tallada de pa assaonat de la terra, es va menjar les darreries i se n'anà a dormir, cresol en mà, a la cambreta contigua, que era el seu dormitori, i penjà el cresol en un clau de la paret, prop del llit. Aquest era gran, amb dues bones flassades, nets llençols i coixí; a l'estança hi havia també tres cadires de boga i una calaixera adossada a la pared del fons. El llit estava parat a l'esquerra de l'habitació, i a la dreta era la finestra, que donava a la part-davant de la caseta. Beatriu tingué por i no la va obrir, encara que Ii hauria agradat de veure la nit muntanyesa amb el seu misteri d'estreles i remors.

Durant uns dos o tres dies quasi no va eixir de la caseta. Però un dia sentí veus, guaità per una finestra i va veure, en uns bancals del fons del barranc, uns homes que treballaven vora les oliveres. Allò li va llevar la por. Rotllà la clau, obrí la porta i va eixir al davant del petit edifici a prendre-hi el sol, encara un poc temerosament. I com que hi havia molta xara, alguns pinatells i carrasques, els homes dels bancals, molt allunyats altrament, no la van veure, ni ella ho desitjava tampoc.

El fred, en aquelles altures, va anar fent-se més viu, i una nit es féu sentir molt. Beatriu, com sempre, encenia foc; però aquella nit va armar una auténtica foguera a fi de calfar la casa. Tanmateix, una cosa la destorbava, i era el vent del nord que havia mogut i que, caent desplomat des de les altures d'Atzeneta, entrava pel fumeral i regolfava el fum per totes les habitacions.

-Què faré?

Pensà obrir una finestra; però la del dormitori li'l gelaria, i la de la cuina era massa prop i la gelaria a ella directament.

-Obriré el finestró de dalt.

Per l'escala, davallaria el corrent i entraria en el fumeral pel costat oposat a on era ella.

Puja al dalt, obre el finestró (l'únic que no tenia reixa, com massa sabem) i, efectivament, només obrir-lo, va pegar un crit esborronador, puix que un gat enorme, un gat cerval de posat agressiu, acabava de colar-se d'un gran bot dins la cambra.

Ella, què farem? Se'n davalla corrent a la cuina, i el gat li pega darrere. Bufant, miolant amb una ferotge i ferma veu; però no li feia res.

Beatriu, ja baix vora el foc, es gira, el mira, i el gat es queda quiet. Era quasi de la grandària d'un gos, gris a ratlles fosques, amb una llarga cua que acabava en un sedós plomalí negre. Que era bonic! I elegant de formes i moviments! «¿I si el que té és fam?", pensa ella. I li trau un bocí de carn de l'armari i li'l dóna. Beatriu tenia molt bon cor i s'agradava molt de la companyia dels gats.

El cerval comença a menjar-se la carn tot minso i fent un rum-rum de satisfacció que la deixà meravellada. I en ser que se l'acaba, ella li posa un perolet amb aigua, i ell se la beu fins a la darrera gota. Llavors, atrevida, li passa la mà pel llom. L'animal es deixà acariciar un moment, però, de sobte, pegà un bot i desaparegué escales amunt.

L'endemà, el passà Beatriu pensant i repensant en l'estranya visita del gat cerval, que s'havia portat tan mansoi. “Tan dolents que diuen que són!", pensava. I en la nit, per tal que no fes fum la xemeneia, deixa una altra vegada obert el finestró. Tal volta, sense confessar-s'ho, li havia resultat grata la companyia de la petita fera. I, és clar, a l'hora de sopar, se li va presentar el sopador de la nit abans. Així, per tres nits seguides.

La tercera nit, com si ell pogués entendre-la, mentre li passava la mà pel llom i ell feia aquell rum-rum que saben fer tots el gats quan estan contents, li deia:

-Gat cerval, estic molt soleta, i vull que vingues cada nit a fer-me companyia. Així, que m'has de prometre que tornaràs.

I oh meravella! El gat es fa arrere, arrere, se n'entra per la porta del dormitori, llavors es sent un tro, Beatriu hi veu una gran llumenada i, a l'acte, un elegant cavaller, com d'uns vint-i-cinc anys, que eixia i la mirava somrient.

-Vós qui sou?

-Jo sóc el senyor del Benicadell, Beatriu, i ho sé tot. No m'has de tenir por, puix que vinc a protegir-te. Només pel bon cor que tens, vaig a concedir-te uns dons: cada volta que parlaràs, el teu alé farà un suavíssim perfum de roses veres que encisarà tothom, i per cada paraula que pronuncies t'apareixerà una moneda d'or en la butxaca, mentre que no digues “prou".

Aleshores, sense temps a dir adéu i sense que Beatriu pogués ni donar-li les gràcies, va desaparéixer.

Als tres dies de succeït això que us hem contat, Marçal va anar a veure la seua filla i dur-li més recapte: embotit, formatge, costelletes de moltó, pa acabat de pastar... Truca, la crida de paraula (eren les deu del matí), i ella Ii obre:

-Ai, pare! -fa, i sent un lleugeríssim pes en la butxaca. (Eren dues monedes que li hi havien aparegut.)

-Quina olor més bona de roses, filla meua! -comenta el manyà mentre que entrava i tancava la porta.

-Prenga cadira, pare, i li ho contaré.

(Un grapadet de monedes més dins la butxaca.)

Llavors, Beatriu, s'asseu vora el raçò del foc encés i fa misteriosament: "Prou". I és que ella no volia continuar acumulant en aquells moments monedes i més monedes d'or dins la seua butxaqueta. Més avant, ja veuríem!

-Conta'm, conta'm, filla meua. Com et va per ací amunt?

-Diu el pare al seure.

-Pare, se m'ha aparegut un sant... o... Bé, no sé quina classe de senyor és.

Li ho relata tot fidelment. Açò i açò ha passat.

-Deu ser un enviat del Nostre Senyor, Beatriu. Tu t'ho mereixes, amb la resignació en què vius a pesar de la meua poca voluntat i de la mala voluntat de la meua muller.

(Era cas gros, aquell manyà. Ho reconeixia tot... però, ell, tretze són tretze!)

-No sé què dir-li'n, pare. Es jove, du barba, i va abillat amb un vestit finíssim, capell i una capa de gran senyor.

D'allí a una estona, com que feia bon matí, xarrant plàcidament, pare i filla feren un tomb per una senda plana que serpejava pintorescament enmig del bosc frondosíssim. Ella va collir floretes, boniques però mig corsecades per l'avançat hivern; també collí timó per fer-se'n alguna tassa de matí, uns brotets de romaní per a l'aigua... i, mentrestant, Marçal li arreplegà un gran costal de secalls, que lligà amb un sogall fort i li dugué a casa per tal d'augmentar-li la garbera de llenya. També li collí estepes, argelagues veres i fenàs secallós que li servissen de bon encenall.

Després, al tornar, dinaren, i, a mitjan vesprada, Marçal se'n va anar al poble un molt aconhortat de veure que Beatriu tenia bons colors, estava contenta i, a més, havia obtingut aquells dons meravellosos, que, a ell, el desconcertaven. ¡Però vegeu si estava dominat i recontradominat, que no s'atreví a entornar-se la filla sense parlar-ho primerament amb la tigressa de dona Irene!

Arriba a casa, sopen, es gita Elvireta, es fica el matrimoni en el dormitori, i llavors fou quan va contar Marçal a la dona el miracle de la caseta del port. Mare la mestra!... ¡Tan bonica com era de cara, i no pugueu pensar-vos quines carotxes tan horroroses sabé fer! Els dimonis se l'enduien.

Es posà a passejar de costat a costat de la cambra.

-Això no pot ser! Qui em va malaconsellar a mi -exclamà la desraonada- d'enviar la fillastra a la caseta del port? ¡Podia haver-hi anat la meua Elvireta, i ara seria dona perfumada i amonedada per tota la vida! ¡Amb prínceps l'hauria poguda casar!...

-No t'enfades, Irene. Tot s'ha fet per bé -la benavenia l'home-. Al capdavall, la sort de la meua filla cal que t'alegre si tant ens estimes com dius.

La mestra no atenia raons.

-Mira -digué, encara un poc forassenyada-, desperta ara mateix Elvireta, us tapeu ben tapats, llogues una haca a qui siga, i portes la meua filla a la caseta del port. ¡Ara, sense perdre punt! ¡La deixes allà i t'emportes cap ací la teua filla!

-Però, dona... en aquestes hores...

Vertaderament inexplicable: Marçal, home abans brau i trempat, ara, ja ho veeu: estava fet un calçasses. Ell anà al balcó, va obrir-ne una ventalla i guaità cap a fora.

-Escolta, Irene; fa una nit de mil dimonis... ¡Crec que està nevarsejant!

-Bo, deixeu-ho estar! Però, demà, sense falta!

Es gitaren.

L'endemà feia sol, però hi havia més de mig pam de neu. Així i tot, Marçal llogà l'haca i va dur l'Elvireta al port per baratar-la per la seua Beatriu.

La filla de la mestra també s'havia fet molt fadrina, és clar, puix els anys no passen debades per a ningú, i no estava malament: era alteta, ben conformada i tenia uns ulls grans i expressius... però allò que expressaven era precisament el que més mal li parava, perquè era envejoseta, com sabem, continuava augmentant el seu malentés orgull i... el seu geni mes torrat que una piula.

Marçal i ella truquen (era a mitjan vesprada) a la porta de la caseta.

-Qui és? demana des de dins Beatriu.

-Som nosaltres.

Ella coneix la veu i obre. I, a l'acte, als nassos de Marçal i d'Elvireta aquell fresc perfum de roses.

-Ui, quina olor de flors! -comenta tota esguitosa aquesta.

-No t'agrada? -que diu el padrastre.

-A mi m'agrada més l'olor de les xulles rostides -respon la destrellatada.

Entren, tanquen, s'acosten a la vora del foc i es calfen, que pare i fillastra venien enfredorits del vent que corria per damunt la neu. L'haca, la deixaren lligada a la reixa, allí al cara-sol.

-Mira, Beatriu -la informa Marçal-, Elvireta ve a quedar-se ací. Tu, te'n tornes amb el pare.

-Ai, que bé!

Ara, amb els dons que tenia, li feia un cert goig tornar al poble.

Ho arreglen tot, ho carreguen en l'haca, hi puja Beatriu, Marçal, a peu ell, se l'emporta muntada a Atzeneta. Elvireta es va quedar ben contenta, puix sa mare, per bé que amb por de trencar l'encantament amb una indiscreció, li va confessar abans d'anar-se'n:

-Escolta, filla meua: vas a quedar-te uns dies soleta a la caseta del port. Però és pel teu bé. Beatriu hi ha estat una temporada. Crec que si hi vas i ets bona, Déu et premiarà amb algun do que et permetrà casar-te, almenys, amb un baronet.

Elvireta, com s'estilava en aquells temps, també sabia fer-se el quemenjar, parar-se el llit i apanyar-se la roba. Marçal, abans de tornar-se'n a Atzeneta, li ho havia mostrat tot com féu amb la seua filla: cuina, llenya, cisterna, armari, atifells, estris del foc, dormitori, llit, calaixera i tot el restant. De manera, que ella atià el foc, féu una bona brasilada, s'hi rostí llonganisses, es fregí un parell d'ons, es llescà dues bones tallades de pa, es pelà una poma i una taronja i va fer un sopar com Déu mana. I, tot seguit, a dormir.

Així, aquella nit no es va esdevenir res de nou.

Però l'endemà en la nit, va comencar el fumet a marejar.

-Ui, obriré una finestra. I va obrir-ne una de baix.

-Ai, ací em bade de fred! Què faré?

Com que no era babaua, ni de bon tros, recorregué la casa i va pensar que, deixar obert un badall del finestró del dalt, era la cosa més indicada. Ho féu, i ella se'n davallà a sopar al raçò del foc, en la petita taula. I, tot d'una, sent dalt un colpet, i al moment baixa a la cuina l'amenaçador gat cerval.

-Ai, fuig, fuig, bèstia del dimoni! -crida la irascible Elvireta.

I m'agafa una bona branca.

El gat fa tot manyac i acariciador:

-Mèu, remèu!

I mirava la carn del sopar.

Elvireta no ho va dubtar un instant. Alça la branca i Ii espolsa brancada. I, més prompte encara, s'encén tota la cuina d'una flamerada blavíssima, i apareix el senyor del Benicadell, però no rialler i content com la vegada anterior, sinó groc com la paret i amb una mà en els renyons, que, de poc de poc, no sé com no li saltaren de la brancada.

-Aiii! -es queixà-. ¡No m'ho podia pensar mai d'una fadrina ben criada!

Manifestava estar molt ofés i rancorós, un home tan fi i d'un posat tan aristocràtic.

Elvireta es va quedar paralitzada de la sorpresa, allí dreta al davant del personatge, bocabadada, com un estaquirot.

-Com que tens tan mal cor -va prosseguir ell-, et castigaré: cada volta que parlaràs, t'eixirà fum per la boca, que tothom haurà de fugir-te, i, én la teua butxaca, per cada paraula que diràs, t'apareixerà una pedra de rambla.

Ell desapareix.

Elvireta, quan es va reposar una mica de la sorpresa, es va asseure tota pensarosa. Com que no era gens parladora i estava tota sola, no va dir ni pruna ja en tot el vespre. Va acabar de sopar, escurà, s'apanyà el llit i s'hi va colgar.

Als tres dies de trobar-se Beatriu a casa, dona Irene estava plena de desesperació. Totes les habitacions feien una tenuíssima olor de roses, i, a més, tenien ja arreplegades cinquanta monedes d'or, perquè la fillastra les donava totes a sos pares. I això que Beatriu contínuament estava dient "prou", perquè no era massa delerosa de riqueses.

-Pare -deia a Marçal en confiança-, jo crec que no s'ha de temptar Déu. Jo deixaré que m'apareguen monedes d'or quan de veres en necessitem i per a fer caritat. Molt de diner faria escandalós.

Son pare, desconcertat de comprovar a cada passa el seny d'aquella criatura de quinze anys tot just complits, a tot deia que bé.

Dona Irene anava a costura, ajudava Beatriu a endreçar casa i no feia més que cavil·lejar. D'ençà que sabé els dons de la fillastra, li tenia respecte, i, per allò de les monedes, procurava congraciar-se amb ella i fer-li oblidar la seua antiga i injusta enemistat. La fadrineta no deia res; ella, tota natural, complia els seus deures de filla i de fillastra. Era poc parladora i només tocava tres o quatre monedes al dia.

A mitjan vesprada d'aquell tercer dia del retorn de Beatriu, quan dona Irene va tornar de costura, digué a l'home:

-Ja no puc estar! Demà de matí, ves per Elvireta.

-Bé.

Ell va hogar una haca, com sempre, i així es fa fer.

Arriba a la caseta del port i obre la porta. Ix Elvireta:

-Ai, pare! -exclama, i li brolla una glopada de fum.

(Ella li deia “pare", encara que era padrastre, per manament de sa mare.)

-Reina santíssima! -s'aclama ell-. Mare de Déu del Remei! Quina antífona és aquesta?

-Ai, pare! Ara en eixir al camp, li ho contaré, perquè, si li ho dic ací dins, ens ofegaríem. ¡Ai, no podré parlar dins casa amb la mare!

Com que havia dit tanta cosa, l'entradeta es va omplir de fum.

-Ix-te’n al camp, que fa bo. I no parles! Després m'ho diràs -aconsellà el pobre Marçal.

Ell ho agafa i ho empaqueta tot, ho posa en els arganells de l'haca que havia llogat, tanca la porta, apuja la xica en l'haca, i ell, del ramal, cap a Atzeneta. (Entretant, ella, dissimuladament, tirava pedres de la butxaca.)

Llavors, fent fum a cada mot, li ho va contar tot com millor sabé, i el padrastre li digué la sort de Beatriu.

¿I qui et mana ser tan maleita, dona? -la reconvingué el manyà-. A Beatriu també li va eixir el gat, ¡i uns bons dons que li ha dat el senyor del Benicadell!

La xicona plorava a llàgrima viva.

-Jo no ho tornaré a fer! -prometé desconhortada, i va tirar sis glopades de fum ben comptades. (En la butxaca li aparegueren sis pedrots.)

I, sort!, que aquell fum, com que era adquirit en els boscs del port d'Albaida, tenia una certa sentor de timó i de romaní que el feia una mica suportable. Però, és clar, aquella vida no podia ser.

Pel poble es va escampar, sense saber com, la notícia dels dons de Beatriu, i arribà a la cort de la vall. Amb la qual cosa, passat un mes, es presentaren dos o tres cavallers a demanar-la.

Mentrestant, la pobreta Elvira quasi no podia soltar mot, i, a més, sempre portava la butxaca plena de cantals, que de tant en tant havia de descarregar en un lloc o altre. Ella i sa mare estaven aterrides i disgustadíssimes. Dona Irene sentia penediment i tot per la seua maldat estúpida, que es veia tan ben castigada. Però devia ser-hi massa tard.

Per fi, Marçal va concedir la mà de Beatriu a un jove molt agradós i aristocràtic que Ii deien el senyoret dels Alforins i era de la populosa vila d'Ontinyent. I durant tres o quatre mesos, tota la família, especialment la part femenina, es van lliurar bastant de ple a la preparació de les noces.

Elvireta, entretant, parlava tan poc com podia, pel fum i per les pedres; però les paraules s'enreden com les cireres, i se'n diuen més que es pensa fins quan quasi no parlem. Dona Irene, de la pena que allò li feia, anava perdent aquella ufana i bellesa que la distingien, ¡però a grapats! Marçal ho veia tot, i els remordiments i el neguit se'l menjaven. “Tota la culpa la tinc jo!", pensava amargament. Però, certament, no la tenia tota, ni la meitat tampoc. Tan disgustat estava, que fins havia oblidat d'anar a la partida del Pansat a veure les seues terres. No li feia goig res!

El dia anterior al casament, Irene va cridar la seua pròpia filla:

-Elvireta, la mare té molta pena del que et dirà, però és precís que t'ho diga. Tu no pots eixir de casa estant com estàs, ni tan sols venir al convit. Quan haurà passat tota la festa, cridarem un sacerdot, li ho contarem tot, anirem si cal a Roma, demanarem perdó dels nostres pecats de supèrbia i gelosia i veurem si Déu et lleva a la fi aqueixos castics que t'ha donat el misteriós senyor del Benicadell.

La gent del poble s'hi anaven intrigant. És clar que dona Irene i Marçal s'ho duien ben callat, tot el que tocava els dons i els castics. Els veïns veien a vegades eixir fum per les finestres o pels balcons de cal manyà; però, com que ell baix tenia el taller amb la fomal, no era cosa que estranyava gaire. El que sí que féu dienda és que, de tard en tard, Marçal llogava un carret i un ruc per tal de traure cabassos de pedralla de sa casa.

-A on anem amb tanta pedra? -li preguntaren un dia.

-És que estic fent una reformeta en el corral -replicà ell a l'acte, puix ja tenia amanida la resposta.

Arriba el dia de la boda de Beatriu, que estava bellíssima i sempre amb aquell alé tan finament perfumat, que era un atractiu més que encantava el promés quan estaven festejant.

Com que Marçal i Irene tenien moltes amistats, ell per la seua parròquia i ella com a mestra que era, hi va acudir molta gent mitjana i principal. Les monedes de Beatriu havien fet bullir l'olla, com vulgarment es diu, i allò, la casa aquella, estava feta una ascla d'or i el carrer enramat amb murta, fulla de xop i algun brotet d'alfàbega. Les campanes anaven al vol, que atabalaven massa i tot. Era primavera; soltaren coloms blancs a l'eixir la parella, ja casats, per la porta del temple; es tiraren piules i coets; en fi, una memorable festassa! Després de la cerimònia, el gran convit. Es féu en el local del taller, que havia estat ben agranat i era una peça grandíssima, on, retirades encluses i bancs i ferraments, es col·locà molta gent en una gran taula; i en acabant, el ball.

Mentrestant, Elvireta era al dalt, tancada amb pany i clau per no deixar-la eixir i que passàs una malesa. Els pares feren córrer que estava escotiflada... no res, un poc de migranya. Per això, per la poca gravetat de la cosa, no calia trencar l'alegria de la diada. “¡Demà estarà ja bona i encara menjarà pastes!" Així, guanyaven temps, i entretant ja veurien, els dies vinents, què s'havia de dir i què s'havia de fer.

Elvireta estava iradíssima. Ella no comprenia res, puix en aqueixa edat, l'ànsia i el deler de festa i de tabola no tenen llei. ¡La pobra que sent baix els músics tocant una dansa, la Tirutitaina, que a ella li agradava fora mida! ... Comença a forcejar la porta. En això ou una remor al carrer, i allò, de moment, la va parar. Acudeix al balcó i, per un badall de la ventalla, veu un cotxe luxosíssim, amb dos elegants aurigues en el pescant i quatre cavalls blancs enganxats. I en aquell moment, la parella de novençans que pujaven al carruatge. I el rebombori: «Adéu, adéu! Visquen els novençans!" Trac-trac, arranquen els cavalls, i el cotxe prompte va desaparéixer de la seua vista, que abastava ben poc espai.

Torna Elvireta a la porta, la força d'una espenta, l'obre, i, com un bouet, però sense dir paraula, baixa corrents al taller on es feia el ball.

Mare de Déu Senyor! Allò va deixar els pares esborronats! La dansa valenciana seguia:

Taina, taina,

tiruti,

tirutitaina!

Taina, taina...

No li diuen res. (Ella davallava bonica, ben abillada, amb el cabell llustrós d'oli de glans i pentinat i lluint un floc de colors.) Es posa en un cantó, sense dir ni pruna encara, i la trau a ballar un jove d'Atzeneta que ja de xics li tenia afecció. I ella, tota decidida, es fica enmig de la dansa.

-Us agrada? -que diu ell.

-Sí.

(Glopada de fum.)

Revolta, revoltilla, pas, contrapàs.

-Què us passa que no em dieu res?

-Res!

(Glopada de fum.)

-Què és això? Fumeu?

Elvireta va sentir una flamerada d'ira.

-Que sou impertinent, home del diantre! -no pot estar-se de dir.

I allò semblà un fumeral!

-Elvireta!

-Guitza, guitza, guitza! -comença ella a escridassar-. Sí, sí! Tire fum, en tire, en tire tot el que vull!! Fora d’ací de ma casa! Fora tots, fora, fora, fora!

Es va armar una fumaguera que s'hi ofegava tothom. Allà van anar el manyà i la muller:

-Elvireta, Elvireta, tin compassió de nosaltres! Calla, per Déu!

Però ella estava desesperada, i a posta deia mil bajanades i repetia les coses, només pel gust d'anar tirant fum i ofegar si podia tots els convidats de la festa.

-Obriu, obriu la porta! -cridà algú.

-Les finestres!

-Fugim!

Va ser com un terratrèmol, i tots van fugir en un veure-ho i no veure-ho. Es van quedar tots sols els pares i Elvireta.

De moment, quasi no s'hi veien de la fumaguera. En silenci, la fadrineta va anar traent i tirant en terra dues butxacades de les pedres corresponents a les paraules que havia pronunciat en aquell atziac ball.

Marçal i Irene, abracats, aterrits, esperaven que s'aclarís del tot el fum, i, certament, no sabien què fer. Això sí: vessaven abundants i silencioses llàgrimes, que els cremaven les galtes com si fossen roentíssimes espurnes de la fornal de manyà. Per la porta, per la finestra, a poc a poc, se'n va eixir el fum, i llavors, Marçal, fent el cor fort, va acostar-se a la porta i la tancà. Després tornà a elles, que romanien com mudes estàtues, plantades al fons del taller, vora la porta que donava al dins de la casa.

-Què farem, marit? -va dir la dona tota compungida.

-Primer que res, crec que ens cal demanar perdó per les nostres culpes.

-Tens raó -atorgà la mestra-. Érem felicos i vam temptar Déu, sobretot jo, que sempre volia més i més felicitat per a mi sola.

Van caure tots tres agenollats, pare i mare ben penedits de tot. I comencaren a pregar.

En aquells moments van veure un cavaller, dret enmig de l'obrador, que els mirava somrient. Ells cregueren, de primer, que era encara un dels del convit. Elvireta, peró, sí que el va conéixer.

-El senyor del Benicadell!

I al veure que havia parlat i no havia tirat fum, es posà a riure com una boja.

-Esteu tots perdonats -va dir amb veu greu el cavaller-. Ara bé: s'han acabat els castics, peró també els dons... I ja no em veureu mai més.

Va desaparéixer.

Passats uns instants, s'alcen pare, mare i filla (tot açò havia succeït agenollats tots ells) i s'abracen riallers i respirant fondíssim. Estaven salvats.

Però Elvireta... mireu si era!

-Mare -digué amb un poc de reguiny-, m'hauria agradat anar a Roma...

Conte contat, conte arrematat!

Per la ximenera se n'ha anat,

Cauen ametles i torrat,

I qui no s'alce, s'ha cagat!