Barbarisme

Barbarisme

El barbarisme, com tothom sap, és la falta comesa contra la puresa del llenguatge, vinga d'on vulga la paraula feridora d'un idioma, Pel que fa a la nostra llengua, la major part dels barbarismes soferts, per no dir-ne tots, provenen del castellà, unes vegades com a conseqüència del desconeixement del mot adequat i d'altres, per pur esnobisme. Considera, qui l'empra, que levita per sobre de les aigües idiomàtiques, i el que fa no és altra cosa que caminar pel terreny fangós de l'analfabetisme, que l'agafa i no el deixa avançar com caldria.

No es pot dir, exactament, quan començà el llarg procés d'intoxicació de la nostra llengua, però, poc més o menys, fixaríem la data a partir de la desfeta almansina, quan aquell rei francés que guanyà la batalla volgué traure de soca-rel les entranyes d'un poble, cosa que mai no aconseguí, perquè des del primer moment es trobà amb el retop popular. Tot i que el valencià prosseguí ferm, no es pogué evitar que la gent cortesana, per fer una gracia al reietó, anara introduint vocables castellans a la conversa, exemple que fou imitat per la classe mitjana, però mai no pel poble pla i senzill.

De la general retopada a la presència de castellanismes al valencià ens ha quedat un refrany o dita que prova de manera fefaent l'afany de puresa dels nostres avantpassats i alhora era una burla d'aquells que empraven els barbarismes amb la intenció de donar-se un aire de superioritat, però que, davant la tradicional gràcia popular, passava que se'ls enrogien les orelles. Quan algú utilitzava la paraula entonces —nosaltres tenim aleshores i llavors—, els nostres avis Ii retrucaven amb allò de: Entonces... mig almud i quatre onces. Amb això Ii feien palés que havia ficat la pota pel que acabava de dir. Recordem que l'al­mud és una mesura de capacitar el valor de la qual varia d'una regió a una altra, i que l'onça -l'unça- és la dotzena part de la lliura, amb un pes de quatre-cents grams, i també una moneda d'or. Possiblement el sentit de la sentència s'encaminara a la desmesura del mot, que acabaria resultant-nos car, com així ha estat, ja que n'hi ha gent que no es pot traure del cap la parauleta.

Tal vegada el lector puga pensar que tot això dels barbarismes també és cosa dels pobles. I és ben cert. Però no ho és menys el fet que a les nostres viles i llogarets és on es conserva la puresa de la nostra llengua i on els castellanismes troben més entrebancs per avançar, perquè entropessen amb la duresa diamantina de l’autèntica identitat valenciana. A les capitals i a les ciutats, la barreja de persones i de llengües desvirtua el fet diferencial, ja que la majoria busca la matèria en detriment de l'esperit.

Bernat Capó, Costumari valencià, Edicions del Bullent.