Definició dels termes català i valencià en el diccionari de la RAE i el dictàmen del CVC.

Catalán: Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón.

Valenciano: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.

Dictàmen del CVC (Consell Valencià de Cultura): El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.

Darrera definició de l'AVL inclosa en el diccionari i que ha provocat la polèmica (mira tu): Llengua romànica parlada en la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

RESUM DE LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA

CRONOLOGIA DE LA LLENGUA CATALANA

LES NORMES DE CASTELLÓ

EL PROBLEMA DE LA DENOMINACIÓ DE LA NOSTRA LLENGUA

Dialectes del català en ca.wikipedia

SOCIETAT I LLENGUA

LA SOCIOLINGÜÍSTICA: objectius i conceptes.

La sociolingüística és la disciplina que estudia les interaccions entre la llengua i el medi social, especialment la covariació entre fets lingüístics i fets socials. A diferència de la lingüística estricta, no s’ocupa de l’estructura interna d’una llengua, sinó de tot allò relatiu a l’ús social. Alguns conceptes fonamentals:

· La diglòssia situació sociolingüística relativament estable en què dos idiomes són complementaris; cadascun s’usa en àmbits i funcions diferents i entre si no es produeix cap conflicte perquè no s’envaeixen el terreny. S’oposa al concepte de bilingüisme en el sentit que aquest afecta les persones, mentre que la diglòssia afecta el conjunt de la societat: no hi ha societats estrictament bilingües; sols individus bilingües. Quan es trenca la diglòssia, les alternatives són dues: la substitució lingüística o la normalització lingüística.

· La substitució lingüística: quan de les dues llengües que es complementen i formen la situació diglòssica la més forta acaba per envair els àmbits d’ús de la llengua pròpia d’una comunitat determinada, l’equilibri es trenca i es produeix la substitució progressiva de la llengua minoritzada. El procés de substitució lingüística implica la discriminació de la llengua a substituir, la qual cosa produirà una situació nova de conflicte lingüístic. No s’arribarà a eliminar el conflicte fins que no s’elimine la llengua pròpia (substitució), o bé s’encete un procés a la inversa de normalització lingüística, l’èxit del qual depén de factors extralingüístics.

El marc legal. La Constitució Española del 1978 significà el reconeixement dels drets de les llegües de l’estat. Si bé assenyala el castellà com a llengua oficial de l’estat, més avall afegeix: la resta de les llegües espanyoles seran també oficials a les comunitats autònomes respectives, d’acord amb els seus estatuts. En els respectius estatuts d’autonomia es consagra la nostra llengua com a pròpia dels respectius territoris. L’Estatut de la Comunitat Valenciana, article seté, diu, entre altres coses: La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial dels dos idiomes oficials, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement. També incideix en el fet que ningú no podrà ser discriminat per raó de llengua i, a més, assegura que s’atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.

La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és una llei en vigor, publicada el 23 de novembre de 1983, que regula els drets dels ciutadans a utilitzar el valencià i l'obligació de les institucions a fer que aquests drets es complisquen. En existir zones tradicionalment de parla castellana, existeixen municipis i comarques de predomini lingüístic valencià i municipis i comarques de predomini lingüístic castellà, la llei també determina quins municipis es determinen (per raons històriques i de l'ús de la llengua) com d'un predomini lingüístic o altre. Es pot consultar al títol V una llista dels municipis de cada predomini. Nombrosos col·lectius, organitzacions i partits polítics han denunciat en diverses ocasions l'incompliment de la llei pels organismes públics. També han estat nombroses les denúncies particulars al Síndic de Greuges.

DIFERÈNCIES ENTRE EL CATALÀ CENTRAL I EL VALENCIÀ

Intentaré globalitzar, sense ànim de ser exhaustiu, els trets diferencials del valencià respecte del català central, tot i tenint en compte la riquesa i diversitat dins del territori de parla valenciana. Així, no entrarem a explicar que molts dels mots identificats com a diferències, en algunes comarques valencianes encara romanen en ús; per exemple, tot i que ací és la forma més escoltada, també podem trobar aquí en molts indrets del valencià meridional. Tampoc es tindran en compte algunes particularitats que són desconegudes, fins i tot, fora del seu territori d’ús, com per exemple el tendur (taula “camilla”) a la Vall d’Albaida; o la rua; en el sentit de cantó de pa, crostó, i per extensió, entrepà, com diuen a la Plana de Castelló.

Les diferències vocàliques entre tots dos dialectes són relatives a la pertinença de cadascun a una de les dues grans branques dialectals del català; el català central al català oriental i el valencià al català occidental. La partió entre les quals (o isoglossa) es troba en relació amb el fenomen de la reducció vocàlica o relaxament del vocalisme àton. És a dir, en el català central hi ha una confusió de la A, E àtones en favor d’una vocal neutra; com també es produeix la neutralització de la O, U àtones en [u]. Mentre que al valencià no hi ha confusió ni neutralització d’aquestes vocals àtones. És per això que el vocalisme àton del català central és el més senzill de tots els dialectes catalans. Als valencians ens xoca força la pronúncia de paraules com pegar o Pere, que són escoltades com pagar o Pera... El vocalisme tònic en el català central és molt més procliu a l’obertura; ens resulta curiosa l’accentuació de les paraules agudes que ells solen accentuar sempre obertes (anglès, cafè, etc); mentre que nosaltres les fem tancades (anglés, café, etc). En el sistema fonètic general del valencià no hi ha paraules acabades en -è, i, a causa d'aquesta propietat, encara que un valencià veja escrit cafè, llegirà probablement café. Però tanmateix encara perdura l’obertura en el topònim Novetlè (a la Costera), que tothom pronuncia obert.

Una altra diferència fonètica són les palatals fricatives sonores inicials o postconsonàntiques (xinxa o panxa) del català central i les palatals africades sordes inicials o postconsonàntiques (txintxa o pantxa) que són reproduïdes com la ch castellana.

Un fet molt arrelat en el valencià és la desaparició de la –d- intervocàlica, procedent de la –t- llatina en els derivats del sufix –ATA: *aixà, aixada; ^*cremà, cremada; i les més conegudes, impossibles ja de corregir, com *mascletà, *fideuà, *mocadorà... Això mateix passa en el sufix derivat del llatí –atore, que oscil·la entre la pèrdua o conservació: mocador, *mocaor, llaurador, *llauraor, etc.

Mentre que al català central, com a tot l’oriental la, –r final dels infinitius i d’altres mots, no s’articula, en valencià ‑amb algunes excepcions‑ a certes zones meridionals i septentrionals s’articula normalment: comptaR, voleR, senyoR, diR... i això fa que s’estenga en alguns casos no etimològics com *cónteR, compte, etc.

De les diferències morfològiques, les més notables són les relacionades amb certes formes de la morfologia verbal, especialment la primera persona del singular del present d’indicatiu que generalment escrivim en –e, ( -o, en el valencià septentrional i també fan [o]) i fem [e], mentre que al català central escriuen –o i fan [u]. També afecta les desinències dels verbs incoatius al present de l’indicatiu i del subjuntiu (pers. 1, 2, 3, 6) i a l’imperatiu (pers. 2) que els valencians fem amb –í-: servix, servixa, servisca; mentre que al català central fan amb –é-: serveix, serveixi, servesca. Ara les desinències que més xoquen a l’oïda dels valencians són les del present de subjuntiu en 1ª pers. -i, 2ª pers. -is, 3ª pers. -i, 6ª pers. -in: canti cantis, cantin...; mentre que en valencià en el mateix temps, les persones 1ª fa -a, 2ª -es, 3ª -e, 6ª -en (els verbs de la 1ª conjugació fan la 1ª pers. en –e): cante, cantes, patisca, patisquen...

Els pronoms i adjectius demostratius en valencià ofereixen la novetat, respecte al català central, de distingir tres categories de localització (prop del qui parla, del qui escolta o lluny de tot): este, eixe (o *ixe), aquell; mentre que en el català central usen les formes aquest, aqueix, aquell.. La mateixa forma triple s’observa en el neutre: açò, això, allò; mentre que la primera forma s’ha perdut en el català central, i ens identifica quan parlem fora del nostre territori.

En valencià els adjectius possessius meu, teu, seu, formen el femení singular i plural sense canviar la –u- per la –v-, com fan en els dialectes orientals, així diem meua, teua, seua, meues, teues, seues i no meva, teva, seva, etc. Encara perdura en valencià l’ús dels possessius àtons mon, ton, son, ma, ta, sa, etc., no només en termes de parentiu (mon pare, ma mare, etc.), sinó davant de substantius d’un cert aire d’intimitat (ma casa, mon cotxe, etc.). Entre els adverbis, són força identificables del valencià respecte al català central, els següents: ací per aquí, ausades/a gosades per certament, ja ho crec!; etc.

Respecte als numerals, val a dir que en valencià no es fa el femení de dos en dues, no s’escoltarà mai per exemple, dues coses, només en persones normalitzades. Són variants peculiars del valencià els cardinals huit, huitanta, huit-cents, i dèsset per disset; dihuit per divuit; dèneu per dinou. Cal dir, per experiència pròpia que dèsset dèneu costen d’entendre a Barcelona.

Les combinacions de pronoms en valencià són sovint fidels a les de la llengua antiga i s’aparten força del català parlat al Principat mentre s’acosten a la llengua normativa: li ho diré (cat. pop. l’hi diré), li’n donarem (cat. pop. n’hi donarem), els el donen fet (cat. pop. els hi donen fet); etc. El pronom hi s’ha vist limitat a certs contextos com vore, veure (com a pronominal) [no mos hi veem, no hi veiem]; l’impersonal haver, hi havia molta gent, i algun altre cas.

Una característica molt valenciana que no veiem reflectida en el català central és la tendència molt forta a l’ús del diminutiu, amb casos de pèrdua del valor diminutiu: nuet, nu, blanet, blan, justet, en el sentit que quasi no basta, estret; etc.: i com que s’han desplaçat els corresponents primitius, formem diminutius de diminutius, nuetet, *astraleteta, destraleta.

Respecte al lèxic diferenciat entre tots dos dialectes, val a dir que, encara que hi haja una certa quantitat de paraules que usem els valencians i no els catalans centrals, això no és prou com per a considerar-les llengües diferents (com diuen els blaveros a València). A més a més, els meus viatges pel domini lingüístic m’han fet veure que moltes de les paraules que els valencians tenim com a pròpies i exclusives són parlades també tant a Catalunya, com a les Illes, la Franja de Ponent i fins i tot a l’Alguer. Tot seguit es mostrarà una graella comparativa d’uns quants mots més comuns al valencià i, moltes vegades desconeguts al català central.

La llista, encara que podria ser més extensa, no és inacabable i, com s’ha vist, moltes de les quals provenen dels sarraïns assentats a València des del segle VIII fins a la l’expulsió el 1609. La conquesta de Jaume I va incorporar el territori a la Corona d’Aragó però no va poder eliminar la influència de la llengua àrab sobre els parlants nouvinguts com a administradors del nou territori.

El futur de la llengua: factors que influeixen en la normalització lingüística:

· La immigració: la plena integració lingüística és pràcticament impossible sense una vertadera integració social. A les grans ciutats viuen grups molt nombrosos de població que, a l’efecte pràctic, no necessiten conéixer ni emprar la llengua.

· La deslleialtat lingüística dels parlants: durant l’època franquista, un sector molt important de la burgesia adoptà el castellà per a l’ús públic i més tard privat. La resistència d’aquest grup social a retrobar-se amb la llengua pròpia contrasta amb la bona disposició dels immigrants a aprendre-la.

· Escassa presència de la llengua a l’escola, als mitjans de comunicació social, al món laboral...

· El coneixement de la llengua és un factor indispensable però no suficient per a la normalització lingüística.

La plena normalització del valencià requereix lleialtat lingüística, però no pot ser responsabilitat única dels individus. Cal que hi haja un suport social i institucional, i una situació motivadora i afavoridoa, la qual, a hores d’ara, encara no hi és.

EXERCICI: Escriu la teua visió sobre la situació de l’ús social de la llengua en el teu entorn més immediat: familiar, barri, ciutat…, llengua d’ús habitual, caracterologia dels parlants…, tipus de registre utilitzat, etc.

Preciosa reflexió d'en Joan Fuster sobre l'evolució de les llengües.

LES LLENGÜES DE DEMÀ.

3r. apartat, escrit el 1977; pàgines 74-77 del llibre de Joan Fuster, Escrits sobre la llengua. Ed. TÀNDEM.

Una altra novetat decisiva és que les llengües estan deixant de ser «maternes». i ho estan deixant de ser a la carrera. D’aquest destí no n’escapa cap: les grans i les petites, les oficials i les postergades, les cultes i les rudimentàries. Podria assegurar-se, fins i tot, que les «grans», les «oficials» i les «cultes» són les que amb més agudesa pateixen la metamorfosi. Fins ara, en efecte, els idiomes es transmetien de generació en generació per via «domèstica». La mare ensenyava a parlar el fill: tal era el procés, reduït a esquema.

«Quan del mugró matern la dolça llet bevia... », va escriure el senyor Aribau[1]. Els poetes de totes les èpoques han insistit en aquest emotiu origen de les seves paraules, que per a ells tenia una significació gairebé mítica. La veritat és que l’aprenentatge complet no es verificava solament en la llar: el carrer, l’ofici i la taverna eren unes altres tantes «escoles» on s’absorbia la parla «natural». I els camins, amb les seves posades; i el mercat i els seus hàbils regateigs; i l’església, amb els seus resos i els seus sermons; i... Tot això quedava representat en la mare. I s’ha acabat.

És cert que l’adjectiu «materna» s’ha reservat generalment a la llengua més o menys exclosa dels col·legis i de l’Administració, i sempre per contrast amb una altra estimada superior. Així, durant l’Edat Mitjana —i després—, els idiomes nacionals, enfront del llatí universitari, cancelleresc i litúrgic; així, avui mateix, els llenguatges populars sense accés a les dependències de l’Estat, enfront del llenguatge de l’Estat. Però, en realitat, tot idioma és «llengua materna». O ho era. Era «llengua materna» en la mesura en què procedia de la tradició espontània. I el que en els nostres dies comença a perfilar-se és la ruptura o l’abandó d’aquesta tradició. Els nois ja no aprenen a parlar de boca de les seves mares. Ni de les seves mares, ni de les restants. No afirmaré que «ja» s’esdevingui això. Senzillament, considero que no és possible negar que comença a esdevenir-se, i que el futur ens promet una seriosa consolidació de la tendència.

Enumerar els factors que hi contribueixen suposaria allargar molt aquest paper. Em limitaré a remarcar unes poques dades, la notorietat de les quals és tan rotunda com visible. En primer terme, la dissolució de la «llar», i fins i tot del «domicili», o sigui —per dir-ho en forma més ajustada al tòpic— de la «família». Ningú no discuteix que la «família» està en crisi; que està en crisi la «intimitat de la llar», i que ho està el «parentiu» concebut com a quadre de convivència. Hi intervenen des de la incorporació de la dona al treball assalariat, a les condicions d’habitabilitat dels pisos urbans i industrials, passant per la revolució dels adolescents i de l’electrodomèstic-tòtem. Les senyores llancen al món les seves criatures, i «algú» que no són elles s’encarrega d’ensenyar-los a parlar. Aquest «algú», proteic i dispers, no és cap secret; posem-hi el parvulari, el televisor, la ràdio, el tebeo, els manuals escolars. En qualsevol cas, es tracta d’instruments lingüístics abstractes, estandarditzats. Els nens dels nostres dies aprenen «el seu» llenguatge d’una manera molt distinta de la que va servir als seus pares per a aprendre el seu. Com a mínim. La interpretació s’hi insinua. La «maternitat» dels idiomes disminueix a ulls veient. Per a bé o per a mal, així és.

I, en un segon pla, tot l’altre. El carrer —cita de jocs i d’entremaliadures— ha desaparegut en les grans ciutats, i fins i tot en les mitjanes. Amb prou feines existeix la taverna: és una espècie a extingir. Els oficis són cada vegada més taciturns. ¿S’han fixat vostès com es trama, en el sagrat nom de la «productivitat», el silenci dels treballadors de fàbriques, tallers i oficines? El sistema d’introduir en el local de labor unes musiquetes estimulants, amb el transistor o amb qualsevol altre artefacte similar, és una idea diabòlica. O, si es prefereix: alienadora. La promoció del «silenci», les maniobres per a evitar la «conversa», es multipliquen a totes les escales. Amb el televisor en marxa, s’aconsegueix de fer callar el més xerraire, i les sobretaules domèstiques decauen. La vèrbola efusiva dels promesos és substituïda per melodies ardents i tèrboles. Des que l’home és home, el seu instint i ha seva vocació ha estat «parlar». Ara procuren que no parli. O que, a tot estirar, repeteixi el que sent. Hi ha una sòrdida i sorda conspiració per a convertir-nos de parlants en oients. I què sentim? ¿Qui sentim? El mestre d’escola, el locutor de ràdio o de televisió, i gairebé ningú més.

Les llengües continuen sent «maternes» allà on la conjura «silenciadora» no aconsegueix una victòria clara. Pràcticament, en l’hemisferi neocapitalista, aquesta és la situació. Les excepcions no fan sinó confirmar la regla. Els únics grups socials que mantenen la seva llengua —dialecte, argot, lunfardo— com a «materna», són petites parcel·les demogràfiques en camí de desaparició: els camperols aproximadament rupestres, els ancians recalcitrants, els pobles sense redempció. Potser podríem afegir-hi els «baixos fons»: ho ignoro. Però d’aquí no es passa.

Hi ha llengües que es veuen acomiadades dels mecanismes al·ludits: manquen d’escoles, de ràdio, de televisió, d’impresos regulars. La seva marginació les preserva de la condemna a la clorosi, a l’anèmia, a l’estupidesa exsangüe. Evidentment. Però no posseeixen «defenses» davant els seus mateixos parlants. Aquests es veuen sol·licitats per les atraccions d’un altre idioma. I, en última instància, els seus recursos de supervivència són «materns» —la població rústica, els vells, els pobres. Potser, de vegades, prims sectors d’intel·lectuals... És obvi que, actualment, una llengua no pot sobreviure sense la pròtesi de l’oficialitat i del gran negoci; per a continuar sent una llengua com Déu mana, ha de ser llengua d’instrucció pública, de publicitat comercial, de telediari, de fotonovel·la, de disc de «hit parade», de butlletí oficial de l’Estat. I aquestes oportunitats són, simultàniament, servituds: reduccions a la més asèptica inanitat. «Ni amb tu ni sense tu... »

Potser el perill hagi de ser atribuït al llegendari Gutenberg, inventor de la impremta, Míster McLuhan, sociòleg expert en qüestions de llengua i literatura, està intentant confeccionar una explicació científica de l’assumpte, i procura destacar la importància dels mitjans de difusió —«mass media»—, en la seva consistència vehicular, respecte a l’entitat intel·lectual de la paraula. Amb la impremta, evidentment, les llengües entraren en una fase nova de possibilitats. Amb la invenció de l’alfabet, molts segles abans, s’havia iniciat una altra «revolució» estupenda, difícil d’imaginar ara. La ràdio i la televisió, més els afectuosos avenços de la tipografia, obliguen a un replantejament de l’status lingüístic de cada racó del món. Les conclusions de McLuhan són el que menys hi compta. Però sí que interessa, i molt, d’examinar retrospectivament la repercussió de ha premsa gutemberguiana. Del manuscrit de costosa elaboració se saltà a la còpia múltiple mitjançant la màquina. L’Europa dels humanistes —Erasme fou un «corrector de proves» eximi— es lucrà de l’avantatge tècnic. Al costat d’això, la televisió representa un replantejament encara més violent. I no sols és la televisió. ¿Quin i què serà el demà de les nostres llengües ex-maternes? Ací, a Nova York, a Moscou, a París, a Medina del Campo, a Florència, a Berlín, a Bogotà, quin i què...?

ACTIVITAT SUGGERIDA perquè la realitzeu per escrit.

Respon les preguntes següents.

1. Quina és la tesi de l’escrit? Quins són els principals punts en què basa la seua tesi?

2. Què s’entén per llengua materna? Quina especial connotació s’esdevé del text respecte de l’adjectiu “materna”?

3. Quins han estat des de sempre els mitjans socials per a l’aprenentatge de les llengües? Pensa si aquests han sofert alguna modificació que altere la seua funció.

4. Esteu d’acord amb l’afirmació que “la família està en crisi”? Reflexioneu sobre els motius que se’n donen, afegiu els que considereu oportú.

5. Penseu que hui és més fàcil establir una conversa amb altres persones? Què vol dir l’autor quan parla de “la promoció del silenci”?

6. Creieu que una llengua que no disposa de mecanismes de difusió social és possible que puga preservar-se? Quines eines li calen perquè puga sobreviure?

7. Expliqueu la repercussió que tenen els mass media en l’evolució de les llengües.

8. Creieu que el fet que l’escrit siga de 1977 li resta validesa o encara és vigent?

Aquestes t’han de servir per a l’elaboració d’un resum que continga la teua opinió sobre els aspectes que consideres més importants del text.

[1] Bonaventura Carles Aribau: poeta, l’any 1833 publicà l’Oda a la pàtria; amb aquesta obra s’inicia el període anomenat Renaixença.