La vinya i les tines de Nèspola

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort durant l'alta edat mitjana van ser coneguts amb el nom de "Vall de Nèspola" topònim que fa referència a la riera de Nespres que rega i uneix els tres termes municipals. El relleu muntanyós, els camins estrets i escassos i el seu aïllament respecte les grans ciutats, els van convertir en els "tres pobles de mala mort" de què parla la dita. Era i és, un territori on els boscos ocupaven la major part del sòl. Un sòl sec, pedregós i costerut que no podia admetre cap altre conreu que no fos el de la vinya.

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya que més hectàrees de vinya tenia plantades i la que més hectolitres de vi produïa. El 1860 el 64% de les terres conreades eren de vinya. Pel que fa als tres termes municipals una de cada tres hectàrees estaven plantades de vinya; i encara se'n van plantar més quan a França hi va arribar la fil·loxera (1868) i va devorar els seus ceps.

Tot plegat va fer que els pagesos d'aquestes terres, majoritàriament rabassaires, plantessin les vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d'una fermentació homogènia amb la construcció de les tines i la fabricació del vi al peu mateix de les vinyes. Una vegada elaborat el vi, el seu transport es podia fer sense pressa i amb una considerable reducció del pes i volum (fins un 30 %) (170 kg. de raïm haurien donat uns 120 l. de vi).

Aquesta característica -única a tot Catalunya- ha esdevingut, juntament amb les barraques i marges de pedra seca, un dels signes d'identitat dels tres municipis.

El Bages va esdevenir la zona de la província de Barcelona amb més producció de vi, per sobre de zones com el Penedès. Traduït en dades, l’any 1890 el 21,5% de tot el vi produït a la província de Barcelona era bagenc, i de tota la superfície de la província plantada amb vinya, el 21% era a la nostra comarca. En xifres absolutes, 27.714 hectàrees del Bages eren de vinya i la producció anual arribava als 462 milions de litres de vi.

El creixement de la producció vitícola anà lligat al contracte de rabassa morta. Mitjançant aquest, el propietari cedia unes terres al parcer o rabassaire amb l’obligació de plantar-hi vinya i de conrear-la mentre visquessin els ceps, a canvi d’una part dels fruits, normalment la quarta part.

En un contracte de rabassa del 1770 en el terme de Talamanca s’especifica per part del propietari les raons de l’autorització per construir una tina: “Dono llicència al mateix adquisidor, de fer y edificar una tina en la mateixa terra, al casalot que se encontra en ella, a fi de que per ser tan lluny no li costia tant los ports del vi, com li costaria lo port dels rahims”.

La majoria d’aquestes tines solen estar reunides en grups i escampades pels tres termes, si bé la més alta concentració es troba en el terme del Pont de Vilomara i Rocafort i especialment a la vall del Flequer i a la riera de Mura o de Sant Esteve (nom amb què es coneix la riera de Nespres en el seu tram final). Se n’han inventariat més d’un centenar. En algunes s’hi han trobat dates a les llindes o interiors (1828, 1866, 1873, 1880, 1896 i 1911).

Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que n'hi ha de cúbiques, fetes amb pedra i morter de calç i revestides interiorment amb cairons o rajoles de ceràmica envernissades de color vermell de 40x40 cm. i lleugerament corbades en les tines cilíndriques. La seva capacitat oscil·la entre els 5.000 i els 31.000 l. La capacitat mitjana sol ser d’unes 87 càrregues de vi (uns 10.500 l.). La part superior de la tina, la barraca que solia protegir la boixa i les construccions annexes, eren totes fetes en pedra seca sense morter que relligués les pedres, seguint les característiques constructives típiques de les barraques de vinya.

L’arribada de la fil·loxera, i la recuperació de la producció a França que havia empeltat els ceps sobre peus americans, va comportar el primer gran abandonament de la superfície conreada de vinya. La crisi agrícola iniciada els anys 60 del segle passat, va acabar de deixar pocs testimonis de vinya en aquest territori.

La verema comença a la vinya tallant els gotims de raïm i dipositant-los a la portadora.

Quan es collia el raïm es ficava a la portadora, que era transportada amb els semalers per dos homes fins a la part superior de la tina. Allí hi ha unes fustes travesseres, una mica separades, anomenades brescat.

El raïm era abocat sobre el brescat. Una o més persones aixafaven el raïm. El suc que en sortia: el most, s'escolava a traves del brescat i queia al fons de la tina. Quan es considerava prou aixafat, el que quedava del raïm, la brisa, normalment es tirava dins la tina. Un cop plena el most fermentava dins la tina i al cap d'uns dies es convertia en vi (entre 15 i 20 dies).

La brisa que es ficava a la tina podia bullir o fermentar amb el most fins al final o podia ser retirada al cap d'un dia o dos. El most fermentava igualment també sense la brisa. Una manera o altra donava vins diferents: negres i rosats els més freqüents, o vi clar en el cas de raïms blancs. En tots els casos, però, calia una premsa per poder treure tot el suc que quedava a la brisa.

Si la brisa era molla de vi (del final de la fermentació), sortia un vi premsat d'inferior qualitat. Si era molla de most (perquè havia estat retirada per fer vi clar) se solia barrejar amb aigua i es deixava que fermentés; el vi que en resultava, de poc grau, es destinava sobretot a fer aiguardent.

Els pans de brisa que sortien de la premsa, també es destil·laven per fer-ne aiguardent.

A la part inferior de la tina hi havia la boixa, una pedra amb un forat que la travessava (com que la paret feia més de mig metre de gruix, les boixes, sovint, feien gairebé un metre de fons). Quan es volia treure el vi es destapava la boixa.

El vi que no es destinava a fer aiguardent se solia guardar en bótes de fusta.

La construcció de tines i barraques no va ser l'única feina dels pagesos. En els pendents de les muntanyes van aixecar parets i marges de pedra seca per fer les feixes on plantar la vinya. Perquè la pluja no fes malbé les feixes van fer-hi canals de drenatge o desguàs.

Les barraques, com els marges de les feixes, eren fetes amb la tècnica de pedra seca, és a dir sense utilitzar morter o ciment per unir les pedres.