El camí ral de coll de Daví

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera , Sabadell i Barcelona. S’anomenaven camins rals (contracció de reial) aquelles rutes que estaven sota la protecció dels reis. Eren camis d´ús públic és a dir que els senyors feudals no hi podien imposar taxes de pas per transitar-hi. Els masos i pobles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven del comerç que el camí proporcionava. Sembla ser que, inicialment, aquest camí fou construït per presos condemnats a treballs forçats.

Fins l’arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i Manresa. Fins aquell any si es volia anar a Barcelona pel camí més ràpid, s'havia de passar pel camí ral que anava pel Pont de Vilomara, Coll de Daví, l’Hostal de la Barata, Terrassa, Sabadell i Barcelona. Tanmateix, aquest camí, documentat ja al segle XIV, en el tram comprès entre el pont de Vilomara i la Barata només era de ferradura, és a dir, només practicable amb cavall o mula, però no pas amb carro. Si es volia anar a Barcelona amb carro, cosa habitual si es transportaven mercaderies, aleshores calia passar per la carretera de Can Massana, construïda a principis de segle, i el trajecte durava 14 hores i mitja. El mateix succeïa amb el camí que passava per Castellbell i Terrasa.

Pel coll de Daví per fer la ruta entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. Per aquesta ruta s’hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; tanmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals. Fou tant important aquest tràfec de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre El Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de km. -els més feréstecs i solitaris de tot l'itinerari per altra banda- s'hi podien comptabilitzar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i les seves cavalleries. (l'Hostal del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella).

No és estrany doncs que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l’escenari adient per a que bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves.

Pel que fa a l’aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l’altra gent. Duien però, sempre una xarpa, una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d’esquerra a dreta.

De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals –escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera-, flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards.

Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.

El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells...Aquests grups solien ser rivals i s’agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s’odiaven a mort.

Per l’àrea de Sant Llorenç del Munt i l’Obac passaren bandolers molt famosos, com ara el mític Perot Rocaguinarda al qual, l’any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir-lo inútilment, li van concedir l’indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l’exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.

Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Cansat de perseguir inútilment en Rocaguinarda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta-cinc cadells, passà per l’hostal de la Barata l’any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.

També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, cap de la banda dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l’hereu del mas La Barata.

Però sens dubte el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.