La dona de l'anell

Fa molt, molt de temps, quan els ocells tenien dents i a Vilomara no havien fet el pont encara; que, en una balma que hi ha sota la muntanya anomenada Puig Gil, hi vivia una vella solitària a qui la gent de Rocafort i de les masies del voltant consideraven que era una mica bruixa.

Aquesta dona sabia tots els secrets de les plantes, animals i minerals de la comarca. Sabia quan, com i quines herbes calia recol·lectar per curar les més diverses malalties. Coneixia els poders màgics de certes pedres i com utilitzar-los. Els animals salvatges (abelles, escurçons, llops ...) es mostraven dòcils quan ella els parlava amb una llengua que ningú més podia entendre.

Com que la gent la tenia per una bruixa no estava ben vist que ningú l'anés a visitar i la balma on vivia era evitada per tothom, fins i tot per aquella gent que habitualment treballava al bosc: caçadors, llenyataires i carboners... Aquests tampoc no gosaven acostar-s’hi si no era en cas d'extrema necessitat.

Ara bé, quan algú tenia un mal que els metges no sabien curar, quan algú tenia algun animal que cap veterinari podia curar, quan algú tenia un problema que no tenia solució... Aleshores sí, d'amagat i sense dir-ho a ningú, anava a visitar la vella de la balma de Puig Gil perquè ella amb les seves herbes, pocions i pedres màgiques posés fi a les seves penes.

Un dia, però, es va acostar a la cova una nena molt bruta, trista i famolenca. La nena era òrfena de pare i mare, no tenia família que la cuidés i vagava de poble en poble demanant caritat. La vella es va compadir de la nena i la va acollir a la seva humil llar, la va rentar, li va donar menjar i li va posar de nom Neret. La vella la va tractar com si fos filla seva i la nena la va correspondre amb l'amor d'una autèntica filla.

Van passar els anys i la nena, ara ja una dona, havia après al seu costat tots els secrets i la saviesa que la vella tenia sobre la natura... Però va arribar un dia que la vella va dirigir-se a la seva filla d'aquesta manera:

-Mira Neret, t'he ensenyat tot el que sé de la natura, els poders ocults que tenen les plantes, animals i minerals. Fes-los servir per ajudar tothom que t'ho demani i ho necessiti. Ara ja puc morir tranquil·la. Quan arribi la fatídica hora només et demano dues coses: que m'enterrin en el forat que hi ha al fons d'aquesta cova i que m’enterris amb aquest anell que m'ha acompanyat tota la meva vida.

La vella li va mostrar el dit on brillava un magnífic anell d'àgata, una varietat de quars. La vella va prosseguir:

-Pots quedar-te totes les poques pertinences que tinc, però deixa que aquest anell m'acompanyi en l'últim i definitiu viatge.

-Així ho faré, si així ho desitja, mare meva - li va dir Neret.

Després d'aquesta conversa encara van passar uns mesos, però un bon dia la vella va anar a dormir i ja no es va despertar. Aleshores la Neret va agafar el seu cos i el va dipositar en el forat de la cova que ella li havia indicat i quan estava a punt de tapar el seu cos amb les pedres que hi havia per aquest fi, els seus ulls es van fixar en la mà on hi havia l’anell, i va recordar les paraules que li havia dit la vella i va començar a rumiar:

"Per què voldrà l'anell després de morta? Ara ja no li servirà de res. Potser és un anell amb poders màgics i la vella m'ho ha amagat tot aquest temps, la molt egoista! I si no té poders, ha de tenir algun valor i puc treure uns bons diners. La vella no m'ha deixat diners ni joies, bé que mereixo alguna cosa més que una trista cova. Al cap i a la fi tots aquests anys l'he ajudat amb tot el que he pogut. Ningú sap el tracte que vam fer, només ella i jo, i ara ella està morta. Decidit, em quedaré l'anell. "

Tots aquests pensaments li passaven pel cap mentre contemplava aquell anell. Decidida va disposar-se a treure l'anell del dit de la morta. Però no va poder. L'anell era massa petit o el dit massa gran, però l'anell no sortia. Ho va provar amb oli, amb sabó... Però l'anell no hi havia manera que sortís del dit on havia estat tants anys. Finalment va decidir que no hi havia cap altra manera que tallar el dit... Al cap i a la fi cap era morta i no sentiria cap dolor. Així que va agafar un ganivet ben esmolat i... va tallar el dit!!!

Quan tingué l'anell va observar amb horror com de la mà on hi havia el dit amputat sortia sang… molta sang… Espantada, de pressa i corrent, va tapar amb pedres el lloc on reposava el cos de la vella i va sortir esperitada, cames ajudeu-me, de la balma que havia estat la seva llar tots aquests anys i no va parar fins que les cames li van dir prou... I va estar molta estona plorant desconsoladament sota un roure penedint-se del que havia fet.

Quan va reunir el valor suficient per retornar a la balma, va contemplar horroritzada com la roca de la balma on havia viscut tants anys s'havia tenyit de color vermell!!!

I és des d'aleshores que a aquest lloc s'anomena "Les Balmes Roges"...