El maquis a El Flequer

    Can Flequer i can Casasaies són dues antigues masies del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, avui deshabitades, i que durant la dècada de 1940  van ser bases de la resistència guerrillera antifranquista (maquis). L'episodi de finals de juny de 1949 a can Flequer va ser protagonitzat pel grup capitanejat per Marcel·lí Massana (a) "Panxo" que en aquella ocasió estava integrat per Joan Busquets Verges (a) "Senzill", Jaume Puig Costa (a) "Tallaventres", Antonio Torres (a) "el Currito", Jordi Pons Argilés (a) "Taràntula", Francisco "El Rana", i Germinal "El Pometa"...

          El dia 25 de juny de 1949 el masover de can Flequer, Joan Bramon Gratacòs (a) "El Llarg" *-antic militant anarquista i amic d'en Massana- va rebre la notificació que el propietari de la finca, el Sr. Pere Fontfreda Puig, exregidor de Barcelona i simpatitzant del règim franquista,  aniria a passar uns dies a la masia de la seva propietat. Assabentat en Massana de tal fet, va decidir de  segrestar-lo per demanar-ne un rescat.

         En Pere Fontfreda acompanyat del seu fill Santiago de divuit anys, un nebot Josep Antoni Sauqué de tretze anys, i l'aleshores jutge de pau del Pont de Vilomara i administrador forestal de la finca en Jaume Casajoana Llançà (a) "Magrans" van anar fins a Rocafort amb el cotxe de línia i des d'allí es van dirigir, a peu, fins a can Flequer. Mentre estaven esmorzant a la font del Flequer van ser  assaltats i fets ostatges pel maquis.

         Un cop dins la masia en Massana i el Sr. Fontfreda negociaren el rescat que haurien de pagar per la seva llibertat. De les cinc-centes mil pessetes inicials es passà finalment a les cent mil que el fill de Fontfreda hauria d’anar a buscar a Barcelona.         

Durant el dia guerrillers i ostatges van romandre a l'interior de la casa jugant al "tuti" per fer més entretinguda la llarga espera. Abans, però, en Massana havia indicat en “Senzill" i en “Taràntula” que conduïssin la família del masover - el seu fill Josep de tretze anys, la companya Lluïsa Galobart Peypoch i els seus fills Maria Lluïsa, Eduard i Joan de setze, tretze i onze anys -  a un lloc segur a l’altra banda dels Pirineus (França).

         Al capvespre, maquis i ostatges, van sortir de la casa per disposar-se a passar la nit al bosc -pràctica habitual i preventiva del maquis-. Aprofitant un moment de descuit en "Magrans" intentà escapolir-se, però va ser descobert i ferit a trets a la cama i a l'espatlla. Es produïren uns moments de desconcert i tensió, algun membre del maquis hauria volgut escarmentar dràsticament la gosadia del jutge, la mediació d'en Massana, però, fou decisiva; ordenà que "el Pometa" anés a la casa a buscar aigua oxigenada i venes per curar-lo. Van passar la nit sense més entrebancs.

         L'endemà al matí el fill de Fontfreda i un seu cosí arribaven en cotxe fins a can Bitó i des d'allí es van dirigir a peu fins a la finca del seu pare. En Massana va sortir al seu encontre i en preguntar-li sobre els diners el xicot respongué:

 -Si a vostè no li sembla malament, preferiria entregar els diners a mon pare, que va ser qui em manà que els portés.

        En Massana va accedir amb admiració l’agosarada petició.

         Un cop dins la casa el fill entregà els diners a son pare, i aquest els entregà a en Massana tot dient:

-Teniu, compteu-los a veure si hi ha els cent bitllets.

         A la qual cosa en Massana respongué:

-Els diners regalats no es compten. Us faig confiança.

         En Massana, però, agafà mil pessetes i les donà al propietari dient-li:

-Teniu, cinc-centes pessetes que us dec de la partida de cartes que vam fer ahir. Les altres cinc-centes són perquè pugueu arribar a Barcelona sense problemes, marxeu en pau.

         Abans de marxar en Fontfreda s’avançà per abraçar en Massana i li digué:

-Per les idees que tenim som contraris, però sou dignes de tot el meu respecte.

         Els cinc ostatges van marxar en direcció a Rocafort on el jutge va rebre cura de les seves ferides i portat en cotxe fins a Manresa per l'industrial Josep Pujol Viñas. I els maquis, en comptes d’anar en direcció a la frontera francesa com es pensava la guàrdia civil, no van marxar gaire lluny, ja que al cap de pocs dies van protagonitzar l’episodi de Casasaies.