Un d’aquells exemples de l’època del Barroc, que reafirma el context específic que calia, molts cops, per tal que una dona pogués desenvolupar el seu talent creatiu.

Chiara va néixer en una família d'artistes, ja que el seu pare era el pintor, escultor i arquitecte Dario Varotari el Vell, deixeble del famós Paolo Veronese. El seu germà petit, Alessandro, il Padovanino, també fou pintor. La mare es deia Samaritana Ponchino i era filla del pintor renaixentista venecià Giovanni Battista Ponchino. La formació de Chiara i el seu germà, com no podia ser d’una altra manera, va tenir lloc al taller del seu pare, malgrat que aquest morirà quan encara tots dos eren jovenets. A poc a poc el seu germà va començar a ser un artista cèlebre i aleshores, Chiara, l’acompanyarà en els seus viatges, convertint-se en el seu ajudant. El 1614 va marxar amb el germà a Venècia, on tots dos fundaren, l’any 1624, una escola artística on van estudiar pintores barroques com Caterina Tarabotti i Lucia Scaligeri, entre d’altres.

Tot i això, Chiara va estar molt lluny de ser una figura decorativa al costat del germanet. Es va especialitzar en la pintura de retrats, on va arribar a ser una artista destacada i ella mateixa va enviar el seu autoretrat a la col·lecció del Gran Duc de Toscana. El seu estil era fonamentalment preciosista, amb una gran atenció a les textures dels vestits i les joies. Tenim obres seves difícils d’assignar per culpa dels treballs conjunts familiars. També Chiara Varotari desenvoluparà una interessant vessant literària, escrivint un tractat intitulat “Apologia del sexe femení”, on defensava l’emancipació de les dones. No se sap amb certesa la data de la seva mort, però se sap que vivia a Venècia encara el 1663.

Extra bonus1: Una de les obres emblemàtiques que se li atribueixen i considerada un autoretrat, conservat avui als Uffizi de Florència, es considera avui dia una pintura feta per Giovanni Martinelli (pintor del segle XVII i amb clares influències d’Artemisia Gentileschi i Simon Vouet).