Si hi ha una artista que va tenir els “pinzells” d’assolir fites avançades per una dona a la seva època, aquesta va ser Vigée Lebrun. Als 15 anys ja va iniciar el seu propi taller i als 19 ja formava part de l’Acadèmia de Sant Lluc. Va ser mestra de ple dret de les 10 acadèmies més importants d’Europa. Va deixar el seu home, es va divorciar i després de la Revolució Francesca va estar més de 10 anys voltant per l’estranger amb la seva única filla, Julie. 

El seu pare tenia raó quan li va dir «Filla meva, o tu seràs pintora o no hi haurà pintors a la terra».  Va fer més de 600 retrats (principalment de la cort i la noblesa, tant francesa com europea). De la seva producció podem destacar els retrats de Mª Antonieta (a qui va pintar més de 30 vegades), els seus autoretrats i els que es fa amb la seva filla.

L’any 1782 visita Flandes i descobreix “Dona amb el barret de palla” de Rubens, obra que li servirà d’inspiració pel seu famós autoretrat i que Adelaïda Labille-Guiard, el 1785, reinterpretarà pel seu “Autoretrat amb 2 alumnes”.

Élisabeth va dir: "Aquesta passió per pintar és innata en mi. Mai ha disminuït; de fet, crec que només ha crescut amb el temps. A més, a aquesta divina passió li dec no solament la meva fortuna sinó també la meva felicitat". Va pintar fins al final de la seva vida, als 86 anys.

El 1787 va mostrar al Saló Oficial de París un autoretrat amb la seva filla en una abraçada molt tendra i on es veia un somriure mostrant les dents. Això va ser un escàndol, ja que no podia ser que gent “benestant” es mostrés tant humana i a més, era una greu falta de refinament que les persones educades mostressin les dents, quelcom relacionat al descontrol de les emocions. També va retratar a Mme. Molé-Raymond somrient obertament. De fet, potser fou la influència de la pintura flamenca i holandesa (la gitana de Hals, la cortesana jove de Gerard van Honthorst o fins i tot les dones de Vermeer) les que l’animaren a mostrar la dentadura femenina, malgrat la salut bucodental en aquella època no era gens bona com per ser mostrada alegrement. 

El 1783 va fer un retrat de la reina Mª Antonieta que va ser un escàndol, per mostrar-la d’una manera massa “senzilla” i amb unes peces de roba només pròpies de la intimitat de palau; haurà de fer posteriorment una versió més oficial amb vestimenta més “decorosa”.

Les seves amants (Madame de Polignac i la princesa de Lamballe)