Dona polifacètica que va experimentar en el món de la pintura, el gravat, la literatura, la poesia i fins i tot la música. Malgrat ser una artista de l’època del Barroc se la reconeix com una “dona del Renaixement”. Aclamada a la seva època, fou membre de dues acadèmies (París i Pàdua), parlava fluentment en hebreu, grec i llatí, escrivia poesia i feia traduccions, regularment va exhibir al Saló de París i a més, en els seus últims anys, tingué una pensió del mateix rei Lluís XIV.

Des de ben petita, educada pel seu pare (pintor, poeta i músic), ja va mostrar un gran talent per les arts. L’any 1672, amb vint-i-dos anys, sota la protecció del pintor Charles Le Brun, va ser admesa a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura de París amb la presentació del seu autoretrat com a obra d’ingrés. Fou la quarta dona admesa en aquesta acadèmia, després de Catherine Duchemin i les germanes Madeleine i Geneviève Boullogne.  Élisabeth va publicar, entre altres llibres, “Assaig de salms i càntics posats en vers, i enriquits de figures” (1694) que posteriorment va ser musicat per Jean-Baptiste Drouard de Bousset i Antonia Bembo, una noble veneciana. El seu talent literari va ser reconegut el 1699 quan va ser nomenada membre de l'Acadèmia Ricovrati, a Pàdua, sota el nom acadèmic d'Èrato.

Al llarg de la seva vida va mostrar-se indiferent a les propostes de matrimoni que li van arribar, moltes fetes per homes brillants del seu cercle intel·lectual. A l’edat de seixanta anys, i davant la sorpresa dels seus amics, es va casar amb Jacques Le Hay, l'enginyer del rei, i fou coneguda després com a Madame Le Hay. Un dels seus entreteniments era la música, tocava el llaüt i el clau. Destaca la considerable col·lecció d'instruments musicals que posseïa (un llaüt, un clau, una espineta, dues guitarres, dues angèliques, tres tiorbes…). L'inventari instrumental ens ofereix proves que el seu saló era un centre d'activitat musical.

Extra bonus 1: Enterrada a l’església de Saint Sulpice de París on es pot llegir la següent inscripció: "La possessió inusual de dos talents exquisits convertirà Cheron en una joia per a França per sempre més. Res excepte la gràcia del seu pinzell podria igualar les excel·lències de la seva ploma".

Extra bonus 2: Segons la mitologia grega, Èrato ("la que provoca desig") va ser una de les nou muses, filla de Zeus i Mnemòsine. Inspirava la poesia lírica, sobretot l'amorosa, i era representada amb una corona de roses i una lira.