Calonge i Sant Antoni
El municipi de Calonge i Sant Antoni (Baix Empordà) només disposa d'escut oficial.
Escut de Calonge i Sant Antoni
Calonge i Sant Antoni disposa d'un escut oficialitzat per la Generalitat de Catalunya que té el blasonament següent:
Escut caironat truncat i semipartit: al 1r. d'argent, una col de caluix llarg arrencada de sinople; al 2n. d'atzur, un roc d'or; 3r. d'or, 4 pals de gules. Per timbre una corona de baró.
Aquest escut fou aprovat pel Departament de Governació el 28 de setembre de 1984 i publicat al DOGC 486 de 16 de novembre de 1984.
La col de caluix llarg és un senyal tradicional de la vila. A més, és un senyal parlant, conseqüència de les falses etimologies tan típiques del nostre país: es creia que Calonge (pronunciat Colonge a l'indret) vindria de «col-longa», és a dir, col llarga. D'aquí que es representi amb caluix llarg. Els Quatre Pals són presents a l'escut perquè Calonge era vila sota la jurisdicció reial. El roc és el senyal dels Rocabertí, que foren uns dels senyors jurisdiccionals del lloc i que crearen la baronia de Calonge. És per aquest motiu que va timbrat amb corona de baró.
Antecedents
Al segle XV el batlle de Calonge emprava el senyal dels Quatre Pals perquè era una vila reial.
Al menys des de mitjan segle XVII hi ha testimonis (escuts esculpits, segells...) en què el senyal que s'usa per a Calonge és una col de caluix llarg, dibuixada amb més o amb menys encert.
En la portada de l'església de Sant Martí de Calonge (1767), a la base de les columnes, hi ha l'escut de Calonge dibuixat com truncat i semipartit, al primer, una col de caluix llarg; al segon, una torre; i al tercer, quatre pals.
A la Geografia General de Catalunya, publicada a principis del segle XX, hi apareix l'escut en el qual només s'hi representa la col.
Manuel Bassa, al seu llibre Els escuts heràldics dels pobles de Catalunya (1968), dóna un escut per la vila de Calonge que blasona de la manera següent: «Escut tallat. Primer d'or, un pi de colors naturals. Segon, partit: d'or, amb un castell, color de pedres; i d'or, amb quatre pals vermells». Val a dir que Bassa era un aficionat a l'heràldica i d'aquí el seu llenguatge acientífic.
Referències
Oficialització
Arxius i fonts documentals
Colección de sellos en tinta del Archivo Histórico Nacional.
Bibliografia
Sagarra, Ferran de. Sigil·lografia Catalana. Inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya. Vol. II. Barcelona: Estampa d'Henrich, 1922, p. 132-133.
Bassa i Armengol, Manuel. Els escuts heràldics dels pobles de Catalunya. Barcelona: Millà, 1968, p. 88 i 103.
Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 4 (Alt Empordà, Baix Empordà). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1981, p. 462.
Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 4 (Alt Empordà, Baix Empordà). Segona edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 411.
Caner i Estrany, Pere. «L'origen del nom de Calonge, la seva avaluació i l'escut de la vila». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. 25, núm. 2, 1981, p. 591-599.