E

ÈCFRASI

demcat.cat

https://www.demcat.cat › diccionaris-portal › fitxa

Figura retòrica que consisteix en la descripció d'una obra artística per mitjà del llenguatge.

Ècfrasi

A la novel·la August & Gustau ( 2001) ja hi havia una lógica de trencaclosques i unes fixacions d'ècfrasi (és a dir, la representació verbal d'una representació visual) que, ara, reapareixen a Climent. (P. 61)

Amb Climent Fonalleras rubrica que els pares i els amics també es moren. I que, com deia Louis-Ferdinand Céline, «el món ens abandona a poc a poc, molt abans que nosaltres l'abandonem del tot a ell». Cli­ment, en un sobri procés d'ascensió simbòlica i espiritual recorre a l'èc­frasi per intensificar el destí bifront dels dos escriptors que protagonit­zen aquesta novel·la. (P. 62)

 (Lluis Muntada, La perdurabilitat. Art. revista L'Avenç. núm. 389, abril 2013.).

ECOLÀLIA f., neol. patol.

Repetició automàtica de paraules; cast. ecolalia.

    Fon.: ɛkuláliə (Barc.); ekolália (Val.); ekoláliə (Palma).

    Etim.: compost del gr. ἠχώ ‘eco’, i λαλία, ‘paraula’.

Ecolàlia

Encara que la seva salut mental havia millorat notablement des de l'esmorzar, es va revelar un altre símptoma de malaltia. Era ecolàlia incipient. De sobte, en Dwayne es troba volent repetir en veu alta tot el que algú altre acabava de dir. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 117.].

Ecolàlia   

Entre els tics vocals complexos hi ha el de repetir paraules o frases fora de context (palilàlia), el de dir paraulotes (coprolàlia) i la repetició de paraules dites pels altres (ecolàlia).

De vegades, les persones que en pateixen es fan mal amb els tics: queixalades als llavis i a la galta per dins. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 250.).

ECOMÍMIA

Ecomímia  

"És molt sospitós que parli amb tanta coherència." "D'acord", vàrem convenir. I seguien altres il·lustracions d'amnèsia, d'abúlia, d'ecopràxia, d'ecomímia. "Ha, ha!", reia Pere Màrtir Passerell. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 91.).

ECOPRÀXIA

https://www.enciclopedia.cat › ecopraxia

ecopràxia. f. Psicologia. Repetició automàtica dels moviments d'una conducta percebuda, sia gestual (ecomímia) o bé de la resta del cos (ecocinèsia).

Ecopràxia

"És molt sospitós que parli amb tanta coherència." "D'acord", vàrem convenir. I seguien altres il·lustracions d'amnèsia, d'abúlia, d'ecopràxia, d'ecomímia. "Ha, ha!", reia Pere Màrtir Passerell. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 91.).

ECTÒPIC

ectòpic | ectòpica

enciclopedia.cat https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia.../ectopi...

ectòpic. | ectòpica ... Dit de qualsevol òrgan situat en una posició que no és la seva habitual.

Ectòpic

Pas­sejàvem pel nostre sender preferit que rodejava el quibuts -de bracet, encara ara és corn li agrada passejar amb nú, malgrat la diferència d'alçades-, i ella, com de costum, em va respondre sense embuts: «És corn si amb Nina ha­gués tingut embaràs ectòpic, i amb Rafi de sobte tot s'hagués arreglat». [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 20.].

ECZAGALLADA

Eczagallada

Avui fil per randa es fa servir a bona part del domini lingüístic, però els diccionaris ens recorden que al País Valen­cià s'usa també fil per agulla: «Ell li ho contà tot, fil per agulla: l'aventura de la rosa, l'espaventable traça del gran negre i la promesa jurada que li havia fet fer» (Enric Valor). I encara hi ha un reguitzell de locucions alternatives, com ara per menut: «No podem examinar aquí per menut els esdeveniments par­ticulars que promogueren la revolta jònia» ( Carles Riba); per peces menudes: «El Roig prou volia contar per peces menudes la seva feta» (Carles Soldevila); amb pèls i senyals: «Els altres ho sabien, Planelles ho fa amb la criada, i ho conta amb pèls i senyals» (Joan Francesc Mira); cosa per cosa: «Amb calma i lleu­re i aviat, veureu com us explico jo, cosa per cosa, tot el que us ha passat» (Josep M. de Sagarra); espès i menut: «El saguer també va explicar espès i menut el trasllat de l'equipatge» (Je­sús Moncada); punt per punt: «Enterat punt per punt de tot lo que m'havia dut a fer aquella eczagallada, mon pare prengué la determinació d'anar a casa Armengol» (Narcís Oller) ... (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 29.).

EDICLE

Un edicle o edícula (del llatí aediculum) és un edifici de petites dimensions.[1] També es pot anomenar templet.

Al món antic, es tractava sovint de petits altars o capelles afegides a les parets dels temples i d'algunes cases que servien com a tabernacle o reliquiari. Sovint, les edícules adjuntes a les cases incloïen els penats de la casa, i altres vegades el déu del carrer on es trobaven. Petits templets semblants, anomenats naiskos, es trobaven a la religió grega, però el seu ús era estrictament religiós.

En les esglésies cristianes, els edicles que cobreixen els altars reben el nom de baldaquí.

En l'art neoclàssic, els edicles són bastant freqüents, especialment per aixoplugar estàtues que serveixen d'ornamentació als jardins. Destaquen, per exemple, els que es troben al Parc del Laberint d'Horta, a Barcelona.

Edicle

Després d'una hora d'incendi, no quedava gairebé res del meu edicle. Algunes guspires sota la pluja i alguns negres incoherents que forfollejaven les cendres amb la punta de la llança entre les bafarades d'aquella olor fidel a totes les misèries, olor emanada de totes les desfetes d'a quest món, l'olor a pólvora fumejant. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 200.].

EFLORESCÈNCIA f.: cast. eflorescencia.

|| 1. Començament de la floració.

|| 2. Procés de transformació total o superficial d'un cos en una matèria pulverulenta, per la pèrdua de l'aigua de cristal·lització o per una reacció química amb algun component de l'aire.

|| 3. Matèria pulverulenta procedent de la dita transformació. Papellones... qui cerquen la darrera llecor de bàlsem, i ansioses beuen l'eflorescència dels jardins, Alomar Columna 194.

|| 4. Exantema.

    Fon.: əfluɾəsέnsiə (Barc.); efloɾesέ̞nsia (Val.); əfloɾəʦέ̞nsi (Palma).

    Etim.: derivat de eflorescent. 

Eflorescència

No sé si cal llegir aquestes línies com el triomf efímer de l'hedonisme sobre el puritanisme que hi havia a la meva família, o com una permeabilitat a les consignes del turisme d'aventures, que té com a missió reconciliar els ciutadans amb ells mateixos. El que és segur és que mai més he tornat a tenir aquella sensació -una eflorescència, una resurrecció, una felicitat que irradia des de l'interior dels músculs fins a l'epidermis. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 132.].

EFRACCIÓ f. 

Fractura de porta o de tancadura per a entrar en un lloc amb intenció criminal; cast. efracción.

    Fon.: əfɾəksió (Barc.); efɾaksió (Val.); əfɾəʦió (Palma).

    Etim.: pres del llatí effractione, ‘ruptura’.

Efracció

Aquell dia jutjaven un robatori amb efracció.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 153.).

Efracció

Un dia al vespre, tard, l'admirador entusiasta va intentar entrar forçant el pany, però el guàrdia va neutralitzar ràpidament aquell home, que va ser condemnat per amenaces i efracció i reingressat en una clínica. (Pàg. 399).

Efracció

Quinze segons abans, algú havia obert la porta del seu pis. La alarma no estava connectada a cap servei de seguretat. La seva única funció era avisar-la personalment de tota intrusió o intent d'efracció. Al cap de trenta segons, la alarma es disparava i l'intrús tindria la desagradable sorpresa de quedar xop del contingut d'un esprai de pintura instal·lat en el que semblava una caixa de derivació de darrere la porta. Va somriure, tota excitada, i va comptar els segons.(Pàg. 697)

[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs.].

EGLEFÍ

https://ca.wikipedia.org › wiki › Eglefí

L'eglefí (Melanogrammus aeglefinus) és una espècie de peix teleosti de l'ordre dels gadiformes, que està distribuït a les dues bandes de l'oceà Atlàntic.

Eglefí

Tot plegat comença a semblar una nosa més que no pas una baralla, com si portés una mona penjada al coll, tot i que som a terra i tinc el tamboret damunt i en Bob no para de fer «Grrrr, errrr, grrrr» i d'estrenye'm el coll, amb l'alè i els cabells pudents com un eglefí pescat fa una setmana. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 212.].

EGUINAR v. intr.

Renillar; llançar el seu crit natural un cavall o una egua; cast. relinchar. Sent els cavalls que eguinan, Aguiló Poes. 226. Per ton carro eguinen poltres suberbes, Costa Horac. 43. Sent un eguinar que ella coneix bé: | és l'euga ensellada del pubill que ve, Alcover Cap al tard, 9.

    Fon.: əɣiná (Mall.).

    Sinòn.: renillar, guiscar.

    Etim.: del llatí equinare, mat. sign., segons Spitzer Kat. Etym. 4. Les objeccions que Schuchardt fa a aquesta etimologia (Zschr. r. Ph., xxxix, 719) no tenen consistència. 

Eguinava

Pobre animal, lo que perdrà amb aquesta mort. A lo millor acabarà en es toros. Cada hora­baixa, abans de sortir amb so cotxe, dona Obdúlia li donava una figa seca. S'animalet, en sentir que dava­llava s'escala, eguinava de goig. Ella deia que la co­neixia p'es perfum, però era per sa llepolia de sa figa seca. (Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 30.).

Eguinar

i el cor d’alegria li bat en secret

quan dins la salvatge negror de l’estret

on la coma acaba, sent un eguinar

        que ella coneix bé.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 22.).

ÈGIPAN

Ègipan o Egipà (grec antic: Αἰγίπαν, 'Pan-cabra') és un sobrenom del déu Pan que, segons la tradició, pot aparèixer també com a personatge independent i amb llegenda pròpia.

Higí el presenta com el fill de Zeus, el Déu suprem, que, juntament amb Hermes recuperaren els tendons del seu pare, separats i amagats, pel monstre Tifó. Seguidament per poder escapar de Tifó, va haver de convertir-se en una barreja de cabra i peix. En aquest sentit, doncs, hom el pot identificar com la constel·lació de Capricorn. https://ca.wikipedia.org/wiki/Egip%C3%A0

Egipans

-Vatua món! -va dir Càndid-. Ara recordo ha­ver sentit dir al mestre Pangloss que, temps enrere, aquestes coses passaven, i que aquestes barreges ha­vien produït la raça dels egipans, els faunes i els sà­tirs; i que una colla de grans personatges de l'anti­guitat havien vist aquesta llei de monstres; però jo sempre ho havia considerat una falòrnia. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 78.].

EIXALAR v. tr. 

|| 1. Tallar o escurçar les ales a un ocell; cast. desalar. Qui ofega les Hídries, qui els buitres eixala, Atlàntida vi. 

|| 2. fig. Escurçar una vela o altra cosa semblant a una ala; cast. acortar. El drap restà lliure d'un cap, aletejant com una au ferida. Per a subjectar-lo..., crec que l'anaren eixalant cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats, Ruyra Pinya, ii, 80. 

|| 3. Separar del formiguer la terra que el volta, per escampar-la (Vallès). 

|| 4. fig. Impedir qualcú de remuntar-se, d'actuar com voldria, etc.; cast. cortar los vuelos. Amb aqueix mot m'eixales lo cor, Atlàntida v. Tens raó, Antònia, tens raó; ja l'eixalarem, Ruyra Parada 17. 

|| 5. fig. Enganar (Blancafort); cast. engatusar.

    Fon.: əʃəlá (or., bal.); aјʃalá (occ.).

    Etim.: del llatí exalare, mat. sign. || 1.

Eixalar

Hi ha tres maneres de fer paraules noves a partir de paraules velles: l’habilitació, que es limita a canviar-ne la categoria gramatical (de dinar verb fa dinar nom); la derivació, que hi afegeix un afix (de forn fa forner); i la composició, que de dues en fa una (de cel i obert fa celobert). 

En algun cas, l’habilitació i la derivació creen mots sinònims. Rentat i rentatge volen dir operació de rentar, i tan correcte i normatiu és parlar del rentat en sec com del rentatge en sec, tot i que l’ús més aviat afavoreix rentat. Perquè és l’ús el que al capdavall determina, amb un grau considerable d’arbitrarietat, si s’opta per un camí, per l’altre o per tots dos. Per exemple, buidat i buidatge o assecat i assecatge són sinònims, igual de correctes i normatius, però triat no és sinònim de triatge. Encara que triat pugui esdevenir nom i significar operació de triar l’ús no l’ha triat per fer-ho i quedat en sinònim d’escollit. 

No han faltat filòlegs que han volgut veure influència castellana participi habilitat, però Badia i Margarit crec que amb força raó afirma que designar l’acció d’un verb habilitant com a substantiu el seu participi “és un procediment propi i característic del català”. 

Deu ser, però, el pes que hi han tingut els esmentats filòlegs el que explica que al DIEC ja no hi aparegui liderat –l’única forma que entraven els diccionaris precedent- i hi aparegui lideratge, cosa que pot portar a concloure que liderat és un castellanisme i lideratge la forma genuïna en català. 

Crec que seria una conclusió errònia i empobridora. Errònia perquè són dos mots ben correctes; i empobridora, perquè diria que poden expressar matisos diferents. Liderat evoca més la idea d’estat, d’ocupar la posició de líder i prou; i lideratge, la d’acció, la d’exercir com a tal líder:”El Barça és a un punt del liderat” i “El lideratge de Guardiola als vestidors”. Són potencialitats del català que un diccionari no hauria d’eixalar. (Albert Nualart. ¿Podem parlar d’un liderat sense lideratge?. Art. Diari Ara, 21/02/2015. Pàg. 44.).

Quan em perdo en aquestes cabòries amargues que, per un home de la meva edat, prenen el perfil exacte de la frustració, m'envaeix una recança, un dolor íntim per no haver tingut el valor d'enfrontar-me a aquesta dona que m'ha eixalat. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 154.).

Eixalada

Els coixins esventrats de la memòria,

la flama del teu somni,

la sang nova del crim,

la infàmia morta, el clam i la barreja!

Barcelona!

Barcelona, ferida i eixalada.

Repiquen les campanes soterrades,

volen les creus,

ocells d'incert auguri. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 31.).

Eixalat

Mort esclava!

Ocell engabiat

en gàbia secular. Ocell nostrat,

orb, eixalat,

vermell de sang i de vergonya. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 21.).

Eixalades

Tot seguit vam penetrar a l'interior del temple, on els escul­tors encara s'atrafegaven: la immensa forma del Zeus d'or i d'ivori il·luminava vagament la penombra; al peu de la bastida, d gran pitó que havia fet portar de les Índies per consagrar-lo en aquell santuari grec reposava en el seu cove filigranat, bèstia di­vina, emblema reptant de l'esperit de la Terra, associat tothora al jove nu que simbolitza el Geni de l'emperador. Antínous, en­trant cada cop més en aquest paper, va servir personalment al monstre la seva ració de mallerengues eixalades. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 188-189.].

EIXAMENAR v.

|| 1. intr. o refl. Emigrar d'un rusc les abelles velles quan ja és nat el poll, per a formar altres colònies (or., occ., val., bal.); cast. enjambrar. Lo febrer és temps dispost per a regonèixer los buchs de les abelles si s'hi meten arnes en elles o si volen examenar, Sumari, a. 1568 (ap. Aguiló Dicc.). A mitjan mars ja comensava es triquet d'axamenar, Alcover Rond. ii, 144. «Enguany l'abellar ha eixamenat molt».

|| 2. tr. Fer emigrar les abelles velles d'un rusc perquè formin altres colònies; cast. enjambrar. Abelletes d'or del cel, | ¿en eix rusch qui us axamena?, Verdaguer Fug. 70. Abelles que en eixa bresca aixamenà l'Altíssim, Verdaguer Somni 96. Era el primer que veia les abelles eixamenades i multiplicades, Riber Geòrg. 96. Per a eixamenar, solen col·locar un rusc amb la boca girada cap a la del rusc d'on han de sortir les abelles, i piquen amb els dits o amb un bastó al fonell de darrera d'aquest, i les abelles surten i es fiquen a l'altre. També es provoca la sortida de les abelles fumigant-les amb excrement de bou; elles per alliberar-se del fum abandonen el rusc i es fiquen dins l'altre, on han de fundar la nova colònia.

|| 3. absol. Replegar els eixams perduts, dels arbres o roques on estan posats (Conflent, Empordà, Val.).

|| 4. intr. Sortir les formigues alades, volant, de llur cau, després de ploure (Vendrell, Tarr., Gandesa).

|| 5. intr. o refl. Sortir a eixams o en gran multitud els animals, persones, coses. Déu! ¿qui com Ell? Llença al no-res un Fiat | i belluguen los mons eixamenats, Verdaguer Idilis.

|| 6. Escampar la llavor fent-la sortir de la mà el qui sembra (Pineda). «Nosaltres sembrem eixamenant».

    Fon.: əʃəməná (pir-or., or., bal.); eјʃamená (Pont de S., Llucena); aјʃamená (Calasseit, Tortosa, Morella); aјʃemená (Massalcoreig, Pradell, Falset); eјʃamenáɾ (Cast.); aјʃamenáɾ (Val.); aјʃemenáɾ (Pego).

    Etim.: del llatí examinare, mat. sign. || 1, 2. 

Eixamenaven

En Russell es va posar a riure. N'estava fent un gra massa amb el whisky amb llimona. Tots nosaltres, fins i tot la Sita, començàvem a sentir-nos inconnexos i a dir bestieses. Rèiem per no res, ara, i amb prou feines ens adonàvem dels mosquits que se'ns eixamenaven al voltant mentre el sol es ponia. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 84.].

EIXANCAR v. tr.

|| 1. Obrir les anques per un colp, caiguda, cansament o altra causa de lesió (Ross., Maestr., Val., La Marina); cast. derrengar.

|| 2. Posar amb les cames molt separades (or., occ., bal.); cast. esparrancar, poner a horcajadas. Estant en taula, jatsia que sies aprés foch, no't vulles exancar, Eximenis Terç del Crestià, 14 (ed. Balari).

|| 3. Separar molt una cama de l'altra, i per ext., separar molt d'un extrem dues coses qualssevol que estan unides per l'altre extrem (or., occ., bal.); cast. esparrancar, despatarrar. Cap com ell per exancar les cames, Galmés Flor 11.

    Fon.: əʃəŋká (pir-or., or., bal.); aјʃaŋká (occ.); eјʃaŋká (Maestr.); eјʃaŋkáɾ (val.).

    Var. intensives.: eixancamellar, eixancarrar, eixarrancar, eixancarrellar.

    Etim.: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca, ‘anca’ (cf. l'italià sciancato, citat per E. G. Parodi en Rom., xvii, 53).

Eixancat

Vaig simpatitzar amb en Philippe Dominique, un véto nadiu de Be­lsiers. Preferia les dones als estudis. Se'n tornava a Besiers cada diven­dres i arribava, el dilluns a la matinada, eixancat per les seues proeses amatòries. Tingué el detall de regalar-me una revista amb fotos de l'actriu mamelluda Raven de la Croix.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 221.).

Eixancats

Els pantalons li vénen balders i són indeterminats i la seva jaqueta també. No els perd, però no fa pinta d'interessar-s'hi massa, en la jaqueta i els pantalons. Solament en la terra i a estar-se dret al damunt, que fa pinta d'interessar-se, amb els dos peus eixancats com si anés a posar-se a tremolar, la terra, d'un moment a l'altre sota d'ell. Pierre, que es diu. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 338.].

Eixancarra

Nosaltres (més aviat jo) sentiríem algú que fos a les escales. Ens fem un petó llarg. M'assec al banc, ella s'eixancarra sobre meu, moc les mans per sobre seu i sota el vestit. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 295.].

EIXAPAR

Eixapar-li

Una dona grassa i a encastava contra son pit de pell i dos els replecs tous unes grans espatlles carnoses, que exhalaven un baf calent, de boca de forn, mentre amb la cua del mocador del cap li fregava sens parar la barba; a son costat, un colze sec, més dur que un bastó mig partit, se li clavava a les costelles, i darrera seu una mena de tauló li aplanava l'esquena fins eixapar-li. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 25).

EIXÀRCIA f.

|| 1. Cordam i altres ormeigs que serveixen per a la maniobra d'una embarcació; cast. jarcia. Fil d'exarsia, lo quintal un diner, doc. a. 1284 (RLR, iv, 374). Tota exàrtsia obrada de cànem, ibid. La mia nau... tots sos aparellaments e tota sa exàrcia tota és en putrifacció e en corrupció, Llull Cont. 117, 28. Fil de exàrcia, e camge de Bergonya cru e batut, doc. a. 1295 (RLR, v, 86). Si aquells lenys armats li tolran o se'n portaran vela o veles o gúmena o gúmenes o àncora o àncores o alguna altra exàrcia, aquella exàrcia deu esser esmenada per tot lo cominal de la nau, Consolat, 52. Trenquen les naus, galees... la fusta ne la exàrcia ne les mercaderies, Cost. Tort. IX, vii, 1. Que el dit senyor rey prest al dit compte sinch galees adobades e aparellades ab tota llur exàrcia, doc. a. 1310 (Capmany Mem. iv, 48). Aquell fadrí Roger anava per la nau e per la exàrcia axí com si fos un bogiot, Muntaner Cròn., c. 194. Anam presentar a la dita verge una galera amb totes ses exàrcies d'argent en reverència de la victoria que'ns donà, Pere IV, Cròn. 182. Una galea que la Ciutat ha a la daressana ab totes exàrcias e artellarias que haien mester, doc. a. 1436 (Ardits, i, 343). Los passatgers cridaven agrament, la exàrcia siulava lencontra de les ones, Alegre Transf. 146 bis.

|| 2. ant. Cordam que sostenia una tenda de campanya; cast. jarcia. Tres hòmens... los quals les tendes nostres custodesquen... et aquelles apparellen de exàrcies si alguna cosa hi haurà squinsada, Ordin. Palat. 84.

|| 3. Filat de pescar (Cullera); cast. aparejo, red. Los peixcadors qui peixcaven volgueren altra vegada tornar la eixàrcia en mar, Eximenis, Regim. 89. Tocants la pesquera de la mar com de la albufera, peix exàrcies o altres coses, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli).

    Loc.

—Anar a tota exàrcia: anar una embarcació a tota vela.

    Var. form.: xàrcia, xarxa.

    Fon.: əʃáɾsiə (Barc.); eјʃáɾsia (Val., Cullera).

    Etim.: del baix grec exsartia, mat. sign. || 1 (cf. REW 2940 i Misc. Rubió, iii, 300). 

Eixàrcies

Al cel nocturn hi ha la resplendor glaçada de Nova York, i entremig, els llums blancs i les línies de les eixàrcies d'un vaixell pesquer pen­dent de les xarxes. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 255.].

EIXARCOLAR v. tr. 

Netejar els sembrats de les males herbes que s'hi crien; cast. sachar, escardar. En axí con los lauradors exercolen los blats e'ls denejen, Llull Cont. 121, 7. Dos caueguets de exercolar, doc. a. 1567 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El pagès conrador y la jornalera jovençana... endolcint ab cançons y tonades la feina d'exarcolar ordis y blats, Obrador Arq. lit. 13. El blat està eixarcolat, Colom Juven. 33.

    Refr.: 

«Poc eixarcolar, poques espigues a segar» (Lleida). «Eixarcola bé els sembrats i els veuràs multiplicats» (Men.).

    Fon.: əʃəɾkulá (or., men.); əʃəɾkolá (mall.).

    Var. form.: xarcolar.

    Etim.: del llatí sarcŭlare, mat. sign.

Eixarcolar

La tia, que llavors se n’anava a eixarcolar, prengué un càvec, ajustà la porta i tirà cap al camp, trametent de passada l’encàrrec de la Maca. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 193).

Eixarcolar

(...) o el pardal de bardissa, mentre el pagès es dirigia amb molta par­simònia cap al cobert on guardava els ormeigs de descrostar, cavar  i remoure la terra, de colgar cabeces, eixarcolar plantes i sembrar llavors, de treballar solcs, afaiçonar bancals i regular casells. Hi compareixia l'Hortensi, i el Gabriel s'adonava que no tenia  ánima a les ninetes; de l'ànima segona, no en podia saber res, car la llum del sol encara no tocaya l'home, i el seu cos no feia ombra; si es mirés en un bassal, podria esbrinar-se com es comportava l'àni­ma tercera, però feia temps que no plovia.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 121.).

Eixarcolava

Roseta plantava, regava i eixarcolava sense descans breu jardí. El seu esperit delicat es complaïa en aquesta ocupacions i ella estimava i curava de les plantes com fossin sensibles criatures. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 57-58.).

Eixarcolen

Però també se m'acudien semblances amb d'altres activitats: pensava en el metge ambulant que va guarint la gent de porta en porta, en l'obrer de les vies de comunicació cridat a reparar una calçada o a soldar una conducció d'aigua, en el vigilant que recorre amunt i avall el banc de les naus, encoratjant els re­mers, però utilitzant el menys possible les xurriaques. I avui, aquí a les terrasses de la vil·la, mirant com els esclaus espor­guen les branques o eixarcolen les platabandes, penso sobretot en el savi anar i venir del jardiner. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 136.].

1. EIXARMAR v. tr.

Curar malalties amb eixarms; cast. ensalmar. Si'm dau l'exarm que tots los trists exarma, Trobes V. Maria [111]. E direu cascuna vegada que exarmareu tres paters nostres, doc. a. 1544 (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: deformació de ensalmar (derivat de salm, com el cast. ensalmar) per influència del fr. charmer (cf. Spitzer Kat. Etym. 17).

2. EIXARMAR v. tr.:

V. eixermar.

Eixarmava

La mestressa es va posar a treballar al camp pel seu compte... No ho feia malament, allò de cavar!... Els solcs encara no li sortien del tot drets... però s'hi aplicava... Ho aconseguiria!... Eixarmava d'allò més bé!... I d'espai per entrenar se, pertot arreu una mica, no en faltava pas... a Blême-le-Petit, s'hi podia dedicar de gust... tot eren ermots... A la dreta, al nord, al sud, a l'esquerra, no hi havia veïns, i a l'oest tampoc!... Tot era desert... ressec... perfectament eixorc...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 384.].

Eixarms

Sempre llancem profecies i eixarms sobre la realitat. No tenim cap més manera de començar el coneixement ni d'acabar-lo. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 480.).

EIXARPAR

Agafar o pendre amb força o amb habilitat; agafar d’una manera violenta o contra la voluntat de l’agafat.

També: xarpar, enxarpar, eixarpar (http://rodamots.cat/aixarpar/)

Eixarparé

— Ah! —es digué de pensament, tota amoïnada—. Ja pots fer, ja, que una hora o altra t’eixarparé i et descobriré el marro, mal home! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 154).

EIXARREÏT, -ÏDA adj.: cast. reseco, enjuto. 

|| 1. Ressec; mancat de la humitat normal; endurit per dessecació. Trobar el darrer baró dins d'una sala d'hospital per a disputar a l'escròfula les aixerraïdes llenques de teixits que aquesta no pogué engolir en tant de temps, Oller Esc. pobr. 60. Els peus petjant tothora camins aixerrehits, Carner Sonets 28. Vós sou la magra flor profetisada | nascuda de terrer eixarreït, Riber Poes. 290. La Francisca... davalla un tros d'obac i travessa un gatosar eixarreït, Bertrana Herois 104. «Aquest pa és eixarreït com l'esca» (Plana de Vic). «La terra és eixarreïda, amb tant de temps que no ha plogut». 

|| 2. fig. Mancat de delit, d'humor, d'amenitat. «Quin caràcter té aquest home, més eixarreït!»En Lluís estudiant los eixerreïts capítols del Golmanyos que no havia mirat en tot el curs, Oller Pap. vii. La seva ànima eixarreïda pel sofriment,Coromines Presons 162.

    Fon.: əʃərəít (Ribes, Empordà, Garrotxa, La Selva, Gir., Plana de Vic, Lluçanès, Cardona, Solsona, Segarra, Barc., Camp de Tarr.); aјʃaraít (Massalcoreig, Ll., Tortosa).

    Etim.: tal vegada d'una forma llatina *exariditus, mat. sign. Segons Coromines és el provençal arre, mat. sign., proveït del prefix ex- i de la terminació participial (cf. BDC,xix, 28); però Max L. Wagner (ZRPh, lxiii, 524), en vista d'unes formes italianesárridu, árrid, creu que hi ha una base llatina *arrĭdus produïda per creuament de arĭdusamb horrĭdus.

Eixarreïda

M'agrada com sona i com s'escriu. El dígraf ix, la doble erra i la dièresi, tot alhora, el fan un mot ben particular, dels que no llegim o diem gaire sovint. El reivindico perquè la llengua no se'ns assequi i ens quedi magra, eixarreïda... Si diem que algú és sec com un bacallà, poc vital, de caràcter eixut..., per què no diem que és eixarreït? (Susanna Oltra)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

Eixarreïdes

Havia pedregat en el meu jardí secret. La senyora Biscarra havia embalsamat la història en un inventara pedant i anàlisis eixarreïdes. Pel que fa al llatí... Quasi me'n van disgustar. Recor­dava el meu entusiasme set anys enrere quan havia obert el meu primer llibre de llatí.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 189.).

EIXAVUIRO

m. [LC] Esternut .

Eixavuirem

Els vigatans no esternudem sinó que eixavuirem. I jo, com que sóc de Vic, eixavuiro. De fet, tot i que s'escriu eixavuiro, ho pronunciem 'atxabuir'. Prové del català antic avuir, que significa esternudar. I avuir prové del llatí augurium, ja que antigament s'atribuïa als esternuts una gran capacitat d'augurar.   (Marta Rovira)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

EIXELEBRAT, -ADA adj.

Mancat de seny i discreció; que fa les coses sense pensar-les bé, inconsideradament; cast. aturdido, atolondrado. La Beatriu, adonant-se de sa cortesia, s'hi posà tota cufoya... En Ton, més aixalabrat, esclatà ab un «Arriba», Pons Auca 190. Una pila d'aixalabrats, may cansats de fer tabola, Oller Rur. Urb. 239. Eran uns minyons simpàtichs..., l'un era delicat y sentimental, l'altre fort, impetuós, axalabrat, Ruyra País pler 11.

    Fon.: əʃələβɾát (pir-or., or.).

    Intens.: eixelebradet, -eta; eixelebradot, -ota; eixelebradíssim, -íssima.

    Etim.: del llatí *excerebratu, ‘mancat de cervell’. 

Eixelebrament

Ho trobo divertit, per desgràcia, i és que s'adiu molt amb les moltes altres manifestacions del meu eixelebrament. Quan vaig en as­censor, tinc la impressió de ser ben bé fill del meu temps. ¿Que també els passa, a d'altres persones? [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 26.].

Eixelebradament

S'adonava que, si ara en partia, la vergonya i l'orgull no li permetrien de tornar a veure la ciutat estimada davant la qual li havien fallit les forces dues vegades; i aquesta lluita entre la seva voluntat i la salut corporal semblà de sobte a l'ancià tan greu i important, tan vergonyosa la derrota física i tan necessària la victòria moral, que no comprenia com el dia abans s'havia retut tan eixelebradament i havia acceptat i reconegut la derrota sense lliurar batalla. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 58.].

EIXEMBRAI

La poesia oral: gèneres, funcionalitat i supervivència google.es https://books.google.es › books Jaume Guiscafrè, ‎Caterina Valriu i Llinàs · 2007 · ‎Juvenile Nonfiction

... en lloc d ' « eixembrai » , que no figura al DCVB ni al DECLC , he escrit « escambrai » , d'acord amb dues de les tres versions més llar- gues que en ...

Eixembrai  

No et cases amb escolà perquè et tirarà es batai,

casa't amb un mariner que et durà bon eixembrai.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 250.).

EIXERICAR v. tr.

Revifar, treure de l'ensopiment o del decaïment;—refl., Revifar-se, millorar-se d'una malaltia, d'un ensopiment; animar-se (Barc., Tarr.); cast. animarse.

    Fon.: əʃəɾiká (or.).

    Var. form.: eixerricar-se (Griera Tr).

    Etim.: V. eixerit. 

Eixericar-se

Si un es girava del costat dret i posava la ma sota l’orella, li ve­nien ganes d'adormir-se. Bé prou que volia eixericar-se encara altre cop, però això era per deixar-se caure en una cuneta més fonda. . [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 6.].

EIXERIVIR v. tr. 

Deixondir (físicament o intel·lectual); fer anar més viu; cast. avivar, animar, despabilar. L'impressió de l'aygua al esbandir-se en el gibrell l'aixeribí una miqueta, Pons Auca 36. Encara m'absorbien els tals presagis potser funestíssims, quan m'eixeribí un fred que a Barcelona podríem dir foraster,Gaz. de Vich, 16 gener 1926. 

|| ref. Deixondir-se, sortir de l'ensopiment; cobrar vivesa (física o intel·lectual); cast. avivarse, animarse, despabilarse. En parlant del Diputat, totes les minyones s'axeribien, Vilanova Obres, xi, 64. El carreter... aixeribint-se i engrescant-se com tenia per costum sempre que menjava i bevia, Víct. Cat., Ombr. 69.

    Fon.: əʃəɾiβí (pir-or., or.); aјʃeɾiβí (occ.).

    Etim.: V. eixerit.

Eixerivia

Quin plaer, quin plaer més fondo i més estrany, com de sant que fes miracles, sentia mossèn Llàtzer a l’adonar-se que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava i eixerivia al compàs de la seva voluntat, fins arribar-se a bellugar les coses cançoneres i engorronides que més entrebancs li posaven suara amb el llur ensopiment! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 60).

EIXONAR v. tr.

|| 1. Collir olives agafant les branques amb el puny i tirant cap avall (Empordà, Ripollès); cast. ordeñar.

|| 2. Llevar les fulles d'un arbre agafant les branques amb la mà i resseguint-les cap avall (Empordà, Costa de Llevant, Vic, Lluçanès, Vallès); cast. deshojar. De sos abets descomunals... un terbolí infernal ne treurà la gran part... llençant-los a dreta i esquerra, torçuts, malmesos i aixonats, Verdaguer Exc. 18.

|| 3. Passar la mà closa pels brins o brancons d'una planta per llevar-ne els grans, les flors, etc. (Empordà, Plana de Vic, Garrotxa, Vallès, etc.).

|| 4. fig. Llevar una cosa qualsevol, adherida a una altra, passant la mà per aquesta (Empordà). El nedador... amb unes quantes fregades de mà s'eixonà la mullena que li regalava per braços i cames, Ruyra Pinya, i, 21. Vinga maurar-li els braços, eixona que eixona, perquè les sangs es remoguessin, Ruyra Pinya, ii, 226.

|| 5. refl. Ajupir-se (Gironès).

|| 6. Deixar-se anar per una corda avall, escapolir-se (Vallès).

    Fon.: əʃuná (or.).

    Etim.: desconeguda. Oiva J. Tallgren en Neuph. Mitt. xiii, 173, proposà derivar eixonar del llatí ūnus, ‘un’, però ni per la forma ni pel significat és explicable tal etimologia (cf. Meyer-Lübke REW 9075). Leo Spitzer en Zschr. r. Ph. xl, 216, proposà com a origen de eixonar un mot català aixó diminutiu de aixa; però tampoc no es veu il·lació semàntica entre aquest aixó i eixonar. 

Eixonar

Em va posar la mà al front, com quan em mi­rava si tenia febre, i l'hi va deixar mentre em conti­nuaven saltant les llàgrimes dels ulls. Va bellugar el dit gros una vegada, com si em volgués eixonar una llàgrima. Mare de Déu, si n'era, de bo, aquell home! Un home bo i delicat com hi ha món. Li vaig fer un somriure ínfim per dir-li gràcies, un somriure ínfim com de ganyota per dir que em sabia greu. [Elizabeth Strout. Em dic Lucy Barton (My name is Lucy Barton, trad. E. Tallada). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 9788415835844. 222 p. P. 117.].

EIXORC, -ORCA adj.

Estèril, infecund; cast. estéril. De les riquees dels pageses exorcs qui són morts lurs senyors, Usatges, trad. segle XIII (Anuari IEC, i, 299). Com per natura sies exorcha e no pugues haver infants, Eximenis Angels, 71 (ap. Aguiló Dicc.). Les pus exorques ciutats del món en riquees naturals se faeren antigament les pus riques del món en riquees artificials, Eximenis, XII del Crestià, c. 194 (Arch. Ib. Am. xxiv, 375). Ple de viltats y exorch de tots béns, Arnau d'Erill (Cançon. Univ. 242). Ja no pot ser qu'en mi 's crie gran arbre; | mon cor li és com terra molt exorca, Auziàs March, cxvii. Per ço és complida en tu aquella scriptura que diu que la exorcha ha parits VII fills, Canals Carta, c. 22. Si res vos mana | lo vell exorch, | grunya com porch, | no'n façau res, Spill 6006. El Rei veia en les seves mans un poder immens que s'hauria tornat eixorc en aquell idíl·lic retir, Santamaria Narr. 37.

    Fon.: əʃɔ́ɾk (Barc.); eјʃɔ̞́ɾk (Val.). Actualment és paraula d'ús quasi exclusivament literari, però existeix la forma xorc, xorca, ben viva en el llenguatge parlat de les Balears.

    Etim.: incerta. Els etimologistes que n'han tractat l'han considerat una derivació del llatí Orcus, ‘infern’, però trobant-hi dificultats morfològiques i semàntiques. Spitzer Kat. Etym. 17 diu: «Jo pensaria en el llatí Orcus, que en altres llengües també ha arribat a significar ‘autor d'encantaments’; d'un verb eixorcar significant ‘encantar’ a la significació de ‘fer estèril’, no hi ha gaire distància, i de eixorcar s'hauria format un postverbal eixorc». El mateix autor insisteix més tard (Spitzer Lexik. 64) a relacionar eixorc amb Orcus, i no amb exortus ‘esvortat’. Meyer-Lübke Katal. 135 ho comenta dient: «Spitzer veu en eixorc un adjectiu postverbal de *exorcare, que per la seva part seria procedent de *exorcidiare a través de la forma *exorquear; a part de les dificultats fonètiques de tota mena que presenta aquesta explicació, també resulta impossible en l'aspecte semàntic, car el verb llatí no significa ‘encantar’, sinó ‘desencantar’, com no pot esser d'altra manera amb el prefix ex-». Segons Wartburg (ZRPh, xli, 620), és preferible relacionar eixorc amb el gàl·lic *jorcos. 

EIXORCAMENT adv. 

D'una manera eixorca, infecunda; cast. estérilmente. L'amor no arribava, y la jove queya en desfici, exorcament, dins el desert de la vida, Salvador Galmés (Catalana, ix, 7).

Eixorca

Puig i Cadafalch i la resta del Consell permanent de la Mancomunitat es defensaren des de les planes de "La Veu de Catalunya". "No s'ha pogut atacar la nostra obra per ineficàcia ni per eixorca. No s'han trobat aquí Hospitals sense llits i sense medicaments (...). No podent-los atacar sota aquest aspecte, els serveis i les Institucions que aquí s'havien establert, d'organització perfecta i d'evident eficàcia i que mouen a fer-ne un elogi fervorós i càlid a tots els que els coneixen, s'ha entretingut la Memòria abans dita a combatre'ls, suposant-los inspirats per una tendència partidista i regits pel més gran desgavell administratiu”(Albert Balcells. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-8256-244-4. 600 pàgs. Pàgs. 237-238.).

Eixorques

Sabíem, potser fins i tot millor que en; que cada dia d'espera ens perjudicava enorme­ment, perquè se'ns estaven esgotant les provisions; no es podia transportar res per mar perquè la flota de Brut el tenia controlat, i darrere nostre hi havia les eixorques planes de Macedònia. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 141.].

Eixorca

Conec el cos d'aquesta terra eixorca més a fons que qualsevol altra cosa, incloent-hi la meva Roma natal, amb la qual vaig compartir una intimitat que va durar gairebé quaranta anys. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 228.].

Eixorc

La bellesa crepuscular del paisatge, tot i ser tan eixorc, es fa inoblidable. (Imma Merino. Mirades de dona al món de l'Oest americà. Art. revista L'Avenç 485, des . 2021, pàg. 70.).

Eixorquia  

LUCIO

De cap manera! I anant al gra, la cosa és com segueix: Vostre germà i la seva enamorada s'han abraçat. I com que l'aliment emplena, i com que el temps de la brotada converteix el goret de l'eixorquia en planter gras, així el seu ventre fèrtil manifesta avui dia el bon treball i el perfecte conreu. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 28.].

Eixorc

De nit, l'Ocellàs s'hi ajocava

damunt la branca arrodonida.

Cloïa els ulls com un filòsof

dels qui dubten, si encara pensen,

i, modest, confegia somnis

de llibertat assolellada

i ben compartida tendresa,

amb hores d'espera fecunda

i al capdavall un crit de glòria

-il·lús, eixorc, sòpit poeta! (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 64.).

Eixorca

A la introducció a Die Yerscbssorung des Fiesco zu Ge­nua [La conjura de Fiesco a Gènova], Schiller diu: «Si és veritat que sols el sentiment pot desvetllar el sentiment, aleshores em sembla que l'heroi polític no és un bon subjecte per a l'escena, atès que per esdevenir l'heroi polític ha de deixar de banda l'ho­me que és. Jo no m'he pas proposat insuflar al meu relat aquell fervor que governa les obres filles de l'entusiasme, sinó fer sor­tir del cor humà l'acció política freda i eixorca per acostar-la de nou al cor humà -involucrar l'home per mitjà de la intel·ligència política-, extraient d'una intriga enginyosa situacions que par­lin a tota la humanitat ... [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 196-197.).

Eixorca

¿Val una hora, una llàgrima

pensar en les coses que avall han passat;

la clova eixorca, la flor fugitiva,

el somni perdut i l'acte frustrat?

[Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 299.].

EIXORIVIR v. tr. 

Deixondir, alegrar; donar vivor, bon humor; cast. despabilar. L'autumne eixoriveix el clar de lluna, Carner Lluna 131. 

|| refl. Deixondir-se, cobrar vivor i bon humor; cast. animarse, despabilarse. El cadellet, revifat per les moixaines i manyagueries del mosso, va començar a eixorivir-se, Pons Com an., 42. De vegades els sentits s'eixoriveixen, Pla Coses 65.

    Fon.: əʃuɾiβí (or.).

    Etim.: V. eixerit.

Eixovirir

Després va venir Nadal, amb la flaire d'escudella i el dringar de les copes i les mirades amoïnades d'en Valentí a la seva filla gran, que s'esforçava per participar de les rialles i de les converses, però que no aconseguia eixovirir aquella expressió esmorteïda i aquella veu de suro que no semblava la seva. (Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàgs. 60-61).

Eixorivida

Joana era quasi un buscaret quan la madona del forn de Santa Eulàlia la tragué de l'hospici perquè ajudés a despatxar i l'alleugerís de les feines més feixugues de la casa. Eixorivida, amb uns ulls que tiraven a folla d'olive­ra, cresqué quasi de genollons, fregant trespols amb un mal a 1'espinada que li durà fins a la mort. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 50).

Eixorivida

Costura acceptà romandre a l'hort perquè no es veia amb cor de caminar fins a ca seva, coix i ressentint-se tot ell de la ferida. A més, la presència d'aquella al·loteta eixorivida que encara no deu haver complert els quinze anys l'omple d'una tendresa antiga i soterrada que des del temps en què conegué Joana,... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 137).

Eixorivir

No entenien pas lo que deia el bon predicador; no eren pas capaços de seguir el fil de sos conceptes; mes, tant se Valia. Ells sentien l'eixam de paraules belles voleiar graciosament entorn de sos caps, pessigollejar en llurs orelles, eixorivir i escalfar com munions de guspiretes de tots colors llurs cors entumits en la quietesa de la fosca inexpressiva...  (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 20-21).

Eixorivís

Li calia remor de xerroteigs, claror del cel, escalfor de la terra, quelcom que l’eixorivís una mica, i... féu cap al Cortal. Mes aquell remei havia d'ésser-li pitjor que la malaltia, al pobre Mitus: que la novetat de sa presència aixecà entre els tertulians una munició de preguntes insinuants, una enquesta minuciosa i impertinent que li sotraguejà, una vegada més, els solatges de son ànima somoguda. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 207).

Eixorivir-se

La gentada va bramar quan l'àrbitre va cridar:

—Un punt per al campió!

En Cesar va trigar un parell de minuts a eixorivir-se i, tot seguit, ja va tornar a estar preparar per al tercer assalt.

Quan el jutge va cridar «Endavant!», en Cesar va sortir com una sageta.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 379].

Eixorivit

Però era despert i eixorivit. I amb tres anys ja sabia totes les Iletres i els deu números, que sa mare, que de manera inaudita havia anat un. any a escola, havia fet aprendre. Prim rabent com minairó. «Qué direm? Qué farem?»  (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 20.).

Eixoriviu

Vejam si aquests dies de festa major, entre tots me l'eixoriviu una mica —reprengué la Marianna—. Feu-lo saltar i ballar mal que no vulgui! Que li fugin del cos aquests mals esperits que jo cree que hi té ficats, Déu ens en preservi! (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 66.).

Eixorivida

 I amb un arravatament poètic va dir vinga, pageseta eixorivida: que el dia és molt llarg i el ciri curteja. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 148.).

Eixo­rivir

 —Trenta-dos segons! —els va cridar. Les parelles del matalàs es van eixo­rivir com si haguessin estat elèctricament estimulats. Els grups de dos al voltant de la sala de lluita lliure estaven embrancats en una contesa vio­lenta, i tal com la Jenny ho veia els esforços dels lluitadors era tan delibe­rats i desesperats com la violació.   [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 62.].

Eixorivia

Alguns dels més petits s'havien adormit. Els altres tenien els ulls oberts, i també la boca oberta com pollets; Homer tenia la sensació que corria d'un niu a l'altre, i que la seva veu els peixava cada cop que n'hi demanaven més. La lectura, com el menjar, els feia venir son, però sovint eixorivia Homer.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 81.].

Eixorivien

Cap a les quatre, s'eixorivien una mica i anaven a la cuina per co­mençar a fer el sopar, on continuaven parlant mentre tallaven cebes i pelaven patates, tots dos separats per dotze anys d'edat, que paradoxalment eren molts més que els quinze anys que separaven la Sydney i la Mildred, però malgrat això ell i la Sydney estaven més a prop en es­perit que la Sydney i la Mildred, trobava en Ferguson, dos petaners comparats amb el gos amb pedigrí de la Universitat de Stanford,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 433].

Eixorivit

El vell Merrywin en persona, quan acabava de dinar, es treia la levita, es posava la jaqueta virolada, i, som-hi!... a córrer... De seguida es tornava tot eixorivit, no hi havia qui el conegués... Gambadejava com un cabrit d'una punta a l'altra del camp... Els xàfecs i les ventades l'afectaven més que ningú...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 182].

Eixorivida

Salpica una mica més de sucre, una cullerada, després una altra, i llavors es porta la cullera a la boca: els cantelluts cristalls que la mantenen eixorivida. Són les tres en punt: una calorosa tarda de juliol al bell mig de Manitoba, al centre del dominion del Canadà. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 12.].

Eixorivir     

Se'ls havia d'eixorivir. Apa, doncs, Karl, afanya't, aprofita el temps abans no entrin els testimonis i ho empastifin tot! [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 22.].

Eixorivien

Havies de pensar en alguna cosa que no existís en el temps dels cavallers ardits i després fer la rima. El seu pare era molt bo fent rimes, encara que gairebé sempre eren sobre homes que feien coses a les dones, coses que la Grace no entenia del tot però sabia que havien de ser divertides.

En dies de l'antigor, quan els cavallers eren ardits i els sostens ja existien. De nit els treien a les noies i així s'eixorivien. [Smith, Ali. Estiu (Summer, trad. D. Udina). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417925680. 350 P. P. 262.].

Eixorivida

  Camperola, camperola,

pageseta eixorivida,

da'm un brot d'alfabreguera,

dóna 'm una margarida ...

(Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 46.).

Eixoriviment

Tot era ciar i així era també tal com ho presentava Schubal, però als senyors calla ensenyar-los-ho altrament, de manera més palpable. Els calla eixoriviment. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 59.].

Eixorivir-me

La Yumiyoshi es va treure el rellotge amb nerviosisme i el va dei­xar a la taula. Llavors es va allisar la faldilla. Jo vaig seure a l'extrem del llit, després d'eixorivir-me una mica davant les circumstàncies. -Bé -va dir-, m'has dit que em necessitaves, oi? [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 370.).

Eixorivir

espavilar > deixondir

El problema de espavilar és que té un significat tan ampli que ha ocupat el terreny de molts altres mots. Hi ha dubtes sobre l'ori­gen d'aquest verb, però sembla que ve del castellà espabilar, que alhora prové de pabilo, que vol dir 'ble'. Perquè el primer signi­ficat de espavilar és 'esmocar' (o 'mocar'), és a dir, 'treure el moc d'un llum' (el moc és el 'tros de ble recremat que es forma al capdamunt d'una candela, d'un llum d'oli, etc.'). Els llums, doncs, s'havien d'esmocar perquè es revifessin i, partint d'aquest significat, el castellà espabilar va adquirir el valor de 'avivar l'enteniment'. Ací és on ens convé aturar-nos per repassar tot de paraules amb un significat semblant, que hauríem de preser­var. Comencem per deixondir (o deixondar o eixorivir), 'fer sortir d'un estat d'ensopiment': «Em vaig escarxofar al sofà, engorronit, i aquell terrabastall em va deixondir»; revifar, 'fer adquirir nou vigor': «Quan surto al carrer, l'aire em revifa»; atiar, 'incitar': «Amb uns copets, atiava el gos perquè corregués més»; esparpillar, 'despertar l'enteniment': «Ara que ha co­mençat a anar a l'institut, sembla que s'ha esparpillat»; desvet­llar, 'treure la son': «M'havia endormiscat i aquell tro em va ben desvetllar». (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents,

1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 84.).

Eixorivit

Un altre mot d'un significat afí és eixerit -'viu, despert'-, que és d'origen incert: tant Coromines com Alcover i Moll hi dediquen moltes ratlles merament especulati­ves, sense arribar a cap conclusió clara. Sembla, això sí, que té relació amb eixorivit -'despert, desensopit'-. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 187.).

EIXUTOR f.

Eixutesa. De aixutor y grans fredors nos havia menassat, Ciuffo Folkl. Alg. Embauma l'eremítica eixutor, Ferrà Rosada 44. Brencs d'espines ressortien | de la terra en eixutor, Salvà Retorn 39.

    Fon.: əʃutó (or., bal.); aјʃutó (occ.); eјʃutóɾ, aјʃutóɾ (val.); aʃutó (alg.).

    Etim.: derivat de eixut amb el sufix -or que serveix per a formar substantius abstractes derivats d'adjectius. 

Eixutor

Phiŀip, reservat com era, rebia les seves demostracions amb  eixutor, que ella en quedava tota mortificada. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 40.].

ELACIÓ f.

Exaltació de l'ànim per la supèrbia, especialment per la consciència de l'èxit o prosperitat; cast. elación. Les persones santes han squivats peccats en paraula... en vanaglòria e supèrbia en elació en cobejanse, Canals Carta, c. 16. Los superbos àngels per voler muntar en lo mont de elació, en la profunditat de les eternes penes caygueren, Pereç St. Vicent 51. O, poble per Déu tan favorit... seràs tan foll e tan apartat de rahó en tes elacions que menysprearas lo bé e elegiràs lo mal, Villena Vita Chr., c. 116.

    Fon.: ələsió (Barc., Palma); elasió (Val.). És paraula purament literària, inusitada en el llenguatge parlat.

    Etim.: pres del llatí ēlātiōne, ‘elevació’.

Elació

En comptes d'allunyar-se del Masséna i d'estudiar per l'agregació, obtingué un lloc de vigilant al liceu. Maitre d'internat que deia ell amb elació. Va mirar de reconstituir la cort d'antany. En Tagliafico va servir de lago entre nosaltres, tot i que no vam perdre cap moca­dor.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 271.).

ELECTUARI m.

Preparat farmacèutic que forma una massa pastosa, compost de pólvores o pulpa aglutinades amb mel o aixarop; cast. electuario. A la evacuació de la matèria antecedent a les matèries caldes són apropiats electuaris, Cauliach Coll., ll. ii, d. 1a, c. 5.

    Fon.: ələktuáɾi (Barc.); elektuáɾi (Val.); ələttuáɾi (Palma).

    Var. form. ant.: letovari.

    Etim.: pres del llatí electuarium, mat. sign. 

Electuaris

A aquesta llista cal afegir encara un Lucidari, per- dut, i la Medecina abans citada, aquesta escrita en forma d'epístola, des de la presó, a l'amic malalt Bernat Margarit -ell també encartat, com a con- seller de Joan I, en el procés del 1396-, per tal de trametre-li una burlesca prescripció medicamentària, que és ben bé una versió paròdica dels electuaris medievals destinats a curar simbòlicament les afliccions amoroses. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 14.).

ELF m. 

Cadascun dels esperits que habiten per l'aire, pels boscs, les coves, etc., segons la mitologia escandinava; cast. elfo, silfo.

    Etim.: de l'alemany Elf, mat. sign.

Elfs

¿No has arrancat els elfs del sotabosc / verdós, les naiades del curs del riu / i al tamarinde el somni meu d'estiu?  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 67.].

ÈLITRE m.

Cadascuna de les ales anteriors dels coleòpters quan són coriàcies i serveixen de protecció a les ales posteriors; cast. élitro. Un insecte que treu del dessota dels seus èlitres el foc brillant de ses ales voladores, Ruyra Parada 38.

    Fon.: έlitɾə (Barc., Palma); έ̞litɾe (Val.).

    Etim.: pres del gr. ἔλυτρον ‘estoig’. 

Èlitres

-Èlitres, èlitres... - resa Feliu, tot abolint estones a traïció. Cal esqueixar el poder del vent, estol invisible de cent fronts. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 246.).

Èlitres

...de faves montserratines i llúpols minotaures

pelats i ruïnosos èlitres dels tubs

visibles del braç i gastament (coma)... (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 27.).

Èlitres

A mi m'encanta aquest gest, tot i que sembla un insecte fregant-se els èlitres. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 31-32.).

ELUSIU

Diccionari.cat  https://www.diccionari.cat › GDLC › elusiu

adjectiu Que eludeix. Una resposta elusiva.

Elusiva

Tombava pel passeig del llac amb la barca sota el braç. Era l'única cosa concreta que quedava que li re­cordés les hores que havia deixat enrere. I tanmateix, a semblança seva, la barca també es reflectia lleugera i elusiva, l'arbre una mica inclinat cap enrere, la creue­ta que despuntava entre els obencs, quan, ajagut so­bre el llit, perdia la mirada seguint-ne l'ombra fràgil per la paret. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 85.].

Elusiu

La freda claredat i brillant consistència de Shaw i els vehements esforços d'H. G. Wells per introduir la clau de la simetria romàntica dins el pany elusiu de la veritat eren l'únic que centrava la seva atenció. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 270-271.].

EMACIAT, -ADA adj., neol. 

Extremadament emmagrit; cast. emaciado.

    Fon.: əməsiát (Barc., Palma); emasiát (val.).

    Etim.: pres del llatí ēmacĭātus, mat. sign.

Emaciats

Així, doncs, imaginem-nos alguna altra cosa de les que no va pintar: Escena de naufragi, redistribuint els papers: els emaciats. (Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 180).

Emaciat

El blau marí dels seus ulls em va travessar com un llap quan vaig aixecar les parpelles. Estava emaciat, però continuava tan guapo com sempre.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 435].

Emaciada

Una senyora d'una cinquantena d'anys amb l'expressió severa, asseguda davant d'ell, es va girar i el va fulminar arnb la mirada. Esprimatxada, gairebé emaciada, amb els cabells negres tallats  rectes, les celles de color carbó esborrifades en nusos espessos, semblava un espantaocells.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 308.].

Emaciat

Aquells resultats d'altra banda eren exactes i regulars del tot. A la claror de les llanternes frontals comparàvem els termòmetres. El guanyador triomfava tot tremolant. “Ja no puc pixar de tant que transpiro!”, observava fidelment el més emaciat de tots, un col·lega esprimatxat, un ariegès, un campió de la febrilitat vingut aquí, em confià, per fugir del seminari, on «no hi havia prou llibertat». [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 153.].

EMBACINAR (escrit també embassinar). v. tr. ant.

Enganyar amb bones paraules; cast. embelecar, embaucar. Lo dimoni és de si naturalment fort subtil..., e per raó d'aquesta sua agudea nos embacina e'ns engana sovint, Eximenis, Terç del Crestià, 53 (ap. Aguiló Dicc.). Creeu vós que yo sia axí enbasinada que no sàpia a qui vós amau, Corbatxo 39. Han prest lo dir: “Tu ments per la barba”, “Tu est enbacinat”, “Tu has lo serveyll dat adobar”, Corbatxo 46. Saps en què són elles liberals? No pas a despendre, mas a guastar en devines, e specialment si'ls poden embacinar lurs marits, Metge Somni iii.

    Etim.: derivat de bací. 

Embacinar

Saps en què són elles liberals? No pas a despendre, mas a gastar en devines, e especialment si els poden embacinar llurs marits; en pintadores, en metgesses e en amadors: e en açò no meten algun estalvi ne les pot hom rependre d’avarícia. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 104.).

Embacinar

Hi té afinitat el significat de ensibornar, 'induir algú a fer alguna cosa amb males arts': «Provarà d'ensibornar-te contra meu, perquè de solter jo havia empaitat quatre mosses de pagès que no te­nien res per perdre» (Miquel Llor). I encara hi ha embacinar, que és 'enganyar algú aprofitant-se de la seva inexperiència o bona fe': «Abdó sempre ha cregut que aquesta mena d'alfabets no són sinó argúcies per a embacinar incauts» (Vicent Usó). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 81.).

EMBAJANIR v. tr. 

Fer tornar bajà; cast. entontecer. 

|| refl. Tornar bajà; cast. entontecerse.

    Fon.: əmbəʒəní (Barc.).

BAJÀ, -ANA m. i f. 

|| 1. Beneitot, mancat del bon ús de la raó; cast. necio, tontón, bobo. E lo poble bajà, que hagué hoit aquestes malicioses e colorades rahons, Villena Vita Chr., c. 137. Té aquella [Beatriu] per molt bajana, molt poch reposada, doc. any 1464 (Arx. Gral. R. Val.). 

|| 2. Bajà, m.: col d'ull cònic, escapçat, que no és acopada ni flori (Sóller). 

|| 3. Trumfes bajanes: patates bullides, xafades i amanides (Aguiló Dicc.).

    Refr.

—«L'home bajà, si li deu lo dit, se pendrà la mà» (Barc., Manresa); «A l'home bajà, li'n dons com el dit i se'n pren com la mà» (Llofriu).

    Fon.: bəʒá (or., bal.).

    Intens.: bajanot, -ota: bajanarro, -arra; bajanàs, -assa.

    Etim.: del llatí bajānus, ‘propi de Bajae, ciutat d'Itàlia’, i aplicat principalment a certa classe de faves procedents d'aquella ciutat (cfr. REW 885).

Embajaneix 

Qui viu a pagès, amb el temps s'embajaneix sense adonar-se'n, durant una temporada creu que és una cosa original i beneficiosa per a la salut, però la vida de pagès no en té res d'original, ans és insípida per a aquell qui no ha nascut al camp i per al camp i només li per­judica la salut. [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàg. 25].

EMBALBIR v. tr. 

Fer tornar balb; cast. aterir. Aquella operació era força penosa a causa del fred que ens embalbia els dits, Ruyra Parada 59. Quina brea carnosa m'embalbia amb el vici, Casp Jo 70.

    Fon.: əmbəɫbí (or.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: derivat de balb.

Embalbit

En aquells moments, en Mikael estava plantat davant d'una finestra i admirava una vista magnífica que s'estenia des de la ciutat vella fins a la llunyania sobre el Slatsjön. Se sentia embalbit i gairebé en estat de xoc. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 704.].

Embalbida

La Lisbeth Salander Va sentir olor d'ametlles i cretanol, com si tingués alcohol a dins de la boca, i va intentar empassar, però la seva llengua semblava embalbida i paralitzada. Va intentar obrir els ulls, però no va poder. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 69].

 Embalbiment

Allà en deixava tres, aquí dotze, enllà cinc només. Ningú no em parlava. Existíem sols per una mena d'indecisió entre l'embalbiment i el deliri. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 255.].

Embalbeix

El meu cos mai no havia sofert tant com per la manca d'aquell cos. Quan me'n van apartar, és com si m'haguessin llançat al gel. Primer tremoles, sents el fred, després l'esperit s'embalbeix i tota la superfície del cos comença a cremar, cremar pitjor que en una foguera. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 75.].

Embalbiment

Amb el pit li protegia l'esquena i no tenia fred, al contrari, un embalbiment li fonia la sang mentre cor­ria carretera avall. L'aigua fuetejava els cabells, el front. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 108.].

EMBARBOLLAR v. tr. 

|| 1. Parlar confús, sia per defecte físic, com els infants quan comencen a parlar (Mall., Men.), sia per voluntat de no deixar entendre a tothom allò que es diu (Empordà); cast.balbucear. 

|| 2. Dir coses sense fonament, faltant a la veritat o procurant desfigurar-la (Empordà, Solsona, Barc.); cast. despotricar. «Què embarbolles ara, tu, mentider?» S'usa molt com a refl.: «No saps què t'embarbolles!» (Empordà, Barc., Men.). 

|| 3. Confondre, enterbolir (Mall.); cast. enturbiar. «Sa diada s'embarbolla | d'ets ennigulats borrers; | jo voldria que plogués | un ram d'aigo que dugués | taronges i tarongers | a quants de penyals hi ha a Sóller» (cançó pop. Mall.).

    Fon.: əmbəɾβuʎá (or., men.); əmbəɾβoʎá (mall.).

    Var. form.: engarbullar.

    Etim.: de l'arrel barb-, onomatopeia del balbusseig o del parlar confús.

Embarbollen

En el cas de l'ofici de la política, hem de valorar els professionals més pels fets que per les paraules. Ells també s'embarbollen #Homs (Josep Ginesta, treballòleg, twitter 07/02/2014).

Embarbo­llaven

Totes dues s'embarbo­llaven, agafades de les mans; totes dues pronuncia­ven paraules d'amor, darrere de les quals s'entre­veia una casa en un jardí a Suïssa i el gest d'una mà llançada enlaire com una pilota de colors, com una invitació al viatge, com una promesa que parla d'un futur inesperat, una promesa que no s'acom­pliria però que les continuaria acompanyant com un eco de bellesa.   [Milan nKundera. La immortalitat. 

(Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 212 ].

EMBARBUSSAR v. intr. o refl. 

Parlar confusament, deixant les coses a mig dir o desfigurant-les de manera que no s'entenen; cast. barbotar. En Roca em demanà dispensa y, embarbussant-se y com qui no vol, afegí..., Oller Llapis ploma 104.

    Fon.: əmbəɾβusá (or.).

    Etim.: de la mateixa arrel de embarbollar, amb diferent sufix.

Embarbuss

La Marquesa, simpàtica velleta, amb aparatós barret de plomes, carregada de bosses i bossetes, ombrel·la i pectorals, que quan s'extasia davany una obra d'art, o s'entusiasma perquè li donen la raó, s'embarbussa, saliva i tira capellans. (La recherche, un centenari a celebrar. Amadeu Cuito, article revista L'Avenç, núm. 396, desembre 2013, ISSN: 0210.0150.Pàg. 4).

Embardussadament

-Comprens? -féu el general embardussadament, com si la llengua se li hagués tornat massa gran per a la boca-. Un cop hagin desaparegut, el de la vostra banda de la Casa Blanca, tornarem a tenir un país tal com era abans, un país autèntic amb valors autèntics.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 192).

I, sens dubte, mai durant el matrimoni. La Sofia suposava que les dones encara el devien trobar atractiu, tot i que duia la barba mal afaitada i grisa i quan parlava s'excitava tant que les paraules de vegades li sortien embarbussades. (Alice Munro. Massa felicitat. (Too Much Happines, trad. Dolors Udina). Club Editor, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7329-150-7. 316 pàgs. Pàg. 271).

Embarbussades

Sense mi, serien delinqüents de pa sucat amb oli, xoriços enganxats a drogues barates, babaus embarbussats, escòria. És clar que ara no són gaire millors. (Pàg. 203)

Embarbussen 

Se li embarbussen els pensaments. Per un costat, la consciència que està veient l'assassí de la granota negra, l'home que va matar el Van der Vogt, el Lubiànov i el hacker. (Pàg. 316)

(Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs.).

Embarbussava

-Me cago en déna -va dir en Sivarnandan.

-Ella és aaaaixí. No s'hijuguí mai calés, cregui'm -dir en Palmgren.

Encara s'embarbussava una mica.

(Pàg. 203)

Embarbussades

En Holger Palmgren tenia una petita habitació amb un llit, una calaixera, una taula i unes quantes cadires. L'home era en aquells moments un autèntic espantall primet de cabells blancs, amb problemes evidents d'equilibri, però així i tot es va aixecar quan en Mikael va entrar. No li va allargar la mà, però li va assenyalar una de les cadires del costat de la tauleta. Al principi, en Míkael va tenir problemes per entendre les paraules embarbussades d'en Holger Palmgren.

(Pàg. 661)

[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs.].

Embarbussades

Això em consola en aquest despatx petit, les finestres mal netejades del qual donen a un carrer sense alegria. Això em consola, en la qual cosa tinc com a germans els creadors de la consciència del món —el dramaturg embarbussat William Shakesperare, el mestre de minyons John Milton, el vagarro Dante Alighieri, (...) i fins i tot, si la citació m'ho permet, aquell Jesucrist que no ha estat res al món, tant que es dubta d'ell en la història. Els altres són d'una altra mena —el conseller d'estat Johann Wolfgang von Goethe, el senador Victor Hugo, el cabdill Lenin, el cabdill Mussolini. [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 184].

Embarbussament

—Torna-ho a repetir, si us plau —vaig riure—. T’ha sortit un embarbussament fantàstic.

[Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 242.].

Embarbussat

-¿És possible que vós sigueu Pàvel Pàvlovitx Trussotski? -respongué a la fi Veltxàninov amb posat tot embarbussat.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 37]. 

Embarbusar

I es va embarbusar, va callar un segon. A continuació, sense cap relació en em va confessar que ja no volia treballar més. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 492.].

Embarbussat

L'espera fou enutjosa. Emil s'havia quedat silenciós. Procurava fingir animació, però qualsevol hauria endevinat que estava deprimit. Parlaren de banalitats. Sí, escriuria de seguida. Durant una setmana, almenys, li podien enviar les cartes a l'adreça d'un amic, Rudolph Steyer; però no volia passar-hi més temps, perquè tenia un pis molt petit. Rudolph era un estudiant de medicina, de servei a l'Allgemeines Krankenhaus.

Sonà el xiulet. Emil va estrènyer la mà de Rex, però no va poder dir el que hauria volgut dir. Mig embarbussat, es girà a Daphne.

-Tornaré -digué, secament. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 145.].

Embarbussat

-No era la meva dona -va dir el Matthews. Però..., però la coneixia molt bé s'havia embarbussat. Això el xocava. Era la primera vegada en anys. De petit tartamudejava i havia passat per altres dificultats: li costava retenir les coses; però allò estava superat. [Ford, Richard. Dones amb homes (Women with men. Trad. M. Izquierdo). Ed. Anagrama / Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 9788475966878. 238 p. P. 231.].

 EMBARRIOLAR v. tr.

|| 1. Encloure dins una barriola o xarxa (Mall.); cast. enredar. Un lleó enganxat dins un grandiós batzeral que no poria passar envant ni enrera, i que com més feia, més s'embarriolava, Alcover Rond. vii, 136. Embarriolar melons: posar-los dins una mena de xarxa per a tenir-los penjats fins que madurin. Embarriolar camaiots: cordar-los quan són mig cuits, perquè no esclatin. Com veu... que es camaiots comencen a inflar..., else corden i embarriolen amb fil d'empalomar perquè no esclatin, Alcover Cont. 478. Un meló aygordenté de dotze qu' en tenia embarriolats, Maura Aygof. 131. Embarriolar una pilota: fer-li punts de fil de color, en forma de malles de xarxa, perquè no es desfaci o s'afluixi el fil de què està cabdellada (Mall.).

|| 2. Entrelligar, agafar una cosa amb altres (Mall.); cast. entrelazar, enmarañar, enzarzar. Rams i paumes que fan ses monges..., de ses fuies saben treure uns bollats i uns llassos i unes trenes i trunyelles, i llavò hi embarriolen ramells i ramells, Alcover Cont. 74. a) fig. Y ab l'or de l'ensomni m'embarriolava, Salvà Poes. 34.

|| 3. fig. Agafar qualcú contra la seva voluntat, generalment per obligar-lo a fer qualque cosa que no li agrada; cast. coger, atrapar. «Des que som figueraler, | cada pic m'embarriolen | perque en don més que no en volen | de figues per un dobler» (cançó pop. Mall.). «M'engana que m'embarrioles | un altre any amb so segar, | perque me fas aixecar | una hora abans de cantar | es dematins ses terroles» (cançó pop. Mall.). Arribaren els bombers...; no hi havia aygua a les tronetes per a alimentar les bombes;... se donà una orde a la tropa y ben prest quedaven embarriolats gran part dels concurrents per a fer la cadena, Oliver Obres, ii, 65. Un dia dues fragates de rey embarriolaren es seu bergantí y a tots les empresonaren, Galmés Flor 165.

    Fon.: əmbəriolá (Mall.).

    Etim.: derivat de barriola. 

Embarriolats

La font de la plaça estava seca feia tres dies. En el pou de cal senyor Mandilego no hi arribava la manguera de la brigada. Per a alimentar les bombes va ésser necessari el recurs suprem: se donà una ordre a la tropa, i ben prest quedaven embarriolats gran part dels concurrents per a fer la cadena; i els poals de lona passaven mig buits de mà en mà, amb gran gust dels atlots de barca cataliners, qui remulla- ven els senyoretxos que hi havien agafats. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 80.).

EMBASARDIT, -IDA adj. 

Ple de basarda; cast. empavorecido, despavorido. En front d'aquest misteri els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver del corbo, Bertrana Herois 34.

BASARDA f. 

Por intensa que pertorba l'esperit (Empordà, Plana de Vic, Barc., Penedès); cast.pavor. El feia somniar en lladres i l'omplia d'una basarda més consemblant a la dels gelosos que a la dels porucs, Oller Esc. pobr. 30. El pobre bailet va començar a sentir basarda, Massó Croq. 151. Tenia els ulls oberts i revirats que feien basarda, Víct. Cat., Ombr. 44.

    Fon.: bəzáɾðə (or.).

    Etim.: la mateixa del fr. pop. vésarde, mat. sign. (cfr. Spitzer Lexik. 24).

Embasardit

—L'han pelat. Au, a guillar. Quan la porta cedia de les empentes que li donaven des de l’escala, els saltamasos ja corrien cap al bosc com a guineus, has mort un pagès, Galceran, un pagès com ho podia ser en Ramon Queraltó traïdor, com fan els deslleials a casa teva, com va fer en Toca-Son, com mai no havies fet tu fins ara, traïdor, embasardit i covard; ell ha matat en Sabat, em podia haver mort a mi; cavalcaven ja en companyia dels dos galcerans que s'havien quedat amb els cavalls; què ha passat?... (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 68.).

EMBATOL m.

Embat suau; ventet fluix i fresc, generalment de la banda de la mar (Mall., Men.); cast. brisita. Una plaja... que ses ones bouetjant ab s'embatol besaven, Alcover Rond. ii, 157. Fent-me xalesta escomesa | volava fresch embatol, Orlandis Poes. 4. El moliner: Puc anar a fer sesta; no's mourà embatol per ara, Galmés Flor 28. Un embatol d'aromes, amb dolçor | torba la cara de l'Emperador, Carner Lluna 102.

    Fon.: əmbətɔ̞ɫ (Mall., Men.).

    Intens.: dim.: embatolí, embatolineu.

    Etim.: derivat dim. de embat, art. 1. 

Embatol

L'embatol enfilava el passeig com una delícia volant; el cel era turquí lluminós, el fullam de l’arbreda s'esgrogueïa. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 391.).

Embatol

Falagueró i eixerit.

m 'agradà el seu cantussol

i el seu aire decidit

al compàs de l'embatol.

(Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 146.).

1. EMBAUMAR v. tr. 

|| 1. Embalsamar, omplir de bona olor; cast. embalsamar, perfumar. La masia... l'embaumen violers y clavellines, Carner Sonets 36. 

|| 2. Enganar amb bones paraules (Men.); cast. embaucar, engatusar. Ja li tastaria els nussos, es qui tractàs d'embaumar-lo, A. Ruiz i Pablo (Catalana, vi, 17). 

|| 3. Sostreure fraudulentament (Men.); cast. escamotear. Va embaumar dos llensols a una pobre atlota, Benejam Ciutad. veya, 89.

    Fon.: əmbəwmá (or., bal.); embawmá (occ.).

    Etim.: derivat de baume, ‘bàlsam’.

2. EMBAUMAR v. tr. intr. o refl. 

Llavorar els trencadors la pedrera en sentit horitzontal, fent-li fer cova (Mall.).

    Fon.: əmbəwmá (Mallorca).

    Etim.: derivat de bauma (=balma).

EMBAUMADOR, -ORA adj. 

Que embauma; cast. embalsamador. Ella solia cantar... ab cadències dolcíssimes, embaumadores, de melodia reposada, Galmés Flor 132.

Embaumadores

Joao Peres cregué, sense tenir dubtes ni posar em­perons, demanant-li, això sí, després, un munt de detalls, tot allò que durant dues embaumadores nits de primavera succeí al capita del Cigne la darrera vegada que recala a Mallorca. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 18.).

Embaumat

EL meu coixí era embaumat de la flaire dels seus cabells. Vaig avançar cap a la meva princesa rutilant, aturant-me o reculanț cada vegada que es bellugava o era a punt de fer-ho.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 130.].

Embaumats

En Mitus mai hi havia estat, en aquell clos. Isolat per son geni retret i seriós, es trobava millor, quan no podia treballar, passejant lliurement pels camps embaumats enfront d’horitzons sense límit, que no pas ensopint-se entre gent bestiota o sorruda.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 206-207).

Embaumar

ANGELO

De tu! Que Déu em guardi de la teva virtut mateixa! Què és això que em passa? És culpa teva o meva? ¿Del temptat o de la temptadora? ¿Quin dels dos és més culpable? Ai! No és cert! No és ella! Ella no em tempta, no; sóc jo mateix que jec al sol prop de la violeta i que en lloc d'embaumar com una flor em vaig podrint igual que una carronya sota del raig benefactor. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 56.].

Embaumada

Feia tan poc temps que l'hermosa joventut hi havia fet florir una nova primavera il·luminada per l'esclat de sos ulls lluminosos; embaumada per el perfum que semblava emanar de les carns rostides; vibrant amb l'harmonia de sa veu que murmurava coses tan dolces i de ses argentines riallades reveladores de goigs tan inefables!... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 206.).

Embaumaven

Anava, doncs, per una bella praderia, que encara no havien caminat més de tres jornades, un matí de primavera gentil. Les flors embaumaven l'aire i quiscuna es vinclava al pes d'una abella daurada o d'un papalló. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 94.).

Embaumar  

Com al mig de l'hivern la primavera

aixís el cel avui, i el sol i l'aire,

obre de bat a bat balcons i portes

i omple la casa de clarors, aimia.

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures

són avui. Fins a cada moment sembla

que han d'esclatâ en verdor les branques nues,

que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,

i que s'ha d'embaumar tota la terra.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 17.).

1. EMBLAR v. tr. ant.
|| 1. Robar; prendre cosa contra la voluntat de qui la posseeix; cast. robar. Fa retre al ladre les coses que ha emblades, Llull Cont. 86, 12. Cauayler ladre major ladrocini fa a la alta honor de cauayleria con li embla si mateix e son nom, Llull Cavall. 15. Dixeren al negre: si fosses rey, què faries? Dix: emblaria mil morabatins e fugiria, Jahuda Dits, c. 67. Que la huna estigués ab ell e l'altra li emblàs la espasa e lo coltell, doc. segle XIV (BSAL, x, 52). Si emblarà els dits blats de dia, a aquell aytal sien toltes les orelles, doc. a. 1390 (BSAL, ix, 30). Cells qui han moneda estan en pahor que no'ls sia tolta o emblada, Genebreda Cons. 115. Ladres... no és stat negú en qui aja fet profit neguna cosa que emblàs, Scachs 91.
|| 2. Prendre forcívolment, apoderar-se; cast. tomar. Uench a nós missatge que peons de Terol e de la frontera hauien enblat Ares, Jaume I, Cròn. 132. Havien emblats bé quaranta castells, Desclot Cròn., c. 67. En mig del jorn emblà lo castell de Medico, Muntaner Cròn., c. 223.
    Etim.: del llatí invŏlare, mat. sign. (cf. Rom., xlii, 143).

2. EMBLAR v. intr. o refl. ant.
Anar-se'n. Pensam nos que hauíem a fer ab mala gent, car e'l món no ha tan sobrer poble con són cauallers, e quan nos ne fóssem partits, no haurien vergonya d'emblar-se de nuyt o de dia, Jaume I, Cròn. 237. (V. amblar).

Emblades

...En Roger, qui viu e conec que dotze galeres en emblades de la batalla. vole-les seguir d'aprés, mas hac de consell que no ho fes, per tal cor era nit e ai­tampoc les se poguera trobar; e així romàs que no les se­guí. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 353.).

Emblassen

Can venc lo dilluns matí abans de l'alba, hagren llur consell que es mesessen en la cava del comte d'Empúries en aguait, e que emblassen la ciutat. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 101.).

EMBLES

Embles

Aquest consell han tuit tengut per bo, e _anaren oir les misses e confessaren-se. E puis anaren-se dinar molt tost. e quan foren dinats armaren-se, ells e llurs cavalls, e ple­garen lus tendes e l'arnès e carregaren les embles. E pus muntaren a cavall e el rei donà la denantera a En Guillem de Montcada. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 89.).

Embles

E ell menà dues-centes embles qui portaven l'arnès, e altres dues­centes qui portaven figues seques, e atzibib. e dàtils, e malgranes dolces e molts confits. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 152.).

EMBOCAR v. tr.

|| 1. Girar una cosa amb la boca o sortida cap a cert lloc; cast. embocar. Que niguna persona no gos tenir canal o canals qui rajen de lurs alberchs envers lo dit mur, si donchs no eren aygues plujals, axí emperò que les canals, per les quals les dites aygues plujals rajaran vers lo dit mur, hagen esser embocades de manera que les dites aygues plujals no puguen dar algun dany al dit mur, Mostass. Agual. (Jocs Fl. 1895, pàg. 214).

|| 2. Agafar amb la boca; cast. embocar. «Hem agafat un conill molt gros, que el gos quasi no l'ha pogut embocar». «Els gossos no gosen embocar els eriçons quan s'apiloten». Es peix menut és es que s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los, Ruyra Pinya, ii, 145. La vella se descordà el gipó y el nin embocà àvidament ab les manetes tremoloses, Galmés Flor 110.

|| 3. Posar-se a la boca; cast. embocar. L'enamorat, a punt d'embocar el fiscorn, atalayà, repitada en un balcó, la dolça figura predilecta, M. Roger (Catalana, i, 207).

|| 4. pron. Engolir-se, menjar-se àvidament; cast. zamparse, engullir. «M'hai embocat un pa» (Maestr.). Tragueren un plat ple de troços de llomello... y en un santiamèn se'l embocaren tot en la garjola, Rond. de R. Val. 46. D'amagat d'ell m'he embocat deseguit un glop del remey de l'ampolleta, J. de Sant Salvador (Rev. Cat., iv, 86).

|| 5. absol., ant. Tenir coit la dona. Puys los pruu la vergonyosa | van calentes | y may callar les fan, contentes | de enbocar; | y quin art és lo xiringar!, Coll. dames 513.

|| 6. Entrar per la boca o obertura inicial (d'un carrer, port, escala, passadís, etc.); cast. embocar. Quant va embocar es seu carrer sa mestressa ja l'esperava an es balcó, Maura Aygof. 150. Pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts de rodells, Ruyra Pinya, ii, 69.

|| 7. intr. Començar, tenir la boca o obertura inicial (un carrer, riu, port); cast. empezar, comenzar. «En aquesta cantonada de la plaça emboca el carrer Major».

|| 8. Eixamplar la boca d'un sac, senalla o altre objecte, perquè hi passi alguna cosa (Mall.).

|| 9. refl. Deixar-se caure de boca o inclinar-se amb la boca damunt qualcú o qualque cosa (Maestr.); cast. abocarse. «No t'emboques damunt» (Benassal, Plana de Cast., Val.).

|| 10. Llançar o aplicar a la boca, a la cara; fig., Dir a la cara; cast. soltar. «Li ha embocat una galtada» (Maestr.). «Totd'una que el vegi, l'hi embocaré tot» (Palma). «Li ho he d'embocar en los nassos» (Val.). La tia Bajuana... li predicava tot lo dia..., li emboca tota esta càrrega cerrada y encara moltes atres, Rond. de R. Val. 87. Embocar els uits i els nous: recórrer a un mitjà extrem; cast. echar el resto. El Pare... s'encenia com una trompa, y es possava a pique de embocar els uits y els nous. Rond. de R. Val. 52.

|| 11. fig. Fer creure falsetats; cast. embocar.

    Fon.: əmbuká (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); amboká (occ.); embokáɾ (val.); əmboсá (Palma, Manacor, Pollença); əmboká (Inca, Llucmajor, Artà); ambuká (alg.).

    Etim.: del llatí vulgar *imbuccare, ‘ficar a la boca’ (cf. REW 4285). 

Embocava

Hi va pujar, va conduir amb prudència per l'estreta sendera fins a creuar el reixat de ferro i va baixar per un camí de carro ser­pentejant que embocava a la carretera de Florència. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª).

Embocàrem

Embocàrem un carrer llarg i estret, gairebé obscur, per on pensàvem perdre'ns. Un vigilant, o un sereno -feia de mal dir- ens sortí al pas amb la intenció d'aturar-nos. Ens en vam desfer fàcilment, però l'home, darrera nostre, començà a xiular com un ximple. Fou en aquell instant que vam sentir les petjades de la força pública.(Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 45.).

EMBOLCAR v. tr.

|| 1. Cobrir una cosa envoltant-la de roba, paper, aigua, vapor, etc.; cast. envolver. Los infants com són nats... en los draps en què són enbolcats, en tot pixen, Llull Cont. 103, 7. Yo so JesuChrist, aquell que Nichodemus e tu metés en lo sepulcre e que m'embolquist ab lo sudari, Pere Pasqual, Obres, i, 153. Si secretament vol fer negú son testament..., pot-lo ligar y embolcar en drap e segelar ab son segel, Cost. Tort. VI, iv, 26. Trobà una fembra asseguda a la porta de sa casa e son fill enbolcat en sanch, doc. a. 1412 (Villanueva Viage, xv, 349). Los egipcians qui anauen fugint... encontraren-se ab les aygues e enbolcà'ls Nostre Senyor en mig de les aygues, Serra Gèn. 70. Ella l'embolcà dins un esguart homit de pena, Galmés Flor 99. Especialment: a) Posar els bolquers a un infant (Esterri, Seu d'U., Andorra, Puigcerdà, Tremp, Plana de Vic, Igualada); cast. empañar. Embolcar-lo no ha pogut | sa mareta dolça; | se'l en du mig abrigat | ab sa blanca toca, Verdaguer Fug. 18.

|| 2. Ficar un objecte entre altres dels quals és difícil separar-se; fig., es diu també de les coses inanimades i espirituals; cast. envolver. Trobar via manifesta que tu est ferament en las brancas de amor enbolcat, Corbatxo 26. Lo rey Salomó per ociositat fo enbolcat en moltes fornicacions, Canals Carta, c. 52. Desempare la mescla | de leigs desigs qui ab los bons s'embolquen, Auzias March, xviii. Bé deu saber vostra sauiea en quant perill vós e los vostres sots enbolchats, Hist. Troy. 288.

|| 3. refl. ant. Bolcar-se; ajaure's i donar voltes en terra o damunt una altra superfície, embrutant-se de la pols o altres partícules que hi hagi; cast. revolcarse. Com a porc qui tot se solla e s'embolca en los femorals, Llull Cont. 143, 17. Que no sia axí com lo porch que's enbolque en lo fangaç e sutzura, Sermons SVF, i, 232.

    Fon.: əmbuɫká (or.); amboɫká (occ.).

    Var. ort. ant.: envolcar (Serra Gèn. 28).

    Var. form.: embolicar, bolcar.

    Etim.: del llatí *involvicare, mat. sign. || 1. 

Embolcar

Llavors el va embolcar ben fort amb la bufanda. [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 161.].

EMBOCATXAR v. tr.

Encantar, atreure's totalment la voluntat i estimació de qualcú (Men.). «Sa dona el té embocatxat, i ell no fa res si ella no hi ve a bé».

    Fon.: əmbukəʧá (Men.). 

Embocatxat

De tal modo lo fa estar de Rosaura l'hermosura que si això prest no s'atura no sé a on hem de parar. Ja sospira, ja s'amoca; ja corre, ja està aturat, ja el veureu embocatxat, badant més d'un pam de boca. Cada instant fa una postura: ja està assegut; ja està dret; qualque volta fa l'uiet; mes sempre fa sa criatura. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 208.).

EMBONIQUIR v. tr.

Fer bonic; cast. embellecer. Com t'has ara emboniquida!, Verdaguer Roser 29. La Rosa... neta y emboniquida els diumenges ab son pentinat de bucles, Pons Auca 17. La roba amb què volies emboniquir-me. Pérez-Jorba Poem. 161.

    Fon.: əmbunikí (or.).

    Etim.: derivat de bonic. 

Emboniquir

D'ençà que ja no es poden collir flors per emboniquir l'estima­da-un sacrifici atenuat pel fet que l'excés davant una sola dona reconeix la injustícia que es fa a totes les altres-, collir flors s'ha tornat una cosa dolenta. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 152.).

EMBORRASSAR v. tr.

|| 1. Cardar per primera vegada la llana; cast. carduzar, emborrizar.

|| 2. Farcir; cast. rellenar. Un capó pendràs que sia emborrassat, Robert Coch 12.

|| 3. Posar dins borrasses la palla i el boll.

|| 4. Abrigar molt, cobrir de molta roba (Empordà, Ripollès, Solsona); cast. arrebujar. El jorn vinent el vaquer ja es trobà millor i tot emborrassat va anar a la cort de les vaques, Scriptorium desembre 1925. 

Emborrassat

Dins les flassades, emborrassat cap i tot, les meves orelles percebien el solemnial repòs de l'afrau nevada. El silenci, un silenci que participava de molts silencis (silenci de palau encanta de ruïnes dins el bosc, de nit freda, d'espai, de boirines, de mon i d'enigma), brunzia en el meu cervell, mantenint-me desvetllat. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 288.).

EMBOSTA f.:

V. ambosta. 

Embostada

Mes així que havia mastegat quatre bocins de desperdicis i begut una embostada d'aigua en la font, com si quedés més afamat d'aire pur i més assedegat de llum retornadora, sortia poble i se n'anava lluny, lluny, camps a través, d'aci d’allà sense idea fixa, com temps enrera. . (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 308.).

Embosta

Les acoblava. de petit, amb filial

embosta,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 102.).

Embosta

En acabat, hi ha paraules que solen acompanyar específicament un mot i prou, com ara un rosegó de pa o un pam de terra. Hi ha també una embosta (o almosta), que és 'allò que cap a la conca de les mans juntes': «una embosta de blat». (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 203.).

EMBOTORNAMENT m. 

Acte i efecte d'embotornar; qualitat d'embotornat. L'estat d'encantament sonambúlich, d'impassibilitat masella, d'embotornament dels sentits, de letàrgia cerebral, Girbal Pere Llarch, 152.

    Fon.: əmbutuɾnəmén (or.).

EMBOTORNAR v. tr. 

|| 1. Inflar per malaltia; cast. hinchar. Se'm declarà una agudíssima erissipela y la inflor m'embotornà tota la cara, Vilanova Obres, iv, 256. 

|| 2. fig. Carregar, fer feixuc (el cap, els sentits, etc.); cast. cargar. Per instants se torna | son cos més fexuch, | son cap s'embotorna, | l'ull trist se li acluch,Ruyra País pler 107.

    Fon.: əmbutuɾná (or.); ambotoɾná (occ.).

    Etim.: derivat de bot, amb terminació d'origen obscur, produïda tal vegada per analogia de gotirlons, gotornons o paraules similars.

Embotornament

L'aire fresc de l'exterior em va ajudar a deixondir-me i em va alleujar una mica l'embotornament que sentia, però el que hauria calgut, de debó, era anar a casa i dormir vint o trenta hores. [Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 190.].

Embotornada

Per tal que la il·lusió fos més completa, anaven tots vestits d'un to blau verdós. Feien el senyal d'una gran dansa olímpica sàtirs peluts, nimfes coronades de roses, Pan i Silva, tot fent sonar flautes de canya; Bacus, a cavall d'una bóta, la cara embotornada d'embriac pintada de color ocre i roig, coronat de pàmpols, recomanava el suc del raïm...(Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 196.).

Embotornada

Els oficials del comtat eren, en general, uns cavallers que valien la pena, i els millors eren, en aquell moment, els invitats a la casa; però el senyor Wickham estava tan per damunt de tots ells com a persona, presència, aire i manera de caminar com els altres oficials ho estaven respecte a l'oncle Philips -amb la seva cara ampla i embotornada, i l'alè amb olor de vi de Porto- que entrava darrera d'ells al saló. [Jane Austen. Orgull i prejudici. (Pride and Prejudice. Trad. E. Preses). Ed. Proa, Barcelona 2ª ed. 1993- ISBN: 8477394482. 422 p. P. 94.].

Embotornat

Estava força ben aconseguit, amb unes pinzellades gruixu­des i polsades. L'home estava embotornat sota el pes dels olis. Hi havia alguna cosa que el feia grotesc, com si ha­guessin refregat sang vessada sobre el paper. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 272.].

EMBROLLAR v. tr.

|| 1. Posar en situació confusa i difícil de resoldre; cast. embrollar. Sia tornat a Roma per a desembolicar-se o per més embrollar-se, Lumen Domus, i, 258 vo (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. Intentar enganyar posant confusió; especialment, Enganyar en el joc; cast. embrollar, engañar.

|| 3. refl. Enterbolir-se el temps, posar-se tempestuós. Passada esta ínsula, començà lo temps a embrollar-se y lo cel a obscureixer-se, López Rel. 53.

|| 4. nàut. Hissar cap a l'antena el pujamen de la vela mestra d'un llaüt (or., mall.).

    Fon.: əmbɾuʎá (or., men., eiv.); ambɾoʎá (occ.); embɾoʎáɾ (val.); əmbɾoʎá (mall.); ambɾuʎá (alg.).

    Sinòn.: || || 1, 2, 3: embullar, embolicar.

    Etim.: probablement de l'italià imbrogliare, mat. sign. || 1. 

Embrollar

Ca­bells de princesa! Els vaig dur sense trenes d'ençà que m'ho va dir, fins que se'm van embrollar de tal manera que la mare va haver de ta­llar-me'n uns centímetres preciosos. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 15.).

EMBULL (i més vulgar i dialectal embui). m. 

|| 1. Conjunt de coses reunides confusament, difícils de separar o de destriar; cast.maraña, embrollo. El mateix que un niu, amb sos embulls y son crostisser de brossa, Pons Auca 10. «Pere Joan, bada ets uis, | que aqueixa al·lota t'engana; | a cada brot d'endiana | hi duu més de cent embuis» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. fig. Qüestió difícil d'aclarir; cast. embrollo. «Al·lota, baixa d'es sostre, | no em tiris paies p'ets uis; | sa claredat no vol fosca | ni sa veritat embuis» (cançó pop. Mall.). Aquí foren los embulls e rancors que tants de dampnatges varen fer, Boades Feyts 303. El seu esperit lluitava per aclarir aquell embull, Pons Llar 77. 

|| 3. fig. Dita o acció enganyosa, fraudulenta; cast. enredo, trampa. No se pot jugar amb ell perquè fa embuys, Roq. 51.

    Fon.: əmbúʎ (or.); embúʎ (occ.); əmbúј (bal.).

    Intens.: embullet, embullàs, embullot.

Embullen

Expliquen que du els cabells una mica llargs, blancs, se embullen amb la barba espessa i abundant. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 57.].

Embullats

En aquella història hi havia unes quantes coses que costaven d'entendre i massa fils embullats. [Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yon) A novel Book 3, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 1ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-588-2. 446 pàgs. Pàg. 399.].

Embullat

Vaig fer: "Bé, s'ha embullat la troca, oi?", i la mosca es va quedar mirant-me amb la boca badada, i Clay va dir: "Sí, em sembla que s'ha embullat"... (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 142.).

Embullats

Ara es van estudiar amb interès. En Lindberg tenia els cabells embullats, estava moré i duia barba de dues setmanes. [Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 26.].

Embullades

-Ted- li diu. És la primera hora de la tarda i en Mundy ha tingut temps d'arreglar-se: té els colzes damunt la taula de conferències i les llargues mans embullades entre els cabells despentinats-. ¿Et puc fer una pregunta, amic meu? [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 168.].

Embull

Bé, un altre misteri aparentment resolt que, però, com la paraula STAUROS repartida en lletres pel cos, ens sumia novament en la perplexitat més absoluta. Cada dia que passava, el desig de desenredar tot aquell embull, de comprendre el que aquell cadàver estrany estava mirant d'indicar-nos, es torna-va més i més apressant. (Pàgs. 38-39)

La meva ment, acostumada a sintetitzar amb rapidesa i a extreure les dades rellevants de qualsevol embull d'informacions, ja havia elaborat una teoria complexa amb els elements repetitius d'aquella història. (Pàg. 60)

Però aquelles plantes també havien variat: els murs de tres metres d'altitud ja no eren coberts només per tiges i fulles embullades; ara. també, entrellaçades, mates enormes d'espinals, esbarzers, romegueres i ortigues amenaçaven de picar-nos al fregament més petit. (Pàg. 253)

Dels anells de l'animal, embullats com un nus mariner, emergia el tirs de Dionís, el déu grec de la vegetació i el vi, i el caduceu d'Hermes, el déu missatger.(Pàg. 391)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

Embullades

De tant en tant aprofitava els contactes que havia fet entre els assistents socials i els psicoterapeutes per visitar, acompanyat d'ells, diverses institucions com orfenats i reformatoris, on podia contemplar amb una perfecta impunitat, com la que donen els somnis, noies pubescents i esblaimades, de pestanyes embullades.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 20.].

Embullades

Això de «llei del català», igual. Si el nom sencer de la llei–Llei d'Ús de les Llengües Oficials, o com finalment se digui–els sembla embullat i en necessiten una versió abreujada, la solució lògica i justa seria dir-ne Llei Lingüística, o Llei de Llengües, una denominació que, a més, permetria als columnistes alguns sarcasmes fàcils i suats sobre altres usos de les llengües.  (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 197.).

Embullats

...fins que, audaç, va riure i va saltar /   entre els cabells embullats de l'Amor?  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 39.].

Embullada

Però definir-la o definir-les és un esforç tan per sobre de la meva raó, que la intel·ligència i la veu acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no improviso el precepte, que tots som esclaus de la llei, perquè puguem ser lliures.» I Arístocles, cloent de sobte la seva tan indocumentada, incoherent, embussada, embullada, dispersa i ximple peroració, es va quedar de seguida tan assossegat i quiet com la gallina després de pondre l'ou. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 10.).

Embullava 

A fora de l'hospital algú xisclava, però el vent embullava els mots, i el mis­satge del que xisclava no s'entenia. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 168.].

Embullada

L'enorme muralla de vegetació, una frondosa i embullada massa de troncs, bran­ques, fulles, branquillons, immòbils sota la lluna, era com una revoltada invasió de vida silenciosa, una desbaratadora onada de plantes amuntegades com una cresta, a punt de desplomar-se en el riu i de posar fi a la ridícula existència de tots nos­altres, homes insignificants. I no es movia. De lluny ens arribava una sufocada explosió d'es­quitxos i bufecs, talment com si un ictiosaure hagués estat prenent un bany de resplendor en el gran riu.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 55.].

Embullat

El Període Permanent intenta reconciliar a favor teu aquestes coses irreconciliables, fent que el passat congestionat i embullat esdevingui beix, i que el present s'il·lumini amb la seva immediate­sa. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 116.].

Embullats

S'havia quedat vídua i a la pobresa. El seu marit era un home extravagant i, quan va morir, feia un parell d'anys, deixà els seus assumptes terriblement embullats. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 190.].

Embull

A cada ciutat de l'im­peri cada edifici és diferent i està disposat en un ordre diferent: però, tot just el foraster arriba a la ciutat desco­neguda i llança l'esguard enmig d'aquella pinya de pagodes i claraboies i herberes, tot seguint l'embull de canals, horts, femers, de sobte distingeix quins són els palaus dels prín­ceps, quins els temples dels grans sacerdots, l'hostal, la presó, el barri dels bordells. Així -diu algú- es confirma la hipòtesi que cada home porta a la ment una ciutat feta només de diferències, una ciutat sense figures i sense forma, i les ciutats particulars la tornen a omplir. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 37.].

Embullar-me

Quan no s'amunteguen al meu voltant, de segui­da estic amb en Meïr. No soc capaç de deixar de pensar en ell i en mi, ni en el que ens passarà. Vaig prometre esbor­rar-lo durant el viatge per no embullar-me el cap i no ho compleixo. [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 188.].

Embullats

M'hi vaig acotar i li vaig fer un petó als cabells, que tenia tots enganxats i embullats d'estar malalta i d'estar-se al llit. I llavors vaig fer mitja volta i vaig agafar les meves coses, i no vaig tornar a mirar enre­re, però així que vaig travessar la porta no vaig po­der continuar caminant. Vaig recular d'un pas, sense girar-me. [Elizabeth Strout. Em dic Lucy Barton (My name is Lucy Barton, trad. E. Tallada). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 9788415835844. 222 p. P. 188.].

Embull

La toquem a poc a poc i, d'una manera gradual, quasi dolorosa, ens desprenem de l'acrimònia d'abans. Miro enlaire i torno a veure l'estrany embull de criatures del sostre. Abaixo els ulls cap al terra sense guarni­ments i em tomo a capbussar en els compassos lents, primer ascendents i després descendents, de l'escala. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 290.].

Embullat

La Julia arriba al cap d'uns quants minuts. Està completament molla. Els cabells rossos se li han embullat i són quasi marrons, i porta el vestit amarat. Hi ha una mirada ansiosa en els seus ulls mentre dóna una ullada a l'Orangery. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 117.].

Embullats

Els ulls verds i penetrants d' Amory observaven, en­tre els cabells embullats, la seva mare. A una edat tan tendra ja no es feia il·lusions respecte a ella. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 22.].

Embull

... arreglar. i si se sabés abans d'hora que em caso. tal embull hi hauria, que potser fins ni em voldria la pobra Àgata, creient-se que ha servit ... Vaja, prou. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 137.).

Embullar

Sí, fruit del desordre, les coses s'entortolliguen, els verbs adients són embullar o esbullar: «Ens besàrem, una vegada, mil ... Els meus dits encesos, embullaven la seua cabe­llera ... » (Xavier Casp). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 66.).

Embull

Es pot contar la vida, tota la vida, sense fer-se un embull. Per on començaria? (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 22)

Embullats

La Victòria li ha dit, en veure-la sempre en bata i sempre amb els cabells embullats, pendent de la bestiola, que si no es comporta li engega una puntada de peu al cony de gos que et té l'enteniment girat, i en Joa­quim, que ho ha sentit, ha fet un somriure quasi de pedra. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 86)

EMFÀTIC, -ÀTICA adj.

Propi de l'èmfasi; fet o dit amb èmfasi; cast. enfático. Li respongué en Carles ab enfàtica gravetat, Genís Jul. 63.

    Fon.: əɱfátik (Barc.); eɱfátik (Val.); əɱfátiс (Palma).

    Etim.: pres del gr.-llatí emphaticum, mat. sign. 

Emfàtica

Això es corresponia amb la imatge emfàtica de la mort, que extingeix del tot l'individu, el substrat de tot comporta­ment i pensament burgès. Era el preu absolut del valor absolut. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 322.).

EMMOTLLAR v. tr.

|| 1. Conformar a un motlle; donar una forma determinada a un objecte pitjant-lo contra un altre que li fa de motlle; cast. amoldar. Lo fill la cara emmotlla al ventre de sa mare, Camps i F., Poes. 144. En emmotllar-li el pardessú en el petger d'una cadira, Pons Com an., 19. a) fig. La Emília, desviant an en Manel de sas costums y gustos degradant-lo a sa manera al enmotllar-lo ab els seus, Pons Auca 224.

|| 2. Donar una forma determinada segons un motlle; cast. moldear. Sant Mateu [la vila], els cavallers montesians l'emmotllaren, li donaren anima, Bol. Dim. 33.

    Fon.: əmmuʎʎá (Barc.); emmoɫɫáɾ (Val.); əmmoɫɫá (Palma).

    Etim.: derivat de motlle. 

Emmotllaven

Els seus patges maqui­llats, empolvorats, ridículament empolistrats com els Zèfirs i l'Amor, s'emmotllaven tan bé com podien als seus antulls de vegades cruels; vaig haver d'intervenir per tal d'evitar que el pe­tit Bòrees, que Luci admirava per la seva primesa, es deixés con­sumir de fam. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 202.].

Emmotllava

No li havia semblat mai tan voluptuós el plaer de la pa­raula, mai no havia estat tan conscient del fet que Eros viu en el verb, com durant aquelles hores saboroses i arriscades en què, assegut davant la taula de vímet sota el tenderol, tenint davant seu ídol i sentint la música de la seva veu, emmotllava a la bellesa d'en Tadzio la seva breu dissertació, una pà­gina i mitja de prosa refinada, que ben aviat susci­taria l'admiració de molts per la seva puresa, noble­sa i tensió sentimental. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 70.].

EMOL·LIENT adj.

Que ablaneix les parts inflamades; cast. emoliente.

    Fon.: əmuɫɫién (Barc.); emoɫɫiént (Val.); əmoɫɫiént (Palma).

    Etim.: pres del llatí emolliente, ‘que ablaneix’. 

Emol·lients

Un cirurgià experimentat -va curar Càndid en tres setmanes amb els emol·lients que ensenya Dioscòrides. Ja tornava a tenir una mica de pell i ja caminava, quan el rei dels búlgars va lliurar batalla al rei dels àvars. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 17.].

EMPACAR v. tr.

|| 1. Posar dins sacs o fardells un gènere, especialment palla, alfals, farina, etc. (or., occ., val.); cast. empaquetar, encorachar.

|| 2. refl., fig. Omplir-se, fartar-se (val.); cast. hincharse. «Eixe comerciant s'ha empacat de diners».

    Fon.: əmpəká (or.); ampaká (occ.); ampakáɾ (val.).

    Etim.: derivat de paca, o format per regressió damunt paquet. 

Empacar

És l'orquestra del vaixell», va dir el fogoner, «ha tocat a dalt i ara se'n van a empacar els trastos. Això vol dir que ara ja s'ha acabat tot i que ens en podem anar. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 50.].

EMPEGUEIR (i ant. empeguir). v. tr.

|| 1. Avergonyir (Mall., Men.); cast. avergonzar. S'usa gairebé sempre com a refl.: Estant a part, tot sol yo m'empeguesch, Auzias March ix. S'empegahiren aquelles atlotes, Penya Mos. iii, 180. Ardentes cobles llig d'amor, fent empegueir a les donzelles més nobles, Aguiló Fochs foll. 76. O dolsos abrassos i besades de mare, que no espinau ni escarrinxau ni soiau ni feis empegueir!, Alcover Cont. 35.

|| 2. refl. Decandir-se. No tenim altra documentació ni notícia d'aquesta accepció que un passatge de Víctor Català: M'havia empeguehit d'una lley de manera que el senyor doctor de Murons en passava ansi, Víct. Cat., Sol. 51.

    Fon.: əmpəɣəí (bal.).

    Etim.: derivat de pec, ‘estúpid’, o de peguea, ‘estupidesa’. 

Empegueir-me

...m'havia conformat amb un vestit blau amb ratlles clares, cosa que va empegueir-me una mica, però que podia excu­sar-se en un foraster sense experiència. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 460.].

Empegueïda

Diu que ho farà. Jo, com si estigués molt empegueïda, li dic que vull parlar amb ell. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 30.).

Empegueïda

Jo, com si estigués molt empegueïda, li dic que vull parlar amb ell.  ? (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 154.).

EMPERNAR v. tr.

|| 1. Subjectar amb perns; cast. empernar, atornillar. Dues altres talles grans de varar de traure, ab poliges totes empernades de ferre e matallades, doc. a. 1484 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 220). Un calser nou ab lo peu de fullatga empernat lo canó ab sa patena plana, doc. a. 1549 (BSAL, viii, 328).

|| 2. Posar dur, tivant (Empordà); cast. entiesar, agarrotar. «Aquesta bèstia ja és morta fa dies; ja s'ha empernat». «Ja fossis morta i empernada!» (Llofriu).

|| 3. refl. Posar-se fort un mecanisme, perdre la mobilitat o el funcionament (Mall.). «Sa corriola s'ha empernat; no podrem treure aigua».

|| 4. fig. refl. Obstinar-se, entossudir-se (Mall.); cast. empeñarse. «S'ha empernat a no sortir, i no la podem treure de la casa».

    Fon.: əmpəɾná (or., bal.); ampeɾná (occ.); empeɾnáɾ (val.).

    Etim.: derivat de pern. 

Empernat

No vam trobar res i a l'encabat vam seure a descansar en un banc empernat al cantó d'una botiga. En aquells temps, els carrers de les ciutats eren molt més amables. A ningú no li feia res que els desproveïts recobressin les forces, es traguessin algun pes del damunt, parlessin del seu esfondrament en el món. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 21.].

EMPIRI (ant. també empíreo). adj. i subst. m.
El cel suprem, la part més elevada del cel, on es considera que té el seu tron la Divinitat; cast. empíreo. En lo cel empíreo està lo cors de Jesucrist, Eximplis, i, 65. En tant l'Empiri adolla sos himnes de victòria, Atlàntida ix. La veritat de l'empiri és baixada, Verdaguer Roser 116. La rosa de l'Empiri blanca que mostrà Beatriu a l'Alighieri, Riber Poes. 270.
    Fon.: əmpíɾi (Barc., Palma); empíɾi (Val.).
    Etim.: pres del llatí empyriu, mat. sign.

Empiris

Actuava com si fos una màquina impulsada per les forces del medi i la seva pròpia personalitat; la seva raó era talment un espectador passiu que n'observava els esdeveniments, però que no hi podia intervenir. Era com aquells déus d'Epicur, que presenciaven els actes dels homes des de llurs cimals empiris, però no tenien el poder d'alterar la més mínima cosa del que s'esdevenia. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 421.].

EMPOLISTRAR v. tr.

Compondre acuradament; empolainar (Camp de Tarr.); cast. acicalar, emperejilar. Bernat..., empolistra't, fes-te guapo, Pin i Soler, Jaume, 212. Especialment: a) Posar tionets als buits que fan els tions grossos per igualar el foc (Eiv.).

    Fon.: əmpulistɾá (Camp de Tarr., Eiv.); əmpulustɾá (Eiv.).

    Etim.: derivat de polir, tal vegada amb contaminació de empollastrir. 

Empolistrat

I aixecant el barret empolistrat amb escarapel·la i esperonant el ca vall, es allunyar al galop pel bosc, seguit de dues eixordadores dot­zenes d'homes de la seva escorta. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 214.].

Empolistrats

Els seus patges maqui­llats, empolvorats, ridículament empolistrats com els Zèfirs i l'Amor, s'emmotllaven tan bé com podien als seus antulls de vegades cruels; vaig haver d'intervenir per tal d'evitar que el pe­tit Bòrees, que Luci admirava per la seva primesa, es deixés con­sumir de fam. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 202.].

EMPOSTISSAT m.

Conjunt de posts unides sòlidament; cosa composta de posts; cast. entablado, tablazón. Especialment: a) Paviment fet de posts. Avensava fent tremolar tot l'empostissat, Oller Pil. Pr. 113. Una lloca amb els pollets trascava per l'empostiçat, Massó Croq. 46. Les miques de pols que hi havia a les crètues de l'empostissat, Roig Flama 119.—b) Embà fet de posts. En tàpies, ni parets de rejola, ni de empostissats, doc. a. 1481 (Serra Calend. folkl. 366).—c) Cadafal de posts. Empostissat en què's representa: Proscenium, Torra Dicc.—d) Sòl del carro, compost de fustes unides lateralment (or., occ.).—e) Teuladeta o cobertís de damunt una porta o finestra per defensar-la contra la pluja (Labèrnia-S. Dicc.).

    Fon.: əmpustisát (pir-or., or.); ampostisát (occ.).

    Intens.: empostissadet, empostissadot.

    Sinòn.: empostat, postissada.

    Etim.: del part. pass. de empostissar. 

Empostissat

-Aquesta capella, la van decorar, tal com la veieu ara, a l'època de Jau­me II. Abans, segons tinc emès, els bancs només eren d'empostissat i hi ha motius per pensar que els folres i els coixins del púlpit i dels seients de la família eren de roba morada, però no és gaire segur. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 66.].

Empostis­sat 

Però els anys de Minnea­polis no eren una capa prou gruixuda per amagar el compost «Amory més Beatrice» als ulls inquisidors d'un college; així, St. Regis, havent-li extirpat dolorosa­ment Beatrice, havia començat a estendre un empostis­sat nou i més convencional damunt l'Amory essencial. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 55.].

EMPOTINAR v. tr.

Embrutar (Olot). 

Empotinat

Al carrer bufava la gisca i no parava de plou­re i de nevar. cosa que feia que no m'acabés de decidir a tornar a casa. que quedava força lluny; però el fet és que el meu aixopluc tampoc no resultava gaire hospitalari: ja ha­vien apilat una bona part de les cadires damunt de les taules, les dones de la neteja passaven la baieta pel terra empotinat, i els cambrers. mig adormits i emmurriats, jeien pel local; ...[Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 146.].

EMPUNYAR v. tr.

Agafar amb la mà closa; cast. empuñar. Tenint empunyat ab la mà dreta junt al fogó lo arcabús, Moradell Prel. 27. El cepat cotxer, embarretat i amb sa escarapella trista, empunyava el fuet, Pons Com an., 149. Es ventays empunyats per mans enguantades, Roq. 23.

    Fon.: əmpuɲá (Barc., Palma); empuɲáɾ (Val.).

    Etim.: pres del cast. empuñar. El primer text català que coneixem de empunyar és el diccionari de Nebrija. 

Empunyant

Per a d'altres ciutats recorre a descripcions transmeses de boca en boca o tira a endevinar només amb la base dels escassos indicis: així Granada, irisada perla dels califes, Lü­beck, bonic port boreal, Timbuctú, negre de banús i blanc de marfil, París, on milions d'homes tornen a casa cada dia empunyant una barra de pa. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 140.].

ENARCAR v. tr.

Corbar en forma d'arc; cast. enarcar, arquear. Als vius fan de passera los enarcats difunts, Atlàntida ix. Ho deya ab expressió tan patètica, enarcant son cos, girant en blanch els ulls, Pons Auca 272.

    Fon.: ənəɾká (Barc.); enaɾkáɾ (Val.); ənəɾсá (Palma).

    Etim.: derivat de arc. 

Enarcat

Ell era un noi llargarut de catorze anys, enarcat pel seu creixement abrupte, i molt pàl·lid. Tenia la boca corbada dolçament, i la pell fina, de nena. La seva germana només en tenia onze, però ja era tan baixeta i corrent que era obvi que es quedaria així tota la vida. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 13.].

ENARTAR (i dialectalment ennartar). v. tr.

Fascinar, fetillar; captivar la voluntat d'algú pel plaer o per altre procediment; cast. hechizar, fascinar, encantar. «Les serps ennarten» (Peralada). «Es un home que ennarta» (Llofriu). Aquesta noia... que feia aquell goig que enartava, tan grassoneta!, Ruyra Pinya, i, 163. El canvi no podia ésser més satisfactori; En Temme n'estava enartat, Ruyra Pinya, ii, 207. La nena, a través del vidre, muda, immòbil, guaitava com ennartada, Víct. Cat., Mare Bal. 34.

    Fon.: ənəɾtá (or.); ənnəɾtá (Empordà).

    Etim.: derivat de art amb el prefix en-. Enartar significa, doncs, originàriament ‘dominar per art (diabòlica o d'encantament)’. La forma ennartar és curiosa per la duplicació de la n, que li dóna l'aspecte d'un mot format damunt un primitiu nart. No és aquest l'únic cas de tal duplicació: en el català oriental es troben formes anàlogues, com ennarcar per enarcar, ennamorar per enamorar, ennasprar per enasprar, ennastar per enastar, etc. La duplicació prové d'una confusió entre els prefixos en- i a- en el català oriental; mots com en-artar han estat interpretats per certs individus com a-nartar; així el verb derivat de art és romàs convertit en derivat d'un imaginari nart, i tornant-li aplicar el prefix en-, han resultat les formes amb doble nn. 

Enartament

Aquells comentaris i aquell enartament es repetiren quan, al capvespre, les dues noies tornaren amb el pare per saber com es trobava el nen. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 71.].

Enartats

Per uns instants, el seu cor i la seva fantasia restaren enartats. La idea d'esdevenir el que havia estat la seva mare, de tenir el privilegi de portar el noble títol de «lady Ellíot», de ser restituïda a la propietat de Kellynch, amb el dret de considerar-la altre cop casa seva, la seva llar definitiva, li produïa un encantament irresistible. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 199.].

Enartament

Philip, però, reflexionà atenent tot el que el professor li havia dit, i llavors, dominat íntegrament el seu esperit per la cerimònia que s'apropava, va caure en un enartament místic. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 85.].

Enartats

El plaer és una fita posterior, no gaire més antiga que la cons­ciència. Si observem com els animals s'ajunten, com enartats per un conjur, ens adonarem que la frase... [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 120.).

Enartava

Tot m'enartava en aquella terra plujosa: les franges de bro­ma a la falda dels turons, els llacs consagrats a nimfes encara més fantàstiques que les nostres, aquella melangiosa raça d'ulls grisos. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 151.].

ENÇÀ

|| 1. adv. Cap ací; cast. acá, aquende. Venga de Cobliura a ençà, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 79). Acostau-vos ençà; no siau tan temerosos, Villena Vita Chr., c. 247. Escoltau, feu-vos ençà, Somni J. Joan 266. Vine ençà y no entres, Isop Faules 8. Els d'ençà i enllà de l'Ebre, Verdaguer Exc. 88.

|| 2. adv. Cap al temps present; cast. acá. D'entrada de quaresma enzà, doc. segle XII (Pujol Docs. 14). Ell nos demanaua trahut del temps de nostre pare a ençà, Jaume I, Cròn. 514. Com és axí acostumat e han usat d'algun temps ençà, Consolat, c. 10. Foren trobades del començament del món ençà, Eximenis II Reg., c. 5. Del temps del rey Artús ençà, Muntaner Cròn., c. 161. De moltes santes dones, vídues e continents del temps de Jesu Christ ençà, Metge Somni iv. De quant ençà, que feriu d'amagat?, Picó Engl. 60. Gelós de la devoció y de l'homenatge que de poc ençà se rendia a l'intrús ídol de ferro, Rosselló Many. 33.

|| 3. D'ençà de, prep., o D'ençà que, conj.: des de, des que; cast. desde. D'ençà que és casada | ne sembla un tiboll, cançó pop. (ap. Pelay Briz Cans. v, 243). Massa amorós | de l'encantada de Lanós, | d'ençà que un dia | ... | ell la ovirà prenent un bany, Canigó ix. D'ençà d'aquell dia | ets pastora humil, Colom Juven. 17.

|| 4. adv. Empès; tancat incompletament (Empordà); cast. entornado. «Voleu que tanqui la porta?—No, deixa-la ençà». «No et cal pas la clau: trobaràs la porta ençà».

|| 5. Ençà i enllà: a una banda i altra; ara a un costat, ara a un altre; cast. aquí y allá. Los aucells volen ençà y enllà, Lacavalleria Gazoph. He perdut tot lo jorn anant enzà y enllà, Esteve Eleg. Per espargir la pluja ençà i enllà, Verdaguer Idilis. Una munió de fulles groguenques escrites ençà y enllà, Collell Flor. ix.

    Loc.

—Déu te faci ençà i enllà com la barra de la porta (Vallès) o com la pala de ventar (Lluçanès) o amb una forca ventera (Empordà): es diu per menysprear els inconstants.

    Fon.: ənsá (or., bal.); ensá (occ., val.).

    Etim.: grafia aglutinada de en ça (<llatí in ecce hac, ‘en direcció a ací’). 

Ençà

Vaig agafar una braçada d'estaques i vaig anar repar­tint-les a intervals iguals al llarg del filferro, fins que no en va quedar cap i vaig anar a buscar-ne més; el pare mesurava la dis­tància amb un del poble i cada dos metres feien un clot a terra amb l'aixada, a banda i banda de la línia, un ençà i l'altre enllà, fins que en van tenir trenta-dos, el pare s'havia tret la camisa i anava amb samarreta de tirants, i la blancor de la roba contras­tava amb els seus cabells foscos i amb la pell torrada pel sol, els braços lluïen de suor, l'aixada pesant s'alçava i queia a plom, obrint la terra humida amb un soroll de xuclet; treballava d'esma, el pare, i feliç, i la mare d'en Jon venia al darrere plan­tant una estaca a cada clot al llarg de tota la filferrada fins al final, on hi havia la bobina i on calia clavar una altra estaca per apuntalar el cavallet d'assecar el farratge. Jo no podia treure'ls els ulls de sobre. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 65.].

ENCADARNAR

v. tr. Emmalaltir de cadarn; cast. acatarrar. Com l'esperver és encadernat, bo és que hom li don carn, Flos medic. 116. Yo'm só encadarnat per aver begut desmasiadament fret, Lacavalleria Gazoph. La frescor agressiva d'algunes nits ha encadarnat a més de quatre, Carner Bonh. 133.

    Fon.: əŋkəðəɾná (or., bal.); aŋkaðaɾná (occ.); eŋkaðaɾnáɾ (val.). 

Encadarnada

i una altra ne cantaré, si aquesta no us agrada digau-ho i me'n deixaré, mes si lo sagristà ve i d'ell voleu fer estima se m'és trencada la prima i la segona que no té, la segona que no té; la veu tinc encadarnada, si ma cançó no us agrada, digau-ho que me'n deixaré. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 94.).

EMPAPUSSAR v. tr.

|| 1. Alimentar un animal, un infant, etc., ficant-li el menjar a la boca (Pla d'Urgell, Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val.); cast. embuchar, engargantar. Se'n putgen... al colomer del terrat | miren así colomins | ... | per allí dos parellets | que escomencen a bolar, | per allà com empapucen; | tot és diversió ben gran, Ros Obres 114. Ara voldrà empapussar a Climentet, escarramat damunt l'anca li anirà donant de menjar, Bol. Dim. 94.

|| 2. Fer menjar massa; cast. empapujar (Escrig-Ll., Un Mall. Dicc.).

|| 3. Menjar amb golafreria, amb excés (Pla d'Urgell, Eiv.); cast. tragar. «Tot s'ho empapussa!» (Massalcoreig). «Que no acabaràs d'empapussar, avui? Aqueix ventre teu no té sòl!» (Eiv.).

|| 4. Ennuegar; atravessar-se el menjar a l'esòfag i no acabar de passar (Solsona); cast. atragantar. «He menjat castanyes sense beure, i m'han tot empapussat» (Solsona).

|| 5. fig. Reunir en una cosa diferents colors o figures desordenadament i en quantitat excessiva, de manera que es confonen unes amb les altres (Bal.); cast. abigarrar, amazacotar.

|| 6. Empastifar, embrutar de cosa aferradissa (Mall., Eiv.); cast. pringar. «Tenc ses mans empapussades de mel».

    Fon.: əmpəpusá (or., bal.); ampapusá (occ.); ampapusáɾ (val.).

    Etim.: probablement derivat de pap amb el sufix -ús. 

Empapussar

Al català occidental, quan s'ha de dir 'posar el menjar a la boca d'algú', no se sol fer servir péixer, sinó empapussar, probablement derivat de pap: «Com que no cabien tots a taula i això de dinar a tongades no era propi d'una família sinó de l'hotel, els menudets menjaven al braç dels pares -havien d'empapussar-los-» (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 77.).

EMPOLISTRAR v. tr.

Compondre acuradament; empolainar (Camp de Tarr.); cast. acicalar, emperejilar. Bernat..., empolistra't, fes-te guapo, Pin i Soler, Jaume, 212. Especialment: a) Posar tionets als buits que fan els tions grossos per igualar el foc (Eiv.).

    Fon.: əmpulistɾá (Camp de Tarr., Eiv.); əmpulustɾá (Eiv.).

    Etim.: derivat de polir, tal vegada amb contaminació de empollastrir. 

Empolis­trar-se

En tenim unes quan­tes. Si volem verbs, per exemple, empolainar-se (o empolis­trar-se), 'posar-se vestits i adornaments elegants i bonics': «¿Quina necessitat tenen aquestes dones, per exemple, d'em­polainar-se així si ja tenen el marit a casa?» (Emili Teixidor). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 160.).

ENCADELLAR v. tr.

|| 1. Ajustar dues peces de fusta encaixant la part sortida d'una dins un solc de l'altra. S'han de posar quatre jàceras d'om de pilar a pilar..., y ditas jàceras han de estar molt ben encadellades una ab altre, doc. a. 1570 (Hist. Sóller, ii, 189).

|| 2. Encertar una baldufa clavant-li el ferro d'una altra (Consell).

    Fon.: əŋkəðəʎá (or., bal.); aŋkaðeʎá (occ.); eŋkaðeʎáɾ (val.).

    Etim.: derivat de cadell, nom d'una eina de fuster que serveix per a fer l'encaix per a unir dues fustes. 

Encadellada

A les parets de fusta encadellada, penjaven trofeus, diplomes, banderetes decorades amb frases llatines i fo­tografies velles en blanc i negre d'homes amb barba, roba de tweed i expressió respectable. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 227.].

ENCALABRINAR v. tr.

Engrescar; posar el cap calent amb alguna idea fixa; cast. encaprichar. Ella de cada dia més encalabrinada, y jo, com més anava, més trista y consirosa, Roq. 22. | si aquest cos lluitant s'encalabrina | es veuria content, Sagarra Comte 36.

    Fon.: əŋkələβɾiná (or., mall.); eŋkalaβɾináɾ (val.). 

Encalabrinar

En tot cas, l'única forma de pesca que produeix en el pescador una sensació directa i de primera mà és la que estem tractant de descriure. Estirar la corda d'un bolitx, d'una xàvega, d'unes nanses i llevar unes armellades o els tels d'una trainyera; hissar amb una màquina l'art d'una vaca produeix unes sensacions de tipus econòmic, unes hi- pòtesis alimentàries o culinàries; pot encalabrinar la curiositat. Mai aquests estris de pesca no produiran el plaer sensorial de la canya, el volantí, la potera, el xarambec o el palangre. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 84.).

Encalabrinats  

Des d'aquell punt l'endiastrada gent de la forca va començar a pensar que la tremenda calamitat que els decandia podia molt bé ésser un càstig de Déu. "Potser sí que els predicadors tindran raó", anaven rumiant, escoparrendits, molts dels qui adés roncaven fort i feien més cara d'encalabrinats i capcalents. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 245.).

ENCALÇAR v. tr.
Córrer darrera algú per agafar-lo; cast. perseguir. Si per aventura l'estol del dit Miralmomení encalçaba alcun leny armat de crestians, doc. a. 1285 (Capmany Mem. iv, 10). Aquells qui van per vies de falsetat... fugen a veritat e encalcen falsetat nit e dia, Llull Cont. 48, 30. Traidors, ladres, robadors deuen esser encalçats per los cauaylers, Llull Cavall. 14 vo. Com fossen per llurs mals fets encalçats e perseguits fins en lo loch qui's diu Durban, Pere IV, Cròn. 394. Les gents se combaten encalçant e fugent, Genebreda Cons. 225. Tu, senyor meu, ets lum qui luïes als fills d'Israel com los egipcians los encalçaven, Oliver Exc. 37.
|| fig. L'arma béns e virtuts ab leuger pas encalça, Auzias March, lxxxvii. Desconagut auorriment m'encalça, Pere Torrella (Cançon. Univ. 162). Ha vist la Mort que l'encalça, Picó Engl. 47. Un any tan sech com es que mos encalça, Ignor. 6.
    Loc.—a) No cercar o no voler saber qui l'ha encalçada: no preocupar-se més d'una cosa, defugir-ne, no voler-ne saber res (Mall.).—b) Un tot nuu encalçava un despullat: es diu quan un infeliç que no té béns s'ajunta amb un altre que és tan pobre com ell (Mall.).
    Refr.
—«Qui fuig de sa feina, sa feina l'encalça» (Mall.).
    Fon.: əŋkəɫsá (or., bal.); aŋkaɫsá (occ.).Var. ort. ant.: encalsar (Muntaner Cròn., c. 224); encalssar (Reis Bret. 230).
    Sinòn.: acaçar; empaitar, aconseguir (dialectal en aquest significat).
    Etim.: del llatí incalciare, mat. sign.; aquest mot llatí es troba en les notes tironianes (cf. Bourciez Élém. 75).

Encalçant-lo

Per al senyor Bled, aquest era l'únic avan­tatge de tenir la seva sentència de mort encalçant-lo. Nin­gú no es podia enfadar amb ell: ell es moria, potser, els al­tres no. (Pol Beckmann. Novel·la. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788477276012. 162 p. P. 36.).

ENCALCINAR v. tr.

Posar calç a una cosa, especialment amb fins antisèptics o preventius de malalties; cast. encalar. Un cors de rich home a Poblet o a Sentes Creus cové que l'encalcinen o que l'empegunten, Arnau de Vilanova, Rahonament (ap. Menéndez Pelayo Heter., apènd.). Encalcinar el blat: preparar-lo amb aigua barrejada amb calç per prevenir-lo contra el carbó i altres malalties. Encalcinar la paret: emblanquinar-la (Torra Dicc.).

    Fon.: əŋkəɫsiná (or.); aŋkaɫziná (occ.); eŋkaɫsináɾ (val.); əŋkəɫziná (mall.). 

Encalcinats

En la boira de la costa el mariner distingeix la forma d'una gepa de camell, d'una sella recamada amb serrells lluents entre dues gepes tacades que avancen contorçant-se, sap que és una ciutat però la pensa com si fos un camell de les albardes del qual en pengen odres i sàrries de fruites confitades, vi de dàtils, fulles de tabac, i ja s'hi troba, al capdavant d'una llarga caravana que el treu del desert del mar cap a l'oasi d'aigua dolça a l'ombra dentada de les pal­meres, cap als palaus d'espessos murs encalcinats, de patis enrajolats sobre els quals hi dansen descalces les ballarines... [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 21.].

ENCAMALLAR v. tr.:

V. encamellar. 

ENCAMELLAR v.

|| 1. tr. Posar-se damunt una cosa amb una cama a cada banda (Empordà); cast. ponerse a horcajadas. «El fuster va encamellar el soc per treballar-lo». Que prengués embranzida pera encamellar la finestra i saltar dintre la cambra, Pous Empord. 216. a) fig. Passar una cosa per damunt una altra; tenir-hi un extrem a cada costat. L'arcada d'un pont... encamallava el riu guaytant les aygues escasses y llotoses, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 242). Dugues de les branques queyen cap avall, encamallant un gran estrep de la montanya, Víct. Cat., Sol. 14.

|| 2. intr. Encreuar les cames amb un altre; posar una cama entremig de les d'un altre (Empordà, Gir.); cast. cruzar las piernas. «Anàvem molt estrets dins el carruatge, però hem encamellat i ens hem arribat a compondre».

|| 3. tr. Posar la cama altre les cames d'un altre per entrebancar-lo; cast. echar la zancadilla.

|| 4. refl. Eixancar-se (Gandesa, Tortosa, Val.); cast. ponerse a horcajadas.

|| 5. refl. Pujar damunt una cosa i eixancar-s'hi (Ross., Empordà, Mall., Men.); cast. subirse. Estaven encamellats demunt d'una tomba antiga, Ruyra Pinya, i, 109. El ninet... s'encamellava sus el genoll de l'avi, Josep Pons (Rev. Cat., ii, 11). Cualca, Tianet, encamella-t'hi y no et cansaràs, Ignor. 38.

|| 6. refl. Pujar damunt una cosa alçant les cames per arribar a posar-s'hi (Mall., Men.); cast. subirse, encaramarse. Na Consuelo estava encamellada demunt es rentadoret, Maura Aygof. 132. S'encamellaren demunt es carretó d'un ambulant que ven sal, Ignor. 32.

    Fon.: əŋkəməʎá (pir-or., or., bal.); aŋkamaʎá (occ.); eŋkameʎáɾ (val.).Sinòn.:— || 4, eixancar-se;— || || 5, 6, enfilar-se.

    Etim.: derivat de camella. 

Encamallat

El meu deixeble era una criatura de color d'oliva, de cabell untuós i ulls esmorteïts amb quelcom de xinesc, com els seus pares. Sovint el trobava encamallat als genolls d'un soldat, d'un carrabiner o d'una dona equívoca. Li havia de fer dos o tres crits per obligar-lo a seguir-me, i de vegades son pare, que sempre carretejava fems, l'havia d'empaitar amb les xurriaques. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 149.).

ENCANTATRIU f.

Encantadriu. No sabent si era una gran cortisana, una princesa malastruga o una encantatriu, Oliver Obres, ii, 163. 

Encantatriu

Meravellat va romandre el donzell de la discreció i experiència de la dama i confós del senyoriu que d'ella es desprenia, no sabent si era una gran cortisana, una princesa malastruga o una encantatriu. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 98.).

ENCARABASSINAR-SE v. refl.

Agafar una idea forta o una passió ardent (Tortosa, Val.); cast. encalabrinarse. Per aon no volgué el Dimoni que'ls tres s'encarabacinaren a la una, Rond. de R. Val. 21.

    Fon.: aŋkaɾaβasináɾse (Tortosa, València).

    Etim.: derivat intensiu de carabassa. 

Encarabassinaren

Pos, ¿per a on no volgué el dimoni (Jesús, Maria, Jo­sep) que els tres s’encarabassinaren a la una? Ací fonc ella: tres al sac i el sac en terra, com diu l 'altre. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 342.).

ENCARRABINADA

Encarrabinada

Quina tareia!

Són del Petit tal vegada? La dona encarrabinada

no té al cap més que una aldeia. No em renyis, Pau.

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 111.).

ENCATIVAR v. tr.: cast. cautivar.

|| 1. Posar en captivitat; fer captiu. «Sa meva amor se'n va enfora | amb una barca per mar; | jo voldria tornar mora | per poder-lo encativar» (cançó pop. Men.). Es ligada e presa e encativada la potència racional a fer bé, Llull Cont. 44, 27. No volria la mia libertat encativar en poder de una donzella estranya, Tirant, c. 156. Puys scientment | se encativa, | com a cativa | se deu tenir, Spill 1221. Los infaels... de continu encativen hi prenen tanta gent crestiana que és la major compassió del món, doc. a. 1527 (BSAL, vii, 430). No canta per ses branques l'aucell que encativam, Costa Poes. 44.

|| 2. fig. Sotmetre la voluntat d'algú amb la força atractiva de l'amor, de la bellesa, etc. «Jo amb aquest guiterronet | vaig encativar sa dona; | mirau-lo que encara sona, | que va de vivarronet!» (cançó pop. Mall.). Qui és aquell qui tan altament haja encativat mon cor, Tirant, c. 219. Té una gran veu per encativar ets espectadors, Ignor. 48.

|| 3. fig. Molestar, amoinar. «No m'encativis» (Penedès).

    Fon.: əŋkətiβá (Barc.); əŋkətivá (bal.).

    Var. form. i sinòn.: captivar, cativar. 

Encativa

Un instant, només un sol instant d'existència, i ens llancem seduïts. El buit, el no-res no tenen cap poder davant la presència de l'ésser. La vida ens encativa amb torrents de figures i d'imatges, amb diluvis de colo amb aigües properes i llunyanes, amb els arbres sagrats i les bèsties sagrades. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 598.).

Encativada

La qüestió dels Cavalls Bernats ens devia fer gràcia, perquè apareix i reapareix al llarg del treball. La poeta Maria Antònia Salvà relata a les seves memòries l'arri­bada a la penya amb aquest nom que hi ha al camí que puja a Lluc des de Caimari. «Després vaig saber que era el Cavall Bernat, nom per demés suggestiu que ja m'havia encativada abans, només de sentir-ho».(Miquel Àngel Llauger. Potades del rei en Jaume. Revista L’Avenç 515, gener 2025. P. 15.).

ENCAUÇÀS

Encauçàs

Jo li voldria          donar una cota

que li encauçàs         ara que fa tan fred.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 294.).

ENCEB m.

Pólvora o altra matèria explosiva amb què es comunica el foc a una càrrega d'arma de foc, de barrobí, etc.; cast. cebo.

    Fon.: ənsέp (or.); ənsə́p (mall.).

    Etim.: derivat postverbal de encebar. 

Enceb

Vaig començar a veure que no ens podríem escapar d'una escaramussa, i vaig comprovar l'enceb de la meva arma. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 158.].

ENCEP m.

Peça de fusta a la qual va encastat el canó d'una arma de foc portàtil; cast. caja, culata. Un fusill trencat del pany y del ansep [sic], doc. a. 1698 (Rev. Cat., vi, 349). Homes d'armes ab la mà als enceps dels arcabuços, Víct. Cat., Cayres 268.

    Fon.: ənsέp (Plana de Vic); ansép (Organyà, Oliana).

    Etim.: derivat postverbal de encepar. 

Encep

El guarda, vigilant, amb la mà dreta a l'encep del trabuc, l'esquerra al canó i l'ull en el genet, contestà secament: -Sir. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 21.].

ENCETALL m.

|| 1. El primer tros que es talla d'una cosa, com pa, formatge, embotit, etc. (Camprodon).

|| 2. Bocí de paper caragolat, cartó, roba, etc., en el qual es cabdella el fil (Empordà, Vic, Vallès, Barc., Penedès, Mall.); cast. devanador. Dona Margalida capdellarà fil d'or en encetall d'argent, Guimerà RV 8.

|| 3. Cércol superior del cóp de l'art de pescar, per on es treu el peix agafat (or.); cast. boca.

    Refr.

—«Cabdella amb encetall, i no acabaràs mai» (Griera Tr.).

    Fon.: ənsətáʎ (or.); ənsətáј (or., mall.).

    Intens.: encetallet, encetallot.

    Etim.: derivat de encetar. 

Encetalls

En un principi els artistes treballaven anònimament al servei de la religió. Allà, al santuari, hom fa les primeres passes vers el sublim; aprenen a destriar la casualitat de les formes; hi apareixen tipus i finalment encetalls d'ideals. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 220.].

ENCIMAT, -ADA adj.

Situat al cim; cast. encumbrado, encaramado. Alt y grandiós túmul hont anava encimada la règia caxa, Oller Llapis ploma 161. Pelats cabirons que el llenyatayre estimbava dalt a baix del bosch allí encimat, Oller Pil. Pr. 42.

    Fon.: ənsimát (or.). 

Encimat

A la vista de tot això hi ha motius per a admirar-se davant el fet que Virgili pogués assolir un rang tan encimat, dominar tota la posteritat i esdevenir un mite. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 86.].

ENCIRAT, -ADA adj.

Tivat, dret com un ciri; cast. erguido. Un ramat de dufins... alzinaven més de mig cos sobre de mar, drets, encirats, Ruyra Pinya, ii, 42. Acompanyar el seu encirat senyor als enterraments, Carner Bonh. 121. 

Encirat

En acabat, agafà la fotografia dels pares en què el seu pare, baixet, apareixia encara tot encirat i la mare seia en una butaca davant seu, una mica enfonsada. El pare tenia una mà al respatller de la butaca i l'altra, closa, sobre un llibre il·lustrat que era obert damunt una fràgil tauleta d'adorn al seu costat. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 78.].

Enciriada

Feia un temps de ple estiu, encara; el sol brillava i guspirejava a les plaques de bronze dels bordons que portaven els pelegrins. Els homes portaven al coll mocadors de colors i barrets d'ala ampla. Els vestits resplendents de les dones, de cotó, estaven guarnits al pit, a les mànigues i al voraviu de les faldilles amb puntes fetes amb fíŀdura d'or i de plata. Moltes dones portaven als cabells, enciriada, la peineta espanyola, ara i adés coronada per la mantellina de color blanc i de vegades negre anomenada mantilha, co­brint-los el cap i les espatlles. No era cosa d'estranyar-se que les pageses portessin un abillament així, però em va estra­nyar, per no dir que em va espantar, veure, al peu del funicu­lar, que dona Maria Pia, si bé no portava l'esplendorosa in­dumentària del país sinó un vestit molt elegant de tarda, lluïa tanmateix la mantilha negra al cap, damunt la peineta enciriada. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 460.].

1. ENCLÒS, -OSA adj.
|| 1. Contingut, comprès; cast. incluído, incluso. En una cèdula enclosa en les dites letres, doc. a. 1355 (Rubió Docs. cult. ii, 107).
|| 2. Tancat dins un recinte; cast. encerrado. Lo rey pres o mort o enclòs, les forces de tots los combatents defallen, Scachs 102. No cessà de circuir lo loch on stava enclosa cridant, Alegre Transf. 47.
|| 3. Tancat, limitat per cosa que clou; cast. cerrado. Verger tot sol enclòs de paret alta, Trobes V. Maria [125]. Hortet enclòs entre erbudes parets, Rosselló Many. 127. a) ant. Verge enclosa, o dona enclosa: dona verge, no desflorada. Tanta malinconia pres aquell avi meu de veure a mi nat d'aquella que pensava tenir enclosa verge, Alegre Transf. 40.
|| 4. Agafat entre dos cossos molt acostats; cast. cogido. Y el me dexà enclòs entre ses dues portes, Ignor. 24.
    Fon.: əŋklɔ́s (or., bal.); aŋklɔ́s (occ.).
    Etim.: del llatí inclausum, part. pass. de inclaudĕre (forma vulgar per includĕre), ‘tancar’.

2. ENCLÒS m.
Lloc tancat; cast. recinto. Com lleó dins un enclòs qui l'encativa, Costa Agre terra 143. Jo me la vaig endur, en la nit confosa, | de l'enclòs maternal, com presonera, Maragall Obres, i, 40.
    Etim.: substantivació de enclòs art. 1.

Enclòs

Pujava pel caminal, enclòs entre dos talussos bai­xos, que tallava l'elevació de biaix. Tot d'un plegat, abans de veure tota la torre, quan només en distin­gia el teulat, se sentia un intrús, temia que gairebé no el reconeguessin o que, tancats a casa, no li responguessin. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 81.].

ENCLUSCAT

Encluscat

Compteu si caminaria tot sol feia estona que s'havia post i el cel estava tot encluscat la nit més que de pressa. Ini tampoc se n'adonava, el cor posat en aquella minyona se l'estimava an ell, odiat per tothom des de que el deia sol sobre la terra. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 95.).

ENCOFURNAR v. tr.

Ficar dins una cofurna, dins un lloc estret i fondo; cast. amadrigar. «Ara te'n vas a encofurnar-te a la taverna?» (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic). Ells, abans de marxar al tros o abans d'encofurnar-se, s'asseuen al pedrís, Girbal Pere Llarch 400.

    Fon.: əŋkufuɾná (or.).

    Var.: encafurnar, encofurnar.

    Etim.: derivat de cofurna. 

Encofurnats

Aquell matí la solitud era completa. Ningú no l'havia de venir a torbar. Potser, fora dels guardes que devien es- tar ben encofurnats, no hi havia altra ànima que jo en tot el Parc. Això em produí una sensació esborronadora d'alegria. Sovint la soledat m'ha donat gaudis d'aquests intensos fins a l'esgarrifança, fins al dolor voluptuós, fins al deliri. Eren uns espasmes sovint precursors de l'abati- ment que em sotjava de prop. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 152.).

Encofurnada

-Si concedeix-. Una mica encofurnada.

-Jo tinc palpitacions i tot... Potser s'hi afegeix que parlo massa de pressa... s'avança la mà cap al pit, on la deixa reposar un breu instant abans de dir-: Toqueu... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 240.).

Encofurnem

-Què? -va exclamar la Julia-. Amb el temps que fa, voleu que ens encofurnem tres persones dins la calessa si podem anar còmodament asseguts en una berlina! l ara, benvolgut Edmund, això no em sembla bé. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 60.].

Encofurnat

Tot el que havia semblat impertorbable, i que havia trans­corregut encofurnat en els carrers estrets i arrecerats a la serra, va escampar-se i, en fer-ho, l'originari va aver­gonyir. (Teresa Ibars. Soc Atles. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 15.).

ENCONTINENT

|| 1. adv. Tot seguit; en el temps immediat; cast. en seguida. L'abadessa deia a Natana si vulia encontinent reebre l'àbit, Llull Blanq. 20. E quant ne hac dos mília, encontinent ne volch hauer més, Llull Felix, pt. i, c. 2. Manam-vos expressament que encontinent liurets la dita casa, doc. a. 1419 (Bofarull Mar. Cat. 95). Quant serà presa la llet se ha de posar encontinent al colador o estampa perque se escólia, Agustí Secr. 152.

|| 2. conj. Tot seguit; cast. en seguida. Lo senyor de la nau deu pagar los mariners encontinent que ells seran tornats, Consolat, c. 139. Encontinent que el comte fo tornat, Muntaner Cròn., c. 32. Encontinent que hagué tocats los ossos de aquell, Metge Somni i.

    Fon.: əŋkuntinén (or.).

    Etim.: del llatí in continenti, mat. sign. 

Encontinent

¿E aquella que Pòrcia, filla de Cató, hagué a Brut, marit seu, la qual encontinent que sabé la mort d'aquell, per tal com no havia prest ferre ab què es matàs, cobejant seguir l'espirit del dit Brut, begué carbons foguejants e morí? (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 118.).

ENCOP 

A l'encop: (loc. adv.) de cop; alhora (Ross., Conflent); cast. de golpe, a la vez. Nos hi podem casar tot dos a l'encop, Saisset Bingnas 12.

Encop

Tenia un doble vida, o més aviat triple. Pare i marit modèlic, cavil·lava al metro o quan conduïa. Elaborava possibles atemptats, examinant-ne tots els detalls com un gran problema matemàtic. La seua intel·ligència enlluernadora era a l'encop la seua principal qualitat i el seu pitjor defecte. Un cop havia retingut un pla, li costava acceptar el paper de l'atzar. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 117.).

Encop

Mentre pedalava sota els àlbers, l'Anatole, trist i tranquil a l'encop, s'estendria amb les pòpies qualitats. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 158.).

Encop

DIMECRES 17 DE JULIOL DEL 1940, en Leccia va arribar a París, satisfet i melangiós a l'encop. Tret d'alguns edificis a Auteuil, la capital no havia patit cap bombardeig. En Leccia va descobrir una metròpoli silenciosa, privada de cotxes i d'autobusos interurbans. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 79.).

ENCORREGUT, -UDA adj. 

|| 1. Perplex, indecís davant un cas advers i inesperat (Cat.); cast. indeciso, perplejo.«Noi, estic encorregut: no sé què fer». 

|| 2. Empegueït, avergonyit (Mall.); cast. corrido, avergonzado. Vingué el socorro de Bunyola cuant ja no era hora...; ells, encorreguts, no se atreviren a entrar,doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 768). De lo que has d'estar encorregut és d'esposar-te a fer coses mal fetes, Penya Mos. iii, 46.

    Fon.: əŋkurəɣút (or.); əŋkorəɣút (mall.).

    Etim.: part. pass. de encórrer.

Encorregut

Així, naturalment, aquell vespre de la tardor de 2003, a la saleta d'espera dels convidats del "Saló de lectura" de BTV, jo el tractava de vostè. I ell insistia en una familiaritat que em deixava una mica encorregut, que el tractàs de tu, utilitzant aquesta fórmula arnada, volgudament irònica, d'"apear el tratamiento". (Emili Manzano, Llargueses de Castellet, art. Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 6). 

ENCRANCANAT, -ADA adj. molt vulgar, 

per gangrenat (Eiv.).

    Fon.: əŋkɾəŋkənát (Eivissa).

    Etim.: de gangrenat, modificat popularment per influència de cranc.

Encrancant-lo

En Belvisi continuava corrent. Va recordar l'arrest d'André Ca nal tal com l'havien explicat els diaris.Aquell cabdill de l'OAS, àlies le monocle, s'havia escapat dels policies. Un d'ells va reclamar l'ajut dels vianants. «Lladre! Lladre! " Un sant Pau el va immobilitzar encrancant-lo per la cintura. Impossible de deslliurar-se del colós... (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàgs. 97-98.).

Encrancava

Agafant-lo (de cranc).

Quan tornàvem de Mers-les-Bains, on passàvem un mes d'estiu, em sembla que París, amb tots els seus tentacles de llum, ens encrancava.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 309.).

Encrancar-la

Gràcies a un coneixement profund del tractat De sancto matri monio del pare Sánchez -un dels llibres més obscens escrits- mossèn Puig era un bon amant. La preparava mitja horeta abans d'encrancar-la, sense preocupar-se del propi pler. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 12.).

1. ENCRUIA f.

Cruia de llum de ganxo (Mall.); cast. candileja. Amb un ble a cada cornaló d'encruia, Alcover Cont. 176. De les parets... penjaven pelles, calderons y llums d'encruia, Rosselló Many. 43.

    Fon.: əŋkɾúјə (Mall.).

    Etim.: de cruia, amb el prefix en- pres probablement de encruia art. 2.

2. ENCRUIA f.

|| 1. Enclusa (Mall.); cast. yunque.

|| 2. fig. Persona vella, inútil o mala de sofrir (Palma).

    Fon.: əŋkɾúјə (Mall.).

    Etim.: de enclusa modificat per influència analògica de cruia.

Encrulla

La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles vernissades, lluïa com un argent; la pica de l'oli, amb sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant al carrer, s'obria, com una estrella de pla- tallons, la bóta d'arengades, amb un llum d'encrulla penjant. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.20.).

ENDEBADES adv. 

Debades; cast. en vano. Que son temps passave endebades trevallant, Faules Isòp. 91.

    Fon.: əndəβáðəs (or.).

    Etim.: de debades, amb el prefix en-, pres d'altres locucions adverbials com en va.

Endebades

«Tenint en compte els homes que se n'han anat», va escriure. «I el viatge. Vull dir el racionament de la gasolina.»

Així, doncs, hem arranjat la sidreria per res -va dir Homer a Olive.

No hi ha res que es millori endebades, Homer -va dir ella.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 369.].

Endebades

Ell apartà els seus ulls d'ella i caminant anunt i avall de l'habitació a grans gambades mormolava entre dents: "Això no pot durar!”. Lota, que va veure l'estat violent en què l'havien posat aquestes paraules, cercà, mitjançant mil preguntes, de desviar els seus pensaments; però tot fou endebades. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 142.).

Endebades

Prova de mirar endins del seu esperit, i àdhuc es pessigava amb força, aparentant un respectuós plegament de braços, però no endebades. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 355.).

Endebades

Endebades esquiven el maltret

que envigoreix i justifica el pur.

Cauran al toll de les insanitats. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 122.).

Endebades

Mentre John va ser fora, la seva mare va entrar en una acti­vitat desenfrenada. Ni en els temps de plenitud de les seves forces no havia estat tan ocupada a casa. Tanmateix, la feina no tenia cap objectiu i la feia endebades. [George Douglas Brown. La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters, trad. J. Marfà). Edicions de 1984, Barcelona, 1999, 1ª ed. ISBN: 97884865540579. 302 p. P. 287.].

Endebades 

En els primers anys dels Jocs Florals, En Milà redactà unes normes ortogràfiques; més tard l'Acadèmia de Bones Lletres encomanà a En Balari la confecció d'una ortografia. Fou endebades. Tothom continuava aferrat al seu sis- tema, gens disposat a sacrificar una sola de les seves habituds ortogràfiques. (Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normalització. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429715568. 188 p. P. 138.).

Endebades

Fa dos dies que hem albirat, dreçant-se cap al cel com llances gegantines, els minarets de les mesquites d'Icònium. La guarnició de la ciutat s'ha tancat rere les muralles i no hi ha rastre del gruix de l'exèrcit turc. Començo a témer que les tropes del soldà Alí Shir ens evitaran i haurem emprès endebades aquest llarg i enutjós viatge per les muntanyes i els boscos salvatges d'Anatòlia.

Però m'erro. Sempre és endebades, que diem «endebades». Caldria esborrar aquesta expressió del vocabulari dels homes savis, perquè fins els esdeveniments més ínfims estan prenyats de significats. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 131.).

Endebades

en va > debades

Tant en va com debades (o endebades) volen dir 'inútilment'. I totes dues formes són documentades d'antic. En un text d'Isa­bel de Villena ja hi ha una frase en què surten l'una al costat de l'altra: «Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar». Però el cas és que avui se sent molt més en va que no pas debades, per la influència del castellà en guano. La vivor que tenia debades es demostra, per exemple, en aquesta cançó popular mallorquina: «En es Llombards n'hi ha tres/ qui d'esser guapes pretenen,/ emperò debades tenen/ es vespres es quinqué encès». l, després, veiem el mot emprat en escriptors de tots els territoris. Vegem-ne tres exemples: «Sempre amb un hàlit calent a prop de mi, lluitava debadesen la fosca mentre em lligaven ben tibant a la paret» (Josep Car­ner); «No he de estranyar qu'el lirisme qui abans no donava més que perfum ara doni fruit. Més no debades ha cantat un poeta que tots coneixen y admiren» (Joan Alcover); «Debades Carreras i Candi, director de la Geografia general del Reina de Valencia intentà divulgar entre els valencians les Regles de l'Acadèmia» (Manuel Sanchis Guarner). També és usat amb el significat de 'de franc, gratuïtament', sobretot al País Valencià: «Personalment estic en contra dels reconeixements i agraïments als polítics, vius o difunts, perquè si han estat bons, millors o pitjors en l'exercici del càrrec, no ho han fet debades, sinó co­brant uns bons sous» (Josep Lluís Pitarch). (Vegeu, més enda­vant, gratis > de franc.) (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 79.).

Endebades

En aquests contexts podríem fer servir també debades o endebades (vegeu, més amunt, en va> debades). De dites amb la locució de franc, n'hi ha qui-sap-les. Potser la més coneguda és Ningú no fa res de franc, que no re­quereix pas explicació. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 102.).

Endebades

Potser per ser una repetida maledicció escopida al mar, totes les recerques que hi van emprendre els pares van ser endebades. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 52)

Endebades

Quan surt de la cambra de bany està moix i no té ganes de jocs ni de fer broma. La Dolores intenta endebades que la porti al cine, o a veure aparadors -tant que ens hi divertim, Quim!-, i no aconsegueix ni fer-lo somriure un xic. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 62)

ENDEMESA f. 

Acció perjudicial (Mall., Men.); cast. fechoría, estropicio. No us cal haver cura | ni vós bon conjutge de llurs endemeses, G. Verí (ap. Bover Bibl. ii, 502). Y axí 's crià l'endemesa | de robadors, codolada del segle XVI (ap. Parera Crest. 198). No debades tench jo por de que no fasses una endemesa de les teues,Penya Mos. iii, 89. Per amor de Déu, Bernadet..., no hi torns a fer tal endemesa, que si t'hi troben, no en faràs altra, Alcover Rond. vi, 112. Ali, es moro, hi fermava su devall sa galiota quan venia a Menorca a fer-hi ses seves endemeses, Camps Folkl. ii, 45.

    Fon.: əndəmə́zə (Mall., Ciutadella); əndəmέzɛ (Maó).

    Etim.: forma femenina del participi d'un verb endemetre, que no trobam documentat en català, però sí en antic provençal, com també trobam documentat el substantiu provençal endemessa amb el sentit de ‘esforç, envestida, atac’ (cf. Levy Prov. Suppl. Wb. ii, 461-462; O. Schultz, en ZRPh, ix, 157; Spitzer Kat. Etym. 19).

Endemesa

Tal com preveia, el Jutge de Béns féu una cara molt llarga perquè tampoc a ell no li agradaven gens els complicats processos pòstums, i menys en­cara tota l'endemesa de desenterrar les despulles dels morts per fer-les cremar a la foguera.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 122.).

Endemesa

Els ciutadans havien comparegut més prest per veure l'endemesa,encara que alguns, davant les portes barrades, rneteren crits dejectables, plens d'insults, recula­ren sense posar resisténcia i no s'enfrontaren,... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 246.).

ENDERNEGAR v. tr.

Cansar extremadament (Empordà); cast. extenuar. Tota sa tarda m'hai estat endernegant, rema que remaràs, Ruyra Pinya, i, 27.

    Fon.: əndəɾnəɣá (or.).

    Var. form. i sinòn.: esdernegar.

    Etim.: V. esdernegar. 

Endernego

HOSTALERA: Fa una hora que m’endernego! Em feu treure el fel per la boca! Afanyeu-vos, que tenim hostes, i hostes de pes. Mireu. ja descavalquen. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 30.).

ENDERIVELL m.: 

V. andarivell.

ANDARIVELL m. 

|| 1.   nàut. Cap de corda que passa per un botó fix i serveix per hissar qualque cosa; cast. andarivel. Per lo preu de unes maneguetes e uns peus per al enderiuell per a la bandera reyal, doc. a. 1494 (Arx. Gral. R. Val.). 

|| 2. a) Vaivé, sèrie de vicissituds (Vic); cast. vaivén. Figureuvos si'ls coneixia tots els andarivells de la política,J. Collell (Gaz. Vich, 15-7-1924).—b) Embull, sèrie de dificultats (Mall.); cast. conflicto, atolladero. Li demanaré per on hem de pendre per sortir de tal andarivell, Alcover Rond. viii, 164. 

|| 3. Revolteria o enganalla per alliberar-se d'una situació difícil (Mall.). Si jo no'm valg de s'enderivell de tancar deu homos adins la sala, perdíem, Ignor. 29. 

|| 4. Adorn complicat i excessiu (Mall.). A la fi en trobam una... disposta a fer qualque cosa més que ballá, festejà o posarse flos y enderivells, Roq. 21. 

|| 5. Multitud. «Me vengué un andarivell de paraules» (Eiv.).

|| 6. Home informal (Men.); cast. mequetrefe, zascandil. Perque éts un andarivell | les pagaràs totes juntes,Ballester Xéx. 36.

    Fon.: əndəɾiβéʎ (Vic); əndəniβéʎ (Barc.); əndəɾivéʎ (Mall., Men.).

    Etim.: el || 1, de l'it. andrivello, ‘corda per alçar pesos’; els altres significats poden esser aplicacions metafòriques del || 1 o deformacions de l'it. andirivieni ‘vaivé de gent per un carrer’, ‘estàncies i camins molt embullats’, ‘girs de paraules’. Vegeu l'estudi sobre andarivell, de B. E. Vidos, en «Zeitschrift für französische Sprache und Literatur», lx, 155 i ss.

ENDEVÍ, -INA m. i f. 

Endevinador; persona que coneix per mitjans sobrenaturals les coses esdevenidores o amagades; cast. adivino. Lexaren l'agula e'l fus e l'àspia, tornantse endevines, Febrer Inf. xx, 122.

    Loc.

—A l'endeví: a les palpentes, a les fosques.

    Refr.—a) «Si un fos endeví, no seria mesquí» (Men.); «Si un sabés l'endeví, moltes coses no les faria» (Mall.): vol dir que si sempre poguéssim preveure allò que ha de succeir, no faríem gaire coses desbaratades.

    Fon.: əndəβí (or.); andeβí (occ., val.); əndəví (bal.).

    Etim.: derivat postverbal de endevinar.

Endevins

Juguem una mica a fer d'endevins -va dir a la fi-. Entenc que les coses que em diràs no seran més que conjectures, és evident, encara no sabem res del cert. Però les conjectures ens poden ajudar a posar-nos en marxa. Tant se val si després resulta que no eren correctes. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 37].

ENDIASTRADAMENT adv. 

D'una manera endiastrada; cast. endiabladamente. Aquell bo d'oncle... era endiastradament aficionat al gall-dindi rostit, Ruyra E-Ch 55.

Andiastrat

Però en aqueixes un vailet andiastrat allargava un bastó per fer caure la Conilla...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 47).

Endiastrada

Mentre s'acostava l'hora, anava entrant i prenent seti en els llocs de preferència la plana major del flamant partit. Era una barreja endiastrada dels més heterogenis elements socials, poderosos els uns per la posició que s'havien fet, temibles els altres per la fúria amb què es disposaven a guanyar-se-la. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 209).

Endiastrada

Gent endiastrada i de sang bullenta, els habitants d'aquell racó de món se donaven més que mai als desfets i a les disbauxes, com si estiguessin persuadits que havia arribat l'hora de finar el món, i tant per tant, més valia gaudir-se i rabejar-se en la darrera extremitud. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 244.).

Endiastrada

El caçadô es deleix.

De fora estant l'oeix

amb un genoll a terra.

Al bell punt d'alçar Déu,

li bota allà al bell peu

la llebre endiastrada.

S'esventa el gos lladrant,

la llebre fuig botant, i el caçadô al darrera.

"Corres i correràs.

Mai més t'aturaràs."

Aquesta és la sentència.

"Doncs, corro i correré.

Mai més m'aturaré.

Alegre és la sentència."

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 44.).

Endiastrada

Anà a la plaça de San Marco i entrà a l'agència anglesa de viatges; després de canviar alguns diners a la caixa, adreçà a l'empleat que el servia l'endiastrada pregunta, amb aire d'es­tranger desconfiat. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 94.].

ENDOGALAR v. tr.

|| 1. Posar el dogal; cast. endogalar, encabestrar. Un nus de malediccions li endogalava la nou del coll, Llor Jocs 178. a) refl. Embolicar-se el dogal pel coll una bístia posant-se en perill d'ofegar-se (Cast., Val.).

|| 2. fig. Reduir a servitud; fer esclau; cast. esclavizar. L'espasa de Damocles damunt son cap penjada, | per gota que ella es moga d'on jau endogalada, | la passa a ferro y foch, Jacinto Verdaguer (Jocs Fl. 1903, pàg. 128). Quan vos haureu desfets del vici que vos ten endogalats m'ho sabereu a dir, Caseponce Contes Vallesp 71.

|| 3. fig. Empipar, enfadar (Morella, La Mata); cast. cargar.

|| 4. fig. refl. Endeutar-se molt (Empordà, Barc., Tarr., Ribera d'Ebre, Val.); cast. entramparse, empeñarse. Estava endogalat de mala manera, Pous Empord. 7. Tu estàs molt endogalat pels gams de la difunta i ets un pobret, Víct. Cat., Mare Bal. 115. «L'oncle està endogalat fins al coll» (o «fins a les dents»).

    Fon.: ənduɣəlá (or., men., eiv.); andoɣalá (occ., Maest.); andoɣaláɾ (val.); əndoɣəlá (mall.).

    Etim.: derivat de dogal. 

Endogalagossos

Què, noi, ¿fent també el gandul per aquests indrets?», va cridar el cruel Robín, d'ulls clars i freds i boca estovada, l'escombrador i endogalagossos de la Vila.    (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 210.).

Endogalament

La vera revolució industrial, o sigui l'equipament del país a la moderna, s'esdevingué a Catalunya entre 1830 i 1850. El fenomen provocà ací les mateixes conseqüències que arreu: endogalament de l'obrer a la fàbrica en condicions eco nòmiques, socials i humanes d'extrema indignitat. No cal refer un quadre de la servitud en què caigueren llavors els homes del camp transformats en obrers industrials, sobretot els manobres i ajudants, les dones i els nens, la immensa legió dels miserables). (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 59.).

Endogalat

Tots dos tenien un horror a les dones -animal manierista, convencional i depredador, deia Smith-, però no se'n podien passar. Hemingway s'havia convertit en un home independent era un turista. Smith estava endogalat en un ofici sanguinari i pervers. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 196.).

Endogalat

La vianda de la casa era petita; el seu pare no havia volgut escantonar-la per a pagar la llegítima a cada un dels vuit germans que tenia, i estava endogalat de mala manera. Les terres no donaven prou, les pensions s'havien de pagar, i tot eren mals humors i tristeses. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 372.).

Endogalat

Tan bon punt hagués tret el cap m'haurien tornat a enxampar i m’haurien tancat en una gàbia encara pitjor; o potser hauria pogut fer-me escàpol, desapercebut, cap als altres ani­mals, potser cap a aquelles serps gegantines que tenia davant per da­vant, en l'abraçament endogalat d'una de les quals hauria mort asfi­xiat; o potser m'hauria fins i tot reeixit de pujar fins a la coberta i de saltar sobre bord, i llavors, després d'haver surat una estona en l’oceà, m'hauria acabat ofegant. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 131.].

Endogalant

Que es tracta de tendències molt avançades es pot apreciar a cada passa en l'activitat científica, que actualment està endogalant el que resta del món: munts de runa indefensos. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 168.).

Endogalar

L'hora dels alemanys havia de coincidir per força amb aquesta estupidesa, perquè només els qui ignora­ven tantes coses sobre el món i l'economia internacional podien endogalar altres ignorants per dur-los a la guerra i posar la seva tossuderia al servei d'una empresa que cap reflexió no frenava. L'estupidesa de Hitler era una astúcia de la raó." [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 143.).

ENDRAPAR v.

|| 1. tr. Posar drap; forrar de drap; cast. endrapar, forrar. A un pintor qui endrapà e endrassà lo dit pom, doc. a. 1362 (Rubió Docs. Cult. ii, 141). Un coffre enguixat e enleunat ab son pany e clau e endrapat a part de dins, doc. a. 1437 (Aguiló Dicc.). Ell, un home... veure's endrapat dins una roba de dona, Berga MT 33.

|| 2. tr. o intr. Menjar voraçment (Empordà, Olot, Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Cardona, Solsona, Camp de Tarr., Ll., Tortosa); cast. tragar, engullir, embuchar. D'aquell sopar endrapat alegrament en companyia d'una bella fembra, Víct. Cat., Cayres 214. Els minyons endrapen precipitadament... i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca, Ruyra Pinya, i, 124. L'animaló... endrapava les sobralles del nostre festí funerari, Espriu Lab. 141.

    Fon.: əndɾəpá (or.); andɾapá (occ.).

    Etim.: derivat de drap.

Endrapar-me

Un llibre, tronar i misteriós, amb una portada blanca. Les gaités de l'escadron de Georges Courteline. Mainatge obedient, vaig esperar deu anys abans d'endrapar-me aquesta sátira simpática del servei militar. Se'n van fer una adaptació teatral i una versió cinematogràfica, gens reeixida, malgrat un repartiment de luxe: Raimu, Jean Gabin i Fernandel.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 291.).

ENDREÇÚRIA f.

Endret, contrada (or., occ.); cast. región, andurriales. Adéu, viles i platges i boscúries | d'aqueixes endreçúries, Canigó xii. A les més intrincades y solitàries endressúries, Girbal Estrella 32.

    Fon.: əndɾəsúɾiə (or.); andɾesúɾiɛ (occ.).

    Etim.: derivat de endreçar amb el sufix -úria pres de mots com boscúria, cantúria, etc. 

Endreçúries

Finalment, hi ha també les endreçúries, que són 'indrets desavinents': «S'hi treballa de dia i de nit; ningú s'aventura, emperò, a trescar tot sol per aquelles endreçúries des del capvespre fins a l'aurora» (Eduard Mira). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 146.).

ENDURAR v. 

|| 1. tr. ant. Endurir. Cové lexar umplir la nafra de carn e aquella endurar, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 5. 

|| 2. intr. Dejunar; suportar la falta de menjar o altra privació; cast. ayunar. E haguem a endurar que no menjam ni beguem de la nuyt tro a hora de les uespres,Jaume I, Cròn. 134. Volen los hòmens més menjar e més boure o més endurar que lur natura no'ls ho dóna, Llull Cont. 44, 21. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volch menjar ni beure, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Ara com haurem endurat, són alguns que lo fum del dejuni los munta al cap, que no poren parlar ab pasciència a sos prohismes, Quar. 1413, pàg. 22. E suptil art és suptil pensamen | qui de fins pasts no'l jaqueix endurar, Auzias March, iv. 

|| 3. tr. Enyorar, trobar a faltar un bé. Quan els fills no volen el pa, les mares els diuen: «Ja vindrà dia que l'endurareu» (St. Hilari SC, ap. Griera Tr.).

    Fon.: ənduɾá (or.).

    Etim.: del llatí indūrare, ‘endurir, durar’.

ENDURANÇA f. 

Acció i efecte d'endurar.

Enduranca

L'hábit endureix: ha de ser així en la majoria dels casos, però no sembla que sigui així en el seu. No sembla tenir el do de l'enduranca. (J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 167.).

Endurança 

... renúncies i cops de pit; i també hi troba, el Gabriel, en l'eixut i reconsagrat fonedor asturià, l'endurança dels solitaris que mancava al Boni, reclòs en un menfotisme de vol ras, sota capa d'una nostàlgia autocompassiva, que el menava a obrar quan no calia i a callar quan tocava moure's, entre difuses tàcti­ques de diversió que deixaven la seva gent desemparada i amb el neguit que som en aquest món per aplicar sistemàticament la coneguda recepta de «el meu mal no vol soroll...» (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 119.).

Endu­rança

Abans, durant la tarda, el seu discurs ha estat clar i català. Quan et van diagnosticar el cáncer, la teva endu­rança davant l'adversitat la va deixar parada.  (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 114.).

Endurança

Josep Morgades, quan el 1982 va traduir per a Quaderns Crema les Narracions completes de Kafka, en un gest agosarat, va elegir, per traslladar-ho al català, el títol de «Un artista de l’endurança. (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 7).

Es agradable de sentir a dir d'un mateix: Això si que es força, això si que es endurança. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 138.].

Endurança

Han estat molts anys, massa anys de setge i de coacció. Molts anys també de resistència en situacions extremament adverses. L'endurança que es autors que han escrit o escriuen en català han hagut de suportar, si doncs no hi han sucumbit, ha esdevingut una experiència capital dels autors. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 408.).

ENDURANÇA

UN ARTISTA DE L'ENDURANÇA (1924) [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 137.].

Endurança

-Tinc vint vessanes solament -va dir el turc­ que conreo amb l'ajuda dels meus fills; el treball allunya de nosaltres tres mals molt grans: l'ensopi­ment, el vici i l'endurança. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 173.].  

Endurança

Els meus adversaris haurien d'aguantar la presència d'aquell vell gotós que partia tan sols per servir-me, i la d'aquella dona capaç d'exigir-se a si mateixa la llarga endurança d'un soldat. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 94.].

Endurança

En aquells temps de prova i endurança, el meu lloc era en plena campanya, i a Judea. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 249.].

Endurança

A partir d'aquell dia, en Joaquim va seguir la noia sempre que sortia. Amb tanta perícia, paciència i endurança que ella no ho va ni sospitar. Havia llogat un cotxe que tenia al carreró de darrere la casa, i la seguia. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 154)

ENDURAR v.

|| 1. tr. ant. Endurir. Cové lexar umplir la nafra de carn e aquella endurar, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 5.

|| 2. intr. Dejunar; suportar la falta de menjar o altra privació; cast. ayunar. E haguem a endurar que no menjam ni beguem de la nuyt tro a hora de les uespres, Jaume I, Cròn. 134. Volen los hòmens més menjar e més boure o més endurar que lur natura no'ls ho dóna, Llull Cont. 44, 21. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volch menjar ni beure, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Ara com haurem endurat, són alguns que lo fum del dejuni los munta al cap, que no poren parlar ab pasciència a sos prohismes, Quar. 1413, pàg. 22. E suptil art és suptil pensamen | qui de fins pasts no'l jaqueix endurar, Auzias March, iv.

|| 3. tr. Enyorar, trobar a faltar un bé. Quan els fills no volen el pa, les mares els diuen: «Ja vindrà dia que l'endurareu» (St. Hilari SC, ap. Griera Tr.).

    Fon.: ənduɾá (or.).

    Etim.: del llatí indūrare, ‘endurir, durar’. 

Endurar-lo

Aprenia, des de dalt de la tribuna del circ, a parlamentar amb la multitud per boca dels heralds, a no imposar-li silenci sinó amb una deferència que em retornava centuplicada, a no concedir-li mai altra cosa que allò que raonablement tenia el dret d'esperar, a no refusar mai res sense explicar-ne el motiu. Jo no duia, com fas tu, els meus llibres a la llotja imperial: insultes els altres si sembla que menysprees les seves alegries. Si bé l'espectacle m'irritava, l'es­forç d'endurar-lo m'era un exercici més vàlid que la lectura d'Epictet. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 117.].

Endurar

Ben cert que posava encara voluntàriament els braços ossuts en les mans que li allargaven solicites inclinades vers ell totes dues clames, però, aixecar-se, no volia fer-ho pas. ¿Per que deixar d'endurar jus­tament ara, després de quaranta clics? Encara hauria aguantat més temps, un temps il·limitat. ¿Per que desistir-ne justament ara, quan es trobava al punt dol~ de l'endurança, quan encara ni tan sols no hi havia arribat, al punt més dol? ¿Per que hom l'en volia privar, de la fama que li pervindria si continuava endurant, de la fama no ja tan sols de ser el més gran artista endurador de tots els temps, cosa que probablement ja era, sinó del mateix fet de superar-se a si resisteix fins a l'inconcebible? I és que la seva capacitat d'endurar no co­neixia límits. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 150.].

Endurar

Durant un any havia viscut immergit en una mar de tenebres. Es va passar els dits pels cabells rossos i ondats, i confessà que ni per tot l'or del món no tornaria a endurar aquella angoixa. Sortosament, havia arribat per fi a aigües més tranquil·les. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 129.].

ENERIÇAR v. tr. 

Eriçar; redreçar; cast. erizar, erguir. Son bust s'eneriçà enèrgicament, Víct. Cat., Cayres 240.

    Fon.: ənəɾisá (or.).

Eneriçaven

En Mitus sentia que els cabells se li eneriçaven en la closca com si se li esbatanessin les portes de l’infern.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 202).

Eneriçaven

I el vell jornaler, eneriçat tot ell per una revifalla de fúria tràgica, amenaçà l’espai amb sos dos punys trèmuls. Davant l’explosió d'aquell gran dolor recòndit, un doll de pietat brollà de mon cor fins aleshores indiferent, com una deu calda d'una roca viva. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 284).

ENFARISTOLAR-SE v. refl.

|| 1. Redreçar-se, fer posat d'altivesa e superioritat (Barc.); cast. erguirse. El metge, bon xic «poseur», s'enfaristolava vanitós, Roig Flama 172.

|| 2. Embadalir-se o posar-se a banda on fa nosa, com un estaquirot (Mall., Men.); cast. envararse. «Hala, no t'enfaristolis aquí enmig, que no deixes passar ningú!»

|| 3. Empipar-se, encendre's d'ira (Plana de Vic, Vallès, Penedès, Cardona, Solsona, Segarra); cast. enfadarse. Compare Llop se'n va a la gerra de la mel que tenien amagada, y no hi trova res; ja torna enfaristolat, Bertran i Bros, Jocs Fl. 1888, pàg. 218.

    Fon.: əɱfəɾistulá (or., men.); əɱfəɾistolá (mall.).

    Etim.: derivat de faristol. 

Enfaristolaves

Les dues vegades que he dinat amb tu, m'he pensat que eres un xicot bastant entenimentat. Has fet una tolerable explicació del teu viatge; podia anar. No obstant, als gallardets i les banderoles amb les quals t'enfaristolaves m'han decebut de seguida i m'han fet creure que no eres un vaixell de molta càrrega. Ara t'he trobat, i, encara que et perdés, tant me se'n donaria. Només ets bo perquè et contradiguin, i ben mirat no vals la pena. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 59.].

ENFASTIDIAR v. tr. 

Fastidiar. Encara que la pastura sia bona, lo animal no deixa de enfastidiar-se'n,Agustí Secr. 173.

Enfastidit

Però, llavors encenia un cigarret i la claror fugissera del llumí es deia que de totes les noies que havia conegut, ella era l'única que mai no l'havia enfastidit. (Pàg. 110)

-També és dels qui volen instalar-se aquí!

El rei semblà lleugerament enfastidit. (Pàg. 116)

-Estic enfastidit. Estic enfastidit de tot.

-Del cinema també?

-Estic enfastidit de la vida? No, encara no. Són aquests polítics maleïts que em deprimeixen. Sempre acuitant algú, com si tingués cap importància res del que fan. Són pastats, tots ells. (Pàg. 145)

(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs.).

Amb quin dret pretenia viure una vida més cristiana que la seua i posseir la veritat? Era culpa seua, si s'enfastidiava tant durant la celebració de la santa missa?  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 48.).

Enfastidiava

 L'erotisme propi és la pornografia deis altres. Totes les novel·les eròtiques que he llegit m'han enfastitjat, a excepció d'Elogi de les do­nes madures de Stephen Vizinczey. Vicenc Pagés Jordà me la va regalar durant una de les nostres trobades anuals vora el pantà de Boade­lla. Aquesta novel·la és tan bona que només als entorns de la pàgina 100 em vaig envisar que s'adscriu a l'erotisme. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 370.).

Enfastidida

La casa d'Olenka s'ha enfosquit, la teulada s'ha rovellat, el cobert s'ha desplomat i per tot el pati han crescut males herbes i ortigues punxegudes; la mateixa Ólenka s'ha fet vella i lletja. A l'estiu seu al porxo i té, com abans, l'ànima buida, enfastidida i amb regust de fel; a l'hi vern seu al costat de la finestra i observa la neu.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 117.].

Enfastidit

Potser després d'haver tastat una altra vida... Més amena, menys banalment metòdica que la que portem aquí, potser tornarà amb nosaltres, simplement content del seu viatge, enfastidit d'imprevistos... Reprendrà llavors, amb tota naturalitat, el seu lloc al davant de nosaltres... Orgullós de les seves adquisicions recents... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 486.].

Enfastidí

Això enfastidí Philip, però es digué que havia de tenir-li consideració; estava obligat a ser més tolerant que no pas ella. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 498.].

ENFAVAR v. tr.

|| 1. Cansar de menjar faves, o de sentir-ne parlar, o de manejar-les, etc. (Mall., Men.). «Faves 'vui, faves demà, | faves tota sa setmana; | tantes de faves, germana, | m'arribaràs a enfavar» (cançó pop. Mall.). a) Enfavar-se sa terra: tornar més poc productiva una terra per haver estat sembrada de faves més d'una anyada consecutiva (Manacor).

|| 2. refl. Embadalir-se; aturar-se insensatament a contemplar una cosa (or., occ., bal.); cast. embobarse. L'acostaren al mort, i de primer l'estrafet se'l contemplà enfavat, Víct. Cat. Ombr. 41. La meva obra... en Pau i en Cadernera se la contemplaven calladament..., els altres seguien enfavats, Ruyra Pinya, ii, 63.

    Fon.: əɱfəβá (or.); aɱfaβá (occ.); əɱfəvá (bal.).

    Etim.: derivat de fava.

Enfavaments

Es feien un orgull que les veiessin de costat. I els joves s'afanya ren a saber-ne la vida i miracles. Fou durant els primers temps d'aquesta època que Erènia hagué de suportar tota mena de mirades impertinents, d'esguards mal dissimulats, d'enfavaments idiotes. Però costà molt que aquesta impressió admirativa es palesés en decisions més contundents: que no es produïren fins que els balls les ajudaren.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 19.).

ENFELLONIR (ant. escrit també enfelonir). v. 

|| 1. tr. Fer felló; causar irritació; cast. enfadar, irritar. Qui és lo coronista que us ha enfellonits ab exa sentència?, Brama llaur. 61. 

|| 2. refl. i ant. intr. Prendre fellonia; irritar-se; cast. enfadarse. Bon caualler per aytal colp com aquel enfelonir se'n deu, que no deu exir de batayla, Jaume I, Cròn. 64. Aquell home... sempre que's veurà desamar, s'enfellonirà, Llull Cont. 203, 6. Aquell foll dix que ell faria enfallonir lo religiós, si volia, Llull Felix, pt. viii, c. 24. Si't plagués, tu no te'n enfalloniries ne ploraries, Corbatxo 12. Si troben algú que no les vulla hoyr..., enfelloneixen-se fortment, Metge Somni iii. Quaix pot haver que no hirèxer o no enfellonir seria peccat, Collació (Col. Bof. xiii, 324). Persona sàvia no's deu fortment enfellonir, Genebreda Cons. 21. Molts com s'enfelloneixen no poden parlar, Isop Faules 5.

    Fon.: əɱfəʎuní (Barc.). Es paraula usada només literàriament.

    Etim.: derivat de felló.

Enfelloniu

Això és el que s'ha oposat que jo intervingués en la política. I m'ho ha desaconsellat, em sembla, amb raó; car, sapigueu-ho bé, atenesos, si jo fa temps m'hagués volgut ocupar de coses polítiques, fa temps que fóra mort i no hauria estat útil a vosaltres ni a mi mateix. I no us enfelloniu amb mi perquè digui la veritat: cap home no està segur de la seva vida, si s’oposa noblement a vosaltres o a qualsevol altra assemblea i vol evitar les moltes injustícies i il·legalitats que es produeixen en un poble; a qui lluita verament per la justícia, li cal necessàriament, si vol conservar la vida un quant temps, dur una vida retirada i no ocupar-se dels afers públics. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 64.].

Enfellonit

—Amiga, amiga, ¿quin és el vostre turment?

—Senyor, tinc por; us veig tan enfellonit!

—Sí, tornava irritat d'aquesta cacera.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 66.].

Enfelloniu

 —Amiga —digué Tristany—, no us enfelloniu, perol) he fet un vot. Adés, en un altre país, he combatut un dragó, i jo anava a mo­rir, quan m'he recordat de la Mare de Déu: li he promès que, alli­berat del monstre per la seva cortesia, si mai prenia muller, tot un any m'abstindria de besar-la i d'abraçar-la...  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 86.].

Enfellonits

Ara que els senyors de la taula rodona ja feia estona que estaven enfellonits pel soroll inútil que destorbava la seva important feina, ara que el caixer major començava a estranyar-se de la paciència del capità i estava a punt d'explotar, ara que l'ordenança, reconquerit completament a la causa dels seus amos, mesurava el fogoner amb ulls furients i, finalment, ara que el senyor del bastonet de bambú, al qual fins i tot el capità llançava de tant en tant una mirada de simpatia i que demostrava una indiferència total envers el fogoner... [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 19.].

Enfellonint

S'anava enfellonint tot sol, com si algú li fes la contra. Va agafar el noiet per sota les aixelles, l'aixecà en sopols d'una revolada, i, encarant-lo amb la mar i mostrant-la-hi, va dir: -Té, mira-la, sa nostra desgràcia! Fes-hi sa creu per un mai més!- I nirviós, malhumorat, després de posar la criatura en terra, li pegà una bufetada. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 20.).

Enfellonida

Ara mireu va dir entre graciosa i enfellonida com és ardit el minyó, que si no fossin els vostres anys curts i la vostra inexperiència, fortment deuria enutjar-me'n. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 101-102.).

Enfellonia

Mai no li treia d'altres expressions que aquestes. La seva indiferència l'enfellonia. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 305.].

ENFERRITJAR-SE v. refl.

Deixar de funcionar bé una peça dins una altra per efecte del rovell (Barc., Tarr.). Els cotxes automòbils anirien perdent l'enferritjat trontoll d'ara, Llor Jocs 17.

    Fon.: əɱfəriʤáɾsə (or.).

    Etim.: derivat de ferritja.

Enferritjat

-Avui dia no et pots fiar dels obrers. Un pany nou de trinca, i no funciona. Està enferritjat. ¿No ho veieu? No ho veieu?  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 13].

Enferritja

Som encara, aquest any -i en fa trenta!-,

un país malmenat per les grapes d'uns amos,

que barregen, impregnen, rebreguen

i enllorden

un mapa que és nostre

i en dir nostre vull dir

dels qui són catalans

per la sang conscient o la tria,

els legítims hereus

d'una pàtria petita,

com tantes.

(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:

la naixença, ella sola, no dóna,

què és cas! nacionalitat

als venuts, traïdors, botiflers,

ni als lacais i als servils

-declarats o secrets, vergonyants,

ni als janus tampoc, dues cares-,

ni als panxuts embandats,

la fauna profusa dels bords,

la quinta columna que llasta,

enferritja, entrebanca i fatiga la nostra esperança!) (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 128.).

ENFERRISSAR v. tr.

Agafar amb la punta d'un ferro, especialment d'una arma blanca; cast. ensartar. Tirà-li una punta endret de la vista ab tanta força que la bauera del bacinet li passà e allí lo enferriçà e féu-li algunes nafres, emperò no entrauen molt, e axí enferriçat lo portà de mig del camp fins a posar-li les spatles en la liça, Tirant, c. 73. 

Enferrissar

La infanteria avançava corrent cap al campament i aviat va ser palès que es tractava de servents poc armats, destinats a morir per obrir el pas a la cavalleria pesada. Darrere d'ells, els altres guerrers tenien els arcs preparats per enferrissar qui provés de fugir. Els infants es van adonar dels lilia així que van veure els primers d'ells caure cridant de dolor amb els peus traspassats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 396.].

ENFERROLLAT

Enferrollat 

Les dones eixiren mirant a terra, no gosant aixecar lo cap, tement que tothom vegés en llur posat que venien de Pilat, a on quedava enferrollat un Garriga!

Allunyades del fatal castell anaren per a calmar-se a visitar lo Sant Crist de la Salut, a la Catedral.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 122.).

ENFIGAR v. tr.

|| 1. Afartar de figues (val., bal.).

|| 2. refl. Sentir forta atracció carnal per una dona (Val.); cast. encoñarse.

    Fon.: əɱfiɣá (Bal.); aɱfiɣáɾ (Val.).

Enfigar 

Malcontents d'aquella nova violació del nostre estatut de pro­fessors, vam dissimular totes les ampolles que vam poder durant la festa. Els oficials ballaven amb dones encantadores a la sala de re­unions. En Bruno es va enfigar de la jove esposa d'un capità. Com aquella venus s'havia casat amb un militar?  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 349.).

Enfigat 

-Pensava que es necessitaven dos homes per fer aquesta feina.

- Només un -respongué en Trout-. Un nen enfigat ho podria fer sense cap ajuda.

El camioner volia que en Trout tingués una rica vida social, per tal de poder gaudir-ne ell indirectament. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 94.].

Enfigassada

Que jo em vaig veure de reüll al una cara d'enze perfectament idiotitzat. Que em vaig retirar a dormir en un estat mental d'allò més lacrimogen, i em vaig llevar en una crisi de debilitat enfigassada. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 446.].

Enfigassades

A passets, els nens se'm van acostar diverses vegades, fins que van tocar-me amb les manetes enfigassades i van balbucejar-me una cosa a la qual jo vaig respondre de segui­da, amb gran satisfacció, cosa curiosa, per part seva. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 156.].

ENFIT m. 

|| 1. Indigestió; empatx produït per excés de menjar o per aliments mal païts (or., occ., val., bal.); cast. empacho. L'anyell en la pascua que us leua l'enffit, Passi cobles 97. Me pesa'l possible, com no tinch despesa | de temps, per a treure del tot est enfit, Viudes donz. 466. La muller va perperir d'un enfit de codonyat, Pascual Tirado (BSCC, iii, 423).a) fig. Lo cor teniu tan agre per lo enfit corrumput de supèrbia, Villena Vita Chr., c. 273.—b) fig. Pena amagada; idea dolorosa que no es manifesta i fa mal a l'esperit de qui la guarda (Maestr.). 

|| 2. Cosa mal rentada, que conserva aficada la brutor (Mall.). 

|| 3. fig. Cosa empatxosa, que molesta o fa nosa (Mall.); cast. empacho, molestia.«No vaig d'enfits»: no estic per coses que em molestin. «M'han carregat d'enfits»: m'han omplert de comandes minucioses i embarassadores. Y un mes después se casava amb una altra tota enfits, Ignor. 31. 

|| 4. Fruit de la figuera infernal; cast. ricino (Ferrer Dicc.).

    Fon.: əɱfít (or., bal.); aɱfít (occ., val.).

    Intens.: enfitet; enfitot; enfiteu; enfitó.

    Etim.: del llatí infīctu, ‘aficat’.

Enfits

Amb tants d'impostos i les limitacions i dificultats per a la lliure matança que s'anaren dictant, molts cregueren que era millor anar a cal cansalader, sempre que tinguessin gust de menjar carn de porc o de fer-la venir de fora; així s'evitaven també l'obligació d'haver de consumir el mort a casa fins a acabar-lo, a risc que se'ls fes malbé, sense comptar els enfits. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 166).

Enfit

Són els mims (mim; paraula mel·líflua, enganxosa, menyspreable fins a l'enfit) que per la seva banda, adoren el Case Antic. I l'ensenyador de pisos té mimoffibia des del primer dia que en va veure un, quan era un nen sense malicia. (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1 ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 15.).

Enfitats

-Detesto enviar els nens a la casa gran, malgrat que la seva àvia sempre demana de veure'ls, perquè els complau i els avicia tant i els dona tantes porqueries i tantes llami­nadures, que és estrany que no tornin enfitats i que no es portin malament la resta del dia. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 58.].

ENFITORAR v. tr.

|| 1. Pescar amb fitora.

|| 2. Enfilar amb la punta d'un instrument, com llança, ganivet, etc.

Enfitorava

Vine a casa que te'n faré una...» Un parell de cafès amb llet més, i el sagal es deixava treure el suc. Un vespre hi va haver escàndol a la muralla, un moro amb un semaler com un ase enfitorava un mosso de pastisseria, per passar l'estona, molt a prop de la garita del vigilant. El guripa, que ja estava acostumat a aque lles històries, de primer s'ho va escoltar tot, els murmuris, els planys, i finalment els xiscles... El xaval es convulsionava, l'aguan taven entre quatre...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 28].

Enfitorar-la

Amb la fúria per enfitorar-la, va relliscar a la catifa i es va fotre un cop a la cara, de través, amb el barró del llit... Renegava com un carreter... Es palpava la closca... Hi tenia un bony, s'aixeca... S'hi torna a posar amb fúria. «Ah! Porca! -s'emprenya aleshores-, ah! Mala puta!» Li fot un cop de genoll a les costelles!... Ella se'n volia anar, feia escarafalls...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 141].

ENFLASSADAR v. tr.

Cobrir amb flassades (Mall.); cast. enmantar. 

Enflassadar

De flassada, n'han sor­tit els derivats flassader ('fabricant de flassades'), flassaderia ('obrador on es fabriquen') i enflassadar (cobrir amb flassa­des'). Tanmateix, el fet que el castellà hagi perdut el mot ha empès el català a arraconar-lo i a substituir-lo per manta. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 121.).

ENFONDIR v. tr. 

|| 1. Afonar; fer anar al fons; cast. hundir. Y feu-ho enfondir al sol del vas,Agustí Secr. 49. a) refl. Afonar-se; anar al fons; cast. hundirse. Els peixos... enfondint-se pel llach, Pons Auca 299. 

|| 2. Fer fondo; aprofundir; cast. ahondar. En la vehina altura | enfondeix l'ermità una sepultura, Canigó ix. 

|| 3. fig. Aprofundir; considerar atentament i profundament; cast. ahondar. No és cosa d'enfondir més dins aquest terreny, Obrador Arq. lit. 100. 

|| 4. refl., fig. Capficar-se, encaparrar-se; cast. hundirse. Tots dos anaven enfondint-se en sos pensaments, Genís Julita 44.

    Fon.: əɱfundí (or., men., eiv.); aɱfondí (occ., Maestr.); aɱfondíɾ (val.); əɱfondí (mall.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: derivat de fondo.

Enfondint

Enfondint els moviments d'opinió i els corrents d'idees dels nostres dies, sempre és possible trobar-hi els instints primaris de la humanitat. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 135.).

Enfondits

Corrien sovint pels llits nacio­nals ja oberts i enfondits en el transcurs de les centúries, i tenien en gran part les mateixes velles conques. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 128.)

Enfondit

Aquest equilibri d'un gaudi sense encongiment amb una mesura d'atenció era una de les característiques peculiars del tarannà barceloní mereixia l'elogi dels forasters que visitaven la nostra ciutat i donava ple marge de confiança a les autoritats comprensives —aquest cas, era general— que havien enfondit el coneixement de l'anima ciutadana. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 7.).

ENFONY m.

|| 1. Cavitat, generalment estreta, on poden enfonyar-se o enfonyar-hi coses (Mall., Men.); cast. escondrijo, cavidad. A sa torre més alta, dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta, Alcover Rond. i, 151. Desaparegueren els botxins per s'enfony ruinós de darrera l'altar, Camps Folkl. ii, 28.

|| 2. Cambreta o recó d'una casa, on poden posar-hi coses, però incòmode per a habitar-hi (Mall.); cast. chiribitil. «Es una casa vella i mal distribuïda: tot són enfonys i escalons».

|| 3. fig. Casa o recinte molt petit (Mall., Men.). «No sé com t'agrada viure dins aquest enfony».

    Fon.: əɱfóɲ (Bal.).

    Intens.: enfonyet, enfonyot, enfonyeu.

    Etim.: derivat postverbal de enfonyar.

Enfony

Jo ja sabia de memòria cada racó i cada esquerda d'aquella casa des dels dies en què, des de la meva cadira, hi resseguia mentalment les anades i vingudes de la Lolita i m'hi sentia emocionalment unit, malgrat la seva lletjor i brutícia, tenia la sensació, gairebé física, que aquell miserable enfony s'estremia d'esgarrifança davant el bany de màstic i de pintura ocre i crua que la Charlotte volia donar-hi.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 78.].

Enfonyats

Per això, el tocòleg James Young Simpson, un home robust d'ulls enfonyats en unes galtes rosades, ca voler experimentar amb el cloroform. (Lucia Ramis. Cloroform. Un conte per anar a dormir. Article revista El món d'ahir núm. 2, 2016. Pàg. 11.).

Enfonyades

La Pari es dirigeix cap a l’oest, cap a Pigalle, caminant a bon pas, amb les mans enfonyades a les butxaques de l’impermeable. El cel s’enfosqueix molt de pressa i el xàfec que li pica a la cara es fa més fort i més seguit, fent onades a les finestres i difuminant la llum dels fanals. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 225.].

Enfonyen

S'esfereeixen: sens dubte el rei els persegueix; així els fa desen­cauar com unes feres pels seüssos... S'enfonyen sota un espessorall. Al llindar, Tristany es dreça, amb l'arc a punt. Pera), quan Husdent va haver vist i reconegut el seu senyor, boa fins a en, bellugà el cap i la cua, plega l'esquena, es caragola. ¿Qui velé mai una tal ale­gria? Després corregué a Isolda la Blonda, a Gorvenal, i féu festa .així mateix al cavall. Tristany ne tingué gran pietat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 49.].

Enfony

Cada moment fora de l'oficina, o també a l'oficina, on en un enfony tenia alguns llibres, el dedicava a la lectura. En general eren lectures serioses, de crítica o de filosofia, perquè les de poesia i d'art cansaven menys. Escrivia, però poc; el seu estil, poc sòlid encara, la paraula impròpia que deia de més o de menys, de tal manera que no encertava mai el centre, no e satisfeien. Creia que l'estudi l'hauria millorat. No tenia pressa, i el poc que feia era en compliment d'un horari que s'havia prefixat per al seu treball voluntari. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 63).

Enfonyar-me 

Les boletes de Mitrunó, m'agradaria tant agafar-les amb la boca! Jo sóc el solc i per fi el teu sexe, el teu sexe dolç i llis, llepar-lo llargament llargament girar al voltant molt molt de pressa enfonyar-me la seva extremitat rosa a sota la llengua pastar-lo amb la mà xuclar-te xuclar-te fer brollar tot el teu semen... [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 88.].

Enfonyada

Per ser que és una dona grassa, transpira molt poc, fins i tot al pic de l'estiu, i de fet està modestament orgullosa de la seva sequedat corporal. Ara, però, un ample tel de suor se li estén per sota del davantal i li regala per la reguera de l'esquena. Respira de pressa, i tanca els ulls mentre el dolor li embolcalla l'abdomen amb una sèrie d'opressives benes. A la part inferior, enfonyada entre els plecs de carn encavalcats, sent una mena d'inundació. Una gran onada, una avinguda. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 14.].

Enfonyava

En Karl, que tenia pensat d'endreçar la maleta justament en aquell moment, va haver de veure com aquella dona li agafava les coses amb les dues mans i les hi enfonyava dins la maleta amb una força tal que hauríeu dit que se les havia amb alguna mena d'animals entremaliats. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 80.].

Enfony

Què? Només anava a dir que ho guardaven tot en un enfony, va dir el seu pare. [Smith, Ali. Estiu (Summer, trad. D. Udina). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417925680. 350 P. P. 263.].

Enfony

Pel que fa a mi, no em sap gens de greu estar sola: mai, en cap suite, ni torre, ni apartament, no es va pensar a reservar-me una peça, oh!, un racó per als mals endreços m'hauria satisfet, un enfony ben meu on hauria pogut escriure. Això no figura al programa de la Parella Ideal, tampoc no quedaria bé al catàleg de la Generació Fotuda, que és cosa de paios blancs narcisistes. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 100.].

Enfonyades

Cap dels tres no va dir res. Fins i tot en Keisuke va mantenir la boca tancada, amb les mans ben enfonyades a les butxaques... [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 38.].

ENFORCALL m. 

Lloc on es bifurca un cos o figura. Un camp d'assilats se formà a Castellbò en l'enforcall del Balira y la Noguera Catalana, Damas Calvet (ap. Aguiló Dicc.).

Enforcall

Tres quarts ben bons de mal camí fins a l'enforcall que puja a cals Miralles, allà l'està esperant en Gabriel amb l'eruga, la camioneta no s'hi pot enfilar, ben segur que el camí està glaçat.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 178).

Enforcall

El muntacàrregues era un pou buit de gavarrots grossos i paper de quitrà bategant. El despatx de l'encarregat estava tancat i barrat amb taulons. Les vies de l'enforcall ferroviari amb prou feines es veien de tanta herba, els terraplens estaven rebaixats, i havien saltat algunes travesses. Segurament, estava violant la propietat d'algú, i per la fila que feia no hauria pas donat la culpa a la policia de l'estat si m'arrestaven. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 327.].

ENFORCADURA f.

|| 1. Acte i efecte d'enforcar. Per la llunadura, fer tres creus amb canyes... y dir: Tan aviat siguis guarit de la llunadura com les canyes de l'enforcadura, C. Grandó (Rev. Cat., vi, 310).

|| 2. Lloc on la soca d'un arbre es bifurca formant les branques més gruixudes (Centelles, Vilajoiosa); cast. horcajadura.

    Fon.: əɱfuɾkəðúɾə (or.); aɱfoɾkaúɾa (val.). 

Enforcadura

Aquí a la màniga. I era ventat. La jaqueta penjava de l'enforcadura d'un reboll enganxat a la muralla del castro. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 30.].

ENFORNAR v. tr. 

|| 1. Posar dins el forn; cast. ahornar, enhornar. Al començar | o enfornar | sens bon acort | lo pa 's fa tort, Spill 6251. Es robiols per esser bons, tot d'una de fets, enfornats, Alcover Cont. 223. 

|| 2. fig. Menjar, engolir; cast. tragar, engullir. Al acte d'anar a enfornarse la sevillana que tenia enrestada a la forquilla, Oller Bogeria 74. Y dinau tart ferm, en aquesta terra...—No més penses en s'enfornar, Alcover Rond. ii, 7. 

|| 3. fig. Aficar, fer entrar, especialment una arma o instrument punxant; cast. espetar. «Si t'atanses, t'enforno el ganivet». Lo jove enfornà lo bras en lo puny clos a manera de stocada, doc. a. 1582 (Ardits, v, 317). Fora capassa d'enfornar-li les estisores dins dels ulls, Vilanova Obres, viii, 208. T'enfornaré una burxa a les tripes,Pous Empord. 105. 

|| 4. fig., ant. Tenir coit. La oportunitat natural vol descarreguar la vexigua e segons la delectació enffornar lo delitós apetit, Corbatxo 71.

    Loc.—a) A l'enfornar: en començar pròpiament una cosa; en el moment d'anar a realitzar-la. M'estim més dir-vos-ho a l'enfornar, Penya Mos. iii, 112. Y com som estats a s'enfornar han arrufat sa coa, Ignor. 19—b) Aplegar i enfornar: fer una cosa tot d'una que un arriba, a la primera envestida (val.).

    Refr.

—«A l'enfornar se fan els pans geperuts»: vol dir que l'èxit de les empreses depèn de la manera com es comencen.

    Fon.: əɱfuɾná (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); aɱfoɾná (occ., Maestr.); eɱfoɾnáɾ (val.); əɱfoɾná (mall.).

    Etim.: derivat de forn.

Enfornar-me

[Jo, que la sacsejo vivament i atenta, trobo que] la meva raó es la mateixa que tenia a l''edat mes llicenciosa, si no es que, potser, s'hagi afeblit i empitjorat fent-­se vella; [i trobo que en refusar d'enfornar-me en aquell plaer, en consideració per l'interès de la meva salut corporal, no to pas més èxit que el que tenia antany per la meva salut espiritual.]  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 37.].

ENFOSQUES f. pl.

A les enfosques: a les fosques (Vallespir, Empordà). «Ara sí que hem quedat ben bé a les enfosques!»Com t'ets pas mort de por, aquí a les enfusques?, Caseponce Contes Vallesp. 123.

    Fon.: ələzəɱfóskəs (Camprodon); ələzəɱfúskəs (Vallespir).

Enfosques

La meua decepció fou pitjor que amb el castella. Al cap de dues setmanes, ja havia entès el que volia el senyor Marty i les meues notes van pujar de seguit. Amb la senyora Biscarra, vaig viure quasibé un any a les enfosques. Tenia les pitjors notes de la clase després d'en Dermigny.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 235.).

ENFRONT

|| 1. prep. Davant; amb la cara oposada (a qualcú, a qualque cosa); cast. enfrente. Una llàntia de plata que està enfront lo altar major, Inv. Bertran, a. 1614. Vivim l'un enfront de l'altre, Massó Croq. 91. Se posen a dinar a la ombra de la figuera d'enfront de la barraca, Guinot Capolls 50.

|| 2. m. A l'enfront: (loc. adv. i prep) davant, amb la cara oposada (a qualcú, a qualque cosa); cast. enfrente. Ells estan campats al enfront lo hu del altre, Lacavalleria Gazoph. Per lo castell del enfront | s'hi senten cants y rialles, Picó Engl. 33. Baix del muradal de penyes | de la poterna al enfront, Costa Agre terra, 109.

|| 3. m. Part davantera d'un edifici; cast. fachada. Foren posades steses les banderes de Sent Jordi e del General a l'enfront de la casa de la Diputació, doc. a. 1461 (Ardits, ii, 359). Los dits vehins... haien deneiat e scurat cascú sos enfronts, doc. a. 1487 (Sanchis Vida 86). La mia casa té lo enfront al riu, Lacavalleria Gazoph.

|| 4. m. Part anterior vertical d'un element constructiu; cast. cara. a) Enfront de s'escaló: la part vertical d'un escaló (Mall.). «Hem d'emblanquinar ets enfronts d'ets escalons».—b) Enfront d'una pedrera: cadascuna de les cares verticals que es formen en treure pedres d'una pedrera (Sa Pobla).—c) per ext.: Enfront d'un solc: la cara més forana que té un solc de regar, en el punt on fa la girada per fer anar l'aigua en direcció contrària (Sencelles).—d) Paret terminal d'una galeria de mina (Alaró).

    Loc.—a) Fins a s'enfront: d'una manera extremada (Mall.). Un capellà amich meu, lulista fins a s'enfront, Roq. 29.—b) Arribar o Dur una cosa a s'enfront: portar-la fins a les seves darreres conseqüències (Mall.). Tu sempre voldries, y ab rahó, arribar les coses fins a l'enfront, Penya Mos. iii, 127.

    Fon.: əɱfɾón (or., eiv.); aɱfɾón (occ., val.); əɱfɾónt (mall., men.). 

Enfront

No sé quina remor de cantúries i quins crits de bordell arribaven des d'allà dins i quines om- bres de dones pintades i vestides de colors se veia traspassar per aquell enfront sospitós i tèrbol. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 37.).

ENFRUNYIT

Enfrunyit  

HOSTALERA: I bé? Que ningú n'ha tornat. Un cop s'han enfrunyit en el bosc, o s'han destimbat, o se'ls han menjat els llops ... o se'ls ha endut el dimoni. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 35.).

1. ENFULLAR v.

Formar fulles un metall; cast. hojear. (Un Mall. Dicc., s. v. enfuyar).

2. ENFULLAR v. tr.

Treure els peladets d'un niu quan ja són vividors (Aladern Dicc.). Ès grafia incorrecta, per afollar.

Enfullat

SOFIA: Què n'hem de fer d'aquest menjapà? No són bons per a res els xicots de la seva edat. Mengen com un home i treballen menys que un gos. Tu, d'on ets? D'on t'ha enfullat l'Aleix? Qui és ta mare? No ho saps? Eh! Respon! (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 160.).

ENFURATAT

Enfuratat

Dematí i tarda, En Met s'encaminava decidit cap a l'església, i enfuratat en algun racó d'altar, de cul en terra, amb les cames abraçades i els ulls fixos, deixava escolar mansament les hores.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 28-29).

ENFUSTADET

Enfustadet

Encara es conservava l'enfustadet on s'havia trobat la taula del mestre, i al seu puesto, s'assentaven dos músics:... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 72.).

ENFUTISMAR-SE v. refl. 

|| 1. Enfurir-se (Gir., Barc., Tarr.); cast. enfurecerse. Quan la vaca estava més enfutismada de la rabior de la brega, Massó Croq. 31. Per por d'aquella marassa traydora que tornava a enfutismar-se y amenassar, Víct. Català (Jocs Fl. 1903, pàg. 182). 

|| 2. Posar-se, en sentit despectiu (Men.); cast. meterse. «M'he enfutismat un sauot»: m'he posat una jaqueta vella. «Enfutismar-se a un rincó»: arreconar-se (Ferrer Dicc.). «Sempre s'està enfutismat dins ca seua» (ibid.).

    Fon.: əɱfutizmá (or., men.).

    Etim.: de enfurismar combinat amb fotim o fotre.

Enfutismat

Enfutismat, Peter mirà cap el vestíbul per tal de veure qui era l'individu amb el qual havia estat.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 23).

ENGAFETAR v. tr.

|| 1. Guarnir de gafets; posar gafets; cast. encorchetar. Mes un gipó de ros usat engafetat, doc. a. 1573 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Engafetar un vestit, guarnir un vestit de gafets, Lacavalleria Gazoph.

|| 2. Subjectar amb gafets; cast. abrochar. Com tan mal engafetada | que us s'obri 'l gipó p'el pit?, Badenes Cants Rib. 176.

|| 3. fig. Enganxar, unir estretament; cast. encadenar. Sa Corema, sa Setmana Santa i Pasco són, tres coses que van tan engafetades i tan entrebaulades que no les poren desseparar, Alcover Cont. 60.

|| 4. fig. Enganxar, adherir una substància aglutinant (Cardona, Solsona); cast. pegar, aglutinar. «Aqueixes pastetes no engafeten». «Portava tot un munt de caramel·los a la butxaca i se m'han engafetat».

    Fon.: əŋgəfətá (pir-or., or., bal.); aŋgafetá (occ.); aŋgafetáɾ (val.).

    Etim.: derivat de gafet. 

Engafetà

A baix, Mary va estendre les mans, les engafetà, se les va dur a la cara i a l'encabat les hi deixà com si l'expressió se li hagués de fer a miques si les apartava. Celestine estava perplexa, paralitzada de por, incapaç d'estar furiosa amb Wallace, que estava tan horroritzat i ansiós que tremolava. Només la cara de Karl mirava cap amunt, meravellada. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 334.].

ENGALAVERNAR v. tr. 

|| 1. Privar una cosa del seu moviment propi i normal (Mall., Men., Eiv.); cast.envarar, trabar. Quan los meus genois tendré | freds i engalavernats | que seran com a baldats | i vinclar-los no podré, Santandreu Mort Jud. 194. «Porta que s'engalaverna | deu esser mala d'obrir; | es parents rallen de mi, | què ha de fer sa gent esterna!» (cançó pop. Mall.). Engalavernar-se un nirvi: posar-se enravenat i sense moviment. Engalavernar-se una corriola: sortir la corda del solc de la corriola i quedar aturada i descansant damunt el fusell o eix d'aquesta (Mall.). a) fig. Sa lley més santa y eterna, | la trampa l'engalaverna, Ignor. 35. 

|| 2. Mal engalavernar: posar una cosa en males condicions de funcionament, de manera que no pot exercir la seva funció pròpia (Mall.). «Això està molt mal engalavernat».

    Fon.: əŋgələvəɾná (bal.).

    Etim.: derivat de galaverna, paraula que originàriament devia significar ‘gel’, relacionable amb les italianes dialectals calaverno (toscà), gaverna (genovès),galaverna (bolunyès), etc. (cf. C. Nigra ap. Arch. Glott. It. xiv, 276; Meyer-Lübke REW 4126).

Engalavernat

Els ossos del genoll dret li cruixiren i nota el coll engalavernat. Des que vivia a Mallorca, com que no tenia necessitat d'aquelles salutacions tan arriscades, n'havia perdut el costum.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 335.).

Engalavernava

Dedueix que estan a punt de caure al mar. L'Atlàntic, calcula. A més del fum, també pot veure el color blanc de l'escuma de les onades. El perill de mort, que abans li engalavernava el cos, l'obliga a actuar... (Sergi Pàmies. Sentimental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 97884772171356. 182 p. P. 20-21.). 

ENGALLAR v. tr.

I. || 1. Alçar (el cap) a la manera d'un gall; cast. engallar, levantar. Dues cabres empinant-se sobre les cames de darrera, engallant llurs caps y dexant caure llurs cossos ab fexugor, Galmés Flor 142.

|| 2. Fer alçar el coll a un cavall, valent-se de la corretja dita «engallador»; cast. engallar.

|| 3. refl. Alçar la part anterior del cos, a manera d'un gall; cast. engallarse. Recullí les regnes, y a aquest sol impuls s'engallà el cavall, Vayreda Sanch nova, 17.

|| 4. refl., fig. Enorgullir-se visiblement; demostrar en el posat la satisfacció de si mateix; cast. engallarse, entonarse. En Pau... s'engallà una mica, joiós de la meva lloança, Ruyra Pinya, ii, 55.

|| 5. refl., fig. Alçar-se una cosa de la part de davant, imitant en certa manera l'actitud superba d'un gall; cast. encresparse. Les ones s'engallaven traient unes crestes verdes, Ruyra Pinya, i, 22.

|| 6. refl., fig. Irritar-se visiblement i demostrar-ho amb paraules fortes i poc respectuoses; alçar la veu; cast. levantar la voz, alzarse a mayores.

II. Cobrir el gall a la gallina; cast. gallear (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: əŋgəʎá (or., bal.); aŋgaʎá (occ.); aŋgaʎáɾ (Val.).

    Etim.: derivat de gall. 

Engalla

Altrament, no dura. Jo he vist dos revolucionaris predicant el mateix credo humanitari odiar-se feroçment entre ells. Tota autoritat, àdhuc la del mestre, engalla o nafra un dia l'amor propi de l'home. I un dia, per qualsevol motiu fútil, per- què fa massa calor, o perquè l'aire està més empestat, esbraves amb una voluptat cruel el teu mal humor damunt l'infant que t'és més antipàtic; no li tens pietat i et dius que és un cretí que s'ho mereix. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 146.).

ENGALTAR v. tr.

|| 1. Posar a la galta o galtes. Venien armats... ab uns marraçans y espases roperes, | y molt engaltades les grans ceruelleres, Brama llaur. 114.

|| 2. Acostar a la galta una arma de foc per apuntar-la; cast. encarar. Pam, pim, pum! feya aquell ximple engaltant lo garrot y apuntant en l'ayre, Oller Fig. pais. 20. L'altre s'engaltà l'arma, Víct. Cat., Ombr. 32.

|| 3. Galtejar; donar galtades (Empordà); cast. abofetear. «Mira, que t'engalto!»

|| 4. fig. Entimar, dir coses ofensives, parlar sense mirament (Camp de Tarr.); cast. espetar. «Li va engaltar totes les malifetes que sabia d'ell». Mossèn Cilici, com li engaltaven per mal nom, Caselles Mult.80.

|| 5. refl. Encarar-se, posar-se front a front per barallar-se (Val.); cast. encararse. Son jóvens ja quallats, que pensen poch les coses..., per no res s'engaltarien en Sent Pere, Martí G., Tip. mod. ii, 318.

|| 6. intr. Encaixar, ajustar-se una cosa dins una altra (Camp de Tarr.); cast. encajar. «Això no engalta bé».