R

RABADA f. 

|| 1. Regió del cos, sobretot dels quadrúpedes, corresponent al còccix i a l'acabament del sacre, on comença la cua dels animals; cast. rabada, rabadilla. «He comprat una lliura de rabada»: una lliura de carn de la part posterior del cos d'un animal. Prena de tots los moltons... los cols et les rabades et los blascos,doc. Pere I (Col. Bof. vi, 6). Sengles plats de recapte que sisquera es componen d'una rabada sencera (cua de moltó), una colla de pilotes..., Serra Calend. folkl. 151. 

|| 2. fig. La vora o coll de les cassoles, que sol tenir doble espessor que la resta de la peça (Selva del Camp). 

|| 3. fig. Moviment brusc i girada d'anques per a anar-se'n (val.). Pegar una rabada: fer mitja volta sobtada per a anar-se'n amb expressió de disgust (Escrig-Ll. Dicc.).

    Fon.: rəβáðə (or.); raβáðɛ (Ll.); raβá (val.).

    Sinòn.: || 1, carpó.

    Etim.: del cast. rabada, mat. sign. ||1.

Rabada

-Em vaig entrebancar quan m'estava posant els pantalons i vaig anar a parar de cul a terra. Em vaig donar un cop molt fort a la rabada.

No em vaig poder aguantar el riure. Ell també va deixar anar una riallada. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban, Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 91.).

RABDOMÀNCIA f. 

Endevinació fundada en els moviments d'una vareta, sobretot per a trobar aigües subterrànies; cast. rabdomancia.

    Etim.: compost de rabdo- i del gr. μαντεία ‘endevinació’.

Rabdomántic

Es van apagar, en la foscor, to­tes les reverberacions de la porcellana, l'empremta de la sordina «Oro de ley...», l'empremta, sota la closca, pels replecs intesti­nosos de la memòria, de la llum sobre el blanc i els daurats filiformes, la fòvea nubífera i l'anseta de fantasia que pendu­lava d'una mà de nacre, postissa, talment un encenser, un branquilló rabdomántic, el passamanet ponçó sota el faldellí de la nina, en fi.... La tenebra engolia en la mateixa aigüera, en la mateixa, una inxa de porcelana i el comptable. El senyor Pe­pet plorava. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 47.).

RABEIG m. 

|| 1. Acció i efecte de rabejar. Com en aquell temps no s'acostumava fer es rebeig, Ignor. 31. 

|| 2. a) Lloc on una aigua corrent baixa amb força; la mateixa aigua en moviment; cast.rápido. Muntaren en una barqueta e anaren-hi, mas... tornaren-se'n que no y podien durar, tant era gran lo rebeig del aygua en aquell lloch, Desclot Cròn., c. 75. A un pam de distància del ham un tros de plom arrodonit, perquè, àdhuch en las corrents y rebeigs, l'ham se mantinga sempre a fons, Bosch Rec. 270.—b) Lloc o vorera on es desfan les onades; cast. rompiente (Salvat Dicc. Enc.). 

|| 3. Lloc d'un riu on és fàcil rabejar-se o banyar-se; cast. remanso. Mit la bèstia al rebeyg al aygua, MS Klag. segle XIV, 14. Tant prest com haureu sagnat, meteu lo cauall al rebeig de la aygua, e l'aygua que li cobre les sagnies, Dieç Menesc.ii, 8. Camina i neda Alcides vers l'hort de les cantúries, | de morses i tremelgues i catxalots rabeig, Atlàntida v. 

|| 4. fig. Agitació, sacsada de l'esperit; cast. sacudida. Sense voluntat ni força per a dissimular l'estrany rabeig que a tothom inspira la meva persona, Santamaria Narr. 27. 

|| 5. fig. Renyada forta (Mall.); cast. trepe. «Oh quin rabeig te'n duràs | si se n'adonen!» (codolada mallorquina).

    Fon.: rəβέʧ (or.); raβéʧ (occ.); rəβə́ʧ (mall., Ciutadella).

    Etim.: derivat postverbal de rabejar.

Rabeig

A penes quatre cotxes havien lliscat pel seu costat i havia pogut observar el curs del riu, ara sí que era riu, però no pas groc, sinó gris, verd, blau, fangós, fosc, segons el punt on el Cosme posava la mirada, segons el corrent avançava amb impuls fanàtic damunt els rocs de granit, lloses de pissarra, sorra en rabeig, molsa esfilada, fondària.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 309.).

Rabejant

-La família és una cosa sagrada en les campanyes electorals, particularment en el teu districte on tota aquella caterva de baptistes esverats, rabejant-se en la idea del pecat. Hauràs de presentar-te com un bon pare de família , irreprotxable. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 155.).

Rabeja

Sap que si es rabeja en aquest pensament està perdut. El sistema nerviós primitiu el té ben acorralat, al seu clos. L'ha convertir en un home tremendament vulnerable. Si es rabeja en aquest pensament, acabarà provocant una conducta d'evitació.  (Pàg. 57)

Els vertígens que el públic continua atri­buint a una bona interpretació. I ell s'hi rabeja, exagera el pas gronxadís. (Pàg. 132.)

(Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.).

Rabejar-se

No tenia pas el posat d'es­perar ningú, més aviat el contrari, semblava rabejar-se en la seva soledat, estar contemplant amb el pensament imatges situades molt enllà en l'espai o en el temps. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.115.).

Rabeja

Que el teixó ens abrigui / quan és hivern l'hipopòtam gras / ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 388.).

Rabeig

El quinzè dia vaig tornar a veure el gran riu, i vaig coixejar fins al campament central. Era en un rabeig del riu, envoltat de bardisses i de bosc, amb una vora ben plena de fang pestilent i les altres tres encerclades amb una desbaratada tanca de joncs.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 37.].

Rabejar-se

Aquesta bonhomia acuradament posada a punt divertia amb delícia les infermeres, totes distingides, del seu servei. Esperaven cada matí aquelles bufones el moment de rabejar-se amb les seves manifestacions d'alta gentilesa, era cosa fina. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 102.].

Rabejar-me

Vaig córrer a rabejar-me el cap i la cara sota l'aixeta de la cuina. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 138.).

Rabejar-se

Gent endiastrada i de sang bullenta, els habitants d'aquell racó de món se donaven més que mai als desfets i a les disbauxes, com si estiguessin persuadits que havia arribat l'hora de finar el món, i tant per tant, més valia gaudir-se i rabejar-se en la darrera extremitud. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 244.).

Rabejava

No tenia res que reprotxar al pare ni a la germana i la seva orgullosa condició es rabejava a la contemplació dels salons sumptuosos. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 276.].

Rabeja

els marges ben menats, formen pedrissos,

d'un mulladiu els regalims hi vessen

i s'hi rabeja un aire casolà.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 36.).

Rabejar-s'hi

Philip, no siguis beneit. Sóc geniüda i comprenc que et vaig ferir, però és una estupidesa rabejar-s'hi. Què en traiem de fer-nos infeliços? [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 379.].

Rabejar

Que podia embastar les onomatopeies, les paraules malferides. El rostre tumefacte, les calbes amb crosta de sang dels flocs de cabells arren­cats a estrebades, els llavis partits. S'hi van rabejar, acarnissadament a la part de la boca. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 169.].

Rabejar

Clara no s'hi va rabejar, en això, i va girar full de se­guida. Però l'havia obligat a pensar, i ell estava conven­çut que, en part, la noia tenia raó. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 195.].

Rabeja

La Céline es posa a cantar-li la lletra a l'orella, se la sap de memòria i en destaca cada síl·laba, es rabeja en les notes de la tornada, cridant. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  115.].

Rabeja

L'avi no s'hi rabeja. No li agraden els àrabs -la qui li agraden, per aquí?-, però avui no vol lliscar cap a un acord de clan amb el seu gendre, una familiaritat que permetrien quasi vint anys de diumenges i d'ampolles buides de Ventoux escampades per la taula, com cadàvers molsuts. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  69.].

Rabejava

l, mentre saltava, es rabejava en el dolor que li havia des­pertat l'estampa d'en Fabrice i la Laura al llit. Cada vega­da estava més convençut que aquell dolor era la prova con­cloent del seu amor. (Pol Beckmann. Novel·la. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788477276012. 162 p. P. 128.).

RABENT (escrit també rebent). adj. i adv. 

Molt ràpid; cast. veloz, rápido. Lejim... que, com veés un heretge en una casa en què ell era, que ell se exí rebent de la casa aquella, Eximenis Terç, c. 126. Al veure'ls enfilar-se rabents de roca en roca, Atlàntida vi. Se'n ve rebent com un llamp, Penya Poes. 247. Baixen rabents | amb ànsia de saqueig i de batalla,Alcover Poem. Bíbl. 56. Mentres la aigua que petava rabenta sobre les rajoles del terrat sorollava, Víct. Cat., Ombr. 26. L'altre es posà a cridar, però com que ho deia tan rabent, no li entenia mot, Santamaria Narr. 202.

    Fon.: rəβén (or.); ɾaβén (occ.); reβént (Maestrat); rəβént (mall., men.).

    Etim.: del llatí vg. *rapĕnte, var. del clàssic rapiente, ‘arrancant’.

Rabent

-Per adormir la tramuntana, quan la lluna minva, no hi ha com una cançó de bressol. Després va desaparèixer rabent. El vent amainava. Dins un cel ple de nafres, vermell de mercromina, borinaven els pri­mers estels. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 57.).

Rabent

I qualsevol cosa el distreia: la ver­dor d'un llangardaix assolellant-se a la boca del cau, el vol d'una cardina que passava rabent, portant en el bec una palla, el feien oblidar de l'existència de mossèn Llo­renç i de les seves explicacions cançoneres. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 24.).

Rabents

Vull parlar de felicitat i de benestar, d'aquests moments rars i inesperats en què la veu que sents dins el cap calla i notes que vas compassat amb el món. Vull parlar del temps de primers de juny, d'harmonia i de repòs benaurat, de pit-roigs i de pinsans grocs i de gaigs blaus volant rabents entre les fulles verdes dels arbres.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 180.].

Rabent

Si aconsegueixo passar rabent dos o tres semàfors l'aire em bufeteja la cara i, encara que calent, és una altra cosa. Ara ja he deixat el canal de cases de la Meridiana i els cotxes ens passem els uns als altres com si fóssim bestiar escapat de la cleda. L'aire pol·lucionat es fa més espès, com aigua bruta que es remogués al nostre pas. L'autopista sembla que s'endinsi per un forat blanquinós, lletós, fastigós, com per dins d'un preservatiu usat, d'aquells que suren estovats per les aigües pudents del port. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 12.).

Rabent

Un altre membre de la germandat secreta dels pixallits angoixats i avergonyits! Vas marxar rabent, doncs, vas córrer fins a la cabana, vas treure el llençol de sota del teu llit, el llençol blanc amb la taca groga inculpatòria, que semblava el mapa de França, i llavors vas anar ben de pressa a la latrina, al lavabo que feia aquella corrosiva pudor de pixats que ho envoltava tot, i vas fregar la taca en una pica. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 72-73.].

Rabent

Finalment, l'Allen s'atura per recuperar l'alè, es recolza en un arbre per no caure, i allà, a pocs metres davant d'ell, hi ha el pati d'una casa, i en aquest pati hi ha uns fils d'estendre amb roba neta. L'Allen es precipita cap a la casa, estira unes quantes peces de roba dels fils i es torna a ficar rabent al bosc. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 132.].

Rabent

- Faci'ls entrar de seguida! - ordenà el capità i, tombant-se de cop a cap al senador, afegí amablement, però rabent-: Distin git senador, tingui l'amabilitat de seguir aquest mariner amb el seu nebot, els portarà a la llanxa. No cal que li digui que ha estat un plaer i un honor per a mi de fer la seva coneixença, senador. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 30.].

Rabent

Durant el viatge tenim les nostres maquinetes, aparells plegables de cristall líquid amb els quals juguem hores i hores, hipnotitzats per la pantalla i els sons estridents que en surten. La meva, de color taronja i de la marca Nintendo, té el joc que es diu Donkey Kong: en Mario ha d'anar pujant bigues, esquivar els bocois que baixen rabent en sentit contrari, enfilar-se per una escala, agafar embranzida i llançar-se al buit per aferrar-se a un ganxo (encara tinc gravat al polze esquerre el moviment viu amb que havies de prémer el comandament amb forma de creu, pitjant amb el polze dret el botó negre, per tal que en Mario quedés suspès al ganxo i salvés -em penso, la seva nòvia, que l'havia raptada un goril·la). [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 79.]. 

Rabent

Així, doncs, potser és la seva innocuïtat sistemàtica el que fa aconsellable aquesta ordenació. La rabent transició d'unes èpoques i uns pobles a unes altres èpoques i uns altres pobles permet, de fet, d'establir autèntics paral·lels, cosa impossible amb una filosofia de la història de caire cronològic. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 95.].

Rabent

La majoria de les damisel·les de Perpinyà -les vilaretes- afectaven no saber català. Les minyones del camp, filles de rics propietaris de la plana, fingien d'haver obligat la llengua per integrar-se millor a la institució i adquirir rabent bones maneres. Les vilaretes els feien sentir prou llur inferioritat. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 77.).

Rabent

Seca rabent, pujà en tres bots l'escala, i en unir sa boca del nen es sentí recobrar tota la fermesa perduda. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 123.).

Rabent

A devers les nou i mitja En Figuera comença a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué compendre tothom que es tractava de qualque cosa sèria. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 77.).

Rabent

¿ Per què plora, doncs, com si fos la pobra mare d'un noi mort? Hau­ria de donar gràcies a Déu que els seus nens i el seu petit exèrcit surtin rabent per no ensopegar amb el general Sherman. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 146.].

Ra­bent

I aleshores has de sortir ra­bent, passi el que passi, amb dues ferides de bala al costat o no. Es tracta de fer cap a l'única cosa que et pot salvar. [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 15.].

Rabent

Va travessar la plaça rabent. D'allà al moll va anar fent voltes, inclinant-se als revolts fins a tocar les llam­bordes amb el peu, en un feliç rodeo. Quan es va atu­rar, la roda a tocar de la barana sota la marquesina ar­gentada, la llum s'esvania del mirall del llac. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 74.].

Rabent

Sempre comen­çàvem més avall, a un quilòmetre gairebé, i de vegades els troncs anaven tan rabent i arribàvem tan lluny, que en posar els peus a terra necessitàvem una hora ben bona per tornar a casa passant pel bosc, xops i tremolant de fred. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 22.].

Rabents

Si volguéssim comprendre amb el pen­sament aquesta mena de bromes, quedaríem inevitablement enrere, lluny del ritme desenfrenat de les coses, que fins i tot en les caricatures més senzilles van tan rabents com les persecu­cions que clouen alguns episodis de dibuixos animats. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 194.).

1. RABERA f.

Ramat d'animals de pastura (Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, País Valencià); cast. rebaño. Vaques, ovelles, | egües, someres, | molt grans raberes, | ab un mardà, | toro, guarà, | se companexen, Spill 8592. En les festes grosses els senyors portaven llurs raberes de bous a la vila, Salvador FB 99. a) per ext., Rabera de gallines: l'aviram (Benassal, ap. Griera Atlas, c. 184).

    Refr.

—«Rabera de molts, lo llop se la minja» (Benassal).

    Fon.: raβéɾɛ (Gandesa); raβéɾa (Tortosa, Cast., Morella, Val., Al.).

    Sinòn.: ramat, ramada, guarda.

    Etim.: de l'àrab rabārib, pl. de rabrab, ‘ramat’, segons Coromines (BDC, xxiv, 38).

2. RABERA f.

Corda que uneix la xarxa del sardinal amb el gall o surada (Benidorm).

|| (Alguns diccionaris catalans porten altres accepcions de rabera que responen al significat general de ‘part posterior’ d'una cosa, però són accepcions copiades dels diccionaris castellans).

    Etim.: pres del cast. rabera, derivat de rabo, ‘coa’.

Raberes

No trobava als tossals ni els ceps ni les oliveres de plata que havia somiat llegint de petit a les escoles de Carvetia els poemes d'Horaci i de Virgili, ni bous blancs de banyes en forma de lluna arrossegaven ara des removent la terra, ni l'ampli gest solemne del sembrador completava aquella obra. Només hirsuts pastors semisalvatges empenyien raberes d'ovelles i cabres per pastures seques, o ramats de porcs sota els boscos d'alzines, disputant-los sovint les glans per la fam. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 142.].

Raberes

Jo tenia dotze anys, ja havia llegit tot sencer el Quijote, i la casa del meu cosí M., els corrals de bestiar, les raberes d'ovelles i cabres, els estables amb ases i mules, els carrers i les places i el poble sencer, els camps i els camins, devien haver canviat tan poc, des dels temps de Cervantes, que em re cordaven a cada moment les meues lectures del clàssic: jo, criatura dels paisatges de l'Horta, fill d'espais limitats, crescut entre camps curts i estrets i dins d'un horitzó d'alqueries, trànsit de carretera, fàbriques, cases de poble i carrers urbans, viatjava al capdamunt d'aquells sacs, al pas lent de les bèsties, com Don Quijote en el seu Rocinante albirant horitzons de la plana infinita, estrenant el matí solitari, esperant l'arribada d'alguna aventura; i sentia molt clarament que aquell viatge hauria estat per tot i en tot idèntic si l'hagués fet quatre o tres segles abans. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 294.). 

Rabera

Però el cor se li accelerà quan la munió de gent s'apinyà entorn d'ell com una rabera. Les seves mans s'alliberaren. La suor li regalimava per la cara. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 322.].

RABIOLA f. 

|| 1. Enrabiada; accés de ràbia; cast. rabieta, berrinche. «Encara li dura la rabiola» (Empordà, Lluçanès, Cardona, Solsona, Segarra). Es tombà d'esquena per amagar la rabiola que l'havia esgrogueïda, Oller Febre, ii, 35. Especialment: a) Manifestació infantil de ràbia, amb gesticulació exagerada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima, aconseguia d'ell qualsevol cosa, Ruyra Pinya, ii, 9. 

|| 2. m. i f. Persona propensa a enrabiar-se (Tortosa, País Valencià); cast. cascarrabias. En aquest sentit s'usa sovint la forma de plural: rabioles. Un animalet així de gran i tan rabioles com és, Valor Rond. ii, 56.

Rabiola: llin. existent a Gualta, Vilablareix, Sant Esteve de Bas, St. Andreu Salou, St. Feliu de P., etc.

    Fon.: rəβiɔ́lə (or.); raβiɔ́la (occ., val.).

Rabioles

Masteguem talls de pizza freda i remenem el cap amb una fascinació morbosa davant les pallassades i les rabioles que veiem a la pantalla. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pp. 359-360.].

Rabiola

I plora­va fins que gairebé no podia ni respirar. En aquesta ciutat de Nova York, veig canalla que ploren de cansament, i és ben real, i que de vegades ploren només per una rabiola, que també és real. Però molt de tant en tant veig un infant que plora amb la desesperació més profunda del món, i penso que aquell és un dels sons més autèntics que pot emetre una criatura. [Elizabeth Strout. Em dic Lucy Barton (My name is Lucy Barton, trad. E. Tallada). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 9788415835844. 222 p. P. 72.].

1. RABOSÍ m.
Rabosa petita; cast. zorrilla.

2. RABOSÍ, -INA adj.
Pertanyent o relatiu a la rabosa; cast. zorruno. a) Malnom que es dóna als habitants de Vall-de-roures.

Rabosí

Sigui quin sigui el sentit en què em pregunteu pel meu superior, us pregaré, sense cap ànim d'ofendre, que cm permeteu de cenyir la meva resposta al que segueix: que, sigui quin sigui el seu estat de salut, cl seu aspecte és rabosí, per no dir diabòlic. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 791.].

RABISSELL m.

Rabassa o tros de soca per a cremar (Osor).

    Etim.: var. de rabassell. 

Rabissells

I commemoren l'èxit dels serradors, castells

de llates i partel·les, quadrats i rabissells.

Les soques allistades, honor de la boscúria,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 37.).

1. RAFAL m. ant. 

Casa de camp amb un tros de terra no gaire gran. Com molts posseïdors de diversas alcherias, rafals, camps, vinyas y horts... sian vingudas a menys per no culturar aquellas, doc. a. 1409 (Hist. Sóller, i, 800). En açò no hi són entesos los senyors de les alqueries e rafals dins lo vinyet en sa habitació, doc. a. 1428 (Mostassaf 264). Situada fora los murs de la ciutat de València en lo raffal appellat de Sen Guillem, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). En un rafal de la possessió de les basses del terma de Marratxí vivia una minyona, doc. a. 1684 (Aguiló Dicc.). Els marges y parets divideixen... els rafals, comes y tossals,Rosselló Many. 136.

Rafal: a) topon. Aquest mot arcaic es conserva fossilitzat en la toponímia valenciana i baleàrica; és el nom d'un poble de l'Horta d'Oriola, d'algunes alqueries valencianes i d'una multitud d'alqueries de Mallorca, Menorca i Eivissa: Es Rafal, Es Rafal Nou, Es Rafal Pudent, Es Rafal Roig (Mall.); Es Rafal Rubí, Rafal Amagat, Es Rafal Fort, Es Rafal Colom, Es Rafalet, etc. (Men.).—b) Llin. existent a Elx, Algaida, Llucmajor, etc.

    Fon.: rafáɫ (Tortosa); refáɫ (Cala de L'Ametlla); rəfáɫ (Reus, Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: de l'àrab raḥl, ‘casa de camp’, ‘hostal’.

2. RAFAL m. 

Cobert de teulada o enreixat de ferros o fustes, sostingut per pilars, generalment davant el portal o en el terrat d'una casa, per a defensar de la pluja, del sol, etc. (Reus, Ribera d'Ebre); cast. cobertizo, emparrado. En lo frontispici de dita casa... se troba un rafal cubert o volada de setse pams cusit a la mateixa casa al nivell del primer pis, sostingut de pilars de mahons..., doc. a. 1799 (Aguiló Dicc.). La llenya... a braçat cada una, en un dir Jesús, podem entrar tota la del rafal, Moreira Folkl. 50. a) Fer rafal: fer pont les branques dels arbres d'un caminal (Fabra Dicc. Gen.).

    Etim.: V. ràfec.

Rafal

Burden es despertà i es va trobar que havien aparcat en una esplanada on les brancades dels arbres feien de rafal, i el fullam filtrava la llum violenta del sol. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 48.).

Rafals

A recer de la platja va veure una sèrie de rafals fets amb unes enormes fulles seques. A sota d'aquests coberts, que tenien per pilars uns pals esquifits, reposaven les embarcacions dels pescadors.(Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 256.).

Rafals

Mai no havia estat a la placa Mayor de Madrid, d'on parlaven tant les altres recluses. Es va despertar de la confusió en un lloc que u va semblar inàmens, amb casetes i rafals per al mercat dispo­sats al centre, envoltats pels quatre costats dels edificis més alts que havia vist a la vida: de sis pisos i cobertes, tots estrets, de maó (... ) amb reixes treballades als balcons, amb negres i daurats a les façanes. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 535.].

Rafal

Los Garrigas ocuparen lo segon pis que tenia la avantatja d'un terradet a peu pla del menjador, lo qual, cobert d'un bonic rafal de passioneres i guarnit de torretes de clavells, menta, rosers i alfàbregues, recordava l'hortet d'allà dalt.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 194.).

Rafal

Tot el poble es va atabalar: uns fugiren, uns altres m'atacaren; a la fi, ben macat per les pedres i per moltes altres menes de projectils, vaig fugir al camp obert, i després dels palaus, que havia vist en el poble, vaig protegir me en un rafal baix, buit i ben miserable. Aquest rafal era a tocar d'una casa ben polida i agradable, però després de la darrera experiència que tan cara m'havia costat, no vaig gosar a entrar-hi. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 94.].

Rafals

En aquells moments llegia sobre les antigues ciutats maies, els temples, altars i piràmides de les quals es va pensar que eren centres ceri­monials diferenciats per a la vida religiosa d'una població escassa escampada a la jungla en rafals de fulles. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 597.].

Rafal

«Calleu, entorneu-vos-en, ¿és que voleu anar cap a l'ombra deis arbres, rera els cortinatges de les finestres, cap a la volta del rafal?» [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 15.].

RAGATXO m.: 

V. regatxo.

REGATXO m. 

|| 1. ant. Mosso de soldat per a portar llenya, aigua, etc. Moços de soldats o Regacho: Cacula, Pou Thes. Puer. 119. 

|| 2. Xicot o xicota que treballa per ajudar a les persones grans en aquelles feines que no necessiten aprenentatge (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Conca de Tremp, Balaguer, Ll., Camp de Tarr.); cast. rodrigón, mozo. Mataren un alacayo o regatxo, doc. a. 1603 (Aguiló Dicc., vii, 65). 

|| 3. Rabadà, mosso de pastor (Pallars, Ribagorça); cast. zagal.

    Fon.: rəɣáʧu (or.); reɣáʧo (occ.).

    Etim.: de l'it. ragazzo, ‘xicot’.

Ragatx

—Anau, la gentil dama, que jo obraré justícia —digué de sobte el Virrei—. Deixau-me ací el ragatx i esperau dins d’una hora a casa vostra.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 333.).

REIETÓ m.

|| 1. Rei d'un Estat petit; cast. reyezuelo. Pren per avís | centurió | e el reyetó | que obtingueren, Spill 12190.

|| 2. Nom afectuós que es dóna a infants o a persones molt estimades. Para la taula, Angeleta, el meu reietó, Cerdà Angeleta 245.

|| 3. Ocell de les espècies Regulus cristatus i Regulus ignicapillus (pir-or., or., mall.); cast. reyezuelo. Reyató, petit aucell: Hic Regulus, hic Regaliolus, hic Trochilus, Lacavalleria Gazoph. Ous de tota classe d'aucells, des del reyetó fins a l'àliga, Bosch Rec. 106.

|| 4. Ocell de l'espècie Sylvia rubecula (Garrotxa); cast. pitirrojo. (V. ropit).

|| 5. Papallona d'ales vermelles i blanques (Plana de Vic).

Reietó: llin. existent a Cornellà, Montornès, Barc., Hostalric, etc.

    Loc.

—Més xalest que un reietó: es diu d'una persona molt eixerida (Mall.).

    Fon.: rəјətó (or., mall.); reјetó (occ., val.); rəətó (men.).

    Etim.: doble diminutiu de rei. 

Reietó

-És un niu de reietó -va dir en Jon en veu baixa-. La segona niuada -es va inclinar endavant, va allargar la mà cap al niu, va ficar tres dits per l'obertura emplomissada i va treure'n un ou tan petit que me'l vaig quedar mirant... [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 36.].

1. RAFAL m. ant.
Casa de camp amb un tros de terra no gaire gran. Com molts posseïdors de diversas alcherias, rafals, camps, vinyas y horts... sian vingudas a menys per no culturar aquellas, doc. a. 1409 (Hist. Sóller, i, 800). En açò no hi són entesos los senyors de les alqueries e rafals dins lo vinyet en sa habitació, doc. a. 1428 (Mostassaf 264). Situada fora los murs de la ciutat de València en lo raffal appellat de Sen Guillem, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). En un rafal de la possessió de les basses del terma de Marratxí vivia una minyona, doc. a. 1684 (Aguiló Dicc.). Els marges y parets divideixen... els rafals, comes y tossals, Rosselló Many. 136.
Rafal: a) topon. Aquest mot arcaic es conserva fossilitzat en la toponímia valenciana i baleàrica; és el nom d'un poble de l'Horta d'Oriola, d'algunes alqueries valencianes i d'una multitud d'alqueries de Mallorca, Menorca i Eivissa: Es Rafal, Es Rafal Nou, Es Rafal Pudent, Es Rafal Roig (Mall.); Es Rafal Rubí, Rafal Amagat, Es Rafal Fort, Es Rafal Colom, Es Rafalet, etc. (Men.).—b) Llin. existent a Elx, Algaida, Llucmajor, etc.
    Fon.: rafáɫ (Tortosa); refáɫ (Cala de L'Ametlla); rəfáɫ (Reus, Mall., Men., Eiv.).
    Etim.: de l'àrab raḥl, ‘casa de camp’, ‘hostal’.

2. RAFAL m.
Cobert de teulada o enreixat de ferros o fustes, sostingut per pilars, generalment davant el portal o en el terrat d'una casa, per a defensar de la pluja, del sol, etc. (Reus, Ribera d'Ebre); cast. cobertizo, emparrado. En lo frontispici de dita casa... se troba un rafal cubert o volada de setse pams cusit a la mateixa casa al nivell del primer pis, sostingut de pilars de mahons..., doc. a. 1799 (Aguiló Dicc.). La llenya... a braçat cada una, en un dir Jesús, podem entrar tota la del rafal, Moreira Folkl. 50. a) Fer rafal: fer pont les branques dels arbres d'un caminal (Fabra Dicc. Gen.).
    Etim.: V. ràfec.

Rafal

Amb la camisa o la jaqueta al cap, corren sota el rafal, assaborint la fugida, i treuen ja els paquets de cigarros. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  189.].

RAIGRÀS m. 

Planta gramínia de l'espècie Lolium perenne; cast. césped inglés, raygrás. Las platabandas tapissadas de raygràs, Oller Fig. pais. 69.

    Etim.: de l'anglès ray-grass, mat. sign.

Raigràs 

Les noies, que de ben segur lluitaven contra la monotonia de les seves vides regalades, van quedar esteses entre trepadella o raigràs (hi ha versions que diuen que el camp era d'alfals i que quan el franctirador va disparar elles ja jeien a l'herba, escots oberts, galtes vermelles, qui sap, potser justament ob­servant, i de ben a prop, algun exemplar de papallona de l'alfals). Carlov, la Morsa, el Soviet Suprem, el nostre home de la ceba al cap —com sempre que hi havia algun disturbi, alguna alteració de l'ordre públic, qualsevol acte criminal—va ser considerat sospitós de seguida i va ser detingut i mal­tractat, tan maltractat com la magnitud del cas recomanava.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 104.). 

RAIMA f.

Conjunt de vint mans (=cinc-cents fulls) de paper; cast. resma. Caxa de paper en què ha XVI raymes, Reua Perp. 1287, p. 372. Nou raymes de paper stimades a rahó de II dobles la rayma, diuyt dobles, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 213). Per una rayma de paper per fer imatges, doc. a. 1514 (BSAL, iv, 304).

    Etim.: de l'àrab rizma, mat. sign. 

Raimes

I jo? No m'avorreixo una mica? Qui se'n preocupa? A qui li importa? Sóc el pallasso ofegat per les rialles. Sóc el pallasso anul·lat pel maquillatge.

Aquest matí en realitat només ha portat la meitat de les coses que jo havia demanat. Cinc raimes de paper, sí, ... [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 119.].

Raimes

Es guardava el paper de carta dels hotels, també, a raimes, i n'enviava cada cop que se li apilaven. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 203.].

RALEA

• femení[raza] mena, casta, raça.

• [persona] mena, llei, raça, casta. Siempre va con gente de mala ralea, sempre va amb gent de mala mena.

• de baja ralea de baixa mà (o estofa).

Raleia

ÀGATA: Doncs no; amb les mans no et pegaré. (Bregant per al­çar-se.) Matar-te com a dofí lladregot de mala raleia! l ara! (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 156.).

1. RALL (dial. rai). 

|| 1.   m. Ormeig de pescar, consistent en una xarxa de forma circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i sostinguda pel centre per una corda; es llança a mà en llocs de poc fons, ben estesa, i amb el pes dels ploms es va cloent sota l'aigua i deixa enclosos els peixos que nedaven per aquell indret; és emprat en la mar i en els rius i sèquies, a totes les regions (or., occ., val., bal., alg.); cast. esparavel, manga. Huy ab bon rall | sou exit abte, Spill 5094. No gosen... ab xàuega bolix batudes e ray spes ni altre qualseuol natura d'exàrcia de fil pascar, doc. a. 1514 (BSAL, xxii, 251). La molsa de las rocas a flo d'aygua li agrada molt [a la saupa] y ab lo rall o esparver se'n fan bonas agafadas, Bosch Rec. 258. Un pescador quan tira es ray a ses saupes, Roq. 31. 

|| 2. Fusta amb un mànec, on el mestre de cases posa la porció de barreja amb la paleta; cast. esparavel (Salvat Dicc. Enc.).

    Loc.

—Tirar el rall a algú: seduir-lo, captivar-lo, conquistar-lo (Val., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: ráʎ (occ., val., alg.); ráј (or., bal.).

    Etim.: incerta; segons Griera (WS, viii, 101), del llatí radĭu, ‘raig’, que en el cat. occ., val. i alg. hauria convertit la ј en ʎ per falsa regressió o ultracorrecció.

2. RALL m. 

|| 1. Ralladora, eina per a rallar pa, formatge, etc. (occ., val.); cast. rallo. En la cuyna... un rayl, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Dos raylls de raure pa, doc. a. 1410 (Alós Inv. 12). Tres rays [sic] de raure formatge,doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 213). Unes graelles, un rall y un asat, doc. a. 1673 (BSCC, ix, 173). Rall o rasora: Radula, Pou Thes. Puer. 151. 

|| 2. Mena de coltell que els rajolers usaven per a tallar les rajoles seguint els caires drets del motlle (Empordà).

    Loc.

—Com si em passessen un rall per l'esquena: es diu d'una cosa desagradable o que ha impressionat molt (Vinaròs).

    Refr.

—«Rall amb rall, no fa formatge»: significa que convé el contrast o diversitat de caràcters per a obrar d'una manera eficaç (Val.).

    Fon.: ráʎ (or., occ., val.).

    Etim.: del llatí rallu, ‘rascador’.

3. RALL m. 

|| 1. Acció i efecte de rallar, de parlar diverses persones juntes; remor de conversa (pir-or., Empordà, Mall., Men.); cast. parioteo, charla. E no cureu de fer molt rall, Carbonell Dansa Mort. Molt més que los jóuens del rall se pleuexen, Proc. Olives 1219. Es trepitx y rall de molta gent me desxondí, Ignor. 52. El rall de sa mare se perdia dins la buidor d'un món estrany, S. Galmés (Jocs Fl. 1923, 116). 

|| 2. Acció de parlar molta gent i amb insistència d'una cosa sense gaire fonament (or., bal.); cast. habladuría. Seria rall de sa gent, però es contava que s'enamorà perdudament d'ella un jove moro, Camps Folkl. ii, 63. Rall de dones: xafarderies femenines (Mall., Men.). «Això no és més que rall de dones». Caçar ralls: cercar converses impertinents, murmuracions (Mancor). 

|| 3. Rotlle o conjunt de gent que ralla, que conversa (Empordà); cast. corro. Tot el rall esclafia a riure i no la deixaven habitar, Víct. Cat., Mare Bal. 31. Perquè vós pogueu gandulejar tot el dia d'un rall a l'altre, Pous Nosa 28.

    Fon.: ráʎ (pir-or., or., bal.).

    Sinòn.: || || 1, 2, xerrameca, xerrim, enraonia.

    Etim.: derivat postverbal de rallar.

4. RALL m. ant. 

Agulla assenyaladora d'un rellotge de sol; cast. gnomon, índice. Rall o clau del rellotge de sol, Torra Dicc.

5. RALL m. (dial. val.) 

|| 1. Raig d'un líquid. Fan un bon plat de sopes en un rall d'oli, Martí G., Tip. mod. i, 157. 

|| 2. Raig de llum, en l'expressió rall de Sant Martí, ‘arc de Sant Martí’ (Albaida, Benilloba).

    Refr.

—«Rall de Sant Martí, el que el veu de vesprada, no es mor de matí» (Albaida, ap. Griera Tr.).

6. RALL m. 

Segons Labèrnia S. Dicc., nom de l'ocell que en castellà s'anomena martín pescador (o sia, l'espècie Alcedo ispida). No hem comprovat la veracitat d'aquesta atribució, que consideram dubtosa.

7. RALL m. 

Aliment extret del xerigot després de fer-lo bullir (Men., ap. BDC, xvi 14 i Griera Tr.). La grafia rall és en aquest cas equivocada; cal escriure rai.

8. RALL m. que figura en Labèrnia-S. Dicc. com a traduïble pel cast. almadía, és grafia errònia: cal escriure rai o raig.

Rall

A la nit, xerrava amb els avis i els veïns asseguda en una cadireta al rall. De tant en tant, anava al cinema. Enyorava el Versailles. Els dos cines de Banyuls —l'ABC i l'Olympia— li semblaven minúsculs i, entre totes les sales de Perpi nyà, només Le Nouveau Théâtre podia comparar s'hi.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 65.).

Rall

El grallar del corb, el rall d'una garsa en un plàtan prop de Bayswa­ter Road, els rugits i els esternuts dels autobusos ... ¿Què pot sentir? [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 160.].

RAMBOLAR v. intr. 

|| 1. Bramular, rugir (pir-or.); cast. rugir, bramar. Lo rey és a per 'qui, que rambula y que bralla, Saisset Passatemps 10. 

|| 2. Renyar, escridassar (pir-or.); cast. rezongar, regañar. Encara en Guillem no fes sinó cridar y rambular; és que em pega y em blaveja de tantos, J. de Sant Salvador (Rev. Cat. iv, 84).

    Fon.: rəmbulá (pir-or.).

    Etim.: sembla var. de bramular, per metàtesi.

Ràmbola

A la sessió següent, el recuperava. Es va saber tots els diàlegs de pel·lícules franceses, com La jument verte, La chartreuse de Parme,, La princesse de Clèves, el documental Le ciel et la boue i sobretot Un taxi pour Tobrouk, que havia vist tot Alger. L'havia emocionada la darrera escena. Lino Ventura, que ha perdut quatre companys a la guerra, es descuida de descobrir-se davant de la desfilada de la victòria als Camps Elisis. Un espectador el ràmbola de mala manera. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 20.).

1. RAMPELLAR v. tr. ant. 

Fer anar avall, empènyer cap avall. Tots los altres qui a la remor se aiustauen foren rampellats e tornats atràs e desajustats, doc. a. 1391 (Archivo, v, 186).

Rampella

Guarda la vacada del seu fill, i aquest fill ha de pagar cada dos per tres els perjudicis que causen les bèsties atiades per son pare. El fill es rampella i només està desitjant que son pare es mori. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 230.).

Rampellaràs

Quan em vegis tornar, ple fins dalt del sarró, te'n rampellaràs, de no haver-me volgut creure. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 120.).

RAMPEU m. 

|| 1. Potada donada de resquillada, obliquament (Maestrat). «El matxo ha pegat un rampeu perquè li picava la mosca». 

|| 2. Tros de paret atalussat, principalment el construït per reforçar o sostenir un mur; cast. estribo, contrafuerte. Las truanas dels passadissos y las euras dels rempeus, Pons Auca 302. a) fig. Cadascun dels primers contraforts o masses muntanyoses que s'alcen de la plana cap a la cordillera. La platja s'ajunta ab la de Blanes sota los rempeus de la serra, Botet Geogr. Gir. 7. 

|| 3. Al rampeu o A rampeu: al peu mateix, a la vora (d'una muntanya o d'un altre accident del terreny); cast. al pie. Al rampeu de Montjuïch, Guimerà II Poes. 182.S'esqueya allí, al rempeu del llach, Pons Auca 295. Retuts a rampeu dels pujols per un gest de la dríade, Bartra Evang. 52. 

|| 4. Donar un rampeu a algú, a alguna cosa: assemblar-s'hi, tenir-hi una retirança (Plana de Vic). «No és com ell, però li dóna un bon rampeu» (Aguiló Dicc.). 

|| 5. Fer rampeu: repicar una campana tota sola amb tocs ràpids (Llofriu).

    Fon.: rəmpέw (or.); rampέw (Maestrat).

    Etim.: sembla aglutinació de ran peu, ‘a la vora del peu’.

Rampeu

Si et pogués ensenyar, seria molt menys tort, / tot i que no m’estimes, almenys dir-me que sí / com el malalt que es veu a rampeu de la mort / i del seu metge noves de salut vol sentir. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 323.].

Rampeu

És una expressió que no tenen les llengües de l'entorn. Amb un valor semblant, també hi ha la locució al tombant, que pot tenir un significat espacial o temporal: «T'espera al tombant del car­rer»; «Va arribar al tombant de les sis». I encara podríem fer servir a la vora de: «Ella seia a la vora de l'aigua, les cames dins l'aigua bruta, verda, quieta» (M. Aurèlia Capmany); a rampeu de (o al rampeu de): « ... com el malalt que es veu a rampeu de la mort / i del seu metge noves de salut vol sentir» (Salvador Oli­va); tocant a: «Aquesta casa primera, allà al davant, que té les parets de l'hort tocant a la carretera, és casa seva» (Joan Puig i Ferreter) ... (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 127.).

1. RAMPÍ m. ant. 

Vaixell de dos pals i de poca capacitat, semblant a un bergantí, i que també anava a rems; cast. rampín. Septem roncoles e rampins, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii,412). Lo senyor bisbe de Mallorques beneyí cinch galeas armades e dues galiotes, e dos rampins e una barcha armades, les quals deuen anar contra moros, doc. a. 1392 (Aguiló Dicc.). Se n'anà un rampí armat de N'Amat qui va al senyor Duch en les parts de Sicília, doc. a. 1394 (Ardits, i, 47). Que tothom qui sia acordat ab lo rampí d'en Barthomeu Sala, d'aquí a demà a mitx jorn se sia recullit en lo dit rampí, doc. a. 1396 (BSAL, ix, 146). Se diu que un rampí de XIII banchs de Eyvissa és estat perdut, doc. a. 1399 (Cron. May. 132).

    Intens. dim.: rampinet (Un rampinet donà de la popa en terra, doc. a. 1399, ap. Hist. Sóller, ii, 47).

2. RAMPÍ 

|| 1.   Eina agrícola consistent en un mànec llarg que per un extrem porta un travesser del qual surten diverses puntes de fusta o de ferro; serveix per a arreplegar la palla o les espigues de la batuda, l'herba dallada, etc. (Cerdanya, Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Mall., Alg.); cast. rastrillo. Pro pretio de viginti quatuor ferros de rampins, doc. a. 1449 (Arx. Gral. R. Val.). Las noyas de la casa ab forcas y rampís, faldilla curta, Bosch Rec. 35. Rampí, per un vent, i arada per s'altre, Pons Llar 22. 

|| 2. m. a) Eina de ferro, de fusta o de fusta i ferro, per a desfer i aplanar la terra que s'ha fangat (Vallès, Plana de Vic, ap. Aguiló Dicc.).—b) Clau que té una anella per cabota, i que, clavat a una fusta, serveix per a estirar aquesta i dur-se-la'n rossegant damunt la terra (Eiv.).—c) fig. Braços de rampí: braços torçuts, com ganxos. I estendre per garfir-lo llurs braços de rampí, Atlàntida vi. 

|| 3. m. i f. Colèric, de gènit irritable (Mall., Men.). «Aquesta al·lota és una rampí» (o «és molt rampí»). Que són brutes, putifeines..., maleites, malgènits, rampins,Camps Folkl. ii, 117. 

|| 4. adj. (f. -INA) Deixondit, viu d'enteniment (val.); cast. ladino. Era esta doneta... una pintura; pero tan rampina y caracera, que per tres y no res girava la casaca, Rond. de R. Val. 23. 

|| 5. Lladre que roba petites coses (Vic, ap. Griera Tr.).

Carrer dels Rampins: topon., llogaret que amb altres forma el municipi de Sant Hipòlit de Voltregà.

    Loc.

—Viure en el carrer dels Rampins: esser lladre (Plana de Vic). En Pere Mas vivia, com solen dir, en el carrer dels rampins; per aquest defecte... el batlle del poble l'havia fet agafar i tingut en el cep moltes vegades, Verdaguer Rond. 36.

    Fon.: rəmpí (or., bal.); rampí (alg.).

    Intens.: rampinàs, rampinet, rampinot.

    Etim.: de rampill, per contracció de la síl·laba final en aquelles comarques on el sufix -ill es pronuncia -iј.

Rampí 

-¿On teniu la maça, el rampí i les redortes? [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 279.].

Rampill

Al tros, vaig collir olives com una autòmata, ràs, ràs, ràs, i a la primavera vaig anar a arroplegar rama i vinga fer anar el rampill, acumulant muntanyes de despulles d'oliver més ràpid del que mon pare podia esporgar. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 97.).

Rampilleu

En un cas així, heu de buscar. Cridant un fiacre per anar més de pressa, rampilleu els barris on podria haver anat a parar. Vaig anar al Globe. A la Taverne Royale. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 89.].

Rampí

Duien els cabells recollits en un monyo desmanegat, un vestit de cotó florejat, descolorit i cenyit al cos, les cames a l'aire i els peus entaforats en unes botes de mitja canya, i a la mà un rampí amb el mànec que en feia dues com elles. A peu de camí ja sentíem les seves veus que fendien l'aire matinal. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 62.].

RANEJAR v. intr. o refl.

Estar ran, a punt d'arribar a un lloc, a una edat, a un grau; cast. bordear. «No té setanta anys, però hi raneja» (Aguiló Dicc.). Bé le hi podrem perdonar si alguna vegada se ranetja ab lo vulgarisme y la baxesa, T. Forteza (pròleg a Alcover Cont., 1a ed.).

Ranejava

Ranejava els vint anys i sortia d'una relació apassionada amb una minyoneta de setze.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 419.).

Ranejava

Va travessar el jardí amb la raqueta penjant, que acariciava la gespa. Un escòrrec s'eixamplava pel pen­dís. Les grans branques del cedre s'estenien, immò­bils, i la seva ombra ja no s'allargava sobre l'herba, trencada per vives clapes de llum. Les agulles, d'un gris que ranejava el plata, a estones gotejaven. Tot ha­via canviat: fins i tot aquell lloc no resultava diferent d'un altre jardí qualsevol. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 129-130.].

Ranera

El llibre també en descriu els símptomes: mal de cap, insensibilitat, formigueig, ranera, pupil·les tancades i finalment coma. Es freqüent la pèrdua de coneixe­ment, nàusees i vòmits, convulsions. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 108.).

RÀNOA f.:

V. rànula. 

Rànoa  

La rànoa de la petita no era rànoa, sinó pura fam que fins aleshores no l'havia deixada xorar. Ara, l'ufana de la dida la reviscolava vistablement d'hora en hora. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 390.).

RANTELL m.

Moscard, insecte dípter de l'espècie Culex pipiens (Empordà, Garrotxa, Gir., Guilleries); cast. mosquito. No us picaran los dits mosquits o rantells banyant-vos la cara ab vinagre, Agustí Secr. 193. Es gratava la cara com si l'hagués picat un rantell, Víct. Cat., Vida 209.

Rantells

El zum­zeig dels rantells, la calor, la nit... (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 85.).

RANUNCLE m., neol.

Gènere de plantes que dóna nom a la família de les ranunculàcies; cast. ranúnculo. Lo ranuncle del Pirineu | és entrellassat de maneules, Jampy Lliris 34.

    Etim.: pres del llatí ranuncŭlus, mat. sign. 

Ranuncles

Des d'aquí dalt el cartell d'Owd Betts, la mateixa taverna, la carrete­ra amb els ranuncles, els cards i els murs amb pedretes ennegrides i ero­sionades, el dipòsit de l'aigua i les jaquetes verdes es distancien; només queden l'herba i el vent. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 336.].

Ranuncles

...anava amb el pit tot descobert: entre les mamelles hi tenia un ram molt polit de tulipes, de roses, d'anemones, de ranuncles, de jacints i d'aurícules; la noia va deixar caure el ram; jo el vaig recollir i em vaig afanyar a tornar-li a posar al pit amb molt de respecte. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 164.].

RAPISSAR v. tr. 

Rampinyar, prendre d'amagat o per força allò d'altri (Lluçanès); cast. hurtar, robar. Li havia rapissat les claus que ell havia deixat dins la seva butxaca,Carner Preu, ii, 159.

    Fon.: rəpisá (or.).

    Etim.: de rapinyar, per canvi de sufix.

Rapissar

Quan era cast i projectava de ser-ho fins al matrimoni, la família tremolava per la seva salut; per contra, lluny d'entristir-se, la seva mare gairebé s'havia alegrat de saber que havia esdevingut home i acabava de rapissar una dama francesa a un dels seus camarades. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 70.).

Rapissava

Aleshores vaig comprendre del tot les paraules de Josep: "robar per il·lusió", sense necessitat, per il·lusió d'un objecte, que pot ésser una cosa fútil, innecessària i tot, i que potser no et compraries mai, com per exemple el que em passà a mi essent petit, que tenint una fama ben guanyada de noi incapaç de tocar res, que mai no havia pres ni cinc cèntims de casa, mentre que una cosina meva rapissava tots els cèntims que trobava descuidats, jo vaig furtar un ninot de cel·luloide d'aquesta cosina que m'havia fet una grandíssima il·lusió. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 290.).

RASCLÓ m.

|| 1. Rascle que sol tenir vuit puntes de ferro i serveix per a allisar la terra i tapar les llavors (Empordà, Gironès); cast. rastrillo.

|| 2. Ocell camallarg de l'espècie Rallus aquaticus (or., occ., val.); cast. rascón. Era a l'estany de la Podrida; havia mort un rascló, Bosch Rec. 136.

|| 3. Rascla o escórpora petita (Maó). 

Rasclons

Es titulava a si mateix l'almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d'aquells tocoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats pescaires. I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devers Sant Pere Pescador, i una veta com un bressol, que transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 272.).

RASCLUM m.

Cosa que, gratant o rascant, s'ha separat d'allò a què estava adherida; especialment dit del menjar agafat al recipient en què s'ha cuinat (segons Fabra Dicc. Gen.). Per mi és una escletxa d'alegria | dintre el cau on me peixen de rasclum, Sagarra Comte 163. 

Rasclums

Ocasió que, d'altra banda, no trigaria a arribar, que elles farien néixer... Rasclums d'arguments a l'assalt de no res. Jo havia acabat per asseure'm perquè em distraguessin millor amb el soroll incessant de les paraules, dels propòsits de pensaments, com vora una riba on les onadetes de passions incessants no arriben mai a organitzar-se... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 425.].

RASPAR v.

|| 1. tr. Treballar amb la raspa; fregar amb la raspa per rebaixar o allisar una cosa; cast. escofinar. Dos banchs de raspar rems, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.).

|| 2. tr. Raure amb algun instrument una cosa per rebaixar-li la superfície, esborrar un dibuix o escrit, etc.; cast. raspar. Raspar, raure la pell: Radeo, Raspar, raer la piel, Nebrija Dicc.

|| 3. tr. Rascar, tocar una cosa amb un objecte aspre; cast. rascar. Amb la pota li raspava la cama de tant en tant, Pous Nosa 179. Raspar la guitarra: tocar-la fent sonar simultàniament algunes cordes amb els caps dels dits; cast. rasguear.

|| 4. tr. Produir una sensació aspra, de cosa mancada de finor; cast. raspar. «Aquest vi raspa la boca».

|| 5. intr. Fugir, escapar-se (en llenguatge d'argot o molt vulgar) (Lluçanès, Barc.); cast. tocar soleta, guillarse.

    Fon.: rəspá (or., bal.); raspá (occ.); raspáɾ (val.).

    Etim.: del germ. raspon, ‘rascar’.

Raspàvem

Deixàvem dríngar les monedes contra el tub de la calefacció que travessava el dormitori. Ens raspàvem el coll. Enfurismat, en Pouliquen sortia de la cambra com un dimoni. Ens escridassava tan fort que els seus insults esdevenien incomprensibles. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 221.).

Raspar-nos

Al cap de tres hores d'espera, vam passar entre les mans d'un escamot de perruqueres. La seua missió consistia a raspar-nos el cap per transformar-nos en rates. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294.).

Raspes

«Gaudeixo d'una immensa popularitat entre les raspes. Em troben exquisidament distingida.» [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 376.].

RASQUETA f. 

|| 1. Planxa triangular de ferro o d'acer, amb els caires esmolats, que els mariners empren per a rascar la fusta, generalment els costats d'un vaixell, quan l'han de netejar o repintar; cast. rasqueta. 

|| 2. Rasca de picapedrer (Mall., Eiv.); cast. raedera. 

|| 3. Instrument d'acer amb mànec de fusta, que els boters empren per a llevar les taques de la fusta quan l'aïna ja està acabada (Tortosa). 

|| 4. Eina amb tall a cada banda, que els retocadors d'imatges empren per a rascar la pasta (Olot). 

|| 5. Estríjol o raspall per a netejar bísties (Cadaqués, Cala de l'Ametlla); cast.almohaza.

    Fon.: ɾəskέtə (or.); raskéta (Tortosa, val.); rəskə́tə (mall., eiv.).

 Rasqueta

-Home, quan has estat des deis vuit anys esgarrapant i petant de dents... Jo ja fa qui sap los anys, que no toco una rasqueta, i no ho trobo a faltar gens. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 104.).

RASTELL

El rastell (del llatí rastellum), grada de ferro, porta caladissa[1] o reixa de porta, era un dispositiu movedís de defensa muntat a la porta fortificada o a la barbacana d'un castell o d'una vila, constituït d'un engraellat de metall o de fusta o totes dues coses alhora que podia pujar i baixar mitjançant un cabrestant i un contrapès, per a impedir (un cop baixat) el pas als soldats enemics.[2] Aquest dispositiu s'utilitzava a les fortificacions medievals; però segons Viollet-le-Duc, era ja conegut a l'antiga Roma. Les portes fortificades principals eren sovint defensades per dos rastells, un d'exterior i un altre d'interior. El portal Narbonés de la ciutat de Carcassona n'és un exemple. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rastell

Rastell

Però va veure nombrosos cavalls de guerra lligats al rastell sota el cobert, abrigats amb gualdrapes gruixudes de feltre, i va buscar als voltants un lloc més apartat i en posició prou elevada per permetre-li controlar el pas per la carretera. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 255.].

Rastell 

Era un merder tan horrorós que gairebé em vaig posar content quan vaig arribar al final d'un rastell llarg de casetes i vaig veure la furgoneta de La Casa de la Carn. Estava aparcada entre la gespa sense tallar, sota l'ombra esbiaixada dels oms, i la Sita s'estava al seient del davant, tota sola. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 328.].

RATINA f.:

V. retina.

2. RETINA (o ratina). f. ant.

Roba de llana o de pèl amb lligat de ris, que servia per a vestits de dona, per a cortinatges i estovalles; cast. ratina. Sis cortines de llit de ratina vermella... Cobretaulas de ratina musca guarnits de galó de seda, doc. a. 1774 (Aguiló Dicc., vii, 27). Me ha demanat tayadures de retina verda de la bata que li doní, doc. a. 1782 (BSAL, xxiv, 34). Retines finas de Inglaterra y del Buf de vuyt palms de ample... Ratines de tres palms de ample frisadas, Tar. preus 33.

    Etim.: del fr. ratine, mat. sign.

Ratina

Amb la vivacitat i la gràcia que li eren naturals quan es trobava lluny de les mirades dels homes, madame de Rênal sortia per la porta vidriera del saló que donava al jardí quan a prop de la porta d'entrada va advertir el rostre d'un jove pagès, gairebé un nen, extremament pàl·lid i que acabava de plorar. Vestia una camisa d'un blanc immaculat i sota el braç portava una jaqueta de ratina violeta molt decent. [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 41.]. 

RAMBOLAR v. intr.

|| 1. Bramular, rugir (pir-or.); cast. rugir, bramar. Lo rey és a per 'qui, que rambula y que bralla, Saisset Passatemps 10.

|| 2. Renyar, escridassar (pir-or.); cast. rezongar, regañar. Encara en Guillem no fes sinó cridar y rambular; és que em pega y em blaveja de tantos, J. de Sant Salvador (Rev. Cat. iv, 84).

    Fon.: rəmbulá (pir-or.).

    Etim.: sembla var. de bramular, per metàtesi. 

Rambolar

Entre els altres soldats sota les seues ordres en Roger s'estima a molt l'Adrià Cugullera, un vinyater de Sant Feliu d'Avall. Baixet, molt morè, clafert d'acudits, no es podia pas dir que pequés per zel. Sovint, en Roger l'havia de rambolar. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 51.).

Rambolat

Quan París va caure, el 14 de juny, mossèn Puig va plorar de ràbia. Havia rambolat com un heretge, donant cops de puny a tots el objectes que tenia a l'abast. S'havia acarnissat en el capcinal com si fos el mateix Hitler. Va ficar un carpant contra un dels armaris de ferro de la cambra. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 62.).

RAMPINAR v. tr.

|| 1. Arreplegar amb el rampí, sia palla, sia herba, terra, etc. (Cerdanya, Ripoll, Empordà, Garrotxa, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic); cast. rastrillar. Aplegar ab lo rampí la palla, rampinar la palla, Lacavalleria Gazoph. Els que es queden al prat amb el rampí van rampinant l'herba seca que les forques no han pogut arreplegar, Scriptorium, nov. 1926.

|| 2. Traginar llenya arrossegant-la amb el rampí (Eiv.).

|| 3. intr. Alçar molt les potes de davant un cavall o altre quadrúpede (Empordà); cast. piafar, rampar. S'encabridava sens parar, romflant i rampinant furiosament, Víct. Cat., Vida 34. a) fig. Una nova onada, encabritant-se i rampinant com un cavall selvatgí, s'adressava de sobte devant ells, Víctor Català (Jocs Fl. 1903, 188).

|| 4. fig. Fer córrer l'ungla, robar coses petites o de poca importància (Empordà, Lluçanès); cast. rapiñar, hurtar. «Ves amb compte amb aquest, que rampina tot el que pot».

|| 5. Ensenyar les dents (Banyoles, segons Griera Tr.).

    Fon.: rəmpiná (or., eiv.).

    Sinòn.:— || 1, rampillar;— || 4, rapinyar. 

Rampinava

Pot ser, però, que aquest episodi no sigui cert, i que l'hagi inventat, per ridiculitzar-lo, l'advocat Meleddu (d'un dels pobles) que tenia el seu despatx en una tauleta del cafè Tettamanzi, on rampinava els clients passavolants, tot flairant els formatges que duien a les alforges. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 222.].

RANUNCULÀCIES f. pl., neol. bot.

Família de plantes policàrpiques, gairebé totes herbàcies, de fulles senzilles alternes i flors regulars amb estams hipògins; cast. ranunculáceas.

    Etim.: derivat del llatí Ranuncŭlus, nom del gènere típic d'aquesta família. 

Ranunculàcia

Es tracta d'una obra per a piano de Sinding: Murmuris de primavera; una obra agradable, que es pot sentir en qualse­vol lloc. Una ranunculàcia pianística, caltha palustris piano/ comm. Els pianistes de saló la tenen en gran estima, car, quan la toquen, tant els colzes com el cor es posen a vibrar amb deliciosa suavitat. [Alfred Polgar, La vida en minúscula (Kleine Schriflen. Trad. M. Lobo). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1998. ISBN: 8477271909.142 p. P. 9.].

RASCASSA f.

Peix de l'espècie Scorpaena porcus (Palafrugell, Eiv., Vinaròs); cast. rescacio.

    Etim.: V. rascàs. 

Rascassa

Aquesta astúcia no li fa pas perdre qualitat. El nom del peix és general a tota la costa excepte en el litoral de més al nord a Cadaqués, per exemple, que en diuen llops, com a França. En canvi, de l'escórpora roja de Cadaqués, a Fornells en diem rascassa, com a França, malgrat l'augment de la llunyania. Són les varietats de la vida. Jo he sentit dir que els millors llobarros són els de canya o els de fitora, però no crec pas que l'estri amb què són capturats modifiqui la qualitat dels peixos. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 62.).

RAT-BUFÓ m.

Rata d'aigua (Vall d'Àneu). V. rat-buf. 

Rat-bufos

Es titulava a si mateix l'almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d'aquells tocoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats pescaires. I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devers Sant Pere Pescador, i una veta com un bressol, que transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 272.).

1. RATXA f.: cast. racha.
|| 1. Bufada de vent sobtada. La vela estesa | s'inflà sobtadament ab forta ratxa, Collell Flor. 9. Y des de terra s'afuen | fortes ratxes de mestral, Costa Trad. 101.
|| 2. Porció il·luminada sobtadament enmig d'un espai fosc. «Ara ens ha arribat una ratxa de sol». Per una rexa mesquina... hi penetrava esmortuhida ratxa de claror, Vilanova Obres, iv, 79.
|| 3. fig. Successió no interrompuda d'actes, d'estats, de maneres d'obrar, etc., de certa duració. Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos, Ruyra Parada 17. Me duya de bolina la ratja [sic] de la sort, Llorente Versos, ii, 76. «Ara tenim una ratxa de feina»: tenim una temporada de feina no interrompuda. Anar a ratxes, una cosa: esdevenir-se en diverses etapes sobtades.
    Fon.: ráʧə (or., bal.); ráʧa (val.).
    Etim.: incerta; possiblement de l'àrab rájja, ‘agitació, estrèpit, tempesta, sembatuda’ (J. Coromines en BDC, xxiv, 13).

2. RATXA f., grafia ant.,
probable errada per raixa. Turbació contínua e ratxa terrible en lo cor, Eximenis Dotzèn, c. 542 (BDC, xxiv, 61). Tant que's movia | que la nuyt ne lo dia | no pugui aver la caxa | per mudar-me, d'on ratxa | menave del curar, text segle XIV (cf. Coromines DECast, iii, 973).

3. RATXA f.
Cogula (Borèn, ap. Griera Tr.).

Ratxa

Es va redreçar per seure al llit i va agafar una mà d'en Giacomo: el palmell li cremava. Després es va deixar caure sobre el coixí i, de tant en tant, alçava el cap per observar la barca. Amb l'altra mà la tenia in­clinada sobre els replecs del llençol, sota una imagi­nària ratxa. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 120.].

RAU-RAU m. 

|| 1. Soroll que es fa rosegant o rascant. Les moles començaven un rau rau que s'afogava ab l'estridència de l'aygua, M. Vilà (Catalana, ii, 202). 

|| 2. Doloret o malestar produït per una afecció nerviosa, per debilitat, per fam, etc. Ja no's recordaven de la pluja..., ni del rau-rau de la gana, Víct. Cat., Ombr. 31. 

|| 3. fig. Dolor moral, recança, remordiment. S'endevinava el rau-rau que a tothom feia l'haver de deixar aquells llocs, Caselles Mult.131. La consciència em feia rau-rau, Ruyra Pinya, i, 20. Això impressionaria Frederic i li deixaria un rau-rau al cor, Sagarra Vida, i, 260.

Rau-rau

En les cares llargues i el caminar pausat, s'endevinava el rau-rau que a tothom feia l'haver de deixar aquells llocs. A l'últim, pels voltants de la casa de l’espasa, endolada per l’ombra de la nit, endolada del presagi de la mort, només hi restaven els veïns del barri, matadors de bous, carnissers, tripaires, vailets de l’Escorxador...  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 263.).

Rau-rau

Els primers sis mesos, només pensava a fugir. Jo era un vailet de ciutat que havia crescut amb el jazz a la sang, un marrec del carrer amb un ull sempre alerta per si es presentava la gran oportunitat, i m'encantava el rau-rau de les multituds, el xerric dels tramvies i el batec dels neons, la pudor del whisky clandestí que rajava per les clavegueres. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 17. ].

1. RAUC, RAUCA adj. 

Ronc, rogallós (pir-or.); cast. ronco. Oh quant és curt est dir e rauc, Febrer Par.xxxiii, 121. La qual... malaltia popular aportave los accidents seguents: gran dolor de cap, gran dificultat de alè y portava una veu rauca, doc. a. 1580 (Ardits, v, 248). Cap al teu clot tan lluny giro plorosa vista | i rauca veu, Berga MT 30.

    Etim.: pres del llatí raucus, mat. sign.

2. RAUC m. 

Crit de la granota (Fabra Dicc. Gen.).

3. RAUC, RAUCA adj. que porten els diccionaris Labèrnia i Saura amb el significat de «rench, coix», «cojo, derrengado», és una errada de còpia per ranc.

Rauc

No podia parlar, almenys de manera intel·ligible: no es va molestar a aprendre la manera correcta de respirar. Com a màxim podia emetre una mena de rauc. Devia ser profundament humiliant per a un home galant. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 142.].

Rauca

Ell era terriblement seriós, però aquesta era gairebé l'única manera que tenia de demostrar-ho; i tenia molt en comú (tot i que sempre s'estaven barallant) amb un home gros i de cara vermella, d'atributs dubtosos i respiració rauca, que se suposava que entenia molt en gossos, tenia les mans grasses, i portava al dit índex un gran anell de plata que contenia cabells d'algú –Hyacinth creia que d'un terrier que havia estat molt esquerp. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 210.].

Rauc

Va tornar a la sala, amb les cames obertes, com si s'ho hagués fet a sobre. Cosa que, de fet, encara no havia comprovat. Es va estirar al sofà i va sentir un rauc sord que venia de l'altra punta. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 346.].

Raucar

No van ser gaires minuts de camí, però de tant en tant un dels dos s'aturava per esperar l'altre i ho aprofitàvem per escoltar. No se sentia cap soroll inusual: només el greu murmuri de les onades i el raucar dels habitants del bosc. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 46.].

Rauc

Vaig marxar i prou, sí: vaig navegar a mitjanit, amb el cor tan rauc com els gongs repicant, el ronc udol de les sirenes. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 42.].

RAUJA f.

|| 1. Esplai, diversió (val.); cast. juerga. Saberen alguna cosa d'aquelles fugines i rauges per l'orta, Morales Id. 21. Anar de rauja: anar de festa, divertir-se. Però ací hi han set pessetes | per a anar esta nit de raucha [sic], Escalante, Obres, ii, 458.

|| 2. En rauja: en abundància, amb bona marxa, sense entrebancs (mall., men.); cast. en grande, en popa. Ses gotes d'oli anaven en rauja, Ignor. 10. Tota la casa anava en rauja, Maura Aygof. 144. Y la consulta continuà anant en rauge, Oliver Obres, ii, 41. Duya els cabells en dues grans cortines..., y la bandolina, en aquell pentinat seu, anava en rauge, Oliver Obres, v, 200. Es Sebastians també anaren en rauja dia 20, que feien festa, Aurora 228. Ja du l'aigua a la mola, | i, en rauge el molí, | la feina se fa sola, Colom Tres Tar. 15.

    Fon.: ráwʧa (Val.); ráwʒə (Mall., Men.).

    Etim.: incerta. En el || 1 coincideix amb el mot bauxa; en el || 2 sembla relacionable amb l'occità rauja, ‘ràbia’. 

Rauja

Efectivament, gràcies an això no es donà importància de cap casta a l'episodi del decapvespre amb el cego. I la consulta continuà anant en rauja. Poc a poc N'Armando se féu l'home indispensable, cosit an els faldons de l'especialista foraster, el seguia pertot i no el deixava a sol ni ombra. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 53.).

RAUST m. ant. 

Rostit. No ús de totes salses, sinó les espesses bollides o salsa de pago e luxell e mitg raust, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 143). Si vols fer mig raust, mit gallinas en ast, Sent Soví 19.

    Etim.: del prov. raust, mat. sign.

Raust 

Però que ningú no s'espanti, perquè, a més dels estudis introductoris que ens apropen a l'edat mitjana i als ingredients més comuns del moment, les receptes es llegeixen en català normatiu. Quan us demanin d'on heu tret la idea de l'espatlla de moltó a l'ast, el mig raust de gallina i la ginestada, podreu respondre amb orgull: "Del primer receptari conegut de cuina catalana".  (Joan Esculies, El 'Llibre de Sent Sovi', el nostre receptari més antic. Art. revista Sapiens núm. 152, febrer 2015, pàg. 70.).

RAUTAR v. tr. 

|| 1. Rascar (Gir., Empordà, Lluçanès, Pineda). Vella peça arquitectònica... bruna de sol, rautada dels vents, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 107). A quatre grapes per terra, rautava i masegava pera posar-se dret, Víct. Cat., Ombr. 81. Començà l'amo de l'egua a rautar-li el morro, Bertrana Herois 82. «El gos rauta a la porta perquè vol entrar». 

|| 2. Rosegar superficialment, clavant les dents i emportant-se part d'una cosa (Puigcerdà, Bagà); cast. roer. «Les rates han rautat el formatge». 

|| 3. Rasar una mesura (Puigcerdà). Mesura rautada: mesura rasa. 

|| 4. Causar ronquera (segons Griera Tr.).

    Fon.: rəwtá (or.).

    Etim.: potser d'un creuament de raure i gratar, potser del llatí rasĭtare, mat. sign.

Rautar

Amb tota serenitat i parant sempre amb els ulls ben oberts la finestra, va percebre un rautar de peus i mans per la paret; amb tota serenitat sentí, acte seguit, empènyer la finestra, amb tota serenitat la vegé obrir-se i passar, de primer, un feble raig de lluna, després un peu descalç i una cama i una altra cama; amb tota serenitat vegé caure un home dins del graner i estirar el coll endavant per a llucar en la fosca. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 120.).

Rautà

A l'arribar la nit, rautà de nou per lo de Barcelona, ja no pogué contenir-se. No se'n podia estar... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 192.).

RAVATA f.

|| 1. ant. Commoció, avalot de gent que es desavé. Si negú obrer ne moneder... torbarà ne mourà rauaca [sic, per errada de còpia) ne barayla..., que sia pres, doc. a. 1296 (Botet Mon. iii, 281). En la carrera haguem una poca de rauata de genets, Jaume I, Cròn. 433. Negun no's gos moure a pendre altra, si no solament lo veger..., per zo que ravata no s'i pusquen moura, Ordon. Bath. 586.

|| 2. Precipitació, arrauxament; cast. arrebato. M'és greu ço que yo ueg quant se fa ab rauata e no bé Jaume I, Cròn. 394. Moltes celades se fan que són perdudes en lo segle per rauata d'exir, Jaume I, Cròn. 425. Quan ve la pluja, no sol anunciar-se amb llargs preparatius. Estrepitosa ravata, o bé continuada, llangorosa alegria, Villangómez Any 43.

    Etim.: de l'àrab ribāṭ, ‘atac contra els infidels’, ‘alarma’. 

Ravata

» Vaig restar el que quedava de dia al rafal, profundament i estúpidament desesperat. Els meus protectors se n'havien anat, trencant així l'únic vincle que em lligava al món. Per primera vegada, sentiments de venjança i d'odi m'ompliren el cor sense que jo fes res per controlar-los; vaig deixar-me endur per aquella ravata i la meva ment començà a pensar en la destrucció i la mort. Quan recordava els meus amics, la veu reposada de De Lacey, els ulls gentils d'Agatha, l'exquisida bellesa de l'àrab, tots aquells pensaments s'esvaniren; vaig vessar un doll de llàgrimes, i fer-ho em tranquil·litzà una mica. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 125.].

RAVENISSA f.

|| 1.   Planta crucífera de l'espècie Raphanus raphanistrum, d'arrel dura, fulles superiors ovades o lanceolades, flors blanques o groguenques amb venes grogues o violades, siliqües primes més llargues que els pedicels; es fa per camps de conreu (pir-or., or., val., bal.); cast. rabanillo. Entre blets mústics i ravenisses seques, Ruyra Parada 76. S'anomena més especialment ravenissa blanca.

|| 2. Planta crucífera de l'espècie Bunias erucago (La Cellera, ap. Masclans Pl. 185); cast. oreja rota (Flora Cat i, 166).

|| 3.   Ravenissa blanca: a) Planta crucífera de l'espècie Diplotaxis erucoides, de tronc dret, ramós, fulles inferiors lirades i en rosetó, les superiors sentades, flors blanques en raïm corimbós i sèpals moradencs, i fruit siliqua; es fa per moltes terres de conreu (Vallès, Barc., Penedès, Camp de Tarr., Mall., Men.). b) La planta Raphanus raphanistrum (descrita en el || 1).

|| 4. Ravenissa groga: a) Planta crucífera de l'espècie Sinapis arvensis, de tronc dret i branques divergents, fulles inferiors lirades i les superiors sentades, ovades o oblongues, flors grogues en raïms terminals, siliqües amb tres nervis prominents (La Selva, Vallès, Mall., Men.).—b) Planta crucífera de l'espècie Erucastrum obtusangulum, d'arrel forta, tronc dret, fulles pinnatisectes, flor de groc viu sense bràctees, de sèpals molt oberts, i siliqües redreçades sobre el pedicel; es fa per terres de conreu i vores de camins.—c) Planta crucífera de l'espècie Rapistrum rugosum, de tronc molt brancat, pelós, fulles inferiors peciolades lirato-pinnatipartides i les superiors sentades, oblongues o lanceolades, flors petites, grogues, i silícula articulada, indehiscent, amb l'article superior arrugat (Barc., Men.).—d) Planta crucífera de l'espècie Hirschfeldia incana, de fulles peciolades, les inferiors lirato-pinnatífides, les superiors linears enteres, flors petites, grogues, i siliqua dehiscent, cilíndrica (Maresme, Men.).—e) Planta crucífera de l'espècie Sisymbrium irio (Tarr.). V. apagallums.

|| 5. Ravenisses dolces: planta ciperàcia de l'espècie Cyperus esculentus, de tubèrculs comestibles dolcencs (anomenats xufletes), fulles nombroses, linears (Mall.); cast. chufa.

    Var. form. (dial.): raveníssia.

    Fon.: rəβənísə (or.).; rəvənísə (Camp de Tarr., mall., men.); raβanísa (val.); raβanísiɛ (Ll.); raβanísia (Freginals, Val.).

    Etim.: derivat de rave, o potser proce dent d'una forma ja existent en llatí vg., *raphanicĭa, ‘semblant a rave’. 

Ravenisses  

Els fadrins fusters havien abandonat llur treballador; i la grossa serra enclavada en el fil d'un tauló, les garlopes amb el floc a mig fer, i la biga començada a cairejar damunt dels cava- llets, indicaven que la feina s'havia suspès de cop i volta per algun motiu extraordinari. En el ràfec d'un terradet, entre blets mústics i ravenisses seques, quatre o cinc pardals estarrufats panteixaven amb el cap sota l'ala. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 14.).

Ravanisses

¿Un autobús potser? Hi havia allà ... però així ¿què hi havia allà? ¿Ous, catifes, ravanisses? ¿Esquelets? [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 32.].

RÀVET m.:

V. rave. 

Ravets

El tresillo anava seguint, salpicat de les eternes discussions que són els ravets i olivetes d'aquest joc. -Fulano no ha tirat temps la sota de bastos, i és una llàstima, perquè la posta era segura. -Oh! vostè havia d'eixir de rei i arrastrar. -El joc anà mal combinat. -Ah, si hagués estat a palo curt! (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 106.).

REANUSAR v. tr. 

Anusar de bell nou; cast. reanudar. Ja me preparava per a reanusar mes excursions anyals, Vayreda Puny. 29.

Reanusem

Tornem endarrera i reanusem la qüestió en el mateix punt on la deixàrem, ja que el coneixement de ser la imatge sensorial un efecte determinant, brota simultàniament amb el coneixement de la realitat.  (Ramon Turró. Orígens del coneixement: la fam. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429115754. 236 pp. Pàg. 170.).

REBAIX m.

|| 1. Acció i efecte de rebaixar l'import, el valor d'una cosa; cast. rebaja. Ven tota aquella marxandisa a 50 per cent de rabaix, Rev. Cat. ii, 83.

|| 2. Import de l'aliment que correspon a un soldat rebaixat de ranxo; cast. rebaje. «Cada mes cobrem el rebaix».

|| 3. Part de la vora d'una fusta, pedra, etc., en què s'ha disminuït el gruix; cast. rebajo.

|| 4. Part de terra que ha estat rebaixada; cast. rebajo. a) Rampant que formen l'embarcador i el desembarcador per a facilitar l'accés dels vehicles a la barca (Mora d'Ebre). Moll del Rebaix: nom d'un moll del port de Barcelona, davant de la Barceloneta. Una mena de quietut regnava pel Rebaix, Pons Auca 186.

|| 5. Instrument per a rebaixar; garlopí per a rebaixar la fusta.

|| 6. Rebaixament moral; cast. rebajamiento. Es un gran rebaix, per a un home, això de que el vegin esvoletegar com un pollastre, Ruyra Pinya, ii, 30.

    Fon.: rəβáʃ (or., bal.); reβáјʃ (occ., val.); rəβáј (pir-or.).

    Intens.: rebaixet, rebaixot.

    Etim.: derivat postverbal de rebaixar. 

Rebaix

Va despertar-me el telèfon. Vaig anar ensopegant fins al petit rebaix on l'havia muntat i em vaig posar l'auricular a l'orella. Era el so de la veu de la Celestine a través del filferro carregat de glaç, i una pausa seca tot seguit.  [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 181.].

REBALLAR v. tr.

Llançar violentament (val.); cast. arrojar. Té uno llensa encara pa...—Pos reballa la trompa pronte, no te la corquen, Cañís 21. a) Llançar una moneda o tell en l'aire per treure sorts (Martí G. Dicc.). 

Reballat

Estava de cinc mesos quan em va pegar. Pegar de debò. Aquell dia feia mala cara, tot el sopar, i havia reballat el plat de sopa dient que era una merda i havia esquitxat les estovalles netes d'avui. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 43.).

REBLANIR v.

|| 1. tr. Fer més blan; cast. reblandecer, ablandar. Per lo manuclada que està sa carta y per ses llagrimetes que l'han reblanida, Ignor. 58. Es reblanexen nesples dures | damunt canyissos y garbells, Salvà Poes. 80.

|| 2. intr. Tornar blan (mall., men.); cast. ablandarse.

|| 3. tr., fig. Fer tornar més tendre de sentiments; entendrir, emocionar; cast. ablandar, enternecer. Per acabar-lo de reblanir Donya Tomasa havia tengut un ram d'histèrich oportú, Ignor. 58.

    Fon.: rəβləní (or., bal.); reβlaní (occ.); reβlaníɾ (val.). 

Reblanida

Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que s'han transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despu­llar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  45.].

Reblanides

L'Isle-sur-la-Sorgue és petit, però menys depriment que Cavaillon. Potser ho fa el riu, que el travessa amb aquell fons transparent, un llit d'algues reblanides: té un encant d'una altra època. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  116.].

Reblanit

La manca de temps li impedí de desplegar el seu luxe habitual. Aquell home reblanit per l'opulència no deixava de ser un admirable company de viatge, avesat a tots els atzars del desert. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 153.].

REBLAR v. tr.

|| 1. Omplir de reble els buits d'un marge, d'una paret (Gandesa, Tortosa, Val., Mall.); cast. rellenar. E reblant en lo mitg de bon reble ab bon morter tot de cals e grava, doc. a. 1404 (Alm. Isl. Bal. 1876, p. 79). a) fig. Posar un reble a un vers, completar-lo amb la rima deguda; cast. ripiar. Que em lliguen amb el clergue... Xavier, rebla el vers, Pere Quart («Raixa», 91).

|| 2. Doblegar la punta d'un clau clavat, quan surt a l'altra banda de la cosa clavada, perquè el clau estigui més fort i la punta no pugui fer mal; cast. remachar, roblar.

|| 3. Fer cabota a cada banda d'un clau o espiga de ferro que travessa dues peces, perquè quedi ben ferm i no pugi sortir; cast. remachar, roblar. Rebla clau ab clau, Egidi Romà, ll. iii, d. 2a, c. 10. Mes el clau no se li havia posat bé; necessitava reblar-lo, Pons Auca 265.

|| 4. Entre espardenyers, donar els dos punts darrers a la part de la punta que han de travessar totes les llates (Solsona).

|| 5. fig. Arreglar, fer anar dret; corregir pel càstig o per imposició autoritària (occ.); cast. arreglar. «Ja el reblaré, jo, an aqueix!»

    Fon.: rəbblá (or., bal.); rebblá (occ.); reβláɾ (val.).

    Etim.: segons G. de Diego Dicc. 5722, del llatí robŏrare, ‘reforçar’: la forma catalana reblar sembla demanar una variant llatina *robŭlare, que podria haver-se produït per analogia del sufix -ulare d'altres verbs com regulare, undulare, etc. 

Reblat

La cadena que havia pesat sobre la voluntat i la consciència de tots els seus, la marca d'esclavitud que la casa d'Artigues havia estampat en les espatlles de generacions d'homs propis, de vassalls, de masovers, de lacais, semblava haver-se reblat en l’ànima, penetrat fins a les entranyes d'aquella pobra criatura humil, que no es sentia a si mateixa i que, mateix que son destí hagués estat únicament el d'anihilar-se i servir de contrapès a un altre destí, es lliurava al sacrifici amb la resignació del qui compleix un vot desconegut, una expiació remota. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 337.).

Reblar

-A més -va reblar la Carme-, m'indigna que tothom, però tothom: la seva família, la del Jordi, l'ad­vocat, els amics, tots, tothom, li van donar la raó a ell. -I saps per què? (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 70.).

REBLIR v. tr. 

|| 1. Omplir atapeïdament, completament; cast. llenar, rellenar. Los vells... han los membres pus durs... perque abans se tanquen les vies e els ca nons se reblexen pus forts tots, Collacions 191 (Aguiló Dicc.). Per tenir es serró sempre ple, reblit y sonant, Roq. 32. S'inflava un pujolet reblit de pinar,Galmés Flor 36. Lo Castell remoreja... y sos merlets negregen reblits de caps,Costa Agre terra 81. Tenia sa casa reblida de mobles antichs, Roq. 52. Alícia en son llit de xicaranda, reblert d'escultures, Roig Flama 94. a) fig., de coses immaterials. La filla de Tàntalo... me rebleix de injúries, Alegre Transf. 49. 

|| 2. Omplir de terra o pedres la cavitat o cavitats d'una paret, marge, pou, camí, etc., de manera que desapareguin la cavitat o cavitats i romangui una superfície aplanada; cast. ripiar, rellenar, cegar. Atrobaren una fibla qui hauia hun palm e mig d'ampla e era tota reblerta, Codi Çagarriga 122. Ne caues e forats fer, ne pous reblir, doc. a. 1393 (BSAL, viii, 381). Lo clot que faràs per al mayol no la y torns més, rablex-ho d'altra terra, Palladi 151. Mentres que les bombardes e artelleria turmenta o combat la torre, aquella reblexen que no y hauia loch per a estar la gent de peu, Esteve Eleg. m 1 vo. Granets menuts per reblir... les encletxes de les muntanyes, Penya Mos. iii, 63. Na Patarrà té una semblança d'aljub i de pedrera..., quedà reblerta a força de tirar-hi es codolam de s'espedregar, Camps Folkl. ii, 58. Reblir una ferida, una úlcera:(ant.) fer regenerar la carn de manera que les vores de la ferida tornin ajuntar-se i desaparegui la cavitat. La úlcera de tot en tot sie reblida, Cauliach Coll., ll. vii,d. 1a, c. 6. 

|| 3. Cobrir de pedres o d'altre material llançat. Ja havien pres de la terra les faldes plenes de pedres; no restava sinó que'l reblissen, Quar. 1413, 243. Hon pluia de morters de coure allí'ls reblesca, Coll. Dames 879. 

|| 4. Soterrar (Monnòver, Biar, El Pinós); cast. enterrar. T'encontres en que el gat s'ha mort de fam... No tens més remey que reblí-lo... Abans de reblí-lo, l'escorches, Cañís 65. 

|| 5. Passar els fils de la trama per entre els de l'ordit (Mall.); cast. tramar. «Aquest tros ha d'anar reblit de blau». Dues stovalles rablides de cotó squequadas, Inv. Grau, a. 1489.

    Fon.: rəbblí (or., bal.); rebblí (occ.); reβlíɾ (val.).

    Conjug.: segons el model partir, però el participi passat té dues formes: reblit ireblert.

    Etim.: del llatí replere, mat. sign. ||1.

Reblert

El frare reblert de caritat cristiana s'ha apropat al cos de la morta de mort dubtosa per beneir-lo, però el Belarmino el fa fora del local de la Mary a puntades de peu.(Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 377.).

Reblertes

Amb quin afany cercava en les llibreries del palau, rublertes totes de santorals i col·lacions, les edificants històries d'aquelles donzelles dels primers dies cristians que oferien contentes el sacrifici de les gràcies i del cos en canvi de les exultacions de l'ànima, ofegant per sempre en el del pit els amors de la carn i de la terra, per fer-se dignes amors del cel! (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 225.).

Reblert

Se sentia reblert d'energia. Mai no s'havia sentit tan segur d'ell mateix. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 217.].

Reblert

-Pobreta, pobreta! -mormolava, amb el cor reblert d'un amor tan gran com mai no havia experimentat abans. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 366.].

Reblert

Teniu el cap reblert d'idees sobre la companyonia. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 469.].

Reble

«Fa molta calor fora», va dir Georg, com un al que havia dit, i s'assegué. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 37.].

REBOLL m.

|| 1. Brot d'un arbre, i especialment el que neix de la rabassa (Ribagorça, Solsona, Cardona, Plana de Vic, Val., Calp, Mall.); cast. retoño. Tothom qui tayl reboyls en ço d'altre, pach dos sous, doc. a. 1393 (BABL, xii, 194). Un petit reboll abrigaria la nafra de la soca, Pons Auca 199.

|| 2. Alzina, roure o olivera jove, que neix de la rabassa d'una altra (Conflent, Empordà, Berguedà, Ribagorça, La Llitera, Val., Mallorca); cast. carrasca, coscoja. a) Roure en general (Urgell, Segarra); espècie Quercus lusitanica (Conca de Barberà, Alt Camp de Tarr., Val.), Quercus coccifera (Pallars), Quercus pyrenaica (Serra de Prades), ap. Masclans Pl. 185.

|| 3. Mata, arbust; planta que no arriba a esser arbre (Ross., Conflent, Pego, Mall.); cast. mata, arbusto. ¿Com has pogut, reboll de garriga, acampar | en eix rònec terreny?, Berga MT 61.

|| 4. Llana curta dels xais (Camp de Tarr.).

Reboll: llin. existent a Cast., L'Alcora, Almassora, Val., etc.

    Fon.: rəβóʎ (pir-or., or., bal.); reβóʎ (occ., val.).

    Var. ort. ant.: reboyl (Tres. Pobr. 10).

    Var. form.: rebroll.

    Etim.: del llatí *repŭllu, mat. sign. ||1. Segons G. de Diego Dicc. 5723 b, cal suposar dos orígens diferents: *repullus per al cast. repollo i per a les formes que signifiquen ‘brot’, i *robullus (derivat de robur, ‘roure’) per al cast. rebollo i cat. reboll en el sentit de ‘roure’). 

Rebolls

L'únic so era el de les seves passes sobre el paviment i la remor del vent entre les branques dels pins i dels rebolls seculars. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 151.].

Reboll  

Aquí a la màniga. I era ventat. La jaqueta penjava de l'enforcadura d'un reboll enganxat a la muralla del castro. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 30.].

Rebolls

PEPA: ANTONIA, XEIXA i nuar, que ve fent una samarra de punt de mitja.

NURI (de la porra): Ja he dut a jóc els indiots, jo. Que vinc?

ANTÒNIA: l vine, dona!        .

Nuau Com que sempre em renyeu perquè m'estic amb la Marta: És que ella m’estima més que vosaltres. Ai, ai.

PEPA: Be, digues d'allò, d'allò.

(En_ Xeixa entra i surt del porxo fem feina.)

NURI: De primer. .. De primer colliu-me aquestos punts de la samarra. M'hi enganxat per uns rebolls de tant de pressa. (Los hi cull l'Antònia.) (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 165.).

REBORDAI

Rebordai

La senyora Josepa tenia altres feines; i com ja havia consentit ano tenir successió, perquè era granadeta, li va caure tort que vengués aquell rebordai, i solia dir, quan el mirava:

-Ja se coneix que ho ets, fet de llepadures! (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 81.).

1. REBOTIR v.
|| 1. tr. Llançar violentament (Empordà, Gironès, La Selva); cast. arrojar.
|| 2. intr. Rebotar (|| 1). «La pilota ha rebotit». Una pedra qui rebotí a la paret, doc. a. 1717 (arx. de Felanitx). ¿Com aresta devia rebotir rasposa i foguejant?, Atlàntida vi. Tantost una ruixada de pedres rebotia entorn de Nuredduna, Costa Trad. 187. a) fig. El seu raonament rebotia sobre la negativa, Galmés Flor 162.
|| 3. intr. Caminar veloçment, fent a manera de salts (Mall.). Ja ha presa sa fua per avall, y rebotia de via que feya, Alcover Rond. ii, 285.
    Fon.: rəβutí (or., bal.); rəβotí (mall.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: de botir (art. 1) prefixat amb re-.

2. REBOTIR v.
|| 1. tr. Omplir una cosa fins que no es pot omplir més, estrenyent molt allò que hi fiquen (occ., val.); cast. embutir, rellenar. Sacsant sa butxaca, rebutida de pesses, y abocant-les sobre el cosidoret, Pons Auca 257. Ferro de rebotir: eina de calafat emprada per a ficar i pitjar l'estopa dins les escletxes de les taules d'una embarcació (Costa de Llevant, Costa de Ponent, ap. BDC, xii, 36).
|| 2. intr. o refl. Revenir, inflar-se (occ.); cast. hincharse. «La fusta ha rebotit amb la humitat». Lo cauall deu hauer... lo sobre ull inflat e rebotit per a fora, Dieç Menesc. ii, 9. Negar-ho tot amb la mar d'aigües de sos rebotits ventres, Pons Com an. 107.
    Fon.: rəβutí (or.); reβotí (occ.); reβotíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: de botir (art. 2) prefixat amb re-.

Rebotida

Una altra. Em deia pels noms de les seves postres favorites. Pastisset. Melindro. Bunyol ensucrat. Era lògic que s'estigués en­greixant. Que em digués amb aquests noms em feia sentir rebotida, a mi també, desagradablement dolça, i excessivament tova, com la massa llevada. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 96.].

REBROLLAR v. intr.

Treure rebrolls; cast. retoñar. L'esprit del nostre avior rebrollarà en la terra, Blanch Poes. 26. 

Rebrollant

Durant el silenci que va venir després vaig imaginar-me la cara de la Dot rebrollant de ràbia, els punys convertint-se-li en pedres. I doncs em va sorprendre que provés d'engalipar-la. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 212.].

REBUF m.

|| 1. Acció de bufar amb força; cast. resoplido.

|| 2. Expansió de l'aire al voltant de la boca d'una arma de foc en sortir el tret (val.); cast. rebufo.

|| 3. Paraula o frase brusca, dirigida iradament a algú; cast. remoque, sofión, tarascada. No em vingueu amb males cares ni rebufs!, Oller Febre, ii, 209. La seva muller... era la que tot ho governava, ab uns crits, uns rebufos y uns cops de geni tan promptes, Vilanova Obres, iv, 18.

    Var. form.: rebufo (Rebufo: Ignominiosa rejectio, Infamis repulsa, Lacavalleria Gazoph.).

    Etim.: derivat postverbal de rebufar. La forma rebufo és una reconstrucció de singular analògic damunt la forma de plural rebufos.

Rebuf

El seu sofriment va augmentar, va esvanir-se insensible ment, i es va quedar com adormida. La comtessa jove va trobar que la mare s'havia permès de fer-li un rebuf una mica sec, i va pensar que al vespre una moixaina o algu nes atencions bastarien per a la reconciliació.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 243.].

Rebuf

No obstant això com que jo era conscient del cor sensible al de la meva estimada Dora, i sabia com podria ferir-la qualsevol rebuf seu favorit, no vaig insinuar ni una sola objecció. Per motius semblants, em vaig fer cap al·lusió al xafarranxo de plats que hi havia per terra... [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 720.].

REBULLIR v.

|| 1. tr. Tornar bullir; cast. rehervir.

|| 2. intr. Estar en ebullició intensa; cast. rebullir, hervir. La sang em rebullia cada vegada que em representava la meva Coralí en mans d'aquella lladregada, Vayreda Puny. 159.

|| 3. intr. Fermentar una conserva o un altre producte, passant del punt que ha de tenir i tornant agre.

|| 4. intr. Agitar-se, estar en moviment intens, sobretot de cosa viva; cast. rebullir. De vida, llum y armonia | rebull l'espay sense fi, Costa Poes. 33. El sol sementer de l'agost multiplicava cada jorn la vida que rebullia al bassalot, Espriu Lab. 178. La gent que hi rebull, cridant | se sempenteja y s'escampa, Picó Engl. 52. a) Agitar-se la superfície de l'aigua per un corrent, per una mola de peix, etc.

|| 5. intr. Enardir-se, exaltar-se una passió o un estat passional; cast. enardecerse, hervir. Com en ton temps rebull feresta guerra, Guiraud Poes. 18.

|| 6. tr. Renyar, donar una reprensió (Aín); cast. reñir, reprender.

    Fon.: rəβuʎí (or., bal.); reβuʎí (occ.); reβuʎíɾ (val.); rəβoʎí (mall.).

    Etim.: de bullir, amb el prefix re-. 

Rebulla

L'aspecte desplaent d'aquells personatges embrutien les obres mestres immortals; la rebulla que feien pertorbava el son etern dels déus. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 568.].

REBUTJALL m.

Rebuig; cosa de rebuig; cast. desecho, desperdicio. 

Rebutjall

De fet, allò decisiu en aquesta institució que cadascú romangui lligat a l'ocupació del sem pare fou segurament ordenat més aviat per l'Estat que no pas pels sacerdots, car si aquests n'haguessin estat els inspira dors haurien anul·lat també el connubi entre les castes, coma que llevat dels porquers, que eren considerats una mena de rebutjall, hom no pot demostrar que s'hagi fet, almenys pe que fa a Egipte, en contrast amb l’Índia, on es mantenia aquesta anulació. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 98.].

RECANÇA f.
Sentiment de tristesa per allò que es fa o es deixa de fer, o pel que s'ha fet o deixat de fer (or.). De Guifre i sos guerrers ell se recorda, | gira amb recança la mirada enrera, Canigó ii. Vaig sentir la recança que produeix un ball que s'acaba amb un adéu d'amor, Ruyra Parada 84.
    Fon.: rəkánsə (or.).

Recança

Llagoter i somrient expressà la seva recança per l'incident, el qualificà de lamentable tant per al viat­ger com per a la Companyia, però aprovà, tot con­vençut, la decisió de l'Aschenbach d'esperar el bagul en el seu hotel. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 60.].

1. RECAR (o racar). v. intr.
Saber greu, causar sentiment de disgust una acció, una pèrdua, un mancament (pir-or., or., occ.); cast. saber mal, doler. «Se'm varen cremar les calces; tota la vida em recaran» (Empordà). «Pobre Tonet, haver-se mort! No us podeu pensar com em reca» (Empordà, Gir., Blanes, Lluçanès, Maresme). «Ja me raca d'haver donat tants diners» (Ross., Berga). «Diu que li reca molt haver d'anar-se'n d'aquest poble» (Cardona, Solsona). «Això sí que em raca!» (Igualada). «Me raca, però no hi ha més, me n'haig d'anar» (Penedès). «Me raca molt tenir de vendre la terra» (Valls). Si lo nostre cor no'ns racha de peccat algú que tingam en la voluntat, Eximenis, Tractat de ben morir, 60 (ap. Aguiló Dicc.). Lo cortesà que té la bossa flacha, | lo donatiu en negun temps rebuja, | o, si u ha fet, tostemps lo cor li'n racha | per l'apetit qu'és sech y vol la pluja, Scachs d'amor. Pregam-vos... que si per aventura lo rey d'Aragó... halaser de fer tales fora la ciutat, que la tala sol no us rach, quar nós vos prometem... que totes tales, dapnages e greuies que d'assò haurets vos esmenarem complidament, doc. a. 1343 (Col. Bof. xxix, 89-90). «No'm reca sinó Manresa, que n'hagi hagut de deixar-la». «No't requi Manresa, no, que en seràs ben regalada», cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 317). Allavors sí que se desferen, | raque o no raque, se digueren | l'adéu, Verdaguer Jov. 209. A l'home ingrat y a la font seca, | per dar a Déu, fins l'aygua els reca, Verdaguer Fug. 65. Ja em raca no poguer-me esbravar a l'acte, Vilanova Obres, xi, 211. Subconscientment i tot, ja li recava haver-se d'empescar una donzella artificiosa, Caselles Mult.167. Tots els cavallers s'aixequen, | mes els raca l'embestida, Maragall Obres, i, 133. No hi haurà joia que em requi ni pas que no doni per procurar-li conhort, Ruyra Pinya, ii, 131. Qui encara l'amor no esguarda | i li reca ser-ne franc, Carner Ofrena 170.
    Fon.: rəká (or.). En les formes rizotòniques hi ha vacil·lació entre el radical rec- i el radical rac-: em reca [əm rékə] o em raca [əm rákə].
    Etim.: incerta. El mot racar existeix en provençal antic i modern amb el significat de ‘tenir por’ (cf. Levy Prov. Suppl. vii, 5), significat que sembla relacionable amb el de ‘saber greu, donar disgust’ que té el recar o racar català. Gamillscheg fa venir aquest mot del gòtic rakar (cf. RFE, xxx, 302).

2. RECAR v. tr. ant.
Lliurar (com l'italià recare). Com legida haureu la present letra, quiscú de vosaltres possets en aquella vostre segell... et aquella recats al portador de la present, doc. a. 1377 (Miret Templers 409).

3. RECAR v.
Cridar i aclamar els manyacs produint un fregament de dents especial, imitador del soroll que fan en rosegar els crostons de pa que se'ls sol donar per amanyagar-los (Vallcebre, entre pastors, ap. BDC, xix, 198).

Recar-li

Quan l'endemà obrí la finestra, el cel romania tan emboirat com sem­pre, però l'aire semblava més fresc, i començava ja a recar-li la seva marxa. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 55.].

RECOBLE m.

Tornada d'una cançó popular; cast. estribillo (Fabra Dicc.).

    Var. form.: recobla, f. (Aguiló Dicc.).

    Sinòn.: estribot, referm, respost. 

Recoble

Per exemple, cada cop que els seus companys reprenien el recoble, el cantant acomplia en una passada grotesca una sèrie de bufonades i de respectuoses reverències, i cada cop que s'acostava al lloc ocupat per l'Aschenbach pujava dels seus vestits i del seu cos cap a la terras­sa una bafarada intensa de desinfectant. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 90.].

RECOLZADA f.

Angle, canvi de direcció d'un camí, carrer, corrent d'aigua, etc.; cast. recodo. Recolsada de camí: Viae flexus, Lacavalleria Gazoph. Un camí curt... fa només una sola recolzada, Carner Ofrena 227. Voltant les recolzades dels camins, Sagarra Comte 36. 

Recolzada

Parlà precipitadament i sufocadament en indicar al gondoler, tot prometent-li unes bones estrenes, que seguís discretament a una distància prudencial Ja gòndola que acabava de tombar una recolzada; i s'a­vergonyí quan l'home, amb la diligència d'un ber­gant alcavot, li assegurà en el mateix to que el serviria a consciència. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 82.].

RÈCULA f.:

V. rècua. 

RÈCUA (i dial. rècula). f.

|| 1. Conjunt de bísties de càrrega lligades una darrera l'altra per traginar (or., occ., val.); cast. recua. Que'ns fayen saber que si nós hi exíem, que poríem hauer tota la rècua, Jaume I, Cròn. 423. Pregam a Ferrando Dieç que'ns prestàs pa per aquestes MM azembles a carregar... E moguem-nos ab nostra rècua e ab bé C hòmens a caual, Jaume I, Cròn. 219. Vengueren de Aragó huna gran requa de adzembles, Desclot Cròn., c. 130. Molta bella recua qui venia de Roses a Gerona, Muntaner Cròn., c. 128. La setena cosa per a la batalla són reques o adzembles, Quar. 1413, p. 134. Un traginer que menava una rècula de burros, Verdaguer Rond. 88. El comerciant... formava una rècua, una renglera de cavalleries carregades de teixits locals, Salvador FB 28.

|| 2. Conjunt de persones o coses que van una darrera l'altra; reguitzell, renglera (or., occ., bal.); cast. cáfila, retahila. Com si's mofés d'aquella rècula de difunts lascius, Caselles Sots 237. Un dels ànechs salvatges... cercava a sa parella..., a la que festejaven una rècua d'ànechs, Pons Auca 296. Semblà que hagués agotat tota la rècula dels disbarats, Vilanova Obres, iv, 243.

    Fon.: rέkuə (Gir., Olot, Reus); rέkua (Tortosa, Benassal); rékua (Morella, Val.); rέkulə (Gir., Olot, Barc., Valls, Montblanc); rέkulɛ (Sort); rέ̞ɣulə (Mem.); rέwkə (Pena-roja); ráwka (Llucena).

    Var. form. ant.: reacoa (Muntaner Cròn., ed. Els Nostres Clàssics, c. 128); reacoua (ibid., c. 125).

    Etim.: probablement de l'àrab rakba, ‘caravana, seguici’ (Corominas DECast, iii, 1044). La forma rauca, que hem citada de Morella, figura en l'obra de Coromines, i sembla confirmar l'origen rakba. La forma antiga reacoa indica una probable influència analògica de coa. 

Rècula

Som a l'esplèndida terrassa, amb la lluna vessant sobre l'Atlàntic. En Jim i en Mateusz fan un porrer, i jo aprofito per acomiadar-me de l'Albee. Li volia reiterar la rècula d'agraïments, però em pren la paraula abans no obro la boca. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 298.).

REDÒS (dial. redors; i escrit redós en el diccionari Fabra). m.

Recer. D'altre castell de roques seure pogué a redós, Atlàntida i. Està situat... al fons d'un bonic redós de la serra, Verdaguer Exc. 49. Pogueren prendre redòs devall el porxo, Penya Mos. iii, 159. Ja tench redòs per anit, Alcover Rond. ii, 100. Que està de bé a tal redors!, Costa Poes. 115. Havia viscut ... al redós d'un veí formidable, Carner Bonh. 19. Anar a redòs: retirar-se, anar-se'n a casa, sobretot en deixar la feina (Men.).

    Fon.: rəðɔ̞́s (mall., men.); reðɔ̞́s (val.); rəðɔ̞́ɾs (mall.).

    Etim.: del llatí re-dorsu, ‘darrera l'esquena’, tal vegada per conducte de l'it. ridosso, mat. sign. 

Redós

De pertot el redós li queia damunt el front una corona de reganyols, i amb això, i els estudis, i ésser fadrí, se podrà veure que no descuidava el seu cap. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.16.).

Redós

Així l'afer s'esmorteí, i fou generalment oblidat, perquè la noia, amb el fi ostensible de deseixir-se de la impertinència i de la curiositat, no trigà a dir un adéu decisiu al perfumista, i cercà el redós segur de l a resi­dència materna al carrer Pavée-Saint-André. [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 68.].

REDOSSAR v. tr.

Posar a redòs; cast. resguardar. Déu vostre fill tingués dins en la claustra | ... | ab tal delit que y redosà nou mesos, Trobes V. Maria 99. La humiditat que es redosa en los forats del nas, Albert G., Ques. 90. Sol dins la cambra te redosses, Colom Juven. 190.

    Fon.: rəðusá (or., men.); reðosáɾ (val.); rəðosá (mall.).

    Var. form.: arredossar. 

Redossava

Després, quan la gent sortia a doll pels portals oberts de bat a bat a la plaça resplendent, plena de bellugadissos coloms, l'Aschenbach es redossava en el porxo i es posava a l'aguait. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 81.].

REEIXIR v. intr.

|| 1. Sobresortir, ressaltar; cast. destacarse, resaltar. Reeixint del fons de la roda com un esmaltat camafeu, Pons Com an. 16.

|| 2. Deixar-se veure, aparèixer; cast. aparecer. Com si la revifalla de son ésser, ans de reeixir en son cos, es manifestés en la seva ànima, Pons Com an. 114.

|| 3. Resultar, arribar a esser; cast. resultar. La qual rajoleta... en cert rehex millor que la de Manizes, doc. a. 1494 (Archivo, vii, 127). Lo hivern reixirà plujós, Agustí Secr. 3. Fa que la llana rehix més delicada y llarga, Agustí Secr. 174. Ell ha reexit lo més gran príncep que fos may estat, Lacavalleria Gazoph. Te comptaré com me va reeixir, Bergue Fables 111. A trista cosa reïx la llibertat sense la saviesa, Carner Bonh. 167.

|| 4. Sortir bé, resultar així com hom s'havia proposat; cast. salir bien, resultar bien. Veyent açò..., que'l seu pensament no li n'hauia reexit, Boades Feyts 84. Mes coses no me reixen sempre, Lacavalleria Gazoph. Lo castigaran encara que li rehisca, Moradell Prel. 21. Lo gran secret d'aquest arròs és la salsa de tomàtech... Los tomàquets han de ser de Vilanova, o si no, no rehix: surt aygualit, Vilanova Obres, iv, 174.

|| 5. Tenir bon èxit, aconseguir; cast. tener éxito, conseguir. Volia dir... però no'n reixí: la llengua se li feia un cargol, Víct. Cat., Ombr. 80. No para de cridar i de tirar-los rocs i més rocs sense reeixir a descompartir-les, Massó Croq. 19.

    Var. form.: reíxer, rèixer (Per fer rècha [=rèixer] la meua afere, Saisset Vinyes i dones 5).

    Fon.: rəəʃí (or.); reeјʃíɾ (val.); rəíʃəɾə (St. Feliu de G.); rέʃə (Ross., Conflent).

    Conjug.: segons el model eixir.

    Var. form. ant.: reseixir.

    Etim.: de eixir, prefixat amb re- intensiu. Es possible que s'hagi format per imitació de l'it. riuscire, com s'hi ha format el sinònim fr. réussir. 

Reïx

I tu, a l'altre matí tornes irada

el teu xiscle a llançar imperiós;

mes no et reïx: la turba esgarriada

s'entossudeix en un silenci ombrós.

I calles tu a la fi, ja més no els crides:

s'aixequen albes en una gran quietud,

i en les cases dels pobres, entristides,

hi ha una mena de pau sense virtut.

En hores desusades assegut

el nin mira estranyat el pare a casa,

com si s'hagués tornat festa tot dia,

com si tot l'any fos un seguit estrany

de diumenges en sense l'alegria.

(5-1-1905).

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 97.).

REFILADISSA f. 

Seguit o conjunt de refilades; cantadissa d'ocells; cast. gorjeo. La sonadora de llaüt... regalant com la refiladissa d'oriol mangarell a dins la brosta, Carner Lluna 107.

Refiladissa

De primer, mentre començava el di­buix, el petit Andreu intents endevinar quina cosa xiulava el seu pare : tan aviat li semblava una masica que conei­xia corn una pura i simple refiladissa. De tota manera, li agradava sentir-lo xiular, perquè això volia dir que estava content d'alguna cosa.  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 97.).

REFISTOLAR v. refl.

Eixerivir-se, animar-se (Ross., Cardona, Solsona); cast. reanimarse. «Com s'ha refistolat quan ha vist que li anaves a l'ajuda!»L'aucell, ara lluent, refistolat, i cantant feia l'escaleta, Saisset Bestis y gent, 6. 

Refistolament

...i d'aquí també que aquesta dona baixeta, pervinguda posterior­ment, patidora ella, a qui un altre que no fos jo, tot sigui dit de pas­sada, hauria potser identificat ja de fa temps com una plepa i l'hau­ria esclafada sota la seva bota de manera del tot inadvertida per a l'opinió pública, que aquesta dona, dones, en el pitjor dels casos, no­més podria afegir un petit i lleig refistolament al diploma en que ja de fa temps l'opinió pública em declara un seu membre d’allò més respectable. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 147.].

REFRACTARI, -ÀRIA adj.: cast. refractario.
|| 1. Que es resisteix a admetre una cosa. La noia era refractària als vins, als licors, Oller Hist. 62.
|| 2. Que resisteix a certes influències, especialment a la del calor; es diu refractari principalment un material que resisteix almenys 1.500 graus de calor sense fondre's.
    Etim.: pres del llatí refractarium, ‘tenaç, resistent’.

Refractari

Darrere aquests tres caps, cosa totalment esgarrifosa, s'alçava un cap d'home o d'algun altre monstre, molt més alt que els altres i amb unes fac­cions que, posades a l'inrevés de les nostres, semblava que ha­guessin intercanviat les funcions, els òrgans i el lloc, de manera que en els ulls li carrisquejaven a dreta i a esquerra unes dents estridents com un ferro refractari sota la llima d'un serraller, i la boca desmesurada, amb uns llavis que es recargolaven amb convulsions terribles com les ninetes d'un epilèptic, m'amena­çava amb mirades fulminants. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 116.].

REGOLFAR v. intr.
|| 1. Retrocedir o girar un fluid en moviment (vent, aigua, fum, etc.) en topar amb un obstacle; cast. regolfar, remolinar. En quina forma roman nua la riba de la mar com la mar se'n torna regolfant, Canals Prov. 90. Digau-me... si en ella regolfa gens l'aygua embassada, Viudes Donz. 256. Tant gran tempestat de pedra que... feya regolfar l'aygua, Antiq. 119. Escolta el brogit | de la turbonada que regolfa i brama, Alcover Poem. Bíbl. 91.
|| 2. fig. Canviar sobtadament de direcció una persona o cosa que es mou ràpidament; cast. torcer.
    Fon.: rəɣuɫfá (or., men., eiv.); reɣoɫfá (occ.); reɣoɫfáɾ (val.); rəɣoɫfá (mall.).
    Etim.: derivat de golf, en composició amb el prefix re-.

Regolfa

El pastor vell sordeja del torb que udolador

regolfa en les cingleres i pels collets s'aplana.

Amb l'espinada corba de xacres i galvana,

davalla, pels dissabtes, a proveir el sarró.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 37.).

Regolfar

I tot això que es feia sentir d'aquest silenci, talment com si fos llur posses­sió de tostemps i per sempre més, eren les passes d'invisibles vianants, el comí deis quals hom no hauria pas tingut gens de ganes d'esbrinar, el vent, que anava sempre a regolfar a l'altra banda del carrer, una gramola, que cantava rera les finestres tancades d'una qual­sevol cambra. . [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 8.].

REGUITNAR (escrit també reguinnar i pronunciat sovint reguinar). v. tr. o intr.

|| 1. intr. (i ant. refl.) Tirar guitzes (pir-or., or.); cast. respingar, cocear. Si tot ella's sap reguitnar, Fasset v. 1240. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem, de genolls, a rossegons, Vayreda Puny 105.

|| 2. intr. Repugnar, resistir-se; cast. repugnar, resistir. Reguitnar al mando del superior: Imperium detrectare, Rectori repugnare, Lacavalleria Gazoph.

|| 3. intr. o tr. Rondinar, renyar; manifestar amb paraules la disconformitat, el disgust (Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Mall.); cast. regañar, refunfuñar, reñir. «Si me fos enamorada | d'un jove lladre o traidor, | així tendríeu raó | d'haver-me tant reguitnada» (cançó pop. Mall.). Mai me poràs reguinnar, Alcover Cont. 28.

    Fon.: rəɣinná (or., bal.); rəɣiná (mall.).

    Etim.: desconeguda. Sembla possible que vingui del llatí repugnare, amb canvi del radical per contaminació d'altres mots com guitza, reganyar, etc. 

Reguitnar

Avui dia la majoria reguitna amb l'esperó."

(Nota: Adorno capgira l'expressió d' Ac. 26, 14 «reguitnar contra l'esperés, amb què Jesús retreu a Saule que combati els seus seguidors.) [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 148.).

REGURGITAR v. intr.
Moure's un humor o altra substància dins un conducte en direcció contrària a la normal, com quan els aliments mal païts tornen de l'estómac a la boca; cast. regurgitar.
    Etim.: format per llatinisme damunt gurgĭte ‘gargamella’.

Regurgitació

O potser aquesta cosa que jo en dic salvació no és res més que un dels moles noms de la malaltia, potser no existeix i el meu desig només és un símptoma que cal curar. Allò que em fa morir de por no és pas la idea que puc escar malalt, a això ja m'hi vaig avesant, és el dubte que coc plegat no sigui sinó una coincidència del cosmos, l'ésser humà com una regurgitació de vida, per error. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 29.].

1. REINETA f.

|| 1. Amfibi de l'espècie Hyla viridis, semblant a la granota, però més-petita i molt verda, que s'enfila pels arbrissons (pir-or., La Selva, Moianès, Vallès); cast. reineta. Hi van les reinetes | saltant per deport, Liost Munt. 45.

|| 2. Poma reineta: varietat de poma petita, groga, hivernenca (Empordà, Mall., Men.); cast. reineta.

    Etim.: del fr. rainette, mat. sign. ||1. 

Reinetes

En Manuel recorda que, quan tenien quinze anys, els agradava esclafar les reinetes amb l'escúter, els dies de pluja. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  157.].

REÏFICAR

Partició sil·làbica: re_ï_fi_car

Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. res, rei ‘cosa’ i -ificar

verb transitiu filosofia Convertir (un concepte abstracte) en cosa o concebre’l en analogia amb la natura i estructura de les coses. 

https://www.diccionari.cat/GDLC/reificar

Reïficació

En lloc de la influència recíproca que postulava fins la filosofia més rígida, ara s'erigeix el cos astral, una con­cessió vergonyosa de l'esperit hipostasiat a la seva contrapart. El concepte d'esperit pur només es pot entendre a semblança del cos, cosa que l'anul·la [hebt ihn auf].  La reïficació dels espe­rits els nega. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 338.).

Reïfi­car

El que no es pot reïfi­car, el que no es pot comptar i mesurar, queda descartat. 'li Per si no n'hi ha prou amb això, però, la reïficació mateixa s'estén al seu contrari, a la vida que no es pot actualitzar de manera im­mediata, al que només perdura com una idea o com un record. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 58.).

Reificació

El pensament dialèctic també s'oposa a la reïficació en el sentit que es nega a confirmar el caràcter individual i aïllat de l'individu; de fet, es­tableix que la individualitat és producte de l'universal. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 94.).

REINTELLAR v. intr.

Produir lluïssors. Vora mar, els gasòmetres reintellaven com si fossin d'escata, Llor Jocs 81. 

Reïntella

La pollancreda tota reïntella

i entre ses fulles es percep el rost.-

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 74.).

REÏRA interj., intensiu

de ira, usat en exclamacions d'impaciència com reïra de Déu!, i per eufemisme reïra de neu!, reïra d'anell!, reïra de bet! (pir-or., or.); cast. ira de Dios. ¿A hont reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jayo del dimoni?, Casellas Sots 5. Reïra de nell! Dexeu-me sortir!, Vilanova Obres, xi, 120. Llençant renecs, reïres, «llamp te ferís», Berga MT 186. ¿No veus que è de pr'allà, de les reïres de Déu?, Lluís Rec. 35. «Tot són reïres de Déu i caps sagrats»: es diu d'una casa o reunió on sempre hi ha crits i flastomies (Empordà). Existeixen algunes fórmules d'exclamació humorístiques, per a simular irritació, com aquestes: «Reïra d'En Pateu!» (Empordà, Garrotxa); «Reïra de N'Andreu!» (Llofriu); «Reïra de neu se t'endugui ahir i no pas avui!» (Pineda).

    Refr.

—«Per Sant Andreu, reïra de Déu»: es diu perquè per aquella festa (30 de novembre) ja comença a fer fred ben fort. 

Reïra

Reïra d’Al·là! (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 47.).

RELLA f.

|| 1.     Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).

|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).

|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).

|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).

|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico.

|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).

    Loc.—a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles, Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).

Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.

    Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).

    Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).

    Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.

    Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’. 

Rella

Diuen que el llit més tou apar greny de llicorella.

Si el meu llit és un bancal. es el meu carpó una rella.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 139.).

RELLEIX m.
|| 1. Deixalla, allò que resta d'una cosa passada o ja usada (Empordà, Garrotxa); cast. resto. Especialment: a) Relíquia de malaltia. «El xarampió sol deixar mals relleixos». «Daquesta malura sempre queda algun relleix».—b) Allò que queda del menjar no consumit o de la roba ja usada. «Hem fet massa vianda i han quedat molts relleixos». «Aquesta dona va vestida de relleixos»: va vestida de roba usada d'altri.
|| 2. Replà que surt cap a fora de la superfície més o menys vertical d'un cingle, penya-segat, mur, etc.; cast. resalte, rellano. A un relleix se'ls ne puja de la serra! Canigó vii. Ningú no tenia la testa tan ferma n, el peu tan segur per a seguir els relleixos dels cingles més espadats, Pous JF 18. Que uista de creueras de nenguna raleix [sic] de tancament de teulada, ne de croeras fetas en rejola, no's pot allegar possessió, Pragm. Cat. 94.
|| 3. Lleixa que surt de la paret o de la campana de la xemeneia o que forma part d'un armari (Empordà, Ripollès); cast. anaquel, leja, vasar.
|| 4. Rebava, regruix que surt d'una superfície; cast. resalte, relieve. Baixà... arrapant-se i apuntalant els genolls pels relleixos dels mobles, Víct. Cat., Ombr. 64. El llavi superior aplacat a les dents i l'inferior sortit en relleix un través de dit, Ruyra Pinya, ii, 36.
    Fon.: rəʎéʃ (or.).
    Etim.: derivat postverbal de relleixar.

Relleixos

M'assec en un dels fo­rats que hi ha a la tanca alta de til·lers i observo la panoràmica, a través dels relleixos de color que estan enfonsats, fins a l'estanyol oblong i tranquil. Les fonts juguen entre els nenúfars i eclipsen els sons que la tanca no atenua. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 38.].

REMOTEJAVEN

Remotejaven

«Un atemptat del caràcter més atroç fou comès prop d'aquesta ciutat abans d'ahir. Un gentle­man, amb la seva muller i la seva filla, va llogar a entrada de fosc, per passar el riu els serveis de sis joves que remotejaven en un' bot d'ací i d'allí prop de les vores del Sena. [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 112.].

RENOC m.

|| 1. Calàpat, amfibi de l'espècie Bufo vulgaris (Cast., Val.); cast. sapo, escuerzo. Ne sigales ho renochs vos plasia, Jaume March (Cançon. Univ. 29). Lo tio roncave com un beneit, pareixia un renoc, Pascual Tirado (BSCC, vii, 193).

|| 2. El més petit d'una família, d'una colla (Plana de Vic, Vallès); cast. regojo. a) Raquític, migrat, mancat de la creixença normal; cast. renacuajo, raquítico. Abans d'arribar-li a la casa aquell renoc com un càstig de Déu, Verdaguer Rond. 41.

|| 3. Grop o nus d'una planta, sobretot el ressecament produït per ferida o malaltia (La Selva, Plana de Vic). Quan s'esporga un arbre... es corre el perill de fer-li una font, un renoc, Cost. Cat. i, 29.

|| 4. Conco, home d'edat madura i solter (Ripollès, Lluçanès); cast. solterón. Era un apotecari de més de 40 anys, que com no... se li sabia cap festetx ni relació en dones, la gent lo tenia per impotent y el vulgo li deya lo renoch, doc. a. 1635 (Aguiló Dicc.).

|| 5. adj. Persona i sobretot infant de mal caràcter, indòcil, ploraner o rondinaire (Ross., Cerdanya, Garrotxa); cast. rebelde, llorón. Entretenint el renoc de l'Eudaldet, Oller Febre, i, 255. Ha estat tan insoportable, tan renoc, que l'he tingut de deixar sol, Oller Llapis ploma 99.

|| 6. Cosa inútil, rampoina (Mataró, Barc.); cast. trasto. Retornant tot seguit ab un grapat de vanos... —Fora renochs!... Ja els tinch tots llestos, Pons Auca 278.

    Fon.: rənɔ́k (or.); renɔ̞́k (val.).

    Etim.: derivat del llatí rana, ‘granota’. En l'accepció || 3 existeix el sinònim renuc que fa pensar en la possibilitat de relacionar renoc amb nuc (=nus). 

Renoc

PERE MARTIR: Però si ... si l'Àgata és de lo més renoc del poble; que va tota estrípadota ... Si és, com si diguéssim, una criada. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 112.).

RENOVELLAR v. tr.: cast. renovar.

|| 1. Fer de nou. És tengut a él renovelar lo homenatge, Commem. 190. Volrà que pau e amistat sia renovellada e covinences fetes, doc. a. 1323 (Capmany Mem. iv, 78).

|| 2. Reprendre, començar de nou. Los féu decontinent sposar e foren renouellades les grans dances e festes, Tirant, c. 451.

|| 3. Donar estat o aspecte de nou; fer semblar nou. Lo vostre beneyt poder qui és tan gran que porà los nostres corses renovellar al dia del judici, Llull Cont. 16, 4. Lo món fo renovellat e mundat per l'aygua, Llull Doctr. Puer., c. 23. Si n'hi ha que sien trencades o rompudes, n'hi façats renovellar prestament, doc. a. 1388 (Est. Univ. xiii, 117). De renovellar-vos en altre hom, doc. a. 1393 (Rubió Docs. Cult. ii, 336).

|| 4. Canviar una cosa o persona posant ne una de nova en lloc seu. Sia fet liniment... e aytantost com se scalfa sia renovellat, Cauliach Coll., vi, 1a, 1. Amb cura alterna renovella cries, Riber Geòrg. 64.

|| 5. Fer reviure; donar nou vigor o vitalitat. Un d'ells li aparex | qui los passats plaés li renovella, Ausiàs March, i. Sentint les vostres congoxes les quals han renouellades a mi les dolors, Tirant, c. 291. a) intr. Revifar-se, prendre nova força. Recordant mon defalliment me renovella la tristor, Metge Somni ii. Les sues dolors renouellaren e cresqueren, Villena Vita Chr., c. 209.—b) intr., especialment, Treure o produir noves fulles, brots, fruits, etc. Vegetables hi ha qui renovellen cascun any de flors e de fulls e de fruits, Llull Cont. 35, 8. Lo gra de blat no pot renovellar ni multiplicar, Llull Cont. 62. Les vinyes velles dehuen esser podades a cap de dos o de tres anys en luna nova per renovellar, Palladi 152.

    Etim.: derivat intensiu de renovar, mat. sign. 

Renovella

romania l'estella de la pruïja que el

mal renovella.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 110.).

RENT m.

Llevat, i especialment la porció de llevat barrejada amb aigua i farina (Urgell, Ll., La Llitera, Fraga, Mequinensa, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Maestrat, País Valencià); cast. levadura. Lo lleuat o rent: Fermentum, Pou Thes. Puer. 145 v. No guanyaven prou per a ren [sic], Pascual Tirado (BSCC, iii, 189).

    Fon.: rén (occ., Montblanc, Valls, Maestrat, Cast.); rént (Val., Cullera, Sueca, Xàtiva, Gandia, Alcoi, Al.).

    Refr.—a) «A l'Advent, tanta pasta com rent» (Ll.).—b) «El rent i la cendra, fa la dona certa» (Carcaixent); «El rent i la granera, fan la dona faenera» (Val.).

    Sinòn.: lleute, llevat.

    Etim.: del llatí recĕnte, ‘nou’, ‘fresc’. 

Rent 

El pa blanc el pastaven a casa entre ma mare, la criada i la tia Josefina quan vi via amb nosaltres, i per a mi era com una petita festa de perfums quan, a la cuina de dins, començaven a remenar vigorosament la farina amb aigua en un lli brell de parets robustes cobertes per dins d'una capa de vernís brillant de color groc torrat de caramel, i jo, dret al costat de la taula, mirava com prenia consistència la massa girant a una banda i a l'altra, i com la pastaven després amb els dits i amb els punys amb una mena de massatge violent, i sobretot quan li afegien el rent o llevat, que era una llesca quadrada de matèria semblant a un formatge podrit de color gris fosc, compacta però que es podia desfer i pessigar, amb una aroma intensa i penetrant de fongs i de racó d'herba humida o de palla fermentada, matèria que jo aspirava i després sentia vivament sobre la llengua quan me'n posava un pessiguet dins la boca, un petit privilegi que m'era permés a condició de no repetir-lo i que el tast fóra mínim. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 226-227.).

 REPALASSA f.
|| 1. Planta del gènere Lappa, principalment les espècies Lappa maior i Lappa minor (pir-or., or.); cast. lampazo, bardana. (V. llapassa, art. 1).
|| 2. Repalassa borda: a) Planta de la família de les compostes, espècie Xanthium strumarium (or.); cast. bardana menor.—b) Planta labiada de l'espècie Phlomis lychnitis, de tiges llenyoses, fulles lanceolades, verdes pubescents per damunt, albo-tomentoses per sota, molt enteres, i flors grogues en glomèruls disposats en espiga llarga i interrompuda; cast. candilera, mechera.—c) Planta de diferents espècies del gènere Verbascum, sobretot el Verbascum Thapsus i el Verbascum nigrum; cast. gordolobo. El V. Thapsus s'anomena també repalassa blanca i trepó.
    Loc.
—Tornar-s'hi com una repalassa: repel·lir vigorosament un atac.
    Fon.: rəpəɫásə (pir-or., or.).
    Etim.: del radical del llatí lappatia, mat. sign. ||1; probablement metàtesi de laparassa o lleparassa, mat. sign.

Repalasses

La humitat va escolar-se a través de les sabatilles de la Zara, a vegades li semblava sentir el soroll d'un cotxe i cor­ria cap a dins del bosc, les sabatilles se li enfonsaven a la cuneta, les repalasses li esgarrapaven la pell. La carretera no es bifurcava, però els seus pensaments es dispersaven i s'unien, s'aclarien i s'enfosquien. Va intentar ensumar si l'aire feia olor de pantà. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 276.].

REPELÓS, -OSA adj.

|| 1. Que té repèls, porcions alçades en sentit contrari al natural; cast. repeloso. «Aquesta fusta és repelosa, fa de mal treballar».

|| 2. fig. Excessivament escrupolós o exigent; cast. repeloso, quisquilloso.

|| 3. fig. Aspre, difícil de tractar; cast. áspero, desabrido. Abans tan generós per a tots ells, i ara tan repelós i gasiu, Oller Febre, ii, 249. «Aquesta mula és molt repelosa».

    Sinòn.: repelenc. 

Repelosa

CATARINA: És més repelosa aquesta! (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 122.).

REQUESTA f.

|| 1. Acció de requerir; demanda, requeriment; cast. requerimiento. Ohint de Jesús la dolça requesta, Passi cobles 8. Al silenci adolorit de la requesta amorosa, Vidal Mirall 94. A requesta o Per requesta d'algú: per demanda d'algú, perquè ell ho demana. Majorment con a raquesta de un gentil scuder hajam fet aquest libre, Llull Cavall. 17. Null temps vos bastà lo cor que'm besàsseu a vostra requesta, Metge Somni iii. Los sia feyta real executió a requesta dels cònsols, doc. a. 1470 (BABL, xi, 187). Moltes justes y torneigs manà fer lo Rey per requesta de la gentil Magalona, Comalada PP 13. A tota sa requesta: a totes passades, amb tot el seu poder de sol·licitació. Diu que a tota sa requesta se vol combatre ab la senyoria vostra, Tirant, c. 15. Puix axí 'm voleu e 'm tirau a tota vostra requesta, veu-me açí prompta e lo cor aparellat a la obediència vostra, Villena Vita Chr., c. 117. Especialment: a) Acció de demanar en nom del dret. Aquella supplicació o requesta nos faeren ab charta pública, Pere IV, Cròn. 85. Un procés de requesta iniciat en la cort del spectable governador, Inv. Eixarch, a. 1517.

|| 2. Demanda; afluència de demanadors que volen obtenir o posseir una cosa, una persona (or., occ., bal.); cast. demanda, partido. «Aquesta noia té molta requesta»: té molts de pretendents. «El peix avui va a bon preu i té molta requesta». L'ome vell... dispost és hi àbil en l'obra entrar | y més que no'l joue tenir deu requesta, Proc. Olives 1483. El xòfer del taxi va parar davant del «meublé» que aleshores tenia més requesta, Sagarra Vida, i, 195. A mitja requesta o A mitjan requesta: a la meitat d'una cosa, d'una acció; quan només s'ha realitzat incompletament una cosa. Deixen-me apretar de contes a la gica... y una volta la tingam a mitja requesta... fàcilment la tornarem al solch, Rond. de R. Val. 51. Persona de mitja requesta: persona de poca importància (Ferrer Dicc.).

|| 3. m. o f. Hermafrodita-o pederasta (Maó). «Aquest jove és requesta» (o «un requesta», o «un mitja requesta»).

    Refr.

—«Val més requesta que bona mercaderia» (Segarra, Urgell).

    Fon.: rəkéstə (or., bal.); rekésta (Ribagorça, Vall d'Àneu, val.); rekéstɛ (Tremp, Urgell).

    Etim.: forma femenina de request, part. pass. de requerir, substantivada. 

Requesta

Tindríem molta requesta, si més no durant sis mesos més, aproximadament. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 180.].

RETRUNY m. 

Retrunyiment. Sobrepujant als retrunys de les trabucades, Vayreda Puny. 223.

    Etim.: derivat postverbal de retrunyir.

Retrunyents

de petita, les pedres de la mandra; / algun sepulcre amb les portes retrunyents  [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 92. 46 pàgs. Pàg. 125.].

RAUMAR v. tr. 

Remugar, fer la segona mastegada les ovelles, cabres o animals bovins (Bonansa, Pont de S., Serradell); cast. rumiar.

    Fon.: rawmá (occ.).

Raumaven

Lligat a la grívia, nu i prou ensangonat, de genolls i amb un pedaç lligat a la boca que li impedia d'escopir la palla que algú li havia ficat a dins, entre les cabres que raumaven (i si raumaven de matí era que algú les havia alimentat de nits) i el miraven entre indolents i encuriosides, hi havia en Belardo de can Banya, amo de més de dos mil caps de besti­ar menor i no menys de quaranta vaques, dues botigues a Tremp i part a la mina de carbó. (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 16.).

RAVENXINAMENT m.: 

V. revenxinament.

REVEIXINAMENT (o revenxinament). m. 

Acció i efecte de reveixinar; cast. erección, tiesura, irritación.

REVEIXINAR (o revenxinar). v. tr. 

|| 1. Girar en direcció contrària a la normal; caragolar violentament; cast. virar, revolver. Martelino se torcé les mans e los dits e les cames e encara la boca, e los ulls reveixinats girats en vermell, Decam. i, 155. 

|| 2. Eneriçar, enravenar una cosa que normalment és flexible i ajaguda; cast.encrespar, erizar. El gos... revenxinava la cua i es posava a lladrar, Víct. Cat., Ombr. 61. Anar molt revenxinat: anar molt tibat, amb aspecte d'orgull. 

|| 3. fig. Enutjar, irritar fort i visiblement; cast. irritar, sulfurar, rebelar. La societat privilegiada sota la qual es revenxinava el seu orgull, Lleonart Cov. 15. Revenxinant-s'hi a la poca estona per encarar-se amb la seva tia, Pons Com an. 33. 

|| 4. fig. Reviscolar, refer d'una malaltia, d'un estat de gran depressió (Empordà, Garrotxa, Guilleries); cast. rehacer, reponer, reanimar. «El llum es reveixina»: es diu d'un llum que semblava apagar-se i torna fer més claror. 

|| 5. refl. Esser un suro atacat pels reveixins.

    Fon.: rəβəʃiná, rəβəɲʃiná (or.); rəvəʃiná (bal.); reviɲʃiná (Freginals).

    Var. form.: arreveixinar, enreveixinar, enrevenxinar.

    Etim.: derivat de reveixí.

Ravenxinava

–Fora, grans bagasses, fora! Mes la xurma enfebrada de les femelles es ravenxinava, rompia en xiscles, no volia pas desdir. I, entre homes i dones, se va alçar tal avalot de renecs, d’obscenitats i improperis, que, a empentes i revolades, va caldre escombrar a tothom de la capella mortuòria, abans no s'acabés de profanar. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 265.).

REBARBA f. 

Desigualtats dels cantells dels fulls de llibre quan vénen de la impremta, i que l'enquadernador talla amb la guillotina (Tortosa).

Rebarba

Ell feia sonar la sirena i vigilava el gran rellotge de marcar a l'entrada i a la sortida; ell rebia directament les setmanades dels treballadors i oficinistes dels comptables Bravo i Rodríguez i pagava puntualment cada dissabte; ell rebia del cap de personal, que els hi feia arribar per un home de confiança, els sous de tècnics i laborants, que pagava religiosament cada final de mes; ell enviava documents a les oficines centrals de Barcelona i donava curs als que li arribaven; ell compotava al cèntim la despesa de llapis i provetes, controlava una a una les entrades de maons i ferralles, registrava cada partida de peces expedides pel taller de la rebarba.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàgs. 78-79.).

1. REBEC m.

Extrem torçut; porció extrema que fa angle amb la resta de l'objecte de què forma part (Mall., Men.).

    Fon.: rəβék (bal.).

    Etim.: de bec amb el prefix re-.

2. REBEC (i dial. rebeco), -ECA adj.

Indòmit, difícil de fer obeir; que manifesta mal geni, refractari a seguir les suggerències o indicacions d'altri (Gir., Garrotxa, Plana de Vic, Solsona, Cardona, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Mall.); cast. terco, tozudo, cascarrabias. Per fer por a la quitxalla rebeca, Vilanova Obres, iv, 227. Se li manifestava a estones ab un singloteig rebeco, Pons Auca 266. Puc ser rebec, però... de rebec a grosser..., Pons Com an. 46. Sa nina no era gens rebeca, i feia sempre allò que sa mare volia, Alcover Cont. 6. Dexant-la pujar rebeca, consentida, Girbal Pere Llarch 12. a) fig., aplicat a coses inanimades. Quan se topen ab una consonant rebeca, Pons Auca 149. Per mica que... pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-li l'ungla el rebec alzinall, Vayreda Puny. 22. Brunz aquí l'himne rebec, Dolç Somni 74.

    Fon.: rəβέk (or.); rəβέku (Vallès); rəβέ̞ko (mall.).

    Etim.: del cast. rebeco, ‘isard’.

Rebec 

El vell coronel tailandès, cansat pel decalatge horari, amb una se­nyora granota com a medalla, barbotejava onomatopeies orientals, rebec a tots els fonemes francesos.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 340.).

REBELLÍ m.:

V. revellí.

1. REVELLÍ m.

Obra de fortificació separada de la principal per a defensa dels baluards, muralles, etc.; cast. rebellín. Pera defensar-se de estos enemichs, seria menester que deuant lo portal de la ciutat hi hagués un reuellí, Moradell Prel. 48. Tallats sovint dins l'espessor de la muralla, per cent portes, per revellins i per ridortes, Colom Nerto 56.

    Etim.: del cast. revellín (< fr. ravelin, it. rivellino), mat. sign.

Rebellins

N’és compacta, gruixuda, alta, bordada de matacans mil desfets, de rebellins sense acabar, de torres afegides. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 13.).

REBLAR v. tr. 

|| 1. Omplir de reble els buits d'un marge, d'una paret (Gandesa, Tortosa, Val., Mall.); cast. rellenar. E reblant en lo mitg de bon reble ab bon morter tot de cals e grava, doc. a. 1404 (Alm. Isl. Bal. 1876, p. 79). a) fig. Posar un reble a un vers, completar-lo amb la rima deguda; cast. ripiar. Que em lliguen amb el clergue... Xavier, rebla el vers, Pere Quart («Raixa», 91). 

|| 2. Doblegar la punta d'un clau clavat, quan surt a l'altra banda de la cosa clavada, perquè el clau estigui més fort i la punta no pugui fer mal; cast. remachar, roblar. 

|| 3. Fer cabota a cada banda d'un clau o espiga de ferro que travessa dues peces, perquè quedi ben ferm i no pugi sortir; cast. remachar, roblar. Rebla clau ab clau,Egidi Romà, ll. iii, d. 2a, c. 10. Mes el clau no se li havia posat bé; necessitava reblar-lo, Pons Auca 265. 

|| 4. Entre espardenyers, donar els dos punts darrers a la part de la punta que han de travessar totes les llates (Solsona). 

|| 5. fig. Arreglar, fer anar dret; corregir pel càstig o per imposició autoritària (occ.); cast. arreglar. «Ja el reblaré, jo, an aqueix!»

    Fon.: rəbblá (or., bal.); rebblá (occ.); reβláɾ (val.).

    Etim.: segons G. de Diego Dicc. 5722, del llatí robŏrare, ‘reforçar’: la forma catalana reblar sembla demanar una variant llatina *robŭlare, que podria haver-se produït per analogia del sufix -ulare d'altres verbs com regulare, undulare, etc.

Reblar

L'endemà la policia va reblar la seva argumentació amb helicòpters i vehicles blindats. Abans que es dissipés el fum havien quedat segats uns quants centenars de vides més.  (Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. l. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs.Pàg. 47.).

Reblada

AMAT: Sí, anem. (A sa filla): Avui és dia de perdó, diu Mossèn Gregori... Perdonem! Demà tornarem a ser nosaltres i la justícia no es farà esperar. Adéu ciutat!... pots dir... adéu carrera i llibres del dimoni! Te queda- ràs amb nosaltres, reclosa dins de casa, amb els nos- tres costums, com reblada amb un clau... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 78.).

Rebla

-¿Podries escriure, ara mateix, en un paper, la llista dels motius que tens? La dels teus greuges. Per què no proves de fer-ho? És un exercici estupend. Sempre. Sobretot per no dei­xar-se portar pels nervis -rebla encara el clau. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 179)

REBOSILLO m. (castellanisme) 

|| 1. Peça de roba fina que en la indumentària femenina anterior al segle XX cobria el cap, els costats de la cara, l'esquena i els pits, i acabava en punta prop de la cintura; es va dur sobretot per les dones mallorquines, que a vegades duien dos rebosillos, o sia, un de gran a sota i un de petit damunt l'altre; cast. rebociño, rebocillo. Que no es pugan vestir ni usar teles de or y plata, ni puntes, fil, botons y brodadura de lo mateix..., comprenent-se també en assò los rebocillos o mantellines, que no són pròpiament vestits, doc. a. 1692 (BSAL,iii, 175). Treis-me també es rebosillo | amb volant de cadeneta, Aguiló Poes. 108. Un rebocillo de brocat finíssim, Oller Fig. pais. 173. 

|| 2. fig. Bocinet de roba que posen en el forat de la trompa i del grall de les xeremies que comunica amb el sarró, perquè els pèls que cauen o es desferren de dins el sarró no se fiquin dins el xeremió o dins la trompa, cosa que embussaria el pas de l'aire (Mall.). 

|| 3. fig. Gaia triangular de terra que queda a un costat després de senyar damunt un terreny les quarterades per a establir una propietat rústica (Manacor).

    Loc.

—Aquí està es rebosillo!: expressió equivalent a «aquí està el busil·lis!» (Men.).

    Fon.: rəβuzíʎu (or., men.); rəβozíʎo (mallorquí).

    Intens.:—a) Augm.: rebosillàs, rebosillarro.—b) Dim.: rebosillet, rebosilletxo, rebosillel·lo, rebosilleu, rebosilliu, rebosilló, rebosilloi.—c) Pejor.: rebosillot.

    Etim.: pres del cast. rebocillo, dim. de rebozo.

Rebosillo

Unes passes enrera del criat, hi havia una donzella, quasi una nina. No duia, com solen les criades de Mallorca, vestidura pagesa ni es tocava amb el rebosillo. S'abilla­va amb una roba blanca de seda i tafetà, i un vel a la usança mora li cobria part del rostre. Aguantava amb una ma un llum d'oli, mentre amb l'altra protegia la flama de l'oratge.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 22.).

1. REBOTIR v.
|| 1. tr. Llançar violentament (Empordà, Gironès, La Selva); cast. arrojar.
|| 2. intr. Rebotar (|| 1). «La pilota ha rebotit». Una pedra qui rebotí a la paret, doc. a. 1717 (arx. de Felanitx). ¿Com aresta devia rebotir rasposa i foguejant?, Atlàntida vi. Tantost una ruixada de pedres rebotia entorn de Nuredduna, Costa Trad. 187. a) fig. El seu raonament rebotia sobre la negativa, Galmés Flor 162.
|| 3. intr. Caminar veloçment, fent a manera de salts (Mall.). Ja ha presa sa fua per avall, y rebotia de via que feya, Alcover Rond. ii, 285.
    Fon.: rəβutí (or., bal.); rəβotí (mall.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: de botir (art. 1) prefixat amb re-.

2. REBOTIR v.
|| 1. tr. Omplir una cosa fins que no es pot omplir més, estrenyent molt allò que hi fiquen (occ., val.); cast. embutir, rellenar. Sacsant sa butxaca, rebutida de pesses, y abocant-les sobre el cosidoret, Pons Auca 257. Ferro de rebotir: eina de calafat emprada per a ficar i pitjar l'estopa dins les escletxes de les taules d'una embarcació (Costa de Llevant, Costa de Ponent, ap. BDC, xii, 36).
|| 2. intr. o refl. Revenir, inflar-se (occ.); cast. hincharse. «La fusta ha rebotit amb la humitat». Lo cauall deu hauer... lo sobre ull inflat e rebotit per a fora, Dieç Menesc. ii, 9. Negar-ho tot amb la mar d'aigües de sos rebotits ventres, Pons Com an. 107.
    Fon.: rəβutí (or.); reβotí (occ.); reβotíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: de botir (art. 2) prefixat amb re-.

Rebotit

-Sí, m'ho imagino -vaig dir.

-Estàs blanc i rebotit. Et trobes bé? Que tens febre? [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 93.).

REBRETS

Abarrotats

Rebrets

Frare Anselm, per la vostra eloqüença avui rebrets plaer o vilania; parlar us vull amb tota cortesia perquè donets a mon parlar creença. Quan us veurets en la reial presença...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 31.).

1. RECA 

Mot usat només en la frase «En reca siga», que es diu quan s'ha anomenat una persona difunta (Calp); cast. en paz descanse.

    Fon.: ɛn rέka síɣa (Calp).

    Etim.: del llatí requĭe, ‘descans’.

2. RECA f. 

Nen; «rapaz, chiquillo, chicuelo» (Ferrer Dicc.).

Reca

Observa que la ciutat torna a caure en la moderació i la complaença, i la seva pròpia passivitat quan els nazis van ocupar el poder li reca molt.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 143.]. 

Recat

Aquell dia amb prou feines li va fer un petó al pare, i no es va acomiadar de la tieta, cosa que, a la dona, sempre li ha recat. En fi, ma germana era un esperit lliure i suposo que, per a ella, ma tieta i mon pare eren el paradigma de l'abnegació. Coneixent-la mínimament, a casa s'hi devia trobar ofegada, necessitava volar. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 73.).

Reca

-Ets tu qui no ho entén. Quan es té la meva edat, el que

et reca no són les vegades que has comès algun engany, sinó les vegades que en vas deixar de cometre. [Mordecai Richler. El cas d’en Barney Panofsky. (Barney’s Version, trad. X. Pàmies). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 9788477275459. 522 p. P. 49.].

Recava

És un afer que no té res a veure amb mi, perquè és cosa del departament comercial, però els ha fallat alguna cosa i volen que nosaltres revisem el procés de fabricació i, tot i que em recava anar-hi, no hi ha ningú amb autoritat a l'empresa per fer-se'n càrrec. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 20.).

RECALCAR v. tr.

|| 1. Pitjar, estrènyer una cosa amb una altra; cast. apretar. Ela l'estreny, fa'l acurar, | car no volria may vagar, | tant li sap bo lo recalcar, Fasset, v. 1478. Ab la mesura | ben asachsada | e recalcada, Spill 12067. Recalcar: Stipo, constipo; Farcio, infercio, refercio, Nebrija Dicc. Mesura pitjada o recalcada, Pou Thes. Puer. 207. Afican la verga y la recalcan bé als costats, Agustí Secr. 93.

|| 2. Picar una peça de ferro per un extrem per escurçar-la i engruixir-la; cast. recalcar. Sis martells de obrar, tres martells de recalcar, doc. a. 1465 (BDC, xxiv, 125).

|| 3. Tallar a un arbre la rama, deixant-li els caps de les branques mestres, perquè prengui més força (Mall.).

|| 4. Fer que una cosa carregui el seu pes amb força damunt una altra; refl. o intr., Recolzar amb força sobre el seu suport; cast. apoyar, afirmar. Caminava silenciosament, recalcant els talons a terra, Puig Servitud 41. Va passar recalcant-se amb el parassol..., una mica per ajudar-se, Llor Jocs 74.

|| 5. refl. Asseure's amplament, amb comoditat, repenjant-se o carregant el propi pes damunt el seient; cast. repantigarse.

|| 6. fig. Marcar intensament una cosa que es diu o es mostra; pronunciar-la o fer-la amb accent, amb força, amb insistència especial; cast. recalcar. Tot dinant ho contà, recalcant-ho, brodant-ho, afegint-hi algunes dites, Pons Auca 265. No pot pas esser!—varen recalcar els demés, Casellas Sots 19. La Pepa... afectant sos ayres y recalcant son garbo, Pons Auca 18.

|| 7. intr. o refl. Girar-se el peu una bístia, ensopegant; cast. torcerse el pie. Recalcar, o ensepegar la cavalcadura: Calcitro, Torra Dicc.

|| 8. intr. Fer una balançada momentània de major amplitud un vehicle que es mou inclinant-se a un costat i a l'altre de la posició d'equilibri; cast. recalcar.

    Fon.: rəkəɫká (or., bal.); rekaɫká (occ.); rekaɫkáɾ (val.); rəсəɫсá (Palma).

    Etim.: del llatí recalcare, intensiu de calcare, ‘pitjar’.

Recalcat

El cap d'aquest pare, recalcat al respatller del seient i lleugerament inclinat, estava en una posició indolent que retratava una cal ma perfecta, una plenitud suau de joia. Els braços, mig adormits, deixats blanament fora de la poltrona, acaba ven d'expressar una idea de felicitat.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 167.].

Recalcada

El va portar al cafè de la terrassa sobre el llac. Amb la bicicleta recalcada a la barana, en Giacomo va demanar dues llimonades. Se sentia un noi gran; es va asseure a la butaca de ferro i va encreuar les cames. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 103.].

RECIALLA f. 

|| 1. Retalls de metall; cast. recizalla (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 2. Deixalla, allò que resta d'una cosa passada o ja usada (val.); cast. resto, reliquia. Les arques d'atre temps són resialles dels moros, Martí G., Tip. mod.i, 251. Aquest motiu despectiu era una recialla... de les antigues rivalitats,Salvador FB 11. Especialment: a) Dolor o defecte físic que queda com a residu o conseqüència d'una malaltia (val.); cast. achaque.

    Fon.: resiáʎa (val.).

    Etim.: del llatí recisalia, ‘retalls’.

Recialla 

L'inspector no era capaç de veure que l'en­sopiment general era l'únic fet avaluable, en termes morals, a La Farga: una mena de recialla de la guerra; el seu afany d'exhausti­vitat era perniciós, car no proporcionava als seus destinataris la clau per a interpretar-lo; si volia ser útil, les seves conclusions només podien ser parcials, amb el propòsit exprés de dotar cadas­cuna de les parts de l'instrumental adient per no cometre els mateixos errors i, dones, d'evitar nous accidents.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 342.).

1. RECLAU f. ant. 

Contraclau d'un portal. Que les pedres del dit portal, axí com la fas o la cara e les claus o reclaus e cantons, sien aprimats e gentilment obrats, doc. a. 1439 (arx. parr. d'Igualada).

2. RECLAU m. 

|| 1. Faixa de pedra diferent, per la seva consistència i color, de la resta de pedreny que forma una pedrera (Mall.). 

|| 2. Pedra que surt de la línia o superfície normal d'un camí o carrer (Mall., Eiv.). Han motivat aquest projecte es clots y reclaus de què està plena sa carretera,Ignor. 36. 

|| 3. Angle entrat, raconada (or., occ.); cast. recodo, esconce. Concediren llicència... per a clòurer un reclau que no passa, situat en lo carrer den Ripoll, a fi de ocupar lo terreno de dit reclau, Rúbr. Bruniquer, v, 181. 

|| 4. Tros de bancal o de taula d'hort que està com afegit i sortint de les línies regulars d'un terreny quadrangular (Tortosa). 

|| 5. Escorpí, aràcnid que pica amb la punta de la coa (Reus, Gandesa, Calasseit); cast.alacrán.

    Fon.: rəkláw (or., bal.); rekláw (occ.); rikláw (eiv.).

Reclaus

Després d'una incursió nocturna d'aquesta mena enmig de cúmuls estel·lars, per damunt dels reclaus habituals del pensament i la mirada, algunes persones se senten capaces de copsar l'eternitat.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 15.].

RECOLZE (dial. recolzo). m.

|| 1. Angle o desviació d'un camí, carrer, corrent d'aigua, etc.; cast. recodo. Deu haver manera de riu, que en temps que y ve pocha aygua los vehins per créxer lur camps li furten adés una punta adés un recolze o altre cosa, doc. segle XIV (Col. Bof. xiii, 384). L'arrossegà fins a un recolze mig amagat dels tamarius, Víct. Cat., Vida 29.

|| 2. La part de branca que queda unida al tronc quan l'han tallada; cast. codillo (Escrig-Ll. Dicc.).

|| 3. En el joc de billar, acte de tocar la bola a dos o tres angles de la taula (Martí G. Dicc.).

    Fon.: rəkóɫzə (or.); rekóɫze (occ., val.); rəkóɫzo (mall.); rəkóɫzu (men.).

    Var. form. (dial. ross.): recotze, recutze (La ruta és plena de... recutzes i baixades, Saisset Plors 16).

    Etim.: compost de colze amb el prefix re-. 

Recolze

Ens vam quedar allà, al recolze del passadís. Què se n'havia fet, de l'Home Ovella? Dormia? No hauria deixat igualment la llum en­cesa? Com a orientació? No era just per això, que era aquí? Què carai passava? [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 378.).

REDELL! interj., eufemisme

de redéu. Com hi ha redell, y qui no ho vulga creure, que ho vagi a veure, Bosch de la Trinxeria (ap. Aguiló Dicc.). Pos, redell, ¿no veus que som tres carros?, Guinot Capolls 63. 

Redell

L'habitació de l'àvia Flett està plena de postals i flors. La noia de les begudes -sembla que es diu Jubilee- bromeja d'una manera cridanera sobre aquella abundància: xiscla, incrèdula; fingeix que està escandalitzada.

-No! Un altre ram! Redell, senyora Flett! Vinga, digui'm, on se suposa que he de trobar un lloc per posar un altre ram en aquesta jungla que té vostè aquí? [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 286.].

REDINGOT m. (gal·licisme)
Peça de vestir, espècie de capot ajustat al cos; cast. redingote.

Redin­got

El majordom, vestit amb un redin­got negre, vigila immòbil des del fons de la cambra, al costat de la taula de servei; coordina amb ullades imperioses els mo­viments dels criats, que aquest vespre porten lliurea d'estil francès: bombatxos i frac negre, un costum introduït en el seu moment per la mare del general, la qual, cada vegada que els àpats es feien en aquella sala -on cada objecte del parament, des dels plats, els coberts d'or, les ampolles, els vasos de cris­tall, fins als revestiments de les parets, provenia de la seva pà­tria-, pretenia que els criats servissin a taula vestits amb uni­formes d'època. [Sándor Márai. L’última trobada (A gyertyák csonkug égnek, trad. A. García) Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 8475966950. 174 p. P. 71-72.].

REDOL m. 

|| 1. Figura circular (Tortosa, val., eiv.); cast. ruedo, rodete. Posaran cascun d'aquells noms en un redolí petit de cera... e puix fan venir un infant poch qui no haja conexença de negun dels dits redols o redolins, Eximenis Dotzèn, c. 388 (Arch. Ib. Am. xxiv, 334). 

|| 2. Porció de superfície de contorn aproximadament circular; porció que hi ha al volt d'un punt determinat (mall., men.); cast. ruedo. Dues flors d'un brotet sortiren dins un redol, Aguiló Poes. 219. Estimava més jugar que treballar en el seu redol,Rosselló Many. 60. Especialment: a) Porció de camp on es cria o conra una planta determinada. Un redol de ordi sembrat, doc. a. 1620 (arx. de Pont d'A.). «L'amo de Son Rossinyol | diu que es cantar no sega, | però fa anar es tai alegre | i estrenyen es redol» (cançó de segar, Mall.).—b) Porció més o menys gran de terreny, situada al voltant o a les proximitats d'un punt determinat. No hi havia una ànima en tot aquell redol, Penya Mos. iii, 189. Pels rodols [sic] d'Aljandar campava un moro bandetjat, Camps Folkl. ii, 65. 

|| 3. Grup isolat; conjunt poc nombrós de persones o coses separat dels altres (bal.); cast. grupo. «Un redol de cases»: cast. un caserío. «Un redol de gent»: un grup de persones, de forma aproximadament circular. Vaig veure en la plassa | de gent gran redol, Penya Poes. 107.

    Loc.—a) A redols: a porcions separades unes de les altres, sense continuïtat. Dins la nit plena d'estrelles | qui s'apleguen a redols, Riber Sol ixent 12. «Rossinyol de primavera, | ja pots començar a cantar, | que he sentit dir que ja hi ha, | a redols, qualque cirera» (cançó pop. Mall.).—b) Tenir un redol negre per a algú: tenir-li mala voluntat, rancor (St. Joan de S.).

    Var. form.: rodol (men.).

    Fon.: reðɔ̞́ɫ (val.); rəðɔ̞́ɫ (mall., eiv.); ruðɔ̞́ɫ (men.).

    Etim.: de ròdol (<llatí rotŭlu, ‘rotlle’), amb canvi d'accent per adopció del sufix -ol(és un cas anàleg al de la doble forma còdol i cudol).

Redols

Aquesta mar no s'assembla gens a la nostra. Es una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Peró l'enyor. L'e­nyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l'altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.(Carme Riera. Ted eix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs.Pàg.31.).

Redol

-Quan facin cap a aquell redol, aquella porció de terreny no gaire gran, plana i mig circular, us asseguro que quedaran atrapats, sense sortida.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 226.).

Redol

Es aleshores, quan entro en aquest redol d'idees i raonaments, que veig com ha estat d'egoista, possessiva i gelosa.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 154.).

Redol 

 el safareig a un angle solellós / del pati: roba estesa regalima, / la masovera surt i crida l'aviram, mentre al / bladar transita la recol·lectora,  / que escampa al seu redol (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 396.).

Redol 

«El que tenen les dones de d'aquest imaginari, d'aquest redol de mantenir sempre envers ell mateix i més impressionant és la semblança terra on va néixer i on voldria morir envers tot allò que li importa... (Simona Skrabec. La història es torna a escriure sempre de nou. /sobre Josep Pla/. Article L'Avenç, feb 2017, úm. 443.pg. 60.).

Redol

El seu somriure, com la seva veu, és bonic, però és un somriure covat per un ascetisme frustrat i per la sospita que l'amor no és sinó un diminutiu d'autolesió. Prefereix la seva pròpia companyia. A l'hivern, una habitació tranquil·la, una butaca, un llibre obert en el redol projectat per un llum, una confortable austeritat. O bé, a l'estiu, una excursió solitària pels prats, herboritzant tot el dia, no més amb la navalla, el sarró per als espècimens i un entrepà o dos com a companyia. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 48.].

REDOLTAR v.:

V. redortar.

REDORTAR (i dial. redoltar). v. tr.

|| 1. Caragolar, posar en espiral; cast. ensortijar. Los cabells... a vegades redortats en lo cap, Metge Somni iii. Del collar d'aur redortat ab diverses floretes, doc. a. 1410 (Anuari IEC, v, 653).

|| 2. Abraçar, envoltar de cosa enfiladissa, que es caragola. a) Per ext., Envoltar de prop; cast. cercar, abrazar, rodear, enguirnaldar. Las barracas redoltadas de canyas y resseguidas per enredaderas, Pons Auca 246. Agata, sa fidel esposa, que el va redoltant de maynada, Lluís Via (Catalana, ii, 14).

    Var. form.: redoldar (Pons Auca 15).

    Etim.: derivat de redorta.

Redoltaven 

L'hereuet, condemnat a l'execució estricta de les disposicions testamentàries, llençà uns quants renecs, maleí els ossos del Jutge... Mes per fi s'executà, i com los corbs que el redoltaven li havien deixat diners frescos, pagà el semestre de pensió a sos germans, un a compte de dot a sa tia, i durant uns quants dies se cregué feliç.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 93.).

REDORTA (i dial. redolta i ridorta). f.

I. || 1. ant. Peça que forma espiral; caragol, barra entorcillada; cast. espiga, espiral. E fon cinta d'una redorta | de vímens mesclats ab fil d'aur, Metge Fort. 69. Item una radorta patita de ferro, doc. a. 1437 (BABL, xi, 160). Un cabaç d'argent daurat..., a l'entorn de la boca o vora una redorta ab II anses d'argent daurat, fet a manera de corda, Inv. Anfós V, 170. Dos cosidors de llibres de llenyam ab ses redortes y calaxos, doc. a. 1593 (Butll. Bibl. Cat. v-vi, 212).

|| 2. Premsa de fuster, per a subjectar fustes encolades (Mall.); cast. gato, cárcel.

II. || 1. Sarment, branca de cep o de parra (Penedès, Camp de Tarr.); cast. sarmiento.No sia nuyl aleynador ni nuyl altre hom qui gos taylar ne esquexar redortes en les uinyes del terme de Vals, doc. a. 1299 (BABL, xii, 203). Que nigun logat o logadera no gos aportar-se'n de la vinya de altri ceps, redortes ne plexels,Mostass. Agual. 21 vo. 

|| 2. Branca de bedoll o de salanca o castanyer, apta per a servir de lligall a una garba, a un feix de llenya, a les fustes d'un rai, etc. (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); cast.vilorta. Una mena de llanxes amb troncs d'arbre lligats amb redortes, a estil dels rais, Violant CP 33. 

|| 3. Planta ranunculàcia de diferents espècies del gènere Clematis, principalment la Cl. vitalba, Cl. recta i Cl. flammula (pir-or., or.); cast. clemátide, hierba muermera.Ridorta, mata espinosa: Silvestris vitis, Hoc Viburnum, Lacavalleria Gazoph. Ja entre els cabells nuosos d'una ridorta pres, Atlàntida vi. Las redortas, llambruscas, sarsaparrellas, s'enfilen pels arbres, Bosch Rec. 168. Las entrebancadas redoltas que guaitavan per demunt de la paret de tanca, Querol Her. cab. 383. Com una ridolta a un ram, Guimerà Poes. 81. (V. vidalba). a)Ridorta fumadora: branqueta de vidalba que els nois encenen i fumen a manera de cigars (Camp de Tarr.).

Redorta: a) topon. La Redorta: partida del terme de Sant Pere de Torelló (Plana de Vic), de la qual neix la Riera de la Redorta que desaigua al Ges (afluent del Ter).—b)Llin. existent a Malla, Les Masies de Voltregà, etc. N'Esteve ça Redorta, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 86).

    Loc.

—O fusta o redolta: es diu per significar que cal prendre una decisió, resoldre una disjuntiva.

    Fon.: reðɔ́ɾta (Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp); rəðɔ́ɫtə (Penedès, Vendrell, Camp de Tarr.); riðɔ́ɾtə (Ross., Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Maresme, Barc.).

    Var. form. (molt dial.): didorta.

    Etim.: del llatí retŏrta, ‘retorçuda’.

Redortes

-¿On teniu la maça, el rampí i les redortes? [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 279.].

REDÒS (dial. redors; i escrit redós en el diccionari Fabra). m.

Recer. D'altre castell de roques seure pogué a redós, Atlàntida i. Està situat... al fons d'un bonic redós de la serra, Verdaguer Exc. 49. Pogueren prendre redòs devall el porxo, Penya Mos. iii, 159. Ja tench redòs per anit, Alcover Rond. ii, 100. Que està de bé a tal redors!, Costa Poes. 115. Havia viscut ... al redós d'un veí formidable, Carner Bonh. 19. Anar a redòs: retirar-se, anar-se'n a casa, sobretot en deixar la feina (Men.).

    Fon.: rəðɔ̞́s (mall., men.); reðɔ̞́s (val.); rəðɔ̞́ɾs (mall.).

    Etim.: del llatí re-dorsu, ‘darrera l'esquena’, tal vegada per conducte de l'it. ridosso, mat. sign. 

Redós

Com ja hem assenyalat, un dels trets que defineix el Rec és que es tracta d'un gran canal a cel obert, amb un gran cabal d'aigua, la qual cosa es va fer per poder fer funcionar els molins que es van bastir al seu redós. La construcció de molins va anar en aug­ment: al segle XIII es coneix un total de vint-i-u molins fariners al llarg del Rec. (Carme Miró i Alaix. El rec comtal. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 34.).

REDOSSAT, -ADA adj. 

Abrigat, posat a redòs; cast. abrigado, resguardado. No tenia humor... ni per beure una mica de vi a la taverna redossada, Pla CV 50.

Redossat

Ara, només, ple de silenci, / com la terra llaurada en caure el dia,  / redossat a l'abric de les muntanyes,  / en quietud i soledat espero   / la caiguda suau de la llavor. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 80.).

REFACCIÓ f.:

V. refecció.

REFECCIÓ f.

|| 1. Acció de refer, de reconstruir o restaurar; cast. restauración. Diners o qualque cosa ysque d'aquè, és ordenat per los dits ciutadans de metre en obra o refectió dels murs de la ciutat, Cost. Tort. I, i, 15.

|| 2. Acció de restaurar les forces vitals per l'alimentació; l'aliment que es pren per conservar les forces; cast. refección. En lo loch en lo qual nós reebrem nostra refecció, Ordin. Palat. 21. La dita refecció deu esser donada al dit cors per sosteniment de salut, Oliver Exc. 72. Faça'm gràcia de venir... per pendre ab nosaltres una poca de refectió, Tirant, c. 93.

|| 3. Restitució, compensació per una quantitat perduda o pagada indegudament; cast. refacción.

    Fon.: rəfəksió (Barc.); refeksió (Val.); rəfəʦió (Palma).

    Var. form.: refacció (doc. a. 1484, ap. Aguiló Dicc.; doc. a. 1618, ap. BSAL, ix, 141); refaiçó.

    Etim.: pres del llatí refectiōne, mat. sign.

Refecció 

En fi, a còpia de lamentacions... vaig cedir una mica... em vaig avenir a un compromís, a emprovar-me un vestit adobassat... un que havia fet la Nora de dos abrics vells del seu home... Una refecció heterogènia... estava bufó guarnit amb allò... més aviat grotesc, estava; allò no tenia forma de res, però m'estalviava els sospirs... Amb la mateixa inspiració vaig heretar una gorra, de dos colors, amb l'escut, una minúscula gorreta rodona...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 188.].

Refecció

...i el fet és que ella passava una quantitat de temps increïble al lavabo, ho havia pogut constatar durant les nostres vacances comunes: entre la higiene corporal del matí (pels volts del migdia), la refecció una mica més sumària de mitja tarda i l'interminable i exasperant cerimonial del seu bany del vespre (un dia em va confessar que feia servir divuit cremes i locions diferents), vaig calcular que hi dedicava sis hores diàries, i això era especialment desagradable tenint en compte que no totes les dones eren així, n'hi havia contra-exemples, i em va envair un sentiment de tristor punyent en recordar la dels cabells castanys d'El Alquián, el seu equipatge minúscul, certes dones fan la impressió de ser més naturals, més naturalment en sintonia amb el món, de vegades fins i tot aconsegueixen fingir la indiferència respecte a la seva pròpia bellesa, és clar que es tracta d'una murrieria suplementària, però, a la pràctica, el resultat és ben visible, la Camille per exemple, es passava com a màxim una mitja hora diària al lavabo, i jo estava segur que la noia dels cabells castanys d'El Alquián s'hi devia estar si fa no fa la mateixa estona. [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 55.].

REFETONS

Re­fetons

Primer he pensat que era una performance per impressionar-me, algun tipus de ritual orgiàstic, alguna cosa del tipus «treu-te la roba i canca "Like a Virgin"!», però no, em deixen sopant tot sol, acabant-me quatre re­fetons mentre ells surten a fora a beure. Després m'hi apunto, em posen una copa a les mans i em comencen a interrogar, que si Barcelona, que si el Messi, que si sé fer paella i ballar flamenc. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 20.).

Refetons

Diran que són cadires «per qui les pugui necessi­tar». Eufemismes, xato, eufemismes per no excloure i no assenyalar, benvingut al país del políticament correcte. Aquí tothom amb dos dits de front sap que els carretons elèctrics són pels refetons. Tothom menys els europeus, que sempre aneu amb el cony de lliri a la mà. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 95.).

REFILAR v. tr. o intr.

I. tr.

|| 1. Agusar; fer acabar en punta; cast. aguzar, afilar. «Ja pots refilar les ungles!»a) especialment, Agusar el bigoti. Aportant cabelleres, cabells llarchs, mostatxos refilats, doc. a. 1666 (BSAL, iii, 167).—b) fig. «Cal refilar l'enginy».

|| 2. Picar els cércols de les bótes per fixar-los al lloc que els correspon (or., occ.).

II. || 1. Cantar o sonar fent refilets; cast. gorjear, trinar. a) intr. «En esser post es solei, | ja no és hora de cantar; | ¿saps quan has de refilar? | Com ne fa d'aquell vermei» (cançó pop. Mall.). Per mi refilen tórtores i merles, Verdaguer Idilis. Els músics... refilaven de valent, Massó Croq. 61.—b) tr. Refila que refila el cant de Gabriel, Verdaguer Flors Mar. 94. Refilar la veu: cantar molt bé, modulant graciosament i adornant les notes (Mall.).

|| 2. ant. Roncar. En lo punt en lo qual més la son nos liga | y dels treballs la gran fatiga | sol descanssar, | en començant a refilar, | yo somniaua, Somni J. Joan 78.

|| 3. intr. Volar o córrer veloçment, brunzint (val.); cast. rehilar.

|| 4. tr. Llençar una cosa lluny amb força (Escrig Ll., Martí G. Diccs.). Ser més ruín que la tenca, | és pitjor que lo que tiren | y com ya no hu vol ningú | al escusat ho refilen, Martí G., Tip. mod. ii, 166.

|| 5. tr. Sortejar llençant en l'aire una moneda o una altra cosa (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.).

|| 6. Menjar o beure molt de pressa (Martí G. Dicc.).

    Fon.: rəfilá (or., bal.); refilá (occ.); refiláɾ (val.).

    Etim.: de filar, amb el prefix re-. 

Refilaven

La vergonya, la por, les defenses que alçava passaven per arrogància als ulls dels altres. I sabia que exagerava el seu paper de nena rica, malcriada i despreocupada. No era tan guapa i brillant com les altres noies del seu entorn, les que refilaven amb un somriure confiat «No en tinc ni idea», convençudes que si no ho sabien no podia ser... [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 488.].

Refilet

Té la veu tan fina corn un refilet delicat d'ocell. Quan vas a passejar amb ell o hi parles, et sents empès inconscientment a passar-li el braç per les espat­lles. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 10.].

REFISTOLAR v. refl. 

Eixerivir-se, animar-se (Ross., Cardona, Solsona); cast. reanimarse. «Com s'ha refistolat quan ha vist que li anaves a l'ajuda!»L'aucell, ara lluent, refistolat, i cantant feia l'escaleta, Saisset Bestis y gent, 6.

REFISTOLAT

[c. 1900; alteració de refitoler, variant de refetorer 'frare encarregat del refetor', considerat xafarder i presumit, amb influx de enfaristolar-se] Carregat d'adorns. Carregat de pretensions. Enfaristolat. (http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0115495)

Refistolats

Carlí, juga­dor i personatge d'hostals, no fa l'efecte que el vell Salvi que, segons la fotografia que en conservem gastava uns mostatxos refistolats i tenia mirada d'escurçó, estigués massa disposat a perdre el temps amb aquests efemina­ments. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.106.).

Refistolament

Precisament la humitat del medi on les sípies munten la seva festassa anual dóna molt de joc per a escriure la notícia. Cada any, amb aquesta companya del diari, rèiem amb la nota de premsa de l’Aquàrium. Però és que després, rèiem amb les versions de la nota de premsa esdevinguda notícia —aquest procés de translació i de dissimulació donaria per una tesi-, que competeixen en refistolament prosaic. O en ridícul, segons els casos. (Anna Ballbona. Disbarats, 3. La voracitat de les sèpies i altres animals. Article revista L'Avenç, núm. 432, març 2017, pàg. 8.).

Refistolava

Tot ho puntava i ho comava,

ho endolcia i ho refistolava,

com les labors i les llaminadures,

tan cursis, de convent. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 94.).

REFRACTARI

El terme refractari es refereix a la qualitat de certs materials de resistir altes temperatures sense descompondre's. Els materials refractaris s'utilitzen per fer gresols i recobriments de forns i incineradores. No hi ha una frontera clara entre els materials refractaris i els que no ho són, però una de les característiques habituals que hom demana a un material per considerar-lo com a tal és que pugui suportar temperatures de més de 1100 °C sense estovar-se. https://ca.wikipedia.org/wiki/Refractari

Refracta­ris

Ara tot que es permetia de fer era agafar el noi per les espatlles sacsejar-lo. Encara castigava els minyons entremaliats o refracta­ris fent-los estar amb els braços estesos, de deu minuts a mitja hora, i el seu llenguatge va continuar essent tan violent com abans. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 78.].

REGA f. 

|| 1. Solc fet amb l'arada o amb l'aixada, per a plantar-hi hortalisses o simplement per a remoure la terra (Ross., Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. surco. Fareu dos regas, fondas mig pam, y que la una estiga deseparada del altra dos fins en tres palms, Agustí Secr. 15. Una esmotxada de rega havia deixat escapar l'aigua, Víct. Cat., Mare Bal. 51. «A rega, mascard! A rega, moreu!»: crits amb què els llauradors estimulen els bous de la llaurada a fer els solcs drets (Empordà). Rega migera: el solc que serveix per a establir partió entre camps de diferents propietaris. 

|| 2. Ratlla incisa o senyada a terra, especialment la que serveix per a indicar diferents seccions d'un joc de nois (Ross., Empordà, Vimbodí); cast. raya. Fem-nos a boles de clotet.—Me'n vaig a fer la rega, espereu-me.—És torta! Espieu que sap pas fer la rega; és torta, Rev. Cat. ii, 128. 

|| 3. Ratlla que es produeix longitudinalment en el centre de la part posterior d'una mitja i d'altres treballs de punt, a conseqüència dels punts escapats que s'hi han fet per donar-li la forma; cast. raya.

    Loc.

—Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95.

    Refr.

—«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà).

    Fon.: réɣə (Puigcerdà, Figueres, Olot); rέɣə (Oleta, Cotlliure, Palafrugell).

    Etim.: del cèltic rica, ‘solc’.

REGÀ m. ant. 

Terra de regadiu (per oposició a secà); cast. regadío. Donen lo quart dels fruyts del regà et dels fruyts del secà el quint, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 311). A-n'i de II maneres: de regà e de sequà, Medic. Part. 61. Lo mantrastre del regà és en semblant de menta, Medic. Part. 140.

    Etim.: derivat del radical de regar, amb el sufix -à pres per analogia del seu antònim secà.

Rega

Només hi havia una esperança de poder aturar el si­nistre: deixar isolat el foc, obrint de llarg a llarg d'on ve­nia, una ampla rega de vuit o deu passes, neta d'arbres i de matisser, per on les ames no poguessin estendre's.   (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 189.).

Regues

Em va inundar un sentiment de pèrdua, com una dutxa freda i calenta a la ve gada, i vaig sortir corrents darrere seu, menjant-me la pols, fent-li adéu amb els braços i les mans fins que ja feia estona que no veia la moto i les llàgrimes em començaven a obrir regues rosades a la cara, entre la màscara de fang groc.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 227.]. 

Regues

Càndid,  expulsat  del  paradís  terrenal,  va  cami­nar  molt  de  temps  sense  saber  on  anava,  plo­rant, alçant els ulls al cel, girant-los sovint cap al castell més bonic de tots, que guardava la més bonica de Ics baronessetes; va jeure al mig dels camps, sen­se haver sopat, entre dues regues; queien volves de neu molt grosses. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 14.].

REGALZE m. 

Doble galze; porció de terreny, de roca, que surt sobre un pendent en barbacana.Perque no se li mullessin les bèsties fent la rodada, devia voler passar pel regalze, Víct. Cat., Sol. 291. Una cova... en qual fons bru, sobre un regalze, lluen els ulls rodons, Víct. Cat., Cayres 288.

Regalze

L'únic que no escatí fou a on havia anat a parar en sa caiguda: si a baix de la torrentera o en algun regalze de la margenada.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 40.).

REGANY m.

Acció i efecte de reganyar.

|| 1. Crètua, clivella d'una cosa, especialment del pa en coure's o en besar se amb un altre pa dins el forn (Empordà, Garrotxa); cast. grieta.

|| 2. Reny, paraules amb què manifestem a algú que estem irritats o malcontents d'ell; cast. regaño. Tractar ab reganys a algú: Quempiam aspere ab se abigere vel rejicere, Lacavalleria Gazoph. Aquest regany afectuós clogué la conversa, Ruyra Pinya, ii, 186.

Regany: llin. existent a Tremp, Soterranya, Figuerola d'Orcau, etc.

    Refr.—a) «Quants més anys, més reganys» (Alcoi).—b) «Un regany ben donat, és obra de caritat» (Men.).

    Fon.: rəɣáɲ (or., bal.); reɣáɲ (occ., val.); ərəɣáɲ (bal.).

    Etim.: probablement del llatí vg. *regannium, ‘acció de reganyar, de mostrar les dents’. 

Reganys

He de dir que en Silver tenia plena llibertat i, a pesar dels reganys de què era objecte diàriament, feia la sensació que es tornava a considerar un home de confiança privilegiat i amic de tothom. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 292.].

REGANYOL (i dial. reguinyol). m.

|| 1. Torterol, figura encaragolada (Mall.); cast. espiral. El fum mandrós... s'aclaria fent y desfent reganyols, Pons Llar 30.

|| 2. Floc de cabells caragolats, especialment els que cauen damunt el front o davant les orelles (Bal.); cast. rizo, tufo. Lo gran abús que hi ha en matèria dels cabells llarchs y regañols, doc. a. 1514 (BSAL, iv, 314). Li queya damunt el front una corona de reganyols, Oliver Obres, ii, 8. Fer-se es reganyols: compondre's els cabells procurant caragolar-los, estufar-los, donar-los vistositat. Aquelles al·lotes... a tota hora estaven davant sa finestra amb es mirai en sa mà, fent-se es reguinyols, Rond. Eiv. 54.

|| 3. Encenall (Men.); cast. viruta.

|| 4. L'extrem superior, corbat, de cada costella de la collera (Llucmajor).

|| 5. Refilet de veu (Mall.); cast. gorjeo, trino. Les dos-centes nines feien reguinyols, i l'aire podava els aguts que brollaven de les gorges de les nines, Vidal Mem. 17.

|| 6. Ventijol un poc fort que es gira a mitja tarda (St. Llorenç de M.); la morella (vent) quan bufa després de tramuntanades o pallassots, i que és molt impetuosa (Guissona, ap. BDC, ii, 87).

|| 7. pl. Valor, consciència del propi poder (Mall.); cast. arrestos. A lo que elles no podien donar passada era veurer-se tan prop de sa gent de més reganyols y que sa pobrea les tractàs de vostè, Roq. 38. Afirma que... negaren que hi ha Déu, i no ha tenguts reguinyols per citar ni mitx mot per provar lo que ha dit, Aurora 254.

    Loc.—a) Saber-se fer es reganyols: saber imposar-se i vèncer les dificultats (Mall.). S'Alcalde no haja de demostrar axí mateix que se sap fer reganyols y que los té ben posats en dia que convenga, Roq. 41.—b) Posar-se es reganyol darrera s'orella: tenir gosadia per a tot (Men.).

    Fon.: rəɣəɲɔ̞́ɫ (Mall., Men.); rəɣiɲɔ̞́ɫ (Mall., Eiv.).

    Intens.:—a) Augm.: reganyolàs.—b) Dim.: reganyolet, reganyoletxo, reganyoleu, reganyolí, reganyoliu, reganyoló.—c) Pejor.: reganyolot. 

Reganyols

De pertot el redós li queia damunt el front una corona de reganyols, i amb això, i els estudis, i ésser fadrí, se podrà veure que no descuidava el seu cap. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.16.).

REGATONA

REGATONEJAR v. 

Regatejar.

Regatona

La Caridad, la negra de l'estaca que s'havia enfrontat a aquells dos probes ciutadans, va ser la primera que van assenyalar. Cin­quanta fuetades, aquell era el càstig que rebria al pati de la Galera, en presència de les altres, juntament amb tres recluses més, delata­des com a incitadores del motí per una regatona traïdora a qui van compensar amb la llibertat. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 511. ].

REGATXO m. 

|| 1. ant. Mosso de soldat per a portar llenya, aigua, etc. Moços de soldats o Regacho: Cacula, Pou Thes. Puer. 119. 

|| 2. Xicot o xicota que treballa per ajudar a les persones grans en aquelles feines que no necessiten aprenentatge (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Conca de Tremp, Balaguer, Ll., Camp de Tarr.); cast. rodrigón, mozo. Mataren un alacayo o regatxo, doc. a. 1603 (Aguiló Dicc., vii, 65). 

|| 3. Rabadà, mosso de pastor (Pallars, Ribagorça); cast. zagal.

    Fon.: rəɣáʧu (or.); reɣáʧo (occ.).

    Etim.: de l'it. ragazzo, ‘xicot’.

Regatxo

Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, que aviat va ser l'ajuda i el recader i el regatxo de tothom. “En Josep que vingui aquí”. “En Josep que faci això.” “En Josep que vagi allà. I ell ho feia tot humil, tot creient, tot respectuós, lo mateix si l’hi manaven les Mares que si li ho deien els mossos o les criades del monestir. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 77.).

Regatxo

ALEIX: I doncs! No dèiem sempre que ens faltava un mosset, un regatxo per a les feines menudes? (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 162.).

REGINJOLAT

adj. [LC] Trempat . Trempat -ada 

1 adj. [LC] En bon estat de salut. 

2 adj. [LC] Que, pel seu caràcter franc, bon humor, bona disposició, etc., fa de bon tractar-hi. 

3  [LC] més trempat que un gínjol Molt trempat. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtentraDa=reginjolat)

Reginjolat

Vaig sortir del consultori més alegre que unes pasqües. Con­duint el cotxe de la meya dona amb un dit, vaig tornar a casa tot reginjolat. Ben mirat, Ramsdale tenia grans encants. Se sentia el ric-ric de les cigales; acabaven de regar l'asfalt de l'avinguda.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 96.].

 REGOLFAR v. intr.

|| 1. Retrocedir o girar un fluid en moviment (vent, aigua, fum, etc.) en topar amb un obstacle; cast. regolfar, remolinar. En quina forma roman nua la riba de la mar com la mar se'n torna regolfant, Canals Prov. 90. Digau-me... si en ella regolfa gens l'aygua embassada, Viudes Donz. 256. Tant gran tempestat de pedra que... feya regolfar l'aygua, Antiq. 119. Escolta el brogit | de la turbonada que regolfa i brama, Alcover Poem. Bíbl. 91.

|| 2. fig. Canviar sobtadament de direcció una persona o cosa que es mou ràpidament; cast. torcer.

    Fon.: rəɣuɫfá (or., men., eiv.); reɣoɫfá (occ.); reɣoɫfáɾ (val.); rəɣoɫfá (mall.).

    Etim.: derivat de golf, en composició amb el prefix re-. 

Regolfà

Una regirada d'aquella gelosia que tantes vegades havia estat a punt de fer-me perdre, a vint anys, regolfà per tot el meu cos dolorosament. També ella, potser, aquella nit, era darrera la porta! (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 223.).

Regolfada

Semblaven vidus no pas d'una dona, sinó de la vida. Devien haver passat moltes trifulgues. I els embats de la tempesta, seguits d'una regolfada de calma, els havien arreconats allí. Potser per sempre més. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 137.).

Regolfada

Però l'atac estava desencadenat. Acudi el valet ros i tancà les finestres, impedint així que la regolfada de perfum sortís de l'habitació i sumant-hi la seva olor pròpia, puix que usufructua les colònies de Jeannette, és a dir, de la duquessa. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 230.).

REGRACIAR v. tr.

Expressar gratitud; cast. agradecer, dar gracias. a) Tenint com a complement directe la persona a qui es manifesta la gratitud. Comensen a regraciar vós e a beneyr, Llull Cont. 59, 5. Benesia e regraciaua lo gentil son Senyor e son Creador, Llull Gentil 298. Aquell... deu esser lohat e magnificat e infinidament regraciat, Villena Vita Chr., c. 11. Scrich a la magestat sua regraciant aquella de tant benefici, doc. a. 1494 (Archivo, vii, 129).—b) Tenint com a complement directe el nom del favor pel qual s'expressa gratitud. Jo regraciu la gran gràcia que feta m'ha, Decam. i, 172. Regraciam-vos ço que fet hauets, doc. a. 1396 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238). La qual cosa regraciam molt a vostra gran Altesa, doc. a. 1439 (Capmany Mem. ii, 240). En semblant estil tan grans beneficis regraçià, Corella Obres 88. Yo us regracie la molta amor que'm mostrau tenir, Tirant, c. 16. Yo la us regracie ab veu tan publica, Proc. Olives 820.

    Etim.: derivat de gràcia, en composició parasintètica amb el prefix re-. 

Regraciant-lo

Tenia a les mans una carta de Lincoln regraciant-lo hu­milment. Una nota de Grant exalçant-lo. Una còpia de la resolu­ció del Congrés honorant-lo. Elogiosos editorials embafant-lo. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 109.].

REGRILLAT (o regritllat), -ADA adj. 

Eixerit, vivaç (pir-or.). A pendre un ayre regrillat, Saisset Coses de Ross., 10. Al cim d'un aybre un gorp, content y regritllat, Saisset ibid. 4.

    Etim.: derivat de regrill.

Regrillat

L'Anatole, regrillat, va amolar una frase en afrikaans que va alegrar al proveïdor. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 83.).

REGUITNAR (escrit també reguinnar i pronunciat sovint reguinar). v. tr. o intr.

|| 1. intr. (i ant. refl.) Tirar guitzes (pir-or., or.); cast. respingar, cocear. Si tot ella's sap reguitnar, Fasset v. 1240. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem, de genolls, a rossegons, Vayreda Puny 105.

|| 2. intr. Repugnar, resistir-se; cast. repugnar, resistir. Reguitnar al mando del superior: Imperium detrectare, Rectori repugnare, Lacavalleria Gazoph.

|| 3. intr. o tr. Rondinar, renyar; manifestar amb paraules la disconformitat, el disgust (Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Mall.); cast. regañar, refunfuñar, reñir. «Si me fos enamorada | d'un jove lladre o traidor, | així tendríeu raó | d'haver-me tant reguitnada» (cançó pop. Mall.). Mai me poràs reguinnar, Alcover Cont. 28.

    Fon.: rəɣinná (or., bal.); rəɣiná (mall.).

    Etim.: desconeguda. Sembla possible que vingui del llatí repugnare, amb canvi del radical per contaminació d'altres mots com guitza, reganyar, etc.

Reguitnaven

Els primers dies amb la bena vaig treure mal a rellegir les aventures dels Tres mosqueters que ja havia devorat un any enrere. El 1975, els militars francesos mal pagats reguitnaven. Els diaris parlaven de «malestar a l'exèrcit.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 120.).

REIG m.

|| 1. ant. Rei. La forma reig equivalent a ‘rei’ s'ha conservat en la toponímia i en l'antroponímia. a) topon. Molins de Reig, forma antiga del nom de l'actual Molins de Rei (apareix en un doc. de l'any 1387 ap. Est. Univ. xiii, 108, i fins en un de l'any 1599 ap. Col. Bof. xli, 377). Collet del Reig: turó emboscat del Ripollès (Labèrnia-S. Dicc.). Puig-Reig: poblet del Berguedà. Puig de Reig: muntanya en el terme de Bunyola (Mall.). Fonteta del Reig: font situada en el terme de Benifaió (Ribera de Xúquer).—b) Llin. existent a Anglès, Castelló d'Empúries, Cornellà, Fontcoberta, Palamós, Fornells de la Selva, Porqueres, Vilademuls, L'Ametlla, Cardona, Malgrat, Montmajor, Premià de Mar, Barc., Benifallet, Vilallonga, Artesa de S., Balaguer, Borriol, Val., Alaquàs, Al., Dénia, Muro d'Alcoi, Mall., Eiv., etc.

|| 2. Peix de l'espècie Umbrina cirrosa, de forma rodonenca, amb les escates argentades (Bal.); cast. berrugate.

|| 3. a) Peix de l'espècie Sciaena aquila, molt gros, de carn blanca i molt alimentícia (Tarr., Tortosa); cast. corvina.—b) Peix de l'espècie Corvina nigra (Barc., Val., Mall.); cast. corvina. (V. corball || 1). Retg [sic] tonyina, tortuga... e tot altre peix de tall, doc. a. 1324 (Archivo, i, 367). La liura carnicera de mujals, de lisses..., de lops, de mort, de reg [sic], doc. a. 1370 (BABL, xii, 148). La libra carnissera del corbay, del amffós, del reig e de tot peix semblant, doc. a. 1373 (arx. mun. de Barc.). Salmó o estorió o enfós o reyg o cèrnia, Flos medic. 269 vo.

|| 4. a) Bolet comestible de l'espècie Amanita caesaera, de color vermellós per damunt i groc clar per sota, de capell molt voluminós i de gust molt bo a la majoria de les comarques (Empordà, Montseny, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà); cast. seta real.—b) Reig blanc: bolet de l'espècie Amanitopsis baccata (Masclans Pl. 186).—c) Reig bord, Reig de fageda, Reig fals, Reig foll, Reig tinyós o Reig vermell: bolet verinós, de l'espècie Amanita muscaria, que damunt el barret té motetes blanques i es fa a boscos de mòdegues i a algunes pinedes; cast. culato falso.

    Loc.

—Dormir com un reig: dormir profundament (Cullera).

    Fon.: réʧ (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí rēge, ‘rei’. 

Reigs

Els petits pois més verds, pastanagues infinitessimals, blat de moro tan fi de gra i tan tendre que sembla com si no hagués granat, uns fesols més petits que els ulls d'un ratolí, i uns espàrrecs primerencs!, uns enciams d'horta!, uns reigs crus!, uns carbassons...

A Lady Ina començava a fer-li efecte el xampany. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 147.].

Reig

-¿Quina mena de bolet és aquest?—vaig demanar.

-Un reig bord em va respondre en Satoru, vermell com un perdigot.

-Però si es molt verinós!—va exclamar el mestre.

[Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban, Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 65.].

REÏRA interj., intensiu 

de ira, usat en exclamacions d'impaciència com reïra de Déu!, i per eufemisme reïra de neu!, reïra d'anell!, reïra de bet! (pir-or., or.); cast. ira de Dios. ¿A hont reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jayo del dimoni?, Casellas Sots 5. Reïra de nell! Dexeu-me sortir!, Vilanova Obres, xi,120. Llençant renecs, reïres, «llamp te ferís», Berga MT 186. ¿No veus que è de pr'allà, de les reïres de Déu?, Lluís Rec. 35. «Tot són reïres de Déu i caps sagrats»: es diu d'una casa o reunió on sempre hi ha crits i flastomies (Empordà). Existeixen algunes fórmules d'exclamació humorístiques, per a simular irritació, com aquestes: «Reïra d'En Pateu!» (Empordà, Garrotxa); «Reïra de N'Andreu!» (Llofriu); «Reïra de neu se t'endugui ahir i no pas avui!» (Pineda).

    Refr.

Reïra

—«Per Sant Andreu, reïra de Déu»: es diu perquè per aquella festa (30 de novembre) ja comença a fer fred ben fort.

—Reïra de bet! —exclama alegrement, quan hagué llegit les primeres ratiles, aixecant els ulls i mirant el noi per damunt de les ulleres—. És a dir que ets ful de la Marianna? Bé, home, bé! (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Diverses pàgs.).

REÏXO

Reïxo

Quan evoco aquells murals nauseabunds, aquell moment insòlit i monstruós, no reïxo a explicar la meva conducta d'aleshores si no és en virtut del mecanisme d'aquell buit oníric en què giravolten les ments pertorbades; però, en aquell moment, tot em va semblar tan senzill com ineluctable. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 121-122.].

REJOC m.

Joc complicat amb un altre; segon joc. Aquests jocs i rejocs de terrat, aquestes astúcies i intrigues columbòfiles, Pla SB 318. Aprofitava aquesta pau per a explicar-li el mecanisme del llibre de caixa, el rejoc de les entrades i sortides, Pla Rus. 27. 

Rejoc

En aquesta visió irònica, hi ha un gran fons de veritat, i no pel rejoc de vents, sinó perquè la marina de Catalunya ha estat la que sempre ha marcat el punt en els moments decisius. I els homes del litoral, com ja hem dit abans, comporten molts processos antropològics dissociadors, com és ara el mestissatge, un terrer on fàcilment arrelen les contradiccions internes, les actituds del mesell i del pinxo. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 215.).

RELAPSE, -APSA adj. 

Caigut en un pecat de què havia estat absolt o en una heretgia de què havia abjurat; cast. relapso. Del capellà relapse inspirador de «El Diluvio», Pla SB 285. Ulls de damnat, de relapse, | vigilen el secret fil, Espriu Cançons 104.

    Etim.: pres del llatí relapsum, ‘tornat caure’.

Relapses

Un any després, però, a Jerusalem i Constantinoble, els membres de la germandat, i Cató LXXV entre ells, van ser detinguts a les seves cases i portats a la presó, on se'ls va recordar que estaven excomunicats i que la seva germandat havia estat dissolta cent anys enrere per Godofred de Bouillon, per la qual cosa se'ls considerava relapses i, per tant, reus de mort. Tots, sense excepció, van ser ajusticiats. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 110.]. 

Relapse

És a dir... ningú no sap com ens vam poder estimar al començament ni com ens vam suportar tots aquests anys. Al començament, a mi se me'n fotia, d'ell, al final a ell se li'n fotia, de mi.

Scott és l'home redimit del seu pare -va brillar tant- i alhora és el fill relapse del seu pare: va fracassar tant! [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 162.].

RELINQUIR v. tr. ant. 

Deixar, abandonar. Aquests religiosos relinquiren los béns, Quar. 1413, 120. La matèria és en alguna part relinquida, Cauliach Coll., ll. 2, c. 1. a) Deixar per inguarible; cast. desahuciar. Molts de fortes malalties | ya de metges relinquits, Goigs de Gandesa, s. XVII o XVIII (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: del llatí relinquĕre, mat. sign.

Relinquir-los

Al principi, l'Alain s'havia empassat tota la mística de la Sylviane que pretenia convertir la creativitat en dogma. La seua pretesa curiositat intel·lectual consistia a parlar molt del mateix autor —preferent ment desconegut- o d'escoltar tot lo dia el mateix disc d'un músic obscur. Durant unes quantes setmanes, només esmentava els mateixos artistes abans de relinquir-los per adoptar noves dèries. L'Alain li ha via ofert novel·les de Tolstoi que ni havia obert.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 31.).

Relinquia 

Els altres travessaven la mar amb vaixell. La majoria de la gent relinquia l'auto als ports. Tots els molls d'Algèria, de Nemours a La Calle, es transformaven en garatges desesperants, un cementiri de cotxes i d'il·lusions trinxades. L'Atlàntida dels Renaults quatre cavalls. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).

RELLEIX m. 

|| 1. Deixalla, allò que resta d'una cosa passada o ja usada (Empordà, Garrotxa); cast.resto. Especialment: a) Relíquia de malaltia. «El xarampió sol deixar mals relleixos». «Daquesta malura sempre queda algun relleix».—b) Allò que queda del menjar no consumit o de la roba ja usada. «Hem fet massa vianda i han quedat molts relleixos». «Aquesta dona va vestida de relleixos»: va vestida de roba usada d'altri. 

|| 2. Replà que surt cap a fora de la superfície més o menys vertical d'un cingle, penya-segat, mur, etc.; cast. resalte, rellano. A un relleix se'ls ne puja de la serra! Canigóvii. Ningú no tenia la testa tan ferma n, el peu tan segur per a seguir els relleixos dels cingles més espadats, Pous JF 18. Que uista de creueras de nenguna raleix [sic] de tancament de teulada, ne de croeras fetas en rejola, no's pot allegar possessió, Pragm. Cat. 94. 

|| 3. Lleixa que surt de la paret o de la campana de la xemeneia o que forma part d'un armari (Empordà, Ripollès); cast. anaquel, leja, vasar. 

|| 4. Rebava, regruix que surt d'una superfície; cast. resalte, relieve. Baixà... arrapant-se i apuntalant els genolls pels relleixos dels mobles, Víct. Cat., Ombr. 64. El llavi superior aplacat a les dents i l'inferior sortit en relleix un través de dit, Ruyra Pinya, ii, 36.

    Fon.: rəʎéʃ (or.).

    Etim.: derivat postverbal de relleixar.

Relleixos

-Set Pes, una per cada pecat capital! -va continuar el capità-. Ho entenen? Dante se'n veurà lliure, una per una, a mesura que vagi expiant els seus pecats als set relleixos del Purgatori, i els staurofílakes marquen els adeptes amb set creus, una per cada pecat capital superar a les set ciutats. (Pàgs. 120-121)

A més, aquesta afirmació misteriosa es troba entre els versos 61 i 63 del cant, la suma. dels dígits dels quals és set i nou, i recordi que, en Dante, res no és casual, ni tan sols una coma: l'Infern té nou cercles, on s'allotgen les ànimes dels condemnats segons els seus pecats, el Purgatori set relleixos, i el Paradís, també nou cercles...  (Pàg. 123)

En el Cant III arriben per fi al peu de la muntanya del purgatori, on es troben els set cercles o relleixos on les ànimes es netegen dels seus pecats per poder entrar al cel. Dante observa aleshores que les parets són tan escarpades que difícilment podrà escalar-les ningú. (Pàg. 132). 

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

Relleix

Alicia passava el dia pintant, d'una banda felic de ser a Londres -que lluny quedaven Barcelona i els pares i el germà, amb els quals havia tallat finalment tota comuni­cació-, de l'altra angoixada perquè havia deixat la Mas­sana i un estrany sentit del deure, que a estones veia com a un relleix de la seva formació burgesa, l'acusava i Ii feia sentir que estava perdent el temps i que el que havia de fer era acabar els estudis com més aviat millor. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 77.).

Relleix

Poc abans de les set, després d'un viatge emocionant muntanya avall, per una carretera amb uns revolts que feien esgarrifar, arribaren a Heiligenblut, un deliciós poblet alpí situat en un relleix, a l'extrem de la vall, que té per fons el Grossglockner i la seva gelera. Edificada en la rocosa plataforma, l'església eleva al cel el seu campanar, per sobre les teulades del poblet, com un símbol de la fe de l'home sota l'ombra d'aquella fortalesa natural. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 329.].

Relleix

L'hostaler seia al davant de K., al relleix de la finestra; no es gosava posar més còmode i no deixava de fitar K. amb els seus ulls grossos, castanys i temorencs. [Franz Kafka. El Castell. (Das Schloss, trad. L. Solà). Ed. Proa, Barcelona 1989, 2ª ed. ISBN: 8482567896. 316 p.  P. 9.].

Relleix

La meva tia es va acabar el tros de torrada que en aquells tenia entre mans, sense deixar de mirar-me fixament; i llavors el got sobre el relleix de la llar de foc i plegant les mans sobre faldilla arremangada, va contestar de la manera següent:... [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 396.].

Relleix

En aquell moment, la seva tia la va cridar per mostrar­-li una pintura. Ella s'hi va apropar i va veure sobre cl relleix de la llar de foc, entre altres miniatures, un retrat que recordava el senyor Wickham. [Jane Austen. Orgull i prejudici. (Pride and Prejudice. Trad. E. Preses). Ed. Proa, Barcelona 2ª ed. 1993- ISBN: 8477394482. 422 p. P. 273.].

Relleix

El mateix sir Jap no m'hauria pas dei­xat el privilegi d'avançar-me si la seva indisposició no li hagués deixat un petit relleix o si, de camí, no s'hagués aturat a dinar amb el jutge instructor i el metge forense, que he deixat ben predisposats a fer honor a les despeses de la sessió. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 149.].

RELLENT, -ENTA

|| 1. adj. Humit (Ribes, Plana de Vic, Maresme, Penedès); cast. húmedo, liento. «Tornaré estendre la roba, que encara és rellenta». «Les parets són rellentes». «Fa l'aire rellent». La humiditat blancha de l'uyl... té en relent [sic] la tela de gra de raym e la cristallina perquè no s'exuguen, Alcoatí 14 vo. La sal que's fa sobre les pedres en los logars relentz, Medic. Part. 163. Pirene, lluny dels homes vivia allí, dels óssos | i llops en lo feréstec rellent amagatall, Atlàntida i.

|| 2. m. Humitat de l'atmosfera, sobretot la nocturna; cast. relente. El rellent de la nit va desensopir-me, Vayreda Puny. 209. Ai si llavores | aneu dansant entre el rellent!, Carner Monj.13. Com és molt tard i fa rellent, Carner Ofrena 17.

|| 3. Blat rellent: blat que encara no és madur (Alcalà de X.), segons Griera Tr.

    Fon.: rəʎén (or.).

    Var. form.: dial.: relenc.

    Etim.: del llatí lĕntu, ‘viscós, humit’, amb el prefix intensiu re-. La forma relenc, existent al Ribagorça, representa una substitució de la terminació -ent pel sufix -enc. 

Rellents

No volia tornar-hi, no hi havia caliu allà dins, dues habitacions inhòspites i buides amb els edredons rellents i l'estufa apagada, segur que hi feia més fred que a fora, i a casa no tenia res a fer-hi. Així que vaig sortir de l'aigua i vaig posar-me a caminar. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 107.].

RELLENTOR f.

|| 1. Humitat (Plana de Vic). Grandiós veire on beu clarors l'estrella, | los aires rellentor, los núvols aigua, Canigó ii.

|| 2. Baf molt calent, ardor que es desprèn d'un forn o d'un altre lloc (Eiv.).

    Fon.: rəʎəntó (or., eiv.).

    Etim.: derivat de rellent.

Rellentor

L'exactitud d'aquella observació havia colpit Nil, que també patia de les pells massa descurades de les seves enamoradetes, que semblaven no entendre que la rellentor i la transpiració són les tombes del desig. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 95.].

RELLISQUENTES

Rellisquentes

Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se fonedissa. Arribada que era l’hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes i tau, tau, s’esmunyia cap a un racó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l’entrada, com si anés a fer una malifeta. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 361.).

REMEULO m.

Marrameu (mall., men.). Amolla un remeulo que escarrufa, Alcover Cont. 309.

    Fon.: rəmέ̞wɫo (mall.); rəmέ̞wɫu (men.). 

Remeulo

Un gran remeulo, un crit de dolor i angúnia arribà a tots els cantons de la vila. N'Armando estirava fort, fortíssim, però les rels del queixal estaven molt fondes. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 59.).