X

XABEC m. 

Vaixell de tres pals, amb l'arbre de mitjana tocant al codast i un xic caigut a popa, l'arbre mestre quelcom tombat a proa, i el trinquet molt més inclinat i tocant a la roda de proa; és l'embarcació més grossa de les d'aparell llatí; cast. jabeque. Se'n anà a Espanya ab un xabech del qual era patró Jn. Palau, Entrev. Eyv. 57. Es pocs que quedaren vius fugiren amb sos xabecs, Rond. Eiv. 117.

    Var. form. dial.: xibec (Benejam Ciut. 62).

    Fon.: ʃəβέk (or.); ʃəβέ̞k (mall., eiv.); siβέ̞k (men.).

    Etim.: de l'àrab xabbāk, «barca, navis» en R. Martí Voc.; sobre la difusió d'aquest arabisme en els diversos països mediterranis, cf. Vidos Storia 314-317.

Xàbecs

Una simfonia líquida i pausada acostava les galeres, barques i xàbecs als grans bucs i fragates de bandera anglesa. (Bosch, Alfred. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs. Pàg. 265.).

 Xabec

El que us explicaré eco va ocórrer tot just ha fet tres anys, en una nit de juny de garbí dolç que bufava des de feia dies, alleugerint el camí del meu xabec que des d'Alger havia posat rumb a Mallorca.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 19.).

Xabecs

Veia les indicacions de Torre de Senyals, els vaixells o galions de guerra, els xabecs i tartanes, el corsari a punt de sortir. Observava la cúpula dins del nou temple en construcció que anava pujant en mitja taronja es coronava d'hídries flamejants i pinacles esfèrics. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 258.).

XÀBEGA f.:

V. xàvega.

XÀVEGA f.:

V. aixàvega.

AIXÀVEGA (i aixàviga) o XÀVEGA f.

I. || 1. a) Art de pescar, que consisteix en un bolitx molt gran, amb cóp i moltes de cordes (deu, vint, trenta, cinquanta o més), que es cala amb barques enmig de la mar i després el salpen d'en terra estant (Benidorm, Eiv.); cast. jábega. Lloch asignat per traure los bolentins y palangres y los de xàvegues, doc. mall., a. 1398 (Boll. Lul. ix, 147). Tals prest se clohen | en llur exàvega; | qui en llur tàvega | mal punt es pres, | may per jamés | ne pot exir, Spill 5913.—b) Art per pescar a l'encesa (Empordà).

|| 2. Llaüt per pescar amb art d'aixàvega (St. Feliu de G.).

II. || 1. Xarxa de cordes, de malla molt ampla i quadrada, que serveix per traginar gran quantitat de palla en un carro o a esquena de bístia (Penedès, Balaguer, Lleida, Pla d'Urgell, Castelló, Mall., Men.); cast. sarria. Item vna axauagua sotil per paylla, doc. a. 1434 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

|| 2. Quantitat de palla que es tragina amb dita xarxa, i, per extensió, qualsevol munt gros de palla (Gir., Balaguer, Linyola, Reus, Hospitalet).

|| 3. Joc d'infants (Reus). L'hem descrit a l'article aixàpiga.

III. topon. Poblet del municipi de Mont-real, en la província de Tarragona (Labèrnia-S. Dicc.).

    Fon.: əјʃáβəɣə (Reus); aјʃáβiɣɛ (Lleida, Balaguer); aјʃáβiɣə (Borges-Bl.); aјʃáβiɣa (Benidorm, Val.); ʃáβəɣə (Gir., Empordà, Eiv.); ʃáβəɣɛ (Vilafr. del P.); ʃávəɣə (Vendrell, Hospitalet, Sineu, Llucmajor); ʧábeɣa (Cast.); ʃávəɟəs, pl. (Manacor); ʃávəɣəs, pl. (Ciutadella).

    Etim.: de l'àrab xabaka ‘xarxa’, ‘grellat’ (cfr. Dozy Suppl. i, 722).

Xàbega

Si vos lo sabeu pendre, sí. Què vos costaria, per exemple, fer-li entendre que això de la Milícia no li por tarà més que gastos i renys de part meua? Lo dir-li que si tingués lo cap al treball jo no miraria prim sobre si la xàbega de palla s'ha venut a deu o dotze... si eren cento cent cinquanta les feixines... coses que avui no li puc passar perquè de res se cuida. Fins vergonya me'n dono que un home fet, de vegades no deu tenir ni diners per tabaco...  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 52.).

XACÓ m. (gal·licisme) 

Capell militar de forma cilíndrica amb visera; cast. chacó.

Xacó

Enterraren l'invàlid al petit cementiri de Laxenburg, a la secció militar. Sis companys, vestits de blau fosc, transportaren el taüt des de la capella a la tomba. El comandant Trotta, amb el xacó i l'uniforme de gala, mantingué tota l'estona la mà sobre l'espatlla del seu fill. El noi sospirava. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 25].

Xacó

Els brodats que duia lluïen tant al sol, i el plomall del seu xacó estret i alt brillava tant, que els espectadors el devien comparar amb un foc follet, amb una ànima invisible a qui l'emperador havia encarregat d'animar i de conduir aquells batallons amb armes movedisses que llan çaven flames quan, només amb un senyal dels ulls, els feia separar-se...

[Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 19.].

Xacó

-¿Què us sembla la mitra? ¿La porto ben posada? -Molt bé, monsenyor.

—¿No em queda massa enrere? Enrere fa semblar una mica tonto; però tampoc s'ha de portar tirada endavant sobre els ulls com un xacó d'oficial.

-A mi em sembla que està molt bé com està. [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 133.]. 

Xacó

Assegut en una cadira, allí a la seva cambra havia el comte Pierre. S'estava menjant un bon de pastís i se la mirava amb una expressió directa i burleta. Portava l'uniforme complet, i els botons i les sivelles li brillaven. Lluïa el xacó del regiment, amb plomes blanques i vermelles, una mica tirat enrera. La capa de cadet, de color blau fosc, li re posava suaument a les espatlles. Davant els ulls astorats d'Elise, el jove va aixecar-se i la saludà molt seriós, amb el tros de pastís a la mà esquerra. Després tornà a asseure's. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 256-257.].

XACOTA f.

|| 1. ant. Menjada col·lectiva i festosa, per celebrar quelcom; cast. francachela, comilona. Fer xacota y escot: Esse in symbolis, Pou Thes. Puer. 130. Pagats als turchs per fer una xacota 28 sous, doc. a. 1586 (arx. mun. d'Igualada). Que ninguna persona puga amenir de menjar ni beurer, fent convits o xacotas a ningun fill de la vila, doc. a. 1764 (mat. arx.).

|| 2. Festa casolana, amb cants i música de tambors, flaüta i castanyoles, que se celebra a la pagesia d'Eivissa.

|| 3. Atencions, afalagadures, bon tracte que es dóna a algú (Mall.); cast. zalamerías. «Toca, amic meu, balla bé, | que ara balles amb s'al·lota; | no em faràs tanta xacota quan jo guerrer teu seré» (cançó pop. Manacor). Tot d'una que afinà el Bon Jesús, se n'hi va anar a fer-li xacota, Ignor. 76.

|| 4. Burla, broma (or., val., bal.); cast. chacota. Sempre en tenia alguna de pensada per fer sa xacota damunt es més pintat, Rond. Eiv. 62.

    Var. form. (dial.): xaclota (J. Pascual Tirado en BSCB, v, 66); xicota (Alcover Rond. i, 157).

    Fon.: ʃəkɔ́tə (or.); ʃəkɔ̞́tə, ʃikɔ̞́tə (bal.); ʧaklɔ̞́ta (Cast.).

    Etim.: del cast. chacota, que sembla ser d'origen onomatopeic com a forma expressiva dels sons que es fan en una gatzara col·lectiva. 

Xacota

Mes veus aquí que un dia, per art d'astúcia i de temeritat, totes nosaltres férem xacota de qui es creia el nostre dominador. Li pegàrem, el bastonejàrem, el deixàrem baldat. Plorant, coixejant, dolorida la gepa i el cap esberlat, el vell Sileni hagué de refugiar-se per molt temps en una cabana solitària. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 410.).

XACROTA

 Xacrota

I l’altra: — Ja s'ho podia pensar, també, amb aquella cara de pa de sègol i la xacrota de l’ofec! Fins és consciència que un home així, per quatre grapats de terra, tinga el poder d’esgarriar la parella més ben feta del poble! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 194).

XAFAGÓS, -OSA adj.:

V. xafogós.

Xafagosa

N'era tan graciosa en moviments i paraules, que el Narcís Figuerola, l'orfe, gran llatinista i amic d'emblemes, problemes i dilemes, cercant en ses lectures compa racions que li escaiguessin, una tarda, veient-la fent ma nats de lliris en un reconet de l'hort, l'anomena Lilium inter lilia. La diada havia sigut xafagosa.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 25.).

XAFARDADA f. 

|| 1. Menjada abundant; cast. comilona. La gentussa negra prou feines tenia a endrapar la xafardada, Caselles Mult.32. 

|| 2. Quantitat considerable, més aviat abundant (Empordà).

    Fon.: ʃəfəɾðáðə (or.).

Xafardada

Entretant, dones i noies a amagar-se; i tothom va poder tancar les botigues, i ficar-se dins, i apagar els llums, i barrar ben bé les portes, i forrellar els reixats dels barris, i posar les baldes als corrals. La gentussa negra prou feina tenia a endrapar la xafardada que tenia a tret de boca, com davallada graciosament del cel. Mentre va durar la xefla, pot-diques!, tot va anar bé, i la vila, tornada per un instant a la benaurada tranquil·litat de sempre, semblava que hagués aturat el flagell que anava a venir-li a sobre. Però... tan bon punt la gentada famolenca va haver engolit aquella abundor de pa de xeixa, de minestra Sucosa i de vi bo, va tornar a escampar-se per la vila, cridant, glapint, movent escàndol. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 172.).

1. XALA f.

Esbargiment bulliciós de moltes persones, sobretot en el camp (Alt Empordà, Berguedà); cast. juerga, jira. Adéu xales excursionistes, adéu dilluns folgats, Lleónart Cov. 39.

    Fon.: ʃáɫə (or.).

    Etim.: derivat postverbal de xalar.

2. XALA f.

Claveguera, en l'argot dels malfactors barcelonins (Givanel Argot barc. 13).

Xalans

Els dos xalans em miraren amb mirada assassina. El jove comprador havia recobrat la seva meravellosa alegria. Dius que una dama ha intentat assaltar-te? (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 227.).

XALANA f. 

Embarcació de fons pla, especialment la que, tripulada per dos homes, serveix per a anar a pescar esponges (mall., eiv.); cast. chalana.

    Fon.: ʃəɫánə (or., bal.).

    Etim.: probablement del cast. chalana, que ve del fr. chaland, mat. sign.

Xalana

A la coberta d'una xalana atracada a l’altra banda del canal, dus parelles seuen en una taula, xerrant i bevent cervesa. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 157.].

1. XALAR v. intr. o refl.

|| 1. Sentir gran plaer; divertir-se alegrement; cast. gozar, disfrutar. a) Usat com a intransitiu (Empordà, Mall., Men.). «No em tornaré enamorar | de fadrí de fora vila; | com de l'amor estic rendida, | xala de fer-me penar» (cançó pop. Mall.). Si en veys un altre que xala | d'anar sempre embirombat, Ignor. 33. Tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?, Ruyra Parada 42.—b) Usat com a reflexiu (xalar-se), a vegades reforçat amb el pronom personal femení la (xalar-se-la) (or. i occ. en general). «Mira aquests, com se la xalen!»«Ara em xalaré bevent aigua fresca». «Si et vols xalar, vine al teatre». Amb un bonic cavall vos xaleu sus d'un brec, Saisset Versos nous 8. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer, Ruyra Pinya, i, 142.—c) substantivat m.: Gran plaer, gust intens. L'hora baixa és un xalar, Salvà Poes. 74.

|| 2. refl. Burlar-se, riure's d'algú o d'alguna cosa (Urgell); cast. burlarse. «Prou enfadat estava jo, però ell encara se'n xalava» (Massalcoreig).

    Fon.: ʃəɫá (pir-or., or., bal.); ʧaɫá (occ.).

    Etim.: del llatí exhalare, ‘respirar’, ‘esplaiar-se’. És dubtós si xalar és paraula patrimonial del llatí de Catalunya, o si ens ha vingut per conducte de l'it. scialare (també usat pronominalment, scialarsela), que té el mateix significat que el nostre xalar.

2. XALAR v. intr.

Fugir, anar-se'n (en l'argot dels malfactors). Si hi ha bronca, xales, si pots, o, si no, et deixes agafar, Vallmitjana Crimin. 28.

    Etim.: del gitanesc chalar, ‘anar, caminar’, que sembla ser d'origen sànscrit (cf. Wagner Argot 102; Corominas DECast, s. v. chalar).

3. XALAR v. tr.,

reducció vulgar de eixalar. ‘talla

Xalaven

...i la Lolita tractava maldestrament de picar la pilota i fallava, renegava i enviava a la xarxa un simulacre de servei i ensenyava el borrissol de l'aixella, lluent d'humitat, tot brandant la raqueta amb desesperació, i la seva companya, encara més maldestra, corria conscienciosarent a l'em­pait de cada pilota i no n'atrapava cap; però totes dues la xalaven d'allò més i amb els seus crits aguts i vibrants portaven el còmput de les seves espifiades. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 160.].

Xalada

El fenomen és universal. I–com que, a riu brut de torrentada, el peix hi fa xalada–en alguns països els insatisfets han començat a demandar els centres d’estudis. Ja se sap que, últimament, amb una mica de vista i un bon litigi, es poden guanyar uns dinerons. Es litiga contra l'ajuntament perquè la pintura del pas zebra, mullada un dia de pluja, ha fet que rellisquis i et trenquis un braç, i en demanes set milions. Es litiga contra el metge que et va operar i es va deixar els auriculars del walkman al pàncrees: ¿quaranta milions? (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 181.).

Xalada

BASTER: No s'assembla pas al seu pare aquest... Una nit tan xalada com anàvem a passar! (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 153.).

Xalada

ALEIX: És que un home que treballa i els guanya com jo, Llucià, no es pot permetre, de quan en quan, alguna xalada? Jo sóc d'un natural alegre, i tu més aviat ets sorrut. Doncs estaria bé que jo t'obligués a riure sempre, a mostrar-te amb cara de festa i engegant facècies. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 160.).

Xalen

Els blancs són fills de Déu i hereus del cel.

Els blancs, flors de la Providència,

trafiquen amb carn negra.

Els blancs viuen dels negres,

prosperen i se xalen amb el panteix dels negres. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 105.).

XÀLDIGA f.

Espurna (St. Llorenç de M., Solsona, Cardona); cast. chispa.

    Fon.: ʃáɫðiɣə (or.).

    Var. form.: eixàldiga. 

Xàldigues

Vèiem com tot hi passava, per les flames: les esglésies, els graners, els uns rera els altres, els pallers que feien les flames més vives, més altes que la resta, i després les bigues que es redreçaven dretes dins la nit amb barbes de xàldigues abans de caure dins la llum. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 35.]. 

XALEST, -ESTA adj. 

Alegre, vivaç (mall., men.); cast. alegre, animado. Es sollerich estava tranquil y tot xelest, Ignor 39. Són unes festes tan xelestes i delitoses, Alcover Cont. 155. Mostrant uns uys gojosos y xelests, Roq. 13. Veya... al fons de llevant lluir xelesta l'estrella matinal, Costa Trad. 167. Entra l'embat de marina, tan xalest per qui camina, Salvà Poes. 50. Jo enyor les hores xalestes d'aquell estiu soleiós, Colom Juven. 105.

    Fon.: ʃəlést (bal.).

    Intens.: xalestet, -eta; xalestot, -ota; xalestíssim, -íssima.

    Etim.: derivat de xalar amb el sufix -est (que es troba en mots mallorquins combaixest i deu esser adaptació del sufixos llatins -estis i -estum de mots comcaelestis, funestum agrestis, etc.).

Xalest

-Vaig veure en Costura precisament diumenge, devers les deu -va dir el cronista Angelat, que ja no tenia la boca plena, al qual, però, la satisfacció de la gula saciada no es feia gens coneixedora perquè amb les sobres abundoses de les seves secrecions sa­livals batejava els tertulians de mala manera- ana­va molt xalest amb en Gabriel Valls, supós que cap a ses vegues de s'hort...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 110.).

Xalestos

Tot això és cert-acabava per ced­ir Esther Vives-, però té els ulls rnassa xalestos per ser beata i els alcohola rnassa per no interessar-se per assumptes del món. El que vol és rendir-vos a tots d'una sola ullada.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàgs. 155-156.).

Xalesta

I ell, mon cher petit papa, em treia a passejar amb barca i amb bicicleta, m'ensenyava a nedar i a cabussar-me, em llegia el Quixot i Els miserables, i jo l'adorava i el respectava i m'alegrava per cada vegada que sentia els comentaris dels criats sobre les seves amistançades, criatures belles i dolces que m'estimaven força, m'aviciaven i vessaven precioses llàgrimes damunt la meva pobra orfenesa xalesta. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 14-15.].

Xalesta

S'endevinava la complicitat entre el vell periodista, cremat per tants anys de cinisme, i la noia, encara capas d'admirar. I McPherson, l'inspec­tor misogin, salvava la difunta. Per la forra del seu somni, la Laura tornava, intacta, del país deis morts. Apareixia, sota la pluja, xopa i xalesta. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 365.).

XALINA f.

Corbata llarga i ampla usada per a abrigar-se el coll; cast. chalina. L'arribada... d'aquell nombrós grup de barrets amples greixosos, de puros i pipes i xalines, Pla Rus. 190.

    Fon.: ʃəɫínə (or., bal); ʧaɫína (occ., val.).

    Etim.: derivat de xal.

Xalines

La semblança amb l'autentic romanticistne s'evidenciava també en aspectes externs: macabres alguns, com els suïcidis  escandalosos (Soler i Miguel, Raimon Casellas, Hortensi Güell, Antoni Isern, el pintor Casagemas) i la tuberculosi dràstica (començant per Yxart i per Sarda); pintorescos d'altres, com la bohèmia tronada, i l'«uniforme» artístic —cabells llargs, xalines, pipes, xambergs, que satiritzaria Ramon Raventós—, i l'estridència verbal.(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 36.).

Xalina

De matinada, cruixit per un son molt més aclaparador que l'insomni més aclapara­dor, ha cridat la Lepage, ha demanat pel metge, ha constatat —no sense una punta de decepció— que el grup d'íntims que la vigília se li agombolaven al capçal semblaven haver-se'n can­sat. Amb prou feines s'ha aixecat, s'ha nuat mecànicament el nus de la xalina, s'ha humitejat el front amb una mica d'aigua del gibrell esmaltat.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 165.].

Xalina

En un d'ells, que era una mena de xalina de gala amb serrell, vaig veure que hi tenia brodat un escut nobiliari i la inicial E. » Això ho vaig advertir quan encara no feia ni un minut que observa va la malalta, car, en els seus incansables forcejaments, s'havia posat bocaterrosa, al caire del llit; així mateix s'havia ficat a la boca la punta d'aquella xalina i corria el perill de morir per asfíxia.  [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 359-360.].

Xalina

Ella no insistí. Però quan veia un artista uniformat com jo -aquells temps les Rambles n'anaven plenes- se'n burlava cruelment i jo en sofria. Jo em mirava amb avidesa i simpatia els joves del vestit negre, la gran xalina damunt el pit, l'ample capell i la cabellera abundosa. I la pipa, Déu meu! Me'n vaig comprar una d'amagat. Però dintre meu hi havia una lassitud indefinible. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 120.).

Xalina

Vesteix de negre, llarga xalina també ne- gra. Barret ample per sota el qual li penja una llarga cabellera rossa. Es el tipus d'artista de l'època. Sembla escapat de la nostra Rambla. "Veus? aquest és un artista. dic al meu company: és escriptor o pintor. Em vénen ganes d'anar-li a dir que jo també sóc artista i demanar-li que m'ajudi a trobar una col·locació o que em doni alguna cosa." (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 88.).

Xalina

 Quan vaig haver dit això va semblar molt benaurat. Va dir que si jo anava d’allò més ben vestit i que li agradava molt la meva xalina. I que si tenia la pell tan fina. I les confessions foren tant més ciares si hom se'n retractava. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 182.].

XALMA f.

Coixí de cànem o de tela de sac, farcit de borres o de llana per la part que toca l'esquena de la bístia, i de palla llarga per les parts que pengen dels costats, i que, subjectat amb una cingla i provist de pitral i rabasta, fa el servei de bast i de sella per a portar càrrega o cavalcar en ases o muls (Garrotxa, Pallars, Ribagorça, Fraga, Urgell, Segarra, Priorat, Ribera d'Ebre, Morella); cast. enjalma. Els ruquets... anaven ben guarnits amb xalmes i sàrries, Lluís Rec. 21.

Xalma: llin. existent a Tossa, Badalona, Barc., etc.

    Fon.: ʧáɫma (Vall d'Àneu, Pont de S., Tortosa, Morella); ʧáɫmɛ (Sort, Fraga, Urgell, Falset).

    Etim.: del llatí vg. salma, var. del llatí clàssic sagma, mat. sign. 

Xalmes

A vuitanta milles cap al vent mestral l'home aconse­gueix la ciutat d'Eufèmia, on els mercaders de set nacions es reuneixen a cada solstici i a cada equinocci. La barca que fondeja amb una càrrega de gingebre i de cotó tornarà a salpar amb l'estiba plena de pistatxos i llavors de cascall i la caravana que acaba de descarregar sacs de nou mos­cada i de panses ja embolica les seves xalmes per a la tornada amb rotllos de mussolina daurada. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 39.].

1. XAMADA f. 

Xera, flamarada viva i de poca durada (val. meridional).

    Fon.: ʧáma (val.).

    Intens. dim.: xamadeta.

2. XAMADA f. 

Indirecta, paraules ofensives (Camp de Tarr.); cast. chinita. «Li vaig tirar una xamada, però no en va fer cas».

Mentre els Jutges desgranen les seues consideracions, Fuster baralla, en extracció i xamada, els dos paquets tabac que tragina tothora. Kool ment lat, el bètic. Atlètic, el Winston.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 32.).

Xamada 

Un jove aparcacotxes tocà un xiulet amb poca convicció camina sense pressa aparent cap a la mateixa entrada de la tanca exterior, feia gestos lents amb els braços com invitant-los a arribar fins al lloc que ell indicava que era buit, fora de la tanca del recin­te, no dins, i amb més moviment de les mans assenyalava que a dins no podrien aparcar; el sol ja queia entre les branques nues d'alguns xops i el jove, que havia arribat a les portes de La Fe al mateix temps que el cotxe, tira xamada al cigarret que duia als lla­vis, va traure fum pel nas i es revifà el vermell de la brasa, després es va tocar, com saludant, un mocador gran, roig i negre, que por­tava al cap lligat per darrere a l'estil deis pirates de cine, s'inclinà una miqueta, va allargar una mà cap a la finestreta del conductor i la retirà sorprès en veure quin era el seu color i aspecte. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 52.).

Xamades

Rarament era possible, en el viatge d'anada, trobar lloc a l'interior dels vagons, plens de baf condensat, de gent dreta i de fum de tabac de picadura, i menys encara seure als bancs de fusta, longitudinals si era el vagó remolc, amb les finestres de guillotina tancades i un tel de vapor blanc i gris cobrint els vidres bruts, i si el tramvia venia completament ple, si no hi cabia ningú més ni tan sols mig penjat als estreps (tan ple, de vegades, que passava de llarg sense aturar-se a la meua parada, on només l'esperava jo sol, un nen amb cartera escolar, i llavors ja sabia que, si en pocs minuts no n'arribava un altre, faria tard al col·legi amb tota certesa), alguns viatgers havien de fer el trajecte aguantant-se drets de qualsevol manera sobre els topalls i l'enllaç de ferro entre el cotxe motor i el remolc, un viatge arriscat atesos els sotracs permanents del vehicle, però almenys s'estalviaven la pressió i les empentes de la plataforma, i fins i tot n'hi havia que eren capaços d'encendre un cigarret mantenint l'equilibri en aquell lloc aparentment impossible i se'l fumaven en competència amb el vent, que el consumia molt més ràpidament que les xamades fins que només en quedava una punta de paper mig cremat i de cendra. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 45.).

XAMBÀ

Xambà

Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui Túnica fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, altra vegada, Teresa, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 357.).

XAMBERG m.

Capell rodó d'ala ampla i alçada d'un costat, que s'usava principalment en el segle XVII; cast. chambergo.

    Etim.: pres del cast. chambergo, mat. sign.

Xamberg

De sobte, s'interrompé. Un personatge estrany s'havia quedat, dret, davant de la taula; era un home que portava xamberg i una corbata voladissa, jaqué gris i molt vell de cues penjants, amb un clatell ple de cabells llargs i espessos, les galtes amples i grisenques mal afaitades... a primera vista es veia que era un pintor, per aquella claredat exagerada de les fesomies d'artista que sembla irreal i que es diria extreta  d'un gravat antic. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 53.].

Xambergs

La semblança amb l'autentic romanticistne s'evidenciava també en aspectes externs: macabres alguns, com els suïcidis  escandalosos (Soler i Miguel, Raimon Casellas, Hortensi Güell, Antoni Isern, el pintor Casagemas) i la tuberculosi dràstica (començant per Yxart i per Sarda); pintorescos d'altres, com la bohèmia tronada, i l'«uniforme» artístic —cabells llargs, xalines, pipes, xambergs, que satiritzaria Ramon Raventós—, i l'estridència verbal.(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 36.).

Xamberga

El monument, doncs, del marqués de Campo era de pedra grisa clara color caca d'ocell, i de bronze gris fosc les figures, allà dalt de tot el marqués vestit amb casaca fins al genoll, casaca o xamberga o paletot o com es di­guera aquella peca de roba del segle XIX, i damunt un abric gaire­bé fins als peus, espès folrat de pell, com si Valencia fóra una ciu­tat de freds extrems nord-europeus, portava l'abric generosament obert protegint una xiqueta deliciosa el cabet de la qual li arriba a la cintura. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 144.).

XAMBÓ, -ONA m. i f. i adj.

|| 1. (Jugador) que té més sort que coneixement del joc; qui obté bons resultats per casualitat, no per mèrit propi; cast. chambón. Axò ho sap treure l'homo més xambó, Penya Poes. 58.

|| 2. Aprenent o altre treballador que no sap bé l'ofici (Ll.); cast. chapucero.

    Fon.: ʃəmbó (or., bal.); ʧambó (occ., val.).

    Etim.: del cast. chambón, mat. sign. 

Xambó

LLARG: Oh, esplèndida senyora! Xambó de mi! Un grapat de cent francs! I encara seria poc pagat si amb això volguéssiu comprar una boniquesa de jove com l'Abel. Però com que a ell el teniu i el qui compreu és a mi, jo us juro que no valc una quarta part del que em doneu. Si gosés us besaria aquestes mans d'or! (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 135.).

Xambons

-Deixarem que primer juguin els xambons, i després nosaltres farem un bon partit. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 174.].

XAMBRA f.

Mena de brusa que porten les dones damunt la camisa per estar per casa; cast. chambra. Na Leocàdia necessita comprar una chambra, Ignor. 53.

    Etim.: del fr. (robe de) chambre, mat. sign. 

Xambra

És una cambra molt gran, on també hi ha dues teles girades contra la paret que deixen veure uns marcs polsosos i, al fons de tot, un llit alt i ample dreçat contra un suport que l'enlaira del pis de rajols grocs; la dona hi és asseguda, l'esquena repenjada al capçal i els llençols rebregats fins sota el pit que protegeix una mena de xambra insidiosament transparent. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 163.).

Xambretes

Vaig recular cap al bar del costat... travessant la porta de batents... Em vaig esperar al banc... arrambat a la paret, que tornés... amb tota la resta de borratxons... Hi havia grapats de femelles, amb xambretes, plomes i boines, amb barrets de palla d'ales dures... Totes parlaven com animalons... amb grans lladrucs i rots entravessats... Eren gossos, tigres, llops, lladelles... Esgarrapaven...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 166.].

XAMIT

Xamit

I mentre que Tristany, commogut pel sortilegi, amoixava la bestiola encantada que se li enduia tota la tristesa, i el pelatge de la qual, en tocar-lo la lila, semblava més dolç que una roba de xamit, pensava que allò seria un bell present per a Isolda. Però ¿què fer? El duc Gilany amava Petit ­Crú per damunt tota cosa, i ningú no hauria pogut obtenir-lo d'ell, ni per astúcia ni per prec. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 77.].

Xamit

Llavors avenga el seguici de la reina. Les bugaderes i les cambre­res vénen davant, després les dones i les fines dels barons i dels comtes. Passen una a una: un jove cavaller escorta cadascuna d'elles. A la fi s'atansa un palafrè muntat per la més bella que Kaherdí hagi vist mai amb els seus ulls: és ben feta de cos i de cara, les anques una mica baixes, les celles ben traçades, els ulls riallers, les dents me­nudes; una túnica de vermell xamit la cobreix; un minso enfilall d'or i de pedreries guarneix el seu front polit. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 92.].

XAMÓS, -OSA adj. 

Que fa goig de veure per la seva bellesa, gràcia i vivacitat; cast. hermoso, lozano. Com ella de tan xamosa no'n surtirà pas cap més, Collell Flor. 47. Quina diada més xamosa!, Vilanova Obres, ix, 58. Abaix de la xamosa pendent de prats, Massó Croq. 21.

    Fon.: ʃəmós (or.).

Xamosa

Delicadament, per tal de no tacar els gruixuts pètals blancs, Peter tocà la flor més xamosa de la planta més gran. (Gore Vidal. Washington, D.C.(Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 140.).

XAMOSIA f. 

Afalagadura, carícia (or.); cast. caricia. Jo em gaudia... de les xamosies de la Josette, Santamaria Vida 83.

    Fon.: ʃəmuzíə (or.).

Xamosies

La culpa de tot això era, és clar, de la meva mare, que ens havia transmès, com un virus, la idolatria cega pel seu fill preferit. Com podíem no concedir-li al petit déu qualsevol caprici si, a canvi, ens obsequiava amb els seus petons i xamosies...? [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 49.]. 

Xamosies

La petita Moïna, dos anys més gran, amb xamosies plenes de feminitat provocava riures interminables que esclataven com coets i no sem blava que tinguessin cap causa; però veient-los tots dos rodolant davant del foc, ensenyant sense vergonya els cossets rodanxons, les formes blanques i delicades, con fonent els tirabuixons de les cabelleres bruna i rossa...  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 167.].

XAMPURRAR v. intr.

Parlar un llenguatge barrejat de dues o més llengües; cast. chapurrar. Maltès xamporrat de mallorquí, Penya Mos. iii, 205. Parlava molt xampurrat, Vilanova Obres, iv, 168.

    Fon.: ʃəmpurá (or., men.); ʧampuráɾ (val.); ʃəmporá (mall.).

    Var. form.: enxampurrar, xampurrejar, xapurrar.

    Etim.: incerta; té aspecte de formació onomatopeica o expressiva. 

Xampurren

El francès d'universitat els resulta inútil, però aconsegueixen apanyar-se-les per trobar el seu hotel, al carrer Victor Hugo, i allà, en un llit ample i dur, dormen durant trenta-sis hores. Quan es desperten, amb el cos adolorit i la boca seca, ell li diu que detesta el maleït París i que odia tots aquells moros estrangers que xampurren el francès i es pixen al carrer. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 109.].

Xampurrat

Jukes, que no tenia talent per a les llengües es­trangeres, destrossava fans i tot l'anglès xampurrat que empraven els xinesos, el pidgin-english.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 18.].

Xampurrada

El seu tarannà sol·lícit i desinhibit les ràpides ocurrències l' «origina­litat» -encara que no passi de ser una lletjor particular-, fins i tot la seva parla xampurrada converteixen les qualitats humanes en una disfressa de pallasso. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 185.).

XAMPURREJAR v. tr.

Xampurrar. Començà... a xampurrejar una mica millor el curt vocabulari francès que posseïa, Oller Febre, ii, 132.

Xampurrejava

Tres mesos enrere, aquell gegant molt intel·ligent que xampurrejava la llengua de Voltaire, va demanar en un francès molt entenedor si Argentina havia renunciat a les seues reivindicacions sobre les illes Malvines.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 351.).

Xampurregi

 «Allò sí que era manca de comunicació.» No és comparable amb la del turista que va a Finlàndia o al Japó, i troba inter locutors al·loglotes però professionalment (o fins espontàniament) amables i ben intencionats que s'esforcen per entendre'l i ajudar-lo: al capdavall, hi ha algú en qualsevol racó de món que no xampurregi una mica l'anglès?  [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 88.]. 

Xampurrejava

Amb uns parlava el francès; amb altres, l'italià; amb unes senyores velles i pintoresques xampurrejava l'anglès. Era ben rebut enmig de tots els grups. Arreu semblava dominar, desvetllar simpaties. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 16.).

Xampurre­java

Tot estrenyent Ics mans de Philip, li preguntà per la senyoreta Wilkinson, que en ducs ocasions havia passat unes setmanes a casa seva. Parlava en alemany i xampurre­java una mica l'anglès. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 108.].

XANCRE m.

Ulceració produïda pel contacte o inoculació del pus virulent engendrat per una nafra sifilítica; cast. chancro. Xancres: Praeputii ulcera, Pou Thes. Puer. 159.

    Etim.: del fr. chancre, mat. sign. (que ve del llatí cancru, ‘càncer’).

Xancre

Brussel·les, el principal tema de la conversa era la gàbia familiar i els mitjans per escapar-se'n. En la seva especialitat, Nil era un gran estrateg: el Clausewitz de la pedofília. Això no vol dir que no el cansés, ja que s'ho sabia de memòria i de vegades tenia la sensació de participar, des de feia vint-i-cinc anys, en la mateixa conspiració. Les carones s'anaven succeint però el xancre familiar sempre era el mateix. Quan Laure li explicava que la seva mare li havia dit: «Quan véns de l'institut, t'asseus a taula, menges sense dirigir-nos la paraula ni al teu pare ni a mi, i et tanques a l'habitació, ja n'estic tipa, aquí no ets en una pensió!», a Nil li semblava sentir una vegada més un disc suadíssim. «Aquí no ets en una pensió». [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 190.].

Xancre

En sortir de les tenebres delirants del meu hotel encara intentava algunes excursions entre els carrers distingits dels voltants, carnaval insípid de cases en vertigen. El meu Fastigueig s'agreujava davant d'aquelles extensions de façanes, aquella monotonia inflada de llambordes, de maons i de revoltons fins a l'infinit i de comerços i més comerços, aquest xancre del món, lluents de reclams prometedors i pustulents. Cent mil mentides sense solta. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 231.].

XANGUET m.

|| 1. Peix menut del gènere Atherina, sobretot Atherina hepsetus i Atherina Boyeri, comestible però poc apreciat; també es diu xanguet el peix de l'espècie Aphia pellucida (Blanes, Barc., Tarr.); cast. pez de rey, morralla. Ey ey! No remeni les maduxes! ¿Que es pensa que és xanguet?, Vilanova Obres, xi, 162. Si no mengem llus, menjarem xanguet, Pons Auca 182.

|| 2. Fang que es fa amb la pluja menuda (Tarr.).

|| 3. Nen brut (Vic).

|| 4. f. Dona bruta i mal vestida (Mall.).

    Fon.: ʃəŋgέt (or.); ʃəŋgə́t (mall.). 

Xanguet

Ja no estic per Isabel des que sóc a la cort. El nostre xanguet i les nostres Isabels de poble no són res al costat del nostre xanguet i de les nostres Isabels de la cort. El cervell del meu Cupido està esquerdat, i començo a estimar com un vell estima els diners, sense gust ni gana. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 75.].

Xanguet

La meva intenció en el cas, protesto que era honestíssima, de cara a la noia. Perquè conec el Comte i el tinc per un perillós i lasciu minyó, per una balena empassant-se virginitats, que devora tot el xanguet que troba. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 117.].

XANGLA f. 

Burla, riota; cast. chanza, burla. N'hi havia que, a tall de xangla, xisclaven, udolaven, Caselles Mult.85.

    Fon.: ʃáŋgɫə (or.); ʧáŋgɫa (occ., val.).

    Etim.: V. jangla.

Xangla

Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor i de vergonya, que ara els feia venir esgarrifances i ara suors... Ells no en sabien, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona que havia nascut al pla i havia viscut a la vila! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 88.).

Xangla

Quina angoixa feia tot allò! Quan varen haver de passar per davant de les cases del Serrat, amb tot i anar corrents com empaitats per la tempesta, el capellà va creure sentir que s’obrien portes i finestrons i que arreu mormolaven mots de xangla i paraules de riota. Però l’angúnia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l’era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauria la Rodasoques, l’ermitana i l’ermità, tots els pastors, pilers i llenyataires que devien haver conjuminat aquella treta de mals esperits... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 130.).

1. XANCA o XANGA f.
|| 1. Cadascun dels dos pals que a pocs centímetres d'altura tenen un tascó o regruix que serveix de suport als peus d'una persona perquè aquesta pugui caminar per llocs fangosos sense mullar-se o embrutar-se els peus; cast. zanco. Lo qui va ab chanques: Grallator, Pou Thes. Puer. 103. Unes xangues... es dia que acab d'haver-hi fanch, en ploure, Roq. 4.
|| 2. Cama notablement llarga; cast. zanco. La vellarcassa de la llebre va fer un salt amb les seves llargues xanques de llagosta, Ruyra E-Ch 14.
    Var. form.: xancra, xàngara, xenga, xàncala.
    Fon.: ʃáŋkə, ʃáŋkɾə (or.); ʃáɲɟə, ʃáɲgəɾə (Palma); ʃέ̞ŋgə (Artà); ʃáɲсəɫə (Manacor).
    Etim.: del llatí tardà zanca o tzanga, nom d'una espècie de calçat, probablement pres del persa antic zanga ‘cama’, segons Corominas DECast, iv, 823.

2. XANCA
Posar en xanca: posar en salmorra les sardines o anxoves, com a preparació per a conservar-les salades (Tossa).

Xanques

Ara parlaré de la ciutat de Zenòbia, que té això d'ad­mirable: per bé que situada sobre un terreny sec, s'aixeca sobre altíssims palafits, i les cases són de bambú i de zenc, amb moltes galeries i balcons, situats a diverses alçades, sobre xanques que s'encavallen l'una a l'altra lligades per es­cales de corda i voreres penjades, coronades per mirandes cobertes de teulades còniques, barrils de dipòsits d'aigua, penells, i en projecten rotllanes, sedals i grues. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 24.].

XANO-XANO adv.

Caminant a poc a poc; cast. despacito. Dins es seller, xano-xano, me'n iré a tastar es vi dols, Roq. 48. Jo m'hi encaminava xano-xano, capbaix, Ruyra Pinya, i, 17. a) m. Moviment pausat, del qui camina a poc a poc. He travessat lo caminet, ab el xano-xano de Mossèn Cinto y sant Francesch, J. Pons (Rev. Cat. ii, 227).

    Var. form.: xino-xano.

    Fon.: ʃanuʃánu (or., men.); ʃanoʃáno (mall.); ʃinuʃánu (Barc.); ʧinoʧáno (occ., val.).

    Etim.: de l'it. piano piano, mat. sign. 

Xano-xano

Caminaren xano-xano fins al castell i s'assegueren a la terrassa que domina la ciutat. Aquesta s'ajocava, plàcida i acollidora, al fons de la vall, tot al llarg del Neckar. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 123.].

XANXA (ant. sanxa, dial. xansa). f.

Burla; cosa dita per riure o per burlar-se; cast. chanza. Jo no em sé qui s'és Andreütxo, ne quines sanxes són açò que tu dius, Decam. ii, 46. Ab mi no hi gasteu xanxes, Vilanova Obres, iv, 65. Sempre parla a tall de xanxa, Vilanova Obres, vii, 115. Xanxes marranxes: (ant.) romanços, coses enganyoses, embolics; cast. cháncharras-máncharras. Tu veuràs bé açò què és e quines tacanyeries ne quines xanxes marranxes són aquestes que tu'm tramets a dir, Decam., jorn. ix, nov. 8a (citat ap. Misc. Fabra 173).

    Fon.: ʃáɲʃə (or.); ʧánsa (val.); ʃánsə (mall.).

    Etim.: de l'it. ciancia, mat. sign., o del cast. chanza que també procedeix del mot italià.

Adolescent, les meues lectures sobre els horrors nazis van accentuar la meua germanofòbia. Quan vaig llegir aquesta xanxa de Francois Mauriac em va fer molta grácia. «J'aime tellement l'Allemagne que je suis content qu'il y en ait deux» («M'agrada tant Alemanya que estic content que n'hi hagi dues»). (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 81.).

XANTAR v. 

|| 1. ant. Cantar. Començ est Desconort lo qual fas en xantant per ço que me'n conort, Llull Rim. Xantar-li'n-he una dansa, Turmeda Diuis. 36. Yeu suy Arnauts, qui plor e vay xantan, Febrer Purg. xxvi, 142. 

|| 2. Imitar el cant o crit dels animals (Pallars). Janot... s'anava engrescant cada vegada més en el seu xantar, Virós 199. 

|| 3. Gemegar o cridar de dolor (Pallars); cast. quejarse, gemir, aullar.

    Fon.: ʧantá (occ.).

    Etim.: derivat de xant.

Xantar 

CUTILLAS (conscient que el Gabriel es refereix a l'intercanvi de la nota entre ell i l'Iris): Xales massa, tu, mestre... Aquí, la virtut de xantar la mui va molt cotitzada.

GABRIEL: També tu deus d'haver xalat molt per guanyar-te tantes confidències...  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 353.).

XANO, XANA adj.

Ingenu, una mica curt d'enteniment (Lloseta).

Xano

-Esperem uns quants dies per veure quin determini prenen. Aniré a cal canonge, aquell capellanot amic del pare. Sempre hi posen quin xano em fa.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 188.).

XANT

|| 1. ant. Cant, acció de cantar les persones; cast. canto. Qui aquest xant vol sovén cantar, Llull Rim. 303. Mon ris, mon xant e ma ventura, Martí Garcia (Cançon. Univ. 218). Solàs deport plazer e xan, id. ibid. 220.

|| 2. Cant d'ocell, i per ext., veu o crit de qualsevol animal (Cardona, Solsona, Pallars, Ribagorça); cast. canto, grito. Vench hun ocell... e començà a cantar, e aquell xant plagué-li tant que fo fora si mateix arrapat, Sermons SVF, i, 51. Tenia una extraordinària aptitud per a fer el xant de tots els animals i feres, Virós 198.

|| 3. Esgarip o crit de dolor, sia de persona, sia d'animal (Pallars); cast. aullido. Ara et diré quin xant fan los gossos quan pressenten la mort d'una persona, Lluís Rec. 56.

|| 4. Udols i converses que es fan amb veu falsejada; especialment, pl., Dicteris o xafarderies que es conten amb veu fingida dos fadrins, un a certa distància de l'altre, durant la nit, per injuriar o molestar un altre fadrí o una fadrina, sobretot per motius de gelosia, desavinences entre enamorats, relacions amoroses clandestines, etc. (Urgell, Garrigues). «Al Bernat aquesta nit li han fet xants».

|| 5. Tonada o inflexions especials de la veu, pròpies d'una determinada persona (Ll.); cast. tonillo. «No l'has de fer, aquest xant, quan enraones».

|| 6. Remor de veus o de moviment ràpid de persones o animals, com el de les abelles que volen, de molta gent que xerra (Eiv.).

|| 7. Fer es seu xant: fer el seu fet, la seva voluntat, obrar segons el propi impuls sense preocupar-se dels altres (Men.). «Tu fé es teu xant, i jo faré es meu».

    Fon.: ʃán (or., men., eiv.); ʧán (occ.).

    Etim.: del fr. chant, mat. sign. |||| 1, 2. 

Xant

És un oceà de colors que dona fruits dolços i guanys que es­borren el cansament de navegar entre els arbres men­tre es canta nous ritmes que han fet oblidar el xant de la mesdiada. (Teresa Ibars. Soc Atles. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 13.).

XANTRE (i ant. xandre). m. 

|| 1. Cantor, especialment el d'església; cast. sochantre. A Johan Armer, xantre bordoner, doc. a. 1385 (Rubió Docs. Cult. ii, 281). Escoltar ab gran pler xandres y ministres, Metge Somni ii. Manà lo senyor Rey scriure per xantres de la sua capella Po Colell e Johan Selles, doc. a. 1408 (Anuari IEC, v, 626).Faheren lo offici a contrapunt los xandres de la Seu, doc. a. 1439 (Ardits, i,394). Aquí eren los chantres de la capella de Tirant, Tirant, c. 444. Offici divinal e solempne sermó e ab grans xandres, doc. a. 1461 (arx. mun. d'Igualada). Els xantres, amb veu de tro majestuós, entonaven, Caselles Mult.138. 

|| 2. Canonge amb dignitat, antigament anomenat capiscol, que tenia al seu càrrec la direcció dels cantors en el cor.

    Fon.: ʃántɾə (Barc., Palma); ʧántɾe (València); ʃándɾə (Ciutadella).

    Etim.: del fr. chantre, ‘cantor’.

Xantres

Però els cants funerals van deixondir a tothom, i, al veure l’immens seguici de corpo van alçar-se trontollant, amb les cames poc segures, i, revestits de negre i or... alguns borratxons de la vigília van alçar-se trontollant, amb les cames poc segures, i creient que era del cas tributar un darrer homenatge a l'ànima del matador, van acompanyar la cantúria ritual amb la cobla que vagament els rodava per la tèrbola memòria. I quan els xantres, amb veu de tro majestuós, entonaven: “Chorus angelorum te suscipiat...!”, ells, tot seriosos i solemnes, com grotescament influïts per la sublimitat de l’acte funerari, responien:

Que visca Aparili! Que visca el valor! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 265.).

Xantres

Frare Anselm dit a l'ase. - Senyor Ase, també devem nosaltres ésser els vostres senyors, per tal com tenim reis, prínceps, ducs, marquesos, comtes, barons, senyors, prelats, doctors, filòsofs, presidents, consellers, advocats, procuradors, secretaris, notaris, rimadors, xantres i llauradors. I totes aquestes coses pertanyen a senyors, i no a vassalls, tal com vosaltres, animals, sou. -  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 74.).

XANXA (ant. sanxa, dial. xansa). f.

Burla; cosa dita per riure o per burlar-se; cast. chanza. Jo no em sé qui s'és Andreütxo, ne quines sanxes són açò que tu dius, Decam. ii, 46. Ab mi no hi gasteu xanxes, Vilanova Obres, iv, 65. Sempre parla a tall de xanxa, Vilanova Obres, vii, 115. Xanxes marranxes: (ant.) romanços, coses enganyoses, embolics; cast. cháncharras-máncharras. Tu veuràs bé açò què és e quines tacanyeries ne quines xanxes marranxes són aquestes que tu'm tramets a dir, Decam., jorn. ix, nov. 8a (citat ap. Misc. Fabra 173).

    Fon.: ʃáɲʃə (or.); ʧánsa (val.); ʃánsə (mall.).

    Etim.: de l'it. ciancia, mat. sign., o del cast. chanza que també procedeix del mot italià.

Adolescent, les meues lectures sobre els horrors nazis van accentuar la meua germanofòbia. Quan vaig llegir aquesta xanxa de Francois Mauriac em va fer molta grácia. «J'aime tellement l'Allemagne que je suis content qu'il y en ait deux» («M'agrada tant Alemanya que estic content que n'hi hagi dues»). (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 81.).

1. XAP m.
|| 1. Soroll del topament de cosa molla amb cosa dura. Y el que es propassi, xap!, lo doblego com una ballesta, Vilanova Obres; xi, 247. Li arriba es temps de ses fruites madures, i xap, cau dins es cistell de sa mort, Ruyra Parada 41. Als cops, que són a mils, i fan un xap de cosa que s'esclafa, Sagarra Equador 125.
|| 2. Clivella; obertura estreta (bal.); cast. grieta, rendija, hendidura. Contemplant-se es xap de sa clenxa, Ignor. 10. Xap dels calçons: l'obertura de la bragueta.
    Fon.: ʃáp (or., bal.); ʧáp (occ.).
    Etim.: onomatopeia.

2. XAP m.
Teixit fet amb rebuigs de seda crua (Pons Ind. text.).

Xap

MOLLERA: l que deus haver fet un xap! (Riuen tots.) (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 106.).

1. XAPAR v. tr.

Cobrir o guarnir de xapes; cast. chapear. No s'oblide portar guarnició ben consertada o paraments chapats brocats o de seda, Menaguerra Cavaller. Vestida de un manto xapat y franja d'or, Alegre Transf. 49. Cavall ornat de xapades guarnicions, Isop Faules 41.

    Fon.: ʃəpá (or., bal.); ʧapá (occ.); ʧapáɾ (val.).

    Etim.: derivat de xapa, art. 1.

2. XAPAR v. tr.

|| 1. Obrir una cosa en dues parts mitjançant un tall llarg; cast. hender, partir. Unes tenayes de ferre, aptes a xepar postemes, doc. a. 1437 (BABL, xi, 160). O si no, clenxa xapada, Ignor. 21. Si no calles, te xaparé es cap amb aquesta estella, Roq. 39.

|| 2. fig. Transigir parcialment cada un dels dos contractants o rivals, cedint cadascun una part del preu, dels seus drets, de les seves pretensions (mall.); cast. partir. Vaja idò, xapem-ho: da'm sa primera fuya per dos cèntims, y si m'agrada, llavò et compraré s'altra, Roq. 47. S'Alcalde trobà medi de xapar sa questió, Roq. 49.

|| 3. Esclafar una cosa trepitjant-la (val. meridional); cast. estrujar, pisar. «Ja hem xapat el raïm».

|| 4. Trepitjar en general (Monnòver); cast. pisar. Tu saps que yo tinc que chapà en tento perque el món va axina, Cañís 8.

|| 5. Destruir esclafant (pir-or.); cast. chafar. La pedregada que xapara el camp, Berga MT 184.

|| 6. intr. Esclatar; cast. reventar. S'usa en aquesta frase: «Està gord que xapa» (Tortosa).

    Loc.—a) Xapar el cor: produir dolor o pena intensíssima. Amb una piuladissa que xapava es cor, Alcover Cont. 149. Si no voleu que es vostro cor se xap, ibid. 40.—b) Xapar-se de riure: rebentar-se de riure (Masnou).—c) Xapar un cabell a l'aire: esser molt viu d'enteniment, tenir gran perspicàcia.

    Fon.: ʃəpá (pir-or., or., bal.); ʧapá (occ.); ʧapáɾ (val.).

    Var. form. (dial.): aixapar.

    Etim.: derivat del radical onomatopeic xap-, expressiu del cop o topada d'una cosa dura amb una de molla.

3. XAPAR v. tr.

Cavar (Alguer). «Lo campanyolo xapa la terra».

    Etim.: derivat de xapa, art. 2.

Xapar

Va compondre algunes obres i els seus papers atresoren un centenar de partitures que segurament ell feia sonar com a organista. Tanmateix, les cures casolanes eren una de les seves especialitats. Així per exemple, per guarir el trencament, ell proposa:

Recepta per trencat D'un granot viu, s'ha de xapar la panxa i li han de treure es budells i bisbe, però s'ha de deixar la freixura y tot lo demés; y de esta manera se ha de posar el dit granot sobre la trencadura ben atesat [de tesar] ab la corretja o altra cosa, y se ha de dur nit i dia fins que es desferrarà. Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 15.

Xapar

-Xaca, no sé de què cony parles! Vaig poc al cinema, la veritat. Abans encara, però el que hi havia al poble va xapar, ara és un gimnàs d'aquests de spinning i baixar als Hamptons em fot mandra.  (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 37.).

Xapem

-Cagumdéu, quin bocamoll. Faig fotos. Però d'artista res de res, eh, xato? Artistes sou vosaltres. Jo sóc un aficio­nat. Als hiverns, que xapem la granja, m'agrada fotografiar el que queda de l'Amèrica d'abans, tot el que hem perdut... (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 139.).

1. XAPETA f. 

Xapolina (mall., alg.); cast. escardillo. Ja li han estret amb una xapeta i una senaia cap an es redol de figueres martinenques a fer es clot, Alcover Cont. 269.

    Fon.: ʃəpə́tə (mall.); ʧapéta (alg.).

    Etim.: derivat dim. de xapa, art. 2.

2. XAPETA f. 

Moneda de cinc cèntims (Fraga, Al.); cast. perra chica.

    Etim.: derivat dim. de xapa, art. 1.

3. XAPETA f. 

Perdre la xapeta: deformació de la locució perdre la xaveta (val.). L'amor que't tich... no'm deixa viure... y al últim vindré a pedre la japeta si no'm traus ensagristada, Rond. de R. Val. 58.

Xapeta 

De lluny i arribava el caminar compassat d'un mul que rodava voltant una sínia i la música de l'aigua era interrompuda a intervals pels colps de xapeta d'un hortolà que obria soles entre els terrossos. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 69.).

XAPOTEJAR v. intr.

Xipollejar, remoure o alçar un líquid a cops, tocant-lo o passant-hi per damunt; cast. chapoteo. 

Xapotejar

...quan tornaven a emergir urs hordes de supervivents que com rates moguts per la mania de furgar i rosegar i

residus i xapotejar com ocells... [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 110.].

1. XARADA f. 

Endevinalla en què cal endevinar un mot fundant-se en indicacions sobre la seva significació i la dels mots que es poden formar combinant síl·labes del mot que es tracta de desxifrar; cast. charada. Les xarades l'entretenien però el deixaven fred, Caselles Mult.169.

    Etim.: del fr. charade, cast. charada, mat. sign., mots que tenen relació amb l'occità charrar, ‘xerrar’.

2. XARADA f.: 

V. xerada.

XERADA (i més dialectal aixerada). f. 

|| 1. Carícia, afalagadura (Garrotxa); cast. arrumaco, zalamería. 

|| 2. Fogueró de flama molt viva i alegre (Garrotxa, Ribagorça, Urgell); cast.hoguera, alegrón.

    Fon.: ʃəɾáðə (Olot); ʧeɾáða (Pont de S.); ʧeɾáðɛ (Urgell).

Xarades

Però an en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l’entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor, com si l'insultessin o el ferissin...  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 332.).

Xarades

No em demanava que pretenien fer el primer vespre que van pro posar un altre entreteniment: van parlar de «jugar a les xarades» però la meva ignorància, no vaig comprendre el significat de la paraula. Van cridar els criats, van parar les taules del menjador, van disposar is llums d'una altra manera, i van col·locar les cadires en forma de semicercle davant de l'arcada. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 199.].

Xarada

És CAROL, Ja petita  Conway -pot ser que tingui uns setze anys-, i ara mateix està excitadíssima sense alè i gairebé fent tentines sota un embalum de coses per a la xarada, entre les quals hi ha una caixa de puros generosament plena de vells nassos, bigotis i pati­lles postissos, ulleres i un sens fi de coses. [J. B. Priestley. El temps i els Conway (Time and the Conway, trad. J. Sellent) Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1ª ed. 2023. ISBN: 9788418986161. 164 p. P. 24-25.].

Xarades

...sota el braç tot un fato de roba vella, barrets i an­dròmines diverses: totes les coses amb què la gent feliç es disfressava per a les xarades. [J. B. Priestley. El temps i els Conway (Time and the Conway, trad. J. Sellent) Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1ª ed. 2023. ISBN: 9788418986161. 164 p. P. 24.].

XARAGALL (i ses var. xargall, saragall, sargall). m. 

|| 1. Còrrec, regueró que forma l'aigua de pluja en escampar-se per un terreny inclinat i excavant la terra: cast. badén, arroyada. De Canigó entre els cingles un xaragall se bada, Atlàntida i. Passo tot el pla, bastant sinuós i ple en tots indrets de petits xaragalls, Massó Croq. 11. S'escapen saragalls improvisats,Rosselló Many. 114. 

|| 2. Munt d'arena o pedres petites que una torrentada ha tret a les vores (Maestrat, Llucena). 

|| 3. fig. Corrua, filera de coses que es deixen anar (mall.); cast. retahila, reguero. «¿Vols que et mostr de dir mentides? | Un saragall te'n diré. | ¿Saps que he vist dins un paner | un quern d'al·lotes garrides?» (cançó pop. Mall.). Fer saragall dels doblers: llançar els diners, gastar-ne molts (mall.).

    Loc.

—Fer es sargai margai: fer el desmenjat amb talent; voler una cosa i no acabar de voler-la (men.).

    Refr.

—«Guarda't d'aigua que no corre, que, quan corre, fa sargai»: es diu referint-se a les persones pacífiques, que quan s'arriben a irritar, són molt temibles (men.).

    Fon.: ʃəɾəɣáʎ (pir-or., Barc., Tarr.); ʃəɾəɣáј (or. en general); ʧaɾaɣáʎ (Tortosa); səɾəɣáј (mall.); saɾɣáʎ (val.); səɾɣáј (men.); əʃəɾəɣáʎ, əʃəɾəɣáј (or.); ʃurəɣáј (Empordà).

    Etim.: de aragall, mat. sign., amb un element inicial que podria venir del prefix llatí ex-. De aragall (mot d'origen insegur, probablement pre-romà), amb el prefix ex-, s'hauria format el verb eixaragallar, i com a postverbal d'aquest s'hauria extret el substantiu eixaragall o xaragall (cf. Corominas DECast, i, 259).

Xaragalls

i obre la cleda al desbridat /cavall que pastura a la vall / l'alosa canta i corre un xaragall.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 370.).

Xaragalls

Aquesta és la clofolla / sempre ho ha estat, i xaragalls i dunes, / marors i calmes li fan corpenta. (Miquel Martí i Pol).

xaragalls

Semblava que l’aiguat, tot se n’ho havia d’endur; i, com si no en tingués encara prou de negar hortets i feixes, esllavissava els marges, els pendissos, i dels camins en feia xaragalls. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 104-105.).

Xaragalls

Estiraven i estiraven i esbufegaven, però el cos ja no es movia Volien acostar-lo al xaragall i allà colgar-lo de terra i rocs i malesa, abans no es fes fosc, però no hi serien a temps, em va semblar entendre.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 159.).

Xaragall

Aquell matí, al llindar de la forest, en el clot d'un xaragall, Gorvenal, havent llevat la sella del seu destrer, u deixava pasturar l'herba novella; allá baix, dins la cella de fullatge, damunt l'enramada florida,  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 50.].

Xaragalls

I allà el tenia, amb el seu vestit negre brut voleiant al sol i amb els cabells tots esbullats d'una manera estranya. Duu una mena de barret llardós i esparracat tirat cap enrere. Té les galtes molt amunt, just sota els ulls, torrades i arrugades com nous. Els llargs xaragalls de la seva cara estan enrivetats de brutor, o potser es tracta del seu singular color de pell d'estranger. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 26.].

Xaragall

de les colrades galtes. per la ufanosa vall

dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 52.).

1. XARANGA f. 

Banda de música militar composta solament d'instruments de buf; cast. charanga. Que fan manco renou dins sa xaranga de sa civilisació, Ignor. 30.

    Fon.: ʃəɾáŋgə (Barc.); ʧaɾáŋga (Val.); ʃəɾáɲɟə (Palma).

    Etim.: del cast. charanga, mat. sign.

2. XARANGA f.: 

V. xarranca.

Xarangues

Navegaven entre les dues costes il·luminades i, d'una banda a l'altra, de França a Anglaterra, les xarangues i els focs d'artifici es responien, i, lentament, davant del vaixell suraven els ports engalanats i espurnejants en la boira roja del mar.  [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 168.].

XARAVEL·LO, -EL·LA adj.: 

V. xerevel·lo.

XEREVEL·LO, -EL·LA adj. 

Eixerit; alegre i animat (Manacor); cast. alegre, despabilado, vivaracho. Per viva, xaravel·la i potxosa se'n du la palma, Alcover Cont. 4.

    Fon.: ʃəɾəvέ̞ɫɫo (mall.).

Xaravel·la

Ella, que era la més xaravel·la del món i sempre reia amb les amigues, comenta a anar coppiu i a la rota batuda.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 349.).

XARBOTAR (i dial. xarabotar). v. intr. 

Agitar-se la superfície d'un líquid sacsejat o en ebullició, deixant anar o alçar-se bambolles o esquitxos (or.); cast. borbotear, borbollar. Jo't donaré la copa | a on xarbota l'Immortalitat, Carner Monj.37. El regalim de la fontanella, xarbotant en la còncava pica de pedra, Girbal Oratjol 196. a) fig., aplicat a coses immaterials. La bellugadissa que xarabotava en l'aire es fongué de cop, Ruyra Flames 131. La mitja nit xarbotava amb glops brillants, Riber Miny. 130. Tenia vint-i-quatre anys, la salut li xarbotava pels quatre cantons, Llor Hist. 114.

    Fon.: ʃəɾβutá (or.).

    Etim.: V. xarbot.

Xarbotava

Havia de prendre’s tots els líquids, fins i tot la sopa, amb una de les moltes canyes que la seva mare duia a la bossa. Quan xuclava el brou amb la canya, xarrupava i xarbotava, i sempre li tacava la màscara i li regalimava pel costat i cap al coll. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 297.].

Xarbotava

Dintre meu xarbotava un caos punyent. Però em vaig haver de recobrar cuitacorrents en sentir la veu vellutada de la minyona que em cridava calmosament des de l'escala.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs.Pàg. 68.].

Xarbotar-los

Miraculosament, en Gallo va aconseguir deixar-los a l’esplanada de davant de la borja. Al preu, això sí, de xarbotar-los com en una atracció de fira, amb l’estómac més regirat que una coctelera. En Montalbano i en Fazio primer es van fixar en la caseta i tot seguit en la cara del senyor Intelisano, que per la seva banda semblava un estaquirot amb la boca oberta. [Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 50.].

Xarbotat

A la platja hi havia una llum fina, filtrada, que ac­centuava la matisació del paisatge, la qualitat daurada de la sorra. A la vora dels pedruscalls el mar estava xarbotat. (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 81.).

Xar­boteig

Si la primera adolescència era el temps de descobrir el xar­boteig dels instints, la segona inaugurava l'epoca de les abstraccions. (Raúl Garrigasait. Art. La vida abstracta. Rev. L'Avenç, núm. 457, pg. 16.).

Xarbota 

I torna a començar amb els tremolins, xarbota tota la carca nada, perd els estreps... Crispa els punys... Fot ballar i espetegar el tamboret... S'encongeix, està a punt de tornar a saltar... Em ve a abocar més injúries als nassos... encara en té de noves... Jo també noto que em vaig encenent... I que fa molta calor... Em passo les dues mans per la closca... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 249.].

Xarbotant

Hauria volgut munyir tot el dia, però no ho va fer, va abocar xarbotant la llet al recipient de refrigeració, sense colar-la, simplement se'n va oblidar. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 204-205.].

Xarbotar

El cotxe accelera, en Saïd passa les rotondes pel dret i les noies es deixen xarbotar d'un cantó a l'altre, acostumades a la seva manera de conduir. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  61.].

XARDOR f. 

Ardor (or., val.). La xardor dels brandons de la barana del presbiteri, Oller Fig. Pais. 196. Y torna el sol a escampar la seva xardor per tota la terra, Guimerà J. que T. 147.

    Fon.: ʃəɾðó (or.); ʧaɾðó (val.).

    Etim.: d'un mot llatí vg. *exardōre, format damunt exardescĕre, ‘inflamar-se, enardir-se’.

Xardor

Allà dins, entremig de la xardor, hi havia homes amb cases amb el coll cargolat, homes amb camises sense coll, homes sense camisa. Homes molls amb les pestanyes socarrimades i les cares ennegrides pel fum; més joves, mes vells; més endins, més enfora; que entraven, que sortien; que corrien, que es paraven.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 19.).

Xardorós

Els dies feiners, doncs, hi treballava -amb una mena de treballar xardorós que tenia la voluptat d'una manyaga-, i els dies de festa anava a veure, a les seves vessanes estimades... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 91.).

Xardorosa

Gentil criatura, aquella, perpetuament ensomiada en el seu desig d’amor! Tot lo que era xardorosa en la intimitat era freda, indiferent, passiva pels afers i miraments de la vida quotidiana. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 179.).

Xardorós

Però, com que és d'homes el contradir, sembla que, l’elogi xardorós acordat a la diva per universal sufragi, hi havia qui el trobava massa ditiràmbic, massa adulador, Entre els músics quintaessenciats de la darrera tongada, entre els aficionats descontentadissos, entre crítics saberuts, no mancava qui insinués que, si s'havia de fer estreta justícia, calia baixar mig to a lo menys la ?tessitura hiperbòlica de semblants admiracions. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 233.).

Xardorosa 

Els botons no van saltar, però la camisa li anava petita, com tota la resta menys la corbata. Quina murga anar a comprar amb trenta-cinc graus, va pensar mentre caminava pels carrers de la ciutat xardorosa perquè havia crescut sis centímetres des de la primavera, però no podia pas anar a New Rochelle amb els texans i les vambes del campament, així que va anar amb la seva mare a Macy's, i va voltar per la secció masculina durant més d'una hora a la cerca d'alguna cosa decent [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 265.].

Xardorosos

Sota la destra batuta de son director mossèn Àngel Obiols, Pvre., l'Orfeó executà brillantment un seguit de boniques cançons que foren acollides pel nombrós i distingit auditori amb aplaudiments xardorosos, davant la insistència dels quals algunes de les composicions hagueren de ser repetides. La festa acabà enmig de gran entusiasme, amb el cant d'Els Segadors escoltats a peu dret i coronats per la concurrència amb visques i aplaudiments extraordinaris. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 120.).

Xardorosa

acostar-la a ma galta xardorosa

estrènyer-la a mon pit, i al rebregar-la

dins mes grapes d'acer com flor de lliri,

(Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 49.).

Xar­dor

La sala de concerts donava a un pati interior: un caramull de nenúfars s'estenien per sobre l'aigua de l'estany, sota la xar­dor quasi furiosa d'una tarda d'agost que finia. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 201.].

Xardorosa

Una xardorosa tarda de maig vaig anar a trobar fora les portes de la ciutat, a la vora de l'Orontes, el petit grup malme­nat per les febres, l'ansietat i la fatiga: l'emperador malalt, Atià i les dones. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 98.].

Xardorós

-Es tracta -respongué l'obsequiós empleat ­d'una mesura de la policia, dictada pel deure i en­caminada a prevenir a temps tota mena de pertor­bacions o desordres que puguin produir-se en l'es­tat sanitari a causa d'aquest temps tan xardorós. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 86.].

XARNERA f. (gal·licisme) 

Frontissa; cast. charnela. Ab 49 ensivelladós ab lur forniment e ab IIII xarneres franciçades, doc. a. 1413 (Inv. Anfós V, 160). Lo tornà a encontrar alt en la xarnera del elmet, Tirant, c. 64. Se li doblegaven com xarneres que van fluixes, Ruyra Pinya, ii, 16.

    Etim.: del fr. charnière, mat. sign.

Xarneres

Moltes preses es van enfilar a la teulada. A cap de poc, van arren­car la porta de les xarneres i prop d'un centenar de soldats amb les baionetes calades es va escampar pel pati central i per l'interior de la Galera.  [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 523. ].

Xarnera

La funció de xarnera que Moldàvia fa entre la Unió Europea i la zona influenciada per Rússia ha convertit aques país en un element determinant de la gran batalla econòmica i política que s'ha desencadenat en aquesta zona del vell continent. (El camí que prendrà Moldàvia, Ramon Rovira, art. revista Presència, 22/12/2013, pàg. 20).

En Guilherm va fer un rugit de fúria en sentir allò. Els altres li van fer cor. Una altra pluja de pedres i ter rossos a la finestra va escampar trossets de terra per tota la cuina.

Xarneres

—Bagassa de merda!—ja eren a dintre del portal. L'ha vien aixecat enlaire i l'havien fet sortir de les xarneres podrides sense gaire esforç. El gos va lladrar una vegada, dues, i després, va callar de cop amb un esgarip somort.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 363.]. 

Xarnera

No havia estat pas tan dolent com es pensava, vaig suposar, o bé ara que s'havia acabat ja podia deixar de pensar-hi, fer veure que no havia passat mai, tornar discretament a Argus i dir-li a la seva dona que la convenció havia anat d'allò més bé i afalagar-la amb algun record de Minneapolis per lubrificar la petita xarnera grinyolaire de la culpa. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 115.].

XARÓ, -ONA adj. 

Mancat d'art, de gràcia o d'elegància; cast. chabacano. «La Campana de Gràcia»... llavors era un paper esqueixat I considerablement xaró, Pla SB 139.

Xaró: llin. existent de Barcelona.

    Fon.: ʃəɾó (or.).

    Intens.: xaronet, -eta (Girbal Pere Llarch 75).

Xarona

A l'entendre d'en Garp, era la raó més xarona per llegir que existia. Sem­pre deia que la pregunta que menys suportava sobre la seva obra era quina part era «certa», quina part es basava en una «experiència personal». Cena, no de la manera encerrada que ho feia servir la Jillsy Sloper, sinó certa com en la vida real. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 9.]. 

Xarones 

Només calia una pinzellada de geni mes per aricar El món segons Ben­senhaver dins d'aquella mitjallum tan estranya en què de tant en tant els llibres «seriosos» brillen durant un temps també com a llibres «populars». En John Wolf era un home llest i escèptic. Ho sabia tot d'aquelles associa­cions autobiogràfiques tan xarones que alguna vegada feia que tots aquests lectors fanàtics de xafarderies s'entusiasmessin amb una novel·la. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 328.].

Xaroneria

Els incauts aprendrien que, quan una nau s'enfonsa, allò de "les dones i els nens primer" no solament té uns components sexistes bastant evidents sinó que és una mostra de xaroneria francament reprovable. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 74.).

Xaronada

A més als supermercats no has de suportar aquest altre tracte humà del dependent, que consisteix a -a la que et descuides- fer-te un seminari privat sobre les qualitats de l'anyada Tal del vi Qual; no hi has de tolerar que l'adroguer et miri amb menyspreu si li demanes una ampolla de vi X i ell veu clarament (i, a més, potser l'encerta) que vols tal vi X per acompanyar el formatge Y que acabes de comprar, quan Tothom Sap Que La Norma Diu Que El Formatge Y I El Vi X No Lliguen De Cap De Les Maneres, i que voler-los pondre junts és una xaronada contranatura. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 196.).

Xarons

Però la xenofòbia de la noia i la lluita per demostrar que en passava van aconseguir una cosa que semblava gairebé impossible: que els comentaris fossin encara més xarons que les cançons. (sobre el festival d'Eurovisió a: Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P.199)

Xaronisme

 Pot entendre's com una mena d"`al·legat a favor del xaronisme", clarament desmitificador, i exclòs d'aquell es­pai heliomàquic, de combat per la cultura, que el Pantarca postulava com a ideal.   ("Coses que fan so d'esquerdat". Maria Dasca. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 35.).

Xaroneria

Si examinem alguns models dels vells papers pintats, especialment els del segle XVIII, trobem que fan goig i tenen un gran valor decoratiu quan el cilindre traslladava al paper el dibuix i el color de les robes; però, en el transcurs del temps, s'ha vulgaritzat tant aquest sistema de tapar parets, encara actual, i s'ha prodigat una borratxeria de composicions horribles per la seva xaroneria i els seus colorits violents, que ens fan enyorar la plàcida senzillesa de les parets nues en les quals s'hagi prescindit, àdhuc, de les sanefes, amb motlle, que es pintaven com a ornament del fons campit. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 64.).

Xarons

Pobre plat fondo. Humil, pràctic, senzill, entranyable plat. Amic plat, arraconat per restauradors tan creguts com xarons. S’imposa pendre una decisió. Cada cop que vegem avançar cap a nosaltres un cambrer amb bol o cassoleta improcedent, traguem l’escopeta de sota la taula, apuntem-hi i llancem el tradicional crit dels tiradors: «Plat!» (Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàg. 60.).

Xarona

La veu, que es pretenia melosa, revelava una sornegueria xarona. Un to familiar: el del cosí Eduardo quan l'estava prenent el pèl. Murcianos parlant amb segones. Menyspreu ensabonat. Hipocresia rebullida. Retranca.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 96.).

Xaró

Em vaig tornar agradable amb la Funmi, ens explicàvem consells sobre l'Akin, des del seu to preferit de pintallavis (un ver­mell brillant que a ella li quedaria xaró) a com li agradaven les mongetes (sucoses i amb molt de pebre). [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 130.].

 XARPELLERA (i ses var. serpellera, serpillera). f. 

|| 1. Teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia; cast. arpillera. Totes serpeleres grosses e cordes grosses d'aver de pes, axí com són d'espart e de palma e de datilers, hon són les esportes del pebre e autres serpeleres grosses d'avers de pes,Reua Perp. a. 1284, p. 376. Primerament grana porgada es la arroua de XXX liures, e dóna la una sarpallera, Cost. Tort. IX, xv, 22. III sarpileres, | archam, doc. a. 1307 (RLR, iv, 380). Per cordes, sarpelleres e palla, doc. a. 1367 (Rubió Docs. Cult. ii, 154). Unam peciam mixtam panni de verni medio per medium fractam pro serpeyera dictorum pannorum, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 15). Unam gerram sine serpayera, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 88). Duas sachas de canamàs per serpelleres, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 184). Tres catifes peloses moriscas en l balo ligades ab corda de spart cubertes ab serpellera de canamàs, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 524). En dos costals ab serpilleres de mijes flaçades de borra blanques, doc. a. 1408 (Anuari IEC, v, 624). Dues gerres olieres sens serpallera, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Hun orinal ab sa serpallera, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 418). Xarpallera, roba grossera de cànem per embolicar, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. pl. Xarxa feta de vencills o de cordes d'espart i lligada a dues perxes, que, transportada per dos homes, serveix per a traginar fems o altres coses lleugeres (Mall.).

    Fon.: ʃəɾpəʎéɾə, səɾpəʎéɾə (or.); ʧaɾpaʎéɾa (val.); səɾpəјéɾəs (mall.). També s'usa molt la forma arpillera, idèntica a la castellana.

    Etim.: incerta, però probablement derivat del llatí sirpĭcŭlu, derivat de scirpus, ‘jonc’ (cf. Corominas DECast, s. v. harpillera).

Xarpellera

Jude se li apropà. Tots dos se separaren dels altres treballadors, cap al lloc on Phillotson havia estat assegut. Com a coixí, Jude li oferí un tros de xarpellera... [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 166.].

Xarpellera 

Els glo­bus empal·lidien com una careta de cera, de nen, pobrissons, amb aquest fred que mata la canalla al llit, asterismes silents, nuncis esblaimats de vés a saber quin son, quin repòs dolç en­tre uns llençolets tan blancs, sobre l'hopalanda blanca de la boira, els globus, la borrassa boreal, el guardafred tenyit d'es­garrifances, precisament, d'esgarrifances, xarpellera incolora per a aquelles carures de criatura, com un sendalet aigualit, com un moaré, un tutú italià que sobre l'aigua d'un llac de cartró encolat, al Liceu... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 257.).

Xarpellera

→ En Dwayne entrà a la part d'exposició del seu establiment. El terra ja no se li enfonsava sota els peus, però ara veié una altra cosa per a la qual no podia haver-hi cap explicació: a la sala d'exposició hi havia plantada una palmera. Les substàncies dolentes d'en Dwayne el van fer oblidar tot respecte a la setmana hawaiana. De fet, el mateix Dwayne l'havia dissenyada, aquella palmera. Era un pal de telèfons -embolcallat amb xarpellera. Tenia cocos de debò clavats dalt de tot. Havien retallat làmines de plàstic verd perquè semblessin fulles. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 90.].

XARRANCA f. 

Joc de nenes, en el qual es dibuixen a terra unes figures geomètriques dividides en caselles o compartiments numerats, i anant a peu coix es fa córrer a cops de peu una pedreta o tella que ha de passar d'una casella a l'altra seguint un ordre determinat; cast. castro, infernáculo. Les regles del joc canvien extraordinàriament d'una regió a una altra, i els seus noms presenten també una gran varietat de formes, de les quals unes són variants de xarranca i altres tenen radicals completament diferents.

    Sinòn.: xaranga, xarranco, xarrango, xàncales, xàncares, xàngales, xanco, xangues, xenga, xanclis, xampla, xinga, xambori, estambòrit.

    Fon.: ʃəráŋkə (Vic); ʧaráŋka (Val., Benidorm); ʃəɾáŋgə (Men.); ʃəráŋgu (Campdevànol); ʃəráŋku (Vic); ʃáɲсələ (Manacor); ʃáŋkəɾəs (Vilafr. de B.); ʃáɲɟələs (Manacor); ʃáŋku (Valls); ʃέ̞ŋgə (Artà); ʃáŋklis (Llofriu); ʃámplə (Agullana); ʃíŋgə (Eiv.); ʧambɔ́ɾi (Morella); estambɔ̞́ɾit (Sanet).

Xarranca

I quan juguen a laI quan juguen a la xarranca, quan salten a corda. Aquella vella vestida de negre es va asseure vora meu al banc, mentre jo era en ple turment de joia (una nimfeta, ajupida sota meu, cercava, tot palpant, una bitlla), i aquella harpia insolent em preguntava si em feia mal l'estómac, i ¡Ah, deixeu-me sol al meu jardí molsós! ¡Que joguinegin al meu voltant per sempre més! ¡Que no es facin mai grans!    [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 24.].

Xarranca

El pati on jugava la Roseanne era el cementiri de Sligo, al darrere de la casa on vivia la seva família. Coneixia tots els caminets i les peculiaritats d'aquell indret, però el seu racó preferit era l'antic temple en runes que hi havia al centre, al porxo mig esfondrat li agradava jugar a la xarranca i altres jocs semblants. Un vespre, segons l'informe del pare Gaunt, sem­bla que la Roseanne va ser testimoni d'un enterrament molt estrany. Un grup d'homes van entrar al cementiri amb un taüt en braços, i sense sacerdot ni cerimònia van davallar aquell taüt dins una tomba oberta i el van enterrar discretament, protegits per la foscor; la Roseanne només en veia les puntes 

espurnejants dels cigarrets que duien als llavis i sentia com xerraven en veu baixa. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 183.].

Xarranca

Trobar-me una vegada més, ni que siguin cinc minuts, en aquell matí a Belgrad, quan la mare em va enviar a casa de la seva amiga Iovanka, i jo vaig sor­tir de casa, ja fresquejava, era octubre, i a la vorera hi havia un dibuix mig esborrat d'una xarranca, vaig saltar, em queien a sobre fulles dels arbres, ho recordo molt bé».[David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 173.].

XARRUPAR

xarrupar - Institut d'Estudis Catalans - Diec2 Institut d'Estudis Catalans - IEC https://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=xarrupar...0

xarrupar. v. tr. [LC] Beure, paladejant, com xuclant. Deixeu-me xarrupar aquest vi. Comparteix. Institut d'Estudis Catalans. C/ del Carme, 47.

Xarru­pava

Tenia el cap massa atapeït. Estava entumit. El tren anava ràpid. El xiulet xisclava. Em sentia com un tros sec de pasta de dents. Al meu voltant, la gent devorava l'esmorzar, xarru­pava el cafè, s'untava la torrada amb mantega, enforquillava el per­nil i els ous. Plats i coberts fent clinc-clinc-clinc. Com una estació ferroviària. [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 92.).

XARTOFÍLAX

Xartofílax

-Estimat pare i nogensmenys amic, hauries d'aconseguir-me alguna distinció pròpia per alegrar el meu cor d piadós laic.

El sacerdot s'allisa la barba, que té molt bonica. -Podries ser gran xartofílax del tron ecumènic...

-Oh sí, això mola! Faria gravar unes targetes de visita i sota el nom posaria: gran xartofílax del tron ecumènic abonat al gas. Allò

impressionaria favorablement aquells senyors del quai de Gesvres. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 232.].

XARUC, -UGA (o -UCA) adj.

Decrèpit; cast. chocho, caduco, vetusto. Cal que mori de xaruc en un carrer de poble, Carner Lluna 30. Eren gent xaruga quasi tots, Casellas Sots 71. Una torre mig esbucada, recort xaruch de l'època d'incursions y pirateries, S. Galmés (Jocs Fl. 1908, p. 90).

    Fon.: ʃəɾúk (or., bal.).

    Etim.: del llatí cadūcu, mat. sign., deformat per intensificar l'expressió de cosa dèbil. 

Xaruc

Un pèrit taxador desvagat passà cert diumenge per davant de la seva botiga, hi entrà i encara hi és. Xaruc, ho era una mica, i ho continua sent sense més. La seva felicitat no féu cap soroll. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 83.].

Xaruga

Hi tornàvem encara un altre cop per un motiu o altre, per les mitges per a varius, pel corrent faràdic òptim, pel tractament de la cel·lulitis a la regió del colze... Jo havia arribat a embolicar-me del tot segons les seves indicacions i inclinacions, per fas o per nefas, com un veritable tècnic. M'acompanyava, em precedia, en aquesta passejada infinitament xaruga, Baryton, me'n saturà, de conversa, per a tota l'eternitat. Parapine es petava de riure per dins, en sentir-nos desfilar entre les nostres enraonies durant les tallarines, tot gargallejant completament les estovalles amb el vi de bordeus del patró. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 477.].

Xaruga

QUAN,  a  una  qualsevol  amazona  de  circ  tísica  i  xaruga,  un  capitost  fuetejador  i  despietat  l'ha  feta  giravoltar  meses  i  meses  sense descans per la pista de l'envelat damunt un cavall trontollant i da­vant un públic incansable, brunzinant damunt el cavall, llançant pe­tons, vinclant-se de cintura, i quan aquest joc sota la bramadissa inestroncable de l'orquestra i deis ventiladors s'ha vist sempre prosseguit de cara a un esdevenidor sempiternament gris, acompanyat de la daca d'uns aplaudiments fungibles i altre cop de nou represos que no eren sin6 com martinets de vapor -llavors potser és quan un jove espec­tador del galliner s'acuita a descendir totes les grades aval!, a preci­pitar-se en la pista i a cridar: Prou! , enmig de la fanfara d'una or­questra que a tot s'adapta. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 103.].

XARUGUETES

Xaruguetes

No lluny del cec, però a rerassaga de tothom i arrossegant els peus i disputant eternalment, solien marxar les xaruguetes de la colla, la Llúcia i la Conilla, dues velletes remenudes i bufones totes netetes i endreçades, amb faldilles de bordets, davantals de cànem i llana, els giponets apedaçats, les mitges blaves ben sargides, les espardenyes de vetes sense cap forat i les caretes, seques i grogues com cigrons, amagadetes dins de la caputxa de baieta negra lligada al coll. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 46.).

Xaruguets

Al descobert i batut pel sol i serenes durant mesos, aquell adob covat, desfet, polsinós, gairebé, no exhalava ja tuf desagradable per a aquells nassos indígenes, poc avesats a flaires exquisides, i en canvi servava a tota hora una escalforeta dolça, suau, penetradora, com l’escalfor del borrissol de ploma, que temptava a tots els malalts i xaruguets, a totes aquelles criatures inútils que no podien cobrar-se avariciosament en jornals lo que menjaven, a acollir-se al flonjo redós per enganyar el temps passant conversa, i per traure's de moll dels ossos la gelabror de la senectut o de la insània. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 206.).

XAVO m.

|| 1. Moneda antiga que valia la meitat del quarto, o sia, l'octava part d'una peça de quatre; cast. ochavo.

|| 2. Caragol de cabells fet al costat de l'orella (or.); cast. bucle, tufo.

|| 3. Peix de l'espècie Zeus aper (Tarr.), anomenat també gallet (Barc.).

|| 4. Planta de l'espècie Hydrocharis morsus ranae (Masclans Pl. 210).

    Loc.—a) Per quatre xavos: per pocs diners. No us deixeu enlluernar per quatre xavos, Lluís Rec. 30.—b) No tenir un xavo: no tenir un cèntim, esser molt pobre.—c) No valer un xavo: no valer res, esser una cosa o persona inútil, menyspreable.—d) Córrer més que un xavo fals: córrer molt veloçment (val.).

    Refr.

—«Qui ha nascut per xavo, no arribarà a dobler»: significa que el qui té poca vàlua positiva, no passa del grau a on pot bonament arribar, o bé que el qui ha nascut per a ser pobre no arriba mai a ser ric.

    Fon.: ʃáβu (or.); ʧáβo (occ., Val.); ʧávo (Cast. Al.); ʃávo (mall.).

    Etim.: del cast. ochavo, mat. sign. ||1. 

Xavo

Volia que em parlés de les coses que s'havien esdevingut abans del meu temps, coses que era massa petita per entendre. La política, per exemple. ¿Què havia passat? La gent deia que ell havia estat un hàbil negociador polític, mercadejant amb el govern per cada xavo. D'una manera o altra havia aconseguit que es fes una escola, i també una fabrica, i havia evitat que la terra acabés perdent el seu estatus indígena a causa d'aquella política anomenada de terminació. Jo vo­lia saber-ho tot. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 25.).

XARXASSA

Xarxassa

Una mueca de fàstic va pintar-se al rostre de la multitud, com si se li regiressin les entranyes.

— Quin home més fastigós!

— Fa venir una cosa, el veure’l...

- Tan malcarat!

- Tan xarxassa!

— Oh!, i sembla que no les té totes.

– Ell prou fa el cor fort!

— Però... la professó li va per dintre.

(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 160.).

1. XARXÓ m.

Eina de picapedrer, consistent en una fusta tallada de manera que forma un angle mixtilini, igual al que fan els llits de les pedres d'un arc amb la superfície concava d'aquest; cast. baivel (Labèrnia-S. Dicc.).

2. XARXÓ

|| 1. m. Taca o altre senyal de brutícia (Baix Empordà). «Muda't el vestit, que vas ple de xarxons».

|| 2. m. i f. Persona bruta i mal vestida, deixadota (Empordà); cast. parpuerca. «Mai se pentinen, | semblen xarxons, | de pois ne crien | a batallons» (cançó pop. de Llofriu). ¿Entrem-hi?—¿Aixís? ¿Fetes unes xarxons? Fins la cara em cauria de vergonya!, Pons Auca 98. També s'usa la forma xarxona quan el mot s'aplica a una dona, però és més freqüent la forma única xarxó.

    Fon.: ʃəɾʃó (or.).

Xar­xó

El pare va tenir vergonya i me'n va donar un parell de seues. Jo portava vestits que ni haurien volgut els drapaires de mossèn Pierre. La primera visió que ella tingué de mi fou aquella: un xar­xó pedant... Després era massa tard.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 388.).  

Xar­xó

Abans que m’enamorés, jo anava com un rodamon amb sabates foradades sense cap cura de la meua persona. El pare va tenir vergonya i me’n va donar un parell de seues. Jo portava vestits que ni haurien volgut els drapaires de mossèn Pierre. La primera visió que ella tingué de mi fou aquella: un xarxó pedant... Després era massa tard.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 453.).

Xarxó 

-Com t'has posat, noi! -exclamà Gerry, mirant el minyó.

Portava una mitja al garró, els pantalons bruts de calç i la cara i les mans fetes una desgràcia. Ningú no hauria endevinat que aquell noi tan xarxó fos l'hereu del tron d'Eslavònia. Perquè Sixpenny no era pas el seu nom de debò. Encara no feia un any que havia arribat a l'escola, a Anglaterra, tot espantat i tímid, i Gerry Hamilton l'havia emparat sota les seves ales. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 82.].

XARXONA

f col·loq Dona que va mal engiponada, deixada en el vestir.

Xarxona 

En un casalot mig enrunat, que només tenia baixos i que tufejava d'un tros lluny, hi vivien les Conques, mare i filla, amb anomenada de bruixes, l'una viuda, vella i malcarada, l'altra fadrina, de trenta anys passats, xarxona i aspra, amb un plomall de bigoti a cada banda de llavi i una espatlla fora de lloc que la feia anar tota torta i entretigada. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 17.).

XARXOT, -OTA adj.
Molt deixadot en el vestir (Empordà, Barc.); cast. zarrapastroso, fargallón.
    Fon.: ʃəɾʃɔ́t (or.).

Xarxota

Recordà Cronshaw, lligat a una dona xarxota, i es va estremir d'horror. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 331.].

XAUXINEJAR v. intr.

Xauxinar (or.). 

XAUXINAR v. intr.

Fer soroll sibilant una cosa que es fregeix o bull en el foc (Empordà, La Selva, Plana de Vic); cast. chirriar. Les paelles del foc han deixat de xauxinar, Ruyra Pinya, i, 105.

    Fon.: ʃəwʃiná (or.).

    Etim.: onomatopeia. 

Xauxinejava

Elles veien amb ulls festosos els fills de l'amo i, com en un joc de mans, en pocs segons preparaven un pa rodó, en forma d'anella, que submergien ràpidament dins l'aigua, on xauxinejava com un ferro roent, i en sortia lluent i llis com un mirall: esmaltat, així es deia. Era un moment de joia per a elles i per als nens, els quals se sentien tots units per aquella cosa inefable i sense amos que és la vida. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 56.].

XEBRÓ m. 

|| 1. Perllonga || 1 (Manacor). XII xabrons per fer bastiments al portal nou, doc. a. 1390 (Piferrer-Quadrado Bal. 920). Una dotzena de xebrons per fer la tomba e capel per lo cos present, doc. a. 1458 (BSAL, ii, 232). 

|| 2. Cadascun dels barrons de fusta que formen les parets o bandes del carro (Eiv.).

    Fon.: ʃəβɾó (mall., eiv.).

    Etim.: del fr. chevron, mat. sign. ||1.

Xebró

L'home va mirar la Bathsheba als ulls un moment que ella va aixe­car la cara, i la Bathsheba la va tomar a abaixar a l'acte, perquè va sentir la mirada d'ell amb massa intensitat per sostenir-l'hi. De reüll, però, s'havia fixat que era jove i esvelt, i que tenia tres galons en xebró a la màniga. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 186.].

XEC-XEC

Però el fadrí la desarmà fent-li una moixaina i pregant-li amb el còmic xec-xec de sa boca esdentegada... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 164.).

1. XEFLA f. 

|| 1. Vega; menjada abundant i festosa (Empordà, Lluçanès, Vallès, Camp de Tarr.); cast. cuchipanda, guateque. Així que la nova de la xefla va esbombar-se per entre la caterva dels veremadors, Caselles Mult.32. 

|| 2. Menja composta de col, patates i sagí (Tremp, Ll.); cast. menestra. 

|| 3. Barreja de coses de menjar, i per ext., de qualsevol cosa (Cardona, Solsona); cast.baturrillo. «Quina xefla mengeu!»«Quina xefla fan, aquells tres!»

    Fon.: ʃέflə (or.); ʧέflɛ (Tremp, Ll.).

2. XEFLA f. 

Popa de la galta; galta voluminosa (Maestrat, Morella); cast. moflete.

    Fon.: ʧέ̞fla (Benassal, Morella).

3. XEFLA f. 

Eina de tall, semblant a un puntacorrent, que usen els corretgers (Alcoi).

    Fon.: ʧéflɛ (Alcoi).

Xefla

-Quin mèrit! -digué Nozdriov-. D'aquesta manera també el guanyaria jo. No, no, que provi de doblar les apostes, aleshores sí que veurem quina mena de jugador és! En canvi, amic Txítxikov, quina xefla no hem fet els primers dies! La veritat, la fira era magnífica. (Pàg. 64).

Xefla

Allí sí que us feu un tip de treballar, sirgadors! Tots alhora, com abans heu anat de xefla i heu fet el boig, ara us poseu a treballar i a suar arrossegant la sirga amb una cançó tan infinita com la Russia. (Pàg. 133).

Xefla

Estava en un estat d'ànim, compreneu, que saltironava per la vorera. Entrà en una taverna de Palkin, a prendre una copa de vodka, dina al "London", senyor meu, on encomanà unes croquetes amb tàperes, una polla amb diferents farcits, una botella de vi, i al vespre se n'anà al teatre, en una paraula, anà de xefla. (Pàg. 193).

Xefles

S'iniciaren entremaliadures dissimulades. De dia tots es quadraven i marcaven el pas, però de nits organitzaven xefles. (Pàg. 243) (Nikolai V. Cógol. Ànimes mortes (Miórtvyie dushi, trad. Josep M. Güell). Edicions 62, Barcelona, 1984, 1ª ed. ISBN: 84-297-2106-1. 350 pàgs.).

xefla

Entretant, dones i noies a amagar-se; i tothom va poder tancar les botigues, i ficar-se dins, i apagar els llums, i barrar ben bé les portes, i forrellar els reixats dels barris, i posar les baldes als corrals. La gentussa negra prou feina tenia a endrapar la xafardada que tenia a tret de boca, com davallada graciosament del cel. Mentre va durar la xefla, pot-diques!, tot va anar bé, i la vila, tornada per un instant a la benaurada tranquil·litat de sempre, semblava que hagués aturat el flagell que anava a venir-li a sobre. Però... tan bon punt la gentada famolenca va haver engolit aquella abundor de pa de xeixa, de minestra Sucosa i de vi bo, va tornar a escampar-se per la vila, cridant, glapint, movent escàndol. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 172.).

Xefles

La Tuies, més fresca, més grassallona que mai, fou al Mas com majordona, on l'hereuet, encara que gelós i desconfiat, no podia menos de rebre els amics que l'ajudaven en los mals passos, i avui amb l'un, demà amb l'altre, tot eren al Molí Vell xefles i berenades.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 195.).

Xefla

Si aquesta xefla es fa de la manera que em penso que es farà, no vull que m'en­xampin amb el cul a l'aire. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 62.].

XEFLIS m. 

Menjada abundant i festosa (Garrotxa, La Selva, Plana de Vic, Maresme, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. cuchipanda. Varen anar a fer un xeflis a una casa de pagès, Genís Mercè 46.

    Fon.: ʃέflis (or.).

    Var. form. i sinòn.: xefla.

Xeflis

Josep Ginestar era el cap d'una colla d'homes inseparables i propensos a la gresca: el fuster Jeroni, el cotxer Francesc, el sabater del Pi i el també sastre Manuel, ajudats quan s'esqueia pels fadrins i els aprenents del taller d'en Ginestar.

Ja fos per iniciativa pròpia o bé sol·licitat pels amics, el sastre sempre estava disposat a prendre part en totes les activitats populars. Participava en fontades, xeflis diversos, festes de carrer, comèdies i saraus de Carnestoltes. (Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs. Pàg. 84.).

Xeflis

-No. Que em pengin si hivaig. No sé on anirema parar El matrimoni s'ha tornat una cosa tan seriosa en aquests temps que corren que comença a fer por només de pensar-hi. En els meus temps ens ho preníem més a la lleugera, i no ens anava gens pitjor! Quan jo i el meu pobre home ens vam casar, vam fer durar el xeflis tota una setmana, i vam tenir borratxa tota la parròquia, i vam haver de demanar mitja corona per començar a posar casa! [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 366.].

Xeflis

Al mig de la sala nua, allò destacava admirablement!... Era un tiberi de patates amanides, de carxofes a la vinagreta, cireres confitades en aiguardent, un pastís sucós, un pernil sencer... Bé vaja, un autèntic xeflis i, de més a més, una sembrada de flors damunt les tovalles, entremig de les tasses! Ah! Ves per on! Aquesta sí que no me l'esperava!  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 208].

1. XEIXA (i en occ. i val. seixa). f. 

|| 1. Blat de bona qualitat, que fa la farina blanca i més saborosa que la del blat ordinari; cast. trigo candeal. Nagun flaquer ne flaquera qui past pa de xexa,doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Una quartera de prims de sexa, doc. any 1387 (BSAL, ii, 106). Aies segó de xexa e met-lo en un drap, Micer Johan 422.Ni presumesca treure del present regna blat, xexa, ordi ni sivada, doc. any 1596 (BSAL, ix, 156). Dins aquest mas, o Maria, | guardau la xeixa retent,Colom Juven. 78. Xeixa blanca: la varietat de xeixa de color més clar, que es fa a les terres grasses però la seva farina no té tanta força com la de la xeixa roja (Mall.). Xeixa roja: la varietat que es fa a terres primes, és de color menys clar i la seva farina té molta força. Xeixa escoada o Xeixa tosa o Xeixa meca, o Xeixa motxa (Segarra, Conca de Barberà): la que no té aresta a l'espiga. 

|| 2. fig. Diners (mall.). 

|| 3. Cinquena, moneda antiga de cinc duros (Ripoll). 

|| 4. Barretineta de punt que porten els infants (Vallès).

    Loc.—a) Millor si és xeixa!: es diu per expressar la satisfacció que causa una cosa ben feta o molt convenient (Manacor).—b) Com que tenga xeixa venal: es diu d'un que duu el capell tirat cap enrera i amb l'ala molt alçada (Sineu).

    Fon.: ʃéʃə (or., bal.); séјʃə (Camp de Tarr.); séјʃa (Guissona, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al.); séјʃɛ (Alcoi).

    Etim.: incerta; se n'han proposades diverses, però actualment preval la idea que es tracta d'un mot cèltic *sasĭa (cf. Corominas DECast, s. v. jeja).

2. XEIXA 

Santa Xeixa: nom de santa imaginària, que s'usa en la locució «per Santa Xeixa» contestant a una pregunta «¿per què?» considerada inoportuna (Palma de Mall., Establiments). «¿Per què toquen ara ses campanes?—Per Santa Xeixa». «¿Per què voleu sortir abans d'hora?—Per Santa Xeixa» (o sia, per cap raó, o per una raó que no t'importa saber).

    Etim.: forma femenina de xeix, nom de la lletra X i expressió de la incògnita en matemàtiques. Així com l'any xeix és ‘l'any indeterminat o desconegut’, Santa Xeixa es diu com a equivalent a ‘la santa desconeguda’ (i traslatíciament, ‘la raó desconeguda o inexplicada’).

Xeixa

La llenya s'havia consumit i l'estufa cremava; el te estava fet i abocat en vasos i tasses, aclarit amb un rajolí de llet; els panets, el pa tendre de xeixa, els ous durs, la mantega, el cap i pota d evedella, tot estava a punt.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 486.).

Xeixa

La llenya s'havia consumit i l'estufa cremava; el te estava fet i abocat en vasos i tasses, aclarit amb un rajolí de llet; els panets, el pa tendre de xeixa, els ous durs, la mantega, el capi pota de vedella, tot estava a punt.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 87.).

Xeixa

Gràcies! -va dir el senyor Trotta i féu senyal amb la mà, com acomiadant-la. Es va asseure a la taula i només va beure el cafè. L'ou, la mel, la mantega i els panets de xeixa quedaren sobre la tauleta.  [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 161.].

1. XEMICAR v. intr. 

Traspuar, sortir un líquid a través de foradets o trencs prims del recipient (Barc.); cast. rezumar.

    Fon.: ʃəmiká (or.).

2. XEMICAR v. tr. 

Esclafar, engrunar (Molins de Rei, ap. Aguiló Dicc.). «La roda de la màquina li ha xemicat la mà».

Xemicava

Quant als altres pisos, no es mirava prim a destruir-los i, aprofitant la carcassa i les parets mestres, hom els xemicava despietadament per fer-ne habitacions, com més millor, sense ordre ni concert. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 26.).

XENILLA 

f. [IT] Cordó format per dos o més fils retorts l’un amb l’altre, o lligant entre ells una gasa de volta o altres lligats, que retenen un gran nombre de fils de seda o de llana tallats, els quals li donen un aspecte de pelfa o d’eruga i serveix per a adornament de vestits de dona, passamaneria, fabricació de catifes, etc. (IEC)

Xenilla

L'armari encara és ple de roba de la meva mare, dos llits amb el cobrellit de xenilla de color groc, cortines de color negre i groc amb disseny modernista sorprenent que va escollir el meu pare i una catifa.... (Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 159.).

Xenilla

L'Idris assenteix. El cinema domèstic va ser idea d’ell, cosa que sempre havia volgut. Però ara l’incomoda. Se desconnectat de tot plegat: d’en Jason Speer, dels armai dels terres de color Copper Kettle, de les vambes canya alta dels seus fills, que costen cent seixanta dòlars, edredó de xenilla de la seva habitació, de l’energia amb e ell i la Nahil han perseguit aquestes coses. Els fruits de seva ambició ara li semblen frívols. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 175.].

Xenilla

-És veritat. I tampoc no és gaire d'estiu. Però m'agrada el tacte. És xenilla. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 192.].

1. XERA f. 

|| 1. Afalagadura, festa; gest o altra demostració d'alegria, d'estimació, de benvolença envers algú (Garrotxa, Plana de Vic, Pallars): cast. halago, agasajo, caricia, arrumaco. «Deixa'm anar a fer quatre xeres a la mare, que està una mica trista». Existeix la variant aixera: Estrenyent-li la mà y fent-li aixeras de bon amich, Oller Bogeria 132. 

|| 2. Demostració sorollosa d'alegria; cast. algazara, gresca. «Farem una xera per celebrar el teu èxit». Entre fortes rialles reprenen la faena, fent xera al comentar coses i casos, Moreira Folkl. 225. Nit de gran xera, en la que molta gent surtia al camp, ibid. 318. 

|| 3. Menjada festosa, abundant (or.); cast. cuchipanda, comilona. Semblava que complissen un deure, i no pas que fessin una eixera nadalenca, Bertrana Herois 130. Especialment: a) Berenada o menjada festosa, feta al camp (Benassal); cast. jira. 

|| 4. Èxit, resultat positiu d'una cosa (Empordà). Fer bona xera: obtenir bon resultat. Fer poca xera: obtenir resultat inferior al que hom es proposava. Tenir una bona xera: es diu especialment de fer una bona pescada, una bona caçada, una replega abundant de caragols, de bolets, etc. (L'Escala). Bona aixera qui vos puga arreplegar, Víct. Cat., Cayres 68. Fer molta xera un vestit o altra cosa: fer molt bon efecte a qui ho veu, produir bona impressió pels colors vius, per la bona presentació (Pont de S.). 

|| 5. Flama molt viva, encara que sigui de poca durada (Vall de Ribes, Cerdanya, Berguedà, Garrotxa, Lluçanès, Solsona, Plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Tremp, Pla d'Urgell, Ll.); cast. llama, gozo, alegrón. Avivades amb xeres de sarments i esporga d'oliver, Serra Calend. folkl. 330. A la vora del foc, amb bones xeres, se va aixugar, Lluís Rec. 59. «Foc d'argelagues, | foc reial; | passada la xera, | res no val» (Les Paüls).

    Refr.

—«Una xera de marit, no dura sinó un xic»: es diu per les mostres d'afecte poc sentides (Alt Empordà, Garrotxa).

    Fon.: és variable el grau d'obertura de la e. Tenim recollides aquestes pronúncies: ʃéɾə (Plana de Vic), ʃέɾə (Berga), ʧéɾa (Pont de S.), ʧέɾɛ (Organyà).

    Etim.: del fr. chère, mat. sign. |||| 1 i 3. Aquest mot francès ve del grec i llatí tardà cara; de l'expressió bonne chère, ‘bona cara’, prové el significat || 1, i defaire bonne chère, ‘fer bona acollida a un visitant o comensal’ prové el significat || 3, de ‘bon menjar, menjada festosa’. La idea de ‘cara alegre, alegria’, que presideix ambdós significats, explica el significat || 2, de ‘demostració sorollosa d'alegria’, i el || 4, de ‘bon èxit, bon resultat’. En l'accepció || 5, de ‘flamarada viva encara que curta’, xera havia estat considerat com d'origen desconegut (cf. BDC,xxiv, 76-77, nota); però sembla segur que no es tracta d'un mot d'origen diferent, sinó del mateix mot francès chère, que ha pres en català el sentit de ‘alegria’, i d'aquí el de ‘flama alegre, foc reconfortant’; la dificultat semàntica que es trobava per a aquesta identificació queda resolta si tenim present que una flamarada viva s'anomena en castellà gozo i alegrón, és a dir, amb expressions directament relacionades amb la idea de ‘goig, alegria’.

2. XERA f. 

Ocell molt petit, cendrós, que viu d'insectes i fa el niu per les argelagues, brosses, camps de blat, etc. (Gandia, Sanet).—V. xerna.

    Fon.: ʧéɾa (Gandia); ʧέ̞ɾa (Sanet).

3. XERA 

Nom amb què els pastors criden les ovelles, repetint-lo: xera, xera, xera... (Bagà, Berga).

    Fon.: ʃέɾɛ (Berguedà).

    Etim.: del fr. chère, ‘estimada’.

 Xera 

El sastre Josep Ginestar era un exemplar típic d'aquells menestrals de bon humor que abundaven tant a Barcelona, els quals tenien la virtut de compaginar l’amor al treball amb la platxèria, de manera que, posades ambdues vocacions al fil de la balança, no pesava més l'afecció que l'obligació, ans bé els plats es mantenien al mateix nivell. Quan es tractava de trescar, en Po no mirava hores i molt sovint, en feines de compromís, s’ajocava quan els galls cantaven o es llevava a punta de dia. Fora d'això, Ginestar era un "bútxara”, la xera del barri, amatent sempre a prendre part activa en totes les expansions populars per iniciativa pròpia o bé sol·licitat pels amics de borina perquè, com deia Rafael d'Amat, era `home de tarumba”, ”pare de la broma”, ”un dels valents que hi ha en Barcelona, més conegut que la sarna”. En xeflis, fontades, festes de carrer, esquellots, comèdies i saraus de Carnestoltes, era el número u, i com aquells actors que convençuts de la seva vàlua no rebutgen cap paper, per insignificant que sigui, perquè saben que en tots han de lluir-se, a Po Ginestar tant se li'n donava dur un ciri com el penó de la processó de la gresca i així tan aviat el veiem fer cadeneta per al guarniment del carrer com emparaular els músics i en les funcions d'aficionats, quan no representava, arranjava l'escena, posava en rengle les cadires, encenia i apagava els llums, recollia les entrades i tenia cura, sobretot, del vestuari. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 86.).

XEREMIA f.

|| 1. (usat sobretot en pl.) Cornamusa (mall., men.). «Set anys, nou mesos i dies | esclau de rei vaig estar | per aprendre de sonar | es grai de ses xeremies» (cançó pop. Mall.). Respon, lo orga, el chor y xeremias, doc. a. 1725 (BSAL, xii, 90). Sentiràs la xeremia, | aquest aucell sense niu, Riber Sol ixent 4. El so de les xeremies escampava discordàncies, Galmés Flor 77.

|| 2. pl. Nunú, canó de canya que es fa sonar per les vibracions d'un paper prim atesat a un cap del mateix canó (Ferreries, Eiv.); cast. canuto, pipitaña.

|| 3. pl. Collera de cànem de sac, molt lleugera, que porten les mules per a batre (Puigpunyent, Valldemossa, Sencelles).

|| 4. Tija que es forma de l'ull d'una herba o hortalissa, com julivert, enciam, col, espinac (St. Joan de S.).

    Loc.—a) Fer ses xeremies: fer la plorinyaia, gemegar insistentment (Santanyí).—b) Més ple que unes xeremies: es diu d'una persona o animal que ha menjat molt (Mall.)—c) Dia de xeremies: dia de festa grossa (Mall.).

    Fon.: ʃəɾəmíə (bal.).

    Intens.: xeremiassa, xeremieta, xeremiona, xeremiota, xeremiot.

    Etim.: del fr. chalemie, ‘flauta de can

Xeremia 

Valls té el rictus adust i aquella cara de xeremia a punt de rebentar en música de festa s'ha tornat de ximbomba fosca. Se sent culpable. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 193.).

Xeremies

XII

Els pastors de Virgili tocaven xeremies i altres coses

i cantaven l'amor literàriament.

(D'altra banda, mai no he llegit Virgili. ¿Per què, ara digueu, l'hauria de llegir?)

[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto  Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 71.].

1. XERIC m. 

|| 1. Xiscle; crit agut i inarticulat, generalment de dolor o de por (Gironès, Empordà, Plana de Vic); cast. chillido. Una bella tarda d'octubre, en què els xerics d'aucells... se remolcaven encar per demunt les terres, Víct. Cat., Ombr. 97. 

|| 2. Animal domèstic, especialment el porcell (Lluçanès).

    Fon.: ʃəɾík (or.).

    Etim.: onomatopeia.

2. XERIC m. 

Acop de figa (Pollença, Inca, Llubí, Costitx, Sencelles, Mancor).

    Fon.: ʃəɾík (mall.).

    Etim.: variant de xereca.

Xeric

...i després va venir aquell crit prim, com fet exprés amb voluntat de renún­cia, a la matinada, perquè el colós havia afirmat que la nit bíblica s'acabava a quarts de cinc del matí, com una quarantena i una quaresma per Pasqua Florida, va venir aquell xeric orfe que va fer quan ell va caure la gibrella de les mans davant d'a­quella madoganya, d'aquell molí de vent, nuet com un jesuset (ah, i ella hi havia de combregar, amb aquella pedra, l'ara d'un holocaust tan modest i tan punyent...), davant d'aquella per­foració del no-res, d'aquell membre espantos que se'n deia allò que no sona, segons la mare, filla meya, se'n deia, i ara ja només això, precisament, aquestes dues calaveretes negres, se­cundina seca d'aquella aurora amarga, dues peladelles abo­nyegades on el ferro aviat es rovellaria si l'aigua i el sabó, té... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 14-15.).

Xericant

Nosaltres, en canvi, d'escoles, no en tenim, però de la nostra nació ixen en intervals de temps curtís­sims incomptables estols d'infants, piulant o xericant alegrement men­tre no saben de xiular, rodolant o giravoltant mentre no saben de ca­minar, enduent-s'ho tot lluscament per davant mentre no saben de veure, els nostres infants! [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 165.].

XERIGOT m.:

V. serigot. 

SERIGOT o XERIGOT m.

|| 1. La part aquosa de la llet, separada de la coagulable; cast. suero. Seriguot fresch, e majorment de cabres, bulit e colat, Arn. Vil. ii, 173. Evitar de dir... xerigot per serigot, Fenollar Regles 109. Raels de romagueres, xerigot de llet, Agustí Secr. 105. Anava exprement amb les mans la nata per escórrer el xerigot, Massó Croq. 47. Una gota de serigot dins una gleva de sang, Galmés Flor 38. A Menorca, terra típicament formatgera, distingeixen tres classes de serigot: el serigot melsís o serigot verjo, que és el que es desprèn de la llet en prendre's aquesta per a fer el formatge; el serigot micós, que queda després de treure per ebullició el brossat, i que conserva miques d'aquest producte; i serigot d'es rai, que es forma rentant el brossat ja batut per a separar la mantega, i naturalment és el de qualitat més inferior.

|| 2. fig. Suc brut (mall.); cast. aguachirle. Sa síquia comuna que replega ses aygos de ses clavegueres y altres serigots, Ignor. 4.

    Loc.—a) Beure més vi que cap truja xerigot: beure'n molt, perquè a les truges els agrada molt el xerigot (Garrotxa).—b) Esser es serigot d'es rai: esser una cosa inútil, no valer res (Men.). Per significar que una persona és considerada amb menyspreu, com a no-res, diuen que «el troben darrera es serigot d'es rai» (Ciutadella).

    Var. form.: sirigot (Cirigot de cabres, Cauliach Coll., ii, 1a, 5); sergot (Porgar lo cap... ab sergot e escamonea, Alcoatí 39 vo): soligot, sorigot, xurigot.

    Fon.: səɾiɣɔ̞́t (mall., men.); seɾiɣɔ́t (Àreu); ʃəɾiɣɔ́t (or.); siɾiɣɔ́t (Tavascan, Tor); ʧiɾiɣɔ́t (Farrera, Estaon, Senet, Durro, Esterri de C.); ʃiɾiɣɔ́t (La Massana, Lladrós); ʃiɾɣɔ́t (Tredós); soliɣɔ́t (Tortosa); ʧoɾiɣɔ̞́t (Val.); ʧuɾiɣɔ̞́t (Alcoi).

    Etim.: derivat d'una forma de llatí ibèric *sŏrum (corresponent al clàssic sĕrum, mat. sign.), amb un doble sufix -ig -ot del qual no es veu clara la procedència. 

Xerigot

AARON

Ara anem amb els gots, i més lleuger que el vol de l'oreneta. Deixaré allà segur el tresor que duc als braços, i allà en secret tindré dues paraules amb els amics de nostra Emperadriu, Vine, tu, brivalló molsut de llavis, et duré lluny d'aquí, perquè ens fas nosa. Et nodriran d'arrels i fruits silvestres, de xerigot i de recuit, i allà mamaràs d'una cabra, i una espluga tindràs per sostre, i pujaràs valent perquè siguis soldat, i dels que manen! (Surt.) [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 113.].

Xerigot

Era jo qui pidolava pomes fetes malbé a l'adrogueria i robava xerigot de la veranda del darrere de la lleteria de Minneapolis, on ens estàvem l'hivern desprès que va morir el pare. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 17.].

XERINGUILLA f. 

Arbust de la família de les saxifragàcies, espècie Philadelphus coronarius, de fulles oposades ovals, velloses per sota, i flors blanques en raïms, molt oloroses; cast. jeringuilla. Aspirant la flayre dels clavells y la xeringuilla dels testos, Pons Auca 15.

Xeringuilles

Fa un dia plujós, avui que hem decidit anar a visitar el Cementiri Central de Viena. Però de moment no plou. El mes de maig s’està acabant i els tells immensos del cementiri estan a punt de fer esclatar la seva florida adormidora. Hi ha saüquers florits, això sí, i xeringuilles plenes d’aquelles papallones blanques de les seves flors.  (Narcís Comadire. Passeig de maig. Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 29.).

XERINOLA f.

Tabola, gresca festosa; cast. juerga, farra. El convidà a fer una estona de xerinola amb ells, Bertrana Herois 128. Guillem fugí de la sopa, les bledes i la truita familiars per una xerinola de lligacames, Sagarra Vida, i, 107. Dinen, i després fan una estona de xirinola, Lluís Rec. 53.

    Fon.: ʃəɾinɔ́ɫə, ʃiɾinɔ́ɫə (or.); ʧiɾinɔ́ɫa, ʧiɾinɔ́ɫɛ (occ., val.). 

Xerinola

Tanma­teix, s'hi aventurava de nou, per bé que el seu estat d'ànim no s'acomodava a la xerinola que feia la colla en general. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 125.].

Xerinola

Li semblava una descortesia, atès que ell exempli­ficava els més alts estàndards del regiment en borratxeres i xerinola, i els seus èxits eren reconeguts fins i tot per l'altre papista de les tropes, el sobri Stephen Walsh, ben amarat de valors jesuítics. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 259.].

Xerinola

Quan la claror diürna s'imposi, bri­llarà el sol, tot i que no cremarà tant, no serà tan ardent com aquell dia que ara tot d'una em ve a Ja memòria, un dia de final de juny de 1945 en què la meva germana i jo érem a la finestra del segon pis amb vistes al cor del fiord d'Oslo, les terres de la punta de Nes i el fiord de Bunne, era estiu i la llum encegadora del sol es reflectia a l'aigua i els vaixells navegaven en plena histèria, amb el velam tot desplegat i costejant de platja en platja per una Noruega acabada d'alliberar, la gent a bord tan excitada que ensopegaven amb l'estai, incansables, cantant sense complexos, fantàstic, que ho aprofitin. Però jo m'havia cansat de tot, estava tip d'esperar, havia vist tota aquella gen­tada mil vegades, al Studenterlund del centre i al refugi d'Os­tennark, a les platges d'Ingíer i de Fager quan nosaltres també hi anàvem amb una barca que ens deixaven, i a molts altres llocs on tot eren rialles i xerinola... [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 190.].

XERIPA f.: 

V. xiripa.

XIRIPA f. (castellanisme) 

Casualitat favorable; bona sort inesperada; cast. chiripa.

    Var. form. vulgars: xeripa (Això era per ell una xeripa, Rond. Eiv. 48);xelipa.

    Fon.: ʧiɾípa (occ., val.); ʃəɾípə (bal.); ʃəɫípə (or.).

    Intens.: xiripeta, xiripassa, xiripada.

    Etim.: del cast. chiripa, mot d'origen incert, probablement sudamericà.

Xeripa 

El de Pere Onofre fou un regal, una xeripa que devia al seu soci Pere Desbrull, al qual convenia que anés i vingués lliurement.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 99.).

XEROI, -OIA adj.:

V. xoroi.

1. XOROI m.

Soroll (Empordà, Plana de Vic, Masnou, Maó); cast. ruido. Va començar a tossir... y venga fer xuroy, A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 554).

    Fon.: ʃuɾóј (or., men.).

2. XOROI (o xeroi), -OIA adj.

Mancat d'una orella o d'un tros d'orella (mall., men.); cast. desorejado. Ses dues oreyes botien en terra... y es pobre xeroy heu donava a ses cames, Alcover Rond. ii, 130. Fer xoroi algú: tallar-li les orelles o una orella. Tornar xoroi: tornar beneit, perdre el seny (mall.). Hey ha gent que torna xeroya en tractar-se de veure pantorrilles, Roq. 28.

    Fon.: ʃoɾóј, ʃəɾóј (mall.); ʃuɾóј (men.).

    Etim.: derivat postverbal de xoroiar.

Xeroi

Emparant-se en l'insomni, Costura esmicolava ara tots aquells fets que el confés només coneixia a mitges, sense saber com havia de relatar-los-hi per escrit i si calla apuntar-ho tot, tal com el seu cosí li ho explicó, o podia limitar-se a una versió resumida, molt pareguda a la que li oferí de viva veu aquella tarda, en la qual donés només les dades imprescin­dibles que afectessin directament Cap de Trons i la seva filla Aina, i ometés que les ferides als seus fills i al seu cunyat xeroi eren amb la intenció de perseve­rar en el pacte de Jahvé, cosa que dubtava que ha­gués aconseguit malgrat les seves afirmacions. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 58.).

XERRAPETA m. i f.

Xerraire (Amer).

    Fon.: ʃərəpέtə (or.).

    Etim.: compost dels imperatius de xerrar i petar. 

Xerrapeta

...això mentre que el seu personatge també vol seguir l'ofici, però en canvi, el pare vol que estudiï per què no li veu futur), Mariona (una adolescent, interpretada per Xènia Roset, amb el sentiment d'estranyesa i les inseguretats pròpies de l'edat) i Iris, un belluguet, una nena imaginativa i xerrapeta. (Imma Merino. Un cant per la “terra ferma, casa amada”. Art. L’Avenç 492, maig 2022. P. 64.).

XERRIC-XERRAC m.: 

V. xarric-xarrac.

1. XERRIC m. 

|| 1. Soroll estrident, de fregadís aspre; cast. chirrido, rechinamiento. No escoltis el xerric de les politges, Dolç Somni 35. Els lladrucs dels gossos, el xerric dels grills, Espriu Lab. 120. 

|| 2. Soroll que, en beure a galet, es produeix entre el paladar i la punta de la llengua (Empordà, Garrotxa, Cardona, Solsona). 

|| 3. Tirada de vi o d'altre líquid begut a galet (Camp de Tarr.); cast. trago. No falten uns bons xerrichs de vi nou, Arx. Trad. Pop. i, 47. 

|| 4. a) Vailet ( || 2); llogat per a fer enviats i per a ajudar en coses elementals (Cerdanya, Garrotxa, Empordà, Lluçanès); cast. mozo, mochil. Mentres tant la ermitana y el xerrich triaran los minyons que 'ls hi facin més peça, Víct. Cat. Sol. 86.—b) Bordegàs, jovenot, especialment el que treballa com a mosso de fonda o d'un menestral (Vallès, Barc.); cast. mozo. En tant els xerrichs ab las safatas de la xacolateria sota aixella, Pons Auca 195. 

|| 5. Teler de mà per a fer mitges i altres gèneres de punt (Olot). 

|| 6. Joc de nois, en el qual el jugador que para està ajagut i lligat per la mà amb una corda de la qual un altre noi té el cap; aquest segon jugador encalça els altres, que procuren pegar al qui jeu (Penedès).

    Loc.

—Ni xerric ni marric: es diu per indicar el propòsit de no parlar sobre un assumpte determinat (Segarra, Urgell).

    Fon.: ʃərík (pir-or., or.).

    Etim.: onomatopeia.

2. XERRIC m. 

Coscoll, segons Cost. Cat. i, 166. Es probable que sigui una errada de transcripció, per garric.

Xerric-xerrac

El noi era a tocar del cavalló abans esmentat, i cada pocs segons sacsejava el xerric-xerrac. A cada sacsejada, les gralles deixaven de picar , s'alçaven i s'allunyaven amb ales reposades, brunyides com escarselles mallades, per a tot seguit tornar , mirar-lo cautelosament , i baixar a nodrir-se a una distància més considerable. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 21.].

Xerrics

Un cop allà, hagueren d'estar sobre la palla que col·locat per esmortir els discordants xerrics de les prop dels bustos de pedra, antics i gastats, que envolta difici i que es miraven amb pàl·lida severitat els es = ments i, particularment, Jude —fet un sant Llàtzer— i els nens, com si fossin personatges ridículs que no tenen res a fer-hi. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 328.].

Xer­ric

Porta un sabre penjat a l'esquerra i va vestit amb un uniforme de coll de vellut. Als peus, esperons. Tot l'hospital tremola amb el xer­ric de les seves passes pels passadissos. L'hospital en sentit metafòric; és a dir, els hostes de l'hospital. [Alfred Polgar, La vida en minúscula (Kleine Schriflen. Trad. M. Lobo). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1998. ISBN: 8477271909.142 p. P. 39.].

Xerric

Els primers sis mesos, només pensava a fugir. Jo era un vailet de ciutat que havia crescut amb el jazz a la sang, un marrec del carrer amb un ull sempre alerta per si es presentava la gran oportunitat, i m'encantava el rau-rau de les multituds, el xerric dels tramvies i el batec dels neons, la pudor del whisky clandestí que rajava per les clavegueres. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 17. ].

Xerric

Només un xic de xerric de la cadira on seu. l just quan li ha arribat el plaer suprem, astorat d'haver tingut una tal intensitat de goig en l'acte solitari, just en aquell moment, ella s'ha despertat com si hagués com­partit el seu plaer emboscat. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 80)

1. XERRICAR v. 

|| 1. intr. Soroll estrident, de fregadís aspre (or., occ.); cast. chirriar, rechinar. La sorra ha xerricat sota les urpes, Espriu Lab. 172. 

|| 2. a) intr. Fer xerrics ( || 2) bevent a galet; produir amb la boca un soroll semblant al que es fa en beure a galet (or., occ.). En nostras montanyas, dihem: No és bon català qui no sap xerricar, Bosch Rec. 176. Ronchi s'endormiscà i xerricava com si begués, Espriu Lab. 129.—b) tr. Beure a galet i fent xerrics. Blava porrona alçant, lo vi xarrica, Clapés Engl. 23. 

|| 3. intr. Ploviscar (Eiv.); cast. lloviznar. 

|| 4. Cobrir el boc la cabra (Eiv.).

    Fon.: ʃəriká (or., eiv.); ʧariḳá (occ.).

    Etim.: onomatopeia.

Xerricada

-Acabem-nos aquesta ampolla. Necessito una xerricada. Perquè estem parlant en llibertat. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 217.).

 Xerricava 

D'entremig de grans fullaraques venien passades de rossinyol. Tan aviat son cant n'era d'alegria com sem blava plany de viudesa. Estava content? Trist? Altres ve gades xerricava com rient de ses quimeres.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 96.).

Xerricant

I apa!, se'n va a fer ballera més lluny, aquella boja, xerricant entre les corretges i els volants, a portar als ho mes les seves racions de constrenyiments. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 255.].

Xerricava

La fila davant de l'ascensor era tan llarga que no hi va poder pujar fins al tercer viatge, i es va entaforar en una caixa de ferro que xerricava i tremolava: la va fer pensar en el costum dels gitanos d'enterrar els morts en vertical. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 22.].

Xerrica

L'aigua xerrica al càntir que alço cap als meus llavis

«És un so frescal», em diu aquell que no la tasta.

Somric. El so és només de xerricar.

Bec l'aigua sense sentir res amb la gorja.

[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto  Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 195.].

Xerricava

Tot l'edifici xerricava i fins i tot el terra semblava poc estable, fràgil. Si posava el peu on no tocava, estava convençuda que se m'empassaria. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 135.].

Xerricar

xerricar d'esquinç la ingrata cridadissa de les cigales bull entorn de la païssa

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 60.).

Xerri­cava

El càlam de Flegont xerri­cava sota la llàntia. Tocaven ja la darrera vetlla de la nit quan Menècrates tornà amb l'ocell, el guant, el caputxó i la cadena. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 207.].

Xerricaven

El mar estava inflat, com si estigues cuit amb llevat, i les gavines xerricaven solcant l'aire. La bromera de les onades era grisa, i el cel era brut de fang.  (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 50)

XERROTERIA f. 

Acció i efecte de xerrar; allò que es manifesta parlant indiscretament o malèvolament (Ll.); cast. habladuría, chisme, chismorreo. Respecte a les altres xerroteries, no en feia cap cabal, Santamaria Narr. 202.

    Fon.: ʧaroteɾíɛ (Lleida).

Xerroteries 

Té un feble per les xerroteries sobre la vida privada dels poetes i narradors d'Amèrica del Sud; quin un va fer banyut a quin altre; quin poeta i diplomàtic va patir, de jovenet, una malaltia venèria que el va deixar calb com una titina i a més va treballar en secret per la CIA... però sospit que m'amolla aquestes xafarderies il·lustrades sobretot amb el propòsit d'aigualir admiració que jo hagi pogut expressar cap un o un altre. [...] (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 7.).

XICALLA f.

Conjunt de xics (occ., val.); cast. chiquillería. Són com una xicalla que baveja, Sagarra Caçador 160.

    Fon.: ʧikáʎa (Tortosa, Calasseit, País Valencià).

    Sinòn.: quitxalla, canalla, al·lotea.

    Etim.: derivat col·lectiu de xic. 

Xicalla

La planura grisa del mar era animada per la xicalla que hi xipolleja­va, pels banyistes i figures virolades que jeien en els bancs d'arena amb els braços sota el cap. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 46.].

XICANDRA

La Xicranda, Jacaranda mimosifolia(sinònim: Jacaranda acutifolia) és un arbrede la família de les Bignoniàcies.

Descripció

Arriba a fer de 5 a 15 m d'alt. Les fulles són compostes de 45 cm de llarg i bipinnades amb folíols d'1 cm de llarg.

Les flors fan 5 cm de llarg i estan agrupades en panícula. Són molt vistoses i cobreixen l'arbre de masses abundants de color violeta clar. A les zones subtropicals la xicranda floreix a la primavera i al principi de l'estiu. El fruit és un llegum llenyós de 5 cm de diàmetre que conté nombroses llavors alades.

Usos i ecologia

L'extracte de fulles de xicranda sembla tenir propietats contra determinats bacteris.

La xicranda és un arbre originari de llocs de clima subtropical de l'Amèrica del Sud. És una molt utilitzada com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau com per a fer possible el conreu de cítrics.

Malgrat que és una espècie cultivada a molts països tropicals i subtropicals, la xicranda es troba amenaçada en els seus hàbitats naturals. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Xicranda)

Xicandres

I a la primavera, la Valentina es va enamorar. la seva mare la va veure florir al mateix temps que els xicandres del seu carrer. Havia de reconèixer que estava encantada amb aquests arbres blaus, encara que fos el seu ex qui les hagués fet plantar, alternats amb les acàcies de tota la vida. (Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 211.).

Xicandres

 L'avinguda principal esta cenyida entre cases colonials clàssi­ques, amb xamfrans rodons i finestres oblongues de les quals pengen tulipes, xicrandes i buguenvíllies.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 173.].

Xicandra

Des dels primitius armaris de roure massís, de línies simples però guarnits i reforçats amb notables treballs de serralleria, fins als trèmols de xicranda revestits per dins de doradillo, els armaris de totes mides i qualitats han estat la peça més solemne i respectable de la casa. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 70.).

Xicandres

En els sòcols, els basaments, els plints i els altres peus d'assentament, hom emprava fustes fines, com banús, caoba i xicranda amb embotits i incrustracions de vori, mareperla i plata... (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 152.).

Xicranda

Per passar l'estona imaginà el que farien un cop Adelaide hagués tornat en si. Es veié al costat d'ella, amb les mans agafades al jardí del davant, rere la xicranda, rient-se d'alguna bestiesa que havia dit un client.  [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 240.].

XICRA f. 

Tassa estreta, més alta que ampla, que serveix principalment per a prendre xocolata; cast. jícara. Se'ns ha servit lo xocolate ab lo demés per sucar a la xicra, Baró de Maldà (a. 1808)   (Gaz. de Vich, 12 nov. 1925). Me l'abocava a la xicra, Ruyra Pinya, ii, 56.

    Loc.

—Podria tancar el pa sota una xicra: es diu d'una persona o gent molt pobra (Penedès).

    Fon.: ʃíkɾə (or., men.); ʃíkəɾə (mall., eiv.).

    Var. form.: quíquera (val.).

    Etim.: del cast. jícara, que ve de l'antic mexicà.

Xicres

Endavant, Vilana -va ordenar fent un xarrup de la xocolata desfeta que havia descobert a Barcelona. En be­via una tassa cada tarda. El toc suau de la ceràmica grui­xuda de les xicres el complaïa especialment. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 121.).

Xicres

L'aspror del pas dels anys. Tot i que està apedaçada de dalt a baix, la pega encara es podria fer servir. Hi caben tres xicres de xocolata justes. No pot evitar pensar que, ara que l'Oriol és fora, en sobraria una. Ja sempre en sobrarà una. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 14.).

XIM-XIM m.

|| 1. So de músiques de metall i platerets, sobretot el que es fa per donar solemnitat o importància a un esdeveniment; cast. chinchín.

|| 2. Pluja menuda i seguida; cast. calabobos. Sense galibar el xim-xim glaçat que ens mullava, Santamaria Vida 64.

    Fon.: ʃimʃím (or.); ʧimʧím (occ., val.); ʃiɲʃím (bal.).

    Etim.: onomatopeia. 

Xim-xim  

A Ferndean, no hi vivia ningú i no estava moblat, tret d'un parell o tres d'habitacions que servien per allotjar l'amo quan hi anava durant la temporada de caça.

Vaig arribar en aquesta casa cap al tard, un vespre que es caracteritzava per un cel ennuvolat, un fred glaçat i un xim-xim penetrant. Vaig recórrer l'última milla a peu, després d'haver acomiadat el landó i el cotxer amb la doble remuneració que li havia promès. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 469.].

XIMAR v. tr. 

|| 1. Beure amb el broc ficat a la boca (Plana de Vic). 

|| 2. Beure abundantment o a plaer (Rosselló). Vinc de ximar un petit veire d'anisseta, Saisset Vinyes i dones 5. (V. xumar).

Ximaven 

L’Anatole mirava de recordar-ne els millors estirabots i els col·locava a les converses com si se'ls hagués inventat. Lemmy Caution, Barney Morgan, Larry Blake i les altres encarnacions de l'actor vivien en un món meravellós, amb castanyons judiciosament distribuïts als malvats i pepes sensacionals, on fumaven cigarretes Lucky Strike i ximaven els millors whiski es tot lo dia... L'Anatole hauria volgut tenir la classe d'Eddie Constantine, la veu de Luis Mariano, el swing de Frank Sinatra, l'estil de Henry de Montherlant, el francès de Roger Peyrefitte i l'afrikaans d'Eugène Marais. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 26.).

Ximat

(...) com la Bella Darvi, Joris van Rensburg somreia i no responia mai. Noiit. Un dia que havien ximat més del compte, l'Anatole li demana: 

—Perdona, Joris, però volia saber una cosa. Haat jy vrouens? (Odies les dones?')  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 94.).

Ximat

Com ho proclamava tan bon punt havia ximat, en Colombani era monarquista. Cada cop que podia estafar la república, no se'n privava.. Plorant de riure, ens havia explicat la seua obra mestra.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 125.).

XÍNDRIA f.:

V. síndria.  

Xíndria

Apreciava la deliciosa profunditat dels llits, però també el contacte i l'olor de la terra nua, les desigualtats de cada segment de la cir­cumferència del món. Estava fet a la diversitat d'aliments, des de la sèmola britànica a la xíndria africana. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 135.].

XIP-XAP

|| 1. Onomatopeia del xipolleig. Han pegat un xipxap sos peus dintre d'un clot d'aigua, Maldà Col·legi 132. No s'oïa més que els gemecs ofegats dels parents i el xipxap dels peus en la terra ensopada, Víct. Cat., Mare Bal. 42.

|| 2. Joc de xics, en el qual n'hi ha dos que paren, peguen dues potades a la paret i encalcen els altres; quan n'agafen algun, surten amb ell i tornen encalçar, fins que els han agafats tots (Vinaròs).

Xip-xap

La majoria d'ells menjava al restaurant de l'estació. Carl Joseph, també. Caminava de bona gana sobre un fang que feia xip-xap, només per veure una estació. Era la darrera estació de la monarquia, però, tanmateix, podia mostrar dos parells de vies ben lluents que s'estenien, ininterrompudament, fins al mateix cor del reialme. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 150.].

Xip-xap

No tenia pas gaire més alternativa que seguir-la. Va ser força horrorós, haver d'aixecar-me i caminar, amb rot el xip-xap i la re­lliscor a dintre dels meus pantalons, i com que encara no havia po­sat punt final als sanglots, el pit em tremolava i se'm convulsiona­va mentre deixava anar tot un concert de gemecs estranys i mig ofegats. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 96.].

XIPOLLEJAR v. intr. 

Agitar la superfície de l'aigua o d'un altre líquid movent-s'hi dintre o movent-hi algun objecte; cast. chapotear. Els ànechs de la ferreria xipollejaven al rieral,Girbal Oratjol 60. Els vailets xipollejaven en la transparència de l'aigua, Espriu Anys 29. Quant tots sapiguem rentar-nos sense xipollejar ni escampar l'algua,Pla Pagesos 72.

    Var. form.: xapollejar (Víct. Cat., Ombr. 66).

    Fon.: ʃipuʎəʒa, ʃəpuʎəʒá (or.); ʧipoʎeʒá (occ.).

    Etim.: onomatopeia; V. xipoll.

Xipollejar-hi

Ell li digué que, com que feia un dia tan bonic, havia vingut a proposar-li un passeig com en temps passats. Podien passar una hora o dues al parc, i passejar per la riba del Serpentine, o bé xipollejar-hi, si ella volia; podien contemplar els xaiets, o donar menjar als ànecs, si es posava un rosegó de pa a la butxaca. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 403.].

Xipoll

Molts del sarau seguiren, mes a l'arribar al siti de la lluita, lo secretari queia, i l'hereuet, saltant lo torrento, fugia per l'altra banda... I com la gent de poble tem acostar-se de morts i ferits per estalviar raons amb la Justícia, lo pobre secretari dessangrant-se i panteixant fou abandonat en un xipoll de llot format de fang massa trepitjat i do sang presa.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 77.).

Xipollejant

Vam pujar xipollejant per un camí de grava força ample. Ens van obrir una porta i la minyona em va conduir per un corredor fins a una sala amb llar de foc. Després, em va deixar sola. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 47.].

Xipollejava

Jo caminava descalç pel regueró sentint la força de l'aigua entre els turmells i els genolls, hi feia navegar barquets ja preparats de paper o de fulla de canya que s'enfonsaven ràpidament sense poder resistir la tempesta, saltava i xipollejava fins a esguitar-me sencer cames i cos i acabar tot banyat, o entrava dins de la terra ja convertida en fang tendre i enfonsava els peuets en la matèria fresca i pastosa, fins als turmells, com si jo fóra també una planta que es regava. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 82.).

Xipolls

Els presos que no tenien cobert on arrecerar-se s'aixecaven  dels xipolls on havien dormit. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 65.].

Xipollejant

Com tanta gent indolent, la Frederika mai no parava d'elogiar les virtuts de l'exercici, la qual cosa, en el seu cas, significava travessar xipollejant majestuosament, un cop a la setmana, la piscina per la part ampla i mai per la llarga. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 417.].

Xipollar

Que ens arrenquin les dents, que tinguem barbes com les balenes, que el nostre amor de plàncton pugui créixer, que puguem xipollar i jugar sense fer servir les dents. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 309.].

Xipolleig

El rímel s'escorre sota els ulls de la Céline, el ven­tre i els pits se li acomoden al xipolleig. El turquesa de la piscina els regala un esclat d'ofegades magnífiques. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  39.].

Xipollejant

Després ha pujat a la pica, amb un peu en cada una de les dues aigüeres, xipollejant entre els plats bruts de la festa i cantant una cosa desafinada que s'assemblava a una ranxera. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 102.).

Xipolleig

Quin silenci i quina quietud s'anaven fent al seu entorn! No es percebia res més que el xipolleig dels rems en l'aigua, el sospirar sord de les ones contra la proa de la barca, que s'alçava, espadada i negra, sobre l'aigua molt per damunt la punta d'alabarda de la popa, i una veu, un xiuxiueig: el mormol del gondoler, que parlava tot sol entre dents i batzega­des entre remada i remada. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 33.].

Xipollejar

-Pots xipollejar aquí, al jardí de ta casa ... (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 68)

XIPOTEJAR v. intr.

|| 1. Xipollejar (Cerdanya, Ribes); cast. chapotear.

|| 2. Xafardejar (Rosselló); cast. chismorrear.

    Var. form.: xapotejar.

    Fon.: ʃiputəʒá (Rosselló, Puigcerdà); ʃəputəʒá (Vall de Ribes).

Xipots

Com més anava, la germana de l'Alain més s'aver gonyia d'haver nascut francesa. Fins llavors la germana de l'Alain s'havia desinteres sat de la política. Preferia els xipots sobre els amors dels actors de Hollywood. Havia sobrevolat tots els esdeveniments d'Algèria. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.).

Xipotejaven

A més a més, el comandant ja no venia a l'escola. Tothom murmurava, tots els oficials xipotejaven fins que arribés finalment el permís. Em vaig creuar un dia amb el vidu i li vaig presentar el meu condol.   (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 345.).

XIROI / XIROIA

adj. [LC] D’un temperament alegre, trempat, com infantívol, que fa gràcia.

Xiroia

Quan vaig baixar les escales cap al pis, amb un barnús i unes vambes que ella m'havia deixat i uns mitjons blancs i gruixuts, jo hauria dit que els estrenava, em va semblar que no tocava de peus a terra, em notava una mica xiroia, mira tu, quines coses fan els ponxs. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 334).

Xiroi

L'endemà Schönbok, l'amic de Nekhliúdov, va anar a trobar-lo a casa de les seves ties. Bell home, brillant, xiroi, encisà literalment les senyoretes amb la seva elegància, la seva gentilesa, la seva generositat i la seva afecció per Dimitri.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 87.).

Xiroi

Semblarà estrany, però cridaven més l'atenció un nom extravagant o una redacció estrafolària que no pas una denominació regular i corrent; se'n parlava molt, era objecte de comentaris, en to xiroi o de blasme, i és motiu que ens hi entretinguem ara. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 29.).

Xiroi

Abans de la teva malaltia, la Pema devia tenir un caràcter xiroi, una actitud oberta de bat a bat. (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 105.).

Xirois

La disfressa, en conjunt, tenia l'avantatge d'anivellar totes les condicions personals de figura, moral i fortuna i àdhuc, en alguns casos xirois, hom feia engany en el sexe. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 40.).

Xiroia

-I xiroia - va dir el senyor Andreu, mirant-la.

- Ai, que em trenco ! - crida la senyora -. Xiroia ! I esclata a riure, mes fort encara.  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-

Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 178.).

Xiroi

-¿Què, no fa una ensumadeta?-diu oferint la ta baquera a les dones, que ensumen i esternuden. L'avi s'entusiasma una cosa de no dir, esclata en un riure xiroi i crida:

-Ajut! Que Déu ens empari! Fins i tot donen rapè als gossos. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 62.]. 

Xiroia

És la confessió biològica. Així que el treball i el fred ja no ens constrenyen, afluixen un moment les seves tenalles, podem percebre dels blancs allò que es descobreix de la xiroia riba, un cop la mar se n'en retira: la veritat, bassals pesadament pudents, els crancs, la carronya i cagallons. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 128.].

Xirois

Vaig esperar el matí encenent un misto de tant en tant. El dia arribà amb una tromba de llum i després aparegueren els negres del servei per oferir-me, riallers, la seva enorme inutilitat, fora que amb tot eren xirois. Intenta ven instruir-me en la despreocupació. Ja podia jo, per mitjà d'una sèrie de gestos meditats, intentar fer-los comprendre com m'inquietava la desaparició de Robinson, que la cosa no semblava que els impedís de fotre-se'n completa ment. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 194.].

Xiroia

Recuperava la seva manera de ser xiroia en les bromes amb els dos fills petits, Sebastiano i Peppino, que encara estaven molt d'ella. Sebastiano se li hauria tirat a la falda si ella no s'hagués defensat. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 165-166.].

Xiroi

L'art de la levitació havia estat contaminat per estafadors i xarlatans, els que feien servir miralls i fum per po­der guanyar un dòlar ràpid sense haver de treballar gaire, i fins i tot l'il·lusionista més xiroi i dolent del circuit de teatres de revista sabia fer el truc de la noia que flotava: un bombó amb un vestit brillant i mig transparent que penja en l'aire mentre li passen una anella (Mirin: res de fils, res de cables) des del cap fins als peus. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 65.].

Xiroi

No era pas que no tingués un mètode, sinó que el seu mètode estava antiquat, s'adeia més amb l'estil xiroi d'a­bans de la guerra, que ell havia viscut de petit, que no pas amb el ritme i el dring de la nova època. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 108.].

Xiroia

Quina vulgaritat! Sento una mena de vergonya d'haver mostrat allà, en aquell cercle, la cara xiroia de golafre i bevedor. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 99.].

1. XISCA f.:
V. sisca.

1. SISCA (i dial.xisca). f.

|| 1. Planta gramínia de l'espècie Phragmites communis, que creix a llocs aigualosos i és a manera de canyes primes i flonges, de les quals es fan seients de cadira, bucs d'abelles, etc. (Ll., Urgell, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. cañiza, carrizo. Sien meses aqueles formes sobre sisca al sol, Medic. Part. 34. Ayguamoll, sisca, fenoll, Spill 13512. Cadires fines torneijades i encordades de blanca cisca, Moreira Folkl. 43.

|| 2. Planta gramínia de l'espècie Imperata cylindrica, de rizoma serpentejant, fulles estretes i panícula espiciforme cilíndrica; es fa per llocs aigualosos (País Valencià); cast. cisca.

    Fon.: síska (Tortosa, País Valencià); ʃiskə (Camp de Tarr.); ʧískɛ (Urgell, Ll.).

    Sinòn.:— || 1, canyot, senill, senís.

    Etim.: del cèltic sesca, mat. sign. ||1 (cf. Corominas DECast, s. v. cisca). 

2. XISCA f.
Excrements, i principalment els que s'usen per a femar la terra (or., occ.); cast. zulla, estíércol.
    Fon.: ʃískə (or.); ʧíska, ʧískɛ (occ.).

Xisques

A l'indret on, en temps d'August, es bressolaven les aigües blaves i plàcides d'un dels ports més florents de l'Orient, ara no hi ha sinó fang, una plana coberta de xisques i, surant sobre la botànica escabellada, fantasmals, anacrònics, els esquelets de tres galeres abandonades, negres, com arestes de peixos gegantins. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 116-117.).

XISTO m. (castellanisme) 

Acudit; petita narració o joc de paraules que provoca la rialla; cast. chiste. Era un joc de disbarats amb una tendència al xisto madrileny, Pla Rus. 329.

    Var. form. (castellanisme encara més inadmissible que xisto): xiste (pronunciat ambe tancada, com en castellà). A cada xiste grosser, Vilanova Obres, iv, 155.

    Fon.: ʃístu (or.). A les altres regions domina absolutament la forma completament castellana xiste.

Xisto

Es, senzillament, que el que en diuen Estatut no dóna ni per fer-ne acu­dits... No val la pena caricaturitzar un poder que no existeix. Un poder que no existeix es caricaturitza ell mateix. No hi ha res a exorcitzar. Qualsevol intent de fer-ne un xisto es tornaria contra aquell que ho in­tentés.(Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 18.).

XIUXIUEJAR v. intr. o tr.

Fer xiu-xiu; parlar en veu molt baixa o fer una remor semblant a la del qui parla en veu molt baixa; cast. bisbisear, cuchichear. Mes tot seguit a l'aigua del còrrec xiuxiuegen, Atlàntida i. No sé què xiuxiuejaria arran mateix de sas galtonas, Pons Auca 192. 

Xiuxiuejar

-Però és que hi ha conspiracions. N'hi ha milers, per­tot arreu. Especialment a Washington. Mira't tu mateix, conspirant per ser senador. I després president. Mai no pa­res de ... xiuxiuejar amb l'un i amb l'altre.

-No sento tanta predilecció -va dir, amb soltesa, Clay- per la paraula «xiuxiuejar». [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 574.].

XIXA

Pipa d'aigua

Xixa

Narguil, narguilé, arguila, xixa: noms diversos per a referir-se a la pipa d'aigua. [Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 141.].

XITXAREL·LO m.

|| 1. Nen o noi petit però eixerit, bellugadís (Men.); cast. rapazuelo.

|| 2. Jovenet amb pretensions d'home; jove de primera votada (Empordà, Lluçanès, Maresme, Vallès, Tortosa); cast. mequetrefe, petimetre. Si ell no estava enamorat de la noia com un xitxarel·lo, Oller Febre, i, 164. Tres o quatre xitxarel·los d'aquells que havien de retirar dejorn, Oller Vilaniu 140. Fins per al xitxarel·lo del seu fill hem de posar bona cara, Llor Jocs 136.

|| 3. Home de poca serietat, que fa coses de noi (Eiv.).

    Fon.: ʃiʧəɾέɫɫu (or., men., eiv.); ʧiʧaɾέɫɫo (Tortosa).

    Etim.: sembla venir de l'italià cecerello, ‘cigronet’, ‘pedreta semblant a un cigró’. 

Xitxarel·lo

-No desviïs la conversa, xitxarel·lo! Estic tip de la gent que ec fots a casa, ja en tinc els pebrots plens! -replica el cowboy. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 195.).

XIU-XIU m.

|| 1. Crits d'ocells; cast. chío chío. Par que sien oronetes | dins en lo niu, | que si'ls sou prop, sols lo «chiu chiu» | basta axordar-uos, Somni J. Joan 206. «Si el cucut el tres d'abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l'estiu» (refr.).

|| 2. Paraules dites en veu molt baixa perquè els circumstants no les puguin entendre; remor confusa de conversa tinguda en veu molt baixa; cast. cuchicheo. Tot lo dia giugiu a la orella, Rond. de R. Val. 24. La Teresa tot era fer lo xiu-xiu ab sa mare y la Joana, Bosch Rec. 45. Sàpiga que no m'agraden tants xiu-xius, Oller Febre, i, 74. S'oïa un xiu-xiu de sexuals intimitats, Caselles Mult.45. Les noies s'esbargien entorn del piano entre xiu-xius i flamenqueries, Esclasans Urània 169. Estar xiu-xiu o de xiu-xiu: tenir conversa en veu molt baixa. Lo senyor Janet y en Magí estan xiu-xiu, Vilanova Obres, iv, 42.

|| 3. Soroll de cosa que es fregeix o es crema. «La paella fa xiu xiu». «Ja us veig fent xiu-xiu dins l'infern».

    Fon.: ʃiwʃíw (or. bal.); ʧiwʧíw (occ., val.).

    Etim.: onomatopeia. (V. xiu, art. 2). 

Xiu-xius

Amb prou feines hi ha cap dona casada d'anys que no posi en evidèn­cia els petits defectes de son marit entre xiu-xius. La proximitat falsa incita a la malícia, i en l'àmbit del consum el més fort és qui maneja les coses. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 236.).

XIXINA f. 

|| 1. Carn picolada (or., occ.); cast. picadillo. Se li amorrà a una cama, que si la gent no hi corre, li hauria deixada feta xixina, Víct. Cat., Ombr. 50. 

|| 2. Fer xixina o xixines d'algú: fer-ne tot el que es vol; abusar-ne; fer-ne burla grossera (Empordà, Mall.). Es tertulians fan befa y xixina d'en Fernando, Roq. 30.

    Fon.: ʃiʃínə (or., mall.).

    Etim.: incerta. A primera vista sembla relacionable amb el c.st. cecina, ‘carn assecada’, però no hi ha coincidència de significats (cf. Corominas DECast, i, 747).

Xixina

-Els fets, sí. Però si reveles la font... L'Hugo Serra aquest està acabat. Xixina.

-Què?

-Que en fotran xixina.

(Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 272.).

Xixines

A en Jack el turmentaven uns records de l'Amelia, una dona emocionalment fràgil a qui ell havia maltractat psicològicament fins a fer-ne xixines i que havia acabat alliberant-se d'ell amb un còctel de vodka i monòxid de carboni.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 273].

Xixina

Les colles de segadors es negaven a sortir, en ple agost, per por del saltamarges, els soldats es des­pertaven obsessionats amb aquell dimoni que al matí era a Folgueroles cremant el paller d'un dela­tor i a la tarda feia xixina una escorta de la diligèn­cia i atracava els viatgers en ple camí ral, a prop de Tagamanent.(Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 87.).

Malgrat tot, cantaven i reien. Per a ells era com un joc. Un cop acabades les classes, l'esbatusaven i li escrivien amb guix, a l'esquena: «fill d'un enemic poble». 

Xixines

...Un pas fora de la columna i et disparaven. Si aconseguies d'arribar al bosc, les bèsties salvatges et feien xixines. De nit, al barracó, et podien tallar el coll. De cop i volta agafaven i et donaven mort. Perquè sí. Sense ni una paraula. Era la vida al camp. Cadascú només mirava per ell.   [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 253.].

Xixina

A l'època que ens va tocar de viure... Segui a terra faci memoria, Pepet, oblidi's d'una vegada de la cosa aquesta, de la xixina, per entendre'ns, i oblidi's de les comandes del ta­ller, del mort i del taller, no es preocupi, un taller abrí que és cosa d'artista, de primera espasa, perquè m'entengui, de Litri, per estar-ne orgullós davant d'un mateix i del seu pare i dels avantpassats fins a Rómulo y Remo i un s'ha de poder perme­tre una magarrufa entre tanta feina, buà!(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 27-28.).

Xixines

Benvolguda Irene [en Garp escrivia a la Sra. Poole]:

Hauria de parar de llegir llibres, o si de cas posar-s'hi amb molt més d'afany.

Benvolgut bacó [escrivia la Irene Poole]:

El meu borne diu que si em torna a escriure una altra vegada, farà xixines de la seva closca.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 174.].

Xixina

Devia haver estat alguna cosa com sots-oficial durant la guerra de Mèxic i, a hores d'ara, feia de representant per a una fàbrica francesa de xixina. Durant molt de temps no es van parlar.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 37.].

Xixines

I sí, sap que tot això té una organització, que els moviments estan perfectament controlats, però ara se li escapa, hi ha una nena i poden fer-ne xixines, que les rodes dels vagons poden tallar com ganivetes, i ja pot cridar-la, ja... (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 84.).

Xixina

En el Passatge!... Si tenia ganes de gresca, se me'n tornaven endintre de cop... Els records em convulsionaven! M'escorxaven el forat del cul!... Me n'arrencava pelleringues senceres de tan enfurit com estava... te nia la ullera feta xixina. No em fotria pas, aquella dona! Que era bona i mirifica, no diré pas que no...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 180.].

Xixina

Personalment, per començar, la bicicleta l'horroritzava... No n'ha via après mai, no hi havia pujat mai... I en qüestió de mecànica encara era pitjor... És segur que mai no hauria pogut desmuntar una roda, ni treure la cadena!... Amb les mans no sabia fotre res, al marge de la barra fixa i del trapezi... Era d'allò més maldestre, tenia unes mans que semblaven peus... Per clavar un clau de través, pel cap baix s'esguerrava dues ungles, es deixava el dit gros fet xixina quan tocava un martell, allò era una carnisseria. I ja no dic res de les tenalles, hauria arrencat el pany de paret... el cel ras... tota la barraca...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 261.].

Xixines

-Sí –va assentir l'Øystein-. Si els aliats haguessin atacat, els alemanys els haurien fet xixines. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 150.].

Xixina

- També es podria dir que sóc la suma de totes les granotes. Tot i així, això no canviaria el fet que sóc una granota de debò. Qui digui que no sóc una granota és un mentider. I penso fer-lo xixina. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 102.].

Xixina  

Aquest és l'arbre que més m'agrada, el plàtan: els nusos, els nodes i l'escorça pelada. Però, ¿per què miro aquí? Durant tots els anys que vaig estar prop dels erms mai no vaig trobar cap niu d'alosa. Aquí tampoc no sento unglots, només lladradissa. Es un quartet de gossos: un gosset blanc, un de gros i marró, el coix del Pont del diable i un intrús semblant a una guineu. Lladren, canten, ensumen. Ella els llança la sabatilla i, mentre emeten crits musicals, la fan xixina. No saben qui ha conegut qui, què hi ha sobre cl nostre món o dins els nostres cors. Estan plens d'en­cant; dins els seus ulls hi ha amor i gel. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 368.].

Xixines

Els àpats van ser força diferents i, si hagués sospitat quantes privacions patia a casa el seu pare, s'hauria estranyat que no fes molt més mala cara. Li venien tan poc de gust els púdings i les xixines, servits d'aquella manera, amb aquell acompanyament de plats mig nets i ganivets i forquilles mig bruts, que tot sovint es veia obligada a ajornar el seu àpat més important fins que, al vespre, podia enviar els seus germans a buscar galetes i pastissets.  [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 293.].

Xixina

Doncs si voleu alternatives  a fet pols, en tenim a des­dir. Guaiteu, per exemple, fet una coca: «Vicent petjava el pit d'Urriàs, qui, els ulls en blanc, / jau allà estès, fet una coca, / sentint que el cor se li desboca» (M. Antònia Salvà); fet xixina: «-Això no és una revolució -reblava en Turmeda, enutjat perquè les dots d'actor de l'oncle el mantenien sencer davant de tots quan hauria d'estar fet xixina» (Jaume Cabré);... (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 94.).

Xixines

I, encara, quan volem dir estrictament 'trencar una cosa a trossos menuts', podem usar fer miques o fer xixines: «El lleó va queixalar aquella peça de carn i en un tres i no res la va deixar feta xixines». Així, doncs, compte amb destrossar: és un verb devorador, acapara molts significats i ens empobreix la llengua. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 72.).

XOLLAR v. tr. 

|| 1. Tondre; tallar arran el pèl o la llana (or., occ.); cast. esquilar, trasquilar. Samsó que alguna Dàlila ha xollat, Canigó vii. En lluna nova se xollen los presumits, perquè el crenxando surt més espès, Moreira Folkl. 151. Testa quadrada i xollada al zero, Santamaria Vida 166. Que em xollin!: exclamació a manera de jurament per assegurar la veritat d'allò que s'afirma. 

|| 2. Tallar la malesa sense arrancar les soques (Tortosa); cast. desbrozar. 

|| 3. Espampolar, treure els pàmpols dels ceps (Camp de Tarr.). 

|| 4. Blat xollat: blat que no té aresta (Ribagorça); cast. trigo mocho. 

|| 5. fig. Enganyar, fer creure allò que no és (or., occ.); cast. engatusar.

    Fon.: ʃuʎá (Conflent, Cerdanya, Cardona, Solsona, Barc., Penedès); ʃuјá (Gir., Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès); ʧuʎá (Alòs, Camp de Tarr.); ʧoʎá (Pallars, Ribagorça, La Llitera, Urgell, Fraga, Ll., Terra Alta, Ribera d'Ebre); ə́ʃuʎá (St. Vicenç dels Horts).

    Sinòn.: pelar, tondre.

    Etim.: sembla acceptable la proposada per Rohlfs (ZRPh, xlviii, 123): una forma llatina *subiliare, derivada de ilia, ‘illada’, que hauria significat ‘tondre la part de darrera dels animals de llana’; Corominas DECast, ii, 79, admet aquest origen modificant lleugerament el mot llatí, que considera que devia ser *ex-subiliare.

Xollaven

El moment esperat es feia present per instants. La casa era buida i al corral només hi quedaven un parell d'eu­gues. Era aquell mateix corral on tantes vegades havia es­tat amb l'Ermengol veient com xollaven les ovelles i mu­nyien les vaques. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 27.).

Xollat

Dues filles prenúbils del faraó Akhenaton i la reina Nefertiti (aquella reial parella en va tenir una llodrigada de sis, que duien com a vestidura tot d'enfilalls de perles brillants ajaçades damunt flonjos coixins, intactes al cap de trenta segles, amb cossos de cadelles, tendres i colrats, amb el crani xollat els ulls grossos de banús...   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàgs. 22-23.].

Xolla

«Però conquistar la llibertat comporta una pila de penes, esforços, fatigues i perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos. » « Amunt!», guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 159.).

Xollar 

Alguna vegada, si n'havia recollit un bon ramat, havia pogut xollar les bèsties abans de fer-les passar el port d'Aula i encara m'havia fet un sobresou venent la llana a bon preu a algú que no fes preguntes. Vai tindre una bona vida sense haver de tocar aixada ni falç ni dalla, i no me'n queixo.   (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 60.).

Xolla

Ah! Però no eren brames serioses, eren camàndules, rondalles de la vora del foc, Ganes de tocar campanes!... Viviem dins una urna i així havíem de continuar! Per sempre i com fos! I que no se'n parlés més!... Era la llei del més fort!...

De tant en tant, és comprensible, a la xolla d'aquells desgraciats fermentaven estranyes mentides, allà, asseguts a la porta de les botigues, sobretot els dies de calda... pujaven com bombolles que esclataven a la superfície de la seva imaginació... abans de les tempestes de setembre...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 219.].

Xolles

-No re, no ha estat re, dugues setmanes i tornaràs a tenir xolles. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 13.].

XORC, XORCA m. i f. i adj. 

|| 1. Estèril, infecund (Empordà, Pla de Bages, Vallès, Conca de Barberà, Camp de Tarr., País Valencià, Bal.); cast. yermo, machorra, estéril. E com la mula | que fills no sembra, | la xorca fembra | és reputada, Spill 6174. No perque crega que molts d'homos de ca-seua sien xorchs, sinó perque molts de xorchs són homos de ca-seua, Maura Aygof. 56. Vosaltres massa sou xorques, Maragall Enllà 45. a) fig. La xorca intensitat lluminar romp a halenar, Galmés Flor 37. 

|| 2. f. Estúpida (Gir.). 

|| 3. Lladre (en l'argot dels malfactors): cf. Vallmitjana Crimin. 61.

    Refr.

—«Mort de xorc, mort de porc»: significa que, en morir-se un xorc, els hereus solen estar contents com a unes matances (mall.).

    Fon.: ʃɔ́ɾk (or.); ʃɔ̞́ɾk (bal.); ʧɔ̞́ɾk (val.).

    Intens.: xorcàs, -assa; xorcarro, -arra; xorcot, -ota; xorquet, -eta.

    Var. form.: eixorc.

    Etim.: V. eixorc.

Xorc

Aquesta visió desolada de la humanitat esdevé gairebé tremendista a l'idil·li xorc, on hi ha una autèntica proliferació d'éssers infrahumans, repulsius, ja, a partir de llur aspecte físic, que ens pot recordar els aiguaforts de Goya.(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 9.).

1. XORREC m. (dial.): 

V. xerrac.

2. XORREC m. 

Ocell molt petit, ros, amb els ulls vermellosos (Els Llombards).

XÒRREC m. 

Xaragall (Empordà, La Selva, Plana de Vic, Maresme). Una de tantes arrugues de la immensa faç de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, Víct. Cat., Sol. 10.

    Fon.: ʃɔ́rək (or.).

    Etim.: de còrrec, amb la inicial canviada en ʃ per analogia de mots com xaragall, xorrar, etc.

Xòrrecs

I matollars. I que després, seguint camins feréstecs, xòrrecs, rieres seques i dormint en balmes, les nits sense lluna i els udols dels gossos de les masies i el crit de la busaroca, l'haguessin conduit cap al nostre racó de món, cap a la part més quieta i antiga del país.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 157.).

Xòrrecs

La neu afina

xòrrecs avall.

Canten el gall

i la gallina.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 80.).

1. XOT m.

|| 1. Duc petit, ocell nocturn de l'espècie Bubo minor (Rosselló, Vallespir, Gironès, Empordà, Garrotxa, Berguedà, Andorra, Ribagorça); cast. corneja. Y los aucells maleits, | xots, gamarús y cabeques, Saisset Punyat de catalanades 17. El xot segueix flautejant sa tristesa, Berga MT 179.

|| 2. Vulva (Pallars Sobirà).

|| 3. adj. Estúpid, mancat de seny (Rosselló); cast. tonto. Y belleu l'idea és pas xota, Saisset Barrejadís 9. El seu orgull... és molt més boig, mes no tan xot, Caseponce Man. 114.

    Fon.: ʃɔ́t (pir-or., or., occ.).

    Etim.: onomatopeia del crit del duc petit.

2. XOT m.

|| 1. Cabrit que encara mama (or., occ.); cast. choto.

|| 2. a) Anyell (Palma de Mall., Sóller); cast. borrego.—b) Moltó, mascle de l'ovella encara que sigui adult (Pla de Mall.); cast. cordero. Per vendre en la carniceria un xot que estava malalt, doc. a. 1590 (Hist. Sóller, i, 272). Ajupides demunt pells de xot y herba seca, Rosselló Many. 57. Xot de llavor: mardà, mascle d'ovella destinat a la reproducció (mall.). Xot passador: el moltó que va davant la guarda, amb un picarol més gros, per guiar les ovelles; fig., capdavanter, persona que guia les altres (mall.). ¿Vos parex que vos du per bon camí es vostro xot passador En Pau Iglesias?, Aurora 226. Xot o xotet de cordeta: xot que menen fermat amb una corda; fig., persona que es deixa dur o influir massa per les altres, que no té voluntat pròpia (mall.).

|| 3. Borratxera (Mall.). Cinch individuos que el van a aplegar a ses tavernes de s'Hostalet y passetgen un xot d'allò d'allò, Roq. 15.

    Loc.—a) Més ximple que un xot: es diu d'una persona o animal molt ximple, pacífic.—b) Un xot de bon past o Un xot de pa: una persona de gran bondat (Mall.).—c) Dormir com un xot: dormir arreu, molt profundament (Men.).—d) Anar xot xot a qualcú: anar-li darrera, seguir els seus passos sense desviar-se'n gens (Mall., Men.).

    Refr.—a) «Aigo, com a xots; i vi, a poc a poc»: significa que poden beure molta d'aigua perquè no costa res, i convé beure poc vi perquè costa diners (Santanyí).—b) «Tothom té; i Sant Joan té es xot»: es diu per indicar que tots tenim malalties o tribulacions (Mall.).

    Intens.:—a) Augm.: xotàs, xotarro, xotarràs, xotot, xotarrot.—b) Dim.: xotet, xotetxo, xotel·lo, xoteu, xotiu, xotingo, xotó, xotoi, xotarrí, xotarrinoi, xotarringo, xotarrinoiet, xotarrinó.

    Etim.: onomatopeia del soroll que fan els cabrits i anyells en mamar.

3. XOT m.

Clot o escletxa que causa en una cosa sòlida el cop d'un cos estrany més dur que ella; cast. mella (Escrig-Ll. Dicc.). Cop que peguen els xiquets amb el ferro de la baldufa en el cap d'una altra baldufa; cast. cachada (ibid., s. v. jot).

Xots

Només mirant la mar vella que pastura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 236.).

2. XUC m.

Suc (pir-or.). V. suc.

Xuc

L'oncle Jacques va acceptar que l'afrontés. Se concentrava durant hores abans de declarar: "T'hai cardat... Ets fet com un rat." M'aconsolava fent xuc i mu­lla, és a dir que xucava amb vi negre un tall de pa ensucrat.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 393.).  

 XUC-XUC

Xuc-xuc

Si això fos una pel·lícula, ara és quan els fulls de ca­lendari començarien a voleiar. Els veuríem passar ben de pressa al damunt d'unes imatges de camins de pagès i matolls rodants, i lla­vors apareixerien els noms d'aquests pobles mentre seguim la ruta del Ford negre a través d'un mapa de l'est d'Oklahoma. La músi­ca seria ràpida i plena de ritme, un xuc-xuc sincopat que imités l'enrenou de les caixes enregistradores. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 114.].

XUCLAMEL m. 

|| 1. Planta labiada de l'espècie Melittis melissophyllum, de rizoma gruixut, tija dreta, fulles grans ovato-lanceolades, peludes, peciolades, arrodonides o subcordiformes a la base, flors molt grans, purpúries, de calze acampanat i corol·la bilabiada; cast. melisa bastarda. 

|| 2. Planta de diverses espècies del gènere Lonicera. a) L'espècie Lonicera caprifolium, arbust sarmentós de fulles caduques transovato-orbiculars, flors groguenques, purpurines per fora, oloroses, i baies ovoides de color vermell viu; cast. madreselva. Ramets de xuclamel, clavellines, margaridoyes y roselles,Bosch Rec. 85.—b) L'espècie Lonicera implexa, arbust sarmentós de fulles persistents, coriàcies, ovades-el·líptiques, flors groguenques i baies ovoides d'un vermell viu; cast. madreselva, zapaticos y calzas.—c) L'espècie Lonicera periclymenum, arbust de fulles ovato-lanceolades, flors groguenques amb estries vermelles, i baies ovoides d'un vermell viu; cast. madreselva. 

|| 3. Planta solanàcia de les espècies Hyosciamus albus i Hyosciamus niger, de fulles blanques ovato-oblongues, flors groguenques i càpsula ovoide (Empordà, Bal.); cast. beleño. 

|| 4. Planta crucífera de l'espècie Alyssum maritimum, de fulles linears blanques i verdoses, flors blanques o un poc rosades, raïm fructífer molt llarg, i llavors ovades (La Selva); cast. mastuerzo marítimo.

    Fon.: ʃukɫəmέɫ (pir-or., or.); ʃukɫəmέ̞ɫ (bal.).

    Sinòn.: || 2, mareselva, dolçamel, lligabosc, banya de cabra, didalets de la Mare de Déu, santjoanera, rotaboc, gallinassa, gallaret;— || 3, caramel·lera, gotets, cacauets, capseta, esquelleta, herba queixalera, jusquiam, mamellera, tabac de paret;— || 4, caps blancs, herba blanca, terrera, pixanera, sempre-en-flor, murrissà.

    Etim.: de l'imperatiu de xuclar i el substantiu mel, perquè les plantes anomenades xuclamel tenen certa dolçor.

Xuclamel

Després d'una estona de caminar em començo a sentir cansat de tant de bosc, de tanta persistent i monòtona vegetació exempta d'horitzons. La qualitat lírica del bosc és limitada per la reiteració i només es desvetlla de tant en tant amb el descobriment d'una esponerosa mata de xuclamel o d'un cirerer d'arboç que ofereix els seus fruits humils, aspres i deliciosos. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 30.).

Xuclamel    

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

Xuclamel

... que estava enamorat d'aquell instrument com una criatura, i anaven tocant la peça, tija a tija, flor a flor, com si es tractés realment de xuclamel, tot i que en aquella zona el xuclamel floria molt més tard. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 241.].

Xuclamel

Sembla que et vegi, Dafnis meu, amb la llum de l'amor jove als ulls, efusiu, extasiat i ardent, mentre Cloe als teus braços, tan tendra, tan suau i fresca com una flor, jurant que mai no consentiria ... però consentí. Roses, violetes i xuclamel! [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 177.].

Xuclamel

Roses, violetes i xuclamel! [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 460.].

1. XUCLET m.
Xuclada; cast. chupada. Es posà a empassar-se la sopa amb grans xuclets, Víct. Cat., Vida 218. M'avià un somrís i un xuclet d'ulls que si em descuido caic de cavall, Santamaria Vida 64.
    Fon.: ʃuklέt (or.).

2. XUCLET m.
Peix de l'espècie Atherina hepsetus (eiv., ap. P. Barbier, en RLR, lxiii, 62).

Xuclet

-No ens sent perquè porta auriculars -va explicar, deixant-se caure avall just a temps de veure que la Katrine agafava el pom de la porta. El tancament hermètic de goma del marc va deixar anar la porta amb un so de xuclet. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 274.].

XUGA

Xugues

El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms estaven alegrement enfeinats amb el seus nius, i les mosques, caldentes del sol, borinotejaven damunt les parets. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 15.).

XUIA f.:

V. xulla.

1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.

|| 1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.

|| 2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).

|| 3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).

|| 4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.

|| 5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).

|| 6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.

    Loc.

—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).

    Refr.

—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».

    Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).

    Intens.: xullassa, xulleta, xullota.

    Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.

Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.

    Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.

|| 1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).

|| 2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.

|| 3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.

|| 4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.

    Loc.

—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).

    Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).

    Etim.: la mateixa de xolla?

Xuia

A partir d'aleshores, no hauria de suportar la pudor de la xuia ni hau­ria de mastegar bledes a l'hora de passar el rosari. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 51.).

Xuia

-La pudor no és seva. Vull dir que ells no en fan, de pudor; en tot cas, és pudor de fregitina, d'oli recuit. Olor de no emprar xuia -assegura el cronista mirant Sebastià Palou, que amb el cap li donava la raó.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 110.).

Chullas 

Quan era nano em feia molta gràcia sentir parlar a la tia Enriqueta de les prisquillas babosas (préssecs d'aigua) i las chullas (costelles de xai, que molt després vaig entendre que eren bresquilles i xulles: paraules de frontera. (Julià Guillamon. La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 6.).

XUMAR v. intr. o tr.

|| 1. Traspuar; entrar o sortir un líquid pels porus o trencs molt prims d'un cos (Urgell, Ll., Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, Maestrat, Val., Men.); cast. recalar, rezumar. a) fig. En la dolcíssima tristor que xumen les teves parets hieràtiques, Santamaria Narr. 171.

|| 2. Beure a morro, aplicant els llavis al broc o vora del dipòsit de líquid (Alt Empordà, Ribes, Lluçanès, Plana de Vic, Penedès, Camp de Tarr., Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre); cast. beber a morro, chupar. Especialment: a) Mamar (Camp de Tarr.).

|| 3. Xuclar, aspirar un fluid aplicant el recipient o dipòsit a la boca; cast. chupar. El vell de Roquerols xuma la pipa sempre apagada, Girbal Oratjol 43. Anà al cafè, xumà puro, Pons Auca 33.

|| 4. Beure, sobretot líquids alcohòlics (pir-or., men.); cast. chumar. «No xumis tant, que t'engataràs!»

    Refr.

—«Xumar molt i anar dret, és raret» (Men.).

    Fon.: ʃumá (pir-or., or., bal.); ʧumá (Camp de Tarr., occ., Maestrat); ʧumáɾ (val.).

    Etim.: del mateix radical que el cast. zumo, ‘suc’, amb la sibilant inicial palatalitzada per intensificar la força imitativa del soroll que es fa en beure a morro o en mamar. 

Xuma

Però no aconsegueix que el seu jove marit pari de beure, la nit de noces: xuma ginebra directament de l’ampolla durant tota la nit, mentre el tren els porta cap a Montreal; beu i dorm i ronca, i vomita en un petit ribell, al seu compartiment de primera classe. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 108-109.].

Xumant

I que insípida era la vida que feia, arrossegant-se pels bars i xumant al_s cabarets, passant d'un amour a un altre! Mai no llegia cap llibre li era orb a tot allò que no fos frívol o vulgar; mai no tenia un pensament que fos refinat; el mot més corrent que sortia dels seus llavis era «elegant»; era el millor elogi que podia fer d'un home o d'una dona. Elegant! [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 409.].

Xumava

Acollien els seus èxits cada cop amb més satisfac­ció, d'ençà que Perkins & Cooper anaven a mal borràs: Cooper xumava com una esponja, i poc abans que Tom es gradués, els llencers feren fallida. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 72.].

Xumar

En Miyake es va treure una petaca metàl·lica de la but­xaca de la caçadora de pell i la va allargar a en Keisuke. En Keisuke la va destapar, en va fer un glop sense xumar i se'l va empassar. En fer-ho, va inspirar profundament . [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 41.].

Xumat

Hi ha un esguard atent i força perillós en els ulls de la Helen. Si te­nim en compte com ha xumat per dinar, està tocant sorprenentment bé. El que avui és estrany és el que fa quan té una frase imitativa: respon amb una frase que és quasi un clon de la de l 'intèrpret anterior. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 175.].

XUMERRI

Xumerri n. Beguda, mam (derivat de «xumar»): «vine aquí que el xumerri és més barat». (www.raco.cat › index.php › Estudis › article › download)

Xumerri

... en Ferguson recordava la vegada que havia vist el seu oncle desmaiat al sofà, roncant enmig d'una sorollosa festa familiar, cosa que en aquell moment tothom havia trobat molt divertida, però ara, després d'aquella mort, l'afició d'en Lew per la beguda s'havia accentuat, i havia passat de les festes, les hores del còctel i alguna copa ben calenta just abans d'anar a dormir, a uns bons trascols a l'hora de dinar i a tragos secrets de la petaca que duia a l'infern de l'americana, que segurament ajudaven a esmorteir el dolor que tenallava el seu cor devastat i carregat de culpa, però el xumerri va comentar a afectar la seva feina a la botiga,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 76.].

XUPLAR v. tr.

Xuclar (Ross., val.); cast. chupar. Fets-li chuplar dos vegades ab la boca en cada ventana del nas, Anim. caçar 47 v.oD'un cigarrot xuplant-ne la nicotina amarga, Llorente Versos 108. Dels rams xuplant la sava, Pau Berga (Rev. Cat. vi, 260).

    Fon.: ʃuplá (pir-or.); ʧuplá (Maestrat); ʧupláɾ (Cast., Val., Al.).

    Etim.: d'un creuament de xuclar amb xupar.

Xuplen

...i és que no plou ja fa mesos després d'alguns anys de poca pluja, ja estem entrant en la primavera i l'hivern ha estat enguany extremadament eixut, per la serra de la Calderona les carrasques comencen a enrogir-se, moltes fonts han deixat de rajar, i si continua la sequera també s'assecaran els pous i a molts pobles caldrà portar l'aigua amb camions cisterna, no solament és perquè aquests anys de finals del segle xx plou poc sinó sobretot perquè a la plana xuplen immoderadament l'aigua que per camins subterranis baixa de la mun­tanya. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 26-27.).

XURRIACA (i ses var. dial. suriaca i surriaca), usat sovint en plural: xurriaques. f. 

|| 1. Instrument compost d'un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda (or., occ.); cast. azote, látigo, zurriago. Una sorriaqua per un diner, doc. a. 1568 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Pegar ab xuriaca a algú: Scuticam alicui infligere, Lacavalleria Gazoph. Bordissos... per a fer-ne suriaques, Moreira Folkl. 89. 

|| 2. Peix de l'espècie Cepolla rubescens (Blanes); cast. látigo.

    Refr.

—«No tots els qui porten xurriaques són carreters»: significa que les aparences enganyen.

    Var. form.: xurriac, suriac.

    Fon.: ʃuriákə (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Lluçanès, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Plana de Vic, Cardona, Maresme, Vallès, Barc., Sta. Col. de Q.); ʧuriákə (Camp de Tarr.); ʧuriákɛ (Sort, Ll.); ʧuriáka (Pont de S., Tortosa); ʃuɾiáka (Solsona); suriákɛ (Organyà, Borges Bl.); suriáka (Pobla de S.); soɾiáka (Tamarit de la L.); soriákɛ (Tremp, Oliana); soɾiákɛ (Artesa de S., Fraga); suɾiákɛ (Balaguer, Ll.); suriák (Les Garrigues, Reus); suɾiák (Gandesa).

    Sinòn.: corretjades, escorretjades, tralla.

    Etim.: incerta. La d'aparença més clara era l'àrab surriyaq que apareix en R. Martí Voc. amb el significat de «funis» (=‘corda’), però sembla que no és un mot vertaderament aràbic, sinó mossaràbic, probablement adaptació d'un mot romànic. S'ha proposat també com a origen el basc zurriaga, però també s'ha arribat a la conclusió que aquest mot és d'importació romànica dins el basc. Corominas DECast, s. v. zurriaga, s'inclina a acceptar com a base etimològica d'aquest mot castellà i del cat. xurriaca la paraula llatina vg. *excorrigiāta; es tracta d'un derivat de corrĭgĭa, ‘corretja’, del qual tenim un representant directe i evident en el mall. escorretjades. Segons Corominas, *excorrigiāta s'hauria reduït a *escorriata (d'on provindrien el fr. écourgée, occità escorrejada i it. scuriada), i en el sud d'Espanya s'hauria convertit per metatesi en *estorriaca, d'on els mossàrabs haurien fet açurriaca, i d'aquí provindrien les formes castellana, catalana i portuguesa.

Xurriaques

Ell, i quasi sempre ella també, enganxaven els cavalls i dalt del carro es tapaven mútuament per no passar fred. Arri baven fins al darrer racó, de vegades es miraven per sota el barret, entre la visera i la bufanda, altres vegades, quan a ell no li calia emprar les xurriaques, es donaven la mà per sota la manta, així no havien de parlar i no se'ls desfeia la roba del coll i de la cara.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 179.).

Xurriaques

Llavors es van sentir petar unes xurriaques al vell pati silenciós de lloses dibuixades pels brots d'herba; Victor va tornar a abraçar la comtessa i sortí rabent de la casa.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 34.].

Xurriaca

MARC

Vosaltres, homes de la cara trista, fills i poble de Roma, pel tumulte dispersats a l'igual que una ramada d'ocells que vents i tempestats agiten, deixeu-me que jo us digui la manera d'agarbellar dins un sol feix les moltes espigues escampades i fer un cos de la barri-barreja d'aquests membres; que Roma no esdevingui xurriaca d'ella mateixa, i la que avui es veu afalagada per potents reialmes no faci com proscrit que es desespera, executant damunt la pròpia pell indignes violències. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 153.].

Xurriaques

Però també se m'acudien semblances amb d'altres activitats: pensava en el metge ambulant que va guarint la gent de porta en porta, en l'obrer de les vies de comunicació cridat a reparar una calçada o a soldar una conducció d'aigua, en el vigilant que recorre amunt i avall el banc de les naus, encoratjant els re­mers, però utilitzant el menys possible les xurriaques. I avui, aquí a les terrasses de la vil·la, mirant com els esclaus espor­guen les branques o eixarcolen les platabandes, penso sobretot en el savi anar i venir del jardiner. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 136.].

XURRIACAR v. tr.

Xurriaquejar. L'Andreu portava una xurriaca, y quan son fill perdia la calma..., li xurriacava las ancas, Bosch Rec. 316. 

XURRIAQUEJAR v. tr.

Pegar amb les xurriaques; cast. azotar, zurriagar. Si un hom les hagués pogudes xurriaquejar com a cavalls, Ruyra Pinya, i, 34.

    Fon.: ʃuriəkəʒá (or.). 

Xurriaquegessin

El teixit de nostra vida és una barreja de bé i de mal. Les nostres virtuts serien orgulloses si els nostres vicis no les xurriaquegessin, i els nostres crims foren desesperants si no els abriguessin les nostres virtuts. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 111.].

XURRIPAMPI

Carnaval Agramunt versió 2012: El ball de la xurripampi

carnavalagramunt.blogspot.com/2011/02/el-ball-de-la-xurripampi.html

23 febr. 2011 - Voleu ballar amb mi? doncs escalfa una mica, agafa energia, marca't un somriure, estira els braços, fes ganyotes, mou la pelvis i deixa anar ...

Xurripampi 

Amb l'elàstic i el barret

tan alt, tan ample i estret

sembla segons d'on ve el vent

la vela d'un bastiment;

el cap pelat com porteu

i el us deixeu

sembla sens ponderació

el gall de la Passió;

amb el coll tan extremat,

a botifarra imitat, que em sembla que tots quants sou

porteu al clatell un jou; 

(Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 76.).