G

GABLET

Un gablet és un element en forma de frontó triangular i en punta que se situa com a coronament de la portalada d'una església o catedral, preferentment gòtica.

Alguns autors suposen que fou una imitació en pedra de les construccions en fusta que formaven armadures, construccions que a l'edat mitjana es varen fer servir molt per a cobrir les voltes de monuments que restaven sense acabar per manca de recursos i que posteriorment l'art va simular amb pedra fent-lo servir com a ornamentació.

En el període arquitectònic esmentat, es mostra senzill i sever, delineat per una cornisa i, a vegades, decorat en el centre amb un trèvol, quadrifoli o multifoli.

En l'arquitectura grega clàsica i en el romànic, el timpà és una estructura arquitectònica similar.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Gablet)

Gablet

El recinte de l'hispital de Casterbrigde estava envoltat tot ell d'un mur excepte en una part del darrere on s'alçava un gablet esvelt cobert per un tou d'heura igual que la façana. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 319.].

Gablets

S'intuïen gablets i línies de teulades perdent-se en la fosca. En fila índia vam seguir la xofer cap a un cobert de pedra tènuement il·luminat d'uns sis metres d'alcada. Ens van rebre unes fileres de botes Wellington amb el número escrit amb pintura blanca. [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg.98.].

Gablet

L'havia originat una batussa autors, un dels quals acusava l'altre d'haver-lo empès contra una bomba d'aigua, el mànec de la qual s'endinsava en una aula sota el gablet de la teulada de l'església, cosa que convertia l’empenta en un delicte eclesiàstic. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 487.].

Gablet

GAFARRÓ m.

|| 1. Ocell de la família de les fringíl·lides, espècie Fringilla serinus, que és molt petit, de color groc verdós, fa el niu en els arbres, especialment alzines i pins, s'alimenta de llavors i és molt cantador (or., occ., val., bal.); cast. verdecillo. Que aja a dar al menys V gafarrons per una meala, doc. a. 1302 (BABL, i, 404). Vejent que'l gafarró se t'esquitllava dels dits, Pons Auca 220. «Corbera és un poble antic | en muralles de llicsons; | pensava que era Madrit | i és un niu de gafarrons» (cançó pop. Val.).

|| 2. fig. Borratxera (Vall de Gallinera).

Fon.: gəfəró (pir-or., or., mall., eiv.); gafaró (occ., val.).

Intens.: gafarronet, gafarronetxo, gafarronel·lo, gafarroneu, gafarroní, gafarroniu, gafarronengo, gafarroningo, gafarronic, gafarronot.

Etim.: sembla derivat de l'arrel gaff- que ha donat el verb català agafar. Barbier fils dóna (RLR, lxvii, 316) el prov. gafaroun com a nom de planta i gafferoes nom de peix i els relaciona amb el cat. agafar.

Gafarrons

A part de caçar cérvols, senglars, porcs espins, llops i conills, els homes del Clan dels Cavalls tenien una modalitat de cacera salvatge: matar ocells a cops de buscall durant les nits. Els pardals, pinsans, verderols, bitxacs, gafarrons o ullets de bou dormien plàcidament en els seus nius, dalt dels arbres, i els homes del clan els desvetllaven amb foc.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 118.).

Il·lustració d'una parella de gafarrons

Gafarró

Un gafarró, dins d'una gàbia tapada, començà a piular; només tres vegades emmudí. Ella es va aixecar, i, tot coixejant pel formigueig de mes, d'una revolada, va arrencar les fundes que cobrien les bies. Xerrics i espantadissa.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 185.).

Gafarrons

Per la lletjor compartida entre el polític i el gat? Ple de ferides, de crostes, de puces i de gafarrons, en Pompidou era, amb tot, un company agradable i juganer. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 77.).

Gafarronet

Per a coronar lo castell hi munten los xiquets: dos d'una dotzena d'anys, damunt de llurs espatlles un altre de nou o deu que s'ajupeix de quatre grapes a tall de gra nota i damunt dels seus ronyons un pobre gafarronet de set o vuit, que de vegades té por, si els pilans belluguen, i s'enfila lentament, essent ell causa de tot lo terratrèmol; puix los minuts són hores i si els xiquets no cuiten, los genolls se dobleguen, los braços s'arroncen, les espinades No torcen i Adiós Madrid, tot l'edifici s'enfonsa formant un embolic de cames, caps i braços que ni el Buonarroti hauria dibuixat. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 105.).

Ganfarrons

Centenars de vegades havia caçat ocells amb paranys de filferro, al vesc, a l'abeurada, a joca i amb escopeta. De menut havia afollat centenars de nius. Havia criat merles, ganfarrons, caderneres, verderols i altres ocells que resisteixen la gàbia. Havia tingut a la meva mà, vius o morts, tota mena d'ocells que viuen o fan estada de pas al Camp de Tarragona. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 62.).

Ganfarrons

GAFET m.

|| 1. Peça de metall corbada que, ficant-se dins la cavitat d'una altra peça, serveix per a subjectar una peça de vestit o altra cosa; cast. corchete, broche. Per preu de dos gaffets e quatre scudets d'argent daurats esmaltats, doc. a. 1443 (Arx. Gral. R. Val.). Lo floc és de or e de seda de grana ab tres gafets de argent, doc. a. 1549 (BSAL, viii, 283). Gaffets grochs per una saya de satí cabellat, doc. a. 1613 (Aguiló Dicc.).

|| 2. ant. Peça de metall corbada que, fixada a una coberta d'un llibre, servia per a subjectar-la amb l'altra coberta; cast. manecilla. Un libre de pergamí ab X platons d'argent, II gafets e IIII scudets, doc. a. 1410 (Alós Inv. 21). Altre libre de ores petit ab un gafet, doc. a. 1429 (Ordin. Hosp. 109).

|| 3. Gafa per a cordar gibrells, olles, etc. (Mall.). Ni manyes tenen per posar gafets a un ribell, Ignor. 46.

|| 4. Anella de ferro que passen pel nas del porc per impedir que grufi (Manacor); cast. anilla.

|| 5. Defecte de teixit que es produeix en aixecar indegudament agulles de la màquina jacquard, donant lloc a petites bastes de fils d'ordit; també es diu gafet un altre defecte de teixit originat quan, en desenrotllar-se els fils de l'ordit, vénen encreuats i, en arribar a les creus, s'hi encallen fins a trencar-se (Pons Ind. text.).

|| 6. pl. Planta de la família de les compostes, espècie Lappa minor (Rosselló, Conflent, Vallespir); cast. lampazo. (V. llapassa).

|| 7. pl. a) Joc que consisteix en agafar se dos per les puntes dels dits i posar-se a rodar tan de pressa com puguin, fins que els vénen rodeses de cap (Empordà).—b) Ball dels gafets: ball de parelles formant un rotllo en el qual s'agafen les mans homes amb homes i dones amb dones, constituint així dues anelles juxtaposades amb entreteixit de braços que en un moment donat modifiquen canviant-los de posició, cap al davant o cap al darrera segons hagi estat la posició inicial, però sense agafar-se mai les mans els dansaires de sexe oposat (Empordà, ap. Dicc. Dansa).

Loc.

—No valer un gafet: no valer res, esser una cosa inútil o mancada de vàlua.

Fon.: gəfέt (or., Maó); gafét (occ., val.); gəfə́t (mall., Ciutadella).

Gafets

Va treure d'una estrebada una capsa de metall plana de sota una pila de diaris i la va deixar sobre el taulell. Per dintre estava dividida en compartiments petits, cadascun amb alguna menuderia. Joies, medalles de guerra, rellotges trencats, gafets de corbata. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 104.].

GAGES

Gages

En açò, pensa lo que pensa i, què fa?: s'enamora hasta les gages de Gimo del Portal. L'atre germà, que també estava fet grulla per ella i anava com un llamp, fent l'aguileta, per a veure d'emportar-se-la. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 344.).

1. GAI, GAIA adj.

Alegre, festiu; que dóna o expressa joia, alegria; cast. alegre, gayo. Nós veem que los aucells són pus gays e pus ysnells en lo temps del pascor, Llull Cont. 109, 23. Pel temps qui és gay e plasents, Am. f. conf. 506. Ella 's cuydà | tot temps duràs | lo gay solàs | e pa de noces, Spill 1160. Una cana de drap vert gay [=verd clar, alegre], doc. a. 1410 (Alós Inv. 27). Evitar de dir... gay per dir garrid o gentil o polit, Fenollar Regles 77. Sens altra conversa que'l gai murmuri dels xaragalls, Massó Croq. 7. Gai Saber o Gaia Ciència: la poesia, segons el llenguatge trobadoresc i dels jocs florals.

Fon.: gáј (Barc., Val.); ɟáј (Palma).

Etim.: del gòtic gâhi, mat. sign., segurament per intermedi del provençal gay.

2. GAI m. (dialectal):

V. gaig.

3. GAI (escrit sovint Gay).

1. ant. Nom propi d'home; cast. Cayo. Cassi fo reprès per Gay Cèsar,Genebreda Cons. 40.

|| 2. Llin. existent a Gir., Bescanó, Barc., Caldes de Mo., Llinars, Molins de Rei, Vilan. i G., Montblanc, Cast., etc.

Etim.: del llatí Caius o Gaius, nom propi d'home. El || 2 també podria venir degai art. 1.

4. GAI! ant.

exclamació de queixa, de commiseració o d'amenaça; cast. ay! Gay, o guay de mi: Vae mihi, hei mihi, Torra Dicc.

Gai

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l'escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa'l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d'estofa de Penélope...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 16.).

GAIG m.

| 1. Ocell de la família dels còrvids, espècie Garrulus glandarius, de plomatge gris vermellós, amb ratlles negres, blaves i blanques a les ales i amb algunes plomes erèctils damunt el cap; habita en els boscs, principalment en els alzinars i avellanedes, i s'alimenta de glans, avellanes, llavors, ocellets, ratolins i insectes; cast. arrendajo. No és, no, griva ni gaig, | ni missatger de Maig | tendra oreneta, Verdaguer Idilis.

|| 2. Gaig blau o gaig xerraire: ocell de la família de les coraciàcides, espècie Coracias garrula, de plomatge predominantment blau verdós; habita prop dels boscos, dins esquerdes de roca o d'arbre, i s'alimenta d'insectes, ratolins, granotes, sargantanes i figues; cast. azulejo.

|| 3. Gaig botxí: ocell de la família de les lànides, espècie Lanius excubitor, de plomatge cendrós clar per damunt, blanquinós pel ventre i negre a la cua i als costats del cap (Alt Pallars); cast. pegarrebordas, alcaudón.

Loc.

—Estar magre o sec com un gaig: estar molt magre.

Refr.

—«Pel maig, floreix el faig i canta el gaig» (occ.).

Cult. pop.—El gaig té un cantar molt variable; imita els cants d'altres animals, i fins arriba a aprendre de dir algunes paraules. La gent del poble s'ha adonat d'aquestes particularitats, i diu que el gaig, en lloc de cantar, renega. També diuen que el gaig en cantar diu: «Amaga't, amaga't, amaga't!»; i que en veure un caçador, li diu: «Guaita a baix! guaita a baix!» (Gomis Zool. 335).—El gaig és animal perjudicial per als boscos i collites, i els camperols no li tenen gens de simpatia. Diuen que el gaig, després de trencar una espiga de blat, se'n puja a un arbre per menjar-se-la i diu: «Per una, rai!»; però repeteixen la mateixa funció, sempre dient. «Per una rai!», fins que els camperols arriben a perseguir-los i fer-los fugir, i llavores els gaigs diuen: «Cagai! per una, rai!» (Catllar, 30 juliol 1921).—Hi ha malediccions populars contra aquest ocell, al qual diuen: «Gaig ets i gaig seràs, i cada dia dues hores de febre passaràs» (Aguiló Dicc.), o «Gaig, mai estaràs gras» (Llofriu).

Fon.: gáʧ (pir-or., or., occ.); gáј (Sopeira, Bonansa, Esterri, Senet, Senterada, Pobla de S., Montardit).

Sinòn.:— || 3, escanyabruixots.

Etim.: del llatí gaius, ‘corb’, segons Meyer-Lübke REW 3640; A. Thomas, Rom., xxxv, 174.

Gaigs

Vull parlar del temps de primers de juny, d'harmonia i de repòs benaurat, de pit-roigs i de pinsans grocs i de gaigs blaus volant rabents entre les fulles verdes dels arbres. [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 180.].

Gaigs

Pit-rojos, pinsans, gaigs blaus, oriols, tàngаres escarlates, corbs, pardals, canyissos, cardenals, merles i, de tant en tant, algun abellerol. Per a tu els ocells eren tan estranys com els estels, i com que casa seva era a l'aire, et semblava que els ocells i els estels formaven part de la mateixa família. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 14.].

Gaig

A Praga se celebra el 81è Congrés Esperantista. L'home que hi ha rere el taulell deu tenir més de setanta anys, amb dits secs com un gaig, i un jersei com el de Marcelino Camacho, però encara més gastat. (Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp. Pàg. 47.).

Gaig

-Aleshores no em coneixerà, senyor; ja no seré la seva Jane Eyre, sinó una mona disfressada d'arlequí, un gaig amb plomes manlleva des. Abans m'estimaria més veure'l a vostè, senyor Rochester, guarnit amb robes de comediant, que a mi mateixa vestida de cortesana; i jo no dic que sigui atractiu, senyor, perquè, l'estimo de tot cor, massa per adular-lo. No m'aduli vostè. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 283.].

Gaig

I vostè. Un nyicris. un gaig. (Enfadat.) Vamos. padrí. no s'enfadi;

no veu. podia evitar ... (AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 56.).

1. GAIOL m. ant.
Amant; cast. amante. Fabricave fins la ora que venia lo seu desijat guayol alguna nova malícia, Corbatxo 77. Gayol, fembrer e bagasser, Spill 7673.
|| Llin. existent a Barcelona.
Etim.: derivat de gai.

2. GAIOL m.
Cadascun dels tres palets de la llosa de caçar (Pont de S.).

Gaiol

Tornar-li els colors. A la roba, sí, però també al paisatge, a les coses, a la mirada de la gent. I aleshores ets tu que li poses el negre i el groc canari a les espigues de mill del país i a les samarretes de futbol del Relampago de Elviña. El porpra al gaiol. De vegades parlem de la felicitat com una cosa impossible. Entre nosaltres, allò que més s'assembla a un infeliç és un feliç. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 182.].

GAIRÓ

De gairó: de gairell (Puigcerdà, Ll., Tortosa, El Pinós); cast. de soslayo, de lado.No tenia més esbarjo que moure 'l cap a dreta y esquerra mirant-se de gayró al bo del seu marit, E. Soler (Jocs Fl. 1904, pàg. 195).

Fon.: dəɣəјɾó (Cerdanya); deɣaјɾó (occ., val.).

Etim.: sembla venir de cairó, amb la c- convertida en g- per resultar intervocàlica en la locució de cairó; però segons Coromines (BDC, xxiv, 37) ve de l'àrab ġayḍūn ‘poalanca’.

El valor literari de tot això és eventual i involuntari, però hem de tenir-lo en compte. Mentre la llengua viva i alguna lectura de gairó sostenen la voluntat «literària» de qualsevol paper, aquest paper –carta, dietari o testament— conserva una altura «lletrada». Quan mossèn Joan Pere Porcar (1560 - d. 1629) escriu les seves apuntacions de xafarderia local –Coses evengudes en la ciutat i regne de València (1589-1629)–, no sap a què atenir-se, i escriu com parla: malament. (AA. DD. De les germanies a la Nova Planta. Història del País Valencià vol. III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2935-6. 416 pàgs. Pàg. 295.).

Gairó

... i si eixia a la porta a mirar era una recula sencera de bèsties esquàlides, rossins vells i gastats mostrant costelles i vèrtebres a través de la pell consumida, mules decrèpites plenes de crostes i de nafres sagnants, ases pelats i tristíssims, i homes amb gorra de gairó, cigarret brut als llavis i llargues vares flexibles al muscle conduïren els animals a l'últim sacrifici, carn equina dirien després els rètols comercials, carn per a pobres que no en podrien comprar d'altra, son pare sempre deia que el pas d'aquelles bèsties li feia mal als ulls,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 41.).

GALÀPET

1 m. [LC] [ZOR] Gripau .

2 m. [IT] Peça de fusta del teler de mà que, formant parell amb una altra, serveix de suport a la seiedora. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtentraDa=gal%E0pet)

Galàpet

Els rínxols rossos van deixar al descobert les seves arrels negres; el pèl esdevingué filat de pues damunt una pell afaitada; la boca, palpitant i humida, que jo d'amor, revelà una retirança ignominiosa al forat homòleg del retrat, servat com un tresor, de la seva mamà morta, semblant a un galàpet; i ara, en comptes d'una pàl·lida noieta del carrer, l'Humbert Humbert va tenir a les mans un baba gros, botit, garrell, de pits grossos i pràcticament mancat de cervell. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 29.].

Galàpets

I uns nois més grans i més experimentats que jo, s'inflaven com galàpets i ho sabien tot de la gran onada de fred, allà davant l'oncle, passant la mà pel fred dipòsit de la moto de l'oncle. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 43.).

Galàpet

GALATÈIDS

(Galatheidae) Animalia Descripció: Els galatèids són uns crustacis decàpodes anomurs de la superfamília dels galateoïdeus. Viquipèdia / Nom científic: Galatheidae

Galateids

Una petita guia molt ben feta, editada per l'editorial Ouest-France, que havia comprat al Super U de Saint-Nicolas-le- Bréhal, m'havia revelat la dimensió del fenomen de la pesca a peu, com també l'existència de certes espècies animals com els galateids, els màctrids, les anòmies i les escrobiculàries, sense oblidar les tellerines, que es cuinen a la paella amb una picada d'all i julivert. [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 179.].

Galatèid

1. GALDUF, -UFA adj.
Fartó, golafre (Val.); cast. glotón. ¿Què dimonis t'a passat pel cap, de voler a eixe galduf y estrafalari, que no té aon caure's mort?, Rond. de R. Val. 28.
Galduf: llin. existent a Val., Llíria, Vilamarxant, etc.

2. GALDUF m.
Caduf de sènia (Sueca).

Galduf

¿Que dimonis t ha passat pel cap de galduf i estrafalari que no té a on caure! (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 345.).

GALEJAR v.

|| 1. intr. Fer gala, festa ostentosa; cast. galear. Ens entornàvem | a galejar | e festejar | enamorades, Spill 1507. Rebatejaren | e galejaren, | feren gran festa, Spill 4831.

|| 2. tr. Festejar; obsequiar o adornar en senyal de festa; cast. festejar. Prou tu galejas l'Infant del pessebre, Verdaguer Bethlem 52. Y com ara està de moda galejar tots aquests petits y grans aniversaris, Collell Flor. viii. La senyora... la galejaràs com si fos Sant Roch el dia de la festa, Víct. Cat., Cayres 189. a)especialment, Ruixar el capdanser a les balladores amb aigua d'olors (Campdevànol, ap. Dicc. Dansa, s. v. gala).

|| 3. intr. o tr. Celebrar una festa amb grans sorolls, especialment amb salves d'escopeteria (Cardós, Andorra, Ripollès, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès, Solsona, Balaguer, Isil). Els trons y'ls cohets retrunyian galejant la festa, Pons Auca 95.Tot galejant, o sia, tirant escopetades, Scriptorium, juny 1926.

|| 4. intr. Fer ostentació; festejar per entreteniment o per vanitat (Mallorca, Menorca). «No vui que dones galegin | de jo, si som gastador; | si em volen, sense favor, | i si no, que se passegin» (cançó pop. Mall.). Avuy tan sols galetjar | ab jo voldries, Rafel, Benejam FyF, acte ii.

|| 5. tr. Fer exhibició o ostentació d'una qualitat o habilitat. Un xicot jove... galejava les seves forces bestials, Lleonart Cov. 15. a) especialment, Jugar amb la veu; fer-la sonar agradablement, vocalitzar artísticament (Mall.). «Jo galeig sa meva veu, | germanet meu, tant com puc, | però per músic de Lluc | no m'han cercat, ja ho sabeu» (cançó pop. Mall.). No està may per tonades qui vol galetjar sa veu, Salvà Poes. 75. Es un gust sentir galejar aquelles veus,Alcover Cont. 81.

Fon.: gələʒá (or.); galeʒá (occ.); gələʤá (mall., men.).

Etim.: derivat de gala, art. 1.

Galejaràs

- Escolta, tu, encantada, igoita de posart-te a la memòria tot lo que et diga. Te llogat a ca la senyora Pelegrina Rectora, i aquest vespre t'hi menaré. He dit que faries bondat, i pobra de tu que em posis en un afront, perquè ja estaries fresca. Ara t’ensenyaré els manaments que has de seguir, i ten compte de fer-hi cap mancament. Primer: treballaràs fins que et caiguin les ungles o que li facis llàstima. Segon: estalviaràs l’oli com si anés a unça el setrill. Terç: menjaràs poc per no danyar-te el païdor i no castigar-li la butxaca. Quart: la galejaràs sempre com si fos sant Roc el dia de la festa. Cinquè: no xerraràs res a ningú, com si una vespa t'hagués pessigat la llengua. Sisè: no t’embrutaràs la roba per no haver de gastar gaire Sabó. Setè: t'aixecaràs ben de matí, per no agafar peresa ni esquinçar llençols. Vuitè: no et queixaràs de cap mal fins que demanis l’extremunció. Novè: no et faràs dir cap cosa dues vegades, perquè no et tinguin per Sorda. I desè: quan te fiquis al llit resaràs a Déu m'encoman tan fort com si et sortissin ànimes... Aquests deu manaments s'enclouen en dos: tenir contenta la mestressa i respectar la vara de la justícia —i li ensenyava el seu braç, arborat com una maça guerrera—. Perquè, si li trenques un plat, t’arrossego pels cabells; si li dónes un mal respost, t'escanyo; i si t'ha de despatxar, t'esquartero viva! Ara ja ho Saps! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 289.).

GALDÓS, -OSA adj.

Bonic, graciós, net, agradable, ben reeixit; però sol dir-se en sentit irònic, volent dir el contrari de tots aquests conceptes (or., occ.); cast. bonito. «Estàs ben galdós!»: es diu a un qui va molt brut, o malvestit, o ridícul. «Amb aquesta taca de vi, estan galdoses les estovalles!»«Per dins aquelles fangueres, ja ens posarem ben galdosos!»«Amb el marit vell i lleig, has fet un matrimoni galdós!»Es ben galdós perquè un s'enamori, Oller Esc. pobr. 62. Ab aquest pendó tan galdós van en colles per les cases, Maria Soler (Catalana, ix, 44). Em mortificava pel paper galdós que feia representar al pobre senyor diplomàtic, Santamaria Vida 91.

Fon.: gəɫdós (or.); gaɫdós (occ.); gəndós (men.).

Galdosa

Si d'ací a uns quants anys aconseguim de navegar per l'Ebre, de Saragossa a Tortosa, el viatger que pintés el terreny i els vestits i de Catalunya basant-se en el que hagués vist a les vores del riu, com hi ha món que donaria als seus lectors una informació ben galdosa. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 85.].

Galdosa

MOAS: Allí t'ensenyaran de pegar a un pobre home!

Anem! Allí t'ensenyaran lo que val una gota de sang! SOFIA (sortint a la porta): No hi aneu! Vine ací, Llucià! Entre tots dos me posareu galdosa! Ah! No m'escolteu? Doncs jo també vinc. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 154.).

GALIASSA o GALEASSA f. ant.

|| 1. Vaixell semblant a la galera, però més gros; cast. galeaza. Sien armades les galeaces d'en Bertran e d'en Thora e altres fustes, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii,89). Una galeassa grosse de port de M. bótes, doc. a. 1472 (Ardits, ii, 504). De intrar en vostre regne ab fustes altres de vostres galeaces, doc. a. 1477 (Capmany Mem. ii, 382). Ab lo present pasatge, que és una galiassa de un tal genovès, vos tramet dos balons, doc. a. 1507 (BSAL, x, 306).

|| 2. Animal o cosa molt embalumosa, disforja, difícil de traginar (Palafrugell); persona corpulenta, voluminosa (Barc.). «¿On voleu anar amb aquesta galiassa?»La Colometa, una galiassa d'anques poderoses, Espriu Lab. 96.

Fon.: gəliásə (or.).

Etim.: derivat augm. de galea.

Galiassa

L'últim punt en contra: l'home ideal per presidir la reinauguració, Jorge Luis Borges, es va morir fa uns anys. Lamentablement per la Biblioteca d'Alexandria, que es trobarà, el 1995 sense l'únic orador amb autèntic dret a fer-ne el discurs inaugural. Emperò, si són capaços de reconstruir una galiassa anacrònica com la Biblioteca ďAlexandría, potser posats a fer també seran capaços d'emular el doctor Frankenstein i tornar a la vida l'autor de La Biblioteca de Babel, encara que sigui tan sols el temps sufıcient per llegir-ne aquell fragment que diu: «Quizá me engañen la vejez y el temor, pero sospecho que la espècie humana -la única- está por extinguirse y que la Biblioteca perdurará: iluminada, solitaria, infinita, perfectamente inmóvíl, armada de volúmenes preciosos, inútil. . . ». (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàgs. 45-46.).

Galiassa

I la Colometa. una galiassa d'anques poderoses, i Faisà Daurat, la Lleona, el Lliri i el seu amant, el Crisantem. amb braçalets, cabells rossos i serrells. La cambrera ens detallava amb menyspreu de dona les obres i miracles d'aquella tropa. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 117.).

Galiassa

GALINDAINA f.

|| 1. Adorn llampant i de poca vàlua; cast. abalorio, bagatela. No es pren cap interès per les galindaines de la festa, Ruyra Pinya, i, 126. A tu que t'agraden les galindaynes, penja-te-la a la cadena del rellotge, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 374).

|| 2. pl. Feinetes, ocupacions lleugeres i sense importància (Empordà).

|| 3. pl. Romanços, accions fictícies; cast. arrumacos. Au, au! No estic per galindaines; aviat això seria un joc de criatures, Ruyra Pinya, ii, 18.

|| 4. Núvol petit i poc perillós (Barc., ap. Amades, BDC, xviii, 224).

|| 5. Superstició, creença enganyosa (Labèrnia-S. Dicc.).

|| 6. Dona molt eixerida (Pobla de L.).

Fon.: gəlindáјnə (or.); galindáјnɛ (occ.).

Etim.: sembla formació onomatopeica a base del so galindang, propi dels penjarolls metàl·lics usats com a ornament en braceroles, arracades, etc. La terminació -aina és freqüent (cf. el cast. azotaina i el cat. becaina, xamfaina, etc., citats per Spitzer Kat. Etym. 8).

Galindaines

Això son galindaines amb les quals hom peix un poble mal govemat, per dir que no se l'ha oblidat del tot. La mateixa cosa fan els qui es paren a prohibir amb insistència algunes maneres de parlar, les danses i els jocs a un poble corromput per tota mena de vicis execrables. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 172.].

Galindaines

Aquesta població, que només tenia dret a deu ratlles a la guia verda Michelin d'Itàlia, ostenta va les piles d'un pont romà, una catedral, un bé de Déu de torres medievals i altres galindaines. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 110.).

Galindaina

Estimava càlidament el pobre noi que ara és mort, i es comportava amb ell com la mare més afectuosa. Per part meva, no dubto a dir que, malgrat totes les proves presentades en contra seva, crec que és totalment innocent. Res no va poder temptar-la a cometre tal acció. Pel que fa a la galindaina en què es basa la prova principal, si de debò l'haguera volgut, jo mateixa la hi hauria donat ben de gust: tant l'estimo i la valoro. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 74].

Galindaines

Un altre testimoni, que es retorça les mans de la manera més terrible i que gemega sorollosament, és Abraham Gozhdëskutari, de trenta-quatre anys, conegut localment com el vell jueu, un venedor ambulant de galindaines nascut al poble albanès de Prizren, el fill d'un sefardita fabricant i venedor de claus, que era fill d'un escrivent professional, que era fill d'un rabí, que - la història (compilada pel besnét canadenc de Skutari, i posteriorment publicada per la McGill University Press l'any 1969) remunta fins al segle xv- era fill d'una dona famosa a la regió perquè havia tingut vint-i-vuit fills, tots els quals havien viscut fins a una edat molt avançada i havien acudit a retre-li homenatge quan havia mort, i després s'havien barallat aferrissada ment pels seus cobrellits i les seves marmites. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 41.].

Galindaina

I donaria la meva galindaina a la seva dona, perquè se'n servis. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 125.].

Galindaina

AARON

¿Què hi fa que jo no hi cregui? És cert, no crec en res. Però jo sé que tu ets religiós, i que tu tens una cosa que en dius la consciència, i altres vint trucs papistes i altres tantes cerimònies, les quals amb tota cura jo t'he vist observar, i és per això que t'exigeixo el jurament. No ignoro que hi ha imbècil que es pensa que és un déu qualsevol galindaina, i mantindria el que ha jurat per aquest déu. Doncs bé, és això el que jo vull. Em juraràs pel déu -sigui el que sigui- que tu adores i tu reverencies que, al meu noi, el salvaràs, li donaràs menjar i el pujaràs. Si no, jo no et revelo res. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 131.].

Galindaines

No en deixava passar una, la meva mare, per intentar convèncer me que el món era benigne i que ella havia fet bé de concebre’m. És el gran subterfugi de la incúria materna, aquesta suposada Providència. M'era molt fàcil, d'altra banda, no respondre a totes aquelles galindaines del patró i de la meva mare, i no responia mai. Només que aquesta actitud no millorava tampoc la situació. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 196.].

Galindaina

...les dones són menys venals del que de vegades es pretén, en qüestió de joies els compres una galindaina africana de tant en tant i funciona,... [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 167.].

Galindaines

Però arran del casament del jove terratinent, la primitiva granja havia estat elevada a la categoria de casa de camp, perquè li servís de residència; de manera que aquella casa d'Uppercross, amb la seva galeria, les finestres amb finestrons dobles i algunes altres galindaines, podia captivar les mirades del viatger tant com l'aspecte respectable i la solemne prosopopeia de la casa gran, situada a un quart de milla de distància. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 48-49.].

Galindaina

-Una galindaina molt bonica, ¿oi que sí, Walt? -va dir. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 47.].

Galindaines

Un dia, al capvespre, la Yuki i jo vam agafar el cotxe fins al centre de Honolulu. El trànsit estava impossible, però no teníem pressa i ens donàvem per satisfets conduint i admirant el paisatge urbà. Cinemes porno, botigues de galindaines, establiments xinesos de queviures, botigues de roba vietnamites, botigues de llibres i discos de segona mà, vells jugant al go, paios de mirada tèrbola plantats a les cantonades. Una ciutat curiosa, Honolulu. Plena de llocs bons, interessants i barats on menjar. Tot i que no era el millor lloc perquè una noia hi passegés tota sola. [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 262.).

Galindaina

MANELIC (al Tornàs).· l no per vós, no; per ella que correm! A on és, a on, la meva galindaina? (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 172.).

1. GALINDÓ m.
Prominència lateral formada a la part interna del peu, prop del naixement del dit gros, i que correspon als ossos del metatars (Bal.); cast. juanete. Que tengués no creyan | galindó tan gros, Penya Poes. 114. Estirar-se o remenar els galindons: caminar aviat, bellugar-se molt per anar a un lloc, per obtenir una cosa, etc. (Mall.). S'al·lota, que està dins ca-seua, i qui la vol veure, s'ha d'estirar es galindons per anar-hi, Alcover Cont. 11. Es criats y criades ja han pitjat derrera es cotxo..., y vos assegur que los hi remanaven ben aviats an es galindons, Alcover Rond. ii, 86.
Fon.: gəlindó (bal.).
Intens.:—a) Augm.: galindonàs, galindonarro, galindonot.—b) Dim.: galindonet, galindonetxo, galindoneu, galindonei.

2. GALINDÓ m.
Infant, noiet, en sentit afectuós (Vallès, Barc., Camp de Tarr.); cast. arrapiezo, angelito. Semblarà un xerafí el seu galindó, Vilanova Obres, ix, 25.
Fon.: gəlindó (or.).
Etim.: deformació infantil de galant, tal vegada per influència del cast. lindo. (V. galindoi).

3. GALINDÓ m.,
deformació vulgar de galió. Dos galeras ben armadas, set barcas y un galindó, cançó popular (ap. Milà Rom. 72).

Galindó

Marsella me responia que no l 'en temia. no,

que hi'via més gent dins Marsella com pas dir

[l'At

que encara no és jorn ni alba que les galeres al pe

[sé

dos galeres ben armades, set barques i un galindó.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 22.).

Galindó

GALIPAU m.

|| 1. Calàpat (Vic, St. Feliu de C.).

|| 2. Noi entremaliat (Tortosa). A un d'estos galipaus que no dixen gat tranquil,Moreira Folkl. 552.

Galipaus

Després d'això... semblava que se sentien més alleugerits, més aconsolats de cor; i un cop eixits d’aquell forat de galipaus, més fondo i negre que l'ull d’un pou, s’enfilaven d’un salt per la drecera, i vinga trescar muntanya amunt, fins a arribar al cim de l'ermita, des d’on se descobrien, assolellades, les planúries del Vallès. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 53).

1. GALLARDET m.

Bandereta llarga i estreta, generalment de forma triangular, que serveix d'insígnia o per a fer senyals, especialment en arborar-se al cim d'un pal de nau; cast. gallardete.Aporten lurs panons e gallardets en la dita plassa de las corts, doc. a. 1510 (Hist. Sóller, ii, 504). Una marinada fresca... feia petar els farbalans dels tenderols, els gallardets de les entrades, Oller Febre, i, 294.

Fon.: gəʎəɾðέt (Barc.); gaʎaɾðét (Val.); gəʎəɾðə́t (Palma).

2. GALLARDET, -ETA adj. dim.

de gallard: De prou bona qualitat sense esser de luxe. III selles genetes ab estreps xilolls, de les quals una sia richa e les altres dues gallardetes, doc. a. 1345 (Aguiló Dicc.).

Gallardets

Les dues vegades que he dinat amb tu, m'he pensat que eres un xicot bastant entenimentat. Has fet una tolerable explicació del teu viatge; podia anar. No obstant, als gallardets i les banderoles amb les quals t'enfaristolaves m'han decebut de seguida i m'han fet creure que no eres un vaixell de molta càrrega. Ara t'he trobat, i, encara que et perdés, tant me se'n donaria. Només ets bo perquè et contradiguin, i ben mirat no vals la pena. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 59.].

Gallardets

Aquesta era la paraula vergonyosa, però exacta. Ganduleria alimentada per la sensualitat, disfressada amb gallardets de somnis i quimeres, d'aspiracions i deliqüescències impotents. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 216.).

Gallardet

Gallaret

1. GALLARET m.
|| 1. Gallet; gall petit; cast. gallito. Galleret, si tu cantaes, galleret blanch, | te'n daria la civada del meu corral, cançó pop. (ap. Milà Rom. 70). El gallaret del campanar, que flamejava, Pous Empord. 63.
|| 2. Rosella, flor de la planta Papaver rhoeas (Conflent, Olot, Ripollès, Empordà, Gir.); cast. amapola. Les herbejadores, a manca de toia millor, hi porten un manat de gallarets, Scriptorium, maig 1926. Mort de roïna el gallaret s'ha decantat, Carner Monj.13.
|| 3. pl. Mareselva, planta de l'espècie Lonicera etrusca (Ll.); cast. madreselva.
|| 4. pl. Fumària, planta de les espècies Fumaria officinalis i Fumaria spicata (Conflent, Tarr.); cast. fumaria.
|| 5. Fòssil de petxina. En lo mateix torrent se recullen gallarets que no son altra cosa que fòssils de petxina, Butll. Ass. Exc. 1888, 123 (Aguiló Dicc.).
|| 6. fig. Persona vanitosa, presumida, que vol sobressortir (pir-or., or.); cast. gallito. Un noi que podria esser es gallaret de ses festes, Ruyra Pinya, i, 135. Una minyona qui revestia tanta modèstia que'ls gallarets del poble ni se la gosaven mirar, Caseponce Contes Vallesp. 4.
|| 7. fig. Presumpció, vanitat; idees poc assenyades. Tenir els gallarets al cap: esser molt presumit o frívol.
Fon.: gəʎəɾέt (or.); gaʎaɾét (occ.).
Sinòn.:— || 1, gallet;— || 2, rosella, roella, quicaraquic;— || 3, mareselva, lligabosc;— || 4, fumària, fumisterra;— || 6, gall;— || 7, pardalets, grills.
Etim.: derivat dim. de gall.

2. GALLARET m.
Gallardet. Un iris féu de flàmores lleugeres | i gallarets en flor, Verdaguer Idilis. Pel cim dels màstils corre una alegria | de gallarets dansant a l'oratjol, Ferrà Cançó 67.
Etim.: de gallardet, amb influència de gallaret article 1.

Gallaret

Tres soldadets dels reis -baioneta calada i cadascú en el ros un gallaret taronja,

qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada tancats en el rebost per fer-los vida flonja.

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 22.).

Gallarets

Salut. oh masovera de rumbejant esclat!

Damunt ta pell daurada com mil·lenari bloc,

les galtes se t'encenen com estrafent el joc

dels gallarets que arboren l'ocre passiu del blat.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 33.).

Gallarets

Us penjava per gallarets a tots de les antenes, i al teu noble Saïd per sobre els altres. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 24.).

GALLEJAR v. intr.

|| 1. Fer ostentació de poder; parlar o obrar amb orgull, amb excés de supèrbia; cast. gallear, pavonearse. Stan tan animosos en ofendre los enemichs que no'ls estimen res, ans los gallejen ara en un loch, ara en altre, damnificant-los en manera molt singular, doc. a. 1460 (Col. Bof. xxii, 38). Oscar, convençut de la seva estimació, gallejava, Roig Flama 89.

|| 2. Exhibir, fer ostentació. Si el pescador gallejava la vanaglòria d'una pesca contínua, Espriu Lab. 63.

Fon.: gəʎəʒá (or.); gaʎeʒá (occ.); gaʎeјʒá (Gandesa, Tortosa); gaʎeʤáɾ (Cast., Al.); gaʎeʧáɾ (Val.); gəʎəʤá (bal.).

Etim.: derivat de gall.

Gallejada

No hem tingut a la nostra disposició abundosos recursos naturals, que en un moment donat de la història representessin una reserva gratuïta per al nostre desenvolupament econòmic. La tan gallejada diferenciació entre Euzkadi i Catalunya — dient que aquells ha vien triomfat en la pràctica del gran capitalisme (banca, societats anònimes, transport) —- prové, més que d'una ineptitud psicològica nostra, fonamentada en un suposat individualisme a ultrança, del fet evident que els bascos disposaren a finals del segle passat d'una sorprenent i considerable riquesa en llurs mines de ferro. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 48-49.).

1. GÀL·LIC, GÀL·LICA adj.
Pertanyent a les Gàl·lies o a França; cast. gálico. Posen les històries gàlliques, Eximenis Dotzèn del Crestià, c. 215 (ap. Aguiló Dicc.). a) Mal gàl·lic: mal veneri; cast. mal gálico.
Etim.: pres del llatí gallĭcu, mat. sign.

2. GÀL·LIC adj., neol. quím.
Àcid gàl·lic: àcid blanc, cristal·lí, que es troba en les agalles; cast. gálico.
Etim.: derivat del llatí galla, ‘agalla’.

Gàl·lic

Li havia cridat l'atenció l'aspecte gàl·lic de l'aparador, on generalment s'exhibia un bistec de carn crua en una plàtera, amb un plat d'hortalisses, també crues, a banda i banda. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 320.].

GALLIMARSOT m.

|| 1. Gall sense cresta, que sembla una gallina; mena de gallina hermafrodita, que canta com un gall i pon uns ous sense rovell, petits i llargaruts, dels quals, segons creença vulgar, neix un basilisc (Camp de Tarr., Pla del Llobregat, Conca de Barberà).

|| 2. Dona d'aspecte masculí (Vallès, Tarr.); cast. marimacho, virago. ¿D'on ve aquest gallimarsot?—Sempre darrera els bordegassos, Espriu Anys 25.

|| 3. Infant faldeter, que essent massa gran encara vol estar sempre amb sa mare o amb altres dones que li tinguin cura (Montblanc); cast. mimado.

|| 4. Persona malgirbada i sense gràcia (Solsona, ap. Aguiló Dicc.).

Fon.: gəʎiməɾsɔ́t (Vallès, Pla del Llobregat); gəʎiməsɔ́t (Reus); gaʎimasɔ́t (Montblanc).

Gallimarsot

Però em vaig veure obligat a dedicar un temps preciós (¿què hi feia, ella, a baix?) a refer el llit, de tal manera que semblés el niu abandonar d'un pare zelós i del gallimarsot de la seva filla, més aviat que no pas l'escenari de l'orgia d'un ex-presidiari amb dues meuques grasses i velles. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 137.].

Gallimarsots

Em sembla que totes dues flirtejaven amb mi, va pensar Juan Diego mentre s'adormia, la filla, segur. Evidentment, la Dorothy recordava a en Juan Diego algunes alumes que havia tingut al llarg dels anys; la majoria, sabia, només semblava que flirtegessin amb ell. Hi havia noies aquella edat -entre les quals algunes escriptores solitàries i una mica gallimarsots- que l'escriptor gran trobava que més sabien tenir dos tipus de comportament social: sabien tenir dos tipus de comportament social: sabien mostrar un menyspreu irrevocable. [John Irving. L’Avinguda dels Misteris (Avenue of Misteries, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 97884417031190. 662 p. P. 59.].

GALLOFA f.

|| 1. Quadern o llibret on va indicat dia per dia l'orde i circumstàncies rituals de l'ofici diví, per a ús de preveres i religiosos (or., occ., val., bal.); cast. añalejo, gallofa. El mosseny s'encontraba assentat, llegint en un llibret que vaig supondre que seria el breviari o la gallofa, Navarro PP 12. Antigament es deia també de llibrets anàlegs destinats a consignar-hi el cerimonial d'entitats no religioses: Que los originals dels privilegis aixís rubricats posen en los calaixos designant-los en la rúbrica o galloffa perque facilment... se pugen veure y trobar dits privilegis, doc. municipal de Vic, a. 1672 (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. iròn., Escrit llarg i mancat d'interès (Maestrat). «No em lligques eixa gallofa, que és irresistible» (Benassal).

|| 3. vulgarment, Mentida (Tortosa, Maella); cast. trola, bola.

|| 4. vulgarment, Persona mentidera (Ll.); cast. embustero.

|| 5. Segons Labèrnia-S. Dicc., «menjar ordinari»; «la sopa inferior que se dóna als pobres»; «farro». Segons Bulbena Dicc., «panet; sopa».

Fon.: gəʎɔ́fə (or., bal.); gaʎɔ́fɛ (occ.); gaʎɔ̞́fa (val.).

Etim.: V. gallofo.

Gallofa

Hi havia un dependent, el gran Magadur, de la secció de trameses a París, que era el més animal de tots. Va ser ell el qui va excitar l'André, el qui em va perjudicar en la seva estimació... Sovint feien camí plegats des de la Porte des Lilas... Li va ben escalfar el cap per atiar-lo contra mengis... Era fàcil, costava poc d'entabanar. Ficat al seu racó, tot sol, hores i hores al magatzem, sovint s'amargava. Només l'havien d'empènyer, de posar una mica a la defensiva. I ja estava... Es creia qualsevol gallofa... I jo que arribo i me'l trobo desfet... [Louis-Ferdinard CelinE. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 117.].

Gallofa

Com a gallofa, no estava mala ment... Se'n van anar... però brofegosos... Van deixar lliure l'aparador... Treien la mala bava pertot arreu... fins i tot alguns en forma de grumolls sòlids... com si els haguéssim enredat... Eren ben bé una mala raça de maniàtics, molt perillosos, aquells que en Courtial havia desfermat... Prou que se'n començava a adonar... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 306.].

Gallofa

Com a part dels seus deures religiosos també va escriure una gallofa amb anotacions de tota classe (a més de les estrictament religioses) que esdevé una mena de dietari. Així a una de les seves plaguetes anota puntualment: «mos tregueren del Convent» (16-8-1835); i més endavant, «mos varen treure ara fa 11 anys» (16-VIII-1846). Un dia apunta molt perplex, «vaig veure un gigant o un homo que tenia 12 pams d'altària» (19-III-1854); i encara amb més sor presa, «vaig veure un lleó» (7-11 1861). (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.15.).

Gallòfols

Recordo que a la taula del meu costat tres homenassos fent cor es van posar a cantar això: Marguerite, au caraco rouge, boil'l vin blanc, tout comme le rouge; et pourquoi n'en boirait-elle pas puisque son papa ne lui défendait pas? cançó vulgar i poca-solta que després havia de sentir mol- tes altres vegades de llavis del poble baix, com als pobles de Catalunya hom sent: L'airet, l'airet de la matinada, així que quatre gallòfols surten del cafè una mica escalfats. Més enllà, un jove cantava en un to sentimental: J'aimerai toujours le temps des cerises, quand l'on va à deux cueillir en rêvant com a Barcelona, ni un petit mal de cap, jo que tant n'havia sofert; no em feia mal res; era d'una extraordinària resistència per al sol, la calor, el fred, el vent, les humitats, les mullenes, les caminades, els dejunis, els menjars freds i el tips dels dies sortosos. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 294.).

Gallòfol

Coquí, llamenc, gallòfol,

tan refinat i tan sensible!

L'alegre companyia

folgava lluny, a l'altra vora. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 86.).

Gallofa

I si per ventura es gallofa, fa lo senyor un agulló per a punyir-la. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 204.).

Gallofes

- No és en mà nostra. mon fill, que no entren, ni podem vedar que no donen pena a nosaltres, car no volen obeir a nengú, ans lo Senyor permet que hi entren per provar-nos i per exercitar-nos i que estigam vellant i no dormiam, car en altra manera tantost tornaríem gallofes i no coneixeríem quanta fe ni llealtat servam al Senyor. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 201.).

GALOTXA f.

|| 1. Sabata amb sola de fusta (Rosselló); cast. zueco. Portaven a l'esgleya capa de pluja e galotxes a son senyor e a sa dona, Llull Blanq. 12. Uench-nos la bela nuyt, e bona mar..., si que dix en Bng. Sesposes que tant nos amaua Deus, que en galotxes poríem passar la mar, Jaume I, Cròn. 116.

|| 2. Estrep en forma de xinel·la molt ampla, que s'usava antigament; en general, Sabata molt grossa (Empordà, Costa de Llevant).

|| 3. nàut. a) Peça de ferro, a manera de bita, amb els extrems girats cap endins sense tocar-se, i que en el buit d'enmig té un pom que serveix per a les operacions d'amarrar o de cobrar la sirga (Mall.); cast. galocha.—b) Peça de fusta en forma de llengüeta girada cap avall, o bé un tascó amb un foradet, o un càncam, col·locat al costat de babord de la roda de proa en les barques i bots, i que serveix per a subjectar el moc de botaló (Val.).

|| 4. ant. Peça que unia la perxa d'un trabuc o manganell amb el seu bastiment? Per dihuyt liures e mitja de claus larchs per obs de les galoches de la percha del dit trabuch, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.).

|| 5. Clau o tros de ferro que els paletes claven als bastiments de fusta perquè quedin ben subjectats pel material quan s'empotren a l'obra en construcció (Tortosa).

|| 6. Mena de fletxa petita, feta d'un bastonet punxagut i guarnit de plomes, que els nois empren per jugar tirant-la a les portes, als animals, etc. (val.); cast. rehilete.

|| 7. Bastó acabat en punta, que els toreros claven damunt el coll i esquena del bou per incitar-lo i fer-lo tornar més brau (Tortosa); cast. banderilla.

|| 8. Part del llit (Martorell, ap. BDC, xx, 305).

Loc.

—Clavar la galotxa a algú: atribuir-li la culpa d'una cosa (Val.).

Fon.: gəlɔ́ʧə (pir-or., or.); galɔ̞́ʧa (Tortosa, val.); gəlɔ̞́ʧə (bal.).

Etim.: del fr. galoche, mat. sign. || 1, que sembla esser d'origen grec (< calopode): cf. Meyer-Lübke REW 1525.

Galotxes

Els dibuixos empastifats, els deures de matemàtiques gargotejats, les bosses del dinar que desapareixien, les escombraries a la seva taquilla, la màniga de la jaqueta tallada, la neu dins les galotxes, el cagarro de gos al pupitre. L'hivern va ser el temps de les trapelleries, la crua estació de la maldat de portes endins i de la desesperació cada cop més profunda, i llavors el gel es va fondre quinze clics després del seu dotzè aniversari, i va comentar una altra ronda de mastegots. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 180.].

Galotxes

Només aleshores el deixaven veure, compulsant espectacularment grans llibres i afegint les calces i galotxes pròpies al pes general de l'establiment. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 90.].

Galotxes

Galtaplé

GALTAPLÈ, -ENA adj.
Galtagròs. Baxet, grossalló, galta ple, Víct. Cat., Film (Catalana, iv, 184).

Galtaplena

La concepció d'una activitat desfermada, d'una procreació ininterrompuda, d'una insaciabilitat galtaplena, d'una llibertat frenètica, s'alimenta d'aquell concepte burgès de la natura que no ha servit mai per a res que no fos proclamar que la violència social és immutable, un bocí de sana eternitat. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 215.).

GALTADA f.
Cop donat a la galta; cast. bofetada. Quants foren los colps galtades e pedrades no's porien recomptar, Vita Coet. R. Llull, 22. Alsà la mà e donà-li una gran galtada, Tirant, c. 100. Quin quern de galtades se'n durà aquest atrevit!, Roq. 37.
Fon.: gəɫtáðə (or., bal.); gaɫtáðɛ (occ.); gaɫtá (val.).

Galtadeta

La mare i jo vam agafar el tren de tornada a casa l'endemà. Em va fer una galtadeta i em va dir que jo era el seu cavaller, l'únic que quedava a tot el món. [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 145.].

Galtada

Va llençar les dues baietes a les escombraries, brutes de sang. La va mirar amb una cara que no li havia fet mai abans, els ulls navegant entre les arrugues, com si fossin dards. I li va fer una galtada seca. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 41-42)

GALVÀNIC, -ÀNICA adj.

Pertanyent o relatiu al galvanisme; cast. galvánico.

Fon.: gəɫβánik (Barc.); gaɫβánik (Val.); gəɫvániс (Palma).

Galvànic

-Diantre d'home! -va dir, bruscament-. Però, què li agafa? No sigueu tan galvànic, senyor! [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 582.].

GALZE m.

|| 1. Calze, vas litúrgic (mall.); cast. cáliz. «Com me'n tenc d'anar d'ací | m'és un galze d'amargura; | per això, sol d'hermosura, | és que em torb tant a venir» (cançó pop. Manacor). Tres galses cascun ab sa patena, doc. a. 1482 (BSAL, xi, 291). Les creus y gàlzens se calcinaren, J. Binimelis (BSAL, xv, 367). Un gàlser ab sa patena daurat, doc. a. 1590 (Parera Crest. 135). «Tenim una casa més neta que un galze» (Santanyí).

|| 2. Rebaix que es fa al llarg de la vorera d'una peça de fusta, de pedra, etc., per encaixar-n'hi una altra (or., occ., bal.); cast. rebajo, jable. Es diu especialment del rebaix que es fa al bastiment de portes i finestres i del que els boters fan a la vorera corba de les bótes i altres recipients per encaixar-hi el fon. Penjant el llum en el galze de l'arrencada de l'arc, Víct. Cat., Ombr. 38.

Fon.: gáɫzə (or., bal.); gáɫze (occ.).

Etim.: del llatí calĭce, mat. sign. || 1.

Galze

Va recuperar la serenitat i va pensar que la visita de l'antic metge era prou natural; podia haver-lo deixat a la sala per venir a posar la nena al llit, i ara li diria que hi anés sense fer soroll; però quan va obrir la porta del reservat, va llançar un crit estrident. Lord Grenville s'havia enganxat els dits al galze i els te nia aixafats. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 89-90.].

Galze

GALZERANS m. pl.

|| 1. Planta de la família de les liliàcies, espècie Ruscus aculeatus (Vallès); cast. brusco, jusbarba. (V. boix, || 3).

|| 2. Planta liliàcia, espècie Ruscus hyppoglossum, que té les fulles punxagudes enmig de les quals s'hi fa una bolleta vermella (Vallès); cast. lengua de caballo. Verd de pèsol i roig de galzeran, Sagarra Comte 247. Amb molsa, galzerans i neu de farina, Espriu Lab. 63.

Fon.: gəɫzəɾáns (or.).

Sinòn.:— || 1, boix marí;— || 2, gallerans, llorer bord.

Etim.: de l'àrab ẖayzurān, mat. sign. (Coromines, ap. BDC, xxiv, 15).

Galzeran

L'aplicació del verd natural en l'ornamentació dels carrers produïa tanmateix un bon efecte. La forma més senzilla i primitiva, no sempre la més vistosa, consistia a enfilar mates de boix, d'espígol, de galzeran i d'altres arbustos en un cordill que feia ziga-zaga de cap a cap del carrer, com era tradicional al Regomir per la fasta de Sant Cristòfol. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 306.).

Galzeran

A l'alta nit, un ratolí baixava del cau i es passejava per les avingudes i els camins, sota

l'ordre dels arbrets de galzeran, i tombava els pastors en marxa cap a la cova. Es deia que el ratolí era gran menjador de la neu farinera, i al dia següent calia nevar de nou el pessebre. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 82.).

Galzeran

1. GAM m.

Malura; afecció morbosa, generalment de causa desconeguda, que pot afectar a plantes, animals o persones (Rosselló, Conflent, Garrotxa, Empordà, Collsacabra).Per falta d'aliment, se n'apoderà 'l gam y al capdavall se va morir de fam,Casaponce Faules, 200. Sense un gam se'n troba pas cap, Saisset Plors y rialles 19. S'hi era presentat un gam que matava les vinyes, un gam desconegut,Pous Empord. 11. «El noi ha arreplegat un gam que em fa por que el durà al cementiri». «Aquest malalt ha purgat el gam»: ha reprès forces, ha vençut el mal (Conflent). Tenir un mal gam: tenir una malaltia llarga, que consumeix. Ara surt amb que el mal gam de la noia ve de les borratxeres del seu pare i dels seus avis, Ruyra Pinya, i, 166. Una pobra dona gamada de mal gam, i gam donat, que era la més negra, Vict. Cat., Mare Bal. 114.

Fon.: gám (pir-or., or.).

Etim.: V. gamar.

2. GAM m.

Cadascuna de les quatre cordes que van adherides al bast i serveixen per a subjectar les cartres o lligar la càrrega de la bístia (Pont de Suert, Vall d'Àneu, Sort, Tremp).

Fon.: gám (occ.).

Etim.: possiblement, com indica Coromines Card. 293, del llatí lĭgāmen‘lligam’, amb afèresi de la primera síl·laba per confusió amb l'article (legams <les gams).

3. GAM m. (castellanisme introduït en el segle XVI)

Daina; cast. gamo. Poria tras ell córrer com un gam, Faules Isòp. 156.

Gam

I es posaren a comparar. En Jaumic Paiol era un minyó com cal, dels millors hereuets del terme i sense una boca a tapar, puix no tenia ningú de família; però estava lerileri de la trentena, era esprimatxat i caragroc, amb els ulls enfonsats i les galtes xuclades, com si patís d'algun gam ocult. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 194.).

Gam

Doncs, un home té un gam, no pot menjar, no pot beure, no pot agafar una eina, panteixa tot el dia i dura mesos, i mesos, i mesos... Qui ho entén, això?...

La pregunta mental quedava enlaire, i En Jaume afegia, amb molts cops de cap i moltes estirades d’alena, mitja dotzena més de puntades al pedaç. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 222.).

Gam

Al Rosselló s'hi era presentat un gam que matava les vinyes, un gam desconegut, contra el qual res hi valia. Contaven era com un papu, un papu tan menut que sols se podia veu amb vidres d'augment, i que, posant-se en les arrels, xucle tota la saba del cep, fins a corsecar-lo. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 374.).

GAMARÚS m.

|| 1. Ocell nocturn de l'espècie Strix aluco, molt semblant a l'òliba però més gros (Rosselló, Conflent, Empordà); cast. zumacaya. Un udol... capaç de fer estremir els gamarusos dins les cavorques dels suros, Bertrana Herois 65. || 2. Persona estúpida o molt rústica (Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Berga, Costa de Llevant, Vallès, Barc., Ll.); cast. burro, zopenco. Parla bé, gamarús! rondinà el pare, Ruyra Pinya, ii, 65. || 3. Espècie de bolet del gènere Polyporus (La Selva, ap. Labèrnia-S. Dicc.). || 4. Gall, en el llenguatge d'argot dels gitanos (BDLIC, ix, 164). Fon.: gəməɾús (pir-or., or.); gamaɾús (occ.). Intens.: gamarussàs, gamarussot.

Gamarussos

L'agafà i començà a esquinçar-laamb tota la força de que era capaç. Els esbellecs ressonaven per tota la casa com xicles de gamarussos. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 363.].

Gamarús

L'udol còmic del gamarús

és lai d'amor patètic.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 96.).

Gamarús

-El director diu que ets intel·ligent. No sé pas en què es basa.

Cultura general! -Esclafí una riallada salvatge-. No comprenc com t'han posat en aquesta classe. Gamarús.

Li agradava aquest mot i el repetia a crits. -Gamarús! Gamarús! Gamarús esguerrat! [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 79.].

Gamarús

-M'estimes, gamarús -em va pegar sense força a l'espatlla. I va repetir M'estimes, gamarús. M'estimes gamarús, mentre li queien les llàgrimes. [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 104.].

Gamarús

Entre altres coses, l'acusa de no comportar-se tan educadament com en una capella. Després d'haver caldejat l'atmosfera, el gamarús se'n va a seure. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 31.].

Gamarús

Quantes vegades no hem parlat dels seus petits defectes! No tingueu pas por. Gairebé he deixat córrer coca idea seriosa pel que fa a ella; però seria un gamarús si, passi el que passi, no pensés en la vostra amabilitat i comprensió, sense la més sincera de les gratituds. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 190.].

Gamarussos

GAMBAL m.

|| 1. Cama; extremitat inferior o posterior de persona o d'animal, considerada especialment en relació amb la seva capacitat per a caminar o córrer (Mallorca); cast. píerna, zanco. «L'amo eixamplava es gambals | a damunt es pi d'es ruc, | i l'amo de Son Canals | cridava: Jo estic perdut!» (cançó pop. Mall.). «Aquest canet has armat? | No el trobes curt de gambals? | Si allarguen ets animals, | no en deu poder aglapir cap!» (cançó pop. Mall.).

|| 2. pl. fig. Capacitat intel·lectual; cast. alcances. S'usa gairebé exclusivament en l'expressió curt de gambals: curt d'enteniment (or., occ., bal.). Un procuradoretxo de mala mort... era molt curt de gambals, Aguiló Rond. de R. 9. Un curt de gambals va demanar a un senyor..., Ignor. 14. Com si assagés... a emmotllar-se al gust i als gambals d'un públic de províncies, Espriu Esther 53.

|| 3. ant. Corretja o cadena amb què es subjectaven les cames d'algú per impedir-li de fugir o per turmentar-lo; cast. grillo. Prengueren tots los dits vuytanta hòmens, e ab una corda al coyll envià'ls a Bonayre a l'almirayll, qui tantost los féu fer bons gambals e'ls féu metre a obrar lo mur, Muntaner Cròn., c. 285. Tres gambals ferri servorum, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 16). Un gambal de grillo, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 213).

|| 4. Corretja que va penjada a cada banda de sella per sostenir els estreps; cast. ación. Una cella de cavall pintada e ab gambals de çeda vermella, doc. a. 1343 (Rubió Docs. cult. ii, 72). Dos streps de leutó poquets ab sos gambals, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 312). Per preu de una sella de mula guarnida de gambals e cingles, pitral e capçanes, doc. a. 1456 (Arx. Gral. R. Val.). Molt cavalcau | tort en la sella; | fa-u la scarcella | o curt gambal?,Spill 2748. A mi paregué que lo meu rocí se dolia; abaxí'm un poch per veure lo seu mal, e ab lo pes de l'arnés és-se trencat lo gambal, Tirant, c. 147.

|| 5. Bastonet que, lligat amb un cordell, pengen al coll dels gossos perquè no puguin córrer ni anar a caçar (Benassal).

|| 6. Peça de fusta que, enganxada al trill, serveix per estirar-lo l'animal que bat a l'era (Benassal); cast. balancín.

|| 7. pl. Deutes (Ulldecona, Benassal); cast. deudas. «Ha hagut de vendre-ho tot per a pagar els gambals que tenia». «Si gastes molt, gambals faràs».

Fon.: gəmbáɫ (or., bal.); gambáɫ (occ., val.).

Etim.: del llatí *gambāle, derivat de gamba, ‘cama’, per conducte de l'it. gambale.

Gambal

Una regna de gairell en el meu cavall, una punta de gambal que em fregui la cama, em tindran un dia sencer malhumorat.] Aixeco prou el meu coratge contra els inconvenients, amb els ulls no ho puc fer. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 180.].

Gambals

La desfilada es posa en marxa, fent bots, i si fa no fa mig bloc més endavant veig aquest infermer musculós de la residència que descarrega el meu oncle d'una camioneta especial amb un sostre en forma de cúpula. El Russell va lligat a la cadira de rodes amb corretges i gambals que semblen formar part de l'uniforme. Porta totes les medalles, una taca brillant que li vessa damunt el pit. El paio el fa trontollar i l'arrossega fins en un cantó de la carrossa, decantant-lo tant que de poc no el fa caure. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 338.].

GAMBAIROT m.

|| 1. Gambirot. Cranchs, sigala e gambairots, doc. a. 1324 (Archivo, i, 367).

|| 2. Home poca-solta, que es fica a tot arreu sense necessitat (Reus); cast. bailarín, danzante.

|| 3. Animal hermafrodita (Rupit, ap. Amades Past.).

|| 4. Núvol escabellat o que apareix amb prolongacions a manera de cames llargues (Vimbodí). Fa calamarçades, vents i gambairots, Serra Calend. folkl. 72.

|| 5. Nom satíric que es dóna als habitants de Guimerà (Vimbodí).

Fon.: gəmbəјɾɔ́t (or.); gambaјɾɔ́t (occ.).

Etim.: V. gambirot.

Gambarotes

A mi m'hauria interessat molí més perfeccionar-me en català. A vegades, compràvem palaia (carrelet, en la llengua del país) i gambarotes al mercat del Tréport. La meua madrastra era tan rata que apuntava una palaia per sis persones... Els gavians piulaven sense parar en un olor de mazut i d'algues podrides. L'olor de les mars del nord. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 108.).

1. GAMBEJAR v. intr.
Moure molt les cames; cast. pernear. Gambejar, saltar, en rodó, Lacavalleria Gazoph. El vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada aranyassa, Ruyra Pinya, ii, 105. «Vostè ja fa molts d'anys que gambeja per Ciutat» (Mall.).
Refr.
—«Més val mendicar que en la forca gambejar».
Fon.: gəmbəʒá (or.); gəmbəʤá (mall.).
Etim.: derivat de gamba, art. 1.

2. GAMBEJAR v. intr.
|| 1. Pescar gambes (Men.).
|| 2. Fer gambes, parlar una parella d'enamorats sense festejar encara oficialment (Men.); cast. pelar la pava, cortejar.
Fon.: gəmbəʤá (men.).
Etim.: derivat de gamba, art. 2.

Gambejava

Al mateix temps, el cotxe de correu gambejava, saltironava, cascadejava i retrunyia fent bots al llarg de l'ensopit trajecte, amb els seus tres inescrutables individus a dins. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 28.].

Gambejo

em trobo. que em sufoca la mola de son pit.

i em sembla que gambejo d'alguna gegantassa

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 52.).

GAMBERA f.

Peça d'indumentària, i especialment de l'armadura del guerrer, destinada a cobrir i defensar la cama; cast. greva, camillera. Gorgera e guans de ferre e gamberes e cuxeres, Cavall. Cat. (a. 1292). Feyen ballestes..., capells de ferre, gamberes, cuxeres, escuts, Muntaner Cròn., c. 44. E gamberes de pesa trosegades al coll de la cama, doc. a. 1365 (Rubió Docs. cult. i, 207). Que les cames... sien guarnides de gamberes e de sabates, doc. a. 1385 (ibid., 282).Espardenyes de beta, gamberes o calçons de cuyro, Girbal Pere Llarch 90.

Var. form.: cambera (Item camberes e cuxeres e deuantbraços rouellats,doc. a. 1412, arx. parr. de Sta Col. de Q.).

Etim.: derivat de gamba, art. 1.

Gamberes

Dins la mitja claror formada rere la bàscula per una llum alta, procedent del límit de recorregut de la grua, un colós es cordava unes gamberes de tela d'amiant amb tiretes de cuir; després, molt lentament, es posava un manil de tela d'amiant que el seu segon cordava a l'esquena; tot seguit, se cenyia el cap amb el cercle d'una visera de plàstic alçada; per últim, l'home de les gamberes, madi i la visera agafava unes manyoples de tela d'amiant i se les encaixava fins a mig avantbraç. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 119.).

GAMBETO m.

Capot llarg fins a mitjan cama, sense valona i amb mànegues útils o simulades, que duien els homes en l'hivern els dies de festa i que encara s'usa en certs balls i cerimònies oficials arcaiques (or., occ.); cast. anguarina. Ab un sacot a l'esquena, ab gambeto de burell, doc. a. 1700 (Aguiló Dicc.). El del gambeto blau o el de la gira verda, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 198). Ball del Gambeto: dansa que encara es celebra a Ridaura (Garrotxa), ballant els homes amb el copalta en la mà i el gambeto posat, i les dones amb caputxa blanca i vestit de seda.

Fon.: gəmbέtu (or.); gambéto (occ.); gəmbέt (Tarr.).

Etim.: incerta. Segons Baist (ZRPh, v, 560), gambeto podria relacionar-se amb el fr. gamache o amb el nom antic capmall, i potser també amb cambuix; i el radical podria esser d'origen cèltic. Però tot això està molt en l'aire i sense solidesa.

Gambetos

Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les castetews mig enrunades del sot n'anaven eixint captxes blanques i gambetos negres que, com a difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 67.).

Gambeto

A l'arribar al mas, cavaller en sa mula grisa, feia un xiulet i tots deixaven llurs feines per a anar a tenir-li l'es trep, llevar-li el gambeto, si era a l'hivern, o servir-li un plat amb dos gotassos d'aigua fresca i un glop d'anissat, si era l'estiu. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 22.).

Gambeto

Los diu: "Tots mudeu de vida i faceu's homes de bé,

que si voleu el gambeto a tots vos el donaré."

Ja en Prengueren el gambeto de molt bona voluntat per servir al rei d'Espanya i a sa Real Majestat.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 28.).

Gambeto

N'agafa el gambeto a Ripoll se'n va;

se'n puja l'escala sense dir qui hi ha.

"Déu vos guard, Maria, Maria, com va?"

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 149.).

GAMBIT m.

Obertura d'una partida d'escacs en què el primer jugador lliura voluntàriament un peó o una altra peça per aconseguir un avantatge de posició (Fabra Dicc.); cast. gambito.

Etim.: pres de l'italià gambetto ‘traveta’.

Gambit

Tot al contrari, el rebutja immediatament i posa un obstacle rere l'altre per no acceptar-lo. Pot ajudar-me a desvetllar aquest misteri? —Nietzsche va obrir uns ulls com taronges. Encara que semblava intrigat pel curiós gambit de Breuer, no va dir res. Breuer va insistir—: Satser hauríem de començar pel començament de l'enigma. ¿Per què el pacient es fa visitar per un metge, si no vol accep ar un tractament? [Yalom, Irvin D. El dia que va plorar Nietzsche. (When Nietsche Wept. Trad. G. García). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416987214. 444 p. P. 157].

GAMFARÓ (i ses var. ant. gomfanó, ganfanó, gonfaló). m.
Estendard que en l'edat mitjana s'usava com a insígnia de guerra; més modernament, bandera que penja d'un pal travesser i que sol esser la insígnia d'una confraria, gremi o altra corporació; cast. gonfalón, pendón. Ni podrà hauer batlia ne gomfanó, doc. a. 1270 (Miret Templers 549). Aquells qui fan senyals en lurs escuts e en lurs segells, e lo rey en son gamfanó, Llull Arbre Sc. i, 81. Senyal faïa son amat en son gamfanó, Llull Amic e Amat, met. 101. Totes les parròquies am lurs creus e ganfanons, doc. a. 1390 (Ardits, i, 3). Dues banderes ganfanons de tela negra a on són pintades les armes de la passió, doc. a. 1436 (Miret Templers 569). La processó isqué per lo portal major ab los gampharons, doc. a. 1564 (Correo Cat., 12 març 1924). Gamfanó, bandera de Iglésia: Hoc vexillum, Lacavalleria Gazoph. Oh Senyera valenciana, gonfanó de la ciutat, Llorente Versos 139. Tan bon punt s'ha vist de França | lo virolat gonfanó, Collell Flor. 110. Sosté los plechs d'un gonfaló brodat ab barres d'Aragó, Costa Agre terra 124.
Fon.: gəɱfəɾó (Barc.); gəɱfəló (Empordà); goɱfanó (Val.).
Etim.: del germ. gundfano, ‘estendard de guerra’ (cf. Meyer-Lübke REW 3918).

Gamfarons

Gamfarons de llibertat

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 48.).

GANDALLA o GANDAIA f.

|| 1. Lligadura de malla de seda o d'altre teixit fi, i a vegades de fil d'or, amb què antigament portaven recollits els cabells les dones, i en certes èpoques els homes; avui encara l'usen les pageses vestides a l'antiga en el Pla d'Urgell, Camp de Tarragona i Ribera d'Ebre; cast. gandaya, red. Foren comprades quatre gandayes per a la reyna, doc. a. 1356 (Catalana, ix, 158). Capells, gandayes e semblants arneses, doc. a. 1356 (Cult. Val. 1928, ii, 39). Una gandalla de fill de seda prima per infanta, feta a la francesa, doc. a. 1430 (ap. Aguiló Dicc.). Una gandalla d'or ab cabellera verda, doc. a. 1460 (Est. Univ. vii, 386). Una gandaya d'or pesa XIII argens, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic). Una gandalla de fil d'or demont del cap, doc. a. 1550 (Rev. Cat. v, 72). Sis gandalles blancas de fil, doc. a. 1606 (arx. de Pont d'Armentera). Entrar los homes a l'iglésia ab les cues fetes o gandalles ab poca reverència, doc. a. 1693 (arx. de Borges del Camp). Majordones i sagristanes... s'anusen les llaçades de les gandaies, después d'amagar-s'hi, avares, les desfetes trenes,Moreira Folkl. 366.

|| 2. Mena de gorra de punt que tapava tot el cap i la cara, i s'emprava en temps de carnestoltes (Tortosa, Massalcoreig).

|| 3. Placenta (Penedès).

|| 4. Gandalla de fideus: plec de fideus en forma de 8 (Tarrés).

|| 5. Persona avalotada, desassenyat (Setcases, ap. Aguiló Dicc.).

Fon.: gəndáʎə (Camp de Tarr.); gandáјɛ (Massalcoreig, Gandesa); gandáјa(Tortosa).

Etim.: segons Schuchardt (ZRPh, xxviii, 137), del mateix radical de l'àrabġandūr ‘jove presumptuós’ (cf. gandul) i de ġandar ‘adornar’: cf. Meyer-Lübke REW 3671.

Gandalla

El ret o la gandalla era una mena de bossa tirada cap enrera per a retenir els cabells, llarga que penjava almenys un pam i mig a les espatlles. L’usaven tant les dones com els homes, quan aquests portaven cabells llargs i cues, i eren fets de punt de mitja, de malla de fil o de cintes de seda combinades en reixats i acanalats, roba de seda i estam, amb adornament de borles i una llaçada al front. En algunes comarques la gandalla es subjectava, per davant, no pas en el front, sinó al mig del cap, tot deixant al descobert part del pentinat llis. En lloc del gran llaç frontaler, hi havia qui el substituïa per una ampla cinta de vellut retallat o trepat. En el segle XVIII eren de diversos colors -rosa, morat, blau, carmesí... -, però en el segle XIX el negre hi dominava. El ret era una peça airosa que donava molta gràcia a l'abillament de les noies pageses. Algunes portaven damunt la gandalla un mocador blanc de puntes o brodat, ben planxat, de manera que es mantingués rígid. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 111.).

Gandalles

La feina del petit Robert eren, sobretot, les filigranes... en primer lloc... Feia passar pels calats més minúsculs una llima fina com un cabell... A més a més donava la pàtina a tots els acabats... No es podia dir ni que fossin gandalles... eren autèntiques teranyines... De tant esforçar la vista damunt la feina, li feien mal els clissos... Aleshores reposava i regava l'obrador. [Louis-Ferdinard Celina. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 134.].

Gandalla

GANEJAR v. intr.

Patir gana; tenir fam; cast. hambrear. Acabat aquell capital, ganejava, prop d'una taberna, Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 187).

Fon.: gənəʒá (or.); ganeʒá (occ.); ganeʧáɾ (val.); gənəʤá (mall., men.).

Etim.: derivat de gana.

Ganegi

-De totes maneres -diu ell aleshores- teniu sort que ganegi tant... (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 201.).

GÀNGUIL m.

|| 1. Art de pesca, consistent en una bossa de xarxa llargaruda, de forma cònica invertida, sostinguda per un cèrcol de ferro, que és arrossegada amb cordes per una barca pel fons de la mar i serveix per a agafar gamba i peixos petits (Mall., Eiv.); cast. gambero, gánguil. (Cf. Spelbrink 101).

|| 2. a) Embarcació de pesca, amb un sol pal de vela llatina devers la part central i amb la popa i la proa iguals de forma; cast. gánguil. Pescant-se també en lo mateix mar ab dos gànguils, Const. Cat. 254. Es vingut un gàngill [sic] d'Alger y ha portat 47 bous, doc. a. 1764 (BSAL, xxii, 60).—b) Embarcació molt plana i amb la popa i proa iguals de forma, que té dins la bodega un dipòsit amb comportes que s'obren convenientment per a llançar a la mar les matèries sòlides procedents del dragat; cast. gánguil.

|| 3. Persona alta i prima, de cames llargues (Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, Val.); cast. gambalúa, varal. «Cames de gànguil», o «més prim que un gànguil», o «alt com un gànguil»: comparances usades vulgarment per a designar una persona molt alta i prima.

|| 4. Beneitot, ximplet (Camprodon, Rocabruna); cast. tonto. Ay! que m'ha emmetzinada | lo petó d'aquell gànguil, Verdaguer Jov. 155. Allò no eren homes: allò eren gànguils, rosta-plats, faldilletes, Santamaria Vida 178.

|| 5. Nom que es dóna a qualsevol objecte de forma llarguera, de dimensions excessives, desproporcionat (Men.). «Mira quin gànguil m'han tret!» (dit referint-se a un queixal molt gros (Ciutadella). Tenir gànguils: tenir valor, no acovardir-se o no avergonyir-se fàcilment (Ciutadella, en llenguatge vulgarot i baix); cast.tener redaños.

|| 6. Anell, en l'argot dels malfactors; cast. gangui (terme de germania). Sembla que'ls gànguils lligaven fort, Coromines Presons 19.

|| 7. pl. Guies del bigoti; filaments de certs peixos (Labèrnia-S. Dicc.).

Refr.

—«Pel mes de gener, ni gànguil ni llebrer, ni falcó perdiguer» (Sanchis Cal. 19).

Fon.: gáŋgiɫ (Barc., Men., Eiv.); ɟέ̞ngiɫ (Palma, Manacor).

Etim.: del gr. γάγγαμον ‘xarxa’ (origen descobert per Schuchardt, BDC xi, 112, i que invalida l'ètim àrab qanja ‘barca’ indicat per repetides edicions del diccionari de la Real Academia Española per al mot espanyol gánguil). Aquesta paraula es troba també en italià dialectal gàngama i gàngamo, «sorte di rete da pescare» (Petrocchi Dizion.) i en provençal: gangui, «filet que l'on traîne avec un bateau» (Mistral Tres.); «Nulla persona... praesumat piscari cum illo rete vocato ganguilo in insulis marium Massiliae» (doc. marsellès medieval, ap. Du Cange Glòss. iv, 24).—Gànguil en l'accepció || 6 és considerat, per Wagner Argot 60, com a probable representant del tsigan asiàtic angul o anghiul, ‘dit’, opinió que no sembla desencaminada, però hem optat per no fer un article especial del dit significat, ja que també podria explicar-se com una evolució semàntica originada en l'aspecte d'anell que té el cèrcol de ferro sostenidor de la bossa de xarxa que forma el gànguil de pescar.

Gànguil

Ara, el cop de sort de poder tancar amb un doble sis l'última partida li fa repicar la fitxa de marfil contra el marbre amb una energia augural. La porta del cau s'obre de bat a bat i, recolzant a la polleguera, un cos gànguil i esprimatxat de dona es retalla contra la forta claror de migdia. La figura que ve a cloure totes les històries explicades. La temptació assaonada amb detritus de ribera. El dimoni que reclama el seu setial. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 208.).

Gànguil

En pocs mesos, de marrec escanyolit se convertí en un pal de gànguil, però la crescuda el deixà només mab la pell i l'os, sense una filagarsa de polpa, esllanguit com una saca buida, amb el cap menut, menut, el cabell destenyit i escàs...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 19.).

Gànguil

1. GANTA f.

Cigonya; au de diferents espècies del gènere Ciconia (C. alba, C. nigra, ap. Vayreda Fauna Ornit.); cast. cigüeña. Lir entre carts, ab milans caç la ganta | y ab lo branxet la lebre corredora, Ausiàs March, lxiv.

Etim.: del germ. ganta ‘ànec silvestre’.

2. GANTA f. que el diccionari Escrig-Llombart dóna com a variant de galta, és una errada de còpia, per gauta.

Ganta

Malgrat la seua bona voluntat en Gaston no va poder entreveure cap ganta. Aquests ocells majestàtics no apreciaven gaire les molèsties que provocava la multitud de presoners. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 103.).

Ganta

GANYA f.

|| 1. Brànquia; òrgan de la respiració dels animals aquàtics, situat un a cada costat de la faringe; cast. agalla, branquia. No gos vendre les dites merlusses... ab caps e ganyes, doc. segle XV (Balari Dicc.). Que sab bé del peix leuar-ne les ganyes, Proc. olives 660.

|| 2. La part interior superior de la gargamella de l'home i dels animals; cast. agallas, fauces.

|| 3. Regió del maxil·lar inferior del porc i d'altres animals (occ., alg.); cast. quijada.

|| 4. Gest de la cara, i especialment de la boca, expressiu d'un sentiment (Camp de Tarr., Priorat); cast. mueca, gañota. Només us ho he dit per veure quina ganya hi fèieu, Oller Esc. pobr. 100.

|| 5. nàut. Peça reforçadora de la unió de la roda de proa amb l'amura d'un vaixell (Blanes, ap. BDC, xii, 39).

|| 6. Terra prima de conreu (Llucmajor).

|| 7. pl. La terra i llenya no cremada d'un formiguer (Sancelles).

|| 8. Quantitat mínima (Benassal); cast. pizca. «No n'hi ha ni una ganya».

Loc.—a) Tenir arena a sa ganya: estar ferit mortalment, no tenir guariment possible (Men.).—b) Ja traurà bones ganyes!: es diu referint-se a una persona que menja massa poc; vol dir que s'aprimarà molt (Empordà).—c) Tirar de ganya: anar de mala gana amb els altres; no estar conforme amb els companys (Manacor).—d) Tenir algú per la ganya: tenir-lo agafat, subjecte, subjugat (Mall., Men.).—e) Tenir bones ganyes: tenir molta paciència, haver de sofrir moltes injustícies o incomoditats per culpa d'altri (Mall.).

Fon.: gáɲə (or., bal.); gáɲa (val.); ɟέ̞ɲə (Palma, Manacor, Felanitx).

Etim.: probablement d'una forma gàl·lica *gavinia o *gavonia, mat. sign., que ha donat origen al provençal gaunha (cf. A. Dauzat en Rom., xlv, 253). Per les altres formes romàniques relacionables amb aquest mot, cf. Meyer-Lübke REW 3623.

Ganya

A fe meva, senyor, que duu un nom anglès, però la seva ganya calenta és més francesa que no pas d'allà. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 126.].

Ganya

Bon senyor Lavaca, doneu aquesta lletra al meu senyor Lafeu. Abans em coneixíeu millor, senyor meu, quan m'eren familiars uns vestits més nous. Però, senyor, estic enfangat dins del mal humor de la Fortuna, i faig la forta pudor de la seva forta mala ganya. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 132.].

Ganya

Hi havia una polseguera impressionant, però hauria conegut aquella ganya a qualsevol lloc del món. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 185.].

Ganyes

Georg feia ganyes com si no s'ho cregués. El pare simplement feia que sí amb el cap, amb gest asseveratiu de la veritat del que deia adreçat cap al racó on era Georg. [Franz Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 41.].

Ganyes

El passat el primer moment de sorpresa —de decepció?—, sembla satisfet. L'acull. Li adreça el seu somriure fent ganyes, solament amb un costat de la cara. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 188.].

Ganya

HAMLET

Deixa-me-la veure. Ah, pobre Iorick... Jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d'una gràcia infinita, d'una fantasia extraordinària. M'havia dut mil vegades a coll-i-be. I ara, quan hi penso... quin fàstic que em provoca... Em vénen nàusees... Aquí penjaven aquells llavis que jo vaig besar no sé quantes vegades. ¿On són, ara, aquelles gràcies, aquells saltirons, aquelles cançons, aquells acudits que feien cargolar de riure tota la taula? ¿No tens ningú que et rigui les ganyotes, ara? ¿T'has quedat amb la boca oberta? Vés ara a la cambra de la meva dama i digue-li que, per més gruix de pintura que es posi a la cara, acabarà fent aquesta ganya. Fes-la riure esplicant-li això. Horaci, digue'm una cosa, t'ho prego. [William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p.P. 265-266].

Ganya

DUC

No tant, no tant! La seva vida és paral·lela al rastre de la seva justícia. Amb abstinències atura en ell el que el poder li obliga a castigar en els altres. Tirà fóra si fos tacat dels mals que corregeix, però és un just, tal com estan les coses. (Truquen.) Ja són aquí. (Surt el PREBOST.)

I és un Prebost decent. Trobar un escarceller de ganya dura que sigui amic dels homes, no s'estila. I què és aquest soroll? Serà algun boig, que dóna uns cops tan forts a la poterna. Torna el PREBOST parlant a algú que es queda fora. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 103.].

Ganya

Però mentre Europa tremolava de veure que el mal pogués envair-la des d'allí per terra, la pesta, importada per mar pels mercants siríacs, havia aparegut gairebé al mateix temps en diversos ports del Mediterrani, havia alçat el cap a Toló i a Màlaga, havia ensenyat diverses vegades la seva ganya a Palerm i a Nàpols i no semblava pas voler abandonar Calàbria i l'Apúlia. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 95.].

Ganya

GANYADA f.

|| 1. Cicatriu a la cara; cast. chirlo. Com un jove en Sibília enterrogàs un malendrí on havia presa tan gran ganyada que portava per la cara, Eximenis XII del Crestià, c. 273 (Ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. Escletxa, clivella; cast. resquebrajadura. Les numerosas y profundas ganyadas que partexen las penyes de dalt a baix, Almera, «Montserrat», 10 (ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. Pinzellada mal donada, que desllueix una pintura; cast. chafarrinada, pintarrajo. Pintat de groc a ganyades negrenques, Pascual Tirado (BSCC, ii, 220).

|| 4. Cada una de les oscil·lacions que fa la proa d'un vaixell quan aquest es decanta del seu rumb; cast. guiñada.

Fon.: gəɲáðə (or., bal.); gaɲá (val.).

Etim.: derivat de ganya.

Ganyada

Jo: “Al final tens una cicatriu, Goofo, una ganyada com els veritables durs, com un home de debò. Tu també podràs presumir d'haver-te-la fet en combat.” [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 105.].

Ganyada

GANYOL m.

Udol, crit dolorós dels gossos i altres animals (Camprodon, Plana de Vic, Floresta, Tortosa, Maestrat); cast. gañido, aullido. Ganyol o ganyolament, obra de ganyolar, Lacavalleria Gazoph. Dominant los ganyols dels acordeons, Moreira Folkl. 325.

Fon.: gəɲɔ́ɫ (or.); gaɲɔ̞́ɫ (occ., val.).

Sinòn.: ganyit, udol, grinyol.

Etim.: derivat postverbal de ganyolar.

Ganyol

Des de l'altre cantó del pendent, en direcció a la carretera, va res sonar un ganyol i va aparèixer Ursí amb el seu gos, pujant amb di ficultat. L'home va presentar-se als dos soldats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 272.].

Ganyol

O bé el bon home, després d'estar-s'ho pensant encara més estona, exclamava: «Au roi!» amb un ganyol sord de gos vell acabat en un gargarisme que li feia tremolar les galtes; després aixecava les celles circumflexes amb un sospir profund quan li feia veure que ell mateix estava en escac. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 179.].

Ganyol

Però tot això era en privat. En públic s'obligava a ser fort, a encaixar els cops sense emetre cap ganyol de dolor, ignorant-los de la manera com ignoraves les formigues de terra o el temps que feia a la Xina, fugint de cada nova humiliació com si fos el guanyador d'una lluita còsmica entre el bé i el mal, refrenant qualsevol expressió de pena o de derrota perquè sabia que les nenes el miraven, i com més valentia mostrés plantant cara als seus atacants, més costat li farien les nenes. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 181.].

Ganyol

GANXA f.

|| 1. Eina de raier, consistent en una barra de fusta de devers tres metres de llarg, més prima d'un cap que de l'altre, i que pel cap gruixut porta un doble ganxo i una punta de ferro, i serveix per a agafar les fustes soltes quan es barranqueja (Tor, Vallferrera, Pobla de S., Tremp). (Cf. BDC, xxii, 146; Volkst. Kult. ix, 99).

|| 2. Bastó llarg amb un ganxo a un extrem, que els pastors empren per a agafar per una cama o cuixa els caps de bestiar fugissers (Tamarit de la L., ap. Amades Past.).

|| 3. A la ganxa: a) A la cavallera, cavalcant cama ací cama allà (Gandesa).—b) A la torta (Rocabruna).

Fon.: gáɲʧa (Pobla de S., Tamarit de la L.); gáɲʧɛ (Tremp, Gandesa); gáɲʃə (Rocabruna).

Sinòn.:— || 1, arpa, gafa, ganxo.

Etim.: de ganxo, amb la terminació femenina adoptada amb vàlua augmentativa.

Ganxa

El més curiós va ser que ella no es va moure gens, va deixar que el meu braç descansés sobre seu i es va inclinar lleument contra la meva espatlla; jo no entenia què volia, ni sabia tampoc què volia jo, però la vaig estrènyer més fort, esverat i feliç, i vés a saber si no era perquè l'únic que ella tenia a prop amb un braç on repenjar-se era jo, o perquè era fill d'algú, i per primer cop a la vida em vaig negar a ser fill de ningú. Ni de la meva mare, que era a Oslo, ni de l'home allà dalt de la pila de troncs, tan astorat pel que acabava de veure que es va redreçar de cop i la ganxa li va relliscar del puny, només una mica, i això que es trobaven enmig d'un clava i estira, però n'hi va haver prou per distreure'l, i el pare d'en Jon, amb la mateixa cara d'astorat, va intentar subjectar el tronc ell tot sol. Però no va poder, i el tronc va posar-se a girar com una hèlice i li va segar els peus abans de rodolar pila avall, i vaig sentir una de les dues cames trencar-se com un branquilló sec abans que ell caigués daltabaix de la pila i topés contra terra, primer amb l'espatlla, un cop sec. Tot tan de pressa que no en vaig ser conscient fins que va haver passat Només podia mirar. El pare s'havia quedat tot sol fent equilibris dalt de la pila, brandant la ganxa amb una mà, el riu corria a la seva esquena. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 88.].

GANXO m.

|| 1. Peça de matèria dura i de forma corbada, que acaba en punta i serveix per a penjar-hi o agafar alguna cosa; cast. gancho. Deuen hauer los combatents un instrument gran de ferro fet a manera de falç o de ganxo qui tira les pedres sotscavades e mogudes, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). Que tothom haia a tenir ganxo en son alberch o en son obrador, doc. a. 1336 (Geogr. Barc. 601). Ganxos enforcats axí com a ham de pescar, text s. XIV (Col. Bof. xiii, 98). Un gancho de ferre, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 312). De ganxo: de forma corbada. Aquell nas de ganjo [sic] de cresol, Rond. de R. Val. 43. L'òliba amb els peus de ganxo li pren el capell, Riber Miny. 73. Són innombrables els instruments, propis de diferents professions i destinats a diversos usos, que porten el nom de ganxo per tenir la forma dessusdita. Citarem només els principals i més característics: a) Bastó o branca que té un extrem doblegat i serveix per a abastar les branques altes dels arbres fruiters i collir-ne la fruita.—b) En l'adoberia, barra de fusta de devers dotze pams que porta al cap una peça de ferro corbada i serveix per a enganxar les peces i treure-les de dins el clot o tina.—c) En el forn, barra llarga amb un extrem corbat per a atiar el foc i treure les peces cuites; cast. tirabrasas.—d) Tros de branca de boix corbada, usat pels pastors per a agafar-se els dos tirants de la motxilla damunt el pit i fer que aquesta s'hi sostingui (Pallars).—e) Barreta de ferro corbada d'un cap, que els sabaters empren per a treure les sabates de forma.—f) Extrem torçut del mànec d'un llum d'oli, que serveix per a penjar-lo.—g) Peça de la balda que uneix les dues ales de la porta; cast. garabatillo.—h) Guitza, peça de ferro que fa colze en un extrem i serveix per a ficar-hi i sostenir el mànec de la paella mentres està al foc (Pobla de L., Castellar de N'Hug, Collsacabra).—i) Instrument quirúrgic corbat d'un cap. Ganxo pera tràurer la criatura del ventre: Ungula, Torra Dicc.—j) Peça de ferro punxaguda i corbada que serveix per a penjar-hi carn o altra cosa; cast. garfio.—l) Fulla o barreta de ferro en forma de S, que per un cap s'enganxa als pantalons o a la faixa del matador de porcs i per l'altre cap acaba en punta i s'afica al morro o al coll del porc per subjectar-lo en haver-lo de matar.—m) Peça corbada per a agafar des d'una embarcació objectes flotants i acostar-los a aquella. Ganxo de ferro per enganxar les naus del enemich: Navalis corvus, Lacavalleria Gazoph.—n) Agulla doblegada formant dues puntes, que porten les dones al cap per subjectar-se els cabells (Empordà, Tortosa, Val., Men.); cast. horquilla.—o) Clauganxo (Barc.); cast. alcayata.—p) pl. Peces de ferro corbes que van subjectes a les bandes del carro per fermar-hi la carretada (Mall.).—q) pl. Peces corbes de ferro que pengen de la barra de la romana i serveixen l'una per a penjar-hi allò que cal pesar i l'altra per a sostenir la romana. Treyen unes arpes com a ganxos de romana, Alcover Rond. i, 226.—r) pl. Llévets per a treure l'olla del foc (Calasseit, Morella, Cast.).—s) pl. Ormeig compost de quatre barres de fusta corbades, que pengen dues a cada costat del bast o albarda i serveixen per a sostenir i traginar herba, llenya i altres coses a esquena de bístia (Empordà, Guilleries, Segarra, Urgell, Penedès, Camp de Tarr.).—t) pl. Eina de l'ofici de paleta, consistent en una corda que té a cada extrem una peça corbada de ferro, i serveix per a pujar senalles de materials, gerres i altres coses al lloc elevat on les necessiten.—u) Arpiots, mena d'aixada que té la fulla formada per algunes puntes i serveix per a treure terrossos i fems (Tamarit de la L., Val., Gandia, Alcoi); cast. azada estercolera.—v) Rascle de sis o més pues per a replegar terrossos, tapar formiguers, treure fems, etc. (Mall.); cast. rastrillo.—x) Instrument agrícola consistent en una barra de ferro que serveix d'eix a una sèrie de rodes estrellades també de ferro, muntada sota un bastiment de fusta al qual s'enganxa un animal, i arrossegant l'aparell damunt el sembrat fan remoure i estovar la terra (Felanitx, Santanyí).

|| 2. pl. Figures consistents en ratlles combinades formant angles, que dibuixa el qui vol aprendre d'escriure i li serveixen per a practicar el maneig més elemental del llapis o de la ploma; cast. gancho. Un cartipàs de pals y ganxos, Oller Fig. pais. 92. Fer ganxos: practicar els primers elements de l'escriptura.

|| 3. fig. Persona encarregada d'atreure compradors, clients, a una botiga, fonda, casa de joc, despatx professional, etc.; cast. gancho. Quan tornà del Moll en Serafí, moço y ganxo de la casa, duya ab ell un turch, Oliver Obres, ii, 21.

|| 4. fig. Força i habilitat per a atreure; simpatia atractiva; cast. gancho. Si jo ho hagués sabut no'm moch del poble..., sinó que la ciutat té ganxo, Oller Reny. 73.

|| 5. fig. Intenció amagada, reserva en el parlar o en l'obrar. Entre dones mal discretes | feu que parleu poch y ab ganxo, Cons. casada 142.

|| 6. pl. Nom satíric que es dóna als nadius de Russafa i als de Traïguera. Dels de Russafa es diu que el nom els ve d'haver tret amb ganxos el seu Sant Cristo de dins la mar, on el veieren surar (Martí G., Tip. mod. i, 97); però altres pretenen que és a causa de l'atractiu de llur simpatia.

Loc.—a) Més tort que un ganxo: es diu d'una cosa molt torta.—b) «Què és allò que enganxa més que un ganxo? Dos ganxos»: endevinalla popular (Empordà).

Fon.: gáɲʃu (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); gáɲʧo (occ., val.); gáɲʃo (Inca, Llucmajor); ɟέ̞ɲʃo (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).

Intens.:—a) Augm.: ganxàs, ganxarro.—b) Dim.: ganxet, ganxeu, ganxiu, ganxó, ganxoi, ganxarrí.—c) Pejor.: ganxot.

Etim.: del cast. gancho, mat. sign., que, segons Coromines, té com a base primitiva un mot cèltic *ganski̯o (Estudios MP, i, 47).

GANXÓ, -ONA m. i f.

Nom satíric que es dóna als nadius de Sant Feliu de Guíxols.

una setmana al ganxo = presó, comissaria, cel·la

Ganxo

Una setmana després, els jutges de Perpinyà van condemnar en Lucien per degradació de béns públics i pertinença a una banda terrorista. En Denis, que no sabia callar, va passar un any al ganxo pels mateixos motius, amb l'agreujant dels insults i de conducció en estat d'embriaguesa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàgs. 157-158.).

Ganxo

L'escriptor va perdre el procés contra el batlle, però, dotze més anys més tard, el polític va acabar al ganxo. Ara que Jacques Médecin s'ha morí, li he de reconèixer, malgrat tots els seus defectes, que estimava apassionadament la seva ciutat. Durant les campanyes electorals, alternava el francés amb el niçard. Saludava els electors amb un "Ciao bicon!" («Hola, titoletal») explicava quatre carallades i mirava d'embellir la ciutat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 268.).

Ganxo

Sense anar més lluny, aquell dissabte, que havia arribat vapor de Barcelona, tingueren renovellada. Quan tornà del Moll En Xerafi, mosso i ganxo de la casa, duia amb ell un turc, i amb el turc un onso subjecte per una anella passada an el nas; i endemés, ha- via donat la direcció a un personatge destinat a fer molt de renou dins la gran ciutat de Palma: metge, herbolari, "home de ciència", qui fins i tot duia un parell de baüls d'equipatge, amb cantoneres de llautó; i que havia pres un carril per ell tot sol. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 30.).

Ganyol

GANZELL m., dialectal,

per cancell (Bell-lloc, Reus, Alcoi).

CANCELL (i ses variants vulg. escanzell i quinzell). m.

|| 1. Clos de planta rectangular o trapezial, format d'embans de fusta i aplicat a una portalada d'església, de palau o de gran sala, per evitar que l'aire exterior entri directament a l'interior en obrir la porta d'entrada; cast. cancel. Al tancar-se l'escancell, Aguiló Fochs foll. 152. Valgan per mostra ses de s'escancell de la Sanch, Ignor. 44. Des del cancell de la porta forana, Verdaguer Exc. 46.

|| 2. ant. Barrera, reixa que tanca l'entrada a una capella o altre recinte; cast. cancela.Mes-se en lo cancell dins la capella, Quar. 1413, p. 187. Les mateixes [armes] apparen en lo cancell de ferro de dita capella, doc. a. 1602 (BSAL, vii, 380).

Fon.: kənséʎ (Empordà, Barc., Igualada, Vendrell); kanzéʎ (Pego, Biar., Calp);əsсənzéʎ (Palma); əskənzéʎ (Eiv.); kinzéʎ (Ciutadella).

Etim.: del llatí cancĕlli, ‘reixa, embarrerat’.

Ganzell

Quan el vèiem pel carrer, corríem a amagar-nos en algun ganzell fins que passava i en fèiem el comentari. Va cap aquí, va cap allà, mira què porte. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 40).

GARA-GARA f.

Afalacs o compliments que es fan per guanyar-se la voluntat de qualcú (pir-or., or., occ.); cast. zalamería. No'ns hi cal fer tant gara gara, dix la Rahó, Somni J. Joan 2623. Me feya la garagara y m'ho contava tot, Oller Bogeria 137. Y sens cap garagara... ne coltorceig dinou, Caseponce Man. 55.

Fon.: gaɾəɣáɾə (pir-or., or.); gaɾaɣáɾɛ (Ll.).

Loc.

—«Per davant la gara-gara, i per detràs la punyalada»: es diu per aquells qui fan la bona a algú mentres d'amagat d'ell li causen perjudici (Saura Dicc.).

Etim.: sembla iteració de gara (gara, gara, com si diguéssim: «guarda, guarda», «mira, mira»).

Gara-gara

-Potser sí que convé callar; peró no penso anar més enllá d'aquí. Jo no sé fer la gara-gara; de manera que, si l'única manera que tinc de conservar la feina aquí a la finca és raspallant-lo, ja me'n puc anar.

[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 272.].

Gara-gara

No és la primera vegada que el noi em demana consells ni que em fa la gara-gara, però no ha estat fins fa poc que he començat a pensar que ens podria ser molt útil.[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 85.]

Gara-gara

(...) i el pallús diu al Gabriel que digui al seu pare que s'obri un compte corrent a l'oficina bancària per tal de merèixer el termini de gràcia que demana, en sap de sobra que al seu pare tant se li'n refot, l'opinió del pixatinters, que el Boni, amb una conyeta i un som-riure d'orella a orella, es fotrá el director de la sucursal del Banc Central a la butxaca, i que ja obrirà el compte corrent quan passi pels nassos; però ell, el Gabriel, no sap fer la gara-gara vermell com una nyora, se'n va cua entre cames com si tothom l'estigués mirant, perquè la veu menyspreadora d'un cabrit rabassut i lleig, amb bigoti franquista, li ha recordat la seva inferioritat, li ha significat que els grans sempre poden donar pel sac als petits mentre els obliguen a entrar en la vida igual que ell surt, escorregut, per la porta de l'oficina del carrer de la Creu. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 38.).

Gara-gara

Podia dir-se que la noia li feia la gara-gara molt més que no ell a ella, i l'ajudava una mica el fet de creure, només que la lògica era poc convincent, que no «es divertia» a expenses d'ell. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 260.].

Gara-gara

N'hi ha un que àdhuc toca la guitarra! I allí riu, amb un soldat arran de les faldilles, una dona que em fa la gara-gara amb els ulls! Aquella gentussa, drapaires, fematers, taverners, vagabunds, ni s'han girat quan jo he obert la porta, xop d'aigua, el nas morat com una albergínia, els enfora, les accions abruptes, impremeditades, i la terrible sensualitat que esfondrava sempre tots els meus propòsits eren del pare. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 152.).

GARBA f.

|| 1. Feix d'espigues tallades i lligades, que generalment es compon d'algunes gavelles (or., occ., val., bal.); cast. haz. De palea I fex, et IIII garbes de ciuada, doc. a. 1168 (RLR, iii, 289). Com és açò garba ligada que passe axí?, Somni J. Joan 1384. Enfonsat fins a mig cos dintre les garbes xardoroses, Ruyra Parada 75. Garba vigatana: la que consta de dues gavelles posades en la mateixa direcció (Urgell, Segarra, Camp de Tarr.). Garba grossa: la que es compon de moltes gavelles, les quals estan col·locades alternadament en sentits contraris (Segarra, Camp de Tarr.). Garba de vena: garba d'ordi o de civada ja plena o granada, però no seca, que es dóna al bestiar (Manacor). «Es cavall de can Blau té | carn fusa damunt s'esquena; | dona-li garba de vena, | i en s'estiu farà paper» (cançó pop. Mall.). Garba trutja: garba torta o molt mal feta (Petra, Campos, Manacor, Llucmajor). Garba a cabell o garba plantada: la garba d'arròs mullat per la pluja o per l'aigua del casell, la qual, sense desgarbar, es col·loca dreta, deixant en alt les espigues perquè s'assequin millor (val.). Traginar garbes: portar-les del camp a l'era per batre-les. Fer garbes: reunir i lligar les gavelles formant la garba.

|| 2. Feix de coses de qualsevol mena reunides i lligades a manera de garba d'espigues; cast. manojo, haz. Vint garbes de lances, doc. a. 1396 (Arx. Cor. Ar.). Una garba de quatre ganiuets, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Una garba de ganivetes fornida, doc. a. 1494 (BSAL, vii, 418). Garbas de flors que florian en ple hivern, Oller Fig. pais. 71. Una garba de canyes: conjunt de 50 o 100 canyes lligades. a) fig., es diu també de coses immaterials. La rossa garba de gràcies fèrvides, Caymari Poem. Const. 38.

Loc.—a) Comprar en garba: comprar en gros, sense triar, així com ve (Aguiló Dicc.).—b) Girar-se la garba (o les garbes) a algú: girar-se-li la sort, deixar d'esser sortat i caure en la desgràcia.—c) Haver-hi una garba (de coses, de persones): haver-n'hi una gran quantitat (Rosselló).

Refr.—a) «Any de dargues, any de poques garbes»: vol dir que l'any de molta neu no sol esser abundós de collita.—b) «Per Sant Joan, les garbes al camp»; «Per Sant Pere, les garbes a l'era»; «Pel juliol, les garbes a l'era i els bous al sol»: es refereix a l'època bona per a segar i batre.—c) «Tant estrenyen la garba, que el vencill se romp»: significa que les coses violentes o excessives arriben a acabar malament.

Cult. pop.—Les dimensions i pes d'una garba de blat, d'ordi, etc., són molt variables segons les comarques, i depenen de la manera de formar els manats o manolls, del nombre d'aquests que componen una gavella, del nombre de gavelles que formen la garba, etc. Generalment els segadors de cada comarca tenen una norma més o menys fixa sobre el nombre de gavelles de què s'ha de compondre la garba, però devegades dins una mateixa localitat es troben diferències prou considerables en aquest compte. Quant al nombre de gavelles o gavells, segons les nostres dades recollides directament podem dir que una garba té normalment: Dues gavelles (Biar, El Pinós); tres gavelles (Esterri, Oropesa); tres o quatre (Blanes, Sueca, Gandia, Pego, Sanet); de tres a cinc (Mont-roig de Sió); quatre (Les Garrigues, Vallès, Castelló de Farfanya, Morella, Cinctorres); de quatre a cinc (Vall d'Àneu, Penedès); cinc (Guàrdia de Tremp, Vistabella del Maestrat); de cinc a sis (Alcoi); de sis a set (Manresa); de nou o més (Calasseit); de nou (Santanyí); de vuit a dotze (Manacor, Artà); de vuit a deu (Ciutadella, Ferreries). Hi ha regions on no es fan gavelles, sinó que la garba es compon només d'alguns manats o punyats (com és ara a Andorra, Pobla de L., Bagà, Senet de Barravés, Pont de S., Bonansa); devegades formen la garba de vuit a dotze falcats (Aín), altres vegades són de dotze a quinze (Xàtiva); a Palafrugell es fa la garba de vint grapats, a Castellterçol de sis o set braçats; a les comarques on es sega fent estassades, la garba es compon de dues estassades (Molló, Berga, St. Bartomeu del Grau, Solsona, etc.).

Fon.: gáɾβə (pir-or., or., bal.); gáɾβa (Andorra, Esterri, Pobla de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); gáɾβɛ (Sort, Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); ɟáɾβə (Palma, Manacor, Pollença); ɟέ̞ɾβə (Felanitx).

Intens.:—a) Augm.: garbassa, garbarra, garbarrassa.—b) Dim.: garbeta, garbetxa, garbeua, garbiua, garbona, garbó, garboia, garbarrina.—c) Pejor.: garbota, garbot.

Etim.: del germ. garba, mat. sign. || 1.

Garba

Ell era petitó, rabassut, amb un cap grossàs, com una bola carminosa, tota mascarada d'ací d'allà per la pelussera mal llevada amb dos ullets grisos amagats sota la garba de les celles com dos palets menuts sota unes mates d'esbarzers, un nas boterut, vermell, ple de pèls testos com les punxes d'un eriçó, i un morro fluix i penjant que regalimava sempre, com la molsa dels ombradius. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 322.).

GARBERAR v. tr.

Reunir les garbes formant la garbera; cast. hacinar. El blat... el vegé segat y garberat, Catalana, i, 92.

Fon.: gəɾβəɾá (or.); gaɾβeɾá (occ.); gaɾβeɾáɾ (val.).

Var. form. i sinòn.: agarberar.

Garberament

El treballador immigrat havia d'afegir als problemes comuns a tots els treballadors el d'aconseguir un habitatge, problema especialment difícil en uns anys en què a penes es construïa i amb uns preus fora de les possibilitats de la major part de la població. Així, s'estén el garberament, el barraquisme, les coves, en condicions gairebé increïbles malgrat que en tenim abundants documents gràfics. (AADD. Antologia d’estudis històrics. Història de Catalunya VIII. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8429731369. 482 pgs. Pg. 326.).

1. GARBÓ m.

|| 1. Feix de sarments o de branques primes de qualsevol planta, destinat a fer foc, a alimentar el bestiar, etc. (Empordà, La Selva, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Tremp, Vinaròs, Val., Al., Mall.); cast. haz, fogote. Cinch massos o garbons de bri de estopa de cànem, doc. a. 1413 (ap. Aguiló Dicc.). Los garbons o fexos de serments: Manipuli sarmentorum, Pou Thes. puer. 62. Las ardidas flamaradas dels feixos de garbons que creman a la llar, Oller Fig. pais. 23.

|| 2. Aplec de vímens afuats que formen l'afàs de la nansa i que serveixen per a impedir la sortida al peix que hi ha entrat (Mataró, Badalona).

|| 3. fig. Aplec, conjunt de persones o animals. El garbó d'aquellas tres personas va desfer-se, Oller Bogeria 58.

Fon.: gəɾβó (or., bal.); gaɾβó (occ., val.).

Intens.:—a) Augm.: garbonàs.—b) Dim.: garbonet, garbonetxo, garboneu, garboniu.—c) Pejor.: garbonot.

Etim.: derivat dim. de garba.

2. GARBÓ m. (men.),

per garbaió: V. bargalló.

3. GARBÓ

Llin. existent a Barcelona, Fontrubí, Carcaixent, etc.

Garbons

La llar, tota encesa, amb bon espetec de foc de garbons, se li apareixia com l’altar major de l’infern, guarnit de tions i de flames que il·luminaven sinistrament les parets negres de l’hostal i les cares torrades dels bosquerols. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 101-102.).

Garbes

Cavalls de sol / atureu-vos, garbes de sol, reposen. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 109.).

Garbons

Però decisió i definició han encès el gran foc de garbons i el govern valencià s'ha desbocat. El president Alberto Fabra i els seus consellers han vomitat -perdó, boçat- sobre l'Acadèmia, l'han desautoritzada i han portat l'accepció al Consell Jurídic Consultiu. (Vicent Sanchis. El nom de la norma, art diari El Punt Avui, 09/02/2014).

Garbons

Els vells s’arreceraven sota les galeries i estenien les mantes a terra, per ajocar-s'hi a dormir; o bé estreien pedra i esca, per calar foc a les pipes. Els joves corrien d’ací d'allà, pel mig del pati, qui pouan aigua de la cisterna, qui encenent garbons per posar a coure quelcom que havien dut de la vila. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 199).

1. GARDENY m.

Grunyit, udol (Plana de Vic, ap. Aguiló Dicc.).

Etim.: V. gardenya.

2. GARDENY topon.

Caseriu del terme de Sant Martí de Maldà, i castell antic de Lleida.

Etim.: del nom propi germànic Garding (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 600).

Gardeny

Burden etzibà un gardeny i començà a girar-se de nou, però la veu del senyor Nillson (tenia l'accent del Sud? de l'Oest?) l'aturà. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 46.).

GARDÍ

El gardí (Scardinius erythrophthalmus) és una espècie de peix d'aigua dolça de la família dels ciprínids i de l'ordre dels cipriniformes. (Viquipèdia)

Gardins

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostratrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins. [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

GARELLA

L’alena era rovellada de la punxa i no Volia passar llatina; i En Jaume, a cada puntada, maldava, maldava, cloent els ulls i revirant els llavis, fortament estrets. I les embastes de fil d’empalomar s’anaven arrenglerant, l’una al costat de l’altra, fent una filera una mica garella, però tota neta i vistosa, sobre la ronya colrada del collar. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 221.).

GARFIR v. tr.

|| 1. Esgarrapar; ferir amb les ungles o amb altre instrument ganxut; cast. arañar. Brancs d'espines ressortien | ... | que per tot arreu garfien | tant ovelles com pastor, Salvà Ret. 39.

|| 2. Agafar fortament clavant les ungles; cast. agarrar. Alcides sent estendre per garfir-lo llurs braços de rampí, Atlàntida vi. La irada guilla, a l'alba, garfeix un' oca fera, Carner Lluna 143. a) fig. Alícia entrà a la Maternitat garfida per la misèria, Roig Flama 141.

Fon.: gəɾfí (or.); gaɾfí (occ.).

Etim.: del mateix radical que garfi.

Garfeix

No volien que es casés amb mi, però ell no se'ls va escoltar; s'hi va barallar i encara és hora que ens perdonin. Això amoïna el meu marit, l'atabala, el té en un constant neguit; s'estima la seva mare, se l'estima moltíssim, i tot plegat a mi també m'amoïna molt, em garfeix l'ànima. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 134.].

Garfir

L'home el va garfir per la cuixa i va aixecar-lo fins a les seves pròpies espatlles, on va fer-lo giravoltar tres vegades més. Finalment, va llançar-lo de cap contra el terra ple de palla, va saltar damunt d'en Cesar, que estava mig estabornit, va donar-li la volta i va aixafar-li l'esquena contra el terra.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2. 508 pàgs. Pàg. 379.].

Garfim

bens / esporuguits, res de belar, tornem-nos / voltors de coll pelat, garfim i devorem la por (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 360.).

Garfiment

De bell antuvi ja tens, entre els castanyers, la perspectiva més bella... ara em sembla recordar, però, que ja vaig fer-te aquesta descripció; ja t'he parlat d'a questa avinguda on hom es troba empresonat entre altes muralles de faigs, que va esdevenint més i més obscura a mida que un s'atansa a un bosquet que l'a vinguda travessa, sortint, llavors, a un petit recinte en el qual plana la basarda de la solitud. Sento, en cara, el garfiment que em va prendre quan, per primera vegada, vaig penetrar en aquest lloc, un migdia clar; en les pregoneses de la meva ànima va apuntar-hi un vague pressentiment de felicitat i de dolor. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 77.).

Garfidor

Ell passà els braços a l'entorn del cos d'ella, l'estrenyé amb força contra el seu pit i cobrí els seus llavis tremolosos i balbucejants de furioses besades. “Werther! cridà ella, amb una veu sufocada, procurant girar el rostrem Werther!", i la seva mà feble empenyia el pit d'ell per a allunyar lo del seu. "Werther!", cridà, a la fi, amb el garfidor accent del sentiment més noble. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 159.).

Garfir

A més, s'hi barrejava també una part de sospita: durant uns dies em va garfir la por de l'enverinament, temor atroç que havia sorprès molts anys enrere en la mirada de Trajà, i que un príncep no gosa confessar, perquè sembla grotesca, fins que els fets ho justifiquen. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 242.].

GARFULLAR v. tr.

Socavar l'aigua les voreres dels torrents (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

Garfullat

El corrent ho arrossegava tot: la resistència d'ella, els dubtes d'ell, trenta-tres anys de timidesa concentrada, tot era garfullat per l'empenta del corrent, mig devastadora, mig benigna. Inicialment, l'Iris es resistia. (Sergi Pàmies. Sentimental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 97884772171356. 182 p. P. 110.).

GARGAIXÓS, -OSA adj.

Que fa soroll de gargalls.

1. GARGALL m.

|| 1. Salivada espessa barrejada amb mucositats de la gola o dels bronquis; cast.gargajo. Mestre Rugall, mossen Rouell, micer Gargall, Somni J. Joan 1484.

|| 2. Gargall de cranc: animal radiat, de la família dels fisàlids, espècie Physalia carabella, que té la forma d'una bufeta llarguera i acabada per damunt amb una cresta, i es mou dins la mar empès pel vent (Manacor).

Loc.—a) A tret de gargall: molt prop (expressió usada entre gent poc culta, Montblanc).—b) Escrúpols de fra Gargall: escrúpols ridículs perquè no tenen fonament (Mall., Men.). Hi ha qui completa la locució dient: «Això son escrúpols de fra Gargall, que, per no dir fotre, deia carall» (Ciutadella).

Fon.: gəɾɣáʎ (pir-or., or.); gaɾɣáʎ (occ., val.); gəɾɣáј (or., bal.); ɟəɾʝέ̞ј (Palma, Manacor).

Intens.: gargallàs, gargallarro, gargallet, gargallot.

Sinòn.:— || 1, fleuma, flema, esgargall, gargallada, carcaixada, gargaix, esgargaix;— || 2, grumer.

Etim.: derivat de garg-, onomatopeia del borbolleig i de les expulsions de la gola.

2. GARGALL m.

El gargall de Nicodemus: misteri de les antigues processons de Setmana Santa, avui caigut en desús. «En Joan portarà els assots i tu portaràs el gargall de Nicodemus» (Centelles).

Etim.: deformació vulgar, per etimologia popular (de gargall art. 1), del motgrial < llatí gradale, ‘calze’.

Gargaixosa

De sobte, enmig de la emor d'eixam que feia l'estol, la veu gargaixosa i mofeta de la Gonya, deixant de cantar la corranda desvergonyida, cridà allà, al davant de tot... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 47).

GARLANDA f.

|| 1. Cadena de flors o de fullatge trenat, que es penja com a adorn; cast. guirnalda. Los hòmens... entenen... en portar garlanda de flors, Llull Cont. 143, 13. Los jóvens... se meteren per un bell jardí, faentne garlandes de diverses flors, Decam. i, 63. Cascú d'aquells portàs en lo cap una garlanda de flors, Tirant, c. 14. Coronant los altars de insertes garlandes fetes de moltes flors, Alegre Transf. 67. Jugarà amb les garlandes del nostre prometatge, Atlàntida viii. a) fig. Un moviment instintiu ens ajuntà una mà d'ella i una meua sobre la garlanda de les notes escrites, Casp Proses 85.

|| 2. ant. Diadema. La filla de un rey jugaua ab donzelles en un verger, e hauia posada sa garlanda d'aur e d'argent e de pedres precioses en la branca de un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Ni portar perles per garlandes ni per nuyla altra manera, doc. a. 1306 (RLR, vii, 54). Reebé la garlanda d'on fo creat compte de Barcelona, Muntaner Cròn., c. 29. Un xipellet o garlanda obrat de perles ab roses per lo mig, Inv. Anfós V, 166. a) fig., en sentit immaterial: Cenyit de la innocència ab la garlanda, Collell Flor. 8. Aqueixa mística garlanda, Canigó xi.

|| 3. fig. Tortell o coca en forma de corona (Camprodon, Corbera, Valls); cast. rosca.

|| 4. fig. Allò que circueix una cosa a manera de corona; cast. guirnalda. Lo sol posa la garlanda dels luminosos raigs, Alegre Transf. 30. Feya garlanda o corona de cugulla o de niella... y la posaua a la soca del arbre senyint-lo per lo entorn, Agustí Secr. 59. Especialment: a) Muntet o revora de terra, de forma circular, que es fa entorn de la feixina que ha de cobrir-se per a fer un formiguer (Massalcoreig, Camp de Tarr., Mall.).—b) Faixa de vencills que es posa al voltant del paller, en l'indret on acaba la part cilíndrica i comença la part cònica, per sostenir el bolló i terra que el cobreix (Balaguer, Urgell, Sta. Col. de Q.).—c) Pareteta baixa que circueix l'era de batre (Urgell, Mall.).—d) Ferro que volta el foc de la cuina per impedir que s'escampi la cendra (Oliana, Pallars).—e) Rodanxeta de goma o d'espart que es posa a la part inferior de la barrina de foradar pedra, per a evitar que els esquitxos de l'aigua posada dins el forat de la roca pugin fins a fora d'aquest (or., occ.).

Fon.: gəɾlándə (or.); gaɾlándɛ (Ll., Urgell); gəɫɫándə (mall.).

Var. form.: guirlanda, guirnalda.

Etim.: desconeguda. La teoria de Brüch, d'un suposat *guerulanda derivat d'un verb *guerulare format per un creuament del germ. weron amb el llatí orulare, és mancada de probabilitat (cf. A. Castro en Rev. Fil. Esp., iii, 195).

Garlanda

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

Garlanda

GARLERIA f.

Xerrameca, excés de paraules; cast. palabrería.

Garleries

Però ningú no li feia cas. I qui li podia fer cas si tots aquells parroquians feien rotllana al voltant del mestre Manca, amb Boelle Zicheri i Paolo Bartolino que el provocaven, per gaudir de les seves garleries, amb el miratge d'un got de vi del qual ja no podia prescindir? Boelle Zicheri i Paolo Bartolino, si el senyor Ricciotti els hagués explicat la idea de recuperar Loreneddu, o sigui de fer veure que el que estava fet era com si no ho estigués, se n'hi haurien rigut als nassos, i igualment tots aquells que li feien l'aleta. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 122.].

Garleria

1. GARNATXA f.

|| 1. ant. Vesta que es portava damunt la gonella; cast. garnacha. Per un mul e per una garnaxa que uené an minu, doc. segle XIII (Pujol Docs.). Don Fortuny Lopeç no hauia sino una barbuda que's mès en la testa e una garnatxa que's uestí, Jaume I, Cron. 226. Sobre aquesta gonella veste's una vestedura qui és apellada garnatxa, la qual sia feta de vellut vermell e de draps d'or, Ordin. Palat. 272. Per rahó de mos trebaills de una garnatxa e de un manto frederical de atzeytoni, doc. a. 1414 (Arx. Gral. R. Val.). Una garnacha de li groser, doc. a. 1436 (Miret Templers 571). Garnatxa, roba de senador: Forensis toga, Lacavalleria Gazoph.

|| 2. Roquet sense mànegues ni ales, molt obert pels costats (Gudiol Indum. 32); cast. giraldete.

Fon.: gəɾnáʧə (or.). Encara és viu aquest mot, en l'accepció || 2, a algunes poblacions catalanes, com Olot i Cardona.

Etim.: com el prov. garnacha o ganacha, l'it. guarnacca o guarnaccia «veste lunga che si portava sopra» (Petrocchi Dizion.), fr. ant. garnache, podria considerar-se derivat de guarnire segons Diez EWb 178; però no es veu probabilitat a aquesta derivació ni fonèticament ni semàntica (cf. Meyer-Lübke REW 9507).

2. GARNATXA f. o m.

|| 1. Varietat de raïm vermell que fa un vi molt bo (or., occ., val.); cast. garnacha. Les garnatges, encara no ben madures, Pous Empord. 6.

|| 2. Vi que es fa bullint la meitat del most abans de fer-lo fermentar amb l'altra meitat; cast. garnacha. Regat a dojo amb un bon vi de la Costa i, més endavant, amb un garnatxa empordanès que s'adeia amb les dolçors del llevant de taula, Ruyra Flames 127.

Fon.: gəɾnáʧə (or.); gaɾnáʧɛ (occ.); gaɾnáʧa (val.).

Etim.: deformació de vernatxa (<italià vernaccia, mat. sign., derivat del llatí hibernum, ‘hivern’: cf. Meyer-Lübke REW 4126).

Garnatxa

I estant-se la major part de la nit per la cambra tranquil·lament, tragué d'un bagul una bossa i una garnatxa, i alguns anells i cenyidors, i ficant-ho tot a la seva caixa, ell també hi entrà i la fermà com es tava abans; i d'aquesta manera ho féu dues nits sense que la dona s'adonés de res. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 225].

Garnatxa

GARNEU

|| 1. m. Peix de la família dels tríglids, espècie Trigla lyra, de color vermellós, de 60 cm. de llargada i amb dues banyes d'espina de banda a banda del cap (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Tarr., Val.); cast. cachorrubio. Del garneu petit o de cria se'n diu gatneu fotaire (Tarr.).

|| 2. adj. Astut, que obra amb mala intenció (or.); cast. taimado, socaliñero.Aquella dona de si tan garneua y ordinariament serena, Oller Pil. Prim 145. Ja t'has tirat una maldicció—reparà En Set trossos tot garneu garneu, Ruyra Pinya, ii, 49.

|| 3. m. Remordiment o dubte que turmenta (Empordà); cast. espina, gusanillo.

Fon.: gəɾnέw (or.); gaɾnέ̞w (val.); gətnέw (Tarr.).

Garneua

Ella tan cruel i garneua en la vida de cada dia, revelava un candor, fet de bondat i sinceritat, en el lliurament de la pilota, que un adversari inferior però resolut, per més maldestre i ineficaç que fos, s'emportava la victòria a còpia de contorsions. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 228.].

Garneua

-Vull venir a Angers amb tu i en Cassis -vaig dir garneua—. Al cine, al cafè i tot això—vaig aturar-me a veure com reaccionava, i ella em mirava amb uns ulls arrufats, brillants com ganivets—. O... —vaig continuar amb veu de santa-li diré a la mare que parleu amb els que van matar el pare. Que hi parleu i els feu d'espies. Que sou uns traïdors. A veure què hi diu, ella...

Va semblar trasbalsada. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 80].

Garneu

Però jo no hi estic d'acord! Mal que rebenti, em rebel·lo! Li repeteixo que era garneu, hipòcrita, brutal i arronsat en tots sentits! Ella torna a la càrrega. Es deixaria matar pel seu Auguste. Jo l'espavilaré. Merda!... La malària que tinc no és cap broma. M'injuria, s'encén, no respecta el meu estat. Aleshores m'ajupo, li arromango la faldilla, enfurit. Li veig el panxell descarnat de la cama, com un bastó, gens de carn al voltant, la mitja al garró, fa fàstic!... Sempre l'hi he vist... Li amollo una gran pa tacada... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 41].

Garneu

-Estás fet un garneu, fill meu! Ja canviarás, aixó rai![Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 33.].

-Oh, vull veure aquesta pel·lícula. Anem-hi havent sopat, iVa, anem-hi!

Garneu

-Potser sí cantussejà l’Humbert, tot i que sabia del cert, el dimoni garneu i tumefacte, que a les nou, quan comencés l'espectacle, la Lolita jauria morta als seus braços. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 116.].

Garneu

Tothom volia un govern socialista, vaig dir, però ara veuen que precisament aquest govern socialista ho ha dilapidat tot, havia pronunciat la paraula dilapidat expressament més clara que les altres i no em vaig ni avergonyir d'haver-la teta servir, vaig repetir la paraula dilapidat unes quantes vegades més amb relació a la bancarrota de l'Estat sota el nostre govern socialista i vaig dir, a més, que el canceller era un home roí, garneu i tortuós que havia utilitzat el socialisme només com a vehicle per al seu afany pervers de poder, com tota la resta del govern, vaig dir, tots plegats no eren sinó uns assedegats de poder i uns infames sense escrúpols, l'Estat, que són ells mateixos, ho és tot per a ells, vaig dir, el poble que ells governen no significa absolutament res per a ells. [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàgs. 91-92.].

Garneueria

Quant a mi, he com provat de nou, en aquest petit afer, que els malentesos i la peresa són causa en aquest món de més desavinences que la garneueria i la quimera. Aquestes dues últimes, almenys, són, segurament, més rares. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 14.).

Garneu

I Eusebio amb el seu olfacte de brac descobrint els espellos. Però ell és un enemic garneu. A muntanya, es transforma. Ell també es camufla. Pot ser com una roca. De fet, és la roca. La seva cara sembla escorça. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 211.].

GARRANYIC m.

Soroll estrident de fregadís. Avensa sols a empentes, lliscades y garranyichs, Oller Pil. 113.

|| 1. Garra petita; la garra d'un animal, d'un calcetí, etc. Usaven quatre agulles; a la garreta dels mitjons, dues, Violant Cànem 56.

|| 2. Persona molt petita, curta de cames (Solsona, Cardona).

Garreta: llin. existent a St. Feliu de G., Barc., Granollers, Igualada, Vilafr. del P., Martorelles, Borges del C., Garidells, Valls, Vallmoll, etc.

Fon.: gərέtə (or.); garéta (val.); gərə́tə (bal.).

Garranyic

-Les portes es van obrir amb un garranyic fort i l'interior era fosc com una gola de llop, però el pitjor era la pudor. No se la poden imaginar... Nauseabunda. [Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 84.].

Garranyic

En aquell pataplaf! del pes mort sobre la teulada de l'edifici abandonat, Homer mateix va sentir el garranyic rondinaire de les antigues serres, pero que era aquell soroll penetrant quasi humà que va sentir per sobre el brunzit? [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 94.].

Garranyic

Abans que acabés de córrer amb aquell garranyic esmorteït, un crit, un crit molt fort, com d'infinita tristesa, s'enfilà per l'aire... [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 74.].

Garranyic

Va penjar el casc de color d'escarabat negre i, després d'en llustrar-lo, va penjar també, polidament, la jaqueta ininflamable, va dutxar-se amb fruïció i llavors, tot xiulant, amb les mans a les butxaques, travessà el pis més alt de l'edifici i es deixà anar pel forat. Només a l'últim moment, quan el desastre semblava ja inevitable, va treure les mans de les butxaques i va frenar la caiguda arrapant-se a la barra daurada. Lliscà fins a aturar-se amb un garranyic quan els seus talons eren a un dit del terra de ciment. [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 34.].

Garranyic

I després es va aixecar per prendre morfina. Guarda va les pastilles a l'armari del lavabo, amb els estris d'afaitar-se del meu difunt pare. Es va sentir la porta que s'obria i el garranyic cansat que li feien els peus suats en caminar sobre la fusta polida. Les pastilles van dringar dins el pot, i després es va sentir un altre dring del got quan hi posava aigua del gerro. Suposo que després de sis hores d'insomni era normal que tingués mal de cap. En tot cas, quan jo em vaig aixecar al cap d'unes hores, ella s'havia apagat, com un llum. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 100.].

Garranyic

El pobre Arnold (tothom l'anomenava així) anava amunt i avall de la seua cambra en un garranyic atroç. El pare llegia en veu alta L’Action française. De què serveix llegir un diari si no ho fas a sabuda de tothom? (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 19.).

Garranyic

Va contenir la respiració fins que es va estabilitzar l'aigua a l'interior. Després es va posar una cànula a la boca i va tornar a respirar. A mesura que pujava la plataforma, augmentava el garranyic i l'oscil·lació de tota l'estructura, i el xiulet del vent, que es feia cada vegada més fort, arribava a l'interior de l'atuell com un mugit sord. Lívia sentia que el batec del seu cor augmentava cada cop més en intensitat en la foscor d'aquella presó líquida i angosta, en aquella mena de matriu de pedra on era desgavellada a cada oscil·lació, on tota orientació i equilibri eren confusos. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 168.].

Garranyigui

Una esclarissada, la preocupació de com guardar el púding en fresc o potser l'enveja per la nova gelera dels Flett provoca a la meva mare el primer espasme de dolor. Fa un crit breu. Gira els ulls en blanc, com si algú l'hagués agafada pels cabells i els hi estirés cap amunt fins a fer que el cuir cabellut garranyigui. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 13.].

Garranyic

El garranyic d'un ratolí en un racó va sobresaltar l' Aliide, però la seva mà era ferma quan va començar a anotar dates als pots de conserves d'amanides variades. En alguns pots hi havia enganxat paper de diari, «el 18% dels crims d'aquest any ha estat resolt», es podia llegir en un dels pots i l' Aliide hi va fer una creu com a senyal de la pitjor partida de conserves. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 45.].

Garranyigaven

Havien entrat al barracó quan la terra encara era humida i els poms de flors seguien fent olor sobre la tomba de Henry. Beverly havia apagat amb petons els petits gemecs de Lulu. Se'n recordava. Després, la passió els agafa de sobte. Ella se li havia agafat com si estiguessin caminant sobre un terra que es movia, i Beverly podia sentir com les dents de Lulu garranyigaven. Ell no era home ni dona. Res d'això no importava. I, tanmateix, era més home del que havia estat mai. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 93.).

GARRETA f. dim. de garra.

|| 1. Garra petita; la garra d'un animal, d'un calcetí, etc. Usaven quatre agulles; a la garreta dels mitjons, dues, Violant Cànem 56.

|| 2. Persona molt petita, curta de cames (Solsona, Cardona).

Garreta: llin. existent a St. Feliu de G., Barc., Granollers, Igualada, Vilafr. del P., Martorelles, Borges del C., Garidells, Valls, Vallmoll, etc.

Fon.: gərέtə (or.); garéta (val.); gərə́tə (bal.).

Garretes

Això per no parlar de Francesco Mattu, a qui havien reduït a l'almoina tallant-li les garretes a les vaques, vés a saber per què. És possible que tot es pagui, i que tothom pagui per un. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 210.].

GARRIC m.

|| 1. Arbust de la família de les cupulíferes, espècie Quercus coccífera, que és una mena d'alzina petita, de fulles punxoses i aglans semblants als del roure però molt aspres (Conflent, Plana de Vic, Pobla de L., Solsona, Ribera de La Seu); cast. coscoja. Se'l veu volar entre garrics, Canigó ii.

|| 2. Tros de terra molt poc productiva (Pobla de L.); cast. erial.

Garric: llin. existent a Barc., Barberà, Capellades, Fontrubí, Hospitalet, Lavit, etc.

Cult. pop.—Com que el garric té moltes arrels i les té molt profundes, hi ha aquestes dites: «Diu el garric: Si m'arrenques, t'hi faràs ric; però com m'hauràs arrencat, tot el pa t'hi hauràs menjat» (Brull); «Arrenca garric, que et farà ser ric; mes quan l'hauràs ben arrencat, ja se t'haurà menjat» (St. Bartomeu del Grau).

Fon.: gərík (or.); garík (occ.).

Etim.: d'una arrel garr- ‘alzina’, a la qual s'atribueix origen gàl·lic o ibèric (cf. REW 1716).

GARRIC cap de les definicions anteriors s'adiu amb la de Quim Monzó

Garric

Des d'aleshores, els amants del pèl a l'aixella femenina tenen com a màxim consol veure, de tant en tant, el vídeo d'Arròs onarg, aquella pel·lícula en què l'esplèndida Silvana Mangano mostrava, quan alçava els braços, un garric sensualíssim. Seria una llàstima que amb el pèl púbic passés el mateix i les noves generacions haguessin de conformar-se a contemplar-lo a les webs nostàlgiques. (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 12.).

Garrics

Com si no haguérem de saber i recordar que, fora d'alguns invents nous i d'alguns aparells o instruments afegits (les novetats són, no cal dir-ho, infinitament més abundants i veloces en aquest temps que nosaltres hem viscut que en qualsevol dels temps passats), la nostra vida és només el resultat de moltes vides anteriors, d'avantpassats o precursors, dels qui van fer la terra, els carrers i les cases tal com els hem conegut i habitat en la nostra infantesa, en aquells anys en què ens féiem a poc a poc persones, i no persones abstractes sinó persones d'un temps nostre i d'un lloc construït pel temps passat. I jo ara, tornant a aquella finestra d'infant, voldria saber qui van ser els primers que van rompre la terra del meu hort, d'on venien, quina llengua parlaven, quins déus veneraven, si van ser descendents dels colons instal·lats a la petita Valentia romana els qui l'arrabassaren amb perpals, pics i palafangues fins a deixar la a punt per a l'aixada i l'arada, o si eren ja musulmans els primers que arrancaren canyars i jonqueres o la van netejar de garrics i margallons... (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 76.).

Garrics

1. GARRO m.

|| 1. Cuixot del porc farcit de carn magra amb pebre i sal, que es menja cuit (Collsacabra, Plana de Vic).

|| 2. Peu de persona, en termes humorístics (Empordà); cast. pata. «Portes els garros molt bruts». «Me'n vaig a rentar els garros».

|| 3. Turmell (Blanes).

Fon.: gáru (or.).

Etim.: derivat de garró, per regressió.

2. GARRO, GARRA adj.

Guenyo, que mira tort (Val.); cast. bizco, bisojo. Porta aquest mot el diccionari Escrig-Llombart.

GARRÓ m.

|| 1. Part posterior-inferior de la cama, on s'articula aquesta amb el taló (or., occ., val., bal.); cast. tendón de Aquiles, garrón. Per lo garró que lo rey veu de Caba | se mostr' Amor, que tot quant vol acaba, Ausiàs March, cxviii. Qui porta les calces tan justes y estretes, | que prest als garrons lo pes les assola, Brama llaur. 145. Es llença a sos peus i l'abraça des garrons de ses cames, Ruyra Parada 42.Anar amb la calça o mitja a garró: portar les mitges amollades i caigudes a la part inferior de la cama.

|| 2. Part inferior de la cama de darrera d'un quadrúpede, entre la canya i la peülla (Cerdanya, Empordà, Pallars, Conca de Tremp, Urgell, Fraga, Ribera d'Ebre, Maestrat); cast. menudillo, cuartilla. Garrons li bullen | dels de cabró, | cor de moltó, Spill 8152.

|| 3. Cuixot, embotit de carn de porc dins la pell de la cama d'aquest animal (Valls, Cullera, Pego, Sanet, Porreres); cast. pernil.

|| 4. Cantó de pa (Eiv.); cast. canto.

|| 5. Esperó de gall (Morella); cast. espolón.

|| 6. Poncella de l'olivera; raïmet que porta les flors de l'olivera en llur estat inicial (Empordà, Vendrell).

|| 7. Forats o descosidures en la part baixa i posterior de la mitja o mitjó (Conflent, Empordà, Mall.).

|| 8. Brutícia o esqueixos en la part inferior del vestit o del calçat (Tortosa, Mall.); cast.zarpas, cazcarrias. «Sa guerrera m'he mirada | d'es cap fins an es talons, | i me porta uns garrons | que hi naixerien ciurons | de catorze pams d'alçada» (cançó pop. Mall.).

|| 9. Persona bruta, grollera (Manacor).

Loc.

—Donar garró: donar carabassa, negar-se a fer o concedir allò que un altre demana (Tortosa).

Garró: llin. existent a Reus, Benifallet, València, Vilajoiosa, etc.

Fon.: gəró (pir-or., or., bal.); garó (occ., val.); ɟəró (Palma, Manacor, Pollença).

Intens.:—a) Augm.: garronàs, garronarro.—b) Dim.: garronet, garronetxo, garronel·lo, garroneu, garroniu.—c) Pejor.: garronot.

Etim.: derivat dim. de garra.

Garrons

Al bar, ja hi és Vicent Ventura, periodista, pretesament jubilat, polo blau virginal, davall del qual es delaten la panxa esfèrica i els elàstics funcionals: "Fuster en gasta, perquè és tan prim que, si no, se li esmunyirien els pantalons fins als garrons. Jo en gaste perquè, ventripotent com sóc, no puc portar corretja, o no puc cordar-la, o m'ofega", m'explica, rioler, arrufant de tant en tant tota la cara, fent ballar-hi les ulleres. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

Garrons

...que havia relliscat, escarxofat sobre la Hetera amb els pantalons als garrons i tota la llet per sobre, ha de ser una desgrácia que et passi això, i des d'aquell dia, assegut en una cadira de rodes per a la resta de la seva vida i amb la pellinguina inútil per sempre, que se l'havia agafada amb la Hetera, diu, es va fixar que la Toneta va començar a passar pel carrer amb un home diferent cada vegada i... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 59.).

Garrons

Amb gran esforç, pujà al cim del penya-segat i veié que, més enllà d'una landa enclotada i deserta, una forest s'estenia sense fi. Eh es lamentava enyorant Gorvenal, Rohalt pare seu i la terra de Leonís, quan el brogit llunyà d'una cacera amb cridòria i so de corn li alega el cor. Al caire de la forest, un bell cervo sortí. La gossada i els munters davallaven a l'encalç seu, amb gran brogit de veus i de trompes. Però, en ser que els seüssos se li penjaven a raïms al cuiro de la creuera, la bèstia, a unes guantes passes de Tristany, es blegà sobre els garrons i reté el bleix. Un munter la rematà amb l'ascona. Mentre que, arrenglerats en cercle, els caçadors cornaven presa feta, Tris-tany, atònit, veié el mestre munter que encetava amplament, com per tallar-lo, el coll del cervo. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 3.].

Garró

-Com t'has posat, noi! -exclamà Gerry, mirant el minyó.

Portava una mitja al garró, els pantalons bruts de calç i la cara i les mans fetes una desgràcia. Ningú no hauria endevinat que aquell noi tan xarxó fos l'hereu del tron d'Eslavònia. Perquè Sixpenny no era pas el seu nom de debò. Encara no feia un any que havia arribat a l'escola, a Anglaterra, tot espantat i tímid, i Gerry Hamilton l'havia emparat sota les seves ales. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 82.].

GARROFÍ (bal. GARROVÍ) m.

|| 1. Pinyol o llavor de garrofa (Camp de Tarr., Tortosa, val., bal.). Ja no valen tres garrofins ses eynes, Coll. dames 1042. Mesclant fanch, polseta y busques amb garrovins y payús, Roq. 12.

|| 2. Garrofa petita, encara no desenrotllada (Mall.).

|| 3. Llegum de la planta Vicia sativa si és de color blanquinosa, en oposició a la veça, que és negrosa (or., occ.); cast. arvejón, garrubia.

|| 4. fig. Persona molt petita (Val., Mall.). Era jo un garrofí, Llorente Versos, ii, 177.

|| 5. Moltó que no té sinó una banyeta molt petita (Pobla de L.).

|| 6. Espècie de carabasseta de coll per a prendre tabac de pols (Figuera Dicc.).

|| 7. pl. Nom d'un antic ball popular del Moianès, i nom de cada un dels dansaires que hi prenien part. Per a la descripció d'aquest contrapàs, vegi's Dicc. Dansa 187-188. En medio de la algazara que producía la profusión de dulces que arrojaban los «garrofins», baile característico del país, «Diario de Barcelona», no 6031, a. 1863 (ap. Aguiló Dicc.). El nom de garrofins aplicat a tal dansa sembla originat pel fet de portar els balladors unes barretines llarguíssimes enflocades que semblaven garrofes.

Garrufí: llin. existent a Barcelona.

Loc.—a) Esser com un garroví dins sa boca d'un ase (o d'un cavall): esser molt desproporcionada una cosa amb una altra, no poder-s'hi comparar (Mall.).—b) Estar més perdut que un garrofí a la mar: estar molt perdut (Vinaròs).

Fon.: gərufí (Camp de Tarr.); garofí (Tortosa, val.); geroví, gəruví (Mall.).

Etim.: derivat dim. de garrofa.

Garrofí

Després, els alumnes queien a les mans d'en Garrofí. Es deia Turner: era el més vivaç dels antics professors, home baixet, amb una panxa immensa, una barba negra que ja començava a blanquejar i una pell molt bruna. La roba eclesiàstica li donava un aspecte singular que suggeria la rodonesa d'un garrofí i, per bé que per principi feia escriure cinc-centes vegades la mateixa frase al noi que pescava pronunciant el seu malnom, en algun sopar al recinte es permetia de fer-hi alguna faceciosa al·lusió. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 81-82.].

GARROLLA f.

Garric (Rabós d'Empordà).

Garrolles

No hi ha casa de jornalers, per pobra que sia, que no tingui la seva vinya a la muntanya. Casi tots són emfiteutes que paguer lo terç i quart a l'amo d'aquelles serres, abans incultes, cobertes de pedregam, alzinalls, argelagues i garrolles. Això té la divisió de la propietat; això és lo que fa la riquesa de nostra terra, que totes les províncies d'Espanya deurien imitar. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 24.).

GARRULADOR, -ORA adj. ant.

Xerraire. Fa l'om ple de mals desigs..., gran garrulador e amador de sa carn, Eximenis Dones 152 (ap. Aguiló Dicc.). Són ocells garruladors e aprenen parlar en totes lengues ço que'ls mostren, Curial, iii, 1.

Etim.: derivat de garrular.

Garrulador

Aquell espectacle tan decebedor va provocar en els deixebles del bon republicà Brutus un doll de paraules vehements que, si no fos pel seu to garrulador i estrident, bé hauria pogut ser hebreu o caldeu per a la senyoreta Pross i el seu escorta, per bé que tots dos haguessin estat tot orelles. Però arran de la sorpresa no tenien orelles per a res. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 330.].

GASÓ m.

|| 1. Herbei curt; cast. césped.

|| 2. Terròs o pa de terra adherit a les arrels d'una planta (Tortosa, Sueca, Sanet); cast. terrón.

|| 3. Planta plumbaginàcia de l'espècie Armeria plantaginea, de fulles linears-allançades, cabeçoles globoses, calze cònic i corol·la rosada; es troba en el Montseny, Viladrau, La Seu d'Urgell.

Fon.: gəzó (or.); gazó (Tortosa, val.); gaɾsó (Cast.).

Etim.: sembla venir del fr. gazon, mat. sign. || 1; però segons Coromines (BDC, xxiv, 19) el valencià gasó ve de l'àrab ġars ‘rebrot trasplantat’.

Gasons

Els camps entre els quals vaig créixer eren de matèria antiga, una terra flonja i tova quan estava acabada de llaurar i entaular, on la rella d'arada senzilla, amb punta de ferro de temps dels romans, alçava gasons solts i petits, terrossos lleugers, i on l'ampla fulla còncava elegant de la xaruga, la charrue que va vindre de França, tallava i girava gasons grossos foscos humits i compactes, lluents per la cara que havia tocat el metall, i jo caminava al costat de l'esteva que el senyor Manuel portava amb una mà, sense fer cap esforç aparent, mentre amb l'altra aguantava les regnes de cuiro, i l'home i el cavall obrien els solcs tan exactament drets, paral·lels i perfectes com si hagueren estat dibuixats amb un regle. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 83.).

Gasó

GASSOT m.

Bassiot, bassa petita (pir-or.); cast. bache, charco. Un gassot ple d'aygua pura, Caseponce Man. 21.

Etim.: potser derivat del prov. gas, ‘gual’ (cf. Mistral Tres. ii, 37).

Gassots

Els gassots, plens d'aigua bruta legislaven. En Saturnin quasi no s'hi veia amb el propi baf. Les escombretes de l'eixugaparabrisa no servien de res. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 98.).

Gassó

GASTAFUMS

Gastafums

No, s'hi juga el meu honor, i jo, per a salvar-lo, dec posar en marxa tot el meu poder. Rep la mà d'ella, jove gastafums, indigne d'aquest do, tu que amb vilíssim menyspreu insultes amb el meu amor el seu mèrit. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 56.].

GATELL m.

|| 1. Arbust o arbre de la família de les salicàcies, espècie Salix cinerea, que puja de dos a sis metres, fa les fulles bastant grans, transovades o el·líptico-lanceolades i breument acuminades, i es cria pels torrents i vores d'aigües (Empordà, Garrotxa, Gironès, Lluçanès, Bages, Vallès, Camp de Tarr.); cast. sauce ceniciento.

|| 2. Arbust o arbre de la família de les tamariscínies, espècie Tamarix gallica, de tronc dret, molt ramificat, de branques vermelloses, fulles imbricades, flors d'un blanc rosat, petites, globuloses en el botó, en espigues primes, cilíndriques; càpsula piramidal; es cria per les vores de rius i torrents (Urgell); cast. tamarisco, taray. Costa amunt, pujant lleugers, per gatells y atzerolers, Jocs Fl. 1895, pàg. 67.

|| 3. Planta de la família de les compostes, espècie Sonchus spinosus; cast. cadillo (V. eriçó || 5).

|| 4. Banyó o trosset de branca que es deixa a la soca d'un pi en esmotxar-lo (Vic).

Gatell: a) topon. Nom d'un tros de terra i una font del terme de Vimbodí.—b) Llin. existent a Arenys de Mar, Igualada, Rubí, Alió, Arboç, Cambrils, Montbrió, Tamarit, Valls, etc.

Fon.: gətéʎ (or.); gatéʎ (occ.).

Etim.: derivat dim. de gat.

Gatells

El Roine, aquest nou Roine imprevist, sorprenent, el veig, aquí més que enlloc, com un vell déu, creador i protector de viles i ciutats; m'imagino que és ell qui ha obert aquesta vall immensa per fer pas a la seva força elemental i puixant; sota ponts, entre límits, voltat d'ornaments, sento la seva primitiva salvatgeria. domada però no vençuda; el veig més brau i amb més urc que no el veia allà baix, mandrosament ajaçat i enfangat entre pobres illes de gatells i tamarius. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 352.).

Gatell

GATGES

Gatges

LUCI

Que lliuri, Emili, l'Emperador els seus gatges al meu pare i a Marc, el meu oncle, i hi anirem. En marxa! (Trompetes. Surten.) [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 136.].

Gatge

Però com que es girava i no els veia, s'estava de tornar a mirar, de pensar que no vindrien. S'entossudia en el joc perquè no tenia cap més gatge per foragitar el dubte. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 76.].

GATINYAR-SE v. refl.

Barallar-se de paraula o a tocs, sense fer-se gaire mal (Val., Benissa, Alcoi, Mall., Men.); cast. escarapelar, escaramuzar. Se treuen es cambuix y es gatinyan,Ignor. 4.

Fon.: gatiɲáɾ (val.); gətiɲá (mall., men.).

Etim.: V. agatinyar.

Gatinyars'hi

Per Agnès el dissabte era el dia més fatigant de tots. Paul, el seu marit, se n'anava abans de les set i es quedava a dinar amb algun amic, mentre ella aprofitava el temps lliure per tal de dur a terme obligacions molt més desagradables que la seva feina: havia d'anar a correus i avorrir-s'hi mitja hora fent cua, anar a comprar al supermercat, gatinyars'hi amb la venedora i perdre el temps esperant el seu torn a la caixa, trucar al lampista i implorar-li que es presentés a l'hora exacta perquè Agnès no hagués de perdre tot el dia esperant-lo a casa. [Milan Kundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 15.].

GATIRNONS m. pl. ant.

Gotirlons. Donen gatirnons o buxols, donen metzines en diverses maneres, doc. a. 1424 (Priv. Ordin. Valls Pir. 259).

GOTIRLONS m. pl. ant.

GOTORNONS m. pl.

Inflamació i estrenyedat de la gola, produïda per la presència d'uns tumorets (Mall.). Per los estrengolons o gotornons que vénen en la gorja dels bous, lo qual los ve del servell refredat, Agustí Secr. 168.

Fon.: gotoɾnóns, gotəɾnóns (mall.); guðəɾnóns (Maó).

Var. form.: ant. gotirlons; dial. botornons.

Etim.: desconeguda. Spitzer Lexik. 44 suggereix que podria esser derivat del llatí gutturnia, ‘inflament de la gola’.

Gatirnons

De totes les que som, na Joana és la mes vella. Era d'una casa vora la meva, na Joana, i tothom sabia que feia medicines en un tupí, i un dia me va dir que si en volia aprendre, i si me'n volia anar amb ella a la nit. I si me'n va ensenyar, de curar febres, i mals d'ulls i gatirnons, i mals d'infants i ferides i malalties d'animals. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 21.).

GATXUPÍ

Gatxupí

-Ara, gatxupí, a cridar: "Visca Mèxic!".

Els balladors havien parat d'arrossegar els peus i formaven ròdol entorn nostre. La pobra mulata, esglaiada, em pregava baixet que cridés tot el que ells volguessin i em recordava que aquells sorges tenien males puces. Jo em sentia més que temptat a fer-ho, però, per fortuna, em vingueren a la memòria el meu brigada de cavalleria i la seva teoria de la mort. "Morir és com retratar-se-assegurava-: no és agradable, què dimoni!; però quan arriba el moment, el més assenyat és procurar quedar be Sense trair amb el gest la por que passava ni apartar el coll de la punta de les baionetes, els vaig respondre en un to que imita la calma:

-En primer lloc, el meu nom no és gatxupí... Després, jo no nego a cridar visca el vostre país, però no ho faré fins que haureu embeinat les armes. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 276.).

GATZARA f.

Cridadissa i soroll en demostració d'alegria, d'entusiasme; cast. algazara. Van dreçar ab gran gatsara huna senyera, Desclot Cròn., c. 98. Les XXV galees regatant exiren ab gran gatzara de fora, Muntaner Cròn., c. 136. I se'n tornà cap a la casa plena | d'olors i de gatzara, Alcover Poem. Bíbl. 58.

Fon.: gəʣáɾə (or.); gaʣáɾɛ, gaʣáɾa (occ., val.).

Var. form. ant.: algatzara.

Etim.: de l'àrab ġazara, ‘xerradissa’.

Gatzara

Si ho fa sol, estarà tranquil; si ho fa acompanyat, tindrà gatzara (Senyor Ventura, mots encreuats, diari Ara, 28/29/abril/2013).

GATZERÍ

El gatzerí (Prunus padus) és un arbre caducifoli molt estrany dels Països Catalans, ja que només el localitzem a una petita zona que va des de la Vall d'Aran fins a la Cerdanya.

Forma part de la família de les rosàcies i es troba a l'estatge subalpí i montà. Segons la fitogeografia, el gatzerí és eurosiberià i centreeuropeu. A Àsia i a l'Europa central té lloc als espais humits i als dipòsits al·luvials.

Aquest arbre s'aixeca des de 5 a 10 metres d'alçària generant un ramatge ample de branques pèndules. Les flors que el conformen són blanques, es troben agrupades formants ramells llargs, penjants, i tenen cinc pètals i diversos estams. Les fulles són el·líptiques, el limbe és finament dentat amb dents agudes, els nervis del invers són poc ressaltats i tenen una mida entre 6 a 10 centímetres.

El temps de floració és entre els mesos d'abril i juny. En aquesta època, les flors de l'arbre són blanques i aromàtiques i es presenten en raïms penjants. El fruit és una drupa de color negre aspra com un pèsol a la seva maturitat i fa entre 6 i 8 mil·límetres. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gatzer%C3%AD)

Gatzerins

Un revolucionari autèntic se n'ha de desempallegar. S'organitzaven tot reunions per debatre aquest tema. Hi havia divisió d'opinions: uns estaven a favor de l'amor lliure, però amb «gatzerins en flor», és a dir, amb sentiment, i els altres estaven a favor de l’amor sense «gatzerins en flor». Jo estava amb els dels «gatzerins en flor», els petons... I tant! (Riu.) [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàgs. 205-206.].

Gatzerins

El meu marit? Em va deixar. Però jo me l'estimo... (riu de cop i volta.) Ens vam casar a la primavera, quan gatzerins i els lilàs estaven en flor. I se'n va anar a la primavera. Però em visita. Em visita en somnis, no es pot acomiadar. Em parla, em parla. Però durant el dia el silenci em a sorda i cega. Per a mi, el passat és com una persona, quelcom de viu...[Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 291.].

Gatzerí

GATOSA f.

|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie Ulex parviflorus: arbust de 4 a 10 dm., verd glaucescent, armat d'espines robustes; té les fulles curtes, acuminato-alenades; les flors molt més petites que les fulles, en fascicles sobre les espines formant llargs raïms; el llegum és pelut, amb sis llavors; es fa per boscos i llocs àrids, especialment de la regió mediterrània; cast. aliaga, aulaga morisca. Ay, que no m'esperàvau, y jo m'entrebancava ab las gatosas, Guimerà RV 51.

|| 2. Gatosa blanca o gatosa marinera: planta lleguminosa de l'espècie Calycotome spinosa: arbust d'un a dos metres, dret, ramificat, molt espinós, glabre, estriat, de fulles trifoliades breument peciolades, flors grogues solitàries o fasciculades, i llegum negre, comprimit, de 3 a 4 cm. de llargària; es fa per llocs àrids i arenosos, i és comuna als boscos i torrents del litoral, Vallès i Empordà, sense internar-se gaire; cast. erguen, retama espinosa, aliaga.

|| 3. Gatosa negra: planta lleguminosa de l'espècie Genista scorpius; cast. aliaga. Es més coneguda amb el nom d'argelaga (V. argelaga || 3).

Loc.—a) Esser viu com una espurna de gatosa: esser molt viu, agut, picant.—b)Dolç o tractívol com una gatosa: es diu irònicament d'una persona esquerpa, ofensiva, intractable.—c) Com si em passessis una gatosa per l'esquena: es diu d'una persona o cosa que dóna molt poc gust.

Var. dial.: gatoa, gatova.

Fon.: gətózə (or.); gətóə, gətówə, gətóvə (mall.).

Sinòn.: argelaga.

Etim.: derivat de gat, per comparació de les punxades d'aquestes plantes amb les esgarrapades del gat.

Gatoses

Estaven totes arramadades a l'altra punta al voltant d'unes gatoses, i la primera cosa peculiar que va tenir lloc va ser el fet que en Gabriel tragués de sobre del tancat no les va fer bellugar-se ni fugir.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàgs. 276-277].

Gatosa

GAUBANÇA f.

|| 1. Goig extremat; cast. gozo, regocijo. Que veyent-te tan festós | salta mon cor de gaubansa?, Camps i F., Poes. 124. Animà la gaubança del convit | l'hospitalari alberg, Alcover Poem. Bíbl. 39.

|| 2. ant. Elogi excessiu?, avanament?; cast. vanagloria. E gens no dich açò per far gaubança, | ans ho fas bé perque muyran d'enueya | falç lausangers,Francesc de la Via (Cançon. Univ. 232).

Etim.: derivat de gaubar.

I en sent un tros lluny, darrera uns pins, no es va poder estar de girar-se de cara a l'hostalet, i, entre una rialleta endimoniada, va remenar unes quantes voltes el puny clos, tot mormolant amb gaubança:

- La figo vus fai a tuts! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª<eed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 26).

Gaubança

El mateix César va anar a Cesena, una ciutat governada per la familia Malatesta, els membres de la qual havien fugit en rebre noticies de la seva arribada. La ciutat disposava d'un castell immens i els seus ciutadans eren coneguts a tot Itália per la seva feresa en la guerra i la seva gaubança en la vida quotidiana. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2. 508 pàgs. Pàg. 376.].

Gaubança

Amb crits de gaubança, la cavalleria lleugera va travessar la bretxa, seguida de la infantería. Un cop a dins de la fortalesa, els bornes es desplegarien per tornar a escometre des de la rere-guarda.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2. 508 pàgs. Pàg. 386.].

Gaubança

Encara que la seva fisonomia, desgastada per la successió ininterrompuda d'esperances i decepcions, reflectís un neguit amarg, no demostrava pas tenir més de vint-i-dos anys. Estava pàl·lid, però era aquella mena de pal·lidesa provocada per la tristor i l'aclaparament, que dóna a entendre que un dia de gaubança li faria recuperar l'esclat de la salut. Les seves faccions tenien la puresa de l'estil grec, però sense la fredor i la simetria. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 29.].

Gaubança

De mica en mica la conversa es va anar alentint, però la sentia perllongar-se dintre meu amb un plaer indescriptible. Notava l'alegria del cor, la gaubança saludable i pura de l'enteniment, una satisfacció vaga però profunda que assaborim sense poder-la descriure i que fa que ens sentim bé sense saber per què. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 171.].

Gaubança

GAUDA f. ant.

Galda. Gauda, royga, pesteyl, doc. a. 1295 (RLR, v, 87). Negú tenyeyre qui gaus tènyer negú drap de lana a vert sinó ab gauda, doc. a. 1307 (RLR, vii, 59).

Gauda

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plantes industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239.).

Gauda

GAUBAR v. tr. ant.

|| 1. Burlar. Malament nos ha scarnits e gaubats, Desclot Cròn., c. 104. E d'oma foll qui's va gauban | d'autres que's van d'amor claman, Jordi de St. Jordi (Cançon. Univ. 42).

|| 2. refl. Alegrar-se extremadament; cast. gozarse, regocijarse. Gaubava's e alegrava's l'amic en les noblees de son amat, Llull Amic e Amat, met. 142.

|| 3. refl. Avanar-se, lloar-se excessivament; cast. jactarse, vanagloriarse. Per nesciea que en mi era, me gaubava moltes vegades de saber so que no sabia, Llull Cont. 20, 22. Ells se gauben en entendre aitant con vostre poder pusca obrar, Llull Cont. 77, 14.

Etim.: var. de gabar.

Gaubar-se

Era un xarlatà, però un xarlatà triomfant, i en això hi havia sempre alguna cosa en què un esperit divertit podia gaubar-se. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 117.].

GAVADAL m.

|| 1. Recipient de fusta, de forma quadrangular, per a rentar-hi els plats i per a posar-hi el menjar dels porcs i d'altre bestiar (Ripoll, Cerdanya, Lluçanès); cast. artesón, gamella, dornajo. Sopa grassa... no ab escudela mas en gran guavadal en guisa de un porch axí bromosament menjava, Corbatxo 56. Una gúbia e un axol de fer guavadals, doc. a. 1432 (Aguiló Dicc.). Gavadal de fust per rentar scudelles, doc. a. 1491 (ibid.). Estava en un bastó a la paret per la ansa penjat un gavadal de faig, Alegre Transf. 71. Gavadal o oubi: Labrum ligneum, Torra Dicc. Escuren perols..., com també escambells, gabadals de rentar els plats,Scriptorium febrer 1925.

|| 2. Recipient circular d'aram o de zinc, però més generalment de fusta amb cèrcols de ferro, per a rentar-hi els plats (Centelles, Sta. Eulàlia de Puig-oriol, ap. BDC, xx, 244).

|| 3. Gran quantitat (Empordà, Garrotxa, Gir., Plana de Vic, Cardona, Solsona); cast.montón. «Quina feina, noia! Hi ha un gavadal de mitjons a sarzir». «Portes massa trumfes; si ja n'hi ha un gavadal!»A gavadals: en gran abundància. «Ha fet els diners a gavadals». Tira un gavadal d'espigots i llenya, Ruyra Pinya, i, 161. Mireu les formigues: només recullint lo que'ls esvalotats deixen, quin gavadal!, Oller Esc. pobr. 23.

Refr.—a) «Qui té un porc al gavadal, passa un bon Nadal».—b) «Per Nadal, les ovelles al gavadal».

Fon.: gəβəðáɫ (or.).

Intens.: gavadalet (Dos gavadalets de fust per dar civada, doc. a. 1444, ap. Aguiló Dicc.); gavadalot (Vn cànter de terra e un gavadalot de fust, doc. a. 1485, arx. Cúria Fumada de Vic).

Etim.: derivat del llatí gabata ‘plat gran’, amb el sufix augmentatiu -al (cf. REW 3625).

Gadaval

En una reunió privada a la Casa Blanca, el president s'havia mostrat molt amable, aparentment càndid, del tot plausible. Amb un gadaval de paraules havia dit que tenint en compte la importància i l'obstinació de l'ala conservadora del partit, el seu company de fórmula hauria de ser quasi forçosament un conservador. (Pàg. 153).

-Confidencialment -contestà Burden, dificultant, amb certa malignitat, el curs de l'interviu- un gadaval. Franklin està secundant un individu el nom del qual tots dos coneixem. (Pàgs. 194-195)

(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs.).

1. GAVANY m.:

V. gavant.

GAVANT o GAVANY m.

|| 1. Capot amb mànegues, fet de roba gruixuda, per a abrigar-se en temps de fred; cast. gabán. Gavant, roba: Hoc gausape, Lacavalleria Gazoph. Y un gaban de garbosas formas, Genís Julita 10. Li féu descordar el primer botó del pelut gavany, Oller Febre, i, 52.

|| 2. Gipó (Crevillent).

Fon.: gəβán, gəβáɲ (or.); gaβán (val.); gaván (Crevillent).

Etim.: del persa ḳabā' ‘abric, mantell’.

Gavany

... on, encongit en un banc d'espera del baixador, el meu menyspreu dorm entre el gavany del meu descoratjament... [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 182].

Gavany

GAVARROT m.

|| 1. Abegot, abella mascle (Calaf); cast. zángano.

|| 2. Gavarro, lluc que treu el peu del cep ja empeltat (Montblanc).

|| 3. Clau curt i gruixut, i amb la cabota grossa, que serveix per a clavar tela damunt fusta i per a subjectar els cèr cols dels barrils o bótes (or., occ.); cast. gabarrón.

|| 4. Cadascun dels granets que queden a la pedra picada si no és ben polida (Empordà).

|| 5. Llin. existent a València.

Fon.: gəβərɔ́t (or.); gaβarɔ́t (occ., val.).

Etim.: de vagarrot, per metàtesi.

Gavarrots

El vent m'havia arrossegat, el mateix vent que ara bufava, només que les remolatxes ho ocupaven tot, ara, milla rere milla, i ja ningú no conreava cereals a Argus. El muntacàrregues era un pou buit de gavarrots grossos i paper de quitrà bategant. El despatx de l'encarregat estava tancat i barrat amb taulons. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 327.].

GAVOLIM

Gavolim

El senyor Pepet somicava, es volia tapar la boca, tracalada, apostolamenta de botxins, si dir-ho us pogués embussar fel i ronyons amb dues pedres, dos cristalls de roca com dos punys, però qué hi farem, gevel gavolim, Senyor, kuloi gevel, grapat de, té, de res, com jo, de res, amb una dent com un granet de magrana empassada, però uns fills de puta, al cap i a la fi. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 275.).

GAVOTA f.

Dansa francesa que es ballava en compàs quaternari o binari, avui caiguda en desús; cast. gavota.

Fon.: gəβɔ́tə (Barc.); gaβɔ̞́ta (Val.); ɟəvɔ̞́tə (Palma).

Etim.: pres del fr. gavotte, mat. sign.

Gavotes

La música anava a càrrec de dos o tres cecs instrumentistes i, al so del violí i del contrabaix, s'esgranaven les contradanses, les gavotes i les pavanes, sense excloure algun minuet, en franca companyonia.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 166).

Gavota

¿No voleu raïms, guineu reial? Sí que en voleu, dels meus nobles raïms; i la guineu reial en menjaria, si els pogués atrapar! Jo he vist un metge capaç de bufar vida dins les pedres, d'animar un roc i fer que vós balleu una gavota amb foc i entusiasme. I, amb el tacte només, us ressuscita el rei Pepí, i us fa que Carlemany agafi paper i ploma per escriure uns mots d'amor a ella. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 39.].

Gavota

Les classes són un espai clar. Avui fem una partita de Bach: la de mi major. Li demano que la toqui sencera, però després de la gavota li dic que pari.

-¿No vols saber com acaba? -pregunta animada.

-No has estudiat gaire.

Aconsegueix mostrar una expressió de culpabilitat. -Torna a començar -suggereixo.

-¿Des de la gavota?

-Des del preludi. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 14.].

Gavota

GEHENNA

(de l'hebreu גי-הנם Gue-Hinnom o גי בן הנם gue ben Hinnom, "Vall de Hinnom" o del "Fill d'Hinnom"); grec γεένα; llatí Gehenna) és un terme que s'utilitza com a sinònim de l'infern, tant en el cristianisme com a l'islam. Es troba per primera vegada en les seves dues versions, tant de Gue-Hinnom com de Gue ben Hinnom, al Llibre de Josuè 18:16, com a part de la frontera entre les tribus de Judea i de Benjamí. La traducció del nom a la Septuaginta és Γαίεννα (pronunciat Guéenna). La ciutat antiga de Jerusalem limita a la part occidental i sud per la Vall de Hinnom i a l'est per la de Josafat. Sembla que en temps del Rei Josies la Vall de Hinnom era el lloc on es practicaven els sacrificis humans de Molocque havien introduït els ritus pagans dels fenicis i cananeus. El profeta Jeremies (7:31; 19:5) condemna aquesta pràctica que es feia a la Vall de Hinnom. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gehenna).

Gehenna

Va llegir encara els 7è, 8è, 9è i 10è versets, que tracten de les seduccions, de la necessitat de la terra, el càstig mitjançant la gehenna del foc on seran precipitats els homes, i certs àngels dels infants que veuen la faç del Pare celestial.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 542.).

GELIU, -IUA adj.

Fred com gel; cast. helado, gélido. Va treure el cap a fora, però un aire geliu li va venir a la cara, Massó Croq. 153. Dels grans pinars m'arribava una geliua aroma de molsa i reïna, Bertrana Herois 116. Em renya perquè he trigat i en dia tan geliu, Carner Bonh. 139.

Geliu: llin. existent a Prats de Ll., Vilassar, etc.

Fon.: ʒəlíw (or.).

Etim.: del llatí gelĭdu, mat. sign., amb desplaçament de l'accent, o bé d'un derivat llatí *gelīvu.

Geliu

En la nit profunda, Nuoro s'estenia recorreguda per un vent geliu. En la llunyania rodava un carro sobre l'empedrat. Ni una veu. Dos carrabiners de patrulla, rígids i avorrits, pujaven pel carrer major. Quasi feia por. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 23.].

Geliu

GEMECAR v.:

V. gemegar.

Gemecar

Si fem sons de plany i de dolor alhora, gemegar o gemecar. I si aquests gemecs els fem tot plorant, somicar o ploriquejar. I de tot aquest ventall en surten també molts noms si volem filar prim: plany, lament, gemec, ploriqueig, somíqueíq (Vegeu lamentar > saber greu i ploriquejar> somicar.) (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 175.).

GÈMOLES

Gèmoles

Aquests matins del mes d'abril fan ballar una alegria vital a dins del seu cos. Les vinyes verdegen de gèmoles tendres, sense gosar a dominar del tot el color de la terra ocrosa. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 361.).

GENAT

Genat

-An a jo m'ha genat aqueixa apologia de l'alcoholisme. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 103.).

GEODA f., neol. geol.

Cavitat d'una pedra revestida d'una substància cristal·litzada; cast. geoda.

Etim.: pres del gr. γεώδης, ‘terrós’.

Geoda

La resta és un malson de Dramamine: el camí traçat per un borratxo muntanya amunt, a cada revolt la lluïssor miraculosa de les geodes exposades per a la venda, un nen que quan s'acosta l'autobús salta, corre cap la cuneta i en senya una geoda tenyida de violeta per quedar engolit en un núvol de pols després del pas del vehicle. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 74.].

GERBERA

Gerbera és un gènere de plantes d'ús ornamental dins la família de les asteràcies. Va rebre el nom en honor del botànic alemany Traugott Gerber, amic de Carl von Linné. https://ca.wikipedia.org/wiki/Gerbera

Gerberes

Mentre m'acosto a Archangel Court sóc conscient que em vigilen. Entro al vestíbul. Hi ha flors, una mescla de gerberes i de fullatge corrent. Una càmera observa el vestíbul. Un edifici vigilat és un edifici segur, un edifici segur és un edifici feliç. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 11.].

GERDAR m.

Camp de gerderes. «Doncs ves a tirar al gerdar!»: exclamació d'impaciència amb què s'envia a mal viatge una persona indecisa o malcontenta (Borén).

Gerda

Maria Sanmartí i Antoni Clavé tornaren a la capital francesa, un cop «esbaldida llur nostàlgia covada a París», escriu Canyameres, després d'un estiu barceloní «saturat d’aires de ciutat assolellada, de mar blau i de muntanya gerda de pins.» Els lligams amb Barcelona continuaren i l'any següent, els Gaspar, degut a l'èxit de la primera exposició, li'n feren una segona. (Aitor Quiney. Maria Sanmartí i Lali Surós Camps pintores amb una arrel primitiva. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 39.).

Gerda

A Frankfurt, a Leipzig, a Strassburg, a Wetzlar, beu, juga, dansa, cavalca, neda, patina, s'exercita en el maneig de les armes, i estima, estima follament, apassionadament. "La vida és gerda; gris la teoria". El cos cau retut, a voltes, després d'una crisi. Té llargues malalties, una hemorràgia posa la seva vida en perill. L'esperit, però, triomfa de tot i el redreça fort, alegre. És Faust i Mefistòfil. Una nit de lluna corre la vila damunt d'unes xanques, tot cobert de llençols. Un altre dia, sota una copiosa nevada, travessa els carrers a cavall, declamant, exaltat, els seus poemes. Sovint, enmig d'una conversa animada, calla de sobte, esdevé consirós i se'n va, sense acomiadar-se. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 5.).

Gerdes

Les comarques

gerdes, eixutes, alteroses, planes.

Màquines i collites. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 34.).

Gerda

Si cada impuls atàvic t'alçapremava massa,

amb una ermita el domtes que lliga amb ta carcassa.

Si de Ja banda gerda t'hauré fruït com cal,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 16.).

Gerd

El cel brilla i el rou fa que tot semblí gerd, fins i tot la grava del pàrquing. En Russell es recolza un moment en un costat del camió i encén un cigarret parant les mans en forma de cassola. La llum se li reflecteix al rostre. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 133.].

Gerdes

Seia a la taula, pensant en la June. De tant en tant, sobre el meu cap, sentia l'aspiradora de la meva mestressa. No hi havia gran cosa a veure per la finestra: deixalles i neu morta i rodes al carrer. Feia calor però l'herba estava pansida, excepte a les parcel·les gerdes sobre els conductes de vapor subterranis del campus. Vaig fer una cosa, aquell dia. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 16.).

GERDÓ m.

Fruit de la gerdera (Cerdanya).

Fon.: ʒəɾðó (or.).

Etim.: V. gerd, art. 1.

Gerdó

La salsa de poma de la mare ha donat pas, a causa del règim de la tieta Joan, a la salsa de gerdó, i el pare sempre se'n queixa. El Nadal no és el mateix sense la salsa de poma, la salsa de gerdó és una importació dels Estats Units, és massa àcida i li causa indigestió. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 75.].

GES I CAS

Ges i cas

Li veia la cara esblanqueïda, els ulls plens d'angoixa: no el podia ajudar, una mà li oprimia el pit. En despertar, encara ensonyat, li va semblar que sentia, remot, l’eco d'una paraula alemanya, eriçada de ges i cas, repetida amb accent dur. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 116.].

GEVEL

Gevel

El senyor Pepet somicava, es volia tapar la boca, tracalada, apostolamenta de botxins, si dir-ho us pogués embussar fel i ronyons amb dues pedres, dos cristalls de roca com dos punys, però què hi farem, gevel gavolim, Senyor, kuloi gevel, grapat de, té, de res, com jo, de res, amb una dent com un granet de magrana empassada, però uns fills de puta, al cap i a la fi. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 275.).

GIMBAR

Gimbaria

-Elle est gentille mais imbaisable ("Simpàtica, però jo no la gimbaria mai..."). (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 255.).

GÍNJOL m.

|| 1. Fruit del ginjoler; cast. azufaifa. Item gingols [sic] la carga sis diners, doc. a. 1317 (RLR, xxxi, 73). Són algunes refrenants entrossants axí com gingols [sic], Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 3. Com si visquessin de jínjols, Aguiló Poes. 165. La cirera d'arboç hi vermelleja | amb lo gínjol rient i l'ametlló, Canigó iii.

|| 2. fig. Cop donat al cap (Empordà, Al., Alcoi); cast. cachete, coscorrón. «Mira que te pegaré un gínjol!»

|| 3. fig. Cosa relativament grossa, encara que manejable (Menorca). «Quin gínjol!» (exclamació admirativa davant un gra, llegum, insecte, etc., que es considera de grossària superior a la normal).

Loc.—a) Més rodó que un gínjol: molt rodó, molt gras (Mall.).—b) Alegre (o trempat, o eixerit) com un gínjol: molt alegre o eixerit. En Joanet, axecant de prompte la cartulina, més trempat que un gínjol, Oller Rur. Urb.—c) Córrer (o anar lleuger) com un gínjol: córrer molt de pressa (Empordà).—d) Com ara plouen gínjols: de cap manera; fórmula denegatòria (val.). Axí faré de la boca cul, com ara plohuen gínjols, Rond. de R. Val. 20.

Refr.

—«Val més un gínjol a la mà que una poma a l'arbre» (Vogel Dicc.).

Fon.: ʒíɲʒuɫ (pir-or., or, Sóller, men., eiv.); ʤíɲʤoɫ (occ., Cast., Al.); ʧíɲʧoɫ (Val.); ʒíɲʒoɫ (mall.).

Intens.:—a) Augm.: ginjolàs, ginjolarro.—b) Dim.: ginjolet, ginjoletxo, ginjoleu, ginjoliu, ginjoló.—c) Pejor.: ginjolot.

Etim.: del llatí zizyphum, mat. sign., potser amb influència de formes dialectals italianes (sicilià ndzíndzula?): cf. REW 9627.

Gínjol

Pobre senyor Estanislau, feia una llàstima! Un home com ell, que havia estat gros i fort com un roure, alegre com un gínjol, àgil de pensament i de peus, acostumat a fer i desfer sense donar explicacions a ningú, i de cop es veia condemnat a passar-se el dia del llit a la tribuna, de la tribuna al llit, menjant sopes que li havíeu de donar, la senyora o tu, amb una cullereta de postres, perquè ja no sabia ni obrir la boca. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 222.).

Gínjols

I vosses mercès ja saben que som el confés d'en Costura, i, per cert, don Sebastianet -afegí dirigint-se al cavaller que es posava una bona cullerada de confitura de gínjols damunt el bescuit-, mera si li dóna un toc al seu oncle, el senyor Virrei, i duna vegada mos fa un poc de cas amb l'encàrrec de la custòdia...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 108.).

Ginjola

En aquesta vida, si pares de pedalar, te la fots i tuturut ginjola. Mira, jo, fa dies que no agafo el son. Abans dormia com una soca i em despertava just per donar pas a l'exprés de Cervera de les cinc del matí. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 55.).

Gínjols

-¿Vol dir, hortolà, que enguany ja tindrem ginjols del ginjoler jove? ¿Vol dir, hortolà, que la gelada no haurà socorrat els empelts de pomera? ¿Vol dir que podrem fer codonyat?- (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 259.).

Gínjols

¿Vol dir, hortolà, que enguany ja tindrem ginjols del ginjoler jove? ¿Vol dir, hortolà, que la gelada no haurà socorrat els empelts de pomera? ¿Vol dir que podrem fer codonyat? (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 127.).

Gínjols

Gínjol

Vaig veure una petita figura arrupida al meu davant, fent un forat a la sorra humida, amb el cul xop com un bassal, però fora d'això, més contenta que un gínjol. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 160.].

Gínjol

En definitiva, que li has donat l'oportunitat de refermar una teoria que, si fos culpable, li hauria solucionat molts problemes. Però t'ha contestar la seva dona era més feliç que un gínjol. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 55.].

Gínjol

Tornant a l'adjectiu trempat, es fa servir en tot de comparacions, com ara més trempat que un gínjol, trempat com un orgue, trempat com un all ... (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 187.).

Gínjols

GINJOLER m.

Arbust de la família de les ramnàcies, espècie Zizyphus vulgaris, que es fa alt de dos a quatre metres, amb branques tortuoses, fulles alternes ovades dentades i quasi sèssils, flors petites, grogues, i fruit rodonenc, ovat i vermellós quan és madur; cast. azufaifo. Una candalera de fust de gingoller [sic], doc. a. 1353 (Rubió Docs. cult. ii, 99). Tot l'aparell | és ginjoler | garaüller | e gavarrera,Spill 8470. I roch de taules de guijoler [sic] e de boix, Notam. Anfós V (Anuari IEC, i, 177).

Ginjoler: llin. existent a Armentera, Roses, etc.

Fon.: ʒiɲʒulé (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); ʤiɲʤolé (occ.); ʤiɲʤoléɾ (Cast., Al.); ʧiɲʧoléɾ (Val.); ʒiɲʒolé (mall.).

Etim.: derivat de gínjol.

Ginjolers

Caminaven entre ortigues i esbarzers. Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua i es barrejaven amb els arítjols, les malves els caps d'ase; també hi creixien llentiscles i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven la proximitat del golf de Tàrent.(Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg. 242.).

Ginjoler

Va ser en la meva infantesa una explotació agrícola i ramadera activa i sempre irremeiablement deficitària, amb molts ametllers i garrofers, albercoquers, pereres, pruneres i figueres, així com un ginjoler i un caquier. També hi havia vaques, porcs, i una certa varietat d'aviram. La nostra família vivia a la vila, Felanitx, i dues o tres vegades per setmana mon pare anava a foravila. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.12.).

Ginjoler

El senyor Ludovico obria la porta estirant la molla amb una cordeta des de la seva butaca, quan reconeixia el truc tímid dels nens: i ells pujaven els graons de l'escala santa que donava directament a la sala d'estar. L'empostissat que feia un lleuger pendent, les portes que es tancaven soles, el temps compassat de les campanes de l'església de sobre, el domini de la penombra, en la qual es movia una gran taca blanca, i era la barba de l'avi... Alt, ossat, sempre amb el barret al cap fins i tot dins de casa, no deia gaires paraules als nens, però anava amb pas segur a la calaixera, obria un calaix que era ple d'aquelles baies rogenques, una mica pansides, que crec que són els fruits del ginjoler, i n'omplia les butxaques als néts. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 68.].

Ginjolava

El Fosser estava abraçat a son enemic amb abraçada perpètua. Ran d'ell el ca ginjolava amb plany dèbil de pena infinita. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 405.).

Ginjoler

Ciutat de Luxemburg: remarcable Gingko a la plaça Dargent

GINKGO

El ginkgo (Ginkgo biloba) és una espècie de gimnosperma, la única espècie vivent de la divisió Ginkgophyta, de la classe Ginkgoopsida, de l'ordre Ginkgoales, de la família Ginkgoaceae i del gènere Ginkgo. No té cap parent proper viu i és un excel·lent exemple de fòssil vivent, d'una branca evolutiva que es va separar de la resta de plantes fa com a mínim uns 270 milions d'anys. https://ca.wikipedia.org/wiki/Ginkgo_biloba

Ginkgos

Després de sopar sortim a fer un cafè, però sense passar de la plaça local, arbrada amb ginkgos, nesprers i til·lers; després tornem a casa per sota la glicina i ens assegurem bé de tancar la porta principal sense fer soroll. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 293.].

GINT o GENT adv. ant.

Bé, gentilment, delicadament, sense violència; en bon estat, de bona manera; cast. bien. Que bé e gint nos ho mostrauen, Jaume I, Cròn. 33. Ab los cauallers que arribaren bé e gent, e sens negun mal, Jaume I, Cròn. 112. Acuylí'ns bé e gint de quant el podia, ibid. 138. Per assò la muller se pinta e's corda e's fresa e's té com pus gint pot, Llull Cont. 305, 11. Tenir gint son arnès és offici de cauayler, Llull Cavall. 16. Cascuns richs hòmens... foren molt gint aparellats, Muntaner Cròn., c. 160. Gint parlar és dir gran rahó en poques paraules, Jahuda Dits, c. 4. Aquesta fembra és bella e gint nodrida e bona, doc. segle XIV (BSAL, x, 54). Muyoles e storions | sobre l'ayga gint saltauen, Turmeda Diuis. 3. Déu tot lo món creà, | cel e terra gint ornà, Bíblia Catalana Sa Bruguera. Mena la salsa gint e suaument, Sent Soví 20. Qui ach muler molt covinent, | e gent parlant e avinent, poema segle XIV (arx. parr. de Freixenet). E que tinga sos cabeylls gent | ... | e que'ls tinga gint pentinats, Fasset, 290, 294. Tota aquela carn vermeyla sia'n levada e taylada ab tezores o ab gaçador, com pus gint e pus sotilment porà, Alcoatí 52 vo. Hi gint y suau s'acacha y s'aplata, Brama llaur. 237.

Gint

E no us pensets que sol d'ocells se tingués festa en aquell dia, ans null animal no hi fallia, que caminés o portés ales : vespes, abelles e cigales, verms, moscards, mosques e formigues, nadelles, xinxes, puces vives, llimacs, aranyes, escarbats, llémenes, polls. Tots ajustats en un aplec gint raonaven, menys los peixons, qui en mar nedaven: ... (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 22.).

GINYAR v. tr.

|| 1. Idear amb enginy; cast. ingeniar. Ab los adalils qui ginyen e qui saben les contrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Reprenents molt los qui açò volen e ginyen, doc. a. 1409 (Archivo, v, 648). Fingí's prenyada, | e mija anyada | ella ginyà | e tracmanyà | ab tots sos senys | mostrar-se prenys, Spill 4733. Ginyaren los dits phariseus traydors que lo Senyor fos amagat, Villena Vita Chr., c. 177.

|| 2. Disposar amb enginy. Aquell fust... los mestres volent-lo metre en un loch... no'l pogueren ginyar que'l poguessen metre en negun loch, Serra Gèn. 119.

|| 3. refl. Obrar amb enginy; cast. ingeniarse. Donen-se de les hatxes grans cops... e aprés se comensaren a ginyar per enganar lo un l'altre, Curial, i, 21.

|| 4. Persuadir i induir amb enginy, amb paraules hàbils (mall., men.); cast. inducir. Si jo fos estat malalt per algun temps, los dessús dits me hagueren ginyat per ventura a ço que volgueren, Metge Somni ii. Guarda no't vença | perque no't fart | ginya'l ab art, Spill 6249. Ningú en consemblant nit me ginyaria | a anar-me'n mar endins, Riber Geòrg. 29.

Fon.: ʒiɲá (or., bal.).

Etim.: derivat de giny, art. 1.

Ginyat

L'aire desmenjat d'en Carton fou un poderós aliat de la destresa i l'enginy, necessaris per dur a terme el pla que havia ginyat secreta ment, i davant l'home amb qui se les havia d'haver. El seu ull sagaç ho advertí de seguida i va treure'n el màxim partit. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 334.].

Ginyat

GINYOLA f.:

V. llinyola.

Ginyola

Allà dalt, en les terrades, hi tenia escaires, compàs, pedra llapis, almangre i ginyola. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 126.).

GIPÓ m.

|| 1. Peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura; cast. jubón. Antigament en portaven els homes i les dones; avui encara es diu gipó el guardapits d'home en certes regions (com Gandesa i Tortosa), mentres que en altres comarques ja no porten gipó sinó les dones, i encara les qui conserven el vestit pagès antic (com a Mallorca). En embotonar lo gipó, tirar les calces..., pentinar lurs cabells..., trigaran per espay de tres hores, Metge Somni iv. Lo gipó de brocat de fil de argent tirat,Tirant, c. 41. Per a dos gonells per a devall lo gipó a obs dels dos presoners,doc. a. 1451 (Arx. Gral. R. Val.). Un altre gipó de domàs groch ab miges mànegues de vellut e collar negre, doc. a. 1491 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).Posí'm un gonet vermell..., un gipó repunt faldat, Cobles crich-crach. Un davantalet d'escandalari, un gipó ben atesat, un rebosillet de punt, Alcover Rond. x, 53. El gipó escotat ab una poncella sobre'l pit, Girbal Oratjol 227.Gipó negre: el que porten les dones mallorquines com a peça exterior de vestit, a diferència del Gipó blanc, que va sota d'aquell i damunt la camisa. Gipó amb esparts: el que anava guarnit de brins d'espart perquè tingués més bon aire (Gironès, Garrotxa). Gipó amb cartons: el que anava reforçat per dins amb dues peces de fusta o d'espart, que arribaven des de la cinta fins sota els pits i servien per a tenir el gipó ben atesat (Mall.). Els mesos d'hivern, la llauradora valenciana duia gipó negre de setí o de vellut amb mànegues llargues i molt estretes, que es cordava per davant amb cordons; la pagesa mallorquina porta el gipó amb mànegues curtes fins al colze.

|| 2. fig. Tupada o renyada forta (Mall.); cast. zurra. Feya apendre sa llissó a un dexebla a forsa de clotellades, gipons y estirades d'oreya, Roq. 15. Posar un gipó a qualcú: donar-li una tupada. Fer a algú un gipó sense costures: pegar-li.

Loc.—a) Posar un gipó a algú: posar-li una calúmnia.—b) Portar mal gipó:anar molt mal vestit (Empordà).

Refr.

—«A l'Ascensió, els homes es lleven la capa i les dones el gipó» (val.).

Fon.: ʒipó (or., bal.); ʤipó (occ., Cast., Al.); ʧipó (Val.).

Intens.:—a) Augm.: giponàs, giponarro.—b) Dim.: giponet, giponetxo, giponel·lo, giponeu, giponiu, giponoi.—c) Pejor.: giponot.

Etim.: de l'àrab jubba ‘vestit interior de llana’, amb el sufix romànic -ōne (cf. REW 3951).

Gipó

S'hi atansà aixecant bastant les sabates de taló més aviat alt i vinclant els graciosos genolls de xicot, mentre travessava amb passes més i més lentes l'espai que es feia cada cop més dilatat, amb la parsimònia d'un que camina pel fons del mar o que fuig silenciosament en somnis. En acabat va alçar pels braçals un gipó de color d'aram, preciós i molt car, i el va estendre amb circumspecció entre les seves mans, com un caçador esbalaït que aguantés la respiració davant l'ocell prodigiós que té estès per les puntes de les ales flamejants. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 120.].

Gipons

Aquelles noies encisadores, amb gipons i faldilles brodats, davantals emmidonats i barretets graciosos, no eren simples Mädchen. Quan obrien els llavis, parlaven anglès, amb accent americà o d'Oxford. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 317.].

Gipó

Oh, és que el Grau en un bon mas! Les noies hi tenien tres mil lliures de dot! De ca misa no en gastava i sols duia un pitillo amb una vora tota esfigarsada per tapar l'escletxa del cordat del gipó. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 38.).

Gipó

L’una molt vella o, més que vella, revellida i arrossinada, asseguda al pedrís, abraçant-se amb les mans los genolls, i els genolls tocant a la barba, responia enraonadora a les preguntes de totes ses conegudes, que s'empenyien per acostar-s'hi a prop. Duia les faldilles i el gipó de blau i granellut saial, amb un mocador caigut al coll -Déu sap de quin color-, que deixava sense governs una tufa de cabells de color de cendra lligats amb un munyoc al cim del cap, en una sola castanya. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 139.).

Gipó

Mes, en canvi d’aquests luxes, solia anar descalça estiu i hivern i reganyar els coles punxeguts pels estrips del gipó. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 322.).

Gipó

Allà apareixia, amb sa gonella i gipó pagesívol, d'infant de possessió, cridant al seu entorn les tortores i colo mes del cel; socorrent els captaires; negant-se a ser l'esposa d'un gallard hereu de la vila; rebent al locutori del convent la repulsa de ses pretensions; esperant llargues hores, defallida, en un pedrís, baix dels polls de la Riera, que s'apiadés de la seva solitud i indigència; sofrint més tard humiliacions i desprecis; entrant, per últim, al convent i edificant-lo de ses virtuts i de sa gràcia, omplint-lo de vols seràfics i de sagetes d'Amor plogudes dels castells i ciutats mura- des de la contemplació divina, deixant el cos incorrupte, el roseret florit i la cel·la vessant de celestials clarors. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 135.).

Gipó

GIRALL m.

Acte de girar el parell en arribar al cap del tros de terra; aquest lloc mateix on es gira per a seguir llaurant (Empordà). Fer girall de bou: girar totes juntes les dues o més persones que es passegen anant de bracet, en esser al cap de la passejada (Empordà).

Refr.

—«Pels caps de girall se perden les juntes» (Llofriu).

Fon.: ʒiɾáј (Empordà).

Giralls

El capellà, prim i carallarg, greu i filamentós, no s'entreté pels giralls. Ha començat la missa i va recitant oracions i satisfent la cerimònia a bon ritme. Quan arriba al sermó ens parla, seriós però familiar, de la necessària acceptació de la mor; del fet estrictament natural que representa, de com la consideraven els antics. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp Pàgs. 24.).

GIRENTORN prep. i adv.

A l'entorn, al voltant; cast. alrededor. El dia de Sant Pons te faré una encesa de fanalets girintorn [sic] del terrat, Víct. Cat., Sol. 92.

Girentorn

En Ton, tot compromès, s'abocà vi, acotant el cap. — Oh! —féu—. És que només son tot girentorn de la bassa —(el cantó més lluny dels pèsols)—; i si no arribo atraure'ls, que n’haurien fet de mal, els reconsagrats! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 93.).

GIRFALC (i var. girifaut i gerifalt). m. ant.

|| 1. Ocell de presa de la família de les falcònides, més gros que el falcó ordinari, propi de les regions fredes; cast. gerifalte. Los espantà e'ls feu fugir axí com lo leó lo cervo, e'l girifaut la grua, Metge Somni iv.

|| 2. Peça d'artilleria semblant al falconet. Foren desparats los mascles y uns quants gerifalts de la ciutat, doc. a. 1535 (Ardits, iv, 23).

Etim.: de l'ant. nòrdic geirfalki, mat. sign. (cf. REW 3713).

Girfalc

Ells callaven tothora, i el Morholt semblava el girfalc que hom tanca dins una gàbia amb ocellets: quan hi entra, tots esdevenen muts. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 8.].

Girflac

GISCAR v. intr.

Xisclar (mall.); cast. chillar. Com l'olivera 's doblega y gisca y pert d'en una en una ses branques, Picó Engl. 28. Jiscan perns y llenyam, Costa Agre terra 81.Rodan y giscan ses entenes d'es molins, Ignor. 59.

Fon.: ʒiská, ʒisсá (mall.).

Var. form. i sinòn.: gisclar, guiscar, xisclar.

Giscava

-I ara per què la vos n'enduis! -s'exclamava rabiosa-. Per què me la preniu, filla meva estimada, dolça... Quin mal ha fet? -giscava i plorava mentre s'estirava el cambuix i anava fora corda avalotant el casal i demanant a les altres meuques que sortissin a ajudar Beatriu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 298.).

Giscà

Al pany, el suro ballava sense aturall. El Fosser roda clau, la qual giscà estridosament. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 401.).

Giscar

GITANALLA f.

Conjunt de gitanos; cast. gitanería.

Fon.: ʒitənáʎə (Barc.).

Gitanalla

Sigui com sigui, si tot desenvolupament implica un destí peculiar, (com no hauria de ser diferent l'evolució que va acompanyada de l'interès i la plena confiança d'un públic nombrós, d'aquell altre que s’esdevé sense el llustre i les oficiositats de la glòria? Solament la gitanalla eterna es fastigueja i fa mofa en veure un gran talent eixir de l'estat larval del llibertinatge, apreuar la dignitat de l'esperit i contreure l'hàbit d'una solitud plena de lluites i sofriments desaconsellats, no compartits per ningú, que porten fins als honors i a la consideració dels seus semblants. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 22.].

GITAR v. tr.

|| 1. Llançar; deixar anar amb fort impuls (Ross., Lluçanès, Pobla de S., Cast.); cast. arrojar, lanzar, echar. Les gents gitauen los rams per les carreres, Llull Felix, pt. v, c. 3. Cridaren «a mort! a mort!», e gitaren pedres e cayrells, Desclot Cròn., c. 134. Pres un parell de guants... e va'ls gitar en presència de tuyt, Muntaner Cròn., c. 72. Per gran diuisió fo gitat Josep dins la cisterna, Turmeda Diuis. 32. Tots jóvens... qui volran saltar, córrer, barra ne lança gitar, ne fer altres tempraments, doc. a. 1394 (arx. mun. d'Igualada). Poran venir altres vents que'ns gitaran en altres parts, Pere IV, Cròn. 132. a) refl. Dirigir-se amb ímpetu, deixar-se anar contra algú o alguna cosa. Volent aquell robar, se gità sobre lo dit Berenguer... e posant-li lo punyal a la gorge..., doc. a. 1391 (Ardits, i, 11).—b) Gitar a bon cap: (ant.) dur a bon terme. Les coses que havem començades havem gitades, la mercè de Déu, a bon cap, Jaume I, Cròn. 167.

|| 2. Deixar anar una cosa pel seu propi impuls, pes o moviment; cast. echar. Que nuyl hom no gitàs a péxer ni bèsties ni moltons, Jaume I, Cròn. 156. L'aygua que y gitarets, gitats-le-y a poc a poc, Flos medic. 165. E gitau-li per les ventanes del nas dos o tres gotes per cada ventana, Anim. caçar 45. L'aygua que n'exirà get-ne hom en l'uyl, Alcoatí 24. Y gità de aquella aygua en un bací, Isop Faules 4. Especialment: a) Tirar a la mar una part de la càrrega d'un vaixell per defensar-se d'un temporal, embarrancament, perill d'agressió, etc. De vagades per carech o per temporal de temps an a gitar roba, Conex. spic. 92. (Vegeu els textos del Llibre del Consolat referents a l'acte de gitar càrrega, en l'article git, || 2).—b) Llançar, tirar una cosa que no s'ha d'aprofitar (Molló). «Hem gitat l'aigua al carrer».

|| 3. ant. Deixar anar de si, llançar fora; cast. soltar, echar. Los arbres... giten fulles e rams, e puxes fan les flors,Llull Cont. 107, 2. Què plores ni per què gites làgremes?, Genebreda Cons. 35. Ell gità un gran suspir, Metge Somni ii. La primera farina que gite lo molí sia posada a de part. Macer Erbes.

|| 4. Fer sortir o anar-se'n d'un lloc; cast. echar, expulsar. Que om lo iet de la terra, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 20). Yo, Senyor, he estat en Ualència bé dos anys o pus, quan uós me gitàs de la terra, Jaume I, Cròn. 128. Gran injúria seria feta a Déu qui'l gitàs de la cambra en la qual vol estar, Llull Blanq. 5. Tu m'enganist e'm decebist e de paradís me getist, Pere Pasqual Obres, i, 145. Havia en cor de passar en la terra de Spanya... e que gitàs tots los crestians de Spanya, Desclot Cròn., c. 5. No sia gitat de la present confraria per inòpia ne per altra raó, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 221). Ell te gitarà a ta honor de la presó, Metge Somni i. a) fig., en sentit immaterial: cast. sacar. La tristícia de son cor gitar no podia, Llull Gentil 5. La antiga error defora sia gitada,Turmeda Diuis. 35. Aquella regina del cel, tot vil pensament e tota desonesta voluntat de aquells qui la miravan gitava súbitament, Corbatxo 47.

|| 5. Llançar per la boca; vomitar (Empordà, Garrotxa, Penedès, Bal.); cast. arrojar, vomitar. Donaren-li, obrin-li la boca per força, cinch cullerades d'aygua..., e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines, doc. a. 1378 (Rubió Docs. cult. ii, 196). Tot quant beuen gitaran defora per vòmit, Canals Prov. 104. Abraçava una palanganeta on feia inútilment mortals esforços per gitar, Oller Hist. 157. «Això fa ganes de gitar». Gitar el fetge o la fel: vomitar irreprimiblement. Fer gitar fel: irritar molt, encendre d'ira (men.). Gitar ceba marina: parlar amb gran irritació (eiv.).

|| 6. Abaixar, ajaure; posar en posició horitzontal o gairebé horitzontal; cast. echar. Els rams dels aybres qui's geten sobre la pocessió de son vesí, doc. a. 1292 (RLR, iv, 514).Gitar per terra: enderrocar. La ciutat de Tarragona fo gitada per terra, Boades Feyts 38. Gitar-se als peus d'algú: abaixar-se davant ell de genollons. Si't gites als meus peds e m'adores, Hom. Org. 6. Cant ayssò serà complit totz los frares se geten en terra e preguen per el, doc. a. 1202 (Miret Templers 547). Vengren-se'n devant lo senyor rey e gitaren-se devant los seus peus plorant e besant la terra, Muntaner Cròn., c. 54. Especialment: a) Ajeure, posar horitzontalment, sobretot en el llit (Ribagorça, Pallars, Fraga, Urgell, Calasseit, Ribera d'Ebre i tot el País Valencià); cast. acostar. Quan fom gitats nós e tots aquels qui jahien denant nós, uench un porter, Jaume I, Cròn. 31. Quant se gitaran al lit, vos prometran una cosa, Metge Somni iv. Quan David se devia gitar..., e quan lo gitaven en aquell llit real, veus que ell plorava, Sermons SVF, i, 168. Com se gitava, | primer cercava | lo coxinal, Spill 2357. Y preniu per document | que quant vos giteu, se gite, Cons. casat 45. Es va gitar tard, després de la coetada,Salvador FB 40. Gitar-se amb una dona (Val.) o gitar-se carnalment (ant.): copular. Demanaren-li de qui era prenys? Ella dix que no's sabia, mas que jamés no s'era gitat null hom ab ella, Eximplis, i, 323. La mala fembra... pregant al dit clergue que's gitàs ab ella carnalment e lo dit clergue no u volch fer, ibid. ii, 23.—b) Ajaure o inclinar molt el sembrat (Ribera d'Ebre, Cast., Val.); cast. encamar.—c) Tapar el foc amb cendra perquè no s'extingeixi (val.).

Refr.—a) «Cobra fama, i gita't a dormir» (Alcoi).—b) «Qui amb criatures se gita, pixat se lleva» (Tortosa). «Qui amb xiquets se gita, cagat s'alça» (Val.).—c) «Qui no té altre, amb sa mare es gita»: vol dir que la necessitat obliga a fer coses anormals (Cast.).—d) «Vi agre i pa d'ordi, gita't, Jordi!»: significa que el treballador mal pagat, naturalment treballa poc i de mala gana (Llíria).

Fon.: ʒitá (pir-or., or., bal.); ʧitáɾ (val. apitxat); ʤitáɾ (val. no apitxat); ʤitá (occ.).

Var. form.: getar (La mercè que'ns hauia feyta de getar-nos d'aquela pena, Jaume I, Cròn. 478); agitar (Lo diumenge a nuyt, com tot hom fo agitat al palau, Muntaner Cròn., c. 5).

Etim.: del llatí vulgar *jectare, var. de jactare, ‘llançar’.

Gitava

Se comprava un bonic segell a la posta si ningú no l'acompanyava a l'enterrament. A la tarda, la senyora Marie-Thérèse, després d'una migdiadeta, sortia si feia bon temps i baixava vora l'estany, on gitava engrunes als tirons. S'asseia en un banc a prop de l'illot més petit. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 54.).

Gitàvem

Un vell hortolá, esquerp, sempre vestit amb un jersei marró, no ens deixava jugar a la prada de l'Allée de Suède. Li gitàvem terrossos.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 21.).

Gitar-se

A la nit, però, quan pujaren a gitar-se i s'estaven despullant, el noi que es deia Singer va sortir de la seva cel·la i ficà el cap a la de Philip. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 56.].

Gitar-se

Podia gitar-se a l'hora que volia i llevar-se quan li donava la gana. Ningú no li donava ordres. De sobte se li va acudir que ja no tenia necessitat de dir mentides. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 111.].

Gitar

GLABRE, GLABRA adj., neol. bot. i zool.

Que no té pèls ni glàndules; cast. glabro.

Etim.: pres del llatí glabrum, ‘pelat’.

Glabra

Aquesta era la seva cara glabra, amb llargs cabells canosos caient sobre les espatlles. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pgs. 15-16.].

Glabres

Era un d'aquells homes que la joventut fa semblar més fins i agraciats del que són en realitat; encara no tenia trenta anys i ja se li havien engreixat i afeixugat les galtes glabres i estirades a les comissures dels llavis, que s'arrugaven i enlletgien. [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 167.].

Glabre

Glabre, i pelat, i trenat del bonet. Un cotiflat, amb la gola commosa, Tenia esper - quotidiana prosa! - D'agafar el tram, que tostemps ve replet. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 83.].

Glabre

GLÀNOLA f. ant.

|| 1. Glàndula. Quant les glànolas són ubertes, Cauliach Coll., pról. Infladura de la glànola del col, Agustí Secr. 171 vo.

|| 2. Inflamació pestilencial dels ganglis limfàtics, principalment dels engonals, de l'aixella o del coll; cast. bubón, peste bubónica. Per assò... ha hom àvol alèn e àvols dents e àvols ulls, e glànoles e porselanes e molts d'altres mals, Llull Doctr. Puer. 91, 12. Ha mort algú de glànola, doc. a. 1387 (Est. Univ. xiii, 108).Sabem que a Gerona se morien de glànola, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 553).Per lo camí havia'l pres lo mal de glànola, doc. a. 1422 (Jocs Fl. 1895, pàg. 207). Pregant nostro Senyor que li sie plasent revocar la dita pestelència de glànoles e epidèmies mortals, doc. a. 1457 (arx. mun. d'Igualada).

Etim.: del llatí glandŭla, mat. sign. || 1.

Glànola

La matança casolana del porc és una tradició que ha fugit de ciutat, però ha restat gairebé intacta a la pagesia amb tots els seus costums i cerimònies, si bé l'obligació de sacrificar-lo en l'escorxador en les poblacions un xic grans li ha tret bona part del seu encís amb avantatges, però, de la salut pública, en evitar-se així els perills de la glànola i de la triquina. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 159.).

Glànoles

I no pas com ho havia fet a Orient, on si a algú li rajava sang del nas era senyal manifest de mort inevitable, sinó que en començar la malaltia naixien tant als mascles com a les femelles, sota les aixelles o a l'engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d'altres com un ou, alguna més, alguna menys, les quals eren anomenades vulgarment «glànoles». I de les dues esmentades parts del cos al cap de poc temps començava la ja dita glànola mortífera a néixer i a venir indiferentment per to tes bandes; i després d'això, la qualitat d'aquesta començà a mutar-se en clapes negres o lívides, les quals apareixien en molts als braços i a les cuixes i a qualsevol altra part del cos, i els uns les tenien grosses i escampades i els altres menudes i espes ses. I així com la glànola havia estat de primer, i encara ho era, indici cert de mort imminent, ho eren aquestes per a tothom qui les tenia. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 26.].

GLAPIR v. intr. i tr.:

V. aglapir.

AGLAPIR o GLAPIR v.

|| 1. a) intr. Lladrar el ca amb crits secs, trencats i no gaire forts; cast. latir. E los cans comensaren aglapir deués la dona que sentiren al bosch, doc. segle xiv(Boll. Lul. x, 54). Va sentir la goça que glapia, Massó Croq. 104.—b) tr. Indicar o perseguir la caça o altre animal amb lladrucs secs (Mall., Empordà, Gandesa, Tortosa, Vinarós). Es cans encara no havien glapit, Roq. 9. «He sentit com es ca aglapia una llebre» (Mall.). «¿No m'has vista sa cabrida | estelada morroblanc? | En Fumat meu l'ha aglapida | a's cap d'amunt d'es barranc» (cançó pop. Mall.).Glapir darrere: glapir o lladrar un ca darrere el ca que du la caça agafada (Llucmajor). Glapir per sa ferida: glapir el ca sense veure la caça, sinó seguint el rastre que ha deixat (Mall.).

|| 2. Motar, parlar; cast. chistar. Ningú glapia; sols les aus a la caiguda del vespre saludaven, Pascual Tirado (BSCC, iv, 33).a) Escometre, moure conversa a qualcú. Se diu especialment del qui escomet una noia per festejar-la. Es bergantells homonejant, aglapint ses atlotes y riguentse de ses juguetes,Ignor. 40.

|| 3. Agafar (el ca) la caça o el cap de bestiar fugisser; cast. coger, alcanzar.«Aquest canet que has menat, | ¿no el trobes curt de gambals? | Si allarguen ets animals, | no en deu porer aglapir cap» (cançó pop. Mall.).

|| 4. Agafar alguna persona o cosa fugissera o que era cercada (Mall., Eiv.); cast.coger. Se treuen es fret des peus per aglapir de llevant i de ponent molts d'anyells tenres, Alcover Cont. 101. Si un que may l'han aglapit grumetjant dins cap partit, Ignor. 18.

Fon.: əɣləpí (Mall., Eiv.); gləpí (Empordà, Mall.); glapí (Gandesa, Tortosa, Vinaròs).

Conjug.: regular segons el model de partir.

Var. form.: clapir, glatir.

Etim.: del llatí glattīre, mat. sign. || 1, amb contaminació d'una arrel onomatopeica klapp- (cfr. l'al. kläffen i el fr. glapir, mat. sign.). Cfr. Th. Braune en Zschr. r. Ph. xx, 359.

Glapita

... i amb el gos ferreny i malcarat que glapita darrera seu, el pastor fa lo que li dóna la reail gana, a la llum del dia i sense miraments. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 87.).

Glapit

Tenia por que, essent com ja eren dos quarts de tres, l’Enzo ja hagués tancat. I tenia una fam que l’alçava!... —Si arribo d'aquí a un quartem daràs dinar? –Estem tancats! –Que sóc en Montalbano! Va sonar com el glapit desesperat d’un gos a punt de morir-se de gana. [Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 54.].

Glapint

Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrera, trico, trico, amb un sarró a l'esquena i un caveguet a la mà. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª<eed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 19.).

Glapia

Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veia un home ajaçat per terra i embolicat amb una manta, que glapia i panteixava com si hagués de fer la darrera estremitud... i així que s'hi atansava algú que passés, preguntant: “Qui hi ha ací? Eh, l'home! Què teniu?”, sortia de la manta en Carbassot fent cabrioles i enfilant-se muntanya amunt. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 55.).

Glapeixen

Entremig de la quietud que el rodejava, s'havia avesat a distingir els sorolls més desmaiats, més febles... i així passava llargues hores escoltant, escoltant en les tenebres, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers d’éssers i coses que parlen o sospiren, que glapeixen o ploren mansament dins del gran silenci de la nit. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 115.).

Glapint

Ha passat a trenc d'alba, / no gaire lluny, un grup de caladors, / amb escopetes i reclams, / voltats per la canilla / glapint. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 374.).

Glapissar

El roger ombradiu viu en aigües molt poc salades, en les aigües que els professors i naturalistes anomenen -perdó dolçaquícoles. El gran roger, la glòria del roger, l'aristocràcia de la família, és el que viu en fons de sorra, alga i pedruscall, és a dir, el que neda en paratges de glapissar, que les llagostes freqüenten igualment. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 64.).

Glapeix

És un incident ple de conseqüències, perquè en tornar-la-hi a les mans, la medalla és lleugerament tacada de sang i l'home fita els altres dos amb una mirada enfurida. Entre dents, glapeix: Us esteu jugant la citació!... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 32.).

Glapits

Cap al cim se senten els glapits d'uns gossos i després ressona el tret d'un caçador que deu perseguir els saborosos conills i les grosses llebres que tradicionalment són reservats a les millors taules de la ciutat. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 79.).

Glapit

La segona o tercera tarda d'acostar-se a la casa, un glapit planyívol li féu alçar els ulls. Era la Carina, colpida d'un sobtat desfici; s'abocava entre els ferros del balcó, en homenatge al seu amo natural. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 148.).

Glapir

1. GLASSA f.

Gasa. Glassa texida, doc. a. 1534 (Col. Bof. xli, 356). Un pico de glassa de dita senyora, doc. a. 1546 (Alós Inv. 65). Amb aquell vel de calitjosa glassa,Canigó iv.

2. GLASSA f. ant.

Glasa. Glassa o goma de ginebre, Torra Dicc. Goma dita glassa, val lo quintar vint y cinch lliures, Tar. preus 115.

3. GLASSA f., grafia ant.:

V. glaça.

Glassa

La corbata era el suplement obligat de la camisa; en el segle XVIII es portava entorn del coll i les seves puntes, adornades amb blondes amples, solien arribar fins al pit. Pel temps del Directori (1795–1799), la corbata va convertir-se en mocador o écharpe de batista, pita o punt de seda que enrotllava en diversos tombs el coll i pujava quasi fins damunt la barba. Hi havia també corbates de glassa, blanca o negra, brodades amb sedes de diversos colors i guarnides amb puntes; de linon i de crespó de diversos tons. Les senyores lluïen corbates per l'estil, amb brodats i puntes. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 142.)

Glassa

Si l’ànima et retreu que te m’acosto massa, / jura-li, ja que és cega, que jo sóc el teu Will, / i m’admetrà el desig dintre la seva glassa; / satisfés, doncs, amor, aquest desig humil. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 315.].

EL SENYOR DE LA GLASSA AL CAPELL. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 19].

Glassa

La immensa puixança de la llum creava un paisatge nou, irreal; esfumava la realitat, se la menjava, tal com fa la boira; però així com aquesta estreny el món, escurça la nostra visió i ens clou dintre unes parets de glassa, aquí la llum dilatava els horitzons, els obria infinitament i creava infinites profunditats i vastituds daurades. En lloc de murs de boira limitant espais, finestrals de llum oberts a espais il·limitats. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 47.).

Glassa

GLASSETA f.

Tela de cotó que serveix per a folros de peces de roba de mudar (Llofriu).

Glassetes

Sovint, haver anat a París implicava també que havien pogut adquirir patrons o glassetes que podien copiar per confeccionr els seus vestits i que havien pogut adquirir teixits per vendre'ls al seu taller. (Laura Casal-Valls. Del treball anònim a l'etiqueta. Ed. Dux, 1ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-939650-6-8. 176 pàgs. Pàg. 117).

1. GLATIR v.

|| 1. intr. Glapir; lladrar amb lladrucs curts i secs els gossos quan segueixen la caça (Empordà, Garrotxa); cast. latir, hipar. Per ext., a) El cridar de la guilla, de l'àguila, de la grua i d'altres animals (Alm. Cat. Ross. 1922, pàg. 18).

|| 2. a) intr. Estar agitat pel desig d'una cosa prohibida, difícil d'obtenir; cast.hipar, perecerse, consumirse. E cels qui glatexen tots temps en gel e en glas e en aros de grans fredors, St. Pere Pasqual (Balari Dicc.). Eix pa com no li llanço fent-lo glatir de fam?, Atlàntida, iv. Me fan glatir d'esperansa Vilanova Obres, iv, 159. I tant que un hom glateix per xerrar, Ruyra Parada 58.—b) tr.Desitjar ansiosament; cast. anhelar, codiciar. Nostra festa major... la donzella enfeynada la somia, lo fadrí la glateix, l'infant la espera, Bertran i Bros (Jocs Fl. 1885, pàg. 66). La terra veig, glatint-nos, a nostres peus badar-se,Atlàntida iii.

|| 3. intr. Bategar fortament; cast. palpitar, latir. Pensiu y trist los escolte, | glatint lo cor, lo front baix, Llorente Versos, i, 246. Glatint-me el cor ab emoció fondíssima, Guimerà Poes. II, 161. Damunt l'ample pit... on la ferventa inspiració glateix, Alcover Poem. Bíbl. 67.

Fon.: glətí (or., bal.); glatí (occ.); glatíɾ (val.).

Conjug.: segons el model partir.

Etim.: del llatí glattīre, mat. sign. || 1.

2. GLATIR v. tr.

Engolir. Es jovenet es perdé de vista com si la terra se l'hagués glatit, Camps Folkl. ii, 82.

Etim.: sembla deformació de glotir.

Glateix

...que glateix entorn d'elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem, encara, d'aquestes coses? Res, res, positivament! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 191.).

Glatia

(«Oh sí, per poder rentar-vos la consciencia, vosaltres, la gent farisea, heu hagut de carregar-vos la nostra cultura obrera amb els canons espanyols», hauria pogut respondre l'Emili Llorens, emmotllador de primera i antic militant del POUM, o Partit Obrer d'Unificació Marxista, al senyor Encimat, militant de l'ACO, o Acció Catòlica Obrera, i cap de cronometradors de La Farga. Però l'Emili Llorens ja estava massa cansat, només glatia per una pensió mesquina, i el senyor Encimat tenia molta vida per davant.) (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 315.).

Glatir

Quan els cossos esqueixats i trencats dels reus s'acabaven rendint i alliberaven l'ànima al cel, en Ferrante els feia embalsamar i els tornava a les gàbies per fer memòria a aquells que encara s'agafaven a la vida que el seu plaer no s'aturaria encara que el cor els deixés de glatir. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2. 508 pàgs. Pàg. 93.].

Glatir

Potser massa prima. No li plau l'esforç que ella fa per fer-lo glatir, les seves mirades, el seu gronxament. Sobretot, en el moment en qué, obeint l'ordre muda de la mestressa, enfonsava encara més la ronyonada i deixava endinsar la mirada una mica més enllà entre les cuixes, s'ha adonat d'una desagradable taca marró que, malgrat el coloret rosa amb qué havien intentat tapar-la, no li havia costat gaire d'identificar. I s'ha preguntat el perquè, mal per mal, no se n'havien endut aquesta al dispensari en lloc de l'altra. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 30.].

Glatir

Tenia uns ganivets suïssos que ens feien glatir. Amb la confiança en ell mateix d'un Jean Gabin, en Benoit ens ensenyava els jocs que li havien revelat els seus «vells». Si sabés dibuixar, explicaria tots aquells jocs millor que amb mil mots peró Déu no m'ha transmés aquest do. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 60.).

Glatia

Les victòries, les derrotes, les exaltacions i les agonies d'un poble mort que havia portat ben alta la torxa de la civilització, flamejant contra les negres nuvolades del Temps, els eren desconegudes. I, no obstant això, continuaven essent les joguines del mateix instint i de la mateixa passió creadora. La seva sang glatia com havia glatit la de Dafnis i Cloe. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 63-64.].

Glateix

Potser la visió infantil que glateix en aquesta concepció s'aferrarà a la idea d'un benestar permanent i fix (a mig camí entre l'Olimp i el País de Xauxa). [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 254.].

Glatia

Allí, si el cos reposava, funcionava l'esperit, el cor glatia a les emocions dramàtiques, sempre noves i encisadores per a l'Anneta, que plorava i reia i segui l'ordit del drama amb tota la il·lusió d'una criatura. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 114.).

Glatís

Però encara que l'elecció fos encertada, que en el dialecte escollit hi glatís, com en cap altre, el tipus ideal de la llengua comuna, quant de mal podria encara pervenir d'ésser declarat, de moment, absolut son predomini! (Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Edicions 62, Barcelona 1985, 2ª ed. ISBN: 8429714288. 208 pàgs. Pàg. 130.).

Glateixen

Mes ara els pals que en ton escut glateixen

són flames tan vivents, que resplendeixen

del bell secret de no tornà a morir!

(Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 137.).

Glatint-li

Doncs, ella, agraïda, te portava la pobreta el plat, glatint-li el cor. ben contenta, i tu ja s'ha vist com l'has rebuda. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 115.).

Glatir

Més que aquest lloc. mon oncle. d'una noia m'estranya el que he sentit! Aquesta és Blanca?

Un temps, jo ho sé bé prou, festiva. ardenta, entusiasta per tot, i avui gelada,

lo cor sense glatir. Rostre de nena;

de vella el cor!

(Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 27.).

GLAUC, GLAUCA adj. (poèt.)

Verd clar; cast. glauco. Pasturen els arboços, | les salzeredes glauques, Riber Geòrg. 98.

Etim.: pres del llatí glaucum, mat. sign.

Glauca

Perquè en la penombra glauca la mirada de la Fanta li deia, plàcidament: «Ja ho veus, aquí és on visc, això és casa meva". [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 111.].

Glauc

Tot d'un plegat, allò s'eixamplà, el nostre carrer, com na esquerda que acabés en un estany de llum. Ens vam trobar, allà, davant d'un gran bassal de dia, glauc, entaforat entre monstres i monstres de cases. Al bell mig d'aquella clariana, hi havia un pavelló d'incert aire campestre, i vorejat de gespa desgraciada. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 219.].

Glauca

En nits de gran calma, des del llagut del llum d'una trainyera en el qual m'he trobat embarcat moltes vegades degut al meu recalcitrant noctambulisme, de vega- des s'observa l'aparició, en les aigües tocades per la llum blanca del foc, d'unes petites bombolles; pugen des del fons perceptible a la vista, com unes puntes d'agulla travessant la massa glauca, àvides d'arribar a la superfície. D'aquestes bombolles, n'hi ha que arriben al fil de l'aigua mortes de fatiga; altres arriben més vives, queden irisa- des per la llum, fan una petita lluïssor de vida. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 78.).

Glauc

GLAVI m. (ant. i poèt.)

Espasa; cast. espada. Tota càrrega de astz, de glavis e de lances, Leuda Puig. Quer. 1288. E lauors per bandes posa hom trenta glauis e vint manayres e picaces, Eximenis Dotzèn del Crestià. Dos asters de glavi, doc. a. 1410 (Alós Inv. 16). Per tu lo glavi venjador trencaren | los guerrers lusitànichs, Llorente Versos, i, 189. Desembaina lo glavi de ton llamp, Canigó xii. Per la lluita i la venjança | forjaren el glavi agut, Alcover Poem. Bíbl. 15.

Etim.: del llatí gladĭum, mat. sign.

Glavi

¿Per què hauria de parle d'aquell accident sinistre, o de revelar el secret d'aquesta desgràcia? Hélène potser havia venjat el seu pare. La seva gelosia era, sens dubte, el glavi de Déu. Amb vaig estremir-me en contemplar la mare. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 154.].

Glavis

"Qui són, però, aquells qui, allà baix, jeuen en el bruguerar? El meu amat? El meu germà ? Parleu, oh amics! No responen. Que anguniosa està la meva ànima! Ai las, són morts! Llurs glavis són vermells de la lluita. Oh, germà, germà meu! ¿Per què has col pit el meu Salgar? Oh, Salgar meu! ¿per què has colpit el meu germà? Ambdós m'éreu tan cars! (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 152.).

Glavis

LUCI

Que se l'enduguin, i de seguida que s'encengui el foc, i amb els glavis, damunt el feix de llenya, tallem-li els membres fins que es consumeixin del tot. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 17.].

Glavi

Ni la destral, ni l'aixa, ni les goludes serres

dels serradors, llur fusta sagrada han profanat:

només el foc dels núvols, en glavi transformat,

de tant en tant n'arbora titàniques desferres.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 26.).

Glavi

GLABRE, GLABRA adj., neol. bot. i zool.

Que no té pèls ni glàndules; cast. glabro.

Etim.: pres del llatí glabrum, ‘pelat’.

Glabre

Les patilles i els bigotis, quan en duien, presentaven un tallat acurat, sí, però que semblava evitar expressament la geometria exacta i deixava un espai de trànsit, com un partió, entre la zona de planta i la glabre. Però pel que fa a les ungles, arrossegaven un mena de resignació d'allò que, sent propi, pertany també a la terra. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 95.].

1. GLEDA f.:

V. greda.

2. GLEDA f. dialectal,

per cleda (Tortosa).

GREDA (ant. i dial. gleda). f.

Argila blanquinosa que s'empra principalment per a treure taques i desengreixar draps; cast. creta, greda. Quintal de gleda, Leuda Coll. 1249. Com l'aucell no pot bé esmirlar he fa la fenta a manera de gleda, lauors l'aucell a mal de pedre, Flos medic. 126 vo.

|| fig. fam., Diners, moneda; cast. monises, mosca (Saura, Labèrnia Dicc.).

Fon.: gɾέðə (Barc.); gɾéða (Val.); gɾə́ðə (Palma); glə́ðə (Manacor).

Etim.: del llatí crēta, mat. sign.

Gleda

En el panorama agrícola del país que mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239.).

Gleda

GLENA f., neol. anat.

Cavitat pregona d'un os dins la qual penetra un altre os; cast. glena.

Glenes

La camioneta es va separar de la vorada deixant anar una ferum de goma socarrimada i un soroll que ni que s'haguessin desencaixat tots els ossos de les seves glenes... [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 238.].

GLEVA f.

|| 1. Pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes, que s'aixeca llaurant, cavant, etc. (Ripollès, Empordà, Plana de Vic, Ribera d'Ebre, Maestr.); cast. terrón, tepe. Sens tota comparació sots vós bo en crear una flor o una formiga o una gleva de terra, Llull Cont. 284, 6. Girades les gleues d'aquell camp,Hist. Troy. 41. Ab bechs rompien las glebas de la terra, Alegre Transf. 142.

|| 2. Pa de terra compacta i endureïda per la humitat, formant una crosta planera (Cast., Val., Mall., Eiv.); cast. terrón, tabón. a) Barraca de pastors a muntanya. Es diu tal vegada perquè la barraca sol estar coberta de gleves de terra (BDC, xix,149).

|| 3. Extensió de terra conradissa tota afegida, sense solució de continuïtat (Cardona, Solsona, Penedès); cast. gleba. «Tinc tres heretats que formen una sola gleva». Una gran peça de terra o gleva, continent en si quinse corterades,doc. segle XV (ap. Aguiló Dicc.). a) Serf de la gleva: vassall afecte a una propietat i que era venut amb ella.

|| 4. Massa formada per aglomeració o condensació de diverses parts. Gleva de sang: porció de sang presa; cast. cuajarón. Gleva de remolta o de pinyol: massa de pasta i pinyol d'oliva treta de l'esportí on ha estat premsada; cast. orujo. Gleva de calç: crosta de calç despresa d'un emblanquinat; cast. caliche. Gleva de mal: crostera (val.); cast. costra, postilla. Hauia vista calç viua: pres-ne una poca gleua... e pres una poca d'aygua e lançà-la-y dessús, Tirant, c. 10. L'ensenya... a les gleves de gel que ou sospirar, Canigó vii. Estreu de la gleva del fruit de l'olivera la derrera gota d'oli, Rosselló Many. 25.

|| 5. Massa compacta en general; cast. masa. «Tots arriben en gleva»: tots vénen a l'hora, arriben plegats (Gir.). Comprar llenya a gleva: comprar els arbres de tota mena, des d'una certa mida i edat, pagats no a tant cada un, sinó fent un capmàs del total (Coll de Nargó, ap. BDC, xxii, 148).

|| 6. Bufetada, cop a la cara (Gir., Canet de Mar); cast. sopapo, soplamocos.

|| 7. Cop donat amb la punta d'un dít que ha estat apuntalada en el polze perquè prengués més força (Men.); cast. papirotazo.

|| 8. topon. La Gleva: a) Poble del districte municipal de Masies de Voltregà (Plana de Vic).—b) Santuari de la Mare de Déu, situat prop de Sant Hipòlit de Voltregà i molt freqüentat pels habitants de la Plana de Vic.—c) Puig situat al NO. d'Urbanyà (Conflent).

Loc.

—Tenir una gleva en es cor: guardar rancor o el record d'alguna ofensa soferta (Manacor).

Fon.: glέβə (pir-or., or.); gléβɛ, gléβa (occ.); ʤléva (Cast., Al.); gléβa (Val.); glə́və (mall., Ciutadella, eiv.).

Etim.: del llatí glēba, mat. sign. || 1.

Gleva

L'animal féu una convulsió final i, malgrat la corda, etzibà cops de pota amb les darreres forces que li restaven. Deixà de rajar sang i en sortí una gleva negra, ben grossa. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 71.].

Gleva

No era veritat que ziu Poddanzu hagués passat tota la seva vida a Locoi, com una gleva de terra. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 64.].

Gleva

Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom que el de l'Home del bosc. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia que la d'un gos de ramat. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 22.).

Gleves

i aquella aroma que ben tost

faran les gleves! El rebost.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 32.).

Gleva

Per exemple, abans tothom deia barres (mandíbules), budells (intestins), cassoleta (ròtula), espinada (columna vertebral), feridura (ictus, apoplexia), ferir-se (tenir un ictus, tenir un atac d'apoplexia), gleva (coàgul), ossada (esquelet), llomadura (lumbàlgia), pansa (herpes labial), verola borda, pigota borda o pigota cristal·lina (varicel·la), mal dolent o mal lleig (càncer), mal francès (sífilis), os bertran (os sacre), rodament de cap (vertigen) ... Tot això és un tresor que no s'hauria de perdre. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 122.).

GLEVER m.

|| 1. Terreny glevós, de terrossos de conradís (pir-or., or.). De son pedrís groguench,... amb tota la llum d'or estesa pel gleber, Alm. Ross. Cat. 1922, 59. Avia anyorat els seus boscos i els seus glebers, Massó Croq. 10.

|| 2. Munt de pinyol d'oliva tret dels esportins després de premsar-lo, i que es diposita a un recó per a després vendre'l (Pego).

Fon.: gləβé (pir-or., or.); gleβé (occ.); gleβéɾ, glevéɾ (val.).

Etim.: derivat col·lectiu de gleva.

Glever

Tragueren del fato una corda llarga, i, al cap de res, la dona, lligada al davant del cavall, estrebava també fortament per a arrabassar l'arada del glever. L'home agullonava al cavall i a ella...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 40).

Glever

MANELIC (després, de tancar): Tururut! Llestos! Ai, deixa'm seure, que m han cruixit aquestos! Val més una tronada dels Tretzevents que aquest soroll dels dimonis Veuràs no estic bé assegut a la cadira! A terra, a terra, com a sobre el glever. (S'asseu a terra rient.) Aixís un hom reposa! (la Marta1 segueix sense escoltar-lo). Què fa aquella? ... Xup! Marta. Bonica! (Com si cridés una cabra) Què fas Marta? Marta! (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 183.).

GLICINA f.

Planta papilionàcia de fulles trifoliades, flors petites en raïm i llavors globoses, pertanyent a l'espècie Glycine sinensis; cast. glicina. Suprema enllaça una glicina ma porta, Carner Lluna 143.

Glicina

En il·lusori somnieig d'abril, / corn la glicina en la blavor del vespre, (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 64.).

Glicina

D'una manera sòlida i fantàstica, els palaus i les esglésies que emmurallen el canal a ambdues bandes passen de llarg. Els meus ulls copsen un casino, una part del Ghetto, un jardí preciós amb la glicina que s'entrelliga en un filat. Una barca petita, amb dos homes amb camises carbassa, feineja sense pressa i deixa enrere el vaporetto. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 62.].

Glicina

GLOC-GLOC m.

Soroll que fa un líquid en sortir d'un recipient de coll estret al mateix temps que hi va entrant aire; cast. glu-glu. Es sentí el gloc-gloc del bidó de benzina que es buidava, Roig Flama 239.

Gloc-gloc

Un clapoteig i un gloc-gloc especials delataven al poble el contingut deis barrils. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 152.].

Gloc-gloc

Candy la venerava en petits altars —eren efectivament parts d'altars acoblades— que Raymond Kendall havia construït a la memòria de la seva mare per totes les habitacions de dalt del dipòsit de llagostes, a dalt del gloc-gloc del tanc de llagostes. Pertot arreu hi havia fotografies de la jove mare de Candy, moltes amb el pare de Candy, de jove (tan juvenil que era impossible de reconèixer, amb un somriure constant tan desconegut a les fotos que a vegades Candy es mirava Ray com si fos un desconegut com la seva mare. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 140.].

Gloc-gloc

Vaig sentir el gloc-gloc sobtat que se li va tallar a la gola, vaig sentir l'impacte del seu cos contra el terra, i quan finalment el vaig buscar a les palpentes i el vaig trobar, estava més mort que una pedra. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 201.].

GLOSS

Forma prefixada del mot grec glō͂ssa, que significa ‘llengua’. Ex.: glossàlgia, glossitis. https://www.diccionari.cat/GDLC/gloss

Gloss

S'esclafia per riure les estupideses d'en Lucas, les bromes que no fan gràcia de l'Enzo. El seu gloss brillava de cara a la galeria. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P. 17.].

GLOTONIA f.

Glotoneria. Lo diable tenta om per glotonja de mengar, Hom. Org. 6 vo. Glotonia lo tenia sotsmès de son ventre, Llull Blanq. 11. La vostra ajuda... fa esser continent aquell qui era ple de glotonia, Llull Cont. 86. Bé m'ha trasit mon cor per glotonia, Jordi de Sant Jordi, i. Com alcuns dels seus, semblant nadant de la glotonia de la mar escapats tots nuus, Hist. Troy. 320. Tota aquella glotonia violenta de perfums que més que no es respiren, sembla que es beuen, Riber Miny. 71.

Var. ort. ant.: glutunia (Glutunia és destrempat desig en menjar, Llull Doctr. Puer. 60).

Glotonia

Frare Anselmi dirt a l'ase. --- Senyor Ase, en veritat aquell dia fou malaurat per al dit frare. També ho fou per als tres religiosos. Ja em recorda d'aquest fet: jo era molt jove quan va tenir lloc. I em recorda que dos dels religiosos fugiren, i l'altre, això és, frare Mateu Ponç, fou pres, justiciat i condemnat a presó perpètua. I sempre més sofriren molt de mals. Vegem ara, us ho prego, la història de glotonia. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 151.).

Glotonia

Vet aquí, frare Anselm, com els vostres religiosos esquiven el pecat de glotonia, que, per tal que puguin menjar un bon bocí, ca minen a trenca-coll. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 155.).

Glotonia

GOBELET m.

Vas més ample de la boca que del fons, sense peu, que antigament servia per a beure; ara es diu especialment del vas que s'empra en el joc per a tirar els daus o peces similars; cast. cubilete. La malvesia | per cortesia | ab gobelets, Spill 2669. Yo bech aquest gobelet de cremant verí en nom del Pare del cel e de la terra, Sidrach, 10 (ap. Aguiló Dicc.). Eren blaus de fam i de set, no feien que emplenar i buidar el gobelet, Saisset Plors i rialles 11.

Etim.: var. de gobellet, mat. sign.

Gobelet

...amb el seu gobelet, va plegar el tauler i es va negar amb ell. Però, en sentir que ella deia que alguns dissabtes va venir a veure, i que ell em podria venir a veure a mi es va revifar, i va prometre que faria un altre estel... [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 257.].

1. GODA f.

Peresa, desgana de treballar (Rosselló, Conflent, Vallespir); cast. pereza. Tros de faniantàs! ¿quina mala goda t'empunya? Saisset Bestis 8. L'ase vaji a son pler, ple de mandre y de goda, Caseponce Contes Vallesp. 64.

Etim.: del prov. godo, ‘ovella que no serveix sinó per a l'engreix’, ‘dona malfenera’ (Mistral Tres. ii, 63).

2. GODA

|| 1. topon. La Goda: llogaret agregat al municipi d'Argençola. Antigament era també anomenat Sa Goda (Ça Goda, Nombr. focs Cat. 51).

|| 2. Llin. existent a Castelló de la Plana, Val., Morvedre, Alcúdia de Carlet, Pedreguer, etc.

Etim.: femení de got, art. 2 (cf. Gamillscheg, RFE, xix, 131). No és admissible l'ètim aquāta ‘aiguada’, que per al topònim La Goda havia estat proposat en BDC, x, 21.

Goda

Ara entenia per què en Germain, el seu superior misteriós, li havia ordenat que entrés al bosquet també amb una motocicleta. Ignorava que el seu nom real era Bastien-Thiry. A de Villemandy li havia fet goda carregar-la en un cotxe tan petit. Un pagès va sortir de la foscor com un nan en els contes d'antany. Va ajudar l'aristòcrata a desenfangar el Neckar. Baixet, discret, insignificant, amb ulleres petitones i una veueta com si sempre demanés perdó d'existir als seus contemporanis, de Villemandy, que volia simular un comportament normal, va convidar el pagès en un bar de Pont-sur-Seine. Res no li anava bé. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 14.).

Goda

La censura postal alemanya respectava i transmetia la correspondència privada? Li feia goda d'informar-se a l'oficina de correus de Vilaplana -instal·lada en una antiga posta de diligències a la plaça major, rebatejada Place du Maréchal-Pétain- quan va rebre una postal d'en Leccia amb la seua adreça. M. Maurice Leccia, 55 rue Gambetta, Cusset, Allier. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 102.).

Goda

1. GODALL m.

|| 1. Porc petit, des que neix fins que el desmamen (Solsona, Berguedà, Camprodon, Ripollès, Vic, Empordà, Garrotxa, La Selva, Pobla de L., Penedès, Tortosa); cast. lechón. Fer las calderadas pels godays, Argullol, La guerra, 111 (ap. Balari Dicc.).

|| 2. Paraula obscena o grossera (Artà, Porreres); cast. taco, palabrota.

|| 3. Persona bruta (Rocabruna); cast. guarro.

|| 4. Ovella jove, anyell (Vall de Ribes).

Godall: llin. existent a Barcelona, Valls, Bonastre, Torre d'En Barra, Nules, etc., i amb la forma Goday a La Tallada, Banyoles, Portbou, Mataró, Vilademat, etc.

Fon.: guðáј (or.); goðáʎ (Tortosa).

Sinòn.: garrí, godí.

Etim.: desconeguda; evidentment del mateix radical que godí, que es troba en formes dialectals franceses que signifiquen també ‘porc’; però no sembla satisfactòria l'explicació que en dóna A. Dauzat (Rom. xliv, 245) suposant que les variants d'aquest mot provenen de goddam, nom despectiu que es donava als anglesos a causa d'esser aquesta llur exclamació de jurament. La presència del mot godall en català, i en una latitud tan baixa com Tortosa, és difícil de compaginar amb l'origen que suposava Dauzat i que, per altra part, fou acceptat per Meyer-Lübke en el REW 3816a.

2. GODALL topon.

Poble de 1700 habitants situat en la Ribera d'Ebre, a 20 km. de Tortosa. Serra de Godall: branca muntanyosa que es desprèn de la part Sud dels ports de Beseit i forma la partió d'aigües entre la riera de La Galera i el riu Sénia.

Etim.: desconeguda. L'ètim llatí hipotètic *aquatacŭlu, derivat de aqua i proposat en BDC, x, 21, no és versemblant.

Godall

Ara, als estius, la carretera de Vilamart va plena de cotxes francesos, alemanys, belgues, suïssos, carregats de turistes que van a estiuejar als hotels que han construït a la costa, a posar-se vermells com llagostins, amb aquella carn blanca que tenen, com de godall. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.111.).

Godalls

Una truja no hi hauria trobat els seus godalls... Era un corral en plena erupció... completa ment descoratjador... des de baix fins al segon pis... paperots estripats, llibres malmesos, manuals podrits, manuscrits, memòries, tot plegat convertit en serpentines... en nuvolades de paperets que voleiaven... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 345.].

Godall

GOÈCIA f.

Màgia negra; cast. goecia.

Etim.: pres del gr. γοητεία, ‘màgia’.

Relatiu o pertanyent a la goècia.

Goètica

Però, què podran obrar ta valentia i tes armes / contra un somni que no entenc i un prodigi que m'espanta? Per scrutar i intercapir del somni les formes vàries mon ingeni requireix, no la valentia i armes. Refereix-me, doncs, lo somni i los prodigis enarra, que les arts divinatòries tinc en l'ungla epilogades: / quiromància, geroscòpia, / nicromància, piromància, profecia, vaticini, / tarmaqueia, matemàtiques, la crispilina i auguri, enomància, capromància, generliaca, goètica, / et reliquas artes màgiques. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 48.).

Goècia

GOJA f.

|| 1. Fada; dona fabulosa de la qual diuen que habita dins l'aigua o dalt les muntanyes i que surt a treballar o a dansar de nits i no es deixa veure de dia (Pireneu català); cast. hada, ninfa. Mai més veuràs les goges en garlanda | ... | dansar pel mes de maig, Canigó xii. Cova de les Goges: nom d'una cova existent en el terme de Sant Julià de Ramis (Gironès). Pedra de les Goges: nom d'alguns monolits que es troben en terme de Santa Cristina d'Aro. a) fig. Dona bella i trapassera. Sobre la robeta malastruga de les goges rentadores, Víct. Cat., Ombr. 54.—b) Dona molt grossa (Saura i Labèrnia Dicc.).

|| 2. pl. Gojats, planta de l'espècie Calendula officinalis (Camp de Tarr., Conca de Barberà). Las pereras, las dàlias, las gojas, las maduixeras, Oller Fig. pais. 42. (V. gojat).

Fon.: gɔ́ʒə (or.).

Sinòn.: aloja, dona d'aigua, fada.

Etim.: incerta. Evidentment és la mateixa del francès dialectal gouge, ‘noia grassa’, sobre el qual i els seus derivats tracta Spitzer en ZRPh, xlii, 202.

Goges

Els contes i les històries que conta n'Eulàlia, no tots són de bruixes ni de nosaltres. A vegades la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d'aigua, i els ocells li canten cançons i les goges li expliquen faules, i jo la segueixo com una nena, com un gosset, com una ovella acabada de néixer a la seva mare, que si fes falta es llançaria davant de les potes d'un cavall per tornar entre les seves rondalles. Perquè me fa riure, a mi, n'Eulàlia. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 25.).

Goja

En columna separada, a la manera d'acotació dramàtica es marquen els canvis de veu, els personatges que apareixen i desapareixen: ara un excursionista 0 un pescador furtiu, un canoista, una nimfa de ressonàncies gregues (que Coll opta per transformar en una goja popular catalana) i un inquietant Jan Coo ( “en Tal dels Boscos”) una mena d'home del sac que contribueix a la barreja d'història, mite i folklore que conformen el poema:... (Melcion Mateu. Alice Oswald o totes les veus del riu. Revista L’Avenç 515, gener 2025. P. 56.).

Goja

1. GOLFA (i ses var. algolfa, angorfa, asgolfa). f.

Cambra situada en el pis més alt, immediatament sota la teulada (Ribagorça, Pallars, Urgell, Ll., Segrià, Segarra, Baix Aragó, Ribera d'Ebre, Camp de Tarr.); cast. desván. A la sgolfa dos matalassos usats, doc. a. 1662 (Est. Univ. x, 138). En lo quarto de la golfa... Item en lo porxet del segon pis, doc. a. 1774 (ap. Aguiló Dicc.). Dalt d'una golfa desfregada y recòndita, Oller Fig. pais. 201. Unes coses inservibles tirades a les golfes, Carner Bonh. 77. Asgolfa catxa: la que té molt poca alçada, que té la teulada molt baixa (Gandesa).

Fon.: góɫfa (Pont de S.); góɫfə (Alt Empordà, Vallès, Vendrell, Camp de Tarr.); azɣóɫfɛ (Sort, Ll., Urgell, Segrià); ezɣóɫfa (Esterri d'À.); azɣóɫfa (Tortosa); əzɣóɫfɛ (Sta. Col. de Q.); əzɣóɾfə (Borges del C.); azɣóɾfa (Calasseit); azɣóɾfɛ (Gandesa).

Var. form.: algorfa.

Etim.: de l'àrab ġurfa, mat. sign. (V. algorfa).

2. GOLFA f. ant.

Golfo. Per preu de una balda ab una golfa, doc. a. 1449 (Arx. Gral. R. Val.).

Golfa

Tinc una fosca rebotiga, / diguem-ne golfa, amb sofás / esventrats, plena de grans de vidres / de colors, (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 400.).

Golfa

GOLFO m.

Galfó (or., occ., Maestr.); cast. gozne. Los mascles de ferro pera golfos, Inv. Grau, a. 1489. Les portes... ab un forrollat de part de fora y un de part de dins ab anells y golfos bons, doc. a. 1546 (Alós Inv. 48). Al primer cop la fusta se clivella, | mes golfos i muntants de ferro són, Canigó ix.

Fon.: góɫfu (or.); góɫfo (occ., val.). En una part relativament petita del català continental i en el baleàric, existeix la forma galfó.

Var. form. ant.: golf. Golfs e tancadura per a la dita porta, doc. a. 1424 (Arx. Gral. R. Val.). La porta del camp sie rexada e stigua en bons golfs de ferre,Eximenis Regiment, c. 327 (Balari Dicc.). Un golf de porta, doc. a. 1467 (ap. Aguiló Dicc.).

Etim.: del gr. γóμφος ‘pern’.

Golfos

Després, els golfos de la porta acaben per girar-se. Un sagristà endormiscat compareix. El colpegen i l'emmanillen abans que pugui obrir la boca. [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 309.].

Golfos

Després l'ha vien enterrat a la neu, sota un avet. Les portes de la casa estaven desballestades i ballaven als golfos mig desmuntats. al moment que el trineu va topar amb una arrel d'arbre i va llançar els seus passatgers a la neu. Deu cops, cent cops, sen se cansar-se, hi van tornar. Arrossegaven el trineu fins a dalt del pendent i després el deixaven córrer pel vessant gelat. [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 137.].

Golfos

Ròmul en va agafar la vora, amb esforç la va fer girar una mica més sobre els golfos i va posar al mig una pedra per evitar que es tanqués darrere seu. Va respirar fondo i va entrar. Una visió encara més estupefaent va colpir els seus ulls tan aviat com es van habituar a la penombra: davant seu hi havia una estàtua. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 154.].

Golfo

La porta estava muntada amb un golfo i un cadenat senzill que va cedir a la palanca d'en Bjørn sense protestar gaire. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 581.].

Golfos

»Espera -va continuar mentre feia girar els golfos d'una tercera porta de fusta de xiprer-, heus aquí els estris de fuster, fets amb més cura que els que fas servir a les obres del senyor Finewood, i en les lleixetes que hi ha al damunt tens una bona varietat d'instruments de matemàtiques. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 114.].

Golfo

GOLUT, -UDA adj.

Golafre; cast. goloso, glotón. Goluda d'aigua s'alça la peònia, Salvà Ret. 114. El ros és gros i festós, | golut de mel com un ós, Espriu Cançons 33.

Fon.: gulút (or.); golút (occ., val., mall.).

Intens.: goludàs, -assa; goludet, -eta; goludot, -ota; goludíssim, -íssima.

Etim.: derivat de gola.

Goluts

-El sisè cercle abraça els cants XXII, XXIII i XXIV -va continuar explicant-nos la Roca-. Les ànimes dels goluts donen voltes sense parar a la cornisa, on hi ha, l'un a l'extrem oposat de l'altre, dos pomers les capçades dels quals tenen forma de con invertit. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 426.].

Goluts

Verticals 1. Golafres. Sol.: Goluts (Mots encreuats, diari Ara, 03/08/2014).

Golut

S'estaven drets d'esquena a la taula, xerrant i fent broma i remenant tasses i gots, quan en Franz va entonar una cançó que havia après del seu pare i que anava d'un golut penjat al cim d'un arbre. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 176.].

Golut

GOMBOLDAR v. tr.

Tenir sol·lícitament cura (d'algú); agombolar; cast. cuidar, amparar. Que ningú et sap gomboldar com la teta?, Ruyra Pinya, i, 159.

Fon.: gumbuɫðá (or.).

Etim.: V. agombolar.

Gomboldava

Era més prima i més alta i, per uns segons, em va semblar que la seva fesonomia era més lletja que l'empremta mental que feia més d'un mes, que gomboldava: semblava més xuclada de galtes i tot de pigues desdibuixaven els seus trets rústecs i rosats; i aquella primera impressió (un interval humà molt estret entre dos batecs de tigre) implicava ben clarament que el pobre viudo Humbert no tenia cap més solució, cap més desig ni cap més projecte que donar a aquella orfeneta aux yeux battus (i fins i tot hi havia pigues a les ombres plomisses de sota els ulls), esblaimada, encara que colrada pel sol, amb una educació sòlida, una adolescència saludable i feliç, una llar neta, unes amigues de la seva edat encantadores, entre les quals (si el destí es dignava a recompensar-me) potser podria trobar una bonica mädgdlein per al Herr Doktor Humbert en exclusiva.

Gomboldada

La meva mare tenia vint-i-tres anys menys que ell, i va convertir aquella diferència d'edat en el seu entreteniment i la seva professió: el fet de ser una dona jove amb un marit gran li va permetre con servar el seu esperit juvenil i esdevenir una mena de llogatera perpètua de la torre de l'adolescència. I allà es va quedar, segura, gomboldada. S'estava a casa i s'ocupava dels seus fills, cosia, netejava encara que hauria pogut permetre's tenir servei-, i cuidava el jardí. Aquell jardí feia en certa manera la funció de trop en la seva vida quotidiana, i en la nostra també. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 219.].

Gomboldés

L'obra individual és feble i inconsistent. Si no ens poplugués l'alè dels avantpassats, si no ens nodrissin les obres que ens han llegat, si no ens vetllés la vida i la mort, si la llengua no ens conduís, no ens gomboldés, no ens defensés i no ens parlés, com podria sostenir-se la paraula d'un autor? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 123.).

Gomboldaria

-És que a poques bandes se'ls gomboldaria com aquí responia la Magdaleneta, i una aura pacífica de serenitat passava per damunt de la tertúlia. Es parlava dels esperits sense cap temen- ça, sense cap pudor ja i tothom somreia al record de les angúnies esvaïdes. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 84.).

Gombolda

Tanmateix, Barcelona,

la mar no et deixa i et gombolda.

Allitaràs tos sofriments

en faldes suaus i tombes provisòries

on operen amb punya. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 33.).

Gomboldar

L'arribada del cunyat fou el primer alleujament per a l'Anne -ell sabria gomboldar més bé la seva esposa- i, la del metge, la segona benedicció del cel. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 70.].

Gomboldat

No es podia imaginar què seria del seu oncle sense la constant companyia de la dona que l'havia estimat i gomboldat durant quaranta anys. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 277.].

Gomboldar

GOMÓS, -OSA adj.: cast. gomoso.

|| 1. Que conté goma; que sembla goma. Bellas guotes roges e gomosses, Conex. spic. 12 vo. S'alçà per la falda ramuda i gomosa de la xopejant vegetació, Ruyra Pinya, ii, 222.

|| 2. m. Home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda. S'asseuen en es banch, esclafant sa trona d'un jovensà gomós, Roq. 49. Entra darrera d'ella... un dels socis de la llotja, gomós de quaranta-cinc anys, Oller Febre, i, 138.

Fon.: gumós (or., men.); gomós (occ., val., mall.).

Gomosos

Qué hi fa? Un cop allí, si us ho pregunten, heu de dir que no en sabeu res. Perquè cm vaig quedar a la porta, jo, és clan Tot i que algun d'aquests gomosos o altres tractants de carn fresca, a força de veure'm carrer amunt i avall, així, davant la casa, hauria pogut prendre'm pel que no sóc. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 25.].

Gomosos

És el país dels miratges», pensava Hélène, «el papa juga amb papers i s'imagina que són cèntims... Rebem tots els gomosos de París i en diuen gent de món... No em deixen tallar els cabells, els duc a l'esquena, i ella es pensa que amb això ja n'hi ha prou, que tindré dotze anys eternament i que en Max no s'adonarà mai que sóc una dona... Espera una mica, espera...» [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 182.].

Gomós

A cagar allò de fer el rondaire! Hauria de reprendre tota la infància, tornar a fer el brètol com abans! Ser atent! Ah! Quina merda! Quin espant més fastigós!... quina condició abjecta! La del xicot com cal! Cent mil vegades gomós! I recontragomós! No podia suportar més aquelles evocacions!... Em cagava de por només d'imaginar-me els pares! La mare, allà, amb aquella cameta seca com un pal, el pare, amb els seus bigotis i el seu desgavell, amb tot aquell farfallejar de bajanades... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 206.].

Gomosos

Els propietaris de Santa Maria, i també algun de San Pietro, anaven a veure'ls quan tenien necessitat d'algun jornal d'ells, i ells els rebien amb respecte, a la cambra amb la llar al mig, i el fum que es filtrava i que es perdia en el blau a través del sostre. Allí era el punt descobert sobre el qual es podia operar. En parlà amb algun d'aquells gomosos que fullejaven l'«Avanti!», però naturalment s'espantaren. Era més fàcil bescantar els capellans que feien la passejada. Es jurà que els pagesos de Sèuna li tornarien la casa de Loreneddu, amb el seu jardí, amb el seu hort, i amb el bosquet de llorer al fons que el seu pare havia plantat (o almenys s'ho imaginava). [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 140.].

Gomós

No tenen cap problema a disparar, no es compadeixen de ningú. Un gomós de vint anys té una quantitat enorme de diners i ells només tenen medalles. La malària, l'hepatitis... Hauríem de tenir compassió d'ell? Tenen ganes de matar. Això no ho escrigui... Tinc por...[Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 464.].

Gomós

»Certament, va ser la manera més aproximada de tirar terra a l'afer en benefici de tots. ¿A tu què et sembla, gomós de vaixell corren? El "Ven. Sol" diu que és ben clar que era rúnica cosa que es podia fer. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 115.].

Gomós

De tal manera neguitejaven encara l'hoste les impressions rebudes durant el viatge: el vell gomós i repulsiu, repapiejant amb deliris de jove festejador, el gondoler sense llicència, que havia perdut la paga. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 38.].

Gomós

GONELLA f.

|| 1. Peça de vestit que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga; cast. gonela saya. Ipsa mea capa et ipsa gonnella siue cum calcias, doc. a. 1058 (BABL, vi, 384). No esperam que'ns vestissen la gonela, Jaume I, Cròn. c. 172. No menyspreen les gonelles velles de vil drap qui pujen com les vermelles noves enfresades devallen, Llull Cont. 281, 15. En axí com la gonella és moguda d'un loc en altre per lo moviment del home qui la vest, Llull Arbre Sc. i, 265. E féu a cascú gonella e donar messió per anar a sa terra, Muntaner Cròn., c. 74. Los altres junyen en gonella, que solament portaven escut e capell de ferre e gorgera, Pere IV, Cròn. 153. No'ls dóna vijares que sia de bona manera si donchs los hàbits no són novells, ben deshonests..., ab les gonelles de la cinta avall molt amples e folrades, per retre e mostrar lurs anques ben grosses, e de la cinta amunt embotides de tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatles, Metge Somni iii. No gosen tallar alguna gonella en la qual meten més avant de tres canes de drap aparallat de la terra... De no tallar d'aquí avant alguna gonella qui rossech més avant de un palm de Montpeller, doc. a. 1454 (BSAL, ii, 298). Ella portaua una gonella de brocat carmesí de fil d'or tirat, Tirant, c. 44. Sa gonella de seda i son brial, Canigó vii. a) Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos.

|| 2. adj. Home o nin efeminat, mancat d'energia (Mall.); cast. muñeco. Aquests marits gonelles que's dexan traginar per dones arromangades, Ignor. 35.

|| 3. Tavella de fava tendra, on encara no hi ha grans (Falset); cast. vaina.

Fon.: gunéʎə (or., men.); gonéʎɛ (Falset); gonéʎə (mall.); guɲéʎɛ (Maó).

Intens.: gonelleta; gonelló; gonellota; gonellot.

Etim.: del llatí medieval gunnella, dim. del gàl·lic gunna ‘túnica’.

Gonella

Els companys anaven al darrere, i en recollien una de tant en tant però Calandrino no havia fet gaire camí, que ja en tenia la pitrera ben plena; llavors, alçant els faldons de la gonella, que se era a l'estil d'Hainaut, i fent-ne una ampla falda, havent-los gat ben bé a la corretja, per tots cantons, no trigà a omplir-los i després d'una estona, fent bossa amb el mantell, l'omplí igual ment de pedres. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 584.].

Gonella

GONFANÓ m.:

V. gamfaró.

GAMFARÓ (i ses var. ant. gomfanó, ganfanó, gonfaló). m.

Estendard que en l'edat mitjana s'usava com a insígnia de guerra; més modernament, bandera que penja d'un pal travesser i que sol esser la insígnia d'una confraria, gremi o altra corporació; cast. gonfalón, pendón. Ni podrà hauer batlia ne gomfanó, doc. a. 1270 (Miret Templers 549). Aquells qui fan senyals en lurs escuts e en lurs segells, e lo rey en son gamfanó, Llull Arbre Sc. i, 81. Senyal faïa son amat en son gamfanó, Llull Amic e Amat, met. 101. Totes les parròquies am lurs creus e ganfanons, doc. a. 1390 (Ardits, i, 3). Dues banderes ganfanons de tela negra a on són pintades les armes de la passió,doc. a. 1436 (Miret Templers 569). La processó isqué per lo portal major ab los gampharons, doc. a. 1564 (Correo Cat., 12 març 1924). Gamfanó, bandera de Iglésia: Hoc vexillum, Lacavalleria Gazoph. Oh Senyera valenciana, gonfanó de la ciutat, Llorente Versos 139. Tan bon punt s'ha vist de França | lo virolat gonfanó, Collell Flor. 110. Sosté los plechs d'un gonfaló brodat ab barres d'Aragó, Costa Agre terra 124.

Fon.: gəɱfəɾó (Barc.); gəɱfəló (Empordà); goɱfanó (Val.).

Etim.: del germ. gundfano, ‘estendard de guerra’ (cf. Meyer-Lübke REW 3918).

Gonfanons

Trompeters. / La bandera de Santa Eulàlia portada a cavall per un sacerdot. / Gonfanons de la seu, Santa Maria de la Mar, Santa Maria del Pi, Sant Just, Sant Pere, Sant Miguel, Sant Jaume, Sant Cugat i Santa Anna.(Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 189.).

Els diferents gonfanons de l'ordre del Temple

GONFLAR v. tr. (gal·licisme)

Inflar. Un vent favorable gonflava les desplegades veles del navili, Joaquim Pla (Catalana, ii, 37).

Gonflats

Erènia en aquell moment-el recordaré sempre -em féu un efecte excepcional. Em semblava que la veia millor que mai, que la tenia ben bé en carn i ossos: els seus ulls no em feien mal, sinó que més aviat m'acariciaven endolcint-me; el seu nas era perfecte, els seus llavis tenien una estranya qualitat de carn flonja, el seu front sense una ratlla, els seus cabells gonflats; no podia es tar-me de dir-li que la veia diferent de sempre, que mai no m'havia adonat de com era real ment; i li agafava una mà i la feia posar dreta davant meu i, agafant-la pels genolls (que trobava plens, joves, amb la pell tibant) l'aixecava enlaire com si així pogués millor admirar-la. (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 58.).

Gonflada

Aquest primer llibre, Les decapitacions, és del 1934. Joan Oliver, aleshores, ja tenia 35 anys, i s'havia donat a conèixer amb narracions, peces teatrals, articles de diari. En Les decapitacions, entre moltes manipulacions de malicia escèptica, «intemporal», hi ha un parell de poemes significatius: un «contra» Hitler («Avia per telèfon una rialla trista / de pur estil marxista. / Bloch l'anomenen els estranys: jo, Sara. / Quin no la desempara? / Per segar roses la destral us cal, / Adolf, brètol total? / Volava el cap de ma companya / pel cel dels crematoris d'Alemanya.».) i un altre «contra» Mussolini («...aquell urc aplomat de Benito / en dreçar-se complet, la pitrera gonflada / sota el cap ben posat», etc.). Eren tata una dada. A Les decapitacions va seguir Bestiari, publicat el 1937. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàgs. 238-239.).

Gonflada

Tu, amb el cap a la mà, no sabies

aquell urc aplomat de Benito

en dreçar-se complet, la pitrera gonflada... (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 15.).

Vels gonflades

GONIÓ m. ant.

Vesta de malla de ferro; gonella de malla. Per temor de la batayla que cuydauen hauer, un caualer prestà'ns un gonió leuger que'ns uestíssem, Jaume I, Cròn. 14. E Blasco d'Estada armà un seu cauall per prouar los gonions, ibid. 41. E dix en Bertran de Naya: Hauets lo gonió de cors? E dixem nos: No. Senyor, dix el, donchs prenets aquest; e deualam, e uestim-nos lo seu e nostre perpunt, ibid. 63.

Etim.: contracció de gonilló (=gonelló).

GONIO-

forma prefixada del mot grec γωνία ‘angle’, que entra en la formació d'una multitud de neologismes com goniòmetre, goniostoma, etc.

Gonió

Al capdavant, obrint camí, anaven tres escuders a cavall. Vestien el gonió, la túnica de malla de ferro, i es protegien el cap, el pit i la part superior de les espatlles amb el capmall, damunt del qual lluïen el capell de ferro. Duien les llances aixecades, ben dretes, i els escuts preparats. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. pàg. 36.).

Gonió

GORDIÀ, -ANA m. i f.:

V. guardià.

GÒRDIA f.

Guàrdia (dialectal eiv.).

Gordians

En Gabriel Valls intenta fer un gest de deturar-la amb una mà, sense aconseguir aixecar-la. Va emmanillat entre dos gordians. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 214.).

Gordià

GORET m.:

V. guaret.

GUARET (var. dial guareit i goret). m.

|| 1. Terra de conreu llaurada i encara no sembrada; especialment la que es deixa sense sembrar durant un o més anys perquè reposi; cast. barbecho Que neguna bèstia major ne menor no gos entrar en negun guaret que aja plogut aprés de tres dies, doc. a. 1342 (BABL, xii, 42). Que tot hom que prengue terres a lauró, que les aja a tenir a goreyt y regoreyt, doc. a. 1393 (ibid. 193). Per dret llaurar | e fer guaret | e bon esplet, Spill 12441. Y açò perquè en guaret sech tostemps se peixen, Somni J. Joan 1174. Que ningun bestiar gose passar per ninguns goreyts aprés de haver fetes algunes gotaynes, doc. segle XVI (Catalana, ix, 279). El que en l'aspre guaret clava la rella, Llorente Versos, i, 166. Lo que crèyam erm y pedregolar, ha resultat ser un goret de bona sahó, Collell Flor. xxiii. Estar en guaret, o Estar guaret: estar el camp llaurat i sense sembrar. Guaret de rella: tros de guaret que llauren moltes vegades per destruir les arrels i males herbes, sense sembrar-hi res (Mall.).

|| 2. Llaurada primera d'un camp que ha de sembrar-se; cast. barbecho.

|| 3. Fondària de la llaurada, del solc que es fa en llaurar (Sopeira, Segarra, Conca de Barberà, Gandesa, Priorat, Tortosa). Fer poc guaret: llaurar a poca fondària. «Per a llaurar terra nova | no busques un matxo vell, | per molt que apretes la rella | no podràs fer bon guaret» (cançó pop. val.).

|| 4. Paratge de terra molt gruixuda, que té la roca molt endins (La Selva).

Loc.

—Beure més que un guaret: esser molt bevedor (Men.).

Refr.—a) «Bon guaret fa bon esplet»: vol dir que la terra ha d'esser ben llaurada per a produir molt.—b) «Guaret primerenc ajuda l'amo» (Men.).—c) «Qui té guaret, té pa fet; qui té binat, té pa estojat» (Men.).—d) «Si la broma jau en sec, ven les mules i el guaret» (Manresa).

Fon.: gwaɾét (Ribagorça, Conca de Tremp, Ll., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Benassal, Cast., Val., Sueca, Cullera, Alcoi); guɾét (Empordà, Garrotxa, Ripollès, Guilleries, Pobla de L., Lluçanès, Penedès, Camp de Tarr., Men., Eiv.); goɾét (Ll., Conca de Barberà, Priorat, Mall.); gwaɾéјt (Balaguer, Massalcoreig, Borges Bl., Morella, Llucena); goɾéјt (Pradell d'Urgell, Bell-lloc); guɾéјt (Sta. Col. de Q.); buɾét (Penedès).

Etim.: del llatí vervactu, mat. sign. || 1.

Goret

LUCIO

De cap manera! I anant al gra, la cosa és com segueix: Vostre germà i la seva enamorada s'han abraçat. I com que l'aliment emplena, i com que el temps de la brotada converteix el goret de l'eixorquia en planter gras, així el seu ventre fèrtil manifesta avui dia el bon treball i el perfecte conreu. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 28.].

Goret

Costes avall, uns quants llauradors, ací i allà escampats, solcaven el goret bo i apariant la terra per al proper sementer. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 414.).

Goret

En Ton, amb el cor serrat, donà alguns passos dins camp: allà els senyals de les potetes s'escampaven totes direccions; el tros de goret, ben trefullat, com si haguessin fet a posta... Avançà més: un crit ronc s'escarde sa gola... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 92.).

GORGERÍ m. ant.

Peça d'indumentària que envoltava el coll; cast. golilla. Gorgarins [sic] forrat de canyemí cascú ab senyal reyal, doc. a. 1417 (BSAL, xx, 136). Un gorgerí de malla vell, doc. a. 1434 (ibid. iii, 312).

Etim.: derivat dim. de gorgera.

Gorgerí

S'adoba el gorgerí i canta; fa preguntes i canta; s'escura les dents i canta. Jo conec a un home que, amb aquest tic de la melancolia, s'ha venut una gran hisenda per una cançó. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 75.].

Gorgerí

GORMANDERIA f.

|| 1. Qualitat de gormand; cast. golosía. Fou precís riure a tot estrop... ab gurmanderia, Lluís Pla, Veu de Catalunya, 28-1-1925.

|| 2. Cosa dolça, pròpia de gormands; cast. golosina. Un munt de gormanderies, Saisset Lligion 8.

Fon.: ɣuɾməndəɾíə (or.); goɾmandeɾiɛ (occ.).

Gormanderia

Encara que... el negre no li està gota bé . Ja l'has sentida; no hi podem anar fins a la tarda a portar-li la llenya. De carbó, no li'n portaré pas. No crec que l'hagi de menester, ara que ja ve el bon temps. La Moreua, mentre rosegava la gormanderia del sarró, no li treia la vista de sobre. El es mirà les troanes. Aviat les hauria d'esporgar.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 43.).

GOTJOT (Goig)

Gotjot

—Com vulgueu... —contestà En Jaume a la mestressa; i després, amb l'alena apuntada i l’esguard cap a l'escala, rumià per a ell tot sol—: Encara farà gotjot, quan es refaci, tanmateix; no li’n mancaran pas, d’homes... Quina sort el qui l’arreplegui!... Un bon parament de pagesia, un mas ben arriat... i les tres criatures que van creixent: una nena i dos bordegassos, que dintre cap any estalviaran mosso i criada... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 224.).

1. GRADA f.
|| 1. Reixa (mall.). Sia col·locada una grada de ferre, doc. segle XIV (arx. de Sta. Clara de Palma). Ha vist lo portal de aquell fossar sens grades, que fàcilment qualsevol animal brut pot entrar, se fassen en dit portal unes grades, doc. a. 1581 (Hist. Sóller, ii, 806). Se posen alguns a la grada de la porxada y anutjen les dones, doc. a. 1595 (ibid. 827).
|| 2. especialment, Reixa de parlador de monges, i la mateixa habitació del parlador (mall.); cast. reja, locutorio. He asistit a la festa de ma germana Maria Ignàcia... després a la grada li he regalat un duro de dos móns, doc. a. 1784 (BSAL, xxiv, 73).
Fon.: gɾáðə, gɾázə (mall.).
Etim.: del llatí crate, mat. sign. || 1.

2. GRADA f.: cast. grada.
|| 1. Seient col·lectiu a manera d'esglaó llarguer. Curial... en una grada de marbre segué, Curial, iii, 28. Desde les grades... saltà a l'arena, Costa Trad. 120.
|| 2. Esglaó llarguer, com el d'un altar, d'una capella, etc. Los quatre canalobres ab sos ciris en la primera grada, doc. a. 1725 (BSAL, xii, 88). En les grades del presbiteril, Serra Calend. folkl. 246.
|| 3. Lloc i instal·lació especial, en una drassana o mestrança, per a construir o carenar les naus i avarar-les.
Fon.: gɾáðə (or., bal.); gɾáða (occ., val.).
Etim.: del llatí vulgar grada, pl. de gradum, ‘esglaó’.

Grada

Estava a punt de dir-ho demà no vindré. Demà no puc venir. Vaig a collir grada a la platja de les Lapas. Però això últim no ho va dir. El noi ja era lluny. ¿A qui li importarà si ella ve o no l'endemà? Ni el nom, no li havia preguntat. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 21.].

GRADINATA f.

Esglaonada. Una gradinata jaspejada, tota plena de ciris encesos, Oller Fig. pais. 195.

Etim.: pres de l'it. gradinata, mat. sign.

Gradinat

És de la mateixa raça -pensa- que les estàtues del seu jardí gradinat, que dóna al mar. Lady Montrose és una gran dama, però amb els ulls massa infantívols, com si fos la sèptima filla d'un pastor protestant. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 42.).

Gradinata

GRAFÈ

El grafè és un al·lòtrop del carboni que té una estructura laminar plana, d'un sol àtom de gruix, composta per àtoms de carboni densament empaquetats en una xarxa cristal·lina bidimensional en forma de rusc d'abella. Els àtoms que formen el grafè es mantenen units mitjançant enllaços covalents que es formen a partir de la superposició dels híbrids sp dels carbonis enllaçats. Aquest material es caracteritza per posseir una alta conductivitat tèrmica i elèctrica, i per combinar una alta flexibilitat i lleugeresa amb una duresa extrema. (ENLLAÇ)

Grafè

Algunes idees que provenen de l’estudi dels forats negres, com ara un dels últims treballs de Stephen Hawking, es poden aplicar al grafè, un material amb moltíssimes aplicacions. I també s’utilitzen idees de la física quàntica per estudiar l’economia. (Toni Pou. “Els grans experiments del futur es planifiquen a la Xina”. Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 35.).

Grafè

GRAFÒFON

gencat.cat http://aatesaurus.cultura.gencat.cat › ...

Català disc de grafòfon; English Graphophone records. Fecha de creación: 25-Mar-2024. Término aceptado: 25-Mar-2024. Buscar registros de grafófono (Wikipedia) ...

Grafòfon

Va ser a l' Alsterpavillon ... ai uix, vull ni pensar-hi! Però vet aquí que el sergent de la banda que anunciava l'actuació musical tenia la mateixa veu que la del grafòfon ... Recordo seu bigoti horrorós, els seus ulls injectats de sang, em devia haver perseguit fins aquí. [August Strindberg, La coonació de l’edifici. (Trad. C. Moreno). Fragment revista L’Avenç, núm502, nov. 2023. P. 16.]

GRAGOL

Gragol

Són més clars els altres -riu ell-. Escolteu... "... i també l'exemple del gragol diu el pensador que únicament opera per mitjà de formes lògiques que sol seguir els nics en les seves manicades i els bans en l’exercici de l'afona, mentre mai no s'ha vist cap nic..." (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 107.).

GRAIALA f.:

V. greala.

GREALA (i ses var. gresala, graala, griala). f.
|| 1. Plat gran i profund. Una graala de fust, doc. segle XIV (Catalana, ii, 142). Dues grasales de terra pintada de obra de mèlicha, doc. a. 1422 (Aguiló Dicc.). Una gresala de vidre, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic). Trenta-dos plats y quatre greales, doc. a. 1602 (arx. de Montblanc).
|| 2. Gibrella de terrissa o de metall per a rentar-se cara i mans (pir-or., or., Morella); cast. palangana. L'alegre soroll de l'aygua escorrent-se de les mans y cayent des de la cara a la griala, Vilanova Obres, viii, 89. (En aquest significat tenim recollit el mot greala o gresala a Elna, Conflent, Ripoll, Plana de Vic, Ll., Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Priorat, Ribera d'Ebre, Maestrat).
|| 3. Cassola gran, de terrissa o de metall, en què couen i serveixen el menjar (Puigcerdà, Garrotxa, Empordà, St. Llorenç de M.); cast. cazuela. Les faves que porten en una grasala, Scriptorium, setembre 1926. I fa bullir una mena de gresala | i la remena amb un llossí de boix, Sagarra Comte 138.
|| 4. Conca, generalment d'aram, que serveix per a rentar els plats (Olot, Rupit, Gombreny); cast. cuenco.
|| 5. Plat de fusta, de boca ovalada, amb dues anses, de 4 cm. de gruix i devers 60 per 35 cm. d'amplada de la boca, que serveix per a picar la ceba per a la matança del porc i també per a fer-hi la remenamenta de sang per a les botifarres (Organyà).
|| 6. Plat o casserola grossa de llauna dins el qual es fan les botifarres (Vall de Ribes).
Fon.: gɾeála (Andorra, Morella); gɾeálɛ (Ponts, Balaguer, Ll., Falset, Agramunt); gɾiálɛ (Puigcerdà, Tremp, Balaguer, Bellpuig, Borges Bl., Sta. Col. de Q.); gɾiálə (Bagà, St. Llorenç de M., Torelló, Camp de Tarr.); gɾəzálə (Conflent, Ripoll, Figueres, Mieres, Banyoles, Gombreny, Vic); gɾəzálɛ (Puigcerdà, Olot, Rupit); gəɾzálə (Olot); gɾəјálə (Elna); gɾéla (Tortosa).
Etim.: de greal, feminitzat amb valor augmentativa.

Graiala

traboca una graiala.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 96.).

GRALLÓ m.

Gralla, ocell rapaç (Sopeira).

Grallons

Jo mirava i mirava. Em va semblar que sentia una música estranya. La xerrameca dels grallons i el so aspre de la veu de les gralles a les capçades dels faigs, que es mesclaven dins la meva ment com una melodia. Em feia mal el coll i em moria de ganes de veure el resultat d'aquell experiment tan elegant, un resultat que el meu pare havia dit que havia de ser determinant en la meva vida, la base d'una filosofia autèntica. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 35.].

GRAMALLA f.

Túnica llarga fins als peus, que portaven antigament els homes i també les dones, i especialment els consellers i regidors; cast. toga, túnica. Nós veem que los sartres fan del drap gramalles e mantells, Llull Cont. 122, 7. Vestia huna gramalla blaua,Desclot Cròn., c. 104. Iran ab gramalles negres tro als peus, Metge Somni iv.L'arma y los cors se'n fan cota y gramalla, Ausiàs March, c. Sien vestits de dol, tots los hòmens, sengles gramalles e capes, e les dones, sengles mantells, doc. d'Ausiàs March (ap. Rom., xvii, 193).

Var. ort. ant.: gramaya (doc. a. 1294, ap. Miret Templers 363); gramayla(Mariners).

Etim.: desconeguda; la suposada relació de gramalla amb capmall és mancada de probabilitat per raons fonètiques (cf. Meyer-Lübke REW 1668).

Gramalles

Banderes i domassos adornaven els balcons, i els consellers de la ciutat, vestits amb les gramalles, havien fet sembrar els carrers de flors, on milers de persones s'apilonaven per observar el pas de la comitiva i comprovar amb els propis ulls si era cert que la seva reina era la més bonica del món. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 140.).

Gramalles

Els consellers de la ciutat van convocar les forces cíviques per tal que ajudessin a controlar la situació, "mes com la gent de siutat venían en favor del segadós, ningú no'ls feya contrari, perquè ells feyan lo que devien fer per profit de la terra". Van decidir es els consellers d'anar-hi ells mateixos, vestits amb les gramalles pròpies del seu càrrec.(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 161.).

Gramalla

1. GRANAR v. intr.

Produir gra un cereal; per ext., madurar i desenvolupar-se els fruits en general; cast. granar, madurar. Lo arbre que fullaua e floria, mas no granaua, Llull Felix, pt. v, c. 2. Lo fruit que'n vós floreix e grana, Trobes V. Maria [130]. Aqueix vent fa granar los blats, Lacavalleria Gazoph. Un taronger que no té prou lloc per a granar, Rusiñol Illa 147. a) fig. Exís amor d'on fullassen e florissen e granassen amadors qui us amen, Llull Sta. Mar. 58.

Loc.—a) Florirà, però no granarà: es diu d'algú o d'alguna cosa que es considera difícil que acabi bé.—b) Faltar a algú s'aigo d'es granar: faltar-li un poc de seny; esser una mica curt de gambals (mall., men.).

Fon.: gɾəná (or., bal.); gɾaná (occ.); gɾanáɾ (val.).

2. GRANAR v. tr., vulgarisme,

per agranar (Camp de Tarr., Mall., Eiv.); cast. barrer.

Granà

Però, digues com fou que la trobares

i a on florí l'amor i a on granà;

diga'm de com les dones tornen mares

en aquest món on mai haig de tornar.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 76.).

1. GRANAT m.: cast. granate.

|| 1. Silicat doble d'un metall bivalent i un de trivalent; especialment, el de ferro i alumini, pedra preciosa de color vermell fosc. Tres perles amb un granat, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 25). Ha quatre perles grossas e hun granat e huna torquesa, doc. a. 1478 (BSAL, iii, 214).

|| 2. adj. Color vermell fosc. «La senyora portava una falda granat».

Fon.: gɾənát (Barc., Palma); gɾanát (Val.).

Etim.: del llatí granatum ‘magrana’, pel color dels grans d'aquesta fruita.

2. GRANAT, -ADA adj.

|| 1. Que té el gra ben format; arribat a la maduresa; cast. granado. Los arbres... en un temps són fullats e florits e granats e un altre temps no, Llull Cont. 105, 11. L'antiga lauor, | mas, que més granada | la leue y millor, Proc. olives 1555. Torra les altes garberes | de blat granat y retent, Salvà Poes. 50. Pasqua granada: cinquagesma (en oposició a Pasqua florida, que és la Pasqua de Resurrecció). a) per anal., Ou granat: ou fecundat (Pallars).—b) Ben granat: ben desenvolupat (sexualment). Marit ja vell, | fes aparell | si veus te fall, | d'un altre gall | millor granat, Spill 6187.

|| 2. Compost de grans; que forma grans; cast. granado. Ffastuchs an aytal la conexensa que sien novells e granats, Conex. spic. 19 vo. La ronya dels pàlpetz... can lo pàlpet és girat hom lo troba granat en manera de figa oberta, Alcoatí, 47 vo. El granat pelutx o l'encès satí brillant, Pons Auca 203.

|| 3. fig. Arribat a la creixença completa; d'edat adulta, i principalment que passa de mitja edat (mall., men.). Homes granats, donzelles en flor, Costa Trad. fant. 200. «En veure fadrí granat, | ses al·lotes solen dir: | Tan vell i no t'has casat? | Qualque treball deus tenir!» (cançó pop. Mall.).

|| 4. fig. Important; especialment dit de persones de molta categoria o significació; cast. granado. Els passos de la lluita més vistosos i granats, Caselles Mult.85. Lo més florit y granat de sa joventut ciutadana, Ignor. 34.

|| 5. fig. Fort; intens; cast. fuerte, duro. No hi ha homo que los tenga més granats, an es caps des dits, Alcover Rond. ii, 278. Per alguna entremaliadura massa granada, Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 138). a) usat adverbialment, Fort, de manera intensa. Llaurar granat: llaurar procurant agafar molta terra a cada rega (Conflent). «Ara plou molt granat». «El vent bufa granat» (o «de granat»). Grinyolava granat ferm, Alcover Cont. 295.

|| 6. m. a) Carrac amb suro abundant per a fer taps del calibre desitjat (BDC, xiii, 121).—b) Tap del calibre màxim de la partida corresponent (ibid.).

Fon.: gɾənát (or., bal.); gɾanát (occ., val.).

Intens.: granadet, -eta; granadot, -ota; granadíssim, -íssima.

Etim.: adjectivació del participi de pretèrit de granar.

Granats

La Julia duia un vestit de pana gris amb randa, i duia granats a les orelles i al coll, la lluïssor dels quals eren un retret dirigit a tots plegats. era un relat viu, fins i tot formal, com si l'estigués llegint d'un antic llibre de contes, mentre en Wilhelm Stein l'escoltava i assentia, confirmant les seves paraules. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 144.].

GRANDÀS, -ASSA adj. augm.

de gran; cast. grandote, grandazo. Un fill seu grandàs lo major, doc. a. 1524 (BSAL, viii, 76). A qui l'hagués vist de lluny, altàs, grandàs i estiradàs, Einer Capcigrany 114.

Intens. dobles augmentatius: grandassàs, grandassarro, grandassot.

Grandassot

Coneixia de lluny, només pel fullam, les diverses classes de figueres, i d'un cop d'ull a una vinya distingia pels pàmpols dels ceps les diverses de raïm. El seu pupitre, en lloc de contenir llibres, era ple de fruita del temps.

Aquest galifardeu, l'ex-pensionista a Tarragona i altre grandassot esdevingueren els nostres capitans. ma d'altres mestres, que ens havien abandonat, foren els nostres mestres i guies. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 57.).

Grandassot

GRANDIFLORA

Prunel·la grandiflora - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

wikipedia.org

https://ca.wikipedia.org › wiki › Prunel·la_grandiflora

La prunel·la grandiflora o prunel·la de flors grans (Prunella grandiflora) és una espècie de planta dins la família lamiàcia, és una planta silvestre i d'ús ...

Grandiflora

Davant de la casa de maons vermells hi ha un arbre, la magnòlia grandiflora que Zelda va plantar l'última vegada que va tornar d'Europa, un arbre majestuós que el director del museu diu que és un suplici. M'explica que totes aquestes magnòlies fan pudor jo no sento res- i donen una fruita tòxica capaç d'enviar-te a l'hospital. (març 2007) [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 177.].

Magnòlia grandiflora

1. GRANERA f.

|| 1. Utensili compost d'un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l'extrem d'un mànec de fusta o de canya, i que serveix per a arreplegar i llevar d'en terra o d'altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia (Conca de Tremp, Urgell, Ll., Fraga, Segarra, Camp de Tarr., Priorat, Calasseit, Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val., Pego, Alcoi, Elx, Mall., Men., Eiv.); cast. escoba. Item graneres, la dotzena grossa | diner, doc. segle XIII (RLR, xxxi, 74). Faldes bé steses | ... | tot ho roceguen, | de fanch empeguen, | fan-ne granera | per la carrera, Spill 7641. Una pastera ab sa granera e rasora, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 34).Granera de bruc: la que és feta de branques de bruc i serveix per a escombrar l'era, el corral, etc.

|| 2. Planta de la família de les compostes, espècie Centaurea cyanus, de flors blaves, les branques de la qual serveixen per a fer escombres d'era (or., occ.); cast. azulejo.

|| 3. Caixa gran que hi ha en alguns estables per a guardar-hi la grana (BDC, xxii, 149).

Loc.—a) Fer tant de paper com sa granera: no fer-ne gens, tenir molt poca importància (mall.).—b) Tenir tant de seny o tant de suc com la granera: esser molt curt d'enteniment.—c) Semblar una granera: estar mancat de tota gràcia en el gest o en el vestir.

Refr.—a) «Granera nova agrana net» (o «agrana arreu»): vol dir que les coses noves solen funcionar bé (mall., men.).—b) «La primera, la granera; la segona, la senyora»: significa que els qui han menyspreat la primera muller solen esser maltractats de la segona en haver contret segones núpcies (Urgell, Segarra).—c) «Es mestral és sa granera del cel» (Mall.).

Fon.: gɾənéɾə (or., mall.); gɾanéɾɛ (Conca de Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Alcoi); gɾanéɾa (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Elx); gəɾnéɾə (men.).

Intens.:—a) Augm.: granerassa, granerarra.—b) Dim.: granereta, graneretxa, granereua, graneriua, granerona, graneró, graneroia.—e) Pejor.: granerota, granerot.

Sinòn.: escombra.

Etim.: del llatí granarĭa, mat. sign., derivat de grānum ‘gra’, per la funció d'arreplegar i llevar els grans de l'era.

2. GRANERA f.

Obertura feta en la part superior d'un arbre o pal d'embarcació, on encaixen rodes de bossell i passen els caps dels aparells d'hissar l'antena (Blanes).

Granera

Tal com cada matí feia davant de ma casa ma mare o la fadrina, i com feien les dones de les dos cases de la dreta i les dos de l'esquerra, sense que cap de totes passara la granera ni arruixara sobre un sol pam de l'espai de la casa veïna. I aquesta és també una for ma d'entendre la vida en societat, un racó peculiar d'una cultura: sóc responsable només d'allò meu, del meu espai particular, no del tros del veí, però el veí ha de ser tan responsable com jo, i entre tots preservem el bé comú. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 15.).

Graneres

GRANISSA f.

Conjunt de grans. Especialment: a) Granets de vidre o d'altra matèria dura, foradats, que s'enfilen per a formar rosaris, collarets i objectes d'adorn per a peces d'indumentària.—b) Roba de cotó, gruixadeta, granejada de blanc i blau, que servia per a fer pantalons, camises, etc. (Mall.). Lassos de granissa negra, Maura Aygof. 23.—c) Granellada, principalment la que surt a la conjuntiva de l'ull i la que treuen els galls dindis en temps de figues de moro (Mall.).—d) Borradura (St. Martí de Sesgueioles).—e) Calamarsa. Graniza molt menuda, Agustí Secr. 3.

Fon.: gɾənísə (or., bal.).

Etim.: derivat col·lectiu de gra.

Granissa

Àdhuc se purificaven de l'espantós barroquisme de l'època, que esclatava en portades d'iglésia i portades de llibre igualment salomòniques i ventrudes; en turments de la carn i turments de la sintaxi; en hibridacions bordissenques de llatí macarrònic, castellà estrafet i mallorquí brufat de forasterismes, que lluïen com la granissa i els platallons sobre una estofa més antiga i ja pertot arnada i plena de surcidures. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 132-133.).

GRASALADA f.:

V. grealada.

GREALADA o GRESALADA f.

Greal ple; greala plena. La Ramona li porta la grasalada ab l'enciam de sebas, Bosch de la Trinxeria (ap. Aguiló Dicc.).

Fon.: gɾealáðɛ (Ll., Pla d'Urgell); gɾiəláðə (Puigcerdà, Camp de Tarr.); gɾəzəláðə (Ripoll, Olot, Puigcerdà, Vic).

GREAL (i ses var. gresal, graal, grial). m.
|| 1. ant. Plat profund. Joseph ab Arimatia hac un gresal en què meté la sanch de Jesu Christ, Pere Pasqual, Obres, i, 131. Dos greals de terra, doc. a. 1380 (BABL, vi, 471). Sis gresals d'argent daurats, Inv. Anfós V, 169. Sis scudelles d'estany ab orelles e dos gresals d'estany, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 418). Met-lo en gresals ho en escudelles, Flos medic. 250. a) El Sant Greal: copa considerada com a calze usat per Jesucrist en la institució de l'Eucaristia. Lo sanct Greal, Tirant, c. 37. Davan la Maiestat de Jesuxrist lo sanct greal, doc. a. 1480 (Est. Univ. vii, 51). Esta insigne y santa relíquia, coneguda també per lo Sant Grialt, es venera dende molts sigles en la Seu de Vàlencia, Martí G., Tip. mod. ii, 32.
|| 2. Gibrella o plat gran que serveix per a escurar la vaixella (Puigcerdà, Gombreny, Borges Bl.); cast. lebrillo. A Puigcerdà el gresal sol esser de fusta.
Fon.: gɾeáɫ (Urgell); gɾəzáɫ (Puigcerdà, Gombreny).
Var. ort. ant.: grasal (Les grans marevales al Sant Grasal, Graal 5); gral (Dos grals de terra, doc. segle XIV, ap. Catalana, ii, 142).
Etim.: del llatí *cratale, mat. sign., probablement pres del gr. κρατήρ, amb canvi de la terminació (REW 2301).

Grasalada

Ordenada, callada, amiga de la netedat... Ja té el seu geniot que fa valguer quan una contrarietat la posa de mal humor i, com son amo també té lo gènit fort, ne resulten a voltes baralles, botades, moros a la costa; mes, sempre és lo senyor Vicen que amolla. Les paus se solen fer davant d'una grasalada d’arròs a la marinesca, que la Ramona n'és l'àliga. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 26.).

GRASSALLONA (Grassa, grassoneta)

Grassallona

Era la Tuies una minyona que feia girar lo cap: rabassudeta, grassallona, apetent com una bona perdiu farcida; ulls grans, vius i negres, boca riallera, un poc gran i mol suda, espatlles amples, pit ben guarnit; tot en ella era fresc, agradable i sanitós. Mai tenia mal de cap, ni migranya ni mal de cor. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 43.).

GRASSOR f.

Qualitat de gras; abundància de greix; cast. gordura. «Aquesta terra té molta grassor».

Fon.: gɾəsó (or., bal.); gɾasó (occ.).

Grassor

Tenint en compte que estava en la frontera de la grassor, era evident que s'alimentava amb abundància quan ningú no la veia. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 437.].

GRATALLÓS, -OSA adj.:
V. gratellós.

GRATELLÓS, -OSA adj.
Aspre al tacte; mancat de llisor (mall., men.); cast. áspero. Gratallós: kretzig,Voc. Cat. Al. a. 1502. Vérem aquells torreons de pedres gratelloses y colrades, Ignor. 44.
Fon.: gɾətəʎós (mall., men.).

Gratallositat

Ara reconeix el carrer on va fer les passes una nit sencera, esperant entrar per la porta excusada que mai no arribà a obrir-se i li semblà observar en el mur que tanca el jardí les mateixes fissures i esberles, les taques opaques, la gratallositat més ombrívola a segons quins llocs, que degué somniar, perquè era massa fosc per recordar-ho tot amb tanta precisió.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 408.).

GRATCIENT

A gratcient, adv.: amb coneixença i voluntat d'allò que es fa; cast. a sabiendas. Mes quant a l'homicidi ningú n'i a més enorme que lo que's comet sobre pensat, cas acordat y a gratsién, Pons Miserere 27 (Aguiló Dicc.).

Fon.: əgɾaʦién (Barc.).

Gratcient

Avui m'ha vingut a les mans el meu diari, que negligia d'un quant temps ençà, i he quedat meravellat de veure com ha estat ben bé a gratcient que, de mica en mica, he anat tan endavant. Sempre he vist clarament la meva situació i això no ha impedit que obrés com un infant. Ara també ho veig tot ben clar i no hi ha pas cap aparença de què em corregeixi. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 60.).

Gratcient

Ella retenia la seva mà. “Solament un moment de seny, Werther! -digué. No ho veieu que en feu massa, que us llanceu a perdre a gratcient! Per què he d'ésser jo, precisament, Werther? Jo que pertanyo a un altre, justament jo? Em temo, sí, em temo que és solament la impossibilitat d'obtenir-me allò que més atia el vostre desig." (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 143.).

Gratcient

Van passar per una part de la cuina on hi havia unes noies amb davantals llardosos (se'ls esquitxaven a gratcient) netejant atuells en grans cubells. El fogoner va cridar una tal Line, li va envoltar els malucs amb el braç i se la va endur un tros enllà. Ella, coqueta, se li repenjava amb força al braç. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 13.].

Gratcient

N'hi ha que diuen té part amb lo diable, i, a dir la veritat, crec que a lo menos de estar per ell protegit, puix ningú pesca com ell més hermosos corals, ningú com ell se llança als més grans perills, com que gratcient busqués la mort, i cap més s'escapa tan fàcilment de perills a què son ofici els exposa. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 64.).

Gratcient

Més aviat rau en el fet que en les panacees menors, com si fossin una pantalla, la consciència que llangueix perseguint la veritat es pensa que pot obtenir un coneixement obscur que el progrés oficial en totes les seves formes li veda a gratcient. És el fet de saber que la societat, excloent virtualment la possibilitat d'un canvi espontani, gravita envers la catàstrofe total. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 335.).

Gratcient

L’abillament de les tres noies, la més gran de les quals era ja tota una dona, era auster i púdic fins a la lletgesa. Un vestit de to pissarrós, bastant llarg, sobri i mal cossat a gratcient, amb coll postís de color blanc com a única nota alegre, abolia o destorbava tot moviment airós del cos. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 40.].

GRATINYA f. ant.
Gratella. Morretort... posat sobre les bubes... guareyx-les e sana la gratinya,Tres. pobr. 12.

Gratinya

L'Eva encén el llum de la tauleta de nit, que té una pantalla blava que es pot girar cap on vulguis. La llum, li ha dit el pare, fa que tots els monstres se'n vagin corrent al seu amagatall i no molestin ningú. Però la pantalla del llum està orientada a l'armari i, en projectar-hi el seu cercle lluminós, a l'Eva li sembla que la porta no sols gratinya, sinó que es mou una mica, com si algú empenyés per dins per sortir.(Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 22.).

GREGARI, -ÀRIA adj.: cast. gregario.

|| 1. Que viu en ramats, que es fa a flotons.

|| 2. fig. Que viu o actua sense iniciativa pròpia dins un conjunt. a) Soldat ras.

Fon.: gɾəɣáɾi (Barc.); gɾeɣáɾi (Val.); gɾəʝáɾi (Palma).

Etim.: pres del llatí gregariu, mat. sign. || 1 (derivat de grege, ‘ramat’).

Gregari

Però el doctor Wyfold insistia a creure que era una sort per a ell de no tenir fills. La mort de la seva dona, ocorreguda cinc anys enrera, l'havia dei xat molt sol, i en aquells moments li va semblar que la vida ja s'havia acabat per a ell. Però no era un home de caràcter gregari, i, amb una rapidesa sor prenent, s'acostumà a viure sol; fins acabà agradant li la solitud. D'altra banda, no li faltaven visites, per què tenia dos germans i una germana, tots tres casats i amb fills. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 235.].

GREIXINA f.

|| 1. Greix abundant; cast. grasa, gordura. Goços de casta ab el pelatge com un espill y la greixina tremolant-los-hi a cada correguda, Víct. Cat., Sol. 179. Com que tot es sant dia estem caminant..., no podem criar greixina, Ruyra Flames 125. «Aquest brou té molta greixina»: és molt gras.

|| 2. Brutícia que deixa la suor o altra substància grassa (mall., men.); cast. mugre, grasa «He hagut de fregar molt per llevar sa greixina de sa taula».

|| 3. Aigua de pou no procedent de vena, sinó de la filtració de les pluges (Mall.).

Fon.: gɾəʃínə (or., bal.).

Greixina

La Valérie aixeca les espatlles; la greixina del braç li cau, patètica, al costat del vestit gofrat, massa gruixut per aquest temps, tot i la tempesta. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P. 193.].

Greixina

Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que s'han transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despullar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P. 45.].

GREIXONERA f.
|| 1. Recipient semblant a una cassola gran, amb un broc per on raja el greix quan el couen (Empordà); cast. grasera. Una grexonera de aram ab son ansa, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada de Vic). Una graxonera de ferro, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 35). Una graxonera de terra, doc. a. 1527 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). E axí con les gualines couran, matets la puriola dejús elles ab una graxonera o que't vuylles, en forma que lo grex de les gualines caygua dins la puriola, Flos medic. 220 vo.
|| 2. Greixera: recipient pla i de forma llarguera que serveix per a coure guisats greixosos, especialment gallines o galls dindis (Cerdanya, Empordà, Costa de Llevant, Vallès, Penedès, Men.); cast. grasera
|| 3. Plat oblong, de devers un metre de llarg per mig metre d'ample, que serveix per a torrar cafè, avellanes, pinyons o altra cosa dins el forn (Vic).
|| 4. Motlle llarguer, a manera de barca, que serveix per a fer pastissos (Escrig-Ll. Dicc.); cast. barquilla.
|| 5. Cassola de terra (Mall.); cast. cazuela. Ben conexedors los fan per alguns pobles amb ses grexoneres des dijous llardé, Ignor. 33. Hi ha greixoneres (=cassoles) de diferents noms segons llur grossària: greixoneres de biel, de malaguenya, de mitja mà, de perol, etc., seguint la mateixa nomenclatura que tenen les olles (Pòrtol).
|| 6. Guisat cuit dins una cassola, generalment al forn (Mall.). El més freqüent és l'anomenat greixonera de peus de porc, però es fan també greixoneres de peix(anguila, tonyina, llampuga, etc.).
Refr.
—«Qui amb greixonera cou, amb poc menjar en té prou».
Fon.: gɾəʃunéɾə (or., men.); gɾəʃonéɾə, gɾiʃonéɾə (mall.); gɾiʃunéɾə (men.).
Intens.:—a) Augm.: greixonerassa.—b) Dim.: greixonereta, greixoneretxa, greixonereua, greixonerona, greixoneró.—c) Pejor.: greixonerota, greixonerot.
Etim.: derivat de greixó.

Greixonera

(...) que cada parell de dies vendria a ca nostra a fer una mica de dissabte i deixar-nos una olleta d'escudella fresca, una greixonera d'aubergínies farcides o un escabetxo de gerret. (Emili Manzano. L'estiu vermell. Art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 10).

Greixonera

Els cabells llargs, els tatuatges tribals, el bronzejat permanent ... Potser no, potser només és la similitud llegendària entre els surfistes i els actors porno, però posaria la mà al foc que fa unes hores aquell d'allà li escurava la greixonera a la senyoreta Sasha. La solució seria demanar-li que s'abaixés els pantalons un moment, aviam si parlem de la mateixa xirivia, però ho descarto ràpidament. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 226.).

GRÉMOLA f.
|| 1. Paraules o sorolls gemegosos i insistents, que molesten per llur persistència (Mall., Men.); cast. murga. «Quina grémola fa tot lo dia aquest violinista!»«No facis tanta grémola, que em fas mal de cap». Fer sa grémola: gemegar o parlar contínuament, sobretot demanant; pidolar (Mall.). Tu pegues sense ànima! deya ella, y plora que plora, y crits y espants.—¿Què tant de fer sa grémola? digué l'amo, Alcover Rond. iv, 154. Tant l'arribà a pregar i tant li va fer sa grémola, que sa patrona... consent d'anar a veure sa barca des patró, Alcover Rond.vi, 310.
|| 2. adj. Persona que demana o gemega insistentment, fins a molestar (Mallorca); cast. pidolón. Contau-mos-ho! Donau-mos aquest gust, per amor de Déu! Jesús, que sou de grémoles! Ja us ho contaré tot, Alcover Cont. 545.
Fon.: gɾémolə (mall.); gɾémulə (men.).
Etim.: sembla derivat del radical germànic gram, que significa ‘pena, aflicció’ (cf. Spitzer Kat. Etym. 25; Meyer-Lübke REW 3834).

Grèmola

Després de queixar-se'n al seu marit, en Gian, que no tenia cap interès a governar i ja el satisfeia prou que el seu oncle dugués les regnes del poder i dirigís Milà, la Isabel de Nàpols va començar a fer la grèmola al seu avi, el rei Ferrante. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2. 508 pàgs. Pàg. 90].

Grèmola

Fixi-s'hi, no em faci més la grèmola. Si peta el vidre es trencarà i jo hauré de facturar una factura de vuit mil peles més vuit mil de mà d'obra a la Cristalleria Coral. Qui ha de venir? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 22.).

Grémola

Axa, naturalment, no comparteixo els neguits dels seus parents; és forta i resistent; qui és capaç d'empipar-se tant, és també probablement capaç de superar les conseqüències de l'enuig; tinc fins i tot la sospita que ella, si més no en part, fa la grémola només per tal de desviar d'aquesta manera envers mi la sospita de la gent. [Franz Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 143.].

Grémola

En sentit figurat, tenim fer el ploricó, és a dir, 'mirar d'inspirar compassió ponderant les pròpies misèries': «Ara fas el ploricó perquè t'interessa obtenir algun favor, oi?» Fer el ploricó també es pot dir fer la grémola; i quan un infant fa el ploricó es diu també que fa el cantussol. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 158.).

GRENY m.

|| 1. Porció de terra rocosa i desigual, cantelluda, abrupta (Empordà, Plana de Vic); cast. breña. Entafurat entre herbes, boscos i grenys, Canigó viii. Un greny de roques ratllat per un llamp, Ruyra Pinya, ii, 180. Fugíem dels grenys de les altures, Carner Monj.31.

|| 2. Cadascun dels turonets o muntets de terra formats en el camp per la llaurada (St. Llorenç des C.).

|| 3. Porció arrugada de la superfície superior d'un pa ben cuit (Pla d'Urgell, Segarra, Camp de Tarr.).

|| 4. Tall, equip de treballadors del camp (Mercadal). «Avui hi havia molta de feina i hem hagut de fer dos grenys».

Fon.: gɾέɲ (or.); gɾéɲ (occ.); gɾə́ɲ (mall.).

Var. form.: creny.

Etim.: desconeguda. Sembla relacionable amb el castellà breña, l'origen del qual també és obscur.

Greny

Em vaig treure les vambes amb dues puntades de peu, vaig abraçar-me al tronc del bedoll i vaig clavar-hi els dits en un greny de l'escorça: primer em vaig impulsar amb un peu, després vaig meca_r l'altre i vaig posar-lo pla contra el tronc, i a poc a poc em Villgenfüar com un mico fins a abastar la branca amb la mà esquerra i recolzar-m'hi i agafar-m'hi amb l'altre braç... [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 31.].

1. GRESA f.
Terra barrejada amb pedruscall i sorra granada (Empordà). V. gres.
Fon.: gɾέzə (or.).

2. GRESA f.
|| 1. Ranura rectangular feta longitudinalment o a la fusta o al ferro per a encaixar-hi les vores de diferents peces, com una porta, una finestra, una post corredissa, etc.; cast. alefriz.
|| 2. Escotadura llarga que corre pels costats i al llarg de la quilla, continuant per les rodes de proa i popa fins a la cinta (val.).
|| 3. a) Represa o graó de devers un pam i mig d'amplada, que fa l'espai on comencen la volta del forn de calç (Eiv.).—b) Garlanda del formiguer, o sia, terra que acosten a la llenya del formiguer per a posar-hi els terrossos damunt (Eiv.).
Fon.: gɾέzə (or.); gɾə́zə (mall.); gɾézə (eiv.).
Etim.: segons Coromines (BDC, xxiv, 56), derivat per regressió de engresar o engrasar, variant del cast. engarzar ‘encaixar’.

Gresa

La gresa, amarada,

fins del gat mesquer

la més lleu petjada

fidelment reté.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 17.).

GRESOL (i dial. cresol, greiol). m.

|| 1. Vas més ample de dalt que de baix, fet de matèria refractària, que serveix per a fondre i calcinar substàncies que requereixen un grau de calor molt elevat; cast. crisol. Cressols trencats en què se era fus argent, doc. a. 1338 (Botet Mon. iii, 301). Meteu en un cresol que sia mès al foch, doc. a. 1388 (ibid. iii, 354). Ferros grans per menar los cresols del or quant és al foch, doc. a. 1459 (BDC, xxiv, 122). a) Entre vidriers, la cassola on posen el vidre fos (Manresa).—b) fig. Virtut, facultat, etc., on es purifica algú o alguna cosa. Purificats en el gresol de sa consciència, Pons Com an. 150.

|| 2. Recipient de terra refractària, de metall, etc., dins el qual es posa oli i un ble per a fer llum. Tres coses fan bon lum: oli, meixa e crezol, Libre de tres, n.o 73. Va apagant-se com llum d'un sec gresol, Atlàntida ii. Especialment: a) Cassoleta molt petita, de terrissa, amb un broc per al ble, i que serveix per a fer alimares (Gir., Cerdanya, Lluçanès, Igualada, Camp de Tarr.); cast. candileja.—b) Recipient de metall dins el qual va l'oli i el ble d'un fanal (Plana de Vic, Priorat, Bal.).—c) Cadascun dels dos platets de metall que van col·locats un dins l'altre i formen la part principal del llum de ganxo o d'encruia (or., occ., bal.); cast. candileja.

|| 3. Llum de ganxo, compost essencialment de dos platets de metall posats un dins l'altre, el superior dels quals és llevadís i conté l'oli i el ble (Tortosa, País Valencià); cast. candil. Lo marit... menys lo prehen que un fesol, sens lum cresol li fan tenir, Spill 530. No vullau... que yo sia cresol de carnicer que faça lum a altri e que creme a mi mateixa, Tirant, c. 220. El tio Toni alçà els ulls i mirà el cresol que penjava de la campana de la llar, Morales Id. 69. «Les xiques de Torrevella | al cresol diuen candil, | a la finestra ventana | i al julivert perejil» (cançó pop. de Guardamar); a Torrevella (=Torrevieja) es parla castellà.

|| 4. Platet que hi ha a una antorxa per recollir la cera que en degota (Artà).

|| 5. Recipient de metall dins el qual posen el setrill per recollir l'oli que en degota i evitar que s'embruti la taula (Collsacabra).

|| 6. Capell tricorni que s'usava en el segle XVIII (cf. Gudiol Indum. 34).

|| 7. Peix bastinal, pla, a manera de ratjada amb tres rotllos vermells pels costats (Mall., ap. BDC, xi, 52).

Loc.—a) Posar oli en un cresol: aplicar un remei molt ràpid i eficaç. Així que es resolgué a dir amèn a tot, com si hagueren posat oli en lo cresol, Rond. de R. Val., 91.—b) Bona nit cresol, o Bona nit cresol que la llum s'apaga: es diu quan es perd o desapareix una cosa quan menys era d'esperar (val.). Els nóvios se gitaren... en la pau del Angel: y bona nit cresol, Rond. de R. Val., 94.

Cult. pop.—Ball del gresol: ball d'habilitat que es ballava amb caràcter de concurs. Els balladors portaven un gresol d'oli encès penjat a l'entrecuix dels pantalons; quan se'ls apagava, s'havien d'aturar de ballar i tornar-lo a encendre ràpidament per continuar tot seguit el ball (Paüls, Prat de Comte, ap. Dicc. Dansa).

Fon.: gɾəzɔ́ɫ (or., bal.); gɾezɔ́ɫ (occ.); kɾezɔ́ɫ (Tortosa, Cast., Sueca, Xàtiva, Alcoi, Al.); kɾesɔ́ɫ (Val.); gɾəјɔ́ɫ (Sta. Col. de Q.); gɾeјɔ́ɫ (Sarroca de Bellera).

Intens.:—a) Augm.: gresolàs.—b) Dim.: gresolet, gresoletxo, gresoleu, gresoliu.—c) Pejor.: gresolot.

Etim.: sembla venir d'una forma llatina *cruceolum, var. de crucibŭlum, ‘vas amb brocs, de forma semblant a una creu’ (cf. RFE, xxvi, 502).

Gresols

El fet, però, és que els fanals de petroli, i el mestre Ferdinando i els llumins i els somnis, tenien les hores comptades. El senyor Priamo i la senyora Franceschina encara il·luminaven el seu sopar amb la flama inquieta de l'espelma, i els gresols de coure encara omplien d'ombra i de llum les habitacions dels criats: però Pasqualino sabia el que es feia... [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 76.].

Gresola

Però no la destorbaven, perquè el molí amb el cavall que voltava fent girar la gran pedra, entre els homes atents a la feina, a la llum d'una gresola, li feia pensar en el pessebre. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 203.].

Gresol

...aigua acabada de traure del pou, i el desdejuni era un tassó de llet amb coca o pastes cuites al forn de la casa, però si tenia més gana podia baixar al celler o rebost excavat en la roca, que era una simple cova emblanquinada on un gresol sempre encés il·luminava amb llum groga un bé de Déu de botelles i gerres, de lleixes plenes de pots de conserva i de formatges, pernils penjats i tota raça d'embotits: el petit convidat tenia llicència, atorgada per la majordona-cuinera (viuda d'un amo i mare discreta d'un altre), per demanar-ne o tallar-se'n al seu propi gust. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 298.).

1. GRÈVOL m.

Arbre de la família de les ilicínies, espècie Ilex aquifolium, de fulles alternes, ovades o el·líptiques, lluents i espinoses, flors blanques-rosades i fruit globulós vermell lluent; cast. acebo. Si les empeltau en un grèvol, que és lo arbre de què se fa lo vesch, Agustí Secr. 41. La farigola i grèvol d'una rosada d'or, Atlàntida i. Arços i grèvol, | a la fredor oculta | de tramuntana, Espriu Lírica 22.

Grèvol (escrit també Grèbol): llin. existent a Gir., Arbúcies, Calonge, Capsec, Maçanet de la Selva, Osor, St. Hilari SC, Sta. Col. de F., Fogars de Tordera, Sant Celoni, Calella, Barc., etc.

Fon.: gɾέβuɫ (or.); gɾéβoɫ (occ., val.); gɾέβu (pir-or.).

Sinòn.: boix grèvol, arbre del visc, arbre de mal fruit.

Etim.: del llatí vulgar *acrifŏlum, var. del clàssic acrifŏlĭum, mat. sign.

2. GRÈVOL m.

Ocell de l'espècie Tetrao Bonasia (Vayreda Fauna Ornit.).

3. GRÈVOL, GRÈVOLA adj.

Trencadís, inconsistent (Hospitalet, Camp de Tarr.). «La figuera és una planta molt grèvola».

Etim.: deformació vulgar de frèvol o brèvol, per influència de grèvol art. 1.

Grèvol

Vaig allargar la mà per palpar la fosca massa que tenia al davant; vaig reconèixer les aspres pedres d'una paret baixa, al damunt hi havia una mena d'estaques i a dins una tanca amb punxes, molt alta. Vaig avançar a les palpentes. Va tornar a aparèixer un objecte blanquinós: era una porta, una porta petita; en tocar-la, va girar sobre les frontisses. A banda i banda, hi havia una cleda molt fosca, de grèvol o teix. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 360.].

Grèvol

El tresor s'apareix en somnis, amb tota la seva fulgència, al pagès adormit. Veu un munt d'or i un lloc precís, allà al bosc, prop d'aquell boix de grèvol que té un senyal al tronc, sota una gran pedra quadrada. Només cal anar-hi i apoderar-se'n. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 145.].

Grèvol

Quant a ella mateixa, no gosava moure's, per temor de ser descoberta. Romania oculta rere una mata esponerosa de boix grèvol, quan ells començaren a allunyar-se. Abans no fossin massa lluny per poder-los sentir, però, la Louisa parlà de nou. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 111.].

Grèvol

Oh cementiri desert! Una tija

munta del fons de la teva pruïja -grèvol

anònim i fe que no es perd-. I al cim mès alt

de la tija de grèvol.

com un ocell que espigola placèvol,

les benaurances. en l 'astral concert.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 152.).

Grèvol

Va arribar Nadal i, amb aquest motiu, Philip tingué un parell de dics de festa. Va comprar unes branques de grèvol i decorà el pis, i el dia de Nadal va donar un petit present a Mildred i a la petita. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 515.].

Grèvol

Davant Archangel Coure hi ha una àrea amb gespa encerclada per un clos de boixos baixos. Alguns parterres amb flors, una bassa amb peixos de colors, un grèvol força alt cobert amb una clemàtide enfiladissa: el nostre jardiner a hores, un cosí del Rob, s'ocupa d'aquesta zona. Tot el que el Rob té de xerraire, ell ho té de taciturn. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 62.].

Grèvol

-A la taula hi hauríem de posar rams de roses. Blanques i vermelles. I una mica de ginesta. O grèvol. ¿Què et sembla, Laura?

-¿Grèvol? ¿Que vols aprofitar per celebrar el Nadal? I això de les roses és massa clàssic. (Pol Beckmann. Novel·la. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788477276012. 162 p. P. 75.).

Grèvol

GRIFOLAR v.

|| 1. intr. Treure brots o grífols; cast. pimpollecer, retoñar. No veya el blat com grifolava, Verdaguer Jov. 186. Les taques brunes de les terres on els esplets no havien grifolat encara, Pous Nosa 117.

|| 2. tr. Llançar a manera de rebrots. En llampegueig volcànic sos ulls grifolen ires, Atlàntida iv.

Fon.: gɾifulá (or.).

Etim.: derivat de grífol.

Grifolava

En el cor de l'estanquer grifolava l'esperança, i el rellotge del capità anava desfent-se lentament d'aquella forma humana. Havia estat, doncs, un mal somni tot allò? (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 83.).

Grifoleig

No hi havia més: si existia un grifoleig qualsevol de amagatall, per allà devia ésser, i, si hi era, ell no veia on pogués dissimular-se fora d'aquella pedra estranya que de seguida li havia cridat la mirada. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 251).

GRIOT

El Griot, en la cultura bamana i en altres cultures africanes properes, és un músic ambulant, que a la manera del bluesman va de poblat en poblat narrant històries. Aquesta tradició ha estat heretada per músics moderns de Mali com Habib Koité o per Soriba Kouyaté en Senegal. (enllaç)

Griot

L'Henri Lareng, que mantenia les tradicions de la Khágne com un griot, ens va detallar les modalitats de l'elecció de Miss Khágne. Havíem d'elegir la pubilla i tres delfines. Vam mirar detalladament les fotos de classe de les dues Hypokhágnes i de les dues Khágnes abans de posar nota a les minyonetes. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 269.).

Griot

GRIPADA f.

Gran epidèmia de grip. «Hi ha una gripada que fa por».

gripar v. tr.

Gripada

“Els mitjans no són el quart poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder”. Desconec si els nostres polítics llegeixen el sociòleg Manuel Castells, però és evident que en comparteixen l’anàlisi. Gripada la via política, l’espai públic (tant el físic com el publicat) ha esdevingut àgora i caixa de ressonància perquè els diferents bàndols s’expressin -es critiquin i es controlin- durant tots aquests últims anys de l’anomenat Procés.(Jaume Claret. La (in)dependència mediàtica. . Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 46.).

GRIPIA f. ant.

Giripiga. Una decocció que tenen los especiés que ha nom lielte, e mesclau-hi una poca de gripia, Dieç Menesc. ii, 35.

1. GRÍPIA f.

|| 1. Menjadora per al bestiar; recipient de pedra o de fusta, amb un rastell o embarrat, dins el qual es posa el menjar per als animals establats (Ross., Capcir, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Andorra); cast. pesebre. Lo bou conech son senyor, e l'ase la grípia, Pere Pasqual, Obres, ii, 29. Féu fer un sepulcre en la porta de la grípia o pesebre en la qual fo posat nostre Senyor Jesu-christ aprés que fou nat, Sant Ier. 12.

|| 2. Rastell o reixat de fusta que forma la part davantera de la menjadora de l'herba i palla (Pallars Sobirà, Conca de Tremp).

|| 3. Cavitat o compartiment de la menjadora dins el qual es posa el gra, llegum sec o garrofes per al bestiar (Mall., Men.).

|| 4. Fusta en forma de con o canal, que hi ha sota la menjadora, destinada a recollir les engrunes d'herba que se n'escorren i a posar-hi el gra per als animals (Vallcebre, Orús, Rupit, Merlès, Ripoll, Berguedà, Vic: cf. Amades Past. 152).

|| 5. (familiarment) Fam, gana forta de menjar (Ll.); cast. gazuza.

Loc.—a) Omplir la grípia a algú: proveir-lo de menjar o de mitjans econòmics suficients per a la vida.—b) Alçar la grípia a algú: restringir-li les possibilitats de guanyar o d'obtenir mitjans de vida. Provà d'alsar-los sa grípia y de no donar-los diners quant n'hi demanaven, Roq. 32—c) Tenir bona grípia: tenir assegurat l'aliment abundant; no estar subjecte a restriccions alimentícies (Mall.).

Fon.: gɾípiə (or., men.); gɾípia (Andorra, Pobla de S.); gɾíbbia (Esterri de Cardós); gɾípi (pir-or., mall.); gɾímpia (Lladorre).

Etim.: del germ. kribbia, mat. sign. || 1 (cf. RFE, i, 410; REW 4773).

2. GRÍPIA f.

Instrument compost de dues cames de ferro combinades amb un travesser i amb una anella també de ferro, que, introduint les cames dins un forat en forma de cua d'oronella practicat a una pedra de construcció, serveix per a elevar aquesta i col·locar-la en el lloc on convingui de l'edificació (Barc., Igualada).

Fon.: gɾípiə (or.).

Etim.: probablement de grapa, deformat per analogia del grípia art. 1.

3. GRÍPIA f.

Gentussa, colla de persones indesitjables (Barc., Penedès); cast. canalla, gentuza, chusma Era una grípia, una caterva de galifardeus, Caselles Mult.14. Tu no ets de la grípia, oi? Espriu Anys 182.

4. GRÍPIA f., vulgarisme,

per grip: Catarro epidèmic (Empordà, Plana de Vic, Men.).

Grípies

El local, un antic estable escrupolosament net i de pa rets emblanquinades, però on encara queden les grípies on menjaven els animals, és ple de gom a gom d'un multitud sorollosa que es prem cap a la banda del fons on es veuen tres taules dalt d'unes breus plataformes d fusta corcada. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 102.).

2. Grípia

GRISETA f.

Tela de seda o de llana amb floretes o altres dibuixos molt menuts; cast. griseta. Un gipó de griseta, doc. a. 1799 (arx. de Montblanc).

Etim.: del fr. grisette, mat. sign.

Griseta

Les esperances del botiguer es realitzaren, i els encisos de l'eixerida griseta donaren aviat anomenada als seus salons. [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 67.].

GRISO m.
Oratge sec i molt fred (Cerdanya, Tremp, Barc., Penedès, Segarra, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Val.); cast. gris. Tota l'extensió de Cadí sembla ensopida, el griso tallant lo únic que viu, Massó Croq. 98.
Var. form.: gris (Ben enrollada al coll la bufanda de llana per tal d'evitar el gris, eixe ventet que ariçona, Salvador FB 7).
Fon.: gɾízu (or.); gɾízo (occ.); gɾís (val.).
Etim.: incerta. Potser del fràncic *bisa, ‘vent del NE.’, amb contaminació degris.

Griso

— Vos hi heu fet de matinet, Josep. — De les quatre que filo, Laia. — Devia fer frescor, amb el griso de la matinada! — De la fred, rai! Me'n flosco! Ja sé que no em pot inquietar sinó a l'hivern. Les consagrades cames és lo que... De seguida em canso: veus-ho aquí... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 50).

Griso

La gent passava apressada, embolcallada amb els seus abrics, ben encongida en un esforç per protegir-se del griso, amb les cares esblaimades i tenses. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 263.].

1. GRIU m.
Animal fabulós meitat àguila i meitat lleó; cast. grifo. Dues capes de seda... ab rosetes doradas ab grius de seda groga forrades de groch, doc. a. 1373 (Miret Templers 557). La mort... té molt més cruels arpes que los leons, grius,Francesc d'Olesa, Nova Art de trobar.
Var. form. i sinòn.: grif, grifó.
Etim.: del gr.-llatí gryphus, mat. sign.

2. GRIU m.
Grill (men.); cast. grillo. a) Griu verd: cigala borda, insecte de l'espècie Steropleurus stali (men.); cast. chicharra.
Loc.
—Dur grius: estar molt il·lusionat, portar moltes pretensions (men.). «Tu dus molts de grius dins es cap!»

GRIU

EL GRIU / En feina d'horabaixa, a la terrassa / del bar cretenc estaves asseguda (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 279.).

Griu

Ella és a la vorera, prop del cotxe. No em veu i no em pot sentir. Això s'ha de reconfigurar. Verdi no pot llegir els llavis de Wagner, ni el lleó els del griu. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 366.].

GRIVA f.

|| 1. Garbell (Priorat, Cast., Nules); cast. criba. En lo pastador, una griva pera cernir farina, doc. a. 1459 (Rom., xvii, 200). Especialment: a) Peça de terrissa amb foradins, que serveix per a porgar l'arròs abans de tirar-lo a l'olla (St. Carles de la Ràpita).—b) Recipient de llauna amb foradins, que serveix per a porgar l'arròs i llevar-li la micolada abans de tirar-lo a l'olla (Eiv.).

|| 2. Ocell de la família dels túrdids, espècie Turdus viscivorus, que és molt semblant al tord, però més gros (or., occ., val., bal., alg.); cast. zorzal. No és, no, griva ni gaig, Verdaguer Idilis. Passen tords i grives espolsant la neu, Colom Juven, 19. Volades de gafarrons, de grives, de pinsans, Espriu Anys 70. a) Griva cerdana o griva portalenca: ocell de l'espècie Turdus pilaris, més petit que la griva comuna. (La forma baleàrica del mot és grívia).

|| 3. Peix de diferents espècies del gènere Labrus, i principalment el Labrus merula (cast. zorzal marino), L. viridis (cast. budión verde), etc. S'usa aquest nom a les costes catalanes i valencianes, i a les Balears apareix amb la forma grívia.

Loc.

—Venir d'un badall de griva: venir molt prim, estar a punt de succeir una cosa.

Refr.—a) «A falta de grives, bones són merles»: vol dir que en les dificultats cal acceptar la solució menys dolenta, encara que no sigui la que un voldria.—b) «No hi ha Pasqua florida, que no hi hagi griva fugida» (Gomis Zool. 340).

Fon.: gɾíβə (or.); gɾíβa, gɾíβɛ (occ); gɾíva (Maestr.); gɾíβa (val. apitxat); gɾíviə (men., eiv.); gɾívi (mall.).

Etim.: del llatí cribra, pl. de cribrum, mat. sign. || 1. Sembla que el significat || 2 s'ha derivat del || 1 per la forma de volar de tals ocells, comparable a les oscil·lacions d'un garbell (cf. Meyer-Lübke REW 2324).

Grives

D'ocells, no em serviria res a denunciar llur gran pressura; que, l'una l'altre sens mesura faent empatx, hi eren: voltors, grifauts, milans, falcons, astors, àguiles, esparvers, mussols, austardes, grues, oriols, ànedes, cignes e pagons, perdius, becades e capons. Lla eren coloms, pollets, gallines, cucuts, corbs, grives, merles fines, orenetes, aloses, faisans,... (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 21.).

Griva

La vostra casa presideix la vall.

Corn d'una griva l'aterrada tofa.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 89.).

Griva

Que em vegen tots mos valents ... i aquest. Per quatre gotes de sang perduda! Potser sí que es creien

que al doli se l'abat com a la griva! (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 20.).

GROFOLLUT, -UDA adj.

Bast, grosser; mancat de finor (Vallès); cast. zoquetudo, basto. Els martells feixucs, les llimes grofolludes... li causaren un nou estropell, Bertrana Herois 14. Maldava barroerament en el mitjó grofollut, Espriu Anys 182.

Fon.: gɾufuʎút (or.).

Var. form. i sinòn.: gropellut.

Grofolluda

L'endemà una dona asmàtica, amb la cara tota empastifada, grofolluda i que feia pudor d'all, amb un accent provençal que feia morir de riure i amb un bigoti negre damunt el llavi de porpra, em va portar a allò que semblava que era casa seva, i allà, després de posar-se les puntes dels dits als i esclafir-hi un petó sorollós per demostrar la qualitat desitjosa i virginal de la seva mercaderia, va estirar la cortina amb un gest teatral que va deixar al descobert allò que em va semblar un racó de la cambra en què dormia habitualment una família nombrosa i no gaire primmirada. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 27.].

Grofollut

Ara la noia que havia vista l'anada anava carregada de roba per fer la bugada i ajudava un home esguerrat a fer la neteja, un home de cap gros i tirat grofollut que em va recordar el personatge del "Bertoldo" de las farses italianes. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 209.].

GROG m.

Beguda feta amb aigua calenta i un licor fort, especialment aiguardent de canya; cast. grog.

Etim.: pres de l'anglès grog, mat. sign.

Grog

Llavors s'aixeca i ensopegant per aquí i per allà, es posa a fer-nos un grog, i a continuació a parlar de tot alhora, no tan sols dels Henrouille sinó també de Bébert, no faltaria sinó. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 387.].

Grog

Res del que passava al seu voltant va contribuir a alegrar la seva tristesa, un parell d'amigats del seu pare passaven el vespre amb ells, cosa que passava quan no era ell qui anava a casa seva, i era un vespre llarguíssim, de sis a quarts de deu, amb molt de soroll i molt de grog. Estava desmoralitzada. La increïble millora que li havia semblat notar en el senyor Crawford era l'únic que, d'alguna manera, consolava el vaivé dels seus pensaments. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 293.].

Grog

1. GROP m.

|| 1. Nus de la fusta; cast. nudo. Quan hi ha un grop dins de la fusta, no hi ha tall ni tremp segú, Pelay Briz (Jocs Fl. 1871, pàg. 57).

|| 2. Concreció envoltada d'un material diferent o menys dur, per exemple, en un vidre, en una roca, en el terreny; cast. paño (en el vidre), resalto (en el terreny). I esmarletant de timbes I grops aquelles terres, | escrestant les muntanyes,Atlàntida i. Especialment: a) Nus que uneix una llença amb l'altra, en el palangre (Mall.).—b) Nus mitjançant el qual el llaurador lliga les tirandes a l'esteva de l'arada (Palamós).

|| 3. Nuvolada tempestuosa congriada sobtadament; cast. tormenta. Grop d'ennuvolada: nuvolat espès que amenaça pluja. Grop d'aigua: ram de pluja.Grop de vent: cop de vent, ventada sobtosa. Vent de grop: vent que porta tempesta. «¿Quin vent tenim? ¿Tramuntana?—No, és vent de grop» (Empordà).Con fo lo jorn clar, grop e vent se mès defora en tal vertut, doc. a. 1343 (BSAL, iii, 261). E de vents e de plujes e de grops, Muntaner Cròn., c. 170.Estant axí desperà un grob ab vent al maestre, Pere IV, Cròn. 131. En mig del golf un grop près la galera y la descusí tota, Alegre Transf. 148. Tu, si no tresquem ens arreplegarà el grop, Víct. Cat., Ombr. 86.

|| 4. fig. Dificultat grossa, tribulació; cast. tormenta.

Fon.: gɾóp (or., occ., bal.).

Etim.: del llatí cruppa, ‘corda gruixuda’ (REW 2344).

2. GROP m. ant.

Odre d'oli III diners, grop de vidre II anaps, gerre d'oli II diners, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21).

Grops

Es regirava en espires i vinga fer proliferar, a través de les espires (no gaire) de la superficie cóncava, observada des de sota, tumors bonyeguts, com els degotissos de cera del menjador, minoves i grops blancs ques'esfumaven amb la corrupció de la negror, gairebé invisibles des de la finestra des d'on el senyor Pepet mirava, potser fins que, moments abans que plogués, el cel sencer s'arranés com una liosa (palimpsest de quins altres noms, o tots ú, i ambquin dins i quin fora, cuc o papallona, si és que n'hi ha), sense cap compassió pel que mira i mira el cel, s'encegués com un panna de nata i me li inoculés el vibrió mordaç de la panoftálmia que ens farà la nit, la posterma de la nit i després elsilenci de la nit, té. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 51-52.).

Grops

Tenim eines prou fines per avaluar la correcció del pas dels elements lingüístics a les paraules, a les oracions i als paràgrafs ens resta sovint un neguit més o menys perceptible que la substància inicial no s'ha acabat de transforma matèria verbal, que hi ha forats, esquerdes, grops? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 512.).

Grops

...els grops formen part de la grapapa amb els mateios grucs que els nals vinguts posteriorment de l'obència. Grops i nals tenen la magina en comú i quan és temps de bocadia s'uneixen als peritots que, com ells, mamen la magna. Tots el qui mamen la magna tenen iques, llevat dels grops que van abandonar-los per la cora. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 105.).

Grops

Prou, mare, que ja en tinc tot allò ple!

Jo sóc fet d'una fusta

amb massa grops; qui en té la culpa?

Treballar per a ells? Ja s'ho faran, gentussa!

No m'hi canso pas gaire, diguem gens.

Estic podrit d'impaciència

i d'esperances fules. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 164.).

Grop

GROPADA f.

Tempestat congriada sobtadament; cop de vent i d'aigua impetuós; cast. nubarrada, chubasco, tormenta. Entre die plogué algunes gropades, doc. a. 1561 (Ardits, iv, 390). La gropada, mentrestant, creixia a l'horitzó, Ruyra Pinya, i, 71. La gropada s'atansava de sobte, amenaçadora, Espriu Lab. 131.

Etim.: derivat de grop.

Gropada

Aquesta tarda la gropada ha caigut

avall pels pendissos del cel

com un rocall enorme...

Com algú que des d'una finestra alta

espolsés unes tovalles

i les engrunes, caient totes juntes,

[Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Cafeiro. (Poemas de Alberto Caeiro, trad. J. Sala-Sanahuja). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8477273553. 216 p. P. 41.].

Gropada

LA GROPADA

Lentament, per entre les tires, en Tomàs Llavanera resseguin la vinya amb el cap baix, el cistell de canyes en una mà i la vimella en l'altra, aturant-se davant de cada ceparrada per a escollir miradament els penjolls més sans i madurs; els penjolls servar, que, penjats per un fil en les rastelleres de claus del graner, havien d'alegrar les festes d'hivern, evocant records de sali alegria a l'escampar la seva dolçor, essència de llum concentrada en llurs grans, pels llavis de joves i vells, d'amos i mossos aplegats fraternalment a l'entorn de la llargaruda taula, per a celebrar quelcom d'assenyalat en la retornadora tebior de la cuina. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 370.).

Gropada

Tot aquell núvol gris que precedia la gropada s'era arremolinat, amodoixonant-se en masses plomisenques que s'encastellaven l'una dessobre l'altra, com remogudes per fortes oposades corrents. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 384.).

Gropada

Mònica va ser sola a odiar-la. Valesi abraçava Lluïseta. La gropada s'atansava de sobte, amenaçadora. El sol arnat per la boira, feia una tímida visita a les torres, molt altes i cremades, de Santa Maria Liberal. Mònica acabà l'oració entre sanglots histèrics. Tots esguardàvem la terra remoguda on jeia Letizia i ens en tornàvem, fatigats, molt pàl·lids. Això passava en un temps remotíssim: a les quatre de la tarda. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 364.).

Gropada

1. GRUAR v.

|| 1. intr. Rondar entorn d'algú o d'algun lloc, a l'aguait o esperant una cosa (bal.); cast.rondar. Tot lo sant dia gruava per devers sa redacció d'El Siglo Futuro perque li deixassen publicar aquells articles, «El Tambor», 27 des. 1884.

|| 2. intr. Entretenir-se massa sense arribar a anar-se'n o a fer allò que caldria (men., eiv.); cast. detenerse, remolonear. «Hala, no grueu, que fareu tard!»

|| 3. intr. o tr. Desitjar vivament (una cosa que es fa esperar molt); cast. suspirar, ansiar. Els va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos, Ruyra Pinya, ii, 175. Y donchs, que no n'han fet may, de tortells de duro, que me'ls fan gruar tant? Vilanova Obres, ix, 77. Al fort dels amohinos, si l'havia gruada, aquexa soletat!, Oller Pil. 255. Amb el propòsit de fer-los gruar l'herència, Llor Jocs 38.

|| 4. tr. Alçar amb una grua (BDC, xii, 40).

Fon.: gɾuá (or., bal.).

Etim.: derivat de grua.

2. GRUAR v.

format damunt grua, que sembla significar ‘criar les grues’, mot que figura en aquest refrany: «Quan la grua va a gruar, pagès, posa't a sembrar» (Verdaguer Folkl. 26).

Gruar

-Més tard o més d'hora tots se'n van.

Els mots eren superflus. Clay s'estimava el vell, tal com es mereixia.

-Però, podríeu fer-l'hi gruar.

Nillson féu l'ullet a Clay per demostrar-li que no parlava seriosament, senyal que hi parlava. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 134).

Gruar

L'Eva té tres anys. Està molt orgullosa de saber-ho fer tot. Tot. No sois sap vestir-se i cordar-se les sabates, sinó que sap colgar-se al llit toca sola, rentar-se les dents cada nit i cada matí, tirar la roba bruta al cistell de la roba i fins i tot és capaç de berenar soleta si la mare té molta feina i li ho demana amb dolçor. Si no li ho demana amb dolçor, no li ve de gust. I quan li ho demana, li ho fa gruar una mica. (Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 21.).

Gruava

Però jo gruava per disposar d'una etiqueta, d'un escenari, d'un simulacre i, tal com es veurà aviat, hi havia una raó, per més estrafolària que fos, per considerar la companyia d'en Gaston Godin com una de les proteccions més eficaces. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 172.].

Gruar

Corrents, en vaig comprar tres mes per si sem trencaven pel camí. I me la va fer. Era com un avi per a mi, oi? Un dia mig en broma, a casa seva, perquè era com un avi per a mi, em diu “avui vaig a fer ceràmica, però a tu no t’interessa, oi?”, m’ho feia gruar una mica, i vinga! anem! va! i me la va pintar allí mateix. És preciosa, eh?...(Oriol Pi de Cabanyes. Un dia amb Josep Palau i Fabre a la seva Fundació. Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 10.).

Gruava

Als quatre anys, m'havia fet amic amb el fill d'un tinent Haoun, d'origen algerià. Més patriota que els francesos de França, havia vestit el seu fill amb un petit uniforme de paracaigudista. >Aquell uniforme, com el gruava! Com m'hauria agradat tenir el mateix! (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 28.).

Grua

Era el domini de l'homme des caves, l'home deis cellers. Deien que matava els mainatges o se'ls enduia molt lluny, en una grua, cap a la Xina. No podien res contra ell els nostres tiradors, les gleves compactes de les nostres cabanes ni les pistoles d'aigua, blaves o verdes, que compràvem al basar Saint-Marc. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 134.).

Gruar

Anem tots! Ja està llest! -ens diu tot fent un sos- pir de satisfacció. No ens vol explicar com ha anat; ens fa gruar. Deixa entreveure que hi ha algun "suspens". Cadascun de nosaltres es pensa que és d'ell, puix que tots el mereixem. Però a la fonda trobem unes paperetes sota el primer plat i veiem que tots tenim notes brillants barrejades amb "aprovats". Cap "suspens". L'amenaça del mestre era facècia! (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISB: 84297184861. 348 p. P. 42.).

Gruar

Ella se n'adonava i s'hi complaïa. La nostra conversa era sempre de doble sentit, però de vegades ens atrevíem a dir les coses pel seu nom. Ella sabia allò que jo volia d'ella i semblava ben disposada a donar-m'ho, tot fent-me gruar. Potser l'espera dels preparatius li abellien més que res. El cas era que passaven dies i no avançàvem gaire. Jo em desesperava. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 81.).

Gruar

Quan va acceptar, però, m'ho va fer gruar: va dir que jo era una mare desnaturalitzada, capaç de deixar sola una criatura acabada de néixer i que m'hauria d'haver clissat aquell dia que va posar els ulls en mi, que ja hi veia d'una hora lluny que jo no era una dona com cal. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 51.).

Grues

El cotxe avançava hores i hores i s'endinsava en zones inaccessibles, només les grues creuaven el firmament, i els camps de blat de moro a banda i banda del camí tenien un aspecte devastat com al final d'una guerra, quan l'exèrcit que es retira deixa al seu darrere un paisatge ferit i agonitzant. [Sándor Márai. L’última trobada (A gyertyák csonkug égnek, trad. A. García) Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 8475966950. 174 p. P. 20.].

GRUC

Grucs

GRUIXAT, -ADA adj.

Gruixut (bal.). Tenia els llavis gruixats, Rosselló Many. 79. Tenia una riaya franca, gruxada y fortíssima com els graves de l'orga, Oliver Obres, v, 199. Amb aquestes y altres paraules gruxades sa conversa s'anima, Roq. 16. Ballar gruixat una baldufa: ballar de manera desigual, botejant per en terra (mall.). Parlar gruixat: parlar amb paraules grosseres. Xerraven gruixat ferm, Alcover Cont. 18.

Fon.: gɾuʃát (bal.).

Intens.: gruixadet, -eta; gruixadot, -ota; gruixadíssim, -íssima.

Gruixats

Feia trenta-nou anys que era fosser, l'enamorat oficial de la Mort a la qual havia sacrificades afeccions i esperances. Era ei- xut, escardalenc, com format de brancons de figuera: transició erràtica entre els dos mons, d'extremitats sarmentoses i llavis gruixats. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 397.).

Llavis gruixats

1. GRUM m.

|| 1. ant. Munt de terra. Tirant de grum a grum lineabatent fins al grum o altura sobre la Coma, doc. a. 1562 (Monsalvatje Not. hist. xix, 31).

|| 2. Petita massa de substància pulverulenta aglomerada o de matèria líquida coagulada; cast. grumo. Hi ha un platet amb grums de sal, Rosselló Many 89. «Aquest sucre fa grums». «Si no remenen bé la sang, fa grums».

|| 3. Cera blanca i ben purificada amb què els cerers donen l'última capa a les atxes i candeles; cast. brumo. La cera de refús a sis, y la de grum a vuit, doc. a. 1705 (Bibl. Nac. de Madrid). Sera blanca en grum, Tar. preus 65. Huyt ciris blanchs de grum de una liura cascú, Antiq. 103.

Intens.: grumet; grumot; grumoll.

Etim.: del llatí grūmu, mat. sign. || || 1, 2.

2. GRUM m.

Noi que un club, establiment o senyor particular té al seu servei per a fer enviats; cast. groom. Jo descavalco, deixo el cavall a un grum, Santamaria Vida 63.

Etim.: pres modernament de l'anglès groom, mat. sign.

Grum

No podies travessar el corredor, que abans era tan silenciós, ni entrar a les habitacions del davant, que abans estaven deshabitades, sense topar amb l'elegant donzella d'una dama o un grum vestit a l'última moda. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 199.].

Grum

Tot filosofant encara sobre la vida, travessà el carrer, esquivà un taxi per miracle i, sense fer cas de l'insult en cockney adreçat al barret d'ales amples, prosseguí el seu camí i arribà a l'hotel. Fins el petit grum de l'ascensor contribuïa a posar de relleu la poca benevolència del seu destí. Aquell noiet devia ser fill d'algú. Si del naufragi del seu matrimoni li hagués quedat almenys un fill per a equilibrar la ruïna d'aquells anys de solitud! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 30.].

Grums

Es deia Ann Cutler, i semblava una mena de Betty Grable per versa. Treballava de prostituta per a un macarró que era el cap dels grums del Waldorf; va estalviar diners, va fer classes de dicció i de ball i va acabar com la fulana preferida d'un dels picaplets de Frankie Costello, que la duia sempre al Morocco. Eren temps de guerra - 1943 - i Elmer's sempre era ple de gangsters i militars. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 140.].

Grum

Al sortir, fregant-se mandrosament la cara amb una tovallola, i topar-se el grum amb les begudes li van venir ganes tot d'una de prendre-li una mica el pèl. La reflexió immediata li va fer veure que això seria poc digne i el va despatxar amb un gest. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 261.].

Grum

Es va girar cap a l'homenàs-. El jove -va dir, assenyalant el secretari amb el dit polze, i va dir «el secretari» com hauria pogut dit «el grum», sense que aquest qualificatiu impliqués joventut ni res per l'estil- confon el significat de les paraules. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 347.].

Grums

Així, mentre uns altres nois rics més o menys afortunats havien de desafiar el control de les governantes a la platja de Newport i eren tustats o castigats per llegir coses com Atreveix-te o Prank, al Baix Mississippí, Amory es dedicava a mossegar condescendents grums del Waldorf -al mateix temps que desenvolupava una repulsió instintiva per la música de cambra i la simfònica- i a rebre una selecta i acurada educació de la seva mare. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 21.].

Grum

Qui té temps per perdre, no sap pas quin valor té i, a sobre d'idiota, és l'ingrat per excel·lència. A la gran ciutat, qualsevol grum sent que el temps val alguna cosa, i cap venedor de diaris no vol malgastar el seu. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 47-48.].

Grums

El personal de l'hotel -grums, cambrers i oficinistes-:- s'arraïmava des de les portes del vestíbul en actitud expectant. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 86-87.].

Grum

Va aconseguir fer de grum d'un hotel barat, a Brooklyn i era tan atent i tan servicial que tothom li donava propines. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 53)

Grum

Grunys

GRUNY m.

Grunyit. Llançat un gruny confós, Víct. Cat., Cayres 71.

Fon.: gɾúɲ (or., occ., bal.).

Gruny

-És veritat -dic de sobte, molt alegrement, sense cap raó aparent. Les vies fan ziga-zaga i s'inclinen, i el tren gruny quan entra dins el túnel. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 269.].

Grunys

El posa davant de la tele i ell va fent grunys d'esverament bavós amb segons quins programes. Durant els primers anys en Jérémy l'anava a veure regularment. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P. 41.].

GUADAMASSIL (i ses var. guadamazir, godomacil, guardemacil). m. ant.

Cuiro adornat amb dibuixos estampats en pintura o en relleu; cast. guadameci.Dessús un godomacil... a ops de la capella, doc. a. 1409 (Anuari IEC, v, 640).Los dos cuyros guadamazir, doc. segle XV (Col. Bof. xxvi, 167). Los dos cuyros guadamacir squinçats, ibid. 240. Sie fet i posat un gran taulell cubert ab un drap o guadamacils ab les armes de la ciutat, doc. a. 1588 (Geogr. Barc. 708).Vetas de filadís y de fil, y vint y quatre sous per guardemasils, doc. a. 1644 (Rev. Men. xx, 261).

Etim.: de l'àrab ġadāmasī, propi de Gadames, ciutat tripolitana on es fabricaven els dits cuiros (Eguílaz Glos. 414), tal volta per via del cast. guadamecil.

Guadamassils

La possessió d'un bargueño o d'un cadiral cobert amb guadamassils cordovesos era tan excepcional com uns gerros de la Xina i del Japó o unes porcellanes de Saxònia. I no parlem de les arquimeses, tingudes com a castellanes, perquè, en veritat, són d'influència italiana i, per això, les trobem amb més abundància en les nostres cases senyorials. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 74).

Guadamassil

GUALDRAPA f.

Peça de tela que protegeix i adorna la gropa d'una cavalcadura; cast. gualdrapa. Ne pugue aportar gualdrapa de vallut, doc. a. 1565 (Hist. Sóller, i, 861). Gualdrapa de cavall de ratina vermella ab dibuixos, doc. a. 1774 (Aguiló Dicc.).

Var. form. dial.: buldrafa.

Fon.: gwəɫðɾápə (Barc.); gwaɫðɾápa (Val.); buɫðɾáfə (Men.).

Etim.: de l'it. gualdrappa, mat. sign., l'origen del qual no està aclarit (cf. Meyer-Lübke REW 9169).

Gualdrapes

Però va veure nombrosos cavalls de guerra lligats al rastell sota el cobert, abrigats amb gualdrapes gruixudes de feltre, i va buscar als voltants un lloc més apartat i en posició prou elevada per permetre-li controlar el pas per la carretera. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 255.].

Gualdrapa

(Aleix arriba a mig trot dalt d'un magnífic cavall negre, ornat amb picarols brillants i una soperba gualdrapa roja. Porta a la gropa del seu cavall un nen d'uns vuit anys, negrenci magristó.) (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 158.).

Gualdrapa

GUANTELLET m.

Part de l'armadura que cobria les mans; cast. guantelete. Es stil entre gent d'armes que quisvulle prenent una casa per gran o poca que sia e esser-hi posat senyal de guantellet o bacinet o lansa, Stils de la Cort, 241 vo. Armes de cavaller són... braceres e guantellets, Eximenis Reg., c. 279 (Balari Dicc.). Los beylls ganteylets són a trempada larguea, Pere March, «Arnès del cavaller», vers 446 (Rom. xx,588).

Etim.: derivat dim. de guant.

Guantellet

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una armadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66.).

Guantellet

GUARDA f.

|| 1. ant. Acció de guardar en el sentit de mirar, examinar; cast. cata, examen. Los metges feren la primera guarda lo mils que pogueren, Tirant, c. 221. Prendre's guarda d'una cosa: examinar-la, dedicar-li l'atenció. Per les places e per los carrers alcunes vegades jo'm prenc guarda si ja poré veer dreturer jutge, Llull Cont. 114, 20. Com hom se pren guarda en est món quals coses són belles ni quals són leges, ibid. 104, 23. Per cert, Senyor, jo me'n pris ben guarda, Eximplis, i, 338. De aquí auant se prenia guarda Judes com hagués auinentesa de metre'l en lur poder, Serra Gèn 184.

|| 2. Acció de guardar, de vetllar perquè algú o alguna cosa no es perdi, no se'n vagi, no rebi un dany; cast. guarda. Donar en guarda una cosa: donar una cosa a guardar. Et lex vos en guarda et en ballia, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). Serà retengut en càrcera, o en ferres mès... o tengut en guarda, Usatges, 59. Tots los hòmens qui són dejús sa nobilitat e dejús sa guarda han a recórrer a cauayler, Llull Cavall. 26. Anats a la bona ventura e a la guarda de Déus, Muntaner Cròn., c. 70. Y per guarda de aquest home se ha posat un algotzir, doc. a. 1678 (BSAL, viii, 370). Especialment: a) Vigilància del bestiar pels pastors. «El bestiar de llana és de millor guarda que el boví».—b) Acció de guardar les bresques, de brescar les arnes o ruscs (Segarra). Guarda neta: la que es fa traient tota la bresca sencera del rusc. Mitja guarda: acció de treure només la meitat de la bresca (Sta. Col. de Q.).

|| 3. f. i m. Persona encarregada de guardar; cast. guarda, guardián. A Blanquerna fon donat un estudiant per guarda e per mestre, Llull Blanq. 2. No gosen ne presumesquen passar la dita barra fins tant, leyalment e vertadera, hagen denunciat a les guardes quant vi aporten, doc. a. 1399 (Mostassaf 248). Ne ha obs guardes foranes que'l guarden de perdre's, Genebreda Cons. 115. Tro que fo sabut per los guardes del dit carçre, Metge Somni iv. Com fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que s'esperàs, Tirant, c. 14. Espiant si el guarda forestal o els gendarmes auran passat, Massó Croq. 43.

|| 4. Grup de persones encarregat de guardar; cast. guardia. Per guarda els rossos àngels, per llàntia el sol li he dat, Atlàntida iv.

|| 5. Peça o objecte que serveix per a guardar, protegir alguna cosa; cast. guarda. a) Guardes del pany: sortints de ferro que té el pany o tancadura i que encaixen dins els buits que té la clau. Un pany de la porta de la sagrestia e mudar-hi guardes, doc. a. 1484 (Arx. Gral. R. Val.).—b) Guardes de l'espasa, del punyal, etc.: part adherida al pom per a servir de defensa o protecció a la mà. Una espasa o sabre ab sas guardas de bronso, doc. a. 1698 (Rev. Cat., vi, 348).—c) Guardes d'un llibre: fulls que l'enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat dels quals s'enganxa a la cara interior del cartó.—d) Peça de fusta o de corda que es posa a la part exterior del buc d'una embarcació per preservar-la dels cops que el moviment de l'aigua li pugui fer donar contra la paret del moll.

|| 6. Ramat, grup nombrós de caps de bestiar (Vall d'Àneu, mall.); cast. rebaño. Sembla una guarda que al puig s'acosta, Salvà Poes. 142. En guarda silenciosa pasturen, Riber Sol ixent, 4.

|| 7. per ext., Grup de persones o de coses qualssevol (mall.); cast. grupo. «Ara passa una guarda de nines».

Refr.—a) «Per mala dona, cap guarda és bona» (Mall.).—b) «Desgraciada de guarda que no se guarda a si mateixa» (Mall.).

Fon.: gwáɾðə (pir-or., or., bal.); gwáɾðɛ, gwáɾða (occ., val.). En la pronúncia més vulgar es diu gɔ́ɾðə (pir-or., or.), gɔ́ɾðɛ, gɔ́ɾða (occ.).

Intens. (|| || 6, 7): guardeta, guardassa, guardota.

Var. ort. ant.: garda (doc. segle XIV, RLR, xxix, 72).

Etim.: derivat postverbal de guardar.

Guarda

D'una revolada, Càndid desembeina la seva i l'enfonsa fins a la guarda a la panxa del baró jesuïta; això sí, mentre l'enretira, esclata a plorar:

-Déu m'empari! He matat el meu antic senyor, el meu amic i el meu cunyat; sóc l'home més bo de la terra, i vet aquí que ja he matat tres homes; i, d'aquests tres, dos són clergues. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 74.].

GUARDAINFANT m.

|| 1. ant. Ormeig per a estufar les faldes, que es posaven les dones a la cinta; cast. guardainfante. Item dos guardainfants, doc. a. 1652 (Aguiló Dicc.).

|| 2. Gonella sense mànegues i amb gires, que posaven als infants (segle XV, ap. Montalto Corte 34).

|| 3. nàut. Reforç de fusta que es posa entorn del cabrestant per augmentar-ne la circumferència; cast. guardainfante.

Guardainfant

[Les lacedemònies, mes verges, de dones, que no ho son pas les nostres filles, veien cada dia els nois de llur ciutat despullats en llurs exercicis, poc escrupoloses elles mateixes a cobrir-se les cuixes en caminar, tenint-se, corn diu Plato, per prou cobertes amb llur virtut sense guardainfant! [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 84.].

Guardainfant

GUARDAPITS m.

|| 1. Armilla (Mall.); cast. chaleco. Vestia guardapits escotats ab gran cadena, Oliver Obres, ii, 21.

|| 2. fig. Part interior de la pitera d'una perdiu (Mall.).

Fon.: gwaɾðəpíʦ (mall.).

Intens.: guardapitets; guardapitots.

Sinòn.: armilla, jaleco, jupetí.

Guardapits

Vestia guardapits escotats amb gran cadena. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 31.).

Guardapits

GUARDASUORS

Guardasuors

L'Aliide va entrar ràpidament a la cambra, es va treure el vestit nou de raió que al matí encara havia estat molt bonic amb els seus piquets vermells, però que ara li semblava desagradable, perquè potser era massa bonic i se li ajustava massa bé als pits. Els guardasuors de franel·la a les aixelles estaven xops. La part inferior de la cara seguia entumida i ella no sentia com les arracades li esgarrinxaven la carn. L'Aliide es va posar la bata de munyir, es va lligar el mocador al cap i es va rentar les mans. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 245.].

GUASPA f.

|| 1. Peça de metall, a manera de gotet, aplicada a l'extrem inferior d'un bastó, llança, beina d'espasa, etc., per servir-li de reforç i d'adorn; cast. contera. Un basalart gornit d'argent, ço és guaspa, brocal e siuella, doc. a. 1421 (BSAL,iii, 312). Una spasa de II mans ab son pom, crohera, gaspa e bocal, Inv. Anfós V, 161. Un bolsista feya en terra números amb sa guaspa d'es bastó,Ignor. 65.

|| 2. Gangaia o tascó prim de ferro que posen al cap del mànec dins l'ull de la destral, mall o magall, perquè el mànec estigui ferm (Solsona, Torrescassana).

|| 3. Apagallums (Rabós d'Empordà); cast. apagaluces.

|| 4. Peça de fusta amb tres puntetes de ferro que serveix per a ajudar a tornejar quan una peça ni té forats ni per si mateixa és tornejadora (Manacor).

Fon.: gwáspə (Mall., Empordà, Solsona).

Guaspa

Oh tu, l'escaienta damisella ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d'ombra que un raig de sol d'estiu mustigaria, perdonam a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat; perdonam, oh tu, damisel·la ciutadana, si per encert cau en les mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 15).

GUATLERETO m.

Peça de roba blanca, que les dones portaven a manera de collarí que els cobria el coll i els pits (Mall.). «¿No trobes, Pepa Maria, | que es guatlereto fa bo? | D'ençà que el m'he posat jo, | més de sis m'han dit bon dia» (cançó pop. Mall.).

Fon.: gwəɫɫəɾéto (mall.).

Etim.: de l'italià collaretto, ‘collaret’, amb el radical modificat per influència deguàtlera.

Guatlereto

Isabel du el rebosillo de mudar. Malgrat la prohibició, és de seda brodada amb fils daurats. Ara un raig de sol pega sobre el guatlereto que el tanta i s'expandeix en d'altres raigs com si sortís del cor d'un Sant Crist o d'una Dolorosa.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 185.).

Guatlereto

1. GÜELL m.

Xiscle, crit estrident que fan certs animals com el porc, la rata, el conill (Aguiló Dicc.); cast. chillido. (V. esgüell).

2. GÜELL m.

Font abundosa, naixement d'un riu (Labèrnia Dicc.); cast. manantial, ojo. Forat on es fica un riu per a reaparèixer més avall (Lluçanès).

|| topon. a) Riu que aflueix a l'Onyar i passa per Girona.—b) Poble de la Ribera d'Isàvena en el Ribagorça.

Etim.: segurament pres del gascó guell, ‘ull’. L'origen llatí *aquellu, derivat de aqua segons Montoliu, no sembla acceptable, principalment per la dificultat d'explicar el canvi de gènere.

3. GÜELL

Llin. existent a Esponellà, Santa Pau, Palau-Sator, Masllorenç, Argentona, Mataró, Martorell, Barc., Tarr., Reus, Albinyana, Bellver, Catllar, Sta. Col. de Q., Valls, Fulleda, Albi, Mall., etc. Hi ha també la variant Güells (Mall.).

Etim.: si no té el mateix origen que el güell art. 2, sembla que ha de venir del nom propi germànic Wilia, i relacionar-se per tant amb els cognoms alemanys Welle, Weil, etc. (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 1592).

Güell

Es retira a dormir de seguida, però —consejera que Sue era tan a prop— va tenir un son força agitat. Prop de les dues, quan començava a adormir-se rnés profundament, el despertà un güell que Ii havia estat ben familiar quan vivia a Marygreen. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 215].

Güellen

L'assassí d'un gos digne, al capdavall, que no he fet sinó alabar per la seva cortesia i la seva educació, i que he protegit durant unes hores més llargues que segles de no sé quins enemics que té la desgràcia d'arrossegar, que clapeixen, udolen, miolen, güellen, que fan por de sentir i de veure, i als quals he arrabassat aquesta cartera, que tant cobejaven, per tornar-la intacta al seu amo! Ah! És una calúmnia tan indignant, que faria bullir la medul·la en els ossos d'un esquelet! [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 119.].

Güell

GUERXEJAR v. intr.

Fer garsesa (Mallorca); cast. alabearse.

GARSESA (val. garsea). f.

|| 1. Biaix, desviació de la línia recta d'un objecte, especialment de fusta, que abans era dret (Val., Mall., Men.); cast. alabeo, combadura. «Aquesta porta ha pres garsesa». «Aquest regle fa garsesa».

|| 2. fig. Conjunt de defectes d'una persona que presumeix de molta perfecció (Mall.). «Sabs que en du, de garsesa, aquest!» (Sineu).

Fon.: gəɾsə́zə (Mall., Men.); gaɾséa (Val., Sueca).

Etim.: sembla derivat, amb el sufix -esa (que forma substantius abstractes com bellesa, bonesa, etc.), de la base germànica dwerh, ‘oblic, esbiaixat’, de la qual sembla provenir el cat. guerxo i guerxar (cf. REW 2812 i V. García de Diego en RFE, xi, 350).

Guerxejant

Per la ciutat, pels ponts, caminant pel solitari corredor flanquejat d'aparadors que connecta les dues entra des de l'hotel Ritz, esperant al bar del Ritz una cara rica americana, bevent de gorra allí, més tard al Boeuf-sur-le-Toit i a la Brasserie Lipp, després suant-la fins a l'alba en algun antre farcit de putes i de magrejades de negres calents, marejat per les Gauloises bleu; i despertar-me de nou en una cambra esbiaixada guerxejant amb l'exuberància dels ulls d'un cadàver. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 42.].

GUERXO o GUERX, GUERXA adj.
|| 1. Estràbic (pir-or., Barc., Tarr., Tortosa, Bal., Alg.); cast. bizco. Es guerxo d'un ull, l'altre no hi veu gaire, cançó pop. (ap. Milà Rom. 271). Un Tità... que, guerxo i d'estrafeta figura, es veu entrar, Atlàntida iii. «Mirar a la guerxa»: tenir estrabisme, mirar tort (Men.).
|| 2. Borni; mancat d'un ull (Pallars, Conca de Tremp, Urgell, Segarra); cast. tuerto.
|| 3. Desviat de la línia recta; que fa garsesa (pir-or., or.); cast. alabeado, combado. Una alta alzina que per guerxa pujar no s'hi podia, Verdaguer Jov. 189. La rama cenyint sa guerxa forca | fa una ombra estrafalària, Berga MT 132. De guerxo (Rosselló) o A la guerxa (Men.): a la torta, a la biorxa. Tothom de guerxo se n'anava, Saisset Passatems 10. Porta guerxa: porta mal feta, que fa garsesa (Barc.). «Aquesta paret és guerxa»: es diu d'una paret torta, que es desvia de la vertical (Puigcerdà).
|| 4. Garrell, tort de cames (Molló); cast. patiestevado.
Fon.: gέɾʃu (pir-or., or., men.); gέɾʧo (occ.); gέɾʃ (men.).
Etim.: de l'it guercio, mat. sign., procedent del germ dwerh ‘oblic’ (cf. REW 2812; RFE, xi, 350).

Guerxo

Ara m'he quedat sol, descomptant l'Alessandro, concentrat com sempre en la diana per damunt del meu llic. M'hi acosto, m'assec allà on s'asseu sempre el seu pare, me'l quedo mirant. L’úníc rastre de vida que li queda és el batre d'ulls i la respiració. Com si un encantament se li hagués abraonat a damunt. Però aquella història de l'envà guerxo que el pare explica a tothom, i que segons ell va ser la causa de la malaltia, com a molt pot ser l'es purna. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 133-134.].

Guerxo

Per al meu company Fuchs només tinc una expressió: en Fuchs és oblicu, en Fuchs és guerxo. Parla com una tombarella fallida i es comporta com una gran improbabilitat pastada fins a obtenir forma humana. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 44.].

Guerxava

Singlotava, la veu se li rompia, es premia la boca amb la mà, guerxava les espatlles i de cop i volta esclafia la riallada indomable amb tanta d'autenticitat que s'encomanava als oients i una hilaritat sense objecte, nodrida d'ella mateixa, es propagava per tota la terrassa. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 92.].

GUILLERIA f.

Afrau, espessor de vegetació. Una guilleria de verdices embullades ahont acabava 'l terme, Víct. Cat., Cayres 26.

Etim.: derivat de guilla.

Guilleria

Un retruc violent dins del pit li deixondia el tremolor de les gotetes, i En Mitus, sense adonar-se'n, es ficava en els fanguerals de la riera i s'hi envescava fins a clavilles; després passava un pontell entrant-se'n pels prats tancats de la Pinsana, els traspassava tots, girant d’ací d’allà, Sense direcció fixa, però allunyant-se cada cop més del poble, fins que vingué a barrar-li el pas la Bosquina dels Saücs, una guilleria de bardisses embullades on acabava el terme.(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 203.).

Guilleria

GUILOPO, -OPA adj.

|| 1. Beneitot, curt d'enteniment (Pineda); cast. tonto.

|| 2. Deixondit i entremaliat (Tortosa, País Valencià); cast. pícaro, travieso. ¿Qui vos ha dit l'amagatall, guilopos, més que guilopos?, Pascual Tirado (BSCC, vii, 325). Ai, llop—, féu ella, tan guilopa com sempre, Valor Rond. ii, 50.

Refr.—a) «Tots els guilopos tenen fortuna» (Alcoi).—b) «Home refraner, guilopo i malfaener» (Val.).

Fon.: gilɔ́pu (or.); gilɔ́po (occ., val.).

Guilopo

L'u picava de valent, volent-ho tot matar i degollar, perquè era home de fums i li pujava en cinc en tres la mosca al nas. Poro l’atre era més guilopo que polit, en més raboseries que mana la llei, gran escarbacalius i aguaitacossos. trabucant i matuter o, fisgó i gaita, hasta ahí pot aplegar. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 342.).

Guilopo

GUIMBAR v. intr.

Córrer i saltar com els infants, com el bestiar jove (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ribes, Ripoll, Empordà, Gir.); cast. saltar, retozar. «Quin fart de guimbar, aquests nois!»«Aneu a jugar, i guimbeu força!»Els renills estiragassats y trémols dels nadons que guimbaven per allí, Oller Pil. 41. Boigs de goig los pollins guimben, Jampy Lliris 76.

Fon.: gimbá (pir-or., or.).

Etim.: var. de gambar.

Guimbar

Aquest, tanmateix, presentava un aspecte tan mesellament abatut, que, en el cas que l'haguessin deixat guimbar lliurement per aquells vessants, només hauria calgut fer-li un xiulet poc abans de l'execució perquè hi tornés. [Franz Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 71.].

GUIMBARRO m.

Crostó o cantell gran de pa (Rosselló, Cerdanya, Garrotxa, Lluçanès); cast.zoquete. «Mentres que et calis aquests guimbarros, no caldrà pas que diguin res al metge». I on m'encabiria, si no és de guimbarro a les alforges del dimoni?,Espriu Esther 61.

Fon.: gimbáru (pir-or., or.).

Guimbarro

A punt de tocar les nou del matí, el prior anava del lavabo al refetor per prendre un guimbarro de pa negre, una porció de xai, una mica de sal i una gerra de cervesa.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 204.].

Guimbarros

La cortesa denegació a acceptar aquells tres guimbarros de pa amb formatge va omplir el senyor Stryver d'indignació, que després ell va aprofitar a l'hora d'educar els tres cavallerets, advertint-los que des confiessin de l'orgull dels pidolaires, com aquell preceptor de pa sucat amb oli. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 238.].

Guimbarro

GUIMELLA f., dial.,

per veimella (Cadaqués).

Fon.: giméʎə (Cadaqués).

VEIMELLA f.

Coltell corbat que serveix per a veremar (Empordà).

Var. form.: llimella, nimella, brimella, guimella.

Fon.: bəјméʎə (Palafrugell, St. Feliu de G.); ʎiméʎə (Agullana); niméʎə (Agullana); bɾiméʎə (Besalú); giméʎə (Cadaqués).

Etim.: derivat de veimar (=veremar) amb la terminació -ella presa probablement per analogia de falzella.

Guimelles

Espellaven els conills, atiaven el foc amb un bufet, ajudaven en Pierre a emplenar olles de trufes barrejades amb castanyes pels porcs, arrencaven l'herba pels conills amb guimelles. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 146-147.).

Guimella

GUIMPLA

Guimpla

La reina, havent suplicat Déu, es lleva les joies del coll i de les mans i les donà als pobres mendicants; es desagafà el mantell de porpra i la guimpla fina, i les dona; dona el seu camisell i el seu brial i el seu calçat enriquit de pedreries. Conserva solament sobre el cos una túnica sense mànegues, i, amb els braços i els peus nus, avenyá davant dels dos reis. Entorn, els barons la contemplaven en silenci, i ploraven. Vora les relíquies blandava un braser. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 68.].

Guimpla

Isolda el sent, no pot dir una paraula. Puja cap al palau. Segueix el carrer, amb la guimpla descordada. Els bretons es meravellaven de mirar-la; no havien vist mai una dona tan bella. ¿Qui és? ¿D'on ve? [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.110.].

GUINYADA f.

|| 1. Acte de guinyar, de fer l'ullet; cast. guiño. D'arronçaments d'espatlles, d'aixecades de celles, d'espolsades de dits, de guinyadetes picardioses, Víct. Cat., Cayres 245. Fer la guinyada: fer l'ullet. Los amics, fent la guinyada al afortunat marit... li pregunten, Moreira Folkl. 136.

|| 2. nàut. Tombada de la proa d'un vaixell cap a una altra banda del rumb que segueix; cast. guiñada. Donar guinyades: moure's la proa d'un vaixell dirigint-se alternativament cap a una i altra banda del seu rumb, sia per mala cura del timoner, sia per defecte de construcció de l'embarcació.

Fon.: giɲáðə (or.); giɲáðɛ (occ.); giɲá (val.).

Guinyada

De sobte, davant meu, la goleta va fer una guinyada violenta i va girar uns vint graus, i gairebé al mateix temps va sonar un crit a bord, seguit d'un altre; vaig sentir un martelleig de passos per l'escala de coberta i vaig poder deduir que, finalment, els dos borratxos havien interromput la baralla i s'havien adonat del desastre. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 201-202.].

Guinyada

GUINYOLAR v. intr.

Grinyolar (Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Ribes, Bagà, Plana de Vic, Cardona, Solsona, Llucena); cast. gañir, aullar. El ca va comensar a guinyolar, Caseponce Contes Vallesp. 14. Intermitenta, una ventalla | qui sap aon bat i guinyola, Berga MT 71. El gos no se li movia de davant, contemplant-lo amb ulls i guinyolar de cobdícia, Riba Perot 56 (V. ganyolar).

Fon.: giɲulá (or.); giɲolá (occ.).

Guinyola

Allà dalt, en les terrades, hi tenia escaires, compàs, pedra llapis, almangre i guinyola. Tenia rajoles preparades i un rellotge d'arena per a les comprovacions del temps amb la declinació de les ombres. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 259.).

GUIRFALC

girfalc

m. [ZOO] [LC] Falcó sagrat

1 10 [ZOO] falcó sagrat Ocell de la família dels falcònids, el més gran del seu gènere i molt preat en falconeria (Falco rusticolus). (enllaç)

Aquest ocell és un dels més grans de la seva espècie. Pot arribar als 55 cm de longitud i una envergadura d'uns 120 cm. Les femelles són més grans que els mascles, i arriben a pesar 1.3 kg i els mascles només uns 0.99 kg. Tenen el bec amb la punta negre, la zona de la cera i les potes són de color groc en els adults. És un ocell adaptat per a la caça, està especialitzat en animals d'una grandària mitjana. Poden arribar als 270 km/h quan estan de cacera.

S'alimenta de petits rosegadors o animals d'una grandària mitjana, i fins i tot pot alimentar-se d'aus més grans que ells.

Pon els ous en nius d'altres ocells, en penya-segats i en les esquerdes de les roques. Normalment pon de 3 a 5 ous per parella;l'ou tarda 30 dies a obrir-se.

Aquest animal es distribueix per Europa, Àsia (fins al nord-est de la Xina) i el nord d'Àfrica. (enllaç)

Girfalcs

—¿I qué agafes, gerthi, quan caces la salvatgina de riu? —Agoto tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els escuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100-101.].

Girfalc

GUISOFI m.

Guisat dolent, mal fet; cast. guisote. Per ell, l'hoste, aviat llur guisofi, Espriu Esther 63.

Guisofi

Apagàvem els llums de la botiga. La mare no era cuinera, però feia algun guisofi. [Louis-Ferdinard Celina. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 49].

Guisofi

Morta de gana i molt dèbil, vaig devorar un parell de cullerades de la meva ració, sense pensar en el gust que tenia, però quan va min var la fam més imperiosa, em vaig adonar que tenia entre mans un guisofi repugnant: les farinetes cremades són gairebé tan fastigoses com les patates podrides, farien vomitar la persona més famolenca del món. Les culleres es movien a poc a poc. Vaig veure com les noies provaven d'empassar-se l'esmorzar, però la majoria no s'hi veia amb cor. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 51.].

GUIULA f.:

V. gúiola.

GÚIOLA f.

Peix del gènere Julis, més conegut amb el nom de donzella (Costa de Llevant). Llagostes, patarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules, Espriu Anys 35.

GUIOLÀ

Llin. existent a Arbúcies. a) Riera de Guiolà: nom d'una riera que aflueix al riu Mogent.

Guiules

I bé: la sopa de burres és la sopa que peixateja menys de totes les que poden fer-se. Una sopa de gran categoria és la que pot obtenir-se amb el brou d'aquests peixets llargs i de tants colors que són anomenats julioles en altres llocs guiules, senyoretes o julivies. Hi trobareu intensitat de gust i una gran finesa en la degustació, que és el que una bona sopa requereix. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 65-66.).

Guiula

1. GUIXA f.

|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie Lathyrus sativus, i el llegum que fa; és planta anual, amb el tronc de 30 a 50 cm., fulles d'un parell de folíoles linear-lanceolades, flors blanques, rosades o blavenques, llegum oblong i polisperm amb les llavors blanques i aplatades, que s'empren com a aliment per a persones i bestiar; cast. guija, almorta. Sester de guixes, Leuda Coll. 1249. Viandes de les que se dehuen guardar aquells que han morenes..., lentias, guixes, Cauliach Coll., ll. iv, d. 2.a, c. 7. Guixes o cayretes: Cicercula, vicia, Pou Thes. puer. 207. a) Guixes de burro: planta de l'espècie Vicia sativa (Val.), més coneguda amb el nom de veça.

|| 2. ant. Pedra llisa, palet de riera; cast. guija, guijarro. Portau-lo a alguna aygua corrent si fer se pot hon hi haja guixes e no fanch, Anim. caçar 88.

|| 3. Llombrígol (Mallorca); cast. ombligo.

|| 4. Senyal que fan a l'orella dels caps de bestiar, i que consisteix en un tall dirigit obliquament cap a l'arrel de l'orella (Men.). Guixa al revés: senyal de la mateixa forma, però dirigit obliquament envers el cap de l'orella. (V. guinxa).

|| 5. Ocell molt semblant a un ferrerico, però més petit (Mancor).

|| 6. fig. Guixa cuitora, o simplement Guixa: persona frissosa, impacient, que vol fer o vol que es facin les coses molt de pressa (Mall.). «No siguis tan guixa, que hi ha temps per tot!»

|| 7. fig. Guixa de mal coure: persona difícil de vèncer o d'enganyar.

La Guixa: poblet del munic. de Sentfores.

Loc.—a) Fer la guixa: clavar les dents al front d'algú, sia en senyal d'estimació, sia per molestar-lo bromejant (Pla d'Urgell).—b) Tenir la guixa girada per amunt, o Haver nascut amb la guixa per amunt: esser una persona molt sortada (mall.).—c) Faltar-li un bull, com a les guixes: faltar-li una mica d'enteniment, estar tocat del bolet.—d) El que tinga malícia, que s'arrape la guixa: es diu per manifestar indiferència envers la indignació que algú manifesta (Alcoi).

Fon.: gíʃə (pir-or., or., bal.); giʃɛ (La Seu d'U., Sort, Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Gandesa, Falset, Vinaròs, Sueca, Alcoi, Maó); gíʃa (Andorra, Esterri, Tamarit de la L., Tortosa, Cast., Val., Al.).

Intens.:—a) Augm.: guixassa, guixarra, guixarrassa, guixarrota.—b) Dim.: guixeta, guixel·la, guixeua, guixona, guixoia, guixó.—c) Pejor.: guixota, guixot.

Sinòn.: || 1, pedrerol, caireta.

Etim.: molt incerta. Cal considerar guixa pròxim parent o germà del cast. guija, del prov. gueicha i del fr. gesse, mat. sign. Segons Schuchardt (Zschr. r. Ph. xxix,560) cal refusar l'arrel basca que Diez i Körting suposaven esser la base del mot. Segons Simonet Glos. clxxxiii, guixa seria la forma mossaràbica del llatí vicia, ‘veça’, amb conversió de la v- en g- (com vasco> gaxcon, werra> guerra, etc.); però sembla difícil d'adaptar aquesta explicació a les formes provençal i francesa que hem citades.

Guixes

Ha quedat en l’imaginari col·lectiu que, en temps de la guerra, la gana era un element dominant, que la població sobrevisqué amb una gamma poc variada d’aliments: guixes, llenties, pells de patata, pa negre d'indefinible composició, farinetes. (Josep Termes . Arnau Consul. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Ed. Pòrtic, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9788498090390. 208 pp. P. 77.).

Guixes

GURRAMA f.

Conjunt d'animals petits. Això és gurrama, peiximinuti... Són criatures, i nosaltres hem d'anar pes veis, Ruyra Pinya, i, 25.

Gurrama

Fou quan la seva parenta l'encarà amb la colònia del poble: el primer dia que sortí amb aquella gurrama (així es popularitzà aquella turba bigarrada) tingué un èxit: fou presentada gairebé a tothom en pocs minuts i ensopegà amb un grup que es dedicava a passar l'havent dinat en un xalet on hi havia billar. (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 27.).

Gurrama

Aquell vespre Zeni, si hagués estat a casa seva, hauria demanat a la seva mare una pastilla d'aspirina. Dins els llençols veia giravoltar, encara que tanqués les parpelles, una corrua interminable de gent, de cares de noies, de senyors, de "mamàs" de "gurrama". Això li feia recordar la tardor darrera, aquell dia que amb els seus pares havien anat a buscar bolets a la propietat de la Vídua Barata, que a la nit no podia adormir-se: així que tancava els ulls, rovellons, pebrassos, puagres li burxaven tots els sentits. (Francesc Trabal. Vals. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 842971555X. 204 p. P. 121.).

GUSSI o BUSSI m.

Petita embarcació de pesca i d'esbarjo que navega a rem o amb vela martell, amb la roda de proa i la de popa sobresortint un poc damunt l'orla (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Palma); cast. buso. Veus aquella vela? Es la des meu gussi, Ruyra Pinya, ii, 232.

Etim.: tal vegada de l'àrab bus, ‘nau’ (cf. Eguílaz Glos., s. v. albuce).

Gussi

Amb la canya a la mà, la sensació rutilant de la presa captada, la té principalment la canya, més que el seu propietari. Quan es pesca des d'un gussi amb un fil a la mà, la sensació és molt més directa, més immediata. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 83.).

Gussi

Vassall se'n rigué, bromejà que em feia més vell que ell, manà arriar un gussi i hi estibà la seva corpenta. Era un migdia enlluernador i el mar llis i lluent, de marbre polit, s'omplia del xerric immens, monòton, de les cigales.

Jo sabia que Trípoli havia estat conquerida pels musulmans poc abans i, mentre el gussi surava a pas de tortuga cap a la platja, albirava cap als cingles i les garrigues al voltant de la badia. Aviat vaig besllumar moviments discrets, però vaig callar. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 75.).

Gussi

Page updated

Google Sites

Report abuse