LÀBIL adj.: cast. lábil. 

|| 1. Llenegadís. Ans de la grossa vianda no deu hom pendre alguna cosa làbil e lúbrica com és lo brou, Albert G., Ques. 12. 

|| 2. fig. Caduc; que desapareix o se'n va. Del meu lembrar molt làbils e caduchs, Febrer Par. xx, 12.

    Etim.: pres del llatí labĭle, mat. sign.

Làbils

D'antuvi, P. es veu assegut allí mateix, en un Parlament plàcidament liderat pels més vul­nerables i làbils, on per guanyar-se el lloc cal demostrar, com la princesa del cigró, que hom és prou fràgil.

Làbils

— ¿Vols dir el do-re-mi-fa-sol d'aquestes in­fames balades on llibertat rima amb seguretat, ciutat-jardí s'adiu amb matrimoni-lliure i cata­lanisme nostrat amb europeisme cosmopolita? Sí, d'acord —continua P.—; també a mi em fan feredat aquestes amanides variades de teta i sopa; aquests programes polítics que ens pro­meten que amb ells serem alhora més lliures més fidels, més savis i més ingenus, més làbils més estables, més opulents i més solidaris, més «nosaltres» i més universals. (Xavier  Rubert de Ventós. El cortesà i el seu fantasma. Ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 199. ISBN: 84-233-2034-0. 246 pàgs. Pàgs. 53 i 83.).

Làbil

Tot això se'ns conta amb una fredor exempta, distanciada i severa, que va desvelant molt gradualment una enorme riquesa de matisos, embolcallats en al·lusions punyents, tot just deixades caure. A primera vista, el que Zviàguintsev proposa és una il·lustració narrativa del món líquid de Bauman: una societat des orientada i làbil, que fluctua sense aferralls en la més pura inòpia, sense el més mínim bri d'autoconsciència o empatia, darrere de la versió més barata de la felicitat. (Enric Sòria. Cròniques de l`’espant. Art. L’Avenç 492, maig 2022. P. 69.).

LABURNUM

Laburnum és un gènere de plantes amb flor de la tribu Genisteae de la família Fabaceae. Els laburns són arbusts o arbrets petits coneguts per l'abundància de llurs flors grogues que els hi ha valgut el nom popular de "pluja d'or". Les dues espècies d'aquest gènere són verinoses. Són molt apreciades en jardineria i existeixen híbrids conreats. (Viquipèdia)

Laburnum

Era el seu darrer dia a Anglaterra, un darrer dia deliciós: una merla cantava en un laburnum que creixia a l'extrem del jardí tancat, i els xerraires pardalets de Londres piulaven en els ràfecs. Encara no eren les set, i sor Teresa s'acostà un moment a la finestra. Va sentir que el pols de Londres començava d'accelerar-se amb el dia naixent. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 170.].

LATICLAVI m.

Túnica adornada amb una ampla franja de porpra, que portaven els senadors romans; cast. laticlavio.

    Etim.: pres del llatí laticlavum, mat. sign. 

Laticlavi

Per evitar confusions, in­sistia en el fet que, dins la ciutat i en públic, es portés la toga o el laticlavi, tot i ser vestimentes incòmodes, com tot el que és honorífic, i que jo mateix no duc sinó a Roma. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 118.].

LAMEL·LA f.

Làmina prima; òrgan en forma de làmina; cast. lamela.

    Etim.: pres del llatí lamĕlla, mat. sign. 

Lamel·la

Els altres, la Celestine, la Sita, la Fritzie, en Russel i jo, vam sortir i vam seure a les cadires de lamel·la de fusta i de cedre que en Pete havia fet perquè la Fritzie pogués passar l'estona a la fresca amb els seus convidats. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 81.].

LANCINANT adj. 

Que es fa sentir com si hom fos lacerat per un instrument tallant; cast. lancinante.Ja no era sospita; era la certesa lancinant, Llor Jocs 127.

    Etim.: pres del llatí lancinante, mat. sign.

Lancinant

Aquest pensament, estava a punt d'executar-lo quan, com passa sempre en un moment de clama que succeeix una viva emoció, el seu fill, el fill que portava a dintre s'havia remogut de sobte, topant a les parets del ventre, estirant-se dolçament i deixament sentir una cosa menuda, tendra, lancinant.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 164.).

Lancinant

Desesmats, i per fugir de l’espai sense cap ombra, s'havien refugiat en una taverna de parets de terra, sense cap finestra, on, en la mitja foscor, havien menjat trossos de cabra rostida durs i filosos i havien begut una coca-cola, tot i saber, tots dos, que no tenien ni cinc per pagar aquells aliments austers i en Lamine atrinxerat rere aquell distanciament aspira, lancinant a recer del qual, sol amb la seva indignitat, podia, potser es pensava, impedir que contaminés la Khady, ell que sabia què li havia de passar mentre que, potser es pensava, ella encara ho ignorava—però ella ho havia pressentit quan en acabar de mastegar un últim tros de carn que s'havia fet passar amb un últim glop que li quedava, amb els ulls havia trobat els ulls hostils, mig tancats, de la dona que els havia servit, que, aclofada en una cadira al racó més fosc, els escrutava, ella i el noi, mentre respirava sorollosament, i s'havia preguntat com pagarien el que devien i a la seva manera la mirada apreciadora, inquisidora, gens amistosa de la dona li havia respost.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 272.].

Lancinant

Hélène va pensar: «Tinc gana», i va tornar corrents cap a la casa. Això mateix li era nou, perquè ja no era aquella necessitat de menjar lancinant, odiosa, que de vegades havia sentit a Peterburg, quan el menjar encara no mancava del tot, però ja esdevenia rar.  [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 127.]. 

Lancinant

La dolcesa atenta i apassionada de l'adolescent, de qui havia estat l'iniciador en totes les coses (abans d'ell, aquella filla d'emigrants portuguesos mai no havia besat un noi, mai no havia fet l'amor, mai no havia agafat un taxi, ni anat al restaurant, ni menjat ametllats de can Pons; amb ell havia descobert la tendresa, el plaer, el goig de ser estimada, respectada, considerada com a persona), aquelles hores tranquil·les al jardí de Béchu, els passeigs pel dic i pel camp, els banys de mar, les nits d'amor al llit gran del primer pis, tot allò havia creat una felicitat pausada i intensa de la qual Nil guardaria un tendre record lancinant fins al dia que amb les seves tenebres el cobrís la mort. A la nit, el llit era fred, i el cos de Sophia deliciosament tebi; però al matí, quan la nena s'aixecava per anar a dutxar-se i tornava al costat de Nil, llavors la frescor de la seva pell contrastava amb l'escalfor dels llençols. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 255.].

LANDÓ

Cotxet de criatura

Diccionari de sinònims en català: «carretó» - Softcatalà

https://www.softcatala.org/diccionari-de-sinonims/paraula/carretó/

nom: carretó, cotxet; nom: carretó, corró; locució: carretó, carretó pòrtic; nom: biga ... faetó, furgó, galera, landó, quadriga, tartana, tombarell, tílburi, vehicle, xarret.

Landós

Havia d'evitar les ensopegades amb les padrines, els landós de les joves mamàs i alguns vells borratxots. Va triar el Camp de Mart com a terreny. Feia dos anars i venirs entre la Torre Eiffel i l'estàtua del mariscal Joffre. Aquestes corregudes no el cansaven gaire i li proporcionaven benestar, i sobretot la satisfacció moral d'haver vençut la peresa.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 69.).

Landó

Darrere de la popa, sobre unes places altes inclinades en espiral, que s'allunyaven enlairant-se, _hi havia col·locat un gran aparell elevat com el seient posterior d'un landó, que feia que el vaixell quedés to­talment parapetat, i que obria unes boques desmesurades sobre tot el velam. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 108.].

LANDÓ m.

Cotxe de quatre rodes i quatre seients, amb capota que permet de cobrir-lo o descobrir-lo; cast. landó.

    Etim.: pres del fr. landau, mat. sign. 

Landó

A Ferndean, no hi vivia ningú i no estava moblat, tret d'un parell o tres d'habitacions que servien per allotjar l'amo quan hi anava durant la temporada de caça.

Vaig arribar en aquesta casa cap al tard, un vespre que es caracteritzava per un cel ennuvolat, un fred glaçat i un xim-xim penetrant. Vaig recórrer l'última milla a peu, després d'haver acomiadat el landó i el cotxer amb la doble remuneració que li havia promès. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 469.].

Landó

Li hauria agradat d'acomiadar-se de Frau Bruck abans de baixar, i donar-li les gràcies pel gran favor que, sense voler, li havia fet. No obstant això, assegut a l'antic landó, que preferí a l'automòbil, reflexionà que pot ser no hauria estat prudent de dir-li que pensava fer una novel·la de la seva vida. Potser s'hauria alarmat, tot i que segurament ni ella mateixa no s'hauria re conegut en el llibre, un cop llest. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 306.].

Landó

Darrere de la popa, sobre unes places altes inclinades en espiral, que s'allunyaven enlairant-se, _hi havia col·locat un gran aparell elevat com el seient posterior d'un landó, que feia que el vaixell quedés to­talment parapetat, i que obria unes boques desmesurades sobre tot el velam. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 108.].

Landó

Va doblegar la carta i se la va tornar a posar a la butxaca. -Digues al Kàlmàn que prepari el cotxe per les sis. Que posi a punt el landó, que ha de ploure. Que es posi la lliurea de gala. I tu també -va dir amb èmfasi inesperat, com si al­guna cosa l'hagués fet enfurismar-. I que tot resplendeixi. [Sándor Márai. L’última trobada (A gyertyák csonkug égnek, trad. A. García) Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 8475966950. 174 p. P. 6.].

LAPISLÀTZULI (i ant. lapislatzuri). m.

Mineral de color blau intens, compost essencialment de latzurita i usat per a la pintura i ornament; cast. lapislázuli. Lapis latzuri aytal la conexença que aia color de belles violes blaues e que aia vetes de holi e que tingua atzur e que no tingua molta mena, Conex. spic. 24. Prin pinyol de datil cremat..., lapis lazuli, Alcoatí 71. Un lapis latzuri ab la ymage de Nostra Dona, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 127).

    Etim.: compost del llatí lapis ‘pedra’ i del persa lāzūrd ‘atzur’. 

Lapislàtzuli

Estem encallats darrere una cua d'autobusos just després del semàfor del mig de Selfridges. Giro el cap un mica enrere per poder veure un dels meus elements paisatgístics preferits, la grandiosa estàtua de l'Àngel de Selfridges amb una túnica feta de lapislàtzuli. L'Àngel té uns assistents amb cua de peix agenollats en senyal d'homenatge. Ell i el seu edifici excèntric són les úniques coses d'Oxford Street que em fan somriure. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 51.].

LÀRIX 

Conífera de fulles curtes fasciculades, de fusta forta i duradora i que forneix la trementina dita de Venècia; és l'espècie Larix europaea (Fabra Dicc. Gen.).

    Sinòn.: alerç, cedre d'olor.

Làrix

Es deia Wilbur Larch i, a part de la flaire d'èter que sempre l'acompanyava, a una de les infermeres li recordava la fusta forta i resistent de l'arbre conífer del mateix nom, el làrix, però no podia suportar aquell nom tan ridícul de Wilbur, i trobava insultant que es pogués ser prou ximple per combinar un nom com Wilbur amb una cosa tan sòlida com un arbre. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 9.].

Làrixs

L'accent de la gent s'havia transformat de manera profunda, i també el paisatge canviava contínuament a mesura que pujaven cap als llocs més elevats. Deixaven darrere d'ells el gran llac verd blavós encaixat en una vall profunda, emmarcat per turons i vessants bosco sos, per pastures, vinyes i fins i tot olivars, i avançaven per pendents cada cop més costeruts a través de boscos de faigs i alzines i després d'avets i làrixs ja despullats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 255.].

LEGISTA m. i f.

Docte en lleis; cast. legista. Responem-los que aquest clam de leuar-nos legistes ne decretalistes en casa nostra que no érem tenguts, Jaume I, Cròn. 412. Lo cardenal féu manament als escolans legistes, Llull Blanq. 86. Los legistes són quasi alguns ydiotes polítichs, Egidi Romà, ll. ii, pt. 2a, c. 8. Digau, senyora: | ¿hi vós, que sou gran oradora | hi gran legista...?, Somni J. Joan 791. Repertori dels doctors i llegistes [sic] cerverins, Vayreda Puny. 26.

    Fon.: ləʒístə (Barc., Palma); leʧísta (Val.).

    Etim.: derivat del llatí lege, ‘llei’, a imitació de jurista. 

Legistes

En conjunt, l'obra del seu principat havia estat admirable, però tots aquells treballs per la pau a què l'havien induït els seus millors consellers, aquells grans projectes dels arquitectes i dels legistes del regne, sempre havien comptat menys per a ell que una sola victòria. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 82.].

LENY m. ant.:

V. lleny. 

1. LLENY m. ant.
Vaixell marítim; embarcació; cast. buque. Leyn cubert, paga... V s. II dr., Leuda Coll., a. 1249. Exien dels leyns en què durmien de nuyt, Jaume I, Cròn. 114. En axí com la nau o'l leny con hom lo vara o'l trau, cové que los hòmens qui'l tiren que s'avenga la forsa de cascú ensems, Llull Cont. 85, 5. Lo rey en Jaume manà fer galeres e lenys, Desclot Cròn., c. 30. Leny de vandes qui vaia o venga d'Ultramar, pach lo buch setanta sòlidos. Item: leny gros, qui sia de una cuberta..., pach set libras lo buch, doc. a. 1341 (Capmany Mem. iv, 101). Fem apparellar en Barcelona dos bons lenys armats, Pere IV, Cròn. 124. Que no sia ningú qui's gos acordar ab algun leny o altra fusta de rems, doc. a. 1385 (BSAL, ix, 14). Havia lla certs lenys e altres vexells, doc. a. 1392 (Ardits, i, 31).
    Etim.: del llatí lĭgnu, ‘fusta’; l'evolució semàntíca és la mateixa del llatí fūste, català fusta, que en català antic tenia també el significat de ‘embarcació’.

2. LLENY adv.
Lluny (Bonansa). «Per anar-hi a peu és massa lleny».
    Etim.: de lluny, modificat probablement per influència del castellà lejos.

Lenys

Les llengües de l'entorn tenen també aquest mot, però no pas evolucionat com el català: capital (occità, francès, portu­guès i castellà) i capitale (italià). Jaume I, a la seva crònica, ja ens parla de «CL lenys capdals» [«cent cinquanta embarcacions cabdals»] i al Llibre de Menescalie o tractat de les mules, del segle XVI, ens expliquen com hem de dessagnar un cavall: «Es menester que sagneu lo cauall de la vena capdal qui ve per lo coll». (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 168.).

LETXUGINO

S. m. La persòna extremadamènt afectada en vestir á a moda.

Equivalent en castellà: Lechuguino.

Una societat de catalans (1839): Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, vol. 2 «Letxuguino», p. 103. Impremta de Josep Torner.https://pccd.dites.cat/p/Ser_un_letxuguino

Letxuguino

NANDO: Letxuguino

JOSEP: Li han dit letxuguino! (Mentrestant En Tomàs parla. amb moll interès amb Mossèn. la Marta està de colzes a la taula amagant la cara entre les mans. En Manelic s'ha quedat de cop parat, no entenent aquelles paraules.)

MANELIC: Bon mosso. Si vol dir tirar dret amb la fona i botre com els isards cingles avall i cingles amunt, i dur la Marta a coll-i-bé saltant les passeres de Riublanc quan les neus se fonen, oidà, si que en sóc, de bon mosso. Mes ... (S'atura a escoltar}

PERRUCA (a Nando, rebentant-se de riure): Li han dit letxu­guino!

NANDO(a Perruca, id): Letxuguino!

MANELIC Mes això de letxuguino ... (Tothom riu fort. Després de veure que encara riuen se posa furiós.) Vull saber què vol dir letxuguino (Rialla més forta. Agafa amb ràbia al Nando. Les dones xisden.) Aquest que ho digui! (La Marta parlava al Sebastià i se'n deixa.) (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 176.).

LILAINA f.

Futesa, menudència; feina o objecte sense importància (Empordà, Plana de Vic); joguina, cosa d'infants; cast. lilaila, futesa.

    Etim.: pres del cast. lilaila, sobre l'origen del qual cf. Eguílaz Glos. 398, 438. 

Lilaines

-Jo, no gaire res. Som en temps de veda i, no poguent córrer amb l'escopeta i el perdiguer, m'estic a casa escriguent quatre lilaines per a entretenir-me. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 22.).

LINEAMENT m.

Línia que indica una forma o contorn; cast. lineamento. Ella'l mirà, e en los lineaments de la cara conegué'l, Curial, iii, 78.

    Etim.: del llatí lineamentum, mat. sign. 

Lineaments

No hi pensava gens jo, en aquells plaers! Per al meu cor, només n'hi havia un, contemplar la meva estimada Belkis i en­raonar amb ella, perquè ja us he dit que entre el retrat i jo hi havia una mena de comunió meravellosa que substituïa la pa­raula, amb més moviment, més rapidesa i potser més empenta, com si la més ínfima impressió de la meva ment es reflectís, no sé ben bé per quin mitjà, en aquells lineaments immòbils, en aquells colors que un pinzell va fixar, i fes aparèixer damunt de l'esmalt un esperit que em comprenia. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 98.].

LIPSANOTECA

Lipsanoteca és un recipient amb tapa utilitzat per contenir petites relíquies durant el període romànic. Solen estar tallades en fusta. La decoració presenta faixes horitzontals policromades, amb motius geomètrics o atàurics (dissenys vegetals) i fins i tot inscripcions incises en caràcters cúfics. Presenten diferents estructures:

• • Ovoide, amb cares tornejades i secció cilíndrica, tapa cònica i nansa tornejada

  • Rectangular, amb tapa lliscant o d'encaix.

  • Cilíndrica, amb tapa d'encaix.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Lipsanoteca)

Lipsanoteca

La lipsanoteca de Taüll, excipient de fusta policromada per posar-hi relíquies. (Agnès Rotger - Jordi Camps. Els mecenes del Romànic. Art. revista Sàpiens, núm. 141, abril, 2014. Pàg. 28.).

LIQUIDÀMBAR

El liquidàmbar (nom científic Liquidambar ) és un gènere de fanerògames pertanyent a la família Altingiaceae ,  que era considerada anteriorment una subfamília de les Hamamelidaceae , com Altingioideae . Comprèn 4 espècies acceptades, de les 20 descrites.  L'autor del gènere, Carlos Linneo , ho classificava prop dels Platanaceae . 

Liquidàmbars

Després de recórrer un quilòmetre i mig del comtat de Montmo­rency, la 206 baixa cap a un agradable fons de rierol d'argila ver­mella i frondosos liquidàmbars que encara ningú no ha sabut com enderrocar, i per un moment la carretera vella adopta un aire me­morable d'autopista rural. Però de seguida tornem a pujar i arri­bem al poble de Belle Fleur,... [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 44.].

LIRÓ

|| 1. m. Mamífer rosegador semblant a l'esquirol, que viu pels arbres, s'alimenta de fruita, i passa l'hivern amagat i ensopit; és l'espècie Myoxus glis; cast. lirón. Que se les hegui tot sol a tall de liró, Vilanova Obres, xi, 19.

|| 2. adj. (f. LIRONA). Beneitó, ximplet (Empordà, Garrotxa, Costa de Llevant); cast. tontuelo, bobo. Es feliceta, faltada, lirona o tocada del bolet, Girbal Oratjol 227. No siguis lirona!, Santamaria Narr. 219.

    Etim.: del cast. lirón, mat. sign. 

Lirona

En Dean no bevia, o sigui que no va ser perquè anés borratxo, que va actuar d'aquella manera, però la cara se li va il·luminar quan em va veure, i va estar-se cinc minuts sencers oferint-me una dosi concentrada d'afabilitat lirona. Potser encara estava convençut que ens coneixíem d'abans, o potser es pensava que jo era algú im­portant, no ho sé, però el cas és que no podria haver estat més content de veure'm. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 227.].

1. LLACA f. 

Llot dipositat en el terreny per una gran pluja o rierada (Benavarre, Tamarit de la L.); cast. lodo, tarquín.

    Fon.: ʎáka (Ribagorça).

    Etim.: derivat femení de llac (V. llac || 4).

2. LLACA f. 

Renglera de ceps o de llegums sembrats (pir-or.); cast. tira. I else fas ben llaurar? Quant de relles per llaca?,Saisset Bignas 38. Lo bou valent i que mai flaca, | sota el sol que cau a gran raig, | amb el boer seguir la llaca, ibid. 29.

    Fon.: ʎákə (Rosselló, Conflent).

    Etim.: del provençal laca, ‘terra remoguda, rengle de llegums’ (cf. Mistral Tres., s. v. laco).

3. LLACA f. 

Pedra fullosa, argilenca (Porreres).

4. LLACA f. 

Betum format de calç, oli, sang i altres ingredients, que serveix per a embetumar i ajuntar trencadures de recipients o de conductes de líquids; cast. zulaque. A la canonada del sortidor hi ha un canó foradat tapat ab un tap de suro y llaca, doc. segle XVIII (Aguiló Dicc.).

    Etim.: de l'àrab sulāqa ‘betum’, probablement per intermedi del castellà zulaque.

Llaca

Els seus pares, mig pescaires mig vinyaters, com tothom a Banyuls, li havien explicat que no podrien pagar-li estudis. Aristide Maillol, el banyulenc més famós, li trobava disposicions per al dibuix. Li havia donat lliçons gratuïtes al puig del Mas i havia proposat als pares d'endur-se'l a París per formar-lo. Els Vidal havien tingut por que la fal·lera de l'artista per les minyones ancudes dissimulés una tirada menys confessable. El petit Robert no volia seguir la llaca. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 17.).

LLACOR

llacor - Diccionari normatiu valencià

http://www.avl.gva.es › lexicval › paraula=llacor

f. AGR. Humitat de la terra en grau suficient per a fer-la apta per al cultiu. 2. f. BOT. Saba dels arbres o de les plantes. 3. f. Fang apegalós.

Llacors

El treball prostituint-se

en les cambres secretes del negoci,

enllefiscant-se

en les llacors del luxe. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 33.).

Llacor

La llengua: ella l'ha fet el gran prodigi,

ella amb sos mots regalimants de saba

ens torna la llacor que l'ha nodrida

ella difon extremiments profètics;

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 91.).

LLADELLA f. 

|| 1. Insecte de la família dels pedicúlids, espècie Phthirius pubis, que viu paràsit en les parts peloses del cos humà (fora del cap); cast. ladilla. «Déu en el món va posar | xinxes, lladelles i pois, | i ses puces a tortois | per càstig del cristià» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. ant. Nom valencià d'un peix o crustaci. Lagostes, branques, lop màntol, sépies, polps, rajades, scrites, ledella, maienca, cranchs, doc. a. 1324 (Archivo, i, 367).

|| 3. fig. Persona importuna, que molesta per la seva insistència (Mall.).

    Var. form. dial.: gadella.

    Fon.: ʎəðéʎə (or., bal.); ʎaðéʎɛ (occ.); ʎaéʎa (val.); ɟəðéʎə (Palma, Manacor).

    Intens.: lladelleta; lladellassa; lladellota; lladellot.

    Sinòn.: || 1, cabra.

    Etim.: segons Meyer-Lübke (ZRPh, xxxi, 700), del llatí *blatella, variant deblattŭla, diminutiu de blatta ‘escarabatera’. No apareix clara l'evolució fonètica del grup inicial bl- a ll-; tal vegada calgui regonèixer-hi, seguint l'opinió de Salvioni (ZRPh,xxxii, 736), la influència del llatí latus ‘ample’ i suposar una forma *latella formada pel creuament de blatta amb latus. Sembla afavorir aquesta teoria la denominaciópiogu ladu amb què el logudorès designa la lladella, i que no és més que un pedŭcŭlu latu, ‘poll ample’.

Lladelles

Tot això sense comptar les mosques, que evidentment -com que són animals- també tenen ànima i van al cel, un cop mortes. Igual que els polls, i les cabres o  lladelles. I els microbis. I els bacteris. (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs.).

Lladelles

Vam sortir amb un trinxeraire i amb un altre bufat que duia un gatet a sota el braç. Miolava entre nosaltres dos... No podia avançar gaire de pressa... Vaig recular cap al bar del costat... travessant la porta de batents... Em vaig esperar al banc... arrambat a la paret, que tornés... amb tota la resta de borratxons... Hi havia grapats de femelles, amb xambretes, plomes i boines, amb barrets de palla d'ales dures... Totes parlaven com animalons... amb grans lladrucs i rots entravessats... Eren gossos, tigres, llops, lladelles... Esgarrapaven...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 166].

LLADONCS adv. ant.

Llavors; aleshores; cast. entonces. E'l loch on nós estàuem la donchs era alí on nos tenia el bras l'archibisbe, Jaume I, Crón. 11. No serà maravella si ladoncs defall tan fort, Llull Cont. 16, 9. En un libre que's féu lladonchs de la celebració de les corts, Pere IV, Cròn. 320. Eren lladonchs encara pochs, Quar. 1413, pàg. 178. Ladonchs veureu les flames d'amor créxer, Ausiàs March, i, 189.

    Etim.: compost de les partícules lla i doncs. 

Lladoncs

Lladoncs, tots e una veu, concordablement. li prome­teren fort alegrement d'atendre e complir son manament, així com aquells qui per sobres de goig a penes cuidaven veure lo dia de les núpcies: ab tan gran goig e pler l'esperaven. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 57.).

Lladoncs

E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que vees lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordi'm terriblement. Lladoncs ell me dix: Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 28.).

LLADRADISSA f.

Acció de lladrar alguns o molts de gossos plegats. S'aixecà una gran lladradissa de gossos, Víct. Cat., Sol. 23. Dones y cans ens han rebut ab un esclat de crits y lladradiça, Girbal Oratjol 56. 

Lladradissa

Aquest és l'arbre que més m'agrada, el plàtan: els nusos, els nodes i l'escorça pelada. Però, ¿per què miro aquí? Durant tots els anys que vaig estar prop dels erms mai no vaig trobar cap niu d'alosa. Aquí tampoc no sento unglots, només lladradissa. Es un quartet de gossos: un gosset blanc, un de gros i marró, el coix del Pont del diable i un intrús semblant a una guineu. Lladren, canten, ensumen. Ella els llança la sabatilla i, mentre emeten crits musicals, la fan xixina. No saben qui ha conegut qui, què hi ha sobre cl nostre món o dins els nostres cors. Estan plens d'en­cant; dins els seus ulls hi ha amor i gel. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 368.].

LLAGASTA f. 

|| 1. Insecte paràsit del bestiar de llana i dels gossos, de l'espècie Melophagus ovinus (Conflent, Empordà, Guilleries, Vallès); cast. garrapata. Arrapar-se oAgafar-se com una llagasta: agafar-se molt fort. Arrapant-se com llagastas a les parets, Casellas Sots 35. 

|| 2. Grumoll o bocí de carn innecessària que ha quedat a les peces de sola després d'arreglades i estirades (Igualada). Tallar llagastes: feina d'adober, consistent a escapçar els dits grumolls o bocins de carn sobrers de les peces de sola. 

|| 3. pl. Planta de la família de les compostes, espècie Xanthium spinosum(Masclans Pl. 141); cast. cachurrera menor (V. floravia).

    Fon.: ʎəɣástə (or.).

    Etim.: incerta. Es un mot que té formes paral·leles en el gascó lagast, provençallangasto, basc lakasta. Schuchardt referia aquests mots al llatí locusta, ‘llagost’; però com observa Rohlfs Gasc. 32, no es comprèn què puguin tenir de comú aquests dos animals, la paparra i la llagosta, i ell proposa com a origen de llagastael basc lakasta, així com tenen també origen èuscar altres denominacions de la paparra.

Llagasta

Així passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d'una bardissa o d'un matoll de roldó, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d'ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 19).

Llagastes

I, és clar, així que la nova de la xefla va esbombar-se per entre la caterva dels veremadors, cames ajudeu-mel, varen córrer tots cap a la plaça Gran, tirant-se com llagastes els uns sobre els altres per poder ésser dels primers. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 171.).

Llagasta

A Carlov tampoc agradava tenir la Greta allà sota, «agafada al sagal com una llagasta». Per això va sortir corrent de la dispesa, sense esmorzar. Carlov mai va dir Greta, mai va acceptar que existís una Greta.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 65.).

Llagasta

I Zeni sentia que aquells noms s'estimbaven dintre d'ell empesos per la vertiginositat verbal de Clara, que semblava arrapar-se-li com una llagasta. (Francesc Trabal. Vals. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 842971555X. 204 p. P. 150.).

Llagastes

Veien com les heures ho invadien tot, arrapant-se com llagastes a les parets del temple, a les tapies de l'hort rectoral, fins a les soques rabassudes dels xiprers del cementiri, i ningú hi parava esment. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 30.).

LLAGOST m.
Insecte ortòpter de la família dels acrídids, de diferents espècies, principalment la Stauronotus maroccanus; té de 20 a 35 mm. de llarg, és de color terrós rogenc i té dues de les seves cames molt llargues i potents, que li permeten saltar a gran distància; cast. langosta, saltón, saltamontes. Lagosts menjant | en lo desert, Spill 12510. Sos fonaments són de lagost o mosca, Ausiàs March, xlii. A Menorca s'anomena aquesta espècie llagost de rostoll, a diferència del llagost verd o pagantana, que és una altra espècie (V. llagosta || 2). A Mallorca, del llagost verd en diuen també llagost xuieta (Llucmajor). Coça de llagost: gleva, cop pegat disparant amb força el dit índex o el d'enmig després de tenir-lo tibant contra el polze (Manacor). Saltar com un llagost o Esser com un llagost: saltar amb molta lleugeresa.
    Var. form.: llangost.
    Fon.: ʎəɣóst (or., bal.); ʎaɣóst (Andorra); ʎəŋgóst (Pobla de L., Vic, Camp de Tarr.); ʎaŋgóst (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp, La Litera, Fraga, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Dim.: llagostet, llagostetxo, llagosteu, llagostó.—b) Augm.: llagostàs, llagostarro.—c) Pejor.: llagostot.
    Etim.: format de llagosta per masculinització.

Llagost

La longevitat semblava haver-lo desproveït de tota duc­tilitat humana: aquell cos descarnat, aquell esperit eixut esta­ven dotats d'una dura vigoria de llagost. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 205.].

LLEDRIOLA f.:

V. guardiola. 

LLADRIOLA f.

Guardiola (mall.); cast. hucha, alcancía.

    Fon.: ləðɾiɔ̞́lə (mall.).

    Etim.: de guardiola amb contaminació de lladre (cf. M. L. Wagner, ZRPh, lxiii, 524). 

Lladriola

-O per una sota...

-O per un rei... de copes..., hem feta una lledriola...

-No m'agrada aquesta paraula... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 70.).

LLAÏNS

Llaïns

Ab tant lo bon comte d'Empúries fóu cavar lo mur e la tor de ponent, e puis fóu-la estalonar e el foc metre llaïns per los estalons a cremar. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 100.).

Llaïns

E mantenent la galea del príncep fo plena d'aigua e entrà-se'n a fons ab tota la gent armada qui llaïns era, que no hi pogren dar consell. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 201.).

Llaïns

E quan venc que els francesos hagueren dreçades e acostades les escales al mur e viren que negú no els ho defenia, cuidaren-se que aquells de llaïns se'n fossen fuits amagadament la nit traspassada e van pujar ab gran goig per les escales amunt. E quan n'hac pujats en les escales de trescent cinquanta en quatre-cents e foren ja bé al mig lloc, En Ramon Folch féu tocar l'anafil, e los de llaïns van gitar les llebreres damunt dites per les escales avall e llevaren-les així e buidaren-les,... (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 345.).

LLAJÚS

Llajús

Mas ja enans d'això de dos jorns abans, havien tramès dos frares de penitència al rei Carles que ell sabés que missatges del rei d'Aragó venien a ell e que els asseguràs; e havien haüda resposta que venguessen segurament. E quan ells foren prés de dues llegües de la host del rei Carles e forena l'avallada d'una muntanya, sí viuren llajús e'l pla tro a seixanta cavallers armats en llurs cavalls que Carles hi havia tramesos per tal que negunes gents no poguessen entrar e'l pla que ell non ho sabés, e per tal que abans que els missatges fossen en la host que aquells li ho faessen a saber. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 179.).

Llajús

E puis lo mestre va entrar dins ab llums de candeles, e cercà-la tota tro llajús on eixia fora del castell e vaé que bella era assats e que hom ne podia bé eixir, tornà-se'n al rei e díx-li-bo, e le rei bac-ne gran goig. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 258.).

LLAMBREGAR v. tr.

Mirar; dirigir intensament la vista; cast. mirar, atisbar. Y els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar, Canigó i. Las donas, tot allunyant-se, la llambregavan de reüll, Pons Auca 244. S'atansa al brollador i roman una bella estona llambregant els peixos que fugen, Roig Flama 97.

    Fon.: ʎəmbɾəɣá (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Costa de Llevant, Barc., Vallès, Penedès, Camp de Tarr.).

    Etim.: incerta. Segons Moll Supl. 1938, del llatí *lampadĭcare ‘brillar’, que seria derivat de lampăde ‘llàntia, llum’; però Meyer-Lübke REW3 4870 troba que aquesta etimologia no satisfà. 

Llambregar

Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropa va. Els vam tapar a tots com una manta. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 15.).

Llambrega

Ell es mou, exasperat, llença el cigarret a terra l'esclafa amb el peu i va alçant els ulls cap a la noieta que ara és a llur davant, muda, però escoltant. Llambrega de nou cap a l'home.

En aquest cas, per què ho permeteu? (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 172.).

Llambregades

A aquella senyora, inaccessible al veïnat, tota somriures tranquils i llambregades fredes, no li venia de gaire lluny collejar de cara a l'esbalaïment públic. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 130.).

Llambregava

El vell cavall negre gairebé no podia caminar, i la impotència del cotxer es traduïa en blasfèmies declamatòries. Mònica em llambregava, molt ofesa, encastellada en un silenci efímer. Ronchi es despertà i preguntava l'hora. Tots la ignoràvem, i Mònica se sentí humiliada: la seva filosofia consistia a no deixar mai ni una sola pregunta sense resposta. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 363.).

Llambrego

Vosaltres m'heu acompanyat,

ròssec sigil·lós, incorpori,

i no pas sense pietat,

fins al cim d'aquest promontori

des d'on llambrego amb ulls somorts

i la mà a guisa de visera

el camí fressat per tants morts

en interminable renglera. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 155.).

Llambregades

-Què és això que us ix pels ulls,

  comte l'Arnau?

Què és això que us ix pels ulls,

     valga'm Déu val?

-Són les males llambregades,

   muller lleial;

són les males llambregades,

    viudeta igual.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 9.).

Llambregada

Ja ho pots dir, noi! ·Nem al cas. Jo li pego llambregada,

ella posa els ulls en blanc.

li faig una cortesia ... Madamosel endavant.

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 58.).

Llambregar

El fet era llambregar la Roda-soques, encara que només fos de rellisquentes. N'havien sentir a parlar tant, que per a veure-la es delien... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 85.).

Llambregada

D'una llambregada va fer-se càrrec de la situació a coberta i se n'anà corrents. Un cop a baix, va veure a desgrat seu que el passadís que li hauria escurçat considerablement el camí era tancat i barrat, segurament a causa del desembarca ment de tots els passatgers, i va haver de baixar i pujar escales que se succeïen unes a les altres sens fi, recórrer passadissos que contínuament canviaven de direcció, travessar una cambra buida amb un escriptori abandonat, i busca que buscaràs fins que real ment es va perdre, perquè aquest camí només l'havia fet un o dos cops, i sempre amb altra gent. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 7.].

Llambregada

Es va fixar que el pare Flood enraonava amb la senyoreta Fortini en primer lloc i va veure que feia una llambregada cap a ella i un gest com si s'hi volgués atansar, però finalment, després de parlar un moment amb la senyoreta Fortini, tots dos se'n van anar en direcció als despatxos. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 163.].

Llambregà

Ell em llambregà amb curiositat. Jo em feia el nus de la corbata. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. ).

Llambregada

Aleshores em vaig trobar davant del tribunal i vaig abraçar ràpidament tota l'assemblea amb una llambregada àmplia i es­poruguida, mentre les seves mirades fixes, agudes i penetrants em crivellaven com fletxes, ja que aquell dia em tocava a mi fer els honors de l'espectacle. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 121.].

Llambregada

Els actors escaran ben concents d'haver arribat a un acord, però els espectadors encara més, per això us felicito de tot cor, senyora, i també la senyora Norris i tothom que estigui en la mateixa situació -va dir fem una llambregada mig de por mig de picardia a la Fanny i a l'Edmund. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 105.].

Llambregada

Cosa que hauria estat terrible, però alhora hi havia una decisió en la manera de demanar-li-ho que no li agradava i va veure com llambregava el collaret amb un somriure -li va fer l'efecte que era un somriure- que la va fer posar vermella i es va sentir molt incòmoda. l encara que no hi va haver cap més llambregada que la neguitegés, tot i que semblava que ell només pretenia ser amable, ella no deixava d'estar avergonyida i la sospita que ell n'era conscient ho empitjorava i no va recuperar la serenitat fins que ell no va anar a parlar amb una altra persona. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 193.].

Llambregada

En Ricard era davant, respectant el meu dolor malgrat ell mateix. No he pogut evitar de fer-li una llambregada quan he dit a la policia que la Quima era cega, de naixement. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 83.).

Llambregada 

Aleshores ens vam tornar a mirar. Vaig llançar una llambregada dura i severa al senyor director. Jo simulava fredor, una mena de superficialitat, tot i que res no m'hauria agradat tant com posar-me-li a riure a la cara, de tanta alegria. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 98.].

LLAMBRIC m.

Cuc de terra (Bonansa, Benavarre, Cardós, Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell); cast. lombriz, gusano. Los lembrichs de terra, aquels que ixen quan ha plogut molt, Tres. pobr. 23. Lembrichs qui's fan axí com desús és dit, ibid. 24.

Llambric: llin. existent a Sitges, Vilan. i G., Perelló, L'Ametlla, Cambrils, Masdenverge, etc.

    Fon.: ʎambɾík (Bonansa, Cardós, Tremp, Balaguer, Urgell); ʎembɾík (Benavarre).

    Etim.: del llatí lumbrīcu, mat. sign. 

Llambric

No. Tots dos, aliens als soldats, a les ballestes, les llances, les cotes de malla, els escuts i les espases, seguien impertèrrits en un món a part: Maria asseguda contemplant els rínxols daurats de Roger escampats per terra; Roger estirat com un llambric i fos amb els peus d'ella. Quins peus! Blanquíssims. Dia- mantins. Dins la fonda tenebra de la cambra, en contrast amb les cinc flames diminutes, moribundes, del canelobre, els peus de Maria de Bulgària eren lluents, límpids, clars com una lluna gegantina, i els cabells rossos de Roger, a la vora, lluïen com dotats d'una aura. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 306.).

LLAMENC, -ENCA adj.

Delicat i triat en el menjar; que li agraden poques coses, només les més fines (Lluçanès, Vallès, Barc., Penedès, Vendrell, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Urgell, Ll.); cast. esquilimoso. Per fer venir l'apetit a qualsevol llamench o malaltús, Vilanova Obres, vii, 11. Fóra amor bella gaubança | si no era tan llamenc, Carner Ofrena 127.

    Fon.: ʎəmέŋ (or.); ʎaméŋ (occ.).

    Sinòn.: llamec, llameca, estugós, llefec.

    Etim.: incerta; potser derivat del llatí lambere, ‘llepar’, amb el sufix -enc. 

Llamenc

Coquí, llamenc, gallòfol,

tan refinat i tan sensible!

L'alegre companyia

folgava lluny, a l'altra vora. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 86.).

Llamenc

Per a aquest cas, el català fa molts anys que va formar un compost molt expressiu, llepafils: «Ets una llepafils! ... Jo a  la teva edat quan havia d'anar a sarau, m'atipava bé pera tenir coratge» (Carles Bosch de la Trinxeria). llamenc I encara tenim més recursos, com ara boca­fí, llamenc i llefec: «Com ens atreu, fascinador, el passat/ d'unes besàvies pel record jaquides, / on s'agombola l'esperit cansat / llamenc d'exquisiteses preterides!» (Joan Pons i Marquès). Si algú, a més de triar el menjar, menja poc, és un menjamiques o menjafestucs: «Jo anava quasi sempre desganat de xiquet, fet un pobre menjamiques» (Martí Domínguez i Barberà). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 61.).

LLAMÍ m.

|| 1. Cosa agradable al paladar, i especialment cosa dolça (Empordà, Garrotxa, Costa de Llevant); cast. dulce, golosina. «Tant de llamí fa cucs». Qualque lladonot com a llemí de compliment, Víct. Cat., Sol. 101. Tots tres s'abalançaren a les plates de llamí amb golafreria, Ruyra Flames 149.

|| 2. Sant Llamí: nom humorístic de sant, format damunt llamí || 1 i considerat com a patró dels llaminers. Devot de Sant Llamí: persona llaminera (Olot, Plana de Vic). Si això no us basta y com a devots de San Llemí anem per regalos de cos, aquí ne teniu, «Conversa de la Butlla», 59 (ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. adj. Llaminer; cast. goloso. «En Joan és un llamí» (Pineda).

    Fon.: ʎəmí (or.).

    Etim.: probablement derivat del llatí lambere, ‘llepar’, amb el sufix -īnu. 

Llamí

Altrament la cornamusa del teu pare en l'aplec de la Mare de Déu del Roser va omplir de melangioses xeremies l'alcoveta dels teus records. Alli s'estan amagadets com qui diu vora la Capella de la Verge, oint la cridadissa de la mainada, entre les rades dels ferrers, els firaires i les venedores de llamí. Com figures vives de colors que romanien en l'interior d'una bola cristall damunt les calaixeres dels avis, les tràgiques vicissituds de la teva vida no han pogut entelar la pura transparència gemegosa melodia que les embolca.  (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 347-348.).

LLAMPA f.

Tros de glaç; cast. témpano. Un munt de construccions desiguals, las unas vessant cotó fluix per totas las oberturas, d'altras cobertas de lluhentas llampas de gel, Oller Fig. pais 44. 

Llampa

 I després me veig que pugen a la llampa de l'aigua dos peixets més eixerits, que tan aviat eren de plata com d'or, l'un al costat de l'altre, amb los ca­pets a prop, que talment semblava que festegessin i s'anessin dient coses boniques! (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 107.).

LLAMPADA f. 

|| 1. Flamarada ràpida, momentània (Maestrat). Clapes de sang passaren com llampades davant de mos ulls, Vayreda Puny. 265. 

|| 2. Caiguda de llamp; acte de ferir el llamp; cast. rayo. Espalmat D. Ramon, com si una llampada l'hagués ferit, Pons Com an., 82. 

|| 3. fig. a) Ullada ràpida i obliqua (mall.); cast. reojo. «Només l'he vist de llampada». Tirar de llampada: disparar un caçador a un animal que sols es veu passar un instant per entre els arbres o les mates.—b) Moment, estona curtíssima; acció molt ràpida (mall.). «Si m'ajudes, ho farem en una llampada». Passar de llampada: passar molt de pressa.—c) Tocada lleugera, tot just fregant; cast. roce.«Dien que s'havien gelat les ametles; però no ha sigut més que una llampada que n'ha deixat moltes de bones, encara» (Tortosa). 

|| 4. Llepada; acte d'agafar amb la llengua (Benassal); cast. lenguarada. «Ha pegat una llampada a la cullera». 

|| 5. Porció de cosa líquida o pastosa que fa taca (Calasseit, Tortosa); cast.manchón, pintarrajo. «Portes una llampada d'oli a la roba».

    Fon.: ʎəmpáðə (mall.); ʎampáða (Calasseit, Tortosa); ʎampá (Maestrat).

    Etim.: derivat de llamp.

Llampada 

Sovint cantussejava Maia Kristalínskaia, la meva preferida: «Per què tanta i per a mi sola?». Anava llampada per la vida i ara em sap greu no recordar-ho tot; és veritat, mai no seré tan com aleshores. Per a estimar es necessiten moltes forces una altra dona. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 173.].

Llampada

Però va ser l'Ingel a qui el brillant ganivet de la llampada de l'es­toig va separar de la vida de l'Aliide. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 113.].

Llampat

Com en el temps dels assassins,

és el poeta el més llampat:

errant, tot foc, per la ciutat,

se li abraona el foc de dins.

(Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 82.).

LLAMPANT adj.

|| 1. Clar, lluent com a nou; cast. reluciente. Semblavan | torres de llampant acer | los paladins que'ls cavalcan, Camps i F., Poes. 107. Amb els seus ulls menuts i llampants, Ruyra Parada 18. Oli llampant: oli net, transparent.

|| 2. Viu de color, que fereix la vista pel color pujat o molt variat; cast. vivo, abigarrado. Amb les banderes del més llampant color, Verdaguer Idilis. Noyes animbades per llampants ombreles, Oller Pil. Prim, 80. a) fig. Brillant, atractiu. Enllepolides també per les llampants promeses que els arribaven a l'orella, Caselles Mult.74.

|| 3. Molt veloç (Plana de Vic, Vallès, Penedès); cast. raudo. «Mireu com passa llampant!»El feu desaparèixer dins la seva gran butxaca amb llampanta rapidesa, Ruyra E-Ch 67.

|| 4. adv. Diàfanament, de manera que no permet dubtes ni confusions (mall., men.). Ses ordenances canten ben llampant, Ignor. 3. Clar i llampant: amb tota claredat; cast. mondo y lirondo. «Mu mare sempre m'exhorta | i m'ho diu clar i llampant: | ¿Com t'ets entristida tant? | Tu fas cara de mig morta!» (cançó pop. Mall.).

|| 5. m. Sabre, en l'argot dels malfactors. Quan anava a treure'm el xarrasco entren els gànguils amb el llampant enlaire, Coromines Presons 171.

    Fon.: ʎəmpán (or.); ʎampán (occ.); ʎəmpánt (bal.).

    Etim.: part. pres. de llampar. 

Llampant

Vam aturar-nos al pont sobre el torrent; els qui havien continuat llampant van tornar enrera. L'aigua petava fort contra les pedres i els herbots. No hi havia cap raó perquè algú no saltés per sobre la barana del pont.  [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 7.].

LLAMPAR v.

|| 1. intr. Llampegar (Empordà, Gir., Costa de Llevant, Tortosa, Cast., Val., Bal.); cast. relampaguear. «Déu dóna ets enteniments | al qui los sap conservar; | ¿saps a tu com te'n prendrà? | Com es tronar i llampar, | que és furia de mal temps» (cançó pop. Mall.). Comensa a tronar e a lampar, Graal 141. Que troni, que llampi, que em mulli, Ruyra Pinya, ii, 11.

|| 2. intr. Brillar, llançar claror (Men.); cast. lucir.

|| 3. tr. Ferir com de llamp; cremar llevant vitalitat; es diu especialment de les plantes que s'assequen per l'excés de calor del sol, de certs vents, etc. (or., occ., val.); cast. agostar, requemar. «El blat s'ha llampat»; «El raïm s'ha llampat» (Penedès); «S'ha llampat la dacsa» (val.).

|| 4. Ferir com de llamp una persona o animal; ferir de malaltia súbita o que paralitza; cast. fulminar, paralizar. Cau sech, llampat per la fitor del sol, Cases A., Poes. vii. Com havia enveyit, sens que'l vici de la cràpula ni'l vi l'aterressin del tot! Sols lo llamparen dexant-lo, al tombar els setanta, com un beneytó, A. Busquets (Catalana, ix, 274).a) refl. Ferir-se; restar paralitzat. Quasi un hom se llampa de bo y satisfet, Ruyra País pler 34.—b) fig. Com els convertits llampats per la crida de Déu, López-Picó Lleures 160.

|| 5. Ullar, veure ràpidament o d'esquitllentes (Plana de Vic, Vallès). «El gos ha llampat el cabàs de la minestra, i ja no se n'ha allunyat».

|| 6. Ferir de resquitllada, fregant lleument (Biniali); cast. rozar.

|| 7. Collir els grans de raïm madurs, deixant els altres en el cep (Vendrell, Camp de Tarr.).

|| 8. Netejar, llevar fregant (Albocàsser, Benassal); cast. limpiar. «Llampa amb la llegona eixe fem que queda».

|| 9. Furtar; apoderar-se, emportar-se furtivament (Benassal); cast. arramblar. «Xe, li ho han llampat tot!».

    Refr.—a) «Quan llampa a la mar, aigua a la terra» (Vinaròs).—b) «Llampa a llevant, vent a ponent» (Manresa).

    Fon.: ʎəmpá (or., bal.); ʎampá (occ., Maestr.); ʎampáɾ (val.).

    Etim.: derivat de llamp. 

Llampar

-No en vol gaire llampar un home -digué en Defarge. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 285.].

LLAMPURNAMENT m. 

Lluentor, resplendor (Vic); cast. brillo.

• Centelleig

Llampurneig

»Caminava amb passes mesurades, embolicada amb una roba de l'afiles i serrells, trepitjant la terra orgullosament amb una lleugera dringadissa i un llampurneig de bàrbars ornaments.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 116.].

Llampurneigs

La feina tenia la solemnitat d'un ritual, també perquè s'allargava fins al matí, i les últimes hores duien el silenci: els nens s'esmunyien per la porteta estreta, es torraven amb l'escalfor, s'embriagaven amb el perfum del pa i de les tiges de llentiscle ardents, embadalits pels llampurneigs de les flames sobre les parets fumades, però també una mica acoquinats per aquelles dones treballadores que eren minyones. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 56.].

Llampurnava

Estava resplendent, llampurnava com un reliquiari. Va recular unes quantes passes, es va emmirallar amb un somriure de joia... Per fi la vida començava...! Aquella mateixa nit, qui sap...? [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 53.].

LLANDA f.

|| 1. ant. Làmina de metall. Y axí li prouaren d'amor la fort landa | que may per injúries ni colps se trencà, Passi cobles 36. Posat al torment e cremat encara ab landes calents e ardents de foch, Scachs 59. Cóffrens ferrats e barrats de llanda, doc. a. 1449 (Sanchis Vida 31).

|| 2. Llauna; fulla de ferro prima estanyada per cada cara (es diu en tot el País Valencià); cast. hojalata. Lo monyo estarrufat, magnífic, posat de elm de llanda i un xafarot de sis pams i mig, J. Pascual Tirado (BSCC, vi, 341).

|| 3. Rostidora; recipient de llauna, pla i de vores baixes, per a coure menjars al forn (Calasseit i tot el País Valencià); cast. tostadora. Torcadors i llandes de rostir i graelles, Valor Rond. ii, 24.

|| 4. Tampella o tapadora de ferro que clou la boca del forn (Val., Ribera del Xúquer); cast. tapa.

|| 5. Recipient de llauna, més alt que ample, que serveix per a tenir oli o petroli (val.); cast. lata.

|| 6. fig. Cosa enutjosa per la seva excessiva llargària o monotonia (val.); cast. lata, tabarra. «La conferència ha sigut una llanda».

|| 7. Cércol de ferro amb què va envoltada i estreta una roda composta de corbes (mall., men.); cast. llanta. Ses llandes des cotxos y carretons seguescan esmolant-li ses voreres, Ignor. 29.

    Fon.: ʎánda (Calasseit, Maestrat, Cast., Val., Al.); ʎándɛ (Vinaròs, Sueca, Alcoi); ʎándə (Mall., Men.).

    Var. form. i sinòn.: llauna.

    Intens.: llandassa; llandeta; llandota.

    Etim.: del llatí lamna, contracció de lamĭna. 

Llandes

Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons corresponents i servien les racions d'oli amb una bomba manual graduada, en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bombolletes el líquid groc translúcid fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l'arròs amb una paleta metàl·lica còncava i els ficaven en bossetes de paper d'estrassa, talla ven la cansalada barata mig rància o el bacallà ressec, o bé servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part de les clientes el botiguer els apuntava la compra miserable en uns blocs petits de paper i havia de con fiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 228.).

LLANDERA f.:

V. llendera. 

LLENDERA f.

|| 1. Cordellina de cànem (Mall., Eiv.); cast. cordel. A Jaume Deyà per barbes e claus e landera ha bastret per la prossesó del Corpus, doc. a. 1498 (Hist. Sóller, ii, 419). Es necessari que las colladas tinguen a lo menos un gruix de una llandera, Fontanet Conró 39. Llendera de tambor: la cordellina més forta, que s'empra principalment per a fer corretjades. Llendera de perxa: cordellina de tres caps, més fluixa que la llendera de tambor (Mall.). Llendera de sa baldufa: la cordellina amb què la fan ballar. a) fig. «Voldria esser llendera | d'es rellotge d'es teu cor, | i així veuria jo | si tens s'amor vertadera» (cançó pop. Mall.).—b) especialment, la cordellina d'unes corretjades. «En Vermei diu an En Ros: | Ves alerta a sa llendera, | que aqueix qui mos ve darrera | saps que és de poc piadós!» (cançó de llaurar, Mall.).

|| 2. fig. Acte de tupar o de corregir severament (Mall.); cast. látigo. «Aquest al·lot ha de menester llendera». «Bé li he donat llendera, però no vol fer bonda!».

    Refr.

—«Fa més guaret una lliura de llendera que un sac de faves»: vol dir que perquè les bísties llaurin així com pertoca, cal fer ús de les corretjades (Mall.).

    Fon.: ʎəndéɾə (bal.).

    Intens.:—a) Augm.: llendereta, llenderina, llenderona.—b) Pejor.: llenderota. 

Llandera

El Fosser encengué la pipa. Xuclà amb magnífica indiferència i se penjà la taleca a l'espatla. De darrera la porta prengué la clau del cementeri, tota rovellosa, amb penjant de suro a una baula de llandera; la se ficà dins la colga dels calçons i partí a esperar... el difunt. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 397.).

LLANGOR f. 

Estat de decaïment prolongat; manca persistent de vitalitat; cast. languidez. Un home per paraules demostra ses langors e sos trabays, Llull Cont. 131. Hauràs paciència si't doble tes langors?, Llull Amic e Amat, metàf. 9. No menys per langor de les ànimes que dels corses savi deu esser metge, Ordin. Palat. 134. Sana en mi totes aquestes langors de la mia ànima, Oliver Exc. 70. L'aymant sent la llangor deliciosa, Carner Sonets 89.

    Fon.: ʎəŋgóɾ (Barc., Palma); ʎaŋgóɾ (Val.). Es paraula arcaica, no usada en el llenguatge quotidià, però reintroduïda en el literari.

    Etim.: pres del llatí languōre, mat. sign.

Llangor

M'he ficat al llit mil vegades a casa meva imaginant que em trairien i m'assassinarien aquella nit mateixa, negociant amb la fortuna que fos sense esglai i sense llangor. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 196.].

Llangorós

Rescaten el llangorós Ed, que està estirat de qualsevol manera sobre la grava amb forts dolors (però encara conscient, encara amb prou control per explicar un parell d'acudits mentre l'entren al taxi), i van cap a l'hospital. [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 108.].

Llanguiment

-He vingut a saber si Annie voldria venir a l'òpera aquest vespre -va dir el senyor Malden, girant-se cap a ella-. És l'última funció interessant d'aquesta temporada, i hi ha una cantant que realment hauria de sentir. Tan absolutament exquisida com entranyablement lletja -va afegir, i va tornar a sumir-se en el llanguiment. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 591.].

LLANTIÓ m.

|| 1. Llàntia petita; cast. lamparita. Mes alça al llantió la ullada trista, Atlàntida, introd.

|| 2. Vas dins el qual es posa l'oli i el ble d'una llàntia; per ext., gresol d'un fanal (or., occ., val., bal.); cast. lamparón.

|| 3. nàut. Corda que des del pal aguanta el botafora (Barceloneta, ap. BDC, xii, 43).

    Fon.: ʎəntió (or., bal.); ʎantió (occ., val.).

    Etim.: derivat dim. de llàntia. 

Llantió

Som-hi diu el cap, i a l'home. El llantió a l'altra barraca, ja saps... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 273.).

LLANUT, -UDA adj. 

|| 1. Que té llana; cast. lanudo. Un bestiar llanut, Alcover Poem. Bíbl. 44. 

|| 2. fig. Curt d'enteniment; ignorant i excessivament crèdul; cast. lanudo, zote.Aquests brètols que em motegen de llanut i d'apagallums, Ruyra Parada 114.Esser més llanut que el marrà gros: esser molt beneitot (Olot); a) S'ha dit especialment dels reaccionaris en política. Altra de les modas que li deixaren més llevat, fou la d'uns pomets de margaridoyas que las afiliadas al carlisme's posavan al pit... «Alsa noy, sembla que dóna això dels llanuts!» exclamavan els vehins entussiasmats ab la República, Pons Auca 22.

    Fon.: ʎənút (or., bal.); ʎanút (occ., val.).

Llanut

Havia estat ben llanut, de prendre-se'l seriosament des del principi. Ho havia fet principalment perquè un amic seu de qui es fiava  li n’havia donat exemple; però ara resultava que el seu amic (era Paul Muniment, per cert) sempre havia considerat que els homes que hi anaven eren un grapat de pastifes, i ho intentava amb ells, només per intentar-ho tot.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàgs. 249-250.].

Llanuts

-Au, fuig, què collons dius! Estàs parlant de socialis­me? -i s'enriola tot sol-. A mi ja m'escaria bé, però això no és Europa, xato, això està més podrit, aquí som més llanuts. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 96.). 

1.   LLAPASSA f.
|| 1. Planta de la família de les compostes, pertanyent a diferents espècies del gènere Lappa, i principalment la Lappa minor i la Lappa maior; cast. tampazo, bardana. Té les fulles grans, alternes, ovades, peciolades; flors purpurines; glòbuls espinosos que s'aferren als vestits dels passants. «Més de cent se n'han negats, | de paraires, dins sa bassa; | pensant que era un borralló, | i va ser una llapassa» (cançó pop. Mall.). Llapasses, lappa minor, Pou Thes. puer. 36. Llapasses o llepasses herba de la qual la grana se agafa als vestits dels passants, Lacavalleria Gazoph. Tenia l'amor a ella apegat com una llapassa enmig del cor, Valor Narr. 35.
    Fon.: ʎəpásə (or., bal.); ʎepása (val.).
    Etim.: del llatí lappacĕa, derivat de lappa, mat. sign.

2. LLAPASSA f.:
V. llepassa.

Llapassa

Sa mare, -que la volia més que a les ninetes dels seus ulls i que hasta entonces havia mirat los bous del carafal, callant com una morta ella que ou tant de xillit, que es pogué detindré? Devers la mà del tòs, ixqué com un coet, rabicalenta i plena de fiçons, i, aferrant-se de son marit com una llapassa. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 345.).

LLAPINOT (conill)

Llapinot

Encara no sabia de lletra i L'oftalmòleg alsacià m'ensenyava dibuixos d'ocellets que sortien d'una gàbia, hi entraven o s'hi quedaven. A vegades, un llapinot sallia d'un cau. Aquell conillet reia mentre els ocellots conservaven un posat seriós. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 119.).

LLAQUIM m.

Llot que es fa al fons i vores de les basses o llocs d'aigua estancada (Camp de Tarr.); cast. limo, lodo. Sobre la duresa de les lloses, llefiscoses pel llaquim constant de la humitat i l'ombradiu, Víct. Cat., Vida 228.

    Fon.: ʎəkím (or.).

    Etim.: derivat col·lectiu de llac. 

Llaquim

Vaig interposar el meu cavall exposant el flanc dret; estava acostumat a aquells exercicis; no em va resultar gaire difícil acabar amb la bèstia ja ferida de mort. Es desplomà per segona vegada; la cara rodolà pel llaquim; un fil de sang negra s'escolà sobre l'aigua. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 199.].

1. LLATA f. 

Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.; cast. pleita, crezneja (d'espart), lía (de jonc). Quatre stores de lata d'espart, doc. a. 1417 (BSAL, x, 226). Lo fer obrar... lates d'estores... als catius fien, Spill 7532.Tota sort de llata de espart, Tar. preus 80. Es al·lots escoltaven es mal temps i sa mare i son pare feien llata, Rond. Eiv. 61. Tant hòmens com dones, treballant tots los dies sense parar en la llata d'espart, Martí G. Tip. mod. i, 7.

    Fon.: ʎátə (or., bal.); ʎátɛ (Ll.); ʎáta (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al.); ʎátɾə(mall.).

    Etim.: incerta. Tal vegada sia la mateixa de llata art. 2, però no es veu gens clar. També sembla relacionable llata amb el sinònim castellà pleita, però potser la semblança entre ambdós mots sigui purament casual.

2. LLATA f. 

|| 1. ant. Llauna; làmina de metall; cast. lata. La qual barcella deu esser fassida per totes les ores de la barcella de lates de ferre, Cost. Tort. IX, xv, 7. Es cuberta la beyna de la dita spasa de lata d'argent daurada ab diverses fulles e senyals reyals, Inv. Anfós V, 161. 

|| 2. Barra o estaca relativament prima; cast. barra, estaca. Serà la gàbia de llates o barres ben espesses, Agustí Secr. 158. Especialment: a) Branca prima i dreta, però flexible (Rosselló, Pallars, Ribagorça). «Tenia una llata i me'n va donar una flissada que encara me'n senti!»

|| 3. Cadascuna de les peces de fusta rectes i estretes que es posen damunt les bigues o cairats, en sentit perpendicular a aquests, i serveixen per a sostenir les teules (Empordà, Garrotxa, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Costa de Llevant, Vallès, Barc., Solsona, Ribagorça, Conca de Tremp, Garrigues, Camp de Tarr., Tortosa); cast. lata, abitaque, cuartón, cabio. De la manobra de l'alberch liure lo maestre de pedra de la obra tantes bigues, lates, fulla, rajola e permòdols que basten a la cuberta sobirana de la torre, doc. a. 1367 (Aguiló Dicc.). Dues plegues de fusta entre posts e lates, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 36). Lo tuguri un colp refet li demana una coberta de llates i cabirons, Verdaguer Fug. 70. Llata barcelonina: la que resulta de tallar pel mig i en sentit longitudinal les trossades d'un arbre, de manera que és plana d'un costat i corba de l'altre. 

|| 4. nàut. Peça de fusta o de ferro que va posada de babord a estribord i serveix, combinada amb les altres, per a sostenir les taules de la coberta; ve a esser un bau, però més prim que els ordinaris (Barc., Mall.); cast. lata. 

|| 5. Cadascun dels pals perpendiculars de les barreres (Centelles, ap. BDC, xx,188). 

|| 6. Bastó amb un ganxo o petita forca a un extrem, que serveix generalment per a fer abaixar les branques dels arbres i collir-ne la fruita (Gil, ap. BDC, xx, 188). 

|| 7. Canya de pescar (Vall de Cardós). 

|| 8. Tall de carn de damunt l'espatlla del bou (Barc., Manresa, Gir.); cast.espaldilla. Llata gruixuda: la carn de la part exterior de l'espatlla. Llata prima: la carn de la part interior de l'espatlla. 

|| 9. Excrescència plana que es congria en la cama del cavall. Lata és una malaltia que's fa en la cama del cavall, e és tal e feta de allò mateix que és fet lo sobrehos, exceptat que's fa plana e se estén per lo braç, Dieç Menesc. ii, 66.

Llata: a) topon. Barra, estaca? Té lo laudari de Querol del mig del Pont cerdà..., fins a la lata d'Irevals, doc. segle XIV (Priv. Ordin. Valls Pir. 350).Pont de Llates: pont situat damunt el Tet, en terme de La Perxa (Rosselló).—b) Llin. existent a Barc., Urtg, Vilallobent, etc. Hi ha la variant Llates o Llatas,a Barc., Cassà de la Selva, Alaquàs, etc.

    Fon.: ʎátə (or.); ʎátɛ (Tremp, Ll., Urgell); ʎáta (Esterri, Pont de S., Tortosa).

    Etim.: del germànic o cèltic latta, ‘llauna’, ‘estaca’ (cf. Meyer-Lübke REW 4933).

3. LLATA f. 

Lata, recipient de llauna (Tortosa, País Valencià).

    Etim.: del cast. lata, mat. sign.

Llata

Retorn a la producció artesanal

MUSEU DE LA PAUMA Mas de Barberans recupera el patrimoni etnològic de l'Ebre

Abans de la generalització dels materials barats d’origen químic com ara el plàstic, la fabricació d'infinitat de productes quotidians passava per la transformació directa d’elements d'origen natural. És el cas del treball del margalló o pauma, nom amb què es coneix a les Terres de l'Ebre aquesta planta. Un cop assecades i degudament tractades les seves fulles, el material resultant, la llata, s’utilitzava per a la fabricació d'objectes que requerien a la vegada resistència i flexibilitat: estores, cabassos o sàrries.

LLEGAT CISTELLER

A la zona de l'actual Parc Natural dels Ports, quatre pobles estaven especialitzats en aquest tipus de producció (Alfara de Carles, els Reguers, Paüls i Mas de Barberans) fins que a la dècada del 1960, com tantes altres activitats tradicionals, va caure en desús. L'any 2010, després de dur a terme diverses recerques sobre el tema, es va obrir el Museu de la Pauma a Mas de Barberans. L’arquitecte ampostí Òscar Benet va dissenyar a aquest efecte un edifici singular del qual destaquem la façana, que reprodueix amb pedra d'Ulldecona el trenat d'una llata. Al seu interior, l’exposició permanent es divideix entre la planta baixa, on es mostra el procés que va de la planta al al teixit, i la superior, on s'expliquen les particularitats de cada poble quant a la manera de treballar i de comercialitzar, i també els diferents destins de les peces. La Sala Tallers és un espai polivalent que acull, entre altres activitats, els cursos de cistelleria i de treball de la pauma, un aspecte essencial per a un museu de patrimoni immaterial com aquest.  ROGER COSTA (Article revista Sapiens, núm. 151, gener 2015, pàg. 74).

Llates

Aviat serà de dia. Em sentiré alleujat quan el sol foragitarà les ombres del sostre. Ja els seus primers raigs es posen damunt les llates del parquet i damunt els llibres de la biblioteca de Rocroy.  [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 68.].

Llata

Durant els escassos permisos per sortir, Scott m'espia constantment en aquesta casa immensa i he de fer uns esforços terribles per imaginar amagatalls nous. I el manuscrit està tan ben amagat... que de vega- des oblido on el tinc, a quin pis, a quina habitació, darrere quines fustes, sota quina llata de terra. Aleshores em faig recordatoris amb el lloc exacte i també els dissimulo. Scott sap perfectament que escric i es torna boig de no poder pescar-me la llibreta. D'aquesta, no me'n robarà ni una idea, ni una ratlla. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 140.].

Llates

Sis jornades inacabables van transcórrer dins el bullent aljub del tribunal, protegit de la calor de fora per uns llargs cor­tinatges de llates que espetegaven al vent. A la nit, enormes mosquits brunzien al voltant de les llànties. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 108.].

LLATZÈRIA f.

Misèria extrema, gran brutícia, aflicció de tota mena; cast. laceria. Moltes voltes cové sostenir treball e latzèria, doc. a. 1466 (ap. Aguiló Dicc.). De vostra llatzèria no vull rebre el frech, Ruyra País 95.

    Fon.: ʎəʣέɾiə (or.).

    Etim.: derivat de Llàtzer. 

Llatzèries

Va eludir-me fàcilment, i va dir:

-Calmeu-vos! Us prego que m'escolteu, abans de descarregar el vostre odi en el meu cap maleït. ¿Que no he patit encara prou, que voleu incrementar les meves llatzèries? Estimo la vida, encara que sigui tan sols una acumulació d'angoixes, i la defensaré. Recordeu que m'heu fet més poderós que vós mateix: la meva alçada és superior a la vostra, i les meves articulacions més flexibles. Però no sento pas temptacions de rebel·lar-me. Sóc criatura vostra, i seré fins i tot mansoi i dòcil davant del meu senyor i rei, si compliu la vostra part, la part que em deveu. Ah, Frankenstein, no sigueu just amb tots els altres i injust només amb mi; és amb mi amb qui heu de ser no solament més just, sinó més clement i afectuós, Recordeu que sóc creació vostra; hauria de ser el vostre Adam, però més aviat sóc l'àngel caigut; m'heu privat de l'alegria sense haver comès cap mal. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 88.].

LLAVORADA f.

Conjunt o gran quantitat de llavor. 

Llavorada

Un gargot fet amb llapis. I també hi ha unes quantes fotografies. La fotografia de casament: un retrat convencional, del 1880, on la jove esposa apareix asseguda en una cadira llavorada d'estudi, amb les mans esteses damunt la falda, els cabells tirats cap enrere, aixafats, i un posat inexpressiu. I ell, un home ben plantat no es pot negar-, de metre noranta, dret darrere d'ella, amb la mà esquerra alçada cap al lòbul de l'orella, com si se l'estirés o se'l gratés. Va ser el fotògraf qui li va dir que joguinegés amb l'orella d'aquella manera? [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 91.].

LLAVORER m. 

Mascle destinat a la reproducció (Pobla de L., Plana de Vic.); cast. semental.

Llavorer: llin. existent a Barc., Alcover, Tarr., Valls, etc.

    Etim.: derivat de llavor.

Llavorers

«Totes aquestes persones de qui vostè amb tanta freqüència ens parla no s'estaven mai de res, ja ho comencem a entendre», esclafia la senyora Tecleta Marigó. «Eren uns cavalls llavorers i unes eugues de pura sag ve-li aquí.» (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 94.).

LLEBROSIA f. 

|| 1. Lepra. Fo guarit de la sua lebrosia, Llull Arbre Sc. ii, 347. Tals viandes mesclades engendren lebrosia perque corrompen la sanch, Albert G., Ques. 13. Axís que l'aygua ha tocat | la llebrosia s'escrosta, Verdaguer Fug. 38. 

|| 2. fig., hiperb. Molta brutor (Son Servera). «Aquest al·lot té llebrosia» (paràsits, brutícia extremada). «Som entrat dins aquell casull, i allò és una llebrosia».

    Fon.: ʎəβɾuzíə (or.); ʎəβɾozíə (mall.).

    Etim.: derivat de llebrós.

Llebro­sia

L'home ja sentia l'anticipat horror del suplici que fóra 226 el seu viure. Ja veia la nafra repugnant estenent-se lenta­ment, rosegant-li el llavi de primer, la gaita més enda­vant, fins a convertir-li tota la cara en espantosa llebro­sia. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 227.).

Llebrosos

Llavors va ser bella cosa de veure els llebrosos com es deseixien de les capes, com s'emperpalen amb els peus malalts, i bufen, criden, branden les crosses: l'un amenaça i l'altre rondina. Però repugnava a Tristany de colpir-los; els contaires pretenen que Tristany atuí Ivany: és dir vilania; no, era massa valent per occir aquella patu­leia. Però Gorvenal, havent arrencat un tany cepat d'alzina, el vena sobre el crani d'Ivany: la sang negra brollà i corregué fins als seus peus diformes. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 46.].

LLEBROT m.

Llebre mascle; cast. lebrón.

    Fon.: ʎəβɾɔ́t (or., bal.); ʎeβɾɔ́t (occ., val.). 

Llebrot

Sortia de la meva fossa per parlar amb ell; li oferia mig toscà, que s'afanyava a encendre, ficant-lo en un broquet ennegrit pels anys, fet amb la porta posterior dreta d'un llebrot. Es recolzava a l'aixada (sempre excavava noves fosses) i s'ajupia a recollir de terra l'omoplat d'un cristià; el tenia una estona a la mà, mentre parlava, i, finalment, el llançava en un racó. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 69.].

1. LLÈCOL m.

Llicorella (Empordà). Aquelles ferestes calvícies de llècol o argila, Bertrana Herois 70.

    Fon.: ʎέkuɫ (or.); ʎέku (Gir.).

    Etim.: del cèltic *likka ‘pedra’ (Hubschmid, PW, 13).

2. LLÈCOL m.

Humor, pastositat saborosa (St. Feliu de G., Tossa). «Aquesta terra no té llècol». «Aquell menjar no tenia lleco» (Tossa).

    Fon.: ʎέkuɫ (St. Feliu de G.); ʎέku (Tossa).

    Etim.: de llecor, alterat per contaminació de llècol art. 1. 

Llécol

Hi ha terres avares i pobres, com les del Pirineu, que sembla que tenen escates, perquè són terres de llécol i de fulles de pissarra. Hi ha després la terra mitjana, el secà, que depèn del cel, que en aquest país és la més corrent i la més vasta. És una terra grisa acarminada, de vegades més roja, altres més blanquinosa i calcària. Terra enormement vegetal quan la pluja del cel l'acompanya; malgrat l'enorme quantitat de segles que és treballada, no s'acaba d'esgotar mai; aquest miracle prodigiós de la terra és el cel el que el fa, el que el realitza. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 146.).

Llécol

I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de més bonança, s'era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de llécol mullat, les ones s'embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, atansant-se, sense trencar mai la superfície, com si hi passessin per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d'un atleta que forceja; després, majestuoses i plenes, se precipitaven a les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo més, un xopolleig sec i sense ressonància, que no corresponia a llur magnitud. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 15.).

LLECOR f.

|| 1. Suc vital, substanciós, sia de les plantes, sia de la terra de conreu, sia dels animals (Mall.); cast. savia, jugo. Si el cel pluja no envia | no aprofita la llecor, Guiraud Poes. 54. Ses plomes tenen poca llecor, Roq. 6.

|| 2. Sediment fi que depositen les aigües en repòs; part més densa en suspensió dins un líquid. Y mescla sa llecor amb ses aygos netes, Ignor. 4.

    Intens.: llecoreta, llecorassa, llecorota.

    Fon.: ʎəkó (bal.).

    Etim.: del llatí liquōre, ‘licor, suc’.

Llecor

Donava raó de ses operacions miraculoses i distingia les tragineres de les que xuclaven la llecor de les flors i tornaven conservant encara en l'agulló i en les potes minúscules la polsina daurada dels vergers; sabia les que treballaven a l'interior i les que feien la guarda del portal; ... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 260.).

Llecor  

El missatger duia un gran paraigüa encara moll de la n fosa, i en la revinguda sola dels esclops diverses capes de tem terra roja del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les fondalades, i arena encastada dels rierals. Demés, analitzant detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxadís, hi ha rieu trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de nebró. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 284.).

Llecorada  

Ran d'ell tenia l'enemic. Ja feia temps, des que ell, el Fosser, era emigrat del món, no el tenia per tal, car no pensava en ell; però feia una estona sentia reviscolar l'odi antic, com una brulla extemporània llecorada de fems i podridura i humitats tardanes. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 401.).

Llecor

Donava raó de ses operacions miraculoses i distingia les tragineres de les que xuclaven la llecor de les flors i tornaven conservant encara en l'agulló i en les potes minúscules la polsina daurada dels vergers; sabia les que treballaven a l'interior i les que feien la guarda del portal; descrivia com anava pujant la bresca i com s'anava omplint i com era delitós, a l'hora de la collita, escórrer la mel i apilotar la cera, groga i perfumada de totes les bones sentors del camp. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 129.).

LLEFARDÓS, -OSA adj.

Brut, greixós (Eiv.); cast. grasiento, mugriento.

    Fon.: ʎəfəɾðós (eiv.). 

Llefardosa

La frase, en aquell lloc precisament, no semblava pas una conclusió massa apropiada.

La presó de La Force era fosca, tètrica i llefardosa, i feia un tuf espantós arran del fètid alè de la munió de gent que hi dormia. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 286.].

Llefardós

Duia un davantal llefardós i les mànigues del vestit de cotó apujades fins més amunt dels colzes. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 467.].

LLEFEC, -EGA adj.

Llamenc, triat en el menjar (or., occ.); cast. esquilimoso, ascoso.

    Etim.: V. llefre. 

Llefec

Per a aquest cas, el català fa molts anys que va formar un compost molt expressiu, llepafils: «Ets una llepafils! ... Jo a  la teva edat quan havia d'anar a sarau, m'atipava bé pera tenir coratge» (Carles Bosch de la Trinxeria). llamenc I encara tenim més recursos, com ara boca­fí, llamenc i llefec: «Com ens atreu, fascinador, el passat/ d'unes besàvies pel record jaquides, / on s'agombola l'esperit cansat / llamenc d'exquisiteses preterides!» (Joan Pons i Marquès). Si algú, a més de triar el menjar, menja poc, és un menjamiques o menjafestucs: «Jo anava quasi sempre desganat de xiquet, fet un pobre menjamiques» (Martí Domínguez i Barberà). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 61.).

LLEGANY m.

Tel de núvol que tapa parcialment el sol; núvol llunyà, indicador de pluja (Cerdanya, Pobla de L., Cardona, Solsona, Barc., Camp de Tarr., Conca de Barberà, Mall.); cast. cejo. O bé els lleganys de núvols destriats de llunyanes boires, Pons Com an., 98. El sol... s'enfonsava a l'horitzó entre lleganys, Espriu Anys 166. a) fig. El llegany de la gelosia li esgarrià la vista, ibid. 88.

    Refr.

—«Cap d'any i llegany, mal any»: vol dir que si el primer dia de l'any hi ha lleganys en el cel, sol esser mal any per a l'agricultura.

    Fon.: ʎəɣáɲ (or., bal.).

    Etim.: de lleganya, masculinitzat. 

Llegany

Parlant de pri­mer, aquest mot s'ha fet servir sempre per a les dates, és a dir, per al primer dia del mes o de l'any. El dia de Cap d'Any, per exemple, es pot dir també el primer d'any- Sanchis Guarner, en el Calendari de refranys, ens recorda aquest: «Primer d'any i llegany, mal any» (un llegany és un núvol prim que deixa passar poc el sol). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 78.).

LLEGONA f.:

V. lligona. DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

 LLIGONA o LLEGONA f.

Aixada de ferro molt ample, gairebé quadrat, que té una dolla o canó de ferro on encaixa el mànec (Gandesa, Tortosa, val.); cast. ligona. Deu al mallol... hi ha logat quals ha volguts, d'ells són venguts ab sa legona, Spill 14709. Una nit que regava els melonars... soltant la lligona, Morales Id. 43.

    Loc.—a) Robar amb cabàs i lligona: robar en gran quantitat (val.).—b) Arreplegar amb cabàs i lligona: recollir un mort o un ferit molt fet malbé (val.).

    Fon.: ʎiɣóna (Cast., Borriol, Val.); ʎeɣóna (Cast., Llucena); ʎeónɛ (Gandesa); ʎaóna (Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella).

    Etim.: de lligó o llegó, feminitzat.

Llegones

La preparació d'un planter d'arròs era particularment laboriosa: calia fanguejar llargament amb llegones la terra inundada i barrejada amb favó, una lleguminosa basta i farratgera, fins a donar-li una consistència de llot uniforme, i mentrestant construir marges de fang ben compacte, interiors i exteriors, sense esquerdes ni filtracions, a fi de mantindre l'aigua en les basses o quadres del planter. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 87.).

Llegones

Les excavacions han permés de recuperar-ne molts exemplars: llegones i aixades de ganxos, destrals i podalls, falçs, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 107.).

LLEGUT, -UDA adj. ant. 

Lícit. No és cosa leguda que hom aucia a si mateix, Llull Cavall. 15. Los negocis de la dita confraria leguts e justament a aquella incumbens, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 246). Algun frau o altra cosa sinistra o qui no fos leguda de fer, doc. a. 1407 (Botet Mon. iii, 398).

    Etim.: part. pass. de lleure.

Llegut

Deia, doncs, no fa gaire, que estant plantat en la mina mes pregona d'aquest nou metall no sols estic privat de gran familiaritat amb gent d'altres costums que els meus i d'altres opinions, mitjançant les quals ells es mantenen units amb un nus que refusa tot altre nus, sinó també no em trobo sense perill enmig d'aquells als quals tot els es igualment llegut, i la major part dels quals no pot d'ara endavant empitjorar llur cas envers la nostra justícia, i dels quals neix l'extremat grau de llicencia. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 191.].

Llegut

Una mena de con- seqüència d'aquest motiu és l’al·legoria desenvolupada en la poesia Lo setge d'amor, on el poeta es troba assetjat per les poderoses i innombrables forces de l'Amor davant les quals, sense murs, merlets ni fossats, a la seva dèbil persona només és llegut d'oposar els trets dels sospirs i les bombardes dels gemecs. (AADD. Obra lírica. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429719318. 156 p. P. 25.).

LLEIXAR v. tr. ant.

Deixar (en totes les seves accepcions); cast. dejar. Et insuper leix a na Ramona domna, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). No y lexets entrar negun rich hom, Jaume I, Cròn. 20. Per amar e servir Déu són lexats diners, Llull Intenció 365. Hach a llexar la illa de Mallorques, Muntaner Cròn., c. 8. Y leyxam les fronteres establides, Pere IV, Cròn. 342. Ara atorch esser difícil lleixar les coses acostumades, Metge Somni ii. Ja més lo lexaren parlar, Tirant, c. 17. No hauràs poder pera córrer sinó tant com jo't lleixaré, Isop Faules 54.

    Var. ort. ant.: leissar (doc. a. 1242, ap. Pujol Docs.); lixar (doc. segle XV, ap. RLR, lii, 11).

    Etim.: del llatí laxare, ‘afluixar, deixar anar’. 

Lleixar-me

E vull que sàpies que jo he per cert que major afany hauré de lleixar-me que de començar dir bé de dones. No em recorda jamai haver llest algun hom ésser estat pus ardit e virtuós en armes que Orítia, regina d'Amatzònia a la qual Aristeu, rei de Grècia, tramès aquell Hèrcules, qui null temps fou vençut, manant així com a cosa impossible, per raó del molt gram animosament que els hòmens? Clarament ho reci- ten les històries. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 116.).

LLEIXIVER m.

|| 1. Bugader; cossi per a rentar amb lleixiu; cast. tina. Un lexiuer trencat, doc. a. 1523 (Alós Inv. 33).

|| 2. Fabricant o venedor de lleixiu; cast. lejiero. 

Lleixiver

Fins i tot ara, mentre estén la bugada, es fon de desig, però de què? «Abraça'm», diu als llençols i les coixineres que degoten, «estreny-me». Però ho diu apagadament, sense esperança. Ara ja està buit, el cubell de la bugada, un lleixiver de fusta dipositat damunt un roc que aflora. Sobre el seu cap, el cel és ample i blau; li produeix vertigen mirar enlaire. Sent una pessigada als narius, i llavors es fica la mà a la butxaca del davantal per agafar el mocador. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 23.].

LLEIR m. ant. 

Lleer. A aquell peccador vénc mort sobtana e no hac leir que's penedís, Llull Sta. Mar. 40.

LLEER (i ses var. laer i leser). m. ant.

Lleure, lleguda; llicència; possibilitat; cast. poder. Lo canonge de nedeetat reprenia lo bisbe qui dava laer al artiaca de començar ab ergull lo pus noble ofici, Llull Blanq. 76, 9. Si aquel qui fa fermanza no uol portar fe, leser aya aquel cui mentit aurà, que'l destrenga, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 303). No era leer a Jason que pogués als bous atançar, Hist. Troy. 40. Que els no consenten ne donen laer que algun o alguns d'aquella ciutat sien en valenza de sos enamics contra ell, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 15). Que no donassen leer de tancar la cambra, Pere IV, Cròn. 127. Digats-los de part mia qua jo'ls hiré vaure al pus tost qua yo poré ni n'auré laer, Graal 7.

    Var. form.: lleure.

    Etim.: del llatí lĭcēre, ‘esser permès’. 

Lleia

Escriure no em desagrada, és una altra de les ma­neres de matar el temps, i durant molts anys he dut, quan em lleia, una mena de dietari...(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 139.).

1. LLÉMENA f.

|| 1. Ou de poll del cap (or., occ., val.); cast. liendre.

|| 2. Ous d'abella (Morella).

|| 3.   Bolet de l'espècie Hydnum repandum, que és blanc per damunt i groc per sota, petit, amb cama molt escassa, molt bo per a menjar (Vallès, Vendrell, Camp de Tarr.).

|| 4. Defecte de tissatge consistent en petites bastes d'ordit o de trama que apareixen en la roba a causa d'un funcionament defectuós de la maquineta de lliços amb què s'han fabricat (Barc.).

    Refr.

—«Poll amb poll, llémena cria» (Val.).

    Fon.: ʎémənə (St. Feliu de P., Barc., Vallès, Camp de Tarr.); ʎémena (Tortosa, País Valencià).

    Var. form.: llema, lleme, llémec, llemen.

    Etim.: de lleme(n), amb una -a final que sembla un reforç de forma femenina, degut al gènere femení del mot. En les localitats on no s'ha aplicat aquesta -a final, el mot llemen ha passat a esser masculí.

Llémenes

E no us pensets que sol d'ocells se tingués festa en aquell dia, ans null animal no hi fallia, que caminés o portés ales : vespes, abelles e cigales, verms, moscards, mosques e formigues, nadelles, xinxes, puces vives, llimacs, aranyes, escarbats, llémenes, polls. Tots ajustats en un aplec gint raonaven, menys los peixons, qui en mar nedaven:... (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 22.).

LLENCER, -ERA m. i f.

Fabricant o venedor de llenços; cast. lencero. Llencer, o lo qui ven teles, Pou Thes. puer.

    Fon.: ʎənsé (or.); ʎenséɾ (val.). 

Llencer

De primer ningú no sabia qui era aquell Perkins, i el cognom no va causar bona impressió a ningú; però abans de saber-se'n avenir, descobriren que Perkins era el fill de Perkins, el llencer. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 71.].

LLENDERADA f.

Cop de llendera; cast. cordelazo. Solien desxondir-los a llanderades, Ignor. 40.

LLENDERA f.

|| 1. Cordellina de cànem (Mall., Eiv.); cast. cordel. A Jaume Deyà per barbes e claus e landera ha bastret per la prossesó del Corpus, doc. a. 1498 (Hist. Sóller, ii, 419). Es necessari que las colladas tinguen a lo menos un gruix de una llandera, Fontanet Conró 39. Llendera de tambor: la cordellina més forta, que s'empra principalment per a fer corretjades. Llendera de perxa: cordellina de tres caps, més fluixa que la llendera de tambor (Mall.). Llendera de sa baldufa: la cordellina amb què la fan ballar. a) fig. «Voldria esser llendera | d'es rellotge d'es teu cor, | i així veuria jo | si tens s'amor vertadera» (cançó pop. Mall.).—b) especialment, la cordellina d'unes corretjades. «En Vermei diu an En Ros: | Ves alerta a sa llendera, | que aqueix qui mos ve darrera | saps que és de poc piadós!» (cançó de llaurar, Mall.).

|| 2. fig. Acte de tupar o de corregir severament (Mall.); cast. látigo. «Aquest al·lot ha de menester llendera». «Bé li he donat llendera, però no vol fer bonda!».

    Refr.

—«Fa més guaret una lliura de llendera que un sac de faves»: vol dir que perquè les bísties llaurin així com pertoca, cal fer ús de les corretjades (Mall.).

    Fon.: ʎəndéɾə (bal.).

    Intens.:—a) Augm.: llendereta, llenderina, llenderona.—b

Llenderades

Tem sobretot la humiliació, tem que no li da­vallin els calçons i els hi llevin i no els hi tornin i així, amb el cul a l'aire, hagi d'anar-se'n cap a ca seva i son pare el recompensi amb una atupada de ca. Ja coneix les aspres llenderades del seu fuet, a les quals de cap manera no vol acostumar-se. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

Llenderes

Tal era la brinada que duien, des de l'antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro! aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d'obra de pauma. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.19.).

LLENEGA f. 

|| 1. Bolet agaricaci de l'espècie Hygrophorus limacinus, negre i llepissós per damunt, blanc per sota, comestible i molt saborós (Vallès, Segarra, Cardona, Solsona, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Tarr.). Llenega llarga: bolet de l'espècie Hygrophorus caprinus. Llenega blanca: bolet de l'espècie Tricholoma columbetta (Fabra Dicc. Gen.); bolet de l'espècie Hygrophorus eburneus (Masclans Pl. 141). 

|| 2. Llenegall. Al cim de la muntanya més alta o en el pregon d'una llenega insondable, Santamaria Vida 126.

    Fon.: ʎənέɣə (or.); ʎenéɣɛ (Bellpuig).

    Etim.: derivat postverbal de llenegar.

LLENEGADÍS, -ISSA adj. 

Que llenega fàcilment; cast. resbaladizo. Mon viure s'enriola | d'empendre el cap-avall llenegadís, Salvà Retorn 11.

    Fon.: ʎənəɣəðís (bal.); ʎənəɟəðís (Palma, Manacor).

Llenega

Detesto un esperit esquerp i trist, que llenega per damunt els plaers de la vida i s'engrapa i es nodreix amb les dissorts; com les mosques, que no poden sostenir-se sobre un cos ben brunyit i ben allisat, i s'aferren i reposen en els llocs escabrosos i aspres; i com les ventoses que xuclen i cerquen la sang do­lenta.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 68.].

Llenegadissa

Per això vaig destapar-lo. I aparegué -me'n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien-, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 36.).

Llenegar

Aquest benestar i fluixa facilitat de fer que tot s'abaixi sota seu es enemiga de tota mena de plaer: es llenegar, això, no pas caminar; es dormir, no es pas viure.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 145.].

Llenega

Cantava un cant sense ritme, un cant de singlots ple de monotonies i d'irregularitats folles, un cant d'ultratomba que s'espandia funebrosament per la vall encalçant el moment que llenega i fuig. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 397.).

Llenegadissa

Un jorn. de sang vermella tenyint una clapissa,

baixava de l'altura de Teix, llenegadissa,

un jovencell que havia caçat un voltor viu;

a costa de sa vida el davallà del niu.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 28.).

LLENGÜERADA f.

Flamarada a manera de llengua de foc. En llengarades de foch, Oller Pil. Pr. 174. 

Llengüera

Nota cinquena: el pler del text. Hi ha a Self-service -trèmol quan escric, com el cuiner que dóna una fórmula secreta, dos aprenents d'escriptor que tenen una complicitat pura: saben que volen ser unes fàbriques de plers literaris que, després d'una feina llengüera a consciència i d'un acabat exacte, queden ben a pler. Dos reescriptors de gargots, de borratxos, d'esborranys, dos cowboys que disparen contra els llocs comuns i els clixés, contra els automatismes i les idees dominadores, contra els llenguatges morts, dos cowboys que cavalquen plegats i de gust. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 57.).

LLENGUT, -UDA adj. 

|| 1. Que té la llengua grossa o llarga (men.). a) m. Ocell de l'espècie Iunx torquilla(Olot); cast. hormiguero, torcecuello. 

|| 2. Llenguerut; cast. charlador, lenguaraz. Guarde't de la dona vana e lenguda no escamp en les tues orelles verins de mort, Canals Carta, c. 58. La lengua y morros | restaren forros | a ser lenguda, Spill 10425. El més llengut increpa al minyó, Bergue Fables 87.

    Refr.

—«Més parla el mut que el llengut» (val.).

    Fon.: ʎəŋgút (or., bal.); ʎeŋgút (occ., val.).

    Intens.: llengudàs, -assa; llengudet, -eta; llengudot, -ota.

Li hauria agradat conèixer en Fermat.

Llengut

Era un cony de llengut. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 723.].

LLENCA f.

|| 1. Tros llarg i estret; cast. lonja (de carn), tira (de paper), lista (de tela), faja (de terra). En la dita fuyla o lenque dege aver XX reglons, doc. a. 1314 (RLR, xxx, 261). Un fexet de lenques e pessetes de drap de lana, doc. a. 1430 (ap. Aguiló Dicc.). Lo vidre trenca, | de lenç romp lenca, Spill 8424. Sota una pedra, una llenca de paper, Oller Fig. pais. 31. Per vora els marges de les llenques dels tossals, Martínez Folkl. i, 139. «El xiquet demana una llenca de pa» (Carlet).

|| 2. (dial.) Bistec (Binissalem).

    Fon.: ʎέŋkə (or., Maó); ʎéŋkɛ (Ll.); ʎéŋka (Tortosa, Cast., Val.); ʎə́ɲсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); ʎə́ŋkə (Inca, Sóller, Artà, Ciutadella, Eiv.).

    Intens.: llenqueta; llencota; llenqueua.

    Etim.: incerta. Sembla possible que vingui del llatí lĭngŭa, ‘llengua’ (Rohlfs Gasc. 91), però modificat per ensordiment de l'oclusiva velar, potser per influència de lĭska, ‘llesca’. 

Llenques

Els sacerdots sorgeixen de totes les llenques de la comunitat nacional, sense excloure'n cap, i així transparenten a cada instant les variacions de les classes on es recluten: canvis de vitalitat, d'ambició eco nòmica i d'agilitat mental. L'Església es compon d'homes, sens dubte d'homes elegits, però que es vinculen al món de mil maneres, perquè hi viuen i hi han de realitzar llur tasca. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 81.).

LLENGO f.:

V. llengua. 

Llengos

sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,

dels sil/ons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcíllades!

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 81.).

LLENTISCLE m. o LLENTRISCA f.

Planta anacardiàcia de l'espècie Pistacia lentiscus, i especialment el fruit que produeix; cast. lentisco. Preneu dels brots de la mata del lentiscle e picau-los, Anim. caçar 49. Ficareu-y una estaca o tascó de llantrisca o de vet, Agustí Secr. 54. Saps tu si les llentiscles poguessen parlar, Penya Mos. iii, 133. El llentiscle serveix d'aliment als ocells i al bestiar; antigament en feien oli per al llum.

    Loc.

—Conèixer ses mates que fan llentiscle: esser molt perspicaç o experimentat, conèixer el que és bo i el que és dolent (Mall., Men.).

    Refr.

—«Any de llentrisca, any de rates» (Men.).

    Fon.: ʎəntísklə (Rosselló, Mall.); ʎəntɾískə (St. Feliu de G., Penedès, Mall., Men., Eiv.); ʎəntɾísklə (Palafrugell, Olot, Manacor); ʤentískla (Tortosa).

    Etim.: del llatí lentīscu, mat. sign. 

Llentiscles

Quan tot quedà preparat per al sacrifici, vam muntar a cavall; després, però, vam haver de continuar a peu per senderes peri­lloses vorejades d'argelagues i de llentiscles que, de nit, hom podia reconèixer pel perfum. L'aire es tornava feixuc; aquella primavera cremava com l'estiu en d'altres indrets. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 195.].

1. LLENY m. ant.
Vaixell marítim; embarcació; cast. buque. Leyn cubert, paga... V s. II dr., Leuda Coll., a. 1249. Exien dels leyns en què durmien de nuyt, Jaume I, Cròn. 114. En axí com la nau o'l leny con hom lo vara o'l trau, cové que los hòmens qui'l tiren que s'avenga la forsa de cascú ensems, Llull Cont. 85, 5. Lo rey en Jaume manà fer galeres e lenys, Desclot Cròn., c. 30. Leny de vandes qui vaia o venga d'Ultramar, pach lo buch setanta sòlidos. Item: leny gros, qui sia de una cuberta..., pach set libras lo buch, doc. a. 1341 (Capmany Mem. iv, 101). Fem apparellar en Barcelona dos bons lenys armats, Pere IV, Cròn. 124. Que no sia ningú qui's gos acordar ab algun leny o altra fusta de rems, doc. a. 1385 (BSAL, ix, 14). Havia lla certs lenys e altres vexells, doc. a. 1392 (Ardits, i, 31).
    Etim.: del llatí lĭgnu, ‘fusta’; l'evolució semàntíca és la mateixa del llatí fūste, català fusta, que en català antic tenia també el significat de ‘embarcació’.

2. LLENY adv.
Lluny (Bonansa). «Per anar-hi a peu és massa lleny».
    Etim.: de lluny, modificat probablement per influència del castellà lejos.

Llenys

Ab tant los llenys, e les tarides e les galeres qui eren a Santa Ponça foren vengudes, e cascuns se n'anaren regonèixer llurs amics, e qui viu los trobava era molt alegre, e no era meravella. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 92.).

LLEPACRESTES m. i f. 

Adulador servil; cast. lamedor. Gimo del Portal que era un japucer, un llapacrestes, un fajendís, Rond. de R. Val. 44.

    Fon.: ʎepəkɾέstəs (or.); ʎepakɾéstes (val.).

Llepacrestes

Es feia servir durant la Guerra del Francès. Em va seduir perquè és molt gràfica i suggeridora. Va caure en desús i es va substituir per llepaculs. Si no us voleu posar el cul a la boca, aquest adjectiu, amb els temps que corren, us servirà sovint. Un llepacrestes és aquell que n'ensabona a un altre per treure'n profit. (?)  (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

Llepacresta

Mai no he conegut ningú tan decadent. Llepacresta amb la jerarquia, el seu anticonformisme era més aparent que real. En tornar les vacances, baixàvem cap al migdia. Travessàvem de nit la meitat de Franca.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 322.).

LLEPADETS

Llepa­dets

Detestava els frares de l'escola, avorria els saberuts, llepa­dets i bavosos que sempre li posaven com a exemple, i, per això, feia campana, tan sovint que, a la fi, el director havia avisat el pare. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 51)

1. LLEPASSA f.
|| 1. Ratlla o altre senyal que deixa una escombra, un fregall, pinzell, etc., sobre una superfície; cast. rastro.
|| 2. Pelada, senyal produït a la pell per una rascada; cast. desollón.
|| 3. Tros de fusta amb què es claven i subjecten dues peces o amb què s'uneixen dues parts d'una porta tapant-ne l'escletxa o obertura. Un caxó ple de lapaces [sic], doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Per rahó de huyt caxetes e quatre posts pera lapaces, doc. a. 1498 (Arx. Gral. R. Val.). Una llepasse de antena de triquet, doc. a. 1780 (Rev. Men., xix, 71).
|| 4. Peça de fusta que va engastada horitzontalment damunt el quintar de la premsa d'oli, i que serveix d'unió del quintar amb l'espiga per mitjà del collferro (Mall.).
    Fon.: ʎəpásə (or., bal.); ʎepása (val.).

2. LLEPASSA f.:
V. llapassa.

Llepasses

...on més n ‘hi havia hagut, sinó un entramat de llepasses, aquestes demostracions... [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 52.].

1. LLEPÓ m.
|| 1. Llepada; acte de llepar, en sentit propi i figurat (val.); cast. lamedura. Molts d'afanys, de velar, de sobarbades i llepons per a retindre la parròquia, Pascual Tirado (BSCC, iii, 188).
|| 2. Llim, fang verd que es congria en els recipients i terrenys d'aigua aturada (val.); en els arrossars es diu principalment de la molsa de l'espècie Rhizoclonium rivulare; cast. légamo, tarquín, verdín.
    Fon.: ʎepó (val.).
    Intens.: lleponet (Guinot Capolls 74).
    Etim.: derivat de llepar amb el sufix -ó indicador d'acció, de cosa abstracta.

2. LLEPÓ, -ONA m. i f. i adj.
Adulador servil (val., bal.); cast. lamedor, soplón.

Llepons

Les que remenen les cireres, parlant clar. Abans els editors eren els amos de tot, i al bar del Frankfurcer Hof hi veies desenes de llepons pagant els gincònics a l'Herralde de torn. Però ara ja no hi ha fidelitats, una agent literària amb poder pot plomar una editorial en un tres i no res i arrabassar-li totes les espases. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 65.).

LLÉPOL, LLÉPOLA adj.

I. || 1. Llaminer. Ja no deuria esser tan enfrú ni tan lépol per lo plaer que atroba menjant e bevent, Llull Cont. 129, 28. D'uns gats que y ha lépols me sembla que sia, Proc. olives 289. Al pedre la dolsa mel, | de la qual tan llépol fon, Llorente Versos, ii, 212.

|| 2. Molt agradable al gust; cast. apetitoso. Vianda llépola, menjar gormant, Lacavalleria Gazoph. «Les cireres són molt llépoles». «No hi ha res més llépol per als menuts que els caramels». Raïm llépol: raïm que es destina a esser menjat i no a fer-ne vi (Gandesa).

|| 3. Prompte per a pegar, per a escometre hostilment (Ulldecona). «Tens les mans molt llépoles»: tens les mans propenses a agredir.

II. m. Falca de ferro per a estellar soques (Binissalem).

    Loc.

—Més llépol que ses serps: es diu d'una persona molt llépola (Mall.).

    Fon.: ʎépuɫ (or., Sóller, men., eiv.); ʎépoɫ (occ., val., mall.).

    Etim.: derivat de llepar.

Llépola

Ni tan sols convocant els records més admetents no aconseguí fer la son llépola, i, veient que era inútil anar-la a cercar perquè enlloc no la trobaria, s'aixecà disposat a encetar el dia amb el sol que despunta­va. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 62.).

Llépol

Per això toca amb violència a la porta de Beatriu, que era sufi­cientment eixelebrada per encobeir qualsevol que li fos llépol.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 233.).

LLESTAR v. tr.

Escollir, triar (Rosselló, Capcir, Cerdanya, Conflent, Vallespir, Alt Empordà); cast. escoger. XIII pecias pannorum lestatz de Parisis, doc. a. 1307 (RLR, iv, 378). L'om qui té llibertat en allegir, crech no fa saviesa... si'l menysvalent és per ell may llestat, Masdovelles 141. Dix al rey de Nauarra que lestàs la sua part, Boades Feyts 248. Cercant, llestant, se'n va anar a raure | ab dues viudes que s'hi feyen de valent, Caseponce Faules 37. «Cresta me llesta, el cor me diu de prendre aquesta»: ho diuen els minyons jugant a endevinar dins quina de les dues mans tenen una cosa amagada (Ceret). «A les fosques, fruita i dona mai se tenen de llestar» (refr. Rosselló, Ripoll, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: ʎəstá (pir-or.).

    Etim.: derivat de llesta.

Llestar

Els dissabtes, quan no hi havia una reunió deis llobatons a l'església Saint-Paul, mirava «La une est á vous», programa reservat al jovent i presentat per Bernard Golay. La mainada telefonava a la centraleta de la televisió per llestar, o triar, les sérjes que volien espiar. La tarda solia comentar per un episodi de «Les évasions célébres» i s'acabava amb una aventura de Titi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 123-124.).

 Llestar

En Villani ens va demanar de ressenyar oralment una obra filosò­fica. Vaig llestar La política d'Aristótil. La Sandra s'havia llegit Dé­sert de Le Clézio. Va barbotejar quatre burricades i en Villani li va donar un setze sobre vint mentre que jo vaig assolir amb prou feines la mitjana després d'una explicació rigorosa.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

Llestat

Com un adolescent del segle xix, l'Alain redactava un dietari on anotava les menuderies de la vida quotidiana amb consideracions més generals. Com a llengua d'expressió, havia llestat el català sense premeditar-ho. Igual que tots els principiants, s'aferrava a la norma. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 37.).

LLETOVARI m. ant.

Electuari. Nós veem que metge esprova en lo malaute les bevendes e los exarobs e los letovaris, Llull Cont. 115, 2. E vins e lletovaris e confits, Muntaner Cròn., c. 272. Tenint per a tots suau letouari, Passi cobles 120. Amor, Amor, los vostres letovaris | són molt amarchs y a sanitat contraris, Ausiàs March cxvi.

    Var. form. ant.: lectuari (Llull Felix, pt. vi, c. 2); lletuari (doc. segle XV, ap. Col. Bof. xxvi, 198); leytovari (Tres. Pobr. 58); letivari (Medic. Part. 77, 151). 

ELECTUARI m.

Preparat farmacèutic que forma una massa pastosa, compost de pólvores o pulpa aglutinades amb mel o aixarop; cast. electuario. A la evacuació de la matèria antecedent a les matèries caldes són apropiats electuaris, Cauliach Coll., ll. ii, d. 1a, c. 5.

    Fon.: ələktuáɾi (Barc.); elektuáɾi (Val.); ələttuáɾi (Palma).

    Var. form. ant.: letovari.

    Etim.: pres del llatí electuarium, mat. sign. 

Lletovari

L’una --dix Desitjar Déu-- se diu Dolçor. L'altra Concòrdia. l'altra Pietat. L’altra Gràcia. L’altra Clemèn­cia, l 'altra Indulgència, l'altra Misericòrdia, l'altra Bene­volència. L’altra Benignitat, L’altra Comportació, l’altra Repòs, l'altra Severitat, l’altra Alegria, l'altra Discreció, L’altra Devoció, i esta vos donarà un lletovari per a exci­tar l’apetit. perquè ab millor desig i talent mengeu, i mi­llor vos sàpia. i més profit vos raça. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 244.).

LLETJURA f.

Lletgesa; cosa lletja; cast. fealdad. Per manera que lejura alguna ne puxa uanir, tornar o decórrer en les dites basses, doc. a. 1385 (BABL, xii, 192). Que no sie nuyl hom... que faça neguna leyura entorn l'esglea, Ordinacions de Valls, a. 1390. Nenguna persona nogos llançar brossa ni lejura en los patis, doc. a. 1767 (Segura HSC 159). Per parar sa calabruxada de lletjures que li tirau demunt, Ignor. 25. «No tenir cap lletjura»: no tenir defecte, esser perfecte. Es cavall no tenia una lletjureta de res a ses cames, Roq. 53.

    Fon.: ʎəʤúɾə (or., bal.). 

Lletjures

En tal ambient se purificaven ses idees i impressions de les lletjures de lo actual i de les menudències de lo relatiu. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 132-133.).

LLETOVARI m. ant.

Electuari. Nós veem que metge esprova en lo malaute les bevendes e los exarobs e los letovaris, Llull Cont. 115, 2. E vins e lletovaris e confits, Muntaner Cròn., c. 272. Tenint per a tots suau letouari, Passi cobles 120. Amor, Amor, los vostres letovaris | són molt amarchs y a sanitat contraris, Ausiàs March cxvi.

    Var. form. ant.: lectuari (Llull Felix, pt. vi, c. 2); lletuari (doc. segle XV, ap. Col. Bof. xxvi, 198); leytovari (Tres. Pobr. 58); letivari (Medic. Part. 77, 151). 

Letovaris

el vèrbol, els brians, la rosa. la verola.

i els letovaris fets amb una gran cassola,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 53.).

LLETSÓ (i ses var. llecsó, llicsó, lletissó, llensó). m.

|| 1.  Planta de la família de les compostes i del gènere Sonchus, principalment el Sonchus oleraceus, de tronc fistulós, fulles inferiors oblongues o pinnatífides, les caulinars auriculades, cabeçoles amb corimbes desiguals i terminals, aquenis ruats; es fa abundantment pels camps i vores de camins, i serveix d'aliment al bestiar i als conills; cast. cerraja, lechuguilla. Prin àloe e acàcia... e sia destemprat ab aygua de lecçons e mès en l'uyl, Alcoatí 82. Com l'ensiam de ruques y espinachs o llacsons y cosconilles, Vilanova Obres, ix, 11. Les altres espècies de Sonchus porten diferents adjectivacions al nom de lletsó: a) Lletsó petit, o de cadernera, o de paret: l'espècie Sonchus tenerrimus, de tronc dret i fistulós, fulles blanes, pinnatífides en segments quasi oposats, les caulinars amb el peciol eixamplat, cabeçoles en corimbe; cast. cerraja tierna.—b)

 Lletsó d'aigua: l'espècie Sonchus maritimus (Tarr.).—c) Lletsó punxós: l'espècie Sonchus asper (Tarr.). || 2. a) Lletsó de foc: planta de l'espècie Senecio vulgaris, de tronc dret, estriat, fistulós i ramós, fulles inferiors peciolades i les altres abraçadores, flors grogues, fulloles de l'involucre amb una taca negra en la punta; es troba a la vorera de camins i camps de Mallorca.—b)   Lletsó d'ase: planta de l'espècie Taraxacum officinale, de fulles runcinades, de lòbuls allançats-triangulars i fulloles de l'involucre reflexes; abunda en les altures dels Pirineus.

|| 3. fig. Escopinada, gargall (Llofriu).

Llicsons: nom satíric que es dóna als habitants de Tàrrega.

    Fon.: ʎəksó (Empordà, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); ʎetsó (Ribagorça); ʎeksó (val.); ʎiksó (Al.); ʎiʦó (Ribera de la Seu, Mall.); ʎəʦó (Mall.); ʎənsó (Men.); ʎətisú (Ribesaltes); ʎətisó (Olot, Viladrau).

    Var. ort. ant.: llapsó (Llapsons o llecsons: Sonchus, Pou Thes. puer. 36).

    Etim.: probablement d'una forma llatina *lactitiōne, derivada de lacte ‘llet’, com ho fa suposar la forma provençal laitissoun i la francesa laiteron, noms de la mateixa planta Sonchus (cf. Spitzer Lexik. 65).

Lletsons

Els lletsons van ser exterminats. saba es barrejaven amb el baf de la pinya.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 74.].

Lletsons

Hi havia Margitka, tota coqueta, amb un serrell i un vestit d'estiu escotat que deixava veure els seus pits, i el nen, de dos anys, rosset i dolç entre lletsons, damunt l'herba. No puc, vaig dir amb una veu feble. Però el que el mestre li ha dit no és cert. No menteixi, va dir Emöke, almenys no menteixi, si us plau. Jo no menteixo, vaig dir. [Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 70.].

Lletsons

Durant un temps es va especular amb allò de la dona dels rosaris: la majoria de vells es decan­taven per la Tristana, una tal Tristana, «havia de ser per força la Tristana, que sempre collia lletsons per als conills allà sota el cementiri i que devia sentir que algú aventurava que la morta podria ser jueva, i ella, la Tristana, devia tenir aquella mena de prejudicis que abans ens ficaven al cap!». Però també va circula; per darrere els envans, que això dels rosaris s'ho havia inventat el periodista de l'època i que la realitat podria molt ben ser una altra. Per exemple que la Tristana —que potser sí que estava tallant lletsons per als conills— va voler espiar aquella colla d'autoritats, metges forenses i guàrdies civils.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 142.).

Lletsó

Homer es va assabentar que les abelles prefereixen el lletsó a la flor de pomer, i era per això que es tallava el lletsó abans de portar les abelles a a la platja, al moll de Ray Kendall o a qualsevol nitre lloc. A més a més, a la pis­cina de Worthington s'haurien d'encarregar de Senior; Oliva procurava cada dia més que aquest es quedes a casa i que no anés al Club Haven. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 233.].

Lletsons

Ara en veu un de semblant, tota la serra que té davant per davant seu està cremada, no hi ha cap arbre sa, no més algunes herbes que s'atreveixen a rebrotar, lletsons i esbarzers.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 120.).

Lletsó

Quan Nil s'hi acostà, aixecà la vista del llibre i li va fer un somriure. S'estirà al seu costat i, amb la lliçó ben apresa de Dulaurier, començà a evocar les virtuts de les arrels de lletsó i dels banys de seient de gingebre. Nil no havia anat a Ceilan per lligar amb una alemanya vegetariana però després de totes aquelles setmanes en què només havia practicat el donjoanisme de les rúpies, li resultava agradable poder seduir. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 103.].

Lletsó

-Va, vinga —abans que pogués moure's, ella ja li havia posat el lletsó sota la barba. Va fer-se enrere i ella reia - Estigui's quiet!

Va mirar-li sota el mentó i va arrufar les celles.

-Què? —va dir ell.

-Quina vergonya, no està enamorat de ningú. 

-Sí que ho estic! 

-Doncs el lletsó diu que no. [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 53.].

Lletsons  

Reprenem el camí. Tenim fam. Cap poble, encara, cap masia. Al camp no hi ha res per a menjar. I tenim fam. Jo conec moltes herbes més o menys comestibles. Però no veig fonolls ni cosconilles ni lletsons. No hi ha vinya ací. Hi ha garberes enmig del rostoll que esperen l'era o la màquina de batre. Desgranem espigues i masteguem el blat. Masteguem i riem, però això asseca la gola i la set ens abrusa. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 82.).

Lletsons

La Dot més gran, gallejant pel jardí, movent-se rítmicament per entre els caps secs dels lletsons, omplint l'aire de llavors peludes. I més tard, una Dot de rostre dur, menysprea­da pels companys de classe, i temuda. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 314.].

Lletsons

...extensió del parc de la Universitat on hi havia una d'aquelles faixes de gespa sobre els conductes de vapor - tan brillant que et feia mal als ulls - i fins i tot uns quants lletsons. Vaig acostar-m 'hi i vaig ajeu­re m a la gespa, i vaig pensar en la Tia June fins que vaig sentir la seva mort com calia. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 17.).

Lletsons

Al carrer silenciós i quasi buit de davant per davant de l'edifici Bo­sendorfer hi ha un terreny cobert d'herba i de caps esponjosos de lletsons que hi ha dut el vent. Al bell mig, sota una acàcia plena de flors blanques, hi ha una estàtua curiosa d'un ós blanc. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 236.].

LLETUGA f.

|| 1.   Planta de la família de les compostes, de diferents espècies del gènere Lactuca, i principalment la Lactuca sativa, de tronc ramós, fulles radicals dretes, blanes, transovades, i les del tronc horitzontals acorades, i flors grogues; es conra en els horts i es menja com a enciam; cast. lechuga. Per lavor de spinachs e de juyvert e de ràuens e de cebes e de latugues, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 270). Ab such de letugues agrestes, Villena Vita Chr., c. 148. Los posareu davant letugues y raels de herbes, Alegre Transf. 121. Lletuga borda o de bosc: l'espècie Lactuca virosa, anomenada també enciam verinós. Lletuga flamenca: l'espècie Lactuca capitata, de fulles radicals còncaves abans de la floració, quasi rodones i bofegades, sense costelles, i tronc florit en forma de panolla; cast. lechuga repolluda. Lletuga rissada o reülla o tavellada: l'espècie Lactuca crispa, caracteritzada per la forma reülla de les seves fulles; cast. lechuga crespada.

|| 2. Lletuga de séquia: planta de l'espècie. Cirsium pyrenaicum (Flora Val. 40).

    Var. form.: lleituga (Sement de leytuga, Tres. pobr. 14); lletruga; lletua; llentuga.

    Refr.

—«Entre col i col, qualque lletuga»: es diu referint-se a coses que interrompen una sèrie d'altres coses homogènies, llevant-ne la monotonia.

    Fon.: ʎətúɣə (pir-or., or., bal.); ʎetúɣa (val.); ʎetɾúɣɛ (Ponts); ʎetɾúɣa (Ador); ʎəјtúɣə (Arles, Oleta, Ribesaltes); ʎetúa (Elx); ʎentúɣa (Cast.); ʎantúɣa (Tortosa).

    Intens.:—a) Augm.: lletugassa, lletugarra, lletugarrassa.—b) Dim.: lletugueta, lletuguetxa, lletuguel·la, lletugueua, lletuguiua, lletugona, lletugó, lletugoia, lletugarrina, lletuguina, lletuguí.—c) Pejor.: lletugota, lletugot.

    Etim.: del llatí lactūca, mat. sign.

Lletuga

Hi havia un xicot de cara seriosa, un jove de mirada digna i lenta, que ocupava tot sol l'altra tauleta petita, en un racó sota el televisor en marxa, i pareixia que els observava amb interès; mirava de tant en tant, amb aire desdenyós, els parroquians que mossegaven vigoro­sament, bevien àvidament, punxaven ou dur i lletuga amb les for­quilles, parlaven amb les bogues plenes tots alhora, reien, es torca­ven els llavis i demanaven els cafès o més vi. Salvador tingué la sensació que aquella cara altiva l'havia vista abans.(Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 84.).

Lletugeus

La tia collí un parell de lletugeus, unes quantes cebetes tendres, una escarola, i un portant d'enciam,... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 64.).

Lletugues

I, encara, cérvols, cérvoles, cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota altra salvatgina; cabrits, anyells, vedells, moltons, bous, i moltes al tres viandes, tant rostides com bullides o en pasta, amb moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina, pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps, alls, cebes, cols, por ros, espinacs, lletugues, taronges i moltes al tres guises de salses, segons que a cada mena de carn es pertany. Així mateix dels peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies, rogers, raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres, lluços, carpes, perques, tenques, savoges, crancs, anguiles, i moltes altres i quasi infinides viandes i maneres de peixos, grossos i menuts.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 59.).

Lletugues

Considerant que, si la superfície d'una taula de terra no queda tan llisa i plana com la d'una taula de fusta polida, les bledes, les cols, les lletugues o les altres verdures hi creixeran amb el mateix rendiment; i que si els cavallons no queden perfectament rectes i rematats, quan correspon, amb doble aresta impecable i paral·lela, no per això serà menor la collita de patates o de cebes. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 86.).

LLEUDA f. ant. 

Tribut que es pagava per l'entrada de mercaderies dins una vila o altre lloc; cast. lezda.Feu franchs de ters de leudes de honors per tria milia sols, doc. a. 1197 (Est. Univ. x, 186). No'n deu dar leuda, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 20). Fer e posar peatge e noua leuda al regne de Malorcha, doc. a. 1278 (BSAL, vii, 44).Tot mercader o altre hom qui pas moneda per lo pas del Voló o Cocliure... sia quiti que no pac res de leuda, doc. a. 1309 (RLR, viii, 67). Encara que sien franchs de leudes e de tots peatges, Pere IV, Cròn. 204. No volien consentir en la dita vila d'Alacant que'l dret de leuda fos collit, doc. a. 1418 (Arx. Gral. R. Val.).

    Etim.: del llatí lĭcĭta, ‘permesa’ (Meyer-Lübke REW 5019). Cal donar per inacceptable l'ètim àrab proposat per Eguílaz Glos. 438.

Lleuda

Els principals impostos comercials sobre els mercaders mudèjars de València eren la lleuda i el peatge, que afectaven ambdós pobles. Tot i que aquestes taxes de vegades s'agrupaven en una de sola, la lleuda en si mateixa era un aranzel o dret de duanes, tant si es pagava als ports d'entrada marítims o terrestres com als indrets estratègics al llarg de les carreteres. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg.154.)

Lleudes

Li preneu els diners, la vida, la substància amb l'impost sobre portes i finestres, amb totes les vostres taxes que van en sentit contraria a la justícia i la veritat, amb l'impost sobre begudes, amb les lleudes, amb les duanes, amb les prohibicions, per tornar-n'hi a penes una centèsima part amb hospitals, guarderies, asils, oficines de caritat! [ Victor Hugo. Quan Victor Hugo va conèixer els miserable (Trad. A. Bats) Revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 45.].

LLEVENT, -ENTA adj.

Llest, prompte a l'acció; viu per a obrar (Mall.); cast. listo, bien dispuesto. Una jovenea llavent y desxondida, Penya Mos. iii, 96. Un nostramo llevent qui havia corregut molt de món y ara estava al escampavies, Oliver Obres, ii, 56. Sempre l'aglapien dispost a desteixinar-se i a descalsar-se p'ets altres; era s'al·lot més plasent i més llevent i més bon al·lot que may haguessen vist, Alcover Rond. ix, 48.

    Fon.: ʎəvént (mall.).

    Etim.: del llatí libente, ‘ben dispost’, ‘que obra amb gust’. 

Llevent

-No ha de poder ésser, hombre! - contestà En Cuanito de ca sa Patrona, un nostramo llevent, qui havia corregut molt de món i ara estava a l'escampa-vies. No ha de poder! Figura't que jo som estat per Mérica, més avall de Bons Aires i doblegat s'estret de Gagallamfos, i som vist moneiassos... com tu, què te penses? (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 70.).

LLIBANT m.

Corda gruixuda, com la que s'empra en la corriola d'un pou, per a pujar materials a les bastides de construcció, per a estirar una embarcació cap a terra, etc.; cast. maroma, sirga, guindaleza. Tenim anotada l'aparició del mot libans, pl., en un document de l'any 1359 existent a l'arxiu municipal de Barcelona; no tenim recollida la frase on apareix, però sí aquestes, posteriors: Un livant de canym gros, doc. a. 1417 (BSAL, xx, 136); Un argue ab dos libans trencats, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131); Tres dotzenes de libans d'espart de XXXII canes cascun liban, doc. a. 1433 (Arx. Gral. R. Val.); Una corriola gornida de ferre ab un libant covinent, Inv. Grau 1489. «Em menjaria un llibant»: es diu per significar que es té molta fam (Palma).

    Refr.

—«Llepant llepant, puja el llibant».

    Fon.: ʎiβán (or., occ.); ʎiβánt (mall., men.).

    Intens.: llibantàs, llibantarro, llibantet, llibanteu, llibantó, llibantot.

    Etim.: de l'àrab libān, ‘corda per a estirar les embarcacions contra corrent’, introduït en català probablement per via del genovès (cf. Vidos Storia 463 ss.). 

Llibant

—Vassall, ¿què fas? —li digué el Morholt—, ¿i per què no has fermat com jo la teva barca amb un llibant?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pgs. 8-9.].

Llibant  

J, és a dir, la banda urbana, el nen de ciutat. Per al J, una corda és una corda, mentre que per als nois del poble B i P també és un llibant, una maroma, una samuga o, fins i tot en la primera versió, una sima. Assessorat pel seu pare, el J arriba a la conclusió que aquesta barrera idiomàtica s'alça d'una manera natural i no li ha de donar més importància. Però «tanta riquesa de vocabulari atabalava el J». La metàfora del lector que llegeix una obra contemporània en un model de català que li és aliè està servida. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 265.).

Llibant

Vaig avançar de quatre grapes i vaig treure el cap a fora. Semblava que hi havia poca profunditat, i agafant me amb totes dues mans, per més seguretat, al llibant que havia tallat abans, em vaig deixar caure a poc a poc per la borda. L'aigua no m'arribava ni a la cintura; la sor ra era compacta i arrissada. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 231.].

LLICORELLA o LLECORELLA f.

|| 1. Roca pissarrenca (Cerdanya, Vallès, Camp de Tarr., Priorat); cast. pizarra. Y s'enforteix la blava llicorella, Canigó xi. Demunt els teulats de llicorella del poble, Massó Croq. 41.

|| 2. Pedreny molt fluix, compost de carbonat de calç i argila (Val.); cast. albarizo. De tal terreny n'hi ha de clos, sense venes, anomenat llecorella en pilot; i n'hi ha que fa fulls, anomenat llecorella en llibre.

    Fon.: ʎikuɾéʎə (or.); ʎakoɾéʎɛ (Priorat); ʎakoɾéʎa (Val.).

    Etim.: tal vegada derivat de llècol, art. 1.

Llicorelles

No parava de feinejar... No hi havia res que funcionés... que rutllés... ni la bomba, ni el molí que havia de fer pujar l'aigua... La llar de foc s'escrostava dins les sopes... Va haver de massillar les escletxes de les parets, va haver de tapar tots els forats... les esquerdes de la xemeneia... Va haver d'adobar els finestrons, canviar teules, llicorelles... S'enfilava a les goteres... Però tot i així, al primer ruixat, va entrar molta aigua a les habitacions, malgrat els esforços... pels forats de la teulada... Hi posàvem galledes a sota... una a cada degotall...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 382.].

Llicorella

Diuen que el llit més tou apar greny de llicorella.

Si el meu llit és un bancal. es el meu carpó una rella.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 139.).

LLIGABOSC m. 

|| 1.   Planta de la família de les caprifoliàcies, de diferents espècies del gènereLonicera, i principalment la Lonicera implexa i la Lonicera periclymenum; cast.madreselva. Són arbustos sarmentosos, de fulles ovades, flors groguenques i oloroses, i baies ovoides d'un vermell viu. Lo lligabosc, espígol i roselles | al bressoleig de l'aigua s'esfullaren, Atlàntida vii. Amb eureres per cortina, lligaboscos per festó, Canigó vi. 

|| 2. Planta umbel·lífera de l'espècie Clematis vitalba: V. vidalba.

    Fon.: ʎiɣəβɔ́sk (or.); ʎiɣaβɔ́sk (occ.).

    Sinòn.:— || 1, mare-selva, xuclamel;— || 2, vidalba.

Lligabosc

Sense pretensions ni categoria de jardí, moltes cases tenien un pati o celobert amb un brollador al mig, cobricelat per una armadura de ferro enramada de llessamí, parra, lligabosc, meravella o campànules, tot voltat de testos. Jardinets íntims, sense perspectiva, que, si no eren prou grans per a passejar-hi, convidaven al repòs i a l'evasió, per uns moments, de la vida d'estudi i de gabinet. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 42.).

Lligabosc

Tristany í Kaherdí apostaren en aquest llurs dos escu­ders; els esperarien en aquell lloc, guardant Ilurs cavalls i llurs es­cuts. Ells s'esmunyiren per sota el bosc i s'amagaren dins un espes­sorall. Davant d'aquest espessorall, sobre el camí, Tristany posà una branca d'avellaner amb un bri de lligabosc enllaçat.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 92.].

Lligabosc

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

LLIGASSA f.

|| 1. Lligam; allò que serveix per a lligar o fermar (or., occ., val., eiv.); cast. atadero. Si las ligaces masa's tenen sien banyades ab vi, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 1. A primera vista no admitix enllàs ni lligassa, Martí G., Tip. mod. i, 209. Na Mariquita posà es talequet damunt sa taula i li llevà sa lligassa, Rond. Eiv. 101. Especialment: a) Vencill per a lligar les garbes (Cast., Ribera del Xúquer).—b) Cadascun dels llucs de bedoll que serveixen per a lligar els extrems de les bigues en construir el rai (Pallars, Conca de Tremp).

|| 2. Peça d'adorn per al cap de les dones (pir-or.); cast. tocado, toca. Primerament en las leguases noves e en los ornaments vans e no acostumats e en les inflades pompes se adonen, Corbatxo 39. Una ligaça de seda en què ha relíquies de Sent Bernadí, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 127). Tu no adores | ses alcandores | ni les ligaces | per ses caraces, Spill 10053. M'agrada més veure la meua mare ab lligassa de puntes que ab barret de palla, Caseponce Faules 14.

    Refr.

—«Es mal d'En Rabassa: petit mal i grossa lligassa»: es diu referint-se a una cosa desproporcionada (Eiv.).

    Fon.: ʎiɣásə (Camp de Tarr., Eiv.); ʎiɣása (Bonansa, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al., Alg.); ʎiɣásɛ (Tremp).

    Intens.: lligasseta (Ja sabes que per camisetes, jacotins, culatjos, borrasses y lligassetes me calria un grapat de diners, Caseponce Contes Vallesp. 167).

    Etim.: derivat de lligar amb el sufix -assa (cf. el fr. liasse, ap. ZRPh, xxvi, 52). 

Lligassa

La Dolores s'aplicava, i estudiava i obeïa, però sovint perdia la paciència i tot li semblava un plom, i una cosa absurda i una lligassa. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 40)

1. LLIM m.

|| 1. Fang; matèria blana resultant de la barreja de terra i aigua; cast. fango, cieno. Hac Adam format del lim de la terra, Llull Felix, pt. viii, c. 3. Que prop l'aygua no hi haia lim, Egidi Romà, ll. ii, pt. 3a, c. 4. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta, Costa Poes. 44. a) fig. Afangat en lo pregon lim de vicis e pecats, Oliver Exc. 50.

|| 2. Matèria llefiscosa formada per un aplec de plantes criptògames que es crien a llocs humits; cast. verdín, tarquín. Podets hauer e pendre de un lim vert que's fa en les teules, Anim. caçar 84 vo.

    Loc.—a) Esser d'es llim de sa pesta: esser molt dolent (Mall.).—b) Treure d'es llim de ses olles: treure coses molt estranyes o difícils de trobar (Mall.). Sebre d'es llim de ses olles: saber coses molt difícils (Mall.).

    Fon.: ʎím (or., occ., bal.).

    Etim.: del llatí līmu, mat. sign.

2. LLIM m.

Massa més o menys prima d'una matèria superposada o sotaposada a altres (Cardona, Solsona, Igualada); cast. capa. «Si caves aquí, després d'un petit llim de terra ja trobaràs la roca». Llim d'escorça: capa o gruix d'escorça que els blanquers posen entre sostre i sostre de pells quan es fa l'operació de colgar (Igualada).

    Etim.: del llatí līmbu, ‘faixa’.

3. LLIM m., més usat en pl.: LLIMS (escrit llimbs en el Diccionari Fabra).

|| 1. Lloc on estaven detingudes les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà; lloc on van les ànimes dels infants innocents morts sense baptisme; cast. limbo. Esperants lur salvació e consolació en lo lim d'infern, doc. a. 1393 (Est. Univ. xiv, 352). Quantes ànimes staven en lo lim de infern, Sermons SVF, i, 36. Adam en lo lim lo pare de tots, Passi cobles 81. Als lims de infern, Serra Gèn. 253. Traureu los catius qui stan empresonats en aquella cija o lach fosch e tenebrós dels lims, Villena Vita Chr., c. 7. Allò era entreveure la glòria amarrat a les rexes dels llims, Vilanova Obres, iv, 147.

|| 2. fig. Lloc fosc i desolat; cast. limbo. Son esperit que plora dintre aquells llims, Canigó v. Perquè tots dos vivim en lo tristíssim llim de la pobresa, Collell Flor. 213.

    Loc.

—Estar en els llims: estar sense notícies, mancat d'informació, sense poder actuar ni resoldre res. Si jo he arribat tard a veure-hi clar, tu encara estàs als llims, Llor Hist. 76.

    Fon.: ʎím, ʎíms (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí līmbu, ‘faixa’, que en el llenguatge eclesiàstic ha pres el significat de ‘faixa o vora de l'infern’.

Llim

Ai! Quina angúnia aquest camí!

Tan fosc, tan fosc, i tan de mal seguir!

Vegés almenys el sol i les muntanyes,

les coses resplendint sota el cel blau,

i no pas aquest llim de veus estranyes

sens forma ni color... Digues, Arnau:

qui és aquest que per la trista via

nos va menant com ombres sens virtut?

Prou serà algun poeta que somnia

el somni de l'eterna inquietud.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 74.).

LLIMAUC m.

Llimac (Rosselló, Conflent).

Llimauc

Mai no he menjar tan malament com durant els tres anys de Khág­ne_ Mediocre a migdia, la menjussa esdevenia infecta al sopar. Un vespre, vam veure un llimauc que s'esbargia dins l'enciam. Quan l'Henri Lareng es va plànyer a ('administrador, li va respondre amb un humor particular:

-Teniu llimaucs al plat? Això prova que és fresc i que no hi posen productes químics... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 249.).

LLINYA (i ses var. dialectals ginya i nyinya). f. 

|| 1. ant. Línia, ratlla; cast. línea. En triangle 'l poràs trobar, | cor cada linya en triangle | ab sa linya hi fay angle, Llull Gatz. 493. El grau primer de la linya descendent són fills e filles, Furs Val. (ap. Ribelles Biblgr. 345). 

|| 2. Cordell que serveix per a assenyalar una línia recta o per a prendre mides (Mall., Men.); cast. cordel. Llinya de assenyalar: Linea, amussis, Torra Dicc. 

|| 3. Fil que, posat o no al cap d'una canya, porta a l'extrem inferior un ham i serveix per a pescar (Empordà, Garrotxa, Rosselló, Vic, Mall., Men., Eiv.); cast.sedal. Indústria de pendre'l ab la llinya, Agustí Secr. 194. Posant tivada la llinya que l'aguantava, Ruyra Pinya, i, 36. El veu ab sa canyeta y sa ginya,Alcover Rond. i, 48. 

|| 4. ant. Barreta de ferro; cast. varilla. La grada... sia fabricada de linyes o vergues de ferre, doc. segle XIV (arx. convent de Santa Clara, de Palma de Mall.). Ferrer havent en la man dreta un mall o martell, en la man squerra una axa e una linya, e un scayre en la cinta, Scachs 61. Un cedàs de ceda; item un cedàs de linyes, doc. a. 1504 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). 

|| 5. Sol o endinsada oberta en un camí per les rodes dels vehicles que hi passen (Mall.); cast. rodada. Aquests van per dins ses ginyes, sempre resolts, may poruchs, Maura Aygof. 112. 

|| 6. vulgarment, Raïl de tren. La ginya es curvava en una gran torsera; el tren la passà, Galmés Flor 109.

    Fon.: ʎíɲə (Santanyí, Eiv.); líɲə (Rosselló, Conflent); ɲíɲɛ (Gir.); ɲíɲə(Empordà, Garrotxa, Vic, Men.); ʒíɲə (Mall.).

    Etim.: del llatí līnĕa, mat. sign. || 1.

Llinya

... i claus s'espol­trien damunt del seu cap, a la vegada, cabells aval, la mà dre­ta i l'esquerra en doina, que sóc bonica, amb aquests cabells de seda natural xinesa que m'ha fet la Mare de Déu de la Mercè, ésclar, com un fil de seda, les dues claus, una llinya per amb amor que l'embolicava talment una mòmia de la passió, sense apretar gaire la part tova, i després flotava, com Ofèlia, colometa meva, fonoll i corniol, com la faldilla de la Ventafocs i la Blancaneus a la pel·lícula que l'havia feta plorar tant al Coli­seum, pinçades per una punta, fins a enganxar-se en l'esgardís imprevist, accidental, de la mà, de la ploma, per què no, de l'es­criptor Verdaguer?   (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 75-76.).

Llinya

-Bon dia, Hole -va contestar l'agent, sense tombar-se. L'extrem de la canya s'encorbava cap a la llinya, que desapareixia entre els joncs de l'altra riba. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 605.].

Llinyes

Se feu fer una bona embarcació amb vela. Se procurà tots los armeigs necessaris: llinyes, xarxes, etc., i començà a recórrer la Costa des de Pineda al cap de Tossa, Blanes, Lloret, continuant envers Sant Feliu i Palamós. Lo cap granític de Sant Sebastià lo detingué alguns dies, parant-se a Begur; mes lo trobà faltat de les. Seguí cap a l'Estartit i l'Escala. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 23.).

Llinya

Pensant-hi més endavant, en Harry no recordava si el que va passar va ser intencionat, mig pensat o pura sort: el moviment accelerat de la cullereta va provocar que els vint centímetres de llinya s'enredessin al voltant del coll de la noia de tal manera que la cullereta va continuar girant i va picar les dents de la boca oberta. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 453.].

1. LLISAR v.

|| 1. tr. Fer llis; fregar fins a fer esdevenir llis; cast. alisar. (V. allisar).

|| 2. intr. Relliscar (pir-or., Pallars); cast. resbalar. Havia plogut la vespra i n'hom llisaba, Saisset Countes 15. a) Avançar un vehicle sense que les rodes rodin (Barc.); cast. patinar.

    Fon.: ʎizá (pir-or., or., Senterada).

2. LLISAR m.

Terreny format de roques llises (Mall.); terreny que entre la capa superior terrosa i la penya o marès, té un escull o capa de penya viva (Ciutadella). Per entre ravells y matas, per llisars de blau pedreny, Aguiló Poes. 76.

    Fon.: ʎizá (bal.).

    Etim.: derivat col·lectiu de llis.

Llisava

Mon pare em solia conduir al glacis del. camp de Mart on llisava amb una vella luge. Quan no nevava, jugava al petit parc municipal a l'ombra de les muralles i de la catedral.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 27.).

LLISCAR v.
|| 1. tr. Fregar fins a fer tornar llis; cast. alisar. So que volràs que sia ben lis, tu ho pleneràs liscant liscant fins que tu conexeràs que romangua de bona cruxa, Confits 119. Una casa baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, Ruyra Pinya, ii, 151.
|| 2. intr. Moure's sobre la superfície d'un cos suaument i amb escassa fricció; moure's una cosa en relació a la que l'aguanta, per insuficiència de fricció; cast. resbalar, deslizarse. La espasa li ha lliscat de les mans, Lacavalleria Gazoph. Jo llisch tot lo llarch de aquest camí; per tot aquest camí jo no fas sinó lliscar, ibid. L'espardenya la salvava de lliscar més de pressa, Massó Croq. 80. a) per ext. Moure's suaument i sense oscil·lacions. Rieronets hi llisquen i fonts arruixadores, Atlàntida ii. Entren lliscant les barques al mar, Maragall Enllà 9.—b) fig. Lliscaven reposadament les hores, Víct. Cat., Ombr. 62.
    Fon.: ʎiská (or., occ.).
    Sinòn.: esquitllar; llenegar; relliscar; esvarar.
    Etim.: sembla venir d'una forma llatina *līsicare, mat. sign., derivada de līsiu, ‘llis’.

Llisc

El que m'omple més de vida de la poesia és quan en llisc. És el poema el que t'omple de vida, el que et fa estar ací, ara, amb la vida.» Ramon Guillem era poeta fins i tot quan no escrivia, perquè era aquest poema perfecte, com una utopia inassoli­ble, el que en justificava el procés, la vida que avança amb tots els seus matisos, en una recerca plena de cu­riositat i de misteri. (Melcion Mateu, Ramon Guillem, la perfecció inacabada. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 7.).

LLISQUET m. 

Baldeta generalment de fusta, clavada per la part central i dotada de moviment rotatori, que en posar-se horitzontal deixa travada una porta o porticó (Empordà); cast. pestillo. El dipòsit de les desferres... se tancava ab un llisquet, Catalana,ii, 89.

    Fon.: ʎiskέt (or.).

    Sinòn.: tortuga.

    Etim.: derivat de lliscar.

Llisquet

Arribà a la finestra i aixecà el fanal: un llisquet no estava tancat i anà per a girar-lo, però així que el tocà, el llisquet se li quedà als dits com si només hagués estat enganxat amb saliva. Se'l mirà sorprès i va adonar-se de que havia seguit clau i tot. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 118).

LLISQUÍVOL, -ÍVOLA adj.

Lliscadís; cast. resbaladizo, deslizándose. Llisquívola una barca veu-ne venir gronxant-se, Atlàntida i. La il·lusió llisquívola que nostre dol consum, Carner Ofrena 52.

    Fon.: ʎiskíβuɫ (or.); ʎiskíβoɫ (occ.). 

Llisquívol

Ells dos se li asseien al costat mentre en un racó la Magdaleneta repassava la bugada llisquívol. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 74.).

LLITOTXA f. 

|| 1. Jaç; llit rudimentari, fet amb posts o parat damunt un caixabanc. Una llitotxa de pi ab tancadura y ab son trespontí, doc. a. 1585 (Aguiló Dicc.). Una llitotxa de fusta de alba ab son pany e clau, doc. a. 1644 (ibid.). Y ronca el vell pastor en la llitotja, Clapés Engl. 23. 

|| 2. Coixí que ocupa tota l'amplària del llit; cast. larguero, cabezal (Labèrnia-S. Dicc.).

Llitotxa

—Protàgores és ací, féu ell, estant-se dret al costat meu. –D’abans d’ahir, vaig fer jo. Tu te n’has assabentat ara?

–Pels déus, digué ell, d’ahir vespre. I palpant en l’obscuritat la llitotxa, s’assegué als meus peus. Després reprengué... 

[Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 127.].

Llitotxa

I dit això, davallant del seu rossí, se n'entrà a la casa del po bre home, i aquí sopà migradament amb ells del que tenien, i acabar, tota vestida s'ajagué junt amb ells en una llitotxa; i en a la nit no parà de sospirar ni de plànyer la seva desventura i de Pietro, del qual no sabia imaginar més que mals. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 400-401]. 

Llitotxa

Tenien tot l'aire d'un tribunal sever; en Jacques Primer i el Segon seien a la vella llitotxa, amb el mentó reposant al clot de la mà, i els ulls clavats en el peó caminer; en Jacques Tercer, tan atent com els altres, descansant sobre un genoll al seu darrere, resseguia sense parar amb mà neguitosa la xarxa de nervis finíssims a l'entorn de la boca i el nas; en Defarge, dempeus entre ells i el narrador, al qual havia situat sota la llum de la finestra, mirava alternativament aquest i els oients. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 192.].

LLÒBREC, LLÒBREGA adj.
|| 1. Fosc, tenebrós; cast. lóbrego. Un catau llòbreg que sempre m'havia feta una gran basarda, Ruyra Parada 21.
|| 2. fig. Mancat d'alegria; sorrut; cast. hosco, lúgubre. L'hauríeu vist romandre en un recó de la taverna, mut, capficat i llòbrec com un mussol, Bertrana Herois 97. El pensament perdut en un abisme d'idees llòbregues, Roig Flama 11.
    Fon.: ʎɔ́βɾək (or.).
    Etim.: incerta. Evidentment és el mateix mot que el cast. lóbrego, al qual el filòleg Diez havia considerat provinent del llatí lugŭbre, ‘planyent, molt trist’; segons Meyer-Lübke REW 5150 (acceptat per Wartburg FEW, v, 440), cal considerar-lo un derivat postverbal del llatí lucŭbrare, ‘treballar amb llum’.

Llòbrec

Mullant-se una mica, Amory es va apartar per deixar passar la gent. Un noiet va sortir corrents, va flairar l'aire fresc i humit i es va apujar el coll de l'abric. Van sortir tres o quatre parelles, també amb molta pressa; després, un grup dispers que mirava ara el carrer humit, ara la pluja, ara el cel llòbrec. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 328.].

LLOGARRÓ m. 

Llogarret (Fabra Dicc. Gen.).

LLOGARRET m. 

Llogaret; poblet molt petit; cast. lugar, aldea.

Llogarró

  «L'he vist mirar dins, quan estava cansat de pouar, tal­ment com jo faig ara, i quan descansava un moment abans de dur les galledes a casa! Era massa intelligent, però, per a que­dar-se per més temps en un llogarró tan adormit com aquest!...» [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 17.].

LLOGREJAR v. intr. ant.

Negociar amb llogre; fer tractes usuraris. Poques coses són que no faessen vuy per diners: logrejar, lagotejar, Metge Somni iv. 

Llogrejar

Poques coses són que no faessen vui per diners: llogrejar, llagotejar, fer mals contrac- tes, espiar altres, matar, enganar, difamar, testificar falsament, robar, acusar, mentir, pelleiar, emparar mals hòmens e plets injusts, descarrerar ab llur enginy dones e donzelles e lliurar-les... (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 134.).

LLOLA

Llola

dilluns mengem torrat

i formatge del rallat,

fins en donen del bon vi

i encara més trascolat;

no se'l beuen d'amagat,

la mestressa està que llola.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 339.).

LLOMADURA f.

Dolor als lloms; cast. lumbago.

    Cult. pop.—Per a guarir la llomadura, en el Rosselló es coneixen oracions considerades molt eficaces. Una d'elles diu: «Que sigui tan aviat guarida de la llomadura com la Verge Maria de la infantadura». Una altra, que es recita després de fer tres creus amb canyes de nou nusos, diu: «Jesús, Jacob se'n van a Roma. Jacob cau a terra. Jesús li diu:—Jacob, alça-te!—Jesús, me puc pas alçar perquè me som allomat.—Jesus li diu:—Tan aviat siguis guarit de la llomadura com les canyes de l'enforcadura». (Rev. Cat., vi, 310).

    Fon.: ʎuməðúɾə (pir-or., or.); ʎomaðúɾɛ, ʎomaðúɾa (occ.).

    Etim.: derivat de llomat. 

Llomadura

Per exemple, abans tothom deia barres (mandíbules), budells (intestins), cassoleta (ròtula), espinada (columna vertebral), feridura (ictus, apople­xia), ferir-se (tenir un ictus, tenir un atac d'apoplexia), gleva (coà­gul), ossada (esquelet), llomadura (lumbàlgia), pansa (herpes labial), verola borda, pigota borda o pigota cristal·lina (vari­cel·la), mal dolent o mal lleig (càncer), mal francès (sífilis), os bertran (os sacre), rodament de cap (vertigen) ... Tot això és un tresor que no s'hauria de perdre. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª

ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 122.).

LLOMELLO m.

Llom de porc (val.); cast. lomo. Tragueren un grandíssim plat de polla, ple de troços de llomello a coromull, Rond. de R. Val. 46.

    Fon.: ʎoméʎo (val.).

    Var. form. i sinòn.: llomell, llomillo.

    Etim.: derivat dim. de llom, amb el sufix -ell modificat en -ello tal vegada per influència del castellà lomillo. 

Llomello

El Dijous Sant i el Divendres Sant, això sí -eren temps de l'Església de Franco i de sempre-, tota vida mundana s'aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, i les senyores capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina, que a la Torre es podien comptar amb els dits d'una mà, anaven a visitar esglésies amb els senyors marits: era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat quasi sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat s'ho mirava a distància, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca dita justament llonganissa de Pasqua, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes: no recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines o a la penitència pública amb caputxes i as sots. El nostre gran dia no era el Divendres Sant sinó el Diumenge de Resurrecció, era la festa, no la pena: a la nit acudíem a la missa de Glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual i de la flama nova, tocaven les campanes fins a cansar-se'n, i ja havíem complit amb l'església. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 285.).

LLONDRO 

|| 1. m. ant. Vaixell semblant a una galera, però més feixuc, que s'usava entre els segles XV i XVIII; cast. londro. Fer venir a la present ciutat los londros que y seran carregats de forments, doc. a. 1521 (Ardits, iii, 318). Patrons de naus, galeras, sajetias, llondros, barcas y altres veyxells marítims, Gil Hist. Nat., c. 11. 

|| 2. adj. (f. LLONDRA) Curt d'enteniment (Ribes, Empordà); cast. londro, bobo.Llondro serà qui no ho endevinarà, Ruyra Pinya, ii, 50.

    Fon.: ʎóndɾu (or.).

    Var. form. ant.: londre.

    Etim.: de l'italià londro, mat. sign. || 1 (cf. Vidos Storia 465 i ss.).

-Nerviós?

Nillson s'adonava de tot.

-És un os dur.

Llondros

-Aparentment, no he tingut gaires tractes amb aquests tipus llondros. Com us ho fareu per aconseguir diners? (Gore Vidal. Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 134.).

Llondro

Xerraren amb l'animació del got de vi; en Galceran insinuà la possibilitat que en Galceran s'hagués cansat de fer el llondro per allà perquè precisament ara recordava que havia sentit dir... (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 85.).

LLONGA f.

|| 1. Panet llarguerut, generalment de pasta ensucrada (Labèrnia, Escrig, Martí G. Diccs.).

|| 2. pl. Cordes amb què es guia l'animal que llaura o que bat (Conca de Barberà, Camp de Tarr., Mall., Eiv.); cast. tirantes. Y llongues p'es muls retgí, Ignor. 65.

|| 3. Veta que duien les dones en el capell, de la cofa a les ales, per evitar que aquestes tombassin massa (Manacor).

|| 4. Peça que afegeixen per a compondre i adherir novament una cosa rompuda (Felanitx).

|| 5. ant. Corretja amb què es fermaven els ocells de caça. Dos parells de longues de falchons, Inv. Anfós. V, 177. Hi ha hun corn d'algàlia buyt e hunes longues de sparver, doc. a. 1451 (Col. Bof. xxvi, 133). Huyt pells de ca adobades..., ço és les dos pells grans per a llongues de falcons, doc. a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.). Acostats-vos-hi e posats-li la llonga e los gits e tenits-lo perque no se'n vaja, Anim. caçar, 22.

|| 6. Carretera (en l'argot dels malfactors barcelonins).

|| 7. Llonganissa (en el mateix argot). Hi entrisquiat en un adrogu deminisquiant un perrot de llonga: He entrat en una adrogueria demanant deu cèntims de llonganissa, Vallmitjana Crimin. 25.

    Loc.

—No saber quina llonga han de tirar: no saber què fer (Eiv.). «M'he posat a cantar, perquè no sabia quina llonga havia de tirar».

    Fon.: ʎóŋgə (or., bal.); ʎóɲɟə (Manacor, Felanitx).

    Etim.: del llatí lŏnga, ‘llarga’. En l'accepció || 7, llonga és evidentment abreviació de llonganissa. 

Llongues

Deuen pensar que faran tard, potser ja els dol d'haver-se aturat. Jo faig un esforç i dic rodonament que no. Baroni ja tiba les llongues, amb el fuet tusta l'animal. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 182.).

1. LLONZA f.
|| 1. ant. Llom. Ferí-lo per les lonzes, Desclot Cròn., c. 159. Ciny les lonzes tues axí com a baró, Collacions 178 (ap. Aguiló Dicc.).
|| 2. Tallada de carn adherida a una falsa costella (or., occ., val., bal.); cast. lonja, loncha. Item lonzas de porch XXI libras e media, doc. a. 1268 (Soldevila PG 162). La lonsa del moltó qui és pus sàbea que la cuxa, Llull Cont. 320, 16. Comprar lonza de porch entegre, doc. a. 1301 (BABL, xi, 307). Horugua qui's menya ab lonses de vaqua ho de porch en ast, Flos medic. 252 vo.
    Fon.: ʎónzə (or., mall.); ʎónzɛ (occ.); ʎónsa (Val.).
    Etim.: sembla venir d'una forma llatina *lŭmbĕa, derivada de lumbu, ‘llom’ (cf. Wartburg FEW, v, 442).

2. LLONZA f.
Planta de l'espècie Aphyllanthes Monspeliensis, anomenada també pa de cucut (cf. Vayreda Cat. Flòr. 434).

Llonzat

...sumptuosament palaies bullides, mantega fosa i patates, amb un llonzat de porc per a mi, va arribar un home pelut amb cara de molt bona persona. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 54.].

1. LLOR m.

Llorer; cast. laurel. Pagam an Jofre per II arangers e per un lor que compram a ops de plantar en lo ort del senyor rey, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 270). Les corones stan fullades de llor en senyal de victòria, Tirant, c. 377. Met entorn del plat fulles de llor, Robert Coch 14. Per tu, dèbil eura, só un llor vincladís, Atlàntida vi. Tu, per lo front que llors triomfals coronen, Llorente Versos ii, 63.

Llor: a) topon. Poblet agregat al municipi de Torrefeta. Sant Julià del Llor: agregat al municipi de La Cellera (part. jud. de Sta. Col. de F.).—b) Llin. existent a St. Feliu de G., Barc., Torres de Segre, Alins, Anglesola, etc.

    Fon.: ʎɔ́ɾ (Conflent, Cerdanya, Ripoll, Gir., Empordà, Granollers, Barc., Tarr.); ʎɔ̞́ɾ (Mall.); ʎɔ̞́r (Men.); ʎɔ́ɾt (Cadaqués).

    Etim.: del llatí lauru, mat. sign.

2. LLOR, LLORA adj. ant.

De color fosc; nat de pare blanc i mare negra, o viceversa; cast. mulato. Lor, entre blanc y negre: Fuscus, Nebrija Dicc. Donchs dich que totes... les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 424. Dels reys de França n'i hagué quatre tots negres e dos llors, Tomic Hist. 50. Aquests dos foren lors per les mares, que foren blanques, Turell Recort 33.

    Loc.

—Fer tornar lloro (deformació de llor); esser una cosa plena de dificultats, causar gran treball o molèstia (Aguiló Dicc.).

    Var. form.: llord.

    Etim.: del llatí lurĭdu, ‘de color fosc, lívid tirant a negre’.

Llor del Parnàs

-Demà ens llevarem d'hora. El pastor m'ha dit que a la resclosa de les lloses planes l'aigua sembla de cristall i les lloses polides com marbre enguany són vorejades de boix, de romaní, d'arboç, de farigola, de sajolida, d'orenga, només hi manca... el llor del Parnàs. N'hi plantaré un. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 21.).

1. LLORD, LLORDA adj.
|| 1. Brut; mancat de netedat (Conca de Tremp, Urgell, Ll., Segarra, Camp de Tarr., Priorat); cast. sucio. Del tot lunyat | de seculars fets e de vida lorda, Francesc Prats (ap. Bover Bibl. ii, 160). L'ataconador... fregant-se els palmells de les mans en son llord devantal de cuyro, Pons Colla 8.
|| 2. Lleig (Bot, Tortosa); cast. feo.
|| 3. Feixuc; mancat de lleugeresa; cast. pesado. El fullatge invasor devenia ombrívol i llord, Maseras Contes 46. Entorpit encara de llorda son, Ruyra Parada 127.
|| 4. Escabrós, accidentat (Tortosa, ap. BDC, xxii, 158).
Llord: llin. existent a Barc., Igualada, Calella, Arenys de Mar, Lavit, Cambrils, Espluga de F., Montblanc, Blancafort, Albiol, Arbolí, Barberà, Valls, Móra la Nova, etc.
    Fon.: ʎóɾt (or., occ.).
    Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37).

2. LLORD m.
Alga de l'espècie Conferva rivularis, planta capil·lar verda, que es troba abundant a les voreres i fons de les séquies i aiguamolls (Cat., Val.); cast. ova, lama, verdín.
    Etim.: tal vegada és una evolució semàntica del llord art. 1.

Llords

Mancava un quart perquè el sol es colgués darrera les muntanyes, quan el nostre cotxe s'aturà davant la porta del pati. Feia molta xafogor i les senyoretes expressaren llur temença d'un oratge, que talment semblaven anunciar els llords núvols grisencs que s'amuntegaven a l'horitzó. Vaig dissipar llur inquietud afectant una gran coneixença del temps, tot i que jo mateix començava de témer que la festa no fos torbada. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 30.).

Llords

No agrada de cap manera haver de dir que els carrers de la teva ciutat estan bruts, llords, potrosos... (Antoni Veciana. Reus. Bruts, llords, potrosos. Rev. Presència, 20/07/2014, pàg. 27.).

Llorda

Ell l'havia vista i respectada sempre com a la Verge de l’altar, mes ara que la sabia tarada i coberta de... —“Puà!"...— totes aquelles seves veneracions, tota aquella adoració malaguanyada, es convertien en fàstic i en rancúnia... “Enllà, sac de mal profit, criatura llorda!... Donar-se avui a un home i l’endemà a un altre, com les que mercadegen amb la seva persona! —Plià, puá, puà!... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 200.).

Llordesa

Ni un punt de donament Voluntari, ni una memòria neta per record... Res... res més que llordesa i porqueria!...” En Mitus es clavava les ungles als genolls. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 202).

Llorda

— Aquí sí que encara no hi han pogut res, res enterament, ni les prèdiques ni les pregàries!... —rumiava el rector amb tristesa—. He lograt sotragar les pedres, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat les roques de seti, traginant-les de la muntanya a l'església... i no he tingut prou força per a arrencar els bosquerols a l'eterna son que els aclapara. Però ara potser es deixondiran... i lo que no han pogut fins avui ni precs ni bones paraules ho faran d’aquí endavant els exemples i les obres. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 61.).

Llorda

...que vola per tota aquesta província, abans que jo us conegués ni us hagués oït parlar, sapigueu que us tenia en gran reputació i saviesa. Mes ara, trobant el contrari, us tinc per una ruda i llorda persona. Eh, hom de Déu! Sou fora de seny i d'enteniment?  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 43.).

Llorda

La Casa d'ells era una mica més alegre que la dels Henrouille, igual de lletja però més confortable. Feia bo d'estar-hi. No era sinistra com la d'allà, només llorda, així tal més fort i no queixar-se... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 294.].

Llorda

Hi passa mengívola i llorda.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 76.).

LLORMA f. 

Dona enutjosa per la seva parleria o pels seus fets molestosos (Rosselló). «Me fa venir destret, aqueixa llorma!».

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

Llorma

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.).

LLOSANA f.

Llosa gran; cast. losa. Ja s'esquerden les llosanes, | ja rellisquen dalt a baix, Guimerà Poes. 236. El cotxe... capcinava un xic el tronc bo i potaquejant les llosanes, Pons Com an., 149. Llosana del foc: la pedra damunt la qual es fa el foc, a la cuina (Tarr.). Llosana del balcó: pedra o pedres que surten de la paret i formen el sòl d'un balcó (or., occ.).

Llosana: llin. existent a Madremanya.

    Fon.: ʎuzánə (or.); ʎozána (Pobla de S., Senterada); ʎozánɛ (Urgell).

    Etim.: derivat de llosa. 

Llosanes

Sala a la planta baixa de la casa Moran. Al fons, vora l'angle de l'esquerra, la porta d'entrar que dóna al pati. A fora, davant la porta, un ample replà de llosanes amb tres esglaons. Després, més baix, el gran pati. A dos metres de la porta, quasi al centre del mur, una gran finestra amb vidrieres i cortinetes de randa. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 87.).

Llosanes

No hi havia hagut baralles ni crits, el crim havia es- tat comès en el major silenci, ningú no sabia per quin motiu. L'assassí s'havia escapat i l'home havia estat recollit d'enmig d'un bassal de sang. Encara es veien a terra els senyals sangonents, per bé que les llosanes havien es- tat rentades. Tot, al meu entorn, esdevenia sinistre. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 24.).

LLOSC o LLOSCO, LLOSCA m. i f. i adj.

Molt curt de vista; que no hi veu sinó de molt prop; cast. lusco, cegato. Ella callava, | ell era losch, | lo retret fosch, | no discernia | ab qui dormia, Spill 8707. Sa faç és gran ab la vista molt losca, Ausiàs March, xlii. ¿A on està la meua guitarra?—¿Que ets llosco, borinot? La ti als nassos i no la veu, Moreira Folkl. 98.

    Loc.

—Fer sa llosca: anar a treballar amb poca claror, sense veure-hi bé (Mall.).

    Fon.: ʎósk (val., eiv.); ʎósku (or., men.); ʎósko (occ., val., mall.).

    Etim.: del llatí lŭscu, mat. sign. 

Llosc

El meu dol tro­bava un eco en el dolor una mica llosc d'un massatgista o del vell negre encarregat de les llànties. Però la seva pena no els impedia de riure fluixet entre ells prenent la fresca a la riba. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 220.].

Lloscs

La partició de la caça en una clariana d'Es­panya va ser la meva més antiga experiència de la mort, del coratge, de la pietat envers les criatures, i del plaer tràgic de veure-les patir. Home fet, la caça em descansava de moltes llui­tes secretes amb adversaris ara i adés massa aguts o massa lloscs, massa febles o massa forts per a mi. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 13.].

1. LLOSCA f. 

|| 1. Punta de cigar; el tros que queda d'un cigar fumat incompletament (mall., men., eiv.); cast. colilla. Fumant llosques silenciosament, Galmés Flor 12. 

|| 2. Clatellada, cop violent (Mall.). «T'aferraré una llosca que veuràs ets estels».

    Fon.: ʎóskə (bal.).

    Etim.: femení de llosc, com ho prova el fet de dir-se també cega la punta de cigar en eivissenc.

2. LLOSCA f. 

Pedra de grossària mitjana, sense forma geomètrica definida (Elx).

    Fon.: ʎóska (Elx).

Llosques

Les llosques i pobres d'esperit es resignaven tota la vida a la mísera condició de ”ragatxo”, ”raspa” i ”fregallot”, com si diguéssim els manobres femelles de l’art de servir. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 120.).

Lloscos

A l'oficina tècnica de La Farga, els mals esperits governen homes lloscos. / -Què, senyor Cucala -va dir Miguel el Vivales-, encara amb les morenes? (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 102.).

Llosca

 s'atansa i es retira, gos / assedegat amb escuma a la boca,  / sense ensenyar encara la llosca / mirada de tauró. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 374.).

LLOSSADA f.

Llossa plena; allò que cap dins una llossa; cast. cucharonada. Los agrahits vellets venien a cercar-hi de sopa la llossada, Cases A., Poes. 43. Dret de llossada: tribut que es pagava de mesurar els grans, i que el cobrava el mesurador públic (Gir.: cf. Botet Geogr. Gir. 254).

    Loc.

—Mancar-ne una llossada, a algú: mancar-li una part de l'enteniment que pertoca; no tenir el seny complert (Rosselló). A la meua dona també li'n manca una llossada, Saisset Poc de tot, 19.

    Fon.: ʎusáðə (pir-or., or.); ʎosáðɛ (occ.).

    Intens.: llossadassa, llossadeta, llossadota. 

Llossada

Aquesta frase portà l'humorisme figuerenc al seu zenit. Per altra part, Dalí, de part de mare, està lligat amb els Domènech i els Serraclara de Barcelona, i, per tant, té una gran llossada barcelonina, amb el consegüent xaronisme diluït en la sang. Es podria dir que tot aquest paquet d'irrisorietats no hauria estat res sense la barra del pintor... És possible. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 164.).

LLOSTRE adj. i m. 

Foscant, hora crepuscular (Gir., Empordà, Berga). «Ja és llostre» o «Ja es fa llostre»: ja fosqueja. «Com és tan llostre, no hi podem anar». «A les cinc del matí encara és llostre». «Quan és llostre, comencen a sortir els estels». Entre dos llostres: a entrada de fosc (Vilabertran).

    Fon.: ʎóstɾə (Empordà, Gironès, Berguedà).

    Etim.: del llatí lŭstru, ‘claror’ (cf. REW 5184).

Llostre

El llostre queia inexorable i el governador va inter­pretar que el tinent Pagès estaria afamat. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 23.).

Llostrejava

Llostrejava. Les sirenes de les fabriques convocaven els obrers del primer torra. Sortí el sol i féu brillar les cassoles vetes que eren penjades a la paret, sobre el fogó. (Pàg. 147).

No comunicà a ningú el seu projectat viatge. Però en sortir deixà una nota clavada amb xinxetes a la seva porta dient que romandeia absent uns quants dies per qüestions de negocis. Viatjà de nit, i el tren arribà al seu destí quan tot just llostrejava. (Pàg. 230).

(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. ).

Llostrejava

Ja llostrejava quan va sentir arribar la Gertrudis. El patapam!!! de la porta i el taloneig que ressonava en les rajoles del menjador...(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 98.).

Llostrejar

-El professor Moser és qui va pintar l'avi!  -va observar el vell Trotta. Carl Joseph va contemplar el pare i el pintor i, a la seva memòria, va aparèixer el retrat de l'avi en el llostrejar de les ombres del sostre del saló de casa seva. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 55].

Llostrejava

De primer vaig pensar de fer el viatge d'una tirada, conduint nit i dia, però m'hi vaig repensar i em vaig aturar a descansar un parell d'hores, que ja llostrejava, en una cambra de motel, a pocs quilòmetres de la meva destinació. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 262].

Llostreja

- I ara, deixeu-me'n anar, que ja llostreja. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 160).

Llostres

d'on el millar i pitjor í el bo i dolent / se n'han anat eternament / Allà, palaus i torres llostres  [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 117.].

Llostre 

A la fi del concert, tothom se'n va anar, tret d'un petit violinista i d'una minyona. Es van fer un petó abans de desaparèixer, de bracet, en el llostre del Camp de Mart...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 162.).

Llostreja

Penjo. Torno a la sala. Ara sí que és l'hora que es confon amb el crepuscle, per la claror indecisa que tot just llostreja quan tímidament comença a insinuar-se el dia. Sobre la humil claroreta d'orient encara llueix resplendent Venus. El llit rodó és ben buit i no hi ha ningú en tota l'estança. S'han cansat d'esperar o els he ofès i cada u és a la seva cambra, al seu lloc. Jo podria tornar a la meva i dormir, si no fos tan temptador quedar-me aquí, sol, en el meu món, a reposar de tots. Busco entre els meus discos. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 158 pàgs. Pàg. 15.).

Llostrejaven

Es va estintolar amb tot el cos a la barana del costat del seu ascensor, es menjà amb calma la poma, de la qual ja es desprengué a la primera mossegada una aroma penetrant, i mirà cap avall, cap a un pou de llum envoltat per les grans finestres dels rebosts, darrere els quals encara llostrejaven en la foscor masses de plàtans penjats. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 119.].

Llostrejava

Gairebé llostrejava quan de la taverna d'en Defarge en sortien els últims clients, i mentre tancava la porta de l'establiment el senyor Defarge deia a la seva muller, amb veu ronca:

-Per fi ha arribat, estimada! La dona va contestar:

-I bé! Gairebé. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 253.].

Llostrejava

Els matins dels quatre o cinc mesos hivernals dels vuit mesos del curs escolar, entre novembre i març, a l'hora en què jo eixia de casa i caminava poc més de cent metres fins a la parada a esperar el tramvia era encara nit fosca o a penes llostrejava, a penes s'estenia una primera claror grisa que esmorteïa la llum groga i escassa de les poques bombetes del carrer o carretera, una llum que no era llum, era a penes un halo es fumat. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 41.).

Llostrejar

Amb tot això i altres converses, que allargàvem cansadament, mig d'esma i una mica poca-soltes, per tal de matar l'enuig que ens enervava tots dos, de manera que parléssim del que fos, quan l'un deia blanc, l'altre deia negre, fins a l'extrem que dues o tres vegades vam estar a punt de barallar-nos, arribà el moment tan esperat de veure llostrejar el dia. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 282.).

Llostrejar

Començava a llostrejar; enmig del silenci, el riu adquiria una bellesa especial, i l'alba tenia quelcom de misteriós; faria un bon dia, i el cel, molt pàl·lid en aquelles primeres hores, estava ben ras. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 539.].

1. LLOURE m. ant. 

|| 1. Menja que es mostrava als ocells de caça per atreure'ls cap al caçador; cast.cebo. L'austor, Sènyer, com és bé maner, sempre que hom li mostre lo loure,Llull Cont. 109, 27. Jamés falchó no vench tan prest al loure, Francesc de la Via (Cançon. Univ. 232). Hi l'altre us dirà que en veure lo loure | lo seu falconet, tantost se debat, Proc. olives 1225. 

|| 2. Botet o siulell per a cridar els ocells; cast. reclamo, chifle. Done a'n Ramon de Vich, maestre de loures, per preu de dos loures è de dos capells d'asmirles, doc. a. 1334 (Est. Univ. xix, 210). Totes les coses a ells necessàries procurar, ço és loures, capells, longues e altres arneses, Ordin. Palat. 54.Haiam menester per a nostre servey mige dotzena de loures francesos dels pus grossos, doc. a. 1405 (Anuari IEC, v, 519). Dos louros de cuyro, doc. a. 1450 (Aguiló Dicc.). No'ls plau oyr | ni obeyr | los crits e loure, Spill 14751.

    Etim.: del fràncic loþr, mat. sign. || 1 (REW 5131).

2. LLOURE m. 

|| 1. A son lloure (Cat.) o A lloure (Mall., Men.): en llibertat, sense subjecció.Dins nostre alberch ab los scuders de cambra e no a lloure lo dit barber jaher serà stret, Ordin. Palat. 75. Hom femení | fet d'alfaní | e d'orelletes, | çucre, casquetes | e viciat, | tot mal criat, | fet a son loure, Spill 1017. Si no hagués pogut tafanejar a son lloure lo que hi havia darrera, Girbal Pere Llarch 145.Un ca que anava a lloure, Roq. 5. Quant a lloure bramulen les ventades, Costa Poes. 44. No les volia en gàbia, sinó a lloure, Salvà Poes. 126. Anar a lloure:anar solt, en llibertat; anar vestit a l'ampla, de manera incompleta, amb més comoditat que correcció (Mall.). 

|| 2. A lloure: abandonat, sense vigilància; de qualsevol manera (Mall., Men.).Que los súbdits sien fiats és gran dicha de la casa, perque per a llòurer que vayan les coses, tot compareix, doc. segle XVII (Aguiló Dicc.). A les sotges som vinguda, | deixant es rotam alloure, Ballester Xèx. Deixar les coses a lloure: deixar-les de qualsevol manera, sense estojar-les, sense tenir-ne esment.Tenir es cap a lloure: estar molt distret, no tenir atenció a allò que es fa (Men.). 

|| 3. A lloure: solt, separat dels altres (Mall.). Una pregunta alloure, Ignor. 6.

    Fon.: əʎɔ̞́wɾə (mall., men.).

    Etim.: sembla variant de lleure (del llatí lĭcere, REW 5017); però no és gaire clar el canvi de la vocal tònica.

Lloure

-No crec que calgui gaire pulcritud -passejava mans a la faixa, en Segimon-. Haurem d'escapar la boira; podran podrir-se a lloure. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 76.).

Lloure

Nota setena: escriure a lloure, amb la màxima llibertat impossible. Potser això va ser el cordó umbilical que ens uní per extreure aquell llibre que fa escriguera, Self-service, bullint, erupcionant, dropejant i bategant com el 1978 i que es publicarà de bell nou quan sia necessari. Un pluja d'aigua de bimbolla s'ha posat a atacar l'argila resseca quan acab aquest paper, una pluja netejadora, fertilitzant, asserenadora, d'altíssima qualitat de llàgrima. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 57.).

Lloure

I ara ella anava amb els cabells a lloure, sense amagar que era una dona.  (Sebastià Bennasar. Els defensors blancs Rev. Sàpiens núm. 207. Pàg. 89.).

Lloure

De tots els goigs que lentament m'abandonen, el son és un dels més preciosos i també dels més comuns. Un home que dorm poc i malament, reclinat sobre nombrosos coixins, pot meditar ben a lloure sobre aquesta particular voluptat. Conce­deixo que el son més perfecte sigui aquell que de forma gairebé necessària roman com un annex de l'amor: repòs reflexiu, re­flectit en dos cossos. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 24-25.].

Lloure

L'Aschenbach somrigué. «Bé, petit feaci, bé!», pensà. «Sembles gaudir del privilegi de dormir a lloure.» I, desemmelangit de sobte, recità per a si mateix aquell vers que diu:

Mudar sovint d'abillament, banys tebis i repòs ... [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 44.].

1. LLUC m. 

|| 1. Brot tendre, ull que neix en el tronc o tija d'una planta (Conflent, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Urgell, Ll., Fraga, Sta. Col. de Q., Igualada, Camp de Tarr., Priorat); cast. vástago, retoño. 

|| 2. Asta, aspecte d'un animal que fa preveure el grau de desenrotllament que podrà assolir (Ripollès, Banyoles, Ripoll). «Aquests xais tenen lluc»: mostren senyals d'arribar a esser grossos i ben plantats. 

|| 3. Aspecte, traça, i especialment bon aspecte (Lluçanès, Collsacabra, Plana de Vic, Vallès); cast. trazas, aspecto. «Avui té lluc de ploure». «Aquest camp té lluc d'anar molt bé». I com que, pel lluc del cel, té traces d'haver-n'hi per a estona, Pons Com an., 176. 

|| 4. Bon encert; enginy, bona disposició mental per a veure o jutjar les coses; cast.tino, ojo. Vaja, veig que tens lluc en saber-ho conèixer, Catllar, 28 maig 1921.L'amo..., malgrat lo poch lluch que tenia per tota cosa que no fos del seu ofici, li conegué el trasbals, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 88). 

|| 5. usat com a partícula negativa: Quantitat o porció mínima; gens; cast. pizca, nada. Els seus ulls no tenien lluc de nina, Ruyra Parada 129.

    Fon.: ʎúk (or., occ.).

    Etim.: incerta, com incert és que tots els significats exposats pertanyin a un mateix mot originari. El || 4 sembla relacionable amb el fràncic *luk, del qual ha suposat l'existència el filòleg Brüch per a explicar diferents formes romàniques que enclouen la idea de ‘claraboia’, ‘finestrella de teulada’, ‘mirar’ (cf. Spitzer Lexik. 115); però també és poc segura aquesta relació. Potser cal relacionar llucamb el llatí *lucĭcare, derivat de lūce ‘llum’ (cf. Wartburg FEW, v, 432).

2. LLUC (escrit generalment Lluch). topon. 

Monestir situat en la regió muntanyosa centro-septentrional de Mallorca, en el qual es venera una imatge de la Mare de Déu com a patrona principal de tota l'illa.

    Loc.—a) Haver de mester més temps que un caragol per anar a Lluc: esser molt lent per a caminar o per a treballar o fer qualsevol cosa.—b) No ho duria a Lluc, o No ho duria a estampar a Lluc: es diu referint-se a una cosa que es considera molt dubtosa.

    Refr.—a) «Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se'n va matxo i torna ruc» (Eiv.).—b) «Buc per buc, se casen a Lluc»: es diu al·ludint a la multitud de matrimonis que se celebren en el santuari de Lluc, i a les moltes parelles de recent-casats que van a visitar-lo (Mall.).

    Fon.: ʎúk (mall.).

    Etim.: probablement del llatí lūcu, ‘bosc’, i especialment ‘bosc sagrat’. Segons Quadrado Conq. 452, el topònim Lluc o Lluch és d'origen àrab i significa ‘vorera (de riu, de vall o de mar)’; però no hem trobat tal mot en els diccionaris aràbics, i ens inclinam més aviat a admetre l'origen llatí del topònim Lluc, que seria germà del cast. Lugo (cf. REW 5152).

3. LLUC 

1. Nom propi d'home, que té per patró un dels quatre evangelistes; cast. Lucas.Sanct Luch evangelista verge és atrobat, Ordin. Palat. 242. Sant Lluch patró dels pintors, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 399).

|| 2. Llin. existent a Campmany, Palafrugell, Montornès, Barc., Almatret, Artesa de S., Estac, Vinaròs, Benicarló, Val., Beneixama, Dénia, Cocentaina, Al., Mall., Men., etc.

    Loc.—a) El senyor Lluc de la Meca: personatge que era antigament molt popular a Mallorca, i portava una vara com a distintiu del seu ofici de cap de guaites (cf. Aguiló Dicc.; Penya Poes. 291).—b) Fer algú confrare de sant Lluc:fer-lo cornut (ant. val.); s'explica perquè el bou és el símbol de l'evangeli de Sant Lluc. O de sent Luch los fan confrares, Somni J. Joan 3052.

    Refr. 

referents a la diada de sant Lluc (18 d'octubre):—a) «Per sant Lluc, nesples apelluc» (Mall.); «Per sant Lluc, nesples espluc» (Men.).—b) «Per sant Lluc, la castanya salta del pelluc; i al cap de nou dies, a fira la duc» (Empordà).—c) «Per sant Lluc, sembro si puc»; «Per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut» (Ripoll, Pineda).—d) «Per sant Lluc, mataràs el porc, i duràs la verema al cup» (Cat.); «Per sant Lluc, mata es porc i tapa es cup» (Men.).

    Fon.: ʎúk (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí Lucas, nom del sant evangelista que hem citat.

LLUÇ (ant. escrit també llus). m. 

|| 1. 

 Peix teleosti que es fa de 30 fins en 80 cm. de llarg, és rodó, negrós per l'esquena i blanc pel ventre, i és comestible i estimat com de mitjana o bona qualitat; pertany a l'espècie Merlucius esculentus; cast. merluza, pescadilla. Pex qui s'anomena lus, Flos medic. 261. À sa pescateria no cerca anguilas ni llusos, Aguiló Poes. 158. De lluços se n'agafen pocs a Menorca, tal volta perquè habiten enfora de la costa; no són grossos; se té com peix de mitjana calitat, Ballester Pesca 240. a) Lluç barbut: peix de la família dels gàdids, espècie Phycis blennioides; cast. alfaneca. 

|| 2. fig. Curt d'enteniment (Empordà, Cardener, Vallès, Barc., Penedès); cast.tonto.

    Loc.

—Fer-la com un lluç: fer-ne una de grossa, un gran disbarat (Benidorm).

    Refr.

—«Val més esser cap de lluç que cua d'austruç».

    Cult. pop.—Existeix la creença que a una de les espines del cap del lluç s'hi veu la imatge de la Mare de Déu (Gomis Zool. 419).

    Fon.: ʎús (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí lūciu, mat. sign. || 1.

Lluc

La Rita, que no tenia gaire lluc i es creia que tothom era com ella, que tot lo que tenia al cor ho tenia a la boca, se tranquil·litzà i tornà a parlar de ses menudències de mestressa de casa: d’una maleïda lloca que li havia avorrert la pollada, de les pluges que privaren de llaurar el camp, del mal de ventre del nen, que no la deixava dormir en tota la nit. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 136.).

Lluc

Sí, estimat Guillem, els infants són, en aquest món, el que més interessa el meu cor. Quan els contemplo, en les més petites coses veig el lluc de totes les virtuts i qualitats que un dia els serà tan necessari d'usar; quan en la seva tossuderia veig la futura... (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 42.).

Lluc

Sense correspondència, quin lluc tenia la seva vida? Al capdavall d'aquestes deduccions, l'estanquer veié amb error que tota la seva futura felicitat anava a ser destruïda per aquell rellotge misteriós. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 77.).

LLUCANA f. 

|| 1. Finestreta coberta de lloses, que sobressurt damunt el llosat d'una casa i serveix per a donar pas des de l'interior a dalt el llosat i per a il·luminació de les golfes (Ribagorça, Alt Pallars); cast. buhardilla. 

|| 2. Forat que es fa al voltant de la carbonera per donar-li respirall o per fer anar el foc cap avall (Pont de S.).

    Fon.: ʎukána (Pont de S., Esterri d'À.); ʎukánɛ (Sort).

    Etim.: sembla provenir del llatí lūcāna, ‘llum de l'alba’; és estranya la conservació de la sorda intervocàlica.

Llucana

Font, ahir que l'ataxafásia convertia en un esgarip, un renill, i del pastís (erola de mantega rosada i pedregars de caramel de Reis, gar­rigues atermenades per torricons, palissades i una barbacana coberts de nata, bastions emmerletats de trufa, amb contra­forts de xocolata negra al peu de la muralla, també mantegada, un matacá, una llucana i una corsera que eren cireres con­fitades, la corsera verda, amb un penen de pa d'àngel tenyit amb els colors del Barca, i pati i Rica encrernats i després cre­mats, sirtes de sucre acolorit i, tot al voltant, una corona de mugrons de crema, i encara, las, el signe de la xocolata, ves, ca­cográficament llaminer, fill meu, que ho hem fet amb tota la bona voluntat, «felís cumpleafis», bufa, fu, i demana, carinyu, demana coses, que la fada Camilla és bona i te les concedirà mentre dorms i demà tots menjarem anissos, però de la tieta no, que estaran passats, els comprarem a l'Englantina, si no en tenen d'oferta a cal Ros), ara en quedava vés a saber quina mi­ca d'os, sang, albúmina o proteïna per, no res, per..., l'home s'enfonsava en la nyapa crostada de sang i llana, tenia set. Una bravada reescalfada va estremir la medul.la del senyor Pepet. Darrere seu tronava la veu del Lluciá, «Aquí, nebodeta!», «Hi, ai! Animal!», reia la Madona Cinteta, aquell porc, enmig del foc botant amb els calçotets a maja cama, mare de Déu, Bau­bo tronant, era capas d'enastar...,(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 279.).

LLUCAR v. 

|| 1. intr. Treure llucs, rebrotar (Ribagorça, Pallars, Urgell, La Llitera, Segrià, Garrigues, Segarra, Vallès, Mall.); cast. retoñar. Si's vol fer perdre un arbre, o sigui que un cop tallat no torni a llucar, Serra Calend. folkl. 239. 

|| 2. tr. Mirar, esforçar-se per veure (Empordà, Bagà, Costa de Llevant, Plana de Vic, Ll., Urgell, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. mirar, atisbar. L'interès temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada, Ruyra Parada 23. Va arrecerar-se al costat d'un confessionari i llucà l'altar fixament, Roig Flama 55. a) fig. Guaitar o començar a sortir el sol. «Vaig sortir quan tot just el sol llucava» (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Veure (Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); cast. ver, columbrar, divisar. Li va semblar llucar al jayo, Casellas Sots 19. Nosaltres no hi llucàvem gran cosa: tal era la fosca, Massó Croq. 174. 

|| 4. fig. Veure-hi, comprendre; entendre quelcom (Barc.); cast. ver, entender. «En aquest ram no hi lluco res». «De seguida l'he llucat: no servirà mai per a res».

    Fon.: ʎuká (or., occ.).

    Sinòn.:— || 1, brullar, grillar, brotar, grifollar;— || 2, mirar, guaitar;— || 3, 4,veure, guipar.

    Etim.: del llatí *lūcĭcare, ‘lluir’.

LLUÇAR v. intr. 

Fer llamps (Oleta, Illa del Tec, Ribesaltes, Cotlliure, ap. Gilliéron Atlas, c. 439).

Llucar

Però lo bo va ser que, un altre dia, an el porquerol del Malaric també li va semblar llucar el jaio pels encontorns del serrat de Puiggraciós. I l'endemà ja no varen ser dos ni tres, sinó qui sap tots els que el varen veure en llocs diferents. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 23).

Llucat

Feia molt que no sortia amb nin­gú, i de fet no havia sorri t mai gaire, cosa que dues viatgeres tan experimentades com aquella mare i filla ja devien haver llucat. [John Irving. L’Avinguda dels Misteris (Avenue of Misteries, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 97884417031190. 662 p. P. 58.].

Llucà

Va donar la volta a la casa fins a situar-se a tocar de la finestra del menjador, i llavors llucà cautelosament a l'interior. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 45.].

LLUCIOLES

Llucioles

Un ocell, un arbre, el rec nacrat, la carena -que n'era de formós avui! I, en efecte, a son pas les herbes humils del camí s’il·luminaven de llucioles; l'aigua dels sots, de resplendors d'estrelles, i el cel mateix era ja tot ple de diamants. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 87.).

LLUDRIGUERA f.:

V. lloriguera. 

LLORIGUERA o LLODRIGUERA f.

|| 1. Cau de conills, i per extensió, d'altres animals; cast. madriguera, gazapera. Que null hom... no gos desfer nius ne lorigueres... de carnestoltes fins a sent Miquell, doc. a. 1392 (La Nostra Terra, gener 1928). Treguérem dues llorigueres ahont hey havia cinch coniets, Roq. 30.

|| 2. fig. Amagatall, especialment de gent de mal viure; cast. madriguera, escondrijo. Vagabunds... anau, anau a vostres llodrigueres, Alcover Poem. Bíbl. 53.

    Fon.: ʎuɾiɣéɾə (or., mall., men.); ʎuɾiɣéɾɛ (Urgell, Segarra); ʎoɾiʝéɾə (Palma, Manacor, Pollença); ʎoðɾiɣéɾɛ (Gandesa); ʎoðɾiɣéɾa (Calasseit, Tortosa, Morella); ʎuðɾiɣéɾɛ (Balaguer); ʎuðɾiɣéɾə (eiv.); ʎeðɾiɣéɾa (Oropesa, Villar de Canes, Benassal); ʎaðɾiɣéɾa (Benassal); ʤoðɾiɣéɾa (Alcanar); ʒuðɾiɣéɾə (Campos de Mall.).

    Intens.: lloriguerassa, lloriguereta, lloriguerota.

    Etim.: del llatí ibèric *lauricaria, mat. sign., derivat de laurex, ‘conillet’ (cf. Meyer-Lübke Katal. 34 i Coromines en RFH, v, 6). La forma normal catalana és lloriguera; la variant llodriguera o lludriguera es pot explicar per influència del nom d'animal llúdriga.

Lludrigueres

No és que a mi m'agradin: no comprenc la seva mentalitat oriental, i em desplau el seu internacionalisme -Isaac, a Francfort, sempre té un cosí a París, o un germà o un nebot a Roma, a Viena, a Madrid, o a Moscou-, però això és perquè han estat dispersats per tot el món, pobra gent, i han après a arrapar-se a qualsevol cosa i a fer-se lludrigueres a tot arreu. Són intel·ligents, han donat al món molts dels seus més grans invents i obres mestres. Ja ho sé, què hi ha Rússia, però qui ha creat el bolxevisme? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 127-128.].

LLUERNA f. 

|| 1. Obertura practicada al sostre o a la part alta d'una paret, i generalment guarnida de vidres, que serveix per a donar claror a l'interior; cast. lumbrera, claraboya.Enlairant-los fins a l'envidrada lluerna central, Pons Com an., 40. 

|| 2. Insecte coleòpter de l'espècie Lampyris nocticula, la femella del qual no té ales i durant les nits de primavera i estiu emet llum fosforescent per alguns del seus segments abdominals; cast. luciérnaga. Dues símies havien posada lenya sobre una luerna, Llull Arbre Sc. ii, 376. Encén la llàntia poruga la lluerna vigilant,Riber Sol ixent, 12. 

|| 3. fig. Infant que de nits encara està despert i bellugadís (Manacor). 

|| 4. Peix teleosti de l'espècie Trigla cuculus, de cap gros, cos rodó, cònic, de color violat fosc per l'esquena i blanquinós pel ventre, i amb les aletes dorsals doblegades; cast. lucerna, milano. La liura carnicera de bogues, e de luernes, de congres,doc. a. 1370 (BABL, xii, 147). Luerna se vena a 16 diners, doc. a. 1518 (BSAL,xxii, 252). Pex qui s'anomena luhernes, Flos medic. 261. També s'anomenenlluernes altres espècies del gènere Trigla, i principalment la Tr. gurnardus i la Tr. milvus; l'espècie Tr. pini té el nom de lluerna pogona (Barc.).