SABATEJAR v.

|| 1. intr. Fer soroll o donar cops amb les sabates; cast. zapatear.

|| 2. tr. Ferir amb les sabates; donar (a algú, a alguna cosa) cops de sabata; fig., Ferir moralment, donar disgusts forts; cast. zarandear. Però filla, tant y tant m'han sabatejat, que ja tinch la pell curtida, Oller Pil. Pr. 325.

|| 3. tr., fig. Renyar fort; cast. reprender, reñir. L'he de ben sabatejar perquè aprengui d'esser generós, Ruyra Flames 171. 

Sabatejant

A la Celestine se li va tallar l'alè. Les ordres directes empipaven la Dot, la feien posar-se tossuda i ressentida. I és clar, sense dir paraula, la Dot va girar-se i va tornar sabatejant cap a la furgoneta. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 209.].

SABOGA f.

|| 1. Peix de l'espècie Alosa vulgaris i altres del mateix gènere Alosa, d'ulls molt grossos, que habita a la mar i en els rius (or., Tortosa, val., bal.); cast. sábalo, arencón. Lampreses qui encalçauen | sauogues per a xuclar, Turmeda Diuis. 3. Pex qui s'anomena sabogua és milor sahó de l'any, Flos medic. 261.

|| 2. adj., fig. Beneitot, badoc. Li veu l'urdim el més saboga, Veu de Montserrat; 1878, 149 (Aguiló Dicc.).

Saboga: a) ant. Nom personal jueu. Ego Mayr Sauoga judeus, doc. a. 1388 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).—b) Llin. existent a Soriguera.

    Etim.: incerta, probablement cèltica segons Corominas DECast. s. v. sábalo.

    Fon.: səβɔ́ɣə (or., mall.), saβɔ́ɣa (occ., val.). 

Saboga

Robert va anunciar que havien arribat ous frescos de saboga del riu Hudson i els primers espàrrecs de la tempo­rada. Van demanar de les dues coses, perquè l'última pro­mesa de Peter de fer règim havia estat deixada de banda en entrar en un restaurant que coneixia des de la infantesa. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 530.].

SABONERETA f. dim.

de sabonera. Sortia rabent un raig de vi roig fent sabonereta, Rosselló Many. 149.

    Loc.

—Fer sabonereta: manifestar gran irritació (mall.). Publicant un articletxo, tayant claus, fent sabonereta contra En Revenjoli, Aurora 260.

Sabonereta  

M’agafà de part i me va dir que Na Pepita havia fuita amb un senyor cap a Barcelona, i que li havien fet casa-santa (?). I fent sabonereta p'es racons de sa boca, morada i humida, i espiretjant et uis felinos, me deia:

-No sé què hauria fet aquella descarada, si jo no li hagués dat bons exemples!... Hi ha faltat poc per desacreditar-me davant es senyorio... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 89.).

SABONETA f.

|| 1. Pastilla de sabó.

|| 2. Planta de l'espècie Saponaria officinalis (Ross.). (V. sabonera || 3a).

|| 3. Planta de l'espècie Allium fistulosum, de tronc cilíndric, fulles persistents, pom petit i oblongat.

|| 4. pl. Llavors negres i esfèriques de la planta Canna indica o canya de rosaris; cast. lágrimas de David.

Saboneta

L'endemà, comen­çaria un nou dia en la ciutat més bonica del món. Cada matí, acompanyat pel cant dels ocells en els platanera, jo sentia la mateixa alegria. Els carrers feien flaire de saboneta. L'olor dels croissants i deis grillés de pomes filtraria deis forns. Compraria croissants a la pastis seria Carrasco i potser l'Alexandra comprendria que l'estimava...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 52.).

Sabonetes

Després d'aquelles nits esgotadores, li agradava -quan no te nia massa feina- de passejar sota els plàtans del Cours La Fayette enmig de les olors de sabonetes i de flors. Aquella artèria, envoltada de façanes ocre amb ventalles blaves, davallava fins a la mar. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 36.).

SACOSTEIG m.

Sacoster. Ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i ha fet via per un planell alterós, Bertrana Herois 105.

 Sacosteis

El missatger duia un gran paraigüa encara moll de la n fosa, i en la revinguda sola dels esclops diverses capes de tem terra roja del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les fondalades, i arena encastada dels rierals. Demés, analitzant detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxadís, hi ha rieu trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de nebró. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 284.).

SACUTELL m. (grafia adoptada per Fabra Dicc.): 

sacotell.

SACOTELL m. 

Sac petit (Empordà, Garrotxa, La Selva). Els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes, Ruyra Pinya, ii, 175.

    Fon.: səkutéʎ (or.).

    Etim.: derivat de sac amb els dos sufixos -ot i -ell.

Sacutell

I el vell pastor, carregant-se a l'esquena el sacutell on havia posat les provisions de la setmana, agafa el camí de la serra, tot eixugant-se d'amagat els ulls que li espurnegaven.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 53.).

SADOLLAR v. tr. 

Satisfer plenament en la gana de menjar o en el desig d'alguna cosa; cast. saciar, hartar, saturar. Sadollar son ase e donar fam a sa persona per avarícia, no's concorda ab justícia, Llull Blanq. 72. Dementre que lo mercader multiplicaua en riqueses e viu que no se'n podia sadollar, Llull Felix, pt. i, c. 4. No's podien sadollar de la sua vista, Muntaner Cròn., c. 76. Quatre coses no's sadollen de quatre: uyl de veser, orella de oyr, e terra de pluge, e fembra de hom, Jahuda Dits, c. 30. Per tal que no puixes dir que a famejar te havia convidat, vull-te sadollar, Metge Somni i. Ahont pogués sadollar-se de sensacions verges, Oller Pil. Pr. 223. He trobat els passeigs arreu fangosos, | sadollats per la pluja de la nit, Maragall Obres, i, 31.

    Var. form.: assadollar (Mai prou assadollat de ses belleses, Massó Croq. 8).

    Fon.: səðuʎá, əsəðuʎá (or., men., eiv.); saðoʎá (occ.); saðoʎáɾ (val.); səðoʎá,soðoʎá (mall.).

    Var. ort. ant.: sadolar (Llull Gentil 296; Treps Rom. 83 vo; Graal 12); sadoylar(Llull Gentil 76).

    Etim.: del llatí satŭllāre, mat. sign.

Sadolla

Estava tan afamada que, com més ingeria, menys sadolla em trobava. No vaig perdre circumspecció, però vaig menjar com si no ho hagués fet en un mes. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 78.].

Sadollament

L’orgullós sadollament per les rèpliques, les contrarèpliques, els exemples edificants. Havien parlat del procés d’independència de Catalunya. La pregunta del dia era: «La independència ens trauria de la zona euro?». (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàg. 41.).

SAFA f. 

|| 1. Llibrella (Ulldecona, País Valencià i Eivissa); cast. palangana, jofaina. Safes grans envernissades dobletes, doc. a. 1517 (BSCC, xiv, 419). Qui buidava es sac dins una olla..., qui dins en gerró o dins sa safa, Rond. Eiv. 23. 

|| 2. Jaç de pedra sobre el qual volta el trompellot o rutló del molí d'oli (Calasseit, Pego, Sanet, Benilloba, Vall de Gallinera, Biar, El Pinós, Crevillent, Valljunquera, Aiguaviva d'Aragó).

    Fon.: sáfa (País Valencià); θáfa (Aiguaviva).

    Var. form.: safra.

    Etim.: de l'àrab ṣaḥfa, ‘escudella’.

Safes

Les arts decoratives estaven molt esteses entre els musulmans d'al-Andalus que havien heretat les tradicions de la menestralia d'Orient. A diversos museu i col·leccions es conserven nombrosos objectes de ceràmica (especialment al Museu de Ceràmica de València), rajoles, socarrats, plats, escudelles, pitxers, setrills, cadafs, gibrells, safes, gerros, plates, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 382-383.).

SAFANÒRIA f. 

Pastenaga || 1 (Gir., Urgell, Ll., Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià); cast.zanahoria. Ab aygua de safanòries, Micer Johan 432. Me ve en la seua sistella plena de palla y en una safanòria d'a vara, Guinot Capolls 76. Qui sembra safanòries no pot collir flors, Casp Proses 101. a) fig. Persona xerraire i embullosa, que diu disbarats o mentides (Val.).

    Var. form.: safranòria (occ.), safranària, safannària (mall.).

    Fon.: safanɔ́ɾia (Morella, Cast., Val.); safanɔ́ɾiɔ (Xàtiva, Gandia, Pego, Al.);safɾanɔ́ɾiɛ (Ll., Urgell); safɾanɔ́ɾia (Tortosa); səfɾənáɾiə (Gir., Reus, Valls);səfəɾnáɾiə (Tarr.); səfənnáɾi (Mall.); səfənnέ̞ɾi (Felanitx).

    Etim.: de l'àrab isfanāríya, mat. sign.

Safanòries

Qui conreava què, qui collia més cafissos de cigrons i qui duia al mercat més arroves de safanòries. Quan va quedar servit amb Orio­la, aleshores em va escometre amb Cartagena, les meuques del port i les tavernes...(Alfred Bosch. Inquisitio. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-664-0770-0. 432 pàgs. Pàg. 202.).

SAGETIA (dial. satgetia). f. 

|| 1. ant. Embarcació de vela llatina, d'un sol pont i dos o tres pals, més petita i més ràpida que la galera; cast. saetía. Dues sageties de catalans havien presa la tarida, Desclot Cròn., c. 14. Si algun corsari o sagetia hi ha qui fes por al mercader, Consolat, c. 101. Cent galees o pus say que porets menar, | lenys armats, sageties, com no pot albirar, Muntaner Cròn., c. 272. Hac vista del hostol... lo qual era de L galeres entre grosses y sotils y V entre lenys y sageties bé armades e aparellades, Pere IV, Cròn. 306. Són XXIII naus grosses, les majors e millors de tota Génova, e més porten quatre balaners e dues sageties, Tirant, c. 148. 

|| 2. En el molí d'aigua, canal estreta per on cau l'aigua de la presa al rodet (Mall.); cast. saetín. He despeses en fer una sagetia e botana per a obs del molí, doc. a. 1434 (Arx. Gral. R. Val.).

Sagetia: llin. de Mall., segons Aguiló Dicc.

    Fon.: səʤətíə (mall.).

    Var. ort. ant.: segetia (Trobant-se la segetia del patró Juan Stada surta deuant del moll, doc. a. 1678, BSAL, viii, 370); segettia (Turell Rec. 75); sagittia(Pou Thes. Puer. 50).

    Etim.: probablement de l'àrab xaytīya, nom d'una embarcació de vela llatina, amb contaminació analògica de sageta.

Sagetia

- Gràcies, però tenc lloc a la sagetia. La meva senyora us envia moltes enhorabones per les vostres notes i us agraeix que li ho féssiu saber. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 411.).

SAGÍ m. 

|| 1. Greix d'un animal (or., occ., val.); cast. manteca, enjundia. Es diu principalment del greix dels porcs i de les gallines. Quintal de sèu o de sagins,Leuda Coll. 1249. Ben assaunat e pensat ab compliment de bon sagí de porch,doc. a. 1375 (arx. mun de Barc.). Sien sosenguades en grex de carnsalada ho en oli o en sagí, Sent Soví 19. Una nau carregada de auena e de sagins e de mantegua, Eximplis, ii, 339. Sa cansalada viada y sa boleta de sagí, guarnida de cigronets, Pons Auca 290. Sagí dolç: sagí de porc que es fon i es guarda dins olles o altres recipients per a emprar-lo en els guisats (occ., mall.). 

|| 2. Prolongació del peritoneu que cobreix els budells per davant; la part baixa del ventre, corresponent a la dita prolongació (val., bal.); cast. redaño, entresijo. Y defensant es sagí | amb verdesca de faxí, Roq. 14.

Sagí (escrit dialectalment Saigí): llin. existent a Barc., Granollers, Brafim, Canonja, Perafort, Secuita, Valls, etc.

    Refr.

—«El bon vi fa bon sagí» (Ross.); «Escudella i vi, fa bon sagí» (Olot): es diu per proclamar les bones qualitats alimentícies i confortants d'aquells aliments.

    Fon.: səʒí (pir-or., or., bal.); saʤí (occ., Cast., Al.); sɛʤí (Benialí); saјʒí(Gandesa); seјʒí (Tortosa); seʤí (Oropesa); saʧí (Val.); səɾʒí (Maó); ʃiʒí(Tortosa).

    Var. ort. ant.: segí (Flos medic. 50).

    Var. form. ant.: sagin (Nagun hostaler no vene en son hostal carn selades ne porch salprès ne sagin, doc. a. 1370, BABL, xii, 130; Ou batut ab oli rosat ho sagin d'ànet o de galina, Alcoatí).

    Etim.: del llatí vg. *sagīnu, mat. sign. ||1.

Sagí

Altres formaven rotlles i parlaven amb calor de la tragèdia, explicant altra vegada, com si no s'ho poguessin acabar, la mala intenció del toro, la banyada en el sagí, la fondària de la ferida o la primera cura feta en el mateix Torín. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 262.).

Saginats

Els de La Farga veien els esforços del sindicalista Pere Canals com els d'un somiatruites, perquè ells s'estaven quedant fora de la història que els sectors més avançats ja estaven fent; no havien acumulat prou tensió per incorporar-se a les noves organitzacions, com els primers brots de les il·legals comissions obreres, òrgans d'una massa treballadora més nom­brosa i concentrada, amb saba nova, abrigues guia i empenta organitzativa; eren pencaires, els de La Farga, que no van recupe­rar l'arrabassada consciència de proletaris i van restar al marge de la nova classe, creada en les lluites dins i en contra el desarrollismo; eren reducte de la memòria d'abans de la guerra destina­da a desaparèixer, la d'aquells que un dia van formar part de la classe revolucionària, i una vegada prejubilats als 55 o 60 anys pels governs de la democràcia, es van dedicar a jugar els matins a la petanca o a seure a les tardes davant la tele embrutidora, men­tre al voltant desapareixien les fàbriques que ells van sostenir i el barri que ells van contribuir a fer i els espais naturals on es van criar, substituïts per edificis impersonals, platges dissenyades per estranys, turons convertits en ciutats-dormitoris, i genteta desa­rrelada al si d'un urbanisme suburbial, conduït per greixades empreses de la construcció i saginats arquitectes municipals.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 343.).

Sagí

Però, ¿de què serveix dir-los-ho? Van fer malbé el Boccherini. Però van dir que no t'havien pas fet fora. Era una noia jove ... ni punt de compara­ció, em sap greu, ni punt de comparació amb tu: com sagí després del su­flé. No, no, no, no servirà. Pensa en tot el que deus a l'art. I em diuen que et passes molt temps amb la Camerata Anglica. Déu n'hi do ... És que fins i tot el nom, mig italià, mig llatí! [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 385.].

SAGINAR v. tr.

Engreixar. Les coses grasses saginades engrexen per ociositat e no defallexen sol per lo treball, Canals Prov. 93. Topà ab un mastí gras, seginat i replet, Bergue Fables 78.

    Etim.: del llatí sagīnāre, mat. sign. 

Saginen

«D'entre el vagareig del món sorgeixen del tot cofois uns mons que són molt profunds, que fugen com vagabunds vers uns altres mons que, diuen, són d'allò més preciosos. S'ofereixen bo i corrent, se saginen bo i fugint, el viure els és un migrar-se; ara a mi, no em preocupen perquè així puc aspirar al món que és un simple món encara per demolir». (Susanna Portell. L’art que creix entre les vinyes. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 64.).

SAGITAL adj., neol.

Que té forma de fletxa; cast. sagital. a) Sutura o Comissura sagital: la costura situada entre els dos ossos parietals. La costura del cap que divideix la part anterior del cap en dues parts és anomenada aquesta commissura sagital, Albert G., Ques. 74.

    Etim.: pres del llatí sagittāle, mat. sign. 

Sagital

I aquest centre que tenen, un centre sagital, alberga aquesta cosa de carn que dorm, innocent, encongida o encara no desplegada: la coneixem en la seva innocència de llimac, però pot ser que, per una fatal sorpresa, porti vida o verí. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 70.].

SAGÚ m.

Palmàcia tropical del gènere Metroxylon; fècula que se n'extreu; cast. sagú.

    Etim.: del malai sagú, mat. sign. 

Sagú

-I el sagú? -Tant se val: baixaré abans de l'hora del te i me'l faré jo mateixa.

Aleshores la cuinera es va tombar cap a mi per dir-me que la se nyora Fairfax m'esperava i me'n vaig anar. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 172.].

1. SAGUER, -ERA adj.
Que va a la saga, a la part posterior; cast. zaguero. Ab totes nostres batalles ordenades... ço és, dauantera e la ala çaguera, Pere IV, Cròn. 145. Especialment: a) L'home que en la sirga ocupa el quart i darrer lloc (Móra d'Ebre).—b) Animal que en una riata va al darrera de tot. El matxo saguer, el darrer de la fila, portava la tumba, Salvador FB 28.—c) m. Sac ple o paquet pesant de la càrrega que es penja sota la saga del carro, en la part de darrera de la caixa, quan el carro fa colls i cal que faci culs, per equilibrar el pes i fer més portadora la càrrega (BDC, xxii, 202).
    Fon.: səɣé (or.); saɣé (occ.).

2. SAGUER m.:
V. seguer.

Saguer

Avui fil per randa es fa servir a bona part del domini lingüístic, però els diccionaris ens recorden que al País Valen­cià s'usa també fil per agulla: «Ell li ho contà tot, fil per agulla: l'aventura de la rosa, l'espaventable traça del gran negre i la promesa jurada que li havia fet fer» (Enric Valor). I encara hi ha un reguitzell de locucions alternatives, com ara per menut: «No podem examinar aquí per menut els esdeveniments par­ticulars que promogueren la revolta jònia» ( Carles Riba); per peces menudes: «El Roig prou volia contar per peces menudes la seva feta» (Carles Soldevila); amb pèls i senyals: «Els altres ho sabien, Planelles ho fa amb la criada, i ho conta amb pèls i senyals» (Joan Francesc Mira); cosa per cosa: «Amb calma i lleu­re i aviat, veureu com us explico jo, cosa per cosa, tot el que us ha passat» (Josep M. de Sagarra); espès i menut: «El saguer també va explicar espès i menut el trasllat de l'equipatge» (Je­sús Moncada); punt per punt: «Enterat punt per punt de tot lo que m'havia dut a fer aquella eczagallada, mon pare prengué la determinació d'anar a casa Armengol» (Narcís Oller) ... (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 29.).

SAIA f. 

|| 1. ant. Tela prima, feta de diverses matèries i que servia per a fer calces i peces de vestir lleugeres. De quolibet panno de saya, VI diners, doc. mitjan segle XIII (RLR, iv, 366). Per calces de saya, doc. a. 1258 (Soldevila PG, iii, 442). Cambrayns, estanforts, peloses, angleses, sayes d'Arraç e totes teles se venen a canes, Saya de lua, Saya de Biam, Cost. Tort. IX, xviii, 6. III pecias pannorum de sayes d'Ipre, doc. a. 1307 (RLR, iv, 378). Unam peciam scapulorum de saya de Biam, id. (ibid. 380). Li féu descarregar DCCCCXXXV bales de draps de diverses colors, e saffrans, corals, costals de sayes e altres diverses mercaderies, doc. a. 1394 (Ardits, i, 46). Sien tenguts denunciar... e dir... tots draps de lana, bonets e escapolons, sayes, fustanis, canamaçeries, teles, draps de seda e totes altres coses, Cap. Ordin. Drets Gral. 1481, cap. 49. Una peça de saya de seda blanqua, Inv. Eixarch 1517. 

|| 2. ant. Túnica talar que usaven els homes i les dones; cast. saya. E fo d'una saya morada | sens nulles obres gint vestida, Am. f. conf. 508. Una saya de drap negre fusades ab son cors rodat, és de dita senyora,... una saya de valut carmesí, és de dita senyora, ab les mànegues amples, doc. a. 1523 (Alós Inv. 40). Ordenam se done a los religiosos... lo primer any, saya y musseta; lo segon, scapulari y caputxo, doc. a. 1618 (BSAL, ix,188). Ara em posaré | sa saya que tench millor, Penya Poes. 261. Saya de dona: Tunica mulieris, Nebrija Dict. Saya, roba de dona: Ampla et oblonga vestis, Lacavalleria Gazoph. Saya, roba alta de dona: Vestis lacinata, tunica muliebris, cyclas, Torra Dicc. Dur saia: anar una dona vestida de senyora, no de pagesa (Manacor, segle XIX i principis del XX). 

|| 3. ant. Peça del cup, probablement un drap per a cobrir-lo. Item unam sayam de cub furnitam, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 152).

    Etim.: del llatí *sagĭa, derivat de sagum, ‘túnica curta, vesta militar’.

Saia

Tot el temps que m'atinc a ella, em poso fora de mi, fins a arriscar la meva continença; i m'he trobat alguna vegada amb molta pena per a ocultar la servitud en la qual m'havia entrebancat, mentre que el meu propòsit es de mostrar, quan parlo, una profunda descurança i gestos fortuïts i no premeditats, com a naixents de les circumstàncies presents; preferint de no dir res que valgui la pena mes que no pas demostrar que he vingut preparat per a parlar bé, cosa impertinent, sobretot en gent de la meva professió, [i cosa de massa gran obligació per a qui no pot retenir gaire cosa: la preparació fa esperar mes que no dóna. Sovint hom es posa nèciament el perpunt, per a no saltar mi­llor que amb saia. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 189.].

SAÏMÓS, -OSA adj.

Que té saïm; de la consistència del saïm; que sembla saïm; cast. mantecoso.

Saïmosos

Aleshores ocorregué una cosa terrible: el militar posà la seva mà aristocràtica damunt el clatell del mecànic, els cabells del qual eren més aviat saïmosos, i li donà dos copets. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 226.).

SAINAR v. tr.: 

V. sagnar.

SAÏNAR v. intr. 

Renillar (Empordà, Plana de Vic); cast. relinchar. Adreçà les orelles, sahinà,Víct. Cat., Cayres 63.

    Fon.: səiná (or.).

    Etim.: V. assaïnar.

Sainà

L’euga semblà que l’entenia. Adreçà les orelles, sainà, donà dos o tres cops de pota i es gratà l’anca a la paret. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 223.).

SAIÓ

Saions

Salvi, que en preguntar-li ella com es trobava, havia fet un gest amb la mà com volent dir que ni bé ni malament, un gest que, a la vegada, denotava una certa indiferència, li havia explicat també que Joan era al camp amb el masover, que havien sortit de bon matí a preparar uns tubs per regar uns saions de blat de moro que eren prop de les terres de mas Vilaür. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 32).

1. SAJOLA (o saiola segons Bulbena Dicc.). f.

Varietat de figa i de figuera (Pinós, Urgell, Camp de Tarr.). Sembla esser la figuera de coll de dama (Montanyà Topogr. Pons).

2. SAJOLA f. ant.

Eina de cuina. Que los ferros de cuinar, grilles, lasts, sajoles... y tot altre gènero de ferramenta grossa, no puga exçedir de vuyt sous la lliura, Capit. Iuiça 60.

Sajoles

Fruita! N'hi havia de tota mena: presseguers, cireres, un taronger, per ci per lla, més bé per la flor que per la fruita, un llimoner colossal, dues o tres figueres flors, altres de coll de dama, bordissotes, sajoles; un quants pomers d'hivern, albercoquers tremendos... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 64.).

SAJOLIDA o SAJULIDA f.

|| 1.   Planta labiada de l'espècie Satureia hortensis, anual, herbàcia, de fulles linears i blanes, flors blanques o rosades de calze acampanat; és molt olorosa i s'empra per a aromatitzar sopes, olives i altres aliments; cast. ajedrea. Los bens escarpir ells, peixent-los sajulida, Atlàntida vi. Ab quatre brotets de farigola y sajulida, Vilanova Obres, xi, 70.

|| 2. Sajolida de bosc o de muntanya: planta labiada de l'espècie Satureia montana, perenne, llenyosa a la base, de fulles coriàcies, lluents, acuminades o espinescents, flors rosades o blanques de calze tubulós; es fa per paratges montuosos i incultes; cast. ajedrea, hisopo montesino.

|| 3. Sajolida o saborija borda: labiada de l'espècie Hyssopus officinalis (Flora Val. 155). V. hisop.

    Var. form.: sadorija (Sadoriga e de altres bones herbes, Robert Coch 18); sadoria (Les mosques fugen, escampant per la casa aigua en què sadoria e sauch sie cuyt, Tres. Pobr. 13); sajorida (Ruda, clauelina, sajorida, jazmir, Fr. Eximenis ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 369); saborija (Aquesta pren lla mançanella de la muntanya e spígol e ysop e saboriga e sàluia e ginesta, Micer Johan 324; Saborija, herba de flor poc important però de bona olor, Agustí Secr. 21; Comparable és a la flor de la gerda saboritja, J. Verdaguer); sahorida (Sia collida sahorida en lo ple de la luna, Micer Johan 432); senyorida (Un coxí de senyorida, Riber Sol ixent 13); sadolia; saldorija; sobrija; sajolina.

    Fon.: səʒulíðə (Conflent, Cardona, Solsona, Igualada, Vallès, Barc., Penedès, Valls, Men.); saʧoɾíða (Val.); səβuɾíʒə (Empordà, Camp de Tarr.); saβoɾíʤa (Alcanar, Freginals, Benassal); saβoɾíʧa (Val.); saðoɾíʒa (Tortosa, Aiguaviva d'Aragó); saðuɾíʤa (Calasseit, Pena-roja); saðuɾíʒa (Morella); saðolíɛ (Tremp); saɫðoɾíʒa (Baix Maestrat); suβɾíʒə (Caldes de Ma.); səʒulínə (Blancafort); səɲoɾíðə (Mall.).

    Etim.: del llatí saturĕia, mat. sign. |||| 1, 2. La forma saborija de l'analogia de sabor, i senyorida dela de senyora. 

enllaç imatge

Sajolida

-Demà ens llevarem d'hora. El pastor m'ha dit que a la resclosa de les lloses planes l'aigua sembla de cristall i les lloses polides com marbre enguany són vorejades de boix, de romaní, d'arboç, de farigola, de sajolida, d'orenga, només hi manca... el llor del Parnàs. N'hi plantaré un. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 21.).

Sajulida

Més aviat un do preveig de

sajulida neta.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 101.).

SALABRET m.

|| 1. Salabre de pescar (Empordà, Costa de Llevant, Badalona, Barc.).

|| 2. Filat a manera de salabre de pescar, dins el qual l'obrer surer cou les llesques (Empordà).

Salabret

Quan el peix arriba al fil de l'aigua, s'ha de tenir preparat el salabret, que és un cercle amb un fons de xarxa. El salabret s'ha de posar, amb llestesa, a sota del peix i amb un cop ràpid embarcar-lo. No hi ha res més apassionant que un bon cop de salabret. És la mateixa sensació que produeixen determina- des operacions financeres i bancàries. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 83.).

Salabret

-I a més, no la pescaràs mai insistia en Paul Mira, ja ho ha provat molta gent. Gent gran. Amb canya, amb salabret i amb tot. Rosega les xarxes i parteix les canyes per la meitat en un tres i no res. És molt valenta, saps? Més que tu i més que jo. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 65.]. 

SALAMÓ

Una aranya o salamó és un element d'il·luminació que sol penjar-se del sostre i que, mitjançant l'ús de fonts de llum i elements refractants (principalment fets amb gemmes, vidre o plàstic) contribueixen a crear un ambient elegant. Les aranyes són sovint adornades i contenen dotzenes de bombetes i conjunts complexos de prismes de vidre o cristall per il·luminar una habitació amb llum refractada. https://ca.wikipedia.org/wiki/Aranya_(llum)

Salamó

Els promotors del Liceu van fer construir un gran teatre amb el millor equipament tècnic i artístic del moment. Van contractar el taller d’Humanité Philastre i Charles Cambon de París per dissenyar i pintar les primeres escenografies, i van encarregar també a París un salamó de bronze amb cent quaranta metxes per coronar la platea. (Joaquim Rabaseda. Norma al Liceu. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 70.).

Salamó

Encara que les aranyes de cristall amb els seus rosaris de prismes han restat insubstituïbles, en el segle darrer van aparèixer uns aparells en forma de salamó, de porcellana i cristall gravat, molts dels quals es distingien per llur vàlua i el gust artístic, però més aviat s'adeien a la intimitat d'una cambra no gaire gran, sense que poguessin competir amb la majestuositat senyorívola de les aranyes setcentistes. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 120.).

Salamó

També perquè hi ha un puf, immens, una mica dur, que senyo­reja sota el salamó. I per aquest racó d'ombra, sota el llum, on sabia que s'instal·laria i podria —suprem plaer!— mirar sense ser vist.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 31.].

SALABROR f.

Gust salat; cast. salsedumbre. Una llagrimeta escorrent-se per sos llabis y sobtant-lo ab sa salabror el retornava a la realitat, Pons Auca 211.

    Fon.: səɫəβɾó (or., bal.); saɫaβɾó (occ.). 

Salabror

Prova d'aixecar-se, però el guàrdia, que sembla haver- s'hi entusiasmat, li pega encara, s'inclina al seu damunt, i subjectant-lo pels cabells, li submergeix una i altra vegada la cara en la salabror que li puja pel nas, li omple la boca, li inunda les orelles. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 38.).

SALAÇ adj. 

Lasciu, inclinat a la luxúria; cast. salaz.

    Etim.: pres del llatí salāce, mat. sign.

Salaços

Deixa que els difamadors s'inventin poemes salaços; mentre continuïs a l'estranger, no estaràs obligat a ac­tuar. L'ésser humà oblida de seguida.[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 387.].

SALANCÓS, -OSA adj. 

Salobrós; cast. salobreño. Atravessant els sots y omplint-se unglots y potes de llot salancós, Víct. Cat., Cayres 76.

Salancós

Els bous, brandant calmosament la cua, tiren pel dret, travessant els sots i omplint-se unglots i potes de llot salancós. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 231). 

SALIANDRA f., forma vulgar,

per celiandre. Saliandra, herba y grana: Hoc Coriandrum, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: saɫiándɾa (Tortosa). 

Saliandra

El meu paisatge més que parlar-me del riu, ho fa de la soledat, de la pols i dels panicals i em retorna a un sol alt, a un cel blau, a una llum transparent i neta, a la jaqueta damunt les espatlles perquè el setembre es­tà avançat i refresca, a un ambient perfumat per l'autor d'estable i de magdalenes acabades de sortir del forn i al sabor de saliandra i matafaluga en els dolços fets a ca­sa. (Teresa Ibars. Soc Atles. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 13.).

SALICÒRNIA f.

Gènere de plantes quenopodiàcies; cast. salicornia.

Salicòrnia

“Es netegen i es renten les anxoves i es freguen amb sal per dins i per fora. Es farceixen d'una en una amb sal gem ma abundant i uns brins de salicòrnia. Es van posant a capes en un barril, amb el cap més amunt que la cua, i es va cobrint cada capa amb sal.”  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 225.]. 

SALLENT m.

Salt d'aigua, cascada; cast. cascada. Allí hi ha uns gorcs formats pels sallents d'un primitiu torrent, Verdaguer Rond. 172.

Sallent, topon.: a) Nom d'un coll de 2.625 metres d'altura, a la vora dreta de la Vall Ferrera (Pallars Sobirà).—b) Nom d'una riera afluent del Ter.—c) Vila situada al Pla de Bages, a 15 quilòmetres de Manresa, a la vorera del Llobregat.—d) El Sallent: llogaret del municipi de Santa Pau (Garrotxa).—e) Nom de diverses cases de les comarques de Cerdanya, Organyà i Sanaüja (Guia Cat. 122).—f) Poble de la Costera de Ranes, prop de Xàtiva.

Sallent: llin. existent a Banyoles, Caldes de Mo., Cabrera de Mataró, Barc., Llerona, Manresa, Vic, Sabadell, etc.

    Fon.: səʎén (or.).

    Etim.: del llatí saliĕnte, mat. sign. (del part. pres. de salīre, ‘saltar’). 

Sallent

Però, de totes maneres, ¿deu haver existit, em dic avui, quan hi penso, aquell blanc barbut que vàrem trobar un matí sobre un promontori de còdols en la confluència de dos rius? I per cert que se sentia un enorme terrabastall d'un sallent molt pròxim. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 202.].

SÀLLER v.: 

V. sallir.

1. SALLIR o SÀLLER v. 

|| 1. intr. Sortir (Ross., Conflent, St. Llorenç de M.). Eu vi del flum sallir un hom, Vesió 59. E crit de mi no sall,Ausiàs March xvii. Sallint de casa se n'entraua en aquell hort, Curial, iii, 47. lx de fer una correguda, al sàller d'escola, Berga MT 31. 

|| 2. tr. Treure (Ross.). Sallirem les flabioles | del calaix del sovenir, M. Modat (Tramontane, no 345).

    Fon.: səʎí, sáʎə (Ross., Conflent).

    Conjug.: segons el model sortir. Les formes rizotòniques són generalment amb á (salli, sallis, salli, sallen a Perpinyà); però també apareixen amb έ (selli, selles, sell, sellen a Fontpedrosa).

    Etim.: de l'occità salhir, ‘sortir’; el significat de ‘treure’ deu esser degut a la influència del fr. sortir, que ha passat del significat de ‘sortir’ al de ‘treure’.

2. SALLIR v. intr. (italianisme) 

Pujar. Pus longua scala cové que si salla, Febrer Inf. xxiv, 55. Dreçatz a nos devers l'alt munt sallir, Febrer Purg. xix, 78.

Sàller 

Parlava amb una cantarella neutra. En Lajos Marton va sàller del segon DS i, amb una pistola Walher PPK a la mà, digué OAS! No et moguis i no passarà res. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 87.).

Sallirà

- Ja t'ho dic, nin. Un dia, la seua estàtua caurà i la veritat sallirà del pou. Malgrat la propaganda oficial, les mentides de l'escola republicana, un dia la gent sabrà la veritat.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 125.).

Sallien

Els meus coneixements no anaven pas més enllà. No m'interessava el tema. Cap bri! Me creia que els mainatjons sallien pel llombrígol de la mare.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 115.).

Sallit

Per què soc aquí? Mentre hi ha vida... Sonen les sirenes. Tothom ha sallit, els seus alumnes també. Tant se val. Endavant.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 400.).

Sallant

Com que el camí va con­tinuar sallant dessota els seus peus, va trontollar i va caure de ge­nolls just davant el túmul. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 125.].

SALMORRA f.

Aigua saturada de sal; cast. salmuera. De no fer salmorra ne neguna altra maestria en peix fresch, doc. a. 1372 (arx. mun. de Barc.). Si de la salmorra li feu salpicó, Proc. Olives 1324. Semblar o Esser com salmorra: esser una cosa excessivament salada.

    Var. form.: salmorro, m.

    Fon.: saɫmórə (or.); saɫmóra (val.); saɫmóro (mall.); saɫmóru (men.).

    Etim.: del llatí sal mŭria, mat. sign. 

Salmorra

Sé que la joventut s'esvaeix aviat i la flor es marceix si, en la copa de la felicitat que s'ofereix, hi ha un pòsit de vergonya o s'hi sent el regust d'un remordiment; jo no vull sacrificis, tristeses ni trencaments: no m'agraden. Jo desitjo ajudar, no enfonsar; guanyar-me l'agraïment, no fer plorar llàgrimes de sang, ni tampoc de salmorra: la meva collita ha de ser de somriures, de tendresa, de dolcesa. Amb això en tinc prou. Em penso que desvariejo en un deliri exquisit. M'agradaria prolongar ad infinitum aquest moment, però no m'hi atreveixo. Fins ara m'he controlat completament. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 221.].

SALOL m., neol. quím.

Salicilat de fenil, usat com a antisèptic i antipirètic; cast. salol. 

Salol

Tot el barri em semblava que feia olor de salol (reminiscències del dependent de farmàcia). Els noms de certs carrers m'agradaven: Flor de Lliri, Barra de Ferro, Arc dels Jueus, Fonollar, Tantarantana, Jaume Giralt -¿qui devia ésser aquest Jaume Giralt?. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 192.).

SALPA f.

Peix teleosti de l'espècie Box salpa, que es fa gran de 20 a 45 cm., té el ventre blanc i l'esquena amb ratlles grogues i és molt saborós; cast. salpa. Corba, salpa, doc. a. 1324 (Archivo, i, 366). Pex qui s'anomena salpes és milor sahó de l'any de gost e de setembre, Flos medic. 261. Un pescador quant tira es ray a ses saupes, Roq. 31.

    Refr.—a) «Salpa i dona, tot l'any és bona» (Bal.).—b) «Dona i salpa, tot l'any se palpa» (Empordà).

    Fon.: sáwpə (or., mall., men.); sáɫpa (val.); sáɫpə (eiv.).

    Etim.: del llatí salpa, mat. sign.

Salpes

Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom que el de l'Home del bosc. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia que la d'un gos de ramat. Fa de carboner i, quan li lleu, es dedica a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els crancs per les crétues de les roques i fent caure, amb esquer i grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 22.).

SALPEBRE m. 

Adob de sal i pebre; cast. salpimienta.

    Fon.: saɫpέβɾə (or.); saɫpéβɾe (occ.).

Salpebre

O, si volem definir la seva personalitat en funció de com el veia l'altra gent, quan els seus amics i jutges estaven de mal humor tendien a considerar-lo mala persona; quan estaven contents tendien a veure'l com un bon noi; i, quan no estaven ni d'una manera ni de l'altra, era algú amb el color moral del salpebre. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 7].

SALSENCA

(MOT. ACIONS MÀRIUS SERRA

Salsenca?

21/02/14 EL PUNT AVUI

Solivella, a la Conca de Barberà, és la capital mundial de la parla xipella, un subdialecte del català que tendim a associar amb la i, perquè els seus parlants transformen les es dels plurals femenins enis. A Solivella hi ha homis i donis, lis gallinis tenenpotis i quan fan sonar les matraques, un costum sorollós que mantenen amb fervor, en diuen lis matraquis. Durant anys, els pobles del voltant se'n reien, d'aquesta i tan exòtica, però ara els solivellencs i, sobretot, lis solivellenquis, han descobert el valor de tenir un tret diferencial com aquest i no només no se n'amaguen sinó que en llueixen tant com poden.

Hi ha altres perles lèxiques que criden l'atenció, a Solivella. Per exemple, els apel·latius una mica despectius.Maixant vol dir entremaliat, xafarot equival a xafarder, un cultiot és un dropo, un garrut és un coix (i potser veí de Blancafort), una xorxa és una dona bruta i un xiquet malmirrós és malaltís. Però l'apel·latiu que em crida més l'atenció és el que apliquen a les noies que no vesteixen com cal: salsenca. Una noia s'ho sent a dir si va pengim-penjam, amb un aspecte digne de casa okupa, i la paraula no guarda cap relació amb la música salsa ni tampoc, crec, amb cap salsa de cuina. Però és l'última cosa que una solivellenca es voldria sentir dir, perquè això significaria que no només no va a la moda, sinó que vesteix ressangos, és a dir, roba més vella que l'anar a peu. I a Solivella l'única cosa que els agrada fer a peu és la passejada, que és com anomenen el viatge ).

SALTAMARGES m. 

|| 1. Persona avesada a anar per terreny abrupte i difícil. De caminar per mala terra, se n'ha d'apendre..., y En Berenguera donava per ben empleyades les angúnies que passava, ab l'esperança de que ab la pràctica arribaria a ésser un bon saltamarges y un regular caçador, Catalana, i, 456. 

|| 2. Ocell de l'espècie Sylvia aquatíca, que habita vora llocs aigualosos (Gir., Empordà); cast. curruca de los pantanos. 

|| 3. Lladre de camps (Empordà); cast. salteador. 

|| 4. Home que cerca les ocasions d'obtenir il·lícitament els favors de les dones. 

|| 5. Nom satíric que es dóna als nadius o habitants de Borrassà i de Tiana.

    Fon.: saɫtəmáɾʒəs (or.); saɫtamáɾʤes (occ.).

Saltamarges

-La cosa és que anar al tros sí que pot ser un exercici espiritual per un saltamarges de cap de setmana, que no em refereixo a tu, ja ho saps...(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 107.).

Saltamarges

Era una cosa tan sabuda de que els mestres i els alumnes més grans no donaven l'abast as a aquells saltamarges pels racons de l'edifici, o de saltar es per allunyar-los del pati abans que el doctor pogués ser la seva presència,... [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 279.].

SALTATAULELLS

saltataulells - Viccionari, el diccionari lliure

Wikipedia  https://ca.wiktionary.org › wiki › saltataulells

Nom modifica · (col·loquial) Aprenent de botiga. · (col·loquial) Dependent, especialment d'una botiga de roba.

Saltatau­lells

-Recordo que el senyor Gordon solia dir-me gitano saltatau­lells quan anava a la seva classe. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 80.].

SALVATGINA f.

Bèstia salvatge; cast. salvajina. Era dels bons caçadors de tota salvatgina, Muntaner Cròn., c. 85. Havia donat espai de fer caçar algunes salvatgines, Decam. i, 116. Lo bosch... ple de cruels selvatgines, Alegre Transf. 15. Com una selvatgina que s'enforata en son cau, Víct. Cat., Film (Catalana, 1919, 206).

    Fon.: səɫβəʤínə (or.); səwvəʤínə (mall.).

    Var. form. ant.: salvaïna (No aus comprar ni conils, ni lebres, ni salveines, doc. a. 1275, ap. RLR, iv, 358; Tota altra salvajna, Reua Perp. 1284, 371); salvasina (Peliceria de salvazina, Reua Perp. 1287, 381; Cobertor de salvasina, doc. a. 1295, ap. RLR, v, 85).

    Etim.: forma femenina de l'adjectiu salvatgí. 

Salvatgines

Però aquí, ara, el meu insomni no hi té res a veure. Ni cap de les drogues del món. Aquí, ara, no agafaria el son ni el més beat dels àngels, Amb la foscor, igual que llops o altres salvatgines, s'han començat a enlairar els planys, les veus, els deliris. Inclosa aquesta habitació. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 47.].

SAMALER m.:

V. semaler.

SEMALER (i dial. samaler, somaler, simaler).

|| 1. adj. Pertanyent o relatiu a la semal. Pal semaler: cadascun dels dos pals d'un metre de llargada que, posats sota les cornaleres d'una semal, es carreguen a l'espatlla de quatre homes i serveixen per a transportar la semal plena de raïm o d'altra cosa (Ross., Empordà). Un bruig de tirolls i de pals samalers, Saisset Coses y altres, 19.

|| 2. m. a) Pal semaler (pir-or., or., occ.). Un parell de samalers usats, doc. a. 1420 (Aguiló Dicc.).—b) Pal que es posen a l'espatlla per a pesar amb la romana, per a traginar aigua amb una perola; etc. (Ripollès, Berguedà). Dos homes dels més valents amb una barra o samaler a l'espatlla aguanten el pes, Scriptorium, febrer 1925.—c) Cadascun dels dos garrots amb què s'agafen munts de palla de l'era per a transportar-la al paller (Elx).

    Fon.: səməlé (pir-or., or., mall.); samalé (occ.); suməlé (Gir., Pineda, Enpordà, Solsona, Igualada); sumalé (Bellpuig); somalé (Ll.); simalé (Falset, Gandesa); simaléɾ (Elx); siməlé (Mall.).

    Etim.: derivat de semal.

- L'ensendemà de festa, comença la brema! —SOS pirà el Garriga-, res deu estar llest.

Samalers

- No esteu inquiet, pare; tot està a punt: les portadores adobades, los samalers llestos, los cups nets i airejats.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 111.).

Samaler

Sense una paraula, el xicot se'n va cap a l'altre extrem d'habitació, on ha amuntegat tot de coses, retira un matalàs que reposa sobre un cistell on es veuen olles i cassoles, una paella, i de sota de tot treu una soga de samaler. enrotllada. Tot seguit busca més enllà, no troba el que li interessa i pregunta: Què n'heu fet, dels travessers del llit? (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 134.).

Samals

De punta d'alba ja se'l veia llaurant, amb l'única bèstia que en el desastre li havia quedat, venerable mula carregada d'anys i de na fres, solcant l'erm a punta de rella en totes direccions per a fer perdre l'herba de què estava la terra apoderada, abans de plantar-hi les sarments; i quan la mula havia ja fet la junta, deixant la que reposés, ell agafava tràmec o bigós i dali arreglant els marges i vores de la feixa llaurada. I al començament de l'hivern vinga fer rengles de clots per a posar-hi la vinya nova: quan s'acostava la primavera, empelta les tòries plantades de l'any anterior que eren de gruix, i poda les ja empeltades; i després dóna a tot les seves llaurades corresponents, i ensofra i sulfata amb oportunitat perquè un dels innombrables gams, que no esperen més que un descuit, no s'apoderi dels pàmpols o dels penjolls acabats de néixere; i en arribant de vespre a casa en comptes de reposar, arregla les samals del sulfat, o les fleques dels empelts, o les tòries del planter, abans d'anar a jeure. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 378.).

C2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SAMARRA f.
|| 1. Peça de vestit, a manera de gec sense mànegues, fet de pells d'ovella sense adobar, que és vestit propi de pastors i cabrers (or., occ.); cast. zamarra, pellico. Item I samarra de pells d'anyells grossa, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. i, 210). Una samarra de pells, de dona, doc. a. 1580 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Esclops, calces i samarra, tot ho duu clavetejat o cusit l'una peça a l'altra, Massó Croq. 13.
|| 2. Sarró de pell on el pastor porta els queviures i altres objectes del seu ús (Pobla de S., Balaguer, Fraga); cast. zurrón.
|| 3. Davantal de pell que porten els segadors (Gandesa, Maestrat).
|| 4. Peça de vestit a manera de brusa de llana blava que els pescadors i homes de feina dura portaven; estava oberta una mica dels costats i amplament oberta de la pitera (Empordà).
|| 5. ant. Peça de vestit semblant a la gramalla, que es portava sobre el jac o gipó i arribava fins als peus. Quals que sien cònsols de aquesta universitat agen a portar per vestidures gramalles o samarras a forma de gramalles grans e largues fins a terra, doc. a. 1437 (Rev. Cat. iv, 22). Los honorables consellers vestits ab ses samarres de grana folrades de vays, doc. a. 1525 (Ardits, iii, 359).
|| 6.   Peça d'abric que els homes portaven sobre el jac, i que els arribava fins prop dels peus (Mall.). Un jai vestit a l'antiga, amb calsó a la grega, samarra negra y capell ample de llana grisa, Rosselló Many. 159.
|| 7. Peça d'abric ajustada al cos, que es porta com a roba interior (Gandesa, Cast.). El jopetí de panna damunt de la samarra, Guinot Capolls 37.
|| 8. fig. Pallissa, tupada. «Li han donat una samarra!» (Aguiló Dicc.).
Samarra: llin. existent a Anglesola, Barc., Marçà, Tarr., Tivissa, Cala de l'Ametlla, etc.
    Var. dial.: xamarra (S'abossa bé ab la xamarra, Penya Poes. 190).
    Fon.: səmárə (or.); samárɛ (Ll., Gandesa); samára (Pobla de S., val.); ʃəmárə (mall., men.).
    Etim.: incerta; probablement del basc zamar, mat. sign. ||1, que no és probable que vingui del llatí sagmarĭa, com suposa García de Diego Dicc.

Samarra

PEPA: ANTONIA, XEIXA i nuar, que ve fent una samarra de punt de mitja.

NURI (de la porra): Ja he dut a jóc els indiots, jo. Que vinc?

ANTÒNIA: l vine, dona!        .

Nuau Com que sempre em renyeu perquè m'estic amb la Marta: És que ella m’estima més que vosaltres. Ai, ai.

PEPA: Be, digues d'allò, d'allò.

(En_ Xeixa entra i surt del porxo fem feina.)

NURI: De primer. .. De primer colliu-me aquestos punts de la samarra. M'hi enganxat per uns rebolls de tant de pressa. (Los hi cull l'Antònia.) (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 165.).

SAMPAN

Un sampan (xinès: 舢舨, pinyin: shānbǎn: 舢舨; pinyin: shānbǎn; Pe̍h-ōe-jī: sam-pán) és una barca de fusta xinesa amb un fons relativament pla. Algun sampans inclouen un petit refugi a bord, i poden ser utilitzats com una habitació permanent en aigües interiors. Generalment els sampans s'utilitzen per al transport a les zones costaneres o rius, i s'utilitzen sovint com vaixells de pesca tradicionals. No és habitual que un sampan navegui lluny de la costa, ja que no tenen els mitjans per sobreviure en cas de mal temps. (enllaç)

Sampan

Després Jukes va rebre l'ordre, formulada amb la mateixa veu reprimida, de mantenir lliure de carrega l'entrepont davanter, on s'havien d'instal·lar dos-cents coolies. La Companyia Bun Hin els tornava a llur país. Vint-i-cinc sacs d'arròs arribarien en un sampan directament per al magatzem. El capita MacWhirr digué que tots eren «homes de set anys», amb un bagul de fusta de càmfora cadascun. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 18].

SAMUGA (i dial. xamuga). 

|| 1. Ormeig compost de dues barres unides per dos travessers o per una post, que se subjecta damunt el bast d'una bístia i serveix per al transport de garbes, herba, rama, etc., lligant-se la càrrega amb cordes que s'entrecreuen passant per les dites barres (Pallars, Conca de Tremp, Gandia, Pego, Alcoi); cast. angarillas. Dues samugues de dur les garbes del blat, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133).L'ormeig s'anomena en pl.: samugues. A Guardamar (extrem sud del territori de llengua catalana) hem trobat samuga, en singular, com a nom de l'ormeig en conjunt; a Sueca, samuga en singular designa cadascuna de les quatre barres que formen l'ormeig, el qual és anomenat aixavegó. 

|| 2. Corda llarga i resistent que serveix per a lligar i subjectar la càrrega a les barres de l'ormeig de garbejar, al carro, etc. (Tortosa, Freginals, Maestrat); cast.soga. Oín tanta algazara... agafa unes samugues, y tip per ací top per allà, féu una entrada de pavana, Rond. de R. Val. 31. 

|| 3. Corda gruixudeta, generalment d'espart, on estenen la roba les llauradores quan fan bugada (Tortosa, Onda, ap. Aguiló Dicc.). a) D'aquest significat dedueix Fabra Dicc. Gen. aquesta definició de samuga: Corda gruixudeta, generalment d'espart. De la definició de Fabra ve l'ús literari del mot en textos com aquest: Si trobés la impossible | sequoia gegantina | per al teu pes, samugues | resistents, prou gruixudes, Espriu Lírica 70.

    Fon.:— || 1, samúɣes (Pallars, Conca de Tremp, Gandia, Alcoi); samúɣa(Guardamar); ʃemúɣes (Gandia, Pego, Sanet); aјʃemúɣes (Xàtiva);— || 2, samúɣa(Tortosa, Freginals, Maestrat).

    Etim.: del llatí sambūca, ‘ormeig a manera de pont llevadís, fet de barres i cordes, que servia per a assaltar murs’.

Samugues

Temps era temps, havia prevalgut en la seva ànima tendra la por de les aranyes. Físicament, trobava repugnants aquells ani­malons; estèticament, lletjos; moralment, calculadors. Caçaven mosques, i en deixaven les restes penjant com parracs de la tera­nyina. Caminaven com ginys metàl·lics escapçats. Corrien com joguines descordades. Teixien a poc a poc trampes on xuclaven la presa sense passió -una d'elles, de potes peludes i cap coronat, amb esquelets penjats en una xarxa de samugues, intentava menjar-se...   (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàgs. 42-43.).

Samuga

Mentre l'home s’afanya en aquell seu esforç, la bèstia s’empassa la samuga. La doble acció de fer i desfer així igualada, el treball de l'estrany artesà esdevé inútil. Són unes imatges d'espant o inviten a riure? (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 173.).

Samuga   

J, és a dir, la banda urbana, el nen de ciutat. Per al J, una corda és una corda, mentre que per als nois del poble B i P també és un llibant, una maroma, una samuga o, fins i tot en la primera versió, una sima. Assessorat pel seu pare, el J arriba a la conclusió que aquesta barrera idiomàtica s'alça d'una manera natural i no li ha de donar més importància. Però «tanta riquesa de vocabulari atabalava el J». La metàfora del lector que llegeix una obra contemporània en un model de català que li és aliè està servida. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 265.).

SANDÀRACA f.: cast. sandáraca.

|| 1. Resina groga que s'extreu del ginebró i altres coníferes i serveix per a la preparació de vernissos.

|| 2. Disulfur d'arsènic, realgar.

    Etim.: pres del llatí sandarăca, mat. sign. 

Sandàraca

-No hi ha poesia en el nom. No, gens de poesia. Ashby de la Zouch: això ja és una altra cosa. Escolteu: sandàraca, dammar, màstic, colofònia ... -Pronuncia els noms amb una reverència mística. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 142.].

SANGUINYOL m.

Arbust de la família de les còrnies, espècie Cornus sanguinea, de branques joves vermelloses, fulles oposades peciolades ovato-el·líptiques i acuminades, flors blanques en corimbes compostos terminals, i drupes de pinyol ossós bilocular; cast. cornejo. Dins la falguera y dins el sanguinyol, una granyota, Alm. Ross. Cat. 1922, p. 54. El pagès... punyint la mangala de sanguinyol, Bertrana Herois 33.

    Var. form. i sinòn.: sangrinyol, sangunyol, sangrell.

    Fon.: səŋgiɲɔ́ɫ (pir-or., or.,); səŋgɾiɲɔ́ɫ (Empordà, Plana de Vic, Vallès, Anoia); səŋguɲɔ̞́ɫ, siŋguɲɔ̞́ɫ (Mall.).

    Cult. pop.—Diuen que si es pega a una bèstia bovina amb una branca de sanguinyol, aquell animal orina sang.

    Etim.: derivat del llatí sanguinĕum, ‘sangonós’, amb el sufix diminutiu -ol. 

Sanguinyols

Tampoc no ho aconseguia. Pel que fa a l'aigua que volia beure, tenia raó, era fang, pitjor: pòsits de llot. Uns negrets em portaven tot de bananes, grosses, petites i sanguinyols, i sempre aquelles papaies, però tenia tant mal de panxa pertot allò i per la resta! Hauria vomitat la terra sencera. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 196.].

SÀNIES f. 

Matèria purulenta grisa, serosa, sanguinolenta i fètida; sang corrompuda; cast.sanies. Profita molt a les sànjes del cap, Macer Erbes. Substància de moltes formes és alterada en sànies o podridura, Cauliach Coll., ii, 1.

    Etim.: pres del llatí sanĭes, mat. sign.

Sànies

...que cau a terra, entre els peus i les sabates, arròs corrent paquet de mig, o de quilo, filla meva, la Mita Comandante, molt vellota, plena d'inflors toxèmiques, liquides i gasoses, zarademnada, també, a les sànies, al tartany, a la foscor de... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 61.).

Sànies

Els cavalls arrossegaven els automòbils privats de gasolina. França es buidava com un vell a les acaballes, vomitant sang, sànies... França, el país de Voltaire, Anatole France, Quentin de la Tour, Mansard, i Jean Sablon; França —que havia donat al món la tartetatin, les comèdies de Molière, La noia que escolta de Greuze, A la recerca del temps perdut, els castells del Loire, les roses de Ronsard, L'educacio sentimental, França es desintegrava. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 58.).

SANITÓS, -OSA adj.

Que afavoreix la salut, o que expressa salut; cast. saludable, sano. Sanitós lloch o saludable cosa, Torra Dicc. L'home tenia un aspecte sanitós exagerat, apoplèctic, Espriu Lab. 65. L'estat de la caixa municipal era sanitós, Vidal Mem. 77.

    Etim.: derivat de sanitat.

Sanitós

El seu marit, viatjant de perfums, es passava gairebé tot el temps a Amèrica, on va acabar fundant una empresa i va adquirir-hi uns terrenys. Així vaig pujar jo, nen feliç i sanitós, en un món radiant de llibres amb il·lustracions, sorres netes, taronges, gossos amicals, panorames marins i cares som rients.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 14.].

SANTHILARI

Santhilari

Mirades d'estupefacció, mal tema per parlar a taula, vaig cada cop més malament. Finalment em centro, faig un santhilari i acabo confessant-los que el que real­ment m'agradaria és trencar amb tot això, escriure dife­rent, desfer-me d'aquesta primera persona opressora. I que per això vaig decidir venir a Monrauk, seguint el rastre de Max Frisch. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 127.).

SANTÒNIC m. 

Planta composta olorosa i amargant, de l'espècie Artemisia cina, de la qual s'extreu la santonina; cast. santónico.

Santònic

Era una infusió de santònic, aquella planta olorosa i amargant, de fulles petites, grisenques i amb les flors grogues, que deixava anar aquella substància blanca, cristal·lina, lleugerament amarga.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 79).

1. SAÓ f.: cast. sazón.

I. || 1. Estat de maduresa, de perfecció, d'aptitud per a produir. Lo que's fa ab luyta | may ha sahó, Spill 4516. Era que queien musties, arribada llur saó, per haver-les estretes, Rosselló Many. 188. 

|| 2. Grau d'humitat de la terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit. «La terra està en saó; ja se pot treballar» (occ., val.). «Aquesta terra té saó» (or., bal.). «Hi ha tres pams de saó» (Camp de Tarr.). Y un ruxat d'aygo a talabaxons fins que tenguessen una sahó ben acorada, Ignor. 15. Hi ha saó, i el sentdemà donarà una reia, Rosselló Valldem. 55. 

|| 3. Pluja favorable a la creixença de les plantes (bal.). «Una saó entre la Mare de Déu d'Agost i la de Setembre, és molt sospirada dels pagesos». El núvol a la vista | pot aportar benèfica saó, Salvà Ret. 123. Dau-los complides anyades, | saons fondes i abundants, Colom Juven. 79. 

|| 4. fig., en llenguatge familiar, Menstruació (occ.).

II. || 1. Espai de temps en relació als esdeveniments que normalment hi ocorren, com producció de plantes, cria d'animals, etc. Les quatre sahons del any que són primavera, estiu, tardor, hivern, Agustí Secr. 193. Si vols saber de les condicions dels pexos en quin temps són de sahó hi valen més, Flos medic. 260. 

|| 2. Temps en què succeeix una cosa; ocasió, coincidència, oportunitat. En aquella saó (o En aquelles saons): en aquell temps. De la saó que...: des del temps que... Per llonga saó: (ant.) per llarg temps. Natura és de larc senyor que no li espera hom saó a demanar, ni ell no dóna mills en un temps que en altre, Llull Cont. 80, 22. No pudia venir en cas ni en saó que pogués parlar ab lo rey, Llull Blanq. 73. Papa Innocent fo el meylor apostoli que de la saó que faem aquest libre en C anys passats no hac tan bo apostoli, Jaume I, Cròn. 10.E aquela saó nós no hauíem sinó XIIII anys, ibid. 20. No haurà saó del món de dia ni de nuyt, que la major partida del nostre pensament no sia de uosaltres, ibid. 105. En aquella sahó tots la desconegueren, Desclot Cròn., c. 7.Si l'escriuà en aquella hora o en aquella saó no u podia scriure, Consolat, c. 111. E com per longa sahó axí stiguessen, Curial... se estancà, Curial, iii, 28.Que hi solia haver davant de casa per aquelles saons, Ruyra Parada 12. Des d'aquella saó anà minvant, ibid. 66. En aquelles saons se posà a festetjar,Galmés Flor 165.

    Loc.—a) Faltar una saó, a algú: mancar-li un poc el seny. Es diu més sovintFaltar-li la saó de l'abril, que és la millor, per allò que «En l'abril cada gota en val mil» (Mall., Men.).—b) Venir per sa saó, una cosa: venir per ella mateixa, sense provocar-la (Empordà).—c) No trobar saó: no trobar facilitats, no prosperar (Vallès).—d) ¿Que et se'n passa la saó?: es diu a qui mostra tenir molta pressa per una cosa que no és urgent (Cast.).

    Var. form.: ant. saon (doc. a. 1251, ap. Pujol Docs.); sasó, sagó, savó, sauó(dialectals).

    Fon.: səó (or., bal.); saó (occ., val.); sawó (Perles); səvó (mall.); səzú (Capcir);səɣó (or.); səɣú (Ross.).

    Var. ort. (incorrecta): saor. Tot estava a punt, tot a saor, Caselles Mult.25. Aquesta forma saor és resultat de la confusió del sufix -ó (del llati -ōne) amb el sufix -or (del llatí -ōre) en els dialectes catalans que no pronuncien la -r final. Aquesta confusió es reflecteix en els derivats de saó, que són normalment amb -n- (saoneta), però a certs llocs es formen amb -r- (saoreta, saorada).

    Etim.: del llatí satiōne, ‘sembradura, disposició per a sembrar’.

2. SAÓ m. (dial.): 

V. celló.

Saó

D'acord que la coherència en el sentit de plana uniformitat no és gota desitjable en El somni, però el contrast entre la saó d'algunes escenes i la desesma que encomanen d'altres, entre el traç gruixut i l'esbós, és, com a mínim, desconcertant.(Núria Santamaria. Àlbum Shakespeare. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 67).

Saó

(...) escriu per recordar les coses, per saber la quantitat exacta d'un deute i quan venc el ter­mini per rescindir-lo; per tenir anotades les oscil·lacions del temps, els anys de secada i els de saó, per necessitats pràctiques i immediates. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.108).

Saó

I fou aleshores, en detallar, en especialitzar aquell examen implacable, quan reparà conscientment i per primer cop, que sa cara, de natural lluent, amb pell tendra i estirada, començava a pansir-se, com fruit que ja passa de saó; que entorn dels ulls se li marcaven una sens fi d’arrugues filamentoses; que les galtes, flonges, penjants, s'escorrien cap avall, ajocant-se en una mena de bosseta tova a cada costat de barra; que els cabells, negres i llustrosos com l'ala del corb, feien ressortir amb més vivesa els fils d’argent dels polsos; que, per a súmmum d'ultratge, les dents, aquelles dents groguenques, però petitones i seguides, començaven a desarrenglerar-se, estirant-se com si creixessin. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 322).

Saó

Havent sopat, van trobar Kaluka al costat del pas­seig i van tornar caminant per la platja fins a Asbury. El mar del capvespre era una sensació nova perquè, un cop desapareguts el color i la saó, en quedava només la grisa desolació de les tristes sagues noruegues. Amory l pensava en Kipling, en les platges de Lukannon abans que arribin els caçadors de foques. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 115.].

SAONADA f. 

Saó grossa, pluja abundant i profitosa.

    Var. form.: saorada.

    Fon.: səunáðə (or.); saonáðɛ (Gandesa); saoná (val.); saoɾáðɛ (Tremp); səoɾáðə(mall.).

Saonades

La Màxima, la Marcona i la Mariagnet de Can Piu eren les tres velles més saonades del poble... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 161).

1. SAPA f.: cast. zapa.

|| 1. Pala de tall acerat.

|| 2. Treball de sapa: excavació que es fa sota una construcció per enderrocar-la; fig., treball que es fa ocultament per aconseguir alguna cosa.

    Etim.: de l'it. zappa, mat. sign., probablement per conducte del castellà zapa.

2. SAPA f.

|| 1. ant. Most cuit. Mana... muiols d'ous e croci mesclats ab let e sappa, Cauliach Coll., vi, 1.a, 1. Sie tot confegit ab sapa coagulada, ibid. vi, 2.a, 2.

|| 2. Saba, suc vital d'una planta (Tavascan, ap. Coromines Cardós 308).

    Etim.: pres del llatí sapa, mat. sign.

3. SAPA f.

Mata d'algues que creix dins la mar (Empordà, Tarr.). L'anà amollant a la mar fins que el plom fregà tot just les sapes del fons, Ruyra Pinya, i, 24. Quedaven endarrera planasses i sapes, Espriu Anys 35.

    Fon.: sápə (or.).

Sapes

...un fotògraf de la revista Life, que rebia d'un policia un cop de puny a l'ull mentre un altre policia li trencava la càmera, i un metge de l'equip voluntari de primers auxilis vestit amb bata blanca a qui feien caure a terra i donaven puntades i arrossegaven fins a un furgó, i hi havia de­senes d'estudiants, tant nois com noies, atacats per policies de paisà amagats entre els arbustos que els picaven al cap i a la cara amb sapes, porres i culates de pistoles, dotzenes d'estudiants avançant a tomballons amb el cap i el front i les celles ensangonats, [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 680].

SAPONIFICAR v. tr. 

Convertir en sabó; descompondre un ester en àcid i alcohol; cast. saponificar.

    Etim.: compost del llatí sapōne ‘sabó’ i -fĭcare que indica la realització d'una cosa.

Saponificats

Amb tot, els especialistes van trobar una trentena de cervells saponificats, extraordinariàment conservats (Un mestre català en una fossa de Burgos. Sònia Casas i Queralt Solé. At. Revista Sapiens 126, feb. 2013, p. 30).

SÀPU

m ZOOL Gripau.

Sàputs

Fumar era el nostre secret, perquè, al poble, aquest vici es considerava incompatible amb ser noia de bé. I, especial­ment, amb ser noi de bé. Per alguna regla no escrita, els xi­quets que fumaven, casualment, eren els mateixos que tor­naven bojos els mestres, cremaven sàputs, apedregaven gossos i omplien de balins les costelles deis gats. No fallava mai. Era com una pel·lícula americana, pel fum sabies on era el dolent. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 27).

SARABANDA f. 

Antiga dansa espanyola, molt moguda, i música que l'acompanyava; cast.zarabanda.

Sarabanda

...converteixen el procés de fosa en una sarabanda de xerrics,... (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 131.).

Sarabanda

Ell no era ni el meu pare ni la meva mare, però sí l'home que més venerava en el món i només podia interrogar-lo prenent infinites precaucions, fingint de compren­dre'l, d'entrar per dir-ho així en el seu joc i de trobar la seva sarabanda, si no normal, almenys singular i divertida.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 91.].

Sarabanda

En aquella sarabanda de dèries, n'hi havia per triar i remenar! Tota mena de sistemes, de fantasies, de subterfugis, per baixar a buscar tresors... Alguns dels calaixos proposats adoptaven la forma d'un elefant!... D'altres més aviat semblaven hipopòtams... La majoria, com era previsible, havien agafat la forma de peixos... Algun altre, aspectes humans... autèntiques persones, amb cares...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 344.].

Sarabanda

La vida tornava a començar. Ella va fer com si em cregués. Així que baixà, em vaig posar en camí, pel meu cantó. Tenia alguna cosa a fer, realment. La sarabanda de la nit anterior m'havia deixat com un gust d'allò més estrany de remordiments. El record de Robinson em tornava a turmentar. Era veritat que jo l'havia abandonat a la seva sort, aquell, i encara pitjor, sota la protecció de mossèn Protiste. Ja està tot dit. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 411.].

SARAGATA f. 

Renou, desorde acompanyat de crits o soroll, generalment de brega; cast.zaragata. Se prohibeix fer fogarons y moure saragates, Ignor. 50. Jo els vaig contar fil per randa tota la saragata del dia abans, Genís Mercè 33.

    Fon.: səɾəɣátə (or., bal.); saɾaɣáta (val.).

    Etim.: del cast. zaragata, que probablement ve del francès antic (cf. Corominas DECast, iv, 809).

Saragata

-Saber què fas, canviar d'aires. -No re no faig. M'estic aquí. -Porto gent; podem ajuntar-nos, -No tinc ganes de saragata. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 53.).

Saragates

A Gracia, amb motiu de la festa major, muntaran fins i tot una exposició de cassoles abonyegades durant les saragates reivindicatives de mesos enrere! Que carrinclons i que autocomplaents són. Instal·lats en la sen­sibleria i imbuïts del concepte tràgic de la vida, només els falta que els altres ocupin les parcel·les del sentit de l'hu­mor que ells han anat abandonant.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 165).

Saragata

La saragata, però, la vetlla de Santa Tecla no era més que pa i mel comparada amb lo bullici del dia següent. Uns quants balls, los menos bonics recorren carrers i places.

L'ensendemà a punta de dia ja se sent lo na-ni-na-ni na de les gralles i el pam-ra-ta-pam-pam dels tabals que les acompanyen.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 103.).

Saragata

MOLLERA: Pels seus germans, que hi seran a la saragata. Creu-me, anem 's-en al llit. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 140.).

SARAGÜELLS m. pl.

Calçons amples, que no arriben més avall dels genolls; els portaven els llauradors de la part meridional de Catalunya i de tot el País Valencià; cast. zaragüelles, gregüescos. Uns saraguels de xamellot negre guarnits, doc. a. 1560 (arx. parr. de Pont d'Arm.). Uns saraguells per lo camí, doc. a. 1562 (Segura HSC 197). Uns saraguels de drap frayresch..., Uns saraguels de contray ab tres rivets als costats..., Uns çaraguells de xemalot fals, guarnits de vellut als costats, ab alamares, doc. val., a. 1585 (Aguiló Dicc.). L'aire infla els saragüells y agita las puntas vermellas dels mocadors, Querol Her. cab. 230. Sarauells blancs: calçotets (Ros Dicc. 210).

    Fon.: saɾaɣwéʎs, saɾawéʎs (Tortosa, País Valencià).

    Sinòn.: camals, camalets.

    Etim.: de l'àrab sarāwīl, mat. sign.

Saragüells

1. EH també havia tingut un retrat extremadament bell i ben fet exposat a l'admiració del palie a la vitrina de la casa Poto Lumen de València, li sembla recordar que a la mateixa plaça de l'Ajunta­ment que durant pocs anys optimistes es va dir plaça del País Valencià però que tanta gent encara en diu del Caudillo com si fóra el seu nom natural, en aquella plaça, dones, al costat de l'Ate­neu Mercantil i molt a prop del cine Suizo i del cine Rialto i del café Bracafé on son pare solia fer l'aperitiu quan anava al centre de a ciutat, hi hagué exhibit a la contemplació pública un retrat seu d'estudi, vestit de torrentí, com en deien, perquè vestir-se de llau­rador volia dir amb saragüells, camisa i jopetí obert, i de torrentí era com de festa o de gala, portava calçó curt de seda groga ajus­tat sota el genoll, jaqueteta de la mateixa seda, faixa blava, calce­tins blancs i espardenyes ben lligades, més una espècie de solideu o casquet al cap amb un cordó de borles de colors, i una manta estreta com deixada caure negligentment damunt del muscle; Sal­vador es va veure en la foto com si ara la tingués davant dels ulls, recolzat amb un braç en el brocal blanc d'un pou clarament de cartó, una cama doblegada amb el peu cap arrere i l'altra una mica tirada endavant, un posat molt segur d'ell mateix, però recorda que no se sentia orgullós ni pagat sinó ple de vergonya si alguna vegada sa mare, quan anaven a visitar les ties, el feia passar per davant del fotògraf i es quedava allà davant embadalida mirant-se el seu xiquet exposat en la foto perfecta, pareix que l'exhibició va durar molts mesos. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 135.).

SARBATANA (i ant. sarabatana). f.: cast. cerbatana.

|| 1. Canó estret i llarg que serveix per a llançar projectils lleugers bufant per un extrem del dit canó.

|| 2. ant. Peça d'artilleria prima i molt llarga (de 25 a 40 diàmetres) que s'usava en els segles XV i XVI per a llançar projectils de pedra o de ferro. Per enfortiment de la vila ell nos volia prestar bombardes, çarabatanes, pólvora e totes les armes de la sua nau, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 297). Que sie liurada una sarabatana a fra Luis Ponç... per custòdia del castell, doc. a. 1463 (Col. Bof. xxiii, 304). Per rahó e preu de dos çarabatanes grans molt abtament acabades ab sos ops de fusta de olm e faxades de cinch faxes de ferre, doc. a. 1464 (Arx. Gral. R. Val.). Una gran sort de pedres petites, axí de bombardes com de cerebatanes, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 215). Daus de ferro per fer pedres de cerabatana, doc. a. 1486 (ibid. xxxviii, 24).

    Etim.: de l'àrab sarbatana, mat. sign.

Sarbatanes

En Van Eyck en va dir una altra de grossa sense suscitar reacció. A la fi de la primera hora, la missa ja era dita. Vam martiritzar en Fontaine durant un any. Organitzàvem batalles de sarbatanes; cridàvem com coiots calents.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 107.).

1. SARDA f. 

Sardina (Ross., Conflent, Cerdanya, Alt Empordà). Miler de sípies..., Miler de sarda, doc. a. 1249 (RLR, iv, 254). Sporta grossa de sarda, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Que no tenga los ditz peixes... en semals o en banastes... exceptatz vayratz ho sardes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). Cells qui mengen sardes salades e ayga ab pa, Francesc de la Via (Aguiló Dicc.). Per lo seu esmorzar una sarda menjava, Saisset Barrejadís 14.

    Etim.: del llatí sarda, mat. sign.

2. SARDA f. 

Cadascun dels tres manadets de cànem, aplec de brins o cerres, amb què les dones fan llata o trena en l'ofici d'espardenyeria (Banyoles).

3. SARDA f. 

Varietat d'àgata de color vermell fosc; cast. sarda.

Sardes

Els pescadors havien d'empènyer les barques al matí i dur-les a terra a la nit. Pescaven sardes que enllaunaven en una fàbrica familiar. A cinquanta quilòmetres d'Alger, la vida conservava una atmosfera èpica. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).

SARDÒNIX m.

Àgata de color vermell ataronjat; cast. sardónix, sardónica.

    Etim.: pres del llatí sardonyx, mat. sign. 

Sardònix

La segona obra mestra és l’il·lustre sardònix que porta el nom de Gemma Marlborough, perquè pertangué a aquesta col·lecció avui dispersa; durant més de trenta anys semblava que aquesta preciosa figura entallada s'hagués extraviat o quedat novament enterrada. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 327.].

1. SARGA f. 

|| 1. Planta salicàcia de diferents espècies del gènere Salix, arbustos que creixen prop dels rius (Solsonès, Tremp, Balaguer, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Morella, Val.); les principals espècies que porten aquest nom de sargasón la Salix incana (cast. salciña), S. viminalis (cast. mimbrera) i S. purpurea.També s'anomenen sarga els vímens que es treuen de les dites plantes i que serveixen per a la fabricació de cistelles i paners fins i per a vestir ampolles. Un paneret de sargua per tenir lo pa beneyt, doc. a. 1485 (arx. de Montblanc). Dos paners de sarga, doc. a. 1560 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Sarga, herba: Salix Gallica, Torra Dicc. Y l'eterna complanta | que el rossinyol entre las sargas canta, Mestres Marg. 81. 

|| 2. pl. Beasses (Fraga).

Sarga, topon.: a) La Sarga: llogaret del municipi de Xixona.—b) Sant Esteve de la Sarga: llogaret del municipi d'Alsamora (Conca de Tremp).

Sarga: llin. existent a Barc., Capolat, Al., etc.

    Fon.: sáɾɣə (or.); sáɾɣɛ (Tremp, Balaguer); sáɾɣa (Morella, Val.).

    Etim.: del basc zárica, forma presa del cèltic salĭco-, ‘salze’, segons Coromines (Congr. Barc. i, 406).

2. SARGA f.: 

V. sarja.

Sarges

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

Sarja

Una cortina esquinçada d'un teixit de sarja vermella penjava a l'entrada de la cabana i ens picava a la cara. L'habitacle es­tava desmantellat, però vam observar que no feia gaire temps hi havia viscut un home blanc. [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 71.].

Sargé

Malgrat una presència corporal tan escarransida, havia hagut de fer certament un es­forç increïble per ficar-se en el molt esquifit sargé, que havia estat negre, que li comprimia el cos com la funda d'un vell pa­raigua torçat i que, amb una sumptuositat una mica exagerada, li baixava fins als genolls just per dissimular l'arrossinament d'unes calces de tela impermeable que els anys havien reduït a la més petita expressió de la seva trama basta, escamant la capa sòlida que les havia protegides durant mig segle. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 129.].

SARGASSA f.
Sargassos. Y roda amb penyes, boscos, sargassa i llot revolta, Atlàntida iv.

Sargassa

les aigües del mar serà el caliu d'un continent.

flotant com hòrrida sargassa, que tu

esdevinguis un infant. La vida passa

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 53.).

SARGIL (o sarzil). m. 

Roba de llana poc dessuardada, amb lligat de plana, que serveix per a fer davantals; roba d'ordit cotó prim i trama llana, gruixuda, amb dibuixos combinats, de colors generalment avinats, que s'usa per a fer estovalles rústiques; antigament també se'n feien faldes de dona i peces de vestit d'home; cast. sayal, albornoz.Vostre pare vist sarzil e a vegades una peliça de ovelles, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 145). Lo dit germà e sa muller e lurs fills, vestits de negre e de sarzil, vengueren plorant denant lo rey, Eximplis, i, 331. Un capçal de sargill,doc. segle XIV (Catalana, ii, 142). Sargil de llana grossa: Sagum: Sayal de lana gruessa, Nebrija Dict. Sargil o albernús: Sagum, Torra Dicc. Que et poses los botons d'or, ... lo devantal de sargil, Verdaguer Jov. 175.

    Var. form.: sarguill (pir-or.).

    Fon.: səɾʒíl (or.); səɾgíʎ (pir-or.).

    Var. ort. ant.: sarczill i sartzill (III pells lanudes e I cota de sarczill..., I calces de sartzill, doc. a. 1380, ap. BABL, vi, 471-472); serzil (VI cofres de fust cuberts de serzil blanch, Inv. Anfós v, 154).

    Etim.: derivat de sarja amb el sufix -il i amb influència de sargir (apareix amb la forma sarcile en els textos llatins medievals).

Sargils

Els botiguers desen a corre-cuita el jaconàs i els sargils; les carnisseres despengen els trossos de vianda i els fiquen dins de seguida...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 170.).

SARIETA

Sarie­ta

...on habiten amb parcel·leta pròpia de gespa famílies joves de professors d'institut i d'empleats de banca rodejant amb carrers nous el poble antic, dit ara centre urbà, on en aquella hora de la vesprada ja no entraven carros i cavalleries tornant de la faena del camp, només algun llaurador vell amb l'aixada dins d'una sarie­ta d'espart lligada sobre la roda de la motocicleta, on les quadres són ara garatges amb persiana metál·lica i els carrers i les pla­ces són plens de semàfors i de senyals de direcció prohibida. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 43.).

SARIGA f.

Petit marsupial de l'Amèrica meridional; cast. sariga. Són sarigues, fill meu, que joguen prop del niu, Tramontane, no 389.

    Etim.: pres del fr. sarigue, mat. sign., que ve d'una llengua indígena del Brasil. 

Sarigues

Parlava íntimament amb certs ocells, alliçonava els esquirols, donava consells pràctics a les sarigues mentre ignorava completament l'es­trany amb una cama que tenia a l'àtic. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 249.].

1. SARJA (i sarga). f.
|| 1. Tela formada d'un lligat de curs quadrat de tres o més fils i passades, amb les evolucions dels punts d'encreuament disposades obliquament, de manera que produeixen l'efecte de diagonals més o menys separades o gruixudes segons la grandària del curs; cast. sarga. LII canas et II palmos de sargues de Biam..., XXII cannas et mediam de sargua de Cams cotonada, VIII canas et II palmos de sargua staminis prima de Cams, III canas et V palmos de sarga stricta nigra de Sen Denis, doc. a. 1307 (RLR, iv, 379). Hun traveseret de sarga ple de ploma, doc. a. 1450 (Arx. Gral. R. Val.). Restant tota sola vestir-me de sarga, Passi cobles 103. E tots los cels uestits de negra sargua, Corella Obres 409. Hun cortinatge de sarga groga vermella blanqua e blava, Inv. Exarch 1517. Que les sarjes de Nimes no excedescan de quatre lliures la cana, Capit. Iuiça 100. Sarja, espècie de roba: Ex rectis ac transversis cancellatim filis contextus pannus, Lacavalleria Gazoph. Fa bategar son cor de vella | sota la sarja del gipó, Alcover Cap al tard 4. Sarja romana: la que és formada d'una diagonal de punts de plana junt amb bastes d'ordit o de trama, o d'ambdós alhora. Sarja fonamental: la que només té un punt de lligadura a cada fil i passada. Sarja Batàvia: aquella en què els cordonets diagonals estan formats de basta d'ordit i trama de més d'un fil i passada al dret i al revés (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 2. Rodet per a cabdellar la seda; cast. sarja, azarja.
    Fon.: sáɾʒə (Empordà, Camp de Tarr., Manacor, Porreres); sáɾʤa (Vall d'Àneu, Tortosa); sáɾɣə (Conflent, Mancor); sáɾɣa (Val.).
    Etim.: de l'àrab sāraja, procedent del llatí sērĭca, ‘de seda’.

2. SARJA f. o m. ant.
Pedra de construcció tallada amb certa curvatura per a iniciar un arc o una volta; cast. cercha. Una filada de entaulament tot entorn del dit pilar, Item tres filades de sarges, Item sobre les sarges VI filades en què haurà VI permòdols, doc. a. 1405 (Ordin. Hosp. 131). La volta nova del segon croer derrerament feta fa a desffer fins als sarges e que puiàs en tal forma que y cabés una O de XIIII palms de tou, e en aquesta forma seria bella e notable obra que no calria de tot desfer los sarges, doc. a. 1417 (Villanueva Viage, xii, 330). A fi que lo peu de les sarges se puixe metre millor, ibid. Per preu de nou pedres grans appellades sarges..., Per preu de dotze sarges de pedra, doc. a. 1433 (Arx. Gral. R. Val.). Quatre de pedra de fil e quatre de pedra de sarges per als archs que's fan en l'almudí, doc. a. 1457 (mat. arx.).
    Etim.: del fr. cerche, mat. sign.

Sarja

Aquest, que ara es passavala major part de l'any a Londres, havia cedit a la influència de l'ambient fins al punt que ara duia els cabells curts, un vestit formal de sarja i un barret dur. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 423.].

SÀRRIA (i més dialectal sària). f.

|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.

|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.

|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.

    Loc.—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).

    Fon.: sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).

    Intens.:—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!, Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.

    Etim.: incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408. 

Sàrries

En la boira de la costa el mariner distingeix la forma d'una gepa de camell, d'una sella recamada amb serrells lluents entre dues gepes tacades que avancen contorçant-se, sap que és una ciutat però la pensa com si fos un camell de les albardes del qual en pengen odres i sàrries de fruites confitades, vi de dàtils, fulles de tabac... [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 21.].

SAÜC m.

|| 1. Caprifoliàcia de l'espècie Sambucus nigra, arbre o arbust de branques berrugoses grisenques plenes d'una medul·la blanca, fulles de segments ovato-lanceolats, flors de color blanc groguenc molt oloroses, i baia globulosa que quan és madura sol esser negra; cast. saúco. Pren lo sauch e de aquella escorsa qui és per lo fust, Micer Johan 414. Hi ha gran vegetació de boixos, sahuchs, lladoners, Bosch Rec. 82.

|| 2. Saüc doble: caprifoliàcia de l'espècie Viburnus opulus (V. bola de neu).

|| 3. Saüc pudent: caprifoliàcia de l'espècie Sambucus ebulus (La Selva). V. évol.

Saüc (escrit sovint Sahuch): llin. existent a Figueres, Gir., La Bisbal, Vulpellac, Barc., Ulldecona, etc.

    Var. form.: savuc, saüt.

    Fon.: səúk (or., bal.); saúk (occ., val.); səβúk (pir-or.); səút (Llucmajor).

    Etim.: del llatí sabūcu, mat. sign. ||1.

Saüc

Ben aviat som al Veneto: parets de terracota i ocre, una ciutat amb terrats vermells a l'ombra d'una muntanya immensa i pesant; baies de saüc al llarg del camí; jardins de lliris i roses de color rosa; els abocadors i les vies secundàries de Mestre. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 271.].

SAUVATGE adj.: 

V. salvatge.

Sauvatge

Al­gunes temporades, però, l'havien de tancar a la cambra més amagada de la casa perquè cridava i avalotava sempre seguit, assegurant que les bruixes la perseguien per endur-se-la per damunt fulla des­prés de fer-li sauvatge tot.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 72.).

SAULE m. o SAULA f.

Salze. Del clot de qui més amo vinguí a regar lo saule, Atlàntida vi. Y l'ànima del saule jo era encara, Maragall Enllà 11. Com una aigua tranquila reflecteix... els cignes i els saules, Torres Poes. 41.

    Fon.: sáwlə (Garrotxa, Empordà, Pineda). A totes aquestes regions el mot és femení (la saula). En l'ALC, c. 142, trobem el saule com a masculí (St. Hilari SC).

    Etim.: probablement del fr. saule, mat. sign.

Saule

Buscava cucs a les vores del riu i vaig aprendre a posar-me'ls a la boca perquè s'escalfessin. Agafava mosques verdes i les enfilava a les canyes eriçades amb hams com estranys lluentons. Feia trampes amb gàbies de saule i fils, i les emplenava de deixalles. Només de tocar un dels fils, la gàbia es tanca va de cop i tota la construcció sortia disparada de l'aigua quan es deixava anar la branca vinclada que hi havia a sota.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.]. 

SAUMA f. 

|| 1. Somera (pir-or.). Item àzen o sauma paguen II dr., doc. a. 1284 (RLR, iv, 376). Burra, burrica, sauma, animal: Haec Asina, Lacavalleria Gazoph. 110. La sauma va de buit i'l moliné 's fatiga, Bergue Fables 88. 

|| 2. pl. Salma || 4 (Senterada). 

|| 3. Gata sauma: persona hipòcrita.

Sauma: llin. existent a Barcelona.

    Etim.: del llatí sagma, ‘albarda’.

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

Sauma

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.). 

SAUTERNES

Vi.

Sauterne

Laura va trobar una copa de sauterne dolç de Califòr­nia, el vi habitual de Roosevelt. Davant l'horror de Caro­line, va tirar dues pastilles de sacarina al vi i va esperar que es desfessin. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 350.].

SAVINA o SIVINA f. 

a) Arbre o arbust de la família de les cupressàcies, espècie Juniperus phoenicea,de ramells cilíndrics coberts de fulles molt petites, espessament imbricades, i gàlbules dretes rogenques i lluentes; cast. sabina.—b) Arbust de l'espècieJuniperus sabina, de ramells allargats cilindracis, les fulles petites fluixament imbricades i gàlbules colltortes blavenques negroses; cast. sabina. Tantes males dones per amagar lurs deffalliments se affollen e ans de temps parexen, e per ço la miserable de la savina se troba totstemps pelada, Corbatxo 42. Dix Gal. que'l ginebre és de III maneres, e és la 1a manera ginebre, e l'altra ssavina, e l'altra çerrista e l'altra l'opi menor... E'l ssegon, que és dit ssavina, no fa aytal fruyt ssino en semblant de poma de çiprés, mas és menor un poc, e és arbre espinós, e fan ne alquitrà, Medic. Part. 125. En lo mes de mag pren de la fula de la sauina e menge'n la fembra III o IIII ous plens, Micer Johan 429. Que no pugan exçedir los que fan cércols de seuina..., de dos sous per dotzena, Capit. Iuiça 68. De cireres de pastor enramada, i de sivina, Ferrà Rosada 9.

    Loc.

—Esser de savina: esser molt forta una persona (Eiv.).

Savina (escrit Sevina): llin. existent a Barc., Sueca, etc.

    Fon.: səβínə (pir-or., or.); saβínɛ (Organyà, Urgell, Ll.); saβína (Maestrat, Morella, Val.); savína (Bèlgida); sevína (Altea, Castalla); səvínə (Mall., Eiv.);sivínə (Mall., Men.).

    Etim.: del llatí sabīna, mat. sign.

Savina

Tot al voltant, un paisatge erm, amb més rocs que no pas terra, quatre arbres escadussers i malnodrits per culpa de l’atàvica manca d’aigua, savina aquí i allà i grans mates d’herba silvestre. Un quilòmetre enllà es dreçava una casa petita i solitària, tal vegada la que donava nom al veïnat.[Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 10.].

SAZERACS

Beguda alcohòlica. Coctail.

Sazeracs

-Vaig veure un vell noticiari cinematogràfic sobre en Huey. Es veu darrere la barra de l'Hotel Roosevelt de Nova Orleans. Quin comediant que estava fet! És al costat d'aquell cambrer de color que prepara, com diu en Huey, els millors sazeracs del món. Després, en Huey ens dóna la recepta mentre el bàrman sacseja aquella beguda escumo­sa. Quan ja està a punt, en Huey diu: «Vinga, George, dei­xa-me'l tastar. M'haig d'assegurar que no has perdut el teu toc màgic.» Així que en Huey en fa un glop i diu que potser li falta una mica de granadina. Bé, doncs després deixaven la càmera rodant i, al cap de quatre sazeracs, s'emporta­ven el bon jan d'en Huey amb els peus per davant. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 279.].

SÉC m. 

|| 1. Tall de poca fondària; ratlla incisa en la pell, en la roba, etc. (Empordà, Cardona, Solsona); cast. corte, raya. Trobaren la filla del comte bona e viua, que solament hauia un séch al coll, Boades Feyts 154. Fa una hora que planxa... amb la xocolata presa i uns quants sécs al front, Llor Laura 43. 

|| 2. Ratlla enfondida, principalment a la pell o a un altre cos flexible, per la pressió exercida per un objecte; cast. surco. Caminaven tot exprement-se les munyeques per a esborrar el séc de les manilles, Coromines Presons 19. 

|| 3. Angle que es forma a la roba en la línia per on l'han doblegada; cast. doblez, pliegue. Li resseguia els sécs dels pantalons, Pons Com an. 19. 

|| 4. Séc de la cama: la part davantera de la cama, que forma angle sortit (or., occ.); cast. espinilla.

    Fon.: sék (or., occ.).

    Etim.: derivat postverbal de segar (< llatí sĕcāre, ‘tallar’).

Sécs

Els únics senyals del dolor terrible que en Boldwood havia combatut tota la nit i que encara ara combatia eren la pal·lidesa de la cara angulosa, l'inflament de les yenes del front i deis polsos, i els sécs més marcats de les comissures dels llavis.  [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-p. 272. ].

1. SECANELLA f. 

|| 1. Pas estret entre dues parets d'hort o de corral, que sol servir per a passar-hi un rec d'aigua (Aitona, Massalcoreig). 

|| 2. Carrer estret i curt, travessera entre dos carrers més grans (Fraga); cast. travesía.

Secanella: a) topon. Llogaret del terme de Veciana; nom d'un coll situat devers Benifassà (Maestrat).—b) Llin. (escrit també Sacanella) existent a Barc., Reus, Tortosa, Coratxà, etc. Hi ha la variant Sacanelles (Vinaròs, Val., Palma de Mall., etc.).

2. SECANELLA f. 

Cassanella, segons Labèrnia-S. Dicc.

Secanella

Somrient, un dia de Corpus, amb els bracos oberts davant de la catifa de flors del carrer Ma­jor, una foto que fa olor de sol tebi i de secanella. És com una sensació d'irrealitat molt present. Ara hi ets, ara no hi ets. I a partir d'ara, ja no hi serás més. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 22).

SECLA f.:

V. sèquia. 

Secla

La mare plegava roba i, sense adonar-nos-en, es feia l'hora de posar l'enciam en aigua pel sopar. Al Queixerer la secla, de vegades, es gelava i el mantell hu­mit que ho cobria tor feia dormir llargament i de ma­nera profunda la natura esgotada pels excessos de l'es­tiu. (Teresa Ibars. Soc Atles. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 14.).

SECUNDINA f.: cast. secundina. 

|| 1. ant. Nom d'una de les membranes de l'ull. La terça túnica en la part posterior se nomena secundina, Albert G., Ques. 77 vo. La segona túnica és dita secundina, Cauliach Coll., i, 2a, 2. 

|| 2. Tegument intern de l'òvul. Lo suc de melcoratge... fa concebir y provoca lo mònstruo [sic, per mènstruo] a la dona y la descarrega de la secondina,Agustí Secr. 32. 

|| 3. pl. Placenta i membranes que embolquen el fetus.

    Etim.: pres del llatí secundīna, mat. sign.

Se­cundina

...i després va venir aquell crit prim, com fet exprés amb voluntat de renún­cia, a la matinada, perquè el colós havia afirmat que la nit bíblica s'acabava a quarts de cinc del matí, com una quarantena i una quaresma per Pasqua Florida, va venir aquell xeric orfe que va fer quan ell va caure la gibrella de les mans davant d'a­quella madoganya, d'aquell molí de vent, nuet com un jesuset (ah, i ella hi havia de combregar, amb aquella pedra, l'ara d'un holocaust tan modest i tan punyent...), davant d'aquella per­foració del no-res, d'aquell membre espantós que se'n deia allò que no sona, segons la mare, filla meva, se'n deia, i ara ja només això, precisament, aquestes dues calaveretes negres, se­cundina seca d'aquella aurora amarga, dues peladelles abo­nyegades on el ferro aviat es rovellaria si l'aigua i el sabó, té... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 14-15.).

SEDASSERIA f.

|| 1. Obrador o botiga de sedassaire; cast. cedacería.

|| 2. Qualitat de sedasser; tafaneria i xafarderia; cast. chismorreo. Què en saben? És potser sedasseria, Carner Lluna 90. 

Sedasseries

Enutjada per les sedasseries de la seva mare, la senyora Bekir afegi:

I no et fiquis on no et demanen! A la qual cosa madame Huysman replica:

-Trobo que és un error per part teva de no es forçar-te a conèixer més Alex i saber-ne més coses. És massa reservat.

Allò havia ferit de debò la senyora Bekir, i, abandonant el dormitori, amb les galtes vermelles d'indignació, digué:

-Mamà, no tens dret a sembrar la discòrdia entre Alex i jo. Confio en ell d'una manera implícita. Et prego que mai més no tornis a dir coses com aquesta! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 214.].

SEGETIA f.: 

V. sagetia.

SAGETIA (dial. satgetia). f. 

|| 1. ant. Embarcació de vela llatina, d'un sol pont i dos o tres pals, més petita i més ràpida que la galera; cast. saetía. Dues sageties de catalans havien presa la tarida, Desclot Cròn., c. 14. Si algun corsari o sagetia hi ha qui fes por al mercader, Consolat, c. 101. Cent galees o pus say que porets menar, | lenys armats, sageties, com no pot albirar, Muntaner Cròn., c. 272. Hac vista del hostol... lo qual era de L galeres entre grosses y sotils y V entre lenys y sageties bé armades e aparellades, Pere IV, Cròn. 306. Són XXIII naus grosses, les majors e millors de tota Génova, e més porten quatre balaners e dues sageties, Tirant, c. 148. 

|| 2. En el molí d'aigua, canal estreta per on cau l'aigua de la presa al rodet (Mall.); cast. saetín. He despeses en fer una sagetia e botana per a obs del molí, doc. a. 1434 (Arx. Gral. R. Val.).

Sagetia: llin. de Mall., segons Aguiló Dicc.

    Fon.: səʤətíə (mall.).

    Var. ort. ant.: segetia (Trobant-se la segetia del patró Juan Stada surta deuant del moll, doc. a. 1678, BSAL, viii, 370); segettia (Turell Rec. 75); sagittia(Pou Thes. Puer. 50).

    Etim.: probablement de l'àrab xaytīya, nom d'una embarcació de vela llatina, amb contaminació analògica de sageta.

Segetia

A mà dreta, sobre la ratlla de l'horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa. De banda a banda de la segetia, de babord a estribord, les aigües, d'un blau espès, s'anaven tornant hostils.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 143.).

SEGUITORI m. 

Bevenda màgica per a atreure i dominar algú; l'efecte d'atracció que produeix; cast. hechizo. Només tenia una fal·lera...: aquest hort; era el seu seguitori; quan se'n venia aquí, no la'n podíem traure, Víct. Cat., Cayres 176.

    Etim.: derivat de seguir.

Seguitori

Era el seu seguitori... Quan se'n venia aquí no la’n podíem traure... A tota hora sembrant, regant i transplantant flors... que n'hi tenia de totes menes, com a l’hort de la rectoria...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 282.).

SEMADA f. 

|| 1. Esbromadura, plaga de fruita sema (Camp de Tarr.). «Enguany hi ha semada als melons». 

|| 2. Beneitura; dita o feta de persona sema (Binissalem).

Semada

Mentrestant, part dedins de la casa, se sent un cant familiar i encoratjador: "Era el vídeo de Raimon, en tinc dos, perquè el primer el vaig gravar a mit­ges", comenta, quan torna, ja vestit de Fuster. Endiumenjat i paradoctor, però Fuster. L'americana, seriada i italiana, amb trenat de ratlles, com si fos de rei­xeta, oculta els elàstics subjectadors dels pantalons de tergal d'un blau desmarxat. La camisa, del mateix to opac general, una aleta de coll enlaire, l'altra, semada. Posat el coll de camisa al seu lloc, conti­nua descorbatat. Ensabatat? D'allò més. "Agarraràs la pallola", pronostica Josep, impressor, escriptor i amic.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 30.).

SEMAL (i dial. samal i somal). f. 

|| 1. Portadora || 2 (Conflent, Cerdanya, Ripollès, Gironès, Empordà, Garrotxa, Guilleries, La Selva, Plana de Vic, Pobla de S., Ribera del Sió, Conca de Barberà, Camp de Tarr.). En les dites taules en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gaus taylar ni fer... semals ni cornaleres... en lo bosch de Comalada, doc. a. 1321 (RLR, xiii, 8). Nomenant-lo per ui de bots o de somals,doc. a. 1470 (BABL, xi, 285). Dues samals sotils, doc. a. 1523 (Alós Inv. 36).Semal o portadora: Dolium, Pou Thes. Puer. 17. Segut en una de les samals de brisa, Ruyra Parada 12. 

|| 2. Cossi || 1 (Ross., Capcir, Vallespir, Cerdanya, Cardona, Solsona, Oliana, Ponts, Artesa de S., Agramunt, Calaf). 

|| 3. Recipient semblant a la portadora, que serveix per a transportar fems (St. Feliu de G., St. Hilari SC, Tremp). 

|| 4. Samaler (Benassal).

    Loc.

—Ploure a semals: ploure copiosament.

    Refr.

—«Qui té porc en la semal, pot passar un bon Nadal» (o «pot passar bon Carnaval»).

    Fon.: səmáɫ (pir-or., or.); samáɫ (Tremp, Pobla de S.); sumáɫ (Cardona, Solsona, Oliana, Ponts, Artesa de S., Agramunt, Calaf); simáɫ (Benassal).

    Etim.: incerta; segons H. Kuen (Festschrift Wechssler 344), d'un adjectiu llatí*sagmale (derivat de sagma), que devia significar ‘transportable a esquena de bístia’ (cf. somada i somera); segons J. Brüch (Zschr. franz. Sprache, liv, 60 i ss.), del llatí (cūpa) semodiālis, ‘bóta de mig modi’.

No li hauria recat haver de deixar semalons d'unces; però la terra, la terra! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 89).

Semals

Les piles de bunyetes cruixents i ensucra­des s'acumulaven dins les paneres i les semals protegides per roba. El dilluns de Pasqua menjàvem la «truita pasqual» claferta de sagí i botifarres per a trencar la quaresma. Els francesos d'Algèria -en dèiem els «potes-negres» en català i Pieds-Noirs en francés- no havien oblidat llurs orígens ibèrics i menjaven mones... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 65.).

Semaler

Vine a casa que te'n faré una...» Un parell de cafès amb llet més, i el sagal es deixava treure el suc. Un vespre hi va haver escàndol a la muralla, un moro amb un semaler com un ase enfitorava un mosso de pastisseria, per passar l'estona, molt a prop de la garita del vigilant. El guripa, que ja estava acostumat a aque lles històries, de primer s'ho va escoltar tot, els murmuris, els planys, i finalment els xiscles... El xaval es convulsionava, l'aguan taven entre quatre...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 28].

Semalers

Aquí follen tranquil·lament, sense anar de coca. Un cop vaig tenir una amiga que classificava els semalers en «polvos flrness» -el ta-ta-ta-ta-ta-ta d'aquests tiradors metralleta- o «pol­vos tantra» -suaus i místics, sense pressa, doble malta-. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 169.).

SEMENÇA f.

Llavor; cast. simiente. Lur ha donades branques e flors e fruits e semences, Llull Cont. 78. Agren feta una novela samensa, Graal 160. De semensa de cogombre, Turmeda Diuis. 20. Aprés de si, l'hom ama sa semença, Ausiàs March xl. Mercat de grans, de semences de tota mena, Caselles Mult.140.

    Etim.: del llatí semĕntĭa, ‘llavors’. 

Semença

La seva única possibilitat d'expansió, com la de les plantes, era la seva llavor: la semença d'idees amb què Grècia ha fecundat el món. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 122.].

SEMOVENT adj.

Que es mou per si mateix; cast. semoviente. Coses o béns semovents: el bestiar. Alcunes coses mobles e no mobles o semovents, doc. a. 1247 (BSAL, xxii, 351). D'aquelles no són tenguts de pagar en Comú, ne de nulles coses mouents o semouents, Cost. Tort. I, i, 19.

    Var. form. ant.: simovent (doc. a. 1228, ap. Quadrado Conq. Mall. 537).

    Etim.: pres del llatí semovĕnte, mat. sign. 

Semovents

I a més el moviment dels arbres és cap amunt, en aquesta alegre conquesta del cel que a nosaltres, animals (o, tal com es diu en les lleis de l'abigeat, semovents), ens és negada.

[Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 37.].

SEMPENTEJAR v.:

V. empentejar.

EMPENTEJAR (i ses var. espentejar i sempentejar). v. tr.

Donar empentes; cast. arrempujar. Allà no sempentetja gent, Aguiló Poes. 71. Com si les llàgrimes ja s'hi empentegessin, Pons Com an., 58. S'estrenyen y s'abrahonan | y s'empentetjan y cauen, Picó Engl. 27. La gent se sempenteja y s'escampa, Picó Engl. 52.

    Loc.

—«Qui t'espenteja, que tant redoles?» (Val.). V. empènyer.

    Fon.: əmpəntəʒá (Barc.); əmpəntəʤá (Men.); espenteʧáɾ (Val.); espenteʤáɾ (Cast., Al.); əspəntəʤá (Eiv.); səmpəntəʤá (Mall.).

    Etim.: derivat de empenta (espenta, sempenta).

Sempentejà

El carceller po­gué d'emmanillar-lo perquè sempentejà el notari del Secret i estamenetjà un familiar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 403.).

SENALLA f. 

|| 1. Recipient fet de palma o d'espart, més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca, que serveix per a contenir i transportar terra, fems, comestibles, etc. (Berga, Tremp, Balaguer, Urgell, Les Garrigues, Penedès, Camp de Tarr., Bal.); cast. espuerta, cenacho. Hi ha llocs, com Barcelona, Ulldecona, etc., on s'anomenasenalla si és de palma i cabàs si és d'espart. Dix al ortolà que li donàs sa sanalla en què portaua los fems, Llull Felix, pt. i, c. 8. No sia negun reuenedor qui gos comprar... ni sàrries, ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). Una senaya de mija quartera per mostra a fer, Mostassaf 22. Evitar de dir... sanaya per dir cabàs, Pau Regles 211. Dos cabassos o sanallas bonas, doc. a. 1546 (Alós Inv. 49).Senalla de clotar: la que és ampla i relativament baixa i serveix per a traginar terra quan fan clots. Senalla farinera: la que és alta i un poc estreta de dalt, i serveix per a rebre la farina quan cau del molí. 

|| 2. Cabasset d'espart molt menut, dins el qual, en dur el pa al forn, les dones posen la farina que escampen damunt el taulell perquè el pa no quedi adherit a la fusta (Vinaròs).

|| 3. Allò que es compra a la plaça o mercat de queviures (Palma). 

|| 4. Allò que cap dins una senalla; senalla plena; cast. espuerta. A senalles: en gran quantitat. N'hi ha una senalla: es diu d'una gran quantitat de coses menudes.

Senalla: llin. existent a Barcelona.

    Fon.: sənáʎə (Barc., Camp de Tarr.); senáʎɛ (Tremp, Balaguer, Urgell); senáʎa(Ulldecona, Vinaròs); sənáјə (Mall., Eiv.); sənáə (Men.).

    Intens.:—a) Augm.: senallassa, senallarra.—b) Dim.: senalleta, senalletxa, senalleua, senallina, senallona, senalló.—c) Pejor.: senallota, senallot.

    Etim.: incerta; probablement del llatí cenacŭlum, ‘graner’, d'on s'hauria desplegat el significat de ‘recipient per a tenir o transportar grans’ (cf. Corominas DECast. i, 758).

Senalla

Una altra cosa és que -per aquest antiamericanisme infantil i militant que alguns arrosseguen encara, des d'aquells anys en què qui no era trotskista amb motxilla era maoista amb senalla, els regiri els budells cedir als odiats ianquis la possibilitat de fer servir el topònim Amèrica. Però aquesta ja és una altra qüestió, que cau díns del terreny de les obsessions i de la xenofóbia. (Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 76).

Senalla

I mena el pastor cap a elles. La Morena ho havia fet centenars de vegades, quan era una gossa jove. Guardar una senalla, dur alguna cosa lleugera. a ágil. Aturar un bou, en-dregar un ramat. Retrobar la navalla que el pastor havia perdut. Baixar al poble, un dia que el pastor estava malalt, amb un lligat on el pastor, en una escorga, havia gravat que es trobava a l'infern per la febre. Mal si algú veu un gos d'atura sol.  (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 59.).

SENDALET

Sendalet

La boira s'entorcillava al voltant de les faroles. Els glo­bus empal-lidien com una careta de cera, de nen, pobrissons, amb aquest fred que mata la canalla al Hit, asterismes silents, nuncis esblaimats de vés a saber quin son, quin repòs dolç en­tre uns llençolets tan blancs, sobre l'hopalanda blanca de la boira, els globus, la borrassa boreal, el guardafred tenyit d'es­garrifances, precisament, d'esgarrifances, xarpellera incolora per a aquelles carures de criatura, com un sendalet aigualit, com un moaré, un tutú italià que sobre l'aigua d'un llac de cartró encolat, al Liceu, havia ressuscitat tantes vegades (ja mai més, ara, colla de sòmines...  (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 257.).

SENDAT m. ant. 

Tela fina, de seda, que s'usava per a fer-ne vestits, folradures, roba de llit, mantells, penons, banderes, etc., i que per la seva transparència servia també per a passar i cerndre líquids o pólvores; cast. cendal. De quolibet pecia de cendat,doc. mitjan segle XIII (RLR, iv, 367). Vestits de fins draps ab penes vayres ab cendats, Desclot Cròn., c. 92. Dix que feessen de sendat vermell senyera...,Llull Cont. 354, 10. Aquell rey... vestí ab si molts barons de cendat, Llull Arbre Sc. ii, 375. Ab lo mantel de sendat que nós adúyem, torcàuem-nos la sanch,Jaume I, Cròn. 266. La post de cendatz, reforsatz o plans, VI diners, Reua Perp. 1284, 372. Que no gausen portar neguna vestidura de drap d'aur ni d'argent ni de seda ni de velut, sinó drap de lana, en lo qual entenem camalot, de qualque color se vulen, e sendat per folradura sots altre drap de lana, doc. a. 1306 (RLR, vii, 55). Un cobertor de sendat molt bel, doc. a. 1345 (BSAL, xi,298). Tres maniples forrats tots de sendat vermell, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i, 175). Un mantell de sendat que servex a la image de sancta Maria, doc. a. 1370 (Miret Templers 558). Dos coxins de sendat vermell, doc. a. 1373 (Miret Templers 557). Jatsia que en l'estiu hus de chamellots tots folrats de cendat,Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 144). Primo V cortines ab lo sobrecel de sendat, Inv. Anfós V, 175. Una casulla de sendat, doc. a. 1417 (BSAL, xx, 135). Aja | oral de sendat o d'altra cosa semblant negre, Alcoatí 32. La pólvora sia passada per un cendat, Tres. Pobr. 22. Un penonet de cendat quax color de sutga, Un troç de cendat vert, Altro mantonet de seda vermella ab roses de fil d'or de cendat blau, inv. segle XV (arx. de Montblanc). En un cendat negre tres çafirs cetrins, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 126). Una vanoveta de cendat morat, Inv. Exarch. Altres dos tunicellas de cendat de grana, doc. a. 1659 (BSAL, viii, 285).

    Var. form.: sendal, sendar.

    Etim.: incerta. Ha estat proposat el grec sindōne, però no s'explica el canvi de terminació. També es va proposar un ètim aràbic ṣandal, mat. sign., però s'ha demostrat que tal mot no és pròpiament àrab, sinó pres de les llengües romàniques.

Sendat

El dia dit, Tristany es posà sobre una coixa de sendat vermell, i es féu armar per a l'alta aventura. Es vestí l'ausberc i l'elm d'acer brunyit. Els barons ploraven de pietat pel pros i de vergonya per ells mateixos.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 8.].

SENILLAR m.

Camp de senill; cast. carrizal. Transformen los ressecs brocerals i aspres cenillars, Moreira Folkl. 283. 

SENILL m.

Gramínia de l'espècie Phragmites communis, mena de canya que creix per les vores de rius, recs i altres llocs humits (Ross., Conflent, Ribera d'Ebre, Cast., Val.); cast. cañiza, carrizo. Les cèquies se li atapien de bova i senill, J. Pascual Tirado (BSCC, viii, 246).

    Sinòn.: canyet, canyissot, canyot, senís, xica. 

Senillars

Els primers ulls humans hi degueren trobar una plana aspra i hostil, un seguit d'aiguamolls i marjals i albuferes des de la desembocadura del riu Palància, als peus de l'alt esperó de roca on hi hauria després la ciutat de Sagunt, fins a les boques del Túria i del Xúquer, llavors potser unides en un sol estany immens que arribava fins al petit cap de Cullera. Una terra impossible d'habitar, que encara no era terra sinó aigua i terraigua, clapes de boga i de plantes lacustres, canyars, senillars i altres herbes el nom de les quals desconec i que devien for mar, totes juntes, illes verdes, només vegetals, enmig d'aquella cadena litoral d'albuferes separades només de la mar per un cordó irregular i canviant de dunes i unides a l'aigua salada per goles i boques, com encara en el gran estany meridional que ha conservat el nom propi d'Albufera i que llavors arribava –l'albufera mateixa o els aiguamolls de la marjal, fins a tocar gairebé el curs del riu Túria, en una illeta del qual la ciutat de València seria fundada, i fins a la ratlla de les primeres terres eixutes, al llarg de la qual passaria després una senda i després un camí i desprès la calçada romana, el meu carrer. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 74.).

1. SENÓ m.
|| 1. ant. Graner de canya (Lacavalleria Gazoph.).
|| 2. Petita coberta o replà que tapa una porció de la popa o de la proa d'una barca i serveix per a cobrir objectes i resguardar los de la pluja (or., val.).
|| 3. Part mitgera d'una corda de barca (BDC, xii, 65).

2. SENÓ conj. ant.:
V. sinó.

Senó  

Es divertien anomenant les parts de la barca amb noms mariners: mujol, obencs, botavara, senó; parau­les dures, amb un so àrab. El veritable joc era el gust de l'aventura que traspuava de sota els noms, de la forma dels bucs, o de l'olor resinosa de la fusta, de l'orsa de la quilla que pesava tant a la mà que feia més concreta tota la resta. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 56.].

SENSAL

Sen­sal  

De nit he d'utilitzar l'alfabet dels muts i dels cecs. Una mà parlarà amb la seva companya i sabrà què està fent. «Sensibler», «sensibilitzat», «sensorial», «sensat», «sensible». En retinc dos més que no he dit: «sensual» i «sensualitat». Dues encara se m'escapen (“sensiu”, “sen­sal”) perquè tinc dubtes sobre el seu significat; per tant, fan nou. «Sen­sacional» és un cas dubtós, però deixaria un dit sense parella. Ella pot tocar amb les dues mans i jo no, però, ¿què estimularà els seus estereo­cilis dins la seva banyera esquerdada? [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 349.].

SENSIU

Sensiu

De nit he d'utilitzar l'alfabet dels muts i dels cecs. Una mà parlarà amb la seva companya i sabrà què està fent. «Sensibler», «sensibilitzat», «sensorial», «sensat», «sensible». En retinc dos més que no he dit: «sensual» i «sensualitat». Dues encara se m'escapen (“sensiu”, “sen­sal”) perquè tinc dubtes sobre el seu significat; per tant, fan nou. «Sen­sacional» és un cas dubtós, però deixaria un dit sense parella. Ella pot tocar amb les dues mans i jo no, però, ¿què estimularà els seus estereo­cilis dins la seva banyera esquerdada? [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 349.].

SENTINA f.: cast. sentina.

|| 1. La part més baixa de la bodega d'un vaixell, on s'arrepleguen les aigües que entren dins el buc. Hom fa en la nau sentina per tal que en aquell loc s'ajusten totes les aigues e les legees qui's fan en la nau, Llull Cont. 117, 21. Entraren dins la nau... e no y podien sentir la mala pudor de la sentina, Tirant, c. 186.

|| 2. fig. Lloc ple d'immundícia. Prou n'i ha... que puden a galinassa y a la sentina, Coll. Dames 589. M'has duyt Temps a la sentina | corrupta de ton palau?, Aguiló Fochs foll. 85. a) En sentit moral: Obriré... lo sepulcre pudent e la sentina abominable de les mies immundícies e pecats, Oliver Exc. 64.

    Var. ort. ant.: centina (Cost. Tort., p. 448); çentina (Viudes Donz. 809); cintina (Sermo St. Pere).

    Etim.: del llatí sentīna, mat. sign. 

Sentina

Aquest home i jo havíem desplegat les veles amb la intenció de tornar..., però ara ell és mort, més mort que l'aigua de sentina, i no em sé imaginar qui governarà aquesta nau. Jo diria que tu sol no podràs, si no t'hi dono un cop de mà. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 214.]. 

1. SENYA f.: cast. seña.

|| 1. Indici. Ja dóna senyes de fer l'assaig, Costa Agre terra 81. Saber les senyes: conèixer els detalls que indiquen el lloc on està una cosa. No veure algú o alguna cosa, ni senyes: no veure-la gens, en absolut, no veure'n ni el més petit indici. Entrar en senyes o en senya d'algú: (ant.) arribar a veure on és o a trobar-ne indicis. E si assò demana hom, Sènyer, sempre entrarà hom en noves de vós e en senya de vós, Llull Cont. 113, 22. No sabien hon era lo senyor rey, ne'n podien entrar en senya, entrò que ell mateix vénch, Muntaner Cròn., c. 92.

|| 2. Gest, moviment d'una part del cos per a indicar o expressar alguna cosa. Ab senyas indicava que era cathòlich, López Rel. 49. S'homo me donà una trepitjada espantosa pensant fer-li una senya a ella, Roq. 35. Una mena de mà que em feia senyes, Ruyra Parada 21. Parlar amb senyes: expressar amb gestos allò que es vol significar.

|| 3. pl. Adreça, indicació del carrer, nombre de casa, etc., on algú habita. Basta que mos escriguen es nom y senyes de ca-seua, Ignor. 13.

|| 4. ant. Insígnia. Un pali de vellut... amb la senya de la vila, doc. a. 1450 (Hist. Sóller, ii, 786).

    Fon.: sέɲə (or.); séɲa (val.); sə́ɲə (mall.).

    Etim.: del llatí sĭgna, ‘senyals’.

2. SENYA f.:

V. sènia.

Senyes

A la memòria del meu pare, Josep Ponsatí,

que em va mostrar les senyes, i del meu fill Guillem, que va posar les fites

I per a en Jordi, que ens obre la traça

(Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 5.).

Senyes

Quan no hi havia GPS, l'èxit d'una bona pesca depenia de l'art de localitzar els indrets on hi havia submergits els fons de roca que acollien els bancs de peix de qualitat. Per fixar la posició d'una barca a mar, els mariners prenien senyes: «Les senyes son els punts d'orientació, i prendre senyes és determinar el paratge de mar on es troba la barca. L'operació és molt senzilla. S'entreguarden dos punts de la costa a estribord de la barca, un de prop, per exemple "La Cabra", i un de lluny, que és com ara “Grimola”, i quan l'un cau exactament darrera l'altre, diuen que "ve la Cabra per Grimola”. Al mateix temps es prenen dues senyes a babord, també una exactament darrera l'altra, i amb aquests quatre punts tiren dues línies rectes que formen amb el cap de mort de la barca. El lloc així fixat és ben precís. moltes vegades rep un nom.[...] L'ús de les senyes i de les línies imaginàries, que formen angle en el cap de mort de la barca, suposa un profund sentit de les concepcions geomètriques, un veritable seny de precisió científica», En Ramallets era un mestre d'aquesta ciència. Coneixia totes les senyes de la costa del Maresme. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 189-190.).

SERJANT (ant. escrit també sargant). (gal·licisme).

|| 1. ant. Servent. Si'ls sargantz se baralen entre els, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). Un prohom del Temple frare sargant, Muntaner Cròn., c. 194.

|| 2. ant. Algutzir, saig; executor de justícia; cast. sayón, alguacil. Li foren lliurats sarjants, los quals... sense pietat... lo tragueren de les mans d'aquells, Decam. i, 158. Los ministres e serjants li dauen batcollades, Gerson Passio, c. 8.

|| 3. adj. Servicial, amatent (pir-or.). «És una minyona molt serjanta» (Batet).

|| 4. m. i f. Persona eixerida, astuta, que no bada. «Quina serjanta n'hi ha, d'ella!» (St. Joan les A.).

|| 5. Eina de fuster, de fusta o de ferro, que serveix per a tenir estretes una contra l'altra dues peces de fusta encolades, perquè quedin ben adherides; cast. cárcel.

    Fon.: səɾʒán (or., bal.); saɾʤán (occ.).

    Etim.: del fr. sergeant, mat. sign. 

Serjants

Quan travessàvem el pati jo anava al darrere, mirant de no coixejar gaire, i un cop al cobert vaig agafar una ganxa i una soga que em vaig penjar a l'espatlla, mentre el pare agafava també una ganxa, dues destrals i un ganivet, i en Franz un tascó i una serra ben esmolada, ja que tot això i molt més guardàvem en aquell cau: serres i maces, dues dalles, serjants, un parell de ribots, enformadors de gruixos diversos i un joc de tenalles que penjaven arrenglerades a la paret, i també escaires i tot d'eines que no sabia de què servien... [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 176.].

SERPOLL m.

Planta labiada de l'espècie Thymus serpyllum, de troncs ajaguts i poc ramosos, fulles petites, glomèruls de flors en cabeçola globulosa i corol·la vermella; cast. serpol. Item serpoyl picat e cuyt ab vinagre..., posat al cap, tol la dolor, Tres. Pobr. 17.

    Var. form. dial.: xerpoll.

    Fon.: səɾpóʎ (or.); seɾpóʎ (occ.); ʃəɾpóʎ (Empordà).

    Var. form.: sèrpol (Serpol: Serpillum, Pou Thes. Puer. 37; Labèrnia-S., Bulbena Diccs.).

    Etim.: del llatí serpyllu, mat. sign. 

Serpoll

Certament, quan muntava el cavall abans de l'albada, per tal de no fer esperar els clients, tot deixant la casa adormida, i se n'anava cap als seus camps, i veia els prats feliços amb la rosada, o costejava les tanques emblanquides de l'arç blanc, o contemplava els matallums lluents del llentiscle, i les caramuixes elegants per entre l'estepa rude i la malenconiosa flor de Sant Joan, sentia com un lleuger estremiment, un record vague, una nostàlgia. També era sensible a les olors, i algunes vegades se li acudia d'arrencar una mata de serpoll, i se'l posava a la butxaca de la jaqueta de fustany: però les olors són més properes al fruit que els colors, tenen en si mateixes quelcom de concret, d'adaptable que els colors no tenen. Fins i tot una vegada, mentre baixava cap a les aspres solituds de Marreri, quedà com subjugat per la visió dels rius de baladres que solquen els vessants de tota la vall, i que aflueixen cap al llit del riu principal, que és també un altre riu de baladres encara més gran, per baixar junts, tous i voluptuosos, cap al mar. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 37.].

Serpoll

Cap al tard, cansats i emperlats de suor, seien a l'esplanada, entre perfums que es feien aguts del serpoll i de l'estepa. El senyor Sebastiano pagès, amb la seva cara bonhomiosa, amb la seva barba honesta que tirava a blanca, encenia el mig toscà que el senyor no es descuidava mai de portar-li, però s'estimava més mastegar les fulles amb les poques dents que li quedaven. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 64.].

Serpol

El nom bat prové del verb batre. És un sinònim de baterell, és a dir, el 'lloc on toca de ple el sol, el vent, la pluja .. .': «Mai no destrio, al bat del sol, l la farigola del serpol» (Salva­dor Espriu). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 141.).

1. SERRALL m.
|| 1. Lloc tancat on els musulmans tenen llurs dones i concubines; cast. serrallo. Com si hagués nascut a les latituds del serrall, Oller Hist. 55.
|| 2. Tancat de barres fet a la cort per separar els animals de peu rodó (Castellbò, ap. BDC, xx, 39).
    Etim.: de l'it. serraglio, ‘lloc tancat’, que ve del persa serai, ‘palau’.

2. SERRALL m.
Serral || 1 (Massalcoreig).

Serrall

Les cases, les places, la vida, tot a la ciutat desprenia un sentiment d'espera i d'excitació viciada, com en un serrall. Només la catedral ressaltava serena, amb el seu campanar robust i les seves arcades espaioses, sobre aquell formigueig bulliciós, estrident i constant, com si fos el símbol d'una llei definitiva i immutable promulgada temps enrere a la ciutat. [Sándor Márai. L’última trobada (A gyertyák csonkug égnek, trad. A. García) Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 8475966950. 174 p. P. 38.].

1. SERVA f.

|| 1. Fruit del server o servera, que és semblant a una nespla, però de color vermell groguenc i de gust molt aspre; cast. serba, sorba. No deu hom reebre cerves ne nesples, Arn. Vil. ii, 150. Preneu serues fresques, Dieç Menesc. ii, 48 vo. Envia un covonet llarch de serves verdes y altra de melicotons, doc. a. 1787 (BSAL, xxv, 152). Despenjeu quatre serbes y orellanes, Mestres Marg. 42.

|| 2. Cop donat per agredir (Bal.); cast. castaña. Ab un esplet de sardonaies, nesples, castanyes i serves que els fassen blaus, Aurora 273.

    Loc.

—Esser com les serves, que amb una ja basta: esser una cosa poc agradable.

    Refr.—a) «Any de serves, any de penes» (Urgell, Segarra); «Any de serves, mai lo veges» (Maestrat): sembla indicar que si hi ha bon esplet de serves no serà bo el de blat.—b) «A mal de cagar, no hi valen serves»: es diu en sentit propi referint-se a una diarrea forta, que ni amb un astringent tan fort com les serves es guareix; i també en sentit moral volent significar que quan un vici està molt arrelat, no hi valen consells ni remeis que no siguin extremats.

    Fon.: sέɾβə (or.); séɾbɛ (Ll.); séɾvɛ (Falset); séɾva (Cast., Al.); séɾβa (Tamarit de la L., Maestrat, Val.); sə́ɾvə (Mall., Eiv.); sə́ɫvə (Ciutadella); sέ̞ɫvɛ̞ (Maó).

    Etim.: del llatí sorbu, mat. sign. ||1, amb un canvi de o en e que és difícil d'explicar. 

Serva

L'lngel els ho va agrair amb un somriure d'aprovació i els va oferir brioix de remolatxa i gelea de serva i remolatxa. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 130.].

SERVAR v. tr.

|| 1. Sostenir; mantenir una cosa en un determinat estat o posició, fent que no caigui, que no s'afluixi o que no es mogui; cast. sostener. Ajupit, sens decaure..., servant amb ferma espatlla la màquina dels cels, Atlàntida i. Botà de l'ase..., y servant el cabreste en una mà, amb l'altra prengué l'ansa de la gerra, Galmés Flor 24. «Aquesta columna no serva res» (Pallars, Ll., Conca de Barberà, Camp de Tarr.). Servar un infant: tenir-lo damunt, aguantant-lo amb els braços o dins la falda perquè no caigui (Cervera, Camp de Tarr., Bal.). Ses atlotes que serven infantons, Roq. 47. «Les cames no em serven»: les cames no em sostenen, no tenen força (Mall.). a) refl. Sostenir-se, estar dret per força pròpia. Estich que no em puch servar, Ignor. 66. No pogué servar-se y tingué de caure, Genís Narr. 142.

|| 2. Governar, regir; mantenir sota el propi comandament; cast. regir. Los cavalls, qui seran freschs, no poràs bé retenir ne servar, Canals Prov. 115. Servar el rosari: dirigir la recitació del rosari dient els parenostres i les avemaries i essent contestat pels altres resadors (Mall.). Servar el timó: manejar el timó per governar una embarcació. Servau lo timó ab tanta prudència, Passi cobles 4. a) absol., nàut. Deixar-se dirigir una nau, una embarcació. «La barca ja no serva»: es diu quan la barca ja va sense govern.

|| 3. Conservar (en tots els seus significats); cast. conservar. Asia e Europa encara serven los noms de les dones que en aquelles per actes magnífichs floriren, Metge Somni iv. Per la sua fredor serva aquelles dintre, Albert G., Ques. 48. S'amor que serva a ses bones tradicions, Alcover Cont. 180. La viuda solitària, muda, servà... una blancor de neu, Alcover Poem. Bíbl. 59. Servau vos bons y forts, Alcover Rond. ii, 289. Fruita de servar: fruita que es conserva llarga temporada sense podrir-se o tornar dolenta. Que les cebes se serven y que no's grillen ni's podrescan, Agustí Secr. 26. Els penjolls de servar, que, penjats per un fil..., Pous Empord. 3.

|| 4. Guardar, complir, seguir exactament (allò que està prescrit, allò que s'ha promès, allò que és obligació); cast. observar. E aczò desús dit prometen seruar e tenir, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 19). Pus que lo fur no era servat a don Pedro, Pere IV, Cròn. 88. Nós hi havem servades bones maneres, Epist. Pere 156. Ni he ben servats los teus manaments, Eximenis Conf. 29. En demanar la ajuda de Déu serva e ten manera de bon advocat, Genebreda Cons. 141. Que los dits capítols... sien per tots servats, doc. a. 1403 (BSAL, ix, 355). En ell no era servada alguna iustícia distributiva, Egidi Romà, i, 2a, 11. Sense reparar en enutjosos miraments ni servar cerimoniosos respectes, Pons Com an. 166. Servar el respecte a algú, a alguna cosa: respectar aquella persona o cosa. Servar la Quaresma: guardar els dijunis i altres cerimònies pròpies del temps quaresmal. Servar castedat, virginitat, etc.: guardar aquestes virtuts, complir el vot o l'obligació de practicar-les. a) Serva!: crit amb què el llaurador indica a la bístia que llaura que ha de seguir bé el solc dret (Mall.).

    Loc.—a) Servar collaret a algú: guardar-li moltes contemplacions, tenir-li atencions excessives (Mall.).—b) Servar es solc, o Servar es llum dret: fer bondat (Mall.).—c) No haver-hi pany que servi: no haver-hi res que vagi bé; haver-hi molt de desorde o immoralitat (bal.). No ey havia pany qui servàs en aquella casa, Aguiló C., Rond. de R. 13.

    Refr.—a) «El bon pilar serva la casa»: significa que perquè una cosa duri, ha de tenir bons fonaments.—b) «Un sac buit no se serva»: es diu per indicar que el qui no menja prou, no pot conservar la salut (Mall.).

    Fon.: səɾβá (or.); seɾβá (occ.); səɾvá (Camp de Tarr., bal.).

    Sinòn.:— || 1, aguantar, sostenir;— || 2, regir, governar;— || 3, conservar, mantenir;— || 4, guardar, observar.

    Etim.: del llatí servare, mat. sign. 

Servar

Com direm després, potser cap altra minoria dirigent, si no que siguin les anglo-saxones, no ha sabut comprendre que la igualtat de drets és la millor manera per a servar la fer mesa de les grans estructures polítiques que anomenem imperis. En aquest fet sí que la història ens ha estat mala madrastra. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 73.).

Servava

Però no per això el servava menys zelosament i amb molt de gust l'hi prestaria, si Philip volia. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 153.].

Servat

En tornar a Roma, havia retrobat Luci. Temps enrere havia contret amb ell compromisos que, normalment, un no es preo­cupa gaire de mantenir, però que jo havia servat. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 269.].

SERVATGE m.

Servitud, esclavatge. Verges, li ets, com de son vil servatge | trezets tots çells qui us han per advocada, Masdovelles 45. 

Servatge

D'aquesta manera a l'Església li ha calgut resistir les dues grans temptacions de la història: els cants de sirena del món feudal i del món burgès. Superar-ho li ha estat ben difícil, i encara ara podríem reconèixer els estralls que en alguns grups de la clerecia han causat la mentalitat feudal del servatge i la mentalitat burgesa de la propietat exclusiva — ambdues, como és sabut, contràries al bé comú cristià. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 82.).

1. SETI m.
|| 1. Objecte o lloc destinat a seure-hi (Ross., Ripollès, Empordà, Plana de Vic, Camp de Tarr., Ll.); cast. asiento. Faem encortinar nostra cambra de bons draps e fer bons setis, Jaume I, Cròn. 436. Serets regina e porets siure en lo seti de la regina vostra sor, Muntaner Cròn., c. 32. Lo pintor cau aplombat en lo primer seti ab què topa, Oller Fig. pais. 205. Especialment: a) La part d'una cadira, d'un banc, etc., on reposa el cos de la persona que hi seu. Hi havia dues cadires amb un llibre obert damunt el seti d'una d'elles, Oller Pap. x.
|| 2. Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa; cast. sitio, base. Aytals eren les colones d'aquelles finestres, aytals los capitells e aytals los setis, Hist. Troy. 70. Com se fos acostat al mur e agués reguonegut lo seti del castell, destribuí la sua host per companyes, Reis Bret. 219. Especialment: a) Trast, solar per a edificar-hi (Freginals, Maestrat); cast. sitio, solar.—b) Depressió excavada a terra per a bastir-hi una carbonera (Ulldecona, Freginals).
|| 3. ant. Setge militar; envoltament d'un lloc per gent armada; cast. sitio, asedio, cerco. Mesem nostre seti sobre la torra del Andador, Jaume I, Cròn. 16. Haguem cort de cal part la assetjaríem. car deyen tots los demés que més ualia lo seti a la Boatela, ibid. 261. El grandiós castell, aquell agombolament de pedra que tants setis i tants adobs ha sofert, Massó Croq. 125.
|| 4. ant. Béns seents; cast. inmueble. Que tot hom deja auer pagat ço que li pertanyerà pagar del seti que aurà..., Que les dites pagues faedores... axí del seti com del moble, dejen esser posades per cascú, doc. a. 1316 (Mem. Ac. B. L., ix, 123). Tots sos béns, axí setis com mobles, sien confiscats al senyor, doc. a. 1424 (Priv. Ordin. Valls Pir. 260).
|| 5. Lloc que una persona o cosa ocupa; lloc, en general; cast. lugar, sitio. Cap al seti de la fressa, Casellas Sots 10. Tots s'apartaven o s'estrenyien per a obrir-li seti, Pons Auca 54. Quedar al seti: romandre mort sobtadament, sobretot de mort violenta. Deixar algú al seti: matar-lo sobtadament.
    Fon.: séti (Empordà); sέti (Plana de Vic, Camp de Tarr.).
    Var. form.: siti, sítil.
    Etim.: V. siti.

2. SETI adj. num. (dial. alg.),
per set (art. 2). Un salpent de seti cats, rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 321).

SETÍ (ant. escrit també cetí i satí).
I. m.
|| 1. Teixit de lligat quadrat amb punts d'encreuament distribuïts de manera que les cares del teixit presenten una superfície llisa i brillant; cast. satén. Fou-li posat un drap ab les orles de cetí blau, Ardits, i, 337 (a. 1436). Una cuberta de vellut carmesí forrada de cetí carmesí, doc. a. 1443 (Arx. Gral. R. Val.). Era la roba de cetí carmesí tota brodada de perles, Tirant, c. 262. Yo provehí | e l'arrehí | perles, rubins, | velluts, cetins, Spill 2068. Un sayo folrat de drap e guarnit de setí perla, doc. a. 1516 (Miret Templers 593). Un gipó de contray gornit de satí negre, doc. a. 1523 (Alós Inv. 39). Setí o raso: Bombycinum intercisum, Pou Thes. Puer. 206. Satí, roba de seda: Bombycinum densius textum. Satí ras: Tersum densumque sericum, Lacavalleria Gazoph. La falda és de setí, Llorente Versos 102.
|| 2. fig. Finor extremada. Pessigolles de satí, Riber Sol ixent 3. Sa sollerica de pell de satí, Roq. 1.
|| 3. Fusta molt dura, de color bru groguenc, d'arbres exòtics del gènere Chloroxylon i altres; cast. satén.
|| 4. pl. Planta crucífera de l'espècie Lunaria biennis (V. pesseta || 5).
II. ant. adj. (f. -INA) Teixit a manera de setí. Quatre lliures y huit onces de seda setí en madeixa, doc. a. 1653 (Arx. Patriarca Val.). Per tanta tela fort tela setina, doc. a. 1644 (Rev. Men. 1925, 261). Forrades de tela satina y tafetà, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 868).
    Fon.: sətí (or., bal.); setí (occ., val.); satí (alg.).
    Etim.: segons Coromines DECast. i, 20, probablement del mateix origen que el cat. ant. atzaituní, o sia, derivat de Zaitun, nom àrab d'una ciutat xinesa on es fabricaven aqueixa mena de teixits.

Seti

M'agafaven mals de cap que Hermògenes atribuïa a la calor del clima i al pes del casc; al vespre, després de llargues fatigues, m'asseia com qui es deixa caure; alçar-me per rebre Rufus o Sever era un esforç al qual m'havia de preparar amb temps per endavant; els colzes em pesaven damunt els braços del seti; les cuixes em tremolaven com les d'un corredor rebentat. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 257.].

SETIAL m.:

V. sitial. 

SITIAL o SETIAL m.

|| 1. Seient de cerimònia, distingit; cast. sitial. Apparellaren-nos lo sitial nostre, Pere IV, Cròn. 283. El meu real alt sitial, Spill 13785. Rahó passà, | son poch a poch, al setial | hon la deessa en tribunal | asseyta estaua, Somni J. Joan 1722. a) especialment, Tron, cadira reial; cast. trono. La dita sereníssima Reyna princesa de Gerona... filla primogènita nostra..., hereva e successora nostra en el setial nostre sdevenidora, doc. a. 1505 (Capmany Mem. ii, 312).

|| 2. Moble o altre objecte destinat a seure-hi; cast. asiento. Dins ets esplandits de ses finestres coronelles hi havia un sitial o dos aposta per descansar-hi, Ignor. 23. IIIa vol dir repòs de l'ànima i setial del caminant, Rusiñol Illa 221. La recriminava el tartaner, que havia baxat de son setial, Girbal Pere Llarch 290. Especialment: a) La part d'una cadira, d'un banc, etc., on reposa el cos de la persona que hi seu (Mall., Men.). Quatre cadires amb sitial de bova, Maura Aygof. 130.—b) Post de la latrina, destinada a seure-hi (Mall., Men.). Frontisses per als sitials de nessessària, doc. a. 1830 (Aguiló Dicc.).

|| 3. Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa; cast. sitio, base. Ab un sitial de peu sobre lo qual sta la dita almagerra, doc. a. 1456 (Arx. Gral. R. Val.). Una pastera de fusta..., Una caixa bastarda molt dolenta que serveix de sitial a la dita pastera, doc. a. 1698 (Rev. Cat. vi, 349).Especialment: a) Fonaments d'una casa, d'una paret o d'una altra edificació (Vall de Ribes).—b) Sòl de la llar, on es fa el foc (Montseny).—c) Pedra plana damunt la qual col·loquen l'arna o rusc (Priorat).—d) ant. Moble damunt el qual es muntava un llit, i que sovint estava proveït de calaixos. Lo meu lit ab tots los lansols..., pavalló e lo sitial e tot lo forniment, doc. a. 1501 (Aguiló Dicc.). Hun sitial de fusta d'àlber ab tres cases..., ab un trespontí de borra ab cuberta de fustany blanch e blau ab dos coxins, doc. a. 1512 (Aguiló Dicc.).—e) Mola fixa del molí d'aigua, que per sota està paredada (St. Feliu de P.).—f) Jaç damunt el qual descansa el molí d'aigua (Men.).—g) Petita plataforma de pedra, circular, damunt la qual s'alça el peu o pila d'esportins, en la premsa de lliura (Calasseit).—h) Peça de fusta o de pedra damunt la qual està col·locada una bóta o barril (Empordà, Pla de Bages, Vallès, Vendrell, Camp de Tarr., Priorat, Conca de Barberà, Gandesa). Vuyt pedres picades per a setials de bótes, doc. a. 1562 (arx. mun. de Valls). Mentre nosaltres del celler | dintre 'ls setials fem bona endreça, Berga MT 165.—i) Pinya oberta i seca, sense els pinyons (Pla de Bages).

    Fon.: sitiáɫ, sətiáɫ (or., bal.); sitiáɫ, setiáɫ (occ., val.).

    Var. ort. ant.: cetial (Ardits, iv, 298).

    Etim.: derivat de siti o seti, amb el sufix llatí -āle. 

Setial

M'aixeco i la trec del seu setial.(Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 222.).

SIMÚLID (MOSCA NEGRA)

Els simúlids (Simuliidae) són una família dípters nematòcers de l'infraordre dels culicomorfs que inclou les mosques negres, petits mosquits hematòfags amb una picada aguda i molt desagradable. (enllaç)

Simúlids

Quan hi van anar a treballar els primers lle­nyataires, l'únic entrebanc per espoliar el bosc el van posar els simúlids, els mosquits; aquests insectes infernals s'estimaven més el vel quasi permanent de núvols de les valls immòbils de l'interior de Maine que l'aire tallant de les muntanyes o el sol vigoritzant del mar resplendent de Maine.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 11.].

SINAPSI

1 f. [MD] [ZOA] Regió de comunicació i de transmissió d’impulsos nerviosos entre les neurones o entre una neurona motora i el múscul. 

2 f. [BI] [MD] Aparellament de dos cromosomes homòlegs durant la profase meiòtica. 

3 f. [BO] [BI] Comunicació citoplasmàtica entre dues cèl·lules, en moltes algues vermelles.

Foster Wallace, que tenia vint-i-­cinc anys quan va publicar el llibre, no solament manté el control en tot moment, sinó que aconsegueix con­centrar tots els fils de la trama en tres o quatre sinapsis narratives, especialment a les últimes págines. (Vicenç Pagès Jordà, Més enllà del talent. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 59).

Sinapsis

Tenir els pensa­ments tan coordinats amb els del seu marit, com si tingues­sin els cervells connectats per Bluetooth, la neguiteja. Deu ser que la convivència sincronitza les sinapsis neuronals dels conjuges fins a fer-los semblar bessons, un fenomen potser inevitable, tot i que molt depriment. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 47.).

Sinapsis

Les sinapsis es col·lapsen; bé, què hi farem. Ella amplia el material disponible, afegeix, treu, recompon el que hi ha; aquella mixtura és la seva vida. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 259.].

1. SINGLAR v. intr.
Navegar una nau amb un rumb determinat; cast. singlar.
    Etim.: del cast. singlar, mat. sign., que ve del fr. cingler.

2. SINGLAR v. tr.:
V. cinglar.

3. SINGLAR adj.
|| 1. ant. Singular. La humiltat vostra és singlar, sens par e egual e semblant, Llull Cont. 87, 12.
|| 2. m. ant. Individu, particular. La dita ciutat e singlars d'aquella han plena e liberal concessió, doc. a. 1424 (Rev. Cat. iii, 213).
|| 3. Porc singlar: V. senglar.
Singlar (escrit també Singlà): llin. existent a Igualada, Calders, Centelles, Manresa, etc.
    Etim.: del llatí singŭlāre, ‘singular’.

Singlar 

Allò va ser, senyor, un viatge fabulós que cap aventura marítima no us pot fer imaginar. Sempre amb bon temps, vam començar a singlar a una velocitat tan increïble, que havíem de navegar a més nusos per hora que mai el veler més lleuger de la costa n'hagi comptabilitzat en un dia. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 81.].

SINS

Sins

Les agulles es van disparar de les protuberàncies circulars. Feien set centímetres. Quatre li van travessar les galtes, tres se li van clavar als sins nasals, dues als narius i dues més li van traspassar la barbeta. Dues agulles van perforar la tràquea i una altra l'ull dret, una altra l'ull esquerre. Dues més van penetrar al paladar tou fins al cervell. Però no van ser la causa directa de la mort. Com que la bola de metall obstruïa la boca, no va poder escopir la sang de les ferides que li omplia la boca i li va baixar per la tràquea fins als pulmons; el reg sanguini no va poder absorbir l'oxigen, cosa que va provocar una aturada cardíaca i el que el forense anomenaria en l'informe hipòxia cerebral, és a dir, manca d'oxigen al cervell. Dit d'una altra manera, la Borgny Stem-Myhre es va ofegar. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 15.].

SISAL m. 

Fibra estrangera, usada per a cordatge, sobretot cordills per a lligar les garbes (val.); cast. sisal.

    Etim.: de Sisal, nom d'un port mexicà.

Sisal

Les parets blanques, tan propícies a l'abstracció. Sota els peus, la catifa vermella de sisal que fa de camp de joc de les taules. Sobre el llindar de la porta del lavabo, un rellotge d'oficina vintage  fa caure dos, ze­ros. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 50.).

SEPIOLITA

La sepiolita és un mineral de la classe dels silicats (fil·losilicats), alhora que pertany i dona nom al grup sepiolita de minerals.[2] Va ser anomenada així l'any 1847 per Ernst Friedrich Glocker del grec sepia i lithos, pedra, degut al seu color i la porositat. Com a material per escultura se la coneix com a escuma de mar. https://ca.wikipedia.org/wiki/Sepiolita

Sepiolita

-La vol vostè? -demanà Faldelli mostrant-li una pipa llarga, de fusta, amb un cap de sepiolita. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 240.].

SERPENT

El serpent o erròniament denominat serpentó és un instrument musical antic, rarament vist en l'actualitat. En un principi se l'hauria de classificar com un instrument de vent de fusta i de metall alhora, ja que, per una banda, la columna d'aire es fa vibrar directament amb els llavis i, per l'altra, té nou orificis per als dits  (amb els quals hom controla la nota que emet l'instrument) en lloc de vàlvules, que són de llautó. Per aquesta raó a l'esquema de Hornbostel-Sachs, de la classificació dels instruments, es col·loca al costat de les trompetes.

Per tant, és de vent metall i descendeix de la corneta, encara que no tingui un forat per al polze i també és un avantpassat llunyà de la tuba, passant per l'oficleide o figle. És un instrument aeròfon recobert a l'exterior amb cuir marró o negre, d'embocadura semiesfèrica, de tub llarg i corbat en forma de serp o S, d'aquí prové el seu nom. https://ca.wikipedia.org/wiki/Serpent

Serpentó

No la puc tocar, tot i aquests dos dies de gràcia ... Tampoc no tocaria el serpentó o el flautí encara que em donessin dos mesos o vint anys. No puc controlar el que m'ha posseït. És l'espinguet d'un nen de Pembridge que diu: així, ¿coneixies la meva mare abans que jo nasqués? ¿ Va existir aquest temps, abans que jo nasqués? Les llàgrimes omplen els seus ulls en vista que hauria de ser així. . [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 360.].

SERVER m.

Arbre de la família de les rosàcies, de diverses espècies del gènere Sorbus, i principalment la Sorbus domestica, de fulles pinnades, flors blanques en corimbes més curts que les fulles, de pètals quasi orbiculars, i fruit (anomenat serva) quasi globós, molt astringent quan verdeja, però blan, polpós i dolç quan és ben madur; cast. serbal. Prenets... fulles de codonyer, de nespler e de seruer, Flos medic. 160 vo. a) Server de bosc o Server de caçadors: l'espècie Sorbus aucuparia.—b) Server bord: l'espècie Pyrus aria (val.).

Server: llin. existent a Cruïlles, Osor, Barc., Sueca, Dénia, Al., Polop, Pedreguer, Mall., etc.

    Fon.: səɾβé (or.); seɾβé (occ.); seɾvéɾ (val.); səɾvé (mall.).

    Etim.: derivat de serva, art. 1.

Server

La gernació s'havia allunyat de l'isba de Rodion i havia enfilat el carrer cap al server. Van entonar una cançó i començà a sonar un acordió. S'hi anaven acostant cada cop més...

-Mama, anem's-en d'aquí!—digué la neneta tota pàl·lida, arrapant-se tremolosa a la mare—. Anem's en, mama! [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 138.].

Serves

Sembla que va ser allà on es va inventar el joc de llançar predes, com les pedrades que ens tiràvem nosaltres de nenes, ¿te'n recordes?, quan l'Enzo em va tocar al front (encara hi tinc la cicatriu) i, desconsolat, em va regalar una corona de serves. Però després, a la plaça de Carbonara, de les pedres es va passar a les armes, i es va convertir en el lloc on es feien duels fins a l'última gota de sang. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 583.].

Server

Cada any en els meus viatges m'aturo a Procòpia i poso a la mateixa cambra del mateix hostal. Des de la primera vegada m'he detingut a contemplar el paisatge que es veu quan enretires la cortina de la finestra: un fossat, un pont, una paret petita, un server, un camp de blat de moro, un esbarzer, un galliner, un vessant de turó groc, un núvol blanc, un tros de cel blau en forma de trapezi. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 147.].

SEST

Sest

Des d'aleshores, ningú no gosà entrar més dins la forest salvatge: l'espant ne guarda l'entrada, i els enamorats hi sens toregen. Llavors és quan Tristany faisoná l'arc Que-no-fall, el qual atenyia sempre el sest, home o bèstia, a l'indret apuntat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 50-51.].

1. SETI m. 

|| 1. Objecte o lloc destinat a seure-hi (Ross., Ripollès, Empordà, Plana de Vic, Camp de Tarr., Ll.); cast. asiento. Faem encortinar nostra cambra de bons draps e fer bons setis, Jaume I, Cròn. 436. Serets regina e porets siure en lo seti de la regina vostra sor, Muntaner Cròn., c. 32. Lo pintor cau aplombat en lo primer seti ab què topa, Oller Fig. pais. 205. Especialment: a) La part d'una cadira, d'un banc, etc., on reposa el cos de la persona que hi seu. Hi havia dues cadires amb un llibre obert damunt el seti d'una d'elles, Oller Pap. x. 

|| 2. Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa; cast. sitio, base. Aytals eren les colones d'aquelles finestres, aytals los capitells e aytals los setis, Hist. Troy. 70. Com se fos acostat al mur e agués reguonegut lo seti del castell, destribuí la sua host per companyes, Reis Bret. 219. Especialment:a) Trast, solar per a edificar-hi (Freginals, Maestrat); cast. sitio, solar.—b)Depressió excavada a terra per a bastir-hi una carbonera (Ulldecona, Freginals). 

|| 3. ant. Setge militar; envoltament d'un lloc per gent armada; cast. sitio, asedio, cerco. Mesem nostre seti sobre la torra del Andador, Jaume I, Cròn. 16.Haguem cort de cal part la assetjaríem. car deyen tots los demés que més ualia lo seti a la Boatela, ibid. 261. El grandiós castell, aquell agombolament de pedra que tants setis i tants adobs ha sofert, Massó Croq. 125. 

|| 4. ant. Béns seents; cast. inmueble. Que tot hom deja auer pagat ço que li pertanyerà pagar del seti que aurà..., Que les dites pagues faedores... axí del seti com del moble, dejen esser posades per cascú, doc. a. 1316 (Mem. Ac. B. L., ix, 123). Tots sos béns, axí setis com mobles, sien confiscats al senyor,doc. a. 1424 (Priv. Ordin. Valls Pir. 260).

|| 5. Lloc que una persona o cosa ocupa; lloc, en general; cast. lugar, sitio. Cap al seti de la fressa, Casellas Sots 10. Tots s'apartaven o s'estrenyien per a obrir-li seti, Pons Auca 54. Quedar al seti: romandre mort sobtadament, sobretot de mort violenta. Deixar algú al seti: matar-lo sobtadament.

    Fon.: séti (Empordà); sέti (Plana de Vic, Camp de Tarr.).

    Var. form.: siti, sítil.

    Etim.: V. siti.

2. SETI adj. num. (dial. alg.), 

per set (art. 2). Un salpent de seti cats, rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix,321).

SETÍ (ant. escrit també cetí i satí).

I. m. 

|| 1. Teixit de lligat quadrat amb punts d'encreuament distribuïts de manera que les cares del teixit presenten una superfície llisa i brillant; cast. satén. Fou-li posat un drap ab les orles de cetí blau, Ardits, i, 337 (a. 1436). Una cuberta de vellut carmesí forrada de cetí carmesí, doc. a. 1443 (Arx. Gral. R. Val.). Era la roba de cetí carmesí tota brodada de perles, Tirant, c. 262. Yo provehí | e l'arrehí | perles, rubins, | velluts, cetins, Spill 2068. Un sayo folrat de drap e guarnit de setí perla, doc. a. 1516 (Miret Templers 593). Un gipó de contray gornit de satí negre, doc. a. 1523 (Alós Inv. 39). Setí o raso: Bombycinum intercisum, Pou Thes. Puer. 206. Satí, roba de seda: Bombycinum densius textum. Satí ras: Tersum densumque sericum, Lacavalleria Gazoph. La falda és de setí, Llorente Versos 102. 

|| 2. fig. Finor extremada. Pessigolles de satí, Riber Sol ixent 3. Sa sollerica de pell de satí, Roq. 1. 

|| 3. Fusta molt dura, de color bru groguenc, d'arbres exòtics del gènereChloroxylon i altres; cast. satén. 

|| 4. pl. Planta crucífera de l'espècie Lunaria biennis (V. pesseta || 5).

II. ant. adj. (f. -INA) Teixit a manera de setí. Quatre lliures y huit onces de seda setí en madeixa, doc. a. 1653 (Arx. Patriarca Val.). Per tanta tela fort tela setina, doc. a. 1644 (Rev. Men. 1925, 261). Forrades de tela satina y tafetà,doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 868).

    Fon.: sətí (or., bal.); setí (occ., val.); satí (alg.).

    Etim.: segons Coromines DECast. i, 20, probablement del mateix origen que el cat. ant. atzaituní, o sia, derivat de Zaitun, nom àrab d'una ciutat xinesa on es fabricaven aqueixa mena de teixits.

Seti

A son costat, ajagut boca en alt sobre el femer, hi havia En Manyotes, un trencat dels sagins que, així que fes qualque esforç impensat, podia sortir-li la moca, deixant-lo al seti; a l'altra banda d'En Manyotes, arrambat d'esquena a la paret, deixava anar seguidament becaines el Cristet, un vell de noranta anys, en la boca del qual el sol feia espurnar, com bocinets de porcellana, dues dentetes noves, com dentetes d’infant, que havien brollat feia poc en aquelles genives anys ha pelades i endurides. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 210.).

Seti

Així passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d'una bardissa o d'un matoll de roldó, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d'ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 19.).

Seti

L'ombra negra dels grans arbres els embolcalla. El rei segueix l'espia. Es fia de la seva espasa, que en altre temps ha ventat bells cops. Ah!, si Tristany es desperta, l'un dels dos, Déu sap qui! , res­tara mort en el seti. A l'últim el forester diu tot baix:

—Rei, ens hi acostem.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 52.].

SEUNA

RENEGUEU, PERÒ EN CATALÀ! - BONA VIDA - Blocs de ...https://blocs.mesvilaweb.cat › Llengua 4 de febr. 2009 — Renecs bàsics: collons, cago'n Déu,cago'n la puta, putes, ... Cago`n Déu, en la creu i en el fuster que la feu ... Cago`n seuna.

RENECS I PARAULOTES - José Gargallo Gregori http://josegargallo.blogspot.com › renec 13 de nov. 2013 — Cago`n seuna. Cago`n ta mare, en ta puta mare. Cago'n Tano quan era gitano. Cago`n ton pare. Cago`n tot. Collins.

13 maneres de dir 'joder' que agradarien a Pompeu Fabra - El ...https://www.elnacional.cat › cultura › 13-maneres-dir-j...28 de jul. 2020 — 2. Casum seuna! Un eufemisme políticament correcte per no blasfemar, ja que cagar-se en Déu ara potser està a l'ordre del dia, però fa quaranta ...

Seuna

Va ser llavors, que l'home va dir cago'n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago'n seuna, inútil, que t'has deixat atrapar pel temporal. I nos altres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l'espatlla i els lloms, i eren fredes i desperta ven el mal humor, les nostres gotetes. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 16.).

SEÜSSOS

Shantung

Amb gran esforç, pujà al cim del penya-segat i veié que, més enllà d'una landa enclotada i deserta, una forest s'estenia sense fi. Eh es lamentava enyorant Gorvenal, Rohalt pare seu i la terra de Leonís, quan el brogit llunyà d'una cacera amb cridòria i so de corn li alega el cor. Al caire de la forest, un bell cervo sortí. La gossada i els mun­ters davallaven a l'encalç seu, amb gran brogit de veus i de trompes. Però, en ser que els seüssos se li penjaven a raïms al cuiro de la cre­uera, la bèstia, a unes guantes passes de Tristany, es blegá sobre els garrons i reté el bleix. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 3.].

SHANTUNG

Tela de seda fabricada amb els fils de distint gruix i finor.

Shantung

Pujà al seu lloc, acceptant els preludis del seu èxit, que foren les falagueries dels conills porquins per ajudar-la a arribar al cim del pedestal, i amb una estudiada parsimònia es desféu les sabates, es calçà les sandàlies, es tragué els guants, es desféu la cabellera i finalment es descordà l'abric de shantung i el lliurà als de baix.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 29.).

SIBOC o SABOC m. 

|| 1. Ocell de la família de les caprimúlgides, espècie Caprimulgus europaeus (or., occ., val.); cast. chotacabras. El gemech enrogallat del siboch, Casellas Sots 234. (V. enganyapastors || 1). 

|| 2. fig. Badoc, beneitot (or., occ., val.); cast. papanatas pazguato. Dirigint les obertes boques cap a les gorres dels sibocs que les contemplen embavocats,Moreira Flokl. 613.

    Fon.: siβók (Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Cardona, solsona, Vallès); siβɔ́k(Amposta, Tortos, Calasseit); saβók (Urgell); saβɔ́k (Gandesa, Valljunquera, Gandia, Benilloba), Vall de Gallinera, 

Calp); θaβók (Aiguaviva d'Aragó).

 Siboc

Coneixia el crit llarg i esfereïdor del duc, i sabia quin era el gemec enrogallat del siboc. A còpia d’escorcollar en els abims del silenci, l'ànima se li enfebrava amb somnis estranys i rares exaltacions, i fins creia sentir a voltres sanglots inexplicables i ressons desconeguts, que retrunyien en el seu esperit, com gemecs d’ànima en pena. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 116.).

SICÒMOR m.

Arbre de l'espècie Ficus sycomorus, semblant a la figuera, però de fulles anàlogues a les de la morera; cast. sicómoro. Anà pugar en un arbre apellat sicomor, Evang. Palau 87. Sicòmor, arbre escollit, Salvà Ret. 111.

    Etim.: pres del llatí sycŏmŏrus (<gr. συκóμορος), mat. sign. 

Sicòmor

-Jo crec en el sicòmor i en els boscos anglesos -diu l'Eric Sander­son-. ¿Per què tothom ha d'utilitzar l'auró italià? ¿No haurien utilitzat el sicòmor els italians si haguessin viscut aquí? [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 143.].

Sicòmor  

Les flors de l'herba van empolsinant de blanc els acres dels volts del Round Pond. Sembla que tot això hagi passat de lluna nova a lluna nova. Però llavors la pluja era un tamborineig, quasi un espetarrec, al sicòmor de darrere meu. I ara és més com una mena de vapor, barrejat amb el pol·len de les flors dels til·lers, que s'alça des de l'herba i reposa sota les branques més baixes. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 350.].

SILLABEIG

Sillabeig

... i l'oncle Radel, no gaire lluny i aclofat en sa vella cadira de braços, confegia, bo i sense ulleres, amb un sillabeig discret de rés, la llegenda d'un llibre de fules groguenques... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 239.).

SILUR m., neol.: cast. siluro.

|| 1. Peix d'aigua dolça, semblant a l'anguila, molt voraç.

|| 2. Torpede submarí automòbil.

    Etim.: pres del llatí silūrus, mat. sign. ||1. 

Silur

Com si no hagués de ser mai avui, el dia d'un accident. Nada. Nada. Un accidente. Fa pudor de vell. De colònia rància. De tabac. De tancat. L'home, amb les vores de la boca caigudes i blanques, com els bigotis d'un silur, torna a fer, esto no es nada, claro, chavala, puedes quedártela. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 55.).

SIMITARRA f. 

Sabre molt corbat, usat principalment pels àrabs i altres orientals; cast. cimitarra.Cimitarra: Incuruus gladius, Acinax, Pou Thes. Puer. 118. No els manquen simitarres, Canigó viii.

    Var. form. ant.: semitara (Quinto Cúrcio, ap. Aguiló Dicc.); cemitarra (doc. a. 1482, ap. Corominas DECast, i, 806).

    Etim.: desconeguda (vegeu Corominas DECast, s. v. cimitarra).

Simitarra

Només reposava una mica durant les hores de la matinada, abans de de sortir el sol. Llavors queia en un son profund i pesat que durava fins que la claror del dia el feria a les parpelles , que s'obrien com el tall d'una simitarra. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 21).

SINAL·LAGMÀTIC, -ÀTICA adj.

Bilateral, que imposa obligacions recíproques; cast. sinalagmático. Aprofitam per lluir els nostres coneixements de la teoria de la contraprestació i de les obligacions sinalagmàtiques, Vidal Mirall 120.

    Etim.: pres del llatí synallagmaticum (< gr. συναλλαγματικóν), mat. sign.

Sinal·lagmàtic

Però l'aportació més perdurable de La Nacionalitat Catalana és la d'haver donat forma clara al problema català. Prat parteix d'unes afirmacions marcadament distintes de les que sus­tentava el federalisme proudhonià que havia introduït a Espanya Francesc Pi i Margall (1824-1901): on Pi i Margall i els seus segui­dors s'havien limitat a insistir en el pacte sinal·lagmàtic —pactant, els municipals han de construir les províncies, a la vegada que les províncies han de construir la nació—, Prat de la Riba parla de «comunitat històrica» substancialment «necessària», individualit­zada per uns determinats caràcters diferencials. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 117.).

Sinal·lagmàtic

És possible que quan l'articulista de "La Veu" va escriure que la doctrina de Pi i Margall no s'aguanta, pensés en la doctrina del pacte. del famós pacte sinal·lagmàtic. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 61.).

SINAPSI

Una sinapsi és un tipus d'unió especialitzada mitjançant la qual les neurones s'envien senyals entre elles i/o a les cèl·lules no neuronals com les musculars o secretores. El terme "sinapsi" va ser encunyat per Sir Charles Scott Sherrington el 1897 al seu treball "The integrative action of the nervous system".

Les sinapsis químiques permeten a les neurones formar circuits dins del sistema nerviós central. Són crucials pels processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Permeten al sistema nerviós central connectar i controlar altres sistemes del cos. Una neurona allibera un neurotransmissor a la sinapsi que connecta amb una altra neurona. Aquests neurotransmissors han de sortir de la sinapsi adequadament perquè la sinapsi estigui preparada pel seu òptim funcionament al més aviat possible. Les sinapsis químiques no són l'únic tipus de sinapsi biològica: les sinapsis elèctriques i les immunològiques també existeixen. Amb tot, sense cap adjectiu qualificatiu “sinapsi” significa sinapsi química. (Viquipèdia)

Sinapsi 

Era un home alt, de complexió atlètica, amb els cabells rogencs i un posat ingenu, gairebé infantil. Li vaig fer vint-i-sis o vint-i-set anys; potser era un llicenciat, o un jove advocat que treballava a París per una empresa americana. Jo no l'havia vist mai, i en canvi tenia un no sé què que em resultava fa miliar, un no sé què que m'impedia desviar-ne la vista: un breu llampec, una estranya sinapsi de reconeixement. Vaig provar d'as signar-li diversos noms, d'anar descabdellant associacions per situar-lo en algun lloc del passat... però res. [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 270.].

SINGLATANA f.:

V. sargantana.

Singlatana

Quan era petit, ja sabia que Franca acabava de perdre -un any abans que nasqués- una provincia com una singlatana perd la seua cua. En aquell cas, la cua era molt més gran que el cos i no tornaria a créixer mai més pus. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 15.).

SINOPLE adj. 

Verd, en heràldica; cast. sinople.

    Etim.: pres del fr. sinople, mat. sign.

Sinople

Llavors es posaren en camí tot conversant, fins que a l'últim ata­laiaren un ric castell. El voltaven tot de prats, de vergers, d'aigües vives, de pesqueries i de terres de conreu. Vaixells nombrosos entra­ven al port. El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

SINS

Sins

Havia acabat l'hora de visita, així que totes les seves esclaves famelles havien marxat. Però rera seu havien deixat núvols de perfum. En Trout va agafar nàusees en passar pel davant de la porta. Era una reacció automàtica a aquell núvol fonamentalment hostil. L'Elgin Washington acabava d'esnifar cocaïna pels seus sins facials, la qual amplificava de forma tremenda els missatges telepàtics que enviava i rebia. Se sentia cent vegades més gran que la vida, vist que els missatges eren tan forts i excitants. Era el seu soroll el que l'engrescava. El que deien no li importava. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 236.].

SISALL

Sisalls

Ens untàvem d'herbes i esperàvem amagats entremig del blat de moro o dels canyissars que els gossos assenyalessin els senglars, seguíem les petjades fins als caus, cremàvem sisalls per fer-los sortir. Jo no podia disparar, tu no em deixaves, encara no podia matar un senglar, no tenia prou força per frenar el retrocés de l'escopeta, em deies que allò era la força que perdia el senglar, una reacció des del cos de la bèstia fins al caçador, m'explicaves que era la mateixa força que feia el peix quan intentava desfer-se de l'ham, només que el fil que uneix el caçador i el senglar és invisible, però que pensés que no era la inèrcia de l'escopeta, el cop del tret, sinó el darrer espeternec del senglar. (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 13.).

SISENER

Sisener

Uns quants clics abans de Nadal, vaig prestar el jurament dels es­coltes a un capellà, la «promesa» per tenir dret de portar en el meu uniforme la insígnia grisa amb la creu de Jerusalem en un terci i una flor de llis al centre. L'estol es componia de quatre grups de sis -una sisena- dirigits per un sisener i el seu segon. Eric de Brun du Bois Noir, el nostre cap, duia dos estels cosits a la boina i dues vetes blan­ques a l'espatlla.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 59.).

SISQUERA adv. (castellanisme inadmissible) usat vulgarment amb els significats del cast. siquiera.

Per no aturar-se sisquera, Aguiló Poes. 53. Ni sisquera va tenir temps, Querol Her. Cab. 350.

Sisquera 

Passà el pont seguint carretera amunt sense sisquera aturar-se a l'hostal de la Florida per a a beure un glop i arribà a Reus davant d'una porta coneguda. Trucà dos pics, una veu i passos de vella s'acostaren, la porta s'obrí i l'hereuet, espenyent la vella, en dos bots muntà les escales.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 187.).

SITI m.

|| 1. Objecte o lloc destinat a seure-hi; cast. asiento. Lo rey... levà's del siti en què seya, Desclot Cròn., c. 1. Juno... asseguda en un reyal siti tot negre, Curial, iii, 17. La princesa se començà a despullar, e Plaerdemauida li parà lo siti que Tirant la podia molt ben veure, Tirant, c. 216. Ey veuen un siti buyt, Aguiló Poes. 123. El Siti Perillós: nom que en els llibres de cavalleria del cicle bretó es donava a una cadira on no es podia asseure, sense que hi morís, un cavaller que no fos ple de bondat i puresa; aquesta cadira fou adoptada com a emblema per Alfons V. Marli lavòs fau I setga gran e maravalós... e dix... que ya nul hom no s'i asiurà qua no sia mort ho malmanat, tant fins que'l bon cavaler sia vangut..., per so sa matran an mortal peril sels qui así se seuran, per so yo met a él nom, per lo paril que y as, Siti Perilós, Graal 57. A'n Manuel Lopiç pintor..., de deboxar les lletres e siti perillós que són estats fets e probats en la dita chaquima, doc. a. 1442 (Est. Univ. vii, 25). Davant lo dit senyor rey, dins lo carro, li estava lo siti perillós molt bellament aparellat, Diet. Capellà. Prendre siti: asseure's. La senyora Pepa... prengué després siti a l'altra part de taula, Oller Pap. iii. Alçar els sitis: fer dissabte (Barc., ap. Aguiló Dicc.). Especialment: a) La part d'una cadira, d'un banc, etc., on reposa el cos de la persona que hi seu. Per un troç de cuyro de bedell vermell comprat e entrat en lo siti de la dita cadira, doc. a. 1437 (Arx. Gral. R. Val.). Sis cadires de brassos que los sitis són de clin, sis cadires de pi ab lo siti de bova, doc. a. 1799 (arx. de Montblanc).—b) Objecte cilíndric a manera de cabàs invertit, fet de palma i farcit de cli, de llana o d'espart, que serveix com a seient, principalment en els convents de monges de clausura (Ribera d'Ebre).—c) ant. Coixí o matalasset prim que es posava damunt un banc per fer més tou el seient d'aquest. Un siti de ploma ab cuberta de canamàs, doc. a. 1403 (Aguiló Dicc.). Un siti de banqual de lana cubert de canemaç negre desús e dejús, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.).—d) Cadireta per a seure-hi infants. Lo siti: Stibadium, Pou Thes. Puer. 199.—e) Jaç de sacpalls i una pell, que els traginers componen dins el carro per a jeure-hi quan van de camí durant la nit (Manacor).

|| 2. Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa; cast. sitio, base. Siti de columna: Basis, Nebrija Dict. Per preu de quatre carretades de pedra entre claus, sitis e entrepeus, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). Especialment: a) Trast, solar per a edificar-hi (Tortosa, Alcoi, Eiv.); cast. solar. Lo siti de la ciutat e lo pati fos salpicat ab aygua beneyta, Eximenis II Reg., c. 6.—b) Depressió excavada a terra per bastir-hi una carbonera (Alcoi, Pego).—c) Lloc on estan col·locades les arnes d'abelles (Calasseit, Llucena); cast. colmenar.—d) Estalvis per a posar-hi l'olla (val.); cast. rodaja. Siti de la olla: Sessibulum ollae, Pou Thes. Puer. 151.—e) Base de pedra damunt la qual va bastida la caixa del molí d'escorça (Esporles).—f) Caixó dins el qual va muntada una mola d'esmolar. Una mola gran, apta a smolar, ab son siti, doc. a. 1437 (BABL, xi, 158).—g) Peça de fusta o de pedra sobre la qual està col·locada una bóta o barril. Bótes aposentades demunt sitis de mitjà, Rosselló Many 145.

|| 3. Setge militar; envoltament d'un lloc per gent armada que el combat i intenta apoderar-se'n; cast. sitio, asedio, cerco. Anà assetiar lo loch de Sogorb, lo qual en aquell siti se reté a Nós, Pere IV, Cròn. 378. Lo rey tingué siti al castell un any e dos mesos, Tirant, c. 207. Quant tenian siti sobre la ciutat, doc. a. 1524 (BSAL, viii, 73).

|| 4. Lloc que una persona o cosa ocupa; lloc, en general; cast. lugar, sitio. Mudant siti la natura dels membres se conforta, Albert G., Ques. 25. La sua posició e siti és en lo pus alt loch, Cauliach Coll., i, 2a, 1. Elegí es siti hont se ha de fer es depòsit, Ignor. 12. Quedar en el siti: romandre mort sobtadament, sobretot de mort violenta. Deixar algú al siti: matar-lo sobtadament. En deixava dues dotzenes en es siti, Alcover Cont. 304.

|| 5. adj. ant. (f. SÍTIA) Situat; cast. sito. Les cases del reverendíssim archabisbe... qui stan síties en lo carrer ample, doc. a. 1519 (Ardits, iii, 293).

|| 6. Béns sitis, o simplement Siti: béns seents, immobles; cast. inmueble. Jurà e dix que no ha res de siti ni moble, doc. a. 1353 (Mem. Ac. B. L., ix, 152). Que no sien tenguts los juheus de pendre en paga de lurs deutes siti, doc. a. 1358 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). No pugats vendre alcuns béns sitis a hom que no sia habitador, doc. a. 1405 (BSCC, xiii, 36).

    Var. form.: seti, sítil.

    Var. ort. ant.: citi (Graal 56).

    Etim.: sembla venir del llatí sĭtus, ‘lloc, situació’, semicultisme que presenta una -i explicable a semblança de la del cat. ant. pati (< pactum) o presa del verb sitiar. La forma seti, gairebé tan freqüent com siti, pot esser resultat de l'analogia de setge, que té un altre origen però presenta gran afinitat semàntica. 

Siti

Però resul­ta que el noi de Westfàlia tenia una bona espasa que la vella li havia donat, juntament amb totes les peces del vestit. Càndid desembeina, tot i ser home de bon jaient, i vet aquí que deixa l'israelita al siti, als peus de Cunegunda. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 43.].

SIULAR v.:

V. xiular.

Siula

La seva obra més popular, però, és, la marxa Washington Grays (1861). A Youtube se'n poden escoltar moltes versions, fins i tot hi ha un friqui que la siula de començament a fi. Fa feredat pensar que això és possible.   (Antoni Pizà. Un cementiri a Brooklyn. Claudi S. Grafulla, l'improbable inventor del jazz. Article revista L'Avenç 472, octubre. P. 68.).

SIURELL m.: 

V. xiulell.

XIULELL o SIULELL (i dial. mall. siurell). m. 

|| 1. Instrument per a produir un so agut semblant a un xiulet; cast. silbato.Especialment: a) Instrument de terrissa o argila, de fabricació típica mallorquina, pintat de blanc i de colors vius i imitant figures de cavalls i d'altres éssers animats (Mall.). Blancs ciurells... de la ignota gerreria, | amb pintures fantasia | d'almangre, de verd i blau, Salvà Ret. 13. S'encanta amb siurells d'argila,Dolç Somni 14. Senyora de siurell: senyora pobra que vol fer ostentació de senyoriu (Mall.). 

|| 2. Siulador, ànec de l'espècie Anas penelope (mall., men.); cast. ánade silbón.

    Fon.: ʃiwɫéʎ (Cerdanya); siwɾéʎ (Mall.).

    Etim.: del llatí vg. *sibilĕllum, derivat de sībilum, ‘xiulet’.

Siurell

Només el petit dels Cortès ha estat capaç de fer-li una moixonia i li ha comprat un siurell. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 186.).

SOBEC m.: 

V. subec.

SUBEC (escrit també sobec, ant. subet, dial. xubec). m. 

|| 1. ant. Son letàrgica; cast. letargia. Los puagrosos | coxos, artètichs, | folls e frenètichs | subets, litàrgichs, Spill 12155. Subet: Laethargus, hoc coma, Pou Thes. Puer. 156. Lo qui té mal de subet: Laethargicus, ibid. 

|| 2. Son forta, irresistible (Bal.); cast. sopor, sueño. El sendemà... van ennocats, vessa qui los fa subec, Fontanet Conró 34. Los agarrota un subech tan maleyt,Alcover Rond. i, 140. a) fig. D'aquell sobech, d'aquella letargia en què havia estat sebollida tan llarga temporada, Girbal Pere Llarch 197. 

|| 3. Becaina, dormida curta (Bal.); cast. sueñecito. Que el teu enemich no dorm, | y a cada sobec que dónes | va sembrant herba en ton hort, Verdaguer Obres, i, 322. A forsa de subechs y xupades de puro, Roq. 46.

    Fon.: suβέ̞k (mall.); ʃuβέ̞k (men.).

    Intens.: subequet, subecot.

    Etim.: de l'àrab subāt, mat. sign. ||1.

Sobec

Ja estava mig adormit quan sentí un gemec que li féu obrir altre cop els ulls i badar bé les orelles per distingir si venia de fora o tenia a veure amb la primera becada i l'inici del sobec. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 158.).

SOBERG, -ERGA adj. 

|| 1. Notable per la seva grandària, força, poder o altra qualitat favorable (Camp de Tarr., Benissa, Sanet); cast. soberbio, gallardo. Dues pesses d'entenes sobergues, doc. a. 1313 (Capmany Mem. ii, 412). Era molt valent e ardit e dels pus bells cavallers d'Espanya, e gran e soberch e de bon tall, Muntaner Cròn., c. 179. Lo alà era molt gran e soberch e féu caure tres voltes a Tirant en terra, Tirant, c. 60. Tirant ab lo rey Scariano acompanyats de soberga companyia, Tirant, c. 379. Es vexat sota sobergues roques, Alegre Transf. 44.De paladins rodejat | soberch l'alarb descollava, Camps i F., Poes. 69. El membre més gloriós, el més soberch puntal de l'Institut de França, Oliver Obres, i, 188. Brollava del cor un clam soberg, Ruyra Parada 66. 

|| 2. Excessiu, superior a la mesura justa o normal; cast. excesivo. a) En sentit quantitatiu (de grossària, de pes material, etc.). Tota persona que serà atrobada ab pes minue, e ab pes massa bastant e soberch, que pac de ban deu sous,doc. a. 1434 (BABL, xi, 327). Si alguna de les dites mesures serà atrobada soberga, que sia trencada, Mostassaf 113. No vull que diguen de mi que ab armes sobergues me só combatut ab tu, Tirant, c. 60. Dificultoses de payr per la sua soberga humiditat viscosa, Albert G., Ques. 6 vo.—b) En el sentit de la molèstia que produeix: Difícil de sofrir, de resistir (Mall., Men.). «Aquesta costa és soberga» (=és mala de pujar). «Sempre renyes! Ets ben soberg!»Fo en gran treball de passar una guerra qui era llavors gran e soberga, Desclot Cròn., c. 139. Sàpies que ab soberch trebayl se conserva la gran fama, Scip. e An. 53.Los crestians los eren molt soberchs, Tirant, c. 372. Pensant que tenien soberga bestreta, Proc. Olives 327. Lo soberc exercici diseca e resol la calor natural, Albert G., Ques. 26. Tan soberga dolor sobreprès al gran sol, del desastre seguit a la que tant amava, Alegre Transf. 30. Ses mules partiren daxo-daxo perque es viatge los era soberch, Alcover Rond. ii, 19.

    Fon.: suβέɾk (Reus); soβéɾk (Val., Mall.); suβéɾk (Men.).

    Etim.: del llatí superbu, mat. sign. ||1.

Soberg

Aixecà el cap soberg amb un arranc de rèprobe i, encarant-se amb la divinitat, semblà exigir-li comptes. Què li fou respost del més enllà an aquella muda interrogant?... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 315.).

Soberg

Quan el Führer, en els seus discursos llampeguejants, parla va de l'esplèndid jove alemany que oferia un cos soberg, una ànima abnegada i un esperit indomable al servei de la Pàtria, molts dels qui l'escoltaven entre la generació més jove veien una figura com la d'Emil Gerhardt. I tots els directors dels films que propagaven el nou esperit patriòtic elegien Emil Gerhardt com a protagonista. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 119.].

SOBINES 

De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17.Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62.

    Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs(Mall.).

    Sinòn.: d'esquena, de memòria.

    Antòn.: d'abocons, de boca-dents.

    Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

Sobines

Aleshores, Clay s'aplegà a la festa; jeia de sobines, sobre la taula, excitat pñer Dolly, la qual de seguida se li girà d'esquena i s'arrapà impassible Nillson, que continuava menjant. [Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 108].

Sobines

De sobines, estirada sobre la gespa d'aquell prat en pen­dent, ben a prop del cim del pujol, observava la immensitat blava del cel, encara amb la tebior de la mà de Jude a la seva. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 59.].

Sobrix

Certes, per la prudència de Brangiana, ningú no sorprengué la reina entre els braços del seu amic; però a tota hora, en tot lloc, ¿no veu tothom com el desig els agita, els estreny, sobrix de tots llurs sentits com el vi novell regalima del cup?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 26.].

Sobines

L'acompanyà de seguida al dormitori, on el senyor Carey jeia de sobines. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 598.].

Sobines

De sobines, amb els ulls ben oberts, deixant de banda per unes hores tota preocupació humana, em vaig lliurar del vespre a l'alba a aquell món de flama i de cristall. Va ser el més bell dels meus viatges. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 161.].

SOBRECOLL m.

|| 1. Coll sobreposat a un altre coll de peça de vestit; cast. collarín, sobrecuello.

|| 2. Verga que surt del nus superior de la brocada o sarment que deixen al cep en podar-lo (Empordà, Segarra, Penedès).

|| 3. Sobrevolta que es dóna amb una corda per millor lligar un cap (Costa de Llevant, Costa de Ponent).

|| 4. a) Fil o fils trencats que de vegades queden sobre la bota dels ordidors en treure'n l'ordit, o sobre el mateix plegador en el teler.—b) Desigualtat en l'enrotllament dels ordits damunt els plegadors, produint alts i baixos. 

Sobrecoll

-El coixí és pla i m'he torçat una vèrtebra—va dir, i li va ensenyar una mena de sobrecoll, una bufanda gruixuda que s'havia lligat al clatell—. És un dolor desagradable—va assegurar mentre se l'enduia a la part de darrere del jardí, més enllà de la glorieta, fins a la portalada dels angelots, que estava oberta. . [Hartmut Langue. Una altra forma de felicitat. (Eine andere Form des Glüks. Trad. M. Gratacòs) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2001, Barcelona. ISBN: 8477273367. 118 p. P. 30.].

SOBREVENT m., nàut.

Costat d'on ve el vent; cast. barlovento, sobreviento. Que com l'embat se metria, que ells que fossen a sobrevent, Muntaner Cròn., ed. ENC, c. 131. Deuen attendre al vent que vinguen als enemichs a sobreuent, Eximenis Dotzèn. La una galera trobà's a sobrevent, e Déu volgué que pres en una illa petita e alli's restaurà, Tirant, c. 281.

    Etim.: compost de sobre i vent (per oposició a sotavent). 

Sobrevent

Només que seguíssiu el rumb que us marquen i una quarta a sobrevent, en quatre dies tots amb carrossa, aniríeu. Però ca! Ja us conec, jo. No més voleu la vostra ració diària de rom, encara que hàgiu d'acabar a la forca. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 106.].

Sobrevent 

Va haver-hi grans corredisses per la coberta, i vaig sentir gent que sortia atropelladament de la cabina i del castell de proa. En un moment vaig ser fora del barril i, esquitllant-me per darrere de la vela del trinquet, me'n vaig anar llampat cap a la banda de popa i vaig sortir a coberta amb el temps just per reunir-me amb en Hunter i amb el doctor Livesey, que corrien cap a proa pel cantó de sobrevent. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 109.].

SOCARRAT, -ADA adj. 

Cremat superficialment; cast. chamuscado, tostado. Especialment: a) m. Rajola ordinària de fang per a cobrir l'entabacat o espai entre les bigues del sostre (val., ap. BSCC, xiv, 419).—b) m. Aspecte de la lluna quan comença a minvar, els dies que segueixen al ple (Vallès). «La lluna fa el socarrat».—c) m. Clapa o porció de bosc que ha estat incendiada o que s'hi han cremat les mates o plantes baixes (or., occ., bal.); cast. chamusca.—d) adj., fig. Mig embriac; cast. chamuscado.—e) adj., fig. Ressentit, rancorós (Monnòver).—f) Malnom que es dóna als habitants de Cocentaina, de Culla i de Xàtiva. En alguns casos aquest nom es deu al fet d'haver estat incendiada la ciutat o vila respectiva (per exemple, Xàtiva, incendiada per Felip V l'any 1707); en altres casos es deu al suposat color fosc dels habitants, segons conten dels de Cocentaina. «Serra de Sant Cristòfol | tota a floretes, | on van les socarrades | a les fontetes» (cançó pop. d'Alcoi). «A Albocàsser tots són llops | i a la Torre són vitxacs, | al Vilar tots són llangostos | i a Culla són socarrats» (cançó pop. del Maestrat).

Socarrat, topon. a) Nom de diverses partides de terra (en els termes de Terrers, Maldà, etc.).—b) Socarrats: poble de la vall de Bianya (Garrotxa).—c) Sant Andreu de Socarrats: poblet agregat al municipi de Capsec.—d) Vall Secorrada: la vall d'Alaró (Mall.):—e) Cala Secorrada: nom d'una cala de la costa de Santanyí (Mall.).