VACCÍ, -INA adj. 

Pertanyent o relatiu a les vaques; cast. vacuno.

    Etim.: pres del llatí vaccīnum, mat. sign.

Vaccí

¿Ja he explicat que el seu braç nu havia gravat el del vaccí?  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 219.].

VACUDA

Vacuda

A la nit s'arrosseguen pels restaurants i pels bars de l'hotel. El Panoramic al pis 22. El Luna i el Balada al 21. El Belvedere al segon, a prop d'un aparador de Gerovital. El Beer Pub, el Corso i el Madrigal a la planta baixa. (Al Corso, per cert, serveixen vacuda catalan: Catalan beef, segons la traducció anglesa.) D'un bar a l'altre circulen les prostitutes habituals: una dotzena, més o menys.(Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-085-1. 214 pàgs. Pàg. 13.).

VAGARRO, -ARRA 

|| 1. m. i f. adj. Malfeiner; donat a l'ociositat; cast. gardul, vago. La vagarra de la Custòdia encara dormia, Girbal Pere Llarch 252. 

|| 2. m. Abegot, abella mascle (or.); cast. zángano. 

|| 3. m. Llata de fusta que a vegades hi ha en els telers a mà, perquè el teixidor pugui aixecar des del seu lloc la balda que encaixa amb les dents de la roda d'estrella que té el plegador d'ordit, deixant així desenrotllar una porció d'aquest (Pons Ind. text.).

    Fon.: bəɣáru, bəgárə (or.); bagáro, baɣára (occ.).

    Intens. augm.: vagarràs, -assa; vagarrot, -ota.

Vagarros

-Ja se la passen bé, els vagarros! -feu una veu enrogallada, afegint-hi una paraula obscena, en el moment en que Nekhliúdov s'apropava a la porta de la secció dels polítics. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 474.).

Vagarro

En Ton se mirava aquella desfeta com encegat, sense poder-ne traure els ulls. ¿Era un vagarro o un mal esperit el qui havia pogut fer allò? Tot en una peça: era un pastor. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 92.).

Vagarros 

Passen futures parelles, passen les parelles de les modistetes, passen nois amb pressa de plaer, fumen en el seu tomb de sempre els jubilats de tot, a una o altra porta s'adonen de poc els vagarros parats que són amos de les botigues.  [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 165.].

Vagarro

Això em consola en aquest despatx petit, les finestres mal netejades del qual donen a un carrer sense alegria. Això em consola, en la qual cosa tinc com a germans els creadors de la consciència del món —el dramaturg embarbussat William Shakesperare, el mestre de minyons John Milton, el vagarro Dante Alighieri, (...) i fins i tot, si la citació m'ho permet, aquell Jesucrist que no ha estat res al món, tant que es dubta d'ell en la història. Els altres són d'una altra mena —el conseller d'estat Johann Wolfgang von Goethe, el senador Victor Hugo, el cabdill Lenin, el cabdill Mussolini.  [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 184.].

Vagarros

El món no anirà bé mentre estigui ple de vagarros amb faldilles, sense altra preocupació que enllustrar-se la cansalada. Als altars hi ha el calé que falta a la butxaca dels pobres! (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 412.).

VAGATIU, -IVA adj. 

Ociós. Ni ensumava la dona sinó brutalmente, en instants vagatius, Oller Febre, i, 85. La feina no serà pesada i et deixarà moltes hores vagatives,Santamaria Vida 142. a) m. Terreny inculte, no productiu (Conflent).

    Fon.: bəɣətíw (or.); baɣatíw (occ.).

Vagatius

Per son cervell somogut passaven records vagatius d’altre temps, nuvolades enroentides pels raigs llunyans del sol post de la seva joventut: i son cor llibert a la fi de les antigues prevencions que l’emmurallaven, sentia vivors caldes, rufagades de plenitud que li feien veure tot lo del món enterament distint de com ho veié fins aleshores.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 312-313.).

VAGIT m.

Gemec o plor com els de l'infant nou nat; cast. vagido. No responia sinó amb tremolins i vagits inarticulats, Oller Febre, ii, 49. En llemosí sonà lo meu primer vagit, B. C. Aribau.

    Fon.: bəʒít (Barc.); vəʒít (Palma).

    Etim.: pres del llatí vagītum, mat. sign. 

Vagit

En el millor dels casos aquest lloc ressona, però avui l'udolar del vent, els cops esbiaixats de la pluja contra els finestrals, el vagit d'un nen infeliç i l'estrèpit que ara i adés surt de la cuina creen la mena d'efecte que sens dubte fascinaria el Billy. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 117.].

VAIR (vayr).

|| 1. ant. adj. (f. VAIRA). Vari, mudable. No li dejats fallir ne haver cor vayr ab ell, Desclot Cròn., c. 151. Aquest falcó aytal és así vayr en blancor com aquell que auem dit, Flos medic. 137. Pena vaira: bocí de pell de folradura de color variat. Item pena vaira per al caperó, doc. a. 1258 (Soldevila PG 443). Vestits de drap d'aur ab penes vayres, Muntaner Cròn., c. 296. Fil d'aur o d'argent test o penes axí vayres com altres planes, doc. a. 1330 (Col. Bof. viii, 180). Una pena vayre a obs de les dites vestedures, doc. a. 1334 (Est. Univ. xix, 206). Gità'l en lo lit e cobrí-lo molt bé de un cubertor de pena uayre, Eximplis, i, 131. Lo monge no porta penes vayres ne cendats, ibid. i, 476. Portant caperó al cap folrat de pena vayre, Scachs 45.

|| 2. m. ant. Porció de pell de cert animal semblant a l'esquirol, destinada a folradures; el mateix animal del qual es treia la dita pell; cast. vero. S'usava generalment el mot vair en plural, vairs, i per contracció vais (vays). Caprós de testes de vayrs, Reua Perp. 1284, p. 371. Caprós de vairs entirs, ibid. Per II vayrs que foren comprats a compliment de una pena, doc. a. 1354 (Catalana, ix, 362). Una mànega de vays de gramalla, doc. a. 1366 (Rubió Docs. Cult. i, 210). Folradures de perfils o rebeigs de vays o de revays o d'altres pells de menor valor, doc. a. 1384 (BSAL, ii, 191). Los perfils de les aljubes de vayrs puntats, Metge Somni iii. Item IIII cots de panxes de vays blanchs nous, Notam. Anfós V, 178. Hun mantellet de velut vermell ab vays e ab arminis, doc. a. 1417 (BSAL, x, 225). Uns perfills de vays grisos de pocha valor, doc. a. 1429 (Ordin. Hosp. 107).

    Var. form.: vaire.

    Etim.: del llatí varĭu, mat. sign. ||1. 

Vaira

Ja de petita feia por, o en tot cas incomodava la gent. Els vells hi veien mals presagis, en la mirada vaira, i els de la seva edat una raresa que la situava -de fet- en una realitat diferent. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  24.].

Vaires

Ell no ho suporta. L'estima, la petita, però sempre l'ha trobada rara, i no és l'únic. Des de sempre, amb aquests silencis i aquests ulls vaires, un de verd i un de blau, amb matisos però no idèntics. Ja de petita feia por, o en tot cas incomodava la gent. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  24.].

VAIRE 

|| 1. adj. ant. Vair, variat. E con nia miyanserament és rahó de varietat, so és que és quax vayre, Flos medic. 136 v.o

|| 2. m. ant. Pell destinada a folradura, principalment la d'una mena d'esquirol procedent de l'Europa oriental; el mateix animal; cast. vero. Que alcuna dona ne donsella no gos portar... més avant de mig vayre d'ample, o de revayre,... exceptades les dones mullers dels cavallers adobats, les quals pusquen portar | vayre entegra, doc. a. 1384 (BSAL, ii, 191). 

|| 3. m. pl. Baixos, brutor que s'aplega en els baixos del vestit (Men.). «Mira quins vaires, que dus a sa capa!»

|| 4. m. pl. Part del fons de la mar clapada d'arena i d'algues damunt roca. «Ara som en es vaires». «Aquí hi ha molts de vaires» (Alcúdia de Mall.).

    Fon.: váјɾə (mall., men.).

    Var. form.: vair, vaira.

    Etim.: V. vair.

Vaire

—Senyor, jo et diré doncs breument el meu pensament. Veges, aquí tinc cent companyons. Dóna'ns Isolda, i que ens sigui comú! El mal atia els nostres desigs. Dóna-la als teus llebrosos, cap dona no haurà fet mai més mala fi. Veges, duem els parracs encastats a les llagues, que ens traspuen. Ella, que vora teu s'agradava de les riques estofes folrades de vaire, dels joiells, de les sales guarnides de marbre, ella que es gaudia dels bons vins, de l'honor, de la joia, quan veurà la cort dels teus llebrosos, quan li calda entrar sota les nostres co­fumes i dormir amb nosaltres, llavors Isolda la Bella, la Blonda, re­coneixerà el seu pecat i u recarà aquest bell foc d'espines!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 45.].

Vaire

—¿On aniràs, amb aqueixos parracs? Pren dins el meu tresor el que voldràs, or, argent, vaire i gris.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 63.].

VAIRÓ m. 

Peix de l'espècie Naucrates ductor, semblant al verat, però més gros, de pell dura com la de tonyina i amb ratlles a manera d'anells; la carn és blanca, fina i saborosa; diuen que aquest peix és un acompanyant dels taurons que segueixen els vaixells en les navegacions d'altura; cast. piloto.     Fon.: bəјɾó (or.); biɾó (Costa de Llevant).

Vairons

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostratrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins.   [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

VAITOT m. 

|| 1. El fet d'arriscar en una jugada tot el diner que el jugador té davant; cast. jugar el resto. Repara que el vaitot del rei té mèrit, Espriu Esther 30. 

|| 2. Fer un vaitot: posar tots els recursos o tot l'esforç per fer o obtenir una cosa; cast. echar el resto, jugar el todo por el todo. Volent fer un vaitot de sumptuositat indumentària, van presentar-se abillats amb brillants vestiments d'herois, Caselles Mult.152.

    Fon.: baјtót (or., occ.).

    Etim.: forma aglutinada de la frase va-hi tot.

Vaitot

Mes no sabia en Brianet com lligar bé tots els extrems, i, com a vaitot de mil càlculs enutjosos, havia ja resolt comprar de sotamà els principals crèdits de la casa d'Anguera, fer-se'n amo i ésser després creditor benigne pels despullats, quan de cop i volta li acudí la idea Salvadora, la idea sublimment senzilla de casar-se amb l'hereva. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 259.).

Vaitot

La senyora Moravec, quan se n'assabenta, entén de segui­da què vol dir això: els alemanys fan un vaitot. Si d'aquí a cinc dies ningú no denuncia els nois, estaran a cobert de la delació i les seves probabilitats de sobreviure augmentaran conside­rablement.  [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 301.].

Vaitot

Així, l'any 1797, malgrat d'haver-hi guerra amb l'An­glaterra, alguns hereus de cases principals, ajuntats amb d'altres de no tan fortes, feren un vaitot en la celebració d'uns lluïts saraus de convit a la casa Darnius. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 46.).

Vaitot

Vaig poder regressar un tercer cop a Lió gracies a una particularitat anatòmica. Si em posava una samarreta Thermolactyl de Damart i corria, tot el cos se'm cobria de plaques roges. Un fenomen realment impressionant. El doctor Martíne diagnostica una urticaria d'esforç. Vaig fer un vaitot descrivint la vida al carrer amb accents desesperats. El metge no es va immutar.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 299.).

Vaitot

Però aquell «prou» no arribaria mai, ja ho sabia. Al contrari, de vegades se sentia culpable perquè ha via deixat de banda algunes cartes. Recordava perfectament que, de noi, quan tota la seva ambició era d'arribar a convertir-se en un gran escriptor, un dia, fent un vaitot, s'havia decidit a escriure a un personatge del món literari. Concertina

Però aquella nit no hi havia ni una ànima. El silenci era trencat només pel murmuri confús de la ciutat —estesa a baix, plena de vida-, pel clàxon d'algun taxi i, més a prop, pel so d'una concertina que algú tocava en un dels cafès del peu del tossal i que només se sentia quan algun client, en sortir, obria la porta. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 106.].

Vaitot

Arribats els exàmens, però, l'ex-seminarista va fer un vaitot. El carro anava pel pedregal, les nostres famílies començaven a desconfiar d'ell; ell no era toix per a no veure-ho. No solament, doncs, vàrem sortir tots aprovats, sinó que hi hagué una profusió escandalosa de notables i sobresalientes. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 54.).

Vaitot

Mi alentat en Quicu amb aquella demostració de son quefe, fem vaitot de sa vèrbola. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 182.).

VAIVEREJAR v. intr.

Anar repetidament d'un costat a l'altre sense objecte determinat; cast. corretear, callejear. Perque amb so vayveretjar mos fan més mal que s'oruga, Ignor. 29.

    Fon.: vaivəɾəʤá (bal.).

Vaiverejant

Ell era un home sol, vidu, que feia una vida avorrida (cer ta malaltia, que tan aviat deia que era una hèrnia com el solitari, li impedia treballar); el mantenia el fill, que estava col·locat a Kharkov en una pastisseria, i des de bon matí fins al vespre Kozov anava vaiverejant per la ribera o pel poble.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 125.].

Vaiverejar

Xebo, empleat de planta dels Ferrocarrils Nacionals, s'avorria. Al principi, el fer d'haver estat destinat a vigilar una cruïlla poc important li havia semblat una sort. S'asseia al costat de la caseta de fusta que l'aixoplugava quan feia mal temps, i contemplava el vaiverejar de la gent tot filant els rudiments d'una filolosofia. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 333.).

Vaivereja

Per ell, per N'Armando, tenien un prestigi superior aquestes figures qui desiara se presenten havent trescat món i corregut terres... Com enyorava, ell, l'espai que no coneixia, la vida que no havia tastat, la llibertat andoiadora del qui vaivereja sempre seguit! (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 31.).

VALISNERI

Valisneri

...í aquella flor ambiciosa que de terra / va brotar per morir uns instants abans  / de néixer i elevar el seu esperit, / cor d'olors, del jardí d'un rei al Cel;  / el lotus valisneri, que fugí   [Edgar A. Poe. Poesia  completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9246 pàgs. Pàg. 77.].

VALLLETES

Valletes

l és que el meu paisatge, i ves a saber per què, és el del marge dret de la carretera que va de Lleida a Aitona, al Baix Segre. El que em lliga a l'ahir, El que m'introdueix en terres crebassades d'antigues fortunes d'oli, d'aumetlla, de vi de cereals; el que em mostra uns paratges abandonats a la seua sort, a la seua dissort; el que em dibuixa, en el record, l'horitzó farcit de valletes i espones corona­des amb arbres centenaris d'estranyes i caragolades fi­gures. (Teresa Ibars. Soc Atles. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 13.).

VALZIA f.:

V. falzia, art. 1 i 2 Com negres dardells empennats, esqueixaven l'aire les valzies, Riber Miny. 35. 

Valzies

Cresqué magre i anyívol s'infantó, i perquè començà a pintar carbó ninots i cases i abres i valzies i vapors amb so fum voltillat damunt ses parets que trobava, sos pares determien que fos artista. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 81.).

VARCA f.

Avarca (mall., men.). 

Varques

El vell se torcà el front amb el call de la mà; amb un esforç fadigat redreçà ses articulacions sorreres, i se dirigí al depòsit marcant l'empremta de ses varques sobre la terra triga. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 404.).

VATUA! interj.,

deformació de voto a, molt usada com a exclamació emfàtica a Catalunya i Mallorca. Vatua o Voto a és una frase incompleta; la frase completa és Voto a Déu o Voto a Cristo, i aquestes dues expressions, considerades blasfemes, s'han deformat per eufemisme en moltes maneres, com és ara: a) De voto a Déu: vatua dell, vatua nell, vatua deuxes, vatua nada deuxes (de voto al nom de Déu), vatua non (Empordà), vatua el món (mall.), vatua dena, vatua dènia, vatua redell, etc.;—b) De voto a Cristo: vatua listo!—Després, posats a deformar, la gent ha substituït els noms de Déu i de Crist per altres noms que es puguin ofendre més innocentment, com vatua Judes!, vatua Adam!, etc., i ja en pla humorístic han format locucions més complicades amb noms comuns, com: vatua el ret de la Sila!, vatua l'olla!, vatua la pell d'una grua!, vatua nada l'ou xarbot!, vatua crispu sangrinyat bon forment i ben granat! Batua el món, quins tacons! Ignor. 46. Com més va, més mandra et tornes, vatualisto! Pons Auca 72. Que vatuanada deuxes!, Girbal Pere Llarch 179. Ay vatua l'home consagrat! No és aquell, el jayo?, Casellas Sots 18. Ai vatua! Ja en tinc es sarró ple, Ruyra Parada 30. És ell, vatua! I què fem?, Ruyra Parada 48. a) m., substantivat: De la seva boca anava destilant un reguitzell de vatues llampants, Riba Perot 218.

    Fon.: bətúə (or., mall.); batúa (occ.). 

Vatua

-I jo que l'hi agraeixo, vatua va dir el senyor Peggotty. Així és que, senyoret, si voleu fer estada aquí un parell de setmanetes, junta- ment amb ella indicant amb el cap la seva germana, i Ham, i la petita Emily, estarem orgullosos de la vostra companyia. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 54.].

Vatua

-Vatua! -va dir. Gossa de Galilea,  que no en tens prou amb monsenyor l'inquisidor, que ara tam­bé t'he de compartir amb aquest galifardeu? [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 43.].

VATUADÉ

Vatuadé

Així el capità MacWhirr excomunicá L'ús de les imatges en el llenguatge parlat, i, per acabar, elec­trificó Jukes amb una riallada despectiva, seguida per aquestes paraules de passió i de ressentiment:

-Vatuadé! El faré fora del vaixell, si no s'es­pavila! [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 33.].

Vatuadé

-0n és aquest maleït vaixell? M'ho poden dir? Vatuadé! Sota 1'aigua o què? Ens cau a sobre a to­nes. I les xemeneies? On han anat a parar? Eh? ¿No sabeu res? Si que sou un bon...  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 88.].

VEIRE m. 

|| 1. ant. Vidre. Carga de veyre, Leuda Coll. 1249. Una ampola de veyre, doc. a. 1380 (BABL, vi, 475). La humeditat cristallina... és blanca e clara e luent axí com és lo veyre e'l crestayl, Alcoatí 9. 

|| 2. Vas per a beure, got; cast. vaso. Quin panorama d'encant balbuç | d'un veire a l'altre, per joc, s'obstina!, Dolç Somni 48. Si al nostre veire, avui, el vi té gust | de vinya bordenca i agra, Torres Poes. 126.

    Etim.: pres de l'occità veire, mat. sign. (<llatí vĭtru).

Veire

Jo seguiré esperant-te, penso, cada dia, com ara faig, però llavors, potser, ja no beuré licors de vella fusta i foc, sinó la vida marta, a petits glops, al veire d'un vell amor aprés durant molts anys de confiança, lliurament, devoció, desig. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 125.).

Veire

I tot anacrònica, però que, en Salvat, és una dramàtica sortida, un exutori ideal que el redimeix de la prostració física. «Viatjar terres / no quedar-se en cap, / amar en totes una noia verge; / creure en la guerra perquè és bo el combat, / cada ferida la sang d'un poema. / Quan Déu ens cridi, poder contestar: / —Tant estimava, que es vessava el veire...» Home fatalment sedentari, llagué d'acontentar-se amb aquestes aparences exaltades. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 230.).

VEIRÓ m.:

V. vairó. 

VAIRÓ m.

Peix de l'espècie Naucrates ductor, semblant al verat, però més gros, de pell dura com la de tonyina i amb ratlles a manera d'anells; la carn és blanca, fina i saborosa; diuen que aquest peix és un acompanyant dels taurons que segueixen els vaixells en les navegacions d'altura; cast. piloto.

    Fon.: bəјɾó (or.); biɾó (Costa de Llevant). 

Veirot

Havent arribat, mossèn Albert va beure un veirot de moscat, tot amanyagant la Poussiquette, la gata blanca de la casa. El vi venia de Li Baumas de Venisa, única concessió al catolicisme. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 10.).

VEI-MARI

Vei-marí

Tenia es braços curts i ses arpes llargues, i recordava s'aire d'una foca o vei-marí.

Patia un poc de romàtic i de flatos i d'estèric. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 72.).

VEIRE m.

|| 1. ant. Vidre. Carga de veyre, Leuda Coll. 1249. Una ampola de veyre, doc. a. 1380 (BABL, vi, 475). La humeditat cristallina... és blanca e clara e luent axí com és lo veyre e'l crestayl, Alcoatí 9.

|| 2. Vas per a beure, got; cast. vaso. Quin panorama d'encant balbuç | d'un veire a l'altre, per joc, s'obstina!, Dolç Somni 48. Si al nostre veire, avui, el vi té gust | de vinya bordenca i agra, Torres Poes. 126.

    Etim.: pres de l'occità veire, mat. sign. (<llatí vĭtru). 

Veires

De tant en tant, un servidor hi submergia una gran gerra d'argila porosa; els veires més límpids sembla­ven opacs comparats amb aquella aigua pura. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 165.].

VEIXIGA f.

|| 1. Bufeta (|| 1). Fortment noen als budels e als ronyons e a la vexigua, Arn. Vil. ii, 156. Algunes van a la vexiga, Medic. Part. 10. Les arenes se engendren en los ronyons o en la vexiga, Albert G., Ques. 39 vo.

|| 2. Bufeta (|| 3a) (Vall de Ribes, Garrotxa). Per ço los infants... han vèrtoles e vexigues, Llull Blanq. 2. Qui ha mal de vexigues, Muntaner Cròn., c. 206.

|| 3. Bosseta que fa una síquia quan vessunya (Mancor).

    Loc.

—Metre veixigues per llanternes: (ant.) donar entenent una cosa per una altra. Per tal que negun adversari no'ls puixa metre vexigues per lanternes ne donar a entendre falsos e enichs allevaments, Arn. Vil. i, 106.

    Fon.: bəʃíɣə (or.); vəʃíɣə (mall.).

    Sinòn.:— || 1, bufa, bufeta;— || 2, butllofa, bòfega, bufoga.

    Etim.: del llatí vessīca, mat. sign.

Veixigues

Hi ha en vostre reial i noble cort diversos subtils i enginyosos animals, els quals disputa ran tant contra ell que li faran veure els estels de dia, i li faran creure que veixigues sien llanternes. I això pel gran i subtil saber que hi ha en ells. —  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 31.).

Veixigues

L'ase respon a fra Anselm. - Frare Anselm, vós em voleu donar veixigues per llanternes, romanent sempre en la vostra pertinàcia, dient que els vostres religiosos esquiven els set pecats mortals. Per això us vull avisar i fer entendre com pels vostres religiosos són comesos els dits set pecats mortals, en tal manera que us caldrà atorgar, per força, que mon dir és veritat. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 121.).

VELLARD (i dial. vellardo), -ARDA m. i f. i adj. 

|| 1. Ancià; persona vella. Les veardes van tan dretes com una areste, Sermó Bisbetó 43. Lot ja vellart, Spill 8636. Lo joue plau més que no lo vellart, Proc. Olives 1870. 

|| 2. hiperb., Persona fadrina que ha passat del temps normal de casar-se; cast.solterón, solterona. Sostenir col·loquis amb fadrins veyardos, Aguiló Poes. 174.Tocau es pontet an aquestes fadrines veyardes que ja conten romandre amb sa creu d'ets aubats, Ignor. 23.

Vellart: llin. existent a Bellpuig.

    Fon.: bəʎáɾt, bəјáɾt (or.); vəјáɾðo (mall.); vəáɾðu (men.).

    Etim.: derivat de vell amb el sufix -ard, probablement pres del francès o de l'occità.

Vellards

I així van ser castigats, tots, des dels vellards impotents fins als nounats, i condemnats a un exili definitiu.(Les injustícies contra els tàtars de la mar Negra, Joan-Luís Luís, art. revista Presència, 22/12/2013, pàg. 22.).

Vellard

—Bah! Al capdavall, tampoc no et moriràs. Encara et queda corda, vellard. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 392.].

Vellardot

Sem blava impossible! Quin vellardot! Quin negoci! Quina cara! En pilota devia fer por! No devia valdre un pet! Bé, era cosa seva!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 180.].

Vellard

Un dia Philip, amb la franquesa pròpia de la seva edat, H preguntà si era cert que havia estat amb Garibaldi. El vellard no semblava que atorgués cap importància al fet. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 119.].

VELLEDAT f.

Vellesa. La velledat en Valencians mal prova, Ausiàs March cxii. A la velledat no deixa aplegar, Proc. Olives 75. Hi ha a velledat encara un sol remei permès...?, Carner Lluna 219. 

Velledat

La velledat és l'aprimament progressiu del futur. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 450.). 

VELLOT, -OTA m. i f. i adj., pejor.

de vell.

Vellot: llin. existent a Barcelona. 

Vellot

Tingues compte amb la fulla; fins quiet talla. Jo só vell; mes d'ençà que duc l'ofici.

com la d'abans-d'ahir no he vist cap presa. De primer la xicota, que no és nostra; després aqueix vellot, lo pare d'ella. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 15.).

VELLÚRIA f.: 

|| 1. Temps antic; vellura || 2 (Camp de Tarr., Priorat, Ribera d'Ebre). 

|| 2. Conjunt de gent vella; vellura (|| 3.) De la infantesa qui s'enfila, | de la vellúria qui se'n va, Alcover Cap al tard.

    Fon.: vəʎúɾiə (Camp de Tarr.); beʎúɾiɛ (Falset); beʎúɾia (Tortosa).

Vellúria

A Verges, típica vila del Baix Empordà, amarada de vellúria i d'histò­ria, l'espectacle de la Passió, en el doble aspecte litúrgic i teatral, que es con­fonen en un mateix efecte, és més complet i variat i ofereix una gamma de matisos sorprenent dins la més estricta simplicitat. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 140.).

Vellúries

Tres anys de nits en blanc, centenars d'hores passades traduint llatinòrum de les vellúries sense interès anul·lats, anihilats, per la decisió d'uns catedràtics. Entre milers de versos llatins, havien triar aquest poema que els mateixos contemporanis desxifraven amb prou feines... El primer vers raí.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 278.).

Vellúria

MARIONA: Ai, vés; no m'agraden cançons de la vellúria. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 129.).

VELZIA f.:

V. falzia. 

Velzies

Quan, hora baixet, en dia de poca feina, se posava damunt el portal de l'establiment i mirava per entre el buit del carrer la darrera claror del sol difusa dins un cel color de perla, mentre xisclaven les velzies i els atlots berenaven de pa amb oli, li entrava aquella enyorança de lo desconegut, més forta que mai, i se sentia resolt a pendre una determinació. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 54.).

VENATORI

venatori -òria

adj. Relatiu o pertanyent a la cacera.

Venato­ri

Però la capacitat de valoració del veritable caçador va fer que entengués im­mediatament que des d'aquella posició no podies apuntar al cérvol: ho has d'entendre, en aquell instant l'aspecte venato­ri de la situació m'apassionava més que no pas el seu aspecte humà. Tinc l'orgull d'haver estat un expert en matèria de caça. [Sándor Márai. L’última trobada (A gyertyák csonkug égnek, trad. A. García) Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 8475966950. 174 p. P. 120.].

VENCILL m.

|| 1. Lligall fet d'un manoll de brins d'un cereal o d'espart, i a vegades de sarment, per a lligar les garbes quan seguen; cast. vencejo, tramojo. Es pràctica molt seguida la de lligar vencills als troncs, Serra Calend. folkl. 176.

|| 2. Corretgeta que lliga el mantí amb el vergueró de la batolla (Puigcerdà).

    Var. form. dial.: vencí, vencís, vincell.

    Fon.: vənsíʎ (Valls, Reus); bənsíʎ (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripollès, Solsona, Igualada, St. Martí SG, Sta. Col. de Q.); bensíʎ (Pont de S., Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Val., Gandia); vensíʎ (Calasseit, Cast., Sueca, Alcoi, Pego, Sanet); benzíʎ (Llucena); bɛnsíʎ (Guardamar); bənsí (Ripollès, Empordà, Berguedà, Vic, Vallès); bənzí (Vilafr. del P.); vənsíј, vənsí (Mall.); vənsís (Mall., Men., Eiv.); binséʎ (Bonansa).

    Pl.: la forma normal és vencills, però de la forma dialectal vencís s'ha format un plural vencisos.

    Intens.: vencillet, vencillot, vencilló.

    Etim.: del llatí vg. *vincīcŭlum, ‘lligam’ (derivat de vincire, ‘lligar’). La forma ribagorçana vincell ve d'una forma llatina *vincĭcŭlum amb i tònica breu (la mateixa que ha donat en cast. vencejo).

Vencills

I així, angoixada. malmesa per la calor considerable, pel sol, per les mosos serventa us ha estat cercant tot el dia, però ¿qui ho hauria din mai que éreu aquí?

I agafant els troncs de l'escala, la tornà a posar al seu lloc i hi lligà amb vencills els travessers; i en això arribà la serventa, la qual, entrant dins la torre, no podent aguantar més la veu, pe cant de mans, al pit, començà a cridar:

-Oidà, dolça senyora meva, ¿on sou? La dona, en oir-la, digué tan fort com podia:

-Oh, germana meva, sóc aquí dalt; no ploris, però porta aviat la meva roba. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 626.]. 

VENTALLA f.

|| 1. Peça de ferro caladissa que formava part de l'elm i defensava la cara del guerrer; cast. visera. Alavià's de son ascut e da son elm e si abat se vantale [sic], Graal 105. Lleuà's la ventalla del elm per cobrar alè, Curial, ii, 7.

|| 2. Peça que s'avança a la part inferior i anterior d'una gorra i serveix per a defensar els ulls de la claror excessiva (bal.); cast. visera.

|| 3. Ala del capell (Men.); cast. ala.

|| 4. Peça de metall, de cartó o d'una altra matèria opaca, que, interposada entre la flama o focus d'un llum i la cara de la persona que se'n serveix, evita que l'enlluerni o que li faci mal a la vista (Empordà, Bal.); cast. pantalla. 6 llumeneras, ço és 3 de quatre blendons de las cuals n'i ha dues en ventaya y una sens ventaya, doc. a. 1722 (BSAL, vii, 305). Ab las mans fent ventalla sobre els ulls, Casellas Sots 11.

|| 5. Ulleres del cabestre, clucales (Maestrat); cast. anteojeras.

|| 6. Peça semicircular de fusta que forma el respatller de la pastera de la sènia per evitar que l'aigua que han tret els catúfols torni caure al pou (Tortosa, País Valencià).

|| 7. Peça de fusta, de vidres o de tela subjecta en un bastiment, que, posada davant d'un portal o d'una finestra oberta, serveix per a defensar del vent o de la pluja (Empordà); cast. biombo. «Noia, porta les ventalles, que pel baterell de la porta hi entra un aire emmetzinat!»

|| 8. Porticó, porteta que clou una finestra (pir-or.); cast. postigo. Els habitants de les cases... han tancat les ventalles aviadet aquest capvespre, Maurette Aiguat 45.

|| 9. Batent o fulla de porta, de finestra (val.); cast. hoja. Unes senzilles ventalles de color de cendra y vidres molt nets, Oller Bofetada 67. Ella està darrere les ventalles del balcó o de la finestra, Salvador FB 40.

|| 10. Peça de pell o de lona que està afegida al mig d'una sabata o plantofa i que serveix per a cobrir la part central del peu; cast. copete, polaca, guardapolvo.

|| 11. Regruix o rotllo d'estepa que posen a la part forana del paller, sortint un poc en el lloc on ha de començar la caperutxa, perquè defensi de la pluja la part baixa del paller (Mall.).

|| 12. Baldana, branca d'arbre que creix en sentit gairebé horitzontal, que s'estén molt enfora del tronc (Eiv.). «Tu cull ses ventaies».

|| 13. pl. Acció de ventar, sobretot referit als cereals que es venten damunt l'era (Vinaròs). «Són més gent que a les ventalles».

Ventalles: topon., llogaret del municipi d'Ulldecona.

    Fon.: bəntáʎə (pir-or., Barc.); bentáʎɛ, bentáʎa (occ.); ventáʎa (Cast., Al.); bentáʎa (Val.); bəntáјə (or.); vəntáјə (mall., eiv.); vəntáə (men.).

    Etim.: forma femenina de ventall.

Ventalles

Encenia l'electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari. No explorava una borda descone­guda sinó que recuperava un bé perdut. Ortografiats segons convencions que descobria, els mots deis meus avis, netejats, polits, lluïen com lluïsos al fons de baguls claferts de tresors.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 265.).

VENTEGUERA f.

Ventada (St. Llorenç des C.). 

Ventegueres

Fins ara, no ens ha passat cap incident digne de figurar en una carta. Una o dues ventegueres i que es trenqués un pal són accidents que els navegants experimentats ni es re corden de consignar; i estaré ben content, si res pitjor no ens passa durant el viatge. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 18.].

VENTIJOL m.

Vent fluix; cast. vientecillo. Que'l ventijol era de fora al exaloquet, Muntaner Cròn., c. 130. Just s'era bellugada amb ses besades des ventitjol, Alcover Cont. 42. El ventijol era suavíssim, Ruyra Parada 165.

    Fon.: bəntiʒɔ́ɫ, bəntiʤɔ́ɫ (or.); bentiʒɔ́l (Tortosa); bentiʧɔ̞́ɫ (Val.); vənṭiʤɔ̞́ɫ (mall., eiv.); vəntiʧɔ̞́ɫ (men.).

Ventijol

La Rosa del Montsià era un bruna grácil amb una carona pura de moreneta muntanyenca. El seu accent ja portava, com un ventijol, uns perfums de València.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 306.).

VENTREGADA f. 

Ventrada.

VENTRADA f. 

|| 1. Conjunt d'animals nats d'un mateix part; cast. ventregada, lechigada, camada. La gossa en cada ventrada porta vuyt o deu gossos, Lacavalleria Gazoph. Una cussa venturera hey ha tengut sa ventrada des quissons, Ignor. 46. 

|| 2. Ventre ple; mal de ventre (Gandesa, Ciutadella). 

|| 3. fig. Desig fort de venjança (Gandesa).

    Fon.: bəntɾáðə (or.); bentɾáðɛ (Gandesa); ventɾá (val.); vəntɾáðə (bal.).

    Etim.: derivat de ventre.

Ventregada

Conesa formava part d'una generació de la Policia, una ventregada ultra en qué van destacar, principalment, l'esmentat Creix, Federico Quintero Morente -cap superior de Policia de Madrid- i els comissaris Anechina, Sainz, Maestro i Polo.(Els torturadors del franquisme art. El Temps, 1994, Marià Sànchez Soler. 20/05/2014, pàg. 76.).

Ventrada

Diré a Sir Thomas que estic segura que tot va començar aquell vespre. Engrescada per aquells alegres pensaments, poc després va afegir-: I una altra cosa, Fanny; és més del que vaig fer per la Maria: la pròxima vegada que el Pug tingui una ventrada, us regalaré un cadell. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 236.].

VENTRELLUT, -UDA adj.

Ventrut, que té la panxa grossa; cast. ventrudo. 

Ventrelluda

No hi ha llei que sigui dura si permet de reduir el nombre d'intermediaris que pul·lulen per les nostres ciutats: raça obs­cura i ventrelluda que va xiuxiuejant per les tavernes, recolzant-se en tots els taulells, disposada a soscavar tota política que no l’afavoreix. I de seguida. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 131.].

VENUSTAT f. 

Qualitat de venust; bellesa perfecta; cast. venustad. Una stela... per la bellesa e venustat és apellada Venus,Egidi Romà, i, 2a, 12. Tens les divines venustats d'aquells ponents aureolats, Liost Munt. 176.

    Etim.: pres del llatí venustate, mat. sign.

Venustat

La Marie-Aline, jove i bonica, amb un somriure quasi permanent, el somriure d'una minyona jove i feliç orgullosa de la seua venustat, s'havia pogut comprar un quatre cavalls de segona mà gràcies a les seues mesades elevades. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 20.).

Venustat

Cada cop que passava davant del cinema Kinopanorama, recordava el primer cap que ha­via vist El senyors prefereixen les rosses el 1979. La venustat de Jane Russell m'havia enlluernat, sobretot al començament quan apareix amb la Marilyn. La pantalla gegant de vint-i-quatre metres permetia d'admirar plenament la beutat de les dues actrius vestides totes dues de roig. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 361.).

VERA

Peix de la família dels centracàntids, de cap relativament petit amb el cos oblong, d’una llargada fins a 24 centímetres, amb un polimorfisme accentuat (Spicara maena). https://ca.wiktionary.org/wiki/xucla_vera

Veres

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins.   [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

VERANDA f. (neol., anglicisme o gal·licisme)

Galeria o pòrtic amb barana, adherit a l'exterior d'una casa; cast. veranda. De tan dolç que m'arriba a la veranda, Sagarra Equador 74. 

Veranda

El vaig conèixer, aquell noi tan com cal que pretenia comprar-me, un primer ajudant del fiscal a qui prediuen una carrera cap als cims més alts: apagat, amb un aire malaltís, més amb cara de màrtir que d'inquisidor, i posaria les mans al foc que cada nit resava després de fer les seves ablucions, com el meu pare i sens dubte a la mateixa hora que ell, l'hora voluptuosa que els éssers normals, les persones vives, prenen una copa a l'ombra de la veranda mentre esperen el moment d'entrar a sopar. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 25.]. 

Veranda

L'humor vagarós de Peter es va concentrar de cop volta en veure el vell Vernon; seia en la seva veranda ha­bitual de totxos i va saludar Peter, que li va tornar la salu­tació. Vernon tenia almenys cent anys i afirmava haver nascut esclau fins que Peter el va convèncer que les dates no concordaven. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 656.].

VÈRBOLA f.

Xerrameca; facilitat per a parlar (Empordà, Vallès, Barc., Tarr.); cast. labia, parlería. La seva vèrbola adquiria una convicció i una lògica especial, Bertrana Herois 93. Tenia molta imaginació i una inestroncable vèrbola fogosa i exaltada, Puig Servitud 240. No ens facis rodar el cap amb la vèrbola, Carner Cofat 61.

    Fon.: bέɾβuɫə (or.).

    Etim.: de verba, amb sufixació intensiva fundada en l'analogia de mots com paràbola, paraula, etc.

Vèrbola 

Vaig tallar aquella vèrbola proposant a Valeria que empaquetés els seus escassos efectes personals i, tot seguit, el tocacampanes del coronel es va oferir a dur-los fins el cotxe.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 32.].

Vèrbola 

L'Alexandre, cambrer a París, explicava anècdotes divertides amb l'accent i la vèrbola de la capital. Sempre m'ha agradat l'humor des­enganyat, de tornada de tot, que dissimula el sentimentalisme dels vells parisencs.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 300.).

Vèrbola

El pis, aviat semblava un formiguer. Les dones destapaven llur vèrbola i els homes, nerviosos, es posaven a fumar. Gairebé tots, ells i elles, però encara més elles  que ells, baixaven amb unes petites maletes. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 71.).

Vèrbo­la

Aclofats al divan, ens fem explicar el que temps enrere acomplia des de la càtedra la màxima tensió intel·lectual de Schelling i Hegel: el desxiframent del fenomen. Però la distensió del pensament n'afecta la qualitat: la diferència difícilment és menor que la que separa Die Philosophie der Of­fenbarung [La filosofia de la revelació] (de Schelling) i la vèrbo­la de la sogra. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 90.).

Vèrbola

-Però vostè no hi creu, en tota aquesta vèrbola so­cialista de què parla. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 356.].

Vèrbola

Però la criada de dalt deu portar instruccions molt con­cretes. Té accent gallec i posat humil, però deu ser dura com pedra foguera, perquè no se sent enduta per la vèrbola de la Victòria i insisteix que els seus senyors parlen de posar una denúncia i que ... (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 87)

VERDANC m. 

|| 1. Branca tendra i flexible (val., bal.); cast. verdasca, verdugón. Pogué afiançar-se a un verdanc de cirerer, Valor Rond. 16. 

|| 2. Cops donats amb una branca flexible (mall.); cast. verdascazo, zurra. 

|| 3. Senyal produïda en la carn per l'extravasació de la sang a causa d'un cop (or., occ., val.); cast. verdugón, roncha. Verdanc del assot: uibex, exanthema,Nebrija Dict. Fibli y marqui verdanch, Vilanova Obres, iv, 156. Amb bonys i verdancs en tots quatre costats, Roger Pera 60. 

|| 4. Bony que es produeix en el coll, l'origen del qual s'atribueix a un mal gest o a refredament (Pallars Sobirà). 

|| 5. Núvol que tapa el sol i pren una forma allargada com una franja (Costa de Llevant, ap. BDC, xviii, 313).

    Refr.

—«A ase traïdor, verdanc i punyidor» (Mall.).

    Fon.: bəɾðáŋ (or.); beɾðáŋ (occ.); veɾðáŋk (val.); vəɾðáŋk (bal.).

    Intens.:—a) Augm.: verdancàs, verdancarro.—b) Dim.: verdanquet, verdanquel·lo, verdanqueu, verdancó.—c) Pejor.: verdancot.

    Etim.: derivat de verd.

 Verdancs

Son cos és ple de verdancs i costures de cops que ha rebut en conseqüència de ses malifetes... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 229).

VERDJUS

Verdjus

I, encara, cérvols, cérvoles, cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota altra salvatgina; cabrits, anyells, vedells, moltons, bous, i moltes al tres viandes, tant rostides com bullides o en pasta, amb moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina, pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps, alls, cebes, cols, por ros, espinacs, lletugues, taronges i moltes al tres guises de salses, segons que a cada mena de carn es pertany. Així mateix dels peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies, rogers, raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres, lluços, carpes, perques, tenques, savoges, crancs, anguiles, i moltes altres i quasi infinides viandes i maneres de peixos, grossos i menuts.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 59.).

VERDOLAGA f.

|| 1. Planta portulacàcia de l'espècie Portulaca oleracea; és una herba de tronc ajagut i carnós, fulles sentades i carnoses ovoides i rodonenques i les inferiors alternes, flors grogues de calze bipartit, i fruit en càpsula unilocular polisperma; es menja amanida; cast. verdolaga. Item verdolagues piquades e desús moltes vegades posades, delexen les porcellanes, Micer Johan 415. Medicina... freda e humida axí com verdolagues, Alcoatí 59. Such de sempreviva o de verdolagua, Cauliach Coll., ii, c. 2.

|| 2. m. i f. Beneitot, curt d'enteniment (mall.). «Hala, no sies verdolaga!»

    Fon.: bəɾðuɫáɣə, bəɾðəɫáɣə (or.); beɾðoɫáɣa (occ., Val.); vəɾðoláɣə (mall.); vəɾðuláɣə (men., eiv.).

    Etim.: del llatí portulāca, mat. sign., amb la síl·laba inicial convertida en ver-, segons Corominas DECast., iv, 709, per pronunciació aràbiga, car en àrab no existeix el so de p. Segurament hi ha hagut també influència analògica de verd. 

Verdolaga 

Sabia l'olor de la terra llaurada i de l'herba sega da, l'olor canviant dels adobs del femer produïts per les gallines i els porcs de la granja i escampats per la terra de l'hort, l'olor de la terra regada i de la vegetació mullada per l'aigua de pluja, l'olor de la palla i l'olor de l'alfals sec, de l'alfals verd quan anava a segar-ne un cabàs per als conills i de l'alfals triturat amb una picoladora manual, l'olor de la verdolaga i de la corretjola tallades pel llegonet de birbar, l'olor intensa i groga de les tomateres quan les lligava a la barraqueta de canyes, l'olor de la terra torrada d'agost, l'olor dels camps de matí, a migdia i de nit. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 97.).

VERDUC m. 

|| 1. Branca tendra i flexible (occ., val., mall.); cast. verdugón, verdasca. Un paner de verduchs, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Paneres texides amb verducs d'ullastre, Rosselló Many. 106. Verducs donen els salzes, i els oms fulla, Riber Geòrg. 55. 

|| 2. Senyal llarguer produït en la carn per l'extravasació de la sang a causa d'un cop (val.); cast. verdugón, roncha. Unes i atres alçaven verducs en la pell,Morales Id. 56. 

|| 3. Serra llarga que és manejada per dos homes situats un a cada cap, i unes vegades está muntada en el centre d'un bastiment quadrangular i altres està reduïda a la fulla d'acer i a un mànec a cada extrem (val., bal.); cast. tronzador (el de dos mànecs), sierra de largos (el de bastiment). 

|| 4. Falç (Gandesa, val.); cast. hoz, segadera.

Verduc: llin. existent a Albanyà, València, Cantallops, Marines, etc.

    Fon.: beɾðúk (occ., Val.); veɾðúk (Cast., Al.); vəɾðúk (bal.).

    Intens.:—a) Augm.: verducàs.—b) Dim.: verduquet.—c) Pejor.: verducot.

    Sinòn.: || || 1, 2, verdanc.

    Etim.: d'una forma del llatí hispànic *virdūcum, derivada del llatí vĭrĭde, ‘verd’ (Corominas DECast., s. v. verde). La relació amb ‘verd’ s'explica pel fet d'esser el verduc || 1 una branca tendra, o sia, verda; el || 2 és una aplicació del mot a designar l'efecte per la causa; el || 3 deu provenir de la flexibilitat de la fulla de la serra. (Cf. el verb verduquejar ‘moure's fent ondulacions’ i verducada ‘moviment ondulatori’, que indiquen la persistència de la idea del moviment d'una cosa flexible en el mot verduc).

Verduc

...en el periòdic autonòmic, i que es deia si «treballava» en una novel·la (però no era una novel·la, no), un noi que signava amb el pseudònim «T. Verdaguer», verduc sospirant d'aquell altre, tan gran, l'altre, i que bé deuria ser una llumenera si ja ens havia obtingut el mecenatge desinteressat, ateneic, una beca a la bestreta i fons perdut, de la Gran Cabra Amaltea, de la seva banyeta tuitiva, tan farcida de mel, mató, botifarra i botifarres de sang...(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 55.).

VERDUM m. 

Ocell de l'espècie Chloris Chloris o verderol || 1 (Gir., Olot, Empordà, Solsona, Vic, Barc., Penedès, Ll.); cast. verderón. Lo virolat verdum ja no hi refila,Canigó x. Hi havia un ésser extraordinari: el verdum ensenyat del senyor Jaume, Pla Rus. 27.

    Loc.

—Renegar com un verdum: renegar molt. També es diu renegar com un oriol ocom una rata-pinyada.

Verdum (escrit també Berdum dialectalment): llin. existent a Banyoles, St. Privat de Bas, Almacelles, Barc., Tarr., Flix, etc.

    Fon.: bəɾðúm (or.); beɾðúm (occ.).

    Etim.: derivat de verd, amb el sufix -um que en aquest cas és estrany, perquè normalment és un sufix de valor col·lectiu.

Verdum

Complement obligat de les flors eren els ocells, i eren comptades les cases que no tinguessin al balcó o a la finestra, la corresponent gàbia amb el verdum, el passerell, el canari, la cadernera o a merla..., (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 48.).

Verdum

Mig colgada per la sorra una ala d'ocell, de verdum potser. La delicada arquitectura encara aplegada en un descolorit i silenciós. L'ala imponderablement sencera, quieta, sota les pestanyes del vent. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 245.).

VEREMALL m.

Ganivet corbat per a veremar. Es nostra arma el veremall, Guimerà Poes. II, 114. 

Veremall

Allavors esmolava el veremall en lo ma peu de la porta forana, i amb un adéu-siau que res d'apena nia, a la Maria Rosa i al seu home, agafava la cistella, seti la manta al coll i se n'eixia del poble més lleuger que cap da cantant entre dents corrandes de la terra. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 94.).

VERICLE m. 

|| 1. ant. Beril·le; cast. berilo. Un pom de vericla o de cristall, Inv. Anfós V, 178.Jesús... luminós e clarejant com lo bericle, Vent. Pel. 22. Lo qual, lançant pus clara que'l vericle | la veu, Scachs d'amor. Una caxeta ab mig pom de vericle,Inv. Pr. Viana 131. 

|| 2. Recipient format de dos cercles de vidre voltats d'un marc d'or, dins el qual es posa l'hòstia per exposar-la a l'adoració dels fidels (bal.); cast. viril. Manà que lo vericle de la custòdia de la processó del Sant Sagrament, atès és molt prim y tort..., se adobe, doc. a. 1581 (Hist. Sóller, ii, 807).

    Loc.

—Tenir algú com un vericle: tenir-lo molt ben guardat, molt respectat, procurant-li totes les comoditats (Palma de Mall.).

    Fon.: vəɾíklə (mall.).

    Var. ort. ant.: verigle (doc. a. 1683, ap. Catalana, vii); veritgle (Canyelles Descr. 230).

    Etim.: del llatí beryllus, mat. sign. ||1, amb la terminació modificada per analogia dels mots acabats amb el sufix -icle (<llatí -icŭlum).

Ve­ricle

Miró uns instants el ve­ricle entorn del qual, l'orfebre que havia forjat la custòdia, féu sorgir set puntes d'estrelles i després abaixà el cap i es tapà el rostre amb les mans en senyal de recolliment.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 39.).

Ve­ricle

L'any 1845, Antoni Nadal, parroquià de Santa Maria, opulent comerciant propietari del Born, va fer present d'un riquíssim vericle, verament regi, amb destinació a la Custòdia. Era d'or i pedres precioses i, per confeccionar-lo, va lliurar els valuosos joiells que formaven part del tresor familiar.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 284.).

VERM (i ant. verme, pl. vèrmens). m.

Cuc; cast. gusano. Son cors és menjat de vèrmens e de cucs, Llull Cont. 103, 21. De verms fat eren tots senyits, Febrer Inf. iii, 69. No podia morir lo verm rohent, Marsili Cròn., v. 38. Yo verme só e no home, Martínez 46. Axí com lo verme rou lo fust, axí la tristor rou lo cor, Canals Carta, c. 11. Quant l'amor és molt vella, | absença és lo verme que la gasta, Ausiàs March i. Car és un verm qui romp la mia pensa, Ausiàs March xiii. Es dita tinya del verm tineal, Cauliach Coll., vi, 2a, 1. Donan la cassa a totas maneras de verms, Agustí Secr. 159. I els verms crudels qui me mengen a trossos, Colom Juven. 174.

    Fon.: bέɾm (Rosselló, Capcir, Conflent).

    Etim.: del llatí vĕrme, mat. sign.

Verms

A boca closa, frare Anselm, no hi entra mosca. Bon home de Déu! Valdria més que tinguéssiu la boca closa que no que parléssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els verms serien els vostres senyors, car us mengen; també serien els lleons i els voltors els vostres senyors, i tots els altres animals i ocells i els peixos de la mar, car us mengen; i serien els vostres senyors els llops i els gossos i molts d'altres animals.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 90.).

Verms

...frec a frec de la terra m'enciso en la contemplació de mil petites plantes diferents; quan el meu cor sent de ben a prop l'existència de tot aquest petit món que formigueja entre els brins d'herba, les incomptables i inesbrinables formes d'insectes i verms, i sento la presència del Totpoderós que ens creà a sa imatge i l'alè, del Totamorós que ens porta i ens sosté planant sobre una mar d'eternes delícies... amic, quan a l'entorn meu s'estén el crepuscle i amb ell es fon el món als meus ulls i el cel esbatanat reposa en la meva ànima com la imatge d'una benamada, llavors, sovint glateixo pensant: "Ah! si poguessis expressar el que sents, si poguessis exhalar i fixar en el paper... (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 15.).

Verms

Després s'aturà a observar la màrfega i, girant el cap amb repugnància, va pensar: «I aquí, en aquests verms, rau el primer estat del cos humà després de la mort». [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 288.].

Verms

En l'espai on ara medito

sempre amb les mateixes paraules,

hi hagué un temps la tofa rotunda

d'un arbre gegant i selvàtic

on s'albergava i es migrava

l'Au solitària, en companyia

de verms microscòpics, i molsa. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 64.).

Verm

Un instant després n'érem envoltats. Toth s’havia tret un paraigua de la butxaca. Un paraigua sense esquelet, bla com un verm de terra. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 44.).

VERMINA f.

Cucs intestinals; cast. lombrices. L'aygua de menta cura lo mal de vermina, Rev. Cat. vi, 57.

    Etim.: del fr. vermine, mat. sign. 

Vermina

Trobà ben cert la pau.

Ja lliure de vermina

-potser una creu i ossos-

reposa al panteó familiar,

la sola terra que, de tantes,

avui encara em resta.

(Al soterrani

només hi ha un nínxol buit

i de dret em pertoca d'estrenar-lo.)

Teló ràpid. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 154.).

1. VERN m.
|| 1. Arbre de la família de les betulàcies, de l'espècie Alnus glutinosa, d'escorça negrosa, fulles ovades, suborbiculars o transovades, cuneïformes a la base, irregularment sinuades dentades, verdes i glabres en ambdues cares, flors verdoses o brunenques, aments ovoides petits, es fa a les vores dels rius i torrents i altres llocs humits (Rosselló, Conflent, Empordà, Garrotxa, La Selva, Berguedà, Cardona, Plana de Vic, Vallès, Pallars, Urgell, Ll.); cast. aliso. E dels verns se porien fer cèrcols als veixells, Eximenis-Reg. 29. Olm, vern e sàlcer | qui fruyt no fan, Spill 6168. Anacreontics estanyols ombrejats de verns, desmais i xiprers, Santamaria Narr. 78. a) Arbre similar a l'anterior, de l'espècie Alnus cordifolia, que se'n distingeix per les seves fulles cordiformes, lluents i glabres per damunt, i pels aments femenins molt grossos.
|| 2. Vern bord: a) Arbust de la família de les ramnàcies, de l'espècie Rhamnus alpina, anomenat també figuera borda i arbre dels fics; cast. carrasquillo.—b) Arbust de la família de les ramnàcies, espècie Frangula alnus, de fulles ovades, transovades o el·líptiques, enteres, alternes, caduques, flors pentàmeres, verdoses, i llavors subtrígono-lenticulars amb una profunda escotadura a l'àpex; també té el nom de vern menut; cast. arraclán, chopera.
    Loc.
—Semblar-se o Avenir-se com el vern i el boix: esser dues persones o coses molt dissemblants o mal avingudes; es diu perquè el boix és groc i el vern és negre (Rosselló).
    Refr.—a) «El vern va deixar morir el seu pare de fred»: es diu perquè la fusta de vern té poca virtut (Garrotxa).—b) «Llenya de vern, foc d'infern»: ho diuen perquè aquesta llenya es crema molt de pressa (Espot).
    Fon.: bέɾn (pir-or., or., occ.).
    Etim.: del gàl·lic vĕrna, o millor d'una variant *vĕrnu produïda en gal·lo-romànic, mat. sign. (vegeu Meyer-Lübke Einf. 37; REW 9232; J. Hubschmid en ELH, i, 145).

2. VERN, VERNA adj.
que només apareix en la locució sol i vern: completament tot sol i abandonat dels altres (Cardona, Penedès). Sol y vern com un desterrat, Casellas Sots 137. Va quedar sol y vern al món sense altre costat, Genís Julita 52. Sol i vern, lluny dels propis i en apartades terres, Pons Com an. 67. Sol i vern com vivia, no passava angúnia, Carner Bonh. 169. Així, sola, verna i malalta, Santamaria Narr. 32. Que resti sola y verna, tancada y feta runas, Casellas Sots 77.
    Fon.: sɔliβέɾn (or.).

Verna

Ara sí que ja estava sola i verna. El pare ja feia temps que s'havia mort; la seva butaca s'arrossegava per les golfes, polsegosa i sense potes. Ella es va amagrir i enlletgir, i els qui trobava pel carrer ja no se la miraven com feien abans, ni li somreien. Era evident que els seus millors anys s'havien escolat, havien quedat enrere, i ara començava una vida nova i incerta en què valia més no pensar. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 116.]. 

Verna

¿Com podeu permetre, doncs, que resti sola i verna, tancada i feta runes, aquesta casa de Déu que s'ha alegrat amb vostres alegries i s'ha entristit amb vostres penes? ¿Com podeu voler que callin eternament aquestes campanes que han repicat alegroies pel vostre bateig i han plorat amb dolor la mort dels vostres? (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 49.).

Verna

Així és com el pobre capellà, per son natural, tan espaiós, i fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol... Sol i vern com un desterrat, quan caminava pels sots, entremig de les muntanyes negres; sol i temut com = Déu carregat d'ira, quan era a l'església, entre els esquerps feligresos, sol i reverenciat com un tabernacle, quan se trobava a la rectoria entremig dels dos sirvents. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 76.).

VERNISSATGE

Etimologia:

del fr. vernissage ‘acció d’aplicar vernís; inauguració d’una exposició’, der. de vernisser, i aquest, de vernis

masculí ART Acte d’inauguració d’una exposició d’art consistent en la reunió de l’artista o els artistes que hi exposen amb els invitats (antigament hom aplicava en aquest moment un vernís protector a l’obra pictòrica). (enllaç)

Vernisatge

En Pasquier, parisenc, universitari com nosaltres, ens envejava. Sofria de la seua relativa "servitud" militar. Igual que Jean-Maxence Granier, no es perdia un vernisatge.   (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 323.).

VEROL m.

|| 1. Color que pren un fruit quan perd la verdor i va cap a la maduresa (Empordà, Vallès, Penedès, Igualada, Tremp, Urgell); cast. envero.

|| 2. Raïm que comença a tenir color de maduresa (Solsona, Cardona, Urgell, Camp de Tarr.). Esgotimaven el verol d'una mateixa parra, Pons Com. an. 100. Mentre el raïm verol s'acoloreix i cou, Berga MT 164. O si tindrem roada, o si's veu ja calque verol, Berga MT 16.

    Refr.

—«Pel juliol, el raïm porta verol»; «No hi ha juliol que no hi hagi verol»; «Al juliol verol, si vol tenir bona col».

    Fon.: bəɾɔ́l (or.); beɾɔ́ɫ, biɾɔ́ɫ (occ.); vəɾɔ́ɫ, viɾɔ́ɫ (Camp de Tarr.).

    Etim.: del llatí *variŏlu, dim. de varius, ‘pintat’. 

Verols

Que s'acostava el seu bon temps, ja amb sos verols les raïmades de les vinyes i amb sos garladores cigales, i, que ja hi era arribat, pla bé que el trasbals dels cellers enfonant bótes velles i amarant cups i portadores. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 93.).

VERRA f.

|| 1. Truja, femella porcuna de cria (Empordà, Plana de Vic, Andorra, Ribagorça, Pallars, Tremp, Balaguer, Urgell, Ll., Tamarit de la L., Fraga, Cervera, Igualada, Barc., Penedès, Vendrell, Camp de Tarr., Conca de Barberà); cast. puerca, cerda. Com grunys de berra recent parida, Ramon Vaca llet 47.

|| 2. fig. Contrabaix (Empordà, Garrotxa, Penedès). Sentiu? Ja afina sa berra, Roger Pera plata 70.

    Fon.: bέra (Andorra, Bonansa, Pont de S., Senterada, Tamarit, Cervera); bέrɛ (Tremp, Balaguer, Urgell, Ll., Fraga); bέrə (Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Barc., Penedès, Camp de Tarr.).

    Etim.: derivació feminitzadora de verro. 

Verra

Ell: «Esperar què? Me'n vaig demà i vull ficar-me al llit amb tu, ara mateix, i quan torni et divorciaràs. Dóna'm la boca. I els pits... somio els teus pits, em fan perdre el cap, els pits, així, sí... Això mateix... així, sí... Obre't. Ets tan bonica, tan verra. Em mates, perdó.... Perdó, no volia dir això, separa, sí, espera... Espera... Agafa'm dins teu. Així està bé, agafa'm. Agafa el que vulguis, i, quan te'n vulguis desfer, m'apartaré.» [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 60.].

VESÀNIA f. 

Alienació mental; fúria; cast. vesania.

    Etim.: pres del llatí vesanĭa, mat. sign.

Vesània

Al meu entendre la posició més difícil -i més rara- en aquells moments era ésser una persona civilitzada, per damunt d'aquella immensa vesània que ens tocava viure. (Jaume Miratvilles. Gent que he conegut. Ed. Destino, 2ª ed., Barcelona, 1980. ISBN: 84-233-1036-1. 236 pàgs. Pàg. 9. Del pròleg, Fermí Vergés.).

Vesànica

... l'atenció del Gabriel ha recaigut en les lones escampades sobre una llengua de platja neta, estesa entre el mur d'obra i el mar, els morts que descansen sota les quals recorden els seus propis morts de ben a prop, les taques obscures del parapet dels afusellats, taca a taca per cada víctima d'una crueltat més colpidora i vesànica, en l'obstinada, ignominiosa per­versió de la raó de l'home, que la cega desmesura dels elements.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 380.).

Vesànic

L'obra incomprensible que no diu res a ningú deixa de ser un crim provocatiu per esdevenir un gest vesànic digne de compas­sió. Suprimint l'esperó se suprimeix alhora la temptació. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 300.).

VESC m.:

V. visc. 

1. VISC o VESC m.

|| 1.   Planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, de tronc rodó, fulles oblongues coriàcies, flors en petits capítols sèssils a l'extrem de les branques o a l'axil·la de les fulles, i fruit sèssil, globulós, blanc, de la grossària d'un pèsol, de mesocarpi mucilaginós; cast. visco, muérdago.

|| 2. Matèria apegalosa que s'extreu de la dita planta i que s'usa per a untar vimens, joncs, etc., i caçar-hi els ocells que s'hi enganxen; per ext., qualsevol altra substància glutinosa que serveix per al mateix fi; cast. liga, visco. En les palles del visch est caygut, Corbatxo 76. Puys que no's trob en mi lo visch | on Amor cau, Ausiàs March cxxvii. Serà desliurada del vesc de concupiscència, Oliver Exc. 75. Ab les mans untades ab algun visch, Cauliach Coll., v, 1a, 6. Lo vesc: hoc viscum, Pou Thes. Puer. 46. En un grèvol, que és lo arbre de què se fa lo vesch, Agustí Secr. 41. Com un aucell quan ha posat les ungles sus del besch [sic] de l'aucellayre, Caseponce Contes Vallesp. 147.

    Fon.: bísk (Gandesa, Calasseit, Tortosa, Maestrat, Val., Gandia); vísk (Valls, Bal., Alg.); bέsk (Pallars, Gir., Empordà, Garrotxa, Cardona, Solsona, Plana de Vic, Barc., Sta. Col. de Q.); bésk (Falset); vέsk (Valls).

    Etim.: del llatí viscum, mat. sign. 

Vesc

Pensa, doncs, en Savannah. Passarem el Nadal a Savan­nah. Allí existiràs per a les dames. Et faran moixaines sota el vesc. Menjarem oca de Nadal i púding amb panses. I quan ens haurem atipat, tornarem a la marxa. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 81.].

VESSANA f.

|| 1. Tros de terra de conreu, i sobretot el que es té arrendat per a conrar-lo (Ripollès, Guilleries, Collsacabra); cast. besana, haza. Exes vessanes | que ab pluja del front reguen? Collell Flor. 75. Les peces de secà, vessanes alteroses i feixes de sembradura, Caselles Mult.117.

|| 2. Mesura superficial agrària que té nou-centes canes quadrades, o sia, 21'87 àrees, i es divideix en quatre quartes o quartons (Gir., Empordà, Garrotxa, Ripollès). Aquesta mesura es diu més concretament vessana de rei; hi ha també la vessana baronil, de comte o de senyor, que té 1.024 canes quadrades, o sia, 24'88 àrees (Figueres, Sta. Col. de F.). D'aquelles cinquanta vessanas de vinya, Pous Empord. 7.

|| 3. Pendent de la teulada (Nules, ap. BDC, xx, 208).

    Fon.: bəsánə (pir-or., or.).

    Etim.: del llatí vg. *vĕrsāna, derivat de vĕrsāre, ‘girar’, probablement perquè a l'acabament de la feixa o tros de terra llaurada calia fer girar els bous (cf. Corominas DECast, i, 451).

Vessanes

Abans, la categoria d'una família es mesurava pels cavalls que tenia a la cort i pels mossos i minyones que formaven el servei. Entre nosaltres també es compta­va per les vessanes de la propietat. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 129).

Vessanes

No li valgué al foc el xiular desesperat sota el fueteig de la ruixada, com protestant de no poder finir la seva mala obra. Quan la tempesta hagué passat, no es veia ni caliu de 1a immensa foguera. Però de totes aque­lles boscúries que en Jordi havia adquirit, no en queda­ven sinó poques vessanes.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 195.).

Vessanes

Allà hi vivien lo moliner i era, i un minyó de vint anys, únic fill que tenien. Mentres son pare es cuidava del molí, ell se cuidava d'unes vessanes que li daven, en ser per la tardor, bona pila de sacs de trumfes i de blat de moro, que els proveïen per tot l'hivern. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 141.).

Vessanes

-És una altra mena de follia -va dir Martí-. Ja sabeu que aquestes dues nacions estan en guerra per unes quantes vessanes de neu d'allà el Canadà,  i que aquest coi de guerra els costa més diners que no val el Canadà sencer. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 129.].

Vessanes

 -Tinc vint vessanes solament -va dir el turc­ que conreo amb l'ajuda dels meus fills; el treball allunya de nosaltres tres mals molt grans: l'ensopi­ment, el vici i l'endurança. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 173.].  

VESSUNYAR v. intr. o tr.

Vessar molt prim, en molt poca quantitat (Mall.); cast. rezumar. Els escolims verdosos qui vessunyen dels mitològics brolladors, Alomar Columna 197. Amb els penyals que vessunyaven plor, Riber Miny. 148. a) fig. Donar profit, retre. Si ara té un empleo des que vessunyen, Maura Aygof. 164.

    Fon.: vəsuɲá (mall.).

    Etim.: derivat diminutiu de vessar.

Vessunyen

...que hauràs d'esperar tres mesos per tornar-los a posar les mans damunt!..., si les hi poses; perquè, si ara té un empleo de que vessunyen, demà pot esser un perdis cessant... Ja sé que foraster i que té sa senyora plantosa... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 70.).

VESTA f.

|| 1. Vestit, roba que cobreix el cos, en general, però sobretot la que arriba des del coll fins als peus; cast. veste, vestido. Per fer-se huna vesta de bovo, per huna comèdia, doc. a. 1590 (Est. Univ. xviii, 87). Diferents vestes de Nostra Senyora, doc. a. 1692 (Hist. Sóller, ii, 883). Coberta amb la folgada vesta de la Mare de Déu, Rosselló Many. 189. Sorgia immens amb vesta imperial, Riber Sol ixent 18. a) fig. La massa imponent del Canigó amb vesta blavosa, Massó Croq. 89.

|| 2. Mudada, vestit complet d'home, compost de jac, guardapits i pantalons (Alaró, Manacor); cast. traje.

|| 3. Vestit talar que es porta en les processons de Setmana Santa; cast. veste, túnica. Especialment: a) Túnica llarga que duen els penitents que van a la processó del Dijous o Divendres Sant. Tindran obligació dits sobreposats y prohòmens de aportar vestes a la processó del dijous sant, doc. a. 1705 (BSAL, ix, 11).—b) Vestit amb caputxa blanca que duen les noies per assistir a la processó del Dijous Sant (Verges).

|| 4. Persona que va coberta amb la dita túnica o vestit talar a una processó (or., occ., val., mall.); cast. nazareno. Les parets reflectien, allargassant-les, les ombres negres de les vestes de la congregació dels Dolors, Espriu Anys 75. Les vestes de la Sang: els membres de la Prohomenia de la Sang, que, vestits amb túniques talars i faixa, assisteixen a les processons on es treu la imatge del Sant Crist de la Sang (Palma de Mallorca).

|| 5. Jac o americana (Elna, Catllar, ap. ALC, c. 82).

|| 6. Armilla o guardapits (Capcir, ap. BDC, iii, 120).

    Fon.: béstə (or.); béstɛ, bésta (occ., val.); véstə (mall.).

    Etim.: del llatí vĕste, mat. sign. ||1.

Vesta

Els blancs tenen fills blancs:

les senyoretes blanques,

rosades, delicades, tan sensibles,

sovint, cada divendres,

s'apiaden de llurs negrets més negres

-i d'amagat llegeixen La Cabana

de l'Oncle Tom, amb llagrimetes.

I uns blancs greus i suaus,

de vesta negra,

prediquen, per Nadal, que els negres

són animetes del Senyor sub conditione.

Els blancs espremen tot el suc dels negres,

a escarns i a fuetades,

fins al darrer sospir dels negres. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 105.).

VIBRA o VÍBRIA f. 

|| 1. Escorçó (Camp de Tarr., Morella, Elx); cast. víbora. Serpents, fiylls de vibres, Vilanova Rahon. ( 2 ap. Menéndez Pelayo Heter.). Axí con vibra nafra'l cor, Fasset. Colobres, víbries e graxants, Carta Cel, ms. 451 (Est. Univ. xiv,294). Lengua de vibre, Collacio (Col. Bof. xiii, 355). Prin cenra de caps de vibres, Alcoatí 70 vo. Y romp ab mos encants la força de las vibras, Alegre Transf. 57. Caigué en el sofà recaragolant-s'hi com una vibra, Pons Auca 127. 

|| 2. ant. Serpent, i especialment la serpent fabulosa vençuda per Sant Jordi; figura de serpent alada que apareixia com a emblema heràldic, en la processó del Corpus, en les coronacions dels reis i en altres festes; cast. dragón. Sent Jordi ab son cavall ab una vibra als peus, doc. a. 1356 (Rubió Docs. Cult. ii, 116). Lo dit dia doné an Leupart frener qui portà la àguila e vibra a Barchinona en V florins, doc. a. 1399 (Ardits, i, 118). Lo broch és fet a manera de cap de vibra ab ales esmaltades de blau e vert... En la dita gàrgola ha una testa de vibra ab II orelles de fulla de carrasques, Inv. Anfós V, 171-172. Per rahó e preu d'un àlber per obs de fer la vibra o lo rat penat per obs de la tenda que's fa de manament del senyor Rey, doc. a. 1436 (Arx. Gral. R. Val.).

    Fon.: víβɾiə (Camp de Tarr.); víβɾa (Elx); bíβɾia (Morella).

    Etim.: del llatí vipĕra, mat. sign. ||1.

Vibra

El monstre s'apropava. Tenia el cap a una vibra, els ulls roigs com a carbons ablamats, dues banyes al front, les orelles Uargues peludes, urpes de lleó, una cua de serpent, el cos escatós d'un grífó.[Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 16.].

Vibrions

Se li reconeixia, a aquell Parapine, en el seu medi especialitzat, una alta competència. Tot el que concernia les malalties tifoides li era familiar, fossin animals o fossin humanes. La seva notorietat datava de vint anys enrera, de l'època que certs autors alemanys pretengueren un bon dia haver isolat vibrions Eberthians vivents a l'excreta vaginal d'una nena de divuit mesos. Allò va moure una gran borina en el domini de la veritat. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 314.].

Vibrió

El Nord de la penín­sula havia estat respectat. Així i tot, a mitjan maig, en un mateix dia hom havia descobert a Venècia la terrible vibrió en els cadàvers ennegrits i xuclats d'un ~arquer i d'una verdulaire. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 95-96.].

VIDALBA f.

Planta ranunculàcia de l'espècie Clematis vitalba, de tronc sarmentós, llenyós, enfiladís, fulles ovato-subcordiformes, flors blanques en panolla; es fa per marges, boscos i torrenteres (Conflent, Cardona, Pallars, Conca de Tremp, Bages, Anoia, Segarra, Conca de Barberà, Penedès, Tortosa, Mall.); cast. hierba muermera, clemátide. Del gessamí i vidalba darrera un cortinatge, Atlàntida ii. Amb corretjoles trenades amb flors blanques de vidauba, Bonet Coral 53.

    Fon.: biðáɫβə, biðáwβə (or.); biðáwβa (Pobla de S., Tortosa); biðáwβɛ (Tremp); viðáwβə (mall.); bidáwlə (pir-or., ap. Gilliéron Atlas, c. 1505); bidáwgə (Berga, St. Vicenç dels H.).

    Sinòn.: lligabosc, redorta, ridorta, vidiella blanca, manxiula, herba de llagues, bressol de Maria, llessamí de burro.

    Etim.: del llatí vīte alba, ‘vit blanca’. 

Vidalba  

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

VIDRIOL (i dial. vedriol). m.

|| 1. Nom vulgar de diversos sulfats metàl·lics; cast. vitriolo. En axí com de galles e de guma e de vidriol e d'aigua se forma tinta, Llull Cont. 291, 21. La berruga... trenc-la hom ab lo gaçador... e que y pos vidriol molt, Alcoatí 55. Ni ab violada ni ab vedriol, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 306).Vidriol blanc: sulfat de zinc. Vidriol blau: sulfat de coure. Vidriol verd: sulfat de ferro. Vidriol romà: caparrós o sulfat de ferro. Pres argent viu e sal mitre e vidriol romà ab altres materials, Tirant, c. 289. Per VI onses vedriol romà, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). Oli de vidriol: àcid sulfúric.

|| 2. Llisona o noia de serp (Andorra, Urgellet, Pallars, Ribagorça, Urgell); cast. lución.

|| 3. Planta de l'espècie Clematis flammula (Junceda, ap. Masclans Pl. 207).

    Fon.: biðɾiɔ́ɫ (or., occ.); beðɾiɔ́ɫ (occ.); viðɾiɔ̞́ɫ (bal.).

    Etim.: del llatí vg. vitrĕŏlu, derivat dim. de vitrĕum, ‘de vidre’.

Vidriol

Van arribar a Níjneie Gorodisxe. Prop de la taverna, a la terra femejada sobre la qual encara quedava neu, hi havia uns carros carregats amb unes grosses bombones d'oli de vidriol. La taverna era a vessar de cotxers i feia olor de vodka, de tabac i de pell d'ovella.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 98.]. 

VIMELLA f. 

Veimella (Empordà). El cistell de canyes en una mà i la vimella en l'altra,Pous Enpord. 3.

Vimella

—Que si va morir, diu? —i el vell rigué amb resa—. Quan plegà la ruixada, agafo la bufanda, empro la vimella a la trinxa i avall, cap a l'hostal... Ni vaig trar-hi, per això; que de la finestra estant ja havia que no hi era. “Ets fugit per la por... Mes no ets tu lluny, que la pluja t’haurà fet encauar...”  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 287.).

Vimella

LA GROPADA

Lentament, per entre les tires, en Tomàs Llavanera resseguin la vinya amb el cap baix, el cistell de canyes en una mà i la vimella en l'altra, aturant-se davant de cada ceparrada per a escollir miradament els penjolls més sans i madurs; els penjolls servar, que, penjats per un fil en les rastelleres de claus del graner, havien d'alegrar les festes d'hivern, evocant records de sali alegria a l'escampar la seva dolçor, essència de llum concentrada en llurs grans, pels llavis de joves i vells, d'amos i mossos aplegats fraternalment a l'entorn de la llargaruda taula, per a celebrar quelcom d'assenyalat en la retornadora tebior de la cuina. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 370.).

VIDALBA f. 

Planta ranunculàcia de l'espècie Clematis vitalba, de tronc sarmentós, llenyós, enfiladís, fulles ovato-subcordiformes, flors blanques en panolla; es fa per marges, boscos i torrenteres (Conflent, Cardona, Pallars, Conca de Tremp, Bages, Anoia, Segarra, Conca de Barberà, Penedès, Tortosa, Mall.); cast. hierba muermera, clemátide. Del gessamí i vidalba darrera un cortinatge, Atlàntida ii. Amb corretjoles trenades amb flors blanques de vidauba, Bonet Coral 53.

    Fon.: biðáɫβə, biðáwβə (or.); biðáwβa (Pobla de S., Tortosa); biðáwβɛ (Tremp); viðáwβə (mall.); bidáwlə (pir-or., ap. Gilliéron Atlas, c. 1505); bidáwgə (Berga, St. Vicenç dels H.).

    Sinòn.: lligabosc, redorta, ridorta, vidiella blanca, manxiula, herba de llagues, bressol de Maria, llessamí de burro.

    Etim.: del llatí vīte alba, ‘vit blanca’.

Vidalbes

«Sota jacints, vidalbes, / raïms de flors silvestres  [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 85.].

Vidalva

Vagabunds clapats de nafres falses fetes amb fulla de vidalva sorgien dels revolts i saltaven dels marges, sempre de sorpresa, demanant ser transportats. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 22.).

VIDIELLA f.

|| 1. Planta ranunculàcia de diverses espècies del gènere Clematis, i principalment la Clematis recta, Clematis flammula i Clematis vitalba, de flors blanques i de branques enfiladisses (or., occ., val., bal.); cast. hierba muermera, clemátide. Entre aromes... d'olivarda, de vidiella o d'aranyoner, Riber Miny. 71.

|| 2. Cordó umbilical (Plana de Vic, Barc., Tarr.).

|| 3. Cada cama o cap dels que formen una corda, una trena (or.).

Vidiella: llin. existent a Barc., Granollers, Tàrrega, Albiol, Cambrils, Benifallet, Tarr., Falset, Tortosa, Calasseit, Amposta, etc. Hi ha la variant dialectal Badiella a Barc., Manresa, Olesa de Montserrat, Terrassa, etc.

    Var. form. dial.: vidriella, vediella, badiella.

    Fon.: biðiéʎə, biðɾiéʎə (or.); biðiéʎa, biðɾiéʎa (occ., Val.); veðɾiéʎa (Freginals); viðiéʎə, viðɾiéʎə (bal.); bəðiéʎə (or.).

    Sinòn.: redorta, ridorta, vidalba.

    Etim.: del llatí *vīticĕlla, derivat dim. de vītis, ‘vit, cep’, per la semblança de les branques enfiladisses amb les sarments.

Vidiella

La va recordar de petita, amb espardenyes foradades per la tossuda prominència del dit gros i faldilletes apedaçades, corrent pels camps amb tota llibertat, en el seu mitja na­tural, i ensenyant a ella, nena tòfola de ciutat, criada en col·legi de monges, com s'esclaten els botons de vidiella, el gust asprívol i fresc quer deixen les fulles de romaní que es masteguen o a contemplar el vol silenciós dels rat-penats a entrada de fosc.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 37.).

VIDRIOL (i dial. vedriol). m.

|| 1. Nom vulgar de diversos sulfats metàl·lics; cast. vitriolo. En axí com de galles e de guma e de vidriol e d'aigua se forma tinta, Llull Cont. 291, 21. La berruga... trenc-la hom ab lo gaçador... e que y pos vidriol molt, Alcoatí 55. Ni ab violada ni ab vedriol, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 306).Vidriol blanc: sulfat de zinc. Vidriol blau: sulfat de coure. Vidriol verd: sulfat de ferro. Vidriol romà: caparrós o sulfat de ferro. Pres argent viu e sal mitre e vidriol romà ab altres materials, Tirant, c. 289. Per VI onses vedriol romà, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). Oli de vidriol: àcid sulfúric.

|| 2. Llisona o noia de serp (Andorra, Urgellet, Pallars, Ribagorça, Urgell); cast. lución.

|| 3. Planta de l'espècie Clematis flammula (Junceda, ap. Masclans Pl. 207).

    Fon.: biðɾiɔ́ɫ (or., occ.); beðɾiɔ́ɫ (occ.); viðɾiɔ̞́ɫ (bal.).

    Etim.: del llatí vg. vitrĕŏlu, derivat dim. de vitrĕum, ‘de vidre’. 

Vidriòlica

Ben aviat  el  senyor  Perkins  s'adonà  que  els  seus  mots  no  havien  fet  cap  efecte  en  Philip,  i  durat  la  resta  del  trimestre  feia  com  aquell  qui  no  sabia  que  al  mon  fos.  Va  escriure  una papereta vidriòlica. Quan la nota arribà a la vicaria i la tia Louisa preguntà a Philip què hi deia, ell va contestar alegrement:

-Vileses. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 98.].

Vidriol

Són la plaga del món de l'espectacle. Les mares ... ! Quanta literatura i quant de vidriol, tot barrejat! Perden el cap, penso jo. O hi projecten tot allò que ... (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 100)

VIGORÈXIA

La vigorèxia, complex d'Adonis, addicció a la musculatura o dismòrfia muscular és un trastorn mental caracteritzat per una obsessió per tenir un cos musculós, que després afegeix una percepció alterada de la figura corporal, de manera que la persona que el pateix mai no es veu prou musculosa sinó prima.[1] Aquesta deformació de la percepció pròpia també es dona a l'anorèxia, a la qual l'afectat el que busca és estar prim. De vegades, la vigorèxia pot estar acompanyada d'ortorèxia (obsessió excessiva per menjar un cert tipus d'aliments, que l'afectat jutja "sans" o "correctes") i malnutrició. https://ca.wikipedia.org/wiki/Vigor%C3%A8xia

Vigorèxia  

-No crec que vagi de coca -diu el de Minneapolis-, aquest sempre va espitós, és la vigorèxia. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 60.).

VINCA f.

Gènere de plantes apocinàcies, del qual és la principal espècie la Vinca media (vincapervinca); cast. vinca.

Vinques

Hi ha la garsa blava, la blaveta i el blauet. Hi ha els capblaus i les vinques ha els migdies de Nova York. Hi ha les baies blaves i l'Oceà Pacífic. Hi ha peix blau, caça blava, cintes blaves, sang blava i fa un blau. Hi ha l'uniforme de policia del meu pare.  [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, trad. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 172].

VINÇA f. 

|| 1. ant. Tel. De rebre colp lo oçell en lo ventre que li romprà la vinça de dins e no li romprà lo cuyro de fora e per aquell forat de la vinça ixen-li les tripes, Anim. de caçar 82 vo. Li tallareu la primera vinça ho tel, e aprés la segona..., e deueu saber que són moltes vinçes ho tels, Dieç Menesc. ii, 101. 

|| 2. Llavor de pebre o de tomàquet (val.); cast. semilla. Fa un ruidet axina com es binses en una pebrera seca, Cañís 70. 

|| 3. Veta, porció d'una cosa de color o forma distinta de la resta, com vinça de sang, de cansalada, de fusta, de terreny, etc.; cast. veta. Uns ruquets de color cendrós, amb una vinsa negrosa que els cobria les espatlles, Lluís Rec. 21. 

|| 4. Faixa de terra de color o qualitat diferent de la resta del terreny immediata (or., occ.); cast. faja, veta. La fam els porta a seguir i resseguir les vinses de vegetació que decoren els penyals, Virós 28.

    Fon.: bínsə (or.); bínsɛ, bínsa (occ.); vínsə (Valls); vínsa (Castalla).

    Etim.: segons Coromines DECast, i, 460, derivat d'un verb llatí *vinctiare que seria derivat de vincīre, ‘lligar’.

Vinça

Sentència de mort de la claror, quan apuntava des del part del dia. Charles coneixia només de lluny el soroll sobtat que enrunava una galeria i sepultava, sense extremun­ció, homes amb els pics a les mans i qui sap si encara amb el pensament foradant l'entranya, vinça en­dins, com una penetració sense llicència. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 65.).

Vinçat

La pedra mateix, una calcària dolomítica, és més maca i fàcil de treballar que aquella que el meu pare havia tallat de jove a Stonewall, Manitoba. Unes alteracions químiques naturals li donen el seu aspecte vinçat únic. És de dos colors, un color d'ant clar mesclat amb marró, i (el meu preferit) un gris pàl·lid jaspiat de gris més fosc. Hi ha gent que l'anomena pedra de tapisseria, i aprecien especialment els fòssils que s'hi troben aquí i allà: gasteròpodes, braquiòpodes, trilobits, coralls i caragols. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 31.].

 VINDICTA f.

Venjança; punició d'una mala acció; cast. vindicta. Demanant vindicta de lur sanc, Vida St. Anthiogo 22. També ajudaven a l'obra de la vindicta pública, Caselles Mult.143.

    Etim.: pres del llatí vindicta, mat. sign. 

Vindicta

Un rera l'altre, tots intentàvem calmar-la. No podia semblar que la violentàvem, però la suavitat no ens servia de res tampoc. Ara estava dominada per la vindicta, ens feia xantatge, ras i curt. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 363.].

VIÓ m.

|| 1. Llista o via, especialment cadascuna de les ratlles d'ordit estretes i poc espaiades; cast. lista.

|| 2. pl. Teixit amb llistes longitudinals molt estretes (or., occ., Maestrat); cast. lista, rayadillo. Les calsetes de vions y la jaqueta encarnada, cançó pop. (ap. Milà Rom. 119). Adobava unes calces de vions, Víct. Cat., Mare Bal. 33.

|| 3. pl. Falda de cànem amb ratlletes blaves, que les dones porten sota el vestit (Maestrat, Cast.); cast. refajo. Vestixen vions amples, i sobre aquestes peces, faldetes de colors poc cridaners, Salvador FB 78.

Vió: llin. existent a Barcelona.

    Fon.: || || 2, 3: bións (or., occ., Maestrat); vións (Cast.).

    Etim.: derivat dim. de via. 

Vions

NURI: Doncs pensava en fer-te una samarra en acabant aquesta. No de color d'esca, no; de blauet, i amb uns vions vermells que t'escauran més!... (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 188.).

1. VIOLA f.

|| 1.   Gènere de plantes de la família de les violàcies, de fulles radicals o alternes, simples i estipulades, flors hermafrodites, irregulars, de color violat, blau, vermellós, groc o blanc segons les espècies, de cinc sépals persistents i apendiculats i cinc pètals, l'inferior esperonat, i fruit capsular unilocular; cast. viola. N'hi ha diverses espècies. a) L'espècie Viola odorata, anomenada simplement viola o violeta o bé viola d'olor i viola boscana, és la més típica del gènere, té el rizoma gruixut, les fulles ovato cordiformes, les flors de color morat fosc, alguna vegada blanques, molt oloroses d'un perfum típic finíssim, i càpsula globosa pubescent; cast. violeta. De violes e de flors al cap porten garlandeyles, Turmeda Diuis. 9. Has major plaer en odorar bones erbes, violes, roses, Sermons SVF, ii, 42. Trobí violes en lo meu hort, Spill 2289. Coronat de violes de bosc son front serè, Canigó i. Com la viola que embalsama els boscos, Maragall Enllà 55. Viola d'or i argent: premi consistent en una figura d'aquesta flor, feta d'or i plata, que en els jocs florals se sol donar com a premi a la millor composició poètica de caràcter religiós.—b) Viola de ca o de gos: l'espècie Viola canina, de fulles ovades, oblongues o lanceolades, més petites i estretes que les de l'espècie anterior; flors d'un blau clar, groguenques a la base i no oloroses, i càpsula truncada, glabra; cast. violeta perruna, violeta brava.—c) Víola de la Mare de Déu: l'espècie Viola tricolor, de fulles fistonades, les inferiors suborbiculars o bé ovades, les superiors lanceolato-linears; flors de color variable, però amb predomini del blau, violat i groc barrejats; càpsula subtrígona, glabra, i llavors brunes i brillants; cast. pensamiento, trinitaria.—d) L'espècie Viola alba s'anomena vulgarment viola boscana i violera o violeta, cóm la Víola odorata; té les flors blanques, i la subespècie scotophylla les té blavenques.—e) També es diu viola boscana l'espècie Viola hirta, de fulles ovades o bé ovato-oblongues, flors morades i càpsula globosa i pelosa.—f) Violeta de pastor: l'espècie Viola Bubanii, de fulles inferiors suborbiculars i les superiors oblongues, flors de color blau fosc i càpsula oblonga, lleugerament apiculada.

|| 2. Nom de diverses espècies de plantes que tenen alguna semblança amb les del gènere Viola. a) Viola blanca: l'espècie Anemone alpina de flors blanques; cast. flor del viento.—b) Viola blanca o Viola d'hivern: l'espècie Galanthus nivalis, de bulb ovoide, tronc dret i fistulós, fulles linears planes i flor blanca solitària terminal, penjant, continguda dins una espata canaliculada, càpsula carnosa subglobulosa i llavors ovoides; cast. flor de nieve.—c) Viola borda (val.) o Viola de llop o Viola de galàpat o Viola de pastor: l'espècie Anemone hepatica, de fulles radicals coriàcies trilobades persistents, flors blavenques o d'un color blanc rosat; cast. trébol de prados, hepática.—d) Viola d'aigua: l'espècie Pinguicula grandiflora, de fulles gruixudes i grans que suen un suc glutinós, flors vermelles i càpsula ovoide; cast. grasilla, tiraña.—e) Viola de bosc: l'espècie Pinguicula villosa (Companyó Bot.).—f) Viola de bruixa: apocinàcia de l'espècie Vinca minor (V. vinca).—g) Violes grogues: l'espècie Caltha palustris, de fulles cordato-reniformes, flors grans, solitàries, de cinc sèpals d'un groc d'or; es cria per prats i llocs humits dels Pirineus; cast. centella palustre.—h) Violes de Sant Josep: l'espècie Primula elatior, més coneguda amb el nom de primavera.—i) Violes de Sant Pere: planta de l'espècie Cyclamen balearicum (Mall.), més coneguda per pa porcí o artanita.

|| 3. Color morat com el de la violeta; cast. violeta. Oprès pel corbatí de satí viola, Víctor Català (Catalana, x, 2).

    Fon.: biɔ́ɫə (pir-or., or.); biɔ́ɫɛ, biɔ́ɫa (occ.); viɔ́ɫə (Valls); viɔ̞́ɫa (Cast.); biɔ̞́ɫa (Val.); viɔ̞́ɫɔ̞ (Al.); viɔ̞́ɫə (bal.).

    Loc.—a) Flors i violes: coses intranscendents, sense importància.—b) Tota la resta són violes: es diu per indicar que fora d'allò que s'acaba d'anomenar, totes les altres coses no tenen importància (Mall.).—c) Bona nit viola!: es diu per donar per acabada una conversa, un assumpte, un problema, etc.

    Sinòn.:— || 1a: violeta, violeta de la Mare de Déu, violer;— || 1c, pensament, pensamentera, herba de la Trinitat;— || 2a, flor del vent, herba del vent, flor de Sant Joan;— || 2b, flor de neu, lliri de neu, allassa, aiguamoixos, fadrins;— || 2c, fetgera, herba fetgera, herba felera, herba melsera;— || 2d, herba de talls;— || 2f, vinca, donzell, donzella, pruenga;— || 2g, flor de mal d'ulls, herba centella;— || 2h, primavera, papagalls, cucut, flor de cucut, herba del mos del diable;— || 2i, artanita, pa porcí, rapa de porc, patata morenera.

    Etim.: del llatí viola, mat. sign. ||1.

2. VIOLA f.

|| 1. Fillola de margalló (mall., men.); cast. hijuela. «Un temps me deies viola | i ara me dius garballó; | ¿com no em demanes s'amor | ara que estàs tota sola?» (cançó pop. Mall.).

|| 2. Brot que conté alguns fruits reunits, especialment dàtils o bananes (mall., men.); cast. ramo.

|| 3. ant. Teula o rajola petita. Que negú teuler ni teulera no gaus metre violes ni rajoles a neguna fornada, doc. a. 1284 (RLR, iv, 362).

|| 4. Aparell alimentat amb oli per a fer llum (Cadaqués, ap. BDC, xx, 276).

    Etim.: incerta, però sembla que és difícilment relacionable amb el viola nom de flor (art. 1), i en canvi presenta analogia amb la de fillola o de fullola (vegeu aquests dos articles). De totes maneres cal admetre la influència analògica de viola art. 1 per al suposat canvi de fullola o fillola en viola.

3. VIOLA (i ant. viula). f.

Instrument de corda, semblant al violí, però més gros i de cordes més fortes, que entre els instruments de la seva classe equival al contralt; cast. viola (i ant. vihuela). Altres [han subtilea] en sonar viula, altres en sonar laut, e axí dels altres estruments, Llull Cont. 215, 7. Aquest trobà struments axí com òrguens, viula, Eximenis II Reg., c. 16. Una viola ab cordes e clavies, doc. a. 1410 (Alós Inv.). Sons de viola, | orgue, tambor, | arpa, tamor | farà sonar, Spill 12866. Sobre les cordes de la viula, Alegre Transf. 143. Tempra la viola de set cordes, Curial, iii, 31. Quant veu qu'en son tempre està la viola del músich Orpheu, Viudes Donz. 150. Dues dotzenes de cordes de biola, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Viola de arc: Lyra, Pou Thes. Puer. 115. Viola, instrument de música: Hic vel Haec Barbitus, Decumana barbitus, Lacavalleria Gazoph. Eix toca el violí, aquell la viola, Verdaguer Idilis.

    Etim.: incerta, però probablement d'origen onomatopeic (com el fr. viule, cast. vihuela, etc.): cf. Corominas DECast, s. v. vihuela.

4. VIOLA

Llin. existent a Celrà, St. Pau de Seguries, St. Joan de Palamós, La Bisbal, Caldes de Ma., Barc., Algerri, La Jana, etc.

Viola

En una vall del Pirineu molt alta

un estiu la vegi per primer cop:

no la vegi sinó després molt veure-la,

perquè té la bellesa molt recòndita,

com la viola que embalsama els boscos.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 76.).

VIOLARI m. 

|| 1. Renda d'una pensió vitalícia, que constitueix una obligació essencialment redimible mitjançant la qual es paga una determinada pensió anual durant tota la vida a una o dues persones, amb lliurament previ del capital corresponent; cast.violario. Et el violari dels malaltes sia goardat, doc. a. 1201-1204 (Miret Templers 543). Usufructuari, o aquel qui té algunes coses a violari..., deu auer los ususfruyts mentre que viua o per temps cert...; mas, eyl mort, de continent és l'usufruyt fenit o el violari, Cost. Tort. IV, xxvi, 26. Los dits CCCC sols de uiolari són scrits en lo libre dels censals e uiolaris que la Ciutat fa,doc. a. 1358 (arx. mun. de Barc.). Provehim de officis de nostres regnes e de Catalunya, e'ls donam violaris, Pere IV, Cròn. 79. Deu esser vedat comprar rendes e violaris a tothom qui puixa mercadejar, Eximenis Reg. 170. Que'l tractament era tal que'l rey Robert per lo violari de Sicília vos dava lo regne d'Albània, doc. a. 1312 (Rubió Dipl. 69). Encara que em passessis un violari de quatre duros cada dia, Vilanova Obres, viii, 41. 

|| 2. A violari: (ant.) vitalíciament; per tota la vida. De testamentz e de leyxes qui's faran a uiolari tro | besan los sia dada la mitat, doc. a. 1201-1204 (Miret Templers 544). En les quals rendes ha En Ja. de Cornellà, cascun any a violari, M sòlidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 59).

    Loc.—a) Perdre lo violari: (ant.) perdre la vida. Tirant se esforçaua per no perdre lo violari, Tirant, c. 65.—b) Per no allargar el violari: per no allargar el discurs, la contarella (Tortosa). Lo que em queda per les carpetes, que aquí no va, per no allargar el violari, Moreira Folkl. 381. I altres mil que, per no allargar el violari, passo per alt, ibid. 236.

    Fon.: biuɫáɾi (or.); bioɫáɾi (occ.).

    Etim.: incerta. En el llatí medieval dels documents catalans apareix escritviolarium amb el significat || 1, i més antigament (segles X-XII) es troba la formavivolarium, que ha induït els etimologistes a considerar violari com a derivat llunyà de vivus ‘viu’ o de vivere ‘viure’. Corominas DECast, s. v. violeta,considera impossible morfològicament aquesta derivació de vivus o vivere, i proposa com a probable un altre origen: el llatí violarium ‘planter de violetes’; pren com a base el fet que molts de violaris es constituïen en favor de monges, i considera que el color violat pogué esser pres com a emblema de l'estat religiós i aplicat a la pensió que es constituïa a favor de les religioses. És suggestiva aquesta teoria, però no acaba d'esser convincent.

 Violari

 “Fer els ulls grossos en una semblant cosa; ah! no s’ho pensarien més!... L'endemà mateix parlaria amb la Maca, li assenyalaria un violari, se n'anirien del poble i, un cop fora, ella que visqués amb sos pares i ell prou que camparia!” (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 200.).

VIRGUELLA

 Virguelles 

Però no només era aquesta estúpida competició, el que arborava el Jaume, sinó també la tècnica de caça. Perquè la barraca era una activitat cruel, basada en l'engany de les pobres bèsties, que, atretes pel reclam d'un mascle engabiat, o per un casset refilador, es posaven de potes a les virguelles i els pulligons envescats a matar i allà s'hi quedaven engan­xats de males maneres. Encabat, el cacador, nyec, els girava el coll, o els agafava per les potes i els fotia de cap a terra, i au, a la cassola, i els que quedin, per presumir. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 149.).

VÍRGULA f. 

Ratlleta curta i prima; coma (signe de puntuació); cast. vírgula.

    Etim.: pres del llatí vĭrgŭla, ‘barreta’.

Vírgules

Les nits de tos no hi havia més visions per al pobre Met que les vírgules de tots colors que li ballaven davant dels ulls, en la foscor que el voltava.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 32-33.).

VIRIOR f. 

Força, vigoria; cast. vigor. Ja ni tenia virior de fugir, Ruyra Pinya, i, 109. El Plem enyora la virior d'altres temps, Espriu Anys 118.

    Fon.: biɾió (or.).

Virior

I era dogma de fe en la pa­rentela que hauria arribat a bisbe, de no haver tingut el mal punt de morir, en plena virior, de feridura. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 20.).

1. VIROLAR v. intr.

Mostrar-se virolat (Fabra Dicc. Gen.).

2. VIROLAR v. intr.:

V. verolar.

VEROLAR v. intr.

|| 1. Començar a tenir verol, a prendre color de maduresa (or., occ.); cast. enverar. Feia les soleres en venir l'hora de verolar les olives, Pous Nosa 205. Vermellejava com una maduixa a mig verolar, Ruyra Parada 121.

|| 2. fig. Envermellir-se, enrojolar-se de vergonya; cast. ruborizarse. «Té una cara de ferro, que mai verola de res».

    Fon.: bəɾuɫá (or.); beɾoɫá, biɾolá (occ.); viɾulá (Camp de Tarr.).

    Etim.: derivat de verol.

VIROLAT, -ADA adj.

Vari i viu de colors; cast. abigarrado, vario, multicolor, chillón. De l'iris bell la virolada cinta, Canigó xii. Sota alegres cúmuls d'ombreles virolades, Oller Pil. Pr. 82. Lluïen els seus mocadors més virolats, Massó Croq. 61. Uns oficials de virolat uniforme, Caselles Mult.87.

    Fon.: biɾuɫát (or.); biɾoɫát (occ.).

    Etim.: derivat del llatí variŏlus, dim. de varĭus, ‘de diversos colors’. 

Virolava

El meu primer viatge ferroviari el vaig fer amb el padrí. Devia ser a  l'estiu del 1968. Vam admirar junts el pantà de Serre-Poncon que virolava al fons de la valí. La vida encara m'enlluernava i no m'havia decebut.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 162.).

Virolats

Estava atordit per la facilitat amb què els homes (i també les dones) saltaven del tren a l'andana o de l'andana al tren, amb naturalitat, alegrement, rient, xerrant i saludant-se com si ignoressin les abruptes variacions de distribució que provocaven, i sense cap mena de respecte per la distància i els transbords que els esperaven. Molts anaven sense barret i amb vestits virolats. Per la manera com les agafaven, semblava que les maletes que portaven eren lleugeres com plomes, i estaven fetes de materials —vímet, lona- que feien semblar ridícul el seu gladstone marró fosc, comprat només feia uns dies i encara nou de trinca. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 84.].

Virolades

Guillem, què és el món pel nostre cor, sense l'amor? El mateix que una llanterna màgica sense llum. No fas més que posar-hi la flameta i les imatges més virolades apareixen damunt la blanca paret. I encara que no fossin sinó això, il·luminats fantasmes fugissers, ja poden fer la nostra joia si, com els infants, ens parem a mirar-los i ens encisem amb aquestes aparicions meravelloses. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 54.).

Virolades

De vegades, als vespres, amb Lizzie, Jim s'endinsava per aquell territori fabulós. En aquells carrers sempre hi havia ocasió de distreure's d'una manera discreta. A la plaça Belgrave, per exemple, escolta ven la música de jazz que sortia d'una finestra alta; i a nivell del carrer, davant l'enorme porxo d'entrada, admiraven una vela de ratlles virolades. A la vorera hi havia, de tant en tant, una estora vermella per a preservar del fang les sabates de dansa de les dones joves i elegants que baixaven d'aquells cotxassos, conduïts per xofers, que lliscaven sense fer soroll. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 15.].

Virolada

Detlev von Liliencron descriu la música militar en un dels seus poemes. Al començament diu: «I per la cantonada romp un bro­git,/ un so de tuba apocalíptic», i al final fa: «¿Era una papallo­na virolada que passava,/ txing-txing bum, per la cantonada?» Vet aquí una filosofia de la història de la violència poetitzada, amb l'apocalipsi al començament i una papallona al final. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 263.).

Virolades

Tot sovint havia so­mia t amb estances de debò, jo, i ara ja m'hi trobava. Com harmonia feta neu, la música regalimava per les parets virolades; de fet podies veure com s'anava creant, els tons semblaven un terbolí de neu encisador. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 105.].

Virolat

Massa atrafegat en les tasques que el seu propi jo i la seva ànima europea li marcaven, massa afeixugat pel deure de la creació ar­tística, massa desafecte a l'esbargiment per a ena­morar-se del món virolat de l'exterior, n'havia tingut prou amb la idea general que hom pot fer-se de la superfície terrestre sense traspassar el propi cercle, i ni tan solament havia assajat de sortir d'Europa. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 11-12.].

Virolades

La planura grisa del mar era animada per la xicalla que hi xipolleja­va, pels banyistes i figures virolades que jeien en els bancs d'arena amb els braços sota el cap. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 46.].

VIROLLA (dial. viroia). f. 

|| 1. ant. Anella, baula; cast. anilla. Són portes ab biroies [sic] de ferr fort grans,Treps Rom. 82. 

|| 2. Armella, anell de ferro que subjecta dues peces; cast. abrazadera. Item I coltell lonch francès ab virolles d'argent daurades, doc. a. 1366 (Rubió Docs. Cult. i, 210). Hi'l dart ab gangalles y bona virolla, Brama Llaur. 222. Viroya o anell de ferro per apretar lo fust de la aradre, Pou Thes. Puer. 58. Especialment: a) Anella de metall o de fil lligat fort, que es posa en el punt de la canya de pescar on s'ajunten el canyó i la brocada (Mall.). 

|| 3. Peça tubular curta que serveix per a inserir-hi una altra peça; per exemple, el canonet d'un canelobre on se fica la candela, el d'un mànec d'escriure on s'ajusta el plomí, etc.; cast. virola, arandela. 

|| 4. Anella o petita peça tubular que es posa a l'extrem d'un bastó o d'un altre objecte cilíndric per defensar-lo del fregadís, dels cops, del trencament, etc.; cast. virola, contera. El doctor Aiguader remenava les brases amb la virolla de la seva vara d'alcalde, Sagarra Vida, ii, 29. 

|| 5. Coll del pou (Rosselló); cast. brocal. Blingat su la birolla, espia y veu En Punot, Saisset Jamecs 19. 

|| 6. Instrument consistent en un disc dividit en porcions numerades i que en la part central té una vareta o agulla giratòria, que rodant rodant s'atura amb la punta dirigida a una de les dites porcions, i segons el nombre que assenyala, indica el nombre de coses que el jugador ha de rebre, previ pagament d'un preu fix establert (Olot, Lluçanès); cast. ruleta. 

|| 7. m. i f. Persona curta d'enteniment, que pensa o obra desraonadament (Mall.); cast. zoquete, tonto. «No sé com ets tan virolla!»«No facis cabal d'aquest, que és un virolla!».

    Loc.

—Riure's (o Fotre-se'n) de la virolla: prendre un assumpte amb despreocupació, no prestar-hi atenció o mirar-lo amb indiferència.

    Var. form.: virola (Torra Dicc.).

    Fon.: biɾɔ́ʎə (Barc.); biɾɔ́ʎa (Tortosa, Val.) viɾɔ́ʎə (Valls); viɾɔ̞́ʎə (bal.); biɾɔ́јə (Garrotxa); biɾɔ́ɫə (Lluçanès).

    Etim.: del llatí viriŏla, derivat dim. de virĭa, ‘bracerola’. Es probable que la forma catalana virolla representi una forma llatina virolia, produïda per metàtesi de viriola. La forma virola sembla presa del francès virole. 

Virolla

Al judici vaig veure que a jutges i advocats se'ls en fotia de la virolla l'Henricus, les monges voladores, jo i tota la misèria entre reixes. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 34.).

Virolles

A Philip se li feia la boca aigua, car des de feia un temps, per una cosa o altra, despenia més diners dels que podia, i li hauria vingut molt bé guanyar-se unes virolles de la manera tan fàcil que Macalister suggeria. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 362.].

Virolla

No te'n flïs, dels editors: quan un editor t'afalaga és perquè ensuma virolla, i a la primera de canvi t'endinyarà una lletra petita inesperada al contracte i patapam, t'hi fo­tràs de quatre potes. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 64.).

VIRONER, -ERA adj.
Que produeix virons; especialment, Mosca vironera: la mosca que diposita virons a la carn i en altres substàncies orgàniques (Mall., Men.). Quan ve l'estiu, penetren, pel balcó, vironeres, Espriu Lírica 68.

Vironera

L'Aliide Truu mirava fixament una mosca i la mosca la mi­rava a ella. Els ulls li sobresortien i a l' Aliide li feien fàstic. Una mosca vironera. Excepcionalment grossa, sorollosa i ansiosa per pondre ous. Aguaitava l'entrada de la cuina i es fregava les ales i les potes a la cortina de la cambra com si s'estigués preparant per a un àpat. Volia carn, només carn. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 12.].

VIROT m. 

|| 1. Ocell de les espècie Puffinus cinereus i Puffinus anglorum, que fa el niu per dins forats de les penyes vora mar i s'alimenta de peixos (Mall., Men., Eiv.); cast. fardela, pufino. Per veure si dins aquestes coves hey trobaràs qualca niharó de virots,Penya Mos. iii, 200. 

|| 2. Membre viril (val.). 

|| 3. Beneitot, curt d'enteniment (Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, Maestrat, Plana de Castelló); cast. vainazas, bobo, virote. a) Al·lot virot: al·lot grosser, sense criança (Palma de Mall.).

    Fon.: biɾɔ́t (or., Tortosa, Maestr.); viɾɔ̞́t (Cast., bal.).

Virot

Entre el primer i el segon plat vaig anar un moment a l'excusat. A l'únic urinari hi havia l'home que mitja hora abans ens havia pres la comanda. L'amo, potser. Orina­va. Va acabar d'orinar, em va cedir el lloc amb un som­riure i, sense rentar-se les mans gens ni mica, va acabar de cordar-se la bragueta i va tornar al menjador. Em vaig quedar de pasta de moniato. Vaig fer el que havia anat a fer, em vaig rentar les mans, me les vaig eixugar i, quan vaig tornar al menjador, el vaig veure tallant el pa i re­partint plats i coberts amb les mateixes mans que no s'havia rentat després d'espolsar-se el virot. (Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 38.).

Virot

Pobres desgraciats que es malfien! I que després es passen mil receptes de donats pel sac per poder cardar millor! I més!... Que la Julienne no s'adoni de res... No tornar... Enganyar-nos a nosaltres!... Xisclant de joia... Uretra plena, agulles! Virot obert! Cigala badada! Som-hi amb el tall!  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 29.].

VISATGE m.

|| 1. ant. Vista (sentit). La vista de sos ulls corporals no's pot estendre tro als térmens dels corses, ans cové que'l visatge dels hòmens sia termenat dins los estrems dels corses avents granea, Llull Cont. 124, 2.

|| 2. Cara, aspecte del rostre d'una persona; cast. cara, rostro. En son visatge fo semblant que fos hom deuot e de penitència, Llull Felix, pt. viii, c. 13. Esguardava lo bell visatge de son fill, Llull Blanq. 8. Encara que aguessan lur visatge semblant de sarrayns, Corbatxo 66. Ab alegra visatge e ab veu pus que la nostra assats suau, Fiameta 30. Reparau es visatge de totes ses persones, Roq. 23. Les robes són d'altres sigles, | los visatges d'altre món, Llorente Versos 74. Amb el visatge traspostat de la vetlla, López-Picó Lleures 166.

|| 3. Gest grotesc, ridícul; ganyota; cast. visaje. El me veu que fa visatges, Aguiló Poes. 14. Bellugà un visatge d'entremaliadura, Galmés Flor 75.

    Fon.: bizáʤə (or.); bizáʤe (occ.); bisáʧe (Val.); vizáʤə (bal.).

    Etim.: derivat del llatí vīsum, ‘vista’.

Visatge

El plorà molt, i cridà molts cops debades; i quan al capdavall comprengué que era mort de debò, havent-lo repassat per totes les parts del cos i trobant-lo fred arreu, no sabent què fer ni què dir, plena de llàgrimes i d'angoixa, anà a trobar la seva serventa, que era a corrent d'aquest amor, i l'assabentà de la seva dissort i del seu dolor. I després d'haver plorat ensems desconsoladament da munt el mort visatge de Gabriotto, la jove digué a la serventa.

-Com que Déu me l'ha pres, no vull continuar vivint però abans de matar-me, voldria trobar la manera convenient de servar el meu honor i el secret amor mantingut entre nosaltres, i enterrar el cos, del qual ha fugit una ànima tan amorosa.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 344.]. 

1. VISC o VESC m. 

|| 1.   Planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, de tronc rodó, fulles oblongues coriàcies, flors en petits capítols sèssils a l'extrem de les branques o a l'axil·la de les fulles, i fruit sèssil, globulós, blanc, de la grossària d'un pèsol, de mesocarpi mucilaginós; cast. visco, muérdago. 

|| 2. Matèria apegalosa que s'extreu de la dita planta i que s'usa per a untar vimens, joncs, etc., i caçar-hi els ocells que s'hi enganxen; per ext., qualsevol altra substància glutinosa que serveix per al mateix fi; cast. liga, visco. En les palles del visch est caygut, Corbatxo 76. Puys que no's trob en mi lo visch | on Amor cau, Ausiàs March cxxvii. Serà desliurada del vesc de concupiscència, Oliver Exc. 75. Ab les mans untades ab algun visch, Cauliach Coll., v, 1a, 6. Lo vesc: hoc viscum, Pou Thes. Puer. 46. En un grèvol, que és lo arbre de què se fa lo vesch, Agustí Secr. 41. Com un aucell quan ha posat les ungles sus del besch [sic] de l'aucellayre,Caseponce Contes Vallesp. 147.

    Fon.: bísk (Gandesa, Calasseit, Tortosa, Maestrat, Val., Gandia); vísk (Valls, Bal., Alg.); bέsk (Pallars, Gir., Empordà, Garrotxa, Cardona, Solsona, Plana de Vic, Barc., Sta. Col. de Q.); bésk (Falset); vέsk (Valls).

    Etim.: del llatí viscum, mat. sign.

2. VISC, VISCA adj. 

Que mira a la torta (val., eiv.); cast. bizco, bisojo. Algun fan tort | visch e guercher, Spill 9195. Aquell home del tarrat | e hun poch visch, Coll. Dames 887. (V. bisc).

    Etim.: del cast. bizco.

Vesc

Després he llegit als llibres que els camins de la mar duen a ports amb boires o encisats de llum, a ports de vesc i fum, a ports de ciutats blanques per on m'he passejat moltes vegades amb els ulls mig clucs. Peró mai no he tornat a veure aquell blau de mar que un dia, a la platja, ja fa molt temps, m'afalagá quan era nina.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 49.).

VISATGE m.

|| 1. ant. Vista (sentit). La vista de sos ulls corporals no's pot estendre tro als térmens dels corses, ans cové que'l visatge dels hòmens sia termenat dins los estrems dels corses avents granea, Llull Cont. 124, 2.

|| 2. Cara, aspecte del rostre d'una persona; cast. cara, rostro. En son visatge fo semblant que fos hom deuot e de penitència, Llull Felix, pt. viii, c. 13. Esguardava lo bell visatge de son fill, Llull Blanq. 8. Encara que aguessan lur visatge semblant de sarrayns, Corbatxo 66. Ab alegra visatge e ab veu pus que la nostra assats suau, Fiameta 30. Reparau es visatge de totes ses persones, Roq. 23. Les robes són d'altres sigles, | los visatges d'altre món, Llorente Versos 74. Amb el visatge traspostat de la vetlla, López-Picó Lleures 166.

|| 3. Gest grotesc, ridícul; ganyota; cast. visaje. El me veu que fa visatges, Aguiló Poes. 14. Bellugà un visatge d'entremaliadura, Galmés Flor 75.

    Fon.: bizáʤə (or.); bizáʤe (occ.); bisáʧe (Val.); vizáʤə (bal.).

    Etim.: derivat del llatí vīsum, ‘vista’. 

Visatge

Hom hi veia el visatge allar­gat i eixut del nord-americà, la nombrosa família russa, dames angleses, nens alemanys amb institu­trius franceses. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 39.].

1. VISTENT adj. 

Visible, patent; cast. patente. La tocava encara més d'aprop que aquella agonia vistent, Víct. Cat., Cayres 256. La imatge ofereix vistents indicis de les inquietuts, P. Vayreda (Catalana, ix, 316). Daran... al retrat ampliat un lloc vistent, Carner Ofrena 11. Amb el rostre animat de vistent alegria, Ruyra Flames 72. (No sembla exacte el significat de «que atreu la mirada pel seu bell aspecte, color, etc.», amb què apareix definit el mot vistent en Fabra Dicc. Gen.).

2. VISTENT ant. part. pres. i gerundi 

de vestir. Són semblants a lop vistent la pell de la ovella, Llull Cont. 107, 7.

Vistent 

Quan tenia un penic només se'n gastava una part en sucre candi dur; amb el mig penic restant sempre es comprava una balada amb un vistent gravat de fusta al capdamunt. Ara, però, no era al seu lloc de contemplació ni era visible enlloc per a la mirada impacient de Miss Pynsent.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. 1985, Barcelonaa. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg, 26.].

Vistent

A Philip li repugnaven el seu pit pla i els seus malucs estrets, i detestava el seu pentinat vulgar i vistent. S'odiava i es menyspreava a si mateix perquè l'estimava. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 315.].

1. VIT m. 

|| 1. ant. Membre viril. Quant lo volràs amprar hunta-te'n lo vit entorn, e si'n met en la natura de la fembra elle't dirà que uses ab ella, Micer Johan 410. Lo vit de l'ase vos saluda, Esteve Eleg. 

|| 2. Esperma, semen (Ciutadella). 

|| 3. Vit de bou: verga de bou, fuet (or., occ.); cast. vergajo, látigo. Els esperons lluhents y el vit ab bella capçadura, Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 385). Doncs ara provaràs un bon vit, Espriu Anys 145. 

|| 4. Vit d'En Gaona: peix de l'espècie Julis pavo (Maó).

    Refr.

—«Home xic, carregat de vit».

    Sinòn.: || 4, donzella, senyoreta.

    Etim.: del llatí vĕcte ‘palanca’, i en llatí tardà ‘membre viril’, com ho prova el francès antic vit i vet i altres formes romàniques amb aquest significat (cf. L. Spitzer en ZRPh, xlv, 589).

2. VIT f. ant. 

Sarment. Les fulles d'aquesta vit, Medic. Part. 52. Evitar de dir... vits per sarments, Fenollar Regles 171.

La Vit, topon.: poblet del Penedès. S'escriu més sovint Lavit, amb aglutinació de l'article i el nom.

    Etim.: del llatí vīte, ‘sarment’. Sobre el topònim Lavit o La Vit, és interessant indicar les formes que apareixen documentades en l'alta edat mitjana, citades per Griera (BDE, xxvi, 44): La Vidde (a. 956), Kastrum Vidde (a. 957), ipsa Vide (a. 995), ipsa Uite (a. 1017). Naturalment no té res a veure amb Castellví (<castĕllu vĕtŭlu) com vol suposar Griera (loc. cit.).

3. VIT 

Vit a vit: bitllo-bitllo (Labèrnia, Saura Diccs.). (No tenim altra documentació d'aquesta locució, que sembla prou estranya).

4. VIT m. 

Motllura de forma especial, i eina amb què els fusters la fan (Eiv.).

Vits

L'endemà, a punta de dia, els alcaldes de cort es van personar a la Galera al capdavant d'una milícia urbana composta per una cinquantena de bons ciutadans, temorosos de Déu, tots ferrenys, amb vits de bou, pals i barres de ferro a les mans.  [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 524. ].

Vits

Vàrem fer desaparèixer dos vits de bou. Vam tallar el 40 primer amb el ganivet i quatre o cinc nois ens n'enduguérem un tros cadascun. L'altre fou llançat a un pou del pati. El tercer que el mestre comprà era tot negrós i tenia una ànima de ferro. Ell ens va dir que si aquest des- aparegués ens costaria sang. Amb aquest no ens hi vam atrevir. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISB: 84297184861. 348 p. P. 40-41.).

Vit

-Miri, senyor Fidel. Tot això són romanços: què m'explica a de la seva senyora, i què vol que li face jo? Si no fos tan vella diria: agafi un vit de bou i distregui-la fent-la jugar a romami romamà; però ara no sé què li diga.. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 45.).

VITEL·LA f. 

Pell de vedell adobada com el pergamí, però més fina i llisa, destinada a escriure-hi, dibuixar-hi o pintar-hi; cast. vitela. a) Paper vitel·la, o simplement Vitel·la: teixit que imita la dita pell i serveix per als mateixos usos.

    Etim.: pres del llatí vitĕlla, ‘vedella’.

Vitel·la

Van mesurar, pacientment, els braços verticals i horitzontals, els corbs i diagonals i els espais en blanc de cada caràcter; l'amplària i alçària del cos, la profunditat sota la línia base dels traços descendents i l'elevació dels traços ascendents i, quan tot això va estar fet, em van cridar per oferir-me l'espectacle més curiós que havia tingut oportunitat de contemplar en la meva vida: amb la imatge completa del bifoli en pantalla, el programa provava automàticament, a una velocitat vertiginosa, els caràcters que cabien als espais buits i s'ajustaven a les restes o vestigis de tinta de la vitel·la, si n'hi havia. (Pàgs. 90-91)

Vitel·la

La vitel·la s'ha de tallar i perforar amb forats minúsculs que indiquen el principi i el final del text al full... (Pàg. 101)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 78.].

Vitel·la

El soterrani de l'escriptori era fosc i fresc, ideal per emmagatzemar els llargs fulls de vitel·la i els flascons de tinta, però també apro­piat per a un noi que no sentia desitjos de jugar a la llum del sol ni de passejar pels prats. [Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 254.].

1. VIUET m., dim. 

de viu, II, || 3. Una gonella morada ab son saiet morat ab sa mànega ample ab sos viuets del metex drap, doc. a. 1599 (arx. de Pont d'A.).

2. VIUET topon. 

Llogaret del municipi de Llesp (Ribagorça).

    Etim.: derivat dim. de Viu, art. 2.

Viuet

I a tot això el sobirà, amb les pròpies mans ossudes i es­cardalenques, va començar a arrencar ulls. Va fer saltar les boles blanques i relliscoses dels infeliços, una per una. Va bordar als seus sicaris que sostinguessin aquells maleïts, que no podia fer bé la seva feina. La seva feina, va dir. Va llançar a terra la seva capa de vellut negre, amb un delicat viuet d'ar­gent: va procurar-se un punyal esmolat i es va posar a tallar les orelles, tot seguit els nassos, tot seguit els llavis i, en ple­na eufòria, va fer estirar els homes a terra, amb les cames obertes, i va disposar dels seus atributs. (Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. Pàg. 153.).

VOGI (o vògit). m.

|| 1. Circumferència; cast. ruedo. Pert son plaer qu'és no dar temps al vogi, Ausiàs March xxiv. Segons l'orde del vogi que'n los cels se conserua, Pere Torrella (Cançon. Univ. 208). Qui conta'l vogi | que fa la luna, Spill 5380. Lo sol és occasió de totes aquestes variacions per lo seu vogi, Albert G., Ques. 53 vo. Pedres de bombarda que han de vogi nou palms, Esteve Eleg. o 7 vo. Lo pern de aquest món girant fa lo seu vogi, Corella Obres 300. En lo vogi de la dita corona són engastades infinides pedres e perles, Villena Vita Chr., c. 48. Don Libori... amb una panxa de sis pams y mig de vògit, Aguiló Poes. 174.

|| 2. a) Part inferior de la campana de la xemeneia (Empordà); cast. faldón. El llum de ganxo penjat al vogi dels fogons, Ruyra Pinya, i, 104.—b) Cortineta que es penja a la campana o boca de la xemeneia, per adornar-la (Pla d'Urgell); cast. falda.

|| 3. Argue (|| 1) (Plana de Vic, Maresme, Camp de Tarr.); cast. cabrestante, árgano.

|| 4. Aparell compost d'una combinació de rodes dentades que, mogut pel moviment circular d'una perxa empesa per una bístia, fa funcionar una sínia, un trull, una premsa, etc. (Solsona, Cardona, Maresme, Pla del Llobregat, Valls); cast. malacate, noria.

|| 5. Caminal d'una sínia o d'un trull, o sia, el sòl per on descriu el seu moviment circular la bístia que mou aquells aparells; cast. andén.

|| 6. Rutlló amb què els terrissers esclafen la terra (La Bisbal); cast. rodillo, rulo.

    Fon.: bɔ́ʒi, bɔ́ʒit (or.); vɔ̞́ʒi, vɔ̞́ʒit (bal.).

    Etim.: derivat postverbal de vogir; la -t de vògit és secundària, afegida freqüentment a mots acabats en -i àtona (cf. api àpít, col·legi col·lègit, etc.). 

Vogi

Allí, sota l'ample vogi acampanat de la xemeneia, vaig veure asseguts en el banc escon el masover i la masovera. Ambdós estaven amb els braços plegats sobre el pit, sense dir-se un mot, seriosos, capbaixos i grocs, molt grocs. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 11.).

VOGIR v. tr. 

|| 1. ant. Girar, fer voltar; cast. revolver. Los ulls vogia | de ça y de llà, Spill 4007. a) fig. Moltes coses ya pasadas vogint e cascun acta e cascuna paraula pensant, Corbatxo 10. 

|| 2. Fer voltar un argue o aparell anàleg, com de sínia, de trull (Maresme); cast. voltear, dar vueltas. Posaren-se cent hòmens al argue e començaren molt fort a vogir, Tirant, c. 92. 

|| 3. Circuir, resseguir el perímetre d'una cosa, d'un lloc; cast. rodear, bojar. a) absol., sense complement directe. Se facen murons... vogint endret lo mur nou, doc. a. 1408 (Miret Templers 450). Lo vereu molt e vogir-li entorn,Francesc Oliver (Cançon. Univ. 277). Vogien en torn de la ciutat, Tirant, c. 328. Anar a vogir: fer la volta de l'església els escolans que passen la bacina de captar (Tossa).—b) amb complement directe exprés, indicador de l'objecte o lloc del qual es ressegueix el perímetre. Havien a vogir tot l'estany, Pere IV, Cròn. 50. Que ab VIII galeres sotils vogís la illa, ibid. 311. Exiren per la porta de Tremicén e vogiren tota la ciutat, Tirant, c. 324. Quant se fa alguna processó, no pot vogir lo poble, doc. a. 1609 (BSAL, xxv, 31). 

|| 4. Retallar, llevar amb un instrument de tall el contorn d'una cosa; cast. desbastar, socavar, corroer, recortar. Anave ab cautela vogint los fonaments de la noble Sicília, Alegre Transf. 44. Especialment: a) Retallar amb una serra prima un objecte fent que el seu contorn formi dibuixos més o menys complicats; cast. calar. Vistosa cisterna | de ferre florit, | ... | pinya multifòlia | de ferre bogit, Oliver Obres, i, 214. 

|| 5. ant. Tenir de contorn o perímetre (amb complement directe indicador de la mida); cast. medir, tener de circunferencia. Filadèlfia, que és noble ciutat e de les grans del món, que bé vogi XVIII milles dretament,Muntaner Cròn., c. 205. La ciutat de Troya, que vogia CCC milles..., fo intrada e presa e destroyda, Muntaner Cròn., c. 214.

    Fon.: buʒí (or.); boʒí, voʒí (mall.); vuʒí (men.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: del llatí vŏlvĕre, ‘voltar’.

Vogir

Els elaborava amb un rigor científic i un esperit d'invenció poètic. Havia imaginat d'instal·lar una bomba camí de Colombey, el poble on vivia el general quan no s'estava a París. Tal com ho havia previst, una mar de flames va vogir el DS del general, però mancaven cinquanta centímetres de cordó Bickford dins d'aquella bomba artesanal i mal concebuda, com si haguessin mirat de tallar un roure amb un ganivet suís. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 74.).

VOLEIADÍS, -ISSA adj.

Voladís; que voleia. D'unes fulles pentinen la flonjor voleiadissa, Riber Geòrg. 39.

Voleiadissos

El fet de sentir-se se parada, més ben dit, despresa de la seva llar en comanà una sensació de placidesa a Erènia. Totes les seves habituals cabòries semblaren caigudes per la finestra del vagó de tren que la dugué a mar. I arribà als braços de la seva parenta amb uns ulls transparents, amb un cos més àgil, amb uns peus voleiadissos. Poques sensacions en la seva vida-ella mateixa encara s'il·luminava en contar-m'ho-com la del primer dia que, en haver-se aposentat en aquella petita vila marinera, sortí de casa en mallot, només el barnús per companyia.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 24.).

Voleiadissa

Respecte a la massa popular, ineducada i voleiadissa, només li restà de plànyer-se que, encegada per miratges revolucionaris, engrescant-se amb infantils il·lusions extremistes, deixés estimbar, gairebé sense un gest d'auxili, l'obra centenària dels seus mateixos i més esclarits fills. Bé és cert que la immigració recent havia introduït a Catalunya un tascó d'insolidaritat i intolerància, que explica, encara que no justifica, l'ensulsiada de 1936. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 212.). 

VOLIAINA f. 

|| 1. Volva; cosa petita i lleugera que es mou enlaire (Gironès, Plana de Vic); cast. copo, mota, vilano. La voliaina és última que fuig davant sa escombra,Atlàntida viii. La veig [la neu] com va flotant a voliaines espesses dins l'aire, Barat Diari 41. 

|| 2. Aixalda, guspira que s'enlaira xemeneia amunt (Pallars Sobirà); cast. chispa, pavesa. 

|| 3. Papallona, sobretot la petita (Conflent, Cerdanya, Urgellet, Pallars, Balaguer); cast. mariposa. Demà, de la rodera se n'alçarà un exam de voliaynes, Girbal Oratjol 44.

    Fon.: buɫiáјnə (pir-or., or.); boɫiáјna (Esterri d'À); boɫiáјnɛ (Balaguer).

    Var. form.: voliana.

Voliaines

Mentrestant nosaltres podríem continuar dins el nostre parèntesi, mudats, disfressats de família convencional, menjant pularda al men­jadoret del pis de sobre, amb les voliaines, la pudor de sutge, l'escalfor fleuma dels pares de la mare, l'àvia Fúlvia a la me­mòria, les frívoles converses de la tieta Elvira (amb conill porquí o sense) i l'oncle, el meu padrí, que també venia cada any, que tarnbé necessitava aquell parèntesi, però que se'n perdia sempre la meitat, cada any, cada dinar de Nadal, Pon­ce que ens tenia a tots lligats.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 73.).

VOLICIÓ f.

Acte de voluntat; cast. volición. La primera volició | en què hom met son voler, Ausiàs March cxxviii. Era l'únic ressort a què responien les volicions d'aquell nen, Oller Febre, i, 252.

    Fon.: buɫisió (Barc.); boɫisió (Val.); voɫisió (Palma).

    Etim.: pres del llatí escolàstic volitione, mat. sign. 

Volició

"La criatura erecta i bípeda, proveïda de dues extremitats anteriors, de caràcter prènsil, i de dues extremitats posteriors, destinades a la marxa, mestressa d'un cervell prou apte per a pensar i prendre decisions personals, un ésser destinat a l'exercici de la seva volició en terme propis, i per això obrim la boca i posem a contribució les cordes vocals perquè unes sonoritats articulades siguin el vehicle que manifesti que tot acte contrari d'una voluntat aliena pot separar peça a peça i desmuntar els ressons d'un fer individual que li és donat amb la carn i amb sang de la seva nissaga... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 102.).

VOLIOR f.

Munió d'éssers voladors en moviment per l'aire; cast. vuelo. Angels a voliors l'enrotllen, Verdaguer Idilis. Els ocells a voliors s'aixecaven de les mates, Santamaria Narr. 11. a) per ext., Conjunt de persones o coses que es mouen amb certa semblança de vol. Aquella volior de mantellines y caputxes blanques, Collell Mem. 49. Una volior de flors descabdellant-se en les branques l'havia d'entusiasmar, Rusiñol Fulls 17. Vingué a deixondar-li una bulió [sic] de notes armònicas, Genís Quadros 193.

    Fon.: buɫió (or.).

    Etim.: de bonior, amb el radical modificat per analogia de volar.

Volior 

«L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica», reconeix; «però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteni­ment, conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament». Només aquesta doble vigilància prevaldrà sobre la sinceritat, sobre l'espontaneïtat —per a agusar-les i acendrar les. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 45.).

Volior

Els deu minuts que havia dit en John se'm van fer una eternitat, però a la fi, vam sentir soroll de rodes; venien quatre genets pel camí i darrera dos carruatges oberts. Una volior de vels i plomes emplenava els vehicles; dos dels genets eren uns cavallers joves i elegants, el tercer era el senyor Rochester, que muntava el seu cavall negre, el Mesrour: el Pilot corria al seu davant: al seu costat cavalcava una dama, ells dos eren els capdavanters de tota la colla. El vestit de muntar color púrpura de la dama, gairebé arribava a terra, el vel onejava al vent i entre els seus plecs transparents s'endevinaven els rissos de color negre ala de corb. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 183.].

Volior

L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. (Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Edicions 62, Barcelona 1985, 2ª ed. ISBN: 8429714288. 208 pàgs. Pàg. 50.).

VOLPELL adj. ant.

Covard, poruc. Segons que nex, deu esser per natura volpell o ardit, Llull Cont. 15, 17. No seran ardits ni coratjosos, ans seran volpells e paorosos, Llull Cont. 137. Dix que si ell no se'n venjaua, que les gents ne parlarien e'l tendrien per volpeyl, Llull Felix, pt. viii, proemi. Ans lo volpell e'l falç veureu, Jordi de Sant Jordi xii. Cas no ymagín que no'm faça volpell, Ausiàs March lxxviii.

    Etim.: del llatí vg. *vulpecŭlu (clàssic vulpecŭla), dim. de vŭlpes, ‘guineu’.

Volpells

-I com és cert va dir fra Ramon Savila-, que l'arbre de virtuts floreix en miracles i que les bèsties ferotges, com llops, volpells, orses i senglars, coneixen per instint, millor que els homes, l'olor de santa vida! (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 117.).

Volpelatge

Serà mala volença d'una irascible bruixa.

o volpelatge d'un migdéu, fornit de cuixa?

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 58.).

VOLUDAR v. tr.

Rebolcar, arrossegar per terra (Rosselló). Per l'userda es van boludar, Rosa Vernet (Tramontane, n.o 377). 

Voludava

Aquella artèria, envoltada de façanes ocre amb ventalles blaves, davallava fins a la mar. L'Albert es voludava en les colors de les paradetes i la vèrbola de les marmanyeres. Quin panxó de riure el dia que una dama distingida havia demanat a una peixatera si les escórpores eren fresques! (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 36.).

VOLVIM

Sos cabells, rossos, llargs, i tan fins, que molts, rompent-se al torn del lligam que els subjectava, se caragolaven, voltant-li el caparró com d'un volvim de raigs de sol. Encara que filla de pagesos, instruïdeta i parlant cor rectament.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 23.).

Volvim 

La frescor de la Tuies, son pentinat i trajo: endegada d'allò més, los abundants cabells ben escarpits, ses aurelles menudes i amb voretes fines adornades dels pensa ments, ses galtes grassallones, sombrejades prop dels pol sos per fi volvim retalladet, sa boca rosada, lo clavell color de foc plantat al nus de les trenes, lo mocadoret de pita amb los becs amagats entre els botons de l'arrodonit gipó, l'airosa xinella de vellut negre... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 214.).

VOMIR

(El mateix en francès, vomitar, perbocar)

Vomir

-Quan pensi en aqueixa pobra pallaga, tinc ga nes de vomir. Si tenïï al davant aqueixa grossa bestiassa d'en De Gaulle, li fariï crúixer els ossos, des musclariï aqueix podrit de merda. 

-Parla millor !-digué la tia—. Sem pas dins d'un cortal.

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 120.).

VORADA f.

|| 1. Vora; costat d'un edifici, terreny, corrent d'aigua, i en general de qualsevol cosa de certa grandària (or.); cast. lado, margen, borde. Del riu de Babilònia en la vorada, Verdaguer Idilis. Envestia la vorada del carrer, Pons Com an. 87. Les eines... s'arreconaven a les vorades de les parets, Caselles Mult.13.

|| 2. Cosa o conjunt de coses que guarneixen la vora d'una cosa (Camp de Tarr., Tortosa). «Hi havia una vorada de ceps contra el marge». «A tot el camí hi ha dues vorades d'arbres». Aquí una vorada de canaris com el pla de la mà, Víct. Cat., Cayres 176.

|| 3. Bardissa o tanca feta d'arbusts (Empordà); cast. seto.

    Fon.: buɾáðə (or.); boɾáða (Tortosa). 

Vorada

 Va començar durant un dels seus passejos. Havia passat per Griegstrasse i havia aprofitat per donar un cop d'ull al xalet, on les cortines de les finestres estaven corregudes. Llavors va tenir la ma la sort de relliscar a la vorada del carrer. ¿O potser va ser quan es va fer enrere per comprovar si la clau de la porta principal era realment sota la caixa, tal com havia dit en Kippenberger? . [Hartmut Langue. Una altra forma de felicitat. (Eine andere Form des Glüks. Trad. M. Gratacòs) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2001, Barcelona. ISBN: 8477273367. 118 p. P. 38.].

La mamá es va regirar a la cadira i va dir: —Així, si no t’agrada viatjar, Thalia, què t’agrada fer? Tots vam girar els ulls cap a la Thalia. La Madaline havia parlat molta estona, i recordo que, mentre estàvem asseguts al pati, envoltats de les clapes que feia la llum del sol, vaig pensar que el fet que la Thalia hagués passat desapercebuda donava bona mesura de la capacitat que la Madaline tenia per captar l’atenció, per posar-ho absolutament tot sota el seu vòrtex. [Khaled Hosseini. El ressò de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 307.].

VÒRTEX m., neol. 

Massa d'un fluid animada d'un ràpid moviment de rotació, tendent a formar un buit en el centre; centre d'un cicló; cast. torbellino, vórtice. Aturdida, son voler era pres com una busca dins un rodament de vòrtex, S. Galmés (Jocs Fl. 1923, p. 106).

    Etim.: pres del llatí vortex, mat. sign.

Vòrtex

L'acció per a arribar a què? A més acció? Al moviment perpetu, al vòrtex o a la immobilitat? O, més políticament, més poder cada vegada per a arribar al poder absolut, al poder que ja no necessita el poder per exercir el poder? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 363.).

Vòrtex

Els primers van relliscar i van caure, i les torxes que portaven a la mà van calar foc al líquid, tot provocant un vòrtex de flames als dos extrems de la galeria. Alguns dels guerrers, transformats en torxes humanes, es van llançar al mar i van desaparèixer entre les ones; d'altres van estimbar-se contra les roques i els seus cossos van rebotar d'una prominència a l'altra, partint-se entre els esculls com ninots desarticulats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 176.].

Vòrtex

Així com un remolí d'aigües encrespades sempre té un punt central, així també tota aquella fúria girava a l'entorn de la taverna d'en Defarge, i cadascuna de les gotes humanes d'aquella bullidera tenia tendència a ser xuclada devers el vòrtex, on en Defarge en persona, ben brut de pólvora i de suor, donava ordres, repartia armes, empenyia aquest cap enrere, estirava aquell cap a davant, en desarmava un per armar-ne un altre i s'afanyava i s'esforçava al punt més alt de l'esvalot. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 241.].

Vòrtex

Atordida, son voler era pres com una busca dins un rodament de vòrtex. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 389.).

Vòrtex

L'home, en un principi, és més reservat, admira i respecta aquest desfermament emocional sense entendre'l plenament, li sembla una mica estrany muntar tant d'escàndol. Però, de mica en mica, es transforma, de mica en mica és aspirat pel vòrtex de passió i de plaer creat per la dona, més exactament reconeix la voluntat de la dona, la seva voluntat incondicional i pura, i entén que aquesta voluntat,... [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 59.].

Vòrtex

La nit cla­morejava, i l'aire bramulava i retrunyia com si portés la veu de Déu, que udolava amb fúria al damunt de qualsevol criatura prou beneita per alçar-se en contra seva. Jo vaig convertir-me en aque­lla criatura, i una vegada i una altra em vaig aixecar de terra i vaig barallar-me per avançar cap als ullals del vòrtex, giravoltant com una baldufa mentre travessava el pati a pas de formiga. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 24.].

Vòrtex

Cada vespre, mentre els seguidors entraven en l'estat de dissonància i agitació, alliberant qualsevol ani­mal que s'hagués apoderat d'ells, deixant-lo escapar en el vòrtex de la piràmide, jo acumulava els diversos senti­ments que terna, sobre la mare, sobre l'asram, sobre els moments que componien el meu dia. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 138.].

VOTABANT

Votabants

-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja té prou creu la senyora Marieta d'haver de bregar amb cinc votabants. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 13.).

VOTURA

Auto, cotxe.

Votura

T'explicaré quelcom, nin... Crompis pas mai una votura nova. Al cap d'un mes ja ha perdut el quaranta per cent de la seua valeur. T'aconselli més aviat de crompar sempre una votura de segona mà en un garatge amb una garantia de dos o tres anys. 

Van fer un cafè a la Samaritaine abans de sortir de Marsella. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 106.).

VOU-VERI-VOU

Vou, veri, vou (també coneguda amb el nom del primer vers: Horabaixa post es sol) és una cançó de bressol que data de l'any 1887, escrita pel mestre i músic Honorat Noguera i Aulí (1822-1890), que malauradament es coneix més per ser pare del famós músic Antoni Noguera i Balaguer que no pels mèrits propis. https://ca.wikipedia.org/wiki/Vou,_veri,_vou

Vou-veri-vou

La nina rompé en plors. Aquell gemec impotent, revelador de la suprema misèria de la vida, afluixà la tibantor de la dida, i d'esma partí a cantussar el vou-veri-vou. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 390.).

VUITAVAT (i dial. huitavat), -ADA adj. 

Que té vuit cares o costats; cast. ochavado. Que les barres del dit rexat sien redones e huytauades, doc. a. 1396 (BSCC, vii, 284). Per base, un pedestal vuitavat, Oller Vilaniu 257.

    Fon.: buјtəβát (or.); buјtaβát (occ.); vuјtəvát (bal.); witavát (val.).

    Etim.: derivat del llatí octāvum, ‘vuitè’, amb adopció de la forma popular vuit.

Vuitavat

La catedral de Sant Llorenç va haver-se de reconstruir després del 1939: el campanar en canvi, no: aixecat entre 1892 i 1933, s'ha conservat bé. El seu últim cos s'hi va afegir tardanament i s'acabà el 1961. Fa quaranta metres d'alçària i es troba adossat a l'angle esquerre de la façana. Té planta quadrada d'un sis metre de costat, a la part alta es fa vuitavat amb murs de maó vist de color rogenc; hi pengen sis campanes. (Campanars de Catalunya, Sant Feliu de Llobregat, revista Sàpiens, núm. 140, març 2014, pàg. 65.).

VÚMETRE

Un vúmetre és un dispositiu indicador en equips d'àudio per mostrar el nivell de senyal en unitats de volum,[de vegades és també anomenat indicador de volum.

Consta d'un instrument de bobina mòbil d'un tipus determinat, alimentat per mitjà d'un rectificador d'ona completa que s'alimenta al seu torn de la línia mitjançant una resistència en sèrie. No necessita més font d'energia per al seu funcionament que el senyal d'entrada.

El vúmetre va ser dissenyat no per mesurar el senyal, sinó perquè els usuaris tinguessin una referència o objectiu de 0 VU, algunes vegades anomenat 100% o 0 decibels, per la qual cosa no és important que el dispositiu no sigui lineal i imprecís per a nivells baixos. En efecte, l'escala va de -20 VU a +3 VU, amb -3 VU just al mig.https://ca.wikipedia.org/wiki/V%C3%BAmetre

Vúmetre

Disparar: la mort sense dificultat, un espetec que satura el vúmetre i atura el món, la pistola com un estri de cuina, com un obrellaunes o una batedora, intuïtiva i fà­cil, eficàcia garantida, satisfacció instantània, provi-la i si no li agrada li cornem els diners. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 36.).