J

 JACONÀ m. 

Teixit fi de cotó, blanc o estampat, que s'usava molt en el segle passat i principis del present per a roba d'ús, especialment per a vestits d'infant (or., occ., men.). Hi entrava també la llana | en robes d'ús casolà; | mes no la columbriana, | ni calamàndria ni pana, | calicó ni jaconà, Ballester Gloses (Rev. Men. març 1923). Els botiguers desen a correcuita els jaconàs i els sargils, Caselles Mult.30.

Jaconàs

Els botiguers desen a corre-cuita el jaconàs i els sargils; les carnisseres despengen els trossos de vianda i els fiquen dins de seguida...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 170.).

JACO m.

|| 1. Peça de vestit d'home, que no arribava més avall de la cintura; cast. jaco. Jaco de malla: Lorica, Pou Thes. puer. 117. Jaco, o sayo de pagès; vestidura de pagès: Villaticum sagulum, Lacavalleria Gazoph. Cuyrasa o jaco de malla, doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 933).«A Porreres diuen jaco; | a Felanitx, es jaquet; | i a Campos, es bombet; | ¿quin nom trobau es més guapo?» (cançó pop. Mall.).

|| 2. Pallissa, tupada (or., occ., bal.); cast. tunda, paliza. «Li ha donat un jaco terrible». «Mereixes que et doni un fart de jaco» (o «de geco»). Me li ventà un jaco, Pons Auca 163.

    Fon.: ʒáku (or., men.); ʤáko (occ.); ʒáko (mall.).

    Etim.: de l'àrab xakk, ‘cota de malla’, segurament per via del castellà jaco.

Jacos

Una fart de jacos! Com a metge i com a militar, m'insultava en un argot ri­quíssim. Així, en boca seua, una persona no es cobria de ridícul sinó de pixum.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 106.).

JAIA

Jaia

Aquell matí, d'hora, en César s'havia aixecat de molt mala jaia, amb un mal de cap horrorós. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 74].

JAIENT o JAENT

I. || 1. adj. Que jeu; cast. yacente, tendido. Ovira l'ampla terra jaienta arrodonir-se, Atlàntida vii. El baf de xafogor i multituds jaentes, Alcover Poem. Bíbl. 62.

|| 2. m. Peça que descansa amb els caps damunt una altra; cast. durmiente. Especialment: a) Eix o fusell de la roda dels cadufos, en una sínia (Gandesa, Tortosa, Peníscola).—b) En les premses de biga, grossa fusta posada sota terra i que va de la cassola a una pedra situada més enllà de les verges i recolzada sobre el travó; serveix per a impedir que, en fer la pressió, les verges siguin aixecades (Matons Vocab. oli).—c) Peça de fusta en forma de V, unida a la contraroda de proa d'una embarcació (Blanes, ap. BDC, xii, 42). Per ext. Cavitat que resta a popa i proa sota la bujola on es guarden ormeigs i estres de bord en les barques de pesca (Costa de Llevant).—d) Espècie de rusc fet de fusta o de canyes, i posat horitzontalment damunt una paret (Ascó).

II. m.

|| 1. Manera de jeure d'una persona o animal (Empordà, Bal.); cast. yacija. Després d'haver cercat marit y muller cadascú es seu jayent, comensaren sa xerrada de capsal, Maura Aygof. 164. Tenir bon jaient: jeure d'una manera tranquil·la, sense moure's gaire. Tenir mal jaient: jeure desficiosament, movent-se sovint.

|| 2. Inclinació pròpia d'una cosa en quant s'adapta més o menys a una altra. Quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient, Verdaguer Pàtria. Jaient d'una pedra: grau d'inclinació d'una pedra en relació a la que li està immediata. Jaient d'un terreny: el grau d'horitzontalitat o d'inclinació relativa d'un terreny. Prendre bon (o mal) jaient: prendre bona o mala inclinació, una cosa en relació a l'altra a la qual ha d'adaptar-se.

|| 3. fig. Inclinació en sentit moral o abstracte; manera d'estar situat o d'obrar en relació amb altres persones o coses. Demanà-li sent Macari los mals chrestians en quin jaent hi stauen d'allà, e la calauera li respòs que de sots los gentils e de sots los juheus, Eximplis, i, 309. Sobre ses aficions y es jayent belicós d'es nostro sigle, Ignor. 40. La nostra proa 's distingeix per son jaent a l'observació, Obrador Arq. lit. 37.

    Fon.: ʒəјén (or.); ʤaјén (Tortosa); ʤaén (Gandesa, Peníscola); ʒəјént (Mall.); ʒəént (Mall., Men.).

    Sinòn.:—I. || 1, jacent.—II. || 1, jeia.

    Etim.: del llatí iacĕnte, ‘que jeu’. 

Jaient

Gairebé podríem dir que aquell fou el jaient del nostre poble durant bona part dels segles XVI i XVII. I, encara que menys generalitzat, el retrobem ací i allà en altres centúries. Però, essencialment, els catalans hem sofert i sofrim si no podem treballar, si no se'ns donen les possibilitats d'aplicar al grau màxim la nostra capacitat feinera. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 47.).

Jaient

Però resul­ta que el noi de Westfàlia tenia una bona espasa que la vella li havia donat, juntament amb totes les peces del vestit. Càndid desembeina, tot i ser home de bon jaient, i vet aquí que deixa l'israelita al siti, als peus de Cunegunda. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 43.].

JAMBAIA

La jambalaia és un plat típic de la gastronomia cajun. La seva base és l'arròs i els seus principals ingredients són pollastre, cuixot cru, llagostins i molt de pebre. Existeix també a la Provença una especialitat feta a base d'arròs amb pollastre i safrà. Sol ser un plat coent, que pot ser preparat amb un gust típicament fort, fent servir qualsevol combinació de carn de vaca, porc, pollastre, cuixot, xoriço fumat o peix, normalment barrejat amb tomàquet. https://ca.wikipedia.org/wiki/Jambalaia

Jambalaia

Primer sopar com déu mana a la granja, si exceptuem allò d'ahir. Un Jim amb davantal ha tret tres places del forn: en una hi ha xurrascos, a la segona bròquil i a la ter­cera jambalaia, una espècie d'arròs crioll que fan a Loui­siana. Ell ens serveix i se'n va, diu que no es queda mai a sopar. Ens demana que el que sobri ho posem en tàpers, per l'endemà. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 49.).

JANFÚMER

Janfúmer

Doncs, si no era allí dintre a on passava la nit... ¿a on llamps de Déu dormia, el gran janfúmer?-Al ras no podia ser, amb les glaçades i les mullenes que feien. A l'hostalet de Puiggraciós tampoc, perquè ja s'havia anat a preguntar-ho als ermitans, i els ermitans havien dit que no. Com més anava, el misteri de la vida d’aquell home, més fondo esdevenia i tenebrós. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 24).

JANGADA f.

Gran embarcació feta de troncs juxtaposats, a manera de rai, que serveix per al transport fluvial en l'Amèrica del Sud; cast. jangada. 

Jangades

Perquè aquesta n'és una altra a mi les fulles em semblen més grosses del que són quan floten a I ‘aigua són jangades on de vegades hi van pe­tites granotes viatgeres o marietes, d'aquestes que en diuen bitxets... [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 403.].

JAQUÈS

• ca  jaquès, n m <Indumentària>     Vestidura que el guerrer portava damunt les altres. https://www.termcat.cat/ca/cercaterm/fitxa/MjE2NjE5

Jaquès

Joan Coromines explica que el primer de fer servir el mot mu­nió per escrit és Manuel Milà i Fontanals, al poema «La mort de Galind»: «Mes la munió dels moros apar que creix / men­tr' estén sobre l'herba tan bon jaquès». (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 129.).

JAQUIR v. tr. 

Deixar (en tots els seus significats); cast. dejar. Tuum nepotem cui tu iachiràs aut testabis tuum uicecomitatum, doc. a. 1088 (RLR, iii, 282). Lo lop jaquí l'anyell e occís e deuorà la pastoressa, Llull Felix, pt. i, c. 2. Neguna vegada no iaquesca la sua caxa oberta, Consolat, c. 59. Qui pensa en bé, coué que n'obre, e qui pensa en mal, coué que se'n jaquesqua, Jahuda Dits, c. 10. Senyor, no jaquesques la mia ànima en infern, Metge Somni i. No'm jaqueix temps per veure'l que serà, Ausias March lxxviii. Y gequint al petit que ronxés, Víct. Cat., Sol. 38. I envers els pares que jaquia | s'alça de nou amb cor ardit, Carner Monj.54.

    Fon.: ʒəkí (pir-or., or.); ʤakí (occ.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Var. form.: gicar.

    Etim.: com el prov. jequir, mat. sign., sembla venir d'un verb germànic jehjan, ‘dir, parlar’; però ni l'evolució fonètica ni la semàntica són clares (cf. Meyer-Lübke REW 4580).

Jaquint

Tristany tornà a prendre la reina: des d'ara, ella ja no sent cap mal. Ell li tallà les cordes dels braços, i, jaquint el pla, s'endinsaren per la forest del Morois. Allí, dins els grans boscos, Tristany se sent en seguretat com darrera la muralla d'un fort castell.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 46.].

JARGOT m.

Argot, llenguatge no apte per a la literatura. Los sabis que han volgut fer del nostre idioma un pobre patuès, un vil jargot, Jocs Fl. 1876, pàg. 52.

Jargó

Ha publicat una desena de llibrets breus (cinc dels quals ja es troben en castellà, editats per Herder), amb títols amb grapa, capítols que semblen articles de suplement cultural, gairebé fascicles col·leccionables, sense concessions a l'acadèmia: assajos que fan de bon llegir, que eviten el jargó, i amb referent on el lector s'hi troba reflec­tit.   ( Entre Berlín i Seül. Manel Ollé. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 50.).

JAUPAR v. intr. 

Lladrar (Rosselló, Vallespir, Conflent, Cerdanya, Alt Empordà, Garrotxa). D'hont creya ohir les tres gosses jaupar, Alm. Ross. Cat. 1923, 30.

    Fon.: ʒəwpá (pir-or., or.).

    Etim.: onomatopeia de ʒáp, crit del gos.

Jaupava

La tia posseïa una femella cocker marró, deliciosa i divertida. Li havia posat Séccotine, nom d'una marca de cola famosa a França. No bordava quasi mai. Només jaupava per participar de l'alegria comuna i subratllar a la seua manera un acudit. L'oncle Anatole havia simpatitzat amb la gosseta en adonar-se que només comprenia la nostra llengua. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 53.).

Jaupaven

Els gossos jaupaven i jo, enmig de les roselles i de les males herbes, respirava el mateix aire que ella. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 419.).

JEIA f.

|| 1. Manera de jeure, d'estar en el llit o jaç; cast. yacija. La pobre Denisa... tota sola en aquell ample llit, ni sabia acomodar-hi la jeia, Pons Com an. 13. Tenir bona jeia, o mala jeia: tenir una manera tranquil·la o agitada de dormir. El vespre abans, el jove fou pres de desvel·lament y mala jeya, S. Galmés (Jocs Fl. 1912, pàg. 164).

|| 2. fig. Manera com una persona sol tractar les altres. Home de bona jeia: home tractable, que es porta bé amb els altres. Home de mala jeia: home de mal geni, que suporta malament el capteniment d'altri. Com un déu de bona jeia que baixa del tabernacle, Caselles Mult.67.

    Fon.: ʒέјə (or.); gέјɛ (Ll.); ʒə́јə (Mall.); ʒə́ə (Ciutadella).

    Etim.: contracció de jaïlla (<llatí iacilia), mat. sign.

 Jeia

El seu caràcter bonatxàs arribava gairebé al nivell de la imbecil·litat: els ho­mes en feien el que volien; no tenia ni una unta d'iniciativa en el seu caràcter, que era de bona jeia i fàcil de convèncer. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 60].

Jeia

Jeia: És una paraula que potser fan servir poques persones, però és insubstituïble i potent. Als diccionaris costa trobar-hi la definició ("tracte que algú dona als altres") però està clar que l'origen ve de jaure, de la "manera de jeure, d'estar en el llit o jaç", però només ha perviscut en el sentit figurat. Quina mala jeia! (Diari Ara Laura Serra, Diari Ara, 26/03/2023).

Jeia

No, estigue't quiet. Segur que tu tens els ossos prou joves, encara! Prova sortir el sol, i va semblar que els meus companys de viatge en més bona jeia. No es poden arribar a concebre les dificultats que havien pugnat durant tota la nit, i que s'havien traduït en els mos i esbufecs més terrorífics. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 97.].

Jeia

Tenia una fesomia que era el mirall de Ja seva ànima. Era molt assenyat i tenia tan bona jeia que, per aquesta raó, jo diria, l'a­nomenaven Càndid. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 9.].

JEREMIADA f.

Lamentació exagerada o importuna; cast. jeremiada.

    Etim.: derivat de Jeremies.

Jeramiades

Vaig preguntar de totes maneres amb veu tímida si havia expulsat ja tota la placenta sencera. Les mans de la filla, pàl·lides i blavoses a les puntes, penjaven de cada costat del llit, bolcades. A la meva pregunta, fou la mare qui un altre cop em va respondre amb un al·luvió de jeramiades fastigoses. Però reaccionar era, després de tot, bon tros massa per a mi. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 293.].

Jeremiades

La inestabilitat familiar és sempre favorable als interessos generals del país, perquè demostra que les famílies que es troben en aquest cas contenen elements d'imbecil·litat, de peresa o d'incapacitat que les fa inservibles i exactament adequades al fracàs. Amb les seves jeremiades, vostè voldria implantar els principis de l'aristocràcia. Resulta, però, que no són pas aquests principis els que aguanten les famílies; el que les aguanta és el 8 fet de no contenir principis d'imbecil·litat. Per a un home de principis aristocràtics, un nét ha de ser sempre millor que l'avi. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 178.).

Jeremiades

El dia que em talli els cabells com els homes, tal com m'he promès i encara que no li agradi, el dia que cauran com una infantesa morta els rínxols rossos que em força- ven a fer de paua sudista, aquest dia només em satisfarà realment la idea de la cara del meu pare, l'espectacle que serà, la mandíbula penjant, color de fantasma, i els seus retrets, les jeremiades, els insults regurgitats, mastegats i tornats a empassar. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 38.].

JESUSER

Jesuser

A l'hivern, les tardes passaven en un jesuser. Enca­ra estava la taula parada del dinar, que la llum comen­çava a esmicolar-se i fer-se d'un gris fosc que solament s'esclaria quan ma padrina obria el llum de la cuina per, asseguda en una perita cadira de bova, trencar aumet­lles o xafar aulives de posar. Just en aquell moment, el pare i els meus germans arribaven del defora i es que­daven baix al magatzem per partir troncs que prove­nien d'arbres arrancats o de les branques sobreres d'es­porgar. (Teresa Ibars. Soc Atles. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 14.).

JESUSET m.

|| 1. Jesús (considerat com a infant o amb expressió afectuosa); cast. Jesusito. Tornau, Jesuset, tornau, | que só encara vostra aimia, Verdaguer Idilis.

|| 2. Figura de Jesús infant; cast. niño Jesús. Un Jesuset ab una robeta de brocat, Inv. Exarch, a. 1517. La ymage de la Verge Maria ab lo jesuset té en los brassos, doc. a. 1531 (Miret Templers 577).

|| 3. Vesta llarga, blanca, adornada amb randes, que porten els infants de bolquers (Mall.).

    Fon.: ʒəzuzέt (or., Maó); ʤezuzét (occ., Cast., Al.); ʧesusét (val.); ʒəzuzə́t (mall., Ciutadella). 

Jesuset

Mon pare era moresc, amor sentia a una noia cristiana, i s'uní amb ella fingint sa conversió; dels dos vaig nàixer. Apar un Jesuset, la mare em deia. Sembla un hurí d'hermós, feia mon pare. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 33.).

Jesuset

En canvi, un nadó és un infant nat de poc. Se­gles enrere, nadó es feia servir més aviat per a animals acabats de néixer («Paguen de delme ... de cada remat de bestiar ... un anyell o nadó en la festa de la Assenció», diu un document de final del segle xvr), però Jacint Verdaguer ja ho va aplicar al nen Jesús («Duent en sos braços, com nadó de llet, el BonJesuset») i avui dia s'ha establert gairebé exclusivament per a infants. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 42.).

JIPI

Barret de palla.

Jipi

El vèiem marxar caminant tranquil, content, amb el jipi de palla, escopint els pinyols. Elegant i inútil, com sempre va ser. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 26).

1. JÓC 

Anar o esser a jóc: anar a dormir o esser en el lloc on acostumen dormir; es diu pròpiament dels ocells i aviram, i per ext., dels altres animals i de les persones.Ara els ocells se n'han anat a jóc, Carner Lluna 51. L'aviram és a jóc en els corrals, Ruyra Flames 141. Buscar jóc: cercar lloc bo per a dormir. Amb la nit que feia, sempre pitjor, calia buscar jóc de totes maneres, Víct. Cat., Ombr. 21. No arribarà pas a jóc: es diu d'un infant o jove molt malaltís (Empordà).

Jóc: poblet del Conflent (pronunciat ʤúk).

    Fon.: ʒók (or.); ʤók (occ., Maestrat).

    Etim.: del fràncic juk, ‘pal on es posen les gallines’ (cf. Meyer-Lübke REW 4611).

2. JÓC, JÓCA adj. 

Jup, acotat; cast. bajo, gacho (Labèrnia, Bulbena Diccs.).

Jóc

El noi duia els cabells rossos de color de palla amagats sota un capell de vellut verd i tenia els ulls encesos de sang per falta de son. La Lucrècia sabia que en Jofré havia demanat anar-se'n a jóc ben d'hora i, per tant, li va semblar estrany que anés vestit amb robes netes, com si es disposés a sortir, però abans que tin­gués l'oportunitat de preguntar-l'hi, el seu germà va començar a parlar, talment com si algú li hagués de treure les paraules a la forca.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 369].

Joques

Per on s'entrava en lo Moli, los bonics colomets prenen avui lo vol, on rodaven les moles hi ha les joques, lo fuell de les ales, guarnit d'un bastonet i d'un barret vell serveix per allunyar los esparvers. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 14.).

Jóc

Car és de nit, i no podem fer-hi res, si el carreró puja davant nos­tre i és lluna plena, i, a més a més, potser han muntat aquests dos In picabaralla per a llur entreteniment, potser persegueixen tots dos un tercer, potser el primer és perseguit tot i ser innocent, potser vol el segon fer un crim, i aleshores nosaltres fórem còmplices d'un assas­sinat, potser no saben res !'un de l'altre, i cada un se'n va jóc pe! seu compte i sota la pròpia responsabilitat, potser són tranuitadors, pot­ser el primer té armes. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 18.].

JOCUNDITAT f

Qualitat de jocund; alegria plàcida; cast. jocundidad. Dels béns dels altres creix y aumenta quant se fa ab jocunditat y alegria, Eximenis Scala. Ab la qual música induïxch a jucunditat los qui caminen, Isop Faules 18.

    Etim.: pres del llatí iucunditāte, mat. sign. 

Jocunditat

A mesura que s'apropava el dia de la cerimònia, el cor se m'encongia, fos de covardia o de pressentiments. Però vaig amagar les meves emocions tot aparentant una jocunditat que omplí de somrisos i de joia el rostre de mon pare, però que no enganyà pas gaire l'esguard constant i precís d'Elizabeth. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 174.].

JOGAIRE

• 1. Persona que joga. Sinònim Jugador. (ENLLAÇ)

Jogaires

Ja sabes que m'interessa pas cap bri. 

Per canviar de conversa, van parlar d'esport. L'Anatole es va enriolar en constatar que la tia coneixia el noms de tots els jogaires de la selecció francesa de rugbi.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 55.).

Jogaires

No... L'adjudant-chef Francois va observar tots els jogaires. Tots els soldats que corrien de pressa i mostraven qualitats atlètiques van anar a raure a la seua companyia.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

JOGASSER, -ERA adj.

Juganer (Fabra Dicc. Gen.). 

Jogassers

La Sofia el va saludar amb tot de petons jogassers -com els va odiar, també!-que volien disculpar el seu retard. Es va asseure, va explicar que havia perdut l'autobús. (Pol Beckmann. Novel·la. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788477276012. 162 p. P. 8.).

JOGUINÓS, -OSA adj.

Que joguineja; cast. juguetón. Los joguinosos aires d'Epidauros a Dòrida empenyien, Atlàntida vii. Aqueix nin joguinós i de riure sonor, Pérez-Jorba Poem. 15.

    Sinòn.: joganer, joguiner, jugueta. 

Joguinós

Amb son fullatge trèmul. Net,

ben altrament. el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d'un gòtic renadiu.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 25.).

Joguineig

Finalment, el diari us dirà que el tema de La Fada de les Engrunes recorda pel contingut, en la mateixa mesura que se n'allunya per la _forma, un joguineig deliciós que no es pot pa­rafrasejar ... [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 18.].

JOIELL m.

|| 1. Peça de metall preciós i més o menys guarnida de gemmes, que serveix per a adorn, especialment de les dones; cast. joya, alhaja. Qualsevulla altres joyells, pedres fines, doc. a. 1436 (Catalana, i, 93). Joyell resplandent per pedres molt fines, Passi cobles 120. Hun joyell d'or a forma de rosa ab un leó enmig e al rededor molts animalets smaltats, doc. a. 1517 (arx. comte de Sallent). Dins sa terra el cavador atònit | ossos y marbres y joyells hi troba, Costa Horac. 20.

|| 2. fig. Cosa o persona excel·lent, digna de molta estima; cast. joya, alhaja. Lo dit studi sia dels notables oyells de la vostra senyoria, doc. a. 1421 (BABL, xi, 212). Y esforçau vostra noblea | que és en vós un rich joyell, Cons. casada 180. Molt estima sa pobila perque sap qu'és un joyell, Calend. Bal. 1878, pàg. 110.

    Fon.: ʒuјéʎ (Barc.); ʧoјéʎ (Val.); ʒoјéʎ (Palma).

    Var. ort. ant.: joell (doc. a. 1537, arx. parr. d'Igualada); johell (B. Espanyol, ap. Bover Bibl. i, 256); yohel (Villanueva Viage, vii, 152).

    Etim.: derivat dim. de joia.

Joiell

Al Lager de Ravensbrück (l'únic exclusivament femení), el mateix concepte era expressat, em diu Lidia Rolfi, amb els dos substantius contraposats Schmutzstück i Schmuckstück, respectivament, «deixalla» i «joiell», gairebé homòfons, l'un paròdia de l'altre.  [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 97.]. 

JOIR v. intr. ant.

Gaudir. De lurs flames paria 'l Cel iohir, Febrer Purg. i, 25. 

Joir

Mon amic Remi, vell advocat de nombrosa clientela i gra renom en l'Audiència de Madrid, on hi havia fet de jutge fins tant que, demanant la jubilació, vingué a Barcelona a joir de pocs anys que per viure li quedaven, era un home grasso calvo i de setanta-sis anys. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 30.).

JOLI

En joli: a) (ant.) dit d'un vaixell ancorat que es gronxa: Dit dia estigueren en jolit casi deves la galera tot lo dia, ab bandera alta per rescatar, doc. a. 1643 (Calend. Bal. 1876, pàg. 122).—b) Amb poc equilibri, sense sosteniment ferm, en perill de caure (Mall.); cast. en vilo. Done'm pues una maneta, | estimat amich Antoni, | que estaré, si no la'm dónes, | com una paret en joli, Aguiló Poes. 170. Corradors esbucats, parets en joli, E. de K. Aguiló (BSAL, iii, 255).—c) Desconcertat, extasiat, estupefacte (Costa de Llevant, ap. Coromines Symposium 1948, 115).

    Fon.: əɲʒɔ́li (mall.).

    Etim.: de l'occità en joli ‘vestit lleugerament, alegre’, provençalització del francès joli ‘bonic’ (V. Coromines, ibid.). 

Joli

S'acostà al llit: del breviari només en quedava algun fragment del llom, però el llit mateix s'aguantava en joli perquè, tan bon punt s'hi recolzà, va caure sense ni cruixir. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 203.].

JOLIU, -IA o -IVA

|| 1. adj. Grat de veure o de sentir per la seva boniquesa; cast. bonito. Que'l façats fer axí bell e joliu com esser pusca, doc. a. 1379 (Rubió Docs. ii, 202). Una tauleta jolia e bella, doc. a. 1380 (ibid. 218). Ay Mestre molt reuerent, | dix d'eyles la pus jolia, Turmeda Diuis. 5. La vidua aquesta qui va axí polida e julia no gualdeix res de son marit, Eximenis Dones 70 (ap. Aguiló Dicc.). Los huls guarden manta cosa iulia, Jaume March (Cançon. Univ. 29). Te canta 'l dolç ventijolet alegre | quant agrunsa joliu la flor dels camps, Llorente Versos, i, 122.

|| m. pl. Planta liliàcia de l'espècie Scilla lilio-hyacinthus, de flors blaves i bràctees generalment violàcies (Olot, ap. Masclans Pl. 138).

    Fon.: ʒulíw (Barc.); ʧolíw (Val.); ʒolíw (Palma).

    Etim.: del fr. ant. jolif, mat. sign. (cf. Meyer-Lübke REW 4590).

Joliu

Fet i fet, el Dant es va enamorar follament de la Beatriu quan aquesta en tenia nou, una noieta de cara fascinadora, pintada i enjoiada, abillada amb un vestit. carmesí, i això passava a Florència; el 1274, en un banquet, al mes de maig joliu...   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 23.].

Joliues

Les solteres estaven ben contentes de deixar a les cases lúgubres el seu títol de «dona» per viure a les cases joliues i de mal gust de la nova gent, que ja començaven a sorgir als afores. I el senyor Serafino, el senyor Gabriele, el senyor Pasqualino, que podien fer sinó obrir la porta als pretendents, encara que fos per tornar-la a tancar de seguida? La vida era a les seves mans. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 19.].

Joliua

Durant els seus concerts, especialment en temps difícils, és només la gent més jove qui mostra un interès per la cantant com a tal, qui con­templa amb admiració com arrissa els llavis i expira l'aire per entre la joliua renglera de les dents davanteres, i com, en plena fascinació dels tons per ella emesos, Josefina defalleix i aprofita aquest esvani­ment a fi d'abrandar-se vers un nou assoliment que se 1i fa incom­prensible fins i tot a ella; però la multitud pròpiament dita -i així és clarament perceptible- s'ha redes en si mateixa. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 166.].

JÒNEC m.

Bou jove, de menys de dos anys (occ., val.); cast. novillo. XIII vaques, III vedels, II vedeles, V jònecs, I tor, doc. a. 1289 (BABL, vi, 62). Poylins, jònecs, aynels, cabrits, Cost. Tort. 96. Vedell o jònech qui pes de XL liures a ensús, sia tengut de vendre... segons lo for de bou o de vaca, doc. a. 1324 (Archivo, i, 366). Guarda als infants, que baix de la porjada | ab lo jònech valent juhen sens por, Llorente Versos, i, 167.

    Fon.: ʤɔ́nek (Andorra, Pallars, Conca de Tremp, Urgellet, Pla d'Urgell, Tortosa, Cast., Xàtiva, Al.); ʧɔ́nek (Val.); ʤónik (Pont de S., Vall d'Àneu, Organyà, Pla d'Urgell, Morella); ʧónek (Senet).

    Intens.: jonegàs; joneguet.

    Etim.: V. jònega. 

Jònecs

L'Aliide va haver d'admetre que no semblava pas que els soldats tinguessin cap intenció d'anar-se'n enlloc, només vi­sitaven el poble de tant en tant per robar, s'emportaven al­guns jònecs i deixaven les botigues sense tabac. L'únic bene­fici que se'n podia treure, d'ells, era que venien benzina de l'exèrcit. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 230.].

JONQUILL m. 

Jacint, planta de jardí (Fabra Dicc.). V. jonquillo.

Jonquill

Quan es fa de nit, es revifa i surt de casa. Han sortit les primeres estrelles. Pels carrers buits, pels jardins carregats de l'aroma de la berbena i del jonquill, es dirigeix al campus de la universitat. (J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 189.).

JOVENCELL, -ELLA m. i f.

Persona joveneta; cast. jovencito. Car ceyla color és d'om veyll | e no pertany a jovencell, Fasset 293. A dones plau l'om quant és jovencell, Ausiàs March, cxxii. Mort a la glòria, jovencell poeta | dins exes aygües revivà sa Musa, Costa Horac. 56.

    Var. form.: jovencel (Jovencel me fa tothom, Collell Flor. 32; «Una colla de jovenceles», Empordà); jovincel (Passà les aigües més d'un jovincel, Verdaguer Flors Maria 23); jovincell (Llenguatge amorós dels jovincells, Galmés Flor 77).

    Etim.: del llatí *iuvencĕllu, var. vulgar del clàssic iuvencŭlus, mat. sign., per canvi de sufix. 

Jovencell

Ni de broma, em trencaria la carcanada En Hank és uns metres més enllà, parla amb una noia que recull gots i que porta a la samarreta «El Tauró Cansar) Prova aquest forat», i la mateixa fletxa d'abans cap al parrúss, mentre la Kayle xerra amb un jovencell amb naus de Star Wars tatuades als braços que branda una càmera de oros amb un flaix gegantí, el típic fotògraf de festes que et treu sempre guapo. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 58.).

Jovencell

Un incident de la vida privada va estar ben aviat a punt de perdre'm. Un bell rostre em conquistà. Vaig unir-me apassio­nadament a un jovencell en qui també l'emperador havia repa­rat. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 62.].

JUGUERA f.

Ganes de jugar. Pochs pobles hi haurà en el món ahont ets al·lots tinguessein tanta juguera com noltros, Ruiz Pablo (Catalana, i, 408).

    Fon.: ʒuɣéɾə (or., bal.); ʤuɣéɾɛ (Organyà, Ll.); ʤuéɾa (Cast.); ʧuéɾa (Val.). 

Juguera

El missatge era diàfan: tot això està molt bé, però no ens ho podem prendre seriosament del tot. No és impossible que la qualificació final de notable, palesament injusta, tingués a veure amb aquesta juguera que teníem. (Miquel Àngel Llauger. Potades del rei en Jaume. Revista L’Avenç 515, gener 2025. P. 16.).

1. JUI (ant. juy) o JUÍ (ant. juhi). m.

I. || 1. Coneixement d'una causa en el qual el jutge ha de pronunciar la sentència; cast.juicio. Aquell cors resuscitarà al dia del juy, Llull Doctr. Puer., c. 5. L'ermità... fo leuat deuant lo juy de Déu e veé que l'àngel se clamaua..., Eximplis, i, 262.Abans del juhi, aparella la justicia, Const. Prov. 14. «Li han fet el juí i li han posat dotze dies de presó» (Tortosa, val.). 

|| 2. ant. Tribunal. Lo carrer del pes de la farina hon és la casa del juy dels draps,doc. a. 1516 (Rev. Cien. Hist. ii, 298).Jui de prohòmens: junta de vint-i-quatre prohoms del Gran Consell de Cent, per a les causes criminals que eren del coneixement de la Ciutat de Barcelona; tribunal similar existent en altres poblacions. Aquest jorn fou donat a juy de pròmens En Riera, procurador fiscal, Ardits, ii, 501. Lo honorable juy de prohòmens... votaren que la sentència... sie executada, doc. a. 1536 (arx. mun. d'Igualada). 

|| 3. Sentència. Que en los juys que daran sobre açò se hauran bé e leyalment,doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 275). Fo dat juy de mort per lo senyor Rey a VIII persones, doc. a. 1392 (Ardits, i, 25).

|| 4. ant. Càstig. Per nostra desobediència fa'm paor que no vingam en gran juy,Flos Sanct. a. 1524, 185 vo (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 5. Renyada; reprensió forta (eiv.). «Mon pare m'ha fet un jui»: mon pare m'ha renyat (Eiv.). 

|| 6. Soroll, estrèpit (Eivissa); cast. ruido. «¿Què és aquest jui que moveu?»

II. || 1. Operació de l'enteniment, per la qual aquest afirma o nega una cosa; opinió, manera de veure la relació entre dues o més coses; cast. juicio. Yo'm giré a Orfeu, qui, a mon juy, trobava gran plaer en nostre rahonament, Metge Somni iii. Si ab dret juhi serà esguardat lo cas següent, Curial, proemi. A mon juhi ses leys Amor confon, Ausiàs March, xlvii. Jui temerari: judici temerari (Mall.). «No faceu juis temeraris» (Alaró). Incerts juis he dits e afermats, Oliver Exc. 74. 

|| 2. ant. Designi, determini. Per algun secret juhi de Déu, Metge Somni i. Per morts e ffams e caresties, les quals de juy divinal són stades, doc. a. 1404 (arx. mun. d'Igualada). Tan grans són e tan profundes e justificats los juys de vostra Senyoria, que no poden esser compresos, Villena Vita Chr., c. 195. 

|| 3. Facultat de discerniment, de fer la dita operació mental; seny, enteniment; cast.juicio. Metia pau entre los discordants... ab tanta maturitat e egualtat de juy,Valter Gris. 7. La mia por d'alguna causa mou, | per bé que'l juy se meta 'n bon esper, Ausiàs March xxxvii. O, negra enueja, com nos fa perdre'l johi, Somni J. Joan 2038. 

|| 4. ant. Perill, estat imminent; cast. trance. Perque met hom la nau o lo leny en juy de perdre, Consolat, c. 71.

    Fon.: ʒúј (mall., eiv.); ʤuí (Tortosa, Al., Cast.); ʧuí (Val.).

    Var. ort. ant.: juhii (doc. segle XIII, ap. Miret Templers 341; Llull Cont. 58, 20);iuhiy (Jaume I, Cròn. 46); juhiy (Ordin. Palat. 104); juyhi (Curial, ii, 44); juhy (Serra Gèn. 173); iuhi (Egidi Romà, ll. i, pt. 1a, c. 1); iuy (ibid., ll. iii, pt. 2a, c. 20); johi(Proc. olives 533; Corella Obres 297).

    Pl.: juis (bal.), juïns (val.), juís (val. ant.). Malgrat de la freqüència de la grafia juyen escrits antics, i de la realitat de la pronúncia ʒúј en mallorquí i eivissenc actual, cal reconèixer una gran antiguitat a la pronúncia juí, usual avui a Tortosa i a tot el País Valencià. Ho demostren els poetes antics amb circumstàncies de ritme, mesura i rima, com es veu en aquests exemples: E lo qui mor no tem final Juhí, Ausiàs March, xci;Senyor dissentiu a tan fals iuhí, Passi cobles 78; Aquella donchs apparegué | en tal juy, | e tals paraules proferí, Vent. Pel. 40. Dels mots acabats en -í, uns adopten el plural en -ís, altres l'adopten en -ins; aquesta darrera fórmula és la del valencià modern per al mot juí (pl. juïns), però en valencià antic es troba també el plural juís: E del saber... secrets juhís | ne vol avís | e s'entramet, Spill 14825. La forma juhins apareix ja en un document castellonenc de l'any 1346: Totes sentències o altres juhins ordinaris o extraordinaris, arx. mun. de Castelló de la Plana (Geogr. Cast. 67). I la grafia juyns apareix en aquest passatge: Continuament loar e exalçar los secrets juyns vostres, Villena Vita Chr., c. 262.

    Var. form.: judici.

    Etim.: del llatí iudĭcĭu, ‘judici’. L'evolució normal de iudĭcĭu en català hauria estat *juey (amb la ĭ tornada e); probablement ha estat una formació semierudita el que ha conservat el timbre tancat de la i tònica, resultant juiy (forma documentada per grafies com juhii, iuhiy, juhiy, juyhi). A la forma juiy se li obrien dos camins d'evolució, i els ha seguits tots dos: a) A les Balears ha sofert un desplaçament d'accent anàleg al d'altres casos d'hiatus, com buina de buhina, reina de rehina, etc.; d'aquí ha resultat la forma jui (juy, amb l'accent damunt la u);—b) En valencià, conservant l'accent damunt la i, aquesta vocal tònica ha absorbit la y que la seguia, i juiy s'ha convertit enjuí.

2. JUI m.: 

V. jull.

Juí

Algú podria pensar que cent anys de "modernitat" haurien estat suficients per a frenar aquestes pràctiques. Res més incert. L'11 de gener de 1616 el juí de prohoms condemnava un home (Pere Figueres, de Santpedor) acusat de diverses morts:"... fonch condemnat a assotar, llevar las orelles, rossegar y fer quatre quartos de sa persona". (Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 42.).

Però tots cridaren: 

—El juí, rei!, el juí de primer, la confutació i la defensa! Matar­los sense juí és vergonya i crim. Rei, treva i gracia per a ells! [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 41.].

JULAI

Julai

El Germán Rojo és el julai que pagarà la hipoteca del Sergi, perquè deu, i la rehabilitació del Sergi, i unes vacances a la República Dominicana, perquè encara li deu més, i una bona jubilació a la Melba, que també hi té dret.  (Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 292.).

JULEP m.

Poció calmant composta amb aigua destil·lada i xarop; cast. julepe. Per refrescar les venes hus d'alguns exarops cant sent que fa calor, axí com dels joleps e dels violats, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 144). Altra ampolla ab II liures de exarop julep, doc. a. 1409 (Arx. Col·legi Patriarca). Com los exarops e iuleps disponguen les humors e les facen obedients a la medicina, Albert G., Ques. 29 vo.

    Loc.

—Menjar-se una cosa com juleps: menjar-la amb gran fruïció i en abundància (Llofriu).

    Fon.: ʒulέp (or.).

    Etim.: de l'àrab jullab ‘xarop’ (Eguílaz Glos. 434).

Juleps

L'apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li: -Segueixi amb los juleps i l'aixarop; i ja l'acabarem aquesta os. Abrigui's bé. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 21.).

1. JULI (i més dialectal júlit). m.

|| 1. Cridadissa i cops de palmes i de brots amb què els infants saluden la sortida de la processó el diumenge de Rams (Barc., Camp de Tarr.).

|| 2. Tupada, fart de cops (or., occ.); cast. paliza. Una tarda que vaig furtar una pitrerada d'abercochs, me'n va donar un júlit, J. Calzada Carbó (Catalana, ii, 111).

|| 3. Acceleració del moviment en certs jocs de saltar, i principalment en el de saltar la corda. I juli!, a salts abasta taronges del brancam, Atlàntida ii.

|| 4. Joc de saltar a la corda; cast. comba. Grandets, jugaven a juli i a la puput, Pons Com an. 100.

    Fon.: ʒúli (or., bal.); ʤúli, ʤúlit (occ.).

    Etim.: sembla relacionable amb el llatí iubĭlum, ‘cant barroer dels pastors’, ‘alegria expansiva’, encara que Fokker (ZRPh, xxxviii, 482) vol relacionar juli amb el fr. joli, it. giulivo, etc.

2. JULI

Nom propi d'home; cast. Julio.

    Etim.: pres del nom personal llatí Iülius.

Juli

Per'xò va deixant rastre

de plors i de renecs:

pro els seus grans crits de "juli!"

ofeguen clams i precs.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 61.).

JULÍVIA f.

Juliola. Una julivia! Es grossa, no fa?, Roger Pera plata, 94. 

JULIOLA (pronunciat juriola). f.

Peix de la família dels tríglids, espècie Trigla corax, de 30 a 40 cm. de llarg, de colors variats i molt vius, abundant pel roquer, alguer i sapes de la costa, on es pesca preferentment pel mes de juliol (Empordà, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Tarr., Vinaròs, Val., Bal.); cast. gallina de mar. Pex qui s'anomena julioles és milor sahó de l'any, Flos medic. 311 vo. a) Juliola voladora: peix de l'espècie Dactylopterus volitans, que té les aletes pectorals tan desenrotllades que li permeten d'estar algun temps fora de l'aigua; cast. pez volador.

    Refr.

—«La gent de Palafrugell, peix fregit i jurioles a la brasa» (Llofriu).

    Fon.: ʒuɾiɔ́lə (or., bal.); ʤuɾiɔ́la (Tortosa); ʤoɾiɔ́lɛ (Vinaròs); ʧoɾiɔ̞́la (Val.).

    Etim.: sembla derivat de juliol, per l'època de l'any en què es practica preferentment la pesca d'aquests peixos. 

Julivies

I bé: la sopa de burres és la sopa que peixateja menys de totes les que poden fer-se. Una sopa de gran categoria és la que pot obtenir-se amb el brou d'aquests peixets llargs i de tants colors que són anomenats julioles en altres llocs guiules, senyoretes o julivies. Hi trobareu intensitat de gust i una gran finesa en la degustació, que és el que una bona sopa requereix. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 65-66.).

JULL (dialectal jui). m. 

|| 1. Planta gramínia de l'espècie Lolium temulentum, de canyes dretes i robustes, fulles planes, llargues i amples, espigues de raquis fort; abunda dins els sembrats de cereals, i el seu gra, barrejat amb el del blat, devegades entra a formar part del pa i embriaga un poc els qui en mengen; cast. joyo, borrachuela. E lo yull tan que y és nat, Evang. Palau. «Pere Puput: si tu proves | de fer cançons de picat, | moriràs més engrunat | que un gra de jui o de blat | passat per mig de ses moles» (cançó pop. Mall.).

|| 2. Escaiola (Eiv.); cast. alpiste.

    Fon.: ʒúј, ʤúј (or., bal.); ʤúʎ (occ.).

    Etim.: del llatí lŏlĭu, mat. sign.

Jull

I com em semblaven de curts en aquells moments! Si hi havia algú al món que no suportava, aquella persona era Doria Sciarra, una vanitosa que s'entestava a sembrar jull per on passava i que feia mal als altres sense donar-hi cap importància. Corn que tampoc jo no era plat del seu gust, no entenia a què treien cap tantes ximpleries i tants escarafalls. Vaig notar com se m'ennuvolava l'humor per a la resta del dia. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 342.].

Jull

I al marge de repressions i lluites internes entre els defensors de la República, quin paper hi va tenir la famosa cinquena columna? Aprofita la mala maror existent per sembrar més jull, encara? (Josep Termes . Arnau Consul. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Ed. Pòrtic, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9788498090390. 208 pp. P. 134.).

JUP adj.

Cap jup: cap cot (or., occ.); cast. cabeza baja.

    Fon.: kab ʤúp (or., occ.).

    Etim.: és incert si és el radical de ajupir o si, al contrari, és un derivat postverbal d'aquest mot.

Jup

En una bu­taca, al costat del llit, sense dir res, aguantant-se el cap jup amb una mà, seia Joan.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 159.).

Jup

Durant un instant sinistre posà en evidència una  massa esquinçada de núvols baixos, la silueta del vaixell, les negres figures dels homes sorpresos en el pont, amb el cap jup, com en actitud d'envestir. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 46.].

Jups

Venien formant una processó esllanguida, la majoria mal vestits per al fred, alguns descalços, les dones amb mocador al cap, molts homes jups, sense afaitar, envellits, i també hi havia nens silenciosos i cap­cots com els adults, fins que es van aplegar uns cinquanta ne­gres davant del porxo i enfront de l'ancià. Pryce es va obrir pas amb la mula entre els soldats. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 204.].

Jups

La gent havia viscut així des de temps immemo­rials. Però l'estat d'aquells éssers, tan malmesos i jups, marcits i esclafats, tots amb un historial d'haver estat criats com eren criats cavalls o mules, li va omplir per un moment el pit de rà­bia. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 243.].

JUPETÍ m. 

Guardapits (Tortosa, val., eiv.); cast. chaleco. El jopetí de panna damunt de la samarra, Guinot Capolls 37.

    Refr.

—«No et sufoques, jupetí, que et cauran les mançanetes» (o «els botons»): es diu irònicament a un qui s'esvera sense motiu suficient (Val.).

    Fon.: ʤupetí (Tortosa, Xàtiva, Alcoi); ʤopetí (Maestrat, Cast., Al.); ʧopetí (Val.); ʒupətí (Eiv.).

    Intens.: jupetinet, jupetinel·lo.

    Etim.: doble diminutiu de jupa.

Jupetí

Va amagar el coltell sota el jupetí negre. (Sebastià Bennasar. Els defensors blancs Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 89.).

Jupetí  

Al costat d'aquell bar, a l'aparador o vitrina d'un fotògraf de nom conegut, hi havia hagut durant molts mesos una fotografia meua de les que en deien d'estudi, vestit de valencianet clàssic, però no de llaurador amb saragüells amples i jupetí obert, sinó vestit de mudar, amb calçó estret setinat, jaqueta curta, faixa de seda, un casquet amb cordó llarg i borla i una petita manta al muscle esquerre, amb una cama indolentment plegada i el braç doblegat recolzat en un fals brocal de pou: el fotògraf degué trobar que el resultat era una obra d'art i un bon reclam, i allà em tingué tot aquell temps, amb gran satisfacció i felicitat de mon pare i ma mare; quant a mi, retratat amb tant d'art i artifici, tinc la certesa que aquella exhibició em va provocar més vergonya que gust, perquè si aquell era jo, no m'ho sem blava. Després, al llarg de la vida, rarament m'he sabut reconèixer amb gust en cap retrat. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 213-214.).

Jupetí

Es llevava de l'orella el llapis pla de fuster que sempre hi portava encaixat, desple gava el metre groc de fusta i amb regle i cartabó dibui xava les ratlles exactes per on hauria de tallar amb la serra, i mentrestant em permetia mirar, em somreia lleument, però no em deia mai una sola paraula, i mai no es llevava la gorra ni el jupetí desbotonat i obert. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 233.).

JUSQUIAM m. 

Planta solanàcia del gènere Hyoscyamus, principalment les espècies H. albus i H. niger, més coneguda amb el nom d'herba queixalera: cast. beleño. Medicines fredes, axí com opi o jusquiam ho coses mortificants, Alcoatí 37 v.o

    Etim.: del llatí iusquiamus, variant de hyoscyamus, mat. sign.

Jusquiam

Assaboreixo cada herba, cada fulla, cada flor... Les arrels... Una vegada vaig tastar el jusquiam i va anar un pèl que no em morís. Tinc un cabàs ple d'imatges a la memòria... Recordo la muntanya Síniaia Borodà, "Barbabla" i la llum que la il·luminava... [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 267.].

Jusquiam

No es tracta de beuratges i les herbes com el jusquiam, que s'han aplicat durant segles, i que, ja li ho permetrà Sa Majestat, segons el doctor John Snow tenen una eficàcia dubtosa. (Lucia Ramis. Cloroform. Un conte per anar a dormir. Article revista El món d'ahir núm. 2, 2016. Pàg. 9.).

JUSSÀ o JUSÀ, -ANA adj. ant.

Inferior; que està sota; cast. inferior. De la boca nos ix saliva... e dels altres locs jusans ixen de nos tant sutzes coses, Llull Cont. 107. Dels portals sobirà et jusà, doc. a. 1341 (BABL, xi, 417). Lo cel de la luna és pus jusà que tots los altres, Genebreda Cons. 145. Que hagués alguna cosa comuna ab lo subirà e ab lo jusà, Metge Somni i. En la casa del molí jussà, doc. a. 1410 (Alós Inv. 23). L'altra mola jusana és la pena infernal, Sermons SVF, ii, 129. Los liris de les gerres jussanes són tot d'aur, Inv. Anfós V, 165. Per dos mons, jusà y superior, Ausiàs March, cvii. l les jussanes ombres infernades, Riber Geòrg. 19.

    Etim.: derivat de jus, art. 1.

Jussans

També passava ràbies per un capritx vedat

i aleshores sofria en secret i a les fosques.

Però els danys, com he dit, eren ràpids.

Desconeixia la mentida, la rancúnia,

l'enveja, la cobdícia

-pecats jussans entre els més baixos.

Petita vida esbatanada,

sense el llast de les zones secretes. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 94.).

1. JUSTADOR m. ant. 

|| 1. Aplegador, acaptador; cast. recaudador. Sie tengut de reebre tota pecúnia... així dels justadors de taylles o de comun com de qualsevol altra persona, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 438).

|| 2. Combatent en justa; cast. justador. Los justadors cavallers exercitant-se en l'orde y actes de milícia,Menaguerra Cavaller. Per una joya de argent per lo millor justador, doc. a. 1565 (BSAL, vii, 102).

    Etim.: derivat de justar.

2. JUSTADOR m. 

Guardapits, armilla (Pena-roja).

Justador

L'estudi dels llibres es un moviment lànguid i feble que no escalfa; men­tre que la conversació ensenya i exercita al mateix temps. Si converso amb una anima forta i amb un justador enterc, em pitja als flancs, em pica a l'esquerra i a la dreta; les seves idees estimulen les meves.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 149.].

JUTIPIRI (mall., men.) i JUTIPERI (eiv.). m. 

|| 1. Gest estrany fet amb la cara o amb les mans o contorsionant el cos, per fer riure o per riure's d'algú; cast. mueca, visaje, escarnio. S'atlot de dins la cuina li fa jutipiris d'amagat i s'esclata de rialles, Rosselló Many. 146. 

|| 2. Gest estrany, que crida l'atenció i fa riure encara que no intencionadament; cast.mueca, visaje. Ara mateix vetx es penestatge an es cantó fent jutipiris mentres ella no cern de son cedàs, Roq. 22. 

|| 3. Persona que fa moltes contorsions o gestos estranys (Men.). «Aquest al·lot és un jutipiri!» (Ciutadella).

    Fon.: ʒutipíɾi (mall., men.); ʒutipέɾi (eiv.).

    Etim.: del llatí vituperium ‘insult’. Tal vegada en la modificació de l'element inicial ha influït el mot Iuppiter, però no creiem que aquest sigui precisament el mot fonamental originari, sinó un simple modificador analògic de vituperium (cf. Spitzer Kat. Etym. 29).

Jutipiris

Encara que li agradava guaitar darrere els vidres, ho començà a considerar perillós. Temia que la gent, que fins llavors anda­rejava sense ni quasi advertir la seva presència, s'adonés que els espiava, sense cap mala intenció, naturalment. D'altra banda s'empegueïa de trobar-se amb l'al·lota descarada i pensava que, com ella, els nins, la guàrdia civil i els oficinistes començarien a fer-li jutipiris el dia menys pensat.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 63.)

Jutipiris

Les calaveres vesti­des amb túniques de color amusc fan giragonses i es antorcen al voltant de l'al·lot i l'escarneixen amb jutipiris i befes. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 319.).

Jutipiris

Onofrina Bellpuig encara li féu jutipiris responsa­bilitzant-lo a ell de la destitució, de la qual ella ja tenia noticies. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 345.).

Jutipiri

...cap a les barraques dels gitanos, cap a Montcada (com un peix espasa golafre, un catxalot ferit, la sang negra ja fuita del ventricle d'una o dues bombades agòniques, elegies batudes secretament en el morter del cor del co­lós, sense llàgrima, sense cap llàgrima ni una, per la sang negra, molta, i un darrer jutipiri per als mariners, teniu, bastaixos, que us rebenti la fel amb el rom, teresetes, si us pogués encer­tar d'una culada us posava les dents planes...), per engargallar­-se en el Ripoll, perquè el billonatge d'un i altre confongués memòria i forma... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 242.).

JUVENÀLIA

Juvenàlia o Jocs Juvenals (en llatí Ludi Juvenales, en grec Ἱουβενάλια ὥσπερ τινὰ νεανισκεύματα) van ser un jocs escènics instituïts per Neró l'any 59 en commemoració d'haver-se afaitat per primer cop quan tenia 22 anys, cosa que simbolitzava el seu pas de l'adolescència a la joventut.

Els jocs no es van celebrar en un circ sinó en un teatre privat concebut com una mena de parc d'atraccions (nemus). Consistien en representacions teatrals d'obres romanes i gregues, mims i obres similars. S'esperava que els més distingits personatges de l'estat hi prenguessin part. El mateix emperador donava exemple apareixent en persona en alguna obra. Dió Cassi parla d'una matrona romana de 80 anys que va ballar en la celebració. Aquest festival és diferent de la Quinquenàlia, instituït l'any següent (60).

La Juvenàlia es va continuar celebrant pels següents emperadors però la data va passar a l'1 de gener, i tots els jocs que se celebraven aquest dia van ser coneguts com a Juvenàlia. Les representacions en teatre van desaparèixer i es van celebrar curses de carros i combats amb feres salvatges.[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Juven%C3%A0lia

Juvenàlia

                       Així, doncs,

Walter Arensberg

Alfred Kreymborg

Cari Sandburg

Louis Untermeyer

Euníce Tietjens

Clara Shanafelt

James Oppenheim

Maxwell Bodenheim

Richard Glaenzer

Scharrnel Iris

Conrad Aiken,

aquí poso els vostres noms

perquè pugueu viure

com si només fóssiu noms,

noms de color malva, sinuosos,

en la juvenàlia

de la meva poesia completa.

[Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 281.].