H

HABUB

m àr METEOR Tempesta de sorra que es desplaça de l'est a l'oest, pròpia del Txad i del Sudan. (http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0152816)

L'aigua apreta.va una altra vegada, repi­cava dins la galleda metàl·lica del pati amb el raig que vessava de la tortugada, massa plena de sorra, terra portada pel vent i polsina de bassal, pel habub del temps, de colomassa i gran (si és que ningú no l'ha netejada mai, per encàrrecs que rebi el senyor Llucià, des de l'enrajolat del pati, el vuitanta-sis, pels germans Nito), i foradava el cercle de líquid amb el mateix so­rollet del rajolí germà, encaterinat, del nen dins l'orinalet de plàstic... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 80.).

HACA f. 

|| 1. Cavall petit i vigorós; cast. jaca. Manté per aquesta via l'estat que vets, car no par que ell hage per mantenir una haca, Curial, ii, 117. Viu tants cauals, viu acas d'Anglaterra, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 107). El que enflocant son aca voladora la joya guanya, Llorente Versos, i, 166. 

|| 2. Híbrid femení de cavall i somera o d'ase i egua (Val.); cast. mula.

    Loc.—a) No hi ha tal haca: no hi ha tal cosa, no és veritat això. Devegades es completa la locució així: «No hi ha tal haca ni tal barraca».—b) Sense haca ni barraca: sense casa ni fogar, sense béns, en extrema pobresa. La Toneta llavors, quan moriren els seus pares..., veient-la sense haca ni barraca, la vaig emparar, Oller Pap. i.—c) Una haca l'ha treta; l'atra haca, ¿la trac?: calembur amb què els valencians, pronunciant-ho ràpidament, embullen els no valencians, que de moment no saben interpretar la frase.

    Refr.—a) «Bona està l'haca, però està flaca»; «Encara és viva l'haca, però molt flaca»: es diu al·ludint a una cosa que s'aguanta sols aparentment, amb molt de perill de desfer-se o arruïnar-se.—b) «De Muro, ni haca ni burro, ni cosa que valga un duro»: ho diuen satíricament referint-se a la vila de Muro d'Alcoi.

    Fon.: ákə (or.); áka (occ., val.).

    Intens.:—a) Augm.: hacassa.—b) Dim.: haqueta.—c) Pejor.: hacota.

    Var. ort. ant.: aqua (Corella Obres 415).

    Etim.: segons opinió acceptada amb reserves per Meyer-Lübke REW 3966, format per regressió damunt hacanea.

Haca

Els vells i pròspers temps que don Goyo Pacheco disposava d'ha­ca i estable, els gitanos encara acampaven a la part del Gorg que el seu nét Gabriel deixa enrere, en direcció al Clot del Sorral, per agafar camins i dreceres en la freda foscor de l'hivern. Igual que els gitanos que tant l'espantaven de petit, ell també se'n va lluny per arribar voluntàriament a un lloc estrany. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 34.).

Haca

Dimecres. La dona d'ahir. L'home d'ahir caminava vora d'ella. I ella, de reüll, el remarcà de grat, somrigué honestament. Ell, pàl·lid de sorpresa, estossegà i deglutí. Es llevà el barret i ella se'n ruboritzà i volgué distreure's sota pretext d'una haca que saltironava entre els automòbils. Així semblà a Tobias, el badoc. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 238.).

HACANEA f. 

Haca gran, encara que no tan gran com el cavall ordinari; cast. hacanea. Quatre caualls molt bells e deu hacanees molt belles, Curial, i, 24. Cauallers a cauall ab sengles aquanehes [sic] totes blanques, Tirant, c. 60.

    Etim.: de l'anglès Hackney, nom d'una localitat d'Anglaterra, d'on procedia una raça de cavalls petits però vigorosos.

Hacanea

Atura el seu palafrè, davalla, va cap a una hacanea que portava una casella enriquida de pedreries; allí, sobre una catifa de porpra, jeia el gos Petit-Crû; el pren entre els seus braços, l'amoixa amb la mà, l'acaricia amb el seu mantén d'ermini, li fa tot de festes. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 93.].

HAJAR v. tr. 

|| 1. Haure, agafar (pir-or., Empordà, Costa de Llevant); cast. haber, coger. «Hem hajat molt de peix». «Anem a hajar fruita» (=a collir-ne). Uns pescayres l'escorcollen per a probar d'hajar barps y granyotes, J. Moliner (Rev. Cat., vi, 87). Que n'hauríem hajats, avui, d'ocells!, Ruyra Parada 13. Per hajar aquell bonic roc que amb son brill l'encisa, Berga MT 33. 

|| 2. Hajar-se-les: tractar animadament, discutir, barallar-se (Rosselló, Vallespir); cast. habérselas Mentres el ferrer se'ls hajava amb en Banyeta, Caseponce Contes Vallesp. 153. Ningú se les hajava ab la gent del carrer,Caseponce Man. 129.

    Fon.: əʒá (pir-or., or.).

    Etim.: format per derivació analògica damunt les formes de subjuntiu del verb haver (haja, hages, etc.).

Hajaré

En Georges Watin, malgrat la coixesa, no era pas manc i va petar el vidre del darrere amb una ràfega. No va servir de res. El cotxe va continuar. 

L'arma d'en Watin s'havia encasquetat. L'oncle Anatole renegava tot disparant. 

—Fotre Déu! Ja l'hajaré, aquest porc! 

La Tocnaye mirà d'encalçar el cotxe del general. Debades. El seu pobre ID no podia seguir els dos DS. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 124.).

Hajarà

Les meues facècies postals el divertien i l'es­pantaven a l'encop. "Ets boig. Ja t'hajarà el teu comandant..." Vint-i-cinc anys després, ja puc revelar aquells secrets militars.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 338.).

-Ondia, Pontius. Tu i els teus tractes! Però jo te'n penso proposar un altre ara mateix, de tracte! Vull que ens trobem demà a primera hora en un restaurant.

Halarem

-Ja! I què halarem, si es pot saber?

-Diguem que a la carta hi ha un parell de malparits. Si vols, els podràs arrestar i penjar-te una medalla.  [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 589.].

HÀLIT m. (poèt.) 

Alè; buf suau; cast. hálito. Ton esperit corprèn; té l'hàlit verge de les selves balsàmiques, Costa Horac. 27.

    Etim.: pres del llatí halĭtu, mat. sign.

Hàlit

Sempre he estat reticent a escriure directament, perquè altres ho han fet per mi, buscant el meu hàlit. Peró Nor­man Mailer, un tipus brillant amb un ego inabastable, prepara una novel·la sobre Jesucrist en primera persona i és probable que faca referéncies a mi.(El soliloqui de Shammael. El Temps, 1997 Joan M. Oleaque. 20/05/2014, pàg. 91.).

HALTERI

m. [ZOA] Balancí 4 . (Optimot)

Halteris

Tant bon punt entrà al seu despatx tancà amb pany i clau la porta, va prendre dos halteris i va efectuar vint moviments, cap amunt, cap avall, cap a darrera i cap als costats; fet això, va plegar per tres vegades els genolls amb elasticitat, elevant els halteris per damunt del cap.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 37.).

HAMADRÍADA

Les hamadríades (en grec Ἁμαδρυάδες, Hamadriádes) són nimfes dels boscos de la mitologia grega que viuen als arbres. Eren considerades com éssers mediadors entre els mortals i els immortals. Són una espècie específica de dríades, personatges pertanyents al grup de les nimfes. El seu pare és Òxil i la seva mare Hamadrias, germana d'Òxil, ambdós habitants del riu Esperqueu i dels monts Othrys i Oeta a Malis. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Hamadr%C3%ADada)

Hamadríada

¿Potser no has tret del seu carro Diana expulsat l’hamadríada del bosc / pel recer d'una estrella més ufana?  

 [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 67.].

HÀPTICA

L'hàptica designa la ciència del tacte, per analogia amb l'acústica (oïda) i l'òptica (vista). La paraula prové del grec háptō (tocar, relatiu al tacte).

Alguns teòrics com Herbert Read han estès el significat de la paraula hàptica, referint per exclusió a tot el conjunt de sensacions no visuals i no auditives que experimenta un individu.

Generalitats

L’Hàptica pot considerar-se com l'estudi del comportament del contacte i les sensacions. El sentit del tacte és extremadament important per als éssers humans, ja que no només proveeix informació sobre les superfícies i textures, és un component de la comunicació no verbal en les relacions interpersonals, i és vital per arribar a la intimitat física. Pot ser tant sexual (besar o sexe oral) com platònica (com les abraçades o les pessigolles).

Els sentits hàptics (tacte) són els primers que es desenvolupen en el fetus i juntament amb la forma en què aquests es relacionen amb el desenvolupament dels altres sentits en els infants (per exemple la visió) han estat objecte de molts estudis. S'ha observat que els nadons humans tenen una enorme dificultat per sobreviure si no posseeixen el sentit del tacte, tot i tenir els sentits de la vista i l'oïda. Nadons amb el sentit del tacte, fins i tot sense vista o oïda, tenen més oportunitats. El tacte pot considerar-se com un sentit bàsic en la majoria de les formes de vida.

En els ximpanzés el sentit del tacte està molt desenvolupat. Els ximpanzés nounats gairebé no poden veure o sentir, així que s'aferren fortament a les seves mares. Harry Harlow va conduir un controvertit estudi entre 1963 i 1968 utilitzant macacos rhesus. Harlow va observar que els macacos adults que havien estat criats amb una mare de drap, un aparell d'alimentació de filferro embolicat en tela de drap suau i capaç de brindar cert nivell d'estimulació tàctil, eren considerablement més estables emocionalment que aquells macacos que havien crescut amb una mare merament de filferro.

El contacte físic és tractat, entès i acceptat de forma diferent d'un país a un altre, i el que és acceptable en un grup cultural podria ser inacceptable en un altre. En la cultura tailandesa, per exemple, tocar el cap d'algú és considerat un acte groller i irrespectuós. Els estudis de Remland i Jones (1995) sobre la comunicació entre grups de persones van descobrir que el contacte físic era estrany en països com Anglaterra (8%), França (5%) i els Països Baixos (4%), en comparació d’Itàlia (14%) o Grècia (12.5%).

Stoeltje (2003) va escriure sobre com els nord-americans estan perdent contacte amb aquesta important habilitat en la comunicació. En un estudi realitzat per l'Institut d'Investigació sobre el Contacte, de l'Escola de Medicina de la Universitat de Miami, es va trobar que els nens nord-americans eren més agressius que els seus homòlegs francesos quan jugaven en un camp de jocs. En l'estudi es va percebre que el contacte físic entre les dones franceses i els seus nens va ser més freqüent que entre els pares nord-americans i els seus respectius nens.

Hàptic

Mentre que el pensament, seguint el seu contingut, s'oposa al flux crei­xent i sense aturador de l'horror, els nervis -òrgan hàptic de la consciència històrica- poden percebre en la forma mateixa del pensament, en el fet que encara es permet ser pensament, el ras­tre de la seva connivència amb el món, al qual es fan conces­sions des del moment mateix que un se'n retira prou per con­vertir-lo en objecte de meditacions filosòfiques. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 133.).

HAQUETA

L'haqueta de foc és, segons l'imaginari popular valencià, una haca sobrenatural que s'apareix en alguns indrets a la mitjanit encesa en flames, enmig d'una gran lluentor. Normalment, l'haqueta es deixa veure uns dies fins que desapareix i ja no se'n torna a saber mai més res. https://ca.wikipedia.org/wiki/Haqueta_de_foc

Haqueta

No bufa cap tonada el flabiol,

ni repica una esquella de primala; no

dringa de l'haqueta el picarol,

ni un monòleg xerraqueja de cigala.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 96.).

HECTIQUESA f. 

Consumpció progressiva; cast. hetiquez.

Hèctica

El pas del temps no ha tractat bé Teresa. Amb el cos feixuc, el tronc rabassut, les carns abreujades, sembla més aviat una camperola, una contadina, que una aristòcrata. La pellque Byron va admirar tant s'ha tornat hèctica; a l'estiu li agafen atacs d'asma que la deixen sense aire.(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 194.).

HEMATÚRIA f.

Eliminació de sang en l'orina; cast. hematuria.

    Etim.: compost de hemato- i del gr. οὐρέω, ‘orinar’.

Hematúria

Com la majoria d'egipcis proviennts del camp, Muhammad As-Seüd, ajudant de cuiner a l'Automòbil Club, patia una hematúria càrnica que li havia provocat infeccions, li havia malmès el fetge i li causà la mort abans dels cinquanta anys.[Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 44.].

HESITAR v. intr. 

Vacil·lar, no decidir-se a fer qualque cosa; estar dubtós o temerós de resoldre's; cast.hesitar.

    Fon.: əzitá (Barc., Palma); esitáɾ (Val.). Es paraula a penes usada, i només en literatura.

    Etim.: pres del llatí haesitare, mat. sign.

Hesitació

Amb aquella hesitació encisadora que li havia guanyat tantes simpaties, féu una pausa i canvià el tradicional "siguis gran" pel més afalagador:

-... hagis acabat els estudis. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 27).

Hesitava

Mentre hesitava i mormolava expressions vagues, ben bé a la meta del viatge, ocorregué un incident que tornà a atiar tots els seus escrúpols i tota la seva inapetència. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 46].

Hesitacions

Malgrat tot, la sensació d'individualisme ultrat" (la frase és de Marfany) que el fa rebutjar la possibilitat d'una solució política no contradiu de cap manera el tipus de síntesi que intenta construir en els seus darrers escrits. Amb totes les seves complexitats i hesitacions, Maragall demostra una fe invariable en la importància de la poesia i en la seva capacitat per a influir sobre la conducta humana en el seu nivell més profund, que el relaciona directament amb els més grans poetes del Romanticisme i que li assegura un lloc preeminent entre els de la seva pròpia llengua. A. T. (Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 9.).

Hesitar

Tot i això, a la vista del soldat i del condemnat, va hesitar encara uns instants. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 87.].

HETERÒCLIT, -ÒCLITA adj. 

Irregular, que s'aparta de la regla comuna; cast. heteróclito. Aquella població heteròclita d'hòmens i dones, J. Collell (Gaz. Vich, 13 des. 1921). L'actual cantant era un fluit heteròclit i exquisit d'aquella passió, Caselles Mult.103.

    Etim.: pres del gr. ἑτερóκλιτος, ‘irregular’.

Heteroclits

Uns canaris encara cantaven en velles gàbies, a dalt d'un munt de paquets heteroclits. Unes maletes suraven entorn dels paquebots. Les carcanades de neveres i de tele visors s'acagallonaven. Tot un món havia naufragat. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).

HETERONOMIA

Heteronomia de la voluntat és un terme que es fa servir en filosofia i en psicologia. Aquesta expressió defineix l'acció que està influenciada per una força exterior a la voluntat de l'individu, considerant aquesta acció com a "no moral" (ni moral ni immoral). És a dir, el cas en què la voluntat no està determinada per raó del subjecte, sinó per allò que és aliè a ella: la voluntat d'altres persones, les coses del món, la sensibilitat, la voluntat divina, etc.] El concepte d'heteronomia implica negar l'existència de la llibertat (determinisme). En contraposició existeix el concepte de voluntat autònoma. https://ca.wikipedia.org/wiki/Heteronomia

Heteronomia

D'entrada sembla que l'extinció del moment cerimonial afavo­reix el tacte. El tacte s'ha emancipat de tota heteronomia, de la pura exterioritat, i comportar-se amb tacte no seria altra cosa que orientar-se únicament segons la qualitat específica de cada relació humana. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 42.).

Heteronomia

Només quan aquest element es dissolgui en l'objectivitat del pensament, de manera pura i sense rastre d'heteronomia, empenyerà cap a la utopia.  [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 274.).

HIALÍ, -INA adj.

Transparent com el cristall; semblant al cristall; cast. hialino.

    Etim.: pres del llatí hyalīnum, mat. sign. 

Hialí

Lívia es va posar dreta i se li va acostar. Aureli va alçar la mirada per observar-la. Un raig de llum, que havia travessat la boira matinal, es filtrava per una escletxa del mur i es difonia sobre el cap i la figura esvelta d'ella com una aura diàfana, com un reflex hialí. Sens dubte era fascinadora, potser fins i tot bella. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 57.].

HIAT o HIATUS m.: cast. hiato.

|| 1. Concurrència de dues vocals sense formar diftong. Los trobadors qui de trobar no han art... cometan catefatons, matacismes, lyaments, hyats y replicacions, Francesc d'Olesa (ap. Bover Bibl. ii, 7).

|| 2. Solució de continuïtat en un manuscrit, en una genealogia, etc.

|| 3. Cavitat no articular de l'esquelet, que serveix per a transmissió, com per exemple en l'os temporal.

    Etim.: pres del llatí hiatus, ‘separació’. 

Hiatus

Però en­tre jo i els actes de què estic fet hi ha un hiatus indefinible. I la prova és que sento constantment la necessitat de sospesar-los, d'explicar-los, de retre-me'n compte a mi mateix. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 34.].

HIBISC 

1 m. [BOS] [AGA] Planta del gènere Hibiscus, de la família de les malvàcies, arbustiva o herbàcia, de flors vistoses amb un calicle format per nombroses peces i amb els estams soldats en un llarg tub al voltant de l’estil i de fruit en càpsula. 

2  [BOS] [AGA] hibisc de la Xina Hibisc arbustiu, de fulles ovades i dentades i flors grosses, vermelles, rosades, blanques o grogoses, molt vistoses, originari de l’Àsia oriental i conreat com a ornamental (Hibiscus rosa-sinensis). 

3  [BOS] [AGA] hibisc de Síria Hibisc arbustiu, de fulles rombals generalment trilobades a la part apical i flors liloses o blanques, d’origen asiàtic i plantat com a ornamental (Hibiscus syriacus).

(ENLLAÇ)

Hibisc

Malgrat això, Farag i jo només vam beure aigua mineral i karkadé fred, un refresc de color vermell intens i gust àcid fet amb la flor de d'hibisc i que els egipcis en general prenen abusivament durant tot el dia juntament amb el shai nana, el te negre de gust fort que acompanyen amb fulles de menta. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 414.].

Hibisc

Però s’ho va empassar de seguida com una escopinada espessa perquè hi havia una dona morta i la Norah tenia el de defensar els casos de dones mortes d’aquella maeraino pas de compadir-ne els botxins, per més somrients tendres que fossin, per més que fossin nois desgraciats d'un dimoni assegut a la panxa des que tenien cinc anys. a tancar curosament el web del diari i es va allunyar de ordinador, amb ganes de tornar ràpidament a casa del seu re per interrogar-lo, gairebé com si tingués por que, sirgava, hagués emprès definitivament el vol. Quan travessava la terrassa els va veure asseguts al malloc que abans—en Jakob, la Grete i la Lucie es feien arsucs de flors d’hibisc.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 59.].

Hibisc

Em vaig empassar els records com una píndola amarga exageradament grossa. La Funmi havia posat les mans a la meva falda; la seva manicura era perfecta. Duia les ungles pintades de vermell hibisc, el mateix color de les tasses que l'Akin i jo havíem fet servir per prendre el cafè aquell matí. [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 26.].

Hibisc 

Va sortir a la terrassa. Els arbustos d'hibisc eren plens de papallones i a poc menys d'un quilòmetre hi havia un turac que es feia sentir. L'home va caminar fins al cotxe, va asseure's al seient de darrere i el vehicle va marxar deixant un rastre de pols.  [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 356.].

Hibisc

Els rep una dona amb un llarg vestit negre estampat de flors d'hibisc, la guia, que els porta a un dels mercats de Ciutat de Mèxic, un estadi d'acer ondulat blau, on els esperen quatre joves espanyols, clarament amics de l'Arturo. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 72.].

Hibisc

Rarament l'ull s'atura en una cosa, i és quan l'ha recone­guda pel signe d'una altra cosa: una petjada a la sorra in­dica el pas del tigre, un pantà anuncia una vena d'aigua, la flor de l'hibisc la fi de l'hivern. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 17.]. 

Hibiscus

Allà les noies eren, als ulls entristits de Caroline, perillosament joves, mentre anaven, sota les palmeres o pels viaranys envoltats d'hibiscus, cap als bungalous ruïnosos que feien olor de ginebra i verdet. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 382.].

1. HÍDRIA f.

|| 1. Gerra en què els antics tenien aigua; cast. hidria. Es semblant a la ydria, de la qual diuen les faules dels poetes que és font ab molts forats, Genebreda Cons. 200. Que omplissen d'aygua sis hydries o gerres, Villena Vita Chr., c. 113. Una antiga gerreta m'han donada... Era tal hídria d'una gent pagesa, Costa Agre terra 7.

|| 2. Gerro per a tenir-hi plantes o flors (Mall.); cast. tiesto, jarrón.

    Fon.: íðɾiə (Barc., Mall.); íðɾia (Val.).

    Etim.: pres del llatí hydria, mat. sign. || 1.

2. HÍDRIA f. ant.

Hidra, monstre fabulós. L'ídria és un serpent havent moti cap, Physiologus (Rom. Forsch. v, 416). La serp que appellan idria que havia moltes testes, doc. segle XV (ap. Aguiló Dicc.).

Hídries

Veia les indicacions de Torre de Senyals, els vaixells o galions de guerra, els xabecs i tartanes, el corsari a punt de sortir. Observava la cúpula dins del nou temple en construcció que anava pujant en mitja taronja es coronava d’hídries flamejants i pinacles esfèrics. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 258.).

HIDROLAT

Hidrolat és un producte obtingut en el procés de destil·lació dels materials vegetals, per obtenir els olis essencials. Aquest procés ofereix dos productes complementaris: l'oli essencial i hidrolat. Durant el procés de destil·lació, el vapor es refreda i es condensa, i els components insolubles en aigua es separen d'altres líquids. La part insoluble en aigua és un oli essencial. La resta del "aigua" és en realitat hidrolat. Hidrolat conté els components solubles en aigua d'herbes processats i finament dispersa petites quantitats d'olis essencials. (ENLLAÇ)

Hidrolats

Podeu descobrir-les a la fira artesanal i esotèrica de la plaça del Doctor Gravalosa, on trobareu tota mena de pocions, o bé al taller d'ungüents, olis i hidrolats amb herbes fetilleres del solstici d'estiu que es realitzarà al Museu de les Guilleries.  (Per Sant Joan surten les bruixes dels boscos Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 69.).

HIEROFANIA

Hierofania - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Wikipedia

https://ca.wikipedia.org › wiki › Hierofania

Les hierofanies són experiències de l'home religiós (homo religiosus), acompanyades d'admiració, estupor o terror que voreja l'inefable.

Hierofànica

Nil no té cap dèria pels llits rodons, fer l'amor amb dos xicots, o dues adolescents, o una adolescent i un xicot -i Nil ha viscut totes tres experiènciècies- no és un llit rodó: és una aventura hierofànica. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 103.].

HIEROFANTA

Un hierofanta en les religions gregues i romanes és un sacerdot, especialment el que inicia en les misteris sagrats.[1] La paraula prové del grec antic hierophantēs, ἱεροφάντης, «el que presenta les coses sagrades». Inicialment era el sacerdot que presidia les Misteris d'Eleusis, una religió mística.[2] Generalment es triava un home gran, no casat, amb veu potent, triat entre els Eumòlpides.[3] Més tard el mot es va estendre a altres sacerdots, com per exemple Mini Cerrí i el seu germà Herenni que van presidir les Bacanàlia del 186 aC.[4] https://ca.wikipedia.org/wiki/Hierofanta

Hierofanta

Se m'acudia pensar en aquell casament fictici que, al vespre de les festes d'Eleusis, té lloc entre la gran sacer­dotessa i el hierofanta, matrimoni que no és una unió, ni tan sols un contacte, sinó que és un ritu com a tal, sagrat. La nit que seguí aquelles celebracions, des de dalt d'una ter­rassa, vaig contemplar les alimares de Roma. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 182.].

HIPARXIOLOGIA

ciència de l’existència, amb la voluntat de dotar Catalunya de religió pròpia. Concepte de Francesc Pujols qui el 1918 publica Concepte general de la ciència catalana, primera pedra del seu sistema filosòfic que vol demostrar que hi ha un corrent de pensament genuïnament català que arrenca amb Ramon Llull. El 1930, quan ja vivia a la Torre de les Hores a Martorell, el va explicar a Josep Pla, que el va recollir a Manual d’hiparxiologia. El sistema de Francesc Pujols i que es va publicar per primer cop el 1931. Neix l’hiparxiologia o ciència de l’existència, amb la voluntat de dotar Catalunya de religió pròpia. El llibre té l’efecte dual i contradictori propi de Francesc Pujols: les crítiques i les vendes no li són favorables, però la seva popularitat s’amplia tal com ho indica la faixa que duu el llibre: “L’escriptor menys llegit de Catalunya, explicat pel més llegit de Catalunya”. Més tard li va donar el nom de pantologia o ciència universal catalana que és la base de l’anomenada religió catalana, una manera de veure el món on Salvador Dalí, Antoni Gaudí, Jaume Sisa, Isidre Nonell, Carles Riba i una llarguíssima cua de ciutadans han trobat elements de pensament. Salvador Dalí es va sentir especialment captivat per la filosofia de Pujols: el 1960, va pintar l'obra a l'oli Cel Hiparxiològic, i el 1974 va publicar el llibre Pujols per Dalí, on es referia a les seves nombroses converses amb Pujols. Finalment, Dalí va erigir un monument a Francesc Pujols, davant de l'entrada del seu Teatre-Museu a Figueres. (Enllaç de la font).

Hiparxiologia

La qual cosa permetria, a mes, que tots aquells als quals les religions ens la suen poguéssim ressuscitar la hiparxiologia, aquella religió "filla   dels temps científics i no dels mitològics" que va plantejar Francesc Pujols. (Quim Monzó, La maleta turca. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-7727-053-8. 220 pp. Pp. 167-168.).

HIPNAGÒGIC -A

adj. [PS] Relatiu o pertanyent a la fase inicial del son.

Hipnagògic

Els dos manuscrits pertanyen a l'època de Dau al Set i conserven l'origen hipnagògic de l'escriptura brossiana: manca de sintaxi, absurd, desconnexions. (Sobre Joan Brossa) ( Susanna Portell. Poeta, guerriller, prestidigitador. Art. revista L'Avenç. núm. 389, abril 2013. P. 67).

HIPOCRÀS m. 

Cordial fet amb vi, canyella, sucre i altres espècies; cast. hipocrás. Beveu, Senyor, dix, l'hipocràs, Spill 1549. Dexant tots vins dolços com mosqua, cuyt... ypocràs, vernacha, Alcanyís Reg. pest. 16.

    Etim.: de Hipocras, nom que en l'edat mitjana es donava al famós metge grec Hipòcrates, a qui s'atribuïa la invenció d'aqueixa beguda.

Hipocràs

En la cuina, gran com un temple, proveïda de l'aparell imposant dels estris d'aram, ferro i terrissa, de les gerres ventrudes i de les garrafes de vidre blau, que contenien l'oli, les conserves, les confitures, l'hipocràs i el piment moscat, s'obria, sota una immensa campana, la cavorca de la llar, capaç per a coure-hi a l'ast no direm un senglar, sinó àdhuc un bou. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 285).

HIPÒSTASI

Hipòstasi en filosofia és el fet d'atribuir a paraules o pensaments la qualitat de substància sinó d'existència física que no necessàriament tenen. Són hipòstasis paradigmàtiques sant, Santíssima Trinitat, inconscient, blau, verd i tots els colors o Satan.

El fenomen troba el seu origen en la problemàtica descrita per Plató, que cercava una explicació per què, per exemple, l'home pot anomenar colors tant diferents tots «blaves» o objectes de formes força diferents tots «cadira» sense conèixer «el» blau, o «la» cadira. Constatació que el duu a postular la realitat d'una vida prenatal i la immortalitat de l'ànima, de tal manera que, a la caverna (del mite), tothom hauria vist «el blau», la «blavitat» o la «cadira» absoluta. Per resoldre el seu problema semàntic Plató va recórrer a conceptes com la immortalitat de l'ànima, una vida prenatal, així com una vida post-natal a la qual l'home només veu les ombres canviants de les essències vistes anteriorment i la nostàlgia de tornar, després de la mort, al món perfecte de les essències.

El problema de la hipòstasi es veu també en mirar a la confusió que hi ha entre el fet que coses o esdeveniments poden ésser dolents (o inconscients o bons), sense que necessàriament el «dolent», (o l'«inconscient» de la psicoanàlisi o el «bo») ha de ser una entitat activa, una mena d'homuncle o de principi actiu. La possibilitat gramatical de transformar un adjectiu en substantiu no permet de concloure apodícticament l'existència activa del substantiu derivat. La confusió és una conseqüència de la polisèmia del verb «ésser».

La idea de Plató va inspirar força els filòsofs neoplatònics durant els primers segles del cristianisme. La natura de l'existència o de la substància de la Santíssima Trinitat, per exemple, va ser un tema major del Primer Concili de Constantinoble el 381 al qual se cercava una solució a un problema crònic de semàntica que no havia pogut resoldre's al Primer Concili de Nicea (325): tenim tres paraules (Déu, l'Esperit i Jesús), doncs segons la teoria (neo)platònica, cal que hi ha tres substàncies puix que hi ha tres paraules que no són sinònims, i de l'altre costat, això contradiu el principi del monoteisme. El concili va decretar una solució i els que no l'acceptaven van rebre l'anatema.

Hipòstasi té en l'actualitat un sentit metafòric i fins i tot pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostatitzar», en el sentit de donar personalitat o substancialitat a quelcom que només pot tenir-la en sentit impropi. Etimològicament prové del grec antic ὑπόστασις (substància) de ὑπό (=sub) i στασις (=acció de posar, posició),[5] i així és sinònim del llatí substantia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Hip%C3%B2stasi_(filosofia)

Hipostasia

És aquesta actitud que impedeix aturar-se i obliga a prosseguir, aquest re­coneixement tàcit de la primacia de l'universal per damunt del particular, en què no solament rau l'engany de l'idealisme que hipostasia els conceptes, sinó també la seva manca d'humanitat que, tan bon punt el copsa, degrada el particular a una esta­ció de trànsit i a la fi es resigna al patiment i a la mort per mor d'una reconciliació que solament existeix en el pla reflexiu... [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 97.).

Hipostasiat

En lloc de la influència recíproca que postulava fins la filosofia més rígida, ara s'erigeix el cos astral, una con­cessió vergonyosa de l'esperit hipostasiat a la seva contrapart. El concepte d'esperit pur només es pot entendre a semblança del cos, cosa que l'anul·la [hebt ihn auf].  La reïficació dels espe­rits els nega. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 338.).

Hipostasiant

El desplegament del principi d'individuació social com a vencedor de la fatalitat li'n dona prou avinentesa. Hipostasiant tant la societat burgesa com la seva categoria fona­mental -l'individu-, Hegel realment no desplega la dialèctica entre tots dos pols. Sí que concedeix, amb l'economia clàssica, que la totalitat mateixa es produeix i reprodueix a partir de la relació dels interessos antagònics dels seus membres. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 14.).

HÍSPIDES

Híspid, híspida

Flora Catalana

https://www.floracatalana.cat › drupal843 › node

Cobert de pèls rígids i molt aspres, quasi punxents. Imatge. ImgHíspid. ImgHíspid2.

Híspides

Vençudes cap al centre, les capçades dels castanyers componen un autèntic sostre de verdor per on es filtren els raigs del sol que il·il·luminen massissos de camèlies i hortènsies, glicines asfixiants i híspides aspídies que hi creixen en desordre i gairebé em barren el pas. Entre els nenúfars d'un petit estany amb brollador al mig, la llum zenital forma clapes d'or en l'aigua fosca.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 234.).

HODIERNA

Hodierna

La meva personal obra de redreç dels fonaments doctrinals del nacionalisme català, començada fa un quart de segle, s'encaminava a posar-los al dia i a enlla­çar-los íntimament amb els principis liberals i democrà­tics. La ideologia nacional i humana que he defensa/ i de­fenso és una ideologia europea i hodierna. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 75.).

HOLISME

L'holisme (del grec ὅλος, total) és la concepció filosòfica que contempla un determinat camp d'estudi o reflexió com un tot que supera la suma de les parts, seguint la definició d'Aristòtil, tot i que el terme va aparèixer per primer cop el 1926 a una obra del polític Jan Smuts. En determinats contextos es parla de "pensament sistèmic" i en altres de "holisme metodològic". Se sol presentar com a oposat o bé al reduccionisme o bé a "l'individualisme metodològic".

Holístics

-Encara feu aixó que ella et passa encárrecs i tutre­bailes a casa?

- El seu ex té cáncer.

La informació randomitzada del'Anna té tot el sentit per a la Mei:

Jodeeer, quina putada. Vols que et passi un naturis­ta que em va recomanar la Raquel per a Pesquería? És holístic.

La veu baixa de 1'Anna -No cal, ja está en tracta­ment- és trepitjada per un Joan tocat per les herbes:

-  Goita! Els metges ordinaris són eminéncies, i els na­turistes són holístics...

(Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 58.).

HOMENICOI

Un home

Diccionari català-valencià-balear

https://dcvb.iec.cat › results

... homenicoi, homeniqueu, homeneu, homenillo, homeningo, homeniquet, homeniquiu.—c) Pejor.: homenot. Etim.: del llatí hŏmĭne, mat. sign. 

Homenicoi

En odi de beutat i de valentia, l'homenicoi dolent traçà els ca­ràcters de bruixeria, tia' els seus encisos i els seus sortilegis, consi­derà el curs d'Orió i de Llucifer, i digué:

—Viviu contents, bells senyors: anit podreu agafar-los. El dugueren a la presència del rei: [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 32].

HOMEIER, -ERA m. i f. 

Homicida. Fan justícia dels hòmens ladres e homeyers, Llull Gentil 273.Nero... fonch homeyer de sa mare pròpia, Genebreda Cons. 94. Tu no sols esser homeyera, ans te porien dir robadora, Curial, iii, 25. Glopades de guerrers i d'armes homeieres, Riber Poes. 293.

    Var. ort. ant.: homaer (Graal 134); homoyer (Llull Felix, pt. viii, p. 281);omeyer (doc. a. 1400, ap. Roca Medic. 150); omayer (Llull Cont. 283, 17).

    Etim.: derivat de homei.

Homeier

Vint-i-quatre hores després, a les deu del matí, tot el poble s'agombolava en la carretera per veure passar l'homeier, a qui la Guàrdia Civil se n’enduia cap a Girona, amarrat colze per colze, com un Crist. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 71).

Homeier

Isolda escoltava la veu sonora que venia a encantar la nit, i la veu s'elevava planyívola i tal, que no hi ha cor cruel, cor homeier que no hagués enternit.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 72.].

HOMENICO m. dim. 

de home.

    Intens.: homenicot, homeniquet, homeniqueu, homenicó.

Homenics

Es un inconvenient ben greu, pel qual un home tan just, tan savi, tan valent sentia alterat tot l'estat de la seva vida: que hem de fer, nosaltres, homenics?  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 95.].

HOMUNCLE

El terme homuncle (del llatí homunculus, ‘homenet’) és el diminutiu del doble d'un humà i s'usa freqüentment per il·lustrar el misteri d'un procés important en alquímia. En el sentit hermètic és un actor primordial incognoscible, pot ser vist com una entitat o agent. Els alquimistes creuen que el procés per crear aquesta entitat és simbòlic. https://ca.wikipedia.org/wiki/Homuncle

Homuncle

Ara que el nen ha vingut al món, tots, excepte el nadó, exulten d'alegria. Parents i coneguts contemplen somrients l'homuncle arrugat, vermell com una magrana, que hauria d'inspirar més aviat un sentiment de pietat, car, en entrar en la vida, ha entrat per això mateix en la mort, i cada segon que l'allunya de l'instant del seu principi l'acosta a l'instant del seu final. Immortal encara nou mesos enrere, com una idea eterna, un principi diví, ara ja es troba a la mercè de la mort, ha consumit ja vint-i-quatre hores del capital de temps amb què haurà d'acontentar-se. [Alfred Polgar, La vida en minúscula (Kleine Schriflen. Trad. M. Lobo). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1998. ISBN: 8477271909.142 p. P. 65.].

HONTA o ONTA f.

|| 1. ant. Afront; cast. afrenta. La deuen esquiuar pel dampnatge e per la honta que'n pot venir a la casa, doc. a. 1201 (Miret Templers 546). No uolch que nós preséssem onta ne dan, Jaume I, Cròn. 1. No pot aver nulla desonor ni nulla honta, Llull Cont. 292, 8. En menysprear tot ço que hauia de treball e de hontes que les gents li fehien e li dehien, Llull Felix, pt. viii, c. 2. Lo rey... donà-se'n gran onta, Muntaner Cròn., c. 187. Farien-me moltes hontes e desonors, Serra Gèn. 109. Com te membraves | dels improperis | e vituperis, | hontes, despits, Spill 6497.

|| 2. pl. Mostres que es fan d'una cosa a algú per fer-li'n ganes (Mall., Men.). «No mengis davant es malalt, que li faràs hontes». Un floret d'estels que li fan ses ontes, Alcover Cont. 512. Era ver el fet primordial sospitat p'en Jaumet: es Nin li feya les ontes, Galmés Flor 55.

    Fon.: óntəs (mall., men.).

    Etim.: del germ. haunitha, mat. sign. || 1.

Hontes

Vosaltres deixeu de prendre molts plaers i delits per la temor qui és en vosaltres, dient: "Si jo faig tal cosa, la justícia es podrà adreçar a mi i fer-me perdre mon bé". També haveu a sofrir moltes hontes, injúries i despits, dels quals no us goseu venjar per temor de la justícia i por de perdre els diners. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 61.).

Honta

Doncs, frare Anselm ¿quina és la vida dels senyors? ¿La nostra que és sense treball i perill i reposada? Cert, és la nostra; i la l'altre, donant-vos molts treballs i turments a causa de la dita seda i llana, que us cal rentar, netejar, blanquejar, cardar, filar, debanar, tondre, ordir, teixir, tenyir i tallar, i mil d'altres treballs, els quals serien llargs de contar i dels quals tindreu vergonya i honta, en contant-los. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 73.).

HOPALANDA f.

Túnica llarga i folgada que portaven els homes damunt el vestit; cast. hopalanda. Les mànegues de la alcandora de seda... e que sia de hopalanda ab correga cinta, doc. a. 1401 (Sanchis Vida 28).

    Etim.: del castellà hopalanda. 

Hopalandes

Vaig tornar a Maròzia anys després; la profecia de Sibil·la es considera complerta de fa temps; el vell segle quedar enterrat, el nou és a punt d'acabar. Sens dubte ciutat ha canviat, i potser per millorar. Però les ales que vist volar són les dels paraigües desconfiats sota els quals pelles pesants baixen quan els miren; de gent que creu vola n'hi ha, però tot just s'aixequen de terra bo i removent hopalandes de rata-pinyada. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 155.].

HORABAIXANDO adv. vulg. 

Quan el sol se'n va a la posta (Mall.); cast. al atardecer.

    Fon.: ɔ̞ɾəβəʃándo (mall.).

Horabaixando

L'al·lot feia temps per sortir de Ciutat per la Porta de Sant Antoni camí d'Alcúdia, on volia embarcar-se cap a Alacant, si aconseguia comprar la voluntat d'algun patró. S'estimava més mar­xar horabaixando que no fer-ho a la llum del dia, perquè en la claror minvada era més difícil ser reconegut. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 255.).

HORRÍSON, -ÍSONA adj. 

Que sona hòrridament; cast. horrísono. Per les valls i per les serres el desastre repercutia horríson, Bertrana Herois 131.

    Fon.: urísun (Barc.); oríson (València, Palma).

    Etim.: pres del llatí horrisŏnu, mat. sign.

Horrísona

...grinyolaren les rodes evitant el cadàver del gos, i els ocupants, molt joves i amb els cabells lluents punxosos, van llançar en la nit imprecacions violentes i blasfèmies, hòstia i mecaguen­déu, una roda de davant pujà amb un sotrac per la vorera, els dos homes drets van saltar endarrere, i el cotxe continuà corrent amb més soroll de pneumàtics, més crits irats i més música primitiva i horrísona, bum-bum xxii-bum, bum-bum abans que arribar a un altre cotxe i, aquest sí, passara les rodes per damunt del petit animal; van eixir del gos mort més budells i més sang,...(Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 250.).

Horrissonia

A tocar d'aquestes paraules del 1918, L'Ermita de Sant Joan d'Horta i el collage amb retalls d'un dibuix d'Apa publicat a La Publicidad, el 23 d'octubre de 1932 que Miró va fer. «Picasso té aquelles condicions que ens semblen poca-solta, monstruositat, espant, fúria, divergència, horrissonia, incongruència, etcètera». Home assegut, del 1917, acompanya aquestes paraules a Vell i Nou del 1918. «Marian Andreu fa el que vol amb la seva destra: és de la fusta dels Picassos, dels Dalins, dels Faprestos, dels Josep Maries Sert, dels Josep Maries de Sagarra i de molts d'altres Josep Maries», etzibarà a Mirador, després d'assegurar que, en el dibuix, supera el mateix Picasso, malgrat el decadentisme que mostra en algunes de les seves composicions. L'obra de Jean Metzinger del Museu de Montserrat ens trasllada a la mirada crítica que Sacs tenia del cubisme i que explicà a la Revista Nova. (Susanna Portell. Tres noms per a un personatge clau. Art. Revista L’Avenç 497, gener 2023, p. 61.).

HUMANADA (Barbarisme de l'espanyol)

humanar | Definición | Diccionario de la lengua española | RAE

rae.es

https://dle.rae.es › humanar

Tradueix aquesta pàgina

tú / vos, humanas / humanás, humanabas. usted, humana, humanaba. él, ella, humana, humanaba. nosotros, nosotras, humanamos, humanábamos.

Humanada

Heu's aqui l'emoció estètica que ha transcendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a indústria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sense altre interès que l'expressió en si. Heu's aquí l'emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a través de l'home, humanada: l'expressió humanada de la forma natural. (Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Edicions 62, Barcelona 1985, 2ª ed. ISBN: 8429714288. 208 pàgs. Pàg.

HUMANAL adj. 

Humà; cast. humanal. Es feyta signifficança al humanal enteniment que en Déu és amor, Llull Gentil 35. Gran espay apte a rebre tot lo humanal llinatge,Metge Somni iii. Donaren-los totes les coses necessàries pera la humanal vida, Tirant, c. 14. No guarden quines... si amigables, afalagables e humanals,Spill 9091.

    Fon.: umənáɫ (Barc., Palma); umanáɫ (Val.).

    Var. form. ant.: homenal.

Humanals

... quan la llum clara del celatge seu cap ardent, tots els ulls terrenals, ressorgir, li reten homenatge da majestat dels humanals.[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 57.)].