D

DACSA f. 

Planta gramínia de l'espècie Zea Mays (val.); cast. maíz. (V. blat de moro, en l'articleblat, II, || 3). Lo domàs era brocat de garbes de dacça, Tirant, c. 173.Regonegueren tot lo castell e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és de mill e de forment, dacça e panís per set anys, Tirant, c. 302. Preneu mig quartà de lauor de dacça, Dieç Menesc. i, 15. Dacsa barrenda: la que té els grans barrejats en la panolla sense formar fileres, i els fa més grossos i rodons (Xàtiva).Dacsa colomina: varietat de dacsa que fa el gra menut i vermell, i és de bona casta (Val.). Dacsa confitera: varietat de dacsa que fa els grans rodons, vermells o grocs (Sueca). Dacsa de bou: planta gramínia de l'espècie Sorghum vulgare, molt semblant al blat de moro, però de qualitat inferior, cultivat per a farratge i per a la fabricació de graneres, paper, teixits grossers, etc. (Val.). Dacsa esclafidora: varietat que és la més estimada per a fer les roses de dacsa (Cullera). Dacsa groga: varietat de dacsa procedent d'Amèrica (Cullera). Dacsa guixenca: la que té el gra aplanat i en fileres (Xàtiva). Dacsa lluenta: la que té el gra brillant (Cullera). Dacsa morisca o moruna:varietat que té el gra groc, gros i rodó, i no és tan bona com la barrenda (Xàtiva).Dacsa nana: varietat de planta molt baixeta, amb el gra llarguet i blanc (Sueca).Dacsa del quixal: és la mateixa que s'anomena dacsa barrenda (Xàtiva). Dacsa del quixalet: té el gra blanc i llarguet (Sueca); és lluenteta, xicorroteta i molt bona (Ador).Dacsa rosera (val.) o clotxera (Altea): té el gra molt menudet, vermellenc i rodonet; la donen als coloms i també serveix per a fer roses de dacsa (Val.). Dacsa torratera: té els granets menudets i és bona per a menjar (Gandia). Roses de dacsa: grans de dacsa posats a torrar dins una paella, i que per l'acció del foc s'esclaten i formen com a petites roses, molt apreciades com a llepolia (Horta de València). «La dacsa o panís roser, una volta sec i engrunat de les panolles o espigues..., si es posa al foc en una paella o cassola en oli, a penes es calfen els granets i comencen a esclafir, formen cadascú una espècie de rosa blanca quasi tots, quedant-ne molt poquets que es tornen quasi negres: als primers diem roses i als segons tostons» (Martí G., Tip. mod. ii, 299).

    Refr.

—«Qui desitja pastissos, sap menjar coca de dacsa»: ho diuen al qui pretén molt, perquè es contenti amb poca cosa (Alcoi).

    Fon.: dáksa (Cast., Val., Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Al.); dáksɛ (Sueca, Alcoi);dáksə (Eiv.).

    Sinòn.: blat d'indi, blat de moro, blat de les Índies, panís, maís.

    Etim.: de l'àrab daqsa, mat. sign.

Dacsa

Els dialectalismes lèxics hi són pràcticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germà Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aïllats de formes verbals incoatives en -isc, pròpies del català occi­dental (servisca / servixca / serveixca).(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392.).

Dacsars

... les sèquies i els canyars, ceberes llargues i primes, alqueries, carros pels camins de fang o de pols, barraques amb emparrat i pou, cavalls llaurant i agitant la crinera, homes amb faixa inclinats sobre la terra, camps d'hortalisses de cavallons rectíssims i a l'es­tiu dacsars d'un verd intens prou alts i espessos per caminar-hi per dins corn en una plantació remota i tropical, donà una mica de gas a la moto, es posa davant del Mercedes i va fer senyal que volia atu­rar-se a la vora de la carretera, de cara a la mar. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 28.).

Dacsa

Després ja no vam sembrar més blat, potser ja no era necessari. Vam sembrar dacsa, o patates que abans calia tallar a trossets deixant en cada tros un ull o grill i després els plantàvem un a un fent un clotet amb el palustre a la vora dels cavallons amples i ben aplanats, o cebes que també calia plantar una a una, en cavallons més prims, sostenint en la mà esquerra una garbeta de cebollí fresc i humit, activitats per a les quals vaig ser considerat hàbil i apte a partir de l'edat de vuit o nou anys i que, si no formaven part de cap obligació regular que es poguera considerar laboral, pertanyien tanmateix a les meues aficions i ocupacions eventuals, ocupacions a les quals no em resistia i que després he considerat sempre un privilegi feliç de la meua infantesa. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 92-93.).

Dacsa

Amb el temps, a més, a pler va agafar dos significats nous, 'molt, sense reprimir-se': «Es po­drà menjar i beure a pler: carn, peix, dolços, pa blanc, vi negre, moscatell amb panses i coques de dacsa» (Juli Capilla); i 'a poc a poc'. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 17.).

DAIXO-DAIXO adv. 

A poc a poc, caminant lentament (Mall.); cast. despacito. «Daxo daxo», diu s'erissó, que ningú mos empeny, Roq. 12. M'estava, daixo-daixo, passetjant... amb un xigarro encès en la boca, Penya Mos. iii, 112.

    Fon.: dáʃoðáʃo (Mallorca).

    Sinòn.: xano-xano, tira-tira.

Dai­xo-daixo

S'aixecaran quasi de nit i, dai­xo-daixo, l'emprendran cap a Ciutat colcant en els carros. Alguns ni hi entraran. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 418.).

DAMA-JOANA f. 

Botella ampla revestida d'espart o de vímens (or., occ.); cast. damajuana.

    Fon.: daməʒuánə (Empordà, Barc.); damaχuána (Tortosa).

    Sinòn.: preferibles: barral, garrafa, marraixa.

    Etim.: pres del castellà (<àrab damajāna, mat. sign.).

Dama-joanes

-En aquest cas haurem de fer servir l'estufa per cuinar. Caldrà filtrar i bullir l'aigua. Rentarem unes dama-joanes per conservar-hi aiguaA més, ens queden tres peroles.  [Anna Frank, Diari (Het Achterbuis, trad. E. Roig). Ed. Debolsillo, Barcelona,  2007. ISBN: 978-84-9759-419-6.  382 pàgs. Pàg. 208].

DAMMAR

Dammar , també anomenada goma dammar , o goma damar , és una resina obtinguda de la família d'arbres Dipterocarpaceae a l'Índia i el sud-est asiàtic , principalment els dels gèneres Shorea o Hopea (sinònim Balanocarpus ). La resina d'algunes espècies de Canarium també es pot anomenar dammar. La majoria es produeix tocant arbres; tanmateix, alguns es recullen en forma fossilitzada a terra. El color de la geniva varia de clar a groc pàl·lid, mentre que la forma fossilitzada és de color gris-marró. La goma Dammar és una resina triterpenoide que conté molts triterpens i els seus productes d'oxidació. Molts d'ells són compostos de baix pes molecular ( dammarà , àcid dammarenòlic , oleanà , àcid oleanònic , etc.), que s'oxiden i es fotoxidan fàcilment. https://en.wikipedia.org/wiki/Dammar_gum

Dammar

-No hi ha poesia en el nom. No, gens de poesia. Ashby de la Zouch: això ja és una altra cosa. Escolteu: sandàraca, dammar, màstic, colofònia ... -Pronuncia els noms amb una reverència mística. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 142.].

1. DARDAR v. tr.
|| 1. Ferir de dard.
|| 2. Pegar, tupar fort (Ripollès, Plana de Vic); cast. zurrar. «Pobra d'ella si ho feia! La dardaria!» (Aiguafreda). «Nen, si no véns, et dardaré!» (Ripoll, Torelló).
    Fon.: dəɾðá (or.).
    Etim.: derivat de dard.

2. DARDAR v. intr.
|| 1. ant. Tardar. Ço que pot espetzar en hun dia | no darda pus que'n pauch de res desuia | lo temps els fayts, Pere March (Cançon. Univ. 53).
|| 2. Rondar, anar d'ací d'allà sense objecte determinat (Empordà); cast. callejear, errar. En Temme, darda que darda, d'ací d'allà, feia estaries per no entrar a casa seva, Ruyra Pinya, ii, 186. I es posà a dardar a la ventura, Ruyra Parada 151.
    Etim.: sembla modificació de tardar, per assimilació consonàntica.

Dardava

Havien seguit penosament el curs dels seus pensaments, car Ja seva ment dardava d'un tema a l'altre en una associació d'idees que no sempre assolien de copsar. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 73.].

Dardant

Fumava cigarretes tot dardant per aquell desert. perquè això era cl pis ara: un desert. Malgrat els mobles. inalgrat tot el que encara hi restava. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 152.).

DATURA

Datura és un gènere que inclou nou espècies de plantes de floració vespertina pertanyents a la família de les solanàcies. La distribució precisa i natural de les espècies del gènere Datura és incerta, pel seu extens conreu i la naturalització en les regions temperades i tropicals del món. La seva distribució al continent americà, però, és molt probable que limita als Estats Units i Mèxic, on hi ha la major diversitat d'espècies. https://ca.wikipedia.org/wiki/Datura

Datura

Entre elles creix una datura que no té gaire bon aspecte. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 683.].

DAVALLAR (ant. escrit també devallar). v.: cast. bajar.

I. intr.

|| 1. Passar a un lloc més baix. Ador la tua ànima qui devallà als inferns, Llull Blanq. 8, 6. Pluja rebea qui devalla del cel sobtosament, Llull Cont. 8, 30. E Nos devallam fins al peu de la escala, Pere IV, Cròn. 175. Les tenebres infernals a les quals necessàriament tota cosa mortal ha devallar, Metge Somni iii. A la vora d'un riu d'aigua molt clara... la qual davallava d'una muntanya a un vall, Decam. i, 149. Davalla Tallaferro de Canigó un matí, Canigó, i. Ella és la pau que del Carmel davalla, Alcover Poem. Bíbl. 56. a) usat com a refl., davallar-se'n: E els hòmens eren-se'n ia tots pujats al castel... e els deualaren-se'n ab ses armes, Jaume I, Cròn. 38. Nos e los dits infants... devallam-nos-en a dita reyna, car en lo ostal baix de nostre palau la fem posar, Pere IV, Cròn. 129. Es de caxó anar-se'n daxodaxo cap a La Sanch..., devallar-se'n per la Rambla, Maura Aygof. 55.—b) usat com a tr., posant com a règim directe el mot expressador del lloc per on es passa a un nivell més baix. E com haguem devallada tota la costa e fom en lo gran camp, Pere IV, Cròn. 372. Vaig davallar l'escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot, Ruyra Parada 22.

|| 2. especialment, Passar a un lloc més baix descavalcant d'una bístia o sortint d'un vehicle. Gran res dels nostres almugàvers devallaren dels cavalls, Muntaner Cròn., c. 221. E sempre que fom devallats [de la nau], mentre la nostra tenda se parava, vengueren a Nos sis prohòmens, Pere IV, Cròn. 141. Qui davallà d'una carretel·la tirada per dos cavalls, Pons Com an. 47.

|| 3. Arribar en extensió fins a cert lloc més baix. Roba que devalla fins als talons, Lacavalleria Gazoph.

|| 4. Descendír, procedir (d'una cosa que es considera com a tronc superior). Vós creàs home e fembra en parays terrenal, dels quals devallen hòmens, Llull Cont. 52, 2. Dos maneres de dret generals són..., de les quals devallen tots los altres drets especials, Llull Blanq. 3. Aygua que davall de riu o de font o de flum públic, Cost. Tort. III, xi, 30. Los béns de virtuts e mèrits, tots vénen e devallen del Pare de les lums, Pere IV, Cròn. 19. Ses ordes que devallen de Madrid, Ignor. 4. Especialment: a) Descendir per generació directa o indirecta. No dix semens | dels descendens | qui devallam | de l'Abraham, Spill 11773. Dels quals reys... don Joan devallava per recta línea, Carbonell Ex. Joan II, c. 70.

|| 5. fig. Passar a una situació o activitat menys elevada. Mon delit és vida comtemplativa, | e romanch trist, devallant en l'activa, Auzias March lxxxvii. En lo terç devallaren a las circunstàncias particularment, Egidi Romà, ll. i, pt. 3a, c. 5. Lo vell... que ja és deuallat de la jouentut, Proc. olives 1490.

|| 6. Minvar de valor, de preu, de qualitat. Ses accions no devallaren, Ignor. 13. Ara que es consums seguexen devallant, Ignor. 42. Sa carn ha devallat mig real, Roq. 4.

II. tr. Fer passar a un nivell més baix. Lo dit honorable Veguer féu deuellar la dita Senyera de la dita torra, doc. a. 1426 (Ardits, i, 245). Lo loch un lo cors de Jhesucrist fonch mès mort en los brassos de sa Mare quant fou devallat de la sancta creu, Oliver Rom. 10. Com lo hagueren deualat | hi'n la mia falda posat, Cobles Passió. Aqueixa terra, | dels cims la davallaren les aigües de gra a gra, Canigó vi. Anaren a devallar-li sa pinta d'or de demunt sa teulada, Alcover Rond. i, 154. Especialment: a) Fer caure. Sent Pere li encivella espasada i li devalla una oreia, Alcover Cont. 129.

    Refr.

—«Per davallar, no hi ha ningú vell» (Men.); «Per davallar, tots els sants ajuden» (Mall.).

    Fon.: dəβəʎá (pir-or., or.); deβaʎá, daβaʎá (occ.); devaʎáɾ, davaʎáɾ (val.); dəvəʎá (bal.).

    Sinòn.: baixar, debaixar, avallar.

    Etim.: compost de la preposició de i el verb arcaic avallar. 

Davallat

M'he mig escanyat, he mig cridat en veu alta. Però no podia escapar ni de les seves urpes ni del meu descens. El violí, com una escombra em­bruixada, sonava sense parar, obsessionat, i si -no hagués estat per l'alar­ma d'un cotxe de baix, del carrer real, que ha trencat l'embolcall del meu somni, hauria davallat per sempre a la nit interminable. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 382.].

DAVANTALAT

Da­vantalat

I, semblant­ment, un manat: 'feix que es pot agafar amb una mà'; un braçat: 'allò que cap als braços'; un grapat: 'allò que cap dins el puny 0 la mà closa'; una covenada: 'allò que cap dins un cove'; un da­vantalat: 'allò que cap al davantal, aixecant-ne la vora inferior'; una pitrerada: 'allò que cap a la pitrera'; i moltes més. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 203..).

DEBADES adv. 

|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1.Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs, Alegre Transf. 36. 

|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.

    Refr.—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).

    Fon.: dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).

    Etim.: de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.

Debades

Nosaltres creiem que és debades portar el problema al terreny de les teories i al dels arguments històrics. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 184.).

Debades

-És l'única sortida. Si la revista s'ensorrés, tots aquests anys de feina hairien estat debades. [Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 77].

Debades

La Tocnaye mirà d'encalçar el cotxe del general. Debades. El seu pobre ID no podia seguir els dos DS. 

Els membres del comando van fugir. De tot aquell atemptat històric, l'Alain en va percebre poca cosa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 124.).

Debades

L'altre portugués era un company de l'escola Painlevé. Brutejava, pudia, portava sempre la mateixa bata grisa i feia tres anys que mi­rava debades d'aprendre a llegir a la classe elemental de la senyora Fabre. Havia nascut a Massy i parlava francés sense accent com nos­altres.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 21.).

Debades

A la vista de l'augment enorme del volum d'aquest comerç, l'imperi Qing, que des del 1729 intentava debades fer respectar la prohibició del consum d'opi per raons evidents de salut pública, acaba passant a l'acció. L'any 1839, l'emperador ordena al seu enviat a Canton que posi fi a aquest tràfic i que cremi immediatament l'estoc d'opi. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 67.].

Debades

-Teresa, Teresa!, -crida torbant la soledat d'aquell indret.

Debades: la Teresa era morta. Al seu costat hi tenia, encaraada amb sa closa mà, la bluseta de la Teresó, bruta de sang i regada. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 35.).

Debades

-No t'està portant enlloc va dir la Doris. Fort Harrison era l'hospital de Montana. El meu pare m'havia dit que hi anaven indis folls i veterans i es visitaven debades-. [Ford, Richard. Dones amb homes (Women with men. Trad. M. Izquierdo). Ed. Anagrama / Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 9788475966878. 238 p. P. 116.].

Debades

Mes, debades en bàrbares estrofes

volguí vessar-la palpitant i viva.

L 'ona de foc emperesida hi passa,

             com entelat reflecte.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 74.).

Debades

Debades vaig cla­mar al cel per exalçar la bellesa de la peça amb els topazis, el valor del safir que guarnia l'agulla de pit, de la perla blanca del braçalet, del robí i de la perla grisa. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 13.].

Debades

El senyor Darcy, amb seriosa correcció, li va pregar que li concedís l'honor de la seva mà, però tot fou debades. Elizabeth estava decidida; ni Sir William, que va intentar persuadir-Ja, no fou capaç de fer trontollar la seva decisió. [Jane Austen. Orgull i prejudici. (Pride and Prejudice. Trad. E. Preses). Ed. Proa, Barcelona 2ª ed. 1993- ISBN: 8477394482. 422 p. P. 38.].

Debades

Manta vegada intentà imperiosament que s'enduguessin l'Anne quan anaven a Londres; proclamà obertament la injustícia i el mal efecte d'aquelles disposi­cions egoistes que no la tenien en compte i, fins i tot, algun cop brindà a l'Elizabeth l'avantatge del seu millor criteri i experiència; però sempre tot fou debades. L'Elizabeth feia la seva i mai no posà una més tenaç oposició a lady Russell que en aquest cas de la seva predilecció per la senyora Clay tot donant l'esquena a una germana que es mereixia molt més l'afecte i la confiança que dipositava en una altra per­sona amb la qual tan sols hauria hagut de mantenir-hi una relació distant i cortesa. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 23.].

Debades  

Quant més creix en altura més imminent és el perill d'enderrocs: basta que un envàs, un pneumàtic vell, una garrafa despallada rodoli cap a la part de Leònia i un allau de sabates desaparellades, calendaris d'anys passats, flors seques, farà sorgir la ciutat en el propi passat que debades mirava de rebutjar, barrejat amb el de les ciutats limítro­fes, finalment netes: un cataclisme anivellarà la sòrdida ser­ralada muntanyosa, esborrarà qualsevol rastre de la metrò­poli sempre vestida de nou. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 118.].

Debades

No feia més que buscar debades la manera de plaure-li. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 83.].

Debades

A partir de dos quarts de set del matí, vaig marcar el número del seu pis amb intervals de mitja hora. Debades. [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 366.).

Debades

La psicologia, l'engany sense fonament que representa la in­terioritat pura, que no debades té a veure amb les “propietats” de l'ésser humà, és un reflex del que l'organització de la societat burgesa ha fet des de sempre amb les propietats exteriors. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 84.).

Debades

Ja us podeu ben creure que la senyora Norris no va escriure a la seva germana debades. La senyora Price semblava molt sorpresa que fos una nena la seleccionada, ella que tenia uns xicots tan agradables, però va acceptar la proposta toca agraïda, assegurant-los que la seva filla era una nena molt bona i simpàtica i que confiava que no en tindrien mai cap moriu de queixa. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 14.].

Debades

I a més hi ha aquesta mica de vertigen dels moments viscuts mil vegades, anades i vingudes, visites a la família: no sap pas de què li podrien ser­vir. Quasi sempre, senzillament, els pateix, tot i que intenta ignorar-los debades. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  81.].

Debades

Els ritus del sacrifici amb què Antínous havia volgut envoltar la seva mort ens mostraven el camí a seguir: no seria debades que l'hora i el dia de la seva fi haguessin coincidit amb el dia i l'hora que Osiris davalla a la tomba. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 211.].

Debades

Els cercà amb els ulls: al davant i a banda i banda del moll petit i brut. Fou debades. L'enervament i la fatiga l obligaren a la fi a deixar córrer la recerca. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 116.].

Debades

en va > debades

Tant en va com debades (o endebades) volen dir 'inútilment'. I totes dues formes són documentades d'antic. En un text d'Isa­bel de Villena ja hi ha una frase en què surten l'una al costat de l'altra: «Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar». Però el cas és que avui se sent molt més en va que no pas debades, per la influència del castellà en guano. La vivor que tenia debades es demostra, per exemple, en aquesta cançó popular mallorquina: «En es Llombards n'hi ha tres/ qui d'esser guapes pretenen,/ emperò debades tenen/ es vespres es quinqué encès». l, després, veiem el mot emprat en escriptors de tots els territoris. Vegem-ne tres exemples: «Sempre amb un hàlit calent a prop de mi, lluitava debadesen la fosca mentre em lligaven ben tibant a la paret» (Josep Car­ner); «No he de estranyar qu'el lirisme qui abans no donava més que perfum ara doni fruit. Més no debades ha cantat un poeta que tots coneixen y admiren» (Joan Alcover); «Debades Carreras i Candi, director de la Geografia general del Reina de Valencia intentà divulgar entre els valencians les Regles de l'Acadèmia» (Manuel Sanchis Guarner). També és usat amb el significat de 'de franc, gratuïtament', sobretot al País Valencià: «Personalment estic en contra dels reconeixements i agraïments als polítics, vius o difunts, perquè si han estat bons, millors o pitjors en l'exercici del càrrec, no ho han fet debades, sinó co­brant uns bons sous» (Josep Lluís Pitarch). (Vegeu, més enda­vant, gratis > de franc.) (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 79.).

Debades

En aquests contexts podríem fer servir també debades o endebades (vegeu, més amunt, en va> debades). De dites amb la locució de franc, n'hi ha qui-sap-les. Potser la més coneguda és Ningú no fa res de franc, que no re­quereix pas explicació. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 102.).

DEBATEGAR

Wikipedia https://ca.wiktionary.org › wiki › debategar

debategar intr. Perdre el cor, el seu ritme normal de batec. «En son magnífich pedestal de marbre Minerva tremolà soptadament; debatega lo temple com ...

Deba­tegaments

Ara, en els deba­tegaments d'una persona no avesada a nedar, els braços es tiren invariablement enlaire, i al mateix temps es prova de conservar el cap en la seva posició perpendicular ordinària. [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 94.].

1. DEBOLIT, -IDA adj.

Abolit, arruïnat. Avui sas torras ja debolidas jauhen per las rasas d'espantables abims, Víctor Balaguer, Romiatge 24 (ap. Aguiló Dicc.).

2. DEBOLIT m.

|| 1. Multitud; carrendella, conjunt de coses que vénen una darrera l'altra (Berguedà, Plana de Vic); cast. pila, serie. «Hem oït un debolit de misses». Després d'escoltar un debolit d'amonestacions per part dels hostalers, Busquets Del Montseny. Y van caure del sostre tot un debolit de panolles y forchs, id. ibid.

|| 2. Soroll de gent que crida (Torelló).

    Fon.: dəβulít (or.).

Debolit

Era, de fet, l'única lluita a què es lliu­rava aquell cos debolit. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 163).

Debolir

De vegades arriba a ésser fresc, i sempre és velejable, noble, franc. És el vent ideal per a bordejar amb l'escota ben cassada, escorant la fusta al màxim. És el vent que ha promogut més il·lusions marineres..., il·lusions que altres vents s'han encarregat de debolir. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 27.).

Debolit

Hi havia tot allò que acompanya la vida humana: no hi havia cap casa que no disposés d'un gat o dos; tres o quatre gossos, d'un perfil hereditari complex i espuri, estaven establerts en el paratge; un gall ens anunciava l'aparició del matí; dos ases, vells, peluts i bondadosos, semblaven reminiscències d'un passat debolit. La cultura -el que genèricament s'anomena la cultura- hi tenia una representació més aviat magra. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 58.).

DECALATGE

decalatge - Diccionari Invers https://dilc.org › decalatge

decalatge. Desplaçament en el temps o en l'espai. Separació entre dues coses. En inform., desplaçament de tots els elements d'una cadena en direcció a un ...

Decalatge

I la nostra autocaravana no era ni un camió impossible de maniobrar, ni una caravana remolcada per una berlina, ni una aventura salvatge de motards, ni el cotxe escombra d'una excursió amb motxilla. Era una cosa indefinible, una mena de decalatge permanent. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 74.].

DECANDIMENT m. 

Efecte de decandir-se; cast. decaimiento, languidez. «Tinc un decandiment que les cames no em volen portar» (Empordà). Un decandiment y una tosseta que'm venia, que si no'm caso ab ella, era home a la sepultura, Vilanova Obres, iv,230. Les ones... s'empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un decandiment esllanguit i graciós, Ruyra Pinya, i, 22.

    Fon.: dəkəndimén (or.); dekandimén (occ.).

Decandiment

Wertheimer, com solia repetir constantment, havia entrat a les ciències de l'esperit, i jo havia començat el meu procés de decandiment. Sense la música, que de la nit al dia ja no vaig poder suportar més, em vaig decandir, sense la música pràctica, la teòrica tingué des del primer moment un efecte devastador en mi.  [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs.Pàg. 9.].

Decandiment

Però, així que vaig enfilar el camí de casa, la meva jove consciència plena de retrets va semblar que apuntés en aquella direcció amb un dit amatent, i vaig tenir la seguretat, accentuada pel decandiment del meu ànim, que allò era el meu niu, i que la meva mare era el meu consol i la meva amiga. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 64.].

DECOCCIÓ f.: cast. decocción. 

|| 1. Acte de fer bullir una substància dins un líquid per extreure'n els principis que conté. La col pot esser solutiva e stíptica segons diversos graus de decocció,Albert G., Ques. 14. 

|| 2. Extret o producte obtingut amb aquesta operació. Tres bústies en les quals hauia decocció de erbes, e era aquella decocció en semblant de lectuari, Llull Felix, pt. vi, c. 4. Fer un frontal ab lo fum y vapor de una decocció de cols,Agustí Secr. 9. La decocció de esta herba fa anar del cos bevent-la o ab ajuda,ibid. 32. 

|| 3. Acte de coure's els aliments dins el ventre; digestió. Del chil en lo fetge per decoctié se fan tres substàncias, Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 6.

    Fon.: dəkuksió (Barc.); dekoksió (Val.); dəkoʦió (Palma).

    Var. ort. ant.: decogcio (Medic. part. 40).

    Etim.: pres del llatí decoctiōne, ‘cuita’.

Decocció

En va beure tres tasses, i declarà que la decocció de l'amfitriona era excepcional; fins i tot era millor que la de Lady Aurora. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 385.].

DECORTICAR

Decortica

Reduïts a unes condicions de feina precàries, aquesta fornada impugna la formació rebuda i decortica la grisalla d’un món obturat per la generació-tap i per la manca d'expectatives transformadores, creativesi, en suma, vitalitzants. (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 60).

Decorticaven

Decorticaven durant llar­gues estones la diferència subtil entre_«die Geschichte» i «die Historie» sense sospitar que totes les llengües contenen tresors compara­bles.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 67-68.).

Decorticar

Amb en Tagliafico, vam preparar la traducció de tots els textos. Vam decorticar totes les dificultats. La nostra preparació ens permeté d'obtenir resultats ex­cel·lents al concurs blanc ja que havíem pres la precaució de deixar una falta greu i diferent. Stricto sensu no vare cometre cap frau ja que ens vam presentar a l'examen sense cap document. Arribàvem més documentats, només...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

Decorticava

Rodin no es dignà a contestar. Estava impacient. Pel seu gust el dinar s'allargava massa. Volia tornar a l'hotel amb la nova conquesta, i el desig el posava febril. Nil, que se n'adonava, menjava lentament a posta, decorticava la més mínima pota. Als nens tampoc no els corria pressa bellugarse.  [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 102.].

DECUSSAT, -ADA adj. 

Encreuat en forma de X; cast. decusado, decuso.

Decussades 

Les altres dues creus, fins a completar les set, eren de les anomenades decussades (en forma de X) i gregues, i estaven situades a la part del darrere de les  cuixes. La varietat era admirable, tot i que totes tenien una cosa en comú: estaven tancades o protegides per quadrats, cercles i rectangles -a la manera de  petites finestres o espitlleres medievals-, amb una mateixa petita corona radiada a la part superior, en forma de dents de serra, que, en tots els casos, tenien set puntes. (Pàg. 34).

Decussada 

La situació era tan violenta que no vaig gosar dir ni mitja paraula, tot i que, afortunadament, el doctor Kalogeropoulos va tornar de seguida amb un mirall que em va permetre veure les escarificacions flexionant les cames. Allà eren: una creu decussada a la part posterior de la cuixa dreta i una altra, grega, a l'esquerra. Jerusalem i Atenes gravades per sempre al meu cos. (Pàg. 338)

Decussada

-Però a Dante ja li han tret la marca del front? -el vaig intrompre. Em coïa una mica la creu decussada de la cuixa dreta. (Pàg. 343)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

DÈDAL m., neol. 

Laberint; cast. dédalo.

    Etim.: pres del llatí Dedălus, nom d'un personatge mitològic grec.

Dèdal

El seu rostre li ha donat el toc d'alerta. Durant molt de temps, tant a Brussel·les com a París, ha cregut i pretès que no hi havia millor guia per entrar en el dèdal d'una ànima que aquest encavalcament d'arrugues, doblecs minúsculs, tous, enfonsaments súbits, rictus, parpalleigs que formen una fisono­mia.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 171.].

Dèdal

L'Anatole i el senyor Bichon s'havien citat a l'Squa re Saint-Lambert, un jardí ignorat dels parisencs, tan exòtic per a ells com la plaça major d'Hèlsinki. Quatre entrades per al públic i dues per als jardiners, tres parades de metro a la vora i un dèdal de carrers en feien un lloc ideal per a una trobada discreta. Els alumnes del liceu Camille Sée presentaven una garantia excel·lent que la policia dubtaria a disparar.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 153.).

Dèdal

El liceu Masséna era una buga poblada d'unes tres mil abelles. Tota una humanitat que es movia entre les velles galeries ventoses, un dèdal de patis interiors, de graners i de passadissos oblidats.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 174.).

Dèdal

Ell tornava a parlar amb fruïció del dèdal de formalitats que encara li quedaven per passar. Jo me l'escoltava a penes. Assentia amb monosíl·labs a tot el que m'anava explicant, però el mes cap estava en una altra part. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 296.).

Dèdal

En veure's en aquella actitud, mentre sortia al passeig del llac, va sentir compassió pel ridícul al qual podia arribar, atrapat en el dèdal de sentiments que davant d'ella el paralitzava, li impedia fins i tot raonar. Li cre­maven les temples. Als baladres del Victòria les flors rentades per la pluja semblaven d'esmalt. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 114.].

DEDINS

|| 1. adv. Dins; cast. dentro. Los xixanta cavallers romangueren dedins presos, Desclot Cròn., c. 167. La insaciable ardor la qual jo e aguda dedins mi mentre visquí, Corbatxo 21. Fo molt alegra lo rey Artús e tots sels qui dedins eran, Graal 12. Tostemps amaguen los dons tan secrets | dedins en lo cor, que's hun clos armari, Proc. Olives 975. «Es sol se va perdre un dia | i va entrar aquí dedins; | per això tots es fadrins | vos fan pressa, vida mia» (cançó pop. Mall.).

|| 2. m. La part interior. Vell és lo defora, vell lo dedins, Somni J. Joan 1799. El pastor... va perdre una uella... baxà al Clot de la Fou... amb la esperança de trobarla estrapada per aquell dedins, P. Vayreda (Catalana, i, 439).«Aquesta taronja té tot es dedins podrit» (Mall., Men.). «Aquestes coses no les puc veure: me giren tot es dedins» (Mall., Men.). 

Dedins

Al seu dedins experimen­tava una tremolosa sensació d'aventura. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 476.].

DEFALCACIÓ f. ant.
Acte de defalcar; cast. deducción, mengua. Ha tengut de donar la part francha et quítia de tota deductió o defalcació de qualseuol càrrech, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). La dita taxa, composició o defalcació serà feta, Llibre Abelló, c. 165.
    Etim.: derivat de defalcar.

Defalcació

Ara bé, una de­cisió moral més enllà del saber, dels coneixements corrosius i dificultosos, (no significaria, tanmateix, una nova simplificació, una defalcació moral del món i de l'ànima, i per tant una propensió més forta vers el mal, el prohibit, el moralment impossible? [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 22.].

DEFLOGISTAR

Deflogistar-lo

...és lligada i com altre pic les flames s'ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 427.).

DEGUISANT

Deguisant

I això és un signe de cobejança i misèria; car la raó vol que el rei o senyor sigui clement. piadós i misericordiós, just, fent justícia sempre; en un mot: retre a cadascú ço que és seu, no deguisant la justícia per avarícia. ni per favor, ni per temor, guardant i com plint sempre co que Déu vol i comana, qui és el ver Rei de reis i Senyor de senyors, així com fan els reis dels animals, segons que suara us explicaré.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 76.).

DEHISCENT adj., neol. bot. 

(Òrgan) en què es produeix la dehiscència; cast. dehiscente.

    Fon.: dəissén (Barc.); deissént (Val.); dəiʦént (Palma).

    Etim.: pres del llatí dehiscente, part. pres. de dehiscere, ‘obrir-se’.´

DEHISCÈNCIA f., neol. bot. 

Acte d'obrir-se un òrgan clos per a deixar anar el seu contingut; cast. dehiscençia.

    Fon.: dəissέnsiə (Barc.); deissέnsia (Val.); dəiʦέ̞nsi (Palma).

    Etim.: format modernament damunt dehiscent.

Dehiscent

(4.Irregularment dehiscent -ruptil-. Anna M. Genís, encreuat, El Periódico de Catalunya, 2013.).

1. DEÏDOR, -ORA adj. ant. 

Que diu; que parla; cast. decidor. A home avar s'ajusta molt hom envejós e molts mals deïdors enamichs, Llull Doctr. Puer. 62, 7. Pus fort cercarà lo deïdor paraules plaents o agradables a oyr e a retenir, Llull Cont. 359, 27.Com ne per què, saber açò com passa, | no sia yo lo deïdor o mestre, Auzias March xcviii. La gran voluntat y amor magnifica | de vos, tan sabut hi bell dehidor, Proc. olives 818.

    Etim.: derivat del verb dir amb el sufix -dor (<llatí -tōre).

2. DEÏDOR, -ORA adj. ant. 

Que es pot dir o s'ha de dir; cast. decible. Per tal com en nostres conseyls per los nostres conseylers en les coses dehidores per ells conseylan sia orde degut, Ordin. Palat. 110. Per ço que les coses dessús dites e altres aprés deïdores mils pusquen venir a bon acabament, doc. a. 1455 (Col. Bof. viii,467). Coses caldes en lo començament dites e encara dehidores, Cauliach Coll., ll. vi, d. 2a, c. 2.

    Sinòn. vulg.: diguedor.

    Etim.: derivat del verb dir amb el sufix -dor (<llatí -tōriu).

Deïdor

Els estrats són formacions històriques, positivitats o empiricitats. Són «capes sedimentàries», i estan constituïdes per coses i mots, pel veure i el parlar, pel visible i el deïdor, per extensions de visibilitat i camps de llegibilitat, per continguts i expressions. Manllevem aquests darrers termes a Hjelmslev, però per aplicar-los a Foucault en un sentit ben diferent, perquè el contingut ja no es confon amb un significat, ni l'expressió amb un significant. [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 61].

DEIXA f. 

Acte i efecte de deixar. 

|| 1. Allò que queda d'una cosa després que aquesta ha desaparegut; cast. resto. Lo talayot..., eterna dexa de l'humà llinatge, parla'm al cor, Ruiz Poes. 87. 

|| 2. pl. Romanalles, coses que deixen d'aprofitar-se en menjar, en el vestir, etc.; cast. restos. En Manel... menjat, begut, fumat... y vestit a tongadas ab deixas del company..., se las xalava com una persona, Pons Auca 33. 

|| 3. Cosa deixada en testament; cast. manda, legado. Deixaren mil sous per missas y moltes altres deixas de missas, doc. a. 1391 (Segura Hist. Sta. Col. 100). Si's recordan de qui'ls cuyda o no saben a qui llegar, se va a riscos d'alguna deixa, Pons Auca 30. Li parla de les deixes... quan veu que l'infeliça és més de l'altre món que d'aquest, Víct. Cat., Ombr. 98. a) fig. Allò que una generació transmet a una altra. «La deixa del geni grec». 

|| 4. En la teoria dels teixits, el resultat de l'acció d'un fil que a l'entrellaçat d'un lligament al teixit resti dessota de la trama; per a indicar-ho al paper quadriculat, el quadret corresponent es deixa en blanc (Barc.). 

|| 5. Entre fusters, la metxa o tros de fusta que es deixa a posta per a esser engastada a qualque lloc (Aladern Dicc.). 

|| 6. En l'art de la construcció, sortida o avançada en fals d'una pedra fora del plom interior o exterior d'una paret, per a poder enqueixalar amb la construcció que s'hi ha d'afegir més envant (Mall.). 

|| 7. Part de la mare o llit d'un riu que queda sense aigua perquè minva el cabal del corrent (Mequinensa).

    Fon.: déʃə (or., bal.); déʃɛ (Ll.); déјʃa (val.).

    Etim.: derivat postverbal de deixar.

Deixa

El cas Pujol ha revitalitzat l'expressió “la deixa” al nostre idioma. Fa cosa d'un any l'expresident –loquaç, interessant i divertit– va participar en l'acte d'homenatge que es va fer a Salt per celebrar els 90 anys de Salvador Sunyer, un referent del catalanisme i l'ensenyament del català a les comarques gironines. Sunyer va ser alcalde de Salt, un poble antic i multicultural que és pur laboratori social de la Catalunya del segle XXI. En un apart, Pujol va constatar les seves decepcions amb l'Espanya democràtica i amb l'Europa comunitària que l'havien abocat, sense remei, a assumir la deriva independentista del partit que ell va fundar. Eren pocs mesos abans de la sensacional confessió dels seus diners a l'estranger, de la deixa. Feia poc que Sunyer, alcalde i poeta, havia publicat un deliciós recull de poesia amb el títol Les deixes del Reremús. Allà hi vaig descobrir l'ús d'aquest mot –les deixes– en el sentit de marques o vestigis. L'alcalde hi evoca la seva identificació amb un rierol, el Reremús, com l'assumpció dels orígens humils del seu poble i la seva gent. El Reremús és “amb prou feines un modest torrent”, un petit braç del Ter que voreja el municipi de Salt, un accident geogràfic sense pretensions que només duu aigua quan plou (“Eixut mentre no arriba un cop de geni,/ ressec de l'aridesa de l'agost/ o inflat pel temporal fins que t'empleni/ el desnivell de la baixada en rost.”) i és “humil i sense glòria”. Pel poeta el rierol és “tal com som tots els fills d'aquest racó”. En Sunyer ha estat sempre més proper a un pardal enfredorit que no pas a una catedral. Pujol i Sunyer han estat catalanistes i cristians de cor, amics afables amb respecte mutu, comprensius i compassius. Ara, a les vellors, com se sol dir, deuen trobar sentits diferents a les seves deixes particulars. La de Pujol passa per Andorra, la de Sunyer es dilueix en un rierol pràcticament anònim. Més enllà de qualsevol moralina hom constata que la vida va com va i en queden poc més que quatre deixes. (Miquel Berga. La deixa. Art. diari El Punt Avui, 15/03/2015, pàg. 2.).

Deixes

El magnífic Ajuntament presideix les deixes; és una ciutat amb el cor desa-ossat. Tot mostra la seva decadència. En el transcurs d'un segle, quan les seves fàbriques van decaure, va perdre la feina i la riquesa. Llavors va arribar la pesta de la planificació: la substitució dels barris pobres, però hu­mans, per barris pobres i inhumans, l'abandó de les esglésies en illes de trànsit i la construcció de zones de circulació prohibida als cotxes on abans hi havia botigues. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 82.].

DEIXATAR v. tr. 

|| 1. Fer disgregar i mesclar un sòlid amb un líquid; cast. desleir. «Deixata'm un rovell d'ou amb llet» (Empordà, Vallès, Camp de Tarr.). «Per a fer merengues cal ben deixatar les clares dels ous». Safrà ben torrat y dexatat dins el mateix brou, Penya Cuyna Mall. 11. El diner..., si l'hagués pogut deixatar com aigua, son cos no hauria pas tastat altre aliment, Oller Esc. pobr. 29. 

|| 2. fig. Rebaixar d'intensitat, debilitar; cast. desleir, rebajar. Vaig poder veure... aquelles figuretes, una mica àngels, una mica autòmates, que a mig camí es deixaten en una crinolina, Carner Bonh. 66. Va capficar la meva deixatada consciència, Santamaria Narr. 54. «L'estil d'aquest autor és d'un humorisme anglès una mica deixatat».

    Refr.

—«El llevat mig deixatat és mig estovat» (Súria).

    Fon.: dəʃətá (Empordà, Vallès, Barc., Penedès); dəјʃətá (Camp de Tarr.).

    Etim.: del llatí vg. *de-exaptare, ‘desfer, deslligar’ (com el cast. desatar, que té el mateix origen).

Dei­xatar

Encara assegut a l'espona del llit, la mirava. Ha­via dit que era un nen, i tanmateix se sentia madur, de cop i volta havia fet un salt endavant: fins al punt de considerar banals, sense adonar-se del perquè, tant ella com la seva història, pertanyents a un ordre dife­rent d'aquell en el qual s'assentava la riquesa del seu cos, que l'havia atret amb tanta força, però com una cosa misteriosa. Ara les seves paraules semblaven dei­xatar el seu atractiu, fer el misteri mesquí. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 50.].

Deixata

 de xafogor l'estiu, als arbres concentrats, /  immòbils en la tarda que es deixata: callen /  les pedres des de molt endins d'elles  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 375.).

Deixatat

Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 115.).

Deixatant

Però no ho aconseguí del tot. Si bé havia obtingut d'ell una camaraderia, no havia pogut evitar que en Muntaner l'exceptués, i així, cada vegada que Muntaner treia a tret l'Agustí, en un cercle pròxim, es fonia deixatant les seves impressions, revelant els seus dots d'observador, d'home fi de nas, de profeta. I era el que deia en Vancells en la sobretaula d'Antoni: Desenganyeu-vos: quan en Muntaner ho afirma... Però, s'ha tornat boig, el meu germà? (Francesc Trabal. Vals. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 842971555X. 204 p. P. 104-105.).

Deixatat

El "Nabucodonosor", d'una mena d'afecció bíblica d'una besàvia, anglesa pietista. La branca pietista s'havia deixatat en una correntia catòlica abundosa, i aquesta, en arribar a Nabucodonosor, home de seny, en una indiferència positiva, compàs d'espera fins a la bona mort. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 38.).

DEIXONDAR v. tr.

Deixondir (Conflent, Empordà, Ripollès, Plana de Vic); cast. despertar, despabilar. Son marit s'en deixondà, cançó pop. (ap. Milà Rom. 163). A deixondar a Hesperis lo rei dels hèroes ve, Atlàntida x. De l'enganyívol somni se deixonda, Canigó ii. Un oreig suau dexondava als més peresosos, Vilanova Obres, viii, 23. De la timba l'ànima profonda | on la boira s'aixeca i es deixonda, Maragall Enllà 12.

    Fon.: dəʃundá (pir-or., or.).

    Etim.: la mateixa de deixondir, amb diferent tipus de conjugació. 

Deixondar

espavilar > deixondir

El problema de espavilar és que té un significat tan ampli que ha ocupat el terreny de molts altres mots. Hi ha dubtes sobre l'ori­gen d'aquest verb, però sembla que ve del castellà espabilar, que alhora prové de pabilo, que vol dir 'ble'. Perquè el primer signi­ficat de espavilar és 'esmocar' (o 'mocar'), és a dir, 'treure el moc d'un llum' (el moc és el 'tros de ble recremat que es forma al capdamunt d'una candela, d'un llum d'oli, etc.'). Els llums, doncs, s'havien d'esmocar perquè es revifessin i, partint d'aquest significat, el castellà espabilar va adquirir el valor de 'avivar l'enteniment'. Ací és on ens convé aturar-nos per repassar tot de paraules amb un significat semblant, que hauríem de preser­var. Comencem per deixondir (o deixondar o eixorivir), 'fer sortir d'un estat d'ensopiment': «Em vaig escarxofar al sofà, engorronit, i aquell terrabastall em va deixondir»; revifar, 'fer adquirir nou vigor': «Quan surto al carrer, l'aire em revifa»; atiar, 'incitar': «Amb uns copets, atiava el gos perquè corregués més»; esparpillar, 'despertar l'enteniment': «Ara que ha co­mençat a anar a l'institut, sembla que s'ha esparpillat»; desvet­llar, 'treure la son': «M'havia endormiscat i aquell tro em va ben desvetllar». (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 84.).

DEIXONDIR o DESXONDIR v. tr. 

|| 1. Despertar; fer sortir de la son o d'un estat d'ensopiment; cast. despertar, despabilar. L'ombra que fa el Bon Jesús | a la Verge ha dexondida, Collell Flor. 154. Es qui s'han de desxondir ferm aquesta setmana són escolans i monges,Alcover Cont. 73. La matinera terrola | desxondeix els segadors, Salvà Poes. 54.Però com deixondir aquell malalt ensopit, agònic?, Ruyra Parada 78. 

|| 2. fig. Fer sortir d'un estat d'inconsciència, d'inacció, d'indiferència; cast. despabilar.a) refl. Adquirir vivesa, penetració, activitat; sortir d'un estat d'inacció o d'indiferència.Algun dia l'acabarem si no mos desxondim, Ignor. 42. Després se desxondiren es dependents de comers, Aurora 228. 

|| 3. fig. Fer aparèixer una cosa que estava latent; refl., Aparèixer allò que estava latent; cast. despertarse. «Aquests dies s'ha desxondit molt es fred» (Mall., Men.). «Tenia un tumoret que no li feia mal, però ara s'ha desxondit i li dóna males hores» (Mall., Men.).Los somnis de l'anyorança | desxondint-ne l'ambició, Aguiló Fochs foll. 140. El fret comensava a desxondir-se, Penya Mos. iii, 174. Tots els murmuris amagats se deixondien, Massó Croq. 29.

    Fon.: dəʃundí (pir-or., or.); dəʧondí (mall.); dəʧundí (men.).

    Var. form.: deixondar.

    Conjug.: segons el model de partir.

    Etim.: segons Spitzer Kat. Etym. 9, d'un compost lllatí *de-ex-somnĭtīre, ‘llevar la son’.

Dei­xondir-me

Jo seia vorera dels finestrals de la cafeteria università­ria, davant d'un cafè amb Ilet aigualós, maldant per dei­xondir-me una mica abans d'entrar a una classe de gramàtica històrica; la son havia començat a fogir-me a les nits, lle­gia fins ben entrada la matinada per distreure la impacièn­cia que em provocava el meu desvetllament-o que potser n'era la causa- i I' assistència a les primeres classes del dia em costava una feinada de no dir. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 6)

Deixondir-me

-Perqué jo era l'única manera que tenia de continuar prop teu. És clar que vaig deixondir-me una mica, només faltaria. Em vaig atrevir a proposar-li coses (sempre em deia que no), a robar-li algun petó (s'enfadava tant que de vega­des em pensava que em pegaria) i em penso que al llit fins i tot la vaig sorprendre, el primer cop. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàgs. 132-133)

Farag i Glauser-Röist m'esperaven al vestíbul enorme i resplendent, xiuxiuejant amb veu agitada. Farag, mig adormit, es tirava les grenyes 

Deixondit

despentinades cap enrere amb gestos nerviosos, mentre que el capità, impecable, exhibia un sorprenent aspecte fresc i deixondit. (Pàg. 116)

Deixondit

El cas és que, quan Dante ja s'ha deixondit de les tenebres del son, Virgili i ell avancen cap al lloc que havia indicat Llúcia i es troben amb 

tres graons, damunt dels quals, davant d'una porta, es troba l'àngel guardià del purgatori, el primer dels ministres del paradís que ja els havia anunciat Cató. (Pàg. 134)

Deixondir-me

L'aire fresc de l'exterior em va ajudar a deixondir-me i em va alleujar una mica l'embotornament que sentia, però el que hauria calgut, de debó, era anar a casa i dormir vint o trenta hores. (Pàg. 190)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

Deixondit

Va obrir els ulls. Estava forra deixondit. La mú­sica ja no sonava, el disc s'havia acabat.[Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 72].

Deixondiran

— Aquí sí que encara no hi han pogut res, res enterament, ni les prèdiques ni les pregàries!... —rumiava el rector amb tristesa—. He lograt sotragar les pedres, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat les roques de seti, traginant-les de la muntanya a l'església... i no he tingut prou força per a arrencar els bosquerols a l'eterna son que els aclapara. Però ara potser es deixondiran... i lo que no han pogut fins avui ni precs ni bones paraules ho faran d’aquí endavant els exemples i les obres.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 61).

Deixondí

Els deixondí, entre el silenci aclaparador de la múltiple fressa del bosc, un alto què hi feu i què voleu. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 52.).

Deixondí

El te devia ser verd, o estar massa carregat, car, després de prendre'l, se sentí extraordinàriament desperta, mentre Jude, que no n'havia pres, començava a sentir-se pesat; a la fi, però, la conversa el deixondí. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 151.].

Deixondir-se

Quan ho va aconseguir va fer un xisclet. Era el crític Osomort, del diari unionista que l’havia menyspreat amb l’anterior llibre. Ell va deixondir-se i, en veure-la, li va fer un petó reverencial als llavis. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 149.).

Deixondida

—En un castell molt gran —va començar l'home dels somnis—, una dona jeia al costat del seu marit. Tot de sobte, enmig de la nit, estava completament desper­ta. S'havia despertat sense tenir ni la més mínima idea de què l'havia desperta­da, i se sentia deixondida com si fes hores que estigués aixecada. Sense mirar-lo ni parlar-li ni tocar-lo es va adonar que el seu marit estava igual de despert, i també de sobte. [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 109.]. 

Deixondeix

Agulles de pluja em punxen les galtes, el nas, les celles, la barbeta, el coll quan aconsegueixo sortir al fosc aparcament; fa mal, però em deixondeix. Allà dintre ens hi rostíem, però jo estava gelat. Com ja he dit, potser estic enxampant alguna cosa. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 410.].

Deixondit

A les cinc del matí, cops a la porta amb rebombori, John, el seu marit, s'aixeca d'un salt i pren el fusell, i el fort ressò dels peus descalços de Roscoe, deixondit de sobte, des de l'altre costat de la casa: Mattie es va posar la bata a corre-cuita, dis­posada per a l'alarma de guerra, però amb el cor encongit que a la fi hagués arribat, i va baixar volant les escales per veure a través de la porta oberta, a la llum del fanal, al peu de l'escali­nata del pòrtic, els dos cavalls que treien el baf per les illades, el cap alterós, els ulls enfurismats, i el cotxer, un moreno jove carregat d'espatlles, fent gala d'una paciència impertorbable en circumstàncies com aquelles, i la dona dreta dalt del seu carruatge, que no era sinó la tia de Mattie, Letitia Pettibone de McDonough, el rostre d'anciana sumit en l'angoixa, els ca­bells embullats, la dona sovint tan primmirada, la viuda d'upa que pràcticament dominava la vida social d'Atlanta, dreta dalt del seu vehicle, talment la bruixa funesta que havia d'es­devenir. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 9.].

Deixondit

Podia ser que la consciència del perill que havia evitat d'un pèl hagués deixondit el conductor, perquè ara conduïa a pas de tortuga. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 105.].

Dei­xondir-se

Mira, Marta, veus?, trempo, i acompanya la mà de la seva dona fins al membre, que comença a dei­xondir-se, quina alegria, li abaixa el pijama i l'hi col·loca entre les natges. (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 84.).

Deixondit

Els contrincants, enrera, fermats a la sella, cerquen d'ignorar la dissort que els ha colpit i la injustícia que ara en certa manera els és feta; adopten un posat deixondit, com si hagués de començar una nova cursa, una de sedosa, després d'aquest joc de criatures. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 22.].

 Deixondeix

Em quedo contemplant com s'enfilen les flames, cada cop més altes, hipnotitzat pel seu ball voraç, insadollable. Només me'n deixondeix la calor, el sol és al punt més alt, estavella les pedres. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 171.].

Deixondint

Amory s'ho tomava a passar bé a la universitat. Havia recuperat la sensació de progressar en una direcció de­terminada. La seva joventut s'estava deixondint i traient plomes noves. Havia emmagatzemat un sobrant d'ener­gia per adoptar una nova posa. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 186.].

Deixondeix

Després puges al cotxe I marxes. El paisatge comença a  despertar-se,  el  bosc  es  deixondeix,  sembla que tots dos es  freguin  els  ulls  a  mesura  que  surten  del  son. [Sándor Márai. L’última trobada (A gyertyák csonkug égnek, trad. A. García) Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 8475966950. 174 p. P. 107.].

Deixon­dit

Estava assegut en silenci, invisible des de baix, i examinava el seu ànim. El semblant s'havia deixon­dit, tenia les celles arrufades, i un somriure d'in­tel·ligència, que expressava la curiositat del seu es­perit, li dilatava la boca. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 61.].

Deixondir

espavilar > deixondir

El problema de espavilar és que té un significat tan ampli que ha ocupat el terreny de molts altres mots. Hi ha dubtes sobre l'ori­gen d'aquest verb, però sembla que ve del castellà espabilar, que alhora prové de pabilo, que vol dir 'ble'. Perquè el primer signi­ficat de espavilar és 'esmocar' (o 'mocar'), és a dir, 'treure el moc d'un llum' (el moc és el 'tros de ble recremat que es forma al capdamunt d'una candela, d'un llum d'oli, etc.'). Els llums, doncs, s'havien d'esmocar perquè es revifessin i, partint d'aquest significat, el castellà espabilar va adquirir el valor de 'avivar l'enteniment'. Ací és on ens convé aturar-nos per repassar tot de paraules amb un significat semblant, que hauríem de preser­var. Comencem per deixondir (o deixondar o eixorivir), 'fer sortir d'un estat d'ensopiment': «Em vaig escarxofar al sofà, engorronit, i aquell terrabastall em va deixondir»; revifar, 'fer adquirir nou vigor': «Quan surto al carrer, l'aire em revifa»; atiar, 'incitar': «Amb uns copets, atiava el gos perquè corregués més»; esparpillar, 'despertar l'enteniment': «Ara que ha co­mençat a anar a l'institut, sembla que s'ha esparpillat»; desvet­llar, 'treure la son': «M'havia endormiscat i aquell tro em va ben desvetllar». (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 84.).

DEIXUPLINA (més usat en pl.: deixuplines) (vulgarisme) f. 

Acte de deixuplinar, i l'instrument amb què s'executa; assots destinats a mortificar el cos per penitència; cast. disciplinas. Cada tres cops la semana s'en ha de da deixuplinas, cançó pop. (Milà Rom. 352). Se'n veien les sarments, penjant com a cordills, fetes una estesa de deixuplines, Pons Com an., 118.

    Fon.: dəʃuplínəs (or.).

    Var. form.: disciplina.

    Etim.: del llatí disciplīna, mat. sign.

Després van passar els penitents de blanc,amb caputxons alts i les costelles nues, que s'assotaven amb deiuxuplines poblades de nusos i bocins de vidre. (Alfred Bosch. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs. Pàg. 265. Pàg. 353.).

Deixuplinava

I com que era un home inculte i de grossera estofa, deia els seus parenostres, anava a les prèdiques, assistia a les misses, i mai no mancava a les laudes que cantaven els seglars, i dejunava i es deixuplinava, i corria la brama que era de la confraria dels flagel·lants. La muller, que s'anomenava madona Isabetta, jove encara de vint-i-vuit a trenta anys, fresca, bonica i rodoneta que semblava una poma vermella,... [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 230.]. 

Deixuplinava

MOSSÈN PUIG S'ESTIMAVA MOLT LES DONES. Era raonable i tenia només una amant: l'Alexandrine Bouisse, vídua d'un funcionari colonial que havia mort a Madagascar en caure d'un cavall. Mossèn Albert la visitava un o dos cops a la setmana. Amb el seu temperament, l'hauria poguda freqüentar més. Estimava massa la vida. Sovint, al vespre, es deixuplinava, i amb massa complaença segons mossèn Tartinyol, el seu director espiritual. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 9.).

Deixuplines

"No se'n faceu frare. no,         perquè us penediríeu.

cada tres cops la setmana     se n'han de dar deixuplines,

quan passareu pel carrer      no podeu parlar amb nines,

així val més que ens casem,      que viurem amb alegria."

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 243.).

DEJECTAR o DESJECTAR v. tr. 

|| 1. ant. Rebaixar moralment; cast. rebajar, deyectar. Has dejactada [sic] la tua real majestat sots taqua de grandíssima vergonya, Tirant, c. 294. Seguiu sens feresa, | car fent bones obres ningú no's dejecte, A. Massot (ap. Bover Bibl. i,476). 

|| 2. ant. Refusar, no admetre; cast. rechazar. Dejectar lo parer de altre: alterius sententiam improbare, repudiare, rejicere, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Malfamar; posar en mal concepte una persona o cosa declarant els seus defectes reals o suposats (Empordà, Mall., Men.); cast. difamar, menospreciar.«¿Tu que no t'has de casar, | que tots ets homos desjectes? | En tothom trobes defectes, | ¿i en tu que no n'hi ha?» (cançó pop. Mall.). Per desjectà es nostro sistema de cisternes casolanes, Ignor. 6. Amolla discursos contra es periodistes desjectant-los y diguent-los mil improperis, Ignor. 51. ¿Tu que em voldràs desjectar? | —Jo no puc alabar-vós; | d'un sant que no és milagrós, | mai n'he sentit predicar, entremès popular mallorquí (ap. Alcover Cont. 460).

    Fon.: dəʒəktá (or.); dəʤəttá (mall., men.).

    Refr.

—«Ningu desjecta una cosa sinó qui la vol per ell»: es diu perquè el qui vol obtenir una cosa procura dir-ne mal perquè un altre no l'hi sostregui (Mall.).

    Etim.: pres del llatí deiectare, ‘llançar per avall’. És interessant d'observar que un verb de forma tan poc popular (un vertader llatinisme), i que no pot haver-nos vingut per conducte del castellà (que apenes coneix deyectar o l'usa poquíssim), tingui tanta vitalitat entre el poble a Catalunya oriental i a les Balears.

Dejectava

Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 85.).

DEJORN adv. 

Abans de la nit o a una hora no avançada de la nit o de la tarda; en general a hora més primerenca de la normal o regular per a l'acte de què es tracta; cast.temprano. «Sa Corema ja és passada; | Mare de Déu, que no torn, | que tenc s'esquena escorxada | d'anar-me a colgar dejorn» (cançó pop. Mall.). Si és es sol que ja's vol pondre, | ¿com axí's pon tan dejorn?, Aguiló Poes. 96. De cad'hora hey anava jo més abruxat, y per lo mateix, m'entregava més dejorn a la casa, Maura Aygof. 22. La Tuyas... arribà a casa més dejorn que els altres dias, Pons Auca 72.

    Loc.—a) Serà massa dejorn! (o preguntant irònicament: ¿Que serà massa dejorn?): es diu per manifestar incredulitat envers d'allò que un altre diu que succeirà (Mall.). ¿Que no veus que t'agafaran?—¿A mi agafarme? Serà massa dejorn!, Alcover Rond. ii, 272.—b) Sí que acabarem dejorn!: es diu quan surten entrebancs imprevists que amenacen la consecució d'una cosa (Mall.).

    Fon.: dəʒóɾn (pir-or., or., bal.); deʒóɾn (occ.).

    Sinòn.: enjorn.

    Intens.: dejornet.

    Etim.: compost de de jorn, literalment ‘de dia’.

Dejorn

SÒCRATES. — : Per què compareixes a aquesta hora, Critó? ¿O és que no és encara molt dejorn?

CRITÓ. – Molt, encara. 

S. – ¿Quina hora deu ésser? 

C. — Punta d'alba. 

S. – M’estranya que el guarda de la presó t’hagi volgut deixar entrar.

[Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 79.].

Dejorn

Una altra cosa cal dir, però, de l'ús real del llatí en les aules i en la vida a habitual. En aquest cercle, difícil d'explorar perquè, precisament pel fet d'ésser ficial i gairebé purament oral, és rar de trobar-ne testimoniatges escrits, les langue vulgars feren molt dejorn una competència victoriosa a la llengua sàvia. En les prim universitats o estudis generals d'Europa, de formació espontània, com les de Paris lonya, l'ús del llatí responia, no solament a aquesta idea preconcebuda d'un llengua propi per als estudis i d'un altre o altres, simples llicències o abdicacions, per a la miti quotidiana a casa o al carrer, sinó també a una necessitat real: els estudiants hi amantina de tot arreu del món cristià, i l'ensenyament i fins la simple convivència es feien din sense un mitjà comú d'expressió. (AADD. Antologia d’estudis històrics. Història de Catalunya VIII. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8429731369. 482 pgs. Pg. 174.).

Dejorn

No es veia gairebé ningú pel món. És clar que era molt dejorn. És clar que a la mar bufava un vent de mil dimonis. I que plovia a bots i barrals. Malgrat tot allò, Victoria, la seva tia i Lewis Roy passejaven pel cementiri de l'església de Stromnes i llegien les inscripcions de les làpides. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 265.].

Dejorn

- Dejorn.

Anit-replica la noia.

L'home està assegut en una petita clotada, darrera ma- teix de les bardisses, una massa confusa on brillen dos ulls.

Em penso que sou els darrers diu en passar ells. Tornen a trobar el filferro i el segueixen fins als tres arbres, tres pins, que semblen repenjar-s'hi. Més enllà hi ha una altra barraca, solitària, i el xicot, que ara va davant, empeny la porta de fusta. Tots penetren en l'obscuritat de l'interior, agafats de la mà, i el noi els guia a través de l'habitació on no sembla haver-hi ningú fins que una veu femenina repeteix:

- Dejorn.

Anit-contesta el xicot.

S'obre una altra porta, al fons, i surten a un tou de fulles que els encatifa els peus. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 263.).

Dejorn

l a vós

res vos retgira, Cuidado! que ja heu tornat atxacós,

i això de venir a les quatre és venir massa dejorn.

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 122.).

Dejorn

Es llevava dejorn, com només solia fer els dies que la feina l'apressava, i baixava a la platja abans que ningú, quan el sol encara no coïa i el mar descansava encegador en els darrers somnis de la mati­nada. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 64.].

DELEJAR v.

Patir deler per una cosa; anhelar, desitjar amb deler; cast. anhelar, ansiar. La carícia prima d'entre el meu delejar, Casp Jo 69.

    Fon.: dələʒá (or.).

    Var. ort.: dalejar (Fabra Dicc. Gen.).

    Etim.: derivat de deler, amb supressió de la terminació i adopció de del- com a radical.

Delejat

Sota el préau, el pati cobert de l'escola, apuntàvem a un soldat de plom. Segons la bellesa del joguet, teníem dret a disparar un nombre de cops convingut amb el posseïdor del soldat delejat. Les cascarines grosses, els calots, permetien de disparar més de cinquanta cops. Vaig perdre així un magnífic coronel de l'exèrcit sudista.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

Delejada

Però ni l'art, ni l'artista ni el poeta no la dominen. La bellesa sempre ha estat una criatura delejada, però incomprensible i inabastable. Mai no ha habitat entre nosaltres. L'art és la commoció d'aquesta absència, d'aquesta ignorància. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 525.). 

DELETERI, -ÈRIA adj., neol. 

Altament danyós, i especialment que posa en perill la vida; cast. deletéreo.

    Fon.: dələtέɾi (Barc., Palma); deletέ̞ɾi (Val.).

    Etim.: pres del gr. δηλητήριος, ‘destructor’.

Deletèria

(...) continuem sent anarquistes, perquè cadascú treballa per a la societat lliure; però deixem de ser traïdors, voluntaris o involuntaris, a la nostra causa, deixem fins i tot de poder-ho ser, perquè ens situem, gràcies al treball anarquista isolat, fora de la influència deletèria de les ficcions socials, del seu reflex hereditari sobre els qualitats atorgades per la Natura. (Fernando Pessoa. El banquer anarquista (O banqueeiro Anarquista, trad. M. Guerrero). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-7727-551-0. 84 pàgs. Pàg. 40).

Deleteris

Així doncs, aquest diari el coneix. Els seus perfums més deleteris haurien d'haver-se esvaït ja feia temps.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 142.].

Deleteri

A la placa Aristide Briand, al bar Le Perroquet si no vaig equivocat, hi treballa una fada. Urla bruneta, cabells curts, grácil com un lo­tus. Un cos deleteri...(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 159.).

DELIQUI m.

Defalliment, pèrdua de forces vitals (especialment la produïda per l'excés de passió amorosa o artística); cast. deliquio. Himnes y càntichs s'ajunten, | fins que en deliqui suprem | el Benedictus s'en puja, Costa Trad. 75. La Toneta... tornava a assaborir amb deliqui les fruïcions de l'amor, Oller Pap. 46.

    Fon.: dəlíki (Barc., Palma); delíki (Val.).

    Etim.: pres del llatí deliquium, mat. sign.

Deliquis

Quin neguit, només de pensar-hi! Millor tancar-se en un mateix, mentre els altres riuen i Reclòs en el silenci. Diferenciació. Mentres-tant, els deliquis d'amor impossible poden transferir-se a Sayonara o a La colina del adiós, a Carla Gravina o a Elsa Martinelli... Mai no arribaries a creure't que una dona pogués arribar a estimar-te per tu mateix. Totes preferien el Jaimito.) (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 41.).

Deliqui 

-Oh, Carles..., besa'm!

Mai un amor no havia començat amb un deliqui de besades tan llargues, tan ben fetes, tan sinceres.

—Besa'm!... Mai l'amor no s'havia mostrat tan enfollit per un desig de besos tan ardent.

-Oh, Carles, encara, ENCARA, BESA'M! BESA'M!  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 77.).

Deliqui

Dintre seu sorgí una imatge complexa: la colla humanitzant-se, personalitzant-se. I s'abandonà al deliqui d'una passió sense compensacions. Ella estimava, però no sabia, no podia saber qui. ¿Qui fóra aquest qui que la féu desmaiar-se en un plor imparable, de seguida que ens deixà rem, i que cridà l'atenció de tota la seva família que l'endemà m'enviaren a buscar per si podia ajudar-los a aclarir aquella crisi estranya?  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 50.).

Deliquis

No seria més dolça l'acumulació, en una sensació única, de tots els deliquis humans. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 290.).

Deliquis

...aqueixos deliquis unipersonals que, revestint mil formes i matisos, m'han rodejat d'una fantasmagoria delitosa, si es vol, fins a cert punt, però tan estimulant com insuficient; perquè eixos fantasmes me prometien i em feien desitjar un cel de delícies, que sols es podien assaborir completes en el món de l'altra gent; i jo anava a aquest món i les delícies no venien, i allavors jo avorria la vida pràctica i corria a recollir-me altra volta en mon paradís de deliris, i aquests tornaven a emborratxar-me més i més i m'enviaven de nou al món, i aixís sempre. (Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Edicions 62, Barcelona 1985, 2ª ed. ISBN: 8429714288. 208 pàgs. Pàg. 20.).

Deliquis

Però això no va fer-ho. Quan endevinà que el seu home rient rient podria acostumar-se a la docilitat d'aquella noia, ella, Silda, que sabia que el seu home era el pare dels seus fills, que mai no havia tingut motius de sospitar-li la flaca de cercar fora de casa deliquis sentimentals, sentí com un llamp de malignitat faceciosa en el fons de tot, i li féu gràcia imaginar-se l'aventura grotesca que podria presenciar i que tantes vegades havia llegit en les novel·les o havia vist en els teatres. El seu marit enamorant-se de la serventa. (Francesc Trabal. Vals. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 842971555X. 204 p. P. 26.).

Deliquis

Esvanits objectes ja sense relleu,

deliquis oblidats

que de banda hem deixat;

desitjos que es fongueren amb la neu

tots els somnis covats

que són passat;

cada nova albada que acollíem rient,

que tots podíem veure, però ningú compartir,

presència indiferent,

d'un temps de rostre alabastrí.

[Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 288.].

DELONIX

Delonix és un gènere de la subfamília Caesalpinioideae dintre de la família Fabaceae. Els components d'aquest gènere d'arbres són plantes de flors natius de Madagascar i de l'est d'Àfrica. El més conegut és el flamboyant (Delonix regia). (Viquipèdia)

Delònixs

S'estava allà, aureolat per una lluor freda, que sens dubte queía sobre el lindar de la casa arrogant des de la branca d’algun dels delònixs que hi havia al jardí, perquè la Norah, es va dir interiorment, s’havia acostat a la casa sense apartar la mirada de la porta principal des de l’altra banda de la tanca i no havia vist que s’obrís per deixar passar el seu pare, i en canvi vet aquí que li havia aparegut en el dia morent aquell home radiant i decaigut a qui un monstruós cop de maça al cap havia reduït les proporcions harmonioses que la Norah recordava a les d'un home fort i sense coll, amb cames gruixudes i breus.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 7.].

Delònix

El delònix, o flamboyant, és un arbre originari de Madagascar, estès a regions tropicals i subtropicals de tot el món. (L’Avenç 494, oct. 2022. FOCUS. L’imperi insaciable. L’ample mar dels Sargassos de Jean Rhys. Simona Skrabesc. L’Avenç 494, oct. 2022, p. 47.).

Delònix

Segueixo la seva mirada fins a fora la finestra. El caminet és ple de bungalous tronats de dos pisos i de delònix florits. El sol entra dins de casa, com la majoria de dies, i es beu el color del terra de ceràmica blava. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 54-55.].

DEMBLE m. 

|| 1. Pas lleuger d'una bístia, a manera de trot curt (Mall., Men.); cast. andadura, pasitrote. I ja és partit altra vegada, fent pendre es demble a s'ase, cap an es Lloc d'enfora, Camps Folkl. ii, 35. Dur bon demble, o anar amb bon demble o de bon demble: anar una bístia a bon pas (Men.). Y aquest altre que se'n ve | ab bon demble y es cap alt, Benejam FyF, acte ii, esc. 4a. 

|| 2. fig. Manera d'obrar en relació a un fi (Mall., Men.); cast. rumbo. Si Na Magdalena seguia el demble que havia pres, a trenta anys ja en tendria una catefa, Galmés Flor 138. Prendre bon (o mal) demble: prendre bon o mal camí, bons o mals hàbits o maneres d'obrar. Prendre (o agafar) es demble de fer una cosa: agafar-ne el costum, avesar-s'hi. Prendre es demble a una persona o cosa:aprendre de tractar-la, començar a conèixer-la íntimament (Mall.). «Estaràs mal avesat fins que li hauràs pres es demble». Prenen oy an els llibres vells... perque no los saben afinar el demble, Obrador Arq. lit. 106. 

|| 3. fig. Manera d'esser d'una persona o d'una cosa; geni, manifestació de la naturalesa íntima (Mall.); cast. temple, talante. «Avui estic de bon demble»: estic de bon humor, en bona disposició d'ànim. «En estar de mal demble, no et poren dir res».

    Fon.: də́mblə (Mall., Ciutadella); dέmblə (Alaró, Binisalem, Maó, Alaior).

    Etim.: sembla esser derivat postverbal d'un antic demblar, ‘caminar les bísties’ (del llatí deambŭlare, ‘passejar’). Està documentat el verb amblar (< ambŭlare) amb el mateix significat.

Demble

I, de fet, el demble bufonesc, calculadament estripat dels artesans mudats en actors fa tot l'efecte que és el que atrapa d'una manera més franca un públic que troba en aquest nòdul argumental els codis i els tons més coherentment travats de la funció.(Núria Santamaria. Àlbum Shakespeare. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 66.).

Demble

Jo la vaig deixar fer per tal de no pertorbar llurs regles, car no m'ocupo en absolut d'aquest aciencament: l'educacio femenina té un demble misteriós, cal deixar-los-el. Pero, si no m'erro, el comerç de vint lacais no hauria pogut imprimir en la seva imaginacio, en sis mesos, la intel·ligencia i totes les conseqüències del so d'aquelles sil·labes perverses, com feu aquella bona vella amb la seva re­primenda i prohibició.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 80.].

Demble

La fosca esborra els solcs del trist passat

i alenteix el compàs del baticor

perquè el present duri un xic més tot just,

com si em volgués, per màgia, transferir

el demble aquietat d'un nadó adult. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 126.).

DEMBUT

Dembut

Des de la finestra de la seva cel·la a la Bastilla, el marquès de Sade, reclós per instigaió de la família de la seva deona, contribuïa al neguit cridant a través d'un dembut que calia salvar els presos abans que els degollessin. Van traslladar-lo a un manicomi. (Jordi Mata. La presa (de pèl) de la Bastilla.  Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 45.).

DEMENTRE o DEMENTRES conj.

|| 1. Al mateix temps; durant el temps; cast. mientras. a) Pot usar-se unida immediatament al verb. Dementre consideraua en esta manera, sos ulls foren en làgremes e en plors, Llull Gentil 5. E dementre lo rey se cinyirà la spaa, lo matropolità diga les paraules següents, Ordin. Palat. 283. Ella en tirà la lenta malaltia | que l'anà consumínt, dementres ell | d'un pare ofès y venjador fugia, Costa Trad. 86.—b) S'usa freqüentment seguida de la conjunció que. Aquel qui ix seminar la sua sement e dementre qe semenaua, la una sement cadeg prob de la uia, Hom. Org. 2 vo. Dementre que Evast estava en esta consideració, son fill vengué de l'escola, Llull Blanq. 3. No ho han pogut explicar, ne yo dementre que sia cubert, Metge Somni i. Dementre que l'hom dormia... li tragué una costella, Tomic Hist. 3. Deu lo hom emperò gardar de carn de moltó, que no'ls ne don hom dementre que són malalts, Flos medic. 114 vo. Dementres que la nit suau estén l'ombra, Riber Sol ixent 54.

|| 2. Expressa condició precisa; cast. mientras, con tal que. Despín atempradament les coses guanyades dementre que basten, Jahuda Cató, 110. Puxen esser confrares tots los usants del dit offici... dementre que aquells sien de bona fama, vida e conversació, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 32).

    Var. més freqüent en la llengua moderna: mentre, mentres.

    Etim.: del llatí dŭm ĭntĕrim, mat. sign. 1. 

Dementre

Dementre n'està jugant

li envien una carta

diguent que la Lindaflor

els moros la n'han robada.

Jo hauré la Lindaflor

ancon sàpiga matar-me.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 132.).

DEMESIAT (escrit sovint demasiat, per influència castellana), -ADA adj.

Excessiu; cast. demasiado. Los maestres puxen reebre de aquells los salaris que ab aquells se poran concordar, pux sien rahonables e no demesiats, doc. a. 1499 (Villanueva Viage, ii, 205). Açò és demesiat per a mi, Tirant, c. 83. Ha-us algú fet sobres molt demasiades?, Brama llaur. 36. Per menjar demasiada ciuada, Dieç Menesc. i, 7 vo.

    Fon.: dəməziát (or., bal.).

    Etim.: derivat de demesia. 

Demesiat

Demesiat: Aquest no és un fals barbarisme. És una paraula que existeix i vol dir el que sembla. Prové de demesia (excés), que al seu torn prové d'una altra paraula proscrita com demés (a sobre). Demesiat és un adjectiu que vol dir excessiu, fora de mesura. Tot i que aparegui al diccionari, el mateix Vidal recomana no fer servir aquesta paraula a la vida real. (Diari Ara Laura Serra, Diari Ara, 26/03/2023).

DEMNAR v., grafia ant.:

V. damnar. 

Demna

I qui us escolta es demna.  (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 26.).

DENA (antigament escrit també deena). f. 

|| 1. Conjunt de deu coses o de deu persones; cast. decena. Pren per cascun bessant una deena de milanesos, Conex. spic. 51. Quant una persona aplega a la dena dels xixanta, Martí Tip. mod. ii, 153. Que se m'escorre una dena de petons, Vilanova, Obres, xi, 132. Especialment: a) Grup de deu persones destinat a la defensa, al treball, etc. Sien fetes e meses en ordinació deenes e cinquantenes dels hòmens de cavayll e de peu, doc. a. 1391 (Archivo, v, 114). Totes les cinquantenes e deenes de la Ciutat qui ab lurs armes foren a la plaça, doc. a. 1391 (Ardits, i, 17). Ordenaren que la ciutat estigués apparellada a les armes e que la gent fos partida per deenes e centenars, Pere IV Cròn. 64.—b) Cada una de les sèries de deu avemaries que formen el rosari; cada sèrie de deu grans que representen avemaries en els rosaris. «No saps, ànima pecadora, qu'una dena t'en faltave?», cançó pop. (ap. Milà Rom. 23). Seguiren les demés com les denes del rosari en mans d'una velleta, Collell Fadrin. 170. Es resa el rosari sancer... ab l'oració del oferiment y la de cada dena, Martí G., Tip. mod. i, 69.—c) Cada un dels munts de deu garbes o feixos de garbonets que repleguen els eixarmentadors (Val.). 

|| 2. Gra de rosaris més gros que els corresponents a les avemaries, i que serveix per a comptar els gloriapatris. Potser les xufles li servien de grans i les avellanes de denes, Pons Com an., 172. 

|| 3. Cada una de les anelles que formen una cadena (Esterri d'Àneu, ap. ALC, carta 111); cast. cuenta, eslabón. 

|| 4. Treball del comú, al qual acudeixen els veïns d'un poble, en brigades de deu o de més treballadors (Val.); cast. hacendera. Anar a la dena, o anar de dena: anar a treballar per al comú amb la brigada del poble (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.). 

|| 5. Deformació eufèmica de Déu, que s'usa en exclamacions grosseres com «me caso en dena!» (Empordà, Bal., Val.).

    Fon.: dέnə (or.); dénɛ (Ll., Gandesa); déna (Tortosa, Maestr., Val., Al.).

    Var. form.: desena; deena (ant.).

    Etim.: contracció de deena (< desena), mat. sign.

Denes

Els homes més grans anaven passant les denes del rosari. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 69.].

Denes

Era la filia d'un sacerdot migrat de recursos econòmics i, a la seva mort -esdevinguda molts anys abans—, s'enfrontà amb va­lor a la misèria i s'encarregà d'aquella botigueta d'objectes religiosos que féu créixer fins a proporcions més considerables. Com únic ornament, duia una creu amb denes al voltant del coll, i se sabia l'Any Cristià de cor. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 100.].

Dena

GIBERT: Calla una mica, si pots.

QUIRZE: Ara ho heu dit tot; si pogués.            

GIBERT: Sembles un merlot, com hi ha dena! Ja et tinc ficat a les orelles. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 83.).

DENERIT, -IDA adj.:

V. desnerit. 

DESNARIT o DENARIT, -IDA adj. 

Petit i magre per insuficiència de creixement; cast. enclenque, desmedrado. Pare d'aquell orfanet denarit y pàlit, Oller Bogeria 180. La senyora Pauleta, magra i petitona, desnarida i tot, era bellugadissa, Pons Com an., 135. Les noies Xanguetes, dues peixataires menudes, desnarides, fines com mosteles, Ruyra Pinya, i, 47. La Rossa... fent ballar al hora un sens fi d'instrumentets, menuts, denerits, com aprofitats d'un neceser de nina, Pons Auca 15.

    Fon.: dəznəɾít (Lluçanès, La Maresma, Penèdès, Camp de Tarr.); dənəɾít(Empordà, Garrotxa, Plana de de Vic, Barc.); dələɾít (Llofriu).

    Sinòn.: escanyolit, ruec.

Denerit

Aquell cec, poca cosa i denerit com una palla, era la damnació del gegantàs,.. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 45.).

Denerit

Aquell cec, poca cosa i denerit com una palla, era la damnació del gegantàs, que quan el veia apartar-se d'ell amb aquells mals modos tremolava de ràbia i sentia desig d'enfonsar-li d'un cop de puny el caparrot esborrifat dins de la carcanada estantissa; però s'aguantava i no feia res, perquè el cec, amb tot i no veure-hi, havia flairat quelcom molts anys enrera i tenia memòria i la llengua trempada; i ell, el Nen del Bec, volia passar en pau els darrers anys de vida i no fer la mala fi de companys d'altre temps.  (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 319.).

DENTISTEST

Dentistet

Lluny d'això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realitzar serenament son obra, de la que ell sol no té la plena intuïció, escampani així la benèfica llavor d'un alt estímul sobre els terrers encara erms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure i que no és pas tot u un llibre d'art o un llibre de caixa; al dentistet sense psicologies, que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar a la parròquia d'altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l'anhel de proselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 187.).

DÉNTOL m.

Peix de la família dels espàrids, de l'espècie Dentex vulgaris (or., val., alg.); cast. dentón. Té el cap gros; és de color blavós per damunt i blanquinós pel ventre; té el cos cobert d'escates grosses i peces operculars llises; es fa molt gros, el seu pes regular és de cinc a vuit quilograms, i és molt saborós. Liura de paguar e déntol un sou vuit diners, doc. a. 1361 (Hist. Pollensa, i, apènd. xxix). Déntol... se vena a 16 diners, doc. a. 1518 (BSAL, xxii, 252).

    Fon.: déntuɫ (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Sóller, Men., Eiv.); déntu (Tarr.); déntoɫ (Vinaròs, Val., Mall.).

    Intens.:—a) Augm.: dentolàs, dentolarro, dentolot.—b) Dim.: dentolet, dentoletxo, dentoleu, dentoló.

    Etim.: del llatí dentĭce, mat. sign., amb canvi de sufix. 

Déntols

Acostumat a una vida activa, no li agradava l'ociositat. L'afició que tenia de petit a la pesca prengué més increment quan mà de Cuba, sentint-se quatre duros a la butxaca sense saber que fer-ne. Mes, les platges de llevant, veïnes de Pineda, eren massa escombrades pels arts i bolitx. Volia peix de roca: con- ges, murenes, déntols, neros; peix de canya, de palangre, de nansa. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 23.).

DEPLECIÓ f., neol. medic.
Acte de buidar el cos d'algun líquid; cast. depleción.
    Etim.: pres del llatí deplētiōne, ‘buidament’.

Depleció

Els seus soldats es jugaven els diners, i els que no eren a/s bordells omplien les esglésies. Els havia ordenat exercicis d'instrucció i havia imposat el toc de queda, però res de tot allò no podin estroncar la depleció gota a gota de la sang guerrera d’aquells homes. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 112.].

DEPRECACIÓ f.

Acte de pregar que sigui allunyat un mal; cast. deprecación. La beneyta Senyora no's volch moure d'aquell loch, per més que moltes oracions e deprecacions li'n fossen feytes, Boades Feyts 224. Se mogué tant gran temporal... que los vexells corrian molt gran perill, y sobre açò se feren moltes deprecacions, Rúbr. Bruniquer, v, 27.

    Fon.: dəpɾəkəsió (Barc.); depɾekasió (Val.); dəpɾəсəsió (Palma).

    Etim.: pres del llatí deprecātiōne, mat. sign. 

Deprecacions

La copresència d'elements en contrast, que ja es manifesta el traçat argumental, rep la seva confirmació en l'examen is motius i de les figures. Al·ludia abans a una represa de l’hedonisme lingüístic que s'explicita en el recurs a instruments pastats, com són el llatí macarrònic i el dialectisme fàcil de l’article salat; Ramis no s'atura aquí i recupera també el clàssic motiu de l'embriac, fent del graciós, directament, un "vi blanc". La contaminació barreja el tema carnavalesc de la botella amb les deprecacions de la fam i una més moderna denúncia de la Condició carcerària exposada en un registre estilístic a cavall en- e el realista i el farsesc: "En una obscura presó,/ Sílvia mia, me han posat,/ ahont me veya en tal estat/ que no sé com dir- mos-ho./ Ses trenyines me cobrien,/ ses aranyes me picaven,/ ses rates me roegaven/ i ets escorpits m'envestien." (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 33.).

DERBI

La paraula derbi (de l'anglès derby) s'usa en el món de l'esport en general, especialment en el futbol, per designar un encontre esportiu entre dos clubs d'una mateixa ciutat o de ciutats veïnes.[1] Els derbis solen caracteritzar-se per la gran rivalitat entre les aficions, que sovint ultrapassa l'àmbit merament esportiu arribant a tenir connotacions polítiques, classistes o sectàries, com per exemple el derbi Celtic-Rangers que es converteix en una rivalitat entre catòlics i protestants.[2][3] Sovint la paraula derbi s'usa també per designar partits de màxima rivalitat entre clubs que no són d'una mateixa ciutat, com ara un FC Barcelona-Reial Madrid, però tècnicament no s'hauria de parlar de derbi com a tal, sinó d'encontre de la màxima, clàssic o similar.[4]

L'origen de la paraula no és clar. Sembla que prové d'un encontre anual disputat a la localitat anglesa d'Ashbourne, però altres teories l'originen a la cursa de cavalls The Derby organitzada a la ciutat de Derby (Anglaterra) des del 1780.[5]

També s'usa la paraula derbi per definir els partits de gran rivalitat entre equips d'una mateixa regió o país.[4][6]

Derbi

Va tornar corrents al número 12, va deixar el seu derbi, i, ja a cap descobert, va anar a la ventura per Nassau Street fins que es va aturar a contemplar una exposició de fotografies d'atletisme a l'aparador d'uns magat­zems, entre les quals n'hi havia una, enorme, d'Allenby, el capità de l'equip de futbol; tot seguit, atret pel cartell JIGGER SHOP, es va plantar davant l'aparador d'una confiteria. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 64.].

DERELICTE, -ICTA adj. ant.

Abandonat. Un loch molt profà..., e vehent lo dit Antoni Remiro lo dit loch esser hagut per derelicto..., mogut de bon zel..., desliberà construir e fer de dit loch profà una capella, doc. a. 1517 (BSAL, xi, 179). Acostumen donar lo primer any grandíssim fruyt, perque està engrexada de les fulles..., però aprés que és derelicta de son primer aliment, ab lo temps torna magra, Agustí Secr. 146.

    Etim.: pres del llatí derelictum, mat. sign. 

Derelictes

Demostra a la humanitat que no és sinó dels últims, dels derelictes, d'allà on neixen els miracles com tu. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 140.].

DERISIÓ f. 

Irrisió. Fos gran derrisió sua e mirva del senyor rey, doc. a. 1380 (Rubió Doc. Cult. ii, 213). Qui parla abans que no sàpia què deu parlar, aquell aytal se cuyta a derisió e scarniment, Cons. Prov. 14. Les persones ecclesiàstiques... deguessen anar vestides de vestes honestes... e no vinguessen a alguna derisió, doc. a. 1562 (BSAL, iii, 151).

    Fon.: dərizió (Barc., Palma); derisió (Val.).

    Etim.: pres del llatí derīsiōne, mat. sign.

Derisió

El to que ara prenien principalment era de mútua derisió, de desmenjada commiseració per la follia per una banda, i per la pusil·lanimitat per l'altra. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 373.].

Derisió

Era possible (però potser això també formava part de la neurosi) que el desconcertés el fet de veure aquells estudiants sasseresos que es prenien la vida amb tant d'ímpetu i quasi amb derisió, decidits tant a estudiar com a emborratxar-se, molts dels quals venien dels pobles perduts de l'interior, amb l'audàcia dels pobres que descobreixen el món: la trama subtil de la seva vida programada en quedava trastornada. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 165.].

DERISORI, -ÒRIA adj.

Irrisori. Bé's pot dir sens dupte, jui de Mostasaff puis entre els qui troben és molt derrisori, G. Verí (ap. Bover Bibl. ii, 502). Com és impertinent e derrisori a alcú esser posada bandera, doc. a. 1448 (Ardits, ii, 49).

    Etim.: pres del llatí derisōriu, mat. sign.

Derisoris

Quantes vegades l'havia esperada, d'amagat, a dalt d'aquesta cos­ta, jo, cavaller deis amors derisoris?

Aquella nit, els pequinesos del vietnamita.benestant no van jaupar. Tot va canviar, minyons.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 444.).

DERNA f.
|| 1. Cadascun dels trossos en què sol rompre's o tallar-se una cosa; cada peça de què es compon una cosa, principalment un fruit (Camp de Tarr., Mora d'Ebre); cast. gajo, tajada. «Una derna de pebrot», «Una derna de meló», «Una derna de formatge» (Tarr.). «Una derna de bleda» (Mora d'Ebre). «Li han romput el cap en quatre dernes» (Granollers). a) especialment: La meitat del cap del porc (Conflent).
|| 2. Cadascun dels trossos petits en què es divideix una cosa en rompre's (Mall.). Fer-se dernes una cosa: cast. hacerse añicos. Miracles dels ingenis nodrits per dolça pau, | fet dernes tot ho dexa calcigant-ho la Guerra, Maura Aygof. 61. Axí com s'esmicola y se fa dernes un test d'argila cuyta rebatut en terra, Ignor. 29.
    Fon.: dέɾnə (Granollers, Tarr., Mall.).
    Etim.: probablement del prov. derna (variants darno i derno), mat. sign. || 1, que, com el fr. darne ‘llenca de peix gros’, sembla venir del bretó darn, ‘tall’, ‘bocí’ (cf. Meyer-Lübke Einf. 37).

Dernes

-  En  una  riba  imprevista  del  camí  van  bolcar;  i  ja  els  teniu  allà,  de  cul  terra  enmig  del  carro  fet  dernes  i  traient  foc  pels  queixals! [George Douglas Brown. La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters, trad. J. Marfà). Edicions de 1984, Barcelona, 1999, 1ª ed. ISBN: 97884865540579. 302 p. P. 206.].

DERROC m.

|| 1. ant. Acte de derrocar; cast. derribo. Ab tants derrochs y cremas de casas, Justif. armes 22. Metre al derroc: derrocar, tirar per terra. Amors fai en mants llocs falliment, | que uns fa muntar, autres met al derroc, Jordi de St. Jordi, xii.

|| 2. Runa; conjunt de pedreny de cosa enderrocada (Tremp, Tortosa); cast. escombros.

    Fon.: dərɔ́k (or.); derɔ́k (occ.).

    Etim.: derivat postverbal de derrocar.

Derroc

Clar, de tot, menys un vater. M'enfilo per un derroc i ca­mino en direcció a uns coscolls ben alts, on m'endinso com un gos, agafada al rotllo de paper com si fos la gran salvació. El camp no esta fet per a la fisiologia de les dones, que de seguida hem de posar el cul a l'aire, així que faig la feina en dos segons. És humiliant, ja ho pensava abans, i ho penso avui. Pixar i cagar ajupit, (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 150).

DESABRIDA

1. BRIDA f. 

|| 1. Fre i regnes que serveixen per retenir i guiar un cavall o mul (Cat., Val.); cast.brida. Ab les selles acerades e les brides daurades, Tirant, c. 60. Ab semblant brida, | regnes e mos, Canigó vi. a) A brida batuda o a tota brida: corrent a tota velocitat de la cavalcadura, sense retenir-la gens. Donant una gran carrera a brida batuda, Boades Feyts 271. Galopant... a tota brida, Canigó ii. També es diu a brida batuda del córrer d'una persona a tota la velocitat possible (Empordà).—b) Donar brida: afluixar la brida a una cavalcadura perquè corri més. Y, dant més brida a les esquerpes daynes, Canigó iv. 

|| 2. met. Fre moral. Lum dels errats e dels pechs fre e brida, Cançon. Univ. 314. Als peccats metent-hi brida, Carbonell Dança. Jo tiraré la brida al teu atreviment, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Corretja, corda, tira o anella de metall, que abraça dues peces i serveix per subjectar-les o per limitar llur moviment (Cat.); cast. brida, abrazadera. 

|| 4. Tira de ferro que serveix de reforç de la fulla de la dalla i va clavada a la mateixa fulla des del mànec fins a mitja fulla (Cerdanya, Urgell). 

|| 5. Cordó o combinació de cordons que penja en el portataules del teler de volant i té un agafador que serveix al teixidor per fer anar i venir la llançadora (Segarra, Camp de Tarr., Maestrat). 

|| 6. En els telers mecànics amb jou de picar del sistema de garrot: a) Corretja que va de calaix a calaix, lligada amb les peces de cuiro anomenades orelles, i que serveix per aturar l'impuls de la llançadora quan entra en el calaix (Barc.).—b)Brida del cap de taules: tros de cuiro que, donant la volta per sobre l'extrem del calaix, està travessat per la barreta guiatac i serveix per retenir la peça també de cuiro anomenada orella (Barc.).

    Fon.: bɾíðə (pir-or., or.); bɾíðɛ (Ll., Tremp, Pla d'Urgell, Gandesa); bɾíða(Esterri, Tortosa, Maestr., Val.).

    Var. form.: brilla.

    Etim.: del germ. bridel, mat. sign., per via del fr. bride segons Wartburg FEW.

Desabrida

Ets als meus pensaments com el menjar a la vida, o com les pluges de l’abril són a la terra; perquè tu tinguis pau, jo he de lliurar una guerra com la que entre l’avar i l’or es desabrida.

Ara, orgullós, igual que un possessor i, adés, tement que el seu tresor no estigui en lloc segur; ara pensant que és molt millor estar sol amb tu, adés volent que el món conegui els meus plaers.

[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 193)].

DESAFERRAR v. tr.

Separar allò que estava aferrat; cast. desasir, desatar, despegar. Mas vaia cercant com se desafferren | aquellas amós que l'hom destrohexen, Auzias March cxxiv. Buidat de tota força i sens desig, | la pensa poc a poc se'm desaferra, Maragall Obres, i, 51. L'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, Ruyra Pinya, ii, 27. Especialment: a) Desancorar. «Nau disposada i desitjosa de desaferrar» (Val., ap. Griera Tr.).

    Fon.: dəzəfərá (Barc.).

    Var. form.: desferrar.

Desaferrament

Però cultiva una mena de desaferrament cap al seu jo actor. No pas perquè sigui un home evolucionat espiritualment ni res d'això, sinó perquè mai ha tingut vocació. (Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 35.).

DESAFORAT, -ADA adj. 

|| 1. Desmesurat; que excedeix tota mesura; cast. desaforado, enorme. «Si n'hi ha? Molt! Una cosa desaforada!» (or., occ.). Los virtuosos cauallers són decebuts per strema e desaforada amor, Tirant, c. 243. Una cosa tan desaforada y escandalosa, doc. a. 1568 (arx. de la Seu d'Urgell). Les llàgrimes de la dona, cuant sentí l'amenassa de son marit, es tornaren un plant desaforat, Penya Mos. iii, 149. Velshi aquí que'l Pere era un cassador desaforat, desaforat, fillets!, Oller Fig., pais. 28. 

|| 2. Molt excitat; fora de si (Mall.); cast. desatentado, alocado. «No facin cas de lo que diu; està desaforat» (Mall., ap. Aguiló Dicc.). Girant-se de sobte sortí desaforada de la cuina, Pous Nosa 140.

    Fon.: dəzəfuɾát (or.); dezafoɾát (occ.); desafoɾát (val.); dəzəfoɾát (mall.).

Desaforat

Es cert que, de vegades, es concreta el mateix dia, a casa d'un o de l'altre, i que -de tant en tant- es concreta al mateix lavabo del local, però tot això no són més que excepcions que confirmen la, amb perdó, regla. Per tots aquests motius és francament desaforat pretendre tancar bars que són un exemple que els heteros hauríem de copiar, ni que fos de manera discreta.(Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàg. 26.).

Desaforat

Porta només cinc dies de campanya, una tercera part es­cassa, i se sent en un estat permanent d'embriaguesa · de tensió; té la sensació que els dies li passen al darrere d'una cortina que esmorteeix els sorolls de la vida de veritat; les hores es fonen en un instant i els dies es cre­men a un ritme desaforat. (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 57.).

DESALENAR-SE v. refl.

Perdre l'alè a causa d'una gran fatiga; cast. desalentarse. 

Desalenada

Elise, desalenada, va córrer a explicar a la seva mare l'oferta que li havia fet madame Lebrun. Quan s'acabés la temporada, tornaria a trobar-se sense feina i es repetirien els retrets de Josef, com de costum. Frau Vogel es posà el vestit de les festes i anà a veure aquella bona dama francesa. I aviat decidiren que Elise aniria a París la primera setmana d'octubre. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 251.].

DESARÇONAR v. tr.

Fer sortir de la sella violentament. 

Desarçonar

Ahir passaven revista a les tropes. Bandes i canonades. Tota la ciutat s'havia aplegat per veure aquells orgullosos soldats a l'atur. I el pobre Goofo munta tan malament que l'euga el va desarçonar només de començar la parada, sota la mirada consternada del general. Que s'aguantava el riu- re, com tothom. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 20.].

Desarçona

Les bales xiulaven. Tenen aquests fusells de re­petició nous, va cridar Arly, mentre aixeca va el mosquet per dis­parar. Un dels genets de casaca blava va guanyar la riba, on va rebre una bala, l'impacte de la qual gairebé el va desarçona la muntura es va desequilibrar i van caure tots dos al riu. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 26.].

DESASSET

DISSET o DESSET (i ses var. dial. dèsset i desasset). adj. num.: cast. diecisiete. 

|| 1. a) Deu més set. Comptàvem desezet del mes corrent, doc. a. 1459 (RLR, i, 332). Desaset tovalles novas,doc. a. 1546 (Alós Inv. 56). En aquelles muntanyes hi hauia més de desaset milia chrestians, Boades Feyts 118. Feu aquella vida deeset ayns, Eximplis, c. 527. Per deset lliures y deu sous, doc. a. 1653 (arx. del Patriarca, Val.). Val disset sous, Tar. preus 51. Pensa que ja has fet es vint, valdement diguem qu'en tens desset, Ignor. 36.—b) usat com a ordinal, El qui fa disset. Las matexas penas contengudas en lo capítol disset,doc. a. 1684 (González Sugranyes, Hist. Grem. ii). 

|| 2. m. El nombre 17 o la seva representació. «El qui tindrà el disset, haurà tret la rifa». «El nen ha escrit un disset molt ben dibuixat».

    Fon.: disέt (Ribes, St. Joan les A., Gir., Campdevànol, Bagà, Camprodon, Pobla de L., Andorra, Ordino, Esterri, La Seu d'U., Sort, Pont de S., Bonansa, Senterada, Organyà, Tremp, Ll., Bellpuig, Cervera, Solsona, St. Martí de Maldà, Cardona, Manresa, Terrassa, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Tarr., Eiv.); desέt (Pont de S., Tamarit de la L., Pradell, Riba-roja, Mall., Menorca, Eiv.); desέt (Alcoi, Men.); dέsɛt (Morella, Vinaròs, Benicarló, Alcalà de X., Val., Llíria, Benidorm, Alacant, Alg.); dέsɔt (Gandia, Pego); dέsət (Gandia, Pego, Benigani); dέset (Alcoi, Campello, Elx); dɛzəsέt (Oleta, Colliure, Arles, Ribesaltes); dezəsέt (Vernet, Prades, Fontpedrosa, Sallagosa, Montlluís, Ripoll); dəzəsέt (Olot, St. Feliu de P., Llofriu); dɛzasέt (Andorra).

    Etim.: del llatí vulgar dĕcem-sĕptem, mat. sign.

Desasset

Ell vivia en un altre món. Estava enamorat, amb l'entusiasme dels seus desasset anys. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 28.).

DESAVESAR v. tr.

Llevar l'avès; desacostumar; cast. desacostumbrar. És nada de cinc dies Primavera... | caldrà aviat que em desavesi | d'aquella flama de l'estufa roja, Carner Lluna 50.

    Fon.: dəzəβəzá (Barc.); dezaβezá (occ.); desaβeáɾ (val.); dəzəvəzá (bal.). 

Desavesar-se

Després de desavesar-se de la reflexió melancòlica, era un altre home. No s'havia donat en sa vida fins a aquell extrem, vivint-la sense preguntes, limitant-se a viure-la, encara que es veiés arrossegat per aquesta guerra nòmada amb la seva grotesca trivialitat de la mort. Tenia la nova i ferma convicció que ell sobreviuria i que Pearl Jameson i ell se'n sortirien. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 267.].

Desavesades

L'expressió se­vera, en canvi, vol ser compresa sense ambigüitats, exigeix l'es­forç conceptual de què les persones han estat conscientment desavesades i els demana, sigui quin en sigui el contingut, que suspenguin les opinions corrents... [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 136.).

DESBOTAR v.

|| 1. intr. Deixar anar bruscament allò que es porta retingut violentament; cast. estallar, reventar, romper. Com ballesta trop tesa quand desbota | de la nou, frany la sua corda e l'arch, Febrer Purg. xxxi, 16. Lo front en terra enfonzavan, | creixent lo clam dels sospirs, | desbotant més fort les llàgrimes, Camps i F., Poes. 87. Diré el colp terrible que, rebatent-la al fons, | féu desbotar els amples Mediterrà i Atlàntic | per desunir los móns, Atlàntida i. Hesperis... atura el mar de llàgrimes amb què desbota el cor, Atlàntida vi. Es un enfit que per ell mateix desbotarà, Pous Empord. 157. Desbotar per dalt i per baix: tenir ensems vòmit i diarrea. «Ha estat molt temps sense ploure, pero a la fi ha desbotat» (a la fi ha fet un bon xàfec).

|| 2. tr. Rompre a cops; esbotzar; obrir violentament; cast. forzar, reventar. Tots se posaven d'espatlles contra de la porta per empedir el ferrer de la desbotar, Caseponce Contes Vallesp. 156. El Peret... encara va acabar de desarrambar les fustes, va desbotar la porta a cops d'esquena, Girbal Pere Llarch, 146. En el poble mateix desbotaren dos o tres patis, Pous Empord. 59.

|| 3. fig., intr. o tr. Dir allò que es mantenia secret per un esforç de voluntat; cast. estallar, soltar. El Peret... va cantar de pla, va desbotar del tot, va buydar el pap y va explicar fil per randa, Girbal Pere Llarch 124.

|| 4. Anar de ventre en abundància, tenir corrences (Pineda, ap. Griera Tr.).

    Fon.: dəzβutá (pir-or., or.); dezβotá (occ.).

    Etim.: format damunt bot, amb el prefix privatiu des-. 

Desbota

Tot el molí trontolla de l'aigua del saltant

que fa rodar el ciclopi rodet de cor d'alzina.

Pel carcabà desbota amb ira femenina

i esquitxa les adustes llambordes del voltant.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 38.).

DESBULLAT, -ADA adj. ant. 

Confús. Los enemichs anaven desbuyllats e esmaginatius no sabent...,Eximenis Dotzèn del Crestià, c. 267 (ap. Aguiló Dicc.). V. esbullat.

ESBULLAR v. tr. 

|| 1. Desfer; desunir confusament allò que estava unit o compacte; cast. deshacer, desbaratar. «El cigarro s'ha esbullat». Li esbull el niu que és lloc d'istiu, cançó pop., ap. Milà Rom. 392. Sense cabdill al veure's, s'esbullen los cristians al crit de traició, Canigó vii. La revolució esbullà les ordes religioses com un vol de coloms, Verdaguer Rond. 154. Qui esfullà vostres corones, | qui esbullà vostres cançons, Verdaguer Montseny 32. Fent gesticulacions dramàtiques, esbullant-se els cabells i ajupint la testa, Roig Flama 120. Tórtera desparellada | a qui el niu han esbullat, Colom Tres tar. 26. «La nena m'ha esbullat la madeixa» (Empordà, Plana de Vic, Vallés). 

|| 2. fig. Fer ineficaços els propòsits, els esforços, els actes de qualcú; fer fracassar; impedir que tingui èxit o que vagi avant una cosa; cast. desbaratar. En Magí estimava la Pepeta..., l'ha demanada y li han donat lo sí, bé prou que ha costat; sinó que'l primer dia d'enrahonar-hi, de què que no s'esbulla tot,Vilanova Obres, iv, 44. «Havien de casar-se per Nadal, però s'ha esbullat el casament». Esbullar el marro: destorbar, impedir a qualcú que compleixi els seus propòsits. L'intervenció del senyor Cambó esbullant el marro an els caciquistes, Veu de Cat., no 1253.

    Fon.: əzbuʎá (Barc.); əzbuјá (Empordà, Garrotxa, Vic, Vallès, Penedès); əzbuʎʎá (Llofriu).

    Var. form.: desbullar.

    Etim.: probablement d'un verb llatí vulgar *exbŏtŭlare, ‘desentreviar els budells’, format damunt botŭlum, ‘budell’ (cf. embullar <*imbotŭlare, ‘embolicar els budells’).

Desbullada

L’Abdullah va fer que no amb el cap i va mirar cap a una altra banda. Una mica més enllà del passadís, un home gran amb una barba desbullada i els peus deformats demanava almolina als passants. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 57.].

DESCAMBUIXAR v. tr.

Treure el cambuix a una dona; despentinar, especialment barallant-se (Mall., Men.); cast. tirarse del moño.

    Fon.: dəskəmbuʃá (Mall., Men.).

    Var. form.: escambuixar.

Des­cambuixà

Però no cridà ni es des­cambuixà com hagueren fet les dones que coneixia, ni tan sois reclamà les criades. Plorà durant molta estona, sense gemecs ni sospirs.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 88.).

Descambuixa

El Bisbe els beneeix i descambuixa els infants que se li acosten. Els in­fants caminen devora les dones botant i cridant. Van nets, amb les clenxes ben dretes.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 180.).

DESCLOURE v. tr.

Obrir (allò que estava clos); cast. abrir. «Descloure una carta»; «Descloure el puny»; «Descloure els ulls, els llavis,» etc. Quant lo poble fonch aplegat, fonch desclosa dita letra e legida per lo notari, doc. a. 1523 (Hist. Sóller, i, 535). Y veu descloure en pluges de pedreria un cel, Atlàntida ii. Y el temple se desclou de bat a bat, Canigó ix. Qui posa sospites en la verge sagrada que ha desclosa la voluntat divina?, Costa Trad. 177. Quant la viola primera | se desclou dins mon jardí, Salvà Poes. 6. Especialment: a) Donar per primera vegada un animal femella al mascle (Berguedà, Ripollès).

    Fon.: dəsklɔ́wɾə (pir-or., or.); desklɔ́wɾe (occ.); desklɔ̞́wɾe (val.); dəsklɔ̞́wɾə (mall., men.).

    Etim.: del llatí vg. *disclaudĕre, mat. sign. 

Descloure

Ben cert que amb el meu poc art no els havia sabuts ivar, que m'havia mancat calor i enginy per a fer-los descloure bellament i organitzar-los amb una vida poètica independent i forta, però potser tampoc no tenia el tret de destruir-los. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 147.).

Descloure's

Setze anys d'agitar-se pel món, d'estar a tocar del buit, de descloure's sense aprendre. De tornar-se encara més guapa que l'any abans, i una mica més tòtila. [Marion Brunet. L’estiu circular (L’Été circulaire. Trad. M. Tarradas) Club, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 97884732922566. 222 p. P.  20.].

DESCOMPARTIR v. tr. 

|| 1. Separar persones o animals que anaven plegats; cast. separar. Si aquest ésser fos descompartit | i mos sentits restessin corporals, Maragall Enllà 54.a) refl. Se descompartiren i l'apurat tarragoní s'allunyà esbufegant, Oller Llapis ploma 164. 

|| 2. especialment, Separar dos o més que es barallen agafats; cast. separar.L'hostaler renyí am l'hostalera i se tiraren els plats pel cap; els viatgers s'aixecaren pera descompartir els consorts mal avinguts, Verdaguer Rond. 182.

    Refr.

—«El qui vol descompartir, sol rebre sense renyir» (Lleida).

    Fon.: dəskumpəɾtí (pir-or., or., men.); deskompaɾtí (occ.).

    Var. form. i sinòn.: departir, despartir.

Descompartí.

A la tercera sala es varen sentir crits i sorolls. El director trucà i digué "Silenci!". Quan van obrir la porta, tots es posaren drets al peu dels llits, tret d'alguns malalts. Dos presoners es barallaven. Tenien el rostre desfigurat per la còlera. Aquest estirava la barba i l'altre els cabells del seu adversari i no es deixaren de barallar fins que un guardià els descompartí. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 535.).

Descompartir 

Que no ho heu sentit? Ha hagut d'anar a descompartir aquella canalla. El Jaume i la Raquel es barallaven. 

La Cèlia, també...? es passà el dit pel coll fort com si sel vogués afluixar, amb impaciència.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 21.).

DESCONHORT m.

Manca de conhort; cast. desconsuelo. Quan los missatgers del emperador hoïren aquestes paraules, ab lo desconort que hauien de primer, los doblà, Jaume I, Cròn. 2. Tuyt foren en gran desconorts | cant lo fiyl del rey fo morts, Biblia Sev. 192. Son desconhort, que a cada punt s'aviva, | trenca sovint lo càntic funeral, Canigó ix.

    Fon.: dəskunɔ́ɾt (Barc.); deskonɔ̞́ɾt (Val.); dəskonɔ̞́ɾt (Palma). 

Desconhort

-Una filla. Un ... un afer de negocis ... no s'entristeixi, Miss, si la pobra dona hagués sofert de tal manera, abans del naixement de la criatura, que decidí estalviar-li l'herència ni que fos d'una part del desconhort que l'havia afligida, pu­jant-la en la creença que el pare havia mort ... No, no s'ageno­lli! En nom del Cel, ¿per què s'hauria d'agenollar davant meu? [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 45.].

Desconhortat

Amb aquell objecte a les mans pujà escales amunt un pèl desconhortat. En arribar davant el dormitori de la seva mare, es va aturar i escoltà. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 23.].

Desconhort

Potser sí -la Dolores té el cap repenjat en el palmell de la mà i mira lluny, cap a les boires espesses del desconhort-, però tu no m'ho hauries dit només pel plaer de fer-me mal. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 65)

DESCOTXAR v. tr.

Destapar, treure de sota l'abric, de davall allò que cobreix una cosa; cast. desabrigar, descubrir, destapar. Descotxeu lo manto negre, cançó pop. (Milà Rom. 94). Fins mig ventre és descotxat, Guimerà, II Poes. 63. Va descotxar-se d'una revolada, Girbal Pere Llarch, 148. Estava morta de vergonya i no gosava destapar-me la cara; ell me la descotxà d'una manotada, Ruyra Pinya, ii, 14.

    Fon.: dəskuʧá (pir-or., or.); deskoʧá (occ.).

    Etim.: compost del prefix des- i del verb acotxar. 

Descotxat

I em vaig limitar a estirar la flassada sobre el meu company i sobre mi mateix i a tornar-me a ficar entre el edredó, de por que tenia de perdre la calidesa d'un descans voluptuós que no havia tastat d'ençà dels dies en què era a casa del pare, quan l'oncle André, abans d'anar a dormir, venia silenciosament a col·locar bé el matalàs entre les posts del llit descotxat i a fer-­me un petó al front. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 115.].

DESCOSQUEN

Descos­quen

Però la veritat és que, així que passa les primeres cases només veu tres àvies que prenen el sol a recer d'una paret mentre descos­quen mongetes. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 159.].

DESDINERAR v. tr. 

|| 1. Desposseir dels diners; cast. desdinerar. «Han desdinerat l'oncle a força de préstecs». 

|| 2. refl. Desposseir-se dels diners; gastar molt; cast. desdinerarse. Axís que'm pugui desdinerar, heu d'entendre que salto a l'Argenteria y li compro un anell,Vilanova Obres, xi, 90. Donchs no cal que's desdineri, Víct. Cat., Film (Catalana, iv, 91). «No ens podem desdinerar, que hem de casar l'hereu» (or., occ.).

    Fon.: dəzðinəɾá (or.); dezðineɾá (occ.).

Desdineressin

Matar porc a casa era motiu d'orgull i la satisfacció d'un desig cobejat de temps per als qui encara no s'havien pogut donar aquest pler. Eren poques les famílies que no es desdineressin per comprar cada any el porc encara que, moltes, haguessin d'estalviar i treure d'altres atencions les despeses de compra de la bèstia, matança, saladura i transformació en embotits de totes menes. Ho diu prou aquesta sentència... (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 159).

Desdinerar

Es remuntava a l'època en què la Rachel anava a l'institut i encara vivia a casa, un gèlid dijous d'Acció de Gràcies, cap a dos quarts de quatre de la tarda, amb una dotzena de convidats que havien d'arribar a les quatre. L'Edith i jo ens acabàvem de desdinerar per reformar el lavabo del pis de dalt, i tot el que hi havia era nou de trinca: les rajoles, els armaris, la farmaciola, la pica, la banyera i la dut 22, el vàter i tota la instal·lació.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 71.].

Desdinerat

A tots.si m'he desdinerat, mireu, té, buida. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 102.).

DESEIXIR v. tr.

|| 1. ant. Desposseir. Los béns del marit són obligats a la muller per lo dot e per lo creyx, en tal guisa e tant fortment, que dels dits béns no la pot hom gitar ne desexir, si doncs primerament no la paguen, Cost. Tort. v, i, 15. Prohòmens, ab greu que'ns sap nós vos haurem a desexir de la primera galea e dels dos lenys que volem trametre en Sicília, Muntaner Cròn., c. 129.

|| 2. refl. Desprendre's d'allò que es posseeix; cast. desposeerse, desprenderse. Abolcaçim respòs: Con se poria ell desexir tantost de Xàtiua qui és tan bon loch, e que no pensàs primer què'ns demanaria ni què no?, Jaume I, Cròn. 351. Malahuyrat és lo pare qui's desix del seu en sa vellea e en lo cosiment de son fill se confia, Llull Cont. 305, 9. Que'l regne de Mallorques... ab les terres de Rosselló e de Cerdanya, jamés no's puixen separar de la corona nostra... ni jamés Nós ne nostres successors nos en puixam deseixir ne alienar en manera alguna, Pere IV, Cròn. 156. Yo son aquell qui'm fóra desexit | de l'espirit, al cors cargua fexuga, Auzias March, lv. Com vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per donar-la a mi?, Tirant, c. 247. Després, en veure-hi més, me'n vaig deseixir, Santamaria Narr. 17.

|| 3. refl. Desprendre's de la bona amistat d'algú; rompre les relaciones amistoses; especialment, Desprendre's un vassall dels lligams d'amistat i dependència envers del senyor feudal, o viceversa; cast. desafiar. Con uós sabets, nos som desexits d'amor yo e don Guillem, Jaume I, Cròn. 20. Sus aquí nos desexim de vostra amor, que mentre nós uiuam no us amarem, id. ibid. 22. E sobre açò desexim-nos d'ell e de sa amor, e haguem a uenir contra ell, id ibid. 275. Jo fug a tots mos mals senyors, e tots los menyscreu e tots los nec e tots los lex e de tots me desisc; e recorrec a esser servu e sotsmès e catiu de la vostra honrada senyoria, Llull Cont. 66, 27. Dos almugatens e dos còmits... desafiaren l'emperador... que malament e falsa havia feyt matar lo César..., e axí, que'n valia menys de sa fe, e que d'aquí avant que's desexien d'ell, Muntaner Cròn., c. 216. Ell volia que Nós decontinent nos desisquéssem del rey de França sens que ell se'n era encara desexit, Pere IV, Cròn. 118. Deseixir en el llenguatge jurídic medieval significa també el fet de declarar-se enemic d'un, de manifestar-li la ruptura de les relacions amistoses. Qui'ls volgués damnificar, se hagués primer a desexir d'ells axí com de cauallers, Tomic Hist. 137.

|| 4. refl. Desfer-se, salvar-se d'un impediment, d'un perill, o en general de qualssevol dificultats; sortir-ne bé; cast. deshacerse, desprenderse, librarse. No us cal fugir fora la ciutat, mas que cascú, dins la ciutat, faça un desert per si mateix, ço és, desexir-se de negocis tant com porà, Quar. 1413, p. 42. Pilat... conegué que era de la juredictió de Herodes..., delliberà de remetre-lo-y per desexir-se de aquella maleyta gent que axí lo aualotauen, Villena Vita, c. 165. Quant se fa algun mal ab aquells dits cans, e los qui no tindran possessions ni bestiars se sien desexits de aquells, doc. a. 1477 (Hist. Sóller, i, 385). Per a deseixir-se de son ensopiment al revifador escalf d'una copeta de kümmel, Pons Com an., 25. Amb quina senzillesa s'eren deseixits del mal pas!, Ruyra Flames 129. «A veure si te'n sabràs deseixir, d'aquest problema».

|| 5. refl. Deixar d'ocupar-se d'una cosa. Los clavellets... casi bé no poden de clucadets y grochs; | senyal que la que'ls rega se'n desexí aquell jorn, Verdaguer Jov. 126.

    Fon.: dəzəʃí (or. bal.); dezeʃí (occ.); deseјʃíɾ (Val.).

    Conjug.: la mateixa de eixir.

    Etim.: compost de eixir i el prefix des-, que serveix per a intensificar la idea de separació.

Deseixia

Tenia tres fills i una esposa de «relacions senzilles», tot i que ell es mantenia dintre la total brillantor del món i es deseixia dels seus. Era feliç contant acudits de jueus amb molta platxèria. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 33.].

Deseixides

Davant les noies deseixides, el Gabriel es tancava en un mutis­me que es podia confondre amb un rebuig de menyspreu, cosa que encenia els ànims de l'interlocutor. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 238.).

Deseixit

Amb aquell irritant costum que tenia des dwe no feia gaire de vler veure totes les situacions només des d'un punt de vista altiu, magnànim, deseixit, abandonant en Rudy als seus pensaments mesquins i envejosos, perquè ara ja no volia compartir-hi ni això. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quadrens Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 89.].

Deseiximent

A la seva ràpida i alegre pregunta: ¿ per què havia tardat tant a venir ?, Pavel Pavlovitx somrigué de través, amb desimboltura; com el dia abans s'assegué i tirà el capell endolat damunt una altra cadira, amb negligència. Veltxaninov s'adonà tot seguit d'aquell deseiximent i en prengué esment. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 90]. 

Deseiximent

Seria el més tenaç i el més persistent. I quina revelació ens podria desvetllar d'aquest somni? El deseiximent de nosaltres mateixos, la mort?

El pensament s'atreveix a pensar allò que els ulls no gosarien imaginar. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 681.).

Deseiximent

L'enyorança i la rebentada porten cap al deseiximent, fase precursora de la rauxa. «Deseixir-se» era, en termes privats, desafiar-se; quant a definició mental és l'actitud per a dir prou! No significarem si aquesta predisposició és bona o dolenta. Moltes vegades és el ma teix seny que comporta la decisió de no passar d'una fita, de trencar amb tot allò que no sigui el que hom pot efectivament mesurar. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 223.).

Deseiximent

Li diu això amb un aire d'alegre deseiximent, com si li estigués dient que plou o quin dia més fantàstic que fa! O mira quina cara més graciosa que té aquest gos, em fa riure! O portes una brusa tan bonica, avui! [Smith, Ali. Estiu (Summer, trad. D. Udina). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417925680. 350 P. P. 205.].

Deseixit

Almenys haguessin pogut donar un cop d'ull enmig de l'alegria dels senyors un cop ja s'havien deseixit de K.! [Franz Kafka. El Castell. (Das Schloss, trad. L. Solà). Ed. Proa, Barcelona 1989, 2ª ed. ISBN: 8482567896. 316 p.  P. 271.].

Deseiximent

Joan mirava el Retxut i pensava en el seu insultant deseiximent, en la seva força i vigoria, sobre les quals s'hauria dit que els anys no tenien efecte. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 179.).

Deseiximent

La seva curiosa mirada li proporcionà, no obstant això, una grata impressió. Tant el pare com la germana saludaren novament amb deferència el capità Wentworth i l'Elizabeth, en aquest cas, ho feu amb més gràcia i deseiximent. Fins i tot li va adreçar la paraula un cop i se'l mirà més d'una vegada. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 284.].

Deseiximent

Assegut amb les cames creuades damunt un barril, un ci­gar en una mà i una copa de vi a l'altra, Sherman contempla­va la naturalitat amb què els seus homes acceptaven els morts, fins al punt de jeure, amb tant deseiximent, al seu costat. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 85.].

Deseiximent

No hi he sentit pas mai l'isolament

de la boscúria en els secrets obscurs,

només aquell suau deseiximent

de les ciutats i dels negocis llurs.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 40.).

Deseixidament

Estava torbat, però volia mostrar-se galant. Ara conversaven, i mentre passejaven xerraven de tota mena de coses. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 152.].

Deseiximent

Sense coneixements especials ni una gran· tècnica, pintava amb el deseiximent de l'home que s'ha passat tota la vida amb els pinzells a la mà. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 263-264.].

Deseixir-se

Així l'afer s'esmorteí, i fou generalment oblidat, perquè la noia, amb el fi ostensible de deseixir-se de la impertinència i de la curiositat, no trigà a dir un adéu decisiu al perfumista, i cercà el redós segur de l a resi­dència materna al carrer Pavée-Saint-André. [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 68.].

Deseixit

Allí podria viure una estranya lletania, alliberat del bé i del mal, lluny dels gossos caçadors del cel i de tota altra divinitat (excepte d'aquest exòtic déu mexicà, ja prou gandul i addicte a les aromes orientals), deseixit de l'èxit, de l'esperança i de la pobresa per caure en una indulgència que, al capdavall, només portava a l'estany artificial de la mort. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 337.].

Deseixides

Entra la SENYORA CONWAY. És una dona encanta­dora d'uns quaranta-cinc anys, molt ben vestida i amb unes maneres deseixides i vivaces. [J. B. Priestley. El temps i els Conway (Time and the Conway, trad. J. Sellent) Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1ª ed. 2023. ISBN: 9788418986161. 164 p. P. 33.].

Deseixit

Que no amagava cap maniobra sospitosa, com va pensar l'Agnès quan ens van convidar, també. Era un tipus deseixit, simpàtic, una mica fatxenda, però amb aquella mena de cervell que a mi m'agrada: ben moblat, lògic, i a més, tenia sentit de l'humor, un bé raríssim que tant l'Agnès com jo apreciem molt, només que en aquest cas ella estava carregada de prejudicis. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 69.).

Deseiximent

Atenes em va conquerir immediatament; l'estudiant una mica maldestre, l'adolescent de cor esquiu gau­dia per primera vegada d'aquell aire viu, d'aquelles ràpides con­verses, d'aquelles passejades vagaroses durant les llargues tardes rosades, d'aquell deseiximent inigualable en la discussió i la vo­luptat. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 46.].

Deseixi­ment

Havia rebut la nova del seu adveniment amb un deseixi­ment admirable. Ja s'ho esperava de feia temps; els seus projec­tes en res no quedaven alterats. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 61.].

Deseiximent

M'agradava el seu furor i el seu deseiximent en el plaer, el seu difícil gust i la passió per esquinçar-se l'ànima. [Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià (Mémoires d’Hadrien, trad. J. Creus) Proa, 1ª ed. 2023, Barcelona. ISBN: 9788419657220. 358 p. P. 76.].

Deseixia

Però en aquell instant s'emparà d'ell la sensació d'estar surant en el buit; alçà la mirada amb un pànic irracional i veié que el buc pesat i negre del vaixell es deseixia lentament del moll de pedra; poc a poc, adés avançant adés reculant, la franja d aigua bruta entre el moll i el vaixell s'anava eixamplant, i després de complicades maniobres el vapor posà proa mar endins. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 28.].

DESEMBULLAR (i dial. desembuiar). v. tr. 

Fer cessar d'estar embullat; cast. desembrollar, desenredar. Nosaltres tenim negocis pesats a desembullar, Lacavalleria Gazoph. Y mos convida a desembuyá lo que noltros tenim aclarit, Ignor. 25. La Marceleta... cullia el capdell de la mitja i el desembullava, Víct. Cat., Cayres 159. Del llaurador atònit la rella desembulla | d'una relum ja morta les planes sepulcrals, Oliver Obres, i, 149. 

|| refl. Cessar d'estar embullat. Fou la celístia que esfulla | sa cabellera entre els pins, | vora'l riu que's desembulla | de sos rinxos argentins?, Verdaguer Montseny 60.

    Fon.: dəzəmbuʎá (or.); dezambuʎá (occ.); dəzəmbuјá (mall.); dəzəmbuá (men.).

Desembullar

Va tancar el fitxer í es va rascar el cap. Desembullar els assassinats d'en Dag i de la Mia era una tasca molt més complicada del que s'havia imaginat. I, molt a pesar seu, un dubte el rosegava tota l'estona. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 419.]

Desembullant

—I no oblidis, amic meu —diu Octavi, adreçant-se a Mecenes—, que no ha de ser cap poema, sinó un dis­curs normal i corrent. Tant se val, segur que hauré d'acabar desembullant la teva inimitable prosa laberín­tica. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 65.].

Desembullava

Amb una versatilitat eòlica, queia sense parar d'un excés en l'excés oposat: tan aviat anatemitzava l'infame renegament d'Angiolina, com desembullava «ingènuament» les raons que tenia Angiolina per no renegar d'ell. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 146.].

Desembulla

El carrer en forma de mitja lluna travessa una carretera transitada. ·Qui els pot recórrer tots dos alhora? Es desembulla, les coses floreixen massa tard, 0 massa d'hora, el banc ha intervingut i ha pres possessió. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 230.].

Desembullar-los

Desenvolupar la pràctica pròpia en art, en traducció o en qualsevol cosa implica un procés d'identificació i de comprensió de quins són en realitat els desitjos que tenim, i això és difícil perquè els nostres desitjos estan formats i infectats pels espais socials i culturals que habitem, i desembullar-los és un procés en si mateix. (Dolors Udina. Diguem que la traducció és art. Article rev. L’Avenç 516, febrer 2025. Pàg, 19.).

DESEMMELANGIR v. tr.

Llevar a qualcú la melangia; fer-lo cessar d'estar emmelangit. 

Desemmelangit

L'Aschenbach somrigué. «Bé, petit feaci, bé!», pensà. «Sembles gaudir del privilegi de dormir a lloure.» I, desemmelangit de sobte, recità per a si mateix aquell vers que diu:

Mudar sovint d'abillament, banys tebis i repòs ... [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 44.].

DESENCAUAR v. tr. 

Fer sortir del seu cau (un animal, una persona, etc.). Un moro... s'amagatay el tenia atapit de bosc espès; per desencauar-lo, pigaren foc a s'espessura,Camps Folk. ii, 65. Anà a desencauar lo furt, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 89). 

|| refl. Sortir del cau. Se sent axamplar lo pit... axí que'l tren se desencaua de la Estació, Vilanova Obres, viii, 220.

Desencauar

...per tant li dec aquest fa­vor de desencauar els seus escrits (i fitxes) i conservar-los passi el que passi. [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs.Pàg. 32].

DESENCOLPAR o DESENCULPAR v. tr. ant.

Declarar innocent; demostrar la inculpabilitat. La dona féu cercar cavallers que la desenculpassen per batalla, Desclot Cròn. c. 7. E cascun pensava de desencolpar si mateix, Serra Gèn. 185. 

Desencolp

E l'emperador ha-Ja mesa en presó e ha-li donat terme d'un an e un dia que haja trobat qui la desencolp per batalla de dos cavallers per dos; si no, que Ja farà cremar. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 63.).

DESENFONYAR v. tr.

Desentaforar.

DESENTAFORAR v. tr.

Treure una persona o cosa del lloc on està entaforada; cast. sacar.

Desenfonyar

Quantes sorpreses em pot donar encara aquest mas, els racons i amagatalls que per mi resten incone­guts? S' acaba mai de desenfonyar el que amaga una casa de segles, amb tanta acumulació de vida devinguda cen­dra, pols, testimoni incert? No, segur que no... Es desco­ratjador i alhora fascinant...(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 106.).

Desenfonyats 

I tot seguit projectes / desenfonyats de nou, experiments, deliri  / de ser feliç, fressa de clarions a la pissarra de la vida:   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 390.).

DESENSONYAT, -ADA adj.

Deixondit, mancat de son; cast. despierto, despabilado. 

Desensonyat

A la meva darrera carta et parlava de la por que tenia a un motí. Aquest matí, mentre seia observant el pàl·lid rostre del meu amic -tenia els ulls mig tancats, i els braços li penjaven-, m'han desensonyat mitja dotzena de mariners, que volien entrar a la cabina. Els he deixat entrar i el que els dirigia se m'ha adreçat. M'ha dit que ell i els seus com panys havien estat triats pels altres mariners per venir-me a veure com a diputació, per demanar-me una cosa que, en justícia, no els podia pas negar. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 194.].

Desensonya

Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,

i que va i ve de l'un indret a l'altre,

i es posa al llit, i dorm i es desensonya,

i està sempre de mi tan oblidada!

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 103.).

DESESMA f. 

DESESMAT, -ADA adj. 

Sense esma. Ja desesmada la Pepa preguntà a hont eren, Pons Auca 265. Això que ara m'anima | a obrir els ulls i restar desesmat, Sagarra Equador 112.

Desesmat

La carta de rebuig va deixar en Garp desesmat; la va ensenyar a en Tinch i ell també es va quedar desesmat.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 134.].

Desesmat

En Rovira el veu tan desesmat que pregunta si es troba bé. Sí que em trobo bé, li diu, i li pregunta fluixet: Em pots dir què hi hem vingut a fer... (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 72.).

Desesmat

El director fumava amb un aire de total indefensió; i el president del Triangle Club, les celles corrugades d'angúnia, fluctuava entre furioses explosions d'autori­tat i accessos de lassitud temperamental, fins que es va deixar caure, desesmat, en una cadira, pensant com di­monis s'ho faria per la gira de Nadal. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 87.].

Desesmat

De fet, no va caldre ni tocar els meus estalvis, per­què a en Ricard li vaig dir que li havíem de pagar més a la Quima, en casa de la qual creia ell que estaria el nen tot el dia, i va fer un sí desesmat. I després va plorar i va dir que li sabia tan greu haver-se adormit, que darrera­ment dormia molt poc a les nits, que patia d'insomni -mentida: si ho sabré jo que el sento roncar!- i que per això s'havia abaltit. (Isabel-Clara Simó. T’imagines una vida sense ell? Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429758351. 174 p. P. 62.).

DESÉSSER

|| 1. v. intr. Cessar d'ésser, d'existir; cast. dejar de ser. Atlants, heu de desésser: la terra fins que us serva, | se n'ha d'entrar a estelles com a vaixell podrit, Atlàntida iv. Belluguen los móns eixamenats | temerosos de fondre's i desésser | com les guspires d'un roent fornal, Verdaguer Idilis.

|| 2. (substantivat) m. Acte i efecte de cessar d'existir; inexistència; cast. no ser. Donchs qui serà que'l cor no li tremole | vehent que tu li tols de l'home l'ésser? | Qui pot penssar la dolor del desésser...?, Auzias March cxii. Ans que grossers volrien lur desésser, Auzias March cxiii.

    Etim.: compost del prefix privatiu des- i del verb substantiu ésser. 

Desésser

Cada dia, matí i tarda, en un horari establert, a cada poble, a cada ciutat, ens feien beure el verí de la submissió, de la separació, de la mistificació, de la desunió i del desésser. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 586.).

1. DESFERRAR v. tr. 

Llevar a una cosa o persona els ferros que la subjecten; cast. desherrar.Especialment: a) Llevar a un moble les peces de ferro que li serveixen de subjecció o de reforç. Venint a son nabot Constància desferrà-li la sua caxa e pres los florins que hi trobà, Eximplis, i, 75.—b) Llevar a una persona o animal els ferros (cadenes, grillons) que el subjecten. Me manats que ferràs los frares del Temple... al Mestre del Temple són inflades les cames ey fet venir metges et finalment hanme dit que si no'l faç desferrar que els a la malautia no li porien dar conseyl, doc. a. 1310 (Miret Templers 375). Obrí la presó e desferrà les cames e mans al dalfí, Paris e Viana 28. Tots temps me tens carregat de ferros e yo ni mon companyó no podem hauer un jorn de bé; prech-te almenys que'ns vulles desferrar, Curial, iii, 65.—c) Llevar a una bístia les ferradures de les potes. Quant coneixereu que la mula té la dita malaltia, és menester que la desferreu molt prest, Dieç Menesc. i, 10. El cavall que tant corria | de sobte es va desferrar; | tres cames no se li reten, | la darrera flaquejà, Oliver Obres, i, 46. 

|| El sentit de ‘descarregar-se les armes de foc’, atribuït pel Diccionarí Aguiló al mot desferrar-se, és equivocat; en el text que es cita, desferrar-se significa ‘perdre els reforços de ferro’: Un estudiant volent tirar un arcabuç sobre de la iglésia..., se desferrà lo archabuç y se esclatà, Lumen Domus, i, 295.

    Fon.: dəsfərá (pir-or., or., bal.); desferá (occ.); desferáɾ (val.).

    Etim.: compost del prefix des- i el verb ferrar.

2. DESFERRAR v. tr. 

Separar allò que està aferrat (Bal.); cast. despegar. Y varen haver de desferrar es cans a pedrades, Ignor. 7. Seré per tu com la fulla que del arbre se desferra, Ruiz Poes. 77.

    Fon.: dəsfərá (Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: compost del prefix des- i el verb aferrar.

Desferreria

Abans, però, per alleugerir la xafogor, es passà el mocador per la cara i s'aixeca per veure si la camisa que duia davall la sotana se li desferreria del cos on semblava junyida.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 174.).

DESFICACI m.

Disbarat; cosa feta o dita contra la raó, fora de propòsit (val.); cast. despropósito, disparate. Sinyor, i quina llàstima dóna! Allí assoles parlant... gemecant... dient desficasis, J. Pascual Tirado (BSCC, iv, 162).

    Fon.: desfikási (Castelló, València). 

Desficaci

Açò d'ara és un desficaci fenomenal. ¡El matrimoni! El ma­trimoni no són sols els llençols» (Martí Domínguez i Barbe­rà). Desficaci segurament prové de la forma alterada esficàcia amb influx de desfici. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 40.).

Desficaci

Hi ha més sinònims, amb significats precisos, com ara bestiesa, disbarat, animalada, desficaci, bertranada, barrabas­sada ... (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 71.).

DESFONAT, -ADA adj.

Mancat de fon o sòl; cast. desfondado. Un altre vixel desfonat de la u cap, doc. segle XIV (Catalana, ii, 166). XXV barrils aygueders, hanhi alguns desfonats, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 214). Un carratell dolent desfonat, doc. a. 1526 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un barrilet desfonat de marfil y nàcar ple d'ambrosia, Vilanova Obres, viii, 133.

    Fon.: dəsfunát (or.); desfonát (occ., val.); dəsfonát (mall.). 

Desfonats

Tanmateix en el zenit de Bersabea hi gravita un cos celest en què resplendeix totalment el bé de la ciutat, reclòs en el tresor de les coses llençades: un pla­neta esventat de peles de patates, paraigües desfonats, mit­ges que no es fan servir, guspirejant de trossos de vidre, botons perduts, papers de xocolatines, paviments de bitllets de  tramvia, retalls d'ungles i de durícies, closques d'ou. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 116.].

1. DESFORMAR v.

|| 1. tr. Llevar a una cosa la forma que té; cast. desformar, deformar.

|| 2. tr. Treure de la sabata la forma que li ha servit de mesura; cast. desformar.

    Etim.: format damunt forma amb el prefix negatiu des-.

2. DESFORMAR v. intr.

Deixar la formació; cessar d'estar en formació (els soldats, etc.).

    Etim.: compost del prefix negatiu des- i el verb formar.

Desformada

Vaig mirar de matisar, tot reconeixent in petto que tenia raó. Nils constituía un illot lingüístic al mig de la plana rossellonesa malgrat la proximitat de Perpinyà. Les vinyes entre l'indret i els pobles veïns -Cànoes, Ponrellà, Pollestres- mantenien la vitalitat de la llengua. Tots els coneguts dels avis parlaven catará. Per tant, tenia una visió desformada de la situació real del país que l'enginyer bretó havia copsar millor que jo. Tots els veïns eren catalans, però ja tenien una edat.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 329.).

DESGARNIREN

Desgarniren

E reposaren, que molt eren treballats; mas no per tant que anc aquella nuit ~o es desgarniren ne null hom en tota la host no dormi, ans estegueren tota la nuit aparellats de batalla si els sarraïns los volguessen assaltar. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 92.).

DESHONOR f. o m.

Privació d'honor; cast. deshonor. Les desonors e'ls desonraments entellectuals són pus vils e pus noables que les desonors e les viltats sensuals, Llull Cont. 292, 3. Qui tem las deshonors és appellat vergonyós, Egidi Romà, ll. i, pt. 3a., c. 8. No dónes deshonor ni infàmia a ton marit, Isop Faules 9. Cobrint la jove ab deshonor mortal, Costa Trad. fant. 86.

    Fon.: dəzunóɾ (Barc.); desonóɾ (Val.); dəzonó (Palma). 

Deshonort

Cada mata, cada atzavara li pamasa filla; corrent s'hi atansava, mes, tantost hi era, la veritat la a tornar al greu del deshonort. S'enfosquí del tot lo dia i començà a lluir la clara lluna. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 33.).

DESIARA adv.

De tant en tant; devegades; cast. de cuando en cuando, a las veces. Estirant sa brilla desiara a s'animal, Alcover Cont. 11. | els tornaveus del cingle recorden desiara | la teva gran rialla de veure'ls caminar, Carner Monj.31.

    Fon.: dəziáɾə (Mall., Men.).

    Var.: adesiara, desiares.

    Etim.: V. adesiara i adés II || 9. 

Desiara

Per ell, per N'Armando, tenien un prestigi superior aquestes figures qui desiara se presenten havent trescat món i corregut terres... Com enyorava, ell, l'espai que no coneixia, la vida que no havia tastat, la llibertat andoiadora del qui vaivereja sempre seguit! (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 31.).

DESIDERÀTUM m. (llatinisme)

Allò que es desitja, que constitueix l'objecte que es vol obtenir; cast. desiderátum. Ve-li aquí un desideràtum que no pot néixer més que d'un esperit finament dotat, Ruyra Flames 196. 

Desideràtum

Les paraules emprades s'assemblen a les fórmules que anys enrere es reservaven per saludar i acomiadar-se. Una noia educada amb èxit segons el desideràtum actual, per exemple, hauria de dir a cada instant allò que fos concorde a la «situació» seguint unes indicacions d'eficàcia provada. [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 188.).

DESMADEIXAR v. tr. 

|| 1. Desfer la madeixa; cast. desmadejar. 

|| 2. Esbullat, desfet de la madeixa que formava; cast. desmadejado. 

|| 3. fig. Molt cansat, defallit (Tortosa, val.); cast. desmadejado.

    Fon.: dezmaðeјʃát (val.); dezmaðuјʃát (Tortosa).

Desmadeixament 

Ni a les dotze ni a la una, a quarts d'una, tot el seguici fem via cap al saló de graus, lloc de la cita. Té, Fuster, un caminar primparat i fràgil, amb un cert desmadeixament encarcarat. Els mus­cles, sobretot, graviten cap al centre de la terca, També hi és la pena. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

DESMANYOTAT (i val. desmanotat), -ADA adj.

|| 1. Mancat de manya o traça (or., occ., val., bal.); cast. desmañado. Malfeneranda y desmanyotada qu'era, provà de filar un poch, y li sortia un fil ple de nuus y berrugues, Alcover Rond. i, 75. Hòmens..., n'hi ha de tan arreu y desmanotats, que ni tan sixquera tenen traça pera fer una cosa bé, Martí G., Tip. mod. ii, 5.

|| 2. Desendreçat, malcurós en el vestir (Montblanc); cast. desgarbado, astroso. «Vas molt desmanyotat: mira que et surt la camisa!» (Montblanc).

    Fon.: dəzməɲutát (pir-or., or., men., eiv.); dezmaɲotát (occ., Maest.); dəzməɲotát (mall.); dezmanotát (Val.). 

Desmanyotat

La Diana i la Patty l'havien avisada que, a Itàlia, ningú no es canviava mai a la platja. Els italians havien dut a Amèrica el costum de posar-se el banyador sota de la roba abans de sortir de casa, evitant així l'hàbit irlandès de canviar-se a la platja, que, segons la Diana, era una mica desmanyotat i no gaire digne, per no dir coses pitjors. Com que l'Eilis no sabia si feien broma, ho va preguntar a la senyoreta Fortini, que li va assegurar que era cert. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 152.].

DESMARGAR v. tr. 

Espanyar, fer malbé (Ross.); cast. estropear. Mè queixa besti malaïda | d'ací i d'allí fica unes banyissades | a se desmargà lu clatell, Saisset Lligiu 4.

L'Anatole va recuperar un cargol que encaixava en les manilles. 

-Quin carall de país! —va pensar l'Anatole—. Tot se desmarga... Les glaces dels trins, les menottes. Bon Déu de bon Déu! On anem aixís?  

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 145.).

DESNERIT, -IDA adj.:

V. desnarit. 

DESNARIT o DENARIT, -IDA adj.

Petit i magre per insuficiència de creixement; cast. enclenque, desmedrado. Pare d'aquell orfanet denarit y pàlit, Oller Bogeria 180. La senyora Pauleta, magra i petitona, desnarida i tot, era bellugadissa, Pons Com an., 135. Les noies Xanguetes, dues peixataires menudes, desnarides, fines com mosteles, Ruyra Pinya, i, 47. La Rossa... fent ballar al hora un sens fi d'instrumentets, menuts, denerits, com aprofitats d'un neceser de nina, Pons Auca 15.

    Fon.: dəznəɾít (Lluçanès, La Maresma, Penèdès, Camp de Tarr.); dənəɾít (Empordà, Garrotxa, Plana de de Vic, Barc.); dələɾít (Llofriu).

    Sinòn.: escanyolit, ruec. 

Desnerida

Una criatura desnerida i bruta jugava per terra. Era ben sabut que aquella barjaula enganyava Cronshaw amb els més desastrats brivalls del barri, i era un misteri per als ingenus joves que absorbien la seva saviesa a l'entorn d'una taula de cafè que aquell home, amb la seva viva intel·ligència i la seva passió per la bellesa, s'hagués pogut unir a una dona semblant. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 232.].

Desnerit

Era un home desnerit, de rostre escardalenc i escanyolit· s'havia separat de la colla i el barret de feltre pèl: ras li queia sobre el clatell deixant al descobert un manyoc de cabells roigs. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 89.].

Desnerida

Si una noia, per exemple, és 'poc desenvolupada' diem que és desnerida o escarransida i si és, simplement, 'flaca', podem dir que és esmerlida. Si algú és 'prim per l'alçada que té', diem que és esprimatxat i si 'té les galtes xuclades', naturalment, és ca­ra-xuclat. (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 175-176.).

Desnerit

Quan entra al pis, ell la rep amb banyador i li explica que era a la terrassa prenent aquell sol desnerit i polsegós de Barcelona. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 136)

DESNORTAR

• 1. El pdl-iec recull el verb només en una ocasió, en l'obra de Manuel de Pedrolo Baixeu a recules i amb les mans alçades (1979):

     1. Res no ens pot orientar en la foscor de les parpelles closes, però sé que no em desnorto, puix que el mateix vent m'assenyala la direcció.

  2. El diputat Colomer i Sánchez (psoe - desembre 2004) usa el verb:

• • 1. Les relacions amb la universitat, per exemple, són un símptoma no exclusiu ni excloent, però sí que són un símptoma de la desfeta teòrica i del plantejament absolutament desnortat i poc il·lustrat que té el Govern Valencià a l'hora de plantejar la innovació en política turística.

    2. També en fa ús el diputat Betoret Coll (pp - 10.06.2010):

    3. Jo me pense que el que vostés el que estan és absolutament desnortats i estan intentant plantejar propostes [...]

• 3. En castellà hi ha el verb desnortarse en el drae:

• • 1. 1. prnl. Perder el norte o dirección, desorientarse. 

    2. (http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/D/desnortar.htm)

Desnortat

Perquè cal pensar que, en aquell moment de la negociació de l'Estatut estava podrida, el tripartit estava absolutament desnortat, en Maragall no podia fer de president perquè el seus no el deixaven, aquesta era la situació: un caos total!  (Josep M. Muñoz, Artur Mas. El navegant constant. Art. entrevista. Revista L'Avenç, núm. 400, abril 2014, pàg. 10).

DESORIGAT

Desorigat

Em semblà, d'un cantó, molt més agitat, amb una preocupació de semblar un home de cap molt despert, posseït d'un desig de presència i de curiositat, i al mateix temps em semblà molt revellit i arrilat, en certa manera esbravat i desorigat. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 201.).

DESNUDADES / DESPULLADES

Desnudades

El va empènyer en una barraca, amb les parets recobertes de belleses desnudades i ampolles de cer vesa buides damunt la taula. L'Anatole ordena: 

-Els carregadors, afanya't! -No sé pas on són... -Us juri que no... Substitueixi un company... (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 87.).

DESPACIENTAR v. tr. 

Fer perdre la paciència; cast. impacientar. 

|| refl. Perdre la paciència; cast. impacientarse. Me'n tinch d'anar, que'l sopar és a taula y aquell se despacienta,Vilanova Obres, iv, 15. Acomodant-l'hi tot, propet, que ho tingués a la mà, que no hagués de despacientar-se,Pons Com an., 19.

    Fon.: dəspəsiəntá (or.); despasientá (occ.).

    Sinòn.: impacientar.

Despacientava

Mentrestant, la Sécotine, totalment apolítica, es despacientava. Volia sortir. 

-Aqueixa gossa és tan boja com tu—li digué la tia abans de fer-li un petó al front. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 142.).

DESPAGAR v. tr.

Fer malcontent; donar disgust; cast. disgustar. 

Despagat

E ha passats ja sis meses, e no troba cavaller qui per ella es combata. Per què jo, sènyer, ne son molt despagat, que molt és bella, e franca, e covinent e de gran llinyatge, filla del rei de Bohèmia, e cella qui ha feit gran bé e gran honor a molts cavallers, e a dones e a joglars. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 69.).

 DESPALLAR v. tr.

Treure la palla menuda de la batuda, separant-la del gra amb les forques, pales i rascles (Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Sanet); cast. despajar.

    Fon.: despaʎáɾ (val.). 

Despallada

Quant més creix en altura més imminent és el perill d'enderrocs: basta que un envàs, un pneumàtic vell, una garrafa despallada rodoli cap a la part de Leònia i un allau de sabates desaparellades, calendaris d'anys passats, flors seques, farà sorgir la ciutat en el propi passat que debades mirava de rebutjar, barrejat amb el de les ciutats limítro­fes, finalment netes: un cataclisme anivellarà la sòrdida ser­ralada muntanyosa, esborrarà qualsevol rastre de la metrò­poli sempre vestida de nou. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 118.].

DESPASSAR v. tr.

Passar en sentit invers; treure una cosa del lloc o cavitat per on l'havien passada; cast. desenfilar, desenhebrar. «El nen ha despassat el fil de l'agulla, i ara no puc cosir». «La corda s'ha despassat de la corriola». Ara desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, Ruyra Pinya, ii, 124.

    Fon.: dəspəsá (or., bal.); despasá (occ.); despasáɾ (val.). 

Despassats

Duia uniforme de legionari, amb la guerrera oberta i la camisa amb tres botons despassats, mostrant els pèls del pit, i amb tota certesa devia ser el cap i cervell de la petita banda, ja que dels altres dos un era clarament un gita no espantat i l'altre feia cara com d'acabat d'eixir de la presó o d'acabar de rebre una pallissa, però va resultar, segons que li va dir després el policia a mon pare, que portava carnet de la Falange, i si un legionari d'uniforme i un falangista de carnet (i a més a més camisa vieja històric, afiliat abans del juliol del trenta sis segons el document) eren també lladres nocturns de gallines, volia dir que dins del règim franquista mateix i dels seus fonaments militars i polítics hi ha via coses que no estaven gens clares, tal com lamenta va mon pare anys després cada volta que recordàvem el cas. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 108.).

DESPINGUELLAT

Despinguellada 

També fou aleshores quan va pegar aquella tremenda estirada que havia de deixar-li la figura despinguellada per la vida. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 19).

DESPLAURE v. intr.

Desagradar; causar desplaer; cast. desplacer, desagradar. Molt desplach al rey com per diners ne per neguna franquesa hac a jaquir justícia, Llull Felix, pt. i, c. 5. E no us desplàcia quant dic que companyó vos lliuraré, Desclot Cròn., c. 167. Tota la terra de Aragó nos amava e'ns volia bé e les desplahia fort la persecució e greuges que'ns feya nostra madastra, Pere IV, Cròn. 69. Ço que ara llurs plau, adés desplaurà, Metge Somni i. Pus amor vol sia del tot servent | de la qui se mon anuig li despleya, | de mon parer gens no'm poria moure, Masdovelles 127. No m'agrades ni'm desplaus, Massó Croq. 42.

    Fon.: dəspláwɾə (or., bal.); despláwɾe (occ., val.).

    Conjug.: segons el model plaure.

    Etim.: del llatí displacēre, mat. sign.

Desplaure

De seguit ens vam desplaure mútuarnent. No parava de fer-me reflexions desagradables. Cree que a la vida civil l'hauria estossinat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

DESPLOM m.

Desviació de la verticalitat en un edifici o altra construcció; cast. desplome. 

Desplom  

En l'àmplia sala, mitja dotzena de persones s'entrenaven pujant parets de deu metres, tot i que més que parets, semblaven les muntanyes artificials de paper maixé de les pel·lícules de Tarzan que en Harry i l'Øystein havien vist al cinema Symra de petits. Amb la diferència que aquelles estaven plenes de preses multicolors i espits amb bagues i mosquetons. Una discreta olor de sabó i peus suats emanava de les catifes blaves per on caminava en Harry. Es va aturar al costat d'un home rabassut, de cames arquejades, que mirava amunt atentament, cap al desplom de sobre seu. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 397.].

DESPÚS o DEPÚS adv. ant.

Després; cast. después. Despús que: des que, d'ençà que. Anc no fugí ni'm partí de tu a amar depús que t'ac conegut, Llull Amic e Amat, met. 53. Lo rey Fraderich hach gran plaer com lo vaé, per ço com no l'havia vist despús que passà en Romania per ell, Muntaner Cròn., c. 257. Bebian y llançavan lo vi, despús cremavan las bótas, Cròn. de la Guerra de la Indep. al Penedès.

    Etim.: de llatí de pŏst, mat. sign. (V. despuis).

Despús

Salvador va girar a l'esquerra per entrar a l'autopista a l'altura de Llíria, alçà la vista cap al monestir de Sant Miguel, on feia la visi­ta setmanal cada vesprada de dimecres i per tant hi hauria d'anar despús demà o almenys telefonar per saber si el necessitava algu­na monja, perquè això no era cosa de cap substitut, i el seu germà havia rigut molt quan ell u explicà que les monges de la Visitació de Sant Miguel de Llíria eren de l'orde de Santa Maria Margarida Alacoque,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 39.).

DESRENGAR v. intr. o refl.

Sortir dels rengs o files d'un exèrcit, sia per atacar, sia per fugir. Els aguisaríem un rich hom que tingués Balaguer per En Pons e per la comtessa, que els no gosauen desrengar per ço car hauien gran poder el castell, Jaume I, Cròn. 42. E'ls serrayns se desrengaren e obriren les scales dels camells. Desclot Cròn., c. 5. Lo comte Galvay e'ls altres qui eren detràs en la reguarda començaren a desenregar [sic] en fogir, Desclot Cròn., c. 58.

    Var.: desrenjar (Desclot Cròn., c. 47).

    Etim.: compost del prefix negatiu des- i del verb arrengar. 

Desrengat

E aquell ell partí sa companyia en tres parts, si tot s'era poca, e feu metre los servents en aguait en un lloc e los cava­llers tots e altra ben lluny d'aquell aguait, llevat ell, qui romas ab set de cavallers; e féu manament que nengú no es mogues tro que ell hagués ferit e desrengat. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 290.).

DESSABEÏT, -ÏDA adj.

Mancat de saba o de sabor; cast. insípido

|| fig. Mancat de gràcia o gust; cast. insulso. Lletgir es versos dessabahits o poch molsuts que an es seus lectors regala desyara, Roq. 40.

    Fon.: dəʦəβəít (Mall.); dəʦuβəít (Men.).

    Etim.: compost del prefix negatiu des- i d'un derivat de saba o de sabor.

Dessabeïda

Els bevedors Toscament representats als cartells de les tavernes remugaven davant mis gots de vi aigualit i de cervesa dessabeïda, servits amb notòria mesquinesa pels taverners, i realitzaven irats conciliàbuls. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 43.].

Dessabeït

Va fer cara de dolguda, com si aquell malentès l'afectés més a ella. En Komura es va ficar una mica de sucre al cafè i el va remenar en silenci. Llavors en va beure un glop. Era un cafè clar i dessabeït. Era allà més com a símbol que com a substància. ¿Què coi hi faig, aquí?, es va preguntar en Komura, estranyat. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 20.].

DESSABER v. ant.

|| 1. intr. Tenir mal sabor. Altra qui dirà que son vell e impotent e que ja començ a dessaber, Bernat Metge (Est. Univ. xviii, 125).

|| 2. tr. Deixar de saber. Los hòmens... dessaben o ignoren quan per tenebres de crims y delictes són abcegats, Metge Somni i.

    Etim.: compost del prefix negatiu des- i del verb saber. 

Dessaber

La voluntat inflexible, però, de voler el seu voler i de fer del seu voler el voler i del seu moment el moment esmussa el seu saber en dessaber i la seva activitat en destructibilitat. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 530.).

DESSOTERRAR

https://diccionarivalencia.com › dessoterrar

dessoterrar. 1. v. tr. Traure de sota terra, fer cessar d'estar soterrat. 2. v. pron. Cessar d'estar soterrat. 

Dessoterrar

I llavors va aparèixer n'Eulàlia, que era de Tregurà de Dalt, i els digué que una vegada se n'havia anat fins a Andorra a dessoterrar un infant mort i que li va extreure la freixura i el fetge, i que en feu un ungüent per matar gent i bestiar. I llavors els va explicar com lligava els hòmens perquè no poguessin jaure amb altres dones sinó amb llurs mullers només. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 22.).

DESSUCAR v. tr. 

|| 1. Llevar el suc a una cosa; treure-li el suc que conté; cast. desjugar, deszumar.«Aquesta carn s'ha de dessucar». «Aquest arbre tan esponerós dessucarà tota sa terra». (Mall.) «Quan una vinya se fa treballar molt podant-la llarga, se la dessuca» (Camp de Tarr.). De que's dessuca la semblança nostra per gran dieta, Febrer Purg. xxiv, 17. Lo lli... vol la terra molt grassa perque ell la desuca [sic] molt,Agustí Secr. 25 vo. Tiren lo millor such y desuquen lo greix de la terra, Agustí Secr. 77. Especialment: a) Tòrcer la roba de bugada quan l'han rentada amb aigua freda, abans de posar-la dins el cossi on l'han de passar de bugada (Mall.). 

|| 2. fig. Treure a una persona o cosa la seva part millor; desposseir-la d'allò que li dóna valor (riqueses, treball, etc.); cast. secar, desjugar. Dessucar los pobles, carregar de injustes accions als pobles, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: dəsuká (or., eiv.); desuká (occ.); desukáɾ (val.); dəʦuká (mall., men.).

Dessuquem

Cau un sol que ascla el cotxe del matrimoni Palàcios, i com que som modestos, sabem que no podem fer-­hi res i, gota a gota, ens dessuquem. Marxem cap a València per la carretera del Perellonet, després de trampejar els esventrats carrers del poble. "Tot cul per amunt", remuga, el primer veí de Sueca. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 30.).

DESSÚS adv. i prep.,

forma aglutinada de de sus.

|| 1. Damunt; cast. encima. Per temor que'l colp no fos tan gran... lexà's caure del cauall... e gità's dessús l'escut, Jaume I, Cròn. 26. Aquells qui són feels crestians... tant són ajudats per la vostra gràcia, que neguns enemics, per mals que sien, no'ls fan paor, que la casa lur caia desús, ni han paor de menasses, Llull Cont. 85, 28. Pel Parlament | fou condemnada | se soterrada | viva dejús | lo mort dessús, Spill 1616. Estar dessús, o venir dessús a qualcú; estar-li prop perseguint-lo. Estan en perill de mort per lo rey qui'ls talaua la orta e'ls estaua dessús, Jaume I, Cròn. 43. Posat cars los enemichs nos vinguessen al dessús destapant les céquies, Tirant, c. 142.

|| 2. Més amunt, anteriorment (en les converses i escrits); cast. arriba. Sia convertida en les almoynes dessús declarades, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 70). Axí dels dessús nomenats li pervengueren, Pere IV, Cròn. 28. Car, com he dit dessús, no he amat ni temut a Déu, Eximenis Conf. 16. De bon grat acabaria ço que dessús te comencé dir, Metge Somni iv.

|| 3. Dessús dessús: damunt damunt, superficialment, sense detenir-se o enfondir gaire. Solament ne vull parlar desús desús, Eximenis Dones, 49 (ap. Aguiló Dicc.). Aquells que no volen fer penitència... ni volen viure com deuen, ni's curen de ben confessar, sinó dessús dessús, Sermons SVF, i, 268.

|| 4. Dessús dejús: damunt davall, passant a la part inferior allò que estava a la superior, i viceversa. «Per girar una truita, posen un plat damunt la paella i la giren dessús dejús» (Llofriu).

    Fon.: dəsús (or.); desús (occ.).

    Etim.: compost de de i sus. (V. sus).

Dessús

Ací fineix la disputació de frare Anselm amb els animals, als quals frare Anselm mostrà per vives raons que els fills del nostre pare Adam són de major dignitat i noblesa que no són els animals. I fou acabada, la disputació dessús dita, pel dit frare Anselni Turmeda, en la ciutat de Tunis, el quinzè dia de setembre, l'any mil quatre cents divuit.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 197.).

Dessús

Però no se suposi ni un moment que, en continuar la trista història de Maria des de l'època dessús dita, i seguint fins al seu desenllaç... [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 142.].

DESTEIXINAR-SE v. refl.

Esforçar-se molt, sacrificar-se per obtenir una cosa, especialment en bé d'altri; cast. desvivirse. Na Maria y la seua sogra se destexinaven per servir-li una escudella de brou de lo millor que sabessen fer, Penya Mos. iii, 102. Veem si es senyors presidents... se destexinaran per posar-hi remey, Roq. 42.

    Fon.: dəstəʃinaɾsə́ (Mall.).

Desteixinés

Li havia fet creure que la Dolores era la meva filia natural i, per tant, no calia espe­rar que es desteixinés pensant en la situació. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 13].

DESTIMBAR v. tr.

Estimbar (Tortosa). 

Destimbat

HOSTALERA: I bé? Que ningú n'ha tornat. Un cop s'han enfrunyit en el bosc, o s'han destimbat, o se'ls han menjat els llops ... o se'ls ha endut el dimoni. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 35.).

DESTRER m. 

Cavall de batalla, en l'edat mitjana. Qu'és destrer, pagès? | resposta: és cavayll llaurador, Llull Gatz. 576. Va contra Polizonon, qui era un noble almirayl dels grechs e qui caualcaua un destrer forts e poderós, Hist. Troy. 185. Lo comte... son destrer esperona dret al gegant, | la llança en sa mà dreta, l'escut al braç, Canigó iii.

    Etim.: derivat de destre, perquè el cavall era menat per l'escuder amb la mà dreta quan el senyor no hi cavalcava. En francès i provençal, destrier.

Destrer

L'endemà al matí tots tres van partir cap a Perusa. Cèsar muntava el seu millor cavall, un regal d'Alfons, el duc de Ferrara. En Gio Medici anava al damunt d'una mula blanca perquè no era bon genet i en Tila Baglioni, d'acord amb la seva natura pròpia d'un busca-raons, cavalcava un destrer, les orelles del qual havien estat retallades per donar-li un aspecte ferotge.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 46.].

Destrer

Tristany llança contra ell el seu destrer amb una força tal, que, bo i eriçat de paüra, boa contra el monstre. La llança de Tristany topa les escates i vol á feta estelles. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 16.].

Destrer

—No havia previst una companyia tan nombrosa. Els dos més lleugers, junts —va ordenar Aureli—. Batià, aquell és el teu! —i va assenyalar un robust destrer pannoni, de pèl fosc.

1. DESTRET, -ETA adj. ant. 

|| 1. Posat en situació difícil (per carència d'aliments, d'auxilis, de força contra l'adversari, etc.); cast. apretado. Quant nós veuríem que seria hora d'assetiar València ni que ela seria ben destreta de conduyt, enuiaríem per tots nostres richs hòmens, Jaume I, Cròn. 206. Dos dies anà Blanquerna per lo boscatge que no atrobà nulla cosa que pogués menjar; al terç jorn ell fo molt destret per fam, Llull Blanq. 51, 8. Jamés no estech host pus destreta que aquella,Muntaner Cròn., c. 128. Si tu est destret de gran escomouiment d'ira, reffrena tu matex atempradament en ta felonia, Jahuda Cató 84. Tenia-los axí destrets que negú no gosaua partir de les osts, Serra Gèn. 105. 

|| 2. Obligat per força major; cast. forzado, obligado. Ans com a forçat e destret per mon vot, doc. a. 1390 (RLR, vi, 374). Un matí abans de dia, con agué prehicat les liçons, destret de son, ell se adormí en la sua cadira, Flos Sanct. a. 1524, p. 140 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 3. Rigorós, sever; cast. estrecho. E què faran los cristians en lo gran e destret juy de Déu?, Eximenis, XII del Crestià, c. 189 (ap. Aguiló Dicc.). Feya vida tan destreta, que en totes temptacions que'l diable li feya se trobaua vencedor,Eximplis, i, 107. 

|| 4. Retut d'indisposició corporal; cast. rendido. Llevà's del setge de Gerona, malalt e destret que era, Muntaner Cròn., c. 138.

    Var. form.: destreyt.

    Etim.: del llatí distrĭctu, part. pass. de distrĭngĕre, ‘estrènyer’.

2. DESTRET m. 

|| 1. ant. Estretor, situació difícil per carència d'aliment, d'auxili o força; cast.aprieto. Sí que vengueren a tan gran destret, que pexien les herbes per les muntanyes, Jaume I, Cròn. 114. Com siam ja en gran destret per lo qual los dits pagesos crexen en llur malícia, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 167). Anch no foren en tal destret | per amor, com eu suy estats, Am. f. conf. 504. La comunitat de Florença tenen en destret e en setge... aquesta comunitat pisana, doc. a. 1406 (Capmany Mem. ii, 207).

|| 2. Imposició, obligació per força major; cast. imposición. Açò haurà a fer per manament o per destret de la senyoria, Consolat, c. 270. E fer sobre açò totes aquelles forces, compulsions e destrets axí en juy com fora juhi, doc. a. 1442 (arx. mun. d'Igualada). 

|| 3. Angúnia, basca (Vallespir, Rosselló, Alt Empordà); cast. desmayo, ahogo.«No puc moure el braç, que em doloreix molt, i si el moc me ve un destret» (Aguiló Dicc.). Arreu arreu seguit d'una calorada que 'l va mitj entresuar y li va donar un xich de destret, Caseponce Contes Vallesp. 132. Donar destret:donar molèstia, incomodar, turmentar (Perpinyà, ap. Aguiló Dicc.). Lo cargol, ple de destret, | dins la closca s'amagava, Saisset Pougnat 17.

    Etim.: del llatí distrĭctu, ‘estret’.

3. DESTRET m. ant. 

Districte. Com soferen que negun arm neguna galea ne altre leny en Jénova, ne en son destret, per fer mall ne dan a la terra, doc. a. 1292 (Capmany Mem.iv, 15). Aquest feu de Pisa e de son destret ne sia mesclat, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 547). En la ciutat de Damàs, en lo loch de Barut, e los territoris e destrets d'aquells, doc. a. 1382 (Capmany Mem. ii, 161). Los batlles són prests e aparellats de seguir lo dit priviletge ab aquells qui sien de lur jurisdicció ne de lur destret, doc. a. 1409 (arx. mun. d'Igualada). Una ylla appellada Citarea, del destret de Grècia, Hist. Troy. 98. Perpinyà e Cobliure són del destret del veguer de Rosselló, doc. segle XVI (Est. Univ. xvii, 81).

    Etim.: del llatí distrĭctu, ‘lloc estret’; destret és la forma vulgar (com el fr.détroit), i districte la forma erudita (com el fr. district).

Em trobo en un destret... he anat molt lluny.

Destret

Incapaç de ser aspre amb ella i no sabent què fer, Jude cridà l'home que llogava les cambres i li va dir que era una coneguda que estava en un greu destret i que li calia un lloc on estar-se temporalment. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 366.]

Destret

Sabia la història del procés, la de la seva candidatura a l'Acadèmia. Sabia —ho sabíem tots— que es trobava en una situació extre­madament delicada amb les patums del món literari. Però d'a­quí a imaginar aquest destret, aquesta solitud, d'aquí a suposar que aquest immens poeta pogués ser tractat com un pidolaire pels directors dels diaris, d'aquí a imaginar que pogués veure's reduït, per expressar-se, a fer d'escarràs per a un altre i que, quan publicava amb el seu propi nom, guanyava cent, dues-centes, tres-centes vegades menys diners que un Dumas o un Sue, hi havia un pas que a mi, tot sol, mai no se m'hauria acudit de fer. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 95.].

Destret

Que el director l'hagués acusat d'escampar propaganda comunis­ta també era inqüestionablement un problema gros. Però ¿algun d'aquells dos problemes era prou greu per ser considerat un destret? Havia d'oblidar que havia estat a punt de plorar després de i'allisada al despatx del senyor Jameson, havia d'oblidar que havia continuat con­tenint les llàgrimes mente havia tornat a peu fins a casa.  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 179].

Destret

Cap el març del 1938, la República es trobava en un bon destret, desmoralitzada i afectada per una dramàtica falta d'aliments i armes.(Paul Preston, L'Holocaust espanyol. Ed. Base, Barcelona, 3ª ed. 2012. ISBN: 978-84-15267-23-2. 908 pp. P. 684).

L'informe avaluava amb una exactitud inquietant l'estat de compte de Millennium; en Vanger sabia el destret pel que passaven quan s'havia posat en contacte amb la Berger. [Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 354].

Destret

-No ho dubto ni per un instant. I no estic intentant posar-lo en un destret ni a vostè ni a en Fälldin. No ha de revelar cap secret militar que en Zalaixenko hagi pogut eventualment comunicar. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 457].

Destret

Veieu una autoritat en un destret; se la vol forçar a un acte transcendència al qual no pot accedir sense degradar-se, sense mancar als seus deures més sagrats, sense comprometre interessos de la major importància. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 65.].

Destret

El seu cognom era Fletcher, però tothom li deia «Mama»; ella se’ls estimava realment, els dependents, i per a ella tots eren els seus nois; mai no es negava a concedir crèdit a finals de mes, i era ben sabut que, més d'un cop, havia prestat alguns xílings a més d'un que es trobava en un destret. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 561.].

Destret

Els pensaments van escapar-se trotant i no els va poder agafar; les veritats amb les orelles llargues, les mentides amb la cua curta la van deixar en un destret, li van buidar el cap, li van buidar els ulls i les orelles. Va lluitar desesperadament per aconseguir aplegar unes quantes paraules, per dir que havia fet de cambrera, i, mirant-se les cames, va recordar la seva roba occidental, i va afegir que havia fet de cambrera al Ca­nadà. L' Aliide va arquejar les celles. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 29.].

Destret

Un fet va acabar de confirmar Marti en els seus principis detestables, va fer dubtar Càndid més que mai, i va acabar de posar Pangloss en un destret. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 170-171.].

Destret

-Fuig, home, què haig de tenir -va insistir Rahill-.

Em deixo influir per tothom sense treure'n cap benefi­ci. Sóc la presa dels meus amics ... mecago'n ... els faig els deures, els trec del destret, a l'estiu els faig estúpides visites i acabo passant l'estona amb les seves germanes petites, m'haig d'empassar tot el seu egoisme i, a sobre, encara es pensen que em paguen quan voten per mi a les eleccions dient-me que sóc «el rei» de St. Regis. [Francis Scott Fitzgerald. En aquest costat del paradís (The Side of Paradise, trad. J. Mª Fulquet). Ed. Navona, Barcelona 2019, 1ª ed. ISBN: 9788417181956. 370 p. P. 58.].

Destret

O bé destret, 'situació anguniosa, de la qual no podem sortir sense ajut': «En Charley és un geni. Està en un destret. Estic segur que se'n sortirà, però mentrestant ... men­trestant, no té lloc on estar» (traducció de Dolors Udina); la locució donar destret significa 'causar gran molèstia': «Del pas­sat recordarem ara un costum que tenia com a protagonista el blau, el color preferit dels àrabs avantpassats de bona part de tots nosaltres, encara que això done destret a algú» (Bernat Capó). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vent, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 170.).

DESUET, -ETA adj. 

Desacostumat, que no s'usa; cast. desueto. Els havia d'impulsar a cometre un acte tan desuet, Víct. Cat., Vida 22.

    Etim.: pres del llatí desuētum, mat. sign.

Desuets

Pel que fa a la teoria literària, no és estrany que s'hi observi un enfolliment general. Va ser als anys 70 que, per dir-ho amb mots de Northrop Frye, va començar a perdre el seny amb l’adveniment del desconstruccionisme. Actualment, ens han aparegut corrents i escoles que tendeixen més que mai a imposar, a les universitats, lectures ideològiques, que o bé estan ancorades encara en prejudicis desuets o bé estan obsedides a donar molta més importància a la pigmentació de la pell o a les preferències sexuals dels autors que no pas als valors literaris que la història, amb unes variacions mínimes, sempre sedimenta. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 10.].

Desuetes

Els únics exemplars que havia pogut aconseguir eren ve­lles edicions Delphin, desuetes i, per tant, barates. Pero si per als escolars mandrosos eren dolentes, per a ell eren prou bo­nes. Solitari, itinerant i voltat de cistelles, Jude cobria cons­cientment les traduccions al marge, i només les feia servir com a punts de referencia, igual que hauria utilitzat un com­pany o un professor que hi passés. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 39.].

Desuet

Es veritat que a vegades l'ús del terme llibertat en certs contextos contemporanis, savis o menys savis, no acaba de semblar gaire sòlid ni del tot seriós, que arrossega fins i tot un aire ridícul, desuet. A l'època en què ja ho hauríem d'haver superat tot, la qüestió de la llibertat sembla més una discussió del passat, potser un tema del romanticisme o, en tot cas, d'abans de l'era tecnològica. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 8.).

Desuet

Si l'Església feudal catalana caigué sota els efectes de les lleis desamortitzadores decretades pels ministres burgesos i aplaudides pels industrials progressistes de l'època, la seva ensulsiada vingué precedida per la impossibilitat en què és trobà de modernitzar llurs explotacions i de tractar els pagesos més que amb un paternalisme desuet. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 96.).

DEVERS (o devés). prep.

|| 1. Cap a; en direcció a; cast. hacia. Don Blasco girà's deués nós, e dix, Jaume I, Cròn. 128. Los veyns d'aquels arbres, les rames pengen devés la sua honor, Cost. Tort. III, xi, 21. Si va en Acra, o en Alexandria, o en Armènia o deués aquelles parts, Consolat, c. 77. En axí que van fugir devers la ciutat, Muntaner Cròn., c. 267. Vench de les parts de Aragó e anà-se'n devers Valèntia, Pere IV, Cròn. 30. Lo leó, qui'l veu que venia deués ell, lexà la criatura e anà devés ell, Tirant, c. 38. Emperò deués lo caual no's deu hom acostar arreuatadament per so que no s'espant, Flos medic. 19. Mira que mira devers sa teua cara, Alcover Cont. 19. Tot caminant caminant | s'acosta devés sa terra, Collell Flor. 69. En Pau Casals sempre fa una salutació igual... sense moure els braços ni avançar devés el públic, Roig Flama 61.

|| 2. ant. Envers de; en relació, respecte de; cast. hacia, respecto de. Jo per peccat som colpable devés tu tant fortment, que no som digna, Llull Blanq. 20, 17. De la inquisició del confessor deuers lo confessant, Eximenis Breu Conf. Vahent que la sua dona un poch hauia pres de mellorament deuers que solia, Jacob Xalabín 2 vo. La fortuna... penssà ab cautelosos engans com deuers mi se mostraria aduersa, Corella Obres 176. Com Noè... sabés tot quant los fills hauian fet deués ell malahí a Cam, Tomic Hist. 8.

|| 3. Té valor d'indicació aproximativa (de lloc, temps, quantitat); cast. hacia, cerca de. «Vostè serà de devés València» (Patró). «Devers Nadal sembrarem» (Val., Mall.). «Farà devés tres mesos vaig anar a València» (Patró). «Ell tindrà devés trenta anys» (Pego). «Això deu valer devers dues pessetes» (Mallorca, Menorca). «En sortir de missa major seran devers les dotze» (Mall., Men.). Los hòmens de mar foren devés la Pola, Muntaner Cròn., c. 287. Los dits monastir e reual de la dita villa qui és deuers lo dit monastir, doc. a. 1391 (arx. de Banyoles). Faràs rotlet devés Cort, Penya Poes. 83. Un dematí devers una hora es sol alt, Alcover Rond. ii, 277. La criada vella... trafegava per devés els fogons, Rosselló Many. 44. a) Posar-se devers a qualcú: posar-se-li al costat, posar-se-li prop. Tan sant eri aquey bon home, que'ls atros se donaren vergonya de posar-se-li devers, de por que Nostro Senyor no'ls hi reparés massa la poquesa ab la comparança, Víct. Cat., Sol. 101.

    Fon.: devéɾs (Val.); devés (Pego, Patró); dəvés (Mall., Men.).

    Etim.: compost de la prep. de i vers, mat. sign. 

Devers

A devers les nou i mitja En Figuera comença a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué compendre tothom que es tractava de qualque cosa sèria. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 77.).

DEVESSALL m.

|| 1. Pluja torrencial (Empordà, Plana de Vic); cast. aguacero. Cercant sopluig..., no més esperaven que el devassall minvés una mica, Víct. Cat., Ombr. 20.

|| 2. Gran massa d'aigua de pluja que corre (Empordà, Plana de Vic); cast. turbión, aluvión. «Pel carrer passa un devessall d'aigua que fa por!»Lo monestir, ai!, ja no hi era; | gran devessall | se l'emportava rost avall | a tomballons, Canigó ix.

|| 3. Massa d'aigua que vessa i cau (Barc.); cast. borbotón. La cascata... llensant escuma a dolls per sa badada gola..., els devassalls dels costats estrellant-se y rebotent contra las rocas, Pons Auca 304.

|| 4. Massa abundosa que cau a manera d'aigua que vessa. Sa cabellera, rossa com a brins d'or, cayguda en devassall per ses espatllas, Pons Auca 9. Un devessall de llum, que rajava per tots indrets, feia lluir les riqueses de les dames, Roig Flama 19.

|| 5. fig. Gran multitud de coses, aglomeració; cast. cúmulo. En mitx del devassall de funcions religioses, Gaz. de Vic, 11 jul. 1922. Mes Susa obr les fossanes | i engola de Maxenci soldats a devassall, Caymari Poem. Const. 74.

    Fon.: dəβəsáʎ, dəβəsáј (or.).

    Var. form.: devessell, devessei.

    Etim.: derivat de vessar, prefixat amb de-. 

Devessall

QUI POT HAVER-ME ROBAT els escuts i els diamants? -deia Cunegunda feta un devessall-. De què viurem? Com en sortirem, d'aquesta? On trobaré un altre jueu i un altre inquisidor que me'n tomin a donar? [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 46.].

Devessall

Càndid va fer-li jurament que res no era més cert. I altra vegada un devessall de llàgrimes. [Voltaire. Càndid o l’optimisme (Candide ou l’optimisme, trad. J. Llovet) Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8482562185. 176 p. P. 73.].

DIABLA

Diabla 

Salvaria paraules de l'argot teatral que, avui, no queden recollides al diccionari. Diabla és un llum que il·lumina de baix a dalt. Però també reclamo cameta (cortina lateral), veral (llum lateral), rem(fusta per fixar el decorat a terra) o corbata (prosceni). Són mots que avui, com l'ofici de maquinista, amenacen oblit. (Joan Lluís Bozzo) (Quins mots salvaria? Molts dels mots salvats per les setanta personalitats que ha consultat El Punt Avui tenen una significació ètica i de valors humans. Els sons onomatopeics també fan seductores les paraules. Un valor del mot salvat és el suggeriment d'allò viscut. Jaume Vidal, article El Punt Avui, 23/04/13.).

DIASTRE m., eufemisme, 

per diable (especialment aplicat a persones molt bellugadisses, astutes, temibles, etc.); cast. diantre. Diastre d'atlot!, Ignor. 7. El diastre ets, Llampayes!, Roq. 19. ¿Què diastre fas?, Vilanova Obres, xi, 9. Totjust adormit..., m'arreplega un diastre de somni d'allò més estrany, Ruyra E-Ch 10.

    Fon.: diástɾə (or., bal.); diástɾe (occ., val.).

Diastre

— I, quina hora era, quan l'has vist? — Jo?... Uns tres quarts de vuit, serien... — Jo també. Vuit hores no eren encara... — Doncs... a la mateixa hora me'l só trobat jo. I com que tothom l'havia vist a un mateix temps en paratges tan distants, aquells guardadors d’ovelles i moltons varen quedar tot capficats, tot rumiosos, pensant amb aquell home del diastre que tenia el do meravellós d'aparèixer des de l’un cap a l'altre cap del terme, a la mateixa hora justa i cabal. I aquella cabòria dels pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Des d’aquell punt, la figura recargolada del jaio de Romaní va tornar a ser, de nit i de dia, la dèria, el fantasma dels bosquerols. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 23).

Diastre

MARIAGNA (aixecant-se): Fugiu, que passa l'àvia! ... Sem­bleu ximples! ... No l'has sentida? ... Sembleu ximples! ... Posa un gènit, aquest diastre de mossa ... (Sil­vestre no diu res i mira a terra com enutjat. Pausa.) No trobes? (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 176.).

DIC-DIC

Dic-dic

Ara sento un dic-dic, són les urpes del nostre gos da munt del parquet. Ve d'algun dels llits dels nens i va cap a la cuina, a beure. El nostre Benno, un ridgeback rhodesià, és gros i fort. No és agressiu, però ens ha retornat la sensació de seguretat. Fins i tot després de la mort del senyor Tiberius, vam continuar sent una família nerviosa. Ara ja no. No tindríem el gos si no hagués existit el senyor Tiberius. [Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 26.].

DIDALERA f. 

|| 1. ant. Didal de cosir. Un portador de didaleres de vori, ab una didalera de nacra, doc. a. 1365 (Rubió Docs. cult. i, 208).

|| 2. Didal de roba, goma, cuiro o altra matèria flexible, per a protegir un dit malalt (Morella). Cosiu-li en lo dit una didalera que li tinga la ungla, Anim. caçar 42 vo.En una didalera tres vergues d'or, Inv. Pr. Viana 135. 

|| 3.   Planta de la família de les escrofulariàcies: Digitalis purpurea L.; cast.dedalera. Si sa ferida fa llaga i supura, la tapen amb... fues d'herba de Santa Maria o de didalera, que ne té tot l'any, Camps Folkl. ii, 127. Didalera groga oDidalera de Sant Jeroni: planta escrofulariàcia de l'espècie Digitalis lutea, que es fa per paratges montuosos i boscosos. Didalera negra o Didalera mansiuleta(Cabanilles Observ. ii): la planta de l'espècie Digitalis obscura, que es fa per paratges incultes.

    Fon.: diðəléɾə (pir-or., or., bal.); diðaɫéɾɛ (Ll.); diðaléɾa (Tortosa, val.).

Didalera

El jardía de la mare, en canvi, continua sent un refugi per a ocells i insectes. Els arbres estan carregats de fruites carnoses -encara no estan madures, fan mal de panxa- i plens d'abelles i mosques que han començat a atipar-se de la fruita caiguda, mentre els pinsans goluts s'afarten de mosquits, les merles fan forats al terra per buscar larves i els borinots es llancen brunzint dins els llavis oberts de la didalera. (Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 92.).

Didalera

En un determinat moment, Breuer es va quedar enrere. Llavors Nietzsche es va girar i es va sorprendre de veure el seu company, amb el barret a la mà, fent reverències a una planta d'aspecte ordinari.

–Didalera —va dir Breuer—. Tinc almenys quaranta pacients amb problemes cardíacs la vida dels quals depèn de la generositat d'aquesta planta tan plebea. [Yalom, Irvin D. El dia que va plorar Nietzsche. (When

Nietsche Wept. Trad. G. García). Edicions

de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416987214. 444 p. P. 351-352.].

Didalera

...'deixar temporalment un tractament': «Es pot prendre didalera, en in­fús de fulles al 4 per mil, durant una setmana; després cal reposar de 5 a 8 dies» (Pere Palau); i 'sostenir-se': «Don Felip Neri reposava les mans juntes sobre la barana del balcó» (Joan Francesc Mira). (Jordi Badia i Pujol. Salvem els mots. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788418033971. 246 p. P. 65.).

DIDALET m. dim.

de didal, en tots els seus significats, i especialment:

|| 1. Didal de segador (Aguiló Dicc.).

|| 2. En el teler mecànic, extremitat lliure de la molla dita de cap de taula (Pons Ind. text.).

|| 3. Didalets de la Mare de Déu: sinòn. de lligabosc, nom de la planta Lonicera implexa, arbust de la família de les caprifoliàcies.

    Fon.: diðəlέt (pir-or., or., Maó); diðalét (occ., val.); diðələ́t (mall., Ciutadella, Eiv.). 

Didalets

A l'spa actual encara ofereixen didalets d'aigua salada: el bany amb algues costa seixanta-cinc dòlars, l'ús de les pis­cines, quaranta, però els gotets del patriarca sempre són de franc. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 135.).

Didalet

En Joan Manuel també repetia amb una certa hipèr­bole gestual la història del capellà de Llosera que ens explicava el Didalet de la Verge. (Miquel Àngel Llauger. Potades del rei en Jaume. Revista L’Avenç 515, gener 2025. P. 15.).

El poema d'Oswald és estèticament més amable que l'obra de Cage (no és una poeta neodada­ista), però l'ús que fa d'aquests enre­gistraments i l’estructuració dels materials revela la intenció d'integrar la societat, la història i la cultura en les lleis de la natura, que poden ben bé ser les mateixes lleis del caos, ordenades per eons d'evolució. (Melcion Mateu. Alice Oswald o totes les veus del riu.  Revista L’Avenç 515, gener 2025. P. 55.).

DIESI

La diesi (o diesi menor) és una coma o petit interval musical que apareix en el sistema d'afinació just, jugant el mateix paper que la coma pitagòrica juga en el sistema de Pitàgores.

Així com el cercle de quintes del sistema de Pitàgores conté una quinta de llop que és una coma pitagòrica menor que la justa, en el sistema just la quinta del llop és més gran que la justa en una diesi.

Diesis 

(«Vestit amb un gris sobrepellís, l'Olivier oficia / S'enrogeix, saltirona, bota, s'esgagarmella / Pas­sant de les diesis sordes fins al contra-si»).  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 69.).

Diesis

La suite... aquell passatge esborrifat de diesis on ensopegues a cada pas... A l'apartament veí hi ha un infant que plora... Mademoiselle Isabelle ha encès un llum... A fora, el cel s'ha enfosquit... El rellotge de paret toca quatre vegades... Una altra hora perduda, malaguanyada, que s'ha esquitllat entre els dits com l'aigua i que ja mai més no tornarà... [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 40.].

DIFIDENT adj.

Que desconfia; cast. difidente.

    Etim.: pres del llatí diffĭdĕnte, mat. sign. 

Difidents

Camino pel mig del carrer, sense mirar al voltant: però sento que les portes s'obren quan passo, i ulls curiosos i difidents escruten l'estranger que s'aventura pel barri a aquestes hores del matí. M'arriben lleus xiuxiueigs, i comprenc que ningú no em reconeix. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 79.].

DILACERAR v. tr.

Fer trossos; cast. dilacerar, despedazar. Los famolenchs oçells de Grècia... ab rabiosa fam, los troyans dillacerant esquinçen, Corella Obres 21. Dix finalment lo llop:... no deixaré per ço de dilacerar-te, Isop Faules 25.

    Fon.: diləsəɾá (Barc., Palma); dilaseɾáɾ (Val.).

    Var. ant.: delacerar (Lo seu delicat cos partit, troçejat e delaçerat, Corella Obres 27).

    Etim.: pres del llatí dilacĕrare, mat. sign. 

Dilacerada

Pregunteu per un cert Teutasi i digueu-li que us envio jo. Ell pot portar-vos a Frísia o Armorica, on ningú no us hauria de molestar. Eviteu Britània: l'illa és dilacerada per les lluites intestines entre els caps de les seves principals tribus; és recorreguda per bandits i desertors. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 331.].

DILECCIÓ f.

Amor honest, espiritual, sense atracció carnal; cast. dilección. Per açò dilecció entre príncep e sotsmeses molt se conserva, Ordin. Palat. 168. La dilecció és axí fort com la mort, Sermons SVF, i, 94. Ha't donat l'arre, qu'és penyora d'amor, senyal de dilecció, Canals Arra 131. En la seva esfera doble d'activitat, la dels professionals negocis i la de la dilecció literària, Ors Gualba 69. Salut i dilecció: fórmula de salutació amb què encapçalaven llurs missives els reis i prínceps catalans, després de consignar el nom del destinatari. En Pere per la gràcia de Déu rey de Aragó, als amats e faels tots e singulars oficials nostros de terra e de mar..., salut e dilecció, doc. a. 1369 (Hist. Sóller, ii, 22). Al amat conseller nostre mossèn Francesch Sagarriga o a son lochtinent, salut e dilecció, Codi Çagarriga 256.

    Fon.: diləksió (Barc.); dileksió (Val.); diləʦió (Palma).

    Var. ort. ant.: dilectió (En tot loch feyen ufana | de la lur dilectió, Turmeda Diuis. 18).

    Etim.: pres del llatí dilectiōne, mat. sign.

Dilecció

M'apreciava forra i em solia donar copets a l'espatlla dient "Joan, ets de poble com jo." El sorprenia. a meua dilecció per les actrius d'an­tany com Jane Russell, Jayne Mansfield: "Podrien ser la teva padri­na." Un dissabte a la nit, molt tard, em vaig creuar amb ell per un carrer molí calent de París i em va saludar amb un somriure molt enigmàtic. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 344.).

DILETANT m. i f.

Qui es dedica a un art o ciència sense una preparació seriosa, sense ésser un professional; cast. diletante. Admirador com era de la ballarina diletant, Ors Gualba 72.

    Fon.: dilətán (Barc.); diletánt (Val.); dilətánt (Palma).

    Etim.: pres de l'italià dilettante, mat. sign. 

Diletant

En els mestres cantors es palesa més endavant la tendència a mantenir mentre sigui possible un conreu de la poesia de caire escolar i objectiu. Finalment, però, arriba al costat d'una poesia popular sempre present en la qual l'objectiu presenta una aparença de subjectivitat, l'emancipació completa de la lírica subjectiva en el sentit modern, lligada amb a llibertat diletant pel que fa a la forma i establint una nova relació amb la música. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 87.].

DIMONTRE o DIMONTRI m., eufemisme,

per dimoni; cast. demontre. El dimontre qui és el dimontre no és capàs d'esvehir tota aquesta falera, Aguiló Rond. de R. 4. El dimontri són ses pentinadores!, Ignor. 15. Se sabrà com dimontres totes ses administracions y carteries retrassen tant ses cartes, Ignor. 25.

    Fon.: dimɔ́ntɾi (or., occ., bal.); dimɔ̞́ntɾe (val.); dimɔ̞́ntɾə (mall.). 

Dimontri

ALEIX: El Baster alegre! Dimontri! Algú que es deixa veure a la fi... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 159.).

DINGÚS pron. indef., forma dialectal, 

per ningú (Ross.). L'amo és ben malalt, no pot rebre dingús, Alm. Cat. Ross. 1923, p. 59.

Dingús

T'imagines la si tuació a la resta del país? Contra els molins de la història, dingús no pot fer res. M'agradaria que ton pare i ton oncle ho compringuessen. L'Algèria francesa, la Provença ideala, fora són mites. Fora compten les realitats... (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 109.).

Dingús

-Es pas la pena de mentir, de fer armanacs. Fa més de deu dies que te segueixi. Te tracassis pas. Diré pas res a dingús, ni an al pare. En aqueixos darrers mesos, sun après quelcom. Cap causa, per noble que sigui, justifica pas un assassinat.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 152.).

DIOFÀNTIC

adj 1 Relatiu o pertanyent a Diofant d'Alexandria, matemàtic de l'antiga Grècia. 

2 MAT Dit de l'equació algèbrica els coeficients de la qual són nombres enters i en la qual hom tracta de determinar els valors enters de les variables que satisfan les dites equacions. 

Diofàntiques

...l'enginyer li havia obert de bat a bat les portes de la ciència matemàtica, i ella ho anava absorbint tot sobre els nombres algebraics, els transcendents, els imaginaris, els complexos, la constant ďEuler, les equacions diferencials, les diofàntiques i un nombre infinit (00) de coses complicadíssimes, més o menys incomprensibles per a l'enginyer. (Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. L. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs. Pàg. 53).

DIPSOMANIA f. 

Deliri amb set ardent; cast. dipsomanía.

    Etim.: compost del gr. διψάω ‘tenir set’ i μανία ‘bogeria’.

Dipsomania

Mai ningú no l’hauria cregut jugador, i tot i així va fer l'aposta més magnífica que es recorda a la capital. Es va jugar 50.000 lluïsos al banquer amb figura d'hipopòtam, sodomita i víctima de la dipsomania, que no creia en la victòria carlina a Espanya. (Albert Sánchez Piñol. Les edats d’or. Ed.Proa, Barcelona, 2001, 1ª ed. ISBN: 84-8437-260-X. 164 pp. P. 55.).

1. DISCÒRDIA f. 

Falta de concòrdia; desacord de voluntats; cast. discordia. E si posada era la discòrdia entre el e'l capitol ad aquel dia, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 18). Enfre lo senglar e'l rey jo metré discòrdia e maluolença, Llull Felix, pt. vii, c. 7. Los apòstols eren escampats la hu de ça, l'altre de lla, per discòrdia que hagueren en la vida de Jesuchrist, Sermons SVF, i, 140. Negun colegi d'ofici és tan damnós com colegi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats,Scachs 66. Un tercer en discòrdia: la persona que intervé en una desavinença complicant-la en lloc de resoldre-la. L'aparició d'un tercer en discòrdia vingué a torbar totduna aquell esperit d'intel·ligència que la Rossa y en Lluís s'havien comunicat, Pons Auca 29. La poma de la discòrdia: causa immediata d'una desavinença. Amb s'intenció més santa del món, «L'Àncora» ha volgut tirar dins sa redacció de «La Roqueta» sa poma de la discòrdia, Roq. 6.

    Fon.: diskɔ́ɾðiə (Barc.); diskɔ̞́ɾðia (Val.); diskɔ̞́ɾði (Palma).

    Etim.: pres del llatí discordia, mat. sign.

2. DISCÒRDIA f. 

Planta labiada de l'espècie Teucrium scordioides Schreb. (Empordà, Garrotxa); cast. escordio. Fa olor d'all, té sabor amarg-picant i és considerada vulgarment com un poderós antisèptic i antitòxic. (Cf. Texidor Flora Farm. 680).

    Fon.: diskɔ́ɾðiə (Llofriu, La Bisbal); diskɔ́ɾðis (ap. Vayreda Flòr. 418).

    Etim.: deformació vulgar de escordi (<llatí scordium, mat. sign.), per contaminació del mot discòrdia art. 1.

Discòrdia

La meya vida neix de les muntanyes. Vessaven, les boirines del Taglay, / el seu gebre de nit sobre el meu cap / segons crec, alada, la discòrdia / i el vent tumultuós i accelerat / van anar fent-se un niu als meus cabells.

[Edgar A. Poe. Poesia COMPLETA. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 25.].

DISGRACIÓS, -OSA adj. 

Desagradós; mancat de gràcia. La Carlota... en pochs anys quedà desconeguda: inflors disgracioses, coloracions intenses d'erupció, se li menjaren en absolut la bellesa, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 419).

Disgraciosos 

Totes les persones cultes, el mateix que la premsa, com el ”Diario de Barcelona", "El Vapor”, “El Guardia Nacional”, “El Tiburón”, etc., varen emprendre una croada per tal de posar fi a aquesta idiotesa que posava en mal nom la civilitat de Barcelona i hom pensà que la Reial Acadèmia de Bones Lletres podia posar-hi remei amb la censura prèvia dels rètols i anuncis que s'haguessin d'exhibir, talment com s'havia fet amb els epitafis tan disgraciosos que enlletgien el cementiri general. Cadascú féu el que pogué, les autoritats al davant, però sempre hi havia el dubte que hi hagués algú a qui tant fessin una perfecta ortografia i una sintaxi com cal mentre, a taula, li servissin un bon dinar. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 42.).

Disgraciós

No he conegut mai ningú que hagi tret més partit d'un call rebec que el Comandant Silva. Camatort, bon tros carregat d’espatlles, amb el cabell arranat gairebé blanc, era disgraciós i pesat a terra. Però així que muntava a cavall i quedava encaixat a la sella, aquell home es transformava. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 286.).

DISPÈPTIC, -ICA adj.

Pertanyent a la dispèpsia; malalt de dispèpsia; cast. dispéptico. Arronsava les espatlles tristament, perquè era dispèptic, Sagarra Vida, i, 172.

    Fon.: dispέptik (Barc., Val.); dispέ̞ttiс (Palma).

    Var. form.: dispèpsic (Rebien el patac al ventrell inflat i adolorit per una digestió de dispèpsic, Ruyra Parada 96).

    Etim.: derivat del gr. δυσπεπτóς ‘difícil de digerir’.

DISPÈPSIA f., neol. patol.

Digestió lenta i imperfecta, de caràcter crònic; cast. dispepsia.

    Fon.: dispέpsiə (Barc.); dispέ̞psia (Val.); dispέ̞ʦiə (Palma).

    Etim.: pres del gr. δυσπεψία, mat. sign.

Dispèptic

Vaig clissar una porta on deia PERSONAL i vaig entrar. Cap telèfon a la vista. Vaig tornar a sortir per veure Maxie conversant amb un home amb pinta de dispèptic que duia una boina negra inclinada i una gavardina llarga, dret en un racó de la sala, abracat a un maletí. Intentaven comunicar-se en francés.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 83].

Dispèptic

Llavors li va dir que fer una cosa així era especialment dispèptic per a una artista, escriptora i editora d'internet. [Smith, Ali. Estiu (Summer, trad. D. Udina). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417925680. 350 P. P. 288.].

Dispèptica

Amb Quatre mil mots té lloc un cert canvi en la poesia de Pere Quart, la qual, sense sortir- se del camí marcat per Vacances pagades, es fa més dispèptica i esdevé una mica sentenciosa. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 8.).

Dispèpsia

-Si vols venir, al vespre em trobaràs aquí. No trigaràs a descobrir que aquest és el millor lloc del Barri Llatí per a patir de dispèpsia per poc preu. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 205.].

1. DÍSTIC m.
Estrofa de dos versos en la poesia clàssica; cast. dístico. Llavis closos com un dístic d'elegia, Dolç Somni 85.
    Fon.: dístik (Barc., Val.); dístiс (Palma).
    Etim.: pres del gr. llatí distichum, mat. sign.

2. DÍSTIC, -CA adj., neol. bot.
Disposat en dos rengles verticals oposats; cast. dístico. «Fulles dístiques», «flors dístiques», etc.

Dístic

En la lloança de la simplicitat també hi batega la preocupació davant la possibilitat funesta que el que ha estat escindit es torni a unir. «Si tens tant cap com cor», diu un dístic de Hòlderlin, «mostra sols un dels dos. / Tots dos et damnaran si alhora els vols mostrar.» [Adorno, Theodor W. Minima Moralia. Reflexions de la vida deteriorada (Minima Moralia. Reflexionen ausdem heschädigten Leben, trad. J. Ferrarons) Ed. Arcàdia, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788412745795. 370 pàgs. Pàg. 272.).

DISTOPIA

Una distopia, contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònimd'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Distopia)

Distopia

En aquella distopia, un geni juvenil dissenyava els blipverts, uns anuncis breus tremendament efectius però que presentaven danys col·laterals: incorporaven tanta infor­mació que a alguns espectadors els esclatava literalment el cervell.(Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 175).

Distòpics 

 Com si s'ho mirés tot de lluny, Byong-chul Han diagnostica algunes de les patologies socials contemporànies: l'agonia de l'eros, la societat del cansament, les argúcies de la psicopolítica, la positivitat compul­siva, la saturació informativa, la desaparició de la in­timitat, els reversos distòpics de la xarxa, l'autoexplotació.   ( Entre Berlín i Seül. Manel Ollé. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 50.).

Distopia

Defineixen la Distopia com una representació imaginària d'una societat futura que acaba causant una profunda alienació moral. Els exemples que es posen són Un món feliç d'Aldous Huxley, 1984 de George Orwell i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, a més de totes les pel·lícules des de Gattaca o Blade runner fins a Minority report. Tothom espera que aquests futurs mai no arribin a fer-se realitat. Amb les diferències que vulgueu, ningú no s'adona que ens acostem cada cop més a un conjunt de tots aquests models distòpics? Amb el risc que se'm titlli de tecnofòbic o de conspiranoic, si analitzem aquests petits detalls de la vida quotidiana, venuts com a grans avenços, grans beneficis per a la comunitat o grans fites de justícia social, no veiem que a cada bugada es perd un llençol? I que cada llençol és una llibertat individual que difícilment tornarà? (Jaume Nolla, Distopia, art. El Punt Avui, 22/03/2015).

DITEJAR v.

Fer actuar els dits (movent-los, aplicant-los a alguna cosa, etc.). a) intr. Moure els dits. «No ditegis tant en parlar, que fas el ridícul».—b) tr. Tocar amb els dits; marcar amb els dits. Els cims de les muntanyes | tots ditejats de neu | d'eternes clapes blanques, Maragall Obres, i, 49. Especialment: Pulsar, tocar amb els dits un instrument de música (alduf, guitarra, etc.). Pere Joan... ab tota la xicalla... cantaven cançons, esmunyien les sambombes, ditetjaven panderetes, movien xilladissa, A. Sánchez Gozalbo (BSCC, ii, 467).

    Fon.: ditəʒá (or., eiv.); diteʒá (occ.); diteʤáɾ, diteʧáɾ (val.); ditəʤá (mall., men.).

Ditejats

El sol esblanqueït

no treu color ni escalfa;

el bosc mesquí i llenyós

i l'herba curta i clara;

pedrosos i grisencs

els cims de les muntanyes,

tots ditejats de neu

d'eternes clapes blanques

i fumejant arreu

la boira corre i passa.

Al tard, de dins les valls

la boira va aixecant-se,

i amb ella emmantellant

se va solemnement l'alta muntanya.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 28.).

DIVARICAT, -ADA adj. 

Estès en angle molt obert; cast. divaricado. Es diu principalment dels òrgans vegetals.

    Etim.: pres del llatí divarĭcātus, mat. sign.

Divaricat 

S'anaren del quiosc plegats, l'home panxut i la dona exhubarant, amb el posat divaricat i mútuament recriminatori dels matrimonis comuns de la cristiandat. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 296.].

1. DOBLA f.

|| 1. Moneda antiga, d'or o de plata, que tenia diferents valors segons les èpoques i regions; cast. dobla. En el segle XVIII una dobla senzilla equivalia a cinc lliures i mitja: «Per preu de sis dobles, dich 33 lliures», doc. a. 1705 (arx. parr. de Guardiolada). Dobla de dos: moneda d'or que valia quatre escuts. Dobla de quatre: moneda d'or que valia una unça, o sia, vuitanta pessetes. Dobla de vint: dobla que valia vint lliures. «Ses vostres uiades donen | dobles, maies i menuts; | tots es doctes més sabuts, | rallant amb vós, se confonen» (cançó pop. Mall.). En la caldera hon fonia gran res de dobles que'l rey li hauia donades, Llull Felix, pt. vi, c. 4. Per una dobla hi havia hom un sarrahí, Muntaner Cròn., c. 51. La dobla de bon or no val més la del rey que la de hun pagès, Vida polít. (ap. Ribelles Biblgr. 42). Va trobar un pagès una dobla de vint, Ignor. 17. No en té poques de dobles de quatre, Ruyra Parada 101.

|| 2. Conjunt de tres garbes de cànem (Cast.). Dobles una de cànem prim, inv. del segle XV (arx. parr. d'Igualada).

|| 3. Festa votiva amb missa cantada i sermó (Val.); toc de campana corresponent a la dita festa (Benassal). Lo beneficiat del benefici del orga sona... en dies de diumenge y dobles gois y en les misses, doc. a. 1620 (Hist. Sóller, ii, 857). Tocaren lo offici com si fóra Aloy, acadà circa tres hores de dia y tocada la dobla major, doc. a. 1621 (ap. Aguiló Dicc.).

    Loc.

—No faltar res o cap gra a sa dobla: no mancar res a una festa, treball o altra cosa; haver-hi tot el que és necessari i convenient (Mall.). Per tenir sempre es serró ple y reblit a fi de que may fes falta res a sa dobla, Roq. 32. L'Ofici des Divendres Sant... se fa... amb una solemnitat fora mida, fins a no faltar-hi cap gra a sa dobla, Alcover Cont. 185.

    Fon.: dóbblə (Barc., Palma); dóbblɛ (Ll.); dóβla (Val.).

    Etim.: del llatí dŭpla, femení de dŭplu, ‘doble’.

2. DOBLA f.

Doblec; part d'un objecte doblegada damunt ell mateix; cast. doblez, pliegue. «Posa'm al llit la flassada amb dues dobles, que comença a fer fred». (Men.).

    Loc.—a) Anar de dues dobles: anar acalat per efecte de molta vellesa (Camp de Tarr.); fig., tenir una dona tractes sexuals il·lícits (Valls). «Em faig vell; ja em torno de dues dobles» (Penedès).—b) Esser curta la dobla, o Tenir curta la dobla, o Curtejar de la dobla: esser curt d'enteniment (Barc.). L'Angel que havia estat un ballador de vocació..., curtejant un poch de la dobla, divertit, Vilanova Obres, iv, 87. Jo crech que té la dobla curta, Vilanova Obres, xi, 191.

    Etim.: derivat postverbal de doblar.

3. DOBLA topon.

Forma antiga catalana del nom de la ciutat de Dover, d'Anglaterra. E com fon al port de Dobla per passar la mar, Tirant, c. 66.

Dobles

Treballar amb competència i sense una clientela rica és, per experiència reconeguda, anar-se engruixint a poc a poc, posar cada any només unes dobles a la pila dels estalvis. Catalunya no conegué grans capitalistes primerencs, del tipus del Jacques Cæur francès o dels Fúcars ausburguesos. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 49.).

Dobles

CATARINA: Com que es diu que ha tornat ric; que son oncle li va donar moltes dobles de quatre. (Àngel Guimerà. Teatre. Edicions 62, 5ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 842971538X. 224 p. P. 93.).

DODO

El dodo (Raphus cucullatus, anomenat Didus ineptus per Linnaeus) és un ocell extingit no volador que era endèmic de l'illa de Maurici, que es troba a l'est de Madagascar, a l'oceà Índic. https://ca.wikipedia.org/wiki/Dodo

Dodo

». No tinc paraules per descriure el que aquesta pel·lícula em fa, ni com m'entendreix la nena que jo era, la que surt a la pel·lícula. No exagero, era la versió humana d'un ocell dodo, que, com deveu recordar, només la seva extin­ció el va salvar de morir de vergonya. [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 13.].

DOGA f.

I. || 1. Cadascuna de les peces de fusta que juxtaposades formen el cos o ventre d'una bóta, barril, cubell o altres recipients semblants, i estan unides per cèrcols (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. duela. Dues tones grans, en la una ha un cercle trencat e en l'altra a obs una doga, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Encara totes dogues, congrenys, fons de cups e botes grosses, doc. a. 1392 (Boll. Lul. vii, 394). Bóta may per doga o l'ux qui hi és | no's buyda axí com ne viu un buydar, Febrer Inf. xxviii, 22. Dogues de tonell de set palms cascuna de llargària, un sou y quatre diners, Capit. Iuiça 68.

|| 2. Cadascuna de les peces de fusta que formen la part circular de la riscla del molí (St. Feliu de P.).

|| 3. Tros de llenya que a un cap està untat de sèu i serveix per a enseuar el ganivet de llescar el suro (Empordà).

|| 4. Part de la rella que encaixa amb el dental de l'arada i fa d'eixarcolador (Griera Tr.).

II. || 1. ant. Fossat ple d'aigua per a defensa d'un castell o fortificació; cast. foso. Acaptes que avian donatz per bastir sobre la doga, costa lo portal del Peyró, doc. segle XIV (RLR, iii, 18).

|| 2. Sacsó, regruix de carn limitat per un solc, produït per excés de greix en el cos d'una persona o animal (Val., Mall., Men.); cast. molleja.

|| 3. Greix o part espessa de la llet, que és la part més saborosa i apareix damunt la superfície de la llet mentres la couen (Mall., Men.); cast. nata.

    Fon.: dóɣə (Ross., Empordà, Ripollès, Vallès, Pla de Bages, Plana de Vic, Barc., Penedès, Camp de Tarr., Mall., Men.); dóɣɛ (Sort, Tremp, Ll., Falset, Gandesa, Maó); dóɣa (Andorra, Esterri, Tortosa, Cast., Val., Al.); dóɟə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).

    Intens.:—a) Augm.: dogassa, dogarra, dogota, dogot.—b) Dim.: dogueta, dogueua, doguiua, dogona, dogarrina, dogarrí.

    Etim.: del llatí doga, que apareix documentat en una glossa amb el significat de ‘bóta o cubell’; d'aquesta accepció es deriva fàcilment el grup I de significats d'aquest article; en quant al grup II, el significat || 1 pot provenir del I per una evolució semàntica que es troba en altres casos, com en el llatí alveus, cupa, etc. (cf. Wartburg FEW, iii, 115); el || 2 pot derivar-se del || 1 per la comparació del fossat o solc produït a la carn per l'excés de greix; el || 3, encara que pot relacionar-se remotament amb el || 2, no sembla improbable que tingui un altre origen: l'aràbic duġ o dawġ, ‘sèrum de la llet’ (ap. Dozy Suppl. i, 476). 

Dogues

No hi havia dubte que aquells vells cellers o tavernes, es diguin com es vulguin, sense sortida pel darrere, amb els carretells recolzats sobre el cavallet, l'home groc que obria i tancava el tap des de dalt de la banqueta, escrivint amb guix sobre les dogues els gots empassats, per tal de fer comptes al final de la borratxera, la banderola destenyida que penjava de dalt de la porta, eren com catacumbes, i les borratxeres que s'hi agafaven eren mudes i solitàries. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 123.].

DOGARESSA f.

L'esposa del dux de Venècia; cast. dogaresa. 

Dogaressa

En malhora us vegeren mos ulls i va posar-me l'atordiment en la mateixa gola del lleó. Encara no sa- beu qui só jo, encara no sé qui vós serieu: emperadriu, dogaressa o fetillera, i veig clar que ma vida us pertany. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 101.).

DOINA 

En doina: || 1. En moviment, en renou, fora del seu lloc, en desorde (or.). «Tot va en doina, per aquí!»Trastejant per la sala..., per tot topava, tot ho removia, tot anava en doina, Pons Com an., 20. La pluja esclarissada fina, i en doina a tot arreu, colors de primavera esclaten, Carner Lluna 49. || 2. En marxa, en disposició, enllestit; cast. a punto. «Ja cal que vagis en doina»: ja cal que et donis pressa, que enllesteixis (Barcelona). Encara que dormu, tinc s'esperit som: toca'm amb sa punta des peuet, i de seguida estaré en doina, Ruyra Pinya, ii, 85.

    Fon.: əndɔ́јnə (or.).

    Etim.: incerta. Segons Spitzer Kat. Etym. 19, cal relacionar-la amb el portuguès a dunia, ‘per tot, de tots costats, amb abundància’, i amb el castellà antic adunia («Los viejos bebieron sine fine, los mozos adunia, las señoras los quiries», diu Cervantes). Clemencín feia venir aquest adunia del llatí ad omnia, ‘a tot’. Spitzer no ho admet, i segueix l'opinió d'Eguílaz Glos. 66, segons la qual adunia ve de l'aràbic ad-dunia, ‘el món’, ‘en gran manera, en abundància’. Però el que no es veu és la relació de significats entre els mots castellà, portuguès, aràbic, i el català en doina.

Doina

-Intento passar desasparcegut. Encara hi ha moltes notficacions en doina. Fa un mes hi vaig passar per davant i el jardí era una selva. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 283].

Doina

Si el dissabte dóna ja l'alegria anticipada del diumenge, el tragí de la vigília del sant repica joiosament en senyal de festa. Hom alliberava de llurs fundes els mobles i els llums del saló, mentre les baietes, els plomalls de mà i els de canya llarga i els espolsadors anaven en doina; la vaixella bona i la cristalleria fina, tretes de l’armari-aparador, feien una remor acordada de castanyoles i campanetes de plata i s'alineaven en rastelleres i files al costat dels coberts d'argent, que també sonaven la seva música, i del joc de tovalles i tovallons blancs com la neu. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàgs. 205-206).

Doina

Les aprenentes eren regularment l'escarràs i l'ase dels cops, tant de la mestressa com de l'encarregada i les oficiales. Elles havien d'anar a buscar aigua a la font, netejar l'obrador, posar les coses en ordre, recollir els fils, les agulles i les andròmines en doina, i si tenien la dissort d'ésser un poc betzoles o aturades, eren objecte de mil bromes o vituperis, sobretot el dia dels Innocents. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 94.).

Doina

A les cinc de la matinada tornen a buscar-los. Els habi­tants descobreixen l'espectacle del seu poble en doina i els policies que continuen corrent mentre criden i s'enduen tot el que poden. [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 296].

Doina

- Jo estimo molt la senyora -em digué en veu baixa-, molt... Només, després de la mort de Blin, ella ha ha deixat anar tot en doina... Però no és culpa seva... hauria estat inca­paç d'ocupar-se de la quadra... ni de res més, per altra banda...  [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 76].

Doina

Avui justament tinc el despatx en doina, m'instal·len uns aparells nous.” No vaig sospitar res, no me n'havia donat mai motius, et juro que mai no li havia pogut endevinar cap intenció suspecta envers mi, i sense ni pensar-m'hi, vaig seguir-lo.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 117.).

Doina

Així que va quedar clar que nosaltres, soldats, compartiríem les comoditats relatives del bastió amb aquells vellots, es posaren a detestar-nos a l'uníson, no sense venir, tota vegada, al mateix temps, a pidolar-nos en doina sense descans els residus de tabac al llarg de les cruïlles i les crostes de pa sec caigudes sota els bancs. Les seves cares apergaminades a l'hora dels àpats s'aixafaven contra els vidres del nostre refectori. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 101-102.].

Doina

-No sé pas per què -va dir ell-, però trobo que ens fa falca una mica del vostre ordre i concert, a cal pare. A casa coc va sempre en doina. Segur que vós ho posareu tot en ordre. Explicareu a la mare com s'han de fer les coses, sereu molt útil per a la Susan, donareu lliçons a la Becsey i fareu que els nois us estimin i us respectin. Tot anirà com una seda. [Austen, Jane. Mansfield Park (Trad. Mª D. Ventós) Ed. Club, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8473290437. 338 p. P. 264.].

DOLÇAQUÍCOLES

La fauna aquàtica dels hàbitats anquihalins i dolçaquícoles ...

https://raco.cat › index.php › Endins › article › view

per F Gràcia · 2011 · Citat per 11 — «La fauna aquàtica dels hàbitats anquihalins i dolçaquícoles de les cavitats balears». Endins: publicació d'espeleologia

Dolçaquícoles

El roger ombradiu viu en aigües molt poc salades, en les aigües que els professors i naturalistes anomenen -perdó dolçaquícoles. El gran roger, la glòria del roger, l'aristocràcia de la família, és el que viu en fons de sorra, alga i pedruscall, és a dir, el que neda en paratges de glapissar, que les llagostes freqüenten igualment. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 64.).

DOLENÇÓS, -OSA adj.

Que es dol, que té dolença; cast. doliente. 

Dolençosa

I aleshores, quan més dolençosa i més decandida està, li travessa el cervell una idea nova, lluminosa, radiant com la cua d'un cometa. Un espetec mental. J somriu: no deu ser que, a en Ramon, li agrado? (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 162)

DOMENYER-LA

Domenyer-la

L'han pujada així, com un gos perdut. Però et juro que aconseguiré domenyer-la. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 44)

DOMICEL

Domicel

Estava tan aqueferat el frenètic domicel a fer obres d'altruisme, que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al verger de flors a on vivia l'adorada. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 353).

DOMINÓ m.

|| 1. Vestit talar amb caputxa, que es porta com a disfressa; persona que el porta; cast. dominó. Quatre dominós que volen embromar, Roq. 7.

|| 2. Dòmino.

    Fon.: duminó (Barc.); dominó (Val., Palma).

Dominós

Així, les hores van passar prosaiques i previsibles, dedicades a les tasques de cada dia i a la feina, i la nit anterior, del començament al final, va empal·lidir; només llavors, quan tots dos havien acabat la feina del dia, la nena era al llit i ja ningú no els podia molestar, es van tornar a fer realitat les ombres del ball, el des conegut malenconiós i els dominós vermells; i aquells esdeveniments insignificants van amarar se de cop, màgicament i dolorosament, de la llum enganyosa de les oportunitats perdudes. Van intercanviar preguntes innocents i alhora malicioses, respostes equívoques i astutes; tots dos endevina ven que l'altre no era del tot sincer i per això se sentien inclinats a una revenja mesurada. [Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 8.].

DOMTAR v. tr.

Domar. La feixugor domtant del viure ingrat, Llongueres Sonets 96.

    Fon.: dumtá (Barc.).

    Var. form.: domdar.

    Etim.: del llatí domĭtare, mat. sign.

Domptar 

Estimada filla—va dir-li en veu baixa—, si algun amor estrany hagués nascut de sobte en el teu cor, la teva vida plena d'innocència i la teva ànima pura i pietosa m'han donat proves suficients de caràcter per saber-te l'energia necessària per domptar un rampell de follia. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 192.].

Domtar

Més en general, l'ètica tendeix a posar la vida sota sospita. Llavors el dilema que es presenta a l'ètica és el següent. Com domtar i controlar la vida, com posar-la sota control moral, però conservant-la. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 483.).

Domta

Com s'ha pogut produir aquesta situació? Amb proves molt severes. La domta de cavalls és un bon exemple del procés. Algú decidí que havia de domina l'home i va fer servir tots els mitjans per a portar-ho a terme: el dolor físic i psíquic, la por, el càstig, el premi la privació, la coacció, la mort indigna. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 594.).

Domtes

Si cada impuls atàvic t'alçapremava massa,

amb una ermita el domtes que lliga amb ta carcassa.

Si de Ja banda gerda t'hauré fruït com cal,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 16.).

DONARDA f.

|| 1. Atzavara (Mallorca); cast. pita. An es fas... ets al·lots a Búger ehi van amb fuies de donarda..., movent gran estabeig i bogiot, Alcover Cont. 152. Donarda retxada: varietat d'atzavara que es distingeix perquè fa retxes grosses. Donarda de ramell: una varietat d'atzavara, de fulles llargues enrevoltades d'espines i amb una punxa dura a l'extrem; fa la flor groga, i a la part superior forma un ramell gros.

|| 2. Roba feta de la fibra de l'atzavara i que s'aplica principalment a la fabricació de cortines, entapissats de cortines i balancins, etc.; cast. pita.

    Fon.: donáɾðə (Mall.); dunáɾðə (Sóller). 

Donardes

La casa és d'aparença discreta, una torre de finestres tancades i de reixa generosament oberta que convida endinsar-se pel jardí frondós on creixen pins, eucaliptus palmeres, donardes, ginesteres i lilàs entorn d'un bassall on l'ombra retalla nenúfars, canyes-xiules i joncs. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 142.).

DONER o DONERA adj. m. 

Que s'agrada molt de dones; cast. mujeriego.

    Fon.: duné (or., men.); doné (mall.); donéɾo (Maestr., Cast., Mall.).

Doner

Era un doner irresistible, per bé que ell s'hi considerava menys del que havia estat el seu pare. Abocat a una crítica batalla a Múrcia, amb la possibilitat imminent de mort i condemnació, no es decidí a re­nunciar a la seva amistancada oficial Berenguera sinó que mercadejà amb Déu per tal de poder aconseguir tenir les dues coses. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 44).

DOSSER m.: cast. dosel.

|| 1.   Peça de tela rica que penja, i que en la part superior es prolonga horitzontalment en forma rectangular, de manera que cobreix per darrera i per dalt un tron, un llit de gran luxe, una tribuna, etc. Un gran dosser de brocat imperial, Inv. Pr. Viana 163. Un carro triunfal... ab una dama aseyta alt dins un dosser e lo camp d'atzur, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.). Un parament de llit qui són quatre peces, ço és dosser, sobrecel, cortina... e cubertor, Inv. Anfós V, 178. Un pavelló o dosser de tabi taronjat,... que serveix per el Santíssim, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 865). Hi ha un Sant Cristo devall un dosser de domàs, Penya Mos. iii, 152. Los esculpturats fullatges dels dossers y capitells, Aguiló Fochs foll. 71.

|| 2. fig. Cosa que cobreix per darrera i per damunt, anàlogament a un dosser de tela. Deixau-me, serafins, les vostres ales | per fer-li de dosser, Verdaguer Idilis. A un costat obri el pou la humida gola, | y perquè tinga perfumat dosser, | la garlanda de flors que al vent tremola | estén sobre el brocal un gesmiler, Llorente Versos, i, 164. La teranyina un blanch dosser li ha filat, Ramis Clar. 67. El dosser de l'ampla nit gloriosa, Riber Sol ixent 13. L'immensa i llisa volta del cel per tot dosser, Massó Croq. 44. Seyen sota el dosser d'un arbre, Galmés Flor 80.

    Fon.: dusé (or., men., eiv.); dosé (occ., mall.); doséɾ (val.).

    Intens.: dosseret, dosserot, dosseràs.