Saber-se confinat comporta una idea de “límit” que s’encarna en els murs de l’espai que habitem. Però en aquell espai a porta tancada s’hi obren finestres que ens conviden a l’evasió i a mirar més enllà, perquè com ens recorda Pessoa: “sóc del tamany d’allò que veig, i no del tamany de la meva alçada”. Les finestres ens duen el primer sol del matí i la promesa d’un bon dia; ens traslladen al bullici urbà i si no podem fer de “flanêurs”, doncs esdevenim “voyêurs”, perquè tota finestra té quelcom “d’indiscret”, tant si es mira des de dins com des de fora, on hi entreveiem una de les dones de Hopper inclinant-se amb un “viso” o camisola rosada.

Una finestra per respirar i per veure el món, amb delit o malenconia però des de la certesa de saber-nos, malgrat tot, en un lloc segur per deixar, com qui no vol la cosa, que el món ens vegi…